ICE - Seminaris del batxillerat a la universitatSeminari de Llengua Catalana i Literatura

El comentari de textos a la selectivitat Selecció de textos i elaboració de preguntes: Joan Bover, Xesca Company, Maria de Lluc Mayol, Margalida Palou, Antònia Rotger Índex:

ArticlesArticles sobre sociolingüística

Espanya és singularParlar suec a FinlàndiaFlandes, més a prop de la independènciaUn mapa televisiu normalL’anomalia lingüísticaLlibertat lingüística

Altres articlesVisitaLes dones sàviesL’ordre dels llinatgesCarn humana envasada al buitUrbanitat

Fragments literarisCroquis del naturalLa bufetadaLa vellaSolitud (fragment)

Articles

Articles sobre sociolingüística

Espanya és singular

Ja fa molts d’anys que Espanya ven el discurs de la nación de naciones i de l’Espanya plural,

que queda totalment limitat a les bones paraules. Espanya aplica els mètodes de Goebbels[1] amb

aquella vella i eficaç fórmula que diu que, en un escenari molt ben estudiat i en el moment precís,

una gran mentida repetida moltes vegades acaba passant per una gran veritat.

La realitat és que Espanya és plural, però no tant com el Regne Unit, que permet que hi hagi

diferents seleccions esportives oficials, segons les diferents regions (Anglaterra, Escòcia, Gal·les i

Irlanda del Nord). L’Estat espanyol, de fet, va prohibir fa poc que la selecció catalana disputés més

d’un partit amistós a l’any.

La realitat és que Espanya és plural, però no tant com Suïssa, on tots els documents oficials estan en

les quatre llengües oficials de l’estat (alemany, italià, francès i romanx). Totes les llengües tenen el

mateix estatus i reconeixement, tot i que el romanx té només 40.000 parlants i malgrat que l’italià

tan sols es parla a dos dels vint-i-sis cantons[2] que conformen Suïssa.

La realitat és que Espanya és plural, però no tant com Alemanya, que per pròpia iniciativa va

decidir rebaixar el dèficit que el land[3] de Baviera tenia respecte de l’Estat alemany quan aquest

va arribar al 5% del seu PIB[4] (l’actual dèficit de Catalunya amb l’Estat espanyol ronda el 10% del

PIB). A més, les balances fiscals espanyoles no són actualment una informació pública i transparent

com a Alemanya.

La realitat és que Espanya és plural, però no tant com Finlàndia, que disposa de totes les planes

web de caràcter institucional en les seves llengües oficials (suec i finès). La majoria de les pàgines

institucionals espanyoles estan fetes únicament en espanyol, sovint acompanyat de l’anglès i el

francès. I només algunes vegades es té en compte la resta de llengües cooficials de l’estat.

La realitat és que Espanya és plural, però no tant com Dinamarca, que permet que les Illes Feroe

i Groenlàndia disposin del seu propi domini territorial (.FO i .GL). Aquí es varen posar tota mena

de traves al reconeixement del domini territorial .CT, fins que finalment l’enginy va permetre que

s’assolís el domini .CAT com una alternativa real única al món i sense precedents.

La realitat és que Espanya és plural, però no tant com el Canadà, que obliga a l’etiquetatge de tots

els productes que es venen al seu territori en les seves llengües oficials, anglès i francès. A l’Estat

espanyol, llei en mà, està prohibit etiquetar un producte només en català.

La realitat és que Espanya és plural, però no es permet l’accés a les llengües cooficials des dels

centres universitaris de fora de la zona de la llengua en qüestió. Actualment, just es pot estudiar

català a cinc universitats espanyoles de fora dels territoris catalanoparlants. En canvi, només a

Alemanya, es pot estudiar a vint-i-tres universitats diferents. Un fet que demostra que és més fàcil

aprendre la nostra llengua a molts de països abans que a l’Estat espanyol, on és llengua cooficial i

on és parlada per uns set milions i mig de persones.

La realitat és que Espanya és plural, però no podem veure mai els Lax’n’busto ni Antònia Font a

cap programa nocturn de televisió, malgrat que no hi hagi cap problema per veure grups britànics,

americans, etc., ni tan sols en els programes d’àmbit estatal que es fan des de Barcelona.

Espanya és plural. Potser sí, però sense cap fet que ho demostri. Només és plural de paraula. Tota la

pluralitat que té és la que la història l’ha obligat a tenir i mantenir. Però no és plural i, sobretot, no

pretén esser-ho. Espanya és espanyola i prou. I mentre algú no demostri el contrari amb fets, només

podrem dir que Espanya és singular. I prou!

Joan Camp a Racó Català, 2006 (abreujat)

1. Inventa un altre títol per a aquest article i justifica’l.2. Resumeix-lo en un màxim de sis línies.3. Digues si hi estàs d’acord (o en quins aspectes) i argumenta per què.4. L’autor diu al títol que Espanya és singular, però després repeteix diversos cops que és

plural. ¿Quina de les dues afirmacions creus que és irònica? ¿Per què?5. ¿De quin plantejament parteixen els Estats plurals esmentats en el text? 6. ¿Quina és la raó sociolingüística i històrica per la qual, en general, els parlants de

llengües minoritzades no adopten una actitud de lleialtat lingüística?7. ¿Quina hauria d’esser la nostra actitud respecte dels fets exposats en aquest article?8. Imagina maneres de gestionar la qüestió de la diversitat lingüística dins Espanya.

[1] Responsable de l’aparell propagandístic del nazisme (sostingut sobre la premsa, la ràdio i el cinema), que va esser clau en el suport familiar al sistema. S’emmetzinà l’endemà del suïcidi de Hitler, que l’havia nomenat successor.[2] Cadascuna de les unitats administratives federades i autònomes de la Confederació Helvètica.[3] Cadascuna de les unitats administratives federades i autònomes de la República Federal d’Alemanya.[4] Suma de la riquesa econòmica generada en un territori durant un any, sense comptar els impostos.

Parlar suec a Finlàndia

Expliquen que el famós dramaturg Samuel Becket va definir Finlàndia com el país on la gent és

silenciosa en dos idiomes. Una ironia que descriu força bé el caràcter reservat d’aquest poble, que

als hiverns habita un paisatge gairebé en blanc i negre. Finlàndia, és clar, té una altra parla: el sami,

en via d’extinció com el poble del mateix nom, poc menys de 4.000 individus.

Suec i finès. Dues realitats descompensades. Dels 5,2 milions de ciutadans, només el 6%, amb prou

feines 300.000 persones, parla suec. I va abaixant. Malgrat tot, a diferència del català, aquest 6%

pot adreçar-se en suec a qualsevol instància pública a tot el territori finlandès, encara que no sigui

zona de parla sueca.[1]

El suec i el finès són veïns, però no família. El suec forma part del conjunt escandinau, on també hi

ha el danès, el feroès, el noruec i l’islandès, amb un alt grau d’intel·ligibilitat: tots els escandinaus

s’entenen entre si amb relativa comoditat. El finès és de la branca de les uralianes, com l’estonià

o l’hongarès. Aquest fet, i la poca tirada dels parlants de finès a aprendre suec dificulten força la

comunicació entre els parlants si un dels dos no canvia. Normalment, quan es forma una parella

mixta, els fills parlen només finès.

Birger Äkerholm té 52 anys i porta una empresa de transport. El seu idioma matern és el suec i

considera que la situació d’aquesta llengua està empitjorant: “Cada cop hi ha menys dependents a

les botigues que parlin suec, la gent quan es casa amb finesos es passa al finès, i als serveis públics,

com ara els hospitals, la situació no és dolenta, però és francament millorable.” La convivència

entre els dos idiomes no és senzilla. “Si socialment vols fer-te sentir, has de parlar en finès; és

l’idioma per sortir-te’n”, explica Mia Bergfors, que regenta una botiga en un dels mercats coberts

de la petita ciutat de Vaasa.

El veïnatge idiomàtic no és senzill, peró sí absolutament civilitzat. Extremadament correcte.

Escrupolosament regulat. Cada municipalitat tria el seu estatus: íntegrament finès, íntegrament

suec, bilingüe de majoria finesa i bilingüe de majoria sueca. Complicat fins a l’extrem que la

retolació està ordenada en funció del municipi on és el cartell. Així, a Maxmo, els indicadors per

anar a la capital de la regió indiquen “Vasa/Vaasa”, mentre que passant per Kaskinen, el mateix

indicador diu “Vaasa/Vasa”.

Marjo Aaltonen té 29 anys i treballa en una cafeteria. La seva llengua és el finès, però no té cap

inconvenient a canviar: “Vaig aprendre el suec a l’escola i parlo amb cada client el seu idioma. Si

no conec el client i no sé què parla, dic el preu en els dos idiomes.” Aquest costum és habitual als

comerços, en alguns dels quals fins i tot només d’entrar et pregunten com prefereixes esser atès.

El sistema educatiu finlandès, considerat el millor del món, té dues línies educatives, una amb

el finès com a llengua vehicular i una altra en suec. Tot i això, al final de l’escolarització només

els suecs són realment bilingües, ja que els finesos normalment no opten per aprendre suec.

L’ensenyament d’aquest darrer idioma també es pot fer a secundària i a les universitats, de les

quals, n’hi ha unes quantes amb el suec com a llengua principal, amb permís de l’anglès.

“És bo tenir dos idiomes, és una riquesa per a Finlàndia”, explica Hanno Luukkonen, un militar

de 55 anys que no parla gens de suec, tot i que diu que l’entén. Acabat de retirar, Luukkonen

es presenta a les eleccions pel partit conservador. “El tema lingüístic, no el tocam durant

la campanya.” Això sí, el sentiment nacional és inequívoc, segons Lars Rosenblad, un dels

responsables d’un rotatiu local: “No som suecs de Finlàndia. Som finlandesos que parlen suec.”

Carles Ribera a Presència,

núm. 1.830, març del 2007 (abreujat)

1. Inventa un altre títol per a aquest reportatge i justifica’l.2. Resumeix-lo en un màxim de sis línies.3. ¿Què et convenç del sistema lingüístic finlandès o de l’actitud lingüística dels seus parlants? ¿Què no? Argumenta les dues respostes.4. ¿Què creus que es podria aplicar al cas català? ¿Què faria falta per aplicar-ho?5. Amb quin avantatge compta el suec, que no té el català?6. El finès i el suec, ¿són llengües majoritàries, minoritàries, minoritzades?7. En el cas dels finlandesos que parlen suec, ¿hi ha identificació entre llengua i nacionalitat? [1] Finlàndia va formar part del regne suec fins al 1808. Després es va annexionar a Rússia i finalment, se’n va independitzar el 1917. Des del principi de la seva independència, es varen establir el suec i el finès com a llengües oficials.

Flandes, més a prop de la independència Els independentistes de la Nova Aliança Flamenca (N-VA) van guanyar ahir per primera vegada les

eleccions a Flandes en el que suposa una sacsejada encara no definitiva, però segurament irreversible,

per al vell Estat nació belga. La victòria del N-VA, que va superar totes les expectatives, sumada a

l’important resultat obtingut per altres forces sobiranistes flamenques, s’ha de llegir com un pas de

gegant cap a la plena llibertat del territori de llengua neerlandesa. El triomf de Bart De Wever no

garanteix l’emancipació immediata dels flamencs que propugnen els líders independentistes, ara amb

l’aval majoritari de les urnes, però consolida democràticament la realitat nacional –lingüística, cultural

i econòmica– flamenca i el seu fet diferencial respecte a l’altre territori amb personalitat pròpia, la

francòfona Valònia. En el país del sud es van imposar els socialistes d’Elio Di Rupo, que es podria

convertir en el primer cap de govern belga francòfon en 31 anys.

La victòria de Bart De Wever ha estat aclaparadora. Tot i que els sondejos el donaven com a guanyador,

el líder independentista ha humiliat a les urnes el partit Cristianodemòcrata Flamenc (CD-V), liderat

per Marianne Thyssen. Els democristians s’han de conformar amb una segona plaça a Flandes amb

uns resultats que descarten l’articulació d’un cordó sanitari unionista amb altres forces per barrar el

pas a De Wert. L’ensorrada del CD-V és conseqüència del fracàs estrepitós del premier Yves Leterme,

que, en dimitir per cinquè cop en tres anys, va obrir la porta a la convocatòria d’eleccions i a l’històric

sorpasso[1] dels seus socis menors de coalició, els independentistes.

El nou mapa polític obliga a pactar una nova reforma de la complexa arquitectura territorial de Bèlgica,

la sisena més important des del 1830. La fórmula federal de convivència entre el Nord neerlandès i el sud

francòfon, amb Brussel·les com a illa valona enmig de Flandes, ha quedat feta miques. El següent pas és

una confederació dels belgues que situa Flandes molt a prop de la independència. I que qüestiona de ple el

model de l’Europa dels Estats. Flandes ha tornat a recordar que els pobles –i els seus drets– van primer.

Diari Avui. Editorial 14-06-2010

1. Fes un esquema del text.2. Quina opinió expressa l’articulista respecte a la realitat belga? En què es fonamenta? El títol de l’article pot ajudar-te.3. A què creus que fa referència l’autor a les dues darreres frases del text? Quina és la idea subjacent?4. A partir del que has vist a classe, explica la situació sociolingüística a Bèlgica. En quin principi es basa la seva política lingüística? Quin altre principi coneixes i on s’aplica?5. Sis mesos després de les eleccions a què fa referència l’article, a Bèlgica encara no s’ha aconseguit formar un govern. Escriu un text argumentatiu sobre l’actitud dels joves cap a la política (interès, desencís, indiferènia,...). Comença enunciant la tesi que defensaràs, després cerca arguments que l’avalin. Finalment, escriu una redacció d’unes 100 paraules.

[1] Creixement espectacular i inesperat, normalment econòmic, en aquest context electoral.

Un mapa televisiu normal

Un espai comunicatiu normalitzat és aquell en el qual l'oferta d'informació, cultura, oci i entreteniment

s'adapta a la demanda. En un espai normal hi ha competència entre mitjans i un ventall raonable d'opcions

per triar. També és aquell en el qual els creadors s'hi poden desenvolupar professionalment i no han de

migrar a espais comunicatius d'altres cultures. Al Principat de Catalunya, la normalització de l'espai

comunicatiu en català ha fet el seu camí des de fa trenta anys i el balanç és positiu. Queda camp per

córrer, però algú hauria pensat, l'any 1975, que avui seríem on som?

La ràdio s'ha normalitzat del tot, sobretot arran de la creació i expansió d'emissores privades com Flaix

i RAC1. Només cal passar el dit pel dial per comprovar que les emissions en llengua catalana cobreixen

tot l'espectre radiofònic en totes les fórmules. Després d'anys d'un cert estancament, també sembla que hi

ha moviments al quiosc de la premsa escrita de paper. Surt un nou diari i és probable que aviat tinguem la

versió catalana del rotatiu més antic de la ciutat. No cal parlar de la premsa escrita digital, la vitalitat de

la qual és un fenomen digne d'estudi acadèmic. I en relació a les agències de notícies, en deu anys de vida

l'ACN s'ha consolidat com un mitjà eficaç i reconegut.

I la televisió? TV3 ha construït una televisió nacional, popular i de qualitat. Sense la nostra no seríem on

som. Ha creat un model, un star system autòcton, una indústria paral·lela i una manera catalana de veure

el món. Els canals de la CCMA han ajudat a normalitzar la llengua com cap altra eina disponible, fent

aflorar un país que fa només un quart de segle era una nació de portes endins. El balanç de 27 anys de

TV3 només es pot definir en termes elogiosos.

Ara bé, no és saludable posar tots els ous en un únic cistell. Amb TV3 no n'hi ha prou perquè no

normalitza el mapa televisiu en català. Al principi ens pensàvem que amb una televisió catalana omplíem

el buit. Era una visió perversa. El nom triat per al canal evidencia aquesta anormalitat. Li van posar el

número 3 perquè es donava per fet que era una televisió complementària dels altres dos canals existents

prèviament. Arran d'aquella decisió, milions de ciutadans sintonitzen TV3 en el tercer canal del seu

comandament. No és una anècdota. Al País Basc van triar ETB1 i ETB2. Per desgràcia, la nostra tribu

ensopega dues vegades amb la mateixa pedra: els mallorquins han batejat la seva televisió amb el nom

d'IB3, podent-se dir perfectament IB1. L'eclosió de canals privats en espanyol ha empitjorat aquesta

situació i ha demostrat que només som a mig camí.

Lamentablement, tot indica que els operadors privats de televisió en català no se'n surten. Per culpa de

la precarietat material i un pèssim sistema de llicències, han estat incapaços de crear una oferta nacional,

sòlida i de qualitat que s'hagi traduït en una audiència rellevant. Tampoc no se n'han sortit les televisions

públiques regionals, com BTV, que per manca de recursos han defugit la competència amb TV3 al seu

espai territorial. Què cal, doncs? Seria convenient que es desenvolupés un o més pols televisius alternatius

als mitjans de la CCMA, ja siguin privats o públics (en aquest cas, lògicament, aliens a la Generalitat). No

interessa tant la propietat com la voluntat de fer-se un espai dins el mapa televisiu català. Si normalitzem

la televisió, ja quasi ens haurem normalitzat del tot en matèria de comunicació.

Jaume Clotet al diari Avui, 30/09/10

1.- Posa un títol que reflecteixi el contingut del text i argumenta'l.2.- Resumeix el text en un màxim de sis línies.3.- En quines parts dividiries el text? Argumenta la teva resposta.4.- Què opina l'autor del nom de les televisions autonòmiques?5.- Quina opinió té l'autor sobre la televisió com a element normalitzador? 6.- Quin paper creus que té la televisió amb relació a la normalització d’una llengua?7.- Quins elements fa servir l'autor per apropar-se al lector?8- Especifica el gènere i el tipus de text.

L’anomalia lingüística

Llegesc a la contra de La Vanguardia una entrevista de Víctor Amela al sociolingüista John Edwards,

de qui l'editorial Aresta acaba de publicar, en català i castellà, el llibre Un món de llengües. Edwards

és anglès de naixement i quebequès d'adopció, ha dedicat els seus esforços acadèmics a l'estudi de la

diversitat lingüística i és un defensor convençut de l'anomenada ecologia lingüística, que entre altres

coses propugna la necessitat de protegir aquesta diversitat.

Edwards comença l'entrevista amb una afirmació que val la pena apuntar: "Cap llengua, dialecte,

modisme o gir local és més o menys valuós que un altre". Pot semblar una obvietat, però no ho deu ser

tant, perquè hi ha qui li costa molt entendre-la. Recordo que és una idea que vaig sentir repetir molt en els

meus anys universitaris: cap llengua és més important o valuosa que una altra. Tant ho vaig sentir dir, que

vaig arribar a estar convençut que es tractava d'una veritat establerta i acceptada per tothom, de l'estil que

dos i dos fan quatre o que la Terra és rodona.

Ignorava, il·lús de mi, que la lingüística (i la sociolingüística) forma part de les disciplines científiques

amb les quals tothom es veu amb cor, juntament amb la història i alguna més. Poca gent gosa formular

teories de sobretaula o de barra de bar a propòsit de l'arquitectura, la trigonometria o la termodinàmica.

Però quan es tracta de la llengua, qui més qui menys és capaç de proclamar els seus principis i de

defensar-los a peu i a cavall, per més insensats que siguin. Això s'explica per un motiu que també treu

a col·lació Edwards: "la llengua és una senya d'identitat grupal, i, per això mateix, matèria d'estudi molt

sensible".

A nosaltres ens ho ha de dir, senyor Edwards. Tan grupal i tan sensible és la matèria, que en aquest

estimulant país anomenat Espanya el principi d'igualtat entre llengües queda impugnat per la mateixa

Constitució, quan estableix que els espanyols tenen el deure de conèixer una llengua, però només el dret

d'usar-ne unes altres. En aquest sentit, vénen bé unes altres declaracions del mateix Edwards, segons les

quals el monolingüisme "no és una aspiració natural, i ni tan sols intel·ligent"; de fet, "són rars els països

monolingües purs". Pel que fa al bilingüisme, el sociolingüista el defineix com "un equilibri inestable, que

pot ser patit com una tensió i una amenaça o aprofitat com un estímul i una oportunitat".

Sàvies paraules que farien bé de gravar-se en algun lloc visible tots aquells ferms partidaris de les virtuts

del bilingüisme que després, a l'hora de la veritat, resulten ser més monolingües que un terròs. No farem

cap llista de noms perquè ompliríem tot el diari i encara no hauríem començat. Senzillament, es tracta de

la vella recepta hispànica en matèria de política lingüística: el bilingüisme és una cosa esplèndida, sempre

que el practiquin els altres (però alerta amb la manera amb què ho facin, perquè aleshores se'ls titllarà de

feixistes i totalitaris). I el monolingüisme -en castellà- és una cosa més esplèndida encara, que hauria de

ser l'estat natural i insuperable en què haurien de viure tots els éssers humans. Una aspiració que no és

natural ni intel·ligent, però aquí la tenim. Ah, pel que fa al català, Edwards hi veu "un gran exemple de

recuperació de l'ús social d'una llengua, que ja agradaria a centenars de llengües en declivi". Llengües en

declivi, snif.

Sebastià Alzamora al diari Avui, 14/06/2010

1.- Posa un títol que reflecteixi el contingut del text i argumenta'l.2.- En quantes parts dividiries el text? Raona la teva resposta.3.- Quina diferència hi ha entre el model lingüístic del Quebec i l'espanyol?.4.- Determina, mitjançant exemples, el subjectivisme de l'autor.5.- Comenta el registre que fa servir l'autor per escriure aquest article

Llibertat lingüística Estic molt content de la reacció de la societat davant les amenaces de José Ramón

Bauzá. El mateix dia que el dirigent del Partit Popular anunciava la seva intenció de

derogar la Llei de normalització lingüística, els mitjans de comunicació ja anaven plens

de declaracions de rebuig de persones d'índole molt diversa. Des dels previsibles Obra

Cultural Balear i STEI fins a una bona catefa de batles del mateix PP. La indignació ha

estat tan grossa que el mateix Bauzá s'ha vist obligat a rectificar. És ver que la

rectificació no ha estat completa i ha dit que allò que voldria derogar és el Decret de

mínims, però cal donar l'enhorabona a la nostra aparentment adormida societat per haver

estat capaç de defensar-se d'una agressió com aquesta amb tanta contundència.

L'endemà, José Ramón ja feia més fluix i intentava dissimular les seves intencions sota

el paraigua de l'enaltiment de la llibertat. Tanmateix, no som beneits i sabem distingir la

vertadera llibertat d'allò que s'ha vengut a anomenar llibertat asimètrica. Tots hem de ser

lliures, però uns més que els altres. Vaja, com la famosa igualtat de Rebel·lió a la granja,

de Georges Orwell, allà on tothom era igual, però n'hi havia alguns de més iguals que

els altres.

Si hem de ser lliures, ho hem de ser tots i en cadascun dels àmbits. I no només en un. Jo

vull ser lliure per poder llegir els prospectes dels medicaments en la meva llengua. M'ho

garantirà José Ramón Bauzà? Vull ser lliure per poder dirigir-me en malloquí a qui sigui

i allà on sigui sense perill que em denunciïn o em duguin al quarter? M'ho garantirà

Bauzà? Vull ser lliure per poder veure totes les pel·lícules en català. Promulgarà, en José

Ramón, una llei com la catalana del cinema per permetre'm l'exercici d'aquest dret? Vull

ser lliure per poder triar ser atès en la meva llengua a la Sanitat. M'ho assegura en

Bauzà? Vull ser lliure per llegir les etiquetes de tots els productes que compri en català.

Ho farà possible el president del PP? En definitiva, vull llibertat per poder viure

únicament i exclusiva en la meva llengua i que tothom que ho vulgui ho pugui fer. Em

promet, en Bauzà, que si guanya les eleccions això serà així?

Idò no, ell només defensa la llibertat lingüística a l'ensenyament. En tots aquests altres

camps que he anomenat, el seu partit, i ell mateix, estan en contra de la llibertat

lingüística. S'han oposat que el personal sanitari tengui els coneixements suficients per

poder-me atendre en la meva llengua, han votat en contra de la Llei catalana del cinema,

no han volgut mai legislar sobre la llengua a l'etiquetatge, mantenen l'ús obligatori i

previlegiat del castellà en més de cinc-centes lleis, ordres i normatives, no piulen quan

qualcú és vexat per haver parlat en català...

La seva llibertat lingüística va totalment en contra dels mallorquins. No fa cap passa ni

una per permetre'ns el seu exercici allà on la nostra llengua és minoritària i només se li

ocorre reivindicar-la en l'únic camp en el qual la nostra llengua es troba en una bona

situació. I això invalida totalment el seu discurs.

A més a més, cal entendre que l'ensenyament és l'únic lloc on no hi pot haver llibertat

lingüística, de la mateixa manera que no hi pot haver llibertat per triar si han d'aprendre

matemàtiques o no o si han d'estudiar ciències naturals o val més aprendre a fer ganxet.

Precisament per poder garantir la llibertat dels futurs ciutadans, cal oferir-los tots els

coneixements que calguin. I això no ho decidiex cap pare, sinó tota la societat en el seu

conjunt. Només la cultura ens farà lliures, deia Emili Darder. Cal que els alumnes

aprenguin el català, i moltes altres coses, i així en esser grans tendran l'oportunitat de

triar usar-lo, si volen. Si els impedim que l'aprenguin, mai no el podran triar. I tots els

estudis demostren que, perquè els infants aprenguin el català, no basta que sigui una

assignatura més: cal que sigui la llengua vehicular de tot el procés d'aprenentatge. I això

no impedeix de cap de les maneres l'aprenentatge del castellà. El predomini social de

l'espanyol és tan gros que només amb el predomini del català en l'àmbit educatiu és

possible anivellar els coneixements de tots dos idiomes. I això ho sap, o ho tocaria

saber, José Ramón Bauzà.

És clar que el tema de la llengua és un tema sentimental. Per voler bé a la llengua l'has

d'estimar, te l'has de sentir teva, i aquest no sembla ser el cas de José Ramón.

Jaume Lladó al Diari de Balears, 2010

1. Fes un resum de l'article en un màxim de sis línies.2. Creus que el títol de l'article s'ajusta al tema que tracta? Per què?3. Assenyala les parts del text.4. De quin tipus de text es tracta? Justifica'n la resposta.5. Escriu un comentari personal sobre el tema. (mínim 100 paraules)

Altres articles

Visita

Avui, dia de Tots Sants, i demà, de Difunts, som molts els que, si podem, anem a visitar els nostres morts

estimats al cementiri. Llegesc a l'AVUI que els floristes, que ho saben, constaten la "pèrdua progressiva

de la tradició de visitar els morts aquestes dates". No és així al meu poble. Almenys no encara. Avui, al

cementiri d'Oliva, hi ha molta activitat. El poble dels vius envaeix el dels morts i el condiciona -o més

aviat el guarneix-, perquè els morts, pobrets, no ho poden fer. La gent hi ve ben equipada amb flors i

estris de neteja; lleva la pols, renta, torca, rega si cal, canvia les flors i n'arregla les noves amb una certa

harmonia, perquè facin goig. Tot això es fa en silenci i amb mètode, amb una clara consciència del que

és possible i del que no. Aparentment, el treball substitueix el dolor, o l'apaivaga. L'endemà, una tomba

abandonada i bruta és una acusació pública d'oblit, de desamor, de repudi dels vincles familiars, i la gent

ho critica. De jove, doncs, creia que tot plegat no era més que una altra cerimònia de correcció social. Que

es feia per als vius, i no per als morts. Avui crec que no hauria durat tant si només fos això. Que el lloc on

reposen els nostres morts no pot ser-nos aliè mentre ells siguen nostres; que visitant-los, complim els seus

desitjos més enllà de la mort i contra ella; que mentre els recordem viuen dins nostre. Anar al cementiri,

avui, vol dir que la mort ha trencat moltes coses, però no ens ha separat. Que no els hem dit adéu.

Enric Soria al diari Avui. 01/11/2004 (Adaptat)

1. Resumeix les idees principals del text.2. Estructura del text. Justifica la resposta.3. Com ha evolucionat, al llarg del temps, el pensament de l'autor sobre el tema que

comenta?4. Què signifiquen les paraules marcades en negreta? Escriu un sinònim o una expressió

equivalent de cadascuna.5. Creus que la societat actual valora les tradicions i en manté el sentit? Respon amb un

escrit d'un mínim de 100 paraules i tres arguments.

Les dones sàvies Vaig sentir una bona senyora per la televisió; era una experta en finances internacionals, a la qual se li

demanava el parer davant de l'actual crisi. La dona ho tenia molt clar: si Lehman Brothers, el quart banc

d'inversió dels EUA s'hagués regit per principis més prudents i reflexius, avui en dia no hi hauria 50

milions de parats a tot el món; tanmateix, per a aquesta experta, l'actitud assenyada davant de la gestió

dels negocis és més pròpia de les dones, i era així com afirmava que si en lloc de Lehman Brothers

s'hagués tractat de Lehman Sisters tot hauria estat d'una altra manera. Aquesta és una idea que es repeteix

molt en els últims anys: que les dones són millors que els homes. "Millors" vol dir més ponderades,

menys arrauxades, més mesurades, més realistes, bonhomioses, més virtuoses que els mascles, sempre

superiors. I per il·lustrar-me de la veritat d'aquesta hipòtesi topo amb un bon reportatge a Los Angeles

Times, diari on surt publicat un paper que sembla redactat amb la idea de corroborar-me totes les

intuïcions, i per donar la raó a tots els partidaris del natural virtuosisme de les fèmines.

La corresponsal d'aquest diari (Maria De Cristofaro) comença explicant que al poblet de Lauro, en

plena Campània, hi ha hagut un tiroteig. Seria una lluita de mafiosos com qualsevol altra: tres morts

i quatre ferits. Res més que rutina camorrista si no fos per una cosa: la batalla entre els clans "la

Cava" i "Graziano" implica només dones, i és així com entre els morts de Lauro hi ha dues mares

de família. Fins a dia d'avui no s'havia avaluat el rol que han jugat les dones dins els organigrames

criminals napolitans, però gràcies a una fiscal antimàfia, Stefania Castaldi, les dones estan començant

a ser incriminades com a participants en les martingales del crim organitzat. "Les dones que som

fiscals no subestimem la participació que elles han tingut sempre en aquesta mena d'afers delictius",

afirma Castaldi, "els jutges masculins absolien sempre les dones dels mafiosos, bastava que aquestes

diguessin que no sabien res del que feia el seu marit, encara que sota el llit conjugal s'hi haguessin trobat

metralletes...".

Les investigacions recents d'aquestes fiscals demostren que durant anys -durant tots aquests anys en què

la màfia ha fet més de 3.000 morts a Itàlia!- les dones han mogut els fils dels assassinats i dels tripijocs

mafiosos amb molta de solvència. Les dones han estat figures decisives a l'hora de blanquejar diners,

però des de l'emancipació feminista dels últims trenta anys que ja no només participen a l'ombra, sinó

que de cada cop aconsegueixen ocupar llocs de més responsabilitat. Des de la pionera, Anna Mazza -la

vídua Camorra-, fins a grans dames del crim com Anna Maria Licciardi, coneguda com La Principessa

o La Madrina, tota una líder, ara a la presó però dirigint "el sindicat". Total, que les dones són totes unes

santes; qui en vulgui més exemples pot regirar les carteres de pell humana de la senyora Ilse Koch, esposa

d'un home molt dolent -com tots els homes...-, el comandant del camp de concentració de Buchenwald.

Melcior Comes al Diari de Balears, 06/11/2009

1. Explica quin és el fet que serveix de punt de partida de l'article. 2. De què tracta el reportatge a què acudeix l'autor per contrastar aquesta idea?3. Quin és el tema de l'article?4. Quina frase del darrer paràgraf és un exemple d'ironia?5. Escriu un mínim de 100 paraules sobre el tema:Homes i dones: semblances i diferències.Desenvolupa-hi almenys tres arguments.

L’ordre dels llinatges

El Govern espanyol ha aprovat un projecte de llei de Registre Civil que acaba

amb la prevalència del llinatge patern. Els pares s'hauran de posar d'acord

sobre quin és l'ordre que volen per als cognoms del seu nadó; en cas que no hi

hagi acord, la criatura durà els llinatges dels seus progenitors per ordre

alfabètic. Es tracta d'una reforma legal justa i necessària, perquè no hi ha res

que justifiqui, en una societat que vol ser plenament igualitària, que el llinatge

del pare hagi d'anar per sistema davant del de la mare: això sí que és una

marca d'una societat masclista.

És veritat que fa anys que ja existeix la possibilitat que les parelles optin per

canviar l'ordre tradicional, però aquesta llibertat d'exercir una opció que romp

amb la norma ha resultat ser insuficient per vèncer les inèrcies del passat.

Succeeix, a més, que els que ho volen fer topen amb tot de dificultats

burocràtiques. La nova llei introdueix un canvi fonamental: obliga les parelles a

tractar la qüestió sense donar per fet que el llinatge del pare ha d'anar davant.

N'han de parlar, i han de decidir conjuntament, de la mateixa manera que han

decidir el nom de fonts, o que han d'escollir entre l'escola pública o la

concertada.

Resulta divertit imaginar-se quins seran els criteris que al·legaran els membres

de la parella per fer valer les seves preferències: la tradició, que avala el

llinatge patern; la voluntat de denunciar els valors patriarcals, que juga a favor

del matern; l'eufonia de les diferents combinacions, que és un bon criteri per a

poetes; la major proximitat afectiva a una o l'altra família; la necessitat de

preservar els llinatges més escassos, com si d'espècies en perill es tractassin;

la cara o la creu d'una moneda llançada a l'aire; una negociació en què un tria

el nom de fonts i l'altre el llinatge... Tot això s'anirà incorporat a la sociologia

dels costums. Tot és perfectament saludable, en una societat que ha assumit

que homes i dones tenen els mateixos drets i les mateixes obligacions. El pare

que perpetua orgullosament el seu llinatge gràcies a la col·laboració d'una mare

abnegada però secundària ha de ser una imatge del passat.

El que resulta curiós és el que podríem anomenar la clàusula de desempat, o

de resolució del desacord: l'ordre alfabètic. És curiós, perquè la normativa no

preveu cap sistema per resoldre el desacord en el cas del nom de pila: s'han de

posar d'acord, i prou. És possible que aquesta disposició sigui necessària per

trencar vertaderament amb la inèrcia de la prevalència del llinatge patern, però

no deixa de tenir les seves disfuncions. En un escenari hipotètic, per bé que

improbable, en què es generalitzàs l'ús de l'ordre alfabètic, succeiria que, amb

el pas de les generacions, els llinatges tendirien a sobreviure amb relació

proporcional a la seva posició a l'ordre alfabètic: els Abril tindrien un

espectacular èxit evolutiu (ves per on, amic David!) i els Zapatero (ves per on,

també) estarien condemnats a l'extinció. També podria succeir que hi hagués

homes, o dones, que només volguessin casar-se o tenir fills amb persones amb

un llinatge que anàs darrere el seu en l'ordre alfabètic: tots hem vist coses més

rares.

Aniria bé cercar una alternativa per resoldre el desacord. Una possibilitat és el

sorteig per a cada cas, que faria un funcionari del Registre Civil en presència

dels dos progenitors. Una altra és un sorteig anual centralitzat (per a l'estat? per

a cada comunitat autònoma?) que determinàs la lletra a partir de la qual se

seguiria, aquell any, l'ordre alfabètic. I n'hi ha, òbviament, una altra, que podria

ser la millor si es vol fer d'aquesta llei una impugnació de la tradició patriarcal:

en cas de desacord, preval el llinatge de la mare.

Miquel Àngel Llauger al Diari de Balears, 05/11/2010

1. Fes un resum del text: màxim sis línies.2. De quin tipus de text es tracta? Divideix-lo en parts (estructura interna) i justifica la teva

divisió.3. Quina tesi defensa l’autor? Et sembla que l’autor del text l’argumenta bé? Per què?4. I tu, què en penses? Canviaries l’ordre dels teus llinatges? Quin criteri adoptaràs quan

tenguis fills? Fes un article d’opinió sobre el tema. (Mínim: 100 paraules)

Carn humana envasada al buit

Primer va ser posar-se en pilotes i ensangonar-se, tirar-se al terra amb

banderilles falses a l'esquena i emular la mort dels bous a les places. Així els

activistes animalistes protestaven -i segueixen protestant allà on les corregudes

no han estat prohibides- contra la suposada brutalitat del toreig. Una vegada

prohibit aquest a Catalunya, es podia esperar que no tornaríem a veure

aquestes fantasmagories, però anàvem errats: l'altre dia, membres de

l'associació ‘Anima Naturalis' van tornar a muntar la seva performance. Van

arribar a la plaça de Sant Jaume de Barcelona, es van ensangonar i van

allargar-se dins enormes envasos de plàstic, cobrint-se també amb una

pel·lícula transparent, tot per simular que eren bistecs, trossos de carn talment

els que trobem a les geleres dels supermercats.

Em vaig acostar a una al·lota que s'havia despullat per fer la pantomima i la

vaig veure allà, ben vermella sota el plàstic, amb una mà tapant-se els pits,

amb una enorme etiqueta que deia -en castellà-: ‘carn humana'. Vaig estar a

punt d'agenollar-me i rompre l'envàs, tot perquè temia que no morís ofegada.

Però al final em vaig conformar amb un fulletó.

Els activistes d'aquesta associació són vegetarians, fins aquí cap problema,

però, per què lluir un cartell on s'hi veu el cap d'una vaca i on s'hi pot llegir: ‘la

carn és assassinat'? Anant a la seva pàgina web trobareu les seves propostes,

els fruits del seu activisme (també a Mallorca, contra la baixada del bou de

Fornalutx), fins i tot veureu com s'oposen que les vaques siguin munyides: ‘la

llet és per als vedells!', bramen, i veiem que les dones també es posen en pèl i

simulen que una maquinota els xucla la pitrera.

La filosofia inherent a aquest moviment -en diuen veganisme- afirma que els

homes i els animals tenim la mateixa dignitat: és a dir, matar un animal hauria

de ser penalment, moralment, tan reprovable com matar una persona. Els

veganistes es refereixen a les bèsties com a ‘germans animals', com

a ‘persones ètiques', per tant consideren que si vostè té una mascota -un canari

dins una gàbia- està perpetuant una relació d'esclavatge. El veganisme és una

impugnació a tot el relat no només de la nostra modernitat, sinó a tota la cultura

humana. Aquesta, ens diuen, és antropocèntrica, és a dir, posa l'home en el

centre de les coses; però -decreten- l'home té tant de dret d'erigir-se en capità

del món com en té una sardina o una mosca vironera. El veganisme és una

forma de radicalisme eixelebrat, però no tan eixelebrat per no tenir la seva línia

comercial: venda de camisetes, emblemes, etc.

Tanmateix, els veganistes, creuen el que prediquen? Estan realment

convençuts que a un escorxador s'hi fa el mateix que a Auschwitz? Senten

sincerament que Shakespeare, o un professor de matemàtiques, tenen la

mateixa dignitat que una rata de claveguera? Ploren la mort del moix de la

padrina amb la mateixa intensitat que la que ploren la mort de la padrina? Si és

així, més que d'amor a les bèsties estic convençut que ens trobem davant un

cas d'odi a la humanitat.

Melcior Comes al Diari de Balears, 04/11/2010

1. Fes un resum del text: màxim sis línies.2. De quin tipus de text es tracta? Divideix-lo en parts (estructura interna) i justifica la teva

divisió.3. Quina tesi defensa l’autor? Et sembla que l’argumenta bé? Per què?4. I tu, què en penses? Creus que els animals tenen la mateixa dignitat que les persones?

Quina opinió et mereixen els veganistes? Què penses dels espectacles amb animals? I de menjar carn? Fes un text argumentatiu a partir d’aquestes qüestions o d’altres que hi estiguin relacionades. (mínim: 100 paraules)

Urbanitat

Un distingidíssim periodista francès, que està fent un viatge per Anglaterra, recorda una escena ben

significativa, vista per ell a pocs moments d’arribar a Londres. Vaig a resumir l’escena, per a il·lustració

d’un cert ordre especial de comportament que intentaré desvetllar en l’esperit del que em llegeixi.

Detingueu-vos, barcelonins, amics meus, detingueu-vos per un moment a imaginar. Tanqueu els ulls a

n’aquest viure barrocament virolt, massa pintoresc, que us envolta. Imagineu-vos una Ciutat –he dit “una

ciutat”, i no un campament de pedra–, una gran Ciutat, plena, activa, normal, històrica i constantment

renovellada alhora. Imagineu-vos son lloc més i més vivent… ¿Veieu el quadro? En la gran plaça pública,

els grans edificis públics –columnates i escalinates– sòlids, severs i augustos, patinats gloriosament per

la capa de les edats. Entre ells, cases particulars, sòlides, també. Maques, també, opulentes en ròtuls i

anuncis. Aquí, desemboca-hi, una gran artèria comercial. Allí, eixint-ne, una gran via aristocràtica. Allà

baix, nota alegre, una reixa d’un gran parc. Arbres, escultures, fonts. D’aquí i d’allí i pel mig, i arreu –

divergents, diverses, contraposades, sempre harmòniques– les grans multituds, vivents braços cívics.

Són les onze del mati, l’hora de més trànsit. Un automòbil surt corrent de la gran via aristocràtica,

i, a l’intentar donar la volta a la plaça, resta atascat a son bell mig. Hi ha una gran munió de cotxes,

d’omnibús, de carros: la circulació és aturada mentre una llarga fila de vehicles espera que l’automòbil

sigui apartat. –Cap cotxer s’impacienta, ni crida, ni jura.– Surt de l’automòbil un senyor tot elegant. Va

asseguda, darrera, una senyora tota eleganta. Ambdos romanen quiets, cortesos, indiferenrents. No tenen

pas l’aire de sospitar que són ells qui deturen la circulació a la gran plaça. Un mecànic que seu al costat

de l’impassible conductor, salta a terra i prova de posar el vehícul en marxa, vanament. Segon assaig,

sense resultat –i són més de cent cinquanta el vehículs deturats– És temps de fer alguna cosa. El senyor

conductor descendeix del seu seient i, junt amb el mecànic, empeny el cotxe. De seguida, altres homes

de bona voluntat empenyen amb ells. El cotxe es mou i vet aquí que sobtadament, sense que pugui ningú

deturar-lo, el motor es posa a marxar i l’auto, inconscient de son poder destructiu, el segueix com un

cego. –Troba un carro i el cavall cau espantat. Després bolca el petit carretó d’un venedor ambulant.

Finalmnet la reixa del parc detura l’auto…– La senyora que l’ocupa en cap moment ha manifestat espant.

L’elegant conductor roman encara impassible. El carreter s’ocupa en aixecar son cavall. El petit marxant

del carretó recull ses mercaderies escampades. Ni l’un ni l’altre dirigeix cap injúria a l’aristocràtic

conductor Sembla no tenir-hi res a veure. – Però un policeman és amb ell, veu els danys, li parla. En un

minut ha pres el nom i l’adreça de l’automobilista, del carreter i del marxant. – No arriben a deu homes i

dones que s’han deurat a contemplar l’escena.– El policeman se’n va. Ja està tot llest. –Tot ha passat en

ordre. Tot ha passat urbanament.

Eugeni d’Ors, Glosari. 10-V-1906 1.- Posa un títol alternatiu al fragment.2.- Fes-ne un resum d’un màxim de sis línies.3.- Com descriu Eugeni d’Ors la “Ciutat” ideal? A quina realitat la contraposa?4.- Digues almenys quatre paraules o expressions que surtin al fragment i que actualment es considerin incorrectes en català.

5.- Quina tesi defensa l’autor? Amb quins arguments?6.- Redacta un text argumentatiu que mostri el teu acord o desacord amb la glosa.

Fragments literarisCroquis del natural

1 d'octubre de 1870

Estimada Maria,

Sols per donar-te gust t'escric en català, i pots ben creure que quasi estic penedida d'haver

convingut a fer-ho, perquè lluny de trobar aquella facilitat que em prometia, sento lligada ma

ploma com si escrivís en francès , que ja saps el que em costava.

Com més penso en el nostre conveni, menys me l'explico, i, en veure ton entusiasme per la nostra

llengua, t'admiro com un ésser extraordinari. Perquè, què té de bonic el català, ni quina aplicació

pot tenir per a nosaltres, que, modèstia a part, som filles de famílies distingides, i relacionades,

per tant, amb persones que posseeixen la bella llengua de Cervantes? Els nostres papàs han escrit

sempre en castellà,i, en les nostres famílies, escriure en català és retrocedir a l'època dels avis o

dels besavis.

Comprenc que tu, entusiasta de la llengua catalana i dels costums senzills del camp, creguis útil

i agradable retrocedir-hi; però jo, que no penso com tu (si quelcom penso), jo, que sols visc de

sentiments i no puc expressar altra cosa que aquests, mai no podré avenir-me sense gran esforç

(com el que m'obligues a fer llegint llibres que no sé llegir i fullejant a cada pas el diccionari,

per no causar-te un disgust) a escriure una llengua que, si bé parlo, no m'agrada ni considero

necessària per a res.

Essent petita, vaig aprendre la gramàtica castellana; quan ens portaren al Sagrat Cor, de Perpinyà,

vaig aprendre el francès: per què he d'estudiar ara una llengua que no llegeix quasi cap persona

decent d'Espanya?

Allibera'm de tan pesada obligació, que tu no saps com em costen aquestes ratlles, quin

reflexionar i quin fullejar el diccionari he hagut de fer...

Adela

PD. He mostrat aquesta carta als papàs, i en veure-la en català han esclafit a riure i diuen que tu i

jo ens hem tornat boges.

Narcís Oller, Croquis del natural

1.- Posa un títol al fragment i justifica’l.2.- Fes-ne un resum en un màxim de sis línies.3.- Fes una llista de tots els prejudicis que expressa l’autora de la carta i refuta’ls amb arguments dels treballats a classe.4.- Quina diries que és la situació lingüística de la societat a la qual pertany Adela? Explica-la.5.- Redacta una resposta a aquesta carta com si fossis na Maria. Utilitza alguns dels arguments que has exposat més amunt.

La bufetada

Aconsolat el nen, el farcell donat a la minyona, l'Anneta, amb el fill al braç perquè no l'hi

arrabassés son marit, contemplà per darrera volta, a través de les llàgrimes, sa cambra nuvial, el niu de sos

amors, el llit on havia pensat morir, on havia dat la vida a aquell ésser avui ja desvalgut. I, fent un sobtat

esforç per asserenar-se, baixà resoltament.

Animada potser perquè ja veia la fi de son esforç, trobà encara veu sencera per a cridar son marit,

de qui no sabia separar-se sense que besés son fill.

Veient que no responia, avançà vers la botiga tement noves violències, esperant trobar-lo al peu de

la porta, la clau a la butxaca, barrant-li el pas. S'havia errat: la botiga era solitària; la clau, al pany. –És

que no vol veure'ns– pensà. I amb greu del cor, donà un tomb a la clau. Però la veu de son marit, cridant-

la amb un to de prec que condolia, la féu tornar enrere.

Aquella veu venia de la cuina. Les cames se li segaren: un pressentiment vague, però horrible, li

lligà el cor. Instintivament donà el nen a la criadeta, i entrà a la cuina, una peça petita, baixa de sostre,

ocupada pels fogons de l'ofici i de la casa, l'aigüera, l'escorredora, prestatges i la taula del servei; de

manera que dues persones no podien remenar-s'hi. Per una reixa que dava al celobert hi entrava una claror

cendrosa.

Sota aquella reixa, mig desmaiat en una cadira, hi havia son marit, un braç cavalcant en l'obertura

de la brusa, l'altre penjant de gairell, com son cap. No es movia, no deia res. L'Anneta, enlluernada per

la clapa de claror de la finestra, sols el veia a contrallum, com una ombra confusa. El silenci l'alarmà, i

oblidant tots sos determinis, s'hi acosta– Veu que té tancats els ulls, groga la cara. Ja no repara a tocar-lo:

una suor freda banyava sos polsos.

–Llorenç, Llorenç, què has fet?

Ell badà els ulls, i signant amb el cap l'aigüera, amb aire desmaiat mormolà:

–No et pegaré més: no em deixis.

Per un miracle de Déu l'Anneta no caigué a terra sense sentits. Sobre el marbre de l'aigüera es

dessagnava una mà sola, separada del cos. Una petita destral al costat, salpicada de sang, encara fumava.

Era l'expiació d'un salvatge! La mà de la bufetada!

Narcís Oller, La bufetada (fragment)

1.- Posa un títol al fragment i justifica’l.2.- Fes-ne un resum en un màxim de sis línies.3.- Quins elements lingüístics revelen que el text no és contemporani? Reescriu el primer paràgraf actualitzant-ne el llenguatge.4.- Com creus que ha d’actuar una dona víctima de la violència domèstica? Redacta un text argumentatiu sobre aquest tema.5.- Enumera les diferents tipologies textuals que apareixen al fragment i posa’n exemples.

La vella

A les set del matí, quan la jove havia tret la padrina, encar el sol no donava en aquella banda del porxo,

encarat entre llevant i migdia, però a les deu ja estava ensenyorit de més de la meitat, i la pobra velleta, de

cara a l’horitzó, plantada com una mòmia en la cadira baixa, en la que la tenien esclavitzada sos membres

morts i inútils, es rostia de viu en viu.

Feia cinc anys que s’havia aireferida, anant a confessar al poble veí, amb un predicador que hi feia el

novenari; havia caigut al mig de la carretera, amb els ulls en blanc i la boca de costat, com si fes ganyotes.

[...]

A casa seva l’hereu i la jove la reberen amb la sorpresa alarmada amb què es rep un hoste perillós que no

s’espera. No que fossin males entranyes l’hereu ni la jove; però a pagès, un vell xacrós que consum i no

produeix és un censal, i ja eren tantes boques!..

Per a provar, perquè la gent no digués, van donar-li un got de vi amb sal, i li untaren els polsos i la boca

del cor amb oli de llargandaix, i anaren de seguida pel capellà. Si s’havia de morir, alabat sia Déu! Però,

al manc que se n’anés arreglada. Del metge ningú en parlà: prou que sabien ells que allò de les feridures,

quan pitjava de ferm, no tenia remei; i els metges, al capdavall, no eren més que uns papadineru!

Com no podien confessar-la, perquè no enraonava, la van extremunciar i es quedaren tranquils: ja havien

fet tot lo que calia. Al vespre van recordar-se de que no havia menjat res del dia abans, i li portaren un

plat de sopa i un got de vi. Després tothom se n’anà al llit, dient a la malalta que si havia de menester

alguna cosa que avisés. L’endemà la jove es quedà a casa, per veure si l’àvia se n’anava o no. A migdia li

va donar la sopa i el gotet de vi, i al vespre altra vegada. Els ulls esparverats de l’enllitada semblava que

volguessin dir alguna cosa; però la jove ja no tenia taleia de mirar-li els ulls.

L’endemà, al entrar en la cambra, una bravada forta li tapà els esperits, i vegé mulladís al sòl. Llavors la

jove recordà que encara mai l’havia feta orinar. Una foguerada li encengué la cara, i va estar a punt de

cantar-li les quaranta a la padrina. En els ulls inquiets d’aquesta, que ho veien tot, s’aturà un llagrimó

emperesit: li mancava acostumar-se a sa misèria.

La jove, amb ses embranzides i revolades de dona trempada i sobrera de salut, esbatanà la finestra, cridant

que allà no s’hi congriaria la pesta. Aleshores la padrina veié un tros de cel blau, serè, esplèndid, bonic

com si fos fet de tot just, enduent-se-li la mirada més enllà d’aquelles rònegues parets, brutes i florides,

que li feien de gàbia. En sa arrossegada vida de burro guixeter, blincada sempre al pes de la càrrega, no

li havia quedat una hora vagativa per a contemplar-lo, el cel. De llavors, inútil ja per a tot lo de la terra, li

lleuria de fer-ho; i començà a posar-li voluntat, an aquella bellesa consoladora que havia d’arribar a ésser

la seva única distracció i son únic amic.La jove va rumiar que tenir l’àvia al llit no li convenia, perquè en poc temps li destruiria la màrfega; i

l’aixecà. Els dies bons la tenia al porxo; quan feia mal temps, a la vora del foc. [...]

A trenc d’alba cada dia la jove la girbava de qualsevol manera, la prenia d’una revolada, la treia al porxo,

li posava quatre culleradetes de sopa a la boca, li donava un ditet de vi i se n’anava de casa; a l’hora de

dinar era la nena gran la que es cuidava d’atipar l’àvia, entre roncs i empentes; i tornaven a deixar-la fins

al tard, que la jove la prenia de nou en un braçat, com si fos una feixina, per a dur-la al llit, a on quedava

abandonada fins l’endemà. I la pobre infeliça, que no podia cosir ni fer mitja, que no podia anar a l’hort

ni tan sols bressolar la mainada; que no podia moure cames ni braços i amb prou feines barbotejar un

que altre mot; la pobra vella, que estava avesada a veure, de tota sa vida, com una cosa natural, que a

l’ésser espremut, a l’arreu inútil, al vell que no servia per a res, no se li tingués cap llei de mirament, no es

queixava mai d’aquell tracte inclement i dur, sense una titlla d’amor ni respecte; i en sa cara inexpressiva,

de pòmuls sortits i boca entregirada, no s’hi veia més que una passible indiferència, com la cara d’un brau

manso. Només s’animava, pipellejant-li l’esguard, quan s’acostava el plat de la sopa: la feridura havia

obert encara més sa gana golafre de pagesa, i son ventrell, que hauria paït les pedres, no quedava satisfet

amb aquell plat de sopes o de mongets bullits; i l’ànsia de son rostre i la voracitat amb què llepava la

cullera semblaven demanar sempre més i més. Però no n’hi donaven, perquè deien que si menjava molt

embrutava massa el porxo.

La vella (fragment). Víctor Català

1. Posa un títol al fragment i argumenta’l. / Quin és el tema del fragment?

2. Fes-ne un resum d’un màxim de 6 línies.

3. Caracteritza el narrador del text.

4. Explica com són descrits els pagesos en el fragment.

5. Enumera tots els comportaments cruels amb què es tractada la padrina al relat.

6. Text argumentatiu: Com són tractats els vells en la societat actual?

Solitud (fragment)

Tapà els ous i anà a l'altra cambra per desmudar-se: després, de passada, tancà els finestrons de

la sala i cap a la cuina a encendre foc i el quinqué. Tenia el sopar fet i només li calia escalfar-

lo. Tornà a baixar per tancar la porta del pati. Un grill cantava a fora amb un ric-ric seguit i

penetrant. El sentir-lo, sense saber per quina oculta relació, li féu venir a la dona ganes de menjar

cargols.

—Demà en couré —pensà amb una salivera; i, encaixat al piu de la cadena, va tombar-se. A

l'acte féu un ai! I un bot. Poruga com era, a cop sobte li havia semblat veure bellugar quelcom en

l'ombra del corral. Es fixà bé.

—Ca, res...! Una fotja, que hauria dit el pobre pastor...!

Pujà l'escala, més encara a la meitat, el recel l'obligà a girar-se una altra vegada. Oh, Déu!

Aleshores ja no fou ai! ni bot, sinó esgarip ofegat i correguda desenfrenada escales amunt. El

quelcom aquell eixint de l'ombra es precipitava darrera d'ella! Ni esma tingué d'ajustar la porta

de la cuina. Dret al dintell hi havia un home. Ella, sangglaçada, s'estantolà en la taula.

—No tingueu por... —havia fet un balbeteig rogallós; i a la claror escassa del quinqué, veié en el

tou fosc una mirota blanca.

Si haguessin punxat la Mila, no li hauria sortit una gota de sang. Mes com l'home avancés

lentament dues passes, a ella se li escapà un gran crit:

—Què voleu?

Ell s'aturà.

—No tingueu por... Hu, hu, hu!... —I es ficà la mà dins la trinxa de les calces, i rautà com una

bestiola.

—Què voleu?, vos dic! —repetí ella, més espantada.

Ell encanyonà, vacil.là, s'estremí tot...

—Hu, hu, hu!... Jo... vos volia dir... jo... si vós volguéssiu.

I el balbeteig ronc se li apagà com si se li posés un tel al canyó.

La Mila tremolava com una fulla. D'un gran esforç pogué fer encara:

—Aneu... aneu's-en de seguida!

Mes ell no es mogué: semblava plantat a terra; allargà tan sols la pota de bugiot en la palma

bruna de la qual relluïa una espurna groga.

—Si voleu... eh, que sí?... eh?... —I tirà als peus de la dona una moneda d'or; la moneda rebotà

amb un dring sonorós.

[...]

Mila no es movia ni deia res; havia perdut paraula i acció, talment com si la caiguda vibrant

d'aquella pluja d'or l'hagués encegada. Però, de repent, la mateixa força del terror la desencantà,

i sentint que li brollaven ales en els peus, d'una gran revolada esfereïda es llençà cap a la sala

fosca.

Sentí distintament el bramul de la fera burlada, i de seguida son glapit furiós que se li abocava

al darrera. Perseguida per ell i denunciada pel mateix embat de sa fugida, passà com un llamp

per la cambra del campanar, s'engolí per l'escaleta de la capella, esbiaixà aquesta i bo i enmig

de les tenebres arribà i tot fins a la portella de reaaltar; però de cop, al traspassar-la, quelcom

s'entrevassà a son pas i la dona, llençant un ahuc penetrant, rodolà d'un capgirell sobre les

lloses...

Veié una gran lluminària i cregué que la vida li mancava; mes, abans de perdre del tot la

coneixença, encara sentí caure-li al damunt i enfonsar-se en ses carns la grapa peluda i l’alenada

roent de la fera.

1. Posa un títol al fragment i justifica’l.2. Fes un esquema que reflecteixi el contingut i l’estructura del text. 3. Quines són les dues forces que es troben i s’enfronten al fragment? Com hi apareixen

caracteritzades? Quina guanya? 4. Amb quins recursos aconsegueix el narrador crear un clima de terror?