2

CONTINGUTS

AL DIA5 Els Arctic Monkeys a Barcelona

EN PORTADA6 Madrid. Quilòmetre zero

L’ENTREVISTA11 A Joan Tardà i Coma

OPINIÓ15 El llegat de Mandela

PASSI-HO BÉ!

POEMA

Endavant!(Ales i camins)

Respira fort, que l’aire és teui l’aire i tot et poden prendre.

Un cop ja l’hagis respiratés carn com tu,

és alè teu que no es pot vendre.Respira fort, que l’aire és teu.

Trepitja fort, que el lloc és teu!On hi ha el teu peu no n’hi cap d’altre.

La terra té per a tothomcamins oberts.

Fuig de qui vulgui entrebancar-te.Trepitja ferm, que el lloc és teu!

Parla ben clar, que el mot és teui el pensament ningú no el mana.

Si creus la teva veritatllança-la al vent

i que s’arbori com la flama.Parla ben clar, que el mot és teu!

Joana Raspall#gràciesJoana

“L’educació és l’arma més potent que pots utilitzar per canviar el món”

- Nelson Mandela

3

EDITORIAL

COL·LABORADORS

Andreu AusàsOriol Escolano

Pol MartíPol Mesalles

Anna MundetClàudia PalomaresMartí Pedemonte

Miquel PoyDani Pulido

SEMÀFORS

TWEETS DEL MES

R P @mundoespejo1

Dice Rubalcaba que el PSOE siempre estará en contra del derecho de autodeterminación. Lo han demostrado de sobras en el Sahara Occidental.

Estem a un parell de preguntes més de l’agressió.Agressió de Mas als periodistes, em refereixo.

Creus que els tancs han sortit de Madrid i venen cap aquí? Sí - NoEn cas afirmatiu, han de pagar peatge? Sí - No

Vol que Catalunya sigui un Estanc? Sí - NoEn cas afirmatiu, el vol amb dependent? Sí - No

És del tot fora de lloc el contingut del tuit fet il·le-gítimament amb el meu compte, i també que algú cregui que n’he estat l’autor. PNM

Modernet de Merda @ModernetdeMerda

Lluís Foix @llfoix

Grassonet Bord @Grassonet_Bord

Pere Navarro Morera @pere_navarro

La concreció d’una data i una pregunta per a la consulta suposa molt més que un simple pas endavant en el procés sobiranista. Sembla mentida que tinguéssim clara la resposta al referèndum, però no la pregunta. Hi insistim; si els partits polítics catalans han estat capaços de consensuar una pre-gunta (i més ràpidament del que tothom s’esperava) és molt més fàcil que la resta del calendari i la consulta mateixa es realitzin a bon temps. Creiem que no és una bona pregunta en el sentit que portarà a confusions i que no deixa clar què estàs votant si et decantes per l’opció “Sí, no”, proposta que si guanyés entenem que faria necessari un altre referèndum. Per contra, és infinitament superior la força d’una pregunta consensuada encara que no sigui perfecta, que la pregunta que haguéssim volgut d’“independència sí o no”, entre d’altres coses, perquè la prioritat d’aquest referèndum és, abans de tot, que la gent vagi a votar, tant els del sí com els del no. No tindria sentit tornar a organitzar un referèndum de resultats semblants als de la consulta d’Arenys; el que fa vàlida i legítima la votació és la gran participació. Si el PP o C’s aconsegueixen desmobilitzar els partidaris del no, haurem perdut la partida.

Mariano Rajoy i Rubalcaba

És trist veure com dos polítics ideològicament tan diferents com ells dos es posen d’acord per tal d’evitar qualsevol tipus de vo-tació, la base de la democràcia, sobre la independència de Cata-lunya. En aquesta línia, hem vist una exministra socialista pregun-tant-se per a què serveix el català i demostrant el menyspreu cap a allò que és diferent.

Societat catalana

La seva massiva resposta a la cri-da de La Marató ha posat altre cop de manifest la solidaritat dels catalans. Aquest fet tampoc ha d’eximir el govern d’invertir en recerca.

4

AL DIA

AGENDA

20des

21des

28des

21:30 | Ual·la a Koitton Club22:30 | Brams i The Rayberis a La Fontana

21:30 | Wantun a la Sala Alfa de Gràcia

20:00 | Randy Greer & Ignasi Terraza Trio a la Sala Jamboree

21:30 | The Seihos a la Sala Alfa de Gràcia26des

25des

21:00 | Pau Alabajos al Centre Cultural Born

per Miquel Poy

Estudi de llum i volum

ANUNCIA’T!

Vols el teu anunci a la revista?Posa’t en contacte amb redaccio@eldofi.cat

5

AL DIA

Els Arctic Monkeys fan vibrar el Palau Olímpic de Badalona per Pol Martí

El passat 16 de novembre la banda de rock indie Arctic Monkeys va presen-tar al Pavelló Olímpic de Badalona el seu cinquè disc d’estudi, AM, publicat aquest any 2013. L’última aparició als Països Catalans del grup anglès del ba-rri de Sheffield va ser no fa gaire al FIB (Festival Internacional de Benicàssim), on van assistir més de 30.000 persones.

El quartet format per Alex Turner, Matt Helders, Jamie Cook i Nick O’Malley, va comptar com a teloners amb el jove-níssim grup irlandès The Strypes, que van debutar aquest any amb l’àlbum Snapshot.

El públic, però, a qui realment tenia ga-nes d’escoltar eren els següents, com es

va poder percebre amb l’esclat d’eufòria en veure els seus ídols dalt l’escenari to-cant la que va ser la primera cançó de la nit: Do I Wanna Know?; acompanyada d’un espectacular fons amb les lletres “AM” il·luminades.

El concert va durar una hora i mitja en què van combinar la tranquil·litat dels temes més melòdics de l’últim disc com Arabella, One For The Road, I Want It All o I Wanna Be Yours, amb l’efer-vescència dels ritmes més accelerats de les cançons dels discs anteriors com Brianstorm o Dancing Shoes.

En aquesta gira europea, el grup bri-tànic ha mostrat l’evolució cap a una nova imatge en la qual destaca el líder i

cantant Alex Turner amb vestit i el seu particular tupè, qui en algunes cançons inclús s’atreveix a deixar la guitarra i po-sar-se a ballar al ritme lent i acompassat del nou estil que ofereixen.

Aquest emocionant ambient va durar fins l’última cançó, i els especadors van ser premiats amb, a més a més dels himnes que van commocionar a tots, unes paraules en català dirigides al sec-tor femení abans de començar la míti-ca cançó I Bet You Look Good on the Dancefloor —preguntant “Com estan les noies?”— i unes altres cap al sector catalanista del públic abans de darrera la cançó de l’espectacle, R U Mine? —guanyant-se’ls amb el crit “Visca Cata-lunya!”—.

‘R U Mine ?’, vídeo del concert de Badalona

Els Arctic Monkeys al Palau Olímpic de Badalona

6

EN PORTADA Madrid. Quilòmetre zero

Dilluns 9. 06:30. És l’hora de trobada a l’Estació de Sants per agafar el TAV cap a Madrid, l’anomenat AVE. Ja quasi hi som tots i encara queda mitja hora per agafar el nostre tren. Tot endormiscats veiem una ciutat que es desperta, molta gent amb uniforme i maleta petita que avança en silenci. Alguns anem buscant amb la mirada l’aparició del Jordi Ro-birosa; sabem per la seva pàgina de Fa-cebook que agafarà el mateix AVE que nosaltres i esperem poder-hi conversar. Agafem el tren i en menys d’un minut aquest arrenca, se senten esternuts i tos d’alguns; altres esperem no empitjorar. Veiem com va sortint el sol i com van baixant les temperatures a mesura que ens allunyem de la costa. Els Monegros es mostren davant nostre com un desert de pel·lícula, sembla que no hi hagi res ni ningú a prop. Una boira espessa no ens permet determinar si el paisatge està enfarinat o si només és gebrada i sembla talment el Hogwarts Express de Harry Potter. Per estirar les cames, si més no, la gent s’acosta al vagó 4, on hi ha la ca-feteria i tenim l’esperança que el Robi-rosa hi anirà, cosa que no acaba passant.

Arribem a Madrid a l’hora prevista i les primeres impressions no són gaire bones, fa molt més fred del que ens es-peràvem i tampoc són especialment bo-nics els edificis dels voltants de l’estació d’Atocha. Compassadament i en fila tot el curs va sortint de l’estació i una de les primeres coses que destaquen grata-ment són les escultures de Jaume Plensa en forma de cap. Tot i que molta gent ja ha estat a Ma-drid en altres ocasions, a altres ens re-sulta tot nou. El color blau dels autobu-

sos o el blanc dels taxis són algunes de les coses diferents respecte Barcelona. Avancem sense tenir clar on anem, però ens deixem portar i al cap d’uns quinze minuts ens sorprèn, darrere d’una can-tonada, l’entrada de l’Hotel Asturias, a la Plaza José Canalejas, carrer Sevilla. Som realment al centre de Madrid, tan-mateix ni rastre de turistes per enlloc; a l’hotel tots els clients són espanyols.

Tot el curs deixa les maletes a l’habi-tació 509 i comença una de les moltes estones lliures per a visitar la ciutat de Madrid. Ens dirigim d’entrada cap a la Puerta del Sol, en la qual destaca una espècie d’arbre de nadal molt lleig de tonalitats vermelloses que anem tro-bant a altres punts de la ciutat de co-lors diferents segons el patrocinador. També ens sorprèn la gran quantitat de compradors i, sobretot, de venedors de loteria de Nadal. Ens hi interessem i preguntem si és algun dia especial, però ens responen que no, que simplement és perquè és la de Nadal. El nom de Doña Manolita apareix en els cartells de tots els venedors ambulants; hem sabut després que és el nom d’una adminis-tració de loteria estil La Bruixa d’Or de Sort, amb molta popularitat. Caminant per la calle Mayor i després d’haver vist ja uns quants Corte Inglés, arribem a la Plaza Mayor amb la intenció de tastar un relaxing cup of café con leche in Pla-za Mayor. L’únic que trobem a la plaça són paradetes de venedors de figuretes del pessebre i altres productes nadalencs - excepte caganers - i els llums de nadal apagats ens espatllen les fotografies. En-trem a l’Oficina de Turisme i pregun-tem on es pot practicar la famosa frase

de l’Ana Botella. Ens indiquen que, per a estudiants com nosaltres, és millor marxar de la plaça si no ens volem sen-tir estafats. És la mateixa resposta que moments després ens donen un grup de guàrdies urbans que fan petar la xerrada al capdamunt de la calle Montera. Tam-bé ens interessem per un bon bocadillo calamares i ens responen que hem d’anar al Museo del Jamón, bàsicament perquè és un dels llocs més barats. Tot baixant per la calle Toledo ens aturem a escoltar una guia d’un grup turístic que fa una visita gastronòmica a Madrid i explica la història de las tapas i recomana anar a la zona de la Gran Vía. Pressionats per les mirades incisives d’alguns dels sen-yors del grup, que no es devien refiar de nosaltres, decidim marxar i arribem al barri de La Latina, que ens rep amb un impressionant cartell de The Hole Show al Teatro La Latina. Agafant la ca-lle Embajadores ens trobem un Madrid més deixat i empobrit, que ens recorda les imatges que havíem vist de la ciutat durant la vaga dels escombriaires. La Plaza de la Corrala i la calle Sombrere-te ens donen accés a Lavapiés, un dels barris més modestos de Madrid en el qual trobem una pancarta amb el lema Compra tu droga fuera de este barrio. Lavapiés es nuestro barrio, a prop del modern edifici del Teatro Valle-Inclán. Després de comprar en un supermercat Dia, al costat d’una cadena de super-mercats polèmica per la seva distinció

Madrid. Quilòme-tre zero per A. Ausàs. Fotos d’A. Antón, A. Calvo, M. Gibert i C. Palomares

7

EN PORTADAMadrid. Quilòmetre zero

dels productes d’origen no català, que es diu AhorraMás, fem més turisme per la pujada de la calle Santa Isabel i des-prés de dinar, anem tirant cap al lloc de trobada amb tot el curs; a les 16:45 hem de ser al Museo Nacional Centro de Arte Reina Sofía.

Hi arribem un quart d’hora abans i ens hem d’esperar davant del Real Con-servatorio Superior de Música. A tall d’anècdota, la majoria d’entrades prin-cipals als edificis estan tancades i la gent hi ha d’entrar per les de darrere o les de servei, en les cases de més luxe. Madrid sembla una ciutat morta, però deu ser cosa de l’hora. Amb una mica de retard, perquè no trobàvem els professors, en-trem al museu i després dels rutinaris controls de seguretat i de deixar les mo-txilles a lloc, ens dividim en tres grups, dos dels quals faran la visita amb guies voluntàries. Entrem als espectaculars ascensors que es veuen des de la plaça de davant, més propis de Matrix que de la realitat madrilenya i comencem una visita per les obres del Modernis-me, el Realisme o el Cubisme, entre d’altres moviments, tots posteriors al naixement de Picasso l’any 1881. Algu-nes de les obres pictòriques que veiem són l’intrigant La tertúlia del Cafè del Pombo (1920) de José Gutiérrez Sola-na, el Retrato de Sonia Klamery (1913) d’Anglada Camarasa, l’immens Guer-nica (1937) de Picasso, el surrealista

El gran masturbador (1929) de Dalí, El món (1929) d’Ángeles Santos Torroella o Tertúlia (1929) de la mateixa auto-ra, en què surten tres dones justament amb poc diàleg. Pel que fa a l’escultura és destacable Mujer en el jardín (1930) de Picasso, que havíem confós amb una representació del personatge de don Quijote de la Mancha.

Sabent que dimarts a la tarda assistirem a una sessió parlamentària al Congreso, ens posem en contacte via Facebook amb el diputat d’ERC-Rcat a Madrid Alfred Bosch, per tal que ens informi de quins temes s’hi tractaran. Aquest ens adjunta el telèfon de l’assessor jurídic del grup parlamentari, l’Èric Gómez, i el truquem. Després de parlar-hi, ja sabem que abans de la sessió parlamen-tària podrem entrevistar el Joan Tardà, un altre dels diputats, al seu despatx. Tot i estar rebentats, encara no tenim les claus de les habitacions i no podem entrar-hi, però fem temps i poc abans de sopar, les podem ocupar. El sopar és com sempre al restaurant de l’hotel i tampoc no ens podem queixar; satisfà de llarg les nostres expectatives. Des-prés de sopar, visitem els carrers més pròxims a l’hotel per conèixer la vida nocturna de Madrid; d’entrada hi ha molta més gent que durant el dia, ara s’explica perquè de bon matí es veia tot tancat. Un noi ens convida a entrar a un local nocturn, però abans que hagi

acabat la frase, una noia del mateix grup de treballadors del local ens menysprea i, evidentment, els ignorem i seguim caminant. Un grup de gitanos cantant amb una guitarra són l’origen del soroll més important de la nit. En arribar a la Plaza Mayor, el paisatge és desencorat-jador; tot són grups de rodamóns amb la intenció de dormir sota els arcs que envolten la plaça. No hi ha cap negoci obert i decidim tornar a l’hotel seguint la consigna d’arribar-hi a les 23:00. Més tard o més d’hora, no cal detallar les vetllades a les habitacions, anem fent-nos espai entre els llençols i posant-nos a dormir.

PRADO I CONGRESOComença el segon dia del viatge. El paisatge del dia anterior ja ha quedat desat en alguna zona del cervell i tot ens és molt conegut. La dutxa i l’esmorzar ens desperten més que no pas el soro-llet insuportable del despertador del mòbil. Ens ofereixen cafè però majori-tàriament s’opta per llet amb colacao i es deixa reposant al got, el misteriós suc de taronja amb gust d’aigua. A les 09:00 hem de ser al Prado, un dels grans mu-seus de Madrid de pintures i escultures que acull obres anteriors a l’any 1881. La nostra visita se centra en la pinaco-teca i el curs es divideix en dos grups, la guia d’un dels quals parla un castellà cuanto menos particular (en paraules de la mateixa). Es comença amb els primi-tius flamencs; El davallament de la Creu de Roger Van der Weyden o El jardí de les delícies del Bosch. Seguim amb una obra del Renaixement com l’Anuncia-ció del Fra Angélico i passem pel Lava-tori dels peus de Tintoretto, manierista. José de Madrazo, Diego Velázquez (Las Meninas) o Goya, amb les seves pintu-res negres, ens donen l’accés final a La càrrega dels mamelucs i a Els afusella-ments del 3 de maig (els dos de Goya). La única escultura que vam tenir temps de visitar va ser l’Ofrena d’Orestes i Pí-lades, amb característiques de l’art grec arcaic, del clàssic i de l’hel·lenístic. Decidits a tastar unes bones tapes, sem-

8

EN PORTADA Madrid. Quilòmetre zero

pre que no s’allunyin gaire del nostre pressupost, ens acostem a un restaurant de la cadena 100 montaditos, a la ca-lle Montera, malgrat que n’hi ha molts més. Per un bon preu hem tastat men-jar típic de Madrid (és normal que es mengi tanta tapa amb peix a Madrid, que no té mar?) i ens hem atipat molt, sempre amb prudència perquè hem d’entrar abans de la sessió al despatx del Joan Tardà a entrevistar-lo. Esperant la confirmació de l’Èric d’ERC-Rcat, som amb tot el curs a la vorera de davant dels lleons del Congreso, però sembla ser que ens hem apropat massa als diputats (concretament podem distingir la Laura Mintegi de Bildu) i un policia ens de-mana que deixem la vorera. Nosaltres, estant ben tranquils on som, no li fem cas i quan torna li diem que és espai pú-blic i no té dret a fer-nos fora d’allà. La nostra resistència pacífica acaba quan ens amenaça realment i aleshores deci-dim canviar de vorera (tanmateix incre-mentem la dosi de males mirades cap a la persona que ha gosat desallotjar-nos). Resseguim el recinte parlamentari, tot buscant l’entrada de visitants, quan de sobte veiem un Jesús Posada caminant lentament fumant-se un caliquenyo amb una gavardina grisosa i llarga que ens mira de dalt a baix amb aires de su-perioritat i mirades de menyspreu. Els que hem de fer l’entrevista marxem cap a l’edifici adjacent i passem els controls de seguretat per pujar als despatxos dels diferents grups parlamentaris: el PP té unes quatre plantes i Bildu i ERC-RCat, per exemple, s’han de conformar amb una quarta part de la sisena plan-ta. Després de l’entrevista publicada en aquest mateix número, compartim l’ascensor de baixada amb uns diputats d’IU que ens fan broma amb la rotun-ditat del PP per la seva majoria absoluta i les grans diferències de vot durant les votacions: (¡180-25! casi ganamos- ens diuen irònicament). Travessem el carrer per sota i canviem d’edifici, mentre pas-sem pel costat de les sales de premsa i saludem altres diputats (José Zaragoza del PSC), així com el policia que abans

ens havia fet fora de la vorera. Ens po-sem a fer cua per entrar a veure la sessió, però les visites són en grups reduïts i, malgrat que hi ha un grup que ja n’ha sortit, ens diuen que hi tornem al cap d’una hora. Som testimonis d’un pri-mer debat sobre finançament de partits en el qual assisteixen molts pocs dipu-tats i els que hi són presents xerren i es giren descaradament sense tenir cap ti-pus de respecte per la persona que està parlant. En el segon debat que mirem, es parla de l’especialització intel·ligent per potenciar l’I+D i, finalment, arriba el tema més polèmic i conegut per tots, el tancament de Canal Nou, amb una proposta per a la promoció d’una tele-visió pública en valencià. El Congreso es va omplint, i fins i tot ha merescut l’aparició del Duran i Lleida o del mi-nistre Fernández Díaz. Les interven-cions més polèmiques són les de Ximo Puig (PSPV), Ricardo Sixto (EUIAPV), Toni Cantó (UPyD) i Joan Baldoví (Compromís) si bé també hi interve-nen altres diputats entre els quals Joan Tardà. Com que els únics espectadors al ple són els treballadors de Canal Nou i nosaltres, tots els oradors ens assen-yalen a nosaltres erròniament a l’hora de parlar del tema. El que acaba d’em-merdar el debat és la intervenció de la diputada del PP que al·ludeix a tots els altres grups, alguns dels quals Posada no els dóna permís de rèplica. Ens veiem obligats a aplaudir en alguna ocasió o a

mostrar el rebuig en alguna altra, som avisats i un dels alumnes decideix mar-xar de la sessió. Ensenyem una senyera des de dalt i un grup de diputats del PP s’aixequen per criticar-nos, però no tenim temps de rebaixar-nos a respon-dre i marxem. Vist en perspectiva, vam fer bé de formar part de l’últim torn, ja que ens va tocar veure la part més interessant del debat i hi vam ser més de dues hores seguides. Altres coses que ens van cridar sens dubte l’atenció van ser el conjunt de dones que transcrivien paraula a paraula tot el que es deia al Congreso i també el fet que el president Posada marxava del ple sovint. Com a curiositat, vam seure a sota d’una de les marques de bala del cop d’estat de Te-jero.

Sortim molt excitats del ple i ja ens es-pera el sopar. Hem tingut una tarda ben moguda però no defallim i sortim a pas-sejar pel centre. “Chicos, ¿queréis tomar algo?”, “Os ofrecemos….”, “Sois todos mayores de edad, ¿verdad?” són algu-nes de les frases més repetides a Puerta del Sol, acompanyades d’un home que t’atura per fer-te publicitat del seu local. Aquesta acció, i sense exagerar, es repe-teix quasi cada dos minuts i fa difícil el nostre retorn a l’hotel.

L’ESCORIAL I EL TEATREJa hem superat l’equador del viatge i avui dimecres ens llevem ben d’hora,

9

EN PORTADAMadrid. Quilòmetre zero

ben d’hora, ben d’hora (però més tard que a Barcelona) per agafar l’autocar i visitar l’Escorial, a una horeta de Ma-drid. Durant el trajecte en autocar, la gent que no dorm val més que ho faci, l’únic que es perdrà serà la mastodònti-ca creu de la tomba del generalísimo al valle de los Caídos. En arribar, i mal-grat que el guia ens insistia en la idea que els reis eren molt i molt modestos, veiem un monestir impressionant. El monestir de San Lorenzo, que és com es diu, és magnificent per fora, però és especialment espectacular per dins. Té alguns frescs immensos pintats a la ba-sílica i una de les biblioteques de més importància d’Espanya, a més d’unes galeries subterrànies amb panteons per als reis que anaven morint. El conjunt arquitectònic es complementa amb uns interessants jardins, un cimbori molt alt i una sala capitular ben decorada per grans quadres. Hem de destacar que la visita no hauria estat el mateix, malauradament, sense el guia d’un dels grups, un senyor d’aspecte britànic i molt monàrquic que intentava fer-nos partícips de la història tot fent bromes més aviat fluixetes i rimes que sobraven (“Herrera, Herrera, con el rey no se juega”, “con tantas mujeres no se ponía los guantes, pero se ponía… las botas”, entre moltes d’altres) i no parava de tocar-nos i de picar-nos l’ullet insupor-tablement. Després de la visita, i per-seguits per un quisso acabat de néixer, fem una foto de grup i podem visitar lliurement el tranquil poble de l’Esco-rial.

A la tarda, es tracta de fer vida de turista i recórrer altres zones de Madrid. So-parem on puguem, abans o després de veure una representació teatral al Cír-culo de Bellas Artes de Madrid. Fem una visita interessant per recomanació familiar al Temple de Debod de Ma-drid, un temple d’Egipte que fou rega-lat a Espanya per llur resposta a la cri-da de l’UNESCO a salvar temples que eren en zones que havien de ser negades per la presa d’Assuan. Aquest temple va

ser traslladat pedra a pedra a Madrid i col·locat on era la Caserna de la Mon-taña, amb un episodi molt sagnant du-rant la Guerra Civil Espanyola. A les 20:00 som al Círculo de Bellas Artes de Madrid, molt a prop de l’hotel, a tocar de la calle Alcalá, i just davant de l’Es-pai Blanquerna de la Generalitat de Ca-talunya (l’escenari de l’agressió feixista de l’11 de setembre d’enguany), per tal d’assistir a Conversaciones con mamá, una obra interpretada per María Ga-liana i Juan Echanove. Es tracta, valgui la redundància, de les converses d’una mare amb un fill a partir del moment en què el fill és acomiadat i necessita vendre el pis de la mare per poder tirar endavant. És una mena de retrobament després de molts anys, malgrat que sempre han estat en contacte, i també és una anàlisi de les noves relacions en-tre pare i fills, entre sogra i jove, i con-sogra. Parlen de temes quotidians però s’adonen del gran distanciament que hi hagut i es veu com es prenen la vida, de manera molt diferent, fill i mare (amb molta més experiència). La mort és un altre dels temes tractats i, conversant, el fill acaba descobrint moltes coses del seu pare i de la seva mare mateixa, que ell no sabia. L’obra no deixa de ser un retrat de les relacions personals i de la societat canviant. A la nit, tot i estar es-gotats, ens mantenim ferms a la decisió d’aprofitar el moment i deixar el des-cans per una altra estona. Durant uns instants mirem si algú es fixa en l’este-lada que voleia al balcó, al bell mig de la Plaza Canalejas, des de fa tres dies. Al cap d’unes hores, anirem a dormir, tot sigui per estar realment cansats l’en-demà i poder dormir tranquils a l’AVE.

BARRIO DE LAS LETRASJa és el darrer dia i hem aconseguit orientar-nos a la capital, tot i que en-cara no ens surt de manera natural di-rigir-nos en castellà a la gent. Durant el matí de dijous fem una ruta pel barrio de las Letras de Madrid, acompanyats per uns estudiants d’un col·legi proper a la ciutat. Hem d’anar responent unes

preguntes d’un qüestionari i n’hi ha algunes que contestem abans nosaltres que els mateixos estudiants madrilenys, que ens expliquen que ells tampoc són de la ciutat. Fem un descans i entrem a un bar proper al Congreso per a esmor-zar; som molts, entre barcelonins i ma-drilenys, i ens obren un pis per a tots. Esmorzem tard, un mixto (tot i que el cambrer entén el concepte de biquini) i dinem d’hora (a les 13:00). Just després, mirant el Twitter descobrim que ja s’ha consensuat data i pregunta per a la con-sulta, i ho anem debatent fins arribar al gran i cuidat Parque del Retiro, una de les coses que personalment trobo a faltar a Barcelona, juntament amb els grans espais oberts de la capital. Aquest Parque del Retiro és l’entorn ideal per al Palacio de Cristal, un edifici que ens permet jugar amb la llum abans de re-tornar a l’hotel per agafar les maletes i dirigir-nos, finalment, a l’estació d’Ato-cha. El tren de tornada fa parades i no assoleix la màxima velocitat del viatge d’anada, ja és fosc i és un bon moment per descansar, tot i que la pel·lícula que ofereixen al tren és més bona que el so-porífer film de l’anada. Arribem a una hora prudent a Sants per sopar amb tranquil·litat a casa, tot explicant les mil i una anècdotes del centralisme de la capital espanyola.

10

EN PORTADA Madrid. Quilòmetre zero

A dalt, la monumen-talitat dels edificis ma-drilenys queda demos-trada a la Gran Vía. A baix a l’esquerra, foto de grup davant del Mo-nasterio del Escorial. A baix a la dreta, en-trada a l’Edifici Nou-vel del Museo Rei-na Sofía de Madrid.

11

Catedràtic de català d’un institut de Cornellà, Joan Tardà és diputat d’ERC-RCat- Catalunya Sí al Congrés dels Di-putats des del 2004. Famós pel “-Mori el Borbó”, els discursos en català al Congreso o el “Perdoneu, però algú ho havia de dir”, ens ha concedit una en-trevista en un dels moments claus del procés sobiranista. L’entrevista es fa al seu despatx de Madrid el dimarts 10, abans que es doni a conèixer la data i la pregunta de la consulta.

Com és el dia a dia d’un diputat d’ERC a Madrid?

En general, comença el dimarts i aca-ba el dijous. Nosaltres fem vida només tancats aquí, perquè només som tres i hem de fer la mateixa feina que fan altres grups molt més nombrosos, i a més, perquè sempre hem tingut bas-tants problemes de seguretat. També hi ha les comissions i, com que som tres, vol dir que cada setmana et toquen tres, quatre o cinc temes. Per exemple, avui me’n toquen dos, demà un i dijous jo tinc l’esmena a la totalitat del codi pe-nal. En els grups parlamentaris amb més diputats, la gent s’especialitza molt en temes concrets i els diputats parlen poques vegades. Nosaltres fem de tot i parlem fins i tot de coses que gairebé en saps molt poc. Has d’estudiar molt per estar a l’alçada, cosa que genera molt d’estrès i condiciona l’estada aquí, perquè t’obliga a treballar més i a estar en contacte amb els companys de Bar-celona perquè t’expliquin les coses. En un grup gran, suposo que estaria a la comissió d’educació.

Tot el que expliqueu aquí a Madrid abans ha passat per una reunió a Bar-celona?

No, perquè tant l’Alfred com jo, som membres de l’executiva d’Esquerra. Tot i així, tens el programa electoral i les sectorials del partit. Per exemple, en la sectorial d’economia tal vegada hi ha potser trenta, quaranta o cinquanta companys del partit que són economis-tes que ajuden. I si jo la setmana que ve tinc un tema de seguretat social, doncs tinc localitzats cinc o sis companys del partit que en saben vint vegades més que jo perquè són professionals. Amb la qual cosa jo els envio la llei, els faig preguntes, si convé els demano que em redactin alguna cosa, contrastem opi-nions… Seria impossible que féssim la feina sols! Per això som un partit polí-tic, perquè del que es tracta és de sumar intel·ligències i posar l’estructura en xarxa.

Com va el procés sobiranista?

Jo crec que si fa dos anys ens haguessin dit que seríem on som, no ens ho ha-guéssim cregut. Dic això per posar en valor on som. Però a mesura que ens anem acostant al Big Bang, el moment del conflicte democràtic de la topada definitiva entre la legalitat espanyola i la legitimitat catalana, que s’haurà de donar l’any vinent, les coses es van ten-sant cada vegada més. Ara estem en la fase d’acumular forces, d’aquí la nostra predisposició a ajudar el govern de Ca-talunya en tot el que calgui, fins i tot menjant-nos algun gripau com són uns pressupostos absolutament antisocials! Però tu et menges el gripau aquest per tal de fer el camí pla al govern a fi efecte

que tingui els pebrots de fer allò que ha de fer, que és plantejar el conflicte d’una vegada per totes i exercir el dret a deci-dir encara que no ens ho permetessin. Quin és el neguit que tenim ara? Doncs que tenim por que Convergència i Unió afluixi. Fins ara, el president Mas ha es-tat lleial amb nosaltres i nosaltres amb ell. No desesperem i estem convençuts que finalment complirà allò que vam pactar, que és que abans no acabi l’any tenir data i pregunta. I una data que a més a més respongui a allò que nosal-tres creiem que vol la gent, si més no el que s’ha visualitzat en les dues grans mobilitzacions dels dos darrers 11 de setembre. Aleshores nosaltres hem dit que ens sembla molt bé la pregunta que ha proposat el Consell Assessor, que no és un consell assessor nomenat per Es-querra i que està format per persones reconegudes socialment, algunes de les quals vénen del món acadèmic. Aques-tes persones van arribar a la conclusió que la pregunta adient havia de ser la que es correspon amb l’escocesa. Esque-rra Republicana no legitimarà una pre-gunta que representi prostituir allò que va reclamar la ciutadania, entre altres coses perquè si ho féssim, no hauríem avançat gens, segons el nostre enten-dre, perquè l’endemà de la consulta els catalans començaríem a preguntar-nos què és el que hem votat. Imagineu-vos ara que preguntem estat propi sí o no, l’endemà de la consulta tothom es pre-guntaria què representa estat propi i tants caps tants barrets. De manera que ara el procés està en un moment crític, però estem convençuts que al final ens en sortirem. Vol dir que hi haurà una pregunta, que no ha de ser una pregun-ta que sigui un frau a la ciutadania i hi haurà data. Sinó, jo crec que la ciutada-

“La República ha de servir per fer un país diferent”per l’equip de la revista

L’ENTREVISTAa Joan Tardà i Coma

12

nia tindrà una gran decepció i alesho-res crec que val més que pleguem tots, perquè ara o mai, s’ha de proclamar la república ara, i només es pot proclamar la república si prèviament s’exerceix el dret a decidir.Descarteu del tot una Declaració Unilateral d’Independència?

Sí, és que la DUI és una acció políti-ca que pot ser que acabi produint-se si prèviament tu fas les passes que corres-ponen. És a dir, tu necessites un man-dat democràtic perquè les democràcies et vagin reconeixent, que costarà. Si la ciutadania exerceix el dret a decidir i aleshores tu tens un mandat democrà-tic, tu en conseqüència si no et volen reconèixer els espanyols o si et posen els pals a les rodes, tu pots fer una DUI, però perquè tens un mandat democrà-tic. Per això, per a nosaltres és fonamen-tal fer la consulta encara que no ens la deixin fer. Perquè si tu la fas, i la fas amb tota normalitat, el món s’adona que la ciutadania ho ha volgut. Si tu la fas encara que no te la deixin fer, el món s’adona que no te la deixen fer. La fo-tografia que ens interessaria seria veure com el president Mas va a votar i no el deixen votar o que el detenen, perquè ja hauríem guanyat! Es retrataria la de-mocràcia espanyola, la marca Espanya cauria en picat si els ciutadans no po-den anar a votar amb tota tranquil·litat i pel fet de coincidir la consulta catalana amb el referèndum escocès farà que el món miri els dos escenaris i vegi que un escenari es desplega amb tota norma-litat i que l’altre és un camí de moltes dificultats. Per això quan la Rosa Díez li recorda al Rajoy que existeix l’article 155 de la Constitució a través del qual es pot derogar l’autonomia o es pot des-tituir el president Mas nosaltres sempre diem que ho facin. Ara, el que no pot ser és cagar-nos! Aquest partit només el podem perdre si els jugadors no com-pareixen al camp. Si compareixem, guanyem. Ara, pot passar que hi hagi una part del catalanisme que pugui es-tar temptat a no comparèixer al partit,

és a dir, ara la pilota és al vestidor i cal portar la pilota al mig del camp. No va del vestidor al mig del camp fins que el món no sàpiga la data i la pregunta, i les regles del joc tothom les coneix, són les regles de la democràcia. Ara, el que no podem és fer el ridícul i una manera de fer-ho seria no comparèixer al camp. Pot ser que hi hagi flors o hòsties, però hem d’anar-hi. Per això si no som capaços de fer la consulta, encara que sigui il·legal, serem capaços de fer una DUI, que és una acció encara de més força? El presi-dent Mas és esclau de les seves paraules i va dir un dia que la consulta es farà sí o sí. Doncs ara es tracta d’empènyer-lo i que tingui el coratge que va tenir el president Macià!

La pregunta d’ERC quina seria?

La pregunta d’ERC seria la que ha pro-posat el Consell Assessor: Catalunya ha de ser un estat independent? Ara per ara, som els únics que hem dit que ens semblava bé aquesta pregunta. El pro-blema que tenim és que no sabem què proposen els altres. Estem a l’espera que finalment se sàpiga què proposen els al-tres partits.

De moment, les CUP també dóna su-port a la pregunta independència sí, independència no.

Sí, ja dono per fet que no hi ha con-tradicció entre les CUP i nosaltres, més enllà del problema de la UE. És a dir, els companys de les CUP són molt més crítics que nosaltres sobre la UE, però nosaltres també ho som, si més no, alguns. Però dono per fet que ens en-tendrem. SI tinguéssim contradiccions amb les CUP, com diuen aquí, apaga y vámonos.

Quina és la principal raó per la qual defenses la independència de Cata-lunya?Proclamar la república catalana ens per-

met controlar la nostra riquesa nacional per bastir una societat diferent. La repú-blica només té sentit si ha de servir per construir una societat socialment molt més justa, socialista o, si més no, on si-gui possible socialitzar la riquesa. Jo sóc dels que dic que “maleïda la pàtria, per molt catalana que fos si una part dels seus fills en quedessin exclosos”. En aquesta conjuntura, hi ha coses imme-diates: salvaguardar la mínima socialit-zació de la riquesa que s’ha assolit amb l’estat del benestar (malgrat que aquest tampoc l’ha socialitzat gaire) i garantir la viabilitat econòmica del nostre país, és a dir, tenir possibilitats per tal de canviar el model productiu, i, sobretot, construir una societat molt més justa, on tothom tingui les mateixes possibi-litats de ser feliços, cosa que requereix prèviament una societat on prevalgui l’equitat. Sóc independentista acciden-tal i vull deixar de ser-ho per ser només republicà i d’esquerres... Crec que la república és l’única eina que tenim en aquests moments, i sobretot després d’aquesta extraordinària victòria de les polítiques neoliberals, que ens han girat el mitjó a la nostra societat en pocs dies. Fa cinc anys dèiem: hem de combatre les polítiques neoliberals de la dreta per tal de no condemnar la joventut cata-lana al mileurisme. Això ho escrivíem fa cinc anys, i avui dia estem amb el 48% d’atur juvenil i els pocs que tre-ballen somnien mil euros. No ens ho hauríem cregut si ens haguessin dit que intentarien privatitzar el sistema públic de pensions, que desballestarien el sis-tema públic de salut, el sistema públic d’educació, o per exemple, que ens fo-trien un codi penal que està fet per una societat dualitzada.... en fi. I ara presó, presó, presó, presó. Anem cap a una so-cietat orwelliana, amb una minoria que controlarà moltes coses. La llei d’inte-rrupció de l’embaràs, la regressió en els drets sexuals i reproductius, el codi pe-nal, la privatització, l’externalització de tot, ara aquesta llei del Díaz que et po-dran fotre a la presó per manifestar-te al carrer, jo estic acollonat. Tampoc ens

“Aquest partit només el podem per-dre si els jugadors no compareixen al

camp”

L’ENTREVISTA a Joan Tardà i Coma

13

hauríem cregut que es carregarien la negociació col·lectiva, que era l’única eina que tenien els treballadors per anar avançant progressivament, els convenis col·lectius, que cada conveni col·lectiu que se signava significava una petita millora, de vegades una millora imper-ceptible, un petit increment de la mas-sa salarial, o millorar les condicions de seguretat i higiene de treball, o millorar les condicions de conciliació de la vida laboral amb la familiar... Això permetia que nosaltres visquéssim millor que els nostres pares, que les classes populars anessin millorant. Ara han fet una re-forma laboral que gairebé és l’acomia-dament lliure, i ara volen fer una altra reforma laboral per tal que ni tan sols calgui indemnitzar. El problema no és on som ara, sinó on serem d’aquí a cinc anys. Per això la República ens perme-trà, com a mínim, parar el cop. Algú pot dir que això sembla poc, però és que si no parem el cop els nostres fills estaran condemnats a viure en una selva i, com que “ells” ho saben, necessiten més presons, més policia, un codi pe-nal, cadena perpètua... això fa por. A partir d’ara, tot allò que són faltes seran delictes. Presons plenes de pobres, to-thom creient-se falsament segur perquè les presons estan plenes, i mentrestant els rics faran els grans fraus. Per això, la independència és urgent.

Com te la imagines aquesta Repúbli-ca Catalana?

En primer lloc cal acumular forces, que és el que estem fent ara, per parir-la. L’endemà del Big Bang, jo crec que l’important seria que cadascú anés amb els seus: les esquerres catalanes haurien d’intentar ser hegemòniques: des de les CUP fins a ERC, perquè així la Cons-titució Republicana que escrivim serà una constitució progressista. Què és més important: que la Constitució Re-publicana garanteixi l’existència d’una milícia republicana o d’un exèrcit? Jo

crec que la República Catalana no hau-ria de tenir exèrcit. Perquè tenir exèrcit vol dir dedicar el 2% del PIB. Què és més important? Tenir exèrcit o poder constitucionalitzar una renda bàsica universal? Tot això, tenint en comp-te que sortirem d’una crisi que haurà empobrit molt la societat. Per això, del que es tracta és que les esquerres catala-nes haurien d’intentar ser majoritàries per escriure una constitució amb tinta vermella. Jo crec que en aquest procés constituent, si les esquerres catalanes són hegemòniques, podem construir les parets mestres d’una república realment progressista, perquè la gent pugui ser més lliure i viure en un sistema social-ment més just. No penso que la República serà el cel o el paradís, ja que vivim en un siste-ma econòmic capitalista que té com a ADN especular, degradar i acumular capital. Ja sé que no podem vendre la moto dient que quan tinguem la Repú-blica això serà “collonut”, però jo crec que haurem fet un gran pas endavant, que també dependrà de les noves gene-racions: cada generació ha de triar si es vol treure les cadenes de sobre o no.

Estàs satisfet amb totes les decisions que has pres com a polític?

Jo crec que les esquerres han de ser ca-paces de corregir els errors, malgrat que el dogmatisme i el sectarisme han estat malalties que han patit. Ara, no s’ha de renegar de res del que s’ha fet, per-què com que la lluita entre l’esquerra i la dreta és tan desigual (la lluita amb els que són els representants del siste-ma econòmic i que ostenten la força i la violència històric), no podem cau-re en aquesta servitud de la moralitat cristiana de creure que som culpables dels nostres errors. En el cas de la cri-si econòmica, la dreta encara és capaç de refregar-te “la merda per la cara”. En converses se sent dir: “la causa d’aquesta crisi som nosaltres, que vam estirar més el braç que la màniga”. Resulta que els que van provocar la crisi, que és aquest

capitalisme especulatiu, la troica, els grans centres financers, que han estat capaços de depredar la natura i les ge-neracions per acumular capitals, els que van provocar la crisi, en aquests mo-ments l’estan gestionant: estan rebent diners públics. Fins i tot, el Rajoy ja ha reconegut que 38.000 milions dels eu-ros injectats -- nostres --, els bancs no els tornaran. I aquests que van provo-car la crisi no només l’estan gestionant, sinó que estan dissenyant com ha de ser l’etapa postcrisi i, a més, ens diuen que som els culpables nosaltres, ens ho creiem i diem: “ai, sí, vam pecar; que algú em posi penitència”. Resulta que els mateixos “fills de puta” que han creat la crisi, la gestionen i se’n beneficien, són els que t’imposen la penitència. Jo crec que davant d’això hem de ser au-tocrítics: corregir els errors, millorar els encerts. Però renegar del que hem fet, no. Mira, el Mandela a l’any 60,61,62 va ser qui va parir la lluita armada del Congrés Africà i fotien bombes a tot arreu, d’acord? I avui dia tothom parla del Mandela com què? La pau, la pau, la pau però el Mandela no va renegar mai del fet que l’any 62 va haver de tirar bombes, eh? D’acord, perquè es cometen errors, però em toca molt els collons, m’entens és com si el meu avi hagués de demanar perdó per haver perdut la guerra, doncs no, el meu avi tenia 19 anys i se’n va anar al front, tu, a parar els fatxes, no ho sé, és fort, és com si al meu avi li hagués dit, “et demano responsabilitats per què vau perdre la guerra contra Franco”, no? Ell tenia 18 anys quan va anar al front.

Quina relació tens amb companys d’altres partits?

Bé, jo tinc amics a tot arreu. Aquí al par-lament espanyol hi ha una certa corte-sia, la gent és educada, tenim una bona relació amb els bascos, els gallecs, amb companys de Convergència. Però en general bones relacions,, excepte algun animal que hi ha per aquí, d’aquests que insulten.

“La independència és urgent”

L’ENTREVISTAa Joan Tardà i Coma

14

La bona sintonia entre Convergència i Esquerra a Catalunya es manté per tant a Madrid?

Sí, jo ja tenia bona relació amb ells quan érem al govern. Tot i que sempre hi ha diferències, no és una mala relació. Hi ha persones amb les qui t’avens més, al-tres menys, per exemple amb en Duran costa avenir-t’hi però és per qüestions de caràcter perquè també hi fa molt el tarannà de les persones.

Creus que és útil la funció d’un grup parlamentari com ERC en un parla-ment en què hi ha un partit de govern amb majoria absoluta?

Bé, bàsicament és batalla ideològica, el que fem ara. Es tracta d’un parlament amb majoria absoluta, però, a més, s’hi fan poques lleis i es fan més reials de-crets, que vol dir que es parla en dijous o divendres i al cap de 15 dies en una hora o hora i mitjà a tot estirar ja ho aproven. La feina important nostra ara és al Parlament de Catalunya. Som l’es-camot de Madrid.

Com valores l’aparició de la CUP al Parlament?

Molt bé, collonut, molt important. Trobo que és imprescindible perquè permet a Esquerra fer un altre paper. Crec que la clau de volta de l’èxit és que cadascú faci el paper que ha de fer, Es-querra no ha de fer de CUP i la CUP no ha de fer d’Esquerra. Cadascú té un paper a fer en aquest moment històric; el catalanisme polític si ha pogut re-eixir al llarg d’aquesta anys és perquè ha tingut molts ganxos. Una societat com la catalana, molt complexa, malament aniria si només hi hagués un ganxo so-biranista o independentista. Per exem-ple, durant el 15M vam veure les orelles del llop, perquè començava a sortir un moviment social de contestació que gi-rava l’esquena al fet nacional, per això és tan important el Procés Constituent de Forcades i Oliveres perquè si la so-cietat catalana és molt diversa, que ho és molt, en el Parlament de Catalunya hi ha 7 forces polítiques, en canvi, en el Parlament regional madrileny només n’hi ha tres i prou. A més, molts cu-paires són fills de militants d’Esquerra (riu), és conya; jo hi tinc molts amics i és molt important que hagi entrat la CUP perquè pressiona Esquerra i no-saltres pressionem Convergència i és la manera d’anar fornint aquesta majoria.

Què és per a tu la política?

Jo l’entenc com una manera de traslla-dar a la praxis el teu ideal, que es va for-jant al llarg de la vida amb influències familiars (jo vaig néixer en una família republicana) i també a partir de tot el discurs ideològic que et vas forjant al llarg de la vida. La consciència políti-ca s’adquireix, en el meu cas, durant la lluita antifranquista: jo encara vaig viu-re les acaballes de la dictadura ii em vaig incorporar a finals dels 60 al PSUC, a la lluita clandestina.

“La política és la manera de traslladar a la praxis l’ideal”

Canviant de tema, has treballat en en-senyament secundari?

Sí, de fet, sóc catedràtic d’un institut, tinc plaça a l’Esteve Terrades de Corne-llà, però ara estic en excedència.

En relació amb això, et semblaria bé una possible introducció dels “smar-tphones “ a l’aula?

Jo crec que tancar els ulls a les noves tec-nologies és ridícul. T’he de dir que jo creia que aquest debat seria menys con-flictiu del que està sent, no sé si és per-què hi ha una certa dificultat d’adapta-ció dels ensenyants o si hi ha una mena de neguit col·lectiu de fer creure tal vegada que la implantació de les tecno-logies a l’aula ha contribuït a fer baixar el nivell. Ho dic perquè la meva com-panya està en actiu, és professora tam-bé, d’història de 2n batxillerat, i escolto converses amb companys seus telefòni-ques que parlen molt d’això. Però des de 2004 que no sóc a l’aula, per la qual cosa em costa una mica tenir criteri perquè quan no estàs directament dins l’aula és molt fàcil cagar-la. L’altre dia em preguntava un: “Com és que vostès aguanten tan bé tot el que han de pa-tir al Parlament?” (perquè a vegades et diuen de tot) I jo li vaig dir: “És que qui ha estat en una classe de tercer d’ESO ja és capaç de qualsevol cosa.”.

L’ENTREVISTA a Joan Tardà i Coma

15

OPINIÓ El llegat de Mandela

“No és valent aquell que no té por, sinó aquell que és capaç de conque-rir-la”.

El passat dijous 5 de desembre les llà-grimes corrien per milions de rostres en saber que el Gran Madiba ens ha-via deixat. Gent de tots els racons del món; practicants de moltes religions diferents, ja fossin negres, blancs o co-loured, parlessin un idioma o un altre... Tots ells van aturar les seves vides du-rant un instant per recordar aquell gran home que amb només paraules va can-viar el món. Jo recordo que era a casa d’un amic, asseguda al sofà mirant una pel·lícula, quan de sobte, va aparèixer el seu pare i ens va dir amb veu solemne: “Mandela ha mort”. Jo em vaig quedar callada, no tenia res a dir. A poc a poc, però, un enorme buit es va anar fent lloc en el meu interior. Llavors vaig deixar anar un “coi, aquell home no era qualsevol”. I a partir d’aquí, a les onze de la nit d’un dijous plujós i cansats d’una setmana llarga, ens vam disposar amb gran hu-militat i humanitat –com hauria fet ell– a fer un petit homenatge a un home que havia estat i sempre serà tant i tant gran. El pare de la Sud-Àfrica actual i líder protagonista d’un dels capítols més transcendentals del segle XX va aconse-guir tirar a terra el mur de la segregació racial tot mantenint la pau. No sempre és fàcil perdonar i ell tenia la capacitat de fer-ho. El valor d’oblidar i tirar en-davant, d’allargar la mà a aquells que l’havien privat d’un futur i sentenciat a 27 anys de captiveri. En els quals, en comptes de lamentar-se va aprofitar per somniar i reflexionar, per tenir la lloable

capacitat d’imaginar un futur millor, tot aixecant les ales amb els peus encara encadenats al terra. Aquests somnis li van permetre raonar políticament que l’odi i la venjança no servirien de res per dur a terme la transformació que tant requeria el seu país. Després del seu ressentiment inicial en-vers aquells que volien silenciar-lo, va decidir fer l’inimaginable: es va dispo-sar a aprendre tot allò que pogués sobre els que tant s’entestaven a ser els seus enemics per tal de que l’escoltessin. Va estudiar la llengua i història dels afri-kaaners, tot explorant la seva ideologia i lògica. Va intentar entendre’ls, mirar-ho des de la seva òptica i que el veiessin com un amic. Ell volia unir dues cul-tures i fer veure a la gent que no és tant impossible oblidar i perdonar.Jo diria que Mandela sempre recordava, per ell, la memòria era un deure impres-criptible. Però alhora perdonava, per ell, el perdó era un gest indispensable. De fet, sense això no hagués aconseguit dis-soldre el sectarisme i neutralitzar l’odi que tant profusament havien sembrat damunt la seva terra. A Sud-Àfrica, un país amb molta per-sonalitat, hi conviuen mons d’una di-ferència tant insospitada i comunitats

tant diverses com la cristiana, la musul-mana, la jueva o la hindú. Comunitats que tot i tenir al costat les específiques i profundes arrels africanes segueixen en peu. I és que Mandela va aconseguir beure de cada una d’elles i transfor-mar-ho tot en una feliç síntesi univer-salista, en una camí de rencontre entre éssers –al cap i a la fi humans– que per viure junts s’han d’allargar la mà i aju-dar-se. Mandela va aconseguir el somni d’un món sencer. Allò que no només sem-blava irrealitzable sinó inconcebible, impulsat per una força sobrenatural que només tenen aquells visionaris dotats d’una comprensió superior als seus pro-pis conflictes. I jo ploro perquè m’agra-daria poder preservar part del que va ser i molt de tot el que va significar. Perquè homes com ell no n’hi han tants com ens agradaria. I perquè tots, vulguem o no, estem en deute amb ell.

Descansa en pau Madiba.

Adéu al coratgeper Anna Mundet