EL KIOSKO de la Comunitat

Número 9, març de 2016

Notícies i molt més!!!!!!.

Pregària de Taizé a Badalona

Cada darrer diumenge de mes, al Monestir de la Divina Providència, a les vuit del vespre, s’està fent la pregària estil Taizé a Badalona. Gràcies a Xarxa de Laics i a la idea de la Dolors, del nostre grup VD de Badalona. En les pregàries que s’han fet fins al moment hi hem participat, activament, persones del grup. Aquesta pregària es va fer setmanal, cada diumenge, quan la trobada de Taizé a Barcelona, que va tenir molta vida i participació per part de les parròquies de la nostra ciutat . La idea de recuperar-la, ara però mensual, és pensant en fer un tipus de pregària que motivi un poc als joves... La Dolors hi ha posat la banya i ha arrossegat a part del grup darrera! Bona iniciativa. Ja ho sabeu! Hi sou convidats!

Trobada de Pallejà de preparació a la Pasqua

El cap de setmana 19 i 20 de març ens trobem un grup de la comunitat a Pallejà per viure , preparar,

pregar, la Pasqua.

El lema que treballem és La Misericòrdia s’ha fet Pasqua. I les pautes es van centrant en l’escolta, la

mirada , el silenci compassiu de Jesús.

Estones de silenci i pregària que ens apropen a la creu si, però també al fer de Jesús...

Som llum pels altres... si ens submergim en l’oceà de l’Amor de Déu.

La casa i la natura ens acull amb les millors gales

Propiciant el silenci i la trobada

Els nens van estar ben atesos i gaudiren dels espais habilitats per a ells.

Alguns espais una mica “peculiars”!

Aitana i Joana ajudant amb els petits!

Qui és qui?

Aquest mes Maria Luisa i Dani ens presenten la seva família.

M.L.-Somos Daniel Cortes y Ma Luisa de la Puente. Ya estamos en la década de los 60… ¡pero

empezándola eh! Tenemos cuatros hijos, 2 de Dani (teenagers) y 2 de Ma Luisa (en los treinta).

Estamos casados por segundas nupcias, no por la Iglesia porque no nos dejaron pero si por lo

civil. De todas formas encontramos un buen amigo que estuvo de acuerdo en hacer una ‘misa

especial’ en vez de boda y tuvimos una ceremonia religiosa preciosa, acompañados de nuestros

hijos, nuestros hermanos, los padres que aun vivían y montones de amigos. Nos casamos en el

2010. Venimos los dos de familias católicas y de fe.

D.- La nostra boda a part d’especial com totes ho son, va servir per aplegar dos mons de

famílies i amics prou variat i diferent.

M.L.-Conocí el VD el año 1987. Un año para mi muy doloroso por los momentos que estaba

pasando.. un buen amigo me hablo de hacer ejercicios y yo que había hacho ya algunos pero en

otro tipo de Iglesia, me apunte. Fui a 7 Aguas con todo un grupo de gente de Barcelona de los

que no conocía a nadie. Me gustó tanto! La primera misa en la iglesia grande cuando oí los

cantos y la gente rezando en voz alta… no tengo palabras para expresar mi emoción. Desde el

año 1987 hasta hoy ya nunca me he separado del VD. Ha sido mi comunidad cristiana. Un gran

regalo. En mayor o menor intensidad siempre he estado en grupos de oración, he participado

en los retiros, y he compartido muchos ratos de mi vida con misioneras y con otras personas

que están intentando como yo avanzar en su camino de fe.

D.-Jo, Dani, vaig conèixer el VD a través de la Ma Luisa, tot i que no soc creien, em defineixo

com una persona espiritual i de sempre he tingut una gran fascinació pel tema religiós. Soc feliç

de compartir la meva espiritualitat amb la Ma Luisa i amb la comunitat del VD que sempre

m’ha acceptat.

M.L.-Los hijos mayores se declaran personas de fe. Quizás los dos no dirían que son católicos

pero si creyentes en alguien más allá que nos cuida. Los dos saben que la vida es un regalo e

intentan saber responder a ello. Han vivido en países menos favorecidos algunas temporadas, y

tienen valores como los nuestros. Yo diría que están en camino, como nosotros, qué más

podemos querer para ellos?. Cómo hemos transmitido la fe? Seguramente con muchos errores

pero intentando ser coherentes, que vean que la vida que vives y lo que haces va en el mismo

sentido. Transparentándoles tus errores y tu voluntad de llegar a ser y no de haber ya llegado a

ser.

D.-Tinc dos filles adoptades de l’Índia d’un orfenat de la Comunitat Cristiana “Nuestra Sra del

Pilar”. Fruit d’un viatge de joventut en que vaig descobrir les cultures i religions orientals.

Estudien a Califòrnia, on hi conviuen multitud de religions.

M.L.-Mis grupos de oración (semanal o quincenal dependiendo de las temporadas) han sido

variopintos. Todo tipo de edad, sexo y condición como se diría... somos personas que

trabajamos en cosas diferentes, estamos en situaciones vitales diferentes, de lugares

diferentes. Pero unidos. La oración en común durante tiempo te da una unión y un

compañerismo especial. Te quieres y te respetas. Sabes muchas cosas de la otra persona, cosas

muy profundas y no porque nos expliquemos nuestra vida (que el que quiere también lo puede

hacer) sino porque te conoces tanto! Compartir la oración es compartir la verdad de cada uno.

Sus motivaciones, sus tristezas, sus desánimos, sus alegrías y sus esfuerzos. Por otra parte

como has de preparar pautas para dar a los otros te obligas a saber escucharte y preguntarte

¿qué puedo yo decir de mi camino de fe que pueda ayudar a otros?

D.-La persona que més ha influït en la meva espiritualitat és sens dubte en Raimon Panikkar.

Em va fer descobrir que en la vida espiritual el important no és renunciar sino integrar.

M.L.-Mi fe ha evolucionado mucho. Mi imagen de Dios ha ido cambiando. De joven era un Dios

más persona, ahora es un Dios más misterioso, no lo conozco mucho. Más bien diría que nada.

Pero Él me habla de otra forma: a través de personas que le siguen (sabiéndolo o no), a través

de personas que sufren o que tienen necesidades. Yo misma soy mucho más consciente de mi

debilidad y mi pequeñez. Me he hecho más “grande en edad” y a la vez más “pequeña en

conocimiento de Dios”. He pasado temporadas más consciente de estar cerca y otras menos,

pero siempre he tenido una llamada muy fuerte a seguirle y Él me ha trasmitido a lo largo de la

vida mucha paz, mucha serenidad. Me ha ayudado a elegir el camino a seguir, a veces

tortuoso, pero en confianza.

Història i històries del Verbum

Aquest cop la història és ben recent i nostra!

A la trobada de Pallejà Antònia Maria ens anuncia el nou pelegrinatge de la comunitat. La casa de

Cerdanyola, Can Llopis, deixarà de ser la nostra casa. El contracte acaba el mes d’octubre del 2017, i no

ens el renovaran. La idea que tenen les propietàries és vendre la casa. Si algú té dos milions d’euros per

la butxaca que li sobrin.. que avisi a les missioneres!

Bromes a banda aquest fet presenta, altra vegada, la necessitat de trobar un lloc que permeti per una

banda ser la vivenda de les missioneres i per altra propiciar les nostres trobades.

S’obren molts interrogants i veiem que, de nou, cal agafar el bastó i el farcell i sortir als camins ... amb

esperit missioner i confiant amb l’Esperit que , segur, ha pensat bé on ens vol dur! La confiança que no

falti! Mentrestant però, anem obrint ulls i oïdes i a veure quines propostes sorgeixen... Tenim un temps

de recerca per davant.

Quantes cases han vist passar la comunitat? Jo vaig entrar a la comunitat de Barcelona farà uns 15 anys

i llavors les missioneres vivien a un pis al Poblenou. Un pis amb un passadís llarg que comunicava (gens

pràctic!) una cuina a una punta de la casa i el menjador a l’altra! Potser per això el menjador era quasi

tot una capella!!... Llavors les trobades de comunitat les fèiem a Piera. I tenia els seus avantatges i

desavantatges, coma tot. La resposta potser passa per una casa on poder fer vida i apostolat... o per un

pis petit i un lloc per trobades?... el temps, les nostres recerques i els diners que calen per tot aniran

dibuixant la resposta. Ah! I sobretot...que l’Esperit bufi!

Gra de sorra

La veritat és que sovint fem coses que pensem que només em beneficien a nosaltres mateixos. Però en el

moment que aixequem el cap i mirem des de l’ànima…quantes experiències viscudes que col·laboren en

la construcció d’un món més autèntic!!!!

Però no és casualitat, tot l’aliment rebut en el gran pont que resulta ser la Comunitat del Verbum,

genera altres ponts, en nosaltres mateixos, que propicien que la llavor sembrada germini en tots aquells

ambients en els que compartim des de l´AMOR.

Feia temps que Rafa i jo, no gaudíem de l’oportunitat de compartir grup d’oració setmanal. Els nens

petits, les distàncies, la logística laboral…ens ho dificultaven. I encara que sempre ens hem sentit molt

cuidats per Déu de la mà de la Comunitat, jo, la MªJesús, en l’últim aniversari de la comunitat, vaig

veure clar que era el moment de donar una passa més.

Feia dos anys que havíem començat a participar d’un espai de fe i família a una parròquia de Sant Boi,

amb altres famílies amb les mateixes inquietuds i necessitats que nosaltres. Allà ens hem alimentat molt

de temps i hem pogut compartir experiències de fe que de mica en mica ens han anant unint en allò

essencial, l´Amor de Déu. I amb l’excusa de no poder gaudir setmanalment d’un grup d’oració i amb la

crida de Déu a compartir el seu missatge, vam pensar proposar a aquelles famílies de Sant Boi, la

majoria de Cornellà, que perquè no crear un espai d’itinerari d’ aprofondiment en l’oració amb la

Paraula.

I sí, estic súper contenta i orgullosa de Déu, que ha fet possible el miracle de la seva Presència entre

nosaltres els divendres quinzenalment. I amb la sort que Yolanda ens acompanya sempre que està a

Barcelona. Les reunions les anem preparant entre tots, cada dia una persona o parella. Quina sort quan

em toca a mi. Igual que avui quan escric aquest petit compartir, o quan comparteixo amb la revista

d’Espanya del Verbum Dei les nostres experiències com a comunitat… perquè és llavors quan em faig

conscient de la riquesa que cada dia es multiplica en mi quan allò que surt prové de la Font.

The dark side

Recordo en la premsa americana una columna periòdica per opinions inconformistes anomenada "The

dark side".

Així presenta aquest article (i secció) en Dani. I pregunta si té cabuda en aquesta publicació. I tant!

Benvinguda la idea, l’aportació i la nova secció. Des d’ara teniu aquí una secció on publicar articles

conformistes o inconformistes, crítics , d’opinió, pensaments...etc. Sense censura! (de moment...)

Aquesta secció espera les vostres aportacions!

Dels Cactus i les Floretes (article i idea de la secció: Daniel Cortes)

A través de la meva dona vaig conèixer la Comunitat del VD aviat farà 10 anys. Allí vaig trobar una

persona desbordant d’il·lusió i alegria que classificava al personal en dos categories singulars, els Cactus

i les Floretes. El més sorprenent és que els Cactus, tot i tenir espines i només donar una floreta a l’any no

estaven considerats una subespècie o categoria inferior a les Floretes, sinó que manteníem el mateix

rang i eren acceptats dins de la Comunitat. Al cap d’un temps em va demanar explicacions de com podia

ser que no anés a les trobades mensuals... immediatament vaig al·legar la meva condició de Cactus i

“d’afegit” a la comunitat. Però ella va respondre amb energia i convicció “ Dani, TOTS som comunitat,

tan Cactus com Floretes”

Davant d’aquesta resposta tan sincera em va sortir abraçar-la i a partir d’aquell moment es va crear

entre nosaltres una complicitat espiritual que em va portar a reflexionar que teníem en comú Cactus i

Floretes.

Vaig fer una llarga llista de coses que jo entenia clarament que ens separaven, per alhora vaig poder

constatar altre llista potser més llarga e important d’aspectes que tenim en comú.

Les Floretes viuen amb una “Personeta” dins seu que en cada moment els cuida, fa companyia i guia. El

Cactus, més solitaris, no estan per tants miraments, però reben molt de sol i energia de la natura.

Està clar que l’espiritualitat, no és exclusiva de cap religió ni creença. Recordo un debat molt interesant

entre el Xavier Meloni i la Teresa Guardans sobre la definició d’espiritualitat. Tots dos van estar d’acord

que l’espiritualitat no era més que donar un pas fora d’un mateix, de tenir desperta la consciencia, de

saber viure i fruir cada instant.

Sens dubte el Deu de la Floretes i dels Cactus és prou diferent. Però ni les Floretes ni els Cactus ho tenen

fàcil per sobreviure en aquest Jardí degradat, en una societat de consum, altament tecnificada, sovint

deshumanitzada i cada cop més desigual.

Un dels trets més importants que tenen en comú gran part de civilitzacions és l’espiritualitat. Això no ens

ha de separar sinó més aviat unir perquè al cap i a la fi tots som Sapiens i necessitem entendre i

compartir els recursos que ens dona la terra.

Fa poc de dos setmanes moria un amic d’infància, el Josep Lluis, que després d’haver viscut varies

experiències religioses tan a Europa com al Japó va decidir inventar-se el terme Omnicanonisme

universal, per unir espiritualment tots els que els estats i religions separen.

Tan Cactus com Floretes poden arribar a ser plantes meravelloses, però els dos necessiten aigua i

nutrients. No hi ha pels dos millor aliment que el gran el gran repte de creure amb l’Home. A més a més

les Floretes tenen els privilegi de creure en Deu.

Obro els llavis i aspiro amb delit

El Premi Josep Pla 2016 us farà passar fins a 266 planes que arribaran a les 275 si teniu la santa

paciència de fullejar l’índex de noms. Roda el món i torna al Born, diu la frase feta. En Lluís Foix ha voltat

per mig món ( ha enviat cròniques des de 84 països ) i en aquest llibre torna als seus inicis, al diari de la

seva vida, a La Vanguardia.

Al llarg de quaranta-cinc anys Lluís Foix hi va treballar en diferents càrrecs, des de traductor fins a

director. La porta que apareix al títol potser més d’un l’haureu travessada. On era? Al Carrer de Pelai,

número 28 que va ser durant molt de temps la seu del diari barceloní. Un cop franquejada, entraves a un

dels temples del periodisme.

Records i vivències, anècdotes, tot un univers que l’autor ens presenta. El calidoscopi intern d’un diari

amb 135 anys de presència diària i contacte amb els seus lectors.

Editorial Destino ens presenta “ Aquella porta giratòria “, el volum

243 de la seva col·lecció L’Àncora.

F. Xavier Simarro

Mots que rimen

Mots, paraules que ens duen música a les oïdes i papallones al cor: poemes.

Comença una altra secció gràcies, també, al Daniel Cortes...que m’envia aquest poema i un

suggeriment per la revista. Avia'm si t'animes a posar una Secció de Poemes al Kiosko!

(Doncs ja la tenim! Una secció de poemes que sols sortirà si sou VOSALTRES qui em feu arribar els

poemes! )

No quise dormir sin sueños: y elegí la ilusión que me despierta,

el horizonte que me espera, el proyecto que me llena,

y no la vida vacía de quien no busca nada, de quien no desea nada más que sobrevivir cada día.

No quise vivir en la angustia: y elegí la paz y la esperanza,

la luz, el llanto que desahoga, que libera,

y no el que inspira lástima en vez de soluciones, la queja que denuncia, la que se grita,

y no la que se murmura y no cambia nada. No quise vivir cansado:

Y elegí el descanso del amigo y del abrazo, el camino sin prosas, compartido,

y no parar nunca, no dormir nunca. Elegí avanzar despacio, durante más tiempo,

y llegar más lejos, habiendo disfrutado del paisaje.

No quise huir: y elegí mirar de frente,

levantar la cabeza, y enfrentarme a los miedos y fantasmas porque no por darme la vuelta volarían.

No pude olvidar mis fallos: pero elegí perdonarme, quererme,

llevar con dignidad mis miserias y descubrir mis dones;

y no vivir lamentándome por aquello que no pude cambiar, que me entristece, que me duele,

por el daño que hice y el que me hicieron. Elegí aceptar el pasado.

No quise vivir solo: y elegí la alegría de descubrir a otro,

de dar, de compartir, y no el resentimiento sucio que encadena.

Elegí el amor. Y hubo mil cosas que no elegí,

que me llegaron de pronto y me transformaron la vida.

Cosas buenas y malas que no buscaba, caminos por los que me perdí,

personas que vinieron y se fueron, una vida que no esperaba.

Y elegí, al menos, cómo vivirla. Elegí los sueños para decorarla,

la esperanza para sostenerla, la valentía para afrontarla. No quise vivir muriendo:

y elegí la vida. Así podré sonreír cuando llegue la muerte,

aunque no la elija… …porque moriré viviendo.

Rudyard Kipling.

Receptes

Hola estimada comunitat. Aquest mes Us comparteixo la recepta de les "quesadillas". Es un dels plats mexicans típics i molt senzills de realitzar. Es compra 1 paquet de "Tortillas" pot ser de blat de moro o de blat o d'espelta.

La tortilla s'escalfa en una paella i es va girant. Quan es pot doblegar sense trencar-se es treu del foc i s'omple de formatge. Es torna a ficar a la paella i es va girant per que es fongui el formatge.

Fins aquí la recepta. Si la voleu es poden afegir mes condiments com podria ser xoric i bolets, sobrassada, sempre amb una base de formatge. Si la voleu dolça es pot posar nutella i tens una xocadilla.

Una abraçada. Alícia.

Per a pensar

SER FELIÇ ... Papa Francesc I "Pots tenir defectes, estar ansiós i viure irritat algunes vegades, però no t'oblidis que la teva vida és la major empresa del món. Només tu pots evitar que hi vagi en decadència. Hi ha molts que t’aprecien, admiren i t'estimen. M'agradaria que recordessis: ser feliç, no és tenir un cel sense tempestes, un camí sense accidents, uns treballs sense cansament, unes relacions sense decepcions. Ser feliç és trobar força en el perdó, esperança en les batalles, seguretat en la llotja de la por, amor en els desencontres. Ser feliç no és només valorar el somriure, sinó també reflexionar sobre la tristesa. No és just commemorar l'èxit, sinó aprendre lliçons en els fracassos. No és just tenir alegria amb els aplaudiments, sinó tenir alegria en l'anonimat. Ser feliç és reconèixer que val la pena viure la vida, malgrat tots els desafiaments, incomprensions, i períodes de crisi. Ser feliç no és una fatalitat del destí, sinó una conquesta per a qui sap viatjar cap a dins del seu propi ésser. Ser feliç és deixar de ser víctima dels problemes i tornar-se actor de la pròpia història. És travessar deserts fora de si, i ser capaç de trobar un oasi en el recòndit de la nostra ànima. És agrair a Déu cada matí pel miracle de la vida. Ser feliç és no tenir por dels propis sentiments. És saber parlar de si mateix. És tenir coratge per sentir un "no". És tenir seguretat per rebre una crítica, encara que sigui injusta. És besar als fills, mimar els pares, tenir moments poètics amb els amics, encara que ells ens fereixin. Ser feliç és deixar viure a la criatura lliure, alegre i simple, que viu dins de cada un de nosaltres. És tenir maduresa per dir “em vaig equivocar”. És tenir la gosadia per dir “perdoneu”. És tenir sensibilitat per expressar “et necessito ". És tenir capacitat de dir “t’estimo”. Que la teva vida es torni un jardí d'oportunitats per ser feliç ... Que en les teves primaveres siguis amant de l'alegria. Que en els teus hiverns siguis amic de la saviesa. I que quan t'equivoquis en el camí, ho comencis tot de nou. Doncs així seràs més apassionat per la vida. I descobriràs que ser feliç no és tenir una vida perfecta. Sinó utilitzar les llàgrimes per regar la tolerància. Usar les pèrdues per refinar la paciència. Usar les equivocacions per esculpir la serenitat. Utilitzar el dolor per lapidar el plaer. Usar els obstacles per obrir les finestres de la intel·ligència. Mai desisteixis ... Mai desisteixis de les persones que estimes. Mai desisteixis de ser feliç, ja que la vida és un espectacle imperdible!

Comunitat de Barcelona.

Aquest número de El Kiosko ha estat possible gràcies a: Maria Luisa de la Puente, Alicia Bernal, F.Xavier Simarro,

Daniel Cortes, Maria Casado , Núria Perera i Teresa Català (A El Kiosko les cursives són expressions textuals dels

col·laboradors)