EL MÓN MEDIEVAL EN LES COL·LECCIONS DE ROMÀNIC I DE GÒTIC

Dossier informatiu de la visita al MEV Educació Secundària

Realització: Museu Episcopal Vic Projecte i coordinació: Assumpta Cirera i Carme Comas

Índex Presentació ...............................................................................................2 Objectius ...................................................................................................3 Documentació Les col·leccions de romànic i de gòtic ............................................4 Pintura ............................................................................................5 Escultura ........................................................................................7 Obres Frontal d’altar de Sant Martí de Puigbò ..........................................8 Frontal d’altar de Sant Andreu de Sagàs ........................................9 Davallament de Santa Eulàlia d’Erill la Vall ...................................10 Baldaquí de la Vall de Ribes ........................................................11 Pintures murals de l’absis de Sant Sadurní d’Osormort ...............12 Marededéu de la Rodona de Vic ...................................................13 Altar de Santa Maria de Lluçà ......................................................14 Laterals d’altar del Mestre de Soriguerola .....................................15 Retaule de la passió, mort, resurrecció i ascensió de Crist ...........16 Marededéu de Boixadors ..............................................................17 Retaule de Santa Clara de Vic ......................................................18 Retaule de l’Epifania......................................................................19 Annex Els frontals romànics .....................................................................20 Els retaules gòtics ........................................................................21 Història del Museu ........................................................................22 Bibliografia ..............................................................................................23

-

PRESENTACIÓ

El món medieval en Les col·leccions de romànic I de gòtic, és la proposta de visita educativa que portem a terme al MEV i té com a finalitat descobrir aspectes essencials de la cultura medieval amb l’observació i l’anàlisi de pintures i escultures romàniques i gòtiques. A través de les imatges ens endinsem en el coneixement de la societat medieval desenvolupant continguts en relació a la història, l’art, el pensament, les creences i les tècniques artístiques. Durant el recorregut per les sales del Museu escollim les obres més representatives de cada estil, i davant d’elles, utilitzant materials de suport, es van desenvolupant els trets més essencials que configuren l’Edat Mitja. Al Museu fem una immersió en el món medieval articulant un diàleg obert entre els participants i les obres. Amb aquest dossier volem complementar els conceptes que desenvolupem al MEV, oferint-vos una documentació que desitgem us sigui útil per reforçar i ampliar els aspectes que es plantegen en la visita.

-

OBJECTIUS

Utilitzar el Museu com un espai d’aprenentatge complementari a l’àmbit educatiu.

Respectar i aprendre a valorar el patrimoni cultural i historicoartístic.

Potenciar la imaginació, la creativitat i la participació.

Conèixer les principals característiques de l’art romànic i de l’art gòtic.

Saber distingir les diferències entre les obres romàniques i les gòtiques.

Relacionar i interrelacionar diferents coneixements adquirits.

Educar la sensibilitat mitjançant diferents recursos.

Introduir coneixements de cultura religiosa.

Fomentar la interdisciplinarietat .

Analitzar i interpretar imatges.

Familiaritzar els participants amb el llenguatge historicoartístic.

Saber distingir un frontal d’un retaule.

Reconèixer la funcionalitat d’algunes obres d’art.

Ajudar a entendre que la realitat és canviant i que el pas del temps ho

modifica tot.

Conèixer el passat per poder entendre millor el present.

-

DOCUMENTACIÓ

LES COL·LECCIONS DE ROMÀNIC I DE GÒTIC La sala d’art romànic està presidida pel Davallament d’Erill la Vall, al costat dels frontals romànics més primitius de Sant Martí de Puigbò i de Sant Andreu de Sagàs, i el baldaquí de Ribes. Aquestes obres més relacionades amb l’art del Pirineu i del Prepirineu deixa pas als frontals d’altar i a les talles de fusta provinents dels tallers de Vic on la figura de la Mare de Déu comença a aparèixer d’una manera habitual a partir de la segona meitat del segle XII. Destaquen els frontals del santuari del Coll i de Santa Margarida de Vilaseca, situats davant d’un àmbit especial destinat a l’exposició dels absis de Sant Martí del Brull i Sant Sadurní d’Osormort. El nou corrent estilístic d’origen bizantí de finals del segle XII s’inicia amb l’exposició del frontal de Sant Sadurní de Rotgers i l’altar de Santa Maria de Lluçà, el qual dona pas al primer gòtic lineal de finals del segle XIII representat al Museu per les pintures murals de l’absis del Sant Sopar de la Seu d’Urgell i les taules laterals del Mestre de Soriguerola, provinents de la Vall de Ribes. L’art gòtic italobizantí de mitjan segle XIV està representat per les pintures de Ferrer Bassa i el retaule de Bernat Saulet, els quals emmarquen l’escultura de la Marededéu de Boixadors, situada al centre de la sala. Al fons, les taules de Pere Serra centren l’àmbit de l’art de la segona meitat del segle XIV. L’art del segle XV s’inicia amb les obres dels seguidors de Pere Serra –Jaume Cabrera i Pere Vall– i a continuació s’exposa el retaule de Gurb de Lluís Borrassà, donant pas a l’àmbit dedicat a l’exposició del gran retaule de Santa Clara de Vic de Lluís Borrassà i el retaule de Guimerà de Ramon de Mur, ja dintre del primer gòtic internacional. En aquest espai els arquitectes ha dissenyat una escala monumental on s’han col·locat les portes del retaule de la Catedral de Vic, de Pere Oller. S’hi exposen també altres elements escultòrics procedents de la Catedral d’època gòtica. Ja al primer pis les obres de Bernat Martorell inicien el nou corrent estilístic del segon gòtic internacional amb les obres dels pintors Jaume Ferrer, Bernat des Puig i Jaume Cirera, que donen pas a les obres de Jaume Huguet i dels seus seguidors, amb els quals es conclou l’exposició de l’art gòtic.

-

PINTURA El Museu Episcopal de Vic és conegut internacionalment per la seva extraordinària col·lecció de pintura d’èpoques romànica i gòtica. Dintre de les seves col·leccions sobresurten especialment els frontals d’altar dels segles XII i XIII de Sant Martí de Puigbò, Sant Andreu de Sagàs, Santa Maria del Coll, Santa Margarida de Sescorts, Sant Vicenç d’Espinelves, Sant Sadurní de Rotgers i Santa Maria de Lluçà, els quals permeten seguir perfectament l’evolució estilística i iconogràfica de la pintura catalana d’aquesta època. Cal destacar igualment els conjunts de pintura mural dels absis de Sant Martí del Brull i Sant Sadurní d’Osormort així com el baldaquí de Ribes, considerat com una de les obres mestres de la pintura romànica catalana. Des d’un punt de vista iconogràfic a principis del segle XII la representació més habitual dels absis i dels frontals d’altar de les esglésies romàniques era el Crist pantocràtor envoltat dels símbols dels quatre evangelistes, seguint el model de la tradició iconogràfica bizantina. A mitjans de segle, però, va créixer la devoció a la Mare de Déu i, així, la seva figura va aparèixer representada en els absis, els frontals d’altar i les escultures de moltes esglésies i santuaris de Catalunya. Des d’un punt de vista estilístic a finals del segle XII es va introduir a Catalunya, de la mateixa manera que a la resta d’Europa, un nou corrent que es coneix amb el nom d’estil 1200, que es va estendre fins a mitjan segle XIII aproximadament. Aquest nou estil, que es caracteritza per l’ús d’unes formes suaus i ondulants i per la influència de la tradició clàssica i humanista de la cort bizantina, va entrar a Catalunya a través de Sicília i Venècia, coincidint amb l’època de la dominació de l’Imperi llatí de Constantinoble (1204-1261). El Museu Episcopal conserva d’aquesta època l’altar de Lluçà, considerat com l’obra mestra de l’art català d’aquest període, que marca la transició final de la pintura romànica cap al nou estil gòtic. Dintre de les col·leccions del Museu la pintura gòtica dels segles XIV i XV hi és molt ben representada des dels inicis de l’anomenat gòtic lineal de principis del segle XIV, passant per l’estil italogòtic de mitjan segle XIV i fins al gòtic internacional del segle XV. Hi ha obres dels grans pintors catalans d’aquesta època: Ferrer Bassa, Pere Serra, Lluís Borrassà, Ramon de Mur, Bernat Martorell, Jaume Ferrer i Jaume Huguet, la qual cosa permet seguir perfectament l’evolució estilística de la pintura gòtica catalana. Vers l’any 1275 es va introduir a Catalunya un nou corrent estilístic provinent de França, conegut amb el nom de gòtic lineal, que es va estendre aproximadament fins a l’any 1350. Aquest primer estil gòtic es caracteritza bàsicament per la major importància que els pintors solen donar al dibuix lineal per sobre del color. En general són obres d’artistes anònims, produïdes bàsicament a redós dels centres episcopals de la Seu d’Urgell i Vic i que utilitzen encara els esquemes iconogràfics de la tradició romànica. La gran transformació de la pintura gòtica catalana, però, la va dur a terme el pintor Ferrer Bassa, que després de la seva estada a Itàlia va introduir des del seu taller de Barcelona el nou estil italogòtic, que a Catalunya es va estendre des de l’any 1325 fins a l’any 1400. L’estil italogòtic català es caracteritza per una concepció

-

pictòrica a la manera del Dolce Stil Novo italià, basada en la suavitat cromàtica dels colors emprats i en l’expressió continguda, serena i elegant de les figures. De la mateixa manera que a la resta d’Europa, vers l’any 1375 es va introduir a Catalunya un nou corrent estilístic conegut amb el nom de gòtic internacional, que en la seva primera etapa es va estendre fins a l’any 1435. Aquest nou estil deixava enrere l’estètica sòbria, harmònica i suau de l’estil italogòtic per introduir un nou llenguatge més naturalista basat en la representació de personatges amb actituds molt reals, sovint abillats d’acord amb la moda de l’època. El gòtic internacional es va introduir al Principat gràcies als contactes comercials i culturals amb França, Flandes i el nord d’Itàlia i va tenir en el pintor Lluís Borrassà un dels principals representants. Vers l’any 1420, aproximadament, s’inicia a Catalunya una segona etapa de la pintura del gòtic internacional, introduïda pel pintor Bernat Martorell, la qual es va estendre fins a l’any 1460. Aquesta nova etapa artística es caracteritza per la utilització d’una gamma de colors més suaus i una visió més humanista dels personatges retratats, així com per una atenció molt particular per la descripció minuciosa dels detalls. Aquest nou corrent es va estendre a Catalunya a través de la influència de l’art flamenc i molt especialment per la pintura de Van Eyck. A partir de la segona meitat del segle XV la figura extraordinària del pintor Jaume Huguet marca la transició final de la pintura gòtica catalana cap al nou art del Renaixement. La seva principal aportació va ser l’atenció que va dedicar a la representació de les figures humanes, que en molts casos són veritables retrats psicològics extrets de la realitat. La col·lecció de pintura s’ha col·locat al nou edifici seguint un ordre cronològic i estilístic amb la finalitat eminentment pedagògica de poder seguir fàcilment l’evolució històrica de la pintura catalana, especialment d’època medieval.

-

ESCULTURA El Museu Episcopal de Vic conserva una col·lecció d’escultura catalana molt significativa dels segles XII, XIII, XIV, XV. La col·lecció d’escultura s’ha col·locat al nou edifici seguint l’ordre cronològic i al costat de la pintura, amb la voluntat de poder permetre veure i comparar l’evolució estilística d’aquestes dues arts. L’única excepció són les obres de pedra procedents de la catedral de Vic d’època gòtica, les quals s’han instal·lat agrupades a la sala vuit en un àmbit específic, davant del retaule de Santa Clara de Lluís Borrassà. L’escultura en fusta d’època romànica hi és molt ben representada tant des del punt de vista estilístic com iconogràfic, atès que hi ha imatges de majestats, sants crists i marededéus. D’aquesta època sobresurt el grup escultòric del davallament romànic de Santa Eulàlia d’Erill la Vall, considerat com l’obra mestra de la imatgeria catalana del segle XII. La col·lecció de marededéus permet veure l’evolució estilística dels tallers de la Seu d’Urgell, Vic i Barcelona al llarg dels segles XII i XIII, d’entre els quals cal destacar especialment les imatges de la Marededéu de la Rodona de Vic i la Marededéu de Veciana. Pel que fa a l’escultura gòtica del segle XIV hi són molt ben representades les imatges de crists i marededéus en fusta, pedra i alabastre. Sobresurt el retaule d’alabastre procedent de Sant Joan de les Abadesses de Bernat Saulet, així com la Marededéu de Boixadors, considerada com una de les obres mestres de l’escultura gòtica catalana d’aquesta època. Les obres d’ampliació de la Catedral de Vic i molt especialment la construcció del claustre gòtic a finals del segle XIV, van permetre la vinguda a Vic d’escultors que van marcar l’evolució de l’escultura gòtica del segle XV. D’entre ells destaca la figura de Pere Oller, del qual el Museu conserva les portes de pedra del retaule major de la Catedral de Vic. També de la Catedral de Vic, i de la segona meitat del segle XV, el Museu conserva el grup escultòric en fusta del sant enterrament situat a la darrera sala d’art gòtic del Museu.

-

OBRES

Frontal d’altar de Sant Martí de Puigbò Tallers de Vic, primer quart del s. XII

Pintura al tremp sobre fusta d’alba i de pi. 97 x 123 x 6 cm Provinent de l’església de Sant Martí de Puigbò. Gombrèn (Ripollès)

Aquest frontal d’altar correspon a l’estil romànic geometritzant desenvolupat a Catalunya al llarg de la primera meitat del segle XII, del qual un dels exemples més importants és el baldaquí de Ribes exposat a la mateixa sala del Museu. Sembla que el pintor d’aquest frontal va seguir, en el cas de la figura del Crist Salvador, el model establert pel mestre del baldaquí de Ribes, per bé que les figures corresponen a un art de tradició més popular. Procedent de l’església parroquial de Sant Martí de Puigbò situada al costat del castell de Puigbò, al Ripollès, hi ha representades en els quatre compartiments escenes de la vida de sant Martí, bisbe de Tours i titular de l’església: sant Martí dalt de cavall es parteix la seva clàmide amb un pobre, el sant bisbe ressuscita un catecumen mort abans de rebre el baptisme, dos àngels traslladen l’ànima del sant cap al cel, i l’escena de la mort del sant. Aquestes quatre escenes estan dividides per una franja horitzontal amb una inscripció en llatí transcrita per M. Gros que diu: «Per haver estat generós amb el pobre a la terra, ara Martí viu al cel.

-

Frontal d’altar de Sant Andreu de Sagàs Tallers de la Seu d’Urgell, segon quart del s. XII

Pintura al tremp sobre fusta d’alba. 100 x 171,5 x 6,5 cm Provinent de l’església de Sant Andreu de Sagàs (Berguedà)

Per bé que ja des del primer catàleg del Museu Episcopal publicat l’any 1893 es donés com a procedència d’aquest frontal un lloc imprecís situat al terme de Capolat, al Berguedà, el cert és que dos laterals d’altar conservats al Museu Diocesà i Comarcal de Solsona documentats amb certesa com a procedents de Sant Andreu de Sagàs formen amb aquest frontal d’altar un únic conjunt. Des d’un punt de vista estilístic, especialment pel que fa a l’ús molt marcat de la línia negra per perfilar les figures així com els trets fisonòmics molt característics de les cares, podem dir que ens trobem davant d’un mateix artista. El seu art és proper al pintor de tradició popular que va fer els frontals de Sant Martí de Puigbò i de Sant Llorenç Dosmunts. Aquest frontal d’altar està presidit per la figura del Crist pantocràtor beneint amb la mà dreta i amb el llibre amb el monograma IHS a la mà esquerra. Està envoltat pels símbols del Tetramorf –sant Joan, sant Marc, sant Mateu i sant Lluc. En els quatre compartiments s’hi representen les següents escenes i llegendes de la vida de sant Andreu: el sant portat a la presó, el procònsol Egees ordena la crucifixió del sant, la mort d’Egees i la crucifixió de sant Andreu, i un grup de dones i dos infants enfilats contemplen la mort del procònsol.

Davallament de Santa Eulàlia d’Erill la Vall Tallers d’Erill la Vall, primera meitat del s. XII

Fusta d’alba amb restes de policromia. Dimes (131 x 31 x 50 cm); Josep (184 x 60 x 44 cm); Crist (147 x 126 x 41 cm); Nicodem (135 x 74 x 32 cm); Gestes (136 x 33 x 59 cm)

Provinent de l’església de Santa Eulàlia d’Erill la Vall, la Vall de Boí (Alta Ribagorça)

L’any 1907 l’Institut d’Estudis Catalans va organitzar una expedició de caràcter científic als Pirineus amb l’objectiu d’estudiar l’art medieval, molt especialment de la

-

Vall de Boí i de la Vall d’Aran. Aquesta expedició estava formada entre d’altres per mossèn Gudiol, conservador del Museu Episcopal, i per Josep Puig i Cadafalch, arquitecte, arqueòleg i futur president de la Mancomunitat de Catalunya. Una de les principals descobertes va ser aquest conjunt escultòric del davallament trobat en desús a la petita església de Santa Eulàlia d’Erill la Vall. Les escultures de la Mare de Déu i de sant Joan van ser adquirides poc després pel col·leccionista Lluís Plandiura i des de l’any 1932 formen part del fons del Museu Nacional d’Art de Catalunya. La resta del conjunt va ser adquirida al mercat d’antiquaris per mossèn Gudiol l’any 1911 i des d’aleshores es conserva al Museu Episcopal. Ens trobem davant d’un dels conjunts més importants de l’escultura romànica europea del segle XII, atesa la seva excepcional qualitat artística així com pel fet que no s’han conservat gaires escultures monumentals de fusta d’aquestes dimensions. L’escena representa el moment en què Nicodem desclava de la creu la mà de Crist, mentre Josep d’Arimatea fa el gest de sostenir el seu cos a les espatlles. Als costats hi ha les imatges dels dos lladres, Gestes i Dimes. Atès que els braços de les escultures són articulats s’ha suposat que devien tenir un ús relacionat amb els drames litúrgics medievals que es representaven a les esglésies durant la Setmana Santa. L’estudi esquemàtic de l’anatomia del cos de Crist així com el moviment contingut de Josep d’Arimatea i Nicodem mostren que ens trobem davant d’un artista genial que va saber expressar el páthos d’aquest moment amb un llenguatge escultòric que encara avui dia ens sorprèn per la seva modernitat. Es desconeix el nom del mestre que va realitzar aquestes escultures per bé que històricament s’ha atribuït a un hipotètic taller d’Erill, actiu durant la primera meitat del segle XII, del qual es conserven altres escultures semblants provinents majoritàriament de la Vall de Boí.

-

Baldaquí de la Vall de Ribes Tallers de la Seu d’Urgell, primer quart del s. XII

Pintura al tremp sobre fusta de pi. 80,5 x 157 x 3,5 cm Provinent de la Vall de Ribes (Ripollès)

Els baldaquins estaven col·locats originàriament a l’absis de l’església, sobre l’altar, lleugerament inclinats i sostinguts per dues bigues per tal de poder ser contemplats des de la nau. La seva funció litúrgica era la de protegir i posar en relleu l’ara de l’altar, i en determinades celebracions s’hi penjaven llànties d’oli per il·luminar-lo durant la nit. L’estil d’aquest baldaquí correspon al corrent romànic de caràcter geometritzant, el màxim representant del qual va ser el Mestre de Sant Climent de Taüll. Aquest corrent coexistia a la mateixa època amb el de tradició clàssica representat pel pintor del Cercle de Sant Quirze de Pedret. Per la seva equilibrada composició formal és considerat com l’obra mestra de la pintura romànica catalana sobre fusta. La gran qualitat tècnica i creativa d’aquest artista es pot comparar solament amb l’autor que va fer les pintures murals de Sant Climent de Taüll. Estilísticament és molt proper al frontal d’altar d’Esquius, conservat al Museu Nacional d’Art de Catalunya, especialment per la forma de dibuixar les lletres capitals de les inscripcions llatines. A la mateixa sala d’art romànic del Museu Episcopal de Vic s’exposa el frontal d’altar de Puigbò, l’autor del qual sembla que va seguir el model de la imatge del Crist pantocràtor establert pel mestre d’aquest baldaquí de Ribes. L’escena representa la iconografia apocalíptica del Judici Final –la «Parousia». La figura d’aquest Crist pantocràtor es representa asseguda beneint amb la mà dreta i amb el llibre dels evangelis obert amb la inscripció «pau i llei». Vuit àngels amb estendards i fèrules, pròpies del ritual de la cort bizantina, envolten la seva figura, dels quals solament se n’han conservat tres. Les inscripcions conservades tal com les ha transcrit recentment M. Gros diuen: «Qui puja vers els astres em condueixi a l’esperança de la vida eterna»; «Llum i origen dels dies». Per bé que la tradició històrica del seu ingrés al Museu Episcopal de Vic l’any 1906 ens diu que prové de Ribes no es pot tenir la certesa absoluta d’aquesta procedència.

-

Mestre d’Osormort Pintures murals de l’absis de Sant Sadurní d’Osormort

Tallers de Vic, segon quart del s. XII Pintura al tremp sobre arrebossat traslladada a llenç. 617 x 397 x 235 cm

Provinent de l’església de Sant Sadurní d’Osormort (Osona)

La recent presentació museogràfica del nou edifici ha permès exposar per primera vegada la totalitat dels fragments de les pintures murals de l’absis de Sant Sadurní d’Osormort ingressats al Museu just després de la Guerra Civil, els quals no s’havien pogut exposar junts a causa de la manca d’alçada de les sales de l’antic edifici. L’autor d’aquest conjunt mural, conegut amb el nom de Mestre d’Osormort, és també l’autor de les pintures de l’església de Sant Martí del Brull i de Sant Joan de Bellcaire, al baix Empordà. Estilísticament es caracteritza per l’expressió de les cares de les figures amb uns ulls molt grans i una mirada penetrant. La decoració de la conca absidal estava presidida per la figura del Pantocràtor envoltat dels símbols del Tetramorf, dels quals solament s’ha conservat la part inferior on es pot veure la màndorla i els peus del Crist així com les extremitats inferiors del lleó de sant Marc i del brau de sant Lluc. A sota de la conca absidal hi ha les figures dempeus dels dotze apòstols. A sota dels apòstols hi ha representat el cicle de la creació de l’home i el pecat original: la creació d’Adam, Adam a la porta del Paradís, l’advertiment de no menjar de l’arbre prohibit, el pecat original i l’expulsió del Paradís.

-

Marededéu de la Rodona de Vic Tallers de Vic, últim quart del s. XII

Fusta d’alba policromada al tremp. 75 x 29 x 15 cm Provinent de la desapareguda església de la Rodona de Vic (Osona)

A Catalunya la veneració a la Mare de Déu es va estendre d’una manera molt generalitzada a partir de la segona meitat del segle XII gràcies en gran part a la devoció popular i a la gran difusió que en van fer els monjos del Cister. Les marededéus romàniques més antigues, són representades seguint el model iconogràfic d’origen bizantí conegut amb el nom de Maiestas Mariae o Sedes Sapientiae (Tron de la Sabiduria). Segons aquest model iconogràfic la figura de la Verge fa bàsicament de tron de l’infant Jesús, situat al bell mig de la falda de la Mare. Aquesta imatge prové de l’antiga església de Santa Maria de la Rodona, enderrocada l’any 1781, que era de planta circular i estava situada en una plaça davant de la façana principal de la Catedral de Vic. La Mare de Déu està representada com una basilissa de la cort bizantina amb un mantell decorat amb una vora de pedreria que li cobreix el cap, damunt del qual devia portar la corona. A la figura del Nen, pràcticament perduda, s’hi va afegir durant el segle XIX un cap de nova factura. És una escultura dotada de gran bellesa gràcies al cànon estilitzat del seu cos així com a l’expressió serena de les faccions del seu rostre. El fet que el dors de l’escultura sigui pla, fa suposar que devia formar part d’un frontal d’altar, igual que l’escultura també de fusta del Museu de Solsona (MDCS 275), inspirada en el model de la famosa Mare de Déu del Claustre del mestre tolosà Gilabert. Atès que la darrera consagració de l’església de la Rodona fou l’any 1180, aquesta data es podria correspondre amb el moment de la realització d’aquesta escultura.

-

Mestre de Lluçà Altar de Santa Maria de Lluçà

Tallers de Vic, segon quart del s. XIII Pintura al tremp sobre fusta d’alba. 104,5 x 178,5 x 6 cm (frontal);

Provinent de l’església del monestir de Santa Maria de Lluçà (Osona)

El corrent italobizantí arribat a Catalunya als voltants de l’any 1200 es va desenvolupar al nostre país fins a mitjan segle XIII, i té en l’altar de Lluçà l’exemple més significatiu del període final d’aquest estil. A diferència de les obres conservades del primer període d’aquest corrent, a l’altar de Lluçà hi apareix una escena iconogràfica nova. Es tracta de la coronació de la Mare de Déu, molt utilitzada en aquests mateixos anys pel nou art gòtic francès. La gran qualitat artística d’aquesta obra ha permès individualitzar la figura d’un mestre anònim amb una personalitat definida amb el qual s’ha relacionat el frontal de Santa Magdalena de Solanllong (Ripollès), i dintre del seu cercle les magnífiques pintures murals de l’església de Sant Pau de Casserres, conservades al Museu Diocesà de Solsona. El frontal d’altar està presidit per la figura de la Mare de Déu amb l’Infant, d’acord amb l’advocació de l’antic monestir marià de Santa Maria de Lluçà d’on prové l’altar. La mare porta a la mà dreta la poma de l’arbre del Paradís, símbol de Maria com a nova Eva, la qual amb el seu fill va redimir la humanitat del pecat original. Quatre àngels amb els noms dels evangelistes –Mateu, Joan, Marc i Lluc– sostenen la representació estelada del firmament amb el sol i la lluna, símbol de l’eternitat. Als quatre compartiments del frontal hi ha les escenes de l’Anunciació, la Visitació, l’Adoració dels mags i la fugida a Egipte. En un dels laterals hi ha l’escena abans esmentada de Jesús coronant la Mare de Déu amb la inscripció «Regina Celorum», i a l’altre lateral l’escena de la Verge envoltada dels set dons de l’Esperit Sant acompanyada de l’apòstol Joan.

-

Mestre de Soriguerola Lateral d’altar

Catalunya, finals del s. XIII Pintura al tremp sobre fusta. 100 x 85 x 5,5 cm (Judici particular de l’ànima)

Provinent de la Vall de Ribes (Ripollès)

Procedent de l’església de Sant Miquel de Soriguerola, prop d’Urtx, a la plana de la Cerdanya, es conserva al Museu Nacional d’Art de Catalunya una taula dedicada a l’arcàngel sant Miquel que ha donat nom a un dels mestres més originals de la pintura catalana de finals del segle XIII actiu en el període de transició del romànic al gòtic. Aquestes dues taules laterals provinents d’una església indeterminada de la Vall de Ribes són obra d’aquest pintor, que es caracteritza per l’ús d’uns fons de colors molt vius, generalment vermells, grocs i verds, damunt dels quals dibuixa les figures amb unes línies molt perfilades de color negre. L’escena de l’arcàngel Miquel pesant les ànimes, anomenada psicòstasi, és molt semblant a la que apareix a la taula de Soriguerola i és sens dubte una de les més populars de l’art medieval català. L’arcàngel sosté la balança amb la figura nua d’una ànima que es decanta cap al costat de la salvació, mentre un dimoni amb un ganxo intenta decantar la balança cap al seu costat. L’altra taula, també relacionada amb la iconografia de la salvació, representa les figures dempeus de sant Pere, amb les claus del Paradís, dialogant amb l’apòstol sant Pau. Una de les característiques d’aquest mestre és la capacitat de síntesi narrativa de les escenes representades, les quals s’allunyen de l’art naïf o merament popular. Dintre de les obres influenciades pel mestre de Soriguerola, al Museu Episcopal de Vic es conserven dues taules laterals d’altar amb les figures de sant Pau i sant Pere procedents de Mogrony, exposades actualment al costat d’aquestes taules de la Vall de Ribes.

-

Bernat Saulet i col·laboradors

Retaule de la passió, mort, resurrecció i ascensió de Crist Sant Joan de les Abadesses, entre el 1341 i el 1342

Alabastre. Vidre i restes de policromia. 292 x 192 x 20,5 cm Provinent de l’església de Sant Joan i Sant Pau. Sant Joan de les Abadesses (Ripollès)

Cap als anys quaranta del segle XIV va treballar a Sant Joan de les Abadesses un grup d’escultors especialitzat en la realització d’obres d’alabastre. Del conjunt de la seva producció en sobresurt el retaule de la passió, mort, resurrecció i ascensió de Jesús contractat per l’escultor Bernat Saulet l’any 1341. Va ser realitzat per a l’església dedicada als sants màrtirs Joan i Pau, popularment anomenada de Sant Joanipol, de Sant Joan de les Abadesses. El retaule es mostra ara de la mateixa forma que era presentat quan va ingressar al Museu Episcopal de Vic, l’any 1889, tot i que és molt probable que la seva forma original fos apaïsada. Les vint escenes del retaule desenvolupen la narració dels principals episodis de la vida de Jesús compresos entre les festes litúrgiques de Diumenge de Rams i l’Ascensió. Són les següents: Entrada de Jesús a Jerusalem (i frontó amb un àngel músic)/ Unció profètica a Betània, a casa de Simó el Leprós (i frontó amb un àngel músic)/ Jesús renta els peus als deixebles/ El bes de Judes/ Jesús és pres i escarnit/ Jesús davant d’Herodes/ Jesús és interrogat per Caifàs, el gran sacerdot (i frontó amb un àngel músic)/ Pilat se’n renta les mans (i frontó amb un àngel músic)/ Jesús és assotat/ Camí del Calvari, Jesús es troba amb la seva mare/ Jesús és clavat a la creu/ El Calvari, amb els dos lladres i Maria i Joan als peus de la creu/ Davallament de la creu/ Sepultura de Jesús/ Jesús davalla als llimbs/ L’àngel anuncia la resurrecció a les tres Maries/ Aparició a Maria Magdalena/ Aparició en el camí d’Emmaús/ Dubte de Tomàs/ Ascensió de Jesús al cel.

-

Marededéu de Boixadors Catalunya, entre 1350 i 1370

Alabastre amb restes de policromia. 114 x 39 x 28 cm Provinent de Boixadors (Anoia)

Aquesta Marededéu procedent de Boixadors, a la comarca de l’Anoia, és una de les peces més sobresortints de la col·lecció d’escultura gòtica del Museu i al mateix temps un magnífic exemple de la iconografia mariana d’època gòtica: mentre les marededéus romàniques acostumen a ser figures sedents i entronitzades, caracteritzades pel seu aire majestàtic, les marededéus gòtiques són figures que ressalten la humanitat de la Mare i el Fill però sense renunciar al simbolisme teològic. Així, Maria expressa amb els seus gestos la tendresa pròpia d’una mare i Jesús fa com si jugués, atansant-se al cap de Maria. Però aquest gest aparentment innocent és alhora una evocació simbòlica de la coronació de Maria. Ofereix aquesta mateixa característica la coneguda Madonna della Cintola de la Catedral de Prato, a Itàlia, deguda a l’escultor Giovanni Pisano. Estilísticament, la Marededéu de Boixadors té molta afinitat amb la Marededéu de Sallent de Sanaüja, conservada al Museu Nacional d’Art de Catalunya, i també amb una altra imatge mariana que es troba a Navarra, a l’església de Sant Andreu de Sorauren.

-

Retaule d’advocació franciscana, provinent del convent de Santa Clara de Vic

Barcelona, Entre el 1414 i el 1415 Lluís Borrassà (Girona, vers el 1360 – Barcelona, entre el 1424 i el 1425)

Pintura al tremp sobre fusta. 610 x 422 cm Provinent de l’antic convent de Santa Clara de Vic (Osona)

El gran retaule de santa Clara és l’obra més important conservada de l’artista i s’ha considerat unànimement com una de les obres mestres de la pintura europea del primer gòtic internacional. El va adquirir per al futur Museu el bisbe Morgades vers l’any 1889 amb motiu de l’enderrocament de l’església del convent de Santa Clara Vella de Vic quan es va procedir a l’obertura de la nova rambla de la ciutat. Es conserva el document de l’època final del retaule, amb data del 27 de juliol de l’any 1415, en la qual es notifica que Borrassà va cobrar 200 florins d’or sense comptar la fusteria. Al centre del retaule, a sota del cimal amb el Calvari, hi ha l’escena de sant Francesc, entronitzat amb la ferida oberta, lliurant la Regla a santa Clara i als frares, instituint els tres ordres franciscans. A sota hi ha la taula dedicada a la triple advocació del retaule amb les figures de sant Miquel Arcàngel, la Mare de Déu de l’Esperança i santa Clara, el qual segons Ruiz Quesada cal relacionar amb els vots d’obediència, castedat i pobresa. El contingut iconogràfic general del retaule destaca la importància dels franciscans i dels dominics en la predicació de l’evangeli i l’esperança de la salvació humana.

-

Retaule de l’Epifania

Barcelona, vers el 1450 Pintura al tremp sobre fusta. 122 x 75 cm

Procedència desconeguda

El retaule de l’Epifania és un petit retaulet d’oratori privat que va entrar al Museu Episcopal en una data indeterminada de finals del segle XIX. A la part superior l’arcàngel Gabriel amb un filacteri amb l’inici de la seva salutació AVE GRATIA PLENA, s’apareix a la Verge Maria agenollada al seu escriptori per anunciar-li la concepció de l’infant Jesús. A sota hi ha l’escena del Calvari en primer terme amb la ciutat idealitzada de Jerusalem al fons, amb les figures de Crist a la creu, Maria, sant Joan Evangelista i dos donants presentats per sant Antoni Abat i una santa. L’empremta flamenca d’aquesta obra de joventut de Jaume Huguet es veu amb l’opció pictòrica d’abandonar els fons daurats de les escenes per tal de poder pintar un paisatge tractat d’una manera molt detallada com si fos una miniatura. Aquesta mateixa influència realista es veu amb la indumentària que porten els reis mags i el seu seguici, els quals van vestits seguint la moda dominant de Borgonya de l’època. La fascinació que provoca la contemplació d’aquesta petita obra mestra d’Huguet ve donada també pel fet que malgrat el realisme flamenc que domina l’obra s’hi aprecia ja el nou humanisme naturalista propi de l’estil d’Huguet, que es caracteritza, segons Duran i Sampere, pel to intimista i de diàleg silenciós que prenen les figures.

-

ANNEX

ELS FRONTALS ROMÀNICS Durant els segles XI, XII i XIII la majoria d’esglésies rurals de Catalunya tenen un frontal pintat o esculpit sobre fusta que guarneix l’altar. Aquestes pintures o escultures sobre fusta anomenades frontals, antipendis o pal·lis imiten els frontals fets amb metalls preciosos de les grans catedrals i monestirs. Els frontals tenen una funció pedagògica i mostren les creences i els exemples de vida a seguir a un poble analfabet. En una societat jeràrquica i imminentment religiosa les imatges adquireixen una importància fonamental per transmetre la ideologia. Amb quina tècnica estan fets els frontals pintats sobre fusta? Els passos que seguien els artistes medievals eren els següents:

1. Escollir una fusta adequada de noguera, àlber, roure o alzina. Deixar-la assecar i construir els plafons.

2. Preparar la fusta, polint-la i endrapant-la, per evitar que se n’obrissin les juntures. Enguixar amb múltiples capes la fusta. Polir l’enguixat.

3. Dibuixar-hi la composició amb un estilet o punxó. 4. Pintar la fusta. Els colors es preparaven al tremp: s’utilitzava la clara d’ou o

el rovell per fixar els pigments. Els pintors de frontals s’organitzaven en tallers i el resultat era el fruit d’una col·laboració entre un mestre pintor i els diversos aprenents. Sempre pintaven seguint els encàrrecs que els feien els eclesiàstics. Quines són les principals característiques de la pintura romànica?

La representació dels personatges és més simbòlica que realista. Els colors són essencialment plans i es juxtaposen per produir contrastos

cromàtics. Els colors més utilitzats són: blanc, negre, ocre, groc, vermell, carmí, siena,

verd clar, verd terra i dues tonalitats de blau. El color negre delimita i estructura les formes, mentre que el blanc, emprat en forma de taca o de línia, dóna una certa brillantor a les figures.

Els frontals acostumen a estar dividits en cinc compartiments amb uns fons individualitzats i d’un sol color. Al centre hi trobem la figura principal representada més gran. En els quatre espais restants hi ha escenes diferents.

Hi ha un clar interès per la simetria i la contraposició de colors. El marc del frontal i els espais que separen les escenes es decoren amb

motius geomètrics i vegetals.

-

ELS RETAULES GÒTICS L’ús de retaules comença en el període romànic, però és al llarg de l’època gòtica que es van desenvolupant. L’aparició del format del retaule està estretament lligada a l’evolució de la tipologia de l’altar. A la part superior de la taula hi havia una petita grada on s’ubicava la creu; amb el temps l’altura d’aquesta grada augmentà i es convertí en bancal o retaule. Els retaules gòtics anaven situats darrere l’altar. L’art gòtic que es desenvolupa entre els segles XIII, XIV i XV es caracteritza per ser imminentment urbà. Tot i que les formes i les tècniques evolucionen, la pintura continua tenint una important funció pedagògica. Amb quina tècnica estan fets els retaules pintats sobre fusta? Els passos que seguien els artistes gòtics eren similars als utilitzats pels artistes romànics amb les corresponents variacions de formes i mides. Quines són les principals característiques de la pintura gòtica?

Un retaule consta dels següents elements: 1. Un cos baix, anomenat bancal o predel·la; 2. El cos del retaule, subdividit horitzontalment en pisos o cossos i verticalment en carrers separats per entrecarrers; 3. El guardapols és l’element que sobresurt i emmarca el retaule per protegir-lo de la pols; 4. L’àtic, al darrer pis, quan és una prolongació del carrer central.

La representació dels personatges, els objectes i la natura és més realista que simbòlica.

La línia negra de contorn que delimita les formes desapareix. Hi ha una recerca d’il·lusió volumètrica mitjançant la gradació de tonalitats, la llum i les ombres. S’utilitzen molts colors. Amb l’ús de pa d’or es dóna una sensació de riquesa a l’obra.

Es fan experiències elementals amb la perspectiva. La llum i el color creen proximitat i llunyania.

Hi ha una major complexitat en les composicions. Els personatges es diversifiquen i s’individualitzen.

Hi ha una major fantasia narrativa amb uns fons elaborats (paisatges, interiors, escenaris urbans).

-

HISTÒRIA DEL MUSEU

A mitjans del segle XIX sectors culturals de la ciutat de Vic vinculats al moviment romàntic de la Renaixença van iniciar la campanya de salvaguarda del patrimoni històric i artístic de la ciutat.

A L’any 1868 es va organitzar l’Exposició Arqueològica Artística als claustres

del convent de Sant Domènec. L’èxit de l’exposició animà els responsables a convertir aquella col·lecció d’objectes en la base d’un futur museu a la ciutat de Vic.

Al 1880 es va obrir als locals del Círcol Artístic un museu format en gran part

per objectes recollits per a l’exposició de l’any 1868, així com per noves obres dipositades pels seus socis.

L’any 1882, amb el doble motiu de la descoberta de les restes de l’antic

Temple Romà i de la presa de possessió del nou bisbe de Vic, el doctor Josep Morgades, serà quan es consolidarà definitivament el projecte de la creació del futur Museu Episcopal.

La celebració de l’Exposició Universal de Barcelona de l’any 1888 va oferir

la possibilitat de mostrar des de Barcelona el dinamisme artístic present aleshores a la ciutat de Vic. Amb el retorn a Vic de les obres cedides a l’Exposició s’impulsà definitivament el projecte d’instal·lació del nou Museu Episcopal.

El nou Museu Arqueològic Artístic Episcopal de Vic s’ inaugurà a l’any 1891

a les dependències del sobreclaustre de la Catedral. Van ser-ne conservadors Antoni d’Espona, Josep Gudiol i Eduard Junyent.

L’any 1941 es va cedir el Col·legi de Sant Josep per traslladar-hi les

col·leccions. La seu del nou Museu es va anar adaptant a les obres, inaugurant les últimes seccions a l’any 1967. En aquesta etapa els conservadors van ser Eduard Junyent i Miquel dels sants Gros.

L’any 1995 el Bisbat de Vic, l’Ajuntament de Vic i la Generalitat de Catalunya

van signar un conveni de col·laboració amb l’objectiu d’iniciar una nova etapa del Museu Episcopal que comportés la seva modernització. Amb aquest mateix objectiu museístic l’any 2001 la Junta de Museus de Catalunya va declarar el Museu Episcopal com a museu d’interès nacional.

El nou edifici es va encarregar als arquitectes Federico Correa i Alfonso

Milà, els quals d’acord amb el projecte museològic van realitzar un projecte a mida pensat per a una òptima conservació i exposició de les col·leccions.

L’any 1998 es va inaugurar una exposició amb les obres mestres del Museu

a l’Hospital de la Santa Creu de Vic que va romandre oberta fins pocs mesos abans de la inauguració del nou edifici.

El 18 de maig de l’any 2002, coincidint amb el Dia Internacional dels

Museus, es va dur a terme la inauguració del nou edifici.

-

BIBLIOGRAFIA

• Bingham, Jane. El mundo medieval. Ed. Usborne • Binski, Paul. Artesanos medievales. Pintores. Ed. Akal. Madrid, 2000. • Blasco i Bardas, Anna María. La pintura romànica sobre fusta.

Coneguem Catalunya. Els llibres de la frontera. Barcelona, 1984. • Bolòs, Jordi. La vida quotidiana a Catalunya en l’època medieval.

Edicions 62. Barcelona, 2000. • Bracons José, Las claves del arte Gótico. Ed. Planeta.

Barcelona,1989. • Conti, Flavio. Como reconocer el arte Románico. Ed. Edunsa.

Barcelona, 1993. • Gros i Pujol, Miquel. Museu episcopal de Vic. Pintura i escultura

romànica. Editorial Ausa. Sabadell, 1991. • Pendás, Maribel. La vida quotidiana a l’Edat Mitjana a través de l’Art

Gòtic. Ed. Vicens Vives. Barcelona, 2000. • Pendás, Maribel. La vida quotidiana en un castell medieval. El castell

de Montsonís. Ed. Vicens Vives. Barcelona, 2002. • Langley, Andrew. La vida medieval. Ed. Santillana. Madrid, 1996. • Voragine, S. La Leyenda dorada. Alianza forma. Madrid, 1982. • V.V.A.A. L’ofici de pintar a l’època romànica. Ed. Blume. Barcelona,

1980. • V.V.A.A. Museu Episcopal de Vic. Guia de les col·leccions. Edició

Museu Episcopal de Vic, 2003.

-