Em fa una il·lusió especial saludar-vos amb motiu de la publicació

d’aquest llibre amb els treballs que els nois i noies, alumnes de les

escoles de Ciutat Vella, han presentat als Jocs Florals Escolars del

Districte.

Ells i elles han volgut compartir les seves emocions, i il·lusions, allò

que els agrada i allò que els preocupa, i tot això ho han mostrat amb

l’originalitat de les històries sorgides des de la seva imaginació i

compromís vital.

Aprendre a expressar-se a través de la paraula ajuda al propi

coneixement i al de l’entorn on es viu. Totes aquestes creacions,

exemplifiquen els valors de les escoles de Ciutat Vella, que més

enllà de la transmissió de coneixements, són espais on es prepara

per a la vida.

Mitjançant l’escriptura, els joves creadors de Ciutat Vella aprenen

a reflexionar i a tenir una mirada pròpia i personal sobre la realitat.

I això és importantíssim en un món on hem de saber veure més enllà

de les aparences i els estereotips.

Volem agrair a totes les persones de la comunitat educativa de

Ciutat Vella l’esforç quotidià per fer la seva tasca i, sobretot, per la

il·lusió i la dedicació que any rere any esmercen en l’organització

dels Jocs Florals Escolars.

Gala Pin Ferrando Regidora del Districte de Ciutat Vella

Membres del JuratTeresa Aguilar Escola Mediterrània

Anna Aznar Institut Milà i Fontanals

Manel DoñateDirecció de Serveis a les Persones i al Territori Districte de Ciutat Vella

Caterina Ferrer Jubilada del Centre de Recursos Pedagògics de Ciutat Vella

Maria Josep Fontova Biblioteca Barceloneta-La Fraternitat Mariona Grau Equip de Llengua, Interculturalitat i Cohesió Social de Ciutat Vella

Carles Marín (Secretari del jurat) Centre de Recursos Pedagògics de Ciutat Vella

Neus Martínez Equip d’Assessorament i Orientació Psicopedagògica de Ciutat Vella

Roser Martínez Equip de Llengües del CESIRE

Clàudia OrtegaEscola Labouré

Marta PeñarroyaEscola La Salle Comtal

Amàlia RamonedaBiblioteca Infantil de Rosa Sensat

Sara VicenteEscola Milà i Fontanals

El meu somni / Categoria A - Premi de Poesia ............................................................... 18

Carlota Molina Barreda (Escola Vedruna Àngels)

El circ de puces / Categoria B - Premi de Poesia ........................................................... 19

Milos González Garrigó (Escola Vedruna Àngels)

El rellotge / Categoria C - Premi de Poesia .................................................................... 20

Narcís Valls Martínez (Escola Sant Felip Neri)

El ferrocarril / Categoria C - Accèssit de Poesia ......................................................... 21-23

Olivia González Carrigó (Escola Vedruna Àngels)

El que conec de mi / Categoria D - Premi de Poesia .................................................. 24-25

Júlia Sidro Inglés (Escola Pia Sant Antoni)

Penjades d’un fil / Categoria D - Accèssit de Poesia .................................................... 26

Júlia Passada Gil (Escola Sant Felip Neri)

L’home del balcó / Categoria E - Premi de Poesia ......................................................... 27

Mariona Códol González (Escola Pia Sant Antoni)

Cansat / Categoria F - Premi de Poesia ........................................................................... 28

Suraj Rajesh Kumar Lachmandas (ETP Xavier)

El meu barri / Categoria F - Accèssit de Poesia ............................................................. 29

Alberto Baltà (Institut Miquel Tarradell)

L’abella valenta / Categoria A - Premi de Prosa .............................................................. 6

Marc Anthony Pérez Santana (Escola Milà i Fontanals)

El drac sense por / Categoria A - Accèssit de Prosa ....................................................... 7

Mar Simó Vallès (Escola Pia Sant Antoni)

El somni d’una velleta / Categoria B - Premi de Prosa ................................................... 8

María Morillas López (Escola Mediterrània)

Atrapada / Categoria C - Premi de Prosa ......................................................................... 9

Aila Martínez Taipale (Escola Àngel Baixeras)

Oblidar / Categoria D - Premi de Prosa .........................................................................10-11

Llum Fuentes Rico (Escola La Salle Comtal)

Aisri, l´arbre Faig / Categoria D - Accèssit de Prosa ....................................................12-13

Malena Domènech (Institut Joan Salvat Papasseit)

El camí no se li fa curt / Categoria E - Premi de Prosa .................................................. 14

Júlia Soler Gas (Escola Sant Felip Neri)

La constructora de castells / Categoria F - Premi de Prosa .......................................15-17

Eulàlia Busquets de Jover (Escola Pia Sant Antoni)

Índex Premis de Prosa Índex Premis de Poesia

6 7

Categoria A - Premi de Prosa / 1r Cicle de Primària (1r-2n)Marc Anthony Pérez Santana / Escola Milà i Fontanals

L’abella valenta

Hi havia una vegada una bruixa que tenia una flor, que era per capturar totes les

papallones del món. I el món es va quedar sense papallones.

Els nens i nenes del món van demanar ajuda a l’abella valenta.

L’abella valenta va anar al castell de la bruixa i la va punxar amb el seu fibló.

La bruixa es va quedar paralitzada i, mentrestant, l’abella va obrir la gàbia on tenia

totes les papallones i aquestes es van poder escapar.

Categoria A - Accèssit de Prosa / 1r Cicle de Primària (1r-2n)Mar Simó Vallès / Escola Pia Sant Antoni

El drac sense por

Hi havia una vegada un drac que es deia Simón, era verd i alt i sempre treia foc

per la boca. Vivia en un castell i tenia un ajudant que era bomber i es deia Pol.

A en Simón li agradava llegir i en Pol també.

Un dia en Pol es va llevar i va veure que el drac no treia foc per la boca . A en Simón

no li va agradar gens , com que li agradava molt investigar, va pensar que aquell era

un bon moment per fer-ho. Va cridar al seu amic Pol i tots dos van buscar pistes, van

trobar unes petjades que semblaven d’ós. Quan es va fer de nit van anar a buscar

l’ós i l’ós els va dir- Jo us ho puc dir que per recuperar el foc heu d’anar a trobar el

gran volcà.

En Simón i en Pol van viatjar per molts països fins que van arribar al gran volcà.

El gran volcà els hi va dir - Aquí teniu el foc però encara no marxeu us donaré una

explicació: no tenia foc i el foc és la meva vida , te l’he agafat mentre dormies , –ho

sento molt!. –No passa res! va dir en Simón –ja te’n dono una mica.

Fi

8 9

Categoria B - Premi de Prosa / 2n Cicle de Primària (3r-4t)María Morillas López / Escola Mediterrània

El somni d’una velleta

Un dia del mes d’octubre, en una antiga casa, es va llevar la Bàrbara, una velleta de

vuitanta anys. De jove li agradava molt ballar i cada dia practicava en una escola

de ball.

Però quan va començar a fer-se gran va començar a anar al casal d’avis on es

distreia jugant al dominó, a la brisca, a la petanca ... O fent puzles i ganxet.

Fins que un bon dia va trobar a faltar la seva afició i va decidir tornar-se a apuntar a

l’antiga escola de ball. Faria balls de saló! El primer dia va ballar amb tots els seus

companys i va recordar que el seu pas preferit era fer la volta.

Uns quants mesos després va saber que hi hauria un concurs de ball i s’hi va

apuntar. Tot buscant una parella pel concurs la Bàrbara va trobar al seu primer

marit... Tots dos es van alegrar de veure’s i van començar a practicar de nou els

balls que de joves havien après.

No cal dir que es van presentar al concurs i que el van guanyar... No només se

sentien molt feliços, sinó també orgullosos de si mateixos per l’esforç que havien

fet!

Categoria C - Premi de Prosa / 3r Cicle de Primària (5è-6è)Aila Martínez Taipale / Escola Àngel Baixeras

Atrapada

Feia tempesta. Em vaig despertar de cop.

Vaig fer un bot. L’aire fred em va recórrer el cos. Escoltava el vent xiuxiuejar

a les meves orelles i les petites bombes d’aigua que acompanyaven el vent a

través de la finestra. Vaig destapar-me suaument de la manta que m’envoltava.

En posar els peus a terra, vaig notar que el fred em recorria el cos, com si estigués

buscant alguna cosa. Amb cautela, vaig posar un peu i l’altre, intentant evitar els

petits bassals d’aigua que s’havien acomodat en els racons d’entre fusta i fusta.

En arribar al marc de la finestra, vaig sentir les gotetes d’aigua que ara, explotaven

dividint-se en petits residus sobre la meva cara. També escoltava les fulles dels

arbres aplaudint per a si. Era com si intentaren escapar del seu tronc matern.

Vaig encreuar els braços sobre el marc de pedra que envoltava la finestra. Volia

gaudir d’aquella escena. De cop, em vaig oblidar de qui era, on era i que era.

En tornar a la realitat, ja havia parat de ploure. Ara la nit fosca i sorollosa havia

desaparegut, deixant ara, una rosada matinada. En passos ràpids em vaig acostar

a la porta de l’habitació. Vaig acostar la mà al pom de la porta, i… la porta no s’obria.

Jo ho intentava girar una vegada i una altra, però res. Un calfred em va recórrer.

Es va escoltar un cop. Em vaig girar en mitja circumferència. La finestra s’havia

tancat. Estava atrapada.

Em vaig despertar. Havia estat un somni. Encara sospirava pel plaer que havia

sentit en aquell somni, però també sentia l’excitació que havia experimentat…

Ara, també feia tempesta, i els llamps ressonaven en el camp exterior. La finestra

estava oberta. Sentia com el vent fred provinent del nord m’havia envoltat, xocant

contra mi i fugint en diferents direccions amb la seva aliada; la pluja. La sensació

era molt semblant a la del somni. Estava confusa. Em vaig apropar a la finestra, i

una estranya força em va fer esquivar els petits bassals entre fusta i fusta. Em vaig

recolzar en el marc de la finestra. Vaig sentir com les gotetes d’aigua relliscaven

per la meva pell, ajudades pel vent. Sentia estranyament el mateix del somni.

Em vaig acostar a la porta. Vaig acostar cautelosament la mà al pom, com si tingués

alguna visió del que anava a passar… i si; la porta no s’obria. Es va escoltar un cop

al fons de l’habitació. Em vaig girar. La finestra s’havia tancat.

Feia tempesta. Em vaig despertar de cop.

10 11

Categoria D - Premi de Prosa / 1r Cicle de Secundària (1r-2n d’ESO)Llum Fuentes Rico / Escola La Salle Comtal

Oblidar

Avui he tornat a casa feta pols, una mica com cada dia, però avui encara més,

perquè, a part que és dilluns, hi ha hagut un embús terrible a la carretera i he arribat

molt tard a casa. Anava trista i cansada, derrotada, però el meu gos ha aconseguit

(un altre cop) alegrar-me el dia amb la seva càlida benvinguda. He descobert que

tenia una pizza amagada entre la fruita i la verdura de la nevera i de sobte m’ha

canviat la cara. No m’he d’embolicar a la cuina i puc fer una tarda de pel·lícula i

manta amb el Pelut, el primer que diu que sí a aquests plans.

Dimarts no és que sigui el millor dia, però no és dilluns i el cafè fa més efecte que no

pas el dia anterior. Avui no hi havia embús i he arribat abans a la feina, però el quart

d’hora que he estat treballant de més no me l’han pagat ni descomptat de la tarda,

que era el meu objectiu, però almenys he pogut parlar una estona amb en Joan. Tot

i que ell no es fixa en mi, jo em fixo molt en ell.

Avui, dimecres, m’he oblidat que havia d’anar al metge, però com que m’havia posat

un recordatori al mòbil ho he vist a temps i després de treballar hi he anat perquè

em fessin la revisió que em fan cada any, o cada dos, no sé cada quant, però el que

sé és que la fan, i avui em tocava. Un cop m’han pres l’alçada i el pes, m’han fet una

radiografia i altres proves. M’han dit que m’enviarien els resultats per correu, però,

com que era una simple revisió, no ho prioritzarien, o sigui, que no em preocupés si

al cap de dues setmanes no havien arribat.

La carta l’he rebut avui, l’endemà de les proves. Tanta rapidesa m’ha estranyat.

Malgrat aquesta preocupació, anteposo el meu gos a obrir la carta.

Tinc Alzheimer. No pot ser. Comprovo més de cinc vegades que el meu nom i el

meu DNI no estan equivocats. Vull anar a l’hospital perquè m’ho confirmin perquè

segueixo sense creure-m’ho, però és tard. Obro la nevera per fer el sopar i hi trobo

la meva cartera, aleshores faig aquesta reflexió: ja fa temps que m’oblido de coses

i tinc el cap perdut.

M’apunto les pastilles que m’ha receptat el metge i perdo els nervis. Decideixo

escriure-ho tot en un paper perquè no m’oblidi de res: el nom del gos, on són les

claus, el número de compte dels diners... La veritat és que crec que és una de les

millors malalties que pots tenir. Et vas oblidant de les coses d’ara, com l’adreça, o

el nom del teu gos, però tens ben presents els records de petita, d’adolescent, de

bebè, fins i tot crec que pots arribar a recordar coses que no recordaves des de feia

molt, o coses que vas oblidar en el seu moment.

Després de prendre-m’ho amb més calma, he trucat als meus dos germans i els

dos han plorat. Sempre m’han dit que sóc massa positiva però jo crec que són ells

els negatius. Que es posin a plorar, a part de significar que m’estimen, significa que

creuen que em moriré d’aquí poc i jo crec que encara em queden uns anys de vida.

Quan m’he despertat, he anat a veure si tot havia sigut un malson, però al veure la

carta i el DNI sense guardar he sabut que no, que tot és real. No m’agrada la meva

feina, però no vull que l’Alzheimer em digui que sóc inútil i que no puc treballar, així

que he decidit no explicar-li a ningú la meva malaltia. Dues setmanes més tard,

però, els ho ha explicat el Pol, el meu germà gran. El cap m’ha dit que vagi al metge

i que ell em digui si puc seguir treballant o no, i li he trucat i m’ha dit que no. De pas

m’ha dit que vagi aquesta mateixa tarda a l’hospital per veure com progresso.

El metge m’ha dit que em posi, per si de cas, una polsera amb la meva adreça i el

número de telèfon d’algun dels meus germans. Això d’entrar i sortir de l’hospital em

deprimeix, però quan torno a casa novament el Pol em rep amb... el Ponxo, perdó. Ai

no!, el Pelut, el Pelut em rep amb una càlida benvinguda.

Estic fatal. Ha vingut el Marc a cuidar-me, ja li he dit que no cal, però en el fons crec

que sí que fa falta. En aquesta casa és normal trobar-se roba a la nevera i la llet a

l’armari. Ja fa més de dos mesos que la carta va passar pels meus ulls i va arribar

al meu cervell, o sigui que en qualsevol moment em puc oblidar que tinc Alzheimer.

No sé quin dia és, ja. M’he oblidat completament del dia de la setmana o del mes

en què estem. Si em diguessis que som al juny m’ho creuria, i si em diguessis que

és gener, també. M’han ingressat a l’hospital i sento que cada cop el meu cap pot

emmagatzemar menys informació i que els records de quan era petita cada cop

són més lluny, i se suposa que això és l’última cosa que s’oblida.

Oblidar, segons el diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans, és “perdre la memòria

(d’alguna cosa), no recordar-la, no tenir-la present en l’esperit”. Però jo crec que

és pitjor, que deu ser alguna cosa més enllà de no recordar. Jo crec que és més

esborrar de la ment, desaparèixer del cap.

12 13

Categoria D - Accèssit de Prosa / 1r Cicle de Secundària (1r-2n d’ESO)Malena Domènech / Institut Joan Salvat Papasseit

Aisri, l´arbre Faig

(passa als Pirineus, el naixement de l´arbre Faig)

-Àvia, per què cada dotze llunes fem una festa en honor al gran arbre? – va preguntar

la néta a la seva àvia.

-Que no la saps, la llegenda d´aquest arbre?

Es va estranyar molt que ella girés el cap fent que no, i ja era hora que la conegués.

-Aquest arbre, que es diu Faig, va néixer quan la gran Aisri va ser condemnada pels

dimonis...

-La gran Aisri? És la noia que hi ha dibuixada a les parets de la cova?

-Aquesta mateixa...Molt bé, comencem: “La gran Aisri, quan ballava, ballava d´una

manera sobrehumana, i semblava que levités. El seu cabell negre onejava entre el

vent, i la seva bellesa no tenia límits. Quan el més poderós dels dimonis va sentir

a parlar de l´Aisri, va obrir una de les set portes que comunicaven amb el nostre

món per emportar-se-la a l´infern. La va cercar durant dotze llunes i dotze sols, i a

l´últim sol la va trobar ballant al voltant de la foguera. El dimoni es va transformar

en un jove que de seguida se li va acostar per contemplar-la de més a prop. Quan va

saber el seu nom i en quina casa vivia, va anar a trucar-hi i es va fer passar per un

pobre viatger que només volia un llit i una mica de menjar per aquella nit. Aisri, que

era molt bona noia, de seguida el va fer passar i li va donar un bol de brou fumejant.

-Què és el que més vols, el que més desitges? Vols or? La immortalitat? –li va

preguntar el viatger amb veu dolça.

-Jo no desitjo coses del dimoni...Jo només vull veure el sol cada dia i la lluna cada

nit –va dir l´Aisri una mica desconfiada, però sense deixar de somriure.

-Acompanya´m, allà on vaig hi ha molts sols i moltes llunes...- li va contar el dimoni.

-Qui sou? –Va preguntar Aisri tota tremolosa.

Com a resposta, el viatger es va tornar a transformar en dimoni, i enmig d´un núvol

de fum va desaparèixer. Quan Aisri es va despertar, era en un castell fet d´ossos

humans i fang, i el dimoni la mirava amb uns ulls de lava i uns ullals capaços de

matar un elefant.

-Què vols de mi? – va cridar la noia amb una veu forta i ferma.

-Vull la teva ànima, vull el teu esperit! Però per això necessito una mica de temps

per a preparar-ho tot. Demà farem la festa, la festa mortal per a tu...

Aisri va pensar-hi durant hores fins que va poder fer un pla: la seva tieta era la bruixa

del poble, i li havia ensenyat una mica de màgia. Va començar a traçar un cercle i va

dibuixar-hi uns quants signes. Va esperar que la vinguessin a buscar a la cel.la on

s´estava. Aleshores va obrir la porta un petit dimoni que, de seguida que va ficar l´urpa

dins el cercle va quedar petrificat i es va convertir en cendra, una cendra que va fer

obrir la porta dimensional. Aisri no va dubtar, s´hi va llançar i va començar a córrer.

Quan el poderós dimoni es va assabentar de la seva fugida, la va anar a buscar

fet una fúria, i quan la va veure li va llançar una bola de foc que de seguida la va

encerclar.

-Si no vols que et tregui l´ànima a l´infern, te la trauré aquí – va riure el dimoni.

Però Aisri no l´escoltava, no el mirava, només murmurava màgia negra. Llavors

va començar a ballar com mai ho havia fet. Al cap d´una estona el dimoni va

comprendre que les flames no l´arribarien a tocar mai, que no la cremarien, i que

es quedaria sense aquella ànima tan brillant, màgica. De sobte les flames es van

alçar cap al cel, van tornar a fer-se petites i van desaparèixer. Allà on hi havia hagut

l´Aisri ballant, només hi havia un gran arbre, un arbre anomenat Faig. Així va ser

com l´Aisri va guanyar el dimoni. I en memòria d´això, cada tardor les seves fulles

cauen ballant com ho feia quan era una noia.”

-Va passar de veritat, tot això?- va preguntar la neta, intrigada.

-Tu decideixes el que creus que va passar de debò o no....I ara a dormir.

Bona nit, Andrea.

14 15

Categoria E - Premi de Prosa / 2n Cicle de Secundària (3r-4t d’ESO) Categoria F - Premi de Prosa / Secundària Post-obligatòria(Batxillerat i Cicles Formatius)Júlia Soler Gas / Escola Sant Felip Neri Eulàlia Busquets de Jover / Escola Pia Sant Antoni

El camí no se li fa curt La constructora de castells

El camí no se li fa curt.

L’estómac li complica l’intent de calmar-se.

Respira diversos cops sense èxit, els nervis s’apoderen del seu pensament.

No se li acudeix res més en què pensar.

Amaga les mans dins les mànigues i el cap dins la bufanda.

Accelera el pas, però les cames se li cansen.

Finalment arriba a les portes del lloc que sempre ha rebutjat, però que potser

l’ha salvat.

Fa fred, encreua les cames i hi posa les mans al mig buscant escalfor.

S’està així fins que la posició li resulta incòmoda.

S’aixeca i camina, però camina poc. Mou el cap amb els ulls tancats, respira i

sacseja les espatlles.

Pronuncia paraules en veu baixa i fa petits moviments amb el cos, suggerint

una dansa.

Es recolza a la paret, amb les mans a l’esquena. Sent els nervis movent-se per cada

centímetre del seu clatell.

Mira avall, amunt, a dreta i a esquerra. Mira endavant i es deixa caure, suaument i

lentament. Deixa que l’esquena rellisqui paret avall.

S’asseu a terra, s’abraça les cames i hi amaga el cap.

L’aixeca, remou la mirada i remou el pensament, pensa en totes les possibilitats, en

les llàgrimes i en els somriures.

La porta s’obre, es treu els auriculars i mira i escolta atentament.

-Hem reduït el càncer.

Recolza el cap a la paret, somriu i tanca els ulls.

Deixa que l’essència de la felicitat que sent, surti dels seus ulls i rellisqui galta

avall.

Un dia em vaig trobar la força. Em va mirar de dalt a baix i em va dir que no tenia

intenció d’acompanyar-me enlloc. Jo li vaig dir que no passava res, que me’n

sortiria sense ella. Dos dies després va venir l’allau de problemes i em vaig haver

d’empassar les meves paraules. Però per molt que demanés a la força que vingués,

que m’acompanyés, ella no venia mai. Potser es va enfadar davant les meves

paraules, potser... jo què sé.

Aleshores va venir la voluntat. Ella va ser la meva gran mestra. Va decidir

acompanyar-me, perquè la voluntat depèn d’un mateix i punt. Va ser la meva gran

companya de viatges, la meva més fidel de les aliades, la meva crossa més robusta

que em sostenia quan em veia amb l’aigua al coll. Que solia ser sempre.

Va ser la voluntat la que em va animar a recollir totes les pedres amb les quals

m’ensopegava per construir el meu propi castell. Jo li vaig dir que em calia força per

fer quelcom així, i que, de força, precisament, no en tenia. Ella va ignorar les meves

paraules, i va començar a recollir pedres. La vaig decidir acompanyar, amb un parell

de pedres a cada mà i ella em va dir tota convençuda en una plana que hi havia uns

metres més enllà:

<<Aquí farem el nostre castell>>. I jo vaig recollir totes i cada una de les pedres amb

les que m’ensopegava i me les vaig endur cap al nostre castell.

I va ser així com amb esforç, voluntat i paciència, vaig entendre que es pot amb tot.

Fins i tot amb coses que ens semblen impossibles fer sense força.

A poc a poc el nostre castell va anar creixent i creixent, cada vegada era més gran.

I les pedres, tot i que m’havia fet mal a l’ensopegar-me amb elles i menjar-me el

terra, eren, a la seva manera, boniques. I m’explicaven coses sobre mi que, sense

elles, mai hauria entès. Em parlaven de les meves pors, d’aquell punt feble que tinc

i no us penso revelar, de les coses que realment m’importaven. Em parlaven d’això,

i de molt més. Em murmuraven secrets a cau d’orella i m’explicaven històries que

no oblidaré mai de la vida.

16 17

I va ser així, sense presses però tampoc sense parar, com va anar avançant la

construcció del meu castell. Fins que un dia, abans que me n’adonés, vaig veure

com allò que havia començat sent un munt de pedres sense forma s’havia construït

en un meravellós castell. I vaig entendre allò que en l’adversitat neixen les coses

més fortes. Fins i tot quan no tens força.

Jo només tenia ganes, quan vaig veure el castell acabat, d’estirar-me al llit que

havia fet jo mateixa i dormir, i quedar-me allà per sempre. Però la voluntat em va dir

que no. Que encara quedaven moltes coses per fer. Que havia de seguir el meu camí,

i deixar aquell castell tan maco enrere.

Em vaig enfadar molt amb la voluntat, durant setmanes no li vaig parlar. I, no

obstant això, li vaig fer cas.

Encara no en sé el motiu, però li vaig fer cas, vaig marxar d’aquell lloc preciós i vaig

tornar al camí polsegós ple de pedres que se m´enganxaven als peus.

I vaig començar un altre cop amb el procés de sempre. Caminar, recollir les pedres,

aturar-me davant d’una esplanada i començar un nou castell. Cada castell em

semblava més i més gran i més i més bonic. Vaig aprendre, a fer castells. Vaig ser

la constructora de castells més famosa d’aquelles terres. I mira que jo no buscava

pas la fama, sinó construir castells bonics, i forts. Fer cas a la voluntat.

I al final dels finals, em vaig reconciliar amb la voluntat. Vaig entendre allò que em

volia dir, vaig entendre que un no s’ha de quedar estancat, sinó lluitar per millorar.

Perquè això és la vida, i aquí no hi ha però que valgui.

S’ha d’anar endavant, ja que refer el camí cap enrere mai ha tingut cap mena de

sentit. I és molt més avorrit i menys emocionant.

Al cap d’uns anys em va venir a veure la força. Aquella mateixa que temps enrere

m’havia dit que no m’acompanyaria. Estava sorpresa, amb tots els castells que

havia construït sense ella. Per aquell aleshores jo n’estava fent un que, si el

comparéssim amb aquell majestuós primer castell, aquell primer semblaria una

barraca al seu costat. Es va oferir a acompanyar-me i jo, amb un somriure, vaig dir-

li: <<gràcies però no, gràcies>>. No volia la companyia d’algú que no havia estat en

els meus moments més durs, i que, en el fons, no necessitava per res.

I vaig seguir construint castells. I segueixo construint castells. Així que si mai aneu

per un camí polsegós i us trobeu un castell a la plana del costat, si us plau, penseu

en mi.

En mi i en la de coses que es poden arribar a fer sense força. Coses com, per

exemple, construir castells.

18 19

Categoria A - Premi de Poesia / 1r Cicle de Primària (1r-2n) Categoria B - Premi de Poesia / 2n Cicle de Primària (3r-4t)Carlota Molina Barreda / Escola Vedruna Àngels Milos González Garrigó / Escola Vedruna Àngels

El meu somni El circ de puces

La paret, de galets;

la sorra fina és de farina;

el terra, de pera;

el cotó, de torró;

la gespa de fils de pa;

el sol com una col

i la lluna de pruna.

I aquest poema es pot “jalar”

perquè és del món del menjar.

Escolteu preciosa ciutat,

el circ de puces ha arribat!

Dins carrosses de colors vius,

hem passat per muntanyes i rius.

Ens hem instal·lat de bon matí

a la plaça del Pi,

i us anunciem en una gran pancarta,

que dimarts vingueu a la carpa.

A l’actuació hi haurà puces

que parlaran com russes,

i puces que caminaran en estrets fils,

mentre faran malabars amb pernils.

Hi haurà puces domadores de lleons,

i d’altres que conduiran ràpids camions.

Fins i tot hi haurà una puça empassa-sabres

que també s’empassarà dos arbres!

També hi haurà una puça barbuda

i una puça forçuda.

A una puça la dispararan per un canó,

agafada a un meló.

Esperem que al circ vingueu

i unes monedetes ens doneu!

Molt us agradarà,

no! Us encantarà!

20 21

Categoria C - Premi de Poesia / 3r Cicle de Primària (5è-6è) Categoria C - Accèssit de Poesia / 3r Cicle de Primària (5è-6è)Narcís Valls Martínez / Escola Sant Felip Neri Olivia González Carrigó / Escola Vedruna Àngels

El rellotge El ferrocarril

Dins d’una esfera

com una fera,

es mou la vida

que t’espera.

Com uns babaus

ens el mirem

i el temps perdem

o bé guanyem.

Dins d’una esfera

com unes feres,

dues busques van buscant

el punt on es trobaran.

Dies, segons, minuts i anys

se’ns escapen de les mans,

una hora, mitja o un quart,

és suficient per estar preparat.

Dotze números ben comptats

fan una rotllana tots endreçats.

Dues agulles s’han aturat

i per fi s’ha acabat aquest tic-tac.

Després d’un dia fastigós,

jo ja estic ben cansada.

Vull tocar el dos,

i anar-me’n cap a casa.

El llarg i àgil ferrocarril

arriba sorollós a l’estació.

Va ple i no em fa el ple,

d’estar dreta durant la cançó,

la cançó de la xerrameca

de les velles parlant de les seves

repulsions.

Després d’un dia fatigós,

jo ja estic ben cansada.

Vull tocar el dos,

i anar-me’n cap a casa.

No hi baixa ningú,

en aquest vagó.

Amb empentes i moviments maldestres

entro amb prou feines, vagarós.

I em trobo amb unes criatures molestes!

Que parlen (a tot volum) del seu melic ronyós.

Després d’un dia fatigós,

jo ja estic ben cansada.

Vull tocar el dos,

i anar-me’n cap a casa.

22 23

El (també cansat) conductor

toca amb força la sirena,

i com si el volant fos un timó,

el tren dirigeix sota la carena.

Toca palanques i botons,

el ferrocarril molt trontolla,

els passatgers són peons.

I que lleugers es mouen!

Es balancegen d’un costat

a l’altre…

Com peces d’escacs al taulell.

No vagis tan de pressa maquinista!

O llavors tots bolcarem…

Però si m’agafo fort a la

barana,

Encara que bufi un huracà,

arribaré bé a l’andana.

Sense haver sortit volant.

No hi ha un sol seient lliure!

Tots estan ben ocupats,

per gent que li agrada xerrar i riure,

però ara estan ben callats.

Busco amb una vista infal·lible

un seient reservat.

Perquè un jove amb prou dignitat

no s’hi asseuria mai!

Després d’un dia fatigós,

jo ja estic ben cansada.

Vull tocar el dos,

i anar-me’n cap a casa.

Un home assegut baixa del tren.

Els passatgers drets creuen mirades…

L’últim s’estarà dret!

Corro tant com puc, a una senyora

li cauen les faves…!

Una que està eliminada!

M’assec fanfarrona

en un preciós seient,

em sento joia de corona

en mirar a tothom dret.

Agafant seients sóc bona,

i ja sé que són prou

jovenets, per aguantar-se drets

El viatge es passa tranquil,

mig endormiscada a la cadira,

va baixant gent del ferrocarril,

arribo a l’estació ben adormida,

els altaveus anuncien la sortida.

24 25

Categoria D - Premi de Poesia / 1r Cicle de Secundària (1r-2n d’ESO)Júlia Sidro Inglés / Escola Pia Sant Antoni

El que conec de mi

PENSAMENT

Qui ets? Tu ets aquell que em provoca el dubte,

Aquell que m’emplena les hores

amb aquells passats moments

i amb aquells que veig llunyans.

Tu ets aquell que em roba el son

amb la pregunta i el que passarà.

Tu ets, tu ets el que em fa pensar

IMAGINACIÓ

Qui ets? Tu ets aquella que es presenta a les nits

atrapant-me i canviant-me el que li diuen realitat.

Tu ets la que em fa ser una lluitadora

quan penso en l’endemà.

Tu ets la que em fa gaudir de les estrelles.

Tu ets la que em permet aïllar-me dels mals moments.

Tu em protegeixes del món en el qual visc.

Tu ets, tu ets la que em fa somiar

AMOR

Qui ets? Sé poques coses de tu.

Només sé que sempre estàs allà.

Que em fas passar els mals moments,

que a vegades has creat.

Encara no t’he sentit tot el que voldria

però sé que arribaràs i jo no et deixaré marxar.

Tu ets, tu ets el que em fa estimar.

MEMÒRIA

Qui ets? A tu t’enyoro i t’odio

Simplement em contradic perquè

tu ets la que em fa viatjar al passat que tant detesto

i al passat que tant estimo.

Tu ets el que em fa sentir enyorança

en recordar-me els bons temps

i el que em fa caure la llàgrima

quan em transportes al meu passat infern.

Tu ets, tu ets la que em fa recordar.

EMPRENYAMENT

Qui ets? Tu ets el que em defineix.

Ja sé que no et suporto.

Però sense tu no estic completa.

Tu ets el foc que fa que el meu cos funcioni

o també ets el que explotes i, a vegades fas mal;

però sense tu no puc viure. Jo et necessito i tu em necessites.

Que et sembla si fem les paus?

Perquè tu ets, tu ets el que em fa enfadar.

SENTIMENT

Qui ets? Tu ets el que més estimo.

Tu ets jo i jo sóc tu.

Tu ets el que em fa tirar endavant

i el que em dóna sentit a la vida.

Tu ets, tu ets el que em fa sentir

Sabeu qui sou? Sou el que conec de mi

26 27

Categoria D - Accèssit de Poesia / 1r Cicle de Secundària (1r-2n d’ESO) Categoria E - Premi de Poesia / 2n Cicle de Secundària (3r-4t d’ESO)Júlia Passada Gil / Escola Sant Felip Neri Mariona Códol González / Escola Pia Sant Antoni

Penjades d’un fil L’home del balcó

Penjades d’un fil,

lleugeres les ales

blanques, de plomes,

suspeses en l’aire.

Tothom té unes ales

però no les desplega

les mantenen plegades,

per por a volar?

Saltar sempre té un risc.

Millor si es fa amb valentia.

Amb tota decisió

prens una direcció.

Hi ha tot un món per descobrir,

desplegar-les,

t’ajudarà a sortir.

Penjades d’un fil,

tothom té unes ales,

i tot un món per descobrir.

Cada matí està allà,

no falta mai

els seus ulls sempre mire n,

sempre observen.

Assegut a una butaca

a fora, al balcó

un home seu

un home observa.

Mirada forta

mirada estranya

mirada inquieta

mirada llunyana.

Cada matí està allà

mirant la gent que passa

amb ulls curiosos

sempre observa.

Mirada cansada

mirada intensa

mirada vella.

Sense moure’s del seu balcó

un home vell

mil històries viu, veu i sent.

Històries que el distreuen

històries que el transporten,

que li fan viure aventures,

aventures que viu mentre observa.

Cada matí

un home vell

assegut a una butaca

mira pel balcó.

28 29

Categoria F - Premi de Poesia / Secundària Post-obligatòria(Batxillerat i Cicles Formatius) Categoria F - Accèssit Poesia / Secundària Post-obligatòria(Batxillerat i Cicles Formatius)Suraj Rajesh Kumar Lachmandas / Escola Tècnico Professional Xavier Alberto Baltà / Institut Miquel Tarradell

Cansat El meu barri

Les meves parpelles

S’han cansat, de

tant patir i de

tant plorar.

Les llàgrimes

derrapen per

la meva cara trista,

afligida i desolada.

Sota un arbre,

sense flors ni fulles,

em recolzo sobre

el tronc i penso en

tantes batalles perdudes.

Afusellat per

paraules i fets,

la meva ànima no pot

sortir de les tristes parets.

Adéu diré al món,

i preguntaré a Déu,

era necessari aquest dolor?

Té la meva ànima cap valor?

Jo estimo el meu poble,

i la meva ciutat també.

Ningú estima el meu barri

com jo ho sé fer.

Carrers estrets i macos,

carrerons amb llumins,

passejos, portals, patis

i carrers per descobrir.

En el meu barri he crescut.

He après a parlar i caminar

M’han educat i aconsellat

I així he pogut millorar.

El meu barri no ha canviat,

i continua igual que abans.

Les mares criden els nens,

és l’hora de dinar.

És un barri tranquil

On no trobaràs cap perill

La gent és bondadosa,

i no et faran cap nosa.

El Carmel és el meu barri,

en el qual jo he nascut,

Si vols fer un volt, vine:

seràs benvingut!

Jo estimo el meu poble,

i la meva ciutat també

ningú estima el meu barri

com jo ho sé fer.

AgraIm la participació dels centres educatius del districte de Ciutat Vella

Escola Alexandre Galí

Escola Àngel Baixeras

Escola Castella

Escola Cervantes

Escola Collaso i Gil

Escola Labouré

Escola La Salle Comtal

Escola Mediterrània

Escola Milà i Fontanals

Escola Parc de la Ciutadella

Escola Pere Vila

Escola Pia Sant Antoni

Escola Rubén Darío

Escola Sagrada Família

Escola Sant Felip Neri

Escola Sant Joan Baptista

Escola Vedruna Àngels

Institut Joan Salvat Papasseit

Institut Milà i Fontanals

Institut Miquel Tarradell

Institut Pau Claris

Institut Verdaguer

Escola Cintra

ETP Xavier