HIMALAISME

MUNTANYA 863 02/20066 02/2006 MUNTANYA 863 7

Text i fotografies: Jordi Solà Coll

TIBETA tocar de la volta del cel

El Tibet resumeix com pocs països la idea de llar sagrada.Terra amb connotacions mítiques, espai de trobada inhòspit,la fonètica del seu nom incita a descobrir, colors, textures i una geografia on l’element quotidià i l’univers de l’esperites fonen en una realitat més enllà de qualsevol percepcióconcreta, però a l’abast de tothom.

Proper al monestir hi ha un pujol amb un refugion passar la nit. En té cura un monjo, acompanyatper un novici que amb prou feines supera la desenad’anys. La cuina acull el centre d’aquest petit granunivers. Quan el fred arriba amb el capvespre, la llarbrinda un refugi, il·luminat tènuement per una llàn-tia i unes quantes espelmes, on romandre a recerdels elements. Sopar, esdevé un ritual. Verdures iarròs blanc. Per beure, te ben calent. Els gests en elmoment de servir o de mastegar són lents, per desta-car la importància del darrer àpat del dia. A Mana-sarovar, on en aparença passen poques coses, el fetde menjar supera el mer acte instintiu i adquireixuna significació especial. Enfora, la nit embolcallales aigües del llac. Orió indica el camí de ponent.

Les albes a Manasarovar entapissen la volta dedaurat. Just abans, quan la fosca encara hi predomi-na, la veu d’una oració provinent d’una alcovaesquerda el silenci. El dia és. El blau del cel guanyaen saturació mentre les muntanyes que envolten elllac recuperen la forma. La llum és l’escultor queemmotlla el relleu d’un paisatge minimalista, origende sensacions properes a l’essencial; les tonalitatscanviants amb l’avanç de la claror, les textures aspresd’una terra cada vegada més rogenca, o els contrastsentre el dia i la nit, el fred i l’escalfor, la presència il’absència, són les busques d’un rellotge en el pasimmutable del cicle de les coses.

Les sinuoses elevacions de la rodalia serveixen demirador privilegiat, així com de pastura als ramatssalvatges d’antílops. L’àgil silueta d’aquests animalsdesplaçant-se per un terreny ondulat, dibuixa amb elmoviment, talment herba batuda per la brisa, un bellmiratge matinal. Quan deixem el monestir, el monjo

s’acomiada de nosaltres amb l’esguard i agitant lleu-ment la mà. Rere seu, el novici ens somriu ensenyantles seves dents blanques, perfectes.

L’instant de la partida comporta un gest habitualen qualsevol viatge. De fet, viatjar no deixa de ser unadéu continu, la constatació en la consciència de quiviatja que el canvi forma part de la natura del mateixdel viatge. En aquest sentit, l’assimilació de l’experièn-cia té en el viatge una gramàtica pròpia que ho expres-sa: l’abandó del lloc esdevé estratègia. Dit en altresparaules, no hi ha viatge si no hi ha una veritable des-afecció per allò assimilat, però que hem d’abandonar.Pot semblar obvi, però el fet de viatjar suposa unarenuncia constant que, altrament, té en la repeticiód’un gest –la partida–, el seu fonament bàsic.La partitura del vent fa de les seves mentre ascendimper un turó d’inclinació pronunciada, que separaManasarovar del mont Kailas, l’altre gran centre depelegrinatge del Tibet occidental, situat a una jorna-da de viatge. Queda enrere la fabulosa carena delGurla Mandhata, coberta a perpetuïtat de neu ques’evapora, tot formant una crinera de cabells blancsque s’esgoten dins d’un cel encara pàl·lid, talmentles aigües del llac es dissolen en la distància.

Un xörten –monument commemoratiu budista–assenyala el pas que uneix l’àmbit físic d’ambdós cen-tres sagrats. Envoltats d’una naturalesa austera, labellesa s’expressa en un llenguatge gens convencional.Un incert sentit de transició acompanya les nostrespasses. No diem res, car no hi ha res a dir. La nostraúnica preocupació rau a trobar un refugi abans nocaigui la nit. Cap al tard, una cabana de ramaders ser-veix per a refugiar-nos. Poc després comença a nevar,en un senyal inequívoc de l’hivern que comença.

P er copsar el Tibet cal entendre la importànciade la idea de pelegrinatge. Aquesta forma partd’un viatge interior i el pelegrí, com a realitat

i símbol, és un viatger en essència. País d’origennòmada, el pelegrinatge s’interpreta aquí com unarecerca sense afany, raó per la qual resulta freqüenttrobar arreu del Tibet indrets de pelegrinatge arrelatsa la tradició budista. No te res a veure l’atzar amb elfet que alguns paratges amarats de beutat concentrinaquella invisible qualitat que els fa esdevenir sagrats;paratges on el viatge mai no acaba, ans al contraricomença.

Un esclat de blauLlac Manasarovar. Atzur clar sobre blau profund. Elsnúvols, blancs com la neu dels cims de l’altiplà, pro-jecten ombres fugisseres sobre les aigües d’aquest llacd’origen glacial. A tocar de la volta del cel –som a mésde 4.000 m–, Manasarovar és un dels indrets de pele-grinatge al Tibet occidental. Caracteritzen la contradaun horitzó sempre distant i la fascinant desolació del’orografia. El silenci s’escolta. El vent, que bufa a ràfe-gues i inesperadament, accentua l’austeritat de l’en-torn. Dalt d’un turó, el monestir de Chiu fa de talaiaprivilegiada: al sud-est, Manasarovar; a recer del turóun llogarret on hi viuen una vintena d’habitants.

Dins del monestir, un grup de pelegrins que cele-bren una cerimònia religiosa no se sorprèn per lapresència inesperada de dos visitants arribats d’unaterra remota. Acabat el ritu, i després de donar unvolt pel monestir, marxen mormolant una pregària.Parlen entre ells en veu baixa. Somriuen discreta-ment, no en va representa un dels punts àlgids delseu recorregut. Quan ja no queda ningú, la soledatrecupera la seva dimensió. Buides a les estances, lesbanderes d’oració bateguen al vent. Les aigües pro-fundes del llac, de lluny estant, semblen estàtiques.

Més enllà de les pròpies creences, caminar per lariba de Manasarovar convida a la meditació. Encerta mesura, es podria parlar de la influència dedeterminats factors, recordem-ho, escollits per l’ho-me en el moment d’instal·lar-se aquí. Per tant, noseria una influència casual, ans intencionat l’efecteproduït en un esperit obert a l’extensió de les plàci-des aigües sota un cel permanentment blau.

MUNTANYA 863 02/20068 02/2006 MUNTANYA 863 9

Llac Manasarovar. En primer pla una

bandera d’oracions.

Tarboche, amb el montKailas al fons.

Finestra d’una estança del monestir

de Dirapuk.

El vent agita les nombrosesoracions,escampant arreupregàries escritesen la superfície translúcida de la tela.

Pàgines anteriors:el mont Kailas vist

des del monestir de Chukku.

en aquestes circumstàncies els detalls, per més petitsque siguin, adquireixen una significació especial.Petits munts de pedres desades pels pelegrins, inter-secció entre el record del seu pas per allí i un desig,avisen del camí a d’altres pelegrins. Són fars depedra en la fi del món.

En aquest esdevenir-se la muntanya es desplaça enrelació al nostre moviment, oferint a cada passa unanova perspectiva. Amb la cara oest del mont Kailasprecipitant-se al buit, a l’altra banda de la vall casca-des congelades davallen per titànics espadats de colorocre, que reforcen la impressió d’estar a la mercè d’undeliri imaginat per algun pintor surrealista. La llummatisa formes i tonalitats. La quietud arriba a lamàxima expressió. Tot sembla haver-se deturat.

És com trobar-se en el mirall d’Alícia. ¿A quin cos-tat, però? En tot cas, aquí hom comprèn la significacióde la muntanya. Com Manasarovar, el mont Kailasimplica un procés de reflexió. La diferència consisteixen el fet que si Manasarovar és un paisatge obert, degrans espais i perspectives gairebé inabastables, Kailases caracteritza per una geografia tancada, íntima iespectacular alhora. Després de caminar durant hores,perduda la noció del temps, quan qualsevol idea de

destí ha esdevingut fantasia, la vall de Lha Chu s’obrecom una flor per retornar-nos a un paisatge menysdramàtic, més familiar; el monestir de Dirapuk. En un continent deshabitat com aquest, Dirapuk sor-geix com un oasi. El color rogenc del dukhang –estan-ça per a les pregaries– destaca de la resta, i indica laposició exacta que ocupa en la penombra. A diferènciadels grans monestirs de la rodalia de Lhasa, habitatsper centenars de monjos, aquí són pocs els membresque configuren la comunitat. En veuren’s arribarexhausts, un monjo surt al nostre pas per oferir-noshospitalitat. A l’abric de la cuina, un altre monjo ensserveix un te ben calent, que bevem lentament, assabo-rint-ne l’escalfor i el gust agre de mantega. Intercan-viem uns quants gests per intentar explicar, ajudats peralgun mot en tibetà, la nostra vivència per Lha Chu.De fet, l’explicació queda en això, en un intent, no perla manca de vocabulari adequat, sinó per la proximitatde la situació i la necessitat d’una major perspectivatemporal per copsar-ne la veritable dimensió.

No hi ha dubte que el sol abans del zenit pro-veeix la millor hora per contemplar des de Dirapukla cara nord del Kailas. Envoltat de cims nevats, lessiluetes de les muntanyes circumdants aparenten

El centre de l’UniversL’endemà, una catifa blanca de neu cobreix tot

l’altiplà, amb la particularitat que està solcada pernombroses petjades de mamífers que s’hi han passe-jat durant la nit anterior. Ara i adés, els senyals sobrela superfície blanca s’entrecreuen, revelant com unasignatura animals de tota mena. ¿On s’han ficat?,em pregunto ja a les envistes de Tarchen, la menudapoblació on arriben pelegrins d’arreu per iniciar elpelegrinatge al voltant del mont Kailas.

De Tarchen estant, el Kailas no resulta pas visi-ble. Amb tot, les tendes plantades al bell mig del

fascinació que genera la simple visió de la munta-nya, però en cap cas la d’una muntanya qualsevol.

La gran bandera d’oracions de Tarboche indica laproximitat del primer dels monestirs de la khora. Avol d’ocell, ben amunt a dalt d’un cingle, el mones-tir de Chukku testimonia la presència humanaenmig de tanta immensitat. Un grup de pelegrins no fa gaire que ha arribat almonestir. Caminen al voltant d’un mur fent rodolaruna sèrie de molins d’oracions disposats un darrere l’al-tre. Cada gir d’un dels molins simbolitza un mantra–fórmula sagrada recitada com una pregària. Cadavolta sencera al mur equival a una petita khora i, segonsla tradició budista, qualsevol pelegrinatge ha de seguirla direcció de les agulles del rellotge. Des del monestir,la vista mostra el mont Kailas esplendorós; just dessota,el camí que s’endinsa a la vall de Lha Chu.

Per la vall de Lha ChuQuan penetrem a l’interior de Lha Chu, ho fem

sense perdre de vista el fil d’un rierol que correparal·lel a nosaltres. A causa de l’altura, l’aire s’enra-reix. Poc a poc, no podria ser d’altra manera, se’nsrevela l’experiència de caminar feixugament, de com

MUNTANYA 863 02/200610 02/2006 MUNTANYA 863 11

Monjo (ambindumentària

vermella) amb unpelegrí de visita, al

monestir de Dirapuk.

Vall de Lha Chu.

Envoltat de cims nevats, les siluetes de les muntanyesaparenten estar en eternpelegrinatge.

Petits munts depedres desadespels pelegrins,

intersecció entreel record del seupas per allí i undesig, avisen del

camí a d’altrespelegrins. Són fars

de pedra en la fidel món.

poble i el deambular de pelegrins amunt i avall, per-meten intuir la seva proximitat. Tot i no ser la mun-tanya més alta de l’Himàlaia, en la cosmogonia debudistes, hinduistes, jainistes i bonpos –la tradicióanterior al budisme tibetà– simbolitza l’eix de l’Uni-vers: el mític mont Meru. És així que la khora –pele-grinatge, en llengua tibetana– agafa volada per acadascuna d’aquestes tradicions religioses.

Fer la khora implica per al pelegrí accedir a l’inte-rior d’una geografia molt específica. Per entendre-homillor cal considerar el mont Kailas com el centred’un mandala. En la tradició budista un mandalaequival a una representació geomètrica del cosmos.Així tenim que la muntanya representa l’Univers tridi-mensional a circumval·lar. Precisament, la paraulakhora remet a la idea de ‘donar voltes’ o de ‘girar’,mentre que mandala significa ‘cercle’; és a dir, el cercleque dibuixarem en caminar al voltant de la muntanya.

Poques hores després de deixar Tarchen, el montKailas ens ofereix, en la llunyania, la primera imatgede si mateix. De simetria irregular i amb un cim deneus eternes, el seu aïllament fa que excel·leixi de laresta del paisatge que l’envolta. Al marge de conside-racions simbòliques, s’intueix com a inevitable la

HIMALAISME

Un món de silenciQuan la vall de Lham Chu s’obre immensa vers el

sud, sembla impossible no sentir la remor de la prò-pia respiració. A la llum d’un capvespre caut, unasuau calitja recull i desa en alternança una gradacióblavosa molt tènue que tenyeix un món de silenci iquietud absoluta. El cabal congelat d’un riu tornarà aorientar-nos; seguint-lo arribarem al monestir deZutulpuk. Preocupats per la nit que s’acosta a gransgambades, accelerem el ritme. Caminar pelegrinant,pelegrinar mentre caminem. ¿Què és primer? Encompanyia d’aital soledat, s’extrema més encara laconsciència de si mateix. Reflexió rere reflexió esdevél’inevitable: com un mantell, la nit cobreix la vall.

Per a la nostra desesperació el vent bufa amb mésforça que quan baixàvem de Drömla. Procurant deno perdre de vista la sortida de la vall, que encaralluny s’assembla a la depressió d’un embut de pro-porcions descomunals, fem via a cor que vols i unamica com podem. Malauradament, perdo permoments el meu company, que de sobte torna a rea-parèixer com una silueta estranya. Vist de lluny emrecorda a mi mateix o potser un miratge. ¿De vereses tracta d’ell? ¿De qui, si no? Mai no m’havia sentit

tan minúscul, tan insignificant. Ni tampoc tan lliu-re com ara de cap altra expectativa que no siguiveure sortir la lluna pel llevant, indefens davant lamajestat indesxifrable del paisatge.

En un moment indeterminat, el meu company i joens retrobem. Esgotats, i amb l’absurda sensació d’es-tar extraviats, fem l’únic que podem fer i seguim enda-vant. De sobte, el vent amaina. Portem caminant deu,dotze, quinze hores. Qui sap si vint. El temps s’haesvaït. Quan a la fi, una magnífica lluna plena s’elevade rere la carena per omplir d’una tonalitat porpra l’es-pai sencer. Una sensació d’alegria omple els nostrescors, traduïda en una dansa nocturna de curta durada.Sensació que augmenta tan bon punt arribem a

HIMALAISME

estar en etern pelegrinatge. L’espadat, que davalla envertical un miler de metres, gairebé sense inclina-

ció, produeix un rar efecte dramàtic sobre qui elcontempla. Un dramatisme que genera calma,les veus d’uns pelegrins conversant a l’interior

d’una tenda mentre preparen la pitança, elbrogit d’un rierol que surt dessota lesaigües gelades, l’oreig que mormola enlloc,un núvol, el vol d’un voltor, en cercle icadència regular, tot expressa imperma-

nència en contrast amb la sòlida moladel Kailas.

A mitja jornada de Dirapuk,en direcció al l’est, Drömla, a

5.636 m d’altitud, és el puntmés alt de la khora. Segons latradició budista, en aquestpas de muntanya que trobemdurant el segon dia de pele-

grinatge, hi resideix Drömla–o Tara, que traduït delsànscrit vol dir ‘la que

ajuda a creuar’–, la deessade la misericòrdia, en una

clara metàfora de l’ajuda que necessitem per abastarla collada. Sense commiseració, uns pelegrins ensdeixen enrere mentre exclamen ¡la, so, so, so, so!, uncrit d’alegria, ja a les envistes del pas. A Drömlamateix, els pelegrins recolzen el cap en una granroca com a mostra d’agraïment i reciten mantres. Elvent agita les nombroses banderes d’oracions,escampant arreu les pregàries escrites en la superfícietranslúcida de la tela. A partir d’ara continuaremcircumval·lant el mont Kailas però sense veure’l, toti que com una presència ben definida persistirà en lanostra memòria.

Durant el descens baixem per un pendent proudificultós fins a topar-nos amb una glacera difícil decreuar, polida capriciosament com un immens quarsabandonat per un gegant. Potser sigui el fred, o pot-ser el vent que batega amb força inusitada, el que faque unes paraules del Shiva Purana –un text sagratde l’hinduisme– vinguin al cas. En concret, aquellesque diuen que al mont Kailas «es troba el paradís deShiva, entapissat de meravellosos jardins». Cons-cient del seu sentit al·legòric, hi penso en aixecar-meper tercera vegada de la superfície gèlida i encarar undarrer esforç per acabar de franquejar-la.

02/2006 MUNTANYA 863 13

Camí de Drömla.Vessant oriental del Kailas.

Monestir de Chiu a l’hora del crepuscle.

Pelegrí abans de començar la khora. Tarchen.

En un momentindeterminat, el meu companyi jo ens retrobem.Esgotats, i amb l’absurdasensació d’estarextraviats, feml’únic que podemfer i seguimendavant.

Zutulpuk davant la mirada incrèdula d’uns ulls, pro-bablement d’una guineu, que brillen en la nit.

El monestir de Zutulpuk serveix de refugi en lasegona jornada de la khora. Emmarcat entre carenesde contorns amables, a l’escalf d’un sol agradable calafegir-hi el caliu del monjo que viu a la contrada i técura del monestir, així com el de la família, una pare-lla i el seu fill de tres anys, que també viuen aquí.Fora del nostre abast visual, el mont Kailas continuainfluint a causa de la seva proximitat, i en nosaltres,fruit de l’experiència del pelegrinatge.

La història narra que el místic i poeta Milarepa vahabitar una cova propera a unes cascades de gel, a nogaire distància de Zutulpuk. No és rar, ja que es tractad’un indret contemplatiu. Aquí, les variacions del pai-satge depenen més de la llum que no pas de la transla-ció del viatger. A l’hivern, quan la lluna surt rere lagran carena enfront del monestir, Venus s’amaga aponent en perfecta harmonia amb l’astre nocturn. Laclaror lunar reflecteix en un cabal gèlid un caminantimaginari. Aleshores, el vol d’un voltor insomne, quedansa amb l’ombra d’una parella imaginària, s’enlairafins a abastar la nit per assenyalar el camí de l’endemà,que du a l’inici sense fi de la khora.