ELS DESPLAÇAMENTS DE LES MINORIES GERMANOPARLANTS DE

L’EUROPA CENTRAL I ORIENTAL EN EL PERÍODE 1939-1950

Pau Sallent Bayà

2n B

Curs 2016-2017

Tutor: Miquel Prior Serrat

2

Continguts

I. INTRODUCCIÓ ....................................................................................................................... 3

1. Objectius ................................................................................................................................ 3

2. Metodologia .......................................................................................................................... 3

II. ELS FETS ................................................................................................................................. 5

1. Preàmbul ............................................................................................................................... 5

2. Polònia ................................................................................................................................... 7

3. Txecoslovàquia .................................................................................................................... 13

4. Hongria ................................................................................................................................ 17

5. Iugoslàvia ............................................................................................................................. 21

6. Romania ............................................................................................................................... 25

7. Països Bàltics ....................................................................................................................... 28

8. Acollida i integració a Alemanya ......................................................................................... 30

III. CONCLUSIONS ..................................................................................................................... 32

IV. FONTS D’INFORMACIÓ ........................................................................................................ 34

3

I. INTRODUCCIÓ

1. Objectius

L’objectiu principal d’aquest treball de recerca és donar a conèixer uns fets poc coneguts de la història d’Europa del segle XX com és la desaparició de les minories germanoparlants dels països de l’Europa central i oriental durant i després de la Segona Guerra Mundial.

He triat aquest tema perquè, encara que sabia que hi havia hagut una minoria alemanya ètnica a molts països europeus, no en coneixia gaires detalls (quan i per què hi havien arribat, quants eren, quin lloc ocupaven en aquelles societats, etc.). D’altra banda, desconeixia els motius pels quals actualment aquesta minoria ja no existeix.

L’origen del treball es troba en la lectura que havia fet del llibre Continente salvaje de Keith Lowe. Aquest llibre tracta tots els aspectes dels anys més immediats a la Segona Guerra Mundial a Europa. El que més em va sorprendre va ser que, després de la derrota de l’Eix, multitud de conflictes de tot tipus van tenir lloc a tot Europa, però especialment a l’Europa central i oriental. Per exemple, la resistència als països bàltics enfront l’annexió per part de l’URSS, la persecució dels jueus supervivents de l’Holocaust en alguns països com Polònia, o el conflicte ètnic entre polonesos i ucraïnesos o entre eslovacs i hongaresos. Tot plegat dibuixa una Europa que continua en conflicte un cop acabada oficialment la guerra el 8 de maig de 1945, i que trenca amb l’esquema que un cop s’acaba la guerra, ve la pau.

Dins d’aquest context, m’interessaven més els conflictes ètnics, però n’hi va haver diversos, i per tant, vaig delimitar el tema a la minoria ètnica alemanya.

Altres objectius del treball són els següents:

Entendre millor el context i les causes que van propiciar els desplaçaments —i sovint l’eliminació— de minories al segle XX i quin mapa d’Europa en resulta.

Consolidar els coneixements que he anat adquirint en metodologia de recerca: cercar informació en fonts primàries i secundàries, contrastar les informacions, comprovar la veracitat de les fonts, relacionar fonts diverses i aprendre a sintetitzar la informació per extreure’n unes bones conclusions.

Crear gràfics i mapes per explicar els fenòmens descrits.

2. Metodologia

Per elaborar el treball he consultat principalment tres tipus de fonts. En primer lloc, tres assajos en castellà que tracten molts aspectes del període de la postguerra a Europa i que m’han permès, per un costat, seleccionar fragments rellevants que es referissin al tema del treball, i per l’altre costat, poder-me imaginar la situació en què es trobava Europa (caos, desolació, misèria, etc.). Aquestes obres són: Continente salvaje (2012), de Keith Lowe; Postguerra: una historia de Europa desde 1945 (2006), de Tony Judt, i Después del Reich: crimen y castigo en la postguerra alemana (2010), de Gilles MacDonogh.

4

Com que aquestes tres obres tractaven molts i diversos temes, dedicaven parts no gaire extenses a la qüestió de la minoria alemanya expulsada. Per això, vaig utilitzar bibliografia més específica que citaven aquests treballs. Aquestes altres obres, que tracten amb molta més profunditat el meu tema, són en anglès, i és d’on he tret les informacions més concretes i detallades de com es va desenvolupar l’expulsió de germanoparlants de cada país. Les obres més rellevants són: Postwar Population Transfers in Europe 1945-1955 (1962), de Joseph Schechtman, i A Terrible Revenge: The Ethnic Cleansing of the East European Germans, 1944-1950 (1994), d’Alfred-Maurice De Zayas. Alhora, aquests estudis recullen moltes vegades fonts primàries i obres de referència del tema en llengua alemanya, que no he pogut consultar donat que desconec aquesta llengua. Pel que fa a la part més pràctica del treball, l’elaboració de mapes i gràfics, n’he fet a partir de fonts primàries consultades a Internet: mapes de l’època, censos poblacionals de diversos països i resultats electorals. També he adaptat mapes ja elaborats per confeccionar els meus i destacar la informació que m’interessava. Per als mapes he utilitzat eines al meu abast com el GIMP i el Paint, i per als gràfics fulls de càlcul. L’ús de fonts primàries disponibles a Internet m’ha permès contrastar les dades que em proporcionaven els manuals. El treball té un preàmbul en què s’explica de forma general qui eren els anomenats Volksdeutsche i en quin context es van produir els desplaçaments d’aquesta minoria germanoparlant. A continuació, es concreta país per país. Els països que he inclòs en el treball són: Polònia, Txecoslovàquia, Hongria, Iugoslàvia, Romania i els països bàltics. No he tractat el cas de l’URSS ni d’Itàlia perquè les seves característiques són força diferents a la dels altres casos. Finalment, a les conclusions faig una valoració conjunta dels fets.

5

II. ELS FETS

1. Preàmbul

La Segona Guerra Mundial no va només ser un conflicte sobre territoris. També va ser una guerra racial i ètnica. Tal com assenyala Keith Lowe a Continente salvaje, en molts casos la guerra ètnica es va dur a terme amb un ímpetu tant o més ardent que la guerra militar (n’és un clar exemple l’Holocaust jueu). Fins a milions de persones van ser assassinades a Europa durant la Segona Guerra Mundial per 12pertànyer a un determinat grup ètnic, polític, religiós, o bé definit per la seva orientació sexual. La guerra ètnica no va acabar amb la derrota del Reich. Milions més de persones van continuar patint persecució, deportacions i mort pel fet de pertànyer a una minoria. D’entre aquests, destaca la persecució i expulsió de les minories germanoparlants que hi havia escampades pels països de l’Europa central i oriental. Volksdeutsche, literalment “pertanyent al poble alemany”, és el terme més precís per definir aquestes comunitats d’alemanys ètnics assentades fora d’Alemanya. Aquesta paraula, però, té una connotació negativa en alemany perquè és un terme popularitzat pels nazis. En lloc d’això, se’ls sol anomenar per la seva regió, per exemple, Siebenbürgensachsen (saxons de Transsilvània), Donauschwaben (suabis del Danubi) o Sudetendeutsche (alemanys dels Sudets). La Taula 1 mostra quants alemanys ètnics habitaven els països objecte d’aquest treball en el període d’entreguerres. És destacable la gran quantitat de germanoparlants que vivien a Txecoslovàquia i a Danzig. La població alemanya en aquests dos territoris seria una de les causes de l’inici de la Segona Guerra Mundial.

Territori Població alemanya abans de la IIGM

% de població alemanya respecte total país

Any del cens

Txecoslovàquia 3.229.000 22,5 1930

Romania 745.000 4,1 1930

Polònia 741.000 2,3 1931

Hongria 477.000 5,5 1930

Iugoslàvia 540.000 3,4 1939

Ciutat Lliure de Danzig 391.000 95 1929

Lituània Memelland (Lituània)1

29.000 64.000

1,4 45,9

1923 1935

Letònia 62.000 3,2 1935

Estònia 16.000 1,5 1934

Taula 1. Població alemanya ètnica (Europa central-oriental) abans de la II Guerra Mundial.

1 El Memelland era una franja a la frontera entre la Prússia Oriental i Lituània entorn la ciutat de Memel. Era una regió autònoma de Lituània reclamada per Alemanya a causa de la gran població d'origen alemany que hi vivia.

6

Les dades d’aquesta taula provenen dels censos oficials de cada país en l’any indicat. Segons aquestes dades, la suma d’aquestes poblacions ronda els 6,3 milions de persones, per bé que la xifra real podia ser lleugerament més elevada.

Aquestes comunitats no van ser desplaçades només després de la guerra. Durant la guerra, la pròpia ideologia nazi va comportar reassentaments d’aquestes poblacions. La ideologia nazi plantejava la superioritat de la “raça ària”, i reclamava el dret a “espai vital” (Lebensraum). Aquest concepte consistia en el dret dels alemanys a ocupar territoris fora de les seves fronteres per tal d’expandir la seva nació i assegurar-ne la supervivència. Aquesta idea, considerada pels nazis un “dret moral”, es va plasmar en el Generalplan Ost (Pla general de l’Est). Aquest pla pretenia utilitzar els territoris de Polònia per colonitzar-los amb alemanys. A la vegada, volia utilitzar els territoris més a l’est (Ucraïna, Bielorrússia, Rússia occidental...) com a font de recursos naturals per abastir el Reich. Perquè aquest pla es pogués materialitzar, era imprescindible subjugar els pobles que habitaven aquests territoris i reduir el nombre dels seus habitants (eliminant-los físicament o bé, en certs llocs, germanitzant-los). En aquest context, els anomenats Volksdeutsche tenien una gran importància. Per una banda, els nazis volien evitar que aquestes comunitats, que vivien envoltades de “races inferiors”, acabessin barrejant-se amb altres ètnies i “deixessin de ser aris”. Consideraven que aquests alemanys ètnics vivint fora d’Alemanya es trobaven en una situació “massa fràgil”. Si els reassentaven a Polònia, es solucionaria el problema de la seva “fragilitat” i alhora es contribuiria a l’expansió d’Alemanya cap a l’est. El Generlaplan Ost no es va poder culminar per la derrota del III Reich a la guerra, però sí que es va començar a dur a terme, tal com es descriu en els apartats successius. Per tant, va ser molt important en la desaparició de les minories germanoparlants de molts països. En qualsevol cas, però, el major desplaçament dels alemanys ètnics es va dur a terme en les etapes finals de la guerra (a partir del 1944) i durant la immediata postguerra (fins al 1947-48). Els crims del nazisme a l’Europa de l’est (i a tot Europa) van tenir una gran influència en el comportament dels europeus (més en els de l’est, on la guerra i ocupació va ser més cruenta). Aquests crims van fer que les persones prenguessin consciència de la raça com mai abans ho havien fet. En comunitats on les diverses ètnies havien conviscut més o menys pacíficament durant segles, la raça es va convertir en un problema. Van fer ressorgir conflictes latents entre comunitats, i aquests van prendre una dimensió que semblava irresoluble.2 En la immediata postguerra, la situació en què es trobava l’Europa oriental (devastació absoluta, falta d’autoritat, poblacions ressentides, etc.) va afavorir els conflictes entre les ètnies, i els primers governs que es formarien en aquests llocs, juntament amb els tractats entre els aliats (Potsdam principalment) van derivar en la persecució i expulsió de les comunitats alemanyes. Aquest és el marc comú dels països on les seves minories germanoparlants van desaparèixer. A partir d’aquí, cada país va tenir les seves particularitats, i els fets es van desenvolupar de formes diferents.

2 Keith LOWE, Continente Salvaje, p. 225.

7

2. Polònia

A finals del segle XVIII, l’anomenada Confederació de Polònia i Lituània va desaparèixer i els

seus territoris van ser repartits entre l’Imperi Rus, Prússia i l’Imperi Austrohongarès. Des de

llavors i fins al 1918, els polonesos no van tenir un estat propi. Durant la Primera Guerra

Mundial, Alemanya va ocupar totalment les regions poloneses de l’Imperi Rus, i al final de la

guerra, aprofitant la situació de col·lapse d’Alemanya (l’abdicació del kàiser, les insurreccions

internes a Alemanya, etc.), es va produir una sublevació dels polonesos en els territoris sota

control alemany. Així, el novembre de 1918 es va proclamar la Segona República Polonesa3, i

amb el Tractat de Versalles signat el juny de 1919 es reconeixia el nou estat polonès.

Polònia es va crear sobre la base de territoris dels difunts imperis Rus i Austrohongarès, així

com de la província alemanya de Pozen (Poznan), un terç de l’Alta Silèsia, i la major part de la

Prússia Occidental. Els territoris guanyats a Alemanya tenien molta importància: en primer

lloc, perquè Silèsia era una regió molt industrial i rica, i en segon lloc, perquè la Prússia

Occidental era molt estratègica, ja que la ciutat de Danzig4 (Gdansk en polonès) era, i és, un

important port al mar Bàltic, única sortida al mar de Polònia, que a la vegada deixava

incomunicada per terra la Prússia Oriental (que seguia sent alemanya) de la resta d’Alemanya.

La Segona República Polonesa no tenia originalment unes fronteres definides perquè amb la

caiguda dels imperis Rus i Austrohongarès havien nascut molts nous països, tots ells

heterogenis ètnicament i que competien entre ells per territoris. Durant els primers anys de la

seva existència, Polònia va lliurar diverses guerres amb Ucraïna (1918-19), Txecoslovàquia

(1919), Lituània (1919-20) i l’URSS (1919-21), de les quals va sortir victoriosa. Aquest aspecte

és important perquè explica que la Polònia d’entreguerres no només era habitada per

polonesos, sinó també per milions d’ucraïnesos, bielorussos, rutens, jueus, alemanys, lituans,

etc.5 Malgrat això, els nacionalistes polonesos buscaven un estat-nació sense minories, i

intentaven que aquestes emigressin o s’assimilessin.

Al cens del 1931, només 22 dels 32 milions d’habitants de Polònia eren de parla polonesa.

D’entre les minories, en aquest cens figuren 741.000 alemanys, dels quals el 81% era de religió

protestant, el 16% catòlic, i una petita part jueva.6 Aquest aspecte és rellevant si tenim en

compte que els polonesos són marcadament catòlics. El govern alemany afirmava a l’època

que el nombre d’alemanys a Polònia era força més gran, i argumentava que molts alemanys

bilingües o descendents de matrimonis mixtos havien sigut pressionats perquè posessin el

polonès com a llengua materna al cens.

Per altra banda, aquests alemanys estaven concentrats principalment a les regions poloneses

que havien sigut alemanyes fins al Tractat de Versalles (Prússia Occidental i Silèsia), tal i com

s’observa al Mapa 1, en què les diferents tonalitats de vermell indiquen la major o menor

presència de germanoparlants. Cal destacar que a la ciutat de Danzig, el 95% de la població era

3 Es considera que la primera república és la Confederació de Polònia i Lituània dels segles XVI-XVIII. 4 La Ciutat Lliure de Danzig era una ciutat autònoma sota tutela i protecció de la Societat de Nacions, però sobre la qual Polònia tenia privilegis (en la utilització del port, infraestructures, etc.). Dades extretes del web Free State of Danzig: http://www.danzigfreestate.org/history.html 5 D’altra banda, hi havia milions de polonesos que vivien fora de les fronteres de Polònia (a Ucraïna, a Lituània, etc.). 6 Charles STERNBERG, The German Expellees and Refugees in Germany, p. 44.

8

alemanya. A Polònia hi havia molts més alemanys en el moment que el país es va

independitzar, però molts van decidir marxar, uns 300.000.7

Mapa 1. Població germanoparlant a Polònia (1931).8

L’u de setembre de 1939 el Tercer Reich va atacar Polònia. Dies més tard, l’URSS es va afegir a la invasió. Tal i com s’havia establert al pacte Molotov-Ribbentrop d’agost de 1939 entre Hitler i Stalin, s’acordava un repartiment de Polònia entre el Tercer Reich i l’URSS, tal com recull el Mapa 2.

Mapa 2. Divisió de Polònia d'acord amb el Pacte Molotov-Ribbentrop.9

7 Charles STERNBERG, op. cit., p. 43. 8 Adaptat de SZCZEPAŃCZYK, Maciej. German language frequency in Poland based on Polish census of 1931. Wikimedia Commons, 2014.

9

A Alemanya li “corresponia” la meitat occidental, i a l’URSS, l’oriental. De la meitat alemanya, un 50% del territori s’incorporava al Reich com una província més (la part que era Alemanya abans de la Primera Guerra Mundial i que el Tractat de Versalles els havia fet perdre), i l’altre 50% es va convertir en el Govern General dels territoris polonesos ocupats (una zona d’ocupació militar que incloïa Varsòvia i Cracòvia). A la part annexionada al Reich, vivien 10,7 milions de persones, de les quals el 6% eren alemanys.10 En aquesta part de la Polònia conquerida, el Generalplan Ost va entrar immediatament en vigor11. Això vol dir que les autoritats nazis en van començar a expulsar part dels habitants no alemanys (a l’acabar el 1940, 1,5 milions de polonesos i jueus havien sigut expulsats o assassinats), a la vegada que hi reassentaven colons germanoparlants. Aquests colons, traslladats de les comunitats de Volksdeutsche d’altres països, provenien principalment dels llocs ocupats per l’URSS12: la zona soviètica de Polònia, els països bàltics i la regió de Bessaràbia de Romania. Més avançada la guerra, també van arribar germanoparlants de Iugoslàvia, i de la regió del Mar Negre13. La Taula 2 mostra amb detall els colons alemanys que van arribar a Polònia al llarg de la guerra.

Procedència Nombre de persones

Itàlia14 72.000

Estònia 15.000

Letònia 66.000

Lituània 50.000

Romania 208.000

Polònia (part soviètica) 158.000

Eslovènia 13.500

Croàcia 20.000

Regió del mar Negre i Ucraïna 192.000

Total 794.500

Taula 2. Colons alemanys assentats a Polònia al llarg de la guerra.15

Aquests Volksdeutsche van rebre terres i cases de polonesos i jueus expulsats, i es dedicaven a l’agricultura. Per conrear la terra, els nazis havien posat a la seva disposició milers de

9 Adaptat de Poland occupied by Nazi Germany (Third Reich) and the USSR (21/10/1939-22/06/1941). Wikimedia Commons, 2009. 10 Joseph SCHECHTMAN, Postwar Population Transfers in Europe 1945-1955, p. 181. 11 En canvi, a l’anomenat Govern General, el Generaplan Ost es preveia aplicar en un termini de 15-20 anys. 12 Al Pacte Molotov-Ribbentrop s’establia el trasllat a les zones ocupades pel Reich de tots els germonaparlants dels territoris soviètics. 13 A Ucraïna i al Mar Negre (Crimea), hi havia comunitats de germanoparlants que van marxar amb la retirada de l’exèrcit alemany el 1943. 14 Els Volksdeutsche d’Itàlia són els Tirolesos del Sud, que van ser traslladats fora d’Itàlia en el marc d’un pacte entre Mussolini i Hitler. 15 Charles STERNBERG, op cit, p. 107.

10

treballadors locals que havien de treballar en un règim de semiesclavitud. És remarcable però, que la majoria dels colons, que als seus països d’origen ja eren terratinents i tenien treballadors lituans, letons, romanesos etc., acostumaven a tractar bé els seus treballadors locals, i es sentien incòmodes en propietats que no eren les seves. En l’obra de De Zayas, es descriuen casos de colons que arribaven a cases de polonesos expulsats i es trobaven taules parades o llits desfets, a causa de la celeritat amb que havien sigut expulsats. Quan la guerra es va tornar en contra d’Alemanya, aquest pla de colonització de Polònia es va veure interromput i no van arribar més colons. Paral·lelament, els aliats estaven discutint el futur d’Europa un cop acabada la guerra. A la Conferència de Teheran (1943) es va tractar què passaria amb Polònia. Es va determinar que l’URSS es quedaria la part que ja s’havia quedat després de la invasió del 1939, l’anomenat Kresy, amb algun canvi de la frontera insignificant. Els aliats occidentals van interessar-se per compensar els polonesos per la pèrdua de la meitat del seu territori. Al llarg de les conferències de Ialta i Potsdam, es va decidir donar la Prússia Oriental i les regions més orientals d’Alemanya a Polònia, un territori similar en dimensions al que perdrien per l’est. Stalin va estar d’acord amb la idea, ja que nomes hi sortia perdent Alemanya, i allunyava encara més els aliats occidentals de l’URSS. Les regions que serien tretes a Alemanya serien tots els territoris a l’est dels rius Oder i Neisse (línia Oder-Neisse), tal i com s’observa al Mapa 3 (part ressaltada). La major part de Pomerània, la part oriental de Brandemburg, tota la Silèsia, la ciutat de Danzig i la Prússia Oriental (a excepció d’una part que seria per l’URSS), passarien a ser Polònia.

Mapa 3. Mapa original de la delegació dels EUA a la Conferència de Ialta, que mostra els territoris guanyats per Polònia a l’oest i els perduts a l’est.16

16 DEPARTMENT OF STATE, DIVISION OF GEOGRAPHY AND CARTOGRAPHY. Germany – Poland: Proposed Territorial Changes, 1945.

11

Les regions a l’est de la línia Oder-Neisse eren les més rurals de tot Alemanya, a excepció de Silèsia, que era una gran conca industrial. A Pomerània el 45% de la població es dedicava al camp, i a Prússia Oriental, el 48%.17 La Taula 3 mostra la població alemanya a les regions obtingudes per Polònia el 1945 en el cens oficial alemany del 1939. Abans de la guerra, aquestes regions eren habitades per gairebé 10 milions d’alemanys.

Regions alemanyes que passen a Polònia i l’URSS (1945)

Població alemanya el 1939

Prússia Oriental 2.473.000

Pomerània Oriental 1.884.000

Brandemburg Oriental 642.000

Silèsia 4.577.000

Danzig 389.000

Total 9.965.000

Taula 3. Població dels territoris perduts per Alemanya.18

A l’acabar la guerra, s’estima que devien ser entre 8 o 8,5 milions de persones, a causa dels

morts durant el conflicte.19

Els aliats no veien factible que es conservés la població alemanya en aquests territoris. En

paraules de Winston Churchill “seria una llàstima encebar l’oca polonesa amb massa menjar i

provocar-li així una indigestió”20. Pel que fa al desastre humanitari que suposaria l’expulsió de

tants milions de persones, Stalin va argumentar que la major part ja haurien fugit per por a

l’Exèrcit Roig, i que no faria falta expulsar-les.

Per altra banda, els comunistes polonesos (els qui obtindrien el poder amb l’ajuda de l’URSS a

l’acabar el conflicte) també volien expulsar-los. Els seus motius eren els següents:21

Integrar els territoris guanyats a Alemanya a l’estat-nació polonès de postguerra.

Fer espai per als 1,7 milions d’expulsats del kresy22 i per a 3,5 milions de colons provinents de la superpoblada i devastada Polònia central (antic Govern General) i per als milions de treballadors esclaus que havien estat treballant al Reich.

Satisfer el sentiment antialemany generalitzat després de la guerra (tenint en compte el tracte dels nazis a Polònia) i redirigir l’odi dels nacionalistes polonesos enfront l’URSS cap a Alemanya.

17 Charles STERNBERG, op cit, p. 88. 18 Quelques faits relatifs au problème des expulsés et réfugiés allemands. Bundesministerium für Vertriebene, Flüchtlinge und Kriegsgeschädigte, p. 5. 19 Charles STERNBERG, op cit, p. 87. 20 Keith LOWE, op. cit., p. 274. 21 Tomasz KAMUSELLA, «The Expulsion of the Population Categorized as ‘Germans’ from the Post-1945 Poland», p. 26. 22 L’URSS i Polònia van pactar un intercanvi de població segons el qual tots els polonesos del Kresy, d’Ucraïna i altres regions de l’URSS serien portades a Polònia, i els ucraïnesos, bielorussos i lituans de Polònia serien enviats a l’URSS.

12

Evitar posteriors conflictes amb Alemanya (intents de recuperar territoris amb l’excusa de la població germanoparlant).

El cert és que durant els mesos finals de la guerra, quan l’Exèrcit Roig anava conquerint territoris cap a l’oest, milions de civils alemanys tant de Polònia com de les províncies orientals del Reich, es van desplaçar més a l’oest, fugint dels combats i les violacions i crims dels soldats soviètics. Aquest èxode va ser particularment dur a la Prússia Oriental, ja que durant l’hivern del 1944-45, centenars de milers de civils van intentar fugir en les més dures condicions. En aquest context es va produir el major desastre marítim de la història, quan el vaixell alemany Wilhelm Gustloff, que evacuava refugiats de la Prússia Oriental, va ser enfonsat per l’armada soviètica i van morir més de 9.300 persones. A causa de la fugida massiva de civils, i tal com havia predit Stalin, al moment d’acabar la guerra només quedaven 4,4 milions d’alemanys a les regions orientals, si bé 1,25 milions més van tornar immediatament després amb la intenció de recuperar casa seva.23 A les regions de la Polònia de preguerra (on s’havia dut a terme el Generlaplan Ost), només quedaven 212.000 alemanys un cop acabada la guerra. 24 Tot just acabar la guerra comença el període anomenat “salvatge”, en què la situació era de caos perquè no hi havia autoritats i centenars de milers de persones deambulaven pels camins: refugiats alemanys que venien de l’est, presoners dels camps nazis de totes les nacionalitats, polonesos que venien de l’est a ocupar els nous territoris, tropes soviètiques descontrolades, etc. En aquest context, els crims i les violacions són incomptables. En el període “salvatge”, no hi havia oficialment una ordre d’expulsió dels alemanys, però alguns polonesos estaven massa impacients per esperar el permís oficial i van començar a perseguir comunitats senceres d’alemanys per tota la frontera. Les expulsions les duien a terme moltes vegades milicians polonesos molt joves, supervivents de les atrocitats nazis al Govern General. Es donava als civils alemanys uns pocs minuts perquè recollissin les pertinences que podien portar a sobre, i els obligaven a caminar sense aliments ni aigua fins a la frontera. Per altra banda, en ciutats grans com Stettin, Danzig i Breslau, els alemanys eren confinats en guetos, a la vegada que les seves propietats eren repartides entre els polonesos provinents de l’est.25 Els alemanys que no havien sigut ja expulsats van ser internats més tard i obligats a treballar, moltes vegades en els mateixos camps que els nazis havien utilitzat amb els polonesos i jueus. La mortalitat als guetos i als camps de treball a causa dels mals tractes, la falta de medicaments i aliments era molt alta. Tot i això cal tenir en compte que les condicions dels polonesos en la immediata postguerra no era gaire millor. Les autoritats poloneses no volien cap rastre dels alemanys en la futura Polònia, i pretenien expulsar la totalitat de la població. Tot i això, no podien permetre’s expulsar els treballadors més qualificats, i van crear una categoria de “treballadors indispensables”. Aquestes persones es van quedar amb les seves famílies i no se’n podien anar, a la vegada que tenien prohibit parlar alemany i patien un rebuig generalitzat. Fins al 1956 no es va permetre als “treballadors indispensables” marxar a Alemanya.26 Cal dir que els pobladors polonesos dels antics territoris alemanys no sempre es van sentir còmodes ocupant les propietats de famílies alemanyes expulsades, com també havia passat

23 Keith LOWE, op. cit., p. 274. 24 Joseph SCHECHTMAN, op. cit., p. 184. 25 Keith LOWE, op. cit., p. 276. 26 Tomasz KAMUSELLA, op. cit., p. 29.

13

amb els colons germanoparlants del Generalplan Ost. Se sentien estrangers en una terra que no era la seva, tal com recullen Várdy i Tooly en Ethnic Cleansing in Twentieth-Century Europe

(p. 208). Com que les noves regions de Polònia havien sigut alemanyes durant més de 800 anys, es van haver de polonitzar topònims, i es va reinterpretar completament la història per tal de justificar que aquells territoris eren polonesos. S’adoctrinava la població sobre el passat eslau d’aquella regió, i es referien als antics territoris alemanys com els “territoris recuperats”.27 L’actitud dels polonesos envers els alemanys va ser clarament venjativa (cal dir que en part incentivada per les autoritats comunistes), i han hagut de passar molts anys perquè les relacions entre Alemanya i Polònia millorin. Cal no oblidar que Polònia és el país en què van morir més persones en relació amb la seva població durant la Segona Guerra Mundial, fins a un 17%.

3. Txecoslovàquia

Txecoslovàquia es va crear, igual que Polònia, a l’acabar la Primera Guerra Mundial, i igual que

Polònia, era un estat enormement multiètnic. A part dels txecs i els eslovacs, que donaven

nom a l’estat, hi havia alemanys, hongaresos, jueus, rutens i polonesos. Tot i això, de totes les

minores, la germanoparlant era de llarg la més nombrosa. Al cens del 1930, hi havia 3,3 milions

d’alemanys a Txecoslovàquia, i representaven un 22,5% de la població total. Tal com es pot

observar al Mapa 4, la població germanoparlant es concentrava principalment a Bohèmia,

concretament als Sudets, a la franja fronterera amb Alemanya i Àustria, on vivien 2,27 milions

d’alemanys i on representaven més del 32% de la població. A la resta de la zona txeca (Moràvia

i Silèsia) vivien 800.000 alemanys, un 22,6% de la població. Per últim, a Eslovàquia hi havia

149.000 germanoparlants, un 4,6% de la població.28

La població germanoparlant a terres txeques existeix des de dates tan antigues com el segle X i XI. Van arribar convidats pels reis txecs per tal de poblar i cultivar les terres de la frontera. Al període de l’Imperi Austrohongarès, els germanoparlants constituïen una part molt important de la societat a Bohèmia i Moràvia, sobretot a les ciutats, on eren la classe benestant i la més culta. Nombrosos autors txecs de l’època austrohongaresa eren germanoparlants (Rainer Maria Rilke o Franz Kafka entre d’altres). Aquests ciutadans de parla alemanya no van demanar mai la unió amb Alemanya, no veien Berlín com la seva capital sinó Viena. En canvi, els dels Sudets si que reivindicaven unir-se a Alemanya.

27 Keith LOWE, op. cit., p. 289. 28 Charles STERNBERG, op cit, p. 30.

14

Mapa 4. Població germanoparlant a Txecoslovàquia (1930).29

La constitució txecoslovaca establia que en els territoris on una minoria representés més d’un 20% de la població, l’ensenyament seria garantit en la seva llengua. Per altra banda, la minoria alemanya tenia el dret d’adreçar-se a les autoritats públiques en alemany. Tot i això, la relació entre txecs i alemanys era força dolenta, en part pels esforços de l’administració txecoslovaca per portar txecs a viure en les zones alemanyes i pel fet que es portessin funcionaris txecs d’altres zones a les províncies alemanyes. Durant els anys vint, la minoria alemanya va ser molt activa en la política txecoslovaca, i hi jugava un important rol (fins al punt que polítics alemanys formaven part del govern). Existien molts partits alemanys diferents, però s’agrupaven en els anomenats “moderats”, que proposaven cooperar amb el govern txecoslovac, i els “intransigents”, d’ultradreta i anti-txecs, entre els quals destacava el Deutsche Nazionalsozialistische Arbeiterpartei (DNSAP), el partit nazi. El 1933, després de la pujada de Hitler al poder, el DNSAP va ser declarat il·legal. Immediatament i amb l’ajut dels nazis alemanys, es va fundar un nou partit d’ideologia nazi, el Partit dels Alemanys dels Sudets (SdP en les seves sigles en alemany), que fusionava tots els antics partits “intransigents”. Durant l’època de la Gran Depressió, les zones habitades per alemanys es van veure enormement més afectades per la crisi, ja que és on es concentrava la indústria. Entre la crisi i el suport des d’Alemanya, el SdP va guanyar molta força, i a les eleccions del 1936, el 65% dels alemanys de Txecoslovàquia van votar-lo. L’evolució del vot dels partits alemanys a les eleccions txeques es pot observar al Gràfic 1: a mesura que cau el vot moderat (a partir del 1929), puja el vot dels partits nazis.

29 Adaptat de Mariusz PAŹDZIORA, Czechoslovakia 1930: linguistic map. Wikimedia Commons, 2008

15

Gràfic 1. Evolució dels partits alemanys a les eleccions a Txecoslovàquia.30

A les eleccions municipals de l’estiu de 1938, el SdP va tenir el suport d’entre el 88 i el 91% dels electors alemanys de Txecoslovàquia, alhora que tenia 1,2 milions de membres (de 3,3 milions alemanys a Txecoslovàquia).31 El setembre de 1938, Konrad Henlein, el líder del SdP, va demanar la incorporació dels Sudets al Tercer Reich. Aquell mateix mes, Alemanya, Itàlia, França i la Gran Bretanya van decidir a la Conferència de Munic (sense tenir en compte el govern txecoslovac) que els Sudets serien cedits a Alemanya. El Tercer Reich va obtenir 30.000 km2 (el 40% del territori de Bohèmia i Moràvia) i va absorbir 3.500.000 ciutadans: 2.800.000 alemanys i 700.000 txecs. 440.000 alemanys van quedar a la resta de Txecoslovàquia.32 El març de 1939, Txecoslovàquia va ser finalment envaïda pel Tercer Reich, i separada en el Protectorat de Bohèmia i Moràvia i un nou estat titella a Eslovàquia. Inicialment les polítiques d’ocupació nazis no van ser tan dures a Txecoslovàquia com a Polònia, però la situació va canviar amb el nomenament de l’infame Reinhard Heydrich com a dirigent del Protectorat de Bohèmia i Moràvia. Només ser nomenat, va començar persecucions, deportacions i execucions. El maig de 1942 Heydrich va ser assassinat a Praga, i la represàlia va ser massiva, es van executar milers de persones, i es va exterminar la població dels dos pobles d’on els assassins eren originaris. Aquests actes de terror no s’aturarien fins al final de la guerra, i el fet que molts alemanys dels Sudets servissin com a funcionaris de l’ocupació alemanya no va fer més que provocar una radicalització i generalització del sentiment d’odi dels txecs cap a tots els alemanys. Des del 1941, les autoritats txecoslovaques a l’exili, liderades pel que havia estat fins a la invasió el president de Txecoslovàquia, Edvard Beneš, demanaven als aliats la total expulsió dels alemanys de Txecoslovàquia (i dels hongaresos) un cop la guerra acabés. Els aliats s’hi van mostrar contraris en primera instància, però la intervenció de Stalin a favor d’expulsar-los va ser decisiva perquè el 1943 els aliats ho acceptessin. Els exèrcits aliats van arribar a Txecoslovàquia l’abril del 1945 (si bé fins a la rendició del Reich no va ser totalment alliberada), i el govern txecoslovac va tornar de l’exili. En el primer discurs

30 Elaboració pròpia a partir dels resultats electorals del període 1920-1938. 31 Piotr PYKEL, «The Expulsion of the Germans from Czechoslovakia», p. 14. 32 Ibid, p. 14.

16

de Beneš a Txecoslovàquia des del retorn de l’exili, ja va anunciar les mesures antialemanyes. Els germanoparlants perdrien la nacionalitat a no ser que es demostrés la seva activitat antifeixista durant la guerra. L’expulsió dels alemanys era una prioritat de primer ordre, de tal manera que el ministre d’Exteriors Klementis va dir: “fins que no solucionem aquest problema, no es podrà tractar cap altre assumpte important, sigui social, econòmic o industrial”.33 En un discurs el juny de 1945, el president Beneš va culpar la totalitat dels alemanys com a responsables del nazisme.34 L’administració txeca va llançar una massiva campanya de propaganda antialemanya, recordant tots els crims comesos durant l’ocupació. Des de l’alliberament, però, Txecoslovàquia també va tenir un període “salvatge” com Polònia. Les accions descontrolades contra els alemanys van provocar multitud de casos de linxament i execucions d’oficials nazis, funcionaris i membres del partit nazi, però també de molts civils alemanys innocents. Qualsevol intent de txecs d’ajudar els alemanys era motiu de menyspreu. En general, el coneixement del txec resultava útil, però ningú gaudia d’immunitat: antics oficials de l’exèrcit i de la policia (de Txecoslovàquia), membres dels partits democràtics alemanys (que s’havien oposat al nazisme), clergues alemanys (l’Església havia sigut un dels sectors amb més oposició al nazisme), txecs casats amb alemanys i també jueus de parla alemanya eren empresonats, tot i que haguessin acabat de sortir d’un camp de concentració nazi.35 En aquest període es van produir moltes expulsions de germanoparlants per part de la pròpia població txeca enfurismada, de forma espontània i desorganitzada, i pel simple fet de buidar els pobles i facilitar el saqueig.36 Des del final de la guerra fins a la fi de la Conferència de Potsdam l’estiu del 1945, entre 700.000 i 800.000 civils alemanys havien sigut expulsats a Alemanya fent-los travessar la frontera a peu. Fins a finals de 1945 i ben entrat 1946 no es va introduir un sistema d’organització estatal adequat, i va poder establir-se per fi el transport per tren. Paral·lelament, mentre no s’organitzaven les expulsions i es pactava amb els aliats el seu reassentament a Alemanya, es van crear camps de treball a les poblacions rurals, on s’obligava tots els homes d’entre 14 i 60 anys i totes les dones d’entre 14 i 55 a treballar com esclaus en granges, fàbriques i mines.37 A les ciutats es van adoptar mesures que imitaven conscientment les que havien pres els alemanys contra els jueus: només podien sortir a determinades hores del dia, estaven obligats a portar braçalets blancs que, de vegades, tenien estampada una “N”, de la paraula txeca Němec (alemany); tenien prohibit utilitzar el transport públic o caminar per les voreres, enviar cartes, anar al bar, posseir joies, ràdios i càmeres fotogràfiques i només podien comprar menjar en uns determinats horaris. Disposaven de cartilles de racionament, però no podien comprar carn, ous, llet, formatge ni fruita.38 Les expulsions van provocar una crisi econòmica a Txecoslovàquia. Tot i les facilitats concedides als txecs per repoblar, pobles sencers seguien buits, i els camps no es cultivaven per falta de ma d’obra.

33 Ibid, p. 19. 34 Ibid, p. 16. 35 Gilles MACDONOGH, Después del Reich: crimen y castigo en la postguerra alemana, p. 219. 36 Keith LOWE, op. cit., p. 281. 37 Gilles MACDONOGH, op. cit., p. 219. 38 Ibid, p. 211.

17

Les expulsions d’alemanys de Txecoslovàquia van acabar oficialment l’octubre del 1946, amb 1.415.000 expulsats a la zona d’ocupació americana d’Alemanya i 750.000 a la zona soviètica. Aproximadament 300.000 alemanys van romandre a Txecoslovàquia un cop acabat el període d’expulsions, si bé cap al 1948 la majoria d’ells ja se’n havia anar voluntàriament per por a persecucions per part del règim comunista que ja estava establert. El 1950 les autoritats txeques van xifrar els alemanys en 165.000, però la xifra real probablement es trobés entre 210.000 i 250.000. Els txecs segueixen negant haver comès cap injustícia contra els alemanys després de la guerra, però utilitzen el terme odsun, “fer desaperèixer de sobte”, per descriure la neteja ètnica duta a terme. L’expulsió no es descriu com un acte de venjança sinó com una necessitat històrica. En aquell moment es van alçar poques veus en contra, sobretot dos diaris catòlics.39

4. Hongria

La comunitat alemanya a Hongria es remunta al segle XII i XIII a Transsilvània, si bé la gran onada migratòria es va produir als segles XVII i XVIII, ja que com en el cas d’altres regions amb assentaments de germanoparlants, aquests van arribar convidats pels monarques locals per tal de repoblar els territoris conquerits a l’Imperi Otomà.40 Van fundar pobles fortificats habitats exclusivament per alemanys, aïllats i amb un fort sentiment de comunitat, en els quals es dedicaven a l’agricultura i formaven una pròspera burgesia rural. A partir del segle XIX i XX, les ciutats hongareses també van passar a ser habitades per artesans i comerciants alemanys. El 83% dels alemanys hongaresos vivia en zones rurals, i el 17% en zones urbanes. 41 A Hongria les regions més habitades per alemanys, Transsilvània i el Banat, van passar a formar part de Romania (i Iugoslàvia en el cas del Banat) amb els tractats de Saint Germain i Trianon després de la Primera Guerra Mundial (vegeu apartat de Romania i mapa corresponent). Tot i això, el 1938 hi havia a Hongria 540.000 alemanys (d’aproximadament 8 milions d’habitants), repartits, tal com s’aprecia al Mapa 5, pels comtats de Tolna i Baranya (sud), les valls del Danubi a la regió de Buda (centre) i la regió fronterera amb Àustria del Burgenland (oest). 42

39 Ibid, p. 255. 40 Balázs APOR, «The Expulsion of the German Speaking Population from Hungary», p. 35. 41 Joseph SCHECHTMAN, Postwar Population Transfers in Europe 1945-1955, p. 264. 42 Ibid, p. 275.

18

Mapa 5. Àrees poblades per germanoparlants a Hongria (1938).43

Des del 1920, Miklós Horty, un militar, va ocupar el lloc de regent d’Hongria. A partir dels anys

trenta, Hongria es va convertir en un règim de caire feixista sota el comandament de Horty.

El 1940 Hongria es va unir al Pacte Tripartit, i el 1941 va participar a la invasió de la Unió

Soviètica al costat d’Alemanya. Si bé el 1944 Hongria va intentar abandonar l’Alemanya nazi i

canviar de bàndol, Alemanya la va ocupar militarment per impedir-ho i conseqüentment fins al

final de la guerra Hongria va lluitar al costat del Reich.

Com que Hongria va ser un dels últims aliats del Tercer Reich a la guerra, estava en el bàndol

perdedor (a diferència de Polònia o Txecoslovàquia). En conseqüència, un cop acabada la

guerra, la seva sobirania era limitada, ja que estava ocupada per l’Exèrcit Roig i sota estricte

control del Consell de Control Aliat.44

El Tractat de Potsdam d’agost de 1945 imposava a Hongria l’expulsió de 500.000 alemanys,

encara que cap representant hongarès ho havia demanat. Això era una diferència amb Polònia

i Txecoslovàquia, ja que els representants d’aquests països a l’exili sí que havien pressionat

molt els aliats per tal d’aconseguir-ho. El fet que Hongria fos un país perdedor va permetre que

la decisió d’expulsar els alemanys fos imposada pels aliats.

Els partits polítics hongaresos refusaven la idea d’un càstig col·lectiu als alemanys, i no eren

favorables a l’expulsió, ja que el mateix principi podria ser aplicat per Romania amb els

hongaresos de Transsilvània, per Iugoslàvia amb els hongaresos de Sèrbia i per Txecoslovàquia

amb els hongaresos d’Eslovàquia.45 Si Hongria decidia culpar tots els alemanys i expulsar-los,

no tindria legitimitat a l’hora de defensar les minories hongareses en altres països.

43 Adaptat de Arnold PLATON. Ethnic map of Hungary in 1941. Wikimedia Commons, 2014. 44 Balázs APOR, op. cit., p. 33. 45 Ibid, p. 37.

19

El Partit Comunista era l’únic que estava a favor de l’expulsió, en primer lloc perquè era el que

ordenaven les autoritats soviètiques, i també perquè les expropiacions de les propietats dels

germanoparlants servirien per distribuir-les entre els camperols hongaresos.

Tot i això, l’Exèrcit Roig estava a càrrec d’Hongria, i la posició dels partits hongaresos va ser

inútil, ja que les autoritats soviètiques van imposar un ministre de l’interior comunista, que es

va encarregar d’organitzar les expulsions.

Inicialment es pretenia expulsar només els alemanys que haguessin estat vinculats al nazisme,

però finalment només van estar exempts de l’ordre d’expulsió els alemanys en matrimonis

mixtos, els membres del Partit Comunista o els que haguessin estat perseguits per les

autoritats nazis.

Un cop l’ordre d’expulsió va estar implementada, es van plantejar dos problemes:

El primer era que a Hongria no hi havia en aquell moment els 500.000 alemanys que el Tractat

de Postdam i les autoritats soviètiques establien que s’havien d’expulsar, és a dir, no es podia

“cobrir la quota”. Abans de la guerra (sense tenir en compte les annexions de territoris a partir

del 1938), la població germanoparlant a Hongria rondava el mig milió de persones (un 6-7% del

total d’Hongria). Tenint en compte que entre 60.000 i 70.000 alemanys van fugir d’Hongria

quan aquesta va ser envaïda per l’Exèrcit Roig el 1945 i que entre 100.000 i 170.000 van ser

deportats a l’URSS per realitzar treballs forçats46, la població germanoparlant era

aproximadament de 300.000 persones.47 Cal afegir que uns 70.000 alemanys havien arribat a

Hongria provinents de Romania a les acaballes de la guerra (s’havien retirat de Romania

juntament amb l’exèrcit alemany).48

El segon problema era que per la situació en què es trobava el país no hi havia prou forces

policials per dur a terme ordenadament les expulsions. A més, les formes en què s’havien de

produir les deportacions eren similars a com s’havien fet les dels jueus durant la guerra, i en

molts casos, els policies hongaresos es van negar a dur a terme les ordres d’expulsió.49

Per solucionar el primer problema, es va renegociar amb els aliats la quantitat d’alemanys a

deportar, i la nova quota es va establir en 400.000 persones, una xifra que seguia sent superior

a la real.

Pel que fa al segon problema, es va crear una força especial encarregada de les expulsions: el

Departament de Protecció de l’Estat (ÁHV), una imitació dels serveis secrets soviètics (NKVD), i

que en la futura Hongria comunista serien la policia secreta (com la Stasi de la RDA).

Finalment, el 15 d’octubre de 1945, el govern hongarès va començar les accions antialemanyes. Es va suspendre les autonomies de les poblacions alemanyes i es va restringir l’autoritat dels seus governants, a la vegada que es van limitar els drets de la població de parla alemanya, per exemple se’ls va retirar el dret a vot.

Les expulsions van començar el gener de 1946. Com que el govern hongarès no havia fet

preparacions per al transport, els primers trasllats es van dur a terme de forma caòtica i

46 Ibid, p. 38. 47 Joseph SCHECHTMAN, op. cit., p. 279. 48 Steven VÁRDY i Tooly HUNT, Ethnic Cleansing in Twentieth-Century Europe, p. 234. 49 Ibid, p. 233.

20

desorganitzada, però en qualsevol cas els alemanys van ser tractats d’una forma raonablement

humana si es compara amb les expulsions d’alemanys a altres països.

El juliol del 1946, 120.000 persones havien estat expulsades a la zona d’ocupació americana

d’Alemanya. En aquell moment, la zona aliada d’Alemanya estava rebent milers de refugiats al

dia des de tots els països de l’Europa Oriental, que en molts casos arribaven sense cap

possessió, i el cost de mantenir-los era enorme. El mes de juliol, els americans van obligar a

cessar els transports d’expulsats, per tal de renegociar amb l’URSS on s’havien de reassentar

els expulsats (fins llavors tots els provinents d’Hongria havien estat acollits a la zona

americana, que n’assumia tot el cost). Per tal de reduir els costos a l’hora d’acceptar els

expulsats, es va signar un acord sobre les condicions en què havien de ser tractats els expulsats

i les possessions que es podien emportar, un tipus d’acord que no va existir en cap dels altres

països on es van realitzar expulsions d’alemanys.

El tractat signat entre les autoritats dels EUA i el govern hongarès l’agost de 1946 establia:50 a. Els alemanys expulsats han d’anar amb les seves famílies i les famílies no poden ser dividides. b. Hongria ha de permetre als expulsats fins a 100 kg de menjar, estris i pertinences per persona. c. Els expulsats han de portar un mínim de roba; incloent vestits, roba interior, jaquetes, abrics, sabates i barrets. Els expulsats que no tinguin aquests mínims els hauran de rebre del govern hongarès. d. Els expulsats rebran un mínim de diner efectiu en cas que no en tinguin. Han de portar amb ells anells de casament, rellotges, llibretes del banc i documents d’identitat.

A partir de llavors, les expulsions es van anar produir de forma més o menys regular fins a

acabar l’any.

En acabar el 1946, 180.000 alemanys havien estat expulsats a la zona americana.51 A partir del

1947, les expulsions es van aturar a causa de la saturació del sistema d’acollida de l’Alemanya

occidental. Des de llavors fins al juny del 1948 (moment en què es van acabar per ordre del

govern hongarès les expulsions), tots els expulsats van anar a parar a la zona soviètica: entre

35.000 i 50.000 segons les fonts.52

Les bones condicions en què van ser tractats els expulsats (i més si es compara amb com van

ser tractats a Txecoslovàquia i Polònia) es van reflectir en menor mortalitat en els camps de

trànsit, en millor salut a l’arribar a Alemanya i en millors condicions de vida en els camps de

refugiats a Alemanya (ja que disposaven d’estris de cuina, roba, roba de llit, etc.).

És remarcable que a Hongria l’actitud general de la societat cap a les expulsions dels alemanys

va ser d’oposició (més enllà de la postura dels partits polítics). Van tenir lloc tant protestes

espontànies a nivell local com d’organitzades a nivell nacional. L’Església catòlica es va oposar

públicament a les expulsions i va ser la principal organitzadora de les protestes.

Les xifres de germanoparlants expulsats no són del tot clares, però giren entorn les 200.000

persones, sense comptar els alemanys que van fugir d’Hongria a les etapes finals de la guerra

50 Joseph SCHECHTMAN, op. cit., p. 281. 51 Ibid, p. 283. 52 Segons Várdy i Hunt (op. cit., p. 234), van ser 50.000 els alemanys que van anar a la zona soviètica. Apor (op. cit., p. 43) rebaixa la xifra a 35.000.

21

(fins a 70.000 persones). Això vol dir que no va ser expulsada la totalitat de la població

germanoparlant d’Hongria (malgrat els problemes amb les “quotes” imposades pels aliats). Tot

i això, al cens del 1949, només 22.000 persones van respondre que la seva llengua materna era

l’alemany. Això es deu al fet que els alemanys que hi van quedar intentaven passar

desapercebuts.

Una prova que hi havia alemanys, però, és que en aquest cens del 1949, moltes persones van

escriure que la seva llengua materna era l’Ungarish (com anomenen en alemany l’hongarès),

no el Magyar (com anomenen els hongaresos l’hongarès). Per altra banda, les dades oficials

del 1955 estimaven el nombre d’alemanys en 220.000, un 2,2% de la població hongaresa. 53

El 1950 el govern hongarès va emetre un decret segons el qual els alemanys expulsats podien

tornar a Hongria, però en aquell moment (el règim comunista ja estava establert fermament),

cap d’ells volia tornar-hi, sinó que intentaven portar a Alemanya els familiars que encara

tenien a Hongria.54

5. Iugoslàvia

A finals del segle XVII, els territoris que arribarien a ser Iugoslàvia van ser conquerits per l’Imperi dels Habsburg als otomans. Es van repoblar per germanoparlants provinents de Suàbia (sud d’Alemanya) i Àustria. Tal com s’observa al Mapa 6, aquesta població germanoaparlant, els anomenats suabis del Danubi (Donauschwaben), ocupaven els següents territoris: Baixa Estíria i les ciutats de Gottschee i Ljubljana (a l’actual Eslovènia, a l’extrem occidental de Iugoslàvia); Eslavònia (Croàcia oriental); Voivodina i el Banat (nord de Sèrbia, frontera amb Hongria i Romania), i finalment, alguns punts aïllats de Bòsnia i Hercegovina (al centre de Iugoslàvia). Aproximadament tres quarts dels suabis del Danubi vivien en zones rurals i es dedicaven a l’agricultura, si bé un 20% del total eren artesans.55

53 Joseph SCHECHTMAN, op. cit., p. 283. 54 Ibid, p. 284. 55 Ibid, p. 263.

22

Mapa 6. Àrees habitades per germanoparlants a Iugoslàvia (1940). 56

Durant l’època d’entreguerres, els alemanys de la recent creada Iugoslàvia estaven organitzats en un partit polític alemany que representava els seus interessos, i va arribar a obtenir 8 diputats al Parlament iugoslau. Durant els anys vint, el Partit Alemany s’aprofitava de les disputes entre partits polítics per pactar i beneficiar la seva comunitat. Es van organitzar associacions culturals alemanyes, que van arribar a tenir 55.000 membres.57 El 1930, el cens oficial de Iugoslàvia va xifrar els alemanys en 499.000 persones, un 3,9 % de la població total. L’any 1934 hi havia 258 escoles alemanyes i més de 400 associacions culturals. Els alemanys eren el grup ètnic amb més estudis de Iugoslàvia. És destacable que durant la Gran Depressió els alemanys es van organitzar en associacions econòmiques per tal d’ajudar-se mútuament, i després de l’ascens al poder de Hitler (que els va enviar diners i tècnics), l’economia dels alemanys era la més pròspera de Iugoslàvia. Per altra banda, els nazis alemanys van donar suport a les organitzacions culturals d’alemanys a Iugoslàvia, les van centralitzar i les van orientar cap a difusió del nacionalsocialisme, que va arribar a tenir gran suport entre la comunitat d’alemanys iugoslaus. Paradoxalment, a mesura que la influència del Tercer Reich augmentava sobre els alemanys iugoslaus, les relacions de l’Estat iugoslau amb aquests milloraven, ja que l’Estat volia evitar a tota costa un conflicte amb Alemanya com el dels Sudets (Txecoslovàquia) o el territori del Memel (Lituània). Malgrat l’estratègia iugoslava de bon tracte amb els alemanys, l’abril del 1941 l’Alemanya nazi va atacar Iugoslàvia amb l’ajuda d’Itàlia, Bulgària i Hongria, davant la negativa iugoslava d’unir-

56 Adaptat de Manfred STRAKA, Jugoslawien-Volkliche Gliederung Mehrheitsgebiete. Abteilung für Kriegskarten und Vermeßungswesen, 1940 57 Stanislav SRETENOVIC i Steffen PRAUSER. «The “Expulsion” of the German Speaking Minority from Yugoslavia», p. 49.

23

se al Pacte Tripartit. El territori iugoslau es va repartir entre els països que havien participat en la invasió, però la major part va quedar sota ocupació del Tercer Reich. La manera com es va desenvolupar el curs de la guerra i l’ocupació de Iugoslàvia va acabar determinant el futur de la minoria alemanya a Iugoslàvia. En primer lloc, durant la invasió de Iugoslàvia, les tropes alemanyes eren benvingudes als pobles habitats per Volksdeutsche, i les unitats de l’exèrcit iugoslau compostes per soldats d’ètnia alemanya es rendien a l’exèrcit alemany sense combatre. Fins i tot es van donar casos on membres de la minoria alemanya van ocupar vies ferroviàries i estacions elèctriques (sabotejant a l’exèrcit iugoslau). Per tant, des del primer moment de la invasió alemanya, la resta de iugoslaus van tenir la impressió d’un suport de la minoria alemanya als nazis i se’ls va acusar de crear una “quinta columna”. Per altra banda, durant l’ocupació alemanya de Iugoslàvia, la resistència dels partisans (sobretot els comunistes de Tito) va ser de les més agressives i efectives de tots els territoris ocupats pels nazis. L’ocupació alemanya mai va arribar a controlar la totalitat de Iugoslàvia, donada la guerra de guerrilles dels partisans, la falta d’efectius dels nazis i el complicat terreny. En el marc de la guerra antipartisana que lliuraven els ocupants alemanys, es van cometre nombrosos crims; per cada militar alemany mort pels partisans s’executaven 100 civils, i per cada ferit, 50. Les massacres contra la població civil comeses per les forces d’ocupació i els col·laboracionistes van ser de les més sistemàtiques i cruentes de tot Europa. Amb tanta activitat partisana, les autoritats nazis van crear en els pobles habitats per alemanys “unitats d’autoprotecció” (Selbstschutz) per intentar combatre’ls (a Polònia i Romania també se’n van crear). Posteriorment, les “unitats d’autoprotecció” de Iugoslàvia van ser reorganitzades i es van constituir en una divisió de les SS anomenada “Prinz Eugen” (en honor a un heroi austríac en la lluita contra els turcs). La divisió de les SS “Prinz Eugen” es dedicava exclusivament a combatre els partisans, i va ser responsable d’incomptables crims contra la població civil iugoslava. La duresa i crueltat de les seves accions era tal, que algunes autoritats nazis es van queixar de l’ús desmesurat de la violència en les seves accions: el governador nazi de Belgrad va demanar “evitar brutalitats innecessàries cap a la població civil desarmada com assassinats de dones i nens o la crema de pobles”. 58 Un últim fet que va incentivar el sentiment antialemany va ser que els governs de les repúbliques titelles en què els nazis havien dividit Iugoslàvia van beneficiar molt la minoria alemanya. Es va revocar la reforma agrària del 1919, de manera que els alemanys ètnics van recuperar terres perdudes, i així mateix van disposar d’avantatges fiscals i gran autonomia. Els innumerables crims comesos pels ocupants alemanys, juntament amb el suport rebut per la població germanoparlant local, a més dels beneficis de què van disposar (en un moment en què la resta de iugoslaus estaven més oprimits), no van fer més que augmentar el sentiment d’odi dels iugoslaus envers els alemanys. Els crims comesos es van entendre com a “crims alemanys”, sense diferenciar entre alemanys d’Alemanya o alemanys iugoslaus. Abans de l’alliberament de Iugoslàvia i les polítiques antialemanyes, però, la població de suabis del Danubi ja s’havia vist reduïda en nombre: a causa dels atacs partisans a les poblacions

58 Stanislav SRETENOVIC i Steffen PRAUSER. op. cit., p. 52-53.

24

habitades per germanoparlants, les autoritats nazis havien decidit evacuar el març de 1944 uns 20.000 Volksdeutsche de Bòsnia i 20.000 d’Eslavònia (Sèrbia) cap a la Polònia ocupada (d’on s’estaven expulsant polonesos per fer lloc a colons alemanys en virtut del Generalplan Ost). Amb l’arribada a Iugoslàvia de l’Exèrcit Roig l’octubre del 1944, l’Exèrcit alemany es va retirar. Juntament amb l’Exèrcit alemany, també van marxar 100.000 alemanys de Croàcia i 80.000 del nord de Sèrbia. El mes de novembre de 1944 (quan les forces partisanes i soviètiques estaven alliberant Iugoslàvia) les autoritats partisanes van declarar la minoria alemanya com a ”enemics del poble i traïdors”, de tal manera que s’ordenava la total expropiació dels seus béns. A l’hivern de 1944 a 1945 es van deportar a l’URSS 30.000 alemanys de Iugoslàvia d’entre 18 i 60 anys per treballs forçats de reconstrucció. Al mateix temps, tots els alemanys ètnics que havien estat implicats amb l’administració nazi van ser empresonats en camps de concentració (on molts van ser executats).59 El març del 1945 es van començar a recloure en camps de treball els germanoparlants que fins llavors no havien estat detinguts (a l’acabar la guerra, quedaven uns 200.000 alemanys a Iugoslàvia). Els partisans separaven els aptes per treballar i els no aptes. Els no aptes (nens i vells) eren reclosos a part. Els nens alemanys els pares dels quals havien mort o havien estat deportats, eren enviats a centres estatals on tenien prohibit parlar alemany i se’ls donava en adopció a famílies iugoslaves. A diferència de tots els altres països on es van prendre mesures antialemanyes, a Iugoslàvia als alemanys no se’ls va retirar la nacionalitat. Per aquest motiu no era permès als alemanys reclosos en camps de fugir. Això es deu al fet que les autoritats iugoslaves volien evitar la pèrdua de població apte per treballar.

A l’acabar l’any 1945, 24.000 persones havien mort en els camps de concentració. En el primer

trimestre de 1946, 20.000 persones més havien mort als camps.

A partir de la tardor de 1946 es van començar a produir fugues massives als camps de

concentració, en molts casos amb la permissivitat dels responsables dels camps. Entre 30.000 i

40.000 alemanys fugirien dels camps de concentració de Iugoslàvia.

El març de 1948 els camps de concentració van ser desmantellats, i es va obligar a tots els

alemanys supervivents a treballar en les indústries estatals. En aquell moment, quedaven

55.000 alemanys, un 0,4% de la població (cens de 1948), el 75% de les quals vivia a Sèrbia, el

18% a Croàcia i la resta repartits pels altres territoris iugoslaus. Durant els anys cinquanta els

alemanys van disposar d’una relativa llibertat cultural: el 1955 hi havia onze escoles que

ensenyaven en alemany. 60 Tot i això, la majoria intentaven marxar. Per poder-ho fer s’havia

de pagar l’equivalent a tres mesos de sou per poder renunciar a la nacionalitat iugoslava. El

1960 quedaven uns 10.000 alemanys a Iugoslàvia.

La destrucció del grup ètnic alemany va tenir uns efectes molt negatius per l’economia iugoslava. Va contribuir que a Iugoslàvia la fam no s’acabés fins a mitjans dels anys cinquanta.

59 Stanislav SRETENOVIC i Steffen PRAUSER. op. cit., p. 55. 60 Joseph SCHECHTMAN, op. cit., p. 274.

25

El buit que van deixar els alemanys a les granges de Voivodina i Eslavònia va ser omplert per serbis, montenegrins i bosnis provinents de les regions més pobres i devastades. Durant la guerra, van morir 90.000 alemanys iugoslaus, la majoria en camps de concentració. Entre 400.000 i 450.000 van fugir. Uns 300.000 van anar a Alemanya, uns 60.000 a Àustria, i la resta als EUA, Canadà i Austràlia. Més endavant es van crear colònies de suabis del Danubi provinents d’Àustria al Brasil i Argentina, i han conservat la seva cultura i tradicions fins a l’actualitat.61

6. Romania

La població alemanya assentada al que actualment és Romania es remunta al segle XII, quan el monarca Géza II d’Hongria va convidar colons del Sacre Imperi Romanogermànic a assentar-se a Transsilvània i el Banat, si bé la major migració es va produir al segle XVIII.62 Els alemanys de Transsilvània eren anomenats saxons de Transsilvània (Siebenbürgensachsen), ja que originalment provenien de Saxònia (est de l’actual Alemanya). Per altra banda, els alemanys del Banat eren anomenats suabis del Danubi (Donauschwaben), ja que originalment provenien de Suàbia (sud de l’actual Alemanya). Els alemanys de Romania eren generalment camperols (als anys trenta dels segle XX, un 74% vivia al camp i un 26% en zones urbanes)63, i van mantenir la seva cultura i tradicions al llarg dels segles ja que no van ser assimilats per la població local. Com que no provenien tots de les mateixes regions d’Alemanya, hi havia diferències entre ells (a part dels dos grups esmentats n’hi havia fins a cinc més, si bé força més minoritaris), n’hi havia de tant de catòlics com de protestants (estaven estretament vinculats a l’Església, que era qui proporcionava l’educació en alemany), i parlaven diferents dialectes de l’alemany. Mai van estar mal vistos pels romanesos (tot al contrari que la minoria hongaresa, molt més nombrosa)64. Romania es va independitzar de l’Imperi Otomà el 1881, però en aquell moment ocupava un espai força reduït que no incloïa ni el Banat ni Transsilvània (les regions on hi havia les principals comunitats germanoparlants). Després de la Primera Guerra Mundial, Romania va obtenir, mitjançant els tractats de Trianon i Saint-Germain, els territoris de Transsilvània, una part del Banat (que es repartia també entre Hongria i Iugoslàvia) i Bucovina a costa d’Hongria. És a dir, es pot afirmar que la majoria de la població germanoparlant de la Romania d’entreguerres era “adquirida” d’Hongria. L’últim cens a Romania abans de la Segona Guerra Mundial és el del 1930, i mostra les següents xifres: en el total de Romania hi havia uns 745.000 alemanys, d’un total de 18 milions d’habitants. Això representa un 4,1% de la població total.65

61 L’Associació de Suabis del Danubi dels EUA ha finançat i promogut una profunda investigació de la persecució patida a Iugoslàvia. Com a resultat ha publicat l’obra Genocide of the Ethnic Germans in Yugoslavia 1944-1948 (2001), que inclou dades molt acurades del nombre de víctimes. 62 Markus WIEN, The Germans in Romania - the Ambiguous Fate of a Minority, p. 60. 63 Joseph SCHECHTMAN, op. cit., p. 264. 64 Markus WIEN, op. cit., p. 60. Arran de l’acord de protecció dels drets de les minories de 1919, l’Estat romanès tenia la obligació de proporcionar l’educació de les minories en la seva llengua, però a la pràctica no es duia a terme i els alemanys depenien de les esglésies per l’ensenyament. 65 Markus WIEN, op. cit., p. 59.

26

Tal com s’aprecia al Mapa 7, els germanoparlants es concentraven a quatre regions: al Banat (a l’oest), a Transsilvània (al centre), a Bucovina (al nord) i a Bessaràbia (a l’est i actual Moldàvia).

Mapa 7. Àrees poblades per alemanys a Romania (1930).66

Paral·lelament a l’ascens del nazisme a Alemanya i de la Guàrdia de Ferro (partit feixista romanès) a Romania, els alemanys de Romania també van anar abraçant la ideologia nacional-socialista, i el partit nazi alemany a Romania va arribar a guanyar a diverses localitats en eleccions municipals.67 El novembre de 1940 Romania es va unir al Pacte Tripartit (és a dir, es va aliar amb l’Alemanya nazi). A partir de llavors, els alemanys de Romania havien d’obeir les ordres de Berlín, ja no estaven subjectes a l’Estat de Romania. Durant els primers anys de la guerra mundial, els nazis van anar convencent als Volksdeutsche de Romania d’abandonar les seves terres i instal·lar-se a les zones preparades per a colons alemanys als territoris polonesos ocupats, en el marc del Generalplan Ost. A finals de 1940 havien marxat aproximadament 250.000 dels 745.000 alemanys de Romania (vegeu Gràfic 2).68 Durant la guerra, el govern nazi va començar campanyes de reclutament de joves alemanys de Romania per les forces armades alemanyes. Aproximadament 73.000 alemanys romanesos van servir a la Wehrmacht o les SS, de forma que van obtenir nacionalitat alemanya i van perdre la romanesa.69

66 Adaptat de Justus PERTHES, Rumänien Volksgruppen. Generalstab der Luftwaffe, 1940. 67 Markus WIEN, op. cit., p. 61. 68 Bundersministerium für Vertriebenfragen. Das Schicksal der Deutschen in Rumänien (Berlin, 1957). Citat per Markus WIEN, op. cit., p. 63. 69 Joseph SCHECHTMAN, op. cit., p. 266.

27

L’agost del 1944 l’Exèrcit Roig va arribar a Romania, i es va produir un cop d’estat que va enderrocar el dictador Ion Antonescu (feixista) amb el suport de l’exèrcit. Els nous governants van declarar la guerra a Alemanya i es van aliar amb l’URSS. En conseqüència, una part dels alemanys romanesos van fugir juntament amb les tropes alemanyes que estaven en retirada (sobretot els familiars dels combatents o els d’ideologia més nazi). Acabada la guerra, els diversos governs de Romania –primer amb el rei Miquel I i més tard amb els comunistes– no van emprendre mesures explícites contra la minoria alemanya. Tot i això, diversos fets van perjudicar-la greument. En primer lloc, a partir del 1945, l’URSS va pressionar perquè Romania li entregués mà d’obra per reconstruir els danys causats per la guerra. Això va comportar la deportació d’entre 75.000 i 100.000 saxons de Transsilvània a camps de treball a la Unió Soviètica (concretament a Ucraïna i els Urals). Aquests eren tots homes d’entre 17 i 45 anys i dones d’entre 18 i 30. El 1948-49 aquestes persones van ser retornades, però no a Romania, d’on provenien, sinó a Alemanya. Només la meitat van tornar a Romania, i 10.000 van morir a l’URSS. Tot plegat va resultar en la pèrdua de 50.000 persones per la comunitat germanoparlant de Romania.70 Per altra banda, el 1951 i 1952 la Romania comunista va dur a terme una campanya de reassentaments de població en què es pretenia desenvolupar les regions més despoblades i pobres del sud-est del país amb habitants considerats “burgesos” de les regions més poblades. Si bé no pretenia anar en contra de cap minoria ètnica, va ser molt perjudicial per a la minoria alemanya, ja que 40.000 alemanys van ser reassentats, i van deixar debilitats els ja de per si fràgils enclavaments de població alemanya. La campanya va acabar fracassant i el 1955 es va permetre tornar a casa els desplaçats.71 Per últim, a mitjans dels cinquanta, alguns alemanys de Romania van sol·licitar emigrar a l’Alemanya Occidental, que en aquells moments vivia un gran auge econòmic, i el govern comunista romanès els ho va permetre sempre que demostressin que hi tenien familiars. A partir de llavors, els alemanys romanesos van emigrar cap a l’Alemanya Occidental amb el permís de l’Estat romanès a un ritme cada cop més pronunciat des de mitjans dels cinquanta fins, sobretot, als anys vuitanta (època de decadència del règim de Ceaușescu), tal com s’observa al Gràfic 2. Amb la caiguda del comunisme, l’emigració cap a Alemanya va continuar, i la població d’alemanys a Romania s’ha anat reduint des de llavors fins a arribar a tan sols 36.000 persones en el cens del 201172, la majoria persones d’edat avançada que no han volgut emigrar.

70 Markus WIEN, op. cit., p. 65. 71 Ibid, p. 66. 72 Cens oficial de Romania (2011) http://www.insse.ro/cms/files/statistici/comunicate/alte/2012/Comunicat%20DATE%20PROVIZORII%20RPL%202011e.pdf

28

Gràfic 2. Evolució de la població germanoparlant a Romania.73

En conclusió, la comunitat alemanya a Romania no va deixar d’existir després de la Segona Guerra Mundial i encara existeix avui en dia. Actualment, però, només és una fracció del que era abans de la guerra. La davallada no es deu a cap política “anti-alemanya” com a Polònia o Txecoslovàquia, sinó a motius econòmics i polítics. El fet que Romania no perseguís la minoria alemanya es deu a diverses causes: Romania no tenia frontera directa amb Alemanya (no hi havia cap possible conflicte fronterer), i si bé va canviar de bàndol i va estar en guerra amb Alemanya, no va ser perquè odiessin els alemanys, sinó perquè la guerra els anava en contra i van intentar estar en el bàndol guanyador. Romania, juntament amb els estats bàltics, són els únics llocs on la minoria alemanya va desaparèixer (o si més no pràcticament) durant la guerra o postguerra sense que hi hagués explícitament polítiques d’expulsió.

7. Països Bàltics

A començaments del segle XIII pobladors de l’Imperi Romanogermànic van començar a assentar-se als territoris que en l’actualitat ocupen els tres estats bàltics, en aquells moments habitats per pobles eslaus no cristians (letons, livons, lituans, curonians, etc.). Principalment es tractava de missions religioses i comercials. A partir de llavors, els alemanys bàltics (Deutsch-Balten en alemany) van passar a ocupar una posició dominant en les societats bàltiques. A Estònia i Letònia els alemanys ocupaven les més altes posicions a la societat: terratinents (junkers), clergues i militars, també durant el domini de l’Imperi Rus (1721-1918). Van ser els fundadors de les primeres universitats, com la Universitat de Tartu a Estònia. A Lituània els alemanys eren principalment camperols i artesans, però benestants. A finals dels anys vint i començaments dels trenta del segle XX, les repúbliques bàltiques (que havien aconseguit la independència després de la Primera Guerra Mundial) van promulgar lleis de reformes agràries per evitar revolucions camperoles, i els grans terratinents alemanys van

73 Elaboració pròpia a partir dels censos oficials de Romania del període 1930-2011.

29

perdre les seves terres en un 97% a Letònia i un 98% a Estònia.74 A causa d’aquestes lleis, els alemanys bàltics van perdre molt de pes en la economia d’aquests països i molts van decidir emigrar, sobretot a Alemanya. És a dir, la població d’alemanys als bàltics ja estava decaient (tant en nombre com en pes a la societat) abans de la Segona Guerra Mundial. Cal remarcar que la població d’alemanys bàltics sempre va ser molt petita en nombre, mai va arribar a passar del 10%, però el seu pes en l’economia, la cultura i la política era immens. Els últims censos a les Repúbliques Bàltiques abans de la Segona Guerra Mundial mostren les següents xifres d’alemanys:75

El cens d’Estònia de 1934 xifra els alemanys en 16.346 (1,5 % de la població). En el cens de 1922 representaven l’1,7%.

El 1935 es van censar a Letònia 62.144 alemanys, que representaven un 3,2 % de la població del país. Cal destacar que, com en el cas d’Estònia, la població d’alemanys estava en decadència, ja que en el cens del 1925 els alemanys eren 70.964, un 3,8 % de la població.

L’últim cens a Lituània abans de la Segona Guerra Mundial és el del 1923, i xifra els alemanys en 29.231, que representaven un 1,4 % de la població. Tot i això, aquest cens no inclou el Memelland, una franja fronterera entorn la ciutat de Memel, que era motiu de disputa entre Lituània i Alemanya. El 1925 vivien al Memelland 64.000 alemanys, el 45,2% de la població d’aquest territori.76 Finalment, el 1939 el Memelland va ser cedit per Lituània a Alemanya (davant l’amenaça alemanya de guerra si Lituània no cedia).

Com a tots els altres països de l’Europa de l’Est on hi havia comunitats alemanyes, el nazisme va ser adoptat per una gran proporció de la població alemanya bàltica a partir del 1933, i es van fundar associacions de Deutsch-Balten estretament vinculades amb els nazis alemanys. Arran del pacte Molotov-Rippentrop d’agost de 1939 –en virtut del qual Polònia quedava repartida entre Alemanya i l’URSS i Hitler “cedia” les Repúbliques Bàltiques a la zona d’influència soviètica-, es va començar a témer als bàltics una possible invasió soviètica. Davant d’aquest perill, les associacions nazis als països bàltics van començar a proposar (amb el suport del govern nazi alemany) una evacuació de tota la població alemanya d’Estònia, Letònia i Lituània cap a Alemanya. A Estònia i Letònia, on els alemanys eren la classe més alta, va costar convèncer a tothom d’abandonar casa seva. Tot i això, a partir de l’octubre de 1939 els vaixells alemanys van començar a evacuar els alemanys bàltics. Totes aquestes persones havien de ser reassentades als territoris polonesos conquerits per Alemanya, en propietats expropiades a jueus i polonesos, en el marc del Generalplan Ost. El 1940 ja s’havien establert als territoris polonesos ocupats 52.000 alemanys provinents de Letònia i 14.000 d’Estònia.77 En la majoria de casos, aquestes persones van rebre quantitats considerables de terres expropiades, i convivien amb alemanys reassentats provinents d’altres països de l’Europa Oriental.

74 Tilmann TEGELER, The Expulsion of the German Speakers from the Baltic Countries. p. 72. 75Andres KASEKAMP. Historia de los Estados bálticos, p. 162. 76 Dades extretes del web World Statesmen: http://www.worldstatesmen.org/Lithuania.htm#Memel%20Territory 77 Wilfried SCHLAU, Die Deutschbalten (Munic, 2001). Citat per Tilmann TEGELER, op. cit., p. 74.

30

El juny de 1940 la URSS va ocupar les Repúbliques Bàltiques, però l’Alemanya nazi ja havia pactat amb la URSS el dret a evacuar la població alemanya dels nous territoris de la URSS.78 En aquell moment, gairebé tots els alemanys d’Estònia i Letònia havien estat evacuats, però no els de Lituània. Als alemanys de Lituània no va fer falta convèncer-los d’emigrar, ja que eren principalment camperols i se’ls va prometre més i millors terres que les que tenien a Lituània. Estava previst evacuar 40.000 persones, però van acabar sent 50.000, ja que les autoritats soviètiques consideraven alemanys tots els protestants, i molts lituans es van inscriure al cens com a alemanys.79 A finals de 1940 ja no quedava pràcticament cap alemany als territoris bàltics. El juny de 1941 l’Alemanya nazi va atacar la Unió Soviètica, i els territoris bàltics van ser conquerits ràpidament. Això va fer créixer l’esperança entre molts alemanys bàltics de tornar a casa, però només es va permetre tornar als de Lituània que encara no havien trobat feina (ja que feia molt pocs mesos que havien arribat a la Polònia ocupada), uns 20.000. Milers d’alemanys bàltics van servir com a part del règim d’ocupació alemany i com a intèrprets i oficials a les forces armades alemanyes.80 El 1944, davant l’avanç de l’Exèrcit Roig, els alemanys bàltics, tant els que havien tornat als seus països com els que s’havien establert a Polònia, van fugir cap a Alemanya com tants altres milions d’alemanys. Les Repúbliques Bàltiques van ser annexionades per l’URSS després de la guerra, i no tornarien a ser independents fins al 1991. En el cens de l’URSS de 195981, els alemanys a la República Socialista Soviètica (RSS) d’Estònia eren tan sols 670, un 0,1% del total de la població. En el mateix cens de 1959 els alemanys a la RSS de Letònia eren 1.609, un 0,1% de la població, i a Lituània, 11.166, que representaven un 0,4% del total de la població. En conclusió, no es pot parlar d’una expulsió dels alemanys dels països bàltics. Els Deutsch-

Balten van escapar a Alemanya no pas des dels països bàltics, sinó des dels territoris de l’est de

l’Oder (les regions alemanyes obtingudes per Polònia), juntament amb els milions d’alemanys

originaris d’allà. Ja havien perdut casa seva abans de la Segona Guerra Mundial. La destrucció

dels 700 anys d’història dels alemanys bàltics no va ser causada per l’Exèrcit Roig, la pressió

dels aliats, conflictes amb la resta de grups ètnics amb què co-habitaven o accions dels governs

de postguerra, sinó per culpa de la pròpia doctrina nazi.

8. Acollida i integració a Alemanya

Entre la població de Volksdeutsche dels diversos països analitzats i els ciutadans alemanys de

les regions que van passar a Polònia el 1945 (Taula 1 i Taula 3 respectivament), sumaven

després de la guerra uns 14 milions (uns 16-17 milions abans de la guerra). D’aquests 14

milions de persones, 12,5 milions van acabar a Alemanya, i la resta, es va quedar als seus

78 Aquest aspecte està recollit al pacte Molotov-Rippentrop. 79 Tilmann TEGELER, op. cit., p. 76. 80 Ibid, p.77. 81 Cens oficial de l’URSS (1959) http://demoscope.ru/weekly/ssp/sng_nac_59.php

31

països. Dels aproximadament 12,5 milions, 7,6 van anar a la zona occidental d’Alemanya, 4,5 a

la zona oriental i 400.000 a Àustria.82

Donat el nombre de persones que va implicar aquest èxode, i el context en què es va dur a

terme, és evident que entre els refugiats i expulsats hi devia haver molts morts. És impossible,

però, saber quantes persones van morir exactament, ni tan sols estimar-ho. De Zayas xifra els

morts en 2.111.000 persones, la meitat de les quals dels territoris de l’est de l’Oder. Lowe

desestima aquesta xifra i diu que en realitat van ser molts menys.83

A l’Alemanya Occidental, els refugiats i expulsats van ser repartits pels diferents länder. Tot i

això, les ciutats estaven en ruïnes i no hi havia habitatges ni per als seus propis habitants. Per

tant, els nouvinguts gairebé sempre van anar a parar a les zones rurals. En alguns dels länder

més rurals, la població va augmentar de manera espectacular (a Schleswig-Holstein, els

refugiats representaven un 35% de la població, i a Baviera, un 20%).84

La convivència amb els locals va ser força dolenta en general. En primer lloc, eren vistos com a

estrangers no desitjats, se’ls diferenciava molt dels locals (dialecte, costums, etc.), i en molts

casos eren de religió diferent. Moltes vegades, refugiats catòlics anaven a parar a comunitats

protestants i a la inversa, fet que provocava tensions en unes societats rurals molt

conservadores. Per altra banda, els expulsats no volien estar allà, generalment pretenien

tornar en algun moment a les seves terres d’origen.

Els camps de refugiats estaven en condicions molt precàries, el sobrepoblament era un gran

problema, i amb prou feines es cobrien les necessitats bàsiques. Tot i que el govern federal els

va indemnitzar per les propietats perdudes, se sentien abandonats pels governants, i van crear

les seves pròpies organitzacions politiques. Els partits dels expulsats i refugiats obtenien molts

vots, i pactaven amb els governants per aconseguir millores per als seus.

Ja entrada la dècada dels cinquanta, seguien sent un col·lectiu amb un nivell de vida inferior i

un índex d’atur molt més elevat que la resta de la població. Per aquest últim motiu, eren vistos

pels locals com a ganduls, i no se’ls donava feina.

A l’Alemanya Oriental, els refugiats van ser integrats al sistema de treball i el tema es va

convertir en tabú: no es van permetre associacions ni reclamacions fins a la reunificació.

Des de la caiguda del comunisme, 2 milions d’alemanys ètnics que seguien a Romania, l’antiga

URSS, Polònia, etc. han emigrat a Alemanya. Per altra banda, en l’actualitat, segueixen existint

associacions dels col·lectius d’expulsats i refugiats i els seus descendents, i es dediquen a una

labor de recuperació de la memòria històrica.

82 Charles STERNBERG, op. cit., p. 120. 83 Keith LOWE, op. cit., p. 469. 84 Quelques faits relatifs au problème des expulsés et réfugiés allemands. Bundesministerium für Vertriebene, Flüchtlinge und Kriegsgeschädigte, p. 12.

32

III. CONCLUSIONS

L’elaboració d’aquest treball m’ha permès conèixer amb profunditat un episodi de la Segona Guerra Mundial que, almenys a casa nostra, no s’explica als manuals d’història. Un fenomen que va implicar directament 14 milions de persones, que van ser perseguides i expulsades dels seus llocs d’origen, i que només és una part d’un període en què Europa es va redissenyar completament. Conèixer la història de la minoria germanoparlant també m’ha permès imaginar-me com devia ser l’Europa multiètnica d’abans de la guerra, que avui en dia ja no existeix. Quan tots els grups ètnics vivien barrejats en el marc de grans imperis, on cap grup era més que l’altre, tots estaven sota un mateix governant, i cap manava més que un altre. Els grups convivien més o menys pacíficament per força: hi havia matrimonis mixtos, era habitual el multilingüisme, etc. Però en el moment que aquests imperis anacrònics (Imperi Austrohongarès, Imperi Rus, etc.) desapareixen i es creen estats entorn d’una ètnia (els polonesos amb Polònia, els txecs i eslovacs amb Txecoslovàquia, etc.), una minoria passa a ser la dominant, i resta drets a les altres. El procés de crear estats-nació ha estat dominant al segle XX. El tema d’aquest treball forma part d’aquest procés, i no s’ha d’interpretar només com una forma de venjança contra els alemanys per ser culpables de la guerra. Tant polonesos com txecs volien estats sense minories, i ho van aconseguir després de la Segona Guerra Mundial amb el suport dels aliats. Els estats multiètnics que no ho van fer en aquell moment han desembocat en conflictes ètnics en el moment que han estat fallits per les raons que sigui. Quan s’ha donat una situació de descontrol i incertesa similar a la del final de la Segona Guerra Mundial (salvant les distàncies), els conflictes entre grups han tornat a aflorar. Les guerres de Iugoslàvia, els conflictes entre russos i locals a Letònia i Estònia o la guerra entre ucraïnesos i russos en l’actualitat en són uns quants exemples. La barreja ètnica perduda dels països europeus al llarg del segle XX ha fet perdre també la riquesa cultural i social d’aquelles societats multiculturals del passat. Europa avui en dia és més pobra en aquest sentit.

***** Pel que fa als objectius metodològics, la bibliografia en castellà de què disposava des d’un primer moment m’ha resultat útil per explicar les expulsions i persecucions en si, però insuficient pel que fa a l’origen i història de les comunitats germanoparlants. Per tal de suplir aquesta mancança, he utilitzat bibliografia en anglès. Per altra banda, he aconseguit els objectius de crear sèries estadístiques i mapes. Aquesta part ha estat força laboriosa, tant per la recerca i el contrast de les fonts, com per la part tècnica en què he hagut d’utilitzar programes específics. En aquest treball he deixat de banda la minoria ètnica de l’URSS (alemanys del Volga, de Crimea, del Caucas), ja que no van desaparèixer per les mateixes causes i de la mateixa forma que en la resta de casos estudiats (sí que van patir deportacions i persecucions per l’estalinisme, van ser deportats a Àsia soviètica on continuen existint avui en dia). Tampoc he tractat els alemanys del Tirol italià, perquè geogràficament no lliga amb els altres. En el treball no m’he centrat en com es feien les deportacions i el patiment que generaven. No he explicat concretament a cada país com van ser els maltractaments, ni he citat testimonis

33

com recull la majoria de la bibliografia. Personalment no m’interessava tant aquest aspecte (no perquè no sigui una part important), sinó el context, les motivacions i com es va reestructurar el mapa d’Europa.

34

IV. FONTS D’INFORMACIÓ

LLIBRES: APOR, Balázs. «The Expulsion of the German Speaking Population from Hungary». A: PRAUSER, Steffen i REES, Arfon (ed.). The Expulsion of the ‘German’ Communities from Eastern Europe at the End of the Second World War. Florència: European University Institute, 2004, p. 33-46. DE ZAYAS, Alfred-Maurice. A Terrible Revenge: The Ethnic Cleansing of the East European Germans, 1944-1950. Nova York: St. Martin’s Press, 1994. Genocide of the Ethnic Germans in Yugoslavia 1944-1948. Danube Swabian Association of the USA, 2001. JUDT, Tony. Postguerra: una historia de Europa desde 1945. Madrid: Taurus, 2006. KAMUSELLA, Tomasz. «The Expulsion of the Population Categorized as ‘Germans’ from the Post-1945 Poland». A: PRAUSER, Steffen i REES, Arfon (ed.). The Expulsion of the ‘German’ Communities from Eastern Europe at the End of the Second World War. Florència: European University Institute, 2004, p. 21-32. KASEKAMP, Andres. Historia de los Estados bálticos. Barcelona: Edicions Bellaterra, 2016. LOWE, Keith. Continente salvaje. Europa después de la Segunda Guerra Mundial. Barcelona: Galaxia Gutenberg, 2012. MACDONOGH, Gilles. Después del Reich: crimen y castigo en la postguerra alemana. Barcelona: Galaxia Gutenberg, 2010. PRAUSER, Steffen i REES, Arfon (ed.). The Expulsion of the ‘German’ Communities from Eastern Europe at the End of the Second World War. Florència: European University Institute, 2004. PYKEL, Piotr. «The Expulsion of the Germans from Czechoslovakia». A: PRAUSER, Steffen i REES, Arfon (ed.). The Expulsion of the ‘German’ Communities from Eastern Europe at the End of the Second World War. Florència: European University Institute, 2004, p. 11-20. Quelques faits relatifs au problème des expulsés et réfugiés allemands. Bonn: Bundesministerium für Vertriebene, Flüchtlinge und Kriegsgeschädigte, 1966. SCHECHTMAN, Joseph. Postwar Population Transfers in Europe 1945-1955. University of Pennsylvania Press, 1962. SRETENOVIC, Stanislav i PRAUSER, Steffen. «The “Expulsion” of the German Speaking Minority from Yugoslavia». A: PRAUSER, Steffen i REES, Arfon (ed.). The Expulsion of the ‘German’ Communities from Eastern Europe at the End of the Second World War. Florència: European University Institute, 2004, p. 47-58. STERNBERG, Charles. The German Expellees and Refugees in Germany. Library of Jewish Information, The American Jewish Committee, 1950.

35

TEGELER, Tillmann. «The Expulsions of the German Speakers from the Baltic Countries». A: PRAUSER, Steffen i REES, Arfon (ed.). The Expulsion of the ‘German’ Communities from Eastern Europe at the End of the Second World War. Florència: European University Institute, 2004, p. 71-80. VÁRDY, Steven B. i TOOLY, T. Hunt. Ethnic Cleansing in Twentieth-Century Europe. Nova York: Columbia University Press, 2003. WIEN, Markus. «The Germans in Romania - the Ambiguous Fate of a Minority». A: PRAUSER, Steffen i REES, Arfon (ed.). The Expulsion of the ‘German’ Communities from Eastern Europe at the End of the Second World War. Florència: European University Institute, 2004, p. 59-70.

MAPES:

DEPARTMENT OF STATE, DIVISION OF GEOGRAPHY AND CARTOGRAPHY. Germany – Poland: Proposed Territorial Changes, 1945. Consultat a: DE ZAYAS, Alfred-Maurice. A Terrible Revenge: The Ethnic Cleansing of the East European Germans, 1944-1950. Nova York: St. Martin’s Press, 1994.

PAŹDZIORA, Mariusz. Czechoslovakia 1930: linguistic map. Wikimedia Commons, 2008. Consultat

a: https://commons.wikimedia.org/wiki/File:Czechoslovakia1930linguistic.jpg

PERTHES, Justus. Rumänien, Volksgruppen. [1:1.000.000]. Generalstab der Luftwaffe, 1940.

Consultat a:

http://www.mapywig.org/m/German_maps/various/Small_scale_maps_nazi/Rum%C3%A4nie

n_Volksgruppen@M1@.@.@GStdLuft5Abt(Justus_Perthes)@1940(1930)@univparis8id06657.

jpg

PLATON, Arnold. Ethnic map of Hungary in 1941. Wikimedia Commons, 2014. Consultat a:

https://commons.wikimedia.org/wiki/File:Hungary_1941_ethnic.svg

Poland occupied by Nazi Germany (Third Reich) and the USSR (21/10/1939-22/06/1941).

Wikimedia Commons, 2009. Consultat a:

https://commons.wikimedia.org/wiki/File:Polska_1939-1941.png

STRAKA, Manfred. Jugoslawien-Volkliche Gliederung Mehrheitsgebiete. [1:1.500.000]. Abteilung

für Kriegskarten und Vermeßungswesen, 1940. Consultat a:

http://www.mapywig.org/m/German_maps/various/Small_scale_maps_nazi/Jugoslawien-

Volkliche_Gliederung_Mehrheitsgebiete@@.@.@Generalstab_des_Heeres@1940@univparis

8id34957.jpg

SZCZEPAŃCZYK, Maciej. German language frequency in Poland based on Polish census of 1931.

Wikimedia Commons, 2014. Consultat a:

https://commons.wikimedia.org/wiki/File:German_language_frequency_in_Poland_based_on

_Polish_census_of_1931.PNG