Embed Size (px)
DESCRIPTION
DEPOSITS OF POTTERY IN PREHISTORIC EUROPE Pottery is the most common element found on archaeological sites since Neolithic times. Pottery is produced, it is used, it can be repaired and reused and, finally, when it breaks and no longer functions, it is thrown into a midden or waste pit. The “normal” way to find pottery in archaeology is in fragments, and uncovering intact pottery on an excavation is always an exceptional event. When this happens, it means that the pottery has not reached the end of its useful life and was taken out of use for a reason that we will attempt to clarify in this paper. There are many reasons to deposit intact pottery: burial deposit, ritual deposit, silo with intact pottery, underground store with intact pottery, pot holder, storage jar buried to the neck, buried pottery, cache pit, and pottery dump and so on.
Citation preview
ELS DIPÒSITS DE CERÀMICA
A EUROPA
DURANT LA PREHISTÒRIA
Josep Miret i Mestre
Novembre de 2011
2
Fotografia de la portada: Sitja amb tres ceràmiques senceres del Mas d’en Boixos 1, estructura E-62, de l’edat del bronze (foto: Jordi Farré Huguet). Dipòsit legal: B-4934-11
3
Índex
Introducció ............................................................................................................... 5
La vida d’una ceràmica .............................................................................................. 6
El morter de l’àvia o el cas dels vasos posats cap per avall ...................................... 11
La veïna que treia aigua del pou .............................................................................. 11
El femer .................................................................................................................. 12
Un element clau: definir amb precisió les deixalles ................................................. 12
Sitges amb ceràmiques senceres ............................................................................. 19
Caves amb ceràmiques ........................................................................................... 31
Suports de contenidor ............................................................................................ 37
Ceràmiques enterrades fins al coll .......................................................................... 43
Ceràmiques soterrades ........................................................................................... 49
Amagatalls .............................................................................................................. 51
Abocadors de ceràmica ........................................................................................... 57
Fosses rituals .......................................................................................................... 59
Fosses sepulcrals ..................................................................................................... 77
Les fases d’una fossa ............................................................................................... 79
A tot plegat posem-hi límits .................................................................................... 81
Resumen. Los depósitos de cerámica en Europa durante la prehistoria .................. 85
Resumé. Les dépôts de céramique en Europe durant la préhistoire ........................ 89
Summary. Deposits of pottery in prehistoric Europe ............................................... 93
Bibliografia .............................................................................................................. 97
4
5
És difícil d’interpretar els dipòsits de ceràmiques
i és versemblant que existeixin explicacions diversificades
car cap regularitat no pot ser reconeguda.
(Landolt, van Es 2009, 220)
Introducció Possiblement la frase de Michäel Landolt i de Marieke van Es que poso a
l’encapçalament d’aquesta introducció tingui part de raó i part que no. De fet, és cert
que bona part dels dipòsits de ceràmica no deixen vestigis materials clarament
identificables pels arqueòlegs, però també és cert que buscant una mostra prou gran
d’estructures s’acaba trobant alguna regularitat, i això és el que intentat fer en el
treball que teniu a les mans. El que sí em queda clar és que en els dipòsits de
ceràmiques existeixen “explicacions diversificades”, és a dir, que el que anomenem
dipòsits de ceràmica són en realitat estructures arqueològiques de funcions diferents.
Ja fa uns anys que vaig iniciar l’estudi de les sitges per emmagatzemar cereals. La
recerca em va portar al descobriment que hi ha altres menes de sitges i nombrosos
tipus de fosses que eren utilitzades per conservar aliments o per tot tipus de funcions.
Buscant, buscant, vaig descobrir algunes fosses al fons de les quals es troben vasos
sencers de ceràmica, a les quals vaig anomenar “fosses amb ceràmica” en un treball
anterior (Miret 2010, 95-98), però en aprofundir la recerca vaig veure que en gran part
coincidien amb el què a l’Europa central es coneix com a “dipòsits de ceràmica”
(Keramikdepot o Gefäβdepot en alemany, keramický depot en txec, depozit de vase en
romanès, dépôt de céramique en francès).
A l’Europa central ja fa temps que s’ha estudiat el tema (vegeu especialment els
treballs de Stapel 1999, Palátová-Salaš 2002, Beilke-Voigt 2007) però als països de la
Mediterrània aquests llibres són pràcticament desconeguts. És cert que als països del
sud i de l’occident europeu s’havien descobert dipòsits de ceràmiques i havien estat
publicats en memòries d’excavació, però no tinc coneixement de cap monografia
específica que hi estigui dedicada1.
Així doncs en aquest treball m’he proposat inventariar totes les situacions en què
s’associen ceràmiques senceres amb fosses. Descobrirem que les possibilitats de
combinació són molt altes. I sempre el principi és el mateix: identificarem la possible
funció d’una fossa dins d’una llista el més acotada possible. Les fosses que s’ajustin a
les classificacions proposades seran identificades amb aquella funció i les que no
s’ajustin a cap funció concreta o presentin trets ambigus quedaran dins del marge de
les no definides.
1 Excepte algun article escadusser com els de Valiente 1993, Blasco et al. 1984-1985 o Nin 1999.
6
Entre els especialistes hi ha el criteri de considerar que les funcions que podien tenir
els dipòsits amb ceràmiques són diverses, entre elles les seculars, les rituals i les
sepulcrals. Però malgrat considerar que una part d’aquests dipòsits són de naturalesa
econòmica i no rituals, el fet és que la majoria de troballes de ceràmiques senceres han
estat situades dins del món del ritual. Perquè? Doncs fonamentalment per què molts
arqueòlegs qualifiquen de ritual tot allò que no entenen o que els sembla estrany. Això
és especialment cert en el cas d’arqueòlegs nascuts a les ciutats —molt allunyats de
l’entorn rural que caracteritza la nostra història fins al segle XX— o amb poca base
etnogràfica i antropològica. Sovint, comportaments que per a un ciutadà urbà són
estranys, resulten perfectament lògics en un entorn rural. Per aquest motiu
m’estendré a explicar alguns records de la meva infància encara que sigui a risc
d’explicar històries que no venen a tomb.
Veureu, jo vaig néixer l’any 1959 a Sant Pere de Ribes, un poble que llavors tenia dos
mil habitants situat a 40 Km al sud de Barcelona. Llavors aquest poble tenia algunes
característiques pròpies d’entorns rurals: no hi havia servei de recollida
d’escombraries, algunes cases no tenien aigua corrent i treien l’aigua de pous i
cisternes, la majoria de cases no tenien frigorífic i per tant consumien els productes
frescos el mateix dia o l’endemà. Tot això ha desaparegut amb la vida moderna però ja
veureu que més endavant n’explicaré alguna cosa perquè ens ajudarà a interpretar
alguns fets del passat que ara ens poden semblar incomprensibles.
Finalment i ja per acabar aquesta introducció, em resta dir que en aquest treball es
posen molts exemples de fosses tretes de la literatura arqueològica, però en cap cas hi
ha la voluntat de ser exhaustiu. M’he estimat més trobar bons exemples de cada tipus
de fossa, escampats per tot Europa fins allà on ha estat possible, i primar les troballes
recents, en especial les que disposen d’informació gràfica (plànols i fotografies).
Haig d’agrair l’ajut que m’han prestat Antoni Carbonell, Roser Enrich, Jordi Farré, Lluís
Garcia, Pep Mestres, Marie-Agnès Minard, Victoria Pounce, Josep Maria Solias i molt
especialment l’amic Jaume Pujadas. A tots ells moltes gràcies.
La vida d’una ceràmica Tots sabem que la ceràmica és l’element més recurrent que es pot trobar en qualsevol
jaciment arqueològic a partir del neolític. Les ceràmiques es fabriquen, s’utilitzen,
poden tenir una reparació o una reutilització i finalment quan es trenquen i ja no
poden ser utilitzades de cap manera van a parar a un femer o fossa de deixalles.
Hem de tenir present que la manera “normal” de trobar les ceràmiques en arqueologia
és en forma de fragments. La troballa d’una ceràmica sencera en una excavació
sempre té un caràcter excepcional. Aquesta ceràmica no ha arribat al final de la seva
vida útil i ha estat retirada de la circulació per algun motiu que intentarem aclarir en
aquest treball.
Una de les causes més corrents que motiva la deposició d’una ceràmica sencera és el
dipòsit funerari. En una tomba, al costat del difunt, moltes societats prehistòriques
7
dipositen aliments dins de vasos de ceràmica i altres objectes com armes (que solen
atribuir-se al gènere masculí) i estris domèstics com molins, fusaioles etc (que solen
atribuir-se al gènere femení). Hi ha arqueòlegs que relacionen alguns dipòsits funeraris
com els enterraments infantils sota el paviment de les cases amb els dipòsits rituals,
però jo crec que en arqueologia és més convenient prioritzar la categoria funerària que
la ritual. En parlaré més endavant.
Un altre tipus de dipòsit de ceràmiques força corrent és el dipòsit ritual (vegeu alguns
exemples de dipòsits rituals a les figs. 30-42). Aquest és el dipòsit més ben estudiat, de
tal manera que el coneixement que en tenim m’ha permès de diferenciar cinc tipus de
fosses rituals: 1) Fosses relacionades amb les ofrenes d’aliments, identificades per la
troballa d’ossos de fauna en connexió anatòmica o de vasets en miniatura. 2) Fosses
relacionades amb banquets i libacions, identificades per l’aparició de conjunts
uniformes de copes, tasses i plats. 3) Dipòsits amb elements de culte (estatuetes,
peveters, etc). 4) Dipòsits de fundació d’edificis, situats als forats de pal, a les trinxeres
de fundació o sota el paviment de les cases. 5) Troballes dels pantans i aiguamolls.
Les categories precedents han estat generades a partir del coneixement que tenim de
les religions grega i romana. Hom ha aplicat el principi que les normes rituals de
l’època clàssica deuen tenir els seus antecedents a la prehistòria i per tant és factible
d’interpretar fosses rituals prehistòriques a partir de la semblança amb fosses rituals
d’època antiga. Per aquest motiu posaré exemples de fosses no tan sols de l’època
prehistòrica sinó també d’època romana i fins i tot medieval, perquè es vegin les
semblances.
Les fosses rituals són els dipòsits amb ceràmiques més freqüents al nostre continent.
Potser on han estat més ben estudiats és al centre d’Europa, on apareixen dipòsits
espectaculars amb algunes desenes de vasos de ceràmica. A la Mediterrània sembla
que no es troben tan estesos però també es coneixen exemples interessants.
I a continuació venen els dipòsits de ceràmica que podríem classificar com a seculars,
ja que deuen la seva formació a elements relacionats amb la producció, l’emmagatze-
matge o l’elaboració d’aliments.
Tindríem en primer lloc la sitja amb ceràmiques senceres. Algunes dades
etnogràfiques suggereixen que les sitges es poden utilitzar quan es troben buides de
gra per emmagatzemar aliments dins de ceràmiques o altres recipients de fusta o de
cistelleria. El cas més típic serien les sitges que s’utilitzen durant l’hivern per conservar
grans i quan es buiden s’utilitzen durant el bon temps per contenir altres aliments dins
de ceràmiques o altres recipients (vegeu exemples de sitges amb ceràmiques a les figs.
3-10).
Una altra fossa on poden aparèixer recipients ceràmics sencers són les caves amb
ceràmiques. En arqueologia prehistòrica es dóna el nom de cava a fosses de planta
rectangular o ovalada destinades a l’emmagatzematge d’aliments (figs. 12-16). Les
caves normalment contenen aliments dins de recipients tals com sacs, cistells, caixes
de fusta o ceràmiques. Quan les caves es troben a l’espera d’un nou ús poden
8
aparèixer les ceràmiques buides posades cap per avall. Val a dir que a nivell etnogràfic
no es fa diferència entre sitges amb ceràmica i caves, la diferència només s’utilitza dins
del món de l’arqueologia.
Anem ara per la tercera categoria que hem intentat definir. Se solen anomenar suports
de contenidor i es defineixen per una fossa de poca profunditat i diàmetre reduït on
s’enquibeix el cul d’una tenalla (figs. 18-19). A fi d’ajustar la forma de la fossa a la de la
tenalla sovint es falca el contenidor amb pedres o bé s’omple l’espai entre la ceràmica i
la fossa amb sorra o cendra. Normalment en aquests casos ens arriba només la part
inferior de la tenalla, a vegades falcada amb pedres.
La quarta categoria té semblances amb l’anterior. Es tracta de les ceràmiques
enterrades fins al coll. Són tenalles que s’enterren profundament i només sobresurt el
coll del terra (figs. 21-23). La investigació etnogràfica revela que poden ser utilitzades
per contenir oli, vi, fruites fresques, etc. Ens sol arribar la part baixa de la tenalla dins
d’una fossa d’un diàmetre no molt superior al del vas.
Una categoria especial que he trobat investigant antics llibres d’agronomia són les
ceràmiques soterrades. Alguns agrònoms romans i medievals expliquen que fruites i
fruits secs es poden conservar dins de ceràmiques ben tapades que es colguen dins de
fosses. Val a dir que aquesta categoria malgrat estar ben definida per les fonts escrites
no ha estat identificada en excavacions, possiblement perquè quan arriba el moment
de consumir el producte es retira la ceràmica i la fossa resulta de difícil identificació.
Unes altres fosses on apareixen ceràmiques senceres són els amagatalls (figs. 25-27).
En etnografia els amagatalls són una categoria ben definida: es tracta normalment de
fosses —fetes expressament o més sovint aprofitades— que contenen objectes que no
es necessiten en aquell moment. Sovint identificarem un amagatall per l’associació de
ceràmiques senceres amb eines de pedra, d’os, molins, etc.
La darrera categoria secular són els abocadors de ceràmica. Els abocadors de ceràmica
són llocs on s’acumulen un gran nombre de vasos ceràmics, normalment sense altres
elements com ossos de fauna o cendres que indicarien una fossa d’escombraries. Els
abocadors de ceràmiques més ben definits són els de terrisseria, on el ceramista llença
el producte de cuites defectuoses. No sempre es tracta de fosses ja que molt sovint els
vasos mal cuits es llencen en una pila prop dels forns. Per identificar un abocador de
terrisseria necessàriament hem de trobar ceràmiques mal cuites o deformades.
9
TIPUS FORMA ELEMENTS IDENTIFICADORS
Sitja amb ceràmiques senceres
Troncocònica, ovoide, en forma d’ampolla Eventualment s’accepta la forma cilíndrica
Una o vàries ceràmiques senceres, especialment tenalles
Cava amb ceràmiques De planta rectangular o ovalada
Una o vàries ceràmiques senceres, especialment tenalles
Suport de contenidor Cubeta o casquet esfèric de diàmetre reduït. Ressalt de fang o de pedra
Base d’una tenalla, a vegades falcada amb pedres o amb sorra o cendra
Ceràmica enterrada fins al coll
Cilíndrica, amb la base sovint còncava
Tenalla bastant sencera, s’ha de conservar almenys la meitat inferior
Ceràmica soterrada Fossa irregular o amb alvèols
De difícil identificació perquè normalment han desaparegut les tenalles
Amagatall Fossa irregular Pot aprofitar altres fosses
Ceràmiques senceres de tipus diferents, normalment associades a molins, eines, etc
Abocador de ceràmica Pot ser una fossa però també una simple pila
Gran acumulació de fragments de ceràmiques Si una part de les ceràmiques estan mal cuites es tracta d’un abocador de terrisseria
Fossa ritual Forma variada Pot aprofitar altres fosses com sitges, pous, fosses d’extracció d’argiles, etc
Associació amb ossos d’animals en connexió anatòmica o vasets amb miniatura. Ceràmiques petites d’ús individual que indiquen un banquet o una libació Figuretes, exvots i elements de culte Dipòsits de fundació sota el paviment de les cases Troballes en aiguamolls
Fossa sepulcral Forma variada Pot aprofitar altres fosses
Esquelets o restes humanes
10
11
El morter de l’àvia o el cas dels vasos posats cap per avall Quan jo era petit recordo que a casa de la meva àvia paterna tenien un rebost al costat
de la cuina. Al rebost hi guardaven alguns aliments que no eren de consum immediat,
com un sac de llegums secs, conserves, oli, embotits, pasta... i una fresquera on
conservaven aliments frescos2. A més d’aliments, al rebost també es guardaven alguns
estris de cuina que només s’utilitzaven de tant en tant, com els pots buits de
conserves, cassoles grans de terrissa que només s’utilitzaven en trobades familiars i un
morter de pedra per fer picades i allioli. Recordo que a ca l’àvia les cassoles i els pots
estaven posats en unes lleixes clavades a la paret sovint uns dins d’altres (per estalviar
espai), sempre tapats amb una tapadora, i el morter habitualment estava posat cap
per avall. També podien estar cap per avall els pots de conserves buits o les cassoles
que no portaven tapadora. Perquè? Doncs evidentment per evitar que amb el temps
s’omplissin de pols o que accidentalment hi caigués alguna cuca.
Dit això em sorprèn la fal·lera d’alguns arqueòlegs distrets que es meravellen quan en
una excavació troben una ceràmica en posició invertida. De seguida especulen: que si
els vasos cap per avall representen la inversió del món dels morts respecte al dels vius,
que si representen una ofrena a les divinitats ctòniques... A vegades penso que hi ha
arqueòlegs que es comporten com els turistes: fan moltes fotos però no s’assabenten
de res. Jo, que ja he explicat en alguna ocasió que sóc pagès i partidari de tocar de
peus a terra ho tinc ben clar: en arqueologia gairebé sempre que trobem una ceràmica
en posició invertida és perquè es trobava buida a l’espera d’un nou ús3. El paradigma
del morter de l’àvia és ben clar.
La veïna que treia aigua del pou La meva veïna era una senyora molt bona dona que per rentar o per cuinar havia de
treure l’aigua del pou. Molt de tant en tant es trencava un llibant (corda d’espart) i la
galleda queia a dins del pou. Llavors calia anar a buscar un cercapous en alguna casa
que en tinguessin. El cercapous era una creu de ferro on penjaven cadenes amb
ganxos. Es baixava al fons del pou amb el llibant, es remenava una bona estona i si hi
havia sort i algun dels ganxos s’enganxava a la nansa de la galleda es tirava cap amunt i
2 La fresquera era un armariet que tenia les portes amb tela metàl·lica, on es guardaven els aliments com la carn durant un parell de dies. La tela metàl·lica deixava passar l’aire fresc, però no els insectes. És un precedent de les neveres. 3 Amb algunes excepcions que s’expliquen més avall.
12
es recuperava la galleda. Però podeu comprendre que en ocasions el recipient es
perdia o es trencava, sobretot si es pouava l’aigua amb recipients de terrissa, d’aquí
que no sigui estrany de trobar vasos de ceràmica al fons de pous i cisternes. De tota
manera l’habitual era que el recipient que s’utilitzava per pouar aigua fos una galleda
de metall o de plàstic (i suposo que en temps antics de fusta o de pell). Si es volia
omplir directament un càntir de terrissa generalment es posava dins de la galleda per
protegir-lo dels cops. També cal dir que molts pous tendeixen a acumular fangs i llots i
per això cal fer una neteja del fons cada 10 o 15 anys, per evitar que surti l’aigua
tèrbola.
A més havia sentit a dir a la gent gran que en temps de la guerra civil espanyola de
1936-1939 van anar a parar moltes armes i altres coses dins dels pous. Era una manera
ràpida de desfer-se d’objectes compromesos.
El femer Un altre record d’infància és el del femer. Quan jo era petit no hi havia servei de
recollida d’escombraries al poble. A casa meva teníem un racó del pati on llençàvem
cada dia les escombraries. Un o dos cops l’any passava un pagès que buidava el femer i
llençava els fems als horts i vinyes properes al poble.
A casa de la meva àvia de part de pare potser ho tenien més ben preparat. Tenien una
fossa rectangular d’obra d’aproximadament uns 3 x 1,6 m i 0,7 m de profunditat en un
racó del pati. A més tenien galliner i tota la gallinassa que es recollia quan escuraven el
galliner anava a parar al femer. Recordo que el meu pare em deia que quan ell era
petit anaven a fer les seves necessitats al galliner. O sigui que als fems que
s’escampaven als camps es barrejava de tot: femta humana, gallinassa i deixalles
domèstiques.
Un element clau: definir amb precisió les deixalles Permeteu-me ara una petita digressió pel que fa a les deixalles domèstiques.
M’explicava el meu pare que quan ell era petit les deixalles domèstiques consistien en
restes de menjar, però tenint en compte que a moltes cases hi havia gossos (que
menjaven moltes restes d’origen animal) i en algunes cases també hi havia aviram i fins
i tot un porc (que menjaven la majoria de les restes vegetals de les deixalles) poc
menjar anava al femer. També hi anava a parar la cendra que es produïa en el foc que
hi havia encès a totes les cuines i el producte de l’escombrada del terra de la casa.
Restes de fusta, cistelleria, etc anaven a parar al foc i es convertien en cendres;
ceràmiques i ampolles de vidre trencades es llençaven al femer i objectes susceptibles
de ser reciclats, com metalls, paper i roba es venien al drapaire. Però cal tenir en
compte que si un moble vell que contenia claus o elements de metall es cremava al foc
les cendres junt amb els claus i altres restes metàl·liques podien anar al femer.
El món, però, és molt gran i sembla raonable que cada societat, cada país, cada poble
tingui els seus propis models de gestió de les deixalles. Per això són molt interessants
13
els treballs d’alguns autors com Kimberley S. Jones que ha fet investigacions etno-
arqueològiques al nord del Camerun (ètnies mandara, fulani, kanuri, etc), investigant el
comportament de la gent en relació amb les escombraries. Destaquem que al Camerun
les dones escombren cada dia casa seva i tot el que recullen ho posen dins d’un pot i
ho van a llençar a un femer o a un antic clot que es va utilitzar per extreure argila,
normalment cadascú el seu. Periòdicament es cala foc a les escombraries per
higienitzar-les, malgrat que hi ha qui opta per llençar-les al riu sense cremar. Cal tenir
present que en els poblats estudiats els gossos mengen les deixalles, de manera que
no tota la matèria orgànica arriba a formar dipòsits susceptibles de ser estudiats pels
arqueòlegs (Jones 1997).
Brian Hayden i Aubrey Cannon van estudiar el comportament respecte als residus
d’alguns indígenes de la zona de Chiapas i Guatemala, de parla tzetzal i chuj, amb una
manera de viure i una cultura material similar a la dels antics maies. Les cases maies es
composen d’un pati amb una cabana, pot haver-hi també una altra construcció que és
una cuina, un magatzem i un graner. Cada dia les dones escombren la cabana i la cuina
i les escombraries es llencen al voltant immediat de les construccions i del pati,
malgrat que també es poden llençar directament al carrer, als torrents o a les milpas
(camps de conreu). La zona del voltant del pati també es fa servir per emmagatzemar
alguns objectes que es poden tornar a utilitzar, com ampolles de vidre o de plàstic.
Finalment, quan l’acumulació d’escombraries és molt gran i comença a fer nosa, les
dones carreguen el material inorgànic en cistells o sacs i els llencen en algun lloc
definitiu: al carrer, en un torrent o en una fossa. Val a dir que actualment són una
minoria les cases que disposen de fosses per deixalles. Es tracta normalment de fosses
que han estat excavades per altres funcions i que es reomplen en pocs mesos o fins a 5
anys. Unes fosses es dediquen a l’eliminació d’elements perillosos com fragments de
vidre i altres contenen tota mena de deixalles (Hayden, Cannon 1983).
En la mateixa línia hi ha el treball de Livingston D. Sutro entre els indígenes zapoteques
de Villa Díaz Ordaz, prop d’Oaxaca, al sud de Mèxic. Sutro utilitza la mateixa
metodologia de Hayden i Cannon i confirma usos semblants per a les escombraries de
Díaz Ordaz. Les deixalles que esmenten els informants d’aquest estudi són paper,
ceràmiques, vidre, plàstic, llaunes, fems i draps. Les escombraries “útils” s’escampen
als camps de forma regular (un cop l’any) o es cremen a les llars. Les escombraries
“inútils” es llencen als torrents i rius que travessen el poble i se les enduen les pluges
(Sutro 1991).
També disposem d’informació etnoarqueològica d’algunes poblacions indígenes de les
illes Filipines. Al nord de l’illa de Luzon hi ha el poble de Dalupa, de 380 habitants, amb
71 cases i alguns edificis municipals (Beck 2006). Aquesta comunitat encara manté
parcialment l’ús de les ceràmiques tradicionals i utilitza una trentena de d’abocadors
per llençar definitivament aquells materials que no els resulten útils. Margaret Beck i
els seus col·laboradors han cartografiat els abocadors del poblat i assenyalen que n’hi
ha que poden ser d’una sola casa, de diverses cases veïnes i de tot el poble (Beck 2006,
14
32, fig. 2). Les ceràmiques trencades poden sofrir una tria provisional i es guarden a les
cases i una tria definitiva (final discard) que els porta a l’abocador més proper. Els
materials llençats als abocadors no acaben aquí el seu procés. Els nens remenen els
abocadors i trossegen més les ceràmiques. Els animals domèstics (porcs, gossos i
gallines) mengen les restes orgàniques llençades i també contribueixen a un major
trencament (Beck 2006, 44).
L’antropòleg Gilbert L. Wilson, utilitzant les informacions que li facilitava Buffalobird-
woman, va elaborar uns excel·lents informes sobre l’agricultura dels hidatsa de l’alta
vall del Missouri, a Amèrica del nord, i també ens dóna algunes indicacions sobre les
fosses per escombraries. Els hidatsa utilitzaven lodges per viure a l’hivern que
recobrien amb torba o amb terra. Per recobrir la teulada del lodge amb terra les dones
hidatsa cavaven fosses per extreure terra d’uns sis peus de diàmetre i tres peus de
profunditat. Acabat el lodge aquestes fosses s’utilitzaven per enterrar-hi deixalles
(Wilson 1934, 366-368).
Als anys 1930 l’arqueòleg Werner Buttler va excavar l’important jaciment neolític de
Köln-Lindenthal, al sud d’Alemanya, on va descobrir nombroses fosses i sitges que en
aquells moments no se sabien interpretar. Buttler va visitar alguns països de l’Europa
Central i va recollir dades etnogràfiques d’alt interès d’algunes àrees marginals on
s’havien conservat construccions excavades al terra. Buttler va recollir informació de
fosses d’escombraries properes a les cases (fins i tot en un cas davant la porta de la
casa, veg. Buttler 1934, 142, fig. 9). Les fosses per deixalles eren reomplertes per una
família en un període que podia durar entre cinc mesos i un any (Buttler 1934, 136 =
1936, 26).
La pregunta que em faig ara és la següent: Els models d’escombraries que us acabo de
presentar a partir de quin moment són vàlids? Des del neolític? Des del món romà?
Des dels temps medievals? Hi ha algun model de gestió de deixalles que es pugui
considerar més o menys universal? Crec que haurem de fer noves investigacions
etnoarqueològiques per anar acotant el tema. Mentrestant, i per poder avançar en el
nostre coneixement de la prehistòria, aplicaré un model simple i general, basat ens els
exemples precedents.
a) La majoria dels autors accepten que les deixalles sofreixen almenys dues tries abans
d’arribar a l’enterrament definitiu (Needham, Spence 1997; Hayden, Cannon 1983). En
moltes societats els objectes s’utilitzen fins que es trenquen. Llavors sofreixen una
primera tria, anomenada tria provisional (provisional discard, seguint la terminologia
de Hayden i Cannon): les restes d’alimentació i les restes de collita serveixen per
alimentar els animals domèstics, els fems i la matèria orgànica van a parar al femer, les
restes recollides a l’escombrar la casa també es llencen al femer o a un extrem del pati,
restes de mobles o de cistells van a parar al foc, la cendra s’aboca al femer, trossos
grans de ceràmiques que es poden utilitzar encara per protegir plantes de l’hort i
ampolles de vidre s’emmagatzemen prop de la casa. Més endavant, normalment amb
freqüència anual, es produeix un segon desplaçament de residus (final discard): des del
15
femer als camps de conreu o des d’un lloc d’emmagatzematge temporal a un lloc
definitiu com un abocador, una fossa o la llera d’un torrent.
b) Els residus de les societats del final de la prehistòria fins a les societats tradicionals
es composen de fragments de ceràmica, cendres, carbons, ossos de fauna, petxines i
caragols, eines trencades (d’os, de pedra, de metall, de fusta), restes de la talla lítica,
restes d’argila cuita. En temps més recents s’hi afegeix el vidre, el plàstic i altres
elements com les llaunes.
c) En un abocador totes les ceràmiques s’han de trobar en estat molt fragmentari,
després d’haver passat per un reciclatge si encara els fragments es podien reutilitzar
d’alguna manera (fragments grossos que servien per protegir les plantes de l’hort, per
donar aigua als animals, etc).
d) Tots els instruments lítics o de metall han de donar símptomes de desgast intens, de
trencament, després d’haver passat per reparacions, avivaments, etc.
e) Tots els ossos de fauna han de mostrar traces de descarnament, traces culinàries,
trencaments i molt sovint marques causades pels gossos.
f) Molts dels residus no arriben a formar mai cap dipòsit arqueològic ja que es
destrueixen, es reciclen o es dispersen: serveixen per alimentar els animals domèstics,
es cremen o es dipositen prop dels rius i torrents perquè se’ls endugui l’aigua.
g) Ordinàriament els residus que han sofert la tria final són llençats en abocadors,
femers o middens propers a les cases. Els abocadors consisteixen en piles de residus
posades en llocs on no molestin. Molts són d’una sola família, però n’hi ha de
compartits o de tota la comunitat. Sovint la canalla i els animals domèstics dispersen i
trossegen els materials llençats.
h) L’enterrament dels residus no és una pràctica gaire estesa. En els exemples
etnogràfics actuals s’aplica sobretot a residus potencialment perillosos, com els vidres
trencats o les llaunes. Es reaprofiten fosses d’extracció d’argila, sitges i altres fosses,
malgrat que també hi ha algun exemple escadusser de fossa de deixalles excavada
expressament.
i) El procés que porta al farciment d’una fossa amb deixalles és relativament curt,
sovint inferior a un any, encara que pot arribar als cinc anys, i normalment cada casa té
el seu propi abocador o femer.
I ara que ja he fet la presentació del model que he utilitzat per identificar si una fossa
conté deixalles domèstiques ha arribat el moment de veure quins són els tipus de
farciment que podem trobar en una fossa. El punt de partida és el treball d’alguns
arqueòlegs del Museu de Vilafranca del Penedès, entre ells Josep Mestres, Jordi Farré,
Joan Socias i la malaguanyada Maria Rosa Senabre. Tots ells reflexionaven sobre els
diferents reompliments que es podien trobar dins d’una fossa, que consideraven com
el resultat d’accions diferents (Mestres, Farré, Senabre 1998; Mestres, Socias 1993).
Dividien els farciments en naturals i antròpics i aquests darrers en antròpics
intencionals i antròpics accidentals (fig. 1). Finalment els antròpics intencionals els
tornaven a classificar en primaris i secundaris. Els primaris responien a activitats
16
realitzades dins de la fossa mentre que els secundaris responien a l’abocament
voluntari d’elements resultants d’activitats realitzades fora de la fossa.
Fig. 1: Esquema dels tipus de farciments que podem trobar en una fossa. Font: Mestres, Farré, Senabre 1998 i elaboració pròpia.
A partir de la classificació anterior jo proposaria altres subdivisions fins arribar a set
grans grups de farciments que juguen amb les oposicions natural/antròpic,
intencional/accidental i primari/secundari. Aquests parells d’oposicions em donen peu
a classificar els farciments de les fosses en els següents grups:
a) Farciment natural: Molt sovint les parets verticals o reentrants de les sitges i fosses
acaben ensulsiant-se i es desplomen cap a la part baixa, en un o en successius
esfondraments. La disposició dels estrats naturals que es formen es caracteritza per la
seva forma d’embut, més gruixut a la perifèria que al centre de la fossa.
També es poden produir sedimentacions degudes a l’aportació de llims per l’aigua de
pluja. En aquest cas el procés és lent i els estrats tenen tendència a l’horitzontalitat.
b) Farciment antròpic primari amb dipòsits: Aquest tipus de farciment conté el que
anomenem dipòsits, o sigui objectes en ús que es van dipositar dins d’una fossa. La
major part de dipòsits de ceràmica que es descriuen a la present monografia entren
dins d’aquest tipus de farciment. L’excepció podrien ser els abocadors de ceràmica,
que serien més aviat dipòsits antròpics intencionals secundaris.
c) Farciment antròpic primari amb deixalles funcionals: Es tracta d’elements que
apareixen dins d’una fossa i que van lligats a la seva funció, com per exemple un grup
de pedres cremades que es van utilitzar en un forn amb pedres calentes (earth oven,
four polynésien) o cendres procedents d’una fossa de combustió.
d) Farciment antròpic secundari amb substrat: En algunes ocasions detectem que una
fossa ha estat reomplerta amb el mateix substrat en què havia estat cavada. Potser
quan es va cavar la fossa es va guardar la terra en una pila i es va tornar a llençar a dins
la fossa. O també és bastant freqüent en el cas de sitges que se’n cavi una de nova al
17
seu costat i s’utilitzi el substrat que se’n treu per reomplir la sitja vella. Val a dir que
durant l’excavació arqueològica els farciments amb substrat poden portar molts
problemes a l’arqueòleg per la dificultat de definir les parets de la fossa, a causa de la
semblança entre el farciment i el substrat on està excavada. No cal dir que els
farciments amb substrat són en principi estèrils (no presenten material arqueològic).
e) Farciment antròpic secundari amb reble: El reble o rebliment es produeix com a
resultat de la intenció dels antics pobladors d’inutilitzar una fossa i consisteix en
l’abocament de terres, pedres i tota mena de material de construcció al fons de la
fossa. Els materials que trobarem a l’excavar un reble són: pedres, toves, peces de
molins trencats, restes d’estructures fetes amb argila (forns, llars de foc, arrebossats
de fang amb empremtes de troncs anomenats torchis o wattle and daub, etc). El
rebliment d’una fossa sol ser un procés ràpid que es produeix en unes hores.
Quan els farciments antròpics secundaris es produeixen en una sitja de boca estreta
solen donar una disposició del sediment de forma cònica, més gruixuts al centre de la
fossa i més prims a la perifèria. Els materials susceptibles de rodolar, com les pedres o
petits fragments de ceràmica, solen acumular-se prop de les parets de la sitja.
Aquestes observacions són vàlides per a tots els tipus de farciments antròpics
intencionals secundaris: amb substrat, amb reble o amb deixalles domèstiques.
f) Farciment antròpic secundari amb deixalles domèstiques: La utilització de les fosses
per a llençar-hi escombraries sol ser la fase final de qualsevol tipus de fossa que es
trobi en les proximitats d’un assentament. Quan una fossa arriba al final de la seva vida
útil sol reutilitzar-se com a clot d’escombraries, i durant un lapse de temps que no es
pot fixar però que no pot ser massa llarg les deixalles generades per la unitat
domèstica es van dipositant al seu interior. Tal com he dit més amunt, els materials
arqueològics que més sovint es llencen com a deixalles són bocins de ceràmica,
carbons i cendres procedents de l’escombrada de les llars de foc, fragments d’ossos de
fauna, caragols, petxines, eines trencades de pedra i d’os. De forma molt ocasional pot
aparèixer algun estri de metall trencat o algun clau.
Una darrera observació abans de tancar el tema de les deixalles domèstiques. En
principi crec que les restes de construcció amb fang, com els arrebossats amb
empremtes vegetals (torchis) s’han de considerar material de construcció i per tant no
entren dins de les deixalles domèstiques sinó dins del rebliment. Però la meva
experiència en excavacions és que sovint s’associen en una mateixa fossa fang cuit i
cendres vegetals. Perquè? Potser per què els focs es fan sobre llars d’argila o dins de
forns de fang amb una ànima de branques que cal refer periòdicament. En aquest cas
els fragments d’argila cuita es retirarien junt amb les cendres i anirien a parar a la fossa
de les deixalles.
Tinc un dubte semblant amb els fragments de molí. En principi un molí trencat,
inutilitzable, segueix el camí de qualsevol pedra i s’utilitza com a material de
construcció o com a reble. Però el trobem sovint a les fosses de deixalles, potser
perquè era un instrument domèstic trencat. Així, doncs, a la llista dels materials que
18
componen les deixalles domèstiques potser hi caldrà afegir el fang cuit i els fragments
de molins.
g) Farciment antròpic accidental: Es tracta de caigudes accidentals de material
arqueològic dins d’una fossa, normalment acompanyant farciments naturals. En molts
casos es vinculen a l’abandó de l’assentament. Possiblement entrarien dins d’aquest
grup el cobertí d’una sitja (tapadora) caigut al fons o uns fragments de ceràmica
arrossegats per la pluja.
19
Sitges amb ceràmiques senceres Normalment en arqueologia identifiquem les sitges per cereals a partir de la forma que
presenta la fossa, que pot ser troncocònica, ovoide o en forma d’ampolla. Altres
formes com la cilíndrica o de planta quadrada exigeixen estudis arqueobotànics que
confirmin la funció proposada (Miret 2010, 68). Tot i amb això, la recerca d’exemples
de sitges amb ceràmiques senceres a gran part de la geografia europea m’ha donat
entenent que bona part de les sitges amb ceràmiques són de forma cilíndrica. Així,
doncs, em prendré la llicència de considerar sitges amb ceràmiques no tan sols les
fosses amb forma de sitja sinó també les de forma cilíndrica que continguin
ceràmiques senceres, encara que no hi hagi estudis arqueobotànics que permetin
confirmar que inicialment servien per emmagatzemar cereals.
D’altra banda cal saber que les sitges no sempre es troben plenes de cereal. La recerca
de dades dins el món de l’etnografia i de la història de l’agronomia ens aporta algunes
suggerències interessants.
Així un informe etnogràfic diu que a Jordània l'oli es podia conservar en grans tenalles
d’1,50 a 2 m d’alçada que es posaven dins d'una sitja buida (Ayoub 1985, 165).
A Bielorússia, Lituània i zones properes de Rússia, segons el llibre Sarmatiae Europeae
descriptio d’Alexander Gwagnin, editat per primer cop el 1578, a les sitges s’hi
conservava, a més de blat, carn de porc salada, llegums, roba etc, especialment en
temps de guerra (Gwagnin 1581, 62v)4. La font no indica en quins recipients es
guardaven aquests aliments, però resulta bastant factible que s’utilitzessin
ceràmiques.
A Amèrica del Nord algunes tribus índies utilitzaven les caches, que eren sitges
subterrànies destinades a emmagatzemar aliments. A la vall alta del riu Missouri, entre
els indis hidatsa, eren unes fosses troncocòniques amb les parets recobertes d’herba
que s’utilitzaven durant l’hivern per emmagatzemar moresc i carabasses seques. A la
primavera, quan s’havien buidat, es podien utilitzar per emmagatzemar fruits silvestres
assecats dins de cistells d’escorça o peces de carn de bisó assecada (Wilson 1917, 87-
97).
4 El text és el següent: “Sed Ruteni albi Mofchovitae que omnes & Lituani, statim de agro in реnu
frumenta defalcata & triturata congerunt & recondunt, quidam in cavernis subterraneis, in abditis sylvarum studio ad id essofis, & intus bene cum corticibus arborum adaptatis, frumenta, insuper omnia victuaria, carnes porcinas salsas, & id genus leguminum ad victum pertinentium, vestesque & praecipuam suppellectilem, recondere solent, praesertim belli tempore, ubi miseri coloni securi fint ab incursu hostili frequenti & rapinis suorum militum” (Gwagnin 1581, 62v). Haig d’agrair a Jaume Pujadas la col·laboració per interpretar el text.
20
Entre els chippewa de la regió dels Grans Llacs els aliments que no es necessitaven per
al consum immediat s’amagaven en caches prop de les cases. A les caches es guardava
moresc, sucre d’auró i fruits silvestres assecats posats dins de contenidors d’escorça,
arròs silvestre en sacs fets d’escorça de cedre, carn o peix secs posats dins d’escorces i
algunes hortalisses seques. En temps més recents, vers 1933, alguns indis confinats a
les reserves tenien caches amb patates i fins i tot amb fruits silvestres posats dins de
pots de conserva de vidre (Mason jar), cadascun d’ells protegit amb herba seca (Hilger
1992, 149-150).
Ja veieu com els textos històrics i agronòmics resulten en general escassos, igual que la
informació etnogràfica. En canvi a la prehistòria europea coneixem un nombre elevat
de casos de ceràmiques senceres al fons de sitges.
Els exemples de sitges amb ceràmiques senceres que ens forneix l’arqueologia són nombrosos. Podem començar pel nivell neolític de la Cova 120 (la Garrotxa, Catalunya). En aquesta cova han aparegut 11 sitges d'emmagatzematge, la majoria dedicades a guardar cereals, però n'hi ha tres que presenten una ceràmica d'emmagatzematge sencera que a nivell d’hipòtesi podria contenir altres aliments (fig. 3). A destacar que dues de les fosses (fosses 10 i 11) presenten recipients d’argila crua, conservats gràcies a la sequedat de la cova (Agustí et al. 1987, 37-46). A la mateixa vall de la cova 120 trobem la cova de la Pólvora, que també era una cova magatzem. S’hi van excavar 15 fosses i es calcula que n’hi podrien haver algunes més. La fossa 1 era cilíndrica i tenia dos recipients de ceràmica al seu interior, datats al neolític antic (Bosch et al. 1996). L’anàlisi de fitòlits d’algunes mostres recollides a les fosses neolítiques constata una presència molt important de pellofes i de microrestes de palla de cereal (Palomo et al. 1998, 44). A l’extens jaciment neolític de la Bòbila Madurell, a Sant Quirze del Vallès, Catalunya, es va descobrir l’any 1965 una fossa amb una tenalla a dins, destruïda en part a causa del treball de les màquines excavadores. Malgrat que en la publicació del treball no es diu res de la fossa (Mas 1965, Subirana 1979, 319), la revisió de les fotografies de l’excavació conservades a l’Arxiu Fotogràfic de la Unió Excursionista de Sabadell ens permeten definir una fossa ovoide d’1,05 m de diàmetre i d’aproximadament 1 m de profunditat (fig. 5, 3) (Martín et al. 1995, 450). Dins de la tenalla va sortir un còdol natural en forma de disc, una dent i un fragment de sílex5. Un cas particular és el de la fossa E-20 del Poliesportiu de la Universitat Autònoma de Barcelona, corresponent al bronze antic. Aquesta sitja presenta al seu nivell superior una gran tenalla falcada amb pedres. L’excavador interpreta que es tracta d’una sitja per emmagatzemar cereals, la qual, un cop amortitzada, es va reomplir de deixalles fins la meitat, i llavors es va utilitzar la part superior com a rebost amb una tenalla protegida amb pedres (Francès 1993). Sembla que pot ser un cas semblant la sitja SJ-18 del Turó de la Font de la Canya (Avinyonet del Penedès, Catalunya), datada al segle IV aC (fig. 5, 4). Es tracta d’una àmfora posada al fons de la sitja (Asensio et al. 2005). Al jaciment del Mas d’en Boixos 1, al Penedès, Catalunya, es van excavar diverses sitges amb ceràmiques senceres. L’estructura E-161, del neolític final, contenia diversos vasos sencers al fons de la fossa. A l’estructura E-62, de l’edat del bronze, es van localitzar en un mateix nivell tres vasos sencers: un vas carenat dins el qual hi havia una gerra globular amb una nansa i al costat un altre vas de forma ovoide decorat amb mugrons. Es tractava d’una sitja troncocònica bastant irregular d’1,60 m d’amplada
5 La descoberta la van fer Jesús Ballestà i Rafael Subirana el juliol de 1965 a la Bòbila Palazón, a tocar de la Bòbila Madurell. Les fotografies es conserven a l’Arxiu Fotogràfic de la UES, fons R. Subirana, nº 5528 i altres. Haig d’agrair a Antoni Carbonell, de l’AFUES, i a Roser Enrich, del Museu d’Història de Sabadell, la seva col·laboració en aquesta recerca.
21
màxima i 1,30 m de profunditat conservada, seccionada per un costat (fig. 6) (Farré et al. 1998-1999, 122). L’estructura E-10, de l’edat del ferro, era una sitja troncocònica bastant arrasada de 2,20 m de diàmetre màxim i 0,70 m de profunditat conservada on van sortir set vasos bastant sencers i nombroses pedres (fig. 6)6. Seguint a Catalunya, el poblat ibèric de Burriac (Cabrera de Mar, Maresme) presenta alguna sitja que val la pena remarcar. A l’habitació XI hi havia una sitja a l’interior de la qual es van trobar ceràmiques senceres o bastant senceres (fig. 4): àmfores, càlats, píxides, gerres, monedes, claus de ferro, una fíbula, ossos de fauna, etc (Ribas, Lladó 1977-1978, 167). La troballa de monedes, claus, fauna etc em fa dubtar. A la carretera de Cànoes, a Perpinyà, Catalunya Nord, es coneix un jaciment del neolític mitjà en el qual hi havia la sitja SI117, dins la qual va sortir una tenalla totalment sencera (Vignaud 2007). La Cova de les Cendres, al País Valencià, presenta en els seus nivells neolítics dues fosses que val la pena remarcar. La fossa 11 és una sitja troncocònica que presenta al seu interior un amforoide quasi sencer amb una pedra plana propera a la boca, presumiblement per tapar (fig. 5, 6). La fossa 13 contenia l’empremta d’un cistell de fibra vegetal (Bernabeu, Fumanal 2009, 29, 47-49). A la regió de Madrid, a Castella, es concentren diversos jaciments que presenten algunes sitges amb ceràmiques. Un exemple pot ser el jaciment a l'aire lliure del bronze final de la Torrecilla, on a la fossa 1, de forma cilíndrica, d’1,65 m de diàmetre i 0,95 m de profunditat, van sortir set ceràmiques d'emmagatzematge posades cap per avall més la número 2 que estava tombada. El vas 6b es trobava a l’interior del 6a. Els excavadors interpreten la fossa com un dipòsit ritual (Cerdeño et al. 1980) però jo em decanto per una interpretació de sitja amb ceràmiques ja que gairebé tots el vasos són de gran capacitat. Al jaciment de l’edat del bronze mitjà de La Huelga, a Castella, es van excavar 96 estructures, 92 de tipus sitja i 4 que semblen correspondre a forats de pal. Es coneix una sitja amb ceràmiques anomenada BC-89 que contenia una tenalla amb decoració plàstica al fons (Misiego et al. 1992, 21-24; Pérez et al. 1994, 12 i 14). Al jaciment de l’edat del bronze de la Muela de Alarilla es va trobar el fondo 6, una fossa que contenia al seu interior sis ceràmiques senceres, quatre en posició invertida, una dreta i una mig tombada. La fossa amida 1,1 m de diàmetre i 0,4 m de profunditat conservada (fig. 5, 1). Els excavadors consideren que les ceràmiques es trobaven cap per avall perquè esperaven una altra utilització (Méndez, Velasco 1984, 1988). Seguint a Castella el jaciment de l’edat del bronze de la Loma del Lomo ha proporcionat una estructura que es pot considerar una sitja amb ceràmiques. La fossa 1A-1 és una fossa de forma troncocònica invertida de 1,00 m de diàmetre i 1,20 m de profunditat, que té al seu costat una altra fossa menys profunda. La fossa presenta un farciment amb pedres, terra i deixalles entre les quals destaquen algunes ceràmiques reconstituïbles (Valiente 1987, 30-39). El fet, però, que no es trobin acumulades al fons sinó a diverses profunditats fa pensar més en abocaments de deixalles. El considero, doncs, un cas dubtós. Al jaciment de l’edat del bronze de La Paul, al País Basc, es va trobar una sitja que en els seus nivells inferiors presentava algunes ceràmiques d’emmagatzematge bastant senceres, que possiblement en origen estaven posades unes dins de les altres (Llanos 1991). A Santa María de Estarrona, també al País Basc, es va excavar una sitja molt interessant de l’edat del bronze, on hi havia una vintena de ceràmiques, la majoria de grans dimensions, que les autores interpreten com una sitja dins la qual es conservaven els aliments en vasos de ceràmica, amb un cobertí de troncs segellat amb argila cuita (fig. 5, 5) (Baldeón, Sánchez 2006). A Lorca, Múrcia, en unes excavacions d’urgència es va descobrir l’anomenat silo 2, datat al neolític final, amb una ceràmica quasi sencera al seu interior (fig. 5, 2). La terra de l’interior de la ceràmica contenia
6 Dades de l’excavació facilitades per Jordi Farré i Josep Mestres, als quals haig d’agrair la col·laboració.
22
carbons, resquills d’ossos, caragols terrestres, dos fragments de ceràmica i algunes ascles de sílex (Martínez, Ponce 1997, 300-302). Al jaciment tardoantic del Llano de los Morenos, a Múrcia, va aparèixer una fossa (UE 2004) d’1,20 m de diàmetre i 0,45 m de profunditat, dins la qual hi havia tres olles, una d’elles en posició invertida (García 1996, 226-228). Al poblat de Bouça do Frade (Baiao, Portugal), del bronze final, les fosses 6, 10, 12 i 13 tenien als seus estrats més profunds grans fragments de tenalles de provisions (Jorge 1988, 56). Susana O. Jorge suggereix que a l’hivern aquestes fosses podrien ser sitges per emmagatzemar cereals, mentre en altres èpoques de l’any es podrien dedicar a emmagatzemar altres productes dins de ceràmiques (Jorge 1988, 59-60). A Carsac (Carcassona, Llenguadoc), amb motiu de la construcció d’una autopista, es van excavar més d’un centenar de fosses i sitges corresponents al bronze final i a la primera edat del ferro. La fossa 60 era de forma troncocònica amb les parets bombades, d’1,60 m de diàmetre a la base. Al nivell 1 van aparèixer dues ceràmiques, una quasi sencera i l’altra esclafada, a més d’un torus de ceràmica (Guilaine et al. 1986, 161). A l’extens jaciment neolític de Vilanava-Tolosana al Llenguadoc es coneix alguna estructura interpretable com a sitja amb ceràmiques. La fossa F8a mesurava entre 0,80 i 0,85 metres de diàmetre i es conservava només en una profunditat de 0,17 m. Contenia dos vasos ceràmics sencers però esclafats (Vaquer 1990, 253). Al bulevard perifèric nord de la ciutat de Lió va sortir la sitja 8.194 del bronze antic amb una datació de 1925-1880 cal BC. Aquesta sitja, de 1,10 m de diàmetre i 0,90 m de profunditat, amb una capacitat de 0,60 m3, contenia una tenalla amb cordons digitats posada cap per avall (fig. 10, 3) (Vital et al. 2007, 83). A l’important jaciment neolític de Cuiry-les-Chaudardes, a la Picardia, es va excavar la fossa 65, que tenia 1,10 m de diàmetre i 0,60 m de profunditat. Es tracta d’una sitja de forma cilíndrica al fons de la qual van sortir alguns vasos sencers (Soudsky et al. 1982, 100). Es coneixen diverses sitges amb ceràmiques al jaciment de Les Hautes Chanvières (Mairy, les Ardennes). Aquest jaciment, de la cultura de Michelsberg, ha estat excavat en una extensió de 18 ha dins les quals es va descobrir un gran fossat, 23 bastiments amb forats de pals identificables com a cabanes i 206 fosses de forma cilíndrica amb un diàmetre que varia normalment entre 0,70-1 m i una profunditat d’1,35-1,65 m, que en la seva majoria semblen sitges per emmagatzemar cereals (Marolle 1989; 1998). Hom coneix algunes fosses amb nombroses ceràmiques com les ST 2896 i ST 1856 que possiblement podrien tenir aquesta funció (fig. 10, 1-2). Al jaciment de la segona edat del ferro de Les Hussards 2, al Pas-de-Calais, es va trobar la sitja 69, dins la qual va sortir una ceràmica sencera (Lebrun et al. 2008, 64). El jaciment de Pfulgriesheim, prop d’Estrasburg, a Alsàcia, va donar un dipòsit de ceràmica notable, datat al neolític mitjà. Es tracta d’una sitja cilíndrica molt arrasada, d’1,50 m de diàmetre i 0,37 m de profunditat conservada, dins la qual es van trobar sis vasos de ceràmica pràcticament sencers (fig. 7). Tres dels vasos eren gerres, un era un gran bol obert i els altres dos eren plats plans, un dels quals tapava una de les gerres (Meunier 2002, Meunier, Sidera, Arbogast 2003). L’any 1973 es van descobrir casualment a 0,60 m de profunditat quatre ceràmiques d’emmagatzematge senceres, associades a pedres i a capes d’argila sense coure, al jaciment de Kremmin, a la Pomerània occidental, corresponent a la segona edat del ferro (Keiling 1981). Un dels exemples més bonics d’una sitja amb ceràmiques és la de Döbeln-Masten, a Saxònia. Es coneix una sitja amb cinc ceràmiques d’emmagatzematge invertides i una capa de cereal carbonitzat al fons (fig. 8). Està datada a l’edat del bronze (Coblenz 1973). La troballa suggereix una combinació de funcions per a la fossa: per una banda sitja per emmagatzemar cereals (gra carbonitzat al fons) i de l’altra emmagatzematge de diversos productes alimentaris posats en ceràmiques.
23
A Gerwisch, també a Saxònia, l’any 1979 va aparèixer un dipòsit de ceràmiques de l’edat del bronze que contenia cinc ceràmiques (dues tenalles i les altres tres de mida més petita). Val a dir que les tres petites estaven posades cap per avall i una d’elles dins d’una de les tenalles (fig. 10, 4). En el plànol de la troballa no s’hi indica cap fossa (Böttcher 1982). El jaciment medieval de Dyrotz 25, a la regió de Brandenburg, ocupa unes 1,5 ha i es data als segles X-XII dC. Hom hi coneix una fossa amb 4 ceràmiques posades cap per avall. Dins del farciment hi ha un crani de cavall, el que també permetria d’interpretar-la amb reserves com a fossa ritual (Werner 2000). Al jaciment neolític de Bylany, a Bohèmia, van aparèixer 25 estructures que contenien entre un i quatre vasos de ceràmica sencers. La majoria eren fosses amb les parets lleugerament obertes i fons pla, malgrat que també es coneixen altres formes. Generalment es considera que la presència de ceràmiques indica un interès en emmagatzemar diversos productes en una mateixa fossa de forma separada (Šumberová 1996, 87-88). L’abril de 1977 amb motiu de fer una rasa pel cable de telèfon a Praga 4-Modřany es va descobrir una fossa de 1,15-1,25 m de diàmetre i una profunditat de 0,73 m. Dins hi havia nombroses tenalles i tasses, algunes posades cap per avall, datades a l’edat del ferro (Kovářich 1981). Un altre dipòsit és el de Bozice, al sud de Moràvia, datat al calcolític, on van aparèixer unes 8 ceràmiques, algunes d’elles decorades (Lichardus 1976). D’excepcional s’ha de qualificar la descoberta de l’estructura K500 del jaciment d’Olbramovice, a Moràvia, on al fons d’una sitja troncocònica van aparèixer 22 vasos de ceràmica, sobretot grans vasos d’emmagatzematge (fig. 9). La descoberta es va fer l’any 2003 amb motiu de la construcció d’una carretera de circumval�lació i es va assignar a la cultura dels Túmuls (Kos 2004). A Eslovàquia es coneixen algunes sitges amb ceràmica com l’estructura 1/2001 de Lozorno, on van aparèixer 8 vasos de ceràmica dins d’una sitja troncocònica (fig. 10, 5). Es va estudiar el sediment de l’interior de les ceràmiques i es van descobrir acumulacions de llavors de mill (Panicum milliaceum) al vas nº 7 i de blet blanc (Chenopodium album) als vasos 1 i potser al 2 (Bartík, Hajnalová 2004). Hajnalová creu que el blet funciona com a mala herba dels conreus, malgrat que alguns autors, com Peter J. Reynolds, pensen que el blet es va poder conrear a la prehistòria ja que les seves llavors són comestibles i molt recurrents en els estudis carpològics (Reynolds 1990, 40). També es va trobar de forma marginal mill italià, ordi, broms i morella negra (Setaria italica, Hordeum vulgare, Bromus sp, Solanum nigrum). A Kopčany, a l’oest d’Eslovàquia, es van trobar 17 vasos, la majoria d’emmagatzematge, dins una fossa cilíndrica d’1,50 m de profunditat i 1,60-1,70 m de diàmetre. La troballa va ser casual i no es disposa de gaire dades però sembla que alguns vasos cobrien els altres (Bartík, Hajnalová 2004). A Pulkau, Baixa Àustria, es coneix un jaciment de l’edat del bronze amb nombroses sitges, entre les quals destaca la grube 12, al fons de la qual hi havia tres vasos de ceràmica gairebé sencers (fig. 10, 6) (Windl 1974). El jaciment de Békásmegyer prop del riu Danubi a Hongria presenta nombroses estructures prehistòriques subterrànies. Corresponent a l’edat del bronze antic es va excavar l’estructura 136, una sitja de forma troncocònica al fons de la qual va aparèixer un vas sencer prop de la paret. Al mateix nivell hi havia algunes pedres cremades i ossos d’animals. En aquest jaciment es coneixen algunes fosses rituals (Szilas 2008, 97). A Kıérberek, a Budapest, es coneixen algunes fosses amb ceràmiques. Corresponent al calcolític hi ha una sitja amb un vas ceràmic posat cap per avall al centre de la sitja (Horváth et al. 2005, 144-145). També a Itàlia es coneix algun jaciment on trobem fosses amb ceràmiques. Al jaciment neolític del Campo Ceresole del Vhò di Piadena apareix un vas troncocònic dins de l’estructura 22, gairebé sencer (Bagolini, Balista, Biagi 1977, 84-85). És un exemple dubtós, ja que en el farciment de la fossa apareixen altres fragments de ceràmica, de sílexs i d’ossos de fauna que indiquen abocaments de deixalles.
24
Fig. 2: Mapa d’Europa amb els jaciments que se citen en el text, corresponents a sitges amb ceràmiques senceres. 1) Cova 120. 2) Cova de la Pólvora. 3) Poliesportiu UAB. 4) Turó de la Font de la Canya. 5) Mas d’en Boixos. 6) Burriac. 7) Cànoes. 8) Cova de les Cendres. 9) La Torrecilla. 10) El Negralejo. 11) La Huelga. 12) La Muela de Alarilla. 13) La Loma del Lomo. 14) La Paul. 15) Santa María de Estarrona. 16) Lorca. 17) Llano de los Morenos. 18) Bouça do Frade. 19) Carsac. 20) Vilanava-Tolosana. 21) Lió. 22) Cuiry-les-Chaudardes. 23) Les Hautes Chanvières. 24) Pfulgriesheim. 25) Kremmin. 26) Döbeln-Masten. 27) Gerwisch. 28) Dyrotz 25. 29) Bylany. 30) Praga 4-Modřany. 31) Bozice. 32) Olbramovice. 33) Lozorno. 34) Kopčany. 35) Pulkau. 36) Békásmegyer. 37) Kőerberek. 38) Campo Ceresole.
25
Fig. 3: Fossa 3 de la Cova 120 (La Garrotxa, Catalunya) amb una tenalla del neolític i diverses pedres. Font: Agustí et al. 1987, 38 fig. 19.
Fig. 4: Sitja de l’interior de l’habitació XI del poblat de la segona edat del ferro de Burriac (el Maresme, Catalunya). Font: Ribas, Lladó 1977-1978, 167 fig. 11.
26
Fig. 5: Sitges amb ceràmiques senceres. 1) Sitja amb sis ceràmiques de la Muela de Alarilla, a Castella, corresponent a l’edat del bronze. 2) Sitja 2 de Lorca, Múrcia, del neolític final. 3) Croquis d’una sitja del neolític final de la Bòbila Madurell, al Vallès, Catalunya. 4) Sitja amb una àmfora del segle IV aC al Turó de la Font de la Canya, al Penedès, Catalunya. 5) Sitja de Santa María de Estarrona, al País Basc, amb una vintena de ceràmiques (reconstrucció segons els excavadors). 6) Fossa 11 de la cova de les Cendres, al País Valencià, corresponent al neolític. Fonts: 1) Méndez, Velasco 1988, 194 fig. 6 i diverses fotografies. 2) Martínez, Ponce 1997, 302 fig. 4. 3) Fotografia de R. Subirana conservada a l’Arxiu Fotogràfic de la Unió Excursionista de Sabadell. 4) Asensio, Cela, Morer 2005, 184 fig. 4. 5) Baldeón, Sánchez 2006, 135 fig. 3,6. 6) Bernabeu, Fumanal 2009, 47 fig. 11. Sense escala. La majoria de les figures han estat redibuixades.
27
Fig. 6: Croquis de les sitges amb ceràmiques senceres del Mas d’en Boixos 1, al Penedès, Catalunya. A l’esquerra, sitja E-10, de l’edat del ferro, amb set ceràmiques, de les quals només se n’ha dibuixat una. A la dreta, sitja E-62, del bronze inicial, amb tres ceràmiques. Font: Dibuixos inèdits de l’excavació facilitats per Jordi Farré.
Fig. 7: Sitja amb 6 ceràmiques de Pfulgriesheim, Alsàcia, del neolític mitjà. Font: Croquis fet a partir de fotografies publicades per Meunier, Sidéra, Arbogast 2003.
28
Fig. 8: Sitja de Döbeln-Masten a Saxònia, de l’edat del bronze. A la seva base contenia una capa de cereals carbonitzats i cinc tenalles en posició invertida, a més d’uns fragments de molins. Font: Coblenz 1973, 72 fig. 2.
Fig. 9: Sitja amb 22 ceràmiques d’Olbramovice, a Moràvia, del bronze mitjà. Font: Kos 2004, 159 fig. 9.
29
Fig. 10: Sitges amb ceràmiques senceres. 1) i 2) Sitges del jaciment del neolític final de les Hautes Chanvières, a les Ardennes. 3) Sitja amb una gran tenalla del jaciment del Boulevard Périphérique nord de Lyon, del bronze antic. 4) Dipòsit de ceràmiques de Gerwisch, Saxònia, de l’edat del bronze. 5) Sitja amb 8 ceràmiques de Lozorno, a Eslovàquia. 6) Sitja amb 3 ceràmiques de Pulkau, a la Baixa Àustria, de l’edat del bronze. Fonts: 1) i 2) Marolle 1989, 114 fig. 18. 3) Vital et al. 2007, 83 fig. 45. 4) Böttcher 1982, 173 fig. 1. 5) Bartík, Hajnalová 2004, 10 fig. 2. 6) Windl 1974, 132 fig. 4. Sense escala. La majoria de figures estan redibuixades.
30
31
Caves amb ceràmiques En prehistòria es considera una cava aquella fossa de planta no circular que se suposa
que anava destinada a la conservació d’aliments posats dins de recipients. En èpoques
històriques, generalment rep el nom de cava una habitació subterrània, especialment
si es destina a elaborar i a conservar el vi en gerres o en bótes, malgrat que pot
contenir qualsevol tipus d’aliment que convingui mantenir en fresc. Els productes
alimentaris es conserven a les caves dins de ceràmiques, bótes, cistells, caixes, sacs,
etc.
No he trobat gaires exemples de caves amb ceràmiques dins de la literatura
etnogràfica. Anna Ohannessian-Charpin (1995, 198) assenyala que a la vall del Jordà els
beduïns guarden la mantega o el iogurt assecat en petites boles dins de gerres de
ceràmica posades dins de fosses tapades amb branques, argila i terra. Algunes gerres
són de grans dimensions i hi poden cabre de 18 a 40 Kg de productes làctics.
A la regió de Valàquia, a Romania, algunes caves de planta rectangular recobertes amb
una teulada de palla servien per emmagatzemar fruites, verdures i tubercles, sovint en
caixes, en barrils o penjades. Els productes emmagatzemats eren sobretot fruites,
patates, carabasses, nyores (paprika) i cebes (Buttler 1934, 138-139 = 1936, 30-31).
Els exemples arqueològics són bastant corrents malgrat que ni d’un bon tros són tan
habituals com les sitges amb ceràmiques senceres.
Situada al terra d’una habitació, la cava de la casa E11 de Puig Castellet, al nord-est de Catalunya, correspon al període ibèric (segona edat del ferro). La cava té forma rectangular, té 6 m2 i aprofita el desnivell del terra. A l’interior es disposaven els aliments dins de tenalles (Pons, Llorens 1991, 105-107). A la regió del Llenguadoc tenim diversos exemples de caves datades al neolític final en les quals es documenta la conservació en ceràmiques. En concret diverses caves amb ceràmiques enterrades fins al coll com la fossa 8146 de Nîmes (fig. 12) i la 2092 del Mas de Vignoles IV en les quals s’han mantingut algunes tenalles in situ i altres que només han conservat la forma de la cava (Breuil et al. 2006, 251-253). Són també notables algunes caves de la Plaine de Chrétien, a Montpeller (fig. 13). Un grup d’una vintena de caves sembla que respon a un morfotipus concret: planta circular amb alvèols per contenir ceràmiques, boca reniforme amb parets reentrants excepte per la part d’accès (fig. 14). Luc Jallot les anomena “caves-silos” (Jallot 2009, 223). Al jaciment del neolític final del Champ Redon a Valros, també al Llenguadoc, es van trobar dues caves de forma subrectangular, una de les quals presentava tres depressions al fons que contenien tres vasos sencers (Loison et al. 2011, 334). A Forest-Monthiers, a la Picardia, es van trobar dos vasos de ceràmica esclafats dins d’una cava semisubterrània datada a l’època de la Tène. Al voltant dels vasos hi havia una concentració de granes carbonitzades de Triticum dicoccum i d’Avena sativa, totes dues en forma d’espiguetes (Matterne 2001, 154).
32
Al jaciment del neolític mitjà de Molay-les-Chapes, a la Borgonya, es va descobrir una fossa rectangular amb els angles arrodonits d’1,25 x 1,10 m i 0,35 m de profunditat, al fons de la qual hi havia tres grans vasos quasi sencers i fragments d’una trentena de vasos més. Els excavadors consideren que inicialment la fossa era una sitja (Mordant, Poitout 1982, 171-172), la qual cosa podria ser possible, però jo prefereixo considerar-la una cava per la seva planta quasi quadrada. A l’oppidum de Bibracte, a la Borgonya, va sortir la cava 130, datada al segle II aC, que mesurava 2,60 x 2 m i 1,60 m de profunditat. A l’interior hi havia 3044 fragments d’àmfores itàliques corresponents a un mínim de 70 individus, 519 fragments de ceràmiques comunes corresponents a un mínim de 47 vasos, una moneda i fragments de ferro (Olmer, Paratte, Luginbhül 1995). La cava prehistòrica més ben conservada que jo conec és la d’Erding, un jaciment de l’edat del bronze de Baviera. La Befund 1611 era una cava de planta rectangular de 0,95 x 0,80 m (en la part conservada) limitada per posts de fusta, dins la qual hi havia sis vasos de ceràmica de mides mitjanes (fig. 15). A destacar que la fossa dins la qual hi havia les posts que limitaven la cava era molt més gran que la cava pròpiament dita, i si no s’hagués conservat la fusta parlaríem d’una fossa irregular (Biermeier, Kowalski 2010). A Allershausen, Baviera, es coneixen tres dipòsits amb ceràmica del neolític final en fosses més o menys ovalades, que amb certs dubtes es podrien assimilar a caves. La fossa 1 contenia tres ceràmiques senceres, la 3 dues ceràmiques (una d’elles un bol polípod) i la 5 altra vegada tres ceràmiques (Winghart 1985). La fossa 327 del jaciment de l’edat del bronze d’Altdorf-Römerfeld, a Baviera, era de planta ovalada de 2 x 1 m i 0,18 m de profunditat conservada (Stapel 1999, 283). Contenia tres ceràmiques de mida mitjana quasi senceres i fragments d’una altra per la qual cosa es podria considerar una cava amb ceràmiques. També destaca la fossa 131 (fig. 16) (Stapel 1999, 281), que contenia una gran tenalla sencera, aparentment posada en una cavitat al fons d’una sitja cilíndrica. A mi em recorda algunes “caves-silos” que he descrit més amunt. A Moràvia hom coneix una cava de planta oval a Ivanovice na Hané, corresponent al bronze final, on van aparèixer sis tenalles d’emmagatzematge, algunes d’elles posades cap per avall (Balek et al. 2003, 145). A Bezmĕrov, Moràvia, es va trobar els anys 1953-1956 una fossa en forma de 8 d’una llargada d’1,60 m i una profunditat d’1,00 m amb les parets verticals. La fossa contenia nombroses peces de fang amb carbons de roure (Quercus robur) i vuit vasos, la major part àmfores i tenalles, algunes posades cap per avall (Spurný 1972, citat per Palátová, Salaš 2002, 21-23). Cal dir que estava classificada com a fossa ritual. A Eslovàquia hi ha la troballa de Zohor, on es van descobrir 29 vasos sencers dins d’una fossa que es defineix com a rectangular (Bartík, Hajnalová 2004, 25). Versemblantment podria ser una cava amb ceràmiques, tot i que la troballa és antiga i hi ha poques dades de l’excavació.
33
Fig. 11: Mapa d’Europa amb indicació dels jaciments que presenten caves amb ceràmiques. 1) Puig Castellet. 2) Fossa 8146 de Nîmes. 3) Mas de Vignoles IV. 4) Nîmes. 5) Champ Redon. 6) Forest-Monthiers. 7) Molay-les-Chapes. 8) Bibracte. 9) Erding. 10) Allershausen. 11) Altdorf-Römerfeld. 12) Ivanovice na Hané. 13) Bezmĕrov. 14) Zohor.
34
Fig. 12: Cava amb suports de contenidor i amb tenalles enterrades fins al coll de Nimes (fossa 8146), del neolític final. Una de les cavitats ha mantingut una tenalla in situ, tapada amb una llosa. Font: Breuil et al. 2006, 252, modificat.
Fig. 13: Cava amb suports de contenidor de la Plaine de Chrétien, a Montpeller, Llenguadoc. Font: Jallot 2009, 232 fig. 14.
35
Fig. 14: “Cave-silo” de la Plaine de Chrétien, Montpeller, Llenguadoc, del neolític final. Font: Jallot 2009, 222 fig. 2.
Fig. 15: Cava de l’edat del bronze d’Erding, a Baviera. Presenta un caixó de fusta fet amb posts (conservades gràcies a trobar-se sota la capa freàtica) i sis ceràmiques quasi senceres, tres a dins i tres a fora del caixó. Font: Biermeier, Kowalski 2010, 20 fig. 40, redibuixat.
36
Fig. 16: Cava amb ceràmica del jaciment d’Altdorf-Römerfeld, a Baviera, de l’edat del bronze. Font: Stapel 1999, fig. 13, modificat.
37
Suports de contenidor Una altra manera de conservar els aliments consisteix en posar-los dins de tenalles
convenientment tapades. El sistema està àmpliament documentat a la literatura
etnogràfica i agronòmica. Les tenalles servien no tan sols per emmagatzemar cereals i
lleguminoses sinó també tota mena d’aliments, entre ells oli, vi, fruita, llard i confits de
carn, fruits secs, etc.
A Cisjordània el vi i l'oli es conservaven en grans tenalles que tenien la boca tapada
amb un drap recobert per una capa de calç. La tenalla es dipositava en un clot
proporcionat a la seva base i es procurava que l'espai entre el substrat i la ceràmica
(uns 10 cm) s’omplís de sorra o de cendra per aïllar de la humitat (Ayoub 1985, 165-
166).
Al Líban estava força estesa la conservació dels aliments en ceràmiques. Hom utilitzava
una gran quantitat de tenalles de mides distintes per emmagatzemar tot tipus
d’aliments: confitures, mantega, formatge, sal, cereals, lleguminoses, farina, olives, oli,
vinagre... Les tenalles de fons còncau es posaven sobre suports de terra (Kanafani-
Zahar 1994, 161-165).
A Tunísia la farina i la sèmola de blat es guardaven normalment dins de grans tenalles
alineades al costat dels murs dels graners domèstics (Ferchiou 1979, 192).
En altres zones tenim notícia de la utilització de recipients de ceràmica per conservar
els grans, especialment la llavor, a Nigèria, al Transvaal (Sud-àfrica) i a Swazilàndia
(Platte, Thiemeyer 1995, 124; Mijinyawa, Mwinjilo, Dlamini 2006; Moifatswane 1993).
Un treball de camp fet al nord-est de Nigèria els anys 1997-1998 va mostrar que les
maneres de conservar el gra que s’utilitzaven eren per ordre d’importància sacs de
fibra, sitges elevades de fang (anomenades rumbus), tenalles i sitges subterrànies
(Lale, Yusuf 2000, 183).
A l’Índia es podien utilitzar vasos de ceràmica per conservar grans de fins a uns 150 Kg
de capacitat. Es cobrien amb una tapadora segellada amb femta i argila. Malgrat
aquesta barrera els insectes podien atacar el gra (Fletcher, Ghosh 1921, 725).
Entre els agrònoms d’època clàssica i medieval es fan nombroses referències a la
conservació de productes alimentaris en ceràmiques. Per exemple, Cató el Censor
esmenta la conservació en ceràmiques de diferents aliments: gra, oli, vi, pernils (De
Agr. 11, 23, 66, 162). Més de mil anys després l’agrònom renaixentista castellà Gabriel
Alonso de Herrera esmenta grans, cigrons, faves, raïms, etc (Alonso de Herrera 1996,
38
71, 77, 80, 125). Entre els agrònoms àrabs medievals se cita sovint la conserva de
fruites i arrels dins de vasos immersos en conservants com la salmorra, mel, vi, vinagre
etc (García 1994), si bé en aquests casos, més que grans tenalles clavades al terra, es
tracta de pots posats sobre lleixes.
En arqueologia podem trobar dos tipus de vestigis relacionats amb l’emmagatzematge
en tenalles: O bé les mateixes tenalles o bé els suports de contenidor, que és com
anomenen alguns arqueòlegs les bases de tenalles disposades en una cubeta de base
plana o en casquet d’esfera que els serveix de suport. La cubeta conté els fragments
d’una tenalla i en alguna ocasió pedres per falcar o una capa de sorra (Roux, Verdier
1989). També és possible trobar alguns suports de contenidor d’argila situats damunt
d’un pedrís, tal com apareix en alguns jaciments que descriuré més avall. En aquest cas
es pot utilitzar el terme cantirer.
La conservació en ceràmiques és fàcil de detectar arqueològicament. El problema, en
tot cas, és veure quin és el producte emmagatzemat. En uns casos sabem per les
anàlisis carpològiques que es tracta de grans, però en la majoria dels casos no tenim
dades i per tant pot ser qualsevol producte.
Alguns exemples de suports de contenidor es troben al jaciment prehistòric de Minferri, a la plana occidental catalana (fig. 18, 1) (Alonso 1999, 225; Alonso, López 1997-1998, 288-289). També és interessant el jaciment del neolític final de les escoles nacionals de Santa Perpetua de Mogoda (Fig. 18, 2) (Marcet, Morral 1982) ja que en aquest cas es van detectar nombrosos fragments d'una tenalla que, un cop reconstituïda, es va veure que la seva base s'ajustava prou bé a la forma de la fossa excavada. A més, s'associava a un forat de pal que podria sostenir alguna estructura de protecció o de suport al damunt del vas. L’estructura 13 del jaciment del neolític antic de la Draga, al llac de Banyoles, és un gran vas d’emmagatzematge falcat per quatre blocs de travertí. El sediment intern de la tenalla era una massa compacta de granes de blat (Bosch, Chinchilla, Tarrús 2000, 75). Al jaciment de la Riera de Masarac, a l’Empordà, Catalunya, es va descobrir l’any 1970 una gran tenalla amb cordons llisos amb motiu de la construcció d’un canal de rec. La tenalla es trobava en un engruiximent d’un estrat de sorres fosques. Uns anys més tard es va fer una excavació que va posar al descobert un assentament del neolític final, amb una llar de foc, forats de pal i una estructura de pedres (Tarrús, Chinchilla 1985). A l’estructura 46 del poliesportiu de la Universitat Autònoma de Barcelona van sortir nombrosos fragments d’una tenalla possiblement neolítica al fons de la fossa, falcada amb pedres. El diàmetre de la fossa era de 0,77 m a la part superior, el fons era una mica irregular i es conservava només en una profunditat de 0,16 m. No consta el contingut de la ceràmica (Francès 1995, 152-153). A la Lloma del Betxí, del bronze valencià, es van excavar dues habitacions que es van incendiar. A l’habitació 1 es va descobrir una zona d’emmagatzematge amb unes 75 ceràmiques dins d’un nivell amb nombroses granes de cereal carbonitzades. També es van descobrir uns ressalts d’argila de forma rectangular o circular que sembla que serien cantirers (de Pedro 1990, 1998). A la vivenda 2 de l’oppidum de l’edat del ferro de Vertavillo, a la Meseta, es va localitzar el rebost amb les bases d’algunes tenalles (Abarquero, Palomino 2006, 44). També al jaciment de l’edat del bronze de La Horna, a Alacant, va sortir un cantirer amb tres vasos, un d’ells amb cereals carbonitzats (Hernández 1994, 93). Al poblat del bronze mitjà de La Hoya Quemada (sud d’Aragó) va aparèixer un pedrís amb cantirers d’argila per sostenir tenalles (Burillo, Picazo 1986, 11). A l’habitació 87/19 del poblat de l’edat del ferro de l’Alto de la Cruz (Cortes de Navarra) es va trobar una ceràmica que contenia granes
39
carbonitzades. L’estudi carpològic va mostrar que es tractava d’espelta bessona (Triticum dicoccum) amb una petita representació de males herbes: Lolium sp, Avena sp, Rumex acetosella i Phalaris sp (Cubero 1990, 200). Al jaciment neolític de los Cascajos, a Navarra, destaquen dues fosses que anaven destinades a allotjar grans tenalles de fons apuntat (García, Sesma 2001, 301). Una descoberta interessant és la del Buraco da Pala (Mirandela, nord de Portugal). Es tracta d’una cova magatzem prehistòrica on prop de la paret van aparèixer uns murs de pedra, dins dels quals hi havia tres tenalles posades al damunt d’un sòcol d’argila. Al voltant de les tenalles hi havia nombroses granes carbonitzades de faves, en una, i de glans, en l’altra (Sanches 1987, 63 i 73). També al nord de Portugal trobem el poblat de Bouça do Frade (Baião), del bronze final. Al sector II B va aparèixer una gran tenalla amb cordons, clavada al substrat del jaciment i falcada amb pedres. A dins contenia una gerra més petita (Jorge 1988, 51). A França també tenim exemples de grans tenalles falcades. A la cova de Foissac, al Llenguadoc, es van trobar dues ceràmiques d’emmagatzematge que contenien, una, porgadures d’espelta bessona, i l’altra espelta bessona neta, que apareixia barrejada amb llavors de lli perquè a prop hi havia altres vasos trencats un dels quals hauria pogut contenir el lli (Bouby, Marinval 2005). A l’hàbitat campaniforme de la Noue, a la Borgonya, apareix l’estructura UF-9, que correspon a la base d’un vas de 30 cm de diàmetre posat dins d’una petita fossa (Salanova, Ducreux 2005, 44-45). Al Regne Unit tenim un altre exemple de conservació en ceràmiques. Al poblat d’Eldon’s Seat, format per diverses cabanes circulars, es va trobar prop del centre de les cabanes sobreposades 2 i 3 la base d’una ceràmica in situ. També prop del centre de la cabana 6 es va trobar una ceràmica quasi sencera clavada al terra (Cunliffe, Phillipson 1968, 197, 203). A Baviera trobem alguns exemples de suports de contenidor, ben excavats i publicats. Al jaciment del bronze d’Eching es van descobrir les Vorratsgefäβe 709 i 710, la deposició de les sis tenalles 501-506, disposades regularment o les de la fossa 582, que eren dues tenalles clavades al terra i posades una al costat de l’altra (Biermeier, Kowalski 2005). Al jaciment de l’edat del bronze d’Erding es va trobar un suport de contenidor conegut com a Grube 1492 (fig. 19) (Biermeier, Kowalski 2010). A partir de la segona edat del ferro i en època romana apareix un tipus de tenalla per a l’emmagatzematge que anomenem doli. Es tracta de grans tenalles panxudes que habitualment es disposen al pati d’una vil�la amb la base enfonsada al terra. Una part dels que coneixem a la península Ibèrica s’utilitzaven per la conservació i l’elaboració del vi i de l’oli, però n’hi ha alguns que portaven inscripcions de capacitat que deixen veure que el contingut era gra, com per exemple a les vil�les romanes de Santa Margarida (Cabrera de Mar, Catalunya) o de la Salut (Sabadell, Catalunya) (Solias 1985, 118). D’època romana i medieval tenim els jaciments dels Mallols (Vallès Occidental, Catalunya), de Cuperly (La Champagne), de Sant Miquel de la Vall (Pallars Jussà, Catalunya) i del Pla d’Almatà (Balaguer, la Noguera, Catalunya), on trobem diversos retalls al terra per situar-hi dolis i tenalles (Francès 2007, 109-111; Delor-Ahü 2005, 104; Riu 1999, 281; Alòs et al. 2006-2007, 158).
40
Fig. 17: Mapa d’Europa amb indicació dels jaciments que presenten suports de contenidor. 1) Minferri. 2) Sant Perpètua de Mogoda. 3) La Draga. 4) Poliesportiu UAB. 5) Lloma del Betxí. 6) Vertavillo. 7) La Horna. 8) La Hoya Quemada. 9) Alto de la Cruz. 10) Los Cascajos. 11) Buraco da Pala. 12) Bouça do Frade. 13) Cova de Foissac. 14) La Noue. 15) Eldon’s Seat. 16) Eching. 17) Erding.
41
Fig. 18: Suports de contenidor. 1) Estructura SC-20 de Minferri (Les Garrigues, Catalunya), de l’edat del bronze. 2) Jaciment neolític de les escoles nacionals de Santa Perpètua de Mogoda (Vallès occidental, Catalunya). A dalt, secció, a baix, reconstrucció segons els excavadors. Font: 1) Alonso, López 1997-1998, fig. 3. 2) Marcet, Morral 1982, fig. 1 i 5.
Fig. 19: Suport de contenidor del jaciment de l’edat del bronze d’Erding, a Baviera (Grube
1492). Font: Biermeier, Kowalski 2010, 30 fig. 64, redibuixat.
42
43
Tenalles enterrades fins al coll Una altra fórmula per a la conservació d’aliments dins de ceràmiques la tenim en
aquelles grans tenalles que s’enterren i només es pot veure la boca a la superfície del
terra. Malgrat que no és una solució massa utilitzada, en podem trobar exemples
etnogràfics, agronòmics i arqueològics.
En algunes regions de l’Himàlaia conserven una mena de llimones anomenades galgal
(Citrus pseudolimon) dins de tenalles enterrades fins al coll. D’aquesta manera els
fruits es poden mantenir durant 25-30 dies sense malmetre’s (Verma 1998).
Les tenalles i dolis enterrats fins al coll s’han utilitzat habitualment per a l’elaboració
del vi dins dels cellers. Plini el Vell (Nat. Hist. 14, 27) i posteriorment Cassià Bas (6,2,3)
expliquen que les tenalles utilitzades per fermentar el most del raïm han d’estar
colgades entre dos terços i la meitat del recipient sota terra. Concretament en les
zones on es fan vins fluixos dos terços i només fins a la meitat de la tenalla en llocs on
es fan vins més forts. Sota la tenalla hi ha d’haver una capa de sorra gruixuda, una
certa quantitat de jonc aromàtic i la resta coberta amb terra seca7.
L’agrònom castellà G. Alonso de Herrera, que va publicar la seva obra l’any 1513,
esmenta algunes caves amb tenalles enterrades per fermentar el raïm i elaborar el vi
(Alonso de Herrera 1996, 130-131).
A Geòrgia s’han mantingut fins no fa gaire alguns cellers on el vi es guardava en
tenalles enterrades que tenien una capacitat de fins a 1500 litres i es fabricaven per
parts. La boca es tapava amb una tapadora de pedra o de fusta. Les tenalles es podien
trobar a dins d’edificis o a l’exterior, en aquest cas sobre la tapadora es posava un
munt de terra (Reigniez 1999).
En arqueologia les tenalles enterrades no són pas cap excepció: hom en coneix a bona
part de la geografia europea i no ha estat massa difícil de trobar exemples.
Al jaciment de l’edat del bronze del Teso del Cuerno, a Castella, es coneixen quatre fosses amb ceràmiques enterrades fins al coll. La fossa 14 conté una gran ceràmica i al seu interior una de més petita (fig. 21). La fossa 77 contenia una gran olla globular dins la qual hi havia una formatgera. Les fosses 101 i 110 sembla que eren del mateix tipus (Martín 1988; Martín, Jiménez 1988-89, 267-268; 1989, 21; González 1993, 312). Les Bruyères, a l’Ardecha, sud de França, és un jaciment del neolític final on es van excavar nou fosses cilíndriques amb el fons arrodonit. Les fosses B i D tenien a la capa superior restes d’un segell d’argila i al fons un o diversos vasos de provisions. També la fossa F tenia restes d’una tenalla de ceràmica (Gilles 1975).
7 Aquest tros del text de Cassià Bas em resulta una mica fosc. Com que no tinc competències en llengua
grega l’he llegit traduït a l’espanyol (Meana, Cubero, Sáez 1998, 250).
44
El jaciment del neolític final de l’Herm de Canteloup, al Llenguadoc, ens dóna un exemple de ceràmica enterrada fins al coll. Al nivell 2 destaca un forat irregular de 0,60-0,70 m de profunditat en el qual va aparèixer una tenalla pràcticament sencera (Montjardin 1980, 223). El considero una mica dubtós per no haver trobat més dades que aquestes. A la plana de Nîmes, al Llenguadoc, es coneixen algunes fosses del neolític final amb un vas a dintre, com la FS8411 del Mas de Vignoles IV o la FS3202 del Mas Neuf (fig. 22) (Breuil et al. 2006, 250-251). En els dos casos s’ha conservat només la meitat inferior del vas, però sembla que la fossa és més profunda que el que anomenem un suport de contenidor. A la Provença hom coneix el jaciment del neolític final des Barres a Eyguières, en el qual es va excavar l’estructura 48, considerada una àrea de processament dels aliments. Era una fossa oval de 7 x 4 m amb un empedrat, un foc, un forn i diverses fosses. A la zona est de l’estructura tres fosses adossades contenien una un gran vas de provisions quasi sencer, l’altra diversos vasos trencats in situ i la tercera un molí de vaivé. Es considera que la zona servia per a la conservació i mòlta dels grans i la cocció d’aliments (Barge 2009). Al jaciment neolític de Sarup, a l’illa de Fiònia (o Fyn), Dinamarca, fou trobada la fossa A212, que correspon a una fossa d’uns 0,40 m de diàmetre amb una ceràmica enterrada fins al coll. Dins la tenalla es van trobar dues ceràmiques més petites, bastant senceres (Andersen 1976, 12-15). A Baviera cal remarcar el jaciment de l’edat del bronze d’Erding, que ja coneixem perquè s’hi va trobar una cava en molt bon estat, i també es coneixen dues tenalles enterrades fins al coll que s’han conservat parcialment: la Befund 2185 i la 1881 (Biermeier, Kowalski 2010). Un altre exemple prové de Romania, al jaciment de Petea, de finals de l’edat del Bronze, on es va descobrir la part inferior d’una àmfora decorada dins d’una fossa (fig. 23). Les labors agrícoles havien fet desaparèixer la meitat de dalt de l’àmfora. Com en altres casos, l’autor l’havia considerat un dipòsit ritual (Marta 2007).
45
Fig. 20: Mapa d’Europa amb indicació dels jaciments que presenten tenalles enterrades fins al coll. 1) Bòbila Madurell. 2) Teso del Cuerno. 3) Bruyères. 4) Herm de Canteloup. 5) Mas de Vignoles IV. 6) Mas Neuf. 7) Barres. 8) Sarup. 9) Erding. 10) Petea.
46
Fig. 21: Fossa 14 del Teso del Cuerno, a Castella, amb una gran tenalla enterrada dins la qual hi havia una ceràmica més petita. Font: Croquis fet a partir de Martín 1988, 138 fig. 4, 143 fig. 7.
Fig. 22: Tenalla enterrada fins al coll del jaciment del neolític final del Mas Neuf, a Nîmes, Llenguadoc. Font: Hervé 2000, reproduït per Breuil et al. 2006, 251 fig. 4.
47
Fig. 23: Ceràmica enterrada fins al coll del jaciment romanès de Petea, corresponent al neolític. Font: Marta 2007, fig. 1, redibuixat.
48
49
Ceràmiques soterrades Cercant obres dels agrònoms romans i medievals he trobat un bon conjunt de
referències a la conservació dels aliments (fruites, fruits secs, llard de porc, etc) dins de
ceràmiques que s’enterraven en fosses prop de les cases, generalment en un terra
eixut. Les referències, com he dit, són sobretot dels antics agrònoms, malgrat que
també hi ha alguna dada etnogràfica escadussera.
- A Etiòpia, concretament al nord de Shewa, els pagesos emmagatzemen la llavor de
sorgo dins de ceràmiques o en morters de pedra que són tapats i enterrats en posició
invertida prop de les granges (Worede, Tesemma, Feyissa 1999, 145).
- L’agrònom romà Pal·ladi diu que les peres, seleccionades amb cura, es posaven dins
d'una gerra impermeabilitzada amb pega que es tancava hermèticament amb una
tapadora i s'enterrava cap per avall en un lloc prop d'un curs d'aigua (Pal·ladi 3, 25, 8).
També es podia enterrar en un clot petit en un lloc on li toqués el sol (3, 25, 9). La
mateixa tècnica és recollida per Corniolo della Cornia i per fra Miquel Agustí uns segles
més tard (Bonelli 1982, 238; Agustí 2007, 55v-56).
- A l’antiguitat les serves (fruit de Sorbus domestica) eren unes fruites molt
consumides, malgrat que en l'actualitat són força desconegudes. Els agrònoms romans
Columel·la (R. R. 12, 16), Pal·ladi (2, 15, 4), i els medievals i renaixentistes Corniolo
della Cornia (Bonelli 1982, 244) i G. Alonso de Herrera (1996, 255) diuen que les serves
es podien guardar dins de ceràmiques que es colgaven al terra cap per avall.
- L’agrònom andalusí Ibn al-‘Awwām, que va viure a Sevilla a cavall dels segles XII-XIII,
descriu com es conservaven les peres, les pomes o el raïm dins de ceràmiques
enterrades (Ibn al-‘Awwām 2000, 500 i 507 = Abu Zacaria, 1988, 1, 662 i 671).
- Gabriel Alonso de Herrera, agrònom renaixentista castellà, diu que el llard de porc,
posat dins d'una ceràmica i tapat hermèticament, es podia conservar enterrat en un
lloc sec durant els mesos d'estiu (Alonso de Herrera 1996, 395).
- L’agrònom italià Corniolo della Cornia, a cavall dels segles XIV i XV, diu que les
castanyes, un cop batudes, es podien conservar dins de tenalles noves que es
soterraven en un lloc ben eixut (Bonelli 1982, 205). Més endavant escriu que tota
mena de fruits secs, com nous, ametlles, avellanes, pinyons, posats en tenalles sota
terra es conservaven frescos (Bonelli 1982, 223). El mateix diu Jacques Dalechamps a
“L'histoire générale des plantes”, publicada l'any 1615, on assenyala que les castanyes
es podien conservar dins de tenalles que després s'enterraven en un terreny sec
(Dalechamps 1615, 27-28).
50
- L’agrònom català Miquel Agustí escriu l’any 1617 que les nous verdes es poden
conservar en un vas “dejús terra” (Agustí 2007, 51).
En els textos anteriors hem vist que la ceràmica o ceràmiques poden estar posades
dretes o cap per avall. En aquest cas el motiu de capgirar les ceràmiques és aconseguir
una major resistència a la pressió dels sediments que l’envolten. Un altre motiu per
capgirar una ceràmica el trobem en tombes en les quals se suposa que els vasos de
libacions es tomben sobre la sepultura a fi que el líquid penetri a terra (Aranegui,
Grévin 1993). Però apart d’aquests casos concrets en arqueologia normalment
trobarem les ceràmiques cap per avall perquè quan es produeix l’abandó de
l’assentament les ceràmiques es trobaven buides a l’espera d’un nou ús. La manera
més senzilla d’evitar que les ceràmiques buides s’embrutin o s’omplin de pols és posar-
les cap per avall, tal com he dit que passava a casa de la meva àvia.
De fet no tinc coneixement que s’hagi identificat cap ceràmica soterrada dins d’un
jaciment arqueològic. Perquè no en coneixem cap cas concret? Doncs perquè quan els
prehistòrics decidien menjar els aliments que contenien retiraven les ceràmiques i
deixaven una simple fossa, impossible d’identificar amb aquesta funció. Només en el
cas de ceràmiques soterrades que foren oblidades es podrien identificar correctament,
i encara hi hauria el dubte de si són ofrenes rituals d’aliments.
Intuïtivament crec que les ceràmiques soterrades han de ser fosses amb alvèols, ja que
si seguim les indicacions dels agrònoms antics sembla que han de ser fosses secants (és
a dir que es tallen entre elles). Caldrà anar buscant fosses que presentin aquest
aspecte. Jo ja he començat a buscar-les però no he obtingut resultats visibles.
Tan sols he trobat alguns jaciments que podrien donar fosses d’aquests tipus com els de Favella a Calàbria, sud d’Itàlia, amb diverses fosses secants plenes de fang cuit datades al neolític (Tiné 2009, 99-172). A Cuiry-les-Chaudardes, a la Picardia, que ja coneixem per haver-s’hi descobert una sitja amb ceràmiques, també va sortir una fossa molt erosionada, anomenada fossa 173, que presentava nombrosos alvèols. Dins d’un d’aquests alvèols van sortir uns 1500 fragments de ceràmica entre els quals hi havia quatre vasos en forma de tulipa esclafats in situ (Soudsky et al. 1982, 103). També al jaciment prehistòric dels Pinetons, al Vallès, Catalunya, es coneixen algunes fosses amb alvèols que es descriuen com a “estructures complexes” (Balsera, Matas, Roig, 2009). Però en tots els casos es tracta de fosses de funció incerta. Encara hi ha molta feina a fer.
51
Amagatalls amb ceràmica En la prehistòria europea de tant en tant trobem sitges o simples fosses dins les quals
apareixen un nombre més o menys important d’eines, estris i béns que se suposa que
es van deixar amagats sota terra perquè no es necessitaven en aquell moment, o
perquè els habitants del poblat havien migrat temporalment a un altre campament, o
potser perquè hi havia una situació d’inseguretat que feia recomanable l’amagar
alguns béns valuosos.
L’etnografia ens aporta alguns exemples d’ús de les sitges com a amagatalls. Un
exemple són les caches o cache pits, que són sitges per conservar el moresc que feien
servir algunes tribus índies de les grans planes d’Amèrica del nord, com els hidatsa o
els omaha. Aquestes tribus disposaven d’un assentament fix i de campaments mòbils
que utilitzaven en la cacera del bisó. Quan marxaven als campaments de caça deixaven
els seus poblats amb les sitges plenes de moresc i en algunes fosses buides hi deixaven
estris que no es podien emportar als altres campaments: morters amb les seves mans,
ceràmiques, insígnies, roba que no utilitzaven, etc. Durant l’estiu, les sitges buides
podien ésser utilitzades per emmagatzemar fruits silvestres secs o peces de carn de
bisó assecada (Wilson 1917, 95-96; Fletcher, La Fesche 1992, 98-99).
Fent un gran salt en l’espai i retornant a Europa recullo que durant la guerra civil
espanyola de 1936-1939 algunes sitges que ja no s’utilitzaven es van fer servir per
amagar objectes que es volien amagar, tal com va passar a la masia de ca n’Amat,
terme municipal de Viladecans, a Catalunya (Vila 2003, 459).
Un altre cas que ja he esmentat és el llibre Sarmatiae Europeae descriptio d’Alexander
Gwagnin, editat el 1581, on es diu que a les sitges de Bielorússia, Lituània i zones
properes de Rússia s’hi conservaven diversos aliments i també roba i estris de casa,
sobretot en temps de guerra (Gwagnin 1581, 62v). És possible que els aliments es
conservessin dins de ceràmiques, encara que la font no ho indica explícitament, però
en tot cas és clar el seu ús com a amagatalls, ja que s’hi amaga roba i altres estris.
Entre els elements que es poden trobar en un amagatall hi ha els següents: eines de
sílex, destrals polides, molins, eines de bronze i de ferro, punxons d’os, ceràmiques i
monedes. Aquí ens centrarem en els que contenen ceràmiques, que sigui dit de pas,
constitueixen només una petita part dels amagatalls.
En un treball anterior (Miret 2010, 117-119) vaig classificar els amagatalls o dipòsits en
domèstics, de distribució i tresors. Els amagatalls domèstics apareixen en contextos
d’habitació i representen estris i instruments fabricats per la mateixa unitat de
52
producció que resten a l’espera de ser utilitzats. El formen elements diversos com
eines de sílex, de pedra polida, de metall, d’os, ceràmiques, molins, etc.
Un bon exemple d’amagatall domèstic el tenim al poblat calcolític de la Virgen de la Salud de Lorca (Múrcia, SE d’Espanya). A l’extrem W del poblat hi havia una fossa d’1 m de diàmetre i 1,30 m de profunditat que va ser utilitzada com a amagatall (fig. 25). A l’interior hi havia set gerres, la majoria senceres, dues plates de ceràmica, dos vasos més, set espàtules d’os, diverses eines de sílex i 14 destrals de pedra polida en bon estat (Eiroa 1989, 58-61). A la regió de Madrid tenim el jaciment del Negralejo, de l’edat del bronze, on destaca la fossa 5. L’arqueòloga que la va excavar diu que prop del fons d’aquesta fossa es trobava un vas sencer, llis, de forma hemisfèrica, col�locat amb la boca cap per avall i que contenia al seu interior un gran nucli de sílex (Blasco 1983, 61). L’aparició d’un nucli de sílex no esgotat em fa pensar en un amagatall domèstic. A prop de Guadalajara, a Castella, trobem el poblat de l’edat del bronze de la Loma del Lomo, amb nombroses estructures. La fossa 2B-3 podria ser un exemple d’amagatall amb ceràmiques. Es tracta d’una sitja troncocònica d’1,50 m de diàmetre màxim i 0,64 m de profunditat, amb diversos nivells. En un nivell intermedi amb pedres apareixen tres vasos bastant sencers (nº 243, 244 i 245) (Valiente 1987, 58-62). La mida d’aquests vasos, entre mitjans i petits, em fa pensar més en un amagatall domèstic que en una sitja amb ceràmica. Més al sud, a Alcázar de San Juan, a Ciudad Real, trobem el jaciment de Las Saladillas. El fondo 9 d’aquest poblat de l’edat del bronze era una fossa al fons de la qual hi havia dues ceràmiques de mides petites posades cap per avall (García, Morales 2004, 244-246). Atès que les ceràmiques són massa petites per ser considerades d’emmagatzematge, crec preferible considerar la fossa com un amagatall domèstic. Al jaciment de l’edat del ferro de Galhan, al Llenguadoc, va aparèixer una fossa de 0,63 m de profunditat i un diàmetre d’1,20-1,40 m, de forma cònica, que contenia al fons quatre vasos sencers, associats a un braçalet i una fíbula de bronze així com fragments d’altres recipients. La part superior de la fossa contenia una capa gruixuda de fragments de dolis (Dedet, Schwaller 1990, 152). Podria ser una sitja amb ceràmica, però també un amagatall, sobretot si tenim en compte la troballa inhabitual d’objectes de metall en context domèstic. A la regió centre de França hom coneix un dipòsit de vasos a la Chaussée-Saint-Victor. Es tracta de la troballa d’una sitja de la fi del segle IV-inicis del segle III aC al fons de la qual hi havia 11 vasos sencers (esclafats in situ) posats els uns al costat dels altres en posició funcional. Les formes són variades: 3 petits vasos, 2 bols, 2 escudelles, 3 vasos d’emmagatzematge i un vas fet a torn. Els volums variaven de 0,07 a 23 litres. Els excavadors interpreten la troballa en clau ritual (Riquier, Frenée 2004), però donada la varietat de formes, penso més aviat en un amagatall domèstic. A Zeiger, Països Baixos, un pagès va trobar una fossa irregular de 2 m de llargada, 1 m d’amplada i 0,8 m de profunditat, a l’interior del qual van aparèixer uns 10 vasos de ceràmica bastant sencers, la meitat d’un gran molí per moldre gra i un còdol de pedra esfèric (Waterbolk 1961). En principi el fet que la fossa sigui irregular exclou sitges i caves, i el fet que no s’esmentin restes d’aliments exclou fosses per escombraries, però fa de mal dir si es tracta d’un amagatall o no. Els dipòsits de distribució es troben dins de fosses o en escletxes de roques en llocs
allunyats dels hàbitats, en antics boscos, conreus o camins, i normalment s’interpreten
com amagatalls d’artesans itinerants. Els dipòsits de distribució solen contenir sèries
repetides i homogènies d’objectes de bronze o eines de pedra polida o tallada
(destrals, làmines etc), però també es coneix algun cas escadusser de dipòsits atribuïts
a ceramistes.
53
Els dos exemples que venen a continuació són amagatalls relacionats amb la distribució de ceràmiques. L’any 1985 es va descobrir un dipòsit de ceràmiques a Drösing, Baixa Àustria. Es componia de 17 ceràmiques de l’edat del bronze i fou trobat a 1,20 m de profunditat. En una fossa irregular hi havia una gran urna bicònica tapada amb un vas troncocònic i al seu voltant deu vasos més petits, la majoria posats cap per avall (fig. 27). A dins l’urna hi havia sis vasets petits, uns drets i altres cap per avall, deu codolets (versemblantment allisadors de ceràmica) i una petxina. L’autora creu que es tracta de l’amagatall d’un ceramista, ja que tots els vasos són d’un tipus semblant, i la presència d’allisadors i d’una petxina s’interpreten com les eines d’un ceramista (Kühtreiber 1994). El dipòsit de ceràmiques del bronze mitjà de Maisbirbaum, a la Baixa Àustria, potser es podria relacionar amb l’anterior. Es van trobar un total de 52 ceràmiques bastant senceres, corresponents a dos moments, i 12 còdols de pedra que s’interpreten com allisadors de ceràmica. Les ceràmiques són majoritàriament tasses, la qual cosa fa pensar en una fossa ritual relacionada amb una libació. D’altra banda els dotze allisadors de pedra suggereixen que es podria tractar de l’amagatall d’un ceramista, però la cosa no està gens clara (Doneus 1991, 1994; Dell’Mour 1991). Alguns dipòsits de bronzes es trobaven ficats dins d’una ceràmica. Seria el cas del dipòsit de bronzes de l’edat del bronze final de Malassis, municipi de Chéry, al centre de França. L’any 1966 un pagès va descobrir casualment un dipòsit amb nombrosos objectes de bronze ficats dins d’una ceràmica (Briard, Cordier, Gaucher 1969). També el dipòsit de bronzes de Villethierry, a la Borgonya, contenia nombroses agulles, braçalets, anells, arracades i objectes diversos dins d’una urna de ceràmica (fig. 26). La troballa es va produir l’any 1970 en un camp de bleda-raves (Mordant, Mordant, Prampart 1976). A la Bretanya hom coneix nombrosos dipòsits de bronzes que han estat estudiats per J. Briard. La majoria de troballes són antigues i no coneixem el context en el qual foren trobats els objectes de bronze. En algunes de les troballes sabem que les eines de bronze es trobaven dins de recipients de ceràmica, com el dipòsit de Meucon, el de Saint-Jean-le-Boiseau, Vern a Möelan, Kerhon a Roudouallec o Bogoudonou a Mahalon (Briard 1965, p. 82, 112, 201-203, 243-245). Finalment tenim el cas d’algun tresor que ha aparegut enterrat amb els elements
valuosos posats dins d’una ceràmica. Poden ser dipòsits de monedes o de bronzes i
metalls preciosos.
Luís Amela ens en forneix alguns exemples en el seu estudi de diversos tresors de denaris romans trobats a la península Ibèrica. Alguns dels tresors de monedes van sortir dins de vasos de ceràmica, com el de Montoro, a Andalusia, on es va trobar una gerra tapada amb draps que contenia unes 25 monedes, o el de Sampaio, al nord de Portugal, amb unes cent monedes romanes posades dins d’una gerra, o a Sant Miquel de Llíria, al País Valencià, on es va trobar dins d’una gerreta un tresor format per 994 monedes de plata (Amela 2010).
54
Fig. 24: Mapa d’Europa amb indicació de diversos jaciments on es troben amagatalls amb ceràmiques. 1) Virgen de la Salud. 2) Loma del Lomo. 3) Las Saladillas. 4) Galhan. 5) Chaussée-Saint-Victor. 6) Zeiger. 7) Drösing. 8) Maisbirbaum. 9) Malassis. 10) Villethierry.
55
Fig. 25: Secció d’una sitja cilíndrica amb un amagatall de ceràmiques del poblat de l’edat del bronze de La Salud, a Múrcia. Font: Eiroa 1989, 61 fig. 9a, modificat.
Fig. 26: Dipòsit de bronzes de Villethierry, a la Borgonya, que contenia nombroses agulles, braçalets i anells ficats dins d’una ceràmica. Font: Mordant, Mordant, Prampard 1976, 15 fig. 6.
56
Fig. 27: Dipòsit de 17 ceràmiques de Drösing, a la Baixa Àustria, corresponent a l’edat del bronze. Entre les ceràmiques van aparèixer nombrosos còdols de pedra. Font: Kühtreiber 1994, 100 figs. 2-4, modificat.
57
Abocadors de ceràmica Tots els arqueòlegs ens hem trobat amb alguna excavació on apareix una acumulació
notable de ceràmiques dins d’una sitja, una fossa, un terraplè. Aquestes acumulacions
de ceràmiques normalment es consideren abocadors de ceràmica d’un forn de
terrisser, malgrat que molt sovint es dona el nom d’abocador el lloc on apareix una
acumulació notable de ceràmica, sigui quin sigui el seu origen. Fins i tot en alguns
casos es fa servir el terme, clarament abusiu, de “dipòsit de ceràmica”. Quan són
abocadors de ceràmica d’una terrisseria es localitzen els forns en la seva proximitat o
bé es detecten exemplars de ceràmica mal cuita o deformada.
Un bon exemple és la terrisseria romana de Rabatún, a Jerez de la Frontera, Andalusia, on es coneixen alguns forns d’àmfores i de ceràmica comuna. Prop d’aquests forns es troben els abocadors, entre els quals destaca la U.E. 640, una fossa per a l’extracció d’argila (fig. 28) que fou reomplerta amb teules i altre material constructiu, àmfores, ceràmica comuna i restes de fauna (García, López 2008, 286-287). Alguns exemples d’abocadors sensu latu que no responen al model d’una terrisseria poden ser l’abocador de ceràmica púnica de Can Vicent d’en Jaume a l’illa d’Eivissa (Pérez, Gómez 2009), la sitja 1 de la vil�la romana del Bosquet (Bosch, Miret 1989) o les prop de 400 peces ceràmiques del segle XV trobades en una cisterna del castell de Montsoriu8. A la ciutat romana de València es coneix l’abocador del carrer del Baró de Petrès, amb més d’un centenar de ceràmiques entre àmfores i ceràmiques comunes (Marín, Ribera 2002, 296). A Dinamarca al jaciment neolític de Sarup a l’illa de Fyn es va excavar la fossa A258, de planta ovalada amb uns eixos d’1,90 x 1,18 m on hi havia una gran acumulació de fragments de ceràmica corresponents a més de 44 vasos, alguns molt sencers, altres no tant (Andersen 1976). També hi ha alguns casos d’acumulacions de fragments de ceràmica al fons d’una sitja que resulten difícils d’adscriure a un tipus concret de dipòsit de ceràmiques. Seria el cas de les fosses 93 i 94 de Kösching a Baviera (Biermeier, Kowalski 2009), de Znojma-Hradištĕ al sud d’Eslovàquia (Čižmář 2004), de l’estructura 385 de Cuiry-les-Chaudardes (Lasserre-Martinelli, Le Bolloch 1982), del carrer Angosta de los Mancebos de Madrid (Caballero et al. 1985, Priego 1994), etc. En aquests casos no m’atreveixo a dir si són sitges que es van utilitzar com abocadors o s’han d’incloure dins les sitges amb ceràmiques senceres. Fins i tot en el cas del carrer Angosta de los Mancebos es detecten importants aportacions de cendres, ossos i argila cuita, el que ens permetria considerar la troballa de Madrid com a una simple fossa amb deixalles.
8 Segons informacions periodístiques. Vegeu “El País”, 12 i 13/11/2007.
58
Fig. 28: Abocador de ceràmica de la terrisseria romana de Rabatún, a Andalusia. Font: García, López 2008, 287 fig. 5.
59
Fosses rituals o bothroi Les fosses rituals són aquelles fosses que contenen al seu interior elements que
s’atribueixen a rituals màgico-religiosos o que s’identifiquen com a ofrenes a les
divinitats. S’utilitza sovint el nom grec bothros, en plural bothroi, que vol dir fossa.
Altres noms són favisae, stips, thesauros, etc. Alguns autors han intentat definir amb
més precisió aquests termes però sovint els textos antics els utilitzen de manera poc
definida o dispar (Hackens 1963). Les fonts literàries parlen de diverses ofrenes però
en general són poc explícites. Les més antigues corresponen a l’Antic Testament, es
coneixen també alguns textos hitites, segueixen les fonts gregues (Homer) i entre les
llatines destaca M. P. Cató i Ovidi. D’època medieval cal esmentar Veda el Venerable o
un encanteri anglès de finals del segle X o principis del XI anomenat “Æcerbot”
(Hamerow 2006, 27).
Alguns arqueòlegs distrets qualifiquen de “ritual” tot allò que els sembla estrany i com
que a la prehistòria trobem moltíssimes coses que no s’assemblen de res al nostre
món modern el nombre d’elements suposadament rituals és anormalment alt. Per això
cal acotar adequadament les fosses rituals i buscar quins elements ens permeten
identificar una fossa com el resultat d’un ritus.
Cal assenyalar que les fosses que contenen els elements rituals poden ser fosses
realitzades expressament o poden aprofitar fosses preexistents excavades amb altres
finalitats com pous, sitges i fosses d’extracció d’argiles (Cotiugă, Haimovici 2004). Per
què veieu alguns exemples de les diferents possibilitats us en dono algunes mostres.
Un bon exemple de fossa realitzada expressament com a fossa ritual és el dipòsit
DP53164 de Lattes, prop de Montpeller, que correspon a un dipòsit de fundació.
Consisteix en una àmfora de Marsella trencada en diversos fragments i dipositada dins
d’una fossa sota el paviment de la casa (fig. 31).
També alguns pous es van reutilitzar per fer-hi ofrenes. Per exemple el pou 7250 de
Bruyères-sur-Oise va ser condemnat al segle I dC amb un dipòsit intencional format per
una falç de ferro, molins rotatius, àmfores i ossos d’un cavall i d’un bou. Altres
exemples d’aprofitament d’estructures anteriors són la sitja d’Horní Počaply, al nord
de Praga, on es van recuperar nombrosos vasos del bronze mitjà que es relacionen
amb una libació, o una fossa d’extracció d’argila de Trușești, a Romania, que va ser
utilitzada per dipositar nombrosos vasos sencers de ceràmica, estatuetes, etc.
Afrontar el ritual a la prehistòria és una tasca que ens pot dur amb tota facilitat a
l’especulació. Per evitar-ho proposo de ser prudents i partir del coneixement que
60
tenim de les religions grega i romana i recular en el temps a veure si el que trobem a la
prehistòria es pot ajustar al registre arqueològic que coneixem de l’època clàssica.
Basant-me en aquests principis proposo d’entrada cinc grups de fosses rituals, en el
benentès que la pròpia dinàmica de la investigació ens ha de portar a afegir, a treure o
a matisar aquestes propostes. Val a dir que la meva proposició no és nova: ja havia
estat utilitzada de forma més o menys explícita als treballs de Makiewicz (1988),
Andrea Stapel (1999) o Ines Beilke-Voigt (2007), entre d’altres.
El primer grup de fosses rituals es relacionen amb les ofrenes d’aliments. Es
caracteritzen per contenir ossos de fauna en connexió anatòmica, que s’associen a un
sacrifici ritual sangonós9 en el qual no es consumeix tot l’animal, sinó que una part es
diposita en fosses. En altres fosses trobem petits vasos d’uns pocs centímetres
d’alçada que devien contenir ofrenes d’aliments. Se suposa que alguns vasets en
miniatura eren utilitzats en època clàssica per fer ofrenes d’aliments als déus. Altres
teories diuen que els vasos en miniatura serien en realitat per contenir principis actius
en medicina i seria la forma d’administrar-los als malalts (Josep Maria Solias,
comunicació personal). Una altra alternativa seria considerar-los fireta de joguina pels
nens. Exemples de fosses rituals relacionades amb els aliments serien l’estructura 55
del Mas d’en Boixos, amb restes d’un gos i d’un porc, o les fosses 1 i 2 de Perales del
Río (fig. 30).
El segon grup de fosses es relaciona amb un banquet o una libació. Basant-nos en
relats d’època històrica, sabem que es celebraven grans banquets i libacions i la
vaixella utilitzada podia ser retirada de la circulació o guardada per a una altra ocasió.
Els dipòsits relacionats amb una libació es caracteritzen per la troballa d’un nombre
elevat de vasos sencers de petites dimensions (copes, tasses, bols) molt sovint
associats a una àmfora o una tenalla. Les tasses i bols sovint es troben dins dels
recipients més grans o recoberts per un gran recipient posat cap per avall (exemples:
dipòsits de Dodow, Muchow, Mušov o Enzerdorf, veg. figs. 33-35, 38 i 40). No sembla
massa difícil d’intuir que es tracta de vasos utilitzats en una libació que s’havien
guardat a l’espera d’una altra cerimònia10.
Els banquets s’identificarien per la troballa de restes de menjar d’espècies no habituals
junt amb vasos trencats i indicis de foc (exemples: FS362 de Mas Castellar de Pontós,
algunes fosses de la Fábrica de Ladrillos de Getafe, etc), tot i que si no es disposa de
bons estudis de fauna pot ser difícil diferenciar les restes d’un banquet de les deixalles
domèstiques. D’això ja en parlaré al final, a les pàgines 83 i 84.
Un altre grup el formen les fosses que contenen elements propis del culte, com per
exemple encensers, peveters o figuretes antropomorfes o zoomorfes de terracota.
També entren en aquest grup els elements valuosos de metall (calderes, sítules, etc).
9 Veig que els autors distingeixen entre sacrificis amb sang (bloody offerings, sacrifices sanglotants), en els quals es produeix la mort d’un animal, dels sense sang (bloodless offerings) en els quals l’ofrena és un vegetal, una figureta, etc. 10
En aquest aspecte podríem parlar d’amagatalls domèstics “cerimonials”, però en aquest cas prefereixo primar la categoria ritual.
61
Dins d’aquest grup esmentaria el santuari de Mormont a Suïssa, una bassa ritual a
Noceto, al nord d’Itàlia o la fossa 21 de Scânteia, a Romania. Ara bé, cal tenir present
que no totes les figuretes s’han de considerar rituals. Algunes anàlisis químiques de
continguts suggereixen que hi ha ceràmiques zoomorfes del neolític que eren llànties
d’oli i per tant no tenen necessàriament un caràcter ritual (Marangou, Stern 2009).
El quart grup és el dels dipòsits de fundació. S’han conservat alguns textos que fan
referència als actes que es feien amb motiu de la fundació d’una ciutat romana i
sabem que també es feien ritus per la construcció d’una casa. Els dipòsits de fundació
els trobarem sempre en contextos d’habitació, dins dels forats de pal o en trinxeres de
fundació o en petites fosses situades sota el paviment de les cases. En aquest darrer
cas cal aclarir amb precisió la posició estratigràfica de la fossa respecte al terra de la
casa. Exemples de dipòsits de fundació els trobem a la ciutat romana de València, a
Lattes (fig. 31), a Kelheim-Kanal I (fig. 37), etc.
Finalment tenim les troballes fetes dins dels pantans i aiguamolls, com els
descobriments de Langaaker o Øvre Finn a Noruega. Se sol considerar que com que els
pantans són llocs on és difícil de recuperar els béns llençats, els dipòsits dels
aiguamolls són ofrenes rituals. I això deu ser cert en molts casos, però un estudi de
Geißlinger (2004) ha posat en dubte aquesta afirmació. Aquest autor analitza onze
dipòsits de metalls preciosos de l’edat moderna (segle XVII dC) trobats als aiguamolls
danesos, que foren dipositats a causa de la inseguretat de l’època i no per motius
religiosos. L’autor posa sobre avís als arqueòlegs que consideren les troballes dels
aiguamolls com a ofrenes a les divinitats, considerant que aquests objectes no es
podien recuperar. Les troballes de l’edat moderna estudiades per Geißlinger reforcen
la hipòtesi que els aiguamolls eren un bon lloc per amagar béns que després podien
ser recuperats, és a dir, amagatalls.
He trobat bastants exemples de fosses rituals a la bibliografia arqueològica. A l’estructura E-55 del jaciment del Mas d’en Boixos 1, al Penedès, Catalunya, al damunt d’uns nivells de rebliment natural es va trobar el dipòsit d’una gerra d’uns 0,60 m d’alçària, que es va trobar esclafada pel fet d’estar completament buida, i les restes d’un porc i d’un gos quasi sencers. L’estructura es data a l’edat del bronze (Farré et al. 1998-1999, 122). El jaciment de l’edat del ferro del Mas Castellar de Pontós, al NE de Catalunya, té un important camp de sitges, algunes de les quals contenen dipòsits votius. La fossa 101, datada al 200-175 aC, presenta una estratigrafia complexa. Es va fer un foc al seu interior, on es va dipositar un peveter que representa un cap femení, toves, carbons i nombroses ceràmiques senceres entre les que destaquen 3 vasos de ceràmica de vernís negre, 13 àmfores, 20 discos de ceràmica, nombroses eines agrícoles de ferro i alguns ornaments de bronze. Es considera que el dipòsit conté elements d’un banquet i eines agrícoles (Pons 1997). Una altra sitja del mateix jaciment, la FS362, també ha estat estudiada a fons i resulta ser també una fossa relacionada amb un banquet. En concret hi van aparèixer, senceres o quasi senceres, una dotzena d’imitacions d’escif, fetes amb ceràmica gris de la costa catalana, tres olles, cinc plats, dues tapadores, una tenalla i nombrosos fragments d’altres produccions locals o d’importació, a més de nombroses restes de fauna domèstica, ocells i peixos (Pons, Garcia 2008). A la ciutat romana de València, al carrer de Roc Chabàs, es coneix un dipòsit de fundació, datat als anys 150-130 aC, en què apareixen unes 44 ceràmiques i nombrosos ossos de les extremitats d’alguns animals neonats, entre ells ovicaprins, bous, porcs, cavalls, gat i una possible falange humana, a més de
62
closques d’ous, caragols i petxines (Marín, Ribera 2002, 290). Al Palau de les Corts Valencianes es va trobar un altre dipòsit de fundació amb 5 urnes invertides tapades amb lacre que presentaven restes de matèria orgànica al seu interior (Marín, Ribera 2002, 291). Seguint a València es va trobar un dipòsit de 6 monedes romanes prop d’una porta de la muralla de la ciutat. Sembla que els monedes podrien estar dins d’un cofre de fusta que no es va conservar (Marín, Ribera 2002, 292). El poblat ibèric del Puntal dels Llops, al País Valencià, és un petit poblat de l’edat del ferro d’uns 900 m2 d’extensió amb diverses vivendes. El departament 1 presenta una planta rectangular de 8 x 3 m i en ell es va trobar un enterrament infantil i diversos objectes de caràcter ritual, com 6 vasos en miniatura (Moneo 2003, 179). A la regió de Madrid diversos jaciments de l’edat del bronze presenten fosses rituals. Un d’ells és el de Perales del Río, on es van trobar dues fosses troncocòniques comunicades (fig. 30). A l’interior de la 1 van aparèixer dues ceràmiques cap per avall, una sobre l’altra, i més amunt alguns ossos de fauna. A la fossa 2 hi havia restes d’un bou en connexió anatòmica, així com ossos d’altres animals. Els seus descobridors les interpreten com a dipòsits votius (Blasco et al. 1984-1985). No gaire lluny tenim el jaciment anomenat Sector III de Getafe, també amb una fossa (fondo M-9) d’1,25 m de diàmetre i una profunditat de 0,50 m, que presenta tres nivells. Al nivell superior hi havia dues cassoles carenades i al del mig hi havia dos metapodes inferiors i un metapode superior de bou (Blasco, Barrio 1986, 88-89). A la mateixa zona tenim la Fábrica de Ladrillos de Getafe, que contenia algunes fosses que es poden considerar rituals. L’anomenada “tumba 2” als antics diaris d’excavacions no era pas cap tomba, ja que no contenia cap resta humana, sinó una fossa ritual d’1,5 m de diàmetre i 1,2 m de fons. A 0,30 m de profunditat apareixia un conjunt de quatre vasos l’un dins de l’altre, un d’ells cap per avall, dos més sencers i fragments de set vasos més. Podria ser un servei de beguda corresponent a un banquet. L’hoyo
27 és una fossa de planta oval d’1,4 x 1 m i profunditat 0,8 m. Hi van sortir 14 vasos, dels quals 5 o 6 són força sencers. També podria ser un servei de taula d’un altre banquet. També tenim l’hoyo 12, en forma de casquet esfèric, d’1,55 m de diàmetre i 0,47 de profunditat, amb quatre o cinc vasos posats cap per avall, uns dins dels altres en dos grups a 0,20 m de profunditat (Blanco et al. 2007, 47-48, 50-57, 240). Hi hem d’afegir encara el fondo 76-78, en el qual hi havia un elevat nombre d’ossos corresponents a cinc vaques, molts d’ells en connexió anatòmica (Liesau et al. 2004). Una mica més al nord trobem el jaciment de la Loma del Lomo II, poblat de l’edat del bronze en el qual apareix l’estructura 12E-2, d’1,30 m de diàmetre i 1,40 m de profunditat. A una fondària de 0’70-0’80 m apareixen els elements següents: un vas tombat cap per avall, una cassola carenada i al seu costat dos esquelets de porc en connexió anatòmica, un de neonat i l’altre de 12 mesos (Valiente 1992, 129-131 i 232-237; Valiente 1993). A Lorca, sud-est d’Espanya, sota el terra d’una taverna romana i tocant a la paret es van trobar 4 gerres senceres, una d’elles segellada amb un tap d’argila. Hi havia associada una moneda de Cal�lígula datada al 37-38 dC. Es considera un dipòsit de fundació, ja que té la mateixa datació el dipòsit que l’habitació (Pérez 2007). A la Cueva del Valle, a Extremadura, es van trobar nombrosos exvots i 563 vasos de mida petita entre els quals hi havia molts vasos en miniatura. Es data entre els segles V i II aC (Moneo 2003, 82-84). Per a la Provença disposem d’un interessant estudi de Núria Nin sobre les estructures domèstiques de l’edat de ferro. Segons Nin els dipòsits rituals solen fer-se en fosses de 0,20 a 0,40 m de diàmetre i 0,10-0,15 m de profunditat, i poden anar envoltades de pedres, tapades amb una llosa, o amb ceràmiques posades cap per avall a manera de tapadores, o protegides per un petit túmul de pedres (Nin 1999, 264 i nota 37). Hom coneix alguns centenars de possibles fosses rituals, entre les quals es poden destacar: una acumulació de vasos del segle I aC corresponent a un banquet (Saint-Pierre-les-Martigues), esquelets d’animals sencers a Castellas de Rognac i Saint-Pierre-les-Martigues, i a Saint-Blaise un esquelet de cadell de guineu amb agulles clavades, que s’interpreta com un acte de bruixeria (Nin 1999, 265).
63
Al jaciment de Lattes, prop de Montpeller, es coneixen algunes fosses que versemblantment podrien ésser dipòsits de fundació. És el cas del dipòsit DP53164 que consisteix en una àmfora de Marsella trencada en diversos fragments i dipositada dins d’una fossa de planta subtriangular, excavada en el farciment del paviment de la casa (fig. 31) (Belarte et al. 2010, 17-18). Un altre exemple és la fossa FS26221 trobada dins d’un magatzem a la zona del port, que contenia dos vasos de ceràmica sigillata, dues llànties d’oli, una moneda, una agulla d’os i un ou de gallina. Dins la fossa es van recuperar 655 llavors carbonitzades que corresponien a dàtils, figues, pinyons, raïm, ordi, blat, espelta bessona, guixa, llentia i lli (Rovira, Chabal 2008). Al jaciment de la Monédière (Llenguadoc), del segle VI aC, es va descobrir una fossa amb les parets divergents de 0,90 m de diàmetre i profunditat de 0,30 m. A dins es van trobar 21 vasos ceràmics quasi sencers: 7 copes, 9 plats, un crater caliciforme amb peu alt, 4 copetes fetes a mà, una fusaiola, un esmolador de pedra, ossos d’animals i nombrosos fragments d’argila cuita (torchis). El plat número 9 es va trobar al fons de la fossa en posició invertida, amb l’interior ple de cendres vegetals (Nickels, Genty 1974). A la Fontaine des Mersans, a Argentomagus (actual Saint-Marcel), al centre de França, es van descobrir quatre pous i diverses fosses. Entre les diverses troballes que es van fer dins dels pous i fosses destaquen part de dos vedells (Bos taurus) en connexió anatòmica, un crani de boc (Capra hircus) amb la mandíbula en connexió, ceràmiques bastant senceres, monedes, una espasa en miniatura etc. Aquestes troballes inciten els descobridors a considerar-les fosses rituals (Allain, Fauduet, Dupoux 1987). Al País del Loira, a Fontenay-le-Comte, es va trobar un clos quadrangular de 16 x 17 m amb un fossat que contenia nombroses àmfores i les restes d’una ovella o una cabra. També a Balloy “Bois de Roselle”, a l’Illa de França, hi ha un clos amb un fossat de 16 m de costat en el qual es van trobar unes 15 àmfores romanes (Poux 2000, 221-223). A la Grange des Moines, Braine, la Picardia, es va trobar un clos de l’època de la Tène on van sortir un nombre elevat de ceràmiques, ossos de fauna, molins, monedes, armes, etc que els autors vinculen a banquets fets dins del recinte (Auxiette et al. 2000). El vicus romà de Bliesbruck, a la Lorena, just entre França i Alemanya, ha proporcionat un ampli ventall de pous i fosses amb ofrenes que ha donat peu a la tesi doctoral de Jean-Paul Petit (Petit 1988, Schaub et al. 1984). Entre els anys 1978 i 1981 es van excavar 106 fosses i 40 pous, molts dels quals presenten ceràmiques, ossos d’animals i altres objectes. L’estructura 1162 del jaciment del bronze final d’Entzheim, a Alsàcia, consistia en una fossa irregular de 5,50 x 3,00 x 0,40 m que contenia 10 ceràmiques: una gran gerra tombada i dues urnes en posició invertida. La gran gerra contenia a dins 2 urnes més i 5 escudelles. Al mateix jaciment es coneix un segon dipòsit, mal conservat, de 4 ceràmiques trobades en posició invertida (estructura 6027). En principi els dos dipòsits s’haurien de considerar amagatalls per les seves característiques, però com que els descobridors les associen a un servei de taula d’un banquet (Landolt, van Es 2009, 220) les classifico dins les fosses rituals. Un cas particular és el dels dipòsits de ceràmica apareguts als fossats defensius dels poblats. En poso algun exemple: Al poblat del neolític mitjà de Noyen-sur-Seine a la regió de París va sortir al fons d’un fossat del recinte defensiu l’estructura XIV R299, consistent en sis vasos, tres de grans i tres de mitjans (Henocq, Mordant 1991). El lloc de la troballa fa pensar en un abocament de deixalles, però el fet que els vasos es presentin bastant sencers em fa dubtar. Al mateix jaciment es troba la fossa fd13, que forma part del primer fossat defensiu, on va sortir un gobelet sencer en posició invertida. Altres fosses contenien restes humanes (Mazingue, Mordant 1982). També al recinte neolític de Bazoches-sur-Vesle (a la Picardia) van aparèixer algunes acumulacions de vasos al fons dels fossats, sovint prop de portes (Dubouloz, Hamard, Le Bolloch 1997).
64
Ole Harck és autor d’un treball sobre les ofrenes realitzades durant l’edat del ferro a Dinamarca i nord d’Alemanya (Harck 1984). L’autor dona a conèixer alguns dipòsits de ceràmica en pous, aiguamolls i altres indrets. A Wommels-Stapert, Frísia, nord dels Països Baixos, es van descobrir l’any 1994 algunes fosses que tenien al seu interior una o vàries ceràmiques senceres. Els excavadors suggereixen que es tracta de deposicions rituals (Bos, Waterbolk, van der Plicht 1999, 218). Al jaciment de Højris, a Jutlàndia, datat de l’edat del ferro preromana o inicis de l’imperi, van sortir 10 vasets en miniatura de 2-3 cm d’alçada dins d’un forat de pal (Nielsen 1983, citat per Beilke-Voigt 2007, 95). crec que s’ha d’interpretar com a un dipòsit de fundació amb ofrenes de menjar dins de vasets en miniatura. Al pantà de Skævinge, a l’illa de Sjælland, Dinamarca, es va trobar l’any 1939 una fossa cilíndrica d’1,10 m de diàmetre amb un túmul de pedres al damunt (fig. 32). A l’interior de la fossa, plena de torba, es van trobar quatre ceràmiques senceres, dues dretes i dues tombades (Becker 1970). En el pantà de Langaaker, Noruega, es va descobrir un vas de l’edat del ferro que contenia una substància groguenca que podria ser mantega. També ho podria ser un material blanc, cerós, trobat en una ceràmica a Øvre Finn, Noruega (Schetelig 1914, 34 i 38, citat per Beilke-Voigt 2007, 278). A la ciutat de Dorchester, a Anglaterra, es coneixen alguns pous d’època romana (shaft 5, 6, 13) que contenien nivells orgànics amb restes animals i ceràmiques bastant senceres (Woodward, Woodward 2004). Al meu parer és un exemple dubtós, ja que les restes apareixen en diversos nivells i podrien ser farciments amb deixalles. La troballa de Dodow, districte de Mecklenburg, nord d’Alemanya, va ser descoberta el 1989 durant una excavació d’urgència. Era una fossa d’1,10-1,20 m d'ample i una profunditat de 0,45 m (Fig. 33). A la meitat oriental hi havia una olla gran d’uns 45 litres de capacitat, ficada entre tres roques. Cap al sud apareixien les restes de nou vasos, la majoria pots petits i una tassa. El seu descobridor el considera una fossa ritual relacionada amb una libació (Bartels 1990, citat per Veilke-Voigt 2007, 268). El jaciment de l’edat del bronze de Muchow, també a Mecklenburg, presenta dos dipòsits de ceràmica que val la pena comentar. El Gefäβdepot I contenia en total 9 tasses (fig. 34), quatre de les quals amb les boques cap amunt i les altres quatre per sobre i posades cap per avall, i la novena tassa es va trobar fragmentada. El Gefäβdepot II (fig. 35) contenia 11 vasos, posats cap per avall en dos grups de quatre, els més petits a l’interior dels més grans, una urna amb tapadora i una petita tassa al costat (Brandt, Kluck 1989, citat per Beilke-Voigt 2007, 256-258). Personalment mantinc certes reserves sobre la interpretació dels dos dipòsits de Muchow. Veig les ceràmiques massa ben posades, unes dintre de les altres i posades cap per avall, tal com es faria en un amagatall domèstic. El jaciment de l’edat del bronze d’Altdorf-Römerfeld, a Baviera, ha estat estudiat per Andrea Stapel. En aquest jaciment han aparegut nombrosos dipòsits de ceràmica, molts identificables com a fosses rituals relacionades amb una libació. La fossa 41 tenia la forma allargada de 2,82 x 0,43 x 0,51 m i en el seu farciment contenia un conjunt de sis vasos petits i un molí11. La fossa 128 era de forma subcircular, les seves dimensions eren 2,4 x 2,5 m i contenia 12 ceràmiques al fons, de les quals 11 eren tasses i bols i la darrera una tenalla (fig. 36). La fossa 192 era una sitja troncocònica d’1,56 m de diàmetre màxim i 0,77 m de profunditat conservada amb un farciment compost per diversos nivells. A la part baixa de la sitja es van trobar cinc vasos petits junt amb nombroses deixalles domèstiques. El mateix passa amb la fossa 277, que conté 8 ceràmiques, sobretot bols (Stapel 1999, 277, 280-281, 282, 282-283). Altres fosses del mateix jaciment contenen ceràmiques senceres o reconstruïbles, però no les he tingut en compte perquè apareixien dins de farciments de deixalles domèstiques.
11
Andrea Stapel la defineix com una fossa ritual, malgrat que la fossa 41 respon perfectament a la definició d’un amagatall domèstic.
65
La fossa 166 d’Altheim, a Baviera, de forma pròxima a oval, d’eixos 1,65 x 1,83 m i una profunditat conservada de 0,72 m, contenia tres vasos de ceràmica, posats de costat o cap per avall, junt amb molts fragments d’altres vasos, fragments de molins, restes de fauna i una anella de bronze trencada, entre d’altres. Es data a l’edat del bronze (Stapel 1999, 285). El considero un exemple dubtós perquè el suposat dipòsit de ceràmiques s’associa a un abocament de deixalles amb molts fragments de ceràmica. Peter Trebsche és autor d’alguns articles sobre dipòsits de fundació en forats de pal de cabanes del bronze final i de l’edat del ferro. Destaquen els jaciments de Kelheim-Kanal I a Baviera (fig. 37) i Inzersdorf-Walpersdorf a la Baixa Àustria amb diverses deposicions de vasos dins dels forats de pal (Trebsche 2005, 2008). Altres dipòsits de fundació en forats de pal són esmentats per Chapman (2000, 68) i per Beilke-Voigt (2007, 48-130). A Suïssa a causa de l’ampliació d’una pedrera es va descobrir l’any 2006 el santuari de Mormont. Hom hi va excavar prop de 260 fosses moltes de les quals contenien objectes excepcionals: sítules i altres recipients de bronze, fíbules, alguns dipòsits de ceràmiques completes, en algun cas posades cap per avall, enterraments d’individus complets o d’alguns ossos humans inconnexos, etc. (Dietrich, Kaenel, Weidman 2007). Al jaciment neolític del Lugo de Romagna, al nord d’Itàlia, apareix un forat de pal amb una ceràmica en posició invertida a l’interior. Els excavadors l’interpreten com una ofrena fundacional (Degasperi, Steffè, von Eles 1997; Cavulli 2006, 387). A la terramara de Santa Rosa de Poviglio, del bronze mitjà i recent, va aparèixer una gran tenalla dins del pozzeto 20 (Bernabò, Cremaschi 1997) i algunes tasses carenades i bols sencers dins dels pous propers al fossat (Cremaschi, Pizzi 2011). S’interpreten en clau ritual. A la terramara de Noceto es va descobrir una bassa d’11 x 6 m protegida amb grans troncs d’arbre, datada al segle XV aC. Es considera una bassa ritual, ja que al fons es van trobar nombroses figuretes, vasos sencers i eines agrícoles, entre elles tres arades i nombrosos cistells (Bernabò, Cremaschi 2009). L’any 1976 va aparèixer una fossa a Unčovice, a Moràvia, de l’edat del bronze mitjà. Tenia forma de caldera amb un diàmetre d’1,30 m i 2,50 m de profunditat des de la superfície. Prop del fons hi havia una capa fosca de 0,25 m de gruix i algunes capes de cendres, en les que es trobava ceràmica bastant sencera, argila cuita, ossos cremats de bou i porc i alguns ossos humans (Dohnal 1989). Al nord de Praga, a Horní Počaply, es va descobrir l’any 1976 una sitja troncocònica amb un diàmetre d’1,80 m i 1,20 m de profunditat. La meitat de la fossa estava destruïda quan van arribar els arqueòlegs però encara es van recuperar restes d’uns 72 vasos corresponents al bronze mitjà12. Hi ha tot tipus de recipients, però predominen els de mides reduïdes presumiblement utilitzats per beure (tasses, bols, copes...). Per això els autors relacionen la troballa amb una libació (Bouzek, Sklenář 1987). La fossa 5/76 de Za Homoli a Praga 9-Bĕchovice contenia uns 60 vasos, entre ells 49 copes i una àmfora (fig. 39). Alguns dels vasos estaven posats cap per avall la qual cosa indicaria que estaven buits (Vencl, Zadák 2010). A més, creuen els autors que podrien ser les restes d’una libació amb uns 50 participants. L’any 1980 es va fer una excavació d’urgència a Mušov, Moràvia, com a conseqüència de la construcció d’una central hidroelèctrica. Es van descobrir nombroses fosses entre les quals destaca l’estructura 28, que era una sitja troncocònica amb nou tasses empilades i recobertes per dos grans plats, posats cap per avall (fig. 38, en el dibuix només apareixen cinc ceràmiques) (Geisler, Stuchlíková 1986; Palatová, Salaš 2002, 33-34). És un bon exemple de fossa ritual relacionada amb una libació. Evidentment els vasos es trobaven buits. A Oberravelsbach, Baixa Àustria, es va descobrir un dipòsit de ceràmiques dels camps d’urnes amb uns 45 vasos de petites dimensions, relacionables en principi amb una libació (Lochner 1986).
12
Aquesta és la quantitat de vasos que indiquen els excavadors, però la revisió de Palátová-Salaš (2002, 16) parla de només 25 recipients.
66
El dipòsit de ceràmiques de Schrattenberg, també a la Baixa Àustria, és una fossa de 0,60 m de profunditat on van sortir una vintena de vasos de l’edat del bronze mitjà (una dotzena de bastant sencers). La majoria són tasses i recipients per a líquids de poca capacitat, el que fa que l’autor la consideri una fossa relacionada amb una libació (Eibner 1969). Destaca pel seu interès el dipòsit d’Enzersdorf an der Fischa, a la Baixa Àustria, excavat l’any 1996. Hom hi va trobar un conjunt de 65 tasses posades dins de set grans plats (fig. 40), uns al costat dels altres, i una falç de sílex. El conjunt es data a l’edat del bronze antic (Kreen-Leeb, Derndarsky 1998-1999). Un altre jaciment notable, també a la Baixa Àustria, és el de Großmugl, on es coneixen dos dipòsits. El dipòsit 1 (Object 1) contenia 29 ceràmiques, la majoria tasses i vasos de petites dimensions però també alguna tenalla i un plat obert. El dipòsit 2 (Object 9) es trobava a uns 15 m de l’altre i hi van aparèixer 5 grans tenalles (fig. 41). Els descobridors interpreten les troballes com a deposicions rituals (Lauermann, Hahnel 1998-1999). Jo estaria d’acord amb la interpretació ritual per al dipòsit 1 però mantinc reserves per al 2, ja que les tenalles que conté s’ajusten més a una sitja amb ceràmiques senceres. Tadeusz Makiewicz va estudiar els diferents tipus de fosses rituals i llocs d’ofrenes que es podien trobar a l’edat del ferro a Polònia. Entre elles els dipòsits de ceràmiques de Radziejów Kujawski o de Krusza Zamkowa (Makiewicz 1988, 106-108). A la colònia romana d’Apulum, a Transilvània, es van descobrir cinc favissae amb nombroses ceràmiques relacionades amb el culte: encensers, vasos decorats amb figures, vasos en miniatura, etc (Fiedler 2005). A Romania ja hem esmentat el treball de Cotiugă i Haimovici (2004, 322) que aporta nombrosos exemples de fosses rituals del neolític, entre elles la fossa 21 de Scânteia, on es van trobar 24 fragments d’estatuetes antropomorfes, 6 estatuetes zoomorfes i un pròtom zoomorf. Un altre exemple pot ser la fossa 40 de Trușești, que correspon a una fossa per extreure argila reaprofitada com a fossa ritual amb vasos sencers de ceràmica, estatuetes, un fal�lus de terracota i eines de pedra i de banya de cérvol. O també la fossa 26 de Târgu Frumos, inicialment una fossa per extreure argila, que va ser omplerta en un determinat moment amb les restes d’una cerimònia: 4 cranis de bovins, 42 banyes de Bos, un crani de gos, banyes d’ovicaprins, de cérvol i altres ossos de fauna. Es van descobrir també terracotes antropomorfes femenines, zoomorfes, fragments de peus d’altar, ceràmiques, destrals, eines de sílex, etc. Un altre exemple de fossa ritual és el dipòsit de vasos de la Valea lui Mihai, a Transilvània, nord de Romania. Era una fossa d’1,20 m de diàmetre i una profunditat d’1,40 m que va ser descoberta l’any 1954. Es van trobar 28 vasos sencers corresponents a l’edat del bronze. Al fons de la fossa hi havia ossos de fauna calcinats i molta cendra (Ordentlich 1965). La immensa majoria de vasos són tasses amb nansa, d’ús individual, que es podrien relacionar amb una libació. Prop del monestir de BistriŃa, a Romania, es va trobar una fossa d’1,30 m de diàmetre i 0,60 m de profunditat on va aparèixer un braser d’argila i nombroses ceràmiques, unes vint quasi senceres. Els autors la consideren una fossa ritual (Petre, Vulpe 1983). L’estructura 4033 del barri de Kıérberek, a Budapest, és una sitja de l’edat del ferro amb dos vasos sencers i un crani de gos al fons. És interpretat com una fossa ritual (Horváth et al. 2005, 153). Al jaciment d’Endrod, a Hongria, es va trobar un dipòsit de fundació sota el paviment d’una casa neolítica, on va sortir una ceràmica bastant sencera i fragments d’altres. El dipòsit va ser cobert per una capa d’argila que el segellava. Segons Makkay es va produir un ritual de trencament de vasos “Scherbenmachen” (Makkay 1983). Al temple d’Astarté de Kition, a l’illa de Xipre, fou descobert prop d’una cantonada del temple micènic un conjunt de vasos en miniatura amb ossos de fauna calcinats i cendres que es considera un dipòsit de fundació. A la mateixa zona es coneixen alguns bothroi amb cranis de cabra i estatuetes (Karageorghis 1976, 108). M’he deixat per al final el cas dels pous d’aigua pel fet de tenir algunes característiques
especials. Al fons dels pous d’aigua també poden aparèixer ceràmiques senceres i al
67
meu entendre hi pot haver dos casos diferents. D’una banda tenim una interpretació
secular i d’altra pous amb ofrenes que fem entrar dins les fosses rituals. El primer cas
no és res més que ceràmiques que van caure dins del pou quan s’intentava pouar
aigua i no es van poder recuperar. Necessàriament han de ser formes identificades
com a contenidors de líquids (càntirs, àmfores, gerres amb nanses). Altres formes
ceràmiques, especialment si es poden relacionar amb el culte, se solen interpretar com
a fosses rituals, malgrat que en certs casos és difícil de distingir de simples
abocaments.
A Riedlingen (Baden-Württemberg, sud d’Alemanya) es va excavar un despoblat medieval d’uns 12.000 m2 d’extensió. Es va descobrir un pou datat als segles XII-XIII dC amb les parets protegides amb un mur de pedra seca i on van aparèixer nou gerres d’aigua amb nansa i broc bastant senceres a 3,90 m de profunditat (Bräuning 1996). Presumiblement són les gerres que servien per pouar l’aigua. A Limòtges, al Llemosí, es va trobar un pou romà que va ser reomplert a finals del segle II dC. Tenia una profunditat de 6,05 m i era continuat per una galeria inferior. En aquesta galeria es van trobar les restes d’una galleda de fusta amb elements de ferro. Aquesta seria la troballa secular, però a mitja alçada del pou va aparèixer una acumulació important de ceràmiques entre elles cinc vasos sencers i alguns ossos d’animals com un crani de senglar amb la mandíbula en connexió. Els autors es pregunten si es tracta d’un simple abocament o una “pràctica supersticiosa” (Loustaud, Viroulet 1981, 76). A Retzow, a la regió de Mecklenburg, al nord d’Alemanya, es va trobar un pou que tenia la part inferior protegida per un tronc d’arbre buit. Al fons va sortir una olla de finals de l’edat del bronze, bastant sencera. El descobridor ho interpreta com una ofrena de menjar dipositada un cop amortitzat el pou (Brandt 1987, citat per Beilke-Voigt 2007, 264), però jo penso més aviat en una ceràmica que va caure a dins. Un altre exemple de combinació d’usos seculars i rituals d’un pou el trobem a la necròpolis fenícia de Gadir (actual Cádiz, Andalusia). Hom hi coneix alguns pous d’aigua amortitzats reomplerts amb deixalles que pel context funerari es qualifiquen de rituals (fig. 42) i s’atribueixen a les restes d’un banquet funerari (Niveau de Villedary 2006). Val a dir que l’autora diferencia entre el dipòsit de la base del pou, compost fonamentalment per àmfores, i uns nivells superiors orgànics separats per una potent capa d’arenes, que es consideren les restes del banquet funerari. Però el cas més freqüent és el dels pous d’aigua que eren utilitzats com a fosses rituals un cop extingida la seva funció. Un bon exemple és el del pou 7250 de Bruyères-sur-Oise, que va ser condemnat al segle I dC amb un dipòsit intencional format per una falç de ferro, molins rotatius, una gerra, diverses àmfores vinàries i cranis i ossos d’un cavall i d’un bou (Toupet et al. 2005, 14-23). A prop de l’Almoina, a València, es va descobrir un pou de 5 m de profunditat amb un farciment datat entre el 5 aC i el 5 dC. En total es van recuperar 677 ceràmiques de tot tipus, algunes molt senceres, amb capes de carbons i cendres i restes d’un mínim de 48 porcs. Es consideren les restes d’un banquet (Marín, Ribera 2002, 294-295).
68
Fig. 29: Mapa d’Europa amb indicació dels jaciments citats en el text que contenen fosses rituals. 1) Mas d’en Boixos. 2) Mas Castellar de Pontós. 3) Carrer de Roc Chabàs, València. 4) Palau de les Corts Valencianes. 5) Muralla romana de València. 6) Puntal dels Llops. 7) Perales del Río. 8) Sector III de Getafe. 9) Fábrica de Ladrillos. 10) Loma del Lomo II. 11) Lorca. 12) Cueva del Valle. 13) Saint-Pierre-les-Martigues. 14) Saint Blaise. 15) Lattes. 16) La Monedière. 17) Fontaine des Mersans. 18) Fontenay-le-Comte. 19) Grange des Moines. 20) Bliesbruck. 21) Noyen-sur-Seine. 22) Højris. 23) Wommels-Stapert. 24) Dorchester. 25) Dodow. 26) Muchow. 27) Altdorf-Römerfeld. 28) Altheim. 29) Kelheim-Kanal 1. 30) Mormont. 31) Lugo de Romagna. 32) Horní Počaply. 33) Unčovice. 34) Praga 9-Bĕchovice. 35) Oberravelsbach. 36) Schrattenberg. 37) Enzersdorf an der Fischa. 38) Großmugl. 39) Radziejów Kujawski. 40) Apulum. 41) Scânteia. 42) Trușeșţi. 43) Targu Frumos. 44) Valea lui Mihai. 45) Bistriţa. 46) Kőérberek. 47) Endröd. 48) Riedlingen. 49) Limotges. 50) Retzow. 51) Gadir. 52) Bruyères-sur-Oise. 53) L’Almoina, València. 54) Noceto. 55) Santa Rosa di Poviglio.
69
Fig. 30: Fossa ritual del jaciment de l’edat del bronze de Perales del Río, a la regió de Madrid. Consisteix en dues sitges troncocòniques comunicades que contenien una dues ceràmiques senceres i l’altra les restes d’un bou en connexió. Font: Blasco et al. 1984-1985, fig. 3.
Fig. 31: Dipòsit de fundació DP 53164 de Lattes, al Llenguadoc, consistent en una àmfora de Marsella trencada en diversos fragments. Font: Belarte et al. 2010, 17 fig. 20.
70
Fig. 32: Fossa ritual del pantà de Skævinge, a Dinamarca, amb quatre ceràmiques dins d’una fossa recoberta amb un túmul de pedres. Font: Becker 1970, 148 fig. 5.
Fig. 33: Dipòsit de Dodow, al nord d’Alemanya, de l’edat del bronze. Al costat oriental apareix una tenalla de gran capacitat i al seu costat fragments de vasos més petits. Font: Bartels 1990, reproduït per Stapel 1999, 268 fig. 47.
71
Fig. 34: Dipòsit I de Muchow, al nord d’Alemanya, consistent en 9 tasses agrupades. Es data a l’edat del bronze. Font: Brand, Kluck 1989, fig. 1, reproduït per Stapel 1999, 257 fig. 39.
Fig. 35: Dipòsit II de Muchow, al nord d’Alemanya, que contenia en total 11 vasos, vuit posats uns dintre dels altres en dos grups de quatre, una urna amb tapadora i una tassa. Es data a l’edat del bronze. Font: Brand, Kluck 1989, fig. 4, reproduït per Stapel 1999, 257 fig. 41.
72
Fig. 36: Fossa 128 de l’edat del bronze d’Altdorf-Römerfeld, a Baviera. Fossa ritual amb 12 ceràmiques senceres posades al costat nord de la fossa. Font: Stapel 1999, làm. 12.
Fig. 37: Kelheim-Kanal I, Baviera. Planta dels forats de pal d’una cabana del bronze final, amb indicació del forat on va sortir un plat de ceràmica. Font: Trebsche 2005, 220 fig. 4.
73
Fig. 38: Dipòsit de 9 ceràmiques de Mušov, Moràvia. Es tracta de set tasses recobertes per dos plats. Font: Geisler, Stuchlíková 1986, 134 fig. 8.
Fig. 39: Jaciment de Praga 9 Bĕchovice. Fossa ritual amb nombroses ceràmiques. Font: Vencl, Zadák 2010, 215 fig. 3.
74
Fig. 40: Dipòsit de ceràmiques d’Enzerdorf an der Fischa, a la Baixa Àustria, de l’edat del bronze final. En aquest dibuix només surten una part de les ceràmiques. Font: Kreen-Leeb, Derndarsky 1998-1999, fig. 5.
Fig. 41: Dipòsit II de Großmugl, a la Baixa Àustria, on van aparèixer cinc grans tenalles. Font: Lauermann, Hahnel 1998-1999, 91 fig. 4.
75
Fig. 42: Pou 3 de la necròpolis púnica de Gadir (Cádiz) amb algunes àmfores al fons. Font: Niveau de Villedary 2006, 44 fig. 2.
76
77
Fosses sepulcrals (burial pits) En primer lloc cal advertir que quan parlo de fosses sepulcrals en aquest treball em
refereixo a les fosses sepulcrals de tot tipus que podem trobar en contextos domèstics,
dins de les habitacions de les cases o properes als assentaments. No prenc en
consideració doncs tota aquella diversitat de tombes que trobem en megàlits, túmuls,
coves sepulcrals, camps d’urnes, hipogeus, etc. que formarien les necròpolis.
Diversos autors han notat que és força freqüent la troballa de restes humanes a
l’interior de sitges en diversos moments de la prehistòria europea (Cunliffe 1992;
Delattre et al. 2000; Márquez 2004). Barry W. Cunliffe assenyala que el 40 % de les
més de 1700 fosses trobades al jaciment anglès de l’edat de ferro de Danebury
contenien dipòsits especials: restes humanes, carcasses d’animals, cereals
carbonitzats, molins, pesos de teler, eines de ferro, etc. L’autor considera que a l’edat
del ferro del sud d’Anglaterra els homes prehistòrics oferien a les divinitats ctòniques
diverses ofrenes, entre elles els seus difunts, quan la sitja ja havia deixat
d’emmagatzemar gra.
Ja he comentat més amunt que a la meva manera de veure la categoria “sepulcral”
passa pel damunt de les altres categories. Per mi qualsevol estructura en la qual
apareix una resta humana és una fossa sepulcral i aquí sóc conscient que discrepo
d’altres autors que consideren molts enterraments infantils trobats sota el paviment
de les cases com a dipòsits de fundació (o sigui fosses rituals) o que entren sitges o
altres fosses amb restes humanes dins dels dipòsits especials. En arqueologia se sol fer
una diferenciació clara entre el món dels vius i els món dels morts, entre els
assentaments i les necròpolis. En la nostra ciència la categoria “sepulcral” es defineix a
partir de la troballa de restes humanes. Una resta humana és una prova irrefutable
que pot ser verificada mitjançant memòries d’excavació, estudis antropològics,
fotografies, etc, mentre que el qualificatiu “ritual” és sempre una interpretació de
l’excavador (per tant més o menys subjecta a debat).
Insisteixo que per mi una estructura que conté restes humanes és una fossa sepulcral.
Ara bé, sóc conscient que si classifiquem com a sepulcral qualsevol fossa on aparegui
una sola resta humana ens exposem a donar com a sepulcrals fosses d’altres tipus pel
sol fet d’haver-hi anat a parar accidentalment algun os procedent de tombes
oblidades. Com que tot es pot parlar i tot es pot discutir, estaria disposat a classificar
les fosses que només contenen una o dues restes humanes com a sepulcrals dubtoses
78
o fins i tot com a no sepulcrals, depenent dels altres elements que trobem dins la
fossa.
No es gaire freqüent trobar detalls sobre enterraments en treballs d’història o
d’etnografia. Potser per això val la pena de donar un parell de notícies que he trobat
buscant dades a Internet. La primera fa referència a les morts massives que es van
produir els anys 1856-1857 entre els xhosa de Sud-àfrica. La fam va ser tan forta que
en alguns llocs els cossos dels difunts van quedar a mercè dels voltors i dels gossos i en
alguns casos es van utilitzar les sitges buides per enterrar els morts (Peires 1989, 243).
Una altra notícia ve d’una mica més a l’est. L’any 1828 el rei zulu Shaka va ser
assassinat i el seu cos enterrat dins d’una sitja buida i recobert amb pedres i fang
(http://en.wikipedia.org). Si fem cas d’aquestes dades històriques, l’enterrament en
una sitja no seria un fet habitual sinó que vindria motivat per causes excepcionals: un
assassinat o una gran mortaldat.
79
Les fases d’una fossa En el treball “Sistemes tradicionals de conservació dels aliments en fosses i sitges”
(Miret 2010, 145-148) deia que una fossa no és un element estable en el temps, sinó
que pot passar per diverses etapes d’utilització/temps d’espera/nova utilització fins
arribar a l’etapa d’abandó i formació del dipòsit arqueològic.
Amb caràcter general en molts tipus de fosses que estudiem en aquest treball es
poden diferenciar tres etapes (fig. 43):
1) La primera etapa correspon a l’excavació i utilització o reutilització de la fossa amb
una determinada funció o amb la combinació de diverses funcions (sitja, sitja amb
ceràmiques senceres, amagatall, etc).
2) A continuació ve un temps d’inactivitat en la qual la fossa roman buida a l’espera
d’un nou ús. Si es produeix la reutilització passarem altre cop a la primera fase, en cas
contrari passarem a la tercera.
3) Etapa d’abandonament en la qual la fossa es farceix de sediments per causes
naturals, per rebliment amb terres o per abocament de deixalles domèstiques.
En arqueologia rarament es documenten les etapes d’utilització de les fosses, ja que
només en circumstàncies excepcionals trobarem una sitja plena de gra o una cava amb
els aliments dins de les ceràmiques que els contenien, ja que en circumstàncies
normals els aliments eren retirats pels antics pobladors. En arqueologia normalment
trobarem les fosses en una etapa d’espera d’una nova utilització que no es va arribar a
produir o després de l’amortització i abandonament de l’estructura.
Les sitges amb ceràmiques senceres són sitges per emmagatzemar cereals que
aprofiten la cavitat quan es troba buida de gra. En la seva etapa d’utilització, la sitja
amb ceràmiques pot contenir una o diverses ceràmiques senceres posades dretes o
altres recipients amb aliments. En la seva etapa d’espera per a una nova utilització, les
ceràmiques buides es disposen sovint cap per avall o es retiren (fig. 43).
Les caves amb ceràmiques també poden ésser utilitzades diverses vegades. Quan es
troba en ús, una cava manté els productes alimentaris dins de diversos recipients (sacs,
caixes, cistells, ceràmiques, etc), però quan es troba a l’espera d’una nova utilització
els recipients es retiren (malgrat que les ceràmiques es poden posar cap per avall
perquè no s’embrutin) i així fins que es produeix l’abandonament o l’amortització de la
fossa. Si una cava s’abandona un cop ja s’han retirat les ceràmiques passa a la pràctica
a ser una fossa de funció indefinida.
80
Fig. 43: Tipus de dipòsits de ceràmiques amb les diferents fases que presenten des de l’excavació al terra i utilització fins l’abandó.
81
Els suports de contenidor són estructures que difereixen poc entre l’etapa d’utilització
i el temps d’espera d’un nou ús. La ceràmica roman estable fins que es produeix
l’abandó de l’assentament. Si no es retira la tenalla, se sol identificar la funció de
l’estructura sense massa dificultat. Però si es retira la ceràmica pot resultar difícil
d’identificar l’estructura, ja que només roman una cubeta amb sorra o cendra o amb
les pedres que falcaven la tenalla.
Les tenalles enterrades fins al coll tampoc presenten gaire diferències entre l’etapa
d’utilització o la d’espera d’una nova utilització, ja que la tenalla roman estable fins
que es trenca i s’amortitza l’estructura. Però si es produeix l’extracció de la tenalla la
fossa pot resultar difícil de detectar correctament i els únics elements a tenir en
compte poden ser les pedres de falca de la tenalla.
Els aliments conservats dins ceràmiques soterrades es poden disposar amb la ceràmica
dreta o cap per avall. En el primer cas, normalment porten una tapadora de ceràmica o
de pedra, mentre que si es cobreixen amb una pell tensada o una roba solen posar-se
cap per avall per aguantar millor la pressió de la terra. Quan es retiren els aliments, la
fossa roman oberta fins a una nova utilització o fins al seu abandó.
Els amagatalls són estructures que poden passar per diverses etapes de funcionament
o d’espera. Aquestes fosses s’omplien i es buidaven en funció de les necessitats que els
prehistòrics tenien dels objectes que hi havia amagats. De fet, quan parlem de dipòsits
de bronzes o de ceràmiques ens referim a amagatalls que per alguna raó els
prehistòrics no van recuperar i arriben més o menys intactes als nostres dies.
La resta de dipòsits no presenten cicles d’utilització/espera: ni els abocadors de
ceràmica, ni les fosses rituals ni les fosses sepulcrals. Les darreres en tot cas segueixen
uns esquemes propis (inhumacions successives, enterraments primaris/secundaris)
que en res s’assemblen a l’exposat aquí.
A tot plegat posem-hi límits Deixo per al final del treball la discussió sobre alguns punts referents a la distinció
entre tipus d’estructures que es podrien confondre amb facilitat. D’acord amb el meu
criteri de buscar elements discriminants que ens permetin atribuir una funció o altra a
una fossa, crec convenient de comentar alguns casos difícils.
Sempre que ens enfrontem a la identificació de la funció d’una fossa amb un dipòsit de
ceràmiques haurem d’anar per parts i descompondre cadascun dels elements que la
formen. La primera cosa que podem fer és avaluar el farciment que conté la fossa.
Recordo que més amunt he parlat de quatre farciments diferents. Els farciments
corresponents a una sola acció de reble o de farciment amb substrat són els més clars,
mentre que un abocament de deixalles domèstiques dins del farciment ens pot obligar
a donar-lo com a dipòsit dubtós. Heu vist que alguns dipòsits de ceràmica com els del
Campo Ceresole o un fossat de Noyen-sur-Seine han entrat aquí amb el qualificatiu de
dubtosos en trobar deixalles domèstiques entre el farciment de la fossa. Fins i tot
82
alguns casos de troballa d’una ceràmica reconstruïble en un context d’abocament de
deixalles domèstiques no ha estat tingut en compte en aquest treball.
En algunes ocasions podem tenir dificultats per definir si hi ha vasos sencers o la
simple acumulació de fragments de ceràmica. En els descobriments antics, o en
descobriments casuals quan els arqueòlegs arriben amb una part de l’estructura
destruïda, cal fer remuntatge de les ceràmiques i veure si tots els fragments
corresponen a uns mateixos vasos. Han de sortir les peces completes o quasi
completes encara que s’hagin trencat per fenòmens postdeposicionals.
El següent pas serà estudiar la fossa, que classificarem per la seva forma en sitja, cava,
cubeta, fossa d’extracció d’argila, forat de pal, fossat defensiu, pou, fossa irregular...
Aquesta classificació permetrà fer una primera tria del tipus de fossa. Després vindrà
l’avaluació de les ceràmiques en si i finalment haurem de tenir en compte els altres
elements que apareixen associats a les ceràmiques.
Primer comentaré alguns punts que poden generar controvèrsia, com la diferència
entre els amagatalls domèstics amb ceràmiques, les sitges amb ceràmiques senceres i
les fosses rituals. Recordem que una sitja amb ceràmiques correspon a la reutilització
d’una sitja que es troba buida de grans, i un amagatall o una fossa ritual també poden
aprofitar una sitja buida. Quines diferències hi podem trobar? A veure: en la sitja amb
ceràmiques senceres les ceràmiques poden ser de mides diferents, però
majoritàriament han d’esser d’emmagatzematge (tenalles), en canvi en l’amagatall les
ceràmiques poden ésser variades i contemplar tot l’aixovar: ceràmiques
d’emmagatzematge, de cuina i de taula. En les fosses rituals relacionades amb un
banquet o una libació les ceràmiques han de correspondre a petits recipients del
servei de taula (tasses, copes, plats). Per exemple els jaciments de Lozorno a
Eslovàquia, o la Cova 120 a Catalunya presenten casos clars de tenalles dins de sitges.
A la Fábrica de Ladrillos (Getafe, Madrid) algunes fosses presenten ceràmiques bastant
senceres que poden associar-se a un banquet, en conseqüència les he considerat
fosses rituals. Finalment a la Loma del Lomo I, a la Mancha, dins d’una fossa van sortir
tres recipients sencers de petites dimensions un dins de l’altre, mentre que més al sud
trobem el fondo 9 de Las Saladillas, que era una fossa al fons de la qual hi havia dues
ceràmiques de mides petites posades cap per avall. En els darrers dos casos crec que
és preferible considerar-los dipòsits domèstics.
Hem de tenir en compte que a la sitja amb ceràmiques senceres les tenalles apareixen
soles, mentre que en els amagatalls apareixen associats a altres elements com molins
manuals de pedra, eines de pedra polida o tallada, eines d’os o de metall, fíbules o
botons (que podrien indicar alguna roba), etc. En les fosses rituals poden aparèixer
associades a ossos de fauna en connexió anatòmica.
Veiem ara què passa amb altres tipus de fossa. Per exemple, quina diferència hi ha
entre els suports de contenidor i les tenalles enterrades fins al coll? Si tenim un
jaciment amb un sòl d’ocupació ben conservat no hi ha dubte: En els suports de
contenidor la fossa és de poca fondària i la ceràmica normalment només haurà
83
conservat la part de baix. Pel contrari, la ceràmica enterrada fins al coll la fossa és de la
profunditat de la tenalla ja que aquesta només sobresurt lleugerament del terra. En
aquest cas, si la tenalla s’ha conservat es trobarà bastant sencera. El problema ve quan
ens trobem amb jaciments més o menys erosionats i tenim estructures bastant
destruïdes sense cap context. M’hi he trobat en alguns casos, i després de pensar-ho
una mica he fet com va fer el rei Salomó: partir pel mig. És a dir, que en troballes sense
context, si trobem més de la meitat inferior de la tenalla o de la fossa parlarem de
ceràmica enterrada fins al coll, i si no arriba a la meitat, de suport de contenidor.
D’aquesta manera les fosses dels jaciments de Minferri i Erding han entrat dins dels
suports de contenidor (figs. 18-19) i les del Teso del Cuerno, Mas Neuf i Petea a les
ceràmiques enterrades fins al coll (figs. 21-23).
Un dels problemes que tenim mal resolts és trobar les diferències entre una fossa amb
deixalles domèstiques i una fossa ritual amb les restes d’un banquet. Les semblances
són òbvies, ja que en tots dos casos trobarem una acumulació de ceràmiques, d’ossos
de fauna, de cendres i de carbons.
També en aquest cas he intentat buscar bibliografia de l’arqueologia clàssica per veure
si trobava pautes aplicables al final de la prehistòria, però la recerca ha donat un
resultat descoratjador: el tema gairebé no ha estat tocat pels arqueòlegs clàssics i
només he trobat algunes idees generals en històries de l’alimentació (Grotanelli, 2004;
Dupont, 2004). D’acord amb aquests treballs, els antics sentien repugnància a menjar
carn d’animals morts de malaltia. Els animals domèstics eren morts seguint unes
normes rituals que comportaven una ofrena als déus. En els sacrificis públics es
mataven porcs, ovelles i bous, d’edat diferent segons el ritus. A més, a cada divinitat se
li oferia la víctima adequada. En els sacrificis domèstics les víctimes eren menors, com
xais, cabrits, garrins, pollastres, que formaven part de la majoria de banquets
domèstics. Quan es sacrificava un animal calia donar una part als déus (normalment
vísceres, sang, greix), que es cremaven en un altar i el fum plaïa als déus, una altra
petita part als sacerdots i la resta era pels comensals del banquet. Hi havia sacrificis en
els que no es consumia la carn, com els destinats a l’endevinació a través de la
interpretació de les vísceres. En resum, el consum d’animals domèstics sempre anava
lligat a un sacrifici destinat als déus.
Ara, els treballs esmentats són purament literaris i enlloc diuen que es feia amb les
deixalles del banquet. O sigui que, faltat de dades, em veig obligat a treballar per
simple intuïció. A més, només es possible estudiar una fossa relacionada amb un
banquet si es disposa d’un bon estudi dels ossos. Les diferències que podríem trobar
entre una fossa amb deixalles domèstiques i les fosses vinculades a un banquet serien:
1) En el cas de les deixalles domèstiques normalment trobarem una acumulació
d’ossos que un cop fet el corresponent estudi de fauna veurem que correspon a les
restes esquelètiques de molts individus representats cadascun per un nombre d’ossos
molt reduït. En canvi en un banquet trobarem pocs animals representats per un
nombre alt d’ossos d’un mateix individu. 2) En les fosses que contenen les restes d’un
84
banquet trobarem una notable diversitat d’espècies, sobretot d’animals salvatges
capturats per la cacera o la pesca. És particularment definitori l’aparició d’espècies
exòtiques. 3) Pel que fa a les ceràmiques ja he insistit que la diferència és bastant
clara: ceràmiques senceres o quasi senceres, corresponents al servei de taula (tasses,
copes i bols), indiquen una fossa ritual, mentre que una fragmentació alta de la
ceràmica amb tot tipus de vasos (vaixella, de cuina o d’emmagatzematge) indica una
fossa de deixalles o femer. 4) Finalment cal tenir en compte el context en el qual
apareix la fossa: en un lloc d’hàbitat sembla més fàcil que es tracti de deixalles
domèstiques, mentre que en un santuari pot prendre força la interpretació ritual.
Insisteixo en què aquestes implicacions són simples elucubracions que han de ser
contrastades amb nous estudis d’etnoarqueologia i un estudi més a fons de fosses
relacionades amb banquets.
85
Resumen
Los depósitos de cerámica en Europa durante la prehistoria La cerámica es el elemento más común que se puede hallar en cualquier yacimiento
arqueológico a partir del neolítico. Las cerámicas se fabrican, se utilizan, pueden tener
una reparación o una reutilización y finalmente cuando se rompen y ya no pueden ser
utilizadas se tiran a un estercolero o hoyo de desperdicios.
La manera "normal" de encontrar las cerámicas en arqueología es en forma de
fragmentos. El hallazgo de una cerámica entera en una excavación siempre tiene un
carácter excepcional. Esta cerámica no ha llegado al final de su vida útil y ha sido
retirada de la circulación por algún motivo que intentaremos aclarar en este trabajo.
Una de las causas más corrientes que motiva la deposición de una cerámica entera es
el depósito funerario. En una tumba, junto al difunto, muchas sociedades prehistóricas
depositan alimentos dentro de vasos de cerámica y otros objetos como armas (que
suelen atribuirse al género masculino) y utensilios domésticos como molinos, fusayolas
etc. (que suelen atribuirse al género femenino). Hay arqueólogos que relacionan
algunos depósitos funerarios como los enterramientos infantiles bajo el pavimento de
las casas con los depósitos rituales, pero yo creo que en arqueología es más
conveniente priorizar la categoría funeraria que la ritual.
El depósito ritual es otro tipo de depósito de cerámicas muy corriente (ver algunos
ejemplos de depósitos rituales en las figs. 30-42). Éste es el depósito mejor estudiado,
lo cual me permite diferenciar cinco tipos de fosas rituales: 1) Fosas relacionadas con
las ofrendas de alimentos, identificadas por el hallazgo de huesos de fauna en
conexión anatómica o de vasitos en miniatura. 2) Fosas relacionadas con banquetes y
libaciones, identificadas por la aparición de conjuntos uniformes de copas, tazas y
platos. 3) Depósitos con elementos de culto (estatuillas, pebeteros, etc.). 4) Depósitos
de fundación de edificios, situados en los agujeros de poste, en las trincheras de
fundación o bajo el pavimento de las casas. 5) Hallazgos en pantanos y ciénagas. Estas
categorías han sido generadas a partir del conocimiento que tenemos de las religiones
griega y romana. Se ha aplicado el principio que las normas rituales de época clásica
pueden tener sus antecedentes en la prehistoria y por eso se pueden interpretar las
fosas rituales prehistóricas a partir de su parecido con fosas rituales de época antigua.
86
Las fosas rituales son los depósitos con cerámicas más frecuentes en Europa. Quizá en
donde han sido mejor estudiadas es en el centro de Europa, en donde aparecen
depósitos espectaculares con algunas decenas de vasos cerámicos. En el Mediterráneo
parece que no se hallan tan desarrollados aunque también se conocen ejemplos
interesantes.
Además de éstos existen los depósitos de cerámica que podríamos clasificar como
seculares, ya que deben su formación a elementos relacionados con la producción, el
almacenamiento o la elaboración de alimentos.
En primer lugar encontramos el silo con cerámicas enteras. Algunos datos etnográficos
sugieren que los silos se pueden utilizar cuando se encuentran vacíos de grano para
almacenar alimentos dentro de cerámicas u otros recipientes de madera o de cestería.
El caso más típico serían los silos que se utilizan durante el invierno para conservar
granos y cuando se vacían se utilizan durante el verano para contener otros alimentos
dentro de cerámicas u otros recipientes (ver ejemplos de silos con cerámicas en las
figs. 3-10).
Otro tipo de fosa donde pueden aparecer recipientes cerámicos enteros son las cavas
con cerámicas. En arqueología prehistórica se da el nombre de cava a las fosas de
planta rectangular u ovalada destinadas al almacenamiento de alimentos (fig. 12-16).
Las cavas normalmente contienen alimentos dentro de recipientes como sacos, cestos,
cajas de madera o cerámicas. Cuando las cavas se encuentran a la espera de un nuevo
uso pueden aparecer las cerámicas vacías puestas boca abajo. Hay que recordar que a
nivel etnográfico no hay diferencia entre silos con cerámica y cavas, la diferencia sólo
se utiliza en arqueología.
La tercera categoría que hemos intentado definir se denomina soporte de vasija y se
define como una fosa de poca profundidad y diámetro reducido donde se ajusta la
base de una tinaja (fig. 18-19). Para ajustar la forma de la fosa a la de la tinaja a
menudo se cuña con piedras o se llena el espacio entre la cerámica y la fosa con arena
o ceniza. Normalmente en estos casos llega hasta nosotros sólo la parte inferior de la
tinaja.
La cuarta categoría tiene semejanzas con la anterior. Se trata de las cerámicas
enterradas hasta el cuello. Son tinajas que se entierran profundamente y sólo
sobresale el cuello del suelo (fig. 21-23). La investigación etnográfica revela que
pueden ser utilizadas para contener aceite, vino, frutas frescas, etc. Nos suele llegar la
parte baja de la tinaja puesta dentro de una fosa de un diámetro un poco superior al
del vaso.
Las cerámicas enterradas son una categoría especial que he encontrado investigando
antiguos libros de agronomía. Algunos agrónomos romanos y también medievales
cuentan que las frutas y los frutos secos se pueden conservar en cerámicas bien
tapadas que se entierran dentro de hoyos. Cabe decir que esta categoría a pesar de
estar bien definida por las fuentes escritas no ha sido identificada en excavaciones,
87
posiblemente porque cuando llega el momento de consumir el producto se retira la
cerámica y la fosa resulta de difícil identificación.
Otras fosas donde aparecen cerámicas enteras son los escondrijos (fig. 25-27). En
etnografía los escondrijos son una categoría bien definida: se trata normalmente de
fosas —hechas a profeso o más a menudo reutilizadas— que contienen objetos que no
se necesitan en ese momento. A menudo identificaremos un escondrijo por la
asociación de cerámicas enteras con herramientas de piedra, de hueso, molinos, etc.
La última categoría secular son los vertederos de cerámica. Los vertederos de
cerámica son lugares donde se acumulan un gran número de vasos cerámicos,
normalmente sin otros elementos como huesos de fauna o cenizas que indicarían un
hoyo para desperdicios. Los vertederos de cerámicas mejor definidos son los de alfar,
donde el alfarero vierte el producto de cocidas defectuosas. No siempre se trata de
hoyos ya que muy a menudo los vasos mal cocidos se tiran en un montón cercano a los
hornos. Para identificar un vertedero de alfar necesariamente debemos encontrar
cerámicas mal cocidas o deformadas.
Otro tema que ha sido tratado a fondo en este trabajo es el de las etapas que puede
sufrir un depòsito de cerámicas. Partimos de la base que un silo, una cava o un
escondrijo no son estructuras estables en el tiempo y sufren varias etapas desde su
excavación por los antiguos pobladores hasta su abandono. En la mayoría de fosas que
hemos tratado en este trabajo se pueden diferenciar por lo menos tres etapas (fig. 43):
1) La primera etapa corresponde a la excavación y utilización o reutilización de la fosa
con una determinada función o con la combinación de varias funciones (silo, silo con
cerámica, escondrijo, etc.).
2) A continuación puede haber un tiempo de inactividad durante el cual la fosa
permanece vacía a la espera de un nuevo uso. Si se produce la reutilización pasaremos
de nuevo a la primera fase, en caso contrario pasaremos a la tercera.
3) Etapa de abandono en la que la fosa se rellena de sedimentos por causas naturales,
por relleno con tierras o por vertido de desechos domésticos.
En arqueología raramente se documentan las etapas de utilización de las fosas, ya que
sólo en circunstancias excepcionales encontraremos un silo lleno de grano o una cava
con los alimentos dentro de las cerámicas que los contenían, ya que en circunstancias
normales los alimentos fueron retirados por los antiguos pobladores. En arqueología
normalmente encontraremos las fosas en una etapa de espera de una nueva
utilización que no se llegó a producir o después de la amortización y abandono de la
estructura.
88
TIPO FORMA ELEMENTOS IDENTIFICADORES
Silo con cerámicas enteras
Troncocónica, ovoide, en forma de botella Eventualmente se acepta la forma cilíndrica
Una o varias cerámicas enteras, especialmente tinajas
Cava con cerámicas De planta rectangular u ovalada
Una o varias cerámicas enteras, especialmente tinajas
Soporte de vasija Cubeta o casquete esférico de diámetro reducido Bordillo de barro o de piedra
Base de una tinaja, a veces calzada con piedras o con arena o ceniza
Cerámica enterrada hasta el cuello
Cilíndrica, con la base normalmente cóncava
Tinaja bastante entera, se tiene que conservar por lo menos la mitad inferior
Cerámica enterrada Hoyo irregular o con alveolos
De difícil identificación por que normalmente han desaparecido las tinajas
Escondrijo Hoyo irregular Puede reutilizar otros hoyos
Cerámicas enteras de tipos diferentes, normalmente asociadas a molinos, herramientas, etc.
Vertedero de cerámica Puede ser un hoyo pero también un simple montón
Gran acumulación de fragmentos de cerámicas Si una parte de las cerámicas están mal cocidas se trata de un vertedero de alfar
Fosa ritual Forma variada Puede reutilizar otros hoyos como silos, pozos, hoyos de extracción de arcillas, etc.
Asociación con huesos de animales en conexión anatómica o vasos en miniatura Cerámicas pequeñas de uso individual que indican un banquete o una libación Figurillas, exvotos y elementos de culto Depósitos de fundación bajo el pavimento de las casas Hallazgos en ciénagas
Fosa sepulcral Forma variada Puede reutilizar otros hoyos
Esqueletos o restos humanos
89
Résumé
Les dépôts de céramique en Europe durant la préhistoire La poterie est l'élément le plus commun que l’on puisse trouver dans un gisement
archéologique à partir du Néolithique. Les céramiques sont alors fabriquées, utilisées,
parfois même réparées ou réutilisées et, finalement, quand elles cassent et deviennent
complètement inutilisables, elles sont jetées dans un dépotoir ou fosse à déchets.
Normalement, c’est sous forme de fragments que l’on trouve la céramique
archéologique. La découverte d'une poterie entière dans une excavation est toujours
exceptionnelle. Il s’agit, en général, d’une poterie qui n'a pas atteint la fin de sa vie
utile et qui a été retirée de la circulation pour des raisons que nous essayerons
d’éclaircir dans ce travail.
La cause la plus commune de dépôt d'une céramique entière est le dépôt funéraire.
Beaucoup de sociétés préhistoriques avaient pour coutume de déposer dans la tombe,
à côté du défunt, de nombreuses denrées alimentaires conservées dans des poteries
ainsi que d'autres objets comme des armes (qui sont généralement attribuées au sexe
masculin) et des articles ménagers tels que les meules et les fusaïoles (souvent
attribués au sexe féminin). Il y a des archéologues qui considèrent certains dépôts
funéraires, tels que les enterrements d’enfants sous le plancher des maisons, comme
des dépôts rituels, mais je pense qu’en archéologie, il est plus pertinent de préférer
l’hypothèse du dépôt funéraire.
Le dépôt rituel est un autre type de dépôt de céramique très fréquent (voir certains
exemples de dépôts rituels aux fig. 30-42). C’est le dépôt le plus étudié, ce qui me
permet d’en distinguer cinq types : 1) Les fosses liées aux offrandes d'aliments,
identifiées par des ossements d'animaux en connexion anatomique ou par des vases
miniatures. 2) Les fosses liées aux banquets et libations, identifiées par l'apparition
d'ensembles uniformes de verres, tasses et assiettes. 3) Les dépôts contenant des
éléments de culte (figurines, encensoirs, etc). 4) Les dépôts de fondation de bâtiments,
situés dans les trous de poteaux, dans les tranchées de fondation ou sous le plancher
des maisons. 5) Les découvertes dans les marais et les marécages. Ces catégories ont
été établies à partir de nos connaissances des religions grecque et romaine. Nous
90
avons appliqué le principe selon lequel les rituels de l’époque classique remontent fort
probablement à la préhistoire. Par conséquent, les fosses rituelles préhistoriques
peuvent être interprétées à partir de leur ressemblance avec les dépôts rituels de
l'Antiquité.
Les fosses rituelles sont les dépôts les plus fréquents en Europe. L’endroit où,
probablement, elles ont été le mieux étudiées est l'Europe centrale. Les dépôts y sont
spectaculaires avec plusieurs dizaines de céramiques. En Méditerranée, elles ne se
sont pas autant développées, mais des exemples intéressants sont également connus.
Outre ces fosses, il existe aussi des dépôts de céramiques qui pourraient être classés
en tant que « laïcs », parce qu’ils sont liés à la production, la transformation, le
stockage ou l’élaboration de la nourriture.
D'abord, on trouve le silo contenant des poteries. Certaines données ethnographiques
suggèrent que les silos, après avoir été vidés de leurs céréales, ont pu être réutilisés
pour stocker de la nourriture conservée à l’intérieur de poteries ou autres récipients
en bois ou en vannerie. Le cas le plus typique est celui des silos utilisés pendant l'hiver
pour stocker le grain et qui, en été, après avoir été vidés, servent à conserver d'autres
aliments à l’intérieur de poteries ou autres récipients (voir les exemples de silos
contenant des poteries fig. 3-10).
Un autre type de fosse où peuvent apparaître des vases entiers en céramique est celui
des caves contenant des poteries. En archéologie préhistorique, on donne le nom de
caves à des fosses rectangulaires ou ovales servant au stockage des aliments (fig. 12-
16). Les caves contiennent généralement des aliments stockés dans des récipients tels
que sacs, paniers, boîtes en bois et en céramique. Lorsque les caves sont en attente de
réutilisation, les récipients en céramique peuvent apparaître vides et renversés.
Rappelons qu’au niveau ethnographique, il n’y a pas de différence entre les silos et les
caves, la différence étant seulement utilisée en archéologie.
La troisième catégorie que nous avons essayé de définir est appelée support de
contenant. Elle est définie comme un trou peu profond et de faible diamètre dont la
forme correspond à la base d’une jarre (fig. 18-19). Souvent, pour ajuster la forme de
la fosse à celle de la jarre, on la calait avec des pierres ou bien on remplissait l'espace
situé entre la céramique et la fosse avec du sable ou des cendres. Normalement, dans
de tels cas, le fond de la jarre est le seul élément ayant pu parvenir jusqu’à nous.
La quatrième catégorie a des similitudes avec la précédente. On parle de céramiques
enterrées jusqu'au col. Ce sont des jarres qui sont enfouies et dont seul le col ressort
du sol (fig. 21-23). La recherche ethnographique montre qu’elles peuvent être utilisées
pour contenir de l’huile, du vin, des fruits frais, etc. Le fond de la jarre est la partie qui
parvient généralement jusqu’à nous lorsque la jarre est située dans une fosse d’un
diamètre légèrement supérieur à celui de sa panse.
Les céramiques enterrées sont une catégorie particulière que j'ai trouvée en faisant
des recherches dans des livres d'agronomie anciens. Certains agronomes romains et
médiévaux disent que les fruits frais et les noix peuvent être stockés dans des
91
céramiques étroitement scellées et enterrées dans des fosses. Il faut dire que, même si
elle est bien définie par les sources écrites, cette catégorie n'a pas été identifiée lors
de fouilles. C’est probablement dû au fait qu’après la consommation du produit, la
poterie a été retirée de la fosse, rendant celle-ci difficile à identifier.
D'autres fosses où sont apparues des céramiques entières sont les caches (fig. 25-27).
En ethnographie, les caches sont une catégorie bien définie : ce sont généralement des
fosses faites à dessein, ou le plus souvent réutilisées, contenant des objets qui ne sont
pas nécessaires à un moment donné. On identifie souvent une cache en raison du fait
que les céramiques y côtoient des outils en pierre, en os, des meules, etc.
La dernière catégorie est celle des dépotoirs de céramique. Les dépotoirs de
céramique sont des endroits où s'accumule un grand nombre de récipients en
céramique, sans la présence – généralement − d’autres éléments (os d'animaux ou
cendre) pouvant indiquer qu’il s’agit d’une fosse à déchets. Les dépotoirs de
céramique les mieux définis sont les dépotoirs de poterie, où le potier verse le produit
cuit défectueux. Souvent les vases mal cuits sont jetés sur un tas près des fourneaux.
Pour identifier un dépotoir de poterie, on doit nécessairement y trouver des poteries
en céramique trop cuites ou déformées.
Une autre question qui a été traitée à fond dans ce travail est celle des étapes que
peut subir un dépôt de céramique quelconque. Nous partons du principe qu’un silo,
une cave ou une cache ne sont pas des structures stables dans le temps et qu’elles
subissent plusieurs étapes qui vont de leur excavation par les peuples anciens à leur
abandon. Dans la plupart des fosses que nous avons traitées dans ce document, on
peut différencier au moins trois étapes (fig. 43) :
1) La première étape est l'excavation et l'utilisation ou la réutilisation d’une fosse
ayant une fonction particulière ou combinant plusieurs fonctions (silo, silo contenant
des poteries, cache, etc).
2) Ensuite, il peut y avoir un temps d'arrêt pendant lequel la fosse est vide en
attendant une nouvelle utilisation. Si on réutilise la fosse, on revient à la première
phase, sinon on passe à la troisième.
3) Phase d’abandon durant laquelle la fosse est remplie de sédiments, pour des
raisons naturelles, ou de terre ou de déchets ménagers.
En archéologie, les étapes d'utilisation de la fosse sont rarement documentées, car la
découverte de silos remplis de grains ou de caves contenant des poteries remplies de
nourriture ne survient que suite à des circonstances exceptionnelles. En effet, en
temps normal, ces aliments ont été retirés par les peuples anciens. En archéologie, les
fosses que l’on trouve normalement sont en phase d’attente (c’est-à-dire dans
l’attente d’une réutilisation qui ne s’est jamais produite) ou sont des fosses dont la
structure a été amortie ou abandonnée.
92
TYPE FORME ELEMENTS IDENTIFIANTS
Silo contenant des poteries
Conique, ovoïde, en forme de bouteille. Finalement, on accepte la forme cylindrique.
Une céramique entière, ou plus, en particulier des jarres.
Cave contenant des poteries
Plan rectangulaire ou ovale.
Une céramique entière, ou plus, en particulier des jarres.
Support de contenant Cuvette ou calotte sphérique au diamètre réduit. Bord d’argile ou de pierre.
Base d’une jarre, parfois calée avec des pierres, du sable ou des cendres.
Céramique enterrée jusqu’au col
Cylindrique, base normalement concave.
Jarre presque entière qui conserve au moins la moitié inférieure du vase.
Céramique enterrée Fosse irrégulière ou accompagné de dépressions.
Difficile à identifier parce que les jarres ont souvent disparu.
Cache Fosse irrégulière. Réutilisation éventuelle d’autres fosses.
Céramiques entières de différents types, généralement associées à des meules, outils, etc.
Dépotoir de céramique Peut être une simple fosse, mais aussi un tas
Grande accumulation de fragments de poteries. Si une partie de la céramique est mal cuite, c'est un dépotoir de poterie.
Fosse rituelle Forme variée. Réutilisation éventuelle d'autres fosses comme silos, puits, fosses d’extraction d'argile, etc.
Aux côtés d’os d'animaux en connexion anatomique ou de vases miniatures. Petites céramiques à usage individuel indiquant un banquet ou une libation. Figurines, ex-voto et objets de culte. Dépôts de fondation sous le plancher des maisons. Trouvailles dans les tourbières.
Fosse sépulcrale Forme variée Réutilisation éventuelle d’autres fosses
Squelettes ou restes humains.
93
Summary
Deposits of pottery in prehistoric Europe Pottery is the most common element found on archaeological sites since Neolithic
times. Pottery is produced, it is used, it can be repaired and reused and, finally, when it
breaks and no longer functions, it is thrown into a midden or waste pit.
The “normal” way to find pottery in archaeology is in fragments, and uncovering intact
pottery on an excavation is always an exceptional event. When this happens, it means
that the pottery has not reached the end of its useful life and was taken out of use for
a reason that we will attempt to clarify in this paper.
One of the most common reasons for leaving intact pottery is for a burial deposit.
Many prehistoric societies placed food in pottery vessels in tombs next to the corpse,
along with other objects such as weapons (usually attributed to men) and domestic
utensils such as grinders, spindle whorls, etc. (usually attributed to women). There are
archaeologists who associate some burial deposits with ritual deposits, such as the
burial of children under houses, but I believe that, in archaeology, it is more
appropriate to prioritise the burial category than the ritual one.
The ritual deposit is another very common type of deposit of pottery (see examples of
ritual deposits in figures 30-42). This is the best studied type of deposit, and enables
me to differentiate between five types of ritual pit: 1) Pits related to food offerings,
identified by the presence of animal bones in anatomic connection, or miniature
vessels. 2) Pits related to banquets and libation, identified by the appearance of
matching sets of cups, bowls and plates. 3) Deposits with elements of worship (statues,
perfume burners, etc.). 4) Deposits in the foundations of buildings, located in post
holes, the trenches of foundations or beneath houses. 5) Finds in marshes and
swamps. The definition of these categories is based on our knowledge of Greek and
Roman religions and the principle applied is that ritual norms in the classic period may
have antecedents in prehistory. The interpretation of prehistoric ritual pits can,
therefore, be based on their similarity to ritual pits in ancient times.
Ritual pits are the most frequent deposits of pottery in Europe. They have probably
been best studied in the centre of Europe, where spectacular deposits with several
dozens of pottery vessels have appeared. In the Mediterranean, such developed
deposits of pottery do not seem to be found although there are also some interesting
examples.
94
In addition, there are deposits of pottery that could be classified as secular, as they are
formed by elements related to the production, storage or elaboration of food.
Firstly, there is the silo with intact pottery. Ethnographic data suggests that, when
empty of grain, silos could be used to store food in storage jars and other receptacles
made out of wood or basketwork. The most typical example are silos used during the
winter to preserve grain that were used in the summer, when empty, to store other
types of food in storage jars and other receptacles (see examples of silos with intact
pottery in figures 3-10).
Another type of pit where intact pottery receptacles can appear are underground
stores with intact pottery. In prehistoric archaeology, the name underground store is
given to rectangular and oval-shaped pits for storing food (fig. 12-16). Underground
stores usually contained food in receptacles such as sacks, baskets, wooden boxes and
storage jars. When underground stores were awaiting a new use, empty storage jars
can appear upside down. It is necessary to remember that, ethnologically, there is no
difference between silos with intact pottery and underground stores with intact
pottery; the difference is only used in archaeology.
The third category we have attempted to define is entitled pot holders. It is defined as
a shallow pit of small diameter in which the base of a storage jar fits (fig. 18-19). To
adjust the shape of the pit to that of the storage jar, it is often compressed with stones
or the space between the storage jar and the pit is filled with sand and ash. Usually, in
these cases, only the lower part of the storage jar is visible.
The fourth category is similar to the previous. It involves storage jars buried to the
neck. These are storage jars buried deeply where only the neck protrudes from the
ground (fig. 21-23). Ethnographic research reveals that they can be used to contain oil,
wine, fresh fruit, etc. The lower part of the storage jar usually appears inside a pit with
a diameter slightly greater than that of the storage vessel.
Buried pottery is a special category that I have found by researching old books on
agronomy. Some Roman and also medieval agronomists recount that fruit and nuts
can be preserved in storage jars that are well sealed and buried in pits. It should be
said that, although this category is well defined in written sources, it has not been
identified in excavations, possibly because when the time came to consume the
product, the storage jar was removed, making the pit is difficult to identify.
Other pits where intact pottery appears are cache pits (fig. 25-27). In ethnography,
cache pits is a well defined category; they are usually pits – purpose-built or more
often reused – which contain objects that are not required at that moment. We often
identify a cache pit due to the presence of intact pottery with tools made from stone
or bone, grinders, etc.
The last secular category are pottery dumps. Pottery dumps are places where a large
number of pottery vessels accumulate, usually in the absence of other elements such
as animal bones or ash, which would indicate a waste pit. The best defined pottery
dumps are kiln dumps, where the potter discards the defective fired products. They
95
are not always pits, as very often the badly fired vessels are thrown into a pile near the
ovens. To identify a kiln dump we must necessarily find pottery that is badly fired or
deformed.
Another topic that has been studied in depth in this work is that of the different stages
of a deposit of pottery. We assume that a silo, underground store and cache pit are
unstable structures over time and experience different stages, from their excavation
by former settlers to their abandonment. In the majority of pits studied in this work, it
is possible to differentiate between at least three stages (fig. 43):
1) The first stage corresponds to the excavation and use or reuse of the pit for a
determined function, or the combination of various functions (silo, silo with intact
pottery, cache pit, etc.).
2) There may then be a period of inactivity during which the pit remains empty before
its next use. If it is reused, we return to the first stage, if not, we move on to the third
stage.
3) This is the stage of abandonment in which the pit fills up with sediment due to
natural causes, or is filled with earth or domestic waste.
In archaeology, the different stages of the use of pits are rarely documented, as it is
only in exceptional circumstances that we find a silo full of grain or an underground
store with food in the storage jars that contained it. This is because, under normal
circumstances, the food was removed by former settlers. In archaeology, we usually
find pits awaiting their next use, which did not occur, or after the structure expired and
was abandoned.
96
TYPE FORM IDENTIFYING ELEMENTS
Silo with intact pottery
Truncated cone-shaped, egg-shaped, bottle-shaped Cylindrical may be accepted
One or several items of intact pottery, especially storage jars
Underground store with intact pottery
Rectangular or oval in plan One or several items of intact pottery, especially storage jars
Pot holder
Basin or spherical cap with a small diameter Clay or stone edge
Base of a storage jar, sometimes compressed with stones, sand or ash
Storage jar buried to the neck
Cylindrical, usually with a concave base
Virtually intact storage jar; at least the lower half has to be preserved
Buried pottery
Irregular pit or pit with cavities
Difficult to identify because the storage jars have usually disappeared
Cache pit
Irregular pit It may reuse other pits
Intact pottery of different types, usually related to grinders, tools, etc.
Pottery dump
It can be a pit or simply a pile
Large accumulation of fragments of pottery If some of the pottery is badly fired, it is a kiln dump.
Ritual pit Various forms It may reuse other pits such as silos, wells, clay pits, etc.
Associated with animal bones in anatomical connection or miniature vessels Small individual pottery, which indicates a banquet or libation Figurines, ex votos and elements of worship Foundation deposits under houses Finds in swamps
Burial pit Various forms It may reuse other pits
Skeletons or human remains
97
Biliografia ABARQUERO, F. J.; PALOMINO, A. L. 2006, “Vertavillo, primeras excavaciones
arqueológicas en un oppidum vacceo del Cerrato palentino”, Publicaciones de la Institución Tello Téllez de Meneses, 77, Palencia, España, 31-116.
ABU ZACARIA 1988, Libro de agricultura su autor el Doctor excelente Abu Zacaria Iahia. Traducido al castellano y anotado por don Josef Antonio Banqueri, Madrid, 2 vols. (versió espanyola del llibre d’Ibn al-‘Awwām, facsímil de l’edició de 1802).
AGUSTÍ, M. 2007, Llibre dels secrets de agricultura, casa rústica y pastoril, Vilafranca del Penedès (Catalunya), (facsímil de l’edició de 1617).
AGUSTÍ, B. et al. 1987, Dinàmica de la utilització de la cova 120 per l’home en els darrers 6000 anys, Girona, 1987.
ALLAIN, J.; FAUDUET, I.; DUPOUX, J. 1987, “Puits et fosses de la Fontaine des Mersans à Argentomagus. Dépotoirs ou dépôts votifs?”, Gallia (Paris), 45, 105-114.
ALONSO DE HERRERA, G. 1996, Agricultura general, compuesta por Alonso de Herrera, que trata de la labranza del campo y sus particularidades, crianza de animales y propiedades de las plantas. Edición crítica de Eloy Terrón, Madrid, 3a. ed.
ALONSO, N. 1999, De la llavor a la farina. Els procesos agricoles protohistòrics a la Catalunya occidental, Lattes, França, 1999.
ALONSO, N.; LÓPEZ, J. B. 1997-1998, “Minferri (Juneda, Garrigues): Un nou tipus d’assentament a l’aire lliure a la plana occidental catalana, durant la primera meitat del segon mil·lenni cal B.C.”, Tribuna d’Arqueologia (Barcelona), 279-306.
ALÒS, C. et al. 2006-2007, “El Pla d’Almatà (Balaguer, la Noguera): primeres aportacions interdisciplinàries a l’estudi de les sitges i els pous negres de la zona 5”, Revista d’Arqueologia de Ponent (Lleida), 16-17, 145-168.
AMELA, L. 2010, “La circulación monetaria romano republicana de Hispania durante la segunda guerra civil según las ocultaciones de la época”, Numisma (Madrid), 254, 7-39.
ANDERSEN, N. H. 1976, “Sarup Keramikgruber fra to bebyggelsesfaser”, Kulm (København), 11-46.
ARANEGUI, C.; GRÉVIN, G. 1993, La nécropole iberique de Cabezo Lucero (Guardamar del Segura, Alicante), Madrid.
ASENSIO, D.; CELA, X.; MORER, J. 2005, “El jaciment protohistòric del Turó de la Font de la Canya (Avinyonet del Penedès, Alt Penedès): un nucli d’acumulació d’excedents agrícoles a la Cossetània (segle VII-III aC)”. Fonaments (Barcelona), 12, 177-195.
AUXIETTE, G. et al. 2003, “Un site de Hallstatt à Villeneuve-Saint-Germain ‘Les Étomelles’ (Aisne)”, Revue Archeologique de Picardie (Amiens), 3-4, 21-65.
AYOUB, A. 1985, “Les moyens de conservation des produits agricoles dans le nord-ouest de la Jordanie actuelle”, a M. Gast, F. Sigaut i C. Beutler, eds., Les techniques de conservation des grains à long terme. Leur rôle dans la dynamique des systèmes de cultures et des sociétés, París, III, 1, 155-169.
BAGOLINI, B.; BALISTA, C.; BIAGI, P. 1977, “Vhò, Campo Ceresole: scavi 1977”, Preistoria Alpina (Trento, Itàlia), 13, 67-98.
98
BALDEÓN, A.; SÁNCHEZ, M. J. 2006, Depósitos en hoyos de la Edad del Bronce en Álava, Santa María de Estarrona (Estarrona, Vitoria-Gazteiz), Peracho y Alto Viñaspre (Kripan), Vitoria-Gazteiz.
BÁLEK, M. et al. 2003, “Předběžné výsledky první etapy záchranného archeologického výzkumu v trase dálnice D1 Vyškov – Mořice”, Přehled výzkumů (Brno, República Txeca), 44, 137-150.
BALSERA, R.; MATAS, O.; ROIG, J. 2009, “Els Pinetons, un assentament prehistòric i medieval a la plana del Vallès (Ripollet, Vallès Occidental)”, Tribuna d’Arqueologia (Barcelona), 237-284.
BARGE, H. 2009, “La structuration de l’habitat dans le massif des Alpilles au IIIe. millenaire av. J.-C.”, a A. Beeching i I. Sénépart, eds., De la maison au village. L’habitat néolithique dans le sud de la France et le Nord-Ouest méditerranéen (Marseille, 23-24 mai 2003), Marseille, 267-275.
BARTELS, N. 1990, “Eine Siedlungsgrube der jüngsten vorrömischen Eisenzeit aus Dodow, Kr. Hagenow”, Informationen des Bezirksarbeitskreises fu�r Ur- und Fru�hgeschichte Schwerin (Schwerin, Alemanya), 30, 26-32.
BARTÍK, J.; HAJNALOVÁ, M. 2004, “Hromadný nález keramiky z Lozorna. Prispevok ku keramickým depotom stredodunajskej mohylovej kultúry na západnom Slovensku“, Zborník Slovenského Národného Múzea, 98, Archeológia 14, 9-42.
BECK, M. E. 2006, “Midden ceramic assemblage formation: A case study from Kalinga, Philippines”, American Antiquity, 71(1), jan 2006, 27-51.
BECKER, C. J. 1970, „Zur Frage der eisenzeitlichen Moorgefäße in Dänemark“, a H. Jankuhn, ed., Vorgeschichtliche Heilingtümer und Opferplätze in Mittel- und Nordeuropa (Gottingen, 14 bis 16 Oktober 1968), Gottingen, 119-166.
BEILKE-VOIGT, I. 2007, Das ‚Opfer‘ im Archäologischen Befund. Studien zu den sog. Bauopfern, kultischen Niederlegungen und Bestattungen in ur- und frühgeschichtlichen Siedlungen Norddeutschlands und Dänemarks, Rahden, Alemanya.
BELARTE, M. C.; GAILLEDRAT, E.; ROUX, J.-C. 2010, “Recherches dans la zone 1 de la ville de Lattara. Evolution d’un quartier d’habitation dans la deuxième moitié du Ve. siècle av. n. è.”, Lattara (Lattes, França), 21, tom 1, 7-134.
BERNABEU, J.; FUMANAL, M. P. 2009, “La excavación, estratigrafía y datación C14”, a J. Bernabeu i L. Molina, eds., La Cova de les Cendres (Moraira-Teulada, Alicante), Alacant, 31-52.
BERNABÒ, M.; CREMASCHI, M. 1997, “La terramara di S. Rosa di Poviglio: le strutture”, a M. Bernabò, A. Cardarelli i M. Cremaschi, eds., Le terramare. La prima civiltà padana, Catálogo della mostra de Modena, Milano, 196-212.
BERNABÒ, M.; CREMASCHI, M. 2009, Acqua e civiltà nelle terramare. La vasca votiva di Noceto, Milano.
BIERMEIER, S.; KOWALSKI, A. 2005, Grabungsbericht Eching 7635/195, Object 0403-Dieselstraße 3, Landkreis Freising, Oberbayern. München. Document accessible a www.singularch.com.
BIERMEIER, S.; KOWALSKI, A. 2009, Grabungsbericht Kösching-Wolfsdrossel, M-2008-1299-2, 13.11.2008-22.12.2008, Landkreis Eichstätt, Oberbayern. München. Document accessible a www.singularch.com.
BIERMEIER, S.; KOWALSKI, A. 2010, Grabungsbericht Erding-Kletthamer Feld, Kampagnen 2006-2008 und 2009, Landkreis Erding, Oberbayern. München. Document accessible a www.singularch.com.
99
BLANCO, J. F. et al. 2007, “Análisis de las estructuras”, a C. Blasco et al., El Bronce Medio y Final en al región de Madrid. El poblado de la Fábrica de Ladrillos (Getafe, Madrid), Estudios de Prehistoria y Arqueología Madrileñas, 14-15, 29-68.
BLASCO, M. C. 1983, “Un nuevo yacimiento del bronce madrileño. El Negralejo, Rivas-Vaciamadrid”, Noticiario Arqueológico Hispánico (Madrid), 17, 43-190.
BLASCO, M. C. et al. 1984-1985, “Depósito votivo en un yacimiento de la edad del Bronce en el valle del Manzanares (Perales del Río, Getafe, Madrid)”, Cuadernos de Prehistoria y Arqueología (Madrid), 11-12, 11-23.
BLASCO, M. C.; BARRIO, J. 1986, “Excavaciones de dos nuevos asentamientos prehistóricos en Getafe (Madrid)”, Noticiario Arqueológico Hispánico (Madrid), 27, 75-142.
BONELLI, L. 1982, La Divina Villa di Corniolo della Cornia, Lezioni di agricoltura tra XIV e XV secolo, Siena.
BOS, J. M.; WATERBOLK, H. T.; VAN DER PLICHT, J. 1999, “Sporen van ijzertijdbewoning in de terpzool van Wommels-Stapert (Friesland)”, Palaeohistoria (Haarlem, Holanda), 41-42, 177-223.
BOSCH, A.; CHINCHILLA, J.; TARRÚS, J. 2000, El poblat lacustre neolític de la Draga. Excavacions de 1990 a 1998, Girona.
BOSCH, A. et al. 1996, “Intervenció arqueològica a la Cova de la Pólvora (Albanyà, Alt Empordà)”, Terceres Jornades d’Arqueologia de les comarques de Girona (Santa Coloma de Farners, 14 i 15 de juny de 1996), Girona 1996, 35-51.
BÖTTCHER, G. 1982, “Ein Gefäßdepot der Aunjetitzer Kultur aus Gerwich, Kr. Burg”, Ausgrabungen und Funde (Berlin), 27, 172-175.
BOUBY, L.; MARINVAL, P. 2005, “Conservation, traitement et consommation des produits végétaux dans la grotte chalcolithique de Foissac (Aveyron). Les données carpologiques”, Gallia Préhistoire, 47, 2005, 147-165.
BOUZEK, J.; SKLENÁŘ, K. 1987, “Jáma středobronzové mohylové kultury v Horních Počaplech, okr. Mĕlník”, Archeologické rozhledy (Praga), 39, 23-39.
BRANDT, J. 1987, “Ein jungbronze-früheisenzeitlicher Brunnen von Retzow, Kr. Lübz”, Informationen des Bezirksarbeitskreises fu�r Ur- und Fru�hgeschichte Schwerin (Schwerin, Alemanya), 27, 24-27.
BRANDT, J.; KLUCK, L. 1989, “Zwei jungbronzezeitliche Fundcomplexe aus Muchow, Kr. Ludwigslust”, Jahrbuch für Bodendenkmalpflege in Mecklenburg 1988, 109-118.
BRÄUNING, A. 1996, “Grabungen in einer Mittelalterlichen Wüstung bei Riedlingen an der Donau, Kreis Biberach”, Archäologische Ausgrabungen in Baden-Württemberg 1996, Stuttgart, 197-200.
BREUIL, J.-Y. et al. 2006, “Les structures de stockage au néolithique final (3500-2200 av. J.-C.) en Vistrenque (Nîmes, Gard)”, a M. C. Frère-Sautot, ed., Des Trous... Structures en creux pré- et protohistoriques (Dijon, Baume-les-Messieurs, mars 2006), Montagnac, 247-262.
BRIARD, J. 1965, Les dépôts bretons et l’âge du Bronze atlantique, Rennes. BRIARD, J.; CORDIER, G.; GAUCHER, G. 1969, “Un dépôt de la fin du Bronze
Moyen à Malassis, commune de Chéry (Cher)”, Gallia préhistoire (París), 12, 37-73.
BURILLO, F.; PICAZO, J. 1986, El poblado del Bronce Medio de la Hoya Quemada (Mora de Rubielos, Teruel), Teruel.
BUTTLER, W. 1934, “Gruben und Grubenwhoningen in Südosteuropa”, Bonner Jahrbücher (Köln-Graz), 139, 134-144.
100
BUTTLER, W. 1936, “Pits and Pit-dwellings in Southeast Europe”. Antiquity (Cambridge), 37, March 1936, 25-36 (traducció anglesa de Buttler 1934).
CABALLERO, L. et al. 1985, “Informe de la excavación arqueológica realizada durante los meses de abril y mayo de 1984 en la calle Angosta de los Mancebos 3 de Madrid”, Estudios de Prehistoria y Arqueología Madrileñas, 4, 177-188.
CATÓ, M. P. 1927, D’agricolia. Traducció de Mn. S. Galmés, Barcelona. CAVULLI, F. 2006, “Les structures anthropiques interprétables du néolithique ancien
de l’Italie septentrionale”, a M. C. Frère-Sautot, ed., Des trous... Structures en creux pré- et protohistoriques (Dijon, Baume-les-Messieurs, març de 2006), Montagnac, 371-390.
CERDEÑO, M. L. et al. 1980, “El yacimiento de la edad del bronce de ‘La Torrecilla’ (Getafe, Madrid)”, Noticiario Arqueológico Hispánico (Madrid), 9, 215-242.
CHAPMAN, J. 2000, “Pit-digging and structured deposition in the Neolithic and Copper Age”, Proceedings of the Prehistoric Society (Londres), 66, 61-87.
ČIŽMAŘ, Z. 2004, “Nová pravĕká sídlište z katastru Znojma-Hradištĕ (přispĕvek k poznání pravĕkého osidlení severovýchodního okraje národního parku podyjí)”, Thayensia (Znojmo, República Txeca), 6, 91-111.
COBLENZ, W. 1973, “Eine Aunjetitzer Vorratsgrube mit Getreide aus Döbeln-Masten”, Ausgrabungen und Funde (Berlín), 18, 70-80.
COLUMELA, L. M. 1959, Los doce libros de agricultura, traducción de Carlos J. Castro, Barcelona, 2 vol.
COTIUGĂ, V.; HAIMOVICI, S. 2004, “Fosses cultuelles (bóthroi) et à caractère cultuel du néolithique et de l’enéolithique de la Roumanie”, a L’Âge du cuivre au Proche Orient et en europe (Liège, Belgique, 2-8 septembre 2001), Oxford, BAR International Series 1303, 317-324.
CREMASCHI, M.; PIZZI, C. 2011, “Water resources in the Bronze Age villages (terramare) of the north Italian Po plain: recent investigation at Terramara Santa Rosa di Poviglio”, Antiquity on the website, 85, No. 327, March 2011, accessible a http://antiquity.ac.uk/
CUBERO, C. 1990, “Análisis paleocarpológicos de muestras del Alto de la Cruz”, a J. Maluquer, F. Gracia i G. Munilla, Alto de la Cruz, Cortes de Navarra. Campañas 1986-1988, Trabajos de Arqueología Navarra, 9, Pamplona 1990, 199-217.
CUNLIFFE, B. W. 1992, “Pits preconceptions and propitiation in the British Iron age”, Oxford Journal of Archaeology, 11 (1), 69-83.
CUNLIFFE, B.; PHILLIPSON, D. W. 1968, “Excavations at Eldon’s Seat, Encombe, Dorset, England”, Proceedings of the Prehistoric Society (Londres), 34, 191-237.
DALECHAMPS, J. 1615, Histoire générale des plantes, tome premier, Lyon. DE PEDRO, M. J. 1990, “La Loma de Betxí (Paterna): Datos sobre técnicas de
construcción en la Edad del Bronce”, Archivo de Prehistoria Levantina (València), 20, 327-350.
DEDET, B.; SCHWALLER, M. 1990, “Pratiques cultuelles et funéraires en milieu domestique sur les oppidums languedociens”, Documents d’Archéologie Méridionale (Lattes), 13, 137-161.
DEGASPERI, N.; STEFFÈ, G.; VON ELES, P. 1997, “Lugo di Romagna, Fornace Gatelli”, Archeologia dell’Emilia-Romagna (Bologna), I/2, 36-38.
DELATTRE, V. et al. 2000, “De la rélegation sociale à l’hipothèse des offrandes: l’exemple des dêpots en silos protohistoriques au confluent Seine-Yonne (Seine-et-Marne)”, Revue Archéologique du Centre de la France (Vichy), 39, 5-30.
101
DELL’MOUR, R. W. 1991, “Petrographische Analyse der mittelbronzezeitlichen keramikdepots von Maisbirbaum”, Archaeologia Austriaca (Viena), 75, 129-135.
DELOR-AHÜ, A. 2005, “Contribution à la definition de faciès céramiques en Champagne durant le Haut Empire. Analyse du mobilier de quelques habitats ruraux de la Marne”, Revue Archéologique de l’Est (Dijon), 54, 95-133.
DIETRICH, E.; KAENEL, G.; WEIDMANN, D. 2007, “Le sanctuaire helvète du Mormont”, Archäologie Schweiz (Basel), 30 (1), 2-13.
DOHNAL, V. 1989, “Zur frage der vor- und frühurnenfelderzeitlichen Opferstätten in Mähren”, Zeitschrift für Archäologie (Koln), 23, 19-35.
DONEUS, M. 1991, “Zum mittelbronzezeitlichen Keramikdepot von Maisbirbaum, MG Ernstbrunn, PB Korneuburg, Niederosterreich”, Archaeologia Austriaca (Viena), 75, 107-128.
DONEUS, M. 1994, “Das mittelbronzezeitliche Keramikdepot von Maisbirbaum, MG Ernstbrunn, pB Korneuburg, Niederosterreich”, Zalai Museum, 5, 201-210 (versió reduïda de Doneus 1991).
DUBOULOZ, J.; HAMARD, D.; LEBOLLOCH, M. 1997, “Composantes fonctionnelles et symboliques d’un site exceptionnel: Bazoches-sur-Vesle (Aisne), 4000 ans av. J.-C.”, a G. Auxiette, L. Hachem i B. Robert, dirs., Espaces physiques, espaces sociaux dans l’analyse interne des sites du Néolithique et de l’Âge du Fer, Amiens, 127-144.
DUPONT, F. 2004, “Gramática de la alimentación y las comidas romanas”, a J. L. Flandrin i M. Montanari, Historia de la alimentación, Gijón, 223-244 (hi ha versions francesa i italiana).
EIBNER, C. 1969, “Ein mittelbronzezeitlicher Gefäßverwahrfund von Schrattenberg, p. B. Mistelbach, NÖ. Zur interpretation der sogenannten Töpfereiwarenlager”, Archaeologia Austriaca (Viena), 46, 19-52.
EIROA, J. J. 1989, Urbanismo protohistórico de Murcia y el Sureste, Murcia. FARRÉ, J. et al. 1998-1999, “El jaciment de Mas d’en Boixos (Pacs del Penedès, Alt
Penedès). Un espai utilitzat des del neolític fins a l’època ibèrica”, Tribuna d’Arqueologia (Barcelona), 113-134.
FERCHIOU, S. 1979, “Conserves cerealieres et role de la femme dans l’economie familiale en Tunisie”, a M. Gast i F. Sigaut, dirs., Les techniques de conservation des grains à long terme, Leur rôle dans la dynamique des systèmes de cultures et des sociétés, París, vol I, 190-197.
FIEDLER, M. 2005, “Kultgruben eines Liber Pater-Heiligtums im römischen Apulum (Dakien). Ein vorbericht”, Germania (Frankfurt am Main), 83(1), 95-125.
FLETCHER, T. B.; GHOSH, C.C. 1921, “Stored grain pests”, Agricultural Research Institute, Pusa, Bulletin 111 (Calcuta, Índia), 713-758 (reproduït a Sigaut 1978, 126-153).
FLETCHER, A. F.; LA FLESCHE, F. 1992, The Omaha tribe, Lincoln-Londres, 2 vols. (1ª edició Washington 1911).
FRANCÈS, J. 1993, “Les estructures del bronze antic del polisportiu de la UAB: primers resultats”, Limes (Cerdanyola del Vallès, Catalunya), 3, 5-24.
FRANCÈS, J. 1995, “Noves excavacions al sector est del jaciment del polisportiu de la UAB (Cerdanyola, Vallès Occidental)”, Revista d’Arqueologia de Ponent (Lleida), 5, 147-178.
FRANCÈS, J. coord., 2007, Els Mallols. Un jaciment de la plana del Vallès entre el neolític i l’antiguitat tardana, Barcelona.
102
GARCÍA, C. 1996, “Intervención arqueológica en el Llano de los Morenos (La Algaida, Archena)”, Memorias de Arqueología (Murcia), 11, 219-244.
GARCÍA, E. 1994, “La conservación de los productos vegetales en las fuentes agronómicas andalusíes”, a M. Marín i D. Waines, eds., La alimentación en las culturas islàmicas, Madrid, 251-293.
GARCÍA, E.; LÓPEZ, E. 2008, “El alfar de Rabatún (Jerez de la Frontera, Cádiz) y la producción de ánforas y cerámica común en la campiña del Guadalete en época altoimperial romana”, SPAL (Sevilla), 17, 281-313.
GARCÍA, J.; SESMA, J. 2001, “Los Cascajos (Los Arcos, Navarra). Intervenciones 1996-1999”, Trabajos de Arqueología Navarra (Pamplona), 15, 299-306.
GARCÍA, R.; MORALES, J. 2004, “Un yacimiento de fondos de cabaña: Las Saladillas (Alcázar de San Juan, Ciudad Real)”, a R. García i J. Morales, eds., La Península Ibérica en el II milenio a.C.: Poblados y fortificaciones, Cuenca, España, 233-273.
GEIßLINGER, H. 2004, “Nichtsakrale Moordepots-danische Beispiele der frühen Neuzeit”, Germania (Frankfurt am Main), 82(2), 459-489.
GEISLER, M.; STUCHLIKOVA, J. 1986, “Veterovské sidliste v Musove (okr. Breclav)”, Archeologické Rozhledy (Praga), 38(2), 121-138.
GILLES, R. 1975, “L’habitat du Néolithique final des Bruyères (Basse vallée de l’Ardèche)”, Études préhistoriques, Revue régionale d'archéologie préhistorique (Lyon), 12, 1-13.
GONZÁLEZ, J. M. 1993, “Interpretación arqueológica de un ‘campo de hoyos’ en Forfoleda (Salamanca)”, Zephyrus (Salamanca), 46, 309-313.
GROTANELLI, C. 2004, “La carne y sus ritos”, a J. L. Flandrin i M. Montanari, Historia de la alimentación, Gijón, 131-148 (hi ha versions francesa i italiana).
GUILAINE, J. et al. 1986, Carsac. Une agglomération protohistorique en Languedoc, Toulouse.
GWAGNIN, A. 1581, Sarmatiae Europeae descriptio, Spira, Alemanya. HACKENS, T. 1963, “Favissae”, Etudes Etrusco Italiques. Mélanges pour le 25e.
anniversaire de la Chaine d’Etruscologie à l’Université de Louvain, Leuven, Bélgica, 71-99.
HAMEROW, H. 2006, “’Special deposits in Anglo-Saxon settlements”, Medieval Archaeology (Londres), 50, 1-30.
HARCK, O. 1984, “Gefäßopfer der Eisenzeit im nördlichen Mitteleuropa”, Frühmittelalterliche Studien (Berlin), 18, 102-121.
HAYDEN, B.; CANNON, A. 1983, “Where the garbage goes: refusal disposal in the Maya Highlands”, Journal of Anthropological Archaeology (Orlando), 2, 117-163.
HENOCQ-POCHINOT, C.; MORDANT, D. 1991, “La marge sud-est du Bassin parisien: Chasséen et Néolithique moyen”, Identité du Chasséen, Actes du colloque international de Nemours, Paris, 199-210.
HERNÁNDEZ, M. S. 1994, “La Horna (Aspe, Alicante). Un yacimiento de la Edad del Bronce en el Medio Vinalopó”, Archivo de Prehistoria Levantina (València), 21, 83-118.
HERVÉ, M. L. 2000, Bassin aval du Mas Neuf et Fossé aval du Cadereau d’Alès, Nîmes (Gard), Document final de syntèse de diagnostic archéologique. Nîmes, 2 vols.
HILGER, M. I. 1992, Chippewa Child life and its cultural background, St. Paul, Minnesota.
103
HORVÁTH, L. A. et al. 2005, “Elõzetes jelentés az épülõ Kõérberek, Tóváros-Lakópark területén folyó régészeti feltárásról. Preliminary report on the archaeological excavation conducted parallel to the construction on the territory of the Kõérberek, Tóváros Residental District”. Aquincumi Füzetek (Budapest), 11, 137-167.
IBN AL-‘AWWĀM 2000, Le livre de l’agriculture, traduction de l’arabe de J. J. Clément-Mullet revue et corrigée, Arles, França.
JALLOT, L. 2009, “Caves-silos et fosses parementées des habitats de la fin du Néolithique languedocien”, a A. Beeching i I. Sénépart, eds., De la maison au village. L’habitat néolithique dans le sud de la France et le Nord-Ouest méditerranéen (Marseille, 23-24 mai 2003), Marseille, 219-253.
JONES, K. S. 1997, “Refuse disposal and mound formation: An ethnoarchaeological approach in Northern Cameroon”, Nyame akuma (Alberta, Canadà), 48, 11-19.
JORGE, S. O. 1988, O povoado do Bouça do Frade (Baião) no quadro do Bronce Final do Norte de Portugal, Porto.
KANAFANI-ZAHAR, A. 1994, Mūne. La conservation alimentaire traditionnelle au Liban, París.
KARAGEORGHIS, V. 1976, Kition: Mycenaenan and Phoenician discoveries in Cyprus, London.
KEILING, H. 1981, “Ein mittellatenezeitlicher Gefäßdepotfund von Kremmin, Kr. Ludwigslust”, Ausgrabungen und Funde (Berlín), 26, 126-130.
KOS, P. 2004, “Olbramovice (okr. Znojmo)”, Přehled Výzkumů (Brno, República Txeca), 45, 158-159.
KOVÁŘIK, J. 1981, “Praha 4-Modřany”, Archeologický výzkum v praze v roce 1978, Pražský sborník historický (Praga), 13.
KREEN-LEEB, A.; DERNDARSKY, M. 1998-1999, “Ein Keramikdepotfund der Leithaprodersdorf-Gruppe aus Enzersdorf an der Fischa, NÖ”, Depotfunde der Bronzezeit im mittleren Donauraum, Archäologie Österreichs Sonderausgabe, 9-10, 46-68.
KÜHTREIBER, K. 1994, “Ein urnenfelderzeitliches Gefäßdepot aus Drösing an der March, VB Gänserndorf, Niederösterreich”, Archäologia Austriaca (Viena), 78, 99-114.
LALE, N. E. S.; YUSUF, B. A. 2000, “Insect pests infesting stored pearl millet Pennisetum glaucum (L.) R. Br. in Northeastern Nigeria and their damage potential”, Cereal Research Communications (Szeged, Hongria), 28, 1-2, 2000, 181-186.
LANDOLT, M.; VAN ES, M. 2009, “Le dépôt de céramiques du début du Bronze final d’Entzheim “In der Klamm” (Alsace, Bas-Rhin)”, a S. Bonnardin et al., Du matériel au spirituel: réalités archéologiques et historiques des “dépôts” de la préhistoire à nos jours, actes des rencontres (Antibes, 16-18 octobre 2008), Antibes, 215-222.
LASSERRE-MARTINELLI, M.; LE BOLLOCH, M. 1982, “Un ensemble clos Michelsberg à Cuiry-les-Chaudardes (Aisne)”, Revue archéologique de Picardie (Amiens), 4(4), 66-69.
LAUERMANN, E.; HAHNEL, B. “Die mittelbronzezeitlichen Gefäßdepots von Großmugl in Niederösterreich”, Depotfunde der Bronzezeit im mittleren Donauraum, Archäologie Österreichs Sonderausgabe, 9-10, 88-102.
LEBRUN et al. 2008, Lauwin-Planque, Z.A.C. “Les Hussards 2”, rapport de diagnostic, accesible a www.douaisis-agglo.com/
104
LICHARDUS, J. 1976, “Das Keramikdepot von Bozice und seine chronologische Stellunginnerhalb des frühen Aneolithikums in Mitteleuropa”, Jahresschrift für Mitteldeutsche Vorgeschichte (Berlín), 60, 161-174.
LIESAU, C. et al. 2004, “El depósito ritual del fondo 76-78 de la Fábrica de Ladrillos (Getafe, Madrid)”, Cuadernos de patrimonio de la Universidad Autónoma de Madrid, 30, 47-56.
LLANOS, A. 1991, “Dos nuevos yacimientos del horizonte Cogotas I, en Álava. El depósito en hoyo de ‘La Paul’ y cueva de los Goros”, Estudios de Arqueología Alavesa, 4, 219-238.
LOCHNER, M. “Ein urnenfelderzeitliches Keramikdepot aus Oberravelsbach, Niederösterreich, Archäologia Austriaca (Viena), 70, 295-316.
LOISON, G. et al. 2011, “Dynamiques d’occupation des sols à la préhistoire récente dans la basse vallée de l’Hérault: les apports de l’A75, tronçon Pézenas-Béziers”, Actes des 8èmes Rencontres Méridionales de Préhistoire Recente (Marseille, 7-8 novembre 2008), Toulouse, 317-344.
LOUSTAUD, J.-P.; VIROULET, J.-J. 1981, “Un puits gallo-romain comblé à la fin du IIIe siècle après J. C. à Limoges”, Revue Archéologique du Centre de la France, 20, 63-76.
MAKIEWICZ, T. 1988, “Opfer und Opferplätze der vorrömischen und römischen Einzeit in Polen”, Praehistorische Zeitschrift (Berlín), 63 (1), 81-112.
MAKKAY, J. 1983, “Foundation sacrifices in Neolithic houses of the Carpatian Basin”, a E. Anati, ed., The intellectual expressions of prehistoric art and religion, Capo di Ponte, Brescia, 157-167.
MARANGOU, C.; STERN, B. 2009, “Neolithic zoomorphic vessels from Eastern Macedonia, Greece: issues of function”, Archaeometry (Oxford), 51 (3), 397-412.
MARCET, R.; MORRAL, E. 1982, “El jaciment de les escoles nacionals de Santa Perpètua de Mogoda (Vallès occidental)”, Informació arqueològica (Barcelona), 39, juliol-desembre 1982, 67-73.
MARÍN, C.; RIBERA, A. 2002, “La realidad arqueológica de la fundación de Valencia: magia, basureros y cabañas”, Valencia y las primeras ciudades romanas de Hispania, València 287-298.
MAROLLE, C. 1989, Le village Michelsberg des Hautes Chanvières à Mairy (Ardennnes). I, Étude préliminaire des principales structures”, Gallia-préhistoire, 31, 93-117.
MAROLLE, C. 1998, “Le site Michelsberg des ‘Hautes Chanvières’ avec bâtiments et enceinte à Mairy, Ardennes-France”, Die Michelberger Kultur and ihre Randgebiete: Probleme der Entstehung, Chronologie und des Siedlungswesens, Stuttgard, 21-28.
MÁRQUEZ, J. E. 2004, “Muerte ubicua: sobre deposiciones de esqueletos humanos en zanjas y pozos en la prehistoria reciente de Andalucía”, Mainake (Málaga), 26, 115-138.
MARTA, L. 2007, “Single amphorae depositions in the Late Bronze Age settlements from the Someș field”, Carpatica (Ujgorod, Ucraïna), 36, 4-16 (en ucraïnès, amb ampli resum anglès).
MARTÍN, J. I. 1988, “Excavaciones arqueológicas en ‘El Teso del Cuerno’ (Forfoleda, Salamanca, España), Arqueologia (Porto, Portugal), 18, 131-156.
MARTÍN, J. I.; JIMÉNEZ, M. C. 1988-1989, “En torno a una estructura constructiva en un ‘campo de hoyos’ de la Edad del Bronce de la Meseta española (Forfoleda, Salamanca)”, Zéphyrus (Salamanca, España), 41-42, 263-281.
105
MARTÍN, J. I.; JIMÉNEZ, M. C. 1989, “El campo de hoyos del Teso del Cuerno”, Revista de Arqueología (Madrid), 99, julio de 1989, 18-24.
MARTÍN, A. et al. 1995, “Estructuras de hábitat al aire libre veracienses en el Vallès (Barcelona)”, I Congrès del neolític a la Península Ibèrica (Gavà-Bellaterra, març de 1995), Rubricatum (Gavà), I, 447-453.
MARTÍNEZ, A.; PONCE, J. 1997, “Excavaciones arqueológicas de urgencia en un enclave romano y un asentamiento del neolítico final en la calle Floridablanca, espalda Huerto Ruano (Lorca, Murcia)”, Memorias de Arqueología (Murcia), 12, 291-306.
MAS, L. 1965, “La estación prehistórica de la Bóbila Madurell”, Museo de la Ciudad de Sabadell, 14, 7.
MATTERNE, V. 2001, Agriculture et alimentation végétale durant l’âge de Fer et l’epoque gallo-romaine en France septentrionale. Montagnac, França.
MAZINGUE, B.; MORDANT, D. 1982, “Fonctions primaires et secondaries des fosses du site néolithique récent de Noyen-sur-Seine et des enceintes de la Bassée (Seine-et-Marne)”, Le Néolithique de l’est de la France, Actes du Colloque de Sens, 27-28 septembre 1980, Sens, 129-134.
MEANA, M. J.; CUBERO, J. I.; SÁEZ, P. 1998, Geopónica o extractos de agricultura de Casiano Baso, Madrid.
MÉNDEZ, A.; VELASCO, F. 1984, “La Muela de Alarilla: un yacimiento de la Edad del Bronce en el valle medio del río Henares”, Revista de Arqueología (Madrid), 37, 6-15.
MÉNDEZ, A.; VELASCO, F. 1988, “La Muela de Alarilla”, I Congreso de Historia de Castilla-La Mancha (Ciudad Real, España), III, 185-195.
MESTRES, J.; SOCIAS, J. 1993, “Pou Nou, un assentament de l’edat del bronze a la plana penedesenca (Olèrdola, Alt Penedès)”, Olerdulae (Vilafranca del Penedès, Catalunya), 18, 45-92.
MESTRES, J.; FARRÉ, J.; SENABRE, M. R. 1998, “Anàlisi microespacial de les estructures enfonsades del neolític a l’edat del ferro a la plana del Penedès”, Cypsela (Girona), 12, 11-29.
MEUNIER, K. 2002, “Pfulgriesheim (Bas-Rhin): un dépôt de vases du groupe d’Entzheim”, Bulletin de la Société préhistorique française, 99, 373-374.
MEUNIER, K.; SIDERA, I.; ARBOGAST, R.-M. 2003, “Rubané et groupe d’Entzheim à Pfulgriesheim Langgarten et Buetzel (Bas Rhin)”, Bulletin de la Société prehistorique française, 100, 267-292.
MIJINYAWA, Y.; MWINJILO, M. L.; DLAMINI, P. 2006, “Assessment of crop storage structures in Zwaziland”, Agricultural Engineering International: the CIGR Ejournal, Invited Overview No. 22, vol. 8, octubre 2006.
MIRET, J. 2010, Sistemes tradicionals de conservació dels aliments en fosses i sitges. Un enfocament multidisciplinar. Document accessible a www.scribd.com.
MISIEGO, J.C. et al. 1992, “La Huelga. Bronce Medio en la Meseta Norte”, Revista de Arqueología (Madrid), 136, agosto de 1992, 18-25.
MOIFATSWANE, S. M. 1993, “Some notes on grain storage in the north-western Transvaal”, Southern African Field Archaeology, 2 (2), setembre 1993, 85-88.
MONEO, T. 2003, Religio ibérica: santuarios, ritos y divinidades (siglos VII-I a. C.), Madrid.
MONTJARDIN, R. 1980, “Le gisement de l’Herm de Canteloup (Cournonterral, Hérault)”, a J. Guilaine, Le groupe de Véraza et la fin des temps néolithiques dans le sud de la France et la Catalogne, París, 222-228.
106
MORDANT, C.; MORDANT, D.; PRAMPART, J. Y. 1976, Le dépôt de bronze de Villethierry (Yonne), IX supplément à Gallia-préhistoire, Paris.
MORDANT, C.; POITOUT, B. 1982, “Le néolithique moyen recent dans le Bassin de l’Yonne”, Le Néolithique de l’est de la France, Actes du Colloque de Sens, 27-28 septembre 1980, Sens, 171-177.
NEEDHAM, S.; SPENCE, T. 1997, “Refuse and the formation of middens”, Antiquity (Cambridge), vol. 71 nº 271, 77-90.
NICKELS, A.; GENTY, P.-Y. 1974, “Une fosse à offrandes du VIe. siècle avant nôtre ère à la Monedière, Bessan (Hérault)”, Revue Archeologique de Narbonnaise (Narbona), 7, 25-57.
NIELSEN, L. C. 1983, “Højris”, Journal Danish Archaeology, 2, 218. NIN, N. 1999, “Les espaces domestiques en Provence durant la protohistoire.
Aménagements et pratiques rituelles du VIe. s. av. n. è. à l’epoque augustéenne”, Documents d’Archéologie Méridionale (Lattes), 22, 221-278.
NIVEAU DE VILLEDARY, A. M. 2006, “Banquetes rituales en la necrópolis púnica de Gadir”, Gerión (Madrid), 24 (1), 35-64.
OHANNESSIAN-CHARPIN, A. 1995, “Greniers, maladies, morts, systèmes de stockage, système de valeur chez les bédouins du Ghor”, a A. Bazzana i M. C. Delaigue, Ethno-archéologie méditerranéenne. Finalités, demarches et resultats. Madrid, 197-206.
OLMER, F.; PARATTE, C.-A.; LUGINBHÜL, T. 1995, “Un dépotoir d’amphores du IIe siècle avant J.-C. à Bibracte”, Revue Archéologique de l’Est et du Centre-est (Dijon), 46 (2), 295-317.
ORDENTLICH, I. 1965, “Un depozit de vase de tip otomani de la Valea lui Mihai”, Studii si Comunicari, Arheologie, Istorie (Sibiu, Romania), 12, 181-197.
PALADIO RUTILIO TAURO EMILIANO 1990, Tratado de Agricultura. Medicina veterinaria. Poema de los injertos. Traducción, introducción y notas de Ana Moure Casas. Madrid.
PALÁTOVÁ, H.; SALAŠ, M. 2002, Depoty keramických nádob doby bronzové na Moravĕ a v sousedních zemích, Pravĕk 9 Supplementum (Brno, República Txeca).
PALOMO, T. et al. 1998, “La Cova de la Pólvora (Albanyà, Alt Empordà). Resultats de la intervenció arqueològica”, Quartes Jornades d’Arqueologia de les comarques de Girona (Figueres, 20-21 novembre 1998), Girona, 41-47.
PEIRES, J. B. 1989, The dead will arise: Nongqawuse and the great Xhosa cattle-killing movement of 1856-7, Bloomington, Estats Units.
PÉREZ, F. J. et al. 1994, “La Huelga. Un interesante yacimiento de la Edad del Bronce en el centro de la cuenca del Duero (Dueñas, Palencia)”, Numantia, Arqueología en Castilla y León (Valladolid, España), 5, 11-32.
PÉREZ, M. 2007, “Un edificio romano de tabernas en Lorca (siglos I-V d.C.)”, Alberca (Lorca, Murcia), 5, 67-79.
PETIT, J.-P. 1988, Puits et fosses rituels en Gaule d’après l’exemple de Bliesbruck (Moselle), Sarregemines, França, 2 vols.
PETRE, G.; VULPE, A. 1983, “Der hallstattzeitliche Depotfund von BistriŃa, Jud. Vilcea, Rumänien”, Praehistorische Zeitschrift (Berlin), 58 (1), 127-140.
PLATTE, E.; THIEMEYER, H. 1995, “Ethnologische und geomorphologische Aspecte zum Ban von Brunnen und Getreidespeichern in Musene (Nordost-Nigeria)”, a K. Brunk i U. Greinert-Byer, eds., Mensch und Natur in Westafrica, Berichte des Sonderforschungsbereichs 268, vol. 5, Frankfurt am Main, 113-129.
PLINE L’ANCIEN 1947 Histoire naturelle. Traducció de J. André, París.
107
PONS, E. 1997, “Estructures, objectes i fets culturals en el jaciment protohistòric de Mas Castellar (Pontós, Girona)”, Quaderns de prehistòria i arqueologia de Castelló (Castelló, País Valencià), 18, 71-89.
PONS, E.; GARCIA, L., dirs. 2008, Prácticas alimentarias en el mundo ibérico. El ejemplo de la fosa FS362 de Mas Castellar de Pontós (Empordà-España), BAR International Series 1753.
PONS, E.; LLORENS, J. M. 1991, “L’organització de l’espai domèstic a Puig Castellet-Lloret de Mar (la Selva)”, Cypsela (Girona), 9, 95-110.
POUX, M. 2000, “Espaces votivs-espaces festivs. Banquets et rites de libation en contexte de sanctuaries et d’enclos”, Revue Archéologique de Picardie (Amiens), 1-2, 217-231.
PRIEGO, M. C. 1994, “El yacimiento de Angosta de los Mancebos, nueva contribución al conocimiento de la edad del Bronce madrileña”, Estudios de Prehistoria y Arqueología Madrileñas, 9, 91-97.
REIGNIEZ, P. 1999, “Les jarres à vin de Géorgie (Caucase)”, Techniques et culture (París), 33, 167-182.
REYNOLDS, P. J. 1990, La agricultura en la edad del Hierro, Madrid. (títol original: Farming in the Iron Age, Cambridge 1976).
RIBAS, M.; LLADÓ, M. 1977-1978, “Excavació d’unes habitacions pre-romanes a Burriac (Cabrera de Mataró)”, Pyrenae (Barcelona), 13-14, 153-180.
RIQUIER, S.; FRENÉE, E. 2004, “Un dépôt de vases au fond d’un silo de la fin du IVe ou du debut du IIIe siècle av. J.-C. à la Chaussée-Saint-Victor ‘ZAC A.10’ (Loir-et-Cher)”, Bulletin de l’Association française pour l’étude de l’âge du Fer, 22, 37-38.
ROUX, J.-C.; VERDIER, F. 1989, “L’utilisation du sable dans l’habitat antique de Lattes”, Lattara (Montpeller), 2, 33-38.
ROVIRA, N.; CHABAL, L. 2008, “A fundation offering at the Roman port of Lattara (Lattes, France): the plant remains”, Vegetation History and Archaeobotany, 17, 191-200.
SALANOVA, L.; DUCREUX, F. eds. 2005, “L’habitat campaniforme de la Noue à Saint-Marcel (Saône-et-Loire). elements de definition du groupe bourguignon-jurassien”, Gallia-préhistoire (Paris), 47, 33-146.
SANCHES, M. J. 1987, “O Buraco da Pala. Um abrigo pré-histórico no concelho de Mirandela (noticia preliminar das excavaçôes de 1987)”, Arqueologia (Porto, Portugal), 16, 58-77.
SCHAUB, J. et al. 1984, “Les fosses et les puits à offrandes du vicus de Bliesbruck (Moselle)”, Revue Archéologique de l’Est et du Centre-est (Dijon), 35 (3-4), 227-259.
SCHETELIG, H. 1914, “Myrfund av lerkar fra tidlig jernalder”, Oldtiden III, 1913 (1914), 33-39.
SIGAUT, F. 1978, Les réserves de grains à long terme. Techniques de conservation et fonctions sociales dans l’histoire, Paris-Lille.
SOLIAS, J. M. 1985, “Introducció a l’estudi de les activitats econòmiques d’una vil·la laietana”, II Reunió d’economia antiga de la Península Ibèrica (Barcelona, 1981), Pyrenae (Barcelona), 21, 113-122.
SOUDSKY, B. et al. 1982, “L’habitat néolithique et chalcolithique de Cuiry-les-Chaudardes-Les Fontinettes-Les Gravelines (1972-1977)”, Revue Archéologique de Picardie (Amiens), no. spécial 1, 57-119.
SPURNÝ, V. 1972, “Sídlištĕ starši a střední doby bronzové v Bezmĕrovĕ u Kromĕřizĕ”, Památky archeologické (Praga), 63, 180-248.
108
STAPEL, A. 1999, Bronzezeitliche Deponierungen im Siedlungsbereich, Altdorf-Römerfeld und Altheim, Landkreis Lanshut, Münster.
SUBIRANA, R. 1979, Obra sabadellenca 1953-1978, Sabadell (Catalunya). ŠUMBEROVÁ, R. 1996, “Neolithic underground storage pits”, Pamatky Archeologické
(Praga), 87, 61-103. SUTRO, L. D. 1991, “When the river comes: refuse disposal in Díaz Ordaz, Oaxaca”, a
E. Staski i L. D. Sutro, The ethnoarcheology of refuse disposal, Tempe, Arizona, 13-22.
SZILAS, G. 2008, “Tobbrétegii öskori lelöhely feltárása a békásmegyeri Duna-parton. Excavation of a multi-layered prehistoric site on the banks of Danube bank Békásmegyer”, Aquincumi Füzetek (Budapest), 14, 89-104.
TARRÚS, J.; CHINCHILLA, J. 1985, “El jaciment a l’aire lliure del neolític final de Riera Masarac (Pont de Molins, Alt Empordà)”, Empúries (Barcelona), 47, 42-69.
TINÉ, V. ed. 2009, Favella. Un villaggio neolítico nella Sibaritide, Roma. TOUPET, C. et al. 2005, “Enclos quadrangulaires et puits à offrandes. Le cas de
Bruyères-sur-Oise (Val d’Oise)”, a O. Buchsenschutz, A. Bulard i T. Lejars, L’âge du Fer en Ile-de –France, Actes du XXVI colloque de l’Association Française pour l’Etude de l’Âge du Fer (París, Saint-Denis, 9-12 mai 2002), Tours, París, 7-32.
TREBSCHE, P. 2005, “Deponierungen in Pfostenlöchern der Urnenfelder-, Halstatt- und Frühlatènezeit. Ein Beitrag zur Symbolik des Hauses”, a R. Karl i J. Leskovar, Interpretierte Eisenzeiten. Fallstudien, Methoden, Theorie. Tagungsbeiträge der 1. Linzer Gespräche zur interpretativen Eisenzeitarchä-ologie, 215-227.
TREBSCHE, P. 2008, “Rituale beim Hausbau während der Spätbronze- und Eisenzeit: Zur Aussagekraft und Interpretation von Deponierungen in Pfostenlöchern”, a Ch. Eggl et al. dirs, Ritus und Religion in der Eisenzeit, Langenweißbach, 67-78 (molt semblant a Trebsche 2005).
VALIENTE, J. 1987, La Loma del Lomo I. Cogolludo, Guadalajara, Excavaciones Arqueológicas en España, 152, Madrid.
VALIENTE, J. 1992, La Loma del Lomo II, Toledo. VALIENTE, J. 1993, “Un rito de fertilidad agraria de la edad de Bronce en la Loma del
Lomo (Cogolludo, Guadalaja)”, Homenaje a José Mª Blazquez, Madrid, I, 253-265.
VAQUER, J. 1990, Le néolithique en Languedoc Occidental, París. VENCL, S.; ZADÁK, J. 2010, “Keramický depot mohylové kultury strední doby
bronzové z Prahy 9-Bĕchovic”, Archeologické rozhledy (Praga), 62, 211-258. VERMA, L. R. 1998, Indigenous technology knowledge for watershed management in
upper north-west Himalayas of India, Kathmandu, Nepal, FAO. VIGNAUD, A. 2007, “Route de Canohès (ex Petit Prince)”, Bulletin de l’Association
Archéologique des Pyrénées-Orientales (Perpinyà, Catalunya nord), 22, 32-34. VILA, G. 2003, “Estructures agrícoles de ca n’Amat: un petit mas d’època moderna
(Viladecans, Baix Llobregat)”, II Congrès d’Arqueologia medieval i moderna a Catalunya (Sant Cugat del Vallès, 18-21 d’abril de 2002), Barcelona, vol. II, 458-462.
VITAL, J. et al. 2007, “Un autre regard sur le gisement du boulebard périphérique nord de Lyon (Rhône) au Néolithique et à l’âge du Bronze, Secteurs 94.1 et 94.8”, Gallia-préhistoire, 49, 1-126.
109
WATERBOLK, H. T. 1961, “Aardewerk uit de Hallstatt D-periode van Zeijen (Drenthe)”, Helinium (Wetteren, Bèlgica), 1, 137-141.
WERNER, H. 2000, “Eine spätslawische Siedlung von Dyrotz”, Führer zu archäologischen Denkmälern in Deutschland, 37, Stuttgart, 213-217.
WILSON, G. L. 1917, Agriculture of the Hidatsa Indians. An indian interpretation, Minneapolis, Estats Units.
WILSON, G. L. 1934, “The Hidatsa earthlodge”, Anthropological Papers of the American Museum of Natural History (New York), vol. 33 part V, 339-420.
WINDL, H. J. 1974, “Bronzezeitliche Siedlungsobjecte aus Pulkau, p. B. Hollabrunn, N.Ö.”, Annales Naturhistorisches Museum Wien (Viena), 78, Dezember 1974, 119-140.
WINGHART, S. 1985-1986, “Spätglockenbezerzeitliche Keramikdeponierungen von Allershausen-Unterkienberg, Landkreis Freising”, Bericht der Bayerischen Bodendenkmalpflege (München), 26-27, 81-91.
WOODWARD, A.; WOODWARD, P. 2004, “Dedicating the town: urban foundation deposits in Roman Britain”, World Archaeology (Londres), 36 (1), 68-86.
WOREDE, M.; TESEMMA, T.; FEYISSA, R. 1999, “Keeping diversity alive: an Ethiopian perspective”, a S. B. Brush, Genes in the field: On-farm conservation of crop diversity, Canadà.
