1

2

3

Els imperis implícits

Antoni Casals i Pascual

4

© Antoni Casals i Pascual© ELS IMPERIS IMPLÍCITSISBN paper: 978-84-686-4774-6ISBN digital: 978-84-686-4775-3Editat por Bubok Publishing S.LPrinted in Spain

5

O poeta é um fingidor. Finge tão completamente

Que chega a fingir que é dor A dor que deveras sente.

Fernando Pessoa

6

7

Í ndex

L’imperi implícit

Cementiri terrenal 11Cantonada 12Solituds 13Pessoana (1) 14Pessoana (2) 15Refugi 16Capvespre 17Exili 18La vida dels altres 19Cap al tard de març 20Pessoana (3) 21Camins 22Marbre 23Tu mateix, la ciutat 24Cronista 25I, novament, buscar... 26El dolor dels que queden 27Envellir 28Enyor de vides 29Hem esperat en va... 30Homeless 31En la nit espiem... 32Retorn 33El dia s’ha llevat... 34París al capvespre 35L’àlbum de fotos 36La nit és el presagi 37Un aire estàtic 38Pessoana (4) 39La nit ha pres la forma del desig 40L’imperi implícit 41Sobre la taula... 42Recer 43Pell 44Morfina 45Niu buit 46

8

Còdols de fred

Més enllà de l’eclipsi, la foscor 49Assegut al bancal de les paraules 50Parles de pluja i les mans se’t fan balbes 51Pensant en tot allò que queda encara... 52Les pedres dels jardins amaguen sempre 53Quines geografies delimiten 54Em vas dir que aquell dolor sorgia 55La finestra entreoberta 56Amb neguit imprecís tornes a contemplar 57Hi ha paisatges que s’ han incrustat al bell mig 58Enllà del fum, nàufrags de la paraula 59De sobte la boira dins teu 60Ara ho veig clar: no hauria de ser aquí 61Pintats de blanc, els murs 62La nit és el llençol que ens embolcalla 63

9

L’imperi implícit

10

11

Cementiri terrenal

Com una host, els xiprers trencant la boirai els freds crepusculars amb què es corglaçala nostra sempre gèlida esperança.Vents freds fan envolar les hores tènuesd’espais que avui constrenyen tristes ànimes.

En breu marbre aferrats, obrint l’abismeels mots gravats en pedra, una cadena:quants noms pausats desfilen en silenci!

12

Cantonada

Tens molt present la ciutat que es desvetllamandrosament un matí de dissabte.Silenciós, un autobús espera senyals en verd per renovar la marxa.T’has aturat: en una cantonada dos jovencells es besen, grapejant-se.

13

Solituds

De pells absents haurem farcit poemes i cants silents en nit de lluna plena. Breu desconcert, al límit de la pena, un plor insistent per una vida aliena. Llenques de gel glacial es precipitenindiferents al fred mur que agonitza, empès per vents de tardors imprevistes.

De lluny, gemecs d’una cançó molt trista.

14

Pessoana (1)

Anoto als fulls pautats del dietari paraules que, de cop, s’han palplantat davant meu obligant-me a decidir quin nou sentit he de donar-li al dia.Desfilen davant meu vagues memòries de músiques distants i de perfums que volen impregnar amb la seva essència els records que mantinc o que m’habiten.De fet, avui el dia s’ha llevat amb una boira intensa que impregnava els meus sentits. Tot empenyia a escriure, fins i tot la subtil desesperança amb què la claredat volia fer-se un lloc als meus gargots, toscs i maldestres.

15

Pessoana (2)

En l’origen de totes les angoixes, un cosmos que s’esquerda com les pedres. Als somnis posseïm estanys deliris i convertim records en falsedats. Hem oblidat per fi la nostra vida i aboquem el destí, com un miratge, dins la copa de foc de futurs negres com la nit amb què es clouen els rellotges.Esforçats en la lluita contra el tedi,no ens importen els dies que progressenni els passats que basteixen calendaris. Tot retorna a un mateix, sense memòria de les coses com són quan s’interrompen les imatges que el temps, fútil, esborra.

16

Refugi

¿Quin mar de vidre espera més enllà d’aquesta claredat, quina incertesa ofega els vents manyacs, quina desídia ens venç, acomodada al nostre son?Sabem pels vells que res no és pas com era, que allò més inequívoc muda avui només en anecdòtic, fins i tot que al més lleu dels dolors hi ha desmesura. El cel es va enfosquint amb els silencis de tot el que callem; no gosaríem abandonar amb supèrbia l’escenari.Si optem, en la foscor, per amagar-nos al refugi solemne de les hores,hostil, el sol deposa la nit tendra.

17

Capvespre

M’adormo sobre el verd que esqueixa límits d’aigua xisclant sobre el rocam impàvid. Passen ocells batent ales feixugues, camí d’enlloc, cercant la branca eixuta des d’on poder observar un sol que agonitza. La mort és com un gest que s’insinua quan el dolor és més viu, quan l’escriptura és recurs inservible i el desori se’ns ha implantat finalment a les temples.

18

Exili

Sempre mirem al nord quan l’esperança dels nostres viaranys es desfigura i ens pren de nou vella ansietat de nòmades sense farcell ni espera pel viatge.Llavors no ens fa por abandonar mars càlids per orsejar, camí de gels més fràgils. allà on ocells no poblen mai les branques,i un sol somort s’esmuny dins les estances.Curosament, anem fent les maletes plenes dels mots que evitaran l’abisme per conservar la confiança incerta de retornar si tot es fa feréstec.

19

La vida dels altres

Escoltar atentament el clar lament dels àlbers que projecten les branques a un infinit de blaus que sempre conflueixen. Rere els vidres només opaques siluetes de nosaltres mateixos i una mateixa música:les pors que es reiteren d’una manera atàvica.Són les vides alienesles que ens fan sentir estranys mentre escoltem els arbres.

20

Cap al tard de març

Un fil de llum allargassa la tarda. Orfes, les hores àvidament s’esforcen a esquinçar breus capvespres.

21

Pessoana (3)

El silenci és també un soroll que estremeix, un reflex d’atmosferes inerts opressives, un llampec que s’esmuny i travessa la lluna amagant-se en els cràters de cares ocultes. Mentre plou s’interromp la paraula i el dia va exercint, violent, el domini feréstec sobre tots els destins recreats dins els somnis que hem cregut no tenir, obligats a oblidar-los.¿És possible sentir un dolor intensíssim per motius tan banals que és difícil escriure’ls sense haver de sofrir la vergonya, el ridícul de mirar-se a un mirall només fet per escarni?Afeblits i embriacs de nosaltres mateixos assistim al triomf de les vides perplexes.

22

Camins

Camins que conflueixen al sotabosc dels mots.

Xiscles irats s’eleven, pregàries profanes, vers l’univers dels rèptils on recomença el cicle.

Les hores amortallen, mandroses, l’esbós tòrpid de fumeres llunyanes.

23

Marbre

No és en la nit que et pren el fred del marbre ni és en el fang que modeles desitjos. Del fred rocam aprens l’urc i el coratge davant l’esglai d’onades erosives.

Sempre és hivern al cor dels solitaris.

24

Tu mateix, la ciutat

La ciutat és només un deliri que creix, un color indefinit dins una ombra que cau al damunt del silent traginar de la nit, un espasme de fred i intractable dolor.La ciutat, un dibuix de tendresa imminent, una absència que acull innocents viatgers i els devora només per fer seu el seu temps.La ciutat ara es perd i dins ella ens perdem, ignorants d’un futur pel que no hi ha raons. Al pedrís dels records la ciutat perd el nomi amb el nom perd el mar i amb el mar el sentit i amb ell tots els senyals d’un caduc sofriment.La ciutat no te veu, mai no crida, no hi sent. Quants cops no t’has cregut, tu mateix, la ciutat?

25

Cronista

Les finestres observen amb un ull entreobert, l’erupció del matí i aquest lent desvetllar-se de les hores que ens creixen silents i solitàries.Al banc, només un cos esperant que un vent càlid retorni una esperança en el temps de la pèrdua. Em sé tan sols cronista dels miratges que emplenen les vides de la pena, els somriures feréstecs.

26

I, novament, buscar...

I, novament, buscar en les paraules dels altres el punt precís, el verb que ha de permetre fer esclatar el poema. O fer-ho, tot badant, en descobrir un nom al baf dels vidres de les finestres entreobertes d’una casa en un carrer estret on gairebé mai no hi entra el sol.Hi ha una flaire de mar que retorna esdevenint presència establerta als límits de les coses que voldríem escriure.

27

El dolor dels que quedenPer a Pere Masferrer

Al capdavall, la mort és el dolor dels altres,la llàgrima furtiva dels qui, amb fred, entrecreuen mirades que contenen desesperances gèlides o ràbia, molta ràbia per l'absència obligada.La mort és, sobre tot, el dolor dels qui queden,i el record de les hores amables, de l'esforçcompartit, de les lluites -les lluites que sabem que no s'acaben mai al final de la lluita.La mort no és el final de l'amor ni dels somnisni un trànsit a camins d'estrelles perdurables.La mort no és l'avinguda de xiprers que es dibuixen sota un cel tardorenc que desperta tendreses.Si ara vetllem la nit és per si en ella esclata,al record dels amics, un incendi de llàgrimes.

28

Envellir

Ara, envellir ja no és només un trist recurs retòric amb què emplenar els fulls d’una llibreta en blanc. Hi ha el cansament, la mandra de mirar-nos al mirall que només reflecteix el cansament, la por de rellegir les coses que hem escrit i avui només generen cansament, el repàs dels records arrenglerats on s’acumula tot el cansament.Ara envellir no haurà de ser només acceptar el pas dels anys o fer-se grans pensant futurs molt improbables.Ara envellir serà certificar el passat que ens mirem encuriosits, sense saber si totes les imatgesd’aquests records són nostres o dels altres.

29

Enyor de vides

Enyor de vides que transitenmés enllà de nosaltres.Accés als laberints.Uns ulls de mar vigilen els sorrals.La nit, esquerpa, creix dins els marges del fred i els nostres ossos esclaten amb el pas de tants silencis.A poc a poc, anem recuperant l’esma del crit, del pensament sense dubtes, la raó que ens assegura que el futur existeix i no és un somni.

30

Hem esperat en va...

Hem esperat en va la primavera mentre vèiem passar estacions darrere les finestres d’un tren que no va enlloc. Esperem que es compleixin coses que ens vam prometre quan encara dubtàvem si hi havia d’haver dies després de tots els dies grisos.Tenim la imatge vaga de quan érem petits i no hi havia res encaraque pogués adquirir el tint monòton dels dubtes que amb el temps vam començar a arrenglerar en llibretes o carpetes avui empolsinades dins un fons d’armari on fa molt temps que no accedim.Dubtem de tot mirant enrere.I encara dubtem més quan el futur sembla tan sols un gest, una enutjosa molèstia permanentment instal·lada darrera d’una porta i ens assetja.

31

Homeless

La nit és plena d’ulls que engrunen el silenci.Abans la nit s’omplia de gresca i de juguesques,de música i de festes. La nit mai no acabava amb el sol que sortia, la nit era perpètua, perdurable i eterna.En canvi avui, la nit, et fa por, t’intimida i t’hi sents perdut i orb: només mires enrere per saber que les passes que sents i que ressonen són teves o potser de la mort que viatja darrere del teu fred. En cada cantonada hi pot haver l’esglai que mai no imaginares quan el temps era teu, quan bevies les aigües irreals d’aquell món que anava edificant-se a cops de convertir il·lusions en misèria.Avui la teva nit és un caixer automàtic, un fred cartró plegat, un bric de vi que crema.Purgues pecats, potser, d’una vida passada,quan tot era millor, quan res no et preocupava.

32

En la nit espiem...

En la nit espiem vides alienes i absorbim els neguits de cossos fràgils. Recorrem laberints a les palpentes i invoquem, en l’oblit, l’univers gràvid del vertigen pels somnis que agonitzen.¿De quin temps reneguem, de quins esforços desistim enfilats en la supèrbia de saber-nos distants en l’estranyesa?Mentre pluges nocturnes configuren rius de fred que s’escolen per escletxes on s’hi filtra el dolor sord dels vells arbres, hem anat traient pols als antics llibres que hem obert, rellegint impronunciables encanteris extrets d’un munt de cendra.

33

Retorn

El present desolat s’alimenta de raons, ferides exposades a un sol que ja no crema. Tota la incertesa acumulada en un somriure, mentre a fora una cridòria insistent avisa del final de l’espectacle.

No ens ha calgut mirar-nos per saber com, lentament, van retornant els freds que tant de mal van fer-nos.

34

El dia s’ha llevat...

El dia s'ha llevat cabdellant núvols,reivindicant aiguats de maigs pretèrits.M'ho miro tot amb un posat absenti és a través de la finestra obertaque comparteixo els cants d'ocells captius.Només jo entenc l'angoixa de les hores,cercle perpetu dins del vell rellotge.En va he buscat el teu cos: ja no hi eresi s'ha perdut al buit l'esforç del tacte.M'he plantejat, seriosament, no moure'mfins que arribés la nit altra vegada,i he preparat les mans per les carícies,per si de cas, en un moment, tornaves.De dins d'un llibre obert, a la tauleta,un reguitzell insolent de parauless'ha conjurat contra tota esperança.

35

París al capvespre

Les llambordes conserven encara el reflex de les gotes de pluja.El record de París és molt vague; uns carrers, monuments, una torre de metall barrejat amb xivarri, avingudes eternes, el Sena, Nôtre-Dame que s’amaga al darrere d’una immensa, infinita, bastida.No hem tornat a París i se’ns mengen enyorances potser inexplicables.Tinc reflexos de gotes de pluja al record d’un París al capvespre. Crec, però, que era estiu, no plovia i la imatge és del somni d’un altre...

36

L’àlbum de fotos

Quan miro enrere veig que no tenim records comuns de les ciutats llunyanes.Jo tinc a la memòria uns dies grisos que no vam compartir i uns carrerons per on no vas passar. També conservo núvols i fred i pluja sota uns cels que has anat oblidant si és que els vas veure.Això ho té, la memòria, és selectiva i delimita bé el que li interessa.Sempre he volgut escriure dels indrets per on he passejat, explicar els cels ataronjats de les tardors més nòrdiques, parlar, discret, dels xerrics dels tramvies, o d’un cafè en una plaça antiga.Però en mirar el que haurien de ser moments comuns, estances compartides, veig solament imatges solitàries de mi mateix a una fotografia.

37

La nit és el presagi

En la nit vagaregen incertes simetries que clamen pel retorn d’una claror encalmada.

Pels camins dels silenci desfilen, com l’exèrcit d’un enemic perenne, ombres que s’arrengleren a un breu camp de batalla.

Rostres planyents propugnen el fràgil armistici abans que el gual es negui.

La nit és el presagi de totes les paraules.

38

Un aire estàtic

Tot és molt lent.Les hores agonitzen mentre l'aire es fa dens i un cel de color gris amenaça amb tempestes d'angoixa. Als avencs del silenci ressonen encara les paraules amb què es va proclamar, inhòspita certesa, la victòria del foc sobre l'aigua, el triomf definitiu del desert, la misèria absoluta dels sentits.Un aire estàtic empudega els carrers i fa asfixiants tots els intents d'iniciar les caminades.

39

Pessoana (4)

Sobre el riu el reflex d’una llum-només record d’un sol que ja s’ha post -, transita, es precipita, s’esvaeix i arriba a un mar on s’ofeguen somnis que mostren la innocència dels qui somnien.La pròpia mort és aquest somni,el calfred d’allò que no es percep, la por infinita al record d’haver estat transeünt de consciències ofegades.

Sobre el riu, el vol dels gavians, metàfora, de sobte impronunciable, de les vides passades amb la pressa de qui no vol arribar al final del viatge.

40

La nit ha pres la forma del desig

La nit ha pres la forma del desigquan has vingut amb el bes i amb el tacteper consolar els neguits de l'home solque torno a ser si em deixen les paraules.Amb els dits nus has retrobat dreceressota una pell abillada amb les nafresde la foscor amb què s'impregna l'escorçadel meu cos fred, amarat d'ignorància.Foll, m'he perdut pels camins que em serviesi ens hem trobat al barreig de salives,esmicolant els miralls que ens separen.Per un moment, m'he sentit com el fauneque, seduït per besades de nimfa,veu acomplerts els desigs més recòndits.

41

L’imperi implícit

Ens amaguem darrere de les coses apreses,i ens mirem -enfilats com l'Estilita en la columna des de la qual s'abastal'imperi implícit de la nostra follia-com les coses s'aturen i el progrés de les horesés un ritu monòton.Ja fa temps que ens anem conformantamb descriure l'angoixadels silencis estàtics,i a observar el desert on miren d'arrelardesordres i neguits, com un vell jeroglífic.Del fons de l'ingrat tedi,emergeixen certesesper a donar resposta a qüestions improbablesque mai vam plantejar-nos.

42

Sobre la taula...

Sobre la taula un dibuix,un paper,una paraula esqueixada,un camí desdibuixat,un nom breu,gots de vi,unes molles de pa,una llàgrima encesa.I, a les mans, un record escindits'esvaeix, desolat, com buscant,pell endins,abolides empares al cau de l'absència.Nàufrag del seu futur, el poetas'acosta al perill de la riba on retorna,com un càstig diví, la raó que va perdre.

43

Recer

Les meves pors, arreceradesal costat del teu cos,buscant, de nit, proteccionsque el dia nega.Mentre em perdo als teus braçosles hores es suspenen i transiten,lleument, pels llimbs nus del vertigen.Ara el desig prepara camins tempestuososper la carn inflamada, recorregutsd'un trànsitque la tardor no oblida.

44

Pell

La nostra pell coneix tactes del fred, reflexos d’una lluna dibuixada als marges d’un univers que ens vol caure al damunt.La nit avui és densa i ens commou un esgarip que arriba per trencar la pau que s’allotjava las nostres ulls.

No quedaran motius que justifiquin en res allò en què crèiem.

45

Morfina

Escriure és la morfina amb què mirem d’encalmar la certesa unívoca de tots els nostres dubtes.Síl·laba a síl·laba anirem augmentant-ne la dosi fins el punt de veure com s’esborren imatges que ens traslladen als cap al tards del Bosco.Hi ha una lluna que observa les nostres passejades i comparteix deliris que ens fan més respectables.

46

Niu buit

Entre parets discretes, quietud.Cada vegada més serem tan sols tu i jo asseguts, tranquils en una estança, deixant que el pas del temps ens abalteixi.Tindrem de nou, la casa que volíem i escoltarem aquells discs que escoltàvem. Retrobarem les nits que vàrem perdre i inventarem secrets a cau d’orella.

Segurament, la casa es farà gran.I, si en sabem, encara, acollidora.Ens ho hem de mirar així: mentre creiem que edifiquem futurs, la vida passa.

47

C òdols de fred

48

49

Més enllà de l’eclipsi, la foscor configura els hàbitats més tristos. Ens vinclem als miratges enganyososon hem dipositat desesperances,i amanyaguem silencis per la porde perdre una dubtosa coherència.Ressonen veus del fons del mirall fràgilque s’ha escardat buscant unes imatgesnomés presents a una dedicatòria.I, si al final, només és la demèncial’últim destí a què tot ens aboca?Retrocedim, cercant un darrer impulsque ens dugui fins els àmbits respirablesd’on vam fugir al temps de la incertesa.

50

Assegut al bancal de les paraules,observes la llum freda i decideixes que res no et porta enlloc i que aquests arbres que abans et permetien el recer d’una nova ombra són només un tronc de fusta on els ocells busquen debades refugi quan s’acosta la tempesta.Has anat excedint tots els silencisi les paraules s’han tornat confuses.A les mans, el teclat un ens estrany,i des de la pantalla uns mots se’t miren,curiosament, prenent formes burletes.

51

Parles de pluja i les mans se’t fan balbes.La sorra continguda en les pedres que llencescontra la superfície dels estanyson s’amaguen els monstres dels vells contes,se’t clava als ulls i t’impedeix desfer-tedels somnis que s’apleguenen llits que no ocupares.Una figura evoca eternitats concretesi es perd enllà del vespre mentre busquesun sol motiu per no trencar el rellotgeen mil bocins, ni elevar un pregària.

52

Pensant en tot allò que queda encara,malgrat tot, per escriure, encetaries ampolles de vi blanci faries un brindis solitaria compte de les coses que no passeni les que van passar i no vam percebre.Mirant enrere, veus falsos deserts,deserts que un dia vas imaginarnomés per mantenir raons estranyesque t'han menat als freds des dels que escrius.I, per davant, ja ho veus, vas establintpunts suspensius i interrogants als versosque s'han d'anar quedant per un camí,al capdavall, agrest i intransitable.

53

Quines geografies delimitenels marges imprecisos del desig?Els temps que van vencent-nos incorporentemors al dia a dia: ara les mans ens cremen quan als tactes s’afegeixenressons d’una intempèrie que s’esqueixa.Hem fet, d’aquest futur, itinerarisde fred inevitables; ens neguem,esquerps, a creure en certituds captives.Hem pidolat identitats als arbresi hem posat nom al seu nom i als miratges.

54

Em vas dir que aquell dolor sorgiade les profunditats abjectes del teu mal,un mal amb les arrels a les entranyes.Mai no vas compartir-lo, et perseguiai et feia seu envaint els teus somnisi anava convertint-se al llarg dels diesen fosc protagonista dels delirisque et van alimentar en les hores mortes.Ara jeus, un cadàver orgullósque creu tenir la mort en exclusiva.

55

La finestra entreoberta deixa sentir la flairedels carrers per on passen espectres d’un futur de matís impossible.La nit ens marca el límit, la frontera dels trànsits i els àmbits prescindibles.

Hi ha una aigua que bategadins cada fulla secaque encatifa el breu margede les hores que comptes.

56

Amb neguit imprecís tornes a contemplar la decadència de l’arbre, metàfora de somnis i futurs, caigut dins el voral de les deixalles:saps que has viscut pel foc i et fa basarda seguir camins que fa temps proclamaves.

57

Hi ha paisatges que s’ han incrustat al bell mig dels batecs: coexisteixen amb les nostres paraules només per convertir-se en fonedissos còdols amb què creiem que un dia podrem batre els enemics.Quan ens fa por la certesa del diareprenem la memòria dels temps que no vam viure.

58

Pausadament triàvem paraules, componentfrases arrenglerades als rituals confusosde llibres solitaris, abandonats pel tempsen lleixes polsegoses d’obscures biblioteques.Corríem passadissos amb esma perdurable,reescrivint històries de futurs impossiblesi d’àmbits sense objectes. ¿On s’amaguen els somnisque abans alimentaren les nostres pors més fermes?

Amb els batecs somorts de síl·labes indòmitesalleugerim l’angoixa que mai va abandonar-nos.

59

L'ADOLESCENT LLEGIA FOIX JUNT AMB ALTRES COMPANYS I TOT I QUE NO EREN CAPAÇOS DE CAPTAR TOT EL SENTIT DELS SEUS VERSOS, LES SEVES MENTS TRANSCENDIEN MÉS ENLLÀ DELS CAFÈS FUMEJANTS AMB QUÈ PASSAVEN LA TARDA D'UN DISSABTE DE PRIMAVERA AL BAR VELÒDROM DE BARCELONA

Enllà del fum, nàufrags de la paraula,bastíem temps i alhora conjuràvemrevoltes breus: els déus de què abjuràvemxisclaven buits renecs de sobretaula.

Cigars, cafès, sucre damunt la taula,i, al llibre obert, un vers; pronunciàvemmots curts i estranys que en llàgrimes mudàvem.De cada verb teixíem una faula.

Tot compartint l'engany de la creença,l'esglai del temps no disposà defensaper l'aspra nit. Futurs irrenunciables

queien vençuts per realitats extremes.Joves i irats, cercàvem en supremesraons de tot les veritats fiables.

60

De sobte la boira dins teu,els ulls encegats, els fanalsque permeten, tot just, una visiód'ombres desplaçant-se pel fred carreron, sense motiu, transites.El negre de la nit va deixant pasa l'espectacle grisdel dia que s'esforça, vanament, a renéixer.Amb desesper, et llepes les feridesque cobreixen la pell de les hores,del temps que percudeix les teves pors,aquest destret imprecís,avui esdevingut "modus vivendi".

61

Ara ho veig clar: no hauria de ser aquí.

Sóc l'home que passeja per indrets

on no hauria de ser, i truca a portes

darrere de les quals no hi ha ningú esperant,

i que es perd per racons

que no tenen sentit pel seu camí.

I que escolta cançons que no són les cançons

que un podria esperar per confegir la banda

sonora d'una vida.

El món, la vida, el temps, l'espai que ocupa,

s'hi han conjurat en contra,

fent-lo sentir distant, fent-li saber

que aquest lloc que ara ocupa no és el lloc

al què ha estat condemnat.

62

Pintats de blanc, els mursvan reflectint un sol esmorteïtper les tempestes pròximes.Viatgers sense rumb i amb un dubtós destífixem els nostres ulls a les parets que cauen.Als miralls hi veiemla imatge esmicolada d'un futurque mai serà com era als nostres somnis.

Un breu esquitx travessa els murs i trencala insòlita claror dels vespres que no arriben.

63

La nit és el llençol que ens embolcalla quan el somni s’apressa i recupera carrers d’una infantesa avui vençuda.Cada vegada més et fan por els somnis i tens por d’adormir-te per l’incòmode espant de la foscor en què et despertes una vegada i altra. El fil de llum amb que el món t’anuncia l’existènciamés enllà dels llindars o de les portes només és un miratge: a les palpentesretrobes el cos ert que abandonares en un tombant del vespre, mentre veiesque les ombres creixien en l’arrel de llibres que llegies i avui cremes.

64

65

Aquesta edició, primera, del llibre Els Imperis implícits, d’Antoni Casals i Pascual ha estat editada per Bubok el

gener de 2014

66