Barcelona, 19 de setembre 2012 Cultura/s suplement cultural de La Vanguàrdia

ELS OFICIS DE LA CULTURA Ingrid Guardiola

La “cultura” implica el conjunt de pràctiques i valors que ens fan comprendre i donar sentit al món que habitem i que, alhora, el transformen. La cultura ens manté en estat d’alerta i crítica permanent, ens fa conscients del moment i lloc on ens toca viure i que, més enllà de l’invidivualisme que promou el capitalisme postfordista, busca millorar les condicions de producció i intercanvi de béns (materials o immaterials) a partir d’experiències comunitàries. El PIB que aporta el sector cultural ha crescut en els darrers anys i està per sobre del sector energètic, el nombre de treballadors a Espanya supera el mig milió i, contràriament, les inversions en el sector s’han vist estancades amb el pretext de la crisi. La pujada de l’IVA dels “productes” culturals del 8 al 21% (a França és d’un 5,5%) posa en evidència què entenen els polítics de torn per “cultura”: un simple bé de consum; les retallades en educació, investigació i el desprestigi públic de les llicenciatures de lletres i belles arts, només són la continuació natural del procés. La cultura ens serveix per desmuntar la “presó democràtica” a la que ens convida la “classe política”, el discurs de la qual s’ha reduït a pura doxa i a impura paradoxa. Seguir lliurant “premis nacionals” de cultura i no invertir en ella és tan impossible com intentar produir blat sense sembrar-lo. A l’Edat mitjana els gremis portaven la directriu dels oficis, avui en dia el treballador de la cultura ha de portar tot el gremi a sobre. Les formes i funcions de les arts canvien amb el temps, els formats digitals han obert moltes línies de mutació en la producció cultural; en el camp dels llibres i la premsa les wikis i els blogs han convertit a cada individu en un editor i, malgrat que certes nomenclatures no canviin (a la Wikipèdia un operador de sistema s’anomena “bibliotecari”), sí la seva estructura i condicions de producció. En el sector editorial apareixen petites editorials amb caràcter filantròpic que es dediquen a productes especialitzats, com Atembooks i que usen les imptemtes com ja no les usen totes aquelles editorials que aposten per l’e-book. En el sector del cinema i la televisió hi ha hagut una recessió de públic a les sales i un augment del visionat online, gràcies a plataformes com Filmin o a nivell de producció hi ha un desviament cap el cinema low cost. De fet, tot el cinema underground ha estat sempre un cinema low cost, però avui en dia aquestes produccions poden donar-se a veure sense costos afegits i això n’augmenta la seva percepció pública. En quant a la televisió, ha quedat demostrat que la TDT no augmenta l’oferta, sinó que la fa més redundant, i la qualitat dels programes ha caigut donat que han de produir més i més ràpid amb menys recursos. Alguns festivals com l’In-Èdit passen a tenir un canal de TV online, altres festivals com Márgenes, s’han plantejat per existir directament a la xarxa o trobem formats híbrids com el Trash entre amigos (Raul Minchinela, Nacho Vigalondo) o els Diálogos videológicos (Fèlix Pérez-Hita, Arturo Baston) que estan a mig camí entre la conferència, el visionat de pel·lícules i l’audio-comentari. En quant a les arts plàstiques, molts artistes han incorporat les noves tecnologies per a crear noves eines, llenguatges i experiències, com trobem amb la Reactable o el Biomapping de Christian Nold. Fins i tot ha aparegut una nova figura que és la del “data curator” (el comissari d’exposicions virtuals en l’era dels “network systems”). Alguns d’aquests artistes plàstics s’han passat al món del còmic o del llibre il·lustrat, un sector en auge, o fins i tot han començat a treballar per la televisió fent el material gràfic i visual de sèries. També es

donen casos a la inversa: Montserrat Moliner (La Fabrica), Eloi Maduell (Telenoika), David Sarsanedas (L’orquestra dels Luthiers Drapaires) i Santiago Vilanova, van decidir transformar el mapping (una nova disciplina en l’art digital) en una activitat manual que presenten en diferents festivals en forma de tallers i actuacions. En quant a les arts escèniques ja no ens sorprenen les aplicacions tecnològiques per trencar la frontalitat escenogràfica i la linealitat narrativa, com s’ha pogut veure darrerament amb l’ús que feien del Google Earth, les càmeres digitals o els projectors la companyia Complicité per a representar en el Grec El mestre i Margarida, ni tampoc l’èxit del micro-teatre. En quant a la música grabada, hi ha hagut un salt de la producció en estudi de la mà de grans segells discogràfics ( “The Big Three”) a promotores musicals independents que combinen la promoció d’artistes, el management, l’editorial i l’organització d’esdeveniments musicals, com Bankrobber, B-Core, La castaña o Marxophon. A més a més, cal destacar l’aparició de Net Labels i de Creative Commons Record Labels, un intent de desfermar les cadenes amb les que els major labels blindaven el mercat musical. Les biblioteques i arxius digitalitzen els seus fons, mentre a la xarxa els “relacions públiques” esdevenen “community managers”, els filòlegs es posen en projectes de visualització de dades (Dromoart), alguns artistes acaben en el Google’s Creative Lab, les marques d’alcohol enlaires les joves promeses, les plataformes de micro-finançament i les cooperatives converteixen l’usuari en co-productor i cada vegada més ens hem d’adaptar a un context en permanent transformació. De totes maneres, la novetat, si no dóna lliçons sobre el passat per no repetir els mateixos errors i no millora el present, és un salt al buit. Tot això és només una mil·lèssima part dels oficis de la “cultura”, un sector que els nostres polítics han desprestigiat tant (discursivament i pressupostàriament), que no estan veient l’èxode de talent, coneixements, productivitat i innovació que s’està fent a les seves espatlles, no se n’adonen que amb aquestes “polítiques culturals” estan condemnant el país a la “fam cultural”, a ser el “parc d’atraccions”, les Vegas d’Europa.

(RELATS EN PRIMERA PERSONA)

NEIL HARBISSON, fundador de la Cyborg Foundation i artista Sóc artista visual, compositor, ciborg, acromatòpsic (una condició visual que fa que vegi en blanc i negre), català i irlandès, a més a més he fundat la Cyborg Foundation que vol ajudar a la gent a extendre els seus sentits. Des de la fundació hem desenvolupat uns sensors per la coreògrafa Moon Ribas per captar el moviment que té darrera el seu cos. També estem treballant en unes brújules per a detectar on és el nord amb una implantació al turmell. Per mi la cultura és identitat, i tot el que entri dins aquesta categoria forma part de la cultura. Em dedico al color perquè no el veig; vaig anar a una conferència sobre cibernètica mentre estudiava composició musical a Anglaterra i em vaig adonar que la cibernètica em podia ajudar. Vaig crear aquest ull cibernètic amb Adam Montandon i és el que em permet escoltar els colors que tinc al davant: L’ull cibernètic trasposa les freqüències lumíniques a sonores. A partir d’aquí vaig crear el “sonocromatisme” que és una manera d’expressar-me creant obres visuals a partir del so i concerts a partir del color. La setmana passada vam fer un concert al Delta de l’Ebre en funció dels colors del Delta. A la Mercè vam tocar amb en Pau Riba, vam fer l’escenografia a partir d’escoltar la cara de’n Pau. La meva proposta és artística, però també social, perquè estic parlant de fer ulls cibernètics amb els que un cec enlloc de llegir colors pugui llegir paraules, això ho estem desenvolupant amb el govern d’Equador. No és tant resoldre problemes com extendre

els sentits; tracta de “ciborguisme”, és deixar de pensar la tecnologia com a eina, i incorporar-la al cos com un membre més. Això no interessa a les empreses perquè trenques les seves cadenes de producció i l’obsolescència programada de la majoria d’aquests productes; parlar per telèfon sense telèfon amb un implant ossi i una entena és fàcil. Això tindria unes repercussions econòmiques i socials molt importants. A la fundació rebem molts emails de nens que volen fer-se ciborgs, però hem crescut al segle XX on la relació entre l’home i la tecnologia té connotacions negatives. http://eyeborg.wix.com/neil-harbisson

EDUARD TEIXIDOR: Ex-ballarí i promotor d’espectacles escènics el teatre amateur, després des de la formació de dansa a través de l’escola Nau 18 en un moment on Girona era un desert cultural, a banda de la creació literària i certa activitat teatral i musical. Des dels inicis vaig compaginar interpretació, pedagogia i molta gestió: escola de dansa, associació, festivals, programacions diverses, etc. Actualment sóc part de la cooperativa de Mal Pelo SCCL (Premio Nacional de Danza, 2009), companyia articulada al voltant de Maria Muñoz i Pep Ramis amb la qual col·laboro des del 1989. També faig difusió i venta dels espectacles, coordinació general de les activitats, pre i post producció, disseny gràfic, dossiers d’espectacles i de les peticions/justificacions de les subvencions, etc. També sóc membre de l’associació que gestiona el centre de creació L’animal a l’esquena. Veure les idees, desitjos en acció, transformant-se i prenent corporeïtat en escena és una de les millors compensacions. Les dificultats amb les que em vaig trobar al principi va ser inventar-se unes polítiques culturals inexistents en aquest país i que vàrem posar en pràctica les pròpies estructures de creació/producció. Si pensem en aquell sector escènic que es dedica a creacions no necessàriament per al gran públic, cal dir que econòmicament som un sector que no tenim reconegut un status. Sí que estem reconeguts a través del que aportem a la “cultura” del país, però no, per exemple, a nivell de regularització del mercat, o de tractaments fiscals específics. El problema gran és quan s’ideologitza la cultura a través del partit polític de torn. Porto 28 anys en el món de la “cultura”, i les noves situacions són bones perquè fan repensar i resituar el sector. La violència amb la que arribem a aquesta nova situació és la que no s’entén, ja que no representem tanta despesa en les finances públiques, en canvi aportem molt: llocs de treball, desenvolupament cultural transversal, internacionalització. Estem en un moment molt dur que continuarà, però al mateix temps està provocant que comenci a haver-hi dinàmiques de col·laboració entre nosaltres que abans escassejaven. http://www.malpelo.org/ http://www.lanimal.org/

MARÍA YÁÑEZ: especialista en comunicació per internet i transmediaLa cultura s’associa amb un gremi, una èlit, i d’aquí ve part del desprestigi actual. La cultura és de tots i som tots. Des de 1999 he estat quasi sempre treballant a internet (com a periodista i en el desenvolupament de continguts), tot i que també vaig treballar en una productora de cinema i com a guionista i directora d’alguns programes i documentals per a TVG. El 2008 em vaig unir a A Navalla Suíza, una empresa de comunicació digital que vam muntar entre cinc socis, en la seva majoria desenvolupadors web, per dur a terme projectes que treballessin aquesta unió: plataformes de vídeo online, vídeo interactiu, desenvolupament transmedia, a més a més d’aplicacions per a la web. Tot i que últimament m’he estat orientant a la investigació i desenvolupament de narratives digitals, en especial, al documental interactiu. Les dificultats del sector rauen en l’haver de construir el teu propi model

econòmic. M’he adaptat bastant bé al nou panorama, donat que la crisi (de paradigmes), el relleu generacional i les noves tecnologies és quelcom que sempre he buscat. Que la indústria cultural es dirigeix a allò digital és evident, però ara la qüestió és d’on venen els ingressos d’aquesta indústria, com es pot finançar. Amb el sector públic cada vegada es podrà comptar menys, una via és el crowdfunding i una altra el “branded content”, que és fer continguts per a marques. El que sí que sembla clar és que els treballs estan deixant de ser especialitzats, el “fes-ho-tu-mateix” fa que es necessitin més competències. Les fronteres desapareixen i professions clàssiques com la de “director de cinema” passa a ser la de “creador audiovisual”, que sol significar algú que s’ocupa de tot el procés. Hi ha una altra qüestió clau en el futur, i és que està clar que internet sí, però: internet com? El futur de la xarxa es juga entre el model tancat de la indústria i un model obert que busca ciutadans que no siguin simples consumidors, sinó creadors i productors (makers) de continguts, de programes, d’eines per a millorar la comunicació. http://www.mariayanez.eu/http://anavallasuiza.com/

GERALD KOGLER: dissenyador de sistemes interactius i software lliure Sempre m’ha interessat la multidisciplinarietat del món de la cultura. Com a informàtic em podria guanyar la vida programant aplicacions per a empreses, però vaig decidir aplicar els meus coneixements al món de la cultura i de l’art. Vaig entrar en l’Ars Electronica Futurelab com a programador i vaig descobrir el potencial d’equips interdisciplinaris. M’hi vaig acostar des dels moviments socials formant part d’Indymedia on desenvolupàvem infraestructures utilitzant software lliure. Els dos camps em van fomentar una visió crítica de la tecnologia i la importància de trobar alternatives obertes per fer front als perills de les xarxes socials centralitzades, els serveis al núvol, la màquina del copyright i el control d’internet. Sóc programador creatiu i realitzo instal·lacions interactives, plataformes per a comunitats online i aplicacions web per a entitats culturals i educatives. M’interessa la intersecció entre tecnologia, art i educació. Per exemple: l’últim projecte desenvolupat pel Museu de la Ciència i la Tècnica de Catalunya (mNACTEC) va tenir com a punt de partida el tema “ciutat i sostenibilitat”. Això ens va portar a idear diferents formats, entre ells una sèrie de jocs sobre l’ús responsable de l’energia, consum i aigua, escombraries i reciclatge i mobilitat a la ciutat. D’altra banda formo part de ZZZINC, una associació cultural que ens serveix com a laboratori i com a espai d’activitat per a investigar la innovació en cultura i els canvis en la producció, difusió, gestió i consum de la cultura. La crisi és una bona excusa per estrangular econòmicament iniciatives arriscades. Les entitats amb les quals col·laboro s’han de dedicar a sobreviure i no poden invertir en projectes poc convencionals. Treballant com a autònom m’exposo molt als retrassos de pagaments de les institucions, ara porto tres anys esperant el pagament d’un ajuntament català gros. La crisi actual serà una crisi permanent i només pot ser superada amb un canvi del model econòmic actual a un sistema més social i col·laboratiu. http://go.yuri.at/ http://zzzinc.net/ L’AUTOMÀTICA: una associació de dissenyadors davant una impremta antigaPer alguns de nosaltres un impressor pot ser una espècie d'ogre malhumorat amagat en una cova fosca o, ben al contrari, un semi déu lluminós que pot fer que la teva vida sigui simplement meravellosa. En Ferran Fandos s'acostaria de molt a prop al segon

grup, i nosaltres, la resta de components de l'Automàtica, seriem com una Hidra de nou caps discutint multitud de conceptes, sigui per estar d'acord o en desacord però caminant en una mateixa direcció. Aquesta és una de les diverses i rares costums que regnen la cova de l'Automàtica: el debatre molts temes, com la nostra posició de recuperació d'una impremta antiga (que no obsoleta) envers la digitalització del paper. Una altra rara costum és aprendre un ofici molt antic sense haver de començar per escombrar el terra, com abans feien els aprenents, tot i que també ens fem un fart d'escombrar. També, des de la nostra professió de grafistes, acostumar-se a fer un salt en el temps i passar de l'era informàtica a l'era industrial, on el metall, el plom, la tinta i el paper són sinònims d'una realitat física. I aprendre al costat d'un mestre com en Ferran, que és tot generositat i amor, és un privilegi que intentem aprofitar cada dia. Rares costums o fets que es van consumant, com tenir la sensació d'estar enamorat d'una màquina plena de cilindres, tubs, caragols, aspes, engranatges i corrioles, empastifada d'oli i de greix, que si l'acaricies com déu mana podràs fer la carta d'amor més ben impresa del món. Des de que som l'Automàtica ja no mesurem les coses amb metres, centímetres o mil·límetres sinó amb cíceros i punts, cosa que ens fa veure la vida des d'una òptica on tot alllò petit queda nítidament definit. El futur de les arts gràfiques està condicionat per la lògica del mercat, tot i això sempre hi haurà experiències alternatives que ofereixin un valor afegit: posant per endavant uns acabats i unes tècniques singulars o menor impacte ambiental.http://www.lautomatica.org/

PEP TORRES: inventor i director del Museu de idees i invents de BarcelonaEl meu perfil és renaixentista: una mescla d’art i ciència, sóc inventor o dissenyador i, alhora, artista; també sóc director del Museu de les Idees i els Invents. En la “Cultura” en majúscules em sento petit, penso que la meva aportació és mínima, el que millor em defineix és la figura del “creatiu”. Tota la vida he estat fent projectes artístics i sóc un músic en potència: sempre penso que l’any següent treuré un disc, però la música requereix temps, dedicació i talent. El que vull és portar endavant les meves idees, algunes són de caràcter empresarial, d’altres artístiques. Col·laboro habitualment amb programes de televisió i tinc un programa a la ràdio, a més a més de treballar per institucions i centres acadèmics d’arreu d’Espanya. El que faig és motivar a les persones perquè les idees que tenen al cap les duguin a terme; des de fa un any i mig ho faig des del MIBA. Fem sessions cada divendres anomenades “flyday”, són consultes gratuïtes de 45 minuts. Abans ho havia fet per empreses, ara ho faig pel museu. En el temps que porto potser han passat unes 200 persones i tenim cinc mesos de llista d’espera. Els beneficis de la meva feina no són econòmics, al revés, la part econòmica sempre és un mal de cap, però la recompensa és quan algú em diu que l’he inspirat. Sempre és difícil trobar un model de negoci; amb la crisi tothom pateix, a nosaltres, per exemple, ens ha afectat la pujada salvatge de l’IVA, però mai m’he hagut d’adaptar a la crisi perquè sempre l’he viscuda, la meva vida ha estat una lluita constant per poder fer les coses que em demanava el cor. La meva professió és projectiva, és tenir un peu en el futur, per això diria que encara està per fer: Es tracta d’engrescar les persones en el present perquè tinguin quelcom a desenvolupar en el futur. Aquest museu, les meves actuacions, són metàfores que van encaminades a fer que les persones tornin a tenir la capacitat de creure en els seus somnis.http://www.peptorres.es/ http://www.mibamuseum.com/