EN CATALÀ TU HI GUANYES! · 2013-11-15 · 3 En català tu hi guanyes! – CCOO Amb aquesta publicació volem donar a conèi-xer una iniciativa, la dels «Voluntaris per la llen-gua»,

EN CATALÀ TU HI GUANYES!L'experiència dels voluntaris lingüístics a CCOO de Catalunya

www.ccoo.cat

Parelles CCOO 7 SP 19/1/07 17:00 Página 1

Edició: Servei Lingüístic de CCOO

Redacció: Jenni Rodà

Fotografies: Antonio Rosa

Disseny i maquetació: Service Point / Xavier Aguiló – Aguiló Gràfic

Impressió: Augusta Print

Dipòsit Legal: B-54773-2006

Un agraïment molt especial a les persones que han fet realitat aquesta revista: Susana Benito, María Eugenia Domingo, Clara Drudis,

Teresa Fortuny, Feli Fresnillo, Lupe García, Keith Houstwaite, Nidia Miret, Fina Niubó, Alma Rosa Palestino, Francesc Picó, Estrella Pineda,

Yolanda Rodríguez, Patrícia Salvadó, Anna Sánchez, Rosa Sans, Loli Segovia, Juan Manuel Tapia i Jordi Vila-Abadal.


3 En català tu hi guanyes! – CCOO

Amb aquesta publicació volem donar a conèi-xer una iniciativa, la dels «Voluntaris per la llen-gua», que ja fa tres anys que, gràcies a l’impulsconjunt del Centre de Formació d’AdultsManuel Sacristán i del Servei Lingüístic –a totesles seves extensions territorials–, està funcio-nant a Comissions Obreres, així com a entitatsculturals i de voluntariat. El nostre sindicat hatingut, des de sempre, un paper actiu en el pro-cés de recuperació de la llengua catalana, queés un dret que tenen tots els ciutadans deCatalunya de conèixer-la i d’usar-la. Aquestprojecte, doncs, marca una continuïtat amb lesdiferents actuacions que des de fa diversosanys estem duent a terme per promoure l’ús delcatalà, ja que el propòsit que tenim és queaquesta sigui la llengua de cohesió en el con-junt de la societat i, especialment, en l’àmbitlaboral, que és on, com a organització, tenimuna incidència més directa.

Aquesta campanya va néixer del Departamentde la Presidència i del Departament deBenestar i Família de la Generalitat deCatalunya amb la intenció que les personesnouvingudes aprenguessin català i, d’aquestamanera, s’integressin més fàcilment al nouindret que les acollia. Per crear-la, el model elvan agafar de la dinàmica interna dels cursosde català i de l’experiència dels nombrososestudiants estrangers universitaris que any rereany venien a viure a Catalunya. L’únic que esdemana per participar-hi és disposar de deuhores, durant un mínim de deu setmanes, perpoder parlar de qualsevol tema, i a qualsevollloc i hora, amb una altra persona que tambés’hi hagi inscrit de manera voluntària.

Durant el temps que fa que aquesta iniciativafunciona a Comissions Obreres, unes quaranta

parelles lingüístiques s’hi han adherit i creiemque ja és el moment de recollir per escrit lesseves paraules, vivències, experiències, anèc-dotes i impressions i treure-les a la llum.Perquè totes elles són, amb les seves diferèn-cies –de procedència, d’edat, de professió,d’aspiracions, de problemàtiques, etc.– lesque tenen la voluntat de normalitzar l’ús socialdel català. I és que si volem que la nostra llen-gua tingui aquesta normalitat a què estem fentreferència, a banda d’organitzar campanyesque s’encarreguin de promoure’n l’ús, allòbàsic i fonamental és que la gent s’hi senti lli-gada emocionalment, s’hi impliqui i s’animi aparlar-la. En definitiva, que arribi a sentir-se elcatalà com una cosa seva. I està clar quenomés amb les aportacions personals de cadaun de nosaltres aconseguirem la presèncianatural de la llengua catalana en tots elsàmbits de la nostra vida quotidiana.

L’objectiu d’aquest recull d’entrevistes és,doncs, encoratjar totes les persones que enca-ra dubten, sigui pel motiu que sigui, a fer el pasper tenir i per fer una vida en català, així comtambé donar ànims a aquells que ja s’haginembarcat en aquest trajecte lingüístic perquèno defalleixin i no perdin mai les ganes de con-tinuar viatjant. Aquests testimonis demostrenquins són els avantatges a escala social, labo-ral i personal que han tingut, tenen o tindransabent aquest idioma, ja que en tot momentdeixen clar que conèixer-lo és un plus –i que hofan en defensa d’un dret que tenen com a ciu-tadans–, i més en un territori com el nostre, onel panorama lingüístic té una àmplia diversitat.Les paraules de tots ells demostren la força queté, i ha de continuar tenint, el català per ser unallengua d’acollida i de cohesió en la nostrasocietat.

Presentació



Fina Niubó

FINA NIUBÓ, mestradel Centre deFormació d’AdultsManuel Sacristán iimpulsora de lacampanya«Voluntaris per lallengua» a CCOO

Quina és la tipologia de les persones ques’inscriuen com a aprenents en aquestacampanya?

La majoria de persones que s’interessen peraquest projecte ja tenen coneixements de cata-là. El que passa és que per por de fer el ridículo perquè no troben l’ocasió adequada mai no elpoden parlar. Fer una parella lingüística és elque els dóna aquesta empenta que els falta persentir-se còmodes parlant una llengua que no ésla seva, però que saben que els pot donar unpunt afegit en molts àmbits, sobretot en el labo-ral. A les meves classes hi ha dues tipologiesimportants d’aprenents: el col·lectiu d’espanyolsi, sobretot, de sud-americans, i els que vénen dediferents punts d’Europa.

I pel que fa als voluntaris lingüístics?

Alguns dels voluntaris que tenim vénend’Òmnium Cultural, gràcies a un conveni que hiha entre el sindicat i aquesta entitat. Són gentque està molt entusiasmada per col·laborar i eltarannà de cada un d’ells és molt diferent: n’hiha que prefereixen canviar d’aprenent unavegada ja s’han acabat les hores establertes id’altres que, potser perquè entre ells ha nascutuna amistat forta, segueixen amb al mateixdurant mesos. El que sí que trobo a faltar ésque hi hagi més joves que s’hi involucrin, per-què si no, estem donant la imatge que el cata-

là és una llengua que gairebé està en vies d’ex-tinció i que, llevat de les persones grans, no elparla ningú. Cal que insistim més en aquestafranja d’edat; de fet, només serà gràcies a ellsi al seu impuls que el català continuï viu.

Quin és el procés per formar una parellalingüística?

A partir de les fitxes que tinc amb les dades per-sonals dels aprenents i dels voluntaris vaig for-mant parelles. Una de les coses més divertidesés el moment de presentar-los, perquè en lamajoria de casos no saben gairebé res de l’altrei senten molta curiositat i una mica de nervis. Esfan moltes suposicions de com pot ser perso-nalment i físicament aquella persona i quan latenen al davant sempre és curiós veure comreaccionen. De seguida, però, trenquen el gel i,cada dia que queden, anoten els temes de quèparlen.

«El que és importantés que l’aprenent parli i

pregunti molt i que elvoluntari escolti

i responguitot el que pugui»



Fina Niubó

El que sí que intento deixar clar als voluntarisdes del primer moment és que ells no són mes-tres, i que si alguna vegada els fan una pre-gunta que no saben no s’han d’incomodar nisentir-se malament, ja que ells parlen com lagent del carrer i no com a professionals de lallengua.

Què en treu cada part de la parella lingüísticade tota aquesta experiència?

En aquest procés el que ha de quedar moltclar d’entrada és que això no és un intercanvi;aquí el que és important és que l’aprenent parlii pregunti molt i que el voluntari escolti i res-pongui tot el que pugui. Evidentment, al final,

tots dos en surten enriquits: l’un perquè haagafat fluïdesa, seguretat i destresa en unallengua que no és la seva i l’altre perquè hapogut conèixer costums i realitats diferents dela pròpia, i això és una cosa molt positiva per-què fa trencar molts prejudicis i estereotipsque tenim.

I a tu, personalment, que t’ha aportat aquestacampanya?

Jo la trobo una experiència molt maca i enri-quidora, com a organitzadora i com a volun-tària que també he estat; i només és una horaa la setmana que em sembla que qui més quimenys se la pot permetre. I hi ha anècdotesque et fan sentir que tot plegat val la pena. Eldia que van fer la cloenda del curs d’ÒmniumCultural, per exemple, un dels meus alumneses va aixecar enmig de la setantena de per-sones que hi havia a la sala i va dir: «Esticmolt agraït a la meva professora, que és allà ique es diu Fina Niubó, perquè gràcies a ellaparlo català.» Jo em vaig fer un fart de plo-rar... Però és que són moments molt especialsi que et fan adonar que estàs ajudant perso-nes, que estàs fent coses de profit, i això ésmolt gratificant �

Una de les aules del Centre de Formació d’Adults Manuel Sacristán, on diversos alumnes nouvinguts aprenen català

«Són moments moltespecials que et fan

adonar que estàsajudant persones, que

estàs fent coses deprofit, i això és molt

gratificant»



Francesc Picó i Keith Houstwaite

FRANCESC PICÓ

(Barcelona). Comtants altres catalans,a causa de lasituació política quevivia el país, vaaprendre la sevallengua de maneraautodidacta, sobretotllegint molts diaris.De fet, recorda queel va començar aescriure quan teniavint-i-un anys, en lescartes que enviava aqui ara és la sevadona, mentre feia elservei militar.

KEITH HOUSTWAITE

(Newcastle). Des queva arribar aBarcelona hatreballat com aprofessor d’anglès enuna acadèmiaassociada a laUniversitatPolitècnica deCatalunya.Comparteix pis ambun armeni i unaitaliana amb elsquals parla castellà oanglès, igual queamb la majoria delsseus amics. Malgrattot, creu que elcatalà és útil inecessari.

La cita és la mateixa cada setmana: els dillunsde quatre a cinc de la tarda a la BibliotecaFrancesca Bonnemaison, al número 7 del carrerSant Pere més Baix de Barcelona. En Francescva decidir apuntar-se al programa de les parelleslingüístiques perquè ja feia temps que s’estavaadonant que «el català està una mica malalt inecessitem donar-li vitamines i fer-li moltes trans-fusions de sang». Aquest és el quart aprenentque té amb els dos anys que fa que s’ha adherita la iniciativa i confessa que pensa seguir fent-hofins que tingui salut, la mateixa que desitja queben aviat torni a tenir la nostra llengua.

En Keith encara recorda les ganes que tenia qua-tre anys enrere de deixar la seva Anglaterra natal ivenir cap a Catalunya. Aquí, volia començar unanova vida i sabia que amb les nocions que tenia decastellà les coses no li serien gaire difícils, però deseguida es va adonar que si aprenia català teniauna oportunitat «per anar més enllà, per endinsar-me en l’indret que havia escollit per viure i en lamanera de pensar de les persones que en forma-ven part». Precisament per això, va decidir apun-

tar-se a les classes del CFA Manuel Sacristán.N’estava content, però novament les seves aspira-cions anaven a més. «Quan fas cursos de català,com de qualsevol altra llengua, aprens moltescoses que no sempre són del tot útils per aplicar ales converses amb l’altra gent, tens una basemassa formal i et falta col·loquialitat.» I buscantaquest llenguatge més planer, espontani i propi deldia a dia va sentir a parlar de les parelles lingüísti-ques i va conèixer en Francesc.

A les primeres trobades hi havia una mica denerviosisme, i especialment en Keith tambérecorda tenir un punt de timidesa. «Al principi nosabia què havia de dir. Per mi era molt estranyquedar amb algú que no coneixia de res icomençar a explicar-li coses. És que ni tan solsm’atrevia a mirar-lo.»

A més, confessa que els quaranta-set anys dediferència que es portaven també el van frenaruna mica «perquè durant la meva vida no he tin-gut gaire relació amb gent molt més gran quejo». Però amb els dies tot això va canviar. «I moltque ho va fer –assegura en Francesc–. Parlàvemde tot, qualsevol tema era bo: música, educació,futbol, literatura, feina... I el que em va sobtarmés és que em va arribar a explicar coses moltpersonals, molt íntimes, que si no hagués volgutno havia pas d’haver-me explicat, i això em vaalegrar, em va fer adonar que m’havia agafat

En Keith i en Francesc en una de les sales de la Biblioteca Francesca Bonnemaison

«Al principino sabia què havia de dir.

Per mi era molt estranyquedar amb algú

que no coneixia de res icomençar a explicar-li

coses. És que ni tan solsm’atrevia a mirar-lo»

«Si tenen interès en lanostra llengua el mínim

que podem fer nosaltresés obrir-los els braços»



Francesc Picó i Keith Houstwaite

confiança. A més a més, una persona de lameva edat, amb una certa experiència, li potensenyar alguna que altra cosa a un noi de vint-i-cinc anys, el pot aconsellar, li pot proporcionarun punt de vista un pèl diferent de les coses. I,evidentment, jo també he après molt amb ell i hepogut comprendre i ser més solidari amb la gentde fora, ja que si tenen interès en la nostra llen-gua el mínim que podem fer nosaltres és obrir-losels braços.»

En Keith, després d’animar-se a provar aquestaexperiència, n’està molt satisfet, perquè «m’hasuposat una oportunitat per expressar-me, perparlar sense embuts, per no estar pensant cadamoment què és el volia dir sinó dir-ho directa-ment». Reconeix que se sent molt orgullós quanés capaç de distingir quin tipus de varietat dia-

lectal de català es parla al carrer o en els mitjansde comunicació i també, per què no dir-ho, li fagràcia quan diu alguna paraula a en Francesc iell, modestament i amb sinceritat, li diu que ladesconeix �

Rosa Sans i Juan Manuel Tapia

ROSA SANS

(Barcelona). Ambquinze anys, i arrande les primeresmobilitzacions dinsdel sector de les artsgràfiques, va entrar atreballar al sindicat.La majoria de lesresponsabilitats quehi ha desenvolupathan estatrelacionades amb lacomunicació isempre ha intentantque el català, dinsl’organització, tinguésun paper destacat.

Són veïns del barri del Clot de Barcelona. I, amés, treballen junts a Comissions Obreres desde fa temps: en Juan Manuel com a responsa-ble de Negociació Col·lectiva i deResponsabilitat Social de l’Empresa, i, la Rosa,com a secretària de Formació Sindical i Cultura.

Això, i la bona relació que hi ha entre ells, elspermet trobar estones durant la setmana perparlar en català. «Ja fa temps que tenia ganesque es comencés a reflexionar sobre el temade la llengua en l’àmbit de les relacions laborals–explica la Rosa– i per mi en Juan Manuel és un

La Rosa i en Juan Manuel a la seu de CCOO a Barcelona

«M’ha suposat unaoportunitat per expressar-

me, per parlar senseembuts, per no estar

pensant cada momentquè és el volia dir sinó

dir-ho directament»



exemple molt interessant: si ell, que bona partde la seva feina consisteix a parlar en públicsobre idees, conceptes i polítiques del sindicat,s’atreveix a fer servir el català, segur que con-dicionarà que molta altra gent agafi la mateixadinàmica.» El repte, doncs, és que «volemfomentar l’ús del català com a llengua de nego-ciació –continua la Rosa– i en aquest procéss’hi ha d’implicar tant la patronal coml’Administració. És un moment important pertrencar amb el prejudici que el castellà és l’úni-ca llengua de l’àmbit socioeconòmic».

En Juan Manuel explica que ja fa «molt tempsque vaig tenir la necessitat de parlar en català,

però com que tota la meva joventut vaig viure al’Hospitalet i a Santa Coloma, l’entorn no em vafacilitar que el pogués parlar de manera quoti-diana». Ara, amb esforç i constància, ha anatagafant més seguretat i cada vegada li és mésfàcil establir relacions amb la seva llengua d’a-collida, tot i que encara hi ha coses que el fre-nen. «Com a aficionat que sóc a la lectura m’a-dono que em puc afrontar davant de qualsevoltipus de llibre escrit en català. El problema apa-reix quan he d’escriure, i, sobretot, parlar enaquesta llengua. Llavors sí que moltes vegadesem poso una mena de barrera. I això que m’hanrepetit infinitat de vegades que no passa res siquan estic parlant en català he de recórrer enalguns moments al castellà per sentir-me méssegur. Malgrat tot, m’adono que encara noacabo de tenir ben assimilats aquesta mena deconsells, tot i que de mica en mica sí que crecque estic intentant donar una mica de treva aaquest comportament inconscient que tinc.»

Aquesta evolució, que ell ha viscut en clau per-sonal, creu que també s’ha reflectit dins del’espai sindical. «Amb el pas dels anys–comenta– hi ha hagut una millora del catalàmolt important, sobretot a partir de l’arribadade les noves generacions sindicals, que ja hanestat escolaritzades en català i que no tenencap mena de problema per entendre i fer-seentendre en aquesta llengua. A més, la majoriade la informació que es genera internament iexternament en la nostra organització tambéés en català.»

Aquesta competència lingüística la considerende vital importància, «perquè si el treball és undels factors de socialització –diu en JuanManuel– des del sindicat estem col·laborantperquè hi hagi una societat molt més cohesio-nada». Aquest entorn, a més, «afavoreix quetinguem un coneixement de la nostra història,de les nostres arrels, així com del sindicalismeactual –recorda la Rosa–, ja que no s’entendriael sentit de les Comissions Obreres si no es fesuna vinculació amb el catalanisme popular, queés el que, nosaltres, en realitat, estem repre-sentant».

Després de bastants hores de fer aquestaimmersió lingüística, en Juan Manuel admetque té «moltes inquietuds per conèixer encaramés profundament alguns aspectes del cata-là». A la Rosa, aquesta experiència, també li haservit «per intentar no canviar de llengua tanfàcilment quan algú em parla en castellà i,sobretot, per fer possible una de les mevesgrans aspiracions: que determinades personesclau del sindicat que saben prou bé el catalàs’animin a fer-lo servir públicament» �

Rosa Sans i Juan Manuel Tapia

JUAN MANUEL TAPIA

(São Paulo). És filld’andalusos imadrilenys que vananar a fer lesamèriques buscantuna vida millor. Laseva infantesa vatranscórrer entrel’Argentina, el Perú iXile i a l’any 1971 vavenir cap aCatalunya, on,primer com aestudiant i despréscom a treballador, esva involucrar en lalluita antifranquista. «Volem fomentar l’ús

del català com allengua de negociació,

per trencar amb elprejudici que el castellà

és l’única llengua del’àmbit socioeconòmic»

«Si el treball és un delsfactors de socialitzaciódes del sindicat estemcol·laborant perquè hihagi una societat molt

més cohesionada»



La química que hi ha entre ells es percep d’en-trada. Són moltes les setmanes que fa que estroben per compartir dubtes, experiències ianècdotes. La Lupe i la Yolanda tenen el mateixvoluntari, en Jordi, i com que entre elles dues hiha una amistat força consolidada són bastantfreqüents aquestes trobades a tres bandes.«Crec que és important –explica en Jordi– quela gent, quan escull un lloc per viure, sigui tem-poralment o permanentment, s’hi senti a gust,se’l senti seu. Jo sempre he tingut molt d’interèsen això perquè no suporto que algú es vegi comun estranger i m’agrada poder facilitar la inte-gració als nouvinguts.»

Quan la Lupe va arribar a Barcelona tenia moltclar que volia aprendre català, sobretot per esta-blir un vincle amb la ciutat i amb la seva gent.«Per entrar en una comunitat humana i establirrelacions amb les persones que la formen ésbàsic aprendre la llengua d’aquesta comunitat. Ijo que vinc del món de la lingüística encara hoentenc més d’aquesta manera. Quan vaig viure aAlemanya, per exemple, si no hagués après ale-many crec que no podria parlar d’aquella socie-tat amb el mateix coneixement de causa que hopuc fer ara. És evident que totes les llengüestenen un substrat de cultura molt fort i és interes-sant aproximar-s’hi.»

La Yolanda també fa bastant temps que estàaprenent català. El seu primer contacte ambaquesta llengua va ser a través dels cursos del’Escola Oficial d’Idiomes de Madrid. Després vamarxar d’allà i «vaig venir cap a Barcelona peramor», explica, i una vegada aquí va entrar alCentre de Formació d’Adults de CCOO i vaapuntar-se al programa de parelles lingüístiques,«perquè el que és important és experimentar,més que aprendre molta teoria», afegeix laYolanda. El seu interès per aprendre’l no ha estattant per qüestions culturals, sinó que des desempre ho ha vist com una plataforma per tenirmés possibilitats en l’àmbit laboral. «Saber llen-gües, encara que en aquest cas es tracti d’unallengua minoritària, sempre és bo, t’obre moltesportes. En aquests moments estic preparant lesoposicions per ser professora d’anglès a secun-dària i sé que si no tinc el nivell C de català ja nopuc accedir a aquesta plaça.»

LUPE GARCÍA (Lleó).Quan va ser majord’edat va decidir quevolia deixar el quehavia tingut des desempre i anar aconèixer món. Haviscut a moltes ciutatsi és a Barcelona onha fet la seva últimaparada. El vincle queté amb l’àmbit de lacultura és moltimportant i reconeixque fuig de tot allòque porta l’etiquetade convencional.

YOLANDA RODRÍGUEZ

(Madrid). Tot i sermadrilenya, confessaque se sent molt deMaranchón(Guadalajara), elpoble de la sevamare on ha passat lamajoria de la sevainfantesa i joventut. Lifa gràcia quanrecorda que a Madridhi havia moltespersonesinteressades a trobaruna parella lingüísticaper practicar el català.

JORDI VILA-ABADAL

(Barcelona).Professionalment, haexercit de psiquiatreespecialitzat entoxicòmans duranttota la seva vida. Amés, però, la política,la religió i les sevespublicacions també hihan tingut un paperdestacat. Acostumatal tracte amb lespersones sempres’ha sentit molt atretper conèixer-ne i perdeixar-se conèixer.

Lupe García, Yolanda Rodríguez i Jordi Vila-Abadal

En Jordi, la Lupe i la Yolanda conversant després de dinar

«Totes les llengüestenen un substrat

de cultura molt fort i és interessant aproximar-s’hi»



L’aprenentatge d’aquesta llengua més o menyssegueix un camí paral·lel en els dos casos. Tot iaixò, a l’hora de posar-la en pràctica, de parlar-la amb la gent del carrer, l’experiència de cadauna sí que és un pèl diferent. «La majoria de lesrelacions que tinc al meu barri, al Raval –comen-ta la Lupe–, intento que siguin en català. Quanentro a una botiga a comprar alguna cosa,encara que no sàpiga la paraula exacta en cata-là mai no la dic en castellà, abans em poso adescriure-la per veure si hi ha sort i m’entenen. Iamb els meus amics o a la feina, quan haig d’a-tendre algunes trucades en català, faig elmateix. Jo crec que si veuen que et mantensferma, si els demostres que tu vols fer aquestaopció, et respectaran i et seguiran parlant ambla llengua que hagis triat tu.»

La Yolanda, en canvi, reconeix que en aquestsentit la seva experiència és una mica diferent, jaque «moltes vegades em dóna la sensació quenomés puc parlar català quan estic aquí ambvosaltres, en aquest nostre petit món, però alcarrer és una situació que no em trobo, perquèper rutina la gent em parla castellà quan s’adonaque no tinc un català perfecte. I llavors jo tambéacabo passant al castellà, perquè és la meva

llengua vehicular, amb la qual realment em sentosegura, i amb la qual sé que no tindré cap pro-blema per fer-me entendre. I és clar, això acabaessent una batalla per a mi.»

En Jordi somriu mentre elles parlen. I les escol-ta molt atentament. Aquesta, coincideixen laLupe i la Yolanda, «és una de les virtuts princi-pals, de les moltes que té, de la nostra parellalingüística». Els elogis, però, són mutus.

«Per mi –afirma en Jordi– l’amistat és una de lescoses més importants, sinó la més important,que hi ha a la vida i em sento molt afortunat depassar aquestes bones estones amb dues per-sones tan agradables, enriquidores i dignesd’estimació. És un regal que m’ha fet la vida.» �

Lupe García, Yolanda Rodríguez i Jordi Vila-Abadal

«Saber llengües,sempre és bo,t’obre moltes

portes»

«Em sento moltafortunat de passar

aquestes bones estones amb dues

persones tanagradables,

enriquidores i dignesd’estimació.És un regal

que m’ha fet la vida»

Aparelleu-vos!



El Barça ha estat des de sempre la passió del’Alma. Des de Mèxic seguia qualsevol esdeve-niment que hi estava relacionat, i, ben aviat,també es va començar a interessar per sabermés coses de la terra que acollia aquest club.Recorrent aquest camí pel seu compte va esta-blir els primers contactes amb la llengua cata-lana i va aprendre quatre paraules i expres-sions. Després, va tenir un professor, un catalàexiliat al seu país, que li va continuar explicantuna gran quantitat de detalls de la nostra cultu-ra i això li va anar despertant cada vegada méscuriositats. Un dia va decidir fer les maletes ivenir cap a la capital. «Jo ja estava enamoradade Barcelona sense conèixer-la –admetl’Alma–, però ara que l’he caminada, que l’hemenjada, que l’he escoltada, cada vegada m’a-grada més. Veracruz és la ciutat que em vaveure néixer, però Barcelona és la ciutat que heescollit per viure.»

Amb els pocs coneixements que tenia de cata-là de seguida va adonar-se que no anava gaireenlloc; així, un dels seus principals objectiusnomés d’arribar va ser aprendre’l «perquè crecque totes les llengües són l’expressió de la cul-tura d’un país i cada vegada que parles o quesaps una nova paraula o expressió en català etdóna la sensació que estàs més a prop de lagent d’aquí, de la seva manera de pensar i deviure», explica l’Alma. Després d’adquirir elsconeixements bàsics en els cursos del Centrede Formació d’Adults del sindicat va sorgir laidea de tenir una parella lingüística: l’Anna, ambla qual, sense saber-ho, tenien moltes coses encomú, entre elles, la gran afició pel Barça. Les

converses van sortir rodades, sense necessitatde planificar gaires temes. «Quan vaig sentir aparlar d’aquest projecte de seguida em va sem-blar molt interessant i el vaig trobar molt enriqui-dor tant per a mi com per a l’altra persona: totesdues en trèiem algun profit», diu l’Anna.

L’Alma reconeix que «des que conec l’Anna,tinc més confiança amb mi mateixa, parlo ambmés seguretat». I l’Anna ho corrobora: «suposoque hi ajuda el fet que sigui una persona tanllançada, que no li fa res equivocar-se, ni entre-bancar-se, ni preguntar constantment». No hiha gairebé cap lloc on no s’atreveixi a parlar encatalà: a la feina, als bancs, quan va a comprar,amb els seus amics... Tot i que s’enfada unamica perquè la gent d’aquí de vegades no res-pecta la seva tria. «Si a Mèxic ve una personadels Estats Units que parla en castellà, encaraque no ho faci bé, li seguim parlant en castellà,potser més lentament però en castellà. El queno entenc d’aquí és per què si jo parlo en cata-là la majoria de la gent s’entossudeix a parlar-me en castellà. Ho trobo una falta de respecte,em molesta moltíssim. I des de fa un tempsnomés torno als llocs on em segueixen parlanten català: d’aquesta manera aprenc i milloro iaixò, per mi, és una inversió.»

ANNA SÁNCHEZ

(Barcelona). Aquestaestudiant demagisteri ha volgutexercir, durantalgunes hores, la quevol que sigui la sevaprofessió en un futurimmediat, i ha tingutuna alumna amb quiha pogut compartirmoltes vivències ianècdotes.L’experiència l’haomplert tant que nos’ho ha de pensargaire per dir que téganes de repetir-la.

ALMA ROSA

PALESTINO (Veracruz).Amb només un any imig que fa que vaarribar aquí confessaque cada dia estàmés enamorada delcatalà. De moment,al lloc on treballa –faenquestes pertelèfon en unaempresa– li és degran utilitat saber-lo,però les sevesaspiracions van mésenllà: entrar a launiversitat i estudiarfilologia catalana.

Anna Sánchez i Alma Rosa Palestino

L’Alma Rosa i l’Anna a la terrassa d’un pis del Born

«És una horaa la setmana molt

ben invertida»



NIDIA MIRET

(Asunción). Treballa ala mateixa empresaque l’Alma, tambéfent enquestes pertelèfon. Va venir aBarcelona per fer unmàster; abans demarxar, iacostumada albilingüisme del seupaís, va començar afer alguns cursos decatalà al CentreCatalà d’Asunciónper dominar les duesllengües coficials deCatalunya nomésd’arribar-hi.

Fa quatre anys que va venir i la seva evolucióamb el català ha estat abismal. Els primersmesos d’estar aquí la comunicació era bastantdifícil: ella tenia molt de vocabulari, que haviaaprès en els cursos que havia fet al seu país,però li resultava bastant difícil fer frases amb méso menys sentit. Anar a viure amb l’Enriqueta li vacanviar la vida. Aquesta dona jubilada, que tot ino ser una parella lingüística estricta va actuarcom a tal, li va ensenyar moltes coses de la nos-tra llengua i de la nostra cultura. «Al principi–comenta la Nidia– necessites una persona quetingui molta paciència. Jo ja sabia algunes cosesperò només em faltava algú que m’estigués asobre, que m’anés insistint, que tingués ganesd’escoltar-me i de rectificar-me.»

Venir a viure aquí li ha permès trencar ambmolts estereotips que tenia. «La gent del CentreCatalà d’Asunción sempre deia que els cata-lans eren garrepes i tancats. I jo he comprovatque no, que hi ha de tot, però que també hi hapersones molt maques, i que tot això només ésa títol individual però en cap cas cultural.» Amés, també ha pogut viure costums que per aella eren insòlits, com Sant Jordi o Sant Joan.Tot i que té clar què és el que més l’ha impac-

tat: fer cagar el tió. I evidentment no oblida elseu propòsit amb el català: «entendre els arti-cles més densos del meu màster i arribar a tenirla mateixa habilitat que algú que ha parlataquesta llengua des de sempre» �

Nidia Miret

L’Anna va assentint amb el cap: sap queaquesta és una realitat molt típica dels cata-lans. «A mi moltes vegades em passa: se m’a-costa algú que és de fora i automàticament,potser perquè em penso que l’estic ajudant, liparlo en castellà. Quan després ho penso fre-dament em fa ràbia perquè veig que és unapersona que està fent un esforç i que només lifacilito les coses si li continuo parlant en català,que és el que en realitat m’està demanant.»

Tant l’una com l’altra pensen que el projecte deles parelles lingüístiques no és gaire conegut ique és prou important i interessant com perdifondre’l molt més. «Crec que falta més infor-mació –afegeix l’Anna– perquè segurament hiha molta més gent que té ganes de fer aquest

tipus de coses; jo, ara que ho he provat, consi-dero que és una hora a la setmana molt beninvertida.» «Sí, ara que hi penso –explical’Alma– jo tinc molts amics que són estrangers icap d’ells mai no havia sentit a parlar d’aquestacampanya. No els sonava de res; però jo elsn’estic fent molt bona publicitat.» �

Anna Sánchez i Alma Rosa Palestino

La Nidia a plaça Universitat abans d’anar a treballar

«El que no entencd’aquí és per què si jo

parlo en català lamajoria de la gent

s’entossudeix a parlar-me en castellà»



La Patrícia i l’Estrella treballen a la planta núme-ro set de Comissions Obreres, a la Secretariade Formació Sindical i Cultura. Tot i que les fei-nes que tenen l’una i l’altra són diferents, devegades també han de fer coses conjuntament.«Per la nostra dinàmica del dia a dia, en quèsempre hi ha massa presses i molt poc tempsper fer res, de vegades és difícil poder-te rela-cionar amb la gent –assenyala l’Estrella–. Enspassem vuit hores al costat d’una persona peròno sabem res d’ella, perquè només l’hem vistatreballant, al davant d’un ordinador, i és lògicque d’aquesta manera mai no puguis arribar asaber res de ningú amb profunditat.» I aques-tes ganes de conèixer que tenia l’Estrella, jun-tament amb la voluntat de voler perfeccionar elseu català, van ser la combinació perfecta per-què decidissin formar una parella lingüísticaamb la Patrícia.

En les seves trobades, que no tenen ni dia nilloc definit, parlen de tot, excepte de feina. Aaquest tema ja saben que hi poden recórrersempre i per això l’eviten. Normalment apostenper l’espontaneïtat. «Per mi –explica la Patrícia–és un moment gratificant perquè puc intentar-me posar a la pell de les persones que no tenenel català com a llengua vehicular igual que jo, ipuc viure com se sent una persona que ve aquíper treballar, per estudiar, per canviar d’aires opel que sigui, i no sap que, a banda del caste-llà, es parla una altra llengua, i els obstaclesque li pot suposar desconèixer-la.»

La Patrícia defineix l’Estrella com «una moltbona alumna, que ja sap moltes i moltescoses». I és que el contacte que aquesta anda-lusa ha tingut amb el català va començar dejove, a través de l’associació de veïns del seubarri i també amb la primera feina que va tenir,d’administrativa en una empresa tèxtil, on «maino em van obligar a saber-lo però m’ho vanrecomanar més d’una vegada». Tot i això, enca-ra recorda quan va ser el pas decisiu: «en entrara la universitat, als vint-i-cinc anys, vaig decidirformalitzar aquesta decisió, perquè quan estàsen un lloc has d’assumir el que hi ha».

Els inicis van estar plens de dificultats, però«amb el temps aconsegueixes superar la porde fer el ridícul i penses que, en tot cas, ja etcorregiran, que tu l’únic que vols fer és millo-rar», comenta l’Estrella. I afegeix que amb elque ha notat més complicacions és amb eltipus de llenguatge. «Una cosa són els tecni-cismes que fas servir quan treballes, que jatens controlats i saps de què estàs parlant.Però quan tens una conversa fora d’aquestàmbit ja no pots fer servir les mateixes parau-les, has d’introduir elements més col·loquials i,com que això ja no ho tens tant per la mà, devegades et perds.»

PATRÍCIA SALVADÓ

(Amposta). Quan vaentrar a la universitatper estudiartraducció iinterpretació vadeixar les Terres del’Ebre per Barcelona.Actualment viu aCerdanyola del Vallèsperò va cada dia a lacapital perquè és onté la feina –ésassessora lingüísticade CCOO– i la majorpart de les sevesamistats.

ESTRELLA PINEDA

(Còrdova). Elsprimers anys de laseva vida els vapassar a Estepa(Sevilla). Després, vaestar un temps aValència. I arran dela mort del seu pareva venir cap aCatalunya amb laresta de la sevafamília. Treballa enl’elaboració deprojectes culturals ide formació.

Patrícia Salvadó i Estrella Pineda

La Patrícia i l’Estrella al patí del Museu Frederic Marés

«Amb el tempsaconsegueixes superarla por de fer el ridícul ipenses que, en tot cas,ja et corregiran, que tu

l’únic que vols fer ésmillorar»

«Puc viure com se sentuna persona que veaquí i no sap que, a

banda del castellà, esparla una altra llengua,

i els obstacles que lipot suposar

desconèixer-la»



Patrícia Salvadó i Estrella Pineda

Tant la Feli com la Loli han fet d’aprenentes enel programa de «Voluntaris per la llengua».Cada una d’elles tenia el seu propi voluntari,però sovint coincidien en algun dels bars deManresa quan quedaven per parlar en català,una vegada per setmana «des de quarts decinc de la tarda fins que era l’hora de sopar»,recorda la Feli. Però és que volien aprofitar béel temps. «A causa de la feina sempre anem depressa a tot arreu, no es pot fer mai res del quevoldries, i allò era una estona que teníem pernosaltres, per parlar amb tranquil·litat, per com-partir coses amb altra gent», explica la Loli.

La Feli va començar a sentir curiositat peraprendre català quan a casa rebia correucomercial en aquesta llengua i no acabavad’entendre què li oferien. «Però el moment clauva ser quan vaig passar a ser delegada d’em-presa. Molta gent em demanava com era quem’havia atrevit a acceptar aquest càrrec sensesaber català, que no entendria la majoria decoses de què es parlarien en les reunions i que

llavors ells es quedarien sense informacióimportant, i això va ser el que em va animar aaprendre’n, primer apuntant-me a diferents cur-sos i, després, tenint una parella lingüística.»Diu que la seva tècnica ha estat la mateixa desdel primer dia: subratllar les paraules difícils(esdrúixoles, com ella les anomena), apuntar-les en una llibreta i després intentar memoritzar-les. «És clar que encara he de preguntar moltescoses, però així com abans havia de canviar elcanal de la televisió si parlaven en català per-què no entenia gairebé res, ara fins i tot sóc joqui puc arribar a resoldre alguns dubtes que téel meu marit. Diguem que ho tinc molt interiorit-zat i que no em fa por parlar, arriscar-me, enca-ra que digui les coses malament.»

FELI FRESNILLO

(Segòvia). La sevavida laboral ha estat,des de sempre,vinculada al món deltèxtil. Ara, unavegada jubilada,dedica bona part delseu temps a estaramb la família i allegir molts llibres, isempre que pot faalguna visita alsindicat perquè elsanys que hi hadestinat li hanpermés fer gransamistats que volmantenir.

Feli Fresnillo i Loli Segovia

La Patrícia, mentre parlen, poques vegadesrecorre al castellà per explicar alguna cosa quel’Estrella no acaba d’entendre. «Ja sé queaquesta seria la via més fàcil, i moltes vegadescauria en la temptació de fer-ho. Com que elcastellà és una llengua que tenim tan properasovint és el primer que et pot venir al cap...Però després penso que hi ha altres maneresde poder resoldre aquesta mena de dubtes,per exemple amb un sinònim o amb una defini-ció breu i senzilla.»

L’Estrella a casa, amb la seva família, hi parlacastellà. A la feina parla les dues llengües, tot ique cada vegada més fa servir el català. Desque va començar a treballar al sindicat, l’any1992, reconeix que la situació lingüística ha can-viat molt i «tot i que encara queden algunesresistències ha de seguir canviant molt més. Elsprimers projectes que vaig redactar, per exem-ple, normalment sempre eren en castellà i quanjo o algú altre els redactava en català es lliura-ven als departaments corresponents tal qual,sense demanar-ne cap mena de correcció, iens quedàvem tan tranquils. I ara jo crec que lagent sí que ha agafat una mica més de cons-ciència i es preocupa perquè les coses tinguinuna bona qualitat lingüística. I el mateix passaamb les convocatòries que hi ha de feina: cadadia més es demana que es tingui un coneixe-ment de català. És un repte, un camí llarg, no hiha dubte, però penso que estem en una bonalínia» �

«La gent sí que haagafat una mica més de

consciència i espreocupa perquè les

coses tinguin una bonaqualitat lingüística»

«La Loli éssempre la Loli,

tant si parla catalàcom castellà»



Per la Loli, el fet d’aprendre una nova llenguatambé va ser per qüestions laborals. Tot i que favint-i-cinc anys que treballa a la mateixa escolai allà mai no li han exigit que tingui cap títol decatalà, va adonar-se que «en les reunions ambel Departament d’Educació sí que em feiamolta falta per saber ben bé què deien i perpreguntar i dir exactament el que calia». Ellatambé va fer alguns cursos, però reconeix queva ser a partir de tenir una parella lingüísticaque va anar agafant més vocabulari i fluïdesa,tot i que admet que encara li falta una de lescoses més importants: perdre la vergonya.«Moltes vegades diria coses, voldria participaren la conversa, però no ho faig, sobretot si hi hamolta gent al davant, perquè tinc pànic d’equi-vocar-me. I és per això que prefereixo callar.»

Sigui amb més valentia o amb més temor les dueses queixen de les dificultats que tenen per apren-dre català a causa de l’actitud d’algunes perso-nes. La Loli explica que «a la meva escola moltscompanys em diuen que no parli català perquèno els sembla que sigui jo, que se’ls fa estranysentir-m’hi parlar, que no hi estan acostumats. I jo,

prou insegura que ja em sento, només em faltaque em vinguin amb aquest discurs... Els dic quela Loli és sempre la Loli, tant si parla català comcastellà, però ells contínuament insisteixen amb elmateix». I també confessa que hi ha altres com-portaments que la fan sentir molt malament, perexemple «quan algú en lloc de rectificar-te si t’e-quivoques es posa a riure. Això fa que decideixisque no vols parlar més en català perquè et dónala sensació que estàs fent el ridícul i estic total-ment convençuda que si no el parlo més bé ésper aquestes experiències que he viscut, quem’han frenat».

En el record de la Feli també hi ha algunes anèc-dotes d’aquest tipus. «Tinc una companya queés catalana que des del primer moment que vasaber que estava estudiant català em va dir quemai no l’arribaria a parlar. Aquell comentari em vafer tanta ràbia que, segurament per una qüestiód’orgull, em vaig prometre que algun dia lidemostraria que no tenia raó.» I aquest dia vaarribar, «i jo sempre m’he pres aquest pas comuna gran victòria». Per sort, també ha estat relati-vament fàcil trobar gent amb ganes de donar uncop de mà, explica la Feli, com per exemple«coneguts de l’escala o del barri que des quevan saber que volia aprendre català sempre m’hiparlen, encara que abans les nostres relacionshaguessin estat en castellà. El pitjor de tot és tro-bar-te amb gent que no saps com reaccionaràpel fet que essent de fora li parlis en català. Ambla parella lingüística tot és més fàcil perquè ellaestà acostumada a escoltar-te, ja sap quins sónels teus punts forts i febles, però amb els altres éstota una aventura. Tot i que quan trenques el gelels complexos també s’acaben evaporant» �

La Feli i la Loli recordant les seves vivències com a aprenentes

Feli Fresnillo i Loli Segovia

LOLI SEGOVIA

(Màlaga). Amb deuanys va abandonar laciutat que la va veurenéixer i amb dotze espassava des de lesdues de la tarda finsa les deu de la nittreballant en unafàbrica tèxtil, onl’havien d’amagarcada vegada que hianava alguninspector. Ara fa unquart de segle quetreballa en unaescola d’educacióinfantil.

«Així com abans haviade canviar el canal de latelevisió si parlaven en

català perquè no enteniagairebé res, ara fins i totsóc jo qui puc arribar aresoldre alguns dubtes

que té el meu marit»



Clara Drudis i Susana Benito

La Clara i la Susana a la cafeteria del Museu Picasso

CLARA DRUDIS

(Barcelona). Alegre,dinàmica, entusiasta,amb ganes deconèixer gent id’ajudar-la icompromesa amb laseva llengua...Aquestes són nomésalgunes de lescaracterístiques quela defineixen i queella considera com aingredientsfonamentals per serun bon voluntarilingüístic.

SUSANA BENITO

(Salamanca). Des depetita ha tingut ungran vincle ambCatalunya perquè éson venia a passar lamajoria dels estiusamb la seva família.Reconeix que li vacostar posar-se aestudiar català peròuna vegada es vaanimar a fer-ho ja noha pogut parar. I elpròxim repte ésaprovar el nivell C.

La Clara és llicenciada en història de l’art; laSusana, una apassionada de la fotografia.L’atracció que senten totes dues pel món artís-tic és una de les moltes aficions que compar-teixen i així ho demostra el fet que cada dijous,a les set de la tarda, just quan acaben de tre-ballar, es troben a la cafeteria del MuseuPicasso per parlar català. Aquestes quatreparets, diuen, inspiren les seves converses.

La Susana va venir a Catalunya ara fa uns vintanys. «Amb la meva família i amb els meusamics –explica– hi parlava sempre en castellà.Al principi d’estar aquí l’únic contacte quetenia amb el català era a través de l’assigna-tura obligatòria que hi havia a l’institut.Després, en entrar a la universitat, vaigcomençar a practicar-lo més per intentarampliar el cercle d’amistats i per entendremillor les classes.» Però reconeix que el pasdecisiu, el que li va fer veure que conèixeraquesta llengua la podria beneficiar, va serquan va adreçar-se a CCOO. «Quan estava al’atur –recorda la Susana– vaig anar al’ASSOC, un departament del sindicat que faassessorament laboral, i allà em van recoma-nar que em tragués algun títol de català per-què així tindria més punts per trobar feina.Llavors, em vaig informar dels cursos quefeien al CFA Manuel Sacristán; em vaig matri-cular al nivell B, i, a més, la Fina, la meva pro-fessora, em va animar perquè tingués unaparella lingüística. O sigui que, per mi, el sin-dicat ha estat una eina important perquè m’hafacilitat molt l’aprenentatge del català.»

Quan la Susana va començar a treballar alDepartament de Formació Sindical i Cultura

de CCOO ja havia acabat les sessions amb laseva primera parella lingüística i assegura que«tot i que tenia bastant vergonya per equivo-car-me crec que vaig guanyar en seguretat ifluïdesa». I com que volia mantenir el quehavia après fins al moment va decidir fer unaproposta a la seva companya de despatx. «Undia –comenta la Clara– em va parlar de lesparelles lingüístiques i em va demanar si emfaria res que en féssim una. Jo n’havia sentitalguna cosa, d’aquesta campanya, i de segui-da em va fer gràcia apuntar-m’hi. El que passaés que estava una mica a l’expectativa perquèno tenia gaire idea de com funcionava i, amés, ella ja n’havia tinguda una altra. El millorde tot és que ja ens coneixíem, que ja havíemparlat molt entre nosaltres, i que, per tant, encap moment no hi ha hagut cap mena debarrera.»

A part de per millorar dins l’àmbit laboral, laSusana també ha vist la necessitat d’aprendrecatalà «per una qüestió d’orgull. Ja fa moltsanys que estic vivint a Catalunya i cada vega-da em fa més vergonya no parlar-lo bé i és queha arribat un moment que per mi, moralment,és com una obligació: si jo estic aquí crec queés indispensable adaptar-me al que hi ha i si

«Per mi, el sindicatha estat una einaimportant perquè

m’ha facilitat moltl’aprenentatge del

català»



Per la María Eugenia, «el meu fill, que té un anyi mig, és el motor de la meva vida i qui mésm’ha condicionat perquè aprengués català,perquè quan el comenci a portar a escola séque tots els llibres i materials que tindrà seranen aquesta llengua i jo vull dominar-la un mínimper poder-lo ajudar a fer els deures o per expli-car-li tot el que no entengui». Paral·lelament,també hi ha una altra circumstància que li hafet prendre aquesta decisió: la de la feina. «Josóc mestra i pedagoga i a Granada –recorda laMaría Eugenia– havia treballat en diverses llarsd’infants però aquí m’és impossible trobar resrelacionat amb l’ensenyament si no tinc elnivell C de català.» I és que comenta que enels quatre anys que fa que viu aquí ja sónmassa les oportunitats que ha hagut de deixarpassar i que no es pot permetre el luxe que sen’hi escapin gaires més.

Des de fa temps, però, està fent cursos i aixòes nota perquè té bastant domini de les qües-tions més formals del català. «És que escriumolt millor que jo –diu la Teresa, amb satis-facció–, però no m’estranya gens ni mica.Crec que de les primeres vegades que vaigllegir en la meva llengua va ser quan amb unaamiga anàvem a la Catedral de Tarragona iesperàvem que la gent sortís de missa peragafar un full parroquial, que, gairebé sem-pre, tenia un escrit en català. I ens sorpreníemtant de com s’escrivien determinades coses...És que la meva generació és una analfabetade la nostra pròpia llengua. Però no potsesperar una altra cosa: el que nosaltres parlà-vem era com si no existís perquè tenia unarepressió brutal i un reconeixement públicnul.»

TERESA FORTUNY

(Tarragona). Latrajectòria que hatingut dins delsindicat ha estat moltllarga i actualment ésla responsable de laDona de laIntercomarcal deTarragona.Compromesa, desempre, amb elcatalà, la sevaintenció és fer que lagent el puguientendre, parlar iestimar.

Teresa Fortuny i María Eugenia Domingo

això significa haver d’aprendre una altra llen-gua sé que ho he de fer». Ara, sempre que li éspossible, intenta comunicar-se en català i diuque «treballar en el mateix departament enquè hi ha el Servei Lingüístic encara m’estàenriquint més, perquè sé que les persones queen formen part no em canvien mai de llengua iem resolen molts dubtes que tinc i això m’aju-da molt».

La Clara, després d’unes quantes sessions,està satisfeta d’haver acceptat la propostaque li va fer la Susana. «Com a persona queparlo català habitualment –argumenta– em famolta il·lusió poder donar una part de mi aalgú que ho necessita, perquè crec que és

important proporcionar aquesta mena d’ajudai personalment no em suposa cap esforç, jaque ho faig de manera natural i amb entu-siasme» �

Clara Drudis i Susana Benito

«Com a persona queparlo català

habitualment em famolta il·lusió poder

donar una part de mi aalgú que ho necessita»

«El meu fill,és qui més m’ha

condicionat perquèaprengués

català»

«Aquí m’és impossibletrobar res relacionatamb l’ensenyamentsi no tinc el nivell C

de català»



La Teresa i la María Eugenia en una de les seves trobades

Els problemes amb el català, però, a la MaríaEugenia, li vénen quan ha de parlar-lo «perquèem fa pànic i cada vegada que ho intento emdóna la sensació que ho estic fent molt mala-ment, que tardo massa abans no dic el querealment vull dir i que la gent no m’acaba d’en-tendre». Conèixer la Teresa, però, li ha facilitatuna mica el camí. «Jo –comenta– sempre lirepeteixo el mateix: que aprendre una llenguaés com aprendre a nedar o a anar amb bicicle-ta; per molt que t’expliquin com s’ha de fer i etdonin mil consells per fer-ho correctament, finsque no siguis tu mateix qui es llanci i s’animi aprovar-ho no en sabràs mai. És tan simple compracticar-ho. I jo també he hagut de practicaralgunes coses per fer de voluntària, com araparlar a poc a poc, vocalitzar bé, saber escol-tar... Hi ha hagut un aprenentatge mutu.»

Quan es troben, normalment una vegada persetmana, no trenquen mai amb la seva vidaquotidiana i van a passejar per la ciutat, acomprar al supermercat, a fer encàrrecs i aprendre alguna cosa en un bar si el temps noacompanya prou. «El que mai no falten sónles ganes de conversar, que a mi –reconeix laTeresa– és una de les coses que més emsatisfà.» D’aquesta manera, la María Eugeniaintenta conèixer cada dia més la realitat cata-lana, i, en concret, la tarragonina, «perquè sino hi ha res de nou, la meva família i jo ja noens mourem mai més d’aquí i m’agrada saberel que ha passat i el que passa en l’entornque ens ha acollit i que veurà créixer el meufill» �

MARÍA EUGENIA

DOMINGO

(Granada).Es defineix com unapersona tímida ivergonyosa peròmalgrat això ha estatella qui, per iniciativapròpia, sempre havist molt clara lanecessitat deconèixer gent, id’agafar-hi una certaconfiança, per fernous vincles, ara queestà lluny de la sevaterra.

Teresa Fortuny i María Eugenia Domingo

«Aprendre una llengua és com aprendre anedar o a anar amb bicicleta; per molt

que t’expliquin com s’ha de fer i et doninmil consells per fer-ho correctament, fins que no

siguis tu mateix qui es llanci i s’animi aprovar-ho no en sabràs mai»


Vols participar en la campanya“Voluntaris per la llengua”?

Si estàs aprenent a parlar en català i vols practicar-lo o si jael parles i vols ajudar algú a practicar-lo: aparella’t! Només etcompromets a parlar deu hores en català, els dies, les horesi als llocs on decideixis, dels temes que vulguis.

Nosaltres et posarem en contacte amb la teva parellalingüística i et donarem tot l’ajut que necessitis. Informa’t dela campanya “Voluntaris per la llengua” a:

Servei Lingüístic de CCOO de Catalunyawww.ccoo.cat/sl

Servei centralVia Laietana, 16, 7a planta – BarcelonaTel. 93 481 29 [email protected]

Bages-BerguedàPg. Pere III, 60-62 – Manresa Tel. 93 873 00 [email protected]

Comarques tarragoninesC/ August, 48, 1r – TarragonaTel. 977 22 83 [email protected]

Terres de LleidaAv. Blondel, 35 – Lleida Tel. 973 26 36 [email protected]

Centre de Formació d’Adults Manuel Sacristánwww.ccoo.cat/escolaadultsVia Laietana, 16 – BarcelonaTel. 93 481 27 [email protected]


Generalitat de CatalunyaDepartament la PresidènciaSecretaria de Política Lingüística

Amb el suport de:


Documents

EN CATALÀ TU HI GUANYES! · 2013-11-15 · 3 En català tu hi guanyes! – CCOO Amb aquesta publicació volem donar a conèi-xer una iniciativa, la dels «Voluntaris per la llen-gua»,