Quina importància té conèixer aquest llenguatge? El llenguatge que parlen les proteïnes és el mateix que fan servir les molècules que nosaltres sintetitzem al laboratori i que són més petites: els pèptids. Les interaccions que estableixen entre elles són importants perquè si entenem com funcionen, podem desenvolupar fàrmacs que les modulin i que contribueixin a millorar el tractament d’algunes malalties, o facilitar que les proteïnes s’uneixin quan, degut, per exemple, a mutacions, aquestes unions no es produeixen, el que pot originar disfuncions i patologies. Estem parlant, per tant, de possibles intervencions terapèutiques.

Quan temps fa que s’investiga en aquest àmbit? Des de fa 10 anys, aproximadament, a partir del moment en què es descobreix aquesta gran freqüència d’interaccions. Per sort podem dir que no som totalment analfabets, coneixem les “lletres” d’aquest llenguatge, que és el que tècnicament s’anomenen “ interaccions no covalents”: sabem que s’uneixen per càrregues elèctriques, i per enllaços d’hidrogen… Però aquest coneixement que tenim és bastant limitat, seria com si després d’aprendre les lletres de l’alfabet pretenguéssim entendre una obra sencera de Shakespeare. Doncs aquest és el nivell en què estem.

I quina és la vostra aportació? Les proteïnes que fem servir al nostre laboratori com a model per estudiar aquest llenguatge han estat triades en funció de la seva rellevància com a dianes terapèutiques, per aquesta raó, en el camí d’intentar entendre les seves interaccions, i descobrir si una molècula serà un bon lligam o no, trobem algunes que sí que funcionen com esperem, i això obre les portes a potencials aplicacions terapèutiques.

Per a quines patologies? La malaltia d’Alzheimer, l’esquizofrènia i el càncer. El problema és que algunes d’aquestes dianes, que són proteïnes sobre les quals volem actuar, es troben dins de la cèl·lula, i alguns dels compostos que nosaltres dissenyem no poden introduir-se dins, per aquest motiu hem posat en marxa una línia de recerca anomenada “Cell penetrating peptides”, amb la intenció de sintetitzar compostos que puguin travessar-la, i els fem servir com a llançadora. D’altra banda, algunes dianes terapèutiques estan dins del cervell, i per poder actuar sobre elles, s’ha de travessar l’anomenada “barrera hematoencefàlica”, que actua com a muralla protectora, el que és encara més difícil. Aquest, crec, és el principal problema per l’avenç en el tractament de moltes patologies mentals.

Vosaltres també treballeu en aquesta línia? Sí, intentem dissenyar pèptids que puguin superar aquesta barrera, disfressant-los de proteïnes que sabem que poden traspassar-la. Però la majoria dels fàrmacs que es fan servir actualment en aquesta àrea són només la punta de l’iceberg de les molècules que podrien aplicar-se, i amb això vull dir que el retard en trobar solucions a aquest problema limita molt les possibilitats de desenvolupar nous tractaments.

Quina part de la teva feina t’aporta més satisfacc ió? El que més m’agrada és estar en contacte amb gent jove, tant al laboratori com a la Universitat. La seva influència sempre és positiva i molt enriquidora. Són gent que amb només 26 o 27 anys ja ha treballat en d’altres països, tenen amics a tot arreu i tenen una visió del món d’aldea global. Això és fonamental per a la ciència. I són gent molt solidària, i aquest component també és important. Els científics sempre s’han mogut pel món, però ara, a través d’internet, s’han multiplicat els contactes. De fet, gairebé tots els científics, quan viatgem, podem contactar amb gent coneguda d’altres parts del món.

molts més recursos, gràcies al mecenatge... Això et fa sentir molt bé. I tenen una millor cultura d’organització del treball: totes les estructures estan optimitzades perquè tothom treballi de la forma més eficient.

I el fet d’estar al Parc Científic Barcelona, què t’ha aportat? Hi ha dos aspectes que són claus per a la meva activitat científica i satisfacció professional, i haig de dir que el PCB me’ls facilita amb escreix: el primer és l’entorn interdisciplinari, que possibilita el contacte entre persones amb perfils molt diversos i amplia la capacitat de treball del nostre laboratori. I el segon és la permeabilitat amb l’empresa, a través de diversos mecanismes, des de trobades formals –mitjançant entrevistes–, o encontres a seminaris i actes, fins a trobades informals en espais d’ús comú o a la cafeteria.

Què creus que s'hauria de millorar al sistema científic espanyol? El principal problema que té és una qüestió de mida: és petit, li falta massa crítica en moltes àrees. No obstant, la relació entre la qualitat i la mida és bona. Tenim un sistema que ha crescut, tot i que encara és escanyolit.

Però encara està lluny de la societat en molts aspectes... Jo he notat una millora en els últims anys. Els polítics sovint parlen de la importància que té la ciència en els seus discursos , i si ho fan és perquè creuen que a la societat li interessa i li atorga valor. Però també haig de dir que es posa massa l’èmfasi en aquest concepte com a motor de desenvolupament i de riquesa, i no sempre se li dóna a la ciència el valor que té per ella mateixa. De fet, els descobriments més revolucionaris, o que han tingut un major impacte tecnològic són fenòmens que era impossible preveure.

Quin consell donaries a un jove que vulgui estudiar ciències? Que gaudeixi del present i no s’obsessioni pel futur. Que es dediqui a la ciència pensant en fer feina de qualitat. Si treballa amb entusiasme i ho fa bé, les oportunitats sempre es presenten.

De no ser investigador, que t’hagués agradat fer? Quan era jove vaig estar dubtant entre ser científic amateur i músic professional o a l’inrevés. I finalment vaig optar pel l’última opció, i honestament penso que no em vaig equivocar, perquè contràriament al que creia, no he tingut cap problema per dedicar-me i a la ciència, i crec que viure de la música com a creació artística, en el meu cas , m’hagués resultat molt difícil.

Formaves part d’algun grup, o havies estudiat música de petit...? Com a amateur sempre he cantat en diferents corals i en aquella època tenia una bona veu de tenor –segons deien– ara ja no, però sempre he practicat aquesta afició i estic dins d’un grup de cant gregorià a l’Ateneu de Sant Just Desvern. També toco la flauta dolça des de fa més de 30 anys i formo part d’un grup de música antiga anomenat “La dolça fusta” que inclou flautes dolces i teclat.

I feu concerts...? Ho fem de forma lúdica, sense cap pretensió i ens reunim els caps de setmana... Però, de tant en tant sí que fem algun concert. L’any passat vam fer un al Monestir de Sant Cugat. Tenim un web, on es poden escoltar alguns fragments de les nostres interpretacions –fa una pausa, i somriu, amb to de confessar un secret– el meu pla, quan arribi als 80, és dedicar-me a ser científic amateur i músic professional...però com a compositor.

off the record... HOBBY: LA MÚSICA ESPORT: EL TENNIS LLIBRE: "TOKYO BLUES", DE HARUKI MURAKAMI

CANÇÓ: “LA CANTATA NO.106”, J.S. BACH PEL·LÍCULA : “L'ÚLTIM EMPERADOR, DE BERNARDO BERTOLUCCI PERSONATGE: LEONARDO DA VINCI LLOC : EL DESERT DE WADI RUM, JORDÀNIA DATA: 20 DE

NOVEMBRE DE 1975 LEMA : "VIU EL PRESENT"

Page 2 of 3Ernest Giralt

27/01/2011http://www.pcb.ub.es/homepcb/live/es/p3398.asp