Estudi Terrassa AICEC-ADICAE

Ajuntament de Terrassa

Estudi sobre les dificultats actuals en el pagament d’hipoteques i lloguers

d’habitatges a Terrassa

Estudi complementari al PLH de Terrassa 2012-2017

Redacció AICEC-ADICAE Coordinador Gianfranco Pani.

Gestió Lorena Perona Ribés

Arquitecta Servei de Planificació d’Habitatge i

Millora Urbana Juny 2011

Índex

Introducció

Pàgina 1

Justificació

Pàgina 2

A) Introducció : aspectes generals de la situació a Espanya i Catalunya

Pàgina 3

Cóm s’ha arribat a aquesta situació?

Pàgina 3

Cóm s’ha arribat a aquesta situació? d’on treure més

diners

Pàgina 3

L'actuació de les entitats financeres

Pàgina 4

Les dades sobre l’endeutament familiar i l'accés a

l'habitatge

Pàgina 5

A Catalunya

Pàgina 10

Aspectes jurídics

Pàgina 11

B) El cas de Terrassa

Pàgina 14

Questions prèvies de mètode

Pàgina 14

Elecció de les dades: justificació i procediments de

recollida de la informació

Pàgina 17

Les dades dels Jutjats de Terrassa

Pàgina 19

Conclusions

Pàgina 34

C) Tendències de futur

Pàgina 36

1

INTRODUCCIÓ

La recollida de dades relatives a aquest estudi va començar a final de 2010. Com

se sap hi ha unes periodicitats, precises i determinades, per poder conèixer i

disposar dels elements de valoració, representats per les estadístiques de

l’exercici d’activitats de l’administració de Justicia, que estan marcades pel

calendari del màxim òrgan de govern del sistema judicial espanyol: el Consell

General del Poder Judicial. Això vol dir que quan varem començar a analitzar,

sobre la base dels elements dels que disposàvem, la situació que hi ha a l’àmbit

del Partit Judicial de Terrassa, varem tenir que buscar una informació que no

estava disponible pel públic en general. Es tractava d’informació no processada

pel CGPJ que és el responsable final i únic d’aquesta tasca. Encara així vam

tenir la sort de comptar amb la col·laboració del Jutjat Degà de Terrassa i de la

Sala de Govern del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, col·laboracions

que ens van facilitar dades i indicacions, cosa que ens va permetre elaborar els

dos esborranys d’aquest mateix document.

Va passar el temps i varem arribar fins al moment (abril 2011) en que el CGPJ

publica les dades relatives a l’exercici de l’activitat judicial a tot l’Estat. En

aquest cas però es tracte de dades de caràcter general no desagregades per

jutjats. Es té que esperar una mica més per poder disposar dels valors que en

aquest cas ens interessaven. El fet que entremig hi hagués les eleccions

municipals del 22 de maig va permetre aconseguir l’objectiu final, encara que

això hagi representat una dilatació del temps.

Les noves dades, finals, ens permeten ara donar per acabat aquest estudi

afirmant que, si bé és cert que hi ha hagut correccions relatives als valor

numèrics que s’havien treballat en un primer moment, també és cert que les

línies d’anàlisi que s’havien indicats des de el primer esborrany, s’han revelat

del tot encertades. Així que les correccions que hem introduït en la edició final

de l’estudi no afecten tant a les conclusions, ni el mètode d’interpretació de les

dades, sinó a certes aspectes de la organització de la segona part (El cas de

Terrassa), a la seva estructura explicativa. Mentre en una primera edició

s’havien analitzat series de dades de caràcter trimestral ara s’indiquen les

mateixes dades organitzades per anys. En resulta una imatge “editorial” més

senzilla, una major facilitat de lectura i, creiem, una major facilitat, per al lector

d’entendre la metodologia d’anàlisi que s’ha d’aplicar. Una metodologia que

correspon totalment al protocol establert pel Consell General del Poder Judicial,

al que volem des de aquí donar les gràcies públicament per l’important ajuda

que ens ha proporcionat. Més concretament agraïm a la Direcció d’Estadística

del mateix Consell la col·laboració que ens han donat pel que fa a la resolució de

dubtes tècnics.

2

JUSTIFICACIÓ

L’Ajuntament de Terrassa, dins del seu Pla Local d’Habitatge, vol conèixer les dades

i els efectes de la incidència de l’actual crisi econòmica en la realitat que el ciutadans

d’aquest ajuntament estan vivint, pel que fa referència a la dificultat (quan no

impossibilitat) de fer front al pagament de les seves quotes hipotecàries (en el cas

d'habitatges de compra) o al pagament de les rentes de lloguer.

Es tracte d’una qüestió vital per a la correcta gestió de les polítiques municipals, en un

moment en el que ha esdevingut clar per a tothom que la qüestió hipotecària, tal i com

s’acostuma a anomenar-la, s’està transformant, dia rere dia, en el veritable problema

d'una part important de la població espanyola i catalana. El fet que entre l’any 2007 i el

2010 s’hagin produït ja al voltant de 300.000 desnonaments a tot l’Estat espanyol (allò

que implica que a Catalunya ja siguin uns 52.000 i pujant) indica de manera molt clara

que ens trobem davant d’una situació que no és equivocat definir d’autèntica

emergència social.

Aquesta emergència obliga a les administracions públiques, les locals en primer lloc, a

elaborar eines per a trobar solucions als greus problemes que, entre tots, tenim

plantejats. Estem davant d'un conflicte social que cada dia afecta més famílies i que es

concreta en l'àmbit local, ja que, en un moment de crisi econòmica com l'actual, són els

ajuntaments el lloc on van majoritàriament les persones i famílies afectades en recerca

d'ajuda. En aquest sentit adquireix una significació especial la demanda que

l’Ajuntament de Terrassa planteja per dur a terme una investigació sobre la base de

dades fiables i contrastades, en l'àmbit del territori del mateix Ajuntament, per a

conèixer la veritable consistència de la problemàtica actual i de les seves variables.

El document que es presenta, pretén, per un costat, fixar aspectes essencials de la

realitat general del sobreendeutament familiar i l'accés a l'habitatge a Catalunya,

necessaris per crear el marc d'anàlisi adequat de les variables i la base per entendre la

problemàtica i els seus efectes, tant a nivell financer, jurídic com social. Per l'altre,

aplicar tots aquests aspectes a l'àmbit local, i més concretament, a l'àmbit de Terrassa,

amb les respectives conclusions i comparatives.

3

INTRODUCCIÓ: ASPECTES GENERALS.

LA SITUACIÓ A ESPANYA Y A CATALUNYA

• Cóm s’ha arribat a aquesta situació?: El marc general i la qüestió del mercat

immobiliari a Espanya i a Catalunya

Prenent les coses des del començament cal observar que des de molts llocs, i des de fa

temps, es venia dient que Espanya, i Catalunya, havien conegut, en els últims 15 anys

un creixement econòmic espectacular que les havien posades en el selecte grup de les

economies més importants del món. Els indicadors macroeconòmics així semblaven

demostrar-ho. Sobretot els indicadors financers representats pels índexs de la Borsa,

sempre molt allunyats de la realitat de les famílies, i, molt més interessants, els

extraordinaris comptes de resultats que, any rere any, les entitats financeres, bancs i

caixes, donaven a conèixer. En efecte al llarg dels anys que van des del 1999 fins a

l’any 2007, els índex de rendibilitat de les entitats financeres espanyoles superaven

amb escreix els índex de les seves competidores a nivell europeu. De manera que es

tenia la convicció que aquest país, que s’havia afegit als països de la Unió Europea en

posició de país que no arribava a “la mitjana europea” (condició indispensable per a

accedir a les subvencions dels Fons de Cohesió), deixava enrere el passat i es

posicionava entre les economies importants a nivell mundial. Un sentiment compartit

per tots els representants polítics a nivell local, autonòmic i estatal. I naturalment pels

representants del poder econòmic.

El problema però és que, en un anàlisi rigorós de la situació general, feia temps que

algunes veus venien advertint de la presencia d’un indicador que s’estava tornant

preocupant: l'índex relatiu a l'endeutament mitjà de les famílies. Un element

suficientment il·lustratiu d’allò que s’estava preparant. Perquè la seqüència lineal de les

dades d’endeutament familiar (mitjana) que van des de l'any 1995 fins al 2008 posaven

en evidencia que les famílies, a tot l’Estat en general, i a Catalunya en particular, tenien

cada vegada més i més grans dificultats per a arribar a final de mes.

S’estava creant, doncs, un situació no de endeutament, sinó de sobreendeutament. És

a dir, una situació en la que moltes famílies havien de recórrer als crèdits no per a

finançar les seves despeses, sinó per a re-finançar els seus deutes. I en aquesta

espiral de sobreendeutament destacava d’una manera especial la necessitat de fer front

al pagament de la quota hipotecaria.

Aquesta última afirmació ens obliga a tornar a plantejar de nou la pregunta: cóm s’ha

arribat a aquesta situació? Encara que, probablement, sigui més correcte el

plantejament de José María Fernández Seijó, Magistrat del Jutjat Mercantil nº 2 de

Barcelona quan afirma “El veritable problema no és saber cóm s’ha arribat a aquesta

situació, sinó cóm s’ha pogut permetre que s’hi arribés” (J.M. Fernández Seijó,

entrevista en el documental “Endeutats sobre la teranyina” 2009).

Segons l'Agència Tributària, el 2007 el 63% dels assalariats (16,7 milions de

treballadors) tenien un salari brut de 1.100 euros mensuals. Això implica una gran

escassetat en la capacitat adquisitiva que els abocava al crèdit. A això hem d'afegir les

nefastes polítiques alternatives a la "habitatge en propietat" (que només beneficien a la

Banca) que van fer inevitable el recurs al crèdit bancari per comprar un habitatge, el

preu del qual resultava cada vegada més insostenible. Si el 1993, amb uns tipus d'interès

del 14%, el cost mitjà anual d'amortització d'una hipoteca era de 7.373 euros, en 2007

4

amb uns tipus d'interès del 5,06% s'elevava a 10.135 euros. A això hem d'afegir la

col·locació irresponsable de crèdit, en condicions al límit de les possibilitats dels

consumidors i amb clàusules abusives, a més de la sobre valoració unilateral, pels

propis bancs i caixes, dels preus dels habitatges.

En efecte el creixement econòmic espanyol dels últims anys ha anat estretament lligat a

la construcció d'habitatges i al foment de la propietat privada com a principal règim de

tinença. I, fins i tot, es va arribar a afirmar que el sistema espanyol d’accés al crèdit

hipotecari era un sistema socialment molt progressiu perquè permetia a moltes famílies

de classe mitjana accedir a la propietat d’un habitatge. Amb aquest argument les entitats

financeres no paraven de vendre hipoteques de manera indiscriminada, dins del marc

general d’una veritable guerra comercial per a captar el major nombre de clients

possibles, tenint com a únic objectiu l’augment exponencial del “passiu” i la recaptació

de les quotes mensuals. A quina raó, a quina estratègia obeïa aquesta guerra comercial,

aquesta autèntica guerra de les hipoteques?

El anys 90 van ser els anys d’un creixement econòmic espectacular en tot el món

occidental, però també de l’aparició d’unes quantes i importants estafes a nivell

internacional. El cas ENRON, la bombolla financera representada pel creixement de les

empreses .com en el mercat internacional i la següent caiguda d’aquestes mateixes

empreses, eren els indicadors d’una realitat de la que ja es veien els perills. I sobretot

van ser els anys en els que el interessos financers van començar a caure de manera

important. Dit d’una altra manera, el cost dels diners necessaris per a finançar

qualsevol activitat era (i ho va ser durant molts anys) sorprenentment baix.

En aquest context d’interessos baixos i febre inversora a tots els nivells, és on es van

començar a crear les bases de la política financera espanyola, els efectes de la qual ens

toca, ara, lamentar. Perquè estimulades pels baixos costos dels diners les entitats

financeres es van literalment llançar sobre el pastís que tenien al davant.

• Cóm s’ha arribat a aquesta situació?: d’on treure més diners

Aquesta primera fase va ser important, dins de la lògica de les entitats financeres per a

adonar-se’n que hi havia un públic considerable per a poder col·locar no tan sols el

producte, important però relatiu, del crèdit al consum, sinó que aquest mateix públic

podia ser “seduït” per objectes més consistents. En efecte, des de la posició d’una entitat

financera, la pregunta lògica (dirigida a un potencial client) és: perquè et gastes 1.000

euros quan en pots gastar 100.000, i a més a més amb el nostre finançament?

Per assolir aquest objectiu, les entitats bancàries, estimulades per l'absència de controls

públics (i afavorides per decisions polítiques que s’han revelat desastroses), van

començar a realitzar una política de concessió gairebé indiscriminada de crèdits

hipotecaris. L'absència de polítiques que garantissin un lloguer accessible i estable, per

una banda, i el mateix impuls del règim de propietat privada per part de les

administracions públiques, per l’altra, van induir a moltes persones i famílies a creure

als cants de sirenes que venien de les entitats financeres. I no es van estalviar els

arguments per a convèncer els potencials compradors de les bondats que s’amagaven al

darrera de la possibilitat d’endeutar-se durant 30, 35 o, fins i tot, 40 anys. El primer

argument que es va utilitzar va ser que, de tota manera, encara que estiguessin pagant

durant tant de temps, l’objecte (es a dir el pis, l’habitatge) sempre aniria pujant de preu.

5

En efecte des de bancs, caixes i els successius Governs, s'argumentava que amb això les

famílies estaven invertint en un actiu que aniria augmentant el seu valor, any darrera

any, i que a més a més ho farien amb grans avantatges fiscals.

En realitat allò que s’estava fent era continuar amb una política financera de caire

rigorosament especulatiu, que representava la continuació de la que s’havia començat a

gestar amb l’empenta donada al consum privat. Amb un element afegit important a

considerar: l’aparició, pel que fa a l’estalvi, dels fons d’inversió, dels fons de pensions, i

de tota una lletania de productes que tenien la finalitat de recollir la major quantitat

possible de diners en efectiu. Dit d’una altra manera, per una banda s’augmentava la

circulació del diners mitjançant els crèdit hipotecaris (en realitat allò que s’estava fent

era fer augmentar de manera substancial el nivell d’endeutament del nuclis

familiars) i per l’altra es recaptava, amb totes les eines comercials a disposició del

sistema financer, diner “fresc” que alimentava encara més l’espiral especulativa.

Els efectes negatius no van trigar a aparèixer. En poc temps es van començar a veure els

resultats d’una gestió que havia portat al sobreendeutament d'una part important de la

població com a única forma d'accedir a un habitatge digne. Si a això si l’hi afegeix la

existència d’una legislació (Llei Hipotecaria del 8 de febrer de 1946, encara vigent, i

reformes següents que no han modificat de manera substancial el panorama jurídic)

fortament permissiva amb les entitats financeres i, al mateix temps, molt severa amb el

deutor, s’entén de manera suficientment clara el perquè s’hagi produït la situació que

estem analitzant.

El resultat ha estat que cada vegada més persones han travessat i travessen enormes

dificultats degut a l’alt nivell d'endeutament. A l’altre costat els veritables beneficiats

han estat els constructors, bancs, caixes d'estalvis, financeres i multitud de empreses de

crèdit i reunificació, que han aconseguit beneficis desorbitats en els seus comptes a

costa dels consumidors que han carregat amb la pitjor part del pes del boom immobiliari

i de la "alegria" respecte al crèdit en general.

Per si això hagués sigut poc, les entitats financeres que venien les hipoteques com

xurros, oferien, a les mateixes unitats familiars que ja s’havien embarcat en una

hipoteca a trenta, trenta-cinc o quaranta anys, crèdits de tot tipus com a mitjà per a un

estatus de benestar que amb el temps s’ha revelat fictici (l'anomenat efecte riquesa).

• L'actuació de les entitats financeres

Es evident, en tot allò que hem dit fins a aquest punt, que el veritable objectiu de les

entitats financeres ha sigut, al llarg de tot aquest temps, l’augment dels beneficis de

qualsevol manera. Tan sols en aquesta perspectiva s’entén que organitzacions que,

teòricament, haurien de funcionar sobre el principi fonamental de l'anàlisi de riscos,

hagin abusat del crèdit de forma indiscriminada i irresponsable. En efecte no hi ha cap

explicació en termes de bona gestió financera per a arribar a donar crèdits que

corresponguin al 120% del valor de taxació d’un habitatge. En el mateix sentit no

s’entén de cap manera que una entitat que està prestant els diners necessaris per a una

compra (en aquest cas de l’habitatge) realitzi una valoració de l’immoble per sobre del

seu valor de mercat, adduint com argument la suposada llei de la demanda i de l’oferta.

Així com resulta difícil d’entendre que a una mateixa família, a la que ja se li ha

concedit una hipoteca per un valor superior al valor real de mercat, se li afegeixi un

6

crèdit “personal” per a la compra de mobles, una assegurança de vida, targetes de crèdit

i un pla de pensions a subscriure amb la mateixa entitat.

Una “oferta” comercial d’aquest tipus comporta de manera directa pel subjecte que la

contracta unes despeses que, més tard o més aviat, el poden posar en una situació de

greu perill d’estabilitat econòmica. Això permet afirmar, ja arribat a aquest punt que, a

diferencia del que s’està dient des de molts llocs, no va ser l'especulació immobiliària

la causa de la crisi financera, sinó que és l'especulació financera la que ha provocat

l'especulació immobiliària que ha resultat ser la raó de la greu crisi econòmica que

estem patint en aquest moment.

L’anàlisi detallat de les eines que es van utilitzar, que exposem a continuació, serà

revelador de fins a quin a punt, per a aconseguir aquest objectiu, es van arribar a

elaborar estratègies comercials que, emparats pel principi constitucional de la llibertat

de mercat, per un costat, i pel principi en ús en la legislació civil espanyola que permet

fer tot allò que no estigui explícitament prohibit o sancionat, es va arribar a unes

actuacions que, encara que no siguin declarament il·legals, s’han realitzat al límit de la

legalitat.

En efecte fins l'estiu de 2008 en la comercialització de préstecs i crèdits, les entitats

financeres han utilitzat, de manera generalitzada i habitual, pràctiques i fórmules que

han posat els consumidors en una situació especialment greu davant una crisi que

aquestes mateixes fórmules han propiciat:

− Préstecs hipotecaris amb fórmules de càlcul complexes i incomprensibles pel

consumidor, com les hipoteques de quota creixent que van tenir conseqüències molt

greus davant la pujada de l’Euríbor, que, a més a més, generaven una falsa sensació de

capacitat de pagament. En efecte, tal i com podem certificar des de la nostra activitat

d’informació als consumidors, els consumidors no tenien la informació suficient per a

entendre les clàusules que componien el seus contractes. Això ha sigut una pràctica

habitual: al voltant d’unes 30.000 reclamacions presentades contra entitats financeres

per ADICAE a tota Espanya entre el 2007 i el 2010 són un bon índex de la situació real.

D’aquest manera els ciutadans, els consumidors, s’han trobat, d’un dia per l’altre,

davant al fet que la quota mensual s'incrementava de manera insuportable tant per les

pujades de tipus d'interès com per les pròpies característiques del contracte de préstec

(de progressió geomètrica, per exemple).

− Estirament irresponsable dels terminis d'amortització, amb préstecs a 40 i 45 anys,

amb la finalitat d'assolir unes quotes suficientment baixes que però posaven l’usuari al

límit de les possibilitats per a tornar-lo.

− Imposició de tota mena de productes vinculats que incrementaven el valor del

préstec, com les assegurances vinculades (innecessàries a la majoria dels casos i no

exigibles legalment), com les assegurances de vida a prima única o les aportacions

obligades a plans de pensions a gent encara molt jove (sense que s’informés als clients

que els plans de pensions no tenen liquiditat i poden no estar garantits).

− Concessió d'imports que superaven el 100% dels valors de taxació (arribant fins al

120%) en un mercat de sobre taxació dels habitatges, un fet del que Espanya ja havia

estat advertida pel Banc d'Espanya i múltiples institucions europees i internacionals,

entre elles el Fons Monetari Internacional.

− Hipoteques que, amb la seva quota mensual absorbien, en uns moments de tipus

d'interès històricament baixos, al voltant del 50% dels ingressos familiars, situant els

consumidors davant una desmesurada exposició al risc, més que previsible, en el

7

moment en que s’incrementessin els tipus d'interès. Els crèdits i préstecs concedits per

les entitats financeres considerats de dubtós cobrament (i que tot i així van concedir)

van registrar un creixement entre 2008 i 2009 del 45,3%.

− La proliferació, mitjançant una publicitat molt agressiva, de tot tipus de crèdits,

targetes, crèdits ràpids, etc... que incitaven a un consum irresponsable, superflu moltes

vegades, o que servien per reduir, o pagar, altres deutes contrets amb altres entitats, i

que en molts casos han suposat la gota que ha portat al sobreendeutament.

A aquesta sèrie, ja per si mateixa massa seriosa per a ser considerada amb

superficialitat, se li han d’afegir dos elements més que amb el temps han posat de

manifest la seva veritable incidència en la crisi de les famílies davant dels efectes

devastadors de la crisi econòmica.

El primer d’aquest està representat, sense possibilitat de dubte, per allò que tècnicament

es coneix amb el nom de SWAP o, d’una manera més senzilla, Cobertura de Riscos

(davant de la pujada del tipus d’interès), o Contracte de Permuta Financera.

Aquest objecte financer mereix una anàlisi detallada degut als següents fets: per una

banda es tracte d’un producte d’alt risc financer (ho certifica la Comissió Nacional del

Mercat de Valors) i, per l’altra, per l’ús que se n’ha fet per part de les entitats

financeres. Pel que fa referència al primer aspecte s’ha de dir que el SWAP no és cap

novetat ja que existeix des de els anys 50. És un producte dissenyat per a les empreses,

sobretot exportadores, que gràcies a aquesta “assegurança” es protegien de les possibles

pujades o baixades dels canvis i dels interessos associats, en els mercats exteriors. Ara

bé, allò que no es va dir és que es tracte d’un objecte financer de gran complexitat. I tot

producte que tingui aquestes característiques està sotmès a disposició legals que

obliguen les entitats financeres a donar informació completa als clients sobre els

riscos, els efectes negatius que la subscripció d’aquesta assegurança pot tenir. En contra

i en violació evident d’aquestes normes, les entitats financeres, a partir de l’any 2008, i

en front de l’evidència d'una baixada significativa del valor del diner (EURIBOR) van

començar a vendre els SWAPS als particulars titulars d’una hipoteca. L’argument era,

naturalment, que això serviria com a protecció contra la pujada del tipus. D’aquesta

manera milers i milers de famílies a tot l’Estat espanyol, i a Catalunya de manera

especial, s’han trobat amb la sorpresa que la seva quota mensual augmentava de manera

considerable, ja que quan els interessos baixen s’ha da pagar la diferència. En el cas que

això hagués sigut poca cosa han descobert, amb angoixa i amb greus problemes al

moment de pagar, que cancel·lar aquest producte podia significar un cost directe d'uns

10.000 fins a uns 30.000 euros. Naturalment, l’ impagament podia donar pas a

l’execució judicial.

Es desconeix en aquest moment quantes execucions hipotecàries podrien haver tingut el

seu origen en la presencia d’aquest producte clarament “tòxic”. Allò que ha quedat clar

es que els afectats a tot l’Estat per una pràctica abusiva que consisteix en una venta

sense la informació necessària al usuari, en una desproporció entre els beneficis i les

obligacions, poden ser entre els 350.000 i els 500.000, amb una pèrdua patrimonial

considerable.

El segon mecanisme tòxic present en els contractes hipotecaris és una clàusula

coneguda amb el nom de “sòl, terra o topall”, la presencia de la qual molts usuaris

desconeixien, que impedeix que la baixada dels interessos traspassi un cert límit.

Gairebé el 80% de les hipoteques que es van signar en els darrers anys de la bombolla

immobiliària tenen la ja famosa clàusula que oscil·la del 3 al 5,5% de mínim i al voltant

del 10% com a màxim (recordem que el màxim històric del Euríbor no va arribar a

8

superar mai el 6%). Aquestes clàusules entrarien dins dels anomenats “mecanismes de

blindatge” en els préstecs hipotecaris per part de les entitats financeres.

Naturalment l’impacte d’aquestes clàusules sobre l’economia de les famílies amb

hipoteca ha sigut desastrós. En efecte es calcula (dades d’ADICAE) que al voltant

d’un 10% de les execucions hipotecàries que s’han produït en el últims tres anys

s’haguessin pogut evitar de no haver existit aquesta clàusula.

No podem, en aquest punt no deixar ben clara la indignació que produeix l'actitud del

Banc d’Espanya. Els consumidors es pregunten cada vegada més per a què serveix

aquest organisme que només protegeix els interessos de les grans entitats financeres i

menysprea als consumidors i ciutadans, com va demostrar el seu vergonyós informe

justificant les abusives clàusules sòl de la Banca en els préstecs hipotecaris. Un informe

amb el que l’organisme que teòricament supervisa les activitats financeres a Espanya,

ha enganyat als Diputats Espanyols, afirmant, ni més ni menys, que aquestes

disposicions presents en els contractes servien per a donar “estabilitat al sistema

financer”. No tenim res que objectar a la estabilitat del sistema financer, encara que no

acabem d’entendre com és possible realitzar un estudi d’aquestes característiques:

limitant-se a un anàlisi qualitatiu i no quantitatiu dels resultats; sense aclarir el número

de hipoteques que tenen aquestes clàusules; i, sobretot, afegint una nota en els annexos,

on es diu que les dades quantitatives que presentaven una marge de variació massa alt

(la variació de valor de les clàusules esmentades) s’han exclòs de l’estudi. Ens sembla

com a ciutadans, com a consumidors, com a treballadors que tenen que batallar per a

tirar endavant la seva economia, que això representa un veritable insult per part de qui té

la funció institucional de defensar el nostres drets en matèria econòmica. Aquesta

clàusula afecta a un total de més de 3.800.000 hipoteques que s’han constituït a

Espanya des del 2003 (1.286.647 a Catalunya).

El sistema de resolució de conflictes entre bancs i consumidors és frustrant (com va

reconèixer el propi Banc d'Espanya el 1995), ja que els mers informes queden a l'arbitri

de les pròpies entitats i demoren una solució per als usuaris. Aquesta ineficàcia ja ha

estat denunciada fins i tot pel Defensor del Poble en el seu últim informe de 2009.

En l'actualitat, aquestes mateixes entitats han portat les seves polítiques de

comercialització de préstecs a l'extrem oposat, exigint condicions desmesurades o

portant fins al límit la rigidesa de criteris que abans casi no existien. Son exemples

d’allò que estem dient:

Exigència de múltiples avals per a una mateixa operació.

• Augment dels diferencials aplicats a l'Euríbor, de manera que les rebaixes dels tipus

del Banc Central Europeu des d'octubre de 2008 (2,25 punts, del 4,25 al 2) i les

reduccions en l'Euríbor s'han vist absorbides per les entitats mitjançant l'aplicació de

diferencials que han passat del 0,5% fins al 1,5 o 2% en les actuals ofertes

hipotecaries.

• Hipoteques fixades sobre altres índexs diferents a l’ Euríbor (IRPH caixes, IRPH

Bancs i CECA) més alts i que accentuen encara més les diferències, sense que els

consumidors en tinguessin (ni en tinguin) coneixement.

• La no acceptació de taxacions aportades pel client, encara que tinguin una antiguitat

mínima i siguin, per tant, plenament vàlides (p.e. amb 15 dies d'antiguitat), imposant

a l'usuari una nova taxació (amb una taxadora de l’entitat).

9

• Negativa a acollir-se a les "mesures anticrisi" ofertes pel govern per part dels

hipotecats que ho demanen (moratòria hipotecària ICO, ampliació del termini de la

hipoteca, etc). En canvi les entitats han ofert els seus propis refinançaments i les

seves reestructuracions de deute amb les condicions, més dures, que han acabat

convertint-les, una vegada més en "hipoteques escombraries", que seran impossibles

de suportar en un futur pròxim, conduint als seus clients a un sobreendeutament

excessiu i amb un alt risc de morositat.

Aquestes actuacions, que varen ser consentides (i encara ho són) pels poders públics,

van ser el producte d'una relació simbiòtica i generalitzada entre notaris, taxadors,

entitats financeres i immobiliàries. Amb l'esclat de la crisi i l'augment de l'atur, tot això

ha conduït a un escenari en el que milers de famílies no poden fer front al pagament de

les quotes hipotecàries i corren el risc de perdre les seves cases.

Els consumidors miren, perplexos, l’escenari d’una situació en la que les entitats, que

durant anys han actuat de manera irresponsable, ara reben el suport del Govern, i, al

mateix temps, es neguen a traslladar la liquiditat als consumidors, intensificant algunes

de les pitjors pràctiques possibles a l'escenari actual.

• Les dades sobre l’endeutament familiar i l'accés a l'habitatge

Com ja s'ha comentat, l'endeutament familiar ha crescut sistemàticament per sobre de la

renda en els darrers anys, cosa que fa que la ràtio hagi passat des del 45% l'any 1995 o

el 76,7% l'any 2001, fins a arribar al 140% l'any 2008, motivat per l'increment del

deute hipotecari de les famílies i la manca d'educació i cultura financera dels

consumidors. El mateix Consell General del Poder Judicial ha expressat la seva

preocupació al respecte i ha publicat un informe que conclou que entre 2008 i 2009 les

execucions totals ja superen les 300.000. Al llarg dels tres primers trimestres de 2010

s'han produït gairebé 28.000 execucions hipotecàries. Dades, que d'altra banda,

contrasten de manera cridanera amb les del Ministeri d'Habitatge, de les que es desprèn

que, en plena crisi, Catalunya és la comunitat autònoma amb més habitatges

iniciats i no acabats durant el primer trimestre de 2010 (5.908). A Catalunya, l'estoc

d'habitatges nous sense vendre ha crescut un 19% en dos anys i fins al segon semestre

del 2010 l'estoc total de pisos nous sense vendre a Catalunya ja era de més de 80.000.

Resulta contrari a tota lògica que el preu de l'habitatge no s'abarateixi i que els

consumidors que volen accedir a un habitatge, ja sigui de compra o de lloguer, es troben

en les mateixes dificultats, o pitjors, que en temps del boom immobiliari. Actualment es

calcula que hi ha a tot l'Estat més d'un milió d'habitatges buits. També en el cas que ens

ocupa, es a dir la investigació sobre l’ajuntament de Terrassa, es té que fer menció del

fet que dintre del Pla Local d’Habitatge (en el marc del qual s’inscriu aquest estudi) el

cens de l’estoc de pisos nous sense vendre ha sigut objecte d’un estudi específic.

10

Quadre 1

Indicadors de posició patrimonial de les llars i institucions sense ànim de lucre

Ratis d'endeutament

És important dedicar unes poques paraules al anàlisi del Quadre 1 ja que explica de

manera molt clara què va passar veritablement a Espanya i a Catalunya pel que fa al

deute assumit pels particulars. En primer lloc és important observar que aquest quadre

és obra del Servei d’Estudi del Banc d’Espanya i per tant és una font d’informació

oficial. En segon lloc que, precisament a partir de l’any 2006, no es tenen més

informacions al respecte i totes les de les que disposem son càlculs realitzats a partir

d’altres indicadors. En tercer lloc, com es pot fàcilment observar la seqüència lineal va

des de el 1996 fins al 2006, es a dir dos anys abans que comences la crisi. Durant aquest

deu anys el deute dels particulars, calculat sobre el total de la RBD (renta bàsica a partir

dels ingressos dineraris computables) no va parar de créixer.

No pot estranyar a ningú la preocupació del Consell General del Poder Judicial, sobretot

quan es consideri que els crèdits personals i al consum (el crèdit ràpid, targetes, etc...),

son préstecs que en cas d'impagament van a parar fonamentalment als processos

monitoris i, segons les estadístiques existents, 500.000 procediments (en conjunt)

afectaran a consumidors i famílies en poc temps.

Aquest element que tornarem a considerar en un altre apartat d’aquest mateix estudi

permet, des de ja, plantejar una qüestió relativa al perfil dels “endeutats”. En efecte hi

ha un missatge que s’ha volgut fer circular, des de un bon començament de la crisi, que

s’ha da denunciar, segon el qual moltes famílies s’han endeutat perquè han “estirat més

el braç que la manega”. La nostra experiència ens diu, al contrari, que les persones que

més estan patint les conseqüències d’aquesta dissortada realitat són, sobretot, persones

joves (entre 25 i 40 anys) que tenien uns ingressos suficients (al voltant d’uns 20.000

euros al any i uns 34.000 en el cas de les parelles) per a emprendre una vida normal (per

exemple joves que es volien independitzar o parelles que començaven una vida junts).

La majoria d’aquestes persones van trobar que era més fàcil comprar un pis que llogar-

lo. La crisi sobrevinguda els ha deixat amb les espatlles contra el mur, amb la pèrdua,

11

per exemple, d’un dels sous que configuraven el ingressos familiars. Les conseqüències

són fàcils d’imaginar. Amb quotes mensuals al voltant del 1.000 fins al 1.800 euros

d’hipoteca la capacitat de fer front al deute es redueix de manera considerable (estem

parlant d’una forquilla que va des de el 12.000 fins als casi 22.000 euros al any). Això

significa que el segment més afectat, en contra del que es podria imaginar no està

representat pel conjunt de les franges més dèbils de la societat (que d’altra banda ho

tenien bastant difícil per a accedir al crèdit) sinó precisament per aquella incipient classe

mitjana que s’havia estat creant al caliu d’allò que semblava l’autèntic miracle de la

economia espanyola. Estem parlant, per concloure provisionalment aquest aspecte, de

persones joves, amb recursos suficients i, en general, una formació suficient pel món del

treball.

• A Catalunya

L’evolució del import de les hipoteques atorgades ha anat de la mà de l’augment dels

preus de l’habitatge. La hipoteca mitjana va passar dels 111.000 euros a Catalunya i de

97.000 euros a Espanya al 2003, a 184.000 euros i 149.000 euros, a Catalunya i

Espanya respectivament, al 2007, any en què esclata la crisi financera. A partir de

llavors, tant el número d’hipoteques com el import de les mateixes es redueix

considerablement, fins assolir una mitjana de 125.000 euros a Catalunya i 120.000 euros

a Espanya al juny del 2010.

Número d’hipoteques signades a Catalunya

Font: Elaboració pròpia a partir de l’INE

En total, del 2003 al 2009 s’han signat 1.286.647 hipoteques. D’altra banda el 2006 va

ser l’any del període en que més hipoteques es van signar (243.346) i també en què la

hipoteca mitjana arribava al seu màxim històric (184.000 euros a Catalunya), a uns tipus

baixíssims.

Però les circumstàncies a l’hora de signar el contracte hipotecari han variat, i molt, per a

la majoria de persones hipotecades, particularment aquelles que es van hipotecar a partir

del 2006, quan els tipus d’interès eren més baixos i els preus de l’habitatge arribaren al

12

seu màxim. L’esclat de la bombolla immobiliària i la crisi financera i econòmica

han deixat a Catalunya un 17,98% (dades INE, 4º trimestre de 2010) de població

en atur i la impossibilitat de fer front al deute hipotecari està sent una realitat cada

cop major i una de les noves causes d’exclusió social.

Així, la persona que es va hipotecar per la compra d’un habitatge, davant la

impossibilitat de fer front als pagaments mensuals (majoritàriament per la pèrdua del

lloc de treball), es queda sense sostre, amb un deute important amb l’entitat i amb una

taca a l’expedient o “historial de crèdit”, que impossibilita assolir noves fonts de

finançament. Així doncs, l’executat està avocat a l’exclusió social i a l’exclusió

financera.

Del primer trimestre de 2007 al quart trimestre de 2010, el número d’execucions

presentades a Catalunya ha augmentat un 485% (un 385% a Espanya). És a dir, en tan

sols tres anys, i després de l'esclat de la crisi financera, el número d'execucions

hipotecàries s'ha multiplicat gairebé per cinc a Catalunya.

Al 2009 van tenir lloc 92.632 execucions hipotecàries a l’estat espanyol, de les quals un

20% es van produir a Catalunya. I al 2010, van tenir lloc 93.622 execucions hipotecaries

i els valors relatius s’han mantingut constants. Estem parlant, per tant, de més de 36.000

habitatges embargats i posats a disposició de l’entitat financera a Catalunya en tan sols

dos anys. Així 1 de cada 5 execucions té lloc a Catalunya. En els primers tres

trimestres del 2010 hi ha hagut a Catalunya 14.007 execucions hipotecaries més,

sobre un total estatal de 71.187, de manera que el percentatge de incidència ja indicat

s’ha mantingut estable. És a dir que, encara que sembli que hi hagi una petita flexió en

relació a les previsions que s’havien fet, es manté la tendència ja analitzada i la relació

entre les execucions que es produeixen a Espanya i les que es produeixen a Catalunya.

Execucions hipotecàries a

Espanya i a Catalunya

Any Espanya Catalunya

2007 25.943 4.538

2008 58.530 11.240

2009 92.632 18.053

2010 93.622 18.112

Total 271.580 51.943

Elaboració de les dates a partir de les estadístiques publicades per Consell General del Poder Judicial

13

Execucions hipotecàries per Comunitat Autònoma, 2010

Font: Elaboració pròpia a partir de dades del Consell General del Poder Judicial

Al 2009 i al 2010 a Catalunya es van executar 8 hipoteques per cada 1.000 habitatges en

propietat. Múrcia, València, Canàries i Balears són les úniques que superen aquesta

proporció, molt probablement degut al gran parc de segones residències de què

disposen. El drama que es deriva d’una execució hipotecària respon al fet de perdre

l’habitatge principal, no la segona residència. En aquest moment no es possible conèixer

el percentatge d’execucions de segones residències practicades a aquestes comunitats,

però podem donar per fet que és més elevat que a Catalunya degut el seu major pes en el

parc d’habitatges. I per un altra raó d’una certa importància representada pel fet que

moltes “segones residencies” en el passat, s’han transformat, a l’actualitat, en primeres

residencies.

Aquest és el cas de poblacions com Cubelles, Cunit i altres indrets de la costa del

Mediterrani que han crescut considerablement en el últims anys per la decisió de molts

habitants de l’àrea metropolitana de Barcelona de vendre (o per no haver aconseguit) el

pis a la capital.

És evident la necessitat de mesures urgents i permanents davant la greu situació

plantejada a les famílies per garantir el respecte als drets dels ciutadans, i que

condueixin a una societat equilibrada, sostenible i responsable.

17.913

2.126

864

2.305

4.819

709

2.998

4.68118.112

18.102

1.363

1.94210.276

4.957679 1.161

ANDALUCÍA

ARAGÓN

ASTURIAS

ILLES BALEARS

CANARIAS

CANTABRIA

CASTILLA - LEÓN

CASTILLA - LA MANCHA

CATALUÑA

COMUNITAT VALENCIANA

14

• A la província de Barcelona

Una vegada analitzats els termes de la qüestió pel que fa a Espanya i Catalunya, es fa

necessari veure quina és la situació general a la província de Barcelona.

Senzillament referint-nos a dades generals tenim els següents resultats:

Execucions Hipotecaries a la província de Barcelona

2007 2.804

2008 6.759

2009 10.738

2010 10.445

TOTAL 30.746

(Elaboració pròpia sobre dades del Consell General del Poder Judicial)

El cost de la crisi a la província de Barcelona ha implicat que s’hagin produït al llarg

dels quatre anys considerats ni més ni menys que 30.746 execucions hipotecaries o,

allò que és exactament lo mateix, el 59,19% de totes les execucions hipotecaries que

han tingut lloc a Catalunya.

Es tracte d’una dada particularment seriosa que ens obligar a dir “plou sobre mullat”, ja

que a la dada del 20% del total estatal d’execucions, ara tenim que afegir aquesta altra.

Certament en un anàlisis rigorós de la realitat no podem deixar de recordar que la

província de Barcelona és la que té el ràtio de població més semblant a aquesta dada.

En efecte la població de la província de Barcelona representa el 73,36% del total de la

població de Catalunya. Fins i tot hi podria haver algú que voldria restar importància

als valors de les execucions precisament perquè a un 73,36% de la població li correspon

tan sols un 59,19% de les execucions. Des de una posició de serietat creiem que aquesta

dada no és únicament greu, sinó que és alarmant, per raons evidents. De les quatre

províncies catalanes, Barcelona és la que, no obstant les urbanitzacions, menys segones

residencies té a la seva costa.

Al contrari, tal i com hem dit a la pàgina precedent (pàg. 12) molts llocs que havien

nascut com localitats d’estiueig s’han transformat, amb el temps, en barris perifèrics de

l’àrea metropolitana.

• Aspectes jurídics

Lluny d'atenuar el col·lapse de les famílies hipotecades, la legislació espanyola suposa

un autèntic maltractament jurídic per les persones en situació d'insolvència. No s’ha

d’oblidar que la llei que regula la concessió d’una hipoteca en aquest país és la Llei

Hipotecària de 8 de febrer de 1946. Ja amb la data n’hi hauria prou per a estar

preocupats per les implicacions i els efectes que una llei, redactada i promulgada en una

època tan difícil per a Espanya i Catalunya, pot arribar a tenir. Però hi ha un aspecte

més important que l’aspecte derivat de la situació històrica de l’any 46. És evident que

la situació actual, sobretot després de la adhesió d’Espanya a la UE ha fet canviar

radicalment el marc referencial d’aquesta llei. En efecte si s’analitza correctament el

15

text en qüestió, resulta fàcil observar alguns elements que sorprenen. El primer és que

per a la legislació espanyola es susceptible de ser hipotecada, literalment, qualsevol

cosa. Si aquesta afirmació es trasllada al procediment d’execucions hipotecària resulta

evident que una entitat financera pot refer-se sobre qualsevol cosa. En segon lloc la

estructura jurídica del contracte que es deriva d’aquesta llei fa que el veritable hipotecat

no sigui l’objecte de la transacció econòmica, sinó la persona física que hi ha al darrera.

Exactament com passava a la resta de països d’Europa fins al anys 50, a la legislació

espanyola s’entén el préstec hipotecari com un préstec a la persona garantit per

l’habitatge. És evident que si la persona ha de respondre ho farà, com diu la Llei

d’Enjudiciament Civil “amb tots el bens presents i futurs” (art. 1191 de la LEC). Des

de molts llocs s’han aixecat critiques severes a aquest article considerat per molts

juristes l’autentica maledicció bíblica que hi ha al darrera d’una hipoteca. De moment

no entrarem en el mèrit del debat, ja que des d'AICEC-ADICAE entenem que el tema és

molt més complex d’allò que aquest article deixa suposar.

Discurs a part s’ha da fer en relació a la Llei de Concurs de Creditors 22/2003, de 9 de

juliol, elaborada en un moment de creixement econòmic i amb majoria absoluta del

Partit Popular. Tot i que formalment aquesta llei està destinada tant a persones

jurídiques com físiques, a la pràctica permet que una empresa pugui liquidar els seus

deutes i començar de zero, però no contempla la mateixa possibilitat per a les famílies

insolvents. En concret, l'article 55 estableix que, un cop iniciat el concurs de creditors,

es paralitzaran totes les execucions excepte les dels creditors que disposin d'una

garantia real, com és el cas de la propietat del pis, tal i com passa pels crèdits

hipotecaris. A més a més l'article 56 especifica que es paralitzaran les execucions

únicament d'aquells béns vinculats a l'activitat professional, cosa que, segons la

interpretació tradicional que s'ha fet de la llei, exclou l'habitatge habitual. Més enllà

d'aquests entrebancs, el procediment de Concurs de Creditors per a la solució de la

insolvència individual és desproporcionadament costós per a ser útil. El cost mitjà dels

serveis professionals necessaris en la tramitació d'un concurs petit s'estima al voltant de

12.000 euros (pagament de procurador, advocat, Administració Concursal) i el termini

usual per arribar a un acord és massa dilatat en el temps, al voltant d’ un any.

Se sap que existeix una proposta de reforma d’aquesta llei i que es voldria fer-la

orientada a ser més accessible per a les famílies en situació d’insolvència. Tot i així, des

de la posició i l’experiència d’una associació de consumidors, entenem que judicialitzar

amb processos de llarga durada una problemàtica que avui afecta a centenars de milers

de llars no és massa aconsellable.

D'altra banda, la Llei d'Enjudiciament Civil (LEC) 1 / 2000, de 7 de gener, tampoc

facilita l'exercici del dret a la tutela judicial efectiva dels afectats en processos

d'execució hipotecària. El seu article 695 limita les al·legacions del executat als supòsits

en què aquest ja hagi liquidat el seu deute o en què el banc hagi incorregut en un error

de càlcul. D'aquesta manera, s'impedeix que el jutge pugui examinar les circumstàncies

que han conduït a la insolvència familiar o avaluar el grau d'informació efectiva que

tenien els afectats al moment de contraure la hipoteca.

Però l’aspecte més controvertit de la mateixa LEC és el que fa referència a la subhasta

de l'immoble que consta com a garantia del préstec hipotecari. L'article 671 estableix

que, en cas de quedar la subhasta deserta sense postors, el creditor (en aquest cas,

l'entitat financera) podrà adjudicar-se el bé pel 50% del seu valor de taxació, a partir

de la nova taxació imposada per l'entitat financera. Això està possibilitant que les

entitats financeres s'adjudiquen els immobles per la meitat del seu valor, reclamant el

16

pagament del deute restant, més els interessos i costes judicials, a la persona en situació

d'insolvència. D’aquesta manera el deutor no tan sols perd el pis sinó que es queda amb

un deute que implica el pagament del capital, els interessos afegits més les costes del

procediment que corren al seu càrrec. Tot això perquè la Llei Hipotecària per un costat,

i la llei d’Enjudiciament Civil per l’altre, en el moment en que defineixen la hipoteca

com un títol executiu obren de bat en bat la porta a qualsevol acció que l’executant (es a

dir l’entitat financera) vulgui prendre per a fer valdre el seus drets. S’entén en aquest

punt perquè, una línies més amunt hem insistit sobre els aspectes especulatius de les

activitats immobiliàries tal i com s’han estat desenvolupant en aquest país al llarg del

últims anys. En efecte per a les entitats financeres es tractava d’un negoci sense riscos.

O almenys això pensaven en el moment en que concedien hipoteques sense cap control

ni limitació.

Si això no fos bastant, encara que s’estan introduint alguns canvis, la regulació de la

justícia gratuïta, per part seva, estableix uns barems d'ingressos que, a priori, solen

deixar fora a les famílies sobreendeutades, precisament per considerar-les

"propietàries". Concretament, l'article 3.1., reconeix el dret d'assistència jurídica gratuïta

a aquelles persones físiques els recursos i ingressos econòmics de les quals, computats

anualment per tots els conceptes i per unitat familiar, no superin el doble del salari

mínim interprofessional. A la pràctica, això suposa uns ingressos mensuals màxims per

unitat familiar de 1.054,48 euros. Ara bé, encara que la majoria de famílies hipotecades

acostumi a superar el màxim d'ingressos, aquests estan compromesos en la seva quasi

totalitat al pagament de les quotes hipotecàries. Com a conseqüència, moltes de les

persones en clara situació d'insolvència es veuen excloses de l’accés a la justícia

gratuïta.

Finalment, el mes de desembre de 2007 va entrar en vigor la nova Llei del Mercat

Hipotecari. La reforma de la legislació hipotecària constituïa una oportunitat per

establir límits al sobreendeutament de les famílies espanyoles i a l'escalada de preus dels

habitatges. De fet, tant el Comitè Econòmic i Social de la Unió Europea com el Fons

Monetari Internacional havien alertat sobre els riscos del "sobreendeutament

domèstic i l'implacable augment dels preus dels habitatges". El mateix PSOE va

presentar un projecte de "Llei de Prevenció del sobreendeutament familiar per causes

sobrevingudes i de bona fe" el 2003, i en el seu programa electoral de 2004 oferia una

regulació sobre el sobreendeutament familiar. Però, una vegada en el govern la proposta

va quedar aparcada i la reforma de la Llei Hipotecària, en comptes d'introduir límits i

regles clares a l'activitat creditícia, es va limitar a incloure mesures que no abordaven el

problema de fons, i que fins i tot donaven més facilitats a la comercialització de nous

productes bancaris com les "hipoteques inverses", "creixents", recarregables o

"revolving" o per les ja existents mitjançant la disminució parcial dels costos i aranzels

de tramitació.

17

EL CAS DE TERRASSA

• Questions prèvies de mètode.

La ciutat de Terrassa pertany al Partit Judicial de Terrassa juntament amb altres cinc

poblacions: Matadepera, Viladecavalls, Rellinars, Ullastrell i Vacarisses.

Aquest Partit Judicial té una població total, segon les dades de l'INE (2010) de 237.289

habitants, com es pot apreciar a la graella de la Taula 1

Taula 1

Distribució població del Partit Judicial de Terrassa

Matadepera 8.606

Rellinars 727

Terrassa 212.724

Ullastrell 1.892

Vacarisses 6.017

Viladecavalls 7.323

Total 237.289

La distribució d’aquesta població per llars i ajuntaments queda reflectida a la taula 2

que s’adjunta, on s’evidencia el percentatge relatiu d’incidència de població de cadascú

del ajuntaments sobre el total de la població del Partit Judicial de Terrassa. A la Taula 3

queda representada la distribució total de la població dels diferents ajuntaments i a la

Taula 4 l’ incidència dels percentatges i la seva distribució.

Taula 2

Habitants % Llars

Matadepera 8606 3,62 2554

Rellinars 727 0,3 278

Terrassa 212724 89,64 79366

Ullastrell 1892 0,7 629

Vacarisses 6017 2,5 2276

Viladecavalls 7323 3,08 2295

Totals 237289 100 87.398

18

Taula 3

Taula 4

Com es pot apreciar, la ciutat de Terrassa és el municipi on es concentra casi el 90% de

la població del Partit Judicial. Aquest fet fa que les dades estadístiques de l’activitat del

Jutjats de Terrassa que s’analitzaran d’aquí endavant tinguin un enorme marge de

fiabilitat, per almenys dos raons: en primer lloc perquè fins i tot limitant-nos a la

translació directa d’aquests percentatges, trobaríem que el 90% de les activitats

d’aquest Jutjats interessa necessariament a la població que viu en el municipi, i en

segon lloc perquè (principi de desviació estadística mitjana) quan el gruix d'una

activitat, de qualsevol tipus, es reparteix de una forma tan desigual s’acaba apreciant un

increment d'entre 3 i 5 punts percentuals a favor del “pol d’atracció”, representat en

aquest cas pel nucli del municipi.

Això significa que el valor real del que disposem és que entre el 92 i el 95 per cent de

tota l’activitat del Jutjats de Terrassa és relativa a persones que viuen dins del

territori d’aquest municipi.

Hi ha un segon aspecte a considerar: els Jutjats de Terrassa tramiten, per la part del dret

civil, exclusivament procediments de persones físiques, ja que els que afecten a

persones jurídiques recauen en els Jutjats Mercantils que, actualment, no tenen

8606727

212724

1892

6017 7323Matadepera

Rellinars

Terrassa

Ullastrell

Vacarisses

Viladecavalls

3,620,3

89,64

0,72,53,08matadepera

rellinars

terrassa

ullastrell

vacarisses

viladecavalls

19

representació en els Jutjats terrassencs. D’aquesta manera queda resguardada la

possibilitat que es contaminin les dades que ens interessa discutir en aquesta

investigació.

• Elecció de les dades: justificació i procediments de recollida de la

informació

D’acord amb la presentació d’aquest estudi, per a poder desenvolupar una anàlisi

correcta del problemes derivats de la crisi financera i hipotecària que està colpejant les

famílies i els ciutadans de Terrassa, necessitàvem una font d’informació que donés

garanties de fiabilitat. L'elecció ha recaigut sobre les series lineals que van des del

primer trimestre del 2007 fins al quart trimestre del 2010, dels procediments

judicials admesos a tràmit en els Jutjats de Terrassa en relació a tres categories

fonamentals:

• Procediments d’execucions judicials derivats de la manca de pagament de

rentes de lloguer;

• Procediments d’execucions judicials relatives a manca de pagament de

quotes hipotecaries;

• Procediments monitoris.

Com es podrà comprovar aquesta decisió ha estat encertada, ja que les dades obtingudes

permeten elaborar una imatge molt fiable de la realitat. En primer lloc l'emergència

hipotecària, tal i com s’ha donat a conèixer, no consisteix únicament en el fet de no

poder pagar la hipoteca en sí mateixa. Les dificultats econòmiques que estan afectant a

milers de famílies, el problema del sobreendeutament familiar, van acompanyades

d'altres símptomes que es poden apreciar quan s’obre el camp d’observació. Les dades

relatives als procediments monitoris engegats en els Jutjats de Terrassa són

precisament aquests símptomes i, per tant, mereixen ser considerats amb molta

atenció.

En segon lloc perquè l’aparició d’aquestes series de dades permet, mitjançant l’aplicació

del principi d’inferència simple, detectar els elements d’una dimensió de la crisi que no

afecta ja únicament a les classes més desfavorides, sinó que està perjudicant a una

classe mitjana (en aquest sentit les nostres conclusions no es diferencien de les

conclusions de Càritas, veure les pàg. 9 i 10) que feia tan sols dos anys no tenia cap raó

per a creure que passarien de la condició de nous rics a la condició de nous pobres.

En tercer lloc perquè aquestes dades, no obstant la seva fredor, permeten corregir,

integrar o validar altres dades que, encara que obtingudes amb tota la bona voluntat i

d’acord amb els protocols de les administracions implicades als diferents nivells, no han

permès, fins ara, dibuixar una imatge fiable de la situació que està afectant no tan sols

els ciutadans de Terrassa, sinó els ciutadans de tot Catalunya i de tot Espanya.

En aquest sentit, ha sigut important poder analitzar tota la documentació (copia de la

qual es trobarà en els annexos) que des de l’Ajuntament de Terrassa, pel mit jà de la

coordinadora d’aquest treball Lorena Perona de la Diputació de Barcelona, se’ns ha

proporcionat. Molt important ha sigut la invitació que AICEC-ADICAE ha rebut per a

participar en la comissió d’elaboració del PLIS (Pla Local d’Inclusió Social) de l’àrea

d’Acció Social del mateix ajuntament. Encara que això hagi produït un petita parada

necessària per a poder estudiar el documents que s’estaven treballant, el debat de la

comissió d’experts ha permès recavar punts de vista que al final han resultat ser de gran

utilitat per a la redacció final d’aquest document.

20

No podem obviar de recordar en aquest punt que, si ara podem oferir una anàlisi

suficientment rigorosa de la situació de la ciutat de Terrassa, això es deu en primer lloc

al Degà del mateixos Jutjats i a la Sala de Govern del Tribunal Superior de Justícia de

Catalunya. Sense la col·laboració que se’ns ha ofert no hagués sigut possible. A aquests

agraïments tenim que afegir un, molt especial, al Departament Estadístic del Consell

General del Poder Judicial que ens permès resoldre moltes importants qüestions que es

plantegen en aquest document.

Aquestes dades acostumen a ser de difícil interpretació. Però si a aquesta dificultat

afegim el tradicional silenci amb el que la majoria dels mitjans de comunicació tracten

aquests temes (un tractament que no acostuma a anar més enllà del aspectes anecdòtics)

el quadre general ho podem donar per complert.

(Nota metodològica important relativa al càlcul de les dades judicials.

Es tracte d’unes dades que segon reconeix el mateix òrgan de govern de la judicatura

espanyola no es poden desagregar. Això implica necessàriament que execucions

judiciàries i desnonaments, sigui en el cas de lloguers sigui en cas de propietats,

poden tenir que veure tant amb activitats comercials com amb persones físiques.

Un segon element important a tenir en compte pel que fa al càlcul dels procediments

judicials, es a dir amb l’activitat real desenvolupada en els jutjats i, en el cas que ens

interessa, en els Jutjats de Terrassa, està representat per la relació que existeix entre

el “remanent”, trimestre rere trimestre, i els nous casos ingressats. Si ens fixéssim

únicament en el nous casos tindríem una imatge distorsionada d’aquesta activitat. En

efecte bastarà prendre qualsevol trimestre dels períodes considerats per adonar-nos

que a cadascú d’aquests trimestres li correspon un cert nombre de nous casos, més els

que quedaven del trimestre immediatament precedent. A tìtul d’exemple, si

consideréssim el tercer trimestre del 2007 ( a la taula 5) podríem pensar que

l’activitat del jutjat ha interessat 71 casos nous. En realitat en el mateix trimestre hi

ha hagut 95 casos pendents més 71 que donen un total de 166 casos. D’aquest se

n’han resolts 72. Aquestes resolucions deixen un remanent, pel trimestre següent de

94 casos. Així que la única manera de comptabilitzar el total de l’exercici es sumar el

nombre de casos que hi havia al començament del mateix (primer trimestre de 2007),

la suma total dels nous casos ingressats més el remanent a final de l’exercici, en el

nostre cas, al 31 de desembre de 2010.

A part de la seva coherència matemàtica aquesta manera de calcular descansa també

sobre les característiques jurídiques dels procediments que s’analitzen en aquest

document. Es tracte de procediments executius que no permeten al·legacions que

puguin detenir-los. Dit d’una altra manera, una vegada començat un procediment

judicial d’execució l’única variable està representada pel temps necessaris per a

arribar al moment del llançament.

I per últim s’ha de tenir en compte que des de una perspectiva rigorosament jurídica

els “llançaments” son únicament l’acte final del procediment, i per tant s’analitzen

en una gràfica a part. Allò que veritablement interessa son els procediments “per se”

ja que son aquests els casos en els que es pot encara intervenir. Quan es produeix el

llançament ja es massa tard per a qualsevol intervenció)

21

• Les dades del Jutjats de Terrassa

(Font: Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, revisat amb la

col·laboració del Departament Estadístic del Consell General del Poder

Judicial)

• Dades relatives als desnonaments per manca de pagament de rentes de

lloguer

Taula 5

Pendents al

començament del

trimestre

Ingressats Resolts Pendents al final

del trimestre

2007 - 1º 116 99 115 100

2007 - 2º 100 101 106 95

2007 – 3º 95 71 72 94

2007 – 4º 94 116 101 109

Total 2007 116 pendents a

començament

d’any

387 394 109 pendents a

final d’any

2008 - 1º 109 114 110 113

2008 - 2º 113 114 153 74

2008 - 3º 74 100 59 115

2008 - 4º 115 115 159 157


començament

d’any


final d’any

2009 - 1º 157 151 166 142

2009 - 2º 142 137 143 136

2009 - 3º 136 100 86 150

2009 - 4º 150 139 115 174


començament

d’any


final d’any

2010 - 1º 174 157 160 171

2010 - 2º 171 165 186 150

2010 - 3º 150 117 90 177

Total fins al final

del tercer

trimestre de 2010

174 pendents a

començament del

cuart trimestre


final del tercer

trimestre

(la taula 5 i les gràfiques 6 i 7 s’han mantingut a falta de dades del quart trimestre de 2010)

En forma de resum afegim el quadre que segueix:

Pendents 1r trimestre 2007

+ ingressats de 2007 fins a

2010

Total resolts Total pendents

1956

(116+387+487+527+439)

1779

(394+439+510+436)

177

(1956 – 1779)

22

Taula 6

Evolució dels procediments verbals (lloguers) pendents al començament de cada trimestre del període considerat (

1)

L’evolució d’aquestes dades posa de manifest que, d’acord amb totes les informacions

de les que disposem, al llarg de tot el 2007 el nombre dels procediments verbals per

manca de pagament de les quotes de lloguer ha arribat fins i tot a baixar, situant-se en el

quart trimestre del mateix any en 94 procediments pendents. Ara bé, tan sols dos anys

després (comparació anual), en plena crisi, els procediments pendents per aquest

concepte van arribar fins a 157 en el 1er trimestre de 2009, i a 174 en el primer trimestre

de 2010.

Taula 7

1 Pel que fa a les Taules 6, 7, 9, 10, 11, 18 i 19, en el eix de la “x” s’ha posat la serie dels trimestres considerats per a evidenciar els moments en els que s’han produït fets significatius que ens interessen en aquest estudi, encara que aixó pugui representar una dificultat per qui llegeix. Els números del 1 al 4 corresponen al 2007, del 5 al 8 al 2008, del 9 al 12 al 2009, i del 13 al 16 al 2010.

116100 95 94

109 113

74

115

157142 136

150174 171

150

020406080

100120140160180200

1 2 3 4 5 6 7 8 9 10 11 12 13 14 15

Evolució dels procediments per lloguer

Series1

115106

72

101110

153

59

117

166

143

86

115

160

186

90

1 2 3 4 5 6 7 8 9 10 11 12 13 14 15

Desnonaments de lloguers

Series1

23

Prestant atenció a l’evolució del procediments resolts, és a dir als desnonaments

realitzats, la situació es torna dramàtica. En efecte la Taula 7 reflexa de manera clara

que el nombre d’execucions de sentències per la manca de pagament de les rendes de

lloguer ha augmentat de la següent manera: 394 casos al 2007, 439 casos al 2008 (+

11,42%), 510 al 2009 (+ 29,44) i 436 casos en els tres trimestres de 2010 (+ 10,65%).

En aquest cas també serà important posar en evidencia que la suma total dels

increments dels desnonaments, prenent com a base els resultats de l’any 2007 ha

sigut d’un 351, 52 % (total 2008, 2009 i 2010).

Evolució anual procediments verbals per lloguer resolts respecte al 2007

2008 respecte al 2007 + 11, 42 % increment

2009 respecte al 2007 + 29, 44 % increment

2010 (tercer trimestre) respecte a 2007 + 10,65 % (tercer trimestre de 2010)

increment

Evolució anual provediments verbals per lloguer resolts respecte al any anterior

2008 respecte al 2007 + 11,42% increment

2009 respecte al 2008 + 16,17 % increment

2010 (3º trim.) respecte a 2009 (3º trim.) + 10,37% increment

• Dades relatives als procediments d’execucions hipotecàries

Taula 8

PROCEDIMENTS D’EXECUCIONS HIPOTECÀRIES TOTALS ANUALS

Pendents al començament del any ingressats resolts

Pendents al final del any

2007 132 187 88 231

2008 231 602 136 697

2009 697 859 466 1090

2010 1090 859 636 1313

Totals 2507 1326 1313

Pel que fa a la evolució de les series anuals relatives a les execucions hipotecàries el

resultats queden resumits de la següent manera:

24

Taula 9

Les dades de l’Administració de Justícia (després de les correcions realitzades d’acord

amb les informacions que el Consell General del Poder Judicial ens ha facilitat) deixen

clar que als Jutjats de Terrassa s’han anat acumulant un 75% de nous

procediments d’execucions hipotecàries a l’any 2008, del 428% a l’any 2009 i del

725% en el 2010, en relació a l'activitat del any 2007. La suma total d’aquests

augments (any de refèrencia: 2007) indica que l’activitat del Jutjats de Terrassa en

relació a les execucions hipotecaries s’ha multiplicat per 14 des de el 2007 fins al

2010.

D’altra banda la evolució dels nous casos ingressats queda reflectida a los dos

taulas que segueixen:

Evolució anual de nous casos (procediments hipotecaris) ingressats respecte al

2007


2009 respecte al 2007 +359,35% increment


Evolució anual de nous casos (procediments hipotecaris) ingressats respecte al any

precedent



2010 respcte al 2009 + 0 % manteniment

132

231

697

1090

0

200

400

600

800

1000

1200

1 2 3 4

Procediments pendents al començament

25

Taula 10

La Taula 10 permet analitzar una altra dada particularment significativa representada

per l’entrada de nous casos, és a dir, pels procediments d’execucions hipotecàries que es

posen en marxa. En efecte, mentre a l’any 2007 el casos nous han entrat a un ritme de

46,75 unitats, a partir del 2008 s’assisteix a un increment d’aquest valor fins a arribar a

150,5 unitats trimestrals. En el 2009 aquest valor es situa en 214,75 valor que es

mantè constant en el any 2010.

És important afegir, en aquest punt, un comentari sobre les noves dades que hem pogut

introduir una vegada el CGPJ les ha fet publiques. S’havia formulat una hipòtesi de

treball segon la qual, en el quart trimestre de 2010, les execucions hipotecaries baixarien

en valor absolut i percentatge a tot l’Estat, per diferents raons que no es poden analitzar

aquí. En efecte la quantitat de casos nous ingressats, que es manté estable, entre 2009 i

2010, semblava indicar, en el cas de Terrassa, una reducció de execucions, coherent

amb les nostres previsions. En el moment en que hem tingut accés a les estadístiques

oficials, però, hem vist que per l’any 2009 i 2010, s’ha habilitat un nou jutjat

competent per aquestes matèries. On abans havia 4 jutjats ara n’hi 5. I el ritme de

execucions, en lloc de reduir-se ha anat en augment, com es podrà comprovar.

187

602

859 859

0

100

200

300

400

500

600

700

800

900

1000

1 2 3 4

Nous casos ingressats

26

Taula 11

En el mateix període hi ha: 88 execucions hipotecàries en 2007, 136 en 2008 ( +

54,5%), 466 en 2009 (+ 429,54%) i 636 (+ 622,7) en el 2010. En aquest cas la suma

total de 2008, 2009 i 2010 multiplica catorze (14) vegades les execucions de 2007, és

dir, abans de la declaració oficial de la crisi. Concretament aquesta suma representa el

1406,81% del valor del 2007. Aquesta dada confirma el mateix valor (14) que ja

havíem vist pel que fa a l’augment de l’activitat general dels Jutjats Terrassencs.

Als quadres que segueixen queden resumides les dades relatives a la taula 11

(llançaments).

Evolució del llançaments realitzats respecte al 2007




Evolució del llançaments realitzats respecte a l’any precedent



2010 respecte al 2009 +36,48 % increment

88136

466

636

0

100

200

300

400

500

600

700

1 2 3 4

Execucions realitzades (llançaments)

27

En termes absoluts els valors de referència són:

Taula 12

Totals procediments judicials

Període Lloguer Procediments hipotecaris

2007 503 319

2008 482 833

2009 691 1556

2010 606 1949

Total 2.282 4.657

2.282 procediments per manca de pagament de la renta de lloguer i 4.657

procediments d’execució hipotecaria.

Això significa que hi ha hagut un total de 6.939 procediments judicials en els Jutjats

de Terrassa relacionats directament amb la impossibilitat de fer front al pagament de

les quotes de lloguer i hipotecaries.

Aquesta dades, pel que fa a la ciutat de Terrassa, poden ser considerades i confrontades,

tal i com hem dit, amb els percentatges de població implicada. Sense posar cap element

correctiu trobaríem que el 89,64% d’aquests procediments han afectat a ciutadans que

viuen en el Municipi de Terrassa. Aquesta aplicació (inferència simple) ens donaria els

següents resultats:

Taula 13

Aplicació dels percentatges (89.64%)

Verbals per lloguer 2.045,58

Execucions hipotecaries 4.174,53

Total 6.220,11

Aquestes dades indiquen tan sols el primer escenari o hipòtesi possible. Per raons

obvies hem de considerar el dos escenaris que inclouen els dos valors de la forquilla

estadística, màxim i mínim, que, com ja hem indicat, representen respectivament el 93%

(mínim) i el 95% (màxim) del total dels procediments, tal i com hem explicat a la

pàgina

Després de la correcció els resultats són:

28

Taula 14

Aplicació de la correcció (93%)



Total 6453,27

Aplicació de la correcció (95%)



Total 6592,05

Això ens permet afirmar que al Municipi de Terrassa hi ha hagut entre 6.220,11

(mínim) i 6.592,05 (màxim) procediments que han acabat, o estan a punt d’acabar, en

desnonament. I que aquests procediments, que s’han dut a terme entre el primer

trimestre de 2007 i el final del de l’any 2010, han tingut lloc, sense que hi hagi cap

dubte raonable al respecte, en el territori de la ciutat de Terrassa i no en l'àmbit de

les poblacions properes que configuren el Partit Judicial de Terrassa. Amb això

volem deixar clar un fet amb el que ens hem trobat al llarg de la investigació que

presentem: per a poder conèixer la realitat amb l'exactitud del 100% que tots

desitjaríem, s’haurien de conèixer dades personals que estan protegides per la llei.

D’altra banda, les institucions judicials que ens han brindat la seva col·laboració han

volgut matisar que les úniques series de dades a les que es pot donar publicitat són els

totals, anuals o trimestrals, per concepte, tal i com les hem reportat en aquest informe.

Dit això podem continuar la nostre anàlisi prenent en consideració ja no els percentatges

relatius a la distribució de la població, sinó, (citant directament els treball previs relatius

al Pla Local de l’Habitatge de Terrassa, i els documents del mateix ajuntament), el

nombre total de llars que hi ha al municipi. És evident que encara que el valors

considerats, millor dit la sèrie de valors (6.220,11 6.453,27 i 6.592,05), ens indiquin

procediments relacionat amb persones físiques, per a poder entendre correctament

l’abast d’aquestes dades les tindrem que multiplicar pel coeficient relatiu a la

estructura del nucli familiar de Terrassa. En efecte si calculéssim la ràtio de la sèrie

sobre el total de la població de Terrassa tindríem el següents resultats: 6.220,11

6.453,27 i 6.592,05 corresponen respectivament al 2,92, 3,03 i al 3,09% del total de la

població del municipi. Això en el cas que féssim una translació directa entre el nombre

de procediments i el nombre de ciutadans. En realitat com tots sabem perfectament bé

un desnonament, un llançament, no acostuma a afectar una persona a nivell individual,

sinó que afecta un nucli familiar.

I la població de Terrassa (informe de l’Institut d’Estudis Demogràfics de la

Universitat Autònoma de Barcelona, Julián López Colás, Antonio José Medina

Cruz) es compon d’un total de 79.366 llars amb una ràtio de 2,69 membre per llar.

Posant en relació el nombre de les llars amb els resultats que ja tenim, obtindrem la

taula que s’adjunta, evidenciant l’impacte sobre llars i l’impacte (probable amb el valors

ja indicats) sobre població real:

29

Taula 15

Impacte sobre llars i població

Valors absoluts Impacte llars (%) Impacte població

(afectats)

6.220,11 7,83 16.732,8

6.453,27 8,13 17.359,29

6.592,05 8,30 17.732,61 (s’ha de tenir en compte que les dades són totals, resultats de la suma de lloguers i hipoteques)

Les correccions permeten començar a fer-se una idea de les veritables dimensions del

problema de l’habitatge a la ciutat de Terrassa. En efecte hi ha una dada que hem volgut

posar al començament d’aquest treball, considerant la seva importància: a Catalunya hi

ha hagut 8 desnonaments judicials per cada 1000 hipoteques constituïdes.

Ara bé, en el cas (improbable) que a cada llar terrassenca li correspongui una hipoteca,

hauríem de concloure que, a Terrassa, els procediments d’execució hipotecària

multipliquen per més de deu la mitjana catalana, és a dir, que a Terrassa s’han

produït desnonaments en un percentatge que supera deu vegades la mitjana catalana.

De moment que no sembla viable que totes les llars tinguin una hipoteca, hem,

dissortadament, de concloure que el valor final és més alt que aquest 1000% que hem

deduït. I en efecte a Terrassa s’han produït entre un 5,25 i 5,57 procediments

d’execucions hipotecàries cada 100 llars (forquilla entre 4.174,53 i 4.424,15

procediments hipotecaris/79366 llars x 100 = 5,86%), considerades en termes

absoluts (per tan sense comptabilitzar els desnonaments per lloguer). A falta de dades

que podrien ser proporcionades tan sols pel Registre de la Propietat Inmobiliaria és

aquesta l’única via possible per a entendre l’abast de la crisi que estan patint el

ciutadans de Terrassa.

Per a entendre’ns millor posarem en aquest punt una graella de projeccions relativa a

tres valors: el 85, 75 i 65 per cent del total de les llars (la hipòtesi subjacent és que

aquests valors corresponguin a tres nivells de constitució d’hipoteques sobre l’habitatge

habitual en relació al nombre de llars).

Taula 16

Projeccions

% llars

propietàries Nº llars Nº habitants % sobre

llars Desviació

mitjana

catalana

65 51587,9 138.771,45 8,35 +104%

75 59524,5 160.120,9 7,24 +90,5%

85 67461,1 181.470,09 6,38 +79,5%

(Les dades d’aquesta taula són conseqüència de les taules 1 i 2)

Ens trobem, per tant dins d’una variació que posa al descobert una realitat

particularment complexa i de difícil gestió, si no es posen tots el recursos necessaris per

a una rapida intervenció. Des de la posició d’AICEC-ADICAE hem de fer observar que,

si bé és cert que aquestes dades evidencien una realitat dramàtica, de cap manera

representen una sorpresa per a la nostra associació. Al contrari, aquestes dades

coincideixen amb les projeccions que la nostra organització ha anat elaborant des de el

començament de la crisi a l’any 2008.

30

D’altra banda les mateixes dades acaben trobant la seva confirmació precisament en els

documents de l’Ajuntament de Terrassa. Un ràpid examen d’alguns d’aquests permetrà

posar de manifest un aspecte important (del que es trobarà l’anàlisi i les indicacions que

en deriven en el tercer apartat d’aquest informe) pel que fa a la detecció de dades i a la

circulació de la informació necessària per a la comprensió de la realitat que ens

interessa. Al començament d’aquest apartat hem fet referència a dos aspectes

importants:

- La falta d’informació (quan no directament la contra informació) que es desprèn dels

mitjans de comunicació i debats varis, que en lloc d’aprofundir en els aspectes

fonamentals de la realitat que estem analitzant, l’han amagat (esperem de manera no

intencionada);

- La presencia de mecanismes institucionals d'atenció a la població amb dificultats que,

fonamentats sobre protocols (legítims i necessaris des de la perspectiva de

l’administració pública), han acabat deixant en segon terme aspectes que hagués sigut

important tenir sota control des d'un bon començament.

Un vegada exposat el contingut de la primera part de les dades (la segona és relativa al

procediments monitoris) es important observar que en la “Memòria del Servei

d’assessorament hipotecari i immobiliari” de l’Ajuntament de Terrassa apareix

clarament indicat que es tracte de un Servei nascut per “...iniciativa de l’Alcaldia,

destinada a orientar i assessorar la creixent demanda de les famílies afectades pel

sobreendeutament hipotecari...” (pàg. 3 de la “Memòria..” 2009-2010). Ens agradaria,

des de la nostra posició d’associació de consumidors, haver pogut llegir aquesta frase en

més documents de més ajuntaments. No fa falta dir que, de moment, no ha sigut així.

Tot i aquestes excel·lents raons, els resultats finals diuen que (pàg. 6) entre 2009 i 2010

s’han atès un total de 511 casos. En els jutjats de Terrassa han ingressat, en el mateix

espai de temps (dades disponibles en el moment en que va començar la recollida

d’informacions per a aquesta investigació: tercer trimestre de 2010) 1.718

procediments de execucions hipotecaries i queden pendents 1.313, per un total de

3.031 procediments.

Això representa 5,9 vegades el valor dels casos atesos en el Servei d’assessorament del

Departament d’Habitatge. Es tracte de valors que són realment molt diferents i molt

distants l’un de l’altre i que per tant necessiten un millor anàlisis. En efecte, encara que

a la pàg. 7 (del document citat) es pugui llegir la frase “Excloses del càlcul aquelles

consultes amb un endeutament superior al 100%, normalment en procés d’execució

hipotecaria, per no desvirtuar la informació” aquest element, per si mateix, no es

suficient per a explicar la desviació entre els casos atesos i els procediments presents en

els Jutjats.

Aquí hi ha una qüestió que no es pot obviar: haver posat el límit de l’endeutament al

70,69%, límit en el que es trobava la població catalana fa 10 anys (pàg. 7, la frase

immediatament precedent a la citada) exclou a totes les persones que estan patint una

veritable situació de sobreendeutament. Qui encara pot contar amb un marge de

maniobra d’un 29,31% del seus ingressos no es troba en la situació dels que tenen un

143% del seus ingressos destinats a cobrir deutes. I és precisament aquesta la definició

de sobreendeutament: la situació en la que vessen les famílies (o els particulars)

obligats a destinar una quantitat superior als seus ingressos a pagar deutes, és a dir

que contreuen deutes per a pagar altres deutes.

Plantejant així la qüestió, s’entén el perquè ens sembla que aquesta defició no permet

explicar la diferència que estem analitzant. Sembla més probable que hi hagi hagut

31

un error d’interpretació del concepte de sobreendeutament i que aquest error hagi

determinat l'existència d’uns protocols que no han pogut detectar la veritable

consistència del problema. Recordarem al respecte que el valor del 142%

d'endeutament és el valor reconegut pel mateix Institut Nacional d’Estadístiques (INE)

per l’any 2008 (ràtio entre renta disponible o capacitat de pagament i obligacions

creditícies contretes).

Si el raonament i l’anàlisi feta fins a aquest punt són correctes les dades relatives als

procediments monitoris presentats en els Jutjats de Terrassa haurien de confirmar la

substància de les nostres afirmacions.

Procediments Monitoris

Arran de la reforma de la Llei d’Enjudiciament Civil de l’any 2000 (LEC, Llei 1/2000

del 7 de Gener) el procediments monitoris s’estan transformant el malson de moltes

famílies degut a una sèrie de factors implícits en la mateixa llei. Es tracte en primer lloc

de procediments “ràpids” destinats a la reclamació de quantitats dineràries considerades

petites. El límit de la reclamació està fixat en 250.000 euros. La característica

fonamental d’aquest procediments és que poden sen engegats amb una denuncia que no

necessita la firma d’advocats o procuradors. I això es nota al moment de la tramitació

davant d’un Jutjat ja que moltes d’aquestes reclamacions es queden en un no res, degut

normalment a errors formals que impedeixen la seva tramitació.

En el cas que ens interessa però els procediments monitoris tenen una importància

especial quan es tracte de situacions de sobreendeutament que han arribat a un límit

insostenible.

La dinàmica acostuma a ser la següent, com podem fàcilment testimoniar des de la

nostra experiència con associació de consumidors de serveis financers. Una família es

troba en la situació de no poder fer front al pagament d’una o més quotes hipotecaries.

Acudeix (en el millor dels casos) a la entitat financera per demanar un crèdit per superar

la situació. En el pitjor dels casos s’acaba a les mans d’alguna financera. Se li dona un

crèdit “personal”. La situació no millora i el crèdit no pot ser tornat. S’engega la

dinàmica del procediment monitori, més ràpida i efectiva que la execució hipotecaria,

sense oblidar, però, que aquesta execució és precisament allò que hi ha en el horitzons

del procediment. Dit d’una altra manera a més de ser el reflex del nivell de

sobreendeutament de moltes famílies, el procediments monitoris acostumen a ser la

porta d’accés de la execució hipotecaria. A més a més s’ha de considerar que a partir de

l’esclat de la crisi a l’any 2008 les entitats financeres han (com hem observat a la

primera part d’aquest document) tancat l’aixeta del crèdit i fet molt més difícils les

condicions de concessió dels mateixos. Això vol dir que un dels arguments bàsics que

serveixen per a negar la importància de les dades relatives (“una mateixa família podria

tenir més d’un procediment monitori en marxa”) a aquesta classe de procediments que

son executius ells també, queda desmentida per la realitat representada pel fet que

precisament entre 2008, 2009 i 2010 és quan s’assisteix a un augment desmesurat

d’aquest procediments en tots els Jutjats espanyols.

32

Les dades relatives al Jutjats de Terrassa só aquestes:

Taula 17

MONITORIS

Pendents a l’inici del periode ingressats resolts

Pendents al final del periode

2007 1º 1383 549 642 1290 2007 2º 1290 554 570 1274 2007 3º 1274 457 329 1402 2007 4º 1402 695 573 1524

TOTAL 2007

1383 pendents començament d’any 2255 2114

1524 pendents final d’any

2008 1º 1524 756 524 1756 2008 2º 1756 926 862 1820 2008 3º 1820 975 519 2276 2008 4º 2276 1436 1033 2679

TOTAL 2008



2009 1º 2679 1338 1103 2914 2009 2º 2914 1374 1402 2886 2009 3º 2868 1054 1121 2819 2009 4º 2891 1561 1272 3108

TOTAL 2009



2010 1º 3108 1772 1744 3136 2010 2º 3136 1538 1689 2985 2010 3º 2985 1051 1086 2950 2010 4º 2950 1251 1046 3155

TOTAL 2010


3155 pendents començament d’any

La suma total és de 21.129 dels que 18.670 son els ingressats, i 3.155 els pendents

entre el 2007 i 2010. En el mateix periode se n’han resolts 15.515

33

Taula 18

Mentre la Taula 18 indica l'evolució del nombre total de procediments monitoris que

s’han acumulat al Jutjats de Terrassa al començament de cada trimestre del període que

estem examinant, la Taula 19 posa en evidencia el nombre dels nous procediments que

han entrat en els mateixos jutjats al llarg del 16 trimestres analitzats. A aquest respecte

és interessant observar (per la seva importància) que el nombre actual de

procediments pendents és més del doble dels que hi havia el primer trimestre de

l’any 2007, concretament un 113,30% més.

Taula 19

Si analitzem les mateixes dades per any els resultats ens indiquen que hi ha hagut un

total de 3.638 procediments monitoris a l’any 2007 (1383 pendents + 2255 nous

casos ingressats), 5617 al 2008 (1524 pendents + 4093 ingressats), 8.006 al 2009

1383129012741402152417561820

2276

2679291428682891

3108313629852950

0

500

1000

1500

2000

2500

3000

3500

1 2 3 4 5 6 7 8 9 10 11 12 13 14 15 16

Monitoris pendents al començament del trimestre

549 554457

695 756926 975

143613381374

1054

1561

1772

1538

1051

1251

0

200

400

600

800

1000

1200

1400

1600

1800

2000

1 2 3 4 5 6 7 8 9 10 11 12 13 14 15 16

Monitoris nous casos ingressats

34

(2679 pendents + 5327 ingressats) i 8.720 al 2010 (3108 pendents + 5612

ingressats), com es pot apreciar a la taula 20

Taula 20

En percentatges aquests valors indiquen que des del 2007 hi ha hagut un augment

constant i significatiu d’aquests procediments. Des dels 3.638 (2007) que prenem com a

base de referència s’ha passat a 5.617 (+54,39 %) en tan sol un any, 2008 a 8.006 (+

120,06 %) en el 2009 i, pel que fa al 2010 portem 8.720 procediments, és a dir, un

139,69% més del valor de control.

Per a acabar d'arrodonir aquestes dades indicarem que la suma total del trienni

2008/2010 (encara no complert) indica una augment sobre el 2007 del 514,15 %. És a

dir, que en aquest cas els procediments monitoris s’han multiplicat per més de 5 en

relació al començament del període investigat.

A la Taula 21 queden resumides les dades brutes de l'evolució dels procediments

monitoris.De totes maneres farem precedir aquestes taules per un quadre de resum que

permeti veure el destins dels procediments monitoris en termes generals

pagament execució J.verbal J.ordinari Altres totals

2007 177 637 69 64 1167 2114

2008 166 847 74 70 1781 2938

2009 254 1816 143 138 2547 4898

2010 236 1164 119 89 2911 4519

Totals 833 4464 405 361 8406 14469

36382007

56172008

80062009

87202010

Monitoris per any

1

2

3

4

35

Taula 21 1ª part

FORMA DE TERMINACIÓ DELS PROCEDIMENTS MONITORIS

Pagament Execució Transformació en Judici Verbal

Transformació en Judici Ordinari

2007 1º 41 202 23 17 2007 2º 49 184 13 17 2007 3º 44 78 11 15 2007 4º 43 173 22 15 TOTAL 177 637 69 64

2008 1º 54 146 19 13 2008 2º 49 260 22 22 2008 3º 21 146 8 17 2008 4º 42 295 25 18 TOTAL 166 847 74 70

2009 1º 59 376 32 27 2009 2º 77 538 40 40 2009 3º 33 376 32 38 2009 4º 85 526 39 33 TOTAL 254 1816 143 138

2010 1º 85 403 47 42 2010 2º 92 457 39 23 2010 3º 59 304 33 24 TOTAL 236 1164 119 89

36

Taula 21 2ª part

Altres Total

359 642 307 570 181 329 320 573

1167 2114 292 524 509 862 327 519 653 1033

1781 2938 609 1103 707 1402 642 1121 589 1272

2547 4898 1167 1744 1078 1689 666 1086

2911 4519

Taula 22

5,75%

30,85

2,79

2,49%

58,09%

Monitoris resolts

PAGAMENT EXECUTATS J.VERBAL J.ORDIN. ALTRES

37

Encara considerant que per allò que fa a la evolució dels monitoris les dades de les que

disposem en aquest informa es queden al tercer trimestre del 2010, és important

observar (Taula 22) que hi ha un 58.09% de procediments monitoris que no han

anat a la execució, ni s’han resolt amb el pagament del deute, ni ha tingut el destí

(possible) de la seva transformació en judici verbal o ordinari. Es tracte d’un

element particularment delicat des del punt de vista d’aquesta investigació perquè al

darrera hi ha el tema del refinançament.

És cert que l'estructura mateixa d’aquests procediments (com hem dit, poden ser

engegats amb un escrit sense la participació d’un advocat o un procurador) fa que molts

es perdin pel camí sense arribar mai a una sentència. Però en el cas que ens interessa, el

fet que a Terrassa hi hagi hagut 21.129 procediments monitoris i que d’aquests 6.063

(és a dir, el 28,67%) hagin continuat el seu camí judicial descriu amb claredat el nivell

de patiment econòmic que les famílies i els particulars d’aquest municipi estan

suportant.

En efecte, hem de considerar que tan sols el 5.28% del total han tingut una

transformació en procediments verbals i ordinaris (és a dir, que hi havia arguments

per oposar-se a la reclamació de quantitats i els recursos econòmics necessaris per fer

front a les despeses d’un procediment). El 5,75% del total ha cancel·lat el deute pagant,

el 30,85% ha patit les conseqüències de l’execució judicial del deute i un 58.09% del

total han pres “altres” mesures de solució. Aquestes “altres” solucions es poden resumir

en una sola expressió “refinançament del deute”. Ara bé, donades les actuals

circumstàncies econòmiques i la restricció al crèdit a particulars, a petites empreses i

autònoms que les mateixes entitats financeres que van produir aquesta crisi, estan

posant en pràctica, se’ns fa difícil poder creure que puguin ser solucions a llarg termini.

Més aviat pensem que es tracte, a la majoria dels casos, tan sols d’aplaçaments

momentanis que tindran efectes negatius d’aquí a poc també sobre les execucions

hipotecàries o la incapacitat de fer front a les quotes hipotecàries. Bastarà

senzillament tornar a les Taules de resultades ja analitazades per a adonar-se’n que hi ha

un total de 3.942 procediments pendents aixì repartits: 177 pendents de verbals per

lloguer, 1313 hipoecaris i, a part, existeixen 3155 pendents monitoris.

• Conclusions

De cap manera volem que l’arbre ens impedeixi veure el bosc. La fredor de les dades no

pot amagar que al darrera d’aquest nombres hi ha famílies i persones que estan patint els

efectes d’una situació no desitjada i que de cap manera han volgut crear.

De manera especial l’anàlisi de les dades dels procediments monitoris ens permet posar

al descobert la incidència de la crisi sobre les economies familiars i el nivell de

sobreendeutament. Aquesta afirmació es fonamenta en el fet que els monitoris

acostumen a afectar directament el petit crèdit i de manera especial els crèdits als

consum de les famílies mitjanes. Cal recordar que es tracte de línies de finançament que,

encara que siguin molt comunes, no són a l’abast de tothom. Concretament la targeta de

crèdit representa un mecanisme financer fàcil d'aconseguir (tres és la mitjana de targetes

que té cada persona, el triple que l'any 2000), però també fàcil de perdre en el mateix

moment en que l’aparició d’un impagament determina la inscripció del titular de la

targeta en el Registre de Morosos.

D’altra banda és fa necessari recordar, en aquest punt, que els crèdits dels que estem

parlant, són precisament les fonts de finançament a les que els consumidors acostumen

a recórrer per a fer front al pagaments “extra”, imprevistos etcètera. Ara bé també s’ha

38

da considerar que aquest crèdits tenen comissions molt altes (al límit de la usura) amb

interessos que poden arribar fins al 22%, alimentant d’una manera insostenible l’espiral

del sobreendeutament.

És des d'aquesta perspectiva que s’han d’entendre les dades que hem presentat i que ara

ens permeten extreure algunes conclusions pel que fa a la realitat de la ciutat de

Terrassa.

En efecte amb les dades relatives als desnonaments ja havíem arribat a la conclusió que

al voltant de entre el 7 i el 9% del total de la població que viu en el municipi de

Terrassa resulta implicada pels efectes de la crisi financera i immobiliària

(desnonaments de lloguer i execucions hipotecàries). Afegint a aquestes dades els

resultats de l'anàlisi dels procediments monitoris, ens trobem que els efectes negatius de

la situació actual (encara posant totes les correccions necessàries: aplicació dels

percentatges relatius i aplicació de les correccions per intersecció de població) estan

afectant entre el 20 i el 22% de la població terrassenca, tal i com resulta del analisi

de les dates que hem anat desglosant al llarg d’quest informe e que indiquen que hi ha :

18.670 procediments monitoris ingressats que poden significar

16.735,78 casos (aplicación del pecentatge del 89,64%)

17.363,10 casos (si el valor és del 93%)

17.736,46 casos (si el valor és del 95%)

Entenem que en aquest cas, fetes totes les salvetats possibles qualsevol por extreure les

conclusions necessaries. En efecte tan sol en nombre de monitoris considerats en termes

absoluts (i sense afegir-li els pendents) estaría indicant un percentatge de més d’un 22%

de la població. Se si li afegeixen el pendents (3.155) estariem parlant d’un poc més del

27%. Entenem que aquest resultats (amb la seva suma tendencial no aritmetica) estan

indicant precisament el resultat que s’ha indicat.

Es a dir que entre un poc més de la cinquena part i un mica menys de la quarta part

dels ciutadans de Terrassa, més enllà de totes les correccions possibles, s’han vist, es

veuen i es veuran, afectada de manera directa pels efectes de la crisi financera. Cosa que

significa que hi ha una quarta part del ciutadans d’aquest municipi en situació de greu

risc d’exclusió financera, social i econòmica.

I això desgraciadament no és una sorpresa, sinó la constatació dels efectes de desastre

d'un model econòmic fonamentat en l'especulació financera i no en la producció de

riquesa. Des d'aquest punt de vista el cas de la ciutat de Terrassa sembla paradigmàtic

de tot allò que ha passat a Catalunya i a Espanya en els darrers quinze anys. Una ciutat

coneguda per la seva trajectòria industrial i per les seves activitats de producció ha vist

com la seva economia s’anava transformant lentament però de manera inevitable en una

economia de serveis i financera. Així ho demostren les estadístiques i documents

publicats per l’Ajuntament de Terrassa i per la Cambra de Comerç de Terrassa.

Però hi ha una ultima dada que no podem deixar de considerar. La població de Terrassa

correspon a un 3,85% de la població total de la província de Barcelona. La

incidència dels procediments judicials d’execucions hipotecaries dels Jutjats de

Terrassa representen el 15,6% del total de la província de Barcelona entre els anys

2007 i 2010.

Els resultats reals són els que han sigut objecte de l’anàlisi consignada en aquest

informe.

39

Tendències de futur

Una vegada llegides totes les dades que hem analitzat fins aquest punt, es fa necessari i

urgent elaborar (encara que sigui de manera senzilla) unes hipòtesis relatives als

possibles escenaris amb els que tindrem que treballar en els propers mesos. En el

rerefons de tot allò que s’ha dit fins aquí hi ha una dada que s’ha tocat marginalment i

que és absolutament clau: la dada del atur a Espanya, a Catalunya, a la provincia de

Barcelona i, evidentement, en el territori de l’Ajuntament de Terrassa.

De manera intencionada no entrarem en el mèrit, en la especificat d’aquestes

estadístiques (que d’altra banda són publiques), ja que no és aquest el lloc per fer-ho, ni

es tracte d’un objectiu d’aquesta investigació.

Per allò que ens pertoca tenim que prendre en consideració les freqüències estadístiques

que indiquen millor que cap altra el nivell de patiment econòmic i social de la població

del municipi de Terrassa, i intentar preveure la seva evolució futura. Aquesta vegada

però afegint-li, com teló de fons, la dada actual del atur a Terrassa: a 31 de desembre

de 2010 l’atur afectava 19.720 persones residents a Terrassa, xifra que representa

el 17,54% de la població activa (Informe de conjuntura 2010 del Ajuntament de

Terrassa). S’ha da considerar que a l’última estadística (març de 2010) relativa a tot el

territori de l’Estat Espanyol, aquesta número ha augmentat.

I les dades significatives, a la projecció que podem fer, tornen a ser (com no podia ser

d’altra manera) les dades relatives al procediments monitoris, execucions hipotecaries,

freqüència d’ingrés del primers i del segons en els jutjats, i modalitats de resolució.

Ja hem dit a quines conclusions ens aboquen aquestes xifres: al nostre entendre, i

després de totes les correccions possibles, hi ha al voltant d’entre un 7-9% de població

afectada per problemas hipotecaris i al voltant d’un 20 – 22% de la població afectada

per procediments monitoris.

Considerant allò que ha quedat resumit a la taula 8 (gràfiques taules 9,10 i 11), taula

12, i taula 17 (gràfiques 18 i 19) de la segona part d’aquest document, s’evidencia una

tendencia clara en l’augment de les execucions hipotecaries per un costat i dels

procediments monitoris per l’altre. En el cas de mantenir-se constant la entrada de nous

casos d’execucions judicials als jutjats al llarg de tot el 2011 i 2012, tindrem aquests

valors

Previsions periode 2011 - 2012

Categories Mitjana

referencia

2011 2012 Total

periode

considerat

Monitoris 218,4 873,6 873,6 1673,2

Lloguer 138 552 552 1104

Hipotecaris 197,3 789,2 789,2 1578,4

Aquesta taula és el resultat de la hipotesis (bastant improbable) que la mitjana de nous

casos que poguin ingressar en els Jutjats de Terrassa es mantingui estable. I encara aixì

la suma total del periode considerat (4355,6) incrementaria en més d’un 58% el nombre

40

de les llars afectades, amb un efecte directe sobre 11665 persones més entre els

ciutadans del Ajuntament de Terrassa.

Tenim que repetir que aquesta dada és possible tan sols a la condició que la situació

general es quedi estable. Ara bé en aquest moment no tenim cap indicador que això

sigui possible. L’augment de l’atur per un costat i les afirmacions recents dels

responsables de La Caixa que han afirmat que el 2011 será l’any més dificil de la crisi

economica que estem patint, no ens inviten a ser gaire optimistes.

1

Associació d'usuaris de bancs, caixes i assegurances de Catalunya

Estudi

sobre les dificultats actuals en el pagament

d’hipoteques i lloguers d’habitatges a Terrassa

Propostes enfront de la crisis d’AICEC-ADICAE

Barcelona juny de 2011

2

Propostes enfront de la crisis d’AICEC-ADICAE

És evident que any rere any els problemes col·lectius dels consumidors i dels ciutadans

es fan més evidents i més greus. I és en aquest context que tenim que presenta run

conjunt de propostes que encara que no siguin la solució a tots els problemes que tenim

plantejat indiquen algunes possible vies de sortida.

Perque encara que pugui semblar el contrari, quan gratem el dolç vernís que ens

proporciona el nirvana del consumisme conformista (amanit pel màrqueting agressiu i la

societat del confort en què ens trobem acomodats), descobrim unes vies subterrànies per

on discorren riscos latents, problemes greus quan no, en molts casos, potencialment

perjudicials per a la salut social en el seu conjunt: productes d'estalvi que estafen

"legalment" a milions de famílies, hipoteques parany que estan deixant a moltes

famílies en risc d'exclusió social pels embargaments; comissions sagnants imposades

sense cap tipus de control; comportaments empresarials que menystenen el paper del

petit accionista, per no parlar de la liberalització de les telecomunicacions i les noves

tecnologies de la comunicació que plantegen problemes a gairebé tota la població sense

que hi hagi manera de posar límit als excessos de les operadores.

El model de producció dels anys d'expansió econòmica, es va basar en profunds

desequilibris entre productors, d'una banda, i consumidors i treballadors per un altre:

precarietat, excés de recurs al crèdit, abús en la posició poderosa de les empreses

enfront dels ciutadans (banca, telecomunicacions, energia...).Tot això s'ha agreujat amb

la situació actual. La crisi ha posat al descobert la virulència d'un sistema financer

excessivament dimensionat, descontrolat i irresponsable. L'actual crisi que patim com a

consumidors i ciutadans, les seqüeles de la qual duraran molts anys (i això no val

únicament per a Terrassa, sinó per a tota Catalunya i tota Espanya), té tal envergadura

que implicarà canvis financers, econòmics, productius i de consum. Apostar per un nou

rumb per a la nostra economia hauria de significar no només decidir què i com anem a

produir i vendre, sinó fer-ho en condicions dignes d'equilibri i justícia.

Lamentablement no podem dir que la realitat apuntada constitueixi una anàlisi

pessimista o radical del consum perquè és el pa nostre de cada dia. Demà, i l'any que ve,

seran altres els problemes que es sumin als anteriors no resolts del tot, fent-los així

eterns, com el de les comissions bancàries i financeres (que han augmentat més d'un

60% en els darrers cinc anys) o el de la dinàmica de crèdits al consum, personals i

targetes de crèdit amb interessos usuraris.

En l'àmbit del consum no hi ha veritables programes d'acció, sense que es puguin

considerar suficients ni eficaços els diversos "plans estratègics" (el disseny s'ha revelat

ineficaç i insuficient), ni amb les mesures de "reacció" davant els problemes que es van

plantejant. És això que ens ha portat a elaborar propostes i mesures amb l'ànim de posar

de manifest la problemàtica que afronten els ciutadans del municipi i de demanar la

inclusió de les mesures de solució proposades com a expressió del compromís dels

representants municipals amb els ciutadans-consumidors i com a resposta efectiva als

problemes que tan greument els afecten.

Vies d'execució de les propostes:

Són almenys tres les vies a través de les quals els municipis poden dur a terme mesures

de resposta als actuals problemes dels consumidors:

3

• Quan es tracti de mesures i propostes la competència de les quals per fer-les

efectives correspongui a institucions estatals (Congrés o Senat, departaments

ministerials, organismes reguladors, etc.), els membres de la corporació

municipal poden elevar aquestes propostes davant els Parlaments Autonòmics,

davant les pròpies institucions a través de les vies legalment establerts o a través

dels representants polítics en aquelles institucions del seu propi partit.

• Mitjançant el compromís polític per a traslladar, representar i donar suport

davant el ple de l'Ajuntament corresponent, davant el parlament autonòmic,

conselleries i altres òrgans de govern propis de la comunitat autònoma, i si és el

cas davant les Corts Generals, les propostes i mesures com les plantejades en

aquest document per impulsar solucions a problemes existents. Per exemple

mitjançant l'aprovació de mocions al ple municipal.

• Mitjançant les competències pròpies dels municipis.

Propostes relatives als greus problemes vinculats al crèdit i les hipoteques.

Les dades existents en relació al crèdit, les hipoteques i el sobreendeutament familiar

dels consumidors són d'una importància dramàtica. D'una banda, el creixent nombre

d'embargaments, des de 2007, anuncia l'imminent problema de la multiplicació de

situacions de greu exclusió social i financera. Com ja hem recordat segons el mateix

Consell General del Poder Judicial, són ja 350.000 famílies les que han patit processos

d'execució hipotecària, xifra a la qual hem d'afegir les més de 65.000 dacions en

pagament d'habitatge en els anys 2009 i 2010 i el creixement exponencial de altres tipus

d'embargaments. En resum, més de 415.000 famílies enfrontades a l'embargament dels

seus habitatges (en la majoria dels casos sense que l'embargament suposi l'extinció del

deute) i al voltant de 600.000 afrontant greus i creixents dificultats per al pagament dels

seus compromisos financers.

La variació de les circumstàncies, per a la majoria de persones hipotecades, fan que la

situació actual sigui particularment greu sobertot per a aquelles que es van hipotecar a

partir del 2006, quan els tipus d’interès eren més baixos i els preus de l’habitatge

arribaren al seu màxim. L’esclat de la bombolla immobiliària i la crisi financera i

econòmica deixen ara a Catalunya un 18% de població en atur, i la impossibilitat de fer

front al deute hipotecari està sent una realitat cada cop major i una de les noves causes

d’exclusió social. Catalunya té 168.000 llars amb tots els seus membres a l'atur; una

xifra que suposa aproximadament el 6% de les famílies catalanes.

Aquesta situació es veu agreujada per la posada de manifest de múltiples i generalitzats

abusos del sector financer sobre els consumidors, entre els quals destaquen, pel seu

abast, el de les denominades "clàusules terra" i el dels productes de cobertura de tipus,

swaps i similars, que afecten a gairebé 800.000 i 40.000 famílies respectivament a

Catalunya.

Davant la situació descrita, proposem les següents mesures:

4

I.I.- El problema de les execucions i embargaments hipotecaris

1.- Compromís dels representants polítics municipals de donar suport davant les

institucions i organismes oportuns a la paralització immediata dels embargaments

hipotecaris de l'habitatge habitual de les entitats que hagin rebut o demanat

finançament públic a través del FROB. En cas de no ser aprovada la moció,

compromís polític personal de tramitar la proposta a través dels representants polítics a

les corts autonòmiques i nacionals del propi partit.

2.- Elevar, a través dels representants polítics municipals una proposta als parlaments

autonòmics i representants de les Corts Generals per regular la dació de

l'habitatge en pagament al préstec hipotecari impagat, de manera que el deute quedi

completament cancel·lat. Així mateix, incloure en la proposta l'obligació de mantenir

la primera taxació de l'habitatge.

3.- Igualment, traslladar i donar suport a una moció davant les Corts Generals per

mantenir la primera taxació de l'habitatge en els procediments d'execució

hipotecària.

4 .- Creació d'un organisme de "gestió social de suport a les famílies" en aquells

ajuntaments en què no existeixi. En aquells municipis que existeixi, ampliar i reforçar la

dotació i funcions d'aquest organisme per atendre les necessitats de famílies que hagin

perdut el seu habitatge o estiguin en risc d'embargament.

I.II. - Resposta a l'abús de les "clàusules terra" en les hipoteques

1 .- Tramitar a través de l'ajuntament i els seus representants municipals una proposta

normativa als representants dels grups parlamentaris en les corts autonòmiques i

generals per a incloure com a abusiva la "clàusula terra" amb compromís de reparació

de les pèrdues ocasionades.

I.III .- Mesures de suport als afectats pels contractes de permuta financera

vinculats a hipoteques irregularment col·locats entre milers de consumidors

1.- Elevar, a través dels representants municipals, una proposta a les Corts

autonòmiques i generals per a la declaració per llei de la nul·litat dels contractes de

permuta financera si estan vinculats a hipoteques (swaps) signats per consumidors.

2.- Compromís dels grups i representants polítics municipals per impulsar una via de

diàleg entre caixes d'estalvis, representants dels consumidors i òrgans autonòmics

de Govern per a negociar la reparació i pactar un rescabalament raonable per als

afectats per "clips" i "swaps "hipotecaris.

II. Afrontant el sobreendeutament familiar

L'endeutament de les famílies, la causa principal és el crèdit hipotecari, ens situa en els

primers llocs del rànquing internacional de l'endeutament familiar, i ha arribat a tal

nivell de gravetat que l'amenaça d'embargament de l'habitatge habitual, les nòmines, i

altres actius patrimonials de les famílies plana sobre centenars de milers de

consumidors.

5

L'endeutament familiar ha crescut sistemàticament per sobre de la renda disponible en

els darrers anys, cosa que fa que la ràtio hagi passat des del 45% l'any 1995 o el 76,7%

l'any 2001, fins a arribar al 143% l'any 2008, motivat per l'increment del deute

hipotecari de les famílies i la manca d'educació i cultura financera dels consumidors. I

sens dubte ha seguit creixent, ja que els crèdits i préstecs concedits per les entitats

financeres considerats de dubtós cobrament van registrar un creixement entre 2008 i

2009 del 45,3%.

En aquesta situació cal una regulació de les situacions d'insolvència de les famílies tant

per a la resolució de problemes actuals greus com per obrir les portes a canvis de futur

en l'ús responsable del crèdit, en especial a la concessió de crèdits per part de les entitats

financeres. La Llei de Sobreendeutament Familiar, que reclamen els consumidors a

través d'AICEC-ADICAE des de fa més de 5 anys i que ha reclamat el Consell de

Consumidors i Usuaris, es presenta com una qüestió que pot alleujar l'impacte de la crisi

en els consumidors.

Per això es realitzen les següents propostes:

1.- Compromís per a la posada en marxa de punts d'informació, prevenció i mediació

davant de situacions d'insolvència de les famílies endeutades aprofitant l'estructura

ja creada d'OMIC i en col·laboració amb les Associacions de Consumidors.

2.- Aportació al Fons d'Ajuda per a les Famílies endeutades per la Hipoteca del seu

habitatge habitual, en un percentatge del 5% del que es determini anualment per

pressupostos generals autonòmics. Aquest fons es fixarà anualment pels pressupostos

generals autonòmics com un percentatge del PIB de la Comunitat corresponent. Serà

finançat per la banca que operi a la Comunitat Autònoma i les administracions

autonòmiques i locals, en un percentatge del 75%, 20% i 5% respectivament.

El Fons tindria per objectius:

a) Contribuir al pagament d'un percentatge de la quota hipotecària durant un termini de

temps determinat que es fixi posteriorment per llei, per a aquells consumidors que han

deixat de percebre prestació per atur de qualsevol tipus. Pagament posterior durant un

període de 6 mesos. Reemborsable una vegada que el consumidor aconsegueixi una

feina de durada superior a l'any, i l'amortització mensual no suposi més d'un 25%

mensual dels seus ingressos, amb un màxim de 3 anys.

b) Els consumidors els habitatges dels quals s'han executat en un procediment judicial, i

el valor assignat a l'habitatge a la subhasta resulti ser un 25% inferior al taxat

inicialment per l'entitat de crèdit. En aquest cas, aquest fons ha d'abonar el 75% del

saldo deutor pendent del crèdit que el consumidor hagi d'afrontar com a responsabilitat

personal. En aquests casos aquest fons no serà reemborsable.

c) Els consumidors que en aplicació de l'article 693.3 de la Llei d'enjudiciament civil,

puguin evitar l'execució del seu habitatge aportant les quotes pendents i interessos. El

fons aportarà fins a un 75% de les quantitats degudes.

d) Quan en el procediment d'execució hipotecària d'un habitatge que tingui el caràcter

d'habitatge familiar, la valoració d'aquesta sigui inferior en un 50% a la taxació

inicialment establerta en el moment de la seva adquisició, aquest fons adquirirà

6

l'habitatge i la posarà a disposició de l'anterior propietari en règim de lloguer. El lloguer

s'ha d'establir en funció de la capacitat de generació de recursos de l'inquilí i es pot

revisar si aquest millora la seva posició econòmica i capacitat de generar recursos.

Finançament: Els fons necessaris s'obtindran a través d'una Taxa Bancària específica

que s'establirà com a percentatge del saldo viu de les hipoteques que tingui l'entitat o bé

com un percentatge de l'obra social quan es tracti de Caixes d'Estalvis amb seu social

radicada a la comarca. Aquesta Taxa Bancària es podrà minorar en un percentatge

determinat, per a aquelles entitats que s'hagin adherit al Sistema de Mediació i Re

negociació de Deutes Hipotecàries (punt anterior).

Aquests percentatges es reduiran gradualment de forma anual en funció de les re

negociacions de deute que s'hagin subscrit entre l'entitat de crèdit i els seus clients. Així

mateix, aquest percentatge de Taxa podrà incrementar-se en funció de les quantitats de

principal i interessos que hagin estat recuperats per les entitats de crèdits a través

d'execucions hipotecàries.

Gestió: Aquest fons serà gestionat per representants de les entitats financeres, de la

corporació municipal, de les Associacions de Consumidors i de la Conselleria

d'Economia de la Generalitat de Catalunya.

III. Mecanismes de resolució extrajudicial de conflictes en l'àmbit financer

L'arbitratge de consum es troba estancat. El motiu fonamental és que els principals

problemes dels consumidors, com són els derivats de serveis financers, queden al marge

en negar-se les entitats de crèdit, asseguradores, etc., a sotmetre's a aquest mecanisme

extrajudicial de resolució de conflictes. Per això, busquem un compromís en els

programes electorals que impulsi mesures concretes de foment de la submissió a

arbitratge de les entitats de crèdit i financeres de tota mena que desenvolupin la seva

activitat dins d'un municipi.

1.- Pla de mesures d'àmbit local per impulsar un Arbitratge de consum específic i en

el sector financer.

Les mesures que, entre altres, podrien articular-se, són les següents:

- Que tot contracte de naturalesa pública amb una administració exigeixi

submissió a l'arbitratge de consum.

- Que tot concurs públic o dotació d'ajuts o subvencions, programes de

col·laboració, etc. inclogui aquesta exigència.

- Que s'estableixin criteris de reducció de sancions administratives en matèria

de consum si l'entitat es troba adherida al sistema arbitral.

7

IV. L'accés a l'habitatge

Actualment es calcula que hi ha a tot l'Estat gairebé un milió d'habitatges buits. A

Catalunya, l'estoc d'habitatges nous sense vendre ha crescut un 19% en dos anys i fins al

segon semestre del 2010 l'estoc total de pisos nous sense vendre a Catalunya ja era de

més de 80.000. Resulta contrari a tota lògica que el preu de l'habitatge no s'abarateixi i

que els consumidors que volen accedir a un habitatge es troben en les mateixes

dificultats, o pitjors, que en temps del boom immobiliari. La nostra proposta és fer

efectiu el dret a un habitatge digne comprometent a les formacions polítiques en un pla

integral que doni resposta a les necessitats dels ciutadans. Per això plantegem la següent

proposta de compromís polític per ampliar i millorar l'accés a l'habitatge digne en

l'àmbit local.

1.- Millora del foment del lloguer social d'habitatge:

- Ajuts directes: l'Ajuntament contribuirà a una reducció de la mensualitat que pot anar

del 10 al 50%, en funció de la situació socioeconòmica de la família, edat, etc., de

manera que el preu del lloguer es mantingui en un 25% dels ingressos de les famílies, o

un percentatge que es consideri acceptable (en aquests nivells econòmics baixos) per

afrontar la resta de necessitats de la vida diària.

- Ampliació de la borsa de lloguer social a partir del parc públic d'habitatges de

titularitat municipal.

2.- Dotació de més recursos per a la rehabilitació d'habitatge per a determinats

col·lectius.

3.- Aprovació d'un programa per procedir a l'expropiació d'aquells habitatges que

incompleixin el deure de conservació i rehabilitació que suposin un risc públic, que

passaran a formar part del parc públic municipal d'habitatge social.

VI. Participació i representació dels consumidors

El moment actual, en què els ciutadans veuen la participació política com una cosa

llunyana i al marge de la seva realitat quotidiana, o com alguna cosa que no afecta les

seves vides o fins i tot com una cosa que ho fa de forma negativa, requereix de mesures

que impulsin l'expansió de la participació ciutadana a més àmbits de la societat, amb la

inclusió d'una major nombre de temàtiques i de ciutadans en el camp de la participació

democràtica. En aquest impuls les associacions de consumidors són un element

fonamental, ja que poden articular aquesta participació democràtica com a moviment

social augmentant el protagonisme dels ciutadans en relació amb una matèria tan àmplia

i determinant per a la societat i l'economia com el consum. És a dir, els consumidors

poden expressar la seva pràctica política i ciutadana en alguna cosa més que en

l'exercici del seu dret al vot.

A més s'ha d'abordar el règim de les organitzacions que tenen la legítima representació

dels consumidors, ja que tot i la credibilitat social que avui dia tenen les associacions de

consumidors la situació actual del moviment consumerista arrossega unes mancances

8

que llasten el desenvolupament i enfortiment dels consumidors i seva posició en el

mercat i la societat.

En les perspectives plantejades, es presenten les següents propostes:

1.- Crear a cada Ajuntament una Mesa Permanent de Diàleg amb els consumidors i

les seves organitzacions socials a nivell local.

2.- Fomentar el paper de les associacions de consumidors en l'àmbit municipal

mitjançant plans d'actuació local que permetin:

- Coordinar les competències entre funcions d'OMIC (Oficina Municipal

d'Informació al Consumidor) i Associacions de Consumidors.

- Programes de col·laboració amb les associacions de consumidors per apropar

la informació, formació i defensa dels consumidors als barris.

Índex

Introducció

Pàgina 1

Justificació

Pàgina 2

A) Introducció : aspectes generals de la situació a Espanya i Catalunya

Pàgina 3

Cóm s’ha arribat a aquesta situació?

Pàgina 3

Cóm s’ha arribat a aquesta situació? d’on treure més

diners

Pàgina 3

L'actuació de les entitats financeres

Pàgina 4

Les dades sobre l’endeutament familiar i l'accés a

l'habitatge

Pàgina 5

A Catalunya

Pàgina 10

Aspectes jurídics

Pàgina 11

B) El cas de Terrassa

Pàgina 14

Questions prèvies de mètode

Pàgina 14

Elecció de les dades: justificació i procediments de

recollida de la informació

Pàgina 17

Les dades dels Jutjats de Terrassa

Pàgina 19

Conclusions

Pàgina 34

C) Tendències de futur

Pàgina 36

Documents

Estudi Terrassa AICEC-ADICAE