José Vidal González

FILOSOFIAFILOSOFIAPensament i CiutadaniaPensament i Ciutadania 11rr BBAATTXXIILLLLEERRAATT

Matèria

comuna

Matèria

comuna

1U n i t a t Filosofia, ciència

i altres models deconeixement

Comencem a pensar-hi!

1. Què és això? Com hem de viure? Per què els éssers humans enspreguntem pel sentit de les coses i de la nostra vida?2. Això és possible en altres animals? Què és el que ho possibilita ennosaltres? Com i quan es plantegen aquests interrogants?

3. Quins models d’explicació de la realitat ha donat l’ésser humà perrespondre’ls?

4. Com obté cadascú les respostes a aquestes preguntes? Quin valorassigna a les conclusions a què arriba?

5. Què és el que diferencia aquestes conclusions? És a dir, quina ésl’especificitat de cada tipus de coneixement?

6. Quins són els objectes dels quals s’ocupen tant en la seva dimensióteòrica com en la seva dimensió pràctica? Com acaben afectant lamanera com viuen les persones que els utilitzen?

1. La pregunta pel sentit de lescoses i els models d’explicacióde la realitat1.1. La pregunta pel sentit de lescoses1.2. Bases antropològiques quepossibiliten la pregunta: allò queens diferencia de la resta delsanimals1.3. La gènesi de la pregunta i laresposta: models d’explicació dela realitat1.4. Models mítics d’explicacióde la realitat: el mite i la religió1.5. Models racionals d’explicacióde la realitat: la filosofia i laciència

2. El saber filosòfic 2.1. El pas del mite al logos: lagènesi del saber racional2.2. L’origen de la filosofia:l’admiració i el reconeixement dela pròpia ignorància2.3. La necessitat de la filosofia2.4. El sentit de la filosofia2.5. L’especificitat del saberfilosòfic

3. La ciència3.1. L’origen i eldesenvolupament de la ciència3.2. Què és la ciència? Tretsgenerals de les ciències3.3. Classificació de les ciències3.4. El mètode científic3.5. Abast de les lleis i teoriescientífiques

Guió

8

9

RelaX, TakE it eAsy! per Banksy

Per què no puc ser com el meu gos?

Us presento el meu gos, es diu Dondi. Oi que és maco ? El miro amb enveja i empregunto: per què no puc ser com el meu gos? Ell sí que viu bé! Dorm quan téson el temps que vol, jeu tot el sant dia sense res a fer ni cap maldecap. Menja elque vol, tothom juga amb ell i l’aviciem.

Res de res! Aquí es queda mentre jo acabo de preparar-me (ell ni s’ha de preo-cupar de pentinar-se o arreglar-se) i vaig cap a l’institut. Altre cop haver de mati-nar , tan bé que s’està al llit sense fer res, i, vejam, com anirà això del batxille-rat... No sé si hauré ficat la pota.

Alguns amics em diuen que és molt difícil i que s’ha d’estudiar molt. De fet, ellsfaran un cicle perquè no tenen ganes de passar-se el dia estudiant. Diuen que ésmés divertit fer altres coses. Jo m’ho he pensat; li he donat mil voltes. A casa emdiuen que faci el que vulgui i la veritat és que de vegades hauria preferit que m’o-bliguessin per no haver d’escollir-ho jo. Què és el millor? N’hi ha que ni tan solsfaran un cicle perquè prefereixen treballar i tenir més diners per sortir o comprar-se coses.

Si em paro a pensar en allò que resulta més còmode, em dic: «el més còmode ésel més fácil!, el que menys esforç requereixi», però el meu oncle em diu que no és elmateix, que m’hi va la vida. Crec que exagera, no n’hi ha per a tant. M’ha deixat anaruna frase solemne de les seves: «La comoditat d’aquests anys pot ser el sacrifici per a la resta dels teus dies». I la veritat, no ho tinc clar. Crec que aquest ha estat el pri-mer cop que he pres una decisió que condicionarà el meu futur. Dondi, maco, per quèno em canvies la vida?

Arxiu Edició Visualització Preferits Eines Ajuda

Endarrere Cerca Preferits

VinclesAdreça www.espaibarcanova.cat

FOTOS RECENTS

Més fotos

1. La pregunta pel sentit de lescoses i els models d’explicació de la realitat

1.1. La pregunta pel sentit de les coses

Deia el filòsof alemany Friedrich Nietzsche (1844-1900) que «l’ésserhumà és un animal malalt» perquè no en té prou a satisfer les seves neces-sitats vitals immediates, sinó que, a més, es pregunta pel sentit de les cosesi intenta buscar un sentit a la seva pròpia vida.

Aquest desig de saber, aquesta necessitat d’atribuir un sentit a les cosesi a la pròpia vida, que en un principi semblen indefinides, té tres tretscaracterístics:

1. «Sembla» mancat de tot valor vital. És en cert sentit un «luxe» ouna «anomalia» de la natura, ja que no sabem que hi hagi cap altreanimal que s’ho plantegi com nosaltres, i això no els impossibilita eldesenvolupament normal de la seva vida.

2. És problemàtic. Atès que sovint ens trobem en una situació d’an-goixa perquè no trobem respostes que ens satisfacin o descobrimque les respostes que hem donat per vàlides són errònies. Ni tan solssabem si existeix una resposta única i autèntica.

3. És inevitable. Ho comporta la mateixa natura humana tal com araés constituïda. Per més que volgués, l’ésser humà no podria deixarde pensar i tornar a la pura animalitat.

Deia el filòsof Jean-Paul Sar-tre (1905-1980) que «estemcondemnats a ser lliures». El quesiguin les coses o quin sentitdonem a la nostra vida és sem-pre, en última instància, allò quenosaltres hem escollit. És unaelecció que no podem evitar.

Podríem escollir delegar enuna proposta aliena, la que enshan transmès els nostres pares,l’escola, la societat o algú queadmirem, però hauríem d’in-tentar construir per nosaltresmateixos, analitzant totes lespossibilitats, la nostra pròpiaopció: el sentit que nosaltresvulguem donar a la nostra vidai a les coses.

10

La recerca del sentit és una qüestióproblemàtica, però inevitable per a l’ésserhumà.

1.2. Bases antropològiques que possibiliten la pregunta:allò que ens diferencia de la resta dels animals

En aquesta actitud humana que porta la persona a intentar conèixer iexplicar tot allò que l’envolta hi ha una raó biològica, evolutiva.

El fonament es troba en la capacitat que posseeix l’ésser humà permodificar l’entorn. Aquesta capacitat també és present en altres animals,però és qualitativament inferior, fins i tot en aquells que són més propersa nosaltres com ara els vertebrats superiors.

Els animals construeixen el seu món interaccionant amb el medi i s’adapten a les noves condicions que van sorgint, però viuen una reali-tat merament biològica determinada per les seves necessitats vitals decada moment. Com ho fan? D’acord amb les característiques següents:

1. Tenen una relació d’immediatesa amb el seu entorn. Per resoldreels problemes només poden utilitzar els elements que són presentsen el seu entorn, els objectes naturals. Encara que els més evolucio-nats puguin modificar-los per assolir millor els seus objectius (i arri-bin, així, a adquirir la categoria d’instruments) la seva relació ambaquests es limita a l’ús immediat, ja que no els conserven ni els vanperfeccionant al llarg del temps.

2. Tot allò que un individu pugui aprendre, generalment mor amb ell,atès que no tenen altres mitjans de transmissió del que han aprèsfora dels purament imitatius. Aquesta és una de les raons per lesquals les seves formes de vida es mantenen pràcticament invaria-bles des de fa cents, milers d’anys.

3. Així doncs, encara que d’alguna manera modifiquen l’entorn cons-truint nius, marcant territoris, etc, pel que sabem, no han creatuna cultura. Fins i tot els animals amb una forma de vida més com-plexa, la major part dels seus comportaments i la relació amb elsseus semblants obeeix a pautes bàsicament instintives.

UNITAT 1

11

Les aus fan els nius seguint pautes instintives que s’han mantingutinvariables en el temps.

Els animals tenen consciència delmón que els envolta, però quinesdiferències existeixen entre ells inosaltres? El seu món, com el nostre,està construït a partir de la seva ca-pacitat de recollir, conservar i elabo-rar la informació del medi, però enells aquesta capacitat és menor. Perexemple, com els condiciona el fet deno disposar de memòria o de tenir-nepoca? Recordeu el tòpic que diu queels peixos tenen tan sols tres segonsde memòria.

P e n s a - h i !

L’ésser humà, en canvi, a més és capaç de crear una cultura. Mésenllà de la seva realitat biològica, construeix el seu món a partir de la sevacapacitat de pensar abstractament i del desenvolupament del llenguatge.En aquest aspecte els trets que el diferencien de la resta dels animals són:

1. No es limita només a l’ús d’objectes naturals, sinó que ha après a fabricar instruments artificials (la qual cosa implica una modi-ficació dels objectes naturals segons una finalitat preestablerta) queconserva i va perfeccionant.

2. El desenvolupament del llenguatge articulat i el pensament concep-tual li ha permès transmetre el seus coneixements a altres mem-bres de l’espècie i que aquests els conservin. Així, amb el temps, elsconeixements s’han anat acumulant i han permès canviar la formade vida de l’espècie.

3. L’ésser humà és l’únic animal capaç de pensar i d’utilitzar el llen-guatge per articular simbòlicament la seva experiència, per cons-truir el seu món. És a dir, la realitat, el món físic i exterior que ensenvolta, i les vivències personals són representades en la menthumana pels símbols del llenguatge, i, d’aquesta manera, es comen-ça a forjar un món simbòlic intern, mental, pròpiament humà,que possibilita la creació de la cultura.

1.3. La gènesi de la pregunta i la resposta: modelsd’explicació de la realitat

La creació de cultura, en un primer moment, va tenir com a objectiu eldomini de l’entorn i la resolució de problemes imminents (aixoplugar-seen una cova, fer foc, preparar trampes, fabricar eines, etc.), però, un copresoltes les necessitats més bàsiques, va obrir un nou horitzó. Va passar ainteressar-se per les coses no ja com una resposta a necessitats vitals, sinócom el marc en què es desenvolupa la vida.

Així sorgeix en l’ésser humà la necessitat de trobar una explicació alsfenòmens naturals que el sorprenen i que se li plantegen com un enigma,pregunta que s’estén progressivament a la seva pròpia vida, la mort, la sevarelació amb els altres, etc.

D’aquesta manera, es produeix un canvi qualitatiu, el procés acumula-tiu de la cultura va provocar un salt de les preguntes motivades per lanecessitat urgent de produir coses útils al pur exercici de la curiositat: ésl’origen de la pregunta del perquè de les coses, de la seva naturalesa i delseu sentit.

Per respondre aquestes preguntes l’ésser humà ha elaborat diferentsmodels d’explicació de la realitat.

Segons l’ordre en què han aparegut els models d’explicació de la reali-tat al llarg del temps i de la història, tenim els models d’explicació míti-ca, que inclouen el mite i la religió, i els models d’explicació racional,la filosofia i la ciència.

12

Hi ha animals que també disposen dellenguatge per comunicar-se entre sii de capacitat per aprendre. Quines di-ferències hi ha entre el llenguatge ani-mal i l’humà? I entre el pensamentanimal i l’humà?

P e n s a - h i !

La capacitat de l’ésser humà pertransmetre els seus coneixements degeneració en generació ha possibilitatl’evolució de la seva forma de vida.

Tenen en comú el mateix objectiu, intentar explicar la realitat i la vidahumana amb la intenció de trobar-hi un sentit. No obstant això, la dife-rència entre cadascun d’aquests models reflecteix:

1. Un esquema mental que entén la realitat d’una manera determina-da, partint d’uns pressupòsits concrets.

2. Una manera d’elaborar les respostes a les quals assignen un valor deveritat determinat.

3. Una incidència en la forma de vida de les persones que els utilitzenper donar resposta a les seves recerques de sentit.

Analitzem aquests aspectes per poder comprendre’ls, comparar-los i diferenciar-los.

1.4. Models mítics d’explicació de la realitat: el mite i la religió

Durant la major part de la història de l’espècie humana, les explicacionssobre la natura i la societat van tenir un caràcter mític que ara encara per-viu en moltes cultures. També els moviments religiosos segueixen aquestmodel explicatiu.

Tenim exemples propers de discurs mític en la mitologia clàssica (gre-ga i romana) i en religions com el cristianisme, l’islam, el judaisme o elbudisme.

Model de comprensió i explicació de la realitat

En la seva dimensió teòrica, la clau interpretativa d’aquest model ésexplicar els enigmes que es planteja l’ésser humà a partir de la interven-ció d’éssers de caràcter sobrenatural. Aquests poden ser déus, forcesnaturals divinitzades o, fins i tot, éssers humans extraordinaris (herois).

El mite es recull en un conjunt de narracions que prenen la forma d’unrelat fabulós succeït en un passat remot i gairebé sempre imprecís. Elsmites tant poden tractar d’explicar fenòmens naturals (per exemple, l’origen i la formació de l’univers) com servir de fonament per explicar l’ori-gen d’una comunitat (per exemple, la fundació d’una ciutat) o d’unahabilitat humana (per exemple, la invenció de la tècnica en el mite de Pro-meteu).

En la seva dimensió pràctica, el discurs mític es complementa amb unconjunt de rites o cerimònies (que són l’expressió de la comunicació ambel que és sobrenatural), prescripcions (que són conjunt d’obligacions o mandats) i prohibicions morals. De quins pressupòsits parteix?

1. Protagonisme del que és sobrenatural. En el mite, les forces i elselements naturals (el foc, el vent, etc.) són personificats i divinitzats.El món i el curs dels esdeveniments són entesos com el resultat dela intervenció d’aquests éssers sobrenaturals.

UNITAT 1

13

L’Esfinx interroga Èdip: «Quin és l’animalque al matí camina de quatre potes, almigdia ho fa amb dues i al capvespre,amb tres?».

2. Model antropomòrfic. Interpreta l’acció d’aquestes forces sobrena-turals seguint el patró de la conducta humana, és a dir, se les dotade voluntat, necessitats, passions i desitjos similars als humans. Així,els desitjos, els conflictes o les relacions entre aquests éssers es tro-ben al darrere de tot el que succeeix, com a clau explicativa.

3. Model màgic. Atès que allò que succeeix en la natura i en el nostrefutur és determinat pels desitjos del déus, que són les forces quecondueixen l’univers, és fonamental intentar establir comunicacióamb ells per conèixer les seves intencions i aconseguir-ne el favor.Ritus, cerimònies i diverses tècniques d’endevinament són expres-sions diferents d’un culte a través del qual la màgia permet incidirsobre la voluntat dels déus, el curs de la natura o la vida d’altres per-sones.

Manera d’elaborar les seves respostes i valor que elsassignen

Parlem ara de les característiques del model mític d’explicació de la reali-tat. Aquest és un saber:

1. Revelat. D’on surten les respostes que el mite ofereix? Aquest con-junt de narracions se suposa que són fruit de la inspiració del poe-ta en el mite o de la revelació que Déu fa al profeta en la religió.

2. Irracional i acceptat per la fe. En què ens basem per acceptar-les?Quina certesa tenim que aquestes narracions són certes? El sabermític implica el reconeixement d’aspectes misteriosos i incompren-sibles per a l’ésser humà, més enllà de la raó. Aleshores parlem delmisteri, del que és màgic, diví. Aquest és el motiu pel qual la sevaacceptació no es basa fonamentalment en la raó sinó en la fe, la cre-ença que deriva d’un sentiment o d’una experiència del que éssagrat o diví. Aquesta creença s’estén als llibres sagrats, en el cas deles religions revelades, les afirmacions dels quals es poden raciona-litzar més o menys, però la base és sempre un sentiment d’accepta-ció irracional: la fe.

3. Dogmàtic. Quina és la possibilitat de posar-les en qüestió o dedubtar-ne? Cap ni una, atès que es presenten com a veritats absolu-tes, inqüestionables i indiscutibles que no accepten cap crítica.

4. Incontrastable. Les afirmacions del saber mític, es poden contras-tar d’alguna manera? La veracitat de les seves explicacions sobre elsfets és impossible de comprovar.

5. Simplista. Quin grau de complexitat té? Cap ni un. El discurs míticté un nivell d’explicació molt senzill, ja que la narració acostuma a ser poc detallada i imprecisa. Això el fa especialment atractiu per amentalitats que volen respostes senzilles.

14

Pítia en estat de trànsit a l’oracle deDelfos.

En la cultura actual parlem també delsmites del pop o dels esports. Què te-nen en comú ambdós sentits de la pa-raula mite? Què és un mitòman?

P e n s a - h i !

HESÍODE: Teogonia. Els treballsi els dies

1.5. Models racionals d’explicació de la realitat: la filosofia i la ciència

Els primers que van elaborar un saber racional sobre la realitat van ser els pri-mers filòsofs. En els seus inicis, la filosofia apareix com una manera d’expli-car el món contraposada al saber mític, amb el qual és especialment crític.

El saber filosòfic i el científic, filosofia i ciència, neixen juntes i indife-renciades i es mantenen així fins a la revolució científica dels segles XVI

i XVII.Ara només esbossem els aspectes més generals d’aquest tipus de conei-

xement, aquells que els diferencien del mític, ja que en els dos apartatssegüents aprofundirem en aquest tema.

Model de comprensió i explicació de la realitat

En la seva dimensió teòrica, la clau interpretativa d’aquest model ésexplicar els enigmes que es planteja l’ésser humà a partir de l’elaboracióde teories abstractes que interrelacionen diversos conceptes.

El seu pressupòsit fonamental és el naturalisme: busca la causa delsfenòmens naturals en la natura sense al·ludir a éssers sobrenaturals o déus.

En la seva dimensió pràctica, s’orienta a reflexionar sobre com deu serla nostra conducta amb els altres (ètica) i com s’ha d’organitzar i gestio-nar la nostra vida en societat (política).

Manera d’elaborar les seves respostesi valor que els assignen

El saber racional, a diferència del saber mític, ésun saber:

1. Racional. No és resultat de la revelació ola inspiració divina sinó de la indagacióracional.

2. Justificat. Davant la fe o la creença, elsaber racional busca justificar les sevesafirmacions a través d’argumentacions oraonaments.

3. Crític. No és un discurs dogmàtic sinócrític, que es caracteritza per revisar i con-trastar constantment les seves teories.

UNITAT 1

15

Quan som petits, s’utilitza amb fre-qüència el model d’explicació míticper fer-nos entendre les coses. A me-sura que creixem i es desenvolupenles nostres capacitats cognitives,aquest model és substituït progressi-vament pel discurs racional. Quansom adults, podem tornar a fer úsd’un discurs de tipus mític? En qui-nes circumstàncies? Posa’n exem-ples i intenta trobar una explicació a aquest fet.

P e n s a - h i !

El filòsof i el científic, per mitjà de laindagació racional, estableixen teoriesque hauran de justificar mitjançantarguments i s’hauran de sotmetre a la crítica de tothom.En la fotografia, L’alquimista, de DavidTeniers el Jove.

Explicació mítica, explicació racional, mite, religió, filosofia, ciència,

pressupòsits, prescripcions, revelació, irracional, dogma,

incontrastable, naturalisme.

L È X I C B À S I C

2. El saber filosòfic

2.1. El pas del mite al logos: la gènesi del saberracional

Històricament, el naixement de la filosofia a Occident es va produir en elsegle VI aC a l’Antiga Grècia, a la ciutat de Milet, situada a la costa jòni-ca (actualment Turquia).

Els primers filòsofs criticaven el saber mític com a forma d’explicacióde la realitat i el van substituir pel saber racional. És el que tradicional-ment es denomina el pas del mite al logos. En realitat es tractava de tras-lladar l’impuls racionalitzador que havia sorgit de l’intent d’ordenar elnou espai polític i social creat entorn de la polis (ciutat-estat) en la inves-tigació de la natura (physis). La polis democràtica de Milet havia substi-tuït la força i el llinatge com a eina per prendre decisions sobre elsassumptes públics per l’argumentació i la paraula (logos).

Aquests filòsofs, denominats presocràtics, van haver d’enfrontar-se alrepte de buscar les primeres explicacions sobre l’origen de l’univers (cos-mogonia) i sobre la seva estructura i funcionament (cosmologia) única-ment amb l’ajut de la raó i l’observació dels fets que succeïen al seu vol-tant. Així, com un únic coneixement indiferenciat, van sorgir la filosofiai la ciència.

2.2. L’origen de la filosofia: l’admiració i el reconeixement de la pròpia ignorància

La filosofia va sorgir del mateix desig de buscar un sentit a les coses queva generar el mite, però intentava fer-ho des d’uns pressupòsits racionals.

Ja des d’antic, els filòsofs van situar a l’origen de la filosofia dos elementscaracterístics d’aquest tipus de saber, dels filòsofs i dels qui tenen una acti-tud filosòfica: l’admiració i el reconeixement de la pròpia ignorància.

16

Una de les qüestions que els primersfilòsofs es van plantejar va ser intentarexplicar l’origen de l’univers i el seufuncionament.

Els homes comencen i començaren sempre a filosofar moguts per l’admi-ració: al principi, admirats pels fenòmens sorprenents més comuns, des-prés, avançant a poc a poc, plantejant-se problemes més grans, com elscanvis de la Lluna i els relatius al Sol i als estels, i a la generació de l’u-nivers. Però qui es planteja un problema o se n’admira, reconeix la sevaignorància. De manera que, si filosofaren per fugir de la ignorància, ésclar que buscaven el saber en vista del coneixement, i no per utilitat decap mena. I així ho testimonia el que va ocórrer, atès que aquesta disci-plina començà a buscar-se quan ja existien gairebé totes les coses necessà-ries i relatives al descans i a l’ornament de la vida.

ARISTÒTIL: Metafísica

Com ja hem indicat anteriorment, la creació de cultura en l’ésser humàté, en un primer moment, una funció merament utilitària: satisfer lesseves necessitats vitals urgents. Però, a mesura que domina l’entorn, escreen les condicions necessàries perquè pugui contemplar la realitat d’u-na manera nova, no ja com a útil o perillosa, sinó amb entitat per simateixa i ens presenta el seu ésser com un enigma, com alguna cosa queens sorprèn.

L’ésser humà assedegat veu en l’aigua només allò que sadolla la seva set,i en un primer moment intentarà proveir-se’n i assegurar-se que mai non’hi mancarà. Aquell que ja ha aconseguit això, pot observar-la d’unamanera nova i admirar-se del seu ésser, que ara adquireix noves significa-cions més enllà de les merament utilitàries.

Per poder aparèixer, la filosofia necessita aquest temps que proporcio-na el fet de tenir les necessitats vitals cobertes. No pot filosofar aquell queviu urgit per la necessitat immediata, sempre apressat des de l’amenaça o la mancança d’alguna cosa.

Partint de la contemplació i admiració de les coses més properes i quo-tidianes es passa progressivament a qüestions cada cop més generals i llu-nyanes. Observant el foc, que he dominat i em permet escalfar-me en unlloc segur, puc mirar-lo admirat del seu ésser i les seves qualitats, i, a recerde la meva cova, puc mirar el cel estelat i preguntar-me sobre aquellesaltres llums llunyanes que il·luminen la meva nit. En aquell moment lespreguntes ja no s’encaminen a resoldre les necessitats, sinó a explicar i a calmar l’admiració, la perplexitat que ens produeix el que ens envolta.

Mantenir viva aquesta capacitat d’admirar-se o de sorprendre’s davantles coses és un tret fonamental de l’actitud filosòfica. Però aquell que s’ad-mira o sorprèn reconeix la seva pròpia ignorància, té consciència que noposseeix el saber. Així doncs, és el reconeixement de la nostra pròpia igno-rància el motor del nostre pensament, el que el porta a tractar de conèi-xer, a intentar trobar les respostes.

Per tant, el reconeixement de la pròpia ignorància va unit al desig desaber. És una ignorància que es pretén superar, abandonar i, en aquestsentit, es presenta com una possibilitat de coneixement per a qualsevolpersona que sigui capaç de sorprendre’s per allò que l’envolta.

UNITAT 1

17

L’admiració i la sorpresa que l’ésserhumà posseeix envers la realitat sorgeixquan té cobertes les seves necessitatsvitals més urgents.

¿És fàcil reconèixer davant els altresque no sabem alguna cosa o que es-tem equivocats? ¿Pot aprendre res denou l’ignorant que creu saber-ho tot?¿És millor mostrar seguretat, fer comque se sap i dir qualsevol cosa abansde reconèixer que no ho sabem?

P e n s a - h i !

2.3. La necessitat de la filosofia

Què és important saber? Per què necessitem la filosofia? Quin tipus desabers considerem avui que són els més importants?

Actualment, els sabers més valorats són aquells que creiem pràctics i útils, aquells que ens poden facilitar i millorar la vida de manera mésimmediata. Sembla que així en tindríem prou amb la ciència (que ensproporciona el coneixement general sobre el món i sobre nosaltres matei-xos) i la tècnica (que ens dota d’aquells instruments que ens poden fer lavida més fàcil, divertida o duradora). Però, aquest tipus de sabers són sufi-cients?

Hi ha qüestions que ni la tècnica ni la ciència poden solucionar i queigualment ens preocupen com a éssers humans. Naixem i vivim, perònecessitem donar sentit a la nostra vida, definir-nos com a persones, rela-cionar-nos amb els altres… Però… quin sentit li hem de donar?, comhem de viure?, com hem de ser?, com hem de tractar els altres?

El saber filosòfic respon a la necessitat humana de preguntar-se sobreaquest tipus de preguntes més generals –que també són fonamentals peral desenvolupament de la nostra vida–, i de buscar-hi una resposta racio-nal.

2.4. El sentit de la filosofia

Per a què serveix la filosofia? Quina és la seva funció o el seu sentit?

El significat etimològic del terme

Etimològicament, la paraula grega philosophia prové de phileo (‘amor’) ide sophia (‘saviesa’), de manera que podria traduir-se per «amor a la savie-sa», i en gran part recull el sentit de l’actitud pròpia del filòsof. Es diu que els primers filòsofs es van autodenominar així en una actitud d’humi-litat que els diferenciés delssophós, els savis. Si aquests estrobaven en possessió delsaber, el philosophos es decla-rava amant del saber i reco-neixia que encara estava enprocés d’assolir-lo. Aquestatendència cap al saber partiadel reconeixement de nosaber res amb seguretat i elsseus esforços es dirigien aadquirir la saviesa, un anhelque mai no s’atenyia plena-ment perquè sempre sorgiennoves preguntes.

18

És un tret característic de l’actitudfilosòfica el desig d’aprendre i saber,d’interrogar-nos i cercar les respostes perdonar sentit a les coses i a la nostravida.

La filosofia com a crítica del saber comú

Una de les primeres virtuts del saber filosòfic és que ens permet passar delsaber comú acrític a un saber crític racionalment justificat.

Des que naixem, i mitjançant l’educació, aprenem la manera com s’in-terpreten i valoren les coses i la pròpia vida. Aquestes idees que s’assimi-len com a vertaderes acríticament és el que es denomina saber comú.

A mesura que creixem, tenim expe-riències i adquirim nous coneixements,ens adonem que moltes de les ideesassumides no són vàlides per a nosaltreso no tenen fonament. És així comcomencem a dubtar-ne i les sotmetem ala crítica des de la raó. Qüestionar el quehem après, la nostra manera de ser, elsvalors o la pròpia vida pot ser problemà-tic i també pot crear-nos pors i insegu-retats, però possibilita que responguemper nosaltres mateixos aquestes pregun-tes i arribem a una conclusió que enspermeti portar una nova forma d’exis-tència justificada i crítica.

UNITAT 1

19

No és el mateix saber de veritat que limitar-se a repetir el que habitual-ment es té per sabut. Saber que no se sap és preferible a considerar com asabut el que no hem pensat a fons nosaltres mateixos. Una vida sense exa-men, és a dir, la vida de qui no sospesa les respostes que se li ofereixen pera les preguntes essencials ni mira de respondre-les personalment, no mereixla pena de ser viscuda. […] La filosofia, abans de proposar teories queresolguin les nostres perplexitats, ha de romandre perplexa. Abans d’oferirles respostes de debò, ha de deixar clar per què no li convencen les respos-tes falses. Una cosa és saber després d’haver pensat i discutit, i una altracosa molt diferent és adoptar els sabers que ningú no discuteix per nohaver de pensar. Abans d’arribar a saber, filosofar és defensar-se d’aquellsque creuen saber i no fan sinó repetir errors aliens. Més important enca-ra que establir coneixements és ser capaç de criticar el que coneixem mala-ment o no coneixem per bé que creiem conèixer-ho: abans de saber per quèafirma el que afirma, el filòsof ha de saber almenys per què dubta del queafirmen els altres o per què no es decideix a afirmar-ho al seu torn. I aquesta funció negativa, defensiva, crítica, ja té un valor en si mateixa,malgrat que no anem més enllà i per molt que en el món dels que creuenque saben, el filòsof sigui l’únic que accepta no saber però coneix almenysla seva ignorància.

FERNANDO SAVATER: Las preguntas de la vida. Ariel

Des que som petits, i per manca deconeixements, capacitat crítica i experiència, assimilem acríticamentmoltes idees errònies que, tot i quesiguem adults, mantenim com a veritables.

En quantes idees seguim creient ambla mateixa fe i ingenuïtat com quancrèiem en els Reis d’Orient? Els tòpicsi llocs comuns que usa la majoria dela gent per relacionar-se amb les co-ses o altres persones, tenen cap valor?Quina diferència hi ha entre utilitzar-los o intentar relacionar-se amb les co-ses o les persones des del coneixe-ment? Pensa en els tòpics sobre lesdones, els joves, els estrangers, etc.

P e n s a - h i !

Les noves idees a les quals arribem tampoc no poden sostreure’s a la crí-tica, convertir-se en un dogma, o perdre el seu esperit filosòfic. Se n’had’acceptar la provisionalitat, fer-ne una revisió constant mentre anemavançant en la nostra experiència i anem adquirint nous coneixements. Elsaber filosòfic, concebut així, es converteix en una eina que ens pot aju-dar a viure intel·lectualment i moralment sense tenir una concepció tan-cada i dogmàtica del món.

La filosofia com a saber justificat, obert i constructiu

El tret característic de la filosofia no és només com formula les preguntes,sinó també com les respon. Aquest saber crític critica des de la raó argu-mentant, i també argumenta des de la raó quan proposa. És a dir, justifi-ca raonadament tant les seves crítiques com les seves propostes. L’actitudfilosòfica no es conforma amb la simple expressió d’idees (sense fonamen-tar ni justificar) ni amb les meres creences.

A més, la construcció del saber filosòfic també es caracteritza per ser undiscurs obert a altres opinions i postures davant les quals manté una acti-tud respectuosa i atenta. L’actitud del filòsof consisteix a escoltar les altresopinions i valorar les raons que s’hi addueixen, i en el cas que siguinmillors que les seves, acceptar-les com a més ben justificades. No és l’ac-titud de qui es creu en possessió de la veritat o qui sempre desitja tenir laraó, sinó la de qui està disposat a escoltar per recollir nous punts de vistai ampliar-ne el coneixement. Es tracta, doncs, de reflexionar amb profun-ditat sobre aquestes qüestions atenent i sospesant les raons dels uns i elsaltres, perquè la veritat humana és una construcció social i col·lectiva.

La filosofia com a capacitat de suscitar noves preguntes

Una altra de les virtuts que s’atribueixen al saber filosòfic és la seva capa-citat per formular noves preguntes, per mirar les coses des de nous puntsde vista, descobrir nous problemes, nous horitzons en la recerca del conei-xement i l’acció dels éssers humans.

20

Aprendre a escoltar, valorar i tenir encompte els arguments dels altres per talde poder intercanviar idees i enriquir lesnostres és un tret essencial de l’actitudfilosòfica.

La idea de la importància de la capacitat que té la filosofia per formu-lar preguntes es reflecteix en el text següent del filòsof i matemàtic anglèsBertrand Russell (1872-1970):

De vegades el que és fonamental de la filosofia no són les respostes queels filòsofs puguin haver ofert sobre les diverses qüestions, sinó la capaci-tat que té per suscitar-nos dubtes i obrir interrogants que facin avançar-ne el coneixement.

2.5. L’especificitat del saber filosòfic

La ciència i la filosofia són un tipus de saber racional. Quines diferèncieshi ha entre elles? Quina és l’especificitat del saber filosòfic?

El saber filosòfic, en comptes de centrar-se en una àrea de la realitatcom fa el saber científic, vol donar una explicació de la realitat en la sevatotalitat. En ciència, l’enfocament és sempre d’una part de la realitat i desd’una determinada perspectiva. En filosofia, en canvi, l’enfocament éssempre general.

En les ciències acostuma a existir un model de ciència normal admèsper la comunitat científica que implica una manera comuna d’entendre elque és científic, uns pressupòsits teòrics i una determinada concepció delmètode. En canvi, en la filosofia, la manera de concebre-la i el seu mèto-

UNITAT 1

21

De fet, el valor de la filosofia s’ha de buscar en bona mesura en la sevareal incertesa. L’home que no té cap vernís de filosofia va per la vida pre-soner dels prejudicis que deriven del sentit comú, de les creences habitualsen el seu temps i país, i d’aquelles creences que s’han desenvolupat en elseu esperit sense la cooperació ni el consentiment deliberat de la seva raó.Per a aquest home, el món tendeix a fer-se precís, definit, obvi, els objec-tes habituals no susciten cap problema, i les possibilitats no familiars sónrefusades desdenyosament. En canvi, des del moment en què comencem a filosofar, trobem, com hem vist en els nostres primers capítols, que fins i tot els objectes més ordinaris condueixen a problemes als quals noméspodem donar respostes molt incompletes. La filosofia, per bé que incapaçde dir-nos amb certesa quina és la veritable resposta dels dubtes que sus-cita, és capaç de suggerir diverses possibilitats que amplien els nostres pen-saments i ens alliberen de la tirania del costum. Així, en disminuir el nos-tre sentiment de certesa sobre el que són les coses, augmenta en alt grau elnostre coneixement del que poden ser; refusa el dogmatisme segons comarrogant d’aquells que mai no s’han introduït en la regió del dubte alli-berador i manté viu el nostre sentit de l’admiració, presentant els objectesfamiliars en un aspecte no familiar.

BERTRAND RUSSELL:Els problemes de la filosofia

Una metàfora: La venda d’esclaus va seruna pràctica acceptada socialmentdurant molt de temps. La gent trobavamolt natural que hi hagués persones queno poguessin disposar de la sevallibertat. Si mai ningú no haguésqüestionat aquesta pràctica, avui encaraexistiria. Aquest exemple és una mostrade com la filosofia ens pot alliberard’una altra esclavitud: la dels costums.

Quin valor té plantejar noves pre-guntes? La incertesa ens crea insegu-retat; és per això que, de vegades,preferim les certeses. Veure les coseso a nosaltres mateixos des de nouspunts de vista pot arribar a ser pro-blemàtic. Però quins avantatges podria tenir? I en el terreny dels co-neixements, en general? Diguesexemples de preguntes que hagin po-sat en qüestió el saber establert i ha-gin fet avançar el coneixement o lasocietat.

P e n s a - h i !

LESZEK KOLAKOVSKI:L’home sense alternativa

de varien en el temps i d’uns corrents filosòfics a uns altres. Així, allò quees pot considerar com l’activitat pròpia de la filosofia pot variar segons l’è-poca o el corrent filosòfic. A grans trets podem dir que, si fins a la moder-nitat la filosofia es concep com un saber que intenta donar respostes a lapregunta sobre què és la realitat (oferint diferents alternatives com asolució), a partir de llavors es constitueix, principalment, i sense renun-ciar a l’anterior, en una crítica del coneixement humà per centrar-se, enl’època contemporània, en una reflexió sobre el llenguatge (més que nopas a dedicar-se a proposar respostes concretes a les preguntes inicials). Ésper aquesta raó que alguns corrents actuals de pensament conceben lafilosofia com una activitat d’anàlisi conceptual, d’aclariment del significati d’ús dels nostres conceptes i idees, així com de reflexió crítica sobrealtres sabers o produccions humanes. Incloem aquí qualsevol saber teò-ric (com les ideologies, les religions, el mite o la ciència), pràctic (com lamoral o la política) o productiu (com la tecnologia o l’art).

Aquest acord que existeix en la ciència i que abans comentàvem, li per-met un cert consens pel que fa a les respostes que troba mitjançant lesseves lleis i teories. Podríem dir que posseeix un conjunt d’afirmacionssobre la realitat que es consideren «provades» i són acceptades per lacomunitat científica. En canvi, amb els sistemes filosòfics no succeeix elmateix: es fan propostes alternatives, que en la majoria de casos són exclo-ents entre si, i que poden servir per reflexionar sobre les qüestions fona-mentals que es planteja l’ésser humà.

Això no obstant, i per acabar, hi ha qüestions que sent inevitables per a l’ésser humà són irresolubles des de la ciència: com hem de viure, quinsentit pot tenir la vida, com hem d’obrar en relació amb els altres, etc.Davant d’aquestes preguntes, una possible resposta pot arribar des de lareligió o el mite, però en tot cas la filosofia ens ofereix l’alternativa d’unsaber racional, crític i fonamentat. Sabem que les seves respostes seransempre provisionals i estaran obertes a noves idees que ens ofereixin novespropostes de sentit.

22

Pren-ne nota!

Quan fem referència a la mo-

dernitat recorda que parlem

del període històric que va des

del Renaixement fins a l’època

contemporània. És a dir, de prin-

cipis del segle XVI fins a finals del

segle XVIII.

Enfront de les qüestions inevitables, peròirresolubles per a la ciència, la filosofiaens ofereix un ventall d’alternativesracionalment justificades.

Què és important saber? Quin saberés realment útil? Posem per exempleque volem utilitzar un telèfon mòbil.Un primer grau de saber seria utilit-zar-lo, és a dir, saber quines funcionsté i què s’ha de fer per utilitzar-les cor-rectament. Un segon grau de saberestaria relacionat amb fer un bon úsdel telèfon mòbil, és a dir, quan i pera què és raonable utilitzar-lo. Quinadiferència hi ha entre aquests dosgraus de saber? Quin dels dos és mésimportant? Podries aplicar això mateixa l’ús d’un cotxe? Podries trobaraquests dos graus de saber en altrescasos?

P e n s a - h i !

Polis, physis, logos, cosmogonia,

cosmologia, admiració, sophós,

saber comú, prejudicis, creences.

L È X I C B À S I C

3. La ciència

3.1. L’origen i el desenvolupament de la ciència

Hem afirmat que la ciència, com a model d’explicació racional de la rea-litat, sorgeix al mateix temps que la filosofia i com un saber indistint. Enun primer moment, filosofia i ciència compartien objecte i mètode, peròa partir de la revolució científica dels segles XVI-XVII les diverses ciènciesvan començar a diferenciar-se progressivament i, com a conseqüència, es van separar de la filosofia.

La filosofia de la ciència actual a partir de les teories de Thomas S.Kuhn (1922-1996) estableix que el que ha estat considerat com a conei-xement científic ha anat variant amb el temps.

Kuhn parla d’un estat inicial de preciència en el qual convivien diver-sos models de ciència que partien de diferents supòsits i utilitzaven mèto-des i instruments diferents; una activitat diversa i desorganitzada que vaprecedir la formació d’una ciència. En un moment històric determinat, la comunitat científica va estructurar una visió relativament unitària de laciència constituint el que s’anomena model de ciència normal o paradig-ma científic.

Aquest model de ciència normal estaria definit per uns supòsits teòricsgenerals sobre la realitat i per un conjunt de lleis i tècniques que definei-xen en aquella comunitat quin coneixement és científic i en què consis-teix l’activitat científica. Partint d’aquests pressupòsits i instruments, des-envolupen la seva activitat investigant i tractant d’explicar alguns aspectesimportants de la natura o de la societat. El model o paradigma s’anirà des-envolupant en el temps i anirà explicant cada cop més aspectes de la rea-

litat, però hi haurà un moment en què entra-rà en crisi perquè hi haurà fets que no seràcapaç d’explicar, problemes que, persistent-ment, seran impossibles de resoldre des d’aquesta manera d’entendre la ciència i aquests pressupòsits.

En aquell moment alguns científics propo-saran nous pressupòsits, nous mètodes i, pertant, una nova manera d’entendre la ciència:un nou model de ciència normal. Si aquellnou model és capaç d’explicar tots els fets queexplicava el vell i de resoldre els problemesque restaven pendents, si ofereix noves expli-cacions més precises i noves prediccions, esprodueix una revolució científica. La majorpart de la comunitat científica abandona elvell paradigma, que és substituït pel nou i esreinicia des de les noves bases el procés d’in-vestigació.

UNITAT 1

23

Pren-ne nota!

La filosofia de la ciència és la

disciplina filosòfica que estudia

el coneixement científic. Amb

aquest objectiu, analitza els

pressupòsits que la ciència té so-

bre la realitat, el mètode cientí-

fic i la pròpia evolució de la his-

tòria de la ciència.

Hi ha qui veu en l’alquímia la precursorade l’actual química, però pertanyen almateix paradigma científic?

Són ciències, l’astrologia o la quiro-mància? I l’alquímia? Quines diferèn-cies hi ha entre aquestes disciplines i les ciències actuals? Quina diferèn-cia hi ha entre ciència i paraciència?En l’actualitat existeixen ciències enles quals no hi hagi un model únic deciència normal?

P e n s a - h i !

3.2. Què és la ciència? Trets generals de les ciències

Veiem, doncs, que intentar definir què és la ciència resulta complex, atèsque el concepte de ciència ha anat variant amb el temps i el coneixementcientífic és un tipus de saber que implica múltiples aspectes.

Com que és difícil trobar una definició que els integri tots, partim d’una noció general que ens permeti introduir-los progressivament. Indi-carem a la vegada quins són els trets comuns a les ciències. Podem definirla ciència com:

La ciència com a construcció social

El primer aspecte que cal destacar és que aquesta activi-tat humana és una activitat social complexa desenvolu-pada en els centres d’investigació privats o estatals pelque es denomina comunitat científica. És importanttenir present els trets sociològics d’aquestes comunitats,ja que les seves investigacions depenen dels seus interes-sos i dels de les seves fonts de finançament. Estan con-dicionades pels seus valors i creences (tant científiquescom extracientífiques), i també pel grau de cooperació i per la competència que hi ha entre els diversos centresd’investigació.

La ciència com a cos sistemàtic i organitzatde coneixements

El primer que fa cadascuna de les ciències és determinar el seu objecte,és a dir, el tipus de fets que tracta de descriure i explicar. Per fer-ho demanera sistemàtica i organitzada haurà de definir el tipus de realitats quesón els subjectes d’aquests fets descrivint les seves propietats i, per arribara conèixer-los i a explicar-los, establint les relacions que hi pugui haverentre aquests fets.

Aquest procés es concreta, per a cada una de les ciències, en la defini-ció d’un sistema <A, P, R> on:

A: És un conjunt d’objectes o entitats. Aquest conjunt defineix aque-lla parcel·la de la realitat que es vol conèixer i explicar. P: És el conjunt de propietats atribuïbles a aquests objectes. R: És el conjunt de relacions que es poden establir entre aquests ob-jectes. X

24

Una activitat humana que dóna lloc a «un cos sistemàtic i organitzat deconeixements que fa ús de lleis o principis generals.»

M.W.WARTOFSKI: Introducción a la filosofía de la ciencia.Alianza Editorial

Els congressos i les revistes científiquessón les eines que la comunitat científicautilitza per tal de donar a conèixer elsresultats de les seves investigacions.

X Per exemple, si m’ocupo de l’estudide la classe:A: És un conjunt format pels alumnes

i el professor.P: És el conjunt de propietats que

se’ls pot atribuir. Per exemple el se-xe, l’edat, l’estatura, el pes, etc.

R: És el conjunt de relacions que espoden establir entre les personesque formen la classe. Per exemple:asseure’s al costat de, cooperaramb, ser amic de, tenir gelosia de,competir amb, estar enamorat de,etc.

Com que cada ciència emprèn l’estudi d’una part de la realitat des d’u-na determinada perspectiva, és aquesta la que fa rellevant quines són lespropietats i relacions que constitueixen el sistema. X

Un exemple de sistema amb el que treballem habitualment és la taulaperiòdica dels elements de la química. Allà s’hi reflecteix el conjunt d’en-titats que definiria «A» (el conjunt dels elements), i per a cada un d’ells lespropietats més rellevants «P», tal com descrivim una mica més avall pelque fa al cas del ferro. Les relacions «R» no s’hi descriuen, però són talscom ratllar, dissoldre, etc.

Ara, centrant-nos en un dels elements, el ferro per exemple, veiem:

UNITAT 1

25

1

11 1,0079

HHIDROGEN

–259,34+1–1–252,87

2 3 4 5 6 7 8 9 10 11 12 13 14 15 16 17 18

2

3

4

2 4,0026

HeHELI

–272,2 0–268,9

3 6,941

LiLITI

180,54 +11342

4 9,0122

BeBERIL·LI

1287 +22471

5 10,811

BBOR

2075 +34000

6 12,011

CCARBONI

3350 +2 +44492 –4

7 14,0067

NNITROGEN

–210,0 +3 +5–195,8 –3

8 15,9994

OOXIGEN

–218,79 –2–182,95

9 18,9984

FFLUOR

–219,62 –1–188,12

10 20,1797

NeNEÓ

–248,59 0–264,08

11 22,9898

NaSODI

97,72 +1883

12 24,305

MgMAGNESI

650 +21090

13 26,9815

AlALUMINI

660,32 +32519

14 28,0855

SiSILICI

1414 +4 –43265

15 30,9738

PFÒSFOR

44,15 +3 +5280,4 –3

16 32,066

SSOFRE

115,21 +4 +6444,60 –2

17 35,4527

ClCLOR

–101,5+1+3+5–34,04 +7–1

18 39,948

ArARGÓ

–189,3 0–185,9

19 39,0983

KPOTASSI

63,28 +1759

20 40,078

CaCALCI

842 +21484

21 44,9559

ScESCANDI

1541 +32830

22 47,867

TiTITANI

1668 +3 +43287

23 50,9415

VVANADI

1910 +2 +33407 +4 +5

24 51,9961

CrCROM

1907 +2 +32671 +6

25 54,938

MnMANGANÈS

1246+2+3+42061 +6+7

26 55,845

FeFERRO

1538 +2 +32861

27 58,9332

CoCOBALT

1495 +2 +32927

28 58,6934

NiNÍQUEL

1455 +2 +32913

29 63,456

CuCOURE

1084 +1 +22562

30 65,39

ZnZINC

419,53 +2907

31 69,723

GaGAL·LI

29,76 +32204

32 72,61

GeGERMANI

938,25+2 +42833

33 74,9216

AsARSÈNIC

614 +3 +5–3

34 78,96

SeSELENI

221 +4 +6685 –2

35 79,904

BrBROM

–7,2 +1 +358,78 +5 –1

36 83,80

KrCRIPTÓ

–157,36 0–153,22

537 85,4678

RbRUBIDI

39,31 +1688

38 87,62

SrESTRONCI

777 +21382

39 88,9059

YITRI

1526 +33336

40 91,224

ZrZIRCONI

1855 +44409

41 92,9064

NbNIOBI

2477 +3 +54744

42 95,94

MoMOLIBDÈ

2623 +4 +54639 +6

43 (99)

TcTECNECI

2157 +6 +74625

44 101,07

RuRUTENI

2334 +3 +44150 +6

45 102,9055

RhRODI

1964 +1 +33695 +4

46 106,42

PdPAL·LADI

1554,9+2 +42963

47 107,8682

AgPLATA

961,78 +12162

48 112,411

CdCADMI

321,07 +2767

49 114,818

InINDI

156,60 +32072

50 118,71

SnESTANY

213,9 +2 +42602

51 121,76

SbANTIMONI

630,63+3 +51587 –3

52 127,60

TeTEL·LURI

449,51+4 +6988 –2

53 126,9045

IIODE

113,7 +1 +5184,4 +7 –1

54 131,29

XeXENÓ

–111, 75 0 +2–108 +4 +6

655 132,9054

CsCESI

28,44 +1671

56 137,327

BaBARI

727 +21897

57 71

La -Lu72 178,49

HfHAFNI

2233 +44603

73 180,9479

TaTÀNTAL

3017 +55458

74 183,84

WTUNGSTÈ

3422 +4 +55655 +6

75 186,207

ReRENI

3186 +4 +65596 +7

76 190,23

OsOSMI

3033 +4 +65012 +8

77 192,22

IrIRIDI

2446 +1 +34428 +4

78 195,08

PtPLATÍ

1768,4+2 +43825

79 196,9665

AuOR

1064,18+1+32856

80 200,59

HgMERCURI

–38,83 +1 +2356,73

81 204,3833

TlTAL·LI

304 +1 +31473

82 207,2

PbPLOM

327,46+2 +41749

83 208,8904

BiBISMUT

271, 4 +3 +51564

84 (209)

PoPOLO

Metalls

Lantànids

Actínids

No-metalls

NI

254 +2 +4962

85 (210 )

AtÀSTAT

302,33+1 –1

86 (222)

RnRADÓ

–71 0–61,7

787 (223)

FrFRANCI

27 +1677

88 (226)

RaRADI

700 +21140

89 103

Ac-Lr104 (261)

RfRUTHERFORDI

105 (262)

DbDUBNI

106 (263)

SgSEABORGI

107 (262)

BhBOHRI

108 (265)

HsHASSI

109 (266)

MtMEITNERI

110

UunUNUNNILI

111

UuuUNUNUNI

112

UubUNUNBI

657 138,9055

LaLANTANI

920 +33455

58 140,12

CeCERI

799 +3 +43424

59 140,9076

PrPRASEODIMI

931 +33510

60 144,24

NdNEODIMI

1016 +33066

61 (147)

PmPROMETI

1042 +3–3000

62 150,36

SmSAMARI

1072 +2 +31790

63 151,965

EuEUROPI

822 +2 +31596

64 157,25

GdGADOLINI

1314 +33264

65 158,9253

TbTERBI

1359 +33221

66 162,50

DyDISPROSI

1411 +32561

67 164,9303

HoHOLMI

1472 +32694

68 167,26

ErERBI

1529 +32862

69 168,9342

TmTULI

1545 +31946

70 173,04

YbITERBI

824 +2 +31194

71 174,967

LuLUTECI

1663 +33393

789 (227)

AcACTINI

1051 +33200

90 232,0381

ThTORI

1750 +44788

91 231,0359

PaPROTOACTINI

1572 +3 +4+5

92 238,0289

UURANI

1135 +3 +44131 +5 +6

93 (237)

NpNEPTUNI

644 +3 +43902 +5 +6

94 (244)

PuPLUTONI

640 +3 +43228 +5 +6

95 (243)

AmAMERICI

1176 +3 +42607 +5 +6

96 (247)

CmCURI

1345 +3

97 (247)

BkBERKELI

+3 +4

98 (251)

CfCALIFORNI

+3

99 (252)

EsEINSTEINI

+3

100 (257)

FmFERMI

+3

101 (258)

MdMENDELEVI

+3

102 (259)

NoNOBELI

+3

103 (262)

LrLAURENCI

+3

1 1,0079

HHIDROGEN

–259,34+1–1–252,87

Massa atòmica(Els valors entre parèntesis es refereixena l’isòtop més estable)

Nom(Normes de la IUPAC de 1997)

Nombre atòmic

Símbol

Punt de fusió (en °C)Punt d’ebullició (en °C) Nombre d’oxidació

Taula periòdica dels elements

Nom Ferro

Número atòmic 26

Símbol

Pes atòmic

Fe

55,847

Propietats electròniques Propietats físiques

València 2,3 Densitat 7,86

Electronegativitat 1,8 Punt d’ebullició °C 3000

Radi covalent 1,25 Punt de fusió °C 1536

Radi iònic (estat d’oxidació) 0,64 (+3)

Radi atòmic 1,26

Estructura atòmica [Ar]3d63s2

Potencial primer d’ionització 7,94

26 55,847

[Ar]3d64s2

Ferro

300015367,86

2,3

Fe

X Per exemple, jo puc tenir com a ob-jecte d’estudi les persones (A = l’ésserhumà), però ho puc fer des de pers-pectives diferents: psicològica, socio-lògica, històrica, biològica, etc. Cadauna d’aquestes perspectives destacaquines són les propietats i relacionsque cal tenir en compte.

Després de determinar l’objecte i de definir el sistema, l’objectiu fona-mental serà buscar regularitats en les propietats i relacions que hem esta-blert investigant-ne altres de noves que ens permetin comprendre millorels fets observats. Així, a més d’obtenir-ne una explicació, podrem finsi tot arribar a poder preveure’ls i, d’aquesta manera, adquirir un certdomini sobre la realitat.

Per poder buscar aquestes regularitats haurem de recórrer al mètode cien-tífic, i les expressarem mitjançant hipòtesis científiques. Aquestes, si sónprou generals i importants, s’hauran de sotmetre a contrastació empírica i, si resisteixen les proves, es convertiran després en lleis científiques. X

Les lleis científiques no són enunciats aïllats i inconnexos sinó que,amb el desenvolupament de cada ciència, s’organitzen i sistematitzensegons la seva generalitat o subordinació en estructures de més rang, lesanomenades teories científiques. D’aquesta manera, al final tenim orga-nitzat i sistematitzat tot el coneixement d’aquesta ciència concreta en elseu grau més general. X

La ciència com a model d’explicació i predicció

Hi ha dues característiques que volem destacar sobre allò que hem explicatanteriorment, dos elements bàsics de la ciència que fan que sigui un modelde saber potent i efectiu: la seva capacitat per explicar i per predir els fets.

La ciència pretén fer intel·ligible per a l’ésser humà el funcionament dela natura i la societat. La investigació científica té com a objectiu compren-dre aquest funcionament i explicar-lo a través de les seves lleis i teories.

Però, a més, aquest coneixement científic també ens permet anticipar,preveure fets futurs. Partint de l’observació de la realitat, de fets conegutsi utilitzant aquestes mateixes lleis i teories podem fer prediccions: esbri-nar quin serà el comportament futur d’aquella part de la realitat.

26

X Exemple de lleis científiques:Llei de gravitació universal d’IsaacNewton: «Dos cossos qualssevol s’a-trauen amb una força proporcional alproducte de les seves masses i inver-sament proporcional al quadrat de ladistància que hi ha entre ells».Llei de segregació de George Men-del: «Cada característica hereditàriave determinada per dos gens, en re-bre cada descendent un gen a l’atzarde cada una de les dues cèl·lules pro-genitores».

X Exemple de teories científiques sónla teoria mecànica de Newton, la teo-ria de la relativitat general d’Einsteino la teoria genètica de Mendel.

Les lleis i teories científiques queserveixen per explicar els fenòmensatmosfèrics ens permeten poder ferprediccions del temps i preveure quinaserà l’evolució del clima en les diferentszones del planeta.

Per buscar regularitats hem de supo-sar que aquestes existeixen, però, éspossible demostrar-ho? ¿Es pot de-mostrar que el món està subjecte a uncert ordre de forma, que els fets es re-lacionen entre si d’una manera deter-minada i estable? Aquesta idea, quees denomina principi de regularitatde la natura, pot orientar la labor delcientífic en la recerca de les lleis i teo-ries científiques, però és indemostra-ble, de manera que es tracta d’unpressupòsit extracientífic. De fet, en laciència actual hi ha teories, com la teo-ria del caos, que parteix de la possi-bilitat de considerar el contrari.

P e n s a - h i !

La ciència en la seva aplicació pràctica

És aquesta mateixa capacitat de poder explicar i predir de la ciència la queens condueix a la seva dimensió pràctica, ja que els seus coneixements sónla base per al desenvolupament de la tècnica i la tecnologia. Així, podemveure que en la ciència hi ha també una voluntat de poder operar sobre larealitat natural o social per aconseguir dominar-la.

La ciència com a coneixement objectiu

Un altre dels trets fonamentals del coneixement científic és la seva objec-tivitat, que es deriva del fet que:

1. Les explicacions científiques són exposades en un llenguatge precís(usualment en termes matemàtics) i d’una manera sistematitzada.

2. S’ocupa d’un tipus de fets que han de ser coneguts mitjançant l’ob-servació o produïts a través d’experiments.

3. Les seves afirmacions es justifiquen mitjançant la comprovacióexperimental. Llevat de casos excepcionals, es requereix que lesobservacions o els experiments puguin tornar-se a repetir. Això sig-nifica que qualsevol persona convenientment preparada ha depoder tornar a fer aquests experiments i comprovar per ella matei-xa si coincideixen o no amb els resultats que s’havien donat.

Aquesta objectivitat possibilita que les seves afirmacions puguin sercomprovades i debatudes per tothom.

La ciència com a marc conceptual o paradigma

Per últim, quan es diu que la ciència «utilitza lleis o principis generals»,en aquestes lleis i principis generals s’inclouen:

1. Aquells que descriuen el funcionament mateix de la ciència. Supo-sen una determinada manera d’entendre l’activitat científica que

UNITAT 1

27

El cargol d’Arquimedes ens mostra com,des del principi, la ciència ha desenvolupatuna dimensió preocupada a resoldreproblemes pràctics.

es correspon amb el model de ciència normal de l’època i inclouenuns principis metodològics (que ens indiquen el procediment perestablir lleis i teories científiques) i les lleis que regeixen l’instru-mental científic.

2. Els supòsits teòrics generals referits a la manera d’entendre la rea-litat i derivats d’aquell mateix model, que serveixen de marc con-ceptual general per a la investigació científica.

3. El conjunt de lleis i teories científiques pròpiament dites que cadauna de les ciències ha anat establint des d’aquell model i que inten-ten descriure i explicar les diferents parcel·les de la realitat.

3.3. Classificació de les ciències

La divisió més habitual de les ciències es fa a partir de dos criteris:

1. La manera com estableixen les seves afirmacions o veritats. Siper fer-ho parteixen o recorren a l’experiència o no, això depèn a lavegada del criteri següent:

2. L’objecte del qual s’ocupen. Segons que intentin conèixer i expli-car objectes abstractes inventats per l’ésser humà o entitats que per-tanyen a la realitat física o social.

Així es distingeix entre:

1. Ciències formals. Són aquelles en les quals la veritat de les sevesafirmacions pot ser determinada mitjançant l’ús exclusiu del raona-ment (mètode deductiu) i sense necessitat de recórrer a l’experièn-cia. Això és així perquè operen sobre objectes que són entitats abs-tractes inventades per l’ésser humà. Es constitueixen en el que s’anomena sistemes formals axiomàtics en els quals, a partir d’unconjunt de definicions i axiomes, s’estableixen les seves veritats(proposicions i teoremes) mitjançant la deducció i l’ús exclusiu delprincipi de no-contradicció. X

2. Ciències empíriques. Són aquelles que estableixen la veritat de lesseves afirmacions a partir de les dades recollides a través de l’expe-riència i que han estat contrastades mitjançant l’experimentació(mètode hipotètic deductiu). Segons l’objecte sobre el qual se cen-tren es divideixen al seu torn en:

a) Ciències naturals. Aquelles que tenen per objecte les entitats del’àmbit natural, com la física, la química, la biologia, etc.

b) Ciències socials o humanes. Aquelles que tenen per objectel’ésser humà i les entitats de l’àmbit social, com la sociologia, la història, l’economia, la psicologia, la geografia, l’antropo-logia, etc.

28

Entre els supòsits teòrics generals so-bre la manera d’entendre la realitatens trobem, per exemple, la maneracom es concep l’espai i el temps. Qui-nes diferències hi ha entre la manerad’entendre aquests conceptes en laciència clàssica i la contemporània?Quines conseqüències té concebre’lscom a coses absolutes o relatives?

P e n s a - h i !

Teorema de Pitàgores.

b2 = a · mc2 = a · n

b2 + c2 = a (m+n) = a · a = a2

X Són exemples de ciències formalsles matemàtiques i la lògica.

3.4. El mètode científic

Un dels problemes més complexos de l’activitat científica és el del mèto-de, en el qual se’ns descriuen els passos que s’han de seguir per poder esta-blir qualsevol llei o teoria científica. Quin és el camí que cal seguir? Comes desenvolupa l’activitat d’investigació científica? Doncs, depèn de si estracta de ciències empíriques o de ciències formals. Com que de les for-mals ens n’ocuparem més endavant, aquí ens centrarem en el mètodehipotètic deductiu, que és l’utilitzat per les ciències empíriques. La tascad’investigació en les ciències empíriques segueix els passos següents:

La ciència comença amb problemes

Segons Karl R. Popper (1902-1994) la investigació no comença amb la simple observació, com es creia en la concepció més ingènua de la ciència, sinó amb problemes, és a dir, amb fets que criden l’atenció delcientífic perquè són sorprenents, desconeguts o perquè no poden serexplicats amb les teories de què es disposa.

Formulació d’hipòtesis

Per intentar trobar una explicació d’aquest fet, el científic proposa unahipòtesi que suposa l’existència d’una relació o regularitat entre determi-nats fets. Tota hipòtesi, per ser acceptable i ser considerada científica, hade ser contrastable empíricament, ha d’estar ben formulada i no ha d’in-cloure ambigüitats ni contradiccions. Entre dues hipòtesis alternativesescollirem la que s’hagi formulat més clarament, sigui més senzilla i mésfàcil de sotmetre’s a un procés de comprovació.

Les hipòtesis científiques són conjectures sobre les possibles relacionsentre els fets, però no se’n deriven directament, sinó que s’inventen pertractar d’explicar-los. És en aquest punt on la creativitat i la imaginació delcientífic són fonamentals per proposar hipòtesis audaces i innovadores.

UNITAT 1

29

Com i per què van desaparèixer els dinosaures?

Com s’origina una hipòtesi científica?Hi ha algun mètode general per arri-bar a formular-la? Això és el que enla filosofia de la ciència es denominael context de descobriment. En lahistòria de la ciència, les maneres coms’han elaborat les hipòtesis científi-ques han estat molt diverses. Copèr-nic, per exemple, va proposar l’helio-centrisme influït per una idea metafí-sica d’origen pitagòric (El Sol com afont de llum, coneixement i vida),Bohr es va inspirar en el sistema pla-netari per dissenyar l’estructura de l’à-tom (utilitzant una analogia o compa-ració) i Kekule va derivar la forma del’estructura de la mol·lècula del ben-zè a partir d’un somni. Un cop esproposa una hipòtesi, s’ha de disse-nyar un mètode per comprovar-ne lapotència explicativa i la validesa. Elcontext de justificació, en la filoso-fia de la ciència, fa referència a aquestsegon aspecte, és a dir, a descriure elconjunt de processos racionals (de-mostracions, experiments, argumen-tacions lògiques, etc.) que ens per-meten establir la validesa d’aquestahipòtesi científica.

P e n s a - h i !

K. R. Popper és un dels més destacatsfilòsofs contemporanis de la ciència.

Un cop s’ha establert provisionalment una hipòtesi, el pas següent és–per comprovar si és o no una explicació vàlida– contrastar amb l’expe-riència la sèrie de conseqüències que haurien de succeir en el cas de sercerta. Això es duu a terme en dos passos:

1. Deducció de conseqüències a partir de la hipòtesi: la prediccióEl primer que fem és deduir conseqüències a partir de la hipòtesi,és a dir, ens preguntem què hauria de succeir si la hipòtesi fos cer-ta. Per a tal fi, recorrem a la lògica. Per mitjà del raonament deduc-tiu, partint dels coneixements previs que tenim i de la hipòtesi, endeduïm una conseqüència, és a dir, elaborem una predicció.

2. Contrastació empírica de la hipòtesi: l’experimentacióPer comprovar si la predicció que hem deduït de la hipòtesi es com-pleix o no, se’n dissenya un experiment. No es tracta simplementd’observar sinó de dissenyar una prova en la qual es creïn les cir-cumstàncies que hem suposat i en què la reproducció dels fets esprodueixi de manera que en el procés tot esti-gui controlat. L’investigador hi intervé activa-ment, variant les circumstàncies segons queho consideri oportú, a fi de poder contrastarla hipòtesi de la millor manera possible. Al’hora de considerar els resultats, és importanttenir en compte que l’observació és guiada perla hipòtesi i que no n’és totalment indepen-dent, ja que es realitza amb la finalitat de con-trastar les conseqüències que hi hem deduït.

Si un cop realitzat l’experiment la predicció no escompleix, aleshores la hipòtesi queda refutada; con-siderem que en queda demostrada la falsedat i, per tant, s’abandona. Però, si la predicció es com-pleix, aleshores la hipòtesi queda corroborada provi-sionalment. Diem corroborada, no que sigui certa,atès que res no descarta que noves proves o experiments demostrin que noho és. I diem que provisionalment perquè seguirem sotmetent-la a provesnoves i més dures proves per intentar contrastar-ne la validesa.

Formulació de lleis

Com ja hem indicat anteriorment, quan una hipòtesi és suficientmentgeneral i important i ha estat sotmesa a diversos processos de comprova-ció sense que resulti contradita o refutada, es considera com una llei cien-tífica. Sempre mantindrà el seu caràcter provisional, a l’espera que fets odescobriments nous puguin posar-la en dubte o sigui substituïda per unaaltra de millor.

La investigació científica

30

El disseny correcte de l’experiment i el control de totes les variables sónfonamentals per poder donar valor i interpretar correctament els resultatsobtinguts.

3.5. Abast de les lleis i teories científiques

Col·loquialment, dir avui dia que alguna cosa està demostrada científi-cament, equival a donar-ho com a vertader, però descriuen les teoriescientífiques el funcionament real de la natura o de la societat? Perexemple, la llei de gravitació universal descriu el funcionament real de l’u-nivers o del nostre sistema solar?

Hi ha dues maneres d’interpretar el valor de les lleis i de les teories cien-tífiques i, per tant, del coneixement científic:

1. Realisme. Considera que les lleis i teories científiques descriuen elfuncionament real de la natura i la societat. Suposa la realitat dota-da d’un cert ordre racional que relaciona uns fets amb uns altresd’una manera estable. L’ésser humà seria capaç de descobrir-ho i d’expressar-ho de manera rigorosa i precisa per mitjà de la ciència.Les lleis i teories científiques, un cop contrastades empíricament,passarien a ser confirmades i es considerarien com a vertaderesi definitives.

2. Instrumentalisme. Considera que les teories científiques no prete-nen explicar la realitat ni descriure-la, sinó que tan sols són instru-ments i eines per fer-ne prediccions. És a dir, les teories científiquesno són jutjades en termes de veritat o falsedat, sinó que es conside-ren ficcions, invencions humanes, el valor de les quals es mesura perla utilitat que tenen per operar sobre les coses. Això implica que nodirem que les lleis són vertaderes sinó que són útils. Se succeeixenen el temps substituint-se les unes a les altres, en la mesura que sen’inventen altres de noves, més potents, que expliquen més fets opermeten millorar-ne les prediccions.

UNITAT 1

31

El sistema d’epicicle deferent va ser en laciència antiga un recurs geomètric queno tenia la intenció de descriure elmoviment real dels planetes, sinó tan solsde poder fer bones prediccions.

Filosofia de la ciència,

preciència, paradigma,

crisi, revolució científica,

sistema <A, P, R>, entitats,

propietats, relacions,

regularitats, mètode científic,

hipòtesi científica, llei científica,

teoria científica, explicar, predir,

tècnica, tecnologia, coneixement

objectiu, ciències formals,

mètode deductiu, ciències

empíriques, mètode hipotètic

deductiu, conjectures, predicció,

experiment, refutada, corroborar,

realisme, instrumentalisme.

L È X I C B À S I C

Plou, les gotes d’aigua cauen dels nú-vols. Aquest fet tan simple pot ser ex-plicat des de la teoria del lloc natu-ral d’Aristòtil, la llei de gravitacióuniversal de Newton i la llei de la re-lativitat general d’Einstein, però ca-da una suposa un funcionament i unaconcepció de la natura diferent. ¿Po-dem dir que alguna d’aquestes teo-ries la reflecteix tal com és real-ment?

P e n s a - h i !

32

Eines per aprendre a pensar

1. Elabora un mapa conceptual que compari el model d’explicació mítici el model d’explicació racional pel que fa:

a) Al model de comprensió i explicació de la realitat.b) A la manera d’elaborar les seves respostes i valor que els assignen. c) A la incidència en la manera de viure de les persones que els utilit-zen.

2. Elabora un text argumentatiu que serveixi de base per fer un debatsobre els avantatges i els inconvenients de buscar una resposta al sentit deles coses des del saber mític i des del saber racional.Preguntes per elaborar el text i guiar el debat:

a) Quina imatge de les coses, la realitat i la vida ens proporcionen?b) En quina mesura responen i s’enfronten als canvis socials que es pro-dueixen? c) En quina mesura poden afavorir postures d’intransigència, intole-rància o immobilisme? d) En quina mesura poden consolidar prejudicis? e) Com influeixen en la manera de viure de les persones que els segueixen? f ) En quina mesura poden ser compartits o fer-se aportacions mútuesquan es parteix de visions diferents?

P R O P O S T E S D E T R E B A L L

Fer pensarQuan se’m pregunta què és un intel·lectual només se m’acut una resposta:considero intel·lectual tot aquell que tracta els altres com si fossin intel·lec-tuals o perquè arribin a ser-ho. És a dir, aquell que es dirigeix a la capa-citat de raonament abstracte que hi ha en els altres i la reclama davantles urgències socials o polítiques del moment. És intel·lectual, aleshores, elque no pretén hipnotitzar el seu públic, ni intimidar-lo, ni sorprendre’l odesconcertar-lo, sinó que aspira a fer-lo pensar. Els que es comporten d’a-questa manera són intel·lectuals, encara que la seva professió habitualsigui la de pallasso de circ, paleta o bomber. I aquells que només magne-titzen o enlluernen no mereixen aquest nom, per molts títols acadèmicsque posseeixin.

Una expressió espanyola em sembla que encaixa molt bé amb aquestaempresa intel·lectual, aquesta perseverança d’aquells que poden ser consi-derats intel·lectuals, «fer pensar». Es diu que alguna cosa «fa pensar» quan

Comentari de text (model PAU)

Treball cooperatiu i de recerca

UNITAT 1

33

ens desperta sospita o inquietud, quan es converteix en un motiu d’aten-ció interessada que acaba amb la rutina d’allò que és acceptat senseexamen. Doncs bé, jo crec que avui l’intel·lectual ha d’assenyalar preci-sament tot el que fa pensar del nostre entorn. Hauria de ser capaç de suscitar preocupacions racionals, inseguretats que provenen de desajusta-ments d’idees i no del mal funcionament d’aparells o institucions. Sobre-tot ha de defensar i comparar les idees entre si: la nostra cultura es basaen el que és abstracte, en nocions –felicitat, democràcia, violència, legali-tat, humanitat...– que no poden substituir-se per imatges, que són pensa-bles però no visibles. Símbols, no icones. La invasió de l’audiovisual converteix en superflu i menyspreable tot allò que no aconsegueix ser «vir-tualitzat» en tres dimensions, mutilant així decisivament la capacitat dedeliberar a partir de conceptes, sense la qual pot haver-hi vida instru-mental però no reflexió sobre la vida.

L’intel·lectual fa pensar sense pretendre pensar pels altres ni pensar sen-se ells. La seva tasca està marcada per la paradoxa suïcida que qualsevoleducador coneix molt bé: el seu èxit no consisteix a fer-se insubstituïble,sinó, ben al contrari, a aconseguir que aquells a qui es dirigeix puguin,abans o després, prescindir d’ell i continuar raonant sense la seva tutela.És el llevat d’un pa que ningú no pot amassar sol ni menjar sense companyia.

FERNANDO SAVATER:El País semanal

1. Explica breument –al voltant de 40-80 paraules– les idees principalsdel text i com apareixen relacionades.

2. Explica breument –al voltant de 5-15 paraules en cada cas– el signifi-cat que tenen en el text, els termes o expressions següents:

a) «allò que és acceptat sense examen»

b) «deliberar»

3. Quines raons utilitza Fernando Savater per defensar la idea que«l’intel·lectual fa pensar sense pretendre pensar pels altres ni pensar senseells»?

4. Compara l’actitud de l’intel·lectual que descriu l’autor amb la de lapersona que es conforma amb el saber comú.

5. Reflexionar sobre la vida de la manera en què ens proposa l’autor enspot arribar a fer més feliços o infeliços? Raona la resposta.