Finançament municipal i creixement urbà dispers a Espanyacausants d’aquest fenomen són diversos. El creixement de la població, la millora dels nivells de renda familiar i la

Papers del CIL | 1

Finançament municipal i creixement urbà dispers a Espanya Ajut a la recerca en govern local 2009 Miriam Hortas Rico Tutor: Dr. Albert Solé-Ollé

Finançament municipal i creixement urbà dispers a Espanya | 2

PAPERS DEL CIL 02 | 2011

Direcció d’Estudis i Prospectiva Centre per a la Innovació Local (CIL) Rbla. Catalunya, 126, 7a planta Edifici Can Serra 08008 Barcelona T. 934 020 709 F. 934 049 146 [email protected] http://www.diba.cat/innovacio aA

Aquesta publicació és fruit de l'Ajut a la Recerca 2009, atorgat conjuntament pel Centre per a laInnovació Local i l'Institut de Ciències Polítiques i Socials. Els continguts que apareixen en aquesta publicació expressen l’opinió de l’autora, que no ha de ser necessàriament compartida per la Diputació de Barcelona.

Papers del CIL | 3

Sumari

Resum executiu..........................................................................................................

5

Introducció .................................................................................................................

6

Primera part: Anàlisi descriptiva del creixement urbà dispers ..................................

10

2. Causes de la dispersió urbana ……………………………………..……………….... 12

3. Conseqüències de la dispersió urbana ................................................................. 14

4. Dispersió urbana a Espanya: anàlisi descriptiva ……………………………………. 16

4.1. Primera aproximació: població, superfície construïda i una mesura inversa de la densitat de població ............................................................................. 18

a. Anàlisi a escala agregada …………………………….………………………. 18

b. Anàlisi a escala provincial …………………………..………………………… 19

c. Anàlisi a escala municipal ………………………………………………..…… 24

d. Agrupació dels municipis espanyols en àrees urbanes, turístiques i rurals …………………………………………………………….. 25

d.1. Definició de ciutat principal, ciutat secundària i municipi turístic ...... 25

d.2. Definició d’àrea urbana principal, secundària, turística rural ………. 26

d.3. Anàlisi de les àrees urbanes, turístiques i rurals amb major dispersió urbana ……………………………………………………………………… 28

e. Correlació entre el creixement de la superfície construïda i la superfície vacant. Segueix l’actuació pública el funcionament del mercat? …..…… 31

4.2. Segona aproximació: superfície ocupada per urbanitzacions exemptes dels nuclis urbans .......................................................................................... 33

5. El sector municipal espanyol: Anàlisi descriptiva .................................................. 39

5.1. La despesa municipal ………………………………………………..…………… 39

5.2. Les fonts de finançament municipal ………………………………...………….. 42

1. Dispersió urbana: definició del concepte ............................................................. 10


Sumari

Segona Part: Impacte de la dispersió urbana sobre les finances locals a Espanya ......................................................................................................................

46

1. Impacte sobre la despesa municipal: increment en els costos de provisió de determinats serveis públics locals …………………………………………………….. 46

1.2. Evidència empírica existent ………………………..………...…………...…….... 47

1.3. El model ........................................................................................................... 48

1.4. Principals resultats i conclusions de l’estudi ……………………………………

53

2. Impacte sobre els ingressos i les despeses municipals de la dispersió urbana ..................................................................................................................... 56

2.1. Introducció ………………………………………....……………………..….. 56

2.2. Revisió de la literatura existent ………………………………..…………………. 56

2.3. Anàlisi dinàmica de la relació entre les finances locals i la dispersió urbana: Metodologia …………………………………………………………………..……. 58

2.4. Principals resultats i conclusions de l’estudi ………….……………..….……… 61

a. La dinàmica del procés d’ajust fiscal ……………………….…………….….. 61

b. Relació intertemporal entre els diferents components del pressupost municipal ………………………………………………………………………… 62

c. Impacte de la dispersió urbana sobre les finances municipals …………… 63

d. Impacte de la dispersió urbana sobre les finances dels municipis turístics ………………………………………………………….…………….…. 64

e. Dispersió urbana i finances locals: l’efecte a llarg termini …………………. 65

f. És la dispersió urbana un instrument de finançament addicional? ..................

67

Conclusions ................................................................................................................

70

Bibliografia ..................................................................................................................

77

1.1. Introducció ………………………………………...………………………………... 46

Annexos ......................................................................................................................

81

Annex 1. Model de costos ………………………………………………………………… 81

Annex 2. Model d’impacte dinàmic i estratègia economètrica d’estimació ………… 87

Papers del CIL | 5

Resum executiu

L’objectiu d’aquesta investigació és analitzar la incidència del model de creixement urbanístic dispers desenvolupat a Espanya durant el període 1994-2005 en les finances municipals.

L’estudi indica que la necessitat de finançament de l’augment i la diversificació dels serveis locals mitjançant els impostos municipals ha generat una separació progressiva entre necessitats de despesa i ingressos municipals, que els ajuntaments no han pogut finançar amb el seu estalvi corrent.

Per aquesta raó, han acabat recorrent al finançament addicional que els proporcionen els recursos urbanístics i l’estructura del finançament local ha girat a favor de l’activitat urbanística dels municipis. L’IIVTNU (Impost sobre l’Increment del Valor dels Terrenys de Naturalesa Urbana), l’ICIO (Impost sobre Construccions, Instal·lacions i Obres), les contribucions especials, les llicències urbanístiques, els ingressos patrimonials per concessions i aprofitaments especials i, sobretot, la venda de terrenys han incrementat considerablement el seu pes en el conjunt d’ingressos municipals ja que van passar de representar un 14% el 1994 al 23% del total d’ingressos no financers el 2005.

Aquest recurs als ingressos urbanístics ha esdevingut una opció política local, davant el recorregut que podrien haver tingut altres fonts de finançament municipal per generar ingressos. El sistema financer local ha optat per l’increment de la dependència en els ingressos urbanístics, de naturalesa extraordinària i conjuntural, en detriment del finançament amb ingressos recurrents, que provenen directament de l’esforç fiscal de la ciutadania.

La dependència municipal dels ingressos urbanístics ha generat un superàvit corrent a curt termini, però a mig i llarg termini ha produït costos addicionals derivats de la dispersió, que han hagut de ser coberts pels nivells superiors de govern, tot augmentant el volum de les seves transferències als ajuntaments.

Podem concloure, doncs, que la dispersió urbana no s’associa només al creixement poblacional, sinó també a altres factors explicatius que, en el cas espanyol, inclouen una sèrie de característiques pròpies del sector municipal, entre les quals destacarien el sistema de finançament dels ajuntaments, el minifundisme municipal i determinats buits i imprecisions en la legislació sobre regulació del sòl.

D’altra banda, els factors que influeixen en la quantitat i distribució de la despesa pública local també són diversos, però cada cop més hi ha el convenciment que el patró urbanístic és un dels més rellevants. La dispersió de la població al territori fa que les infraestructures i determinats béns i serveis públics s’hagin d’incrementar si es vol mantenir constant l’índex de serveis públics de tots els residents del municipi. I, al mateix temps, es deixen d’aprofitar les economies d’escala.


Introducció

Al llarg dels últims anys Europa, i en especial regions del sud del continent com ara Espanya, ha sofert un canvi important en el model de creixement urbanístic. S’ha passat d’un creixement de tipus vertical i compacte a un altre de tipus horitzontal, caracteritzat per ser espacialment expansiu i de baixa densitat de població, conegut amb el nom de dispersió urbana o suburbanització.

Un nou patró d’urbanització on les ciutats ja no són nuclis aïllats en el territori, sinó que s’estenen en àrees urbanes, amb diferents graus de fragmentació, densitat i concentració d’activitats, íntimament lligat a la construcció de noves urbanitzacions a la perifèria dels municipis. Un nou concepte de ciutat dispersa, difusa i fragmentada que a Espanya ha generat una especial preocupació i un especial interès entre polítics, premsa i ciutadania en general atès el seu estret vincle amb temes d’ús indiscriminat del sòl, destrucció continuada i insostenible del litoral, i corrupció urbanística dels ajuntaments.

Un informe recent de l’Agència Europea del Medi Ambient (EEA, 2006) assenyala que el sòl consumit per persona a Europa s’ha més que duplicat al llarg dels últims vint anys. Concretament, la superfície construïda ha augmentat un 20% durant aquest període, mentre que la població només ho ha fet un 6%. Tal com mostren aquestes dades, així com els informes elaborats per l’Observatori de la Sostenibilitat a Espanya (OSE, 2006, 2009), la situació adquireix una rellevància especial en regions del sud del continent, entre les quals destaca el cas espanyol.

A Espanya, el 34% del litoral mediterrani està totalment edificat en el seu primer quilòmetre de costa, la superfície artificial ha crescut un 30% entre 1987 i 2000, i les estimacions de l’Observatori de la Sostenibilitat a Espanya apuntaven que aquest percentatge arribaria al 41% i al 52% el 2005 i 2010, respectivament. En aquesta mateixa línia, les dades de la Direcció General del Cadastre apunten que la taxa de variació de la superfície construïda durant el període 1994-2005 va ser del 40%, principalment com a conseqüència del procés d’urbanització, en què el ritme mitjà anual de creixement del sòl construït és de l’1,9%, valor que se situa per sobre de la mitjana europea (0,68%).

A més a més, una quarta part d’aquesta construcció s’ha fet a costa d’una pèrdua de zones forestals i altres espais naturals, i ha anat acompanyada d’una forta expansió del transport, així com de zones industrials i comercials.1 Concretament, segons dades del Ministeri de Foment (OSE, 2006, 2009) i del Ministeri d’Habitatge (Atles estadístic de les àrees urbanes a Espanya), al llarg dels últims vint anys la superfície ocupada per urbanitzacions s’ha incrementat un 25%; l’ocupada per autopistes i autovies, un 150%; la d’infraestructures i transports, un 98%; la de zones en construcció, un 120%, i la de zones industrials i comercials, un 60%.

1. Muñoz (2004) analitza la construcció residencial de baixa densitat a la província de Barcelona durant el període 1985-2001. En aquest treball s’assenyala que al llarg del període considerat s’ha produït un procés d’urbanització dispers, fet al marge de la planificació urbanística i que s’aproxima a un ús indiscriminat del sòl i ocupació intensa del territori. Les dades així ho demostren. Un terç del total dels habitatges de nova construcció correspon a habitatges unifamiliars. A més a més, en 208 dels 311 municipis barcelonins analitzats, els habitatges adossats i unifamiliars construïts des de 1985 representen el 75% de la construcció total.

Papers del CIL | 7

La principal causa atribuïda a aquest canvi en l’ocupació del sòl és la variació en el model urbanístic de creixement vertical a horitzontal, si bé altres factors, com ara el model de creixement econòmic (intensiu en sectors d’alt consum de sòl, com ara la construcció, el transport i el turisme) i la forta inversió en infraestructures al llarg dels últims vint anys, també hi han tingut un paper determinant.

Aquest treball se centra en l’anàlisi de la causa principal d’aquest canvi: el nou model de creixement urbanístic a Espanya. Els factors que a la literatura s’assenyalen com a causants d’aquest fenomen són diversos. El creixement de la població, la millora dels nivells de renda familiar i la reducció dels costos de transport han estat les causes tradicionalment esmentades a la literatura (Mieszkowski i Mills, 1993; Glaeser i Khan, 2003), la combinació de les quals genera un increment continuat de la demanda de sòl urbà (Brueckner 2000). L’elevada fragmentació política (Carruthers, 2002; Carruthers i Ulfarsson, 2002), determinades polítiques públiques de subsidis i inversió (Glaeser i Khan, 2004; McGuire i Sjoquist, 2002), controls sobre l’ús del sòl i l’impost sobre la propietat (Brueckner, 2001b; Brueckner i Kim, 2000; Song i Zenou, 2005) també han estat esmentats a la literatura com a causants addicionals de la dispersió urbana, atès que fomenten un creixement espacial excessiu de les ciutats.

Aquest creixement urbanístic, en molts casos excessivament intens i descontrolat, ha generat preocupació entre els diferents agents econòmics pel seu impacte ambiental, social i, especialment, econòmic. A les noves zones de baixa densitat de població, es redueixen les interaccions socials i es perd el sentiment de comunitat, al mateix temps que es fomenta la segregació entre els rics dels suburbis i els pobres dels nuclis urbans (Downs, 1999; Brueckner, 2000, 2001; Glaeser i Khan, 2004). L’increment del nombre de desplaçaments, derivat d’un teixit urbà més dispers, incrementa els índexs de contaminació i la congestió en carreteres (Sierra Club, 1998; Brueckner 2001; Glaeser i Khan, 2003). Les zones forestals, els espais naturals i, en conseqüència, la biodiversitat local també es redueixen (Sierra Club, 1998).

No obstant això, es podria dir que destaca l’impacte sobre les finances municipals. Tot i que són molts els factors que poden influenciar la quantia i distribució de la despesa pública local, hi ha una convicció creixent que apunta que el patró urbanístic n’és un. Quan es produeix la dispersió de la població en el territori, tant les infraestructures com determinats béns i serveis públics s’han d’incrementar amb l’objectiu de mantenir constant l’índex de serveis públics de tots els residents de la jurisdicció, al mateix temps que deixen d’aprofitar-se les economies d’escala associades a la provisió de determinats serveis públics (Elis-Williams, 1987; McGuire i Sioquist, 2002; Carruthers i Ulfarsson, 2003; Carruthers i Ulfarsson, 2006). Per tant, la dispersió urbana genera un increment important en els costos de provisió de determinats serveis públics, com ara la recollida d’escombraries, la neteja viària, la policia o el transport públic. Així mateix, es considera que la dispersió urbana pot significar una font d’ingressos potencials per als governs locals, en termes de venda de terrenys públics per a la construcció, plusvàlues, impost sobre la propietat, llicències d’obres, etc.


En una situació de crisi econòmica com ara l’actual, és interessant analitzar l’estat financer dels governs locals, com el fenomen recent de suburbanització els ha afectat i, possiblement, com l’han utilitzat com a instrument per obtenir recursos addicionals que sanegessin els seus comptes.

Els estudis empírics que han analitzat aquest impacte sobre els costos de provisió dels serveis públics i, en general, sobre les finances dels governs locals són relativament escassos i bàsicament centrats en el cas dels Estats Units. A més a més, els resultats obtinguts no sempre van en la mateixa direcció (Burchell i Mukherji, 2003; Speir i Stephenson, 2002; Ladd i Yinger, 1989; Ladd 1992, 1994; Carruthers i Ulfarsson, 2002, 2003, 2006).

Els treballs empírics per al cas espanyol no analitzen directament el fenomen de la dispersió urbana. El seu principal objectiu és analitzar quins són els factors determinants de la despesa pública local. No obstant això, ofereixen una certa evidència, atès que les seves equacions de demanda introdueixen com a variables explicatives indicadors que aproximen les pautes de localització de la població al territori (Solé-Ollé, 2001; Solé-Ollé i Bosch, 2005). Quant a l’impacte sobre els ingressos, encara no hi ha cap estudi que ofereixi una evidència empírica sobre el tema.

Per tant, és interessant i especialment rellevant per al cas espanyol l’anàlisi de l’impacte de la dispersió urbana sobre les finances públiques locals. Concretament, es considera que són tres les raons bàsiques que justifiquen aquesta investigació. En primer lloc, perquè, com ja s’ha comentat prèviament, el ritme urbanitzador que ha experimentat Espanya al llarg dels últims anys ha estat molt elevat, i hi ha una preocupació generalitzada tant entorn de les seves causes com de les seves conseqüències. Es considera que el tema d’anàlisi mereix un esforç de recerca important, atès els reptes que planteja en termes de disseny institucional: marc regulador del sòl i urbanització, competències dels municipis, reforma del finançament municipal, institucions democràtiques locals. En segon lloc, la necessitat de dur a terme una recerca com aquesta és més evident quan no hi ha treballs aplicats per al cas espanyol que abordin aquesta problemàtica. En tercer lloc, perquè els resultats de la recerca no proporcionaran només resultats interessants per al lector preocupat pel que passa a Espanya, sinó perquè és innovadora inclús a escala internacional, atesa la poca evidència empírica existent fora dels Estats Units, l’interès del cas espanyol, la qualitat de la base de dades a utilitzar i les innovacions metodològiques introduïdes.

En aquest projecte d’investigació es pretén analitzar el fenomen de la dispersió urbana i l’impacte que aquest tipus de creixement urbanístic ha tingut sobre les finances públiques municipals al llarg dels últims anys. Amb aquest objectiu, el treball s’estructura en tres grans parts.

Una primera part on, a partir d’una revisió exhaustiva de la literatura teòrica existent, s’explica en què consisteix la dispersió urbana, quines són les seves causes potencials i les seves possibles conseqüències. En aquest mateix bloc es fa una anàlisi descriptiva amb les diferents fonts estadístiques disponibles per al cas espanyol, mitjançant l’elaboració de gràfics, taules i mapes que ajudin a caracteritzar l’evolució del model de

Papers del CIL | 9

creixement urbanístic al llarg dels últims anys. Així mateix, es descriuen les característiques principals del sector municipal a Espanya i s’analitzen els pressupostos locals, els seus components i la seva evolució al llarg del temps, per tal de poder establir el lligam entre la urbanització i les finances dels governs locals. S’intentarà donar resposta de manera descriptiva, senzilla i entenedora per al lector a qüestions rellevants com ara:

Quins són els municipis que més han crescut? Han crescut més els municipis de les àrees urbanes o els de les àrees turístiques? Té alguna relació amb el grau de regulació urbanística del municipi? Què ha representat el fort impuls del sector immobiliari per als ajuntaments, en termes de recaptació? Quin paper pot tenir la situació financera dels governs locals en tot aquest procés?

La segona part consisteix en l’exposició del treball empíric elaborat, el qual permetrà extreure tota una sèrie de conclusions sobre aquestes interrelacions entre les finances municipals i el model de creixement urbanístic. D’una banda, s’analitzarà l’impacte que el model de creixement urbà té sobre els costos de provisió de determinats serveis públics locals. I de l’altra, s’estudiarà la relació dinàmica i bidireccional entre l’activitat urbanística municipal i les finances dels ajuntaments, tant pel que fa als costos com als ingressos, amb especial atenció al que succeeix en els municipis catalogats com a turístics. Per dur a terme aquesta anàlisi es farà ús d’una mostra representativa de municipis espanyols per al període 1994-2005. Les variables seran construïdes a partir de les dades proporcionades per la Direcció General del Cadastre, les liquidacions pressupostàries de les entitats locals facilitades pel Ministeri d’Economia, i els censos de població de l’Institut Nacional d’Estadística.

Finalment, en un darrer apartat s’exposaran les conclusions principals del treball, així com les implicacions principals de política econòmica.


Primera part: Anàlisi descriptiva del creixement urbà dispers

1. Dispersió urbana: definició del concepte

Al llarg dels últims anys, a Espanya s’ha experimentat un canvi en el model de creixement urbà. El clàssic model de ciutat vertical ha estat reemplaçat per un model horitzontal. És a dir, el creixement de tipus compacte i dens s’ha anat substituint per un model de ciutat espacialment expansiu, sovint dispers en el territori, discontinu i acompanyat de baixes densitats de població. Aquest nou model de ciutat és conegut com a dispersió urbana o suburbanització.

Si bé esdevé relativament senzill identificar aquest fenomen, des d’un punt de vista tècnic no resulta tan obvi trobar una definició rigorosa i analíticament tractable. De fet, no hi ha consens a l’hora de donar una definició a aquest nou patró de desenvolupament urbanístic. L’existència d’una definició clara i acceptada esdevé un punt clau per a l’anàlisi del fenomen. És per això que a continuació es farà una referència breu a les diferents definicions existents a la literatura, així com a la que s’emprarà en el present treball, d’acord amb la disponibilitat de dades per al cas espanyol.

Alguns autors utilitzen una definició del concepte o bé basada en les causes que el generen o bé en les seves conseqüències, sense arribar, en cap cas, una definició rigorosa. Així, per exemple, per Glaeser i Kahn (2004) la dispersió urbana no és conseqüència de polítiques públiques concretes o de la inadequada planificació urbanística, sinó que es tracta del producte inexorable d’un nou estil de vida basat en l’ús del transport privat.

No obstant això, en alguns treballs s’ha optat encertadament per una definició basada en la morfologia del territori. D’aquesta manera, s’adopta una definició neutra del fenomen, sense judicis de valor, que permet determinar si la ciutat ha incrementat el seu grau de dispersió amb el temps, o bé comparar si és més o menys dispersa que una altra ciutat (Muñiz et al., 2006).

En aquest sentit, Nelson et al. (1995) i Pendall (1999) la defineixen com un desenvolupament espacialment expansiu i discontinu, que té lloc al límit o la perifèria de les àrees urbanes o suburbis, i que generalment és el resultat d’un creixement ràpid, no planificat i descoordinat. Té, a més a més, una sèrie de característiques com ara la baixa densitat de població, l’elevada fragmentació política, la dominància del mitjà de transport privat, l’absència de controls sobre l’ús del sòl, disparitats fiscals entre jurisdiccions i desenvolupament comercial dispers (Burchell et al., 1998; Downs, 1999; Ewing, 1997).

Galster et al. (2000) el defineixen de manera més tècnica i considera que és un patró d’ús del sòl representat per valors baixos d’alguna de les dimensions següents: densitat, continuïtat, concentració, centralitat, nuclearitat, proximitat, combinació d’usos del sòl diferents.

Per Brueckner (2000), simplement és un creixement espacial excessiu de les ciutats, de manera que el problema es genera quan aquest creixement va més enllà de la simple adaptació al creixement de la població.

Papers del CIL | 11

En aquesta mateixa línia, Fulton et al. (2001) estableixen que es pot considerar que en una àrea hi ha dispersió urbana quan el consum de superfície urbana s’incrementa més ràpidament que la població.

En el present treball s’emprarà una definició morfològica de dispersió urbana el més concreta possible subjecta, òbviament, a les restriccions donades per la disponibilitat de dades. Concretament, identificarem la dispersió urbana com aquell patró de desenvolupament urbà espacialment expansiu i discontinu en el territori, associat a baixes densitats de població.

Resum:

La dispersió urbana és un concepte ambigu de difícil definició. No obstant això, podem considerar-la com aquell patró de desenvolupament urbà espacialment expansiu i discontinu en el territori, associat a baixes densitats de població.


2. Causes de la dispersió urbana

La pregunta que es planteja a continuació fa referència a les causes que poden generar aquest fenomen. Per què s’ha produït aquest canvi de model de creixement urbà? Quins han estat els factors clau que l’han impulsat?

Tradicionalment es considerava que el creixement de les ciutats estava íntimament lligat als increments de població, de manera que les ciutats s’expandien per donar cabuda als nouvinguts. La dispersió urbana és un fenomen molt més recent que ja no s’associa al creixement poblacional, sinó que es considera que són altres els possibles factors explicatius del creixement espacialment expansiu de les ciutats, més enllà de la població.

Una revisió exhaustiva de la literatura teòrica existent ofereix tot un seguit de factors desencadenants del creixement dispers i discontinu de les ciutats, els quals s’expliquen a continuació.

En el marc de la literatura d’economia urbana, es parteix del model de ciutat monocèntrica d’Alonso-Muth-Mills per determinar quins són els factors causants de l’expansió de les ciutats. Aquest model estableix que l’estructura urbana és el resultat del trade-off entre els costos de desplaçament i el preu del sòl. En equilibri, aquest trade-off requereix preus del sòl menors al límit urbà per compensar l’increment en els costos de desplaçament. Per tant, la mida de les ciutats està relacionada positivament amb la població i la renda, i negativament amb els costos de desplaçament i el preu del sòl agrícola i suburbà.2

Miezkowski i Mills (1993) desenvolupen la teoria de l’evolució natural basant-se en aquest model, segons la qual són tres les forces fonamentals que incrementen la demanda de sòl als suburbis urbans: el creixement de la població, l’increment de la renda per capita i la reducció dels costos de transport. Una ciutat ha d’expandir-se per acollir el creixement de població. Millores en els nivells de renda permeten a les famílies satisfer les seves preferències vers un major consum de sòl. Finalment, les innovacions en els sistemes de transport milloren els temps de desplaçament i en redueixen els costos, fets que converteixen els suburbis en un lloc atractiu on viure. Glaeser i Khan (2004) assenyalen que aquest últim factor és la causa principal de la dispersió urbana, atès que elimina les economies d’escala de les tecnologies de transport antigues i, així, permet la descentralització.

Segons Brueckner (2000), el creixement urbà que succeeix com a resposta a aquestes forces fonamentals no es pot considerar ineficient. La crítica a l’expansió urbana només es pot justificar si el funcionament d’aquestes forces és distorsionat per l’existència de fallades de mercat. Una fallada de mercat és una situació en la qual el mercat no és capaç de distribuir els recursos de manera socialment òptima per si mateix, de manera que es proveeixen quantitats subòptimes que impedeixen maximitzar el benestar social.

2. Per a una descripció més detallada, consulteu Miezkowki i Mills (1993) i Glaeser i Khan (2004). L’anàlisi empírica de Brueckner i Fansler (1983), amb dades de 1970 per a 40 àrees urbanes americanes, determina que aquests factors bàsics expliquen entorn del 80% de la variació del sòl urbanitzable.

Papers del CIL | 13

Les fallades de mercat associades al creixement excessiu de les ciutats són bàsicament tres. En primer lloc, el fet de no considerar els beneficis derivats del valor social intrínsec del medi ambient quan el sòl rústic es converteix en urbanitzable. En segon lloc, els individus no tenen en compte els costos socials de congestió que generen amb els seus desplaçaments per carretera. Finalment, els costos de les infraestructures públiques necessàries per a les noves construccions tampoc no són considerats pels que construeixen. Així doncs, com a conseqüència de l’omissió d’aquest tipus de beneficis i costos, el creixement urbà resulta aparentment menys costós i genera una provisió excessiva de sòl urbanitzable i, per tant, major del que seria socialment desitjable.

A la literatura també s’esmenten altres factors com a causants addicionals de la dispersió urbana. Mieszkowski i Mills (1993) ofereixen una teoria basada en el concepte de Tiebout de votar amb els peus. Les decisions de localització dels residents dins d’una àrea urbana no depenen únicament de la renda i dels costos de transport, sinó que aquests escullen el seu municipi o jurisdicció segons les seves preferències per característiques de l’entorn, dels veïns potencials i dels impostos locals. D’aquesta manera, els problemes socials i fiscals de les ciutats (redistribució d’impostos, baixa qualitat de determinats serveis públics, elevada criminalitat, contaminació i congestió, entre d’altres) fan que les classes socials mitjanes i altes decideixin traslladar-se als suburbis, on creen les seves pròpies comunitats formades per individus amb característiques de renda, nivell educatiu o raça similars. Així aconsegueixen el control sobre l’índex de despesa pública, s’asseguren la provisió de serveis públics de qualitat i eviten finançar el consum públic d’individus amb rendes inferiors.

Finalment, l’elevada fragmentació política (Carruthers, 2002, 2003; Carruthers i Ulfarsson, 2002), determinades polítiques públiques de subsidis i inversió, controls sobre l’ús del sòl (Glaeser i Khan, 2004; McGuire, 2002) i l’impost sobre la propietat (Brueckner, 1999; Brueckner i Kim, 2000; Song i Zenou, 2005) també fomenten un creixement espacial excessiu de les ciutats.

Resum:

Els principals factors que s’esmenten a la literatura com a possibles causes de la dispersió urbana són:

Increment de la població

Increment de la renda per capita

Generalització de l’ús del transport privat

Reducció dels costos de transport i millora de les infraestructures

Tres fallades del mercat que generen una provisió excessiva i subòptima de sòl urbanitzable:

Omissió dels beneficis derivats dels espais naturals Omissió dels costos socials de congestió Omissió dels costos de la nova infraestructura

Preferències individuals

Fragmentació política

Impost sobre la propietat


3. Conseqüències de la dispersió urbana

Són diversos els beneficis que s’atribueixen a la dispersió urbana, en termes de satisfacció de les preferències dels individus per habitatges més amplis, unifamiliars i propers a l’entorn natural. Així mateix, també suposa segregar-se dels problemes associats als nuclis urbans, com ara la contaminació, el crim o la congestió.

No obstant això, aquests beneficis es poden veure contrarestats per un nombre elevat de conseqüències negatives associades a aquest model de creixement urbà espacialment expansiu. A les noves zones de baixa densitat de població, es redueixen les interaccions socials i es perd el sentiment de comunitat, al mateix temps que es fomenta la segregació entre els rics dels suburbis i els pobres dels nuclis urbans (Downs, 1999; Brueckner, 2000, 2001; Brueckner i Largey, 2006; Glaeser i Khan, 2004). L’increment del nombre de desplaçaments, derivat d’un teixit urbà més dispers, augmenta els índexs de contaminació i la congestió de les carreteres (Sierra Club, 1998; Brueckner, 2001; Glaeser i Khan, 2004). Les zones forestals, els espais naturals i, consegüentment, la biodiversitat local també esdevenen reduïdes (Sierra Club, 1998; Kahn, 2000). Si la suburbanització va acompanyada de deslocalització de part de l’activitat econòmica, la reducció en les economies d’aglomeració urbanes pot generar reduccions de productivitat (Glaeser i Khan, 2004).

Quan es produeix la dispersió de la població en el territori, tant les infraestructures com determinats béns i serveis públics han d’incrementar-se amb l’objectiu de mantenir constant l’índex de serveis públics de tots els residents de la jurisdicció. És per això que la suburbanització provoca un increment important en els costos de provisió de determinats serveis públics, com ara la recollida d’escombraries, la neteja viària, policia, bombers o transport públic. En aquests casos, atès que la població es troba més dispersa en el territori, deixen d’aprofitar-se les economies d’escala associades a la provisió de determinats serveis públics, amb el consegüent increment ineficient dels costos (Carruthers i Ulfarsson, 2003). A més a més, es requereix estendre les infraestructures bàsiques (carreteres i vies públiques, clavegueram, enllumenat públic), a causa de les llargues distàncies, per tal de cobrir la demanda de béns i serveis públics d’un nombre relativament baix de residents (Carruthers, 2002).

D’altra banda, com ja s’ha comentat a l’apartat anterior, generalment els que construeixen als suburbis no internalitzen tots els costos generats, de manera que és el govern local qui acaba fent-se’n càrrec. D’aquesta manera, el nou creixement suburbà és finançat per tots els residents del municipi mitjançant el pagament d’impostos (Brueckner, 2000; Sierra Club, 1998, 2000).

Papers del CIL | 15

Increment dels costos de provisió de determinats serveis públics locals Increment de la congestió de les carreteres Increment dels impostos

Reducció de la productivitat Socials:

Reducció de les interaccions socials i del capital social Segregació entre rics i pobres

Ambientals:

Increment dels índexs de contaminació Pèrdua d’espais naturals i de biodiversitat local

Econòmiques:

Les conseqüències principals associades a la dispersió urbana són:

Resum:


4. Dispersió urbana a Espanya: anàlisi descriptiva

Ja s’apuntava a la introducció que Espanya ha sofert al llarg dels darrers anys un canvi important en el seu model de creixement urbà. El patró de creixement de tipus compacte amb densitats de població elevades ha estat substituït per un nou model de tipus horitzontal, espacialment expansiu i discontinu en el territori.

En aquest apartat s’analitzarà amb més detall tant la importància en xifres com la dimensió espacial i temporal d’aquest canvi. Quant a la dispersió urbana, s’utilitzarà una definició el més acurada i analíticament tractable possible, subjecta, òbviament, a les restriccions donades per la disponibilitat de dades.

Si considerem la dispersió urbana com un patró de localització de la població al territori caracteritzat principalment per una expansió excessiva de la superfície urbanitzada, resulta que mesurar aquest concepte és notablement difícil. La densitat de població ha estat la mesura més comunament utilitzada per aproximar la dispersió urbana (Ladd, 1992), principalment per la seva senzillesa i simplicitat, si bé molts autors assenyalen que només permet capturar part del fenomen i que normalment dóna una imatge poc clara de la forma urbana de les ciutats. És a dir, una mesura de densitat de població no és informativa sobre la distribució espacial dels usos residencials del sòl. És per això que la majoria d’estudis previs han optat per variants de densitat de població per aproximar aquest concepte, complementades amb variables addicionals com ara el percentatge de sòl potencialment urbanitzable, el nombre de nuclis urbans o el percentatge de població disseminada, amb l’objectiu de considerar també l’extensió del territori.3 Altres autors, conscients de les limitacions que generen les dades disponibles per mesurar d’una manera precisa la dispersió urbana, han optat per mètodes més sofisticats. Destaca l’estudi americà fet per Burchfield et al. (2006). Els autors es basen en fotografies de satèl·lit de 1992 per elaborar una definició del que es considera dispersió urbana molt més precisa, sobre la base de distàncies entre els nuclis residencials. Concretament, mitjançant aquestes fotografies aèries obtenen informació detallada sobre els diferents usos del sòl del territori nord-americà. Divideixen el mapa que obtenen en cel·les de 30 × 30 metres i calculen un índex de dispersió urbana a partir del percentatge de sòl no urbanitzable que hi ha en el quilòmetre quadrat que envolta cada desenvolupament residencial. Recentment es disposa de dades similars per a un conjunt de països europeus, gràcies al desenvolupament del projecte Corine Land Cover, sobre el qual s’entrarà en detall més endavant en el text.

En un informe recent de l’Agència Europea de Medi Ambient sobre la dispersió urbana a Europa (EEA, 2006), s’establien una sèrie de possibles indicadors susceptibles d’aproximar aquest fenomen. Concretament, es considera que són sis les possibles mesures de la dispersió urbana:

3. Carruthers i Ulfarsson (2003) destaquen la importància d’afegir aquesta variable, atès que la densitat per si mateixa no pot descriure el caràcter de les àrees urbanes. Per tant, cal introduir una variable que informi sobre la dimensió del sòl urbanitzable i així tenir en compte, per exemple, com la distància afecta la provisió de determinats béns i serveis públics.

Papers del CIL | 17

1. El canvi en les taxes de creixement de la població i de la superfície construïda

2. El creixement de les zones construïdes

3. La superfície construïda per capita

4. La densitat de població residencial

5. El percentatge de zones residencials denses sobre el total de zones residencials

6. El percentatge de zones residencials de baixa densitat sobre el total de noves zones residencials

Per al cas espanyol, disposem de diferents fonts estadístiques que ens proporcionen definicions alternatives del fenomen de la dispersió urbana, bastant en línia amb les mesures propostes en l’informe comentat prèviament:

Arxius de parcel·les urbanes, Direcció General del Cadastre Atles estadístic de les àrees urbanes a Espanya, Ministeri d’Habitatge Projecte Corine Land Cover.4 Agència Europea de Medi Ambient, Institut Geogràfic

Nacional (Ministeri de Foment) Cens de població i habitatges, Institut Nacional d’Estadística

En els següents subapartats es fa una anàlisi descriptiva de l’evolució del model de creixement urbà espanyol al llarg dels últims anys. Aquesta anàlisi s’estructura segons la definició de la mesura de dispersió urbana utilitzada.

En primer lloc, la Direcció General del Cadastre proporciona, des de 1994, dades de registres administratius sobre la superfície urbanitzable, que comprèn tant sòl construït com sòl vacant (solars), i la superfície disponible i no urbanitzable (rústica) a escala municipal. Amb aquestes dades es pot construir una mesura inversa de densitat de població, mesura que esdevé, com es comentava anteriorment, l’indicador més senzill i estàndard de la dispersió urbana.

En segon lloc, s’utilitzarà la informació continguda a l’Atles estadístic de les àrees urbanes a Espanya, del Ministeri d’Habitatge i el projecte europeu Corine Land Cover, per tal d’aproximar-nos al concepte de creixement urbà dispers mitjançant la superfície ocupada per urbanitzacions exemptes dels nuclis urbans de població. La informació proporcionada per aquesta font és molt més fiable i realista, atès que es basa en fotografies de satèl·lit i permet diferenciar fins a 85 classes diferents de sòl. Les dades només estan disponibles per als anys 1990 i 2000, però ja són útils per analitzar el canvi sofert en l’ocupació del sòl a Espanya al llarg d’aquest període.

Aquesta darrera mesura és més acurada que la consideració de la superfície construïda, atès que inclou únicament la superfície destinada a habitatges d’ús residencial construïts a la perifèria dels nuclis urbans. Però, com ja veurem més endavant, si bé aquesta mesura

4. El projecte s’emmarca dins del Programa CORINE, sigles que provenen del títol anglès Coordination of Information of the Environment.


0

1

2

3

4

5

6

1996 1997 1998 1999 2000 2001 2002 2003 2004 2005

superfície urbanitzada població

és molt més explicativa del concepte de creixement urbà dispers, no és pot utilitzar en una anàlisi temporal, ja que aquestes dades només estan disponibles per a un nombre molt reduït d’anys (en aquest cas, només es disposa de dades per als anys 1990 i 2000). Així doncs, la disponibilitat de dades administratives referides a la superfície construïda per a un període de temps suficientment ampli determina que sigui aquesta la variable utilitzada per analitzar l’evolució i el canvi del model de creixement urbà a Espanya. No obstant això, l’anàlisi mostra que ambdues fonts estadístiques ofereixen conclusions similars, fet que aporta solidesa a l’estudi portat a terme.

4.1. Primera aproximació: població, superfície construïda i una mesura inversa de la densitat de població

a) Anàlisi a escala agregada

En el gràfic 1 es presenta l’evolució de la població i de la superfície urbanitzada a Espanya al llarg dels últims quinze anys. S’observa que la taxa de creixement de la superfície urbanitzada ha estat sempre superior a la taxa de creixement de la població dels municipis espanyols. Com a conseqüència, la superfície urbanitzada per habitant ha anat augmentant al llarg del temps, fet que evidencia un patró de creixement urbanístic espacialment expansiu, associat a un major consum de sòl urbà i a una disminució de la densitat de població dels municipis espanyols. Per tant, aquesta variable esdevé un bon primer indicador per aproximar el fenomen de la dispersió urbana, atès que dóna una primera visió de la configuració de les ciutats.

Gràfic 1. Evolució població i superfície urbanitzada a Espanya, 1995-2006 Taxes de creixement anual en %

Font: Elaboració pròpia a partir de dades de la Direcció General del Cadastre i de l’Institut Nacional d’Estadística

Papers del CIL | 19

-0,09

0,41

0,91

1,41

1,91

2,41

2,91

3,41

3,91

4,41

1996 1997 1998 1999 2000 2001 2002 2003 2004

sup.construïda per càpita

A continuació es mostra l’evolució de la superfície construïda per capita a Espanya al llarg del període considerat. Tal com es pot comprovar en el gràfic 2, les taxes de creixement d’aquesta variable han estat sempre positives (excepte per al 2002, any on la superfície construïda per capita va ser lleugerament inferior a la de 2001), si bé el creixement va ser molt més intens tant a la segona meitat dels anys noranta, coincidint amb el boom del sector immobiliari, com a partir de l’any 2005.

Gràfic 2. Evolució de la superfície construïda per capita a Espanya, 1995-2006 Taxes de creixement anual en %


b) Anàlisi a escala provincial

A continuació s’analitza amb major detall el contingut dels dos gràfics anteriors (1 i 2). Amb aquest objectiu, els mapes següents il·lustren el que ha succeït a Espanya amb la població, la superfície construïda i la superfície construïda per capita al llarg dels últims quinze anys. Els mapes ofereixen dades a escala provincial, de manera que ens podem fer una idea de les regions de l’Estat on s’ha donat un canvi més important en el model de creixement urbà.

El primer mapa mostra les taxes de creixement de la població 1994-2005 (mapa 1). S’observa com les majors variacions, amb taxes positives superiors a l’11%, s’han donat a la franja mediterrània (Catalunya, Comunitat Valenciana, Illes Balears, Múrcia i part d’Andalusia), a les Illes Canàries i al centre de la Península (Madrid, Guadalajara i Toledo). Els forts increments de població d’aquestes províncies estan íntimament lligats al fenomen de la immigració, ja que aquestes han estat entre les principals receptores d’immigrants al llarg dels últims anys.


<0 0-20

20-40 40-60 >60

<0 0-10

10-20 20-30

Mapa 1. Evolució provincial de la població Taxes de creixement 1994-2005


Els dos mapes següents descriuen el comportament espacial de la superfície construïda, tant en termes absoluts com en termes per capita.

En el primer d’aquests dos mapes apareixen les taxes de creixement de la superfície urbanitzable efectivament construïda (mapa 2). Amb l’excepció d’Ourense, totes les províncies espanyoles van veure com la superfície construïda augmentava al llarg del període considerat. A Lugo, Astúries, Lleó, Zamora, Palència, Saragossa, Barcelona, Girona i les Illes Balears el creixement de la superfície urbanitzada va ser positiu, però amb taxes de variació inferiors al 20%. Per contra, a A Coruña, Pontevedra, Las Palmas, Granada, Jaén, Còrdova i Huelva, la taxa de creixement de la superfície urbanitzada va ser superior al 60 %.

Mapa 2. Evolució provincial de la superfície urbanitzada (construïda)

Taxes de creixement 1994-2005


Papers del CIL | 21

<0 0-25 25-50 50-75 >75

El mapa 3 mostra com ha evolucionat la superfície construïda per capita des de 1994. A totes les províncies la densitat de població ha disminuït, a excepció de les Illes Balears i Girona, on la taxa de creixement del període ha estat negativa. Analitzant conjuntament els tres mapes, s’observa que el que ha succeït en aquestes dues províncies és degut al fort increment poblacional que van experimentar al llarg del període considerat. És a dir, no és que la superfície construïda no augmentés, sinó que aquest creixement es va veure contrarestat pel fort augment de la població.

Mapa 3. Evolució provincial de la superfície urbanitzada (construïda) per capita

Taxes de creixement 1994-2005

Amb l’objectiu d’aprofundir en l’anàlisi de la informació proporcionada pels mapes anteriors, el gràfic 3 recull les taxes de creixement provincial de la superfície urbanitzada per capita, de la població i de la superfície urbanitzada.

Al llarg del període considerat, la població ha augmentat a 38 de les 52 capitals de província. La mitjana de creixement poblacional entre 1994 i 2005 ha estat del 7%, i són les Illes Balears i Girona les províncies on la taxa de creixement ha estat més important (un 26 i un 24%, respectivament).

Totes les províncies van tenir taxes positives de creixement de la superfície construïda (a excepció d’Ourense, on va caure un 0,45% al llarg de tot el període), i la variació mitjana provincial és entorn del 40%. Alacant, Guadalajara, Toledo, Màlaga, Madrid, Las Palmas, Sevilla, Segòvia, Ciudad Real, Pontevedra i A Coruña van experimentar variacions superiors a la mitjana (entre un 47% i un 60%).

Amb les dades del gràfic 3 es poden analitzar amb més detall els diferents components que afecten la mesura de dispersió urbana (en aquest cas la superfície urbanitzada per capita), atès que ofereixen informació addicional que permet donar una explicació del que ha succeït a determinades províncies.



Així, per exemple, s’observa que el creixement negatiu de la superfície urbanitzada per capita de les Illes Balears i Girona és degut al fort increment en el creixement de població que han sofert ambdues províncies. És a dir, que si bé en aquestes províncies també ha augmentat la superfície urbanitzada, el fort increment de la població ha generat una reducció en la superfície urbanitzada per habitant. D’altra banda, províncies com ara Sevilla, Segòvia, Ciudad Real o A Coruña han registrat les taxes de creixement de superfície construïda per capita més elevades, com a conseqüència d’una combinació de població gairebé invariant i considerable augment de la superfície construïda.

Per tant, l’anàlisi d’aquestes dades permet concloure que no hi ha relació entre els forts increments en la superfície urbanitzada i el creixement de la població. De mitjana, la superfície urbanitzable s’ha incrementat entorn del 40% al llarg del període considerat, mentre que la població només ho ha fet un 7%. Això evidencia que l’expansió de les ciutats no s’ha produït amb l’objectiu d’acollir nous increments poblacionals, contràriament al que havia succeït fins fa pocs anys, quan el creixement de les ciutats estava estretament lligat al creixement de la població.

Papers del CIL | 23

-50 0 50 100 150

Illes Balears

Girona

Saragossa

Santa Cruz de Tenerife

Ourense

Almeria

Barcelona

Tarragona

Múrcia

CastellóLugo

Alacant

Lleida

Guadalajara

Cadis

València

Toledo

Astúries

Terol

Conca

Valladolid

Lleó

Zamora

Palència

Sòria

Albacete

Burgos

La Rioja

Cantàbria

Màlaga

Salamanca

Càceres

Madrid

Badajoz

Las Palmas

Osca

Àvila

Sevilla

Segòvia

Ciudad Real

Pontevedra

A Coruña

Còrdova

Granada

Huelva

Jaén

superfície urbanitzada per càpita població superfície urbanitzada


Gràfic 3. Evolució provincial de la superfície urbanitzada per capita, població i superfície urbanitzada. Taxes de creixement 1994-2005


<0 0-25 25-50 50-75 75-100 >100

c) Anàlisi a escala municipal

Si bé l’anàlisi prèvia a escala agregada ajuda a tenir una imatge global de la situació urbanística a Espanya, també pot conduir a interpretacions errònies, atès que s’estan agrupant per províncies municipis molt heterogenis. Així doncs, és molt més informatiu i rellevant analitzar-ho a escala municipal.

Els dos primers mapes fan referència a l’evolució de la població i de la superfície construïda entre 1994 i 2005 (mapes 4 i 5). L’últim mapa mostra les taxes de creixement de la superfície construïda per habitant (mapa 6).

Mapa 4. Variació de la població als municipis espanyols Taxes de creixement 1994-2005

<0 0-20 20-40 40-60 >60

Mapa 5. Evolució municipal de la superfície urbanitzada (construïda) Taxes de creixement 1994-2005

Font: Elaboració pròpia a partir de dades de la Direcció General del Catastre

Font: Elaboració pròpia a partir de dades del Padró Municipal i de l’Iinstitut Nacional d’Estadísitica

Papers del CIL | 25

En aquest cas, les conclusions que es poden extreure són similars a les comentades anteriorment pel cas provincial: els majors increments poblacionals (superiors al 50% de variació entre 1994 i 2005) van tenir lloc al litoral mediterrani, al centre peninsular i a les illes; mentre que la superfície construïda es va incrementar més a Andalusia, Galícia i el centre peninsular.

Contràriament, la imatge que ofereix el mapa 6 de la superfície construïda per capita és de més difícil interpretació. Sembla que aquesta ha augmentat a gairebé tots els municipis, tot i que els increments són molt menors a la zona de Catalunya, les Illes Balears, Saragossa i Múrcia.

d) Agrupació dels municipis espanyols en àrees urbanes, turístiques i rurals

Addicionalment, també és interessant identificar les diferents àrees urbanes i turístiques i veure quines han experimentat un canvi més profund en el seu patró de creixement, és a dir, en quines la dispersió urbana ha estat més pronunciada. Per tal de dur a terme aquesta anàlisi, s’estableixen, en primer lloc, els criteris que defineixen cada àrea. En segon lloc, mitjançant l’ús del programa informàtic adequat, es calculen els municipis que integren cadascuna de les àrees, per finalment poder analitzar-les i determinar quines han crescut més.

d.1. Definició de ciutat principal, ciutat secundària i municipi turístic

Es consideren ciutats principals els municipis amb més de 100.000 habitants. A Espanya hi ha un total de 32 municipis que es poden considerar ciutat principal. Les ciutats secundàries són les que tenen entre 50.000 i 100.000 habitants. A Espanya 19 municipis estan catalogats com a ciutats secundàries.

<0 0-25 25-50 50-75 75-100 >100

Mapa 6. Evolució municipal de la superficíe urbanitzada (construïda) per càpita Taxes de creixement 1994-2005

Font: Elaboració pròpia a partir de dades del la Direcció General del Cadastre i de l’Institut Nacional d’Estadística


Per definir el municipi turístic es fan servir les dades sobre l’índex turístic que proporciona l’Anuari Econòmic de La Caixa. L’índex turístic és un índex comparatiu que s’obté segons l’impost d’activitats econòmiques corresponent a les activitats turístiques (categoria dels establiments turístics, nombre d’habitacions i ocupació anual). El valor de l’índex indica la participació que correspon a cada municipi sobre una base estatal de 100.000 unitats. Addicionalment, aquest índex turístic es transforma, es considera en termes relatius i es pondera per la població.5

Es consideren municipis turístics els municipis amb un valor d’aquest índex transformat superior a 300 (100 municipis inclosos en aquesta categoria). Aquest índex és un bon indicador de l’oferta turística dels municipis espanyols. Els municipis amb valors més elevats d’aquest índex pertanyen a les comunitats autònomes d’Andalusia, Canàries, Catalunya i les Illes Balears.

d.2. Definició d’àrea urbana principal, secundària, turística i rural

El càlcul de les àrees urbanes, turístiques i rurals s’ha fet mitjançant l’ús del programa informàtic Gauss, que permet, a partir de les coordenades geogràfiques municipals, calcular les distàncies entre municipis. En primer lloc, es calculen totes les distàncies entre parells de municipis.6 A continuació, se seleccionen només aquells municipis que es troben a menys d’una distància determinada, establerta a priori, d’una ciutat principal, secundària o turística, seguint les definicions proposades a l’apartat anterior. Concretament, les àrees urbanes principals es calculen considerant tots aquells municipis que es troben a menys de 30 quilòmetres de distància d’una ciutat principal. De la mateixa manera, les àrees urbanes secundàries i les àrees turístiques es calculen considerant tots aquells municipis que es troben a menys de 15 quilòmetres de distància d’una ciutat secundària o turística, respectivament. Finalment es consideren àrees rurals el conjunt de municipis d’una província que no formen part d’una àrea urbana principal, secundària o turística7.

5. La transformació de l’índex turístic es fa a partir de l’expressió que es mostra a continuació:

on el subíndex i es refereix al municipi, i = 1,... N, ituri és la mitjana municipal de l’índex turístic, iturT és el valor total mostral de l’índex turístic, pobli és la mitjana poblacional municipal, poblT és el valor total mostral de la població i itur*

i és l’índex turístic municipal transformat. 6. Les distàncies entre parells de municipis s’obtenen a partir de l’expressió següent:

on i i j denoten dos municipis diferents, i coordx i coordy són les coordenades geogràfiques referents a la latitud i longitud, respectivament.

7. Per al càlcul de les àrees urbanes secundàries i turístiques, s’ha considerat una distància inferior a la utilitzada per al càlcul de les àrees urbanes principals. La raó principal és que es considera que la interacció entre una ciutat principal i els municipis del voltant pot donar-se amb distàncies més llargues que les que s’estableixen a ciutats secundàries i/o turístiques.

100*

T

i

T

ii pobl

poblitur

ituritur

22 )()( jijiij coordycoordycoordxcoordxdistància

Papers del CIL | 27

932

142

517

208 4768

Àrees urbanes Àrees urbanes secundàriesÀrees turístiques Àrees urbanes i turístiquesÀrees rurals

Àrees urbanes principals Àrees urbanes secundàries Àrees turístiques Àrees urbanes I turístiques Àrees rurals (resta província)

Tal com s’observa en el gràfic 4, com a resultat d’aquest càlcul s’obtenen les agrupacions de municipis següents:

32 àrees urbanes (una per a cada ciutat principal), incloent-hi un total de 932 municipis, 19 àrees urbanes secundàries, amb un total de 142 municipis, 100 àrees turístiques, que comprenen 517 municipis, i 52 àrees rurals, les quals inclouen els 4.768 municipis restants.

En el mapa 7 es mostra la distribució espacial de les diferents àrees urbanes, turístiques i rurals definides a Espanya. S’observa clarament com la majoria d’àrees turístiques espanyoles es troben al litoral mediterrani, Andalusia, les Illes Canàries i les Illes Balears. Les àrees urbanes principals es corresponen amb la majoria de capitals de província, i les àrees urbanes secundàries es localitzen bàsicament a Catalunya, al centre de la Península, a l’est d’Andalusia i a Galícia.

Gràfic 4. Classificació municipis espanyols segons tipus d’àrea a la qual pertanyen

Font: Elaboració pròpia a partir de dades de l’Institut Nacional d’Estadística i de l’Anuari Econòmic de La Caixa

Mapa 7. Àrees Urbanes i turístiques d’Espanya


d.3. Anàlisi de les àrees urbanes, turístiques i rurals amb major dispersió urbana

En les tres taules que apareixen a continuació es mostren les àrees urbanes, turístiques i rurals que més han crescut en termes de superfície al llarg del període analitzat. La seva estructura és la següent: la primera columna fa referència al total de superfície del municipi que pot ser legalment urbanitzada, la segona columna recull la part d’aquesta superfície urbanitzable que està efectivament construïda, mentre que la tercera columna conté la superfície potencialment urbanitzable sobre la qual encara no s’ha construït (superfície vacant o superfície de solars).

Tal com s’observa en la taula 1, les àrees urbanes que més han crescut se situen al litoral mediterrani, al centre peninsular i a Galícia.

La taula 2 indica que les àrees turístiques amb majors taxes de creixement de la superfície urbanitzable es troben a Las Palmas de Gran Canària, als litorals valencià, andalús i cantàbric, i a algunes zones d’interior de la Península (Salamanca, Valladolid). Destaca el cas del municipi canari de Tinajo, on, segons les dades de la Direcció General del Cadastre, la superfície urbanitzable va augmentar gairebé un 460% entre 1994 i 2005; la superfície construïda, un 335% i la superfície vacant disponible per a nova construcció, en més d’un 700%.

Finalment, a la taula 3, s’observa que les àrees rurals (definides com la resta de municipis d’una província que no formen part d’àrees urbanes o turístiques) que més han crescut en extensió urbanitzable són Pontevedra, Las Palmas de Gran Canària, Guadalajara, gran part d’Andalusia (Granada, Còrdova, Sevilla, Jaén i Almeria), Castelló i Valladolid.

Taula 1. Àrees urbanes que més han crescut Taxes de creixement 1994-2005 (en %)

sup. urbanitzable sup.construïda sup.vacant

Huelva 122 128 122

Albacete 97 82 134

Almeria 89 53 147

Madrid 69 63 115

Múrcia 82 49 119

Jaen 72 93 65

Castelló 66 40 106

Pontevedra 72 46 149

A Coruña 61 56 70

Ourense 57 28 133 Font: Elaboració pròpia a partir de les dades de la Direcció General del Cadastre

Papers del CIL | 29

Taula 2. Àrees turístiques que més han crescut Taxes de creixement 1994-2005 (en %)


Tinajo (Las Palmas) 459 335 710

La Alberca (Salamanca) 228 601 68

Santiago de Compostela (A Coruña) 207 478 141

Punta Umbría (Huelva) 165 149 178

Morella (Castelló) 159 123 89

Arroyo de la Encomienda (Valladolid) 134 235 70

Isla Cristina (Huelva) 125 112 160

Finestrat (Alacant) 120 238 217

San Vicente de la Barquera (Cantàbria) 118 126 113

Ribadesella (Astúries) 91 151 51 Font: Elaboració pròpia a partir de les dades de la Direcció General del Cadastre

Taula 3. Àrees rurals que més han crescut Taxes de creixement 1994-2005 (en %)


Pontevedra 185 235 98

Las Palmas 178 221 125

Guadalajara 119 226 48

Granada 115 66 144

Còrdova 108 182 89

Sevilla 94 128 80

Jaen 94 56 107

Almeria 85 99 65

Castelló 83 189 33

Valladolid 79 168 34 Font: Elaboració pròpia a partir de les dades de la Direcció General del Cadastre


Fins ara s’han analitzat les àrees tant urbanes com turístiques i rurals que més han crescut al llarg del període 1994-2005. Val a dir que s’ha considerat cada àrea com la unitat bàsica d’anàlisi i no com la mitjana dels municipis que la integren. No obstant això, també és rellevant identificar els municipis concrets que més han crescut. La taula 4 mostra una classificació per àrees dels municipis que han experimentat majors increments de la seva superfície urbanitzable entre 1994 i 2005. Novament, són els municipis d’Andalusia, el centre de la Península i les illes els que han sofert un canvi més pronunciat en el seu patró de creixement urbà.

Taula 4. Municipis amb més dispersió urbana segons àrees Mostra de 2.000 municipis espanyols pel període 1994-2005

Àrees urbanes

Municipi Superfície construïda

per capita 1994 Superfície construïda

per capita 2005 Variació

1994-2005

Chiloeches (Guadalajara) 250,98 529,44 110,95 Ciudad Real (Ciudad Real) 78,12 190,97 144,46 Dueñas (Palència) 209,33 668,18 219,21 Algorfa (Alacant) 77,55 428,47 452,49 Olèrdola (Barcelona) 49,02 477,92 874,99

Àrees turístiques




1994-2005

Tinajo (Las Palmas) 74,90 417,13 456,92 Meaño (Pontevedra) 62,50 403,67 545,90 Palos de la Frontera (Huelva) 139,35 984,28 606,34 Rota (Cadis) 73,15 529,83 624,31 Vilafant (Girona) 15,28 135,16 784,26

Àrees rurals




1994-2005

Arquillos (Jaén) 119,71 2160,12 1704,50 Baños de la Encina (Jaén) 109,17 2597,38 2279,19 Algarinejo (Granada) 44,42 1101,30 2379,03 La Puebla de los Infantes (Sevilla) 90,74 2529,45 2687,48 Vilches (Jaén) 98,70 3084,45 3025,23 Font: Elaboració pròpia a partir de dades de la Direcció General del Cadastre i de l'Institut Nacional d'Estadística. (i) Les àrees urbanes comprenen els municipis de més de 50.000 habitants i els que estan a menys de 30 km d'un d'aquests municipis; les àrees turístiques comprenen els municipis considerats turístics (amb un índex turístic superior a 300) i els que es troben a menys de 15 km d'un d'aquests municipis; les àrees rurals agrupen la resta de municipis. (ii) Superfície construïda mesurada en metres quadrats (per capita); variació 1994-2005 en %.

Papers del CIL | 31

e) Correlació entre el creixement de la superfície construïda i la superfície vacant. Segueix l’actuació pública el funcionament del mercat?

Una característica comuna a totes aquestes àrees urbanes i municipis concrets que més han crescut és que les elevades taxes de creixement de la superfície urbanitzable no s’expliquen només per increments de la superfície construïda o bé de la superfície vacant, sinó per una combinació d’ambdues. És a dir, que tant en aquestes àrees urbanes, turístiques i rurals com en els municipis concrets analitzats, ha augmentat considerablement tant la superfície construïda com la superfície que es posa a disposició de la nova construcció.

Ara bé, es pot estendre aquesta afirmació al conjunt de municipis espanyols? És a dir, és aquest increment simultani en els dos components de la superfície urbanitzable un fenomen comú a tots els municipis? Si fos el cas, és a dir, si tant la superfície construïda com la vacant augmentessin simultàniament, s’obtindria evidència de la relació existent entre l’evolució del mercat i l’actuació dels governs locals i autonòmics en matèria d’urbanisme. El ritme d’activitat urbanística ve marcat pel funcionament del mercat, on l’oferta de construcció pretén donar resposta a les demandes creixents d’habitatge per part dels ciutadans. Com a resultat d’aquest procés, es genera un consum elevat de superfície construïda. Les autoritats locals observen aquest funcionament del mercat i, amb l’objectiu de continuar satisfent les demandes dels seus residents, reaccionen i inicien processos de requalificació de terrenys (conversió de sòl rural a sòl urbà) que culminaran en un major volum de sòl vacant a disposició de futures construccions.

Amb l’objectiu de contrastar aquesta hipòtesi es calculen les correlacions existents, a escala d’àrea, entre les taxes de creixement de la superfície construïda i les taxes de creixement de la superfície vacant o de solars. Els resultats es mostren a continuació:

Taula 5. Coeficients de correlació

A les àrees urbanes, la correlació entre el creixement de la superfície construïda i el creixement de la superfície vacant (solars) és del 41%. A les àrees turístiques aquesta correlació arriba al 53%, i a les zones rurals és del 36%.

De l’anàlisi del gràfic 5 es desprenen les mateixes conclusions. Tant entre les àrees urbanes, com entre les turístiques i les rurals, hi ha una relació positiva entre les taxes de creixement de la superfície vacant i de la superfície construïda.

Per tant, sembla que l’actuació dels governs locals i autonòmics en matèria de regulació dels usos del sòl segueix en bona manera l’actuació del mercat. És a dir, el ritme urbanitzador que marca el mercat, que implica un consum elevat de superfície construïda, sí que fa que les autoritats reaccionin i posin més sòl a disposició de futures construccions, sobretot en aquells municipis situats en àrees turístiques.

Coeficients de correlació

Àrees urbanes

Àrees turístiques

Àrees rurals

0,41

0,53

0,36

Font: Elaboració pròpia


Àrees rurals

R2 = 0,1314

-1

-0,5

0

0,5

1

1,5

2

2,5

3

3,5

4

-0,4 -0,2 0 0,2 0,4 0,6 0,8 1 1,2 1,4 1,6

Taxes creixement superfície construïda

Taxe

s cr

eixe

men

t sup

erfíc

ie v

acan

t

Àrees turístiques

R2 = 0,2754

-2

-1

0

1

2

3

4

5

6

7

-1 -0,5 0 0,5 1 1,5 2 2,5 3 3,5


Taxe

s cr

eixe

men

t sup

erfíc

ie v

acan

t

Àrees urbanes

R2 = 0,1651

-0,5

0

0,5

1

1,5

2

2,5

0 0,2 0,4 0,6 0,8 1 1,2 1,4


Taxe

s cr

eixe

men

t sup

erfíc

ie v

acan

tGràfic 5. Regulació urbanística i funcionament del mercat

Font: Elaboració pròpia a partir de les dades de la Direcció General del Cadastre

Papers del CIL | 33

Superfície artificial

Superfície agrícola

Superfície forestal

Zones urbanes

Zones industrials

Zones d’estracció minera

Zones verdes artificials

Zones en construcció

Teixit urbà continu

Teixit urbà discontinu

Estructura urbana oberta

Urbanitzacions exemptes i/o enjardinades

Superfícies d'aigua

Superfícies humides

4.2. Segona aproximació: superfície ocupada per urbanitzacions exemptes dels nuclis urbans

Es mencionava prèviament que aquest canvi en el model de creixement urbanístic s’associa principalment a la construcció de noves urbanitzacions de baixa densitat de població situades a la perifèria dels municipis. En aquest apartat s’utilitzaran les dades que proporciona el projecte europeu Corine Land Cover (CLC), creat pel Consell de Ministres de la Unió Europea el 1985 i responsabilitat de l’Agència Europea de Medi Ambient des de 1995. A Espanya aquest projecte està gestionat pel Ministeri de Foment (Institut Geogràfic Nacional). En essència, el projecte Corine Land Cover captura dades de tipus numèric i geogràfic mitjançant la fotointerpretació d’imatges captades per satèl·lit, amb l’objectiu fonamental de crear una base de dades europea sobre la cobertura i usos del territori. Gràcies a la metodologia homogènia emprada es pot comparar, per primera vegada, el canvi en l’ocupació del sòl en dos moments diferents del temps (1990 i 2000) a escala europea.

A la taula 6 s’especifiquen els diferents usos del sòl identificats a escala agregada, així com la classificació desagregada dels diferents components del sòl artificial, objecte d’estudi del present treball d’investigació.

Taula 6. Classificació dels diferents usos del sòl. Projecte Corine Land Cover

Val a dir que la definició de superfície artificial recull aproximadament el mateix concepte que mesura de superfície construïda, que defineix la Direcció General del Cadastre. Això permetrà determinar fins a quin punt la informació proporcionada per les dades geogràfiques (projecte Corine Land Cover) coincideix amb les dades dels registres administratius (Direcció General del Cadastre). A més a més, les dades del projecte Corine ens permeten analitzar en més detall els diferents components de la superfície artificial i triar només aquells que realment aproximen el concepte de dispersió urbana. Concretament, en aquest treball s’analitzarà la variable corresponent a la superfície ocupada per urbanitzacions construïdes de manera aïllada als municipis espanyols els anys 1990 i 2000.


Estructura urbana oberta

Urbanitzacións exemptes i/o enjardinades


0-5 6-20 21-30 31-40 41-50 51-70 71-90 91-100

0-5 6-20 21-30 31-40 41-50 51-70 71-90 91-100

Tal com mostren els dos mapes següents8, la distribució de municipis segons els percentatges de superfície artificial ocupada per urbanitzacions és molt similar tant al principi com al final de la dècada dels anys noranta (mapes 8 i 9). Per tant, sembla que el fenomen de construcció d’urbanitzacions a Espanya està bastant localitzat. És a les costes catalana, alacantina, murciana i del sud d’Andalusia (Cadis i Màlaga), a les Illes Balears, a Madrid i municipis del voltant (principalment Toledo i Guadalajara) i a Osca on més urbanitzacions s’han construït. En totes aquestes zones, els municipis tenien més d’un 30% de la seva superfície artificial ocupada per urbanitzacions.

Mapa 8. Percentatge de sòl artificial ocupat per urbanitzacions Municipis espanyols, 1990

8. Per a la construcció d’aquests mapes ha estat necessari tractar les dades proporcionades pel projecte Corine Land Cover amb tècniques de SIG (sistemes d’informació geogràfica) per tal d’obtenir les hectàrees ocupades pels diferents usos del sòl a escala municipal.

Mapa 9. Percentatge de sòl artificial ocupat per urbanitzacions Municipis espanyols, 2000

Font: Elaboració pròpia a partir de dades del Padró Municipal i del projecte

Papers del CIL | 35

< 0 0

1-25 26-50 51-75 > 75

Al mapa 10 es presenta la variació del percentatge que la superfície d’urbanitzacions exemptes dels nuclis urbans representen respecte al total de superfície artificial de cada municipi.

En primer lloc, i com era d’esperar, s’observa que l’expansió d’urbanitzacions està clarament localitzada en zones determinades del territori espanyol (destacades amb tons roses i vermells al mapa). On més s’ha incrementat la superfície ocupada per urbanitzacions respecte del total de superfície artificial és a les costes valenciana i andalusa, al centre de la Península i a les Illes Balears. En aquestes zones les urbanitzacions han incrementat el percentatge de sòl que ocupen des de 1990 fins a l’any 2000 en més d’un 25%. Destaca especialment el cas d’Alacant, on aquest percentatge supera el 70%. Per contra, a Catalunya el creixement ha estat molt més moderat al llarg dels anys noranta (sense arribar al 25% de variació), principalment perquè en aquesta comunitat autònoma el procés d’urbanització en baixa densitat es va donar molt abans que a altres regions de l’Estat. A Catalunya la urbanització del litoral és molt més densa que a moltes regions del Llevant espanyol i hi ha una proporció molt alta de construcció de baixa densitat, resultat d’un intens procés urbanitzador al llarg dels anys vuitanta. En segon lloc, destaca el fet que gran part dels municipis espanyols (entorn del 86%) no han variat la superfície ocupada per urbanitzacions al llarg del període analitzat (zones grogues del mapa).

Per tant, es pot concloure que al llarg de la dècada dels anys noranta Espanya va experimentar un augment considerable de la superfície ocupada per urbanitzacions. Aquest fort impuls urbanitzador, territorialment localitzat a la costa del Mediterrani i al centre peninsular, va ser liderat per un nombre relativament reduït de municipis (uns mil, que representen un 15% del total), però amb gran intensitat.

Font: Elaboració pròpia a partir de dades del projecte Corine Land Cover

Mapa 10. Variació en el percentatge de sòl artificial ocupat per urbanitzacions Municipis espanyols, 1990-2000


En resum, la principal conclusió que es pot extreure de les diferents fonts estadístiques analitzades és que la dispersió urbana ha estat un fenomen que ha acompanyat el creixement de les ciutats a Espanya al llarg dels últims anys.

La superfície artificial i, especialment, la dedicada a construcció d’urbanitzacions ha crescut considerablement des de 1990. El creixement observat entre 1987 i 2000 va ser del 30%, i les estimacions realitzades per l’Observatori de la Sostenibilitat a Espanya (Ministeri de Foment) situen aquesta taxa de creixement de la superfície artificial entorn del 40% el 2005 i del 52% el 2010 (vegeu la taula 7).9

Per tant, s’observa que el fenomen urbanitzador no és lineal, sinó que s’accelera de manera important els últims anys, atès que la taxa de creixement de la superfície artificial ha augmentat per sobre de la taxa de creixement lineal del període 1987-2000. Aquesta tendència es manifesta principalment a les regions de l’interior de la Península, com ara Madrid, Toledo i Guadalajara, i en regions del litoral, especialment al litoral Mediterrani.

Com ja s’anticipava a l’apartat introductori, aquest canvi no és el resultat del creixement de la població, ja que aquesta només va créixer entorn del 6% al llarg del període considerat.

La causa principal associada a aquest important desenvolupament urbà és el canvi en el model de ciutat, que ha passat de basar-se en un creixement de tipus compacte i vertical a un altre de caràcter dispers i horitzontal.

No obstant això, altres factors també han contribuït a aquest canvi. En primer lloc, el model de creixement econòmic espanyol, depenent de sectors molt intensius en ús del sòl, com ara la construcció, el turisme i el transport. En segon lloc, la forta inversió realitzada en infraestructures al llarg dels últims anys, que ha donat lloc a una millora substancial de la xarxa de transport i comunicacions. En tercer lloc, la forta demanda estrangera per a segones residències, especialment al litoral i a les illes, ha contribuït de manera significativa a l’increment de sòl artificial i a la transformació de la costa espanyola. També ha tingut un paper important la demanda domèstica ascendent de segones residències, derivada d’una millora en el nivell de vida i renda per capita dels espanyols, així com unes condicions hipotecàries i de tipus d’interès favorables. Al gràfic 6

Taula 7. Estimacions lineals sobre l'evolució de la superfície artificial

índex

Dades CLC-IGN 1987 814.150 100

Dades CLC-IGN 2000 1.054.316 129

Estimació 2005 1.146.687 141

Estimació 2010 1.239.059 152

Font: Observatori de la Sostenibilitat a Espanya, Ministeri de Foment

ha

9. Les estimacions de creixement de la superfície artificial coincideixen amb les dades ja disponibles dels registres administratius de la Direcció General del Cadastre sobre superfície construïda.

Papers del CIL | 37

Gràfic 6. Variació del percentage d'habitatges secundaris respecte del total d'habitatges. Taxa de creixement 1991-2001

3591

1712

968

519

280

780224

<0

0-25

25-50

50-75

75-100

>100

ND

es pot apreciar l’increment en xifres del percentatge d’habitatges secundaris sobre el total d’habitatges a Espanya entre 1991 i 2001.10 La taxa mitjana de variació del nombre d’habitatges secundaris com a percentatge del total d’habitatges als municipis espanyols va ser del 41%. Més de 4.200 municipis espanyols van incrementar el nombre d’habitatges secundaris respecte del total d’habitatges familiars del municipi. Aquesta variació és superior al 50% en més de 1.500 d’aquests municipis.

Finalment, cal destacar que tant els registres administratius com les dades geogràfiques condueixen a les mateixes conclusions i aporten, així, solidesa a l’anàlisi realitzada. Tot i que les dades geogràfiques gaudeixen de major qualitat i precisió, la seva disponibilitat per a un nombre molt reduït d’anys (1990 i 2000) en condiciona l’ús, de manera que per a anàlisis més detallades de tipus economètric s’hauran d’utilitzar les dades proporcionades per la Direcció General del Cadastre, referides a registres administratius.

Gràfic 6. Variació del percentatge d’habitatges secundaris respecte del total d’habitatges Taxa de creixement 1991-2001

10. Les dades sobre la tipologia d’habitatges s’obté del Cens de població i habitatges, elaborat per l’Institut Nacional d’Estadística cada deu anys. És per aquest motiu que només podem comparar les dades de 1991 amb les de 2001.

Font: Elaboració pròpia a partir de dades del Cens de població i habitatge


Resum:

En aquest apartat s’ha analitzat l’evolució i dimensió de la dispersió urbana a Espanya al llarg dels últims anys.

S’han utilitzat tant dades de registres administratius (superfície construïda, Direcció General del Cadastre) com dades geogràfiques (superfície ocupada per urbanitzacions exemptes dels nuclis urbans, projecte Corine Land Cover); aquestes últimes són molt més fiables i precises per definir el fenomen de la dispersió urbana.

No obstant això, ambdues fonts estadístiques proporcionen les mateixes conclusions: tant la superfície construïda com l’ocupada per urbanitzacions s’han incrementat entorn d’un 40% entre 1990 i 2005, mentre que la població només ho ha fet un 6% (segons dades de l’Institut Nacional d’Estadística). Aquestes dades posen de manifest que no hi ha relació entre els forts increments de la superfície urbanitzada i el creixement de la població i que, per tant, l’expansió de les ciutats no s’ha produït amb l’objectiu d’acollir nous increments poblacionals, contràriament al que havia succeït fins fa pocs anys, quan el creixement de les ciutats estava estretament lligat al creixement de la població.

Com a conseqüència, la superfície urbanitzada per habitant ha anat augmentant al llarg del temps, i evidencia un patró de creixement urbanístic espacialment expansiu, associat a un major consum de sòl urbà i a una disminució de la densitat de població dels municipis espanyols.

Si bé aquest increment de la superfície construïda per capita ha augmentat a gairebé tot el territori espanyol, l’increment de la superfície ocupada per urbanitzacions s’ha localitzat a determinats indrets: costes valenciana i andalusa, centre peninsular (principalment Madrid, Toledo i Guadalajara) i les Illes Balears. En aquestes zones les urbanitzacions han incrementat el percentatge de sòl que ocupen des de 1990 fins a l’any 2000 en més d’un 25%.

Una classificació dels municipis espanyols en àrees urbanes, turístiques i rurals mostra que la majoria de municipis turístics se situen al llarg del litoral mediterrani, Andalusia, les Illes Balears i les Illes Canàries. Els resultats mostren que les àrees urbanes que més han crescut se situen principalment a Madrid, Andalusia, Múrcia i Galícia; i les turístiques, a les Illes Canàries, als litorals valencià, andalús i cantàbric, i a algunes zones d’interior de la Península (Salamanca, Valladolid).

Així mateix, la correlació significativa entre el creixement de la superfície construïda i la superfície vacant implica que, en certa manera, el ritme urbanitzador que marca el mercat, que implica un consum elevat de superfície construïda, fa que les autoritats reaccionin i posin més sòl a disposició de futures construccions, sobretot en municipis turístics.

Per concloure, es pot afirmar, doncs, que la causa fonamental d’aquest fort desenvolupament urbà no ha estat l’increment de població, atès que aquesta va experimentar un creixement molt inferior al de la superfície urbanitzada. Es considera el canvi en el model de creixement urbà com el principal factor explicatiu d’aquest canvi, si bé altres factors també hi han tingut un paper important. El model de creixement econòmic, que depèn de sectors intensius en ús del sòl (com ara el turisme, la construcció o el transport), i els increments de la demanda tant domèstica com estrangera per a segones residències han contribuït al creixement incontrolat de sòl urbà a Espanya.

Papers del CIL | 39

5. El sector municipal espanyol: anàlisi descriptiva

Espanya és un país descentralitzat on coexisteixen tres nivells de govern: el govern central, 17 governs autonòmics i entorn de 8.100 governs municipals. El sector municipal espanyol es caracteritza pel seu elevat grau de fragmentació, amb un nombre molt alt de municipis amb grandària poblacional reduïda (entorn del 60% dels municipis espanyols tenen menys de 1.000 habitants, i només representen un 5% de la població total de l’Estat). Aquesta fragmentació elevada implica una estructura de moltes petites unitats de govern independents que generalment es combina amb l’escassetat de recursos financers i la capacitat d’actuació i gestió limitada per part dels governs locals.

5.1. La despesa municipal

Pel que fa a la despesa cal destacar, en primer lloc, que les competències assumides pels governs locals estan distribuïdes per llei d’acord amb la grandària de les seves poblacions. Així doncs, la provisió pública és obligatòria per a tots els municipis en determinats serveis, com ara recollida d’escombraries, neteja viària, subministrament d’aigua potable, clavegueram i enllumenat públic, i accés als nuclis de població, entre d’altres. Els municipis amb una població superior als 5.000 habitants han de proveir, addicionalment, parcs, biblioteques públiques, mercat i tractament de residus sòlids. Els municipis amb més de 20.000 habitants han de garantir la provisió de policia local i serveis socials, prevenció i extinció d’incendis, i instal·lacions esportives d’ús públic. Finalment, els municipis amb més de 50.000 habitants també han d’assegurar la provisió de transport públic i protecció del medi ambient.

La llei també estableix que els governs locals poden oferir serveis addicionals als esmentats anteriorment, així com complementar els serveis oferts per nivells superiors de govern (autonòmic i estatal), en àrees tals com educació, cultura, habitatge, salut o protecció mediambiental, per tal de satisfer la demanda dels seus residents. Aquest fet ha provocat que cada cop més els ajuntaments, amb l’objectiu de donar resposta a les demandes dels seus residents, estiguin assumint competències que no els corresponen i que no poden finançar adequadament.

A la taula 8 es mostra la composició i evolució de la despesa municipal al llarg dels últims quinze anys. A la part superior del quadre apareix la despesa desagregada segons la classificació econòmica; i a la part inferior de la taula, segons la classificació per funcions.


Taula 8. Composició i evolució de la despesa 1994-2006. Total municipis (en milers € i %)*

Classificació econòmica

Despesa no financera 1994 2006

I. Despeses de personal 7.076.489 30% 13.985.856 30%

II. Despesa en béns corrents i serveis 5.668.457 24% 14.084.984 30%

III. Despeses financeres 1.611.268 7% 705.599 2%

IV. Transferències corrents 1.413.234 6% 3.488.947 7%

VI. Inversions reals 3.996.803 17% 10.760.780 23%

VII. Transferències de capital 482.386 2% 1.276.971 3%

Total 20.248.637 87% 44.303.137 95%

Despesa financera

VIII. Actius financers 167.075 1% 349.342 1%

IX. Passius financers 2.856.218 12% 2.072.648 4%

Total 3.023.293 13% 2.421.990 5%

TOTAL 23.271.934 100% 46.725.131 100%

Classificació funcional

1994

0. Deute públic 4.282.649 18% 2.710.558 6%

1. Serveis de caràcter general 2.923.532 13% 5.775.589 13%

2. Protecció civil i Seguretat ciutadana 1.632.889 7% 3.530.770 8%

3. Seguretat, protecció i promoció social 1.734.023 7% 4.767.612 10%

4. Producció béns públics de caràcter social 9.066.272 39% 21.459.367 47%

5. Producció béns de caràcter econòmic 1.863.936 8% 4.661.498 10%

6. Regulació econòmica de caràcter general 1.001.157 4% 1.573.746 3%

7. Regulació econòmica de sectors productius 265.366 1% 567.905 1%

9. Transferències a Administracions públiques 488.734 2% 363.670 1%

TOTAL 23.271.934 100% 46.725.131 100%

* Euros constants de 2005 Font: Elaboració pròpia a partir de les dades de liquidacions dels ens locals (obligacions reconegudes netes) del Ministeri d'Economia i Hisenda

2006

La despesa en personal, en producció de béns i serveis corrents i en inversions reals suposaven l’any 1994 un 71% de la despesa total. Aquest percentatge es va incrementar fins al 83% l’any 2006. Com a conseqüència, la despesa no financera ha incrementat el seu pes sobre el total de despesa (del 87% al 95%). La classificació funcional permet

Papers del CIL | 41

analitzar la provisió de quins són els serveis públics en els quals s’han gastat més diners els ajuntaments.

De fet, les dues funcions principals dels governs locals són la producció de serveis de caràcter general (13%) i la producció de béns públics de caràcter social. Aquesta última funció, que ha incrementat el seu pes en 8 punts percentuals entre 1994 i 2006 (del 39% al 47%), inclou serveis com ara educació, habitatge i urbanisme, abastiment i distribució d’aigua, recollida d’escombraries, neteja viària, enllumenat públic o promoció i difusió de la cultura. La provisió de béns de caràcter econòmic (bàsicament infraestructures bàsiques i transports) també han augmentat la seva importància en el conjunt de despesa local (del 8% al 10%).

Per tant, l’expansió de la despesa local va lligada, en gran manera, a l’increment de la prestació dels anomenats serveis municipals impropis (serveis públics que presten les entitats locals, però que no són de la seva competència, sinó de la resta d’administracions públiques (especialment l’autonòmica).11 Aquests serveis inclouen, entre d’altres, protecció civil i seguretat ciutadana, promoció de serveis públics de caràcter social (habitatge, educació, cultura, esports) i producció de béns de caràcter econòmic. Un altre possible argument per explicar l’increment de la despesa en aquests serveis també podria ser el canvi en el patró de creixement de les ciutats, ja que un creixement més dispers i discontinu en el territori pot incrementar els costos de provisió de determinats serveis públics locals, amb el consegüent increment sobre la despesa. Sobre aquest tema s’aprofundirà a la segona part del present treball. A més a més, la necessitat de finançament d’aquests serveis mitjançant impostos municipals ha generat una separació progressiva entre el grau de despesa i d’ingressos a escala municipal, que fa que els ajuntaments no puguin finançar-se amb el seu estalvi corrent i hagin de recórrer a l’endeutament o al finançament addicional que els proporcionen els recursos urbanístics, tal com es veurà més endavant.

11. Un informe recent de l’Institut d’Economia de Barcelona conclou que, el 2003, els ajuntaments van destinar entorn d’un 27% de les seves obligacions a finançar la despesa impròpia (Mas Vilalta, 2006).


5.2. Les fonts de finançament municipal

Quant a les fonts de finançament municipal, cal destacar que els ajuntaments es financen bàsicament a través de transferències intergovernamentals (representen entorn del 40% dels ingressos no financers locals) i de recursos obtinguts del finançament propi (60% dels ingressos no financers).

Tal com es pot comprovar a la taula 9, els governs locals obtenen ingressos principalment de cinc impostos: l’impost sobre béns Immobles (IBI), l’impost sobre vehicles de tracció mecànica (IVTM), l’impost sobre activitats econòmiques (IAE), l’impost sobre l’increment del valor dels terrenys de naturalesa urbana (IIVTNU) i l’impost sobre construccions, instal·lacions i obres (ICIO).

El primer, l’IBI, és un impost directe que grava la propietat, i es considera que és el més estable de tots, ja que no està subjecte al cicle econòmic. Es considera la principal font de finançament (representa entorn del 14% dels ingressos locals), si bé al llarg dels últims anys la seva contribució s’ha vist superada pel fort augment recaptatori d’altres figures, principalment les lligades a l’activitat urbanística. De fet, tant l’IIVTNU com l’ICIO, per definició impostos menys estables pel seu íntim lligam amb el sector immobiliari, gairebé han doblat el seu pes en el conjunt d’ingressos municipals.

Èpoques de creixement econòmic s’associen a un major dinamisme d’aquest sector, tant per l’activitat de la construcció com pels intercanvis de propietat. Aquestes dues figures impositives no gaudeixen d’arguments sòlids que en justifiquin l’existència, més enllà d’una font important d’ingressos que representen per als ajuntaments.

Alguns autors justifiquen la seva existència com a objectiu per internalitzar a escala local una part important dels recursos generats mitjançant pràctiques d’especulació urbanística (Monasterio i Pandiello, 1998). És a dir, la intensitat que el procés urbanitzador ha adquirit al llarg dels últims anys ha generat un nombre considerable de noves construccions a les quals els governs locals han de dotar de serveis bàsics (clavegueram, enllumenat públic, recollida d’escombraries, etc.). En certa manera, les autoritats municipals volen fer pagar part d’aquest cost als agents involucrats en aquest procés urbanitzador (constructors i nous propietaris) mitjançant el pagament d’aquests dos impostos.

Destaquen també les xifres relatives als ingressos per venda d’inversions reals (principalment terrenys), que van passar de representar un 2,12% el 1994 a un 6,42% el 2005. Sens dubte, aquesta és la font d’ingressos dels ajuntaments que més dinamisme ha experimentat al llarg dels últims anys i que permet afirmar que la imposició local està estretament lligada al sector immobiliari.

Papers del CIL | 43

Taula 9. Composició i evolució dels ingressos 1994-2006 Total municipis (en milers € i %)*

Ingressos no financers 1994 2005**

Impostos directes 6.767.356 27,20% 11.590.926 26,69%

Impost sobre béns immobles 3.472.430 13,96% 6.616.794 15,23%

Impost sobre vehicles de tracció mecànica 1.110.187 4,46% 2.003.237 4,61%

Impost sobre el valor terrenys de naturalesa urbana 458.044 1,84% 1.325.325 3,05%

Impost sobre activitats econòmiques 1.642.576 6,60% 1.305.965 3,01%

Impostos indirectes 642.612 2,58% 2.402.837 5,53%

Impost sobre construccions, instal·lacions i obres 634.497 2,55% 2.020.053 4,65%

Taxes i altres ingressos 4.028.466 16,19% 7.626.835 17,56%

Transferències corrents 6.888.126 27,69% 11.508.606 26,50%

Ingressos patrimonials 513.696 2,06% 1.026.662 2,36%

Venda d'inversions reals 527.085 2,12% 2.788.919 6,42%

Transferències de capital 1.497.291 6,02% 3.174.791 7,31%

Total 20.864.632 83,87% 40.119.576 92,37%

Ingressos financers 1994 2005**

Actius financers 124.439 0,50% 139.196 0,32%

Passius financers 3.889.052 15,00% 3.173.544 7,31%

Total 4.013.491 16,13% 3.312.740 7,63%

TOTAL INGRESSOS 24.878.123 100% 43.432.316 100%

* Euros constants de 2005. ** Les últimes dades disponibles de concepte són de 2005; per a 2006 només es disposa d'informació de capítol. Font: Elaboració pròpia a partir de les dades de liquidacions dels ens locals (obligacions reconegudes netes) del Ministeri d'Economia i Hisenda.

Un gran nombre de municipis han experimentat dificultats financeres a causa, principalment, de la limitada autonomia fiscal que tenen per obtenir i gestionar els ingressos. Addicionalment, els municipis veuen limitada la seva capacitat d’endeutament ateses les restriccions que es deriven dels compliments de la Llei d’estabilitat pressupostària. Aquests fets, combinats amb la necessitat de donar resposta a les demandes dels seus residents, han provocat que els governs locals hagin trobat en el sector immobiliari una font de potencials ingressos molt important que els ha permès mantenir el seu ritme inversor.


0%

5%

10%

15%

20%

25%

1994 1995 1996 1997 1998 1999 2000 2001 2002 2003 2004 2005

El gràfic següent constata aquesta afirmació, ja que mostra l’evolució creixent dels ingressos urbanístics dels ajuntaments. En aquest grup d’ingressos s’inclouen la recaptació de l’impost sobre l’increment del valor dels terrenys de naturalesa urbana (IIVTNU) i de l’impost sobre construccions, instal·lacions i obres (ICIO), els ingressos procedents de venda de terrenys, les contribucions especials i els rendiments per aprofitaments urbanístics (inclosos en l’article 39 del pressupost, Altres ingressos). Tots aquests ingressos han passat de representar un 14% a un 23% del total d’ingressos no financers municipals entre 1994 i 2005.

Evidentment, aquest fort augment ha estat impulsat pel fort dinamisme que el sector immobiliari ha adquirit al llarg dels últims anys. Al principi del període, l’IBI era la font principal de finançament local, si bé al llarg dels últims anys aquesta tendència ha canviat a favor dels ingressos urbanístics, que s’han convertit en la font principal de finançament dels ajuntaments.

Gràfic 7. Evolució ingressos urbanístics com a % del total d’ingresos no financers Total municipis

Font:: Elaboració pròpia a partir de les dades de liquidacions dels ens locals del Ministeri d'Economia i Hisenda.

Una anàlisi més minuciosa dels diferents ingressos associats a l’activitat urbanística mostra que l’IIVTNU representa, de mitjana, entorn del 16% dels ingressos urbanístics; l’ICIO, un 23%; les contribucions especials, un 4%; els aprofitaments urbanístics (principal component d’Altres ingressos), un 24%; els ingressos patrimonials, entorn del 14%, i els ingressos per venda de terrenys, un 18%.

Al gràfic 8 es presenta l’evolució del detall dels ingressos urbanístics. El component que més ha crescut al llarg d’aquests anys són els ingressos obtinguts per la venda de terrenys, que han passat de representar un 15% a un 27% del total d’ingressos urbanístics. Per tant, l’activitat del sector immobiliari, juntament amb el canvi en el model de creixement urbà, ha generat uns recursos addicionals i creixents en el temps als ajuntaments.

Papers del CIL | 45

0%10%20%30%40%50%60%70%80%90%

100%

1994 1995 1996 1997 1998 1999 2000 2001 2002 2003 2004 2005

IIVTNU ICIO Contrib.especials

Altres ingresos Ingresos patrimonials venda terrenys

Resum:

El sector municipal espanyol es caracteritza pel seu elevat grau de fragmentació, que dóna lloc a l’existència d’un gran nombre d’unitats governamentals amb escassetat de recursos i limitada autonomia fiscal.

Pel que fa a la despesa, destaca l’increment de la despesa no financera al llarg del període considerat, en bona part a causa de l’increment de la prestació dels anomenats serveis municipals impropis (que inclouen protecció civil i seguretat ciutadana, infraestructures i promoció de serveis públics de caràcter social, com ara habitatge, educació, cultura i esports). Un altre possible argument per explicar l’increment de la despesa en aquests serveis podria ser també el canvi en el patró de creixement de les ciutats, ja que un creixement més dispers i discontinu en el territori pot incrementar els costos de provisió de determinats serveis públics locals, amb el consegüent increment sobre la despesa.

Pel que fa als ingressos, destaca el canvi en la composició del finançament local, a favor dels components més relacionats amb l’activitat urbanística dels municipis. L’IIVTNU, l’ICIO, les contribucions especials, les llicències urbanístiques, els ingressos patrimonials per concessions i aprofitaments especials i, sobretot, la venda de terrenys han incrementat considerablement el seu pes en el conjunt d’ingressos municipals (van passar de representar un 14% el 1994 al 23% del total d’ingressos no financers el 2005).

Per tant, sembla que el nou model de creixement urbà i el fort impuls del sector immobiliari al llarg dels últims anys han estat estretament relacionats amb el finançament local.

Gràfic 8. Evolució composició ingressos urbanístics

Font: Elaboració pròpia a partir de les dades de liquidacions dels ens locals del Ministeri d'Economia i Hisenda.


Segona Part: Impacte de la dispersió urbana sobre les finances locals a Espanya

L’anàlisi descriptiva de les diferents fonts estadístiques referides als diversos usos del sòl a Espanya ofereix, sense cap mena de dubte, una imatge clara del canvi espectacular en el model de creixement urbà experimentat al llarg dels últims anys. Un cop constatat aquest canvi, la pregunta següent es basa a saber com és la relació que aquest manté amb les finances dels ajuntaments. És a dir, en termes econòmics, quines conseqüències ha tingut per als governs locals la transformació profunda del model urbanitzador? Com ha afectat la despesa dels ajuntaments? I a l’ingrés? Podria ser que alguns governs locals hagin fet ús de l’incentiu urbanitzador com a eina per obtenir recursos addicionals? Es troben, per tant, diferències d’actuació entre municipis amb característiques financeres inicials diferents?

En aquesta segona part del treball s’intenta dur a terme una anàlisi empírica, amb un enfocament més econòmic i economètric al darrere que ens permeti donar resposta a les qüestions plantejades anteriorment.

1. Impacte sobre la despesa municipal: increment en els costos de provisió de determinats serveis públics locals12

1.1. Introducció

Quan es produeix la dispersió de la població en el territori, tant les infraestructures com determinats béns i serveis públics han d’incrementar-se amb l’objectiu de mantenir constant l’índex de serveis públics de tots els residents de la jurisdicció. És per això que la suburbanització provoca un increment important en els costos de provisió de determinats serveis públics, com ara la recollida d’escombraries, la neteja viària, policia, bombers o transport públic. En aquests casos, atès que la població està a més dispersa en el territori, deixen d’aprofitar-se les economies d’escala associades a la provisió de determinats serveis públics, amb el consegüent increment ineficient dels costos (Carruthers i Ulfarsson, 2003). Considerem, per exemple, dos municipis amb les mateixes característiques (en termes tant de grandària com de població), però amb una densitat de població diferent.

En el municipi menys dens hi haurà necessitat de més camions d’escombraries o, alternativament, els camions que ja hi ha hauran de cobrir rutes més llargues per tal d’oferir la mateixa qualitat del servei de recollida d’escombraries a tots els seus residents. Els costos de recollida d’escombraries, així com els associats a la neteja viària o a la protecció policial, varien directament amb la distància. Per tant, la provisió d’aquest tipus de serveis públics locals és més costosa en aquells municipis amb densitats de població menors.

12. Aquest apartat està basat en l’estudi d’Hortas-Rico i Solé-Ollé (2009).

Papers del CIL | 47

A més a més, patrons de creixement urbà espacialment expansius també generen majors costos de provisió a causa de les abundants inversions que es requereixen per estendre les infraestructures bàsiques (carreteres i vies públiques, clavegueram, enllumenat públic) a llargues distàncies, per tal de cobrir la demanda de béns i serveis públics d’un nombre relativament baix de residents situats a la perifèria dels municipis (Carruthers, 2002).

D’altra banda, generalment els qui construeixen als suburbis no assumeixen la totalitat dels costos generats per les noves edificacions. Els qui construeixen urbanitzacions a la perifèria dels municipis no s’encarreguen de dotar-les de tots els serveis i les infraestructures bàsiques necessaris, de manera que és el govern local qui acaba proveint tots aquests serveis amb càrrec als pressupostos públics. Com a conseqüència, el nou creixement suburbà és finançat per part de tots els residents del municipi mitjançant els recursos obtinguts de la recaptació impositiva (Brueckner, 2000; Sierra Club, 1996, 2000).

1.2. Evidència empírica existent

Els treballs empírics que han analitzat l’impacte de la dispersió urbana sobre els costos de provisió dels serveis públics municipals i, en general, sobre les finances dels governs locals són relativament escassos i bàsicament centrats en el cas nord-americà.

Alguns estudis han analitzat l’efecte dels diferents patrons de creixement urbà sobre els costos de provisió dels serveis públics mitjançant models de simulació de costos. Així, per exemple, Burchell i Mukherji (2003) estimen que continuar creixent amb l’actual model als Estats Units incrementarà els costos d’infraestructures i de determinats serveis públics en un 20% i 10%, respectivament. Speir i Stephenson (2002) demostren que amb patrons expansius de desenvolupament la provisió d’aigua i el clavegueram esdevenen relativament més costosos.

D’altres han optat per una estratègia alternativa, basada en tècniques economètriques, per analitzar la relació existent entre la despesa pública local per capita i diverses mesures de densitat de població, tot controlant per altres possibles determinants de la despesa local. Carruthers i Ulfarsson (2003) analitzen l’impacte que tenen patrons de creixement urbà alternatius sobre 12 categories de despesa. Mitjançant l’estimació d’equacions de despesa amb dades de 283 àrees metropolitanes dels Estats Units per a l’any 2003, determinen que hi ha un impacte positiu de l’extensió de l’àrea urbanitzada sobre la despesa en infraestructures, recollida d’escombraries, neteja viària, policia, bombers, parcs públics i biblioteques. Per tant, la densitat, gràcies a l’existència d’economies d’escala, redueix el cost de provisió d’alguns serveis públics. A Carruthers i Ulfarsson (2006), s’estima un model de retard espacial, on la despesa per capita de cada jurisdicció depèn de la despesa per capita realitzada a les jurisdiccions veïnes, de la dispersió urbana (mesurada a través de la densitat de població, el percentatge de sòl urbanitzable i el valor mitjà de la propietat) i d’una sèrie de variables de control. Els resultats obtinguts per a una mostra de 87.000 governs locals nord-americans per a l’any 2002 mostren que la densitat de població té un efecte negatiu sobre la despesa total, educació, clavegueram i carreteres, és a dir, que als municipis més densos la despesa associada a aquests serveis locals és inferior.


Tots aquests treballs demostren l’impacte positiu de la dispersió urbana sobre els costos de provisió de determinats serveis públics locals.

Finalment, els treballs empírics referits al cas espanyol, tal com succeeix amb els estudis comentats anteriorment, no analitzen directament el fenomen de la dispersió urbana, atès que el seu objectiu principal és estudiar quins són els determinants de la despesa pública local. No obstant això, ofereixen una certa evidència, en tant que en les seves equacions de demanda s’introdueixen indicadors que aproximen les pautes de localització de la població al territori com a variables explicatives. El treball de Solé-Ollé (2001) analitza els determinants de la despesa pública local a partir d’una mostra de municipis barcelonins el 1996. Els resultats indiquen que la dispersió urbana, mesurada a través de la superfície urbana per habitant, el percentatge de població disseminada i la inversa de l’índex de Hirschmann-Herfindhal tenen efectes positius sobre la despesa per capita total, en seguretat ciutadana, serveis socials i sanitat, educació i benestar comunitari. D’altra banda, Solé-Ollé i Bosch (2005) utilitzen una mostra de municipis espanyols per a l’any 1999, i del seu estudi es desprèn que la superfície urbana per habitant té un impacte positiu sobre la despesa corrent per capita.

L’anàlisi que es detalla a continuació s’aproxima bastant a la línia d’investigació seguida per Carruthers i Ulfarsson (2003, 2006), Solé-Ollé (2001) i Solé-Ollé i Bosch (2005). Es pretén demostrar si, per al cas espanyol, la dispersió urbana genera un increment en els costos de provisió de determinats serveis públics locals. Per tal de contrastar aquesta hipòtesi, s’estimaran una sèrie d’equacions de demanda per a sis categories de despesa municipal, fent ús d’una mostra representativa de municipis espanyols per a l’any 2003. Tot seguit s’explica la metodologia emprada, així com el detall de les variables incloses en el model i les fonts estadístiques consultades.

1.3. El model

Una primera anàlisi gràfica realitzada a partir de la relació existent entre les mitjanes municipals dels diferents components de la despesa local i la mesura de dispersió urbana mostra que, efectivament, sembla que hi ha una relació positiva entre ambdues variables. Els resultats apareixen en el gràfic 9.

En primer lloc, es mostra la relació entre la mesura de dispersió urbana i les definicions de despesa agregades (despesa total i corrent) i, a continuació, la relació amb les diferents funcions de despesa (benestar comunitari, infraestructures bàsiques i transport, protecció civil i seguretat ciutadana, habitatge i urbanisme, cultura i administració general). L’eix vertical conté el logaritme de la variable de despesa en qüestió en termes per capita, i l’eix horitzontal conté la mesura de dispersió urbana (en aquest cas, el logaritme de la superfície construïda per capita). Així doncs, els municipis més densos es troben a l’esquerra del gràfic i els més dispersos a la dreta (on la superfície construïda per habitant és major).

Sembla que la majoria dels municipis es troben al centre del gràfic (amb valors mitjans de superfície construïda per habitant), mentre que les cues de la distribució contenen un

Papers del CIL | 49

Despesa corrent

R2 = 0,04154,5

5,5

6,5

7,5

3 4 5 6 7 8 9

nombre més reduït de municipis que presenten una gran variabilitat. Es pot afirmar que, en tots els casos, la relació entre la despesa i la dispersió urbana és positiva i de tipus no lineal, ja que el pendent de la recta d’ajust és major a mesura que els municipis són més dispersos. És a dir, més dispersió s’associa a major despesa, i aquesta relació augmenta més que proporcionalment a mesura que el grau de dispersió de la població en el territori és major. Destaca el cas de la despesa en Benestar comunitari, Infraestructures bàsiques i transport, Protecció civil i seguretat ciutadana i Habitatge, on els municipis més dispersos assumeixen una despesa molt elevada en aquests serveis (com demostra el marcat pendent de la recta d’ajust a la cua dreta de la distribució). Per la despesa en Cultura i en Administració general sembla que la relació és positiva i de caire molt més lineal.

Gràfic 9. Despesa pública local versus dispersió urbana*

Despesa total

R2 = 0,00815

6

7

8

9

3 4 5 6 7 8 9

Benestar comunitari

R2 = 0,21220

2

3 4 5 6 7 8 9

Infraestructures bàsiques i Transport

R2 = 0,20710

2

3 4 5 6 7 8 9

* Variables expressades en logaritmes i en termes per capita. Mostra de 2.500 municipis espanyols l'any 2003. Font: Elaboració pròpia a partir de les dades de la Direcció General del Cadastre i de les liquidacions de pressupostos de les entitats locals (Ministeri d'Economia i Hisenda).


Protecció civil i Seguretat ciutadana

R2 = 0,2061

0

2

3 4 5 6 7 8 9

Habitatge

R2 = 0,21540

2

3 4 5 6 7 8 9

Cultura

R2 = 0,0348

0

2

4

6

8

3 4 5 6 7 8 9

Administració general

R2 = 0,0978

0

2

4

6

8

3 4 5 6 7 8 9

Un cop constatada la relació existent entre la variable objectiu i els diferents components de la despesa, es fa l’estimació economètrica d’un model que permet definir quins són els factors determinants de la despesa local, així com quantificar l’impacte que la dispersió urbana té sobre els costos de provisió de determinats serveis públics locals.

L’anàlisi que aquí es proposa requereix estimar un model de demanda molt similar al model comunament utilitzat als estudis sobre despesa pública local. En aquest tipus de models, l’índex desitjat de despesa pública s’explica tenint en compte la demanda de serveis públics locals i dels seus costos de provisió. Així doncs, l’equació de despesa que es vol estimar és el resultat de la combinació d’un model de costos de provisió i d’un model de demanda (vegeu l’Annex 1 per al detall de la derivació del model teòric).

A partir del model teòric s’obté una expressió que estableix que la despesa feta per cada unitat de govern municipal (a la part esquerra de l’equació) ve determinada per un conjunt de variables, que es poden agrupar en factors de cost i factors de demanda dels serveis públics locals (variables incloses a la part dreta de l’expressió):

A continuació s’expliquen en detall totes les variables incloses en el model.

Despesa per capita = f (factors de cost, factors de demanda)

Papers del CIL | 51

Despesa per capita

En aquest estudi es pretenen analitzar les competències locals que es considera que estan més directament influenciades per desenvolupaments urbans poc densos i espacialment expansius:13 infraestructures bàsiques (com ara abastiment d’aigua, enllumenat públic, parcs públics i clavegueram) i determinats serveis locals (policia, neteja viària, recollida d’escombraries). Amb aquest objectiu, s’analitzen vuit categories diferents de despesa pública local. En primer lloc, es considera la despesa corrent i total. En segon lloc, i fent ús de la classificació funcional del pressupost, s’analitzen aquelles funcions que contenen els serveis públics esmentats anteriorment: Infraestructures bàsiques i transports, Benestar comunitari, Protecció civil i seguretat ciutadana, Habitatge, Cultura i esports, Administració general. El model teòric especificat permet, mitjançant una simple transformació dels paràmetres estimats, obtenir l’efecte tant sobre la despesa com sobre el cost de provisió dels serveis públics inclosos a cada categoria de despesa analitzada (vegeu l’Annex 1).

Factors de cost

Dispersió urbana

Al model s’ha introduït com a variable principal de dispersió urbana una mesura de densitat de població: la superfície construïda per capita.14 Amb l’objectiu de considerar la possible relació no lineal entre aquesta variable i els costos, s’ha utilitzat una funció lineal per trams.15 A més a més, s’han inclòs tres variables addicionals de dispersió urbana: el nombre d’immobles residencials per capita, el percentatge de població disseminada i el nombre de nuclis de població per habitant, per tal d’aproximar amb la major precisió possible la dimensió global de la dispersió urbana.

Altres factors de cost externs

Factors demogràfics. En aquest grup s’inclouen diferents grups d’usuaris potencials dels serveis locals amb necessitats específiques a cada municipi: població total, població menor de 5 anys, població d’entre 5 i 19 anys, població amb més de 65 anys, població sense estudis, població amb estudis superiors. Addicionalment, s’inclouen unes variables que recullen el grau competencial assumit per cada municipi, amb l’objectiu de tenir en compte que la despesa dels municipis creix a mesura que aquests assumeixen més competències.

Factors socials. En aquest grup s’inclouen variables que caracteritzen l’entorn municipal, com ara el percentatge d’immigrants, d’aturats o d’habitatges antics. Les dues primeres variables informen sobre el percentatge de residents amb majors necessitats socials.

13. Principalment, serveis públics on el cost de provisió varia directament amb la distància entre els diferents usuaris. 14. Tal com s’ha comentat a la primera part del treball (apartat 4. Dispersió urbana a Espanya: anàlisi descriptiva), la densitat de població és la mesura més comunament utilitzada per aproximar el concepte de dispersió urbana, atesa la seva senzillesa i simplicitat. Ara bé, com que no recull de manera adequada tota la dimensió d’aquest fenomen, és convenient combinar-la amb mesures addicionals, com ara les que s’inclouen en aquest treball.

15. Intuïtivament, la funció lineal per trams permet classificar els municipis en diferents grups, segons el seu grau de dispersió urbana, per així comprovar si l’impacte sobre la variable de cost varia a mesura que el municipi està més dispers espacialment. Per a una explicació més detallada, vegeu Hortas-Rico i Solé-Ollé (2009).


Atès que determinats serveis públics, com ara sanitat o serveis socials, es dirigeixen fonamentalment a aquests grups de població, un municipi amb més aturats i/o immigrants haurà de gastar més que altres municipis per proveir el mateix índex d’aquests serveis públics. La tercera variable inclosa és una mesura de l’antiguitat i, per extensió, de la qualitat de les infraestructures locals.

Factors econòmics. En primer lloc, el cost dels factors productius s’aproxima mitjançant el cost salarial mitjà de cada municipi. En segon lloc, el possible efecte de les externalitats sobre els costos locals que pateixen les grans ciutats i les àrees urbanes, on la mobilitat dels residents és major, es captura a través de dues variables dicotòmiques. Finalment, s’inclouen dues variables que recullen l’efecte dels grups poblacionals que, tot i que no resideixen al municipi, són usuaris potencials dels serveis públics locals: percentatge de segones residències i nombre de turistes.

Factors de demanda (indicadors de la capacitat fiscal del municipi)

L’efecte dels recursos sobre la demanda de serveis públics locals es captura a través de la inclusió en el model de quatre variables: la renda per capita municipal, les subvencions corrents, les subvencions de capital rebudes i la participació impositiva del resident representatiu de cada municipi.

L’estimació d’aquest model amb dades de municipis espanyols ens permetrà veure, d’una banda, si cadascun dels possibles factors explicatius de la despesa és significatiu o no (és a dir, si estadísticament és diferent de zero o no) i, per tant, si té o no poder explicatiu sobre la variable de despesa en qüestió. D’altra banda, els coeficients estimats obtinguts per a cada variable permetran quantificar l’impacte de cada variable sobre la categoria de despesa analitzada.

Finalment, cal destacar que l’especificació emprada, segons la qual cada variable de cost és funció de la dispersió urbana i d’una sèrie de variables de control (altres variables de cost i les variables de capacitat fiscal), permet separar els efectes de la dispersió urbana sobre els costos locals dels originats per altres factors. És a dir, aquesta expressió permet comparar municipis que tenen les mateixes característiques per tal de poder analitzar si aquells amb un grau major de dispersió urbana han de fer front a majors costos de provisió dels serveis públics.

Papers del CIL | 53

1.4. Principals resultats i conclusions de l’estudi

A partir dels resultats obtinguts de l’estimació de l’especificació economètrica comentada anteriorment es poden extreure les conclusions següents.16

En primer lloc, la dispersió urbana, mesurada a través de la superfície construïda per capita, té un impacte positiu i significatiu sobre els costos dels serveis públics locals. Concretament, un 1% d’increment en la superfície construïda per capita d’un municipi incrementa la despesa local per capita en un 0,06%. Aquest increment es tradueix en un 0,11% d’increment sobre els costos per capita dels serveis locals inclosos en la categoria de despesa corrent (vegeu la taula 13, columna 1 de l’Annex 1). Les altres tres mesures complementàries de la dispersió urbana (nombre de nuclis de població per capita, percentatge de població disseminada i nombre d’habitatges residencials per capita) també tenen un paper important com a determinants de la despesa corrent per capita. En concret, un 1% d’increment en el nombre d’habitatges d’ús residencial per capita incrementa els costos en un 0,16%. D’altra banda, un 1% d’increment en el nombre de nuclis poblacionals del municipi redueix els costos aproximadament un 0,10%. Aquest últim resultat es podria explicar de la manera següent. En aquells municipis amb diversos nuclis de població (per exemple, el centre del municipi i diverses urbanitzacions), l’ajuntament no respondrà d’igual manera a les seves demandes de serveis públics. Contràriament, als nuclis de població formats bàsicament per segones residències, l’autoritat local tendirà a proveir un índex inferior de serveis públics, fet que donarà lloc a una menor despesa pública. Això succeeix perquè els propietaris de segones residències acostumen a ser no residents i, per tant, no tenen dret a vot que els permeti controlar l’actuació de l’alcalde del municipi en qüestió.17

Així doncs, si comparem dos municipis amb les mateixes característiques, aquell amb una distribució més dispersa i discontinua de la població haurà de suportar majors costos de provisió de determinats serveis públics.

En segon lloc, l’impacte de la dispersió urbana sobre els costos no és lineal, sinó que s’accentua tant en municipis molt compactes (amb densitats de població elevades) com en municipis dispersos que continuen expandint-se espacialment (vegeu la taula 13, columna 2 de l’Annex 1). En aquests últims en concret, l’impacte sobre la despesa arriba al 0,13% per cada 1% d’increment en la superfície construïda per habitant, que es tradueix en un impacte sobre els costos d’un 0,24%).

16. L’estimació s’ha dut a terme utilitzant una mostra representativa de 2.500 municipis espanyols per a l’any 2003. A causa de problemes de disponibilitat de dades per a alguna de les variables inclosa en el model, la mostra ha hagut de reduir-se als municipis de més de 1.000 habitants, si bé aquests són una bona representació ja que agrupen entorn del 85% de la població total espanyola. L’elecció de l’any d’estudi tampoc no és aleatòria, sinó que ve determinada per la disponibilitat de les dades pressupostàries desagregades per funcions i subfuncions a escala municipal, les quals només estaven disponibles per al 2003. Les principals fonts estadístiques consultades són la Direcció General del Cadastre (Catastro Inmobiliario Urbano, Estadísticas Básicas por Municipios, y Estadísticas de Parcelas Urbanas), l’Institut Nacional d’Estadística (Padrón Municipal, Censo de Población y Viviendas 2001, i Nomenclátor) i el Ministeri d’Economia i Hisenda (Liquidación de Presupuestos de las Entidades Locales).

17. Un 1% d’increment del nombre d’habitatges d’ús residencial per capita incrementa la despesa corrent en un 0,09%, mentre que un 1% d’increment en el nombre de nuclis poblacionals del municipi la redueix en un 0,055%. Un cop aquests coeficients s’identifiquen correctament, aquests impactes sobre la despesa es transformen en un increment d’un 0,16% i una reducció del 0,10% en els costos de provisió, respectivament. Finalment, cal destacar que l’impacte del percentatge de població disseminada és positiu, però no és estadísticament significatiu


En tercer lloc, l’anàlisi desagregada de la despesa indica que el model de creixement urbà té un impacte diferent sobre els costos segons el servei públic local que es consideri (vegeu la taula 14, columna 1 de l’Annex 1). Així doncs, un 1% d’increment en la superfície construïda per capita incrementa els costos associats als serveis de Benestar comunitari en un 0,11%, els de Protecció civil i seguretat ciutadana en un 0,09%, Habitatge i urbanisme en un 0,08%, Cultura en un 0,15% i Administració general en un 0,11%. Per tant, una major dispersió de la població en el territori impedeix la utilització eficient de les economies d’escala en la provisió de determinats serveis públics locals. L’extensió de la xarxa elèctrica, de clavegueram i aigua fins a arribar a les noves construccions situades generalment a la perifèria dels nuclis urbans genera costos addicionals per als ajuntaments. El mateix succeeix amb serveis públics com ara policia local, recollida d’escombraries o neteja i pavimentació de carrers, entre d’altres.

A més a més, un major nombre de nuclis poblacionals genera majors costos associats a Infraestructures bàsiques i transport, de manera que allargar les carreteres i altres infraestructures bàsiques fins a les noves construccions incrementa els costos, atès que impliquen grans inversions per proveir un servei a un nombre relativament reduït de nous residents.

Finalment, l’estimació de les equacions de despesa considerant diferents categories de municipis segons el grau de dispersió urbana (funció lineal per trams) permet afirmar, d’una banda, que els serveis públics analitzats expliquen gairebé tot l’increment de cost generat en aquells municipis amb un grau elevat de dispersió de la població en el territori (vegeu taula 14, columna 2 de l’Annex 1). Contràriament, l’increment de costos sofert per municipis més compactes és degut a serveis públics locals diferents dels considerats en aquest estudi. D’altra banda, els resultats suggereixen que, en aquells municipis amb un patró de desenvolupament urbà espacialment dispers i discontinu, els costos de provisió s’incrementen inicialment a causa de l’increment dels costos de construcció d’infraestructures i els costos d’administració general, i després, si el municipi continua expandint-se, els costos continuen creixent a causa dels costos majors associats a la provisió de serveis de benestar comunitari, policia local i cultura.

Papers del CIL | 55

Resum:

En aquest apartat, l’objectiu és contrastar la hipòtesi que estableix que en aquells municipis amb un major grau de dispersió urbana els costos de provisió de determinats serveis públics (com ara transport públic, recollida d’escombraries o neteja viària) seran majors a causa del desaprofitament de les economies d’escala en la provisió. Els costos de provisió d’aquest tipus de serveis públics varien directament amb la distància, de manera que la seva provisió és més costosa a municipis amb major dispersió de la població en el territori. A més a més, les grans inversions que requereix l’extensió d’infraestructures (pavimentació de carrers, enllumenat públic, clavegueram, etc.) per donar cobertura als nous residents situats a la perifèria dels nuclis urbans també incrementen els costos de provisió dels serveis.

Aquesta hipòtesi es contrasta estimant un model on s’especifiquen tots els possibles factors determinants de la despesa pública local, entre ells els referents al grau de dispersió urbana del municipi.

Els resultats indiquen que, efectivament, la dispersió urbana incrementa els costos de provisió dels serveis públics locals. A més a més, s’observa que aquest impacte no és lineal, de manera que l’increment en costos és molt més gran tant en municipis molt compactes com en municipis amb un elevat grau de dispersió urbana.

Finalment, l’anàlisi desagregada dels diferents components de la despesa pública local indica, d’una banda, que l’extensió de la xarxa elèctrica, de clavegueram i aigua fins a arribar a les noves construccions situades generalment a la perifèria dels nuclis urbans genera costos addicionals per als ajuntaments. El mateix succeeix amb serveis públics, com ara policia local, recollida d’escombraries o neteja i pavimentació de carrers, entre d’altres. I de l’altra, es constata que aquests serveis locals analitzats expliquen gairebé tot l’increment de costos experimentat en municipis molt dispersos, mentre que el també fort increment sofert pels municipis més compactes s’explica per serveis públics locals diferents dels considerats en aquest estudi.


2. Impacte sobre els ingressos i les despeses municipals de la dispersió urbana

2.1. Introducció

Com ja s’apuntava a l’apartat introductori, Espanya ha sofert al llarg dels últims anys un canvi important en l’ocupació del sòl, principalment a causa del canvi en el model de creixement urbà, que ha esdevingut espacialment dispers i discontinu en el territori, amb la consegüent disminució de la densitat de població municipal. S’assenyalava també que una de les principals conseqüències d’aquest canvi és l’impacte sobre les finances dels governs locals. Es considera que, d’una banda, la major dispersió de la població en el territori fa que es deixin d’aprofitar les economies d’escala en la provisió de determinats servies públics, com ara la recollida d’escombraries, la neteja viària, el transport públic o la policia local, de manera que els costos de proveir aquests serveis augmenten de manera ineficient. A l’apartat anterior s’ha contrastat aquesta hipòtesi amb dades municipals espanyoles, i s’ha conclòs que, efectivament, la dispersió urbana incrementa els costos de provisió dels serveis locals.

Ara bé, aquest fenomen de la dispersió urbana també pot significar una font d’ingressos potencials per als ajuntaments, en termes de venda de terrenys públics per a la nova construcció, plusvàlues, impost sobre construccions, llicències d’obres, quotes d’urbanització, etc.

Per tant, en aquest apartat es tractarà d’ampliar i completar l’anàlisi anterior, considerant simultàniament l’impacte que la dispersió urbana pot tenir sobre despesa (via costos) i sobre ingressos. Amb aquest objectiu, i aprofitant la recent disponibilitat d’una extensa base de dades pressupostària municipal espanyola per al període 1994-2005, es durà a terme una anàlisi dinàmica on s’estudiaran les relacions intertemporals entre els diferents components del pressupost, així com l’impacte que el canvi en el model de creixement urbanístic ha tingut sobre ells. Addicionalment, s’analitzarà el cas concret dels municipis turístics espanyols, per als quals s’intueix que l’impacte del canvi del model urbanístic sobre les finances dels ajuntaments, generalment associat a casos de corrupció urbanística, ha estat més prominent. Finalment, cal destacar que la disponibilitat d’aquestes dades en permet explotar la dimensió tant temporal com transversal per tal obtenir estimacions més precises, així com controlar l’heterogeneïtat no observada que pot aparèixer quan es treballa amb observacions d’un mateix municipi per a diferents períodes del temps.

2.2. Revisió de la literatura existent

La revisió exhaustiva de la literatura posa de manifest que només existeixen alguns estudis empírics, i de caire estàtic, que analitzen l’impacte de la dispersió urbana sobre els costos de provisió dels serveis locals. A més a més, destaca el fet que tots estan basats en el cas americà (vegeu Carruthers i Ulfarsson, 2003, per exemple). Per al cas espanyol, l’evidència empírica es redueix a l’anàlisi explicada a l’apartat anterior (basada en el treball d’Hortas-Rico i Solé-Ollé, 2009).

Papers del CIL | 57

Pel que fa als ingressos, no hi ha fins al moment estudis empírics que relacionin el creixement urbà dispers amb els ingressos dels governs locals.

Com es comentava anteriorment, l’anàlisi de l’impacte de la dispersió urbana sobre les finances municipals requereix una perspectiva dinàmica, perquè ingressos i despesa es poden veure afectats en diferents moments del temps. És a dir, és molt possible que un canvi en el model de creixement dels municipis tingui un efecte immediat sobre els ingressos municipals, mentre que el possible impacte sobre la despesa (per la via de majors costos dels serveis públics) es produeixi en un moment posterior del temps.

Dit d’una altra manera, els ingressos passen a formar part de manera immediata de les arques municipals, mentre que és molt probable que els ajuntaments intentin dilatar el màxim possible en el temps l’ajust en la provisió de serveis públics que requereix aquest canvi d’organització espacial de la població (amb el consegüent increment de la despesa). Una primera aproximació a aquesta anàlisi consisteix a examinar les relacions intertemporals entre les variables d’interès mitjançant l’anàlisi de la causalitat en el sentit de Granger.18 Això implica analitzar models de vector autoregressiu en un context de dades de panel, combinant les eines que usualment s’utilitzen en el context de sèries temporals amb les tècniques aplicades a models de dades de panel. Bàsicament, aquest tipus de models estableixen que cada variable del pressupost s’explica tenint en compte el comportament passat tant d’ella mateixa com de les altres variables del pressupost.

Hi ha alguns estudis sobre la relació intertemporal entre els diferents components del pressupost, però cap no inclou el patró de desenvolupament urbà com a variable del model. Probablement el primer treball en aquesta àrea va ser el de Holtz-Eakin et al. (1988), on els autors van desenvolupar una tècnica de variables instrumentals per estimar models de vector autoregressiu amb heterogeneïtat no observada. Més endavant, diversos autors han implementat aquesta tècnica per analitzar les relacions dinàmiques entre ingressos i despeses pressupostàries mitjançant el concepte de causalitat en el sentit de Granger, amb l’objectiu de trobar evidències a favor d’alguna de les hipòtesis teòriques formulades sobre el comportament dels governs locals.19

Holtz-Eakin et al. (1989), Dahlberg i Johansson (1998, 2000), Moisio i Kangasharju (1997) i Moisio (2000), utilitzant dades municipals dels Estats Units, Suïssa i Finlàndia, respectivament, per a un període curt d’anys, ofereixen evidències sobre l’existència de relacions intertemporals entre les diferents variables del pressupost. Els resultats obtinguts estableixen que els dos o tres anys anteriors són suficients per explicar la dinàmica del procés. No obstant això, no hi ha una evidència clara sobre les relacions de causalitat en el sentit de Granger entre les variables pressupostàries.

18. Vegeu l’Annex 2 per a una explicació detallada d’aquest concepte economètric.

19. Aquestes hipòtesis són, fonamentalment, quatre. En primer lloc, ingressos i despeses se seleccionen independentment. Aquest podria ser el cas en què tant els impostos com els índexs de despesa pública es determinen mitjançant regles generals. En segon lloc, ingressos i despeses es determinen simultàniament, ja que els residents d’una jurisdicció consideren tant el cost com els beneficis marginals sempre que prenen una decisió (teorema del votant medià). En tercer lloc, les despeses determinen els ingressos. Finalment, els ingressos determinen les despeses, tal com estableix el model dels buròcrates com a maximitzadors del pressupost, segons el qual el govern vol incrementar la seva grandària per sobre del que seria socialment desitjable. Com que no se li permet incórrer en dèficit, el govern haurà d’esperar l’increment dels ingressos per després poder incrementar la despesa.


A continuació s’explica el model economètric utilitzat per contrastar la hipòtesi sobre la relació existent entre les finances locals i la dispersió urbana. L’especificació del model es basa en els models dels treballs comentats anteriorment, si bé el seu objectiu difereix lleugerament de l’objectiu d’aquest treball. De fet, aquells estudis només analitzen les relacions entre les variables del pressupost, mentre que el present estudi vol anar més enllà i veure no només com aquestes variables es relacionen entre elles, sinó també amb el fenomen de la dispersió urbana. Per tant, s’agafaran aquests models com a punt de partida i es complementaran de manera que permetin contrastar les hipòtesis d’interès.

2.3. Anàlisi dinàmica de la relació entre les finances locals i la dispersió urbana: Metodologia

L’anàlisi de l’impacte simultani de la dispersió urbana sobre els diferents components de les finances locals té sentit en un context dinàmic atesa la diferent periodificació d’ingressos i despesa. És a dir, es considera que un major ritme urbanitzador dels municipis incrementarà, en primer lloc i de manera immediata, els ingressos dels ajuntaments. Contràriament, l’increment en la despesa, principalment causat pels majors costos de provisió dels serveis públics locals derivats de la major dispersió de la població en el territori, es produirà més probablement a mitjà termini. Per tant, si volem incloure en una mateixa anàlisi tots dos impactes, necessitem fer-ho considerant un període de temps suficientment llarg.

El model que es fa servir per contrastar aquesta hipòtesi consisteix, a grans trets, a considerar que el valor en un moment donat del temps de cada variable del pressupost s’explica tenint en compte els valors passats tant de la mateixa variable com de la resta de variables del pressupost. Aquest tipus de models és molt útil per analitzar el procés d’ajust fiscal que experimenten els ajuntaments davant un xoc que afecta algun dels components de les seves finances. L’especificació del model controla, a més a més, per tots aquells xocs comuns que afecten tots els municipis de la mateixa manera, així com per les característiques específiques de cada municipi, la resta de factors que poden afectar el valor present de la variable, però que, com que no es poden identificar, queden agrupats al terme residual del model. Es tracta de factors que influeixen sobre la variable en qüestió, però que ni es coneixen ni poden ser controlats per part dels ajuntaments, és a dir, són exògens.

En aquesta anàlisi es considera que un d’aquests possibles factors que afecta les finances municipals és el model de creixement urbà. La influència exògena que la morfologia dels municipis pot tenir sobre les finances locals s’inclou en el model de manera desagregada. D’una banda, s’inclou la població per tal de poder controlar per la grandària de cada municipi, i de l’altra, s’inclou la superfície construïda per capita, per controlar per la distribució més o menys dispersa de la població en el territori. 20

A continuació, s’explica el detall de les variables pressupostàries que s’han inclòs al model.

20. Vegeu l’Annex 2 per a una explicació detallada de la derivació del model.

Papers del CIL | 59

Variable de dispersió urbana

Ja s’ha comentat prèviament que hi ha maneres diferents d’aproximar el fenomen de la dispersió urbana. No obstant això, la disponibilitat de dades a escala municipal per al cas espanyol limita la definició de la variable d’interès. De fet, les úniques dades disponibles a escala municipal per a tot el període que es vol analitzar (1994-2005) són les que proporciona la Direcció General del Cadastre sobre superfície construïda. Si bé no és la mesura més acurada que es podria trobar, ja s’ha demostrat a la primera part descriptiva d’aquest treball que la seva evolució i les conclusions que se n’extreuen són molt similars a les que proporcionen dades més acurades, com ara les del projecte europeu Corine Land Cover.21

Per tant, com a variable que aproxima el creixement dispers i discontinu dels municipis, es farà servir la superfície construïda, expressada en termes per capita.

Variables pressupostàries

En un primer moment es va pensar a utilitzar la classificació més general, seguint el criteri d’estudis previs. D’aquesta manera, el pressupost es desagrega i es creen quatre variables: despesa corrent, despesa de capital, ingressos corrents i ingressos de capital. Però resulta que aquesta definició de les variables podria portar a interpretacions errònies dels resultats per al cas concret d’aquest treball. Així, per exemple, si els resultats indiquen que la dispersió urbana té un impacte positiu sobre els ingressos corrents (ingressos propis i transferències corrents), es podria concloure que aquest patró de creixement urbà incrementa l’habilitat dels governs locals per generar nous ingressos, però també que nivells de govern superiors cobreixen els costos addicionals generats per la dispersió urbana augmentant el volum de les transferències als ajuntaments. De la mateixa manera, si els resultats permeten afirmar que en municipis més dispersos espacialment s’obtenen més ingressos de capital, una possible explicació seria que aquests ingressos addicionals s’obtenen per la via urbanística, si bé també podria ser perquè nivells superiors de govern incrementen les transferències de capital als municipis que més estan creixent. Per tant, seria més adequat definir les variables de pressupost de manera més precisa, tal com s’indica a continuació.22

a) Ingressos urbanístics

Aquesta variable inclou tots els components del pressupost relacionats directament amb l’activitat urbanística dels municipis.23

21. Vegeu l’Apartat 4 de la primera part del treball, Dispersió urbana a Espanya: anàlisi descriptiva. 22. Per a la construcció d’aquestes variables s’ha fet ús de les dades sobre liquidacions pressupostàries de les entitats locals (classificació econòmica, drets i obligacions netes), facilitada pel Ministeri d’Economia i Hisenda.

23. A l’apartat previ d’anàlisi descriptiva del pressupost municipal (Les fonts de finançament municipal, pàgina 38) ja s’ha constatat que aquests ingressos s’han incrementat de manera espectacular al llarg dels últims anys, especialment els obtinguts per la recaptació de l’ICIO, quotes i aprofitaments urbanístics, i els derivats de la venda de terrenys. Aquests últims han passat de representar el 15% a representar el 26% del total d’ingressos urbanístics. En conjunt, els ingressos urbanístics han incrementat el seu pes sobre el conjunt d’ingressos no financers dels ajuntaments espanyols del 14% al 24% des de 1994.


Així doncs, es consideren:

Impost sobre l’increment del valor dels terrenys de naturalesa urbana (IIVTNU), conegut comunament com a plusvàlua, i corresponent al concepte 1.1.4 d’ingressos de la classificació econòmica del pressupost.

Impost sobre construccions, obres i instal·lacions (ICIO), corresponent al concepte 2.8.2 d’ingressos de la classificació econòmica del pressupost.

Contribucions especials, corresponents al concepte 3.6 d’ingressos de la classificació econòmica del pressupost.

Taxes per llicències urbanístiques, quotes d’urbanització i aprofitaments urbanístics, incloses al capítol d’Altres ingressos, concepte 3.9 d’ingressos de la classificació econòmica del pressupost.

Venda de terrenys, concepte 6.0 d’ingressos de la classificació econòmica del pressupost.

b) Superàvit corrent

El superàvit corrent es defineix com la diferència entre els ingressos corrents (capítols de l’I al V del pressupost, exclosos els ingressos urbanístics) i la despesa corrent (capítols de l’I al IV del pressupost).

c) Transferències de capital

Les transferències de capital que cada ajuntament rep d’altres nivells de govern i organismes estan recollides al capítol VII d’ingressos del pressupost.

d) Despesa de capital

La despesa de capital es correspon amb els capítols VI i VII de despesa del pressupost, referents a la despesa realitzada per inversions reals i per transferències de capital a altres nivells de govern i organismes.

Aquesta definició de les variables pressupostàries és més encertada, perquè permetrà donar resposta a preguntes com ara: Com es cobreix el dèficit corrent dels ajuntaments, és a dir, com es cobreix la despesa generada per la dispersió urbana que no es pot recuperar de manera recurrent amb ingressos tributaris o transferències corrents? Quin paper tenen els ingressos urbanístics en el finançament d’aquest dèficit corrent, en les inversions addicionals que requereix una població més dispersa?

Papers del CIL | 61

2.4. Principals resultats i conclusions de l’estudi

L’estimació del model descrit prèviament s’ha dut a terme utilitzant una base de dades municipal espanyola per al període 1994-2005. La mostra de municipis oscil·la entre els 2.700 i els 7.100 municipis, segons l’any.

L’elecció del període analitzat no ha estat aleatòria, sinó que ve determinada per la disponibilitat de dades. D’una banda, l’any inicial és el 1994 perquè les dades de la Direcció General del Cadastre utilitzades per construir la mesura de dispersió urbana només estan disponibles a partir d’aquest any. No obstant això, iniciar l’estudi aquest any és interessant, ja que la recuperació del mercat immobiliari (després de la crisi de principis dels anys noranta) va començar aquell mateix any. D’altra banda, l’estudi finalitza l’any 2006 també per motius de disponibilitat de dades pressupostàries. De fet, les liquidacions de pressupost de les entitats locals amb el grau de desagregació que requereix aquest estudi només estan disponibles fins al 2006.

La mostra de municipis utilitzada no comprèn la totalitat de municipis espanyols, entorn dels 8.100, sinó un conjunt suficientment representatiu que recull aproximadament el 80% del total de la població espanyola. Aquesta limitació de la mostra de municipis s’explica per dos fets. En primer lloc, les dades de superfície construïda de la Direcció General del Cadastre només contenen les comunitats autònomes de règim comú, per la qual cosa el País Basc i Navarra en queden excloses. En segon lloc, les dades de les liquidacions pressupostàries de les entitats locals proporcionades pel Ministeri d’Economia i Hisenda no inclouen en cap cas la totalitat dels municipis.

Amb aquesta extensa base de dades s’ha estimat el model mitjançant les tècniques economètriques adequades, el detall de les quals es troba a l’Annex 2 d’aquest treball.24

a) La dinàmica del procés d’ajust fiscal

Els principals resultats obtinguts indiquen, en primer lloc, que l’especificació correcta del model implica que cada equació del model inclogui valors dels últims tres anys de cada variable de pressupost per tal de recollir tota la dinàmica del procés d’ajust fiscal municipal. Per tant, cada equació del model inclou tres retards de cada variable endògena com a variables explicatives, a banda dels efectes fixos i temporals, i de les variables de control. Així, per exemple, l’equació d’ingressos urbanístics indica que el seu valor en el moment del temps present s’explica a partir del volum d’ingressos derivats de l’activitat urbanística al llarg dels tres anys anteriors, així com pel dèficit corrent, i les transferències corrents i de capital que es van registrar al llarg dels tres últims anys. A més a més, es considera que els ingressos urbanístics del moment present s’expliquen també segons la dispersió urbana i el total de població de cada municipi. Finalment, s’inclouen al model efectes temporals i individuals, que intenten recollir tant el possible impacte de xocs comuns que afecten tots els municipis de la mateixa manera, com controlar les característiques municipals específiques.25

24. Per a la realització de l’anàlisi, totes les variables s’han expressat en termes per capita, i les variables pressupostàries han estat prèviament deflactades mitjançant l’índex de preus al consum per comunitats autònomes, de manera que s’expressen sempre en euros constants de 2005. 25. La mateixa lògica s’aplica per a la construcció de les altres tres equacions del model.


26. En un model de vector autoregressiu, els coeficients estimats de les variables endògenes retardades no tenen interpretació causal. Les interpretacions d’aquestes variables s’obtenen a partir de l’anàlisi de la causalitat en el sentit de Granger, que ens indica si valors passats de les variables ajuden a predir el valor present (i de les funcions de resposta a l’impuls, les quals es mostren més endavant en el text). No obstant això, els coeficients estimats de les variables exògenes incloses sí que tenen una interpretació en termes de causalitat contemporània. Així doncs, al panell (a) de la taula 10 es mostren els valors dels tests F de significació conjunta (calculats a posteriori de l’estimació del model) per valorar la causalitat en el sentit de Granger entre les variables endògenes. Cal destacar que existeix causalitat en el sentit de Granger quan es rebutja la hipòtesi nul·la de no-significació conjunta (vegeu l’Annex 2). Al panell (b) es presenten els coeficients estimats per a les variables exògenes del model (dispersió urbana i població), els quals sí que tenen interpretació causal, tal com es veurà més endavant al text principal.

b) Relació intertemporal entre els diferents components del pressupost municipal

Els resultats obtinguts permeten, en segon lloc, interpretar la relació intertemporal entre els diferents components de la despesa (causalitat en el sentit de Granger), així com extreure conclusions sobre el comportament dels governs locals. Cal destacar que aquesta anàlisi és en si mateixa innovadora, perquè l’únic estudi previ existent per al cas espanyol utilitza una base de dades més reduïda (limitada als municipis catalans) i defineix els diferents components del pressupost de manera més agregada (per capítol) (vegeu Solé-Ollé i Sorribas, 2009).

Tal com s’observa en el panell (a) de la taula 10,26 el volum d’ingressos urbanístics dels ajuntaments no és arbitrari, sinó que està pràcticament determinat per la composició i evolució del pressupost al llarg dels anys immediatament anteriors. És a dir, les decisions de les autoritats locals referents al volum d’ingressos urbanístics que es vol assolir depèn del volum de transferències de capital rebudes, de la despesa de capital, així com del valor de dèficit o superàvit corrent dels anys anteriors. Quant al superàvit corrent, els resultats indiquen que està determinat, en part, per l’índex d’ingressos derivats de l’activitat urbanística dels últims anys. Per tant, sembla que l’evolució dels ingressos no recurrents provinents de l’activitat urbanística tenen un paper important en la determinació dels índexs presents de superàvit corrent dels ajuntaments.

Finalment, el volum de transferències de capital i de la despesa de capital dels ajuntaments espanyols no es veu influenciat en absolut per l’evolució passada d’ingressos urbanístics o de l’índex de dèficit/superàvit corrent. Els governs locals fixen la quantia de

Taula 10. Causalitat en el sentit de Granger i impacte de la dispersió urbana

(a) (b) Equació IU SC TK DK dispersió urbana població

IU - - 6,28 [0,098] 16,35 [0,001] 12,19 [0,006] 0,0065 [0,032] 0,00002 [0,019] SC 9,37 [0,024] - - 4,28 [0,233] 5,40 [0,144] 0,0066 [0,013] 0,0000 [0,555] TK 3,33 [0,343] 5,06 [0,167] - - 6,28 [0,098] 0,0138 [0,006] -0,0001 [0,036] DK 5,79 [0,122] 5,65 [0,130] 70,83 [0,000] - - 0,0169 [0,005] -0,0007 [0,090]

Notes: Variables dependents en files, variables explicatives en columnes. p-valors entre claudàtors. Panell (a): causalitat en el sentit de Granger (valors dels tests de significació conjunta). Cada variable en columna representa tots els retards de cada variable. Panell (b): coeficients estimats per a les variables exògenes del model.

Papers del CIL | 63

la despesa de capital tenint en compte únicament els ingressos per transferències de capital que han rebut al llarg dels últims anys, i a l’inrevés.

c) Impacte de la dispersió urbana sobre les finances municipals

Els resultats anteriors proporcionen evidència empírica sobre la relació dinàmica entre els diferents components del pressupost municipal espanyol. Evidentment, els municipis ajusten els seus pressupostos a canvis imprevisibles en les variables fiscals d’interès. És a dir, es produeixen xocs exògens a l’economia que alteren algun component del pressupost, i a curt o mitjà termini els ajuntaments reaccionen i ajusten les seves finances per tal de tornar a la situació d’equilibri inicial. En aquest punt, és interessant analitzar les possibles fonts que originen aquests xocs exògens que afecten les condicions econòmiques locals, és a dir, d’aquells canvis que s’escapen al control dels ajuntaments. Concretament, el canvi en el patró de creixement urbà es pot entendre com un xoc exogen a l’economia, atesa la rapidesa i l’agressivitat amb la qual s’ha produït en un nombre relativament curt d’anys.

La tendència d’un municipi a créixer de manera més dispersa espacialment es pot entendre com a resposta a les preferències dels seus residents, els quals demanden habitatges de major dimensió, properes a l’entorn natural i allunyades dels problemes inherents dels nuclis urbans, com ara la contaminació ambiental i acústica, la inseguretat ciutadana o la congestió del trànsit. Per tant, que un municipi opti per un model de creixement més dispers sembla que no està sota el poder de decisió dels governs locals, sinó dels seus residents.

Per tal de poder analitzar l’impacte que aquest canvi en el model urbanístic ha tingut sobre els diferents components de la despesa, simplement s’introdueix aquesta variable com a variable de control del model. Concretament, s’inclou una mesura inversa de densitat de població, mesurada a partir de la superfície construïda per capita, així com la població de cada municipi. La primera variable informarà sobre l’efecte de la major o menor dispersió de la població en el territori, mentre que la segona permet controlar per la grandària del municipi. L’impacte de xocs comuns que afecten homogèniament tots els municipis, així com les característiques específiques de cada municipi, queden controlats mitjançant la inclusió d’efectes fixos i temporals.

La principal conclusió que es deriva dels resultats és que el grau de dispersió urbana influeix de manera significativa sobre tots els components del pressupost analitzats (vegeu la taula 10, panell b). És a dir, la dispersió urbana recull part del canvi imprevisible en les variables fiscals al qual els municipis han d’ajustar-se. Concretament, cada metre quadrat per capita addicional construït en un municipi genera, de mitjana, uns ingressos urbanístics per capita d’aproximadament 0,0065 euros, i les transferències de capital rebudes de nivells de govern superiors augmenten en 0,00138 euros per capita. Així mateix, la despesa de capital per cada metre quadrat per capita addicional construïda és d’uns 0,017 euros. Finalment, el superàvit corrent s’incrementa en 0,0066 euros per capita.

Per tant, aquesta pauta de creixement urbà millora l’habilitat de les autoritats municipals per generar ingressos derivats de l’activitat urbanística, tant per la venda de terrenys per a


27. A la primera part del treball s’han descrit i analitzat les diferents àrees urbanes, turístiques i rurals d’Espanya. En concret, el criteri per considerar un municipi com a turístic era que tingués un valor de l’índex turístic proporcionat per l’Anuari Econòmic de La Caixa elevat. Així mateix, es consideraven com a municipis d’àrea turística tots aquells municipis situats a menys de quinze quilòmetres quilòmetres de distància d’un municipi turístic.

28. Els tests emprats per definir l’especificació correcta del model es troben al final de l’Annex 2.

nova construcció com en termes de major recaptació per llicències urbanístiques, quotes d’urbanització, impost sobre construccions, contribucions especials, o plusvàlues, entre d’altres. Al mateix temps, una major dispersió urbana incrementa la despesa de capital dels ajuntaments, per la via de majors costos derivats d’inversions addicionals en extensió i construcció de nova infraestructura, amb l’objectiu de donar cobertura als residents de les noves urbanitzacions situades a la perifèria dels municipis. Els resultats també indiquen que nivells de govern superior cobreixen aquestes inversions addicionals generades per la dispersió urbana augmentant el volum de les transferències als ajuntaments.

Finalment, la dispersió urbana genera un superàvit corrent a curt termini. Aquest fet és coherent amb la idea dels possibles incentius dels governs locals a obtenir finançament addicional immediat mitjançant l’activitat urbanística. No obstant això, aquest superàvit financer es produeix a curt termini, de manera que és molt possible que s’esvaeixi amb el temps, quan els ajuntaments hagin de fer front a la despesa addicional originada per les noves construccions. S’incidirà sobre aquest aspecte més endavant en el text.

d) Impacte de la dispersió urbana sobre les finances dels municipis turístics

Probablement la intensitat i, per tant, l’impacte del procés de descentralització urbana han estat més intensos als municipis turístics espanyols, principalment localitzats al llarg del litoral mediterrani, Andalusia, les Illes Canàries i les Illes Balears.

Per tal de contrastar aquesta hipòtesi, s’ha reestimat el model descrit anteriorment amb una submostra de municipis considerats turístics o que pertanyen a una àrea turística.27 En concret, es disposa de 517 municipis per a un període de 12 anys (1994-2005). Els resultats obtinguts es detallen a la taula 11.28

De la interpretació d’aquests resultats es desprèn que l’impacte de la dispersió urbana sobre les finances dels governs locals és quantitativament major als municipis turístics. De fet, cada metre quadrat per capita addicional construït a un municipi genera, de mitjana, uns ingressos urbanístics per capita d’aproximadament 0,071 euros, i les transferències de capital rebudes de nivells de govern superiors augmenten en 0,016 euros per capita. Així mateix, la despesa de capital per cada metre quadrat per capita addicional construït és d’uns 0,035 euros. Finalment, el superàvit corrent s’incrementa en 0,009 euros per capita. No obstant això, cal destacar que en aquest cas ni l’impacte sobre les transferències corrents ni l’impacte sobre el superàvit corrent són estadísticament significatius. És a dir, als municipis turístics, una major urbanització de baixa densitat no té cap efecte ni sobre el volum de les transferències corrents que els ajuntaments reben de nivells superiors de govern ni sobre el seu superàvit corrent.

Papers del CIL | 65

Per tant, els municipis turístics poden obtenir molts més ingressos no recurrents derivats de l’activitat urbanística generada per un patró de creixement urbà espacialment més dispers que la resta de municipis espanyols. Així mateix, la despesa de capital derivada dels costos addicionals generats per aquest model de creixement urbà és també quantitativament major en aquests municipis.

e) Dispersió urbana i finances locals: l’efecte a llarg termini

En els dos apartats anteriors s’ha analitzat l’impacte contemporani (o de curt termini) del patró de creixement urbà sobre els pressupostos dels municipis espanyols, en general, i dels turístics, en particular. Ara bé, si es vol analitzar l’efecte a llarg termini, és necessari implementar l’anàlisi de multiplicadors. L’especificació del model utilitzat permet calcular les anomenades funcions de resposta a l’impuls, i amb aquestes es pot derivar l’impacte que la dispersió urbana té sobre els diferents components d’ingressos i despesa tant a curt com a llarg termini (vegeu l’Annex 2 per a una explicació detallada de la metodologia emprada).

Els resultats es mostren en els gràfics següents. El gràfic 10 mostra com el dèficit no financer reacciona en el temps a un canvi en el ritme urbanitzador municipal. L’eix horitzontal fa referència als anys, on l’any zero és el moment present, i l’eix vertical fa referència a les unitats monetàries. Per tant, aquest gràfic resumeix l’efecte corrent i els valors futurs del dèficit no financer davant modificacions en el grau de dispersió urbana dels municipis. Val a dir que el dèficit no financer es defineix com la suma del dèficit corrent i el dèficit de capital. El dèficit corrent és la diferència entre la despesa corrent i els ingressos derivats d’impostos i de transferències corrents; el dèficit de capital és la diferència entre la despesa de capital i els ingressos derivats de l’urbanisme i de les transferències de capital.

Taula 11. Impacte de la dispersió urbana i causalitat en sentit de Granger. Municipis turístics

(a) (b)

Equació IU SC TK DK dispersió urbana població

IU - - 1,92 [0,590] 1,74 [0,628] 1,87 [0,599] .071474 [0,027] .00068 [0,222]

SC 6,67 [0,083] - - 2,23 [0,526] 5,51 [0,138] .008977 [0,416] .00019 [0,246]

TK 8,08 [0,044] 7,72 [0,052] - - 5,44 [0,142] .016179 [0,291] -.00330 [0,000]

DK 1,32 [0,516] 1,21 [0,544] 7,65 [0,021] - - .035228 [0,060] -.00283 [0,000]

Notes: Variables dependents en files, variables explicatives en columnes. p-valors entre claudàtors. Panell (a): causalitat en el sentit de Granger (valors del test de significació conjunta sobre l'estimació pel Mètode de Moments Generalitzat en dues etapes). Cada variable en columna representa tots els retards inclosos a cada equació. Panell (b): coeficients estimats de les variables de control del model.


-0,3-0,2-0,1

00,10,20,30,4

1 2 3 4 5 6 7 8 9 10 11 12 13 14 15

Dèficit corrent

Dèficit de capital

Dèficit no financer

Resposta de la despesa de capital a un xoc de dispersió urbana

0

1

2

3

4

5

6

1 2 3 4 5 6 7 8 9 1 11

Resposta de les transferències de capital a un xoc de dispersió urbana

0

1

2

3

4

5

6

1 2 3 4 5 6 7 8 9 1 11

Resposta dels ingressos urbanístics a un xoc de dispersió urbana

0

1

2

1 2 3 4 5 6 7 8 9 1 11

Resposta del superàvit corrent a un xoc de dispersió urbana

0

0,5

1

1,5

1 2 3 4 5 6 7 8 9 1 11

29. Aquestes variables es corresponen amb les definicions de la pàgina 53.


D’altra banda, al gràfic 11 es desagrega l’impacte a llarg termini de la dispersió urbana sobre els diferents components del pressupost.29

L’anàlisi d’ambdós gràfics indica, en primer lloc, que un xoc urbanístic genera un superàvit corrent a curt termini que va esvaint-se amb el temps (la línia puntejada al gràfic 10, corresponent al dèficit corrent, és negativa a l’inici, fet que indica superàvit corrent, i va aproximant-se a zero a mesura que passen els anys). Aquest resultat és coherent amb la idea que les autoritats locals poden tenir forts incentius per fomentar l’activitat urbanística a curt termini, atès l’efecte immediat que això té sobre els seus ingressos.

No obstant això, l’activitat urbanística també genera un dèficit de capital a mitjà termini. Una major dispersió urbana incrementa tant les transferències com la despesa de capital, si bé l’impacte sobre la segona és quantitativament major.

En general, la dispersió urbana provoca una reducció del dèficit no financer a curt termini, gràcies als ingressos immediats derivats de l’activitat urbanística, mentre que a mitjà termini aquest dèficit repunta, possiblement perquè els ajuntaments han d’acabar assumint els costos derivats de la nova construcció.

Gràfic 10. Impacte de la dispersió urbana sobre el dèficit no financer en el llarg termini

Gràfic 11. Impacte a llarg termini del creixement urbà sobre les finances locals

Font: Observatori de la Sostenibilitat a Espanya, Ministeri de Foment

Papers del CIL | 67

f) És la dispersió urbana un instrument de finançament addicional?

Una de les conclusions de l’anàlisi anterior és el possible incentiu dels polítics a urbanitzar més, tenint en compte els importants ingressos immediats que se’n deriven. En aquesta secció es pretén aprofundir en aquest aspecte. Fins ara s’ha analitzat l’impacte del model de creixement urbà sobre els pressupostos locals. Ara l’objectiu és analitzar la causalitat en sentit contrari. Concretament, es considera la possibilitat que alguns ajuntaments en situació financera dèbil hagin promogut un major ritme urbanitzador als seus municipis, per tal d’obtenir els recursos necessaris que ajudessin a sanejar els seus comptes.

Amb aquest objectiu, es calculen els índexs d’estalvi net i de càrrega financera de cada municipi. L’estalvi net s’obté de restar als ingressos corrents (exclosos els urbanístics) la despesa corrent i la despesa en passius financers. La càrrega financera es defineix com el quocient entre la despesa en passius financers i els ingressos corrents.

Els resultats obtinguts es recullen a la taula 12. D’una banda, s’observa com en aquells municipis amb un major estalvi net a principis dels anys noranta han experimentat un menor ritme urbanitzador entre 1994 i 2005 que els municipis amb estalvi net negatiu. Concretament, l’increment en la superfície construïda per capita dels primers va ser del 56%, mentre que per als segons aquest percentatge va arribar, de mitjana, al 63%

Els resultats obtinguts amb l’altra variable analitzada (l’increment del total de superfície urbanitzable respecte a la superfície construïda a l’inici del període) apunten en la mateixa direcció, si bé les xifres són encara més contundents. Els municipis amb estalvi net negatiu van incrementar el total de superfície disponible per a la construcció en un 92%, mentre que aquest increment va ser vint punts percentuals inferior per als municipis amb estalvi net positiu.

Mida mostra sup. Cons. pc (%) sup.urb/sup.cons. (%)

Estalvi net negatiu N=2000 63 92,5

Estalvi net positiu N=2000 56 74,4

b) Càrrega financera i dispersió urbana

Sense càrrega financera N=1023 61,6 48,3

Amb càrrega financera positiva N=2977 62,6 95,5

Font: Elaboració pròpia a partir de les dades de les liquidacions de les entitats locals del Ministeri d'Economia i de la Direcció General del Cadastre.

a) Estalvi net i dispersió urbana

Taula 12. Relació entre la situació financera dels municipis espanyols i el seu nivell de dispersió urbana


D’altra banda, els municipis amb càrrega financera nul·la o pràcticament nul·la a principis dels anys noranta van experimentar un ritme urbanitzador molt menor que aquells amb càrrega financera positiva. De fet, l’increment de la superfície urbanitzable va ser gairebé el doble als municipis amb problemes financers.

Per tant, aquesta primera anàlisi de les dades sembla que indica que, efectivament, municipis en condicions econòmiques més desfavorables a l’inici del període van recórrer més intensament a l’activitat urbanística com a possible font d’ingressos addicionals que ajudessin a sanejar els seus comptes públics.30 Com a conseqüència, la dispersió urbana i descontrolada es va convertir en un fenomen característic del model de creixement urbà espanyol al llarg dels anys noranta i principis del segle XXI. Aquests resultats coincideixen amb les conclusions d’un estudi recent sobre els determinants de l’expansió urbanística a Espanya, el qual determina que la situació financera dèbil és un dels factors responsables del major consum de sòl urbanitzable (Solé-Ollé i Viladecans, 2007).

Prèviament s’ha vist com la dispersió urbana no només genera més ingressos urbanístics a curt termini, sinó que també incrementa la despesa local a mitjà i llarg termini, per la via de majors costos de provisió dels serveis públics i de les noves infraestructures. Així doncs, sembla que els governs locals han mantingut un comportament oportunístic, on les decisions adoptades en relació amb el model de creixement urbà només han considerat els beneficis immediats, sense tenir en compte, per tant, els futurs costos associats a les seves decisions.

30. No obstant això, cal destacar que aquestes conclusions es deriven únicament de les correlacions obtingudes a partir de l’anàlisi preliminar de les dades. Si bé són una primera aproximació, una anàlisi d’inferència causal seria necessària per tal d’obtenir conclusions més sòlides.

Papers del CIL | 69

Resum:

En aquest apartat l’objectiu és analitzar l’impacte que la dispersió urbana pot tenir sobre despesa (per la via de costos) i sobre ingressos. Amb aquest objectiu, i aprofitant la recent disponibilitat d’una extensa base de dades pressupostària municipal espanyola per al període 1994-2005, s’ha dut a terme una anàlisi dinàmica de les relacions intertemporals entre els diferents components de la despesa (ingressos urbanístics, dèficit/superàvit corrent, transferències i despesa de capital), així com l’impacte que el canvi en el model de creixement urbanístic ha tingut sobre ells.

Els resultats permeten concloure que el grau de dispersió urbana influeix de manera significativa sobre tots els components del pressupost analitzats. Per tant, aquesta pauta de creixement urbà millora l’habilitat de les autoritats municipals per generar de manera no recurrent ingressos derivats de l’activitat urbanística, tant per la venda de terrenys per a la nova construcció com en termes de major recaptació per llicències urbanístiques, quotes d’urbanització, impostos sobre construccions, contribucions especials o plusvàlues, entre d’altres.

Al mateix temps, una major dispersió urbana incrementa la despesa de capital dels ajuntaments, per la via de majors costos derivats d’inversions addicionals en extensió i construcció de nova infraestructura, amb l’objectiu de donar cobertura als residents de les noves urbanitzacions situades a la perifèria dels municipis.

Els resultats també indiquen que nivells de govern superior cobreixen aquestes inversions addicionals generades per la dispersió urbana augmentant el volum de les transferències als ajuntaments.

Així mateix, destaca l’impacte quantitativament major d’aquest patró de creixement urbà sobre el volum d’ingressos urbanístics i sobre la despesa de capital als municipis considerats com a turístics.

Finalment, l’anàlisi de l’efecte de la dispersió urbana sobre les finances locals a llarg termini permet concloure, en primer lloc, que aquesta genera un superàvit corrent a curt termini (principalment ocasionat per l’augment dels ingressos urbanístics) que es va dissipant amb el temps. Aquest fet genera forts incentius polítics per intensificar el ritme urbanitzador municipal, sobretot a municipis amb dificultats financeres notables. En segon lloc, l’activitat urbanística també genera un dèficit de capital a mitjà termini, probablement quan els ingressos urbanístics ja s’han dissipat i els costos derivats de les noves construccions comencen a aparèixer. En general, els resultats indiquen que la dispersió urbana provoca un lleuger dèficit no financer a mitjà termini.


Conclusions La dispersió urbana, definida com a patró de desenvolupament urbà espacialment expansiu i de baixa densitat de població, ha estat un fenomen que ha acompanyat el creixement de les ciutats espanyoles al llarg dels últims anys. La superfície artificial i, especialment, la dedicada a construcció d’urbanitzacions ha crescut considerablement. El creixement observat entre 1987 i 2000 va ser del 30%, i les estimacions realitzades per l’Observatori de la Sostenibilitat a Espanya (Ministeri de Foment) situen aquesta taxa de creixement de la superfície artificial entorn del 40% el 2005 i del 52% el 2010. En aquesta mateixa línia, les dades de la Direcció General del Cadastre apunten que la taxa de variació de la superfície construïda durant el període 1994-2005 va ser del 40%, principalment com a conseqüència del procés urbanitzador. Una quarta part d’aquesta construcció s’ha fet a costa d’una pèrdua de zones forestals i altres espais naturals, i ha anat acompanyada d’una forta expansió del transport, així com de zones industrials i comercials.

La causa principal atribuïda a aquest canvi en l’ocupació del sòl és el canvi en el model de ciutat, que ha passat de basar-se en un creixement de tipus vertical i compacte a un altre de caràcter dispers i horitzontal. No obstant això, altres factors també han contribuït a aquest canvi.

En primer lloc, el model de creixement econòmic espanyol, que depèn de sectors molt intensius en ús del sòl, com ara la construcció, el turisme i el transport. En segon lloc, la forta inversió en infraestructures al llarg dels últims anys, que ha donat lloc a una millora substancial de la xarxa de transport i comunicacions. En tercer lloc, la forta demanda estrangera per a segones residències, especialment al litoral i a les illes, que ha contribuït de manera significativa a l’increment de sòl artificial i a la transformació de la costa espanyola. També hi ha tingut un paper important la demanda domèstica ascendent per a segones residències, derivada d’una millora en el nivell de vida i la renda per capita dels espanyols, així com unes condicions hipotecàries i de tipus d’interès favorables. De fet, les dades proporcionades per l’Institut Nacional d’Estadística mostren que, entre 1991 i 2001, la taxa mitjana de variació del nombre d’habitatges secundaris com a percentatge del total d’habitatges als municipis espanyols va ser del 41%.

El present treball s’ha centrat en l’anàlisi de la causa principal d’aquest canvi: el nou model de creixement urbanístic a Espanya.

Tradicionalment, es considerava que el creixement de les ciutats estava íntimament lligat als increments de població, de manera que les ciutats s’expandien per donar cabuda als nouvinguts. La dispersió urbana és un fenomen molt més recent que ja no s’associa al creixement poblacional, sinó que es considera que són altres els possibles factors explicatius del creixement espacialment expansiu de les ciutats, més enllà de la població.

El creixement de la població, la millora dels nivells de renda familiar i la reducció dels costos de transport han estat les causes tradicionalment esmentades a la literatura (Mieszkowski i Mills, 1993; Glaeser i Khan, 2003), i la seva combinació genera un increment continuat de la demanda de sòl urbà (Brueckner, 2000). D’altra banda, Brueckner (2000) considera que són determinades fallades del mercat les que provoquen

Papers del CIL | 71

un creixement espacial excessiu de les ciutats. Obviar el valor social intrínsec del medi ambient quan el sòl rústic es converteix en urbanitzable, no internalitzar els costos socials de congestió que els individus generen amb els seus desplaçaments per carretera, així com els costos de les infraestructures públiques necessàries per a les noves construccions, fan que la dispersió urbana resulti aparentment menys costosa i generen una expansió de les ciutats més gran del que seria socialment desitjable.

L’elevada fragmentació política (Carruthers, 2002; Carruthers i Ulfarsson, 2002), determinades polítiques públiques de subsidis i inversió (Glaeser i Khan, 2004; McGuire i Sjoquist, 2002), controls sobre l’ús del sòl i l’impost sobre la propietat (Brueckner, 2001b; Brueckner i Kim, 2000; Song i Zenou, 2005) també es consideren causes addicionals de la dispersió urbana, perquè fomenten un creixement espacial excessiu de les ciutats.

Són diversos els beneficis que s’atribueixen a la dispersió urbana, en termes de satisfacció de les preferències dels individus per habitatges més amplis, unifamiliars i propers a l’entorn natural. Així mateix, també suposa segregar-se dels problemes associats als nuclis urbans, com ara la contaminació, el crim o la congestió.

No obstant això, aquests beneficis es poden veure contrarestats per un nombre elevat de conseqüències negatives associades a aquest model de creixement urbà espacialment expansiu. A les noves zones de baixa densitat de població es redueixen les interaccions socials i es perd el sentiment de comunitat, al mateix temps que es fomenta la segregació entre els rics dels suburbis i els pobres dels nuclis urbans (Downs, 1999; Brueckner, 2000, 2001; Glaeser i Khan, 2004). L’augment del nombre de desplaçaments, derivat d’un teixit urbà més dispers, incrementa les taxes de contaminació i la congestió en carreteres (Sierra Club, 1998; Brueckner 2001; Glaeser i Khan, 2003). Les zones forestals, els espais naturals i, en conseqüència, la biodiversitat local també es redueixen (Sierra Club, 1998).

L’impacte sobre les finances municipals mereix una atenció especial. Tot i que són molts els factors que poden influenciar la quantia i distribució de la despesa pública local, hi ha una convicció creixent que apunta al patró urbanístic com a un d’ells. Quan es produeix la dispersió de la població al territori, tant les infraestructures com determinats béns i serveis públics s’han d’incrementar amb l’objectiu de mantenir constant l’índex de serveis públics de tots els residents de la jurisdicció, al mateix temps que deixen d’aprofitar-se les economies d’escala associades a la provisió de determinats serveis públics (Elis-Williams, 1987; McGuire i Sjoquist, 2002; Carruthers i Ulfarsson, 2003; Carruthers i Ulfarsson, 2006). Per tant, la dispersió urbana genera un increment important en els costos de provisió de determinats serveis públics, com ara la recollida d’escombraries, la neteja viària, la policia o el transport públic. D’altra banda, generalment els qui construeixen als suburbis no internalitzen tots els costos generats, de manera que és el govern local qui acaba fent-se’n càrrec. D’aquesta manera, el nou creixement suburbà és finançat per tots els residents del municipi mitjançant el pagament d’impostos (Brueckner, 2000; Sierra Club, 1998, 2000).

Així mateix, l’activitat urbanística pot significar una font de potencials ingressos per als governs locals, en termes de venda de terrenys públics per a la construcció, plusvàlues, impost sobre la propietat, llicències d’obres, etc.


L’anàlisi descriptiva de la primera part d’aquest treball evidencia certes característiques de la dispersió urbana a Espanya, així com de l’estructura de les finances dels ajuntaments.

En primer lloc, les dades posen de manifest que no hi ha relació entre els forts increments en la superfície urbanitzada i el creixement de la població i que, per tant, l’expansió de les ciutats no s’ha produït amb l’objectiu d’acollir nous increments poblacionals, contràriament al que havia succeït fins fa pocs anys, quan el creixement de les ciutats estava estretament lligat al creixement de la població. Com a conseqüència, la superfície urbanitzada per habitant ha anat augmentant al llarg del temps, evidenciant un patró de creixement urbanístic espacialment expansiu, associat a un major consum de sòl urbà i a una disminució en la densitat de població dels municipis espanyols.

En segon lloc, si bé aquest increment de la superfície construïda per capita ha augmentat a gairebé tot el territori espanyol, l’increment de la superfície ocupada per urbanitzacions s’ha localitzat a determinats indrets: costes valenciana i andalusa, centre peninsular (principalment Madrid, Toledo i Guadalajara) i les Illes Balears. En aquestes zones, les urbanitzacions han incrementat el percentatge de sòl que ocupen des de 1990 fins a l’any 2000 en més d’un 25%.

En tercer lloc, una classificació dels municipis espanyols en àrees urbanes, turístiques i rurals mostra que la majoria de municipis turístics se situen al llarg del litoral mediterrani, Andalusia, les Illes Balears i les Illes Canàries. Els resultats mostren que les àrees urbanes que més han crescut se situen principalment a Madrid, Andalusia, Múrcia i Galícia; i les turístiques, a les Illes Canàries, als litorals valencià, andalús i cantàbric, i en algunes zones d’interior de la Península (Salamanca, Valladolid). Així mateix, la significativa correlació entre el creixement de la superfície construïda i la superfície vacant implica que, en certa manera, el ritme urbanitzador que marca el mercat, que implica un consum elevat de superfície construïda, fa que les autoritats reaccionin i posin més sòl a disposició de futures construccions, sobretot en municipis turístics.

En quart lloc, l’anàlisi descriptiva de les dades municipals espanyoles permet concloure que a Catalunya la dispersió urbana ha estat molt més moderada que a gran part de l’Estat al llarg de la dècada dels anys noranta. La raó principal és que el creixement residencial de baixa densitat al territori català es va iniciar amb anterioritat, cap a finals dels anys setanta, quan la manca de control urbanístic va permetre parcel·lar una gran quantitat de sòl, el qual es va legitimar a posteriori amb successives regularitzacions urbanístiques.

Per tant, tot i que el percentatge de superfície artificial ocupada per urbanitzacions és considerable, aquest s’ha mantingut estable al llarg dels últims anys, contràriament al que ha passat a la resta del litoral mediterrani. Les mateixes conclusions s’obtenen amb les dades sobre l’evolució de la superfície construïda per capita de la Direcció General del Cadastre. A més a més, si bé Catalunya conté un nombre considerable d’àrees turístiques i urbanes secundàries, cap no ha estat entre les que més dispersió urbana ha experimentat al llarg del període analitzat.

Papers del CIL | 73

Així mateix, la relació entre el nou model de creixement urbà i el fort impuls del sector immobiliari al llarg dels últims anys han estat estretament relacionats amb el finançament local. Així ho demostra l’anàlisi de l’evolució dels diferents components del pressupost municipal.

Pel que fa a la despesa, els capítols que més han crescut són el de despesa en béns corrents i el dedicat a inversions reals (que han passat del 24% al 30%, i del 17% al 23% del total de despesa, respectivament, al llarg del període analitzat). L’anàlisi de la classificació funcional dels pressupostos locals indica que són les funcions de Seguretat i protecció ciutadana i la Producció de béns socials les que més han incrementat el seu pes en el conjunt del pressupost (del 7% al 10%, i del 39% al 47%, respectivament). Cal destacar que aquesta última inclou serveis com ara educació, habitatge i urbanisme, abastiment i distribució d’aigua, recollida d’escombraries, neteja viària, enllumenat públic, o promoció i difusió de la cultura. La provisió de béns de caràcter econòmic (bàsicament infraestructures bàsiques i transports) també ha augmentat la seva importància en el conjunt de despesa local (del 8% al 10%). Un possible argument per explicar l’expansió de la despesa en aquests serveis podria ser el canvi en el patró de creixement de les ciutats, ja que un creixement més dispers i discontinu en el territori pot incrementar els costos de provisió de determinats serveis públics locals, amb el consegüent increment sobre la despesa. A més a més, la necessitat de finançament d’aquests serveis mitjançant impostos municipals ha generat una separació progressiva entre l’índex de despesa i d’ingressos a escala municipal, que fa que els ajuntaments no puguin finançar-se amb el seu estalvi corrent i hagin de recórrer al finançament addicional que els proporcionen els recursos urbanístics. Aquest fet es reflecteix en el canvi en la composició del finançament local, a favor dels components més relacionats amb l’activitat urbanística dels municipis. L’IIVTNU, l’ICIO, les contribucions especials, les llicències urbanístiques, els ingressos patrimonials per concessions i aprofitaments especials i, sobretot, la venda de terrenys han incrementat considerablement el seu pes en el conjunt d’ingressos municipals (van passar de representar un 14% el 1994 al 23% del total d’ingressos no financers al 2005).

No obstant això, cal destacar que el recurs als ingressos urbanístics no és conseqüència tant de la incapacitat de les altres fonts de finançament municipal de generar ingressos com d’una opció política local. És a dir, el sistema financer local no està esgotat en el sostre al qual poden arribar els diferents recursos, però la decisió política ha optat per l’increment de la dependència en els ingressos urbanístics, de naturalesa extraordinària i conjuntural, en detriment del finançament amb ingressos recurrents que provenen directament de les butxaques dels ciutadans.

L’últim apartat del treball s’ha centrat, precisament, a formalitzar l’anàlisi que relaciona el model de creixement de les ciutats espanyoles amb l’evolució de les finances dels seus ajuntaments, per tal de dotar de solidesa als resultats derivats de l’anàlisi descriptiva prèvia.

D’una banda, s’ha contrastat l’impacte que la dispersió urbana té sobre els costos de provisió de determinats serveis públics locals. La hipòtesi de partida estableix que en els municipis amb un major grau de dispersió urbana els costos de provisió de determinats serveis públics (com ara transport públic, recollida d’escombraries o neteja viària) seran


majors, a causa del desaprofitament de les economies d’escala en la provisió. Els costos de provisió d’aquest tipus de serveis públics varien directament amb la distància, de manera que la seva provisió és més costosa a municipis amb major dispersió de la població en el territori. A més a més, les grans inversions que requereix l’extensió d’infraestructures (pavimentació de carrers, enllumenat públic, clavegueram, etc.) per donar cobertura als nous residents situats a la perifèria dels nuclis urbans també incrementa els costos de provisió dels serveis. Els resultats indiquen que, efectivament, la dispersió urbana incrementa els costos de provisió dels serveis públics locals. L’extensió de la xarxa elèctrica, de clavegueram i d’aigua fins a arribar a les noves construccions situades generalment a la perifèria dels nuclis urbans genera costos addicionals per als ajuntaments. El mateix passa amb serveis públics, com ara policia local, recollida d’escombraries o neteja i pavimentació de carrers, entre d’altres.

D’altra banda, s’ha analitzat com aquest patró de creixement afecta tots els components del pressupost local, i com aquest s’ajusta a un xoc produït per un canvi en el model de ciutat. Els resultats indiquen que el grau de dispersió urbana influeix de manera significativa sobre tots els components del pressupost analitzats. Aquest model de creixement urbà millora l’habilitat de les autoritats municipals per generar de manera no recurrent ingressos derivats de l’activitat urbanística, tant per la venda de terrenys per a la nova construcció com en termes de major recaptació per llicències urbanístiques, quotes d’urbanització, impost sobre construccions, contribucions especials, o plusvàlues, entre d’altres. Al mateix temps, una major dispersió urbana incrementa la despesa de capital dels ajuntaments, per la via de majors costos derivats d’inversions addicionals en extensió i construcció de nova infraestructura, amb l’objectiu de donar cobertura als residents de les noves urbanitzacions situades a la perifèria dels municipis.

Els resultats també indiquen que nivells de govern superior cobreixen aquestes inversions addicionals generades per la dispersió urbana i augmenten el volum de les transferències als ajuntaments. Finalment, un creixement urbà més dispers genera un superàvit corrent a curt termini i indica que, possiblement, un creixement urbà més dispers genera beneficis immediats en termes de majors ingressos urbanístics, si bé els costos addicionals que se’n deriven no apareixen fins passats uns anys. L’anàlisi centrada en la submostra de municipis turístics evidencia que l’impacte d’un creixement urbà més dispers és quantitativament major en aquests municipis, sobretot en termes d’ingressos urbanístics generats i despesa de capital associada a les noves construccions.

Implicacions de política econòmica

Esdevé evident, per tant, la ràpida transformació que ha sofert el territori espanyol al llarg dels últims quinze anys, principalment com a conseqüència del canvi del model de creixement urbà dels municipis espanyols, orientat cap a un major consum de sòl, de vegades abusiu i descontrolat.

L’aposta dels governs locals per un major ritme urbanitzador es pot atribuir a una sèrie de característiques pròpies del sector municipal espanyol.

Papers del CIL | 75

En primer lloc, el sistema de finançament dels ajuntaments, que es basa en ingressos derivats de l’activitat urbanística, incloent-hi l’impost sobre béns immobles, l’impost sobre activitats econòmiques i l’obligació per part dels constructors de cedir part del terreny per edificar a les autoritats locals (Fundación Alternativas, 2007). Les conclusions del present treball, en línia amb els resultats d’un altre estudi recent (vegeu Solé-Ollé i Viladecans, 2007), aporten evidència empírica sobre la utilització de l’activitat urbanística com a instrument de finançament dels ajuntaments. Determinats governs locals prenen decisions de regulació urbanística d’una manera poc racional i oportunista, basades en els beneficis a curt termini i sense considerar l’impacte que les noves construccions tindran sobre les finances locals a mitjà i llarg termini. Es crea certa il·lusió fiscal entorn de l’activitat urbanística, que és concebuda per part dels governs locals únicament com a font potencial d’ingressos (Solé-Ollé i Viladecans, 2007). En definitiva, els forts ingressos derivats de l’activitat urbanística i l’immediat superàvit corrent que aquesta genera fan de l’urbanisme un instrument molt interessant i poderós en mans dels ajuntaments.

En segon lloc, Espanya és caracteritza pel seu minifundisme municipal, de manera que determinades decisions (derivades de la descentralització de competències arran de la Constitució de 1978) recauen en mans de més de 8.000 unitats de govern, les quals decideixen segons els seus propis interessos locals. Quant a la regulació del sòl, val a dir que els ajuntaments tenen competències àmplies sobre el planejament municipal, si bé les han d’adequar a les normatives regionals, estatals i comunitàries. No obstant això, és cert que l’elevada fragmentació política té com a resultat una major llibertat per als ajuntaments a l’hora de prendre decisions. Són diversos els estudis elaborats en altres països que assenyalen que la falta de coordinació i centralització de les polítiques urbanístiques i el nombre reduït de controls sobre els usos del sòl són causes determinants en el creixement excessiu de les ciutats (Downs, 1999). D’altra banda, la pressió que poden exercir els grups d’interès, especialment constructors i promotors immobiliaris, és potencialment més gran en presència de major fragmentació política.

En tercer lloc, determinats buits i imprecisions en la legislació sobre regulació del sòl han fomentat l’expansió urbana i la corrupció urbanística mitjançant la requalificació especulativa de terrenys rurals a urbanitzables.

Així doncs, és molt probable que les característiques intrínseques del sector públic municipal espanyol hagin contribuït de manera decisiva a fomentar aquest urbanisme descontrolat.

Malauradament, aquest creixement urbà excessiu pot comportar diversos perills. D’una banda, l’anàlisi ha mostrat que un major ritme urbanitzador comporta un increment de la despesa local per la via d’increment dels costos de provisió de determinats serveis públics. Part d’aquests costos addicionals es cobreixen mitjançant les transferències de capital que els ajuntaments reben de nivells de governs superiors. Cal destacar, però, que el finançament local mitjançant transferències pot desembocar en un comportament poc responsable per les autoritats locals. Saber que compten amb el suport financer de nivells de govern superior pot incentivar l’adopció de decisions públiques amb major risc associat, així com una relaxació a l’hora de contenir el dèficit, ja que saben que aquest es cobrirà amb transferències futures (Persson i Tabellini, 1996).


D’altra banda, l’impacte mediambiental d’aquest tipus de creixement urbà és evident. L’excessiu consum de sòl implica destrucció de zones verdes i reducció de la biodiversitat local, així com un increment de la contaminació i la congestió en carreteres derivades d’un major ús del transport privat (Sierra Club, 1998; Brueckner 2001; Glaeser i Khan, 2003). A Espanya, són especialment preocupants els riscos de sostenibilitat derivats dels processos d’urbanització del litoral. Les dades mostren que el litoral mediterrani ja té edificat un 34% del seu primer quilòmetre de costa (OSE, 2006).

Finalment, l’urbanisme descontrolat i la corrupció urbanística poden representar un perill per a la democràcia, ja que provoquen desconfiança de la ciutadania cap a les institucions. Moltes vegades les decisions locals sobre política urbanística han estat associades a casos de corrupció. Tal com s’explica en l’informe de la Fundación Alternativas (2007), la corrupció pot generar un cercle viciós. La corrupció deteriora la confiança dipositada pels ciutadans en la classe política i les institucions públiques, i posa en perill la implicació i participació política de la ciutadania. La manca de transparència en l’actuació política en limita el control, ja que l’omissió d’informació als votants dificulta que aquests puguin penalitzar els governs corruptes, i disminueix la competitivitat entre la classe política per semblar legítimament mereixedora del poder; la desconfiança dificulta l’acció col·lectiva i fa difícil exigir organitzadament honestedat al poder; la burocràcia també es contagia de la desconfiança, i les relacions amb la ciutadania es fan més opaques; les lleis són fruit de decisions imposades, de manera que el seu compliment i el respecte envers elles és menor.

Per tant, és necessari combatre el creixement dispers excessiu i la corrupció urbanística des de les diferents institucions. S’han de limitar les actuacions discrecionals i monopolistes, faltes de mecanismes que permetin exigir responsabilitats per les activitats realitzades.

S’hauria de canviar la legislació sobre els usos del sòl, millorant i reforçant els mecanismes de supervisió i control sobre les decisions locals existents en matèria d’urbanisme, així com una major col·laboració i coordinació entre les diferents autoritats públiques en l’elaboració dels plans territorials. D’altra banda, es requereix més transparència tant sobre els pressupostos municipals com en les decisions de política urbanística. S’han de crear els mecanismes que permetin als governs locals prendre decisions racionals i eficients, considerant tots els possibles costos i beneficis que es puguin derivar tant a curt com a llarg termini.

En definitiva, és prioritari prendre les mesures pertinents que permetin aturar aquest urbanisme descontrolat i començar a crear ciutats de manera eficient. S’ha d’establir un nou model de ciutat que sigui compatible amb el desenvolupament sostenible, on la conversió de sòl rural a urbanitzable es regeixi per criteris objectius i raonables. Al cap i a la fi, el sòl és un recurs natural, escàs i no renovable, de manera se n’hauria de fer un ús responsable, que respongui exclusivament a les necessitats econòmiques i socials de la ciutadania (Fundación Alternativas, 2007).

Papers del CIL | 77

Bibliografia ANDERSON, T.; HSIAO, C. (1981). «Estimation of dynamic models with error components». Journal of the American Statistical Association, núm. 76, p. 598-606.

ARELLANO, M. (2003). Panel Data Econometrics. Oxford University Press.

ARELLANO, M.; BOND, S. (1991). «Some tests of specification for panel data: Monte Carlo evidence and an application to employment equations175». Review of Economic Studies, núm. 58, p. 277-297.

ARELLANO, M.; BOVER, O. (1995). «Another look at the instrumental variables estimation of error-components models». Journal of Econometrics, núm. 68, p. 29-51.

BERGSTROM, T.; GOODMAN, R. (1973). «Private demand for public goods». American Economic Review, núm. 63, p. 280-296.

BLUNDELL, R.; BOND, S. (1998). «Initial conditions and moment restrictions in dynamic panel data models». Journal of Econometricsk, núm. 87, p. 11-143.

BOND, S. (2002). Dynamic panel data models: A guide to micro data methods and practice. Londres: Institute for Fiscal Studies. (Working Paper; 09/02).

BORCHEDING, T.; DEACON, R. (1972). «The demand for the services of non-federal governments». American Economic Review, núm. 62, p. 891-906.

BRUECKNER, J. K. (2000). «Urban Sprawl: Diagnosis and Remedies». International Regional Science Review, núm. 23, p. 160-171.

— (2001). «Urban Sprawl: Lessons from Urban Economics». A: GALE, W. G.; PACK, J. R. [ed.]. Brookings-Wharton Papers on Urban Affairs. Washington DC: Brookings Institution, p. 65-89.

— (2001b). «Property Taxation and Urban Sprawl». A: OATES, Wallace E. [ed]. Property Taxation and Local Government Finance. Lincoln Institute of Land Policy, p.153-172.

BRUECKNER, J. K.; FANSLER, D. (1983). «The economics of urban sprawl: theory and evidence on the spatial size of cities». Review of Economics and Statistics, núm. 65, p. 479-482.

BRUECKNER, J. K.; KIM, H. (2003). «Urban Sprawl and the Property Tax». International Tax and Public Finance, núm. 10, p. 5-23.

BRUECKNER, J. K.; LARGEY, A. G. (2006). Social Interaction and Urban Sprawl. Irvine: University of Irvine-California. (Working Paper; 60707)

BURCHELL, R. [et al.] (1998). «The Costs of Sprawl. Revisited». Transportation Cooperative Research Program Report, núm. 39. Washington, DC: National Academy Press.

BURCHELL, R.; MUKHJERJI, S. (2003). «Conventional Development versus Managed Growth: The Costs of Sprawl». American Journal of Public Health, núm. 93 (9), p. 1534-1540.


BURCHFIELD, M.; OVERMAN, H.; TURNER, M. (2006). «Causes of Sprawl: A Portrait from the Space». The Quaterly Journal of Economics, 121 (2), p. 587-633.

CARRUTHERS, J. I. (2002). «The impacts of state growth management programmes: a comparative analysis». Urban Studies, vol. 39 (11), p. 1956-1982.

CARRUTHERS, J. I.; ULFARSSON, G. F. (2002). «Fragmentation and Sprawl: Evidence from interregional analysis». Growth and Change, núm. 33, p. 312-340.

— (2003). «Urban sprawl and the cost of public services». Environment and Planning B: Planning and Design, núm. 30, p. 503-522.

— (2006). Does Smart Growth Matter to Public Finance? Evidence from the United States. U.S. Department of Housing and Urban Development. PD&R. (Working Paper; REP 06-02)

DAHLBERG, M.; JOHANSSON, E. (1998). «The revenues-expenditures nexus: panel data evidence from Swedish municipalities». Applied Economics, núm. 30, p. 1379-1386.

— (2000). «An examination of the dynamic behaviour of local governments using GMM bootstrapping methods». Journal of Applied Econometrics, núm. 15, p. 401-416.

DOWNS, A. (1999). «Some realities about Sprawl and Urban Decline». Housing Policy Debate, núm. 10 (4), p. 955-974.

ELIS-WILLIAMS, D. G. (1987). «The effect of spatial population distribution on the cost of delivering local services». Journal of the Royal Statistical Society, Series A, 150 (2), p. 152-166.

EWING, R. (1997). «Is Los Angeles-style sprawl desirable?». Journal of American Planning Association, núm. 63, p. 107-126.

EUROPEAN ENVIRONMENTAL AGENCY (2006). Urban Sprawl in Europe: The ignored Challenge. EEA Report, núm. 10/2006.

FULTON, W.; PENDALL, R.; NGUYEN, M.; HARRISON, A. (2001). Who sprawls most? How growth patterns differ across the U.S. Washington, DC: Brookings Institution.

FUNDACIÓN ALTERNATIVAS (2007). Urbanismo y democracia: Alternativas para evitar la corrupción [en línia].<http://www.falternativas.org>

GALSTER, G.; HANSON, R.; RATCLIFFE, M.; WOLMAN, H. (2001). «Wrestling sprawl to the ground: defining and measuring an elusive concept». Housing Policy Debate, núm. 12 (4), p. 681-717.

GLAESER, E. L.; KAHN, M. E. (2004). «Sprawl and Urban Growth». A: HENDERSON, J. V.; THISSE, J. F. [ed]. Handbook of Urban and Regional Economics. Amsterdam: Elsevier, vol. IV, p. 2498-2527.

GRANGER, C. (1969). «Investigating causal relations by econometric models and cross-spectral methods». Econometrica, núm. 37 (3), p. 424-438.

Papers del CIL | 79

HORTAS-RICO, M.; SOLÉ-OLLÉ, A. (2008). «Does urban sprawl increase the costs of providing local public services? Evidence from Spanish municipalities». Institut d’Economia de Barcelona. (Document de treball 2008/6)

HOTLZ-EAKIN, D.; NEWEY, W.; ROSEN, H. S. (1988). «Estimating vector autoregressions with panel data». Econometrica, núm. 56 (6), p. 1371-1395.

— (1989). «The revenues-expenditures nexus: evidence from local government data». International Economic Review, núm. 30 (2), p. 415-429.

KAHN, M. (2000). «The Environmental Impact of Suburbanization». Journal of Policy Analysis and Management, núm. 19 (4), p. 569-586.

LADD, H. F. (1992). «Population Growth, Density and the Costs of Providing Public Services». Urban Studies, núm. 29 (2), p. 273-295.

— (1994). «Fiscal impacts of local population growth: A conceptual and empirical analysis». Regional Science and Urban Economics, núm. 24, p. 661-686.

LADD, H. F.; YINGER, J. (1989). America’s ailing cities: Fiscal health and the design of urban policy. Baltimore: Johns Hopkins University Press.

MAS, D.; SALINAS, P.; VILALTA, M. (2006). El gasto no obligatorio de los municipios españoles. Ejercicio 2003 [en línia]. Madrid: FEMP. <www.gobiernolocal.org/Documentos/DN02003.pdf>

MCGUIRE, T. J.; SJOQUIST, D. L. (2002). «Urban Sprawl and the Finances of State and Local Governments». State and Local Finances Under Pressure. Cheltenham: Edward Elgar.

MIESZKOWSKI, P.; MILLS, E. S. (1993). «The causes of Metropolitan Suburbanization». Journal of Economic Perspectives, núm. 7 (3), p. 135-147.

MOISIO, A. (2000). Spend and tax or tax and spend? Panel data evidence from Finnish municipalities during 1985-1999. VATT Discussion papers. Hèlsinki: Government Institute for Economic Research.

MOISIO, A.; KANGASHARJU, A. (1997). The Revenues-Expenditures nexus: Evidence from Finnish Local Governments panel data. University of Jyvaskyla. (Working Paper 169/1997)

MONASTERIO, C.; SUÁREZ PANDIELLO, J. (1998). Manual de Hacienda autonómica y local. Madrid: Ariel Economía.

MUÑIZ, I.; GARCÍA, M. A.; CALATAYUD, D. (2006). Sprawl. Definición, causas y efectos. Universitat Autònoma de Barcelona. (Working Paper; 06.03)

MUÑOZ, F. (2004). «Urbanalització. La producció residencial de baixa densitat a la província de Barcelona, 1985-2001». Universitat Autònoma de Barcelona. [Tesi doctoral].

NECHYBA, T.; WALSH, R. (2004). «Urban Sprawl». Journal of Economic Perspectives, núm. 18 (4), p. 177-200.


NELSON, A.; DUNCAN, J.; MULLEN, C.; BISHOP, K. (1995). Growth management: Principles and practices. Chicago IL: Planners Press, APA.

NICKELL, S. (1981). «Biases in dynamic models with fixed effects». Econometrica, núm. 49 (9), p. 1417-1426.

OBSERVATORIO DE LA SOSTENIBILIDAD EN ESPAÑA (2006). Cambios de ocupación del suelo en España. Implicaciones para la sostenibilidad. Estudio realizado a partir del proyecto Corine Land Cover. Madrid: Mundi Prensa. Ministerio de Fomento.

— (2009). Sostenibilidad local: Una aproximación urbana y rural. Madrid: Mundi Prensa. Ministerio de Fomento.

PENDALL, R. (1999). «Do land use controls cause sprawl?». Environment and Planning B 26, p. 555-571.

PERSSON, T.; TABELLINI, G. (1996). «Federal fiscal constitutions: risk-sharing and moral hazard». Econometrica, núm. 64, p. 623-646.

ROODMAN, D. (2007). How to do xtabond2: An introduction to «Difference» and «System» GMM in Stata. Centre for Global Development. (Working Paper; 125)

— (2008). A note on the theme of too many instruments. Centre for Global Development. (Working Paper; 125).

SIERRA CLUB (1998). Sprawl: The dark Side of the American Dream. Sierra Club Sprawl Report.

— (2000). Sprawl costs us all. How your taxes fuel suburban sprawl. Sierra Club Sprawl Report.

SOLÉ-OLLÉ, A. (2001). «Determinantes del gasto público local: ¿necesidades de gasto o capacidad fiscal?». Revista de Economía Aplicada, núm. 25, p. 115-156.

SOLÉ-OLLÉ, A.; BOSCH, N. (2005). «On the relationship between authority size and the costs of providing local services: lessons for the design of intergovernmental transfers in Spain». Public Finance Review, núm. 33 (3), p. 343-384.

SOLÉ-OLLÉ, A.; SORRIBAS, P. (2009). The dynamic adjustment of local government budgets: does Spain behave differently? Document de treball 2009/7. Institut d’Economia de Barcelona.

SOLÉ-OLLÉ, A.; VILADECANS, E. (2997). Economic and political determinants of urban expansion. Exploring the local conection. Document de Treball 2007/5. Institut d’Economia de Barcelona.

SONG, Y.; ZENOU, Y. (2005). Property Tax and Urban Sprawl. Theory and Implications for U.S. Cities. The Research Institute of Industrial Economics. (Working Paper; 648)

SPEIR, C.; STEPHENSON, K. (2002). «Does sprawl cost us all? Isolating the effects of housing patterns on public water and sewer costs». Journal of the American Planning Association, núm. 68 (1), p. 56-70.

Papers del CIL | 81

Annexos ANNEX 1. MODEL DE COSTOS

L’especificació del model empíric utilitzat per analitzar els determinants de la despesa local s’ha desenvolupat a partir del treball de Borcheding i Deacon (1972). En aquest tipus de models, l’equació de despesa és el resultat de la combinació d’un model de cost amb un model de demanda de serveis públics locals.

a) Model de costos de provisió de serveis

El punt de partida és l’equació de cost de provisió de resultats dels serveis, on la qualitat del servei o índex de resultats assolit (q) depèn del grau d’activitat portat a terme o output (o), de la dispersió urbana (d) i d’un conjunt de factors de cost exògens (z):

D’aquesta manera, la qualitat del servei augmenta si augmenta el grau d’activitat portat a terme i pot disminuir quan s’incrementa el grau de dispersió urbana (si f’ > 0) o els factors de cost exògens (si h’ > 0).

Quant a la tecnologia de producció dels serveis locals, s’assumeix que el grau d’activitat (o) es produeix amb rendiments constants a escala, de manera que la funció de costos per produir aquest grau d’output, donats un índex del cost dels inputs (w), que reflecteix el cost dels factors de producció utilitzats, i un indicador de responsabilitats competencials (s), ve donat per l’expressió següent:

Aïllant o de l’expressió (1) i introduint-lo a l’expressió (2), es pot transformar la funció de costos de l’activitat (C(o,w,s)) en una funció de cost dels resultats (C(q,d,z,w,s)):

Per estimar aquesta funció de cost necessitaríem disposar d’informació referent a la qualitat dels serveis (o). Com que això no és possible, la solució alternativa consisteix a combinar aquest model de cost amb un model de demanda, amb l’objectiu d’obtenir una expressió on no aparegui la qualitat dels serveis i que, per tant, pugui ser estimada fàcilment.

swoswoC ),,(

(1)

)()( zhdf

oq

(3)

(2)

swzhdfqC )()(


b) Model de demanda de serveis locals

Partim d’una funció de demanda de resultats, on el grau desitjat de provisió per part dels residents depèn negativament de la seva participació en el cost marginal de provisió del servei, positivament del grau de recursos de què disposen i de les preferències.

Per tal de combinar el model de cost amb el de demanda, cal recórrer a un model teòric que descrigui el procés de presa de decisions dels governs locals. Tot i que no hi ha consens sobre quin és el model més adequat, el més comunament utilitzat a la literatura és el basat en el teorema del votant medià (Bergstrom i Goodman, 1973).

Atès que no podem identificar el votant medià, suposarem que un govern local té com a objectiu maximitzar la utilitat d’un votant representatiu, que ve donada per l’expressió següent:

on Ur és la funció d’utilitat del votant representatiu, que depèn del consum del bé privat (xr), de la qualitat del bé públic (q) i de les seves preferències (vr). Les restriccions imposades a aquest votant representatiu són tres. En primer lloc, la seva pròpia restricció pressupostària, on t és el tipus impositiu, br és la seva base impositiva i yr és el seu nivell de renda. En segon lloc, la restricció pressupostària del govern local, on B és la base impositiva total de la jurisdicció i G és el total de transferències rebudes pel govern local en qüestió. Finalment, la funció de costos de provisió de resultats, explicada anteriorment (equació (3)).

A partir de la combinació de les tres restriccions s’obté l’expressió:

on b = B/N és la base impositiva mitjana per habitant, i g = G/N les subvencions rebudes per capita. Per tant, la part dreta de l’expressió denota el total de recursos que posseeix el resident representatiu. A més a més, indica la influència que té la imposició sobre l’elecció del votant representatiu (participació impositiva).

La condició de primer ordre resultant de la maximització de la funció d’utilitat, subjecte a la restricció que ve donada per l’expressió (5), és:

swzhdfqCGBtCybtx

as

vqxUMax

rrr

rrrqxr

)()(;;

..

),,(

(4)

b

bgy

b

bswzhdfqx r

rr

r )()( (5)

bbr

rr

rr

r pb

bswzhdf

xU

qU

)()( (6)

Papers del CIL | 83

on pr és el preu impost, resultant de multiplicar el cost marginal de q per la participació impositiva.

Per tal d’adaptar aquest model a un context estimable, on poder aplicar mínims quadrats ordinaris, s’assumeix que la funció de demanda es log-lineal:

De l’expressió (7) es desprèn que el grau de qualitat o de resultats del servei depèn del preu impost, de la renda del resident representatiu i de les seves preferències. Si substituïm (6) a (7), i el resultat obtingut l’introduïm a (3), obtenim l’equació del cost per capita:

Finalment, es prenen logaritmes i s’obté l’equació de despesa pública local per capita:

Per tant, la despesa local per capita depèn d’un conjunt de variables de cost: la pauta de localització de la població al territori (dispersió urbana), altres factors de cost exògens (com ara població i usuaris potencials, entre d’altres), el cost dels inputs i les responsabilitats competencials. D’altra banda, la despesa local per capita està determinada per quatre factors de demanda: la renda, el preu impost, les subvencions rebudes i les preferències.

És important destacar que els coeficients estimats obtinguts no podran interpretar-se com l’efecte directe sobre el cost de provisió dels serveis, perquè intervé a l’especificació l’elasticitat del preu de la demanda (α). Les diferents variables de cost incrementen el cost del servei, però, a la vegada, es redueix la demanda d’aquest servei. No obstant això, i gràcies a l’especificació log-lineal que s’ha adoptat, serà possible obtenir l’efecte directe sobre els costos dividint els coeficients obtinguts per (α+1) (Solé-Ollé i Bosch, 2005).

r

rrr v

b

bgypkq

)( (7)

r

r

rr

r vb

b

y

gy

b

bswzhdfkc

1)()()( )1(

(8)

rrrrr vbbygybb

swzhdfkc

ln))((ln)ln(

ln)1(ln)1()(ln)1())(ln()1(lnln

(9)


Taula 13. Efectes de la dispersió urbana sobre la despesa corrent local a Espanya Anàlisi de secció creuada, any 2003. Mostra de 2.500 municipis (1)

(i) Localització de la població en el territori (1) (2)

Superfície construïda per capita 0,0625 (6,67)*** --

Funció lineal per trams:

Superfície construïda per capita_1 (< 75) -- 0,1456 (4,00) ***

Superfície construïda per capita_2 (75-160) -- 0,0738 (2,85) ***

Superfície construïda per capita_3 (160-700) -- 0,0311 (1,71) *

Superfície construïda per capita_4 (> 7 00) -- 0,1281 (3,15) ***

Habitatges d'ús residencial per capita 0,0878 (3,52)*** 0,0879 (3,46) ***

% població disseminada 0,0032 (1,34) 0,0027 (1,12)

Nuclis de població per capita -0,0554 (-10,62)*** 0,0551 (-10,51) ***

(ii) Factors de cost demogràfics, socials i econòmics (1) (2)

Població 0,0014 (0,12) -0,0002 (-0,02) Nivell competencial_1 (5.000-20.000) 0,0685 (3,66) *** 0,0672 (3,59) *** Nivell competencial_2 (20.000-50.000) 0,0603 (1,93) ** 0,0583 (1,88) * Nivell competencial_3 (> 50.000) 0,0491 (1,06) 0,0514 (1,12) % població (< 5) 0,1251 (3,91) *** 0,1187 (3,70) *** % població (5-19) -0,0035 (-0,06) -0,0084 (-0,15) % població (> 65) -0,0686 (-1,90) * -0,0774 (-2,12) ** % població sense estudis 0,0036 (0,35) 0,0015 (0,14) % població amb estudis superiors 0,0308 (2,00) ** 0,0282 (1,82) * % aturats -0,0096 (-0,73) -0,0090 (-0,69) % immigrants 0,0239 (3,69) *** 0,0231 (3,59) *** % habitatges antics 0,0077 (0,94) 0,0081 (0,97) % segones residències 0,012 3 (2,44) ** 0,0125 (2,45) ** Turistes 0,0048 (4,02 ) *** 0,0047 (3,92) *** Salaris 0,1242 (1,93) * 0,1395 (2,16) ** Ciutat principal 0,0020 (0,18) 0,0036 (0,29)

Àrea urbana 0,00003 (1,26) 0,00004 (1,37)

(iii) Indicadors de capacitat fiscal (1) (2)

Renda per capita 0,6833 (13,34) *** 0,6907 (13,53) *** Participació impositiva -0,4486 (-16,80) *** -0,4545 (-16,71) *** Transferències corrents per capita 0,1588 (18,31) *** 0,1600 (18,27) *** Transferències de capital per capita 0,0225 (4,44) *** 0,0224 (4,42) ***

R2 0,5616 0,5633 Test F 111,17 *** 100,06 *** Notes: Resultats de l'estimació del model per Mínims Quadrats Ordinaris. Estadístics t-Student mostrats entre parèntesis. * Significativament diferent de zero al 90%; ** significativament diferent de zero al 95%; *** significativament diferent de zero al 99%. (1) Aquesta variable fa referència només a la superfície construïda per càpita. (2) Aquesta variable es desagrega fent servir la tècnica de la funció lineal per trams. És una manera de relaxar el supòsit implícit a la regressió economètrica de relació lineal entre les variables explicatives i la despesa per càpita. De fet, al introduir la funció lineal per trams considera una possible relació no lineal entre les variables. Per entendre’ns, no s’inclou la dispersió urbana a la regressió com a única variable sino com si fossin cuatre variables (una per cada tram).

Papers del CIL | 85

(i) Benestar comunitari (1) (2)

Superfície construïda per capita 0,0669 (2,67) *** -- Funció lineal per trams: Superfície construïda per capita_1 (< 75) -- 0,1030 (0,69) Superfície construïda per capita_2 (75-160) -- -0,0597 (-0,73) Superfície construïda per capita_3 (160-700) -- 0,0581 (1,14) Superfície construïda per capita_4 (> 700) -- 0,2696 (3,02) *** Habitatges d'ús residencial per capita 0,0533 (0,97) 0,0531 (0,96) % població disseminada 0,0209 (2,75) *** 0,0193 (2,52) ** Nuclis de població per capita -0,0372 (-2,23) ** -0,0353 (-2,11) **

(ii) Infraestructures bàsiques i transport (1) (2)

Superfície construïda per capita 0,1228 (2,67) *** -- Funció lineal per trams: Superfície construïda per capita_1 (< 75) -- 0,2549 (1,08) Superfície construïda per capita_2 (75-160) -- -0,2187 (-1,40) Superfície construïda per capita_3 (160-700) -- 0,2223 (2,51) ** Superfície construïda per capita_4 (> 700) -- 0,2154 (1,05) Habitatges d'ús residencial per capita -0,2094 (-2,73) ** -0,2118 (-2,75) *** % població disseminada 0,0115 (0,89) 0,0094 (0,94) Nuclis de població per capita 0,0542 (1,95) ** 0,0532 (1,92) *

(iii) Habitatge (1) (2)

Superfície construïda per capita 0,0388 (1,41) -- Funció lineal per trams: Superfície construïda per capita_1 (< 75) -- -0,0562 (-0,35) Superfície construïda per capita_2 (75-160) -- 0,0925 (0,97) Superfície construïda per capita_3 (160-700) -- -0,0690 (-1,22) Superfície construïda per capita_4 (> 700) -- 0,3880 (4,36) *** Habitatges d'ús residencial per capita 0,1618 (2,44) ** 0,1616 (2,40) ** % població disseminada 0,0053 (0,63) 0,0053 (0,62) Nuclis de població per capita -0,0694 (-3,99) *** -0,0651 (-3,73) ***

Taula 14. Efectes de la dispersió urbana sobre les diferents categories de despesa local a Espanya Anàlisi de

secció creuada, any 2003. Mostra de 2.500 municipis (1)


(iv) Protecció civil i Seguretat ciutadana (1) (2)

Superfície construïda per capita 0,0913 (2,47) ** -- Funció lineal per trams: Superfície construïda per capita_1 (< 75) -- 0,1367 (0,83) Superfície construïda per capita_2 (75-160) -- 0,0483 (0,42) Superfície construïda per capita_3 (160-700) -- 0,0512 (0,64) Superfície construïda per capita_4 (> 700) -- 0,3079 (1,93) * Habitatges d'ús residencial per capita 0,3582 (3,10) *** 0,3568 (3,07) *** % població disseminada 0,0291 (2,66) *** 0,0282 (2,55) **

Nuclis de població per capita -0,1428 (-6,06) *** -0,1414 (-5,95) ***

(v) Administració general (1) (2)

Superfície construïda per capita 0,0724 (3,92) *** --

Funció lineal per trams: Superfície construïda per capita_1 (< 75) -- 0,1149 (1,02) Superfície construïda per capita_2 (75-160) -- 0,0390 (0,60) Superfície construïda per capita_3 (160-700) -- 0,0912 (2,61) *** Superfície construïda per capita_4 (> 700) -- 0,0395 (0,55)

Habitatges d'ús residencial per capita 0,0012 (0,03) -0,0015 (-0,04)

% població disseminada 0,0001 (0,02) 0,0016 (0,03) Nuclis de població per capita -0,0596 (-5,02) *** -0,0603 (-5,02) ***

(vi) Cultura i esports (1) (2)

Superfície construïda per capita 0,0793 (3,72) *** -- Funció lineal per trams: Superfície construïda per capita_1 (< 75) -- 0,0932 (0,84) Superfície construïda per capita_2 (75-160) -- 0,2798 (4,03) ***

Superfície construïda per capita_3 (160-700) -- -0,0264 (-0,62)

Superfície construïda per capita_4 (> 700) -- 0,1712 (2,11) **

Habitatges d'ús residencial per capita 0,0499 (0,73) 0,0521 (0,75)

% població disseminada -0,0015 (-0,23) -0,0007 (-0,12)

Nuclis de població per capita -0,0807 (-6,04) *** -0,0794 (-5,93) *** Notes: Resultats de l'estimació del model per Mínims Quadrats Ordinaris. Estadístics t-Student mostrats entre parèntesis. * Significativament diferent de zero al 90%; ** significativament diferent de zero al 95%; *** significativament diferent de zero al 99%. (1) Aquesta variable fa referència només a la superfície construïda per càpita. (2) Aquesta variable es desagrega fent servir la tècnica de la funció lineal per trams. És una manera de relaxar el supòsit implícit a la regressió economètrica de relació lineal entre les variables explicatives i la despesa per càpita. De fet, al introduir la funció lineal per trams considera una possible relació no lineal entre les variables. Per entendre’ns, no s’inclou la dispersió urbana a la regressió com a única variable sino com si fossin cuatre variables ( una per cada tram).

Taula 14. (continuació)

Papers del CIL | 87

ANNEX 2. MODEL D’IMPACTE DINÀMIC I ESTRATÈGIA ECONOMÈTRICA D’ESTIMACIÓ

L’objectiu d’aquest treball és analitzar la relació dinàmica que hi ha entre els diferents components del pressupost i el fenomen de la dispersió urbana a escala municipal. Això implica especificar un model vector autoregressiu, on cada variable endògena és funció tant dels seus propis retards com dels retards de les altres variables endògens del sistema. Per al cas general de dues variables endògenes, el model adoptaria la forma:

on i = 1, …, N (dimensió individual); t = 1, …, T (dimensió temporal); m indica el nombre de retards inclosos, i i són els termes d’error soroll blanc.

Les relacions existents entre les diferents variables s’estudia mitjançant la causalitat en el sentit de Granger (1969). En general, es diu que una variable X no causa la variable Y en el sentit de Granger si els valors passats de X no ajuden a predir el valor present de Y, és a dir, si

En el model especificat anteriorment, aquesta hipòtesi es pot contrastar fent un test F de significació conjunta sobre la hipòtesi H0: θ1 = … = θm = 0, on no rebutjar-la implica que X no causa en el sentit de Granger Y. De la mateixa manera, Y no causa en el sentit de Granger X si la hipòtesi conjunta H0: φ1 = … = φm= 0 no és rebutjada.1

Per tant, d’acord amb els treballs de Holtz-Eakin et al. (1989) i Dahlberg i Johansson (1998, 2000), s’especifica la forma reduïda del model vector autoregressiu de la forma.2

1,2,1,1,2,1,1,2,1, ,...,|,...,,,...,| ititiitititiititiit YYYYEXXXYYYYE

itu ite

1. És important aclarir que aquesta especificació no informa sobre la relació contemporània entre les variables (relació de causalitat en un sentit economètric estricte). La causalitat en el sentit de Granger és una condició necessària, però no suficient per tenir causalitat.

2. Holtz-Eakin et al. (1989) i Dahlberg i Johansson (1998) especifiquen el model de manera que tant els coeficients dels efectes individuals com els de les variables retardades poden variar o no al llarg del temps. En aquest estudi s’assumeix la no-variació temporal d’aquests coeficients.

itY = ot +

m

jjtijY

1, +

m

jjtij X

1, + itu

itX = ot +

m

jjtij X

1, +

m

jjtijY

1, + ite

itIU =IUt0 +

p

jjti

IUj IU

1, +

p

jjti

IUj SC

1, +

p

jjti

IUj TK

1, +

p

jjti

IUj DK

1, +

IUif +

IUitu

(1)

itSC =SCt0 +

p

jjti

SCj IU

1, +

p

jjti

SCj SC

1, +

p

jjti

SCj TK

1, +

p

jjti

SCj DK

1, +

SCif +

SCitu

(2)


on denota ingressos urbanístics, denota superàvit corrent, denota transferències de capital i denota despesa de capital.3

Els subíndexs i denoten les unitats de tall transversal (municipis) i = 1, …, N, els subíndexs t denoten períodes temporals, t = (p+1), …, T, i p denota el nombre de retards del model. α0t és la variable fictícia temporal, inclosa al model per captar els xocs comuns que afecten tots els municipis de la mateixa manera, fi és l’heterogeneïtat no observada o efecte individual que controla per les característiques municipals específiques i uit és l’error idiosincràtic, el qual assumeix soroll blanc i independent entre individus.4

Per tant, en aquest model hi ha un component no observat compost, eit, tal que:

= +

on l’heterogeneïtat individual, fi, es modelitza com a efecte fix, i uit satisfà les condicions d’ortogonalitat:5

≠ 0 (5)

= 0 (6)

= 0, s ≤ t (7)

on i = 1,…, N, t = 1,… T

Amb l’objectiu de contrastar la hipòtesi principal d’aquest treball, referida a l’impacte que el patró de creixement urbà de les ciutats pot tenir sobre les finances municipals, s’adaptarà el model de la manera següent. Es considera que un possible factor explicatiu dels xocs exògens que alteren les diferents variables pressupostàries és la dispersió urbana. Per tant, s’identifica part del contingut del residu i s’inclou a l’especificació del model en forma de variable de control. Addicionalment, per tal de controlar la grandària de cada municipi, s’inclou a cada equació la variable població. En definitiva, la inclusió d’aquestes dues variables exògenes és una manera de descompondre l’efecte de la

ite if itu

itIU itSC itTK

itDK

3. L’explicació de cadascuna d’aquestes variables es troba al text principal, pàgines 51-52. 4. L’última condició es refereix a la condició de mostreig aleatori necessària en un context de dades de panel. 5. La condició (7) assumeix exogeneïtat en sentit dèbil, és a dir, que valors passats i presents dels regressors no estan correlacionats amb el terme d’error. Aquesta assumpció és menys restrictiva que l’exogeneïtat en sentit estricte i apropiada per al mètode d’estimació aplicat en aquest treball, mètode generalitzat de moments, ja que no necessita basar-se en l’estricta exogeneïtat dels regressors.

iti xfE

itiufE

itisuxE

,,, DKTKSCIUxit

itTK =TKt0 +

p

jjti

TKj IU

1, +

p

jjti

TKj SC

1, +

p

jjti

TKj TK

1, +

p

jjti

TKj DK

1, +

TKif +

TKitu

(3)

itDK =DKt0 +

p

jjti

DKj IU

1, +

p

jjti

DKj SC

1, +

p

jjti

DKj TK

1, +

p

jjti

DKj DK

1, +

DKif +

DKitu

(4)

Papers del CIL | 89

variació del total de superfície urbanitzada en dos efectes: l’efecte dispersió i l’efecte grandària del municipi:

L’omissió de fi de la regressió proporcionaria resultats inconsistents si aquest efecte fix està correlacionat amb les variables incloses a la part dreta de l’equació. En aquest context, el més habitual és eliminar fi mitjançant l’especificació en primeres diferències del model (expressions (8) a (11)), fet que dóna lloc a les expressions següents:

itIU =IUt0 +

p

jjti

IUj IU

1, +

p

jjti

IUj SC

1, +

p

jjti

IUj TK

1, +

p

jjti

IUj DK

1, +

IUif +

IUit

IUj dispersió +

IUit

IUj pobl +

IUitu (8)

itSC =SCt0 +

p

jjti

SCj IU

1, +

p

jjti

SCj SC

1, +

p

jjti

SCj TK

1, +

p

jjti

SCj DK

1, +

SCif +

SCit

SCj dispersió +

SCit

SCj pobl +

SCitu (9)

itTK =TKt0 +

p

jjti

TKj IU

1, +

p

jjti

TKj SC

1, +

p

jjti

TKj TK

1, +

p

jjti

TKj DK

1, +

TKif +

TKit

TKj dispersió +

TKit

TKj pobl +

TKitu (10)

itDK =DKt0 +

p

jjti

DKj IU

1, +

p

jjti

DKj SC

1, +

p

jjti

DKj TK

1, +

p

jjti

DKj DK

1, +

DKif +

DKit

DKj dispersió +

DKit

DKj pobl +

DKitu (11)

itIU = IUt0 +

p

jjti

IUj IU

1, +

p

jjti

IUj SC

1, +

p

jjti

IUj TK

1, +

p

jjti

IUj DK

1, +

IUit

IUj dispersió +

IUit

IUj pobl +

CEitu (12)

itSC = SCt0 +

p

jjti

SCj IU

1, +

p

jjti

SCj SC

1, +

p

jjti

SCj TK

1, +

p

jjti

SCj DK

1, +

SCit

SCj dispersió +

SCit

SCj pobl +

SCitu (13)

itTK =TKt0 +

p

jjti

TKj IU

1, +

p

jjti

TKj SC

1, +

p

jjti

TKj TK

1, +

p

jjti

TKj DK

1, +

TKit

TKj dispersió +

TKit

TKj pobl +

TKitu (14)

itDK = DKt0 +

p

jjti

DKj IU

1, +

p

jjti

DKj SC

1, +

p

jjti

DKj TK

1, +

p

jjti

DKj DK

1, +

DKit

DKj dispersió +

DKit

DKj pobl +

DKitu (15)


i = 1, …, N I t = (p + 2), …, T on ΔIUit = IUit – IUi,t-1, ΔSCit = SCit – SCi,t-1, ΔTKit = TKit – TKi,t-1,

ΔDKit = DKit – DKi,t-1, Δdispersióit = dispersióit – dispersiói,t-1 i Δpoblit = poblit – pobli,t-1.

Atès que uit era un soroll blanc, aquesta transformació ha introduït un procés de mitjana mòbil al nou terme d’error i ha creat un problema d’endogeneïtat a cada equació. De fet, la primera diferència de la variable dependent retardada està correlacionada amb el nou terme d’error E[ΔIUi,t-1, Δuit] de manera que serà necessari emprar tècniques de variables instrumentals per tal d’obtenir estimacions consistents.6 Les condicions d’ortogonalitat descrites prèviament es poden utilitzar per identificar els paràmetres del model, ja que Δuit no està correlacionat amb IUi,t-1, SCi,t-1 TKi,t-1 i DKi,t-1 per a s ≥ 2. Aleshores, valors retardats de les variables es poden utilitzar per definir una matriu de possibles instruments, Zit, per a les equacions en primeres diferències, de manera que sigui ortogonal al nou terme d’error, Δuit, però correlacionada amb les variables instrumentades, Xit:

Així, per exemple, a l’equació (12) els valors passats de la variable endògena (de IUi,t-2 a IUi,1) es poden fer servir com a instruments per a ΔIUi,t-1, perquè les condicions de moment donades per E[IUi,s Δuit] = 0 es compleixen per a qualsevol s = 1, …, t-2.7

Per poder identificar els paràmetres es necessiten almenys tants instruments com variables explicatives incloses a cada equació. Cada equació per a cada moment del temps t té 4p variables explicatives, i es disposa de 4(t-2) variables com a possibles instruments per estimar cada equació. Per tant, s’ha de complir que 4(t-2) ≥ 4p o, equivalentment, t ≥ p+2. Això implica que no es pot estimar qualsevol de les equacions per a períodes temporals anteriors a t = p+2.

Com que es tracta d’un cas de sobreidentificació, on existeixen més instruments que variables explicatives, l’eficiència requereix utilitzar tots els instruments disponibles mitjançant l’aplicació del mètode generalitzat de moments, en lloc de fer ús d’una simple aproximació de variables instrumentals.8 En un context de panel de dades dinàmic amb efectes fixos, amb una dimensió transversal considerable observable al llarg d’un període de temps relativament curt, Holtz-Eakin et al. (1988) i Arellano i Bond (1991) van desenvolupar un estimador que utilitza tots els valors retardats de les variables en nivells a cada moment del temps per a instrumentar l’equació en primeres diferències.

0 itit uZE (16)

0 itit uXE (17)

0

6. Als models de dades de panel on la variable dependent s’inclou com a regressor, l’estimador intragrups proporciona estimacions inconsistents (Nickell, 1981). A més a més, l’aplicació de mínims quadrats ordinaris a les dades de panel també seria inconsistent, ja que aquest mètode d’estimació omet l’existència d’heterogeneïtat no observada.

7. Les variables predeterminades s’utilitzen com els seus propis instruments (per exemple, ΔDCi,t-j, ΔTKi,t-j i ΔDKi,t-j, a l’equació (12)).

8. L’estimador de variables instrumentals, proposat per Anderson i Hsiao (1981), utilitza valors de les variables en nivells o en diferències retardades dos períodes com a instruments. Aquest procediment permet obtenir estimacions consistents, però ineficients, ja que no totes les condicions de moment s’utilitzen i l’estructura de correlació als residus no es té en consideració.

(16)

(17)

Papers del CIL | 91

9. En general, els errors estàndard obtinguts amb l’estimador del mètode generalitzat de moments en dues etapes estan esbiaixats a la baixa quan es treballa amb mostres petites (vegeu Bond, 2002). A més a més, l’evidència mostra reduïts guanys en eficiència derivats d’utilitzar l’estimador en dues etapes, inclús en presència de considerable d’heteroscedasticitat. Per aquesta raó, aplicacions empíriques normalment es basen en l’estimació menys eficient, però més consistent, que ofereix l’estimació del mètode generalitzat de moments en una etapa.

10. Sota la hipòtesi nul·la de validesa dels instruments, ambdós testos es distribueixen assimptòticament com una χ2 amb k-n graus de llibertat, on k és el nombre d’instruments i n és el nombre de coeficients estimats (vegeu Arellano i Bond, 1991; Arellano, 2003).

Concretament, aquest estimador factible del mètode generalitzat de moments s’implementa en dues etapes. En una primera etapa, el model s’estima mitjançant mínims quadrats en dues etapes, fet que dóna lloc a estimacions consistents, però no eficients. Aleshores, permetent la correlació entre les diferents equacions, tant la matriu d’instruments com els residus estimats obtinguts a partir de la regressió s’utilitzaran per construir la matriu de variàncies i covariàncies òptima, la qual es farà servir en una segona etapa per dur a terme l’estimació de mínims quadrats generalitzats.9

Però, com s’indica a Arellano i Bover (1995) i a Blundell i Bond (1998), els valors retardats de la variable endògena poden ser instruments dèbils per a les primeres diferències quan la sèrie és molt persistent, és a dir, quan les variables segueixen un patró de camí aleatori. En aquest cas, és millor implementar el mètode generalitzat de moments, per tal d’evitar possibles biaixos. Aquest estimador combina les condicions de moment per a les equacions en primeres diferències amb condicions de moment addicionals per a les equacions en nivells. En concret, sota el supòsit addicional que valors passats de les variables instrumentades són ortogonals al terme d’error present en nivells, és possible utilitzar instruments en nivells per a les equacions en primeres diferències i instruments en primeres diferències per a les equacions en nivells (Arellano, 2003; Roodman, 2007, 2008).

Estratègia per identificar l’especificació correcta del model

En primer lloc, és necessari especificar un model amb un nombre suficientment gran de retards a les variables explicatives que garanteixi que no existeix correlació als residus de les equacions en primeres diferències. Seguint els criteris adoptats en estudis previs (vegeu Holtz-Eakin et al., 1989; Dahlberg i Johansson, 1998, 2000; Solé-Ollé i Sorribas, 2008) en el present treball s’han considerat inicialment tres retards a l’especificació del model. Els tests d’autocorrelació mostren, com es comentarà més endavant, que la inclusió de tres retards a cada equació permet recollir tota la dinàmica del procés, eliminant per complet la possible correlació en els residus.

En segon lloc, cal controlar la validesa dels instruments utilitzats. Com que es tracta d’un model sobreidentificat (es disposa de més instruments que variables endògenes a instrumentar), els tests per restriccions de sobreidentificació serveixen per contrastar l’especificació del model i la validesa dels instruments. Tant el test de Sargan com el test de Hansen apareixen juntament amb els resultats de l’estimació mitjançant de mètode generalitzat de moments.10 Per defecte, el procés d’estimació comença utilitzant valors retardats de les variables en nivells en t-2 i endarrere com a instruments per a l’equació en


primeres diferències, i valors de les variables en primeres diferències en t-1 i endarrere per a l’equació en nivells. Rebutjar la hipòtesi nul·la d’instruments vàlids amb el test de Hansen implica retardar els instruments a utilitzar un període més, és a dir, utilitzar variables en nivells en t-3 i endarrere per a l’equació en primeres diferències i variables en primeres diferències en t-2 i endarrere per a l’equació en nivells. El procés continua fins que la hipòtesi nul·la de validesa dels instruments no és rebutjada.

Els resultats dels tests d’autocorrelació i de validesa dels instruments es presenten a la taula 15. Existeix autocorrelació de primer ordre, però no de segon ordre, als residus de les equacions en primeres diferències, fet que implica que no existeix autocorrelació als residus de les equacions en nivells.11 La hipòtesi nul·la de validesa dels instruments no es rebutja al test de Hansen, fet que indica que el conjunt d’instruments utilitzats és ortogonal als residus i, per tant, vàlid. Tot plegat permet concloure que les quatre equacions del model estan correctament especificades.

Finalment, i un cop el model està correctament especificat, és necessari comprovar si és possible escurçar-lo en termes de nombre de retards de les variables inclòs a cadascuna de les equacions. Això es pot comprovar fàcilment excloent seqüencialment un retard de tots els regressors a cada equació i reestimant el model. Dahlberg i Johansson (2000) apunten que això es pot fer implementant l’estadístic de Sargan (vegeu, també, Arellano i Bond, 1991). Aquest estadístic es calcula com la diferència entre els valors del test de Sargan que s’obtenen tant al model restringit com al model ampliat.12 Cal destacar que en aquest cas el model restringit és el que té un nombre major de retards, ja que utilitzar més instruments és equivalent a imposar més restriccions en termes de condicions de moments. Al model ampliat només s’utilitza un subconjunt d’instruments a l’estimació. Els resultats obtinguts es presenten a la taula 16.

Taula 15. Test per a l’especificació inicial del model. P=3, T= 12 (1994-2005)

11. S’espera obtenir un procés autoregressiu d’ordre 1 (AR(1)) als residus de l’equació en primeres diferències, ja que Δuit=uit-ui,t-1 i Δui,t-1 = ui,t-1-ui,t-2 tenen un terme en comú, ui,t-1.

12. L’estadístic de Sargan es distribueix assimptòticament com una χ2 amb mR-mU graus de llibertat, on mR i mU són els graus de llibertat del model restringit i ampliat, respectivament.

Equació Test d’autocorrelació Test de validesa dels instruments

m1 m2 Test de Hansen

IU -1,93 [0,053] -0,64 [0,525] 19,66 [0,236] DC -3,19 [0,001] -0,08 [0,939] 23,91 [0,246] TK -4,60 [0,000] -2,24 [0,025] 49,94 [0,187] DK -4,05 [0,000] 0,15 [0,879] 28,93 [0,089]

Nota: Resultats obtinguts després de l’estimació system-GMM en dues etapes. P-valor entre parèntesis. m1 i m2 són el tests d’Arellano-Bond per detectar processos AR(1) i AR(2) als residus, respectivament.

Papers del CIL | 93

Taula 16. Reducció del nombre de retards del model: P = 3, T = 12 (1994-2005)

En primer lloc, les quatre especificacions del model s’estimen incloent tres retards de cada variable a la part dreta de l’equació, i després incloent-ne només dos. Amb els valors del test de Sargan obtinguts en cada cas es construeix l’estadístic de Sargan. En tots els casos el p-valor de l’estadístic indica que el model no es pot reduir a dos retards. Per tant, l’equació d’ingressos urbanístics, la de dèficit corrent, i les de transferències i despeses de capital necessiten incloure tres retards de cada variable a la part dreta de l’equació per tal de recollir tota la dinàmica del procés.

Estratègia per identificar l’especificació correcta del model (municipis turístics)

Novament, s’ha començat per especificar un model amb un nombre suficientment gran de retards a les variables explicatives que garanteixi que no existeix correlació als residus de les equacions en primeres diferències. Tal com mostren els resultats, existeix autocorrelació de primer ordre, però no de segon ordre, als residus de les equacions en primeres diferències, fet que implica que no existeix autocorrelació als residus de les equacions en nivells (vegeu la taula 17).

Taula 17. Tests per l’especificació inicial del model. P = 3, T = 12 (1994-2005)

Així mateix, la hipòtesi nul·la de validesa dels instruments no es rebutja al test de Hansen, fet que indica que el conjunt d’instruments utilitzats és ortogonal als residus i, per tant, vàlid. Tot plegat permet concloure que les quatre equacions del model estan correctament especificades.

Equació Reducció del nombre de retards Estadístic de Sargan

IU 3 → 2 13,53 [0,00362] DC 3 → 2 79,06 [0,0000] TK 3 → 2 191,05 [0,0000] DK 3 → 2 50,92 [0,0000]

Nota: p-valors entre claudàtors

Equació Test d’autocorrelació Test de validesa dels instruments

m1 m2 Test de Hansen

IU -1,35 [0,178] -0,85 [0,397] 17,53 [0,352] DC -1,95 [0,051] -0,44 [0,657] 23,24 [0,277] TK -1,85 [0,064] -1,86 [0,064] 23,60 [0,260] DK -2,83 [0,005] 0,85 [0,395] 16,23 [0,880]

Nota: Resultats obtinguts després de l’estimació system-GMM en dues etapes. P-valor entre parèntesis. m1 i m2 són el tests d’Arellano-Bond per detectar processos AR(1) i AR(2) als residus, respectivament.


Finalment, es comprova si el model es pot reduir, en termes de nombre de retards de les variables inclòs a cadascuna de les equacions, mitjançant el càlcul de l’estadístic de Sargan. Com es pot comprovar a la taula 18, totes les equacions estan correctament especificades amb un nombre de retards igual a tres, excepte l’equació de la despesa de capital, on tan sols dos retards són suficients per captar la dinàmica del procés d’ajust fiscal en el cas de municipis turístics.

Taula 18. Reducció del nombre de retards del model: P=3, T=12 (1994-2005)

Funcions de resposta a l’impuls i multiplicadors d’impacte

Un dels principals avantatges dels models de vector autoregressiu és l’obtenció del perfil temporal de l’impacte de xocs exògens sobre les variables del model. Això és possible gràcies al càlcul de les anomenades funcions de resposta a l’impuls generalitzades (FRIG).

Aquestes funcions es calculen a partir dels resultats de les estimacions anteriors, seguint la metodologia desenvolupada per Pesaran i Shin (1997). En essència, les FRIG projecten la resposta de cada component del pressupost a un xoc exogen sobre la variable mateixa o sobre qualsevol de les altres variables endògenes del sistema. A més a més, aquestes funcions consideren la distribució històrica dels residus, és a dir, tenen en compte la correlació entre les diferents variables fiscals. Per tant, es té en compte que l’impacte d’un xoc sobre una de les equacions es transmet a la resta d’equacions del sistema. Un segon avantatge d’aquestes funcions és que solucionen un dels majors problemes de les funcions de resposta a l’impuls tradicionals: la sensibilitat a l’ordre de les variables pressupostàries en el model. D’aquesta manera, les FRIG són invariants a l’ordre que les variables fiscals adopten al model.

Analíticament, les FRIG es defineixen de la manera següent:

on n és el nombre de períodes que han passat, δj representa un xoc a l’equació j, i Ωt-1 fa referència a tota la informació disponible en el moment del xoc. Per tant, aquesta expressió estableix que la funció de resposta a l’impuls generalitzada sobre el vector de variables endògenes x és la diferència en el valor esperat de xt+n quan es té en compte el xoc δj. És a dir, es compara el perfil temporal de l’efecte d’un xoc δj sobre les variables fiscals en el moment t del temps, amb el perfil temporal que s’obtindria a t+n en absència de xoc, atesa tota la història de les variables del model.

Equació Reducció del nombre de retards Estadístic de Sargan

IU 3 → 2 7,82 [0,0498]

DC 3 → 2 7,86 [0,0961]

TK 3 → 2 8,53 [0,0739]

DK 3 → 2 4,01 [0,4046]

2 → 1 36,92 [0,0000] Nota: p-valors entre claudàtors

111 |,|,, tnttjjtnttjx xEuxEnFRIG (18)

Papers del CIL | 95

Pesaran i Shin (1997) demostren que, si el terme d’error es distribueix d’acord amb una normal, ~ N(0, Σ), la funció de resposta a l’impuls d’un xoc δ sobre l’equació de la variable endògena j es pot expressar com:

n = 0, 1, 2,... (19)

on An és el coeficient de la representació de mitjana mòbil d’ordre infinit del model de vector autoregressiu en el moment t+n, i ej és un vector de selecció de dimensió mx1 (on m és el nombre de variables endògenes del sistema, amb valor 1 a l’element j i 0 en altres casos).

Aquesta expressió mesura l’efecte d’un xoc a l’error a l’equació j en el moment t sobre els valors esperats de x al moment t+n.

Per tant, amb les FRIG s’analitza el procés d’ajust que segueix un model dinàmic quan el sistema es veu afectat per un xoc a una de les equacions que desplaça les variables de la seva situació d’equilibri inicial.

No obstant això, en aquest treball l’objectiu és veure quin és l’efecte a llarg termini que el model de creixement urbà (considerat com a variable exògena del model) té sobre les diferents variables fiscals. Això es pot calcular mitjançant l’anàlisi de multiplicadors, que permet mesurar l’impacte que tenen canvis en els valors de les variables exògenes sobre les diferents variables endògenes del model.

Per tant, es calcula l’efecte a llarg termini de la dispersió urbana sobre els pressupostos locals d’acord amb les expressions següents:

(20)

(21)

jnjjgj eAn 2/1

DKit

DKit

DKit

ntiTKit

TKit

TKit

nti

dispersió

u

u

IU

dispersió

u

u

IU

,,

SCit

SCit

SCit

ntiIUit

IUit

IUit

nti

it

nti

dispersió

u

u

SC

dispersió

u

u

SC

dispersió

SC

,,,

DKit

DKit

DKit

ntiTKit

TKit

TKit

nti

dispersió

u

u

SC

dispersió

u

u

SC

,,

SCit

SCit

SCit

ntiIUit

IUit

IUit

nti

it

nti

dispersió

u

u

TK

dispersió

u

u

TK

dispersió

TK

,,,

jtu


(22)

(23)

on la primera component de cada sumand es correspon amb la FRIG respectiva, calculada després de l’estimació del model (expressions (12) a (15)). Així, per exemple, a l’expressió (29):

Finalment, la segona component de cada sumand fa referència al multiplicador d’impacte o efecte a curt termini, que mesura l’efecte contemporani que té un canvi en la variable exògena sobre la variable endògena (coeficient estimat de la variable de dispersió urbana a l’equació respectiva:

Els resultats es mostren al text principal (gràfics 10 i 11).

DKit

DKit

DKit

ntiTKit

TKit

TKit

nti

dispersió

u

u

TK

dispersió

u

u

TK

,,

SCit

SCit

SCit

ntiIUit

IUit

IUit

nti

it

nti

dispersió

u

u

DK

dispersió

u

u

DK

dispersió

DK

,,,

DKit

DKit

DKit

ntiTKit

TKit

TKit

nti

dispersió

u

u

DK

dispersió

u

u

DK

,,

),,, DKit

TKit

SCit

IUit

IUit

nti

u

IU

,

SCit

nti

u

IU

,

és la resposta dels ingressos urbanístics a un xoc a la seva pròpia equació

és la resposta dels ingressos urbanístics a un xoc a l’equació del superàvit corrent

és la resposta dels ingressos urbanístics a un xoc a l’equació de les transferències de capital,

és la resposta dels ingressos urbanístics a un xoc a l’equació de la despesa de capital,

TKit

nti

u

IU

,

DKit

nti

u

IU

,

Papers del CIL | 97

Documents

Finançament municipal i creixement urbà dispers a Espanyacausants d’aquest fenomen són diversos. El creixement de la població, la millora dels nivells de renda familiar i la