1

DIARI SATÍRIC

FRANCESC ARTIGAUMIQUEL VILÀ "BURVIL"

Del 5 d'abril al 15 de maig de 2018

23

DIARI SATÍRIC

FRANCESC ARTIGAUMIQUEL VILÀ "BURVIL"

Del 5 d'abril al 15 de maig de 2018

3

Corrupció, engany, deliris de grandesa, lluites de poder, politització del drama, frivolització dels problemes reals, el retorn de valors perillosos, tòpics, vicis que poden disfressar-se de virtuts,... la llista de motivacions i temàtiques de la caricatura i la sàtira social són riques i infinites. La societat actual necessita, més que mai, de la sàtira per visualitzar i assimilar els problemes d?un mode àcid i divertit, així com per generar reflexió. La sàtira és necessària perquè ens alerta i ens fa ser conscients de moltes situacions, problemes i perills que ens envolten. És un gènere que ens ajuda a conviure amb tot plegat i a tenir i cultivar el nostre esperit crític. Per desgràcia, la sàtira és denunciada, censurada i perseguida (cada cop més) dins d'una nostra societat suposadament democràtica i lliure.

Aquest pallasso, obra de J.L.Martin, és tota una declaració d?intencions. És el bufó que ens dóna la benvinguda a Diari Satíric de ?BURVIL? (Miquel Vilà) i Francesc Artigau. Tot i tractar-se d?un dibuix d?altre autor, és el personatge que ens presenta l?exposició i ens introdueix dins la realitat dual entre allò sinistre i grotesc i allò divertit que ambdós artistes barcelonins han plasmat tan bé a través del seu imaginari pictòric i iconografies personals. Aquest dibuix presenta el polític que sembla disfressat però que, en realitat, ens mostra la seva veritable naturalesa frívola i maquiavèl·lica, replet de trucs circenses. Manipulador amb la finalitat d?aconseguir tots els seus objectius, utilitza el dolor i el

desastre per a justificar el seu poder i, si és possible, refermar-lo. Se?ns presenta simpàtic i fins i tot graciós, però el seu rostre deixa entreveure la maldat i la fredor dels seus actes i objectius. Passa de la naturalesa pura del pallasso amable i sincer del ?¿Cómo están ustedes?? i adquireix una altra de caràcter demoníaca a la manera de l?It de Stephen King. Vet aquí la dualitat, un dels aspectes més interessants de la caricatura i la sàtira com a gènere. Precisament, aquesta doble naturalesa transformadora construïda per reflexionar mitjançant la ridiculització és l?essència de la sàtira.

DIARI SATÍRIC

3

J.L.Martin, Payaso. Portada de El Jueves (núm.1427, Set-Oct de 2004)

45

En aquesta línia, l'escriptor francès Charles Baudelaire, situa la caricatura (ja sigui d'un personatge concret o d'una situació política, de societat, etc.) com el punt entremig entre dos estadis: allò "còmic significatiu" i allò "grotesc còmic absolut".[1] Aquesta situació entre el que és còmic i el que és grotesc s'explica perquè la caricatura esdevé divertida i fa riure (còmic), però alhora té quelcom de grotesc per la manera grollera i provocadora de presentar personatges i situacions, amb la finalitat d'explicar bé els missatges i el rerefons. És exactament el que comentàvem sobre la realitat dual de la sàtira mencionada anteriorment.

Diari Satíric de "BURVIL" (Miquel Vilà) i Francesc Artigau és un recull de composicions en les quals les situacions de l'actualitat es presenten de manera original i suggerent. Ambdós artistes realitzen un exercici de reflexió i crítica del seu entorn amb l'objectiu de presentar la nostra realitat construïda a partir del seu imaginari personal. Cadascun utilitza la seva iconografia inconfusible amb la intenció de provocar l'espectador, i tots dos aconsegueixen aquest equilibri entre allò còmic i allò grotesc que al·ludim a través de Baudelaire.

Un dels aspectes més interessants és que, en general, a les obres exposades els dos artistes acostumen a treballar temes ben diferents dels usuals que defineixen la seva pintura. Com molts altres creadors, de manera complementària a la seva producció habitual, realitzen gran

quantitat de dibuixos i proves sobre temes diversos. I dins d'aquesta producció paral·lela, denominada per alguns com "de marginalia" o al marge, tant Francesc Artigau com Miquel Vilà produeixen dibuixos i aquarel·les de caràcter satíric sobre els temes que els preocupen, diverteixen o indignen. Sempre hem d'entendre aquest treball com una producció no pensada per a ésser mostrada al públic, o almenys en un inici. A diferència dels il·lustradors i dibuixants catalans de la primera meitat del segle XX (època d'esplendor del dibuix satíric a Catalunya), Vilà i Artigau no realitzen aquestes obres per publicar-les a revistes, diaris o pamflets. Així doncs, el que presentem a la Sala Parés són obres absolutament inèdites, insòlites i concebudes per a ésser consumides en la intimitat dels seus creadors. Aquest és un dels aspectes que fan que la mostra Diari Satíric sigui una exposició provocadora, tant pel que fa als temes i la manera en com aquests es representen, com per la naturalesa de les pròpies obres.

[1] BAUDELAIRE, Charles, Lo cómico y la caricatura. Madrid: Visor, 1989.

4

5Francesc Artigau, El naufragi. Tinta sobre paper, 35,5 x 49,5 cm

"BURVIL" Miquel Vilà, El ruc català V. Mixta sobre paper, 36 x 51 cm

5

67

Tant "BURVIL" (Vilà) com Artigau utilitzen una de les màximes del dibuix satíric i de la caricatura: la simplificació i la claredat. Precisament, respecte a aquest tret definitori, Feliu Elias el 1931 definia el bon caricaturista com aquell dibuixant que sap simplificar i que exposa clarament el tema escollit, un tema que ha de presentar sota una idea central i sense massa accessoris.[2] Els dos artistes de Diari Satíric s'acullen precisament a aquesta màxima i l'apliquen d'una manera evident. A totes les composicions el tema és clar i es presenta de manera inequívoca, així com la majoria dels personatges caricaturitzats per encarnar un valor, actitud o pràctica determinades i presentades per mitjà de l'equilibri de valors: còmic-grotesc.

Dins de la multiplicitat de temàtiques abordades per "BURVIL" (Vilà) es localitzen episodis i notes de societat que remeten des de l'actualitat a 2014. Això demostra que estem davant d'un treball de llarg recorregut en el temps que es planteja com una necessitat de desfogament del propi artista. En aquest sentit, fins i tot Vilà utilitza un pseudònim específic per aquesta producció satírica: "BURVIL". D'altra banda, les obres satíriques que presentem d'Artigau tan sols fan referència a l'actualitat i esdevenen una raresa o un episodi aïllat dins de la seva trajectòria, no per això poc interessant.

L'altra característica essencial del bon caricaturista segons Feliu Elias al seu text L'Art de la caricatura, és que l'artista havia de dominar molts estils i referències. Aquest tret de qualitat s'acompleix igualment en els artistes que formen part de Diari Satíric. El cas de "BURVIL" (Vilà) és, potser, més evident per la quantitat i qualitat de dibuixos i aquarel·les aportats, on podem apreciar referències a plantejaments de creadors com "PICAROL" (Josep Costa), "BABEL" (Xavier Nogués) o Francisco de Goya.

[2] ELIAS, Feliu, L'Art de la caricatura. Barcelona: Barcino, 1931.

6

"BURVIL" Miquel Vilà, El Prestigitador. Mixta sobre paper, 36 x 50 cm

7

Francesc Artigau, Punyetes II . Tinta sobre paper, 35,5 x 49,5 cm

7

Per insistir en l'interès de "BURVIL" (M.Vilà) i Artigau vers alguns precedents clau de la caricatura moderna a Catalunya, a Diari Satíric presentem una breu introducció històrica on alguns d'aquests referents són exposats. Entre d'altres, hem seleccionat obres de Ricard Opisso, "PICAROL" (Josep Costa) o Lluís Roig Enseñat.

Els inicis de la caricatura moderna a Catalunya els situem a meitat del segle XIX, quan es comença a detectar certa profusió de publicacions de caràcter humorístic. Sense dubte, és indiscutible la figura d'Inocenci López Bernagossi (1829-1895), llibreter i editor gironí. Ell fou el fundador de La Campana de Gràcia el 1870 i, dos anys després, de l'altra títol emblemàtic de la sàtira catalana: el setmanari L'Esquella de la Torratxa (1872). Ambdues publicacions estaven dirigides i editades pel mateix equip. El seu to era

d'una gran mordacitat, a més de caràcter clarament republicà i anticlerical, aspectes que els hi suposaren un gran nombre de suspensions. El 1902 naixia un altre títol que suposà un renovament en el camp de la il·lustració satírica i que esdevindria la competència de L'Esquella. Es tracta del Cu-cut!, editada fins el 1912. Aquesta estava dirigida a un públic més burgés, vinculada a la Lliga Regionalista de Cambó i Prat de la Riba, mentre que L'Esquella tenia un posicionament més obrerista.

D'aquesta època cal mencionar a Josep Costa (1876-1971), qui utilitzà el pseudònim "PICAROL". Participà tant a La Campana de Gràcia com a L'Esquella de la Torratxa, i el 1915 publicà Kultur antología bárbara de los tiempos modernos, un conjunt de caricatures amb text de Santiago Rusiñol. "PICAROL" és un dels referent de la sàtira i la caricatura moderna a la Catalunya de principis del segle XX. És una figura clau en la consolidació d'aquest gènere al país i, per aquest motiu, el presentem com un dels referents a Diari Satíric.

89

El dibuix Insidias fraternals, publicat a l'Esquella de la Torratxa en 1908 (núm.1549, 4 de setembre, p.583) és molt representatiu. En una Barcelona convulsa per les tensions socials, en ple auge del catalanisme polític i immediatament anterior a la Setmana Tràgica de 1909, aquest episodi de "PICAROL" fa referència a la relació entre la ciutat comtal i Madrid. Asseguda en el banc d'un parc la dona Barcelona, amb l'escut de la ciutat i la corona comtal amb el ratpenat, escolta com Madrid, representat com a home castís amb l'escut de la capital i un diari d'informació taurina, intenta seduir-la per

darrera i li anima a que li reveli el seu desig d'esdevenir també capital. Aquesta, orgullosa i interessada, li respon que prefereix ser capitalista. Trobem un joc de paraules divertit i eficaç, així com l'utilització de la personificació de valors-ciutats (un dels recursos més habituals de la sàtira de l'època).

"PICAROL" (Josep Costa), Insidias fraternals, 1908. Mixta sobre paper, 45 x 24 cm (L'Esquella de la Torratxa, núm.1549, 4 de setembre de 1908, p.583.

8

"PICAROL" (Josep Costa), Ruc a la via del tren. Mixta sobre paper, 31 x 34 cm.

9

La figura de Xavier Nogués (1873-1940) "BABEL" és clau en aquest breu recorregut que prepara el Diari Satíric de "BURVIL" (Miquel Vilà) i Francesc Artigau, i ho és per dos motius. En primer lloc per la importància que representa per la història de la il·lustració humorística a Catalunya. D'altra banda, és un autor que els dos artistes de l'exposició reclamen, valoren i han tingut en ment a l'hora de desenvolupar el repertori de dibuixos satírics que ens presenten a la Sala Parés. L'any 1919 publicava La Catalunya Pintoresca, una obra que superava les anècdotes puntuals i d'actualitat de publicacions com Papitu (1908-1937). Nogués plantejà la sèrie com un conjunt de creacions que s'allunyessin dels fets i episodis immediats de la seva època, i aconseguí una obra plenament universal i permanent de l'ésser català. En aquesta línia interpretativa, l'obra fou definida com "la única Catalunya immortal" segons Josep Aragay. Per poder arribar a aquesta dimensió, "BABEL" utilitzà la tradició popular del país i les expressions vulgars com a base dels seus temes i composicions. Aquestes frases fetes o expressions li serviren de peu de les seves interpretacions plàstiques, presentades a

la manera d'una típica auca catalana (pels missatges, el tractament humorístic però no violent i la unitat temàtica del conjunt). Hi trobem un tractament fi i subtil de les caricatures que construeixen la comèdia humana, i totes elles esdevenen part necessària d'unes composicions molt efectives i ben cuidades, plenes de força i dinamisme. L'èxit de La Catalunya Pintoresca fou tal que s'ha convertit en una de les sèries humorístiques que millor defineixen aquest gènere. Fou reeditada en diverses ocasions (2a edició 1933; 3a edició 1947; 4a edició 1979; 5a edició 1987: 6a edició 1990).

Xavier Nogués, Fer la llei, c.1914 (làmina núm.VIII de La Catalunya Pintoresca, 1919). Repr. a través de La Catalunya Pintoresca. Barcelona:

Fund.Xavier Nogués, 1990 (6a edició), p.38.

9

1011

També la sàtira espanyola és present a Diari Satíric. Ho és de manera evident per la mirada i interpretació que fa "BURVIL" (M.Vilà) de l'obra de Francisco Goya (1746-1828). El 6 de febrer de 1799 apareixia a la primera pàgina del Diario de Madrid l?anunci de la venda de la sèrie Los Caprichos de l?artista d?origen aragonès a la botiga del carrer Desengaño, 1. El conjunt estava format per vuitanta gravats a l?aiguafort, tots ells composicions originals de Goya on es criticaven les equivocacions, els vicis i les extravagàncies de la societat espanyola. Era un catàleg de situacions socials denunciables i oposades a les idees de la Il·lustració, ja fossin vinculades a la superstició, la religió, el poder polític, la corrupció o a certs comportaments genèrics de la societat moderna. De la mateixa manera, a nivell temàtic, Vilà pretén fer una presentació dels vicis de la societat actual amb fórmules molt similars. L?artista actual, com Goya a la sèrie Los Caprichos o a d?altres conjunts posteriors (Los Desastres de la Guerra o Los Disparates), ens parla de la corrupció de l?Estat, de la resurrecció d?ideologies que semblaven superades, i de la lluita fratricida dins el conflicte espanyol. En tots dos casos assistim a fórmules plàstiques (el mestre a través del gravat i ?BURVIL? fent ús del dibuix i de l?aquarel·la) que ridiculitzen situacions, personatges i fets, però sempre amb l?anhel de portar a la reflexió i intentar superar aquests vicis que representen l?avantsala d?un desastre major.

La cita a Goya en molts dels dibuixos de Vilà exhibits a Diari Satíric ens obliga a dedicar una de les seccions del relat expositiu a aquesta relació entre l?artista actual i el pintor il·lustrat de finals del segle XVIII i principis del XIX. És l?apartat ?D?APRÈS GOYA?, on Vilà demostra com de viu és l?aragonès dins dels seus plantejaments satírics actuals. ?BURVIL? és capaç de dotar de vida i actualitat immediata a algunes de les composicions més conegudes de la producció de Goya. La referència i reinterpretació d?aquesta font d?inspiració i fita clau de la Història de l?Art, és present a obres com La Família, Danza alegre o La gallina ciega, entre d?altres.

"BURVIL" Miquel Vilà, La Família. Mixta sobre paper, 35,5 x 50 cm

10

Francisco Goya, La familia de Carlos IV,, 1800. Óleo sobre tela, 280 x 336 cm. Museo Nacional del Prado.

11

A la primera aquarel·la, Vilà utilitza el quadre La família de Carlos IV de Goya, oli pintat el 1800 i conservat al Museo Nacional del Prado de Madrid. Si el quadre històric presenta a tots els membres de la família del monarca Carles IV, Vilà fa el mateix amb una de les famílies més importants de la Catalunya actual, la qual ocupà i ocupa les portades de diaris i telenotícies per qüestions de corrupció. La Danza alegre de Vilà gira també al voltant del tema de la corrupció política i l?apropiació de diners i fons públics per part de poderosos sense escrúpols. A nivell plàstic, utilitza la composició del Disparate alegre (aiguafort número 12 de la sèrie Los Disparates de Goya). També la sèrie que fa ?BURVIL? sobre La gallina ciega rescata el cartró per a tapís amb el mateix títol (o El juego del cucharón) dissenyat per Goya per ornar les estances de les infantes al Palacio de El Pardo (c.1788-1789).

Igualment, exposem altres obres de Vilà on, tot i que la relació amb plantejaments de Goya no sembla tan evident, sí que existeix una relació o punt de partida. Així, El Sillón, una al·legoria que fa Vilà sobre el nepotisme a la política actual, té cert paral·lelisme amb el Subir y bajar de la sèrie Los Caprichos de Goya (aiguafort número 56) o Las Gigantillas de la sèptima sèrie de cartrons per a tapissos que havia de servir per ornamentar El Escorial (1791-1792). També en altres peces més dinàmiques com la sèrie El ruc català, on es presenta el conflicte actual entre Catalunya i Espanya a partir del joc de

metàfores mitjançant l?animalització dels bàndols i la seva lluita a ultrança, l?empremta de Goya hi és present. En aquest cas, podem pensar de manera evident en la sèrie de gravats Tauromàquia (publicada el 1816) o en composicions més complexes com l?aiguafort número 78 de Los Desastres de la guerra i que porta per títol Se defiende bien. Tan sols hem seleccionat un tast que mostra clarament l?interès de ?BURVIL? per la producció de Goya i els seus codis tant dins del gènere satíric com en d?altres plantejaments. La llista, però, és molt més extensa.

"BURVIL" Miquel Vilà, Danza alegre. Mixta sobre paper, 35,5 x 50 cm

11

Francisco Goya, Disparate Alegre. Aiguafort (Disparate núm.12)

1213

En aquest recorregut de referències històriques, cal mencionar la sèrie satírica suposadament realitzada per diversos artistes entre els quals van poder estar els germans Bécquer, el poeta Gustavo Adolfo i el pintor Valeriano. Es tracta de Los Borbones en pelota (1868-1869), una sèrie d'aquarel·les satíriques de caràcter pornogràfic que fou signada sota els pseudònims "SEM", "V.Sem" o, directament, "Semen". L'autoria ha sigut motiu de nombroses teories i, encara avui, els especialistes mantenen el debat obert. Potser una de les més acceptades en l'actualitat és que "SEM" fos un col·lectiu que estigués vinculat al diari satíric madrileny Gil Blas (1864-1872). En qualsevol cas, és un dels exemples més interessants de sàtira mordaç a l'Espanya del segle XIX. Tingué com a objectiu retratar la crisi política del final del període isabelí. La qualitat de les aquarel·les i dels codis iconogràfics emprats converteixen aquesta sèrie en una de les crítiques més ferotges sobre la política espanyola de tota la història. ?BURVIL? (Vilà) aprecia molt el plantejament àcid i directe d?aquest conjunt d?obres, i veuen en ella una referència que enriqueix la sàtira com a gènere a l'Espanya moderna, així com un possible model a seguir. ¿Seria possible una nova sèrie de Los Borbones en pelota però referent a l?actualitat?, ens preguntem. No cal respondre. No obstant, l'imaginari i iconografia del seus treballs com artista del segle XXI s?apropen més al concepte goyesc que no pas a les fórmules pornogràfiques de ?Semen?.

¡Olé! (làmina núm.74 de Los Borbones en pelota). Escena de ball entre Isabel II, Napoleó III, Carlos Marfori i Antonio Maria Claret. Francisco de Asís de Borbón, rei consort, a punt d'autocastrar-se davant el que està observant. Repr. a través de BURDIEL, Isabel, SEM: Los Borbones

en pelota. Zaragoza: Inst.Fernando el Católico, 2012, p.211.

12

13

Diari Satíric és una exposició que s?articula en diverses seccions. Com una publicació diària on es recull la informació d?actualitat, els apartats de la mostra fan referència als principals temes que preocupen els artistes. Aquests van de successos genèrics de la societat que els hi envolta a conflictes polítics que els hi generen incertesa, indignació i/o sentiments contradictoris. En aquest punt cal insistir que els dibuixos presentats sempre representen l?opinió i el punt de vista dels dos creadors de la mostra. El personal de la galeria, el comissari que organitza l?exhibició i la Sala Parés com a institució no han d?estar d?acord necessàriament amb les visions que Artigau i Vilà materialitzen a través dels seus dibuixos, així com els temes que denuncien.

A la secció de ?SOCIETAT?, presentem una selecció de obres de ?BURVIL? (Vilà) que mostren de manera divertida i amb títols provocadors algunes de les preocupacions de l?artista en els tipus i grups socials que trobem a la ciutat contemporània. Entre d?altres, destaca la sèrie de Els nous bàrbars la qual mostra perfils concrets, així com L?exibicionista, dibuix que reflexiona sobre la qüestió del terrorisme i la por amb la qual ha de conviure la ciutat dins un conflicte internacional.

?ART? és un episodi on trobem sàtires sobre alguns dels artistes catalans de renom del selge XX com Antoni Tàpies o Salvador Dalí. En aquests dibuixos, es presenta una mirada crítica sobre la idealització dels personatges del món de l?art del país, els valors de genialitat i com la societat pot elevar-los i construir mites que esdevinguin productes "monstruosos" de consum de masses. Així, el Geni del Mitjó presenta un Tàpies gegantí sobre l?edifici del museu barceloní dedicat a la seva obra. Es mostra com un ésser colossal que ho domina tot i que s?eleva sobre l?arquitectura de Domènech i Montaner i la instal·lació Núvol i cadira (1990) com si fos King Kong sobre l?Empire State Building.

13

"BURVIL" Miquel Vilà, El geni del mitjó. Mixta sobre paper, 32 x 24 cm

1415

La qüestió de la corrupció és presentada als dos apartats titulats "ELS DINERS". En aquests, les obres fan referència tant a personatges concrets com a situacions i metàfores sobre l'apropiació de diners públics, de càrrecs, de privilegis legals, d'immunitat inadmissible en un règim democràtic,... La majoria estan vinculades a la vida pública de polítics actuals i serveixen d'avantsala pels dos apartats següents, on el conflicte polític es presenta de manera més directa i provocadora.

?¡SEGUIMOS!? és una de les seccions de Diari Satíric més controvertides i valentes. En ella trobem reflexions per part de Vilà sobre la reaparició de valors i ideologies nocives per a la societat democràtica. De fet, l?expressió ?¡Seguimos!? va més enllà i ens explica que, precisament, segons el parer de l?artista, aquestes ideologies vinculades al totalitarisme i al feixisme a Espanya, en realitat mai havien desaparegut. Semblaven estar adormides o amagades per l?establishment actual, però ara tornen a la superfície amb força i contundència i, pel que sembla als dibuixos, abraçades per un públic cada cop més ampli. Així, alguns dels personatges clau del franquisme surten de la tomba i campen com a zombis entre nosaltres. Passegen lliurement difonent els seus ideals, flanquejats per personatges tipus que, en algunes ocasions, poden recordar-nos a alguns polítics de l?actualitat.

"BURVIL" Miquel Vilà, He vuelto. Mixta sobre paper, 25,5 x 37,5 cm

14

"BURVIL" Miquel Vilà, Coge el dinero y vete. Mixta sobre paper, 24 x 37 cm

15

Finalment, la secció "CATALUNYA-ESPAÑA" recull de manera clara i amb fortes provocacions un dels conflictes més importants de l'actualitat del país. L'ús de l'animalització dels dos bàndols a la sèrie El ruc català de "BURVIL" és interessant i divertida (el ruc català contra el toro espanyol). Utilitza aquesta fórmula clàssica del gènere i l'aplica al tema de la relació hostil entre Espanya i Catalunya.

La sèrie que presenta Francesc Artigau a Diari Satíric forma part d'aquesta darrera secció. Les obres que la conformen mostren la facilitat pel dibuix de l'artista català. Amb una línia espontània i segura defineix una sèrie de metàfores sobre el conflicte espanyol i confronta personatges al·legòrics que representen poders específics (el judicial, el del poble, el de la llibertat,...) o col·lectius (l'església, l'exèrcit,...). Fa ús de la metonímia. La posició dels personatges i la contundència amb la qual aquests estan definits estableixen uns ritmes dins de les composicions que serveixen per remarcar la idea de confrontació violenta entre dos bàndols.

15

"BURVIL" Miquel Vilà, El ruc català I Mixta sobre paper, 36 x 51 cm

Francesc Artigau, Març, 2018. Tinta sobre paper, 49 x 71 cm

Francesc Artigau, L'escopeta Nacional. Tinta sobre paper, 35,5 x 49,5 cm

1617

Francesc Artigau, Octubre, 2017. Tinta sobre paper, 49 x 71 cm

16

17

EXPOSICIÓ COMISSARIADA PER:

Sergio Fuentes Milà

TEXTOS DEL CATÀLEG:

Sergio Fuentes Milà

CATÀLEG:

Helena Maragall

18