Activitats

Visita comentada a l'exposició i tallerDiumenge 20 de desembre a les 12 h.Activitat gratuïta. No cal inscripció.

Activitats educativesCal concertar dia i hora

Museu d'Art de Cerdanyola(MAC Can Domènech)

Carrer de Sant Martí, 88 / Passatge del Llorer, 1108290 Cerdanyola del VallèsTel. 93 591 41 30c.e.: mac@cerdanyola.cat

Horari:De dimarts a dissabte de 17 a 20 hDiumenges i festius d'11 a 14 h

Entrada gratuïta a l'exposició temporal

Jordi ColomerCírculo, 1989Ferro i fusta220 x 120 x 40 cm.

Jordi BernadóHong Kong2002Fotografia240 x 120 cm.

Montserrat SotoArcs amb paisatge de pedra2001Fotografia240 x 480 cm

COL·LECCIONS PRIVADES

MIRADES PÚBLIQUES

Col·leccions privades,mirades públiquesTxema Romero MartínezMuseu d'Art de Cerdanyola

Col·leccions privades, mirades públiques s'ha concebut comun cicle dedicat a mostrar diverses facetes del col·leccionismed'àmbit privat -tan individual com corporatiu- per aproximar-lo al públic d'una forma temàtica: la de la identitat i el gustdel propi col·leccionista. Per això es dedicarà cada vegada aun propietari diferent i es buscarà en la tria uns trets definitorisespecífics. Els museus inclouen normalment moltes obres

particulars en les exposicions temporals i monogràfiques, peròben poques vegades es dedica una exposició centradaexclusivament a un col·leccionista privat. La iniciativa delMuseu d'Art de Cerdanyola proposa, a partir d'una sèried'exposicions de producció pròpia i de format mitjà, una visiómés àmplia que estableixi relacions entre les institucions i elcol·leccionisme i, d'alguna manera, també contribueixi a ladifusió i al coneixement d'aquest patrimoni ocult.

"6 contemporanis del BS" estrena el cicle i és també la primeravegada que el Banc Sabadell mostra la seva col·lecció com atal. La selecció, adaptada a l'espai del museu, ens ofereix unatria de sis obres emblemàtiques de sis artistes catalanscontemporanis que reflecteixen l'actual esperit de la col·lecció.

Perejaume. Butaques al Delta de l’Ebre, 1988. Fotografia. 200 x 200 cm.

6 contemporanis del BS

Aballí, Bernadó, Colomer,

Perejaume, Soto i Vilapuig

12 de novembre - 3 de gener

Amb el suport de:

CAN DOMÈNECH CAN DOMÈNECH

CAN DOMÈNECH

Ignasi Aballí. Clasificat (blau), 2007. Acrílic i impressió sobre tela. 200 x 190 cm.

L'any 1954, el Banc de Sabadell -l'actual Banc Sabadell- esconstruïa una seu flamant a la plaça de l'Ajuntament. Fins llavorshavia estat als baixos del Gremi de Fabricants de la ciutat vallesanaon havia nascut, el 1881. De fet, el Banc havia estat fundat permolts dels empresaris del propi Gremi. La dècada de 1950 marcavaun punt d'inflexió en l'art i l'arquitectura catalans, reflex delsimpulsos de reintegració del país a escala internacional, desprésd'una enclaustrada postguerra. Era el moment dels salons d'octubrei de les biennals hispanoamericanes, en què la modernitat tornavaa treure el nas, primer tímidament, i després amb decisió i empenta.Es fundava el Grup R que aplegava un conjunt d'arquitectes dediverses generacions disposats a recuperar el llegat del GATCPAC(Grup d'arquitectes i tècnics catalans per al progrés de l'arquitecturacontemporània). Tot això passava sobretot a Barcelona, peròSabadell estava al dia i Andreu Castells editava la revista Riutort,i es revolucionava l'ensopida Acadèmia de Belles Arts ambl'organització d'unes cèlebres biennals que guardonaven l'artabstracte. També s'hi anava imposant l'arquitectura contemporània,amb obres de volada com l'Escola Industrial, projectada el 1958per Josep Antoni Balcells Gorina -membre fundador del Grup R iautor d'altres edificis interessants a la ciutat-, el Club de Natacióde Josep Soteras Mauri construït un any després, o el despatx deManuel Corominas de Fèlix de Azúa, bastit el 1960. Tots aquestsedificis no eren els únics que s'inscrivien en els corrents moderns,la majoria de fàbriques, més o menys, sempre s'hi havien inscriti continuaven fent-t'ho. No obstant això, quan es va fer l'encàrrecd'una sèu amb caràcter definitiu del Banc de Sabadell, es va triaruna opció menys moderna, potser perquè es buscava una imatgeduradora i d'intemporalitat.

El nou edifici va ser projectat pel barceloní Lluís Bonet Garí, amicdel pintor sabadallenc per excel·lència Antoni Vila Arrufat. La

L'alliberamentde la domesticitatJosep Casamartina i Parassols

construcció de Bonet -que sembla inspirada directament, i potseramb un clara voluntat simbòlica, en la sucursal que el Banc haviatingut a Buenos Aires el 1891- s'inscrivia amb discreta correccióacadèmica en el gris traçat urbà. L'interior, net i polit, era mésinteressant, tenia aires de gran urbs, de banca internacional. Ornatpuntualment amb uns austers baixos relleus de Francesc Jueventenyi Camil Fàbregas, dos escultors que a la postguerra eren moltpopulars al Vallès. El Banc de Sabadell, com la majoria de bancsi caixes, llavors no tenia encara una col·lecció d'art.

Va arribar un moment, però, en què -sobretot els quadres- vancomençar a proliferar a mesura que l'empresa s'expandia i caliadonar calidesa i confort als nous locals. El 1976, amb la presidènciade Joan Llonch, que era un bon mecenes local, es va decidir donarcos al conjunt i es va anar ampliant fins a donar-li la categoria decol·lecció, amb Tomàs Casañas al capdavant. La tradició eraconsiderada un valor segur i la Sala Parés n'era l'emblema, uncriteri compartit per la majoria de clients, personal i directius del'entitat. Tot es mirava una mica a si mateix, com si s'estigués alcentre del món, d'un món conegut i acotat.

Però el Banc es va fer gran i en fer-se'n van canviar les coordenades.I aquella acumulació de quadres es va tornar petita i la tradicióque volien embolcallar, també. Amb el recent traspàs del segle,sota la direcció de Josep Oliu i Creus, va arribar l'hora de sortir aborsa i jugar fort, adquirir altres entitats del ram i fer seus mésrepresentatives. I l'academicisme classicista i domèstic va acabarcedint el pas a la modernitat, nítida i eficaç. Com a paradoxa, l'any2003, la mateixa expansió dotava l'entitat d'una nova seubarcelonina, més representativa i moderna que les que ja tenia,amb l'adquisició del Banc Atlàntic i el seu conegut edifici de laDiagonal, ara anomenat Torre Banc Sabadell, versió catalana del1969 de la milanesa torre Pirelli de Gio Ponti, obra de FrancescMitjans i Santiago Balcells Gorina -germà de l'autor de l'esmentadaEscola Industrial local. Un any després s'encarregava a l'arquitectesabadellenc Jaume Bach la nova central del banc a la B30 -alterme de Sant Cugat-, i l'arquitectura i l'interiorisme de totes lessucursals a Josep Lluís Mateo que, el 2006, rehabilitaria l'oficinasabadellenca de la plaça de Sant Roc, amb un depurat exercici

d'estètica moderna i, alhora, de respecte amb la ja emblemàticaconstrucció existent. D'altra banda, Pepe Cortés duria a termel'interiorisme dels despatxos de direcció i de Sabadell BancaPrivada amb què obtindria un premi FAD el 2007, amb l'agençamentde les plantes 3 i 22 de la Torre Banc Sabadell.

També amb l'entrada del nou segle, assumia la direcció de laFundació Banc Sabadell i de la col·lecció d'art Miquel Molins iNubiola, procedent del MACBA, on havia tallat la cinta com adirector. El canvi de registre havia abocat a una nova sensibilitat.I va arribar l'hora de fer un pont al present, igual que Mateo haviafet amb la seu de 1954, bo i conservant l'interès pel millor delque ja hi havia -com era el cas de les obres de Fortuny, Gimeno,Mir, Rusiñol, Casas, Nonell, Graner, Urgell, Anglada Camarasa,Obiols, Nogués o Villà, amb l'excepcionalitat d'un Picasso. D'aleshoresençà, Molins, deslliurat de la pressió de la domesticitat, ha avançatel discurs anant-lo a trobar, precisament, just a la dècada de 1950per fer-la arribar fins al present, amb Tàpies, Saura o Guerrero ila generació que els va seguir, Hernández Pijuan, Teixidor, RàfolsCasamada o Gordillo, els pintors dels anys setanta i vuitanta, Broto,Sicília, Campano, Chancho, García Sevilla, Navarro Baldeweg, ifotògrafs com Fontcuberta, entre d'altres.

Els "6 contemporanis del BS" són un reflex fidel d'aquesta novasituació funcional i estètica. Formen part d'aquest altre aspectede la col·lecció del banc que, més enllà de les seus on esguarda, ara s'estrena al flamant Museu d'Art de Cerdanyola perinaugurar un interessant cicle temàtic dedicat a les col·leccionsprivades, ja siguin d'institucions o de particulars. Després d'anysd'acumular obra, ara és la primera vegada que Banc Sabadellmostra en públic una petita tria de la seva col·lecció, adequadaa les característiques de la sala temporal del Museu d'Art deCerdanyola, i ho fa amb aquests sis autors contemporanis -Perejaume (Sant Pol de Mar, 1957), Ignasi Aballí (Barcelona,1958), Montserrat Soto (Barcelona, 1961), Jordi Colomer(Barcelona, 1962), Oriol Vilapuig (Sabadell 1964) i Jordi Bernadó(Lleida, 1966)- que responen a una selecció feta d'acord ambel mateix Molins.

De fet, aquests autors no formen cap grup homogeni, ni corresponena una generació concreta, però tots sis són actuals i consolidats,nascuts a Catalunya entre 1957 i 1966, i la majoria treballa d'unaforma interdisciplinària, un tret característic de bona part dels creadorsdel final del segle XX i l'inici del XXI. També s'hi podria afegir quecomparteixen un cert look que s'avé amb la nova estètica de l'entitat.En el cas del fotògraf i arquitecte Jordi Bernadó això és prou clar atèsque s'encarrega de fer una icona, en versió d'imatge personal, de cadaciutat on el banc té oberta oficina, unes vistes que formen un projectecoherent i emblemàtic i presideixen l'espai públic de les respectivessucursals, i compten amb una publicació específica a cura de l'editorialACTAR de la qual n'ha estat, precisament, cofundador.

Però al marge d'aquest projecte concret, es poden establir unesrelacions o correspondències, uns links interessants, entre els sisautors d'aquesta tria. I potser, de tots, és Perejaume -que, no enva, és el més gran d'edat- qui se situa al bell mig d'aquestencreuament. La seva trajectòria traça un pont entre un cert retorna la figuració propi de les dècades de 1970 i 1980, l'art conceptual,la literatura i el vídeo art. La reflexió pionera de Perejaume sobrela representació, la realitat i la ficció, la natura i la civilització, elcompromís intel·lectual i la ironia, ben evident en "Pintura irepresentació" -amb el trasllat de les butaques del Palau de laMúsica al Delta de l'Ebre, precedent del cèlebre pati/sostre debutaques del Liceu-, una peça que connecta d'una forma directaamb l'imponent claustre despullat de Montserrat Soto que s'insereix-en aquest cas a partir del fotomuntatge- en un paisatge àrid,sense cap vegetació, fet del mateix material que les arcades.Realitat i ficció es barregen voluntàriament com un peix que esmossega la cua. Alhora, tant una imatge com l'altra es relacionenamb l'enigmàtica vista de Hong Kong de Bernadó, que és real peròsembla perfectament trucada amb el contrast brutal del boscselvàtic amb les esprimatxades i denses torres d'habitatges de ladensificada capital xinesa, com uns estranys bolets o espàrrecsgegantins. Tres fotografies que també comparteixen l'impactegairebé cinematogràfic del gran format. La relació irònica entreconstrucció i entorn també es pot fer extensiva a l'obra de JordiColomer, un escultor que ha passat per l'Escola Tècnicad'Arquitectura de Barcelona. El seu Cercle pertany a la primera

etapa creativa centrada en un formalisme abstracte i geomètricque, amb el pas del temps, anirà trencant per acostar-se a propostesmés conceptuals. D'altra banda la reflexió sobre la possibilitat oimpossibilitat de la pintura, la inutilitat del quadre i les referènciesliteràries, el sentit de l'humor i una certa angoixa existencial quecomporta voler assolir el present i la consciència de la creaciómateixa, també connecta Perejaume amb l'obra de Vilapuig, en elfons, de tots el pintor més romàntic, els personatges del qual -alter ego d'ell mateix- pensen a partir del quadre. També Aballíreflexiona sobre la impossibilitat de l'art, sentiment implícit en eltraspàs del segle XX al XXI. Però el seu díptic dedicat al blau, queexhaureix totes les possibilitats d'aquest color simplement a partirde l'escriptura que alhora també el tapa, en quedar inacabat deixauna porta oberta, malgrat la dosi de pessimisme i de tristesa quedu implícit, atès que es tracta d'una cosa -la pintura- que ja sesap de fa temps que té una implacable data de caducitat. La triadels “6 contemporanis del BS”, amb les seves múltiplesinterrelacions, posa de manifest aquest anhel absolut de

Oriol Vilapuig. Projecció. La forma d’un crit, 2004. Oli sobre tela. 195 x 240 cm.