IDENTITAT PER A VIURE LA GLOBALITAT

Dolors Oller

Ciutadania europea per a ésser ciutadans del món

Abans de començar vull posar de manifest que la meva intervenció es

situa en el terreny més del desig que de la realitat, doncs el procés d’articulació

de l’Europa política, àmbit en el qual adquireix ple sentit la ciutadania europea,

progressa molt lentament per culpa d’interessos particulars dels Estats que

posen en un segon pla la creació d’una identitat col·lectiva a través de la

construcció d’una ciutadania comuna (1).

D’altra part, vull també deixar constància que el concepte de ciutadania

europea que utilitzaré no s’ha de veure com a contraposat a una ciutadania

mundial, més universal. Més aviat és al contrari. Al meu parer, només podrem

viure com a ciutadans del món si en els nivells més propers hem viscut el sentit

de pertinença a una Comunitat i ens hem implicat en la seva construcció. No

pots pretendre ser part d’una globalitat si abans no ets. I sempre ets en relació

a un col·lectiu que et confereix la identitat.

Ciutadania europea i ciutadania mundial no són, per tant, excloents sinó

plenament complementàries: no es pot ser ciutadà del món si no s’és abans

ciutadà d’Europa i, encara a un nivell més proper, ciutadà dels Estats que la

configuren avui per avui. Cal viure, doncs, la sana tensió entre identitat –en els

seus diferents nivells: el jo, la Comunitat local, la Comunitat nacional, l’Estat,

Europa, el món- i globalitat i també recordar que per a que hi hagi diàleg

intercultural i respecte a les diferències, tema aquest tan important avui, hi ha

d’haver el reconeixement del dret a ser, a tenir una identitat pròpia. Per tant, el

cosmopolitisme del qual parlarem, no voldrà dir en cap cas no ser d’enlloc.

Un món en canvi: la incidència de la globalització en la política

Vivim moments històrics de grans transformacions, en els quals els

fluxos i xarxes d’activitat, d’informació i de poder transcontinentals i

interregionals adquireixen un gran protagonisme. L’anomenat procés de

globalització no solament afecta la vida econòmica, sinó també els altres

àmbits de la nostra existència: l’àmbit socio-polític i també l’àmbit cultural, dels

valors. Aquest fenomen, que ha trastocat la nostra manera

de viure, és ambivalent i alhora que genera molts processos d’exclusió, està

creant molta riquesa i estenent les connexions, les relacions i les xarxes entre

les comunitats humanes, fent-nos conscients com mai de l’interdependència

entre tots els pobles de la terra.

Com a conseqüència de la complexitat d’aquest canvi històric, els

Estats-nació tradicionals es troben immergits en una sèrie de relacions socials i

polítiques molt més complexes que han fet entrar en crisi molts dels conceptes

tradicionals de la Ciència Política com ara el de la sobirania. El propi model

estatal sofreix un esgotament progressiu i ha esdevingut força anacrònic,

doncs, malgrat seguir tenint un protagonisme considerable, cada cop més va

perdent el monopoli de la decisió política i ha de compartir protagonisme amb

altres agents socials i polítics.

La vella estructura política expressada en l’Estat-nació queda sovint

minimitzada per la globalització i el poder concentrat tant en organitzacions

financeres (FMI, BM) com en grans multinacionals -el poder i la influència de

les quals supera els de la major part dels Estats-, així com per la creació

d’estructures supraestatals que actuen en base a la cessió de sobirania dels

Estats membres (UE). En conseqüència, ens trobem avui que aquests ja no

són sobirans per establir les seves polítiques econòmiques i socials, i elements

fonamentals de les Constitucions democràtiques com ara el reconeixement i

garantia dels drets socials, són posats en qüestió per aquest procés que ataca

l’Estat del Benestar i la seva filosofia. D’altra part, transformada la democràcia

en una veritable poliarquía, al estar el poder repartit en molts actors –alguns no

controlables per procediments democràtics clàssics-, no sabem moltes vegades

a qui podem exigir responsabilitats. Llavors, la sensació d’afebliment

democràtic augmenta i es fomenta el desencant i la deserció.

Molts i variats són els factors que estan reconfigurant el poder polític i els

Estats, donant lloc al que alguns anomenen la globalització política. La qüestió

és que els Estats es troben immergits en una sèrie de relacions socials i

polítiques diverses i molt més complicades que abans, però de cap manera es

pot donar d’aquest fet una explicació monocausal: a més de l’expansió del

capitalisme vers mercats globals –cosa que té una gran transcendència i que

repercuteix en la vida política- poden trobar-se d’altres factors com, per

exemple, la dramàtica experiència de la I y la II Guerres Mundials, que ha

ajudat a impulsar la creació de noves formes de govern regional (la UE n’és

l’exemple principal), vinculades estretament a la garantia dels Drets Humans.

Així mateix, podem esmentar la presa de consciència dels nous grans reptes

mundials (reducció de la capa d’ozó, escalfament de la terra, contaminació …),

problemes tots ells que transcendeixen la capacitat de reacció de cada Estat,

per important que sigui, i que només poden ser tractats pels Estats si aquests

treballen conjuntament. Tot això és evident que ha tingut un pes important en

les transformacions produïdes, Així com la percepció de que com més proper

és l’àmbit de presa de decisions, més es pot viure en què consisteix un sistema

democràtic, car també és més fàcil el control del poder per part de la

ciutadania. D’aquesta manera s’ha anat fet realitat la coneguda frase de Daniel

Bell: “L’Estat és massa gran pels petits problemes i massa petit pels grans

problemes”.

Així, doncs, ens trobem que “els drets, els deures i els poders dels

Estats són articulats de nou d’una forma molt més complexa, que implica el

desenvolupament d’un món de poder multiestratificat, una autoritat

multiestratificada i formes de govern complexes … que es van extenent per

sota del nivell de l’Estat-nació cap a les regions subnacionals i, pel damunt del

nivell de l’Estat-nació cap a les regions supranacionals i institucions mundials

com l’OMC, el FMI, etc.” (2), procés aquest que comporta inevitablement el

compartir sobiranies. És en aquest context que cal contemplar l’emergència de

la ciutadania europea.

Una ciutadania per Europa

L’aprovació de la Carta de Drets Fonamentals europea, proclamada en

el Consell Europeu de Niça el desembre del 2000, ha posat en primer pla la

naturalesa política del procés d’integració europea i avui ens trobem en ple

debat sobre com convertir l’actual Unió en una Europa dels Ciutadans. De fet,

el procés d’integració europea ha conduït a que el 1992, el Tractat de la Unió

Europea (Tractat de Maastricht) creés una institució, la ciutadania europea,

configuradora d’un nou estatus jurídic per a tots els nacionals dels països

membres de la Unió.

En realitat, segons la regulació, la ciutadania de la Unió està supeditada

a tenir la nacionalitat d’un dels Estats membres. Així, es considera que tots

aquells que tenen la nacionalitat d’un Estat integrat a la UE són ciutadans de la

Unió (3). És important caure en el compte que el concepte de ciutadania de la

Unió no substitueix sinò que s’afegeix a les ciutadanies nacionals. Aquesta

complementarietat és portadora de potencialitats, car aprofundeix en el

sentiment de pertinença del ciutadà a la Unió i el fa més tangible (4).

És evident que la ciutadania europea es crea per a reforçar i afavorir

l’identitat europea, fent que els ciutadans participin més estretament en el

procés d’integració comunitària que està en curs. Però a la vegada, posa sobre

la taula el tema de com fer que la democràcia transcendeixi les fronteras dels

Estats i arribi fins i tot més enllà de la UE.

Una democràcia y una ciutadania més enllà dels Esta ts

Per a poder subsistir i desenvolupar-se, les democràcies nacionals

necessiten de l’existència d’una democràcia cosmopolita mundial. Les Teories

polítiques modernes partien de la base que sols un poble autònom i sobirà pot

decidir el seu destí. Però avui “estem en un món de “comunitats de destí que se

superposen”, on el destí dels diferents pobles està interconnectat, establert pels

Estats poderosos o per processos –des dels mercats financers fins el medi

ambient- que són globals en el seu abast i ramificacions” (5). I cada cop es veu

més urgent la necessitat d’evitar la “resolució” d’aquests problemes per part o

bé dels països més poderosos i d’acord amb els seus objectius geopolítics, o

bé de les grans empreses i segons els seus interessos i la lògica del mercat.

Per això, la importància de crear noves formes de transparència i de

responsabilitat; noves formes, en definitiva, de democràcia, que transcendeixin

les fronteres dels Estats. I el fet que vivim moments de búsqueda creativa de

noves formes d’institucionalització política, més enllà dels estrets canals dels

Estats nacionals.

El nostre món, i molt concretament Europa, es caracteritza per la

diversitat de tradicions culturals nacionals que fan necessari trobar formes per a

reconciliar-les així com apostar per a un cosmopolitisme, que no vol dir anar

cap un món cultural homogeni amb una sèrie d’institucions polítiques i

econòmiques iguals a tot arreu. Del que es tracta és de saber articular la

diferència per poder resoldre problemes comuns, creant un marc legal estable i

actuar amb responsabilitat “per tal que tots els pobles puguin créixer dins els

límits imposats pel reconeixement dels problemes fonamentals que tenen en

comú, la qual cosa pressuposa no només drets, sinó també obligacions i

responsabilitats envers els altres” (6).

Així, les desigualtats massives pel que fa als recursos, les oportunitats i

les possibilitats de vida actual són incompatibles amb una “estructura comuna

d’acció política”, que això és la democràcia cosmopolita, doncs qüestionen

greument la participació i, per tant, la ciutadania. I, en aquest sentit, cal doncs

no afirmar asimetries de poder que minvin les oportunitats de vida dels altres,

car qualsevol teoria de la identitat ha d’estar estretament vinculada a una teoria

de la justícia i, per tant, a ua estructura de poder democràtica.

Per això també, la importància de l’aprenentatge d’una ciutadania

responsable que signifiqui “passió pel bé comú, defensa de les llibertats de

tothom, organització de la justícia i de la solidaritat, protecció de les minories i

dels grups més vulnerables, participació política i control del poder, celebració

de la identitat col·lectiva i pràctica de la convivència intercultural,

associacionisme a escala nacional i internacional, respecte a la llei i modificació

de les lleis injustes, corresponsabilitat planetària i rebuig de la violència com a

via per realitzar-se personalment o com a via per canviar la societat” (7), encara

que cada país ha de trobar el seu propi model. Ciutadania que cal que sigui

també corporativa.

Perquè és necessari assumir –personalment i corporativament-

responsabilitats globals si volem satisfer unes exigències mínimes de justícia

per a tothom, tenint sempre present que el tema de la responsabilitat és una

forma de relació: l’existència de responsabilitats només té sentit en un món

relacional, no en un món atomitzat. D’això es desprèn la necessitat de

transformar els nostres valors i estils de vida en aquesta línia.

I, en aquest sentit, urgeix fer passes des d’una ciutadania social passiva

vers una ciutadania social activa que aposti per l’activitat, el protagonisme i

l’assumpció de responsabilitats per les pròpies decisions, tot construint en

comú la polis. Cada ciutadà s’ha de fer responsable de crear les condicions per

les quals tothom pugui tenir protegits els seus drets (8).

El concepte de responsabilitat és avui cabdal si “volem orientar el procés

de globalització envers la realització d’una ciutadania cosmopolita, en virtut de

la qual tots els éssers humans es reconeguin i se sentin ciutadans del món. I

això exigeix una ètica global i l’assumpció de responsabilitats per part de les

institucions, organitzacions i associacions amb competències globals

(institucions polítiques, organitzacions econòmiques, associacions civils amb

implantació mundial)” (9).

La globalització i la crisi de la ciutadania políti ca tradicional

Les transformacions produïdes als darrers 20 anys afecten la manera

com la identitat nacional és construïda per l’Estat. Així, la ciutadania tradicional,

que defineix un conjunt de drets i deures recíprocs al si de la societat estatal-

nacional és posada en qüestió pel procés globalitzador. I a Europa, lloc on es

va inventar la idea de ciutadania i on va néixer l’Estat-nació, la ciutadania

política nacional “clàssica” o tradicional es troba “devaluada” (10).

Segons el que ja hem apuntat, els Estats-nació europeus han quedat

afeblits tant per la construcció de la UE a nivell supranacional (11), com pel

retorn de les identitats infraestatals, enfortit ara, en tots els països europeus,

per institucions subestatals cada cop més poderoses (estats federats,

autonomies, regions). D’altra part, cal tenir present que les reivindicacions

d’autonomia política o d’independència, fonamentades sovint en la sobirania

popular i la democràcia, subverteixen la idea d’una identitat nacional

homogènia que generalment ignora la diversitat intra-estatal. I encara que és

cert que de Moviments Socials reivindicatius dels drets de les minories

nacionals se’n poden trobar en èpoques anteriors a la globalització, no hi ha

dubte que aquesta ha afegit característiques noves a aquests moviments al

posar al seu abast poderosos mitjans per promoure les seves llengües i

cultures, denunciar les situacions injustes, crear xarxes de resistència virtual,

etc. A més, la globalització ha afegit visibilitat a l’acció política en general i al

tracte atorgat a les minories nacionals en particular.

A tot això s’ha d’afegir el fet que avui són cada cop més les poblacions

d’origen estranger que desitgen ser “ciutadans d’una altra manera”, és a dir,

poder continuar sent fidels a una cultura o a una nacionalitat d’origen, tot

participant en la societat en la que s’han establert. Això pot originar el rebuig

dels immigrants per part de grups importants de la societat receptora, amb el

consegüent reforçament de la identitat generada per l’Estat i també amb el

perill sempre present de brots de racisme i xenofòbia contra els estrangers,

vistos com enemics.

Així, doncs, tant la construcció de l’Europa política com el fet de

l’existència de Nacions sense Estat a l’interior d’aquests, que reivindiquen els

seus drets i també la presència d’estrangers estabilitzats i permanents ajuden

a dissociar el lligam històric existent entre la nacionalitat (entesa com

Comunitat de cultura) i la ciutadania (entesa com una pràctica exclusivament

política). L’emergència d’una identitat europea, encara feble i desdibuixada, fa

que la multiplicitat de ciutadanies del ciutadà europeu sigui ja un fet, amb el

consegüent perill que es pugui arribar a afeblir la lleialtat dels ciutadans envers

els seus respectius Estats. I si a això afegim una possible aplicació del principi

de subsidiarietat, entès com a mecanisme per a conferir més poder polític a les

regions europees (per exemple, a les Nacions sense Estat), es pot preveure

l’emergència d’una identitat regional enfortida en front d’un poder estatal cada

cop més reduït. El que no hi ha dubte és que tot això afectarà la relació entre

els diversos nivells d’identitat: local, regional, nacional y supranacional.

Repensar la ciutadania: el repte de viure identitat s plurals i lleialtats

compartides

Per tot el que hem dit, s’imposa cercar un nou paradigma que vé exigit

per unes societats cada cop més plurals i interdependents i per subjectes

d’identitats també més híbrides. Un nou paradigma que sigui útil per a afrontar

la identitat d’un jo individual policèntric, moldejat sota l’influx tant de l’autonomia

individual com de l’interdependència, així com les identitats de comunitats

nacionals heterogèniament construïdes, integrades en espais supranacionals.

Davant societats cada cop més plurals i en les quals el reconeixement

de la diversitat és inherent al mateix pluralisme, es fa evident la necessitat de

repensar la ciutadania des de la identitat i la justícia . Tenint en compte que la

ciutadania no és cap essència, sinó una construcció social. Per això podem

veure la utilitat avui d’apostar per una ciutadania oberta i flexible, que

transcendeixi les diversitats i faciliti espais pel diàleg i l’entesa; una ciutadania

que fomenti una democràcia de la diversitat.

Caldria, doncs, avançar vers un concepte de ciutadania que trenqués la

lògica bipolar i la mentalitat dualista que contraposa identitat universal i

particular, fent que una subordini o anul·li a l’altra, o que confronta la llibertat

amb la lleialtat, l’individu amb la comunitat, la racionalitat amb la identitat; totes

són posibles en una identitat híbrida, complex, flexible, que les aixoplugui.

Ens urgeix avançar vers un concepte diferent, no homogeneitzador, de la

ciutadania democràtica i del tractament de la discriminació. En aquest sentit,

cal tenir present que el concepte de ciutadania clàssic està vinculat a la idea

d’igualtat que es recolza en el principi d’universalitat (els particularismes van

ser contemplats per la modernitat com formes de discriminació). Però són

precisament aquestes polítiques d’universalisme, derivades de la concepció

moderna de la ciutadania i impulsades per l’Estat-nació tradicional les que avui

estan en crisi, doncs actualment es reivindiquen polítiques de la diferència,

anomenades també de reconeixement. I mentre que les polítiques de

l’universalisme posaven èmfasi en la igualtat de la dignitat i dels drets de tots

els ciutadans, les polítiques de la diferència reclamen per la seva part el

reconeixement diferencial de la identitat de cada ciutadà, grup, cultura y Nació.

D’aquesta manera avui la igualtat requereix afirmar, més que ignorar, les

diferències grupals, evitant, però sempre la discriminació. I el sistema dels drets

no sols ha de tenir en compte la desigualtat de les condicions materials de vida,

sinó també les diferències culturals i el tracte que reben.

De tot això se’n deriva la possibilitat d’una ciutadania amb lleialtats

múltiples, complexes, complementàries y compartides; una ciutadania

cosmopolita en l’àmbit europeu i mundial, plurinacional en l’àmbit estatal i

multicultural en l’àmbit nacional, sent la lleialtat fonamental la Nació. Perquè

podem pertànyer a diferents llocs i comunitats al mateix temps i per això podem

parlar de pertinences múltiples. I la pertinença múltiple condueix a relacions

més flexibles i alhora que genera formes de identitat més complexes, també

dóna lloc a fórmules de recepció i d’integració de l’altra, conciliant diferents

tradicions. És així possible reconèixer el pluralisme i la diversitat, la

heterogeneitat i la diferència i una multiplicitat de sobiranies sense que hi hagi

conflictes de lleialtat. Aquest és el repte (12)

Ciutadania i cultura de la pau: un repte de futur

Malauradament, i com tots sabem, al llarg de la història la guerra ha

jugat un paper molt important en la formació i consolidació d’un sentiment de

Comunitat entre els ciutadans: la unitat en contra d’una amenaça exterior

imminent, potencial o bé inventada, s’ha mostrat un recurs eficient a l’hora

d’enfortir la identitat. Per això no és d’estranyar que des del moment de la seva

fundació, els Estats-nació hagin tingut com a tasca gairebé habitual la guerra,

utilitzant com a justificació arguments de tota mena:

territorials, religiosos, ètnics, polítics, econòmics, etc. Les guerres han contribuït

així a la difusió de la Nació com a una Comunitat unida per un destí comú.

Malauradament també cal recordar que vivim immensos en una cultura

de la violència, que oblida les causes dels conflictes i desatén la prevenció dels

mateixos; i quan aquests esclaten, no veu altra manera de posar-hi remei que

amb la força de les armes. Per això, si volem que el nostre planeta sigui més

habitable i humà ens cal fer passos vers una cultura de la pau i és essencial a

aquesta l’obertura mental i afectiva a tot allò que és diferent i complex.

La violència neix sovint de la dificultat de suportar la diferència. De fet,

tendeix a viure la diferència, la discrepància, les novetats, els canvis, com un

perill o, al menys, com una nosa. I per això està temptada d’eliminar-les, doncs

prefereix la simplificació barroera de la complexitat. A més, per la cultura de la

violència l’altra és vist, sobretot, com un potencial competidor, com un rival que

em fa ombra i contra el qual, tard o d’hora, hauré de lluitar. En canvi, el camí

que ens porta cap a la cultura de la pau i de la convivència plural veu les

diferències, els canvis, les novetats amb una ment oberta, positiva, sense por,

encara que no exempta de crítica, car aquesta és essencial: no tot allò que és

nou és bo. I l’altra és sobretot una persona irrepetible, amb una riquesa

immensa, amb qui puc trobar col·laboració i amistat, perquè podem trobar en el

fons de cadascú anhels i esperances comunes.

Una ciutadania flexible del tipus que hem esmentat fóra idònia per ajudar

a fer passes vers la cultura de la pau, doncs aquest tipus de ciutadania,

fonamentada en la construcció d’una identitat flexible, plural i no excloent,

reconeix a l’altra, al diferent, com una riquesa amb qui cal comptar per

l’edificació d’un futur en comú; és aquest tipus de ciutadania la que pot donar

lloc al cosmopolitisme social i responsable que hem exposat. En aquest sentit, i

tenint en compte que l’homogeneització és un empobriment, la ciutadania que

proposem es caracteritza perquè des de l’arrelament en allò concret és capaç

d’obrir-se a la globalitat, unint la racionalitat universal de la justícia i les seves

exigències amb el sentit de pertinença i això és signe d’esperança pel nostre

món tan dividit.

Més enllà de divisions geogràfiques, religioses o polítiques, hi ha un

patrimoni comú que poden invocar les múltiples cultures de la Unió Europea.

Per molt diferents que siguin els pobles europeus, comparteixen una història

que situa a Europa en el món i que és el producte de la seva especificitat. La

UE està fonamentada sobre uns valors universals, els valors de la dignitat

humana, la llibertat, la igualtat i la solidaritat i es basa en els principis de la

democràcia i de l’Estat de Dret. Aquest és el seu patrimoni espiritual i moral:

Europa és portadora d’un projecte humanitzador que podria ser punt de

referència per altres zones del planeta. I dintre d’aquest projecte humanitzador

adquireix una especial rellevància tot allò que fa referència als valors socials.

En aquest sentit, Europa té davant del món una especial responsabilitat,

la de cultivar el capital social que prové dels seus valors ètics. Aquest capital

social –el dels valors de l’Estat Social- Europa ha de defensar-lo i

universalitzar-lo, no renunciant al seu somni de ser una societat justa i eficient,

però amb una eficiència que té per objectiu la justícia i que s’aconsegueix des

d’ella.

És així com el Vell Continent podrà portar els valors de la diversitat i del

diàleg més enllà de les seves fronteres i s’anirà fent realitat una Europa de les

persones, comunitats i pobles constructors del seu destí i oberts a la resta del

món perquè res humà els serà aliè.

Notes bibliogràfiques:

1. La unitat monetària es mostra del tot insuficient pera conseguir-ho.

2. Motserrat GUIBERNAU, Globalització, cosmopolitisme i democràcia,

entrevista a David HELD, Revista Idees, Barcelona, nº 10, abril-juny ,

2001, p. 21.

3. A més dels drets i deures previstos en el Tractat Constitutiu de la

Comunitat –la lliure circulació de bens i serveis, la protecció del

consumidor i de la salud pública, la igualtat d’oportunitats i de tracte,

l’accés a un lloc de treball i la protecció social- , la ciutadania de la

Unió reconeix quatre drets específics: 1) La llibertat de circulació i de

residència en tot el territori de la Unió. 2) El dret de sufragi actiu i

passiu en les eleccions municipals i del Parlament Europeu en l’Estat

de residència. 3) La protecció diplomàtica i consular per part de les

autoritats de tot Estat membre quan l’Estat la nacionalitat del qual té

la persona necessitada d’aquesta protecció no està representat en un

Estat tercer. 4) El dret de petició i de recurs al Defensor del Poble

Europeu.

4. El Tractat d’Amsterdam, signat el 2 d’octubre del 1997, aclareix el

vincle entre ciutadania europea i ciutadania mundial. D’aquí es

deriven dues conseqüències importants: 1) És necessari desposar

prèviament de la nacionalitat d’un EStat membre per a ser ciutadà de

la UE. 2) La ciutadania europea permet gaudir de drets adicionals i

complementaris respecte als que reconeix la ciutadania nacional.

5. Montserrat GUIBERNAU, art. cit. p. 23.

6. Montserrat GUIBERNAU, art. cit. pp. 26-27.

7. Fèlix MARTÍ, L’enfortiment de la cultura de la pau mundial i la

seguretat col.lectiva, Revista Idees, Barcelona, nº 8, octubre-

desembre 2000, p. 154.

8. Adela CORTINA, Asumir responsabilitats globals. Drets i deures de la

humanitat, Revista Idees, Barcelona, nº 8, octubre-desembre 2000,

p. 180.

9. Adela CORTINA, art. Cit. P. 179; també de la mateixa autora,

Ciudadanos del mundo,Alianza, Madrid, 1997, epíleg. K.O. APEL,

Globalitzación y necesidad de una ética moral, Debats nº 66, 1999,

pp. 48-67

10. En aquest sentit, Dominique SCHNAPPER, El debat europeu sobre

la ciutadania, a Montserrat GUIBERNAU (dir), Nacionalisme, debats i

dilemas per a un nou mil·leni, Ed. Proa, Barcelona, 1999, p. 171.

11. Pensem, per exemple, que la definició dels drets específics dels

ciutadans de la UE és un pas que trenca l’estatus tradicional de

l’Estat-nació com a garant del respecte a uns Drets Humans concrets

dins el seu territori.

12. Àngel CASTIÑEIRA, Ciudadanía e identidad en el contexto de la

globalización, Valencia, Frontera. Pastoral misionera nº 17, enero-

marzo 2001, pp. 35-49.