Jacint Verdaguer excursionista125 anys després

Jacint Verdaguer excursionista125 anys després

MUNTANYACENTRE EXCURSIONISTA DE CATALUNYA

Club Alpí Català

A N Y 1 3 3 / N Ú M . 8 8 2 / A B R I L 2 0 0 9

Redacció i administracióCentre Excursionista de CatalunyaParadís, 10 i 1208002 BarcelonaTel.: 933 152 311Fax: 933 151 408cec@cec.cat

SubscripcionsTel.: 933 152 311revista.muntanya@cec.catwww.cec.catSubscripció anual: 24 € (sis números)

Publicitat i màrquetingVíctor RiverolaTel.: 609 366 317victor@victorriverola.com

Dipòsit legalB-545-1958

ISSN0212-2111

Director i editorFerran Alexandriferran@alexandri.cat

Secretari de redaccióErnest Godó

Consell de redaccióFrancesc BeatoJordi BernatJoan CampañàDavid MengualEnric NosàsJosep M. SalaValentí Zapater

Disseny i maquetacióEstudi Toni Inglèswww.toni-ingles.com

CartografiaAlbert Martíneza@albertmartinez.com

Assessorament lingüísticLLETRa PETITaimmaliz@lletrapetita.com

ImpressióLitografía OchoaTel.: 936 855 819Imprès en paper ecològic

DistribucióL’Arc de BeràTel.: 934 653 008

04/2009 M U NTANYA 882 3

La revista Muntanya no comparteix necessàriamentl’opinió que s’expressa en els articles publicats, sinóque la responsabilitat dels comentaris recau sobreels autors respectius.És prohibida la reproducció parcial o total d’aquestapublicació mitjançant qualsevol recurs oprocediment, incloent-hi la impressió, la reprografia,la microfilmació, el tractament informàtic o qualsevolaltre sistema, sense l’autorització escrita de l’editor.

La revista Muntanyaés membre de:

ARTICLES

6 Verdaguer, viatger i excursionistaNarcís Garolera

12 Excursió a l’Alt PallarsJacint Verdaguer

20 Incògnites dels cims verdagueriansBernat Gasull i Roig

28 Verdaguer al MontsenyCarles Albesa i Riba

34 Les notes traçades sobre paper per Jacint VerdaguerTeresa Camps

37 Els croquis pirinencs de Jacint VerdaguerFrancesc Olivé Guilera i Jaume Olivé Morros

SECCIONS

5 Editorial40 Visions a la ploma42 Llibres i mapes44 Vies d’escalada46 La motxilla de muntanya50 Itineraris excursionistesPortada: Dibuix a carbó de Ramón Casas, fet entre 1896 i 1898 © MNAC-Museu Nacional de Catalunya. Fotògrafs: Calvera, Merida i Sagristà.Panoràmica del Perdiguero, Cabrioules, Quairant i Lezat. Fotògraf: Jaume Altadill

6

12

20

34

28

BUTLLETA D’INSCRIPCIÓ: II CONCURS DE FOTOGRAFIA DE LA REVISTA MUNTANYA

Nom i cognoms

Pseudònim Categoria Títol

Adreça

Població CP

Telèfon de contacte e-mail

FOTO

COPI

EU L

A BU

TLLE

TA

CATEGORIESEl concurs consta de dues categories. La primeraestà dedicada a la muntanya en tots el seus aspec-tes; la segona, a l’espeleologia. Característiques:■ La muntanya. Fotografies d’excursions debaixa, mitjana i alta muntanya. Primers plans d’ex-cursionistes, paisatges, fauna, flora, etc. ■ La muntanya subterrània. Imatges d’espeleo-logia, tant d’exteriors com d’interiors de cavitats ozones càrstiques.

MODALITATFotografia en color.

OBRESLes fotografies s’han de presentar en format digitalen un CD, en arxius JPEG en resolucions de 3.504 x2.336 i 1.024 x 768 ppp. Les fotografies es grava-ran en dues carpetes diferents que s’anomenaran«alta» (per a les fotografies de 3.504 x 2.336 ppp) i«baixa» (per a les de 1.024 x 768). En el fitxer cal-drà posar-hi la categoria, el títol (abreujat), el pseu-dònim de l’autor i l’extensió. Per exemple:

muntanya_títol_pseudònim.jpgCaldrà presentar un màxim de dues fotografies perparticipant en un mateix CD amb el pseudònim, que

s’haurà de lliurar juntament amb un sobre tancat(indicant el pseudònim i la categoria a la coberta)amb la butlleta d’inscripció que hi ha més avall.

És imprescindible que les obres que es presen-tin no hagin estat publicades, ni tampoc premiadesen cap altre concurs fotogràfic.

TERMINI D’ADMISSIÓEl termini de presentació de les obres s’acabarà el30 de desembre del 2009. Les obres s’hauran depresentar a la recepció del Centre Excursionista deCatalunya (Paradís, 12, bxs., 08002 Barcelona) dedilluns a divendres de 9:30 a 14:00 i de 14:30 a21:30.

PREMISEnguany el premi de les dues categories està moltrelacionat amb la tecnologia i amb l’aventura delmón de la imatge, perquè els guanyadors gaudirand’una estada de 2 dies per a dues persones a Futu-roscope (Poitiers), el parc de la imatge i la ciènciamés gran d’Europa. El premi inclou les entradesper als 2 dies i 1 nit en habitació doble + esmorzara l’Hotel Jules Verne.

Creiem que aquest any és especial, en primerlloc perquè es conmemora el bicentenari del naixe-ment de Charles Darwin; però també els 40 anys del’arribada de l’home a la Lluna. Per aquest motiu, elparc de Futuroscope oferirà atraccions especials

BASES

II CONCURS DE FOTOGRAFIADE LA REVISTA MUNTANYA

© M

.VIM

EN

ET

/ FU

TUR

OS

CO

PE

Centre Excursionista de Catalunya

dedicades a l’espai, a la fotografía i a la ciència.Estem convençuts que això pot ser un regalexcel·lent per a tots els lectors de Muntanya i perals amants de la fotografia en general.

Categoria La muntanya:

■ 1r PREMI: 2 dies a escollir a Futuroscope(Poitiers) amb totes les despeses pagades■ FINALISTA: 1 motxilla FERRINO APPROACH 40+10, equipada per a 2 piolets,esquís i corda.

Categoria La muntanya subterrània:

■ 1r PREMI: 2 dies a escollir a Futuroscope(Poitiers) amb totes les despeses pagades■ FINALISTA: 1 casc d’espeleologia PETZLSPELIOS, amb doble il·luminació halògena +14 LED

Les fotografies premiades es publicaran en pròxi-mes edicions de la revista Muntanya de l’any 2010.Els autors cedeixen a l’editor els drets d’edició ipublicació d’aquestes imatges.

JURATEl jurat estarà format per fotògrafs de la revista deMuntanya, per representants de la Secció de Foto-grafia del Centre Excursionista de Catalunya, itambé per representants de Futuroscope i VerticalSports, patrocinadors del concurs.

Tant els components del jurat com la seva deli-beració es faran públics a la pàgina web de larevista Muntanya el mes de gener del 2010. Lanotificació dels premis es farà a través d’aquestamateixa pàgina web a partir de la mateixa data.

1r PREMI LA MUNTANYA I LA

MUNTANYA SUBTERRÀNIA

Visita de 2 dies a Futuroscope

(Poitiers) amb totes les despeses pagades

FINALISTALA MUNTANYA SUBTERRÀNIA

un casc d’espeleologia

PETZL SPELIOS

FINALISTALA MUNTANYA una motxilla

FERRINO APPROACH

40+10

EDITORIAL

04/2009 M U NTANYA 882 5

Per a Verdaguer el Pirineu esconverteix en l’element unifi-cador de la pàtria, que com-porta una recerca, un treballingent de documentació geo-gràfica i històrica, per tal defonamentar els valors ideolò-gics del catalanisme. Durantel temps de Verdaguer, enplena Renaixença, aquestatasca prengué molta volada i,per força, es veié afavoridaper l’excursionisme.

Per això hem volgut il·lus-trar aquest número amb unacomposició que sintetitzésaixò mateix. El dibuix queRamon Casas va fer de Ver-daguer mostra una visió delpoeta serena, però seriosa,d’intel·lectual, amb uns fullsde notes a la mà; a la partinferior, una espectacularpanoràmica de Jaume Alta-dill de la serralada pirinencaencaixa amb aquesta opera-ció ideològica i, com el seuGentil, el poeta sembla queobservi el Pirineu des de l’aire.

L’any 2009 té una significació especial perquè escompleixen 125 anys de la conferència que

Jacint Verdaguer va fer a l’antiga sala d’actes delCentre Excursionista de Catalunya, adossada alscapitells romans del vell temple d’August, seu sociald’aquesta entitat. Concretament, el 7 de març de1884 hi llegí la narració de les seves excursions perl’Alt Pallars. A més a més, el 26 de novembre delmateix any hi donà a conèixer la poesia «L’heura»,inspirada en l’escut social del CEC, i dedicada alsexcursionistes.

Va ser durant les dècades de 1870 i 1880 queJacint Verdaguer va pujar alguns dels cims mésemblemàtics dels Pirineus; sobretot destaquen lesdues travesses fetes els estius de 1882 i 1883 mentrepreparava l’obra Canigó. Va ser en aquesta aventuraexcursionista quan va pujar a l’Aneto, al Canigó i ala pica d’Estats.

Per commemorar-ho, des de l’any 2004 se cele-bra a Vil·la Joana la Diada Verdaguer Excursionista,i que el 29 de març passat va arribar a la sisena edi-ció. Aquesta efemèride vol recordar el vessantexcursionista del poeta. És una diada que comptaamb el patrocini de la FEEC, i està organitzada perla Comissió Verdaguer Excursionista, formada perun bon nombre d’entitats i clubs muntanyencs.

Per tot això, en aquesta edició de la revistaMuntanya volem fer una aportació més, un novellbrot d’heura, amb alguns aspectes poc coneguts osingulars de Jacint Verdaguer. Però en primer lloc,la paraula d’ell mateix: la reproducció de l’excursióal Pallars, motiu principal d’aquest monogràfic,perquè va plasmar amb encert i originalitat la gran-

Pintura a l'oli original de P. Olivella, exposada ala galeria d'excursionistes catalans il·lustres dela sala d'actes del CEC.

L’associacionisme a Catalunya és molt actiu, i enel cas de les entitats excursionistes i d’esports de

muntanya és molt abundant. A prop de 350 enti-tats estan registrades al Consell Català de l’Esport, isón 45.000 els associats que disposen del carnet defederat de la FEEC (Federació d’Entitats Excursio-nistes de Catalunya).

Això fa palès que l’excursionisme i la pràcticad’esports de muntanya segueix molt arrelat al nostrepaís, i és, probablement, un dels esports més practi-cats pels catalans. Aquest fet és significatiu en rela-ció a la promoció i suport que els esports de mun-tanya reben de les administracions.

Per a la pràctica dels esports de muntanya i del’excursionisme no és necessari grans instal·lacionsesportives que representen inversions importants id’un manteniment costós, sinó que són el propi

AN

TON

AB

EL

(AFC

EC

)

www.abadiaeditors.com

Original de Lluís GrifellPròleg de Josep Ruaix i Vinyet

Abadia Editors. Col·lecció: AhirPVP: 18 €

Comandes: revista.muntanya@cec.cat

MMEEMMÒÒRRIIEESS II AAVVEENNTTUURREESS DD’’UUNN TTEEMMPPSS II UUNN PPAAÍÍSS Catalunya 11930-1950

El llibre, a més de ser el catàleg de l’exposició,inclou una biografia detallada d’Ignasi Canals i la descripció del seu extraordinari fons fotogràfic.

La història d’un grup de muntanyencs pioners del pirineisme dels anys 1910-1920.

Llibre:Preu socis CEC: 28,00 €

(no socis: 37,50 €)

També a la venda pòsters de panoràmiques del Pirineu i dels Alps:3,50 € / unitat

■ Més de 100 fotografies

■ 30 fotografiespanoràmiques

Objectiu infinitL’ambiciosa i intensa creació fotogràfica

d’Ignasi Canals i TarratsVerdaguer excursionista 125 anys després

diositat del Pirineu, i no només en la poesia, sinótambé en aquestes proses d’excursions i viatges.

Les ascensions pirinenques de Verdaguer, itambé a altres llocs, com el Montseny, han suscitattant d’interès com polèmica; i és precisament a par-tir de les seves llibretes de notes, farcides de croquisi dibuixos, que és possible interpretar amb proufidelitat allò mateix que ens conta l’escriptor, i aixípoder reviure la muntanya tal com ell ho va fer.

Ferran AlexandriDirector de Muntanya

Les entitats excursionistes i els refugismedi natural i els seus camins ancestrals els que esfan servir per a la pràctica esportiva.

Les úniques instal·lacions esportives que sónnecessàries per a l’alpinisme, és a dir, l’activitatesportiva de l’alta muntanya, són els refugis, que nos’han de confondre amb els albergs o les casesrurals. Aquests equipaments no tenen el suport nien inversions ni en el reconeixement de la seva fun-ció per part de les administracions catalanes.

Creiem que això és una mancança que caldenunciar i que perjudica a les entitats que amb elseu esforç mantenen una xarxa de refugis al serveide tot el col·lectiu excursionista i muntanyenc.

Josep M. PuentePresident del Centre Excursionista de Catalunya

«L’heura»

Excursionistes, que pel pla i la serraen lo camp de la pàtria espigolau,ajudau-li a collir lo que és a terra,ajudau-li a servar lo que li cau.

Puix vostre cor en son passat s’abeura,aconhortau-la de tant bé perdut;per ella sou vosaltres un brot d’heuraque s’enfila amorós en son escut.

Jacint Verdaguer

Per no oblidar el nostre passat

Qui més qui menys, tothom té una ideaaproximada de la importància de l'obraliterària de Jacint Verdaguer, l'escriptor

més representatiu de les lletres catalanes del segleXIX. Els títols que vénen a la memòria, en parlar deVerdaguer, són els de les seves obres en vers mésdivulgades, sobretot L'Atlàntida i Canigó. No sóntan coneguts, ni prou valorats, els seus llibres enprosa, sobretot els de temàtica viatgera: Excursions iviatges, el primer llibre de viatges del català modern,i el Dietari d'un pelegrí a Terra Santa, que Josep Placonsiderava «el millor llibre de prosa catalana delsegle passat». Ni el recull folklorístic, pòstum, inti-tulat Rondalles. O els articles periodístics En defensapròpia, que van contribuir a la creació d'una prosaclara i funcional, i que, en paraules de Josep MariaCasasús, constitueixen «una fita cabdal en l'articu-lisme literari del segle XIX»1.

Se sap, també, que Verdaguer va travessar diver-ses vegades l'Atlàntic, com a capellà de vaixell de lacompanyia naviliera del marquès de Comillas. Peròno és tan sabut que, com escrivia ell mateix ambuna imatge típica del seu estil, havia fet una creu ala terra amb els seus viatges: per mar, a Amèrica(Cuba), al nord d'Àfrica (Marroc, Algèria) i a Pales-tina i Egipte; per terra, a l'Europa central (França,Suïssa, Bèlgica, Alemanya), fins a Sant Petersburg.

D'altra banda, Verdaguer va ser un gran excur-sionista, sobretot pel Pirineu, del qual trepitjàalguns dels cims més elevats: Canigó, Estats,Aneto... Literàriament, n'aprofità llegendes i tradi-cions -especialment en els versos de Canigó-, ireflectí les seves vivències muntanyenques en diver-sos dietaris d'excursió, inèdits en bona part fins fapoc temps.

Aquest Verdaguer, turista i relator de viatges iexcursions, és poc present en la consideració literà-ria de molts catalans, o, a tot estirar, gaudeix d'unaestima secundària, al costat de la valoració de lesobres en vers que el van fer famós enllà de les nos-tres fronteres. Crec, sincerament, que cal reconside-rar la faceta prosística de Verdaguer -sobretot la quees desprèn de les seves impressions de viatge-, tantdes d'un punt de vista periodístic com des d'unaòptica estrictament literària, en relació amb elsgrans noms de la literatura del gènere de l'Europadel seu temps.

MUNTANYA 882 04/20096

Verdaguer,viatger i excursionista

Autor: Narcís GaroleraProfessor titular de filologia catalana de la Universitat Pompeu Fabra

Jacint Verdaguer va néixer un 17 de maig de 1845,fill de Folgueroles, en el si d'una família pagesa,modesta però relativament il·lustrada. Ben aviat

esdevindria l'autor més representatiu de les lletrescatalanes del segle XIX, i encara és conegut avuidia per tothom com el gran poeta català, que va

saber plasmar amb encert i originalitat l'esclat delPirineu, del paisatge, sobretot en els magnes

poemes èpics Canigó i L'Atlàntida, però també end'altres textos menys coneguts: els seus llibres en

prosa d'excursions i viatges.

El Canigó, envoltat de núvols, des de la plana rossellonenca.Dibuix al carbó, obra d’en Ramon Casas (entre 1896 i 1898)©

MN

AC

– M

US

EU

NA

CIO

NA

L D

’AR

T D

E C

ATA

LUN

YA. B

AR

CE

LON

A. 2

009

FOTÒ

GR

AFS

: CA

LVE

RA

S/M

ÉR

IDA

/SA

GR

ISTÀ

JAU

ME

ALT

AD

ILL

EXCURSIONS I VIATGES

04/2009 MUNTANYA 882 9

En les seves anotacions europees, i al costat de lescomprensibles reserves ideològiques, Verdaguer des-taca els aspectes positius de les societats avançades:millores tècniques en la producció i en la comunica-ció, capacitat d'explotació de les reserves naturals,avantatges socials de les grans ciutats, etc. AlMagrib, en canvi, deplora la desídia dels seus habi-tants, conseqüència del seu fanatisme religiós, iconstata la ineficàcia dels colonitzadors europeus.En una tensió permanent entre progrés i tradició -típica d'un escriptor com Verdaguer- se'ns descriuel Pirineu com un món amenaçat, que cal preservar.Els costums més genuïns, transmesos de pares a fillsdurant centúries, presenten un futur incert, davantles innovacions imparables del segle industrial i uni-formador. Així, la llengua, el folklore, la indumentà-ria, la moral i la religió, són aspectes d'aquest mónrural, que -com podem comprovar cent anys des-prés- poden arribar a desaparèixer.

L'ideari de les impressions de viatge verdagueria-nes es correspon amb el pensament catalanista,catòlic i conservador de l'anomenat «grup de Vic»:

el canonge Collell, el bisbe Morgades, el jove advo-cat -i cosí del poeta- Narcís Verdaguer i Callís, elfutur bisbe Torras i Bages... No hem d'oblidar que aaquesta branca del catalanisme es deuen, entre altrescoses, les campanyes restauracionistes de Montserrati de Ripoll, la creació d'una premsa molt influent enla societat catalana i, sobretot, la constitució d'unpartit polític tan decisiu, en la recent història deCatalunya, com la Lliga Regionalista.

Tanmateix, les idees no ho són pas tot, en unescriptor. I Verdaguer estava més dotat per a lesimatges i les visions plàstiques que no pas per a lesconsideracions intel·lectuals. Al marge d'idees i opi-nions hi ha sempre l'escriptor -l'artista- que descriuel món des d'una particular sensibilitat estètica. Ver-daguer ens deixà uns llibres de viatges i uns dietarisexcursionistes molt deutors de les obres del gèneredels grans escriptors francesos del segle passat. Unalectura atenta de les pàgines viatgeres de Verdaguerens hi fa sentir ressons de Chateaubriand, deLamartine, d'Alexandre Dumas, de Victor Hugo,d'Hippolyte Taine... La sortosa conservació delsvolums d'aquests autors que havien pertangut a Ver-daguer permet de descobrir-hi, convenientmentsubratllats, els fragments que més havien interessatal poeta viatger: la visió d'unes ruïnes o d'un monu-ment històric, la descripció d'un paisatge, o unespinzellades -ut pictura poesis- sobre els costums exò-tics d'un país oriental.

Al costat dels models literaris esmentats, lesimpressions viatgeres de Verdaguer revelen una nota-ble utilització de les guies turístiques de l'època: lesfranceses Joanne (que feia servir, sobretot, durant elstrajectes pirinencs), i les alemanyes Baedeker, redacta-des en francès i d'ús obligat entre els turistes de l'èpo-ca. En les notes a la meva edició crítica d'Excursions iviatges2, evidencio l'ús reiterat -en traducció literal,moltes vegades- de les guies que el poeta manejavadurant els seus desplaçaments europeus. Per a la

redacció del Dietari d'un pelegrí a Terra Santa, perexemple, Verdaguer disposava d'una cinquantenad'obres -religioses, històriques, literàries- sobre aquellpaís, com podem comprovar repassant els seus llibresconservats a la Biblioteca de Catalunya.

Al moment de passar al paper les seves impres-sions de viatger o d'excursionista, Verdaguer es pro-curava tota mena d'informació sobre els països quevisitava, i tenia uns determinats models literaris -generalment francesos i de gustos romàntics- delgènere que ell contribuïa a crear en català. Les succes-sives revisions d'aquests escrits, que podríem creurecircumstancials i secundaris, fan veure clarament unavoluntat d'estil i un treball de redacció comparablesal de les seves obres en vers, tan justament celebrades,amb les quals presenten moltes afinitats.

Avui, que hem començat a llegir Verdaguer senseprejudicis ideològics i com un clàssic de les nostreslletres, hem de valorar-ne també els textos en prosa,escrits en consonància amb les principals obres literà-ries d'un gènere conreat pels escriptors europeus coe-tanis, i que, al nostre país i en la nostra llengua,ningú no practicà, al seu moment, amb tant d'encert.

L’Aneto des del pic Russell.

Estany de Sotllo i lapica d’Estats.

Placa de bronze quepresideix el refugi de

la Renclusa, enhomenatge a Jacint

Verdaguer. Dissenyadaper l'arquitecte Josep

M. Pericas. Aquestaplaca havia de ser

col·locada al cim del'Aneto el 5 d'agost de

1916, coincidint ambla inauguració del

refugi, d'acord amb lavoluntat pòstuma de

Juli Soler i Santaló.

VER

DA

GU

ER

IM

ATG

ES

I O

BR

ES

. MU

SE

U D

IOC

ES

À D

E B

AR

CE

LON

A

Excursió a Mallorca, l’any 1887. Verdaguer, Collell, Soler i Palet, MariàAguiló i d’altres davant de la capella de Miramar.

JOS

EP

M. S

ALA

I A

LBA

RE

DA

JOS

EP

M. S

ALA

I A

LBA

RE

DA

AR

XIU

FO

TOG

RÀ

FIC

DE

L C

EC

Verdaguer va ser un granexcursionista,sobretot pelPirineu, delqual trepitjàalguns dels cimsmés elevats:Canigó, Estats,Aneto...

1 Vegeu-ne la meva recent edició, amb sis articlesinèdits (Barcelona, Tusquets, 2002; L'Ull de Vidre, 2).2 JACINT VERDAGUER. Excursions i viatges. Estudiintroductori, edició crítica i textos inèdits comple-mentaris. Barcelona, Barcino, 1991-1992 (BibliotecaVerdagueriana, 18, 19, 21).

Notes

FOTO

: JA

UM

E A

LTA

DIL

L /

CA

RTO

GR

AFI

A: A

LBE

RT

MA

RTÍ

NE

Z /

INFO

GR

AFI

A: T

ON

I IN

GLÈ

S

L’Aneto (3.403 m).

EXCURSIONS I VIATGES

MUNTANYA 882 04/200912

DE LA SEU D'URGELL A ESTERRIPER LA VALL FERRERA

Castellbò és l'únic poble important que es trobaanant des de la Seu d'Urgell a Sant Joan de l'Erm. Ésimportant per sa posició alterosa i estranya damuntd'altes roques, per sa fesomia d'edat mitjana, i sobre-tot per sa història, lligada llarg temps amb la delscomtes de Foix. Ells comanaren als vescomtes deCastellbò l'heretgia albigense, que com taca d'oli s'es-tenia a sa influència en eixes valls, tranquil·les i plenesde fe alguna hora, com després ho tornaren a ser, grà-cies a Déu. Tres frares dominics que hi anàvan a pre-dicar foren rebuts pels heretges a colps de pedres. Dosd'ells eren de les antigues famílies de Moià la Cadire-ta i Planelles. Los dos són venerats públicament, i elprimer té una imatge en un temple de dominics deRoma. Mossèn Parassols ha publicat los goigs de cadaun d'ells, dignes per cert de ser més coneguts.

A l'entrada del poble hi ha una creu gòtica depedra trapada, bellíssima, que surt a rebre el viatger,com dient-li que ja no hi ha heretges ni guerrers foi-xos ni de cap mena en Castellbò, on sols hi ha avui

bons cristians i pobres treballadors de la terra. Lo castell que s'aixecava enmig de la població i

dominava la vall ha desaparegut gairebé per com-plet, deixant dominar en ella la església, que no ésdel tot indigne d'aquells temps. És de gran preu l'al-tar gòtic de Santa Caterina, i no despreciable el delRoser. En la sagristia hi ha una caixeta folrada dellautó que té en tots costats gravada la imatge deuna dama apuntant una sageta a un cavaller.

S'hi conserva, encara que no com se mereix, lacasa dels comtes de Foix, on se veu una finestragòtica notable.

Les armes de Castellbò són un castell quadratamb una B i una O a cada banda.

Lo mateix dia, a les tres de la tarda, sortírem deCastellbò cap a Aube. Sendes i Aravell se veuen auna banda i altra del camí. Santa Creu és lo darrerpoble que es troba pujant a Sant Joan. La pujada ésdreta i penosa, trobant-se abans d'arribar al cimgrans boscos de pins i bedolls que dominen totaquell país. Dalt de la serra, entre els pins, comen-cen a barrejar-se avets que els dominen tot seguit,aixecant-se drets i alts fins a les bromes.

RubióÉs una amplíssima muntanya, que deu lo nom a unpoble insignificant que seu en sa falda a la banda dellevant. Té altres i altres pobles -i negres i intermina-bles pinedes- en sos vessants. És tan alta que fouescollida entre totes per sa triangulació del país, comho diu la torre que hi resta; més acaba d'una mane-ra prosaica: no té la punta de la muntanya de Salò-ria, la corona de roques del tossal de Turbó, lesosques de Cabrera, ni el bec d'aucell d'un dels cimsde la serra de Begues que no li sé el nom. És, perdir-ho en una paraula, un gegant sense cap.

Des d'allí se veuen les principals muntanyes deCatalunya: l'interminable Montsec a migdia iponent, darrera la serra de Boumort; les serres deBoí, la Maleïda, Mont Valier, Estats, cap al nort; i allevant, les serres de Cadí i de Meranges.

Des d'esta altura un se pot formar idea delPallars: lo Noguera Pallaresa, que n'ha tret la meitatdel seu nom, passa a ponent per sota eixa gran mun-tanya, i ell nos ensanyaria el Pallars millor queningú, acompanyant-nos a tots sos pobles i valls,racons i raconets, si tinguéssem temps per fer-ho.Mes ara lo seguirem solament -i encara de través icorrent- en les tres branques principals en què esramifica aqueix riu, dividint en tres valls principalslo Alt Pallars.

Des de Rubió baixàrem a San Joan de l'Erm peldret, açò és, per un camí que també l'hauria seguitun gros penyal que hi fessen rodolar des de la cima.

Tot aquell vessant immens fa vint-i-cinc anysestava cobert d'avets, com un cap jove de cabells,que abrigaven la muntanya. Era l'avetar més gran deCatalunya per sa estensió i el més notable per l'altu-ra i gruixudària de sos avets descomunals, anomen-tas en tota nostra muntanya: gairebé com en laPalestina los cedres del Líbano. Doncs, una 'torbe-ra', com diuen allà, o un terbolí infernal, que hipassà de deu a onze hores de la nit, ne trencà la gran

part, los arrancà, transportant-los amb son gran pad'arrels a llargues distàncies, llançant-los a dreta i aesquerra, torçuts, malmesos i eixonats. Més avall losavets eren més alts i espessos, i no podent-los la ven-tada arrancar tots, los trencava arran de terra, o untros amunt, i els llançava còrrecs avall a feixos, comsi fossen cames de blat de moro. Cabussats, i confo-ses les branques de l'un amb les arrels de l'altre,jauen per aquells rostos a milers, com cadavres degegants insepults, que els focs dels pastors a l'estiu ila humitat que els fa podrir a l'hivern no poden ferdesaparèixer de la terra. Tal m'afiguro lo camp debatalla dels titans després que el llamp del cel loshagué fet caure a cabussons del cim de son orgull alpregon abisme. Algun n'hi ha entre els que jauenque, més sortós, al caure ensopegà el forcat d'ungermà seu més fort, i s'aguanta encara i trau algunrebrot d'esperança, com malalt sostingut en los bra-ços de sa família. Com ningú replanta aquell bosc,on pocs avets joves se veuen, ha de desaparèixer perforça, com los antics avetars de Camprodon, deLanós i d'altres mil endrets de nostre Pirineu, onaqueix arbre avui ni és conegut. Si algun ne renaixací, les cabres dels comuns veïns cuiden d'escapçar-lo, i, decapitats, aquells gegants de la creació quedenrenocats i confosos amb los bedolls i ginebres quecobreixen la muntanya.

A l'ermitatge de Sant Joan no hi ha un docu-ment anterior al fatal any vuit [1808]. Uns quantsretaulons de relleu, clavats en l'altar major, que ésnou, semblen denotar que hi havia allí ermitans ves-tits amb un caputxo, cenyit amb una corda. ¿Seriaantigament un erm, on algunes ànimes bones seretirarien dels embolics del món? L'arxiu de Castell-

Excursió a l'Alt Pallars

Text original de Jacint Verdaguer

La veu de Jacint Verdaguer s'arrela en lamuntanya, en la natura, en el poble. Els cimsdel Pirineu i altres indrets muntanyencs que va

recórrer són el tema principal de les seves obres millors.Per això va trepitjar el Pirineu, per documentar-se, peraprendre de la gent, per conèixer el paisatge. En aquelltemps el Pirineu era una serralada desconeguda; peròVerdaguer recorria serres i muntanyes durant jornadessenceres, sol o acompanyat per un guia local.Aquest és el relat que Verdaguer va llegir a la salad'actes del CEC el 7 de març de 1884, fruit del'excursió a l’Alt Pallars, i que descriu una partdel seu itinerari per les serres de Sant Joan del'Erm, el Salòria, la vall de Cardós, Esterri i Montgarri.

Edició de NarcísGarolera i Curt Wittlinextreta de: JACINT VERDAGUER.Del Canigó a l’Aneto.Lleida: Pagès Editors,2002.

Caravana que va al’ofici a Sant Joan de l’Erm. Fotografia de Bartomeus de l’any 1900.

AR

XIU

FO

TOG

RÀ

FIC

DE

L C

EC

AR

XIU

FO

TOG

RÀ

FIC

DE

L C

EC

Cabussats, i confoses lesbranques del'un amb lesarrels de l'altre,jauen peraquells rostos a milers, com cadavres de gegantsinsepults, queels focs delspastors a l'estiui la humitat queels fa podrir a l'hivern nopoden ferdesaparèixer de la terra

Sota la baixada hi ha el poble de Norís, dominata migdia pel Salòria, que es veu des de l'arrel ambses quatre congestas de neu. Fins a mig cos, o finsque el deixen les serres veïnes, contraforts seus, estàvestit de pinedes. Aquí estan segant los blats; mésamunt, en la Tor, encara hi verdegen, de maneraque la collita d'un any no els serveix per sembrarl'altra, tant temps està lo blat a la terra.

A Norís descansí tot lo dia 12, deixant-me caurel'endemà a Ainet. És lo poble on he vist la fe mésfonda, les costums més senzilles i patriarcals.Tothom besa la mà dels capellans, i en la primeramissa, cada dia, un estudiant passa el rosari. Lo guiaVentura, que m'acompanya a Esterri d'Àneu, matàun ós, no fa molts anys, davant del poble.

L'endemà, dia 13, partí ribera avall. És ben plan-tada de saules, pollancres, albes, freixes, arbres frui-ters, a hermoses fileres al costat de verdes praderies.A mitja hora de distància se troba, a esquerra, elpoble d'Araós, galanment assegut vora el riu. Tota lavall té, a cada banda, muntanyes de ferro, i per açòs'anomena Vall Ferrera.

Lo riu de Vallferrera embranca, més avall, amb laribera de Cardós, sota el poble de Tírvia, lo mésimportant d'aquelles valls. Té notari, correu diari,estanc, etc. Son nom sembla venir de Tervia, perencontrar-s'hi los camins de Ferrera, l'altre d'Alins,altre de Llavorsí, i altre de Cardós. Damunt, per mig-dia, lo domina Montesclado, muntanya contrafortavançat de Salòria, que té el poble del seu nom en safalda. L'església és moderna, com tot lo que hi ha.

En Tírvia i Farrera s'obira el poble de Glorieta.Dia 14, sortírem de Tírvia per Anàs.

DE TÍRVIA A MONTGARRI I VIELLA

Vall de CardósL'entrada a la riera de Cardós per on se passa ésestreta, i s'anomena 'forat de Cardós', nom quedonen també a una cova que hi ha a l'esquerra delcamí, niu d'encantades, segons lo poble.

Una hora amunt, entre belles prades i camps,que donen son vello d'or als segadors ara mateix, seveu lo poble de la Ribera, dominat per un campanarbizantí amb finestrals gòtics, amb una cinta depedres creuades de gran efecte. Alguna finestra téuna columneta enmig, única nota gòtica que es veuen aquella gallarda obra. Era monestir de templaris.És potser lo campanar bizantí més gentil de nostresmuntanyes. Té la gravetat dels de Cuixà i SantMartí, amb la bellesa dels que s'aixecaren dos seglesmés tard.

Surri no té res. Una casa seva domina la vall, iapar que en una altura hi ha hagut una torre.

Férem nit en Anàs, on lo millor és la naturalesa.Freixedes i prades voregen lo riu, i pinedes i avetarsi bedollars cobreixen la serra més amunt.

En Nibrós -avui Cortals dalt d'Estaon- entre lavall de Cardós i la d'Esterri, hi havia un senyor quetenia tres filles, a qui per dot donaren tres punts -Estaon, Anàs i Bonestarre- i aquests punts arribaren aser pobles. Lo Nibrós, per terratrèmols desaparegué.

En Bonastarre, sufragània d'Anàs, hi ha un retau-le gòtic d'algun valor i part d'un altre; los dos sónde la Decadència. La gent diu que Bonestarre voldir bones-terra.

Damunt d'Anàs hi ha dues coves, cavades a pic

EXCURSIONS I VIATGES

04/2009 MUNTANYA 882 15

bò, ple de documents i virginal encara, podria res-pondre a eixa pregunta.

A la tarda del mateix dia, amb un guia de Roma-driu, baixí la serra fins a trobar lo riu de Santa Mag-dalena, que seguírem -tenint que passar-lo penosa-ment deu o dotze voltes- fins als cortals de Civís, onse forca. Allí prenguérem lo branc del nord, i al ves-pre entràrem als cortals d'Os.

Lo camí és penós, però magnífic. L'avetar i pine-da de Sant Joan s'hi estén per cada banda del riu, encada fondalada mostrant vistes dignes del llapis deDoré. Allí ningú talla els arbres: quan se cansen deviure, s'ajauen als peus dels altres, fent de palancaampla al còrrecs i al riu que fresseja al fons de l'abis-me, se torç i anguileja en gracioses corbes.

Mitja hora abans dels cortals de Civís trobàremla capella de Santa Magdalena, verament primitiva,com la dels cortals d'Os, on no hi ha res de notable.

Era fosc quan hi arribàrem. Trucàrem a la prime-ra casa: no hi havia ningú. Trucàrem i obrírem lasegona: era deserta; férem un crit davant una agru-pació de cases: ningú respongué. No es veia cap focni llum, no se sentia lladrar un gos ni belar una ove-lla: semblava una ciutat encantada. Anàrem dant lavolta, trucamt a les portes, fins que, quan ja fèiempaga de no trobar ningú, nos obrí la porta un jovede divuit anys, alt i ferm.

Entràrem dins; a l'escó i a la vora del foc hihavia, fent-nos gran estranyesa, dues minyones,porqueres d'ofici, i una doctrina oberta que ell losllegia.

Nos aparellaren sopar i elles se quedaren a lacasa, acompanyant-nos ell a una pallissa de davant,on també passà la nit.

SalòriaL'endemà, a les sis del matí, emprenguérem la puja-da de Salòria. Del contrafort de l'oest ne salta unacom una cabellera immensa, d'una altura considera-ble. A mitja serra se troba una font abundosa i fres-ca a la banda del nord, i altra al migdia, anomendacom los pradells que rega, verds i hermosos, 'de laRegina'.

La vista és igual, o millor, que la de Rubió. Lo Piri-neu se veu, des dels cims de la Vall d'Aran fins a Sol-deu, clapejat de congestes tot ell, i blancs de neu soscims més elevats. Lo Pallars no es veu tant com des deRubió, ni un se fa tant càrrec de ses valls i riberes, perquedar Salòria a un extrem; mes, en canvi, se veuentotes les petites cadenes de muntanya, d'Andorra finsa Meranges. A migdia se domina la serra de Bescarani… sota el pelat i feréstec Cadí se veu l'imponentLavansa i la serra de Fórnols, Rubió, Boumort, etc. Aponent, la serra de Prades, i més a prop, valls rientes ihermoses, aigües i fonts, prades i boscúries.

Al ser un quart avall del cim de Salòria, nos girà-rem estranyats, sentint-hi uns grans crits d'«alto».Era un carrabiner que ens encalçava, amb il·lusió deque portàvem frau, i, a l'atrapar-nos s'enfadà demala manera, al veure que era un capellà aquellsque, de lluny, havia pres per un paquetaire.

Des de Salòria prenguí el camí de la Tor, i, dueshores abans d'arribar-hi,

contemplava los marges i boscúriesi, darrera els pradells de la Regina,una esmaragda en forma de petxinatota plena de perles i de flors:és la vall delitosa de Setúria;quan amb son bes primer l'alba l'arrosa,sembla l'àurea conquilla en què, flairosa,sortí del mar la reina dels amors.

Lo pla no és més gran que el de Núria; mes, sensveure-s'hi gairebé cap roc, tot ell és enherbat. Lofener o herbei, des de lo més alt de la serra que elvolta per nord, llevant i migdia, baixa en línees cor-bes i suaus, com les d'una gran petxina, a reunir-seal sud-oest. Lo color verd és viu, com l'herba regadasovint; sols algun escamot de blanques ovelles o derosses vaques lo clapeja. No he vist en los Pirineusuna vall més bonica de nom i de fets que la -per miencantada i inolvidable- vall de Setúria.

Voregí la muntanya fins a deixar Setúria, despe-dint-me'n en la collada de Cabús, i d'allí, desprésd'una llarga i penosa baixada, arribí a Tor. Lo camíestà obert entre pinedes, vora prades de regadiu ialgun camp. Lo Tor deu lo nom a una torreta negrai vella que lo domina per occident, pertanyent a lareconquista. La gent no en sap res.

Lo camí que du a Norís és suau al principi i alpeu del riu, mes lleu aviat lo deixa, enasprant-se enla serra, on se troben dues creus gravades en la rocaviva per lo bisbe Voltas, que digué, al despedir-sedes d'aquest cim d'eixos pobles Os i Tor: «Si puedosalir de aquí, ¡no quiero más toros ni osos!».

MUNTANYA 882 04/200914

AR

XIU

FO

TOG

RÀ

FIC

DE

L C

EC

AR

XIU

FO

TOG

RÀ

FIC

DE

L C

EC

Raiers baixant pel riude la vall Ferrera aAinet de Besan.Fotografia de Guillemde Barnola de l’any1910.

Aplec de la Degollacióa Sant Joan de l’Erm.Processó. Tàlem i lesdones. Fotografia de

Bartomeus, any 1901.

...se troben dues creus

gravades en laroca viva per lo

bisbe Voltas,que digué, al

despedir-se desd'aquest cim

d'eixos poblesOs i Tor: «Si

puedo salir deaquí, ¡no quiero

más toros niosos!»

Lo guiaVentura, quem'acompanya aEsterri d'Àneu,matà un ós, nofa molts anys,davant del poble

Tota la vall té, a cada banda,muntanyes deferro, i per açòs'anomena Vall Ferrera.

Allò és un niu d'àligues espatllat per un temporald'hivern. D'aquell casal de nostres antigues glòriesno en queden més que pedres escampades, entre lesquals torna a sortir la roca viva, que va esqueixant illevant-se aqueix vestit que li serví per una estona.

Un gessamí florit, que trobí entaforant-me entreles ruïnas -n'envií un brot a nostre gran poeta Agui-ló- fou una gota de bàlsam pel meu cor trist i adolo-rit, recordant-me que no tot hi ha mort. En efecte:de la plèiade de guerrers, comptes i herois que tin-gué per bressol lo castell de Pallars, no tot ha morten los llibres ni en la memòria d'aquells pobles.Eixos i aquells vos parlaran amb gran entusiasme desant Dot, bisbe de la Seu, nascut dels comtes dePallars en aquell castell memorable. I la tradició,que ha oblidat los cavallers i dames, les guerres i tor-neigs, recorda que anava cada dia el sant a apendrede lletra a Sant Esteve, convent que ha desaparegut ique estava a l'altra banda del Noguera, a prop dePortaran. ¡No en totes las ruïnes trobarem eixa florde gessamí!

Lo castell de Pallars era lo formidable centre d'unsistema de torres i forts que dominaven tot aqueixpaís. Queden apuntats més amunt los de Portaran idel serrat de la Torre, que el defensaven per llevant.Des d'allí se veu lo campanar de Sorpe, que era for-tificat. Sorpe se comunicava amb Castellasso;aquest, amb la primera i segona torre de Borén; i lasegona amb la d'Alós, últim poble de la ribera d'Es-panya. Al migdia tenia les torres d'Escalarre, habita-ció dels barons de Batella; la torra de Burgo, queestà, amb la de la Roca Blanca, davant lo Mall deRoldan; esta se comunicava amb lo pont de laTorra, i aquella, amb la torra d'Escaló.

Sota el castell, un repeu de la serra s'avança cap amigjorn, dominat per ell i dominant ell mateix la

vall, i sobretot lo poble d'Esterri; se'n diu 'lo serratde Sinboi' o 'de les Forques'.

Al costat del castell de Pallars o de València, diuque hi havia el poble d'aquest nom, que es traslladà,en època més moderna, al punt on és ara.

La tradició conserva el recort de dos o tres altrespobles que han desaparegut en aquella vall. SanQuirc d'Arrose estava en l'endret d'aquest nom,entre els pobles de Son i Jou. Una pesta l'assolà ideixà desert, no quedant més que una vella, quedeixà aquells prats i bosc a Esterri, únics que tenenencara de comú los habitants d'aquesta vila. En Por-taran diuen que hi havia també un poble, quequedà derruït, no se sap com, restant lo conreu delsvilatjans d'Esterri.

Àrreu era un poble que, com tants altres de lesvalls pirenaiques, fou arrasat i esborrat per una llauo esllavissada de neu. La poca gent que en sortí vivareféu lo poble un xic més avall, en un endret mésabrigat d'aquelles espantoses torrentades. Mésamunt, vers lo port de la Bonaigua, cada any hicauen llaus, i sota ses immenses onades de terra soli-dificades hi ha més d'un pobre viatger enterrat.

Part damunt del castellet i la torre de Portaran hiha un còrrec fosc de gran fondària, ple d'arbres irocs -lo camí l'atravessa- i s'anomena 'torrent dePortaran'. Allí, en nits de tempestat, la fantasiapopular veu un cavaller de foc i visions estranyes.

Isavarre està una hora amunt d'Esterri. És nota-ble la creu de plata de les professons, de cinc o sis

EXCURSIONS I VIATGES

de martell en la roca viva, on hi caben cinc o sis per-sones. La una s'anomena 'cova de la Boja', perhaver-s'hi allotjada una temporada una pobra dona.Lo poble no sap res més. En la vall hi ha altres covesaixís. ¿Serien d'èpoques primitives?

Dia 15, de bon matí, sortírem d'Anàs, rieraamunt. Les ribes són verdes, plenes d'aigües, planta-des de saules i pollancres.

Dues hores amunt se trenca a l'esquerra, se passala font del Matrimoni, s'atravessa una serralada,plantada de pins i algun avet. La boscúria s'espesseixfins damunt Burgo, poble posat al mig d'un rostimmens. La rectoria està en lo fondo, de maneraque en dies de temporal passa l'aigua tan rebentacom per un rodet, arrossegant grans còdols -'molans' ne diuen- capaços d'obrir-se pas en la rocaviva, obligant al rector a sortir de casa.

Darrera Burgo hi ha Llavorre, per on passàrem. Escalarre se troba sota Burgo, i per son altar

major i altre lateral, gòtic, és digne de visitar.Esterri, sa capital, és poble modern, assegut en

un pla de una hora i mitja de llarg, i un quart -segons los indrets- o mitja hora, d'ample. És verd ihermós; té més prats on péixer ses numeroses rama-des que camps de conreu. Vora Escalarre hi ha un

fener anomenat 'prats del Comte'. D'arbres no n'hiha tants com n'hi caldrien, mes encara n'hi ha peraconhortar-se'n. Aquell pla sembla haver estat unimmens gorg del riu Noguera, que ell mateix haanat omplint de terra amb temps i paciència, tor-nant-lo de gorg en estany, d'estany en aiguamoll, id'aiguamoll en conreu. A l'hivern encara tot allòbrolla i remintola d'aigua, com si la plana se recor-dàs d'haver estat un llac.

Lo temple d'Esterri era iglésia de convent, com lacapella de Santa Maria, situada davant d'Escalarre.

Sant Pere, capella que està sota el castell de Valèn-cia o de Pallars, era l'antiga parroquial d'Esterri, i lesja velles cases del costat foren les primeres del poble.Al nord de Sant Pere, també sota el castell, que eldomina per la banda de ponent, hi ha uns verdosos ifrescos pradells, que s'anomènan 'clot de Gaines', i es reguen tots amb l'aigua del Noguera.

Lo castell de Pallars era verament formidable, ajudicar per lo poc que en resta. Son perímetre ésgran, quedant-ne grosses parets, una cisterna opresó fonda, i poca cosa més. Se troben per allípedres arrodonides, bales primitives que es tirarienper los matacans i per un forat fet arran de terra enlo tros de la muralla que queda, aon se'n veu unaentravessada.

MUNTANYA 882 04/200916

AR

XIU

FO

TOG

RÀ

FIC

DE

L C

EC

AR

XIU

FO

TOG

RÀ

FIC

DE

L C

EC

Esterri d’Àneu l’any1889. Fotografia deLluís Marià Vidal.

Llavorsí i el riuNoguera Pallaresa.

Foto d’Ignasi Canalsde l’any 1919.

Àrreu era unpoble que, com tants altresde las vallspirenaiques, fou arrasat iesborrat per una llau oesllavissada deneu. La pocagent que ensortí viva reféulo poble un xic més avall, enun endret mésabrigatd'aquellesespantosestorrentades

La rectoria estàen lo fondo, demanera que en

dies de temporalpassa l'aigua

tan rebenta comper un rodet,

arrossegant granscòdols capaços

d'obrir-se pas enla roca viva,

obligant alrector a sortir

de casa

AR

XIU

FO

TOG

RÀ

FIC

DE

L C

EC

AR

XIU

FO

TOG

RÀ

FIC

DE

L C

EC

Artiguetes, l’any 1907.Fotografia de JuliSoler.

En lo poble hi ha la casa de Arnalot, que anome-nen 'Tort'. És l'home més ric del país. Fa anar bé omalament les fires de tota aquella terra, segons veno compra, i té un sens fi de ramades i d'heretats.

La ribera és bellíssima augmentant-se la bellesaprogressivament fins a Montgarri, en cinc hores decamí. Les muntanyes de la dreta són les de la fronte-ra, i els herbeis comencen al cim i baixen, comdomassos verds, fins al Noguera, que trona peraquells gorgs d'aigua, balavenques i pures comaquell cel. A l'esquerra és tot bosc, des d'Alós aMontgarri, d'avets i pins, bedolls, moixeres i algunpi roig, mates i verdor. Se veuen congestes a dreta,entre altes cimes verdoses.

Una hora i mitja amunt d'Alós, part davall de lamolina dels Francesos, hi ha les ruïnes casi esborra-des del monestir de Santa Eulària. Allí la gent delpaís diu que hi ha grans galeries i tresors. Uns ester-rissencs que hi cavaren caixons de caragols, petxinesi arena, i cregueren que eren dobles de quatreemmagicades. Un dels cercadors morí als tres dies.Uns diuen que sortiren mosques i tavans, que elsperseguiren fins a Alós, envestint al principal d'ells,que era Casanya, que morí. Altres diuen que els sor-tiren 'demonions' que els deien: «Que voulez-vous?Que voulez-vous?»

MontgarriMés amunt, a cosa de dues hores, se veu a dreta laporta d'Orla, per on los foixos vénen a Montgarri.En lo punt més alt hi ha un pilar amb una petitaimatge de la Verge. La de Mongtgarri fou trobadaper un bou, que se separava de la ramada; los pas-tors lo seguiren i lo trobaren agenollat.

L'endemà, en companyia d'espanyols i francesos,cantàrem los goigs davant l'altar de la Verge deMontgarri, “Reina del mont Pirineu”; i riberaamunt de la Noguera, fins a sa deu, l'anàremseguint. A un quart de la capella se troba el pla deBeret, obert de forma de llibre immens de fulles ver-des, que té ramades per lletres i alguns -pocs- pe-nyals, perduts entre l'herba. És l'herbei més granque he vist. Dues hores té de llarg i una d'ample, pelllom corrent lo Noguera, rubriquejant bellamentamb sa corrent d'argent la plana verda, especialmentprop de la font. Eixa és abundosa i cristallina, comno gaires n'hi ha. Mitha hora o un quart lluny hiha, a la dreta del camí també, l'ull del Garona, par-tint los dos d'un mateix pla a regar distints regnes ia pagar tribut a distints mars. Naix abundosamentd'una roca, formant biot.

A cosa d'un quart a mitgdia se veu, plana enllà,fondre's un torrentet i ficar-se en la terra -com loGuadina-, i més avall sota el serrat, se veu una voltade marbre hermosament treballat per l'aigua en cen-tenes de segles. Eixa es deixa veure un moment i,vergonyosa, torna a entrar en la cova de fades miste-rioses, fesa i compartida en diversos estatges, totslluents i hermosos. És tot un torrent lo que surt allís'endinsa murmurejant, i el marbre és blanquinós,amb ditades o tintes negrenques. Lo brunyit que lidonà la naturalesa és digna de sa mà divina.

A dos-centes passas d'allí ja es veu la Vall d'Aran.

EXCURSIONS I VIATGES

palms d'altura, d'estil gòtic del bon temps i fina-ment treballada. Hi ha també dos canelobres deplata. Lo temple és sumament interessant; té degòtic i de bizantí. D'eix últim estil són uns capetsque surten en la fatxada, un parell de filades depedra, de bonic efecte, i un sepulcre de gran anti-quitat, que serveix de sient al costat de la porta. Enell hi ha una figura de lleó. Dins lo temple hi ha, amà esquerra, un altar gòtic de gran bellesa, i en elluna imatge bizantina de la Verge, d'hermosíssimaforma i de gran devoció.

D'Isavarre a Borén hi ha mitja hora. No hi ha resde particular, sinó un finestral gòtic en una casa irecords en altres, i la portalada de l'església -comtotes les de la vall d'Àneu, menos la d'Isil.

Lo castell d'Àrreu és una gran casa espitlleradaque es conserva encara. Allí posava lo duc de Medi-naceli. Apadrinà una noia de la casa, deixant-li la'primia' que cobrava del tres pobles Isavarre, Boréni Sorpe. Eixa noia se casà amb l'hereu de la casa dePresso, de Burgo, i una filla seva se casà en casa de Carrera, de Borén, portant-hi per dot lo dret decobrar la 'primia', que ha durat fins fa poc temps.

Lo rector d'Isil ho explica d'altra manera. DonyaUrraca, filla del duc de Medinaceli, havent-la troba-da en falta, la desterrà a un poble de la vall. Haventreincidit, la desterrà a Salau, on ella fundà un hospi-tal, donant dret d'entrada als fills d'Isil, Borén i Alóse Isavarre, a canvi d'un tribut de 15 arroves d'oli. Amés fundà a Salau la iglésia. Los que al passar lo

port sofrien alguna dolència tenien dret a ser socor-reguts en dit hospital.

Altra filla del duc de Medinaceli tenia relacionssecretes amb -diuen- Almansor. Lo duc les descobrí,i féu tancar la minyona en una torre que féu expres-sament per ella, amb parets de dos metros de gruix,amb grans sales que reben solament la llum del cel.Li donà una cambrera, i no pogué veure ja a ningúmés, ni a ells mateixos. Encara se'n diu 'la torre dela Minyona'.

Lo camí de Borén a Isil és verament hermosís-sim: camps, prades, herba i arbres, torrents i casca-des l'embelleixen per tot caire.

L'iglésia dels templaris és verament notable,bizantina, d'una sola nau elevadíssima, que es des-prengué fa alguns anys, sent reparada amb taulonsde fusta. Los altars laterals estan posats entre els dosrengs de columnes, que arrenquen llisos des de terrafins a la paret del temple, sostenint la teulada losbotarells, que·s veuen des de dintre.

Lo major i els dos laterals, únics que es conserven,són gòtics de l'últim temps, i estan a la intempèrie.Tot hi és rústic i fort, com los monjos cavallers quela fundaren. La fàbrica és de pedra, en part, i losrevoltons de sota la barbacana són de un bonic gust.Paret amunt se veuen varis capets, i trossos de duessepultures, iguals a dues que se'n veuen a una i altrabanda del poble d'Alós, que és una hora amunt.

Alós. La portalada de l'església és també bizanti-na i primitiva; dins, tot és nou.

Vista del santuari deMontgarri, l’any 1889.

Fotografia de Lluís Marià Vidal.

Altra filla del duc de

Medinaceli teniarelacions secretes

amb -diuen-Almansor. Lo duc

les descobrí, i féu tancar la

minyona en unatorre que féuexpressament

per ella

Uns diuen que sortirenmosques itavans, que elsperseguiren finsa Alós, envestintal principald'ells, que eraCasanya, quemorí. Altresdiuen que elssortiren'demonions'que els deien:«Que voulez-vous? Quevoulez-vous?»

04/2009 MUNTANYA 882 19

xar del pic de l'Orri? ¿On va dormir en la travessade Sant Joan de l'Erm a Norís?...

Bé... n'hi ha moltes més. Vet ací que n'explica-rem només unes quantes.

¿Quin era pic que el poeta a Andorraanomena puig de la Cometa?

El dia 5 de setembre del 1883, des de Soldeu es vaenfilar per la vall d'Incles al que ell anomena puigde la Cometa. La cartografia tanmateix no recullaquest nom en cap de les muntanyes que envoltenla vall, i les interpretacions del cim s'han decantatgeneralment per entendre que degué pujar al picd'Anrodat, altrament dit coma de l'Infern o pic Altde la Cometa (2.729 m).

Aquesta és la descripció que Verdaguer ens fa del'ascensió a la seva llibreta de notes:

A les set del matí partírem de Soldeu amb lo senyorvicari, Francisco Albós, de Bescaran. Baixàrem fins atrobar la riera d'Incles, que des del Valira va en líniarecta al port de Fontargent. És verament hermosa. Comla vall és ampleta, la cinta d'argent de les aigües té unverd i ample prat a cada banda, de cap a cap de laribera. L'atravessàrem a biaix, anant a enfilar-nos a l'altra banda pel bosc d'Entor. Guanyà-rem la serra i anàrem seguint-la fins al Puigde la Cometa, que és de gairebé tanta altu-ra com Casamanya i de molta més vista.

El bosc d'Entor no surt als mapes, però

sí el cap d'Entor o cap de la Tossa d'Entor,o fins i tot el vessant d'Entor. El boscd'Entor correspon, com és lògic, i aixímateix ens ho confirmaren els veïns deSoldeu, als vessants de la muntanyad'Entor, en la part sud que separa les vallsd'Incles i de Ransol. Per tant, travessaren lavall d'Incles anant-se a enfilar a la carena est dela vall, la serra de Cabana Sorda. Resseguint elllom hi ha la tossa de Caraup (2.639 m) ifinalment el pic de la coma de Varilles, queatenyeren, i que correspon, per tant, alque ell anomena puig de la Cometa.La descripció de la vista que fa delcim s'ajusta perfectament a laque hi podem trobar.

Demanant a un anticcaçador d'isards de Soldeusobre la toponímia de lacoma de Varilles, ensremarca la seva popularitatcom a cim i ens esmenta unacolla de topònims que tots inclouen elnom de coma o derivats. D’altra banda, cal recordar

que el pic d'Anrodat també s'anomena pic Alt dela Cometa, cosa que ens confirma precisa-

ment que no és el tal pic de la Cometa, ique aquest és un altre cim proper, demanera similar com en d'altres llocs delPirineu passa amb els «pics alts» (pic dePessons i pic Alt de Pessons; pala deSarradé i pala Alta de Sarradé...).

EXCURSIONS PIRINENQUES

Sens dubte la clau per treure'n l'entrellat sovintha estat tornar a la font original del poeta, nor-malment les llibretes de notes, alliberar-se d'in-

terpretacions anteriors i refer i viure in situ, a lamuntanya, allò que ens conta l'escriptor. És llavorsque ens sobten certes interpretacions i, un cop desfetel dubte, ens ve al cap l'altre dilema: com s'han anatformulant certes hipòtesis. Potser el cas més paradig-màtic és el de l'entrada de Verdaguer a Andorra totvenint del Montcalm. Pel que fa a les trifulgues i teo-ries enrevessades que s'havien formulat, hi ha mésmisteri per entendre els fonaments en què es basavenque no pas en la solució definitiva del dilema.

Però anem a pams. Situem Verdaguer a les tra-vesses pel Pirineu del 1882 i 1883 mentre preparaval'obra Canigó. Durant aquells estius va realitzar unacolla d'ascensions, i d'aquestes se n'han escampatcerts tòpics o incògnites. Entre els anys 2003 i 2007vam resseguir les ascensions mentre preparàvem laguia de muntanya Les ascensions de Verdaguer alPirineu. I vet ací que n'han sortit algunes sorpreses

i, si filéssim més prim, de segur que encara en tro-baríem moltes més. Aquí us presentem un tast perals encuriosits de certs dubtes, incògnites de l'aven-tura verdagueriana pels Pirineus. Perquè... ¿el poetava pujar al Montardo? ¿I a l'Aneto? ¿Quin cim era elCapseres? ¿Quina muntanya era el puig de laCometa que va fer a Andorra? ¿Per on va entrar aAndorra? ¿Va pujar el pic de Sarradé? ¿Quin camí vaprendre per anar d'Espui a Cabdella? ¿Per on va bai-

Incògnites dels ci ms verdaguerians Text i fotos:

Bernat Gasull i RoigTal volta ha estat la gosadia d'una primera interpretació poc analitzada,una brama escampada amb poc fonament o la tossuderia en el seguimentd'una hipòtesi poc contrastada. El fet és que de les ascensions deVerdaguer al Pirineu se n'han dit i se n'han escrit errades; algunes demolt grosses, d'altres més comprensibles i fins i tot d'altres que,il·lusos, en les creiem i probablement no sabrem resoldre mai.

Els Besiberris il'estany Mar des del

tuc de Monges.Travessa Boí-Gessa

1883.

«Guanyàrem la serra ianàrem seguint-la finsal puig de la Cometa,

que és de gairebétanta altura comCasamanya, i de

molta més vista».Pic de Coma

de Varilles, setembredel 1883.

Verdaguer l’any 1880,segons un dibuix allapis de Josep M.Marquès.

VER

DA

GU

ER

IM

ATG

ES

I O

BR

ES

. M

US

EU

DIO

CE

SÀ

DE

BA

RC

ELO

NA

Genciana de Burserflorida a la valld'Incles. Pic de Comade Varilles, 1883.

Algunes incògnites i controvèrsies resoltes de les ascensions de Verdaguer al Pirineu durant els estius del 1882 i 1883

Restanca, passat aqueix, i la Restanca de baix.(...)Des del cim se veu part de la Vall d'Aran, les Maleïdesde ple a ple, l'esquena de Comaloforno i Sarradé, loscims d'estany Tort, Espot i, de nord a est, la cordillerapirenaica, quelcom del pla de Beret, mes no lo Pallars,per haver-hi una altra cima entremig.

04/2009 MUNTANYA 882 23

¿Va pujar Jacint Verdaguer al cim delMontardo?

El dia 13 d'agost del 1883, Jacint Verdaguer va par-tir de Boí per arribar en un sol dia a Gessa, a la Valld'Aran. La travessa la va fer passant pel port d'Oel-ha Crestada, que ell anomena port de Caldes, i vabaixar per la Restanca i l'Arriu de Valarties. Fins aArties hi va esmerçar unes onze hores, parades

incloses. És durant aquesta travessa que algunsautors suposen que va pujar al Montardo d'Aran. Laqüestió ha corregut més com una brama (o unail·lusió) perquè del cert el poeta no dóna cap dadaque ho indiqui. Un cop al port, textualment ensdiu: «Pugí al turó que es troba a part esquerra delport per veure l'estany de Mar». Si ja és ben evidentque va passar pel port d'Oelha Crestada, és clar queel Montardo cau a la dreta i no pas a l'esquerra delport. Tanmateix, els dubtes probablement vénend'unes vistes des de dalt del cim que correspondriena una suposada pujada posterior al Montardo. Peròno és pas així. A l'esquerra del port hi ha la cota2.608 m, el pretès turó, punt des del qual no es potveure clarament l'estany de Mar ni s'ajusta gaire a lapanoràmica descrita pel poeta. Verdaguer es va enfilarmés, i el seu turó és el tuc de Monges, de 2.707 m.És només des d'aquest punt, i no pas des de la cotaanterior, ni tan sols des del Montardo, que les coin-cidències són exactes. La descripció de cadascundels estanys s'ajusta perfectament a la realitat: elsdeu estanys sense comptar els estanyets, des del deCavallers fins al de Mar o el Negre. Vet ací el queens descriu:

Està part davall (de l'estany de Mar), omplint una fonda-lada amb ses aigües blavoses i amples, que es colenvers la Restanca Xica, que està sota la grossa, partdamunt dels prats d'Arties, a mitja costa. Lo torrent quebaixa de l'un a l'altre, i de la Restanca al riu, forma unacontínua cascadeta, blanca i escumosa. Des del Turóde Caldes se veuen deu estanys, no contant los esta-nyets. Cap a les serres d'estany Tort, se veu, fosc i abri-gat per la muntanya, l'estany Negre; més ençà l'estanyde Monges, que és lo més obert i es veu vora mateixdel camí; lo Travessani i l'estany de Cap del Port; la

MUNTANYA 882 04/200922

«Se dobla la crestaque cau damunt laRenclusa, i, entreclapes de neu,s'aixequen pedres -més grosses que les passades- amurs,com per aturar elviatger atrevit».Ascensió a l'Aneto,1882.El tossal del Capceres

des de la comad'Abellers amb els

estanys Gelats.Besiberris, 1883.

0 5 10 km

Viella Gessa

L'Artigade Lin

Port dela Picada

la Renclusa

Hospital deBenasc

Aneto

Valarties

Port OelhCrestada

Montardo

Tuc desMonges

Restanca

Boí

Pala Altade Serradé

Punta Senyalada

Besiberris

Auzat

Montcalm

Pica d'Estats

Esterri

Sort

Andorra

Llorts

SoldeuVall d' Incles

Puig de la Cometa

Pont de Suert

3404

2952

3015

2833

2707

2982

3115 3084

Barcelona

FRANÇA

C ATA L U N YA

AR

AG

Ó

El dia 13d'agost del

1883, JacintVerdaguer vapartir de Boí

per arribar enun sol dia a

Gessa, a la Valld'Aran.

És durantaquesta travessa

que algunsautors suposenque va pujar al

Montardo

ALB

ER

T M

AR

TÍN

EZ

¿Va enfilar algun dels Besiberris? ¿Quin cim era el que ell anomenaCapseres a la vall de Boí?

Des de Boí, Jacint Verdaguer va pujar a la pala Altade Sarradé el 7 d'agost, i el 9 d'agost s'enfilava a uncim que ell anomena el Capseres. Fins fa ben poc labibliografia entenia, a causa probablement de con-fusions en la toponímia, que Verdaguer havia pujata la punta Senyalada, altrament Capceres de Roi.Però ell va pujar al tossal del Capceres, o cap delCapceres, el primer dels Besiberris venint del sud, lapunta evident que marca el massís des de la vall deBoí, l'anomenada malauradament encara en moltsmapes punta Lequeutre.

Oficialment Henri Lequeutre i Henri Passet ferenla primera ascensió al Capceres el 1877. Però no foufins al 1882 que Brulle, Bazillac i Célestin Passetaconseguiren fer la cresta entre el Capceres i elComaloforno un cop guanyat el dificultós pas deltossal del Capceres al Comaloforno passant per lapunta Passet. Tradicionalment, s'ha cregut que laprimera ascensió catalana al Capceres la realitzaren,el 21 de juliol del 1920, Guilera, Cenic, Giménez iZerkowitz, quan en realitat Jacint Verdaguer hi haviapujat 27 anys abans, el 1883. Són ell i el guia, doncs,qui realitzaren la primera ascensió nacional conegu-da, o més aviat el guia o els molts pastors i caçadorsque ja el degueren assolir abans que Verdaguer.

Casacuberta, l'any 1953, en el seu Excursions isojorns de Jacint Verdaguer a les contrades pirinenques,es decanta per afirmar que el cim pujat per Verda-guer correspon a la punta Assenyalada de Comalo-forno, de 2.950 m i continuació de la carena delmateix cim. Suposem que es refereix a la punta Se-nyalada, altrament dita torre dels Enginyers o Cap-ceres de Roi. Aquest cim oficialment s'aconseguíper primer cop el 1874, precisament com a punt demesura. Actualment encara hi ha un vèrtex geodè-sic. Wittlin (a Jacint Verdaguer. Del Canigó a l'Aneto.Edició comentada i il·lustrada de les llibretes d'excur-sió de 1882 i 1883) es decanta, en canvi, pel Coma-loforno, tot i que posteriorment creu que pujà

també a la punta Senyalada i va carenejar per baixarpels estanys de Roi. Cal tenir en compte, de bellantuvi, que totes dues hipòtesis no acaben de coin-cidir del tot amb la descripció i el croquis del cim il'ascensió que ens forneix l'autor.

Verdaguer féu missa a Boí a les tres del matí,hora solar, i s'arribà fins a Caldes. Abans d'arribar ala font de Llubriqueto, es decantà a mà dreta. Aquíara hi ha una antiga cabana (abandonada no fa pastant). «Seguim bosc amunt fins als pradells, regatsper regalades i abundoses aigües. I nos decantem al'est, enfilant-nos per les emboscades espatlles delCapseres». Ell va anar pel costat de llevant de laserra. «Mitja hora amunt se troba un replà, i aprésun altre [els dos replans són claríssims], i ja es trobala muntanya esporreta i nua, si no és de tarterals icongestes». Un cop dalt del Capceres (2.945 m) vadavallar per l'oest del pic, primer per on havia pujati després anant a ponent i nord-oest fins a l'estanyGelat, el més enlairat. Va passar l'estany per la voraest i es va enfilar cap al nord-oest fins al coll del picde la punta Senyalada (cota 2.808 m), sense fer elcim, en un tram que descriu molt bé:

Baixàrem de les Capseres per l'oest, deixant-nos anar,un xic més avall, per una pala o rossolador que dónaprop de l'estany. Eix, en sa part oest, té, com undomàs blanc posat en sa vora, una gran congesta,

EXCURSIONS PIRINENQUES

04/2009 MUNTANYA 882 25

Cascada de Labinàs,camí del port deCreussans.Entrada a Andorra totvenint del Montcalm,1883.

«De bon matí pujam aMontcalm. La pujadaés dreta i rocosa».Ascensió al Montcalmpel Plan Subran.Montcalm, 1883.

es refereix és sobre els estanys de Bom que hi ha jus-tament a l'altre costat del port de Benasc, camí capa Luishon. I no és altre pic que el Salvaguarda(2.738 m). De fet, la referència de la pesseta estavafins i tot escrita en un rètol a la caseta, i justamentera la tarifa per pujar els turistes de Luishon enaquest pic per veure'n la vista. La caseta és la cabanad'en Cabellud (Francesc Cabellud), que hi passavaels estius des del 1865 i que vivia d'excursionistes ituristes. Coneixia i hi havien fet estada tots els granspirineïstes que es dirigien a les Maleïdes. Uns pocsanys abans, justament hi havia estat en Russell. Lacabana és a 200 metres sota el port de Benasc (a uns2.300 m) i és certament el camí més natural, pas-sant vora la penya Blanca, per anar al port de laPicada des de l'Hospital de Benasc. D'aquest punttenim també el darrer croquis de la Maleïda (moltmés detallat que no pas el que va fer a l'anada desdel port de la Picada, on encara no havia contactatamb bons informadors).

Del port de la Picada es desvia vers el Còth deLunfern per veure la vall de Lis. Segueix fins alCòth dera Montjoia i, per la vall d'Aubèrt, torna al'hospital de l'Artiga de Lin, Es Bòrdes i Viella.

¿Per on va entrar a Andorra tot venint delMontcalm?

Durant l'agost del 1883, Jacint Verdaguer va realit-zar l'ascensió al Montcalm i a la pica d'Estats, cimculminant del Pallars i de l'Arieja. Els va pujar preci-sament des d'aquest vessant nord per anar a espete-gar, en una atzarosa davallada àmpliament explicadaen les seves notes, a Andorra. Havia passat la nit a lafonda Blanquet d'Auzat (hi havia arribat des deTarascó i Foix), i va partir el dia 24 d'agost des d'a-quest poble a les tres de l'horabaixa (hora solar). Hi

pujà amb un guia i feren nit als orris del pla deSubran, al nord-est del cim. L'endemà (dia 25 d'a-gost) aconseguiren el Montcalm i, en acabat, la picad'Estats). El mateix dia van baixar a la vall de Solcéni, després de fer un coll, va entrar a Andorra, ja senseguia, i va arribar el dia 26 al poble de Llorts.

Pel que fa a la baixada des del Montcalm cap aAndorra hi ha hagut molta controvèrsia. Tradicio-nalment s'havia dit que baixà per la vall de l'Ango-nella, bé pel port de l'Angonella, bé passant dosports: el d'Arinsal i un segon cap als estanys del'Angonella. Després degué fer nit a mitja vall(potser al que ara és el refugi de l'Angonella) i l'en-demà degué arribar a Llorts, i d'allí, tenint encompte que esmenta que va passar pel Serrat i quefa referències als estanys de Tristaina, degué pujarfins a aquests llacs i tornar a baixar el mateix diaaltre cop a Llorts i Ordino. Tanmateix és moltimprobable que després d'una jornada tan fortacom l'anterior tornés a pujar fins als estanys deTristaina des de Llorts. L'altra opció era que passéspel port de Rat, tot i que la descripció del poetatampoc s'hi ajusta.

L'opció que sí que coincideix amb el text és elpas pel port de Creussans. Verdaguer degué seguir laribera de Solcén fins a deixar la vall a l'alçada delsorris de Labinàs. Degué enfilar amb el guia la vallque, cap a l'est, puja a l'estany de Caraussans. Elprimer tram, el riu fa un saltant, i un cop a dalt hiha pastures. A mitja hora es troba el coll de Creus-sans. De baixada, després de l'estany de Creussans,la descripció continua pel camí difícil de trobar del'estany fins a la ribera. Una vegada allí segueix elriu tot ficant-se entre l'estret i el bosc, i va a espete-gar a la cabana de Castellar, petita i primitiva, ondegué dormir el poeta. L'endemà, tot passant pelSerrat, s'arribà a Llorts per fer missa.

04/2009 MUNTANYA 882 27

que uneix amb ella la serra (la congesta és ben visi-

ble). L'havíem d'atravessar per pujar a la serra..., mesno gosàrem, de por de rossolar a l'estany, on hauríemquedat gelats. Baixàrem més, i per unes feixancs ocingleres, verdes d'herba, amb molta pena i temps iperill pujàrem a on volíem, bé que, llevat la vall deBono (Vall de Barravés) i Besiberri, plena de pins,aigües i verdor, res més vegérem.

¿Quina és la ruta sencera d'anada itornada a l'Aneto des de Viella?

Si hem de ser sincers, la gran controvèrsia, potser lamés gran controvèrsia de la muntanya verdagueria-na, és si l'escriptor va atènyer el cim de l'Aneto o vaquedar-se just abans del pont de Mahoma. D'aixòen podríem parlar llargament i exposar una teoriaconcreta. Atès que ja donaria per tot un article, demoment ens n'estem i revelarem un altre secret: laruta sencera d'anada i tornada des de Viella.

Som a la travessa de l'estiu del 1882. Aquell estiu

de la Cerdanya i l'Urgellet, tot fent el Salòria, Ver-daguer arriba al Pallars, passa per Campirme, a lavall d'Àneu, Montgarri, Gessa i Viella. A l'horabaixadel dia 21 de juliol de 1882 surt de Viella per arri-bar a l'Artiga de Lin amb dos guies. L'endemà, enuna jornada fatigosa, puja el port de la Picada perbaixar a la vall i enfilar cap a la Renclusa. Travessa elPortilló Superior, entra a la glacera i arriba fins alcim de la Maleïda, que no és altra cosa que l'Aneto,tal com ell mateix assimila en les notes de Canigó.En l'ascensió només l'acompanya un guia. L'altre,per por, ha desistit de fer el cim, i el que el segueixtampoc és gaire entenimentat. Per altres fontssabem que s'anomenava Anton Calbetó.

En acabat baixen per la glacera, on relata l'aventu-ra de les dificultoses esquerdes, i arriba a la Renclusaaltre cop: «A cosa de les quatre de la tarda nos en des-pedíem [fent referència a la glacera], i una horadesprés reentràvem en la cabanya de la Renclusa.Dinàrem, i baixàvem de la serra a entrada de fosc».

De fet, aquest dinar és molt probablement servitper en Sebastiano (en Mora), o bé per algun delsseus familiars. En Sebastiano tenia mala reputació.Era un personatge estrambòtic, però que coneixiaqui pujava i baixava a la Renclusa des de feia anys.Tanmateix no hi havia pujat mai, a l'Aneto. Teniafills, i deien que havia mort el germà i el pare. Encer-tadament el descriu el poeta en una ressenya de l'ar-ticle d'Artur Bofill Excursió als Pirineus centrals:

Des del port de Benasc nos acompanya als peus de laMaladeta, fins a pujar a la Renclusa, o Rinclusa,cabanya adossada a una roca, a on viu un aragonès, acostas dels que pugen a fer l'ascensió de la gran mun-tanya, sent molt notable que ell no s'haja determinat afer-la, en alguns anys que hi està. Sa mare l'anava aveure, un dia de boira; s'extravià, i anà a caure en unprecipici del terme de Viella, a on la trobaren uns pas-tors i no ell, l'infeliç, a pesar d'haver consultat un ende-vinaire de Tolosa que serví, si no per altra cosa, perescurar-li la butxaca”.

A l'Hospital de Benasc hi degué arribar tardís-sim, on va dormir. L'endemà es va aixecar moltd'hora:

De bon matí desférem lo camí cap a sota la muntanyaBrom. Sota, hi ha una caseta, i un aragonès que hi viu,per una pesseta, acompanya al dit turó per un camíque ell mateix ha fet. Des d'allà dalt ensenya mediomundo y parte del otro.

I després: «Repassàrem lo port de Benasc, i anà-rem serrejant fins a l'Artiga de Lin (...)» Aquí ja ensexplica com, fent marrada per veure la vall de Lis,torna cap a Viella. El que és interessant és el perso-natge de la caseta. Verdaguer va per sota la munta-nya de Brom. De fet, ell vol dir Bom. I no és pas elpic de Bom, de 3.006 m, que rau just en direcciócontrària i de difícil ascensió. El pic de Bom a què

MUNTANYA 882 04/200926

El cim de Salvaguardao de Bom (2.738 m)

i el port de Benasc (a l'esquerra) des del

camí a la Renclusa.De tornada de

l'Hospital de Benasc,Jacint Verdaguer va

seguir el llom verd dela penya Blanca,

dessota just del pic.Ascensió a l'Aneto,

1882.

«Era la primera gelera que jo veia i hientrí gojós per ignorarsos perills. Lo guia,deu anys havia que nohi era pujat, i n'estavaenterat poc més que jo».Ascensió a l'Aneto,1882.

...la més grancontrovèrsia dela muntanyaverdagueriana,és si l'escriptorva atènyer elcim de l'Anetoo va quedar-sejust abans delpont deMahoma

04/2009 MUNTANYA 882 29MUNTANYA 882 04/200928

Segons l'estudiós verdagueriàJosep Miracle, això no éssorprenent, ja que el

Montseny era massa familiarper a Verdaguer; el coneixiatan pam a pam, que si maihagués volgut convertir-lo enescenari d'un gran poema -com en el cas de Canigó- noli hauria calgut recórrer a capllibreta de notes: li hauriabastat escriure el poema, jaque el Montseny el duia dintreseu. I afegeix que a tota l'obraverdagueriana es trasllueix la pre-sència del Montseny, una presènciaque creà la personalitat del poeta.

Aquest silenci de Verdaguer pel que fa a lesseves excursions montsenyenques contrasta amb elsepítets que dedicà al Montseny en distints passatgesde la seva obra: serra gegantina, noble front de Cata-lunya, marxapeu de l'infinit, pedró de Catalunya,muntanya reina de nostres muntanyes, tità formidablede la meva terra...

La primera excursió al MontsenyDe la primera d'aquestes tres excursions gairebé hoignorem tot. En desconeixem l'itinerari i noméssabem que Verdaguer la va fer entorn de l'any 1863.Si en tenim notícia és gràcies a l'anècdota que es

produí durant la tercera excursió,quan un dels components del

grup, en arribar a Sant Miqueldels Barretons, s'arrapà a laparet de la petita construcciói, suspès sobre els penya-segats on s'assenta l'ermita, lava voltar tota, amb granesglai dels seus companys isatisfacció per part del prota-gonista, que es creia l'únic

capaç de fer una tal proesa. Aleshores va ser quan Verda-

guer, com qui no vol la cosa,digué: «El primer cop que jo hi vaig

donar la volta devia tenir divuit anys».Aquesta és l'única referència que tenim

d'aquesta excursió de Verdaguer al Montseny. Lesaltres dues les féu a la darreria de la seva vida, quanja no era un «fadrí de muntanya» -pseudònim ambquè havia signat les seves primeres composicions-,sinó un home assetjat, bescantat i vençut que excla-mava en un patètic plany: «M'han pres el calze d'ori em volen prendre l'arpa».

La segona excursió al MontsenyLa segona excursió que figura ressenyada tingué llocels dies 2 i 3 de setembre de 1899, i l'organitzà el set-manari catolicoregionalista La Creu del Montseny, ladirecció literària del qual era a càrrec del poeta.

Verdaguer al Montseny

Autor: Carles Albesa i RibaEspecialista en temes montsenyencs i estudiós de l'excursionisme

Un jove Verdagueramb barretina, a l’edaten què probablementva fer la seva primeraexcursió al Montseny.Oli de Simó Gómez.Col·lecció particulard’en Joaquim M. deNadal.

Pàgina anterior:durant la terceraexcursió al Montseny,Verdaguer i els seuscompanys passarenper Sant Marçal abansde pujar al Matagalls.JU

PIT

ER

IM

AG

ES

VER

DA

GU

ER

IMATG

ES

IOB

RES.M

USEU

DIOCESÀDEBARCELONA

... a tota l'obraverdagueriana es trasllueix la presència del Montseny

Sabem documentalment que Verdaguer va fer tres excursions al Montseny. En tenim coneixement,no pas a través d'escrits seus publicats o inèdits, sinó per ressenyes reportades per alguns dels seuscompanys en aquestes sortides. És ben segur, però, que en féu d'altres, probablement força més;

una de les quals es pot datar cap a l’any 1869, segons es dedueix d’una conferència que pronunciàel 1899, inclosa a l’apèndix d’Aires del Montseny amb el títol de “Plantació de la Creu del

Montseny”, en què referint-se al cim del Matagalls diu: «aquella enorme creu que jo havia vista iadorada fa trenta anys», si bé cap de les llibretes en les quals Verdaguer anotava dades i impressions

de les seves excursions i viatges no conté cap referència al Montseny.

Acompanyaven Verdaguer -cavallers en cepadescavalcadures- un grup de joves redactors de la revis-ta Joventut, editora d'Aires del Montseny: FredericPujulà, Emili Tintorer, Oriol Martí, Trinitat Mone-gal, Lluís Via i Antoni Busquets i Punset (quetambé participà a l'excursió anterior i, de fet, eral'organitzador d'aquesta), que volien celebrar, així,l'aparició del llibre.

De nou Verdaguer, al cim del Matagalls, i ambl'obra que hi havia concebut dos anys abans ja a lesllibreries -un aplec poemàtic divers, tant per la datade les composicions com per la temàtica-, llegí alsseus companys una breu prosa que acaba així:

No em guanya ningú en amor a Catalunya, mes vullestimar-la avui, vull estimar-la demà, vull estimar-lasempre. Vull que aqueix amor no s'acabi amb una vidatransitòria i fonedissa, com la neu d'aquesta muntanyacrucífera, sinó que desitjo estimar-la també des d'allídalt, a on l'amor de l'home unint-se amb l'amor deDéu, com una guspira al sol, es d'eterna durada.

El text complet d'aquesta impressionant declara-ció es publicà amb el títol d'«Abraçant la Creu delMontseny» a la primera pàgina de Joventut (setem-bre de 1901), número dedicat gairebé íntegrament al'excursió.

La primera de les dues ressenyes esmentades apa-regué també al mateix número i era obra de Bus-quets i Punset. L'altra ressenya trigà trenta anys aveure la llum pública i ho féu al Butlletí del CentreExcursionista de Catalunya (número 436, de setem-bre de 1931), signada per Lluís Via, amb el títol«Pel Montseny amb mossèn Cinto». Es tracta dedues cròniques diferents, complementàries entre si,segons Joan Portals que les ha analitzades a Mono-grafies del Montseny/18 (Barcelona, 2003). Busquetsi Punset posa l'èmfasi en la descripció de l'itinerari idel paisatge mentre que Via ho fa en les reaccionsde Verdaguer, en un intent d'explorar-ne l'estat d'à-nim i la personalitat.

¿Com era Verdaguer excursionista?L'article de Lluís Via ens recorda, d'alguna manera,la pregunta que es feia Joan Maragall en la confe-rència que pronuncià al CEC, el 14 de desembre de1905, en ocasió de la col·locació del retrat de Verda-guer a la Galeria d'Excursionistes Il·lustres: ¿com eraVerdaguer excursionista? I continuava: ¿era impe-tuós o moderat en les seves marxes?, ¿era sofert oimpacient per les dificultats del camí, valent o teme-rós, alegre o s'anguniava?, ¿davant la bellesa de laterra i del cel, era expansiu o ponderat, o s'extasiavasol i en silenci?, ¿era curiós i diligent a cercar novesde cada cosa que veia, o bé era un pur contempla-tiu, que de tot s'enduia sols la flaire espiritual?

Es tractava d'unes preguntes fins a cert puntretòriques, ja que Maragall reconeixia que no podiaaportar cap referència personal sobre la qüestió ique s'hauria de basar en textos verdaguerians. Via,en canvi, sí que tingué ocasió d'observar directa-

ment el capteniment de Verdaguer en el curs de ladarrera travessa del Montseny i intentà reflectir-loen la seva crònica.

Així, escriu que Verdaguer somreia tristament isemblava encongit, cohibit. De tant en tant, se linotava com un esforç per alegrar-se. Observava i sesentia observat; volia ser ingenu i no ho aconseguia.Home de grans sentiments, però rebel a exteriorit-zar-los, era enèrgic i semblava feble, era obstinat isemblava tímid. Per un moment, quan els excursio-nistes muntaren les cavalcadures que havien llogat aSant Celoni i es posaren en marxa, semblà que Ver-daguer oblidava tota preocupació i es rejovenia:s'enrotllà la sotana a la cintura i d'un bot pujà a laseva muntura. En arribar a Santa Fe, l'hostal estavaatapeït de gent i una colla de noies cantà cançonsque feren les delícies de Verdaguer, a qui se li humi-tejaren els ulls escoltant «L'emigrant».

EXCURSIONS PEL MONTSENY

04/2009 MUNTANYA 882 31MUNTANYA 882 04/200930

L'excursió era una mena d'aplec, que anomena-ven «creuada», i que tenia per objectiu reafirmar elsideals que defensava la publicació. El número 25 delperiòdic, dedicat a l'excursió, especifica que aquestsideals són posar Déu sobre el cor de Catalunya, per-què així arribi a ser encara més gran i més poderosa

del que fou en els seus dies de glòria, i puguigaudir d'una àmplia i completa autonomiaque la uneixi amb fortíssims llaços de ger-manor i comunes aspiracions amb les altresregions espanyoles.

L'itinerari començà a Viladrau i conti-nuà per l'ermita de l'Erola fins al santuaride Sant Segimon, on Verdaguer llegí lapoesia «Dalt de l'ermita», escrita unsanys abans i inclosa al llibre Aires delMontseny (1901). La composició, alcontrari que en altres obres seves, noconté la més petita referència a cap

topònim montsenyenc ni a cap nom de la geo-grafia circumdant, i això perquè les realitats i lesimpressions que Verdaguer expressa no són exte-riors, sinó que les contempla dintre seu, embolcalla-

des amb l'amargor d'unes tribulacions que noméshavien de finir amb la mort, que tal volta pressentiapròxima, quan diu a la darrera estrofa:

Mes puix hi só tornat, a ma nau vellacap il·lusió la traurà més del port;l'hivern arriba; obriu-me la capella,bon ermità, i esperaré la mort.

Després de pernoctar a Sant Segimon els expedi-cionaris pujaren al Matagalls i, al peu de la creu quecorona el cim, Verdaguer tingué la pensada queexplica al pròleg d'Aires del Montseny: «Allí, a la vistade tota la terra catalana que, mal ajaguda a les plan-tes del Montseny, s'estén des dels Pirineus fins lamar, me vingué la idea de fer aquest humil llibre».

El grup retornà a Viladrau pel mateix camí depujada.

La tercera excursió al MontsenyDe l'última excursió montsenyenca de Verdaguer entenim dues cròniques, distanciades per les dates depublicació i distintes per les notícies que aporten,escrites per dos dels acompanyants del poeta.

L'excursió tingué lloc del 17 al 20 d'agost de1901 i seguí l'itinerari següent: Sant Celoni, Mos-queroles, Santa Fe (on passaren la nit), Sant Marçal,coll Pregon, Matagalls, Sant Miquel dels Barretons,Sant Segimon, l'Erola, Viladrau (on dormiren lasegona jornada), per prosseguir, ja fora del Mont-seny, dos dies més per les Guilleries fins a Vic.

Després de sortir deViladrau, l’itinerari de

la segona excursiópassà per l’ermita de

l’Erola.

Santuari de SantSegimon, on

Verdaguer i els seusacompanyants hi

pernoctaren durant lasegona excursió, camí

del Matagalls.

Cim del Matagallsamb la creu del’època en què hi pujàVerdaguer.

Ermita de Sant Miquelde Barretons. Enarribar-hi «els ulls deVerdaguer, abansemboirats, lluïen ambmirada franca».

En arribar a Santa Fe, l'hostalestava atapeït degent i una collade noies cantàcançons queferen les delíciesde Verdaguer, a qui se lihumitejaren elsulls escoltant«L'emigrant»

04/2009 MUNTANYA 882 33

Quan a Sant Miquel dels Barretons un dels com-ponents del grup -Emili Tintorer- donà la volta al'ermita suspès sobre els penya-segats i Verdaguerdigué que el primer cop que ell ho havia fet deviatenir divuit anys, el cronista escriu que en aquellsmoments Verdaguer semblava un altre home:

Desapareixia el sacerdot i apuntava amb tot desemba-ràs el terrassà, segur de si mateix, ple de bonhomia id'ardiment alhora. Els ulls, abans emboirats, lluïen ambmirada franca.

Verdaguer no trigà, però, a recobrar l'aire seriós.En arribar a Viladrau, els seus companys decantarenla conversa cap a les excursions i els viatges del poetaper veure si l'animaven. A Lluís Via, en tractar delpelegrinatge de Verdaguer a Terra Santa, se li ocor-regué preguntar-li quina altitud podia tenir, pocmés o menys, el Calvari, el petit monticle que laimaginació popular exaltada per la fe ha representatcom una muntanya altíssima. Verdaguer quedà comsobtat, el mirà amb recel i va respondre: ¡és la mun-tanya més gran del món! Per més que Via insistí enla pregunta no hi hagué manera humana d'obteniruna altra resposta: ¡era la muntanya més gran delmón! En resum: Via ens presenta el Verdaguer d'a-questa darrera excursió montsenyenca com a ungran obstinat.

A través de dos consocis de Verdaguer a l'Asso-ciació Catalanista d'Excursions Científiques, ArturMasriera i Cèsar August Torras, que l'acompanyarenen alguna sortida, sabem més detalls del seu capte-niment excursionista.

Segons Masriera (Valeri Serra i Boldú, Biografiade mossèn Jacinto Verdaguer, Barcelona, 1924), eramolt matiner, celebrava missa, i segons la llargada idificultat del camí que havia de recórrer anava sol oamb un guia. En ser fora del poble s'arromangava lasotana i se la lligava a la cintura, de manera que espresentava amb l'hàbit fins a mig cos i mostrava,nets i polits, la part inferior dels pantalons. Duiasempre una llibreta a punt, i tota herba o flor cam-perola que se li oferia a la vista, la collia i la posavaentre els fulls de la llibreta, i en ser al poble o lamasia que primer li sortia al pas, anava demanant elnom, virtuts i tradicions de totes les herbes i florsque duia recollides. Era molt cantador, però no perlluir la veu sinó per passar el temps.

Torras (Portaveu de l'Agrupació ExcursionistaCatalunya, número 24, maig-juny de 1922) diu que

Verdaguer era un home místic i apocat, que quananava d'excursió mai no deia paraula i sobretotobservava el paisatge, però que tenia una granil·lusió per donar a conèixer treballs seus entre elsconsocis excursionistes.

A ells i a tots els excursionistes dedicà, ara fa centvint-i-cinc anys, la poesia «L'heura», que acaba ambla coneguda endreça:

Excursionistes que pel pla i la serralo camp de la pàtria espigolau,ajudau-li a collir lo que és a terra,ajudau-li a servar lo que li cau.

Puix vostre cor en son passat s'abeuraaconhortau-la de tan bé perdut;per ella sou vosaltres un brot d'heuraque s'enfila amorós a son escut.

EXCURSIONS PEL MONTSENY

Santuari de SantSegimon. Grup departicipants al’excursió de l’any1899 amb Verdagueral fons.

Pàgina anterior:ermita de Santa Fe.A la tercera excursió,Verdaguer sortí deSant Celoni i dormí aSanta Fe, camí delMatagalls.

JOS

EP

M. S

ALA

ALB

AR

ED

A

ALB

ER

TM

AR

TÍN

EZ

VER

DA

GU

ER

IM

ATG

ES

I O

BR

ES

. MU

SE

U D

IOC

ES

À D

E B

AR

CE

LON

A

Sant Celoni

la Garriga

Aiguafreda

Viladrau

Sant Segimon

Sant Miquelde Barretons

Matagalls Coll Pregon

Sant Marçal

Mosqueroles

Turó de l'Home

M O N T S E N Y

1697

1706

Vallès Oriental

Selva

Osona

MaresmeVallèsOcciedental

Bages

El dibuix com a eina amb capacitat per donarforma a una idea és un recurs habitual a diversesprofessions i particularment notable en els móns dela biologia i l'arquitectura. Aquesta extensió delconcepte és allò que permet una aproximació direc-ta, a la comprensió del dibuix; el qual, d’altrabanda, ateses la possible diversitat i la llibertat d'úsde què gaudeixen tant els artistes com aquells queno ho són -però igualment acudeixen a aquestrecurs-, no demana coneixements tècnics específicsni normatives prèvies: hom l'usa com a recurs quanno en té d'altre de millor a l'abast. Confiem aldibuix la formalització d'una idea, però també ladescripció i la representació d'allò que hom veu. Almateix temps, mitjançant el traç es manifesta quel-com de la nostra personalitat.

La representació del paisatge, per la seva comple-xitat, per la naturalesa indefinida i mancada delímits formals i espacials dels motius que hom con-templa, demana una selecció, coherent amb el desigi la comprensió d'allò que hom vol representar isuggerir, i, també, una certa capacitat d'abstraure larealitat, de beneficiar la visió estructural. L'artista hade buscar-ne la visió de conjunt suficient per donara entendre el propòsit de la seva representació.

Això és possible, ja que un dibuix sempre és unasíntesi hàbil i entenedora que redueix la realitat enels seus aspectes més connotats (mida, volum, rela-ció amb l'espai, color, matís, forma i movimentreal) i que sobre el suport, generalment abastable,crea un petit cosmos coherent i inconfusible.

Des d'aquesta permissibilitat, el poeta excursio-nista va poder dibuixar sense ser artista, ja que en elmoment en què va dibuixar, ho va fer plenamentconscient d'usar un mitjà de concreció, un instru-ment útil a la seva necessitat de precisió, ben allu-nyat com a recurs de la paraula i l'expressió poètica.

És prou conegut que Verdaguer va fer els dibuixoscom una eina de suport i un mitjà de retenció com-plementaris a la seva memòria visual, però, sobretot,amb voluntat científica com a material de treballsegur per a la realització del seu gran poema, Canigó,per tal de citar i descriure correctament els noms delsllocs que estaven ja incorporats a la toponímia del

Pirineu. L'objectiu era, doncs, científic, i confiat auna tècnica que l'autor no tenia com a pròpia.

Més que dibuixos, els apunts dels quaderns deVerdaguer semblen anotacions ràpides. De fet, desde la possibilitat artística, aquesta és també unaopció freqüent i practicada sovint pels artistes, i res-pon a la necessitat d'anotar de seguida allò que homveu, les formes que hom pensa. Per a aquests tipusd'anotació la rapidesa és important, no tant perquèes pugui esvair la idea, sinó perquè cal retenir-la i,sovint, el traç de la mà sol ser més lent que la visiód'allò que hom vol anotar.

Verdaguer se sabia poeta, no dibuixant o artista;tanmateix va gosar dibuixar. Potser estava segur decomptar amb la paraula que completaria l'apunt.Certament, en els dibuixos del seu temps, més fidelsals procediments instrumentals de la tècnica, laparaula escrita no solia ser-hi. Aquesta llicència per-tany a la concepció contemporània del dibuix.

Difícilment podem parlar d'un Verdaguer artista;sí que ho podem fer, però, de l'home sensible que,davant la grandesa de la visió, intenta retenir-la i, ennom del rigor científic, podem entendre la sevanecessitat d'anotar-la: en arribar dalt d'un cim pos-siblement no documentat d'altra manera que segonsindicacions visuals o bé camins i direccions disse-nyats pels caminants, fa ús del recurs adient a l'ano-tació (quadern i llapis, carbó o ploma) per dibuixardamunt d'un paper (úniques eines possibles) i dei-xar constància d'allò vist amb la confiança que eldibuix sol ser fiable i les representacions gràfiques espoden identificar i, per tant, reconèixer.

El principi d'unitat interna de cada apunt per-met imaginar el punt de vista de l'autor en elmoment de realitzar la nota. Verdaguer organitza larepresentació mitjançant un centre visual que coin-cideix amb el centre del suport i ordenant els ele-ments en relació a aquest centre, de manera que elsangles regulars del paper de les seves llibretes i fullsperden tot el pes geomètric i gairebé desapareixenvisualment. Tot i no premeditada, és interessant lasolució de la representació de l'espai, sovint jugantamb el traç, sense voluntat d'esdevenir una formatancada; ben al contrari, deixant espai lliure a la

DIBUIXOS VERDAGUERIANS

04/2009 MUNTANYA 882 35MUNTANYA 882 04/200934

LES NOTES TRAÇADES SOBRE PAPER PERAutora: Teresa Camps

Profesora titular d'art contemporani de la Universitat Autònoma de Barcelona

Entre les pràctiques artístiques tradicionals, el dibuix ha depassat la seva inicialdedicació per assolir un territori més ampli. Més enllà de l'obra d'artista, el

dibuix, en les seves diferents aplicacions, ha estat i és útil com a eina perdescriure i anotar, per suggerir ràpidament o puntualitzar una idea que, d'aquesta

manera, pren forma, es concreta i esdevé entenedora; ja sigui un objecte, unafigura, un fragment, una delineació o senzillament un apunt de paisatge.

JacintVerdaguer

CA

SA

-MU

SE

U D

OM

ÈN

EC

H I

MO

NTA

NE

R

04/2009 MUNTANYA 882 37

Els croquis pirinencs DE

JACINT VERDAGUERAutors: Francesc Olivé Guilera i Jaume Olivé Morros

Jacint Verdaguer a més de poeta fou un fervent excursionista. Les muntanyes i la natura, juntament amb l'esperit religiós, foren la font d'inspiració de les seves poesies. Algunes muntanyes, com el

Montseny i Montserrat tingueren una significació especial en la seva obra, però, de totes les muntanyes,els Pirineus foren els protagonistes principals de la seva creació literària.

Sant Martí del Canigó, vist des de l'orri de la Cirerola, al camí que va a pla Guillem pel coll de Segalà, croquis fet per Verdaguerel juliol de 1883. Al dibuix es veuen els edificis del monestir encara en ruïnes abans de la restauració. A segon terme, la serra itorre de Goà, el puig de Tres Esteles i el coll de Mentet tanquen aquest dibuix, que és un dels mes emblemàtics de Verdaguer.

BIB

LIO

TEC

A D

E C

ATA

LUN

YA

possibilitat de completar les formes en la ment il'experiència de l'espectador. Aquest recurs és hàbilatesa la dificultat de resumir la complexitat del pai-satge al qual Verdaguer acudeix sense recursos pictò-rics, tals com l'ús dels difuminats, les ombres, laprecisió dels volums i dels colors propis del relleunatural que no és uniforme. D'aquí el sovintejatrecurs a les paraules genèriques neu o camí al costatd'un traç més o menys significatiu.

Hi ha en alguns dibuixos una voluntat clara dedescripció que ultrapassa la síntesi. Ja sigui pervoluntat de precisar, per l'admiració i afinitat enversel fet religiós o per la possibilitat de conèixer i lanovetat que significava la presència d'esglésies romà-niques en els àmbits rurals de les valls pirinenques ila seva càrrega simbòlica i social, Verdaguer mostrauna clara voluntat de dibuixar-les, s'entreté a fer-hoi la descripció és prou acurada per permetre el reco-neixement sense dubtes dels edificis. La ubicaciódels edificis religiosos al centre visual dels dibuixosmostra el contrast entre l'espai natural, obert, i laconstrucció humana, precisa i ben delimitadora del'element simbòlic. A més, el dibuix de les esglésiesguarda un sentit de la mesura i una correcta propor-ció respecte a l'entorn on es troben, fet que ens per-met pensar en l'acurat sentit de la profunditat i laproporció que, malgrat no ésser aparentment neces-saris a una anotació més aviat tècnica, indiquen lescapacitats resolutives del poeta en el moment deresoldre problemes de representació.

Inevitablement, el cromatisme és absent. Verda-guer no va tenir voluntat de fer dibuix artístic, sinóde dotar-se d'un instrument vàlid per memoritzarallò que veia. El traç, fragmentat però segur, mostrala fidelitat a l'objectiu: els cims, els llocs significatiusi indefugibles, són destacats en negre damunt delblanc del paper, de manera que el fons d'aquests tra-ços constitueix el vuit, el contrast; en definitiva, larepresentació de l'espai. Hi ha unitat interna en cadapeça, però també hi ha ordre visual i de recorregutben fidel a aquell que estableix el nostre hàbit visualde lectura, d'esquerra a dreta. Pel que fa a la possibi-litat expressiva, que no és en aquest cas ni la intencióni la finalitat dels dibuixos, sembla tanmateix revelartrets de la personalitat del poeta. L'imagino com unapersona segura i ordenada, amb fermesa, directa enla seva visió, sense dubtes ni rectificacions, capaç desintetitzar per retenir i gens retòrica.

La dificultat de representar la visió panoràmicaobliga a la síntesi i, per tant, a excloure les ombres iles referències figuratives pròpies de la naturalesa delmodel com ara els boscos i els matolls, les pedres, elsdesnivells, els núvols i els rierols.

Possiblement, Verdaguer pensava en la comple-mentarietat de les paraules escrites, de manera queel traç sembla subordinar-s'hi perquè, tot i empraruna cal·ligrafia segura i important, resta espai sufi-cient per fer visible la descripció dels elements geo-gràfics. Segurament també hi va excloure de formadeliberada el que podríem assenyalar com a ele-ments artístics per embellir o decorar els croquis, és

a dir, per utilitzar-los no com a material de percep-ció artística, sinó com a material d'un sol ús desti-nat a l'anotació més fidel possible. Això ens ho fanpensar la seguretat del traç, la confiança en el seugrafisme sense rectificacions, la llibertat en la ubica-ció de les paraules al costat dels motius que des-criuen, els espais en blanc que serveixen de nexe a lavisió total del lloc i, en general, la despreocupacióestètica i la manca de refinament del traç dels dibui-xos. És ben probable que Verdaguer pensés queningú, amb posterioritat, consideraria aquests mate-rials com a dibuixos susceptibles de ser vistos com atals, amb independència de la seva funció inicial.

Tanmateix, en les anotacions que dibuixa hi ha,sens dubte, els trets que permeten situar-les en elterreny del dibuix, superant la idea de mer instru-ment. En termes generals, Verdaguer crea aquestsparticulars microcosmos que permeten veure cadauna de les seves anotacions com una unitat, com undibuix separable dels altres sense dificultat. Tot i queno hi ha un tractament uniforme, la temàtica elsagrupa i la intenció, ben coneguda, també, així comla datació i el lloc on foren realitzats. De fet, les prin-cipals diferències rauen en la complexitat de la repre-sentació i en la quantitat dels elements representatsen cada cas. Tot i tractar-se d'un tema únic, elsmodels són diferents com correspon a les distintesvisions i punts de mira de l'ampli territori recorregut.

La distància en el temps i els canvis en moltescoses resituen l'obra gràfica del poeta i els dibuixosque han perviscut poden ser vistos com a tals. Enaquest sentit, tenen totes les condicions per serdibuixos, no solament anotacions, sinó que tenenmoltes coses que els afirmen: la capacitat de síntesi,l'adopció del traç com a element d'estil comú a totsells, el contorn que esdevé protagonista, la segure-tat, el sentit de la proporció, la valoració de l'espai,el sentit de la profunditat i la coherència en la rela-ció interna dels elements representats. Separats de laseva ubicació en el quadern de notes, agafats com aunitats de descripció diferenciades que formen con-junt, els podem entendre com a dibuixos, semblantsa molts altres dibuixos, nascuts també amb finalitatd'anotació. De tota manera, no goso qualificar-losd'obra d'art, ja que hi manca allò que és essencial: lavoluntat de ser-ho i la intenció de l'autor, visiblesentre d'altres coses en la manca de relació de proce-dència i continuïtat d'aquestes obres, que consti-tueixen un conjunt únic en la producció del seuautor i que no guarden relació amb l'obra literàriadel poeta, per exemple, com a il·lustració referida altext. No hi pot haver dubtes en aquest aspecte, jaque coneixem prou bé les circumstàncies en què vanser realitzats i les causes que els motivaren.

El terreny que va divisar Verdaguer no ha estatobjecte de treballs artístics, tot i que la tradició depaisatgisme és extensa i diversa en el panorama pic-tòric català a causa, òbviament, de les dificultatsd'accés i realització que demanen aquestes pràcti-ques, de manera que es fa molt difícil confrontaraquests dibuixos amb la realitat.

MUNTANYA 882 04/200936

Jacint Verdaguer el1883, l’any que va

pujar a la picad’Estats.

Pàgina anterior:Silueta del Canigó feta des de Prada,

dibuixada a la plomaen un full de paper.

Es conserva a la CasaMuseu Domènech

i Montaner, a Canet de Mar.

VER

DA

GU

ER

IM

ATG

ES

I O

BR

ES

. MU

SE

U D

IOC

ES

À D

E B

AR

CE

LON

A

Difícilmentpodem parlar

d'un Verdaguerartista; sí que

ho podem fer,però, de l'home

sensible que,davant la

grandesa de lavisió, intenta

retenir-la i, ennom del rigor

científic, podementendre la seva

necessitatd'anotar-la

DIBUIXOS VERDAGUERIANS

04/2009 MUNTANYA 882 39MUNTANYA 882 04/200938

El cim del Canigó amb la creu actual.Antigament n'hi haviahagut una altra, peròquan Verdaguer pujà ala pica l'any 1883 non'hi havia cap. En elpoema, Verdagueratribueix al comteGuifré, moribund, lainiciativa de col·locar-hi la primera: «Ara quea mi l'avara mortm'espera, / una mercèus demano, és ladarrera: / plantau laCreu del Canigó albell cim».

FRA

NC

ES

C O

ILVÉ

Dos dels quatrecroquis consecutiusdibuixats perVerdaguer el 10 dejuliol de 1882 des delcim de la torreta del'Orri (2.439 m).Aquest cim, queVerdaguer anomenamuntanya de Rubió,és el punt culminantde les pistes d'esquíde Port Ainé.Hem reproduït aquíaquests dos dibuixoscom a exemple delseu ús com a eina detreball, per anotar-hinoms de lloc. Baixeuel dibuix superior,poseu-lo a la dreta deldibuix inferior i veureucom el Salòria fad'encaix entre els doscroquis.

La Maladeta. Fotografia feta per Juli Soler i Santaló des del cim de l'Aneto, que es correspon bastantal croquis i la descripció que en va fer Verdaguer quan va pujar-hi el 22 de juliol de 1882.

BIB

LIO

TEC

A D

E C

ATA

LUN

YAEl 27 de novembre de 1878 Verdaguer ingres-sà a l'Associació Catalanista d'ExcursionsCientífiques, just quan es complien els dos

anys de la fundació d'aquella associació que fou l'o-rigen del Centre Excursionista de Catalunya. Elpoeta tenia aleshores trenta-tres anys. Els estius de1879 i 1880 fa estada al balneari de la Presta, i és enentrar en contacte directe amb la muntanya, que vaperfilant el projecte d'escriure un gran poema, una«llegenda pirenaica» centrada en el Canigó. El tempsque està al Vallespir l'aprofita per fer llargues cami-nades, durant les quals recull en una primera llibretad'excursions tota mena de dades útils per a l'obraque escriurà. Serà un poema que s'inspirarà en lesllegendes que ha anat aplegant, però ara els Pirineus

Ruïnes de Sant Martí del Canigó, fotografia publicada a Notes sobre l'artreligiós en el Rosselló, de Jean August Brutails, llibre traduït per JaumeMassó i Torrents, editat l'any 1901 pel Centre Excursionista de Catalunya.Jacint Verdaguer morí l'any següent. Aquell mateix any Juli Carselade duPont, bisbe de Perpinyà, adquirí l'antic monestir i n'inicià la restauració, enla qual participaren tots el Països Catalans. Verdaguer, a les notes delpoema Canigó, havia escrit: «...Aqueixos sants i aqueixos àngels ajudin alvenerable prelat a realitzar lo seu somni d'or de reconstruir l'abadia deSant Martí del Canigó. Lo dia que aquest llegendari monestir s'aixequi deses ruïnes, serà de veritable goig per los bons catalans d'ençà i d'enllàdels Pirineus; i per l'autor d'aquest poema, si Déu li fa la mercè de deixar-l'hi veure, serà un dia dels millors de la seva vida».

ja no seran una simple ficció poètica, com eren aL'Atlàntida, sinó que, d'acord amb l'esperit de l'ex-cursionisme científic, en el qual s'havia integrat, bas-tirà la llegenda damunt un país concret i ben docu-mentat, per això decideix fer excursions al llarg delPirineu català, especialment durant els anys 1882 i1883, per tal d'obtenir informació geogràfica fide-digna que recollirà personalment sobre el terreny.

Els textos que escriu a les seves llibretes d'excursióes complementen amb uns croquis que tenen com afinalitat principal anotar-hi topònims. La majoriad’aquests croquis, fins a un total de seixanta dibui-xos, es troben a la Biblioteca de Catalunya, en quatrellibretes, escrites entre 1879 i 1883, amb anotacionspreses durant les excursions que va fer tot recorrentels Pirineus des del Canigó a la Maladeta.

Dels textos que va escriure en aquestes llibretes,Verdaguer només publicà l'«Excursió a l'Alt Pallars»,que llegí personalment el 7 de març de 1884, ara facent vint-i-cinc anys, a la sala d'actes de l'AssociacióCatalanista d'Excursions Científiques i fou publicadaíntegrament al volum VIII de les memòries de l'asso-ciació. Gairebé totes les altres anotacions restareninèdites fins al 1992 en què Narcís Garolera, seguintel treball iniciat per Josep M. de Casacuberta, lespublicà en una edició crítica molt acurada, però elsdibuixos pròpiament no foren publicats. Perejaumeen donà a conèixer alguns en els seus llibres Oïsme iEls cims pensamenters. Curt Wittlin i Narcís Garoleraen publicaren bastants al llibre Del Canigó a l'Aneto.L'any passat, amb motiu de la trobada excursionista aVil·la Joana, i a través del El Portarró, butlletí del parcnacional d'Aigüestortes i Estany de Sant Maurici,donàrem a conèixer alguns dibuixos tal com forenpublicats al Butlletí de la Societat d'Onomàstica desetembre-desembre de 2007, on fèiem també uninventari dels seixanta croquis que coneixem.

Gairebé la meitat dels croquis de Verdaguer sónfets des de dalt dels cims i alguns s'enllacen fentpanoràmiques completes o seqüències parcials, comen el cas de la torreta de l'Orri (Rubió-Pallars Sobi-rà), Salòria (Alt Urgell), Casamanya (Andorra),Capceres (Caldes de Boí), pala Alta de Sarradé(Aigüestortes), o Montsent de Pallars. Al capda-munt de cada croquis Verdaguer n'indicava l'orien-tació, que no és gaire fiable. Va fer també dibuixosde detalls anecdòtics, sovint relacionats amb temesde folklore; en altres segueix el perímetre delsestanys, o pren vistes des de localitzacions concretescom coma Ermada, Canigó, Rià, coll de Carançà,pica d'Estats, puig de la Cometa, Gessa, pic de Cla-vera, Montgarri, coll de Cabdella, o la Maladeta.

Els relats que Verdaguer fa de les seves excursionspirinenques, sorprenen per la precisió i veracitat.Aquest és un fet que han constatat tots els qui n'hanfet la comprovació sobre el terreny, com Curt Wit-tlin, Bernat Gasull, Pere Canturri, Jordi Pasques inosaltres mateixos. Verdaguer fou un autèntic mun-tanyenc, capaç de fer uns itineraris maratonians. Elscroquis que va dibuixar des dels cims són la confir-mació documental d'aquests itineraris.

JULI

SO

LER

VISIONS A LA PLOMA

MUNTANYA 882 04/2009 41MUNTANYA 882 04/200940

VISIONS A LA PLOMA A cura de Jordi Solà

Els seus llargs viatges i les seves excursions van portarVerdaguer a molts indrets que, durant anys, han estatrecordats justament per la seva presència.

En aquest número especial de la revista Muntanya repro-duïm un conjunt de dibuixos, de paisatges i llocs que sónprou emblemàtics per a tots els que vulguin endinsar-se enel món verdaguerià.

Alguns indretsverdaguerians

VIL·LA JOANA, A VALLVIDRERA (BARCELONÈS)

En aquest casal, situat en el boscos de Vallvidrera, l’any 1902, morí Jacint Ver-daguer. Avui dia s’ha convertit en la Casa Museu Verdaguer, dedicada a la

memòria del poeta.

EL SANTUARI DE SANT SEGIMON DEL MONTSENY (OSONA)

Encinglerat en un abrupte contrafort del vessant nord delMatagalls, el santuari es remunta al 1290, quan es construí

una capella aprofitant una cova natural, habitada, segons la lle-genda, per Segimon de Borgonya.

LA CREU DEL MATAGALLS DEL MONTSENY (OSONA)

Verdaguer coneixia bé el Montseny, i va pujar al Matagalls enmés d’una ocasió. Cada segon diumenge de juliol, més de

800 romeus catalans s’apleguen al voltant de la creu que coro-na la muntanya per retre homenatge a Sant Antoni M. Claret i aVerdaguer.

L’ANETO DES DEL PLA DELS AIGUALLUTS (ALTA RIBAGORÇA)

Des dels Aigualluts, referint-se a l’Aneto, Jacint Verdaguer, enel poema Canigó diu: «Veu’s-la aquí; mirau sa gegantina

altura». Amb 3.404 m és el cim culminant del Pirineu, situat almassís de la Maladeta, i el més alt dels Països Catalans. No ésestrany, doncs, que Verdaguer n’admirés la seva altura impo-nent.

EL MONESTIR DE SANT MARTÍ DEL CANIGÓ (CONFLENT)

El monestir de Sant Martí, situat en un esperó rocallós del massís del Canigó,va ser reconstruït pel bisbe Juli Carsalade du Pont, amic de Verdaguer, i és un

indret de visita obligada per a tots els verdaguerians. Fou fundat entre el 1001 i el1007 pel comte Guifré II de Cerdanya i Conflent.

LA PICA DEL CANIGÓ, DES DE L’ESTANYOL DE CORTALETS (CONFLENT)

El Canigó és un important centre de muntanyisme; disposa del xalet refugi deCortalets, des d’on s’ha fet el dibuix. Per la seva significació religiosa i folklò-

rica, vinculat a la mitologia nacional de Catalunya, el Canigó és la muntanya insíg-nia dels catalans. En el seu poema èpic, Verdaguer diu d’aquesta muntanya: «LoCanigó és una magnòlia immensa que en un rebrot del Pirineu se bada».

LLIBRES I MAPES

L’edició críticad’Excursions i viatges

Nou excursionsliteràries

Excursions i viatgesJacint VerdaguerEdició a cura de Narcís Garolera (tres volums)Biblioteca Verdagueriana. Textos. Documents. Edita: Editorial Barcino. Barcelona (1991)1.007 pàgines en tres volums.

Jacint VerdaguerLlorenç SoldevilaCol·lecció: Els Escriptors i El paísEdita: L’Aixernador Edicions. Argentona (1992)258 pàgines, amb il·lustracions

04/2009 MUNTANYA 882 43

El professor Narcís Garolera, un delsmillors especialistes de l’obra literàriad’en Verdaguer, a principis de la dèca-da de 1990 del segle passat, va publi-car, en tres volums, una edició criticadel llibre Excursions i viatges de Ver-daguer.

Aquests volums són el resultat dela tesi doctoral de Garolera, la primeraque es va presentar a la Universitat deBarcelona, d’un text en prosa de JacintVerdaguer. L’objectiu d’aquesta acura-da investigació és estudiar una obraen prosa del poeta, editar-la crítica-ment i complementar-la amb la trans-cripció d’escrits inèdits que hi tenenrelació.

Garolera, com molt bé diu, vaposar en evidència, en aquest estudide la prosa verdagueriana, la meticu-losa elaboració que Verdaguer feia,abans de donar com a definitiu el textdels seus articles d’excursions i viat-ges: «Feia una primera redacció i des-prés la refeia tres o quatre vegades».El resultat d’aquesta forma de treba-llar és un Verdaguer bon coneixedordel gènere de viatges, però també unescriptor que dominava tots els regis-tres, tant el vers com la prosa.

Altres llibresverdaguerians

JacintVerdaguer

excursionista

La vella Andorra vista per mossèn CintoEsteve Albert i CospEdita: Editorial Barcino. Barcelona (1959)

El Pirineu. Tradicions i llegendesJoan Amades i GelatEdita: La Llumenera. Barcelona (1949)Edició facsímil: Garsineu Edicions. Tremp (1997)

Verdaguer i el Pallars. Primer centenari de l’excursió del poeta al PirineuJosep Coll i Martí(Presentació i antologia)Edita: Comissió per la Diada dels Raiers. La Pobla de Segur (1983)

Els excursionistes a mossèn Jacint VerdaguerDiversos autorsEdita: Impremta Arola. Barcelona (1953)Edició facsímil: Generalitat de Catalunya.Departament de Cultura. Barcelona (2003)

Verdaguer a la pica d’Estats(Centenari 1883-1983) Homenatge dels excursionistesEdita: Comissió excursionista. Barcelona (1985)

Obres completesJacint VerdaguerPròleg de Marià ManentCol·lecció: Biblioteca perenneEdita: Editorial Selecta. Barcelona (5 edicions: 1943, 1946, 1949, 1964 i 1974)

Estudis sobre Jacint VerdaguerJosep MiracleCol·lecció: Biblioteca Serra d’Or – 86Edita: Publicacions de l’Abadia deMontserrat. Barcelona (1989)

L’escriptura itinerant: Verdaguer, Pla i la literatura de viatgesNarcís Garolera i CarbonellCol·lecció: Argent viu – 32Edita: Pagès editors. Lleida (1998)

LLIBRES I MAPES A cura de Francesc Beato

Antologia dels textosexcursionistes

Les ascensionspirinenques de Verdaguer

Verdaguer a través delPirineu

Verdaguer i els PirineusAntologiaRamon Miró BaldrichCol·lecció: Biblioteca pirinenca – 41Edita: Garcineu edicions. Tremp (2004)183 pàgines, amb il·lustracions

MUNTANYA 882 04/200942

Les ascensions de Verdaguer al PirineuBernat Gasull i RoigCol·lecció: Azimut – 97Edita: Cossetània Edicions. Valls (2008)204 pàgines, amb il·lustracions

Del Canigó a l’AnetoJacint VerdaguerA cura de Narcís Garolera i Curt WittlinEdita: Pagès editors. Lleida (2002)195 pàgines, amb il·lustracions

En aquest llibre el professor RamonMiró ens ofereix un conjunt de tex-

tos que constitueixen una antologiapirinenca i excursionista d’en Verda-guer. El divideix en quatre apartats:prosa excursionista, prosa popular,poesia i botànica poètica.

Després d’una introducció trobemel poema «L’heura», que Verdaguer vadedicar als excursionistes. Tot seguit,del llibre Excursions i Viatges: excur-sions a l’Alt Pallars i l’aplec de Mont-garri. Dins de la prosa popular de Ron-dalles: Sant Guillem de Llívia, l’estanyde Montcortès, l’estany d’Angulasters,lo Lloro i la font de la Badella. De Cani-gó, fragments dels cants I, II, IV, VI i VII.De Pàtria: Cançó de Raier, Los doscampanars i La corona. D’Aires delMontseny: Goigs del beat Romeu deLlívia. I del llibre Flors de Maria hi tro-bem les poesies: «La viola», «Lo ges-samí», «Lo cabell de la Mare de Déu»,«La margarida», «Lo romaní», «La fari-gola», «No m’oblides» i «Clavellina».

Un clàssic del’excursionisme

Excursions i sojorns de JacintVerdaguer a les contrades pirinenquesJosep M. de CasacubertaBiblioteca Verdagueriana. Textos. Documents.Edita: Editorial Barcino. Barcelona (1953)111 pàgines

Fins ara el llibre bàsic per conèixerels recorreguts pirinencs de Verda-

guer era Excursions i sojorns de JacintVerdaguer a les contrades pirinenquesde Josep Maria de Casacuberta. Qual-sevol excursionista o estudiós que vol-gués informar-se de les gestes piri-nenques del poeta havia de consultaraquest text.

El llibre s’inicia bàsicament ambl’estada al santuari de Montgrony, l’es-tiu de 1878, i finalitza el 1884 amb elsdies que va passar en el santuari de laMare de Déu del Mont per enllestir elseu poema èpic Canigó.

S’hi destaquen les dues llarguestravesses pirinenques que Verdaguerva fer els estius dels anys 1882 i 1883amb l’objectiu de recollir informacióper escriure Canigó.

Casacuberta, per escriure aquestllibre, va consultar els detallats dietarisi quaderns de notes que el poeta vaescriure al llarg de les seves llarguescaminades. Per això, molts dels indretsque Verdaguer va visitar durant les tra-vesses dels any 1882 i 1883, gairebécoincideixen amb el fascinant viatgeque en el poema Canigó fan Gentil iFlordeneu, tot volant sobre la granserralada, des del Canigó fins al mas-sís de la Maladeta.

Coincidint amb el centenari de lamort de Jacint Verdaguer, el pro-

fessor suís Curt Wittlin, després deresseguir a peu una gran part dels iti-neraris de Verdaguer, va seleccionardiversos textos de les seves llarguescaminades, sobretot dels tres qua-derns d’excursions dels anys 1882 i1983, on es recullen les seves traves-ses pirinenques des del Canigó fins ala Maladeta.

Amb els textos de la versió del pro-fessor Narcís Garolera, va publicar untreball amb comentaris personals,il·lustrat amb gravats de Gustave Doré,i dibuixos de Josep Moll, Francesc deBorja Moll i Jordi Solà, a més d’algunscroquis de muntanya, que el mateixVerdaguer va dibuixar en les seves lli-bretes d’excursions.

Llibre de gran format, molt beneditat, amb els textos de Verdaguernormalitzats.

L ’autor d’aquesta guia ens proposade seguir els camins que va fer

Verdaguer per assolir els cims piri-nencs, sobretot durant les dues tra-vesses realitzades els estius del 1882i el 1883. Durant gran part de la sevavida, però sobretot, entre els anyssetanta i vuitanta del segle XIX, vaendinsar-se en una aventura munta-nyenca extraordinària, sovint no prouconeguda, on entre d’altres, va pujarals cims del Canigó o la pica d’Estats,amb l’afany d’identificar els recorre-guts i conèixer en detall la serralada.

Bernat Gasull ens ofereix la des-cripció detallada de les ascensionspirinenques que ara fa més de 125anys va fer el poeta. Els itineraris quedescriu són les ascensions als cims;ha descartat les rutes a peu que va ferel poeta, entre pobles o valls. Durantels anys 2003 i 2005 va fer un treballde recerca exhaustiu en arxius i publi-cacions, i duu a terme les mateixesascensions que va fer el poeta.

Aquesta feina ha donat com aresultat aquesta guia d’itineraris demuntanya, amb 29 itineraris dividits enquatre apartats: Pirineu Oriental,Andorra, Pallars-Alt Urgell i Aran-AltaRibagorça-Arieja, acompanyats de lesnotes, ressenyes i poemes que Verda-guer va deixar de cada recorregut.

L ’autor ens proposa de fer nou iti-neraris literaris per indrets on

Jacint Verdaguer es va inspirar perescriure algun dels seus textos, tant envers com en prosa.

Al llarg de l’explicació de cada unade les rutes, hi tenim una selecció detextos de Verdaguer que ens convidena llegir-los.

El llibre està dividit en set apartats.El primer, més extens, és la descripcióde les rutes. Un segon on ens explicaels monuments arquitectònics, elsmuseus i centres d’interès que podemtrobar al llarg dels recorreguts. En eltercer hi fa propostes didàctiques. Unquart apartat està dedicat a la relaciód’altres autors amb els textos verda-guerians. El cinquè consisteix en unarelació de materials escrits o gràficsrelacionats amb el poeta, que podemtrobar al llarg de les rutes. Un sisèapartat, amb adreces i telèfons d’a-juntaments, museus i hotels quepodem trobar al llarg dels recorreguts.El setè apartat ens ofereix una llistade bibliografia essencial sobre Verda-guer. I s’acaba amb la reproducció delmapa que Josep Maria de Casacuber-ta va confeccionar de les excursionsque Verdaguer va fer durant els estiusde 1882 i 1883.

En aquest petit recullbibliogràfic ens centraremen els llibres que tenenrelació amb Verdaguer

i l’excursionisme.

VIES D’ESCALADA

MUNTANYA 882 04/2009 45

VIES D’ESCALADA A cura d’Armand Ballart

MUNTANYA 882 04/200944

ALT URGELL / SERRA DE LES CANALS

Via Sol de mitjanit(210 m. MD+/Ae)

Per als qui xalen obrint vies, presentem a continuació alguns indrets on encara n'hi caben unesquantes... i com sempre el Maestrat és una de les millors reserves que cal tenir en compte. Laseva situació apartada de la metròpoli i amb més tolerància vers les prohibicions fan d'aques-

ta comarca un lloc privilegiat amb calcari i silenci. Al Montsec també hi queden panys poc exploratscom la paret de la Font Freda que, com la serra de les Canals a l'Alt Urgell, ofereixen bones possibi-litats d'obertures fins i tot assequibles, donades les característiques d'un terreny menys cobejatd'entrada. Salvat de Montserrat i Riglos, per norma general, són les escoles de conglomerat menysfreqüentades donat el grau més elevat d'exposició. Per tant, les zones de calcari, i sobretot les pro-peres a la carretera, són sens dubte les més sol·licitades. En conjunt, en aquests llocs més visitats ésdifícil d'obrir quelcom interessant, però no impossible, com s'ha demostrat a la coneguda roca Regi-na amb dues noves vies. És clar que encara queda temps per considerar alarmant el tema de lasaturació mentre hi hagi espai, però el que és segur és que moltes vies quedaran gairebé esborradesper d'altres, mentre no respectem la distància i l'estil amb què han estat obertes.

ticament equipada i amb una dificultatmàxima de V+/Ae. Cal portar 12 cin-tes, els estreps i camalots opcionals.Per arribar-hi, a la sortida d'Oliana heud’agafar la pista asfaltada que du capa les Anoves i Mora Condal, fins asituar-se sota mateix de la muralla onhi ha un petit aparcament. Pugeu perl'esquerra d'un barranc i en poc mésde 10 min arribarem a peu de via, totjust a la vertical de la fissura de l'últimllarg. Descens recomanable rapelant lavia, o bé caminant cap a l'est fins alcollet per on passa la carretera d'ac-cés. Roca de conglomerat acceptable,caldran repeticions.

MAESTRATMolt a prop del poble de Pitarque, mésconegut per la pintoresca contrada del'Órgano de Montoro, tenim unexcel·lent repertori de parets de totesmides i estils, ben visibles quan transi-tem des del vehicle mateix. Un delspassatges més singulars d'aquestabonica vall es troba a l'altura d'untúnel que travessa un curiós plec decalcari sorprenentment estètic i verti-cal. Mentre en la seva cara oest ja faanys que existeixen un bon grapat devies curtes equipades, la cara estdibuixa un itinerari força captivador iamb un ambient excepcional en laseva part final. La via Luz de invierno

(novembre-08), oberta per Alex Ruiz iToño López de Saragossa, ofereix lapossibilitat més elegant de guanyaraquest magnífic espadat. Sis tiradestotalment equipades amb parabolts de8 mm són la millor alternativa per fugirde la calor amb només 12 cintesexprés. El descens s'efectua per lamateixa via en ràpels gràcies a unainstal·lació intermèdia equipada a lavertical de l'itinerari, rapelable ambuna sola corda de 60 m. Molta atencióamb la caiguda de pedres sobre lacarretera.

Tot just en aquest indret, però al'altra banda del riu Pitarque, observa-rem a llevant dues roques característi-

ques anomenades les agulles de Pitar-quejo. L'octubre de 2006, Jordi Tapia iBernat Jover aconsegueixen el cim del'agulla de l'esquerra amb la via Jac-ques Crustó, i més tard, juntamentamb el company J. Quellos, guanyenl'altra agulla amb la via Esmorzars deforquilla. Escalades obertes senseexpansions, on trobarem alguns ferroscasolans i una gran varietat de passat-ges sobre un rocam acceptable enconjunt. Cal portar el joc de tascons iels camalots fins n. 3. Per accedir-hi,cal deixar el cotxe a l'entrada deltúnel, al peu de la via Luz de invierno,heu de creuar el riu mitjançant unstroncs entravessats i superar el pen-

pitons variats, joc de tascons, aliens iun joc de camalots per a aquesta entre-tinguda aventura, amb bon ambient irocam de tots els colors. Segons elsautors, el desplom de xorreres delpenúltim llarg resta bastant equipat ambpossibilitats de forçar-lo en lliure (7b?).

ALT URGELLLa serra de les Canals, ben visible a lasortida d'Oliana direcció nord, és un detants indrets oblidats malgrat el seucòmode accés i privilegiada orientacióper a l'hivern. Si bé aquest vessant noté un atractiu destacable, les possibili-tats hi són nombroses, i fins ara sola-ment resten oberts quatre itinerarisconeguts. L'últim, obert per Pere Tutu-saus i Llorenç Vallès en tres jornades,via Sol de mitjanit (gener-08), resultauna bona opció per conèixer aquestacontrada gràcies a una escalada pràc-

la feixa d'accés per la dreta de la bas-tió. Primer va ser la via Alvar Archilla(setembre-08) oberta per Roger Archi-lla i Robert Masana, la primera delrepertori on trobarem una mica de totresseguint els 41 espits col·locats a laparet. Excepte l'inici i la part central onla roca no acompanya, la resta aprofitasinuosament una llaminera línia gris ala dreta de la via Olimpia, amb unestirades en lliure realment interessants.Cal portar uns 10 claus ( 5 v i 5 uni-versals), aliens i camalots fins n. 2.

Més a l'esquerra, i creuant la viaBarrufets, un dels millors coneixedorsd'aquesta paret, l'Àngel Vedo, ens sor-prèn amb un treballós itinerari al genuíestil d'aquesta contrada, on s'ha depicar de valent i preveure un bivac coma mínim per a pròximes repeticions.La via Arnau Vedo, finalitzada el 9 dedesembre del 2008 després de nom-brosos atacs per l'Àngel, Ramon Bar-tra i Nacho Florenciano, ha quedat par-cialment semiequipada amb 60 para-bolts de 8 mm i totes les reunionsequipades amb tres parabolts de 10mm. Bivacs instal·lats d'hamaques ales reunions 5 i 9. Cal dur uns 40

dent fins a la base de les roques. Des-cens per darrere amb un ràpel (30 m)i, a continuació, per la canal centralamb un altre ràpel de 25 m i desgrim-par pel més evident. Orientació nord-oest.

MONTSECEn el serrat de Font Freda, Joan

Jover i J. Alejandre obren la via VicençBertolín (25-10-08), aprofitant l'esperómés destacat molt més a l'esquerra dela clàssica Fissura obliqua. Itinerariassequible en general, amb una dificul-tat ben repartida i homogènia sobrebona roca, poc equipada, però fàcil deprotegir. Cal dur un joc de tascons i elsCamalots fins n. 3. Escalada interes-sant i sobretot solitària; cal arribar-hiper la pista que travessa la base de lapopular zona del Cap del Ras. Pràcti-cament al final, heu de davallar camp através fins al peu de via (30/40 min).El descens s'efectua baixant per l'es-querra de la paret pel terreny mésadient directament al vehicle.

La cèlebre paret de roca Reginatorna a ser actualitat gràcies a duesnoves propostes que arranquen des de

MAESTRAT / CONGOST DEL RIU PITARQUE

Via Luz de invierno(170 m. ED)

MAESTRAT / AGULLES DE PITARQUEJO

1. Via Jaques Crustó (175 m. MD)2. Via Esmorzars de forquilla (175 m. MD)

CONGOST DE TERRADETS / ROCA REGINA

MONTSEC / SERRAT DE FONT FREDA

Via Vicenç Bertolín (360 m. MD inf.)

1. Via Arnau Vedo (355 m. MD/A2)2. Via Alvar Archilla (140 m. ED-/A2)

La roca Regina, alcongost de Terradets.

A. B

ALL

AR

T

LA MOTXILLA DE MUNTANYA

MUNTANYA 882 04/2009 47

LA MOTXILLA DE MUNTANYA

MUNTANYA 882 04/200946

Expedicions

Xavier Vallbuena, Èric Villalón iJesús Noriega arriben al pol Sud

Rapa Nui 2009: més de 6 km sota terra en lava

Espeleologia

Bases de dades d’espeleologia:GrottoCenter 2.0 i Espeleoíndex

anys, representant d’una multinacio-nal alemanya, li falta una mà de naixe-ment.

Eric Villalón diu: «es tracta d’un pasiniciàtic, un punt d’inflexió en el món deles persones amb discapacitats (…)qualsevol pot tenir un accident i perdreun membre. Això no és un impedimentper viure. No s’han de tenir límits,només cal comptar amb els instru-ments i els ànims per aconseguir elsobjectius que ens proposem».

Per assolir l’èxit d’aquesta expedi-ció ha calgut un any i mig d’entrena-ment intens, com ara córrer, fer exer-cicis de força i resistència dins d’unapiscina fins a passar llargues estonesdins d’una cambra de congelació a -25º C perquè el cos s’adaptés al cli-ma antàrtic. A més, també han esquiatper la sorra de platja arrossegant unllast semblant al trineu que durien pelsòl austral.

L’expedició també té un vessantcientífic perquè es prendran mostresper analitzar els nivells de contami-nants orgànics i inorgànics i per cons-tatar la vida bacteriana atrapada al gelde l’Antàrtida.

F. A.

Per primera vegada a la història, elgener del 2009, un equip de per-

sones discapacitades van arribar al polSud, al continent antàrtic, una de leszones més remotes i feréstegues delplaneta. Xavier Vallbuena, Jesús Nor-iega i Èric Villalón, juntament amb elsseus acompanyants Ramon Larramen-di i Ignacio Oficialdegui van protago-nitzar l’expedició “Pol Sud senselímits”, impulsada per Obra Social dela Caixa.

Amb aquesta expedició, que varecórrer 250 km sobre l’Antàrtida, s’hademostrat d’una manera evident lacapacitat esportiva d’alt rendiment d’a-quelles persones que pateixen unaminusvalia. Els tres muntanyencs vanestar tres setmanes en una de leszones més inhòspites de la Terra, apro-fitant l’estiu austral, però amb tempe-ratures de -40º C i vents de 300 km/h.

Xavier Vallbuena, de 44 anys, ésbiòleg, i va perdre una cama en unaccident de moto; Èric Villalón, de 35anys, és tècnic esportiu i or paralímpicd’esquí alpí, només té una capacitatvisual del 5%. Tots dos esportistes sónmembres del Centre Excursionista deCatalunya. A Jesús Noriega, de 34

L es eines informàtiques cada vega-da són més aprofitades per l’espe-

leologia. Programes de càlcul topogrà-fic, de dibuix convencional, de creació3D, webs, blocs i bases de dades enlínia han entrat a formar part del mónespeleològic d’avui en dia. En referèn-cia a les bases de dades en línia, caldestacar dues iniciatives relativamentrecents que van agafant empenta. Enl’àmbit mundial, GrottoCenter 2.0(www.grottocenter.org) és una base dedades dedicada a l’espeleologia ambentrades realitzades pels visitants deles cavitats, que es basen en el con-cepte de l’enciclopèdia Viquipèdia.Qualsevol persona pot entrar informa-ció sobre cavitats naturals.

Actualment (març 2009) GrottoCen-ter compta amb informació sobre5.433 cavitats, procedents de 217espeleòlegs de divuit països. Els campsque hi ha disponibles per entrar infor-mació, fer cerques i endreçar són: nom,fondària, desenvolupament, latitud, lon-gitud, país, estat, ciutat, massís, siste-ma, roca, busseig, fitxa, estètica, difi-cultat de progressió, dificultat d’accés iany de descobriment. Es poden consul-tar les dades en francès, anglès i caste-llà, tot i que properament serà possiblela consulta en català, amb traducció acura de Josep Manuel Victòria.

A casa nostra, Josep Manuel Miñar-ro i Francesc Rubinat (membres de l’ERE del CEC) i Víctor Rubinat (creadordel programa i del seu manteniment),desenvolupen l’Espeleoíndex (www.espeleoindex.com), base de dades decavitats de Catalunya. En aquest cas elconcepte és diferent, i són ells mateixosels que recullen i entren la informació,opció més feixuga i lenta de creixe-ment, però alhora de més qualitat. Elscamps que hi ha disponibles per cercarsón: nom, municipi, comarca, gransunitats, unitats, recorregut, desnivell,litologia, bibliografia i biologia. A més,dins de cada cavitat es pot consultaruna fitxa molt completa amb la descrip-ció, situació, bibliografia, història, biolo-gia, fotografies, topografia i localitzaciósobre mapa o foto satèl·lit. Tot i queEspeleoíndex està en fase de proves, jas’hi pot accedir i fer-hi consultes.

Valentí Zapater

cavitats que aporten molta informaciósobre el passat de la població a l’illa.D’altra banda també són destacablesels espeleotemes generats a partir dela descomposició del sílice i de l’òpalper part de microorganismes.

Tot plegat fa que Rapa Nui esdevin-gui un dels indrets més importants delmón en l’estudi de la vulcanoespeleo-logia.

Valentí Zapater

L’expedició d’enguany de la Socie-dad de Ciencias Espeleológicas

Alfonso Antxia, de Bilbao, a la illa dePàsqua, ha aconseguit enllaçar el sis-tema de cavitats de Roiho i aconseguiraixí un complex subterrani amb més de6 km de galeries. La cavitat es conver-teix en la desena del món, per recorre-gut, de les desenvolupades en lava.

Els de Bilbao treballen a l’illa xilenades de l’any 2005 amb altres investi-gadors xilens i italians, i en col·labora-ció amb institucions locals com Comi-sión del Desarrollo, CONAF, Consejo deAncianos i Comisión de Monumentos.Les investigacions, dirigides per l’es-peleòleg i fotògraf Jabier Les, s’hancentrat en l’exploració i topografia deles cavitats de l’àrea de Roiho, aixícom en estudis geològics, biològics iarqueològics. Cal destacar les troba-lles de restes humanes, petròglifs itallers lítics en més d’una vintena de

Herbes medicinals,dietètica i teràpies naturals

Travessera de Gràcia, 12008012 BarcelonaTel. 932 187 331

HERBOLARIDEL CEL

Espai CEC

94 inscrits a la 1a Cursa de laLluna del CEC i Vall de Núria

El 7 de març passat el dia es llevavaennuvolat i fred, i a estones nevava

copiosament. De tant en tant, el sol esdeixava veure a través dels núvols quecorrien ràpid per damunt de l’equiptècnic del CEC marcant el camí depujada al Puigmal des del santuari deNúria. El vent semblava amainar, peròfeia ballar les banderes de senyalitza-ció com si anessin a trencar-se. A daltcostava aguantar-se dret.

A les 6 de la tarda de dissabte esvan començar a repartir els dorsals.Entre els participants no es veien lescares habituals del món de les cursesd’esquí de muntanya. Es veien lescares d’aquells que et creues un diu-menge qualsevol en algun cim, amb elmaterial bàsic i necessari, amb elsdubtes de qui es troba en una situaciópoc habitual.

A les 19:30, quan la lluna, protago-nista i font de llum de la vetllada, erasobre nostre es va donar la sortida a laprimera Cursa de la Lluna, cronoesca-lada popular al Puigmal. Els corredorshavien de seguir el camí traçat per lacoma de l’Embut, un tàlveg amb unaneu excel·lent, que faria les delíciesdels esquiadors. Al final de l’embut elcamí s’enfilava per la dreta per entre

els vessants i les canals que pugen alcim del Puigmal.

El vent, fort i fred, va fer que l’arriba-da es fes aproximadament 100 mabans d’arribar al cim, on l’equip decontrols del CEC va haver de refugiar-seper prendre els temps dels que arriba-ven i, on alguns, condicionats pel fred,es paraven a observar la magnífica vistaque el vent del nord ens concedia.

En 54 min arribava el primer corre-dor, l’Agustí Roc, i en 59 min ho feiala primera dama, Gemma Arró, espor-tistes acostumats a córrer contra elcrono. L’Oriol Carbonell (15 anys),amb un temps de 1 h 22 min, i enJoan Requeno (16 anys) i un crono de1 h 58 min, ens recordaven que l’es-quí de muntanya també té planter.Així mateix, en Ramón Cot, amb 61anys, ens demostrava que l’edat noha de fer allunyar-te de les muntan-yes nevades.

En arribar al santuari, un brou calent,un sopar, una mica de música en viu,un petit sorteig i un cremallera espe-rant. La Cursa de la Lluna s’acabava.D’aquí a dotze llunes hi tornarem, lescares dels corredors en arribar no endeixaven cap dubte.

Sergi Estaban

KIK

U R

UB

INAT

(E

SP

ELE

OIN

DE

X)

JAB

IER

LE

S

JAB

IER

LE

S

CE

C

E. V

ILLA

LÓN

Tapes gratis en prendre una consumició

BAR - RESTAURANT

ELS TRES

Muntaner, 5508011 Barcelona934 519 210

LA MOTXILLA DE MUNTANYA

MUNTANYA 882 04/2009 49

La revista Muntanya al You Tube,a Onda Rambla-Punto Radio i ala Viquipèdia

Espai Muntanya

L es noves tecnologies i la importàn-cia d’Internet a l’hora de mantenir

el món comunicat en l’àmbit social icultural han definit la línea d’acció quecal seguir a l’hora de crear el canal pro-pi de la revista Muntanya al You Tube.

A diferència de molts altres canals,el canal Revista Muntanya comptaràamb la tecnologia més avançada, ioferirà vídeos de vuit minuts (com amàxim), alguns d’aquests enregistratsamb les noves càmeres HD de Sony(XDCAM- EX, Cine Alta). El canal s’o-bre amb la intenció de ser el canal delslectors, subscriptors, socis del CEC iamics de la muntanya en general, quevulguin mostrar els seus treballs, enaquest cas en format de curtmetratge.

Tots els mesos es farà una selecciódels millors treballs i es penjaran qua-tre vídeos al canal, que a poc a poccreixerà i oferirà notícies, entrevistes iseccions relacionades amb la revistaMuntanya, el CEC, la natura i el mediambient.

Per enviar els treballs en formatDVD, es pot fer a la següent adreça:CEC, Paradís 12, 08002 Barcelona

Una altra novetat és la col·laboracióde la revista Muntanya al programa«De la Terra a la Lluna», a Onda Ram-bla-Punto Radio. A partir del mes d’a-

bril, hi haurà una participació en lasecció del programa dedicada acomentar els continguts més impor-tants de la revista. El programa s’eme-trà per tot Catalunya, Andorra, el sudde França i els territoris fronterers ambCatalunya. La secció serà bimestral,coincidint amb els mesos de publica-ció de la revista.

Amb més d’onze anys en antena,«De la Terra a la Lluna» s’ha convertiten la referència cultural del cap de set-mana a Onda Rambla, amb unaaudiència fidel. El programa està dirigiti presentat per Víctor Riverola, i estàproduit per Jekaterina Nikitina. Perescoltar-lo a través d’Internet podeufer-ho a través de www.ondarambla.es.

La revista Muntanya té ja una entradaa Viquipèdia, l’enciclopèdia lliure de laxarxa. Podeu consultar l’article a l’a-dreça:

http://ca.wikipedia.org/wiki/Revista_Muntanya

o bé entrant a la Viquipèdia i posant“revista muntanya” al cercador deparaules.

Redacció

LA MOTXILLA DE MUNTANYA

MUNTANYA 882 04/200948

Himalaisme

Primera ascensió hivernal alMakalu (8.463 m) amb èxit

El cim del Makalu, a l’Himàlaia cen-tral, frontera natural entre el Nepal i

el Tibet, ha estat conquerit el 9 defebrer passat per primer cop en unaexpedició hivernal formada pels alpinis-tes Denis Urubko i Simone Moro. Així,doncs, el Makalu ha estat coronat a l’hi-vern, sense oxigen, en estil alpí, sensexerpes d’altura, fet que ha demostratuna fortalesa i una tècnica excepcional.

Els escaladors van afirmar en arri-bar al camp base que l´experiència fouesgotadora, però impressionant. Elfred intens i el vent impedien avançaramb normalitat i van trigar més tempsdel previst, però a la fi la muntanya esva rendir.

Dels catorze vuitmils que hi ha,només el Makalu, a l’Himàlaia, i els delKarakorum, no s’havien pujat mai al’hivern. Però el 9 de febrer, a les13:53 (hora del Nepal), Simone Moro iDenis Urubko feien cim.

Simone Moro, de 41 anys, és undels muntanyencs italians més impor-tants i ha realitzat 40 expedicions enels darrers 16 anys. Ha estat un delsprimers en pujar un vuitmil a l’hivern(Shisha Pangma, 2005) i ara «Mr. Win-ter», com li diuen, ja en porta dos.

Denis Urubko és un muntanyencd’elit de Kazakhstan, i amb el Makaluja té acumulats tretze dels catorzevuitmils. En cap d’aquests ha usat oxi-gen addicional.

Encara queden cinc cims verges alKarakorum, a l’espera que algun alpi-nista agosarat hi pugi a l’hivern. Simo-ne Moro (Itàlia) i Denis Urubko(Kazakhstan) són dos vells amics icompanys de cordada que desprésd’assolir grans èxits individualment, uncop més han tornat a unir les sevesforces per assolir l’últim vuitmil querestava verge al Nepal.

Hans Grüber

Els millors musclos de BarcelonaMallorca, 290 (cantonada Bruc) / 08037 Barcelona / 934 589 844

La Copa del Món i el Campionatd'Espanya - Gran Premi Grifonerecalen a Vallnord

La prova Font Blanca Arcalís va reu-nir a Andorra el 8 de febrer passat

l’elit mundial de l’esquí de muntanya.El suís Florent Troillet en categoriamasculina, i la francesa Laetitia Rouxen categoria femenina aconsegueixenla victòria.

Les intenses nevades i els vents fortsvan condicionar la competició, i això vafer que fossin més durs uns recorregutsque ja són molt exigents. Els corredors,provinents d’Espanya, Andorra, Itàlia,França, Suïssa, Alema-nya i Polònia,van prendre la sortida a les 11 del matíde la coma d’Arcalís per fer un traçatformat per quatre bucles, amb un des-nivell total de 1.800 m.

La carrera va transcórrer a un ritmefrenètic des dels primers metres, on vaavançar-se Florent Troillet, que va dis-putar un duel intens amb Kílian Jornet,que finalment va arribar a la meta amb56 segons d’avantatge sobre Kílian. Enla categoria femenina, la francesa Lae-titia Roux va marcar el ritme des delsprimers metres i va prendre avantatgesobre la segona classificada, la catala-na Mireia Miró en més de cinc minuts.

Paral·lelament a la Copa del Móntambé es disputava el campionat d’Es-panya individual absolut, on Kílian Jor-net i Miria Miró van ser els millorsclassificats entre els corredors cata-lans, i es van proclamar campionsd’Espanya absoluts.

A més de la Copa de Espanya – GranPremio Grifone, un altre dels campio-

nats que es disputava a la Font, Blancaeren els campionats d’Espanya deClubs i de federacions autonòmiques.Els guanyadors absoluts van ser elPoliesportiu Puigcerdà (amb els ger-mans Jornet a les seves files) i la FEEC(Federació d’Entitats Excursionistes deCatalunya) amb una presència massivade corredors que els garantia el títol.

Servei de premsa No Limitpress@nolimit-sports.org

Competicions d’esquí

L’italià Antonio Santi domina laprova a Grandvalira-Grau Roig

La desena edició de l’Snowrunningpuntuable per la Copa d’Europa

d’Snowshoeing s’ha desenvolupat enun recorregut impecable sobre unadistància de 10 km. La gran quantitatde neu d’aquesta temporada ha fetque la cursa es desenvolupés ambunes condicions de neu excepcionals.Els 700 m de desnivell que s’havien desuperar han estat la principal caracte-rística del traçat.

L’1 de març passat a Andorra, l’ita-lià Antonio Santi en homes i la catala-na Mònica Ardid en dones han estatels atletes vencedors del San Miguel

Snowrunning, en el marc del calendaridels Grandvalira Snowgames, disputata l’estació de Grandvalira-Grau Roigsota una nevada constant durant tot elmatí. La cursa s’inscriu com una provapuntuable del Campionat d’Europa deraquetes de neu; paral·lelament s’hadut a terme la clàssica «raquetada»popular de Grandvalira.

El podi masculí ha estat encapçalaten tot moment pel corredor de laselecció italiana Antonio Santi, que vamarcar un crono de 44 minuts i 16segons, seguit de l’anglès Martin Cox(16:15), que encapçala la classificaciógeneral per a la Copa d’Europa. En ter-cera posició va entrar Just Sociats(Selecció catalana), que va marcar47:34. El podi absolut femení va que-dar liderat per Mònica Ardid (Selecciócatalana), que es va col·locar al cap-davant amb 58:45, seguida per LaiaAndreu (Selecció catalana), que vamarcar 58:52, i en tercera posició vaentrar la suïssa Isabelle Florey (TeamSuisse), amb 59:48.

Classificació 10a EDICIÓ SANMIGUEL SNOWRUNNING

Homes1. Antonio Santi (IT) 44’ 16’’2. Martin Cox (UK) 46’ 15’’3. Just Sociats (ESP) 47’ 34’’

Dones1. Mònica Ardid (ESP) 58’ 45’’2. Laia Andreu (ESP) 58’ 52’’3. Isabelle Florey (SUI) 59’ 48’’

COPA DEL MÓN / CAMPIONAT D’ESPANYA

Classificació FONT BLANCA ARCALÍS – WORLD CUP homes

1. Floirent Troillet (Suïssa) 1:11:522. Kílian Jornet (Espanya) 1:12:483. Manfred Reichegger (Itàlia) 1:14:02

Classificació FONT BLANCA ARCALÍS – WORLD CUP dones

1. Laettitia Roux (França) 1:22:322. Mireia Miró (Espanya) 1:27:353. Roberta Pedrazizi (Itàlia) 1:27:53

Classificació Campionat d’Espanya– Gran Premi Grifone homes

1. Kílian Jornet 1:12:482. Javier Martín 1:15:583. Manuel Pérez 1:17:00

Classificació Campionat d’Espanya– Gran Premi Grifone dones

1. Mireia Miró 1:27:352. Gemma Arró 1:41:113. Izaskun Zubizarreta 1:46:37

NIL B

OH

IGA

S - N

O LIM

IT©

CA

MP

EU

SK

AD

I H_©

NIL B

OH

IGA

S_N

O LIM

IT H

.G.

La xocalata número 1 del món

XOCOLATERIAGODIVA EL TRIANGLE

Pelai, 3908001 Barcelona933 186 314

ITINERARIS EXCURSIONISTES A cura de Bernat Gasull i Roig

MUNTANYA 882 04/200950

1 h Ermita de Sant NicolauPer llevant de l’ermita de Sant Nicolausurt un camí ample que en ziga-zaguesdavalla fins a l’estany de Llebreta, desd’on anem a espetegar a la carretera...No gaire lluny surt a mà dreta un cami-noi, on hi ha assenyalat Sarradé. El pre-nem enfilant el bosc i ens endinsemvers la vall de Sarradé.2 h Barranc de SarradéMés amunt travessem el riu del barrancde Sarradé i continuem pel corriol.2:15 h Estany de SarradéArribem en sentit nord a l’estany deSarradé.Deixem l’estany a la dreta reculant unxic cap al sud-est en un recorregut pocsenyalitzat, retornem cap al nord perdamunt del pedregar per creuar unatartera i, després, enfilar-nos a la palaGespadera en sentit nord-oest (rostherbós).3:15 h Arribats a la morrena prendremuna diagonal a la dreta per abastar elllom de la muntanya (hi ha altres viesper altres canals, però sovint amb grim-pada) i d’allí, vers al nord, arribem alcim (2.982 m).4:30 h (2.982 m) Pala Alta de Sarradé La baixada no és gaire clara: noméssabem que va passar pel coll Arenós, ontingué una agradable sorpresa:Panoràmica des del cim en parau-les de Verdaguer: «Lo cel està seré i sens un tel de boi-ra, que semblava haver-se arraconat,escombrada de cel i terra, en la vall dePallars, única encontrada que s’ama-ga amb aqueix vel a nostres ulls. LoPirineu se veu des de Puigmal, Alp,Cadí, muntanyes de Carlit, fins a Fon-targent, i d’ací fins a Posets, fent atu-rar la vista – amb la bellesa, argenta-

Palanca de la MolinaPalanca de PeiErmita de Sant NicolauBarranc de SarradéEstany de SarradéPala Alta de Sarradé

El dia 7 d’agost del 1883, Jacint Verda-guer, juntament amb un guia, va pujar a lapala Alta de Sarradé (2.982 m) des de Boí.L’ascensió comporta més de 2.000 mde desnivell i requereix un cert esforç.La ruta de baixada no està descrita,només sabem que va passar per collArenós. El cim forma part del massís deComalesbienes (2.992 m) i punta Alta(3.013 m). És un cim imponent, el mésvisible des de la vall, concretament desde Barruera, i, per tant, tot un referent.La proposta d’itinerari que presentemdescriu l’ascensió seguint les passesdel poeta, però adaptant-la a la senya-lització dels senders actuals i partintuna mica més amunt de Boí, fins a onpodem arribar en cotxe.0 h (1.380 m) Palanca de la MolinaDes de la palanca de la Molina, i sensecreuar el riu, prenem el sender marcatamb senyals grocs que segueix per lariba esquerra, on s’indiquen la ruta dela Llúdriga i el planell d’Aigüestortes.20 h Palanca de PeiCreuem el riu per la palanca de Pei icontinuem cap a la dreta per l’altraribera. Més amunt deixem a mà esque-rra en un prat la borda d’en Casós icreuem la carretera seguint en direccióal planell d’Aigüestortes. Passem atocar de la borda d’en Gaspar i, enacabat, després de travessar un riu perun pont de fusta, arribem a la borda deRamon i l’ermita de Sant Nicolau.

da vesta i grandor fora mida – lesmaleïdes superbes. En aquella direc-ció, sota les muntanyes de Font deFerro, se veuen dos estanys mésgrans, però no tan bonics com los treso quatre que es tenen als peus, ano-menats de Comalesbienes. Lo superiorestà voltat i cobert de neu; sols ne téun bocí de mig fosa per l’aigua, queverdeja a la llum del sol com un redalld’herba. Lo segon està ja lliure de sescadenes de glaç, que jauen trosseja-des entre els rocs de la vora. Alguneslloses de gel hi neden, grosses comeres, d’una a altra banda d’estany.(Unes cabres entremaliades rodavenl’altre dia per sa vora; entraren curio-ses, massa endins; se’ls trencà el glaçi navegaren en una llosa d’aquellesfins que l’aire la tornà a la vora). Totaeixa vall, fa un mes, estaria coberta deneu; ara la mig abriga encara amb lovestit esqueixat d’immenses conges-tes. A ponent, en últim terme, dominal’ample i espatllut tossal de Turbó, enple Aragó, i més ençà... A migdia,Montsent, dominant tot aqueix bosc demuntanyes i muntanyetes, entre Portd’Erta i Ginebrell i Espot. Un deslligales de Cabdella de les d’est últimpoble. Se veu la vall de Llacs nuar sa

cinta argentina amb la de Sant Nico-lau, i darrera les dues se comprèn lavall lacustre d’Estany Tort».

La pala Alta de Sarradé (2.982 m) Desnivell acumulat:Des de la palanca de la Molina,1.600 m de pujada fins al cim(1.800 m des de Boí). Si continuemel recorregut fins a coll Arenós,haurem fet uns 2.000 m de pujada(2.200 m des de Boí).

Dificultat: Cert nivell de dificultat.

Bibliografia:GASULL I ROIG, Bernat.Les Ascensions de Verdaguer alPirineu. Cossetània edicions: Valls,2008. [Col·lecció Azimut, 97].

CartografiaVall de Boí. Mapa-Guia Excursionista.(Editorial Alpina. Granollers, 2001).Escala 1:25.000.

0 1 2 km

P

P

Punta Altade Comalesbienes

3014

Pic de Contraix2957

Pala Altade Serradé

2982Pala Gespadera

Pic deComaltes

28592744

Pic deSerradé

2951

Informaciódel Parc

BoíTaüll

Caldes de Boí

Estany deCavallers

Estanyde Serradé

Estany de Llebreta

Vall de Sant NicolauPalancade la Molina

Sant Nicolau

Alta Ribagorça

Vall d'Aran

PallarsSobirà

PallarsJussà

el Pont de Suert

B. G

AS

ULL

ALB

ER

T M

AR

TÍN

EZ

En commemoració a aquesta excursió de Jacint Verdaguer, el CEC ha organitzat una sortida per als propers dies 27 i 28 de juny, amb la col·laboració de la Secció de Muntanya i la Companyia de Guies

Jacint Verdaguer excursionista125 anys després