Jespergon 2015 TAGE Temari.pdf

8/18/2019 Jespergon 2015 TAGE Temari.pdf

1/139

JESPERGON

Temari Auxiliar

Tècnic de GestióENTITATS LOCALS

Jesús Pérez González

07/07/2015


2/139

JESPERGON (2015). Temari Auxiliar Tècnic de Gestió.

2


3/139


3

ÍNDEX

TEMA 1. LA CONSTITUCIÓ ESPANYOLA DE 1978. ESTRUCTURA,

CONTINGUT I PRINCIPIS GENERALS. ......................................................5

TEMA 2. LESTATUT DE CATALUNYA APROVAT LANY 2006:ESTRUCTURA, CONTINGUT ESSENCIAL I PRINCIPISFONAMENTALS. LORGANITZACIÓ ADMINISTRATIVADE LA GENERALITAT DE CATALUNYA. ELSORGANISMES AUTÒNOMS. LES EMPRESES PÚBLIQUES..................12

TEMA 3. ORGANITZACIÓ DE LADMINISTRACIÓ I FUNCIÓPÚBLICA. LADMINISTRACIÓ ELECTRÒNICA. ....................................26

TEMA 4. LADMINISTRACIÓ LOCAL. PRINCIPIS GENERALS. ELMUNICIPI: CONCEPTE, ELEMENTS, ORGANITZACIÓ ICOMPETÈNCIES. .........................................................................................39

TEMA 5. ORDENANCES I REGLAMENTS DE LES ENTITATSLOCALS. CLASSES. PROCEDIMENT DELABORACIÓ IAPROVACIÓ. ................................................................................................54

TEMA 6. EL REGLAMENT ORGÀNIC MUNICIPAL................................................57

TEMA 7. LADMINISTRACIÓ PÚBLICA: CONCEPTE I PRINCIPIS: ELDRET ADMINISTRATIU. LES FONTS DEL DRETADMINISTRATIU. JERARQUIA. PRINCIPISCONSTITUCIONALS....................................................................................58

TEMA 8. LES FASES DEL PROCEDIMENT ADMINISTRATIU:INICIACIÓ, ORDENACIÓ, INSTRUCCIÓ I FINALITZACIÓ.

ELS TERMINIS ADMINISTRATIUS...........................................................66

TEMA 9. LACTE ADMINISTRATIU: CONCEPTE I CLASSES.ELEMENTS. LA MOTIVACIÓ I LA FORMA. EL SILENCIADMINISTRATIU I ELS ACTES PRESSUMPTES. ...................................71

TEMA 10. LEFICÀCIA DE LACTE ADMINISTRATIU. LANOTIFICACIÓ I LA PUBLICACIÓ. INVALIDESA DELSACTES: ACTES NULS I ACTES ANUL·LABLES. LA

UTILITZACIÓ DE MITJANS TÈCNICS EN ELPROCEDIMENT ADMINISTRATIU. ..........................................................82


4/139


4

TEMA 11. EL PRESSUPOST LOCAL. CONCEPTE, ESTRUCTURA ICONTINGUT. FORMACIÓ I APROVACIÓ. ENTRADA ENVIGOR............................................................................................................95

TEMA 12. LEXECUCIÓ DEL PRESSUPOST. PROCEDIMENTGENERAL DEXECUCIÓ: AUTORITZACIÓ, DISPOSICIÓ,OBLIGACIÓ I PAGAMENT. DOCUMENTS COMPTABLES.PROCEDIMENTS ESPECIALS DEXECUCIÓ DE LADESPESA. PROCEDIMENT DE PAGAMENT. EL CONTROLPRESSUPOSTARI. ......................................................................................100

TEMA 13. EL DRET TRIBUTARI: CONCEPTE I CONTINGUT. LES

FONTS DEL DRET TRIBUTARI. ELS PRINCIPIS DELORDENAMENT TRIBUTARI ESPANYOL. ELS TRIBUTS:CONCEPTE, NATURALESA I ELEMENTS. EL FETIMPOSABLE................................................................................................119

TEMA 14. HISENDES MUNICIPALS: TAXES I PREUS PÚBLICS:DIFERÈNCIES AMB ALTRES RECURSOS. ............................................124

TEMA 15. LLEI ORGÀNICA 15/1999, DE 13 DE DESEMBRE, DE

PROTECCIÓ DE DADES DE CARÀCTER PERSONAL:OBJECTE, PRINCIPIS, OBLIGACIONS,RESPONSABILITATS I NIVELLS DE PROTECCIÓ...............................129

TEMA 16. LLEI 11/2007, DE 22 DE JUNY, DACCÉS ELECTRÒNICDELS CIUTADANS ALS SERVEIS PÚBLICS: DRETS DELSCIUTADANS I OBLIGACIONS DE LADMINISTRACIÓ ILIMPULS DE LADMINISTRACIÓ ELECTRÒNICA. ...........................130

TEMA 17. LA FACTURA ELECTRÒNICA. REIAL DECRET 1619/2012DOBLIGACIONS DE FACTURACIÓ AIXÍ COM LA LLEI25/2013 DIMPULS DE LA FACTURA ELECTRÒNICA ICREACIÓ DEL REGISTRE COMPTABLE DE FACTURES. ..................131

TEMA 18. LA DIMENSIÓ EXTERNA DE LA TRAMITACIÓELECTRÒNICA...........................................................................................134


5/139


5

TEMA 1. LA CONSTITUCIÓ ESPANYOLA DE 1978. ESTRUCTURA,CONTINGUT I PRINCIPIS GENERALS.

A) Estructura

La Constitució comença amb un preàmbul en què sexposen els motius que han conduït

a ladopció del text constitucional i els objectius que es pretenen aconseguir.

Segueix al preàmbul la part dogmàtica, en la qual figuren els principis generals que han

de regir lorganització política, així com els drets i les llibertats reconeguts als ciutadans.

La part dogmàtica inclou el títol preliminar (art. 1 a 9) i el títol I (art. 10 a 55). A

continuació hi ha la part orgànica, que inclou els títols II a X (art. 56 a 169 CE), i en la

qual es regulen els principals òrgans i institucions de lEstat. A banda daquests 169articles, la Constitució conté 4 disposicions addicionals, 9 disposicions transitòries, 1

disposició derogatòria i 1 disposició final.

Per entrar una mica més en detall, si bé amb voluntat simplificadora, es reprodueix a

continuació el contingut de la Constitució espanyola.

Preàmbul

Títol preliminar (art. 1 a 9)

Títol I: «Dels drets i dels deures fonamentals». «Drets de la persona» (art. 10)

Capítol I: «Dels espanyols i dels estrangers» (art. 11 a 13)

Capítol II: «Drets i llibertats» (art. 14 a 38). (Art. 14: «Principi digualtat davant la llei»)

Secció I: «Drets fonamentals i llibertats públiques» (art. 15 a 29)

Secció II: «Drets i deures dels ciutadans» (art. 30 a 38)

Capítol III: «Principis rectors de la política social i econòmica» (art. 39 a 52)

Capítol IV: «Garanties de les llibertats i drets fonamentals» (art. 53 i 54)

Capítol V: «Suspensió dels drets i llibertats» (art. 55)

Títol II: «De la Corona» (art. 56 a 65)

Títol III: «De les Corts Generals» (art. 66 a 96)

Capítol I: «De les cambres» (art. 66 a 80)

Capítol II: «De lelaboració de les lleis» (art. 81 a 92)


6/139


6

Capítol III: «Dels tractats internacionals» (art. 93 a 96)

Títol IV: «Del Govern i de lAdministració» (art. 97 a 107)

Títol V: «Relacions entre Govern i les Corts Generals» (art. 108 a 116)

Títol VI: «Del poder judicial» (art. 117 a 127)

Títol VII: «Economia i hisenda» (art. 128 a 136)

Títol VIII: «De lorganització territorial de lEstat»

Capítol I: «Principis generals» (art. 137 a 139)

Capítol II: «De lAdministració local» (art. 140 a 142)

Capítol III: «De les comunitats autònomes» (art. 143 a 158)Títol IX: «Del Tribunal Constitucional» (art. 159 a 165)

Títol X: «De la reforma constitucional» (art. 166 a 169)

Disposicions addicionals (4)

Disposicions transitòries (9)

Disposició derogatòria

Disposició final

B) Contingut

Els drets fonamentals són autèntics valors que exigeixen una actuació positiva per part

dels poders públics.

El títol I té uns mecanismes de garantia que es regulen a larticle 53 CE, segons el qual

els drets i les llibertats vinculen tots els poders públics.

Segons larticle 10, són fonament de lordre polític i la pau social: la dignitat de la

persona, els drets inviolables que li són inherents, el desenvolupament lliure de la

personalitat i el respecte a la llei i als drets dels altres. Per a la determinació de labast i

la interpretació de les normes relatives als drets fonamentals i a les llibertats, la

Constitució remet a la Declaració universal dels drets humans i també als altres tractats i

acords internacionals ratificats per Espanya.

Al capítol I del títol I, «Dels espanyols i els estrangers», sassenyala que cap espanyol

dorigen no pot ser privat de la seva nacionalitat (art. 11), i es fixa la majoria dedat a 18


7/139


7

anys (art. 12). Larticle 13 remet al posterior desplegament legal qüestions com ara

lestatut jurídic dels estrangers a Espanya, lextradició i el dret dasil.

El capítol II, «Drets i llibertats», conté dues seccions. Amb caràcter introductori, però,

larticle 14 proclama la igualtat davant la llei i la prohibició de discriminació per raonsde naixement, raça, sexe, religió, opinió o qualsevol altra condició o circumstància

personal o social.

A la secció primera del capítol II, en la qual es descriuen els drets fonamentals i les

llibertats públiques, la CE proclama els drets següents:

Article 15: reconeix el dret a la vida i a la integritat física i moral, i prohibeix laplicació

de tortures i tractes inhumans o degradants. Aboleix també la pena de mort en temps de

pau, i de fet, dençà de la reforma del Codi penal militar lany 1996, també la pena de

mort en temps de guerra ha quedat abolida a Espanya.

Article 16: es reconeix la llibertat ideològica, de religió i de culte, amb lúnic límit del

respecte i el manteniment de lordre públic. Ningú no pot ser obligat a declarar sobre la

seva ideologia. Es declara que cap confessió no té caràcter estatal, per bé que els poders

públics tenen en compte les creences religioses de la societat espanyola i hi mantenen

relacions de cooperació.

Article 17: es reconeix el dret a la llibertat i a la seguretat. En conseqüència, ningú no

pot ser privat de la seva llibertat si no és amb lobservança dels casos i les formes que

preveu la llei. La detenció preventiva dun individu no pot durar més temps del que

sigui estrictament necessari per a lesclariment dels fets, de manera que en el termini

màxim de setanta-dues hores la persona detinguda ha de ser posada en llibertat o a

disposició de lautoritat judicial. Es reconeix el dret de ser informat de la detenció i de

no declarar. També es remet a desplegament legal el procediment dhabeas corpus.

Article 18: garanteix el dret a lhonor, a la intimitat personal i familiar i a la pròpia

imatge. Es reconeix la inviolabilitat del domicili, el secret de les comunicacions i les

limitacions de lús de la informàtica.

Article 19: reconeix la llibertat de residència i de circulació pel territori nacional.

Article 20: reconeix la llibertat dexpressió i dif usió lliure de pensaments, idees i

opinions; la producció i la creació científiques; la llibertat de càtedra; la comunicació i

la recepció lliure dinformació veraç. Prohibeix, en conseqüència, la censura.


8/139


8

Article 21: reconeix el dret de reunió pacífica sense autorització prèvia, malgrat que

quan es desenvolupi en llocs de trànsit públic serà necessari comunicar-ho a lautoritat.

Article 22: reconeix el dret dassociació. La mateixa Constitució especifica que la

inscripció al registre sefectua amb efectes merament de publicitat. Es considerenil·lícites les associacions que persegueixin fins il· lícits i es prohibeixen les associacions

secretes i les de caràcter paramilitar.

Article 23: garanteix el sufragi universal i el dret daccedir en condicions digual tat a la

funció pública.

Article 24: empara el dret a la tutela judicial efectiva, a laccés a un jutge predeterminat

per llei, a la defensa i lassistència lletrada, a ser informat de lacusació, a un procés

públic amb garanties i sense dilacions indegudes, a utilitzar els mitjans de prova

pertinents per a la defensa, i també la presumpció dinnocència.

Article 25: enuncia el principi de legalitat en làmbit sancionador, segons el qual ningú

no pot ser condemnat per accions o omissions que en el moment de produir-se no

constitueixin infracció administrativa o penal. Obliga a orientar les penes i les mesures

privatives de llibertat a la reinserció social i prohibeix els treballs forçats. Reconeix al

condemnat a pena de presó els drets fonamentals, excepte els que es vegin expressament

limitats per la sentència, el sentit de la pena i la llei penitenciària.

Article 26: prohibeix els tribunals dhonor en làmbit civil i de les organitzacions

professionals.

Article 27: es garanteix el dret a leducació i la llibertat densenyança.

Article 28: garanteix el dret a la lliure sindicació i assenyala que per llei es regular

lexercici daquest dret per part de les forces armades i les peculiaritats del seu exercici

pels funcionaris públics. Es reconeix també el dret de vaga dels treballadors.

Article 29: es preveu el dret de petició individual i col·lectiva.

A la secció segona del capítol II, dedicada als drets i els deures dels ciutadans, la

Constitució fa referència als drets següents:

Article 30: sestableix el dret i el deure dels espanyols de defensar Espanya, i es remet a

desplegament legal la regulació del servei militar i de lobjecció de consciència.


9/139


9

Article 31: fixa el deure de contribuir al sosteniment de la despesa pública dacord amb

la capacitat econòmica i a través dun sistema tributari inspirat en els principis digualtat

i progressivitat.

Article 32: estableix el dret de contreure matrimoni amb plena igualtat jurídica per partde lhome i la dona.

Article 33: estableix el dret a la propietat privada i a lherència. Es permet lexpropiació

forçosa de la propietat en cas dutilitat pública o dinterès social.

Article 34: reconeix el dret de fundació per a fins dinterès social.

Article 35: expressa el dret i el deure al treball, a la lliure elecció de professió, a la

promoció a través del treball i a una remuneració suficient. Prohibeix la discriminació

per raó de sexe.

Article 36: remet a desplegament legal el règim jurídic dels col·legis professionals.

Article 37: reconeix el dret a la negociació col·lectiva laboral entre els representants

dels treballadors i els empresaris.

Article 38: reconeix la llibertat dempresa en el marc de leconomia de mercat.

Al capítol III (art. 39 a 52) es preveuen els principis rectors de la política social i

econòmica, entre els quals hi ha, per exemple, la protecció de la família (art. 39), el

manteniment del règim públic de la Seguretat Social (art. 41), el dret a la protecció de la

salut (art. 43), laccés a la cultura, la ciència i la investigació en benefici de linterès

general (art. 43), el dret de gaudir dun medi ambient adequat (art. 45), etc.

El capítol IV regula les garanties de les llibertats i els drets fonamentals. En aquest

sentit, els drets de la secció I del capítol II (art. 15 a 29) i larticle 30.2 són directament

exigibles i han de ser regulats i modificats mitjançant llei orgànica. Gaudeixen, a més,

de protecció jurídica especial i de recursos dempara davant el Tribunal Constitucional.

El capítol V regula els supòsits en què determinats aspectes dels drets i les llibertats

reconeguts als articles 17, 18, 19, 20, 21, 28 i 37 poden ser sotmesos a suspensió.


10/139


10

C) Principis generalsEls principis inspiradors de la Constitució de 1978 es troben al títol preliminar.

2.1. Definició d’estat i valors que l’ informen

Espanya es defineix com un Estat social i democràtic de dret (art. 1.1). Lestat social

implica que el model polític incideix en la igualtat de la societat. LEstat hi intervé per

tal daconseguir una sèrie dobjectius socials i per garantir certs drets i llibertats de

contingut social.

Lestat democràtic suposa que lEstat es basa en el pluralisme polític i adquireix la seva

legitimació en la sobirania popular (art. 1.2). La participació es concreta, especialment,

en els partits polítics.

Lestat de dret comporta la submissió de lEstat i els poders públics a la llei, en tant que

aquesta és lexpressió de la voluntat popular (art. 9.1, principi de legalitat). La mateixa

divisió de poders es pot considerar com un principi dautolimitació.

2.2. Principis d’organització política

La forma política de lEstat espanyol és la monarquia parlamentària (art. 1.3). Això

significa que el règim polític és parlamentari i que el cap de lEstat és un monarca, que

se sotmet al poble, al Parlament i a la Constitució. Els actes que efectua el rei en relació

amb les funcions executives, legislatives i judicials són actes deguts, és a dir, actes que

tenen un contingut predeterminat per un altre òrgan i que el rei es limita a sancionar.


11/139


11

Larticle 2 CE expressa la unitat dEspanya i reconeix i garanteix el dret a lautonomia

de les nacionalitats i les regions que la integren, com també la solidaritat entre totes

elles (estat autonòmic).

El castellà és la llengua oficial de lEstat, però les altres llengües són també oficials ales respectives comunitats autònomes (art. 3). Es descriu la bandera espanyola (art. 4) i

es fixa la capital de lEstat a la vila de Madrid (art. 5). Larticle 6 reconeix el paper dels

partits polítics com a expressió del pluralisme polític i per a la formació i la

manifestació de la voluntat, i també com a instrument fonamental per a la participació

política. Als sindicats i les organitzacions patronals, larticle 7 els reconeix la seva

contribució a la defensa i la promoció dels interessos econòmics i socials que els són

propis. Larticle 8 assenyala les funcions de les forces armades.

2.3. Pr incipi s informadors de l’ ordenament jur ídic

Larticle 9 CE assenyala que els ciutadans i els poders públics estan subjectes a la

Constitució i a la resta de lordenament jurídic. La Constitució encomana als poders

públics la promoció de les condicions per a la realització de la llibertat i la igualtat de

lindividu i dels grups en què sintegra. Això implica eliminar els obstacles que

dificultin fer efectiva la llibertat i la igualtat, i també facilitar la participació dels

ciutadans en la vida política, econòmica, cultural i social. Es reconeix en aquestprecepte el principi de legalitat, la jerarquia normativa, la publicitat de les normes, la

irretroactivitat de les disposicions sancionadores no favorables o restrictives de drets

individuals, la seguretat jurídica, la responsabilitat i la prohibició de larbitrarietat dels

poders públics.


12/139


12

TEMA 2. L ’ESTATUT DE CATALUNYA APROVAT L ’ANY 2006:ESTRUCTURA, CONTINGUT ESSENCIAL I PRINCIPIS FONAMENTALS.

L’ ORGANITZACIÓ ADMI NISTRATIVA DE LA GENERALITAT DECATALUNYA. ELS ORGANISMES AUTÒNOMS. LES EMPRESES

PÚBLIQUES.

A) L’EAC: estr uctura, contingut essencial i pr incipis fonamentals

Estructura

LEAC de 2006 presenta una estructura més complexa que el text precedent de 1979,

com a conseqüència de la major extensió i de la utilització de noves tècniques

legislatives. A banda del preàmbul, larticulat sordena en títols, capítols i — només pel

que fa a alguns capítols — en seccions. Fent un paral·lelisme amb les constitucions, dinsdel text estatutari es pot distingir una part dogmàtica (principis generals, drets i deures

dels ciutadans i principis rectors) i una part orgànica (institucions, competències,

relacions institucionals i finançament, a més del procediment de reforma). Lestructura

de lEAC és la següent:

1. Preàmbul: recull el conjunt de motivacions i principis que fonamenten la regulació

estatutària. No té valor normatiu, però és un element important per a la interpretació del

text. Com a aspectes més destacables cal esmentar: les invocacions al passat històric; el

dret inalienable de Catalunya a lautogovern; la voluntat de construir una societat

democràtica i avançada, solidària amb el conjunt dEspanya i incardinada a Europa. En

el preàmbul consta una referència al caràcter de Catalunya com a nació, en dir: «El

Parlament de Catalunya, recollint el sentiment i la voluntat de la ciutadania de

Catalunya, ha definit Catalunya com a nació duna manera àmpliament major itària. La

Constitució espanyola, en larticle segon, reconeix la realitat nacional de Catalunya com

a nacionalitat».

2. Títol preliminar (articles 1 al 14)

3. Títol primer : «Dels drets, deures i principis rectors» (articles del 15 al 54)

– Capítol I: «Drets i deures de làmbit civil i social»

– Capítol II: «Drets en làmbit polític i de lAdministració»

– Capítol III: «Drets i deures lingüístics»

– Capítol IV: «Garanties dels drets estatutaris»


13/139


13

– Capítol V: «Principis rectors»

4. Títol segon: «De les institucions» (articles del 55 al 94)

– Capítol I: «El Parlament»

– Capítol II: «El President o presidenta de la Generalitat»

– Capítol III: «El Govern i lAdministració de la Generalitat»

– Capítol IV: «Les relacions entre el Parlament i el Govern»

– Capítol V: «Altres institucions de la Generalitat»

– Capítol VI: «El govern local»

– Capítol VII: «Organització institucional pròpia de lAran»5. Titol tercer : «Del poder judicial a Catalunya» (articles del 95 al 109)

– Capítol I: «El Tribunal Superior de Justícia i el fiscal o la fiscal superior de

Catalunya»

– Capítol II: «El Consell de Justícia de Catalunya»

– Capítol III: «Competències de la Generalitat sobre lAdministració de justícia»

6. Títol quart : «De les competències» (articles del 110 al 173)

– Capítol I: «Tipologia de les competències»

– Capítol II: «Les matèries de les competències»

7. Títol cinquè: «De les relacions institucionals de la Generalitat» (articles del 174 al

200)

– Capítol I: «Relacions de la Generalitat amb lEstat i amb altres comunitats

autònomes»

– Capítol II: «Relacions de la Generalitat amb la Unió Europea»

– Capítol III: «Acció exterior de la Generalitat»

8. Títol sisè: «Del finançament de la Generalitat» (articles del 201 al 221)

9. Titol setè: «De la reforma de lEstatut» (articles 222 i 223)

10. Diposicions: quinze disposicions addicionals, dues disposicions transitòries, una

disposició derogatòria i quatre disposicions finals.


14/139


14

Contingut essencial

La naturalesa jurídica de lEstatut condiciona el contingut daquesta norma. Larticle

147.2 CE estableix un contingut mínim o obligatori de tots els estatuts. Aquest precepte

estableix una reserva estatutària, de manera que les matèries que esmenta han de ser

necessàriament regulades pels estatuts, concretament:

a) La denominació de la comunitat autònoma que sajusti millor a la seva identitat

històrica (article 1 EAC).

b) La delimitació del territori de la comunitat autònoma (article 9 EAC).

c) La denominació, lorganització i la seu de les institucions autònomes pròpies (títol IIEAC).

d) Les competències assumides dins del marc establert per la Constitució i les bases per

al traspàs dels serveis corresponents (títol IV EAC).

La reserva daquestes matèries a lEstatut no impedeix totalment que daltres normes

completin la regulació estatutària. Així, pel que fa a les institucions dautogovern,

lEstatut de 1979 deixava un espai per a una regulació de detall per la Llei 3/1982, de 23

de març, del Parlament, el president i el Consell Executiu (enllaçant amb la tradició de

lanomenat Estatut interior de 1933). I, en làmbit competencial, sens perjudici de la

funció estatutària de delimitació de les competències, la comunitat autònoma pot rebre

noves competències en virtut de les lleis estatals de larticle 150 CE (llei marc i llei

orgànica de transferència o delegació).

Daltres matèries específiques que la CE remet als estatuts són:

·la declaració

doficialitat de la llengua oficial pròpia (art. 3.2 CE i 6 EAC);

· el reconeixement de banderes i ensenyes pròpies (art. 4.2 CE i 8 EAC);

· el procediment de designació dels senadors de representació autonòmica (art.

69.5 CE i 61 EAC); o

· la celebració de convenis amb altres comunitats autònomes (art. 145.2 CE), entre

daltres.

A més de les matèries anteriors, explícitament previstes per la Constitució, tots els

estatuts dautonomia han inclòs també altres matèries (per exemple, la hisenda pròpia,les fonts del dret, els ens locals o aspectes de lAdministració de justícia), cosa que posa


15/139


15

de manifest que el seu contingut és en realitat més ampli. Això té com a efecte

lextensió a aquestes altres matèries de la protecció estatutària, derivada del règim

específic de reforma i de la força especial daquesta norma en el si de lordenament. La

qüestió de quins continguts eventuals poden incorporar-se a la norma estatutària sha

plantejat respecte de la regulació més àmplia introduïda per la reforma de lEAC de

2006. Els criteris a lhora de valorar aquests continguts extres són la seva connexió amb

el contingut necessari i la seva adequació a la funció constitucional de lEstatut, com a

norma institucional bàsica (o constitució) de la comunitat autònoma i com a norma que

defineix la posició estatutària de la comunitat en el si de lEstat. En aquest sentit, cal

considerar plenament legítima la inclusió en lEAC dun catàleg de drets i deures dels

ciutadans, atès que responen al significat de norma institucional bàsica i es vinculen

amb les competències de la Generalitat.

Principis fonamentals

a) Catalunya és definida com a nacionalitat , que exerceix el seu autogovern constituïda

en comunitat autònoma, dacord amb la Constitució i amb lEstatut. Es fa també una

invocació al drets històrics del poble català com a fonament de lautogovern de

Catalunya, dels quals deriva una posició singular de la Generalitat en àmbits com el dretcivil, la llengua, la cultura —i la projecció dambdues en lensenyament— i el sistema

institucional (articles 1 i 5 EAC).

b) La Generalitat es defineix com el sistema institucional en què sorganitza

políticament lautogovern de Catalunya. Integren aquest sistema, a més de les

institucions polítiques bàsiques (Parlament, Presidència i Govern), els òrgans de

rellevància estatutària (Síndic de Greuges, Consell de Garanties Estatutàries) i els ens

locals (municipis, vegueries i comarques). Sestableix la capitalitat de Barcelona, que és

la seu permanent del Parlament, la Presidència i el Govern (articles 2 i 10 EAC).

c) El territori de Catalunya es fa correspondre amb els límits geogràfics i administratius

actuals de la Generalitat. Les normes i disposicions de la Generalitat tenen eficàcia

territorial, sens perjudici de les excepcions que es prevegin. Pel que fa a lelement

personal, la condició política de catalans o ciutadans de Catalunya es reconeix als

ciutadans espanyols que tenen veïnatge administratiu a Catalunya, així com als


16/139


16

espanyols residents a lestranger que han tingut darrerament aquest veïnatge i ho

sol·licitin (articles 7, 9 i 14).

d ) L’ ordenament l ingüístic es fonamenta en la definició del català com a llengua pròpia

de Catalunya i el reconeixement de loficialitat de les llengües catalana i castellana. Elcatalà és la llengua dús normal i preferent de les administracions públiques i els mitjans

de comunicació públics de Catalunya i la llengua normalment emprada en

lensenyament. De loficialitat deriven els drets dutilitzar i conèixer i el deure de

coneixement de les dues llengües oficials. Lestabliment del darrer deure permet

lequiparació jurídica del català respecte del que estableix larticle 3.1 CE per al castellà

(article 6 EAC).

e) Els símbols nacionals de Catalunya són la bandera tradicional quadribarrada, laDiada de lOnze de Setembre i lhimne Els segadors (article 8 EAC).

f ) L’Aran és reconegut com a realitat occitana dotada didentitat cultural, històrica,

geogràfica i lingüística, que ha de ser protegida per mitjà dun règim jurídic especial.

Laranès, denominació que rep la llengua occitana a lAran, es declara llengua pròpia

daquest territori i oficial de Catalunya, dacord amb lEstatut i les lleis (article 11 EAC).

B) L’organització administr ativa de la Generalitat de Catalunya

El punt de partida per analitzar lorganització de lAdministració de la Generalitat de

Catalunya cal situar-lo en lanomenada potestat d’autoorganització. Aquesta potestat,

que és un dels components fonamentals de lautonomia que la Constitució reconeix a les

comunitats autònomes, pot definir-se com el poder per crear el model organitzatiu propi

que es jutgi més convenient amb vista a lexercici de les competències. Segons ha dit el

Tribunal Constitucional, és la potestat per crear, modificar i suprimir els òrgans, lesunitats administratives o les entitats que configuren cada administració autonòmica.

A partir daquesta potestat dautoorganització, cada comunitat autònoma ha creat la

seva pròpia administració autonòmica. En el cas de Catalunya, el plantejament adoptat

va quedar plasmat a la Llei 13/1989, de 14 de desembre, dorganització, procediment i

règim jurídic. Aquesta Llei, que és la peça fonamental en larquitectura de

lAdministració catalana, sestructura en quatre títols:


17/139


17

– Títol preliminar, en el qual sestableixen els principis bàsics de lorganització i

lactuació administratives, com són el ple sotmetiment a la llei, lobject ivitat i la cerca

deficàcia.

– Títol I, sobre lorganització administrativa.

– Títol II, dedicat a la competència administrativa.

– Títol III, que socupa de lactuació administrativa.

Atesa la data de publicació daquesta Llei (1989), shan plantejat nombrosos problemes

en relació amb la coordinació de la Llei 13/1989 amb la Llei estatal 30/1992, de 22 de

novembre, de règim jurídic de les administracions públiques i del procediment

administratiu comú, ja que alguns dels seus preceptes són contradictoris. Sobre aquesta

qüestió va intervenir el Tribunal Constitucional el 1999 (STC 50/1999, de 6 dabril),

reafirmant la potestat dautoorganització que les comunitats autònomes posseïen per

configurar amb un ampli marge de llibertat la seva pròpia Administració.

En línies generals, lestructura de lAdministració de la Generalitat de Catalunya pot

definir-se de la manera següent. Existeix una divisió fonamental entre lAdministració

central i lAdministració territorial (de vegades anomenada perifèrica). LAdministració

central reuneix els òrgans que tenen competència sobre tot el territori de Catalunya i la

seva ordenació es basa en dos principis. Duna banda, lestructuració en departaments o

divisió funcional per matèries, la qual cosa significa que lAdministració central es

divideix en diferents departaments en funció de les matèries (conselleries). De laltra, la

jerarquia, en virtut de la qual dins de cada departament els òrgans sordenen a través

duna escala jeràrquica que té com a última peça la figur a del cap de departament

(conseller).

LAdministració territorial reuneix tots els òrgans que no tenen una competència sobretot el territori català, sinó només sobre una part. Aquí se situen les delegacions

territorials.

A més de la divisió entre Administració central i territorial, existeix una altra divisió

que cal conèixer: Administració activa i Administració consultiva. La primera reuneix

tots els òrgans que exerceixen funcions actives, de resolució, és a dir, funcions amb

rellevància externa. Per contra, lAdministració consultiva fa allusió al conjunt

dòrgans destinats a assessorar els òrgans actius en la presa de decisions. Un


18/139


18

assessorament que té lloc a través dels informes o dictàmens. Lòrgan consultiu per

excel·lència és la Comissió Jurídica Assessora.

II. Els òrgans superiors i centrals

Larticle 5 de la Llei 13/1989, de 14 de desembre, estableix que els òrgans superiors de

lAdministració de la Generalitat són:

a) El President.

b) El Govern.

c) Els consellers.

A més, són alts càrrecs de lAdministració de la Generalitat:

a) Els secretaris generals.

b) Els directors generals.

El Govern és lòrgan que culmina tota lorganització de lAdministració de la

Generalitat de Catalunya. Del Govern, cal destacar-ne el caràcter bifront. Parlem duna

doble cara del Govern perquè, duna banda, és un òrgan de caràcter polític que exerceix

funcions polítiques (aprova la tramesa de projectes de llei al Parlament, per exemple;

per això sestudia també al tema 5, juntament amb altres instàncies polítiques). Però,daltra banda, és també un òrgan administratiu que té competències administratives

(aprova reglaments, dicta sancions, dóna autoritzacions, etc.). En ocasions no resulta

fàcil discriminar quan el Govern actua com a òrgan polític i quan ho fa com a òrgan

administratiu, tot i que aquesta distinció és fonamental per valorar els mecanismes de

recurs que es poden emprar en cada cas.

També el President presenta aquest doble vessant dòrgan polític i dòrgan administratiu.

Quant als consellers, cal recordar que lAdministració central de la Generalitat es basaen el principi destructuració en departaments. La direcció de cada departament

correspondrà a un conseller. Com a cap del departament, satribueixen al conseller un

gran nombre de funcions, entre les quals poden destacar-se les següents:

a) Representar el departament corresponent.

b) Dirigir, organitzar i establir les prioritats del departament i dins els organismes

autònoms i les empreses púbiques que hi estan adscrits.

c) Exercir la potestat reglamentària.


19/139


19

d) Proposar el nomenament i el cessament dels alts càrrecs del departament, nomenar i

cessar la resta de càrrecs, així com exercir la potestat disciplinària.

e) Resoldre, en última instància, els recursos i les reclamacions administratives que no

corresponguin a organismes i a autoritats inferiors al departament.

f) Autoritzar les despeses pròpies del departament.

g) Signar, en nom de la Generalitat, els contractes relatius a assumptes propis del

departament.

És important destacar lespecialitat que presenta lorganització de la Generalitat en el

terreny de la divisió departamental gràcies a la figura del conseller en cap, regulada

recentment (Llei 1/2005, de 31 de març). Es tracta duna figura de caràcter potestatiu

que dependrà de la voluntat del president de torn. El seu tret més característic és que

trenca, en certa manera, la posició digualtat dels consellers, en la mesura que se li

atorga una certa primacia i un estatus diferenciat. Pel que fa a les atribucions, el

conseller primer, en el marc de les directrius generals establertes pel president o la

presidenta de la Generalitat, té com a funcions, entre daltres, desplegar aquestes

directrius, convocar i presidir les comissions del Govern, facilitar la informació

sol·licitada pel Parlament, coordinar lactivitat dels departaments i encarregar a un

conseller o consellera el despatx dun altre departament. Les competències pròpies es

poden completar mitjançant latribució per delegació de competències que corresponen

al mateix president o presidenta de la Generalitat. També assumeix funcions de

suplència i substitució del president.

Per sota del conseller, en cada departament actuaran com a alts càrrecs els secretaris

generals i els directors generals. El secretari general és la segona autoritat del

departament i per això, entre altres funcions, li correspon representar el departament per

delegació del conseller i exercir sota la seva direcció les funcions que aquest li delegui.

Per la seva banda, el director general, en làmbit de la seva direcció general, assumirà la

tasca de resoldre els assumptes que li corresponguin per raó de la matèria, així com

dirigir, vigilar, organitzar i inspeccionar les dependències al seu càrrec.

III. Els òrgans territorials o perifèrics

LAdministració territorial de la Generalitat sestructura en delegacions territorials de

govern. Al capdavant de cada delegació se situa el delegat territorial del Govern, que téla categoria de director general i que és nomenat i cessat per decret del Govern. Les


20/139


21/139


22/139


22

com la denominació i làmbit de competència respectius, sestabliran per decret de la

presidència de la Generalitat. Això permet que cada nou Govern sorganitzi de la

manera que cregui més convenient, sense estar vinculat a les opcions del seu

predecessor, donant-ne en tot cas comptes, però, al Parlament.

Internament, tots els òrgans dun departament sordenen jeràrquicament. Al capdavant,

shi troba el conseller. Per sota se situen els alts càrrecs. I, com a inferiors daquests, les

subdireccions generals, els serveis, les seccions i els negociats. Igualment, està prevista

la possible creació dòrgans com són el director de serveis (que exerceix funcions de

règim interior i gestió dels serveis generals de departament) o els comissionats (als

quals el Govern assigna un àmbit dactuació específic).

Per tal devitar que la divisió per departaments entorpeixi la coherència i unitat delactuació de lAdministració de la Generalitat, està prevista la creació de comissions

interdepartamentals que tindran per objectiu examinar i coordinar assumptes dàmbits

concrets i específics que afectin diversos departaments.

VI. Els organismes autònoms

Una de les claus per entendre la complexitat de la organització administrativa radica en

la possibilitat que tenen les administracions territorials dorganitzar -se no només per

mitjà dòrgans, sinó també mitjançant la creació de noves administracions. En els

epígrafs anteriors hem analitzat quins són els òrgans que com ponen lAdministració de

la Generalitat. Tanmateix, a més daquests òrgans, lAdministració de la Generalitat se

serveix també en lexercici de les seves funcions daltres administracions a les quals en

termes generals sanomena administracions instrumentals o especialitzades. Com el seu

nom indica, aquestes administracions constitueixen instruments utilitzats per gestionar

un servei o una finalitat concreta. La seva creació respon, per tant, a la voluntat que un

determinat territori sigui gestionat per una administració específica, a la qual satribueix

una personalitat jurídica pròpia i una certa autonomia de gestió, encara que en última

instància lAdministració instrumental sempre depèn de lAdministració territorial que

lha creada.

Una de les modalitats daquestes administracions instrumentals són els organismes

autònoms. Hi ha organismes autònoms creats per gestionar serveis de naturalesa

administrativa, com ara lInstitut Català de les Dones, lEscola dAdministració Pública

de Catalunya o el Servei Català de Trànsit. I altres destinats més aviat a tasques o


23/139


23

serveis de caràcter comercial, industrial o financer, com ara lInstitut Català del Sòl o

lEntitat Autònoma de Jocs i Apostes.

D) Les empreses públiques

La importància de la intervenció de lAdministració en làmbit empresarial comportà la

necessitat de conformar un aparell organitzatiu específic destinat a aquest fi. En el cas

de Catalunya, lEstatut dautonomia estableix que la Generalitat podrà constituir

empreses públiques com a mitjà dexecució de les funcions que siguin de la seva

competència (art. 54).

Actualment, el sector públic empresarial es troba regulat a la Llei 4/1985, de 29 de març,

de lEstatut de lempresa pública catalana. Atès que aquesta Llei havia estat modificada

en nom broses ocasions, lany 2002 sen va aprovar un text refós (Decret legislatiu

2/2002, de 24 de desembre). Làmbit daplicació daquesta Llei sestén a un conjunt

dens diferenciats pel que fa a la configuració, mentre que la seva activitat està en tot

cas relacionada amb lactivitat pública empresarial. En concret, entren dins el seu radi

daplicació:

a) Les entitats autònomes de la Generalitat que fan operacions o presten serveis de

caràcter principalment comercial, industrial o financer.

b) Les empreses de la Generalitat dins les quals sinclouen, duna banda, les entitats de

dret públic amb personalitat jurídica pròpia que són sotmeses a la Generalitat, però que

han dajustar la seva activitat a lordenament jurídic privat; i, de laltra, les societats

civils o mercantils amb participació majoritària de la Generalitat.

c) Les societats civils o mercantils vinculades a la Generalitat, és a dir, les que són

gestores de serveis públics de què és titular la Generalitat o les que hi han subscritconvenis, i en les quals aquesta té la facultat de designar tots o una part dels òrgans de

direcció o hi participa directament o indirectament, com a mínim, en un 5% del capital

social.

En termes generals, sexigeix que lactuació daquestes empreses sinspiri en criteris de

rendibilitat, economia i productivitat, aplicats dacord amb els objectius que els són

fixats pels òrgans corresponents i amb el principi de no-discriminació respecte al sector


24/139


24

privat. També han de procurar contribuir al foment de locupació i al desenvolupament

tecnològic.

VIII. Els consorcis

La figura del consorci en el dret administratiu no presenta uns perfils nítids, ja que

apareix referint-se a situacions molt diverses. No obstant això, la idea del consorci es

basa en lassociació de diferents administracions públiques, de vegades amb presència

fins i tot dentitats privades sense ànim de lucre, amb lobjecte de crear una persona

jurídica nova destinada a una finalitat específica comuna. Així apareix regulat el

consorci a la legislació catalana. Concretament, la Llei dorganització, procediment i

règim jurídic de lAdministració de la Generalitat de Catalunya (1989) autoritza el

Govern a acordar la constitució de consorcis entre la Generalitat i altres administracionspúbliques per a finalitats dinterès comú, o amb entitats privades sense ànim de lucre

que tinguin finalitats dinterès públic concurrents amb les de lAdministració.

Com sha indicat, el consorci dóna lloc a la creació duna nova persona jurídica, les

normes dactuació de la qual shan destablir als estatuts aprovats en cada cas.

A la pràctica, lAdministració de la Generalitat de Catalunya ha emprat sovint aquesta

fórmula del consorci.

IX. Les fundacions

La fundació és una institució de caràcter essencialment privat lobjectiu de la qual és

permetre que un particular (el fundador) destini un patrimoni de manera permanent a

lacompliment duna finalitat dinterès general determinada, sense cap ànim de lucre.

Així, la Constitució reconeix com a dret dels ciutadans el dret de fundació per a

finalitats dinterès general (art. 34 CE).

La fundació és, per tant, una persona jurídica de dret privat creada perquè una massa de

béns es destini, dacord amb la voluntat del fundador, a la finalitat dinterès general que

aquell determini.

Succeeix, no obstant això, que durant els últims anys les administracions públiques —

entre les quals lAdministració de la Generalitat— han utilitzat molts cops aquesta

fórmula per crear noves persones jurídiques encarregades de determinades activitats

(per exemple, culturals). Lavantatge que reporta tot això és el fet que, com que es tracta

de persones jurídiques privades, el seu règim és en primer terme el dret privat i no el


25/139


25

dret administratiu — aspecte que lliga amb el fenomen de la fugida del dret

administratiu, al qual al·ludirem al tema 11.

Aquesta situació ha quedat reflectida a la nova Llei de fundacions (Llei 50/2002, de 26

de desembre), que preveu expressament la capacitat de les administracions públiquesper crear fundacions. Aquestes fundacions públiques continuaran sent persones

jurídiques privades, el règim de les quals se sotmetrà, de la mateixa manera que la resta

de fundacions, a les normes de dret privat. Tanmateix, les lleis més recents en matèria

de contractació administrativa i de patrimoni exigeixen que les fundacions públiques

respectin com a mínim alguns principis generals del dret administratiu (com

lobjectivitat en lactuació), encara que només sigui perquè en el seu finançament hi

intervenen fons públics.


26/139


26

TEMA 3. ORGANITZACIÓ DE L ’ADMI NISTRACIÓ I FUNCIÓ PÚBLICA.L’ADMINISTRACIÓ ELECTRÒNICA.

A) Organització de l’administr ació

La Llei 26/2010, de 3 dagost, de règim jurídic i de procediment de les administracions

públiques de Catalunya, ha establert a larticle 31 que:

«1. Les administracions públiques de Catalunya serveixen amb objectivitat els

interessos generals i actuen, sota la direcció dels òrgans de govern respectius, amb

submissió plena a la llei i al dret.

2. Les administracions públiques de Catalunya compleixen les funcions que tenen

atribuïdes i actuen dacord amb els principis generals següents:

Primer. Eficàcia i eficiència.

Segon. Bona fe i confiança legítima.

Tercer. Proximitat.

Quart. Imparcialitat.

Cinquè. Proporcionalitat.

Sisè. Simplificació i racionalitat administrativa.

Setè. Transparència i accessibilitat.

Vuitè. Participació ciutadana.

Novè. Lleialtat institucional.

Desè. Col·laboració i cooperació interadministratives.»

Aquests principis shaurien de completar amb daltres que també preveu expressamentla Llei esmentada com ara el dintervenció mínima (article 33) i els drets dels ciutadans

(a una bona administració, a uns serveis públics de qualitat, etc.).

Lestructura organitzativa de lAdministració ha dafavorir la modernització i

racionalització potenciant leficàcia i eficiència de la gestió i la responsabilitat del

gestor. Això implica que les idees de jerarquia i de competència administratives han de

conviure amb les dautonomia i responsabilitat del gestor.


27/139


27

LAdministració de la Generalitat sha configurat com una organització constituïda per

òrgans ordenats jeràrquicament i amb personalitat jurídica única. En qualsevol cas, és

evident que lAdministració necessita una estructura organitzativa i orgànica per portar

a terme les activitats que justifiquen que existeixi. Shan de distingir tres figures

diferents:

a) lòrgan,

b) el lloc de treball que encapçala lòrgan, i

c) el titular de lòrgan o locupant del lloc de treball esmentat.

Segons la LOFAGE (article 5.2), lòrgan són les unitats administratives amb funcions

que produeixin efectes jurídics enfront de tercers o en cas que la seva actuació tingui

caràcter preceptiu.

El lloc de treball constitueix lelement bàsic de lestructura de lAdministració i té una

sèrie de característiques recollides a la corresponent relació de llocs de treball.

Igualment, sha de fer la distinció entre lloc de treball i la persona que locupa, que pot

ser el titular del lloc a tots els efectes o un ocupant provisional.

Larticle 11 de la Llei 30/1992, de 26 de novembre, de règim jurídic de les

administracions públiques i del procediment administratiu comú, disposa que:

«1. Correspon a cada administració pública delimitar, en el seu propi àmbit

competencial, les unitats administratives que configuren els òrgans administratius

propis de les especialitats derivades de la seva organització.

2. La creació de qualsevol òrgan administratiu exigeix el compliment dels requisits

següents:

a) La determinació de la seva forma dintegració en lAdministració pública de què es

tracta i de la seva dependència jeràrquica.

b) La delimitació de les seves funcions i competències.

c) La dotació dels crèdits necessaris per a la seva posada en marxa i per al seu

funcionament.

3. No es poden crear nous òrgans que impliquin du plicació daltres ja existents si al

mateix temps no se suprimeix o es restringeix adequadament la competència daquests.»


28/139


28

B) Funció pública

1. Concepte general de funció pública

La funció pública és el conjunt de persones que presten serveis en lAdministració

dacord amb els principis de mèrit i capacitat, mitjançant una relació de serveis

professional, retribuïda i de caràcter especial per raó dels serveis públics que shan de

desenvolupar i regulada per la normativa administrativa o laboral. És, per tant, el factor

humà de les organitzacions públiques i, com a tal, és un dels recursos de què disposen

les dites organitzacions per a la gestió i la realització dels interessos públics. Però la

funció pública és també un conjunt de subsistemes de gestió daquests recursos humans

— com la selecció, la carrera professional, el sistema retributiu, etc. — que es regeixen

per uns principis i unes normes dordenació específiques. El dret de la funció públicaregula, doncs, els diferents aspectes de la prestació de serveis per part dels empleats

públics i el seu vincle amb lAdministració, des del seu naixement fins a la seva

extinció.

El règim jurídic dels funcionaris públics és, doncs, el conjunt de principis i normes que

regulen les relacions orgàniques i les condicions de treball en locupació pública.

2. La relació estatutària: naturalesa i contingut

La relació que vincula el funcionari amb lAdministració és, per tant, de naturalesa

estatutària, no contractual.

3. Regulació constitucional de la funció pública

Pel que fa a la funció pública, com a instrument al servei dels poders públics per a la

gestió i la realització dels interessos públics, larticle 103 CE estableix que «la llei

regularà lEstatut dels funcionaris públics, laccés a la funció pública, dacord amb els

principis de mèrit i de capacitat, les peculiaritats de lexercici del seu dret a la sindicació,el sistema dincompatibilitats i les garanties per a la imparcialitat en lexercici de les

seves funcions». Daquest precepte es desprèn que la CE determina que hi ha una sèrie

de matèries que són objecte de reserva legal, és a dir, que han de ser regulades per

norma amb rang de llei: lEstatut dels funcionaris públics, laccés a la funció pública,

lexercici del dret de sindicació, les incompatibilitats i les garanties per a la imparcialitat

en lexercici de les seves funcions.


29/139


30/139


30

naturalesa estatutària, ja que els drets i les obligacions no són negociats individualment,

sinó que es troben regulats en les lleis i els reglaments.

Cal assenyalar que la recentment aprovada Llei 7/2007, de 12 dabril, de lEstatut bàsic

de lempleat públic disposa, amb caràcter de norma bàsica per a totes lesadministracions públiques, que lexercici de les funcions que impliquin la participació

directa o indirecta en lexercici de les potestats públiques o en la salvaguarda dels

interessos generals de lEstat i de les administracions públiques correspon

exclusivament als funcionaris públics, en els termes que sestableixin en la llei de

desplegament de cada Administració pública.

2. Personal interí

Larticle 13 del Decret legislatiu 1/1997, de 31 doctubre, defineix el personal interí

com «aquell que presta serveis amb caràcter transitori, en virtut dun nomenament

subjecte al dret administratiu, i que ocupa places dotades pressupostàriament que,

dacord amb la relació de llocs de treball, són reservades a funcionaris de carrera».

La característica principal daquesta classe de llocs de treball és la seva temporalitat i

que les causes que poden motivar el seu nomenament són taxades. Per tant, només es

pot nomenar personal interí, dacord amb la normativa de la Generalitat de Catalunya,

en els casos següents:

o Per ocupar transitòriament places que han de ser ocupades definitivament

per funcionaris de carrera.

o Per dur a terme programes temporals urgents o situacions urgents

degudament motivades.

o Per ocupar llocs de treball en substitució de funcionaris que gaudeixen

del dret de reserva de plaça i de destinació.

Per la seva banda, la Llei 7/2007, de 12 dabril, de lEstatut bàsic de lemplea t públic

disposa que les circumstàncies que poden donar lloc al nomenament de personal interí

són:

o lexistència de llocs vacants quan no sigui possible la seva cobertura per

un funcionari de carrera.

o La substitució transitòria dels titulars.

o Lexecució de programes de caràcter temporal


31/139


31

o Lexcés o acumulació de tasques per un període màxim de sis mesos,

dins dun període de dotze mesos.

El nomenament del personal interí requereix la realització dun procés selectiu regit per

criteris dobjectivitat i sotmès als principis constitucionals digualtat, mèrit i capacitat,mitjançant convocatòria pública. No obstant això, la norma preveu també que

excepcionalment, per raons durgència apreciada per lAdministració, es pugui nomenar

personal interí sense que calgui realitzar una convocatòria pública. En qualsevol cas,

laspirant ha de reunir els requisits de titulació i les altres condicions exigides per

ocupar el lloc de treball.

Al personal interí li és daplicació, per analogia, el règim estatutari propi del personal

funcionari, llevat de determinats permisos i altres drets que són inherents i propis de lacondició de funcionari.

3. Personal eventual

El personal eventual és el que, en virtut de lliure nomenament, ocupa un lloc de treball

en règim no permanent, considerat de confiança o dassessorament especial, no reservat

a funcionaris i que figura amb aquest caràcter a la relació de llocs de treball

corresponent.

El Govern determina el nombre de llocs reservats per al personal eventual, amb les

característiques i les retribucions de cadascun, sempre dins dels crèdits pressupostaris

corresponents.

Amb caràcter general, al personal eventual de lAdministració de la Generalitat li és

aplicable, per analogia, el règim estatutari dels seus funcionaris, llevat dels supòsits en

què, per raó de les característiques de la seva condició, no pugui ser-li aplicable quan la

seva normativa especifica ho reguli altrament.La provisió dels llocs de treball del personal eventual, a causa de les seves

característiques especials, no necessita convocatòria pública. A lAdministració de la

Generalitat, el nomenament es fa per resolució del president o dels consellers respectius,

dacord amb la dotació pressupostària global assignada a aquest efecte.

El personal eventual ha de cessar automàticament del seu lloc de treball quan cessi en el

càrrec lautoritat que el va nomenar, llevat de la seva ratificació.


32/139


32

La prestació de serveis en qualitat de personal eventual en cap cas no pot ser

considerada com a mèrit per a laccés a la condició de funcionari ni per a la promoció

interna.

4. Personal laboral

Dacord amb larticle 14 del Decret legislatiu 1/1997, de 31 doctubre, el personal

laboral és el que, en virtut de contracte de naturalesa laboral, que sha de formalitzar

sempre per escrit, ocupa llocs de treball a lAdministració classificats com a tals.

Excepcionalment, atès el caràcter temporal de determinades tasques, lAdministració

pot contractar personal laboral amb caràcter no permanent.

La relació professional del personal laboral amb lAdministració està sotmesa al dret

laboral, per tant, li és daplicació el règim jurídic de lEstatut dels treballadors (Reial

decret legislatiu 1/1995, de 24 de març) i al personal laboral que presta serveis a

lAdministració de la Generalitat de Catalunya, el conveni col·lectiu únic vigent

(actualment el sisè).

També està regulat per la Llei de pressupostos i per la legislació en matèria de funció

pública quan hi faci referència de manera expressa.

Segons estableix larticle 11 de la Llei 7/2007, de 12 dabril, de lEstatut bàsic delempleat públic, en funció de la durada del contracte, el personal laboral pot ser fix, per

temps indefinit o temporal. A més, lapartat segon daquest precepte estableix que les

lleis de funció pública de desplegament de lEstatut bàsic de la funció pública han

destablir els criteris per a la determinació dels llocs de treball que poden ser

desenvolupats per personal laboral, respectant en tot cas el que estableix larticle 9.2 del

mateix Estatut bàsic en relació amb lexercici de les funcions que estan reservades al

personal funcionari.Dacord amb El Decret legislatiu 1/1997, els cossos i les escales de funcionaris shan de

crear, modificar i suprimir per llei del Parlament i sagrupen, segons el nivell de

titulació exigida per ingressar-hi, en:

· Grup A: títol de doctor, de llicenciat, denginyer, darquitecte o equivalent.

· Grup B: títol denginyer tècnic, de diplomat universitari de primer cicle,

darquitecte tècnic, de formació professional de tercer grau o equivalent.

· Grup C: títol de batxiller, de formació professional de segon grau o equivalent.


33/139


34/139


34

Lús dels mitjans electrònics ha de facilitar la participació dels ciutadans, les empreses

i les organitzacions en lactivitat administrativa, amb la finalitat de millorar la prestació

dels serveis.

· Multicanalitat

LAdministració pública ha de promoure la provisió dels serveis que sofereixen

mitjançant tots els canals a disposició dels usuaris, quan sigui tècnicament possible i

econòmicament viable. En qualsevol cas, estimularà lús preferent del canal telemàtic

en les comunicacions amb el ciutadà.

· Accessibilitat

LAdministració pública ha de garantir laccessibilitat màxima dels ciutadans a les

seves informacions i serveis i sha dadaptar a les característiques dels usuaris

potencials, siguin quines siguin les seves limitacions.

· Cooperació entre administracions públiques

Les administracions públiques han de cooperar per facilitar el procés dimplantac ió de

lAdministració electrònica i garantir la interoperativitat, és a dir la possibilitat de fer

possible lintercanvi dinformació entre les Administracions i Institucions amb

lobjectiu devitar la presentació de documentació per part dels ciutadans, empreses i

organitzacions.

· Economies d’ escala

LAdministració estimularà o establirà, segons els casos, les solucions organitzatives i

tecnològiques que permetin un ús comú dels recursos i evitin les deseconomies

derivades dels múltiples desenvolupaments individuals.

· Neutralitat tecnològica

LAdministració ha de garantir el compliment de les finalitats relatives a

lAdministració electrònica amb independència dels mitjans tecnològics utilitzats, de

manera que sigui la mateixa evolució tecnològica i ladopció de les tecnologies per la

societat les que determinin la utilització dels mitjans tecnològics que, en cada moment,

siguin més adients.

3. Model català d’ Admini stració electrònica


35/139


35

3. 1. La gènesi

A Catalunya, amb independència de les experiències particulars en els diferents nivells

de govern relatius a projectes dadministració electrònica, podríem parlar dels primers

referents de ladministració en xarxa durant lany 1995, en què es va posar enfuncionament gencat.es (ara www.gencat.cat), considerat un portal pioner de

lAdministració catalana.

Linici, però, de les accions públiques collectives per a limpuls de la societat de la

informació ha de situar-se lany 1997, amb la creació del Consorci local per al

desenvolupament de les xarxes de telecomunicacions i de les noves tecnologies:

Localret (www.localret.net). Les primeres accions de Localret es van centrar en aspectes

legislatius i de promoció de les infraestructures.

El segon referent correspon al Pla estratègic per a la societat de la informació,

«Catalunya en Xarxa», promogut pel Comissionat per a la Societat de la Informació de

la Generalitat i Localret, i aprovat lany 1999.

Les diferents iniciatives van fer evident la necessitat dincrementar la collaboració

entre les diferents administracions públiques a lhora de prestar serveis. Per això, el

juliol de lany 2001, es va aprovar al Parlament de Catalunya el «Pacte per a la

promoció i el desenvolupament de la societat de la informació en les administracions

públiques catalanes», subscrit pels presidents de tots els grups parlamentaris, per la

Generalitat de Catalunya i per Localret. Aquest pacte suposava una clara aposta de totes

les forces polítiques catalanes per avançar cap a la societat de la informació i més

concretament cap a un nou concepte de relacions entre ciutadans i administracions.

Esdevé la base sobre la qual sha estructurat lAdministració Oberta de Catalunya amb

lobjectiu de fer possible unes relacions més centrades en els ciutadans i orientades a

lexecució de tràmits i serveis administratius en línia, més simples, i que permetin

lintercanvi de dades entre les administracions evitant realitzar moltes gestions als

ciutadans, gràcies a la incorporació de les TIC en tots els àmbits de lactivitat

administrativa i interadministrativa.

El gener del 2002 es constitueix el Consorci Administració Oberta Electrònica de

Catalunya (Consorci AOC) i labril de 2002 es crea lAgència Catalana de Certificació

(CATCert), com a eina pròpia del Consorci.

3.2. El projecte AOC


36/139


36

El projecte Administració Oberta de Catalunya es constitueix com un projecte comú

entre lAdministració autonòmica i lAdministració local que permet implantar

processos integrats datenció al ciutadà. Shi van acordar també els instruments per fer -

ho possible: la creació a Internet dun portal de les administracions catalanes (CAT365),

la creació de lAgència Catalana de Certificació per donar signatura electrònica al

ciutadà, la formació dels funcionaris de les administracions públiques, lestabliment

dun Observatori de la Societat de la Informació i lestabliment de les línies de

finançament necessàries.

Aquest ha estat un projecte pioner en lapropament de lAdministració al ciutadà

ajudantse de les noves tecnologies i ha tingut un merescut reconeixement internacional,

deixantuna petja important de prestigi en làmbit de la innovació.

3.3. La situació actual: el model català i els actors que hi participen

El model català per al desenvolupament de lAdministració electrònica és un model

basat en una visió integrada de totes les administracions, és a dir, un model en què la

solució als problemes es busca en clau de la millor solució per al conjunt de les

administracions públiques catalanes. Això es tradueix en la creació i/o impuls

dinstruments organitzatius per a la cooperació de les administracions públiques per al

millor desenvolupament de lAdministració electrònica i la societat de la informació,així com el disseny i el desenvolupament de solucions que incorporin el millor

aprofitament de les externalitats positives i les economies descala.

A continuació es detallen els diferents actors que intervenen en limpuls de

lAdministració electrònica i les seves funcions principals. Dins làmbit de

lAdministració autonòmica trobem:

• Secretaria per a les Telecomunicacions i la Societat de la Informació (STSI): li

correspon la definició de les grans línies estratègiques per a limpuls de la societat de la

informació a Catalunya.

• Comissió de Coordinació Interdepartamental per a la Gestió i les Tecnologies de la

Informació i la Comunicació (CCIGTIC): és un òrgan col·legiat format per diversos

secretaris generals i directors generals i la seva funció és la coordinació i limpuls de

projectes corporatius dadministració electrònica a lAdministració de la Generalitat.


37/139


38/139


38

participat al 60 % per la Generalitat de Catalunya i al 40 % per Localret. Desenvolupa

eines i mòduls que permeten un desplegament eficient al territori, modernitzant i

millorant la prestació de serveis al ciutadà, les empreses i les organitzacions, i garantint

la seguretat en les transaccions electròniques i lacreditació didentitats; a més, fa un

paper fonamental per a limpuls de la interoperativitat. El Consorci AOC, per a la

realització dels seus objectius, es dota de lAgència Catalana de Certificació (CATCert),

creada el juny de 2002, amb la missió de constituir-se com lentitat proveïdora de

serveis de seguretat, tant jurídica com tecnològica, de les administracions i els altres

organismes públics catalans. CATCert constitueix el model català dentitat de

certificació, amb lobjectiu de gestionar certificats digitals i prestar serveis relacionats

amb la signatura electrònica i amb els processos didentificació necessaris en làmbit de

lactuació de les administracions públiques catalanes.

• Consorci Infraestructures de Telecomunicacions de Catalunya (ITCat): creat el

desembre del 2005 per les mateixes entitats integrants del Consorci AOC (Generalitat i

Localret). La finalitat de la seva creació és la gestió de les infraestructures de

telecomunicacions de la Generalitat i dels municipis membres del Consorci Localret,

així com la promoció de la implantació i la gestió integrada duna xarxa de

comunicacions electròniques a tot el territori català.


39/139


39

TEMA 4. L’ADMINISTRACIÓ LOCAL. PRINCIPIS GENERALS. ELMUNICIPI: CONCEPTE, ELEMENTS, ORGANITZACIÓ I COMPETÈNCIES.

A) Principis generals

Dacord amb larticle 137 CE, lAdministració local sintegra en lorganització

territorial de lEstat dissenyada pel text fonamental. Aquesta referència a

lAdministració local engloba un conjunt dens públics territorials dotats de

competències i potestats administratives sobre un territori determinat. La Constitució

espanyola de 1978 es refereix als municipis, les províncies i les illes i estableix un

règim dautonomia per a la gestió dels seus interessos. La consideració daquesta

autonomia local comporta el trencament de la situació preconstitucional, presidida pel

principi de tutela per part de lAdministració central de lEstat.

La plasmació jurídica del principi dautonomia local ha estat efectuada per la Llei

7/1985, de 2 dabril, reguladora de les bases de règim local, i pel legislador català, que

ha desplegat els preceptes de la llei bàsica de lEstat. La Llei de bases de règim local de

1985 es fonamenta constitucionalment en el títol competencial de larticle 149.1.18 CE,

relatiu al règim jurídic de les administracions públiques. Una interpretació àmplia

daquest precepte efectuada pel Tribunal Constitucional des de les seves primeres

sentències, que ha permès la regulació estatal de lorganització i el règim competencial

dels ens locals garantits (segons la teoria de la garantia institucional, desenvolupada

també en seu constitucional). El legislador estatal, doncs, assumeix el paper de garant de

lautonomia local.

Cal destacar la recent aprovació de la Llei 27/2013, de 27 de desembre, de

racionalització i sostenibilitat de lAdministració local (LRSAL), que modifica, entre

daltres, la Llei 7/1985, de 2 dabril, reguladora de les bases de règim local i es justificaa lempara de larticle 149.1.14 i 149.1.18 CE que estableixen que lEstat té

competència exclusiva en matèria dhisenda general i deute de lEstat i sobre les bases

del règim jurídic de les administracions públiques, i incideix en el principi introduït en

larticle 135 CE destabilitat pressupostària. Aquesta modificació, no mancada de

polèmica, ha classificat les competències dels ens locals en competències pròpies,

competències delegades i competències distintes de les pròpies i de les atribuïdes per

delegació i l'exigència que els ens locals només podran exercir competències diferents

de les pròpies i de les atribuïdes per delegació quan no es posi en risc la sostenibilitat


40/139


40

financera del conjunt de la hisenda municipal i no suposi l'execució d'un mateix servei

públic per part d'una altra Administració pública.

La regulació del règim local a Catalunya ha estat efectuada mitjançant un conjunt de

lleis dictades originalment lany 1987. Entre aquestes, destaca la Llei 8/1987, de 15dabril, municipal i de règim local de Catalunya, modificada en successives ocasions i

que ha donat lloc al Decret legislatiu 2/2003, de 28 d'abril, pel qual s'aprova el text refós

de la Llei municipal i de règim local de Catalunya, la Llei 5/1987, de 4 d'abril, del règim

provisional de les competències de les diputacions provincials i en matèria

d'organització comarcal, la llei refosa en el Decret legislatiu 4/2003, de 4 de novembre,

pel qual s'aprova el text refós de la Llei d'organització comarcal de Catalunya. Amb

posterioritat a l'aprovació de l'Estatut d'autonomia de Catalunya de 2006 cal destacar laLlei 30/2010, de 3 d'agost, de vegueries i la Llei 12/2010, de 19 de maig, del Consell de

Governs Locals, que configura el Consell de Governs Locals com a òrgan de

representació de municipis i vegueries en les institucions de la Generalitat. Cal afegir, la

recent aprovació del Decret llei 3/2014, de 17 de juny, pel qual s'estableixen mesures

urgents per a l'aplicació a Catalunya de la Llei 27/2013, de 27 de desembre, de

racionalització i sostenibilitat de l'Administració local, aprovat a fi dintegrar les

modificacions que incorpora la LRSAL amb lEstatut dautonomia i les lleis que el

desenvolupen, tenint en compte el sistema institucional propi.

El fonament estatutari daquestes normes el trobem en larticle 160, que recull la

competència exclusiva de la Generalitat, tot respectant lautonomia local, per determinar

les competències i les potestats pròpies dels municipis i daltres ens locals, en els àmbits

fixats per larticle 84 EAC. En tot cas, els municipis, les vegueries, les comarques i els

altres ens locals que les lleis determinin, integren també el sistema institucional de la

Generalitat, com a ens en els quals aquesta sorganitza territorialment (art. 2.3 EAC).

Catalunya estructura la seva organització territorial bàsica en municipis i vegueries,

dacord amb larticle 83 EAC. Aquestes dues entitats locals es distingeixen pel fet que

una delles, el municipi, és un ens constitucionalment necessari, mentre que laltra neix

de lEstatut, com a forma pròpia de lestructura territorial de Catalunya.

B) El municipi: concepte, elements, organització i comptetències

Concepte


41/139


41

El municipi és l'entitat bàsica de l'organització territorial i per tant és el mitjà essencial

de participació de la comunitat local en els afers públics i el seu govern correspon a

l'ajuntament, que el formen l'alcalde i els regidors, escollits pels veïns del municipi per

mitjà de sufragi universal, lliure, directe i secret (art. 86 EAC).

Dacord amb la Llei 7/1985, reguladora de les bases de règim local (LRBRL), el

municipi és lentitat local bàsica de lorganització territorial de lEstat. Els ajuntaments

són definits com a òrgans de govern local dels municipis, que són entitats territorials de

dret públic.

El municipi té personalitat jurídica i plena capacitat per al compliment de les seves

finalitats. Presenta les característiques següents:

· És una entitat local bàsica.

· És una peça bàsica en lorganització territorial de lEstat.

· Serveix de via immediata de la participació ciutadana en els assumptes públics.

· Té autonomia per a la gestió dels seus propis assumptes.

· Posseeix capacitat jurídica plena per al compliment de les seves finalitats.

1.1 Municipis de gran població: règim d’organització i funcionament

Cal destacar que determinats preceptes de la LRBRL han estat modificats per la Llei57/2003, de 16 de desembre, de mesures per a la modernització del govern local

(Llei 57/2003), la qual també ha introduït novetats com la relativa al règim

dorganització dels municipis de gran població. En aquest sentit, la Llei 57/2003

estableix un règim orgànic específic per als municipis següents:

a) Municipis amb població superior a 250.000 habitants.

b) Capitals de província de població superior a 175.000 habitants.

c) Municipis capitals de província, capitals autonòmiques o seu dinstitucions

autonòmiques.

d) Municipis amb població superior a 75.000 habitants i que presentin circumstàncies

econòmiques, socials, històriques o culturals especials.

En els supòsits de les lletres c) i d), cal que ho decideixi el Parlament de Catalunya.

Organització i funcionament


42/139


42

Lorganització i el funcionament dels municipis de gran població es regula als articles

121 al 132 de la Llei 57/2003, dels quals destaquem les innovacions més importants:

· Els òrgans principals de govern són: el Ple, les Comissions del Ple, lAlcalde, els

tinents dalcalde i la Junta de Govern Local.· El Ple es configura com un veritable òrgan de debat de les grans polítiques

locals que afectin al municipi i dadopció de les decisions estratègiques. Així, té

atribuïdes menys funcions executives o administratives i pot delegar funcions

resolutòries en les comissions. Lalcalde pot delegar la seva presidència a

qualsevol regidor.

· Lalcalde és el principal òrgan de direcció de la política, el govern i

ladministració municipal. Disminueixen les seves atribucions gestores oexecutives a favor de funcions de direcció i representació.

· Es substitueix la Comissió de Govern per la Junta de Govern Local, la qual

disposa dàmplies funcions de naturalesa executiva i es constitueix com un

òrgan col·legiat essencial de col·laboració a la direcció política de lajuntament.

La novetat és que fins a un terç com a màxim dels seus membres, exclòs

lalcalde, poden ser persones que no tinguin la condició de regidors.

· La divisió obligatòria en districtes és instrument essencial per aldesenvolupament de polítiques de proximitat i participació ciutadana als

municipis altament poblats.

· Existirà també una assessoria jurídica, òrgan administratiu responsable de

lassistència jurídica a lalcalde, a la Junta de Govern Local i als òrgans directius,

per a la representació i defensa en judici de lajuntament. El titular daquest

òrgan ha de tenir la condició de funcionari amb habilitació de caràcter nacional o

de funcionari de carrera de qualssevol administració pública i la titulació de

llicenciat en dret.

· Cal destacar també lestabliment del Consell Social de la Ciutat, com a

mecanisme participatiu i consultiu de les principals organitzacions econòmiques

i socials del municipi, centrat en el camp del desenvolupament local i la

planificació estratègica urbana.

· Es crea la Comissió de Suggeriments i Reclamacions, formada per membres

del ple i amb la participació de tots els grups polítics. Lobjectiu daquest òrgan


43/139


43

és la defensa dels drets dels veïns davant lAdministració municipal amb la

participació daquests.

· Els òrgans superiors municipals són lalcalde i els membres de la Junta de

Govern Local, així com els membres de caràcter directiu.

1.2 Municipis de règim especial

Dacord amb larticle 72 del Decret Legislatiu 2/2003, de 28 d'abril, pel qual

s'aprova el Text refós de la Llei municipal i de règim local de Catalunya (LMRLC),

els municipis de règim especial són els següents:

a) El règim del consell obert: Municipis de menys de cent habitants i els que compten

tradicionalment amb aquest règim de govern i administració.

b) Municipis de muntanya: Els que pertanyen a comarques de muntanya o bé, els

municipis que sense pertànyer, compleixen alguna de les condicions següents:

· Tenir situat el 65%, com a mínim, de la superfície de llur terme en cotes

superiors als vuitcents metres.

· Tenir un pendent mitjà superior a 29% i tenir situat el 60%, com a mínim, de la

superfície de llur terme en cotes superiors als set-cents metres.

c) Municipis turístics: Els que tenen una de les dues condicions següents:

· La mitjana ponderada anual de població turística és superior al nombre de veïns

i el nombre dallotjaments turístics i de segona residència és superior al nombre

de veïns.

· En el terme municipal hi ha una àrea territorial qualificada de recurs turístic

essencial.

d) Municipis històrics artístics: Tenen la consideració de municipis històrics artístics el

que, dacord amb la legislació específica que regula aquesta matèria:

· Siguin declarats conjunt històric.

· Tinguin declarat conjunt històric, com a mínim, el cinquanta per cent dels

immobles del municipi.

Aquests municipis han de comptar necessàriament amb un òrgan específic destudi i de

proposta en matèria de conservació, de protecció i de vigilància del patrimoni històric

artístic.


44/139


44

e) Municipis industrials: Lactivitat econòmica principal correspon al sector secundari i

shan destablir mesures especials envers lactivitat industrial (p. ex. servei de protecció

del medi ambient).

Elements

Els elements essencials del municipi són el territori, la població i lorganització.

2.1 Territori

El terme municipal és el territori on lajuntament exerceix les seves competències. La

capital del municipi és el nucli de població on té la seu lajuntament. Lalteració o

modificació dels termes municipals es pot produir en els casos següents:

· Per fusió de dos o més municipis limítrofes amb lobjecte de constituir -ne un sol.

· Per segregació de part del territori dun o més municipis per tal de constituir -ne

un de nou.

· Per segregació per part del territori municipal per agregar-lo a altres municipis

limítrofs.

· Per incorporació dun o més municipis a altres municipis limítrofs.

El Govern de la Generalitat aprova per Decret lalteració dels termes municipals, llevat

de supòsits concrets en què es necessària una llei del Parlament de Catalunya. El nom

del municipi es pot canviar quan ho acorda el propi ajuntament, amb la tramitació

prèvia dun expedient davant lAdministració de la Generalitat de Catalunya.

2.2 La població

Per referir-se a la població del municipi sol parlar-se de veïnat. Les persones inscrites en

el padró municipal són els veïns del municipi i aquestes constitueixen la seva població.Així, tota persona que visqui a Catalunya, nacional o estrangera, està obligada a

inscriures en el padró municipal del municipi on resideix habitualment. Els veïns del

municipi tenen reconeguts un conjunt de drets i facultats respecte del seu ajuntament i

dels serveis municipals com també sels imposa un conjunt dobligacions.

2.3 Organització municipal

El govern i ladministració municipal correspon a lajuntament integrat per lalcalde i

els regidors, excepte en els municipis de consell obert, on correspon a lalcalde i a un


45/139


46/139


46

h) Autoritzar, disposar despeses i reconèixer obligacions en els límits de la seva

competència, ordenar pagaments i retre comptes.

i) Exercir la direcció superior a tot el personal de la corporació.

j) Aprovar loferta pública docupació i les bases de les convocatòries de selecció del

personal funcionari i laboral.

k) Exercir la direcció superior de la Policia Local i també nomenar i sancionar als

funcionaris que porten armes.

l) Exercir accions judicials i administratives i la defensa de lajuntament en matèries de

la seva competència i, en cas durgència, en matèries de la competència del Ple.

m) Adoptar personalment i sota la seva responsabilitat en el cas de catàstrofes odinfortuni públics o de greu perill, les mesures necessàries i adequades, i donar-ne

compte immediat al Ple.

n) Sancionar les faltes de desobediència a la seva autoritat o les infraccions de les

ordenances mu

Documents

Jespergon 2015 TAGE Temari.pdf