La llengua de l’heroi. Notes sobre la llengua del segle xx a ......Quaderns. Rev. trad. 17, 2010 47-80 La llengua de l’heroi. Notes sobre la llengua del segle xx a partir de les

Resum

Estudi comparatiu de les dues traduccions catalanes publicades de David Copperfield de CharlesDickens. La primera de Josep Carner feta l’any 1930 però publicada el 1964 i la segona obra deJoan Sellent del 2003. L’anàlisi mostra que ambdues traduccions, excel·lents, reflecteixen unaevolució singular i força accelerada del model de llengua que els traductors fan arribar al seupúblic, que és reflex de la complexa història de la llengua catalana del segle xx, que encara s’had’escriure.

Paraules clau: història de la llengua catalana, història de les traduccions catalanes, CharlesDickens, David Copperfield, Josep Carner, Joan Sellent.

Abstract

A comparative study of the two published Catalan translations of Charles Dickens’ DavidCopperfield, the first translated by Josep Carner in 1930 but not published until 1964, and thesecond by Joan Sellent in 2003. The analysis shows that both translations, magnificent, reflectthe unique evolution of the language model that the translators pass on to their readers, an evo-lution shaped by the complex history of the Catalan language in the 20th century, which is still tobe written.

Key words: history of Catalan language, history of Catalan translations, Charles Dickens, DavidCopperfield, Josep Carner, Joan Sellent.

Sumari

Quaderns. Rev. trad. 17, 2010 47-80

La llengua de l’heroi.Notes sobre la llengua del segle xx a partir deles traduccions catalanes de David Copperfieldde Charles Dickens

Francesc [email protected] [email protected]

Universitat de Girona. Facultat de LletresPl. Ferrater i Mora, 1. 17071 Girona

1. Notes sobre alguns problemesde traducció

2. Observacions sobre la llenguade les traduccions

3. Una llengua en la història

Bibliografia

Al professor Josep Maria Nadal,el nostre heroi de la nostra llengua,

pels seus seixanta anys.

A partir del desplegament del model lingüístic proposat per Pompeu Fabra ambl’aval de l’Institut d’Estudis Catalans (Normes ortogràfiques, 1913; Diccionariortogràfic, 1917; Gramàtica catalana, 1918; Diccionari general de la llenguacatalana, 1932) al llarg de vint anys en les tres primeres dècades del segle XX, il’acceptació disciplinada d’aquest per part de la major part de la societat catalana,la llengua disposà d’un codi complet que l’havia de fer apta per a ser un instru-ment de comunicació comparable a qualsevol altra llengua de cultura d’Europa.

La història dels països de llengua catalana, però, ha estat adversa a la cultura cata-lana al llarg d’una bona part del segle. La Guerra Civil Espanyola (1936-1939)comportà una llarga etapa de persecució política de la llengua i de prohibició del’ensenyament del català i en català, a banda de l’absència de la llengua en els mit-jans de comunicació de masses fins a partir de finals dels anys setanta del segleXX. La vinguda de grans quantitats de persones castellanoparlants en grans onadesmigratòries en diversos moments del segle passat va complicar notablement unahistòria lingüística ja prou complexa.

Amb aquest rerefons i amb l’objectiu de mostrar alguns detalls que podenser significatius de la història de la llengua catalana del segle passat, en aquestspapers analitzarem en detall dos testimonis de la història lingüística del catalàdel segle XX a partir de dues traduccions literàries d’un mateix text: el capítolprimer «I am born» de la novel·la David Copperfield (1849-1850) de CharlesDickens (1812-1870). Pel fet que les dues traduccions han estat fetes per traduc-tors literaris d’altíssima qualitat creiem que d’alguna manera poden servir com aparadigma d’uns determinats models lingüístics que es proposen al públic lec-tor en llengua catalana.

La primera traducció és obra de Josep Carner (1884-1970) i va ser feta l’any19301 tot i que no va ser publicada fins a l’any 1964, sense cap nota que indiquésque es tractava d’una traducció d’«abans de la Guerra». Això vol dir que, segonsel criteri dels editors d’Edicions Proa d’aquell llunyà 1964, el treball de traducciói el model de llengua que s’hi proposava es consideraven perfectament vàlids: enstrobem davant d’un paradigma de llengua literària. Joan Triadú, en els articles decomentari de l’actualitat literària del moment que publicava a Serra d’Or va escriure:«esbalaïts davant el català indescriptible d’aquests tres volums del millor Dickensi del millor Carner suara apareguts» (1964: 46). Joan Fuster, aquell mateix 1964

1. M. Ortín explica: «La de David Copperfield, que va venir a continuació [de Pickwick], estava«molt avançada» pel setembre de 1930; el 20 de desembre Carner n’enviava el text a Bofill «persi vols lliurar-lo a Puig i Ferreter contra dues mil cinc-centes pessetes»; el 5 de març de 1931 jali n’havien fet efectiu el pagament («t’agraeixo vivament el que has fet a base del meu pobre DavidCopperfield»); però set mesos després Carner es queixava que la traducció, «enllestida» i «paga-da», «no surt»» (2002: 123). Loreto Busquets ja ho sospitava molts anys abans de l’article fonamen-tal d’Ortín, que acabem de citar: «L’any 1964 surt un llibre decisiu [David Copperfield], escritsegurament en data molt anterior» (1977: 527).

48 Quaderns. Rev. trad. 17, 2010 Francesc Feliu; Joan Ferrer

va escriure: «Si jo fos afeccionat als vaticinis, no m’estaria de predir que els nos-tres lectors del futur s’acostaran a David Copperfield carnerià, no tant per llegirDickens, com per llegir Carner: o millor encara per llegir l’«idioma» de Carner.I no perdrien el temps, posat que ho fessin» (1964: 13).

És cert que ens trobem davant d’una llengua molt singular pensada per a 1930i donada a conèixer el 1964, però hem de ser ben conscients que en realitat somen el cor del procés que va dissenyar Fabra per a la llengua literària catalana moder-na: «Llavors és quan, per tal d’alliberar-la’n [la llengua literària d’un castellanis-me no admès per Fabra], hem de recórrer, sia a un arcaisme, sia a un dialectalisme,sia àdhuc a un neologisme; i solament llavors, àdhuc quan ens trobem davant d’unaforta resistència a la incorporació de la innovació, hem d’insistir a mantenir-la enla llengua escrita, i no renunciar-hi sinó quan adquirirem el convenciment queaquella resistència és insuperable. [...] La nostra resistència a mantenir una innova-ció ha de dependre del que ella representa de guany per a la llengua» (1980: 173).La correspondència de Carner amb el seu amic Jaume Bofill (el «Guerau de Liost»de la poesia) demostra la preocupació del traductor de Dickens pel lèxic, que s’had’enquadrar dins de l’estricta ortodòxia fabriana:

Quan et vagarà d’escriure’m desitjaria que em diguessis com es diu en català labrouette francesa, o sigui el wheeking-barrow anglès, o sigui la carretilla castella-na: el carretó d’una roda que empren els paletes. Igualment et prego de demanar aen Fabra amb quina mena de joc de cartes que tingui nom català s’identifica o s’em-parenta el que els anglesos anomenen all-fours o seven-up. Tot això és per alPickwick» (carta del 20 de març de 1930) (1995: 86-87).

Marcel Ortín ha descrit amb precisió les característiques de la llengua que em-prava Carner en aquell moment de la història de la llengua catalana en què s’haviade convertir en realitat el model destilat pels alambins lingüístics de Fabra:

Dins el propòsit de recreació personal que és comú a totes les seves traduccions,s’hi pot veure una atenció més gran a les qualitats de l’original. Alguns dels crite-ris de la primera època es mantenen: la subjecció gairebé literal als moviments dela frase, la preocupació per l’eufonia i per la concisió. Les vacil·lacions gramati-cals i els castellanismes pràcticament desapareixen. I la preferència per l’arcaismedóna pas a una explotació més sistemàtica de les possibilitats d’expressió «digna»que la llengua mateixa ofereix —o pot ser capaç d’assimilar— en la morfologia dederivació, en el lèxic pròpiament dit i en la fraseologia, aprofitant-hi sempre l’estí-mul que proporciona la llengua des de la qual tradueix (2002: 129).

Setanta-tres anys després de l’acabament de la traducció de David Copperfieldfeta per Josep Carner i trenta-nou després de la publicació de la dita traducció, unaltre gran traductor, que alhora és professor de traducció a la Facultat de Traducciói d’Interpretació de la Universitat Autònoma de Barcelona —Joan Sellent Arús(1948)— publicà (2003) una nova versió d’aquesta novel·la de Dickens. La novatraducció és el volum 3 de la «Biblioteca Pompeu Fabra», dirigida per Lluís MariaTodó i publicada per la Universitat Pompeu Fabra i les Edicions Destino.

Les traduccions catalanes de David Copperfield Quaderns. Rev. trad. 17, 2010 49

Joan Sellent és un traductor prestigiós, d’una obra molt extensa i variada,2 i unhome que també ha reflexionat sobre el que podríem anomenar l’«art carnerià detraduir» en la història de la traducció catalana:

L’operació de traduir comporta, entre altres servituds, una tensió constant entre lasensibilitat estilística del traductor i el grau de sintonia entre aquesta sensibilitati la de l’autor traduït. La tensió s’accentua, evidentment, quan aquell qui tradueixés un escriptor amb una obra i un estil consolidats i profundament personals, i aug-menten les possibilitats que el producte final es resolgui en benefici del traductor ien detriment de la traducció. Aquest és molt sovint, des del meu punt de vista, elcas de Josep Carner.

Carner és sens dubte un dels millors estilistes que ha donat la literatura catala-na, i el seu domini dels recursos de la llengua es pot qualificar d’extraordinari sensecap reserva. Però el seu estil, pel que fa a la selecció lingüística, és profundamentidiosincràtic: Carner demostra una tendència a combinar arcaismes, gal·licismes,cultismes, formes dialectals i neologismes de collita pròpia que, si desemboca enresultats feliços, és perquè va acompanyada d’una gran habilitat per explotar elsrecursos sintàctics, rítmics i locucionals del català. Una habilitat que, salvant distàn-cies de tota mena, potser es podria comparar a la que, al segle XVIII, posseïa SamuelJohnson per harmonitzar una insòlita abundància de llatinismes lèxics amb els meca-nismes rítmics i sintàctics més genuïns de la llengua anglesa.

No cal llegir gaires traduccions de Carner per descobrir el protagonisme quehi tenen aquestes marques estilístiques pròpies, encara que estiguin en conflicteamb la consecució d’un efecte equivalent al de l’original. L’equivalència d’estil,en les traduccions carnerianes, no sembla pas que depengui d’una anàlisi textualmés o menys aprofundida, sinó únicament del grau de coincidència que hi puguihaver entre l’estil del traductor i el perfil estilístic dels textos que trasllada al català(1998: 24-25).

Justament, en el treball que acabem de citar, aquest professor i professional dela traducció literària ens ofereix també diversos apunts sobre la història de la llen-gua catalana del segle XX que resulten d’enorme interès per al tema que volemafrontar:

Seria erroni afirmar que tota la producció literària catalana dels últims cinquan-ta anys s’ha caracteritzat per una submissió incondicional als clixés noucentis-tes, perquè aquesta afirmació comportaria ignorar l’obra d’una sèrie d’escriptors,des de Sagarra i Josep Pla fins a Mercè Rodoreda o Salvador Espriu, que han anatper camins molt diferents pel que fa al model de llengua i a les concepcions esti-

2. Salman Rushdie, Els fills de mitjanit (1987); Paul Auster, Trilogia de Nova York (1991); HenryJames, La lliçó del mestre (1995); Noah Gordon, El comitè de la mort (1996); H. G. Wells, Laporta del mur (1997); Nathaniel Hawthorne, L’holocaust de la terra (1997); Mark Twain, Un ian-qui a la cort del rei Artús (1999); William Shakespeare, Hamlet (2000); Edward Bond, Estiu (2001);Robert Louis Stevenson, L’illa del tresor (2001); Ring Lardner, Hi ha qui les vol de gel (2000);William Shakespeare, Coriolà (2002); Charles Dickens, David Copperfield (2003); MartinMcDonagh, El tinent d’Inishmore (2003); Arthur Miller, Panorama des del pont (2006); PaulKarasik, Ciutat de vidre (2007); Oscar Wilde, El ventall de Lady Windermere (2007).


lístiques. Però el que sí que es pot dir és que, malgrat l’existència d’aquests modelsalternatius, una proporció molt important d’escriptors i traductors, amb moltamenys solvència literària i lingüística que el noucentista més modest, han vist i con-tinuen veient en aquells clixés un refugi i una coartada fàcil per dissimular lesseves limitacions. Els malabarismes lingüístics dels noucentistes es van conver-tir en marques de «noblesa» literària, i es va anar estenent la tendència a confon-dre la riquesa de la llengua amb el pastitx incontrolat; entre molts traductors esva consolidar la fal·làcia que el diccionari de sinònims els havia de solucionar nosolament els problemes d’estil sinó també els problemes de traducció; o, fent ser-vir la terminologia de Jakobson, que l’eix de la selecció era una font indiscrimi-nada de recursos que es podien combinar arbitràriament sense tenir en compteper res els requeriments concrets de cada gènere, registre o situació creativa.(1998: 28-29).

El nou impuls editorial que va poder agafar la cultura catalana a principi dels anysseixanta, amb l’inici d’una certa permissivitat pel que fa a l’edició en català, vacaracteritzar-se, sobretot en el camp de les traduccions, per un afany remarcable demodernitat i eclecticisme en la tria de títols i de gèneres. Però tot el que era eclec-ticisme i modernitat en l’oferta editorial era hermetisme, estancament i desídia al’hora de reflexionar sobre els imperatius metodològics i estilístics del procés detraducció. Mentre al Quebec es publicaven manuals d’estilística comparada, alsterritoris de parla catalana es traduïa a la mercè de la intuïció i de l’aplicació mésimpune de la llei del «si l’encerto, l’endevino», i amb aquella concepció deforma-da de la llengua literària que he esmentat abans. Des de les traduccions dels clàssicsfins a les col·leccions d’assaig o de novel·la policíaca, dominava un sol model de llen-gua literària artificiós i sistemàticament allunyat de la llengua real, amb l’agreu-jant que els usuaris d’aquest model sovint no estaven en condicions d’harmonitzar-loamb un domini competent dels recursos més profunds de la llengua. Fent un copd’ull a les traduccions que s’han publicat en català durant les últimes tres o quatredècades, és més fàcil trobar un llenguatge realista i acostat a la llengua parlada enqualsevol passatge de la Bíblia de Montserrat que en la traducció d’una novel·la deHemingway o de Raymond Chandler.

Les traduccions bíbliques i litúrgiques del segle xx mereixerien un capítol apart i un analista molt més competent en la matèria; però m’hi vull referir, ni que siguimolt de passada, perquè penso que són el primer cas d’una empresa traductora que,en el món de les lletres catalanes del segle XX, s’ha plantejat amb rigor l’aplicaciód’una metodologia i uns criteris estilístics sistematitzats. Les traduccions dels mon-jos de Montserrat, juntament amb les de la Fundació Bíblica Catalana i, més recent-ment, la Bíblia Interconfessional, són un dels exemples més coherents d’aplicacióestricta de la normativa fabriana al servei d’una llengua literària alhora digna i natu-ral, realista i despullada d’apriorismes retòrics (1998: 29).

En un passatge d’aquest mateix article, precisament, podem llegir-hi que «lapretensió d’oferir alternatives a les traduccions de Carner —ja no millors o pitjors,sinó, senzillament, il·lustratives de criteris diferents— toparia, segurament, ambels mateixos atacs i les mateixes reticències amb què han estat rebudes les versionsshakespearianes de Salvador Oliva» (1998: 30-31). I tanmateix, l’any 2003, Sellentpublica la seva versió de David Copperfield en què presenta un nou model de tra-ducció que vol superar el model de llengua sub specie aeternitatis característic


d’una cultura sotmesa a una altra, que no té accés a l’ensenyament ni als mitjans decomunicació, i que en cert sentit representava la versió de Carner de 1930 publica-da l’any 1964:

En l’àmbit literari, la tendència a convertir els gustos estilístics dels noucentistesen models únics i gairebé preceptius, confonent-los molt sovint amb la normativagramatical estricta, va anar estenent-se cada vegada més entre escriptors, traduc-tors, crítics, gramàtics i públic lector, lligada al convenciment que l’única manerade salvar una llengua dominada era la defensa i promoció dels big words i de l’ar-tifici lingüístic més distanciat de la llengua parlada i, de retop, de la llengua domi-nadora (1998: 28).

Tot seguit presentem en una taula sinòptica uns fragments de l’original de Dickensamb les versions de Sellent i de Carner. A fi de facilitar les referències dins del texthem numerat els paràgrafs de l’original. En negretes remarquem les distintes solu-cions per què han optat els traductors a fi de resoldre els problemes que a cada paspresenta l’àrdua tasca de traduir.3

Dickens, 1849-1850

CHAPTER 1I AM BORN

[1] Whether I shall turn outto be the hero of my own life,or whether that station will beheld by anybody else, thesepages must show. To beginmy life with the beginning ofmy life, I record that I wasborn (as I have been informedand believe) on a Friday, attwelve o’clock at night. It wasremarked that the clock beganto strike, and I began to cry,simultaneously.

[2] In consideration of theday and hour of my birth, itwas declared by the nurse,and by some sage women inthe neighbourhood who hadtaken a lively interest in meseveral months before there

Sellent, 2003

CAPÍTOL INEIXO

SI SERÉ JO L’HEROI DELA MEVA PRÒPIA VIDA OBÉ AQUEST TÍTOLRECAURÀ EN ALGÚALTRE, aquestes pàgines hodiran. Per començar la mevavida pel començament, cons-tato que vaig néixer (aixím’ho han explicat, i així hocrec) un divendres a lesdotze de la nit. Van observarque el rellotge es posava atocar, i jo a plorar, simultà-niament.

Tenint en compte el dia i l’ho-ra del meu naixement, la lle-vadora i unes dones sàviesdel veïnat, que ja haviencomençat a interessar-se viva-ment per mi uns quants mesosabans que hi hagués cap pos-

Carner [1930], 1964

CAPÍTOL PRIMER

NEIXO

Si reïxo a ésser l’heroi de lameva pròpia vida, o bé siaquesta posició escau a algúaltre, a aquestes pàginespertocarà de mostrar-ho.Començant la meva vida pelcomençament, consigno quevaig néixer (segons que m’hanassabentat i que jo crec) endivendres, a les dotze de la nit.Fou observat que vam posar-nos, simultàniament, el rellot-ge, a sonar; jo, a plorar.

Vist el dia i l’hora de la mevanaixença, fou declarat per lavetlladora i per algunessàvies comares veïnes que jas’havien interessat vivamentper mi uns quants mesosabans d’haver-hi cap possibi-

3. Hem numerat els paràgrafs a fi de facilitar la consulta sinòptica dels diversos textos i n’hem supri-mit alguns que no presentaven remarques singulars.



was any possibility of ourbecoming personally acquaint-ed, first, that I was destined tobe unlucky in life; and second-ly, that I was privileged to seeghosts and spirits; both thesegifts inevitably attaching, asthey believed, to all unluckyinfants of either gender, borntowards the small hours on aFriday night.

[3] I need say nothing here,on the first head, becausenothing can show better thanmy history whether that pre-diction was verified or falsi-fied by the result. On thesecond branch of the ques-tion, I will only remark, thatunless I ran through that partof my inheritance while I wasstill a baby, I have not comeinto it yet. But I do not at allcomplain of having been keptout of this property; and ifanybody else should be in thepresent enjoyment of it, he isheartily welcome to keep it.

[4] I was born with a caul,which was advertised for sale,in the newspapers, at the lowprice of fifteen guineas.Whether sea –going peoplewere short of money aboutthat time, or were short offaith and preferred cork jack-ets, I don’t know; all I knowis, that there was but one soli-tary bidding, and that wasfrom an attorney connectedwith the bill-broking busi-ness, who offered two poundsin cash, and the balance insherry, but declined to beguaranteed from drowningon any higher bargain.

sibilitat de coneixe’ns en per-sona, van declarar, en pri-mer lloc, que estava destinata ser infeliç a la vida; i, ensegon lloc, que tindria el pri-vilegi de veure fantasmes iesperits; dues facultats estre-tament unides, segons creien,a totes les infortunades cria-tures de l’un i l’altre sexenascudes a les hores petitesd’un divendres a la nit.

Del primer punt no cal queen digui res, aquí, perquè lahistòria de la meva vida jademostrarà, millor que capaltra cosa, si aquella predic-ció ha estat verificada o des-mentida pels resultats. Pelque fa al segon apartat de laqüestió, només observaré que,si no és que vaig ensopegaramb aquesta part de la mevaherència quan era un nen debolquers, encara és hora quel’hagi d’experimentar. Però nome’n queixo en absolut, d’ha-ver estat privat d’aquest do;i, si és que hi ha algú altre queen disfruta actualment, permi ja se’l pot ben quedar.

Vaig néixer amb la mantelli-na, la qual va ser posada a lavenda, amb un anunci als dia-ris, al mòdic preu de quinzeguinees. No sé si és que lagent de mar anava escassa dediners en aquella època, o béanava escassa de fe i prefe-ria els salvavides de suro; l’ú-nic que sé és que hi va haveruna sola oferta i la va fer unagent de canvi i borsa, queoferia dues lliures esterlinesen metàl·lic i la resta enxerès, però que, si es tracta-va de pagar un preu més alt,renunciava a la garantia deno morir ofegat. En conse-

litat que féssim mútua co-neixença, en primer lloc queestava destinat a una vidamalastruga, i, segonament,que gaudiria del privilegi deveure fantasmes i esperits:doble do que esqueia inevita-blement, segons que ellescreien, a tots els infants des-graciats d’ambdós sexes quenaixien cap a la matinada,en nit de divendres.

No em cal dir ací cap paraulasobre el primer extrem, per-què res de millor que lameva història per a donarentenent si aquella prediccióva ésser complerta o bé traï-da pels resultats. Sobre l’al-tre punt bastarà que observique, llevat que vaig entrar enpossessió d’aquella part delmeu heretament quan erainfant de bandola, no hi heentrat fins avui. Però de capmanera no em dolc d’haver-ne estat defraudat; i si algúaltre es gaudia ara com arade la que m’hauria escaigut,l’invito de tot cor a no dei-xar-se’n pas.

Vaig néixer amb una telasaginera; fou anunciat méstard als diaris que hom lavenia al preu modest dequinze guinees. No sé pas siés que la gent de mar enaquella època anava curta demoneda, o que li curtejavala fe i preferia les armilles desuro; només sé que no vahaver-hi sinó una sola ofer-ta: la d’un procurador lligatamb corredories de canvis,el qual va oferir dues lliuresen metàl·lic i el ròssec enxerès, declinant de pagar aun preu superior la seguretatde no negar-se mai. Per tant,


Consequently the advertise-ment was withdrawn at adead loss –for as to sherry,my poor dear mother’s ownsherry was in the marketthen– and ten years after-wards, the caul was put up ina raffle down in our part ofthe country, to fifty membersat half-a-crown a head, thewinner to spend five shillings.

I was present myself, and Iremember to have felt quiteuncomfortable and confused,at a part of myself being dis-posed of in that way.

The caul was won, I recollect,by an old lady with a hand-basket, who, very reluctant-ly, produced from it thestipulated five shillings, all inhalfpence, and twopence half-penny short –as it took animmense time and a greatwaste of arithmetic, toendeavour without any effectto prove to her.

It is a fact which will be longremembered as remarkabledown there, that she was neverdrowned, but died triumphant-ly in bed, at ninety-two.

I have understood that it was,to the last, her proudest boast,that she never had been on thewater in her life, except upona bridge; and that over her tea(to which she was extremelypartial) she, to the last,expressed her indignation at theimpiety of mariners and others,who had the presumption to go«meandering» about the world.

qüència, l’anunci va ser reti-rat sense haver produït mésque despeses –perquè, pelque fa al xerès, la meva pobramare ja havia posat a la vendael que tenia a casa i, deu anysdesprés, la mantellina sortiaen una rifa que es va ferprop d’on vivíem: cinquan-ta postors a mitja corona perbarba, i el guanyador haviade pagar cinc xílings.

Jo també hi era present, irecordo que em vaig sentirbastant incòmode i bastantconfós de veure que una partde mi era despatxada d’aque-lla manera. La mantellina lava guanyar, recordo, una sen-yora gran que duia un cistelli que, molt a contracor, en vatreure els cinc xílings estipu-lats, tot en monedes de migpenic, i n’hi faltaven dos imig; i me’n recordo perquèl’esforç infructuós de demos-trar-l’hi va requerir unaimmensitat de temps i unagran malversació d’aritmè-tica. Un fet que durant moltde temps serà recordat com aextraordinari per aquesteslatituds és que la dona no esva ofegar mai, i va morirtriomfalment al llit a l’edat denoranta-dos anys. Tinc entèsque la cosa de què més vaenorgullir-se, fins a l’últimmoment, és de no haver estatsobre l’aigua ni un sol cop ala vida, tret de quan passavaper un pont; i que, mentreprenia el te (al qual era extre-mament addicta), va expres-sar sempre, fins al final, laindignació que sentia per laimpietat dels mariners i d’al-

l’anunci fou retirat sensehaver produït sinó despeses–i, altrament, pel que es refe-reix a vi de Xerès, ja haviacalgut vendre el que haviaposseït la meva pobra mareper aquell temps–; i deu anysdesprés, la tela saginera vaésser oferta en una loteriaen aquella part del país; cin-quanta persones en prengue-ren bitllets a mitja coronaper cap; però havent d’afe-gir-hi cinc xílings l’afortunat.

Jo hi vaig ésser present, i emrecordo que va causar-me totde neguit i de confusió quehom disposés d’una part de mimateix en aquell estil. La telasaginera, em recordo, va tocara una vella dama que portavauna senalleta, i que molt demala gana en va treure elscinc xílings estipulats, tot enpeces de mig penic, i encaramancant-hi dos penics i mig,com va costar qui sap eltemps i un devessall d’a-ritmètica d’intentar demos-trar-li-ho: endebades, però. Ésun fet (que en aquelles terresserà considerat notabilíssim,per anys i panys) que la velladama mai no es negà, sinóque morí triomfalment al llit anoranta-dos anys. He sentitdir que, fins a la darreria, deres no es gloriava tant com deno haver estat mai de la vidadamunt l’aigua, llevat que fospassant el pont;

i tot prenent el te (al qual eraafeccionadíssima) va expres-sar fins a les acaballes la sevaindignació contra la impietatde mariners i d’altres que gosa-ven esgarriar-se pels topantsde l’univers.


It was in vain to represent toher that some conveniences,tea perhaps included, result-ed from this objectionablepractice. She always returned,with greater emphasis andwith an instinctive knowledgeof the strength of her objec-tion, «Let us have no mean-dering.»

[5] Not to meander myself, atpresent, I will go back to mybirth.

[6] I was born atBlunderstone, in Suffolk, or«there by», as they say inScotland. I was a posthumouschild. My father’s eyes hadclosed upon the light of thisworld six months, when mineopened on it. There is some-thing strange to me, evennow, in the reflection that henever saw me; and somethingstranger yet in the shadowyremembrance that I have ofmy first childish associationswith his white grave-stone inthe churchyard, and of theindefinable compassion Iused to feel for it lying outalone there in the dark night,when our little parlour waswarm and bright with fire andcandle, and the doors of ourhouse were –almost cruelly,it seemed to me sometimes–bolted and locked against it.

[7] An aunt of my father’s,and consequently a great-auntof mine, of whom I shall havemore to relate by and by, wasthe principal magnate of our

tres que tenien la presump-ció d’anar a «vagarejar» pelmón. Era inútil voler-li ferentendre que alguns articlesde consum, potser incloent-hi el mateix te, eren el resul-tat d’aquesta censurablepràctica. Ella sempre replica-va, encara amb més èmfasi iamb una consciència instinti-va de la força de la sevaobjecció: «ja està bé, de vaga-rejar».

Així és que, per no ser jo quivagaregi ara, tornaré al meunaixement.

Vaig néixer a Blunderstone,al comtat de Suffolk, o «peraquells topants», que diriena Escòcia. Vaig ser un fillpòstum. Feia mig any que elsulls del meu pare s’havientancat a la llum d’aquest mónquan els meus s’hi van obrir.Se’m fa estrany, fins i totavui dia, quan penso que ellno em va arribar a veure; iencara més estrany se’m fa elrecord imprecís que tinc deles meves primeres visitesinfantils a la làpida blanca dela seva tomba al cementiri del’església, i de la indefiniblecompassió que sentia peraquella tomba solitària enmigde la nit fosca, mentre a lanostra saleta hi havia l’escal-for i la llum de la llar de foci de les espelmes, i les portesde casa nostra se li tancaven–gairebé amb crueltat, pensa-va jo aleshores– amb pany iclau.

Una tia del meu pare, i enconseqüència tia-àvia meva,de qui aviat tindré més cosesper relatar, era la principalpotentada de la nostra famí-

Fou inútil d’indicar-li quealguns articles i qui sap si elmateix te, eren obtinguts peraquell costum vituperable.

Però ella repetia cada vegadarecalcant-ho més i més, iamb una noció instintiva dela força de la seva objecció:–Esgarriar-se, no: mai

Però per no esgarriar-me jomateix tornaré a la meva nai-xença.

Vaig néixer a Blunderstone (aSuffolk o «per allí», comdiuen a Escòcia). Era fill pòs-tum. Els ulls del meu pare vantancar-se a la llum d’aquestmón sis mesos abans que s’hiobrissin els meus.

Trobo quelcom d’estrany,ara i tot, en la idea que no emva veure mai; i quelcom d’en-cara més estrany, en la recor-dança fonedissa de lesmeves primeres impressionsinfantils de la blanca làpidadel cementiri, i de la compas-sió indefinible que solia ins-pirar-me jaient allí fora, totsol en la negra nit, mentre lanostra saleta era calentona iresplendent del foc i de lesbugies, i les portes de casaeren tancades i barrades:gairebé cruelment, em sem-blava a vegades, contra laintempèrie.

Una tia del meu pare i, pertant, tia-àvia meva, de la qualhauré de tornar a parlar totseguit, era el principal mag-nat de la nostra família. La


family. Miss Trotwood, orMiss Betsey, as my poormother always called her,when she sufficiently over-came her dread of this formi-dable personage to mentionher at all (which was seldom),had been married to a hus-band younger than herself,who was very handsome,except in the sense of thehomely adage, «handsome is,that handsome does» –for hewas strongly suspected ofhaving beaten Miss Betsey,and even of having once, ona disputed question of sup-plies, made some hasty butdetermined arrangements tothrow her out of a two pair ofstairs’ window.

These evidences of an incom-patibility of temper inducedMiss Betsey to pay him off,and effect a separation bymutual consent. He went toIndia with his capital, andthere, according to a wild leg-end in our family, he was onceseen riding on an elephant, incompany with a Baboon;

but I think it must have beena Baboo –or a Begum.Anyhow, from India tidingsof his death reached home,within ten years.

How they affected my aunt,nobody knew; for immediate-ly upon the separation, shetook her maiden name again,bought a cottage in a hamleton the sea-coast a long wayoff, established herself there asa single woman with one ser-vant, and was understood to

lia. La senyoreta Trotwood, osenyoreta Betsey, com l’ano-menava sempre la mevapobra mare quan aconseguiavèncer una mica (cosa quepassava molt poc) el terrorque li causava aquest perso-natge formidable i esmentar-la pel nom, s’havia casatamb un home més jove queella, un home molt afavoritperò no precisament en elsentit del conegut adagi quediu: «El més afavorit és quifa el bé», perquè hi haviamolt fundades sospites quehavia atonyinat la senyoretaBetsey, i fins i tot que unavegada, discutint per unaqüestió d’interessos, va feruna sèrie de passos precipi-tats però decidits per tirar-ladaltabaix d’una finestra d’unsegon pis. Aquestes provesd’incompatibilitat de caràc-ters van induir la senyoretaBetsey a untar-lo amb unabona suma i tramitar la sepa-ració de mutu acord. Ell se’nva anar a l’Índia amb el seucapital, i allà, segons unaestrambòtica llegenda fami-liar, va ser vist una vegada allom d’un elefant i acompan-yat d’un babuí; però jo pensoque devia ser un babú... o unabegum.

Sigui com vulgui, el cas ésque al cap de deu anys vanarribar de l’Índia notícies dela seva mort. No es va sabermai com van afectar la mevatia aquestes notícies, perquè,immediatament després dela separació, va tornar aadoptar el cognom d’abansde casar-se, es va compraruna caseta en un llunyàpoblet de la costa, s’hi va

senyoreta Trotwood, o la sen-yoreta Betsey, com la mevapobra mare l’anomenava sem-pre que sabia dominar prou laseva temença d’aquell perso-natge formidable (com succeïaben poques vegades) per aarribar a pronunciar-ne elnom, havia pres marit mésjove que no pas ella, el qualera un home bellíssim, llevat,en el sentit de l’adagi casolà:«Bell és qui obra bellament»;perquè van córrer braves sos-pites que havia apallissat lasenyoreta Betsey, i que àdhucuna vegada, per qüestionsd’interessos, molt debatudes,havia fet alguns preparatiusa corre-cuita, però ambdeterminació per a tirar-ladaltabaix de la finestra d’unsegon pis. Aquestes provesd’incompatibilitat de tempe-rament induïren la senyoretaBetsey a comprar-ne la reti-rada i a efectuar una separa-ció per mutu consentiment.Ell se n’anà a 1’fndia amb elseu capital, i allí, segons unallegenda temerària que corriaper la nostra família, el vanveure una vegada cavalcantun elefant en companyia d’unbabuí; però jo em penso quedeu haver estat amb un babúo amb una begum.

Sigui com sigui, al cap dedeu anys ens arribaren del’Índia noves de la seva mort.Com afectaren la meva tia,però, ningú no ho sabé, per-què tantost separada haviareprès el seu nom de fadri-na, havia comprat una case-ta en un llogarret del litoralquisap-lo lluny, i s’hi haviaestablert com a soltera, ambuna criada; i hom sabia que


live secluded, ever afterwards,in an inflexible retirement. [...]

[10] My mother was sittingby the fire, but poorly inhealth, and very low in spir-its, looking at it through hertears, and desponding heavi-ly about herself and thefatherless little stranger, whowas already welcomed bysome grosses of propheticpins, in a drawer upstairs, toa world not at all excited onthe subject of his arrival;

my mother, I say, was sittingby the fire, that bright, windyMarch afternoon, very timidand sad, and very doubtful ofever coming alive out of thetrial that was before her,when, lifting her eyes as shedried them, to the windowopposite, she saw a strangelady coming up the garden.

[11] My mother had a sureforeboding at the secondglance, that it was MissBetsey. The setting sun wasglowing on the strange lady,over the garden-fence, andshe came walking up to thedoor with a fell rigidity of fig-ure and composure of coun-tenance that could havebelonged to nobody else.

[12] When she reached thehouse, she gave another proofof her identity. My father hadoften hinted that she seldomconducted herself like anyordinary Christian; and now,instead of ringing the bell, she

establir com a dona solteraamb una criada, i sembla serque va viure reclosa, persempre més, en un retir infle-xible. [...]

La meva mare seia a la voradel foc, però, delicada desalut i abatuda com estava,mirava fixament les flames através de les llàgrimes i pen-sava amb pessimisme en ellai en aquell petit desconegutorfe de pare, que ja tenia unesquantes dotzenes d’agullesprofètiques esperant, en uncalaix del pis de dalt, la sevaarribada a un món que nomostrava el més petit entu-siasme per rebre’l; la mevamare, com dic, seia a la vo-ra del foc, aquella tarda clarai esventada de març, moltapocada, molt trista i moltpoc segura de poder sobre-viure a la prova que li queiaa sobre, quan va alçar elsulls, mentre se’ls eixugava,i per la finestra de davant seuva veure una senyora estran-ya que s’acostava pel jardí.

La meva mare, al segon copd’ull, ja va tenir la premo-nició certa que era la senyo-reta Betsey. El sol ponent, persobre de la reixa del jardí,il·luminava aquella estranyasenyora mentre avançava capa la porta amb uns aires i unposat tan rígids i amenaça-dors que no podien pertànyera ningú més.

Quan va arribar a la casa vadonar una altra prova de laseva identitat. E1 meu parehavia insinuat sovint queaquella dona es comportavamolt escasses vegades comels altres cristians; i ara, en

hi vivia retirada, d’alesho-res ençà, en una inflexiblereclusió. [...]

La meva mare estava assegu-da vora el foc, però totamalicosa i descoratjada,mirant-lo a través de les sevesllàgrimes i pensant amb atuï-ment en si mateixa i en elpetit inconegut orfe de pare,a qui esperaven de donar l’en-horabona, en un món no gensexaltat per la perspectiva dela seva arribada, algunesgrosses d’imperdibles profè-tics, en un calaix del pis dedalt. La meva mare, dic, seiavora el foc aquella tarda demarç, que era tota resplendenti esventegada; i se sentiaplena de basarda i de tris-tor, i ben dubtosa d’eixiramb vida de la prova immi-nent, quan, alçant els ulls, eneixugar-se’ls, cap a la fines-tra del davant, veié unaestranya senyora que tiravajardí amunt.

La meva mare va tenir, a lasegona llambregada, segurapremonició que es tractava dela senyoreta Betsey. El solponent, per damunt el closdel jardí, arborava la carade l’estranya dama, que pujàfins a la porta amb una cruelrigidesa de figura i de posatque no podia pertànyer aningú més.

En arribar a la casa va donaruna altra prova de la sevaidentitat. El meu pare, totsovint, en parlar d’ella, haviadonat entenent que ben cla-res vegades es comportavacom una cristiana normal; i en


came and looked in at thatidentical window, pressingthe end of her nose againstthe glass to that extent, thatmy poor dear mother used tosay it became perfectly flatand white in a moment.

[13] She gave my mothersuch a turn, that I havealways been convinced I amindebted to Miss Betsey forhaving been born on a Friday.

[14] My mother had left herchair in her agitation, andgone behind it in the corner.Miss Betsey, looking roundthe room, slowly and inquir-ingly, began on the other side,and carried her eyes on, likea Saracen’s Head in a Dutchclock, until they reached mymother. Then she made afrown and a gesture to mymother, like one who wasaccustomed to be obeyed, tocome and open the door. Mymother went. [...]

[21] ‘Oh tut, tut, tut!’ saidMiss Betsey, in a hurry.‘Don’t do that! Come, come!’

[22] My mother couldn’t helpit notwithstanding, so shecried until she had had her cryout. [...]

[24] My mother was toomuch afraid of her to refusecompliance with this oddrequest, if she had any dispo-sition to do so. Therefore shedid as she was told, and didit with such nervous hands

comptes de tocar la campa-neta, es va acostar i va mirarper aquella mateixa finestra,estampint la punta del nascontra el vidre fins a tal puntque la meva pobra mare sem-pre deia que havia quedat per-fectament pla i perfectamentblanc en un moment.

Va espantar la meva mare detal manera, que sempre heestat convençut que el fetd’haver nascut un divendresés un deute que tinc amb lasenyoreta Betsey.

La meva mare, presa de l’es-verament, s’havia alçat iestava en un racó, darrere lacadira. La senyoreta Betseyes va posar a observar lasala a poc a poc i amb aireinquisitiu; va començar perl’altre costat i va anar despla-çant els ulls, com els caps desarraí dels rellotges holan-desos, fins que es van trobaramb els de la meva mare.Després va arrugar el fronti li va fer un gest, com aquellqui està acostumat a serobeït, perquè l’anés a obrir.La meva mare hi va anar. [...]

–Ei, ei, ei, ei! –va dir la sen-yoreta Betsey, precipitada-ment–. Res de plorar! Vinga,vinga!

Però la meva mare no se’npodia estar, i va plorar fins aquedar-se sense llàgrimes.[...]

La meva mare li tenia massapor per desobeir aquellaestranya petició, suposant queli hagués passat pel cap defer-ho. Va fer, per tant, el queli havia dit, i ho va fer ambunes mans tan nervioses que

aquell punt, en lloc d’estirarla campana, va acostar-se enaquella mateixa finestra i vamirar-hi bo i esclafant lapunta del nas contra el vidre,fins a un tal extrem, que lameva pobra mare solia dir queen un moment se li va posartotalment pla i esblanqueït.

Allò trasbalsà en tanta demanera la meva mare, quesempre he estat convençutque jo devia a la senyoretaBetsey d’ésser nat en diven-dres.

La meva mare, d’agitadaque estava, s’aixecà de la ca-dira i es posà darrera d’ella,al racó. La senyoreta Betsey,tot mirant al volt de la cam-bra, d’una manera lenta iescorcolladora, va encetarl’altre costat i va girar els ullscom faria el cap de sarraíd’un rellotge holandès, finsque toparen amb la mevamare. Aleshores corrugà lescelles i li féu un senyal, coma persona avesada a ésserobeïda, perquè li anés a obrirla porta. La meva mare hi vaanar. [...]

–Oh!, oh, on s’és vist! –vadir la senyoreta Betsey, totapressosa–. No, no: resd’això! Vejam, vejam.

La meva mare, tanmateix, nova poder estar-se’n, de mane-ra que va plorar fins a haver-se ben esplaiat. [...]

La meva mare estava massaespantada per a refusar-se acomplir amb aquesta estra-nya requesta, fins i tot sihagués tingut cap inclinacióde fer-ho. Obeí, doncs, peròamb les mans tan nervioses,


that her hair (which was lux-uriant and beautiful) fell allabout her face.

[25] ‘Why, bless my heart!’exclaimed Miss Betsey. ‘Youare a very Baby!’

[26] My mother was, no doubt,unusually youthful in appear-ance even for her years; shehung her head, as if it were herfault, poor thing, and said, sob-bing, that indeed she was afraidshe was but a childish widow,and would be but a childishmother if she lived. In a shortpause which ensued, she had afancy that she felt Miss Betseytouch her hair, and that with noungentle hand;

but, looking at her, in hertimid hope, she found thatlady sitting with the skirt ofher dress tucked up, herhands folded on one knee,and her feet upon the fender,frowning at the fire.

[27] ‘In the name of Heaven,’said Miss Betsey, suddenly,‘why Rookery?’

[28] ‘Do you mean the house,ma’am?’ asked my mother.

[29] ‘Why Rookery?’ saidMiss Betsey. ‘Cookery wouldhave been more to the purpose,if you had had any practicalideas of life, either of you.’ [...]

[31] The evening wind madesuch a disturbance just now,among some tall old elm-trees at the bottom of the gar-

els cabells (uns cabells pre-ciosos i abundants) li vancaure per sobre de la cara.

–Però Déu del cel –va excla-mar la senyoreta Betsey–, siets una criatura!

La meva mare, sens dubte,tenia un aspecte insòlitamentjuvenil, fins i tot per la sevaedat; va abaixar el cap –comsi fos culpa seva, pobreta– iva dir, entre sanglots, que sí,que ja sabia que era massajove per ser viuda, i que, sino es moria abans, seria massajove per fer de mare. En labreu pausa que va seguir, li vasemblar com si notés que lasenyoreta Betsey li tocava elscabells, i amb una mà no deltot hostil; però quan se la vamirar, amb aquella tímidaesperança, es va trobar ladona asseguda amb el baixdel vestit arremangat, lesmans plegades sobre ungenoll i els peus sobre el guar-dafoc, mirant fixament lesflames amb el front arrugat.

–En nom del cel –va dir lasenyoreta Betsey, de cop ivolta–, per què «laGrallera»?

–Us referiu a la casa, senyo-ra? –va preguntar la mevamare.

–Per què «la Grallera»? –varepetir la senyoreta Betsey–.Hauria estat més apropiat «laGraella», si cap dels doshaguéssiu tingut la méspetita idea de les coses pràc-tiques de la vida. [...]El vent del capvespre, ales-hores, causava un tal estrè-pit entre els oms del final deljardí, que ni la meva mare ni

que el cabell (que era ufanósi bellíssim) li va caure adolls damunt la cara.

–Valga’m Déu! –exclamà lasenyoreta Betsey–. Si sou uninfantó!

La meva mare, quin dubte té,era d’un posat joveníssim,fins i tot per la seva edat. Vainclinar el cap com si ella entingués la culpa, pobrissona,i va dir tot sanglotant queben cert que no era sinó unavídua ben criatura, i queseria una mare ben criatu-ra, si vivia. Durant el breusilenci que va seguir va imagi-nar que sentia com la senyo-reta Betsey li tocava elscabells, i això amb una mà nopas malagradosa; perquèquan va mirar-la, en la sevaesperança temorenca, veiéaquella dama asseguda, ambles faldilles arromangades,les mans plegades al voltd’un genoll i els peusdamunt el guardafoc, donantuna mala mirada a la flama.

–En nom del cel –va dir sob-tadament la senyoretaBetsey–, a què treu cap aixòde Gralleria?

–Voleu dir el nom de la casa,senyora? –va demanar lameva mare.

–Per què, les gralles? –va dirla senyoreta Betsey–. Hauriaestat més enraonat de pensaren les graelles de la cuina, sihaguéssiu tingut, l’un o l’al-tre, una gota de seny. [...]

E1 vent capvespral armavaaleshores tant d’enrenouentre alguns oms venerablesi altívols del darrer terme


den, that neither my mothernor Miss Betsey could for-bear glancing that way. As theelms bent to one another, likegiants who were whisperingsecrets, and after a few sec-onds of such repose, fell intoa violent flurry, tossing theirwild arms about, as if theirlate confidences were reallytoo wicked for their peace ofmind, some weatherbeatenragged old rooks’–nests, bur-dening their higher branches,swung like wrecks upon astormy sea. [...]

[36] ‘David Copperfield allover!’ cried Miss Betsey.‘David Copperfield fromhead to foot! Calls a house arookery when there’s not arook near it, and takes thebirds on trust, because he seesthe nests!’

[37] ‘Mr. Copperfield,’returned my mother, ‘is dead,and if you dare to speakunkindly of him to me–’

[38] My poor dear mother, Isuppose, had some momentaryintention of committing anassault and battery upon myaunt, who could easily havesettled her with one hand, evenif my mother had been in farbetter training for such anencounter than she was thatevening. But it passed with theaction of rising from her chair;and she sat down again verymeekly, and fainted.

la senyoreta Betsey no es vanpoder estar de mirar enaquella direcció. Mentre els oms es torçavenels uns cap als altres, comgegants que es murmuressinsecrets a l’orella, i desprésd’uns quants segons de repòstornaven a agitar-se violen-tament, sacsejant per aquíenllà els seus braços embo-gits, com si, en realitat, lesseves últimes confidènciesfossin massa perverses perpoder apaivagar els seusesperits, uns quants nius degralla, vells i castigats per laintempèrie, que resistien a lesbranques més altes,oscil·laven com les restesd’un naufragi en un martempestuós. [...]

–Geni i figura! –va exclamarla senyoreta Betsey–. DavidCopperfield fins a la mort!D’una casa en diu una gralle-ra quan no hi ha ni una solagralla pels voltants, i ja dónaels ocells per descomptatsnomés perquè veu els nius!

–El senyor Copperfield –vareplicar la meva mare– ésmort, i si goseu malparlar-ne davant meu...

La meva pobra mare, suposo,va tenir la intenció mo-mentània de cometre undelicte d’agressions contrala meva tia, que hauriapogut reduir-la fàcilmentamb una sola mà, encara quela mare hagués estat moltmés ben preparada del queho estava aquell vespre per aun enfrontament d’aquesttipus. Però la cosa no vapassar d’aixecar-se de la

del jardí, que ni la mevamare ni la senyoreta Betseyno van poder abstenir-se dedonar-hi una llambregada.Els oms es decantaven l’una l’altre, com gegants que esdiguessin secrets a cau d’o-rella, i al cap d’uns quants se-gons d’aquell repòs, quancomençaven de trasbalsar-se desesperadament, com sillurs confidències d’adésfossin massa iniqües, tal-ment, per a consentir-los capserenor d’esperit, algunsnius vetustos de gralles, mal-mesos pel temps, carregats allurs branques més sobira-nes, es gronxaven com des-pulles nàufragues damunt lamar tempestuosa. [...]

–És ben bé una pensada deDavid Copperfield! –cridà lasenyoreta Betsey–. De David,fet i pastat! Batejar una casaamb el nom de gralleria quanno hi ha una gralla pelsencontorns, i refiar-se delsocells perquè encara hi ha vistnius!

–El senyor Copperfield–replicà la meva mare –ésmort, i si goseu parlar-me’ndurament...

La meva pobra mare, supo-so, va tenir algun propòsitmomentani d’escomesa id’agressió envers la mevatia, que l’hauria ben sotme-sa amb una sola mà, balda-ment la meva mare haguésestat en millor entrenamentper a una semblant topadaque no es trobava aquell ves-pre. Però li passà amb l’ac-ció d’aixecar-se de lacadira, i va tornar a seure


[39] When she came to her-self, or when Miss Betsey hadrestored her, whichever itwas, she found the latterstanding at the window. Thetwilight was by this timeshading down into darkness;and dimly as they saw eachother, they could not havedone that without the aid ofthe fire. [...]

[41] ‘I am all in a tremble,’faltered my mother. ‘I don’tknow what’s the matter. Ishall die, I am sure!’ [...]

[44] ‘Of course it will,’ saidMiss Betsey. ‘It’s nothing butfancy. What do you call yourgirl?’ [...]

[46] ‘Bless the Baby!’exclaimed Miss Betsey,unconsciously quoting thesecond sentiment of the pin-cushion in the drawerupstairs, but applying it to mymother instead of me, ‘I don’tmean that. I mean your ser-vant-girl.’ [...]

[49] ‘It’s her surname,’ saidmy mother, faintly. ‘Mr.Copperfield called her by it,because her Christian namewas the same as mine.’

[50] ‘Here! Peggotty!’ criedMiss Betsey, opening the par-lour door. ‘Tea. Your mistressis a little unwell. Don’t daw-dle.’

[51] Having issued this man-date with as much potential-ity as if she had been a

cadira; i es va tornar a asseu-re molt dòcilment, i es vadesmaiar.

Quan va tornar en si –oquan la senyoreta Betsey lava haver fet recuperar, fosquina fos de les dues coses–,va trobar aquesta última a peudret, ran de finestra. El cre-puscle, a hores d’ara, anavadeixant pas a la penombrai, si encara es veien poc omolt l’una a l’altra, no erasinó gràcies a l’ajuda delfoc. [...]

–Tremolo de cap a peus –vadir la meva mare, bal-bucejant–. No sé què empassa. Em moriré, segur! [...]

–I és clar que sí –va dir lasenyoreta Betsey–. No sónmés que cabòries, tot això.Com li dius, a la noia? [...]

–Ai, Déu te faci bona! –vaexclamar la senyoreta Betsey,citant sense adonar-se’n lasegona jaculatòria del coixíd’agulles del calaix de dalt,però no aplicant-lo pas a misinó a la meva mare–. Novull dir això: vull dir la mi-nyona. [...]

–És el cognom –va contestarla meva mare, d’esma–. E1senyor Copperfield l’anome-nava pel cognom, perquè denom es diu igual que jo.

–Peggotty, vingui! –va cridarla senyoreta Betsey, obrint laporta de la saleta–. Te. Laseva mestressa està una micaindisposada. No s’encanti.

Havent dictat aquesta ordreamb tanta contundènciacom si hagués estat una auto-

tota manyaga, i va caure enbasca.

Quan es va haver retornat,o quan la senyoreta Betsey lava haver retornada –fos comfos, va veure com aquestaestava dreta davant la fines-tra. El capvespre ja s’aom-brava fins a fosquejar; i niincertament com aleshoreses veien no haurien pogutdestriar-se, si no haguésestat per l’assistència delfoc. [...]

–Tota jo tremolo –barbotejàla meva mare–. No sé què empassa. Estic segura que emmoriré. [...]

–És clar, que sí –va dir la sen-yoreta Betsey–. Tot és ima-ginació. Quin nom doneu ala vostra noia? [...]

–Déu beneeixi aquest infant!–exclamà la senyoreta Betsey,citant sense saber-ho la sego-na frase del coixinet d’agu-lles del calaix de dalt, peròaplicant-la a la meva mare ino pas a mi–. Poc volia diraixò. Em referia a la criada.[...]

–És el seu nom de casa –vadir la meva mare, es-llanguidament–. El senyorCopperfield la hi anomenavaperquè el seu nom de fontsés igual que el meu.

–Vejam, Peggotty! –cridà lasenyoreta Betsey, obrintla porta de la cambra–. Te. Lasenyora està una mica indis-posada. No ens hi encantem.

Havent emès aquesta ordreamb tant de poder com sihagués estat una autoritat


recognized authority in thehouse ever since it had beena house, and having lookedout to confront the amazedPeggotty coming along thepassage with a candle at thesound of a strange voice,Miss Betsey shut the dooragain, and sat down asbefore: with her feet on thefender, the skirt of her dresstucked up, and her handsfolded on one knee.

[52] ‘You were speakingabout its being a girl,’ saidMiss Betsey. ‘I have no doubtit will be a girl. I have a pre-sentiment that it must be agirl. Now child, from themoment of the birth of thisgirl–’ [...]

[54] ‘I tell you I have a pre-sentiment that it must be agirl,’ returned Miss Betsey.‘Don’t contradict. From themoment of this girl’s birth,child, I intend to be herfriend. I intend to be her god-mother, and I beg you’ll callher Betsey TrotwoodCopperfield. There must beno mistakes in life with THISBetsey Trotwood. There mustbe no trifling with HER affec-tions, poor dear. She must bewell brought up, and wellguarded from reposing anyfoolish confidences wherethey are not deserved. I mustmake that my care.’

[55] There was a twitch ofMiss Betsey’s head, aftereach of these sentences, as if

ritat reconeguda en aquellacasa d’ençà que era unacasa, i havent tret el cap afora per corroborar que l’as-torada Peggotty s’acostavapel passadís amb una espel-ma a instàncies d’una veudesconeguda, la senyoretaBetsey va tancar la portanovament i va tornar a seureigual que abans: amb els peussobre el guardafoc, el baixdel vestit arremangat i lesmans plegades sobre ungenoll.

–Parlaves de si seria unanena –va dir la senyoretaBetsey–. Jo no en tinc capdubte, que serà una nena.Tinc el pressentiment queha de ser una nena, i fixa’tbé en el que et dic, filla: desdel mateix instant del naixe-ment d’aquesta noia... [...]

–Et dic que tinc el pressen-timent que serà una nena–va replicar la senyoretaBetsey–. No em contradiguis.Des del mateix instant delnaixement d’aquesta noia, fi-lla, penso ser la seva amiga.I penso ser la seva padrina, iet prego que li posis el nomde Betsey Trotwood Copper-field. Aquesta BetseyTrotwood no farà cap pas enfals, a la vida. Ni jugaràningú amb els seus senti-ments, pobrissona. La puja-ran com Déu mana, i no hihaurà perill que dipositi con-fiances idiotes en aquells queno s’ho mereixen. Ja me’nguardaré jo prou, que aixòno passi.

El cap de la senyoreta Betseyfeia com una contracció des-prés de cada una d’aquestes

reconeguda en aquella casad’ençà que aquesta haviaestat bastida, i després demirar al defora per encarar-seamb l’esverada Peggotty, quevenia pel passadís amb unabugia en sentir una veuestranya, la senyoreta Betseytancà la porta de bell nou, isegué igual que abans, ambels peus damunt el guarda-foc, les faldilles arromanga-des, i les mans plegades alvolt d’un genoll.

–Dèieu que seria noia –féula senyoreta Betsey–. No hiha cap dubte que ho serà.Tinc el pressentiment quecal que sigui noia. I bé, filla:tantost com serà nadaaquesta noia... [...]

–Us he dit que tinc el pres-sentiment que a totes passa-des serà noia –replicà lasenyoreta Betsey–. No emcontradigueu. Tantost comhaurà nascut aquesta noia,filla, hi vull ésser amiga. Tincpensat d’ésser-li padrina, i usprego que l’anomeneuBetsey Trotwood Copperfield.No hi ha d’haver enganys ala vida d’«aquesta» BetseyTrotwood. No jugaran amb elseu cor, pobreta. Caldràpujar-la molt bé, i guardar-lamolt de posar cap fe sensesolta ni volta on no seràmerescuda. Això, ho hauréde prendre pel meu compte.

La senyoreta Betsey va sac-sejar el cap darrera cadas-cuna d’aquestes frases, com


her own old wrongs wereworking within her, and sherepressed any plainer refer-ence to them by strong con-straint.

So my mother suspected, atleast, as she observed her bythe low glimmer of the fire:too much scared by MissBetsey, too uneasy in herself,and too subdued and bewil-dered altogether, to observeanything very clearly, or toknow what to say.

[56] ‘And was David good toyou, child?’ asked MissBetsey, when she had beensilent for a little while, andthese motions of her head hadgradually ceased. ‘Were youcomfortable together?’ [...]

[58] ‘What, he spoilt you, Isuppose?’ returned MissBetsey.

[59] ‘For being quite aloneand dependent on myself inthis rough world again, yes, Ifear he did indeed,’ sobbedmy mother.

[60] ‘Well! Don’t cry!’ saidMiss Betsey. ‘You were notequally matched, child –ifany two people can be equal-ly matched– and so I askedthe question. You were anorphan, weren’t you?’ [...]

[64] ‘Ha! Poor Baby!’mused Miss Betsey, with herfrown still bent upon the

sentències, com si els seuspropis greuges antics esremoguessin a dintre seu is’hagués de reprimir per nofer-hi cap referència més di-recta. Això, almenys, és elque va sospitar la meva marementre l’observava amb eltènue parpelleig del foc:massa espantada per la sen-yoreta Betsey, massa angoi-xada pels seus propisneguits i, en definitiva,massa atabalada i perplexaper poder observar res ambgaire claredat o per saberquè dir.

–I en David et tractava bé,nena? –va preguntar la sen-yoreta Betsey, quan es vahaver estat una estoneta ensilenci i van haver cessat demica en mica aquells movi-ments del cap–. Estàveucòmodes, l’un amb l’altre?[...]

–Vols dir que et consentiamassa, potser? –va replicarla senyoreta Betsey.

–Ara que torno a estar sola ihaig de tornar a dependrede mi mateixa en aquest móntan dur, penso que sí: sí, emconsentia massa –va dir lameva mare, entre sanglots.

–Bé, bé... no ploris, ara! –vadir la senyoreta Betsey–. Noéreu una parella gaire benconjuntada... si és que n’hiha cap, de parella ben conjun-tada.... i per això t’ho he pre-guntat. Tu eres òrfena, oi? [...]

–Ha! Pobra criatura... –vamurmurar la senyoretaBetsey, amb el front arru-

si la malgarfissin els seusgreuges antics i continguésqualsevol referència méstransparent per coratjosarepressió de si mateixa.Així, almenys, mentre l’ob-servava a la llum del foc, ho[corregim la lectura errònia«no» de l’edició de 1964]sospità la meva mare, totaminvada, massa atemoridaper la senyoreta Betsey,massa perseguida per lesseves inquietuds, i massatotalment retuda i astoradaper a observar res amb gaireprecisió o per a saber tornarresposta.

–I David us era ben gentil,criatura? –demanà la senyo-reta Betsey, després que vahaver emmudit per unaestona i les sacsades del seucap van haver-se acabat demica en mica–. Vivíeu moltavinguts? [...]

–Com!, us aviciava, supo-so? –replicà la senyoretaBetsey.

–Ara que em trobo tota sola ihavent-me de bastar, altravegada, a mi mateixa enaquest món tan agre, sí, emtemo que sí, tanmateix –féula meva mare, sanglotant.

–Bé, no ploreu! –va dir lasenyoreta Betsey–. No éreupas massa adients l’un al’altre, criatura (si és possi-ble que dues persones«puguin» ésser adients), i peraixò us ho preguntava. Éreuòrfena, si no m’erro? [...]

–Ah, pobra criatureta!–rumià la senyoreta Betsey,adreçant encara al foc les


fire. ‘Do you know any-thing?’

[65] ‘I beg your pardon,ma’am,’ faltered my mother.

[66] ‘About keeping house,for instance,’ said MissBetsey.

[67] ‘Not much, I fear,’returned my mother. ‘Not somuch as I could wish. ButMr. Copperfield was teachingme–’ [...]

[69] –‘And I hope I shouldhave improved, being veryanxious to learn, and he verypatient to teach me, if thegreat misfortune of his death’–my mother broke downagain here, and could get nofarther.

[70] ‘Well, well!’ said MissBetsey.

[71] –‘I kept my housekeep-ing-book regularly, and bal-anced it with Mr. Copperfieldevery night,’ cried my moth-er in another burst of distress,and breaking down again.

[72] ‘Well, well!’ said MissBetsey. ‘Don’t cry any more.’[...]

[75] This argument had someshare in quieting my mother,though her increasing indis-position had a larger one.There was an interval ofsilence, only broken by MissBetsey’s occasionally ejacu-lating ‘Ha!’ as she sat withher feet upon the fender.

gat i sense treure la vista delfoc–. Tu saps fer res?

–Perdó... com dieu, senyora?–va fer la meva mare, balbu-cejant.

–De la casa, per exemple –vadir la senyoreta Betsey.

–Poca cosa, més aviat –vacontestar la meva mare. Moltmenys del que desitjaria.Però el senyor Copperfieldme n’ensenyava... [...]

–... i suposo que hauria mi-llorat, tenint en compte lesganes d’aprendre que tenia,i la paciència que tenia ell perinstruir-me, si la gran desgrà-cia de la seva mort... –aquí lameva mare es va tornar aenfonsar, i ja no va poderseguir parlant.

–Va, va... –va dir la senyore-ta Betsey–. No ploris més.[...]

Aquest argument va tenir uncert efecte apaivagadorsobre la meva mare, però pot-ser era més fort l’efecte de laseva creixent indisposició. Vahaver-hi un interval de silen-ci, només trencat per algun«Ha!» ocasional de la senyo-reta Betsey, que continuavaasseguda amb els peus alguardafoc.

celles corrugades– ¿ I sabeualguna cosa?

–Què voleu dir, senyora?–barbotejà la meva mare.

–Del pòndol d’una casa, perexemple –va dir la senyoretaBetsey.

–No gaire, em temo –va res-pondre-li la meva mare–. Nopas tant com desitjaria. Peròel senyor Copperfield men’ensenyava... [...]

–I em penso que hi hauriaavançat, perquè jo teniamolt de deler d’aprendre, iell, molta de paciència per aensenyar, si la gran desgràciade la seva mort... –I aquí lameva mare esclafí en plorsaltra vegada, sense acon-seguir de passar endavant.

–Molt bé, molt bé! –va dir lasenyoreta Betsey.

–Tenia el meu dietari sempreal corrent, i cada nit feiabalanç amb el senyorCopperfield –digué la mevamare, amb un nou esclafit dedesolació i perdent l’esmaaltra vegada.

–Molt bé, molt bé! –va dir lasenyoreta Betsey–. No ploreumés. [...]

Aquest argument va teniralguna influència per aaquietar la meva mare, béque la seva creixentindisposició potser va tenir-n’hi més. Hi hagué un ende-mig de silenci, nomésromput per algun ah! ocasio-nal de la senyoreta Betsey,asseguda i amb els peusdamunt el guardafoc.


[76] ‘David had bought anannuity for himself with hismoney, I know,’said she, by andby. ‘What did he do for you?’

[77] ‘Mr. Copperfield,’ saidmy mother, answering withsome difficulty, ‘was so con-siderate and good as tosecure the reversion of a partof it to me.’ [...]

[81] The word was appropri-ate to the moment. My motherwas so much worse thatPeggotty, coming in with theteaboard and candles, and see-ing at a glance how ill she was,–as Miss Betsey might havedone sooner if there had beenlight enough– conveyed herupstairs to her own room withall speed; and immediately dis-patched Ham Peggotty, hernephew, who had been forsome days past secreted in thehouse, unknown to my mother,as a special messenger in caseof emergency, to fetch thenurse and doctor.

[82] Those allied powerswere considerably astonished,when they arrived within afew minutes of each other, tofind an unknown lady of por-tentous appearance, sittingbefore the fire, with her bon-net tied over her left arm,stopping her ears with jew-ellers’ cotton. Peggotty know-ing nothing about her, and mymother saying nothing abouther, she was quite a mysteryin the parlour; and the fact ofher having a magazine ofjewellers’ cotton in her pock-

–Sé que en David s’havia fetuna renda vitalícia amb elsseus diners –va dir, al final–.Què va fer, per tu?

–El senyor Copperfield –vacontestar la meva mare, ambuna certa dificultat– va serprou bo i prou considerat perassegurar que una part de larenda revertís sobre mi. [...]

La paraula «pitjor» era apro-piada al moment. La mevamare havia empitjorat tantque Peggotty, quan vaentrar amb la safata del te iles espelmes i amb un copd’ull es va adonar del seuestat deplorable –cosa quela senyoreta Betsey ja hauriafet abans, si hi hagués hagutprou llum–, va córrer aacompanyar-la a dalt, a laseva habitació, sense perdreni un segon; i llavors vaenviar immediatament HamPeggotty, el seu nebot, quedes de feia uns quants diesestava amagat a la casa,sense saber-ho la meva mare,per fer de missatger especialen cas d’emergència, a bus-car la llevadora i el metge.

Aquells poders aliats vanquedar extraordinàriamentsorpresos, en arribar ambuna diferència de cinc minutsl’un de l’altre, de trobar unasenyora desconeguda d’as-pecte portentós, assegudadavant del foc, amb el barretlligat al braç esquerre ificant-se cotó fluix a les ore-lles. Com que Peggotty no ensabia res i la meva mare noels en deia res, constituïa totun misteri en aquella saleta;i el fet que dugués unpaquet de cotó fluix a la

–Sé que David s’havia cons-tituït un vitalici amb els seusdiners –va dir al cap de pocaestona–. Què va fer per vós?

–E1 senyor Copperfield –vadir la meva mare, responentamb alguna dificultat– vaésser tan bo i tan considerat,que va ajustar que me’nrevertís una part. [...]

Aquesta darrera paraula con-venia a aquell instant. Lameva mare se sentia tan pitjor,que Peggotty, en arribar ambla safata del te i els llums, iveient d’un cop d’ull comestava de malament –comhauria vist més dejorn la sen-yoreta Betsey, si hi haguéshagut la claror necessària–, la[corregim la lectura errònia«es» de l’edició de 1964] tra-meté a més córrer a la sevapròpia cambra, i immediata-ment despatxà Ham Peggotty,el seu nebot, que feia algunsdies que, d’amagat de la mevamare, havia estat entaforat ala casa com a missatger espe-cial per a casos d’urgència, acercar la llevadora i el metge.

Aquestes potències aliadess’astoraren considerable-ment, en arribar amb unadiferència de cinc minuts,quan trobaren una dama inco-neguda, amb cara de malsaveranys, asseguda davant elfoc, amb la capota fermadaal seu braç esquerre, iomplint-se les orelles decotó fluix. Com que Peggottyno sabia de què anavaaquella aparició, i la mevamare no en deia una parau-la, la senyoreta Betsey cons-tituïa un veritable misteri a


et, and sticking the article inher ears in that way, did notdetract from the solemnity ofher presence.

[83] The doctor having beenupstairs and come downagain, and having satisfiedhimself, I suppose, that therewas a probability of thisunknown lady and himselfhaving to sit there, face toface, for some hours, laidhimself out to be polite andsocial. He was the meekest ofhis sex, the mildest of littlemen. He sidled in and out ofa room, to take up the lessspace. He walked as softly asthe Ghost in Hamlet, andmore slowly. He carried hishead on one side, partly inmodest depreciation of him-self, partly in modest propiti-ation of everybody else.

It is nothing to say that hehadn’t a word to throw at adog. He couldn’t have throwna word at a mad dog. Hemight have offered him onegently, or half a one, or afragment of one; for he spokeas slowly as he walked; buthe wouldn’t have been rudeto him, and he couldn’t havebeen quick with him, for anyearthly consideration. [...]

[89] ‘Nonsense!’ replied myaunt, and corked herselfagain, at one blow.

[90] Mr. Chillip could donothing after this, but sit andlook at her feebly, as she sat

butxaca i s’entaforés aquellarticle a les orelles d’aquellamanera no restava gens desolemnitat a la seva presèn-cia.

E1 metge, havent pujat a dalti tornat a baixar, i haventpogut constatar, suposo, quehi havia alguna probabilitatque aquesta dama descone-guda i ell haguessin de seu-re allà l’un davant de l’altredurant unes quantes hores, vadecidir ser educat i sociable.Era el representant més dòcildel seu sexe, l’homenet mésafable de tots els homenets.Entrava i sortia dels llocsarrambat a la paret, perocupar menys espai.Caminava tan silenciosamentcom l’espectre de Hamlet, imés a poc a poc encara. Ana-va amb el cap inclinat cap aun cantó, en part com a se-nyal de modesta devaluacióde si mateix, en part com asenyal de modesta propicia-ció de tota l’altra gent. Dientque no hauria alçat la veu aun gos ens quedem curts. Nohauria engegat una paraulabrusca ni a un gos rabiós.Potser, a tot estirar, li hauriaofert una paraula amable,o mitja, o un trosset –perquèparlava tan a poc a poc comcaminava–, però mai no lihauria alçat la veu, ni li hau-ria parlat en un to ofès, perres del món. [...]

–Romanços! –va contestar lameva tia, i es va tornar a taparl’orella d’una revolada.

El doctor Chillip, desprésd’això, no va poder fer altracosa que quedar-se-la

la saleta; i el fet que portésun magatzem de cotó fluixa la butxaca i es fiqués aixíaquell article a l’orella, noatenuava pas la solemnitatde la seva presència.

El metge, després d’anar adalt i de tornar a baix, havent-se convençut, suposo, que eraprobable que aquella damainconeguda i ell haguessinde restar allí, cara a cara,per algunes hores, s’esforçàd’ésser polit i sociable. Erael més manyac del seu sexe,el més benigne de tots elshomenets. Entrava i eixia debiaix a les cambres per talde no agabellar tant d’espai.Caminava tan blanamentcom l’espectre de Hamlet, imés a poc a poc.

Decantava el cap a unabanda, en part com a modes-ta depreciació de si mateix,i en part com a modestapropiciació de tots els altres.

És insuficient de dir que notenia ni una paraula per aetzibar a un gos! No n’hau-ria etzibada una ni a un gosfoll. Li n’hauria oferta unadolçament, o bé mitja, o béun sol bocinet, perquè parla-va tan a pleret com camina-va; però no li hauria estatdescortès, i no li hauria estatamatent per cap considera-ció terrenal. [...]

–Infeliç! –va respondre lameva tia, i va tornar, d’un solcop, a ficar-se el tap.

El senyor Chillip, desprésd’això, no va poder fer sinóseure i contemplar-la feble-


and looked at the fire, until hewas called upstairs again.After some quarter of anhour’s absence, he returned.[...]

[93] ‘Ba-a-ah!’ said my aunt,with a perfect shake on thecontemptuous interjection.And corked herself as before.

[94] Really –really– as Mr.Chillip told my mother, hewas almost shocked; speak-ing in a professional point ofview alone, he was almostshocked.

But he sat and looked at her,notwithstanding, for nearlytwo hours, as she sat lookingat the fire, until he was againcalled out. After anotherabsence, he again returned.[...]

[102] Mr. Chillip was flut-tered again, by the extremeseverity of my aunt’s manner;so he made her a little bowand gave her a little smile, tomollify her.

[103] ‘Mercy on the man,what’s he doing!’ cried myaunt, impatiently. ‘Can’t hespeak?’

[104] ‘Be calm, my dearma’am,’ said Mr. Chillip, inhis softest accents. ‘There isno longer any occasion foruneasiness, ma’am. Be calm.’[...]

[106] ‘Well, ma’am,’ resumedMr. Chillip, as soon as he hadcourage, ‘I am happy to con-gratulate you. All is now over,ma’am, and well over.’

mirant tot arronsat, mentreella seia mirant el foc, finsque el van reclamar novamenta dalt. Després d’una absèn-cia d’uns quinze minuts, vatornar. [...]

–Ba-a-ah! –va dir la meva tia,subratllant la interjecció demenyspreu amb un trèmoloperfecte. I es va tomar aposar el tap, com abans.

Realment... realment... talcom va explicar després a lameva mare, el doctor Chillipva quedar gairebé horro-ritzat; parlant només desd’un punt de vista professio-nal, va quedar gairebé horro-ritzat. Però va continuar allàassegut, mirant-se-la, durantgairebé dues hores, mentreella mirava el foc, fins que elvan cridar altra vegada.Després d’una altra absència,va tornar novament. [...]

E1 doctor Chillip, novamentestremit per la severitatextrema del to de la mevatia, li va fer una altra micade reverència, acompanyadad’un lleu somriure, a veuresi l’aplacava.

–Però valga’m Déu! Què fa,ara, aquest home? –va excla-mar la meva tia, impacient–.Que no pot parlar?

–Calmeu-vos, estimada sen-yora –va dir el doctor Chillip,amb els seus accents méssuaus–. Ja no hi haurà capmés causa de neguit, senyora.Calmeu-vos. [...]

–M’alegro molt –va repetirel doctor Chillip, així queva recuperar el valor perfer-ho– de poder felicitar-vos, senyora. Ara ja s’ha

ment, asseguda vora el foc,fins que de bell nou van cri-dar-lo a dalt. Al cap d’unquart, si fa no fa, va rea-parèixer. [...]

–Baah! –digué la meva tia,amb una perfecta sacsadaen proferir l’exclamació demenyspreu; i altra vegada esva ficar el tap.

Verament, verament, el sen-yor Chillip, com després vadir a la meva mare, estavagairebé ofès; parlant des d’unpunt de vista professional,estava gairebé ofès. Però vaseure i va contemplar-la, tan-mateix, durant gairebé dueshores, mentre ella, del seientestant, mirava el foc; fins quealtra vegada el van demanar.Després d’una altra absència,va reaparèixer encara. [...]

Altra vegada l’extremadaseveritat del tarannà de lameva tia va estordir el sen-yor Chillip, de manera que liva fer una petita reverènciai li adreçà un petit somrís perablanir-la.

–Home de Déu, què penseu!–cridà la meva tia, impacien-tada–. Parlareu, sí o no?

–Tranquil·litat, benvolgudasenyora –va dir el senyorChillip, amb la seva entona-ció més suau–. Ja no hi hamés ocasió d’inquietud.Tranquil·litat. [...]

–Bé, senyora –va reprendreel senyor Chillip, tantostcom en va tenir el coratge–.Tinc el gust de donar-vosl’enhorabona. Tot és aca-


[107] During the five minutesor so that Mr. Chillip devot-ed to the delivery of this ora-tion, my aunt eyed himnarrowly.

[108] ‘How is she?’ said myaunt, folding her arms withher bonnet still tied on one ofthem.

[109] ‘Well, ma’am, she willsoon be quite comfortable, Ihope,’ returned Mr. Chillip.‘Quite as comfortable as wecan expect a young mother tobe, under these melancholydomestic circumstances.There cannot be any objec-tion to your seeing herpresently, ma’am. It may doher good.’

[110] ‘And she. How is she?’said my aunt, sharply. [...]

[114] My aunt said never aword, but took her bonnet bythe strings, in the manner ofa sling, aimed a blow at Mr.Chillip’s head with it, put iton bent, walked out, andnever came back. She van-ished like a discontentedfairy; or like one of thosesupernatural beings, whom itwas popularly supposed I wasentitled to see; and nevercame back any more.

[115] No. I lay in my basket,and my mother lay in her bed;but Betsey TrotwoodCopperfield was for ever inthe land of dreams and shad-ows, the tremendous regionwhence I had so lately trav-

acabat tot, senyora, i s’haacabat bé.

Durant els cinc minuts apro-ximats que el doctor Chillipva dedicar a emetre aquestenunciat, la meva tia el vaestar observant de molt aprop.

–I ella, com està? –va dir lameva tia, plegant els braçosamb el barret encara lligat enun d’ells.

–Doncs bé, espero que aviats’haurà refet prou, senyora–va contestar el doctorChillip–. En la mesura en quèes pugui refer una jove mareen aquestes tristes circums-tàncies domèstiques. No hi hacap mena d’inconvenient per-què l’aneu a veure ben aviat,senyora. Li pot ser bo.

–I ella? Com està, ella? –vadir la meva tia, bruscament.[...]

La meva tia no va dir ni unaparaula més: va agafar elbarret pels llaços, com si fosuna fona, el va rebotre con-tra el cap del doctor Chillip,se’l va posar de gairell, vasortir i ja no va tornar. Es vaesfumar com una fada des-contenta –o com un d’aquellséssers sobrenaturals que jo,segons la veu popular,representava que havia deveure–, i ja no va tornar maimés.

No. Jo jeia en el meu cabàs, ila meva mare jeia en el seullit; però Betsey TrotwoodCopperfield es va quedarper sempre a la terra delssomnis i de les ombres, latremenda regió de la qual jo

bat, senyora, i tot ha anatbé.

Durant els cinc minuts, si fano fa, que el senyor Chillipconsagrà a pronunciar elseu parlament, la meva tiava mirar-lo de fit a fit.

–I com està? –va dir la mevatia, encreuant-se de braços,amb la capota encara ferma-da en un d’ells.

–Bé, senyora; aviat estaràperfectament confortable,goso esperar –va respondreel senyor Chillip–; tan con-fortable com pugui trobar-seuna mare jovençana en cir-cumstàncies domèstiques tanaflictives. No podrà haver-hicap inconvenient que lavegeu d’ací a una estoneta,senyora. Podrà fer-li bé.

–I «ella», com està, «ella»?–va dir la meva tia, abrupta-ment. [...]

La meva tia no va dir ni unaparaula, però va agafar lacapota per les cintes, com sifos un mandró amb el qualvolgués apuntar al cap delsenyor Chillip; se’l va posarde gairell, eixí i no tornà maimés. Va esvair-se com unafada malcontenta, o com und’aquells éssers sobrenaturalsque la genteta suposava quejo tenia el privilegi de veure,i se’n va anar per sempre.

Per sempre. Jo era al meubressol cisteller, i la mevamare, al seu llit; però BetseyTrotwood Copperfield haviaanat, per sojornar-hi tos-temps, a la terra dels somnisi de les ombres, la regió tre-

Traduir és, sens dubte, un art molt complex, en què la persona que tradueix ha deresoldre de manera pràcticament instantània una successió il·limitada de proble-mes lingüístics. L’objectiu és aconseguir en la llengua d’arribada —en el nostrecas el català— un efecte similar al que, suposadament, una persona lectora del’època en què va ser escrit l’original —l’Anglaterra victoriana— devia percebre.L’art dels traductors en ambdós casos és formidable. Una sola frase mostra el desa-fiament que el text de Dickens presenta als traductors:

The twilight was by this time shading down into darkness; and dimly as they saweach other, they could not have done that without the aid of the fire.

S: El crepuscle, a hores d’ara, anava deixant pas a la penombra i, si encara esveien poc o molt l’una a l’altra, no era sinó gràcies a l’ajuda del foc.

C: El capvespre ja s’aombrava fins a fosquejar; i ni incertament com aleshoreses veien no haurien pogut destriar-se, si no hagués estat per l’assistència del foc.

1. Notes sobre alguns problemes de traducció

Els dos traductors catalans del text de Dickens tenen un extraordinari dominid’ambdues llengües i han seguit amb gran fidelitat l’original, evitant al màximles paràfrasis.4 Han posat notes sols en tres ocasions. Caul ha estat traduït perSellent [S] per mantellina, amb una nota que explica «és una part de la membra-na fetal o sac amniòtic, que cobreix el cap d’algunes criatures al moment de néi-xer. Segons una antiga superstició popular, aquesta membrana guardava de morirofegat a qui la posseïa». Carner [C] inventa l’expressió tela saginera per traduirel caul dickensià. Empra tela en l’antic accepció medieval «membrana» i sagi-nera en el sentit anatòmic d’epipló «replec del peritoneu que va d’una víscera a l’al-tra, unint-les».

La casa on va néixer Copperfield és anomenada Rookery. Sellent ho resol correc-tament com a la Grallera «niu de gralles», mentre que Carner, amb Gralleria ofereixuna versió menys reeixida, atès que el sufix -eria s’usa per a la formació de substan-tius de lloc on s’exerceixen oficis o professions, cosa que no és pas el cas aquí.

4. Cal notar que S ha deixat de traduir els paràgrafs 70 i 71 per efecte d’una confusió visual, atès queambdós comencen amb els mateixos mots.


elled; and the light upon thewindow of our room shoneout upon the earthly bourneof all such travellers, and themound above the ashes andthe dust that once was he,without whom I had neverbeen.

acabava d’arribar feia tanpoc; i la claror de sobre lafinestra de la nostra habitacióil·luminava la destinacióterrenal de tots aquests viat-gers, i el monticle de damuntles cendres i la pols que undia havia estat aquell homesense el qual jo no hauriaexistit mai.

mebunda de la qual johavia vingut darrerament;i la llum que venia a la fines-tra de la nostra cambra res-plendia damunt la fitaterrenal de tota aquellacasta de viatgers, damunt delcaramull que cobria les cen-dres i la pols d’aquell tras-passat, sense el qual jo nohauria mai existit.

Sellent usa postors [4], per a designar els compradors de bitllets en un rifa (per-sones [que] en prengueren bitllet C). Sembla que el mot sols és adequat per alslicitadors d’una subhasta.

Sembla que s’han produït confusions en la interpretació d’alguns mots: and hecouldn’t have been quick with him [83] és traduït per S com ni li hauria parlat enun to ofès; mentre que C ho interpreta com no li hauria estat amatent. Aquí sem-bla que els traductors han hagut d’interpretar ad sensum el text, el sentit del qual noacaba de ser clar. Estar amatent «estar a punt, disposat», aquí no sembla que acabide tenir sentit.

Un altre cas similar és he was almost shocked [94]: S va quedar gairebé horro-ritzat; C estava gairebé ofès. S sembla aquí més ajustat a l’original de Dickens.

Tousled [98]: S maltractar-lo; C l’escabellava. Aquí és C qui és més cenyit al’anglès.

In the manner of a sling, aimed a blow at Mr. Chillip’s head with it [114]: Scom si fos una fona, el va rebotre contra el cap del doctor Chillip; C com si fos unmandró amb el qual volgués apuntar al cap del senyor Chillip. C sembla que hainterpretat millor el text de Dickens.

2. Observacions sobre la llengua de les traduccions

La sinopsi, amb les remarques en negreta que hi hem fet, permet observar gaire-bé línia per línia els aspectes diferencials més singulars d’ambdues traduccions,que, segons creiem, són uns testimonis realment excel·lents de dos paradigmes quehan marcat la llengua catalana al llarg del segle XX. Quins són els aspectes lingüís-tics i estilístics que fan que ambdós textos es percebin com a tan diferents?

La primera observació que salta a la vista és que les dues propostes se situen dinsdel sistema establert per Fabra. Cal recordar que Carner s’enorgullia «d’haver estat,cronològicament, el primer ministerial de l’obra de Pompeu Fabra»5. Els serrells ques’escapen del que podríem anomenar fabrisme estricte són ínfims: em temo [C 59;67], en un ús pronominal que Fabra no recollí, però que és percebut com a absolu-tament normal en la nostra llengua espontània.6 L’ús de en disfruta [S 3] (enjoy-ment que C tradueix per es gaudia), verb absent de tots els diccionaris, i que enaltre temps era ben viu i perseguit per tots els puristes, és una petita raresa en latraducció de Sellent. Una altra minúcia —per dir-ho a la manera de Coromines—que observem en la versió de C és que imperdible (l’agulla) [10] és considerat coma masculí: un ús que nosaltres encara recordem com a habitual, en una època jareculada en què encara se n’usaven.

Els fenòmens lingüístics que marquen la tessitura dels dos models de llenguarepresentats per les traduccions ja s’intueixen des de la primera línia: si reïxo a ésserl’heroi [C 1] enfront de si seré jo l’heroi [S 1]. Cal reconèixer que la primera per-

5. Josep CARNER, El reialme de la poesia. A cura de Núria Nardi i Iolanda Pelegrí. Barcelona: Edicions 62,1986, p. 277.

6. El DIEC-2 (témer, accepció 2) no recull tampoc aquest ús, que, en canvi sí que és recollit perGinebra-Montserrat (1999): témer o témer-se [una cosa].


sona del present de reeixir és molt insòlita en català; entenem que, d’alguna manera,figura com a estendard del model que es proposarà, caracteritzat pel que podríemanomenar l’exuberància lèxica d’una llengua que es vol presentar com a «culta,rica i lliure», per dir-ho a la manera de Salvador Espriu. Davant del que seria elsermo urbanus de Barcelona, més aviat esquifit de recursos lèxics, Carner desple-ga un model de llengua que fa ostentació de riquesa. Tot seguit ho analitzarem demanera detallada. Cal observar, però, que Sellent és en molts casos molt més idiomà-tic que no pas Carner, que sovint es deixa arrossegar per la literalitat dels motsde l’anglès original. En aquest sentit, Sellent demostra un domini idiomàtic dela llengua realment superb.

Les llistes que oferim tot seguit volen mostrar les distintes solucions adopta-des pels traductors per resoldre els problemes i les tipologies de les solucions, queen conjunt defineixen els models o paradigmes per a la llengua catalana que cadatraductor proposa com a model.

a) Exuberància lèxica

Sellent Carnerrecaurà [1] escauho diran [1] pertocarà de mostrar-hoaixí m’ho han explicat [1] segons que m’han assabentatdones sàvies del veïnat [2] sàvies comares veïnesa ser infeliç a la vida [2] a una vida malastruga tindria el privilegi [2] gaudiria del privileginen de bolquers [3] infant de bandolano me’n queixo [3] no em dolc dela resta [4] el ròssecel guanyador [4] l’afortunatem vaig sentir bastant incòmode [4] va causar-me tot de neguituna senyora gran [4] una vella damaun cistell [4] una senalletan’hi faltaven [4] i encara mancant-hiinfructuós [4] endebadesa l’últim moment [4] a la darreriaenorgullir-se [4] es gloriavasobre l’aigua [4] damunt l’aiguatret de [4] llevat queal final[4] a les acaballesvagarejar [4] esgarriar-sepel món [4] pels topants de l’universcensurable [4] vituperableespelmes [6] bugiesaviat [7] tot seguitla principal potentada [7] la principal magnatmolt fundades sospites [7] braves sospitesfins i tot [7] àdhucnotícies [7] noves


Sellent Carnerimmediatament [7] tantostd’abans de casar-se [7] de fadrinapoblet de la costa [7] llogarret del litoral*mortalment afrontada [8] ofendre mortalmentsi se’m dispensa que l’anomeni [9] hom pot comportar-me d’anomenardelicada de salut i abatuda [10] tota malicosa i descoratjadaamb pessimisme [10] amb atuïmentdesconegut [10] inconegutunes quantes dotzenes d’agulles [10] algunes grosses [dotze dotzenes]

d’imperdiblesmolt poc segura de poder ben dubtosa d’eixir amb vida

sobreviure [10]s’acostava pel jardí [10] tirava jardí amuntcop d’ull [11] llambregadafins a tal punt [12] fins a un tal extremva espantar de tal manera [13] trasbalsà en tanta de manerasala [14] cambraamb aire inquisitiu [14] d’una manera escorcolladorava començar [14] va encetares van trobar [14] toparenva arrugar el front [14] corrugà les cellesacostumat [14] avesadaaquell plaer hagués estat que hagués estat un plaer

aclaparador [18] curulladorhavia sortit [20] havia eixitdesobeir [24] refusar-se a complirpetició [24] requestapreciosos i abundants [24] ufanós i bellíssimli van caure [24] li van caure a dollsel baix del vestit arremangat [26] les faldilles arromangadesva preguntar [28] va demanaragitar-se violentament [31] trasbalsar-se desesperadamentles seves últimes confidències [31] llurs confidències d’adésmassa perverses [31] massa iníqüesper poder apaivagar per a consentir-los cap serenor

els seus esperits [31] d’esperitvells i castigats [31] vetustos, malmesos branques més altes [31] branques més sobiranesrestes d’un naufragi [31] despulles nàufraguesprou gran [35] qui-sap-lo granfa molt de temps [35] feia qui sap el tempspels voltants [36] pels encontornsencara que [38] baldamentmolt dòcilment [38] tota manyagaes va desmaiar [38] va caure en bascaquan va tornar en si [39] quan es va haver retornatbalbucejant [41] barbotejàés el cognom [49] és el seu nom de casa


d’esma [49] esllanguidamentde nom [49] el seu nom de fontsl’astorada Peggotty [51] l’esverada Peggottynovament [51] de bell noudes del mateix instant tantost com serà nada

del naixement [52]serà una nena [54] a totes passades serà noiaes remoguessin a dintre seu [55] com si la malgarfissinmassa atabalada i perplexa [55] massa totalment retuda i astoradaet tractava bé [56] us era ben gentilmoviments del cap [56] sacsades del seu capde la casa [66] del pòndol d’una casales ganes d’aprendre que tenia [69] tenia molt de deler d’aprendrees va tornar a enfonsar, i ja no va esclafí en plors altra vegada, sense

poder seguir parlant [69] aconseguir de passar endavantcues arrissades [73] cues rinxoladesesclat [73] esclafites va tornar a enfonsar [73] altra vegada aclaparadaun cert efecte apaivagador [75] alguna influència per a aquietarabans [81] més dejornvan quedar extraordinàriament s’astoraren considerablement

sorpresos [82]el barret lligat[82] la capota [capell lleuger de dona

fet de palla, de roba atavellada,calada, etc.] fermada

va decidir ser educat i sociable [83] s’esforçà d’ésser polit i sociabledòcil [83] manyacafable [83] benignesortia dels llocs arrambat a la paret [83] eixia de biaix a les cambresper ocupar menys espai [83] de no agabellar tant d’espaigos rabiós [83] gos folltan a poc a poc [83] tan a pleretaquella brusquedat [87] aquella bursadarealment [94] veramentun grunyit tan fort [97] un tal rebuf contra ellhavent tret el cap [98] havent sotjaten un estat d’agitació [98] tota trasbalsadael sacsejava [98] el trontollavali esbullava els cabells [98] li masegava els cabellsli esllenegava la camisa [98] li malbaratava el blancatge7

no es podia sentir rancorós [99] no podia servar rancúniacom si fos una fona [114] com si fos un mandró8

es va esfumar [114] va esvair-se

7. Blancatge és una paraula forjada per Carner amb el sentit de «conjunt de roba blanca, d’ús perso-nal (roba interior) o domèstic (la roba del llit, de taula); llenceria, bugada»; tradueix l’anglès linen(Busquets 1977: 61).

8. Mandró és definit pels diccionaris com a «fona». Cal precisar que aquesta definició és incomple-ta atès que a Calella —el poble on vam néixer els autors d’aquests papers— en les dècades dels


Sellent Carnerdescontenta [114] malcontentala veu popular representava [114] la genteta suposavael meu cabàs [115] al meu bressol cistelleres va quedar per sempre [115] havia anat per sojornar-hi tostempstots aquests viatgers [115] tota aquella casta de viatgersel monticle [115] el caramullaquell home [115] aquell traspassat

b) Expressivitat idiomàtica

a les hores petites [2] cap a la matinadademostrarà [3] donar entenenten disfruta actualment [3] es gaudia ara com araper mi ja s’el pot ben quedar l’invito de tot cor

a no deixar-se’n pasescassa de diners [4] curta de moneda anava escassa de fe [4] li curtejava la feper barba [4] per capem vaig sentir bastant incòmode [4] va causar-me tot de neguita contracor [4] de mala gana una immensitat de temps [4] qui sap el tempsuna gran malversació un devessall d’aritmètica

d’aritmètica [4]durant molt de temps [4] per anys i panystinc entès [4] he sentit dirpotser [4] qui sap siamb més èmfasi [4] recalcant-ho més i mésper aquells topants [6] per allíse’m fa estrany [6] trobo quelcom d’estranyamb pany i clau [6] tancades i barradesesmentar-la pel nom [7] pronunciar-ne el nomatonyinat [7] apallissatuntar-lo amb una bona suma [7] comprar-ne la retiradauna estrambòtica llegenda [7] una llegenda temeràriasigui com vulgui [7] sigui com siguireclosa, per sempre més [7] retirada, d’aleshores ençàn’havia estat molt [8] havia estat el seu preferitprova que li queia a sobre [10] prova imminentuns aires i un posat tan rígids una cruel rigidesa de figura

i amenaçadors [11] i de posathavia insinuat [12] havia donat entenentestampint la punta del nas [12] bo i esclafant la punta del naspresa de l’esverament [14] d’agitada que estava

anys seixanta i setanta del segle passat era un mot absolutament viu i significava només «tirador,forqueta als extrems de la qual se subjecten dues tires de goma unides per un tros de cuir, en elqual es posen pedretes o pinyols, que llança estirant les gomes i deixant-les anar bruscament».


senyora de David Copperfield [15] la senyora David Copperfieldamb un fil de veu [15] defallidaoi? [17] veritat?doncs aquí la tens [19] doncs ara em veieuei, ei, ei, ei! [21] oh!, oh, on s’és vist!vinga, vinga! [21] vejam, vejamfins a quedar-se sense llàgrimes [22] fins a haver-se ben esplaiatdeixa’m que et vegi [23] perquè us pugui veureli hagués passat pel cap de fer-ho [24] si hagués tingut cap inclinació

de fer-hoDéu del cel [25] valga’m Déutenia un aspecte insòlitament era d’un posat joveníssim

juvenil [26]massa jove per fer de mare [26] una mare ben criaturano del tot hostil [26] no pas malagradosasobre un genoll [26] al volt d’un genollmirant fixament les flames donat una mala mirada a la flama

amb el front arrugat [26]si haguéssiu tingut la més petita si haguéssiu tingut, l’ún o l’altre

idea de les coses pràctiques una gota de senyde la vida [29]

causava un tal estrèpit [31] armava aleshores tant d’enrenouno es van poder estar de mirar [31] no van poder abstenir-se de

donar-hi una llambregadaes torçaven els uns cap als altres [31] es decantaven l’un a l’altreoscil·laven [31] es gronxavengeni i figura! [36] és ben bé una pensadaCopperfield fins a la mort! De David, fet i pastat!si goseu malparlar-me’n [37] parlar-me’n duramentla cosa no va passar d’aixecar-se li passà amb l’acció d’aixecar-se

de la cadira [38] de la cadiraen un to d’impotència [42] tota desemparadano són més que cabòries [44] tot és imaginacióai, Déu te faci bona! [46] Déu beneeixi aquest infant!no vull dir això [46] poc volia dir aixòran de finestra [39] davant la finestratremolo de cap a peus [41] tota jo tremoloPeggotty, vingui! [50] vejam, Peggotty!la seva mestressa [50] la senyorano s’encanti [50] no ens hi encantemhavent dictat aquesta ordre [51] havent emès aquesta ordreen aquella casa d’ençà que era en aquella casa d’ençà que aquesta havia

una casa [51] estat bastidano farà cap pas en fals [54] no hi ha d’haver enganyssaber què dir [55] saber tornar respostaestàveu còmodes, l’un amb vivíeu molt avinguts?

l’altre? [56]com Déu mana [54] molt bédipositi confiances idiotes [54] posar cap fe sense solta ni volta



Sellent Carnerja me’n guardaré jo prou, que això això, ho hauré de prendre

no passi [54] pel meu comptevols dir que et consentia massa, com!, us aviciava, suposo?

potser? [58]aquest món tant dur [59] aquest món tan agreno éreu una parella gaire no éreu pas massa adients

ben conjuntada [60] l’un a l’altreera institutriu i mainadera [63] m’encarregava dels més petitsem prestava molta atenció [63] va tenir-me moltes atencionsal final em va fer proposicions al capdavall se’m va declarar

de matrimoni [63]tu saps fer res? [64] i sabeu fer alguna cosa?poca cosa, més aviat [67] no gaire, em temocom si ell en sabés gaire! [68] ell que no en sabia gota!va, va... [72] molt bé, molt bé!no vam tenir ni una sola paraula mai no vam tenir-hi una paraula

de discrepància [73] més enllà de l’altrava, prou: ja està bé! [74] apa, a estar-vos-en s’ha dithauria pogut ser pitjor [80] hauria pogut manegar-ho pitjordel seu estat deplorable [81] com estava de malamentva córrer a acompanyar-la [81] trameté a més córreruna senyora desconeguda d’aspecte una dama inconeguda, amb cara

portentós [82] de mals averanysno hauria alçat la veu a un gos [83] no tenia ni una paraula per a etzibarel cap de gairell [84] el cap decantatromanços! [89] infeliç!d’una revolada [89] d’un sol copquedar-se-la mirant tot arronsat [90] contemplar-la feblementdesprés d’una absència d’uns al cap d’un quart, si fa no fa,

quinze minuts, va tornar [90] va reaparèixerenfonsar-li l’ànim [97] arruinar-li el coratgeamb aquell fort corrent d’aire [97] en un viu correntera una autèntica figura amb era un veritable lleó per a la doctrina

el catecisme [98]atesa la circumstància [98] per la circumstància palesaen el seu to més dòcil [99] de la manera més manyagava saltar la meva tia [101] va dir la meva tia, bruscamentperò valga’m Déu! [103] home de Déu!amb els seus accents més suaus [104] amb la seva entonació més suauarrencar-li allò que hagués de dir per empènyer-li les paraules a fora

a còpia de sacsejades [105]va fer tremolar el metge [105] va glaçar-li la sangs’ha acabat bé [105] tot ha anat béde molt a prop [107] de fit a fitespero que aviat s’haurà refet aviat estarà perfectament

prou [109] confortable, goso esperar

c. Ús de mots derivats

coneixe’ns en persona [1] féssim mútua coneixençaherència [3] heretamentnaixement [5] naixençael record imprecís [6] la recordança fonedissal’escalfor i la llum [6] calentona i resplendentterror [7] temençaesventada [10] esventegadaperfectament blanc [12] esblanqueïtprecipitadament [21] tota pressosacriatura [25] infantópobreta [26] pobrissonatímida esperança [26] esperança temorencavent del capvestre [31] vent capvespralels oms [31] alguns oms venerables i altívolspobrissona [54] pobretapobra criatura [64] pobra criaturetauna jove mare [109] una mare jovençanaben aviat [109] d’ací a una estonetatremenda [115] tremebunda

d) Preferència del passat simple

va ser [4] fou van afectar [7] afectarenva entrar [99] entrà

e) Preferència per expressions simples per damunt de les perífrasis

de l’un i l’altre sexe [2] d’ambdós sexesmillor que cap altra cosa [3] res de millormorir ofegat [4] negar-seextremament addicta [4] afeccionadíssimatenien la presumpció [4] gosavenes va posar a observar [14] tot mirantde cop i volta [27] sobtadamentque li posis el nom [54] que l’anomeneuanava amb el cap inclinat [83] decantava el capli va saltar a sobre [98] va engrapar-lofelicitar-vos [105] donar-vos l’enhorabona

f) Major ús dels clítics

demostrar-l’hi [4] demostrar-li-hol’anomenava pel cognom [49] la hi anomenavapenso ser la seva amiga [54] hi vull ésser amigaper assegurar que una part de va ajustar que me’n revertís una part

la renda revertís sobre mi [77]


Sellent Carnerno els en deia res [82] no en deia una paraulali hauria ofert una paraula li n’hauria oferta una dolçament

amable [83]

g) Usos de preposicions i altres partícules

vaig néixer un divendres [1] vaig néixer en divendresdivendres a la nit [2] en nit de divendresmentre prenia [4] tot prenentseia a la vora del foc [10] seia vora el focmentre se’ls eixugava [10] en eixugar-se’lsquan va arribar [12] en arribarentre sanglots [26] tot sanglotantquan va comprar [30] en comprarquan va entrar[81] en arribardes d’aleshores [105] d’aleshores ençà

h) Ús de la passiva

van observar [1] fou observatvan declarar [2] fou declaratsortia en una rifa [4] va ésser oferta en una loteriael va triar [30] va ésser escollit

i) Formes amb negació reforçada

hi va haver una sola oferta [4] no va haver-hi sinó una sola ofertasense haver produït més que [4] sense haver produït sinómés jove que ella [7] més jove que no pas ellaja sabia que era massa jove no era sinó una vídua ben criaturaper ser viuda [26]

era massa bo i tot, amb mi [57] no era sinó massa bomolt menys del que [67] no pas tant comno va poder fer altra cosa que [90] no va poder fer sinó

j) Altres detalls singulars

recordo que [4] em recordo que–– hom disposés [4]de qui [7] de la qual

k) Ús del tractament de vós

L’escriptor Vicenç Riera Llorca (Barcelona, 1903 - Pineda de Mar, 1991), ens haviaexplicat que a Barcelona el tractament de vós a principi del segle XX s’havia pràc-ticament extingit —tot i que era viu i vivaç en altres indrets del país— i que, per una


mena de moda que volia caracteritzar una determinada manera de ser catalana sin-gular, es va difondre en el tractament entre homes, en les dècades dels anys vint itrenta (entre les dones, en canvi, segons Riera, no va arrelar mai). Joan Coromines(Barcelona, 1905-Pineda de Mar, 1997) ens havia explicat que Fabra una vegada li«havia donat el vós, però no va persistir». Coromines, que era un senyor deBarcelona, sempre tractava a tothom de vostè (llevat de la mainada, en les escassís-simes circumstàncies en què tenia ocasió de tractar-ne cap, o dels seus germans,amb els quals emprava el tu). En David Copperfield, Carner fa que tots els perso-natges es tractin de vós. Sellent, en canvi, que sap que avui és completament insò-lit sentir el tractament de vós, és més matisat. En el capítol que analitzem, la tiaBetsey parla a la mare de David de tu; en canvi, la mare s’adreça a aquella dama trac-tant-la de vós [28], cosa que també fa el doctor Chillip [100]. El tractament de vósdóna al text un aire antic, molt adequat per a una novel·la d’època victoriana.

Sellent empra també el tractament de vostè quan la senyoreta Betsey s’adreçaa la criada Peggotty [50].

3. Una llengua en la història

L’anàlisi a què hem sotmès les dues versions catalanes publicades de DavidCopperfield de Charles Dickens ens ha mostrat tot un seguit de forces que hanactuat en la llengua catalana del segle XX, després del triomf de la norma establer-ta per Pompeu Fabra i l’Institut d’Estudis Catalans. La lectura de les dues traduc-cions aïllades permet detectar que els dos models són, almenys en una primeraaproximació, molt diferents. L’anàlisi sinòptica ens ha permès concretar i afinaraquesta primera intuïció i veure en quins aspectes concrets divergeixen.

El primer d’aquests —i possiblement el que més sorprèn— és l’abundància demots que apareixen en el treball de Carner. Fa la sensació que ens trobem davantd’una versió literària de la vella dita evangèlica del cap de casa que treu del seutresor coses noves i coses velles (Mateu 13,52): l’escriptor vol desplegar davantd’un públic lector català —que no podia ser educat en la seva llengua ni a l’esco-la ni a la universitat— tota la riquesa i abundància de béns lèxics de què disposaaquesta llengua perseguida. L’efecte és tremebund (per dir-ho amb una paraulamanllevada a la traducció). En la versió de Sellent, en canvi, hem observat quel’expressió lèxica és també rica, però no aclaparadora.

Si la secció del nostre buidatge que hem anomenat «expressivitat idiomàtica»fos un mesurador veraç de la vitalitat del català a principi del segle XXI, hauríem dedir que la salut lingüística és més robusta que mai. La comparació de les duescolumnes fa la sensació de trobar-nos davant d’un duel de titans de la llengua, quepugnen per formular l’expressiva llengua anglesa d’època victoriana de Dickensen expressions genuïnament catalanes. Les troballes idiomàtiques són simplementmagnífiques en la majoria dels casos.

En les preferències de tipus gramatical, pel que fa a l’ús de morfemes deriva-tius, de les perífrasis o dels règims preposicionals, en el bandejament del passatsimple, de les estructures passives o de la doble negació, és segurament on podemobservar-hi tendències lingüístiques més objectivables, i on podríem dibuixar més


fàcilment una «evolució» que ha transformat, en efecte, els usos lingüístics méshabituals dels qui escrivim en català.

La llengua de l’heroi d’aquesta història ha experimentat, doncs, una evolucióen aparença notable en la segona meitat del segle XX —la nostra anàlisi ho ha dei-xat ben palès en una bona colla de punts—, però, sobre el paper, ho repetim, ladinàmica i la força expressives genuïnes, internes, de la llengua de la traducció,que accedeix a la publicació i per tant que és susceptible d’influir en la manera deconcebre la llengua de les lectores i lectors potencials, és plena d’energia. En quinaterra cauran aquestes llavors, però, és el tema d’uns altres papers.

Bibliografia

BUSQUETS, L. (1977). Aportació lèxica de Josep Carner a la llengua literària catalana.Barcelona: Fundació Savador Vives Casajuana.

CARNER, J. (1986). El reialme de la poesia. A cura de Núria Nardi i Iolanda Pelegrí.Barcelona: Ed. 62.

— (1995). Epistolari de Josep Carner. 2. A cura d’Albert Manent i Jaume Medina.Barcelona: Curial.

DICKENS, C. (2003). David Copperfield, traducció de Joan Sellent. Barcelona: UniversitatPompeu Fabra / Destino.

— (1964). David Copperfield. Novel·la. Traducció de l’anglès per Josep Carner. 3 volums,Barcelona: Proa.

— (1966). The Personal History of David Copperfield. Edited by Trevor Blount,Harmondsworth: Penguin.

DIEC-2: Diccionari de la llengua catalana. Segona edició (2007). Barcelona: Institutd’Estudis Catalans.

FABRA, P. 1980. La llengua catalana i la seva normalització. Barcelona: Edicions 62 i «la Caixa».FUSTER, J. (1964). «Pròleg». A: J. CARNER, Les bonhomies. Barcelona: A. C., 7-15.GINEBRA, J.; MONTSERRAT, A. (1999). Diccionari d’ús dels verbs catalans. Barcelona: Ed. 62.ORTÍN, M. (2002). «Els Dickens de Josep Carner i els seus crítics». Quaderns. Revista de

traducció 7, 121-151.— (1992). «Les traduccions de Josep Carner». Catalan Review VI: 1-2, 401-419.SELLENT, J. (1998). «La traducció literària en català al segle XX: alguns títols representa-

tius». Quaderns. Revista de traducció 2, 23-32.— (2004). «Tres típics tòpics». Quaderns. Revista de traducció 11, 203-213.TRIADÚ, J. (1964). «Comentari mensual: David Copperfield traduït per Josep Carner». Serra

d’Or VI: 10, 46.


Documents

La llengua de l’heroi. Notes sobre la llengua del segle xx a ......Quaderns. Rev. trad. 17, 2010 47-80 La llengua de l’heroi. Notes sobre la llengua del segle xx a partir de les