Elisenda RocaMISTERI A

MOLTMORT

186

Mis

teri

a M

oltm

ort

Eli

sen

da

Ro

ca

186

LA MARTINA, LA DANIELA I EL JOAN,

JUNTAMENT AMB ELS SEUS PARES,

SE’N VAN DE VACANCES AL POBLE DE

MOLTMORT. DE SEGUIDA FAN AMIS-

TAT AMB L’ADRIÀ, EL NÉT DEL FREDE-

RIC, L’AMO DE LA MASIA ON S’HAN

INSTAL·LAT, QUE ELS PORTA A VISITAR

EL CASTELL DEL POBLE. PERÒ LA DA-

NIELA VEU UNA OMBRA FANTASMAGÒ-

RICA I L’ADRIÀ SENT SOROLLS MISTE-

RIOSOS. PER AIXÒ, JUNTAMENT AMB

EL MARC I LA JULIETA, UNS AMICS DE

L’ADRIÀ, DECIDEIXEN TORNAR AL CAS-

TELL L’ENDEMÀ PER INVESTIGAR QUÈ

PASSA. EL QUE NO S’ESPEREN ÉS QUE

TROBARAN UN PASSADÍS SUBTERRANI

ABANDONAT I UNA CAMBRA SECRETA...

NI QUE FARAN UN DESCOBRIMENT SOR-

PRENENT! NOVEL·LA D’AVENTURES.

ELISENDA ROCA ÉS PERIODISTA I ES-

CRIPTORA. DURANT ELS SEUS TRENTA

ANYS D’OFICI, HA DIRIGIT I PRESENTAT

PROGRAMES DE RÀDIO I TELEVISIÓ A AN-

TENA 3, TVE, TV3 I BTV, ANTENA 3 RÀDIO,

RÀDIO SALUT I COM RÀDIO. EN MOLTS

DELS SEUS PROGRAMES HA DEDICAT

ESPECIAL ATENCIÓ A LA LITERATURA IN-

FANTIL A TRAVÉS DE LA DRAMATITZACIÓ

DE CONTES, ENTREVISTANT AUTORS I

IL·LUSTRADORS, I DONANT VEU A JOVES

LECTORS, FAMÍLIES I EDUCADORS. HA ES-

CRIT DIVERSOS LLIBRES PER A INFANTS, I

AQUESTA ÉS LA PRIMERA OBRA QUE PU-

BLICA A L’EDITORIAL CRUÏLLA.

A PARTIR DE 9 ANYS

13

81

41

Elisenda Roca

Misteri a Moltmort

2a E

DIC

IÓ

Pdf certificado Perfil Pdfx1a 2001 Cmyk + Pantone SM

Misteria MoltmortElisenda Roca

I l · lustracions de Laura Miyashiro

138141_INT01_MISTERI.indd 3 08/07/14 12:47

Primera edició: febrer de 2013Segona edició: juliol de 2014

Edició: Dolors Ortiz i Perpinyà

© 2013, Elisenda Roca Palet, pel text Autora representada per Silvia Bastos, SL, Agencia Literaria

© 2013, Laura Miyashiro Higa, per les il·lustracions© 2013, Editorial Cruïlla

Nàpols, 249 - 08013 Barcelona editorial@cruilla.cat

ISBN: 978-84-661-3210-7 DL: M-734-2013Imprès a la UE / Printed in EU

Qualsevol forma de reproducció, distribució, comunicació pública o transfor-mació d’aquesta obra només es pot fer amb l’autorització dels seus titulars, tret de les excepcions previstes per la llei. Dirigiu-vos a CEDRO (Centre Espanyol de Drets Reprogràfics, www.conlicencia.com) si necessiteu fotocopiar o esca-nejar cap fragment d’aquesta obra.

138141_INT01_MISTERI.indd 4 08/07/14 12:47

5

1

PLOVIA a bots i barrals. El rentaparabrises del cotxe no donava a l’abast per tal d’esbandir l’aigua que queia damunt del vidre. La mare conduïa massa ràpid pel gust del pare, que no parava de demanar-li que afluixés la velocitat; ella, concentrada al volant, li deia que deixés de remugar i de barallar-se amb el GPS, que sem-blava espatllat, i que agafés el mapa de la zona. Per acabar-ho d’adobar, els meus germans no paraven de fer-se la guitza des que havíem sortit de casa. Quin panorama més engrescador!

Les nostres vacances començaven mogude-tes: perduts i enmig d’una tempesta espectacu-lar! Sobre els nostres caps, sense avisar, un llamp i un tro van esclatar alhora. El retruny eixorda-dor va aconseguir que callessin tots de cop. Dins del cotxe va regnar el silenci durant uns segons, fins que un altre llamp esfereïdor va esquinçar el cel davant nostre. La meva germana gran va

138141_INT01_MISTERI.indd 5 08/07/14 12:47

6

deixar anar un xisclet llarg i agut, més propi d’un bullidor d’aigua que d’una noia de setze anys.

–Martina, para de xisclar! –va dir la mare–. Fas més por tu que la tempesta!

A la mare tampoc li fan cap gràcia els llamps i els trons, però no recordo que mai, i això que tinc catorze anys, nous de trinca, hagi perdut els papers per res. La Martina, encara que no li agradi, cada dia se li assembla més. No només físicament, he de reconèixer que és tan bonica com la mare. També s’hi assembla en les afi-cions i en les petites manies.

De fet, quan acabi el batxillerat vol estudiar història, i segurament acabarà sent restauradora d’art com la mare. Ah! i, això em fa molta grà-cia, intenta imitar-la quan deixa anar, en un to cerimoniós i greu, sentències sobre el que con-sidera important. La mare i la meva germana dominen qualsevol situació i no les veus mai alçar la veu. Bé, en el cas de la Martina, gairebé mai. Li fan terror les tempestes.

Ui, que em perdo. On érem? Ah, sota la pluja com els de Sanaüja, que diria el meu pare, tan amant dels refranys, a punt d’arribar a un vell casalot.

Aquell estiu tocava turisme rural. Però el pare, en comptes de preguntar, demanar re-

138141_INT01_MISTERI.indd 6 08/07/14 12:47

7

ferències sobre una masia, o buscar-la en aquell llibre que tenia la mare i que semblava tan fia-ble, no, de cap manera!, havia trobat a Internet un vell mas que es llogava i havia fet la reserva refiant-se únicament de les fotos de la casa, però sense haver parlat personalment amb els propietaris. Senzillament, la descripció de la casa i del seu entorn tranquil l’havien con-vençut. A més, al pare li havia fet gràcia el nom del poble: Moltmort. Va dir-nos que ja que la mare volia passar les vacances en un lloc allu-nyat del turisme massiu, un poble amb aquest nom prometia. El preu de l’estada era molt rao-nable. I, a més, hi havia una coincidència ben curiosa: el mas portava el nom de la nostra fa-mília. Es deia Can Dalmau.

La mare, tan assenyada, li va dir que allò era pitjor que una cita a cegues. Ella hauria actuat d’una altra manera si hagués tingut temps d’ocupar-se’n. Però els últims dos mesos havia estat impartint un curs de tècniques de restaura-ció de pintura mural a The Courtauld Institute of Art, a Londres, i pràcticament havia arribat amb el temps just per fer les maletes.

Per cert, m’hauria de presentar: em dic Da-niela i vull explicar-vos una història de fantas-mes.

138141_INT01_MISTERI.indd 7 08/07/14 12:47

9

2

FEIA gairebé dues hores que havíem sortit de casa i el cel s’havia anat tapant a mesura que ens acostàvem al nostre destí estiuenc. Érem dintre el cotxe, ple com un ou, sota una pluja intensa. La mare, al volant, i el pare, amb el nas enganxat al vidre intentant veure alguna cosa. I el meu germà petit, el Joan, preguntant una ve-gada i una altra, com un corcó, quant faltava per arribar-hi.

–Frenaaaa! –va cridar el pare–. He vist el car-tell de la casa!

–On? On l’has vist? Jo no he vist res –va dir la mare mentre frenava suaument, cosa que vam agrair els tres que anàvem darrere, ja que si no hauríem anat a parar de morros contra els res-patllers dels seients del davant, tot i dur els cin-turons de seguretat.

–Gira cua i agafa el primer trencall a la dreta –li va indicar, tot content de la seva troballa.

138141_INT01_MISTERI.indd 9 08/07/14 12:47

10

–Però si encara no hem arribat al poble! Hau-ríem d’haver agafat el trencall que posa «Molt-mort», però jo no l’he vist –va dir la mare.

–Quan hi arribarem? Falta molt, encara? Tinc pipí... –El Joan es queixava i repetia la pregunta cada cinc minuts.

–Para de queixar-te, nen, sembles un bebè –va dir la Martina.

–No sóc un bebè! Tinc set anys i tinc pipí i vull arribar!

–T’hauràs d’aguantar una mica, barrufet –va dir el pare–. Reina, m’has sentit? Mira, aquí la carretera s’eixampla. Aprofita aquest revolt i tor-nem enrere...

La mare va seguir les indicacions sense per-dre la calma i aviat va aparèixer un rètol escrit per una mà poc destra que anunciava «Can Dal-mau, 1 km». El cotxe va començar a botar tan bon punt va agafar el trencall. El camí no estava asfaltat. Era bonyegut i pedregós. El nostre cot-xe no era un quatre per quatre sinó un cotxe familiar, vell i atrotinat, poc indicat per rodar per un terreny ple d’esvorancs.

–Corre, mama, corre! Que divertit! –reia el Joan a cada bot.

Després d’uns quants metres i uns quants so-tracs, el cotxe va quedar aturat, amb les rodes

138141_INT01_MISTERI.indd 10 08/07/14 12:47

11

del darrere ensorrades dins el fang i patinant com embogides.

–Alça, Manela! Ara sí que hem begut oli! Mala peça al teler. I què hem de fer? Vendre la casa i anar a lloguer...

–Amor, avisa quan acabis la llista de frases fetes –va dir la mare sense perdre la calma.

El pare va seguir remugant mentre la mare es posava a donar ordres.

–Nen, nenes, descordeu-vos els cinturons de seguretat. Daniela, agafa les capelines. Les tro-baràs a la bossa groga que hi ha al darrere. Pas-sa-les, que tothom es posi la seva. Vigileu que les finestres estiguin ben tancades o entrarà ai-gua; Joan, això sobretot va per tu. Eduard, hau-rem de caminar. Crec que som a prop de la casa. Potser ja han vist els llums del cotxe.

–Vols dir que cal que sortim tots, amb l’aiguat que cau? –va preguntar el pare.

–No ens farà cap mal, només és aigua. Tan-quem bé el cotxe i anem a demanar ajuda als de la casa. No penso deixar les criatures soles amb aquesta tempesta.

–Jo no sóc una criatura, mare –va dir la Mar-tina.

–D’acord, princesa. Doncs queda’t dintre el cotxe i esperes que tornem a buscar-te.

138141_INT01_MISTERI.indd 11 08/07/14 12:47

12

Un tro impressionant va ressonar en la foscor.–Ni parlar-ne! –va exclamar la poruga de la

meva germana.Mentre ens posàvem les capelines, em vaig

fixar que fora no se’n veien tres dalt d’un ruc. Eren les set de la tarda i semblava negra nit, un fet inusual tenint en compte que els dies d’estiu eren meravellosament llargs i fins tocades les nou no començava a fer-se fosc.

–Agafem les llanternes? –vaig preguntar, exci-tada pel que semblava l’inici d’una bona aven-tura–. Les haurem d’embolicar amb bosses de plàstic o es faran malbé amb tanta pluja.

M’agraden les coses ben organitzades. Sóc molt previsora. Aquest any, a l’escola, decidiran quins seran els monitors d’esplai per a les colò-nies de l’any vinent. Sí, l’heu encertat: m’agrada- ria que m’escollissin per fer de monitora i portar el grup dels més petits de primària.

Dins del cotxe, tot era activitat. La Martina es bellugava endavant i endarrere, intentant inútil-ment trobar una mica de cobertura per al mò-bil; el pare es barallava amb el GPS, tocant la pantalla, desesperat, mentre una veu robòtica femenina li donava indicacions contradictòries des de l’aparell; i el meu germà petit feia comè-dia, cridant «uhhh, uhhh», com si fos un fantas-

138141_INT01_MISTERI.indd 12 08/07/14 12:47

13

ma i movent el gran impermeable groc amunt i avall. La mare ens observava, pacient, però cap de nosaltres feia el primer pas per sortir del cot-xe. Seguia plovent a dojo.

–Silenci! –va dir de sobte la mare–. Pareu un moment!

Òndia! El to de la seva veu va fer que ens que-déssim quiets com estàtues. Mentre ella netejava amb la mà el baf que hi havia a la finestreta de la seva porta es va sentir molt baixeta la veu del Joan que deia «què passa, mama?», que va ser contestat amb un «sssst» general. Vam observar amb prudència l’exterior. La veritat és que no sa-bíem què passava. El Joan, aprofitant que el vi-dre estava entelat, va dibuixar dos ulls a la seva finestreta mentre imitava un riure sinistre.

–Crec que aquí al davant s’ha mogut alguna cosa, Eduard.

Una esgarrifança em va recórrer l’esquena.–Bet, estimada –va dir el pare intentant tran-

quil·litzar-nos–, deu haver estat una d’aques tes branques que, amb el vent que bufa...

–Calla! No ho has sentit? –el va interrompre la mare–. Ara va cap al darrere. Aquí fora hi ha algú.

–Mama, no facis broma –deia amb un fil de veu la Martina, mentre enfocava l’exterior amb la seva lot.

138141_INT01_MISTERI.indd 13 08/07/14 12:47

14

Un cop sec va sonar darrere el cotxe. Tots ens vam girar i vam apuntar alhora amb les llanter-nes la finestra posterior.

–Què és aquest soroll? –va preguntar, ploro-sa, la Martina.

Una ombra terrorífica es movia darrere el cot-xe.

138141_INT01_MISTERI.indd 14 08/07/14 12:47