32

La matèria de quèestà feta la vida

assoleix l’observació de la realitat —els dietaristes són grans finestrejadors,segons la feliç fòrmula encunyada perÀlex Susanna—, així com la construc-ció d’una geografia personal, sovintfarcida de viatges. També s’hi dedicaun apartat rellevant a tractarl’especificitat discursiva dels dietaris,presidida per la seua naturalesa híbri-da i fronterera: a cavall de l’assaig, lanarració, la crònica, el llibre de viat-ges, el diàleg, l’expressió lírica, el seulloc és sempre l’interstici. Aquesta partintroductòria a caba amb una descrip-ció de les funcions que hi conflueixen:banc de proves, documental, confor-mació d’una personalitat... Pel camí,se’ns ofereix una bona síntesi de labibliografia essencial del tema,d’abassegador predomini francés,molt encertadament integrada en lesreflexions de l’autora.

La segona part del llibre està dedi-cada a l’estudi de set dietaris que,segons l’autora, destaquen per la seuaqualitat i representativitat. Cadascund’ells constitueixen, doncs, una modali-tat marcada d’escriptura diarística. Elsautors triats són Pere Gimferrer, ValentíPuig, Feliu Formosa, Josep Piera, RafaGo mar, Enric Sòria i Miquel Pairolí.Cert que s’hi podria afegir algun noma la llista, i potser qüestionar-ne o simés no matisar algun dels presents,però no cap dubte que la tria és rao-nable, i que no deixa de constituir unaassenyada proposta de cànon de ladietarística catalana de les darreriesdel segle XX. Els autors que en restenfora són compensats amb les citacionsde la part teòrica, que realitza tambéuna funció antologadora.

Ens sembla, aquest, un estudi neces-sari, que col·labora de manera impor-tant a reforçar la valoració del’escriptura de diaris, sovint menystin-guda per la institució literària com aparent pobre dels grans gèneres. Unestudi, a més, llegidor i amé, amb tira-da assagística, impregnat, potser, dela prosa sensible i dúctil que tant sovin-teja en el seu objecte d’estudi.

Ximo Espinós

Un dels fenòmens més interessantsdins del panorama de la literaturacatalana recent ha estat l’auge del’anomenada literatura del jo.Memòries, autobiografies, biografies,epistolaris, i diaris han anat fent-se unracó en les llibreries, i han aproximatuna mica més les lletres catalanes capa eixa normalitat que, segons JosepPla, passa necessàriament perl’existència d’una prosa no ficcionalsolvent. Cada modalitat de la literaturaautobiogràfica presenta unes especifi-citats que fan difícil la generalització.Tanmateix, hi ha certa coincidènciaentre els comentaristes a afirmar que laprofusió d’obres d’aquesta mena potobeir a una certa saturació de ficcions,inevitable en el món audiovisual enquè vivim. El cinema, la televisió, elscòmics, els vi deojocs, ja ens forneixenuna dosi més que suficient de relatsimaginatius, i el lector exigent trobariaen les diferents vessants del memoria-lisme una proposta que li aportariauna intensificació de valors tan impor-tants com la veracitat i l’autenticitat.

Dintre de la literatura del jo, potsersiguen els diaris el gènere que ha expe-rimentat un esclat més espectacular, pertal com alguns autors de les darreresgeneracions s’han llançat al seu conreusense complexos, i han unit el seu nomals mestres del gènere (Pla, Fuster,Manent, Gaziel, Puig i Ferreter...). Totaaquesta pràctica recent ha conformat uncorpus compacte i puixant, que dema-nava un estudi que l’abordara des delpunt de vista teòric i en separara el grade la palla. I això és el que ha fet, ambresultats excel·lents, el llibre d’AnnaEsteve que ara comentem. El dietarismecatalà entre dos segles (1970-2000) és,de fet, el primer estudi acadèmic dedi-cat monogràficament a aquest tema. Toti que comptàvem amb valuosos estudisparcials sobre autors catalans —elspatriarques Pla i Fuster al capdavant—,ens mancava un treball de conjunt, i enaquest sentit, no se li pot negar a aquestllibre un caràcter pioner. Es també, i calressaltar-ho, el fruit assaonat del grupd’investigació que des de la Universitat

d’Alacant es dedica, des de fa anys, al’estudi de la literatura del jo. Sis simpo-sis realitzats, amb les corresponentspublicacions, en donen testimoni.

Introduccions, contextualitzacions iconclusions a banda, el llibre es divi-deix en dues parts ben diferenciades,una de teòrica i una altra de pràctica.La primera s’esmerça a la difícil tascade definir la poètica del diari. Titulada,significativament, «Envers una poèticaimpossible», ressegueix de manera mi -nuciosa les principals característiquesdel gènere: l’escriptura des del present—amb la conseqüent i insensata pre-tensió de capturar l’instant, quel’emparenta amb la poesia, en tant quetots dos s’ocupen de la volàtil matèriade què està feta la vida—, la importàn-cia de la datació, la fragmentacióintrínseca al seu format, l’estructuraacumulativa i repetitiva, la valoracióde l’examen de consciència, la reflexióespecular del dietarista sobre la seuacondició... En aquest apartat, resultaespecialment interessant la tipologiaassajada per l’autora, que tot seguintel model pictòric de l’autoretrat, obser-va quatre tipus de diaristes: els ques’autoafirmen ostentosament al text, elsque s’hi camuflen, els que s’hi repre-senten escrivint, i els que ho fan al llargdel temps. També hi distingeix entre lesdiferents esferes del jo que s’hi mos-tren: l’íntima, la privada i la pública.En el cas del dietarisme català,d’eminent predomini intel·lectual i lite-rari, la dimensió íntima és la més cen-surada pels autors. Un altre aspectedestacat per Anna Esteve en la seuadissecció és la gran importància que hi

Anna Esteve Guillén El dietarisme català entredos segles (1970-2000)

IIFV-PAM, Biblioteca Sanchis GuarnerAlacant-Barcelona, 2010

300 pàgs.

13

per apropiar-se de determinats autors.Ausiàs March, Garcilaso, Horaci iNeruda són potser els més adduïts. Totjust, segons Bloom, el que diferenciaun gran escriptor de la resta rau en laseua capacitat d’alterar els seus prede-cessors. Hi ha un altre instrument quePérez Montaner té molt en compte:l’inconscient; perquè si bé el poeta, hidiu, pot ser «un fingidor, els poemes noacostumen a fingir». De fet, en al gunmoment cita al conegut psicoanalistaJacques Lacan.

La introducció general del llibreesbossa una ordenació de l’extensaobra estellesiana en «tres línies princi-pals», al marge de la data de produc-ció, massa vegades ben difícil de deter-minar en aquest autor. D’un costat, la«poesia cívica», amb el Llibre de mera-velles i el Mural del País Valencià. Perun altre, aquella producció on la carac-terística dominant és la «quotidianitatpràcticament confessional», com tro-bem a les Horacianes, al Primer llibrede les èglogues, a L’hotel París... I en untercer grup, quan insisteix sobretot enels «sentiments més personals», en «lanoció mateixa de l’existència», segonses fa palès en Hamburg, Pedres de foc,La nit o La clau que obri tots el panys.L’autor subratlla que les tres tendènciess’interrelacionen en els textos i no sola-ment en la cosmovisió del poeta, per aqui la realització personal, la cir-cumstància històrica viscuda i el senti-ment —i el projecte— de país sónindestriables. Escrits que obeeixen a in -teressos temàtics concrets («Poesia i dic-ció en les Èglogues d’Estellés» i «Poe siai record. A propòsit d’un poema delLlibre de meravelles») o bé a conside-racions més generals («Epíleg provisio-nal a l’Obra completa de Vicent AndrésEstellés», «El Cant general dels poblesvalencians», «Del Llibre de meravellesal Mural del País Valencià» i «Des delMural del País Valencià»).

Quan el lector podrà llegir aquestaressenya, haurà tingut lloc, simultània-ment en nombroses poblacions valen-cianes, una festa homenatge a V. An -drés Es tellés, amb la intenció d’instituir-la com a celebració nacional cada dia4 de Setembre, data del seu natalici.Tant de bo! Aquest llibre no s’ha publi-cat per aquest motiu, però és el milloracompanyament de lectura ad hoc ambquè comptem els afeccionats al nostrepoeta contemporani per excel·lència.

La integraciói l’ideal cosmopolita

Norbert Bilbeny¿Què vol dir integració?

Nouvinguts i establerts a lesnacions europees

La Magrana, Barcelona, 2010176 pàgs.

La globalització econòmica s’haacompanyat de creixents movimentsmigratoris que progressivament hananat transformant les societats recepto-res fins a fer-ne veritables societats mul-ticulturals. Aquesta nova realitat plu-riètnica ha ressaltat la centralitat de laidentitat i de les particularitats culturalsen les societats occidentals de co men -çaments del segle XXI. Així les coses,la integració ha esdevingut un objectiuessencial de l’estat per afavorir lacohesió social, particularment en unmoment en què la solidaritat de classe,el valor de l’educació, l’estabilitat del’economia i la solidesa de la nacióhan estat posats en qüestió. D’ací,l’oportunitat de la reflexió que el pro-fessor Norbert Bilbeny, catedràticd’ètica de la Universitat de Barcelona,presenta a ¿Què vol dir integració?.L’autor, que defineix l’emigració com elmoviment social més important enl’època actual, confronta el temor delsestablerts, sovint recelosos davant ladi ferència, amb la no menys sentidapor dels nouvinguts que han d’afrontarel pas a un món nou ple de dificultats,que abasten des de la precarietat labo-ral i legal fins a l’adaptació a la novarealitat social que els envolta.

La perspectiva d’aquesta por compar-tida per establerts i nouvinguts acom-panya l’argumentació que Norbert Bil -beny desplega al llarg d’aquest assaig.L’obra examina les distintes polítiquesd’integració, des de l’assimilació, quel’autor discuteix tant pels seus principiscom pels seus mateixos resultats, fins a laintegració pluralista que promou la inte-gració de les minories dins del conjuntsocial, sense pressuposar, però, el pre-domini d’una visió cultural sobre la resta.L’ideal defensat per Bilbeny és el d’una

comunitat en la diferència que eviti alho-ra la uniformitat de la via assimilacionis-ta i la desagregació del pluralisme multi-culturalista. Per tant, segons l’autor, estracta de promoure una cultura públicacomuna que ha de saber acollir les dis-tintes particularitats etnoculturals. El nuclicentral d’aquest model ve definit pel res-pecte a la llei, el civisme i un mínim comúmoral intercultural, mentre el dret a ladiferència sustenta el respecte per lesparticulars formes de vida de les diversesminories.

Les tesis desplegades per Bilbeny esfonamenten tant en el paradigmad’interculturalitat, en tant que promouel contacte i diàleg entre cultures in’estimula l’intercanvi, com en la per-cepció d’una progressiva dilució delmarc nacional en la dimensió postna-cional teoritzada anys enrere pel filò-sof alemany Jürgen Habermas.Bilbeny, partidari d’un ideal cosmopo-lita, defensa que en les modernessocietats poliètniques la identitat nacio-nal no pot ser cultural, sinó que ha deser política. No podem retornar, adver-teix, a la confusió entre ciutadania inacionalitat. Integrar vol dir fer ciuta-dans, en cap cas significa culturitzar.En endavant, explica, serà impossibleseguir identificant en exclusiva la nacióamb una ètnia o una cultura, per domi-nant que aquesta sigui en una societat.

La proposta de Bilbeny preveu unalleu asimetria en la seva formulacióque inclou l’acompliment de les lleis dela societat receptora i el respecte per laseva llengua pròpia i la seva culturahistòrica, però es caracteritza fona-mentalment per un marcat igualitaris-me. Així, en primer lloc, defensal’accés dels nouvinguts als drets i lesoportunitats de què gaudeix el conjuntde la societat. Seguidament, defineixla integració com un procés compartiten reciprocitat entre establerts i nouvin-guts. Certament, la societat receptora,explica l’autor, té el dret de fixar elslímits i les condicions de la gent queentra al seu país, però també té eldeure de respectar la dignitat i les legí-times aspiracions dels seus nous con-ciutadans. La integració, conclouBilbeny, és, al cap i a la fi, un procésde mútua adaptació entre establerts inouvinguts que implica una projecciórecíproca entre les cultures en contactei exigeix, en últim terme, arribar a com-partir el poder i la sang.

Xavier Filella

175no eren, de principi, uns provincianets de precària formació arraulits en el seu cau: van viatjar, van estudiar en universitats estrangeres, van tindre contactes amb or-ganitzacions acadèmiques i entitats ofi cials, van disposar de plataformes amb vocació d’infl uència a Espanya i sovint més enllà... Però la història els va passar per damunt a tota velocitat. Podríem dir que en la utopia acomplida de la societat autoritària i catò-lica que havien somniat hi van trobar la penitència de la seua marginalitat.

Un altre tema, que subjau al llarg del llibre, i que en alguns moments passa a primer pla, és el paper que tota aquesta mentalitat reaccionària plena de pols tor-naria a jugar, en els episodis de la transició a la democràcia, dins la propaganda del populisme anticatalanista desencadenada en aquell context valencià. Les recialles de la reacció van aprofi tar per alimentar el foc d’una nova reacció, ara conjurada contra les reivindicacions del valencianisme democràtic, del nacionalisme modern, un moviment civil i polític, tot plegat, que a partir dels anys seixanta, i amb la referència intel·lectual de Joan Fuster, va somoure les rutines intel·lectuals i els tòpics regionals, tot identifi cant-se amb les contraccions socials d’un canvi polític que s’havia fet esperar massa temps.

Desautoritzat i desacreditat el discurs «doctrinal» en allò que feia referència a la po-lítica i les institucions, i també, per la força dels fets, en allò que feia referència a la mo-ral, els reaccionaris valencians van trobar en la mobilització de sentiments identita-ris desencadenada en els prolegòmens de la transició a la democràcia i desfermada durant aquest procés encara un terreny on tornar a lluitar contra la «revolució». Diego Sevilla Andrés, a partir de la seua polèmica

amb Fuster, ho va representar molt bé, tot i que no en va ser l’únic. Van tindre la sort que les tergiversacions culturals, les manipu-lacions ideològiques, els equívocs identitaris i l’analfabetisme secular sobre la condició del País Valencià no eren tics habituals no-més de la mentalitat reaccionària. En bona mesura, vells anarquistes, republicans blas-quistes més o menys enyoradissos i demò-crates benintencionats podien compartir, compartien de fet, els prejudicis amb els quals es va armar aquella batalla. Un esce-nari «bèl·lic», novament, en què les mòmies de la reacció van reviure de manera fugaç abans del seu mutis defi nitiu. Una revifalla que els va permetre deixar en l’ambient un llegat d’intolerància que de seguida trobà apòstols més efi caços i moderns. Però això és una altra història. O potser no?

Metàfora de la cultura

Jacobo Muñoz

El Pont de la Girada. Refl exions vora marMercè Rius234 pp., 2010, Palma de Mallorca, Lleo-nard Muntaner Editor

Com bé sabem, no hi ha gènere en què la fi losofi a, en un moment o un altre de la seua secular existència, no haja mirat d’ex-pressar-se. El rigor de la summa o del tractat i el llampec brillant de l’aforisme, el diàleg on tot pensament troba el seu desplegament

176gradual i el vigor sintètic del poema, l’enig-màtica sentència gnòmica i el comentari auster, tot això i més, incloent-hi el diari personal, el discurs parenètic i el pamfl et, ho ha fet servir la fi losofi a (feta, en darrer terme, de paraules) per afermar-se i realitzar-se.

En qualsevol cas, l’aforisme ha certifi cat ja àmpliament les seues potencialitats fi lo-sòfi ques, sobretot quan allò que hi ha estat en joc –com en el cas que ens ocupa− és un pensament de factura polièdrica. Avui en fa una demostració més de la mà de Mercè Rius, que opta, seguint les petjades de dos dels seus mestres més acreditats, per una variant de l’aforística que si per un costat recorda el fulgor dens dels microassaigs de l’Adorno de Minima Moralia, per un altre reviu la brillant i àgil pirotècnia de les gloses orsianes.

Tot duent la literatura de viatges a la màxima condensació intel·lectual, Mercè Rius ha ofert als seus lectors el resultat d’una vivència d’allò més particular d’una ciutat mítica: Venècia. Una ciutat elevada alhora a la condició de paisatge cultural inesgotable i d’estat d’ànim dominat per la més poderosa de les pulsions: la de l’es-perit àvid d’autorealització i desplega-ment. Venècia, al capdavall, com a metà -fora de la cultura, raó per la qual l’expres-sió d’aquesta només pot ser allò que és en Mercè Rius: una construcció sociohis-tòrica. Una construcció elaborada amb materials de signe molt divers però tots ells deutors de l’ethos de la nostra època, una època que no pot llegir-se ja a si ma-teixa sinó com «el temps de la dilació». Un temps en realitat sense temps, de pur excés, i sobre el fi nal del qual s’imposa el més absolut dels silencis.

Però El Pont de la Girada es podria llegir també com un diari de dos viatges que s’en-

creuen: un d’interior, l’altre exterior. L’un, protagonitzat per aquesta encarnació de la refl exivitat madura que signa com a Mercè Rius. L’altre per la insoluble dialèctica ober-ta després de l’abrusadora irrupció d’alguns segments particularment cridaners de la cultura fi losòfi ca i literària del darrer segle que l’autora desxifra a la llum i a la vora del mar de Venècia: Nietzsche, Adorno, Sartre, Wittgenstein, D’Ors, Carl Schmitt o Massimo Cacciari, amb qui dialoga subtilment tot al llarg del seu llibre, però també Mallarmé, Trakl, Beckett i, sobretot, Thomas Mann. En realitat, Aschenbach és el veritable guia de Mercè Rius en el seu particular viatge a l’infern de la nostra escindida i esgotada cultura.

No caldrà insistir en la riquesa i varietat de les cales de Mercè Rius en la tradició que amb tota lucidesa assumeix com a pròpia. Parlant per exemple del mar venecià és Au-siàs March qui ens interpel·la sense que el seu nom no siga mai pronunciat: «bullirà el mar com la cassola en forn». Altres vegades la veu que es pot escoltar surt de les entra-nyes del Llibre d’Amic i Amat. O es deixa caure des dels cims de la Commedia. ¿O s’hi tracta tan sols de picades d’ull a un lector entregat d’antuvi? Siga com vulga, El Pont de la Girada pot ser llegit també com una invitació –ni ingènua ni simplement nos-tàlgica− al retorn. Que en el pensament de Mercè Rius és sens dubte viscut com a anhel de fusió entre la separació i la unió, entre el desassossec a què ens empeny el temps i l’afany no pas menys humà d’arribar «al lloc d’on vàrem partir i conèixer-lo per primera vegada», com al seu dia va escriure Eliot.

El fet que una catalana recorreguda des d’un principi per l’exigència de reconèixer-se en la tradició pròpia eleve el mar venecià, epítom del Mediterrani, a àmbit de l’origen,

177entra sens dubte en la lògica de les coses. Sobretot quan allò que està en joc és un origen mític que en aquestes pàgines en què una i altra vegada s’apel·la a la redempció de les criatures per la comunió en la bellesa eterna, es transmuta irremeiablement en punt d’arribada.

Al llarg d’aquest viatge en espiral Mercè Rius s’ocupa de l’obra d’art contempo-rània, del decisionisme, de l’ocàs dels déus, de la Bildung, de l’amistat, del mític incest musilià entre els bessons Agata i Ulrich, del monstre de Frankenstein, dels vincles entre democràcia i fi lia i de moltes altres coses.

Però sempre de Venècia: dels seus car-rers i places, dels seus canals, esglésies i basí-liques, dels seus palazzos i dels seus ponts, entre els quals s’alça, poderós, sí, però aliè a la monumentalitat postmoderna, el de la Girada, capaç d’«embellir l’espai que l’envolta». I això és molt dir, tractant-se de Venècia...

I com a resultat de tot plegat, l’admi-rable proposta metacultural que acull amb singular força sintètica el més escaient i més orsià dels seus apotegmes: «Tot el que no és inseminació és plagi».

El lector de música

Josep J. Conill

So i silenci. Assaigs sobre músicaGuillem Calaforra242 pp., 2010, Barcelona, Riurau

La capacitat per parlar de música, com la de pintar l’aire, és un privilegi reservat als escollits. Potser per això els músics han resultat ser tradicionalment un gremi més procliu a la sana pràctica que no a l’especu-lació literària en forma d’assaig sobre un art que, per damunt de tot, demana una dedi-cació sostinguda i exigent, on la sensibilitat es conjumina amb la destresa tècnica. Sens dubte, al darrere d’aquesta actitud alena la confi ança que el discurs musical es basta a si mateix com per no precisar d’altres afe-gits. La modernitat, en canvi, en paral·lel al que s’esdevingué en d’altres esferes, s’hi ha traduït també en un augment del nivell d’autoconsciència, donant peu a una fron-dosa especulació teòrica sobre la matèria, fonamentalment a càrrec de melòmans de diversa procedència –amb una variada preparació musical, que va des de l’oient apassionat a l’intel·lectual amb vel·leïtats de compositor–, entre els quals destaquen fi lòsofs (Kierkegaard, Schopenhauer, Nietz-sche, Wittgenstein, Jankélévitch o Trías) i escriptors (de Proust a Baricco, passant per Mann, Bernhard o Kundera), però també sociòlegs (Simmel, Weber) i antropòlegs (Lévi-Strauss). No seria exagerat afi rmar,

A començaments dels anystrenta, el matrimoni formatper Archie i Nancy Johnsto-

ne van decidir traslladar-se de Lon-dres a la Costa Brava. Després d’unsquants viatges indagatoris, van aca-bar construint un hotel familiar aTossa de Mar i el van inaugurar el1935. Al llarg d’aquest procés, NancyJohnstone escrivia un dietari, queelaborava amb una distància brità-nica. El matrimoni Johnstone no per-t a ny i a a l a c l a s s e a l t a , n i t e n i aexperiència en el camp de l’hostele-ria (ell era cap de redacció al NewsChronicle), ni tan sols dominava elcatalà, de manera que la transcrip-

ció de l’àmplia gamma de conflictesadministratius, econòmics, laborals,arquitectònics i idiosincràtics ambquè van topar té uns efectes volgu-dament còmics. Fa l’efecte que no hiha cap problema prou gros per alte-rar el bon humor de l ’autora. Al capdavall, tot és barat, la gent és sim-pàtica, l’aigua és neta i el sol escalfatot el dia. Per a una parella il·lusio-nada provinent de Londres, Tossarepresentava si fa no fa el paradís.

El to que predomina en aquestesprimeres pàgines és humorístic: «Noconeixíem el vell costum català d’aixe-car primer l’edifici i tornar-ho a tirara terra gairebé tot per posar-hi petits

detalls com les canonades». El pitjorde tot semblen els viatges en tren il’esport nacional anomenat migdia-da. Com a lectors, però, som cons-cients que en aquest país la dècadadels trenta no va acabar bé, i l’opti-misme que transmet el llibre contras-ta amb la inquietud que ens provocael futur. A l’octubre de 1934, quanencara no han inaugurat l’hotel, elpresident Lluís Companys proclamal’Estat Català. Ni les manifestacions,ni la vaga general, ni tan sols la repres-sió a Astúries semblen fets gaire serio-sos per a l’autora. En realitat, es prenl’ambient revolucionari com un ingredient pintoresc, que fins i tot potrepresentar un atractiu per als clientsd’aquest hotel, tan peculiars com elspropietaris.

Estat de guerra. De mica en mica,la Casa Johnstone queda enllestida,arriben els primers hostes, i Nancyes mostra exultant. De tant en tantes produeixen fets amenaçadors, peròella no hi dona gaire importància:«Sempre hi ha estat de guerra, per-què quan una guerra encara no s’haacabat, ja n’han començat una altra».La tensió entre aquesta visió de l’auto-ra i el coneixement que té el lectordel que està a punt d’esdevenir-se creauna tensió molt particular, d’un dra-matisme tenyit de comicitat –unacomicitat que congela el somriure dellector. És un dramatisme semblant alde la pel·lícula La vida és bella, deRoberto Benigni –tan elogiada perImre Kertész–, en què un pare s’es-força per fer riure el seu fill quan estantancats en un camp de concentraciódel Tercer Reich.

Som al 1936. Quan el Front Popu-lar guanya les eleccions de febrer, lapremsa anglesa s’inquieta, però Nancycontinua assegurant als seus corres-ponsals i futurs clients que no hi ha

70 MIRADOR L’AVENÇ 367 ABRIL 2011

Una guerra al paradís

LITERATURA L’experiència de la guerra d’Espanya, narrada ambdistància britànica des d’un hotel a la Costa Brava.

VICENÇ PAGÈS JORDÀ

Vista de l’hotel Casa Johnstone des de la platja gran de Tossa de Mar, abans de la guerra

© D

rets

res

erva

ts

70 71 mir pagŁs B4.qxd 17/03/2011 12:24 PÆgina 70

motius per preocupar-se. Amb tot,arriba el 18 de juliol i, malgrat queno fa l’efecte que estigui començantuna guerra que serà llarga i cruen-ta, i malgrat que els milicians de laFAI passen a formar part del paisat-ge de Tossa, l’autora no sembla gaireamoïnada, si bé es detecta un aug-ment de causticitat: «Vam quedar

parats de saber que estàvem atrapatsentre ferotges bolxevics que no para-ven d’udolar al voltant de les nostrescases clamant per una ració de sangfresca, mentre que els rebels (anome-nats amb molt de tacte ‘insurgents’al Times) estaven fent tots els possi-bles per arribar a temps de salvar-nosd’alguna cosa més paorosa que lamort.»

El primer llibre acaba a finals de1936. En el segon, Nancy Johnstoneha de fer grans equilibris per mante-nir el to inicial: «D’una manera absur-da, volíem creure que a Espanya elsassassinats i els enfrontaments armatsno són tan horrorosos com en d’al-tres llocs». Al llarg del volum, en totcas, els catalans són presentats d’unamanera ideal, a recer de l’experièn-cia: «Els catalans no roben», «Els catalans mai no es posen nerviososni perden els papers».

La prolongació dels combats i lafreqüència dels bombardejos, però,acaben imposant-se: «A mesura quepassava el temps la guerra feia menysgràcia». Mentrestant, els Johnstonehan rebutjat les ofertes de l’adminis-tració britànica per ser repatriats iaccepten convertir l’hotel en una residència per a nens refugiats. Lesúltimes pàgines del llibre són estre-midores. Els Johnstone fugen amb elsnens. Travessen Llagostera, Caçà,Quart i arriben a Figueres, una ciu-tat llavors plena de refugiats, de fami de fred. Sovintegen els bombarde-jos: «Figueres ens semblava la vivaimatge de l’infern». D’allà passarana França.

A l’epíleg, l’autora relata les con-dicions dels refugiats als camps deconcentració francesos. El paper deFrança no és gaire galdós, però resul-ta molt millor que el del Regne Unit.«Una delegació de respectables cava-llers anglesos amb bombatxos es vanpresentar amb la missió de matar totesles mules espanyoles que llanguienafamades pels camps de concentra-ció perquè no patissin més. Em vapassar pel cap que potser, pel mateixpreu, podien matar els exiliats espa-nyols que llanguien afamats pelscamps de concentració perquè nopatissin més». Així acaba el segon lli-bre: en cinc anys, Nancy Johnstoneha passat d’instal·lar-se en el para-dís a fugir-ne; en paral·lel, la ironias’ha transformat en sarcasme.

Johnstone i Orwell. Els dos llibresara reunits a Un hotel a la costa –Hotelin Spain i Hotel in flight–, van ser publi-cats per Faber & Faber el 1937 i el 1939respectivament. George Orwell en vapublicar la crítica a The Adelphi elmateix 1939, després de tornar delfront d’Aragó. Tots dos, George Orwelli Nancy Johnstone, van viure l’expe-riència de la guerra d’Espanya, el pri-mer després d’allistar-se en defensade la República i la segona d’unamanera més gradual i, sobretot, mésinvoluntària. No és casual que el tra-ductor i curador d’Un hotel a la costahagi estat Miquel Berga, professor deliteratura anglesa a la UniversitatPompeu Fabra i un dels especialistesen George Orwell més respectats.

Tant Orwell com Nancy Johnsto-ne ens produeixen una sensació com-plexa: els trobem benintencionats,però poc fiables en les descripcionsque fan d’una realitat que en partse’ls escapa. I, tanmateix, la seva visió,la de l’observador extern, és un docu-ment històric de primer ordre. Tenenels seus prejudicis anglesos, natural-ment, però es mostren impermeablesrespecte dels prejudicis catalans iespanyols. En aquest sentit, la sevavisió, tot i desenfocada, resulta direc-ta i sobretot honesta. Els seus llibres,d’altra banda, tenen un valor litera-ri indiscutible. Moltes de les descrip-cions de Nancy Johnston revelen unacapacitat d’observació notable: «Elsmúsics de la cobla semblen, més aviat,una colla de pastors metodistes. Seuenen unes rígides cadires de fusta posa-des al damunt d’uns taulons. Portenjaquetes negres i barrets negres. Hiposen cara de solemnitat. Fa la impres-sió que un músic de cobla no es rela-xa mai, ni quan és a casa.» Pel que faa qüestions sociolingüístiques, el seutestimoni és revelador: «A Tossatothom parlava català, encara que lamajoria podia parlar, també, unamena de castellà».

La traducció de Miquel Berga (laprimera al català) ens acosta l’auto-ra, ja que la fa parlar en un to col-loquial –de vegades dialectal i tot–,en la mesura que inclou expressionscom «perdre la xaveta» o «anar a pas-tar fang». En la introducció, Berga ensinforma que el llibre s’enquadra dinse l s u b g è n e r e H o m e A b ro a d , q u e incorpora sempre un toc d’humor; unhumor que en el cas d’Un hotel a lacosta esdevé inevitablement negre.

L’AVENÇ 367 ABRIL 2011 MIRADOR 71

Tant Orwell com NancyJohnstone ensprodueixen unasensació complexa: elstrobem benintencionats,però poc fiables en lesdescripcions que fand’una realitat que enpart se’ls escapa. I,tanmateix, la seva visió,la de l’observadorextern, és un documenthistòric de primerordre. La seva visió, tot idesenfocada, resultadirecta i sobretothonesta’

NANCY JOHNSTONEUn hotel a la costa(Tossa de Mar, 1934-1939)Introducció, edició itraducció de MiquelBerga.Barcelona:Tusquets editores,2011, 416 pp., 20 €

’

70 71 mir pagŁs B4.qxd 17/03/2011 12:25 PÆgina 71

8Cultura|sLa

Vanguardia

Dimecres,7setembre2011

ESCR

IPTU

RES

JULIÀ GUILLAMONEls darrers cent anys de la històriade Catalunya estan marcats peruna gran nostàlgia d’Europa: de nohaver pogut participar en el seudesenvolupament econòmic, de noformar part fins a les darreres con-seqüències de la seva històriacultural. Us recomano l’exposicióLa febre d’or que circula per dife-rents sales d’exposicionsde laFun-dació “La Caixa”. Mentre Europaviu la guerra franco–prussiana, elsfabricants de vins s’enriqueixengràcies a la fil·loxera, es crea unabombolla especulativa, es fangrans fortunes, i s’encarreguenmoltes obres d’art: pintures i escul-tures de gran qualitat de RamonCasas o d’Eusebi Arnau, però tam-bémolts retrats de burgesos, sensebellesa i sense ànima, de FrancescMiralles o dels germansMasriera.Podriahaver sorgit d’aquest am-

bient de vacances a Camprodon iqueridesa la llotja delLiceu, unper-sonatge comAdriàArdèvol, el pro-tagonista de Jo confesso de JaumeCabré?Adrià dedica tota la seva vi-da al saber: és violinista, humanis-ta, col·leccionamanuscrits, estudiaaTübingen amb el lingüista EugenCoseriu.De gran, és professor d’es-tètica a la universitat i escriu lli-bres que obtenen una gran reper-cussió internacional: La voluntatestètica, Història del pensamenteuropeu, Llull, Vico, Berlin, tresorganitzadors de les idees. AdriàArdèvol no és el fruit madur d’unaburgesia en decadència abocada ales grans tragèdies del segle XX.Ésunempelt tardà, unaplantad’hi-vernacle, com ho va ser, favint–i–cinc anys, el Claudi M.Broch de Robert Saladrigas.Fem cinc cèntims de l’argu-

ment: a la dècada de 1910 Fèlix Ar-dèvol, estava predestinat a fer car-rera eclesiàstica, va estudiar alVati-cà i, a Roma, va deixar embarassa-da una noia. Se’n va desentendre,va renunciar als estudis i, un cop aBarcelona, va aprofitar els seus co-neixements i els contactes que te-nia endiferents ambients permun-tar una gran col·lecció privada. Almateix temps, va posar botigad’an-

tiquari al carrer de la Palla. Va te-nir un fill, Adrià, i el va voler con-vertir en un campió de l’humanis-me. De ben petit ja sabia set o vuitllengües i el pare noparava d’insis-tir que havia d’aprendre l’arameu.En aquest punt topava amb la ma-re de la criatura, filla d’un famóspaleògraf, que volia que el noi fosviolinista. Lamúsica (Cabré en sapunmunt!) i la paleografia, són refe-rents constants de la novel·la. Elnusdel conflicte es remunta a ladè-cada dels anys quaranta i cinquan-ta, després de la segona guerramundial. En aquella època, sota laprotecció del règim franquista, cir-culavenperBarcelona alguns capi-tostos nazis. L’argument principalestà relacionat amb un objecte queFèlix Ardèvol va adquirir, amb en-gany, a un d’aquests fugitius: unviolí de 1764, el primerque va fabri-car a Cremona Lorenzo Storioni.Ésund’aquests instruments excep-cionals que en la història de lamú-sica arriben a tenir un nom propi:Vial, per Guillaume–François Vial,que enva ser undels primers inter-mediaris i un dels primers que s’hiva esquitxar de sang.Cabré crea unes situacions de

trànsit d’espai i temps, entre el filcronològic del relat –la vidad'Adrià Ardèvol, des de la infante-sa fins als darrers anys, enuna resi-

dència assistida, malalt d’Alzhei-mer– i les diferents subtrames dela novel·la. Cada vegada que Adriào el seu pare llegeixen un manus-crit o toquenundels objectespreci-osos relacionats amb el violí, esprodueix un salt que ens trasllada,per exemple, al segle XIV, quan,després de la mort de Josep deSant Bartomeu, prior de Sant Peredel Burgal, el darrermonjo delmo-nestir, Julià de Sau, abandona el re-cinte amb l’acta de fundació i la

Les veus del Pamano (2004)ha estat un dels grans èxitsinternacionals de la literaturacatalana, amb més de300.000 exemplars venutsnomés a Alemanya, on Cabréha esdevingut un autor moltpopular. Quan l’any passat varebre el Premi d’Honor de lesLletres Catalanes, Rosa M.Piñol li va preguntar quineshavien estat les causes de labona rebuda que la sevanovel·la havia tingut en aquellpaís. Cabré va fer una sínteside les opinions de la críticaalemanya: recuperació de lamemòria històrica, creació depersonatges i estil.La memòria de la guerra

civil i del franquisme repre-senten encara un fort reclamper al públic, com es pot

Escriptures

‘Jo confesso’ té vocacióinternacional:està pensada tant peral lector català comper al públic alemany

Jaume CabréJo confesso /Yo confiesoTraducció al castellàde Concha CardeñosoSáenz de Miera

PROA / DESTINO1.008 / 1.024PÀGINES26,90 EUROS

Jaume Cabréfotografiat l’anypassat a laBiblioteca deCatalunyaÀLEX GARCÍA

PATROCINAT PER

Novel·la JaumeCabré torna a la novel·la set anysdesprésde ‘Les veusdel Pamano’ ambunahistòriasobre la bellesa i elmal, la veritat i la culpa

Unagrannovel·laeuropea

Unèxit globali una sèrie detelevisió

9Cultura|sLa

Vanguardia

Dimecres,7setembre2011

ESCR

IPTU

REScapsa amb les relíquies. O al camp

de concentració de Birkenau, onels doctors Aribert Voigt i KonradBudden fan experiments amb in-fants: els seccionen el tendó rotu-lar i els apliquen pomada Bauerper veure si hi ha procés regenera-tiu sense ajut de cap sutura.Aquests flaixos que irrompen en lanovel·la sense cap marca, perme-ten reconstruir la història d’horrorque hi ha al darrere de l’afany deposseir la bellesa. Al llarg de la his-tòria del Vial hi ha mort, destruc-ció i engany. L’incendi del bosc dePaneveggio, a prop de Cremona,aboca a la misèria els Mureda, co-merciants de fusta. El fill petit, Ja-chiam surt a l’aventura i acaba tro-bant la mort. A Sant Pere de Bur-gal, sota les arrels d’un erable, hiha el cadàver de Julià de Sau: deles llavors que duia a la butxaca enva sortir l’arbre amb el qual Storio-ni va fer el violí. Lamort del comer-ciant d’instruments La Guitte. Lamort d’Amani, acusada d’haver ro-bat la medalla de Jachiam Mure-da. Lamort d’AmeliaAlpaerts, con-certino de la Filharmònica d’An-vers, que va arribar a BirkenauambelVial. Lamort deFèlixArdè-vol, que el va comprar a un naziemboscat.Al voltant de la història del violí,

Cabré construeix ben bé tres no-vel·les. La primera és una històriad’iniciació, de la infantesa i joven-tut d’Adrià Ardèvol, la seva passióper la música, la relació amb elsseusmestres i ambel seu amicBer-nat Plensa. Una infantesa marcadapel trauma d’uns progenitors queel van obligar a ser sempre el mi-llor i pel sentiment de culpa d’ha-ver estat responsable en part, sen-se voler–ho, en lamort del pare. Lasegona és una novel·la d’idees.Adrià esdevé un intel·lectual ques’interroga sobre la bellesa i elmal,la veritat i la culpa. La tercera ésuna història d’amor: en un viatge aParís, per fer un concert, Adrià co-neix una noia, de pare català i ma-re jueva, Sara Voltes–Epstein. Lestres novel·les s’interfereixen i escompleten. L’oncle de Sara i unacolla de parents directes vanmorirals camps d’extermini. El llibre

tracta el tema de la restitució deldolor. En dos dels moments mésbrillants, Cabré planteja la valide-sa d’aquesta restitució: un merce-nari localitza, en un hospital delCongo, un antic metge de Bir-kenau. Ha donat els darrers anysde la seva vida alsmalalts per retor-nar tot el mal que va fer. Conver-sen, Budden li explica la feina quefa a l’hospital, el mercenari se l’es-colta i al final li engega un tret.També Adrià, empès per la seva

Adrià Ardèvol és unnoi superdotat, que elsseus pares van educarper ser un granhumanista

veure amb l’acollida favorable dePa negre d’Emili Teixidor o ambles vendes de La noia dels noudits de Laia Fàbregas, publicatoriginalment en neerlandès.

Pel públic català és l’oportuni-tat de recuperar la petita histò-ria, l’èpica col·lectiva que, com amínim en el cas de Teixidor, noés tan èpica: per sobreviure, el

protagonista de Pa negre acce-pta la situació que ha creat elnou règim.La novel·la de Cabré es basa

en el tema del traïdor i de l’he-roi, que torna a aparèixer a Joconfesso: el mestre Oriol Fonte-llas no va ser un falangistamodel, va formar part de laresistència, el van descobrir iva morir el dia que els maquisvan iniciar l’ofensiva de la Valld’Aran. La novel·la recupera elpassat i restitueix la memòriaperduda de tota la gent que esva oposar al franquisme i queno apareix a la història oficial.Quan es va publicar en català,Ponç Puigdevall a El País i jomateix, a Cultura/s, vam assen-yalar que la novel·la tenia undeute amb el mitjà televisiu.No és gens estrany que n’ha-gin fet una sèrie de TV3.Una pregunta: com poden

llegir a Alemanya Soldats deSalamina, amb un al·legat enfavor de l’oblit i la reconcilia-ció, i tot seguit, tan contents,Les veus del Pamano? J. G.

Una escena de laminisèrie Les veusdel Pamano (2010)dirigida per LluísM. Güell

>

10

Cultura|sLa

Vanguardia

Dimecres,7setembre2011

ESCR

IPTU

RES

ROBERT SALADRIGASQuan al 1934 Julia Strachey (Alla-habad, Índia, 1901–Anglaterra1979) va publicar la primera de lessevesduesúniquesnovel·les,Preci-oso día para la boda (Cheerful we-ather for the wedding) –l’altra vaser The man of the Pier, 1951–, elseu oncle Lytton Strachey acabavade morir i el llibre va aparèixer alcatàleg de The Hogarth Press, laprestigiosa editorial fundada i diri-gida per VirginiaWoolf i el seu es-pòs Leonard. Ella, Virginia, autoradeMrsDalloway, va justificar l’edi-ció amb aquestes paraules: “Crecque és sorprenentment bona”. Enefecte, llegida avui, setanta-setanys més tard, continua sent sor-prenentment bona. No té cap sen-tit argüir que Julia Strachey erauna de les integrants joves delGrup de Bloomsbury, o evocar laseva amistat íntima amb la pintoraDora Carrington, que la va dibui-xar nua i li va fer un magnífic re-trat a l’oli el 1925. El que pesa és laqualitat i el poder de suggestiód’aquestanovel·la breu, sàvia i con-cisa com una punta seca.Precioso día para la boda relata

un episodi en aparença banal: l’en-llaç de la jove Dolly Thatcham, de23 anys, amb Owen Bigham, vuitanys més gran i diplomàtic que deseguidaha incorporar-se aunades-tinació aLlatinoamèrica. L’escena-

xicota, voldrà restituir el malque va provocar el seu pare,

quan va adquirir il·lícitament elVial. I també en aquest cas la solu-ció ens aboca a una paradoxa.En un clima preservat com el

que envolta Adrià Ardèvol, amb fi-gures tan poc característiques d’unmón o d’una classe social, s’agraei-xen els detalls que humanitzen elspersonatges. Un cromo triple delFerrari deFangio, que els nois bus-quen adelerats. O els ninos del xè-rif Carson o d’Àguila Negra queproporcionen a Adrià (fins i tot deben gran), una ajuda psicològica.El joc entre la visió directa i l’expe-riència objectivada està molt benaconseguit gràcies al pas de la pri-

mera a la tercera persona que, comen el cas de les transicions tempo-rals, es fa amb molta naturalitat,també sensemarca. Per contra, to-ta la part central, el que diríem lanovel·la d’idees, és una mica d’at-trezzo. Amb els noms de Vico, Co-seriu o Isaiah Berlin que no se sapben bé que hi fan, perquèCabré nos’atura adiscutir gransqüestions fi-losòfiques: explica la trajectòriaacadèmica del protagonista senseentrar en el detall de les idees quesubscriu. La història d’amor, unamica freda, té el moment millorquan Sara emmalalteix. Adrià noés un home de grans expansionsemocionals: s’excita més amb unmanuscrit de Nietzsche que ambel sexe, un dinar o una bona ampo-lla de vi. Cal una situació que siguidramàtica per ella mateixa peraconseguir el to dramàtic.El relligat de les tres històries

porta al primer pla el tema central

de l’obra: la voluntat de participaren la història i el trauma europeus.En un primer moment, a través dela ficció de formar part d’unad’aquelles famílies amb dinersque, en el darrer estadi de la sevaevolució o de la seva decadència,tenen un fill artista.Més endavant,mitjançant la idea de la culpa i dela restitució. Adrià arriba a as-sumir que el refinament és brut desang, que sense els tripijocs delpare (que robava els diners que elsmilitars franquistes enviaven aSuïssa i els feia servir per comprarles obres d’art dels jueus exter-minats o fugitius) mai no hauriapogut ser un humanista. La sevaobra intenta restituir el mal que hafet. Però, n’hi ha prou amb escriu-re una obra? I més enllà d’aquestaprimera qüestió: què pot fer lamo-ral davant de la narració que es-borra la frontera entre la veritat ila mentida, tergiversa els fets i le-gitima els abusos?Per construir Les veus del Pa-

mano Cabré va utilitzar una tèc-nica propera al fulletó televisiu,amb personatgesmolt plans, d’unapeça, i una acció que avançava abase de cops d’efecte. Jo confessonoésuna simple evolució de la tèc-nica d’aquell llibre sinó un replan-tejament integral que pren com amodel la gran novel·lística delsegle XX, especialment les no-vel·les de Thomas Mann amb elseu entrellat d’història, art i pen-sament. Des de Fra Junoy o l’ago-nia dels sons l’obra de Jaume Ca-bré parla de bellesa i passió. A Joconfesso també se’n parla força, apropòsit de la relació d’Adrià ambBernat Plensa. Es coneixen des del’època en que tots dos estudiavenviolí al Conservatori i acaben sentamics de l’ànima. Bernat es guanyala vida com a violinista profes-sional, toca a l’Orquestra Ciutat deBarcelona, però voldria tenir unaobra pròpia i per això escriu con-tes i novel·les. A Adrià els llibresdel seu amic Bernat no li agradengens i no s’està de dir–li–ho: hitroba a faltar l’élan, aquella espur-na màgica que fa que els personat-ges visquin de debò i que les emo-cions siguin autèntiques.Aquest és sempre el debat de

fons quan llegeixes una novel·la deCabré. L’ofici de novel·lista hi és,indiscutible. Però, i l’espurnamàgi-ca? A Jo confesso la construcció éstan aclaparadora, el temps i el rit-meestan tanbenmesurats, els refe-rents musicals i històrics encaixentan bé, el joc entre veritat i ficcióacaba sent tan revelador, sense sim-plificacions ni ingenuïtats, queaquesta pregunta quedamés en se-gon pla que altres vegades.La literatura en català ha ob-

tingut amb Jaume Cabré o AlbertSánchez Piñol gran èxits interna-cionals. Però mai fins ara no haviaproduït un llibre com Jo confesso,pensat tan aviat per al lector catalàcom per al lector alemany, i ambaquesta vocació de gran novel·laeuropea. |

Novel·laDescripcionsper aun casamentonhi passade tot i res

Relatd’undia gris

Julia StracheyPrecioso día parala bodaTraducció de LauraSalas Rodríguez

PERIFÉRICA134 PÀGINES17 EUROS

El model són lesnovel·les de ThomasMann amb el seuentrellat d’història,art i pensament

Julia Strachey va ser escriptora, fotògrafa i model PERIFÉRICA

>

Les mans d’unlutier rebaixantla fusta perdonar forma aun nou violíJOHN TERENCE

TURNER / GETTY