LaP l a n aespai de pensament i cooperació

Núm. 03/octubre 2015

Llums i ombres

2 LA PLANA ESPAI DE PENSAMENT I COOPERACIÓ

Revista trimestral on-line publicada per la Fundació La Plana.

CoordinacióSanti Vancells Gascons Disseny i maquetació Miriam SomsCol·laboradors Membres del grup de treball Jornades “La Plana”: Imma Vives, Albert Barbé, Montse Vives, Concha García, Xènia Blaya, Lourdes Teruel i Luis Otavio Pimentel.

La Plana espai de pensament i cooperació és una publicació trimestral oberta a la veu i a l’opinió de tothom que hi vulgui participar, en base a les directrius que fan referència al pensament i a la cooperació.

Pròxim número gener de 2016Monogràfic sobre els trenta anys de vida de La Plana. Us convidem ha fer un petit “reporter” de la vostra experiencia amb la Fundació.

Recepció d’articlesinfo@medicinainteligente.esContacte Fundació La Planainfo@fundaciolaplana.org

LA PLANA ESPAI DE PENSAMENT I COOPERACIÓ 3

Editorial

Bellesa (3)Albert Barbé

Transitant pel vertigen de la foscorMontse Vives Oller

Luz y sombraAna Célia de Oliveira Alcaide

El claroscuro de la vidaCarmen Asensio

Luces y sombrasCarmen López

Camí de llums... i ombresImma Vives i Oller

La meva pàtriaSanti Vancell Gascons

04

06

07

10

08

12

14

15

4 LA PLANA ESPAI DE PENSAMENT I COOPERACIÓ

L’any que ve La Plana farà trenta anys. Trenta anys d’experiència, en el camp del pensament i la coope-ració. Al llarg d’aquest temps, l’assaig, l’aprenentatge, la investigació i les intervencions vitals del dia a dia, li han permès adquirir un bagatge valuós i disposar d’uns coneixements, que situen la Fundació en una posició immillorable per projectar la seva experiència al món.

Aquesta projecció, no és tan sols un gaudi o un reco-neixement, és molt més que una oportunitat; és una obligació.

Un repte que les persones, que formen part d’aques-ta comunitat, han d’afrontar, per donar sentit als es-forços, als èxits, als fracassos, a les vivències reeixides, a les pèrdues i als dolors que, com tot organisme viu, aquesta corporació ha viscut. Ara toca sacsejar l’ar-bre, que es va plantar fa gairebé trenta anys, per reco-llir-ne els fruits i per bastir un projecte, que assumeixi el compromís de donar veu i forma, a l’esforç, la dedi-cació i al treball que la Plana ha desenvolupat.

Des de l’atalaia dels trenta anys, el repte esdevé co-lossal: com revertir aquesta experiència i aquest co-neixement al món? Com fer-ho, per recollir aquests elements, dispersos en el temps i l’espai, i donar-los un sentit comú, que sigui alhora una resposta clara i organitzada, a les nostres necessitats i a les del món?

El nostre país enceta un nou temps, amb l’objectiu de transformar una estructura, que després de 30 anys, ha quedat superada, per una que ha de ser capaç de donar veu i nom a les necessitats de les persones. Un objectiu –salvant les distàncies- paral·lel, en el temps i en l’espai, al que també s’ha de marcar La Plana.

La renovació ha de trobar un equilibri dinàmic per construir, a partir de l’experiència, un país més just, més solidari i més eficient. Aquesta transició no és només un canvi de cares, de persones o de tarannàs. És un canvi d’actituds, de conviccions i d’idees. Els qui hi són i els qui hi arriben han de dissenyar un model,

Editorial

LA PLANA ESPAI DE PENSAMENT I COOPERACIÓ 5

en el qual el més important sigui la gènesi d’una polí-tica al servei de les persones. No importa tant qui ho fa, sinó com ho fa.

Com la renovació, la solidaritat, la justícia social, però també el deure, la responsabilitat i el compromís de la gent, s’articula en un model que integri els polítics, que ens representen, i els ciutadans que en són representats.

Aquest estiu, a les Jornades de La Plana, Anna Gabriel va presentar les bases i les idees de la CUP, per cons-truir una Catalunya nova. La seva exposició va tenir la valentia i el coratge de ser clara, sincera i honesta. Tres caràcters que haurien de ser consubstancials en tot polític, però que avui, expressats així, sembla que són excepcionals. Claredat per exposar els seus prin-cipis i valors. Sinceritat per reconèixer dubtes i man-cances. Honestedat per ser coherent amb els compro-misos adquirits, en les seves assemblees i per tant en el seu programa.

A Catalunya hi ha hagut un moviment transversal a favor de la independència. Aquests dos conceptes moviment – i per tant canvi de posició- i transversali-tat – aposta per la integració- pressuposen la supera-ció de determinades ideologies i divisions entre dreta i esquerra i obren un procés constituent, en el qual haurem de decidir quin és el model i el sistema que volem per administrar-nos i governar-nos. Però la in-dependència no es demana, es conquereix, exercint el dret a la llibertat i a la responsabilitat dels pobles i de les persones.

En un altre nivell, La Plana, també encara el futur tre-ballant per consolidar un model que doni significat i contingut, a aquests trenta anys d’activitat, en el camp del pensament i la cooperació.

Com espai de pensament, La Plana és un àmbit obert al debat, al diàleg, a la reflexió i a l’anàlisi de matèries com la medicina, l’astrologia, la filosofia, l’art i la polí-tica. Com espai de cooperació, La Plana és un centre d’acollida i de capacitació de persones. Aquests són els

dos eixos que han de bastir un projecte sòlid, que per-meti establir un model de “pedagogia de/ i a les perso-nes” i a la vegada participar activament en la construc-ció d’un país més just, més lliure i més eficient.

La Plana ha de ser un centre de referència en l’elabora-ció de pensament, en l’assaig de models de convivèn-cia i en la investigació de noves formes de relació. Una polis. Una ciutat de la cultura i un centre referencial de trobada i acollida. La Plana ha de cercar aliances i complicitats amb les persones i les entitats, amb les que comparteix un ideal de societat i de vida.

Des d’aquests trenta anys, la il·lusió esdevé un caràcter de fortalesa, d’empatia i de voluntat per construir una esperança.

El proper número de la revista “La Plana: espai de pensament i cooperació” serà un monogràfic, que ver-sarà sobre aquests trenta anys d’existència i sobre els propers trenta anys que tenim al davant. Demanem a les persones que han compartit aquest camí amb la Fundació, que ens facin arribar la seva impressió, el seu sentiment, la seva experiència, la seva il·lusió i la seva idea de futur, per construir un gran mosaic que expressi el que som i el que volem.

6 LA PLANA ESPAI DE PENSAMENT I COOPERACIÓ

Hi ha un moment a qualsevol vida, també a la dels pobles, que hom admet la imperfecció. És aquell mo-ment en que la consciència, què ha estat capaç de concebre el somni, absent de màcula, dubte de saber dur-lo a terme. Comprenem llavors que la llum del far, de l’ideal admirat, no és el lloc de destí, sinó la crossa d’orientació. És l’hora, doncs, d’acomiadar la ingenuï-tat. Ens hem de desprendre del que ja ha adquirit, en la nostra experiència, els colors de la banalitat. Sem-pre podem triar, però ser l’arbre o la fulla que cau.

Enyor que forjarà record o pèrdua que instigarà tristor.

Enriquir-nos d’alló viscut o lamentar-nos d’alló per-dut, és una tria sens dubte. Quan escollim, tanmateix no agafem, no disposem de res, no ens embutxaquem la vida d’altri. Escollir no és optar pel millor camí, no és fer pactes ni negocis per facilitar-nos les coses que pretenem obtenir o de les que volem gaudir.

Escollir és fer, equivaler ahir i demà, en un present continu, món i ànima, en una individualitat completa, acte rera acte, dia rera dia, constantment. La conscièn-cia d’imperfecció desperta l’esperit de superació. Dub-tar genera filosofia. I delimitar, en cada moment de la nostra existència, el diàleg, l’enllaç, la contradicció o el desafiament, entre qualsevol de les dues realitats, és madurar.

La bellesa encara no és permesa a l’infant, perquè comporta un esforç, al límit de les nostres millors ca-pacitats, en cada moment donat. La bellesa és un acte savi, en el que alló de dins i alló de fora es reconeixen d’igual valor. I admet moltíssimes més definicions, és clar, perquè el segon de la dansa del pàmpol, mentre cau a terra, està exposat a totes les mirades de l’univers.

Bellesa (3)Albert Barbé

LA PLANA ESPAI DE PENSAMENT I COOPERACIÓ 7

“La alegría y el dolor son por igual preciosos dones que hay que saborear integramente uno y otro, cada cual en su pureza, sin tratar de mezclarlos. Mediante la alegría la belleza del mundo penetra en nuestra alma. Mediante el dolor, entra en nuestro cuerpo.”

[Simone Weil]

La T. tenia 21 anys quan una tarda de divendres, del mes de novembre, va arribar a Londres. Era la primera vegada que viatjava sola. Era la primera vegada que agafava l´avió. Era la primera vegada que avortava. No coneixia l’anglès. Però T. havia pres una decisió.

Va arribar i va seguir les instruccions que li havien dit. Davant la pregunta de què anava a fer a Londres, l’es-carida resposta va ser: avortar. Un taxi la va portar a l’adreça apuntada en un paper. Era un petit hotel de no sabia on. Va instal·lar-se a l’ habitació i allà va transitar al llarg d´aquella nit pel passatge de la reflexió.

No volia dormir. Volia estar atenta a les sensacions, emocions, intuïcions, imatges, pensaments, que tra-vessarien el seu cos, llegir-les i fer-ne us. Qui era aquest fill que des de feia 3 mesos creixia dins seu? Quin era el valor de la seva curta vida?.

Li va posar nom: Xavier.

Era fruit d’una relació clandestina, apassionada, rica en matisos, exigent. Des del moment que va conèixer que estava embarassada va saber que era el final. I va decidir que mantindria un diàleg, fins que pogués in-tegrar aquell esdeveniment. No volia perdre’s cap do-lor, cap emoció. Volia viure-ho.

T. va necessitar en Xavier, per no necessitar la relació. El va necessitar per trencar la fugida cap el futur. El futur només és el que cuido avui. I cuido el que deci-deixo cuidar.

T. va decidir que no volia cuidar un fill biològic. T. va decidir que no volia viure més una relació clandestina. T. va decidir que no volia allargar la dificultat de la persona que estimava.

Al matí un home la va recollir i la va portar a un hos-pital; allà la van adormir i li van arrancar en Xavier. Va romandre-hi un dia, mig adormida. El diumenge algú la va acompanyar a l´aeroport. Va arribar al seu país, va agafar al cotxe i, va conduir fins a casa, on la seva família l’esperava per dinar. Asseguda a la taula va par-ticipar més íntegre, més responsable amb els seus.

Aquest passatge íntim no el va compartir amb ningú. Si que va compartir el seu fruit.

“No hay reflexión sin una transformación esencial en la sensibilidad y en la vida práctica, transformación que afecta por igual a las circunstancias más ordinarias y a las más trágicas de la vida...Su objeto es una manera de vivir, una vida mejor, no fuera, sino en este mundo y enseguida, porque los valores son de este mundo.”

[Simone Weil] Després de 40 anys l´escolto i em commou! Gràcies T.!

Transitant pel vertigen de la foscorMontse Vives Oller

8 LA PLANA ESPAI DE PENSAMENT I COOPERACIÓ

En el libro “El Maestro Y Margarita”, de Mijaíl Bul-gákov (Alianza Editorial-traducción de Amaya Lacasa Sancha), el Maestro, personaje que da título al libro, es un escritor que ha entrado en la locura, después de que su obra sobre Poncio Pilato (personaje que escon-de la figura de Stalin) fuese rechazado por las edito-riales de su país.

Y no sólo le han vetado su publicación, sino que in-mediatamente, una serie de críticas escritas por crí-ticos de arte, empiezan a aparecer en los periódicos locales. Críticas tendenciosas, interpretaciones egoís-tas llenas de envidia, producto de una fuerte presión gubernamental.

“…Los días que siguieran fueron tristes, de otoño – ha-blaba el maestro-: el monstruoso fracaso de mi novela parecía haberme arrebatado la mitad del alma.

…Entonces me sucedió algo…

Me dominaba la tristeza y empecé a tener extraños pre-sentimientos.

A todo esto, los artículos seguían apareciendo.

Los primeros mi hicieran reír…

La segunda etapa fue de sorpresa…

Después empezó la tercera etapa…

Pero no, no era miedo a los artículos, entiéndame, era miedo ante otras cosas que no tenían relación alguna con la novela. Por ejemplo, tenía miedo a la oscuridad. En una palabra, comenzaba una fase de enfermedad psíquica…

Eso ocurrió al anochecer, a mediados de octubre…

Me acosté sintiéndome ya mal y desperté enfermo del todo. De pronto pareció que la oscuridad del otoño iba a romper los cristales, a entrar en la habitación y yo me moriría como ahogado en tinta.

Cuando me levanté era ya un hombre incapaz de do-minarse.”

Más adelante, en la novela, Margarita, la mujer bruja que ama al Maestro, le hace un favor al demonio, le acompaña al famoso baile anual de Satanás y al termi-nar, éste le dice que ella puede pedir lo que quiera en recompensa. Ella le dice:

“- Quiero que ahora mismo, en este instante, me devuel-van a mi amado maestro.

El Maestro aparece, y Voland, el mismo demonio, le en-trevista:

-Hablemos. ¿Quién es usted?-Ahora no soy nadie- respondió el Maestro, y una son-risa le torció la boca.-¿De dónde viene?-De la Casa del Dolor, soy Enfermo Mental.”

Este último párrafo que selecciono aquí, es para mí profundamente conmovedor. Es así que muchos de nuestros pacientes llegan a la consulta pidiendo ayu-da:

- “No sé quién soy, no soy nadie, vivo en la Casa del Dolor.”

El Maestro, con mucha finura, describe como una per-sona entra en la Locura a partir del Miedo. Y como el miedo lo lleva a la incapacidad de dominarse, termi-nando por responder a la pregunta “¿Quién es usted y de dónde viene?” con un:

-Ahora no soy nadie.-Vengo de la Casa del Dolor.

Son preguntas que nosotros estamos trabajando una y otra vez durante un proceso terapéutico:

“¿Quién soy, de donde vengo, hacia donde quiero ir y a qué quiero dedicar mi vida?”

Luz y sombraAna Célia de Oliveira Alcaide

LA PLANA ESPAI DE PENSAMENT I COOPERACIÓ 9

Preguntas que nos llevan a la Luz, preguntas que nos invitan a la Valentía, al Coraje y a la Humildad.

¿Quién es usted? Si digo, no soy nadie, es que estoy en la Casa del Dolor, en la casa de la enfermedad mental. Estoy en la Oscuridad y no sé salir. Tengo miedo a la oscuridad, a la enfermedad y miedo a preguntarme ¿Quién soy?

Nos encontramos con personas que responden depri-sa: “Yo sé quién soy”.

A ver, ¿quién eres?

Y sólo saben responder con su nombre, a veces apelli-do y fecha de nacimiento o edad, y poco más…

Sí. Es una pregunta que remueve angustia, miedo, ansiedad, inseguridad. Pero si no te das tiempo para reflexionar larga y profundamente, pasarás la Vida tapando con parches una pregunta fundamental, que nos aporta Luz y nos lleva a la Luz.

Otro detalle del Maestro, de su frase “tenía miedo a las cosas, a la oscuridad”. El problema no está en la Oscuridad. El problema está en el miedo. Somos Luz y Sombra. Luz y Oscuridad.

Si escoges seguir en tu vida el camino de la Luz, de la Construcción, no es que no habrá sombra o no habrá oscuridad; siempre habrá de los dos, luz y sombras.

La diferencia está en el Miedo. Poder entrar con sosie-go en la Sombra que hay en cada uno, igual que entra-mos en el otoño, en nuestras fragilidades, en nuestros dolores, impotencias, defectos, desde la Luz, es lo que nos da el trabajo terapéutico con el Inconsciente.

“Quien soy y a que quiero dedicar mi Vida” son pre-guntas nacidas de la Inquietud y de la Intuición, de que puedo ser feliz. Son movimientos de personas que no se conforman con la Injusticia Social, con el trato que se da a las Enfermedades, con la falta de humani-dad en gran parte de nuestra humanidad.

El Maestro en su relato habla de un “monstruoso fra-caso”. ¡Estamos viviendo bajo la dictadura del Éxito! Si no tenemos éxito, si estamos en el fracaso, según nuestra sociedad consumista, no somos nadie. Tan fuerte es la presión, que uno pierde la cabeza, y en esto, a veces, igual es por el éxito como por el fracaso.

Los dos pueden llevarte a perder la cabeza.

“entonces me sucedió algo, me dominaba la tristeza”

Es adonde nos lleva el estar bajo las ordenes de nuestra sociedad consumista –tengo pero me falta- y la falta, el estar con lo que falta, nos lleva a estar en la tristeza. Y esto es interminable si estamos con lo que no hay.Nos engañan, nos mienten y nosotros aceptamos ese orden “te falta”. Entonces entra la tristeza, la depre-sión, las enfermedades.

Si miramos desde una perspectiva psicoanalítica, cuando estamos en lo que falta, en lo que no hay, estamos en la insatisfacción. Nos parece que todos tienen más, son más guapos, más ricos, más, más, más… Entonces estamos en la Envidia. Un apartado de difícil reconocimiento. Tanto si la sientes, como si la provocas.

De manera que la Sombra existe igual que la Luz, de-pende de cómo nosotros nos relacionamos con una y otra. Las dos nos poden aportar conocimiento, salud y sosiego. O pueden aportar ignorancia, enfermedad, agitación. El manejo de una y otra en nuestra vida, el reconocer que somos seres de Luz y de Sombra, es lo que nos ayudará a estar más en la Salud que en la Enfermedad, más en la Construcción que en la Des-trucción, más en la Gratitud que en la Envidia.

A veces es solo un poquito más, pero esa brizna marca una gran diferencia.

Saber quién soy y a qué quiero dedicar mi vida desde el reconocimiento de la potencia del Inconsciente, es lo que me permite estar en la Luz sin olvidarme de la Sombra. O estar en la Sombra sin olvidarme de la existencia de la Luz. Y así, siempre poder dar la bien-venida al otoño y al invierno.

Y así tener la firme convicción que pase lo que pase, la primavera volverá.

10 LA PLANA ESPAI DE PENSAMENT I COOPERACIÓ

“Luces y sombras”, el sugerente tema que da conteni-do al tercer número de esta revista, invita sin duda, al pensamiento y la reflexión sobre algo consubstancial a la vida: El gozo y el dolor inherentes al enigma y la aventura de vivir. E induce a preguntarnos sobre el sentido de ese dolor, que a veces nos atenaza ponien-do a prueba nuestra fe, toda nuestra fuerza y nuestra integridad. Ese dolor difícil de entender, y que, inter-pretado y vivido de forma errónea, puede conducir-nos a la enfermedad y a la pérdida de orientación, en la búsqueda del sentido de nuestra vida.

“Luces y sombras”, me conectó rápidamente con la obra y el pensamiento de Isabel Guerra, monja cister-ciense, y pintora contemporánea, caracterizada por la magistral utilización del claroscuro en sus cuadros. Isabel, que transmite en su obra la búsqueda incesante del descubrimiento de la Luz de la vida, ha sido defi-nida como “La Pintura de la Luz”. Y en cuanto al tra-tamiento del claroscuro, declaraba hace unos meses en un diario aragonés, que lo considera “una forma de decir mucho”, explicando que, “con este tipo de iluminación, el Creador puede decir muchas cosas al iniciado, al entendido y a la gran mayoría que buscan serenidad o paz sin saberlo”.

Contemplando esos maravillosos lienzos, no por lógi-co deja de asombrarme el descubrir que la luz es tanto más nítida e íntima, en cuanto que va acompañada del contraste de la oscuridad. Y que toda la fuerza y belle-za externa e interna que transmiten, deriva del hecho de poder contemplar la luz y la oscuridad conjunta-mente, en perfecta comunicación.

El claroscuro de la vidaCarmen Asensio

LA PLANA ESPAI DE PENSAMENT I COOPERACIÓ 11

Poco me cuesta extrapolar a la vida misma el mensaje transmitido por los lienzos, ayudándome a entender de forma sencilla el claroscuro que conlleva vivir.

Pienso pues, que ésta debe ser la disposición, cuan-do nos acercamos a la dificultad y al propio dolor, la de buscar descubrir “el claro” que complementa y da sentido “al oscuro”. Establecer una comunicación en-tre ambos, buscar qué nos quiere mostrar la vida con ese dolor es en definitiva, dar sentido al mismo.

Desoir y dar la espalda al dolor, esta tesitura, con-lleva asociada no sólo la incapacidad de percibir la luz propia, sino también la dificultad para acercarse y acompañar al otro. Incapaces de dialogar con nues-tro propio dolor, con frecuencia tan sólo podremos vislumbrar la reacción desesperada que el otro da a sus miedos, sus inseguridades, y a la mochila con la que carga, mostrándonos a veces intolerantes y frus-trados ante el sufrimiento de las personas, y tanto más ante el dolor y la infelicidad de los seres que amamos. E. Kübler-Ros escribe: “no se puede sanar al mundo sin sanarse a sí mismo”.

Pienso que, la vida da la oportunidad de descubrir que el valor de amar y amarse, conlleva tener el coraje de sostenerse y desde la fortaleza ser capaces de sostener al otro; que amar significa no temblar ante el dolor pro-pio ni el ajeno, no echarse a correr y abandonarlo por muy dura y oscura que nos parezca su realidad, porque esa oscuridad si la contemplamos tratando de percibir más allá de la apariencia, es la que sin duda nos permi-tirá ver lo más íntimo de su ser, el reflejo del poder, la sabiduría, la belleza y el amor divinos, el reflejo de su divinidad, la luz que también nos ilumina a nosotros.

No se me escapa que ante esta argumentación tan sencilla, el uso de la técnica del claroscuro, para dar respuesta a algo tan complejo, todos estamos pensan-do en el sentido del DOLOR con mayúsculas, el dolor del mundo, el de millones de personas que mueren de hambre, que no tienen techo para cobijarse, o que su-fren enfermedades, maltratos o abuso, el de personas que sufren las consecuencias de la guerra…. (dolor a menudo proveniente o agravado de la suma de tanto otro no afrontado y no resuelto), y sobre el que escri-be S. Vancells en su artículo “De que serveix el dolor del món?” Oct.2012 y en otros muchos de sus textos, haciendo alusión al interrogante que se planteó du-rante su vida y obra el pensador alemán W. Benjamín. Pues, sin duda que un “oscuro” de tal cuantía, esta “sombra” que planea sobre la HUMANIDAD entera, tiene a la fuerza que querer mostrar la luz más brillan-te y grande que existe, la Luz del Amor. La pregun-ta no es sólo para qué sirve el dolor del mundo, sino ¿cuánto más dolor tiene que sufrir el mundo para que el ser humano sea capaz de ver y amar?

“La única finalidad en la vida es crecer”.” La lección última es aprender a amar y a ser amados incondicio-nalmente.” (Elisabeth Kübler-Ross)

“Hay que aprender a abrir los ojos del corazón, para percibir esa Luz que envuelve nuestra vida cotidiana; que está entre nosotros esperando siempre ser reci-bida como el mayor don” “Quiero vivir descalzando mi alma cuando me acerco a ella en los hombres y las cosas, porque estoy segura que es sagrado el lugar donde la luz se posa.” (Isabel Guerra)

12 LA PLANA ESPAI DE PENSAMENT I COOPERACIÓ

Cuatro y media de la tarde Jaume, el bedel, abre la verja y las madres entramos al patio del colegio. En corrillos, hablando, esperamos a que salgan nuestros cachorros. El mío, Pol, tiene siete años. Hoy estará contento; por megafonía, altísima, suena esa canción: “Stronger”, sí, creo que se llama así. A él le encanta y a mí también me debe gustar, porque me doy cuen-ta que estoy moviendo el culo solo cuando paro de hacerlo, y es al advertir a quien tengo a mi lado: la madre de Pep, el “Zascas” le llaman,… el “destoyer” de la clase de mi hijo. Ella, pocas veces aparece por aquí; lo normal es que a Pep, nadie le esté esperando en ese patio. Sin besos ni bocata que mordisquear, se le puede ver a cualquier hora de la tarde caminando por las calles del pueblo o jugando solo en el parque.

La miro y no puedo evitar el verla hasta fea. Casi a manotazos intento apartar las malas ideas que me despierta ¡Como hoy Pol vuelva a salir marcado… la engancho de los pelos! ¡A ver si así se entera! Es mi hígado el que vomita esas barbaridades.

Cuando su mirada se cruza con la mía, esbozo una leve sonrisa que parece no ver. Pienso lo difícil que debe ser para ella estar aquí; es imposible que no note las miradas de todas nosotras, nuestro rechazo. Algo muy grave debe estar pasando en su casa, o en su ca-beza, para que no consiga ver, y menos aliviar, la rabia de su hijo. Pienso en lo sola que se la ve. Me da pena.

Recuerdo la última vez que se le acercó una de noso-tras, la madre de Iván, el mejor amigo de Pol, asusta-do, y avergonzado, con su ceja recién suturada.

— I que vols que faci? Son coses de nens! Vols dir que no feu un gra massa de tot plegat? Arreglada aniria si hagues d’ estar al cas de totes les seves xorrades! Au, no m’atabalis!

Ni media disculpa, ni rastro de preocupación ni por el niño herido ni por el suyo propio, el más roto de todos.

Tutorías, reuniones, que Pep se quedara sin ir al Tibi-dabo con sus compañeros... nada, no han servido de nada. Al revés, por lo que me cuenta Pol, ahora es más taimado y actúa con mayor saña. ¡Qué lástima! Siete años, y ya “carne de cañón”.

Veo a Pol cruzando el patio. No viene corriendo, hoy le pesan los pies. Algo no va bien. A lo mejor es que ha visto a mi lado a la madre de Pep. Trae la cabeza gacha. A mi lado ya, le levanto la barbilla con un dedo y hago que me mire. Está serio, muy serio, pero no hay marcas en su cara, parece ileso. De reojo, la veo ahí todavía: ¡Que suerte has tenido “fea”, de la que os habéis librado tú y tu mugrienta coleta! —ha vuelto a hablar mi hígado, hoy está charlatán.

—Què passa Pol?—He fet un cosa que no t’agradarà.—Dígues.—le pido mientras le entrego el bocata.—Aquí no, anem a casa. —ni lo mira y eso que es vier-nes y los viernes toca Nocilla.

No me pide que pasemos por la biblioteca, ni que le lleve al parque. Hoy es él, el que, con una determina-

Luces y sombrasCarmen López

Cuando un haz de luz impacta sobre un cuerpo este proyecta una sombra.Sólo cuando un cuerpo es capaz de contemplar, con honestidad, sus sombras, se ilumina.

LA PLANA ESPAI DE PENSAMENT I COOPERACIÓ 13

ción que no le conocía, dirige nuestros pasos y yo la que le sigo, casi a la carrera, para no perderlo entre el mar de niños, mamas y abuelos que se acumulan en la salida del colegio. Pol estruja su bocadillo con una mano y con la otra hace que vuele el carrito con su mochila. Va directo para casa, ni mira si le sigo ¡Pues si que la ha tenido que hacer gorda!

—El “capullu” d’en Pep, em volia picar una altre cop, mama! Ja sé que em dius que no piqui mai! —suspi-ra—, però també em dius que no em deixi maxacar! —sentado en su banqueta de la cocina, a medida que habla, su tono de voz se eleva y su cabeza también. Ahora me está mirando directamente a los ojos.—Què has fet Pol?—L’he agafat pel coll, l’he tirat a terra i li he fotut un parell de coçes. —me responde casi de carrerilla, sus ojos están entrecerrados y habla sin apenas separar

los dientes; en su semblante congestionado percibo los restos de la furia que me figuro le arrastró en ese momento. Se me escapa una media sonrisa. —I que ha fet ell, desprès?—Ha plorat i ha marxat. —me mira expectante y un segundo después, ¡solo un segundo después!, se relaja. —Ja, Pol, i demà què?

Otro segundo mirándonos. Y aparece algo en él, algo que no soy capaz de definir, pero sospecho que siem-pre le va a acompañar. Al principio me pareció una sombra ¿una sombra? ¿No sería una luz? Pero está ahí y es lo mismo que él vio en mí.

—Demà? Demà, ja veurem, mama. —Pol da el primer mordisco a su bocadillo, en la penumbra que nos en-vuelve a los dos, la misma que nos envuelve a todos.

14 LA PLANA ESPAI DE PENSAMENT I COOPERACIÓ

Llums i ombres, una contradicció sempre, necessària i fonamental per a viure.

Em resulta difícil parlar-ne, malgrat tot, em trobo aquí intentant escriure.

Escriure quelcom de la meva experiència. Un destil·lat.

Va ser una etapa llarga de la meva vida, una etapa que va durar set anys, una etapa d’angoixa; de tastar i conèixer el que és viure en contradicció gairebé per-manent, una etapa on el pensament, el cor i els actes no anaven de la mà. D’una resistència vasta, a mi-rar-me de front la contradicció. Va ser un temps, on el dubte em va perseguir i se’m va instaurar. Li vaig donar cabuda i es va apoderar de mi, fins el punt de dubtar de l’experiència viscuda, dels actes escollits i decidits,... de la meva intenció. Una etapa tenyida de negre. Sense visualitzar les ombres, tampoc la llum. Amb tot he de dir que ho vaig suportar; amb tot he de dir que n’he pogut destil·lar llum, malgrat que hi va haver moments en els que ni jo ho creia possible.

Potser el que he anat aprenent en el viure és que la foscor roman, quan estem en un estat, allargat en el temps, estàtic que no plàcid. Un estat de dubte perma-nent. Balancejant. Sense prendre una decisió. Sense assumir el risc, que malgrat sigui erroni, crec, a hores d’ara, que és més saludable per dinàmic.

Intentar aturar el moviment és una errada. Intentar aturar la decisió també. Intentar aturar el què hi ha en el fons del cor, també ho és. És una gran errada que ens porta a la foscor, a viure sense ombres, i per tant, comença un camí de desesperança.

Continuar aïllat amb el pensament fora de contrast és foscor. Quan és així, l’experiència em diu que, em-malaltim.

La primera sensació, intensa i dramàtica, és de ne-gror absoluta, després comencen els matisos. S’inicia, doncs, un procés d’oportunitat de llum, de començar a reconèixer tonalitats i contrastos. De reconèixer una nova ocasió de cercar la llum i modular-la. Recordo el moment del meu procés en que el rastre era més fosc, el moment on el cos i l’ànima ja no responen. El cos i l’ànima estaven “mediocritzats”, indefinits, sense força vital, amb dificultat de moviment, aleshores, vaig po-der connectar amb un fil de llum. Una porta petita s’obria dins el meu imaginari i amb aquesta capacitat -“la imaginació”- vaig poder començar a reconeixem. Podia moure’m. Podia parlar i visitar a qui jo volia i dir el que volia. Podia tornar a reconèixer de nou allò delicat de la vida: els meus valors. Els valors que com-parteixo, i amb qui els comparteixo, i anar albirant el significat dels meus actes.

Vaig començar a generar un nou moviment, un nou diàleg, entre jo i els altres. Un nou diàleg de llums i ombres, que no d’absència de llum. Un diàleg on l’amor hi és present.

Camí de llums... i ombresImma Vives i Oller

Si allò que enyoro ja només és una ombra, ombres, digueu.me, ¿com la vostra tenebra fa llum en la meva ànima?Marius Torres

LA PLANA ESPAI DE PENSAMENT I COOPERACIÓ 15

La meva pàtria és la meva ànima. El sentiment de per-tinença a un ideal i a una terra. Un aiguabarreig de genètica, experiència i coneixement. La meva identi-tat no és excloent ni separadora. No demano res que no vulgui pels demés. Ho podem compartir tot, des de la llibertat que ens fa iguals en la diferència.

La meva pàtria és l’olor del carrer on jugava; el camí que travessa els camps i s’endinsa en el bosc. El re-cord d’aquella tarda, on hi batega la remor del primer amor. La meva pàtria és la gent; un constructe de sen-timents, de realitats, de lluites, de dolors, de pèrdues i de coratge.

La meva pàtria és una mà estesa als pobles d’Espanya, a la seva gent, a la seva cultura, a la seva llengua.

Aquesta Espanya apresa en les tardes d’escola, quan ens ensenyaven a llegir i a escriure, barrejats els uns amb els altres, sense escarnis ni estranyeses.

En un món, donat a prohibir-ho tot, ens donàvem una llibertat deliciosa; una llibertat assumida espontània-ment, en una desobediència cívica, tan natural com l’aire que respiràvem. Érem nens, érem amics, érem companys; indiferents a les imposicions. Cada ù tenia el seu nom i la seva llengua, però en aquelles tardes, allunyades dels sorolls de la vida d’ara, la llengua s’uti-litzava per parlar. Envejo aquella llibertat silenciosa, que vàrem aprendre a construir, sense obsessions, ni prejudicis. Envejo la pluri culturalitat de l’aula. El res-pecte, amb el que ens tractàvem; les lluites fratricides que acabaven, perdonant-nos els uns als altres. Envejo la resposta a l’error. La saludable competitivitat del joc que ens convertia en rivals, però no en enemics.

El meu sentit de la pàtria és el d’aquella aula: diversa i plural. La pàtria dels qui han vingut de fora, arrossegant en una maleta quatre rampoines i cent quilos de sofriment. Gent postergada, obligada a abandonar la seva terra, a crear una nova vida. Gent que sovint no rep, dels d’aquí, la comprensió i el suport que es mereixen.

Aquest reconeixement és imprescindible per fer que la pàtria de la gent, sigui com aquella aula, en una es-cola de poble, als anys seixanta, on uns rèiem amb els altres, indiferents a les lleis, a les prohibicions i als go-vernants.

Les pàtries les construeixen la gent: tots. Els nous i els vells. Els de sempre i els qui acaben d’arribar. Els d’abans i els d’ara. Els qui als anys cinquanta varen deixar un poble d’Espanya i els qui arriben avui, amb el mateix dolor i la mateixa esperança, d’Àfrica, de Sí-ria, d’Hondures o de Nicaragua.

La meva pàtria és aquesta gent i és ara. Són ells i som nosaltres. Res no els hem d’impedir, ni hem de po-sar cap frontera a les seves capacitats. Una pàtria no es una llengua, ni és una terra, ni una llei. La pàtria només és la gent. El què vol i el què estima, el que va deixar allà, enrere, i el que crearà, ara, de nou. La pàtria de la gent; és plurinacional, pluricultural i plu-rilingüe. Ens uneix la voluntat d’estimar i sentir-nos del lloc que ens acull per viure. La meva pàtria és ara. La meva pàtria sóc jo i ets tu.

L’aire renovat i rejovenit de la il·lusió i de la revolució de les persones. Junts per governar-nos. Junts per fer-ho bé. Junts per ser millors.

La meva pàtriaSanti Vancells Gascons

Summer’s out – school’s in © Bùi Linh Ngân

Ninja cat © Robert Couse-Baker