La veritable història de Sant Jordi i el drac

Fa molt de temps, va existir una bella comarca anomenada Silca. Tots els seus

habitants eren molt feliços.

Al centre de la comarca hi vivia un rei molt generós, tan, que era molt apreciat

pels seus súbdits.

El seu castell s'ubicava entre les valls d'un turó, ocult i molt ben protegit.

El paisatge era ple de flors exòtiques i plantes meravelloses, es percebia una

verdor fresca a l'aire. Allà hi vivia el bondadós monarca amb la seva preciosa

filla Sabra.

La jove tenia fama de ser molt bonica i encisadora... bé, si més no, això era el

que es deia.

El rei havia fet córrer un rumor sobre el caràcter gentil i suau de la princesa

per por a no trobar-li pretendents.

A més a més, també va exagerar una mica els seus atributs físics. La princesa,

en realitat, era molt diferent: rebel, agosarada i amb fila d'esparracada.

L'únic cert de tot allò era la seva bellesa, que no era una bellesa tradicional.

A la jove no li agradaven els preciosos vestits rosa que el seu pare li regalava,

així que els donava als més necessitats. Odiava el color rosa!

La Sabra estimava la natura i cada dia gaudia de llargues passejades a l'aire

lliure. Tot i que al rei li semblava incorrecte que una jove princesa anés sola per

arreu, l'hi deixava anar.

La Sabra cavalcava hores i hores en el seu cavall i amic Zeus, sempre

i quan ell ho volgués. Li encantava escoltar els ocellets i saludar els esquirols.

Pujava als arbres i menjava fruites fresques que compartia amb el cavall.

S'estimava tots els animals del bosc i els respectava.

Un dia, la pau de la comarca es va veure interrompuda per l'arribada d'un

visitant inesperat: un drac. La gent d'aquella comarca només havia sentit a

parlar de dracs, però no n'havien conegut mai cap.

S'escoltaven de boca en boca aterridores històries, contes esgarrifosos sobre

aquells monstres terribles. Per a la comarca de Silca havia arribat l'hora de

conèixer aquelles històries en persona.

Aquelles criatures tenien fama de ser pudents, agressives i cruels. Alguns deien

que eren dimonis encarnats. Inclús hi havia llegendes que parlaven de poblacions

senceres que emmalaltien i morien solament per la pudor de les seves pells.

D'altres deien que atreien la pesta, les plagues, les sequeres, les inundacions i la

mala sort en general.

Aquella matinada a Silca, uns llenyataires van trobar un monstre dins el llac.

Segons ells, feia una pudor tan immunda que un d'ells es va desmaiar.

Pel que sembla, la bèstia no els havia arribat a atacar perquè ells s'havien

mantingut ocults entre la bardissa.

En assabentar-se de la notícia, el primer que va fer el rei va ser advertir-li a

la Sabra que es mantingués allunyada del riu. Ell pensava que la curiositat de la

princesa i la seva audàcia li portarien grans problemes.

El que el rei ignorava era que la Sabra sempre necessitava arribar al perquè de

les coses, i odiava les injustícies. Ella pensava que totes les criatures eren bones

i, si alguna semblava el contrari, devia haver-hi alguna raó per fer-ho.

Com els pobladors estaven aterrits, el rei va consultar els seus consellers per a

trobar una solució a aquell enorme problema. El més jove dels consellers va

suggerir una solució: contractar a un cavaller expert en dracs.

En aquell moment n'hi havia un particularment famós que s'anomenava Jordi.

Sant Jordi era un cavaller, però també era un trobador. Alguna cosa així com

una estrella de rock de la nostra època. Sempre que es dirigia cap a una batalla

cantava cançons junt amb la seva tropa. La seva fama va arribar a llocs llunyans i

tenia moltes admiradores, fet que, per descomptat, també feia créixer la seva

vanitat.

El «Sant» que precedia el seu nom era un títol que havia guanyat pel seu

irresistible encant i do de gents, que seduïa a tothom per igual però en especial

a les noies. El seu carisma semblava de fóra d'aquest món... Era lògic el «Sant».

A la matinada, la Sabra va col·locar al seu llit una nina feta amb coixins, cordes i

una perruca de palla. Es va vestir amb roba de minyó per a que la confonguessin

amb un noi qualsevol. Va muntar sobre Zeus i va cavalcar cap al riu. Quan per fi

va arribar allà on havien vist la bèstia, es va amagar darrere uns arbusts.

Encara faltaven dues hores per a l'alba quan es van sentir unes petjades molt

pesades. Els arbres tremolaven i es desfullaven. Llavors va aparèixer una petita

llum entre els arbusts.

- És una cuca de llum? - Es va preguntar a si mateixa la Sabra. Però pressentia

que era molt més que això.

Es va sentir un so estrepitós i alguna cosa molt pesada va entrar al riu. L'aigua

va esquitxar per tot arreu, fins i tot a la mateixa princesa, que va quedar molla

de dalt a baix. La noia va començar a tremolar de fred... i de por.

- Serà millor tornar a casa? - va pensar la Sabra, i en silenci va fer un pas

enrere.

En aquell moment va bufar una ratxa de vent. La Sabra va sentir que es

congelava i se li va escapar un esternut. A mesura que s'acostava, la tímida llum

de l'espelma també revelava el que hi havia darrera la foscor.

La petita flama va deixar veure un immens i aterridor ull verd que examinava

amb curiositat el seu voltant.

La jove no va poder evitar deixar escapar un crit agut. Va donar un altre pas cap

enrere per escapar, però es va entrebancar amb una branca i va caure

d'esquena.

L'ombra gegant va començar a moure's i un gran so va antecedir a una ràfega de

foc. La princesa no va poder més. Quan va notar part de la seva roba feta

cendra, es va desmaiar.

Va obrir els ulls enmig de la foscor, no podia veure on era. L'escena semblava

repetir-se, des de dalt se li acostava una petita llum. Aquella claror feble

il·luminava el sostre del lloc desconegut on es trobava. Per alguns detalls va

distingir ràpidament que era en una cova.

- Què faig en una cova? - Es va preguntar.

Per un moment havia oblidat tot el succeït durant la matinada però, a poc a poc,

va començar a recordar.

Quan se li va esclarir la mirada i es va acabar de desvetllar, la seva oïda també

es va afinar.

unes passes gegants que s'acostaven. També sentia alguns bocins de roca caient

a terra. Quin destí li esperava a aquella princesa?

- Oh no! Segur que és el drac! - va pensar la princesa – Però què puc fer?

La flama de l'espelma es va acostar i l'enorme ull verd la va espantar una altra

vegada.

- Deixa'm en pau, horrible bèstia immunda! - Va dir la princesa mentre, amb les

mans, buscava per terra alguna cosa per colpejar al monstre.

- Immunda? Horrible...? Bé, ho puc entendre, no tots tenim els mateixos patrons

de bellesa, però... immunda? Deixa'm dir-te que cada dia em llevo ben d'hora per

banyar-me, i et recordo que va ser en el mateix riu on em vas trobar. - digué el

drac amb veu molt refinada. I va encendre una espelma més.

- Saps parlar? - Va dir la princesa astorada i arrossegant-se a poc a poc cap

enrere.

- Per descomptat que puc parlar... afortunadament. Imagina't què seria de mi si

no pogués defensar els meus punts de vista. - va afirmar el drac amb gestos ben

elegants.

- Per què m'has portat fins aquí? Penses menjar-me?

- Menjar-te? Per favor, quines bogeries dius! Jo sóc... vegetarià! Menjar un

ésser viu és... és... de bàrbars! - Va dir indignat el drac, i va afegir – Tranquil·la,

aquí estàs fora de perill. Potser si fos aquí el meu cosí Culebrete... que té un mal

geni... O Herensuge... aquest sí que és carnívor, per això està tan gras. A més a

més, té molt mal caràcter, sense parlar de la seva higiene... L'Hersenuge sí que

n'és, d'immund. Què en deu ser de la vida d'en Quetzalcátl? Aquest cosí meu sí

que en té d'estil! Ah, i l'oncle Huanglong! Com el trobo a faltar, quin home més

educat i savi. Sabies que em va ensenyar a llegir xinès?

- Pots deixar de parlar tant? - Va dir la princesa molt més tranquil·la però una

mica molesta. - I doncs, què vols de mi?

- Perdona'm, sempre m'emociono parlant de la meva família – va dir el drac

somrient amablement i gesticulant força amb les mans – Jo de tu? Disculpa'm, la

pregunta és: Què vols tu de mi? Et recordo que tu eres al riu, potser...

esperant-me?

- Em vaig acostar al riu per confirmar l'arribada d'un monstre terrible.

- I vas trobar-lo?

- Per descomptat... Eres tu!

- Jo? Terrible? Insisteixo que puc entendre que em diguis monstre, però...

Terrible? Serà perquè m'han sentit cantar? - Es va preguntar el drac i,

oblidant-se per complet de la Sabra, va continuar parlant amb si mateix -

Aquesta dèria meva de cantar al bany. Que n'és de xafardera la gent!

- Aleshores per què em vas atacar?

- Atacar? Jo? - digué el drac arronsant les potetes davanteres cap al seu pit

d'una forma molt graciosa. - Exigeixo un advocat!

- No et facis el ximple... mira la meva roba – va dir la Sabra molt seriosament

mentre li mostrava la seva armilla socarrada.

- Doncs... doncs... Em vaig espantar, sí, ho confesso! Em vaig espantar. - Digué el

drac posant una veu molt aguda al final de la frase.

- Et vas espantar? Tu? Vinga va, però si ets un drac! A més a més, quina manera

tens d'espantar-te... gairebé no ho explico!

- Doncs sí, és que quan m'espanto em ve... singlot. - va dir el drac quequejant.

- Singlot?

- Si, singlot en cada so, se m'escapa una flama de foc i... i... no la puc controlar.

Això m'ha portat tants, però tants de problemes! Visc anant d'aquí cap allà,

errant d'un lloc a l'altre. Ja he perdut el compte dels pobles que he visitat. I,

és clar, qui s'interessa per la història d'un drac?

- Em sap molt de greu... - digué la princesa estenent-li la mà – El meu nom

és Sabra.

- Ah, però si ets una noia! Pensava que eres un xic. Per què et vesteixes

d'aquesta manera?

- És llarg d'explicar... Tu com et dius?

- Em dic Drago, bé, així és com em diu la meva família. La gent pel carrer tan

sols em coneix com a “drac”. Per cert, vols prendre alguna cosa? Potser un te?

- Sí, i tant, m'encanta la idea. Un drac que beu te, qui ho hagués imaginat!

- I no és per ser vanitós, però sóc un drac ben educat i, a més a més, tinc molts

estudis – va dir el drac arquejant allà on els humans hi tenen les celles.

Així fou com la princesa va passar tota la tarda coneixent aquella cova profunda,

que ara era la llar del drac. Aquell indret fosc era, simplement,... espectacular!

Hi havia llibres per tot arreu, a més de moltíssims vegetals i fruites

emmagatzemades. El llit del drac era un jaç fabricat amb milers de pètals de

rosa i altres flors que trobava pel terra del bosc.

Tot i que la princesa no comprenia el perquè de la foscor en la qual el drac vivia,

ben aviat ell li va explicar que era per por a ser descobert.A més, segons el

drac, les espelmes li donaven un toc molt romàntic.

Mentrestant, en Zeus havia arribat al castell, posant en alerta als guardes

sobre l'absència de la jove. En assabentar-se de la notícia, el rei, que estava

parlant amb Sant Jordi, va exigir-li que alliberés a la princesa. El cavaller li

explicà al rei que una cosa era matar un drac i una altra rescatar a una princesa.

Per aquesta raó, si aconseguia l'èxit en la missió volia que, com a part de la

recompensa, se li concedís la mà de la jove.

Sense pensar-s'ho gaire, el rei va acceptar.

Pujat sobre un bell i noble cavall blanc, el cavaller va sortir del castell a tota

velocitat. Va creuar tota la comarca fins a arribar al riu. Allà va inspeccionar la

zona fins que va trobar un tros cremat de roba. Com no havia estat advertit que

a la Sabra li agradava vestir com un noi, va pensar que algun infeliç havia estat

víctima d'aquella bèstia cruel. Després, a partir d'allà, sols va haver de seguir

les petjades gegants que havia deixat el drac.

Sant Jordi va cavalcar en ziga-zaga durant tot el camí per esquivar les

immenses trepitjades, que semblaven petites fosses deixades pel camí.

Finalment va trobar la cova tenebrosa, bé... tenebrosa en aparença.

L'obscuritat profunda de la cova va posar en guàrdia a Sant Jordi, que va deixar

a l'entrada el seu magnífic cavall i va agafar amb força la seva espasa.

Caminava i caminava i li semblava una cova sense fi, fins que va sentir uns riures.

Riures? En Jordi esperava crits, gemecs, però... riures?

Llavors va veure una figura gegant, amb prou feines visible per les flames febles

d'unes espelmes. Semblava amenaçadora i disposada a atacar-lo. Sense pensar-

s'ho, Sant Jordi s'hi va dirigir i, amb l'espasa, va perforar-li una de les potes

del darrere.

- Ai! - Es va sentir el lament agut del drac que, desesperat, va córrer cap a la

porta de la cova mentre, amb el pes de les seves petjades, la feia tremolar i

queien a terra petits trossos de pedra.

- Què fas, salvatge! - digué una veu femenina entre l'obscuritat.

- Princesa? Sóc en Jordi i sóc aquí per salvar-vos. Deveu haver sentit parlar de

mi. Sóc famós per les meves gestes i les meves trobes magnífiques. - Sant Jordi

va agafar una de les espelmes que reposaven a terra i va il·luminar allà on havia

sentit la veu. - Princesa? … Disculpa'm... On és la princesa i..., qui ets tu?

- Jo mateixa sóc la princesa i, pel que he vist avui, tu deus ser un ximple.

- Princesa? Per què es vesteix així? Bé, no hi ha temps, hi ha una comarca per

salvar i un rei a qui retre comptes.

Sense gaires subtileses el “cavaller” va pujar-se la jove a l'espatlla.

La Sabra cridava i patejava furiosa.

Sant Jordi va cavalcar a tota velocitat fins a arribar a les portes del castell, on

va deixar la jove. La princesa protestava i cridava molt molesta. En Jordi ni tan

sols la va sentir perquè només pensava a donar caça al “monstre”.

A la comarca solament s'escoltaven els crits dels habitants. Gent que corria

d'un lloc a un altre. En Drago també corria per la comarca amb el seu atac de

singlot, cremant algunes cases sense voler i destruint-ne d'altres amb la seva

cua maldestre. El pànic es va estendre fins a tornar-se pànic col·lectiu. La gent

sortía de casa seva cridant, corrent i, alguns, buscant una arma per defensar-se.

Quan va veure tot allò, en Drago també va entrar en pànic. Va elevar les seves

potes davanteres com a senyal de submissió, però la gent va interpretar tot el

contrari. Veien una amenaça terrible en cada gest d'en Drago.

La comarca semblava embogida: fum per tot arreu, cases cremades i destruïdes.

Amb això, ningú es va adonar que no hi havia pas cap ferit... excepte el drac. La

ferida d'en Drago encara sagnava, deixant taques per tot arreu per on ell

passava.

Finalment Sant Jordi va arribar per enfrontar-se al drac.

Quan el jove cavaller va mirar al seu voltant tan sols hi va trobar destrucció. Va

pensar que s'encarava a la més cruel i devastadora criatura. Però en Jordi no

sentia temor, perquè es considerava el més valent entre els valents... modèstia a

part.

Quan en Drago va veure venir el cavaller es va sentir aterrit de nou i va pensar

en les conseqüències de la seva por. Què podia fer? Res. Ell exemplificava el mal

i si intentava conversar només seria pitjor. Tot en ell significava violència.

Resignat, va tancar els ulls moments abans que les seves entranyes deixessin

anar aquell so que el condemnaria a la seva fi: el singlot.

Una flamarada immensa va passar molt a prop de Sant Jordi. El cavaller va

córrer ple de coratge amb la seva espasa cap a la gran bèstia.

Per primer cop a la seva vida, en Drago sentia molt a prop el seu final. Però...

així? D'aquesta manera tan injusta? Li va rodolar una llàgrima galta avall.

- Atura't Jordi! Deixa el drac en pau! - digué un cavaller muntat en un cavall

mentre, galopant, es va interposar entre el drac i Sant Jordi.

- Qui ets tu? Com goses interposar-te en aquesta batalla? És que ets un

representant de les forces obscures? O potser un boig? - digué en Jordi

visiblement molest.

- No, sóc jo qui t'ho exigeix, princesa d'aquesta comarca! - va dir

la Sabra mentre es treia el casc de l'armadura.

- Princesa Sabra... és boja? - va preguntar el cavaller mentre assenyalava el

drac. - És una bèstia, ens matarà a tots.

- Puc demostrar que és inofensiu. A més a més és molt... molt... educat. -

La Sabra es va girar cap al drac amb una actitud molt enèrgica – Pel que fa a tu,

deixa la por. Calma't! Si no, com li podrem demostrar a tota aquesta gent qui ets

realment?

En Drago sabia que la Sabra tenia raó, es tractava d'ara... o mai. Va respirar

profundament durant més de dos minuts. Semblava que s'anés a desmaiar.

- Em...emem...em... Em sap molt de greu tota aquesta situació. Generalment sóc

molt educat, però quan alguna cosa m'incomoda, bé, en realitat, quan alguna cosa

m'espanta, doncs... doncs... em ve... em... ve... singlot. La veritat és que tota

aquesta situació és molt vergonyosa.

- Un drac que parla? - va dir Sant Jordi astorat i amb la boca oberta, mentre li

queia l'espasa a terra.

-Doncs sí. Molt de gust, el meu nom és Drago. - digué el drac, estenent una de

les seves potetes davanteres.

- Quina humiliació! Això és una bogeria, aquí són tots ben bojos. - va dir Sant

Jordi, i es va retirar molt molest cavalcant veloçment i perdent-se entre

el paisatge.

- Moltes gràcies Sabra... Et dec... la vida. - va dir el drac amb un càlid somriure

al rostre.

De fons es va sentir un gran rebombori, hi havia molt bon ambient i entre la

multitud regnava l'alegria.

- Visca la princesa Sabra! Ha salvat la comarca! Visca! - cridaven tots els

pobladors.

- Oh, no és res... - els va respondre ella amb humiltat – Per cert, crec que havia

oblidat esmentar-te una cosa, Drago... Sóc princesa.

- Ah, quin petit detall! Doncs res, potser després m'explicaràs que el teu pare

va ser un gripau en la seva joventut, o alguna cosa així. Res, petits detalls que a

un se li obliden!

Aquell dia tan ple de sorpreses i acció també va ser l'inici d'una especial

admiració mútua entre en Drago i la princesa. Al capvespre, la Sabra va marxar

cap al castell amb el drac, que volia presentar-li al seu pare.

En arribar va anar directament a canviar-se de roba, ja que si el rei la veia

vestida d'home li seria massa impactant. Convertida en una delicada jove, va

baixar tot seguit al saló de la corona, on es va trobar amb una gran sorpresa:

Sant Jordi estava allà!

- Estimada filla... vine als meus braços! - digué el rei amb un dolç somriure i

estenent els braços.

- Pare!

Sabra va córrer a abraçar-lo, però tot seguit s'hi va separar i li va preguntar:

- Pare, què hi fa ell aquí?

- En Jordi ve per demanar la teva mà. Li vaig prometre que si et salvava i vencia

a la bèstia et casaries amb ell. A més, rebrà també el teu dot i una recompensa.

- Què? - Sabra va mirar a Sant Jordi amb ràbia. Tot seguit va buscar un pal i va

perseguir el noi fins a l'entrada del castell.

Sant Jordi va galopar més veloç que mai, va passar pel costat del drac i ni tan

sols el va mirar. El cavaller temia la ira femenina i, en especial, la d'aquella

princesa. En Jordi coneixia poques dones aguerrides, però les respectava molt.

Així va passar el temps, l'alegria va tornar a la comarca i es va multiplicar amb

l'arribada del drac. A més, la gent va aprendre moltes coses.

La primera, que no es poden emetre judicis sense conèixer bé a les persones i

altres éssers. També van aprendre que per un sol individu o varis no es pot

jutjar els altres i que per l'aparença no hem de valorar.

En Drago tenia un encant... màgic! A la fi les seves qualitats brillaven com el Sol.

A la comarca van crear un rumor sobre aquell drac gentil. La gent del poble va

començar a pensar que portava bona sort perquè als llocs on havia caigut la seva

sang van créixer precioses roses vermelles.

A la comarca regnaven l'amor i la saviesa, a Drago li encantava parlar mentre

feia caminades llarguíssimes per la vall. Es pujava sobre l'esquena a nens, joves i

inclús adults. En aquelles passejades els relatava les històries dels seus viatges,

els explicava els llibres que havia llegit i inclús debatien temes filosòfics!

Silca mai més tornaria a ser la mateixa, aquella comarca tenia ara a

un meravellós drac i... no sabien viure sense ell. En Drago era genial, a més de

gentil, generós i “molt educat”, com ell mateix deia. Ajudava amb la seva força

bruta a construir edificacions i molt més. Sense esmentar l'estil que comporta

tenir un drac com a amic d'una comarca... Ningun humà o

bèstia estaria interessat a atacar un lloc com aquell. En aquells temps, només

esmentar a un drac ja s'imposava molt.

Tot el poble va caure sota l'encant del drac, i això incloïa la princesa.

Ella l'admirava en secret i ell... l'adorava. Malgrat això, en Drago era molt tímid,

i la Sabra ho sabia. La jove va comprendre que havia de portar la iniciativa. Un

dia, com de costum, van sortir a donar un volt parlant de tot hores i hores.

Just mentre es ponia el sol, la Sabra li va demanar matrimoni a en Drago i a ell...

li va venir un atac de singlot!

El dia del casament del drac i la princesa va ser el més aclamat i divulgat

d'aquells temps. A la comarca de Silca van arribar persones de molts llocs

diferents, alguns de més propers i d'altres molt llunyans. També van arribar

milers de regals a la comarca. Els regals eren molt diversos: des de coses molt

personals per als nuvis fins a meravelles tecnològiques i obres d'art per a la

comarca.

El castell va obrir les seves portes per a tots els habitants però, per falta

d'espai, va haver d'estendre les seves dimensions fins més enllà dels seus murs.

Així doncs, es van col·locar moltes tendes a l'aire lliure. Dins de les tendes hi

havia moltes taules decorades amb fines estovalles i flors precioses. El banquet

no va ser menys: sobre les taules van lluir tot tipus de menges.

Que cap habitant de la comarca podia quedar fora era una exigència només

imaginable en l'era Sabra-Drago.

La parella era tan generosa que tots pressentien que portarien grans

benediccions a Silca. En Drago inclús va convidar a Sant Jordi per oblidar aquell

“desagradable incident”, com solia dir en les seves passejades.

FÍ

Escrit per: Jecar J. Mendoza Fischer, il·lustrat per: Daniel Pineda, editat per: Roser Aguiló Taducció: Carlota de Otto Morera

www.manualidadesinfantiles.org © 2016, Tots els drets reservats.

El contingut d'aquest conte electrònic, incloent tots els dibuixos, són propietat de manualidadesinfantiles.org i no poden ser distribuïdes, o publicades sense permís de

manualidadesinfantiles.org. Per compartir aquest material podeu enviar una sol·licitud a info@manualidadesinfantiles.org