L’ÚLTIM PORTDIARI D’ALEXANDROS

Notes de Color — 85

JOAN REBAGLIATO NADAL

XXIX Premi Literari Vila d’Ascó

L’u�ltim port.indd 3 24/01/18 10:23

Primera edició: febrer del 2018

© del text: Joan Rebagliato Nadal

© d’aquesta edició: 9 Grup Editorial

Cossetània Edicions C. de la Violeta, 6 • 43800 Valls

Tel. 977 60 25 91 cossetania@cossetania.com

www.cossetania.com

Disseny i composició: 3 × Tres

Impressió: Romanyà-Valls, SA

ISBN: 978-84-9034-712-6

DL T 13-2018

Aquesta obra ha estat guardonada amb el XXIX Premi Literari Vila d’Ascó 2017. El jurat el formaven Miquel Pérez i Sánchez, Montserrat Nicolau i Borràs,

Josep M. Raduà i Serra, Joan Simon i Canal i M. Glòria Tomàs i Nus.

Editat amb la col·laboració de:

Ajuntament d’Ascó

L’u�ltim port.indd 4 24/01/18 10:23

1

[25 de setembre de 1715, matí]

PRIMERA VISITA A LA TORTuGuETA

una faixa de boira davant. L’urso maniobra el timó de la canoa per seguir la direcció que assenyala el dit índex. A continuació el propietari del dit ens ordena que tinguem les armes a punt per al moment de sor-tir de la boira. Qui sap què hi pot haver darrere. Esperem en tensió. És tan espessa la boira, que no veig ni la forra de l’urso. Dintre la boira, el metall de les armes s’omple de gotetes. Fa venir set, trobo. Set de grog. I de cop apareix el sol darrere la boira. Enlluerna tant que estic a punt de disparar l’arma només per l’ensurt, i no soc l’únic.

—Mireu, és la filla de la Tortuga!Té raó el capità. És una illa clavada a la Tortuga, només que a petita

escala. La Tortuga… Quan va ser la primera vegada que la vaig veure així, des d’una embarcació? Els vells tenim tirada a perdre’ns en els re-cords, però en George no està per punyetes. M’obliga a agafar el rem, com els altres. No fa vent i l’aigua sembla que s’hagi tornat de vidre, de manera que, si no remem, ens quedarem aquí clavats com un pregadeu de rostoll.

Anem resseguint l’illa. És una costa de penya-segats que cauen sobre el mar. El problema no és només deixar la barca en un lloc arrecerat, sinó sobretot trobar la manera d’accedir a peu a l’illa. I això suposant que aquesta terra estigui deshabitada i que no hi hagi indígenes o bu-caners disposats a atacar-nos mentre escalem els penya-segats. Seríem un blanc ben fàcil des de dalt. És per això que continuem voltant l’illa, buscant un punt on l’entrada sigui franca. La força la fem nosaltres, la direcció la posa l’urso i les ordres les dona en George. Encara que

L’u�ltim port.indd 5 24/01/18 10:23

6 Joan Rebagliato

en realitat el que decideix és el mapa que en George subjecta entre els dits. Hi ha una platja dibuixada amb un vaixell de tres pals en un dels extrems de l’illa.

De cop uns xiscles aeris em fan aixecar el cap i veig quatre ocellots de llargues ales negres que s’enlairen de l’illa i fugen en direccions oposa-des, com les línies d’una brúixola. Apaguen el sol i el tornen a encendre. Puc arribar a veure que porten, dintre el bec entreobert, una cosa que brilla, potser una perla. Ves que no siguin de la família de les garses i ens estiguin rampinyant el que ens pertoca! En segueixo un sobre la immensitat de l’aigua fins que només és un punt negre en les teranyines dels meus ulls —un punt negre i la perla que encara brilla.

Finalment darrere l’últim replec de la Tortugueta, que és ben bé com una pota mig amagada, trobem la platja. La blancor de la sorra enlluer-na com cap altra de les sorres que he vist en els mars del Carib. Ens hi dirigim de dret, entre esculls submergits tan visibles que esquivar-los amb un cop de timó no té cap dificultat, i encara menys per a un timo-ner expert com l’urso. El bot llisca fins que s’encalla definitivament en la sorra del fons, a pocs metres de terra ferma. Només l’urso es queda a bord. Els altres saltem a l’aigua amb els mosquets a la mà. Quan ens allunyem, l’urso estira el bot fora de l’aigua.

No es veu ningú, i això que el temps és suau i el fons marí està ple de crustacis i animalons diversos —encara que jo ja en tinc un tip, de crustacis i de carn de tortuga. Els peus se’ns enfonsen a la sorra blanca, que va pujant lentament com si fos la falda d’un turó. Deu peus, en total: els meus peus, els peus d’en George, els peus del Català, els peus d’en Frank i els peus d’en Carlo. M’aturo. Hi ha alguna cosa que no m’agrada a l’aire. Té la mateixa immobilitat que l’aigua que envolta la Tortugueta. Aquesta sensació incòmoda de temps que no avança. Com un bon grapat dels dies que hem viscut els vells, vaja, inútil del principi al final.

—George, tinc un mal pressentiment.Bufa, però es porta la mà lliure al pom de l’espasa. A l’altra mà hi té

el mapa. Endevino que va comptant passes i comprovant instruccions. La platja es converteix en un tou de bardisses que ens esgarrapen els calçons. A mitjana distància, s’aixeca un bosc d’aspecte impenetrable. Tampoc no m’agrada.

L’u�ltim port.indd 6 24/01/18 10:23

7L’últim port

Però el bosc deu sortir al mapa, perquè en George ens hi porta de pet, grimpant per les roques que tanquen la platja. Pugem i baixem. Són roques molt grosses, anguloses, cobertes de verdet. Estan escam-pades com si les haguessin tirat uns gegants enmig d’una lluita. O com si haguessin format part d’una muralla i el temps hagués acabat enru-nant-la i escampant-la pertot. El temps. Si a mi un grapat de desenes d’anys m’han convertit en un vell, què té d’estrany que també actuï sobre les pedres, ni que sigui molt més a poc a poc?

Per sort només és una mena de cinturó de roques, de manera que aviat les acabem de travessar i arribem al bosc. En George fa senyal d’entrar-hi. Però com es pot entrar en un bosc impenetrable? No es tracta només del sotabosc. El problema gros són els mateixos arbres. Atapeïts, estrets, amuntegats. Sobreposats. Ens ho mirem incrèduls. Entre molts troncs hi ha l’espai d’un pam. Entre d’altres, potser només l’espai d’un dit. I encara hi ha els arbres que sembla que hagin crescut els uns a sobre els altres, els uns a dintre els altres. Per arrodonir-ho, en la part baixa del bosc un matollar espès obtura per complet les escletxes i els forats. No m’agrada gens.

Miro el mapa per sobre l’espatlla d’en George. Hi ha dibuixades unes quantes fletxes que travessen l’illa sencera fins a una creu situada a l’altra punta. Però el que m’encurioseix més és que sembla que també hi hagi dibuixat un recorregut de tornada. Per què? Realment cal tornar per un altre lloc quan has desenterrat un tresor? Si no és que hi ha al-guna mena de vigilant que t’impedeix de passar amb el tresor… Encara descobreixo una llegenda escrita, les úniques paraules, que diu «La sego-na creu». En George aparta el mapa i en Carlo proposa buscar un camí, sigui on sigui, que travessi el bosc. I, com que és el contramestre i a en George li sembla bé, ens posem a caminar resseguint el límit dels arbres en direcció a la costa oest, amb l’esperança de topar-nos una clariana. Però el bosc és igualment espès pertot i acabem arribant als espadats que cauen a pic sobre el mar. Allà en George estira el cap i deixa anar un renec. No hi ha tampoc cap caminet excavat a la roca, en el lateral de l’illa. El bosc creix atapeït fins i tot més enllà dels extrems de la terra. Els últims arbres, gairebé sense espai, estiren els troncs i les copes sobre el buit, com si fossin les bigues d’una casa amb la teulada ensorrada. Vista

L’u�ltim port.indd 7 24/01/18 10:23

8 Joan Rebagliato

des d’aquí l’illa sembla un coixinet d’agulles atapeït. O un cap amb una cabellera increïblement frondosa.

Desfem camí i tornem a travessar l’illa, ara fins a la costa est. Sort que la distància no és gaire llarga, perquè és cansat anar superant els roquissars dels gegants. A més, som pirates i no muntanyencs o saltim-banquis. Estem fets a moure’ns a coberta enmig d’una tempesta o d’un abordatge, no a terrejar com aixafaterrossos. La cara d’en George es va enfosquint a mesura que ens acostem a l’altra banda. Res. Els arbres creixen tan espessos aquí a la costa est com ho feien a la costa oest. Però en George ja en té prou i dona ordres a en Frank.

No em sembla que sigui una bona tria. En Frank és fort com un bou i també té la poca traça d’un bou per moure’s en espais petits. Aguanta cops inversemblants i ataca amb l’espasa, amb el punyal, amb el cap, tant li fot, res no l’atura. Però és el més desmanyotat dels pirates fora de l’aigua. Ara, suposo que té la gràcia que, per més gros que tingui el caparrot, no se li ha acudit mai negar-se a complir una ordre. S’estim-barà. En George no l’hauria de sacrificar així perquè sí. Qui sap què ens trobarem després. El cas és que obeeix i avança cap a la costa brandant de banda a banda com un os. Per sort se li acut parar-se abans de fotre’s daltabaix, i això, venint d’ell, trobo que ja és molt. Es mira els arbres es-tirats com bigues a sobre el mar de vidre. És l’única via imaginable. De manera que camina altra vegada fins a quedar dret sobre el primer dels troncs, amb la intenció evident d’anar avançant així, de tronc en tronc, com si fossin les posts d’un pont. Els altres seguim les seves evolucions amb interès. Es prepara per saltar en direcció al tronc següent. Collons, es fotrà daltabaix abans que en George hagi tingut temps de tornar a consultar el mapa.

—George, em sembla…No puc acabar la frase. Aquella tossa germànica projecta un peu en

direcció al tronc següent, falla el pas, es desequilibra, fa giravoltar els braços grotescament i acaba penjat del tronc com un ximpanzé. Cor-rem a ajudar-lo. En George és el primer que hi arriba, tot s’ha de dir. En Frank se’l mira conscient d’haver fracassat, però el capità té coses més importants al cap.

Reculem fins que tornem a ser, aproximadament, allà on hem vist el bosc per primera vegada. En Frank té un fil de sang a la galta de resultes

L’u�ltim port.indd 8 24/01/18 10:23

9L’últim port

del cop d’una branca. És una idiotesa tot plegat i faríem bé de tornar amb l’urso a la barca, i de la barca al vaixell. I allà ració de grog general i esperar que el nou dia ens porti un galió espanyol.

—George…Però en George fa com si no em sentís. Es mira obcecat el mapa i

serra les dents.—Endavant. —L’or d’avui no el deixis per a demà, s’entén.Potser ara ja no es tracta del mapa sinó d’una qüestió d’orgull. Però

què hi fot l’orgull? Si només som sis, i l’urso no compta perquè no és allà i perquè gairebé no xerra. Que en George expliqui a la tripulació que ens hem topat un destacament militar britànic, o un drac que es-copia foc, jo què sé, i hem hagut de girar cua. No serà per això que el deposarem i l’abandonarem en el primer illot que trobem.

—He dit endavant.Endavant per on, si es pot saber? A més, què collons li fa pensar que

arribarem enlloc? I si el mapa sencer és una enganyifa? I si el bosc ha explotat després d’haver-hi posat el peu l’autor del mapa? Qui ho sap. Podria ser que llavors s’hi pogués passar i ara no.

—És impossible, George. Accepta-ho.L’edat té aquestes coses. Et permet dir el que ningú no s’atreveix a

dir. L’edat i també el fet de saber que en George és de bona pasta. Però, en comptes de respondre’m, m’ignora i es gira cap al Català, que fins ara no havia dit ni ase ni bèstia.

—Comença tu. Tampoc ara el Català no bada boca. S’ha de dir que habitualment és

taciturn, però quan no vol obeir ho diu d’entrada amb aquella veu agra, sense por. I, quan ha acceptat d’obeir, obeeix passi el que passi. Per això ningú no fa el gest de perseguir-lo quan recula unes quantes passes en direcció a les roques. Si no ha protestat, senyal que pensa obeir. Llavors el Català es gira. Es treu una granada del cinturó i encén la metxa. Bra-vo. Si el que es tractava era de passar més o menys desapercebuts, trobo que l’encerta. La brea crema de pressa. El cilindre xiula mentre descriu un arc per sobre nostre i es perd entre els arbres. Tots ens estirem contra les roques. L’explosió de pólvora i perdigons retruny no gaire lluny d’on som. Però no ens arriba cap fragment de fusta, cap branquilló socarri-mat, cap tros d’escorça. I, quan aixequem la vista, la imatge és xocant:

L’u�ltim port.indd 9 24/01/18 10:23

10 Joan Rebagliato

no hi ha rastre de cap explosió. En Frank deixa anar un altre renec. No hem avançat gens i ara l’illa sencera sap que hem desembarcat.

El primer de reaccionar és el Català mateix, que deu considerar una qüestió d’honor executar l’ordre. Hi va el seu prestigi de cavaller de fortuna. Avança amb l’espasa desembeinada cap al límit del bosc, l’ai-xeca enlaire agafant l’empunyadura amb totes dues mans i la descarrega amb tota la seva força contra el tronc que li barra el camí. Té un cos magre i eixut, tot nervis i tendons. El tall travessa netament el tronc, en aparença sense cap oposició. L’espasa dibuixa un arc complet, com si no hagués topat amb res, i està a punt de desequilibrar el Català quan arriba a l’extrem. I l’arbre, tallat i tot com un fuet, continua exactament al mateix lloc. Ni tan sols té cap rastre del cop d’espasa que hem vist com el partia pel mig.

—Hexerei —baix, en Frank.Llavors el nostre home fa una acció idiota. Què ho fa que siguin de

vegades les accions idiotes les que porten a l’èxit. Allarga el braç cap al tronc intacte fins a tocar-lo amb la mà. I estira més el braç. I la mà s’introdueix en el tronc i desapareix. La mà, el canell, l’avantbraç, el colze i tot el cos eixut del Català desapareixen. El perdem de vista de seguida i el sentim encara que avança.

—Ghosts.En George arruga inconscientment el mapa dintre el puny tancat.

En Carlo es posa la mà dreta a la butxaca per tocar carn i conjurar la mala sort. Jo espero. Els vells n’hem vist tantes! Més val no precipitar-se. I llavors el Català treu el cap de dintre un tronc.

—Es pot avançar —diu només, i és evident que està orgullós d’ha-ver-se’n sortit.

Efectivament, es pot avançar. Ens introduïm a poc a poc, l’un rere l’altre, en les entranyes dels troncs. Amb aversió. I tot i això avancem. Perquè la fusta es veu però no existeix, vet aquí. Travessem troncs i travessem el sotabosc d’arbustos, sota una claror que tampoc hauria de traspassar el sostre de fulles que tenim a sobre. És que no hi ha res, ni troncs ni fulles? És que tot això és una il·lusió de bosc aixecada a l’interior de l’illa? Potser és una barrera màgica contra els intrusos… Roques llançades per gegants, barreres aixecades per bruixots. Esperem

L’u�ltim port.indd 10 24/01/18 10:23

11L’últim port

que l’encanteri s’acabi aquí i que al final no se’ns empassi la terra, per exemple. A fe de Déu, quina illa… un cop sord.

—Hurensohn!En Frank, des de terra, es mira incrèdul el tronc de davant. Tots ens

hi acostem. Estiro el braç i comprovo que sí, és curiós, que justament aquest tronc sí que existeix. Tots el toquem. És un tronc com qualsevol altre. Escorça, fusta. un tronc com els de casa meva, d’aquells que no es deixen travessar, com els troncs que serveixen per armar naus. Però l’as-pecte és exactament el mateix que el de tots els altres troncs aixecats en el bosc. És a dir, aquells troncs inexistents que ara ens passen per dintre el cos com si estiguéssim empalats.

A partir de la patacada d’en Frank tots caminem amb més precau-cions, amb els braços estirats endavant. Com el que fan els somnàm-buls de nit o les criatures atrapades en el laberint de miralls d’una fira. Quina fila que fem amb els braços estirats com fantasmes. Començant pel gran George Gunn, que ara mateix s’ha posat el mapa a la boca per protegir-lo de topades. No m’agrada. Arbres que hi són i arbres que es veuen però que no hi són. I què ens trobarem després del bosc? Si és que en sortim, perquè no hi ha cap punt de referència possible. No hi ha manera de saber si avancem en línia recta o si anem fent voltes i més voltes entre els troncs.

En George treu la brúixola i fa cara de preocupació. Espio per sobre la seva espatlla fornida i entenc què és el que el preocupa. L’agulla va voltant i voltant i no troba el lloc d’aturar-se, exactament igual que nosaltres. On cony queda el nord? Ens hi podem passar la vida aquí, fins que ens morim de set i de gana i d’esgotament. I un dia uns altres pirates ens trobaran a tots caiguts i encara amb els braços descarnats rígids endavant. Casaques, mocadors virolats, ulls oberts, bombatxos, cors quiets. A part que en una illa així qualsevol atac és imaginable. I si en realitat els arbres només amaguen l’autèntic perill?

Llavors, el soroll. Fulles que es mouen, branquillons que es tren-quen. Potser hi ha qui ho havia sentit fa estona, perquè ara que me n’adono tinc la impressió que des de fa uns quants minuts caminem més de pressa que abans. Què voleu?, als vells se’ns tapen les orelles i se’ns torna obtús el cervell. És un cos que avança. Però no un perdigot o una sargantana. Pel soroll podria ser un carro, si és que algú fos tan

L’u�ltim port.indd 11 24/01/18 10:23

12 Joan Rebagliato

idiota d’entrar aquí dalt d’un carro. I un senglar monstruós? Esbufecs i cops de pota. un gegant? Crits roncs darrere nostre, cada vegada més a prop. Els senglars no ronquen així. És una persecució!

—I si resulta que aquesta bèstia no existeix, com els arbres que es veuen i no hi són?

L’observació és aguda, ho reconec. Però el cas és que en Carlo, que és qui ho ha dit, també és el primer de posar-se a córrer, amb les cames que li toquen el cul. I tots els altres el seguim. És llest com una guilla aquest, que per això ha arribat a contramestre. Ves que no ho hagi dit només per despistar-nos i treure’ns uns quants metres. Correm convençuts que ens hi va la vida, i més d’una vegada i més de dues un cop sord delata que algú de nosaltres ha ensopegat un tronc dels de debò, perquè ara no tenim temps de vigilar per on passem. Merda, el cos d’un vell no està fet per córrer. Em vaig quedant ressagat, cada cop més a prop de la bèstia. Sort que en Frank té un instint especial per anar ensopegant els arbres autèntics, de manera que a ell encara el puc seguir.

No havia vist mai un monstre com aquell i mai més l’he tornat a veure. una mola enorme, una pell coriàcia, unes extremitats posteriors tan gruixudes que fan que avanci dret com un os, un parell de braços lliures, un crani aplanat, una cua carnosa com una serp que escombra el terra del bosc. Esbufega mentre corre, però no s’atura. No s’atura. Els seus crits salvatges em foraden els timpans. una mena d’alè pútrid el precedeix i em fa venir basques. És alt com un campanar. Ens hem ficat a la gola del llop. Ara corro tant que fins i tot entreveig la camisa d’en Frank. Almenys, que se’ns foti a tots dos la bèstia. Puta d’oros, ara sí que podria fer servir una granada el malparit del Català. Però aquest, pots comptar, ja deu ser a l’altra punta de l’illa i anant bé ha arribat fins a la barca i tot i ja rema cap al vaixell. O potser s’ha fotut daltabaix dels penya-segats, amb les presses… M’entrebanco i caic tan llarg com soc. El final, vellarro.

Però la bèstia no em devora, sinó que passa per sobre meu. Massa eixarreït, suposo, per al seu gust. Des d’aquest punt de vista en Frank deu resultar molt més suculent que jo. M’aixeco i segueixo el monstre amb cautela, en la mesura que puc. Més endavant el monstre també avança en Frank i continua. No m’entretinc a explicar-li a aquest idiota germànic el meu pla i em va seguint d’esma. Ves que la bèstia no sigui

L’u�ltim port.indd 12 24/01/18 10:23

13L’últim port

jugadora d’escacs i vagi directa cap al rei. una descàrrega de pistola ens ho confirma. Els té ben posats en George, se li ha de reconèixer. Però quan el trobem, encara amb el canó fumejant, la bèstia l’ha deixat igualment enrere. Cap a en Carlo, doncs? És a ell que busca? En tot cas, és una sort el terrabastall que fa la bèstia avançant pel bosc, perquè així podem seguir-la encara que ja no la veiem. un tros més enllà, el contra-mestre ens mira perplex amb l’espasa desembeinada.

—La bèstia! —li crido sense alè—. Seguim la bèstia!Deu estar a punt d’atrapar el Català. Qui ho hauria dit que, de tots

plegats, el plat preferit seria un grapat de tendons i nervis… I de cop s’acaba. S’acaba el bosc, s’acaba la persecució, la llum enlluerna. Parpe-llejo i descobreixo els companys tan desorientats com jo enmig d’una prada verda sota el sol. El cel és blavíssim. Em giro i trobo el bosc altra vegada aixecat darrere nostre, amb aquell fals aspecte impenetrable. Da-vant nostre la prada és verdíssima. M’ajupo per tocar l’herba i constato que és autèntica. Si fos una vaca hi pasturaria de gust. Devem haver recorregut l’illa sencera corrent dintre el bosc, perquè sembla que la terra s’acabi a l’altre extrem de la prada. Només que, just abans del final, retallada contra el mar immòbil, s’aixeca una casa.

L’u�ltim port.indd 13 24/01/18 10:23