Primer pla: Gus Van Sant: la trilogia de la mort

Lleida (dilluns, 18/03/2013) Zoom: Mollerussa (dj, 21/03) Cervera (dj, 21/03)

Last Days

Last Days (Estats Units, 2005) Gus Van Sant 35mm, 97’, Color, VOSE Producció: HBO Films / Meno Film Company. Productor: Dany Wolf. Guió: Gus Van Sant. Fotografia: Harris Savides. Muntatge: Gus Van Sant. Direcció artística: Tim Grimes. Música: Rodrigo Lopresti. Intèrprets: Michael Pitt (Blake), Lukas Haas (Luke), Asia Argento (Asia), Scott Green (Scott), Nicole Vicius (Nicole), Ricky Jay (detectiu), Ryan Orion (Donovan), Harmony Korine (home del Club).

La circulació de motius estètics a través del

cinema contemporani és un problema de gran complexitat. No hi ha dubte que hi ha un corrent transnacional, divulgat sobretot per Jonathan Rosenbaum, on suren les restes del naufragi de l'anomenada «modernitat» dels anys seixanta i setanta, envoltats per un intent ecumènic de reverdir el «cinema d'autor» en la seva accepció més estricta. Però seria un error oblidar que també els esquinçalls de la identitat local es resisteixen a convertir-se en pols, a deixar-se portar per la marea de l'estandardització rampant. I no cal esmentar, per demostrar tot això, les substancioses mixtures que estan deparant l'herència de Michelangelo Antonioni o de la Nouvelle Vague en cinematografies tan tancades, fins fa poc, com la taiwanesa o la tailandesa. Només cal anar a l'últim cinema nord-americà, ric en propostes i innovacions, per situar-se en aquesta cruïlla. La comèdia, de Wes Anderson a Jared Hess, recupera franquícies del cinema mut amb la intenció de rejovenir cadàvers exquisits, de Buñuel a Pasolini. Els més rebels, Abel Ferrara o David Lynch, desembarquen a Europa per dipositar les restes mortals d'un cert underground USA. I fins i tot les diverses modalitats del thriller abandonen la seva tradicional endogàmia i tornen a les formes

voraçment promíscues dels anys setanta, ja sigui des de la subversió de Brian De Palma o des de la vocació frankensteiniana d’El buen pastor.

L'últim Gus Van Sant no és un cas particular en aquest context. El seu remake de Psicosi (1998) constitueix un punt i a part en la història de les relacions entre el cinema i l'art contemporani als Estats Units, fins al punt que la seva mera existència es pot resumir en un manament: cal tornar als orígens per recuperar el fil conductor. I aquests orígens, és clar, han de remuntar-se a la pel·lícula de Hitchcock, experiment límit que es mou entre els nous formats televisius, l'eclosió de l’hiperrealisme i els primers passos del videoart.

Així, la «trilogia de la mort» ─Gerry (2002),

Elephant (2003) i Last Days (2005)─ no pot

contemplar-se més que com una totalitat impossible de fragmentar, tot i que, paradoxalment, el seu punt de partida sigui el fragment. De fet, qualsevol segment de cadascuna d'elles podria inserir-se en les altres sense que el curtcircuit resultés fatal, una premissa que fa inútil la pròpia existència d'aquesta ressenya: Last Days no és una pel·lícula, sinó el quart capítol d'una saga ─si comptem Psicosi─ que avança al ritme d'una progressiva reconstrucció/negació tant del «classicisme» com de la «modernitat» entesos com a zones mortes de la història del cinema. Heus aquí un artefacte que s'autodestrueix com a objecte en si mateix i alhora reivindica l'esbós com a única forma possible de la contemporaneïtat: l'acció queda en els marges perquè ja no es pot filmar, ja que la càmera únicament és capaç de navegar pels interlineats. Eliminades la «intriga» de Gerry i l’«acció» d'Elephant, només queda el pur moviment dels cossos, la fascinació pel cadàver ambulant.

La realitat com a base

El punt de partida de Last Days és el suïcidi de Kurt Cobain i la recreació de les seves últimes hores. No obstant això, no cal buscar-hi la correspondència amb els «fets reals». De la mateixa manera que en Gerry existia una llunyana inspiració en una història suposadament verídica, i que el referent d'Elephant era la massacre de Columbine, aquí també la «realitat» és la base, però una base que es dilueix a poc a poc a mesura que avança, deixant en el camí les restes d'una possible narració mai materialitzada. No hi ha història, no hi ha psicologia, no hi ha seguiment cronològic, esmicolat en una sèrie de repeticions d'algunes escenes des de punts de vista alternatius. El temps es dilueix tant en el seu aspecte duratiu com en l'ordenació del seu esdevenir. Els esdeveniments se succeeixen en un

deambular sense fi o s'acumulen en una estructura circular interminable. I en aquest viatge immòbil compareixen reflexos especulars d'una determinada memòria col·lectiva de les imatges: Blake (el Cobain fictici de la pel·lícula) sembla un heroi vagabund de certa tendència del western, com ja passava amb la parella masculina de Gerry i els «pistolers» nihilistes d'Elephant, la recreació de l'imaginari contracultural remet a les odissees perverses d'Andy Warhol, però també a la tradició genèrica de la joventut inadaptada a la manera de Nicholas Ray; el sentiment de desarrelament, que prové d'Antonioni i Wenders, flueix i reflueix des del no-estar fins al no-ser, com passa en les pel·lícules de Tsai Mingliang o Apitchapong Weraseethakul, de manera que la desaparició de la imatge corre paral·lela a la desaparició del subjecte, i la filiació amb Béla Tarr, reclamada pel propi Van Sant desde Gerry, s'esvaeix davant d'una identificació molt més visible amb una certa estètica de la dissolució i l'extraterritorialitat, d'Olivier Assayas a Claire Denis, que travessa ara mateix les fronteres invisibles del «cinema europeu» ...

Buit, desconnexió, cadàver: és això el que queda del cinema? O bé la mort de Blake s'ha d'interpretar com un renaixement, com la reivindicació d'aquest cos sense vida que, no obstant això, segueix traspuant les cendres del significat, les que estan donant forma a les siluetes de les noves imatges? Per Van Sant, foradar els temps morts vol dir omplir les esquerdes d'una tradició ara sense territori propi, que s'expandeix com els sons flotants o els enquadraments sense vores de Last Days, veritable pel·lícula-emblema d'això que alguns anomenen «post-cinema».

CARLOS LOSILLA, «Tiempos muertos. Last Days, de Gus Van

Sant», Cahiers du Cinéma España, núm. 1, maig 2007, pp. 52-53.