ANALYSIS

The two sides of social networks Maria Magdalena Comas Margalida Genovart Tamara Ayllon It is necessary to find out how social networking affects our academic results. We passed out

more than 400 surveys. Conclusions inside. @LINKED 2

FUNDACIÓ VOLTOR NEGRE

El voltor negre aixeca el vol Míriam Jiménez @ECOLÒGIC 1

LA AVENTURA DE MOHAMMED

En busca de un sueño Maria Antònia Cifre Julián Bermúdez La historia de Mohammed comienza cuando con solo 12 años toma la decisión que a día de hoy puede haber sido la más importante de su vida.

Lo que desde el punto de vista de su padre fue una táctica para que intentara cambiar de actitud, terminó siendo una oportunidad de futuro: marchó a España en una patera con otros 50 inmigrantes. Llegó a Mallorca

dispuesto a progresar. Pero ese porvenir prometedor que imaginó ha desaparecido. Hoy, como hace ocho años, tiene que volver a emigrar para atrapar su sueño. @L'ENTORN 2

MARGALIDA RAMIS, PORTAVEU DEL GOB

"Hem d'aprofitar l'estat de rebel·lió dels joves" Joan Josep Crespí Fabián León Margalida Ramis repassa la situació territorial de Mallorca i reivindica solucions sostenibles.

El GOB segueix a l'aguait de la situació medioambiental. @ECOLÒGIC 1

PEP BONET EXPOSA

"Hem de cercar la creativitat" María Hernández Francisca J. Vilches Pep Bonet revisa la seva obra des de la restrospectiva Generació perduda, un treball sobre el VIH al món. A més, reflexiona sobre el fotoperiodisme actual des de una visió crítica. A la dreta, fotomuntatge amb fotos de Pep Bonet durant l'entrevista i a l'exposició Generació perduda , a La Misericòrdia de Palma / Fabián León @SOCIETAT I CULTURA 1

2011, ANY ALZHEIMER

Retorn a la infantesa Bàrbara Maria Quetglas Auba Crespí Míriam Jiménez "Avui oblidarà el que va passar ahir; demà el que passa avui". Imma Sánchez, psicòloga d'AFAM, resumeix així la malaltia. Qui la pateix i els seus cuidadors

mereixen una reflexió. La nostra societat s'ha de plantejar solucions per a afrontar un futur problema socio-sanitari. @SOCIETAT I CULTURA 2

TONI TAULER, OLÍMPIC

"En aquell temps, competir en un esport era una sort" Cristina Rosselló El ciclista mallorquí, l'únic olímpic de Santa Margalida, comenta la seva retirada de l'esport d'elit. A més, critica les decisions sobre el

cas Contador.Creu que és un cas polític i que aquest assumpte ve donat per interessos econòmics. @ESPORTS 1

I A MÉS Cases sostenibles Mur Trombe @ECOLÒGIC 2 Causa saharauí Netetja del litoral @L'ENTORN 2 Pa negre @SOCIETAT I CULTURA 2 La opinión: el doping Kárate per a discapacitats @L'ESPORT 2 & MORE Eduard Punset, honoured Wikileaks: ¿new journalism? John Barry in Santa Margalida @LINKED 1

OTRO MUNDO ES POSIBLE. En el Casal Petit, las hermanas Oblatas se dedican a ayudar a las prostitutas de las calles de Palma. Enseñan el idioma, las costumbres y los valores de nuestra sociedad. Buscan ofrecer a estas mujeres una salida, o por lo menos que puedan ver que es posible otra vida. Este es el principal objetivo del piso de acogida a disposición de las que realmente quieren salir de este mundo. Allí les enseñan a mantener una vida saludable. En la foto, la lista de la compra: las prostitutas aprenden a comer sano en el piso de acogida. Jessica Vallès; Pedrona Sarrió. / Jessica Vallès @L'ENTORN 1

PROFESOR

AUGUST CORTÈS RIPOLL

REDACTORES

JESSICA NOCERAS ANDERSON CRISTINA ROSSELLÓ PULIDO MARGALIDA GENOVART COLL

RUJU ELMAMI ABDELAZIZ AUBA CRESPÍ PERELLÓ

TAMARA AYLLÓN GARCÍA BÀRBARA MARIA QUETGLAS CALVÓ

JESSICA VALLÈS FAIRLESS JOAN JOSEP CRESPÍ VILLALONGA MARIA ANTÒNIA CIFRE MASCARÓ

FRANCISCA VILCHES LÓPEZ NURIA EXPÓSITO CUENCA

MARIA MAGDALENA COMAS GINARD MARÍA HERNÁNDEZ MOLINA

ABDON VLADIMIR GARAVANO GOMEZ SARA PALOMO KOKBØL

MIRIAM JIMÉNEZ PAREDERO

CONFECCIONADORES

FABIÁN LEÓN PARRA JESSICA VALLÈS FAIRLESS

MIGUEL PONS JIMÉNEZ JOAN JOSEP CRESPÍ VILLALONGA ADELA NAYELI HORRACH NUNEZ

BARTOMEU PONS MÖLLER JULIAN BERMUDEZ BORRERO

AINA FONT AULET

Pep Bonet: "No m'agraden les idees preconcebudes" Pep Bonet (Colònia de Sant Jordi, 1974) presenta la seva exposició Generació perduda. La mostra fotogràfica mostra una impactant reflexió sobre el VIH, sempre "amb els ulls i el cor ben oberts".

María Hernández Francisca Vilches El VIH és una malaltia devastadora, amb milers de nous infectats arreu del món. Una malaltia que ha eliminat tota una generació. Aquest és el tema de la darrera exposició del fotògraf Pep Bonet, que ens ha endinsat en un món totalment desconegut per a molts de nosaltres. Aquesta espectacular mostra de realitat va tenir lloc al Centre Cultural La Misericòrdia, a Palma. Un conjunt d’una trentena d’instantànies impacten l’espectador mostrant històries plenes d'una objectivitat dolorosa als nostres ulls. Generació perduda és el títol d'aquesta magnífica obra, duita a terme a Amèrica, Àfrica i Àsia. Allà el fotògraf va poder experimentar de ben a prop com era la vida d'alguns afectats per aquest virus. A més de les fotografies exposades, compta amb la projecció d’un magnífic documental, en el qual Pep Bonet explica la seva experiència, a més de la visió científica d'especialistes en el tema. A l'entrevista que ens va concedir a l'IES Santa Margalida, després d'haver gaudit de la seva exposició, descobrim motius, inquietuds, desitjos i reflexions que mouen el fotògraf Pep Bonet. Pregunta. Com selecciones on vols viatjar? Resposta. Normalment vaig als països les vegades que faci falta per entendre la seva història. Sempre he dit que jo som un mal periodista, perquè no m’inform abans, perquè no m’agraden les idees preconcebudes. P. Com aconsegueix aquests resultats sense un coneixement a fons de la situació? R. Normalment, periodistes i fotoperiodistes solen tenir molta informació. Per aquest motiu, la gent ja es crea una idea del que es vol fer. I el que jo no vull és endur-me’n les experiències de l’altra gent sobre aquell lloc. L'has de viure. No puc fotografiar des de fora, necessit fotografiar des de dins. No m’interessen les històries tal i com són, sinó com tu me les puguis mostrar. Jo crec en la capacitat de la gent d’interpretar, tot i que el

fotoperiodisme actual pareix que no s’ha d’interpretar, que s'ha de ser objectiu. I la fotografia és de tot menys objectiva, perquè des del moment que agafam una càmera, tenim uns d’objectius i feim unes eleccions que fan impossible l'objectivitat. Per això m’agrada la gent que conta històries d’una manera diferent; ja no hi ha històries per contar, tot s’ha fet. El que ens queda és trobar nous enfocaments de la realitat. És la responsabilitat de la gent jove que comença a fotografiar: no repetir. Hem de cercar la creativitat. La fotografía no és un hobby, no pot ser un hobby. És una feina a la qual t’has de dedicar 100% i que, com totes, té riscs. En aquesta classe de riscs, el que m’ha funcionat és seguir els meus propis instints i també, una part molt important, la sort. P. De la llum escassa a la sobreexposició; ús de la distorsió i els difuminats: quins són els criteris? R. Cada història, cada projecte, té una forma diferent. Evidentment, hi ha uns fotògrafs que tenim una estètica, però aquesta estètica no es pot aplicar a totes les històries. La part estètica per a mi és molt important. No hi ha cosa que em faci més ràbia que una mala foto i un bon text, que es tradueix en una foto dolenta i una excusa bona. El primer que han de saber fer els fotoperiodistes, abans de contar històries, és fer bones fotos. Hi ha fotògrafs que només han seguit una línia, la seva, que està molt bé, però que després no han sabut enfrontar-se a qualsevol cosa. Avui en dia fa falta molt d'ofici.

P. Per tant, podríem parlar d’un estil o d’una estètica pròpies? R. Tenc diversos estils. Treball en color i en blanc i negre. La meva obra s'ajunta més per temàtica social que per estètica. P. D'aquesta exposició, quina és la fotografia que més destacaries? R. Una història que em va impactar realment va ser la de Javier, el nin transvestit que viu una realitat que no li hauria tocat viure. El van violar quan era nin, i com que el seu germà era homòfob, el van treure de ca seva. L'única manera que va tenir de guanyar-se la vida va ser prostituint-se i transvestint-se. És un realitat molt dura. Llavors també hi ha drogoaddictes, els presoners d'Hondures, etc. És un exposició diferent que abarca tres

anys de feina, de viatge investigant sobre el tema de la SIDA. Hi ha més problemes que solucions a aquesta exposició. Vivim a un món desenvolupat, i no és el mateix patir aquesta malaltia aquí que al Congo. Hi ha gent que em diu: ‘A mi m'és igual el VIH, tanmateix me moriré de fam’. És un dels problemes de l'ajuda humanitària al tercer món. Els plans de treball es dissenyen a oficines burocràtiques del món desenvolupat, i no s'adonen dels problemes dels països on es passa malament de veritat. P. Quina impressió et va causar la primera vegada que vares conèixer algú que patia el VIH i que el vares voler fotografiar? R. Al principi era bastant dur perquè era sentència de mort. Quan jo vaig començar a

l'Àfrica subsahariana no hi havia solucions per a la SIDA. Els metges tractaven les malalties. Anaven a cuidar la gent a ca seva. Llavors tot era bastant dramàtic i tètric. Amb els anys, es van començar a introduir les teràpies antiretrovirals, i va ser quan vaig canviar un poc el meu enfocament. Aquí es va tornar a repetir un poc allò de cercar la fe, un poc de llum, la història positiva. P. La teva percepció de la malaltia, ha canviat al llarg del teu treball? R. Sí, perquè arribes a conèixer tanta gent i tantes realitats que t'arribes a tornar un activista també. Sempre he pensat que la fotografia no canvia res. Simplement, la gent ho pot veure, pot conèixer una realitat que abans no coneixia. Però creure que la fotografia que he fet canviï la realitat de la persona fotografiada és somniar truites. L'única manera amb la qual he aconseguit un canvi directe a la gent ha estat quan he duit les meves fotos a institucions o organitzacions que realment podien ajudar. Però esperar que únicament la teva foto, sense que tu facis res, canviï la realitat de la gent, no. No pots pensar així, perquè no és així.

P. Però amb les teves fotografies també vols ajudar a canviar la percepció social d’aquesta malaltia... Amb els anys, he vist el que es pot fer amb aquestes imatges, la repercussió que pot tenir si tu tens un rol actiu dins la teva obra. P. ¿La teva relació amb els fotografiats ha estat una relació estreta, o ha estat arribar i fotografiar? R. Depèn. A Somàlia, un país islàmic extremista, on jo no parlava l'idioma, tot era molt tens. Fotografiava i me n’anava. Però a llocs com a Sierra Leona, evidentment tenc amics. També amb els transvestits d'Hondures. La gent amb la qual he estat molt de temps i que m'han ajudat tant a poder fer la meva feina, s'han convertit en amics.

"No m'interessen les històries tal i

com són, sinó com tu me les puguis contar"

"Al Congo em deien:'A mi m'és

igual el VIH, tanmateix me moriré de fam"

Foto de Javiercito que el fotògraf ha cedit per a aquesta entrevista. / (c)Pep Bonet

Retorn a la infantesa L'Alzheimer, epidèmia del segle XXI, és una malaltia degenerativa que pateixen més de 600.000 persones a l’estat espanyol. L'augment de l'esperança de vida i la manca de solucions per a l'Alzheimer generen greus problemes de sostenibilitat social i sanitària. Es preveu que cap al 2025 hi haurà el doble de casos. Bàrbara Maria Quetglas Auba Crespí Míriam Jiménez

Puri, malalta d’Alzheimer, es lleva la sabata. Després passeja uns minuts demanant, taula per taula, de qui és la sabata que duu en la mà. Escenes com aquestes conformen la vida quotidiana al centre AFAM (Associació de famílies de persones malaltes d’Alzheimer de Mallorca) de Palma, un centre de dia per a afectats d’Alzheimer. Segons Imma Sánchez, la psicòloga del centre, “semblen adolescents per la seva manera de parlar, pel seu comportament”. Per la seva manera d’actuar “podrien tenir una edat d’entre 14 i 15 anys: són els rebels de la classe. N’hi ha que estan en els 12 anys, i segons el que els dius es posen vermells o et demanen ‘què és això?”, continua Imma. Un malalt d’Alzheimer té un problema de desaprenentatge. “Avui oblidarà el que passà ahir, demà el que passa avui. Les fases del malalt arriben a l’adolescència, a la infantesa. La seva memòria es va perdent cada dia”, explica Imma Sánchez. L’Alzheimer és la forma més comuna de demència senil. És un trastorn cerebral que afecta greument la capacitat de dur a terme activitats quotidianes. L'Alzheimer es desenvolupa progressivament: primer afecta parts del cervell que controlen el pensament, la memòria i el llenguatge; amb el temps, els símptomes empitjoren i això és molt estressant dins l’àmbit familiar. Els graus de la malaltia s’estableixen fent una avaluació neuropsicològica de diagnòstic i confirmació de la fase en què es troba el malalt. Segons la puntuació obtinguda en el GDS (Escala de deteriorament global) es determina l’estadi del desenvolupament de la malaltia: lleu, moderat i sever.

Les teràpies van enfocades als seus dèficits. El seu objectiu no és curar la malaltia, ja que no té cura. L’associació intenta disminuir la velocitat de la malaltia i, sobretot, ajudar els familiars. “És important per al malalt no fer-li veure que no pot, és millor dir: ‘No pots?, Doncs no et preocupis’, però que vegi que encara és útil”, comenta Imma. I afegeix, “la persona malalta s’ha de sentir útil”. Mantenir el seu entorn social és molt important. El fet de tenir vida social és beneficiós per a la salut mental. Segons n’Imma, “hi ha tantes malalties d’Alzheimer com gent malalta, cada persona és un món”. Tenen visites freqüents amb el neuròleg per anar reajustant la medicació. “El medicament fa una feina de caràcter químic i nosaltres feim feina d’estimular el cervell”, explica la psicòloga. La seva feina és entrenar el cervell perquè la malaltia no vagi tan ràpid. Per això és recomanable fer tallers de memòria. Un element important és la validació, no dur la contrària. “Encara que pensis que no, tu els has de dir que sí perquè això els tranquil·litza, i no els provoca ansietat”, explica Imma Sánchez.

En el cas que tinguin una al·lucinació, no se’ls ha de dir que no hi ha res, perquè ells ho veuen. S’ha de tenir molta paciència. En general, tornen molt aviciats. A més, la part afectiva i emocional es fa molt evident. N’Antònia, per exemple, és una usuària molt afectuosa amb la psicòloga: tot el temps demana la seva atenció. Joana Bibiloni, familiar d’un malalt, segons la seva experiència, explica que “és necessari l’afecte per part del cuidador, ja que sinó el malalt pot rebutjar-lo”. La preparació del cuidador és essencial, “s’haurien de dur a terme cursos d’orientació”, afegeix. L’Alzheimer és una malaltia en què els cuidadors s’han de saber adaptar constantment. “El fet de tenir Alzheimer no ha de ser cap

trauma, perquè encara es pot gaudir molt d’aquestes persones. Una situació que podria resultar incòmoda per algú, aquí feim que sigui més divertida i riem a les totes”, explica Imma. El que es diu a les famílies és que no ha de ser una condemna, sinó que han de gaudir amb la persona estimada tant com puguin. “Jo a vegades pens que no hauria de cobrar, ric molt: hi ha situacions molt divertides”, explica la psicòloga, plena d’entusiasme. Els cuidadors són el seu punt de referència. Es fan xerrades, activitats d’assessorament a les famílies, ja que amb el temps el pacient demana més atenció. Segons Joana Bibiloni, “hi ha ajudes econòmiques per a les famílies afectades però són difícils d’aconseguir i, a més, moltes vegades no són suficients

per cobrir les despeses econòmiques que comporten les necessitats del malalt”. El problema arriba quan la persona que cuida la persona malalta va deixant de fer activitats que pertanyen a la seva vida quotidiana, coses de la seva vida, per atendre l’altra persona. “Això no ha de ser així: s’han de tenir estratègies per conciliar, els han d’ensenyar a delegar, obligatòriament. S’ha de tenir un dia lliure, ja que psíquicament, emocionalment i físicament és molt absorbent tenir un malalt així 24 hores diàries els set dies de la setmana”, aclareix la psicòloga. En conclusió, aquesta malaltia serà una de les que provocaran més impacte social en un futur pròxim. Per això, aquest any ha de servir per plantejar solucions per a l'enfermetat i les famílies.

"Hi ha tantes malalties d'Alzheimer com gent afectada", assegura Imma Sánchez

LA CRÍTICA __________________

Pa negre L'èxit per al cinema ben fet: Agustí Villaronga, el realitzador mallorquí, triomfa als Goya. Maria Antònia Cifre

FITXA TÈCNICA Títol: Pa negre Any: 2010 Gènere: Drama Duració: 115 minuts Director: Agustí Villaronga Repartiment: Francesc Colomer, Nora Navas, Roger Casamajor, Lluïsa Castell, Mercè Arànega, Laia Marull, Eduard Fernández i Sergi López

L'última pel·lícula del realitzador mallorquí Agustí Villaronga, Pa Negre, s'emmarca en els anys més durs de la postguerra a Catalunya. Inspirada en l'obra d'Emili Teixidor, conta que n'Andreu i la seva família estan envoltats de fam; en Farriol, el pare d’Andreu, és el principal sospitós de l’assassinat

de Dionís Seguí i el seu fill. Dins una divisió de la societat, la família pertany al grup dels perdedors. Arrel de l'acusació, Farriol es veu obligat a marxar de la casa on viuen i a falta de recursos, Andreu es trasllada a casa de la seva àvia. Els personatges de la pel·lícula es corresponen amb la realitat de l’època.

Humiliacions i discriminacions són el pa de cada dia donat que les circumstàncies així ho predisposen. El director presenta els fets intentant descriure uns esdeveniments que es van anar repetint a totes les famílies perdedores de la postguerra. És una obra que arriba als espectadors i aconsegueix transportar-los a l’any 1944.

Realitzant les activitats diàries al centre AFAM / Auba Crespí

ornitologia. Però quell grup va anar canviant, quan es va iniciar el primer boom turístic. La política turística començà a afectar llocs de Mallorca, sobretot a les costes. No hi havia res regulat, i les construccions es feien agafant els ajuntaments desprevinguts. No hi havia gent que protegís determinats espais. Vàrem començar a veure perillar indrets molt significatius i emblemàtics. Aquí va començar la nostra lluita. Actualment el GOB és més conegut ja que s'encarrega de totes les reivindicacions dels espais naturals i la protecció de la biodiversitat. El GOB ha acabat sent un grup ecologista de referència a nivell autonòmic i nacional. Són molts d'anys de molta feina. Avui totes les àrees del GOB tenen relació amb el territori, l'urbanisme, energies, reutilització, canvi climàtic, etc. El nostre espai de referència és La Trapa, un espai amenaçat per la urbanització i que es va comprar fent un compte popular. P. En el tema mediambiental, quins objectius preteneu assolir a Mallorca?

R. L'objectiu és la conservació, i posar en valor els nostres béns naturals, i que això sigui prioritari a l'hora del plantejament que afecta el territori. Això és l’important davant interessos econòmics com els del sector turístic i de la construcció, els més agressors en temes territorials. D'això en feim una proposta, l'enviam a la Comissió Europea i ells són qui ho valoren. L'objectiu general és que prioritzin les qüestions sobre desenvolupament sostenible. Qui marca les polítiques territorials i econòmiques són els partits que estan al poder. Moltes vegades es mostren opinions molt reactives: ‘Això, no!’, però de l’altra manera, sí. P. Creus que està implicada la joventut actual en aquests tipus de projectes? R. M'agradaria dir que sí. Abans hi havia el grup juvenil del GOB. Els joves miraven de trobar ells mateixos el camí, miraven de trobar els seus punts de rebel·lió. Ara per ara, hem arribat a la conclusió d'introduir als joves dins les activitats adultes del GOB i hi intervenen periòdicament. Es mira d'estirar més joves. N’hi ha de molt sensibilitzats, però no és la gran majoria: és una edat difícil. Els encanta quan feim intervencions directes, com fer pancartes, manifestacions, etc. Miren d'ajudar el GOB sempre que poden. El concepte en general és que la majoria de joves d'avui en dia entenen perfectament la

situació, però hi ha una desmobilització dels joves. Els costa ficar-se en aquests temes, però sempre n'hi ha, i això és positiu. P. Quina és la postura del GOB davant la central tèrmica del Murterar? R. Iniciàrem una campanya per a que els polítics ho tenguessin en compte. La principal font d'electricitat i combustió és el carbó, el pitjor element per a produir-ne. Té un rendiment molt baix, d’un 31%. Miren de fer una planificació de creixement dels pròxims anys, i el Murterar segueix estant en els plànols, tapant així a les energies renovables. Tot això perquè el carbó és molt barat, ja que ve d'Àfrica. El GOB fa molts d'anys que defensa les energies renovables, arribant a una sèrie d'objectius d'adquirir aquestes energies i anar aturant la central elèctrica de manera progressiva. Però segueixen defensant que el carbó és molt barat i funciona molt bé per a l'energia. La nostra postura és la d'aturar progressivament la central.

P. Vas a córrer per Son Bosc? R. Ara no, però hi he anat! És una zona amb una biodiversitat espectacular. El que passa és que l'has de veure, i l'has de voler veure! Aquí hi ha entitats internacionals que s'hi han abocat. Hi ha hagut cartes d'entitats internacionals als governs demanant la protecció d'aquesta zona, el que passa és que això no surt gaire. P. A nivell ambiental, què n'opines del futur de Mallorca? R. Tenim moltes oportunitats de fer les coses molt bé, però n’hi ha d’altres de molt difícil recuperació, com el litoral i les costes. Hi ha zones amb gran quantitat de valors medioambientals, i miram de conservar-ho. Tots els municipis tenen possibilitat de créixer, però Mallorca té uns límits, tant de terreny, com d’aigua, etc. El que no ens podem plantejar és mirar de créixer tant, tanta connexió amb la península: hem d'ampliar l'aeroport, però interessa realment? Molts de residus, noves carreteres, la planificacio del GOB és com una carrera de fons. La gent no pensa massa en les conseqüències que té. Si tu empres la incineradora, vol dir que tendràs molta més capacitat d'ampliar residus del que no es reciclen. Quan intentes mobilitzar la gent, fent una campanya, fent una modificació del pla pressupostual energètic, la gent et mira d'una manera estranya. Això ho volem canviar. És el nostre repte.

Míriam Jiménez La Fundació Voltor Negre és una entitat que des de 1986 s'ha dedicat a realitzar accions per conservar el voltor negre i el seu ecosistema. Pep Tàpia, el responsable, explica que l'objectiu és “la recuperació del voltor negre a tota l'àrea de distribució potencial”. El seu àmbit d'actuació comprèn l'Europa mediterrània. Fins ara ha elaborat projectes en països com Portugal, Espanya, França, Itàlia i els Balcans. La seva trajectòria va començar per Mallorca a principis dels 80, quan només quedaven 20 voltors negres dins l'illa. Gràcies a la seva feina, actualment n'hi ha uns 110 exemplars. Aquesta activitat de recuperació del voltor negre es realitza de manera voluntària per als amants de la naturalesa i hi ha moltes activitats per elegir: vigilància de zones de nidificació, cens de la població i reparació de gàbies. Pel que fa al suport social a aquestes iniciatives, Pep Tàpia creu que “de la gent jove sí tenim suport; però falta el de col·lectius de pagesos i caçadors". Texto2

El voltor negre aixeca el vol

Habitualment, a Balears es donen casos polèmics a nivell mediambiental. Exemples d’això podrien ser la central tèrmica del Murterar (situada a la badia d’Alcúdia) o el cas Son Bosc, un espai protegit on es vol construir un camp de golf. Aquests són els més propers geogràficament, però n’hi ha molts d’altres a Mallorca. Margalida Ramis és la portaveu del GOB (Grup d’Ornitologia Balear), una organització històrica a Balears i que és una de les que més es fa sentir per denunciar abusos urbanístics i mediambientals. Pregunta. En termes generals, què és i què fa el GOB? Resposta. El GOB fa molts d'anys que existeix aquí. Va néixer el 1973, i va ser un grup de gent que estudiava bàsicament

Margalida Ramis: "Hi ha una desmobilització dels joves" Margalida Ramis, portaveu del GOB (Grup d'Ornitologia Balear), una organització històrica a Balears i que és una de les que més es fa sentir per denunciar abusos urbanístics i mediambientals. Joan Josep Crespí Fabián León

"L'objectiu és la conservació i posar en valor

els béns naturals"

D'altra banda, amb el projecte anomenat Programa Antídot s'intenta lluitar contra el verí en el medi. L'equip professional està dividit en branques i per voluntaris locals i europeus. Uns dels projectes més recents ha estat el de ProNature Travel, que va sorgir per la necessitat del desenvolupament social i econòmic. Varen descobrir que l'ecoturisme és una forma de ingressos addicional per la població local i al mateix temps estimula el desenvolupament econòmic rural. Aquest projecte es va iniciar al 2009 amb l'esperança de respondre a la demanda del desenvolupament econòmic dels seus projectes a tota Europa, i amb l'objectiu de tenir un benefici doble: per a la comunitat local i per conservar l'entorn natural. Segons Pep Tapia, "els beneficis de preservar una àrea natural com la Tramuntana són fonamentals per a la nostra societat, per l'equilibri sostenible”.

"Quan intentes mobilitzar la

gent, et miren d'una manera

estranya"

Margalida Ramis, durant l'entrevista. / Fabián León

Mirador del voltor negre./ Míriam Jiménez

Mur Trombe, per a l'estalvi energètic Sistema que presenta característiques per a l'obtenció d'energia calorífica que afavoreixen l'estalvi energètic. Joan Josep Crespí Fabián León Miquel Capó obre les portes del seu habitatge del municipi de Santa Margalida per descobrir una novetat arquitectònica passiva, el mur Trombe. És una construcció que incorpora un sistema passiu per a l'obtenció de calor. De cada vegada més, aquest complex s'empra en els habitatges particulars. El seu funcionament es basa en l'absorció de la calor emesa per la radiació solar. A més, la seva estructura és molt simple però molt eficaç. Aquesta construcció consisteix en una paret negra amb dos orificis que condueixen a les habitacions que es volen entebeir. Se situa un vidre gruixut davant la paret que té la funció d'un hivernacle.

La calor emesa pel Sol i impulsada per una turbina circula per uns conductes que desemboquen a les estances desitjades. Aquest col·lector solar utilitza una font d'energia renovable. A nivell de contaminació no hi ha impacte a l'atmosfera. És una font d'energia calorífica relativament econòmica. Instal·lar un mur Trombe en un edifici ja edificat requereix un estudi tècnic previ que en certifiqui la seva idoneïtat. També, netejar el vidre és necessari per poder aprofitar millor la radiació solar. Aquesta arquitectura és una nova i avançada alternativa per poder estalviar l'energia elèctrica que, en un futur molt pròxim, pot ser escassa.

Solució sostenible Rafel Sala, arquitecte mallorquí, explica les característiques de les cases de palla, una nova alternativa a tenir en compte. Joan Josep Crespí Bàrbara M. Quetglas A Espanya, actualment, s'ha iniciat el procés d'incorporació de cases de palla com a habitatge unifamiliar. L'origen es remunta a finals del segle XIX, quan es va dur a terme la colonització d'Amèrica. En aquella època, els recursos naturals, aptes per a la constucció, eren escassos. En alguns països europeus, com ara Alemanya i França, tenen una normativa establerta per a la construcció d'aquests habitatges. La gent té curiositat per conèixer les característiques d'aquest tipus de casa ja que hi ha una major sensibilitat envers el medi ambient. La seva construcció és artesanal la qual cosa facilita el seu procés, cosa que permet construir els propis habitatges a les persones sense coneixements avançats de l'edificació. "El procés de construcció dels habitatges de palla pot ser molt ràpid i econòmic", assegura Rafel Sala. A l'hora de construir-los es té en compte la seva orientació per poder aprofitar de la

millor manera l'energia solar, reduint, això, l'impacte mediambiental. L'aprofitament de l'energia solar és possible gràcies al seu disseny bioclimàtic. És un tipus d'arquitectura interessant ja que s'utilitzen materials autòctons. Segons Rafel Sala, "a Mallorca comptam amb una gran producció de palla, entre d'altres recursos naturals, i això ens permet fer-la servir per a aquestes obres". Són edificacions que es poden dur a terme en qualsevol terreny.

Per aixecar les parets són necessàries l'arena i l'argila, per tal d'aconseguir enfortir els murs i fer-los resistents als moviments externs que es puguin produir. Per cobrir el terra s'utilitzen materials impermeables i així disminuir el grau d'humitat i evitar que es faci malbé l'estructura de la casa. Aquest tipus de casa presenta unes condicions d'aïllament tèrmic superiors a la resta de les cases convencionals. Els seus murs actuen com a reguladors d'humitat, ja que absorbeixen l'exterior quan n'hi ha molta i la desprenen quan en fa falta. Tot això condiciona l'aire interior i el fa més saludable, ja que no trobam presència de substàncies tòxiques en l'ambient. A la llarga, aquestes característiques aporten comoditat i confort, i fan d'aquestes cases uns habitatge en expansió. Però cal tenir en compte que si no es conserven adequadament la desintegració pot ser molt ràpida.

"El procés de construcció

amb palla pot ser molt ràpid i

econòmic"

Rafel Sala durant l'entrevista./Foto Fabián

Ayuda a pie de calle Las hermanas Oblatas tienen la misión de ayudar a las prostitutas. Ellas también salen a la calle. Jessica Vallés Pedrona Sarrió

haber afectado también a este sector. Ahora, mujeres que habían conseguido salir de este mundo, han vuelto a las calles. Además, hay mujeres “nuevas” y menos clientes. Esto significa que están más horas en la calle pero ganando menos. Por tanto, su precariedad aumenta. Las Oblatas, asentadas en 15 países de los cinco continentes, tienen la misión de ayudar a las prostitutas. Ya no llevan hábito desde los años setenta. Ellas también salen a la calle, y no lo creen adecuado. Las Oblatas quieren dejar muy claro que lo que ellas hacen es “trabajo de calle”: ellas mismas las recorren en busca de estas mujeres. Mucha gente ve su trabajo como peligroso, pero Nieves nos asegura que no corren ningún peligro, y “si se ha dado el caso de que la mujer se ponga violenta es por consumo de sustancias o por problemas mentales”. Salen en su busca para informarles sobre los talleres y la ayuda que se les puede proporcionar en su Casal Petit, un centro de día situado en pleno barrio de Sa Gerreria de Palma. Son mujeres de entre 18 y 45 años. También las hay mayores, de 45 en adelante, las "de toda la vida"; y menores, que no son comprobables ni por la policía, solo son rumores”. Entre el 80 y el 90 por ciento de ellas son extranjeras, generalmente de Nigeria, Marruecos, Colombia y Brasil. Las mujeres suelen llegar sin

conocimientos del idioma. Sus talleres les ayudan mucho. A través de ellos, se intenta que entablen amistad, ya que en las calles son rivales, todas quieren ser la "elegida" por los clientes. También se les proporciona ayuda psicológica. En el taller Parla Petit les enseñan a escribir, a leer, a redactar un currículum, a preparar una entrevista, es decir, habilidades sociales. La clase más importante es la de español. El Casal Petit gestiona también un piso en el que acogen a cuatro mujeres. A cambio, se comprometen a hacer lo posible para salir de la prostitución. Son autónomas, “pero se lleva un control estricto de la convivencia”. Tienen una “plaza de emergencia, es decir, si se acoge a una mujer explotada se la protege, tiene el sofá-cama a su disposición”, comenta Nieves. La estancia normal de una mujer en el piso es de 6 a 8 meses. Después consiguen una estabilidad y normalmente comparten vivienda con una amiga o vuelven a su país. Ahora mismo una de ellas lleva ya un año en “una situación muy complicada, ya que no tiene papeles”. Si llegan sin papeles todo se complica, aunque se intenta que consigan trabajo. También las remiten a Médicos del Mundo, que les facilitan atención sanitaria, preservativos y folletos sobre enfermedades de transmisión sexual y anticonceptivos. Estas monjas no se dedican a las

mujeres explotadas en un club. Les gustaría poder ayudarlas, pero confiesan que “es mucho más difícil, ya que en un club tienen a alguien que las explota”. Las Oblatas pretenden acercarse a ellas y ganar su confianza para que les cuenten sus cosas. El problema es que “ven a su chulo como su protector ya que, por ejemplo, apuntan las matrículas de los coches que se las llevan”. No ven que "están siendo explotadas". Muchas de ellas "tienen miedo a denunciar y las que lo hacen es porque son muy fuertes”, según Nieves. En otros tiempos las prostitutas españolas no tenían ningún estudio y se dedicaban a la calle. Hoy en día, todas tienen estudios primarios, algunas de secundaria e incluso universitarios. Unas vienen sabiendo lo que van a hacer, otras no. Muchas llegan sin papeles y no pueden encontrar otro trabajo que vender su cuerpo en la calle. Algunas de ellas llegan con muchos estudios que han realizado en sus países de origen, pero la mayoría de ellas no traen los papeles que lo demuestren. Aquí es donde Nieves se pone de "maestra" y les riñe: les dice que avisen a sus familiares para que les manden los papeles porque aquí pueden valer. Estas mujeres son las que más le duelen, ”sobre todo estas, las que están capacitadas para muchísimas cosas más. Las mujeres llegan con la mínima documentación posible”.

Esto se hace para que sepan que, “si quieren, pueden salir de esto, tienen un sitio adonde ir y poder conseguir ayuda”. Ellas acceden, aunque “cuesta convencerlas, ya que el tiempo que están en la clase están perdiendo horas en la calle”. Cuando el banco de alimentos les da comida, lo reparten entre las mujeres. De hecho, las prostitutas pueden ir a desayunar a las 8:30 antes de la primera clase, a las 9:00. No se ha dado el caso de hombres ejerciendo prostitución pero sí travestis. El mundo de la prostitución de los hombres es muy diferente al de las mujeres. El problema con la prostitución es que ganas dinero muy rápido, pero a la vez lo gastas mucho más rápido. Por eso necesitas cada vez estar más tiempo en la calle. Nieves pone el ejemplo: “Si, por ejemplo, Pedrona o Jessica os pusiérais en la calle ahora mismo, ganaríais mucho más que las demás, al menos hoy, porque sois nuevas, una cara nueva, un cuerpo nuevo en la calle”. Unas llegan al Casal Petit porque las monjas se ganan su confianza; otras llegan por el boca a boca, aconsejándoselo unas a otras. En general, si alguna mujer consigue salir de este mundo de la prostitución suelen seguir en contacto con las Oblatas, “se crea un vínculo afectivo, aunque también hay algunas que quieren olvidarlo: rompen esa barrera, rompen con su pasado”. En todo caso, eso lo deciden ellas.

Laura, brasileña, manda mil euros a su hijo cada mes. Lo que su familia no sabe es cuál es su trabajo, cómo vive. “Está viviendo una esclavitud, ejerciendo de prostituta las 24 horas del día”, según explica Nieves de León, una monja Oblata y trabajadora social que, junto a otras tres Oblatas, dos educadoras, una trabajadora social y una psicóloga, trabaja en el Casal Petit de Palma. Como Laura, muchas de estas mujeres tienen sus hijos en sus países de origen, y los traen aquí solo si mejoran económicamente. Las prostitutas alquilan habitación por quince minutos en lo que se conoce como barrio chino, donde los contrastes entre edificios en ruinas, flamantes coches de lujo, graffitis y nuevas construcciones son habituales. La crisis parece

De todas formas, las Oblatas no imponen nada. Son ellas las que tienen que resolver sus asuntos, como por ejemplo un embarazo. Las Oblatas no las acompañan a abortar, ni les pagan la operación. Pero sí se las informa ampliamente. Por lo general utilizan métodos profilácticos a la hora de mantener relaciones, pero, “con la crisis, son normales propuestas de los clientes como ‘si lo hacemos sin preservativo, te doy más dinero”. Reciben ayudas, pero provén “el fondo, para poder coger un poco de allí si hay necesidad”. El Taller Endavant proporciona becas de 250€ al mes para 10 mujeres. Otra alternativa para mujeres que siguen en la calle es una beca de 180€ al mes, durante dos meses, asistiendo a sus talleres y clases.

"Mientras están en clase, están perdiendo horas

en la calle"

El sábado 26 de febrero tuvo lugar un acontecimiento en Palma de Mallorca realizado por los saharauis residentes en Mallorca como signo de protesta por actos en tierra saharaui. Por este motivo se llevó acabo una bicicletada compuesta por un centenar de personas. El itinerario se inició en el Parc de les Estacions de la Plaza España continuando por la avenida Gabriel Alomar y siguiendo hacia la Plaza Mayor en dirección a Vía Roma hasta alcanzar el Passeig des Born, donde finalizó la bicicletada. Allí se encontraba instalada una jaima compuesta por un grupo de jóvenes unidos por la causa saharaui, activistas prosaharauis que llevaban a cabo una huelga de hambre de 48 horas y manifestándose en solidaridad por los 47 inmigrantes saharauis llegados a Tenerife. Dichos inmigrantes habían llegado a la isla en patera, portando banderas saharauis i aclamando gritos a favor del Sáhara i del Frente Polisario. Otro de los motivos de esta huelga son los sucesos que se desarrollaron meses atrás en el Sáhara ocupado, que consistían en la implantación de un campamento similar al de Argelia denominado Agdaym Izik, “jaimas” habitadas por unas 200.000 personas instaladas en una zona desértica cerca de El Aaiún. Por haber mandado el desalojo de este campamento ficticio se produjo una reyerta en la que fue asesinado un chico saharaui de 14 años. No solamente hubo revueltas en el Sáhara Occidental, sino que también en distintos lugares de España también se manifestaron apoyando la misma causa. Se reivindican así derechos sociales, acceso al trabajo y a una vivienda digna, que son los derechos que merecen todos los pueblos.

Rujú Elmami

Por la causa saharaui Jaima reivindicativa, huelgas de hambre y bicicletada en Palma.

Nieves de León, durante la entrevista en el Casal Petit./ Jessica Vallès

La comunidad saharaui en Palma./ Rujú Elmami

LOS DATOS Los responsables de la Consejería de Trabajo del Govern de les Illes Balears han anunciado que más de 12.000 inmigrantes han dejado las islas desde que empezó la crisis. Esta salida de inmigrantes es la principal causa por la que el paro no aumenta en Baleares (Diario de Mallorca, 3/2/2011). A su vez, este hecho contrasta con la reciente llegada de una nueva patera a las costas de Mallorca, con ocho inmigrantes a bordo procedentes del norte de África (Diario de Mallorca, 17/1/2011).

Próxima estación, Francia Lo que vinieron a buscar ya no existe, aunque siguen llegando. Con el mercado laboral cerrado, ahora sueñan con encontrar fuera la tierra prometida que fue Mallorca. El caso de Mohammed ilustra una difícil situación. Vino a España en busca de su sueño. Diez años más tarde, lo ha tenido que abandonar. Maria Antònia Cifre Julián Bermúdez Mohammed El Taouly (Marruecos, 20 años) llegó a España con 12 años a bordo de una patera. Su sueño era vivir en un país con futuro. Ahora, está a punto de partir hacia Francia, en busca de un porvenir laboral que aquí ha desaparecido. “Si esto fuera un sueño, me levantaría y le diría a mi padre: 'Estoy dispuesto a cambiar con tal de quedar en casa”, explica Mohamed. A los 12 años, Mohammed ya estaba fichado por la policía marroquí debido a su actitud. No quería estudiar ni hacía caso a sus padres. Un día, a las 8 de la mañana, su padre le dijo que su hermano mayor estaba a punto de salir. Destino: España. Él no dudó en apuntarse. A las 10 de la mañana de ese mismo día comenzaría la aventura para Mohamed y su hermano. Con una mochila y 1000€ que le prestó su tío para el viaje, Mohammed salió de su casa en busca de un rumbo "prometedor". Su padre esperaba que Mohamed tuviera miedo y volviera atrás. De esta manera, si quería quedar en casa, debería cambiar su forma de ser. Esto nunca sucedió. Aceptó el reto. "Si tengo que morir en el mar, moriré, hoy, mañana o pasado, pensé; pero tenía claro que quería salir de casa”, confiesa Mohamed. Nunca se hubiera imaginado venir a España de esa manera, aunque tenía cierta curiosidad por ver lo que explicaban paisanos suyos sobre sus vidas aquí. No sabía que se encontraría al llegar, no conocía la lengua, pero tenía la esperanza de que un hermano suyo que vivía en Mallorca iría a buscarle al llegar. Mohammed, su hermano y unas cuantas personas más subieron a las furgonetas que los acompañarían hasta las montañas. Una vez allí, continuaron el recorrido caminando para evitar la vigilancia de la policía. Después de 300 km de trayecto llegaron al punto de encuentro, un hotel reservado para los que iban a emprender el viaje. A la mañana siguiente, Said, el encargado de la patera, explicó cómo se realizaría el viaje.

Partieron 100 personas en busca de un sueño. Todos se aproximaron a la orilla, donde con mucha paciencia esperaron la llegada del combustible para la patera mientras la inflaban con una bomba de aire. Mohammed y su hermano, junto a unas cuantas personas más, no todas, lograron subir al neumático de 8.5m que les serviría de barca. En el momento decisivo, muchos se arrepintieron. 50 hombres, 6 mujeres y Mohammed como único niño, completaron una patera de 57 "osados" en busca de un mejor futuro. A las 3 de la mañana del día siguiente la patera partió rumbo a Málaga. Con temporal, sin comida ni bebida, la travesía duró 36 horas. Se hizo una parada por si alguno de los viajeros tenía alguna necesidad. "Había gente que lloraba, que quería volver, pero nada se podía hacer, teníamos que seguir adelante. Yo en ningún momento tuve miedo" recuerda Mohammed. Quería llegar a tierra, aunque eso significara alejarse de su hermano. Poco antes de desembarcar en costas malagueñas, la policía detectó y arrestó la patera en su totalidad. Fueron llevados a Sevilla. Los mayores fueron repatriados a Marruecos. Mohammed estuvo allí dos semanas, hasta que su hermano mayor, que vivía en Mallorca, vino a buscarle.

Una vez en Mallorca, legalizaron su estancia en España. No le costó mucho conseguir los papeles. Su hermano, responsable de su estancia aquí, tenía una casa donde acogerlo y un trabajo estable. Con 13 años, no quería estudiar y tampoco podía trabajar. Estuvo en casa de su hermano hasta los 16 años. Mientras tanto se dedicó a aprender la lengua con la gente de su pueblo, Sant Joan. "Me interesa conocer gente mejor que yo, que me aporte información, me gusta aprender para mejorar", asegura Mohammed. Ahora tiene 20 años y otra visión de su estancia aquí. "Si algún día volviera a Marruecos, me tacharían de fracasado por no haber formado un hogar en España después de la dura travesía para llegar", confiesa. "Aquí solo vienen los que no estudian, los que tienen una carrera o un buen trabajo no se arriesgan" desvela Mohammed. La gente que emigra no sabe lo que se va a encontrar. Según Mohammed, "vienen sin la idea de trabajar. Creen que es llegar a la plaza de España y allí hay una máquina que reparte dinero. El impacto aparece cuando llegamos: lo que nos encontramos no se corresponde con lo que la gente había explicado". En cuanto al estilo de vida en su país, "la principal diferencia es que la gente aquí acostumbra a trabajar para otro, se trabaja sin jefe, cada uno por su cuenta, y viven felices". Finalmente, Mohammed expresó su esperanza por las recientes revueltas en los países árabes. Deposita una cierta esperanza en una resolución positiva para estos conflictos, así como en la mejora de sus pueblos. Su situación es complicada: tuvo que abandonar su país de origen con la intención de conseguir estabilidad económica que su tierra no le proporcionó. Ahora se encuentra con altas tasas de paro que le impiden alcanzar su objetivo. Así surge la contradicción en su mente: por una parte, desearía no haber salido de su país; por otra, ahora no le queda más remedio que volver a emigrar.

"Pensé: si tengo que morir en el

mar voy a morir en el mar. Tenía claro que quería salir de

casa"

Abdón Garavano Gómez Los días 25, 26 y 27 de Marzo se realizó un acontecimiento a nivel europeo a través de la fundación www.surfrider.eu , con el nombre Keep the Ocean Clean, donde se informó y movilizó a todos los colegios para concienciar del problema que acarrea la contaminación en las playas. Para ello, las escuelas de primaria de Santa Margalida y Can Picafort, juntamente con alumnos de 1º ESO del Instituto de Santa Margalida, ayudaron a limpiar las playas de Son Serra de Marina y Son Real. Estos actos se realizan el primer fin de semana de primavera y de otoño de cada año, en los que se lleva a cabo una limpieza del litoral. Según Toni Nadal, técnico de medioambiente del Ayuntamiento, ”los gobiernos no detectan que es un problema grave, ya que no está teniendo consecuencias inmediatas”. Pero gracias a la colaboración de ayuntamientos, fundaciones, colegios, etc., se está concienciando a la gente para tener un desarrollo sostenible y apostar por las energías renovables, con acciones de recogida selectiva y campañas de reducción de consumo de agua. A nivel de municipios, Santa Margalida apuesta por informar a la gente a través de la página web www.agendalocal21.com , y en la que se puede aportar ideas y soluciones. Además, se distribuye un boletín informativo sobre medioambiente. Texto4

Concienciar a los más jóvenes Surfrider.eu invita a limpiar el litoral. Toni Nadal lo explica.

Mohammed El Taouly durante la entrevista. / Aina Font

Toni Nadal, durant l'entrevista./ Fabián León

Cristina Rosselló

Toni Tauler: "Les víctimes del doping són els esportistes" Toni Tauler (Santa Margalida, 1974) és l'únic olímpic del nostre entorn. Ara, reflexiona sobre els seus èxits, els últims casos de dopatge i es planteja el seu futur amb tranquil·litat.

Toni Tauler Llull és un ciclista mallorquí nascut l’11 d’abril de 1974 a Santa Margalida. Va començar a ser un ciclista professional l’any 1998. Entre el seu palmarès destaquen el triomf d’una etapa a la volta a Múrcia en el 1998, el triomf de campió d’Espanya de contrarellotge el 2006 i el triomf més destacat: la medalla de plata en ciclisme en pista en les Olimpíades del 2008 celebrades a Pekín. Per ara, és l’únic esportista olímpic de Santa Margalida i, per tant, un dels esportistes més prodigiosos de l’esport balear. Pregunta. Ens podria explicar com li va néixer l'interés pel ciclisme? Resposta. Qualsevol al·lot, quan comença, està influenciat pel seu pare. Quan als pares els agraden els esports, transmeten aquests valors als seus fills. Ell va ser qui em va transmetre l’afició per les bicicletes. P. Tenia algun referent esportiu, algun ídol que admirés? R. No tenia un referent esportiu, i ciclistes menys. Aquí he estat l’únic, per ara, que ha estat un esportista d’elit. El meu pare coneixia gent de nivell, però a nivell provincial i regional. En aquells anys, el anys vuitanta, no estava tant extens l’esport com ara; abans era un privilegi perquè no hi havia aquesta cultura que els pares puguin acompanyar-te per passar una bona estona, ja que els pares tenien que anar a fer feina des del matí fins l’hora de dinar i

després tornar-hi fins el vespre. En aquells temps poder realitzar algun tipus d’esport era una sort. P. Pista i carretera són disciplines que requereixen característiques diferenciades: es pot ser un crack en les dues disciplines a la vegada? R. Teòricament no es pot ser un crack en qualsevol cosa, ja sigui mountain-bike, ciclisme de pista, de carretera, etc. Però si tens il·lusió, tens un sentiment de sacrifici i un entrenament adequat no pots perdre l’esperança de poder triomfar-hi algun dia. La carretera m’agradava, però destacava més en pista. En una illa com a Mallorca no podies fer molta cosa, aquí no hi havia suficients instal·lacions per practicar pista i tenies que sortir a la península a competir. Si destacaves ja comportava anar a viure-hi per poder entrenar en condicions. I un al·lot de 18 o 19 anys que comença la seva carrera esportiva ha de fer pelegrinatge per poder triomfar.

El pasado sábado 12 de marzo de 2011, tuvo lugar el campeonato de Mallorca de Kárate, con una asistencia récord por parte de clubes y competidores. El momento más significativo de la mañana fue el turno de los discapacitados psíquicos, venidos de España y Europa. Estos chicos demostraron un espíritu de superación contra sus limitaciones. Con mucho trabajo diario y esfuerzo consiguieron dejar con la boca abierta a todos los asistentes, que quedaron impresionados al ver lo que eran capaces de hacer. No hay perdedores, simplemente se recompensa a todos estos jóvenes con unas merecidas medallas por el habitual

esfuerzo que llevan a cabo cada día para estar en una sociedad dura y competitiva. El trabajo diario es fundamental para estos chavales, a través de ello se puede llegar a entender que con mucho esfuerzo se consigue lo que uno se propone. Los padres de muchos de estos chicos desconfían de este deporte por la imagen agresiva generada por los medios de comunicación. Al contrario, el objetivo de los entrenadores no es otro que utilizar el kárate como medio de enseñanza basado en la formación de la personalidad, la rectitud, el esfuerzo, el respeto hacia los demás participantes y el reprimir siempre la violencia. Pero la integración es el objetivo

más importante. El maestro David Mulet, del gimnasio TaoSport de Santa Margalida, cree que ‘’el kárate es una de las disciplinas deportivas que más puede puede contribuir en la formación del niño, pues desarrolla tanto su estado físico como emocional, mejorando su rendimiento en los estudios y su relación con los demás compañeros’’. Este arte marcial, de origen japonés, poco a poco está adentrándose en el deporte balear. Cada vez más jóvenes practican este deporte milenario, que no solo ayuda al desarrollo de la forma física de aquellos que lo practican, sino que también ayuda a cultivar la mente.

P. Quina ha estat l’èxit esportiu més important en la seva carrera esportiva? Alguna anècdota en la vil·la olímpica? R. La medalla olímpica va ser un gran èxit esportiu. Però tal vegada he considerat com un èxit més personal altres carreres, en les quals m’he esforçat més i no he aconseguit gaire cosa. Unes olimpíades és una carrera normal, l’essència de l’olimpíada és la vil·la olímpica perquè allà vius durant tres setmanes amb l’elit, els millors esportistes del món. Allà cada esportista fa una cosa diferent però tothom pensa el mateix. Tot allò és un premi, una recompensa pel teu esforç durant anys enrere. Però, encara que no hagués aconseguit la medalla tot hagués seguit igual. P. Li agradaria que la seva filla es dediqués al ciclisme o altre esport professionalment? R. M’agradaria que la meva filla practiqués un esport, però voldria que estudies en lloc de viure d’un esport professional. P. En acabar tota una llarga i profitosa vida

esportiva en l’alta competició, en l’esport d’elit: com vos heu plantejat la vida en els aspectes personal, professional i esportiu? R. Voldria viure tranquil en un futur. Estic estudiant un màster per poder seguir relacionat amb aquest esport que tant estimo. Així podré saber perquè sofria quan realitzava un determinat exercici, per què sentia el que sentia quan realitzava aquells entrenaments tant durs. P. Una pregunta delicada: el cas Contador, com ho veu? R. És un cas polític. Hem de tenir clar que això és de gent que no s’ha adaptat a l’era actual. Crec que si no influeix no és sancionable. El que fan primer de tot és acusar i després tu has d’intentar defensar la teva innocència. Hem de pensar que la vida esportiva és curta i això te l’escurça més. Els jutges haurien de pensar amb la vida dels esportistes, perquè no saben què és ser esportista i estar al centre d’atenció. Partint de la base que si un laboratori de dopatge no treu un positiu durant

un any aquest serà tancat, no et pots esperar gaire cosa. Llavors si realitzen un control i realitzen un error, no reconeixen l’error i és l’esportista que ha de demostrar aquest error. Tot és un problema econòmic i, en realitat, les víctimes són els esportistes. És un món complicat. P. Com veu l’esport aquí a Balears i l’espanyol en general? I a Sant Margalida? R. Veig que el ciclisme va cap avall. L’oferta d’oci dels al·lots, sobretot amb les noves tecnologies deixen els esports en un altre banda, i el ciclisme, que requereix un gran esforç i sofriment, amb altres handicaps, ho deixen com un esport abandonat. A Santa Margalida hi ha gent que comença amb ganes, i els recomano que comencin tranquils, que s’ho passin bé. Un esportista olímpic no es crea sinó que és fa. Amb això vull dir que s'ha d’anar cap a dalt amb els entrenaments, amb unes bones condicions físiques, amb talent. En definitiva, ho pot ser qualsevol que es prepari.

Integración cultivando la mente Arte marcial que orienta la enseñanza por encima de la obtención de una cierta habilidad corporal. Miguel Pons

''Les noves tecnologies han

deixat l'esport de banda, també al

ciclisme''

Los karatekas preparándose para la competición / Miguel Pons

Toni Tauler, durant l'entrevista. /Fabián León

Cristina Rosselló

¿Límites al dopaje? El dopaje se considera una trampa flagrante de los reglamentos competitivos al no participar en igualdad de condiciones.

Últimamente se relaciona la palabra dopaje con el atletismo y el ciclismo. Por un lado, porque son dos de los deportes donde se necesita una gran actividad física e individual. Por otro lado, por el caso del presunto dopaje de Alberto Contador. A raíz de este último caso, se ha reforzado el binomio dopaje-ciclismo. El dopaje se considera una trampa flagrante de los reglamentos competitivos al no participar en igualdad de condiciones. También supone, en todo caso, un tremendo prejuicio para la salud de aquel deportista que hace uso de estas prácticas. Pero tendríamos que tener en cuenta cuál es la frontera entre lo que es dopaje y lo que no lo es. No queda claro porque es tremendamente complicada su delimitación. Es decir, los límites dependen de muchos factores: de la cantidad, de la “calidad” y del tipo de dopaje. Pero cabría preguntarse: ¿no es lo mismo consumir un picogramo de

clembuterol que una sobredosis de hierro o de vitaminas? La respuesta es no, según el código establecido por la Agencia Mundial Antidopaje (AMA). Pero vayamos al fondo del asunto. Las razones antidopaje son la preservación de la igualdad de condiciones y el velar por la salud de los deportistas. Un reciente artículo de opinión de Pablo de Lora, José Luis Martí y Félix Ovejero, “La ética del dopaje” (El País, 28 de enero del 2011), refleja estas dos razones y presenta contraargumentos que las ponen en entredicho. Respecto a la protección de la salud de los deportistas, no todas las sustancias son igual de nocivas para la salud. Pero, independientemente del tipo de dopaje al que se acude, “hay una serie de efectos comunes sobre determinadas partes del organismo”, según comenta el Doctor en Kinesiterapia y Readaptación Marcel Caufriez.

Respecto a la igualdad de condiciones entre deportistas, las personas no iríamos a ver competiciones donde compitieran máquinas perfectamente idénticas. Además, la igualdad de condiciones no sólo tiene que ver con los deportistas sino también en los equipamientos e instalaciones de los diferentes países.

Es decir, los atletas de algunos países africanos, por ejemplo, no compiten en las mismas condiciones que los atletas europeos en cuanto a sus infraestructuras formativas, educativas y competitivas. Lo que sí está claro es que la mejor forma de mejorar el rendimiento, sin necesidad de acudir a las prácticas de dopaje,

es mantener unas pautas adecuadas: un seguimiento médico y científico adecuado, un programa de entrenamiento por personal cualificado y una recuperación adecuada basada en el descanso, la alimentación equilibrada y la correcta hidratación, como siguen la mayoría de grandes y pequeños deportistas.

LA OPINIÓN __________________

Innovaciones para la integración social El nuevo proyecto de la Fundación Handisport aporta soluciones para la integración de los discapacitados en nuestra sociedad Cristina Rosselló

El proyecto de la Fundación Handisport desea adoptar soluciones a algunos de los problemas que plantea la integración de personas con discapacidad en nuestra sociedad. Los objetivos principales de esta fundación es promover el deporte para personas con discapacidad, facilitar la integración social e integrar, a través de la práctica deportiva de este colectivo, la naturaleza y la discapacidad, implicando a familiares y amigos. Para lograr la integración social de las personas discapacitadas, Handisport realizó un análisis de las necesidades actuales y futuras de las personas discapacitadas. Comprobándose

que hay muchas iniciativas sociales que dan una solución temporal a determinadas necesidades, pero no tenían continuidad en el tiempo, por lo que se planteó la posibilidad de realizar actividades deportivas durante todo el año de forma regular para personas discapacitadas. El objetivo de esta actividad o fundación es acercar el deporte de la vela al mundo de la discapacidad, estando la actividad abierta a todo tipo de personas con discapacidad. Realizar este deporte al aire libre mejora la psicomotricidad, la coordinación y la integración social dentro de un nuevo grupo. Las instalaciones

con las que cuentan son totalmente accesibles siendo un referente internacional tanto a nivel de iniciación como a nivel de competición, no hay que olvidar que en la isla de Mallorca se realizan las regatas más importantes del Mediterráneo. La vela adaptada se realiza en barcos cuya principal diferencia radica en una serie de adaptaciones para acercarlas a las personas con discapacidad. Intentan formar personas con discapacidad en el deporte de la vela mediante tres actividades: bautismos de mar, clase de iniciación y cursos de perfeccionamiento en vela ligera en función de los conocimientos del usuario.

Sara Palomo Wikileaks’ effect on journalism is that “journalism will be more and more a selection tool of information, relegating its search to anonymous organizations such as Wikileaks”, according to one of the journalists who took part in CaixaFórum’s debate. “Are organizations such as Wikileaks beneficial to journalism or not?” This was one of the many questions that came up in the debate, to which participants answered in unison that it was big news, but nevertheless an indication of the corrupt

state of journalism, as it does not meet its objective, either by incompetence or because of political or economical bias. One of the ideas mentioned in the debate was that “it’s not about a Wikileaks’ merit, but a demerit of the media”; considering the large number of qualified people who are part of the media, it can’t be a problem caused by unprofessionalism or incompetence. In any case, it might be a question of convenience or interest, whether political or

economical. New questions emerge from here: either for the diplomacy’s sake or for other interests. Where is the dividing line between what should be published and what shouldn’t be published? Just how fair is it to hide certain information from the citizens? One of our editors participated in the debate, through the social network known as Twitter. He intervened with two tweets; none of them got an answer, despite seeing Assange’s case from a different point of view.

A recognized effort Eduard Punset was named Honorary Phd in a ceremony taken place at the University of Palma. Jessica Vallés On Wednesday, 9th of February, in the University of Palma -UIB (Universitat de les Illes Balears)- Eduard Punset was named Honorary Phd because of his work as a lawyer, writer, politician, economist and scientist. The act started with the plantation of a Ginkgo biloba, oriental tree that can live for up to a thousand years, and “was the only one that survived the Hiroshima bombing”, Punset reminded us. Meanwhile, he chatted to the authorities, journalists and many fans that didn't stop asking for autographs. Before the press conference, Punset signed the book reserved for the Honoris Causa. There Punset answered the press' questions, where he confessed his joy over receiving this honour. We were interested in his opinion of today's education. Punset thinks we should improve on concentration, team-work, problem solving and social skills. He highlighted the necessity of a

new education system based on social and emotional education “that will teach us to manage our own emotions, to differentiate between anxiety and fear, contempt and hate”, Punset answered. The goal is to improve society by eliminating the difference between study, work and pleasure. Finally, he spoke about happiness. To accomplish happiness, first of all, we have to find our vocation, what we enjoy, identify it. Next, we have to control that vocation. In other words, we should tend to do what we enjoy, what we like, controlling our vocation. The act ended with the acceptance ceremony. Due to the demand, two big rooms were made available where you could watch the ceremony on a big screen. First of all, the UIB rector presented the act. Then, Llorenç Huguet, as the godfather, spoke about Eduard Punset. To finish off, the already honoured Doctor Honoris Causa Eduard Punset presented his public with his acceptance speech.

#wldebate: the “before and after” in the media In the CaixaFórum of Madrid, a debate about the effects of Wikileaks took place. A huge amount of people were involved.

Jessica Vallés John Barry was born in York, Yorkshire, England on the 3rd of November 1933. He has been one of the great musicians of the twentieth century, known for composing famous soundtracks. His earlier years were influenced by jazz, even though his family, involved in cinema, also influenced him. He lived in England until the 70’s, which was when he came to live in Mallorca, Santa Margalida. He lived in our town for a few years. He first lived in an estate Sa Capella. Due to his love of the lanscape and the friendly people, he decided to buy some land near Sa Capella. There, he wanted to build his home in Mallorca. In this rustic space he found great tranquility and a country ambience very different to the other cities in the world. During his stay in Santa

Margalida the person that helped him the most with his daily life was his good friend, Joan Crespí Avellà. “We were very close. I even kept his Oscars and an expensive trumpet in my house”, Joan Crespí explains. In Santa Margalida, we know he composed important tracks because he reserved the town’s Cinema so they would project the film for which he had to write music. In his repertoire, we can highlight Oscar winning soundtracks as important as Born Free(1966), The Lion in Winter (1968), Out of Africa (1985) and Dances with Wolves (1990). He also composed the music for the famous saga James Bond. He passed away on the 30th of January 2011 at the age of 77 in his house in Long Island, New York.

Out of Santa Margalida The stay of John Barry, the great composer, at Santa Margalida, and his memories left behind.

Tweet sent by Tomeu Pons during the debate./Composition by Fabián.

The house John Barry built in our town, Santa Margalida./ Bàrbara Maria Quetglas

Punset planting the Gingko Biloba. Our reporters doing their job./ August Cortès

Nowadays, social networks have an important role in our society. On these social networks we can share our worries, interests or needs. Its increasing use by students is a serious issue that makes us ponder. In January, an investigation project about social networks took place at our High School. This took place due to our curiosity about our enviroment and its influence on our reality, i.e. studies, free time and family relationships. This project searches for answers to questions such as 'who are we?', 'who of us are on these sites?', 'what tecnologies do we have?', 'who are we with while using these sites?' and most importantly, 'where are we heading to?'. To get this information, surveys were given to all the students. The answers have been useful to figure out the use of social networks in this High School, and to be compared with the article ‘Minors and Social Networks’. The conlusions have been alarming: 95% of the ESO and Bachiller students are all registered in at least one social network (Tuenti and Facebook). This issue afects their daily life, personal relationships and studies. The main issue that has been analized is the time spent on social networks. As it was thought and

previously written, these members have increased the time dedicated online. In this respect, social networks haven’t substituted other online entertainment, such as videogames and surfing the Internet in general. It also shows that this increase of the time we spend online reduces the time studying and doing schoolwork,

doing sports or other entertainment forms. Finally, this study shows that the members of social networks sleep 35 minutes less than those that aren’t members. This significant increase on the time we spend online has its consequences: the moderated and advanced members of social networks increase even further their time spent on them, their academic results decrease and they isolate themselves even more. They dedicate most of their time online chatting to friends. The inmense number of members are alone while online, with no parental supervision. This fact causes a lot of worry because of the constant warnings about the risks of social networks, that could easily be prevented with a mininum of security and parental supervision. This study reveals the uses and tendencies that we could already see, but that are made more poignant when they are confirmed in a study like this one. The conlusion that we reach is that we need to reflect seriously on the good use of information tecnologies in general, and of the social networks in particular. That’s why education is paramount in this field not only by teachers, but also by students themselves and parents.

THE TWO SIDES OF SOCIAL NETWORKS Social networks are essential in our daily life. This newspaper investigated on how social networwing is affecting our social and familiar relationships. It was also necessary to find out how it affects our academic results. We passed out more than 400 surveys.

Maria M. Comas, Tamara Ayllón & Margalida Genovart

COMIC STRIP, by Pedrona _____________________________

The time we spend online reduces the time studying or

other entertainment

forms

Infographics: T. Ayllón and M. Genovart