ANNALS 2006-07 ANNALS 2006-07 335

LIBERALS I ABSOLUTISTES AL CORREGIMENT DE TALARN (1820-1840)

Manuel Santirso RodríguezUniversitat Autònoma de Barcelona, GEHSIC

Resum

Malgrat el tòpic que associà la contrarevolució absolutista a la muntanya ja des del moment en què aquella féu la seva aparició, el Pirineu occidental català va ser una zona inhòspita per als reialistes primer i per als carlins després, amb algunes excepcions tan curioses com signifi catives. Ben al contrari, el liberalisme hi va aconseguir baluards segurs i una més que notable mobilització al seu favor, a imitació de l’Alt Aragó contigu. En la present comunicació s’exploren les causes d’aquest decantament general contra els defensors de l’Antic Règim i a favor dels profunds canvis de tota mena que el liberalisme propugnà.

Per tal de fer-ho, s’analitzaran successivament dos conjunts diferents de causes. En primer lloc, s’abordaran les relacionades amb la peculiar estructura socioeconòmica de l’antic corregiment de Talarn i la Val d’Aran, on el règim senyorial i el poder local presentaven trets tan particulars com ara l’abundància dels alous pagesos o la vitalitat de les universitats. Segonament, caldrà ocupar-se de les causes més immediates i dels accidents fortuïts, lligats amb els esdeveniments polítics i bèl-lics de les dècades dels vint i dels trenta del segle XIX a Catalunya i a Espanya. Hi intervindran, per exemple, els condicionaments que l’orografi a i el clima de la zona imposaren a les campanyes, la conspícua militància carlina d’alguns petits nobles locals o el canvi de capital administrativa de Talarn a Tremp.

Per acabar, s’avaluaran els efectes de les reformes institucionals de 1835-1837, ja en època de pau, i la forma que va prendre el poder municipal instaurat pel liberalisme, amb especial atenció a les xarxes establertes per un polític de molta anomenada i que va mantenir un fort vincle amb la muntanya lleidatana des de la mateixa guerra civil dels set anys: Pascual Madoz.

Paraules clau: Història de Catalunya, Revolució liberal, Contrarevolució, Reialisme, Carlisme, Guerres civils.

Abstract

Despite the common-place that joined the counterrevolution to the mountain since the very mo-ment where that one began, Catalan Western Pyrenees were an inhospitable country for royalists

ANNALS 2006-07336 ANNALS 2006-07

fi rst and carlists later, excepted some special and signifi cant cases. Quite the opposite, liberals built there some safe strongholds and they achieved a remarkable mobilization, likewise in nearby Upper Aragon. The causes of this option against the defenders of Ancien Régime and for the deep changes of all type that liberalism advocated are explored in this paper.

In order to do it, two different sets of causes will be successively analyzed. First of all, I will target those that are related to the inusual socioeconomic structure of former Talarn and Aran districts, because the manorial system and the local power displayed there as particular features as the abundance of free tenants and the strength of common institutions. Secondly, it will be necessary to take care of the immediate causes and the accidents, related to the political and warlike events that happened in Catalonia and Spain during the twenties and thirties decades of the XIXth Cen-tury. The limits to the campaigns imposed by the refl ief and the climate, the outstanding carlist affi liation of some gentlemen or the removal of the administrative capital from Talarn to Tremp will be also taken into account.

Finally, the effects of 1835-1837 economic and political reforms in the aftermath of war and liberal municipal power will be evaluated, with special attention to the networks woven by a well-known politician who held a strong link with the Lerida highlands since the carlist civil war: Pascual Madoz.

Keywords: History of Catalonia, Liberal Revolution, Counterrevolution, Royalism, Carlism, Civil Wars.

El canvi històric més profund dels últims segles a tot Espanya, i per tant a Catalunya i al Pallars, va tenir lloc el primer terç del segle XIX. Durant aquelles dècades decisives, s’enderrocaren els fonaments polítics, però també i sobretot econòmics i socials, d’una civilització antiga de segles, sobre les ruïnes de la qual es van bastir els de la nostra. Com que els benefi ciats pel vell ordre s’hi resistiren aferrissadament, la transició va concretar-se en un seguit de confl ictes violents, des dels aixecaments i les revolucions fi ns a les guerres civils.

Per raons que ara no toca esclarir, aquests dolors de part sovint no s’han explicat com a tals, sinó com a conseqüències d’afers menors o, fi ns i tot, com a manifestacions d’una irracionalitat congènita. També s’ha tendit a pintar els partidaris de l’Antic Règim amb una aurèola romàntica, sobretot quan es parla d’àrees rurals. Ja no diguem si, com el Pallars, a més són muntanyenques: llavors, esdevenen tot d’una els vers representants del sentir del país, que aviat era carlí per essència.

Davant d’una mítica tan pertinaç, no es pot més que oposar l’evidència que aquells defensors del feudalisme —com l’anomenaven sense embuts molts contemporanis— i l’absolutisme no comptaren, ni de bon tros, amb un suport majoritari al Pallars. Hi tingueren molts més

ANNALS 2006-07 ANNALS 2006-07 337

adeptes la propietat privada, la igualtat davant la llei i les institucions representatives. Ho van demostrar lluitant-hi a favor, també amb les armes quan calgué. Aquells principis victoriosos ordenen l’actual paisatge pallarès, el físic i l’humà, no pas preteses tradicions mil·lenàries ni residus d’un paradís original que mai no va existir.

Senyors i vassalls

Abans d’ocupar-me dels canvis que va experimentar el poder polític al Pallars a inicis del segle XIX, establiré un punt de partida tot recordant alguns trets de la societat d’Antic Règim sobre la qual s’assentava. De tan elementals, de vegades s’obliden. El primer i principal consisteix en el nítid tall que separava la major part de la població d’una petita minoria dotada de privilegis i organitzada en un orde clerical i una casta noble, tanmateix complementaris i connectats.1 Malgrat les diferències internes, ambdós sectors gaudien de fur propi, eren exempts de gairebé tots els impostos i protegien els seus béns dels atzars del mercat mitjançant l’amortització. Les institucions eclesiàstiques i algunes cases nobles posseïen, a més, la senyoria, una superioritat social que els facultava per extraure rendes dels pobladors dels llocs on s’exercia. Es reforçava molt sovint amb la jurisdicció, per això sostreta al rei i els seus delegats.

L’última era la situació més corrent a Catalunya, on el 76% dels nuclis de població i el 59% dels habitants vivien sota jurisdicció senyorial, laica o eclesiàstica. El màxim, per cert, s’assolia al corregiment de Talarn, on s’arribava al 90% dels llocs i el 89% de les ànimes.2 El ple domini reial es reduïa a uns petits illots a la Conca de Tremp i a l’Alta Ribagorça, ultra un parell d’àrees més extenses al Pallars Sobirà, on el rei era senyor més aviat com a vescomte de Castellbó. Convé remarcar, però, que la senyoria era condició necessària per a la jurisdicció i no a la inversa, així que aquella s’estenia més. Alguns carrers i edificis de la ciutat de Barcelona adoptaven la forma de minúsculs feus3 i, més a prop del territori aquí estudiat, la llei del monarca s’aplicava a tot l’Aran, la qual cosa no privava que els barons de Les rebessin els delmes a dit lloc i hi haguessin gaudit fins al 1792 del monopoli de molins, forns i pastures.

Gràcies a aquesta separació de principis, el feudalisme va sobreviure al decret d’abolició de senyories jurisdiccionals emès per les Corts de Cadis el 6 d’agost de 1811. Ni les penes de cambra ni els censos fornien ja una part substancial dels havers nobiliaris, que al llarg de la centúria anterior s’anaren nodrint cada cop més de la tríada composta per lluïsmes (taxes sobre transmissió de béns immobles), delmes (a Catalunya, molt sovint infeudats) i monopolis, menys vulnerables a la inflació i per tant més aptes per a l’arrendament.4 Les recerques de Jacinto Bonales ens han permès d’ajustar aquest quadre a la Conca de Tremp, on els delmes, els monopolis i la quístia (talla o fogatge per casa) destacaren com a rendes principals. Sembla que el costum hi manava de perdonar el lluïsme, tan profitós a d’altres

ANNALS 2006-07338 ANNALS 2006-07

bandes, per bé que sense renunciar-hi al dret o a impedir la transferència mitjançant la fadiga.5

Bo i la seva condició de primer estament, l’Església hi pesava poc. Hi tenien alguna jurisdicció (sobre el 19% dels llocs i el 17% de la població) els monestirs de Gerri, Lavaix, Tercui i Sant Esteve de la Sarga, a més dels d’Alaó i Meià, fora de la comarca. El principal dels de dins, el benedictí de Gerri, venia a ingressar uns 24.000 rals anuals, una quantitat molt per sota de la percebuda per grans cenobis com ara Poblet (185.000 rs.), Santes Creus (176.000) o Montserrat (96.000), encara que per sobre de la de Meià (16.000).6 Dins del clergat secular, els bisbats de Lleida i d’Urgell eren presents per la jurisdicció dels seus titulars o la del col·legi de canonges de Tremp.

Mapa 1: Senyories eclesiàstiques i d’ordes militars al Pallars, cap al 18307

ANNALS 2006-07 ANNALS 2006-07 339

En aquest racó del Principat, els senyors eren sobretot nobles, que ostentaven la jurisdicció del 70% dels llocs i dels habitants. Als purs efectes expositius, se’n podrien fer quatre grups: grans cases amb estats a diversos regnes (els ducs de Medinaceli o d’Híjar, els marquesos de Lazán i comtes d’Erill), cases catalanes amb dominis a la resta del Principat (els marquesos de Sentmenat, de Barberà o de Llo), cases amb títol vinculades al Pallars (els barons de Senaller, de Malmercat, de Claret, d’Eroles o d’Abella) i la munió de petits nobles sense títol però amb jurisdicció.

Mapa 2: Senyories nobles al Pallars cap al 1830

ANNALS 2006-07340 ANNALS 2006-07

Quant als segons, la documentació conservada dels marquesos de Sentmenat revela que arrendaven la percepció dels seus drets i delmes a Palau de Noguera i a Toralla i Arinyó.8 Els components de l’últim grup potser interessen més, atesa la seva intervenció directa en els afers del país on tenien els seus béns i solien viure. També perquè les seves executòries aporten fluïdesa a l’anterior classificació, en trobar-se enmig de l’escala d’ascens que anava de ciutadà honrat a noble. L’estalvi, una herència o un bon matrimoni permetien comprar una senyoria i ascendir-hi, com havia fet el doctor Félix de Motes en adquirir la de Claverol al marqués de Sentmenat el 1742. Encara més il·lustrativa és la nissaga dels Orteu de La Pobla de Segur, que comença amb l’enllaç que uní el 1733 Jacint d’Orteu i de Bertran, tresorer del marquesat de Pallars, amb Rosalia de Copons i de Cordelles. El nuvi no sols en va treure el dot, sinó també un vincle amb les cases de més nota a la comarca, ja que Rosalia era filla dels barons de Malmercat i la seva germana gran, Marina, s’havia casat primer amb el baró d’Eroles i després amb el de Claret. Passats cinc anys del casament, Orteu obtindria alhora les patents de cavaller i noble, i al cap de deu, compraria les senyories de Serradell i Torallola als Sentmenat, de qui havia estat administrador. Aquell mateix any de 1743 morí Rosalia, després d’haver tingut tres fills: l’hereu i dos cabalers que serien canonges a Barcelona i Girona.9

El seu nét gran, Jacint, arribaria a l’edat adulta en retirar-se les tropes napoleòniques, el 1814. El règim senyorial havia resistit prou bé la invasió, però l’amenaçava una altra força, oculta i tenaç, que naixia de la contradicció entre la prosperitat de l’última centúria i la diferenciació que havia provocat en el si de la pagesia. En efecte, alguns estudis recents han esvaït el mite de l’igualitarisme muntanyenc, tot advertint de la dualitat propietat privada/comuna i de la diferència entre allò comunal i allò públic, on el primer anava lligat al veïnatge i, per tant, els forasters i els aliens a les cases establertes n’eren exclosos.10 En un context dinàmic, d’expansió i diversificació del conreu, l’aparent harmonia amagava la subordinació a les llars més antigues i fortes que, emparades d’universitats i comuns, resistien les creixents pressions en pro de l’individualisme agrari. La tensió s’havia fet palesa a la Vall d’Àneu, on les comunitats havien obtingut el suport del marquès de Medinaceli contra les demandes dels vedatistes. També a l’Aran, on un centenar de propietaris —entre ells el baró de Les— havia adreçat el 1781 un memorial al Consell de Castella en favor de l’aprofitament privatiu de les segones herbes de pastura, denegat pels veïns.11

Les restauracions de l’absolutisme el 1814 i el 1823 donaren un respir als beneficiaris dels vells usos, que fins i tot les aprofitarien per ressuscitar-ne de perduts.12 Tanmateix, hi ha proves abundants que la resistència antisenyorial camperola no sols no va cessar a Catalunya, sinó que es va fer més activa, en passar dels plets inacabables —i caríssims— a l’impagament de rendes, la vulneració d’uns monopolis derivats d’una jurisdicció ja extinta i una violència sorda que els agents de la corona no podien aturar.

Certament, hi ha pocs termes històrics menys feliços que el de monarquia absoluta. Evoca un monarca totpoderós quan, d’entrada, la seva llei no s’aplicava a bona part del territori, i al

ANNALS 2006-07 ANNALS 2006-07 341

Pallars gairebé enlloc. Els senyors de vassalls se servien dels seus propis agents, procuradors i batlles, i nomenaven els regidors dels ajuntaments de la seva jurisdicció sense més deure que comunicar-ho a l’Audiència. Si les successives reformes municipals borbòniques, des de la introducció dels personers i diputats del comú el 1766 al retorn de la insaculació a finals de segle, havien fracassat en les àrees més urbanitzades i de més domini reial, s’imaginarà el seu mínim efecte al corregiment de Talarn, on predominaven els llogarrets i la jurisdicció senyorial.13 Per acabar, tant els senyors com el rei —de fet, el senyor més poderós— es veien limitats per la llei consuetudinària que, en llocs com la muntanya catalana, era interpretada per universitats i consells, institucions més o menys assembleàries.

A més, el monarca pretesament absolut disposava de ben pocs recursos. Quan es defineix l’Estat que regia com fiscal-militar, s’està dient que consistia en poc més que un exèrcit i uns quants recaptadors, integrats dins d’una xarxa de delegats territorials raquítica o, en zones com la que aquí s’estudia, reduïda a la mínima expressió. Arran de la Nova Planta, a Catalunya es basà en els corregidors, reforçats amb un o més alcaldes majors..., o cap, com fou el cas de Talarn fins al 1824. Podien ser militars o juristes, però el record del bandolerisme, la repressió posterior a la Guerra de Successió o tot plegat determinaren que fins a mitjan segle XVIII s’optés sempre pels primers, llevat de Cervera. Tenia cert sentit on el càrrec comportava el govern militar d’una plaça forta (a Barcelona, Girona, Puigcerdà, Tarragona, Lleida i Tortosa), però ben poc a capçaleres com Talarn, on no hi havia tropa a manar. El 1770, a recer de les reformes municipals de Carles III, l’Audiència proposà de convertir-ne alguns en corregiments civils (de lletres), però la Secretaria de Guerra ho privà cobrint les vacants tan bon punt es produïen. Així va passar a Talarn en morir el corregidor Bina el 1786: la vila va demanar de nou la conversió en lletres, però el despatx de Guerra s’afanyà a designar-ne el successor.14

El corregiment de Talarn i el govern de l’Aran havien estat, doncs, destins militars, però d’última classe, retirs per a homes vells o malalts que hi morien al cap de poc.15 Això no obstant, també n’hi havia hagut que aprofitaren el mandat per enfortir la seva posició social a la comarca. En fer-ho, van fusionar el poder nominal amb el real, i amb efectes duradors. Al segle XVII, havien ostentat el govern d’Aran els Subirà, més tard barons d’Abella,16 i a començaments del XVIII, amb la Nova Planta, Francesc Cao de Benós, ja baró de Les (entre 1711 i 1724), i Juan Ibáñez-Cuevas (entre 1725 i 1739). L’últim era el pare de Pedro, temps a venir marit de la dona més rica de la contrada, la baronessa d’Eroles.17 El seu pas pel corregiment fou d’allò més accidentat, començant pel nomenament com a tinent de corregidor —o corregidor interí— vitalici i amb dret de successió el 1739, continuant per la confirmació sense consulta i «mediante un servicio particular» el 1743 i acabant per la destitució el 1762, arran de les queixes pels seus abusos.18 El seu successor, Lechesne, no seria millor: ja el 1770, els regidors de Talarn van haver de denunciar davant l’Audiència «las tropelías y excesos que está practicando en materia de política y gobierno». El mandat de Francisco Bryas (de 1786 a 1794, en plena Revolució francesa) també es caracteritzà per les irregularitats, que portaren al seu reemplaçament per interins més d’un cop.19

ANNALS 2006-07342 ANNALS 2006-07

Governants i ciutadans

Mentrestant, es covava el litigi per la seu del corregiment, en aparença una de tantes rivalitats locals. Aquí competien Tremp, la població més gran del districte, i la veïna Talarn que, tot i aplegar la meitat de població dalt d’un tossal, havia estat designada capçalera en ser l’únic lloc cèntric sota jurisdicció del rei. Per molt que el 1775 se n’hagués donat un primer intent, la transferència a Tremp no podia prosperar mentre existissin les senyories jurisdiccionals. Sis anys després de la seva teòrica abolició, el 1817, es recolliren signatures de suport pels ajuntaments propers, però la primera fase absolutista del regnat de Ferran VII era un pèssim moment.

No va fer falta continuar la campanya durant el Trienni constitucional de 1820-1823, ja que la nova divisió territorial adjudicava a Tremp la capitalitat d’un partit judicial que abastava l’antic corregiment més l’Aran.20 Com que la reacció absolutista de 1823 anul·là l’obra del Trienni, retornà la vella divisió, sense més canvis que anomenar els corregidors governadors militars i polítics. Tanmateix, prou reialistes sabien que les darreres dècades no havien passat endebades i calien retocs. El Consell de Castella demanà el 1824 un informe a l’Audiència del Principat a fi d’instal·lar alcaldies majors a Reus, que no era cap de corregiment, i a Cervera i Talarn que, tot i ser-ho, no n’havien tingut mai. A l’últim lloc, el propi governador ho demanava, vist que «este corregimiento, compuesto de doscientos sesenta pueblos, casi todos de corto vecindario, se halla enteramente desquiciado en todos los ramos de administración de justicia desde la abolición de las jurisdicciones baroniales».21 Una ordre del desembre de 1824 va crear el nou càrrec, amb seu a Tremp, però el gener següent passà a Talarn i el setembre de nou a Tremp.

Les mudances es deuen al fet que aquesta capitalitat no fou un afer menor, i no sols pels avantatges que pogués comportar per si mateixa, sinó també i sobretot perquè centrà la pugna entre absolutistes i liberals. Els primers s’atrinxeraven a Talarn i els segons tenien un baluard a Tremp, una vila que, segons els seus detractors, «se ha hecho el oprobio de cuantos la conocen por su infidelidad en todas las épocas y con particularidad en la última de la rebelión».22 Importa molt, però, que no s’entengui a l’inrevés. No és que els trempolins volguessin la capital i només per això donessin suport a un partit opositor, igual que els talarnins no defensaven l’statu quo sols perquè els la conservaria. De ser així, el liberalisme no s’hauria difós a moltes altres poblacions de la comarca que no aspiraven a encapçalar-la. No, es tractava que el poder polític residís en el vertader centre, on ja ho feien les noves forces econòmiques i socials.23

L’anomalia capitalina havia concentrat a Talarn els elements d’Antic Règim i els seus associats, un encastellament que potser va tenir a veure amb el curiós fenomen que el corregiment en general i la seva capçalera en particular fessin una aportació al lideratge del reialisme molt més gran del que tocaria atès el poc ressò d’aquell corrent a les seves terres

ANNALS 2006-07 ANNALS 2006-07 343

i el poc relleu dels personatges, les trajectòries familiars dels quals no he detallat abans per res. El cap de l’exèrcit reialista al Principat fou el baró d’Eroles, Joaquín Ibáñez-Cuevas y Valonga, també vocal de la regència d’Urgell, però ni aquest organisme va dominar mai el Pallars i l’Aran ni a penes en va obtenir guerrillers.24 Poc s’havien d’estimar el baró els seus paisans quan «de Tremp salieron varios milicianos voluntarios acaudillados por el infame Laboria, vecino de la misma, que subiendo a ésta [Talarn], demolieron las casas del héroe barón de Eroles y del entonces gobernador interino D. José Camarlot [nomenat per la regència el juliol de 1822]», ambdós absents.25 Els senyors eclesiàstics també foren atacats, si més no els benedictins de Gerri, que el novembre de 1822 hagueren de fugir del monestir «para salvar sus vidas».26

Ara s’entendran millor els canvis al cim del poder local durant la reacció absolutista de 1823-1833. El governador Camarlot va haver de cedir el lloc al seu titular del 1820, Joan Antoni de Prat, l’octubre de 1824, però a canvi la nova alcaldia major va recaure en Manuel Valonga, parent directe del baró d’Eroles, aleshores capità general de Catalunya.27 Valonga i Prat abonaren, per activa i per passiva, l’aixecament ultra dels malcontents de 1827.28 Un cop sufocada la revolta, i amb cert retard envers altres zones del Principat, s’hi formà aquella anti-Milícia Nacional dita Voluntaris Reialistes i aquí manada —no sorprendrà— pel pobletà Jacint d’Orteu i d’Altimir. Després de Prat, ostentaren el govern Miguel Ochoa (1828-1830) i —de forma interina— José Gil (1831-1834), que assistiren a l’enèsim intent de moure la capital a Tremp. Aquesta vegada s’hi interposaren el vet del l’arxi-absolutista comte d’España, i les influències que conservava a la cort la família del baró d’Eroles, mort el 1825.29

L’abril de 1834 seria designat per a sis anys un últim governador, Juan Domech, però tant el nomenament com la fixació de la seva residència a Tremp mancaren d’efectivitat. El mateix any entraria en vigor una nova divisió en partits judicials, ara amb l’Aran separat i el corregiment de Talarn dividit en les dues parts d’avui. En principi, la septentrional havia de tenir el centre a Sort i la meridional, a Tremp, però la baronessa d’Eroles reactivà els seus contactes madrilenys i en comptes de l’última fou Talarn. El canvi a Tremp hauria d’esperar fins al 1840, quan acabés una guerra civil on es jugaria això i molt més.30

Tot i que el conflicte engegà oficialment en morir Ferran VII, a Catalunya i al Pallars no va assolir dimensions bèl·liques fins a mitjan 1835. Després d’un primer intent al juny, l’agost següent els carlins de Talarn s’empararen de la vila, on establiren una junta. Des d’allà feren incursions a les valuoses salines de Gerri i ocuparen Tremp i la Pobla de Segur, però les forces isabelines reconqueriren tot el Pallars i l’Aran a la tardor. Des de llavors, els carlins no hi emprendrien més que setges sense continuïtat (el segon de Vielha l’octubre de 1836, el de Tremp pel febrer de 1837), saquejos reeixits (a Esterri d’Àneu l’octubre de 1836) o frustrats (a Gerri de la Sal, diverses vegades).31 La seva Junta superior amb seu a Berga mantindria la ficció d’una corregimental de Talarn, el domini de la qual a finals de 1837 —si de debò en tenia algun— abastava Rialp, Llavorsí, Tírvia i alguns llogarrets de la

ANNALS 2006-07344 ANNALS 2006-07

vall Ferrera. És segur, en canvi, que la Junta de Berga no cobrava contribucions enlloc del Pallars i que l’octubre del 1839 convocà un concurs de mèrits per cobrir la plaça deserta d’alcalde major de Talarn, tan quimèrica com les de Vilafranca, Mataró i Girona.32

El príncep Lichnowsky, que combatia pel pretendent, ja es va adonar a Esterri d’Àneu que «sus habitantes, a excepción del alcalde y de algunos hombres ricos, no parecían bien intencionados con nosotros».33 Donat que la contrarevolució no dominà el Pallars i l’Aran, hi va reclutar poquíssims combatents, igual que el 1823 i el 1827.34 De nou, aquesta pobresa contrasta amb l’abundància de senyors pallaresos, laics i eclesiàstics, a l’elit carlina.

Mapa 3: Senyors carlins i isabelins al Pallars, 1833-1840

ANNALS 2006-07 ANNALS 2006-07 345

Respecte als segons —poc importants al Pallars però molt al Principat—, s’ha de consignar la fugida de l’últim abat de Ripoll, Josep de Borrell i de Bufalà, al seu Talarn natal i l’estada del prior de Meià, Vicente de Antonio, a la Berga carlina.35 La notòria militància carlina del capítol i el bisbe d’Urgell convertiren el coprincipat d’Andorra en una valuosa rereguarda. Hi ajudava la família noble dels Areny, barons de Claret, començant per Josep d’Areny i Plandolit, «sujeto facciosísimo, por cuyo motivo permanece en el lugar de Ordino de aquellos Valles, siendo su casa el salón de sesiones de cuantos refugiados y conspiradores carlistas se hallan en los mismos; de allí salen las remesas de dinero y municiones que las facciones van a recibir cuando se aproximan».36

Mentre que els Areny, els seus parents els Senaller i alguns grans senyors llunyans com els marquesos de Lazán i de Barberà finançaven el carlisme,37 altres nobles pallaresos el dirigien. El nostre conegut Jacint d’Orteu es va proclamar governador del corregiment els mesos que Talarn estigué en mans carlines i, després d’un parell d’anys combatent, ostentà la presidència interina de la Junta superior del Principat fins al juliol del 1838. S’hi alià amb al sector més intransigent de la Junta, el clerical, al qual també es lligaven Joan Minoves i Leopold Jordana, suposats alcaldes majors de Manresa i de Cervera. Tots junts s’enfrontaren als joves vocals aristòcrates, entre els quals hi havia, ves per on, l’hereu dels Sentmenat. Aquells senyorets barcelonins van haver de plegar entre l’agost de 1838 i el febrer de 1839, vençuts per una xarxa de poder densa i arrelada al país, la mateixa que ordiria més endavant l’assassinat del comte d’España i resistiria fins a l’extrem.38

Ben mirat, els aristòcrates s’assemblaven més que no creien als seus congèneres isabelins —que no sempre liberals—, als quals s’unirien en pocs anys. S’havien avançat a prendre aquest partit els nobles menys vinculats al feudalisme estricte i, per tant, amb més facilitat per mudar de senyors a grans propietaris. A Madrid, el duc de Medinaceli va participar a les institucions fins que l’esclat del 1835 va fer que ell i d’altres grans nobles se n’inhibissin.39 El marqués de Llo, en canvi, formà part de les Juntes que regiren el Principat aquell estiu revolucionari i sortí elegit senador per Girona el 1838. Joaquim Rey Esteve, que havia tingut un escó a les Corts de Cadis i a les del Trienni i una càtedra a Cervera, fou regent de l’Audiència de Barcelona des del 1836.40 Amb tot, el cas més revelador potser sigui el de José de Calasanz de Abad, baró consort d’Abella, que el 1837 va publicar un projecte de pacificació sota el pseudònim d’un montañés.41 Membre de la Societat d’Amics del País de Reus i president de les de Tremp i la Pobla, el baró havia concebut grandiosos plans de modernització a les seves terres, amb la colonització i explotació forestal del despoblat de Carreu i la irrigació de la Conca Dellà a partir d’un embassament a Abella.42

L’aposta per les regles capitalistes i el sistema polític representatiu no dissolgué la contradicció d’interessos amb els antics vassalls, però aquests havien identificat molt bé els seus enemics principals: els senyors de sempre, que havien declarat una nova guerra. Sabien que el penó de don Carlos encarnava l’ordre que els havia oprimit per segles. Aquesta vegada, però, van

ANNALS 2006-07346 ANNALS 2006-07

contraatacar. L’abril de 1835, l’Ajuntament de Figuerola d’Orcau recordà al cap polític de Lleida que la seva vila havia estat «una de las primeras del Corregimiento que tomó las armas en defensa de los legítimos derechos de Da. Isabel 2ª y que voluntariamente las empuñaron cuarenta individuos». Després d’unes quantes sortides contra «los ladrones que se titulan defensores de Carlos 5º», demanaven 25 o 30 fusells més.43 L’exclaustració violenta de l’estiu següent també va arribar al Pallars i l’Alta Ribagorça, on foren atacats els monestirs de Gerri i Lavaix, destruïdes la capella de Sant Roc i l’ermita del Calvari de Talarn i enderrocat el convent dominicà de Tremp.44 L’ex-governador Camarlot hi fou executat a finals d’any.

Aquesta fase revolucionària es tancà el 1837, amb la promulgació d’una nova Constitució, l’abolició dels delmes i la fixació d’una norma definitiva sobre senyories eminents. La guerra, però, continuà, i amb ella una defensa contra les partides carlines per a la qual no n’hi havia prou amb l’exèrcit regular. Al Pallars, com a moltes altres contrades, se li afegiren reforços del país, enquadrats als batallons francs de Voluntaris i a la Milícia Nacional, en part mobilitzada.45 Alguns cognoms de la nova elit que s’estava gestant figuren a les seves llistes, així com a les dels compradors dels pocs béns eclesiàstics que s’hi pogueren desamortitzar. Entre aquests últims, a Alins hi havia el comerciant Felip Balart; a la Pobla, Antoni Samsó, i a Gerri, el comerciant Antoni Dòria, l’hisendat Bonaventura Benavent i Antoni Viadera, diputat progressista. A Tremp, compraren el farmacèutic Jaume Prats, l’hisendat Serafí Roqué, el notari Josep Antoni López i els diputats provincials Antoni Seix i Francesc Soldevila. Fins i tot va fer-ho el banquer i procurador Miquel Utrillo, administrador dels barons d’Eroles a l’antic corregiment.46

No sembla, doncs, que els antics senyors del Pallars sobrevisquessin a l’estil guepardià. Coneguda l’ínfima magnitud que hi van tenir les desamortitzacions de Mendizábal i Espartero (un 1,1% de les vendes a la província de Lleida),47 tampoc s’hi pot parlar de simple transferència de propietats a uns altres de nous. En fer balanç de la revolució liberal, un cert maximalisme porta a oblidar de vegades que el seu programa incloïa la propietat privada plena i la igualtat davant la llei, no pas el socialisme autogestionari. Tot i així, aportà als pagesos —sobretot propietaris— beneficis immediats i tan clars com l’abolició del delme o la fi dels monopolis senyorials, que les comunitats veïnals sovint adquiririen. Pel que fa als terrenys comunals, en un principi les muntanyes foren declarades d’utilitat pública i més tard, quan es va voler desamortitzar-les, a penes es va fer per manca de dades cadastrals.48 Els petits no devien estar tan indefensos quan els colons del baró d’Abella a Carreu li arrencaren el 1843 la llibertat de conreus i el canvi de les rendes per una quota fixa anual. Al seu torn, el baró —diputat provincial moderat i candidat a senador— no devia estar tan preservat pel nou ordre quan caigué assassinat pels carlins el 1849, un any després que el seu negoci de fusta fes fallida i sis abans que una junta de creditors s’apropiés dels seus béns.49

Pel que fa als canvis polítics, s’ha de recordar igualment que liberalisme no vol dir democràcia. Ara bé, el fet que només els propietaris tinguessin dret a vot no ha de treure

ANNALS 2006-07 ANNALS 2006-07 347

valor a la instauració d’un poder local representatiu, i menys encara a zones com el Pallars, mancades de ciutats amb tradicions municipals i fins llavors sotmeses al domini d’uns senyors que posaven regidors al seu albir. De fet, gairebé no s’hi pot parlar de municipis fins a la revolució liberal, que també va atorgar per primer cop veu a la comarca a través dels seus diputats provincials. Com que aquests acostumaren a ser progressistes, el seu partit va tenir més pes a la Diputació de Lleida que a les altres catalanes, fins i tot durant la dècada moderada de 1844-1854.50

Aquest comportament electoral constitueix una altra prova del suport que va tenir la revolució liberal al Pallars. Es manifestà encara amb més claredat i constància a les eleccions a Corts, on més d’una vegada obtingué acta Antoni Viadera, ferm impugnador de la dictadura provincial del baró De Meer entre 1837 i 1839. Com és ben sabut, al mateix corrent pertanyia Pascual Madoz, que havia entrat en contacte amb el Pirineu lleidatà ja el 1835 quan, com a governador de l’Aran, en foragità els carlins. Des de l’any següent fins al 1845, sortí elegit per la província de Lleida —la junta antiesparterista de la qual presidí el 1843— i després pel districte de Tremp, on s’anotà victòries aclaparadores en plena hegemonia moderada. Per bé que va exercir sobretot de portaveu dels industrials barcelonins, Madoz mirà que els seus contactes a Madrid també servissin per desenvolupar el país agrícola que l’elegia.51

Bé perquè el nou Estat no podia controlar tot el territori, bé perquè l’autonomia de la Diputació i els ajuntaments no era fictícia, aquests gaudiren d’una notable capacitat d’acció, impulsada o frenada per les paralegals juntes de veïns.52 En aquest sentit, un incident al port de Pedra Blanca, a la vall d‘Àneu, el 8 d’agost de 1844 fornirà un bon exemple que el nou poder polític podia servir al bé comú. Aquell dia, l’alcalde d’Esterri s’hi personà amb gent armada i confiscà 150 caps de bestiar de dos particulars que havien excedit el màxim de 300 establert a una concòrdia de 1825, sense pagar els 4 rals estipulats per cada sobrer. L’acord s’havia pres, justament, per frenar la sobreexplotació de les pastures per part dels mateixos veïns rics, que de ben segur el vulneraren després més d’un cop aprofitant que, segons van dir, allò no era «una democracia». Les coses, però, havien canviat des de la visita del príncep Lichnowsky. Ara, «creyendo que con su opulencia amedrentarán la mayoría de vecinos y se harán exclusivos, o que gozarán más que todos por su riqueza de los pastos comunes, han escogido el otro medio menos acomodado a la paz y unión de los pueblos comuneros, a fin de enredarles en un litigio costoso».53 El guanyessin o no, ja hi havia algú per enfrontar-s’hi.

A tall de conclusió

Al Pallars del primer terç del segle XIX va tenir lloc una lluita total pel poder, no sols el polític sinó també i sobretot l’econòmic i social. Bo i la seva importància, la substitució del corregiment pels partits judicials i la implantació de nous ajuntaments s’hi derivaren

ANNALS 2006-07348 ANNALS 2006-07

de l’enderrocament de l’Antic Règim, fortament implantat a la comarca, i la monarquia absoluta, que poc l’havia governada.

En aquest context, el Pallars carlí esdevé un miratge. Els muntanyencs no tan sols no subministraren guerrillers a la contrarevolució reialista i després carlina, sinó que s’hi enfrontaren amb les armes i prengueren part activa dins de la mobilització antisenyorial que acompanyà les fases revolucionàries de 1820-1823 i 1823-1830. En obert contrast, un nucli de nobles locals, petit però densament interconnectat al cap d’unes quantes generacions, va fer una aposta tan ferma per la contrarevolució que arribà a encapçalar-la al Principat.

La propietat privada plena, la igualtat davant la llei i la representació política arrelaren de seguida en l’antic corregiment de Talarn, per a benefici de l’elit censatària i sense perjudici tangible de la pagesia. La relativa pau de les dècades centrals del segle i el constant èxit electoral que hi obtingué el liberalisme més nítid acaben de demostrar que el nou ordre responia a les aspiracions de la major part dels seus habitants.

Notes

1 Per exemple, amb la provisió de beneficis com els dos de Cordelles que va instituir a Gerri la família noble dels Copons, cadascun amb una renda anual de 120 lliures (vegeu MOLINÉ, Els últims dos-cents anys del monestir de Gerri, 67).

2 Calculat a partir de GOLOBARDAS, Cataluña en la mano.

3 Vegeu SANTIRSO, «Los últimos señores de Cataluña».

4 GARRABOU, TELLO I VICEDO: «De rentistas a propietarios», 569 i 573.

5 «L’accés a la terra...», 37-38 i 48-50. L’hipotètic perdó quedaria confirmat o desmentit tot analitzant especula i llibres de comptes de cases nobles, però cal suposar que la manca de documentació ho impedeix.

6 Per a Poblet i Santes Creus, ROVIRA, La desamortització dels béns de l’Església a la província de Tarragona, 56, i per a la resta, BARRAQUER, Las casas de religiosos, I-102 i I-305

7 Els termes de les poblacions s’han tret de BURGUEÑO I LASSO DE LA VEGA, Història del mapa municipal de Catalunya.

8 En el primer cas, l’arrendatari era Francesc Adua, de Tremp, que pagà 1.380 lliures (14.738 rals) cada any, entre 1801 i 1804, i en el segon, Ramon Pie, comerciant d’Isona, que va satisfer 752 lliures anuals (8.037 rals) de 1802 a 1805 (Arxiu de la Corona d’Aragó, Diversos, fons Sentmenat, «Registre general de escrituras firmadas per las casas de Sentmenat, Clariana y Ciutadilla y sas agregadas de 1375 a 1850»).

9 Vegeu BONALES, «L’accés a la terra...», 40, i «Estrategias de gestión patrimonial», 5. La informació sobre l’ennobliment d’Orteu procedeix d’Archivo Histórico Nacional: Catálogo alfabético de los documentos referentes a hidalguías .

10 BONALES, «L’accés a la terra...», 40, i GIL, «La desamortització dels béns col·lectius al Pallars Sobirà», 66-67.

11 Per al primer cas, BRINGUÉ, «El Pallars Sobirà al segle XVIII», 182-183; per al segon, SANLLEHY, «Usos comunals i tancament de terres...», 163-164 i 169.

ANNALS 2006-07 ANNALS 2006-07 349

12 Gràcies a això, l’inventari fet al monestir de Gerri el 1828 havia augmentat «algún tanto» i el de 1830 «notablemente» respecte al de 1824 (MOLINÉ, Els últims dos-cents anys del monestir de Gerri, 208).

13 TORRAS RIBÉ, Los mecanismos del poder, 89-92. Fins i tot al territori del rei, el Pallars no es caracteritzava per l’activitat dels seus municipis; en cas contrari, el corregiment de Talarn no hauria estat l’únic on hi va haver més oferta que demanda de càrrecs de regidor (60).

14 Ibidem, 40-48, i GAY, «Corregiments militars catalans», 90-91, 96-97 i 101-102.

15 Segons Enrique Giménez, hi van morir en poc temps sis dels deu que van exercir de corregidors de Talarn durant el segle XVIII («El debate civilismo-militarismo...», 62), però a les llistes de Josep Maria Gay en surten set: Ignacio de Araújo (1718-1727), Juan O’Meagher (1727-1736), Pablo Desprets (1727-1739), Juan Bautista de Lechesne (1765-1771), Antonio de Urdín (1771), José Antonio Basurto (1771-1779) i Carlos Bina (1779-1786) (El Corregidor a Catalunya, 664-672).

16 BONALES, «Estrategias de gestión patrimonial», 10-11.

17 GAY, El Corregidor a Catalunya, 664-667 i 695-701, i GIMÉNEZ, «El debate civilismo-militarismo...», 61-62.

18 Com ara barrar el pas als aspirants a càrrecs municipals que no eren de la seva corda, fins al punt de «denigrar y manchar el honor [y los] justos y arreglados procederes» dels pretendents (TORRAS RIBÉ, Los mecanismos del poder, 64).

19 Ibidem, 49, i GAY, El Corregidor a Catalunya, 667-672.

20 BURGUEÑO, De la vegueria a la província, 67-68.

21 Ibidem, 151-152.

22 BOSCH, Crónica de Talarn, 121.

23 Anàlogament, Jesús Burgueño estima que la fi de la governació de l’Aran va decantar el Conselh Generau per l’absolutisme (De la vegueria a la província, 68), però ja s’ha vist que dita institució es distingia per la defensa del vell ordre.

24 ARNABAT, Visca el Rei i la Religió!, 461-462.

25 BOSCH, Crónica de Talarn, 118. S’hi qualifica el baró d’heroi per la seva destacada intervenció a la guerra del francès, que li valgué la Capitania General de Catalunya el 1813.

26 MOLINÉ, Els últims dos-cents anys del monestir de Gerri, 130 i 204-205.

27 BOSCH, Crónica de Talarn, 116-119. La suposada jurisdicció de Camarlot havia abastat també les valls d’Aran i d’Àger i el corregiment de Cervera fins a Oliana.

28 BERTRAN, La Conca de Tremp al segle XIX, 168.

29 BOSCH, Crónica de Talarn, 120-123, i BERTRAN, La Conca de Tremp al segle XIX, 168-169.

30 BURGUEÑO, De la vegueria a la província, 177, i BOSCH, Crónica de Talarn, 123.

31 SANTIRSO, Revolució liberal i guerra civil a Catalunya, 193-204.

32 Acords reservats de la Junta de Berga, 42 i 87.

33 Recuerdos de la guerra carlista, 305.

34 Les llistes publicades a la premsa informen de 4 al partit de Vielha, 13 al de Sort i 24 al de Talarn. Les ratios resultants (0,6; 1,1 i 1,5 per cada mil habitants) s’igualen a les de les àrees costaneres, reputades com a més liberals (vegeu SANTIRSO, Revolución liberal y guerra civil en Cataluña, 521).

ANNALS 2006-07350 ANNALS 2006-07

35 BOSCH, Crónica de Talarn, 120-123, 124, i SANTIRSO, «Gerifaltes de antaño», 141-146.

36 Arxiu de la Diputació de Lleida, reg. 21.509, carta de l’alcalde de la Seu d’Urgell a la Diputació.

37 SANTIRSO, «Gerifaltes de antaño», 148-154.

38 Acords reservats de la Junta de Berga, 13-25. Acabada la guerra, Orteu s’exilià a França, probablement a Montpeller, d’on no retornaria a la Pobla fins al 1848. Hi moriria quatre anys després.

39 La seva actitud recorda la dels Sullà, senyors de Sapeira fins al 1832: Josep Maria de Sullà i de Mora havia estat alcalde constitucional de Tremp el 1821 i no consten carlins a la família, però els fills serien multats el 1837 amb més de 22.000 rals en saber-se que havien fugit a França per no ser enrolats a la Milícia Nacional (Arxiu de la Diputació de Lleida, regs. 21.481 i 21.482).

40 SÁNCHEZ VILANOVA, Pallaresos rellevants de tots els temps, 123-124. El 1845 fou nomenat rector de la Universitat de Barcelona.

41 Proyecto de pacificacion de la montaña, o sea para conseguir el exterminio de la facción carlista que la infesta (Barcelona, Imp. de la Vda. e Hijos de Gorchs, 1837). A banda d’altres detalls, per a l’atribució em baso en el fet que l’havia presentat abans a l’Ajuntament de Barcelona (Arxiu Històric de Barcelona-casa de l’Ardiaca, secció Governació [XXV], llig.1-28, exp. 26).

42 BONALES, «Estrategias de gestión patrimonial», 10-11.

43 Arxiu de la Diputació de Lleida, reg. 21528.

44 BERTRAN, La Conca de Tremp al segle XIX, 184. El convent de caputxins de Tremp es destinà a ús civil.

45 Pel juny de 1838, la 6a Companyia del 7è Batallò Franc comptava amb 108 homes, als quals s’han de sumar els milicians mobilitzats de la Pobla (23), Salàs (33) i d’altres poblacions (Arxiu de la Diputació de Lleida, reg. 21.433)

46 SOLSONA, La desamortització eclesiàstica a la província de Lleida, 279 i s. La relació d’Utrillo amb els Eroles es troba a l’Arxiu Nacional de Catalunya, fons Eroles (96), caixa 2.

47 Ibidem, 194.

48 BONALES, «Comunitats rurals i canvi institucional...», 78-80.

49 BONALES, «Estrategias de gestión patrimonial», 11-12, i SOLÀ, «Mentalitat i negocis...», 247.

50 PONS, El poder polític a Lleida, 105-107.

51 Ibidem, 79-90, i PAREDES, Pascual Madoz, 101-103 i 193.

52 GIL, «La desamortització dels béns col·lectius al Pallars Sobirà», 68, i BONALES, «Comunitats rurals i canvi institucional...», 74-75.

53 Arxiu de la Diputació de Lleida, reg. 10.341

Bibliografia

Els Acords Reservats de la Junta de Berga, 1837-1839 (edició a cura de Manuel SANTIRSO) (2005). Berga: Institut de Cultura de Berga.

ANNALS 2006-07 ANNALS 2006-07 351

ARCHIVO HISTóRICO NACIONAL. Catálogo alfabético de los documentos referentes a hidalguías conservados en la sección de Consejos Suprimidos. Madrid: Sucesores de Rivadeneyra, 1920.

ARNABAT, Ramon (2001). Visca el Rei i la Religió! La primera guerra civil de la Catalunya contemporània (1820-1823). Lleida: Pagès editors.

BARRAQUER Y ROVIRALTA, Cayetano (1906). Las casas de religiosos en Cataluña durante el primer tercio del siglo xix (2 vols.). Barcelona: Altés y Alabart.

BERTRAN CUDERS, Josep (2007). La Conca de Tremp al segle XIX. Tremp: Garsineu.

BONALES CORTÉS, Jacinto (2000). »L’accés a la terra a la Catalunya alodial pagesa i comunitària. El Prepirineu occidental«, Recerques, 41.

———— (2005). «Comunitats rurals i canvi institucional als Prepirineus (segle XIX)», Estudis d’Història Agrària, 18.

———— (2005). «Estrategias de gestión patrimonial ante los cambios institucionales en el Pirineo catalán (siglos XIX-XX)», VIII Congreso de la Asociación Española de Historia Económica, Universidade de Santiago de Compostela (setembre de 2005).

BOSCH, Vicenç (1909 [1998]). Crónica de Talarn. Tremp: Garsineu.

BRINGUÉ I PORTELLA, Josep (1988). «El Pallars Sobirà al segle XVIII: Una societat dual?», Collegats, 2.

BURGUEÑO, Jesús (1995). De la vegueria a la província . La formació de la divisió territorial contemporània als Països Catalans (1790-1850). Barcelona: Dalmau editor.

BURGUEÑO, Jesús; i Ferran LASSO DE LA VEGA (2002). Història del mapa municipal de Catalunya. Barcelona: Generalitat de Catalunya.

GARRABOU, Ramon; Enric TELLO; i Enric VICEDO. «De rentistas a propietarios: la gestión de patrimonios nobiliarios en el último ciclo de la renta feudal en Cataluña (1720-1840)», a Esteban SARASA MARTÍNEZ; i Eliseo SERRANO MARTÍN (1993), Señorío y feudalismo en la Península Ibérica (4 vols.). Zaragoza: Institución ‘Fernando el Católico’.

GAY ESCODA, Josep Maria (1988). «Corregiments militars catalans: el miratge de les reformes carolines», Pedralbes . Revista de Historia Moderna, 8, vol. 2.

———— (1997). El Corregidor a Catalunya. Madrid: Marcial Pons.

GIL I SALVADOR, Xavier (2000). «La desamortització dels béns col·lectius al Pallars Sobirà», L’Avenç, 246.

GIMÉNEZ LóPEZ, Enrique (1994). «El debate civilismo-militarismo y el régimen de Nueva Planta en la España del siglo XVIII», Cuadernos de Historia Moderna, 15.

ANNALS 2006-07352 ANNALS 2006-07

GOLOBARDAS, Juan Bautista (1831). Cataluña en la mano. Barcelona: Imp. de los Hnos. Torras.

LICHNOWSKY, Félix (1942). Recuerdos de la guerra carlista (1837-1839). Madrid: Espasa-Calpe.

MOLINÉ I COLL, Enric (1998). Els últims dos-cents anys del monestir de Gerri (1631-1835). Tremp: Garsineu.

PAREDES ALONSO, Francisco Javier (1991). Pascual Madoz, 1805-1870 . Libertad y progreso en la España isabelina. Pamplona: EUNSA.

PONS I ALTÉS, Josep Maria (1998). El poder polític a Lleida . 1843-1854, eleccions i pronunciaments. Lleida: Diari La Mañana.

ROVIRA I GóMEZ, Salvador J. (1979). La desamortització dels béns de l’Església a la província de Tarragona (1835-1845). Tarragona: Institut d’Estudis Tarraconenses Ramon Berenguer IV- Diputació.

SÁNCHEZ VILANOVA, Llorenç (2003). Pallaresos rellevants de tots els temps. La Pobla de Segur: Història i Cultura del Pallars.

SANLLEHY I SABI, M. Àngels. «Usos comunals i tancament de terres durant la crisi de l’Antic Règim a la Val d’Aran», a ARNABAT MATA, Ramon (coord.) (1997). Moviments de protesta i resistència a la fi de l’Antic Règim. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat.

SANTIRSO RODRÍGUEZ, Manuel (1994). Revolución liberal y guerra civil en Cataluña (1833-1840). Tesi doctoral llegida a la Universitat Autònoma de Barcelona.

———— (1999). Revolució liberal i guerra civil a Catalunya, 1833-1840. Lleida: Pagès editors.

———— (2000). «Gerifaltes de antaño. Los señores catalanes en el primer carlismo», Millars . Espai i Història, XXIII.

———— (2001). «Los últimos señores de Cataluña», Hispania Nova, revista electrònica (<http://hispanianova.rediris.es>), 2.

SOLÀ, Àngels (1990). «Mentalitat i negocis de l’èlite barcelonina de mitjan segle XIX», Antologia d’estudis històrics precedits de Catalunya, avui, de Pierre Vilar, vol. VIII de la Història de Catalunya dirigida por Pierre Vilar. Barcelona: Edicions 62.

SOLSONA I SORROSAL, Carme (1994). La desamortització eclesiàstica a la província de Lleida (1838-1851). Tesi doctoral llegida a la Universitat de Lleida.

TORRAS RIBÉ, Josep M. (2003). Los mecanismos del poder . Los ayuntamientos catalanes durante el siglo XVIII. Barcelona: Crítica.