2007 - 2011

4ÍN

DEX

Presentacions 7

Onzè llapis de Sant Jordi (2007)

Categoria AdultsAnar i tornar 13Vila de Pals, vila amiga 14

Categoria Infantil Grup ALa història 15Un dia màgic 16Sant Jordi i la princesa 17

Categoria Infantil Grup BLa nit de Halloween 18El poble de Pals 19Una fàbrica de joguines amb una bruixa 20

Dotzè llapis de Sant Jordi (2008)

Categoria AdultsÉs ella 13Renaixença 14

Categoria Juvenil Grup BVós 15

Categoria Infantil Grup ALa farola i el nen 15El país de les llaminadures 16La fada de la primavera 17

Categoria Infantil Grup BEl rei Drac 18El ratolí Manel 19Una nena que s’ha perdut 20

Tretzè llapis de Sant Jordi (2009)

Categoria AdultsEl secret d’un poble 13El mercader 14

Categoria Infantil Grup AEl secret dels objectes 15La nena que no reia mai 16La formació del mar 17

Categoria Infantil Grup BEl príncep galant 18Un Sant Jordi especial 19Un dia de primavera 20

Catorzè llapis de Sant Jordi (2010)

Categoria AdultsI no en faré res... 13Maria 14

Categoria Infantil Grup AEl sol i la lluna 15L’escola de Pals 16Les papallones 17

Categoria Infantil Grup BEl piano trist 18El col·legi de Pals 19Perduts a l’Edat Mitjana 20

5

7

PRES

ENTA

CIÓ

6

Quinzè llapis de Sant Jordi (2011)

Categoria AdultsBlau mar 13Clau de llibertat (en tres poemes) 14

Categoria Infantil Grup ALa vall nevada 15El nen que jugava a tenis 16Ai! La rosa 17

Categoria Infantil Grup BEsperant un cop de sort 18Mirades 19El meu poble estimat 20

9

PRES

ENTA

CIÓ

ONZÈ LLAPIS DE SANT JORDI

23 d’abril de 2007

131r

Pre

mi

ADUL

TS Anar i tornar per Ricard Julià

Et penso tant des del fons del cor ara que el temps m’ha fet dur i esquerp. Esllavissat d’un cim que tot s’ho mira com si res no fos.Dir i no dir ha esberlat el tendre camí de l’amor fent-lo feixuc de tant preservar-lo perquè no es fes malbé.

No crec haver tingut la saviesa de guardar primaveres per oblidar hiverns. La por a la nuesa de la sinceritat ha anat lligant-me escadusserament l’ànima.Ara el llevar-me cada matí comporta la traïdoria del silenci miserablement disfressat de captaire per rebre l’almoina d’un somriure que justifi ca el res, que no val res.

Així un dia i un altre el riu de corrent, falsament, tranquil·la va deixant en els seus congosts i revolts les pessigades del sentir que no se sap dir.

Malgrat tot, però, encara et penso –sempre en el fons del cor- i a l’altra banda del mirall aquell que sóc jo encara diu: T’estimo tant!.

1r P

rem

i14 15

2n P

rem

i

2n P

rem

iAD

ULTS

ADUL

TS Vila de Pals, vila amiga per Joan Corretjoles

D’aquesta vila, el pensament n’ha escrit llegendes, fracassos i la glòria, de cada full llegim l’interessant, entre indiferència i sorpresa atiant el vent de la història, al fons revifen les cendres del passat.

Pals, vila gòtica i senyorial de l’Empordà deessa de la plana, s’enfi la com un far, cap el cel, impertorbable i majestuosa, guardes polides les pedres del teu camí, esculls de glòria.

Al mig la plana asseguda, l’horitzó esquinça, el cel blau com relíquia benvolguda, portes el cor ple de tendresa beses amb, amor i orgull cada dia amb signe de germanor i de pau.

Pals res et falta en gràcia i gentilesa, desengranant pas a pas el bell indret a les teves torres perdura tot l’encís, els carrers guarden perles i algun safi r, és el refl ex de la roca ferma i desperta un somriure del mes fi .

A dalt de la vila, en lo més alt, la torre de les hores, sentinella; l’acaricien tots els vents, amb mil perfums la festegen, de prats, pinassa i fruiteredes, i el viu verd dels arrossers.

Reptes el temps, ciència i l’aventura tot atenta mirant de refi ló, deixes enrera la falç i la corbella, t’endinses per casals i portalada, el mirador, la plaça del poble, honres la creu, ca la Pruna i el Pedró.

Pals vetlla com un somni el seu estel, nom i fama li fa la crida, amb les idees desplegades s’endinsa el progrés i la cultura dibuixant la ruta decidida, cridant a ple pulmó el seu anhel.

Veig la vila caminant al teu indret sadollant la teva sang, enfervorida incansable, creativa, fecundant amb l’empenta vigorosa d’un edèn fregant dolçament, batent les ales guiades per la batuta de l’etern.

16 172n

Pre

mi

1r P

rem

iIN

FANT

IL –

GRU

P A

INFA

NTIL

– G

RUP

ALa història per Carla Vidal Través

Amb el seu cavall galopa, en un poble va arribar silenciós amb el seu pas tot i així estava clar.

Què havia passat? Va trucar en una porta– La princesa han segrestat– I potser és morta.

De pressa i corrents el cavaller va a la cova, això no li agradava gens, la princesa estava sola.

Però el drac estava amagat i el cavaller es va espantar, el cavaller l’havia matat però ningú se’n va adonar.

De la sang del drac un roser és nat.Tots dos es van enamorar, el cavaller una rosa li havia donat, i es van casar a la vora del mar.

Un dia màgic per Idoia Cruz Bermudo

Un dia al matí vaig anar a la vora del jardí. No sé com va passar però em vaig entusiasmar.

Vaig anar a fora i feia una olor ben bona.

Arriba la primavera i diuen que la sang s’altera.

I els camps plens de fl ors i de colors que m’enamoren.

Em va agradar tant que me’n vaig anar a casa cantant.

18 191r

Pre

mi

3r P

rem

iIN

FANT

IL –

GRU

P A

INFA

NTIL

– G

RUP

BSant Jordi i la princesa per Anna Giménez Pagès

Fa molts anys una princesa vivia en un castell molt gran amb els seus pares. Els seus pares eren molt amables, però un dia el seu pare es va morir, i la princesa es va posar molt trista. La seva mare li va dir que el seu pare no deixaria de pensar amb ella encara que estigués mort. Anaven passant els dies i la princesa estava igual de trista.

Un dia la princesa mentre anava cap el cementiri es va trobar un noi de l’edat de la princesa. Aquell noi era Sant Jordi, i ja sabia que el pare de la princesa estava mort. Sant Jordi de dins del seu cor li va regalar la rosa més meravellosa del regne. La princesa es va enrogir. Sant Jordi i la princesa es van enamorar. I un dia la princesa es va casar amb Sant Jordi. La princesa encara que en el casament hi hagués la seva mare, a part de les altres persones, ella sabia que el seu pare no deixaria de pensar amb ella, com la seva mare li va dir. I la princesa va viure feliç amb Sant Jordi i van menjar anissos.

La nit de Halloween per Cristopher Sabrià Mckale

Una nit de Halloween, quatre amics estaven tocant timbres i demanant caramels o fent bromes. Un altre nen va aparèixer i els va dir si s’atrevien a entrar al cementiri on havia desaparegut un nen.

Un dels nens va contestar que hi estava d’acord i els altres també.

Al cap d’una estona, els quatre amics i aquell nen entraven al cementiri. Mentre els nens caminaven pel cementiri van sentir unes misterioses que deien:

- M’han cremat! Tindreu molta mala sort! Desapareixereu del mapa si no marxeu!

Els nens, espantats, van voler sortir del cementiri. Però, les seves portes es van tancar amb un soroll fantasmagòric i els nens encara es van espantar més perquè no la podien obrir. Una fossa es va obrir i de dins va sortir un mort que els va començar a perseguir, i també molts altres difunts. Eren els quatre amics i aquell nen amb uns cinquanta morts que els seguien.

Els nens van poder despistar els morts i se’n van anar corrents al poble per explicar què els havia passat.

Els pares i les mares es van posar a riure, menys un a qui quan era petit li havia passat el mateix que a aquells quatre nens. Aquell pare, amb veu alta, va dir:

- És veritat! Amb la llum de la lluna plena, tot recobra vida.

Es va sentir un soroll, van anar al balcó i els morts s’estaven acostant a la casa. Un d’ells hi va pujar i els va dir:

- Us deixarem en pau si ens doneu l’ou d’or.

L’home el va agafar i els el va donar. Ells el van posar al seu lloc i les ànimes bones dels morts van anar al cel i les dolentes a l’infern, però a aquell nen no el van veure més. Hi ha qui diu que aquell nen era l’esperit de l’ou d’or.

20 213r

Pre

mi

2n P

rem

i

INFA

NTIL

– G

RUP

B

INFA

NTIL

– G

RUP

B El poble de Pals per Georgina Heredia Rudge

El poble de Pals és petit encara que té aspecte polit, també hi ha moltes coses i per Sant Jordi moltes roses.

Hi ha molts edifi cis antics on viuen els meus amics tot l’any pots ballar sardanes i fer moltes rotllanes.

A l’estiu, a la platja pots anar, allà pots jugar i ballar. Des de lluny, entre arbres de fulles sonores sona la campana de la Torre de les Hores.

És un poble venturós amb molts camps d’arròs. Hi fa molt de sol. A mi Pals, m’agrada molt.

Una fàbrica de joguines amb una bruixa per Banna Jawo

Un dia vam anar d’excursió a una fàbrica de joguines. A les naus d’aquella fàbrica s’hi fabricaven tota classe de joguines, però el més curiós era que els treballadors també eren homes i dones de joguina.

Vam fer una volta per la fàbrica i, després, la senyoreta ens va deixar anar a jugar però ens va assenyalar una porta i ens va dir que no hi podíem entrar perquè era molt perillosa. Tots els nens i nenes preguntaven per què i l’amo de la fàbrica els va contestar que des de feia molts anys a l’altra banda de la porta hi vivia una bruixa vella i molt dolenta. Les persones que hi entraven sortien transformades en algun animal gros i lleig. Ningú s’atrevia obrir la porta i mirar què hi havia en aquell lloc tan estrany.

Aquell lloc era una botiga de joguines i per poder entrar-hi havíem de fer sortir a la bruixa. Vam provar de tot amb els treballadors de la fàbrica però no va funcionar res del que vam fer. Un nen va dir:

- Per què no obrim la fi nestra del darrere i segur que marxa perquè a les bruixes no els agrada el sol.

En obrir la fi nestra, un intens raig de llum va entrar a l’habitació i la bruixa va desaparèixer. D’aquesta manera, tot la gent que va voler va poder entrar a visitar la botiga-museu de les joguines.

DOTZÈ LLAPIS DE SANT JORDI

23 d’abril de 2008

25

1r P

rem

iAD

ULTS

241r

Pre

mi

ADUL

TS

És ellaper Mireia Bonilla Oliveras

Cau la tarda. El sol esdevé rogenc, de raigs tènues però penetrants a la vista. Resisteix; sí, resisteix. Diries que no té ganes de tancar un altre dia... Baixa poc a poquet, o això sembla perquè mires a l’horitzó i el veus allí, mirant-te, acostant-se a l’immens llençol blau que té sota els seus peus. Finalment ho veig. Es fa fonedís en aquest mar d’aigua salada que tinc al meu davant; es fa refl ex.Em quedo mirant, immòbil, absorta en el silenci i la soledat de la platja. Només sento l’aire refrescant-me la pell i alguns cabells acariciant-me la galta. Una estranya esgarrifança em recorre per dins i m’envaeix el desig de fer-me fonedissa com ell, com el sol.Com m’agradaria veure’m refl ectida en aquest mar que tant em captiva! El mirall de casa, servicial com pocs, ja no em diu res. El miro. Ell em mira. Però res. No rebo resposta. Deu estar cansat d’intentar resoldre els milers de dubtes que any rere any m’han anat colpejant. Ell no contesta els meus precs i el meu neguit creix irrefrenable, a una velocitat vertiginosa. Busco incansablement aquella noieta que vaig ésser un dia, aquella que m’enamorava, que em captivava i m’empenyia a seguir endavant, aquella que fa mesos es va anar perdent en el dolor, en els records, en la temuda irrealitat de la fantasia.La remor del que pretenen ésser minses onades i el xiuxiueig del ventet del capvespre van quedant enrere; la mirada, trista, perduda, fi xa al meu davant, vés a saber en quin punt. Sento que la consciència es bloqueja i el pensament afl ora, com aquell qui seu en un avió a punt per emprendre un llarg viatge. On sóc? Aquesta claror, aquesta lluminositat... De cop, imatges, a pilons, s’amunteguen davant meu. Intento obrir-me pas, tota decidida, mirant, cercant, com si intentés trobar quelcom. Però què? No ho sé. Em sento impacient, la recerca no cessa, cada cop amb més intensitat, amb més desesperança. No hi és! Ha fugit? No pot ser. Ha de ser-hi; ho sé, n’estic segura. Giro al meu voltant, cap a una banda, cap a l’altra, escrutant amb la mirada plorosa, una vegada i dues... i quan tot sembla perdut, la veig, allà al fons. Veig aquella imatge

cap al record, el record del que un dia va ser...Mig segon i el cap se m’omple de velles sensacions, d’escenes viscudes i moments envejables. Sí, recordo aquell dia, quan tot va començar. Ens havíem conegut abans però llavors altres històries m’ocupaven el temps i la ment. No vaig donar-li cap mena d’importància. Estava massa ofuscada o enlluernada, no sabria exactament com defi nir-ho. I ara, ens tornàvem a trobar. Encara avui no sé si va ser el destí o la casualitat el responsable de tot plegat. Només puc dir que arran d’aquella trobada la meva vida va canviar; i molt.Acluco els ulls i penso en aquells primers dies. Tinc la sensació que el temps no ha passat, com si avui fos ahir. Els puc reviure, amb la mateixa intensitat, perquè els porto clavats, així com una estaca, en mon cor candorós. Ai, si pogués tornar-ho a sentir...Puc notar els nervis de la primera cita, explicant coses sense parar, com si les paraules es barallessin per sortir a fora, intentant que cap silenci d’aquells tan incòmodes i, a voltes, violents pogués espatllar el moment; bevent, amb les mans agafades al got per no veure’m perduda, delatada; rient, massa i tot, esquivant la mirada d’aquells ulls que em feien sentir desitjada i alhora totalment indefensa, que em desarmaven a cada instant i acceleraven el batec del cor.A l’ensems no oblido aquelles nits a la platja. Encara ara sento els calfreds quan m’acariciava la mà, l’escalfor dels seus braços, el seu aroma, la tendresa de la seva mirada i el tacte dels seus llavis al besar-me. I després... Nits senceres contemplant les estrelles i els consegüents matins de son a la feina, els dolços missatges que feien més curt el dia esperant tornar-la a veure, les passejades, les rialles i el cap de setmana, tot per nosaltres.Els dies anaven passant i amb ells es feia evident que quelcom creixia dins meu intensament i irreversible. No sé com ni quan, només sé que em vaig enamorar. Vam anar avançant a una velocitat extrema sense adonar-nos que ens embrancàvem en un viatge sense destinació. Amb les envestides del desig, grans dosis de passió, mostres de tendresa infi nita i una càlida companyonia vam anar-nos trobant a cada instant més properes l’una de l’altra i vam anar teixint els camins del nostre futur, d’un futur en comú. Em veig amb un somriure als llavis somniant amb tot allò que hauria

27

1r P

rem

iAD

ULTS

261r

Pre

mi

ADUL

TS

pogut ser. Volíem nens, volíem una casa i, fi ns i tot, volíem un gos. I, sobretot, volíem construir una vida plegades. Ella va aconseguir que afl orés, fi nalment, el millor de mi mateixa; podia parlar sense embuts, expulsar-me les pors del damunt, mostrar-me autèntica, relaxar-me i gaudir dels petits moments, tenir projectes i lluitar per ells, mirar la vida amb optimisme, sentir-me segura i acompanyada. Per primera vegada en molt de temps, no em sentia sola. Sé que m’entenia, que em respectava i em protegia, que es preocupava per mi i m’estimava. Ho reconec. M’estimava. I jo, la mirava i em convencia que al seu costat seria capaç de menjar-me el món...Què em passa? Veig la platja. S’ha fet fosc, el vent bufa amb més força i el mar sembla que s’esvera. Estic sola. No sé quan temps porto aquí. De fet, tampoc recordo què he estat fent fi ns ara. Intento pensar-hi, acluco els ulls i arrugo el front, fent força perquè algun pensament em lliuri d’aquesta amnèsia momentània. Per què no puc recordar? És com si quelcom m’estigués cloent la ment, com si em volgués privar dels records... provo de concentrar-me, una vegada, una altra, una altra més. Em resisteixo a emprendre altre cop el mateix viatge però fi nalment sembla que ho aconsegueixo.Les imatges són més fosques i borroses. N’hi ha moltes, totes apilades, a priori sense cap sentit. Hi ha molt de xivarri. No puc passar. Es van posant davant meu, tossudes. Avanço com puc. A poc a poc ho vaig veient tot més clar. Començo a distingir moments, situacions que no m’agraden. No! Això no ho vull recordar. No vull! No puc! Ja és massa tard, no em deixen tornar enrere.M’aturo un instant, respiro profundament amb la mà al pit, intento relaxar-me i segueixo endavant. M’haig d’autoconvèncer. Ni ara ni mai podré canviar la realitat. Va ser així. La “màgia” del principi es va convertir en avorriment, desconfi ança, apatia i tibantor. Ho recordo. Veig les baralles, cada cop més fortes, cada vegada més freqüents, al fi nal per tonteries, pe qualsevol cosa. En moltes ocasions vaig pensar que ja no m’estimava, que potser no m’havia estimat mai. Ens van anar tancant en un món on només hi érem nosaltres dues, tan aïllades de l’exterior que la situació va esdevenir feixuga,

incòmoda, potser fi ns a cert punt, malaltissa i tot. Era irrespirable. Faltava l’aire. Van anar passant els dies i cada cop era pitjor. Jo ho havia pensat repetidament però va ser ella qui va dir prou. Sense avisar, sense cap explicació coherent o lògica, sense contemplacions, d’un mode no massa subtil.No puc esborrar aquella imatge, l’expressió del seu rostre quan em deia que no podia més, que volia continuar sola el seu camí. M’estava deixant? Recordo el meu plor, esquerdat i incontrolable, les meves súpliques agafant-la entre els meus braços perquè no m’abandonés. Alguna llàgrima queia d’aquells ulls que encara m’enamoraven però de seguida em va apartar d’una manera tan brusca que no vaig saber reaccionar. La vaig mirar fi xament. Però no vaig veure res. Res, no quedava res entre nosaltres, tan sols la seva expressió de ràbia que em travessava de dalt a baix.Només sé que vaig pujar al cotxe i, sense saber com, vaig conduir cap a a casa. Tot s’havia acabat.Ara tocava despertar, inesperadament, del somni que m’havia mantingut viva aquell darrer any.No tinc ganes de recordar com em sentia. Bé, com em sento, perquè encara avui m’estic despertant. Torno a ser a la platja? Comença a fer fred. Potser hauria d’anar cap a casa. Pensant-ho bé, ningú m’espera, només el sofà, una part important de la teràpia contra el desengany.Mai no he sabut entendre la capacitat que té el mar per donar aquesta pau, aquesta oportunitat de meditar tranquil·lament, de manera relaxada, sense presses, sense impediments.Llenço una ràpida mirada al meu voltant. Segueixo sola. Penso fugaçment en tot el que acabo de recordar. On deu ser ella?- em pregunto. La tornaré a veure?Em vénen al cap moltes preguntes. Refl exiono un moment. És estrany. Tinc una sensació curiosa. Donant-li voltes al que he viscut amb ella començo a reviure altres moments de la meva vida que em fan pensar...

- No ho he viscut abans, això? – em repeteixo.- Podria ser. En el món n’hi deu haver moltes

com ella. Potser sempre busques el mateix patró – intento convèncer-me.

- No. Hi ha quelcom més. Massa coincidències. Tot plegat em resulta exageradament familiar.

28 292n

Pre

mi

1r P

rem

i

ADUL

TS

ADUL

TS - Ens hem conegut abans, en algun altre lloc?- Impossible. Me n’hauria adonat. No

m’oblido fàcilment de les persones i menys si hem compartit tantes coses.

El meu cap no para. Mil preguntes i mil i una respostes. El cor se m’accelera, sembla que em vulgui sortir del pit. Estic a punt de resoldre el “misteri”. Tinc la resposta al davant, a la punta de la llengua. Ja surt, ja ha arribat, ja...

- La vaig conèixer fa molts anys, quan era petita! – em dic.

- Sí! És ella! Ens vam conèixer i des d’aquell moment ens hem anat trobant. Sempre era ella però sempre anava disfressada d’una manera diferent – ho recordo.

- Quan ens tornem a veure es repeteix la història. Això sí, amb petits matisos portats pel temps, les experiències personals, les necessitats de cada una, els desitjos, les pors que es van acumulant...

Costa de creure que hagi tardat tant a veure-ho clar. Puc recordar-la perfectament i, fi ns i tot, conec el seu nom, el de veritat. És la IL·LUSIÓ.Sí. Ella és així per molt que ens costi acceptar-ho. Encara no has arribat a aquest món que ja truca a la teva porta, innocent i llaminera i, t’acompanya, d’un mode o altre, fi ns al fi nal del teu camí. Sempre escull el millor moment! No en dubteu mai. Quan no et queda res perquè lluitar, cap bri d’esperança per ser feliç, et captiva amb una sola mirada, t’impulsa amb l’esperit que la fa eterna i t’enamora amb el seu encant innat. Et dóna confi ança, seguretat, companyia, satisfacció i tantes altres coses... Però no caigueu en el parany! Perquè lluny d’estar sempre al teu costat, arriba el moment en què marxa i t’abandona davant la crua realitat.Són els forts els qui saben aprofi tar tot el que ella els ha ensenyat per seguir creixent i fent camí, tot esperant tornar-la a veure. Els altres, els febles, quedem desemparats i deixem escapar l’oportunitat que ens ha brindat. Moltes vegades, quan ella torna, per nosaltres ja és massa tard.

Renaixença per Àngela Ferrer Mató

Sense ventel vaixell se marciaen una mar sense vida.Sense ventres no es movia,l’absència del ventera una paradoxa,l’aturada del temps.

Sense aiguala terra s’ofegava,les clivelles, arrugues vellesd’una terra entristida,no podia ni plorar.Sense aiguala Parca xuclava les arrelsd’una terra exhaurida.

Sense arbresja no respirava.L’aire enrarittot ho enverinava.Les fulles sanglotaveni restaven neulidesencatifant d’orla terra oprimida.

Sense Amorla vida no era vida.Caps cots,ulls sense vista,llavis que no parlaven,cors agostatscercant tan sols un brid’una il·lusió perduda.

302n

Pre

mi

ADUL

TS

Amb l’aire enrarit,I ja sense fl ors,sense vent, sense Amor,sense l’aigua font de vida,el Planeta agonitzavai a poc a poc es moria.

De sobte, a la llunyaniaUn raig de l’astre Reidesitja il·luminar la Terra,mes plora i es desespera:tanta desolació,tanta pena!I s’amaga amb timidesarere uns núvols d’atzabetja,que arboratsper la reial presènciabuiden la seva càrregaretornant al nostre Planetauna tímida Esperançai una gaubança de Renaixença.

311r

Pre

mi

JUVE

NIL

– GR

UP B Vós

per Elisenda Dalmau Aynier

Vós sou com una fulgor que m’il·lumina cada matí,o més aviat una il·lusióque no em deixa ni dormir.

Seieu dues fi les rere meui em mireu de tant en tant,sembla que vós m’estimeuperò només esteu jugant.

Surto a fora a passejari em queda el cor ben glaçatquan de sobte us veig festejaramb la noia del costat.

Això ha signifi cat la fi del meu amor cap a vós,que m’ha ajudat a fugird’aquell món amb tants temors.

332n

Pre

mi

INFA

NTIL

– G

RUP

A El país de les llaminadures per Natalie Rayner Font

En un país llunyà hi havia un palau de caramels. Allà hi vivia el rei Carmalitu, la reina Xupaxinga i la princesa Piruleta. En aquell país les cases eren fetes de galetes i els camins de melindros.

Un dissabte, al matí, el rei, la reina i la princesa van anar a passejar pel bosc de xocolata. A la princesa Piruleta li agradava molt recollir fl ors de sucre. Es feia fosc i la princesa tenia fred. Va veure una cova de xocolata blanca i hi va entrar. Dins la cova feia olor de pomes ensucrades. La princesa tenia gana i va començar a menjar les parets de la cova.

Una veu va dir: -Sento olor de piruleta!

La princesa es va espantar en veure el drac. L’endemà, un cavaller va arribar a palau i va preguntar per la princesa. Els reis l’havien buscada per tot el bosc sense trobar-la. El cavaller va trobar la princesa plorant al costat d’un riu de cafè amb llet; va veure una fl ama de caramel, s’hi va acostar i amb l’espasa va tallar la cua del drac. Aquella bèstia va marxar malferida i mai més se l’ha tornat a veure.

Sant Jordi i la princesa Piruleta van viure en un palau de caramel contents com la mel.

321r

Pre

mi

INFA

NTIL

– G

RUP

A La farola i el nen per Emma Stratton Pedret

Hi havia una vegada un poble que era molt petit, i es deia Pals. Com que era tan petit, només hi havia una farola i no hi passava mai ningú per davant. La pobra farola sempre estava tan trista que cada nit, enlloc de fer llum, plorava i plorava.

Una nit, un nen hi va passar per davant. La farola va parar de plorar. El nen li va preguntar:

- Per què plores? Que et passa alguna cosa?

I la farola va contestar:- Sí. Tinc un problema. No passa mai ningú per aquest carrer i estic molt sola.

Llavors, el nen va dir:- Tinc una idea! Podríem fer una festa i així

segur que vindrà molta gent!

El nen va explicar a tots els veïns que havia vist una farola que plorava i parlava. La gent no s’ho creia però tothom va sortir al carrer per veure si era veritat. Es van quedar ben parats! Van organitzar una festa amb música, globus, paperines, patates, pastissos i confetti.

A partir d’aquell dia, a tothom li agradava passar per allà quan es feia fosc. La farola estava molt contenta perquè mai més va estar sola.

La gent d’altres països també venia a veure la farola de Pals perquè no havien vist mai una farola plorant i parlant. Aleshores, la farola va sortir a la televisió i es va fer molt i molt famosa. També va fer teatre i va guanyar moltes medalles.

La farola de Pals es va convertir en la farola més famosa del món!

I vet aquí un gat, vet aquí un gos, aquest conte ja s’ha fos!

351r

Pre

mi

INFA

NTIL

– G

RUP

B El rei Drac per Adriana Gea Almeida

Hi havia una vegada un poble molt petit al mig de Barcelona. Hi vivia el poble més divertit de tot Catalunya, i el més treballador. Aquest poble venia cebes. Les cebes més bones del món amb un gust cremadet i molt cruixents. Cada dia feien un petit mercat per vendre-les, però eren tan bones que no feien mercat sinó que la gent trucava per què li guardessin les cebes. Un dia tot el poble va treballar moltíssim, tant, que tots van anar a dormir a la mateixa hora. Mentre tothom dormia plàcidament al llit, hi va haver un gran terratrèmol. Tothom va anar a veure què passava. De sobte, van adonar-se que no es tractava d’un sisme sinó d’un drac. Tothom va començar a córrer i a cridar mentre que el pobre drac tenia molta més por que ells. Un valent home li preguntà:

- Per què estaves sota les cebes? I, per què estaves sota terra?

- Perquè quan era petit el meu avi m’hi va amagar ja que no volien que fos el següent rei dels dracs. D’aquesta manera van evitar que em matessin.

- Doncs ja no pots tornar a baixar allà. Ah, eres tu qui donava bon gust a les cebes?

- Sí.

Dit i fet, el drac no va tornar a baixar a sota terra. A la fi , els veïns del poble ja sabien perquè les seves cebes eren tan bones. Per això, ara no venen cebes sinó una rosa i una targeta on s’explica que no poden vendre més cebes.

Aquell petit poble de Barcelona va ser més important gràcies al rei Drac.

343r

Pre

mi

INFA

NTIL

– G

RUP

A La fada de la primavera per Júlia Farrús Abril

Hi havia una vegada un poble petit perdut entre les muntanyes, on sempre feia fred i mai sortia el sol. La gent que hi vivia sempre estaven tristos i avorrits, fi ns i tot els nens no s’atrevien a sortir a jugar al carrer. El riu era glaçat i el terra tot nevat. Tots tenien l’esperança que un dia tot canviaria.

I així va ser, va arribar al poble una noia misteriosa que va resultar ser la fada de la primavera. Es deia Gina i era alegre, simpàtica i divertida. Va demanar disculpes per no haver arribat abans. Els va explicar que l’havia empresonat el malvat drac de l’hivern. Va poder escapar-se i ara anava de poble ne poble portant la primavera. Va desglaçar el riu, va omplir els camps de fl ors i va fer sortir el sol. Tots estaven molt contents i agraïts a aquella fada misteriosa.

373r

Pre

mi

INFA

NTIL

– G

RUP

B Una nena que s’ha perdut per Diana Frigola Garcia

Hi havia una vegada una nena que estava perduda al bosc. Va trobar un riu i va beure aigua. En aixecar-se per anar-se’n va aparèixer un peix que li va dir:

- Nena, bonica, com et dius?- Em dic Clara -, va contestar.

El peix li va preguntar si s’havia perdut i ella va dir que sí. Aleshores, el peix va comentar-li que tingués molta cura perquè en aquell bosc hi havia un drac anomenat el drac de Sant Jordi.

La nena, però, va marxar sense donar-li massa importància. Va continuar caminant i es va trobar la cova del drac. Com que no sabia que ho era, va entrar-hi. Llavors, el drac la va agafar per darrere i la va portar fi ns el fons de la cova on hi havia una princesa. Després, el drac va marxar i la nena va poder conèixer la princesa.

Quan s’adonaren que el drac era fora, amb molta cura i sense fer soroll, van poder sortir de la cova i després de caminar molt pel bosc, van arribar al castell de la princesa.

La Clara es va quedar a dormir, va poder conèixer el marit de la princesa i l’endemà, de bon matí, va tornar a casa seva amb moltes ganes d’explicar que havia conegut Sant Jordi, la princesa i el drac.

362n

Pre

mi

INFA

NTIL

– G

RUP

BEl ratolí Manel per Lina Dalmau Aynier

Cric-cric,petit i eixerit, el ratolí Maneles lleva cada matí.

Cric-cric,amb la panxa buidavol esmorzari surt del cau a buscar menjar.

Cric-cric,què és aquest soroll?Pensa el ratolí:“Jo no visc sol”.

De pressa, de pressa,s’amaga entre l’olla i el plat.Una fi gura alta i grossa veu, amb llargues potes i una corona al cap.

Ja ho deia el conte de l’àvia, cada nit abans d’anar a dormir- Si no fas bondat,vindrà el rei dels ratolins,t’agafarà i a la gàbia et tancarà.

Psst-psst!No et moguis ni respiris.Vigila! Que si et veuja et podran dir adéu.

- Ai, ai!Ja m’ha trobat!Deixa’m, marxa!Que sempre bé m’he portat!

- Tranquil, tranquil.Què et passa Manel?Apa, lleva’t,que a l’escola has d’anar.

- Mare, mare!Quina por, quin patir,he somiat que m’empaitavael rei dels ratolins.

La mare l’abraçai un petó molt fort li fa.

Cric-cric, cric-cric,petit i eixerit,el ratolí Maneles lleva cada matí.

TRETZÈ LLAPIS DE SANT JORDI

23 d’abril de 2009

40 41

1r P

rem

i

1r P

rem

i

ADUL

TS

ADUL

TS

El secret d’un poble per Cristina Boada i Mas

Pals, 23 de gener de 1956

Són les set del matí i aquí estic, palplantat davant l’església de Sant Pere. Esbrino al fons del carrer una fi gura negra, quasi fantasmagòrica, que se’m va acostant tot tallant el fred.Quan ja la tinc davant del nas, el fanal l’il·lumina i és mossèn Simó, pàl·lid com sempre, esguardant-me amb aquells grans ulls negres, amb aquell nas prim i ossut i la seva inconfusible sotana mig esparracada.Em va fer avisar per un escolanet ahir al vespre, volia parlar amb mi el més aviat possible. La seva urgència m’ha fet passar tota la nit en vetlla.

- Gràcies per venir fi ll meu, no saps com t’ho agraeixo.- em digué tot abraçant-me fortament. Li vaig notar un lleuger tremolor a la veu.

- Bon dia, pare. Em teniu intrigat, què us passa? Què són aquestes presses?

- Ai Abel, segueix-me, vull ensenyar-te una troballa que vaig fer ahir a la tarda.

Obrí la grossa porta de l’església i entràrem. L’interior era molt fosc i fred. La meva captivació vers aquell temple es multiplicà amb aquella penombra. Davant l’altar el mossèn s’aturà, encengué una espelma, es feu la santa senyal, reculà cinc passes i s’agenollà.Em mirà amb el rostre ja un xic serè, aixecà una polsosa i vella catifa vermella i em digué:

- Ajupa’t Abel i mira.

La pobra llum de l’espelma em va fer distingir una esquerda bastant gruixuda, ben bé d’un pam i mig. La meva experiència com a restaurador em va fer pensar que el mossèn era una mica exagerat, que aquella esquerda no tenia cap gravetat, ni cap urgència, ni calia fer-me matinar per ensenyar-me-la. Però, què

li havia de dir ara? Eren els inconvenients de ser el responsable de les obres del poble i que ja feia vuit anys que duraven. Crec que el pare em va llegir l’expressió d’incredulitat de la meva cara i va afegir:

- L’esquerda és el de menys, ja fa quinze anys que hi és. Però, en poc temps s’ha eixamplat massa. Aquesta tarda, després del servei, he ensopegat amb la catifa. Al posar-la bé, he vist que l’esquerda s’havia fet més grossa i he pogut mirar el seu interior. No he vist sauló, com seria lògic, he vist una fondària, potser una cambra o un passadís. Com que ets historiador, he cregut convenient que fossis amb mi quan es fes de dia per poder-ho examinar bé, amb força llum.

- Pare, crec que n’heu fet un gra massa. No us ha passat pel cap que pot ser una tomba? És el més habitual en un temple que té més de mil anys, no creieu? I aquest n’està ple.

Mossèn Simó no em va tornar a dir res fi ns que entrà la primera llum del dia a través dels vitralls. Va seguir agenollat durant aquella llarga mitja hora, mirant aquella esquerda.

- Abel, fi ll, no creguis que estic boig però sé que aquí sota hi ha alguna cosa més que restes humanes.- pronuncià amb un fi ló de veu. I tot seguit s’aixecà, agafà un mall de darrere l’altar i començà a esbotzar cops a l’esquerda.

En contra de la meva teoria l’esquerda s’esberlà per tots cantons i va cedir una bona part del terra. Va quedar un gran clot i, a un costat, uns graons.Davant la meva estupefacció, el mossèn em va propinar una de les seves mirades inquisitives i, d’una revolada agafà l’espelma, s’arremangà la sotana i baixà per aquella vella escalinata. Jo, el seguí mort de curiositat com a bon historiador, però una mica aterrit.Aquells graons acabaven en un passadís llarg i fosc

42 43

1r P

rem

i

1r P

rem

i

ADUL

TS

ADUL

TS

ple d’enganxoses teranyines. El seguirem i ens conduí a una galeria sense sortida. Allí hi havia un sarcòfag de pedra, era una tomba visigòtica. De la mateixa galeria sortia un altre passadís que conduïa a una galeria semblant que tenia un altre sarcòfag. I aquella galeria comunicava amb una altra... i així crec que vam recórrer tot el casc vell.Era sorprenent, tot el poble estava comunicat subterràniament. Això era digna d’un exhaustiu estudi, potser caldria avisar al professor Robert a fi que em donés un cop de mà.

Abans de pujar per l’escala i abandonar aquell món subterrani, la meva excitació era tal que vaig necessitar uns minuts de descans. Em vaig repenjar a la paret, i vaig restar uns minuts mirant el començament d’aquell primer passadís. La joia no hi cabia en mi.

En arribar a dalt, el mossèn i jo ens vam encaixar les mans i em vaig disculpar per la meva incredulitat envers ell i la seva intuïció. Vam quedar per reunir-nos al migdia al cafè i traçar un pla d’actuació. Però primer ens calia pair una mica tot aquell descobriment i, sobre tot, una bona dutxa i una muda.El primer que vaig fer en arribar a la meva cambra va ser treure’m l’americana i penjar-la en una cadira. El segon, va ser estirar-me a sobre del llit. Tenia la vista perduda i la ment..., qui sap on. De sobte, em vaig quedar mirant fi xament l’americana, tenia l’esquena tota empolsegada, blanquinosa. No havia passat per cap obra, ni m’havia repenjat a cap paret emblanquinada amb calç..., només m’havia repenjat a la paret del passadís i era impossible que estigués emblanquinada de calç. Vaig abandonar les meves cabòries i vaig aclucar els ulls fi ns al migdia.

A les tres en punt hi havia el mossèn assegut a la terrassa del cafè, esperant-me. Demanàrem a la Fina un parell de merescuts cigalons.En Simó (ara ja teníem un tracte més càlid) havia aconseguit un parell de plots potents i estava nerviós per tornar a baixar. Jo també.Així que baixàrem altre cop l’escala i un cop allí vaig recordar la calç de l’americana. Em vaig girar i vaig

il·luminar la paret. Certament, aquella paret estava emblanquinada, era moderna. La vaig colpejar i era un envà. La vaig derruir sense difi cultat amb l’ajuda de la meva piqueta. A l’altra banda tot era fosc fi ns que els plots van descobrir una gran biblioteca. Les parets eren plenes d’estanteries carregades de llibres i pergamins, de totes les èpoques. Ens vam quedar bocabadats.

Davant l’envergadura de la troballa vaig decidir trucar al professor Robert. S’havia jubilat feia ben poc, després d’ensenyar història a la universitat durant més de cinquanta anys i, a més, era de Torroella de Montgrí, ben a prop d’aquí. Només va tardar una hora a arribar, estava més nerviós que nosaltres. Tots tres vam estar tota la tarda i tota la nit examinant els llibres i la resta de documents.

A primera hora del matí vaig anar a buscar maons i ciment ràpid. Amb l’ajuda d’en Robert i en Simó, vam tornar a tapiar la paret i el forat que vam obrir a l’esquerda.

Barcelona, 23 d’abril de 2009Sala de premsa de l’hotel Arts

Han passat més de cinquanta anys d’ençà del descobriment de Pals. Cap de nosaltres ho vam tornar a comentar mai, sempre esperant el moment políticament propici i que per a cap d’ells va arribar: el professor Robert va morir l’hivern següent, a causa d’una embòlia. I cinc anys després el seguí en Simó, per una pulmonia.Ara, jo, n’Abel Rigalt i Massó, un historiador i professor d’institut després de renunciar al meu càrrec a la restauració de Pals al 1964 per discrepàncies polítiques

44 452n

Pre

mi

1r P

rem

i

ADUL

TS

ADUL

TS

amb un regidor, vull fer públic un descobriment que farà canviar un xic una part de la història: l’any 1956, mossèn Simó de Pals, el professor Robert Torras i un servidor vam descobrir un arxiu guardat durant segles i tapiat al començament de la guerra civil per evitar la seva destrucció. Es tractava de tres importants fonts documentals:

- la biblioteca del castell de Pals, custodiada per l’església des de l’any del seu enderrocament, al 1478 i de la qual es desconeixia la seva existència.

- L’arxiu consistorial amb documents datats entre el 949 i el 1939 i que es creia cremat pels nacionals i,

- La resta mai trobada de l’arxiu espoliat per la Corona d’Aragó.

Els diferents clergues de Pals sabien de la seva existència i l’havien custodiat al llarg dels segles, passant-se el secret de generació en generació. Fins que la cadena es trencà en ser afusellat l’antecessor de mossèn Simó.

Creient que ara és un moment propici políticament, us dono a conèixer el parador del fons a fi que l’examineu, confi rmeu i feu pública l’existència del port de Pals, mitjançant els llibres d’entrades i sortides, mapes cartogràfi cs guardats... i la sortida d’aquest mateix port de l’expedició cap al descobriment de les Amèriques per part del català Joan Cristòfor Colom, de qui podeu constatar la seva existència per la partida de naixement i baptisme també guardades en aquest valiosíssim fons, i d’altres documents que constaten diferents esdeveniments tan importants i/o més que aquests i que no us puc comentar ara per manca de temps.

Molt complagut us ajudaria però he esperat tan que ja sóc massa vell. Ara us passo públicament el “secret” esperant doneu al poble de Pals la rellevància històrica que tan es mereix.

El mercader per Ricard Julià Cànovas

Compro joies, or i plata!Alguna vegada una honradesai d’altres una ànima.Faig préstecs de vida per a ser-hi en aquest mercatuna mica més.Empenyoro hores d’il·lusiócanvio llum per foscori si et falta un cargol...et porto la peça.Tot i així treballoa baix interès.

Sóc jueu que vengué els claus de la creu.Sóc dimonii potser que mai no torni.Sóc estel i au del cel.Sóc foll esventat per la primavera i si els homes em deixen fer...sóc Déu.

Compro, canvio i venclloses de tomba de fi marbrecamamilla, bona herbaper l’estómac quan fa malrosada matinera per la gespa i espelma groguencaper si s’apaga el fanal.Graons d’escala per si has de pujari clots de forat negreper si a l’infern has de baixar.

Faig mercaderia d’impuresade sexe i suor.Venc cues de cometai branques seques d’arbres morts.També faig de poetai assaig de compositor.M’enfi lo per les fi nestres i si convé, me’n “foto” del governador.

Compro joies, or, plata!i tinc tots els colors de la vidapintats al meu mocador.

46 47

1r P

rem

i

1r P

rem

iIN

FANT

IL –

GRU

P A

INFA

NTIL

– G

RUP

A

El secret dels objectes per Albert Massaguer Prats

Era la nit del dissabte i estava molt cansat perquè havia jugat a futbol i havia convidat a un amic a jugar i no havíem parat ni un moment. Em vaig posar a llegir un llibre que es deia El secret dels objectes i vaig començar a llegir-lo. Estava pel començament de la història i em va venir la son, vaig tancar el llibre i em vaig posar a dormir. A mitja nit em vaig despertar de cop i com que després no podia agafar el son, vaig decidir tornar a agafar el llibre i posar-me a llegir de nou. Vaig estar llegint però no em venia la son i al cap d’una estona, quan ja n’havia llegit unes 10 o 12 i quan la cosa ja es començava a posar interessant el llibre va començar a moure’s, se m’escapava de les mans i no el podia controlar. Les pàgines giraven soles i en sortien olors de tota mena: era espectacular tots els objectes de la meva habitació es movien, saltaven i ballaven entre ells i fi ns i tot em parlaven:

- Qui ets? Com et dius? Jo estava tan espantat que em vaig quedar sense paraules. Els llibres es movien sols i es tancaven i s’obrien, les joguines començaven a saltar i a jugar soles, el coixí i la manta xocaven entre ells. Per què no vols ballar?- em deien. Després m’hi vaig afegir perquè veia que s’ho passaven molt bé. Vam ballar tant i tant que vam quedar esgotats i adormits per l’habitació.

L’endemà al dematí em feia mal tot i em va costar molt aixecar-me del llit perquè estava molt cansat i tenia molta son. No me’n recordava de res del que m’havia passat a la nit.

Quan ja m’havia vestit i m’havia rentat la cara vaig anar a esmorzar, vaig engegar la televisió i vaig veure que no feien res que m’agradés, anava canviant de cana, fi ns que al cap d’una estona vaig veure que a TV3 parlaven d’una notícia misteriosa que havia passat a diferents llocs de Catalunya. Deia el presentador que a Pals una família s’havia aixecat i que havia trobat tots els objectes d ela casa desordenats, cap era al seu lloc. Després sortia la imatge d’un pis de Barcelona on entrevistaven uns nens que s’havien passat tota la nit parlant amb les seves joguines.

De cop se’m va encendre la bombeta, estava ben al·lucinat, començava a recordar tot allò que m’havia passat aquella nit. Totes aquelles persones explicaven coses semblants.

La gent estava molt preocupada, cada cop se sentien més casos i ningú sabia per què els objectes es comportaven d’aquella manera.

Al cap de dos dies a les notícies explicaven el cas d’una casa d’Olot en què els objectes ja no només es movien de nit sinó que també ho feien les vint-i-quatre hores i cap no feia la seva feina: la nevera escalfava, la torradora i el forn refredaven, la rentadora i el rentaplats embrutien el que posaves a dins, la làmpada no es podia engegar, la Termomix no parava de ballar... S’havien tornat bojos!

La televisió no parava de buscar per Catalunya persones que tinguessin alguna idea per solucionar aquell problema. Els objectes es revelaven, no es volien estar quiets, no feien la seva feina i cada dia hi havia més casos.

De cop, un senyor gran molt savi que vivia a Perpinyà i es deia Joan Cinclaus els va donar una solució: havien de triar representants de persones i objectes que parlessin sobre la manera que es podien posar d’acord. Els va reunir a Perpinyà i els va dir que l’única manera de fer les paus era que s’ajudessin els uns als altres, els objectes havien de fer les feines de la casa i a canvi les persones els deixarien lliures. Al fi nal tots hi van estar d’acord i van fer el que havia dit en Joan Cinclaus. Tots li donaren les gràcies i així acabà el problema dels objectes. El secret dels objectes era que tants anys d’estar quiets cansava molt i per això volien ser lliures.

Sonà un riiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiing! Quin malson! Sort que havia acabat bé. Resulta que el sopar del dissabte no se m’havia posat bé i per això vaig tenir aquest somni. Era el matí de diumenge i era Sant Jordi, la mare m’havia dit que anés a ajudar-li a muntar la parada de roses i contes.

48 49

2n P

rem

i

2n P

rem

iIN

FANT

IL –

GRU

P A

INFA

NTIL

– G

RUP

ALa nena que no reia mai per Júlia Farrús Abril

En una ciutat no gaire lluny d’aquí hi viu l’Anna que té 9 anys. Viu amb els seus pares, una gossa que es diu Nina i un periquito que es diu “Plumetes”. A l’escola té moltes amigues entre elles la Matilda “Mati”, la Telba i la Carla.

Però tenint tot el que té i sent feliç, l’Anna té un problema i és que no riu mai. Els seus pares estan molt preocupats per ella i la porten al metge.

- Doctor, la meva fi lla té un problema i és que no riu mai.

- Bé, ara l’observaré. Esperin a fora, si us plau.

El metge la va observar durant una hora i quan va acabar, va fer passar als pares que feia estona que ja estaven preocupats.

- Senyors, jo l’he observat durant una hora i no li trobo cap problema de salut. Però els vull fer unes preguntes.

- D’acord, quan vulgui (diu la mare).- Menja bé?- Sí, sempre té gana.- Té problemes a l’escola?- No, té moltes amigues (contesta el pare).- Juga?- Sí, a casa amb la seva gossa (respon la mare).- I al col·legi amb les seves amigues (afegeix

el pare).- Doncs no li trobo cap problema.- I què podem fer (pregunta la mare).- Donin-li unes vitamines durant una

setmana i tornin a veure’m.- D’acord, ho farem (diu el pare).

Al cap d’una setmana, van tornar a veure el metge i l’Anna seguia igual.

- L’altre dia em vaig oblidar de fer una pregunta.

- Quina? (demana el pare).- Vostès li fan petons i abraçades?

Els seus pares es van mirar l’un a l’altre i van dir:

- No ho fem mai...- I, per què no?- Perquè no ho trobem necessari (respon la

mare).- Doncs aquest és el problema de la nena.- Síiiiiiiiiiii? De veritat? (exclamen el pare i la

mare).- Sí, aquesta nena necessita un tractament de

petons i abraçades.- Oh, vostè creu?- I tant!

I així ho van fer, des d’aquell dia els pares de l’Anna es van dedicar a fer molts petons i abraçades i l’Anna va començar a somriure i ara és la nena més feliç de la ciutat.

50 51

3r P

rem

i

3r P

rem

iIN

FANT

IL –

GRU

P A

INFA

NTIL

– G

RUP

A

La formació del mar per Habiba Ahrika

Hi havia una vegada, fa molts i molts anys, un bruixot màgic i famós per la seva màgia, el bruixot de vegades era simpàtic i d’altres antipàtic, normalment no s’enfadava tenia els ulls negres com el carbó, la boca enorme, el cabell llarg, la cara quadrada, les orelles punxegudes i el nas tot groc de la pols màgica.

La sal, amiga des de fa molt de temps del bruixot famós, era simpàtica, no s’enfadava mai per res, i nomes tenia unes mans petitones uns ulls petits de color blanc i una boca vermella petita.

Les gotetes d’aigua eren grosses i eren amigues de s de fa poc temps de la sal i del bruixot màgic, i només tenien uns ulls petitons de color negre, unes orelles grosses i no menjaven res.

Un dia les gotetes d’aigua van pensar formar un oceà tot ple d’aigua i peixos, per què per l’estiu fa molta calor i així tothom qui volgués hi pogués venir a nedar a prendre el sol, etc.

Però van pensar com podríem venir a prendre el sol? I una goteta d’aigua va dir: I si al costat de l’oceà d’aigua, hi posem sorra? Sí!!! – van respondre totes tres -, però com farem un oceà gegant nosaltres tres, tan petites com som?

- I si demanem al bruixot que ens ajudi amb els seus trucs de màgia? I a la sal també? Segur que ens ajudaran tots dos perquè són força simpàtics.

I així les gotetes d’aigua amb la idea de l’oceà van anar ràpidament a veure el bruixot a la seva mansió que era molt gran, van trucar a la porta i el bruixot va dir:

- Qui és?- Som nosaltres, les teves amigues.- Entreu, què voleu?- Tenim una idea. Va vine que te l’explicarem.- Genial! – va dir el bruixot.- Però també necessitarem la nostra amiga, la

sal.

- D’acord, ara la vaig a cridar – va respondre el bruixot.

I va venir la sal, es van reunir tots tres, van anar a una muntanya molt plana de Xile, i el bruixot va començar a pensar com fer l’oceà.

- I si el bruixot torna les gotetes d’aigua gegants i planes i les posar al centre de la muntanya plana? – va dir la sal.

- Sí, però com farem que hi hagi peixos per pescar i sorra per prendre el sol o jugar?

I el bruixot va fer aparèixer un peix femella gegant, perquè així com que estava embarassada podria tenir fi lls i així s’anirien formant els peixos fi ns que n’hi hagués molts.

- I la sorra, com la farem? – va preguntar una goteta.

- Ja ho tinc! – va exclamar la sal -, si el bruixot fa màgia i em torna plana i 10.000 vegades més gran, podré afegir una mica de la meva part a l’oceà i l’altra part que em quedi l’afegiré per fer la sorra.

I el bruixot va començar a fer màgia. Va tornar les gotetes d’aigua gegants i la sal també la va tornar gegant. Primer, tota aquella muntanya lletja i seca es va tornar en un oceà magnífi c, la femella va criar els seus fi lls i des d’aquell dia ningú ma tenir calor ni ningú es va avorrir, i tots es van tornar famosos (a més del bruixot, que ja ho era).

I van decidir que es diria mar perquè la paraula mar al revés era ram i com que els rams de fl ors eren tan bonics, la paraula mar es va conèixer a tot el món, fi ns i tot als altres planetes.

52 531r

Pre

mi

1r P

rem

iIN

FANT

IL –

GRU

P B

INFA

NTIL

– G

RUP

BEl príncep galant per Clàudia Caballé

Hi havia una vegada un príncep que es deia Galant i que estava molt enamorat de la princesa Capriciets. Un dia, el príncep Galant va tenir la idea de fer un regal a la princesa Capriciets, i va anar a la biblioteca del seu regne a buscar un llibre en concret: “Manual per ser un bon príncep”.

En el llibre es recomanava començar per coses senzilletes: una pinteta, un mocador, un mirallet...

- Estimada, t’he portat uns regalets!- Psè, psè, psè... – va fer la princesa mentre

obria els regals.- Doncs, què et ve de gust, amor meu? – li va

preguntar el príncep.- M’agradaria una cosa més clàssica ... com un

anell!

I el príncep li va regalar un anell que portava un diamant que feia com a mínim 5 cm.

- Què, t’agrada, vida meva?- Psè, però...- Però què?- Que la tradició diu que l’anell de prometatge

s’ha de regalar enmig d’una cerimònia on tothom ho pugui veure.

El príncep va consultar el llibre i es va adonar que la princesa tenia raó. Aleshores, van preparar la cerimònia i van convidar a mig món.

- Què, estàs contenta, amor meu?- Psí ... però no sé quin vestit posar-me per la

cerimònia.- Ja et regalaré jo el vestit! – va dir el príncep.

El príncep mira el llibre i troba que el príncep Aigua Verda havia regalat un vestit de perles, un de plata i un d’or. I el príncep es disposa a fer el mateix; va a cal joier i encarrega els tres vestits. Quan estan llestos, els regala a la princesa perquè pugui escollir.

- Que bonica que estaràs, princesa del meu cor!

- Psè... són molt pesants aquests vestits! No podré ballar amb tant de pes!

Era veritat. El príncep consulta el llibre i veu que a Cotonet, un príncep havia regalat un vestit fet de llum d’estels, un de llum de lluna i un de llum de sol. El príncep va a l’associació d’Astronautes perquè li facin els vestits. Quan estan llestos els regala a la princesa perquè pugui triar.

- Estaràs preciosa, conillet del meu cor!- Psè... trobo que em quedaran molt

enlluernats i ningú no em veurà. Tothom hauria de portar ulleres fosques i semblaria un ball d’agents secrets en lloc d’un casament.

Era veritat. El príncep busca al llibre i troba que a Mantequeta, un príncep havia regalat un vestit fet de tots els colors del món, un de tota l’alegria d’aquest món i un de tota la calor d’aquest món. El príncep va a l’Associació Internacional de Caçadors i els diu que li portin un tall de cua de tots els animals del món. Després, va a casa d’un amic seu que li agraden molt els ocells i li diu que li porti una ploma de tots els ocells d’aquest món. I per acabar, va a l’Associació Internacional de Pescadors i demana que li portin una escata de tots els peixos del planeta.

Amb aquelles pells, plomes i escates va cap a París perquè li facin els tres vestits. Quan estan acabats, els

54 55

1r P

rem

iIN

FANT

IL –

GRU

P B

2n P

rem

iIN

FANT

IL –

GRU

P Bregala a la princesa perquè pugui triar.

- Estaràs estupenda, tresoret meu!- Psè... – va dir només la princesa Capriciets

– Jo, penso...- Prou! S’ha acabat! – va cridar el príncep

Galant,perdent la paciència. I com que a més de predre la paciència, també havia perdut els seus diners, va engegar la princesa a la quinta forca, i a la primera noia que va trobar li va preguntar:

- No trobes que un vestidet de cotó és fresc i net per a l’estiu?

- I tant que sí!- No trobes que un vestidet de llana és d’allò

més calentó per a l’hivern?- I tant que sí!- I oi que per mudar un vestidet de seda és

el millor?- Ja ho crec!- Doncs, casem-nos i que no se’n parli més!

I el príncep Galant es va casar amb la Marieta de can Sabateta i van viure feliços per sempre més.

Un Sant Jordi especial per Patrycja Kinga Baranowska

Una vegada hi havia un nen que es deia Pau. En Pau tenia 12 anys. Li agradava una nena molt maca que es deia Àfrica i que també tenia 12 anys, però l’Àfrica sortia amb en Nil, el millor amic que en Pau havia tingut mai.

Va decidir declarar-se a la seva princesa i l’endemà al matí quan va pujar a l’autobús de l’institut va anar cap a l’Àfrica. L’Àfrica va saludar a algú i en Pau tot emocionat es pensava que per fi la seva princesa s’havia adonat del seu amor, però en realitat saludava a en Nil. Decebut es va asseure amb la Lina, la millor amiga de l’Àfrica. Durant el camí van estar parlant i en Pau li va confessar el que sentia per l’Àfrica. La Lina va estar rumiant i li va proposar que el dia de Sant Jordi li posés a la taquilla un ram de roses vermelles i una capsa de bombons amb una nota que digués:

Estimada Àfrica,T’haig de confessar que des de que teníem 5 anys t’he estimat, si em vols conèixer vine a les cinc al parc de la plaça Major.Atentament,El teu admirador súper secret

Quan va arribar el dia de Sant Jordi, en Pau va donar el ram, els bombons i la nota a la Lina i ella ho va posar dins la taquilla de l’Àfrica.

Però, el que la Lina no sabia era que l’Àfrica havia canviat de taquilla, i ara la número 29 era de la Sònia (la noia més xivata de l’institut). La Sònia va llegir la nota i va veure que era per a l’Àfrica i li va anar a portar. A les quatre, tothom ja ho sabia.

5756

3r P

rem

i

2n P

rem

iIN

FANT

IL –

GRU

P B

INFA

NTIL

– G

RUP

BA les cinc, en Pau va anar al parc i no hi havia ningú, va esperar una hora i, trist, va marxar cap a casa seva. En Arribar a casa, es va fer un nou messenger que era així: admirador_àfrica5@msn.es , va agregar a la seva princesa i van parlar:

- Hola, guapa.- Hola, Sònia.- Jo no sóc la Sònia, sóc un nen de 1r d’ESO.- Ah, val, ho sento.- Per què no has vingut al parc?- És que em pensava que eres la Sònia.- Aaaaaaaaaaah!- Vols que ens trobem a les set al mateix lloc?- Val, adéu!!!- T’hi espero.

En Pau estava súper nerviós i de seguida va anar a dutxar-se, vestir-se i pentinar-se. A les set, va arribar al parc i l’Àfrica ja havia arribat a anar cap a ella i li va dir que des dels 5 anys que l’estimava, que era molt guapa, simpàtica i li va demanar per sortir. L’Àfrica va contestar que s’ho pensaria i que demà li contestaria. En Pau, l’endemà en pujar a l’autobús va veure la seva princesa plorant; s’hi va acostar i es va asseure al seu costat. L’Àfrica li va explicar que durant els quatre mesos que havia sortit amb en Nil, ell l’havia enganyada i li havia dit que havia tallat amb la Sònia, però en realitat estaven sortint en secret. En Pau, amb cara de babau li va preguntar:

- Això què vol dir, que sí o que no?

L’Àfrica va riure i va dir:

- Sí!!!

En Pau estava molt content. Per fi , la seva princesa li

Un dia de primavera per Carla Vidal Través

Surto al jardí, les roselles fan olor.I veig amb clarorun cel bonic amb molta imaginació.

Un núvol amb forma d’ull,que em vigila cada segon.I un ocell, que al cel,desapareix per veure món.

M’estiro a la gespa,i noto calor.I un aire ben frescem porta dolçor.

Em paro a escoltar,i sento un bell so.És un grill que vol cantaruna bonica cançó.

CATORZÈ LLAPIS DE SANT JORDI

23 d’abril de 2010

601r

Pre

mi

ADUL

TS

612n

Pre

mi

ADUL

TS

I no en faré res ...per Ricard Julià i Cànovas

I no en faré res del que tinc i sócallà, a l’altra banda.M’esperen molts, me’n seguirand’altres.La mola de vida i mort no para mai el seu viatge.Si em donessin permísm’enduria un minso equipatge.

Com l’espai fora curt i estrettriaria la fl or seca de pensamentmarcant un poema llegit a l’hiverndarrere els vidres de la fi nestra que el fred travessava.

La fotografi a d’una dona que m’embogíi que va dir-me que m’estimavaemmarcada amb la tristor de perdre-laper mai més no tornar a trobar-la.

En un petit racó faria llocpel primer record i la darrer miradaprincipi i fi nal d’un camíque no he entès gaire.

També hi cabria una cançóque cantava passejant muntanyai el nom oblidat de l’amicque els deures de l’escola sempre copiava.

I abans de tancar la maletasi pel que fos, un impossible espai encara hi restava, entaforaria un pàmpol de vinya verda una espiga de blat groci una gota de la mar blava.

Si em donen permís quan m’arribi l’hora del darrer viatgeprometo portar-me bélluir un alegre somriurei endur-me un minso equipatge.

Mariaper Cristina Boada i Mas

En fa tants, d’anys , que alguns records ja s’esvaeixen de la meva ment, tot i que d’altres continuen tan vius ara com aleshores. Sobre tot les mirades profundes d’aquells dos homes que em tenien tan fascinada i que, 50 anys després, encara les tinc presents.Acluco els ulls i sento la brisa d’aquella tarda de primavera i la presència dels senyors Ventura i Josep, restant assentats en el mirador, amb la vista perduda en la mar, aquest tros de brillant Mediterrània que té el meu poble. I recordo que jo també era allà, asseguda al seu costat, com cada setmana. Només tenia deu anys, però ja em fascinava escoltar les converses i el savi parlar d’aquells dos homes tan il·lustres.Com si d’un protocol es tractés, cada dimecres, a les cinc en punt de la tarda, arribava el “tiburón” negre del Sr. Pla. L’aparcava a la plaça de l’església i anava tot decidit al cafè de la Fina per fer el cigaló. Després, continuava el seu camí fi ns arribar a l’esplanada on ja l’esperava en Ventura Clavaguera, el veterinari del meu poble; una persona molt estimada per tothom i, en especial per mi, des de que em va guarir el petit Bruno, el meu inseparable conillet.Ambdós amics es retrobaren i es donaren la mà. Van improvisar un banquet, amb un tauló de les obres i vuit totxanes, s’hi assentaren i un d’ells –que ja no recordo quin era- va exclamar:- REBUFA!!!... vols dir que veurem acabades les

obres d’aquest poble? Maleïda guerra, mira que en va fer de mal !!!!

La pregunta i el posterior comentari van quedar allà, a l’aire.Entretant, jo, asseguda allà terra i amb l’esquena repenjada en una roca, els esguardava embadalida. Ells miraven l’horitzó, com si esperessin que ell els donés la resposta. De sobte, la fràgil veu d’en Ventura trencà l’avorrit silenci:- Josep, saps què són aquells rocs?- Quins rocs? No et deus referir a les Medes, oi?- li

62 63

2n P

rem

i

2n P

rem

i

ADUL

TS

ADUL

TS

preguntà el Sr. Pla tot encuriosit.- Doncs sí. Aquestes “illes” quasi sempre han estat

aquí davant, vigilant la vila, salvaguardant Pals.- afi rmà el Sr. Ventura tot seriós.

- Ai, que ja em veig a venir que m’explicaràs una altra història inèdita i misteriosa del teu poble... Jo sóc escriptor i tinc força imaginació, però tu em guanyes Ventura!!!

Jo també estava inquieta, per fi arribava el moment més esperat de la setmana !!! - Doncs bé – comença a narrar el veterinari tot mostrant un aire de satisfacció per haver despertat l’expectació de tot un literat com en Josep Pla – com ja deus saber, pel meu ofi ci m’he recorregut sempre tots els indrets del poble, tots els masos, conec a quasi bé tothom i tothom em té en gran estima i, per aquest fet, els meus veïns em conten infi nitat d’històries versemblants com aquesta, i que sempre m’ha fascinat especialment:“Va passar fa molts i molts anys, més de mil, quan la vila era coronada per un gran castell i els seus vassalls eren manats per un cruel senyor, el comte Joan d’Urgell III.Fent ús dels seus drets, aquest conreava el terror entre tots els pagesos de Pals i els exigia forts tributs, bona part de les seves collites i, fi ns i tot seus fi lls mascles més forts per combatre al costat del seu exèrcit, i les fi lles més belles i formoses per redimir els seus instints més bàsics. Un vespre, en Joan d’Urgell arribà al mas Bató, donx un dels seus fi dels set cavallers l’havia informat que la pubilla ja havia crescut i era molt bella. I, efectivament, així ho comprovà.Davant els plors del pobre pagès i els crits de la desfeta mare, el senyor de Pals va allunyar-se del mas dalt del seu gros cavall i amb la noieta sobre la sella.En arribà al castell els seus cavallers, que l’estaven esperant per sopar, es van quedar meravellats en veure tanta bellesa i innocència. Era una noieta excepcional.En Joan d’Urgell i els seus homes van menjar i beure fi na a no poder més. També reien mentre explicaven els brans de desesperació dels pagesos quan els cremaven les llars i les collites i tot en nom de la seva “causa”.I quina era aquesta “causa”? Quina “causa” podia justifi car tanta barbàrie i tanta sang?El Senyor, abans de retirar-se, va voler mostrar, altre

cop, la seva darrere pressa: la nena del mas Bató.Allà, davant de tots aquells depravats, el cruel Joan D’Urgell li esparracà la roba i la mostrà tota nua. Tot seguit, l’estirà del braç i se l’endugué arrossegant fi ns a la seva cambra on, i durant tot la nit, va jeure-hi i li va fer tot el que va voler i molt més.L’endemà al matí, els set fi dels cavallers restaven al pati. Tot i ser un dia esplèndid i brillar un sol espatarrant, el castell denotava la seva usual aura sinistra.Muntaren els seus cavalls i esperaren impacients la sortida del seu senyor. Estaven ansiosos per anar a cobrar els tributs a quatre masos que hi havia més a l’est.Quan en Joan d’Urgell arribà, tots s’adonaren que tenia la capa bruta de sang però tampoc els sobtà doncs no era un fet estrany en homes de la seva crueltat.Però sí que els sobtà quan, en sortir del castell i a mà dreta, van veure llençat el jove cos de la nena totalment ensangonat i descarnat. Estaven acostumats a veure cossos esquarterats al camp de batalla però aquella imatge, la imatge viva de la innocència barrejada amb el resultat de la perversió i la depravació els va remoure quelcom que tenien dins seu molt amagat.Com guiats per un ésser superior, tots set desmuntaren dels cavalls i encerclaren al seu senyor. Varen treure les seves espases i les descarregaren amb extrema fúria i violència contra el cos d’en Joan d’Urgell, qui no va tenir temps ni per cridar.Va quedar completament trinxat.Els set cavallers van quedar-se immòbils allà, sense poder assimilar encara quina fou aquella estranya força que els impulsà a actuar així.Entretant, començaren a arribar els primers camperols qui, estupefactes, contemplaven els dos cosso, quasi inidentifi cables. Uns del primers en veure aquella dantesca escena foren en Pau i la Joana del mas Bató qui, totalment abatuts, recolliren les restes de la seva fi lla per donar-li una digna sepultura. Entretant, el cavaller Bernat de Montgrí va trencar el silenci tot dient als vilatans:- L’esperit d’aquesta nena ens ha fet obrir els ulls

i veure que no hi ha cap “causa” que justifi qui el mal que li puguis fe a un altre. Hem acabat amb un home malvat, tan malvat com hem estat nosaltres, però volem recompensar-vos tot

64 652n

Pre

mi

2n P

rem

i

ADUL

TS

ADUL

TS

el patiment que us hem fet passar i, per això, serem els vostres vassalls durant tota l’eternitat. Us observarem i us salvaguardarem per sempre.I, a canvi, només us demanarem dues coses: el vostre perdó i que mai permeteu que cap home malvat us destrueixi la vostra vila, la vostra llar i la vostra vida.

I dit això, els set cavallers cavalcaren cap el mar i desaparegueren a l’horitzó.Els afamats gossos de la contrada s’encarregaren de les restes del senyor Joan d’Urgell III. Els vilatans van voler esborrar, per vergonya, qualsevol vestigi que recordés aquell terrible vassallatge i dedicaren bona part de l’hivern a desmuntar, pedra per pedra, l’estimat castell d’aquell odiat home.Només en deixaren la torre on traslladaren les restes de la Maria, la nena que amb la pèrdua de la seva vida va salvar-ne tantes altres. Allí descansa en pau per a tota l’eternitat i, mentre la memòria popular la va poder recordar, fou beneïda com una autèntica verge, la Verge Maria de Pals.” - I, què se’n va fer dels cavallers? – vaig preguntar jo tota nerviosa.- Ja us ho he dit: els set cavallers van complir la

seva promesa i estan allà, vigilant la nostra vila per tota l’eternitat.

Tot seguit, el Sr. Ventura s’aixecà i senyalà les enormes pedres que hi ha a la mar, les illes. I, pel meu grat, prosseguí la seva emocionant història:- “L’endemà al matí els vilatans de Pals observaren

que set illots havien sorgit de la mar i, tenint encara presents els mots dels cavallers, no dubtaren que complirien la seva noble paraula pels segles dels segles i anomenaren Medes els illots, en record a la immortal Medea, fi lla del rei Eetes i de la nimfa Idia, i de qui la mitologia grega conte que ... bé, això ja us ho explicaré una altra tarda”.

En Josep Pla, tot fent una rialleta un xic grotesca li preguntà:

- Vols dir que aquesta rondalla no te l’has empescada tu mateix?

- Potser sí, però ja saps que una rondalla sempre té un rerefons, et porta un missatge. I aquesta vol recordar a tothom que cap “causa” justifi ca la maldat i la violència. I menys els vessaments de sang dels teus semblants, del teus germans. – respongué en Ventura molt seriós.

Es feu un silenci. Tots dos s’aixecaren i marxaren per separat.

Jo, restà allà, encara assentada i sense entendre el fi nal.

I no el vaig entendre dina ara fa poc, més de mig segle després en fer-se públic el negre passat de Josep Pla relacionat amb afers d’espionatge per al bàndol nacional.

Ara comprenc que aquella bella història del nostre poble era una elegant recriminació per aquells obscurs afers.

Però jo, tot i la meva avançada edat, encara crec que les illes són les guardianes del meu poble, que dins la torre hi descansa la nostra peculiar “verge Maria” a qui cada dia 15 d’agost venero i que amb el repicar de campanes recorda puntualment al poble de Pals que està sota una especial protecció.

66 672n

Pre

mi

1r P

rem

iIN

FANT

IL –

GRU

P A

INFA

NTIL

– G

RUP

AEl sol i la llunaper Ivan de la Cruz Saavedra

El sol lluminósfa créixer l’arròs,la lluna resplendent fa dormir a tota la gent.

El sol resplendent fa brillar l’argent.Quan la lluna és plena els llops busquen brega.

Quan el sol s’amaga tothom se’n va a casa.Què seria la vida sense un sol lluent i una lluna resplendent?

L’escola de Palsper Gabriel Cervilla Blanco

Si a primària vols anar, infantil has de superar.Si a casa no vols dinar, el menjador has de pagar.

Si sense pati no et vols quedar, bé t’hauràs de portar.Si a Londres vols marxar, a la classe d’anglès has d’anar.

Si com un àngel vols cantar, a música pots anar.Si a aquesta escola de Pals vols arribar, per la C-31 has de passar.

Si t’agrada dibuixar i pintar, a plàstica pots anar.Si bon esportista vols ser, educació física has de fer.

68 691r

Pre

mi

3r P

rem

iIN

FANT

IL –

GRU

P A

INFA

NTIL

– G

RUP

BLes papallonesper Maria Martorell Vidal

Les papallones d’ales roses busquen la bonica margarida, i se li emporten el pol·len sense deixar-la ferida.

El piano tristper Emma Stratton Pedret

Hi havia una vegada una família, el pare, la mare i la fi lla que es deia Sandra. Ja de ben petita, a la Sandra li agradava molt escoltar música. L’escoltava per tot arreu, al cotxe, a casa, mentre anava a l’escola ... Un dia, la mare li va dir que aniria a l’escola de música per veure si podia fer la roda d’instruments. L’endemà, ella i la seva mare hi van anar. Va escoltar el violí, la guitarra, l’arpa, la fl auta, el contrabaix i fi nalment el piano.Quan va acabar de veure els diferents instruments, la mare va dir:

- Sandra, què t’ha semblat?- Vull fer piano i vull començar ara (va

contestar ella, molt seriosament).

La mare convençuda que la seva fi lla tenia un do per la música, va acceptar la seva petició.

La Sandra va estar esperant tota la setmana perquè arribés el moment de tocar aquell gran instrument. Tots els dies, la Sandra somniava amb aquell instrument, com seria, com sonaria, com es desplaçarien els seus dits petits sobre aquell teclat tan gros. I va arribar el gran dia, la mare va engegar el cotxe i al cap de trenta-cinc minuts van arribar. - Vine, Sandra, ja hem arribat, entrem que falten cinc minuts per començar la classe.- va dir nerviosa la mare. - D’acord! Ja entro.- va contestar encara més nerviosa la Sandra.

Mare i fi lla van entrar a l’escola de música, la Sandra estava molt emocionada i va veure per primer cop la que seria la seva tutora de música.

- Tu ets la Sandra?.- va dir una veu dolça des del fons de la sala.

- Sí, i tu ets la meva professora? – va preguntar sense embuts la nena.

- Sí, em dic Carlota, vine maca – va dir fent un gest agradable amb les mans.

70 712n

Pre

mi

1r P

rem

iIN

FANT

IL –

GRU

P B

INFA

NTIL

– G

RUP

BLa mare, en veure que la Sandra es trobava molt còmode, va decidir de marxar i deixar-la amb la senyoreta Carlota.

Van entrar totes dues a la classe i la senyoreta Carlota li va dir:

- Això és un piano de cua, com pots veure té moltes tecles.

Varen passar els anys. La Sandra i la Carlota havien fet molta feina. L’una ensenyant, i l’altra aprenent tot allò que li explicava la tutora. Va aprendre molt i molt i la família estava molt contenta.

Quan la Sandra va complir 13 anys, va explicar a la seva mare que no volia continuar fent classes de piano, que s’estimava més estar amb les seves amigues i el seu xicot.

Una nit, la Sandra va sentir un soroll estrany; semblaven uns plors que venien del menjador. La Sandra hi va anar de puntetes, caminant i va obrir la porta de la sala. Va veure el piano plorant com una magdalena. La Sandra va anar corrent cap a ell, es va asseure davant seu, va preparar una partitura per tocar i va col·locar els dits a sobre del teclat. Estava emocionada, les llàgrimes li queien de dos en dos i li va dir al piano:

- Has sigut el millor que em podia passar a la vida. Desitjava estudiar música. Has estat la il·lusió de la meva vida des que era petitona. Ja sé que últimament t’he abandonat per anar amb les meves amigues, i ara estàs ple de pols, però he entès que no et puc deixar.

Des d’aquell dia, la Sandra va combinar les classes de piano amb les seves amigues, va saber trobar temps per a tot.

Si la veiéssiu ara... Com ha canviat! Ja té 24 anys, ha acabat la carrera de música i avui ja un concert als EUA amb els millors pianistes del món.

El col·legi de Pals va ser el centre del món.I quins deures fan?Es preguntava tothom.

Dilluns, matemàtiques, dimarts, català, com la tutora deia, anem a treballar!

Dimecres, naturals i també socials, coneixement del medi sona més formal.

El col·legi de Pals va ser el centre del món. I quins deures fan? Es preguntava tothom.

Dijous, informàtica i també gimnàstica.Anem al pavelló, ben contents fent una excursió.

Divendres, música i també religió.Anem-hi tots que cantem una cançó.

El col·legi de Pals va ser el centre del món.I quins professors hi ha?Es preguntava tothom.

La Marta, la tutora, que ens fa el català és molt bona professora, com l’Albert de castellà.

En Marc, d’informàtica, ens fa molta gràcia, i l’Abel, de gimnàstica, ens fa passar per la farmàcia.

La Sílvia, d’anglès, amb qui no entenem res.I la Judit, de música, amb nosaltres es queda afònica.

L’Elisa, de plàstica, que dibuixa molt bé i l’Imma, que és simpàtica, hi ha dies que no ve.

El col·legi de Palsper Albert Massaguer Prats

72 73

3r P

rem

i

3r P

rem

iIN

FANT

IL –

GRU

P B

INFA

NTIL

– G

RUP

BPerduts a l’Edat MitjanaPer Laura Rueda Saist

Un dia, al poble de Pals, la Tatiana i jo estàvem jugant al pati de casa meva. De sobte, va passar una cosa molt estranya, va aparèixer una porta de metall a la paret.

Volíem entrar-hi però ens feia una mica de por. Al fi nal, ens vam atrevir i vam entrar. Ens trobàvem en un lloc molt diferent al nostre, ens vam girar per tornar a casa meva, però la porta va desaparèixer. Ens vam espantar molt, estava ple de cavallers, monjos, nobles...

De moment, vam veure tot el que havíem estudiat a classe de medi i de castellà. Ens trobàvem a l’Edat Mitjana!

Vam començar a caminar i caminar, vam veure un castell amb torres de defensa, merlets i un fossat gegant i ple de cocodrils.

Vam veure uns cavallers que volien envoltar el castell, hi havia un cavaller que portava una armadura platejada i el casc daurat. Aleshores, vam veure una catapulta que estava tirant una pedra.

La Tatiana i jo vam començar a córrer i córrer per por a què ens fessin mal. Per fi , vam arribar on vivien els monjos. Però, no podíem entrar perquè la porta estava tancada i hi havia una muralla.

Estàvem molt cansades de caminar tot el dia, i no trobàvem cap lloc per dormir. Llavors, vam veure on vivien els pagesos. Per sort, per a nosaltres, aquest no tenien muralles i ens van donar menjar i deixar passar la nit allà.

Quan es va fer de dia, ens vam despertar per anar a buscar la porta metàl·lica que ens retornés a casa. Vam caminar fi ns arribar a un lloc on hi havia molts de camps plens de fl ora. Al fi nal de tot, vam veure alguna

cosa de metall que ens enlluernava. Era la porta! Vam córrer fi ns allà i vam entrar ràpidament.

En arribar a casa, vam pensar: - Per fi , a casa!

Ben pensat, tampoc ens ho havíem passat tan malament a l’Edat Mitjana. Havia sigut una experiència fascinant!

QUINZÈ LLAPIS DE SANT JORDI

23 d’abril de 2011

761r

Pre

mi

ADUL

TS

77

1r P

rem

iAD

ULTSBlau mar

per Esther Reig del Campo

Cel blau gris i mar tristla foscor s’escampa,el fred m’atrapa.Es desencadena la tempesta, observo i crido a l’horitzó:Sóc valenta, no em fas por!

Mira’m els ulls, mira’m la cara.Mira’m!Que et miro i t’aguanto la mirada.

La foscor ho engoleix tot...Del cel plom embogitplouen llàgrimes, plouen crits;del mar fosc enfurismatl’escuma enrabiadam’ha esquitxat.

Mira’m els ulls, mira’m la cara.Mira’m!Que et miro i t’aguanto la mirada.

Brama fort que no m’espantes,deixa anar tota la ràbia, crida tots els disbarats,Crida les desesperances que quan passi el gran ruixatseguiré aquí ben palplantada.

Mira’m els ulls, mira’m la cara.Mira’m!Que et miro i t’aguanto la mirada.

De més fortes n’han passat que a mi no m’han tombat.

I un dia sobtadament: sortirà un sol ben lluent, vessarà llum a l’horitzói esdevindrà tot de color.

Mira’m els ulls, mira’m la cara.Mira’m!Que et miro i t’aguanto la mirada.

Marxarà la grisor, s’endurà la tristor, amainarà el temporal.Tard o d’hora arribarà la calma, sempre ve a bressolar-me, a mostrar-me l’horitzó tornat de blau cel, de blau mar.

782n

Pre

mi

ADUL

TS

792n

Pre

mi

ADUL

TS

Clau de llibertat (en tres poemes)per Àngels Ferrer Mató

Jo vull ésser jo

Que ningú em digui res, boques fermades, estàtiques, no vull ésser titella ni espantall, vull ésser jo, lliure com el vent que brufola i res no el pot parar.Escapar-me del sac d’Eolo i escampar arreu el meu albir sense traves, sense murs i sense fre.Vull ésser com el mar que bramula i romp els grenys sense amo ni sobirà.Vull ésser jo i només jo i ningú m’ha de manar, cerco i cercaré sempre la llibertat i també em bull la sang si algú vol fermar la meva Terra, la meva Pàtria la de tots els catalans.

La meva terra ha d’ésser ella

Jo estimo la meva Terra lliure, sense lligams, sense premuda, emancipada.Que ningú ofegui la seva veu, que ningú acalli les seves ànsies de llibertat.Com un lleó atacaré

qui la vulgui menysprear, qui la vulgui oprimir, qui la vulgui lligar, que tothom ha de defendre la seva identitat, i la meva Nació és part de mi mateixa i jo vull ésser jo i ningú m’ha d’obligar a parlar altres llengües, a ballar altres danses, ni oblidar la lira dels avis que ens llegaren aquesta terra rica i plena, i que jo estimo tant com la meva pròpia sang.

Cloenda d’esperança

Com el mar escup sirenes, les muntanyes arrels feréstegues, els estels llums exuberants i es rompen les cadenes que escanyen nostres veus i com el volcà escup foc, talment el meu poble clama enèrgica sa llibertat. Jo sé que és prop el dia en què les forces de la terra junyides en un sol clam trencaran les fèrries cadenes que tants anys ens han lligat.La meva Terra ha de ser lliure com ho són les ones, el vent, les tempestes, i les petites herbes del camp.Jo vull ser jo, la meva Terra ha d’ésser ella i vull segellar dintre meu un ferm esgarip d’esperança que estampi per sempre la nostra ansiada llibertat.

80 812n

Pre

mi

1r P

rem

iIN

FANT

IL –

GRU

P A

INFA

NTIL

– G

RUP

A El nen que jugava a tenisper Gerard Cruz Romero

Una vegada hi havia un nen que jugava a tenis i era el campió del món. Fins que es va enfrontar al més terrible dels dracs. El nen es deia Sant Jordi.El drac anava cap el camp de tenis i van començar a jugar. El drac i Sant Jordi anaven empatats i qui fes l’últim punt guanyaria.Sant Jordi va fer el punt i el drac es va enfadar.Va fregir els espectadors. I Sant Jordi no era només un tenista, era un cavaller.La seva raqueta era una espasa i van començar a lluitar. Sant Jordi el va matar i després de la sang del drac va fer una preciosa rosa i la va regalar a una nena que va sobreviure.

La vall nevadaper Maria Martorell Vidal

Mira allà baix hi ha una vall nevada, tot és preciós i ben grandiós.Tot allò que dóna brillantor també dóna dolçor. Mira les muntanyes nevades, tot està al meu voltant!

Jo estic glaçada però ben abrigada. El vent se sent dolçament, com recull la neu, tot glaçat però ben nevat.Un blanc brilla als meus ulls, deu ser la neu!Unes casetes ben petitetes estan al costat d’un riu glaçat.Sembla màgic!

82 831r

Pre

mi

3r P

rem

iIN

FANT

IL –

GRU

P A

INFA

NTIL

– G

RUP

B

Esperant un cop de sortper Albert Massaguer Prats

Hola, visc a la C-31, a l’autovia de Castelldefels, justament al quilòmetre 53, al costat de la línia blanca que marca el voral de la carretera. Segurament ja haureu endevinat què sóc. Doncs la veritat és que sóc un senyal de trànsit rodó, exactament un senyal de velocitat de 90 quilòmetres per hora. I pensareu quina vida més avorrida viure palplantat en el mateix lloc, faci fres o calor i veure com alguns conductors no et fan ni cas... Però no us penseu, tot i que és una vida molt dura també és cert que veig passar moltes històries, algunes són bones i ve de gust explicar, però n’hi ha moltes com podeu imaginar, que fan patir molt com el cas dels gats i gossos atropellats, dels cotxes avariats i, sobret tot,els accidents de nens i persones grans. Encara recordo aquell dia en què un gos petaner que rondava feia dies - ho demostrava l’aspecte –, estava corrent pel voral de la carretera i va voler creuar-la, però abans de fer-ho, va buscar un bon lloc per poder orinar i quin lloc millor que el peu d’un senyal de trànsit; després, ben satisfet va intentar travessar la carretera sense tenir en compte els cotxes que circulaven. Sort, és clar que el conductor d’un tot terreny va reaccionar a temps de clavar els frens i es va aturar a pocs centímetres del gos que s’havia espantat amb el soroll de la frenada. Primer va baixar del cotxe un home i després un nen, per sort no havien atropellat aquell gos brut i mort de gana. De seguida el nen va abraçar el gos i va demanar al seu pare que se l’havien d’endur a casa perquè li feia llàstima deixar-lo allà. El pare primer li va dir que no, però quan va veure que el gos no es movia del costat del nen, va canviar d’opinió i el van pujar al cotxe.

Però totes les feines tenen el seu cantó difícil i la meva també, per això m’havia plantejat intentar ser feliç mirant el costa positiu de tot plegat. Els dies passaven i jo intentava imaginar-me cada història que passava pel meu davant com si fos un tros de vida.

Ai! La rosaPer Ferran Agustí Fernàndez

Ai! La rosa, que n’és de vermellosa amb la seva olor, fa perdre la por.

Tothom l’ha olorat, i se n’ha anat l’espant Sant Jordi ja ha arribat, i ell ha matat el drac.

La princeseta es volia casar, i Sant Jordi la va aturar i Sant Jordi se’n va anar del poble amb el seu cavall noble.

Va anar a lluitar contra un monstre, que no se li veia el rostre Sant Jordi va voler lluitar.

Però el seu cavall es va espantar Sant Jordi no va morir, però el van ferir va caure al terra fort.

I van venir els cavallers de la cort el van portar a un hospital, que el volien curar, però Sant Jordi els va aturar.

I va dir que volia morir, allà sense patir Sant Jordi amb el seu cor valent, se’l va endur el vent.

84 851r

Pre

mi

1r P

rem

iIN

FANT

IL –

GRU

P B

INFA

NTIL

– G

RUP

BUn matí en què hi havia una boira espessa que no em deixava veure ni un burro a tres passes, vaig veure com dos homes alts i forçuts, que baixaven del seu camió, venien cap on jo era. Van treure una massa i un pic del camió i van començar a descalçar-me... Al cap d’un tres i no res m’havien arrencat del terra i m’havien tirat com si fos un ferro qualsevol cap a dins del camió on vaig comprovar que altres senyals de 90 com jo eren tractades de la mateixa manera. El viatge va durar una mitja hora i el lloc on ens portaven era una mena de magatzem fosc, humit, amb el teulat mig cobert i ple de senyals, n’hi havia de tota mena: rectangulars, quadrades, triangulars, rodones; i les últimes d’arribar érem de velocitat, totes apilonades al fons d’aquell magatzem. La història de cadascuna era diferent, algunes explicaven com havien desaparegut els llocs que informaven, les de perill esperaven noves obres o llocs perillosos per ser-hi col·locades, però les meves companyes i jo no ens explicàvem el perquè d’aquell canvi sobtat. El dubte es va acabar quan un semàfor mig destartalat que hi havia al racó va dir-nos que érem allà perquè el conseller Saura ho havia decidit i que a partir d’aquell moment a totes les carreteres que portaven a Barcelona, no es podria circular a més de 60 km/h; per això havien retirat tots els senyals de 90. Que aquella decisió l’havia pres per fer disminuir la contaminació i bla, bla, bla..., però hi ha molta gent que pensa que tot això ho diuen com a excusa per poder recollir més diners amb les multes de velocitat.

En aquell lloc calia esperar l’oportunitat de tenir una vida millor. El rovell era el nostre enemic perquè se’ns menjava tan el peu com la cara i ens anava fent malbé cada dia que passava. Mentre esperàvem que arribés aquell dia, sempre hi havia algun senyal que explicava alguna de les seves experiències.

Quan ja portàvem més d’un any al magatzem, un dia vam sentir un soroll molt fort que ens va fer parar atenció. La porta costava molt d’obrir i semblava que havien hagut de trencar el candau per poder entrar.

Després van aparèixer els dos homes del camió que es van dirigir al lloc on érem i, després d’espolsar-nos la cara una per una, ens van carregar un altre cop al camió. No sabíem on ens portaven, però la intriga va durar ben poc, al cap de deu minuts ens van descarregar una darrere l’altra a la mateixa carretera on havíem estat. Va ser així com vaig anar a parar a uns 50 metres més endavant del lloc d’abans, i a poca distància però a l’altre costat hi vaig veure un senyal nou que no havia vist mai, però que n’havia sentit a parlar. Era un senyal més gros i lluminós, se’n diu de velocitat variable (que segons el trànsit que hi ha marca una velocitat o una altra) i a partir de llavors aquell senyal es va convertir en la principal preocupació i era la causa de la meva tristesa perquè era millor que jo. Em fi xava que quan els conductors el veien reduïen la velocitat, en canvi quan passaven pel meu costat, tenia la sensació que encara acceleraven més, o que feien com si no hi fos. Estava tot el dida pendent de què feien els cotxes que passaven li tenia enveja i n’estava ben tip d’aquella situació, totes les converses que teníem acabaven en una discussió perquè a ell li feien molt més cas que a mi.

Aquella situació era insuportable i no podia acabar gaire bé per a cap dels dos. Tot va passar el passat 8 de març, quan una espectacular nevada va caure per tot Catalunya i va deixar totes les carreteres en un col·lapse total. El més perillós va ser el començament de la nevada, com que era molt forta, vaig veure com va fer caure els cables d’electricitat que il·luminaven el meu company senyal, i vaig observar com de seguida va deixar de funcionar. Em vaig posar molt content perquè aquell senyal ja no cridava l’atenció, però de seguida vaig veure com els conductors tenien moltes difi cultats per controlar els seus cotxes en una carretera que semblava una pista de gel. Però la nevada no parava i cada vegada la cua era més lenta i controlar els cotxes era més difícil. Mentrestant notava com la meva cara s’anava tapant d’una fi na capa de neu, que amb l’ajuda del vent es feia cada cop més gruixuda.

86 872n

Pre

mi

1r P

rem

iIN

FANT

IL –

GRU

P B

INFA

NTIL

– G

RUP

B Miradesper Tatiana Calonge Casanovas

No cal que diguis res, tan sols mira’m.La teva mirada parla; expressa alegria, però a la vegada tristesa, i soledat, m’agradaria acompanyar-te, estar sempre al teu costat.

Ens entenem, els dos canviem. Quan m’acosto a tu, no sé ben bé què és el que sento...Nous sentiments? Noves emocions?Vés a saber... A aquesta edat, hi ha novetats per tots els racons.Quan et miro, sembla que no existeixi res més que els teus ulls.Dos preciosos trossos de cel... que si els contemples estona, fan precioses simfonies.La teva veu em relaxa, és la més dolça de totes les melodies.Encara que quan et miro, quasi ni t’escolto, només contemplo el teu rostre.I cada vegada em convenç més la idea que les mirades parlen.

També tenia el peu cada cop més enfonsat dintre la neu, i no es distingia on eren els carrils i on començava el voral. Tot això i que cada vegada hi havia menys llum perquè es començava a fer fosc. De cop, mentre escoltava les converses dels conductors morts de fred i desesperats que tenia davant meu, i que havien sortit del cotxe perquè la cus s’havia aturat. Vaig veure com una ombra s’acostava molt i molt de pressa, i sense tenir ni temps per fer un crit, vaig sentir com un d’ells em passava per sobre i em deixava sense cap, sense respiració i sense sentit.

I aquest va ser el meu fi nal, després de tantes enveges i confl ictes, ni ell ni jo havíem pogut superar aquella situació. Per això hem de pensar que tots tenim una funció, i de vegades les coses no depenen de nosaltres.

883r

Pre

mi

INFA

NTIL

– G

RUP

B El meu poble estimatper Ivan de la Cruz Saavedra

El poble de Pals és tradicional pel seu arròs amb el que pots fer una paella genial.

El casc antic és famós per la seva antiguitat, pedres, roques i trobadors, l’han fet sempre estimat.

Comencem a parlar de la seva església, que té una història per contar.

Amb les pedres del castell es va construir, un sant li van oferir, i Sant Pere es va dir.

La torre de les Hores és popular pel seu campanar.I té unes vistes molt maques, per poder contemplar.

Aquest és el meu poble, el meu poble estimat.

Relació de les personesque han fet de jurat

(2007-2011)

NomNomNom