Llibret concurs

Concurs literari escolar Sant Jordi 2014

SANT

JORDI 2014

CONCURS LITERARI

ESCOLAR

ESCOLA “Jacint Verdaguer” LA GRANADA


BENVINGUT SANT JORDI !

LES ROSES RECORDADES

Recordes com ens duien

aquelles mans les roses

de Sant Jordi, la vella

claror d'abril ?

Plovia poc a poc.

Nosaltres, amb gran tedi,

darrera la finestra,

miràvem, potser malalts,

la vida del carrer.

Aleshores ella venia,

sempre olorosa,

benigna, amb les flors,

i tancava fora,

lluny, la sofrença

del pobre drac, i deia

molt suament els nostres

petits noms, i ens somreia..

Salvador Espriu


TEXTOS GUANYADORS SANT JORDI 2014

Grup Títol de l’obra Pseudònim Autor/a

2n CI PERLA Ramona Aina Vidal

LA LARA I LA FADA MÀGICA Sam Mireia Sánchez

1r CM LA ROSA I EL LLIBRE Felvid Lara Feliu

L’AVENTURA Blanca Marta Guilera

2n CM BALL A LA LLUM DE LA

LLUNA Irene Clàudia Mata

L’ESCRIPTOR MARC Murs Anir Aoulad

1r CS EL CARNAVAL Cèlia Norah Pérez

JOAN Beno Lluís Afonso

2n CS L’ARBRE DE LA PRIMAVERA Hello Kitty Judit Martí

DOS PETITS ENAMORATS I LA NENA DESAPAREGUDA

Tània Noemí Gallardo


PERLA

Perla boniqueta

i també bufoneta,

dorm una miqueta

i fes esport a la boleta.

Juga molt amb nosaltres,

beu aigua i menja molt,

respira tranquil·la,

que encara no t’has mort.

RAMONA


LA LARA I LA FADA MÀGICA.

Hi havia una vegada en un poble molt llunyà una nena que es deia Lara.

Un dia va anar a l’escola i va dir:

- Avui és el dia més feliç de la meva vida perquè vaig a l’escola i veuré els meus

companys i la meva mestra!

Quan vaig entrar a la meva classe em vaig emocionar, tots havien canviat!

Tots em van dir:

- Hola Lara!

- Hola amics.

Després vam fer Medi i vam anar al pati a jugar.

Em vaig trobar amb unes nenes de sisè i els vaig dir:

- Hola, quan de temps sense veure’ns!

- I les nenes van dir:

- Vols jugar a bàsquet?

- Sí, és clar que sí, fa temps que no jugo.

- Doncs anem a jugar.

Vaig cridar a molts amics de la meva classe per tenir un equip per jugar.

Quan vam començar a jugar no fèiem cistella perquè érem molt petits i mai

guanyàvem perquè els de sisè eren més grans que nosaltres.

Quan vaig sortit de l’escola, vaig anar caminant amb els meus pares i vaig sentir una veu

que no era ni del meu pare ni de la meva mare.

Vaig mirar al cel i em vaig trobar una fada, era ella la que m’estava parlant.

Jo li vaig dir:

- Vols venir a casa meva?

I la fada em va dir:

- Sí, és clar.

Quan vam anar a casa la vaig amagar a la meva habitació i li vaig dir:

- Que ets màgica?

I la fada va dir:

- Sí, sóc una maga.

- Dons ja que ets una maga em podries concedir un desig?


- Sí és clar! M’encanta concedir desitjos a la gent que m’ajuda, però quin desig vols?

- Vull que m’ajudis a fer-me gran.

- Una cosa, avui no puc perquè he de carregar la meva vareta màgica, però puc el dijous

d’aquesta setmana.

- Geniaaaaaaaaal!!!

La Lara havia convidat a dues nenes de sisè i estaven a la porta escoltant.

Les nenes van dir:

- Ho hem d’impedir perquè si no ens guanyarà al bàsquet.

Quan era dimecres vam jugar a bàsquet.

El meu equip va guanyar perquè passàvem per sota de les cames dels grans i fèiem

cistella.

Quan era dijous ja tocava concedir el desig. Les nenes de sisè es van preparar.

La fada va dir:

- És hora de concedir-te el desig Lara, “màgia potàgia, bola de cabra”!

La Lara va dir:

- Espera’t, no vull el desig.

- Per què no, Lara?

- Perquè ahir vaig jugar a bàsquet i vaig passar per sota de les cames i hem guanyat.

I així va ser com la Lara va ser feliç.

SAM


Avui a la meva dona

una rosa li regalaré,

al veure-la feliç

que bé que em quedaré.

Avui al meu home

un llibre li regalaré,

perquè abans de llegir-lo

se’n recordi de mi primer.

I tots a l’hora diran

Aquest és el meu regal!

FELVID


Al 1969 a Paris hi havia una nena i el seu millor amic, un gos. La nena es deia Farnés i el

seu gos Vaster. A la Farnés se li havia mort la mare intentant anar a la lluna i des d’aquell

dia la Farnés i al Vaster intentaven fer realitat el somni de la mare de la Farnés, anar a la

Lluna.

La Farnés treia bones notes, però això va canviar. Als tretze anys es va acabar això de les

bones notes. Va decidir deixar els estudis per preparar-se per anar a la Lluna. Estudiava els

botons, com trobar un coet, com conduir un coet, el menjar, el vestit... El pare estava molt

preocupat perquè la Farnés no tornava a casa. Al final la Farnés ho va aprendre tot i només

li faltava aconseguir un coet. Sabia on aconseguir-lo, a la NASA.

Un dia va anar a la NASA. Discretament la Farnés i el Vaster van passar pels tubs de

ventilació. Finalment van arribar a la sala on hi havia els coets. El Vaster va saltar i va

agafar l’única caixa on hi havia la benzina i el Vaster i la Farnés van marxar.

Quan era de nit la Farnés i el Vaster estaven preparats. Tornen a la NASA pel lloc on

havien entrat abans, preparats per anar a la Lluna. Posen la benzina, pugen al coet i

s’enlairen. Sense cap problema arriben a la Lluna. La Farnés dóna el seu primer pas a la

Lluna. Treu una fotografia de la seva família i la clava a dalt de la Lluna.

BLANCA


Balls a la llum de la lluna,

petjades ensucrades.

Petites emocions

floreixen amagades.

Quan es fa de nit

i ve la son ,

un raig de lluna il·lumina

els somnis de tardor.

Balls a la llum de la lluna,

Petjades ensucrades.

Petites emocions

Floreixen amagades.

IRENE


Tot va començar l’any 1945. En un barri anomenat “Endevinot”.

El paisatge era horrible perquè estava tot ple

d’ocells morts.

El barri era molt vell, vivien persones molt dolentes,

hi havien tants crits que no es podia dormir.

En aquell barri hi vivien en Marc i la seva dona

Maria, discutien molt però els agradava estar junts.

No reien mai i eren molt pensatius.

En Marc era un escriptor molt dolent, l’editorial on

treballava mai volia publicar els seus contes. Ell sempre escrivia contes i no li agradaven a

ningú. Per això sempre s’enfadava moltíssim i per tranquil·litzar-se anava a passejar pel

camp que tenia darrere de casa seva .

Un dia mentre passejava pel camp va veure una casa molt vella i va decidir entrar. Va

trobar una carpeta molt vella i la va agafar. En aquella carpeta hi havia un conte sense

acabar.

En arribar a casa va llegir el conte i li va agradar molt. El va passar a net i el va entregar a

l’editorial on treballava. Li van dir que estava molt ben fet i que el publicarien encara que

estigués sense acabar. En Marc es va fer molt famós per aquell conte. Un dia estava

caminant i es va trobar amb un avi. L’avi li va començar a dir coses bones sobre el conte.

Però en Marc havia de marxar.

L´avi li va explicar que el conte que havia publicat era seu i que estava molt trist perquè era

el conte de la seva vida, però que li havia fet molta il·lusió la publicació del conte. I es va

oferir a acabar-lo. En Marc li a respondre que si. Finalment l’avi el va acabar.

Pocs mesos després l’avi va morir i en Marc va tornar a publicar el conte amb la foto i el

nom de l’avi, per així fer-li un homenatge

MURS


EL CARNAVAL

El Carnaval em fa somiar,

tinc moltes disfresses al meu cap.

És per saltar,cantar i ballar,

si no t’ho passes bé,

no sabràs què fer.

A mi m’encanta veure les carrosses de Carnaval,

perquè són espectaculars.

Si no hi hagués Carnaval no sabria què fer

amb tot el meu instint carnavaler.

El Carnaval és especial,

perquè pots ser un animal,

un súper guerrer,

i fins i tot un famós,

però el més important és que

pots ser el que tu vols.

CÉLIA.


JOAN

Anava caminant pel carrer amb la meva dona. Vam travessar el restaurant de la ciutat. Es

va marejar. Quan la vaig mirar em vaig adonar que ja no respirava. Morta.

× × ×

Han passat cinc anys. Cada setmana hi ha una desaparició al país. Algú que es mareja i

s’hi queda o fins i tot persones que perden la memòria. La policia ja no sap què fer. ETA ja

va desaparèixer fa temps; no poden haver sigut ells. No ho entén ningú. El Govern creu

que a l’associació, hi ha molt poques persones.

L’he plorat, he plorat la meva dona molts cops. I els he maleït, he maleït els ningú moltes

vegades. Però ara ja no importa res a ningú. Tot ha canviat molt. Les persones ja no volen

tenir fills per por de que els matin i si per casualitat en tenen, no se’ls estimen. El país

s’està aturant. A mi mateix em passa tot això.

2:30 Migdia: <<Avui a les 12:45 del migdia el Conseller d’Interior ha perdut el cap, la

memòria...>> sento per les notícies. El que ens faltava...

6:00 Tarda: Surto a comprar. Veig que no sóc l’únic que ha vist les notícies. La gent té por.

Se sent desprotegida.

9:00 Vespre: Sopo. De cop se sent un <<Bum!>> de bomba que fa tirar a terra el meu plat

i l’edifici del costat. Foc. Gent cremant. Ara és el moment de venjar la meva dona.

5:00 Mitjanit: Els bombers em fan sortir de casa. Ha sigut tot molt inesperat. Em quedo a

fora, mirant com casa meva cau en runes, com les cases del costat. L’assegurança de la

casa ja s’encarregarà de pagar-ne una de nova.

6:00 Matinada: A les notícies expliquen l’estrany fet i fan un programa especial. A la

tertúlia, la gent mostra les seva ignorància sobre que en un sol dia hi hagi hagut dos fets

terroristes. Però el que sí que tenen clar és que els autors dels fets han sigut aquells que

van començar fa set anys, al dos mil vint-i-tres.

8:00 Matí: Vaig a treballar, com cada dia. Jo treballo d’economista, sóc banquer.

Comparteixo el meu despatx amb en Joan, un home llest i petitot, que, a més, és veí meu.

El nostre despatx no és ni molt gran ni molt petit. Està ple de calculadores i arxivadors, amb

dos ordinadors.

Amb en Joan, comentem el fet d’ahir. Està molt nerviós. Entre els dos ens hem matat a

preguntes. Diu que aquest cop tots dos ho hem viscut de molt a prop. I, sobretot m’ha


volgut deixar clar que no tenia ni idea de qui podien ser les persones que planejaven tot

això.

12:00 Migdia: Surto a menjar. Faig una parada. De moment, avui he tingut molta feina.

Bum!

L’edifici del Banc cau d’esquena respecte a mi.

Flaf! Flaf!

Tot s’encén. Morts. Estrany. Impressionant. Anormal.

El cos se m’encén d’ira. Per què ho fan tot això?! Qui els obliga?! per què han de matar?!

Per diversió?! No ho sé.

El que sí que tinc clar és que vaig a buscar a l’autor.

Fum!

Tir al braç. Començo a dessagnar-me. Per fi! Veig l’autor. Està emmascarat. Ara veurà!

El foc m’envolta. I la ràbia també. Vaig a per ell. Amb les mans nues.

Pum!

Fiu!

El pego a la galta. Li trec la màscara.

Tum!

Bala al cor. Ell, està d’esquenes.

Gic!

Li giro el cap. Per fi! Ara li veig la cara. És ell! L’he vist! He sigut el primer de veure en Joan,

com a, ja no només company de feina, sinó com a un terrorista! Com l’autor de tots aquests

fets.

El primer, i per desgràcia, l’últim. Caiem tots dos. Morts.

Qui ho diria que ens acabaríem matant l’un a l’altre!

Camino per la blanca cruïlla. Ara veig la meva dona, morta. I jo, mort.

BENO


L’ARBRE DE LA PRIMAVERA

Vindrà el matí,

es fondrà l’ombra

i la teva veu omplirà

tot el cel,

com rius d’or amb peixos d’amor.

Les teves paraules volaran

als meus nius plens d’ocells

la teva melodia esclatarà en flors,

per les meves branques.

Quan les teves flors

de colors

floreixen a la primavera

és para la nevera de l’hivern tan fred,

i tot el bosc es torna verd.

HELLO KITTY


Hi Havia una vegada en una gran ciutat hi havia una escola. A la classe va arribar una nena

nova que es deia Laia. La Laia tenia el cabell negre i els ulls marrons, acostumava a anar

amb roba rosa i faldilles texanes. Justament la nena va arribar a la setmana de sant Jordi,

on tots els alumnes de l’escola havien de fer un poema i tres mestres serien el jurat i

decidirien qui seria el guanyador. La Laia va arribar a la classe i es va presentar, va dir el

seu nom i va explicar que el seu pare l’havien traslladat i que per això estava en aquesta

escola. L’Oriol només veure-la es va enamorar. Va arribar l’hora de el pati i l’Oriol va anar

directe a parlar amb la Laia, van estar parlant de les persones de la classe, amb les que

realment pot confiar..... La Mariona una de les nenes de la classe va anar a presentar-se a

la Laia i li va dir:

-Hola sóc la Mariona, m’agradaria ser la teva amiga, sé que és difícil arribar a una escola

nova, on no coneixes ningú. Qualsevol cosa que necessitis o qualsevol dubte que tinguis

estaré a la teva disposició. D’acord?

L’Oriol ja li havia dit a la Laia que la Mariona era de fiar i la Laia va dir a la Mariona:

-És clar que vull ser la teva amiga!

L’Oriol no podia aguantar més i li va dir a la Laia:

-Vols sortir amb mi?

L’Oriol estava tan nerviós que va marxar corrents, la Laia va anar darrera seu i li va dir:

-Espera, atura’t, clar que vull!

Els dos enamorats i la Mariona van marxar cap a classe, van estar preparant individualment

un poema per el concurs de sant Jordi.

L’ENDEMÀ JA VA ARRIBAR EL GRAN DIA !!

-Ja és sant Jordi !!!. Va dir la Mariona només arribar a classe.

Tots els alumnes de l’escola van anar cap el pati i el director va esperar a que tots els

alumnes s’assentessin i va dir:


- Bon dia, nens i nenes. Un altre any celebrem sant Jordi. Cada alumne ha fet un

poema, sortirà i el jurat prendrà nota del poema i decidirà quin es el millor. El

guanyador de premi rebrà un sobre amb un xec de 30 euros i un atles de el món!

Van anar sortint nens i nenes a llegir el poema. La gent estava tan centrada amb els

poemes i tan al·lucinats amb el bonics que eren, que no es van adonar de què la

Mariona va desaparèixer.

I SABEU COM SE’N VAN ADONAR?. ARA US HO EXPLICARÉ.

El director va dir:

-Mariona, sisplau, surt a l’escenari!!!!

Però la Mariona no va sortir i el director va dir:

-Mariona?

La mestra de la Mariona es va adonar de què no hi era i va anar ràpidament a trucar a

la mare de la Mariona i li va dir :

-Hola bon dia, sóc la mestra de la Mariona, podria parlar amb la seva mare?

-Hola, sí, sóc la seva mare. Quin problema hi ha?

-Tenim una mala notícia, estàvem celebrant el Sant Jordi i tots els alumnes estaven

dient el seu poema. Ha arribat l’hora que la Mariona ens llegeixi el seu poema però

no hi era i creiem que com les portes estaven obertes perquè els pares entressin a

escoltar els poemes, creiem que ha entrat un home sospitós i se l’ha emportat.

La mare de la Mariona es va posar molt nerviosa i va dir:

-D’acord ara mateix vaig cap allà truqueu a la policia i més val que la trobeu perquè

sinó us posaré una denúncia!

La policia i la mare van arribar a l’hora.

La mestra els va dir:

-Hola, bon dia, tranquil·litzeu-vos, nosaltres no tenim la culpa, no la té ningú. El que

ha passat es que hem arribat a l’escola i hem anat tots directes cap al pati, on ens

esperava el director, hem començat la celebració i el director ha anat cridant nen per

nen perquè anés recitant el seu poema. Els poemes eren tan bonics que ningú s’ha

adonat de què ha entrat un home sospitós i s’ha emportat la Mariona.


Els policies van anar apuntant tot el que va dir la mestra. Van seguir parlant de la

situació i els policies van anar a donar un tomb per la ciutat per veure si observaven cap

sospitós. Van agafar una foto de la nena i van marxar.

L’Oriol i la Laia es van assabentar i la Laia es va posar molt trista i va començar a

plorar.

L’Oriol va dir:

-Aquí tens aquesta rosa, és per a tu. Ara aixeca’t i no ploris més, farem

d’investigadors i trobarem la Mariona.

Els dos nens es van agafar de les mans i volien marxar però la mestra els va veure i no

els va deixar que marxessin.

Els policies van tornar de fer el tomb i la mare i la mestra van anar corrents a veure si

tenien més notícies sobre la Mariona.

I SI, EN TENIEN.

Els policies van dir:

-Hem vist un home amb una bossa molt grossa, l’hem aturat i l’hem dit:

Ensenya’ns que portes en aquesta bossa. L’home no volia ensenyar-nos la bossa,

però hem aconseguit treure-li, l’hem obert i hem vist que hi era la nena.

Hem pujat a l’home al cotxe per portar-lo a la comissaria. Després hem trucat a

l’ambulància i s’han emportat la nena a l’hospital.

Té una ferida al cap, ara li estan fent proves per veure si ho té infectat. Si te infecció

l’hauran d’operar, si només es un tall i no ho té infectat la curaran i podrà marxar cap

a casa amb tranquil·litat. Aneu a veure-la, es posarà molt contenta.

La mestre i la mare van agafar el cotxe hi van marxar a l’hospital.

Com tots els pares dels alumnes de l’escola estaven allà escoltant els poemes, l’Oriol i la

Laia van preguntar als seus pares si els podien portar a l’hospital. Van dir que sí i van

marxar.

Els pares de l’Oriol, els pares de la Laia, la mare de la Mariona i la mestra van arribar a

l’hospital, van entrar i van preguntar quina era la habitació de la Mariona Torres Castells. E

Els de la recepció van dir:

- És a l’habitació 430.

La mare va entrar a l’habitació, va començar a plorar i la va abraçar. La mestra va entrar i li

va dir :


-Hola bonica! Com estàs?

Els pares de la Laia i en Oriol van entrar i li van dir:

-Hola! Com estàs?

L’Oriol i la Laia es van quedar a la porta i la Laia va dir:

-No, no vull entrar. I si no sobreviu? I si perd la memòria. I si...

I l’Oriol li diu:

-Para! No passarà res d’això, estarà molt bé i et reconeixerà. Ara dóna’m la mà i

entrem els dos junts.

Van entrar i la Laia li va preguntar:

-Hola com estàs? Va dir ella molt nerviosa.

La Mariona va contestar:

-Estic bé, el que em va passar és que l’home que em va agafar, era una persona

molt coneguda per a mi, resulta que aquell home ja feia unes setmanes que

m’enviava correus i em deia que el dia de sant Jordi el coneixeria. Jo li vaig dir que

d’acord. Jo pensava que seria un nen nou, que vindria perquè em va dir que tenia

dotze anys. L’home era baixet i anava disfressat com un nen de dotze anys. Vam

sortir de l’escola i quan vam caminar una estona va agafar una bossa molt gran i em

va intentar tirar dins, però jo no volia, va agafar un ganivet, em va amenaçar i em va

fer una ferida al cap i em va tirar dins. Després va arribar la policia i em van trobar,

van trucar a l’ambulància i m’han portat aquí.

La mare li va dir:

-No és la culpa teva, però jo sempre et dic que no has de parlar amb desconeguts,

quan alguna persona et digui alguna cosa que no t’agradi o t’amenaci m’ho has de

dir, d’acord?

La nena molt trista va dir:

-Si mare, he après la lliçó!

Va arribar el metge amb molt bones noticies i va dir:

-Hola, bon dia, tenim bones noticies, podràs marxar cap a casa avui mateix. Li hem

fet proves quan ha arribat per veure si tenia una infecció però esta bé, només és una

petita ferida.


La Mariona, la seva mare, la mestra, l’Oriol, la Laia i els pares van marxar cap a

l’escola.

La Mariona en arribar a l’escola va llegir el seu poema, es titulava “la rosa”, el

començament era:

La rosa vermella,

vermella com la sang.

ella és tan bella

que rosa la va nomenar.

. . . .

Quan la Mariona va acabar de llegir el poema que era súper llarg el director va dir:

-I el guanyador és................ la Mariona Torres Castells!!!

La Mariona es va posar molt contenta i la mare de la Mariona va dir:

-Avui t’han passat coses dolentes però ha valgut la pena perquè has après que no

has de parlar amb desconeguts. A més a més has guanyat el premi!

AL FINAL TOTS VAN ACABAR FELIÇOS I VAN MENJAR ANISSOS.

TÀNIA

Documents

Llibret concurs