LLUITEM!

El món ha canviat,el domini és diferent,

ja no es realitzatot per la gent.

Altres mans dominenles nostres vides compassives,persones superbes caminen,

mentre nosaltres vivim en mentides.

Ens tracten com un jocon el més ric i poderós és millor.

Els nostres colors,vermell i groc,

han de defensar-nos del guanyador.

La unió és rigor,la unió és força,

escoltant el nostre corels podrem tòrcer.

Alcem les mans!Cridem al cel!

Fem nostre el poder,que no ens prenguin més el pèl!

Revoltem-nos!Indignem-nos!

Ensenyem les nostres armesi els farem caure

abans que facin saltar les alarmesen veure el nostre poder!

Que ens hagin de contenir,que no puguin creure el que veuen!

Així els farem redefinirtots els privilegis que reben!

Concentrem-nos!Organitzem-nos!

Així podrem construirun nou futuri així redefinirel nostre camí.

LLUITEM!

Xavier Castells - 2n A ESO

CATALUNYA

Quatre barres de sang formen la bandera,un desig, la senyera.

Un gran idioma, el català,per molts el millor que hi ha.

Un himne, els Segadors,que infon als enemics els majors temors.

La falç, una eina amb la qual treballem nostra terra.La falç, una arma amb la qual defensem nostra

terra.

Catalunya, un país orgullós,i llar de tothom que segueix els segadors.

Antoni Gaudí,el millor arquitecte d’aquí.

La falç, una eina amb la qual treballem nostra terra.La falç, una arma amb la qual defensem nostra

terra.

Joan Miró,un gran escultori el millor pintor.

Un gran equip,una gran nació,

el FC Barcelona i la seva afició.

Els castells i la seva uniófan una Catalunya millor.

La falç, una eina amb la qual treballem nostra terra.La falç, una arma amb la qual defensem nostra

terra.

Lluís Llach,un cantautor i ara escriptor

que dóna a Catalunya un altre color.

Miquel Martí i Pol,un poeta que si rarament vol

parla de dol.

La falç, una eina amb la qual treballem nostra terra.La falç, una arma amb la qual defensem nostra

terra.

Llibertat, independència,ser un país lliure

sense demanar clemència.

Oriol Ribas - 2n A ESO

Poesia catalana

1ª Categoria

VIU

Corre. Neda. Salta.Xiula. Pinta. Dibuixa.

Mira. Juga. Balla.Riu.

Despentina’t. Esquitxa.Canta. Bota. Imagina.Viatja. Lluita. Crida.

Somia.

Acaricia. Abraça.Mossega. Toca. Fes petons.Agrada. Sent. Enamora’t.

Estima.

Escriu. Estudia. Treballa.Aprèn. Observa. Ordena. Pensa.Parla_esforça’t. Informa’t. Crea.

I somriu.

Recorda. Plora. Desapareix.Desfoga’t. Recupera’t. Fes soroll.

Fes trampes. Enfurisma’t, desperta’t!I si cal, vés-te’n.

Demana. Passeja. Relaxa’t. Busca.Puja. Cuina. Tasta. Menja i beu. Baixa.

Camina. Estira’t. Olora. Troba.Necessita’t.

Deixa’t portar. Descobreix un món dins teu.Acluca els ulls. Ves endavant. Respira fons.

Flota damunt dels núvols. Agafa’t fort.Omple’t de tu.

Fes pessigolles. Penja’t als braços d’algú.Rebolca’t damunt de l’herba. Sobra’t en

l’amor.Puja muntanya i arriba fins dalt del cel.

Fes el que vols.

Diverteix-te. Oblida el que digui la resta.Desencadena les teves idees jugant net.

Per què no embrutar-te? Escolta. Emociona’t.

Alça les mans i mou-les com el vent.

Creix.Arriba lluny.

Vola.Sigues feliç.

Viu.

Mariona Amorós - 3r A ESO

Poesia catalana

2ª Categoria

Poesia catalana

3ª Categoria

LES COSES qUE CONEIX qUI MAI NO hA ESTAT ESTIMAT

Record que envaeixen, paraules que no es poden oblidar,somnis que turmenten i eternes batalles per continuar.

Sorolls imperceptibles, miratges invisibles;ànimes que es rendeixen i cors que ja no senten.Cicatrius inesborrables, patiments inacabables,

Hiverns que cremen i estius que congelen.Veritats que fereixen, somriures apagats,

les coses que coneix qui mai no ha estat estimat.

Solitud que persegueix, intranquil·litat que no desapareix,felicitat que desapareix i esperança que es perd.

Felicitat fragmentada, tristesa acumulada,ulls que ja no brillen i riures que ja no omplen.

Enveja reiterada, satisfacció dissipada,pensaments que no ajuden i reflexos que fulminen.Autoestima que se’n va, llàgrimes que no es poden

aturar, les coses que coneix qui mai ha estat estimat.

Christian Muñoz - 2n B Batx

RUMB A ÍTACA

Miro desfeta l’horitzó etern,ensorrada perquè ja no hi ets.

Com vas arribar, vas marxar: de sobte.Cap a terres llunyanes, deixant-me aquí, sola.

A la vora del riu et vaig trobar,amagat entre l’espès brancam:

nu, sol, indefens, tan bell...Implorant una mica d’ajuda, res més.

Rabiosa recordo encara aquell dia,aquella aparença majestuosa, quasi divina.Incansable per tota Feacia encara et busco,camino fins que el mar comença, m’aturo.

Fondo mantell d’aigua saladaque sense pietat de tu em separa

i es riu amb menyspreu de la terra que em reté,a diferència d’ell, tan etern... tan cruel!

Les invencibles ànsies de volar m’atrapen,em fan forta i m’empenten a marxar. M’abracen,

s’apoderen del meu cos fràgil i verge,volen que deixi enrere aquesta terra que

m’ofega.

Avanço dominada per un desig irracional,amb la mirada fixa cap on te’n vas anar: al mar.

-Prepareu de pressa una nau, feacis marins,perquè a trenc d’alba vull ser lluny d’aquí!

-Adéu, Alcínous, pare,regna amb saviesa i compassió,i espera pacient el meu retorn,

el retorn d’una filla que marxa a veure món.

-Adéu, Arete, mare,cuida benèvola aquesta terra que t’adorai no vessis llàgrimes perquè ja no hi sóc,

perquè no perds una filla, en guanyes una de millor.

-Remeu amb força braus mariners!Solquem els set mars de dalt a baix,

rumb fix cap al futur, cap a la llibertat!-Perquè per tu, Ulisses, creuaré cel i mar.

Anna Cristina Sahún - 2n B Batx

MI BARCELONA

He nacido en BarcelonaY aquí es donde quiero vivir.

Tiene muchos encantosQue voy a descubrir.

Pasear por las RamblasHasta tocar el mar.

Contemplar este paisajeEs digno de admirar.

También tiene montañas¿Tibidabo o Montjuïc?Me subí en atraccionesY las fuentes descubrí.

He nacido en BarcelonaY aquí es donde quiero vivir.

Si quieres conocerla,Te invito a venir.

Cristina Ródenas - 2n A ESO

COLA DE BUEY ESTOFADA

La cola de buey asustada,de su dueño separada,

a la olla marchó disparada,hasta que quedó bien dorada.

A continuación,entra la cebolla en acción

dejando la cola en un rincón.

La cebolla en la olla se ha tostadoy una fiesta fabulosa se ha montado,

y al tomate, el ajo y la zanahoria ha invitado.

Como estaban aburridos,el ajo invitó a unos amigos:una lluvia de sal y pimienta

para hacer la salsa más suculenta.

La cola, que había sido arrinconada,vuelve a la olla muy enfadada.

Y para animar la fiestaentran el caldo y el coñac antes de la siesta.

Una siesta de tres horasha conseguido suavizarel mal humor de la cola

y el ambiente en general.

La patata divididasalta divertida

en una cazuela vecina.

La patata bronceada,a la siesta invitada,va con mucho gusto

ya que el temor no es justo.

La cola bien estofadaes un gusto al paladar

ya que este está hambrientotras tres horas esperar.

Oriol Ribas - 2n A ESOBUENOS DÍASMadrugón y pereza. Periódico del día:

crisis, paro, pobreza, guerra, hambre, injusticias...

De repente, una sonrisa:

fugaz, tímida, desconosida... Sólo una sonrisa.

Sólo unos segundos...Cerrar el periódico y

dar una oportunidad al nuevo día.

Lluc Giménez - 2n A ESO

Poesia castellana1ª Categoria

RECUERDA qUE ME DEBES UN BESO

Eternamente esperaré aquel besoque nunca me diste.

Los abrazos, los gestos, las caricias...Las miradas, las sonrisas tristes...

El olor de tu piel, los consejos.Tu nariz y tus labios, tu pelo.

El secreto del amor de verdad.Lo que quieres, el color del cielo.La sinfonía de tu voz susurrando.

La canción que escuchaste primero...Lo que sientes cuando nos miramos...Lo que piensas cuando yo me acerco...

Eternamente esperare aquel besoQue tu me prometiste en falso.

Anna de Sola - 3r C ESO

ARRUgAS

Dos figuras descansan en el umbral,reposan, se abrazan, lo normal.

Sus manos arrugadas se entrelazan,como tantas otras veces, ya acostumbradasa ese roce que aún ahora les vuelve locos.

Sus caras envejecidas lo dicen todo:La conocida mirada enternecedora,

ahora medio oculta tras unas anticuadas gafas.

La sonrisa reluciente de todos los díasmuestra ahora una dentadura hecha a

medida.Las marcas en los ojos al reír,

y es que, a pesar de los años, es aún feliz.La espalda, cargada de recuerdos,

reposa ya curvada entre sofás.Las piernas, cansadas de tanto andar,

ya no se mueven, no pueden más.Mas por mucho que les pesen los años

no olvidan aquel eminente veranocuando por vez primera se encontraron

en las playas de Lloret… ¡Ahí fue!Desde entonces juntos, siempre.“¡A mí que con él me entierren!”

Y es que aunque les amenace la muerteno existe amor más fuerte

que el que durante años reste.

Anna Cristina Sahún – 2n B Batx

Poesia castellana

2ª Categoria

Poesia castellana

3ª Categoria

EL MóN DE XOCOLATA

Temps era temps, quan les oques tenien dents i els gripaus criaven pèl, existia un món de xocolata. Les casetes, de conte de fades, estaven fetes de xolata; els carrers,

bonics i nets, també estaven fets de xocolata; les joguines dels nens, de totes formes i colors, eren de xocolata. Però, tot i així, els seus habitants no vivien feliços. Els nens no podien jugar a pilota perquè aquesta es trencava. A les dones se’ls quedaven els talons de les sabates enganxats a terra. Els homes no podien treballar perquè se’ls desfeien els objectes a la mà.Un dia va arribar al poble un jove ben plantat que, en veure els problemes que causava aquell material amb què estava fet tot, va anar a veure al vell savi i li va dir:

Bon dia. M’agradaria saber si vós coneixeu la manera que aquest poble no sigui de xocolata, - de manera que torni així la felicitat a la vila.Sí, tinc la solució a aquest problema, però necessito que em portis pólvores màgiques del - bosc màgic.

I dit i fet, el jove va marxar xino-xano cap al bosc màgic on hi havia l’arbre mil·lenari que fabricava pólvores màgiques. quan hi va arribar, li va demanar:

Oh, gran arbre mil·lenari! Si volguéssiu donar-me un polsim de les vostres pólvores màgiques, - jo les donaria al savi del poble perquè fes desaparèixer la xocolata de la vila.Jo et donaria un polsim de les pólvores - màgiques, però necessito a canvi que treguis les males herbes del meu voltant.I amb quines eines ho hauré de fer?- Te les proporcionarà el jardiner, que - és a casa seva, a l’altra banda del bosc.

I així, el jove va creuar el que li quedava de bosc i va arribar finalment a casa del jardiner i li digué:

Oh, senyor jardiner! Si volguéssiu - prestar-me eines per arrencar les males herbes que hi ha al voltant de l’arbre mil·lenari, ell em donaria un polsim de pólvores màgiques que jo portaria al vell savi i faria desaparèixer la xocolata de la vila.Jo us deixaria les meves eines si - funcionessin, però estan espatllades. Necessitaria que vós mateix les arregléssiu. Tampoc no tinc les instruccions per arreglar-les.I on les puc trobar, aquestes instruccions?- Les té el tècnic, que ara mateix és al poble.-

I camina que caminaràs, el jove va tornar per on havia vingut i va arribar a la casa del tècnic, situada al mig de la vila.

Oh, senyor tècnic! Si volguéssiu donar-me les instruccions per arreglar les eines del jardiner, jo - les arreglaria i arrencaria les males herbes del voltant de l’arbre mil·lenari que em donaria un polsim de pólvores màgiques que jo entregaria al vell savi del poble perquè fes desaparèixer la xocolata de la vila.Jo et donaria les instruccions, si les tingués. Les he perdudes.- Oh! No hi ha cap problema, jo l’ajudaré a buscar-les.-

I així es van posar a remenar la casa del tècnic fins que, finalment, van trobar les instruccions per arreglar les eines del jardiner. El jove va tornar a travessar el bosc. quan va arribar a la casa del jardiner, es va posar a arreglar les eines que li caldrien.Després, va anar fins a l’arbre mil·lenari i va arrencar les males herbes del voltant. Gràcies a això, l’arbre va poder fabricar pólvores màgiques i el jove en va agafar un polsim per portar-lo al vell savi. El vell savi va fer un conjur que va fer desaparèixer la xocolata de tots els objectes del poble. Així, els nens van poder jugar a pilota, les dones van poder caminar amb talons i els homes van poder treballar amb tranquil·litat. I la història del jove ben plantat va arribar a oïdes de tots els habitants del poble i va ser tractat com un heroi.I aquest conte s’ha acabat i, si no és mentida, és veritat.

Mireia Llopart – 2n A ESO

Prosa catalana

1ª Categoria

UNA SALA BRILLANT

Fa molts anys, en una casa antiga i abandonada als afores d’una vila, s’hi va instal·lar un home que ningú no coneixia. El nou propietari era un senyor de mitjana edat, alt i prim. Duia els cabells curts, engominats i perfectament pentinats. Els seus ulls eren de color mel, el seu nas allargassat i punxegut i els llavis prims i clars. Tenia les dents d’un blanc llampant però no les lluïa gaire, ja que era un home reservat, avariciós i no gaire simpàtic. Quan es va instal·lar a l’habitatge, va pensar que era força tètric i passat de moda, però era una casa gran i en bon estat, i amb alguna reforma podria quedar estupenda. Un dia va investigar tota la casa de dalt a baix, habitació per habitació. Quan va anar a obrir l’estança més apartada de la quarta planta, es va adonar que la clau no coincidia amb el pany perquè no tenien la mateixa forma. No tenia cap altra clau però li picava la curiositat saber què hi havia a l’interior d’aquella habitació. Va intentar mirar pel forat del pany però, malauradament, no va aconseguir veure-hi res. Finalment va decidir que ho provaria un altre dia, quan trobés la clau, si és que la trobava. Al cap de tres mesos, mentre acabava les reformes i canviava l’enrajolat per un paviment de roure, va trepitjar una rajola que es movia. Amb molt de compte la va aixecar i hi va trobar una clau. Va fixar-s’hi bé i va descobrir que, casualment, tenia la mateixa forma que el pany de la sala de la quarta planta. Estava impacient per descobrir què s’amagava darrere aquelles quatre parets. Es va plantar davant de la sala. Neguitós i emocionat, va pensar que si l’antic propietari s’havia pres tantes molèsties per amagar la clau, allà hi devia haver alguna cosa meravellosa. Va introduir la clau al pany i va fer dues voltes cap a la dreta. De sobte, la porta es va obrir grinyolant, l’home va entrar a la sala i es va quedar bocabadat. No podia creure el que veien els seus ulls: dues estàtues d’or massís. A la paret hi havia un quadre amb una inscripció que deia:–Ja ets a la sala brillant. Tens dues opcions, pots sortir d’aquí i oblidar tot el que ha passat o pots agafar una estàtua i endur-te-la. Això sí, triïs el que triïs, no podràs tornar enrere. Escull bé o te’n penediràs tota la vida.L’home va rumiar una estona i finalment va decidir agafar una estàtua. Què podia passar? Que fos una trampa? Era poc probable i s’havia d’arriscar.Quan la seva pell va fregar una de les estàtues, va començar a canviar. La seva pell es va anar endurint i es va anar tornant d’un color groguenc brillant. Els peus li pesaven i, abans de quedar-se paralitzat, va sentir una veu que deia: –L’avarícia no porta enlloc.Tot ell va acabar convertit en una estàtua, sense poder parlar. Només podia pensar i moure els ulls. Va dirigir la mirada cap a la porta, que es va tancar d’una revolada. Va poder sentir un CLINC quan la clau va caure a terra. S’havia quedat allà tancat, a la sala d’or, que un altre cop tornava a estar tancada.Anys després un nou propietari es va instal·lar en aquella casa. Un dia, mentre feia dissabte, va trobar una clau amb la punta d’una forma peculiar. Va examinar els panys de les portes de tota la casa fins que l’habitació més apartada de la quarta planta...

Pat Fanlo – 1r B ESO

UNA hISTòRIA D’hISTòRIES

Un dia, em vaig endinsar en un bosc i em van passar unes coses que no oblidaré mai. Per això escric aquesta història real, i abans que em digueu alguna cosa, us aviso: No estic boja.Em dic Núria i tinc 14 anys. Visc en un poble envoltat d’un bosc on sempre ens han dit que no podíem entrar. Un dia, però, hi vaig entrar. Anava preparada, però al cap d’una hora caminant em vaig adonar que m’havia perdut i que m’havia oblidat el menjar a casa. I continuant caminant vaig començar a sentir una veueta que anava cantant alegrement. M’hi vaig acostar i vaig veure una nena. Ella, en veure’m, amb un somriure a la boca va dir-me:—Hola! Sóc la Caputxeta Vermella. Què fas aquí? M’has espantat, saps? Pensava que eres el pesat del llop que em trobo cada dia! Cada dia m’enganya! Cada dia se’m menja! Cada dia el maten i torna a començar! Perquè, com ja deus saber, la meva història, només dura un dia i mai la segueixen ni la canvien. Així que sempre estic fent el mateix. Bé, parlo massa, vols menjar? Tinc menjar de sobres. Saps per què? Doncs perquè...Déu meu! Sí que parlava! En aquell moment no sabia si creure-m’ho tot, o no. Però tenia gana, així doncs, em vaig asseure al seu costat i vàrem menjar tranquil·les. De cop, vam sentir un soroll en els arbustos de davant. La Caputxeta em va dir adéu i se’n va anar per rebre el llop i que l’enganyés. Jo, més estranyada que mai, vaig seguir caminant per un camí. De cop i volta, al terra hi van començar a volar uns ocells menjant-se unes engrunes de pa. Tractant de no trepitjar-los, vaig seguir endavant fins que vaig sentir uns crits de nens discutint. M’hi vaig atansar i en vaig veure dos, un nen i una nena. Els vaig preguntar qui eren i ells em van dir:—Hola! Em dic Gretel i ell és el meu germà Hänsel. Saps què? Ens hem perdut. Per culpa del meu germà, que en comptes d’agafar pedres com ahir, ha agafat pa com fa dos dies. I què ens passarà? Doncs que haurem d’anar a la caseta de xocolata d’aquella bruixa malvada, ens farà esclaus, jo alliberaré el meu germà, la tirarem a l’olla i tornarem a casa feliços. Perquè, és clar, si ell...—Jo no sabia ni què dir, ni què fer. Estava molt desorientada. I si els ajudava?

—Nois, voleu que us ajudi a tornar a casa? —vaig preguntar amb inseguretat. Ells em van mirar irritats i se’n van anar corrents dient-me:—Que ets boja? Pensa una mica! Ens n’anem a la caseta de xocolata! Adéu!I se’n van anar ràpidament. Començava a fosquejar, i jo estava al mig del bosc i no sabia què fer. La meva mare devia estar esgarrifada, en veure que jo no hi era. Però és clar, no sabia com tornar! Bé, l’únic que podia fer era seguir caminant. Passat un cert temps, que no vaig poder comptar, vaig sentir unes veus fines i tremoloses. “Qui són?” Em vaig preguntar. Em vaig acostar i vaig veure una casa petiteta feta de fusta. Vaig picar a la porta i, quan em van obrir, quasi em desmaio de veure qui m’havia obert! Una cabra! Us imagineu que un dia, truqueu a una porta, i us obre una cabra? La mateixa cara que faríeu la vaig fer jo. A més, sabia parlar, així doncs, en veure que m’havia quedat muda em digué:—Hola, noieta! Que t’has perdut? Si vols passar, endavant! Hi estàs convidada. Total, aquest matí el llop ja ha passat, ja s’ha menjat sis filles meves, ja les he salvat i ara estem sopant. No facis aquesta cara! Que no has llegit mai el nostre conte? Au, va passa!Evidentment, no vaig acceptar. Sopar amb cabres, jo?! Que potser també ho era? Vaig dir un no rotund, i me’n vaig anar corrents esperant trobar alguna cosa més normal. Però al cap d’una hora, més o menys, em vaig començar a penedir de no haver-ho acceptat, perquè hauria pogut menjar alguna cosa calenta i dormir en un llit. Però no em vaig rendir. I camina que caminaràs, vaig trobar una altra casa. En aquells moments, estava completament congelada i no podria aguantar el fred gaire estona més. Així que, ràpidament, vaig picar a la porta i... Sabeu què en va sortir? Una rateta! Era molt bufona, i em va dir:—Hola, noia noieta! Què fas per aquí a aquestes horetes? Passa aquí dintre i dorm fins demà, quan torni a clarejar.“Tot ho ha de dir amb rimes?” vaig pensar. Però m’era igual: tenia son, gana i fred. Vaig acceptar amablement la invitació i vaig entrar. Em va donar una sopa calenta i me’n vaig anar a dormir a una sala on el meu llit consistia en una pila de palla a terra. Quan ja m’estava adormint, vaig sentir uns cavalls a fora, a l’exterior. Vaig mirar per la finestra i vaig veure una carrossa preciosa amb forma de carabassa, amb una noia jove i rossa que portava un vestit blau maquíssim. Però només va ser un instant, perquè se’n van anar molt ràpidament. De cop, unes campanades em van despertar. Vaig intuir que devien ser les dotze. I seguidament, va tornar a passar la carrossa amb la noia a dins. Però aquesta vegada, tot es va transformar. La noia va quedar mal vestida i amb només una sabata, els cavalls es van convertir en ratolins i la carrossa en una carabassa. La vaig cridar per saber qui era i ella, tot i que tenia pressa, es va presentar:—Hola! No tinc gaire temps. Sóc la Ventafocs. Resulta que la meva madrastra i les meves germanastres m’odien des que va morir el meu pare. Fins ara he estat fregant i netejant, però aquesta nit hi havia un ball i no me’l podia perdre. De cop ha aparegut la meva fada padrina i m’ha donat una carrossa amb cavalls i un vestit preciós. He anat al ball i saps què? El príncep m’ha triat a mi! Bé, això ja ho sabia... No faig res més que repetir la història dia sí, dia també! Però ho sento, tinc pressa. Són les dotze! I he d’arribar a casa! Encantada d’haver-te conegut! Adéu!Confosa més que mai, em vaig adormir ràpidament. Al dia següent, sense dir res a la rateta, me’n vaig anar disposada a trobar el camí de tornada. Oh! Déu meu! I quina sort que vaig tenir! De cop vaig sentir una veu de noi i m’hi vaig acostar. Era un príncep! Ell en veure’m, em va dir:—Bon dia! Sóc el príncep de la Bella Dorment! L’estic buscant, he anat per tot arreu i no la trobo! És clar, com que formem part de la història més llarga, es triga més. Que busques alguna cosa?Li vaig explicar el meu problema i ell, em va deixar pujar encantat al seu cavall i junts vàrem cavalcar cap al meu poble, que per ell era un lloc prohibit. Abans d’anar-se’n li vaig preguntar:—Escolta! No us canseu de fer sempre el mateix? Per què no canvieu? I per cert, que el teu conte és el més llarg? Però si n’hi ha d’altres que encara ho són més!—No saps en quin bosc ets? Aquest bosc és el Bosc Grimm. I tots els que hi vivim som de les històries originals d’aquests dos germans. Com que ells no les van canviar mai, ni les van allargar, doncs sempre fem el mateix! És clar que no ho podem canviar! Els nostres autors no ho van escriure de cap altra manera. I com el nostre bosc n’hi ha d’altres, també! Bé, me n’haig d’anar a salvar la meva princesa. Segueix aquest camí recte i arribaràs a lloc.I així ho vaig fer. Però encara no s’ha acabat! Quan vaig arribar, vaig córrer cap a casa meva i vaig cridar:—Tranquils! Estic bé! Ja sóc aquí! No m’ha passat res!Però en aquell moment em vaig sentir incòmoda i ridícula. Tota la meva família em mirava sorpresa, i els meus germans es reien de mi. Llavors ho vaig entendre tot: Com que, de petit, quan llegeixes contes t’ho passes tan bé que ni t’adones del temps que passa, doncs a la vida real passa exactament el mateix. Jo vaig viure els contes igual que un nen petit i, per aquests, el temps vola. Per tant, en realitat el temps no havia transcorregut.Així que ja sabeu la meva història, i si em creieu o no, és el vostre problema. Ara, vigileu pel bosc on aneu, perquè vés a saber què us hi trobeu!

Laia Peyrí - 2n C ESO

LA NOIA qUE SOMIAVA PARDALS

Vaig sentir que un ocell piulava molt a prop meu. No el podia veure, però estava quasi segura que era un pardal. Un ocell qualsevol dels que acostumaven a creuar el jardí.

La veritat és que no m’hi havia fixat mai gaire, en els pardals. Eren uns ocells vulgars, sense color, ben petits, res en particular. N’hi havia centenars a les ciutats i eren tan normals que la gent ni es molestava

a aixecar la vista per veure’ls volar. Com és que la gent no veu les coses que són més a prop? Un pardal, com era en realitat un pardal? Abans dibuixava, com és que mai vaig dibuixar-ne un? Mai m’havia passat pel cap. Ara ja no ho podia fer i sabia que ja no ho podria fer mai més. El pardal va piular una mica més fort, s’acostava, ja en podia sentir l’aleteig suau. Movia les ales ràpidament, com un ventilador silenciós i produïa com una espècie de brunzit suau. No m’hi havia fixat mai, abans. Em vaig asseure lentament a la gespa ben tallada. Sabia exactament que em trobava al costat dels rosers que havia plantat el pare. Havia comptat les passes, dues endavant, tres a l’esquerre... El pare cuidava els rosers amb parsimònia, els treia les males herbes, els regava, els cuidava, o això és el que em deia, perquè mai l’havia sentit fer-ho. M’agradava imaginar-me’ls, tots florits, majestuosos. Sabia que els tenia molt a prop, però no els veia i no els havia volgut tocar mai. Sabia que no tenia cap prova que els rosers existissin de debò, però jo em creia el pare, i vivia amb la certesa absoluta d’un jardí preciós que m’envoltava. Un jardí que no podia veure.

Vaig passar les puntes dels dits lleument sobre la gespa, el just per sentir com les puntes em feien pessigolles a les mans. Després, vaig respirar profundament i em vaig estirar, mandrosa. Vaig sentir l’olor de terra humida que feia tan poc que havia descobert. El pardal va parar de xiular i es va allunyar volant. S’acostava algú pel carrer: era el pare. Feia temps que havia après a reconèixer el so de les seves passes. Va entrar amb delicadesa i em va saludar amb un bon dia. Jo li vaig somriure i vaig suposar que ell també ho va fer.

Al principi, no sabia qui tenia al costat. Això em posava molt nerviosa. A més, quan havia de caminar, sempre tenia la desagradable sensació que estava a punt de xocar i obria els ulls desesperada, per intentar captar, ni que fos, una mica de llum. Em passava hores a l’habitació, escoltant música. Em sentia inútil, em sentia desgraciada. No poder veure’m. M’horroritzava. No sabia si estava ben pentinada, si creixia, si canviava, si ni tan sols sabia quina roba m’havia de posar. M’havia de fiar absolutament de la mare, que sempre em deia que estava preciosa, però jo no m’ho creia. Com podia agradar a la gent amb uns ulls buits? Uns ulls que no hi podien veure.

Unes setmanes més tard vaig començar a descobrir coses, sentir aromes que no havia sentit mai abans, la de pintura, la del pastís de fruites que preparava la mare. Vaig aprendre l’olor de cada persona, la de la seva colònia, la de la seva roba. També en vaig memoritzar el tacte de la pell, el dels cabells... Vaig haver de reconèixer que no m’havia fixat mai en l’olor gairebé imperceptible de les glans, ni en el tacte aspre de les fulles d’un arbre. I sí, vaig haver de deixar el dibuix, però vaig descobrir la música. Em va costar, però vaig aconseguir aprendre a tocar la viola. Vaig haver de tocar sense partitura, però no era tan difícil com semblava.

Amb l’accident vaig perdre moltes coses, però he de dir que mai m’havia fixat tant en una cosa tan simple i, alhora tan bonica, com la xiuladissa d’un pardal. És veritat que he perdut llibertat i que hi ha moltes coses que no podré fer mai, però ser cega m’ha ajudat a veure tot el que m’envolta.

Alba Romanyà – 3r B ESO

INFINIT

Aire. Giravolto. Camino sense rumb. Tinc la ment en blanc. Flors per tots llocs. Salto sense saber on, a un lloc inhòspit, remot i desconegut, sense mirar enrere. Noto com esquitxos d’aigua per tot el cos. Paro atenció a l’eco de les muntanyes. Somric. Corro. Foc: els meus ulls guspiregen. Deixo fer. Deixo despentinar-me. Ja no hi ha plors. Flueixo entre un mar d’emocions. Respiro aire de colors. Vent que xiula. Sento la meva veu. M’enfonso entre les onades. Frescor. La claror penetra dins meu. Em moc com encantada. Diria que canto. El meu cor batega fort i ple. És com somiar amb els ulls oberts. Sento que no vull canviar res, la flama no s’apaga. Nits eternes. Intensitat a la mirada. M’aferro amb forces als instants, assaborint-los fins a l’últim anhel. Llibertat. No tinc por de fer front al futur. Ara només penso en el present. Tinc el que sempre he desitjat retingut a les mans. S’encén una foguera a mesura que vaig avançant en el temps, que només s’engrandeix amb alegria. Palpo el rierol de joia que se m’escola entre el dits. Flairo olors de tots els gustos. Res no s’esvaeix, tot el que necessito està al meu camí. Mai no passa el meu instant de felicitat. Felicitat. Floto. Les ales se’m comencen a desplegar, a batre’s i m’eleven. Estic volant. Em trobo en un jaç de núvol. M’apropo a les estrelles, a la lluna, al sol. Tot. Tot s’estén. Tot és infinit.

Mariona Amorós – 3r A ESO

Prosa catalana

2ª Categoria

qUIN DIA!

Surto ràpidament de l’institut per arribar aviat a casa i poder estudiar. Demà, abans del pati, tinc l’examen més complicat de l’any; la recuperació de física i química, juntament amb la de biologia i geologia. Dos llibres en un mateix examen, catorze temes per deu preguntes. Camino a pas lleuger per arribar, berenar i estudiar al més ràpid possible. Un cop he berenat, obro la motxilla per treure el llibre i m’adono que me l’he deixat a la guixeta. Surto corrent en direcció a l’institut, no trigo ni tres minut a arribar-hi. Per sort, el conserge em deixa entrar, busco el llibre i torno cap a casa. El trajecte dura molt més, els semàfors es fan eterns i no hi ha manera de creuar en roig.Un cop per fi disposat a estudiar, em truca la mare.―Escolta, que vindré tard perquè m’ha sorgit una reunió del departament, que podries baixar a comprar al supermercat? Moltes gràcies, fins després.No m’ha deixat ni contestar que ja ha penjat.No em queda cap més remei que anar a comprar, la llista és damunt la taula de la cuina. Vaig al supermercat, enllesteixo la feina amb rapidesa, però són les sis i encara no he començat a estudiar. No tinc ni idea de res!Quan ja he fet els resums i he estudiat els dos primers temes del llibre de física i química, truca el pare.―Una cosa, digues-li a la mare que per culpa del gel i del fred els trens no surten, i que hauré d’intentar venir amb un transport alternatiu i trigaré més. Adéu!El que em faltava! Sol amb el llibre i sense entendre res!―Ah! Per cert! Que podries anar a casa de l’avi a desparar-li la taula?Total, que com que jo sóc així, el meu avi té la cama i el braç drets trencats, i jo li tinc un amor especial, accepto.En resum, que a dos quarts de set, només m’he llegit els dos primers temes i sóc al bus en direcció a la Sagrada Família, que és on hi ha la casa del meu avi, amb el llibre sota el braç i les claus de casa seva. Aprofitant que puc seure a l’autobús, continuo estudiant. En arribar a casa seva li desparo la taula i li preparo el sopar. Però quan estic a punt de marxar, veig que a la televisió hi fan la repetició de la final olímpica de bàsquet del 2008. Em quedo a mirar-la oblidant-me completament dels estudis. Quin cap! Quan acaba el partit marxo, però en arribar a la parada del bus m’adono que m’he deixat el llibre a casa seva. Tornem-hi!A tres quarts de vuit només tinc fets els resums dels dos primers temes i m’he llegit el tercer i part del quart.

A casa em poso a estudiar amb moltes ganes, però, evidentment, alguna cosa havia de passar... Torna a trucar el pare.―Fill! Que hem punxat una roda i que arribaré quan pugui. Hauràs d’anar a buscar l’Adrià i en Joan, ok?Hi vaig un parell de minuts abans per dir-los que s’afanyin a l’hora de dutxar-se. Però, com sempre, fan el que volen; tarden més de vint minuts a sortir del vestidor.A les nou, la mare m’envia un missatge per comunicar-me que he de fer el sopar. Quan ja hem acabat, em poso a estudiar definitivament. Serà possible?A la una vaig a dormir després d’haver estudiat tot el llibre de física i química. Em llevo a les sis per estudiar biologia. Quina son!

Les dues primeres hores de classe les aprofito per estudiar, ja quasi m’ho sé tot, l’últim tema encara no me l’he mirat que ja sona el timbre. És l’hora de la veritat, tot depèn del que he estudiat el dia anterior.Per què mai faig cas als pares? “No s’estudia l’últim dia!” Tinc por perquè m’ho jugo tot.El professor no apareix, hi ha dues opcions: mala sort, i que tingui menys temps per contestar les preguntes, o bona sort, i que no vingui, així tindré tot el cap de setmana per estudiar. Quan entra la professora de guàrdia, se’m posa el cor a mil: no ha vingut! Tot el cap de setmana per estudiar!Però, de sobte, ens reparteix l’examen. Catorze preguntes, set de cada assignatura, una per tema. Oh, déu meu...

Carles Reynals – 3r B ESO

ELS ULLS qUE nO pODEn mirArEm va sorprendre la facilitat amb què va trobar-me la mà i amb què me la va agafar, malgrat la seva discapacitat. Jo no podia evitar tenir un sentiment de tristesa cap a ella, d’empatia. I encara que sabia que ella no volia sentir-se diferent, no em podia treure del cap aquella pregunta. Aquella pregunta que em va sorgir quan la vaig conèixer i que de moment encara ningú no m’havia sabut respondre perquè, és clar, ella era l’única persona que em podia contestar!Amb la seva veu dolça i com si sabés llegir-me la ment em va preguntar:―Què et preocupa?Sense saber què dir, me la vaig quedar mirant, buscant les paraules adients per contestar-li. ―Bé... ―vaig començar―, la veritat és que... em preguntava...Era tan difícil! Però de què tenia por? D’ofendre-la? Que se sentís incòmoda? Pel que es veu, el meu malestar li feia gràcia, ja que va fer un somriure divertit.―Tranquil·la, pregunta’m el que m’hagis de preguntar.Aquell gest d’alegria va calmar el sentiment de preocupació que em corroïa. Encara que ella no ho veiés, li vaig tornar el somriure, i amb decisió li vaig fer un seguit de preguntes amb una barreja de curiositat, d’impaciència i de tristor:―Com pots seguir el dia a dia? Com li pots somriure a la teva desgràcia? Com pots voler seguir vivint, si t’han tret una de les coses més apreciades, la vista?Li vaig mirar els ulls, que no miraven ningú, només l’horitzó, esperant alguna paraula, algun gest, algun senyal. Ella no va dir res, només va eixamplar el seu somriure. Després va tancar els ulls i va respirar fons. ―Vine, et vull portar a un lloc que em va canviar la vida des que...No va fer falta que acabés la frase perquè ja sabia de què parlava.Em va conduir per un munt de carrers plens de gent, que ella esquivava molt bé. Avançàvem amb rapidesa i jo l’únic que feia era seguir-la, ella m’estirava el braç amb suavitat. Em fascinava que se sabés el camí tan bé; primer a la dreta, després a l’esquerra, un altre cop a la dreta, i alhora que caminàvem, m’anava descrivint cada racó d’aquell barri:―A la dreta, una pastisseria que recordo que la seva especialitat és el pastís de xocolata. A l’esquerra, una botiga d’abrics de pells que, si no em falla la memòria, era bastant cara. Més endavant, una floristeria plena de roses, margarides i clavells. I per fi, el lloc que buscàvem!I es va parar en sec.―N’estàs segura? ―vaig preguntar estranyada. No va dir res més que un sí clar i ferm.Allà davant, ple de veus i colors, s’aixecava triomfant el Mercat de La Boqueria.―Què hi ha aquí dins que et va canviar la vida? ―vaig preguntar sense saber ben bé què era el que em volia ensenyar.―Ara ho veuràs.Semblava molt convençuda que allà hi havia alguna cosa que em respondria la pregunta que no parava de rondar-me pel cap.A l’entrar, un mar de gent ens esperava. Cadascú anava per lliure, cadascú tancat en els seus pensaments, en el seu món. Uns, venien la seva mercaderia assegurant que era la millor, i d’altres intentaven regatejar amb el venedor. Una sensació de felicitat va omplir el meu cos, com un pessigolleig que recorria cada part de mi; els braços, les cames, la panxa, el nas, la boca... La seva veu va fer que despertés d’aquell petit somni en què m’havia submergit durant uns instants.―Té, tapa’t els ulls amb això.I em va donar el seu mocador de color verd clar. Obedient, me’ls vaig tapar i, de sobte; obscuritat absoluta. Ja no veia res, tot negre, res més que negre. Llavors em va agafar la mà un altre cop i em va guiar per un passadís. Sense avisar-me em va deixar anar i em va dir :―Escolta, prova, toca, olora... ―va fer una pausa i seguidament va continuar ―: Comprèn-me.En dir aquella paraula vaig començar a caminar, no sabia per on, no sabia cap on, no sabia què era el que buscava, però jo seguia caminant. Milions de veus es barrejaven, nens que cridaven i ploraven, persones que xafardejaven, venedors que venien, i el millor soroll de tots: una rialla. Meravellada per aquell riure vaig xocar contra una paradeta. Instintivament vaig posar-hi la mà. Hi havia diferents tactes: rugosos, fins, humits, secs... Vaig eixugar-me les mans amb els pantalons i vaig seguir caminant. Una explosió d’olors em van omplir el nas. Olor de canyella, olor de pebre, olor d’orenga, olor de vainilla... Cada vegada quedava més impressionada dels diferents sentits del nostre cos i de la utilitat que podien tenir. Finalment vaig arribar a una altra paradeta on vaig agafar un aliment rodó i de tacte llis. Sense saber què era me’l vaig posar a la boca i un gust àcid i dolç em van recórrer la llengua. No em podia creure el benestar que em provocava aquell mercat.Com si m’hagués estat observant tota l’estona, em va picar l’esquena i em va preguntar:―Què? Ara ja saps què em fa seguir endavant?Em vaig treure el mocador i em vaig girar per mirar-la. Vaig somriure i li vaig dir:―La vista no ho és tot.Em va abraçar i apropant la boca a la meva orella em va xiuxiuejar: ―Ara ja ho saps .

Abril Elies – 3r A ESO

PINTA LA TEVA VIDA

Penses que tot és negre, i mai més serà de colors, la persona qui et pintava la vida se n’ha anat i t’ha deixat confusa i sola. De debò penses això? Ningú pinta la vida de ningú altre, cadascú la seva. Pots pintar de verd, com la gespa on els dos us estiràveu les tardes d’estiu. Pots pintar de blau, com el cel que cada dia s’aixeca per fer-te somriure, blau clar, a vegades tacat de blancs núvols que giren al teu voltant. Pots tintar la teva vida de taronja, com el sol que s’amaga cada dia a l’horitzó, després d’un llarg dia donant escalfor als altres

sense demanar res a canvi. Pots dibuixar de vermell, d’aquell tan intens com era aquella rosa que un dia et va regalar sense esperar-t’ho. Era suau i bonica. Fes ratlles de marró, com els seus intensos ulls, marró molt fosc, aquells que contagiaven alegria a qualsevol que els mirava. Perfila de rosa, com aquella samarreta que portaves quan et va dir el que sentia, la que portaves quan et va fer el primer petó, la que duies quan vas sentir-te la noia més feliç del món i vas creure que mai s’acabaria. Pots lacar trossos de lila, un lila com el dels llençols d’aquell llit, aquells que tantes vegades han estat a sota teu, envoltant-te. Només queden records, però... vols viure eternament dels records? No intentis netejar el llençol, llença’l directament i agafa’n un de nou, un de brillant i de gran. Prepara’t per pintar-lo tot, de dalt a baix, d’esquerra a dreta, tot i cada racó que el fa. I, finalment, busca algú que estigui disposat a ajudar-te a omplir-lo.

Elena Yagüe- 3r A ESO

HEm pErDUT L’inFiniT

Explica-m’ho, sisplau. On s’han quedat les converses fins a les tantes de la nit? On s’han quedat les abraçades, les mirades, els riures sense sentit...? Per què s’han emmudit les nostres cançons i s’han anat les nostres paraules? Explica-m’ho, sisplau, perquè no entenc res. No recordes totes les hores que vam passar, tots els moments que vam riure, totes les llàgrimes que ens vam consolar mútuament? Hem perdut l’infinit. Se’ns ha extraviat el concepte que teníem de la nostra amistat. Ja no som les que érem, hem canviat, les dues. I et trobo a faltar. Mes del que imagines. Et trobo a faltar moltíssim, i sé que soc una egoista, perquè no penso en el que pots estar passant tu, però em sento petita. Em sento immersa en un mar immens, deixant-me portar, movent-me per costum, perquè això es el que faig. Visc per costum. M’aixeco, esmorzo i començo el dia i, al final, quan ja sóc estirada al llit, pensant, esclato a plorar. No puc guardar les llàgrimes i les trec totes fora, en silenci. I quan ja estic seca, quan ja no queda res, sento aquell sentiment que només sentim després de plorar i penso en tu i en tot el que vam viure. Creia que podia moure el món, i no era així. Ara tot és diferent, les mirades de complicitat s’han convertit en mirades d’odi. Els riures son ara girs de cap, i les corregudes que fèiem per trobar-nos i abraçar-nos s’han transformat en passes ràpides i mirades enrere per evitar-nos. Explica-m’ho, sisplau, perquè estic perduda, i sé que tu sense mi també ho estàs. Troba’m sisplau, troba’m i digue’m com tornar al passat, com tornar a ser les de sempre. Troba l’infinit, sisplau, que l’hem perdut. Hem perdut l’infinit.

Anna Desola – 3r C ESO

ELLS

Ells, sempre ells. Vivint un somni, plens d’il·lusió. Dos joves adolescents jugant a viure. Ell: dolç, decidit, amb ganes de menjar-se el món. Ella: apassionada, impetuosa, amb

ànsies de grandesa. Ells: enamorats. -ELL: Corrien temps difícils, però érem feliços, ho teníem tot: a nosaltres mateixos. Després de tempestes

havia arribat la calma al nostre mar i tot semblava asserenar-se. La mirava i em mirava, somrèiem innocents abans de fondre’ns en un petó aparentment sincer. Mentidera!-ELLA: Ell tornava després de tants mesos, em mirava i m’abraçava. El foc es tornava a encendre a partir de les velles cendres, mai del tot apagades. El patiment semblava desaparèixer, impulsada per la passió del moment, no ho sé. Ells, sempre ells. Vivint una mentida, plena de dolor. Dos joves adolescents fingint riure. Ell: feliç, confiat, convençut que aquest cop seria de veritat. Ella: insegura, temorosa, confusa. Ells: enganyats. -ELL: Tot semblava normal. Els dies passaven amb calma amb ella al meu costat, rient-nos d’un passat no tan llunyà on no vam deixar de fer-nos mal, inconscients que aquells records no resultarien tan amargs al comparar-los amb el que havia de passar. Bruixa!-ELLA: Cada dia que passava tot canviava, es dificultava. Les ganes de mantenir-ho m’envaïen i em demanaven a crits sentit comú. M’aferrava a aquestes ganes tant com podia, sense preveure tot allò que suposaria. Semblava no ser una tasca complicada, era fàcil somriure al seu costat i aparentar normalitat, però jo millor que ningú sabia que acabaria per esclatar.Ells, sempre ells. Vivint en agonia, dia rere dia. Dos joves adolescents enganyats. Ell: dolgut, ferit, traït per una falsa realitat. Ella: acabada, derrotada...completament sola. Ells: separats.-ELL: Em va fer creure que sí. Aquella amb qui havia confiat m’havia decebut en tots els sentits. El centre del meu món durant aquells últims anys, la nina dels meus ulls, ella, ja no hi era. Havia quedat reemplaçada per aquest monstre sense sentiments, incapaç de valorar els qui l’envolten i amb tota l’atenció centrada en ella. Egoista! M’havia demostrat que tot havia estat una pèrdua de temps, que els dies junts havien estat dies malgastats, convertint-me a mi en un simple passatemps, en una joguina més a la voluntat capritxosa d’una criatura immadura que no sap què vol ni quan ho vol. Menyspreable!-ELLA: Ho vaig fer, em vaig veure presonera del meu propi parany. Atrapada entre l’espasa i la paret, amb una única sortida que requeria tant si com no fer mal a la persona que havia mogut el meu univers, ell, la meva prioritat, aquell que m’ho havia donat tot i m’havia estimat tal com sóc. Però els dubtes van poder apoderar-se de mi i com un titella dirigit pel diable vaig perdre-ho tot. Ells, sempre ells. Morint en soledat, plens de plors. Dos joves adolescents enfonsats. Ell: estafat, enfadat, buscant en va una explicació lògica per entendre-ho tot. Ella: esgotada, víctima del seu egoisme vessa llàgrimes sens parar...Realment sola. Ells: destrossats.-ELL: Tot s’ha acabat, és inútil mirar enrere i quedar-me atrapat en records que ja mai més tornaran. Ella no mereix el meu patiment, no mereix res. I és que no puc evitar estimar-la tant, per molt que la miri tot segueix igual. L’únic consol que em queda és el mal que m’ha fet, el qual m’ajudarà a veure-la amb altres ulls, a donar-li l’esquena i esperar que el temps posi les coses al seu lloc. -ELLA: Perdut, tot perdut. Errors com aquest són dels que es paguen cars, sense opció que amb un “ho sento” quedi tot oblidat. Els jocs per a nens han tocat el seu fi, fent-me veure que aquell joc de fantasia que jo mateixa vaig crear ha resultat ser la meva ruïna. I ara de què em serveix haver obert els ulls, si a l’obrir-los em trobo sola, desplaçada? De què serveix plorar i cridar si ell ja no hi és i no tornarà mai més? De què serveix demanar perdó o repetir cop rere cop que estic penedida i avergonyida? Per molt que busqui no trobo res ni ningú, i ara, tot i haver obert els ulls, no veig res, perquè tot és negre, fosc. M’ofego i caic en la tomba que jo mateixa m’he cavat, atrapada, condemnada. Ells, mai més ells. Han mort, ja no hi són. Dos joves adolescents que han après què és viure. Ell: sol i turmentat. Ella: sola i escarmentada. Ells ja no són ells, ja no es miren, ja no s’estimen. Ells han deixat de ser ells per convertir-se en Ella i Ell.

Anna Cristina Sahún – 2n B Batx

Prosa catalana

3ª Categoria

A TrAVÉS DE mi VEnTAnA

Me paso el día estresada, corriendo, pensando en todo lo que olvido, en el poco tiempo que tengo y en el montón de cosas que me quedan aún por hacer. Pocas veces me paro a pensar y

me fijo en el mundo que hay a mi alrededor. Hoy, martes 3 de diciembre, tengo todo el tiempo del mundo. Mis padres me han castigado en mi habitación, encerrada toda la tarde, sin salir, sin ninguna diversión.

Solo tengo una distracción: mirar por la ventana, mi ventana, la ventana de mi habitación. A través de mi ventana puedo contemplar todo el paisaje, puesto que vivo en la calle mayor. Hoy hace un día frío y el cielo está cubierto por una leve neblina. Debe ser ya media mañana. Veo una pareja de ancianos paseando, cogidos del brazo, charlotean de sus cosas mientras cruzan la calle. Se marchan, ya no nos vemos, no los veo, no me ven. Ahora pasa una mujer, vestida con un abrigo verde roble, abrochado hasta la barbilla. Su pelo es color caoba y está medio tapado por una boina marrón conjuntada con el bolso y los zapatos. La mujer se ha ido, ha desaparecido de mi campo de visión. No la veo, no me ve.Tengo un mal presentimiento, sé que va a suceder algo malo. Estoy incómoda y nerviosa, no sé qué va a pasar. Desde mi ventana observo a un niño que da la mano a una mujer, el muchacho tropieza con una baldosa y cae al suelo. Llora, gime, grita y se retuerce de dolor. Ha caído sobre su muñeca y me parece que se la ha roto. Por desgracia, mi presentimiento se ha cumplido. Ya se han ido, no los veo, no me ven.Es precioso, es emocionante, es…, es… ¡nieve! Está nevando por primera vez desde hace tres años, eso es mucho tiempo. Los copos vuelan y caen, pero no cuajan. Ahora sí, la nieve se acumula, lo cubre todo de color blanco y no se deja ningún lugar. Las puertas del colegio se abren, montones de niños salen a jugar con la nieve y parece que se divierten mucho. Los profesores se han cansado, ya han pasado dos horas y les hacen entrar a las clases. La calle queda desierta. Se han ido. No los veo, no me ven. Oigo la voz de mi padre, me está levantando el castigo. Ya ha transcurrido todo el día y me ha pasado volando. No me lo he pasado tan mal, ha sido divertido y entretenido. A través de mi ventana yo todo lo puedo ver; en cambio, nadie me ve a mí.

Pat Fanlo – 1r B ESO

EL DiAriO DE SArA : rEFLEXiÓn

Llevaba ya tres meses en el nuevo instituto. Mis padres trabajan viajando alrededor del mundo. Esto hace que no consiga nunca tener amigos, tener a alguien con quien compartir todo lo que me preocupa. Me llamo Sara, y el único modo que tengo de desahogarme es escribir lo que me inquieta. Mi diario me acompaña a Londres, Japón, Barcelona, Nueva York, París… y a aquellos lugares a los que tengo que ir con mis padres.

Barcelona, 13 de febrero de 2012

La gente ve como algo positivo el conocer mundo, hablar inglés, francés, catalán, español, sueco… pero todo esto no me consuela. El conocer culturas es bonito, comer comidas diferentes es interesante, conocer las maneras de vestir me llama la atención, pero no consigo encontrar mi sitio en ningún lugar. Ahora estoy en Barcelona y me encuentro bien, pero no puedo evitar no querer conocer a nadie demasiado, para no cogerle cariño y luego tener que despedirme. En verdad, me siento sola. Mis padres están trabajando todo el día y mi nanny, María, es la que está más a mi lado y me explica aquellas cosas que no entiendo, los deberes que no sé hacer... Cuando estoy en clase, hay muchos grupos ya formados. La nueva tiene que integrarse en alguno. Pero es difícil para cualquier adolescente, más aún sabiendo que esa amistad no va a durar más de un curso. Es duro ir a clase solo a escuchar, pasarse las horas del patio escuchando música apartada en una escalera para evitar que me golpeen con la pelota los chicos que juegan al lado. El no sentirme cómoda al hablar con chicos que pueden parecerme guapos, con las compañeras de clase. ¿Para qué voy a hacer todo esto? Tengo mi mp4, siempre con batería, siempre me acompaña. Envidio a aquellos que se van juntos a casa, riendo de las cosas que les han pasado durante el día. Me gustaría sentirme arropada en algún momento. Sé que no hago nada por remediarlo, pero eso no quita que tenga ganas. Creo que es hora de empezar un cambio y borrar todo aquello que no me gusta de mi vida o, por lo menos, intentarlo. Me he dado cuenta que el ir sola a todos los sitios no me aporta más que escuchar buena música. Pero la música está siempre ahí y la gente que conozco, aunque sea por un solo curso, no. Quiero ser capaz de llevarme buenas amistades que me enseñen valores que nunca he tenido, como el de la amistad. Conocer a una persona durante un curso puede hacerme feliz aunque sea solo durante ese año. Los buenos momentos los recordaré y no quiero arrepentirme de no atreverme a dar el paso. Quiero conocer el mundo que conozco en los viajes, pero incluyendo a las personas. El día de reflexión ha terminado. Espero no tener que contarte ya todas las cosas. Ahora quiero compartirlas con más gente. Te seguiré escribiendo.

Anna Martínez – 1r B ESO

Prosa castellana

1ª Categoria

qUÉ pASAríA Si...

¿qué pasaría si Caperucita fuese una niña rebelde? Eso cambiaría toda la historia: “Caperucita no hace caso a su madre y se va por el bosque. Se encuentra al lobo, lo insulta y con un golpe de boxeo lo deja medio muerto en el suelo. Sin hacerle mucho caso se va cantando heavy hacia la casa de su abuela. Entra dando un golpe y sin saludar. Tira la cesta encima de su abuelita y se pone a ver la televisión.”¿qué pasaría si los tres cerditos fuesen tres cerditas malcriadas? Desde luego sería muy diferente: “Las tres cerditas se van a un campo para hacerse las casitas y vivir en ellas. pero, claro, la más pequeñita no la puede hacer, porque no tendría tiempo para tomar el sol. La segunda, la mediana, tampoco la puede hacer porque con la madera y los clavos se le podría romper alguna uña. Y la mayor, y en teoría la más inteligente, tampoco la puede hacer ya que con el cemento se le podría ensuciar la ropa de marca. Así que viene el lobo y se las come.” ¿qué pasaría si la ratita presumida fuese la ratita rapera? Esta vez sí que sería muy diferente:“La ratita rapera se despierta por la mañana y se encuentra una moneda en el suelo. La coge y piensa: “¿que haré yo con esta moneda? ¡Ya sé! podría comprarme una gorra para estar genial y cantar rap.” Así que por la tarde se compra una, la más nueva de todas. A la mañana siguiente, después de desayunar sale al balcón con su gorra nueva para ver cómo va el día. poco después se le acerca un gallo y le dice: “¡Eh! ¡ratita! mueve la colita y dime: ¿quieres una boda de cine?” La ratita rapera, al escucharlo, le dice: “Lo siento, pero no. Tú no eres como yo.” Seguidamente pasa un perro y este le dice: “¡Eh! ¡Guapa! ¿quieres una boda mañana?” La ratita, asustada, le contesta: “¡Cúrratelo más, Dios mío! ¡Así no sigas, niño!” En poco tiempo pasa un cerdo y le dice: “¡Eh! ¡Hermosura! mueve tu cintura y responde: ¿quieres una boda a lo grande?” La ratita no se lo piensa dos veces y contesta: “primero te digo que no. Y luego quítate ese olor.” Finalmente pasa un gato y este le dice: “ratita, cañera y bonita. Tú que eres la más chiquita. Si te casas conmigo seré tu DJ. ¡no pienses más y dale al play!” La ratita, encantada, aceptó y al cabo de un mes vendieron más de cien mil discos.”¿qué pasaría si el patito feo fuese un patito guapo cantante? “Cuando el patito guapo nace, su madre le tiene como favorito. Él presume de su forma de ser y sus hermanos y hermanas se ponen celosos y le echan del nido. patito guapo va en busca de su madre para volver con ella, pero no la encuentra. En su camino se encuentra con muchas patitas que quieren ir con él pero a él no le interesa. También se encuentra con otros patitos que no son como él y se ríe de ellos. Al pasar mucho tiempo empieza a cantar para no aburrirse y se da cuenta de que cantar canciones se le da muy bien. Al cabo de un año saca su primer disco: patito el Guapo - Eva patita se fue. Con su primera canción, que dice así:

Eva patita se fue, buscándome por la playa. Con su carácter muy fiel y sus patitas tan largas.

Ella se marchó y solo me dejó.

Y ahora estoy en esta hierba, sin la mayor indulgencia.

¡Eva patita se fue!Y así se hizo famoso para toda la vida.”¿qué pasaría si las siete cabritas fuesen malas y el lobo fuese bueno?“La madre de las siete cabritas se va a comprar. Seguidamente llega el lobo y educadamente pide entrar. Las siete cabritas planean un plan maligno para él. primero, le invitan a café, y él se lo bebe despacito y con cuchara. Después juegan todos juntos a la Wii. pero cuando deciden jugar al escondite, mientras el lobo se esconde, las siete cabritas le preparan una emboscada. Hacen ver que lo pillan y se tiran sobre él. Al cabo de un rato en que el lobo está inmovilizado, llega la madre. Entonces dice: “me falta solo un plato, niñas.” pero ellas le responden: “Ya lo tenemos, mamá.” Y le enseñan el lobo atado. Cuando la mamá está a punto de cogerlo para cocinarlo, él se desata y les hace comer una piedra a cada una. Se despide de ellas, que no pueden moverse, y se larga satisfecho.”Todas estas versiones y las que faltan son especialmente diferentes de las reales. por cierto, es bastante divertido contar algunas así. imaginaos a Caperucita cantando heavy o a la ratita presumida haciendo rap. También a un patito cantando o a unas cabritas carnívoras. Así que ya sabéis: siempre habrá más de una manera de contar un cuento. probadlas, os están esperando.

Laia peyrí – 2n A ESO

TIEMPOS DE gUERRA

Enric, un joven de 17 años, vivía en una pequeña masía de un pueblo del Alt Empordà, llamado Vilabertran, con su padre y sus dos hermanas. Júlia, la mayor tenía 15 años y la pequeña, que tenía 12 años, se llamaba Mercè en memoria de su madre, que murió en su parto. Eran una familia humilde de campesinos. Enric estaba muy unido a su familia, jugaba con sus hermanas, ayudaba a su padre en el campo y a cuidar los animales, hacía excursiones por el bosque, etc. Pero su sueño era poder viajar, conocer nuevos sitios y siempre había querido ir al extranjero. Era un chico inquieto y soñador.Durante muchos años vivieron tranquilos en el campo, pero el 1936 comenzaron a tener problemas ya que se había declarado la guerra civil en España. Enric quiso ir al frente a defender los ideales republicanos que le había transmitido su padre desde pequeño. Su padre se negaba ya que decía que era muy joven, que no estaba preparado y que no quería que le ocurriese nada. Además, lo necesitaba para las tareas del campo. Pero cuando cumplió 18 años se vio obligado a marchar al frente para defender el bando republicano.Durante el tiempo en que Enric estuvo en la guerra, su familia pasó unos años muy duros por la falta de alimentos. Los primeros años Enric intentaba enviar una carta cada semana a su familia y les explicaba anécdotas, cosas sobre sus nuevos compañeros, sus victorias en los asaltos, las muertes, cómo se encontraba…Después de dos años en la guerra, no llegaron cartas de Enric y su familia se pensaba que había muerto, pero un día llegó una carta de un amigo suyo que les explicaba que Enric estaba encarcelado.Cuando lo soltaron, dos años después de acabar la guerra, Enric se enteró de que sus hermanas habían sido acogidas por las monjas porque, desgraciadamente, su padre había muerto de un ataque de corazón.Enric fue a buscar a sus hermanas para llevárselas a casa. Ellas le explicaron todo lo que había pasado. En realidad, al padre lo habían asesinado ya que, tres años después de su marcha, uno de los señores ricos del pueblo le pidió la mano de Júlia y él se negó. En venganza, al acabar la guerra, lo acusó de rojo y lo fusilaron.Se instalaron en su antigua casa y siguieron con su vida. Un día, el señor que había acusado a su padre y que ahora era el alcalde del pueblo, volvió y le pidió a Enric la mano de Júlia. El también se negó. Días después lo vio intentando forzar su hermana en la cocina, después de que el volviera del campo y, sin pensarlo dos veces, cogió la azada que llevaba en la mano, le golpeó la cabeza y lo mató.Después de lo que pasó, y viendo que los nacionales, que habían ganado la guerra, acabarían persiguiéndolo y matándolo, él, Júlia i Mercè huyeron a Francia. Así pudieron emprender una nueva vida seguros, lejos de su casa. Dejar su tierra y la masía de esa forma, les entristecía, pero, al menos, podrían cumplir el sueño de viajar y conocer nuevos lugares.

helena Cañas - 1r A ESO

SOLA PERO NO DEMASIADO

Atardecía, y el sol desprendía un color naranja rojizo. La playa estaba desierta, sólo yo rondaba por allí. Caminaba por la arena, sin rumbo, sin estar segura de qué hacía. No tenía casa, ni familia, ni amigos, estaba sola en un mundo en el que no sabía lo que me podía encontrar; en un mundo donde nadie quería mi compañía. Mis padres habían muerto durante la guerra, cuando yo sólo era una niña, se ocuparon de mí en el orfanato, hasta ayer. Ahora estaba aquí, vagando por la playa sin saber qué hacer. Desde la muerte de mis padres, mi mundo se había derrumbado completamente y había tenido una vida horrible. Seguí caminando y el Sol cada vez estaba más bajo, me senté en la arena y justo cuando el Sol ya desaparecía en el horizonte, me puse a caminar por las calles, sólo iluminadas por la poca luz que apenas desprendían las pocas farolas de la calle. El pueblo no era nada del otro mundo, y no había ni ayuntamiento. La guerra destrozó por completo la ciudad tan bonita que había antes de que pasara este desastre. Ahora sólo había un pueblecito de mala muerte, con apenas casas. La gente se había ido yendo a lo largo de los años porque todo había acabado completamente destrozado. Y la poca gente que quedaba, eran gente mayor que con penas y trabajos pudo reconstruir su casa para seguir viviendo aquí los pocos años de vida que les quedaban. No había nadie, la calle estaba desierta, sólo estaba yo acompañada por el sonido del viento al chocar contra las ramas de los árboles. Se oyó un estallido seguido de una gran nube de polvo que se levantó en ese momento del suelo. Esperé que esa explosión no fuera lo que creía que era. Una bomba. No llegó a alcanzar el pueblo, pero yo salí corriendo, muerta de miedo, no quería ver como, de nuevo, mi ciudad, mi actual pueblo, volvía a ser destruido. Se volvió a oír una explosión. Esta vez sí que alcanzó el pueblo, pero yo ya estaba lejos. Vi como lo que antes había sido mi ciudad, se consumía otra vez en llamas por culpa de la guerra, se oían gritos de desesperación y el miedo de la gente se podía oler en el aire. Ahora sí que no tenía donde ir, ni nadie conocido al que pudiera acudir. Ahora sí que estaba sola. No sabía donde encontraría un sitio donde la guerra no hubiera estallado de nuevo. Sentía un vacío en mi corazón, algo irreparable. Antes de seguir corriendo, miré por última vez el que había sido mi hogar durante tantos años, aquel lugar tan alegre y pintoresco que ahora se había convertido en un paisaje desolador. Con las lágrimas resbalando por mi pálida cara, me giré y seguí corriendo. En el horizonte vi una casa, pero estaba muy débil y caí desmayada por el gran esfuerzo que había hecho. Me desperté y me encontré tumbada en una especie de cama. A mi lado vi un chico rubio de ojos azules que estaba echando leña al pequeño fuego que ardía en la chimenea. Pasé un par de días en la cama, aun afectada por lo que había pasado. Cuando estuve más o menos recuperada, le pedí quedarme con él. Accedió y yo, a cambio, le proporcioné mi ayuda en casa: limpiaba, cocinaba, lavaba la ropa, la tendía…Pasaron un par de años y decidí que tenía que hacer algo más productivo en esa desastrosa vida que había tenido. Lo hablé con Gabriel y me dijo que no quería que me marchara, que conmigo no se sentía solo. Sentí que mi futuro pendía de un hilo y tenía que tomar una decisión. Creí que lo mejor sería quedarme con él, pero algo me empujaba a irme de allí y volver al sitio donde yacían las ruinas de mi pueblo. Así que dejé que mi corazón tomara la decisión, aunque en esos momentos mi corazón pertenecía a Gabriel, y no quería separarme de él. Pero aun tenía ese vacío que dos años antes me había quedado marcado en el fondo de mi corazón. La mañana del día siguiente me marché hacia allí, no avisé a Gabriel, no deseaba darle demasiadas explicaciones. Le quería por encima de todo, pero necesitaba encontrarme a mí misma. Salí de la casa y me puse a caminar por donde había llegado hacía ya bastante tiempo. Estuve caminando mucho tiempo y llegué allí hacia al atardecer. El pueblo seguía derruido, como cuando lo dejé a merced de los atacantes, pensé que quizás yo hubiera tenido que morir con él. Me dirigí a la playa, me tumbé en la arena y recordé el día en que me echaron del orfanato, el mismo en que tuve que huir porque estaban bombardeando la zona. No hacía frío, la brisa marina acariciaba cada una de las partes de mi cuerpo, estaba cansada, y columpiada por el sonido de las olas, me dormí. Sentí la respiración de alguien encima de mí, luego me cogieron en brazos, y como en los cuentos de princesas, me dieron un beso para que me despertara. Ese alguien era Gabriel, que al despertar me dejó en pie y me cogió de la mano. No me pidió explicaciones, sólo me prometió que juntos levantaríamos otra vez el pueblo, que juntos lo haríamos otra vez habitable, que juntos formaríamos una familia y que juntos llenaríamos otra vez ese vació de mi corazón. Amanecía, y junto al Sol que salía del horizonte, vi mi futuro claro, un futuro donde sería feliz.

Ivet Duran – 2n C ESO

LAS PÁgINAS EN BLANCO

Primero consulto la agenda. ¡Qué alegría! No tengo demasiados trabajos.¡Uy! Escribir una historia. Bueno, no creo que tenga muchos problemas.Lo primero es crear un lugar de trabajo adecuado. Me decido, así, a ordenar la mesa. ¡No pensaba que tardaría tanto! ¡Cuántas cosas para guardar! Libretas, lápices, gomas, pegamento, papeles, tijeras, rotuladores… y no continuo.¡Por fin! La mesa limpia. Ahora toca preparar el material: los bolígrafos, varios por si alguno falla, el diccionario, por si necesito alguna pista, y los papeles en blanco.Ha pasado media tarde y estoy muy cansada. No importa. Empezaré con mi historia.¡Uy!, ¡ay! ¡No se me ocurre nada de nada! ¿Será porque no tengo suficiente luz? Me parece que no es esto. ¿Será que la silla es incómoda? Mejor la cambio, pues parece que no es esto. ¿Y si cambiara da sitio? Puedo ir a la mesa del comedor o a la mesa de la cocina. Quizás si veo a toda familia moviéndose, se me ocurre un tema y empiezo a escribir y escribir sin parar. Pero después de pasar tanto trabajo ordenandolo todo, decido quedarme.Pero no hay manera, empiezo a desesperarme. No quiero mirar el reloj porque todavía me pongo más nerviosa. Escucho una voces:- ¡A cenar!¿A cenar? ¡Qué horror y las páginas siguen en blanco!Contesto: -¡Un momento y ya voy!¡Y de pronto empiezo a escribir sin poder parar! ¡Qué felicidad!

Alexandra Civera – 1r A ESO

7 A.M.

Son las siete de la mañana de un gélido diecisiete de enero. Me despierto sin sábana y en el suelo. Hay ropa sucia y basura por la habitación. Te seré sincero.

Y junto a la ventana, desde la que no se ve el cielo, se encuentra sobre una mesa pulcra mi querido lapicero. Ese es el lugar donde vuelo, donde entre corazón y mente efectúo el duelo. Y es allí

donde empezó todo, donde le escupía junto a mi sangre mi vida en el folio, acudía si estaba en él el lodo expresándose con más matices que las pinturas al óleo.Últimamente, ante el folio en blanco no surge nada de su mente, le tiembla el pulso y se dice que otro día será, pero sabe que se miente. Piensa que su talento se verá, pero existe en su cabeza un miedo al olvido muy latente. Habla de su destreza sin conocer el esfuerzo, empieza un texto y se rompe la cabeza. Luego rasga la hoja y, hecha una bola, la lanza a la papelera con firmeza.Le rugen las tripas, le corre la prisa, escucha su música y añora su risa. Días de cielo color azabache no promete una vida humana. En este panorama en penumbra que sus ojos divisan... ya no hay rastro de su sonrisa.Una gota de sudor cae de su frente y una lágrima vaga por su faz. Le vuelve a rugir el vientre. Escribir parece tan poco eficaz... Intentó gritarle al mundo, pero nada le sirvió. Golpeó paredes y, aún más, se hirió, no encontró solución en este laberinto de vida... Bajo de mi nube, la habitación sigue en calma. Es hora de vestirse, pero Poesía me pide que vuelva a la cama.

Xavi Pujol – 4t A ESO

Prosa castellana

2ª Categoria

LAS CAJiTAS DE LA FELiCiDADEn mi habitación tengo una estantería ocupada completamente por cajitas. Cajas pequeñas de todo tipo: cajitas de madera, de cristal y de metal. Cajitas de cartón, de nácar o esmaltadas. Cajitas lisas, pintadas e incluso en relieve. Cajitas cuadradas, redondas, o de formas que ni puedes imaginar. Todas ellas tapadas con sus respectivas tapas, ocultando su interior de la vista de los demás.No le he contado a nadie qué hay en su interior, porque esto estropearía la sorpresa o les haría perder su magia. Pero hoy estás de suerte y te revelaré su contenido: en cada una de esas cajas hay un pedacito de mí. Sonrisas, lágrimas, momentos de luz dorada de tardes de verano, rocío de gélidas mañanas de invierno y trocitos de hojas en tonos marrones de otoño. En esas cajas guardo los mejores momentos: cuando todo parecía genial y quería que el tiempo se detuviera, miradas que me hacen temblar, algunos “te quiero” sinceros, risas que no cesaban hasta que me quedaba sin aliento.Sin embargo, por diferentes motivos, también guardo miles de lágrimas que han resbalado por mi rostro, de noches en que lloraba hasta quedarme dormida, o de pequeñas injusticias que de tanto en tanto me ocurrían. Recuerdos que me hicieron daño, y posiblemente siguen haciéndomelo, pero recuerdos, al fin y al cabo. También guardo ahí mis ilusiones, cada día aparecen algunas nuevas o se esfuman otras antiguas. De las ilusiones no viviré eternamente, las selecciono una a una para guardar las que realmente valen la pena.En definitiva, guardo partes de mi vida, ¿mi secreto? No contárselo a nadie. Son parte de una vida que me pertenece únicamente a mí, y yo decidiré con quién quiero compartir tal secreto, porque es para siempre. Ahí guardo las cosas que poco a poco han hecho de mi quién soy ahora, guardo mi felicidad y la razón por la que me la podrían arrebatar. Así que dime, ¿te unes conmigo para proteger esas cajas?

Elena Yagüe – 3r A ESO

VErDún, FrAnCiA - 27 DE FEBrErO DE 1916

Huele a muerte. Siempre huele a muerte, a podrido y a moho. Siempre llueve en este maldito país; hace semanas que no sale el sol.Sujeto el rifle entre pecho y brazo y me concentro en el cigarrillo, lo único que me mantiene ligado al presente. El humo entra y sale de mis pulmones. Como el gas, pero el bueno, no el letal.Aunque a nadie le importaría que muriera. No tengo a quien escribir cartas, ni con quien hablar, porque mi francés no es ni aceptable y a los británicos no les gusto porque piensan que solo soy un vaquero del Oeste que está aquí únicamente por la gloria.No es así.Esta es mi patria, la tierra de mis abuelos. Todavía tengo algunos familiares que están luchando por sus parientes que se esconden. Supongo que debería sentirme afortunado por no tener la obligación de estar aquí, pero era lo correcto. Mi padre lo hubiera hecho, de no haber muerto hace unos años. Hace frío.Tiemblo al pasar por encima del cuerpo medio podrido de un compañero al que apenas conocí, antes de que lo mandaran a la guerra, le dispararan y lo arrastraran de vuelta a las trincheras.No llevarán su cuerpo mutilado a donde pertenece.Yo también había sido novato, justo después de salir del entrenamiento. Me enseñaron cómo apuñalar con una bayoneta y cómo recargar rápido el rifle. Pero no me enseñaron que moriría a causa de las estrategias que se ponían en marcha, ni me dijeron nada sobre la soledad que sentiría, ni el vacío interior, ni el dolor. Sobre todo, el dolor.No le enseñaban eso a nadie.Tengo la máscara de gas alrededor de mi cuello y la tiro hacia abajo, intentando respirar. El aire está viciado; huele a muerte, a podrido y a pólvora. No me gusta el olor.La única persona que sí me habla tampoco tendría que estar aquí. Estamos atascados, hasta que la guerra termine o hasta que venga la muerte. No creo que la guerra vaya a acabar pronto, así que estoy preparado para morir luchando.Es todo por lo que tengo que vivir ahora.La intendencia se mueve rápidamente. Subo por un cable con púas y me arrastro por el barro y el lodo.Mientras tanto, caen camaradas a mi alrededor, hombres valientes, hombres dedicados.Pero yo no muero.Soy demasiado bueno pretendiendo estar muerto y gritando en alemán para despistar al enemigo.Una mano me pone de rodillas y la cara embarrada de mi mejor aliado entra en mi campo visual, sus ojos marrones se me quedan mirando.“Quédate agachado”, ordena, en un perfecto inglés, “hazte el muerto.”Pego la cara al suelo y mantengo la respiración.No se oye nada aparte del constante bullicio de armas que están siendo disparadas.Un objeto cae de repente en la base donde estamos.El aire se torna denso y mis fosas nasales se llenan de algo parecido a la paja recién cortada. A causa de la confusión inicial no me doy cuenta de lo que es.Pero da igual.La máscara de gas sigue en mi cuello y mis manos están bajo mi torso; no me da tiempo a ponérmela otra vez.Ya es demasiado tarde.Mis camaradas están todos ya agachados, a mi lado está mi amigo.Con mi mirada clavada en la suya, cierro los ojos.

Clara Machín - 4t B ESO

LOS 30.000 CERDITOS DE DAChAU

La vi llorando. Ahí estaba: sola, sucia, triste. No pasaría de los 5 años, pude distinguir algún que otro mechón castaño que sobresalía por debajo del asqueroso gorro que le

cubría la cabeza. Su niñez quedaba escondida bajo toda la suciedad que la envolvía. Sus manitas temblorosas abrazaban con fuerza un libro bastante demacrado: Los tres cerditos.

Me acerqué silenciosa a la pequeña, con miedo de asustarla todavía más. Al verme, sus ojitos oscuros se alzaron. Las lágrimas de aquella niña me perforaron el alma, la expresión de terror que aquella mirada me transmitió hizo revolver lo más profundo de mis entrañas. Temiéndome el motivo de aquella desesperación, me senté a su lado.―¿Qué te pasa, pequeña? ¿A qué vienen esas lágrimas?No respondió. Abrió el libro por la última página y me lo mostró. Bajo unas pocas letras se veía la imagen de una casa de cemento con una chimenea humeante, dónde los tres cerditos, desde el interior, observaban con miedo al lobo feroz que aguardaba tras la puerta.―Tengo miedo. –Con su dedo minúsculo señaló al lobo, y luego a los tres cerditos– ¡Están atrapados!―Pero bonita, ¡el cuento no termina así!Cogí con cuidado la hoja y la volví, y entonces vi que, efectivamente, ese era el final del cuento para la niña, ya que las hojas restantes habían sido arrancadas. Las dos nos quedamos un rato mirando la imagen del libro. Mientras ella seguía vertiendo lágrimas sobre las hojas, alcé la mirada hacia el frente, encontrándome la misma escena delante de mí: centenares de “casas” humeantes, muy humeantes. No tenían ventanas, pero yo bien sabía que dentro también había cerditos. Y no sólo tres, muertos de miedo frente a los imponentes “lobos” uniformados que custodiaban las correspondientes puertas.Las ganas de llorar empezaron a invadir mi cuerpo también, pero la pequeña que tenía junto a mí me infundió el valor necesario para retener las lágrimas. Cerré fuerte los ojos y tras respirar hondo la cogí entre mis brazos. Volví a pasar la última página de su cuento, y le mostré las marcas de las hojas arrancadas.―¿Ves? Este libro está incompleto. Al ser tan antiguo se le han ido cayendo las hojas que explicaban el final feliz. ―Ella me miraba intrigada, aún con los ojos húmedos– Escucha. Los tres cerditos estaban realmente asustados, ya que el lobo les estaba amenazando, creyéndose superior y mejor a estos tres animalitos inocentes. Y el feroz lobo se las ingenió para irrumpir en la casa para comérselos. Alzó la vista y vio la chimenea que echaba un humo espeso. “Luego podré cocinarlos ahí dentro para comérmelos, y ese humo lo provocarán sus cuerpos”, pensó entre risas el malvado animal. –La pequeña mostró el miedo de nuevo en su cara, apretándome fuerte la mano– Tranquila, sigue escuchando. Decidió aprovechar la chimenea y entrar por ahí, pero se olvidó de una cosa: ¡de que al caer se quemaría con el fuego! Y así fue, los cerditos habían preparado ese fuego para vencer a su enemigo y éste se chamuscó de tal manera que salió disparado por la chimenea y huyó lejos, con el rabo entre las piernas, escarmentado por sus actos.A medida que le acababa de contar la verdadera versión del cuento, el rostro de la niña se iba iluminando cada vez más, mostrando una increíble sonrisa, la sonrisa de una niñita llena de inocencia y, de nuevo, de ilusión.―Y éste es el final. ¿Ves como termina bien? ¿Y sabes por qué?Negó con la cabeza, mirándome con ojos interrogantes y curiosos y, entre sonrisas y lágrimas y alzando la mirada otra vez hacia las horripilantes imágenes que tenían lugar enfrente de mí, logré continuar.―Porque los buenos siempre se salvan y los malos acaban pagando por sus delitos, pequeña. Los buenos siempre ganan.Las lágrimas se apoderaron por fin de mí. Entre llantos oí caer el libro a la vez que los pequeños y débiles brazos de la niña me envolvían cariñosos y me estrechaban contra ella con fuerza.―¿Qué te pasa? ¿A qué vienen esas lágrimas? ―Esta vez era ella la que se dirigía a mí sonriendo, a la vez que me secaba la cara con las mangas de su pijama sucio―. No llores… ¡Los buenos siempre ganan!Aquellas palabras fueron las que me salvaron. Aquella criatura que lloraba por los cerditos en vez de llorar por ella misma, había recuperado su niñez y las ganas de sonreír. Me aferré con fuerza a las ganas de la niña, la abracé fuerte intentando protegerla de los millares de lobos feroces que acechaban en cada esquina. Una ensordecedora sirena empezó a resonar por todo el campo. Los “lobos” nos organizaron en grupos, como rebaños. Sucios y asqueados como cerdos nos dirigimos a las “casas humeantes”. Seguía sosteniendo a la pequeña entre mis brazos, se cogía fuerte a mi cuello, mirando las chimeneas imponentes.―¿Dónde vamos? ―La sonrisa permanecía en su cara y sus ojos brillaban más que nunca, llenos de ilusión, de ganas de vivir…― ¿Vamos a matar a los lobos?―Sí pequeña, les vamos a vencer… Porque los buenos siempre ganan.

Ana Cristina Sahún – 2n B Batx

Prosa castellana

3ª Categoria

mEnCiOnS DE LLATíDIÒGENES DE SINOPE

D’Icèsies, un bon banquer,Diògenes de Sinope nasqué.

Acusat de la moneda falsificarLa seva ciutat hagué d’abandonar.

Tot seguit a Atenes es traslladàI deixeble d’Antístenes sigué.

Una joventut extravagant tingué.I poc després un nou estil inicià.

A l’estiu es cobria d’arena,A l’hivern amb neu i poca pena.

Descalç i mal vestit anavaI poca cosa necessitava.

Se’l coneixia per l’estil de vidaMés que per la seva fugida.

Un home humil i diferentQue respectava i estimava la gent.

Als seus ben lluïts 90 anys,I le mateix dia que Alexandre el Gran,

Per la indigestió d’un còlic morí.Va ser pitjor que qualsevol verí.

Gemma Colás - 3r C ESO

CINCUENTA

Cincuenta hijaspara cincuenta mares.

Los griegosofrecerán sus altares,leche, aceite y miel.

Cincuenta hijas para cincuenta mares.

Pasitea, Galena, Nemertes,cincuenta hijas

para cincuenta mares.

Nereidas y ramas de coral,Ninfas del hermoso mar.

Voces melodiosas,marineros cautivos.

Poseidón con su tridente,rey de las profundidades.

Cincuenta hijasPara cincuenta mares.

Nerea Bailón – 4t B ESO

inSTiTUT JOAn FUSTEr

Certamen literari de Sant JordiL L E N G U A C ATA L A N A

POESIA PROSA

1ª

CATEGORIA

Xavier CastellsOriol Ribas

Pat FanloLaia Peyrí

Mireia Llopart

2ª

CATEGORIA

Mariona Amorós Mariona AmorósCarles Reynals

Anna DesolaAbril Elies

Alba RomanyàElena Yagüe

3ª

CATEGORIAAnna Cristina Sahún

Christian MuñozAnna Cristina Sahún

L L E N G U A C A S T E L L A N A

POESIA PROSA

1ª

CATEGORIA

Lluc GiménezOriol Ribas

Cristina Ródenas

Laia PeyríPat Fanlo

Anna MartínezHelena Cañas

Alexandra CiveraIvet Durán

2ª

CATEGORIA

Anna Desola Clara MachínXavi Pujol

Elena Yagüe3ª

CATEGORIAAnna Cristina Sahún Anna Cristina Sahún

¿Però no hi trobaran ta pau, tos muscles,la teua olor completa, penetrant-me?No li llegiran ton nom amb un bell pànic? Mira com regracie a Déu aquellaocasió de càntic i memòria,hui que ton rostre ocupa el fons dels llibres.La nit tan gran, la falda on es reclinenles meues voluntats de tu, n’acceptauna altra més, la d’ara, adolorida.Tota l’ànima junta ve a trobar-s’hi.I és com si es descobrís senzilla, dreta,enmig de tanta passió que em passa. Una amor perpetrada en l’agoniai de mirra i escalf, amor, et guarde,i l’alt agraïment en què madure.Art de fervor és mon treball d’espera,perquè ja t’he tingut; i cure amb somnisla casa transcendent on em deixares.I et guarde plenitud. Vindria a dir-t’hoaquest goig sense gest, si preguntavesa quin afany m’assemble o a quin tigre.

Record et dius, amor, record o vetla,i distància estesa des dels braços,et dius clima de set, et dius silencia.Record et sent, amor, en cada tebinaixement d’un record, i edat excelsa,i en cada vena meua i desvalguda.Record o espina lenta, amor, et pense,i secreta estatura de la vida,dins de l’amor, amor, on visc encara.

Joan Fuster

Érem hostes del bes i la insistència,uns territoris radiants, els únics,i argument negador de la nostàlgia.A força d’alegria, vam obrir-nosmés càlids privilegis: la mateixaveu per als dos, sang dura, al.legories.Establírem el món sota la nostraperfecció. Duràvem, prosseguírem.Fidel, el món du encara aquell bé gràcil. No sé si m’estimaves: t’estimavai això era tot, i això era prou, i els diesobraven per a mi racons tendríssims.T’estimava amb les hores i amb el somni,i et cantava, i passaves, i abril queia,i et sabia ma carn meravellada.Sí, t’estimava lentament i sorda.Com s’estimen les coses marcescibles.Com s’aprèn l’idioma de l’absència. Tenies 19 anys, i a punt la joia,i esperança de mi en les teues galtes.Jo t’intentava noms o altres carícies.Vàrem recórrer, junts, tots els designisd’un espai de coloms, les destinadesnits al respir a mitges, la ventura.I què no redimien nostres cossos?Eren purs blanament. Provant llur glòriala forma del retorn els adoptava. Vindrà l’hora de veure dins els versosi algú dirà de mi: heus ací un homeque moria allarat en clars abismes.I algú dirà també: heus ací, sotal’afer minuciós de les paraules,un deliri que cou, un risc de gleva.

Criatura dolcíssima

Criatura dolcíssima - que foresla sola riba forta, un deix d’idea,la mà que entre les meues perdurava!Criatura dolcíssima o miracletotal o prosperada llum - que foresgrat de llavis pertot i branca exempta!Criatura dolcíssima i fondàriai visitació de mots atònitsi pietat complida i cim - que fores ... Eres així com et recobre i jure?Ja no ho sé. Cada instant, buscant-se objecte,t’adjudica diversa retirança.Eres? Ets! Ets així! Tot jo t’hi obligue.I així, i així, i així! Oh l’inventaride lloances que en faig, oh ardents successos!Concorren a invocar-te, i t’enuncien,unes últimes forces de tristesa.En elles he escollit bandera i ala. Era tardor, un temps sense solatge,estrany de cansaments, que em reteniaentre roses inertes, entre exili.Vingueres. Flabiols i cobejançai caderneres deien la sorpresa.Fou un començ de faules vencedores.I vaig saber l’amor: un lloc de messesi tu, ah i tu com un repòs, com unasobtada companyia inajornable!