L’oasi i el jardi Francesc Espinet i Burunat, novembre 2011

L’OASI

IntroduccióEs pot dir que el mode de producció, la formació social, la civilització anomenada “de comerç a llarga distància” ha tingut històricament dos grans nodes geogràfics, els deserts occidentals de l’antic continent i les seves ribes, d’una banda, i les zones estepàrio- desèrtiques centro-asiàtiques. Tots dos han tingut en l’endemig geogràfic una civilització de caràcter més antic, de grans construccions hidràuliques, centrada en Egipte i Mesopotàmia, i encara la peculiar persa, ètnicament centrada en els parlants de parsi. D’un punt de vista ètnic, els àrabs han hegemonitzat el primer node, sometent, cap a Occident, els amazics, i cap a Orient, els kurds: amb la cultura-religió musulmana com a la seva base ideològica autòctona. El segon node ha estat el mongol-turc, que no creà la seva pròpia ideologia, sinó que en la seva penetració cap a l’oest adoptà la ideologia musulmana, que casava molt bé a les seves característiques de civilització del desert. Pèrsia (Iran) i Egipte adoptaren molt de pressa la ideologia musulmana, d’antuvi en una de les seves vessants heterodoxes, el xiïsme; al llarg del temps, Egipte acabà passant al nucli inicial musulmà, el sunnisme (amb una notable permanència, però, d’un cristianisme atípic, l’ortodòxia copta), mentre que l’actual Iran es mantingué en el xiïsme. Mesopotàmia (actual Iraq) es migpartí entre ambdues tendències.

El desertEn el seu conjunt, però, la totalitat d’aquests nodes i endemitjos espacials es situen geogràficament en terres desèrtiques o estepàries, amb oasis com a punt de continuïtat en el seu interior, i ciutats artesano-comercials en la seva perifèria, des d’on es manufacturen mercaderies de molt valor afegit, intercanviades a llarga distància (a través dels deserts i dels seus oasis), cosa que els proporciona les plusvàlues econòmiques sobre les que se centrà el seu esplendor.El desert, doncs, seria la columna vertebral de la seva civilització. Aquest desert, amb les seves planures, els seus altiplans i les seves zones muntanyoses. Amb els seus ergs de dunes, les seves hammades elevades de de sòl pedregós –reg-, els seus aquífers - gueltes d’aigües nítides aflorades, xots i sebkhes d’aigües salades- i les seves valls –wadis, uadis- de rius presents o passats. I els seus oasis, horts, jardins.

Erg, desert de sorra (igidi en tamazig) amb dunes. Ocupa un 20% del territori saharià; també se l’anomena edeyen i ramla. Exemples. Gran erg oriental, Gran erg occidental (Algèria), Erg Chech (Algèria i Mali), Erg Iguidi (Algèria i Mauritània), Erg Chebbi (Marroc), Erg del Teneré, amb l’Erg de Bilma al centre(Níger).

Hammada (àr., “sense vida”), altiplà de pedra (des de pedruscall a lloses), ocupa el 70% del territori saharià. Exemples: Hammada al-Hamra (Líbia), Hammada del Draa (Marroc), Hammada de Tinduf (Algèria). Sovint està constituït en forma de taules limitades per espadats (ikkan en tamazig). El Tademaït algerià és també una hammada.

Hammada al-Hamra (L’altiplà roig), Líbia

RegReg,, superfsuperfíície pedregosa, generalment de pedruscall i a les cie pedregosa, generalment de pedruscall i a les

planplanúúries, però tambries, però tambéé a les a les hammadeshammades. Aquest. Aquest tipus de superftipus de superfííciecie, , siasia on on siasia, s, s’’anomena tambanomena tambéé serirserir (com el (com el SarirSarir ibnibn AfinAfin, a L, a Lííbia). Sovint la bia). Sovint la pedra pedra éés recoberta ds recoberta d’’una finuna finííssima capa, a ssima capa, a manerramanerra dd’’esmalt, entre esmalt, entre negra i roja (mangannegra i roja (manganèès i ferro), coneguda com a s i ferro), coneguda com a ““laca del desertlaca del desert””..

Guelta (àr, bassa, toll), reservori natural d’aigua dolça que emergeix de la capa freàtica, i no s’evapora a causa de la presència de proteccions naturals contra la calor, generalment alts pendents rocosos a la seva riba. Apareix en topònims com Guelta Zemmur, Guelta d’Archei, Guelta es-Stel, Guelta Muri Idié. En tamazig, agelmam, agelmin.

Guelta d’Archei, al massís de l’Ennedi, Txad.

Xot (àr. xatt, sovint escrit shot o chott) i sebkha (àr, sabkha)

Llac més o menys salat, sovint sec a l’estiu i que les pluges o les escorrenties primaverals solen omplir. Sovint s’utilitza xot per un llac aïllat, mentre que sebkha sol reservar-se per un complex de diversos dipòsits d’aigua. En aquests paratges solen formar-se les anomenades “roses del desert”, cristall de guix

Chott el-Jerid, Tunísia.

• Wadi, àr., vall, generalment seca, però que pot ser el llit d’un curs d’aigua, que al Sàhara generalment es perd en el desert; en tamazig, kori, inghar, suf.

Wadi Bih, Emirats Àrabs Units, Península Aràbiga

El Sahara

L’oasiOasi (paraula procedent del grec i aquest de l’egipci i aquest del líbico-tamazig), terreny poblat i construït al voltant d’un punt o d’un curs d’aigua, en mig del desert, on s’hi pot viure conreant gràcies a l’acció ordenadora humana. De vegades basats en zones de vegetació natural voltades de terra erma, de vegades creats de soca-rel pels éssers humans, els oasis són sempre obra humana, són un hort, un jardí. L’aigua (ar. maa; tamazight, aman), in situ o aportada, però sempre dominada, controlada, és la seva base. Si procedeix d’un curs, un riu, o d’un aqüífer de superfície, envoltats de desert, l’obra humana és la seva canalització, la seva distribució, la seva preservació de l’evaporació i la seva aplicació a la terra per aconseguir les condicions que permetin un sòl fèrtil. Si l’aqüífer es subterrani els humans, a més, han d’elevar-lo a la superfície mitjançant pous i sistemes diversos d’extracció. Però aquest aqüífer sovint és lluny de la terra fèrtil o fertilitzable: cal, aleshores, transportar l’aigua mitjançant conductes subterranis característics, les foggara o qanat. I emmagatzemar-la en basses o piscines. La distribució de l’aigua en els oasis no només és un afer tècnic (per exemple, mitjançant pintes que la segreguin i la portin a les diverses sèquies), sinó especialment un afer econòmico- social, depenent dels sistema de propietat de la terra i de l’aigua, que, inicialment de tipus més o menys col·lectiu (amb possible alternança de la possessió de les parcel·les), ha evolucionat cap a formes diverses de propietat privada, tribal, familiar o individual; sempre, però, amb l’existència de normes per les quals es regeixen els “tribunals de les aigües”.

L’oasi de Timimoun a Algèria

Les foggaraFoggara, àr, (també guetara; i kanat o karetz a l’Àsia Central), galeria subterrània que drena per gravetat l’aigua d’una capa freàtica, sovint llunyana, en direcció a terres de conreu; és perforada per pous de ventilació. El sistema de foggara és essencial en els oasis saharians; probablement té el seu origen en sistemes similars de l’Àsia Central (qanat). En arribar a l’oasi, l’aigua , generalment després de passar per sota del poble al que proporciona la quantitat necessària pel consum humà, és distribuïda a través de pintes (kesria) cap a una xarxa de sèquies (ar clàssic, saquiya, àr. dialectal, seguia) i basses d’emmagatzematge (mayen).

Antiga imatge d’un karetz, Turpan

Els Pous

Pou rudimentari al Sahara algerià

Les funcions de l’oasi

L’oasi té diverses funcions. En primer lloc la agrària, però també la de hostal-port-duana dels caravaners, els navegants-comerciants del desert. I la d’habitatge temporal dels beduins, habitualment transhumants-nòmades. Beduins que sovint s’han convertit (especialment en temps d’escassetat) en enemics-assaltants dels pobladors dels oasis: pugna constant entre estants i transhumants, entre duaners i contrabandistes.

La funció agrària de l’oasiEn la seva funció agrària, l’oasi està bàsicament constituït per tres estatges verticals vegetals. El superior consisteix en el palmerar (sovint amb centenars de milers d’exemplars), en els deserts des de l’Iraq al Sàhara, o en conjunts de pollancres (o verns, albers, salzes, chosenies, etc.), en els d’Àsia central. Un segon estatge format d’arbres fruiters de menor alçada (des de magraners i figueres a albercoquers o pomeres i cítrics). I un tercer a ran de terra, constituït bàsicament per herbes remeieres i/o aromàtiques (com la famosa menta del desert, timejja, que sol afegir-se al te, importat), verdures, llegums, cereals, etc. De la palmera se n’utilitzen tots els elements. El fruit, el dàtil, pot constituir l’element bàsic de l’alimentació (consumit fresc o assecat, amb varietats com la deglet nour, dit lluminós, al Maghreb; khalasah, quinta esència, a Aràbia; o zagloul, a Egipte), fer-se’n una mena de mel o fins i tot un alcohol, mentre que el seu pinyol és utilitzat com a combustible. Les branques i fulles són un element essencial de la cistelleria i de la coberta dels habitacles, així com de la construcció de tanques per contenir l’avenç de les dunes. El tronc és la fusta bàsica dels oasis, especialment per a la construcció (puntals, pilars, bigues), però també dels mobles. La pol·linització de les palmeres (amb exemplars masculins i femenins) constitueix a la primavera una de les principals feines agràries dels oasis; en acabar aquesta tasca es porta a terme una gran festa, similar a la del fi de la sega europea (amb sant joan, com emblema a casa nostra). Els pollancres, salzes, etc. proporcionen a l’Àsia Central també la fusta per a la construcció, el mobiliari, etc., i alhora la primera matèria (especialment vímets) per a la cistelleria; la funció alimentària, en canvi, és assignada a d’altres fruits (fins i tot la vinya a Turpan, al Xinjiang uigur xinès), especialment els albercocs, assecats i convertits en orellanes; com en el cas dels dàtils, el seu pinyol és un bon combustible

Turpan, Xinjiang uigur

Turpan

Oasis al Karakorum

Oasis al Karakorum

Oasi de palmeres a Líbia

Sahara algerià, miniconreu

Pintura orientalista d’un oasi egipci, amb els dàtils a punt de ser collits

Els oasis saharians, IEls curs del Nil i els del Draa i el Seguiet el-Hamra són els exemples, respectivament més oriental i més occidentals, d’oasis-curs; els dos darrers formen part del conjunt de rius procedents de l’Atlas, la majoria dels quals es perden al desert. El Nil, per la seva banda, excepte en el delta, només dóna lloc a estrets oasis en els seus marges, que fins i tot en alguns trams confinen directament amb el desert. Al sud, termenejant amb el Sahel, es troba el Níger, en el tram nord de la seva immensa corba. D’altra banda, un nombrós conjunt de rius que es perden al desert procedeix dels massissos muntanyosos, especialment de l’Ahaggar, l’Adrar dels Igfoghas i l’Air, com El-Botha, l’Igharghar, el Tamanrasset, el Tin Tarabine, el Tilemsi o el Tafassasset. Alhora, també trobem depressions tancades, endorreiques, bàsicament el Souf-Oued algerià, seguit dels chotts tunisencs, el Fezzan a Líbia, el Touat a Algèria, el Txad al Txad i Qattara a Egipte.Els oasis-punt són múltiples i al seu voltant han crescut algunes de les ciutats més importants del Sàhara: Ghardaia (capital de la pentàpolis del Mzab), Tamanrasset, Bou-Saada, Touat, Djanet, El Golea, Timimoun o Ouargla a Algèria; Faya-Largeaud al Txad; Taoudeni i Timbuktu al Mali; Bilma i Agadez al Níger; Ghat, Ghadames, Awjilah, Kufra o Sebha a Líbia; Tozeur i Nefta a Tunísia; Figuig, Er-Rachidia, Zagora o Tafilalt al Marroc; Smara a la RASD ocupada; Oualata, Chinguetti o Ouadane a Mauritània; en el cas d’Egipte, Siwah, Faium, Bahariya, Farafra, Dakhla o Kharga serien els més notables del desert a l’oest del Nil (desert líbic), mentre a l’est (desert aràbic) els punts d’aigua són escassos i petits.

Aglomeració urbana i palmerar a l’oasi del Mzab, Algèria

Els oasis saharians, II• Molts oasis utilitzen les foggara per a dur-hi aigua, encara que també poden

ser alimentats in situ a partir d’una capa freàtica sobre la que s’implanta directament la vegetació (aleshores l’oasi s’anomena bur, no irrigat) o de la que l’aigua s’extreu per mitjà de pous (hassi ,khottara, agla, bir, en àrab; anu, en tamazig) o fonts (aman, en tamazig; aïn, en àrab), alguns dels qual poden trobar-se aïllats en mig del desert. Hi ha una gran diversitat de tipus de pous, de tracció humana o animal, amb politja o sense, de balancí o amb catúfols i sínia, etc.

• Els oasis de wadi (sia al descobert, sia subterrani) utilitzen alhora canalitzacions, rescloses (també n’hi ha de subterrànies) i pous, com seria el cas del llarg oasi de Saoura;

• els oasis d’erg solen ser de petites dimensions i formats per un seguit de concavitats rodejades de sorra, que és continguda mitjançant barres de palmes, formant dunes artificials;

• els oasis de xott o sebkha solen instal·lar-se en un dels seus marges i obtenir l’aigua a través de foggares de llargues dimensions, com mostra el gran oasi del Gourara, centrat en Timimoun.

Oasis de la vall del Draa, Marroc

Els oasis saharians, IIIEls oasis han estat sovint històricament sotmesos als nòmades (i la seva població convertida en vassalla, imghad, com la denominen els tuaregs), alhora que han exercit com a punts estratègics per al comerç caravaner, com a llocs duaners, d’ avituallament i de repòs de les caravanes. Aquesta submissió al nòmades (generalment tuaregs o hassaniyes) donà lloc a l’aparició dels harratin, al Sàhara central i occidental, de procedència subsahariana i melanoderms, que eren esclaus (o treballadors alliberats, ighawelen entre els tuaregs) dedicats al conreu.

Jove harratin en un oasi

Bibliografia

Battesti, Vincent, Jardins au désert, París, IRD, 2005. A la xarxa.Bencherifa, Abdelatif, L'Oasis de Figuig . Persistance et changement, Passau, PassaviaUniversitätsverlag, 1990 .Doucey, Bruno (ed.), Le livre des déserts, París, Laffont, 2006.Esteve, Jordi, Los oasis de Egipto, Barcelona, Lunwerg, 1995.Folch, Ramon (ed.), Deserts, vol. IV de Biosfera, Barcelona, Enciclopèdia Catalana,1996. Hoskins, George Alexander,Visit to the Great Oasis of the Libyan Desert. With anAccount, Ancient and Modern, of the Oasis of Amun, and the other Oases now under theDominion of the Pasha of Egypt, Londres, Longman, Rees, Orme, Brown, Green, & Longman, 1837. Julivert, Manuel (i Susana García-López), El Sahara. Tierras, pueblos, culturas, València, Universitat, 2003. A la xarxa, parcialment.Laureano, Pietro, Sahara, giardino sconosciuto, Firenze, Giunti, 1989.Martin, Michael, Desiertos, Barcelona, Círculo de lectores/Galaxia Gutenberg, 2004.

EL JARDÍ ISLÀMIC

El jardí islàmic primigeni• Muhàmmad, en el relat alcorànic, es refereix als “primers

pares”, Adam i Eva, seguint el relat bíblic; per tant, situant-los en un jardí, el Jardí de l’Edèn (en hebreu, Gan Eden, Jardí de les Delícies), potser a Mesopotàmia, potser a la costa àrab del Golf, entre d’altres possibles indrets. Allò que en la mitologia sumèria era Dilmun, el pairi daizia persa (paradís, jardí tancat, bosc acotat de caça, dels que ja se’n coneixen mostres als segles IX- VIII abans de la nostra era). El Jardí d’Iram (al sud d’Aràbia, ciutat mencionada per l’Alcorà) seria una metàfora d’aquest paradís (perdut, posat que aquests primers pares no va creure els advertiments d’Al·lah), on determinades llegendes perses situen la pàtria dels peris (àngels de primer caiguts, però després redimits pel reconeixement de la seva culpa, dirigits per una reina).

El jardí de les delícies, detall, El Bosco, Museu del Prado, Madrid,

1480-1490

Aquest jardí de les delícies (“jardí per on els rius flueixen”, diu l’Alcorà en més de 30 ocasions) és resseguit per quatre rius, originats per la deu de Salsabil: un d’aigües “incorruptibles”, diu l’Alcorà; un altre de llet “sempre amb el mateix gust”; un tercer de vi que dóna “joia als qui el beuen”; i un darrer de mel “pura i clara”. Hom ha associat aquests rius amb els quatre elements, el d’aigua amb l’aigua, evidentment, el de llet amb la terra nutrícia, el de vi amb el foc, i el de la mel olorosa amb l’aire. Rius que correspondrien a rius reals de les terres orientals, l’Amu Daria (Saihan), el Syr Daria (Jaihan), l’Èufrates (Furat) i el Nil . Això segons la tradició islàmico-àrab, però en la versió mesopotàmico- persa, serien els següents: Fison (Ganges), Gihon (Nil), Hiddekce (Tigris) i Èufrates.

• Fonts, oasis, jardins en l’origen real, en l’origen mític de l’islam... i en el seu desig de futur etern. Tot plegat, unit a la imperiosa necessitat d’aigua d’una terra àrida, a la consideració, per tant, de l’aigua com un dels béns més preuats, conformen el jardí islàmic com un lloc altament considerat, com un lloc de riquesa, que la pràctica de l’agricultura d’oasi pot enriquir encara, unit a l’altra tradició dels confins occidentals, la tradició grecoromana de l’hortus conclusus (tancat) com a locus amoenus, com a lloc del benestar, de la sexualitat, de l’amor. I, pel tractament de l’aigua en aquest oasi-hort-jardí (fruites, verdures, hortalisses, però també flors oloroses i acolorides, també arbres fruiters i d’altra mena, també herbes medicinals...) se seguirà d’antuvi la tradició persa dels shahar bagh (en persa, dels quatre jardins, també conegut com a sistema cruciforme), que alhora s’adiu amb el mite del paradís àrab dels quatre rius.

Miniatura persa del Khamsa de Kirmani, c. 1430

Palau i jardins de Madinat al-Zahra, Còrdoba, art omeia, 936-945 i següents

El Jardí de Babur, miniatura, c. 1590, art mongol. Victoria & Albert Museum, Londres

Pati dels Lleons, Alhambra, Granada, art nazarí, 1377.

Diagrama d’un jardí islàmic ideal

• Es dissenyarà un terreny dividit en quatre parcel·les mitjançant cursos d’aigua, en el centre del qual se situï una font, un pou, una deu (el salsabil) que creï una piscina, una bassa per alimentar aquestes sèquies, aquest regs, alhora que funcioni com a mirall per a reflectir les belleses del firmament, dels arbres i dels edificis circumdants. Potser amb punts d’aigua addicionals, que poden donar lloc a sortidors, a brolladors que creïn remorosos jocs d’aigua. Mentre que la divisió en quatre quarters (les quatre parts del món, els quatre punts cardinals, els quatre elements, novament) pot reproduir-se ad libitum per tal de crear l’escaquer desitjat. També pot ser que el brollador principal no estigui al centre del jardí (i aleshores aquí s’hi situï un quiosc elevat, des d’on es pugui contemplar tot el seu àmbit), sinó en un costat, o a l’interior d’un pavelló arquitectònic, potser un iwan amb el seu shadirwan (mena de tobogan per on s’escola l’aigua). Aquest shadirwan o unes petites cascades seran absolutament necessàries si no es tracta d’un terreny pla, sinó d’un pla inclinat, que pot també esdevenir un conjunt de feixes, de terrasses a diferents nivells. Això si el jardí és a l’exterior, perquè alhora pot crear-se en patis interiors (claustres) de palaus (a la manera dels etruscos, que el passaren als romans, els rumi de Bizanci), amb les columnates de parets pintades dels seus peristils, convertides en porxades revestides de ceràmiques o de plaques minerals tant a l’Occident magribí i andalusí, com a l’Orient otomà, persa i mongol.

Els jardins sobre el llac d’Amber, al Rajasthan.

Char Bag, Quatre Jardins, manuscrit mongol, c. 1590, British Museum, Londres

Els jardins del Taj Mahal, I

Els jardins del Taj Mahal, II, plànol

Esquema dels jardins (Genoardo, de l’àrab Jannat al-ard, jardí de la terra) de la Zisa a Palerm, segle

XII

Bibliografia• AADD, The persian gardens, Washington, Mage Publishers, 1998.• Brookes, John, Gardens of Paradise, Londres, Weindenfeld and Nicholson, 1987.• Hantelmann, Christa von (ed.), Gardens of delight, The great islamic garden, Colònia, DuMont, 2001.• Lehrman, Jonas, Earthly paradise. Garden and courtyard in Islam, Berkeley, University of Californisa Press, 1980.• Moyniban, E.B., Paradise as a garden in Persia and Mughal India, Londres, Scolar Press, 1979.• Páez de la Cadena, Francisco, El jardín hispano-musulmán, Estado de la cuestión, 2002, a la xarxa.• Petruccioli, Attilio, Il giardino islamico, Milà, Electa, 1995.• “Rethinking the islamic garden”, a Yale F&ES [Forestry and Environmental

Studies] Bulletin, núm. 103, 1997, pp. 349-364, a la xarxa.• Petruccioli, Attilio (ed.), Gardens in the time of the great muslim empires, Leiden/Nova York, E.J. Brill, 1997.• Pordany-Horvath, Csilla, La genèse des jardins en Islam et les jardins historiques de Marrakech, 2004, a la xarxa.• Ruggles, D. Fairchild, Gardens, landscapes and vision in the palaces of the islamic Spain, Philadelphia, University

of Pennsylvania Press, 2000. Islamic gardens and landscapes, Philadelphia, Pennsylvania University Press, 2008.

• Shamsuddí Elía, R.H., El jardín en la tradición islàmica, a la xarxa.• Souto Alcaraz, Ángela, El jardín de la Persia antigua y el jardín del Islam, Madrid, Instituto Juan de Herrera, 1999.• Tabbaa, Yasser, “The salabil and shadirwan in medieval islamic courtyards”, a Environmental Design. Journal of

the Islamic Environmental Design Research Centre, núm. 1, 1986, pp. 34-37, a la xarxa.• Zangheri, Luigi, Il giardino islamico, Castello, Leo S. Olschki, 2006.