María Luz Morales Godoy va néixer a la ciutat gallega dela Corunya el 23 d’abril de 1889, en el si d’una famíliaacomodada que li proporcionà una infància feliç. Quanencara era petita, els Morales visqueren un temps a

Andalusia fins que, el 1897, el pare, advocat, administrador idelegat d’Hisenda, fou traslladat a Barcelona, on la famíliadecidí establir-se.

A la capital catalana, la jove María Luz trobà un ambientidoni per a les seves inquietuds intel·lectuals: primerament, esformà a l’Institut de Cultura per a la Dona, i va matricular-seposteriorment a la Facultat de Filosofia i Lletres. Com a estu-diant universitària, fou la primera dona que trepitjà la biblio-teca de l’Ateneu Barcelonès, del qual erasòcia, un episodi que cridà poderosa-ment l’atenció a la Barcelona del’època, i que només era l’inicid’una llarga llista d’activitatsculturals que mostraria elcaràcter decidit d’una donade gran cultura.

En morir el seu pare,s’hagué d’enfrontar a lanecessitat imperiosa de gua-nyar-se la vida i, sorprenent-ment, l’any 1921 escollí el perio-disme com a professió. Prèviament,

33

María Luz Moralesperiodista per damunt de tot

havia guanyat un concurs literari dela revista El Hogar y la Moda i,quan s’assabentà que la publicacióbuscava personal per incorporar ala redacció, no dubtà a presentar-s’hi.

Fou acceptada i inicià laseva carrera amb un entusiasmeque la dugué a adoptar la modamés avançada del moment,com ara el tall de cabell curt,a la garçon, una tendènciarevolucionària que causà ungran escàndol entre lasocietat puritana.L’estil fresc i les opinions

innovadores, expressades sempre amb gransinceritat, li van proporcionar un gran prestigi entre les lec-

tores de la revista, de la qual ben aviat esdevingué directora.La seva activitat, però, no es limità a la paraula impresa; tam-bé actuà com a gran comunicadora a través de conferències ixerrades divulgatives, com ara l’anunciada a La Vanguardia el4 de febrer de 1923:

El próximo martes, a les 19,30 se inaugurará enAcción Femenina un cursillo de “Generalidades lite-rarias y periodismo”, por la señorita María Luz Mora-les.

Aquell any féu arribar a La Vanguardia uns escrits en elsquals mostrava un temperament exquisit d’escriptora, que liobriren les portes del rotatiu barceloní amb seu al carrer dePelai. Li proposaren fer-se càrrec de la crítica de cinema i ellaho acceptà, malgrat tots els recels que aixecà entre el col·lec-tiu periodístic, gairebé exclusivament integrat per homes. D’a-questa manera, i per evitar que les distribuïdores cinematogrà-fiques influïssin en la seva feina, decidí signar amb un pseu-

34

María Luz Morales

María Luz Morales

dònim masculí, Felipe Cen-teno, en record d’un perso-natge literari de BenitoPérez Galdós. Al cap d’unsmesos, les seves cròniques ala secció Vida cinematogrà-fica començaren a destacar.

Sorprès per la qualitatdels articles, el gerent de ladelegació de Barcelona dela productora americanaParamount sol·licità al diariuna entrevista amb aquellFelipe Centeno, per desco-brir que al darrere s’amaga-va una bella i elegant perio-dista de trenta-quatre anys. L’home quedà tan impressionatque la contractà acte seguit com a assessora literària d’algunespel·lícules, una feina que assolí més rellevància amb la irrup-ció del cinema sonor. No solament traduí textos, també escri-gué diàlegs i els adaptà a la fonètica espanyola.

El 1926 inicià la seva col·laboració amb el diari madri-leny El Sol, a la secció setmanal La mujer, el niño y el hogar,en la qual, sense deixar-se influir excessivament pel títol car-rincló, introduí noves perspectives i escrigué articles fervoro-sament reivindicatius. Ella mateixa definí la seva secció comuna charla amiga, de las cosas que a las mujeres interesan:del hogar, del niño, de la casa, del ambiente doméstico, dehijos. Y también, ¿por qué no?, de trapos, de modas, de afei-tes, de gratas y consoladoras frivolidades... Y también encuanto la fuerza y la voz de quien ha de hablar a ello alcan-cen, de los eternos temas humanos que por igual a hombres ymujeres importan: la belleza, el trabajo, la cultura, el arte, la

35

María Luz Morales als anys vint, quaninicià la seva llarga trajectòria com aperiodista.

naturaleza, el dolor, la caridad... En definitiva, una contribu-ció que no se pretende feminista, ni “galante”, sino dedicadaal común de las mujeres y a sus inquietudes.

Fins aleshores, ja havia demostrat ser una eficientescriptora, però havia arribat el moment d’esdevenir una granperiodista. Des de les pàgines d’El Sol abordà tota mena dematèries que considerà d’interès per a les dones i l’educaciódels fills i, per donar més difusió als seus articles, els inclogué

en el volum Elogio del libro, obrapremiada el 1926 per la Cambradel Llibre de Barcelona i que seriapublicada per La Vanguardia el 14de novembre de 1927.

L’any següent, per celebrarla tercera edició de la Festa delLlibre de Barcelona, la Cambradel Llibre edità el seu petitmanual Libros, mujeres, niños,que obtingué una notable pro-jecció pública en ser repartitgratuïtament en las escuelas ycentros oficiales por ordendel Presidente de la CámaraOficial del Libro, com reco-

llí La Voz el 3 d’octubre de 1928.Durant aquesta etapa, també adaptà obres de la lite-

ratura universal per als infants i publicà articles a les revistesFilms Selectos i Mediterráneo, entre altres. El 1930 apareguéel seu assaig Las románticas i impartí la conferència Lesmares cultes i la seva influència benefactora a l’Ateneu Bar-celonès.

Les seves activitats, però, anaven més enllà de la crea-ció literària i el periodisme. Mantenia una estreta relació ambla pedagoga María de Maeztu, que dirigia a Madrid la progres-sista Residencia Internacional de Señoritas, amb la finalitat defomentar l’ensenyament universitari entre les dones. En sorgirel projecte d’instaurar una centre similar a Barcelona, Maeztu

36

María Luz Morales

María Luz Morales

proposà a Morales de ser-ne la directora, càrrec que ocupà enser inaugurada al Palau de Pedralbes la Residència Internacio-nal de Senyoretes Estudiants, el 1931.

El 1933 passà de la crítica de cinema a la de teatre, laseva gran passió, manifestada des de ben petita quan, mentreencara era una nena, havia dirigit un teatret de putxinel·lis ambpersonatges creats per ella mateixa.

Aleshores ja havia assolit un gran reconeixement com aperiodista, cronista i escriptora, però especialment com a con-ferenciant reverenciada per un públic selecte, com el que esreuní a l’hotel Ritz el 4 de desembre de 1933, convocat per l’e-litista Conferentia Club. Aleshores, María Luz Morales disser-tà sobre un Viaje sentimental a través de las cartas de amor,un tema que ella mateixa definí com a cursi, pero lo cursi per-tenece ya a otra época y, por tanto, comienza a tener carác-ter, estilo, y es, así, oportuno revalorizarlo. Certament, lesopinions de Morales no deixaven ningú indiferent, tenia lacapacitat de captivar l’auditori amb exposicions amenes i sug-gestives com aquesta, recollida l’endemà per La Vanguardia:

37

María Luz Morales i Gabriela Mistral a la porta de la Residència de Senyoretes del Palaude Pedralbes, envoltades d’unes quantes joves beneficiàries.

Las cartas de amor pueden servirnos para conocerlas modas y modos de amor a través de tiempos, de cos-tumbres, de políticas y revoluciones. Así como la mujerha inventado la moda por no envejecer, por renacer, enlo posible, bajo el encanto de formas nuevas, inéditas, elamor, tan viejo como el mundo, cambia de forma y figu-ra a cada paso, y no parece hoy como ayer, ni es hoycomo será mañana. (...)Y ahora las cartas de amor han desaparecido. Aun

aquellos breves “billetitos de amor” que señalaban unacita en el golf, un encuentro en el “party”, han sido sus-tituidos por la llamada telefónica... Y ello ¿por qué? Envano los aficionados a contestar los más íntimos inte-rrogantes con respuestas de orden material, inmediato,concreto, nos dirán que los rápidos medios de comuni-cación y locomoción —teléfono, automóvil, etc.—, la

mayor amplitud de las costumbres, lasmayores facilidades para verse y hablar-se los enamorados, las hacen innecesa-rias. El argumento es inadmisible; sirespondieran sólo a una necesidadconcreta, las cartas de amor no hubie-ran pasado nunca de las tres líneas...y la mayoría son interminables.

En aquella mateixa edició deLa Vanguardia, a la secció deLibros y revistas, també apareguéla ressenya del seu llibre Algunasmujeres, un libro de lectura idealpara que en él empiecen a forjar-

se las feminidades de mañana. Elvolum, adreçat a les adolescents, recollia la vida de

vuit dones exemplars i era escrita en un estilo claro, conciso ypráctico, fácilmente asimilable para los cerebros infantiles aque va dirigida la obra. Autora prolífica, també dedicaria tex-

38

María Luz Morales

María Luz Morales

tos divulgatius a ThomasEdison (1934) i Marie Curie(1936), entre altres personat-ges prominents de la història.

Quant al panorama tea-tral, les perspectives haviencanviat substancialment desde la proclamació de laRepública i la instauració del’autonomia catalana, peraixò el mes de setembre de1934 els diaris anaven plensde comentaris i elucubra-cions a l’entorn de la programació de la nova temporada. Desde les pàgines de La Vanguardia, el 21 de setembre María Luzes preguntava: ¿Asistiremos a una renovación del TeatroCatalán?, i expressava l’esperança que s’arribés a crear unacompanyia oficial catalana, un somni que es faria realitat, peròaviat quedaria destruït per la guerra.

El 30 de març de 1936 encara participà a Santiago deCompostel·la a la constitució de l’Asociación de EscritoresGalegos, de la qual fou escollida com una de les més destaca-des representants, ja que sempre s’havia mantingut vinculadaa la vida cultural gallega i també al vessant polític, com hodemostra que, com a secretària de l’entitat Mujeres Galleguis-tas, donés suport a l’aprovació del primer Estatut d’Autono-mia de Galícia. Tot plegat, sense abandonar les seves activitatsculturals o les seves col·laboracions a La Vanguardia i ElHogar y la Moda, revista que dirigia tot i ser l’única dona dela redacció.

Però esclatà la Guerra Civil i el govern de la Generalitatdecretà l’embargament d’alguns diaris, entre els quals La Van-guardia, que quedà en mans d’un comitè obrer. El director del

39

La seu històrica del diari La Vanguardia,al carrer de Pelai 28, edifici actualmentocupat per un hotel.

rotatiu, Agustí Calvet i Pascual (més conegut pel seu pseudò-nim, Gaziel), hagué de marxar precipitadament a l’exili iAntonio Martínez Tomás —home de confiança dels propieta-ris, la família Godó— considerà que Morales era la personaidònia per ocupar-ne el càrrec: coneixia a fons la professió,disposava d’una gran capacitat intel·lectual i mantenia unaexcel·lent relació amb tot el personal de l’empresa. El repteera gegantí. La seva passió era escriure i mai havia consideratuna possibilitat com aquesta, però alguns dels col·legues mésrellevants s’havien vist forçats a fugir i calia, sobretot, evitarla imposició d’una persona aliena a la casa. La insistència delsseus companys, especialment dels que formaven el comitèobrer, fou essencial perquè María Luz Morales acceptés l’o-ferta, i el mes de juliol de 1936, als quaranta-set anys, esdevin-gué la primera directora d’un diari en la història del periodis-me peninsular. Ocuparia el càrrec fins a l’abril de 1937.

Per fer-nos càrrec de les sensacions que María Luz expe-rimentà aquells dies, res millor que la carta que adreçà al seuamic Ángel Ossorio Gallardo, diputat democristià lleial a laRepública i president de la comissió jurídica que el 1931 haviaredactat l’avantprojecte de Constitució espanyola:

Mi ilustre y buen amigo:¡Cuántas cosas desde que nos vimos por última vez!

Sobre todo ¡cuántas cosas terribles!(...)Más hay algo concreto que he de decirle, algo que

tengo que rogarle. Entre los muchos casos dolorosos dela hora presente, está el caso de La Vanguardia. El pro-pietario ha huido (naturalmente con sus millones). Eldirector ha abandonado y se ha ido al extranjero. Eladministrador —después de algo complicadísimo deexplicar— a su vez se ha esfumado. Han quedado, en lacalle Pelayo, unas paredes, unas máquinas… y 400familias, que si el periódico cesa de salir, o se desacre-dita, quedarán automáticamente sin comer, al díasiguiente. Afortunadamente el espíritu de los trabajado-

40

María Luz Morales

María Luz Moralesres —imprenta y redacción— ha sido admirable y siguesiéndolo. Han evitado que se pegara fuego al edificio ylas máquinas se destrozaran así como otros males deorden espiritual no menos terribles y de no mejor arre-glo. Se ha formado un Comité compuesto exclusivamen-te por obreros de La Vanguardia, en el que todas las sec-ciones de la Casa están repre-sentadas, y que, bajo el control,claro está de la Generalidad,se propone seguir la publica-ción del periódico, y resistirhasta donde permita el últimocéntimo y el último esfuerzo.Ahora bien, ese Comité ha

tenido una idea lo más estra-falaria que podía ocurrírse-le a nadie. Me ha ofrecido¡a mí! la Dirección delperiódico. Yo —que paramayor calamidad estoy enla cama en un ataque alhígado— primero meeché a reír, luego casime eché a llorar. Si me hubiesennombrado Marqués de Abisinia, no me hubieseparecido más descabellado. Sin embargo, esta gente tie-ne en mí buena fe y en mi cariño al periódico, tal con-fianza, y —sobre todo— el momento es tan difícil, queno he podido decir que no. No es gloria, ni provecho loque se juega, sino deber, destino, y éste no admite falsasmodestias ni repulgos escrupulosos. En ese barco desar-bolado iré con los que son al fin mis compañeros de tra-bajo desde hace catorce años. Las circunstancias man-dan.Y aquí viene mi ruego, mi súplica, don Ángel. Nece-

sito que el periódico, dentro de la ruta política que lemarca la hora no decaiga en solvencia, en calidad. Den-

41

tro de esta misma semana he de restablecer la colabo-ración con aquellas firmas que realmente importan,para que el lector sepa a qué atenerse. He de decirleque de esas firmas la que más me importa es la suya,don Ángel. Yo necesito, La Vanguardia necesita urgentey regularmente, artículos de usted…

Ossorio respongué amb una carta datada el 8 d’agost de1936, just l’endemà de rebre la missiva de la seva amiga:

Mi buena amiga María Luz:No había conseguido darme cuenta de lo que pasa en

La Vanguardia hasta que ayer día 7 recibí su carta sinfecha. Sentiría que hubiese tardado en llegar y que V.me tuviera por moroso en responderla.En algún sitio había leído que se habían incautado

los talleres de La Vanguardia para Tierra y Libertad. Ycomo La Vanguardia hasta ahora no ha traído más queinformación, ignoraba si aquello podía ser cierto o si elperiódico era de la Generalidad o qué otra soluciónhabía tenido la crisis. Ahora veo que ha pasado lo mejorque podía ocurrir, es decir, lo mismo, exactamente queha pasado en Ahora. Los productores del periódico sehan encargado de él y están trabajando ardientemente,con el mismo criterio que V. me revela. Es decir, con elpropósito de que el diario, auxiliando resueltamente alGobierno y al Frente Popular, no pierda su dignidad nisus modos. Reputo gran acierto que le hayan confiado aV. la dirección, no sólo por sus méritos literarios sinoporque su persona es garantía de serenidad y de tem-planza en medio de esta turbonada de pasiones. No mechoca la fuga de Godó, pero me sorprende mucho la deGaziel y no me la explico. Su tónica conservadora eratan discreta y comprensiva que había logrado el respe-to de las clases populares. Yo he tenido ocasiones decomprobarlo. Quiero demostrar a V. mi propósito desecundarla y le remito adjunto el primer artículo. Por la

42

María Luz Morales

María Luz Morales

retribución no se preocupe usted. Me paga V. lo quequiera, cuando quiera y como quiera y me hace V. elfavor de creerme si le aseguro que mi principal empeñoestá en que triunfe V. y en que triunfen todos los escrito-res y obreros que se han posesionado del periódico. Sime hace V. el favor de transmitirles mis votos por su éxi-to se lo agradeceré mucho...

Morales, doncs, acceptà el càrrec per deure professionali compromís personal, tot i que seria per un període limitat asis mesos. A ella correspondria en exclusiva la competènciad’acceptar els editorials, encara que la línia política seria defi-nida pel Comitè de Control Obrer elegit per a aquesta funció.Amb les seves dots persuasives, aconseguiria llimar aspreses iresoldre conflictes, alhora que proporcionà ajuda a molta gentamenaçada en aquella etapa de descontrol, a la qual proporcio-nà avals, documentació i, fins i tot, amagatalls.

Com a directora de La Vanguardia, María Luz Moralesarribava cada dia a la redacció a les 6 de la tarda i no l’aban-donava fins ben entrada la matinada, quan el diari ja era al car-

43

Aspecte de la Rambla els primers anys de la Guerra Civil, amb edificis incautats per for-macions polítiques revolucionàries.

rer. Convé recordar que, en aquell període, les retribucionseconòmiques d’homes i dones tampoc eren equiparables. Perexemple, en el seu càrrec directiu, Morales percebia un sou desis-centes pessetes mensuals, mentre que alguns periodistes

arribaven a cobrar-ne set-centescinquanta. Sense anar més lluny, alseu successor a la direcció del rota-tiu, Paulino Masip, li seria atribuïtun salari de vuit-centes pessetes.

Passats els sis mesos decompromís, el febrer de 1937María Luz Morales fou substitu-ïda, com hem dit, per Masip, quen’exerciria la direcció fins almes d’octubre de 1937, quan elGovern central s’instal·là aBarcelona i convertí La Vangu-ardia en el seu portaveu. Undels redactors més destacatsd’El Socialista, FernandoVázquez Ocaña, n’ocupariala direcció fins al final de la

guerra. Dedicada a altres activitats cul-turals, María Luz Morales col·laborà el 1938 en el guió de lapel·lícula Espoir (també coneguda per Sierra de Teruel),d’André Malraux, film que a l’Estat espanyol no seria estrenatfins al 1977.

En acabar la guerra, el 1939, tots els redactors de LaVanguardia van ser cessats, els fou retirat el passaport i se’lsprohibí exercir-ne l’ofici, a l’espera que les noves autoritatsfranquistes decidissin posteriors represàlies personalitzades.Al principi de 1940, María Luz Morales s’hagué d’enfrontar auna denúncia per pertànyer al Partido Galeguista i, sobretot,per haver dirigit La Vanguardia en el período rojo. En la sevadeclaració, Morales es definí com apolítica, però per les sevesactivitats, públiques i conegudes de tothom, fou reclosa durantuns mesos en un convent de monges de la carretera de Sarrià,

44

María Luz Morales

habilitat com a presó. Entaforada jun-tament amb altres dues-centes detin-gudes, en un espai concebut per avint alumnes, patí maltractaments ifou testimoni d’atrocitats que maivolgué explicar.

Un cop alliberada, sobrevis-qué gràcies a les seves col·labora-cions en algunes revistes, obliga-da a signar amb dos pseudò-nims: Ariel i Jorge Marineda, en record delnom literari que Emilia Pardo Bazán havia donat a laseva ciutat natal, la Corunya. El 1948 recuperà oficialment eldret d’exercir com a periodista i entrà a treballar com a críticateatral, comentarista de moda i articulista al Diario de Barce-lona, diari al qual estaria vinculada fins a la jubilació. Tambécol·laborà amb El Noticiero Universal i La hoja del Lunes.

Paral·lelament, fundà l’editorial Surco, especialitzada enla traducció de grans autors; dirigí l’editorial Araluce, amb laqual publicà la col·lecció Las obras maestras al alcance de losniños; també es féu càrrec de la direcció de la sèrie Universi-tas, de l’editorial Salvat, col·laborà assíduament amb la revis-ta Lecturas i encara emprengué obres de caràcter enciclopè-dic, com ara La Moda. El traje y las costumbres en la prime-ra mitad del siglo XX i la Historia ilustrada del séptimo arte,publicada el 1950 en tres volums.

Pel que fa a l’activitat social, tingué una presència relle-vant, sempre vinculada al món intel·lectual. Participà en ban-quets i trobades literàries, congressos cinematogràfics i esde-veniments culturals de tota mena. Com escriuria Jaume Ariasa La Vanguardia el 6 d’abril de 2008, María Luz Morales erauna señora inteligente, culta, elegante, de buen ver, de las queno se despintan. La seva presència, doncs, sempre era moltcelebrada.

45

Coberta d’Historias de Sófocles, un dels títols publicatsper l’editorial Araluce.

María Luz Morales

El primer gran reconeixement li arribà el 1956, quan elGovern francès li concedí l’Ordre de les Palmes Acadèmiques,

en reconeixement a la seva feina periodísti-ca i cultural. El 1962 rebé un homenatgepels seus vint-i-cinc anys de crítica tea-tral, motiu pel qual el 14 de gener fouentrevistada per Javier del Arco a LaVanguardia, a la secció Mano a mano:

—¿Tuviste tentación de ser autora?—Lo fui, puesto que llegué a estrenar

y con éxito una comedia original, encolaboración con Elisabeth Mulder, en

Bilbao, por la compañía de Pepita Díaz yManuel Collado, en 1936; pero estalló la guerray se acabó.

—¿No has escrito otras?—Sí, pero están guardadas en un cajón, como las de

tantos españoles.(...)—¿Qué te parece bien del teatro que vemos en la

actualidad?—La inquietud y el deseo de superación; la labor de

los grandes directores y el entusiasmo de la nueva gene-ración de actrices y actores.—¿Con qué no estás conforme?—Con el pesimismo y la desesperanza de un gran

número de obras, con el lenguaje grosero, con la premu-ra de preparación y ensayo, con el divismo que multipli-ca, atomiza las compañías y dispersa las posibles for-maciones...(...)—¿Crees que en una hora, o poca más, podéis, los

críticos, después del estreno, analizar, enjuiciar y dicta-minar la obra, que es como lo hacéis?—También es acto de servicio; pero por mi parte, con

una terrible humildad casi dolorosa, al tener que enjui-

46

María Luz Morales