El signe distintiu de la nostra processó del divendres sant és l’art que ofereix i el silencique l’embolcalla. Els passos de la passió i mort de Jesús són presentats amb art deprimera qualitat. El silenci els presta un accent que ressalta el seu misteri i fa possibleque es pugui escoltar el seu missatge religiós. El valor afegit d’aquestes representacionsartístiques només pot ser copsat amb un capteniment contemplatiu i amb una actitudinterior i exterior de silenci. El silenci de la nostra processó no és només el que la faespecial i impressionant alhora, sinó que és una necessitat per a acollir el missatge delsfets que recordem, cadascun dels quals porta un ensenyament important per la nostravida. Així s’estableix una comunió entre tots els qui som al carrer en aquella nit delsant enterrament: entre els qui passen i els qui miren, entre els qui acompanyen elspassos i els qui contemplen els misteris representats

Pot semblar inútil i irrellevant parlar de la necessitat de silenci. Ens hem habituat aviure en un món sorollós. Quasi mai tenim el goig d’escoltar el silenci. Moltes personesno poden suportar la quietud total i necessiten que alguna cosa bugoni contínuamental seu costat. Però tots hem experimentat què bé s’està amb la persona que estimessense dir res, en silenci, captant la profunditat de la mirada i l’expressió del gest del’altre. En situacions com aquestes no calen les paraules i els sorolls exteriors fan nosa.Moments de dolors punyents i d’alegries molt íntimes necessiten el silenci. Llavors lesabraçades s’estrenyen sense paraules. Espontàniament es fa silenci davant d’unpaisatge grandiós o d’un fet esbalaïdor.

Semblantment, mirant els nostres passos de la processó del divendres sant ens venenal pensament els silencis de la narració evangèlica de la passió del Senyor. Jesús té unssilencis corprenedors.

A Getsemaní, la negra i espessa nit atueix Jesús perquè el cercle de la mort s’estàtancant. A la seva pregària hi ha poques paraules i molt de silenci. Déu calla i elreconforta amb un gest de proximitat. Així el seu silenci no pot ser de cap maneraentès com a impotència i menys com a complicitat amb els perseguidors. Les revellidesoliveres en guarden el testimoni, quietes.

A la presència dels grans Sacerdots el silenci de Jesús expressa amb claredat la sevainnocència. Prou que ho saben que és innocent i no ho volen reconèixer. No sé quantsarguments s’inventen per a justificar la seva decisió. El que tenen és por de la sevaparaula de veritat. Per això el volen destruir. El Senyor no necessita parlar per rebatretanta falsedat.

Herodes, el rei capriciós, intenta divertir-se amb Aquell que diuen que és algú queembadoca amb portents. Però Jesús ni obra la boca ni mou el gest. Aquell degeneratprepotent no mereix cap atenció ni tan sols la de la mirada.

Durant les anades i vingudes, entre estirades i empentes, entre insults i dits acusadors,tothom crida, menteix, condemna... i Ell calla. Tothom sap quina ha estat la seva vida,la seva paraula i la seva persona. La llum de la veritat no fa soroll i s’imposa per ellamateixa. Per qui acluca els ulls obstinadament, la llum no existeix.

Jesús, abandonat i fracassat, convertit en pelleringa humana pel menyspreu i per latortura, manté la seva dignitat. Suporta i serra els llavis. Davant Pilat, el governadorromà que té la seva vida a les seves mans, sorprèn amb una afirmació: Jo sóc rei.Tots els qui són de la veritat escolten la meva veu. Pot semblar altiu i finsprovocador. Però suscita preguntes que ara no troben resposta. I què és la veritat?La matinada del diumenge, s’acabaran els silencis i els anuncis esclataran. Ja ningúpodrà emmordassar la paraula. El llarg i penós silenci de la injustícia i de la mentidaquedarà trossejat per sempre. Aquesta llosa estifollada quedarà apartada de l’entradadel país de la mort: tot serà, per sempre, vida de la llum i llum de la paraula.

Però a Jesús encara li resta la via de la creu. Creu al coll passa, sofrent, pels llitssolitaris de la malaltia i per les barraques vergonyants de la nostra ciutat opulenta, perles cunetes on malviuen els marginats i pel cor d’humans menyspreats en la sevadignitat. Jesús passa en silenci. Els qui el miren i el compadeixen, somiquen impotentsi covards. Aquesta via puja fins a la mort. El camí no s’atura aquí: va més enllà.Aquesta desfeta és inevitable: s’ha de passar.

(segueix a l’última pàgina)

Nº 78 - 1 abril de 2006

(mirant la processó després de la celebració)

PA

RR

ÒQ

UI

ES

DE

SA

NT

JO

AN

,S

AN

TA

NT

ON

II

MA

RE

DE

DÉ

UD

EL

CA

RM

E-

VA

LL

S

a/e:

info

@st

joan

valls

.org

ww

w.s

tjoa

nval

ls.o

rgte

lifa

x97

760

0013

LA PASSIÓ I MORT DEL SENYOR PARLA EN EL SILENCI.

(mirant la processó després de la celebració)

Al calvari, el silenci, sepulcral perquè és la porta de la tomba, deix sentir tots els cops de l’execució: dels vestits que sónarrencats, l’estirada violenta del cos perquè s’acomodi a la creu, els aürts del martell sobre els claus que travessen les mans i elspeus, la sotragada de la creu, de la que penja el cos clavat, quan aquesta llisca dins clot...

Jesús, el Senyor, ja ho ha dit tot. La mirada entelada i el cor cansat van, una i una altra vegada, del Pare als pocs fidels quel’acompanyen. Només li surten frases breus, quasi síl·labes. Pare confio el meu alè a les vostres mans. Tot s’hacomplert. I amb un gran crit trenca definitivament el silenci que el mal, la injustícia i el pecat havien intentat imposar.

És necessari el nostre silenci, oberta la mirada, per poder veure i creure. Que d’això es tracta. Com el bon centurió, que estavaenfront de Jesús, que, quan veié la manera com havia expirat, digué: És veritat: aquest home era Fill de Déu.

El silenci de la nit-mort ha estat destruït. Ha clarejat el mati del diumenge. A la sortida del sol, ha començat la Pasqua de laVida que creix imparablement i la Pasqua de l’Amor que encén el món.

S’ha acabat el silenci de l’hivern i ara tot són al·leluies de primavera.Josep Bofarull, rector