Embed Size (px)
DESCRIPTION
Un nou servei, aquest fora de la capital i en un petit poble del Montseny, Viladrau. La Guardia Civil ja deu fer força estona que els està esperant, la Brigada d’Homicidis sempre estaria a punt si no fos per l’estimat doctor Schultz, un forense veterà, català a pesar del seu cognom germànic, que sempre es fa esperar.
Citation preview
Bandera dinastí Qing
“NOMÉS CENDRES”
Original d’en:
Francesc Bassas i Gili
1
“Només cendres”
Original d’en:
Francesc Bassas i Gili
...i després. Que n’era d’aquells:
infants, dones i ancians? - Només cendres”
Dr. Josep Cànoves
2
NOMES CENDRES
Capítol 1er. – Una mort violenta com moltes.
Un nou servei, aquest fora de la capital i en un petit poble del
Montseny, Viladrau. La Guardia Civil ja deu fer força estona que els
està esperant, la Brigada d‟Homicidis sempre estaria a punt si no fos
per l‟estimat doctor Schultz, un forense veterà, català a pesar del seu
cognom germànic, que sempre es fa esperar.
El responsable de l‟equip, en Ferran Bagó, aquest fet no li afecta gens
ni mica, fa molts anys que el coneix i la seva experiència compensa
sobradament aquests retards. L‟ull clínic del metge, ha estat
fonamental sovint en la resolució d‟infinitat de casos.
Viladrau està en la cima d‟un turó. Lloc de estiuejants familiars en
busca d‟unes excel·lents condicions climatològiques durant els mesos
calorosos de l‟estiu. Amb en Ferran hi van dos ajudants més, l‟Isidre i
en Santiago, el més jove.
Al arribar al poble un guàrdia civil ja els ha vist venir i els espera a
l‟entrada del poble. Els demana que s‟aturin.
- Sou els d‟homicidis, veritat? Heu d‟anar a la finca de “Els
Castanyers”, us esperen allà. Cal travessar tot el poble i a uns dos-
cents metres trobareu un indicador que us farà girar a la dreta. No
teniu pèrdua. Es una gran finca.
I així ho feren. A la sortida del poble la carretera seguia empinant-se i
no tardaren en trobar l‟indicador de “Els Castanyers” – Finca privada
Barrat el pas. En Santiago hagué de baixar per tal de desenganxar una
cadena que efectivament impedia seguir.
L‟edifici estava rodejada de: roures, pins i castanyers que justificaven
el nom de la finca. Al davant de la façana hi havia una amplia
explanada, amb una palmera i mitja dotzena de pins nòrdics. Al costat
de la casa gran, de tipus senyorial i amb un blasó del S./XVII, un altra
menor, la dels masovers.
Un sergent acudí tan prompte va sentir la seva arribada. Els saludà.
- Comissari?
- Batlló, Ferran Batlló. Crec que es un homicidi, no es cert?
- Efectivament a més tenim el possible culpable, no ha intentat
fugir, està dins la casa.
- Sabem el mòbil?
- No encara. Passin i ho veuran.
3
La pesada portalada de fusta massissa estava parcialment oberta, tan
sols n‟havien obert una de les dues fulles. Seguia una entrada tallada
per una gran vidriera. El Guardia obrí una porta menor i accediren a
un ampli saló menjador.
Al fons de tot a la vora d‟una llar de foc, un tresillo al costat d‟una
tauleta rodona i en una de les butaques el cos sagnant d‟un home
d‟uns setanta i pico d‟anys, amb un trau al cap i a terra, al seu costat
un petit revòlver.
En Ferran després de donar una bona ullada a l‟escena, es dirigí als
seus dos ajudants:
- Isidre, Santiago, féu el de sempre: croquis, fotos, empremtes i
el que cregueu avinent.
- Que es el que sabem, sergent? -preguntà en Ferran mentre el
forense s‟anava posant uns guants estèrils per tal d‟examinar la ferida
del difunt.
- Al vespre els masovers, un matrimoni que viuen aquí a la casa
del costat, es veieren sobtats pel dispar de la pistola. Cregueren que es
tractava d‟alguna pel·lícula de la TV i no en feren cas. Però la
masovera abans d‟anar a dormir, ja eren més de la una, s‟acostà i
comprovà que la porta petita restava oberta. Donà veus i al no
contestar va entrar i va trobar al senyor Montoliu ple de sang. I a
l‟altra butaca hi havia un home gran, silenciós, un desconegut al que
no havien vist fins aleshores. Provaren de preguntar-li, que havia
passat i que hi feia i l‟home no contestava.
- Era l‟autor?
- No ho sabem pas. Potser es va suïcidar...?
- On es ara el desconegut?
- Està a l‟habitació del costat estirat en una cama turca tapat amb
una manta, descansa.
La sorpresa d‟en Ferran i la resta de policies no va ser petita.
- No es normal això de tantes delicadeses i no emportar-se‟l al
quartell. Que passa sergent?
- Es un home gran. I tampoc tenim la certesa de que hagi estat ell
el que l‟hagi mort. No diu res. Quan la dona ha entrat estava assegut a
l‟altra butaca, sembla que hi ha passat tota la nit, sense fugir, ni dir
res.
- Qui és? El coneixen? –interrogà en Ferran dirigint-se al guàrdia
civil
- No l‟havíem vist mai. No es del poble, coneixem la gent d‟aquí
i ni tan sols es tracta d‟un estiuejant, es un perfecte desconegut.
- L‟haurem d‟interrogar.
- Ho hem intentat i només contesta amb monosíl·labs, a penes
contesta a cap pregunta. El curiós, es de que a la butxaca de
4
l‟americana hi hem trobat una clau. Una clau d‟aquestes grosses,
antigues. I sorprenentment correspon a la porta gran de la casa. Els
masovers diuen que no es l‟habitual, ja que la conserven ells, aquesta
es de més a més.
- Doc. Que opines? Crim o suïcidi?
- Caldrà fer autòpsia, no presenta senyals addicionals de
violència, per tan caldrà saber si estava drogat i a partir d‟aquí si tot ha
sigut simulat o s‟ha suïcidat.
- Santiago, amb les habituals precaucions, guarda l‟arma. Sembla
un model vell de revòlver Smith&Wesson.
Anem a veure a l‟altre home.
L‟home tenia els ulls oberts. Realment era gran, aparentava ser més
gran que en Montoliu. I el seu aspecte era d‟una persona gastada per la
vida, els ulls apagats, tot ell donava la impressió d‟un cansament
infinit. En Ferran li preguntà.
- Com es diu?
- No sé–tan sol digué.
- Caldria que ens expliqués el que va passar ahir.
- No ho tinc clar.
- Escolti, si el senyor Montoliu es va suïcidar ho ha d‟explicar. O
l‟acusaran a vostè d‟haver-lo mort. De que coneixia al senyor
Montoliu?
- Jo, sí... estic cansat. Molt cansat.
Va seguir sense dir res més. Era premeditat o realment no podia ser
més explícit?
- Caldrà tenir perseverança. De moment ho haurem de deixar per més
endavant. Amb calma l‟anirem interrogant. Apuntà en Ferran.
- Doc. Estàs llest?
- Si, me‟l han de portar a la morgue. I l‟examinaré com cal.
- Segueixes dubtant? El Sergent creu en el crim.
- Sí, és el que sembla, però prefereixo no precipitar-me, tot es possible.
I l‟home que està dormint?
- M‟agradaria que el veiessis. A penes diu més que monosíl·labs.
El metge s‟apropà al desconegut, li observà els ulls i li va fer un parell
de preguntes sobre com es trobava i l`home es limità a contestar que
bé.
- Mira Ferran, de moment no perdis el temps amb ell. Es un home gran,
que està sotmès a una forta impressió. L‟has d‟ingressar per que el
tractin.
- Sabeu qui és?
- Absolutament, doctor.
- Que portava a sobre? –preguntà en Ferran als seus homes.
5
- Tan sols uns pocs euros, un bitllet de ferrocarril, una clau de la
porta gran de la casa, una targeta de l‟habitació d‟un hotel i res més.
La clau la devia trobar per aquí tirada.
- No. Aquesta clau l‟ha tingut que portar ell. Aquí no existia
En Ferran es dirigí als seus.
- Llestos nois? I tu doc.?
- Sergent, Per què creu que es un assassinat. Penso que si
n‟estigués convençut, ho afirmaria del tot.
- Coneixia de molts anys al senyor Montoliu. Ahir mateix vaig
passar per aquí. I varem estar parlant tranquil·lament. No donava la
impressió de tenir que prendre una decisió tan dràstica.
- Creu que l‟altre home, una persona menys corpulent que el
senyor Montoliu, ha estat capaç de disparar i deixar-li l‟arma al seu
costat, sense que el senyor Montoliu es defensés?
- Miri comissari. Tot això es qüestió seva. Vostè m‟ha preguntat i
jo li dono la meva opinió. El més feble amb una arma a la mà pot
disparar i sorprendre a la seva víctima. A més és poc habitual esperar
una visita per a disparar-se un tret. També el revòlver potser era d‟ell
però jo no li havia vist mai, es quasi una peça de museu.
- Sergent, suposo que ja deu saber que li tocarà anar a declarar.
- Normal. Serà una bona ocasió per tornar-lo a veure. No hi ha
problema. Serà un plaer.
- Igualment sergent. Gràcies per tot. Vindran a recollir el cadàver
i vostè deurà portar a Vic el detingut, el doctor recomana internar-lo
en algun centre mèdic, necessita atenció especialitzada. Està sota una
forta impressió, per això quasi no parla.
- Ho faré constar en el corresponent comunicat.
- Gràcies.
- Tenen alguna notícia d‟última hora sobre l‟estat del Caudillo?
- No. Sembla que el seu gendre, el marqués de Villaverde, li
allarga la vida innecessàriament, tan sols es fer-lo patir. O sigui que
tot segueix igual.
- La situació a la capital, està tranquil·la?
- De moment no passa res, no pensem que la cosa es pugui arribar
a complicar. En produir-se el decés, la presència del príncep Juan
Carlos dóna confiança de futur. Tranquil sergent.
- Es clar. – acabà dient el sergent, mentre els acomiadava
- En Ferran i els seus acompanyants muntaren en el vehicle
oficial i agafaren la ruta de retorn a Barcelona.
- La incertesa ha arribat fins també aquests racons de muntanya. –
apuntà en Ferran.
- Doctor, vostè com a metge. I nosaltres com a policies jovenets,
tenim la ventura de estar fora sospita. Però aquest sergent, sap que en
6
el cas d‟un canvi radical de règim, degut a la mort d‟en Franco, els
membres de la benemèrita es veurien com a còmplices dels quasi
quaranta anys de dictadura.
- Ei Ferran, -apunta l‟ Isidre –t‟hauríem de fitxar com a desafecto
al règim!
- Entre nosaltres. Ja sabeu que els nostres companys de la Social,
no les tenen massa clares, les coses. Els han utilitzat per combatre a la
clandestina oposició, durant anys i segons el que passi ara els poden
tornar els serveis prestats fent-los fora i no saben fer res més que el
han estat fent durant aquests anys. Ho tenen magre.
- Ferran, exageres. Aquí no passarà res. En Franco morirà, i tot es
canviarà per tal de que tot segueixi igual, ja ho veuràs. Les tanquetes
les tenen els militars i ells no desitgen cap canvi.
- Si però hi ha una nova Europa. No acabarem essent europeus si
no hi ha un canvi democràtic.
- Ferran, sigues prudent, i ja saps. En boca tancada no hi entren
mosques. I centrem-nos en aquest succés. El sergent m‟ha convençut.
Qui espera que arribi una visita per suïcidar-se?
- D‟acord doctor. Sàvia observació.
- Santiago la tarja de l‟habitació que heu trobat, no déu indicar de
quin hotel es tracta.
- No però no crec que sigui un problema. També porto la seva
fotografia, per poder procedir a un reconeixement. El que no hem tret
són les seves empremtes.
- Ja ho farem a comissaria.
7
Capítol 2n. – El visitant inesperat.
L‟autòpsia del doctor Schultz es convertí en una peça indispensable.
Calia conèixer si es tractava d‟un suïcidi o d‟un crim. I el resultat no
es va fer esperar. El forense tan sols amb la determinació de la
trajectòria de la bala ja en tingué suficient. L‟entrada era separada dels
pols, la trajectòria a penes era en sentit elevat. I la senyal del dispar
era difusa, es va disparar a bastants centímetres de la pell.
Habitualment el suïcida, sosté l‟arma sobre el seu pols, i la trajectòria
es acusadament elevada. La mort va ser instantània.
I sense cap senyal de violència algú s‟apropà a la víctima. Una
persona que no alarmà al Montoliu, li va disparar sobtadament. Com a
rellevant, l‟occís patia una cirrosis hepàtica molt evolucionada,
irreversible i de pronòstic terminal.
Aquest era resumint i en termes vulgars el contingut de l‟informe
forense.
Amb aquest informe es qualificava la mort d‟en Montoliu com a
homicidi. I amb un testimoni, el visitant inesperat que en podria ser el
culpable o encobridor. En Ferran no deixà de comunicar-li la notícia al
sergent de Viladrau.
- Sergent, tenies raó. Es tracta d‟un assassinat, ho ha confirmat
l‟autòpsia.
- Per a mi no ha estat cap sorpresa. També aquí hem fet la nostra
feina. Aquest home a Balanyà va agafar un taxi a la sortida de
l‟estació. I es va fer portar a Viladrau, fins el cementiri, allà li va dir al
xofer que tardaria uns trenta minuts, i que l‟esperés. Als deu minuts va
retornar i li digué al taxista que podia anar-se‟n. Al que conduïa el taxi
li va semblar que l‟acompanyava un home, que es quedà just a la porta
del cementiri, i que ell no pogué copsar amb claredat, no sabria dir si
era jove o vell.
- El seu català tenia algun accent peculiar?
- Això li cridà l‟atenció al taxista, l‟accent. No sabia per què
però no era normal mes aviat era el català correcte que sol parlar un
estranger, però no pogué concretar més. L‟home no sabé explicar-se
millor.
En Ferran hauria volgut començar a interrogar al visitant desconegut.
Però no fou possible. Els metges de Vic demanaren temps per fer-li un
8
reconeixement més complert. El seu estat de salut tenia molt que
desitjar necessitava una bona recuperació.
Decidiren anar buscant l‟hotel en que s‟hostatjà. Els informàtics
desxifraren fàcilment el contingut de la targeta clau. Corresponia a
l‟Hotel Continental a la part alta de les Rambles de Canaletes. Allà hi
anaren els dos ajudants d‟en Ferran, en Isidre i en Santiago.
A recepció reconegueren a l‟hoste de l‟hotel d‟immediat tan sols
veient la seva fotografia i els policies demanaren la presència d‟algun
empleat del hotel per tal de poder examinar l‟habitació en qüestió.
En l‟armari no hi havia res, ni havia desfet l‟equipatge, que era molt
escàs per una persona que se suposa que va de viatge. Dues camises,
dos parells de mitjons negres. Dues mudes i un barret verdós tipus
esport. Això en quan a vestimenta. Poca cosa. Potser era d‟aquests que
quan viatgen van lleugers d‟equipatge i compren quan necessiten
alguna cosa.
A la tauleta de nit dos capsetes de medicines. I un passaport israelià a
nom de Joseph Cannovich. Israelì, tot i que el nom semblava d‟origen
rus? Els policies quedaren sorpresos, no s‟ho esperaven. Però no
existia dubte, a més la fotografia era concloent, coincidia amb la
persona que parlant català actualment restava en un hospital de Vic
sota vigilància policial.
Tan el Isidre com en Santiago hagueren d‟acceptar l‟evidència aquell
home es deia d‟aquesta manera, i es tractava d‟un ciutadà israelià. O
es tractava d‟un passaport robat al que han canviat la fotografia? Tot
era possible i caldria esbrinar-ho.
Examinaren amb detall el passaport. Estava expedit a finals de l‟any
anterior, en el 1974. Cercaren les senyals dels visats i continuaren les
sorpreses, cap d‟ells era d‟Israel. No venia d‟aquest país. Aquell
israelià, provenia de Kaliningrado d‟acord amb el primer visat de
sortida, el Isidre, va fer gala d‟estar ben informat i aclarí enseguida
que es tractava, d‟un tros de Rússia en territori polonès.
- Com saps això –exclamà el Santiago.
- Per favor. Tu no saps que Kaliningrado es el Hong Kong rus? Mira
dos de cada tres televisors russos es fabrica allà, i te dues fàbriques
d‟automòbils, una d‟elles es de la BMW, l‟altre es de la Hummer.
Amb un milió i mig d‟habitants es el lloc de Rússia amb el nivell de
vida més alt.
- Em deixes parat, si que estàs assabentat! I exactament a on cau això?
- Està situat al mar Bàltic, entre Polònia i Lituània. Era l‟antiga
Konigsberg alemanya. Territori europeu.
- Caram noi, tens cops amagats!
9
- Surt al diari de quan en quan. Es el lloc des de on Rússia
amenaça en col·locar míssils de llarg alcans, que poden arribar
còmodament a Alemanya. Rússia al retirar-se de Polònia, es quedà
aquest territori al·legant que el precisava per poder mantenir una
sortida al mar que no se li gelés durant l‟hivern. El port es una
meravella tècnica, està allunyat del mar i els vaixells hi entren a través
d‟un llarg canal.
- Vaja amb el russos!
- No creguis, tot ho feren els alemanys que en el seu dia, hi
invertiren milions de marcs. Ara al ser port franc, no paguen impostos.
A Rússia li va perfecte per poder comerciar amb tot el món en
condicions especialment avantatjoses.
Tornaren a revisar l‟ordre dels visats. Després del de sortida per
Kalinningrad, existia un d‟entrada per Polònia, un altre d‟arribada al
Charles de Gaulle de París i finalment el pas per la nostra frontera de
Port Bou fa exactament una setmana. Entre l‟arribada a París i la
entrada a Catalunya existeix un període d‟uns tres mesos, que els va
passar, possiblement en el mateix París o algun altre lloc de França.
Res més.
Ja sabien el seu nom, tenien un passaport i també coneixen el seus
darrers desplaçaments. Era una troballa important. Moltíssim davant
d‟un individu tan poc explícit com el tal Joseph Cannovich.
En Ferran i els seus homes estaven encuriossits amb la història
d‟aquell home. Anaven fent molts altres serveis, però cap d‟ells no els
atreia tant com el cas de Viladrau, el d‟un home gens vulgar, i menys
encara amb l‟aparent misteri que el rodejava.
Quan en Ferran arribà a casa no pogué deixar d‟explicar aquest cas a
l‟Eva la seva esposa. Ella era alemanya, conegué al Ferran arrel d‟un
cas en que robaren uns quadres de la Fundació Miró i aparentment
aquelles pintures havien anat a parar a Baden-Wurttemberg, en realitat
els quadres foren recuperats a la mateixa Barcelona. Però de la relació
amb la policia alemanya, va néixer la coneixença entre el Ferran i
l‟Eva. També era policia i el vincle que s‟establí entre ells dos, al poc
es convertí en una unió duradora. S‟enamoraren i es casaren, l‟Eva va
demanar una excedència de quatre anys, que li fou concedida i se‟n
anà amb en Ferran a viure a Barcelona.
Inquieta, es convertí en professora a jornada parcial de la Escola
Alemanya de Barcelona. Però de quan en quan li formiguejava
l‟antiga professió de policia. No podia evitar d‟interessar-se en la
feina d‟en Ferran.
10
Això a ell, no deixava de preocupar-lo. Temia que pogués arribar a ser
l‟exponent d‟un cert grau de frustració per haver abandonat la seva
professió. L‟Eva era una policia vocacional, li agradava fer el que feia
i ho exercia amb un alt grau de professionalitat. Es per aquest motiu
que contràriament a lo habitual en ell. No deixava de comentar-li tots
aquells casos d‟un cert interès, com el d‟ara a Viladrau.
- Ferran. Tinc una amiga que treballa en el consolat d‟Israel.
Passa alguna cosa si provo de obtenir informació sobre aquest
israelià? Ja saps que sé perfectament quins són els meus límits. Ja no
soc policia, ho tinc ben clar. No puc actuar en nom només propi.
M‟ajudaria a sentir-me útil.
- Si es tracta d‟una amiga i a títol personal. No passa res. Ara bé,
nosaltres estem obligats també a donar-ne part al consolat que tenim
un dels seus súbdits a comissaria.
En Ferran embolicat amb altres assumptes urgents, feia uns dies que ni
es recordava d‟en Joseph Cannovich, l‟home de Viladrau, i sonà una
trucada del doctor Schultz, el metge forense.
- Com estàs Ferran?
- Com sempre. Si em telefones vol dir que hi han novetats.
Alguna cosa de nou amb l‟autòpsia d‟en Montoliu potser?
- No, no. Es més important. He precisat d‟anar a Vic per uns
assumptes aliens, i ho he aprofitat per visitar al nostre home de
Viladrau.
- Ja sabem el seu nom, doc. Es diu Joseph Cannovich. Hem
localitzat el seu passaport, es ciutadà israelià.
- Caram! Bé, potser tot va lligant de mica en mica, li han trobat
un número gravat sobre la part del pit esquerra. Tocant a l‟aixella.
- No fotis! Camp de concentració nazi?
- Efectivament i quasi segur que es tracta del camp d‟extermini
de Auschwitz. Allà els marcaven d‟aquesta manera, en lloc de fer-ho
en el braç. He quedat sorprès. I tot i que ja han passat uns anys des de
que devia ser alliberat, aquesta circumstància explicaria el seu estat de
deteriorament físic, possiblement es més jove del que ens ha semblat.
- Ara per la documentació trobada sabem que té 65 anys.
- Ferran, jo l‟hauria fet més gran. Deu o quinze anys més dels
reals. I aquest cognom quasi rus?
- Sabem que fa uns mesos va passar la frontera russa per entrar a
Polònia per Kaliningrad, el cèlebre “enclau” rus en el Bàltic. D‟allà
anà a Paris, per venir a Catalunya al cap d‟uns mesos.
11
Aquest home va sofrir una tragèdia que superaren molt pocs. D‟això ja
en fa uns trenta-sis anys més o menys. Perquè fa tants anys? Dóna que
pensar.
- I les complicacions encara no se li han acabat.
- Has arribat a parlar amb ell.
- Sí, poc, però he parlat amb ell sense més problemes.
- Parla més? T‟ha explicat alguna cosa de interès?
- Doncs no. Els metges em diuen que estava en un estat físic
lamentable. Paulatinament s‟està recuperant. D‟afàsia, res de res. El
que passa i clarament ell mateix t‟ho confessa, es que no vol parlar de
res, s‟excusa dient que no ho recorda, i que no l‟importa res del que li
pugui passar. No hi ha altra motiu en el seu silenci. No et diré abans,
però ara pot parlar perfectament.
- Doc. I tu, quina impressió n‟has tret?
- No te el perfil del home que mata. Ni aïrat es capaç de fer-ho.
No me‟l se imaginar matant. Li he preguntat si volia que notifiqués la
seva actual situació a algun familiar i diu que no. O algun amic, i ha
mogut el cap negativament.
Aquest home de rus, res de res. Aquest home ha de ser d‟aquí.
- De Viladrau?
- No diré tant. Però català t‟asseguro que ho és!
- I el seu accent peculiar?
- Pot ser que es tracti d‟alguna persona que porta molt de temps a
fora.
- El sergent ha ensenyat la fotografia a persones de Viladrau i
ningú l‟ha reconegut doc.
- I Ferran, una cosa et vull dir, que considero important. Aquest
home està moralment molt desfet. Us equivocaríeu si penséssiu que es
tracta d‟un home vell i desgastat físicament. Està desfet, però
psíquicament això els de l‟hospital de Vic t‟ho haurien de confirmar.
I ets tu, el que t‟has de plantejar si aquest estat d‟ànim està relacionat
amb els fets que esteu investigant.
La historia que s‟anava desvetllant de mica en mica, augmentava
també l‟interès de l‟Eva, que no podia evitar de preguntar sovint a en
Ferran si hi havien novetats. El fet de descobrir que es tractava d‟un
sobrevivent d‟un camp de la mort encara la va impressionar més. Com
alemanya s‟hi sentia més implicada.
- Ferran, el creus culpable del crim de Viladrau? No et fa pena,
pensar que després d‟haver sobreviscut a un camp d‟extermini com el
d‟Auschwitz, s‟hagi d‟enfrontar amb un nou problema i greu?
12
- Escolta Eva, com a policia t‟he de dir que aquest germà de la
caritat segons tu, se li van acumulant probes de ser culpable d‟un
homicidi, i ell no fa absolutament res que pugui exculpar-lo. La feina
nostra es cercar probes, el que puguem opinar no te importància.
- Escolta Ferran, no estàs al teu despatx. Estàs a casa teva amb la
teva dona i ella et pregunta quina es la teva valoració. Amb mi no
desvariegis. També sóc una professional i quan treballo se estar per
damunt d‟opinions. Però m‟estranya que no vulguis reconèixer que
aquest home amaga alguna cosa, que no vol revelar. Perquè no vol
parlar? Si fos culpable: mentiria, hauria preparat una coartada. Pensa
que si no arriba a quedar-se en el lloc del crim, aquest home
pràcticament no existia, no va fugir i va tenir temps sobrat per poder-
ho fer.
- Reconec que es un cas força especial. Quan puguem començar
els interrogatoris es possible que les coses s‟esclareixin. Però fins ara
encara no hem pogut començar-los.
- Aquest matí he pres un cafè amb l‟amiga que treballa al
consolat israelià. I ha estat molt receptiva.
- T‟ha dit alguna cosa del Joseph Canovich?
- Estan al corrent de tots els noms i cognoms dels israelians
residents a Catalunya. El que li ha sorprès es que correspongués a un
supervivent de l‟holocaust. Les llistes es varen fer ja fa molt de temps
i figuren en un registre específic, aquí el tenen i ell no hi és. Hauria de
tractar-se d‟una nova incorporació?
- Desprès de tants anys? Farà alguna gestió al respecte? –
interrogà en Ferran.
- Ja la han fet. Pensa que aquest ciutadà està implicat en un
procés criminal, han procedit a enviar informació. Han enviat la seva
filiació a Tel Aviv esperant informació. Es connectarà amb mi tan
aviat pugui dir-me alguna cosa.
- Esperarem. Ella et podrà confirmar si el passaport es autèntic?
- No, si no el té al seu davant. Però no creguis que s‟hagi
estranyat de que un rus tingui un passaport israelià. La seva sorpresa
es que aquesta persona no estigui a Israel ni sembla que hi hagi estat
mai. I m‟ha explicat el següent.
- A Rússia hi havien moltes comunitats jueves. Els alemanys a
mesura que ocupaven pobles russos el primer que feien era
exterminar-les. A les foses comunes d‟aquests pobles ni ha milers i
milers de jueus massacrats pels alemanys durant l‟ocupació.
L‟Estat d‟Israel durant anys ha intentat obtenir permís dels russos, per
tal de que els sobrevivents jueus encara residents allà, puguin emigrar
legalment de Rússia i anar a Israel. I els del Kremlin fins fa
aproximadament un any i mig que no ho varen autoritzar. A partir
13
d‟aleshores s‟han anat expedint milers de passaports semblants al que
teniu a Laietana. Ella creu que l‟origen d‟aquest passaport es deu al
conveni firmat recentment entre israelians i russos.
- Aleshores es tractaria d‟un jueu? Eva, no oblidis que
aparentment es tracta d‟un català.
- Que a lo millor es d‟ètnia jueva. Hi ha molts catalans que són hebreus.
- També pot no ser jueu, i ser ciutadà israelià. Una cosa es la religió,
l‟altre l‟ètnia i finalment la nacionalitat. O sigui que es tracta d‟un
jueu, o no li haurien atorgat el passaport? Sembla una hipòtesi molt
feble.
14
Capítol 3er. – L’Eva va a Viladrau.
Diumenge i en Ferran està de guàrdia. L‟Eva necessita donar sortida
als seus impulsos, te ganes d‟acció. Agafa el telèfon i truca al seu
home.
- Ferran, con estàs? Molt enfeinat? Si estàs tranquil millor que
duri. Escolta maco, m‟han entrat ganes d‟anar a passar el dia a
Viladrau. Alguna cosa a objectar? No, tan sols captar l‟ambient del
poble. Mira buscaré una casa per passar-hi l‟estiu. Es tan sols una
excusa per tafanejar. Que sí, home que sí, no pateixis es tracta tan sols
d‟aprofitar d‟aquest dia tan magnífic. Jo també, rei i no treballis
massa. Petons adéu.
I agafà el seu cotxe i la seva Leica. Enyorava el seu vell Mercedes, el
que el seu pare li cedí gratuïtament feia anys. Pensa que mai més
tindrà un automòbil que l‟arribi a gaudir tant com aquell. El vell
Mercedes, el del primer petó de veritat del Ferran. Es donà compte
que somreia sola...i digué en veu alta:
- Si algú em veu es pensarà que estic xalada.
- El dia era assolellat i fins una mica fresc. Vorejà Granollers i
seguí el curs serpentejant del riu Francolí fins a Balenyà. Allà entre
boscúries la carretera s‟enfilava sense parar. Sentia que necessitava
aquesta escapada. No n‟esperava altra cosa que respirar l‟ambient del
lloc on s‟havien desenrotllat el drama. Lluny de poder pensar que
anava a resoldre res de res.
Mentre el seu petit Nissan Micra, s‟anava apropant a Viladrau, l‟Eva
tenia la impressió d‟haver retornat a la selva Negra, al seu entorn
natal. Necessitava veure arbres, boscos, sentia l‟enyorança del
paisatge, com el mariner sent l‟abstinència del mar quan resta allunyat
de la seva barca. No parava de contemplar les boscúries del Montseny,
no hauria pensat mai que hi trobaria tanta bellesa.
En un revolt amb espai per poder aparcar, aturà el cotxe i respirant a
fondo l‟olor a clorofil·la començà a disparar la vella Leica buscant de
captar una mica la immensitat d‟aquell paisatge. Al fons sempre
l‟inabastable majestat dels pics del Montseny.
Seguint les indicacions d‟en Ferran no s‟aturà a l‟arribar al poble,
seguí directe fina la finca dels castanyers. Deixà el Micra just al costat
de la prohibició d‟entrada a la finca. Però seguí a peu el camí fins
arribar a les dues cases.
El lloc, respirava a pau, a serenor. Res evocava el recent drama. Agafà
la Leica amb la intenció de captar l‟entorn, però sobtadament de la
casa petita sortí una dona airada, brandant un puny amenaçador.
- Fora, marxi d‟una vegada! Aquí no hi han de venir per res!
15
L‟Eva va fer el gest d‟intentar disculpar-se. Una intenció inútil ja que
la dona es dirigí directe en vers ella, sense deixar la seva actitud
violenta. L‟Eva intentà retrocedir amb un gest forçat de la cama que
entrebancant-se la va fer caure a terra.
La que devia ser la masovera va canviar d‟actitud i acostant-se, li
allargà la mà per ajudar-la a posar-se dempeus.
- S‟ha fet mal?
- No ho crec pas. Es cosa d‟un moment, marxo tot seguit.
L‟altra es separà, per tornar portant un seient de plàstic.
- Segui, segui. M‟haurà de perdonar, la cosa es que els periodistes
com vostè no ens deixen en pau!
- No soc pas periodista. Tan sols he vingut a en busca d‟una casa
per passar l‟estiu. M‟agrada el paisatge i he aprofitat per tirar unes
quantes fotos.
- Parla bé el català però no es d‟aquí! No es cert?
- Alemanya, casada amb un català. Lamento haver-la contrariat
no esperava que fos una cosa tan greu.
- Excusi‟m la meva recent escena. Acabem de passar per un
disgust molt gros i la policia i els de la premsa no ens deixen en pau.
Reconec que m‟he deixat emportar pels nervis. Tinc el marit mig
malalt del disgust. A més, afrontem un futur incert.
- A que es dedica senyora...
- Eva, em dic Eva. A Alemanya era funcionaria, actualment tan
sols professora i mestressa de casa. Quin paisatge tan meravellós
tenen aquí, tan a prop de Barcelona! Sap d‟alguna casa per llogar a
l‟estiu?
- Jo no. Però en el restaurant de la plaça del poble, el Isidre, un
dels fills es dedica a llogar-ne. Si hi va no el trobarà, ja que tan sols fa
aquesta feina els diumenges als matins. Ell la podrà orientar.
L‟Eva, no volia res més del que ja havia observat: el lloc, la casa i
poder tenir una idea sobre la masovera.
No necessitava fer preguntes, no li dirien més del que ja havien dit a la
policia.
- Crec que ja m‟he refet. –I va fer el gest d‟anar-se‟n.
- Esperis, descansi un ratet més, es millor que no corri i evitarem
que pugui tornar a caure. La veritat es que estem passant uns mals
moments preocupants. Sembla que vostè ho ignora, però fa pocs dies
varen assassinar al senyor. A l‟amo de la finca. Jo el vaig descobrir
ple de sang, li havien disparat un tret. Encara no m‟he refet de la
impressió.
- Deu meu, comprenc que deu haver estat un moment terrible per
a vostès!
16
- I a més ara no sabem a qui anirà a parar la propietat. El senyor
no tenia fills, era advocat, deia que te un parell de nebots que no hem
vist mai per aquí. Possiblement ho heretaran tot i si es així el més
probable es que ho venguin tot, i nosaltres quedaríem sense feina i
també sense casa.
Un home sortí de la masoveria.
- Com es deia aquest senyor que han matat.
- Joan Montoliu. Una bellíssima persona, cregui‟m. Mai podíem
arribar a pensar que podia passar una cosa com aquesta.
- Vivia aquí durant tot l‟any?
- Sí, a partir de que començà a trobar-se malament. Estava molt
delicat i no es cuidava massa. Era d‟aquelles persones que no fan
massa cas dels metges. A partir d‟aquest moment va residir aquí
permanentment i nosaltres, el meu marit i jo el cuidàvem.
- Era fill de Viladrau, però des de que acabà la carrera d‟advocat
va obrir un bufet a Vic, tenia molta feina.
- Està clar que devia de tenir algú que l‟odiava lo suficient com
per arribar a fer el que li van fer.
- Que va. Després de la Guerra Civil , va ajudar a molts que
tenien problemes amb els d‟en Franco.
- O sigui que vostè creu que no podia tenir enemics?
- Tan sols algun boig podia fer una cosa tan terrible.
- Rosa! –un home cridà des de la porta.
- El meu marit em crida, deu necessitar alguna cosa. Marxi quan
vulgui, i perdoni‟m pel meu anterior comportament.
- Gràcies. La culpa es meva, no tenia que haver entrat en la finca,
disculpi‟m. I que tot es resolgui favorablement per a vostès. Comprenc
les seves inquietuds.
La masovera la besà i s‟allunyà ràpidament cap el marit.
Dissimuladament l‟Eva pogué apreciar com la renyava, era evident
que no li havia agradat gens trobar-la parlant amb ella.
El truc de deixar-se caure a terra, havia funcionat. El turmell estava la
mar de bé, però caminà pausadament per no cridar l‟atenció fins
arribar al seu Micra, amb la intenció d‟apropar-se al poble on acabà
aparcant.
A la Plaça Major hi havia una pastisseria, en Ferran n‟havia fet elogis.
Hi entrà i l‟Eva demanà una caixa de carquinyolis típics de Viladrau.
- Quina tranquil·litat es respira aquí a Viladrau.
- Viu a Barcelona?
- Sí, i quina diferència. Aquí la gent déu fer anys llargs. Aquest
ambient tant pur i sa.
17
- Ja veig que no està massa al corrent dels últims esdeveniments.
Es periodista?
- No, no. Sóc professora al col·legi alemany de Barcelona. I he
vingut atreta per aquestes muntanyes que em recorden les del meu
país. El meu marit m‟ha demanat que li portés els carquinyolis, em
digué que són típics d‟aquí.
- Es veritat, es una especialitat nostre.
- Vostè em deia que jo no estava al corrent dels darrers
esdeveniments. A que es referia?
- No es cap secret. Ha sortit als diaris. Però la setmana passada
varen trobar mort al propietari d‟una masia d‟aquí a Viladrau.
- Costa de creure que en u lloc tan paradisíac com aquest passin
aquestes coses. Com el varen matar?
- D‟un tret.
- Alguna venjança,potser?
- Que va. Era una bellíssima persona. Un advocat que estava
jubilat i mai sortia de la finca. Jo crec que devien voler robar-li i es
devia resistir.
Enemics, que va! No es ficava en res, era vidu i estava delicat. Diuen
que no feia bondat i que bevia, però això no té que veure. Era un bon
home que no es ficava en res. Sovint enviava al masover a comprar
alguna lleminadura. Fins jo tindré un client menys,bé això pobre es el
de manys.
L‟eva arreplegà els seu carquinyolis, i consultà el rellotge. Ja quasi
era l‟hora d‟anar a dinar, decidí arribar-se abans a l‟església de Sant
Martí que estava allà mateix.
Casualment en contra de lo esperat la porta petita de l‟església restava
oberta. Una dona estava acabant de passar el “mocho “, aixecant la mà
li va fer senyal de que no avancés pel terra moll. L‟Eva també obrí la
mà tranquil·litzant-la. Poca cosa rellevant a veure, era una església
espaiosa, neta i endreçada però sense res que fos interessant.
A la plaça major hi havia un restaurant popular, res de luxes, tenia un
menú atractiu a un preu més que raonable, i hi entrà. Només a prop de
la porta ja hi havia gent instal·lada. Donava la impressió de tractar-se
de operaris del mateix Viladrau. Atravesant el bar l‟Eva es dirigí més
al fons, on pujant uns pocs esglaons hi havia un petit menjador que
semblava més tranquil i acollidor. Si a l‟entrada tots eren homes aquí
ja hi havia un parell de noies juntes i tres parelles més.
Una joveneta li passà el Menú que l‟Eva no necessità gaire temps per
decidir-se i escollir tot seguit el que volia. Mentre esperava que la
18
servissin, anà a rentar-se les mans i ho aprofità per observar amb
atenció el seu entorn.
La mestressa, una dona entrada en anys, era la que rondava entre la
cuina i el menjador. No feinejava, es limitava a anar d‟un cantó a
l‟altra controlant-ho tot. Semblava una dona activa que portava anys
fent aquella feina, i que nerviosa de mena, no deixava en pau ni a les
cuineres ni a la cambrera joveneta. De lluny la mestressa li dirigí un
somriure a tall de salutació.
El dinar s‟anà desenvolupant normalment. Menjar casolà de qualitat i
ben cuinat, res a dir. Però l‟Eva estava a l‟aguait de poder parlar amb
la mestressa, si ella mateixa no s‟atansés, ja tenia pensada la manera
d‟atraure-la. Faria servir l‟excusa de cercar casa per a l‟estiu. Anà
menjant amb calma. La resta de comensals majoritàriament devien ser
persones que devien treballar a la tarda i abandonaren el menjador
rapidament, quedant tan sols l‟Eva a l‟espera d‟un cafè que ja havia
demanat.
I aparegué el cafè en mans de la senyora del restaurant.
Obsequiosament se li dirigí preguntant.
- Què, tot bé. Ha menjat a gust?
- Oh, hi tant! Tot molt correcte. La carn al forn estava molt
gustosa, i les patatetes estaven divines. Per cert que quan disposi d‟un
parell de minuts, m‟agradaria fer-li una petita consulta, no li faré
perdre gens de temps ja he pogut comprovar que està força enfeinada.
- De que es tracta?
- Miri no coneixia Viladrau, i m‟ha encantat. Estic pensant en la
possibilitat de llogar un apartament per passar-hi l‟estiu. M‟han dit
que aquí vostè em podria facilitar informació.
- Ha vingut al lloc indicat. Vagi prenent el cafè que torno tot seguit.
No es feu esperar. Tornà amb dos botelles de licor a la mà que
abandonà sobre la taula de l‟Eva mentre s‟asseia en front de ella.
- Digues maca. Mira quan acabo la feina em prenc una copeta de
licor de castanyes, es quasi com una medicina. Estem en el país de les
castanyes es un licor que fa pair i cura els refredats. I no es que estigui
constipada –i rigué amb ganes.
- També et porto un Wyski per si prefereixes un licor sec.
- No, m‟agradarà provar aquest licor d‟aquí.
- El faig jo mateixa amb una recepta que ja era de la meva avia. A
Viladrau tots em demanen la fórmula. Però jo res de res...
- Així que t‟interesses per un apartament per l‟estiu. D‟això se‟n
ocupa el meu fill i ara no està aquí. Té una oficina però només l‟obre
els diumenges al matí, que es quan venen els clients.
19
- Puc tornar, o si em dona una targeta per telèfon li faria la
consulta.
- Fes-ho, nena, fes-ho. La persona que et pot trobar el millor que
hi ha per aquí es el meu fill, no en dubtis. Abans de marxar et donaré
una targeta seva.
I sorgí l‟esperada pregunta.
- Que ets periodista, potser?
- Que va, que ho diu per la màquina de fotos. Els periodistes
porten màquines més sofisticades, més modernes que la meva vella
Leica. No, tan sols l‟he portada per aprofitar aquest paisatge del
Montseny que m‟enemora per fer unes quantes fotos.
Es curiós però avui no es la primera vegada que em fan la mateixa
pregunta, de si sóc periodista, a que és degut?
- Hem passat un trauma gros. Fa pocs dies han assassinat a un
home en un mas d‟aquí Viladrau. No ho sabies? Els diaris d‟aquí en
van plens.
- A casa tenim La Vanguardia i penso que no n‟ha parlat. Al
menys jo no he llegit res de Viladrau.
- Doncs sí. Fa pocs dies un foraster va entrar al mas d„”Els
Castanyers” i va matar d‟un tret al senyor Montoliu. Una bellíssima
persona cregui‟m.
- Van robar?
- No, res en absolut. Un home va entrar i li va disparar.
- Saben qui era l‟home?
- En absolut. No era pas d‟aquí. Ningú l‟havia vist mai.
- Aquest licor de castanyes es força agradable. A lo millor me‟n
podria vendre una botella?
- Oh hi tant, no faltaria més. Ja sabia jo que li agradaria.
- Tornant al senyor Montoliu. Segur que vostè en deu tenir alguna
idea. La veig una persona diligent, només hem de veure, com cuida el
negoci i com ha sabut vendre‟m una botella de licor de castanyes. Ho
dic com un elogi, que consti – i les dos dones es posaren a riure. Que
n‟opina de tot plegat.
- Era tot un senyor. Una bellíssima persona que no havia fet mai
mal a ningú.
- Aleshores creu que estat obra d‟un desequilibrat, això de matar-
lo?
- Possiblement.
- Però a Viladrau que n‟opina la gent
- Ja se sap que una pela no es bona per a tothom. Vostè creu que
es normal, en moments com aquests, que un boig, faci un escrit en un
mur de la finca?
- No entenc. Quina mena d‟escrit.
20
- Una barbaritat, fixis “A cada porc li arriba el seu Sant Martí” .
- I que vol dir això. No ho acabo de captar.
- Vostè pel seu accent, ja veig que no es d‟aquí.
- Sóc alemanya. Expliquem-ho si es tan amable, per favor.
- A pagès quan s‟apropa la festivitat de Sant Martí. Vol dir que ha
arribat el moment adequat per sacrificar el porc i fer-ne botifarres,
cansalada. Una vianda i uns embotits que s‟aniran consumint al llarg
de tot l‟any.
- Igual que al meu país. El porc es l‟animal per excel·lència al
camp. Vol dir que no tothom estimava al senyor Montoliu?
- Em promet que no es periodista?
- Paraula, a Barcelona sóc professora al Col·legi Alemany. I total
es simple xafarderia. Per tant si no ho creu avinent, no es violenti, per
favor.
- La crec...et dius?
- Eva.
- Mira Eva, hi ha un senyor molt important a Espanya, que està si
es mor o no es mor. Ja saps de qui et parlo, veritat? –naturalment es
referia a en Franco.
- Quan acabi de manar, sortiran moltes coses a la llum pública. I
no em facis parlar més, no vull problemes, el difunt era molt amic,
massa dels qui han manat fins ara. Un home especial.
Un dia l‟anava a veure un capellà i ell es deia ateu, i l‟endemà hi
anava la infermera. Quina infermera! Rossa, escotada i perfumada que
en sembla que en lloc de posar-se la bata blanca per treballar, se la
treia. En fi, a ”buen entendedor...” Els qui tenim establiment hem de
saber estar bé amb tothom. No ho creus així nena!
- Oh, hi tant. Amb vostè s‟aprenen coses, quan llogui
l‟apartament, estigui segura que ens veurem sovint. I el capellà, que hi
anava a fer als Castanyers, el volia convertir?
- Que va! Mossèn Antoni Baldomà, es d‟aquí i es coneixien de
nens. En Josep es un home bo i molt intel·ligent, va escriure un llibre
molt maco sobre Viladrau. L‟anava veure com amic, perquè l‟altra
estava malalt. Si el volia portar pel bon camí, perdia el temps.
- Això d‟aquest llibre m‟interessa! Encara es viu aquest capellà?
- Sí, sí. Es el rector de la “Mare de Déu del Carme” de Vic. I
conservador del Museu Episcopal. Es un Museu digne de ser visitat
una meravella de coses romàniques i gòtiques. Quan puguis no deixis
d‟anar a veure‟l nena, val la pena.
- Hi aniré, de veritat. Recordis de preguntar al seu fill si te algun
apartament bé de preu. Ens tornarem a veure, i perdoni‟m, però ja he
de marxar.
21
- Ara que hi caic! Hi ha una casa, que la galeria te una vista
preciosa, dona a la “Font de les Orenetes” i al Turó de l‟Home. La
casa es del rector d‟aquí, i no crec que el proper estiu la vulgui tornar
a llogar. Es una casa antiga que et podria sortir bé de preu, nena.
- Es cèntrica?
- Passada la plaça Major, el primer carrer. A més, no tens cases al
seu darrera, te una vista com poques! Nena, t‟embolico una mica la
botella i et portaré la nota. Ho conto tot junt?
- Com vulgui
Petons al canto i novament emprendre el retorn a Barcelona. No sabia
si al Ferran li agradaria el licor de nous, no era massa bevedor de
licors tirant a dolços. En tot cas ja se‟l prendria ella a petites dosis. No
era pas dolent, ja li portava els típics carquinyolis de Viladrau.
El dia seguia primaveral, aprofità per tornar a respirar a fons l‟aire pur
del Montseny. Abans de tornar a muntar al cotxe no deixà de
contemplar de nou el paisatge, la boscúria i els pics del Montseny.
Quantes petites coses no havia arribat a escoltar en aquest mig dia! La
mort d‟en Montoliu amb la nova incògnita de que no tothom
l‟estimava, l‟angoixa de la masovera testimoni d‟una mort i temorosa
davant d‟un futur incert, i la impagable figura de la mestressa del
restaurant que es moria de ganes d‟explicar afirmant que no volia dir
ni piu...i no menys interessant, la descoberta de la figura del capellà
amic d‟en Montoliu. Pensava que s‟imposava l‟anar a parlar amb ell.
Certament, un dia no tan sols profitós per aquests petites detalls que
t‟ajuden a reflexionar. Sinó també positiu per la sensació de pau i
benestar que li transmetia la natura. El sol que l‟embolcallava donant-
li el seu caliu. El cel blau tan pur, infinit, reposant sobre la verdor d‟un
bosc que semblava no acabar mai. A l‟Eva se li eixamplava un esperit
ple de nostàlgia. Trobava a faltar la seva Selva Negra, i pujà al Micra,
però no sense que abans deixés anar un sospir. S‟enyorava.
- Sort que aviat veuré al Ferran. -Es digué en veu alta.
22
Capítol 4art. - Més certeses que incerteses.
Mentre l‟Eva passava la jornada a Viladrau a Via Laietana no
deixaven de tenir problemes. Novament varen tenir que intervenir amb
motiu d‟un crim de gènere, el cas clàssic de la dona que sol·licita la
separació després d‟aguantar un seguit de mals tractes, i ell ho arregla
ràpidament clavant-li vuit punyalades que li produeixen la mort. Ja és
la que fa set en lo que portem de l‟any. Tot sembla tan absurd i
estúpid.
El mateix marit trucà a la policia i allà es quedà esperant-los sense
intentar fugir.
En aquells mateixos moments es presentaren el vicecònsol i un
secretari del Consolat Israelià, desitjaven parlar amb el comissari que
porta el cas d‟un ciutadà del seu país, en Joseph Cannovich. En Ferran
els passà al seu despatx.
- Sóc el comissari Batlló, em correspon ocupar-me del cas.
- Abraham Naharet sóc vicecònsol de Israel a Barcelona. I
m‟acompanya el secretari el senyor Isaac Benjoc. Si vol que li
mostrem les nostres acreditacions?
- No, no cal. Vostès diran.
- Venim per indicació de la nostra ambaixada. Ens demanen que
informem la situació d‟un ciutadà israelià que està detingut. Es tracta
del senyor Joseph Cannnovich.
- Aquest senyor està sota custòdia a l‟Hospital General de Vic, on
rep tractament mèdic.
- De que se‟l acusa?
- D‟homicidi, de moment encara no hem pogut incoar el
corresponent expedient. Necessitem que li donin l‟alta mèdica per
començar a interrogar-lo.
- No està en llibertat?
- De cap manera. Com li he dit, està sota vigilància policial.
Aquesta persona va ser localitzada en una casa aliena i al costat del
propietari de la finca mort d‟un tret al cap.
Era incapaç o no volia contestar a les nostres preguntes. El metge
forense el va enviar al hospital per a ser examinat. Quan estigui
recuperat podrem estar en disposició d‟escoltar les seves declaracions
i valorar la seva situació legal.
- Se sap el motiu pel que han mort a la víctima? Realment està
provat que ha estat ell qui l‟ha matat?
- En absolut. Estem a l‟espera de l‟alta mèdica per poder parlar
amb ell, i escoltar les seves explicacions. Qui és? Que hi feia allà...i si
es declara culpable o innocent.
23
En Ferran volgué aprofitar aquella visita per obtenir més informació,
tot dient:
Agraeixo moltíssim la seva visita doncs ens permetrà conèixer alguna
cosa més sobre aquesta persona. Les úniques dades que tenim són les
que figuren en el seu passaport. –El Ferran els hi mostrà mentre els
pregava que verifiquessin la seva autenticitat.
Els dos israelians, se‟l miraren curosament per acabar dient:
- En principi no sembla pas que sigui fals.
- Així no tindran inconvenient en explicar-nos qui es aquest
senyor. No sabem a penes res d‟ell.
El vicecònsol mirà al seu acompanyant mentre deia. No crec que hi
hagi cap impediment, tot i que l‟historial nosaltres no el coneixem.
Tan sols ens han demanat informació. Però ignorem de qui es tracta.
Ho sentim. Quan tinguem alguna informació no dubti que els hi hem
de facilitar gustosament.
En Ferran quedà desencisat d‟aquella visita, esperava que els
israelians li haurien pogut facilitar un mínim d‟informació
complementària, i no. Tot seguia igual
En Ferran no deixà de compartir amb l‟Eva la minsa aportació
informativa dels diplomàtics. I ella va fer el mateix resumint-li les
seves experiències a Viladrau. Per cert que els carquinyolis i el licor
de castanyes quedaren oblidats en el Micra, ja no hi pensà més fins
una colla de dies després.
- Eva, recapitulem. En definitiva que tenim? Per un cantó, un
desconegut que sembla que pot ser un assassí, que de moment no ens
diu qui és. I una víctima que en principi tothom diu que era una
bellíssima persona, però no per a tothom. L‟han matat. I l‟han insultat
amb una pintada.
- Compte Ferran, -apunta l‟Eva- No tan sols es tracta d‟una
víctima, per tant el dolent es el qui la mata, que a més no es pot
defensar. I per favor! La pintada es anònima
- Bé, cal raonar. Per raons polítiques es possible que tingués
enemics. Era íntim amic de franquistes, i en un règim com el nostre,
tampoc la gent es dedica a expressar-se lliurament. Es més fàcil, callar
i evitar-te complicacions. –apuntà en Ferran.
Habitualment per quins motius s‟arriba a matar?
Per gelosia, “chercher la femme”, on es aquí la dona? Aparentment no
hi és.
Per lucrar-se o per diners, tampoc sembla que hagi estat aquest el
motiu. No han regirat, no s‟han emportat res.
L‟assassí es un maníac, un desequilibrat. En Joseph no ho sembla pas.
24
Per venjança? Es el Joseph, un home que torna per passar comptes?
Podria ser plausible. Anem bé Eva?
- Crec que sí. Aquí el que no encaixa es la imatge d‟un jueu. Que
hi pinta un jueu a “Els Castanyers”? Ferran i si l‟assassí fos un
estrany? Algú que es fa passar per una altre persona? Que es tracti
d‟una suplantació?
- Tot és possible. –digué en Ferran -El que està clar es que
necessitem temps que ens vagi aclarint les circumstàncies. En primer
lloc penso que a penes sabem res d‟en Joan Montoliu. Tu dius
venjança. I jo et pregunto, per quin motiu? No ho sabem.
L‟Eva escoltava amb interès i acabà dient:
- L‟únic camí que pot ajudar-nos podria ser el conèixer millor a la
víctima. Jo tenia pensat que ens arribéssim a Vic i parlar amb el
capellà amic del Montoliu. A lo millor tenim sort i acabem descobrint
com era realment i els possibles motius que puguin justificar un fet
com que l‟arribin a matar.
- Fet –puntualitzà en Ferran.
Per acabar dues coses
Primer. En Joseph es l‟assassí com sembla? Cal confirmar-ho. I
aleshores, cal saber els motius.
Segon. Poden haver-hi altres persones que odiïn al Montoliu fins
arribar a l‟extrem d‟eliminar-lo? Aquesta possibilitat no l‟hem
treballat.
En Joseph tampoc dóna el perfil de culpable. No fuig, es queda allà. El
presenteu com terriblement cansat, dèbil físicament. El doctor Schultz,
el forense, l‟envia a l‟hospital.
En Ferran, s‟anava mirant a la seva dona cada instant amb més atenció
impregnada d‟afecte. La veia evidenciant la seva passió per una
professió de policia que havia abandonat per que l‟estimava. Una
persona que gaudia quan trepitjava el Montseny, una muntanya plena
de roures, pins i castanyers, pensant en els majestuosos arbres de la
seva terra. Una renúncia més que ella havia fet per conviure amb ell.
En Ferran es deixà portar per un impuls i s‟acostà a ella, que sorpresa
sentí com en Ferran l‟abraçava i la besava .
- Ep Ferran! De que va tot això?
- Doncs que t‟estimo.
- I jo també, però parlàvem del crim de Viladrau.
- I jo parlo amb tu i et dic que t‟estimo...I que demà anirem a Vic
a veure aquest mossèn. Però ull, amb prudència.
25
- Ferran. Paraula que a Viladrau no m‟he passat de la ratlla en
res. Que tinc clar que: encara no has començat a incoar el cas. I segon
no sabem que declararà en Joseph, i la seva declaració es bàsica.
- Sí, però tens raó, certament aquest home no dóna el perfil del
qui mata. I cal tenir molt present la possibilitat d‟una tercera persona
que pogués tenir motius suficients per odiar al Montoliu. I també es
raonable la teva observació de que encara sabem poc de la vida de la
víctima. Cal tenir-ho en compte.
L‟endemà en Ferran no pogué anar a Vic tal com tenien previst. El
gerent de l‟Hotel Continental, on s‟havia allotjat el Joseph, els va
telefonar alarmat. S‟havien presentat tres homes a la recepció
demanant la clau de l‟habitació del senyor Cannovich, el recepcionista
preguntà qui els autoritzava a demanar la clau. Un dels homes digué
que eren policies i exigiren les claus d‟immediat. L‟empleat de l‟hotel
allargà la mà cap el telèfon dient que ho tenia que consultar amb el
director i el desconegut li clavà un revés amb el puny tancat i amb tota
la seva força. Entre dos l‟aixecaren i no li quedà més remei que
entregar-les-hi la tarja per poder obrir la porta de l‟habitació.
Dels tres individus un es quedà a recepció i els altres dos pujaren al
estatge.
Tornaren a baixar al cap d‟una bona estona. El recepcionista va tenir
que atendre un parell de visitants amb la cara plena de sang, mentre
l‟estrany anava dient tot somrient. “El pobre acaba de caerse, peró no
ha sido nada. No se preucupen”.
Marxaren ràpidament, sense deixar rastre i aparentment no semblava
que s‟emportessin res que fos visible.
El gerent tan sols va entreobrir la porta de l‟habitació i ja pogué
comprovar que ho havien remenat tot de mala manera, allò semblava
un camp de batalla. Per evitar esborrar indicis tornà a ajustar la porta i
avisà a Jefatura, sense entrar per res en l‟habitació.
En Ferran explicà a l‟Eva que deixaven per un altra dia l‟anada a Vic.
I amb dos dels seus ajudants acudí al Continental convençut de que
aquell trio no eren policies. Tot hi així va fer que en Rodríguez, l‟altre
dels seus ajudants, ho comprovés.
Els intrusos no tan sols van tirar per terra les escasses pertinences del
Joseph. Sinó que també remenaren en el mobiliari, tirant els
matalassos i despenjant els quadres de la paret.
Mentre els seus homes prenien fotografies de l‟habitació i buscaven
empremtes en Ferran donà un minuciós repàs per tot aquell batibull,
per després parlar amb el recepcionista quan tornés del hospital. Poca
cosa podria aportar a part de la descripció dels tres homes. L‟única
26
cosa remarcable a part de les destroces generals, era que de la maleta
havien també arrancat els forros, el que volia dir que el que buscaven
no devia ser excessivament voluminós. L‟empleat avisà des del
Hospital de Barcelona, que li tenien que fer una radiografia i que es
demoraria. En Ferran acordà amb el Gerent que quan el recepcionista
pogués que passés per comissaria per tal de poder portar a terme un
reconeixement dels homes repassant una llarga col·lecció de
fotografies.
I una pregunta més, que tan sols podia respondre el mateix propietari
de la maleta, en Joseph. Que cercaven? Ho trobaren? Un home
procedent d‟un país llunyà podia portar moltes coses: des de diners,
pedres precioses, documents, drogues...
Capítol 5é. – Mossèn Baldomà.
27
El divendres següent, en Ferran lliurava servei. Acordaren amb l‟Eva
d‟anar a passar un dia de descans a Vic i aprofitar per provar de
contactar amb mossèn Baldomà. Preferiren no anar amb embuts i
assegurar-se la trobada. I el telefonà.
Des del primer moment s‟identificà com a policia, aclarí que es
tractava d‟una visita no oficial i a més i afegí que hi anava amb l‟Eva
amb ganes de fer una visita al Museu Episcopal.
La resposta del capellà no pogué ser més acollidora. Estaria a Vic,
podia rebre‟ls sense cap impediment i estaria encantat de la visita. El
dia resultà emboirat, ni de bon tros era comparable a l‟anada de l‟Eva
a Viladrau. El camí fins a Balenyà era la mateixa que va fer ella. La
resta fins a Vic una immensa recta que amb la boira, varen tenir que
fer amb les naturals precaucions retenint la velocitat del Micra. En
Ferran volia anar-hi amb la BMW, la moto i a l‟Eva no li feia gens de
gràcia. A ella conduir li feia el camí més curt i el Ferran s‟hi trobà
còmode fent de copilot que en el tram de boira mig s‟adormí. Anava
rendit.
Tot i la boira arribaren sobrats de temps, no en va havien sortit d‟hora.
El capellà els havia recomanat un parell de pàrkings municipals en els
que l‟Ajuntament aplicava una tarifa tova de quatre hores per un preu
mòdic. Anaren al de la Casa de Caritat, Vic era una gran ciutat però no
tant que no poguessin anar al Museu tot caminant. Després dels
setanta kilòmetres de cotxe caminar era d‟agrair.
El Museu encara no era obert, i en una cafeteria propera anaren a
prendre una petita col·lació, el dia podria resultar llarg, i al Ferran un
bon cafè el posava de bon humor. Era amant del cafè sense ensucrar.
A Vic la majoria de gent es coneixen, sobretot els que en diuen de tota
la vida. O sigui els qui ja hi han nascut. Moltes coses es resolien amb
una trobada casual pel carrer: Hola et volia veure, resulta que...i no cal
anar al despatx o trucar per telèfon. Els agrada saludar-se i tenir que
comentar.
De la barra de la cafeteria, es desplaçà una persona que apropant-se el
saludà pel seu nom.
- Sr. Batlló, no em recorda? Sóc Adrià Pol, cap de psiquiatria del
Hospital de Vic i amic del doctor Schultz – encaixaren les mans i en
Ferran li presentà a l‟Eva. No volgué desaprofitar l‟avintesa per parlar
amb aquell metge, invitant-lo a seure amb ells.
El doctor Pol acceptà i va apropar una cadira no sense haver retirat el
seu cafè de la barra i deixar-lo sobre la taula del Ferran.
Automàticament es tutejaren.
- En principi he pensat que estaves a Vic amb la intenció de
venir-nos a veure, interessant-te per l‟home que ens vareu confiar.
28
- Interès si que en tinc però fins que no li doneu l‟alta, no puc
ocupar-me d‟ell. Ja coneixem el seu nom. Es diu Joseph Cannovich.
- No, no ho sabíem. Es tracta d‟un rus? Em sorprèn! El seu accent
es rar, però la seva parla es ben catalana. Es curiós! Es possible que
sigui conseqüència d‟una llarga estança a l‟estranger. Ja recordaràs
que ens va sobtar quan descobrirem que portava la identificació d‟un
camp de concentració nazi. L‟alta l‟hi pensem donar dintre de pocs
dies, s‟ha recuperat ràpidament del xoc.
- Es ciutadà israelià.
- Em tornes a sorprendre. Sembla embadalit davant dels nostres
aparells més moderns. Nosaltres pensem que pot tractar-se d‟un
enginyer.
- Si l‟heu tingut tants dies a l‟hospital, com és que sabeu tan poc
d‟ell? Ni el nom, ni la professió, ni la seva identitat? Que heu fet
durant aquests dies amb ell? Disculpa‟m, aquí el sorprès soc jo! Al
començar el tractament be li teníeu que fer una pregunta tan senzilla
com: Quin es el seu nom?
- Sí que li varem fer, i totes aquestes com: l‟edat, l‟estat en fi
totes.
- I?...
- Al principi de manera automàtica recitava el seu número en
alemany. Remenava el cap acabant dient-nos. “Sóc tan sols un
número, no en tinc de nom. I el que m‟han posat tampoc es el meu.”
- Mira Batlló. Això corrobora les nostres sospites, aquest home
porta una llarga història a les seves espatlles. Clínicament l‟hauríem
de sotmetre a un procés de psicoteràpia llarga i profunda amb uns
resultats que potser tampoc estem segurs de que puguin ser millors als
de la seva pròpia naturalesa. Segur que ha sofert traumatismes
psicològics impensables. Ha sobreviscut, però ignorem a quin preu i
està clar que no en vol parlar. Solen sentir-se culpables per haver
sobreviscut als seus companys de camp. I sovint, el mateix sistema a
que els nazis els sotmetien els obligaven a fer coses que a ells els
repugnava fer, i que tenien de fer per tal de sobreviure. El sistema nazi
estava pensat per degradar-los.
Sospitós d‟homicidi. Bé, possiblement no l‟importa. Tindràs
dificultats al interrogar-lo. Afortunadament es tracta d‟un home
ponderat, pacient, educat, molt equilibrat. Sorprèn una personalitat tan
definida. Potser per això va poder sobreviure. Però no ho oblidis, els
seus valors sobre les coses com: la vida, la mort, el
sofriment...possiblement no poden ser com els nostres, s‟hauria mort
pel camí.
29
El psiquiatre, com tots aquells que anaven coneixent l‟estada d‟en
Joseph en un camp d‟extermini, en quedà impactat. I restà al igual que
en Ferran i l‟Eva en silenci durant uns instants.
Va ser l‟Eva qui el trencà dient.
- Hores d‟ara el Museu deu estar obert i mossèn Baldomà estarà
esperant-nos.
El metge sorprès exclamà.
- Sou amics del mossèn?
- No. Tan sols hem parlat amb ell per telèfon.
- Es una excel·lent persona. Si voleu, us acompanyo i us el
presento? Es també un gran amic meu.
- Fet, digué en Ferran. Penso que si ens presentes ens facilitarà el
contacte.
Mossèn Antoni tancà el breviari que diàriament solia llegir. I clucà els
ulls amb ganes d‟assolir la pau interior. Senyor que en sou de bo! I es
quedà submergit en aquesta exclamació esperant una resposta en el
silenci del seu esperit i del seu despatx. Escoltar a Déu en el silenci no
es gens fàcil. Venien uns estranys a preguntar-li per un home que
havia mort feia poc. Perquè no deixar al difunt de veritat en pau?
De bon grat marxaria a caminar per la muntanya oblidant-se dels
visitants. I al moment es recordà dels seus propòsits de sempre, saber:
acollir cordialment, escoltar amb també els ulls i la cara tota, trobar la
paraula justa per tal de no ofendre als que amb tu parlen, i menys als
qui no hi són presents.
Seguí amb els ulls closos. Tenia la impressió que d‟aquesta manera es
podia concentrar millor. I en lloc de la veu del Senyor que ell volia
escoltar, li sorgí la figura d‟en Montoliu recordant-li tota una època
d‟infants jugant amb altres amics per entre les arbredes de Viladrau.
Aleshores, tots érem innocents: ell, jo i tota aquesta colla que la
revolució, la guerra i els vencedors varen matar. A alguns els llevaren
la vida i a molts altres, masses, la seva dignitat. En Montoliu ara ja
davant Déu. Perquè em venen a demanar que feia, com era? Es allà
amb el Pare que el mirarà amb tendresa, a pesar de tot. A pesar de tot
allò, que no tenia cap intenció de desvelar als forasters ni a cap altra
persona. Descansi en pau en Joan, acolliu-lo benignament Senyor!
Uns discrets cops a la porta el feren obrir els ulls i l‟expressió de la
cara il·luminar-la amb un somriure. Ja els tenia aquí. S‟aixecà i ell
mateix acudí a obrir la porta.
- Passeu, passeu. Sigueu ben vinguts, es casa vostra. Home Adrià,
se que et puc saludar amb tranquil·litat.
- Perquè mossèn? – digué sorprès el doctor.
30
- Sé que la teva visita no es professional, que encara estic bé del
cap y no necessito els teus serveis professionals. – ells dos rigueren
amb ganes.
- Comprovo que has vingut amb els de Barcelona, la visita que
esperava. Com estàs Adrià?
- Carregat de feina i no tan eixerit com vostè. No se com s‟ho fa
però sempre està de bon humor.
- I quin remei ens queda. Cal mantenir viva l‟esperança. Saben
alguna cosa nova d‟en Franco?
- Jo res –digué el metge.
- Nosaltres tampoc, avui el diari reproduïa el comunicat de
l‟hospital que deia que seguia estable. Ara bé la impressió general es
que pot durar més o menys, però d‟aquesta, difícilment se‟n sortirà. –
apuntà en Ferran.
- La policia esteu en estat d‟alerta? –preguntà el doctor Pol
- En absolut. A títol personal diria que tan sols alguns estaments
militars senten una certa inquietud. Res més que rumors.
Fetes les presentacions el psiquiatre marxà. L‟esperaven a l‟hospital,
però el Ferran li agraí aquest gest que li facilitava el contacte amb el
capellà. I aquest es sentí més còmode en la companyia d‟un policia
que fins avui no coneixia. Que era de fiar. En Ferran intuí alguna cosa,
quan digué.
- Mossèn, aquesta es la meva esposa Eva. Es policia de Baden-
Wurttemberg gaudeix d‟una excedència. I sàpiga que pertanyo al cos
de la policia criminal. Res a veure amb la policia política.
- Entenc!
Ja li vaig avançar el nostre propòsit de fer-li preguntes i que de cap
manera està obligat a respondre
- Tranquil Ferran. Vostè pregunti. Tan sols les respostes són
indiscretes, mai les preguntes. Sóc sacerdot i estic obligat a escoltar i a
expressar la veritat. Tinc curiositat per saber que em volen preguntar,
encara que sospito que el que els ha portat a veurem, es el crim de
Viladrau. M‟equivoco?
- Gens ni mica. Tenim el presumpte assassí, que no nega els fets.
Però si volem ser estrictament justos necessitem conèixer més a fons
la personalitat de la víctima, i vostè crec que era bon amic seu.
- Els dos érem fills de Viladrau, i d‟edats similars. A més li havia
demanant favors sovint i no me‟ls negà mai. Li estava reconegut.
L‟Eva decidí no perdre més temps amb circumloquis i va començar.
- Si no l‟importa li explico. Miri vaig passar unes hores en el seu
poble. I no vaig fer altra cosa que escoltar. Guardi‟m el secret. La
masovera de “Els Castanyers” en principi em va rebre amb violència,
31
em feia fora de la finca amb gestos amenaçadors. Al fugir vaig
simular una caiguda i a partir d‟aquell moment, va suavitzar la seva
actitud per passar-se exclusivament als elogis envers el difunt senyor
Montoliu. Va ser un contrast evident.
- Normal. Ella va tenir un gran xoc quan es trobà amb l‟amo ple
de sang i el desconegut callat. I miri. Qui parla malament d‟un que
acaba de morir? Ningú. Tot el dolent s‟oblida.
- El seu home, des de lluny quan ens va veure parlar la va cridar i
clarament vaig poder veure com la reprenia.
- Miri Eva. Els masovers estan sota una mala impressió recent i
temen pel seu futur. El marit al acabar la Guerra Civil nostra, quedà
orfe i en Joan, en Montoliu li pagà l‟escola i posteriorment quan es
quedà amb la finca de “Els Castanyers” li oferí casa i feina. Perdre‟l
d‟aquesta manera per ells es un mal trauma.
- La finca l‟havia heretada dels pares, en Montoliu? Em digueren
que el seu pare era pagès, que treballava en un mas i vaig creure que
era aquest.
- El seu pare era parcer del mas Benlloc també de Viladrau, no de
”Els Castanyers”. Conreava però no n‟era l‟amo. Ell es casà amb la
mestressa de “Els Castanyers” i passà a ser propietat seva quan
aquesta morí.
- Tot sembla de color de rosa, però al mur de la finca algú i va
escriure “A cada porc li arriba el seu Sant Martí”. Diuen que era molt
amic dels que encara manen , els franquistes.
- En l‟època d‟estudiant de dret es va afiliar a Falange Espanyola.
Era un “camisa vieja”, distinció que tenien els veterans, eren els que
s‟havien jugat el tipus en èpoques difícils per a ells. En realitat eren
els autèntics, els idealistes.
Va tenir que escapar de Vic per cames, sort que coneixia els camins, i
de nit amb altres va anant travessant muntanyes fins arribar a França.
Va passar moments de perill i l‟haurien “pelat” els de la FAI, si
l‟haguessin trobat.
A l‟Espanya d‟en Franco, s‟ocupà d‟agrupar a les persones fugitives
de la zona republicana, formant les centúries falangistes que
s‟incorporaven al front com a voluntaris. El General Franco
desconfiava d‟ells i els feia servir com a carn de canó. En una ofensiva
els feien anar al davant, eren catalans i sospitosos. Durant la guerra en
moriren molts.
Ell va sobreviure i tornà al seu bufet de Vic, al principi es va ficar en
política, ho tenia fàcil. Però s‟anà desenganyant i la va abandonar,
preferí dedicar-se al seu propi bufet d‟advocat.
L‟Eva no estava massa convençuda, tot li semblava massa bonic.
32
- La persona de Viladrau que m‟ho explicà. M‟assegurà que
s‟havia enriquit fent favors especials.
- Al acabar la Guerra, moltes persones necessitaven avals per
poder sortir dels camps de presoners de guerra, soldats o persones
empresonades. La gent de Viladrau tingueren el meu aval assegurat, jo
com a capellà avalava a tothom. En casos especials li vaig demanar al
Montoliu que també m‟avalés a altres persones i quasi sempre me‟ls
va firmar. Quan no ho va fer era per què eren casos molt
compromesos.
- O sigui que vostè avalava. I ell no ho podia fer igualment?
- Les persona que públicament havien participat activament
contra d‟en Franco els era difícil tenir avals, tothom sabia que eren
contraris al règim. Si algú s‟arriscava i els avalava es convertia en
sospitós de col·laborar amb els que en deien “los rojos”, era perillós.
- Però vostè a pesar dels capellans i religiosos assassinats per
aquests “rojos”, avalava i ell no. A més quan ho feia tinc entès que
demanava importants quantitats de diners. Es cert? Vostè també
cobrava?
- Déu me‟n guardi, mai, mai vaig cobrar ni cinc cèntims. No
digui això dona, ningú tenia un ral, tos érem pobres.
- En canvi ell sí que cobrava i fort.
- Eren casos en que tenia que subornar a gent del règim. Els
coneixia a tots i sabia a qui acudir quan era precís. Va solucionar el
problema de poder tornar, a moltes persones empresonades. I als meus
recomanats no els va cobrar mai res.
Intervingué en Ferran.
- Molt bona persona, però l‟arriben a matar, i no ho fan per robar-
li ni per motius de gelosia, o sí? Per quin motiu creu vostè, que el
mataren?
- Francament no ho sé pas. Quan es jubilà del seu bufet, retornà a
“Els Castanyers” i s‟instal·là allà, no es trobava gaire bé. Els masovers
el cuidaven, a penes sortia. No es ficava en res.
- Tenia amics?
- Jo n‟era un, li devia favors d‟aquests que li he explicat i el
visitava cada setmana. La resta d‟amics els hem anat perdent: per la
guerra sobretot. Uns moriren en el front, altres assassinats pels uns o
pels altres. I naturalment l‟edat també en va fent de les seves. Però la
guerra va ser el pitjor, l‟exili de molts o la presó, els camps de treball.
En Franco hauria d‟haver estat generós i saber perdonar, i no ho va
fer. Ara s‟està morint i deixa un país que podria repetir el que va
passar a l‟any 1936. Seria terrible.
- No m‟ha respost si tenia o no amics.
- No, no masses.
33
- Crec que hi anava una infermera molt especial. –apuntà l‟Eva.
- Déu ni do de lo informada que està Eva. L‟home en general es
feble, i ell tenia les seves necessitats, penso que el Senyor es més
compassiu que moltes persones que tenen la llengua massa llarga.
En Ferran va intervenir.
- Mossèn, estem davant un cas força difícil. Tenim la persona que
no nega haver-li disparat. Però no diu res més, no diu per què ho ha
fet. Ni tan sols s‟identifica. Això ens obliga a recollir tota la
informació possible per tal de poder entendre millor el que ha passat.
Pensi que encara que ell digui que es culpable, la seva personalitat es
molt especial. Podria estar mentint. Té una història molt llarga i
complicada que tenim necessitat d‟omplir.
L‟Eva tornà a la carga. I pregunta al mossèn:
- La infermera amiga d‟en Montoliu deu tenir nom, veritat?
- Si es clar.
- Vostè la coneix? Sap el seu nom?–el sacerdot es sobresaltà.
- Tan sols he arribat a parlar en un dinar però conec el seu nom.
Es diu Concha Duende. A Vic la coneix molta gent es possiblement
massa popular. Eva, si vol parlar amb ella, la trobarà en un Bar que es
diu “Ciutat dels Sants”, està a la Rambla.
- Gràcies, vostè es dels que tenen reflexes ràpids!
- No podia pensar que era una al·lusió de tipus personal.
- Perdoni‟m si he pogut donar-li aquesta impressió.
- Tranquil·la. Suposo que hem acabat el tema, poca cosa
interessant podria afegir. L‟Eva pot assabentar-se de més coses a
través de la Concha, segurament.
- Una cosa més mossèn. – i l‟Eva li passà la fotografia d‟en
Joseph.
El capellà la mirà detingudament.
- L‟he de conèixer?
- No ho sabem, sospitem que es una persona que podria ser
d‟aquí.
- Doncs no, no m‟és gens familiar. Te a veure amb el que hem
parlat?
- Es el presumpte homicida d‟en Montoliu. Està aquí internat a
l‟hospital i sabem que es diu Joseph Cannovich.
Aquell nom es notà que l‟impactava. Novament el capellà tornà a fixar
els seu ulls al damunt de la foto i la seva fisonomia anà tornant-se
cada vegada més pàl·lida. De manera quasi inaudible murmurà
- Impossible, en Josep es mort fa anys.
34
Capítol 6e`. – En Josep Cànoves
Mossèn Baldomà, no podia deixar de mirar i remirar la fotografia. Era
evident que estava més que sorprès. El capellà, es retirà les ulleres i es
fregà els ulls lentament amb les gemes dels seus dits mentre es
recolzava sobre la taula.
- Déu meu! Senyor!
En Ferran no deixava de contemplar-lo amb atenció, però respectava
els moments tensos que reflectia el mossèn.
Passat un minut, etern l‟Eva s‟atreví a afirmar:
- Sembla que vostè el coneix.
- Sí...Es terrible! Però no. Aquest home es impossible que matés
al Montoliu. Les aparences poden ser les que són. Però no, es
impossible.
L‟Eva féu el gest de parlar i en Ferran li demanà que esperés
mostrant-li la seva mà oberta, calia donar-li temps al mossèn, per tal
que pogués asserenar-se. Saltava a la vista la seva torbació. A mesura
que anaven passant els segons anava recuperant-se. Parlava en to baix.
- Mirin, les coses s‟han complicat terriblement per a tots i també
per aquest home.
- En Ferran mirà a l‟Eva invitant-la, ara sí, a preguntar.
- Qui és aquest home, que vostè creia que era mort?
El capellà anà aixecant la cara fins arribar a mirar a l‟Eva. I mussità.
- Es un amic d‟infància meu. I d‟en Joan Montoliu. Era l‟hereu de
“Els Castanyers”.
En Ferran sentí compassió envers el mossèn. Provà d‟ajudar-lo dient:
- Vol descansar una estona i ens explica el que vostè sap d‟aquest
home, més tard?
- No, no cal. Es millor fer-ho ara, seguidament.
- Potser que comenci per tota l‟historia. Ha dit que eren amics
d‟infància. Es de Viladrau com vostè? –seguí en Ferran
- Si, jo dec ser un parell d‟anys més jove que ell. El seu nom es
Josep Cànoves. Vegi la simil.litud amb el cognom de Cannovich que
em donaren vostès. També li he de dir que físicament no l‟hauria
reconegut, està molt canviat, es podia tractar d‟una altra persona. Es
clar que son molts anys...
En Joan Montoliu, en Josep Cànoves, jo i alguns més, formaven part
de la canalla de Viladrau dels començaments del segle. Varem créixer,
varem jugar i anàrem a l‟escola tots junts, fins el moment en que cada
un de nosaltres escollirem una carrera diferent.
35
Jo vaig ser el primer quan vaig a anar al seminari de Vic, just tenia
catorze anys. Volia ser capellà. Es per aquest motiu que em vaig
desvincular de la resta, entre en ells dos es refermà l‟amistat.
Res a remarcar en una època normal, idèntica per a tots els infants
d‟aquells temps. En Joan Montoliu va voler ser advocat i en Josep es
va inclinar per ser metge. Recordo que si jo els deia que vinguessin al
seminari, en Joan insistia al Josep, que tenien que estudiar advocat els
dos junts. Es donava una circumstància ben particular, tant en Josep
com el Joan havien nascut exactament el mateix dia i any. Tot i que en
aquells temps familiarment no es solia celebrar l‟aniversari, no
deixava de ser xocant.
Hi havia una joveneta, la Tresa que sembla que ens arribà a atraure als
tres. Era un sentiment purament platònic compartit, doncs la noia ens
apreciava per igual als tres sense mostrar mai cap preferència. Tan
sols era cosa d‟infants. En Josep va acabar cedint-li la oportunitat
d‟enamorar-la al Joan. Cosa que a pesar de que ho intentà durant força
temps, va fracassar. I a mesura que passaren els anys, més entossudit
estava per ella. A mesura que s‟anà fent gran la Tresa cada dia estava
més guapa, era preciosa i simpàtica. Fins que ella s‟enamorà d‟un altre
i si va casar.
La Tresa es va casar amb un hereu d‟Espinelves, el poble proper a
Viladrau, amb el que tingué un fill. Però la Guerra Civil ho destrossà
tot i ens destrossà a tots. El marit anà voluntari al front i va morir a
Belchite era l‟estiu del 37.
Belchite, va ser el lloc on els franquistes s‟atrinxeraren per tal de
barrar el pas als republicans que volien ocupar Saragossa. Uns 8.000
soldats d‟en Franco s‟hi varen fer forts després d‟evacuar a la població
civil. Resistiren a pesar de que tot estava destruït, no quedava ni una
sola casa en peu. Fet que afavorí als defensor que disposaren de caus
des d‟eon combatre millor protegits. Tenien a més, la valuosa
intervenció dels avions alemanys que operaven contínuament atacant i
causant nombroses baixes als republicans de tal manera que quan
aquests finalment entraren a Belchite, o feren sense forces per
continuar fins Saragossa. La guerra feia un any que durava i encara
tenia que durar dos anys més. Però els morts cada dia augmentaven.
Ben atents, en Ferran i l‟Eva seguien les explicacions del bon capellà.
La noia discretament anava prenent algun apunt, i li preguntà:
- Mossèn, parli‟m de la Tresa, encara es viva?
- Desgraciadament no podràs parlar amb ella. Ja t‟he dit que la
Guerra Civil ens destroça les vides a tots. Al marit, un home idealista
però que no militava en cap grup polític, l‟havien enquadrat com a
36
voluntari en una brigada anarquista, i al ser dels primers que caigueren
en el front de la FAI li reteren un homenatge com a heroi.
Ja acabada la Guerra, i encara que el marit ja era mort, aquest fet va
ser suficient per convertir a la Tresa en sospitosa de desafecció al
règim. Els anarquistes de la FAI eren les besties negres per els
franquistes. Es molt possible que fes algun comentari imprudent i algú
la denunciés, la qüestió es que la Guardia Civil anà al mas
d‟Espinelves i se la emportaren a la presó de dones de Vic. Una veïna
recollí el fill esperant que la deixarien anar aviat. Però no va ser així.
La Tresa ja no va tornar mai més, morí a la presó quan hi portava tres
mesos, sense poder veure al seu fill que només tenia tres anys.
En Montoliu quan ho va saber, es mogué entre les seves amistats
addictes al règim i per uns moments pensà que la podria excarcerar,
però no pogué ser, arribà tard. Quan s‟assabentà de la seva mort,
s‟acabà de desenganyar del partit i paulatinament va anar apartant-se
de les seves activitats polítiques. Seguia encara enamorat d‟ella.
Novament l‟Eva va intervenir.
- La van condemnar a mort?
- Pitjor encara. Uns components d‟una centúria falangista en
plena borratxera, acudiren armats a la presó de dones amb la intenció
de continuar l‟orgia. Intentaren divertir-se escollint unes quantes
preses entre les que estava la Tresa.
- Aquestes es resistiren i la Tresa morí. Oficialment digueren que
havia relliscat en unes escales amb tan mala fortuna que havia mort
d‟un cop al cap. Ningú veié el cadàver, va ser enterrada en la fosa
comuna.
Posteriorment arribaren rumors de que s‟havia negat a participar en la
orgia dels falangistes, oferint resistència i va ser maltractada fins a
l‟extrem de perdre la vida. Alguna versió afegia que al final l‟hi
havien engegat un tret al cap. Un succés lamentable però que la gent
atemorida no s‟atrevien a comentar ni en veu baixa. Terrible.
- Es una trista història realment que ens colpeix. Una mostra més
del que ens deia vostè en quan a que la Guerra Civil va destrossar les
vides de molts. Mentre ens ho explicava. Jo veia aquells adolescents
compartint els jocs, i ara tan sols tenien en comú les calamitats – va
comentar un cop més l‟Eva. En Ferran afegí:
- Mossèn déu estar cansat. Vol que continuem demà?
- No. Mireu, estic segur que durant uns dies seguiré aclaparat al
tenir que reviure tots aquests fets. Però ho hem de fer, potser hem
callat massa i per massa temps.
Efectivament, no podíem estar més dispersos. En Montoliu fugitiu i a
l‟Espanya d‟en Franco, en Josep Cànoves mobilitzat com a metge al
37
front de Belchite i jo fugint dels anarquistes, amagat a Barcelona. Per
ser capellà, si m‟haguessin descobert segurament m‟haurien mort.
Vaig passar moments difícils, però en vaig sortir viu. Ja va ser molt, la
resta no té importància.
En Josep Cànoves va ser mobilitzat tot just començada la guerra.
Aviat li atorgaren el grau de capità metge. Al principi va poder fer
petites escapades fins a Viladrau per veure a la Mercè, la seva dona.
La Mercè que estava en cinta, convivia amb el pare d‟en Josep a “Els
Castanyers”.
En Josep no es queixava mai. Deia que ser metge en temps de guerra
era un privilegi en tots els sentits. Amb satisfacció repetia una i altra
vegada que podia dedicar-se a salvar vides en lloc de matar persones.
Conseguí conèixer a un metge barcelonès el doctor Moissés Broggi,
un cirurgià de Barcelona que estava introduint millores amb uns
quiròfans mòbils que permetien operar directament en el mateix front,
a primera línia, evitant que els ferits greus arribessin a l‟hospital morts
o en condició de insalvables. Intervenien els ferits sovint mentre
queien bombes. Això, al Josep l‟animava, sentia que feia un servei
important. Les escapades a Viladrau s‟anaren fent cada vegada més
escasses. Primer eren tan sols unes cartes que arribaven amb retards,
que sobtadament deixaren d‟arribar.
La Guerra Civil va acabar i ja no era tan sols d‟en Josep Cànoves de
qui no se‟n tenien notícies. Eren moltíssim els desapareguts: en
retirada camí de França, en camps de presoners o de treball, morts en
combat, condemnats a mort...
A mesura que alguns retornaven. Anaven sent ansiosament interrogats
per les famílies dels desapareguts que buscaven afanosament un fil
d‟esperança. Alguns dels supervivents donaren, ja acabada la guerra,
notícies d‟ell. Contradictòries, vagues, si estava a Jaca en un camp
internat, o treballant en el “Valle de los Caídos” prop de Madrid, que
era a França...però la Mercè arribà al convenciment de que el seu
home havia mort. Sabia que en Josep hauria fet arribar un senyal de
vida per impossible que fos.
- I de la seva família. Del pare, de la dona i el nen, a on són? –
novament acabà preguntant l‟Eva.
- Les desgràcies seguiren. El nen tenia dotze anys, quan amb
altres amics a la sortida de la classe, va anar a jugar al camp, on hi
trobaren un objecte que els cridà l‟atenció. Jugaren amb ell i resultà
ser una bomba de mà tipus Breda, que explotà ferint a dos nens i
mortalment al fill del Cànoves.
38
- Que fort. –la mort del nen impressionà a l‟Eva a pesar de que
totes aquelles històries fins el moment no podien ser més desoladores.
- No acabaren aquí les desgràcies. L‟avi, sense saber res del fill,
només vivia pensant en el net. L‟accident no el pogué superar, s‟anà
xopant de mica en mica, nomes deia que la vida era injusta i que la
mort s‟havia equivocat que el que tenia que morir era ell. El trobaren
mort al poc temps adormit en el seu sofà.
Passaren els anys i al Cànoves el donaren per desaparegut.
Oficialment mort. En Montoliu s‟apropà a la Mercè, es convertí en la
persona que més es mogué per arribar a tenir notícies d‟en Josep.
Legalment va intervenir evitant que la Mercè perdés la propietat de la
finca degut a dificultats econòmiques i per fi es casà amb ella. Penso
que va ser una sortida que no els va ajudar a cap dels dos,
pràcticament ell va seguir vivint a Vic i ella a Viladrau.
No se si reparen que representa tota aquesta tragèdia! I naturalment,
resulta que això encara no s‟ha acabat? – el mossèn estava
impressionat i prosseguí.
Si d‟una cosa n‟estic segur es de que en Josep no va matar al Joan.
Des del primer moment he tingut la sensació de que jo no feia altra
cosa que aportar arguments del perquè en Josep havia mort al
Montoliu. I res més lluny de la meva intenció. Conec suficientment en
Josep per poder assegurar que es incapaç de fer una cosa semblant.
- El Cànoves estava present en el lloc dels fets, caldrà que
s‟expliqui. Ara bé, trobar la família desfeta, l‟amic viudo de la pròpia
dona i propietari de la seva casa. Poden presentar-se com a motius per
perdre el cap i disparar-li un tret.
Miraren el rellotge, ja era mitja tarda. No havien dinat, però ningú
n‟havia estat conscient fins ara, immersos en les explicacions del
capellà. No havien perdut gens el temps. Encara no havien començat a
incoar l‟expedient i ja havien pogut recollir un munt d‟informació.
Es clar que encara quedaven en la foscor els trenta anys d‟exili d‟en
Josep. Però per a la investigació no semblava que fos significatiu. El
tribunal es limitaria a jutjar els fets de tan sols aquella nit. En Ferran
invità al sacerdot:
- Mossèn ens agradaria que ens acompanyés a respirar aires del
carrer, anirem a prendre una tonteria en qualsevol lloc. Tenim que
recuperar-nos, i també alimentar-nos.
- Cregui‟m que els hi agraeixo. Tinc que celebrar una eucaristia
dintre d‟una hora a la meva Parròquia. I sincerament no tinc gens de
gana!
- Només podem donar-li les gràcies per la seva acollida.
- Demà aniré a veure al Josep, es factible?
39
- No ho seria normalment. Ara bé, vostè es amic del doctor Pol,
jo el trucaré i no hi haurà cap pega. I ens tornarem a veure. Aquesta ha
estat una conversa informal. No em quedarà altra remei que citar-lo a
declarar, es un testimoni important i convenient si vol ajudar al Josep.
Aquest home ho necessitarà i molt.
Tant en Ferran com l‟Eva al sortir al carrer es sentiren fatigats. De
bona grat haurien emprés el retorn a Barcelona. Decidiren trobar un
lloc tranquil i comentar entre ells aquella intensa jornada.
- Hauríem de connectar amb la Concha Duende. L‟amiga d‟en
Montoliu. –recordà l‟Eva
- I jo telefonar al despatx. –i no tinc ganes d‟una cosa ni de
l‟altre. Estem removent només que desgràcies.
- I que et penses que hi haurà al darrera d‟aquests trenta anys de
foscor d‟exili d‟en Josep Cànoves?
- Mira allà sembla un lloc còmode i tranquil. Fleca –Pastisseria i
Cafeteria “La Lionesa”. Sol-m‟hi – I entraren per fer-hi un petit
refrigeri.
En Ferran, era inevitable, acabà telefonant a Barcelona, s‟hi posà l‟
Isidre Colom, un dels seus ajudants.
- Que bé que m‟hagis telefonat. No és urgent però són notícies
que ens interessen.
- De que es tracta- interrogà en Ferran
- Abans d‟ahir ja recordaràs que varen atracar unes oficines de
“la Caixa” a Lleida. S‟emportaren poca cosa, uns milers d‟euros. La
Guardia Civil alertada per un transeünt, hi va acudir amb temps de
poder disparar sobre el vehicle que fugia.
- Exactament, crec que no els varen aturar i els perderen la pista.
- Sembla que sí, que els Guàrdies no se‟n adonaren, però feriren
greument a un dels ocupants. I els fugitius al comprovar la gravetat
del ferit no s‟ho pensaren gens i al passar per Fraga s‟aturaren davant
d‟una Farmàcia i sense dir res abandonaren el ferit a la porta del
establiment. Em sents Ferran.
- Et segueixo perfectament, digues.
- Els de la Farmàcia avisaren a l‟Hospital demanant l‟urgent
enviament d‟una ambulància, que s‟emportà al ferit. Arribà encara
viu, però no el pogueren salvar, va morir. No portava cap document a
sobre, els companys li havien buidat les butxaques. Era tan recent
l‟atracament que en seguida es donaren compte que era un dels
atracadors de la Caixa de Lleida.
40
Per les empremtes del mort aclariren, que estava fitxat com a
component d‟un grup d‟acció comunista. Especialitzat en atracar
bancs per a la causa del partit. I ara agafat fort.
Les empremtes coincidien amb una de les moltes que varem treure
nosaltres de l‟habitació del Hotel Continental.
Sorprenent, no? Només faltaria que el nostre home de Viladrau fos
perseguit pels comunistes. Que opines Ferran?
- Ja saps que no soc massa partidari d‟opinar. I penso que en treus
conclusions precipitades. Estic d‟acord amb tu, reconec que no deixa
de sorprendre‟m. Encara que potser no tant si tenim present que en
Joseph Cannovich o Josep Cànoves –ara el sorprès va ser l‟Isidre –
procedia de Rússia i es tracta d‟un país comunista.
- Ferran, el Joseph es en realitat un Josep, i el Cannovich es transforma
en Canoves?
- Així es, ho acabem d‟aclarir aquí a Vic, un testimoni l‟ha reconegut.
No existeix cap dubte es tracta d‟un amic d‟infància.
- Bravo! Estaràs a Barcelona demà?
- Quasi segur que sí. Ha estat una trucada molt positiva. Una abraçada
Isidre.
- En Ferran reparà que l‟Eva estava atacant una xicra de xocolata amb
nata a base de xurros recent fets. S‟estava llepant els dits.
- Tu no tens mai por d‟engreixar-te.
- No he dinat. Prendre tan sols això. Creus que em pot engreixar? Estàs
de broma. He intuït que t‟han donat bones notícies.
- Sabem mes coses i no deixa de ser bo. De moment són inesperades.
Els que saquejaren l‟habitació de l‟hotel on estava en Josep Cànoves
formen part del comando d‟un partit comunista.
- Realment sorprèn que les incògnites augmentin. Fa estona que tinc
ganes de fer-te una pregunta. Podràs verificar que l`home que està
reclòs a l‟hospital de Vic es realment en Cànoves? Mossèn Baldomà
al principi no el reconeixia. Han passat anys i la gent canvia la
fisonomia. I qui més el podria reconèixer com ha fet el capellà? Algú
hi ha d‟haver-hi, a Viladrau o que hagi fet la carrera de metge amb ell
- Quan un vol fer brometes sol dir. M‟alegra que em facis aquesta
pregunta! Als anys trenta no es solien arxivar empremtes. I menys de
persones que no havien delinquit. Caldrà tenir-ho en compte.
Certament algú que va conviure amb ell durant aquests llargs anys
d‟exili el pot arribar a suplantar. Però hi ha el idioma, parla un català
amb accent estrany però correcte. Es habitual que catalans que han
viscut temps a França o als Estats Units agafin la cantarella d‟aquests
països.
Caldrà reflexionar sobre la possibilitat d‟una suplantació de
personalitat i no deixar-la de banda fins que quedi ben aclarida. I ara
41
una pregunta més sobre que buscaven aquest comunistes a la seva
habitació de l‟hotel. Es clar que si buscaven diners, no els trobaren la
proba es que tenen que atracar una Caixa. A lo millor no tenien ni
diners per repostar el vehicle amb que fugien. Ves a saber!
- Que demanaràs per menjar Ferran?
- Res de dolç. Potser un entrepà vegetal i un cafè doble amb llet.
- Només?
- Potser hi afegiré una pasta amb el cafè amb llet.
- Ja veig que acabarem finalment al “Ciutat dels Sants” a veure la
Concha Duende, l‟amiga del Montoliu. –acabà dient l‟Eva.
42
Capítol 7é. – La Concha Duende.
El berenar els va refer les forces. Vic es una ciutat tranqui-la, la gent
al capvespre surt i es passeja. Diuen que quan fa fred es insuportable,
però mai es un fred de llarga durada, i avui el clima era normal. L‟Eva
i en Ferran també caminaren fruint de la passejada, havien passat
massa estona asseguts. Anava ve poder estirar les cames.
La Rambla no estava gaire lluny, havien pres la precaució de demanar
a la caixera de la “Lyonesa” que els orientés. En Ferran coneixia Vic
d‟altres anades però no tant com per poder-se orientar sense preguntar.
- Necessito poder interrogar al Cànoves aviat. Es van acumulant
aspectes que cal aclarir. –digué el Ferran.
- O dius per la sobtada presència d‟aquest grup de activistes del partit
comunista?
- En part. També per poder-nos assegurar que ell es qui ens diuen que
es. I el més important: acceptarà l‟autoria del homicidi? O es negarà a
declarar. També pot passar.
- I els anys foscos, aquests trenta i pico d‟anys. Poden canviar les
coses?
- Jo crec que no massa. Els fets es produeixen una nit a Viladrau.
Només hi ha el difunt i ell. I motius per tenir ganes de venjar-se ni han
una pila. En la seva absència li pren la dona i la finca, et sembla poc?
Ho tindrà difícil tan si vol declarar o es nega a fer-ho.
- I que esperes de la conversa que tindrem amb la Duende?
- Tot i res. Depèn de l‟actitud que ella prengui. Esperem que es presti a
franquejar-se. El seu amic en definitiva ja es mort. Ja no cal ser
discreta, difícilment el pot perjudicar. Potser el més important es
arribar a conèixer com era realment en Joan Montoliu. T‟asseguro que
la seva amiga, es la persona que millor l‟arribà a conèixer.
- Mira “La Ciutat dels Sants”. Per que aquest nom? Ferran.
- Es el nom amb que es coneixia a Vic en el segle passat. Era per la
quantitat d‟esglésies que existeixen aquí, diuen que són més de dues-
centes. A més si t‟hi fixes moltes cases en les façanes o en els carrers
hi veuràs forces imatges religioses.
En el cafè, hi havia llocs suficients, i n‟escolliren un que els oferia una
bona visió del local. Quan s‟acostà el cambrer, un xicot jove. En
Ferran li preguntà, si coneixia a la Conxa. El noi va assentir somrient.
Quan entri li dius que la vull veure, si ho fas hi haurà propina.
- Així ho faré, tranquil. Que volen prendre?
- Eva que vols.
- M‟invites a un gelat de xocolata?
43
- Però si ja t‟has pres un suís!
- Bé i que, si em ve de gust!
- A mi em portes un escocès. Quin em recomanes?
- “The Antiquary” es un blended de dotze anys que està força
bé. Li va?
- Correcte. No t‟oblidis de la Concha.
La Concha Duende no es va fer esperar. Contràriament a lo esperat
no anava exageradament vestida com per cridar l‟atenció, ni era
impactant. Alta amb bon tipus, presentava bones corbes que potser
si que es cuidava d‟accentuar una mica, però sense exagerar.
Podria passar per l‟esposa d‟un financer. Elegant vestia impecable
amb robes de qualitat. En Ferran, només veure-la es va convèncer
de que no era una dona gens vulgar.
El cambrer s‟apropà al Ferran després de parlar amb ella i
senyalar-lo amb la mà.
- Diu que si vol alguna cosa que pot anar a la seva taula.
De cap manera en Ferran volia que l‟entrevista comences en mal
peu. Perdríem el temps. S‟aixecà i s‟apropà a la taula on s‟havia
instal·lat la Concha.
- La senyora Duende? Sóc Ferran Batlló, el comissari que ha de
portar el cas del senyor Montoliu. Estic amb la meva esposa en
aquella taula i m‟agradaria poder parlar tranquil·lament amb
vostè. Li molestaria compartir taula amb nosaltres?
Ara va ser ella la que no dubtà en alçar-se i acudir prop de l‟Eva.
En Ferran va fer les presentacions i afegí.
- En realitat l‟hauria d‟haver citat al meu despatx de Barcelona.
Però he passat el dia aquí i he pensat que si vostè no hi te res en
contra podríem arreglar-ho millor amb una entrevista aquí
mateix, a Vic. Espero evitar el seu desplaçament a Barcelona.
- Com sabia que em podia trobar a “La Ciutat dels Sants”?
- Hem estat al Museu Diocesà amb mossèn Baldomà, tot el matí
i bona part de la tarda.
- Visitant el Museu?
- Aquesta era la intenció. Però parlant, parlant no ens ha quedat
temps per visitar-lo, haurem de tornar un altre dia.
En Ferran anava en calma. Tenia la impressió de que ella era
conscient de que li convenia aprofitar l‟oportunitat que se li oferia.
- Que sol prendre, permeti‟m que la inviti.
- El mateix que vostè. Mossèn Baldomà, es una gran persona. En
certa ocasió varem coincidir en un banquet i jo li vaig preguntar si
l‟incomodava el que ens haguessin posat a la taula un al costat de
l‟altre. Era evident que algú ho havia fet amb tota la intenció. I ell em
va contestar. Millor amb tu, que no entre aquella trepa. Em senyalà la
44
taula dels nous rics, tots ells eren especuladors de la construcció.
“Noia si llegeixes l‟Evangeli, t‟ho recomano, el Crist sempre parlà
amb tendresa de les del teu ofici. I a ells els diu sepulcres blanquejats
per fora.” Es una persona intel·ligent i afectuosa. Però no volia parlar
de Viladrau? Que l‟interessa saber?
- Vostè era una de les poques persones que visitaven al senyor
Montoliu periòdicament.
- També hi anava el metge, i algú més. No es cap secret, vaig ser
l‟amant del Joan durant una colla d‟anys.
- Quan era casat també? Sí, també. Encara no entenc el perquè
d‟aquell matrimoni, que en realitat tan sols ho era en aparença. Ell
passava la major part del temps a Vic separat de la seva dona, i ens
veiem sovint.
Va voler deixar les nostres trobades, quan es recollí a “Els
Castanyers”. Sabedora de que estava tan malament vaig prendre la
determinació de pujar a Viladrau cada setmana. Al principi em rebia
fins amb descortesia, no volia que hi anés. Era conscient de la seva
decadència i no volia exposar-la als demés.
- Feien alguna cosa més que parlar?
- En absolut. Jo hi anava a fer-li companyia. Si es refereix a sexe.
Sé perfectament quan les coses s‟acaben. I que quan això passa no
s‟ha d‟intentar de revifar, sol ser un fracàs.
En Ferran estava comprovant la bona predisposició de la Concha i
entrà en el que realment l‟interessava.
- Penso que vostè es l‟única persona que em podria definir com
era realment el senyor Montoliu.
- Des del primer dia en que el vaig conèixer, em vaig adonar de la
seva fonda insatisfacció. Era el triomfador en moltes coses menys en
aquelles que ell realment anhelava. A pesar dels seus èxits:
professionals i econòmics era com si li faltés alguna cosa important.
Els objectius de veritat, els que ens fan plenament feliços, no els arribà
a assolir mai.
- Però ell anà voluntari a lluitar per una causa que va guanyar la
guerra. Tornà com a vencedor, i fill d‟un parcer es converteix en un
bon advocat que té feina i guanya diners. Es respectat.
- Precisament aquests èxits són els que en certa manera el
perjudicaren. Al acabar la guerra arriba procedent de la Espanya
vencedora. Però aquí majoritàriament tots érem perdedors. No se‟n
donà compte i li faltà generositat. Va anar perdent els amics d‟abans.
També els seus ideals polítics s‟esmicolaren, s‟anà desencisant.
S‟apartà dels falangistes, una bona decisió que augmentà el seu
aïllament.
45
El seu amor impossible, el de la Tresa, la que morí en la presó li va
representar un cop que mai va arribar a superar. I en quan a casar-se
amb la Mercè, la dona d‟en Josep Cànoves, no va tenir cap ni peus.
Ella no l‟estimava.
- Tenia enemics?
- Tants com vulgui. Encara que no crec que fossin dels que
arriben a matar. Tot i que al final sembla que han acabat matant-lo. A
mi em sorprèn.
En aquells moments es produí un gran silenci en la cafeteria, mentre
totes les mirades s‟adreçaven vers el televisor. En la pantalla un home
amb cara d‟enterramorts i ulls plorosos anava dient “Españoles Franco
ha muerto” era el 20 de novembre del 1975. El bust parlant era el de
l‟Arias Navarro, el Primer Ministre del Govern d‟Espanya.
La sala s‟anà buidant ràpidament. Havia arribat el moment tan esperat
i també temut per la seva càrrega d‟incerteses. Que passarà ara?
La mort del dictador va alentir moltes coses. També la policia es
centrà en un estat d‟alerta, però no va passar absolutament res.
Funerals, enterrament al Valle de los Caídos. El Rei va canviar el
govern que passà a presidir un tal Adolfo Suárez, un ex falangista.
Tothom va témer que no canviaria res però sí. El rei donà una amnistia
i molts dels presos polítics varen anar sortint de les presons. I el partit
Comunista va ser legalitzat. Molts temeren disturbis per la
inconformitat dels grans comandaments de l‟exèrcit. En definitiva no
va passar res greu.
L‟Eva va rebre una invitació de prendre un café amb l‟amiga del
Consolat Israelià de Barcelona. L‟Esther la va presentar al cònsol i
aquest lamentà no poder compartir amb elles uns minuts de descans.
Dissortadament l‟esperaven a la sala de reunions. Va ser tot un detall
- Tinc per a tu novetats referents al Canovich que estic segura
t‟han d‟interessar. Impressionants.
- També nosaltres em pogut avançar. Si vols breument et poso al
corrent.
- Endavant Eva.
- Sabem que aquest home es un català, que lluità com a metge en
el bàndol republicà. Es diu Josep Cànoves i fill d‟un poble del
Montseny, Viladrau. Des de l‟any 1939 no va donar senyals de vida i
se‟l donà per mort.
Quan va anar al front, tenia esposa, un fill i el seu pare encara vivia.
Ara s‟ha trobat sense cap familiar, tots són morts. El lloc on el
46
trobaren, al costat del mort, havia estat la seva casa. Ara s‟haurà
d‟enfrontar a un judici d‟homicidi, si no d‟assassinat. El pitjor de tot
es que no vol explicar-se. Li pot resultar fatal.
- Mare meva. Es la primera vegada en la vida que sento simpatia
per un homicida, dec estar mig boja. Si es que no ho estigui del tot. El
que em dius va encaixant de mica en mica amb el que t‟explicaré.
Suposo que també em donaràs el seu nom autèntic i les noves dades?
- Naturalment Esther. I ara t‟escolto. Em moro de ganes.
- Ja recordaràs que des del primer moment ens va cridar l‟atenció
el fet que se‟l reconegués com a ciutadà israelià l‟any passat el 1975.
Pensa que Auschvitz va ser alliberat pels russos el 1945. Ja fa trenta
anys!
Tu Eva em dius que aquest home tenia família. I em pregunto per que
fins ara no se li reconeixen uns drets de ciutadania? Trenta anys, es
molt de temps. Si es català, es que es espanyol. I si a Israel li doneu la
ciutadania ara,perquè no li donareu a l‟any de la seva alliberació?
A Israel la informació funciona molt bé, però encara millor si tens
amics en el lloc indicat. I vaig parlar amb una de les secretàries del
Memorial a les Víctimes del Holocaust que tenim a Tel Aviv. Ahir em
va telefonar i resulta que és des de Washington que notifiquen la
presència del Joseph en un hospital de Magadàn. I urgeixen a que es
porti a terme el seu rescat el més ràpidament possible.
- Confesso que ignoro on cau Magadàn. –reconegué l‟Eva.
- Es, a la Sibèria oriental, a la costa del Mar de Okhostk un lloc
terrible amb temperatures de -45 ºC. Per arribar fins aquest camp de
treballs forçats, s‟ha de transitar per una maleïda carretera coneguda
amb el nom de la “Carretera dels ossos” pels milers i milers de
convictes soviètics que el Stalin envià per fer-la, i deixaren la vida en
ella A mesura que morien pel fred extrem o extenuats, els anaven
enterrant a la mateixa carretera barrejats amb el ciment que feien
servir per fer-la. La via te uns 2.000 kilòmetres i es calcula que hi
perderen la vida a l‟entorn de dos milions de condemnats.
- Esther, en poc temps hem anant acumulant informació sobre
aquest home. Però curiosament, cada novetat comporta també una
pregunta més. Per exemple ara el descubrim a l‟altra punta de món i
en un lloc summament inóspit. Teniu detalls de com hi anà a parar i
que hi feia allà?
- No tens detalls de com hi anà a parar i que hi feia allà?
- Provarem d‟esbrinar-ho. Als Estats Units hi ha un jueu ex soldat
americà que va conviure amb ell en aquell paradís del fred.
- Sabeu com va ser localitzat?
- Per atzar. El cas es que en una recent visita de la Creu Roja
Internacional a Kolima, -la regió de Sibéria on està situada la ciutat de
47
Magadàn-. a un dels integrants de la comissió, li cridà l‟atenció un
pacient de l‟hospital de Magadàn. Pensant que pogués ser algun dels
“Oblidats” el retratà. A l‟oficina de Nova York, un funcionari jueu
que havia estat “sonderkomando” a Auschwick el va reconèixer en
aquella foto i la envià a Tel Aviv, acompanyant-la de documentació
testimonial de que es tractava d‟un “Home bo”.
- “Home bo”? –preguntà l‟Eva
- Aquesta es la nostra manera de reconèixer a aquells que han fet
mèrits extraordinaris per ajudar-nos en els moments difícils. El Joseph
ho es. M‟imagino que devia ser per la seva actuació durant el temps
que estigué al camp d‟Auschwitz.
- Has dit un “sonderkomando” del Camp d‟Auschwitz?
- Eren els jueus obligats a actuar com a botxins envers als seus
propis compatriotes, en contra de la seva voluntat. Els degradaven fins
extrems impensables. Els pocs supervivents que encara sobreviuen
aquesta tragèdia, son com morts en vida, amb constants alteracions
psíquiques.
Els obligaven a portar als que arribaven nous a les dutxes de gasejar.
Prèviament els tallaven els cabells. Ja morts els feien extreure les
dents d‟or, comprovar els anus i vagines per recuperar possibles joies
amagades i finalment, portaven els cadàvers en carretons als forns
crematoris. Només en quedaven les cendres. Un d‟aquests
supervivents es el que reconegué, al Joseph en la fotografia,
- Perdona que et pregunti tant. Deus estar cansada amb tantes
preguntes meves!
- No, no. Els israelites tenim interès en que aquests fets no
s‟oblidin. Tens alguna pregunta encara?
- Sí. Has dit que la “Creu Roja” sospità que es tractava d‟un dels
“Oblidats”. Qui són els “Oblidats” ?
- Senzillament, instructors americans, que ensenyaren a utilitzar
l‟armament modern que els Estats Units enviaven massivament als
soviètics mentre durava la guerra contra l‟Alemanya nazi. I personal
militar de diversos camps d‟avituallament per avions militars
americans en trànsit. Al acabar la guerra, els americans no retiraren els
seus militars i allà quedaren. Mentres entre russos i americans es
declarava una guerra diplomàtica, la “Guerra Freda” que impossibilità
encara més la seva repatriació.
Els russos, tot i que havien anat per ajudar-los, els varen tractar
crudelment enviant-los a aquesta part gelada de Sibèria, fent-los
treballar com a mà d‟obra esclava en les mines d‟or i plata que hi
tenien. La majoria varen sucumbir.
“Oblidats” penosament pel mateix Govern dels Estats Units. Els
familiars crearen una organització i no varen parar fins aconseguir que
48
la Creu Roja anés a rescatar-los aprofitant un moment de distensió
política entre les dos potències. Gràcies a aquest fet en Joseph va
poder ser localitzat i posteriorment dotat de documentació israeliana i
va poder sortir de la URSS.
49
Capítol 8é. – Costà, però acaba explicant-se.
L‟Eva va posar al corrent al Ferran de les noves informacions donades
per la seva amiga israeliana.
- Anem de sorpresa en sorpresa. Realment es una vida que, Dèu
ni do!
Poc a poc anem aclarint els períodes de la vida d‟en Cànoves. Guerra
Civil, França, Polònia en el Camp d‟Auschvitz i finalment Sibèria.
Com hi va anar a parar aquest home a un lloc tan llunyà?
Com devia ser la seva vida en aquests llocs? Possiblement devia fer de
metge, però dir tan sols això es poc.
El doctor Adrià, el psiquiatre es va posar en contacte amb en Ferran
per anunciar-li que havia tramés l‟alta del Cànoves. En Ferran tenia
curiositat per saber l‟opinió final del metge sobre el malalt.
- Pol, no t‟imaginaries mai de on venia el nostre home quan
arribà a París.
- Ni idea. Pensa que aquí a l‟hospital hem preguntat molt, però no
ha parlat quasi res d‟ell.
- Venia de l‟altra banda de Sibèria, ni més ni menys.
- No en tenia ni idea. Aquest home no diu res.
- I tu doctor, al final que en penses d‟aquest home? Procura fugir
de donar-me un diagnòstic clínic. Tan sols m‟agradaria
conèixer la teva visió personal després d‟haver parlat amb ell
durant aquests dies.
- Ha sigut una oportunitat infreqüent de poder tractar analitzar
una persona que ha sobreviscut a les dures condicions d‟un camp
d‟extermini. Realment et dones compte de que es tracta de un cas molt
especial sobreviuen en tal que poden enfortir-se a pesar de unes
condicions tan adverses. Al final no veuen les coses com les valorem
nosaltres habitualment, tenen un codi personal format en un entorn
hostil i amb uns valors diferents als nostres. Es una escala de valors
distinta.
Fins com es de bona o dolenta aquella persona que es veu forçada fer
coses que en circumstàncies normals mai faria? O actues contra el teu
codi o afrontes el teu final?
- Allà hi tenien el doctor Mendele.
- El que feia arrancar la pell dels morts per folrar llibres o fer-ne
pantalles per les llums?
- El mateix. El que esterilitzava les dones del camp, que
experimentava sobre els germans bessons...que matava als presos
50
injectant-los benzina directament al cor.... Aquest monstre li oferí al
Cànoves que treballés amb ell.
- I segurament no va acceptar, i a pesar de negar-se va sobreviure
miraculosament! –exclamà el Ferran.
- Segurament no va acceptar. I si ho hagués fet? Pensa en la
situació límit que estava vivint.
- Es un home especial. Però no esperis que reaccioni com o
faríem nosaltres. Quest home des del primer moment accepta que la
seva vida ja la ha perduda, que no te futur i comença per defensar-la
dia a dia, sense la preocupació de com ni quan se li acabarà. Està a
punt. Simplement es capaç d‟acceptar la seva situació extrema de cada
dia.
- Be Pol, penso que ho tens clar. Gràcies per aquesta ajustada
informació.
- Espera, no pengis que et volia comentar la vinguda de Mossèn
Baldomà a l‟hospital.
- Com va anar?
- El capellà tenia ganes d‟anar-hi i abraçar-lo. Estava convençut
de que era mort.
Però en Cànoves es negà a rebre‟l. I en Baldomà es va quedar molt
tocat. Al principi es pensava que era una broma. A mi el capellà em va
fer molta pena.
- I vas poder esbrinar per què no volgué veure‟l?
- Es va limitar a dir que no volia parlar amb un desconegut.
- Es possible que s‟hagués oblidat completament d‟ell?
- Ferran, per favor, ni en broma. Es un amic d‟infància, de cap de
les maneres. Ignorem el per què, simplement no va voler.
- Ara bé prepara‟t a veure com adoptarà una postura absurda
davant del seu judici. No dirà, no es defensarà.
- Que m‟aconselles?
- En concret no ho se pas. Ara bé, hauríeu de trobar un motiu per
el qual recuperés les ganes d‟enfrontar-se al seu destí.
Es possible que ja ho sabés, però, torna i que hi troba aquí? La dona
morta, el fill mort, el pare mort, mata a l‟amic o es mata el mateix
amic – no ho sabem- la casa ja no es seva i ell que ja no es gens jove.
Que li queda? Res.
Es produí un curt silenci entre els dos. Per fi en Ferran va preguntar.
- Creus que el va matar ell?
I un altre silenci per part del Adrià Pol, el psiquiatre, finalment tan
sols va respondre amb un:
- No. No em preguntis perquè. Però no crec que ell l‟occís.
L‟endemà en Ferran tenia ganes d‟anar a la presó de Quatre Camins
on havien reclòs al Cànoves, volgué evitar-li el trasllat d‟anada i
51
tornada a Barcelona, per prendre-li la corresponent declaració, si es
que la volia fer. La feina d‟en Ferran era ben simple, si l‟altre no volia
dir res, pitjor per a ell, es limitaria a fer un informe breu sobre els fets
tal com la policia els coneixia i prou. Ja tenia la sensació que
personalment s‟anava implicant en simpatitzar amb aquell home, un
fet que no deia massa en favor d‟un policia que tan sols ha de ser
equànime. La veritat, els fets i res més. Decidit a marxar li anunciaren
la visita de l‟advocat Cuatrecases, en Ferran ja havia oblidat que
tenien una cita concertada amb ell i el féu pujar al seu despatx. Els
Cuatrecases era el bufet més important d‟advocats de Barcelona,
tenien un edifici sencer en la cruïlla de Diagonal amb Passeig de
Gràcia.
El sorprengué la joventut de l‟advocat, que s‟apressà a aclarir:
- Sóc el fill de l‟advocat Cuatrecases, hi tal com li vaig dir ahir
vinc per el cas del senyor Cànoves.
- Es evident que aquest senyor té dret a un advocat però fins el
moment no l‟ha demanat i es possible que, segons l‟informe
psiquiàtric, ni l‟arribi a demanar. I jo sense aquesta premissa no els
facilitaré un accés.
- Es veritat, senyor Batlló. La meva presència aquí es en certa
manera només per un canvi d‟impressions, i de cap manera li volem
demanar res especial. Desitjaria que això quedés ben clar.
- Expliquis si us plau. Perquè ha vingut a veurem?
- Segur que no li haurà passat per alt que estem en un cas molt
particular. Vostè, senyor comissari coneix millor que ningú el
problema en que està ficat el nostre client.
Nosaltres portem un any treballant en aquest cas per un grup dels
Estats Units d‟Amèrica que té com a finalitat donar suport al nostre
client.
Si es tractava de que li facilitarien més informació fantàstic. No cal
dir que la curiositat d‟en Ferran s‟avivà quan sap de l‟existència
d‟aquest grup inesperat.
- El cas Cànoves es més recent –apuntà en Ferran. M‟ha parlat
d‟un any enrere?
- Sí, si ens referim al episodi de la seva sortida de Sibèria. La
mort del senyor Montoliu, per nosaltres ha estat un fet desgraciat que
no esperàvem. I que hem d‟atendre de la manera més favorable al
nostre client. Sempre d‟acord amb la llei, naturalment.
Ara era el Cuatrecases que es donava compte de la curiositat d‟en
Ferran.
- Que va passar fa un any, perquè vostès s‟impliquessin amb els
problemes d‟aquest senyor?
52
- Un fet inesperat que es convertí en un autèntic fenomen als Estat
Units. Resulta que una Comissió Internacional de la Creu Roja, va a
un lloc perdut de Sibèria amb la intenció de recuperar els soldats
americans que encara estaven retinguts per Rússia. I aprofiten per fer
un reportatge de una de les zones més fredes del planeta. Tot això
promogut per una associació anomenada dels “Oblidats” nom amb
que es coneixen els soldats americans perduts a Sibèria.
- En sé alguna cosa.
- En una de les seqüències surt un doctor aparentment soviètic,
que passa fent la ronda sense que ni ell es doni compte de que l‟estan
gravant. Un primer pla en el que el doctor no diu absolutament res. I a
l‟instant. Es produeixen trucades en les que es desvelava qui era aquell
doctor. Les trucades eren soldats que havien pogut retornar de Sibèria
i encara que en menor quantitat també supervivents d‟un Camp
d‟Extermini nazi.
El canal de televisió li faltà temps per emetre una edició especial en el
que diversos testimonis explicaven com i quan varen arribar a
conèixer al doctor Cànoves.
Aquelles històries, fortament emotives col·lapsaren la central del
canal televisiu amb milers de trucades, majoritàriament reaccions
d‟admiració envers el metge sense faltar-ne de indignades davant el
fet que el metge encara seguís oblidat a Sibèria.
Els testimonis anaren arribant amb més quantitat i inclús de fora del
país. Majoritàriament d‟Israel. On el distingiren com “Home bo”. Un
reconeixement de la seva tasca ajudant als jueus del camp. Un home
sol davant l‟extermini nazi sense altra arma que la seva entrega i
dignitat.
Com a fruit d‟aquestes entrevistes va sorgir un moviment als Estats
Units amb la finalitat de treure al doctor de Sibèria i retre-li el
merescut reconeixement. Cuatrecases Advocats participem en aquesta
plataforma sense cap interès econòmic.
- Diplomàtics israelians m‟explicaren alguna cosa però ignorava
que tingués aquesta projecció. –apuntà en Ferran i afegí
Una moguda que no el lliurarà de tenir que respondre davant del jutge
d‟un possible homicidi.
No li amagaré la meva admiració per ell, però si no es vol defensar en
el judici que l‟espera. ho tindrà molt negre. El que hagi estat un heroi
no el lliurarà d‟una condemna més a que afegir a les que el pobre ha
sofert fins ara.
- Creiem que podem vèncer la seva indiferència, i obtenir que
vulgui reaccionar novament. Tan sols necessitem poder-li entregar
això. I presentà un sobre del que extragué una petita cinta
53
magnetofònica, que a més presentava un precinte que el feia
inviolable. Per escoltar la cinta havia que trencar-lo.
- El doctor no està incomunicat. Per tant es pot demanar
entrevista amb ell i se li pot enviar el que sigui.
- De que es tracta?
- El doctor té una filla a Rússia.
- Caram anem de sorpresa en sorpresa!
- Se l‟afillà fa anys. Avui dia es tracta d‟una científica destacada,
especialista en els efectes del fred extrem en el cos humà. El fred
habitualment ha estat considerat com un enemic del cos humà. Però
ara se sap que precisament en aquests llocs tan freds del planeta hi ha
persones molt longeves, i existeixen noves teràpies que fan servir el
fred per minorar el dolor, curar determinats problemes circulatoris.
Actualment havent tornant de Xina, està portant a terme uns treballs
en una base russa de l‟Àrtic.
Les coses a Rússia estan canviant, tot i mantenir el secret de la
situació de la seva base, ara permeten comunicar-se amb la família.
Creiem que aquesta cinta magnetofònica que hem pogut obtenir
podria motivar positivament al senyor Cànoves, es possible que siguin
notícies de les que no tenia des de fa molt de temps.
54
Capítol 10é. – En Josep Cànoves a França
Feia un parell de dies que donaren l‟alta al Canòves i
l‟ingressaren en la Model a Barcelona. En Ferran tenia que instruir
l‟expedient que tenia que passar al jutge. Desistí dels humiliants
trasllats emmanillat de la presó a comissaria i a l‟inversa i preferí anar
ell a la Model. Portava la casset que li havia lliurat en Cuatrecases
incorporada a un reproductor. Va pensar que difícilment en Cànoves
podria disposar de medis per sentir-lo a la presó. Li va lliurar dient:
- A dintre hi ha un missatge de la seva filla...
- Olga.
- No voldria que tingués que esperar per a escoltar-lo. Jo puc
absentar-me uns minuts i vostè mentre podria...
- De cap de les maneres. Però digui‟m, com ha arribat a les seves
mans?
- Un advocat em demanà que li fes aquest servei, sabia que
nosaltres dos ens veuríem avui.
En Ferran reparà que la resposta era poc explícita i va afegir:
- Tinc entès que procedeix de una base de l‟Antàrtica i ha passat
per Nord Amèrica. Allà vostè hi té molts amics que són els que l‟han
obtingut.
- Els amics donen sentit a la vida. Et permet ser generós,
comprensiu, donar sense rebre...s‟han de saber acollir. Sóc ric, ja que
no me‟n falten. Amic Ferran vostè ha vingut per fer-me unes
preguntes. Quan vulgui podem començar.
- Preferiria que abans escoltés el missatge de la seva filla.
Insisteixo m‟absentaré uns minuts els suficients. -I li allargà uns
minúsculs auriculars d‟orella. – ningú té cap dret a demanar-li
informació sobre aquest missatge. Que quedi clar.
- Ferran pot quedar-se. Podrà sentir la veu de l‟Olga però a
menys que entengui el rus no crec que s‟assabenti de gran cosa.
Tot i la invitació a quedar-se en Ferran preferí respectar d‟intimitat
d‟en Cànoves i el deixà sol, durant uns quans minuts, els suficients.
Al retrobar-lo en Ferran defugí del habitual interrogatori. Preferí anar
pel camí de la conversa informal. Així li ho va comunicar. Després
acordarien el que hauria de ser la seva declaració pel jutge.
Va fer portar un termo ple de cafè i dues tasses moka de ceràmica. No
podia amb els vasets de plàstic. Sorprenentment, a pesar de les
previsions, en Cànoves es mostrava força obert, més del que en Ferran
esperava. Era potser el resultat del missatge de la filla?
Li va fer constar que tenia dret a tenir present un advocat. I si no el
podia costejar, podia ser d‟ofici.
55
Digué que no calia. Que de moment ja estava bé.
D‟entrada acceptà ser en Josep Cànoves, fill de Viladrau, no sense
demanar com havien arribat a saber el seu nom. Digué que hauria
preferit començar de nou la seva vida.
- Perquè? –li demanà en Ferran.
- Senzillament perquè estic habituat a no existir. No sóc. Per cert, com
ho han esbrinat?
- Varem recuperar el seu passaport. El seu nom rus es igual al de
veritat. Joseph – Josep Canovich –Cànoves. No hem necessitat gaire
imaginació.
Acceptà que anà al front mobilitzat per la República com a capità
metge i que va ser capturat en una ofensiva dels franquistes pocs
mesos abans d‟acabar la guerra, mentre estava operant. Primer el feren
atendre a ferits propis per internar-lo després en un camp militar replè
de presoners.
- Com no va enviar algun missatge a la seva família dient que
encara vivia? Aquí el donaren per mort.
- Ho vaig intentar multitud de vegades, però sense èxit. Una pena,
m‟imagino el patiment dels meus.
- Vostè és conscient de que serà portat davant del jutge acusat
d‟homicidi o potser d‟assassinat. Expliqui‟m que va passar aquella nit
a “Els castanyers”. Es important que pugui preparar una bona defensa!
Tot pot tenir una explicació raonable...
- Vaig arribar procedent de París i em vaig allotjar en un hotel de
Barcelona.
- Per cert, senyor Cànoves, ja sap que varen assaltar la seva
habitació de l‟hotel?
L‟home no semblà gens sorprès. I digué.
- Però vostès van arribar abans i trobaren el meu passaport. Jo volia
seguir en les cendres del passat, tan sols mort tal com em correspon
oficialment. No vaig poder evitar que vostè es trobés amb en Josep
Cànoves, una resta del passat i el ressuscités.
- Els lladres, a més del seu passaport, buscaren més coses. Tenia
objectes de valor, diners?
- Sóc absolutament pobre. A París uns vells amics em demanaren que
passés uns documents per un polític important. Estaven en el folre de
la maleta i sé que els aconseguiren treure a temps.
- Vostè es del partit comunista?
- Por favor com pot pensar tal cosa. Per què no em pregunta de quin
partit eren molts dels que compartiren Auschwitz amb mi? Per què no
em pregunta si estaria disposat a fer alguna cosa per a ells?
- A qui anaven dirigits els documents?
56
- A una persona que ha estat important en la transició política. Es
un líder que es diu Santiago Carrillo. No sóc de cap partit polític i
menys d‟un partit pro comunista rus. Vinc d‟allà imaginis, està tot dit.
M‟explicaren que es un document molt valuós en el que el Partit
Comunista d‟Espanya, preveia una acceptació de la Monarquia del
futur Rei Juan Carlos de Borbó i també reconèixer al Govern que
pogués sortir d‟unes eleccions democràtiques a Espanya. A canvi de
la seva legalització i d‟una amplia amnistia política.
- Sortint de l‟hotel atracaren a una Caixa.
- Pobres, no tenen un ral. Vostè creu que es pot anar aixì pel món amb
missatges polítics importants, amb una mà al davant i una altra al
darrera?
- Queda clar que no es de cap partit?
- Exactament, els vaig fer un favor. Com ells també m‟havien fet abans.
- Si li sembla deixarem de banda el fet de que entrés documents per el
partit del Santiago Carrillo. Podria estar encara penat per les actuals
lleis.
- No deixaria de fer-ho quan es tracta d‟ajudar amb bons fins.
- Tornem a l‟inici. Que va passar aquella nit a “Els Castanyers”? Hem
de passar la documentació al jutge, i es preferible que ho fem de comú
acord. Dit d‟una altra manera nosaltres no podem canviar els fets, però
si existeix alguna circumstància que sigui comprovable i l‟afavoreixi,
la podem introduir des del principi. Ja veu que no el volem perjudicar
en res. Tornem-hi. Que va passar aquella nit a Viladrau?
- Realment estic confús. No tinc les idees massa clares, necessito uns
dies per poder-ho meditar. No sé ben be que és el que va passar.
- Senyor Cànoves, costa de creure. Si vostè no diu res, al jutge hi anirà
el nostre atestat i li asseguro que no podrà ser favorable. I va
intervenir una tercera persona, potser?
En Cànoves es tancà en un mutisme absolut. I en Ferran no volgué
perdre el fil de la conversa i tornà a enfilar-la.
- Vostè al poc d‟arribar a Barcelona el primer que fa es venir a
Viladrau, tenia un bitllet de tren Barcelona Balenyà i després sabem
que agafà un taxi fins el poble. Es així?
- Estan ben informats!
- El taxista diu que el portà fins al Cementiri Municipal i allà
s‟entrevistà amb una persona. El taxista explica que estigueren junts
una llarga estona. Cert?
- Allà hi tinc les restes de l‟esposa i d‟un fill que no vaig arribar a
conèixer. Vaig voler reunir-me amb ells, amb el màxim de pau que
vaig poder.
- Un moment difícil sens dubte. Comparteixo els seus sentiments.
57
I tots dos quedaren en silenci durant uns curts segons. Ell no aparentà
cap emoció, però indubtablement la processó devia anar per dintre.
A en Ferran tan sols se li va ocórrer preguntar-li:
- Senyor Cànoves com pogué escapar-se d‟un camp militar de presoners
i passar a França en ple hivern?
- Vaig ser afortunat. La sort m‟ajudà.
En Ferran el contemplà. Aquell home que portava a les seves espatlles
uns anys difícils es considerava un afortunat?
Li molestaria explicar-ho. O es secret.
- De cap manera. Una nit em vingueren a buscar al camp de
concentració. Ja pensava que havia arribat l‟hora. De fet no vaig tenir
temps d‟eliminar les estrelles de capità, ni canviar l‟uniforme com la
majoria, per tal d‟evitar problemes greus. Els oficials solíem ser
afusellats sense judici previ.
Em portaren a la residència on s‟allotjaven els oficials. Directament al
bany per que em rentés somerament i ràpidament m‟introduïren en
una habitació on hi havia un infant d‟uns sis anys. El nen s‟estava
ofegant, quasi no podia respirar. Pel seu color violaci em vaig donar
compte que la cosa era crítica. Calia fer una traqueotomia urgent i aixì
ho vaig comunicar al militar que semblava ser el pare de la criatura.
No hi havia temps de portar-lo a Jaca, es tenia que intervenir ràpid.
No tenien cap metge disponible. Em facilitaren una farmaciola
ridícula. Li vaig dir al pare que no tenia el material que necessitava i
que no podia portar-ho a terme amb garanties. Però el nen s‟anava per
moments.
- Opera. I salva-li la vida. T‟hi va la teva. –digué el militar.
- I em vaig veure obligat a intervenir fent-li una traqueotomia en
unes condicions pèssimes.
Ara bé després d‟introduir la cànula el nen ja podia respirar una mica
millor, ja no s‟ofegava. Es va salvar, però vaig estar tres dies quasi
sense dormir intentant desinfectar la cànula improvisada i facilitant-li
quanta aigua vaig poder. L‟infant respirava però ho feia amb un xiulet
angoixós.
Al final arribà un vehicle amb cadenes i l‟evacuaren fins en un trajecte
difícil per la gran quantitat de neu que trobarem pel camí fins a Jaca, i
jo amb ells. Els cirurgians, de l‟hospital li extragueren una peça d‟un
joguet que el nen s‟havia empassat. Em portaren novament a la presó
on m‟aïllaren. Dos dies més, tancat en una cel·la incomunicat.
Aquella nit a les tantes de la matinada novament em vingueren a
buscar i em ficaren en un vehicle militar. En menys d‟una hora ja em
feren baixar, em temia el pitjor. Per fi un dels soldats que
m‟acompanyava, m‟entregà un sobre que contenia uns francs, i em
58
senyalà la frontera francesa, m‟havien portat fins a Canfranc. Em
digué que era com si jo fos mort, que no tornés enrere ja que com a
fugat m‟afusellarien d‟immediat. I això es tot.
- Senyor Cànoves, em mou la curiositat. No m‟expliqui res si no
ho vol. Ja a França que va passar?
- El normal. Em retingué la gendarmeria, però encara no s‟havia
produït el problema de la retirada massiva en la frontera amb
Catalunya. En fi, res d‟especial, més dies de presó, per finalment
donar-me un salconduit de refugiat republicà.
A Tolosa se‟m presentà l‟oportunitat de conèixer a l‟Elizabeth
Eidenbenz, i vaig treballar amb ella fins el 1942 en que els alemanys
ocuparen també el sud de França, em detingueren i em portaren al
camp de refugiats de Drancy al nord de Paris i d‟allà a Auschwitz.
Aquell home explicava aquella història com si res, com si parlés d‟un
partit de futbol. Impressionava. En poques paraules l‟historia l‟havia
situat ja al camp nazi. El Ferran volia saber més.
- Perdoni. Qui era l‟Elizabeth Eidenbenz? No tenim presa, senyor
Cànoves, el relat m‟apassiona.
- Es possible que vostè ignori qui és?
- Ho sento, es per això que ho pregunto.
- Una persona extraordinària, una simple mestra austríaca que anà
a Espanya per ajudar als republicans com infermera. A la retirada va
muntar un comboi de nens que portà fins a França. Allà no volgueren
saber res dels menuts i aleshores va cercar una casa buida i va muntar
una residència infantil a Elne, al sud del país. Una associació religiosa
la va ajudar. I també ve rebre ajuda dels EEUU procedent d‟una secta
mormona.
Quan el front republicà, s‟ensorra definitivament, i comença el gran
èxode de fugitius a través del Pirineu. No pot es queda indiferent al
problema de les dones embarassades que fugitives han passat la
frontera en condicions pèssimes i que han estat internades en els
camps de refugiats de les platges: d‟Argelés sur Mer, Saint Cyprien i
Ribesaltes. Aquests camps eren simples platges sense cap mena de
serveis en els que hi morien de fred i de gana quantitat de republicans
abandonats de tothom. Esperaven que a França, el país de la fraternitè
serien tots ben acollits. L‟acollida consistí en veure‟s rodejats de
filferros espinosos, i vigilats per senegalesos muntats a cavall. Els
diumenges alguns francesos hi portaven els seus fills per passar
l‟estona tirant-los cacauets com si fossin animals del zoo. Patien fam, i
dormien enterrats en pous que feien en la sorra de la platja.
L‟Elizabeth va muntar a prop del orfandat una maternitat, on
poguessin donar a llum en condicions mínimes de salubritat i alletar
als infants. Va salvar centenars d‟infants i mares.
59
Com a metge em convertí en ginecòleg, atenia una mitjana d‟una
vintena mensual de parts. Quan negaren l‟assistència mèdica als jueus,
l‟Elisabeth també acollí a dones jueves, això fins que els alemanys
envaeixen també els sud de França, venen les SS i en l‟operació “Vent
de Primavera” que portava a terme personalment el mateix Heinrich
Himmler. M‟empresonaren juntament amb les jueves i tal com li he
dit em portaren a prop de París a Drancy.
- Sabem que va ser internat a Auschvitz.
- Tampoc volia parlar d‟això es remoure antigues vivències que
no val la pena evocar. Estic aquí i ja val.
- No podrà evitar de tenir que enfrontar-se de nou amb el seu
passat, es inevitable. I es preferible que la informació la faciliti vostè i
no persones amb interessos professionals. Em refereixo als que van
darrera del sensacionalisme no tots són com cal.
En Cànoves seguí el seu relat sintètic, sense cap detall ni comentari a
favor o en contra.
- Hi havia un bon grup d‟espanyols. Els alemanys preguntaren al
Franco si ens volia per poder-nos jutjar. Un ministre espanyol, en
Ramón Serrano Suñer va contestar que no érem res, que ens podien
fer el que volguessin. Ens abandonaren, no els importava el que ens
poguessin fer. La majoria moriren, uns a Mathausen i la resta a
Auschwitz.
- Qui era el millor?
- Tots eren prou dolents. Ara bé Auswichtz es tractava d‟un camp
d‟extermini. Els vells i els nens, no duraven ni un dia. Arribaven
després de dos dies de viatjar per ferrocarril en vagons de càrrega,
sense menjar ni beure, i anaven directes a desinfectar-se a les dutxes.
Els feien despullar i als deu minuts tots eren morts entre unes agonies
espantoses, en lloc d‟aigua, per les dutxes entrava el gas Zyklon B.
- I vostè com pogué sobreviure fins al final?
- Aquí estic, penso que es suficient. No val la pena d‟explicar res
més d‟Auschwitz. No perdi el temps cregui‟m, en definitiva no te res a
veure amb lo de Viladrau.
60
Capítol 11è. - Sibèria
- A vostè l‟alliberen del camp, els russos. Com va anar a parar a
Sibèria si era lliure?
- Coses que passen. Alemanya va firmar l‟Armistici. La guerra
havia acabat. Fins els vençuts tenien a on anar. Jo no era res, tan sols
un apàtrida com molts espanyols. Vaig intentar tornar a França, i fins
a Espanya, tot en va, els russos preferiren ajuntar-me amb els seus
propis soldats que havien estat presoners dels alemanys i em portaren
a Oymyakon, un poble de dos mil dos-cents habitants. Els pobres
russos a treballar com a esclaus en les mines d‟or i argent. Els
castigaven per haver-se deixat fer presoners abans de morir en el front.
També hi barrejaren soldats americans, a tots els feien treballar en les
mines. I jo com l‟únic metge en centenars de kilòmetres a la rodona,
en el lloc més fred del planeta. Era el 1.946 i tenia trenta-sis anys, tota
una vida pel davant. – i va acabar amb un llarg somriure.
- Molt fred?
- Tenen el rècord mundial. Al 1926 varen arribar als -71,2ºC. Al
hivern normalment teníem uns -45ºC. Les cases són de fusta, el
rebedor es on guarden els queviures, l‟equivalent a les vostres neveres
elèctriques. I a l‟exterior a la porta en un cantó troncs de fusta per
cremar a la cuina i a l‟altra banda troços de glaç agafats del terra per
tenir aigua. No calien canonades, l‟aigua es gela i no circula. La llet es
també en barres glaçades d‟un color gris.
- Tenia hospital?
- Oh i tant! Onze llits, sense a penes medicines, ni raig X, ni
quiròfan. Sense electricitat –i en Casanoves tornà a riure.
- Expliqui‟m la seva vida allà.
- No era presoner. Però no podia sortir d‟allà de cap manera. Fer
de metge, sobreviure i provar de que els demés també sobrevisquessin.
Els nois nord americans uns crios, eren els que em feien més pena.
- Com es que hi eren?
- Durant la guerra, els Estat Units hi muntaren un camp d‟aviació
pensant en atacar el Japó, i com a base pels avions que anaven a
Moscou portant materials bèl·lics. Aquests nois al acabar la guerra,
varen ser oblidats pel seu país, les relacions entre russos i americans
eren enfrontades i els russos els consideraren presoners fent-los
treballar en les mines. A més dels del camp d‟aviació, que va quedar
abandonat, hi portaren instructors americans que havien ajudat als
russos durant la guerra i que tampoc no foren repatriats a temps.
- Com va poder aguantar 30 anys en aquest desert de glaç?
61
- Tan sols van ser vint-i-nou. –i tornà a somriure –Vaig tenir sort,
la meva filla em va salvar la vida, pensava que ja no me‟n sortiria
quan al final m‟ingressà en un hospital de Magadan.
- Senyor Cànoves, Ha explicat moltes coses, però res que faci
referència a la seva vida, ni a Auschwitz, ni a Oymyakon? Devien ser
per vostè unes experiències ben dures, i superar-les devia ser a costa
de vivències tremendament dures. Perquè no explicar-les? Per que no
parlar de la seva filla, per exemple?
- Va arribar un moment en que el meu desig era tan sols
aconseguir viure un dia. Esperança que renovava diàriament, no
esperava res més que això, tan sols viure aquell dia, no més. Darrera
meu, tan sols un immens conjunt de sofriments. Fracassos meus,
intentant d‟acompanyar en el desesper. La meva persona dintre
d‟aquesta història, no te la menor rellevància. Darrera de tots aquells
deportats que abocaven els vagons de mercaderies, i que no en
quedava pràcticament res...només cendres...sóc totalment irrellevant.
Poca cosa més puc afegir-li.
- Ho entenc perfectament. Devia ser molt dur!
- De cap manera s‟ha de parlar en passat. Es dur i la valoració
present o futura d‟aquests fets ha de ser la d‟evitar que quedi com una
simple cosa del passat.
- Parli‟m del país del fred! Cap on cau Oymyakon?
- Està en la Sibèria més oriental, quasi fronterera amb la
península de Kamchatka, entre l‟Àrtic i el mar de Okotsk. A l‟altra
banda del món. La regió es coneix amb el nom de Kolima, nom d‟un
riu que passa pel territori.
- I la seva filla, la Olga va nàixer en aquest país del fred?
- El pare era un deportat polític per l‟Stalin a qui la dona, amb
molt de valor i coratge no volgué abandonar i seguí fins a Oymyakón.
Allà varen tenir una filla.
- La Olga?
- Exactament. El pare als dos anys de treballs forçats, va morir.
La majoria no solien durar gaire més. Però l‟esposa ja no va poder
retornar a Bielorússia, a Oymyakón es quedà sobrevivint com va
poder, lluitant cada dia per cuidar la seva filla. El retorn quedà tan sols
en una vana esperança que s‟apagà quan al final una pneumònia la va
enviar a l‟hospital. Jo sabia que amb antibiòtics dels que no disposava
l‟hauria pogut salvar, vaig demanar-los, suplicar-los, sempre en va, i
va expirar. Va ser una llarga agonia en la que l‟únic que vaig poder fer
es agafar-li la mà. En un moment determinat va demanar quedar-se
sola amb la seva filla. La mare que era una fervent creient ortodoxa li
prometé que vetllaria sempre per ella.
62
- Quan va morir, vaig deixar la seva mà per creuar-la amb l‟altra
damunt del seu pit. Va ser aleshores quan l‟Olga se‟m va acostar i
d‟una manera natural s‟agafà de la meva mà. No feren falta les
paraules, m‟escollia per suplir la figura de la mare morta, complia
amb la voluntat que aquesta li expressà abans de morir. D‟això en deu
fer uns vint anys. Avui es una científica rellevant amb només trenta-
dos anys, que m‟estima com si fos de veritat el seu pare a qui
pràcticament no va conèixer.
- En algun moment vostè va mantenir relació amb la seva mare?
Encara que tan sols fos amistosa?
- Malvivíem en el mateix lloc oblidat del planeta en condicions
extremes, la solidaritat també era obligada. Jo sentia un gran respecte
envers a aquella dona que ho deixà tot per seguir fins al camp de
treball a la persona a qui estimava. M‟uní fortament a ella el sentiment
d‟impotència de saber que podia salvar-la i de no poder-ho fer, només
per que no tenia unes botelletes de pols blanc que sovint es llencen
perquè caduquen.
Ferran. Puc anomenar-lo pel seu nom?
- Naturalment
- Li agradaria sentir la veu de l‟Olga?
- M‟encantaria, ara bé. Li he de confessar que sé una mica, no
massa, de rus. A lo millor entenc alguna cosa.
- No importa – i el doctor va agafar la radio casette i va prémer
suaument el botó.
Qualsevol persona, encara que ignorés el significat de les paraules, no
podria sostreure‟s al encant d‟aquella veu. Era suau, ben timbrada com
la d‟una professional interpretant una obra d‟en Sakespeare, Aquella
veu evidenciava caudals d‟estimació. –milaya-
- Una veu preciosa, doctor. El descobreixo com un pare afortunat
de tenir aquesta filla. Crec que he de felicitar-lo.
- Gràcies. Veladament m‟ha donat a entendre que ens veurem
dintre d‟un parell d‟anys. Estarà a Londres en el Congrés de Medicina
Polar, dintre de la delegació russa presentant unes ponències. M‟hauré
d‟assabentar de les dates previstes d‟aquest Congrés, tot i que falta
molt de temps.
Era la primera vegada que en Ferran descobria un raig lluminós en la
vida d‟aquell home, que s‟havia entregat als demès en cos i ànima
sense compensacions, i tan sols la mà d‟una nena que s‟agafà de la
seva feia vint anys, arribà a donar-li el que tossudament la vida li
havia negat contínuament. Tan sols una engruna de felicitat.
63
- Doctor Cànoves. Demà venç el terme per poder entregar el meu
informe al Jutge Instructor del Sumari. Tinc entès que no és un lletrat
gaire considerat. Té fama de sever en les seves condemnes. Es evident
que vostè les ha passades molt pitjors, però li aconsello que prepari
una defensa. Encara que hagi de reconèixer determinats fets. Sempre
existeix una mínima justificació davant la llei. Ja ho ha passat prou
malament fins ara.
Passaran a visitar-lo uns advocats de Cuatrecases, es un dels millors
gabinets d‟advocats d‟aquí, es presten a treballar la seva defensa
gratuïtament. Sincerament li recomano que els escolti i per poc que
pugui confií en ells.
Al abandonar la presó Model de Barcelona, el guardià de torn, li
allargà unes notes. Ni havien de Laietana i també de la seva dona.
Consultà el rellotge realment el temps l‟havia superat en escreix. No
havia dinat i ja era a mitja tarda. Demanà l‟accés a un telèfon i trucà
en primer lloc a l‟Eva.
Estava estranyada de que no l‟hagués trucat per advertir-la com solia
fer massa sovint de que no l‟esperés per dinar.
- Eva, tinc infinitat de coses per explicar-te referent al Cànoves.
- Per fi ha acceptat a fer una declaració?
- No reina, no encara. Però ha resumit una bona part de la seva
vida. Inclús he sentit la veu de la seva filla. Ja t‟explicaré. Vaig al
despatx que tinc citats els advocats de Cuatrecases.
- No entenc res. Si no t‟ha fet una declaració sobre els fets. De
que estàs content? Tranquil, ja sé que t‟esperen. Menja encara que
sigui una pasta o millor un entrepà no vagis pel món en dejú...Adéu,
adéu.
64
Capítol 12é. – La justícia es lenta.
Va seguir els consells de l‟Eva. Amb l‟estomac buit disminuïa la seva
vitalitat. Allà mateix sortint de la Model, hi havia una excel·lent
cafeteria. En Ferran va demanar un entrepà de pernil ben sucat amb
tomàquet, ja no venia d‟un quart d‟hora. Així ho havia anunciat al seu
despatx. Demanà una copa de vi negre de la Terra Alta i un cafè
doble.
Als deu minuts la seva BMW ja roncava amb el seu so característic
camí del despatx. Quan arribava, també ho feia el fill Cuatrecases i un
ajudant. El Ferran se‟ls emportà directament al seu despatx.
- Que tal la cassette? Li has pogut lliurar?
- Amb tota normalitat. He tingut la sensació de que no estava tan
escàs de notícies com podríem creure, alguna cosa ja sabia de ella.
Però li ha fet bé i podria contribuir a que ell acceptés finalment la
vostra defensa.
- Ferran. Has obtingut la declaració dels fets?
- No.
- Aleshores?
- La seva filla diu que anirà a Londres a un Congrés Mèdic sobre
els efectes del fred en condicions extremes. Hauríem de saber-ne les
dates. He parlat de vosaltres com a advocats, i he recomanat que
acceptés els vostres serveis. Quan penseu en anar a veure‟l? Jo
presento l‟informe demà al jutge.
- El més aviat possible. Si ell accepta la nostra visita, demà
mateix.
- El jutge que li ha tocat. Que tal és?
- Nosaltres no el desitjaríem ni pel nostre pitjor enemic. Es un
vell franquista com la majoria de jutges que queden. A l‟època d‟en
Franco no hi havia jutges democràtics, i els que perduren si són grans
invariablement estan emmerdats amb el règim anterior.
- Cuatrecases, creus que tan sols per tractar-se d‟un antic
combatent republicà ja hi estarà mal predisposat?
- El jutge d‟en Cànoves, a l‟època de la dictadura no tingué cap
inconvenient en aplicar les lleis d‟en Franco. No et càpiga dubte
Ferran que serà un inconvenient per a la defensa del cas. Com l‟has
trobat a ell?
- A excepció de que no ha fet declaració. Pel demés agradable i
comunicatiu. M‟ha sorprès.
- Portem una sèrie d‟ofertes d‟exclusives: programes americans
que s‟interessen per portar-lo a la televisió, per a una pel·lícula, per
65
fer-ne un llibre. Si ell volgués, podria guanyar forces diners. Que
n‟opines, Ferran?
- Abans que res procureu obtenir la seva conformitat a que
accepti la vostra defensa. Ho necessitarà. En quan a totes aquestes
ofertes americanes, m‟oblidaria d‟elles. Aquest home no es ven per
diners, ho ha demostrat al llarg de la seva existència. Si nota que van
darrera d‟ell amb les ungles afilades per explotar-lo, es tancarà en
banda, i potser fins us rebutjarà a vosaltres.
- Tot hi així es una autèntica llàstima que no es conegui la
trajectòria modèlica que ha viscut aquest home. Nosaltres em conegut
relats d‟alguns testimonis que ens posen els pels de punta.
- Doncs que siguin aquests testimonis els que els exposin a llum
pública. –apuntà en Ferran
- No sempre es possible, alguns d‟ells eren “sonderkomandos”,
jueus que acceptaven en convertir-se en botxins dels seus propis
germans de raça. Horrible. Conduïen al jueus a les dutxes, els feien
retirar els vestits. Ja morts verificaven que no tinguessin alguna cosa
de valor en anus o vagines, retiraven les fundes d‟or de les dentadures,
els vestits, els cabells i ho preparaven per enviar-ho a les fàbriques
tèxtils. Finalment en carretons els portaven als forns del crematori, per
reduir-los en abono pels camps.
Aquests desgraciats acceptaven a fer aquesta feina agafant-se
desesperadament a una feble esperança d‟allargar la seva vida. Però
no era així, testimonis molestos per als alemanys, periòdicament
també eren eliminats.
Bé, alguns d‟ells i sota secret confessen que deuen la vida al doctor.
Quan algú moria en la infermeria, en Cànoves l‟entregava al jueus per
que el cremessin com si fos un “sonderkomando” i d‟aquests un
escollit amb la numeració manipulada passava a la infermeria del
Cànoves assumint una nova identitat. El nostre home no deixava de
jugar-se la vida contínuament. Un quans la salvaren in extremis
d‟aquesta manera.
Però ara, ningú d‟ells vol reconèixer que es prestaren a ser
cooperadors dels botxins dels seus propis germans. Si expliquen
alguna cosa ho fan preservant la seva identitat.
Un altre cop genial, de ser cert. Es la seva trobada amb el temible
doctor Mengele. Aquest alemany estava al corrent de que hi havia un
metge català a Londres que havia posat en pràctica un nou sistema per
evitar la gangrena en els ferits per metralla al front. Es referia al
doctor Trueta, i s‟assabentà de que hi havia també un metge català en
uns dels pavellons del camp.
66
En Mengele el va fer venir i amb ferits de la cantera de pedra li va fer
practicar el sistema del doctor Trueta. Era un sistema simplíssim que
es basava tan sols en rentar a fons amb aigua i sabó les ferides fins que
cicatritzaven.
En Josep ho aprofitava per emportar-se alguna cosa: un medicament o
un útil d‟infermeria. Finalment el metge alemany va donar per
acabada la seva demostració i li indicà que podia quedar-se a treballar
amb ell.
Diuen que en Cànoves es dirigí al Mengele donant-li les gràcies per
haver pensat en ell, agraí el fet important de poder treballar en la seva
clínica, però li demanava que abans li ho deixés pensar.
El silenci que es produí en aquells moments va ser mortal, tothom
esperava el pitjor pel doctor català. En Mengele el contemplà de dalt a
baix i darrera d‟un curt silenci esclafí en una gran rialla. Aquell bestia
es trencava de riure.
- Diu que vol pensar-s‟ho -I no parava de riure.
- Es necessita valor per part del nostre home. Però Cuatrecases,
espavila‟t per què tot això no et servirà per a la defensa del cas de
Viladrau. Penso que us hi heu d‟espavilar.
El Judici no va començar tan aviat com pensaven. I en Josep Cànoves
seguia en la Model, en presó preventiva. Acceptà ser representat pels
advocats de Cuatrecases, i aquests es dirigiren al magistrat oferint
pagar una fiança a canvi de la seva llibertat provisional. Va ser en va.
El jutge no atengué cap de les diverses peticions lliurades, al·legava
perill de fuga.
Els advocats aprofitaren el temps portant a terme la invalidació del
testament per el qual en Montoliu heretà les finques de “Els
Castanyers”. Va ser un procés llarg i enfarfegador. Primer hagueren de
retornar legalment al món del vius al Cànoves. Declarat viu, varen
invalidar el matrimoni del Montoliu amb la Mercè, la dona d‟en
Cànoves. Després fer el mateix amb el testament en el que el Montoliu
quedava com hereu de les finques de Viladrau. Les finques no eren de
ella, eren de la família Cànoves. Varen tenir que pledejar amb els
nebots d‟en Montoliu que donaven tots els drets del Josep Cànoves
com a prescrits i també al·legaven que havia perdut definitivament
tots els seus drets de ciutadania al desertar el 1939.
Tot i ser un procés llarg, al final es recuperaren els seus drets i a pesar
de que encara existien recursos pendents, en Josep podria instal·lar-se
a Viladrau i en la casa dels seus pares. Un triomf gràcies als dòlars
que no faltaren mai des de New York. Els Cuatrecases eren efectius. A
pesar de les traves per part del jutge quan demanaren poder accedir a
67
la vivenda del difunt per tal d‟obtenir documentació sobre la propietat
de la finca. Tot inútil, sempre els va ser denegat.
Tampoc pogueren obtenir que el doctor Cànoves expliqués que va
passar aquella nit a “Els Castanyers”.
En Cànoves en la presó era tot un referent. Donava classes d‟idiomes,
no volgué interferir la gestió dels metges i s‟abstenia aparentment de
actuar com a tal. Respectat, sovint resolia conflictes tan sols dialogant
amb els presos.
I va començar el judici en el Palau de Justícia de Barcelona. A pesar
de que la història del Cànoves ja havia estat oblidada per la majoria de
la gent, l‟aparició de representants de la premsa nord americana i
d‟Israel incità a la premsa local a interessar-se també per aquell judici.
Inicialment els advocats explicaren que el seu defensat tenia
dificultats per recordar amb precisió els fets que succeïren aquella nit
en la masia de “Els castanyers” de Viladrau. Presentaren certificacions
de diversos psiquiatres que abonaven aquesta tesi, l‟acusat va rebre un
impacte psicològic gran que li esborraren completament la memória
dels fets.
A partir d‟aquesta argumentació declarà al seu client innocent del
delicte del que se‟l acusava. La defensa ho demostraria al llarg del
judici.
El fiscal ho tenia molt fàcil, en Josep tenia motius suficients per voler
venjar-se. La dona l‟havia abandonat per anar amb el Montoliu. Quan
torna a Viladrau es troba que ha perdut també la seves propietats i ara
eren també d‟en Montoliu. En Cànoves era un ex republicà fracassat,
violent, que odiava al seu amic d‟infància, l‟advocat Montoliu,
persona respectable, distingida durant la Guerra Civil pel seu
patriotisme.
.La defensa al·legà que en Cànoves, va anar al front atenent una ordre
de militarització del govern legal de la República. I que cap d‟aquells
fets tenia res a veure amb els motius per els quals se l‟estava jutjant en
aquells moments.
El jutge demanà al fiscal, que aportés la documentació en la que
constava la participació d‟en Cànoves en els anys 1945 en el maquis
dels Pirineus. El jutge, a més ho va fer constar en acta.
68
Els defensors al·legaren que en la època del maquis en els Pirineus, en
Cànoves estava a Sibèria i que mai en la seva condició de metge havia
utilitzat una arma.
La defensa va intentar fer valdre la trajectòria modèlica del Cànoves
atenent a les mares espanyoles exiliades en el sud de França
immediatament al final de la guerra. Va voler aportar el certificat de la
infermera Eidenbenz, i aquí el jutge ho desestimà pel fet de no tenir
relació amb els fets que s‟estaven jutjant. Es més va exigir es deixés
de fer referències a tot el que no estigués directament relacionat amb
la nit en que morí violentament en Montoliu. Únic objectiu d‟aquell
judici.
La cosa cada dia anava a pitjor i en Josep seguia mut. Els defensors
l‟urgien a que digués la veritat d‟una vegada. Tenien que optar o per
intentar provar l‟existència d‟una tercera persona capaç de matar al
Montoliu o explicar una baralla entre el dos amics en la que, per
desgràcia succeeix el pitjor i accidentalment mor en Montoliu.
Novament li ho plantegen al Cànoves, li fan veure el malament que es
presenta el cas i li preguen una vegada més que expliqui la veritat. Tot
inútilment.
Els “Oblidats” des de New York, urgeixen solucions als advocats
d‟aquí. Es pregunten per què han facilitat el retorn d‟en Cànoves. Per
què entri en presó? Els israelians no entenen res. Que està passant?
Quan es va notant que el judici està a les últimes, la premsa en un
judici paral·lel, ja dona la versió d‟un Cànoves que torna a Viladrau,
es veu desposseït de tot per en Montoliu, i en un atac de desesperació
s‟entrevista amb ell i el mata.
Els d‟en Cuatrecases no paren de reunir-se. Buscar amb lupa i fins
amb detectius privats alguna persona que odiés al Montoliu fins a
l‟extrem de matar-lo. Segur que n‟existia mes d‟una, però a on?
Proposar al Cànoves que es declari culpable i ells procurarien tots els
eximents possibles. Però tot era en va. En Cànoves seguia impassible,
indiferent a tot el que li estava passant.
En Ferran estava ficat en una sèrie d‟assumptes que li estaven
resultant complicats. Tan ocupat estava que a part de les declaracions
que va tenir que portar a terme davant del tribunal sobre el sumari de
Viladrau, si no fos per l‟Eva hauria perdut completament el fil de
l‟historia, de com anava el judici.
Aquella nit l‟Eva va agafar pel seu compte al Ferran, li explicà lo
pèssimament que anava el judici d‟en Cànoves i per dir-ho d‟alguna
manera, l‟increpà durament d‟abandonar la feina ben feta per un sentit
69
irresponsable de fer les coses. Si en Josep Cànoves, era sense cap
dubte un culpable. Ell en Ferran era un incompetent incapaç de
demostrar la seva culpabilitat. Si pel contrari en Josep Cànoves era
una víctima innocent que un incompetent com en Ferran no havia
pogut demostrar la seva innocència. Deplorable! A on anem a parar!
L‟Eva indignada plantà al Ferran i es tancà en el seu despatx. En
Ferran sorprès s‟acostà a la porta i li demanà que no s‟ho prengués
d‟aquella manera, que en podien parlar si ella volia.
- Des de quan he de fer la teva feina?
Però al final accedí i obrí finalment la porta del despatx. La nit va ser
llarga, la paperera va quedar plena d‟apunts estripats. La màquina de
cafès quasi no va parar d‟omplir tasses en tota la nit. Quan la llum del
matí tot just s‟iniciava, en Ferran es trobà vestit arropat amb una
manta i estirat sobre el sofà. Havia dormit un parell d‟hores? Es
possible. S‟acostà al dormitori, l‟Eva dormia santament ficada dintre
el llit. En Ferran sortí de l‟habitació de puntetes per anar directament a
la dutxa no sense abans telefonar al Cuatrecases al seu domicili
particular.
- A les vuit del matí estaré al teu despatx, procura que hi sigui
tota la teva gent,no em fallis. Farem un darrer intent!
- Qui ets? Ah, en Ferran – En Cuatrecases s‟anava desvetllant de
mica en mica. –Sí, sí, conta amb nosaltres, a la Diagonal – Passeig de
Gràcia. Correcte.
Quinze minuts abans de l‟hora en Ferran cartera en mà entrava al
despatx dels advocats, el noi Cuatrecases acabava d‟arribar també,
reuní als seus i li donà pas a una sala de reunions. Tot era nou
lluminós, fins massa luxós, però era l‟espai acollidor que en Ferran
necessitava. Un ficus exultant el saludava a vora de la porta.
- Senyors, ahir quan vaig tornar de la meva feina habitual la meva
esposa em va avergonyir. Pels qui ho ignorin els diré que ella també es
policia però alemanya. Em va demostrar que quan una persona no pot
demostrar la culpabilitat d‟una persona ha de ser capaç de demostra la
seva innocència.
Personalment en aquest cas jo no he sabut fer ni una cosa ni l‟altre.
Els pregunto a vostès. Que creuen d‟en Josep Cànoves, que es
innocent o que és culpable?
No, no em diguin que no ho saben! Si han fet la seva feina com cal
han de tenir les coses clares. Els demano que aixequin la mà els que
de vostès creguin que és culpable.
En Ferran mirà al seu entorn i no va veure cap ma alçada. I va seguir.
- O sigui que el creuen innocent o com a mínim tenen els seus
dubtes. Doncs anem a deixar les coses ben clares. Posaré sobre la taula
70
dues propostes simultànies. No es tracta d‟escollir, es tracta de
treballar-les conjuntament i d‟immediat.
- Alguna pregunta?...No? Segueixo doncs.
Primera proposta. Aquest matí acaba el període en que podem
demanar la presència de nous testimonis en el judici. Ràpidament,
preparin la documentació per demanar la compareixença d‟aquestes
dues persones. I allargà els seus noms. Sobretot no ho presentin fora
de termini, no em fallin. Després amb calma explicaré com han de
portar el interrogatori.
Anem a la segona proposta i fixem-nos en la personalitat del jutge.
Claríssimament hostil al acusat. Per què? Em pregunto.
Una ideologia clarament oposada. Encara que d‟edats similars
difícilment es devien conèixer el jutge i l‟acusat. Però el jutge i la
víctima? Són lletrats els dos, també d‟edats equiparables, i de
ideologies semblants.
L‟Eva ha obtingut un resum dels casos que va portar aquest lletrat en
l‟època franquista. Són uns quans milers i tots de caire polític. Aquest
home encara no ha canviat el xip i ha condemnat al Cànoves abans de
jutjar-lo. Es tracta d‟un rojillo. L‟Eva va poder copiar les dades
complertes d‟un breu període i curiosament qui n‟era l‟advocat
defensor en molts d‟aquests judicis?...Sí senyor, un advocat que es
deia Joan Montoliu. I quin tipus de condemna s‟imposava? Doncs les
poques absolutòries d‟aquest jutge franquista. Perquè?
L‟Eva ja fa molt de temps. Quan encara no sabíem qui era en
Cànoves. Va anar a Viladrau a parlar amb la gent. I en va treure un
gran partit. Al principi tothom li deia que el senyor Montoliu era un
sant, altres despistaven. Però en aquells dies aparegueren unes
pintades en que acusaven al Montoliu com un porc al que li ha arribat
l‟hora. Les esborraren i ningú en volgué fer esment. En una casa de
menjars la mestressa li confessà que molts dels diners i fama del
Montoliu eren fruit de demanar aportacions per subornar i obtenir
absolucions o penes menors. I la gent pagava o corrien el risc de la
pena de mort encara vigent aleshores.
Un capellà fill de Viladrau va fer infinitat d‟avals per ajudar als qui
eren acusats de “rojos”. Espontàniament va fer referència a aquests
abusos clamant en contra d‟ells i confirmant que hi havia qui
n‟abusava, ell en contra mai n‟havia negat ni un, ni en casos dubtosos
i es sentí ofès quan li vaig fer la pregunta de si rebia alguna cosa a
canvi.
Amb l‟Eva varem mantenir contacte amb l‟amant d‟en Montoliu. Ens
explicà que era un persona molt ordenada i que portava detalladament
una relació de tots els casos en els quals havia pres part. Que al
principi tornà a Catalunya des de l‟altra Espanya entusiasmat amb els
71
franquistes però que s‟anà refredant i apartant-se poc a poc del seus
nous amics com li havia passat també amb els de la infància. Era un
ser solitari i desconfiat.
Deixin de prendre notes i si graben el que dic, aturin les gravadores.
En Josep Cànoves, aquella mateixa nit es passà hores parlant amb un
desconegut que li mostrà papers. Això va passar al cementiri de
Viladrau, davant la tomba de la seva dona i el seu fill. Però es més. Es
passà quatre mesos a París abans de retornar a Catalunya. Fent què?
Simplement informant-se. Quan torna el primer que fa es aquesta
entrevista en la que li mostren papers. Quan ell va a “Els Castanyers”
li acaben de demostrar el que sabia i no volia creure. El seu millor
amic l‟havia traït. A ell havia enviat cartes, que es perderen totes, en
les que li demanava gestionés el seu retorn a Catalunya.
La informació que li donen a París es de confiança. Tanta que li
confien documents que farà a arribar al camarada Carrillo, es el servei
que porta a terme com a compensació de la informació rebuda.
Lamentablement ens passà per alt un detall important. Com és que el
Jutge reclama al fiscal un document que aquest no ha donat a
conèixer? Hem refereixo a la falsa participació d‟en Cànoves en les
guerrilles pirinenques? Simplement, coneixia l‟existència d‟aquest
document millor que el fiscal. -A la sala no es sentia ni una simple
mosca. Hi regnava el silenci més absolut. Novament en Ferran es
dirigí a ells:
- Alguna pregunta? Cap? – i seguí.
- Insisteixo. Res de notes ni gravadores. –abaixà el to de veu com
si conspiressin.
- Cal que ho facin. No vull saber com, -perquè si me‟n assabento
els ficaré a tots a la Model - però com sigui, han de trobar i fer seva
aquesta llibreta en la que en Montoliu anotava els seus casos. Es molt
possible que estigui en una caixa forta, al pis de Vic on tenia el seu
bufet encara precintat pel jutge. Estic segur que obtindrem informació
sorprenent.
Si la condemna no es justa. Caldrà imputar al jutge en un contenciós
administratiu.
- No caldrà –va dir en Cuatrecases – Ferran cal que estiguem
especialment reconeguts. Amb l‟Eva heu portat a terme un treball de
primer ordre en un moment crític. Nosaltres estem obligats a no
decebre, t‟ho prometo en nom de tots.
72
Capítol 13è. La caixa buida d’en Montoliu.
Els testimonis anaren desfilant pel tribunal de Barcelona. Quasi
l‟últim va ser el taxista de Balenyà que va portar fins a Viladrau al
Cànoves. Declaracions ràpides sense altre objecte que precisar la
presència del acusat aquell dia i a aquella hora en un determinat lloc.
També el fiscal anava emmetzinant tot el que podia, fent preguntes en
les que insinuava les respostes. Per exemple, al taxista li afirmà:
- Es cert que l‟acusat presentava un estat latent de violència?
El pobre xofer ni entenia que volia dir un estat latent i es limità a
contestar que conduïa mirant al davant sense girar-se envers el
passatger. I que no notà res d‟especial.
Mentre, a Vic, la furgoneta de “Reparafonía,S.A.”, empresa auxiliar
de telecomunicacions, desplegava uns cables pel damunt d‟una
teulada. Era curiosament la casa precintada on havia residit en
Montoliu. Tres operaris baixaren per un pati interior, mentre un quart
es quedava de guàrdia a la teulada. Tallaren un vidre d‟una finestra
guardant curosament els fragments de vidre resultants, i els tres
operaris en mono i guants penetraren en la vivenda.
Darrera de la taula del despatx, un quadre. Darrera el quadre la
anhelada caixa forta. Un operari es calçà a les orelles un estereoscopi
mèdic. I començà a donar voltes lentament al botó central. L‟altre,
mentre, remenava pels arxius. Un dossier portava el nom d‟en
Cànoves l‟agafà i el guardà dintre d‟una saca. Un altre anunciava
“Compte - Privat” també la separà.
L‟especialista va fer un xiulet, havia obert la caixa que trobà
pràcticament buida. El que buscaven no hi era, tal sols uns talonaris de
xecs, dos sobres amb bitllets de mil pessetes, uns estoigs amb uns
botons de puny i una agulla de corbata possiblement d‟or amb un
brillant al mig, uns poders notarials i poca cosa més.
A l‟armari una caixa de cartró també amb el nom d‟en Cànoves que
cuidaren de retirar. El pis era petit i va quedar revisat en pocs
moments, no semblava que hi hagués res més. L‟home de la caixa
forta era un autèntic expert que no deixava de mirar i remirar amb ull
clínic, i anà directament cap una preciositat de moble, una autèntica
joia artesana i cridà als seus companys.
- Ull. Això es un secreter. Localitzar l‟espai reservat serà fàcil,
obrir-lo potser no tant.
I anà tantejant els espais, polsant les motllures, semblava que perdria
el temps en va, fins que finalment a punt de desistir, va sonar un
73
lleuger crac, i un calaix extra pla es desplaçà separant-se del moble. A
l‟interior dues llibretes de tapes d‟hule negre. Era el que buscaven. La
retolació d‟una etiqueta ho deixava ben clar. Amb lletra quarteta
“redondilla” deia. Relació de causes – 1941- 19.. i deixava les dues
últimes xifres en blanc. S‟ho emportaren juntament amb els dossiers i
la caixa de cartró. El pis el deixaren tot tal qual. El vidre trencat va ser
substitut per un altre que ja portaven preparat i tallat a la mateixa
mida. Tot va quedar impecable.
L‟home que vigilava des de la teulada semblava tranquil. I els ajudà a
pujar. Recolliren els quatre cables i marxaren amb la furgoneta com si
res, sense deixar el menor rastre.
No havien passat ni vint-i-quatre hores que una agència de servei
urgent, dipositava a la Jefatura de Laietana amb indicació de “A
l‟atenció del comissari Batlló” una caixa de cartó i un dossier.
L‟enviament va ser revisat per evitar potencials perills i li van passar
al Ferran d‟immediat. El remitent era fals, i dintre no hi anava cap
nota explicativa.
Ràpidament es donaren compte del seu contingut. En la caixa de
cartró amb etiqueta amb el nom de Josep Cànoves. Perfectament
classificades hi havia totes les cartes que havia anat enviant al llarg
dels anys. Dirigides a: El propi Montoliu, a la senyora Cànoves –la
Mercé-, al senyor Cànoves –el pare d‟en Josep-, a mossèn Antoni
Baldomà...Cap d‟aquelles cartes sovint enviades en circumstàncies
difícils arribà al seu destí. Era evident que en Montoliu
intencionadament va bloquejar tots els intents que va fer en Josep
Cànoves per donar senyals de vida, i per demanar que gestionessin el
seu retorn.
El dossier encara era més greu, Allà havia copies de les denúncies que
el mateix Montoliu formulava. En una d‟elles acusava la participació
d‟en Cànoves com a maquis republicà en els Pirineus, cosa absurda.
També existien denúncies a altres persones de la Plana de Vic. A
molts tan sols se‟ls acusava de no ser “adictos al règimen”, o se‟ls
negava els corresponents avals. Molts d‟ells van ser posteriorment
defensats per el propi Montoliu, a canvi de saborosos honoraris. En
Ferran tingué que mossegar-se la llengua per no trair-se buscant les
llibretes en que en Montoliu apuntava les seves actuacions davant la
llei. No hi eren, ni tan sols en tenia cap notícia, tal com estava previst.
Al judici va ser el torn de la Rosa, la dona del masover de “Els
Castanyers”, declarà davant el tribunal, molt nerviosa anà explicant
com no s‟assabentaren de la presència del foraster fins l‟endemà a
última hora, i el trobaren al costat de l‟amo que aparegué ja mort.
74
Tot anava normalment. El fiscal no va fer preguntes, però el defensor
seguint un pla preestablert, anà pujant el to del interrogatori. La Rosa
anà perdent la serenitat i entrà en contradiccions de poca importància,
però el seu nerviosisme anava en augment, fins que esclatà en sanglots
i es posà a plorar i a tremolar clarament. El jutge va suspendre el
interrogatori aplaçant-lo per l‟endemà, no sense advertir al
Cuatrecases que si no moderava el seu to, donaria per acabada la
presència d‟aquest testimoni. La seva parcialitat cada dia es feia més
evident.
A l‟endemà en Cuatrecases va sol·licitar la presència del masover de
“Els Castanyers” davant del jutge. L‟advocat va aclarir que aquella
sol·licitud la feia en nom del propi testimoni que desitjava ampliar les
declaracions que havia fet fins aquell moment. Suplicava que la
defensa del cas deixés de formular preguntes a la Rosa, la seva dona,
que estava afectada a conseqüència dels interrogatoris. Ell estava
disposat a contestar el que fos precís i ho faria en el seu lloc.
El masover donava la sensació d‟haver pres una determinació que
portava meditant des de feia temps. I de quan en quan dirigia la seva
mirada cap el doctor Cànoves com si volgués demanar-li perdó per tot
el que volia declarar.
El dia que en Cànoves s‟acostà a “Els Castanyers” els gossos el varen
alertar i va sortir a temps de veure una figura que posava una mà en el
mur de la façana i en treia una clau amb la que va procedir a obrir la
porta de la casa. Intuí que aquell no era un estrany, i en principi devia
haver estat citat amb l‟amo Montoliu. Per precaució anà a buscar un
vell revòlver i es situà al darrera de la vidriera per poder veure sense
ser vist, i defensar l‟amo Joan si era necessari.
- L‟actitud del foraster era agressiva? – preguntà l‟advocat defensor.
- En absolut. Quan vaig tornar amb l‟arma. El nou vingut estava dret
davant del senyor Joan i s‟acabava d‟identificar com a l‟antic amo.
L‟agressiu era el senyor Joan.
- Estàs fet una merda, Josep. T‟he estat esperant durant molt de temps i
tornes ara? Perquè no podies morir-te en el teu infern particular?
- Et creia el millor amic. Quan a París em varen informar de com vas
arribar a retenir totes les meves cartes no vaig voler creure-ho, vaig
tenir que venir aquí i veure en els papers les teves pròpies signatures
denunciant-me una i altra vegada.
- T‟he odiat sempre! Sempre el millor en la classe, en l‟esport,
amb les noies. Fill de una de les millors finques de Viladrau. Vas
nàixer amb la feina feta, no t‟ho vas tenir que guanyar com he tingut
que fer jo. He tingut que mentir, trair, actuar en contra dels meus
75
propis sentiments i principis. Però sóc un triomfador, sóc l‟amo de la
teva casa. Tinc diners i poder. Tu ets un merdós, un vell que tornes
com un desgraciat, sense ni cinc. Ningú t‟espera a Viladrau, fot el
camp i deixa‟ns en pau!
El senyor Cànoves, jo esperava que s‟enfadaria, que amenaçaria. Però
mantenia un somriure tranquil, dret davant de l‟amo. I li contestà
dient:
- Així que esperes que simplement me‟n vagi, que després de
dir-te “Hola noi. Quan de temps sense veure‟t” Me‟n vagi i no ha
passat res? No, noi no. T‟equivoques, t‟he preparat un infern com no
et pots imaginar. Tinc probes evidents de totes les teves activitats
completament immorals de durant tots aquests anys. I tot, tot anirà
sortint de mica en mica. No quedarà res, absolutament res que puguis
amagar. Si et creus un triomfador, ja veuràs la caiguda que t‟espera!
Durant l‟època d‟en Franco, molts varen tenir que callar. Però no
varen deixar de recollir testimonis per poder deixar ben clares les
coses quan tornessin a ser com tenen que ser. Els partits fins ara
clandestins varen fer aquesta feina. Recordes en Claudi, l‟antic carter
de Viladrau, el que ara es mort. Va portar nota de cada una de les
meves cartes que tenia ordre de portar-te a tu. I això no es res.
Sortiran a la llum cada una de les teves falses denúncies, per
extorsionar a persones que mai havien fet cap mal. Alguns d‟ells
moriren a la presó. Jo no puc queixar-me encara estic viu.
I el senyor Josep, va anar recitant de memòria una colla de noms,
mentre el senyor Joan anava burlant-se fins que el senyor Josep se li
acostà frec a frec apuntant-lo amb el dit quasi tocant-li la cara. I li va
dir.
- Quina moral tens? Com pots anar rient? T‟has oblidat de la
Tresa, la noia de la que estaves enamorat com un boig? Com vas ser
capaç dedenunciar-la i permetre que morís violada a la presó de Vic!...
El masover amb veu trencada, amb la cara plena de llàgrimes va dir.
- La Tresa era la meva mare...davant meu tenia el desgraciat que
la va denunciar...la va ficar a la presó...el culpable de la seva violació
estava allà davant meu somrient. No vaig poder més, sortint del
darrera de la vidriera, m‟hi vaig acostar i vaig descarregar el meu
revòlver sense dubtar-ho.
A la sala el silenci era absolut. Tan sols el trencà la veu del advocat
Cuatrecases.
- Com no ho va declarar des del primer moment?
- El senyor Casanoves va voler evitar que jo disparés. Després em va
demanar que callés. Argumentà que ell ja era gran i no li importava. Si
ell no hagués estat metge, també li hauria disparat. Em parlà de la
76
mare amb devoció, amiga de la infància, una dona excepcional del que
n‟he d‟estar més que orgullós.
- Senyoria demano la presencia en l‟estrada al senyor Cànoves.
- Senyor Cànoves. Confirma la declaració del anterior testimoni.
- Per complert. Però voldria poder fer una precisió.
- Endavant.
- Involuntàriament, vaig ser jo el causant de la mort d‟en Montoliu. El
masover tan sols s‟apropà a la víctima. En aquell moment jo li vaig
agafar la ma i involuntàriament vaig provocar el tir.
El jutge va aixecar la sessió, però abans el fiscal es reafirmà en
l‟anterior versió. En Cànoves va entrar amb ànims premeditats de
matar al Montoliu i així ho va portar a terme. La nova declaració del
masover, era un autèntic muntatge sense altre testimoni que el dels dos
interessats.
La reacció del jutge també va ser negativa, va donar la raó al fiscal i
aixecà la sessió fins dintre de tres dies per dictar sentència. Deixà
força clar que les noves declaracions no les tindria en compte.
Aquella nit a Barcelona al Liceu representaven l‟opera d‟en Wagner
“Els mestres cantaires” . Al acabar la representació al jutge se li acostà
un xofer amb uniforme, gorra en mà i li digué.
- Senyor jutge, el seu xofer ha sofert un atac cardíac, res greu
però restarà ingressat per unes hores. Si no te inconvenient m‟han
enviat per substituir-lo. -I marxaren junts.
A l‟altura de la Plaça Catalunya el vehicle s‟aturà davant un semàfor. I
dues persones entraren un per cada cantó i s‟assegueren a cada costat
del jutge al qui col·locaren una caputxa.
- Tranquil. Que no li passarà res si segueix les nostres
instruccions. Som uns bons amics seus. El seu accent era com si fos
americà, o anglès. Tot i que li parlaren en català.
Al cap d‟un quart d‟hora l‟automòbil penetrà en un pàrquing i al jutge
el feren muntar en un ascensor. Quan li tragueren la funda del cap, els
encaputxats ho eren els seus companys. Estava assegut en una taula
amb un flexo encès al davant il·luminant dues llibretes de tapes
negres.
- Senyor jutge, ja li hem dit que som amics seus. Només volem
que vegi aquestes anotacions. Són del seu antic amic Montoliu. Li
hem senyalat unes quantes, no totes, encara ni ha més.
Miri per exemple aquesta. El nom del acusat, les dates, el tipus
d‟acusació, “Desafecto al Régimen” quantitat entregada 200.000 pts,
Déu ni do! Eren molts diners per aquella època! Al jutge –o sigui a
vostè 100.000 pts. la resta al senyor Montoliu.
77
Ah miri aquí ni ha un altre. El negoci anava força bé! Aquest només
de 150.000 pts. i també a partir entre el defensor i el jutge.
Aquí en tenim un altre...déu ni do!
- Tot això ha prescrit. I a més amb la democràcia es va pactar una
amnistia general. Perden el temps.
- No en parlem més. Tenim una oferta per publicar això i altres
coses en la revista “Interviu”...no problem! Ja veiem que no sap
apreciar el nostre gest amistós. Que hi farem!
- Quin és el preu? Que volen a canvi?
- Dintre de dos dies dictarà sentència en el cas de Viladrau. Tan
sols volem una sentència justa, res més.
Li posaren novament la caputxa i desferen el camí que havien fet
abans. El deixaren a la Diagonal, al cantó de Pedralbes. Abandonarien
el cotxe cinc illes de cases més enllà, suficient per ells tenir temps per
poder canviar de vehicle i marxar. Les claus estarien posades en el
tablier.
Als dos dies el jutge dictà sentència sobre el cas de Viladrau. Va
desenrotllar un llarg “considerando” en el que valorava les difícils
circumstàncies viscudes per el Josep Cànoves, la seva edat, els dies
que ja ha estat en presó per finalment declarar-lo com a lliure de tota
acusació. En quan a la mort del senyor Joan Montoliu, accepta la
declaració del senyor Cànoves, en que es tractà d‟un fet fortuït, no
s‟aprecià que el masover tingués intencionalitat de matar, al contrari,
l‟arma era per defensar a la víctima. Sobreseia el cas.
Els Cuatrecases entregaren al Cànoves, els títols de propietat de “Els
Castanyers”. La finca tornava a ser seva. Li lliuraren també els
passatges d‟avió per anar a Londres coincidint amb el Congrés mèdic
en que hi participava la Olga.
També, l‟esperaven a Tel Aviv, li volien retre un homenatge els que
sobrevisqueren als camps nazis. A Washington li demanaven que hi
anés, els “Oblidats” li volien agrair el continuat suport que els facilità
a Sibèria.
Diverses publicacions li demanaven articles, memòries. Però ell
necessitava tranquil·litat, el més immediat seria reunir-se amb l‟Olga.
Mentre, provar d‟assimilar el cúmul d‟experiències viscudes al llarg
de tants anys ara que ja era amo del seu propi destí. I sempre lluny de
treure un profit material d‟unes situacions plenes del dolor de tantes
víctimes.
Tenia curiositat per conèixer el futur de la seva filla. Que pensava fer?
A Rússia les coses anaven canviant. Desitjaria, seguir investigant amb
els russos com ara? Anar als EEUU i treballar allà? Quedar-se a
78
Europa? Desitjava poder comentar-ho amb ella, i deixar-li ben clar
que era una decisió que hauria d‟exercir lliurament.
Al Hospital Clínic de Barcelona li demanaven que expliqués les
conseqüències que comportava viure en períodes llargs freds extrems
com els d‟Oymyakom. Seria meravellós que l‟Olga pogués
acompanyar-lo. Al Josep el fet de poder-la tenir uns dies a Viladrau,
ensenyar-li “Els Castanyers”, contemplar les Agudes...només pensar-
ho el feien immensament feliç.
79
NOTES:
1.- Els protagonistes com es habitual, tots són ficticis. Però són
reals altres que surten de més a més o són simplement citats com:
En Franco.
En Carrillo.
En Serrano Sunyer
El Dr. Trueta...
2.- La nostra Guerra Civil, desgraciadament es certa i són realitat
moltes de les situacions del protagonista i d‟altres persones que
també les patiren.
3.- Es certa l‟existència de la Elizabeth Eidenbenz, la infermera
austríaca que es cuidà de salvar els nens i les mares gestants en el
exili francès.
4.- L‟existència dels camps de concentració en les platges gales on
sense cap mena de serveis hi varen agrupar als republicans fugitius
d‟en Franco al acabar la guerra..
5.- La persecució de jueus també a França, i l‟existència de centres
d‟agrupament com el de Drancy per enviar-los a camps
d‟extermini com Auschwitz. Allà també hi anaren a morir
espanyols republicans, gitanos, malalts mentals...
6.- Sembla una invenció però no ho és pas. Són reals els “Oblidats”
aquests soldats americans que els EEUU abandonà en un país
hostil. Com també el tracte injust que els donà la URSS.
7.- Oymyakón, Magadàn, era el lloc on l‟Stalin enviava als seus
dissidents a les mines de minerals. Morien al poc temps. Aquests
llocs eren els més freds de tot el món. També es certa l‟existència
de la “Carretera del Ossos”, amb els seus dos milions de víctimes
enterrades entre el seu ciment.
80
8.- Viladrau es un poble meravellós del Montseny. L‟he triat en
homenatge a la meva dona, simplement per què sé que hi guarda
molts bons records, allà és on li va volar una truita perduda entre
les pinedes del bosc.
Personatges:
El doctor Schultz – es el forense
Ferran Batlló – comissari de policia
Isidre Colom – també policia i ajudant seu
Santiago Estrada – un altre policia.
Joan Montoliu – es la víctima i advocat de Vic.
Eva Straus – es l‟esposa d‟en Ferran i policia alemanya.
Joseph Canovich o Josep Cànoves metge protagonista de la
història. Fill de Viladrau nat a la finca de “Els Castanyers”
Mossèn Antoni Baldomà – amic seu d‟infància
Doctor Adrià Pol – psiquiatre de l‟Hospital de Vic.
Concha Duende – amant d‟en Joan Montoliu.
La Tresa – amiga d‟infància morta a la presó i mare del masover de
“Els Castanyers”.
La Rosa – es la dona del masover de “Els Castanyers”
La Mercè – la esposa difunta d‟en Cànoves.
Elizabet Eidenbenz – infermera que ajudà a les mares exiliades.
Olga Shacaroff – la afillada rusa d‟en Josep Cànoves.
Esther – israelita amiga de l‟Eva.
Com les anteriors històries,
la dedico a tots els qui m‟estimen
i jo també estimo.
L‟Ani, els fills, els nets, a tots...
A ells, el meu agraïment.
L‟autor
![Cendres et polluants - ale08.org · I ] La production de cendres 1. Production Les cendres issues de la combustion du bois contiennent principalement du calcium, du potassium, du](https://img.pdfslide.net/doc/110x75/5b9202f309d3f25e788cc3f7/cendres-et-polluants-ale08-i-la-production-de-cendres-1-production-les.jpg)
