ABRACADABRANT!Núm.2 setembre 2011

B.S.O: CROSSING THE BRIDGE. THE SOUND OF ISTANBULSi aquest estiu no heu pogut fer un viatge de vacances ussuggereixo un viatge a la històrica i màgica ciutat d’Istanbul.Aquest film documental ens proposa un recorregut per la ciutatturca acompanyats d'un individu molt especial, l'Alexander Hacke(músic experimental alemany). En el film del director Fatih Akinens endinsem en el món de l’escena musical que es produeix aIstanbul; al mateix temps, gràcies a les escenes del documental,descobrim racons que la ciutat amaga al turista i naveguem perun món estrany, ple de vida i seductor. Els enregistramentsmusicals que el nostre company de viatge realitza són del totdiversos, des dels estils més actuals, passant per la músicatradicional turca.

Pel meu gust podem destacar bandes com Baba Zula ­grup de música neopsicodèlica, elsintegrants del qual demostren que beuen d’influènciesd’occident i d’orient (fins i tot van arribar a tocar aBarcelona l’any 2009)­, Siyasiyabend ­aquí descobrimun grup de musics de carrer que pensen que lamusica pot canviar el món­ i també destaquem AynurDogan ­una cantant que mitjançant les seves cançonsrelata els clams del poble kurd­.Però realment es recomanable visionar i escoltar totsels diversos grups que apareixen per poder fer unviatge musical i encantador a la ciutat d’Istanbul.Buscapé

IRISH BLOOD, ENGLISH HEART ­MORRISSEY

Sang irlandesa, cor anglès,estic fet d'això.No hi ha ningú a la terraque em faci pori cap règimno em pot comprar ni em pot vendre.He estat somiant en un tempsen què ser anglès no sigui funesti pugui ser al costat de la banderasense sentir­me avergonyit, racista o parcial.

Sang irlandesa, cor anglès,estic fet d'això.No hi ha ningú a la terraque em faci pori moriréamb totes dues mans deslligades.He estat somiant en un tempsen què els anglesos estiguin fins als nassosdels laboristes i dels toriesi escupin sobre el nom d'Oliver Cromwelli denunciïn la línia reialque encara li ret honorsi que li retrà honors per sempre.

LES PALPITACIONS DEL MES:GIRLS ­ FATHER, SON & HOLY GHOST.

El món de les tendències musicals, en una malèfica conxorxa amb el món de la moda, té unamarcada inclinació cap al revivalisme. És evident que és mésfàcil de digerir per al futur oïdor o comprador (que cada cop sónmés lluny de ser la mateixa persona) tot el que tingui aspectede cosa coneguda. Últimament sembla que el que està à lapage és el swing, el so de la motown i les girl bands deprincipis dels seixanta. Tots hem vist aquells vestits i camisesentallats o aquells corbatins en forma de llapis, tots hem sentitEli "Paperboy" Reed o les Pepper Pots, que poden ser unesmagnífiques intèrprets, però que em van deixar la sensaciód'estar davant d'una orquestra de festa major.

I, si esteu intentant avançar­vos a la meva argumentació, no vull dir que Girls facin unamúsica que no s'havia fet mai abans, que no té cap vincle amb el passat. En absolut, si algungrup fes tal cosa seria pitjor que la bèstia del mil∙leni. Tot i que no tenen cap hit clar (potser,com a molt, Hellhole Ratrace del primer disc) fan una música raonablement convencional,allunyada de cubismes i deconstruccions, amanida, fins i tot, amb alguns solos clàssics deguitarra. La diferència, potser, és la marcada personalitat del seu cantant, Cristopher Owens,que es deixa sentir en cada nota del grup. Fins a la seva adolescència, Owen va estar presdins la secta dels "Nens deDéu", que van deixar morir elseu germà gran perquè nocreien en les atencionsmèdiques i que obligaven laseva mare a prostituir­se.També els tenien prohibitescoltar altra música que nofos la que feien ells mateixosi tinc la sensació que tot aixòes reflecteix en la passió perla música i per la vida quetrasllú tot el disc. Escoltar­loés com fer un viatgefascinant per la Costa Oest através de tonades queevoquen The Beach Boys oThe Doors.Flush

Fa anys vaig llegir El cor de les tenebres deConrad, coneguda sobretot per haver estatla font d'inspiració de l'Apocalipse Now deCoppola. Aquella gràcia narrativa perembolcallar de misteri la figura de Kurtz vacol∙locar una nota precisa dins la partituradesendreçada dels meus vint, conjuntamentamb el moralisme sinistre de Dostoievski,l'humanisme sentimental i didàctic deRossellini o la màgia negra de Joy Division.Però no ha estat fins que he llegit Nostromoque he entès la importància de Conrad dinsla novel∙lística del segle XX. Tot el que hi haen aquest llibre desprèn una flaireinequívocament literària: l'acció transcorreen un país inventat, Costaguana, que podriaser qualsevol de les antigues colòniesespanyoles al continent americà, i Conrad,inspirant­se en el Cide Hamete Benengelicervantí, afirma al pròleg del llibre que perexplicar la història de Costaguana ha utilitzatCinquanta anys de desgovern, obra fictíciade José Avellanos, un dels personatges dela narració.El centre de la història és Sulaco, capital dela província occidental, una ciutat portuàriaen què habiten tots els protagonistes delllibre: Nostromo i Giorgio Viola, dosgaribaldins decebuts que han deciditguanyar­se les garrofes a l'altra punta demón, Charles Gould, José Avellanos i MartínDecoud, representants de les elits culturals ieconòmiques del país o la Mina de SantoTomé, que amb el seu magnetisme actuacom un personatge més del llibre. Al voltantde Sulaco, Conrad va construint un paisatgeque acabem reconeixent com si el veiéssimper la finestra: la Cordillera, que aïlla Sulacode la resta del país i la converteix en unaciutat decididament marítima, el cap dePunta Mala i les tres Isabels, els illots quevigilen contínuament el port des de lallunyania. Però a Sulaco no tot és idíl∙lic: lescontínues revolucions que hi ha a la capitalde Costaguana, Santa Marta, fan (comsuggereix el títol del llibre de José Avellanos)que tothom estigui permanentment en estatd'alerta i preparat per al pitjor, unes

condicions poc propícies per a la vida o pera l'economia. La visió pessimista idesencantada de Conrad fa que la dictadurail∙lustrada de Batista, finançada per CharlesGould, el propietari de la mina, apareguicom un mal menor davant la cobdíciamesquina dels generals colpistes, que ambpretextos revolucionaris volen apoderar­sede tot l'or de l'illa. Un dels temes principalsdel llibre és aquest binomi entre elmaterialisme d'uns personatges i la resta.Nostromo, per exemple, l'heroi conradià, téun empelt profundament romàntic i recordael Jean Valjean de Els Miserables de VictorHugo (de qui Conrad, per cert, havia estattraductor). Nostromo, en efecte, és un homepoc interessat amb el materialisme, un homefort, temut i respectat per tothom i amb unpunt incert de bonhomia. Però el que eldiferencia de l'heroi romàntic arquetípic és laseva motivació principal: la fama.La tècnica narrativa de Conrad ésenlluernadora, contínuament fa salts en lahistòria o retrocedeix quan l'interessa,ocasionalment posa la lupa damuntesdeveniments que anteriorment ha narratsumàriament. Des del principi del llibre,Conrad presenta la figura del generalMontero com una amenaça per a les videsdels habitants de Sulaco. I a mida queavança la història, Conrad fa créixer aquestperill en un clímax que us mantindràatrapats fins que l'última pàgina us faci forade Sulaco.Nota: Des de la pàgina del projecteGutenberg podeu accedir gratuïtament a laversió original en anglès.http://www.gutenberg.org/ebooks/2021Flush

Racó literari: Nostromo de Joseph Conrad