ONOMÀSTICAAnuari de la Societat d’Onomàstica

2 | 2016

Onomàstica. Anuari de la Societat d’Onomàstica és una publicació electrònica d’accés lliure i de periodicitat anual dedicada a l’estudi dels noms, en el sentit més ampli de l’expressió, editada per la Societat d’Onomàstica.

issn 2462-3563http://www.onomastica.cat/anuari-onomastica/© 2016, Societat d’Onomàstica

editor convidat / guest editorPeter Jordan (Österreichische Akademie der

Wissenschaften)

revisió dels textos en anglèsIain K. Robinson

directorJoan Tort (Univ. de Barcelona)

consell editorAnna-Maria Corredor (Univ. de Girona)José Enrique Gargallo (Univ. de Barcelona)Joan Ivars (Univ. Nacional de Educación a Distancia)Antoni Ordinas (Univ. de les Illes Balears)Eugeni Perea (Univ. Nacional de Educación a

Distancia)Joan Peytaví (Univ. de Perpinyà)Joan Anton Rabella (Inst. d’Estudis Catalans)Moisés Selfa (Univ. de Lleida)Albert Turull (Univ. de Lleida)

secretariaFèlix Bruguera (Soc. d’Onomàstica)

redaccióSocietat d’OnomàsticaDiputació, 276, pral. 08009 Barcelonaanuari@onomastica.cat

consell assessorCosme Aguiló (Inst. d’Estudis Catalans)Wolf Ahrens (Univ. of York. Canada)Terhi Ainiala (Univ. of Helsinki)Joan Becat (Inst. d’Estudis Catalans)Lidia Becker (Leibniz Universität)Vicenç Biete (Soc. d’Onomàstica)Pierre-Henri Billy (Centre Nationale pour la

Recherche Scientifique. France)Grasilda Blažienė (Lithuanian Academy of Sciences)Jordi Bolòs (Univ. de Lleida)Ana Isabel Boullón (Univ. de Santiago de

Compostela / Inst. da Lingua Galega)Jesús Burgueño (Univ. de Lleida)Enzo Caffarelli (Rivista Italiana di Onomastica)Ana María Cano (Univ. de Oviedo)Emili Casanova (Univ. de València)Sungjae Choo (Kyung Hee Univ.)Richard Coates (Univ. of the West of England)Germà Colón (Inst. d’Estudis Catalans)Jordi Cors (Univ. Autònoma de Barcelona)Jordi Costa (Univ. de Perpinyà / Inst. d’Estudis

Catalans)Jean-Paul Escudero (Soc. d’Onomàstica)

Oliviu Felecan (Technical Univ. of Cluj-Napoca / North Univ. Centre of Baia Mare)

Yaïves Ferland (Univ. Laval. Québec)Joan Ferrer (Univ. de Girona)Franco Finco (Univ. di Udine / Agenzia Regionale

per la Lingua Friulana)Roberto Fontanot (Euskal Herriko Unibertsitatea)Artur Galkowski (Univ. of Lodz)Xosé Lluis García (Academia de la Llingua

Asturiana)Jean Germain (Commission Royale de Toponymie

et de Dialectologie. Bruxelles)Jordi Ginebra (Univ. Rovira i Virgili)M. Dolores Gordón (Univ. de Sevilla)Mikel Gorrotxategi (Euskaltzaindia)Joseph Gulsoy (Univ. of Toronto)Isolde Hausner (Österreichische Akademie der

Wissenschaften)Milan Harvalík (Inst. of the Czech Language)Nobuhle Hlongwa (Univ. of Kwazulu-Natal)Carole Hough (Univ. of Glasgow)Peter Jordan (Österreichische Akademie der

Wissenschaften)Helen Kerfoot (Natural Resources Canada)Willy van Langendonck (Univ. Leuven)André Lapierre (Univ. of Ottawa)Antti Leino (Univ. of Tampere)César López (Univ. Politécnica de Madrid)Elvis Mallorquí (Centre d’Estudis Selvatans)Josep Martines (Univ. d’Alacant / Inst. d’Estudis

Catalans)Eduardo Martínez de Pisón (Univ. Autónoma de

Madrid)Josep Massot (Inst. d’Estudis Catalans)Paulo Menezes (Univ. Federal do Rio de Janeiro)Joan Miralles (Univ. de les Illes Balears)Jaume Miranda (Inst. Cartogràfic de Catalunya)Olga Molchanova (Univ. Szczecin)Josep Moran (Univ. de Barcelona / Inst. d’Estudis

Catalans)Olga Mori (Univ. Münster)Pere Navarro (Univ. Rovira i Virgili)Staffan Nyström (Uppsala Univ.)Cosimo Palagiano (Univ. di Roma)Philip D. Rasico (Vanderbilt Univ.)Michel A. Rateau (Soc. Française d’Onomastique)Enric Ribes (Inst. d’Estudis Catalans)Iain K. Robinson (Univ. de Barcelona)Vicenç M. Rosselló (Univ. de València)Stefan Ruhstaller (Univ. Pablo de Olavide)Ramon Sistac (Univ. de Lleida / Inst. d’Estudis

Catalans)Grant W. Smith (Eastern Washington Univ.)Thomas Schneider (Univ. Bern)Elwys De Stefani (Univ. Leuven)Xavier Terrado (Univ. de Lleida)Anna V. Tsepkova (Novosibirk State Pedagogical

Univ.)Mats Wahlberg (Inst. for Language and Folklore.

Sweden)Pep Valsalobre (Univ. de Girona)Joan Veny (Inst. d’Estudis Catalans)Pier-Giorgio Zaccheddu (Federal Agency for

Cartography and Geodesy)

TaulaPer una onomàstica integral / Towards a more comprehen­sive onomastics 7/9

Joan Tort

La prénomination en France du xviie siècle à nos jours: aspects diachroniques, diatopiques, diastratiques 11

Denise Boyer

La toponimia oral de las elevaciones macizas de Puerto­mingalvo (Gúdar­Javalambre, Aragón) y su rotulación con genéricos postizos a partir de finales del siglo xx 35

José Castillo Gil

Els prenoms al municipi de Riudoms (Camp de Tarragona). Un estudi sobre la seva evolució entre 1967 i 2006 91

Eugeni Perea Simón

Anàlisi semàntica dels topònims rurals actuals del terme municipal de Vinebre (Ribera d’Ebre) 107

Sílvia Veà Vila

Papers related with Symposion on minority toponyms in Slovenia, adjacent bilingual areas and the German speaking

countries (Graz, March 2016) [First section]

Preliminary words 149Peter Jordan

Minorities and minority toponyms in multicultural areas of the border region of Friuli Venezia Giulia in Italy 153

Milan Bufon

Carinthia – Burgenland. The different historical­cultural backgrounds of two minority situations and their impact on inter­ethnic relations and bilingual place naming 169

Peter Jordan

Slovenian place names in Carinthia 183Heinz­Dieter Pohl

Criteris editorials / Submission guidelines 195/199

7

Per una onomàstica integral

El lector té a les mans els segon número d’Onomàstica. Anuari de la Soci-etat d’Onomàstica. Un número que, més enllà de confirmar la voluntat de continuïtat amb què, el 2015, encetàvem aquesta publicació, vol continuar fent visible amb la màxima claredat, als socis i a la comunitat d’estudiosos de l’onomàstica en general, que l’aposta de la Societat d’Onomàstica per tirar endavant una publicació científica rigorosa, i amb màxim reconeixe-ment nacional i internacional possible, dins el nostre àmbit d’estudi, no és un capritx puntual i aleatori sinó un propòsit ferm i persistent, assumit coŀlectivament i pensat des d’una visió oberta de la ciència onomàstica i en un horitzó temporal d’abast llarg.

En aquest segon número presentem set articles organitzats en dos apar-tats independents. En el primer apartat, al qual ens referim a continuació, hi hem inclòs els quatre primers treballs, que es corresponen temàtica-ment amb un sumari “normal” (o misceŀlani) de la revista. Hi ha, d’una banda, una aportació des de la ciència onomàstica francesa a càrrec de Denise Boyer, La prénomination en France du XVIIe siècle à nos jours: as-pects diachroniques, diatopiques, diastratiques; una segona, escrita en espa-nyol, sobre temes que involucren toponímia i geografía física a càrrec de José Castillo: La toponimia oral de las elevaciones macizas de Puertomin-galvo (Gúdar-Javalambre, Aragón) y su rotulación con genéricos postizos a partir de finales del siglo XX; al seu torn, la tercera i la quarta consisteixen en articles escrits en català sobre temes d’antroponímia i toponímia lo-calitzats geogràficament a les terres meridionals de Catalunya, a càrrec, d’una banda, d’Eugeni Perea, Els prenoms al municipi de Riudoms (Camp de Tarragona). Un estudi sobre la seva evolució entre 1967 i 2006, i de l’altra, de Sílvia Veà, Anàlisi semàntica dels topònims rurals actuals del terme mu-nicipal de Vinebre (Ribera d’Ebre).

Pel que fa al segon apartat, hem d’assenyalar que té un caràcter mono-gràfic i que representa, en aquest sentit, una novetat per a la revista. És a dir, aplega tres articles escrits sobre la base de les contribucions prè vies, dels mateixos autors, al Simposi sobre topònims minoritaris a Eslovènia, àrees bilingües adjacents i països de parla germànica, que va tenir lloc a

8

Graz, Àustria, el mes de març d’enguany. Es tracta dels textos de Milan Bufon, Minorities and minority toponyms in multicultural areas of the border region Friuli Venezia Giulia in Italy; de Peter Jordan, Carinthia-Burgenland. The different historical-cultural background of two minority situations and its impact on inter-ethnic relations and bilingual place naming, i de Heinz- Dieter Pohl, Slovenian place names in Carinthia. Els tres articles estan pre-cedits d’un text introductori a càrrec del mateix Peter Jordan, que va ser l’organitzador de l’esdeveniment i a qui agraïm, des d’aquí, l’ajut que ens ha prestat per a fer possible l’edició d’aquests materials i la seva coŀlabo-ració amb la revista en qualitat d’editor convidat. Afegirem, també, que aquests textos es completaran amb tres articles més sobre la mateixa te-màtica i que en aquests moments es troben en curs d’edició per al tercer número d’Onomàstica, que preveiem publicar durant el primer semestre de 2017.

Des del punt de vista dels continguts, la nostra pretensió de combinar treballs misceŀlanis amb números de caràcter més monogràfic (tant des d’una perspectiva temàtica, com geogràfica, com en relació amb la llengua o llengües involucrades) respon, igualment, a una voluntat d’abordar la ciència onomàstica des del punt de vista obert i plural que assenyalàvem més amunt. A l’equip de redacció de la revista creiem de ferm en aquest plantejament i volem ser-hi plenament conseqüents. Per aquest motiu, lluny de pensar que ajuntar temes com ara l’evolució de l’antroponímia francesa al llarg dels darrers tres segles amb la toponímia i l’antroponí-mia de les terres meridionals catalanes de l’època actual, o bé l’anàlisi dels noms de les formes del relleu a les muntanyes del sud d’Aragó amb les problemàtiques de la toponímia de frontera a Eslovènia i a l’Europa Cen-tral és una mostra de feblesa, de dispersió o de manca d’imaginació cien-tífica, més aviat voldríem creure el contrari: que en un món globalitzat i interconnectat com el d’avui, cal defensar l’onomàstica com a paradigma de ciència integral (o sigui, multitemàtica, polilingüística i plurigeogrà-fica) capaç de transcendir qualsevol mena de frontera política o cultural.

I això, tractem de fer-ho amb modèstia i amb múltiples limitacions però des de la màxima convicció.

Joan TortPresident de la Societat d’Onomàstica

9

Towards a more comprehensive onomastics

The reader has in their hands the second issue of Onomàstica. Anuari de la Societat d’Onomàstica. This issue, in addition to confirming our commit-ment to the project initiated in 2015, seeks to illustrate, both to our mem-bers and to the community of scholars of onomastics in general, that the initiative taken by the Societat d’Onomàstica to publish a rigorous scien-tific journal is no mere whim. On the contrary, the decision represents a serious collective undertaking on the part of the Societat d’Onomàstica to deliver a publication that can attract the highest possible degree of natio-nal and international recognition in the field, while offering a broad, open vision of the onomastic sciences over a long time frame.

This second issue includes seven articles organized in two independent sections. In the first section, the reader will find four studies, which cor-respond thematically to what might be considered a “normal” (or misce-llaneous) journal issue. The first is a contribution from French onomas-tics by Denise Boyer, La prénomination en France du XVIIe siècle à nos jours: aspects diachroniques, diatopiques, diastratiques; the second is a Spanish article by José Castillo that examines questions involving toponymy and physical geography: La toponimia oral de las elevaciones macizas de Puerto-mingalvo (Gúdar-Javalambre, Aragón) y su rotulación con genéricos postizos a partir de finales del siglo XX; and the two next articles, written in Catalan, explore, respectively, the anthroponymy and toponymy in parts of sout-hern Catalonia. The first, by Eugeni Perea, is entitled: Els prenoms al mu-nicipi de Riudoms (Camp de Tarragona). Un estudi sobre la seva evolució en-tre 1967 i 2006, and the second, by Sílvia Veà, is entitled: Anàlisi semàntica dels topònims rurals actuals del terme municipal de Vinebre (Ribera d’Ebre).

The second section is monographic in nature and, as such, represents something of an innovation for the journal. It includes three articles based on papers delivered to the Symposium on minority toponyms in Slove-nia, adjacent bilingual areas and German-speaking countries held in Graz, Austria, in March of this year. The articles are Minorities and minority to-ponyms in multicultural areas of the border region of Friuli Venezia Giulia in

10

Italy by Milan Bufon; Carinthia-Burgenland. The different historical-cultural backgrounds of two minority situations and their impact on inter-ethnic relati-ons and bilingual place naming by Peter Jordan, and Slovenian place names in Carinthia by Heinz-Dieter Pohl. The three studies are introduced by Peter Jordan, the organizer of the symposium, who we wish to thank for allowing us to publish these articles and for his work as guest editor of this section. This monograph will be repeated in the third issue of Ono-màstica (scheduled for the first half of 2017) with a further three papers from the same symposium.

The decision to combine ‘miscellaneous’ papers with monographic studies (be it in terms of their theme, geographical area or the language or languages concerned) is an attempt to approach the onomastic scien-ces from the open, plural point of view mentioned above. The journal’s editorial team firmly believes in this approach and we are committed to putting it into practice. For this reason, far from considering the combi-nation of such subjects as the evolution undergone by French anthropo-nymy over the last three centuries and the toponymy and anthroponymy of southern Catalonia today, or the analysis of the names of relief features in the mountains of southern Aragon and the toponymic problems on the frontier between Slovenia and Central Europe, as a sign of weakness, dispersion or lack of academic imagination, we believe it to be quite the opposite: in today’s globalized and interconnected world, we need to de-fend onomastics as a paradigm of a comprehensive science (that is, multi-thematic, poly-linguistic and pluri-geographical) capable of transcending any kind of political or cultural boundary.

And this is what we seek to do, with humility and conscious of our many limitations, but with the greatest conviction.

Joan TortPresident of the Societat d’Onomàstica

11

O N O M À S T I C A 2 ( 2016) : 11–3 4 | R EC E P C I Ó 4. 5. 2016 | ACC E P TAC I Ó 1.6 . 2016

La prénomination en France du xviie siècle à nos jours:

aspects diachroniques, diatopiques, diastratiques

Denise BoyerUniversité Paris­Sorbonne

Aquest article presenta una síntesi de diversos treballs sobre els prenoms a França des del segle xvii fins a avui, iŀlustrant, a partir d’exemples estrets d’aquests mateixos treballs i de diversos llocs d’Internet, tant el pas d’un model dominant a un altre (el prenom es-collit pels pares substitueix progressivament el “nom de baptisme” transmès pel padrí i la padrina) com les variants combinatòries que s’observen en cada model.Paraules clau: prenominació, evolució diacrònica, evolució diatòpica, evolució diastrà-tica, segle xvii, actualitat

We present here a synthesis of different works on the personal names in France since the seventeenth century to the present day, illustrating by examples mainly drawn from the same works and various websites, the passage of a dominant model to another (the

“first name” chosen by parents gradually substitutes the “Christian name” transmitted by the godparents) as well as combinatorial variations observed within each model.Key words: prénomination, diachronic evolution, evolution diatopic, diastratic evolu-tion, century xvii, news

On présentera ici une synthèse de différents travaux consacrés aux as-pects diachroniques, diatopiques et diastratiques de la prénomination en France du xviie siècle à nos jours,1 en l’illustrant par des exemples ti-

1 On s’est limité, afin d’éviter les variations corrélées à la religion et/ou à des ori-gines étrangères récentes, aux familles de tradition catholique (aisées à déterminer grâce aux mentions de baptêmes, mariages et sépultures) dont tous les membres répertoriés étaient nés dans les limites de l’État français actuel. La religion introduit en effet une variable importante: certains noms bibliques bénéficiaires d’une vogue récente tels que Benjamin (0,73 % des naissances en 1989), Sarah (0,59% en 1987), ou plus récem-ment Nathan (0,79% en 2008) ont longtemps été cantonnés au judaïsme et au protes-

12

Denise Boyer

rés de ces mêmes travaux, de divers sites internet2 et de la presse papier. L’intérêt de ce type d’étude tient évidemment au fait que le choix du pré-nom relève de décisions individuelles en bonne partie déterminées par le contexte social, étant forcément prises à l’intérieur d’un cadre institu-tionnel plus ou moins contraignant, au titre d’une certaine relation avec l’enfant (parrain et marraine ou parents) et en fonction de certaines mo-tivations (religieuses et/ou sociales et/ou familiales,3 ou esthétiques lors-qu’un prénom est choisi en raison de sa supposée beauté).4

Les quatre modèles théoriques résultant de la combinaison de ces deux traits définitoires se réalisent tous quatre dans la pratique, mais avec une nette dominance, en diachronie, de deux seulement, puisque durant la pé-riode de référence on passe du “nom de baptême” transmis par les parrain et marraine au “prénom” choisi par les parents, selon un processus évi-demment fort lent et complexe. Ces modèles dominants ne constituent pas en effet des catégories étanches, exclusives et discontinues, mais des types présentant toute sorte de zones intermédiaires, qui plutôt que se succéder se chevauchent pendant plusieurs siècles avant que le second ne l’emporte sur l’autre sans encore l’éliminer tout à fait. On observe par ailleurs à l’intérieur de chaque modèle des variations diatopiques

tantisme. Et il va de soi par ailleurs que prénommer son fils Enzo (0,57% en 2005) ou Matteo (0,16% en 2006) n’a pas le même sens selon qu’on a des origines italiennes ou non. Les annonces de naissance ou de décès publiées dans la presse permettent parfois de se faire une idée des origines étrangères d’une famille, lorsqu’elles mentionnent les noms de famille de trois ou quatre générations.

2 On a utilisé geneanet.org, concernant la répartition des prénoms sur le territoire ac-tuel de la France métropolitaine de 1600 à 2000; tonprenom.com, pour les statistiques concernant l’âge moyen des porteurs d’un prénom donné et le classement des prénoms selon leur fréquence de 1900 à 2000, basées sur le fichier des prénoms publié chaque an-née par l’Institut national de la statistique et des études économiques (INSEE); et pre-noms.doctissimo.fr pour le classement par département de 1902 à 2006. On peut suivre aussi sur l’application en ligne http://www.dataaddict.fr/prenoms/ l’évolution des prénoms de 1950 à 2010.

3 En général difficiles à distinguer tant elles s’interpénètrent: par exemple dans le cas (fréquent jusqu’au xixe siècle inclus) où un individu porte le nom du saint local qui est aussi celui de son grand-père et parrain.

4 Le fait que ce choix échappe à toute détermination économique, étant un “acte obligatoire et gratuit” (Besnard & Desplanques 1999, 97), constitue évidemment un avantage maintes fois souligné.

13

La prénomination en France du xviie siècle à nos jours

(les noms de saints locaux, par exemple, différant par définition selon les lieux), diastratiques (certains noms présentant une fréquence variable selon les catégories sociales) et diachroniques (le stock de noms dispo-nibles en un même lieu se renouvelant partiellement au fil du temps). Le résultat sera par exemple qu’un nom tel que Quentin a toutes les chances jusqu’au xixe siècle inclus de manifester la dévotion populaire du nord de la France à saint Quentin, décapité dans la ville qui portera son nom quelques siècles plus tard; et au xxie le goût des classes supérieures pour les noms anciens (en 1800, près de la moitié des Quentin sont picards; ils ne sont même pas 3% en 2000, mais le nom est répertorié comme bcbg5 par Mantoux 1985, 29). Inversement, les prénoms Lou et Lilou (moyenne d’âge: 10 ans dans les deux cas), aujourd’hui, manifestent le même goût populaire pour les diminutifs que Paulette (81 ans) ou Josiane (66 ans).

On évoquera donc successivement chacun des deux modèles et ses variantes combinatoires des trois sortes. Le premier est bien documenté à partir de la deuxième moitié du xvie siècle, lorsqu’à la suite de l’édit de Villers-Cotterêts (1539) promulgué par François Ier, rendant obligatoire l’enregistrement jusqu’alors facultatif des baptêmes et des sépultures “des personnes tenans bénéfices [i.e., majeures]” (Le Mée 1975, 440), l’ordon-nance de Blois (1576), sous Henri III, prescrit en sus de garder trace des mariages (p. 443). Le Catéchisme du Concile de Trente (1566) imposait d’ailleurs déjà de tenir un registre des baptêmes et mariages (p. 442), et le Rituel Romain de Paul V (1614) étendra cette obligation aux confirma-tions et décès (p. 445–448). À cette époque, la plupart des “noms de bap-tême” sont déjà des noms de saints,6 l’Église “prom[ouvant] dès le xiie siècle le recours aux noms des saints au détriment des noms tradition-nels” (Maurel 1992, 396),7 et cette “christianisation de l’onomastique” pro-

5 B.c.b.g. – v. 1980; sigle. Bon chic bon genre (Petit Robert).6 On trouve aussi certains noms de fêtes chrétiennes, tels que Toussaint, Noël, Pascal,

Tiphaine (pour Épiphanie). Dans le Bas Quercy, “[le prénom] Pâques connaissait un incontestable succès” (Sangoï 1985).

7 Au xiie siècle, en Limousin, “les prénoms chrétiens dénomment […] 57% des hommes et représentent environ 35% du stock.” (Bozon 1987, 85) À Arles, le pourcen-tage des cinq noms germaniques les plus usités (Guillaume, Raymond, Bertrand, Bernard, Giraud) passe de 44,89% en 1160–1210 à 12,27% en 1459–1461, et celui des cinq noms chrétiens les plus fréquents (Jean, Pierre, Jacques, Antoine, Étienne) de 24,43% à 52,78%. (Stouff 1999, 490–491) Notons que Giraud n’a survécu que comme nom de famille.

14

Denise Boyer

gresse encore lorsque le même Catéchisme Tridentin (II, 2, 75) présente comme une obligation l’imposition d’un nom de saint (sumendum est) et réprouve les “noms païens” (reprehendendi sunt).8 Le Rituel Romain de Paul V ordonne aux prêtres de corriger le choix d’un de ces noms “ré-préhensibles” en lui ajoutant un nom chrétien lors du baptême (II, 1, 30).9 Une autre pratique consiste à lui en substituer un autre à l’occasion de la confirmation: un Lancelot devient ainsi Jacques.10 Soucieuse de donner un bon protecteur céleste aux baptisés, l’Église parvient aussi à éliminer une bonne partie des saints locaux vox populi, objet d’une grande dévo-tion mais d’une historicité plus que douteuse. C’est ainsi que parmi les prénoms bretons figurant dans la liste éditée par le Comité d’Action Ré-gionale de Quimper (Chardronnet 2011, 375–376, sans indication de date), beaucoup des “profanes” n’ont survécu que comme nom de famille (Ha-mon, Morvan, Pregent…),11 et bien des noms de “petits” saints comme to-ponymes (Saint-Thégonnec, Saint-Efflam, Plouneventer…),12 seule une mi-norité subsistant en tant que prénom: (Alan/Alan, Herve/Hervé, Tangi/

8 “Ad extremum vero nomen baptizato imponitur, quod quidem ab aliquo sumendum est, qui, propter excellentem animi pietatem et religionem, in sanctorum numerum rela-tus est. […] Quare reprehendendi sunt, qui gentilium nomina […] pueris imponunt.”

9 “Curent Parochi ut ei qui baptizatur, christianum imponatur nomen; quod si id consequi non poterunt, nomini a parentibus imposito addant nomen alicujus Sancti et in libro baptizatorum utrumque nomen prescribant.”

10 “En 1628, Lancelot Rouillé épouse Étiennette Burel à Saint-Cast [Bretagne, pays de Saint-Brieuc]; le prêtre a noté en marge que ‘ledit Rouillé […] a esté nommé Jacques au Saint sacrement de confirmation le 22 septembre 1639’” (Guillerm 2016, 19).

11 De la même façon, les “trois prénoms […] qui se sont évaporés [à Caen] de 1250–1349 à 1568 (Bertaud, Durand et Gautier)” (Neveux 1981, 132) ont subsisté comme noms de famille.

12 Saint Efflam est un saint légendaire du ve siècle (Chardronnet 2011, 70–71), Saint Tegonec un moine du vie siècle disciple de Pol Aurélien (p. 231); les compagnons Der-rien et Neventer, au ive siècle, auraient délivré le domaine du comte Elorn d’un dragon (p. 202–205). Le nom Derrien a survécu à la fois comme patronyme et comme toponyme (Saint-Derrien, commune limitrophe de Plouneventer). Notons que Guy le Borgne [au-teur de L’Armorial Breton, publié la première fois en 1667 chez Julien Ferré à Rennes]

“fut baptisé en l’église de Trébeurden [Bretagne, pays de Trégor] le 4 novembre 1620 sous le prénom d’Efflam, prénom de son parrain Efflam Le Barzic, sergent de la juri-diction de Penlan-Begard. Ce n’est que le 14 avril 1629, que son prénom fut changé par Monseigneur Guy Champion de Cicé qui lui imposa le sien à l’occasion de sa confir-mation” (“G.L.B.” s.d. ).

15

La prénomination en France du xviie siècle à nos jours

Tanguy).13 D’où, dès lors, “une monotonie des prénoms dominants dans l’ensemble du royaume” (Augustini 1989, 446): ceux des saints dits uni-versels tels que Jean, Pierre, François, Louis, Joseph, Antoine, Jacques, Charles, Etienne, Guillaume, André; Marie, Catherine, Marguerite, Anne, Madeleine, Elisabeth…, et localement d’une minorité de “petits saints”: ainsi “Léo-nard, Marie, Jean et les autres” en Limousin (Pérouas 1984) ou “Amable, Antoine, Marie et les autres” à Riom (Brossard 1995, cité par Bange et al. 2000, 141).14

Cette pauvreté onomastique imposée par la Contre-Réforme est en-core renforcée par le système de transmission qui se généralise au xviie siècle: après avoir reçu du xie au xive siècle le nom de leur parrain quel que soit leur sexe (Fine 1987, 871), les filleuls reçoivent le nom du parrain et les filleules celui de la marraine.15 Étant donné que parrains et marraines, depuis l’époque moderne, appartenant généralement à la famille (Maurel 1980, 409): grands-parents, oncles et tantes consanguins ou alliés, cou-sins et parfois frères ou sœurs aînés, etc.,16 et que la plupart des mariages se font à l’intérieur d’une même paroisse,17 il est courant qu’“un petit

13 Saint Alain est évêque de Quimper au viie siècle (Chardronnet 2011, 24). Saint Hervé, “saint breton du Léon” (p. 121–125), semble purement légendaire. Saint Tanguy de Locmazhé aurait vécu au vie siècle (p. 227–230).

14 Comparer par exemple (geneanet) les noms les plus fréquents dans une généalo-gie du Haut-Léon (663 noms / 6328 personnes) et une autre du Faucigny (682 noms/ 15254 personnes) —les noms ne figurant que dans une seule sont indiqués en gras—: Jean, François, Yves, Hervé, Guillaume, Alain, Pierre, Paul, Olivier, Jacques (Haut-Léon); François, Joseph, Jean, Pierre, Claude, Louis, Jacques, André, Antoine, Maurice (Fauci-gny); Marie, Jeanne, Anne, Françoise, Marguerite, Catherine, Louise, Renée, Marie-Anne (Haut-Léon); Marie, Françoise, Jeanne, Josephte, Claudine, Louise, Catherine, Joséphine, Anne, Péronne (Faucigny).

15 D’où “l’expressions ‘nommer au baptême’ dans le sens d’‘être parrain’ […] em-ployée encore couramment en Basse-Normandie jusqu’à la dernière guerre comme elle l’était au xviiie siècle en Bourgogne” (Fine 1987, 858).

16 “Le repli sur les parents proches pour le parrainage est, à cette époque [le xvii e siècle] une tendance que nous trouvons presque partout.” (Burguière 1980a, 32) Il s’agit toutefois d’un “schéma idéal”, d’une “tendance dominante, mais non règle absolue”, et il ne faut pas s’étonner “de ne retrouver nulle part le système appliqué intégralement” (Burguière 1980b, 30–32).

17 “On constate que dans la France rurale la proportion d’époux résidant dans la même paroisse est restée constante, à un niveau élevé, de 1740 à 1789: 60 % des garçons épousent une jeune fille de la même paroisse, l’équivalent de la commune actuelle. […]

16

Denise Boyer

groupe de prénoms leaders [y soient] portés par plus de la moitié de la population” (Burguière 1980, 28).18 Le stock de noms disponibles s’était certes enrichi, dans ce modèle, par l’apparition à l’époque médiévale de

“grands saints”, tels que saint Antoine de Padoue, et par la féminisation de noms de saint19 —Jeanne, Françoise, Louise, Claudine…— qui seront ensuite transmis par les marraines à leur filleules:20 en 1610–1642, dans trois des quatre paroisses de la Beauce et du Perche étudiées par Augus-tini 1989, si la proportion de femmes portant le nom de leur parrain n’est plus comprise qu’entre 19 et 27% (“pour osciller en fin de siècle entre 3 et 6%”), “plus de la moitié portent un nom masculin féminisé” (445). Ce-pendant, la lutte de l’Église contre ces noms de “fausses saintes”,21 qu’elle récuse depuis le xiie siècle (Maurel 1992, 403), va encore diminuer la fré-quence de certains noms: si Jeanne (dont le pic se situe à 5,72% en 1668) ne cède la première place à Marie et Anne qu’à la fin du xviie siècle (ibid.),22

Le reste des mariages interparoissiaux se produit pour 41% entre paroisses voisines ou pour 86 % entre paroisses d’un même diocèse. Seuls 14 % de ces mariages unissent des conjoints plus éloignés dans l’espace. Ces répartitions restent très stables jusqu’en 1789, montrant un espace matrimonial très restreint et centré sur la paroisse rurale. […] De 1740 à 1789 le pourcentage d’époux résidant dans la même paroisse passe […] de 69 % à 66 % en Bretagne” (Courgeau 1982, 11a).

18 À Caen, “les cinq [noms masculins] les plus fréquents regroupent presque 50% des mentions, en 1568 et 1666, 57% en 1775; les dix premiers atteignent un peu moins des deux tiers” (Neveux 1981, 127). Dans le Bas-Quercy, “de 1750 à 1870, cinq prénoms seulement forment les trois quarts du corpus masculin ( Jean, Antoine, Pierre et à un moindre degré François et Guillaume” (Sangoi 1985).

19 Ou encore, marginalement, à l’occasion d’un parrainage “de prestige”, extérieur à la famille: Fine (1987, 859) cite le cas du notaire Jean-Pierre Blancart, du village audois d’Aunat, qui au mitan du xviiie siècle transmet son prénom, “remarquable à l’époque pour sa forme composée”, à ses treize filleuls “d’origine modeste”. Ceux-ci transmettant le nom à leurs propres filleuls, il constitue encore aujourd’hui ‘un prénom marqueur’ du village.”

20 À Mercury (Savoie), Félise Voutier transmet ainsi en 1697 à sa filleule Félise Ar-vier le nom reçu en 1668 de son parrain Félix Ract. De même que Balthazarde Cloppet transmet en 1679 à sa filleule Balthazarde Pavillet le nom reçu en 1638 de son parrain Balthazard Trolliet (Geneanet).

21 Dans les statut synodaux d’Amiens (1662), il est dit par exemple: “Les curés ne souffriront pas qu’on impose d’autres noms que ceux des saints aux garçons et ceux des saintes aux filles” (cité par Burguière 1980a, 40).

22 Dans les villages de Haute-Provence étudiés par Collomp 1980, néanmoins, Jeanne “s’effondre” presque autant qu’Honnorade entre 1630–1650 et 1720–1735 (172).

17

La prénomination en France du xviie siècle à nos jours

certains noms déjà relativement rares vont quasiment disparaître: Gilette passe de 0,25 % à 0,08% au cours du xviie siècle, et le pic de Barthélémie, en 1617, n’atteint même pas 0,01 %. Globalement, donc, à l’intérieur de ce modèle où le nom sert non pas à individualiser mais au contraire à si-gnaler au fil des générations l’appartenance à une famille, on peut sans doute appliquer à tout le territoire la remarque de Boutier & Perouas 1980: 74 concernant le Limousin: la “concordance tyrannique” entre prénom du baptisé et prénom du parrain ou marraine, entraîne “la forte stabili-té des prénoms entre le xvie et le xviiie siècle […], provoquant même au cours du xviie un appauvrissement du stock.” Les variantes les plus nombreuses et les plus notables sont diatopiques, en raison de la dévo-tion dont continuent à jouir certains saints locaux: en 1800 encore, 50% des Léonard sont limousins; 98% des Péronne sont savoyardes; 96% des Yves, 98% des Alain et des Yvonne sont bretons.

On prendra pour exemple de ce premier modèle les noms des neuf en-fants de François Saluden,23 de Plouvorn (Bretagne, Haut-Léon), marié en 1768 avec Anne André: Hervé, François, Jean, Marie, Paul, Renée, René, Jeanne et Yves. Les six fils portent le nom de leur parrain (le grand-père pa-ternel Hervé Saluden pour l’aîné, le grand-père maternel François André pour son cadet); les trois filles celui de leur marraine. Tous les parrains et marraines sont des parents ou alliés. À côté de prénoms de saints uni-versels, François, Jean et Marie, et de la “fausse sainte” Jeanne, on trouve deux prénoms bretons, Hervé et Yves, auxquels il faut ajouter Paul qui en l’occurrence ne renvoie pas à saint Paul apôtre mais à Pol Aurélien (Paol Aorelian), l’un des sept saints mythiques fondateurs de la Bretagne au vie siècle (Chardronnet 2011, 197–202), et René et sa féminisation, du nom d’un saint angevin légendaire dont la popularité s’est étendue à la Bre-tagne (à la même date, 17% des René et 28% des Renée sont bretons). À la fin du xixe siècle, entre 1877 et 1895, un arrière-petit-fils du couple, Alain Saluden, et son épouse Marie-Françoise Boulc’h, prénomment leurs en-fants Paul, du nom du grand-père paternel Alain Saluden, Marie-Jeanne, du nom du grand-père maternel Jean Boulc’h et/ou de la grand-mère pa-ternelle Marie-Jeanne Kermajean, Jean-François, Jean-Marie, Tanguy, Yves, Joseph, Corentine et Pauline: soit toujours, aux côtés de noms de saints uni-

23 Généalogie personnelle.

18

Denise Boyer

versels, des noms de saints bretons (90% des Tanguy et 76% des Yves sont bretons en 1875 et encore 76% des Tanguy et 40% des Yves en 1900, la dif-férence s’expliquant par le fait que saint Yves est l’un des deux saints bre-tons canonisés par Rome avant l’époque moderne)24 et au moins d’une

“fausse sainte” bretonne, Corentine25 (les Corentin26 sont bretons à environ 90% et 81 % aux mêmes dates, et les Corentine à 90 et 85%). À la généra-tion suivante encore, en 1909 et 1910, Jean-Marie Saluden prénommera ses deux aînés Aline, du nom du grand-père paternel Alain Saluden, et Paul du nom du grand-père maternel Paul Guéguen.27 Mais il ne s’agit là que d’une survivance.

Ce premier modèle est en effet devenu minoritaire au cours du xixe siècle, dans le cadre d’une évolution générale qui commence au siècle précédent, avec le passage, selon la formule de Gabriel Tarde (1895, 6), d’un “temps de coutume” à un “temps de mode”; autrement dit d’une diffusion diachronique des pratiques culturelles, par imitation des gé-nérations précédentes, à une diffusion diastratique, par imitation de la catégorie sociale immédiatement supérieure; autrement dit encore du respect de la tradition au souci de distinction. Dans le cas des noms de personne, ce phénomène est favorisé par la déchristianisation amorcée au début du xviii e siècle (Vovelle 1973,28 Chaunu 1976),29 qui affaiblit le

24 Les seuls saints bretons canonisés avant l’âge moderne sont Guillaume Pinchon, évêque de Saint-Brieuc (1184–1234), en 1247, et Yves de Tréguier (1253–1303), saint pa-tron de la Bretagne, en 1347 (Le Roux 2006–2007, 78).

25 Le plus probable est que le prénom Pauline résulte aussi en l’espèce de la fémini-sation de Paul.

26 Évêque de Quimper au vie siècle (Chardronnet 2011, 64–66).27 Les deux fils de la fratrie mariés en région parisienne (et avec des non-Bretonnes)

sont aussi les seuls à donner à leurs enfants des prénoms sans tradition en Bretagne tels que Lucienne et Raymond (en 1900, seulement 2% des Lucienne et 2,4% des Raymond sont Bretons).

28 Selon Vovelle (1973, cité par Armogathe 1975, 194–195) “la ‘déchristianisation’ ap-paraît très vite dans le [xviiie] siècle. […] La déchristianisation en Provence n’est pas un produit de la Révolution française. La Révolution a seulement conclu un processus engagé depuis le début du xviiie siècle.”

29 Dont “[les] courbes parisiennes recouvrent tellement bien celles de Michel Vo-velle qu’on peut les confondre.” Selon lui, “le repli, très lent, est commencé vers 1700–1710. La Provence monte encore de 1680 à 1710, elle ne craque qu’en 1730. À Paris, en 1730, c’est la débandade” (42–43).

19

La prénomination en France du xviie siècle à nos jours

rôle du parrainage,30 et par la “découverte de l’enfance”, observée dans l’aristocratie dès le xviie siècle, qui se généralise au cours du xixe avec le développement de l’individualisme affectif et de l’amour conjugal et pa-ternel (Ariès 1960):31 les parents considèrent désormais qu’il leur revient de choisir le nom de leurs enfants, et se soucient davantage, plutôt que de les inscrire dans une tradition familiale, de les singulariser au sein du groupe. D’autant que l’extension de l’usage aristocratique des noms mul-tiples à la population globale32 facilite la transition d’un modèle à l’autre: au cours du xixe siècle il devient courant d’adjoindre au nom du parrain ou de la marraine un nom choisi par les parents qui servira de nom usuel, puis de le placer en premier lieu à partir du xxe siècle et parfois plus tôt: dès la fin du xviiie siècle, dans les villages de Haute Provence étudiés par Collomp 1980, “on trouve des Émilie et des Justine, des Henriette et des Adélaïde […], des Delphine […]. C’est le triomphe de l’individualisme. Si la marraine, aïeule ou tante, renâcle, on lui fait la concession d’accoler à son vieux prénom de Marguerite ou de Madeleine le prénom dernière mode […]. L’usage des prénoms doubles offre cette commodité.” (173).33

30 Burguière (1980b, 32) signale toutefois que le reflux de l’usage de donner aux bapti-sé(e)s le nom de leur parrain ou marraine est très récent: au début du xxe siècle, “à Fron-ton, commune du pays toulousain ( J.-F. Delord), seuls 16% des baptisés ne prennent pas le prénom de leur parrain. Entre les deux guerres, soit ils le prennent comme deuxième prénom (32%), soit ils ne le reprennent pas du tout (46%).”

31 Auparavant, “on ne pouvait s’attacher trop à ce qu’on considérait comme un éven-tuel déchet. […] Il en mourait trop […]. Cette indifférence était une conséquence di-recte et inévitable de la démographie de l’époque. Elle a persisté jusqu’au xixe siècle, au fond des campagnes, dans la mesure où elle était compatible avec le christianisme qui respectait chez l’enfant baptisé l’âme immortelle” (60–61).

32 En 1697, dans son Traité des superstitions qui regardent les sacrements selon l’Écriture Sainte, Jean-Baptiste Thiers condamne cette mode: “Les gentilhommes sont les premiers qui ont commencé à avoir plusieurs noms. Cet abus s’est introduit ensuite dans le Tiers-État où, par une sotte vanité, on a affecté d’imposer deux noms aux enfants” (cité par Burguière 1980a, 37).

33 De même, dans le Beauvaisis, “dès la fin du règne de Louis XV [1774], deux ou trois prénoms sont de règle […], et il n’est pas toujours facile de savoir celui qui était utili-sé habituellement. Désormais, la mode n’est plus aux saints traditionnels du calendrier, mais à des prénoms plus sonores, visiblement inspirés des nourrissons parisiens. Les filles commençaient à s’appeler Joséphine, Rosalie, Victoire, Adélaïde ou Félicité, voire Ju-lie, Justine ou Euphrasie. Chez les garçons, on voyait apparaître des Honoré, des Félix et des Stanislas” (Ganiage 1980, 370).

20

Denise Boyer

Le changement s’étale évidemment sur plusieurs siècles34 et ne gagne que tardivement certaines régions rurales —ainsi en pays de Sault, où les parrain et marraine l’emportent encore sur les parents avant la seconde guerre mondiale… parfois d’ailleurs pour leur imposer un nom “recher-ché” au lieu du nom traditionnel préféré par ces derniers.35

Ce passage d’un modèle à l’autre s’effectue en bonne partie dans le cadre légal institué par la 1re République, puis par le Consulat. Suite au décret de l’Assemblée législative laïcisant l’état civil (20 septembre 1792) et substituant au “nom de baptême” la dénomination empruntée au latin de “prénom”, celui du 29 floréal an ii (18 mai 1794) précise que n’importe quel nom propre ou commun peut servir à nommer les nouveaux-nés. Une mode éphémère et purement urbaine consistera à emprunter ces prénoms au nouveau calendrier dit républicain entré en vigueur le 5 oc-tobre 1793, où chaque jour renvoie non pas à l’un de ces “canonisés, […] squelettes béatifiés tirés des catacombes de Rome” mais aux “vrais tré-sors de l’économie rurale” (Fabre d’Églantine 1793, 12): végétaux (Tilleul, Rhubarbe), animaux (Cheval, Brebis), outils (Rateau, Sarcloir); ou bien à l’un des almanachs, “présentant, en place des Saints grotesques, idoles bi-zarres et sacrées du fanatisme, des hommes chers par leur talent et leur ci-visme à tous les peuples, à tous les siècles [tels que] Brutus, Cassius, Caton, Aristide” (Rousseau-Jacquin & Dupin 1793–1794, 6), ou encore à des va-leurs telles que Fraternité, Liberté ou Union.36 Dans certaines villes (Bange 2000, 76; cite Nevers et Montpellier),37 les noms chrétiens, au premier

34 Il n’était pas rare que des personnes nées au début du xxe siècle soient encore ap-pelées de leur deuxième ou troisième prénom.

35 “Vous en avez une ici qui s’appelle Yvonne. On voulait la faire appeler comme sa grand-mère Élisabeth; alors la marraine et le parrain ont dit: ‘Élisabeth, toujours! On va lui mettre Yvonne, c’est un peu plus recherché’”. À signaler néanmoins que dans ce cas “les noms des parrains et marraines apparaissent à l’état civil en deuxième ou troi-sième position” (Fine 1807, 859).

36 Voir les titres cités par Bange et al. (2000): “Brutus, Désir de la Paix et Jonquille […] en Loire Inférieure” (Croix & Scilbo 1993, 143); “Égalité, Bourrache, et les autres […] dans le département des Côtes du Nord” (Trabut 1993, 143); “Jean-Jacques Rous-seau et Guillaume Tell nés à Marseille en 93” (Maure 1991, 151).

37 Il faut distinguer en effet “des villes globalement réfractaires (comme le sont Stras-bourg ou Lyon) et d’autres au contraire plus réceptives (Paris, Lille, Rouen, Marseille…), mais à des degrés divers” (Bange 2000, 82).

21

La prénomination en France du xviie siècle à nos jours

rang desquels Jean et Marie, disparaissent presque totalement au bénéfice de ces noms révolutionnaires, pratiquement inconnus en revanche dans les campagnes:38 comparer par exemple l’acte de naissance, établi “en la maison commune de Dol” (actuellement, Dol-de-Bretagne), chef-lieu de district, de Brutus La Raison Espoir du Monde Coursin, né le 15 ventôse an ii, soit le 5 mars 1794 (Bazin 1970, 55), et les actes de baptême des 35 enfants baptisés sous condition39 le 31 mai 1796 dans la paroisse savoyarde de Pontchy, comme Françoise Trébilliod, filleule de Françoise Jacquier, baptisée “à l’âge d’environ vingt-six mois” et donc née elle aussi en mars 1794 (Registre de Baptêmes 1795–1800: Pontchy, 2), ou encore Jean-Louis Porraz, filleul de Louis Porraz, baptisé sous condition le 3 juin suivant à l’âge de 16 mois, qui porte précisément les deux prénoms masculins les plus honnis des révolutionnaires: Jean pour être l’un des plus connotés religieusement et Louis pour être un prénom royal40 (7).

Si cette mode des prénoms “républicains” ne laisse guère de traces dans l’onomastique, la grande majorité n’ayant pas survécu à la Terreur (bien que le calendrier révolutionnaire ne soit officiellement aboli qu’en 1806), la loi du 11 germinal an xi (1er avril 1803, à l’époque du Consulat) la mar-quera durant près de deux siècles par les restrictions qu’elle impose, en précisant que “les noms en usage dans les différents calendriers, et ceux des personnages connus dans l’histoire ancienne pourront seuls être re-çus comme prénoms”: il faut entendre en effet par “différents calendriers” les seuls calendriers de langue française, ce qui exclut aussi bien les dimi-

38 Larroque (1990, citée par Bange et al. 2000, 146) oppose ainsi “Liberté ou Marie. Prénoms de la ville, prénoms des champs”; et Henwood 1988 (p. 143) “Coriandre-Hou-lette ou Marie-Jeanne, Marat-Finistère ou Jean-Marie […] à Brest”.

39 Le registre s’intitule “Collection des actes de baptême extraite des différents re-gistres des missionnaire qui ont visité la paroisse de Pontchy dans les temps qu’elle était privée de ses légitimes Pasteurs”.

40 À Marseille, “les prénoms de Louise et d’Antoinette semblent quant à eux avoir été systématiquement proscrits, on n’en rencontre plus un seul entre nivôse et fructidor an ii [soit du 21 décembre 1793 au 16 septembre 1794]!” (Bange 2000, 78). Dans le Pays de Caux, “les rares individus qui donnent à leur enfant un prénom ‘révolutionnaire’ sont des artisans qui forment par ailleurs la catégorie la plus engagée dans le mouvement dé-christianisateur, alors que les enfants prénommés Louis sont majoritairement des fils de laboureurs ou de marchands, catégories plus ou moins réfractaires” (Goujard 1980, 206).

22

Denise Boyer

nutifs que les prénoms étrangers et régionaux.41 Néanmoins, le souci de “distinction” qui s’affirme de plus en plus dans le choix d’un prénom, deve-nu une affaire de goût, entraîne un enrichissement du stock (variable bien sûr selon les régions),42 d’autant plus grand qu’en raison du brassage accru des populations, certains prénoms locaux se diffusent dans tout le terri-toire (sous une forme francisée il va sans dire): ainsi Alan/ Alain et Ivona/ Yvonne dont le pourcentage de porteurs bretons passe respectivement de 97% à 29% et de 98% à 11% entre 1800 et 1900, ou Odile dont le pourcen-tage de porteuses lorraines et alsaciennes passe respectivement, entre les mêmes dates, de 47% à 9% et de 40 à 9%. Le renouvellement des prénoms s’accélère aussi considérablement, certains étant abandonnés lorsqu’ils sont perçus comme trop communs avant de réapparaître lorsque tous ses porteurs ont disparu: deux prénoms quasiment ignorés au mitan du xxe siècle, Alexandre et Emma, connaissent respectivement un premier pic à 0,4% en 1846 et 1879, et un second de presque 1% en 1994 et 2007.43 D’autre part, les classes supérieures délaissant certains prénoms lorsqu’ils sont adoptés par les classes moyennes, qui les délaissent à leur tour lors-qu’ils deviennent fréquents dans les classes populaires, il en résulte un net renforcement des variations diastratiques en diachronie: Bernard, par exemple, “fut d’abord un prénom très chic, leader dans les milieux bcbg durant les années 30, avant de devenir un prénom rustique au terme de sa carrière: les agriculteurs l’ont mis au deuxième rang de 1948 à 1955” (Bes-nard 2008, 122); Monique, “occupant la première place des prénoms fé-

41 Un cas célèbre est celui des époux Manrot-Le Goarnic, qui dans les années 1940–60 avaient prénommé leurs douze enfants Garlonn, Patrig, Katell, Gwenn, Yann, Adrabo-ran, Morgann, Maïwenn, Gwendal, Diweza, Sklerijenn, Brann. Certains de ces noms ayant été refusés par l’état-civil, et les parents inculpés pour non déclaration d’enfants, il s’en suivit d’interminables procès (Etchegoin 1989).

42 “C’est en Normandie que la variété des prénoms s’accroît fortement. Dans le Pas-de-Calais, elle est déjà assez grande avant la Révolution. Au contraire, dans le Lot et la Haute-Vienne, les prénoms sont peu diversifiés et le restent même sous la Restauration” (Houdaille 1980, 334).

43 Voir (Besnard & Desplanques 1999, 101–102) la proportion des “choix innovateurs” selon la catégorie socio-professionnelle, entre “une élite très en avance” (20,7% pour les métiers classés “informations, arts, spectacles”, 17,8% chez les professions libérales) et une catégorie “très en retard” (3,4% chez les ouvriers agricoles et les agriculteurs exploi-tants). Cette hiérarchie reste à peu près constante de 1930–1938 à 1970–1988.

23

La prénomination en France du xviie siècle à nos jours

minins de 1936 à 1943 […] a culminé en milieu bourgeois dès les années 1930–35, et plus tôt encore dans les milieux les plus chics, tandis qu’elle se maintient au premier rang chez les agriculteurs jusqu’en 1953” (p. 271).

Dans ce second modèle, donc, le prénom fonctionne souvent comme un marqueur social bien plus que régional, et d’autant plus qu’il est des exceptions à la transmission verticale: parmi les prénoms classés comme

“bourgeois” entre 1920 et 1939, certains sont devenus “populaires” en 1955–1959 —Alain, André, Daniel, Laurent, Patrick, Catherine, Françoise, Michèle, Nicole, Patricia—, mais d’autres sont restés “bourgeois” —Didier, Francis, Jean-Marc, Olivier, Philippe, Aline, Elisabeth, Hélène, Isabelle, Laurence…— (Amadieu & Giry 2006, 5–6).44 D’autres sont introduits directement par les classes moyennes —ainsi, dans les années 1960, Corinne (p. 147) ou Franck (177), ou encore Stéphane, Cédric, Damien, qui dans la “population mondaine” [i.e., inscrite au Bottin Mondain] “ne font pas recette parce qu’ils sont vierges de tout usage passé.” (Besnard & Grange 1993, 282). D’autres encore sont propres aux classes populaires: c’est le cas des fémi-nins en —ette des années 1920–1930, —la clientèle de Ginette, par exemple,

“est autrement plus populaire” que celle de Geneviève (p. 189)—, du mas-culin Jacky dans les années 1940 (201), et de David (151) dans les années 1970. Jusqu’à ces années, toutefois, dans la mesure où la loi de germinal limite beaucoup les possibilités de choix, le marquage social n’est pas en-core très accentué, et il tend même à s’affaiblir au cours du xxe siècle en raison du raccourcissement des cycles de mode: il s’écoule 37 ans (1870–1907) entre le pic d’Henri dans les classes supérieures et celui qu’il pré-sente dans la population générale, 22 ans pour Marguerite (1874–98) et 20 ans pour Jacques (1916–36), mais seulement 14 pour Odile (1940–54), 7 pour Mathieu (1979–86), 6 pour Sophie (1966–72) (Besnard & Grange 1993, 272–273). Et la situation change peu avec l’instruction ministérielle du 12 avril 1966, qui ne fait guère que légaliser “la force de la coutume”, la plupart des prénoms cités étant déjà courants.45 L’acceptation reste de

44 Ou encore Bénédicte, “plus constante dans la rareté, et donc plus bcgb encore que son frère Benoît” (Besnard 2008, 119); ou Xavier, “prénom bourgeois, bien vu dans les écoles de jésuites”, encore qu’on puisse “faire mieux, à cet égard, avec François-Xavier ou le rarissime Gonzague, en attendant Ignace” (337).

45 En particulier, outre “certains noms, propres à des idiomes locaux du territoire na-tional (basques, bretons, provençaux, etc.)” dont il n’est pas cité d’exemple, “les prénoms

24

Denise Boyer

surcroît soumise à la libre appréciation du fonctionnaire de l’état-civil, souvent assez timoré en la matière.

La liberté devient presque totale, en revanche, à partir de l’arrêté de la Cour de Cassation du 10 juin 1981, qui permet “notamment [de] choisir comme prénoms, sous la réserve générale que dans l’intérêt de l’enfant ils ne soient jugés ridicules, les noms en usage dans les différents calendriers”

—y compris cette fois-ci régionaux ou étrangers. Cela n’influe guère sur la fréquence des noms locaux (ou prétenduments locaux),46 qu’en Corse, Bretagne et Pays Basque. Entre 2006 et 2010, figurent ainsi parmi les 20 prénoms les plus fréquents: en Corse, Lisandru (1er prénom masculin), Lé-sia (4e prénom féminin), Ghjulia (14e), Francesca (17e); dans le Finistère, Ewen (8e prénom masculin), Maël (9e), Enora (17e prénom féminin); dans les Pyrénées Atlantiques, Iban (9e prénom masculin), Oihan (20e), Elaia (13e prénom féminin).47 Les différences diatopiques ne se trouvent donc que faiblement accentuées par la possibilité de donner des noms régio-naux, et d’autant moins que par un phénomène curieux —beaucoup de parents ne tenant pas compte de l’origine du prénom, voire l’ignorant—, les prénoms bretons masculins bénéficient dans tout le pays d’une vogue explicable par la mode des prénoms finissant par un -n sonore… au point

composés à condition qu’ils ne comportent pas plus de deux vocables simples (Jean-Pierre, Marie-France) […]….certains diminutifs tels que Ginette pour Geneviève, Annie pour Anne, ou même Line, qui est tiré de prénoms féminins présentant cette désinence… certaines contractions de prénoms doubles telles que Marianne pour Marie-Anne, Mar-lène ou Milène pour Marie-Hélène, Maïté pour Marie-Thérèse, Sylvianne pour Sylvie-An-ne… certaines variations d’orthographe, par exemple Michèle pour Michelle ou Henry pour Henri, Guislaine pour Ghislaine, Magdeleine pour Madeleine…”

46 Segalen (1980, citée par Coulmont 2011a, 25) parle de “prénoms d’une bretonni-té réinventée”. Loïc, par exemple, “a été une très ancienne forme méridionale de Louis. Sa consonance bretonnante a abusé les Bretons qui l’ont réinventé et adopté massive-ment dans les années 1950” (Besnard 2008, 235). Effectivement, les formes figurant dans la liste citée par Chardronnet (2011, 375–376) sont Loeiz et Loig; Le Menne (2010, 67) donne les formes Loeiz et Loiz, en signalant que Loig, “prénom très porté et considéré comme breton par sa consonnance […] est probablement une mauvaise transcription de Laouig [Guillaume]”.

47 Dans les Pyrénées-Orientales, le premier prénom spécifiquement catalan, Joan, n’est que 23e. La vogue générale des prénoms féminins en -a ne permet pas de les consi-dérer comme tels (par exemple Clara, 9e… et 13e à Paris), sauf peut-être Carla (23e), eu égard à sa fréquence actuelle dans le Principat.

25

La prénomination en France du xviie siècle à nos jours

même qu’au Pays Basque les prénoms bretons sont plus fréquents que les prénoms basques (Coulmont 2008). Dès les années 80, en revanche, ap-paraissent dans tout le territoire, parmi les 15 prénoms les plus courants, toutes sortes de prénoms anglo-saxons tels qu’Anthony (9e prénom mas-culin), Jeremy (12e), Jonathan (13e), Audrey (8e prénom féminin), Sabrina (13e), Vanessa (15e), et Kevin occupe la première place des prénoms mas-culins de 1989 à 1994 (Besnard & Desplanques 1999, 104). Cette mode étant toutefois quasiment cantonnée aux milieux populaires, il en résulte un accroissement considérable des différences diastratiques: “le resser-rement de la hiérarchie temporelle des goûts [dans les années 70 et 80] a ainsi pour contrepartie un accroissement et un durcissement de leur stratification dans l’espace social” (p. 104).

Le phénomène prend plus d’ampleur encore lorsque la loi du 8 janvier 1993 relative à l’état civil permet dans la pratique d’utiliser n’importe quel terme comme prénom, y compris inventé de toutes pièces, ce qui entraîne une telle augmentation —et une telle rotation— du stock des prénoms qu’“aucun (ou presque) des prénoms aujourd’hui les plus donnés” ne figure parmi les 50 prénoms les plus portés, “principalement attribués dans les années 1940, 1950 et 1960” (Ploton 2012, 106). C’est ainsi que fi-gurent parmi les 15 prénoms les plus couramment donnés dans les années 2000, outre les diminutifs Théo (4e nom masculin), Tom (13e) et Léo (14e), Océane (9e nom féminin) et Jade (11e); et qu’on voit apparaître, presque exclusivement dans les classes populaires, des orthographes fantaisistes

—Symon, Kevine, Dilane, Mélanye, Lhéa, Allissone…—,48 des noms com-muns —Cyan, Azur, Soleil, Diva, Vanille, Alizée…—, des marques —Cha-nel, Armani, Bentley… (p. 87), des toponymes —Florida, Manille, Lis-bonne, Toscane… (88)… et enfin des prénoms créés ex nihilo tels que Hanc, Styrx, Ozien (158), Caryl, Lukian, Stylian, Swanny, Liloé, Clarelle, Chloélia, Loève…).49 Seul le juge aux affaires familiales, avisé par le pro-cureur de la République sur demande de l’officier de l’état-civil, peut or-donner leur suppression s’il les estime “contraires à l’intérêt de l’enfant”.

48 Ou Tiphaine “qui a la réputation de pouvoir être libellé d’une vingtaine de ma-nières différentes” (Ploton 2012, 77).

49 Est-ce pour cette raison que Joséphine Besnard, qui après la mort de son père Phi-lippe Besnard en 2003 avait repris la publication annuelle de l’ouvrage La cote des prénoms en…, best-seller depuis 1986, semble y avoir renoncé après La cote des prénoms en 2009?

26

Denise Boyer

D’où quelques procès retentissants aboutissant au refus de prénoms tels que Folavril, Manhattan ou Nutella… mais aussi bien à l’acceptation de Daemon, Jihad ou Tokalie (Doyez 2015).50 Cependant que les classes supé-rieures continuent à donner des noms traditionnels échappant en bonne partie aux modes du moment:51 en 2003, dans le Carnet des prénoms du Fi-garo (publié chaque année en ligne), seuls 4 des 15 prénoms de garçon les plus fréquents (Alexandre, Louis, Antoine, Maxime) et 4 des 15 prénoms de fille (Camille, Inès, Clara, Chloé) figurent dans la liste des 15 prénoms les plus fréquents dans la population générale.52 Le cas des bobos (“bour-geois-bohêmes”)53 de la moyenne bourgeoisie (intellectuels, cadres, ar-tistes) est assez différent, car s’ils tendent aussi à puiser dans le stock des

50 Voir aussi Deflers (2012): “En février dernier, la Cour de cassation a estimé qu’ap-peler son enfant Titeuf, à l’instar du turbulent héros de 10 ans de la BD homonyme, était contraire à son intérêt, rappelant ainsi que le choix d’un prénom doit être réfléchi et ap-précié en fonction de l’intérêt supérieur de l’enfant. […] La sévérité à l’égard de Titeuf peut surprendre lorsque l’on constate que n’ont pas été considérés comme contraires à l’intérêt de l’enfant Tokali (édifice religieux au 4e siècle en Cappadoce), Zébulon, Mé-gane mais aussi plus récemment Skyla, Logan.

Ont été, par contre considérés, comme contraires aux intérêts de l’enfant: Ravi (Cass. Civ.05/05/1993), Folavril, Assedic, Exocet, Babar, Babord et Tribord pour des jumeaux ainsi que le prénom Aude dans une famille Vaisselle…”

51 Dans la “population mondaine” étudiée par Besnard & Grange (1993), le même “refus du neuf ” qui amenait dans les années 1930–40 à rejeter “[les] nouvelles terminai-sons en ‘ette’ (Yvette, Paulette, Ginette, Josette), en ‘iane’ ( Josiane, Liliane), ou fémi-nisations inédites ( Jeannine, Michèle, Danielle, Annie) […] s’est manifesté dans les décennies suivantes par l’absence ou la quasi-absence des Audrey, Vanessa, Laura, tout comme des Sandra, Sandrine, Christelle, Amandine, Karine, Corinne et le très faible impact de Nathalie ou Valérie [—tous prénoms qui] avaient en commun de n’avoir, au moment de leur émergence, aucun enracinement dans un usage passé en France. Cette même résistance à l’innovation, et singulièrement à l’exotisme anglo-américain, se re-trouve pour les prénoms masculins des années récentes: Anthony, Grégory, Christopher, Mickaël, Kevin, Jonathan etc. brillent par leur absence” (p. 282).

52 Et seuls 4 prénoms de garçon (Oscar, Raphaël, Jules et Martin) et 6 prénoms de fille (Joséphine, Inès, Eugénie, Clara, Héloïse, Chloé) ne figurent pas déjà parmi les prénoms recommandés dans Le guide du bon chic bon genre (Mantoux 1985, 29–30). Mieux encore, dans le même Carnet de 2014, seuls 7 prénoms de garçon sur les 15 les plus fréquents ne figurent pas dans ce même guide (Arthur, Oscar, Gabriel, Joseph, Armand, Jules, Martin), et 7 des prénoms de fille (Joséphine, Alice, Madeleine, Aliénor, Héloïse, Victoire, Adélaïde). On notera que parmi ces prénoms, un seul est considéré “à éviter”: Chloé.

53 Bobo. Familier. Personne plutôt jeune, aisée et cultivée, affichant son anticonformisme. (Larousse)

27

La prénomination en France du xviie siècle à nos jours

noms anciens, leur souci d’originalité les amène à choisir des prénoms tombés en désuétude (des “ringards réhabilités” selon Ploton 2012, 103) pour s’en détourner après quelques années: ainsi Baptiste, Émile, Basile, Félix, Faustine, Flavie, Zélie, Augustine…

Cette division entre “prénoms de l’élite et prénoms du vulgum” (Bes-nard & Grange 1993), si prégnante que journalistes54 et romanciers55 en tiennent tout naturellement compte dans le choix des noms de leurs personnages fictifs, rend aisé d’évaluer, avec une marge d’erreur d’autant plus faible qu’une personne est plus jeune, non seulement son âge mais

54 Par exemple Laureline Dupont, dans un article intitulé “2012: qui se soucie du ‘beauf ’?”, où elle reproche à Terra Nova, “think tank progressiste indépendant”, de se désintéresser des classes populaires:

“Délaissé, méprisé, vilipendé par la majeure partie de la classe politique, l’électorat po-pulaire se demande bien quel bulletin glisser dans l’urne en 2012.

Gérard n’est pas très vif, un peu gras (voire gros). Il mate le JT de Pernaud, une main dans le caleçon, l’autre sur la bouteille de Kro. Le samedi avec Josianne (un peu grasse, voire grosse), ils traînent leur pelletée de gamins à Lidl pour faire le plein de cochonne-ries. Un pack de sodas pour les mioches, un cubi de vinasse pour les vioques… ‘Ah et les couches à Kevin, Josy! T’as oublié les couches à Kevin.’

Le ‘beauf ’ est bête. Le ‘beauf ’ est sale. Mais… Le ‘beauf ’ vote. Mal, évidemment. Parce qu’en plus, le ‘beauf ’ est facho. Alors, à quoi bon parler à Gérard et Josianne? 

[…] Pour distraire Kevin, Brian et Kelly, Josy et Gérard ont prévu une sortie à Eu-rodisney dimanche prochain. Rien à foutre du p’tit Jésus, les beaufs, y préfèrent Mickey.

[…] Le think-tank Terra Nova est formel: la gauche doit oublier les prolos. Trop cré-tines, trop racistes, les classes populaires ne peuvent pas comprendre les merveilleuses

‘valeurs culturelles de la gauche’ […]. Inutile de gaspiller du temps à les reconquérir, voilà ce que préconise Olivier Ferrand.” (Dupont 2011)

De même les prénoms choisis dans les cas d’“anonymisation” de personnes réelles, “répondront à un certain nombre de paramètres sociaux”: Wague devenant Fatoumata ou Nabou, Élisabeth Êlodie ou Sophie (Leroy, cité par Coulmont 2011a, 50).

55 Par exemple Philippe Villain dans Pas son genre, relatant les amours d’un profes-seur de philosophie nommé François et d’une coiffeuse nommée Jennifer (dont le fils s’appelle Dylan). Lors d’une rencontre fortuite avec une collègue prénommée Sophie, son mari Henri et ses enfants Balthazar et Bérénice, le narrateur se retrouve “incapable de prononcer le prénom de la petite coiffeuse devant les Pasquier qui avaient prénom-mé leurs enfants avec le raffinement dont un auteur titre ses œuvres, et qui […] ne manqueraient pas de mépriser celui de Jennifer, de le juger vulgaire. […] Jennifer dont le prénom et le genre vestimentaire disaient le mauvais goût” (Villain 2011, 147–148).

Néanmoins, certains romanciers “utilisent comme boussole la mode du moment où ils écrivent”, d’où “une faible vraisemblance”: voir les exemples cités par Coulmont (2011, 106–107).

28

Denise Boyer

aussi son origine sociale56 (le marketing procède d’ailleurs ainsi afin de “segmenter” les envois publicitaires et le démarchage téléphonique):57 un Louis, un Augustin, une Alix, une Hortense, sont inconcevables dans les classes populaires, de même qu’un Enzo, un Morgan, une Loana, une Me-lody, dans les classes supérieures.58 C’est pourquoi les prénoms consti-tuent de plus en plus un bon prédicteur des résultats scolaires, eux aussi fortement corrélés avec l’origine sociale: entre 2012 et 2015 (Coulmont 2015), 17% des 6388 Juliette reçues au baccalauréat général ou technolo-gique obtiennent une mention Très bien (les prénoms de “même pro-fil” étant Alice, Ambroise, Apolline, Béatrice, Bertille, Capucine, Clotilde, Constantin, Gaspard, Hannah, Iris, Jeanne, Joséphine, Louise, Ombeline, Raphaelle, Victoire) contre seulement 3% des 8051 Kevin (les prénoms de “même profil” étant Anissa, Belinda, Bryan, Cindy, Dylan, Jacky, Jeffrey, Kimberley, Marvin, Salima, Samantha, Soumaya, Teddy, soit aucun prénom traditionnel). Le rapport entre les 14% des 2250 Laure, les 9% des 1176 Lau-riane et les 6% des 13195 Laura, ou encore les 9% des 13832 Antoine, les 4% des 6034 Anthony et les 3% des 773 Tony est également significatif. Encore ne s’agit-il que des reçus: si l’on compare la population des bacheliers de 2015 avec la population née en 1997, on constate une surreprésentation des

56 “Les individus sont d’ailleurs clairvoyants de cette identité sociale attachée au pré-nom puisque Guéguen et Fischer-Lokou (à paraître) ont extrait dans trois quotidiens (Le Figaro, Libération et Ouest-France) les prénoms de faire-part publiés. Les prénoms ont été mélangés, et la liste a été présentée à des personnes. Celles-ci avaient pour tâche d’essayer de les réaffecter au journal duquel chaque prénom avait été extrait. Les résultats montreront que le taux de réussite conforme a été en moyenne de 84% et il y a même eu un quasi-sans faute pour le journal Le Figaro” (Guéguen 2008, 17).

57 Une société d“achat ou location de fichier de prospection”, sosfichiers, propose ainsi un “scoring prénoms”, “consist[ant] à estimer l’âge en fonction du prénom par l’affec-tation d’une note de probabilité” (“taux de fiabilité”: entre 65% et 75%), ou encore une

“table de prénoms des ‘personnes aisées’”. Blauwe (2016, 55) donne un exemple de cette pratique: “Dans une salle vitrée, des

jeunes gens téléphonent, annuaires ouverts devant eux (‘Ils repèrent les prénoms anciens pour cibler prioritairement les personnes âgées, réputées plus malléables’, commente après coup [un responsable d’une société de couverture de logement pratiquant le démar-chage téléphonique]”.

58 Pour ne rien dire de certains prénoms presque cantonnés à l’aristocratie: ainsi Athénaïs (Le Figaro, 31 dec. 2011), Enguerrand (Le Figaro, 22 mar. 2014), Hermine (Le Fi-garo, 3–4 jan. 2015), Wandrille (Le Figaro, 26 avr. 2015).

29

La prénomination en France du xviie siècle à nos jours

Joséphine, Apolline, Capucine, Gabrielle, Clotilde, Alix, Adèle, Constance…, tandis que les Cynthia, Nabil, Alison, Esteban, Jordan, Wendy… “survivent moins que d’autres aux rigueurs du système scolaire” (ibid.).

La “forme très adoucie de lutte de classes se déployant sur le terrain du temps, qu’était le glissement vertical des goûts” tend donc désormais à laisser place à “une polarisation, voire une ségrégation sociale des goûts, chaque groupe ayant de plus en plus de dégoût pour les goûts des autres groupes” (Besnard & Grange 1993, 279). Des clivages aussi marqués ne pouvaient manquer de donner lieu à toutes sorte de discriminations: toutes choses étant égales d’ailleurs (en particulier la consonance fran-çaise du nom de famille), un Geoffrey (“prénom apprécié”) est mieux noté qu’un Jimmy (“peu apprécié”) pour le même devoir, et une Adelle qu’une Karen (Guéguen 2008, 12). Et encore, “l’effet du prénom […] joue un moindre rôle dans les parcours scolaires que dans la vie professionnelle” (Amadieu & Giry 2006, 3): “À CV égal, un Kevin voit ses chances de se faire embaucher diminuer de 10 à 30% par rapport à un Arthur” (Ama-dieu, cité par Brunel 2010).59 Sans compter ce qui ne peut se mesurer: l’humiliation de porter un nom qui connote la pauvreté matérielle et culturelle, de subir rejet social60 et moqueries:61 certains sites internet se sont même créés à seule fin de tourner en dérision ces prénoms stigma-tisants, ainsi prenomsdebeaufs (“Prénoms à la con”),62 liguedesofficiersde-

59 En 1983–1989, déjà, parmi les personnes nées entre 1930 et 1959, “les filles de cadres ayant un prénom ‘bourgeois’ ont 50% de chances en plus de devenir cadres à leur tour que les filles portant des prénoms ‘populaires’. Pour les garçons fils de cadres l’écart est de près de 10%. Mieux vaut s’appeler dans cette période Valérie et Véronique que An-drée, Simone ou Jeanne.” De même, s’agissant des garçons issus des autres milieux so-ciaux, “les Olivier, Éric ou Thierry s’en sortent mieux que les Albert, Joseph ou Lucien” (Amadieu & Giry 2006, 2).

60 Voir par exemple le témoignage de Kevin H., “étudiant en quatrième année de commerce international”: “Un soir qu’il faisait connaissance avec une fille dans une boîte de nuit, […] l’intéressée lui demande son nom. ‘Lorsque je lui ai répondu, elle m’a dit: Ah. Jusque là ça allait bien…’” (Brunel 2010). Ou aussi: “Reçu à Sciences Po, Kevin est traité de ‘beauf ’ par un camarade: ‘Et ton frère, il s’appelle Ryan?’” (Huret 2012, 46).

61 D’autant plus fréquentes que la personne est plus jeune, selon l’enquête de l’IN-SEE “Histoire de vie” (Coulmont 2011a, 96–97).

62 Beauf. (d’apr. une B.D. de Cabu): Français moyen aux idées étroites, conservateur, gros-sier et phallocrate. (Petit Robert).

30

Denise Boyer

tatcivil (“l’Officiel des Prénoms à la con” ou “L’anti-guide du prénom”),63 prenomdunepipe.tumblr.com (“Pour tous les Kevin, Lylloo, Mathyméo, Djézone, Clitis et les autres… Ou plutôt contre”).64 C’est au point que les demandes de changement de prénoms, autorisées par la loi du 8 jan-vier 1993 en cas d’“intérêt légitime”, sont parfois motivées par le désir

Extrait: “Saviez-vous qu’on peut détecter [les beaufs] d’une manière très simple? De-mandez-leur simplement comment ils s’appellent! Le prénom de leurs enfants, de leurs parents… du chien (ça marche aussi). Ex: Maman s’appelle Sabrina ou Corinne, Papa: Jacky ou Christopher, la fille Jessyca, le petit dernier Kévin ou Brandon. BINGO, vous avez trouvé des spécimens.

[…] Vous cherchez pour votre enfant un prénom de [beauf]? Voici une liste non-ex-haustive de prénoms ‘in’ pour votre progéniture: Betty (‘C’est pour un shampooing?’) […]; Dylan (une boucle d’oreille comme papa et/ou maman?) […]; Eliot (prénom interchangeable avec celui du chien) […]; Jenifer, Jenyfer (‘fot’ d’orthographe incluse et prononciation maison: ‘Jénifaire’) […]; Johnny (le même QI que Jean-Philippe?) […]; Kévin, Kévyn (Grand vainqueur!!!) […]; Marlon (reluque sa collègue Marilyne chez Leader Price) […]; Mickaël (le K dans ce prénom est synonyme d’une beaufi-tude avancée) […]; Samantha (communique essentiellement par SMS) […]; Steeve, Steevy (ne pas oublier les 2 E, totalement inexistants en anglais!)”

63 Avec ses rubriques “le prénom du jour” (Jesh-Boss, Seven, Djylhian, Cessyle, Hizy…); “le prénom de l’année” (“Lola Poupoune est le Prénom de l’année 2015. Elle a obtenu 329 voix. Elle succède à Merdive, Athena-Cherokee et Aboubacar-Jacky”); “la pire fratrie” (Jhelio, Jaeline, Janah, Joyhann et Jowen); “les pires prénoms de la presse locale” (“Lyana […] fille de Malvina […] et de Kevin […], sœur d’Ylona”), et “mamounes” (échanges d’idées entre mères recueillis dans des forums spécialisés, par exemple: “Es-que [sic] vous pouvez m’aider svp? J’ai un fils qui se prénomme Daël et j’aimerais trouver un nom pour ma future princesse qui ressemble ou va fonctionner bien avec le prénom de mon fils.” Suggestions: Babybël, Janelle, Daelya, etc.). Ou encore: “Comment s’ap-pelle [sic] vos fils?” Parmi les réponses: Iwern, Warren, Loëvan, Milan, Lenny et Mathéis, Nolhan, Dayton, Melvin et Kenzo); enfin “mamoune a dit” (réactions courroucées de certaines mères dont on a moqué les choix).

64 Extraits (rubrique “Une question, un message”: “Etant instit’ et passionné de pré-noms, je note depuis quelques mois/années la crème des prénoms rencontrés dans les écoles où je passe… Je pense que ca te plaira, en voici quelques spécimens (j’en ai noté beaucoup): Champion, Loïc-Junior, Penitio, Coolman, Floymy. […] les deux jumeaux Manchester & Shelsy (oui oui, comme les clubs de foot anglais Manchester et Chelsea !) Et le superbe… Galaxia-Piper!”

“J’ai découvert votre tumblr aujourd’hui, et j’adore! Je suis éducatrice spécialisée, et des prénoms lourds, j’en vois passer plein! J’ai eu une petite Tony-Marie, une Shakira, une Mali, un Cheyenne, une Havana et bien sur, des tonnes de Kévin, Dylan, Jason, Jor-dan, Johnny, Brandon, Océane, Kelly, Brenda et autres…”

31

La prénomination en France du xviie siècle à nos jours

d’échapper à un sentiment de “ridicule”;65 et qu’un “guide des prénoms À ne pas donner” a récemment vu le jour (Plotin 2012). A une époque où les possibilités de promotion sociale des années 60 et 70 se sont considérablement réduites, où le milieu d’origine conditionne de plus en plus l’avenir d’un individu, les énormes variations diastratiques dans la prénomination sont donc à la fois symptôme et instrument des divisions de la société française.

Bibliographie

Amadieu, J-F. & S. Giry. 2006. Olivier, Gérard et Mohammed ont-ils les mêmes chances de faire carrière? Une analyse des enquêtes emploi de l’INSEE. Paris: Observatoire des discriminations de l’Université Panthéon-Sor-bonne.

Ariès, P. [1960] 1975. L’enfant et la vie familiale sous l’Ancien Régime. Pa-ris: Seuil.

Augustini, M. 1989. Noms de baptème dans quatre paroisses de la Beauce et du Perche au xve siècle. Population 44–2: 445–451.

Bange, R. 2000. Les prénoms de l’an ii et les autres: typologie des attri-butions de prénoms dans la France en Révolution. Annales historiques de la Révolution française 322: 61–86.

65 Voir par exemple la décision d’une cour d’appel au début des années 2000 (citée par Coulmont 2011b):

“Monsieur X, né vers 1975 demande en 2003 à changer de prénom. A la naissance, il avait été nommé ‘Johnny, Camille, Philippe’.

A l’audience, le conseil de M. X a, en présence de son client, exposé que celui-ci pré-sentait un intérêt à agir devant la persistance des administrations à l’appeler Johnny [plu-tôt que ses autres prénoms] et justifiait d’un intérêt légitime eu égard au ridicule dudit prénom, aux problèmes psychologiques que celui-ci génère et au fait que son entourage le connaisse sous le nom de Philippe.

[…] M. X prouve:[…] qu’il a honte d’avouer son premier prénom Johnny, qu’il cherche à cacher, au

point que celui-ci constitue pour lui une véritable entrave d’ordre social;[…] enfin que sur le plan psychologique, la relation qu’il entretient avec son prénom

Johnny, qu’il juge ridicule et non respectable, inévitablement lié à celui choisi par un chanteur au succès médiatique répandu, prend un caractère traumatique, quand bien même M. X est par ailleurs équilibré et sensé.”

32

Denise Boyer

Bange, R. et al. 2000. Les prénoms révolutionnaires: Bibliographie. An-nales historiques de la Révolution française 322:139–151.

Bauer, J-P. 1987. Histoires de prénoms. Enfance 40, 1-2: 79–88. Bazin, J. 1970. Prénoms révolutionnaires en Bretagne. Cahiers de l’Iroise

17: 55.Besnard, J. 2008. La cote des prénoms en 2009. Connaître la mode pour bien

choisir un prénom. Neuilly-sur-Seine: Michel Lafon.Besnard, P. & C. Grange. 1993. La fin de la diffusion verticale des goûts?

(prénoms de l’élite et du vulgum). L’Année sociologique 43: 269–294. Besnard, P. & G. Desplanques. 1999. Les catégories socioprofessionnelles

à l’épreuve de la stratification temporelle des goûts. Revue française de sociologie 40-1: 97–109.

Blauwe, A. de. 2016. La fin justifie les moyens. Que choisir 546: 54–55.Boutier, J. & L. Perouas. L’évolution des prénoms en Limousin du xie au

xxe siècle. Dans J. Dupâquier et al., ed., 67–77.Bozon, M. 1987. Histoire et sociologie d’un bien symbolique, le prénom.

Population 42, 1: 83–98. Brunel. C. 2015. La malédiction des Kevin. Le Point, 1 mar. 2015.Burguière, A. 1980a. Un Nom pour soi. L’Homme 20, 4: 25–42. —. 1980b. Prénoms et parenté. Dans J. Dupâquier et al., ed., 29–32.Chardronnet, J. 2011. Le livre d’or des saints de Bretagne. Spézet: Coop Breizh.Chaunu Pierre. 1976. Mourir à Paris (xvie–xviie–xviiie siècles). Annales.

Économies, Sociétés, Civilisations 31–1: 29–50. Collomp, J. 1980. Un stock de prénoms dans deux groupes de villages de

Haute-Provence, de 1630 à 1770. Dans J. Dupâquier et al., ed., 369–372.Coulmont B. 2008. Y a-t-il autant de prénoms bretons en Bretagne que de

prénoms basques au Pays basque? http://coulmont.com/blog/2008/ 07/13/prenoms-bretons-basques/, 13 jul. 2008.

—. 2011a. Sociologie des prénoms. Paris: La Découverte —. 2011b. Johnny Stigmate. http://coulmont.com/blog/2011/01/12/

johnny-stigmate/. —. 2015. Prénoms et mentions au bac, édition 2015. http://coulmont.

com/blog/2015/07/08/prenoms-mentions-bac-2015/.Courgeau, D. 1982. Etude sur la dynamique, l’évolution et les conséquences

des migrations, 2. Trois siècles de mobilité spatiale en France. Rapports et documents de sciences sociales 51. Paris: Unesco.

33

La prénomination en France du xviie siècle à nos jours

Data addict. De 1950 à 2010: 60 ans de prénoms en France. http://data-addict.fr/prenoms/.

Deflers, É. 2012. Les parents sont libres de choisir le prénom de leur en-fant… Pas toujours! Le Monde du Droit, 3 mai. 2012. http://www.le-mondedudroit.fr/decryptages-profession-avocat/164376-les-parents-sont-libres-de-choisir-le-prenom-de-leur-enfant-pas-toujours-.html.

Doctissimo. http://prenoms.doctissimo.fr.Doyez, F-L. Nutella, Fraise, Titeuf: les onze prénoms refusés par la

justice française. Les Inrocks, 26 jan. 2015. http://www.lesinrocks.com/2015/01/26/actualite/nutella-fraise-titeuf-les-onze-prenoms-refuses-par-la-justice-francaise-11550265/.

Dupâquier, J. et al., ed. 1980. Le prénom, mode et histoire. Les entretiens de Mahler. Paris: EHESS.

Dupont, L. 2011. 2012: qui se soucie du “beauf ”? Marianne, 25 aoû. 2011.Etchegoin, M-F. 1989. Quand ça barde en Bretagne. L’Astérix de Moëlan.

Le Nouvel Observateur, 19–25 jan. 1989. Fabre-d’Églantine, Ph. Fr. Na. 1793. Rapport fait à la Convention nationale

dans la séance du 3 du second mois de la seconde année de la République française, au nom de la Commission chargée de la confection du calendrier. Consultable sur http://gallica.bnf.fr/ark:/12148/bpt6k48746z.

Fine, A. 1987. L’héritage du nom de baptême. Annales. Économies, Sociétés, Civilisations 42, 4: 853–877.

Ganiage, J. 1980. Le choix des prénoms au xviiie siècle: l’exemple du Beauvaisis. Dans J. Dupâquier et al., ed., 369–372.

Geneanet. http://www.geneanet.org/prenoms/.“G.L.B.” s.d. Avant-propos. Armorial Breton de Guy Le Borgne. (Réimpres-

sion de l’édition de 1667.) http://www.memodoc.com/articles-armo-rial_breton.htm.

Goujard, P. Le stock de prénoms en Pays de Caux. Dans J. Dupâquier et al., ed., 203–207.

Guéguen, N. 2008. Psychologie des prénoms. Pour mieux comprendre com-ment ils influencent notre vie. Paris: Dunod, 2008.

Guillerm, Y. 2016. Retrouver ses ancêtres bretons. Paris: Archives et culture.Houdaille, J. 1980. De l’usage des prénoms dans quelques communes,

d’après les listes nominatives de 1836. Dans J. Dupâquier et al., ed., 333–339.

34

d. Boyer · La prénomination en France du xviie siècle à nos jours

Huret, M. 2002. Dur, dur de naître Kevin… Marianne, 2–8 jun.Le Mée, R. 1975. La réglementation des registres paroissiaux en France.

Annales de démographie historique. Démographie historique et environne-ment 1975, 1: 433–477.

Le Menn, G. 2010. Grand choix de prénoms bretons. Brézet: Coop Breizh.Le Roux, A. 2006–2007. Des saints bretons connus et priés depuis des

siècles, mais qui n’ont jamais existé. Bulletin de la Société d’archéologie et d’histoire du Pays de Lorient 35: 73–98.

Mantoux, T. BCBG. Le guide du bon chic bon genre. Paris: Hermé.Maurel, C. 1992. Prénomination et parenté baptismale du Moyen Age à

la Contre-Réforme. Modèle religieux et logiques familiales. Revue de l’Histoire des Religions 209-4: 393–412.

Neveux, H. 1981. Les prénoms masculins à Caen (1568–1775). Annales de Normandie 31, 2: 115–145.

Perouas, L. & al. 1984. Léonard, Marie, Jean et les autres. Les prénoms en Li-mousin depuis un millénaire. Paris: CNRS.

Ploton, F. 2012. L’anti-dictionnaire des prénoms. Paris: J’ai lu.Registre de Baptêmes 1795–1800. Pontchy. Archives départementales de

Haute-Savoie. Inventaire de l’état civil. Cote: 1 J 2986. http://archives.hautesavoie.fr/ark:/67033/a011404806192X6tuIL.

Rousseau-Jacquin & É. Dupin. L’almanach du républicain: l’an second de la République française par les citoyens Rousseau. Jacquin et Etienne Dupin. 1793–1794. Consultable sur Gallica: http://gallica.bnf.fr/ark:/12148/bpt6k487955.

Sangoï, J-C. 1985. La transmission d’un bien symbolique: le prénom (Bas-Quercy, 1750–1872). Terrain. 4: 70–76. http://terrain.revues.org/2873.

Stouff, L. 1999: Pierre, Jean, Guillaume et les autres. Les noms de baptême à Arles, 1200–1500. Provence historique 195–196: 487–494.

Tarde, G. 1895. Les lois de l’imitation. Paris: Alcan.Ton prenom. http://www.tonprenom.com. Villain, P. 2011. Pas son genre. Paris: Grasset & Fasquelle.Vovelle, M. 1973. Piété baroque et déchristianisation en Provence au XVIIIe

siècle. Les attitudes devant la mort d’après les clauses des testaments. Pa-ris: Plon.

35

O N O M À S T I C A 2 ( 2016) : 3 5 –8 9 | R E B U T 27.4. 2016 | ACC E P TAT 16.6 . 2016

La toponimia oral de las elevaciones macizas de Puertomingalvo (Gúdar­Javalambre, Aragón)

y su rotulación con genéricos postizos a partir de finales del siglo xx1

José Castillo GilSocietat d’Onomàstica

jcastillogil@hotmail.com

Les elevacions massisses a El Puerto tenen noms tradicionals i alguns estan documen-tats des de l’Edat Mitjana. No obstant això, en la cartografia i en la toponímia escrita de finals del segle xx i principis del xxi apareixen acompanyats de certs genèrics que no s’utilitzen localment. Es demostra l’existència d’aquests genèrics postissos (o “genèrics de despatx”) en alguns orònims de Puertomingalvo a través de la comparació de la to-ponímia oral i històrica amb la toponímia actual escrita.Paraules clau: genèric postís, orònim, cartografia, toponímia oral, Puertomingalvo

The massive elevations in El Puerto have traditional names and some of them are docu-mented since the Middle Ages. However, some of the generic names used in cartogra-phy and toponymy studies elaborated in the late twentieth and early twenty-first century are not used locally. The existence of these artificial generic names (or “office-generated generic names”) for some oronyms used at Puertomingalvo is shown by comparison of oral and historical place names with the officially used ones.Key words: artificial generic, oronym, cartography, oral toponymy, Puertomingalvo

El presente trabajo demuestra la existencia de genéricos postizos en los nombres escritos de las montañas de El Puerto. Se compara la toponimia oral con su rotulación en los mapas y se comprueba que a finales del siglo xx y principios del xxi florecen en la cartografía unos genéricos inexis-tentes e impropios en el uso comarcal.

Nota: Agradezco a F. Javier Solsona, a Ana Benages y a Jesús Bernat la lectura y la revisión del texto. También agradezco a Arístides F. Gil Fatás, Luis Monferrer y Chesús Vázquez Obrador los comentarios sobre algunos topónimos.

36

José Castillo Gil

Las elevaciones macizas de Puertomingalvo tienen nombres tradicio-nales y algunos de ellos se documentan desde la Edad Media y el siglo xvii como El Cabeço, la Loma Vidal, Las Lomas, la Sierra Bataja, etc. Sin embar-go, los mapas han modificado artificialmente el nombre de ciertas promi-nencias al rotularlas con postizos que han sido introducidos desde un des-pacho. En algunas ocasiones, la discrepancia entre la forma escrita y el en-dónimo no se limita únicamente a la parte genérica, sino también a la espe-cífica; a veces el nombre escrito se parece y se aproxima al endónimo, por lo que no es difícil identificar la entidad geográfica concreta, pero no es veraz.

Numerosos especialistas (Galmés, Ruhstaller, Gordón…) han seña-lado el origen culto2 de muchas alteraciones toponímicas y el poder que tienen los nombres escritos. Incluso topónimos escritos erróneos han llegado a sustituir a los verdaderos.3

La cartografía ha sido y es la principal fuente de información de las ba-ses de datos espaciales. Por este motivo, se estudia la creación artificial de genéricos postizos en los orónimos de la planimetría (1913) y altimetría (1915) de El Puerto y en los mapas del IGN correspondientes; se consul-ta también la cartografía militar de 1982 y se aporta toponimia histórica4 en algunos casos. Se remite a Castillo (2015) y a Castillo (en prensa) para

2 Ruhstaller & Gordón (2013, 29): “Lamentablemente, son bastante frecuentes las transcripciones claramente insatisfactorias e incluso erróneas en todo tipo de fuentes escritas, elaboradas casi siempre sin la intervención o supervisión de los lingüistas. Los mapas, por ejemplo, elaborados generalmente por cartógrafos sin formación lingüística, nos aportan muchas muestras de este hecho”.

3 Ruhstaller & Gordón (2013, 29) señalan varios ejemplos y comentan: “Un nombre transcrito erróneamente en un texto —por mucho que se trate de un descuido ocasional o de una simple errata— se convierte en objeto de lectura para un número indefinido de hablantes; estos, al carecer de criterios para identificar el error, integran en su pro-pio uso la forma viciada. El problema se agrava cuando dicha forma escrita es tomada como base para la elaboración de un nuevo documento escrito —un nuevo mapa, un inventario toponímico, una guía turística, una página web…, puesto que en ese caso el error se multiplica peligrosamente, a veces hasta tal punto que la forma errónea acaba instalándose en el uso colectivo e incluso llega a arrinconar y aun desplazar la tradicio-nal (es decir, la única correcta lingüísticamente)”.

4 Se hace patente la necesidad y la falta de estudios específicos sobre toponimia his-tórica. Los escasos datos históricos aportados se han extraído de Medrano (2006), de la información personal facilitada por Javier Medrano y de la lectura de diversa docu-mentación del archivo municipal de Puertomingalvo.

37

La toponimia oral de las elevaciones macizas de Puertomingalvo

las consideraciones generales sobre la tradición oral, la metodología em-pleada y los criterios de transcripción utilizados.

En líneas generales se puede decir que la mayor parte de los nombres geográficos que aparecen escritos en la cartografía del siglo xx y del siglo xxi se heredan del plano geométrico de Puertomingalvo realizado en 1913. Y la planimetría de El Puerto presenta unas pautas muy claras en la rotu-lación de las elevaciones macizas: los orónimos aparecen en letra negrita, redonda, grande y sin artículo, al lado de una representación del pico en forma de triángulo negro. De todos estos criterios, el que ha generado un impacto más negativo para la onomástica ha sido la ausencia del artículo porque se mantuvo en la mayoría de las ediciones posteriores. En la tabla 1 se pueden apreciar casos en los que la ausencia del artículo es una trans-gresión lingüística, es decir, cuando el artículo forma parte del nombre propio. La tradición oral siempre mantiene el artículo en estos casos y no es posible su eliminación según el criterio actual del IGN (2005, 24 y 96).

Tabla 1. Ejemplos de supresión del artículo en las elevaciones macizas en 1913

Nombres escritos de los parajes (1913)

Nombres escritos de las montañas (1913)

El Romo Romo

El Plano Plano

El Portillo Portillo

El Menguiser Menguiser

El Infierno Infierno

Aunque algunas veces la elevación presenta el mismo nombre que el paraje, existen casos en los que esto no se cumple. La planimetría de 1913 también presenta errores en este sentido; un claro ejemplo es la Loma Rasa, rotulada como “Romo” por el nombre del paraje.5

5 En realidad el paraje no se denomina así porque no pertenece a El Romo, sino que una parte pertenece a la finca del Mas Royo y la otra a La Torre Pintada. En la Loma Rasa parten estas dos fincas, pero no El Romo, aunque no está lejos.

38

José Castillo Gil

Los orónimos que presentan un genérico postizo en su nombre escri-to son el Cabezo de las Juncosas, el Cerro las Horcas, El Pelejero, La Picoza, la Loma Cate, Las Sampolas y Tavas.6 Además se tratarán ciertos postizos en la altimetría (1915), en Muñoz (1974), en los pueblos vecinos y tam-bién la interesante cuestión de la Loma Redonda.

1 El Cabezo de las Juncosas

El Cabezo de las Juncosas designa la elevación maciza ubicada en las coor-denadas7 (712338, 4461010) y con 1312 mts. de altura que controla el tramo final del Camín Rial del Puerto al Vispal y domina unos parajes de gran im-portancia agrícola como son El Vall, Las Juncosas y La Mansilla.8

El Cabezo, el Cabezo el Escobero y el Cabezo de las Juncosas son las for-mas espontáneas que manifiestan los masoveros y discrepan totalmente con la vigente rotulación, “Alto de Mansilla”. En la tabla 2 se puede ver la evolución del nombre escrito de esta montaña en los mapas; como se puede apreciar, después de casi setenta años rotulándose “Mansilla”, de repente pasó a ser “Alto de Mansilla”.

6 La toponimia de El Puerto está todavía en fase de estudio y conforme avance la in-vestigación tendremos un mejor conocimiento de la realidad. Por otro lado, el presen-te trabajo no está enfocado tanto a revisar todos los orónimos sino a llamar la atención sobre la presencia artificial de genéricos postizos en las elevaciones macizas.

7 Se ofrecen las coordenadas UTM ETRS89 de los endónimos objeto de estudio en el presente trabajo. Respecto del resto de los topónimos que son información comple-mentaria, únicamente si se considera necesario.

8 El Vall conforma un espacio de gran belleza por la impresionante singularidad geo-lógica conocida como La Calle el Vall por la que los pastores conducían a sus raberas; este relieve y la Peña Roya enmarcan la zona de cultivo de El Vall donde El Cubo el Vall da fe del aprovechamiento vinícola del lugar. El paraje llega al río y el estrechamiento que se produce en un punto determinado recibe el nombre de El Estrecho el Vall. Las Juncosas comprende el paraje formado por cada Juncosa; en La Juncosa de Chiva se da la maravillosa unión entre la naturaleza y la construcción del hábitat disperso. Por último, La Mansilla es un paraje situado entre Las Juncosas y Los Morrones desde donde se di-visa a la perfección El Vispal (aféresis de Castelvispal, municipio independiente hasta 1971, fecha en que se integra en Linares).

39

La toponimia oral de las elevaciones macizas de Puertomingalvo

Tabla 2. Rotulación del Cabezo de las Juncosas (712338, 4461010)

Mapa El Cabezo de las Juncosas

1913 Planimetría El Puerto Mansilla

1938 mtn50 592 Mansilla

1949 mtn50 592 Mansilla

1982 sge l 592 Mansilla

1999 mtn25 592-i Alto de Mansilla

2006 mtn25 592-i Alto de Mansilla

2007 mtn50 592 Alto de Mansilla

Ni el escrito “Mansilla” ni el genérico postizo “alto” son reconocidos por los masoveros. Por este motivo, además de observar el uso espontá-neo, se pidió in situ a los diferentes informadores, en diversos momentos y situados desde diversos ángulos, una especie de repaso de todas las en-tidades geográficas que había a la vista, de modo que se procuraba que la elevación que nos interesaba se mencionara, no la primera, sino detrás de una serie de nombres. Los masoveros de Las Juncosas, el hábitat disperso más próximo, manifestaron El Cabezo, el Cabezo el Escobero, el Cabezo el Escobar, el Cabezo del Escobero, el Cabezo las Juncosas y el Cabezo de las Juncosas.9 Fuera del contexto de respuesta a una pregunta directa, el uso lingüístico espontáneo mayoritario fue El Cabezo (por economía lingüís-tica). Comentaron que los nombres que sus padres usaban era el Cabezo el Escobero10 y El Cabezo, aunque, debido al abandono de la vida en las masadas, ellos mismos tienden a usar el Cabezo de las Juncosas.

9 Los masoveros de Los Morrones facilitaron menciones semánticas (aquel cabezo es el cabezo de La Cruz de las Juncosas) y formas como el Cabezo la Cruz, el Cabezo de la Cruz, el Cabezo el Coscojar, el Canto Coscojoso. Se observa la tendencia a vincular el adyacente a La Cruz (o El Collau la Cruz), una referencia geográfica más próxima a la perspectiva espacial de Los Morrones. La motivación semántica es una cruz de madera que señala el enterramiento de personas o soldados en una contienda anterior a la Guerra Civil (según la tradición oral). La presencia de coscojo en una ladera es la motivación del Canto Cosco-joso y del Cabezo el Coscojar, formas que solo fueron indicadas por un único informante.

10 El Escobero era el malnombre del propietario de las tierras de la montaña, que vivía en La Juncosa el Escobero. El mote era debido a que había vivido en El Escobar (masada

40

José Castillo Gil

En todo caso, no hay rastro de “Mansilla” en ninguna variante oral y, mucho menos, del genérico “alto”. Durante más de un siglo, el conoci-miento tradicional no se ha visto contaminado por la rotulación oficial de los mapas.

Es evidente que el topógrafo de 1913 se inspiró en el paraje conocido como La Mansilla, próximo a la cumbre, al cual aplicó el criterio de su-primir el artículo. Sin embargo, cada vez que se sugirió a los informantes la posibilidad de que el nombre de la elevación fuera “Mansilla” lo recha-zaron sin dudar: “La Mansilla es lo que hemos visto antes… del Corral de la Mansilla… del Collau la Cruz… y llega al Frontón, al Frontón de la Mansi-lla y luego ya pasamos al Frontón de los Morrones…”. Siempre han señala-do que La Mansilla está cerca de la elevación, pero no es la elevación en sí misma, “… de La Cruz pa ‘cá, La Mansilla…” y nombran las diferentes entidades geográficas que rodean a El Cabezo: El Vall, La Royaliza, La Peña Blanca, El Collau la Cruz, el Camín Rial del Vispal, etc. El nombre de la ombría de esta elevación es La Ombría el Cabezo.

El Catastro —polígonos 31 y 32, años 1936 y 1940, respectivamente— confirma la veracidad de la información aportada por los informantes en 2015 y hace evidente la inadecuación de la rotulación en la cartografía ofi-cial. El Cabezo se encuentra en el polígono 31 y ocupa básicamente la par-cela 8-a, rodeado por la parcela 50 denominada “El Vall” y la parcela 21-a,

“Juncosas”. Para localizar “La Mansilla” tenemos que irnos a otro polígo-no, el 32, donde la parcela 36 tiene ese nombre. Se observa que La Man-silla (finca/paraje) y El Cabezo (orónimo) están separados por el Camín Rial del Puerto al Vispal y también por un paso de ganados, tal y como in-dicaron los informantes (… La Mansilla es del Collau la Cruz… que baja el paso que baja de Los Morrones… por el este linda con el paso, por el oeste con el Barranco Hondo, por el norte con Los Morrones…). Es decir, El Ca-bezo está fuera de la finca “La Mansilla” y los nombres de las parcelas más próximas son “Vall” y “Juncosa”.

Los datos de la tradición oral y del Catastro son contundentes: tanto el genérico postizo “alto” como el especificativo “de Mansilla” son inco-rrectos y no responden al principio de prioridad de los nombres tradicio-

de Linares próxima a la zona). Otras propiedades siguen también el mismo patrón: la Viña el Escobero por ejemplo.

41

La toponimia oral de las elevaciones macizas de Puertomingalvo

nales establecido por el propio IGN. Ruhstaller (2013: 167) desarrolla el principio anterior: “La normalización de los nombres de lugar debe ser respetuosa con el uso oral tradicional vivo en el grupo de hablantes que conoce los nombres a través de un proceso de transmisión oral directa y espontánea desde la generación anterior”. Por lo tanto, los orónimos ade-cuados para ser normalizados son El Cabezo, el Cabezo el Escobero o el Cabezo de las Juncosas. Todas las variantes orales son correctas; respecto a una forma escrita única exigida por el principio de univocidad, nos pa-rece adecuada el Cabezo de las Juncosas porque Las Juncosas es nombre de toda la partida/paraje y funciona como hiperónimo para las diversas Juncosas, incluida La Juncosa el Escobero.

2 El Cerro. El Cerro las Horcas. El Cerro del Tor mo Royo

El Cerro constituye una alineación de cumbres separadas por suaves hon-donadas ubicada al sur de la villa y que se extiende hacia el este. Todo el conjunto recibe el nombre de Cerro o El Cerro—“Todo eso es El Cerro, dista Vistabella”— y, a su vez, cada una de las cumbres recibe el nombre de El Cerro.11

El Cerro de las Horcas. De toda esta serie de cumbres señalada, mani-fiesta tradicionalmente un nombre específico el Cerro las Horcas. Alguna vez hemos escuchado la variante Las Horcas,12 pero también simplemente El Cerro. El corral ubicado en esta montaña se conoce como el Corral del

11 Cuando desde la panorámica de la villa se pregunta por cada elevación individual, los informantes las agrupan a todas bajo la denominación de Cerro: “El Cerro, todo es Ce-rro… de Santa Bárbera dista el Mas de Cavero, todo ese canto, eso es todo Cerro…”. Todas las cumbres son monte blanco, que configuran así un paso de ganados a lo largo de todo El Cerro; una pared en las diversas laderas marca el inicio de las propiedades, que tienen un nombre específico, pero se consideran también Cerro cuando se habla en general.

12 La tradición oral habla de la existencia en un tiempo anterior de unas horcas; en todo caso, hay que vincular el endónimo con la serie de orónimos en Aragón y en la C. Valenciana como Les Forques (Vistabella, Atzeneta), el Tossal de les Forques (Benafigos),

“La Horca” (Mosqueruela, Cedrillas, Aliaga…), “Las Horcas” (La Iglesuela del Cid, Mi-rambel…) y otros similares. Los ejemplos vecinos que conocemos se ubican en las in-mediaciones de las poblaciones. En el caso de El Puerto, la visibilidad desde la villa y desde el Camín Rial de Villahermosa resaltaba su función de ejemplaridad.

42

José Castillo Gil

Cerro; no hemos escuchado la forma *Corral de las Horcas. Las variantes Las Horcas, el Cerro las Horcas y El Cerro se consideran todas correctas oralmente; su uso oral no entra en conflicto con el hecho de proponer una denominación preferente para el uso escrito (principio de univocidad). Si se tiene en cuenta la integración tradicional de la citada cumbre con las demás y que la denominación del corral atestigua una identificación mayor con Cerro, se considera que la variante más adecuada para la rotu-lación es el Cerro las Horcas. En ocasiones esta denominación puede in-cluir también la pequeña colina de 1482 mts. (715882, 4459679) que hay hacia el oeste —“desde Santa Bárbera hasta El Collau, [tiene de nombre] el Cerro las Horcas”.

En la tabla 3 se puede ver la evolución de los datos cartográficos de esta montaña, (716435, 4459266) y 1502 mts., que presenta en 1913 dos símbolos de pico13 (en la misma cumbre) que se denominan “Horca” y

“Horca-1-”. La primera retoponimización la realiza el mismo topógrafo dos años después, en 1915, donde renombra cada símbolo de pico, “Hor-ca (T.)” y “Horca (2.0.)”, respectivamente. En 1938 desaparecieron los dos símbolos de pico y solo figuró “Horca”. Este fue el rótulo oficial hasta el año 2006 cuando, sorprendentemente, se añade el postizo “peña” y se convierte en “Peña de la Horca”.

Tabla 3. Rotulación del Cerro las Horcas (716435, 4459266)

Mapa El Cerro las Horcas Nombre vértice geodésico

1913 Plan. El Puerto Horca; Horca-1- —

1915 Altimetría Horca (T.); Horca (2.0.) —

1938 mtn50 592 Horca —

13 Sorprende la presencia de dos triángulos negros en 1913 en una elevación de cum-bre suave. La posición de uno de ellos coincide con el punto donde se construyó el vér-tice geodésico. A escasa distancia hay un mojón de piedra suelta de forma cónica, simi-lar a los empleados como vértices en la triangulación de Puertomingalvo. Es posible (o no) que los dos símbolos de pico (“Horca” y “Horca-1-”) de 1913 representaran dos mo-jones utilizados para los cálculos topográficos de principios de siglo; uno se destruiría para levantar el vértice y el otro todavía se conserva.

43

La toponimia oral de las elevaciones macizas de Puertomingalvo

Mapa El Cerro las Horcas Nombre vértice geodésico

1949 mtn50 592 Horca —

1982 sge l 592 Horca —

1999 mtn25 592-i — Horca

2006 mtn25 592-i Peña de la Horca Horca

2007 mtn50 592 Peña de la Horca Horca

El genérico “peña” está documentado como orónimo en El Puerto desde la Edad Media (Penya Roya, La Penya…) y numerosos nombres geográficos dan fe de su uso actual (la Peña el Castellar, la Peña las Ocho, etc.), pero en este caso concreto estamos ante un genérico postizo.14 Na-die llama “peña” a esta entidad geográfica y en la propia cartografía histó-rica del siglo xx no se había utilizado nunca para esta cumbre.

Otros nombres escritos son “Cerro de la Horca” del Catastro15 de 1947 y “Las Horcas” del IGN en 1986.16 Respecto a la discrepancia singular/plural solo podemos aportar nuestro desconocimiento. La forma escrita domi-nante es singular y la forma oral es mayoritariamente plural. Quizás el es-tudio de la documentación anterior al siglo xx pueda sacarnos de dudas.17

14 El genérico peña se aplica en El Puerto a dos realidades diferentes: en primer lugar, es empleado como sinónimo de cinglo, especialmente cuando se aplica un nombre propio a estas paredes verticales; en segundo lugar, se aplica a ciertas elevaciones rocosas, grandes o pequeñas, que manifiestan una clara individualidad en el entorno en el que se encuentran. Pues bien, El Cerro las Horcas no manifiesta ninguna cara cinglada ni una individualidad destacable, ya que la suave colina donde se asienta el vértice geodésico se repite a lo largo de toda la sucesión de cumbres. Es normal, dadas estas condiciones geomorfológicas del relieve, que la población local no haya aplicado el genérico “peña” a esta entidad geográfica.

15 “Cerro de la Horca” que abarca las parcelas 92 y 93 del polígono 24. Estas parcelas conforman la ladera norte de la elevación y parte de la ladera de colina próxima (715882, 4459679). La ladera sur de ambas montañas es la parcela 94, rotulada con el nombre del paraje “Selbiar”.

16 En la reseña de la ubicación del vértice geodésico que realizó el IGN en 1986 dice: “En la partida El Cerro, en el lugar llamado las Horcas, en el punto más alto, viéndose la torre de Puertomingalvo.” http://www.ign.es/ign/main/index.do (abril 2016). Nóte-se que al vértice se le puso el nombre de “Horca” porque ese es el nombre escrito que la montaña tiene desde principios del siglo xx, pero en la descripción del lugar figura

“Las Horcas” en plural (además de “El Cerro”). 17 Es lógico pensar que la existencia de una horca o varias determinaría el singular/

plural del topónimo. Además habría que tener en cuenta probables fenómenos lingüís-

44

José Castillo Gil

El Cerro. Se conoce simplemente como El Cerro las cinco cotas de cum-bres situadas al este del Cerro las Horcas —“del Masico Miravete arriba es El Cerro, que va al Mas de Cavero”. Se muestran en la tabla 4 los datos cartográficos. Sorprende la ausencia del endónimo en la planimetría de 1913 y en 1938, aunque sí figura en la altimetría de 1915 como paraje y así se mantiene en todas las ediciones, excepto en la del año 2006, que se rotula como orónimo para identificar la elevación más cercana al Collau del Ce-rro.18 La ubicación del rótulo del paraje ha variado en los diversos mapas (desde la zona más próxima a Villahermosa hasta la más cercana al Collau del Cerro). En el Catastro de 1956, la zona de las tres primeras cumbres si-tuadas al este del Collau del Cerro se nombra como “Cerro de los Tormos”.19

ticos posteriores al topónimo original como una pluralización a partir del singular. Las pluralizaciones son muy habituales y su principal motivación suele ser la división de la propiedad inicial en diferentes partes como Las Grivas < La Griva, Las Juncosas < La Juncosa, Las Sampolas < La Sampola, etc. Se utiliza también el plural cuando se quiere marcar la indeterminación; en este caso los topónimos seleccionan demostrativos en lugar de artículos: “… esa masada está por esos Planos…”; “… era de esas Sunsidas…”;

“…me doy un paseo por esos Rabales…”; “…hemos estau por esos Royales…”; “… habiá-mos unos cuantos de esos Carbos…”; etc. Por lo que respecta al Cerro las Horcas, la divi-sión de la propiedad está descartada por ser monte público toda su cumbre; respecto al valor indeterminado, desconocemos si un posible uso con este sentido ha podido ser el origen de la forma en plural.

18 Los viajeros que transitaban por el Camín Rial que cruza el Collau del Cerro (716918, 4459052) solían denominarlo el Collau del Puerto, bien porque llegaban a El Puerto (los de Villahermosa), bien porque tras cruzarlo, lo dejaban atrás (los de Mosqueruela). La gente de El Puerto lo llama el Collau del Cerro (alguna vez el Collau de l’Hostalejo) pero sobre todo El Collau, por economía lingüística. Hemos preferido mantener el adyacen-te porque lo georreferencia de una manera precisa.

19 Es una zona en fase de estudio, por lo que nuestro conocimiento es más limitado. En primer lugar es importante reconocer que “Cerro de los Tormos” no es una elevación concreta a pesar del singular Cerro, sino tres (polígono 22, parcela 14). Por otro lado, Los Tormos están situados en la ladera situada a la solana de estas montañas y en las consul-tas realizadas hasta el momento se rechaza la identificación de la ombría con el nombre

“Cerro de los Tormos” (nos dijeron: Los Tormos no están aquí, eso es la otra parte). Es-tas indicaciones parecen sugerir que “Cerro de los Tormos” tuvo su motivación desde la perspectiva en la que ven estas elevaciones rocosas y creemos que solo tiene sentido en esa ladera. Ciertas expresiones orales como el cerro de l’Hostalejo, el cerro del Mas de Cavero, etc., también tenían el significado de ‘parte o ladera de la montaña’. En estas ex-presiones se reconocen como nombres propios El Hostalejo, el Mas de Cavero, etc., y es difícil saber en ocasiones si estamos ante una mención semántica que incluye un nom-bre propio o ante un topónimo porque los límites son imprecisos, especialmente en las

45

La toponimia oral de las elevaciones macizas de Puertomingalvo

Tabla 4. Rotulación de El Cerro

Mapa El Cerro (paraje)

1915 Altimetría El Puerto El Cerro

1949 mtn50 592 El Cerro

1982 sge l 592 El Cerro

1999 mtn25 592-i El Cerro

2006 mtn25 592-i El Cerro (orónimo, 1512 mts.)

2007 mtn50 592 El Cerro

En el DRAE se define cerro como ‘elevación de tierra aislada y de me-nor altura que el monte o la montaña’, pero en El Puerto no presenta ese significado como apelativo, ni El Cerro como topónimo designa un relie-ve con esas características. Por el hecho de que haga referencia a un con-junto de montañas, pensamos que la rotulación de El Cerro es más eficaz como paraje que como orónimo,20 ya que en este caso se tendrían que ro-tular cada una de estas montañas. El Cerro es la forma oral consolidada y reconocida por toda la comunidad masovera para el espacio designado. Respecto a la forma escrita “Cerro de los Tormos” de momento no po-demos aportar más información.

El Cerro del Tormo Royo. Este grupo de montañas se amplía con la inclusión de una elevación contigua,21 pero situada al oeste de la villa,

menciones semánticas en proceso de desemantización (pre-topónimos). En esta fase del estudio nos inclinamos por no considerar nombre propio “Cerro de los Tormos”. El hecho de que no tengamos dificultades para identificar más o menos el territorio al que hace referencia una construcción semántica no quiere decir que sea un nombre propio.

20 Se desecha cualquier intento de aplicar genéricos no utilizados en la tradición oral como un posible *Sierra del Cerro porque el propio IGN (2005, 11) considera que la fun-ción de la cartografía es “plasmar la realidad del territorio que muestra”, es decir, no se tra-ta de inventarse nombres que no existen. Sobre el genérico sierra se habla más adelante.

21 Esta cumbre forma parte del mismo eje que las cumbres anteriores, pero su ubi-cación entre Santa Bárbera y el Mas de Collau la sitúa fuera de la panorámica habitual que desde la población se tiene de El Cerro. También se encuentran en la misma cadena montañosa El Pelejero, la Loma Cate y La Picoza, hecho que justifica la explicitación del núcleo en el Cerro El Pelejero y en el Cerro de La Picoza. En cambio, si tratamos de apli-car cerro a Las Sampolas se nos corrige enseguida diciendo que Las Sampolas no es Ce-rro, que El Cerro es toda la serie de montañas de las que hemos tratado, esas y solo esas.

46

José Castillo Gil

(714812, 4460366) y 1559 mts. Los pastores que han guardado las ovejas allí durante años dicen que la parte más alta es monte blanco y que su nombre es El Cerro. Desde esta cumbre se conforma un paso sin solu-ción de continuidad a lo largo de toda la divisoria de aguas que conecta y continúa con el Cerro las Horcas y El Cerro. Este monte público (y paso) es denonimado en todas cerro y da lugar a El Cerro como nombre propio de cada una y también de todas en conjunto como hiperónimo. En todas, a una cierta altura, se inician las propiedades, que suelen recibir nombres específicos. Los nombres de las laderas de (714812, 4460366) son muy co-nocidos por la proximidad a la villa y por la importancia que tienen (Pedro María, El Tormo Royo, etc). En la tabla 5 se observa que (714812, 4460366) se rotuló por primera vez en 2006 con el orónimo “El Tormorroyo”.22 En la cartografía anterior (1913, 1938, 1949, 1982 y 1999) únicamente aparecía el paraje “La Carrera” cerca de la cumbre (en ocasiones, mal ubicado). El Tormo Royo es una pequeña roca vertical aislada23 situada en una de las la-deras de este Cerro. Da nombre a un corral y un paraje, que está tocando la cumbre, a diferencia de La Carrera, que se sitúa en un nivel por debajo de El Tormo Royo. Así tenemos una cumbre, de nombre El Cerro (que com-parte con las otras elevaciones estudiadas anteriormente) y unas laderas con nombres propios muy conocidos, de modo que no es extraño escu-char menciones semánticas como el cerro del Tormo Royo24 en contextos

22 La aglutinación nos parece innecesaria, ya que la mayoría de los endónimos tradi-cionales con la estructura [nombre] + [adjetivo] se han transcrito siempre sin aglutinar: el Molino Viejo, el Mas Royo, la Casa Nueva, la Peña Blanca, la Peña Roya, etc. Frente a la aglutinación que realiza el IGN, el Catastro consignó en 1936 el paraje sin aglutinar (y como es habitual, sin artículo): “Tormo Royo”. Ruhstaller (2013: 180) rechaza la aglu-tinación en general, y establece el principio de separación gráfica de los componentes incluso en aquellos casos en los que algún elemento “carezca de significado para el ha-blante actual”.

23 Esta singularidad geológica responde al concepto de tormo y presenta unas fran-jas de color royo, por lo que se puede decir que está bien bautizada. Respecto al paraje que toma su nombre, los informantes señalan la amplitud de esta parte de la ladera: “El Tormo Royo es encima la granja; hasta El Cerro, un poco más pasar el Barranco de Santa Bárbera hasta ‘riba El Cerro”. En el Catastro aparecen los siguientes nombres de las di-ferentes fincas que rodean la cumbre: “La Carrera”, “Pedro María”, “Santa Bárbara”, “La Pedrera”, “Tormo Royo”, “Mas del Collado”, “La Hoya” y “Eras Altas”.

24 Por ejemplo:“… el frente se detuvo en el cerro del Tormo Royo, los otros estaban en Tavas, pero en tres o cuatro meses mi padre dice que ni avanzaban ni combatían, algún

47

La toponimia oral de las elevaciones macizas de Puertomingalvo

fuera del entorno geográfico concreto donde se ubica esta montaña y en los que hay que establecer rápidamente una conexión que desambigüe una posible interferencia con la parte de Santa Bárbera hasta el Mas de Cavero. Estas características nos llevan a realizar una propuesta de deno-minación escrita preferente. Nos parece adecuada la elección del paraje El Tormo Royo que hace el MTN para singularizar esta montaña (aunque podría utilizarse el nombre de cualquier ladera), pero consideramos que el nombre propio que presenta la cumbre, El Cerro, necesita ser tenido en cuenta. Por lo tanto, nos parece adecuada la desemantización de la ex-presión el cerro del Tormo Royo.

Tabla 5. Rotulación del Cerro del Tormo Royo (714876, 4460352)

Mapa El Cerro del Tormo Royo

2006 mtn25 592-i El Tormorroyo (orónimo)

2007 mtn50 592 El Tormorroyo (paraje)

Se recapitula el estudio del conjunto de estas elevaciones macizas. El Cerro designa la sucesión de elevaciones citada y la rotulación debe indi-car este hecho; por este motivo la consignación de El Cerro como paraje desde el Collau del Cerro hasta el Mas de Cavero es adecuada. La rotula-ción del Cerro las Horcas como “Peña de la Horca” es incorrecta porque

tiro pero poca cosa, estaba detenido, se ve que avanzaban más por esa parte de Vistabe-lla que por esta de Cortes…”; etc. Para nosotros fue evidente el significado de ‘la mon-taña donde está el paraje de El Tormo Royo’ —similar a menciones semánticas como el monte de Peñagolosa— porque el informante había utilizado otras veces El Cerro como nombre propio de esta entidad y porque se podría haber utilizado cualquier otro para-je; de hecho, informantes de otras zonas utilizan los nombres de las laderas que se ven desde esas perspectivas, como el cantón de Pedro María. Aunque se preguntó si con esta expresión se refería a la ladera o a la montaña en sí, la respuesta de que tenía ese nom-bre aquello que se veía (para mí era la montaña, quizás para el informante era el paraje) pudo estar motivada por el hecho de que desde cotas más bajas se divisa más la ladera que la cumbre. En todo caso, parece que cada informante tiende a construcciones se-mánticas en las que emplea el nombre de las laderas de su zona, por ejemplo, el cerro del Pinarico, el cerro de Santa Bárbera, etc.

48

José Castillo Gil

el postizo “peña” no se puede aplicar a la entidad designada. Por último, se considera que el Cerro del Tormo Royo es una propuesta de denomina-ción preferente más adecuada que “El Tormorroyo”.

3 El Pelejero

Las excelentes vistas y la cercanía a la villa de Puertomingalvo justifican la popularidad de esta elevación, por lo que es un topónimo muy conoci-do. Entre una multitud de muestras actuales en las que se puede apreciar el nombre geográfico se escogen dos ejemplos de uso en la generación joven: “Mañana hemos quedado para subir al Pelejero”, “Hemos visto el mar desde El Pelejero”. El endónimo25 presenta una vitalidad extraordinaria, a pesar de que en el Catastro y en la cartografía únicamente aparece la for-ma escrita “Pellejero”.26

En la tabla 6 se puede ver como hasta 1999 la forma escrita siempre había sido “Pellejero”, pero a partir de este momento se añade el posti-zo “alto”.27 En cambio, desde hace cuatro siglos la tradición escrita y oral

25 Alguna vez hemos escuchado el Cerro el Pelejero. Se considera que en dicha expre-sión, así como en el Cerro de la Picoza, se hace explícito el núcleo que señala la perte-nencia de estas elevaciones a El Cerro. El núcleo implícito se sobreentiende en muchos nombres propios, especialmente en los antropónimos. Respecto a los topónimos, en la Edad Media se hacía explícito en muchos topónimos: Ciudad de Valencia, por ejemplo. Respecto a expresiones como el canto el Pelejero somos de la opinión que se trata de una mención semántica con El Pelejero porque en el contexto de uso canto significó ‘monta-ña, monte, divisoria de aguas, borde, etc.’, por lo que no consideramos canto un genérico que forma parte del nombre propio. Un topónimo carece de significado, aunque ten-ga una motivación semántica evidente o nos evoque algo conocido en la lengua actual.

26 Siempre que hay un conocimiento de una forma escrita diferente de la forma oral aparece el mito del “nombre verdadero”, vinculado siempre al nombre escrito, sin tener en consideración que en numerosas ocasiones estos “escritos” presentan errores. En relación a El Pelejero /”El Pellejero”, tuvimos la suerte de observar una conversación es-pontánea entre abuelos en la que se sacó el tema a relucir, simplemente por conversar, según se pudo apreciar por el tono utilizado (… no es El Pelejero, el nombre verdadero es El Pellejero…); la réplica no se hizo esperar (… El Pelejero s’ha dicho siempre…). En todo caso, el propio hablante que sacó el tema, en todas sus intervenciones utilizó Pele-jero, excepto en el momento en que planteó la cuestión.

27 También se añade el artículo que por transgresión lingüística se había suprimido en 1913 y la subsiguiente preposición. La tipografía siempre es la relativa a pico o mon-taña, solo en el 2007 es la de paraje.

49

La toponimia oral de las elevaciones macizas de Puertomingalvo

no presenta genérico, ya que en 1639 encontramos la siguiente mención: Passo de la Pedrera azia el Pellejero.28

Tabla 6. Rotulación de El Pelejero, (714005, 4461332) y 1608 mts.

Mapa El Pelejero

1913 Planimetría El Puerto Pellejero

1938 mtn50 592 Pellejero

1949 mtn50 592 Pellejero

1982 sge l 592 Pellejero

1999 mtn25 592-i Alto del Pellejero

2006 mtn25 592-i Alto del Pellejero

2007 mtn50 592 Alto del Pellejero

2013 mp200 teruel Alto del Pellejero

El Pelejero29 es un topónimo híbrido porque presenta la simplifica-ción aragonesa de la -ll- geminada para pelello, pelellero, pelaire,30 etc., y la castellanización de la palatal lateral aragonesa proveniente de -c’l-. La solución aragonesa se mantiene en otros endónimos cercanos como

28 Sin duda, la entidad geográfica es la misma porque el paso y el paraje denominado La Pedrera subsisten hoy en día; estas tres referencias (paso, La Pedrera, El Pelejero) son consecutivas en apenas dos kilómetros.

29 La motivación semántica de El Pelejero posiblemente sea el antropónimo Pelejero. Puede tratarse de un malnombre (que designaría a la persona que ejercería ese oficio), o de un apellido (que en su origen remoto posiblemente derivaría del oficio). En 1449, en El Puerto se documenta Peligero, variante de Pelejero (Item por la vinya qu’era de Gil Peligero, Medrano 2006, 47).

30 Frente a la palatalización de la -ll- geminada intervocálica latina en catalán (pell, pellaire, vall…) y en castellano (pellejo, pellejero, valle…), el aragonés presenta casos de conservación de la geminada latina, simplificación en -l- y diversos casos de reforzamien-to; entre estos últimos destacan la palatal lateral (como en castellano y catalán) y la afri-cada palatal. Para un mayor detalle de distribución geográfica de los fenómenos, amplia-ción de ejemplos y soluciones diversas en los romances ibéricos, Andrés (2013, 225–228).

50

José Castillo Gil

La Pe lejana,31 La Pelejera (El Vispal), El Pelejero (masada y paraje) y Ba-rranco el Pelejero, recogidos los dos últimos en Villahermosa.

Además de la serie toponímica, los masoveros conservan el uso de toda la familia léxica: pelejo, peleja, pelejas, espelejar, etc. Ejemplos: debajo el za-pín está la peleja; s’ha espelejau la rodilla; lo que aquí son las pelejas de las patatas, en Villahermosa son los pelejos de las patacas; pasaba el pelejero y los compraba [los pelejos]; pa boto tie que estar espelejau de una pieza… no es fá-cil espelejá-los; eso no más tiene hueso y pelejo; s’ha de espelejá-los pa vender el pelejo; etc.32 Estos usos lingüísticos son propios de toda la zona churra.33 El pelejero es una especie de comerciante que iba por las masadas comprando pieles; en el valenciano de nuestros vecinos se le conoce como el pellero.34

31 Hay que relacionar La Pelejana de El Puerto con La Pelejana (Plana Alta, CV). El nombre escrito de esta última en 1786 también aparece con palatal “Pellejana” (Rosselló 2004, 211). Coromines (1996, 141), pallejà > pelejà, pelejana y atribuye el paso de -ll-> -l- al “filtre aràbic”.

32 No disponemos de espacio para ilustrar la enorme diversidad de todos los usos. El ALEANR consigna en El Puerto peleja (nos tomamos la licencia de convertir los datos fonéticos en grafías) que responde al concepto de “corteza del árbol” (m. 331) y espelle-jar para “desollar un conejo” (m. 1536). Sin ninguna duda, nuestra aportación amplía el conocimiento que se tenía para este punto encuestado e indica un cierto paralelismo con Ademuz porque Gargallo (2004, 134) documenta espelejar mientras el ALEANR consigna para V100 solamente la forma con palatal. Ambos casos, el estudio de Garga-llo y el nuestro amplían el corpus en el área churra de la simplificación para la -ll- ge-minada, que con los datos del ALEANR era menor.

33 Toda la familia léxica también aparece en Matet y Vall de Almonacid (Alto Palan-cia, CV), información personal de Ana Castillo y Amparo Sebastián; en Villahermosa (verificación personal). Según el ALEANR, muchas localidades churras de Castellón y Teruel manifiestan espelejar: Cs 300, Cs 302, Te 404, Te 406, Te 501, Te 503, etc. Alba (1986, 128) documenta pelejo, espelejar y despelejar para Ludiente. En relación a El Puerto, las personas con más contacto con el castellano estándar (o que han emigrado del pue-blo a las ciudades) han modificado en cierta manera el habla tradicional y, por lo tanto pueden manifestar, según el grado de contacto o instrucción, formas variadas, híbridas o castellanas, como pellejo, espellejar, despellejar… En cierta manera, este contacto po-dría justificar la diferencia entre las respuestas de los mapas 331 y 1536 del ALEANR en Te 600 recogidas en el año 1966. Los ejemplos que aportamos están recogidos casi se-tenta años después, en los años 2014 y 2015, a personas con el mismo perfil que los in-formantes del ALEANR, es decir, la generación más mayor y que han sido masoveros.

34 Informante, José A. Tomás. También en Les Useres, información de A. Monferrer. En valenciano estándar, peller.

51

La toponimia oral de las elevaciones macizas de Puertomingalvo

Es conveniente aclarar la noción de pelejero/pellero en la zona churra y en la de habla valenciana. Algunos autores35 manifiestan que su signi-ficado es el del castellano “pellejero”, tal y como aparece en DRAE, ‘per-sona que tiene por oficio adobar o vender pieles’. Sin embargo, desde la perspectiva de los masoveros, el pelejero les compra los pelejos, pero no se los vende; podemos decir que tenía más la consideración de comercial36 que de botiguero o artesano, independientemente de que posteriormen-te el pelejero vendiera las pieles a un tercero o las trabajara él mismo. Las explicaciones de los masoveros conllevan encuadrar el concepto de pele-jero en la línea que manifiesta Monferrer en relación a la diferencia entre pellisser y pellero.37

Respecto a la cartografía, es necesario establecer una forma escrita única para esta entidad geográfica (principio de univocidad). El NGA presenta tanto la forma oral El Pelejero como la escrita “El Pellejero”.38 Otorgan carta de naturaleza a El Pelejero tres principios: en primer lugar,

35 Gargallo (2004, 197) para el Rincón de Ademuz, Solsona (2001: 114) para Puer-tomingalvo, etc.

36 Tratante en el habla local. Además de reconocer claramente a este tipo específico de comerciante, los informantes también señalan cierto intrusismo en otros tratantes, dedicados más a la compra de huevos, pollos, conejos… y que compraban ocasional-mente pieles.

37 Monferrer (inédito) indica que “la nostra gent dels pobles aplica pellero a l’ambulant que, al menys fins mitjan segle passat, recollia draps i pells seques d’animals domèstics, conills sobretot, a canvi d’objetes de poc valor, mistos i altres semblants, i els venia a comerciants de major potencial econòmic o magatzemistes”. También seña-la que en los diccionarios actuales se confunden ambos oficios, pellisser y peller(o), “els diccionaris presenten sovint idèntiques accepcions en tots dos”, por lo que conviene precisar bien las diferencias. En la Edad Media y en Valencia, estos dos oficios aparecen claramente diferenciados por su pertenencia a una cofradía u otra. Así, “les confraries de pellissers” aparecen dentro del amplio grupo de los oficios de la piel, mientras que

“en l’apartat d’oficis del comerç ja veierem les del pellers”. Por otro lado, también se di-ferencian las advocaciones patronales y el templo donde el oficio las venera y celebra la fiesta: “els pellissers veneren Sant Domènec al convent de dominics”; “els pellers vene-ren Sant Francesc d’Assis al convent dels franciscans. De manera que la simple seqüèn-cia de l’aprovació de cada confraria, fins i tot sense referència expressa, és suficient per a distinguir entre el dos oficis”.

38 La forma El Pelejero está tomada de Solsona (2001: 114), que opta por la lematiza-ción de la forma oral. “El Pellejero” se extrae del Catastro y del MTN. http://idearagon.aragon.es/buscadorNombresGeograficos/ (enero 2016).

52

José Castillo Gil

la extensión de la simplificación aragonesa para la -ll- geminada inter-vocálica latina en pelejero por todo el territorio churro (Teruel, Alto Pa-lancia, Alto Mijares, etc.); en segundo lugar, el hecho de que la solución aragonesa tenga una personalidad claramente diferenciada respecto al castellano debe respetarse de manera estricta (Rushstaller 2013, 168); y por último, la circunstancia de que el castellanismo escrito “El Pellejero” todavía no ha sustituido a la forma oral en todo el territorio churro, pese a la antigüedad de las documentaciones escritas.39

El proceso de normalización debe ser respetuoso con las lenguas y va-riedades diatópicas tradicionales de la región (Ruhstaller 2013, 169); por lo tanto, la forma adecuada para su normalización por la autoridad com-petente es la híbrida El Pelejero, la propia del territorio donde se localiza.

4 La Picoza y la Loma Cate

Estas dos elevaciones se sitúan a continuación de El Pelejero y las tres pre-sentan una cierta unidad. La Loma Cate, (713429, 4461721) y 1564 mts., presenta el relieve característico de una loma, por lo que se considera que está bien bautizada; es monte blanco. La Picoza se sitúa en (713138, 4461866) y tiene una altitud de 1549 mts. A excepción de un pequeño paso en su zona más escarpada, es propiedad.

39 Autores como Nebot (1991, 399) y Monferrer (2006, 296), especialistas en la zona churra y Villahermosa, respectivamente, únicamente consignan la forma Pelejero para la masada, paraje y barranco con idéntico nombre en Villahermosa, a pesar de que en la cartografía relativa a esta localidad, desde 1911 hasta 2006, siempre aparece la forma escrita “El Pellejero”. Respecto a la toponimia histórica es necesario un estudio más de-tallado que abarque los siglos xiii-xvi que no podemos ofrecer en este trabajo (enfo-cado a desvelar y sacar a la luz la presencia de los genéricos postizos en los orónimos). Un buen punto de comparación lo menciona Casanova (2013, 130) al señalar que los topónimos recogidos en el Corpus Toponímic Valencià “se presentan con su vestido nor-mativo, siempre de manera provisional” hasta que se lleve a cabo el “Corpus Toponímico Histórico que nos permitirá saber la forma antigua”. Según Casanova, la información ne-cesaria para esta obra se tiene que extraer, como mínimo, de la “documentación anterior al siglo xviii, época de comienzo de la deturpación toponímica a causa del castellano y de los ilustrados”. En El Puerto, la lengua castellana de las visuras de 1639 se diferencia mucho de la lengua medieval más aragonesa; este aspecto, el inicio de una castellaniza-ción más temprana en Aragón, obliga a tener que adelantar la fecha mínima para Puer-tomingalvo a la documentación anterior al siglo xvi.

53

La toponimia oral de las elevaciones macizas de Puertomingalvo

La Picoza es un topónimo común en nuestro entorno, especialmente en el de habla valenciana.40 En Bernat (inédito) se estudia el orónimo de Vistabella La Picossa. Fonéticamente destaca la vocal tónica abierta y la alveolar sorda; morfológicamente, se menciona la escasa representación del sufijo -òs, -ossa, que presenta un origen discutido y, en todo caso, Ber-nat se inclina, no tanto por un sentido aumentativo, sino por su valor de marcador de la forma: “Picossa, amb forma de pic”. Esta posible motiva-ción semántica, ‘marcación de la forma’, es completamente adecuada a la cumbre montañosa de El Puerto porque de las tres elevaciones es la que presenta la prominencia superior más marcada.41

En la planimetría de 1913, del conjunto de las tres elevaciones única-mente fueron rotuladas dos: El Pelejero como “Pellejero” y La Picoza como “Cate”.42 En la tabla 7 se recoge la rotulación de La Picoza en la car-tografía. Se puede ver que hasta 1999 el nombre asignado carece del ge-nérico postizo “alto”. La tipografía siempre ha sido de pico, excepto en el 2006 y 2007 que es de paraje.

40 Así, en el CTV aparece “La Picossa” en Vistabella, Culla, Llucena, Cervera del Maestrat; “Cingle de la Picossa” en Cinctorres; “les Picosses” en Xert; etc., y “Las Picor-zas” en Ayódar, Fanzara y Torrechiva. Por su parte, Monzó (1951, 50) señala “La Picoza” en la comarca del Mijares. En Aragón, el NGA únicamente documenta “La Picosa” en dos localidades de habla catalana, Valderrobres/Vall de roures y Fuentespalda/Fon-despatla. Por el área geográfica que presenta La Picossa, es probable que se trate de un valencianismo (localizado especialmente en l’Alt Maestrat y l’Alcalatén) adaptado en la zona churra. Desconocemos si La Picoza presenta el mismo origen etimológico que la serie “El Picozo”, “Los Picozos”…, del NBE. En todo caso, Vázquez (1994, 101) descri-be “Los Picozos” de la Paramera de Sigüenza como “anchos cerros redondeados de cul-minación aplanada”, muy lejos del relieve con forma de pico de El Puerto y Vistabella.

41 A pesar de ser una cumbre bien bautizada, la forma primitiva “pico” de la que deri-varía no se utiliza tradicionalmente en El Puerto ni tampoco en Villahermosa; el churro comarcal selecciona puntal como unidad léxica para una prominencia con un vértice muy marcado, por ejemplo, el puntal de Peñagolosa. Por esta razón, el uso de “pico” que manifiestan los masoveros del entorno de Peñagolosa en Vistabella quizás tenga su ori-gen, no en el contacto con la población churra vecina, sino con el habla castellana de los ingenieros y guardas forestales con los que han convivido diariamente formando parte de las brigadas que estos organizaban.

42 Superponiendo la planimetría de 1913 y un mapa actual, coincide plenamente la entidad que todos los masoveros identifican como La Picoza con el triángulito negro indicador de pico de 1913 llamado “Cate”. La loma que hay entre El Pelejero y La Picoza, identificada como la Loma Cate, no aparece rotulada.

54

José Castillo Gil

Tabla 7. Rotulación de La Picoza (713138, 4461866)

Mapa La Picoza

1913 Planimetría El Puerto Cate

1938 mtn50 592 Cate

1949 mtn50 592 Cate

1982 sge l 592 Cate

1999 mtn25 592-i Alto de Cate

2006 mtn25 592-i Alto de Cate

2007 mtn50 592 Alto de Cate

Resulta revelador el hecho de que los masoveros, principales usuarios a diario de la toponimia local, no se han visto influenciados por las denomi-naciones escritas y se han mantenido al margen de los nombres oficiales que han aparecido en los mapas durante todo el siglo xx y parte del xxi. En las conversaciones diarias hablan de La Picoza, la Loma Cate y El Pele-jero ajenos al discurrir de las innovaciones como el genérico postizo “alto” y al hecho de figurar como “Cate” lo que ellos nombran como La Picoza.43 Además, el nombre de la montaña bautiza también a la fuente y al corral que hay en ella: la Fuente de la Picoza y el Corral de la Picoza.

43 Sirvan estas líneas de merecido homenaje y agradecimiento a los masoveros, a los cuales debemos todo nuestro conocimiento de la toponimia de El Puerto. El cono-cimiento de cada rincón y cada piedra del lugar es extraordinario, pero lógico porque han vivido allí. Recordamos en nuestros paseos por El Pelejero, la Loma Cate y La Pico-za cómo nos iban contando lo que les sucedió en cada lugar, que allí mismo se esbaró el macho, que bebían en Las Fontanetas, que en tal lugar le dio la turba (un mareo), que un día de tormenta en el Aujero Negro coincidieron dos pastores y que se guardaron dentro unas trescientas ovejas (una rabera y un escalote de la otra), que en Los Esbaradores cada vez que llovía tenían que poner unas piedras porque el agua se llevaba la tierra… Ellos nos han guiado por los caminos ya perdidos, conocen cada riscla, cada cueva, cada gor-gojo… de estas tres elevaciones. Después de andar con ellos varios días por estas monta-ñas, te das cuenta de que si ellos las nombran como El Pelejero, la Loma Cate y La Picoza, ajenos a los nombres oficiales, es porque es así: son los nombres que aprendieron y son los que utilizan, independientemente de la rotulación de los mapas.

55

La toponimia oral de las elevaciones macizas de Puertomingalvo

La única referencia oficial escrita que hemos encontrado de La Picoza aparece en las actas de mojonación entre Linares y El Puerto realizadas por el IGE en 1912. En la descripción del tercer mojón entre ambos tér-minos dice:

Tercer mojón. Se consideró como tal un montón de piedras sueltas, de forma aproximadamente cónica […] en el borde de un corte muy es-carpado dando vistas al río de Linares. Este mojón es vértice topográ-fico de la triangulación de Puertomingalvo, llamado “Romo”. No se vé el anterior. Se ven al S. el cerro de la Picoza, al N. los Escobares, al N.O la torre Quemada y al S.O el monte de Peñagolosa […]

En 1974 se pone al día el acta de deslinde de 1912 con motivo de la ane-xión de Castelvispal a Linares realizada en 1971. Se vuelve a visitar la lí-nea de término y se realiza una nueva acta entre El Puerto y Linares. En relación al tercer mojón mencionado, se ratifican las entidades geográ-ficas visibles desde ese punto: el “cerro de la Picoza”, el “monte de Peña-golosa”, etc.

Efectivamente, La Picoza es la primera elevación que vemos en direc-ción al sur desde el corte escarpado; la Loma Cate y El Pelejero, por este orden, se sitúan detrás y son visibles por su mayor altura. Desconocemos si con “el cerro de la Picoza” se quería hacer mención a conjunto de las tres elevaciones o solo a La Picoza, pero en todo caso no es una monta-ña aislada (no responde al concepto de cerro según el DRAE) y se ha de relacionar con El Cerro ya tratado anteriormente. Un dato muy impor-tante: el topógrafo de las actas de 1912 es el mismo que el de la planime-tría de 1913, Narciso Salillas. Desconocemos los criterios de la selección toponímica en 1913; el hecho fue que Salillas no rotuló las tres cumbres, sino únicamente las dos con más prominencia, por lo que dejó sin marcar con triangulito negro la elevación central, la loma.44 Y eligió “Cate” y no

44 En la planimetría de 1913 todas las lomas aparecen como parajes y no como eleva-ciones. Es posible que esta consideración influyera en la no rotulación de la Loma Cate como orónimo. Por otra parte, La Picossa de Vistabella es un peñasco en un extremo de la lloma Garrido o lloma de la Picossa (Bernat, inédito) y en la planimetría de Vistabella zona 1ª, realizada también por Narciso Salillas en 1911, tampoco aparecen ni la Picossa ni la lloma. En El Puerto, La Picoza también se presenta a continuación de una loma,

56

José Castillo Gil

“el cerro de la Picoza” para (713134, 4461844). Sin embargo, La Picoza ha sobrevivido gracias a la transmisión oral entre las diversas generaciones, desde 1912 hasta la actualidad (a pesar de la competencia desleal y abru-madora que a nivel escrito ha supuesto “Cate” durante todo este tiempo).

El conocimiento de cada rincón de estas tres elevaciones por los ma-soveros, el uso espontáneo que manifiestan y la identificación sin fisuras de El Pelejero, la Loma Cate y La Picoza son inapelables.

5 Las Sampolas

El topónimo original es La Sampola45 derivado del apellido catalán Sampol,46 cuya referencia documental más antigua que conocemos de momento en El Puerto es Domingo Sanpol del año 1313 (Sesma 1995: 244). El apellido da lugar al topónimo con forma femenina47 y posteriormen-te se pluraliza en Las Sampolas. La datación del apellido en el siglo xiv y del topónimo en el xv entronca con el propio nacimiento de Puerto-mingalvo como villa medieval aragonesa y con el establecimiento de los primeros pobladores cristianos después de la reconquista en el siglo xiii. La motivación semántica inicial sería señalar la propiedad o persona po-bladora del lugar; una vez fijado como topónimo, se transmitió indepen-dientemente del cambio de propietario o poblador.

aunque no se trata tanto de un peñasco como de una nueva prominencia con una cara escarpada.

45 En 1479: hijo de Juan Domene de La Sampola; en 1639: Marges de Bernardo Caste-llot en La Sampola…

46 La familia Sanpol o Santpol de El Puerto presenta en la Edad Media una interesante actividad económica basada en el comercio del trigo, del ganado, pero sobre todo de la lana. El apellido Sampol actualmente es característico de Mallorca (Moll, 1987, 53). Sant Pol de Mar es un topónimo mayor de Cataluña y los apellidos Santpere, Santpau, San-tjoan… han originado formas como Sempere, Sampau, Sanjoan…; en consonacia con la serie indicada, el apellido Sampol deriva de un primitivo Sant Pol. En la isla de Mallorca, en el municipio de Andratx, se localiza un “àrea de marjades” denominada Son Sampola.

47 La feminización del apellido es origen de diversos topónimos como La Balaguera < Balaguer, La Foresa < Forés, La Ginesa < Ginés, La Juncosa < Juncosa, etc. Nótese que el apellido Juncosa no precisa de la flexión, pero sí de la adición del artículo femenino. En los casos de La Felipa < Felipe, Las Simonas < Simón…, hay una duda razonable sobre la exis-tencia inicial del nombre de pila femenino o la activación de un proceso de feminización. Bernat (2011, 12) señala similares feminizaciones en la zona contigua de habla valenciana.

57

La toponimia oral de las elevaciones macizas de Puertomingalvo

Un autor culto, posiblemente sin conexión48 con la tradición local, rea-lizó un falso corte morfológico y transcribió Las Sampolas como “Las Am-polas”. La resilabación en la escritura no ha afectado a la dicción espontá-nea de Las Sampolas [lasampólas] en los informantes que apenas saben leer y escribir (es el motivo por el cual la forma escrita no ha influido en ellos), pero en los hablantes con más contacto con la variedad estándar del castellano se aprecian resilabaciones fonéticas como [las.am.po.las] para ajustarse a la forma escrita “Las Ampolas”.

Los informantes más apegados al habla tradicional, más fiables desde el punto de vista filológico, presentan realizaciones en conversaciones espontáneas como “Hay cuatro Sampolas…”, “Sampola hay una sola, lo que se han hecho muchas partes y por eso les dicen [lasampólas]”. Este último ejemplo se podría transcribir como Las Sampolas o “Las Ampolas” porque la dicción espontánea es la misma; de hecho esta característica fonética de la lengua y el desconocimiento del origen del topónimo fue-ron las causas del reanálisis efectuado por un autor culto.

Las dicciones cuidadas actuales son y quieren ser fieles a la forma es-crita, pero “Las Ampolas” es una deturpación lingüística. La etimología del topónimo, la antigüedad del apellido Sampol en El Puerto, la tradi-ción escrita de La Sampola desde la Edad Media hasta el siglo xix, la pre-sencia en Villahermosa del Masico Sampolas que el informante vinculó a Las Sampolas de El Puerto, la pertenencia a la serie toponímica actual que presenta el NBE (Son Sampola, Sampol, Font de son Sampol, etc.), el

48 Los notarios y justicias de Puertomingalvo que redactan la documentación desde el siglo xv al xix conocen claramente el endónimo La Sampola/Las Sampolas y así lo escriben durante cinco siglos. Es admisible que el falso corte morfológico y su fijación por escrito fueran realizados por alguien externo que no conociera bien la documenta-ción histórica local (o que en algún momento los propios escribanos locales perdieran la conexión con su propia tradición escrita); sin embargo, en la documentación histórica siempre se observa una referencia a los “libros viejos” y, en todo caso, son casi siempre las mismas familias las que ostentan los cargos públicos relativos a las competencias lo-cales. La atribución de las alteraciones a un autor culto foráneo está presente en la opi-nión de muchos especialistas en la materia, como Galmés (1986, 31–32): “Con respecto a la toponimia, quienes más han intervenido, sin duda, en su alteración han sido preci-samente los profesionales encargados de registrar los topónimos o de consignarlos en escrituras. Me refiero, naturalmente, a los secretarios de ayuntamiento, a los registrado-res, a los escribanos o a los notarios. Éstos, por lo general foráneos, desconocedores de las peculiaridades lingüísticas del lugar […]”.

58

José Castillo Gil

encaje total de Las Sampolas con las características híbridas de la varie-dad churra49 de El Puerto, la consideración de una posible actuación culta foránea en la resilabación, pero, sobre todo, el hecho de que todavía algu-nos hablantes de la variedad local conservan el uso oral tradicional vivo (que no resilabea según la forma escrita) son factores que, según Ruhs-taller (2013: 167–173), permiten considerar Las Sampolas como la forma adecuada para su normalización.

La referencia primitiva a una única finca denominada La Sampola se conserva en Las Sampolas: ademas de designar cada una de las fincas50 individualmente, funciona como un hiperónimo porque también hace referencia a todas en su conjunto. La relación con la oronimia viene dada porque el paraje incluye las cumbres que allí existen, que dividen las fin-cas en una parte situada a la solana y otra a la ombría. En concreto, re-cibe el nombre tradicional de Las Sampolas (orónimo) un conjunto de cuatro elevaciones macizas con las cotas 1723 mts., 1705 mts., 1664 mts. y 1654 mts. Cada cumbre puede recibir también el adyacente de la finca en la que está: Las Sampolas de Chimo, Las Sampolas de Casimiro, etc. La cota más baja (1654 mts.), situada al este del conjunto, tocando La Man-resa, presenta además otra denominación más específica, el Cabezo de las Sampolas de Guillermo, a veces solo El Cabezo,51 formas desconocidas para los informantes del resto de Las Sampolas, que únicamente mencionaron esta elevación como Las Sampolas de Guillermo o en general Las Sampolas. Además, el masovero de este sector mencionaba a veces la zona como la cantera. Se preguntó qué era la cantera, la respuesta fue “es el monte”, se refería al lugar en que la finca no se puede trabajar agrícolamente (labrar, mantornar, sembrar, etc.) por la presencia de recinglos y recinglas. El ca-mino que subía al Corral del Cabezo fue mencionado muchas veces como

“el camino que sube a la cantera”. Entendemos que en estos casos cantera

49 Variedad en la que es una constante la presencia de topónimos de origen catalán como La Griva, El Maset, el Mas de Domenech, el Mas de Granell, la Peña Gatell…

50 Igual designa la finca que la masada. Para cada parte diferenciada se utiliza un es-pecífico diferente: Las Sampolas de Chimo, Las Sampolas de Guillermo… Estos adyacen-tes no son objeto de estudio en el presente trabajo.

51 Se preguntó por qué se llamaba El Cabezo y la respuesta fue “El Cabezo es que está más alto de lo demás que tiene la finca [de Las Sampolas de los Guillermos]”. En esta ele-vación está el Corral del Cabezo de las Sampolas de Guillermo, a veces, el Corral del Cabezo.

59

La toponimia oral de las elevaciones macizas de Puertomingalvo

no era el nombre propio, sino el apelativo local tradicional con el que el informante se refería a esa parte de la montaña.52

Superponiendo la planimetría de 1913 con un mapa actual se comprue-ba que en 1913 el símbolo de pico53 con el nombre de “Ampolas” se corres-ponde exactamente con la cumbre de 1705 mts.,54 elevación que ha man-tenido el símbolo de pico en todos los mapas estudiados y es la que siem-pre presenta el rótulo de “Ampolas” más cerca.

Tabla 8. Rotulación de Las Sampolas (716549, 4464094)

Mapa Las Sampolas Nombre vértice geodésico

1913 Plan. El Puerto Ampolas —

1938 mtn50 592 Ampolas —

1949 mtn50 592 Ampolas —

1982 sge l 592 Ampolas —

1999 mtn25 592-i — Ampolas

2006 mtn25 592-i Alto de las Ampolas Ampolas

2007 mtn50 592 — Ampolas

En la tabla 8 se puede apreciar como se escribe siempre “Ampolas” has-ta el año 2006, cuando aparece por sorpresa el genérico postizo “alto” y pasa a ser “Alto de las Ampolas”. Desconocemos la justificación que acre-ditó este cambio, pero los masoveros no emplean este genérico y su pre-sencia en la cartografía no es veraz.

52 También en alguna ocasión utilizó altero y alterón como apelativos para referirse a la parte más alta.

53 Las transiciones entre las diferentes cumbres son suaves; Las Sampolas no presen-tan cumbres puntiagudas ni sobresalientes, por lo que la utilización del término pico se ha entender siempre referido al símbolo que aparece en la cartografía.

54 En esta elevación se construyó un vértice geodésico en 1986 que consta de un pi-lar de 1,20 m. sobre un cuerpo de 5 m. de altura y con una altitud sobre el nivel medio del mar de 1705,057 m. Estos seis metros añadidos explican la diferencia con la cota de 1699 mts. de los mapas de la primera mitad del siglo xx.

60

José Castillo Gil

Si bien los masoveros utilizan Las Sampolas para referirse a todas y a cada una de las elevaciones, comentamos más detalladamente las men-ciones semánticas “el canto de Las Sampolas” y “la cantera de Las Sam-polas” que incluyen el nombre propio Las Sampolas. Después de una de las jornadas de reconocimiento in situ del terreno y ya relajados en el co-rrespondiente establecimiento social, los masoveros que nos acompaña-ron ese día transmitieron al resto de la comunidad local —que allí estaba congregada— dónde habíamos estado. Si el interlocutor conocía el terre-no, se utilizaron expresiones como “Hemos ido al Corral de La Marcelina”,

“Hemos estau en la Suerte Medejo (la depresión entre la elevación de 1723 mts. y 1705 mts.)”, etc., pero cuando sabían que la otra persona no reco-nocería55 esos lugares se limitaban a decir “Hemos estau en el canto de Las Sampolas”. Reconocimos la expresión “el canto de Las Sampolas” porque fue utilizada in situ para señalar, no una cumbre concreta de las cuatro, sino todo el terreno comprendido a lo largo de las cuatro cumbres que abarcaba la unión de ambas vertientes, un espacio muy amplio y largo:

“Todo el canto de Las Sampolas es paso” decían. Entre otros sentidos, el término canto presenta en aragonés el significado de ‘divisoria de aguas’ (Casaus 2008, 87) perfectamente aplicado en este caso y que convive en nuestro territorio y se entrecruza semánticamente en ocasiones con el aragonés cantera ‘borde de una plataforma’ (Casaus 2008, 86).56 El cru-zamiento semántico explica que el Corral de Chimo situado en la cantera ‘borde’ presente la variante el Corral del Canto (además de otras con va-riación del antropónimo), pero en el Catastro de 1947 aparece la varian-te escrita “Corral de la Cantera”. El paso que recorre la divisoria de aguas desde las Cinglas del Mas d’Herrero hasta la Suerte Medejo se denominó por los informantes como El Paso, pero en 1947 aparece como “Paso de

55 El despoblamiento de las masadas y la emigración a las ciudades han conllevado una ruptura cultural en todos los ámbitos (música, bailes, habla, conocimiento toponí-mico…) en las generaciones del último tercio del siglo xx.

56 Los significados de canto ‘divisoria de aguas’ y cantera ‘borde’ no aparecen en el DRAE. Cantera está presente en El Puerto tanto como apelativo como topónimo, por ejemplo La Canterica en el Mas de Collau y en La Sunsida, el Corral de la Cantera en El Letrau, etc. En los casos señalados no designa el lugar más alto, sino un lugar desde don-de se observa el terreno. Nótese también que cantera con el valor de ‘sitio donde se saca piedra’ es alóctono; el término tradicional para este concepto es pedrera; algunos infor-mantes utilizan mina para evitar un cantera no autóctono.

61

La toponimia oral de las elevaciones macizas de Puertomingalvo

la Cantera” (a partir de la Suerte Medejo recibe el nombre de “Paso de la Cruz”). Por lo tanto, el uso de “el canto de Las Sampolas” que manifiestan los masoveros no hace referencia a ninguna cumbre concreta, sino a la di-visoria de aguas que une a las cuatro y se utilizó en dos contextos: en la propia divisoria, para señalarla; y para hacer alusión a ese espacio, en es-pecial, cuando se consideró que el interlocutor no iba a reconocer otras referencias más concretas. Además de que significa y no designa, admite complementos restrictivos como “ese canto largo de Las Sampolas”, que impiden su consideración como nombre propio. Al mismo nivel que “el canto de Las Sampolas” se sitúa “la cantera de Las Sampolas”.57

Factores como el desconocimiento de la toponimia local, la ruptura generacional, la deficiente toponimia cartográfica, la transmisión de los errores cartográficos por internet, etc. pueden confundir y contribuir a una desemantización en usos escritos y cultos de menciones semánticas como “el canto de Las Sampolas” o “la cantera de Las Sampolas”. Es po-sible que algún día “el canto de Las Sampolas” deje de significar, pero de momento no sabemos a ciencia cierta qué entidad geográfica designará.58

57 La primera vez que escuchamos esta expresión estábamos situados en la villa de El Puerto contemplando a distancia estas montañas. La primera opción espontánea del informante fue Las Sampolas, pero nosotros pensabámos que tenía que tener un nom-bre propio más “oronímico”, por lo que se insistió y como segunda opción se nos ofre-ció “la cantera de Las Sampolas”. En otras ocasiones hemos sentido también la expre-sión cantera + nombre propio de lugar, pero parece que actualmente está en retroceso y ahora parece que se tiende más a la expresión canto + nombre propio, quizás porque los que preguntamos tendemos a querer que nos digan el nombre de la cumbre; pero la perspectiva de los masoveros no solo ve el pico, sino todo el conjunto o todo un subcon-junto de terreno equivalente. Las acepciones de cantera en Casaus son doce; el DRAE no presenta ninguna acepción oronímica para cantera; en El Puerto forma topónimos como La Canterica, por ejemplo. En todo caso, el cruce semántico entre cantera y canto es importante y hablaremos de estas unidades en otros estudios.

58 Por ejemplo, en un excelente blog excursionista, Descubriendo Penyagolosa, se hace una referencia adecuada a todas las cumbres como Las Sampolas (transcritas como

“Las Ampolas”), pero se nombra como “Canto de las Ampolas” la elevación más alta (http://descubriendopenyagolosa.blogspot.com.es/2012/01/las-ampolas-el-cabanil- puertomingalvo.html, 17.3.2016): “Ascendemos suavemente hacia el Canto de las Am-polas (1723 m.) por un claro que deja el bosque a la izquierda…”. Pero en una entra-da anterior esta misma montaña recibe otros dos nombres diferentes: “El punto más alto se encuentra en el Canto del Mas de Herrero o Cabezo de las Ampolas, con 1721 m.”, http://descubriendopenyagolosa.blogspot.com.es/2011/12/las-ampolas-puerto-

62

José Castillo Gil

En todo caso, ni “canto de Las Sampolas” ni “Alto de Las Sampolas” se utilizan para designar ninguna elevación concreta en la generación que ha aprendido los nombres geográficos de forma oral y espontánea de la generación anterior.

Tabla 9. Nacimiento de dos neo­orónimos en el MTN25 (2006)

Mapa Nuevo orónimo Vértice Nuevo orónimo

1999 mtn25 592-i — Ampolas —

2006 mtn25 592-i Alto de las Ampolas Ampolas Sierra de las Ampolas

2007 mtn50 592 — Ampolas Sierra de las Ampolas

Por otro lado, en la tabla 9 se puede comprobar cómo en el año 2006 no solo nace el neo-orónimo “Alto de las Ampolas”, sino que el IGN tam-bién rotula “Sierra de las Ampolas” (que tampoco nadie dice), por lo que se podría pensar en otro genérico de despacho.59 El genérico sierra no puede aplicarse a estas elevaciones (ni a El Cerro) porque, cuando en al-

mingalvo.html (17.3.2016). Quizás toma los nombres de Solsona (2001: 57 y 204), que da estos tres nombres a esta cumbre (1723 mts.): “Cabezo de las Ampolas de Valero”,

“Canto del Mas de Herrero” y “Canto de las Ampolas”. Pero la cumbre de 1723 mts. no está en el Mas d’Herrero y ningún masovero menciona la cota (1723 m.) como “Cabezo de las Ampolas de Valero” porque no está en la finca de Las Sampolas de Valero, sino en Las de Chimo. Solsona (2001: 177) también nombra como “Cabezo de las Ampolas” la cumbre de 1705 metros. Parte de las confusiones escritas vienen de la interpretación de la planimetría de 1913, pero en todo caso se comprueba que en los usos escritos hay contradicciones e incertidumbres tanto en las denominaciones como en las realidades geográficas a las que remiten.

59 Este neo-orónimo abarca en el mapa no solo las cuatro elevaciones que realmen-te los masoveros nombran como Las Sampolas, sino también otros orónimos como Pe-ñarrero, Moratilla, Mont-Rial, Las Cinglas, la loma que empieza a definir el paraje cono-cido como La Manresa, por ejemplo. Pero no se trata de adjudicar genéricos porque sí, sino de que la población los utilice. El hecho de que en la planimetría de 1913 la zona de la ombría de Las Sampolas aparezca menos detallada ha repercutido, indudablemente, en una menor disponibilidad toponímica para hacer la selección; pero si hay espacio para rotular topónimos, creemos que una opción mejor es poner los que sí existen de verdad: El Punter, La Felipa, el Corral de La Marcelina, las Gradas del Mas d’Herrero, el Morrón del Cuervo, la Risgla Pesetes, la Suerte Medejo…

63

La toponimia oral de las elevaciones macizas de Puertomingalvo

gún momento nosotros lo hemos utilizado, los masoveros enseguida han reaccionado60 señalando una zona muy concreta del término municipal, la Sierra la Bataja (la Serra de la Batalla en Vistabella) que da nombre al Mas de la Sierra61 (y a su correlato en Vistabella, el mas de la Serra), y re-chazan su aplicación en otra parte del término municipal.62

En conclusión, respecto al nombre propio podemos decir que la forma escrita “Ampolas” es incorrecta por carecer del artículo y por tratarse de una transcripción debida a un falso corte morfológico. Esta segmentación impide la necesaria vinculación con los topónimos auténticos, La Sam-pola y el derivado Las Sampolas, cuya presencia en El Puerto es la huella onomástica dejada por uno de los primeros repobladores cristianos de la villa medieval de El Puerto.

Y respecto a la designación, el conjunto de las cuatro elevaciones se denomina Las Sampolas; pero cuando se quiere individualizar una, tra-dicionalmente la alusión se realiza a través de una entidad geográfica con-creta (paraje, corral, pozo, balsa, etc.) ubicada en dicha elevación, y en el caso de la cumbre de 1654 mts., con la denominación del Cabezo de las Sampolas de Guillermo. La mención semántica “el canto de Las Sampolas” significa la larga ‘divisoria de aguas de las cuatro elevaciones’; por lo tan-to, se puede utilizar para mencionar cualquier punto de todo este espacio porque funciona como comodín o hiperónimo tanto para cada una de

60 “No… eso no es la sierra… tú sabes ande está el Masico la Sierra… a esa monta-ña le dicen la Sierra la Bataja”.

61 Presenta también la variante el Masico la Sierra. Otros topónimos motivados por la referencia de la Sierra la Bataja en El Puerto son la Loma el Masico la Sierra, las Ris-clas del Masico la Sierra, etc., que tienen su correlato en Vistabella en la lloma del mas de la Serra, les roques del mas de la Serra…

62 En la visión del mundo que manifiestan los informantes, los espacios y sus deno-minaciones se ubican de la siguiente manera: El Cerro abarca la zona estudiada y recha-zan que se aplique a otras montañas; Las Sampolas designan únicamente las elevaciones citadas y ninguna más; y por último, cuando hablamos de Sierra siempre te redirigen, exclusivamente, a la Sierra la Bataja. Estos tres conjuntos de elevaciones conforman una gran parte del relieve de El Puerto y las menciones de Cerro, Sampolas y Sierra son situa-das adecuadamente por toda la población tradicional. No existen nombres que engloben otras elevaciones, que son mencionadas de forma individual aunque se presenten una a continuación de la otra: La Muela, El Tozal, la Loma Redonda, la Loma el Cabañil, etc. Respecto a Las Lomas, no conforman ninguna serie de elevaciones, sino que se trata del espacio de monte público a la izquierda de La Rambla, en las laderas de Las Sampolas.

64

José Castillo Gil

las cuatro cumbres como para todas las entidades o lugares allí ubicados. Los neo-orónimos “Alto de las Ampolas” y “Sierra de las Ampolas” no cumplen con el principio de prioridad de los nombres locales tradicionales por la presencia de los postizos “Alto” y “Sierra” —no utilizados por la población local para dichas entidades geográficas.

Es evidente que conforme tenemos un conocimiento más preciso de los nombres que reciben las diversas entidades geográficas, la cartografía se convierte en un instrumento más fiable; por ejemplo, el famoso mapa de Aragón de Labaña (1777) consigna el nombre de “Peña Golosa” en-tre Mosqueruela, Linares y El Puerto, designando una serie de montañas que incluirían a Las Sampolas. En los mapas actuales ya figura Peñagolosa fuera de Aragón.

6 Tavas

En Tavas hay dos trifinios. En uno convergen El Puerto, El Vispal y Villa-hermosa; en el otro, El Vispal, Cortes y Villahermosa. Los masoveros lla-man Tavas63 a toda la elevación y a todo el paraje. Hay más de seis cotas de altitud máxima entre la Fuent Collara y La Torralta (Cortes), pero no son puntas prominentes. Excepto los dos trifinios, comunes a diferentes tér-minos, las otras cotas están en el término de El Puerto o en el de Villaher-mosa. De todas ellas, las planimetrías de Villahermosa (1911), de Cortes (1911), de Castelvispal (1912) y de Puertomingalvo (1913) consagraron úni-camente dos símbolos de pico, y a los dos les pusieron el nombre de “Ta-bas”. Uno fue situado en el primer trifinio, de 1509 mts., y el otro tocando el segundo trifinio de 1503 mts.64 Curiosamente, estos dos picos iniciales desaparecen en la cartografía actual del IGN; si a principios del siglo xx

63 En la partida Las Viñas, por debajo de la cota de 1100 mts., no se puede divisar la cumbre; solo se puede ver el enorme cinglo conocido como Peña Tavas. Por sinécdoque puede utilizarse Peña Tavas como variante de Tavas. En este sentido, se han observado tres comportamientos lingüísticos en El Puerto relativos en general a esta montaña: en primer lugar, por debajo de 1100 la forma habitual es Peña Tavas; en segundo lugar, des-de una perspectiva en la que se puede ver tanto el cinglo como la cumbre, los masoveros utilizan ambas formas; y por último, cuando los mismos informantes se encuentran in situ en la cumbre utilizan únicamente Tavas: “Esto es Tavas”.

64 Datos de las altimetrías de Puertomingalvo (1915) y Cortes (1924), respectivamente.

65

La toponimia oral de las elevaciones macizas de Puertomingalvo

los orónimos fueron situados en los trifinios, a principios del siglo xxi pa-rece que se considere más importante la altura, ya que el único nombre es-crito se consigna entre las dos cotas de 1514 mts. que hay en Villahermosa.

Tavas es la transcripción más antigua (1261) que conocemos.65 Dos si-glos más tarde, en 1492, se sigue utilizando Tavas (y la forma Taves cuando se utiliza el catalán en la documentación). Desconocemos si la presencia de “Tabas” en la planimetría de 1913 se basaba en otras fuentes escritas. El hecho de que la cartografía actual presente numerosos errores respecto a los nombres geográficos (Ruhstaller, 2013, 165) conlleva que la forma es-crita “Tabas” tenga un grado de incertidumbre que se une a la opacidad que manifiesta el topónimo respecto a la motivación de su creación,66 por lo que optamos por la forma Tavas por las siguientes razones: la trans-

65 Tavas aparece en el nombramiento de los quiñoneros hecho Teruel el 11 de sep-tiembre de 1262 (Ledesma, 1991, 254) y Tavas/Taves en la Sentencia interlocutoria he-cha en Villahermosa el 9 de junio de 1492 (Villanueva, 2003, 38). En 1242 esta entidad geográfica aparece como Saxas en la Carta Puebla de Villahermosa otorgada por Zeit Abuzeit (Medall, 1928, 167). No se ha consultado directamente el documento; si no se trata de un error en la transcripción o en la interpretación geográfica, la repoblación cristiana de la zona habría sustituido Saxas por Tavas.

66 La transcripción “Tabas” tiende, en un principio, a una interpretación que lo rela-ciona con taba ‘astrágalo, hueso del tarso’, aunque la abundancia en la zona de toponimia en catalán nos llevaría también a relacionarlo con uno de sus significados en catalán, taba

‘pliego de condiciones de un contrato’ (o tabes ‘atrofia del cuerpo’, en el caso de que fuera un término medieval). Desconocemos si realmente alguno de estos sentidos de taba/tabes estaba en la motivación inicial. No existe en castellano o aragonés un apelativo que responda a tavas, únicamente se podría considerar la forma valenciana taves como plural de tave ‘tábano’. Sin embargo, intentar buscar una motivación al topónimo en base a un apelativo actual únicamente por la paronimia fónica es muy arriesgado, y siempre hay que tener en cuenta que la transcripción de 1242 es Saxas, que podría relacionarse con el plural neutro del latín saxa ‘rocas, piedras’. Los masoveros consultados siempre han visto Tavas como una montaña, y nunca lo han relacionado con ‘rocas’ especiales, ni con un ‘contrato’, ni un ‘hueso’ o un ‘juego’. De hecho, si bien se ha enseñado el hueso a una re-presentación mínima de los masoveros, estos afirman desconocer el nombre y no saben nada de un juego con dicho hueso. Por su parte, según los mapas del ALEANR (1171, 1172, 1173 y 1174), en El Puerto se desconoce el concepto, uso u objeto de las tabas ‘juego’. Con el nivel de conocimientos actual, la asociación con antropónimos aragoneses y catalanes como Altabás, Altabà, Altava, Altaba…, y con topónimos como el barrio aragonés Al-tabás, no supera tampoco la mera coincidencia fónica parcial. Por lo tanto, ante las du-das razonables, preferimos dejar el topónimo con la forma más antigua, que siempre se podrá rectificar si un estudio posterior demostrase una opción etimológica indiscutible.

66

José Castillo Gil

cripción de la pronunciación oral actual es correcta; es el nombre más antiguo y fue utilizado en toda la Edad Media; en valenciano presenta la misma solución, Taves; por último, tanto Tavas como Taves fueron las formas utilizadas por dos pueblos limítrofes, Villahermosa y Cortes, en el mismo documento, la Sentencia de los litigios de deslinde y amojona-miento de 1492. En nuestra opinión, existe la posibilidad de que en algún momento un autor culto, consciente de que taba/tabas ‘hueso/juego’ se escribía con -b-, decidió que ese era el nombre “verdadero” y en ese mo-mento se produjo el cambio de la -v- por la -b-.

La evolución cartográfica en los últimos años relativa a esta entidad geográfica se puede seguir en la tabla 10. En MTN50 (1938) solo hay dos rotulaciones: una es el orónimo del primer trifinio, ahora con 1506 mts., y la otra es el paraje de El Vispal. En 1949 se rotula únicamente un paraje

“Tabas” en El Puerto. Onomásticamente, el salto cualitativo en la denomi-nación oficial aparece en el MTN25 (1999): “Alto de las Tabas”. El nombre propio se ha travestido con genérico, preposición y artículo epentéticos. Geográficamente se sitúa entre tres cotas. Las sucesivas ediciones, 2006 y 2007, continúan con la creación onomástica “Alto de las Tabas”, aunque aparece como paraje (esta tipografía es habitual en muchos orónimos en estas ediciones); paraje que en ambos mapas ya se ubica en Villahermosa, en el entorno de las dos cotas de 1514 mts. En el MP200 (Castellón) y en el MP200 (Teruel), “Alto de las Tabas” aparece como orónimo situado en la provincia de Castellón. Frente a la adición de genéricos, el Catastro de El Puerto rotuló en 1936 “Tabas”, sin artículo y sin genérico, como nom-bre propio de la parcela correspondiente a la cumbre que está dentro del término de Puertomingalvo.

Tabla 10. Rotulación de Tavas

Mapa Tavas

1911 Planimetría Villahermosa Tabas (orónimo trifinio El Puerto, El Vispal y Villahermosa)

1911 Planimetría de Cortes Tabas (orónimo trifinio El Vispal, Cortes y Villahermosa)

1912 Planimetría Castelvispal Tabas (paraje, Villahermosa)

67

La toponimia oral de las elevaciones macizas de Puertomingalvo

Mapa Tavas

1913 Planimetría Puertomingalvo Tabas (paraje, El Vispal)

1938 mtn50 592 Tabas (paraje, El Vispal); Tabas (orónimo, El Puerto)

1949 mtn50 592 Tabas (El Puerto)

1999 mtn25 592-i Alto de las Tabas (Villahermosa)

2006 mtn25 592-i Alto de las Tabas (Villahermosa)

2007 mtn50 592 Alto de las Tabas (Villahermosa)

2013 mp200 Teruel Alto de las Tabas (Villahermosa)

En conclusión, el uso oral tradicional es Tavas, sin artículo y sin gené-rico postizo. Es la única forma que la autoridad competente puede nor-malizar (Ruhstaller 2013: 167). Este endónimo, Tavas, designa una mon-taña que comprende cuatro términos municipales, dos de Aragón (Puer-tomingalvo y Linares) y dos de la C. Valenciana (Villahermosa y Cortes). Respecto a los nomenclátores autonómicos, la información básica que han de incluir es la siguiente: Tavas en las categorías de “orónimo” y “pa-raje” en el NGA (Puertomingalvo) y en el CTV (Villahermosa, Cortes); Tavas (hábitat disperso)67 en el NGA (El Vispal-Linares).

67 De las entidades que toman el nombre de la montaña destacamos únicamente el hábitat disperso Tavas en El Vispal, actualmente Linares. El nombre propio de esta ma-sada tampoco lleva ningún genérico ni artículo. Ejemplos del uso espontáneo: “Yo nací en Tavas, pero me fui a los cuatro años”; “Allí en Tavas vivía mi madre”, “Esa es Tavas; la que está bajo, Peña; y a la izquierda, Casa el Royo”. Los masoveros no presentan nin-gún desconcierto porque el hábitat disperso lleve el mismo nombre que la montaña; el contexto lingüístico y extralingüístico siempre desambigua. En la contornada hay más masadas que toman el nombre de la elevación en la que se ubican y los masoveros consi-deran completamente acertado que lleven ese nombre porque las identifica claramente: Peñagolosa en Villahermosa, La Loma Vidal en El Puerto, etc.

68

José Castillo Gil

7 Los genéricos postizos en la altimetría de 1915

de Puertomingalvo

El Cabezo, El Pelejero o Tavas presentan en la altimetría68 de 1915 los mis-mos nombres escritos que en la planimetría de 1913, es decir, se rotulan sin genéricos. Pero hay otros nombres escritos con postizos que comentamos.

“Alto de Doña Tora” irrumpe como paraje en 1915, pero no se vuelve a rotular en ninguna edición cartográfica posterior. Se ubica en la ladera de la elevación de Peñarrero que se corresponde con los parajes Doña Tora, La Ombría, Las Crebadas, La Pinareta Espesa, etc. Es cierto que de todos ellos Doña Tora es el más significativo por la existencia de la fuente ho-mónima situada a una cierta altura antes de llegar a la cumbre, pero en la tradición oral el paraje de Doña Tora no presenta genérico. El espacio actual se puede relacionar con la Hombria Dona Toda que aparece en la documentación de 1450 porque la masada (y la finca) que allí se localiza es La Ombría.

Con el genérico postizo “puntal” aparecen tres nombres escritos: “Pun-tal del Búho”, “Puntal del Carbonero” y “Puntal del Recuenco”. Sobre la castellanización de El Carboner y El Bu se remite a Castillo (en prensa). No se ubican en ninguna cumbre, sino en las laderas que descienden des-de El Cerro hacia El Río, pero no hay prominencias con vértices agudos (que inspiran a los masoveros expresiones como el puntal de Peñagolosa) ni frentes de cornisa en proa de barco (que podemos ver en el Puntal del Mas d’Alcón y El Puntalico), sino simples transiciones de la ladera entre un ba-rranco y el siguiente. Este postizo no tiene ningún sentido geomorfológi-co en las entidades en las que se rotuló. Los masoveros rechazan de manera

68 En realidad son dos altimetrías, una de la zona Norte y otra de la zona Sur, cuyo ámbito geográfico es el mismo que las planimetrías correspondientes de 1913, realiza-das por el mismo topógrafo, Narciso Salillas. Aparte de la información propiamente topográfica, la altimetría presenta tres tipos de información lingüística: con el símbolo del triángulito negro de pico y las mismas características ortotipográficas que en la pla-nimetría aparecen orónimos relativos a elevaciones macizas; con letra cursiva, grande y negrita, otros orónimos y parajes; y por último, en letra pequeña, únicamente apare-cen los principales odónimos, algunos barrancos y algunas anotaciones cartográficas (términos descriptivos) no sistemáticas como “vertiente del Cabañil”, etc., que no son topónimos IGN (2005, 107).

69

La toponimia oral de las elevaciones macizas de Puertomingalvo

tajante estos nombres formados tomando como base el nombre de los pa-rajes El Bu, El Carboner y El Recuenco a los que se añade el postizo “puntal”.

Afortunadamente, esta serie concreta de nombres escritos con los pos-tizos “alto” y “puntal”, tal como nació, murió (no tuvo continuidad en edi-ciones posteriores).

8 El genérico postizo “muela” en Muñoz (1974)

Por cuestiones de espacio, hemos limitado nuestro estudio a los genéricos postizos que han aparecido en la cartografía. Sin embargo, no podemos dejar de mencionar que en Muñoz (1974) irrumpe “muela” como uno de los grandes favoritos en la carrera de los orónimos postizos al estar presente en “dieciséis nombres escritos” de elevaciones macizas que, en teoría y supuestamente, pertenecen a El Puerto: “Muela de la Torrepin-tada”, “Muela del Capacho”, “Muela de las Calzadas”, “Muela de los Mo-rrones”… Hemos recorrido La Torre Pintada, El Capucho, Las Calzadas, Los Morrones… y los masoveros que nos han acompañado no han utiliza-do estos nombres, sino La Lomica, El Tozal, Los Morrones, La Picoza, etc. Únicamente los masoveros de El Hontanal mencionaron La Muela (o la variante que dicen los masoveros vecinos, la Muela de l’Hontanal), de la que hemos hablado extensamente en Castillo (en prensa).

Dieciséis nombres son muchos y la inclusión de esta obra entre las “fuentes” toponímicas del NGA para El Puerto implica dar carta de natu-raleza a nombres escritos que no existen en la realidad.69

69 La obra de Muñoz, titulada Repertorio de nombres geográficos. Teruel, en lo que res-pecta a El Puerto y los pueblos próximos que conocemos, no ofrece datos recogidos de primera mano, sino que se limita a reunir los contenidos de fuentes anteriores y con-tiene no pocos errores. Nuestro análisis coincide con el realizado por Ruhstaller (2013, 165); este autor analiza diferentes repertorios, tanto públicos como privados; sobre es-tos últimos dice: “los repertorios de nombres geográficos publicados por la editorial Anubar generalmente no superan la fase del reaprovechamiento de fuentes anteriores […]” y señala las insuficiencias y errores que presentan. Coincidimos con Ruhstaller (2013, 166) en que se debe prescindir de estas obras como fuentes de información para un nomenclátor. Es evidente que sí que aparecen algunos topónimos correctos, “La Carrera”, “Ballester”, etc., pero estos ya figuran en los mapas y en el Catastro; por el con-trario, el cúmulo de errores y postizos que presenta desaconseja utilizar esta obra como

70

José Castillo Gil

9 La Loma R edonda

En el contexto de los genéricos oronímicos es interesante mencionar la Loma Redonda. Esta montaña se ubica70 en (719273, 4465913) y tie-ne 1504 mts. Junto con tres cumbres más, la Loma el Cabañil, la Muela de l’Hontanal y el Tozal del Capucho, configura uno de los parajes más be-llos que recoge el agua de Corbera y de El Cabañil formando el Barranco Chirín, cabecera del Barranco el Zarzoso, encajonado por las cuatro cum-bres mencionadas. La Loma Redonda es una entidad bien bautizada, es-pecialmente por la ladera de la parte norte (al igual que la Loma el Caba-ñil) y por la forma redondeada de su cumbre. La parte sur es más abrupta; en el lado orientado hacia El Zarzoso, la Peña l’Hostal separa la cumbre de El Roquete, y en el lado orientado hacia El Capucho, una riscla separa la cumbre de El Pradillo y de la finca del Masico Borrasca. Por último, el Tancau Tripa Negra, la Cueva Cañuto y la Peña Roya señalan la transición a la Loma el Cabañil.

Superponiendo un mapa actual con la planimetría de 1913 coincide to-talmente la montaña señalada con un símbolo de pico y nombrada “Hoya Redonda” a principios del siglo xx con la elevación que los masoveros identifican como la Loma Redonda. Conscientes de esta coincidencia, des-pués de cuatro días reconociendo la zona enmarcada por las cuatro mon-tañas mencionadas anteriormente, y ante la circunstancia de abandonar la zona sin haber surgido una posible “Hoya Redonda” en algún lugar cer-cano, se realizó una pregunta directa sobre su probable existencia o sobre la posibilidad de que la Loma Redonda recibiera también el nombre de

“Hoya Redonda”. La respuesta fue negativa y se certificó el nombre de la elevación como la Loma Redonda.71

fuente de conocimiento toponímico. Si no se aporta información nueva, si no se reali-za un trabajo de recogida de primera mano, ¿de dónde salen tantas “muelas” (y tantos

“altos”) si en las fuentes escritas utilizadas (cartografía y Catastro) no figuran estos ge-néricos? Su creación solo puede ser el resultado de adjudicar, viendo el mapa encima de la mesa, el genérico “muela” a aquellos parajes que están ubicados en las montañas.

70 Con el nombre de la Loma Redonda existe también otra georreferencia distinta (712011, 4463121), ubicada en El Romo. En ambas es evidente que la geomorfología del relieve es la principal motivación semántica del orónimo.

71 El principal lugar que responde al concepto de depresión fue señalado cerca de El Capucho con el nombre de Los Clotes. Se puso especial cuidado para rastrear cualquier

71

La toponimia oral de las elevaciones macizas de Puertomingalvo

En la tabla 11 se muestra la rotulación de la Loma Redonda en los dife-rentes mapas. La cumbre se denomina “Hoya Redonda” en 1913 y en 1938. No aparece en 1949 ni en 1982. En 1999 y 2006 se rotula como paraje, pero en estos años la circunstancia es común con otros orónimos estudiados. En el Catastro de 1945 no hay ningún rastro, únicamente aparece el nom-bre de “Mas de la Loma” en la parcela 26 (polígono 14), que es la que es-tablece el límite con el monte público en la cumbre de la Loma Redonda.

Tabla 11. Rotulación de la Loma Redonda

Mapa La Loma Redonda

1913 Plan. El Puerto Hoya Redonda (orónimo)

1938 mtn50 592 Hoya Redonda (orónimo)

1999 mtn25 592-i Hoya Redonda (paraje)

2006 mtn25 592-i Hoya Redonda (paraje)

La Redonda es uno de los cuatro territorios acotados en la Edad Me-dia para uso comunal en El Puerto. Los otros tres eran La Solana, El Ca-bezo y Las Lomas (Medrano 2006, 143). Desconocemos dónde se locali-zaba La Redonda; en todo caso, el nombre presenta cierta similitud con la Loma Redonda.72

nombre con el genérico hoya y se obtuvieron pequeños parajes como La Hoya, la Ho-yica del Medio y la Hoya Bajera, pero ubicados en El Tozal. Morfológicamente el nivel de depresión en estos lugares es muy inferior al de Los Clotes; la Hoya Bajera responde al concepto de cerrau/tancau por las paredes de piedra que la enmarcan y es parte de la ladera de El Tozal. No nos sorprendió porque en El Plano también encontramos para-jes con el genérico hoya que carecen de la típica depresión, como, por ejemplo, la Hoya Larga. Otro lugar próximo en el que encontramos alguna depresión es en el Mas de la Loma, zona en fase de estudio todavía, pero los masoveros que nos acompañaban descar-taron una posible “Hoya Redonda” en esa zona, o por lo menos, no habían escuchado nunca ese nombre al resto de la comunidad local.

72 La Loma Redona tiene una parte de monte público y está cerca de la Loma Veat y la Hoya Veat. Veat podría hacer referencia a esos vedados o territorios acotados medie-vales porque la zona está próxima a Vistabella y el contacto con el valenciano es muy intenso. La hablas locales, el churro y el valenciano, presentan fenómenos de pérdida de fricativas intervocálicas —palatales (Roaliza < Royaliza, Foeta < Foieta), dentales, etc.— que explicarían el paso de vedat > veat.

72

José Castillo Gil

En las visuras de 1639 se hace referencia al Passo de la Oya Redonda. No sabemos si la especificación de la vía pecuaria hacía referencia a una elevación o una depresión,73 ni tampoco se conoce su georreferencia, por lo que no se tiene la seguridad de que se localizara en este entorno con-creto.74 Si la “Hoya Redonda” fuera el nombre antiguo de la cumbre, no estaríamos ante un genérico postizo, sino que se trataría de un orónimo con un falso genérico porque la entidad designada no responde al con-cepto de hoya.

Como se señaló anteriormente, actualmente los informantes no reco-nocen el nombre de “Hoya Redonda” para esta entidad geográfica y cree-mos que por este motivo ha de figurar en el archivo de toponimia históri-ca de Puertomingalvo. La circunstancia de que el relieve se corresponda con el de una loma y de que los hablantes la identifiquen realmente como la Loma Redonda, nos conduce a considerar que este es el nombre ade-cuado para normalizarlo.

10 Los genéricos postizos en Vistabella, Mosqueruela, Linar es y Villaher mosa

En el entorno de El Puerto hemos conocido diferentes cumbres que tam-bién presentan en la cartografía un genérico postizo que no existe en la

73 En general, la gente del campo tiende a bautizar las entidades geográficas con los genéricos adecuados y característicos de la propia localidad. Galmés (1986, 31) habla de la racionalidad inicial de la nomenclatura: “el hablante, creador de la toponimia, es mucho más racional de lo que parece deducirse de las explicaciones de muchos etimó-logos, y así lo mismo que llama al pan, pan, y al vino, vino, al monte le llama monte, y a la peña, peña, y al valle, valle, y al llano, llano, y al río, río, etc.”. Este principio supondría la existencia, cerca de la vía pecuaria, de una auténtica depresión que en algún momento histórico tendría el nombre de “Oya Redonda”. Puede ser que alguna montaña vecina tuviera a la “Oya Redonda” como referencia; por algún motivo, la depresión cambiaría de nombre, pero la elevación podría haber mantenido la denominación hasta que olvi-dada la motivación original se volvería a rebautizar la cumbre con el genérico adecuado loma. El lector ha de tener claro que esta línea argumental es una hipótesis y no datos comprobables, por lo menos con el nivel de conocimiento actual.

74 Muy lejos de este lugar, en la ladera oeste de La Picoza, existe la Hoyica Redonda, que responde a una pequeña depresión; muy cerca hay un paso, pero igualmente es muy difícil establecer una relación sin más datos. Tanto en un caso como en otro, espera-mos que futuros estudios de la documentación histórica nos aporten más información.

73

La toponimia oral de las elevaciones macizas de Puertomingalvo

tradición oral. Se ha seleccionado un ejemplo75 de cada pueblo vecino: La Fita, Masico Pesetes-La Ponza, La Cespedosa y La Cepera. Las tres prime-ras aparecen en el MP200 Teruel (2013) y en el MP200 Castellón (2011);76 la cuarta aparece en el mapa del ICV que se puede visualizar a través del IDE Terrasit.

La Fita (Vistabella del Maestrat, l’Alcalatén, CV)

La Fita, con una altura de 1649 mts. y ubicado en las coordenadas (722503, 4460354) aparece en el MP200 “Castellón” (2011) y MP200 “Teruel” (2013) con el nombre de “Alt del Atzevar”. L’Atzevar en realidad es un pa-raje a la ombría de La Fita. Es un caso similar a la Loma Rasa menciona-do en la introducción, es decir, el topógrafo asignó a La Fita el nombre del paraje, l’Atzevar.77

En la tabla 12 podemos ver la rotulación de La Fita en los mapas. En el plano geométrico de Vistabella zona 3.ª, realizado en 1911, hay dos varian-tes de l’Atzevar (la forma “Absebà” refleja la pérdida de la -r final propia del valenciano septentrional). Al margen de las variantes e independien-temente de que el endónimo tradicional sea La Fita, se observa como a principios del siglo xx el orónimo carece del genérico “alt” y como a fi-nales de dicha centuria el postizo surge de la nada y se instala en el nom-bre oficial del paraje y del orónimo hasta la actualidad.

75 De los muchos que hay con el postizo “alto”, se escogen cuatro montañas próxi-mas a El Puerto.

76 La serie de Mapas Provinciales es la más precisa de todo el conjunto de cartogra-fía derivada (http://www.ign.es/ign/layoutIn/actividadesCTmp200.do, abril 2016), por lo que es muy importante que la selección toponímica que figura sea corregida.

77 Bernat (2007, 62) señala su opacidad significativa como causa de las variantes apa-recidas en la cartografía e indica su pronunciación actual como /laldjebá/. Bernat es-tudió las visuras de los siglos xvi, xvii y xviii donde aparece escrito como L’Atzevar. En Vistabella se ha recuperado la forma antigua y original del topónimo.

74

José Castillo Gil

Tabla 12. Rotulación de la elevación maciza La Fita y del paraje L’Atzevar

Mapa La Fita (orónimo) L’Atzevar (paraje)

1911 Plan. Vistabella Absebà El Asevar

1938 mtn50 592 — El Asevar

1949 mtn50 592 Abservar El Abservar

1999 mtn25 592-i — Alt del Asevar

2006 mtn25 592-i — Alt del Asevar

2007 mtn50 592 — Alt del Asevar

2011 mp200 Castellón Alt del Atzevar —

En 1910, un año antes de la realización de la planimetría de Vistabella, se reconocen los mojones y la línea de término entre Vistabella y El Puer-to.78 Se transcribe el texto del acta de deslinde relativo al segundo mojón del deslinde entre El Puerto y Vistabella de 1910:

Se reconoció como tal uno de piedras sueltas, de forma aproximada-mente cónica, de un metro de altura por un metro y veinte centímetros de circunferencia en la base. Sitio denominado Absedá; en terreno de monte bajo y pinos propiedad de Juan Peris vecino de Vistabella. No se ve el mojón anterior ni punto alguno notable á causa de la niebla. A unos cincuenta metros en dirección S.E. se ve el vértice topográfico Absedá perteneciente a la triangulación de Vistabella. La línea de tér-mino reconocida entre este mojón y el anterior es la recta que los une.

Se puede ver como “Absedá” es el nombre de la cumbre y no lleva el genérico postizo “alt”. El tercer y el cuarto mojón también se encuentran en el “Absedá”, según la mencionada acta. Comprobado que a principios del siglo xx siempre figura sin genérico, téngase en cuenta que el endó-nimo es La Fita.

78 A instancias del IGE, por una comisión de ambos pueblos y por el mismo topógra-fo que realizará la planimetría de la 1ª y 3ª zona de Vistabella en 1911, y los planos geomé-tricos Norte y Sur de Puertomingalvo en 1913.

75

La toponimia oral de las elevaciones macizas de Puertomingalvo

Masico Pesetes-La Ponza (Mosqueruela, Gúdar­Javalambre, Aragón)

La planimetría de Mosqueruela (1915, zona 1.ª hoja, 1.ª) consignó el rótulo de “Ponza” y el símbolo de pico en la montaña de 1555 mts. y coordenadas (718534, 4468838). Por su parte, nuestros acompañantes indicaron que dicha cumbre (y la vertiente al este) era el Masico Pesetes y que La Ponza era el paraje en forma de U conformado con la colina contigua.

Se contrasta la información facilitada por los masoveros con los datos cartográficos de la tabla 13. La montaña Masico Pesetes (718534, 4468838) aparece a principios de siglo como “Ponza” —sin artículo— y un siglo más tarde la rotulación del orónimo aparece con un genérico, “Alto de la Ponza”. Los masoveros no consideran que el nombre de esta montaña sea La Ponza (y mucho menos “Alto de la Ponza”) y ante el hecho de ser fin-ca del Masico Pesetes le damos este nombre.79

Al oeste de Masico Pesetes (orónimo), hay una elevación más baja que toca el término de El Puerto. En esta colina contigua hay una construc-ción, que aparece en 1915 con el nombre “Mas de Ponza” y así se mantie-ne en los mapas en los que se selecciona este nombre escrito. Se visitó la construcción, nombrada por los masoveros que nos acompañaban como el Corral de la Ponza, (717944, 4468774), y responde a la tipología de co-rral y no de mas. La parte de esta colina que mira a Mosqueruela, especial-mente el espacio comprendido entre el paso que la circunda, el Corral de la Ponza y el rincón o cantón que hay en la cabecera de la parte superior del barranco formado entre esta colina y Masico Pesetes, fue rotulada en 1915 con tipografía de paraje y con el nombre de “Alto de Ponza”. Este paraje es lo que realmente los masoveros reconocen como La Ponza, sin el postizo

“alto” y con artículo. La Ponza puede ser perfectamente el nombre de esta colina más baja porque comprende la mayor parte de su espacio, pero la inclusión de la ladera baja de Masico Pesetes (el cantón conformado por las dos montañas) hace que nos inclinemos por la rotulación como paraje.

79 En la planimetría de 1913 de Puertomingalvo es habitual la denominación de di-ferentes picos con el nombre del hábitat disperso: “Masico Cueva”, “Mas Gómez”, “Mas Domene”, etc.

76

José Castillo Gil

Tabla 13. Rotulación de tres entidades geográficas diferentes distribuidas en dos montañas: Masico Pesetes,

el Corral de la Ponza y La Ponza80

Mapa Masico Pesetes (orónimo)

Corral de la Ponza La Ponza (paraje)

1915 Plan. Mosqueruela Ponza Mas de Ponza Alto de Ponza

1931 mtn50 569 Ponza80 — —

1977 mtn50 569 Ponza — —

1996 mtn25 569-iii — Mas de Ponza Alto de Ponza

1998 sge l 569 Ponza — —

2002 mtn25 569-iii Mas de Ponza Alto de Ponza

2007 mtn50 569 — — Alto de Ponza

2013 mp200 Teruel Alto de la Ponza — —

Se reconoce que la cumbre Masico Pesetes no está estudiada con tanto detalle como colina contigua La Ponza,81 pero se considera más que su-ficiente la información que facilitaron para reconocer que la rotulación de (718534, 4468838) y la del paraje La Ponza presentan el postizo “alto” en sus nombres escritos. En todo caso, un posterior estudio in situ con conocedores del Masico Pesetes (hábitat y finca) podrá aportar un cono-cimiento más preciso del nombre de la elevación.

La Cepera (Villahermosa del Río, Alto Mijares, CV)

La Cepera es una masada/paraje de Villahermosa. La elevación, (723026, 4456159) y 1364 mts., se identificó a distancia como La Cepera, denomina-ción provisional a falta del estudio in situ, pero en ningún caso manifesta-ron “Alto de la Cepera”. Sorprende la rotulación del postizo en el CTV y

80 En el mapa aparece rotulado “Pouza” (y “Camino de Pouza”) seguramente por un descuido. El error sigue en 1977.

81 Los masoveros que nos acompañaron conocían mejor La Ponza que la elevación Masico Pesetes porque habían guardado las ovejas en La Ponza y en el Corral de la Ponza, no en las tierras del Masico Pesetes.

77

La toponimia oral de las elevaciones macizas de Puertomingalvo

en el ICV cuando está ausente en el IGN. En la tabla 14 se aprecia la evo-lución en la cartografía.

Tabla 14. Rotulación de La Cepera

Mapa La Cepera (paraje)

1911 Plan. Villahermosa La Cepera

1938 mtn50 592 La Cepera

1999 mtn25 592-iii La Cepera

2006 mtn25 592-iii La Cepera

2015 icv-ctv Alto de la Cepera (orónimo)

No podemos dejar de comentar la abundancia de orónimos con el ge-nérico “alto” que hay en el Corpus Toponímic Valencià y en el Institut Car-togràfic Valencià.82 Según estas bases de datos, en Villahermosa tenemos

“Alto de Ramos”, “Alto de Borrás”, “Alto del Infierno”, “Alto de Tabas”, “Alto del Prado Martín”, “Alto del Masico del Rull”, “Alto del Contador”, “Alto de la Cimorra”, “Alto de la Serretilla”… No podemos mencionarlos ni co-mentarlos todos; brevemente tratamos algunos. Llama la atención “Alto del Prado Martín”: no hemos escuchado a nadie el postizo “alto”; como paraje, está mal ubicado y como rótulo de la elevación correspondiente, además de mal ubicado, su nombre es La Fita porque las laderas conoci-das como el Prau Martín y L’Atzevar conforman La Fita (Vistabella). El Infierno es un barranco y paraje que conocemos en Mas de la Cera (Villa-hermosa) y nunca hemos escuchado el postizo “alto”. Sobre “Alto de Ta-bas” se ha tratado anteriormente al referirnos al endónimo Tavas.83 Ante un número tan elevado de “altos” que nunca antes había aparecido en la cartografía, nuestra impresión es la misma que en Muñoz: es posible que esta adjudicación desmesurada de “alto” a los diversos parajes se realizara en la mesa del despacho.

82 CTV (2009) e ICV http://terrasit.gva.es/es (enero 2016). La toponimia del ICV se corresponde con el Nomenclátor toponímico 2014, realizado por el ICV y la AVL.

83 Nótese caos de la cartografía en la diferencia entre el IGN (con artículo “Alto de las Tabas”) y el CTV-ICV (sin artículo “Alto de Tabas”). Véase la tabla 10.

78

José Castillo Gil

La Cespedosa (Linares de Mora, Gúdar­Javalambre, Aragón)

La Cespedosa, (709745, 4467574) y 1782 mts., se identificó a distancia. Esta montaña es especialmente conocida por la Cima84 de la Cespedosa, a la que se refieren los masoveros de la zona con el fin de prevenirte del pe-ligro, siguiendo una larga tradición oral, aunque ellos mismos no hayan estado allí.

La elevación, la masada y la finca/paraje comparten el nombre y es un ejemplo más del caos del artículo en la rotulación, como se puede apreciar en la tabla 15. El orónimo se rotuló “Cespedosa” sin el genérico postizo y sin artículo en 1918. Setenta y ocho años después recupera el artículo, “La

84 En el habla local cima es una cavidad natural profunda de paredes verticales o casi verticales; en el valenciano de nuestros vecinos, alvenc; en los estándares valenciano y castellano, avenc y sima. A pesar de la diferencia léxica en este caso concreto con el va-lenciano, el seseo y el ceceo tradicionales en El Puerto son debidos a la influencia de la variedad valenciana vecina. Las características del contacto lingüístico concreto hacen que estos fenómenos fonéticos no afecten al conjunto del habla churra local, sino úni-camente a unidades léxicas aisladas. En algunas ocasiones existen dobletes: menchusa/menchuza ‘comida, en especial la de los animales domésticos’, casporra/cazporra ‘cabe-zuela que presentan algunas matas; también persona pesada’, etc. No existe confusión alguna ni es posible ninguna ambigüedad porque no existe la oposición fonética del castellano estándar cima-sima. El concepto de ‘parte más alta de una montaña’ nunca se expresa con el significante cima, sino que, entre otras opciones, se asocia al concepto más amplio ‘parte más alta de un lugar’, que toma forma con la expresión el cabo alto (El Valladar está al cabo alto del pueblo, etc.) que tiene su correlativa en el cabo bajo (el frontón está al cabo bajo del pueblo, etc.). Sí que manifiestan cierta confusión aquellas personas foráneas o descendientes que han perdido la tradición oral, ya que desde la perspectiva del castellano estándar, una cima nunca es una cavidad vertical subterránea. Ruhstaller (2013, 175) diferencia entre los rasgos propios divergentes del castellano conservados en regiones concretas (menciona expresamente Aragón) y los que constituyen variantes diatópicas surgidas del propio castellano: “en el primer caso somos partidarios de re-presentar los rasgos explícitamente; en el segundo no”. Cima no es aragonés ni catalán, pero presenta un rasgo propio del contacto lingüístico con el valenciano que le otorga la suficiente carta de naturaleza para figurar en una serie toponímica de frontera de ca-rácter híbrido. En todo caso, es necesario un estudio de conjunto del seseo y el ceceo en particular, y de todos los rasgos híbridos en general. También señala Ruhstaller (2013, 168): “El lingüista responsable de la normalización debe sobreponerse a los estereoti-pos y prejuicios sociales e imponer el respeto al habla tradicional en la que los nombres fueron acuñados y a través de la cual han llegado hasta nosotros”.

79

La toponimia oral de las elevaciones macizas de Puertomingalvo

Cespedosa”, para perderlo seis años después cuando se introduce el posti-zo. Resultado, una doble transgresión lingüística en “Alto de Cespedosa”.

Tabla 15. Rotulación de la elevación maciza La Cespedosa

Mapa La Cespedosa (orónimo) Vértice geodésico

1918 Planimetría Linares Cespedosa —

1926 mtn50 591 Cespedosa —

1977 mtn50 591 Cespedosa —

1996 mtn25 591-ii La Cespedosa Cespedosa

2002 mtn25 591-ii Alto de Cespedosa Cespedosa

2007 mtn50 591 Alto de Cespedosa (paraje) Cespedosa

2013 mp200 Teruel Alto de Cespedosa (orónimo) Cespedosa

De las tres formas escritas que presenta esta elevación, únicamente la de 1996 responde a la tradición oral y es la única que puede ser norma-lizada.

11 Consider aciones finales

Los nombres de las montañas estudiados presentan tres características onomásticas comunes. La más importante desde el punto de vista ono-mástico es que dichos orónimos no tienen ningún genérico en la tradi-ción oral.85 La segunda es la cartografía histórica: todos fueron rotulados a principios del siglo xx sin genérico (y sin artículo). Y la tercera es la característica más alóctona: en la cartografía actual todos tienen un pos-tizo (peña, sierra o alto/alt).

Resulta chocante que, a pesar de la abundancia de “alto” en los mapas del IGN, no aparece en la lista de términos genéricos relativos a las ele-vaciones del terreno que elaboró el propio IGN (2005: 120–122), donde sí aparecen cabezo, cerro, loma, muela, peña… Los términos proceden del MTN25 y han sido recogidos a lo largo de los años por el equipo de to-ponimia del Registro Central de Cartografía del IGN. Se señala que no

85 O, si tienen uno, no es el que aparece en la cartografía; es el caso del Cerro las Horcas.

80

José Castillo Gil

se trata de “una lista exhaustiva”, pero están los más comunes, por lo que sorprende la ausencia de un genérico que a finales del siglo xx y prin-cipios del xxi se aplica generosamente por escrito a la zona estudiada.

Por su parte, el Corpus Toponímic Valencià y el ICV no se han querido quedar atrás y también se han volcado gratuitamente a repartir “altos” en cantidad. Así, entre unos y otros han aplicado metódicamente el posti-zo “alto” al nombre del paraje o al nombre propio de la montaña. Y no ha sido consecuencia de un trabajo in situ con la población local, sino que ha venido de fuera, desde un despacho.86

La aparición de “Alt del Atzevar” en el MP “Castellón” (2011) nos per-mite comprender que la introducción del genérico postizo “alto”/”alt” es una cuestión transversal y que no afecta únicamente a la toponimia de la zona churra, sino también a la de habla valenciana. La introducción de los postizos va en contra de los principios establecidos por las Conferen-cias de las Naciones Unidas para la Normalización de los Nombres Geo-gráficos porque no tienen una existencia real en la población a ambos la-dos de la frontera administrativa y lingüística (Villahermosa, Vistabella, El Puerto, etc.), que no selecciona esas unidades léxicas para dichos en-dónimos.87 Además de no tener ninguna justificación, los neo-orónimos

86 Y este criterio aplicado sistemáticamente y foráneo es independiente de que en un momento dado algún informante utilice una mención semántica, por ejemplo, puntal de Peñagolosa, alt de Penyagolosa, monte de Peñagolosa, etc. La rotulación no puede ser

*Puntal de Peñagolosa, ni *Alt de Penyagolosa ni *Monte de Peñagolosa porque el uso oral tradicional es Peñagolosa. Esta cumbre es un trifinio en el que confluyen Villahermosa, Vistabella y Xodos, por lo que puede ser rotulada tanto con la norma castellana como con la catalana; esta última coincide con la grafía aragonesa histórica de la zona churra, Penyagolosa. En la Biquipedia en aragonés, https://an.wikipedia.org/wiki/Penyagolosa (enero 2016), se menciona la datación más antigua que conocemos de “Pennan Golo-sam” en la Bula d’Hadrian IV de 1158, cuarenta y cinco años anterior a la que señala Co-romines (1997, 192) y que mencionan la mayoría de autores, por ejemplo Nieto (2000, 6). Desde la perspectiva del avance de la reconquista en Teruel, Peñagolosa aparece en numerosas ocasiones como uno de los hitos más destacados.

87 Pero sí para otras entidades geográficas, como se ha demostrado en los apartados correspondientes, en las que la población local sí selecciona los genéricos peña, sierra, puntal, muela, etc. Por otro lado, alto aparece en las estructuras sustantivo + adjetivo (el Solano Alto, la Fuent Alta…); en estos casos, la elección de alto en la creación toponímica es debida a la especificación que aporta a la identificación de la entidad designada (por ejemplo, en Las Beatas hay cinco elementos geográficos diferentes; cuatro se distinguen con adjetivos y uno con una aposición: el Solano Alto, el Solano Largo, el Solano los Rebo-

81

La toponimia oral de las elevaciones macizas de Puertomingalvo

con postizos suponen nuevas variantes escritas que dificultan la aplica-ción del principio de univocidad.

Son perfectamente aplicables a las comarcas churras de Castellón y Teruel las palabras de Ruhstaller (2013, 166): “en el proceso de normali-zación cuya iniciación inmediata reclamamos debe prescindirse de prác-ticamente toda la información recopilada hasta ahora. En su lugar, debe partirse de una amplia base de datos recopilados de primera mano y de acuerdo con una metodología bien definida: lo más urgente es la reali-zación, localidad por localidad, de encuestas orales a diversos grupos de hablantes (muy especialmente, aunque no exclusivamente, los que mejor conocen el uso tradicional)”.

El Instituto Geográfico de Aragón no puede demorar esta labor si quie-re que el Nomenclátor Geográfico de Aragón sea un instrumento que contenga información veraz.88 Respecto a las comarcas churras valencia-nas, Emili Casanova ha manifestado en diversas ocasiones la necesidad de

llos, el Solano Medio, el Solano Primero). También se ha recogido alto en dos estructuras apositivas donde la motivación semántica es la localicazión de ‘una parte de la entidad geográfica’: el Cabo Alto la Cerrada designa una parte concreta de La Cerrada, y El Alto el Paso, el lugar más elevado del camino. En El Alto el Paso quizás tenemos la elisión de cabo y la sustantivación de alto, por lo que podría considerarse el artículo sustantivador parte del nombre propio. El Alto el Paso, (714709, 4460929) y 1515 mts., está en la cumbre de una colina, la cual presenta en el MTN el orónimo “Peña del Palo”. Este rótulo está desplazado de su ubicación real porque la Peña el Palo no designa esta elevación maciza, sino una rocosa situada más al noroeste (713508, 4461158) que presenta en su cara más visible una pared vertical. Los parajes situados en la cumbre de la colina donde está El Alto el Paso son Las Garretas (dirección norte) y Encima la Cueva (dirección sur), por lo que la montaña no presenta un nombre específico. Por otra parte, los masoveros vincula-ron El Alto el Paso con El Hondo el Paso que identifica ‘la parte baja del camino’; el espacio allí ubicado se conoce como El Clote, por lo que este par correlativo únicamente nom-bra dos partes concretas del camino. Catalogado como odónimo, se desestima una po-sible interpretación de El Alto el Paso como orónimo por inexistente en los informantes.

88 Ruhstaller (2013, 167) afirma: “el papel central en el proceso de normalización co-rresponde claramente, y de modo exclusivo, a los lingüistas”. Vázquez (2013, 107) aboga por la creación de una comisión de onomástica en el seno de la Academia de la Lengua Aragonesa y en la Academia Aragonesa del Catalán para la normalización en Aragón. La coordinación entre el ICV y la AVL es modélica en este aspecto. La AVL seleccio-na y facilita la formación necesaria a los encuestadores que recogen sobre el terreno la toponimia; el ICV se encarga de gestionar la base de datos que muestra la toponimia georreferenciada.

82

José Castillo Gil

recoger la toponimia de la zona churra. Con los datos que han facilitado los masoveros de estas tierras aportamos nuestra pequeña contribución a la topominia de las zonas churras aragonesas y valencianas.

Bibliografía

ALEANR = Alvar, M. et al. 1979–1980. 12 vols. Atlas lingüístico y etnográfi-co de Aragón, Navarra y La Rioja. Zaragoza: IFC /CSIC.

Andrés, Ramón de. 2013. Gramática comparada de las lenguas ibéricas. So-monte-Cenero, Gijón: Ediciones Trea.

Bernat, J. 2007. Toponímia a la cartografia de Vistabella entre 1911 i el 2005. En Actes de la I Jornada d’Onomàstica San Mateu 2006, 57–100. Valèn-cia: Publicacions de l’AVL.

—. 2011. Antropocentrisme toponímic. Observacions sobre els an-tropònims a la toponímia. En Actes de la IV Jornada d’Onomàstica Vila-real 2010, 9–22. València: Publicacions de l’AVL.

—. 2015. Toponimia de Vistabella del Maestrat. Tesis doctoral, Uni-versitat de València. http://roderic.uv.es/handle/10550/50760.

Casanova, E. 2013. Pautas para la normalización toponímica en la Comu-nidad Valenciana, con especial referencia a la zona castellano-arago-nesa. En Lengua, espacio y sociedad. Investigaciones sobre normalización toponímica en España, coord. María Dolores Gordón Peral, 129–145. Berlín: De Gruyter.

Casaus, Ch. & P. Miguel. 2008. Dizionario aragonés de terminos cheograficos. Zaragoza: Gara d’Edizions-Institución Fernando el Católico.

Castillo, J. 2015. El genérico autóctono mas y el genérico postizo “ma-sía” en la toponimia oral, histórica y cartográfica de Puertomingal-vo (Gúdar-Javalambre, Aragón). En Onomàstica. Anuari de la Socie-tat d’Onomàstica 1/2015, 35–84. http://www.onomastica.cat/anuari-onomastica/.

—. (en prensa). La castellanización en la toponimia escrita de Puer-tomingalvo (Gúdar-Javalambre, Aragón). De Lingua Aragonensi. Graus: Sociedat de Lingüística Aragonesa.

Catastro = Instituto Geográfico y Catastral. 1936–1955. Mapa nacional to-pográfico parcelario.

Coromines, J. 1996. Onomasticon cataloniae, 6. Barcelona: Curial.

83

La toponimia oral de las elevaciones macizas de Puertomingalvo

CTV, Corpus = Corpus Toponímic Valencià (2009), 1 y 2. València: Publi-cacions de l’AVL.

DRAE = Diccionario de la Lengua Española. 2001, 22ª ed. Madrid: Real Academia Española.

Galmés, Á. 1986. Toponimia asturiana y asociación etimológica. En Lle-tres asturianes nº 19, 31–32. Academia de la llingua Asturiana

Gargallo, J. E. (2004): Habla y cultura popular en el Rincón de Ademuz, Ma-drid, C.S.I.C. (Revista de Filología Española; Anejo 96).

Gordón, M. D., coord. 2013. Lengua, espacio y sociedad. Investigaciones so-bre normalización toponímica en España. Berlín: De Gruyter.

ICV = Institut Cartogràfic Valencià. http://www.icv.gva.es/; http://te-rrasit.gva.es/es

IGC = Instituto Geográfico y Catastral. 1974. Acta de la operación practi-cada para reconocer la línea de término y señalar los mojones comunes a los términos de Puertomingalvo, Linares de Mora.

IGE = Instituto Geográfico y Estadístico. 1910. Acta de la operación prac-ticada para reconocer la línea de término y señalar los mojones comunes á los términos de Vistabella y Puerto Mingalvo.

Instituto Geográfico y Estadístico. 1912. Acta de la operación practicada para reconocer la línea de término y señalar los mojones comunes á los términos municipales de Puertomingalvo y Linares.

—. 1913. 1915. Plano geométrico de Puertomingalvo.IGN = Instituto Geográfico Nacional. 2005. Toponimia: Normas para el

MTN25. Conceptos básicos y terminología. Publicación Técnica núm. 42. Madrid: Instituto Geográfico Nacional.

Labaña, J. 1777. Mapa del Reyno de Aragón. 1ª edición, 1619.Ledesma, M.ª L. 1991. Cartas de población del reino de Aragón en los siglos

medievales. Zaragoza: Institución Fernando el Católico.Medall, P. 1928. Carta-puebla de Villahermosa. En Boletín de la Sociedad

Castellonense de Cultura, tomo 9. Castelló: Sociedad Castellonese de Cultura.

Medrano, J. 2006. Puertomingalvo en el siglo XV. Teruel: IET & Ayunta-miento de Puertomingalvo.

Monferrer, A. (inédito). Les confraries valencianes des de l’Edat Mitja-na fins a 1800.

84

José Castillo Gil

Monferrer, L. 2006. Villahermosa. Historia de un pueblo de frontera entre Valencia y Aragón, tomo 1. Villahermosa del Río: Ayuntamiento de Vi-llahermosa del Río.

Monzó, A. 1951. El Mijares y el mijarense. En Anales del Centro de Cultu-ra Valenciana 26 (separata). Valencia: Centro de Cultura Valenciana.

Moll, F. de B. 1987. Els llinatges catalans. Mallorca: Editorial Moll.Muñoz, V. 1974. Repertorio de nombres geográficos. Teruel. Valencia: Anubar.Nebot, N. 1991. Toponimia del Alto Mijares y del Alto Palancia. Estudio eti-

mológico. Castellón: Diputació de Castelló.NBE = Nomenclátor Básico de España. IGN. http://contenido.ign.es/

ngbe/Gazetteer.htmlNGA = Nomenclátor Geográfico de Aragón. IGAR. http://idearagon.ara-

gon.es/toponimia/Nieto, E. 2000. Dues notes breus de toponímia valenciana: Penyagolosa,

Les Useres. En Sintagma 12, 5–18. Lleida: Universitat de Lleida.Rosselló, V. 2004. El mapa del Maestrado Nuevo de Tomás López (1786).

En Historia, clima y paisajes. Estudios geográficos en memoria del profesor Antonio López Gómez. 2004. Universitat de València.

Ruhstaller, S. 2013. Principios para la normalización de la toponimia de base castellana. En Lengua, espacio y sociedad. Investigaciones sobre nor-malización toponímica en España, coord. María Dolores Gordón Peral, 161–189. Berlín: De Gruyter.

Rushtaller, S. & M. D. Gordón. 2013. Procesos de transmisión de los nom-bres de lugar y su relevancia para la normalización toponímica. En Len-gua, espacio y sociedad. Investigaciones sobre normalización toponímica en España, coord. María Dolores Gordón Peral, 9–36. Berlín: De Gruyter.

Sesma, J. A. 1995. Producción para el mercado, comercio y desarrollo mer-cantil de los espacios interiores (1250–1350): el modelo del sur de Ara-gón. En XXI Semana de Estudios Medievales de Estella, 205–246. Pam-plona: Gobierno de Navarra.

Solsona, F. J. 2001. Estudio toponímico del término municipal de Puertomin-galvo (Teruel). Castellón: UJI-IET.

Vázquez, A. 1994. La Paramera de Sigüenza: Estudio geomorfológico. Tesis doctoral. Facultad de Geografía e Historia. Universidad Complutense de Madrid. http://eprints.ucm.es/2404/1/H0019001.pdf

85

La toponimia oral de las elevaciones macizas de Puertomingalvo

Vázquez, J. 2013. En torno a la normalización toponímica en Aragón. En Lengua, espacio y sociedad. Investigaciones sobre normalización toponí-mica en España, coord. María Dolores Gordón Peral, 161–189. Berlín: De Gruyter.

Villanueva, C. 2003–2005. Litigios en el proceso de deslinde y amojona-miento entre los términos de Villahermosa del Río y Cortes de Are-noso en el último cuarto del siglo xv. En Estudis Castellonencs 10: 5–42. Castelló: Diputació de Castelló.

86

José Castillo Gil

apéndice fotogr áfico

El Cabezo de las Juncosas. En primer término El Vall y La Calle el Vall; a continuación, la zona agrícola de El Vall en la ladera. Encima del cinglo superior, la cumbre del Cabezo de las Juncosas. [Autor: José Castillo Gil. Fecha: 28.8.2014]

El Cerro. La primera línea de elevaciones es El Cerro. A la derecha, la cumbre más alta es el Cerro las Horcas. En la segunda cadena montañosa, Peñagolosa y Golosilla. [Autor: José Castillo Gil. Fecha: 1.8.2010]

87

La toponimia oral de las elevaciones macizas de Puertomingalvo

El Pelejero, la Loma Cate y La Picoza. La primera cumbre a la izquier-da es El Pelejero. El descenso hacia la derecha nos lleva hasta una pequeña planicie o loma, es la Loma Cate. Una vez recorrida toda la loma, el perfil desciende hasta llegar un colladico; este punto marca el inicio de La Pico-za, la montaña más a la derecha y con un perfil más puntiagudo. [Autor: José Castillo Gil. Fecha: 14.6.2014]

Las Sampolas. Las cuatro suaves elevaciones que conforman Las Sam-polas vistas desde la villa de El Puerto. [Autor: José Castillo Gil. Fecha: 30.8.2015]

88

José Castillo Gil

Peña Golosa en 1777. El rótulo de “Peña Golosa” dentro del término de El Puerto corresponde, en parte, a Las Sampolas. Detalle del mapa de Ara-gón de Labaña, realizado en 1619–1620 y modificado en 1777. [Fuente: Biblioteca Digital Real Academia de la Historia, http://bibliotecadigital.rah.es/dgbrah/es/consulta/registro.cmd?id=15898, 13.6.2016]

Tabas. El enorme cinglo de la parte de la ombría se conoce como Peña Tabas. [Autor: José Castillo Gil. Fecha: 16.8.2008]

89

La toponimia oral de las elevaciones macizas de Puertomingalvo

Postizos en Villahermosa del Río. Rotulaciones erróneas en Villaher-mosa: postizos cartográficos “alto” y “masía”; castellanización de La Ta-laya, etc. [Fuente: Terrasit, http://terrasit.gva.es/ 13.6.2016]

La Loma Redonda. Desde las inmediaciones de la Cueva Cañuto se apre-cia la Loma Redonda, encima de la Peña l’Hostal. [Autor: José Castillo Gil. Fecha: 30.7.2015]

91

O N O M À S T I C A 2 ( 2016) : 9 1–10 6 | R E B U T 11.4. 2016 | ACC E P TAT 28.4. 2016

Els prenoms al municipi de Riudoms (Camp de Tarragona). Un estudi sobre

la seva evolució entre 1967 i 2006Eugeni Perea Simón

UNED / Societat d’Onomàsticaeperea@tortosa.uned.es

“I un nom no és altra cosa que un soroll, un eco.” Marc Aureli, Meditacions, v, 33

Riudoms és un poble geogràficament pertanyent al Camp de Tarragona, dedicat tradi-cionalment a l’agricultura —conreu de l’avellaner i de l’horta— però que en els darrers quaranta anys ha vist passar el seu sector primari del 60% al 20%, en favor del secundari i terciari. Entre 1967 i 2006, període d’abast cronològic d’aquest estudi, la seva demografia ha evolucionat dels 4.247 habitants als 5.925, és a dir, que ha experimentat un creixement lineal de 1.678 persones. Els canvis en el sector productiu i l’evolució demogràfica, amb una creixent recepció migratòria —espanyola, àrab, romanesa…— també han influït en la sociologia, una realitat que es percep clarament en el canvi de costums i hàbits en la imposició dels prenoms. És important subratllar com tots aquests factors han despla-çat l’element religiós de la tradició onomàstica local, com es comprova en dos elements clau: la regressió de noms del calendari santoral en la tria per als nounats i la pèrdua d’exclusivitat dels llibres sagramentals de bateig en la inscripció dels infants, ara com-partida amb els del registre civil. En aquest article s’estudia l’evolució dels prenoms en un lloc —Riudoms— i un temps —1967–2006—, però alhora s’incardina en una ma-lla de literatura per fer veure com són d’universals els temes i les qüestions plantejades per l’onomàstica. Si més no, la literatura ajuda a suavitzar el món eixut de l’estadística i a entendre’n millor les xifres, quadres d’evolució i preferències. Paraules clau: onomàstica, prenoms, antroponímia, literatura, antropologia, religiositat.

The town of Riudoms is in the area known as the Camp de Tarragona Southern Catalo-nia. Its population has traditionally worked in agriculture, basically hazelnut cultivation and market gardening. However, in the last forty years its participation in the primary sector has fallen from 60% to 20%, in favour of the secondary and tertiary sectors. Be-tween 1967 and 2006, the period covered by this study, it has grown demographically from 4,247 inhabitants to 5,925; in other words it has seen a linear growth of 1,678 per-sons. The changes in the productive sector and the demographic evolution, together

92

Eugeni Perea Simón

with a growing number immigrants (Spanish, Arab, Romanian, etc.), has also influenced the sociology. This situation can be clearly seen in the changes in the customs and hab-its regarding the imposition of given names. It is important to emphasize that all these factors have displaced the religious element of the local onomastic tradition, as can be seen in two key elements: the decline in names from the church calendar being given to newborns and the loss of the exclusivity of the sacramental baptism books when reg-istering a child, which is now shared with those of the registry office. This article looks into the evolution of given names in a place —Riudoms— and a time —1967–2006—, but at the same time it delves into a literary mesh to discover the extent to which the subjects and questions posed by onomastics are universal. If nothing else, the literature helps to mitigate the dryness of the statistics and provides a better understanding of the figures, evolution tables and preferences. Key words: onomastics, noun, anthroponymy, literature, anthropology, religiosity.

Onomàstica i liter atur a. Algunes consider acions

Tenen res a veure literatura i onomàstica? La resposta no pot ser altra que inequívocament afirmativa. Els noms expressen qualitats, realitats, con-ceptes, sentiments, valors i, doncs, poden tenir transcendència literària. Una altra cosa és que, amb el temps i l’ús, parts d’aquest possible valor pugui gastar-se, transformar-se o perdre’s. Per altra banda, la literatura re-cull la història i significació dels noms molt abans que ho faci la història o l’antropologia. L’exemple dels prenoms és prou significatiu. Qualsevol dels valors, problemes o qüestions relacionats amb el nom personal es troben recollits a la literatura clàssica i moderna universal, perquè tot allò que tracten és d’actualitat permanent, indistintament de la cultura origi-nària en què hagi tingut naixença.1

1 Aquesta vinculació entre literatura i onomàstica l’hem tractada en diversos articles i llibres, com per exemple: “El nom fa la cosa: onomàstica i literatura”, Butlletí de la So-cietat d’Onomàstica 100 (gener 2006), p. 11–38; Montsant, cartografia literària de la serra. Parc Natural de la Serra de Montsant. Generalitat de Catalunya. Departament de Medi Ambient i Habitatge. Barcelona, 2007; Cartografia literària del Camp de Tarragona. Reus: Associació d’Estudis Reusencs, 2010 i Cartografia literària del Priorat. Tarragona: Silva editorial, 2016. L’interès nostre pel tema arrenca de les converses que havíem tingut amb el Dr. Enric Moreu-Rey i que fixà en un article de referència: “La màgia del nom propi de persona”, Lo Floc (Riudoms), 43 (març 1983), p. 14–18, per bé que amb posterioritat continuà amb aquest tipus de treball, com trobem a “Introducció a l’estudi del nom pro-pi a la literatura”, Butlletí de la Societat d’Onomàstica, 29 (1987), p. 1–9.

93

Els prenoms al municipi de Riudoms (Camp de Tarragona) (1967–2006)

Si parlem, per exemple, del temps transcorregut entre el naixement de la criatura i la imposició del nom, veurem que aquest ritual es troba normativitzat arreu de les literatures. Evèlpides, un dels personatges de l’obra Els ocells, d’Aristòfanes, explica que ha anat a la ciutat on l’havien convidat “a un banquet del dia desè d’un nen”, que era el dia d’imposar el nom.2 Aital costum grec s’entronca en el món cristià, tal i com llegim en l’evangeli de pseudo-Mateu: “Al sisè dia entraren a Betlem, on van passar el dia següent. Quan van complir-se els vuit dies circumcidaren l’infant i li van posar el nom de Jesús; era el nom que havia indicat l’àngel abans que el concebés la seva mare.”3 Per altra banda, a través d’aquestes cites, ja queda clar que la tria del nom va a càrrec d’algú forà de la família estricta. En aquest sentit hi ha una abundant literatura que parla de padrins, avis, parents o àugurs encarregats de la tria del nom del nounat.

La transmissió d’hipotètics valors entre el portant d’un nom famós o influent i el nounat es troba igualment recollida en el corpus literari, tant en sentit positiu com negatiu: “Queda com l’ombra d’un gran nom”, escriu Lucà sobre Pompeu, però Michel de Montaigne en un dels seus assaigs es mostra contrari a la possible influència i determinació dels noms per-sonals i afirma: “On situem aquesta anomenada que busquem amb tant d’esforç? És en suma Pere o Guillem qui la porta, qui en té compte, i no-més a ell concerneix (…) Quantes persones en tots els llinatges tenen el mateix nom i cognom? I quantes en diversos llinatges, segles i països? La història ha conegut tres Sòcrates, cinc Platons, vuit Aristòtils, set Xeno-fonts, vint Demetris, vint Teodors: i endevineu quants no n’ha conegut. Qui impedeix al meu palafrener d’anomenar-se Pompeu el Magne? Però, després de tot, quins mitjans, quins ressorts hi ha que relacionen el meu palafrener traspassat amb aquell altre home a qui tallaren el cap a Egip-te, i que unisquen a ells aquest nom gloriós i aquests traços de ploma tan honorats, de manera que ells en traguen profit?”4 Witold Gombrowicz,

2 Aristòfanes. 1973. Comèdies. Traducció de Manuel Balasch. Barcelona: Fundació Bernat Metge, p. 47. També se’n parla en el capítol vuitè de l’Odissea, en la presentació d’Ulisses als Feacis.

3 Els evangelis apòcrifs. 2008. A cura d’Armand Puig i Tàrrech. Barcelona: Proa, p. 287.4 Montaigne, Michel de. 2009. Assaigs. Llibre primer. Traducció de Vicent Alonso.

Barcelona: Proa, p. 453–460. La referència que fa l’autor francès a la quantitat de perso-nes que poden dur el mateix nom d’un determinat personatge la retrobem altra vegada

94

Eugeni Perea Simón

en aquest sentit acaba reblant el clau quan diu: “Posant en relleu els ele-ments forans de la sang dels Chopins, Mickiewiczs i Copèrnicus (perquè no fos dit que tenia res a amagar o que alguna cosa em privava de la lli-bertat de moviments), vaig dir que no calia prendre’s gaire seriosament la metàfora que diu que nosaltres, els polonesos, “els hem produïts”, perquè tan sols van néixer entre nosaltres. ¿Què té a veure amb Chopin la senyo-ra Kowalska? El fet que Chopin compongués balades ¿augmenta gaire el pes específic del senyor Powalski?”5

Respecte a la significació oculta —nomen atque omen— que poden dur alguns noms de persona, ja va ser advertida per Plaute. I recordem que la divisa de Cèsar Borja era, precisament, Cum nomine Caesaris omen —en el nom de Cèsar hi ha l’auguri.6

Per altra banda la imposició d’un prenom no és neutral, de manera que aquest també pot acabar generant conflictes si no respon a la tradició fa-miliar, com ha recollit de manera clara i precisa Josep Pla a El quadern gris:

“El meu padrí, doncs, proposà el nom d’Ernest, però totes les ombres de la tradició del mas Pla grinyolaven dolorosament. Una infinitat de persones s’interposaren tractant d’endegar l’afer. En nom dels drets del padrinatge, el vell bon home s’encastellà. El bateig hagué d’ésser ajornat. L’escissió fa-miliar explotà sorollosament. L’hostilitat fou tan forta, la pressió del jutge i la del senyor rector tan considerables, que el padrí es retirà finalment a casa seva marejat i enutjat com un caporal de realistes. Des d’aquest fet les dues famílies han viscut completament separades i no s’han saludat mai més.”7 No és en va que Jesús ben Sira (s. iii–ii aC), escriu que els fills i la fundació de ciutats perpetuen el nom.

La literatura recull gairebé tots els casos, excepcions i singularitats en la imposició de noms personals. És el cas del traspàs del nom d’una per-

quatre segles més tard en un poema d’Ezra Pound “But three years after this/I heard the young Dante, whose last name I do not know—/ For there are, in Sirmione, twen-ty-eight Young Dantes and,/thirty-four Catulli”, Personae. Traducció de Jesús Munárriz i Jenaro Talens. Madrid: Hiperión, 2011, p. 194–5.

5 Gombrowicz, Witold. 1999. Dietari (1953–1956). Traducció d’Anna Rubió i Jerzi Stawomirsky. Barcelona: Edicions 62, p. 23–24.

6 Lombard, Jordi, 2008. Aurea dicta. Paraules de l’antiga saviesa. Barcelona: Fundació Bernat Metge, p. 359.

7 Pla, Josep. 1991. El quadern gris. Un dietari. OC. Barcelona: Edicions Destino, p. 169.

95

Els prenoms al municipi de Riudoms (Camp de Tarragona) (1967–2006)

sona morta al nounat per perpetuar-se, perquè creixin llinatges —raó per la qual els casats podien restar exempts d’anar a la guerra—, com re-cull François Rabelais a Gargantua i Pantagruel8 o bé imposar a la criatu-ra un nom relacionat amb les circumstàncies del naixement: “La dona del jardiner, Formosa (que es diu així perquè va néixer a bord d’un vai-xell d’aquest nom), cuina i fa la neteja”.9 El problema d’una nominació excessivament conjuntural, moderna, pot comportar que el seu interès passi massa ràpidament, empesa per altres corrents, i aleshores esdevin-gui arcaisme, un punt que assenyala Marc Aureli a les seves Meditacions i el marquès de Sade a La filosofia al tocador,10 entre molts altres escriptors. I, finalment, pensem en el canvi de nom en prendre estat religiós, un fet comú en molts ordes religiosos.11

Aquest breu anecdotari de qüestions onomàstiques extretes de la li-teratura universal —que més tard encaixarem, amb precisió matemàti-ca, en el món local—, no és pas fruit de la invenció o la fantasia, sinó que respon a realitats vives, quotidianes, algunes potser superades en la so-cietat contemporània, però d’altres de pervivents. Subratllava l’escriptor Pu Songling que món local i universal són com el corrent d’un riu, tot és aigua, però amb punts de producció energètica diferent: en el centre, la força hidràulica transformadora i en els marges, els sediments fertilitza-dors. Després, l’autor xinès traslladava aquesta metàfora al coneixement

8 Rabelais. François. 2011. Gargantúa y Pantagruel. Traducció de Gabriel Hormaechea. Barcelona: Acantilado, p. 623.

9 Gombrowicz, Dietari, p. 277.10 “Les paraules, abans familiars, ara són arcaismes. Així també noms, en altre temps

famosos, ara, en cert sentit, són arcaismes: Camil, Cesó, Vòlesus, Dentat. I poc temps després, Escipió i Cató. Més tard, August. Després, Adrià i Antoní. Totes les coses s’esva-eixen i no gaire temps després esdevenen llegendàries. I ben aviat l’oblit més complet les ha sepultades. I això ho dic d’aquells que destacaren d’una manera extraordinària, per-què els altres, tan aviat com expiraren, foren desconeguts, ignorats”, Marc Aureli. 2008. Meditacions. Traducció de Joan Alberich. Barcelona: Llibres de l’Índex, iv, 33; “Les Lu-crècies aviat van quedar oblidades, mentre que les Teodores i les Messalines són evoca-des amb joia i freqüència”, Sade. 1990. La filosofia al tocador. Traducció de Josep-Anton Fernández. Barcelona: La Magrana, p. 49.

11 La normativa i exemples sobre aquest canvi de nom de pila a monacal —per ad-quirir-ne així les virtuts i valors— és universal, des del més humil dels frares als pontí-fexs. L’exemple local és Miquel Gran Peris, que en entrar a l’orde franciscà va prendre el nom del setè ministre general franciscà, teòleg i sant, Bonaventura de Bagnoregio.

96

Eugeni Perea Simón

històric: sense la realitat del món familiar i local que es produeix a les ribes no és possible entendre el sentit, la força i la capacitat del riu. Un equiva-lent europeu seria l’aforisme medieval Fontibus ex modicis concrescit ma-ximus amnis. Món local i universal s’interseccionen.

La pr efer ència en noms (1967–2006)

Com a exemple de tot plegat analitzem l’onomàstica del poble de Riudoms en un període de quaranta anys, de 1967 al 2006, amb quatre divisions de-cennals per tal de copsar amb més claredat com evolucionen les corbes de preferència dels prenoms en la tria i imposició.12 En total s’hi inclou el re-gistre de 2.291 naixements, desglossats per sexes: 1.159 homes i 1.132 dones.

Pel que fa als prenoms masculins, el grup dels deu primers classificats mostra el següent quadre d’ordre, amb indicació dels corresponents per-centatges respecte al total de registres: Jordi, que el duen un 5% de les per-sones registrades; Antoni, 3,62%; David, 3,36%; Josep Maria, 3,01%; Albert, 2,93%; Marc, 2,67%; Carles i Francesc, 2,58% cadascun; Jaume, 2,41%; Xa-vier, 2,32% i Josep i Óscar, 1,89%.

En l’estadística dels prenoms femenins, els deu primers grups de prefe-rència mostren el següent quadre: Montserrat, que el duen un 3,62% de les persones registrades; Cristina, 2,91%; Maria, 2,73%; Anna, 2,65%; Núria, 2,56%; Maria del Carme, Marta i Mònica, 2,20% cadascun; Ester i Sílvia, 1,94%; Natàlia, 1,59%; Eva i Maria del Pilar, 1,50%, i Laia, 1,41%.

Primer decenni, 1967–1976

Amb voluntat de detallar l’anàlisi de l’evolució onomàstica d’aquest llarg període de quaranta anys, l’hem dividit en quatre decennis, de manera que puguem veure amb major claredat quan s’incorporen, avancen o re-trocedeixen els noms de fonts triats pels riudomencs.

En aquesta primera dècada els registres masculins apuntats són 341, amb el següent ordre de preferència selectiva respecte als deu primers

12 Un primer estudi sistemàtic dels prenoms de Riudoms (Camp de Tarragona), cor-responents a una sola dècada, el vàrem publicar sota el títol “La preferència de nom dels riudomencs (1973–1982)”, Lo Floc (Riudoms), 53 (febrer 1984), p. 16–17.

97

Els prenoms al municipi de Riudoms (Camp de Tarragona) (1967–2006)

classificats: Josep Maria, 7,62% del conjunt; Antoni, 6,74%; Jordi, 5,27%; Francesc i Jaume, 3,81% cadascun; Joan, 3,22%; Carles, 2,93%; Eduard, Jo-sep i Òscar, 2,63%; Lluís i Manuel, 2,34%; David, 2,05%; Albert, Jesús, Joan Maria i Josep Antoni, 1,75%.

Els registres femenins anotats en el decenni són 353, amb aquest ordre de preferència: Mònica i Maria Montserrat, 5,09% cadascun; Maria del Carme, 4,81; Rosa Maria i Sílvia, 3,11%; Ester, Iolanda i Maria del Pilar, 2,83%; Maria del Mar, Maria Teresa i Maria, 2,26%; Maria Dolors, 1,98; Agnès, Cristina, Eva, Immaculada, Isabel i Josepa, 1,69%; Anna Maria, An-tònia, Elvira, Francesca, Magdalena, Maria Antònia i Marta, 1,41%; Anna, Gemma, Margarida, Maria dels Àngels, Mercè, Núria i Susanna, 1,13%; Anna Isabel, Josefina, Judit, Lluïsa, Maria Francesca, Maria Lluïsa, Maria Magdalena, Maria Neus i Sònia, 0,84%; Àgata, Alexandra, Àngels, Bibiana, Caterina, Elisabet, Estefania, Eulàlia, Eva Maria, Lourdes, Maria Eugènia, Maria Isabel, Maria Jesús, Maria Josepa, Maria Montserrat, Maria Sandra, Natàlia, Raquel, Rosalia, Roser, Teresa i Victòria, 0,56%.

Segon decenni, 1977–1986

En aquesta segona dècada del període els registres masculins apuntats són 296, amb aquest ordre de preferència en la imposició de nom de fonts pel que fa als deu primers classificats: Francesc Xavier, 8,44 del conjunt; Jordi, 8,10%; Carles i David, 3,71% cadascun; Antoni i Josep, 3,04%; Marc, Óscar i Sergi, 2,70%; Albert, Damià i Jaume, 2,36%; Josep Maria, 2,02%; Gerard, Ivan, Manel i Roger, 1,68%; Eduard, Josep Lluís i Lluís, 1,35%; Andreu, En-ric, Jesús, Joan, Josep Antoni, Pere, Rubèn i Santiago, 1,01%.

Els registres femenins trobats són 306, amb aquest ordre de preferèn-cia en la imposició onomàstica: Maria Montserrat, 5,88% del conjunt; Maria del Carme, 4,90; Cristina i Núria, 4,24% cadascun; Ester, 3,26%; Eva, 2,94%; Maria del Pilar, Natàlia, 2,61%; Elisabet, Irene, Sandra i Sò-nia, 2,28%; Maria Teresa, Vanessa i Verònica, 1,96%; Judit, Maria Dolors, Maria de les Neus, Marta, Roser i Susanna, 1,63%; Raquel i Sílvia, 1,30%; Alba, Anna Maria, Anna, Isabel, Maria Josepa, Meritxell, Mireia, Míriam, Mònica i Noèlia, 0,98%.

98

Eugeni Perea Simón

Tercer decenni, 1987–1996

Pel que fa al tercer decenni del període, els registres masculins anotats són 228, amb el següent ordre de preferència en la imposició onomàstica dels deu classificats primers: Albert, 6,57% del conjunt; Francesc Xavier, 5,26; David, 4,82%; Antoni i Marc, 3,50% cadascun; Sergi, 3,07%; Adrià, Arnau, Carles, Enric i Jordi, 2,63%; Christian, Gerard i Ricard, 2,19%; Edu-ard, Pau, Roger i Xavier, 1,75%; Ivan, Jaume, Joan Carles, Joan, Joel, Jordà, Josep Maria, Josep, Lluís, Miquel Àngel, Miquel, Oriol, Pere, Ramon i Tomàs, 1,31%; Alexandre, Daniel, Gabriel, Isaac, Ismael, Josep Lluís, Mar-tí, Nil, Oleguer, Óscar, Pol, Rubèn i Víctor, 0,87%; Abel, Aleix, Àlex, Al-fons, Alfred, Andreu, Armand, Artur, Aveŀlí, David Alfons, David Anton, David Aram, Edgar, Eudald, Francesc Josep, Francesc Miquel, Francesc Xavier, Genís, Gilbert, Guillem, Ignasi, Isidre, Jesús, Joan Antoni, Joan Josep, Joan Marc, Joaquim, Josep Antoni, Josep Ramon, Julià, Lluís Ma-ria, Manel Francesc, Màrius, Mikel, Otger, Rafael, Santiago, Simon, Tà-nit i Zakaria, 0,43%.

Els registres femenins en aquest decenni són 246, amb el següent orde de preferència en la nominació: Marta, 4,47% del conjunt; Maria, 3,65%; Anna i Cristina, 3,25% cadascun; Maria Montserrat, Alba, Ariadna, Maria del Carme, Núria i Sílvia, 2,43%; Laia, Laura, Maria del Carme, Raquel i Sandra, 2,03%; Irene, Marina, Meritxell, Mireia, Neus i Paula, 1,62%; Aina, Ainhoa, Blanca, Carla, Elena, Elisabet, Isabel, Joana, Mariona, Natàlia, Noèlia, Sara, Tamara i Verònica, 1,21%; Aurora, Estefania, Ester, Geor-gina, Glòria, Iris, Jennifer, Jordina, Lara, Lídia, Maria del Mar, Mònica, Rocío, Roser, Sheila, Tània i Teresa, 0,81%; Adriana, Àgata, Agnès, Aida, Aloma, Anna Isabel, Anna Maria, Arantxa, Aroa, Carlota, Carolina, Cè-lia, Charlotte, Clara, Davínia, Dèvora, Elga, Elisenda, Emília, Estíbalitz, Eva, Francesca, Gemma, Gisela, Guadalupe, Guiselda, Helena, Iolanda, Irina, Jordana, Lluna, Maria Magdalena, Maria Antònia, Maria Arànza-zu, Maria Àurea, Maria del Pilar, Maria Glòria, Maria Goretti, Maria Jú-lia, Maria Lluïsa, Maria Montserrat, Maria Soledat, Mariazel, Melodia, Míriam, Nativitat, Nina, Noemi, Paola, Patrícia, Rosa, Soledat, Soledat Santa i Vanessa, 0,41%.

99

Els prenoms al municipi de Riudoms (Camp de Tarragona) (1967–2006)

Quart decenni, 1997–2006

En el darrer període estudiat els registres masculins apuntats són 294, amb aquest ordre de preferència en la imposició del prenom dels deu classificats primers: Pol, 5,44% del conjunt; Marc, 4,08%; Francesc Xa-vier, 3,52; Arnau, David i Jordi, 3,40% cadascun; Adrià, 3,06%; Mohamed i Roger, 2,38%; Albert i Martí, 2,04%; Aleix, Gerard, Jaume, Pau i Raül, 1,70%; Àlex, Alexandre, Joan, Lluís, Marçal, Nil, Oriol i Sergi, 1,36%; Bital, Carles, Dídac, Gabriel, Hug, Óscar, Pere i Zacaria, 1,02%; Aaron, Antoni, Ayoub, Biel, Dàmaris, Daniel, Edgar, Eric, Ferran, Ibtissame, Imad, Ivan, Joan Ignasi, Joel, Jordà, Kevin, Llorenç, Manel, Marcel, Miquel, Nicolau, Oleguer, Rubèn, Samuel, Sergi Gabriel i Shiam, 0,68%; Achraf, Adam, Adrian Stefan, Agustí, Aitor, Alí, Àlvar, Amal, Amyn, Aran, Bader, Beal, Blai, Borja, Denis, Eduard, Elies, Enric, Ernest, Eudald, Gaspar, Gerard Francesc, Guifré, Guillem, Hamza, Hanan, Himad, Hosni, Humbert, Ilyi-ass, Iman, Ionut, Isaac, Islam, Ismail, Jofre, Jonathan, Josep, Lluís Manuel, Mohamide, Mounaim, Nabil, Najat, Napat, Nassim, Ot, Oussama, Que-ralt, Ricard, Robert, Roger, Santi, Soulayman, Sufian, Taanabent, Taufik, Thomas Martin, Víctor i Víctor Hug, 0,34%.

Els registres femenins anotats en aquest decenni són 227, amb el se-güent ordre de preferència onomàstica: Anna, 5,72% del conjunt; Laia, 4,40%; Marina i Marta, 3,96% cadascun; Maria, 3,52%; Júlia, 3,08%; Cris-tina, Núria i Paula, 2,64%; Judit, Mireia i Natàlia, 2,20%; Aida, Aina, Ariad-na, Carla, Clàudia, Gemma, Laura i Sara, 1,76%; Abril, Lídia, Noa, Noèlia i Sandra, 1,32%; Ainhoa, Alba, Anastàsia, Aroa, Betlem, Cèlia, Clara, Eri-ka, Helena, Karla, Lara, Maria Sandra, Maria Sara, Nayara, Patrícia, Rut, Sara Casiana i Xènia, 0,88%.

Noms compostos

En el període d’aquests quaranta anys estudiats hem trobat 380 noms com-postos: 196 de femenins, el 17,31% i 184 de masculins, el 15,87% respecte al conjunt. Tanmateix, el major índex de variables onomàstiques es dóna en els registres masculins, que en presenten 66, enfront dels 51 de femenins. El tres noms masculins que mostren més ocurrències són els de Josep Maria i Josep Antoni. Pel que fa a la preferència femenina és Maria Teresa.

100

Eugeni Perea Simón

Sants i patrons

No sembla que els sants i patrons locals hagin tingut especial influència en la tria del nom propi de persona per als nous riudomencs, almenys en aquesta quarantena.13 Valorem, en aquest sentit, la imposició dels noms patronals de la parròquia: sant Sebastià i sant Jaume; del beat Bonaventu-ra Gran (1620–1684), franciscà, fill del poble; de sant Antoni abat, antic copatró local i titular de l’ermita homònima (s. xviii); de sant Francesc d’Assís, titular del convent franciscà (s. xvi–1835); de les Santes Relíqui-es (s. xvii), pertanyents als sants Julià, Bonifaci i Vicenç, i, darrerament, sant Llorenç, advocació patronímica que dóna nom a la fira local des del segle xv.

Francesc i Francesca ocupen el primer lloc en la preferència de noms de fonts relacionats amb santoral d’ascendència local, ja que el duen 68 persones de les nascudes durant l’esmentada quarantena d’anys estudiats: 56 homes i 12 dones. Si els distribuïm per decennis, en trobem 34 en el primer període, 16 en el segon, 12 en el tercer i 6 en el darrer, en una clara pèrdua de protagonisme.

Per altra banda el prenom Antoni, individual o compost, és el segon del santoral local més imposat durant la quarantena d’anys que abasta l’estu-di, amb la suma de 66 registres: 34 en el primer decenni, 19 en el segon, 11 en el tercer i 2 en el darrer, també en davallada.

Jaume és el tercer prenom més imposat en aquest conjunt, amb 13 re-gistres en el primer decenni, 8 en el segon, 3 en el tercer i 5 en el darrer, valors que sumen un total de 29 anotacions.

Bonaventura, prenom com a frare del franciscà de Riudoms beatificat, és gairebé simbòlic, ja que el duen només quatre persones en total, regis-trats tots ells en el primer decenni de l’estudi.

El nom de Sebastià esdevé igualment simbòlic en el registre de noms, i encara en recessió, ja que només apareix en 3 registres, un en el primer decenni estudiat i 2 en el següent.

13 La relació establerta entre el patronímic del santoral riudomenc i la seva literatura l’hem comentada a Advocacions amb goigs a l’Arquebisbat de Tarragona: Riudoms com a exemple. Barcelona. Claret, 2007 i a Cartografia literària del Camp de Tarragona. Reus: Associació d’Estudis Reusencs, 2010, p. 270–72.

101

Els prenoms al municipi de Riudoms (Camp de Tarragona) (1967–2006)

Pel que fa a la trilogia onomàstica de les Relíquies, la seva presència és residual, ja que només trobem el nom de Julià en sis registres, repartits en ordre decreixent: tres en el primer decenni, dos en el segon i un en el tercer. Bonifaci no apareix en cap registre de naixements i, el nom de Vi-cenç o Vicent, en dues ocasions, en el primer i segon decenni.

Un altre dels prenoms vinculats al santoral local és Llorenç, que hem trobat en dues ocasions només, durant la quarantena d’anys que aplega l’estudi, el 1999 i el 2002. Com a cognom, en canvi, el trobem en diverses ocasions des de 1974, escrit amb essa o ce trencada, indistintament.

En qualsevol dels casos d’influència onomàstica patronal, la presència d’aquests noms de fonts és regressiva, ja que d’ençà del primer decenni tendeixen a la baixa fins a gairebé desaparèixer, segurament com una con-seqüència de la desvinculació catòlica dels riudomencs, i a l’alça de noms de caràcter laic, neutre o exòtic.

Pr enoms i liter atur a local

La tradició oral de Riudoms ha conservat diverses anècdotes i històries referides a la tria i imposició dels noms, gairebé sempre semblants o co-incidents amb la tradició del país. En aquest sentit trobarem versions o adaptacions del refranyer català i al privilegi d’avis i padrins a l’hora d’im-posar nom a les criatures, o a la possible transmissió dels valors personals d’una persona determinada a una altra criatura a través de la imposició del nom propi personal.14

En primer lloc cal fer referència a la tradició d’una nissaga local que té per costum imposar el nom d’Eudald als seus primogènits, preferent-ment, una realitat que es remunta, si més no, al segle xviii. S’expliquen dues anècdotes sobre aquest fet: una per al cas que la tradició es pogués veure amenaçada si no naixia descendència masculina i una altra per si algun pare rebec no volgués continuar amb el costum. Per al primer cas

14 Alguns autors locals han traslladat en els seus poemaris noms i sobrenoms perso-nals amb valors de tot tipus, com Josep Cros i Cabré. 1979: Riu d’oms a flor de pell. Reus: e.a., p. 29–47 i Elegies a Riudoms. Reus: e.a., 1979, p. 25–49, on s’inclouen diversos “Re-trats de gent”, i a l’obra d’Encarnació Freixas Torres, dins AA. DD. 2011. Àdhuc. Valls: Coŀlectiu Indret, ps. 43–46, on es vincula àlies i caràcter.

102

Eugeni Perea Simón

s’apuntava a la insistència matrimonial en la procreació, fins que nasqués un xiquet, i s’explicava amb aquest refrany: Pardal, pardal, fins que sigui Eudald! El pardal és un moixó amb el qual es feia un brou que es consi-derava fertilitzant. No hem trobat parangó en el costumari popular, de manera que podria tractar-se d’un recurs literari per a fer rimar el refrany. Per altra banda anotar que “Pardal” existeix a Riudoms com a renom, des del segle xviii, però no sabem si això té relació amb la composició de la frase. S’explica una segona anècdota —segle xix— sobre el desig d’un membre de la nissaga de trencar amb la tradició per posar al seu fill el nom d’un militar carlista, a la qual cosa s’hi negaren en rodó els padrins. Davant la insistència dels pares, se’ls amenaçà de desheretar-los de les ter-res i cases que usufructuaven. El fet transcendí a les famílies i, de rebot, al poble, aleshores dividit entre liberals i carlins i provocà gran enrenou. A la fi, s’imposaren els interessos patrimonials15 i el nen acabà dient-se Eu-dald. Aquesta anècdota té força relacions amb la història de Josep Pla ex-plicada en El quadern gris, esmentada anteriorment.

Respecte al refrany tradicional De Joseps, Joans i ases, n’hi ha per totes les cases, a Riudoms algú hi afegeix: i en algunes a cabassades, per significar l’abundància d’aquests prenoms en una mateixa llar.

També hem sentit recitar aquesta altra corranda, cap als anys setan-ta del segle xx, semblant a la recollida en el folklore català, però menys gruixuda en l’ús del llenguatge: No hi ha Maria que no sigui bruta,/ni Joan que no sigui taró,/ni dona que no sigui fura,/ni Josep que no sigui liró. Joan Amades recull aquesta mateixa cançó, però en llur versió Joan és Pere, en lloc de fura ell anota puta i cabró en lloc de liró.

La imposició del prenom hongarès Ladislau a una criatura als anys sei-xanta del segle xx, és un exemple local d’ús de noms de fonts de perso-natges famosos que es volen transmetre o vincular a l’infant. En aquest cas es tractaria del jugador i entrenador del Club de Futbol Barcelona, Ladislav Kubala (1927–2002), que hauria marcat un gol decisiu la vigília del naixement de la criatura riudomenca.16

15 Sobre el valor de la transmissió del “patrimoni del sobrenom”, Anna-Maria Corre-dor Plaja. 2008: “El valor del nom propi en la literatura: el contingut onomàstic de Sum-ma kaòtica, de Ventura Ametller”, Butlletí de la Societat d’Onomàstica, 108–109, p. 133–142.

16 Aquest fet sociològic no és local, òbviament, sinó que troba correspondència ar-reu, tal i com ha detectat la literatura: “Tots els fills del baby boom es deien Hendrik.

103

Els prenoms al municipi de Riudoms (Camp de Tarragona) (1967–2006)

En coincidència amb la tradició literària, el temps transcorregut entre el naixement de la criatura i el bateig acostumava a coincidir amb la tra-dició hebrea de presentació al temple, que les dones coneixien prou bé a través de les recomanacions dictades per l’Església —impuresa de la dona, presentació de l’infant en el temple, etc.—: si era nena se l’encomanava a una advocació mariana, preferentment la Mare de Déu del Carme i, si era nen, a Jesús o a un patró local.

Conclusions

Un bon exemple de societat tradicional riudomenca, estable fins i tot en la imposició onomàstica dels fills, es troba en els resultats de la primera etapa del període analitzat, entre 1967 i 1976. El pes i control institucional del franquisme i de l’Església dirigeixen la tendència dels prenoms, tant el registre civil com l’eclesiàstic, sempre coincidents en les anotacions. Totes les criatures són batejades i, per tant, els noms elegits són inexcu-sablement canònics. No és casual que en aquesta primera dècada primin els noms clàssics de Catalunya, tant en nois com en noies. Les variables onomàstiques són del 32,01% en les xiquetes i del 31,37% en els xiquets.

El segon període estudiat, de 1977 a 1986, ve marcat per la transició po-lítica de la dictadura a la democràcia, que ha pres força, de manera que en el registre de noms dels fills s’observarà un canvi respecte a l’etapa anteri-or i l’inici, alhora, d’unes tendències pluralistes que aniran evolucionant. En primer lloc destacarem el creixement de les variables onomàstiques, que ara és d’un 38,88% en les nenes i d’un 36,14 en els nens. En aquest pri-mer esclat de llibertat en la tria de nom propi de persona, destaquem la presència, en primera opció dels riudomencs, del nom Jordi, per als nois i de Montserrat per a les noies.

En el període de 1987–1996 creix el nombre de variables en la tria del prenom —43,49% en les xiquetes i 37,71% en els xiquets— i s’imposen, en els primers llocs, noms fins aleshores gairebé residuals, com són Albert o David per als nois i Marta per a les noies. S’observa que en el món femení

En honor a Hendrik Poepjes, l’autor del gol definitiu a la final de la Champions. Fins i tot hi havia alguna Hendrika”, Víctor García Tur. 2009. Twistanschauung. Barcelona: Empúries, p. 65.

104

Eugeni Perea Simón

persisteix un major sentit tradicional, a l’hora d’imposar noms. En qualse-vol dels gèneres, masculí o femení, també és de destacar l’aparició en es-cena de prenoms fins llavors estranys a la tradició de Riudoms, com és ara Joel, Jordà, Nil, Mikel, Otger o Tànit, per citar uns noms de nois i, pel que fa a les noies, Aina, Ainhoa, Tamara, Jeniffer, Sheila, Tània, Charlotte, Esti-balitz, Mariazel o Melodia. En aquest sentit també caldria destacar la influ-ència de cantants o artistes moderns en la selecció del nom: Sergio i Estíba-liz, és clar, sobretot a partir de la seva participació en Eurovisió, l’any 1975.17

Pel que fa a la darrera dècada analitzada, de 1997 a 2006, el factor més destacable que trobem és l’aparició de noms àrabs i romanesos en les ins-cripcions dels nous riudomencs. La pluralitat onomàstica, creixent des del primer decenni analitzat, és un altre dels factors que caracteritzen aquest temps —43,17% en les xiquetes i 40,47% en els xiquets— i, finalment, constatem el trencament de la coincidència d’anotacions de naixement entre registres civils i eclesiàstics, fruit de la laïcitat que s’imposa arreu. De fet, i sense que encara puguem establir estadístiques seriades i sòlides, actualment el registre civil —Llei de 1957 — sembla anar per davant de l’eclesiàstic a l’hora de registrar nadons, conseqüència, tant de l’abando-nament de pràctiques religioses cristianes com de la incorporació a Riu-doms de famílies procedents d’altres cultures i creences.

A la llista d’advocacions marianes de tradició catalana, d’ençà de la dè-cada dels anys vuitanta del segle xx, comença a haver-hi una ampliació onomàstica, en la majoria dels casos relacionada amb el lloc de proce-dència familiar: Fuensanta i Meritxell, des de 1980; Lorena, des de 1982; Arànzazu i Begonya des de 1983; Ainhoa, des de 1988; Arantxa, Guadalu-pe i Rocío, des de 1990; del Río, des de l’any 2000, etc.

17 En aquesta època s’ha produït una reducció important del mecanisme familiar de transmissió onomàstica a favor de criteris aparentment més subjectius —referents socio-culturals, permissivitat de la llei civil i de l’Església, etc.—, com ha remarcat Antoni Grau Verdú. 2007: “Les raons del nom: la relació entre l’antroponímia i la sociologia”, Butlletí de la Societat d’Onomàstica, 104–105, p. 145–152. En el costum de posar noms relacionats amb músics i cantants coetanis, trobem una versemblança en un text d’Aristòfanes, quan parlant de la passió dels seus contemporanis respecte als moixons, escriu: “Llur passió pels ocells és tan notòria que molts d’ells fins i tot se n’han posat el nom. Un botiguer sancallós s’anomenà ‘perdiu’; Menip tenia per renom ‘l’oreneta’, Opunci ‘corb borni’. Fí-locles es diu ‘l’alosa’, Teògenes ‘l’ànec guineu’, Licurg ‘l’ibis’, Querefont la ‘rata pinyada’…, Els ocells. Traducció de Manuel Balasach. Barcelona: Fundació Bernat Metge, 1973, p. 78.

105

Els prenoms al municipi de Riudoms (Camp de Tarragona) (1967–2006)

Un altre element que crida l’atenció d’aquest estudi és la incorporació de noms estranys o exòtics en la tradició local. En citem alguns exemples: Anna Belén i Noèlia, relacionats amb cantants i cançons popularitzades de l’època, d’ençà de 1978; Eva Maria i Laura, amb la mateixa influència musi-cal, des de 1970; Àfrica, d’ençà de 1975; Aïda, des de 1977; Vanessa, des de 1980; Jèssica, des de 1981; Helenca, des de 1981; Guiselda, Gisela i Traudel, des de 1982; Erica, Jeanette, Letícia i Zaida, des de 1983; Brígida, Fanny i Jonatan des de 1984; Andoni i Kílian, des de 1985; Ivette, des de 1986; Jen-nifer, Joel i Tànit, des de 1987; Aina, Ainhoa, Cristian, Sheila i Tània, des de 1988; Nil i Otger, des de 1990; Mikel i Tamara, des de 1993; Melodia i Nina, des de 1995; Charlotte i Zakaria, des de 1996; Elia, Napat i Saamira, des de 1997; Dèlia, que apareix l’any 1998 i Aitor, el 1999; Gaŀla, que trobem l’any 2000; Abril i Selene, dos nous registres que apareixen a partir del 2001; Kevin, Minerva i Ot, d’ençà de l’any 2002; Denis, a partir del 2003, etc.

Alguns noms bíblics usats per àrabs comencen a aparèixer en els re-gistres riudomencs a partir de 1997, amb la incorporació d’Amal i Anis-sa; d’ençà de 1998, Achraf, Ilyiass, Mounaïm i Oussama; a partir del 1999, Bader, Hanan, Mohamed i Taanbent; d’ençà de l’any 2000, Hosni, Sara i Bilal; d’ençà del 2001, Fàtima i Hamza; a partir del 2002, trobem Iman, Nassim, Soukaina i Sufian; a partir del 2003 trobem els prenoms Amyn, Islam, Ismaïl, Jana, Mohamide, Nabil, Shaima, Soulayman, Taufik i You-nes; en el 2004, comencem a trobar Zhura, Himad, Omaina, Samia, Yas-sine i Yousra; d’ençà del 2005, Ayoub, Ibtissame, Imad, Shiam…

D’ençà de l’any 2002 trobem els primers registres de criatures romane-ses, amb els prenoms Adam, Adrian Stefan, Daniel, Denis, Eduard, Ionut, Laura, Marcel, Maria, Robert…

Un altre aspecte subratllable del tema és l’evolució de les variables ono-màstiques que es produeixen en aquesta quarantena d’anys, una realitat que s’ha de relacionar amb la democràcia i els canvis culturals que experi-menta la societat. L’evolució és prou evident, si tenim en compte l’anàlisi per dècades, ja que en el cas dels xiquets passa del 31,37% al 40,47% i, pel que fa a les xiquetes, del 32,01% s’haurà passat al 43,17%. En aquest sentit convé anotar igualment que en el cas de les nenes sempre es dóna una major diversitat de prenoms respecte als nens, un 2,96% més.

Subratllem, finalment, com la literatura sempre troba un espai d’adap-tació del general al local, o a l’inrevés: la tradició local, en aquest cas ono-

106

E. Perea · Els prenoms al municipi de Riudoms (1967–2006)

màstica, pot alimentar les fonts escrites del país. Perquè hom no pot obli-dar que “tot està batejat, pres en propietat, cobert amb nom de pila, de casa, de finca i sobrenom”,18 com va escriure el poeta alemany Hans Mag-nus Enzensberger en un poema sobre l’onomàstica. El mateix concepte que, més d’un segle abans, ja havia definit Walt Whitman en el poema

“Salpar de Paumanok”: els noms propis “impregnant l’aigua i la terra”.19

18 “Mein Hund, mein Mondkrater, mein Ententümpel:/Alles getauft, in Besitz genom-men,/ mit Ruf-, Haus-, Spitz-, und Flurnamen eingedeckt/Tukkum zum Beispiel, Tasso oder Zum Schiefen Eck”, Hans Magnus Enzensberger. 2005. Historia de las nubes. Traduc-ció de José Luis Reina Palazón. Barcelona: La poesía señor hidalgo, p. 177.

19 Walt Whitman. 2014. Fulles d’herba. Traducció de Jaume C. Pons Alorda. Barce-lona: Edicions de 1984, p. 34.

107

O N O M À S T I C A 2 ( 2016) : 107–14 6 | R E B U T 2 9.4. 2016 | ACC E P TAT 17. 5. 2016

Anàlisi semàntica dels topònims rurals actuals del terme municipal

de Vinebre (Ribera d’Ebre)Sílvia Veà Vila

Universitat Rovira i Virgili / Societat d’Onomàsticasilvia.vea@urv.cat

Aquest article analitza, classifica i formula algunes hipòtesis sobre el significat dels topò-nims rurals transparents actuals recollits a la tesi doctoral Onomàstica de Vinebre, munici-pi de la Ribera d’Ebre. S’hi inclouen topònims que encara actualment es poden relacio-nar de manera clara i directa amb el motiu que els va donar nom, altres dels quals es pot establir aquesta relació gràcies a dades històriques, altres dels quals ja no queden rastres amb els quals relacionar, uns altres per als quals es recullen hipòtesis de reconeguts in-vestigadors i, finalment, algun per al qual es formula una hipòtesi explicativa plausible.Paraules clau: onomàstica, toponímia, topònim transparent, Vinebre, Ribera d’Ebre

This article analyzes, classifies and makes some hypothesis about the meaning of current and transparent rural place names gathered in the thesis Onomastic of Vinebre, a muni-cipality in Ribera d’Ebre. The place names that have been included are as follows: some that still today can be clearly and directly related to the reason behind them, others that can be linked to their origin through historical data, others that can no longer be linked to any remaining sign, others that include hypothesis of renowned researchers and, fi-nally, some with plausible explanatory hypothesis formulated by the author of the thesis.Key words: Onomastics, toponymy, transparent toponyms, Vinebre, Ribera d’Ebre

Aquest article es fa una anàlisi, una classificació i algunes hipòtesis sobre el significat dels topònims rurals actuals recollits a la tesi doctoral Ono-màstica de Vinebre. Vinebre és un dels 14 municipis de la comarca de la Ribera d’Ebre, al Principat de Catalunya. El terme de Vinebre, d’una ex-tensió de 26,44 km2, està situat a la part septentrional de la comarca de la Ribera d’Ebre i s’estén per una estreta franja a l’esquerra de l’Ebre, al qual només arriba a tocar a l’extrem de migdia. És un terme estret i allargat,

Nota: Les figures i imatges que acompanyen el text són de l’autora.

108

Sílvia Veà Vila

vertebrat per la vall dels Gorraptes, que s’estén en diagonal des del límit amb el Priorat, a llevant, fins al terme d’Ascó, a ponent. Vinebre limita pel SW i per ponent amb Ascó, per tramuntana amb Flix i la Palma d’Ebre, a llevant amb la Torre de l’Espanyol i al SE amb Garcia. Al NE confronta amb Cabacés, de la comarca del Priorat.

Pel que fa al seu relleu, és un terme accidentat per alineacions paraŀle-les a la serra del Tormo. S’arriba als 405m al Tossal Gros, al vèrtex NE, prop del coll de Cabacés, a la serra dels Gorraptes, també són destacables el tossal de Canta-ranes (239 m) i la roca del Cap del Pla (193 m). El sector de ponent de la població comprès entre la vila i l’Ebre, s’anomena les Illes o la plana de Vinebre, però correspon en gran part al municipi d’Ascó; és un dipòsit aŀluvial que assenyala aproximadament l’antic llit del riu.

En aquest article es podran observar topònims que encara actualment es poden relacionar de manera clara i directa amb el motiu que els va do-nar nom, altres dels quals es pot establir aquesta relació gràcies a dades històriques, altres dels quals ja no queden rastres amb els quals relacionar, uns altres per als quals es recullen hipòtesis de reconeguts estudiosos i, finalment, algun per al qual es formula una hipòtesi explicativa plausible.

109

Anàlisi semàntica dels topònims rurals actuals del terme municipal de Vinebre

A partir de l’estudi de l’onomàstica del terme municipal de Vinebre, a la comarca de la Ribera d’Ebre, es va observar que la major part dels to-pònims rurals recollits en la investigació són topònims transparents (un 97% aproximadament); i, encara, que una bona part d’aquells que podri-en ser considerats opacs permetrien formular algunes hipòtesis sobre el seu significat, de manera que només un 1%, aproximadament, es mostren totalment hermètics en aquest sentit.

Aquests topònims transparents són formats sobre noms propis i sobre noms comuns. En xifres, aproximadament una mica més del 60% són for-mats a partir de noms comuns; i una mica menys del 40% ho són a partir de noms propis.

Els que es vol treballar amb profunditat en aquest article són els topò-nims que formen part del grup majoritari, el que utilitza noms comuns per a la seua denominació. A més, s’estudiaran només aquells que són ac-tuals, amb la finalitat d’observar com el nom de lloc respon, o no, al sig-nificat del nom comú.

Un fenomen recurrent en toponímia és que molts noms genèrics aca-ben assolint l’estatus de noms propis, de topònims. I, d’aquests, n’hi ha que són molt fàcilment detectables, com alguns dels que es van recollir en l’estudi de l’onomàstica de Vinebre, els quals inclouen els mots: abeu-rador, aiguamoll, argilagar, assut, barranc, castell, cova, fangar, granja, hort, horta, illa, obac, obaga, pla, plana, platja, sénia, solà, reng, tancat, tossal, vall. En canvi, d’altres, en l’actualitat, ja no són tan transparents per al públic en general, com ara: albelló, baixest, campello, carrerada, covarxó, freginal, jardí, mallol, muga, pedruscall, sort, terrer, tormo, vuitena.

Tot aquest conjunt de topònims es poden agrupar en diversos sub-grups atenent les característiques dels significat dels noms comuns que inclouen. El primer d’aquests subgrups és el d’aquells que porten el nom segons les característiques del terreny, el qual, al seu torn, pot dividir-se en el conjunt dels topònims que fan referència al tipus de sòl i en els que fan referència a la morfologia del terreny i els accidents geogràfics.

El segon subgrup agrupa els que porten el nom referit a terrenys con-reats, i, dins d’aquest, s’hi pot distingir el conjunt dels que aŀludeixen a característiques pròpies de les peces de terra conreades i el d’aquells que aŀludeixen al tipus de conreu.

110

Sílvia Veà Vila

Altres subgrups són els corresponents a activitats rurals, a la situació geogràfica, a construccions, a vegetals, a animals, a analogies, a mots lli-gats a la cultura fluvial, a la religió i a altres noms comuns.

1 R eferits a les car acterístiques del terr eny

El conjunt de topònims referits a les característiques del terreny és el més nombrós, ja que inclou un nombre proper al 45% del total de topònims rurals transparents que es van aplegar a l’Onomàstica de Vinebre. S’ha di-ferenciat entre les característiques del terreny referides al tipus de sòl i aquelles referides a la morfologia del sòl i els accidents geogràfics. De fet, és aquest darrer subconjunt el que inclou la gran majoria de topònims, com es podrà comprovar.

1.1 Referits al tipus de sòl

Aquells topònims que en la seua denominació inclouen una referència al tipus de sòl, ho fan amb els substantius fang, pedra i riber. A més, al final de l’apartat, s’afegeixen quatre topònims més sobre els quals es proposen unes hipòtesis que permeten classificar-los amb el mateix criteri, amb les paraules clau: canta- (sufix), caro, claper i pera.

El topònim lo Fanguer, i fins potser també Fancuixer, són els topònims que fan referència al fang que devia ser habitual en aquests terrenys, ja que estan situats Davall de les Ribes, actualment, a l’altra banda de la car-retera C-12, i s’estenen fins al curs del Galatxo, per tant, en el passat, de-vien estar inundats sovint a causa de la seua proximitat al curs fluvial que corresponia al braç de l’Ebre que passava per davant mateix del nucli urbà i que va quedar estroncat en una riuada cap a finals del segle xix. El cu-riós nom Fancuixer, hipotèticament, bé podria fer referència al gruix que assolia la capa de fang, de manera que si una persona s’hi endinsava, li devia arribar fins a la cuixa.

Hi ha un altre topònim relacionat amb ‘fang’, lo Fanguitxer1 de Pelinxo, que, tanmateix, surt d’aquest entorn fluvial, ja que és situat en terreny

1 Amigó (2011, 25) recull el Fanguitxar.

111

Anàlisi semàntica dels topònims rurals actuals del terme municipal de Vinebre

que, en principi, és de secà, a prop dels Quatre Camins, als Gorraptes. Per a Moreu-Rey, noms com ‘Fangàs’ o ‘Fangassó’ “poden aplicar-se a culties argiloses” (Moreu-Rey, 1999: 97) i, atesos els tipus de sòl que són presents a Gorrapte, també podria aplicar-se en aquest cas. Joan Coromines el re-cull: “lo Fanguitxer a Vinebre (=cat. fanguisser)” (Coromines, 1971: 201).

L’origen del nom Pedruscall per a la partida de terreny que anomena és indiscutible, ja que el terreny és tan pedregós que es pot dir, sense exage-rar gota, que s’hi llauren els còdols, com es pot veure en la fotografia se-güent. Actualment, i històricament, és un terreny allunyat i elevat respecte el curs fluvial de l’Ebre, per tant, tots aquests còdols deuen ser resultat de l’existència d’una conca hídrica immemorial que caldria cercar en el re-mot passat geològic de l’indret. Els topònims que duen aquest nom són: lo Pedruscall, partida de terra, i lo camí del Pedruscall, camí que condueix a aquesta partida de terra.

Finca de la partida del Pedruscall

Los Ribers fa referència a una partida de terra. La paraula riber significa “terra que deixa el riu” i així ho recull el DCVB, que, a més, situa aquesta accepció com a recollida a Tortosa. La partida los Ribers està situada entre el Galatxo i les Fontjuanes, a la vora de l’Ebre i, en conseqüència, la terra que hi ha és just deguda als sediments fluvials.

Els topònims sobre els quals es formula una hipòtesi d’explicació se-màntica són Canta-ranes (sufix cant-), Caret (caro), Esclapers (claper) i Pereroles (pera).

112

Sílvia Veà Vila

Quant a Canta-ranes, s’han recollit el nom de la partida de terra les Canta-ranes, lo coll de les Canta-ranes, la serra de les Canta-ranes i el cim anomenat també les Canta-ranes. Les referències escrites que s’han reco-llit grafien el topònim de les maneres següents: Cantarrana (AMI 1852, 26v, 34v, 50v, 75v, 93v, 130v), (RTD 1898, 26), (RTD 1905, 112), (RTD 1911, 157, 174, 194), Cantarranas (PV 1919) i Canta Ranas (PIGC 1931, P4 F1), (RPPRV 1954, P4).

Moreu-Rey (1999: 176) relaciona aquest tipus de topònims comen-çats per cant- o canta- (o acabats en -can o -cant, com Gallicant o Cali-cant) amb un sinònim de roca. Cosa que coincideix amb el tipus de sòl d’aquests indrets: de secà i força pedregós, amb còdols.

Curiosament, d’aquest tipus de topònims —formats amb el prefix can-ta- i acompanyats d’un nom d’animal—, n’hi ha una colla a la nostra geo-grafia: Cantacorbs, Cantagalls, Cantaguineus, Cantallops, Cantaperdius… Fins i tot hi ha unes Canta-ranes al terme de Garcia, tocant al de Móra d’Ebre. De moment, no coneixem l’origen del segon component del to-pònim, ranes.

Pel que fa al mot caro, es recull la serra de Caret. D’una banda, les fonts orals d’aquest topònim recullen la forma Caret. De l’altra, les fonts escri-tes recullen les formes Carep (PIGC 1929, P6, F2), Carré (PIGC 1929, P6, F3) i Carets (NOM 2010). Segurament, el primer i el segon casos deuen ser un error de transcripció. I es desconeix el motiu de la pluralització que se’n fa a NOM 2010.

Des d’aquest treball, es proposa una hipòtesi per a l’origen del topò-nim, agosarada i potser simplista: podria tractar-se d’un diminutiu de Caro. Coromines recull Caro a l’Onomàsticon: “la turonada culminant del sistema muntanyós entre el Baix Ebre, el Matarranya i el País Valencià, la més elevada, 1440 alt., de les serres dels Ports de Tortosa-Beseit, però en-clavada dins el terme municipal de Roquetes-Tortosa, entre els vessants de Reguers i els de Mascà.” I hi proposa les dos hipòtesis següents. La primera apunta que el mot caro indicaria una muntanya voltada de pe-nyals, i vindria d’un ús coŀlectiu del preromà *carium “rocassa” (DECat vi, 927 ss) amb la reducció de -ariu a -aro, pròpia de grans sectors del mossàrab. Això potser encaixaria amb el fet que la característica més des-tacable d’aquesta serra és que està feta de materials tous travessats horit-zontalment per estrats de pedra calcària d’uns cinc metres de gruix. La

113

Anàlisi semàntica dels topònims rurals actuals del terme municipal de Vinebre

segona hipòtesi, Coromines la considera menys fonamentada i més dis-cutible i és la que pren com a ètim carabus, del grec i del llatí, “espècie de mussol o duc”.

A la geografia catalana també s’hi poden trobar els topònims serra de Caret i coll de la serra de Caret, situats a la comarca del Conflent, a la re-serva natural de Mentet.

Quant al mot claper, es recull el topònim lo camí d’Esclapers, que va es-tar un temps escrit en una indicació d’aquest trencall, a la carretera C-12, com Camí d’Asclapés. Actualment, està asfaltat des de la seua intersecció amb la C-12 i fins a la vila de la Torre de l’Espanyol. L’origen del mot sem-bla clar i en donen la clau Moreu-Rey (1999: 59): claper com un terreny molt pedregós, i el DCVB, que també en recull la definició i l’explicació etimològica:

CLAPER m.|| 1. Munt de pedres en el camp (or., occ., bal.) […] Etim.: claper és germà del fr. clapier, prov. clapiera, ‘munt de pedres’, ‘cau de conills’; se-gurament són formes derivades del germ. klappon ‘fer soroll’, ‘colpejar amb soroll’, ‘obrir-se amb soroll’. En francès clappe i en provençal clapo signifiquen ‘estella de pedra’, i per tant el derivat claper devia significar originàriament ‘munt d estelles o trossos de pedra’ (cfr. Hatzfeld-Dar-mesteter-Thomas Dict., s. v. clapier; Meyer-Lübke REW 4706a; Du Cange Gloss. s. v. claperius). Davant l’abundància de derivats de l’ar-rel klapp- en els dialectes francesos i germànics (cf l’alemany klappen ‘cruixir’, klappern ‘fer soroll sec’, Klapper ‘carraca’, etc.) cal rebutjar la hipòtesi de l’origen ibèric de claper, clap, etc., proposada per Carreras Ib. Gr. 21. (Alcover, 1977)

Ramon Amigó (2011: 24) esmenta el nom de partida els Clapers loca-litzat en molts termes, i fins i tot es Clapers. De fet, aquesta zona és un ter-reny amb gran quantitat de grava i còdols, i, a més, s’han pogut localitzar dos referències escrites antigues al “barranch dit los Clapés”, al terme de la Torre de l’Espanyol (CAP 1558, 16v i CAP 1607, 99v).

Així, sembla que la forma recollida de font oral [askla'pes], ha de tin-dre el seu origen en la paraula clapers, a la qual es va soldar la partícula es. Tanmateix aquest fet és, si més no, estrany ateses les referències escrites,

114

Sílvia Veà Vila

dels segles xvi i xvii, que incorporen l’article definit masculí plural pro-pi del nord-occidental: los. No sembla probable que la partícula es cor-respongui a l’article salat provinent de la forma llatina ĭpsu. És possible que el fenomen respongui a un prefix, avui, buit de significat, com el de les paraules estisores/tisores, estenalles/ tenalles, estovalles/tovalles… (Moll, 1991: 119), que presenten una falsa segmentació siŀlàbica de part de l’article les i el substantiu (les tisores > l’estisores).

Pel que fa al topònim les Pereroles, partida de terra, amb seguretat té re-lació amb el diminutiu de pera (forma antiga de pedra) format amb el sufix

-ol,-ola; talment com les paraules béstia-bestiola o església-esglesiola. De fet, hi ha presència de la paraula pera en multitud de topònims catalans.

1.2 Referents a la morfologia del sòl i als accidents geogràfics

Aquells topònims que en la seua denominació inclouen una referència a la morfologia del terreny i als accidents geogràfics ho fan amb els substan-tius aiguamoll, baixest, barranc, burra, campello, cana, comellar, cova, font, galatxo, illa, obac, pla, riu, roca, solà, tormo, tossal i vall.

El topònim l’Aiguamoll és el nom d’un barranquet que baixa de les Va-llosseres i desemboca a l’Ebre pel mas del Conde (terme municipal d’As-có). Com a corrent hídric discontinu, coincideix amb un dels significats que recull el DCVB: “Fonteta superficial que sols raja després de pluges abundants i que prest s’estronca (Ribera de Sió, Sta. Col. de Q.)”.

El coll de Baixest és un topònim que no s’ha recollit de fonts orals, sinó d’escrites, concretament, de NOM 2010. Es tracta d’un pas entre munta-nyes situat al punt més septentrional del terme, que ja confronta amb el terme de Cabacés, i és proper a la serra dels Gorraptes. Sembla clar que fa referència al significat del substantiu “pendís”.

Referent al genèric ‘barranc’, s’ha trobat el nom d’algunes peces de ter-ra: lo Barranquet i lo Barranquet de Ruer. La primera, recollida de font oral i escrita, és situada a la partida de les Seviques i és travessada per un petit barranc que ve del nord-est i també travessa la carretera C-12 per davall i desguassa al Riuet o Galatxo. A més, seguint aquest barranc amunt, hi ha una altra peça que pren el nom de lo Barranquet de Ruer. És evident que en aquests dos darrers casos el genèric ha donat nom a les finques.

115

Anàlisi semàntica dels topònims rurals actuals del terme municipal de Vinebre

La Burreta de les Monges és una finca situada a la partida la Burreta, que es troba entre la partida de les Canelles, la de les Vuitenes i la del Sepiello. Amb molta probabilitat, partida i finca deuen el nom al significat del sin-tagma que recull el DCVB: “burra de terra” com a “esllavissada de terra com la que cau d’un marge”. El sintagma preposicional de les Monges aŀlu-deix a les propietàries, la companyia religiosa de Santa Teresa.

Lo Campello és un terreny situat dalt del coll d’Arrutx, al nord dels Empiltres i segurament cal buscar-ne l’etimologia tal i com es proposa al DCVB: “del llatí campĕllu, camp petit, amb la u llatina (transformada en o) conservada en el romànic dels mossàrabs”.

Els topònims que fan referència al mot ‘canella’ són: les Canelles, l’oliver de la Canella del Roig i lo pi de la Canella del Roig. La partida de les Cane-lles és situada al peu de la roca del Cap del Pla.

S’han recollit diferents propostes etimològiques. Moreu-Rey (1999: 119) creu que el mot ‘cana’, ni que fos arcaicament, podria haver tingut el significat de ‘molló’, ‘fita’; per bé que també afirma que ‘canella’ o ‘canelles’ pot vindre de ‘cana’ (canya o canyada) (Moreu-Rey, 1999: 68). S’interpre-ta el mot ‘canyada’ en el sentit que s’apunta al DCBV: “Els topònims Ca-nyada corresponen al castellà Cañada, amb el significat de ‘faixa de terreny on creixen canyes’ o bé de ‘vall estreta’. De fet, Coromines (1980) indica que canella pot significar “collada baixest, espai de terreny baix situat entre dos elevacions molt acostades; estret o fondalada”. I és probable que cal-gui buscar el sentit del topònim vinebrà en aquesta accepció, ja que, efecti-vament, el terreny on hi ha les Canelles respon a aquestes característiques.

Dels topònims que inclouen el substantiu ‘comellar’ —los Comellans, lo Comellar de Macip—, s’han trobat diferents formes escrites —que van de 1852 a 2010— que inclouen el singular Comellà i el plural analògic Co-mellans; es pot observar, doncs, que el plural analògic és format des d’an-tic. Quant als terrenys, responen al significat del genèric “Espai de terra ample i pregon, de sòl inclinat per la depressió del terreny, que està entre terres més elevades (Priorat, Mallorca)” (Alcover, 1977).

Amb el susbtantiu cova es recullen el topònim referit a la partida de ter-ra les Coves i el topònim la cova Foradada. L’actual partida de les Coves està situada a la serra del Rovelló, des dels Quatre Camins fins a la serra de Caret, aproximadament. Quant a la cova Foradada, és una balma situada a mà esquerra del camí de Cabacés venint de Vinebre, més amunt dels Quatre

116

Sílvia Veà Vila

Camins, i és força interessant veure’n les característiques. Es tracta d’una cova amb una morfologia molt particular, característica que, de manera evident, traspua en el nom propi. Té un gran forat al sostre i nombroses formacions curioses que fan pensar que l’aigua s’hi ha anat escolant du-rant segles, per bé que no arriben a conformar forats. Aquests fenòmens es poden observar en les fotografies següents.

Forat que hi ha al sostre de la cova Foradada.

Sostre de la cova Foradada vist des de dins de la balma

117

Anàlisi semàntica dels topònims rurals actuals del terme municipal de Vinebre

El substantiu font també s’ha inclòs en aquest grup com a recurs hí-dric natural, no pas construït per la mà de l’ésser humà: la Fontjuana o les Fontjuanes, partida de terra. A primer cop d’ull, semblaria deure el seu nom a alguna font relacionada amb el nom de dona Joana i, per aquest motiu, l’ortografia oficial actual és justament respectant aquesta hipòte-si. Tanmateix, des d’aquestes línies, i després d’explicar-ne els arguments, es vol proposar un canvi ortogràfic en el sentit de substituir la o per una u: Fontjuana i Fontjuanes. El motiu és aquesta referència escrita localitza-da a RCA 1416 41r 41v:

Ítem, fa Jafar d’en Eyca de Vinebre, alamín, con otros parcioneros por dos suertes de tierra que a en l[a] Uerta de Vinebre, la una a la Fuent Susana et la otra a la Fuent Jusana, afruenta la de la Fuent Susana con la fuent do se riega et de la segunda part con terra de Jafar d’Amazit et de la quarta part con la cequia do se riegan las tierras quartales, son las afrontaciones de la suert jusana de la una part con camino general que va a Carcia et d’otra part con terra de Juci Alcabre et d’otra part con ti-erra de Alli Jumet et de la quarta part con terra de Jafar d’Abdellug que fa quart, mesura d’Azquó, ordio…

El significat de l’adjectiu jussà o jusà, -ana, recollit al DCVB és: “Inferi-or; que està sota” i el de susà, -ana “adj. ant. Sobirà, d’amunt”. És possible, doncs, que la Uerta de Vinebre esmentada a RCA 1416 correspongui a les actuals Horta de Dalt i Horta de Baix i Fontjuanes, que sempre han tingut dos mines per a ser regades: la mina de l’Aulivero i la mina de Xamell, les quals, al seu torn, podrien ben coincidir amb aquestes fonts.

Fonèticament, és ben plausible que l’alveolar fricativa sonora seguís una tendència com la que, en alguns parlars, van seguir els mots encisam i vesí per esdevindre enciam i veí (encisam > enciam, vesí > veí), i, com al mateix parlar de Vinebre van seguir els mots peresós > pereós i peresosa > pereosa.2 I que, per tant, jusana esdevingués juana [dʒu'ana].

Lo Galatxo és el nom que rep el curs hídric intermitent que antigament era la llera del braç de l’Ebre que passava a tocar de la població de Vine-

2 Per bé que això no passa amb el mot peresa, com sí que passa a l’altra vora del riu, a Ascó o a Flix, on el mot és perea.

118

Sílvia Veà Vila

bre i que, actualment, rep les aigües intermitents de la vall dels Gorrap-tes —i així es recull en un document que s’ha consultat: “Cauce antiguo o Galacho” (PV 1919). També és anomenat lo Riuet. Pel que fa a la seua etimologia, sembla molt clara i s’han aplegat diverses definicions del ge-nèric per mostrar-ho. Alcover (1977) recull el substantiu galatxo i el de-fineix així: “Regall, corrent d’aigua secundari, sia per bifurcació del riu, sia per a conduir les aigües de regadiu (Calasseit, Gandesa, Tortosa, la Granja d’Escarp)”. Dolors Cabré, a l’article del Butlletí Interior de la Socie-tat Onomàstica “Toponímia específica de les Terres de l’Ebre” (Societat d’Onomàstica, 1981), defineix el concepte galatxo com s’entén a Riba-roja d’Ebre: “braç d’aigua del riu que queda entre dos llenques de terra i que té poc corrent”. En el mateix document, altres assistents al Coŀloqui de Tortosa coincideixen més o menys amb aquesta definició: “Braç secun-dari, braç que forma una illa, braç separat del riu. (Ascó, Ginestar, etc.).”.

Tenint en compte l’origen del Galatxo a Vinebre, doncs, sembla indis-cutible la seua etimologia.

Un altre dels noms especialment prolífics al terme de Vinebre és el ter-me illa: la Illa, les Illes, l’Illa de Don Pio, l’Illa del Comandant, lo mas de l’Illa del Comandant, l’Illa del Senyor Domingo, la Illa del Tau i la Illa de Pau. Se n’ha recollit una gran quantitat de referències escrites, la més antiga de les quals és de 1650 i la més moderna, de 1954 i s’han recollit en català: la Illa i en castella Ysla o Isla.

La partida de les Illes inclou les terres aŀluvials de l’esquerra de l’Ebre quan passa entre Vinebre i Ascó. Aquest topònim no reflecteix pas una metàfora per descriure la forma d’un camp o la seua situació aïllada, com apunta Enric Moreu-Rey (1999: 96), sinó que el nom és degut al sentit recte del mot, ja que antigament, eren illes fluvials, situades al mig del riu, entre els dos braços que l’Ebre tenia en aquell tram. Aquesta afirmació recolza, si més no, en dos documents lligats a Ca Don Joan, a més de la memòria popular. Un és un document escrit que es va localitzar quan el fons encara no havia estat cedit a l’ACRE i, per tant, no estava classificat, i del qual, malauradament, no es va registrar la referència. En aquest do-cument s’hi parla de ‘la Illa Gran’, cosa que implica l’existència, pel cap baix, d’una altra illa més petita. L’altre document és una pintura mural que està situada a l’entrada de les dependències nobles del casalici. Aquesta pintura mostra la via del ferrocarril que passa per Ascó, la línia Madrid-

119

Anàlisi semàntica dels topònims rurals actuals del terme municipal de Vinebre

Barcelona, via Casp. Hi ha localitzades les poblacions per les quals passa aquesta línia ferroviària des de Barcelona fins a Faió. El tram que va de Garcia a Riba-roja d’Ebre és paraŀlel al riu, i, entre Vinebre i Ascó, hi ha perfectament pintats els dos braços del riu i les dos illes fluvials. Aquesta pintura es devia fer per l’arribada d’aquest mitjà de transport a la comar-ca de la Ribera d’Ebre, i, de fet, el ferrocarril va arribar a Móra la Nova el 8 d’abril de 1891, després de l’obertura del tram Marçà-Móra, que forma-va part del projecte de ferrocarril directe de Madrid a Barcelona. Per tant, es podria dir que aquesta pintura és el testimoni que el 1891 encara existia aquesta bifurcació de l’Ebre o, si més no, que el seu record era prou recent.

En la fotografia següent es veu el braç del riu que va romandre —el que passa per Ascó—, les Illes i es pot intuir que l’altre braç passava cap a l’es-querra de la fotografia. La planúria que s’observa són les Illes.

Les Illes vistes des dels Tossals

Els genèrics ‘obac’ i ‘obaga’ apareixen en els noms d’unes partides de terra: los Aubacs, situats al nord de la punta de les Canta-ranes, les Auba-gues, al peu de la serra del mateix nom, i los Aubaguets, que és una altra denominació dels Aubacs. A més d’altres topònims que hi fan referència: l’obac del Fuster, lo pi de l’Aubac del Fuster, lo camí dels Aubacs, la serra dels Aubacs, lo camí de les Aubagues i, és clar, la serra de les Aubagues. D’altra banda, el substantiu ‘obac’ també apareix com a genèric per a designar pe-

120

Sílvia Veà Vila

ces de terra situades a la part obaga de la muntanya en diferents indrets del terme: l’obac del Conde, l’obac de Joan de Bieto, l’obac del Fuster, l’obac de Pere l’Arsís i l’obac de Vilassa. 3

La partida de les Aubagues està als peus mateix de la serra darrere la qual surt el sol, i los Aubacs són al nord de la punta de les Canta-ranes, lloc on per força no incideixen directament els raigs del sol. El DIEC2 remet l’accepció d’‘obac’ a ‘obaga’ i la defineix com “part d’una muntanya, d’una vall, on toca poc o no gens el sol”. La definició del DCVB és la mateixa

“terreny obac; coster situat cap al nord o a lloc on no toca el sol.” L’ètim, segons Alcover, l’hem de cercar en el llatí opāca ‘mancada de claror’.

El genèric pla també és molt abundant al terme municipal, i apareix en els topònims: los Plans, lo Pla d’Argilagar, lo camí dels Plans, los Planots, los Plans de Vinebre, lo Cap del Pla i la roca del Cap del Pla. Les referències recollides van, per ordre cronològic, des de 1558 fins al 2010.

Es tracta de la partida dels Plans, els camins que hi duen (camí del Cap del Pla i sendera del Cap del Pla), la part més elevada situada al final dels Plans (lo Cap del Pla), i la roca del Cap del Pla, roca singular, ja que és una peça calcària de dimensions considerables, aïllada al cim del turó, que, a més, serveix de molló entre els termes de Vinebre i de la Torre de l’Espa-nyol. Podem dir que el topònim “mare”, aquell que dóna nom a la resta, és la partida de terra. La definició que recull el DCVB per al genèric és:

“Porció de terreny que no presenta elevacions ni depressions considera-bles. Ètim llatí planum.”

Els topònims que queden al marge d’aquest grup són los Planots, situ-ats a prop del cementiri, i lo pla d’Argilagar, situat al costat dels Empiltres, que també tenen aquesta característica del relleu, però que no són tan grans quant a superfície.

Quant al genèric ‘plana’, s’han recollit els topònims: les Planes, lo camí de les Planes, serra de les Planes, les Planes de Flix, lo camí de les Planes de Flix i la Planeta. D’aquests, uns quants són topònims del terme de Flix, però se citen aquí pel fet de ser terres treballades per vinebrans: la Plana de la Llo-ba, les Planes de Flix, la serra de les Planes i el darrer tram del camí de les Pla-nes de Flix. La resta de topònims corresponen a la partida que està situa da

3 També s’ha recollit el topònim urbà que dóna nom al carrer de recent creació avin-guda de les Aubagues, que correspon a l’inici de l’antic camí de les Aubagues.

121

Anàlisi semàntica dels topònims rurals actuals del terme municipal de Vinebre

davall de la serra de les Aubagues. En tots els casos el significat del genèric defineix les característiques d’aquests topònims: “Porció extensa de país pla, sense muntanyes” (Alcover, 1977). La mateixa publicació recull que és el nom de nombroses partides rurals, i cita, entre altres, les dels ter-mes d’Alcover, Cabra, el Milà, Rojals, la Selva del Camp, Tivissa, Valls, etc.

Els topònims la Platja o la Platgeta es refereixen a la platja fluvial que hi havia entre la partida de les Fontjuanes i la finca anomenada Illa del Co-mendant. El sòl era tot arena del riu i hi havia tolls on es podia nadar sense el perill del corrent de l’Ebre. Els vinebrans acostumaven a anar-hi a ba-nyar-s’hi en temps de calor i dies de festa. Actualment, no en queda qua-si res, ja que la major part pertany al terme municipal d’Ascó i es va mal-metre amb l’extracció d’arenes i graves, a la dècada dels setanta del segle xx, per a la construcció de les centrals nuclears. Pel que fa al genèric, el DCVB recull: “PLATJA (més dial. plaja). f. Vorera de mar o de riu baixa i arenosa; Etim.: del llatí plagĭa, mat. sign.”

Pel que fa al genèric riu es recullen els noms: lo Riuet i lo Riu. Lo Riuet fa referència al Galatxo, del qual ja s’ha parlat i lo Riu és com es coneix normalment l’Ebre.

Quant al genèric roca, s’ha recollit el topònim la punta de la Roqueta, cim de la serra del Rovelló, situat a la partida dels Gorraptes més Amunt.

Els topònims lo Solà d’Albarca, lo Solà de Ratera fan referència a dos peces de terra dels Gorraptes Més Amunt que són a la banda solana de la muntanya; són formats a partir dels genèrics ‘solà’ i ‘solana’ per motius, doncs, evidents.

Els topònims lo Tormo i la serra del Tormo no són, en realitat, topònims del terme, però són punts geogràfics de referència obligada atesa la proxi-mitat i la situació destacada d’aquests accidents geogràfics —el cim és a 523 metres sobre el nivell del mar, mentre que Vinebre és a 34 m. El nom de la serra del Tormo és recollit de fonts escrites; el nom que aquesta ser-ra rep a Vinebre és el de la serra de les Aubagues.

Lo Tormo respon a la definició del seu nom, el qual s’ha localitzat al DCVB amb la forma torm: “m. 1. Penyal o elevació del terreny isolada (Reus); cast. tormo. 2. Pedra o roca molt grossa desagafada del cingle; cast. tormo (Labèrnia-S. Dicc.).” Coromines (1981) recull la forma mos-sàrab, segons aquest autor, tormo, i se’n dóna informació interessant lli-gada a la zona geogràfica que envolta Vinebre: “Penyal isolat, terròs, for-

122

Sílvia Veà Vila

ma mossàrab de l’antic mot català ‘torm’ i castellà ‘tormo’, d’origen incert, probablement preromà, del qual també provenen turma ‘tòfona’, ‘testicle’ i turmell ‘bony del coll del peu’: tots ells amb el significat comú, bàsic, de ‘bony’.” I hi afegeix: “Una altra zona intensa del mot és en el Priorat i en-torn de l’Ebre; però des d’aquí cap al sud ja ho trobarem, almenys avui, en la forma mossàrab tormo.” Ramon Amigó l’identifica com a genèric del conjunt de noms que més topònims genera, el conjunt referent a les pe-dres i les roques (Amigó, 2011: 24).

D’altra banda, Coromines (1994) recull informació concreta sobre el genèric i sobre aquest topònim en particular, que fa de fita entre el terme de la Torre de l’Espanyol i el de Garcia: “A les terres de Migjorn, abun-da en la toponímia mitjana i menor bàsicament com el nom d’una roca gran i isolada, aplicació a un lloc menor habitat o conreat. Enumero per ordre geogràfic […]: Lo Tormo a la Torre de l’Espanyol (xii, 153.15) i a Garcia (xii, 108.143).”

Quant al genèric ‘tossal’, s’han recollit els topònims los Tossals i la punta dels Tossals. La partida de terra està força elevada en referència a les terres que l’envolten, a uns 200 metres d’altitud, aproximadament, i s’hi té una vista privilegiada de la contrada en direcció cap a Vinebre: de la població mateixa, de l’Ebre, del coster de la Barca, de les Illes, del pas de l’Ase, etc. La punta n’és el punt més alt.

El DCVB defineix el genèric tossal: “Elevació del terreny, més o menys alta segons les comarques on s’usa el nom de tossal. La interpretació d’aquest nom, efectivament, té diversos matisos, dels quals donarem la informació que n’hem pogut recollir a diferents llocs del nostre territori lingüístic. 1. Elevació del terreny no gaire alta ni de pendent gaire rosta, en una plana o aïllada d’altres muntanyes (La Llitera, St. Martí SG, Valls, Gandesa, Freginals, País Valencià); 2. Muntanya o puig en general (Ba-laguer, Oropesa, Vistabella, L’Alcora, Onda). Etim.: derivat de tòs.” De fet, el topònim els Tossals és molt present en tota la geografia catalana, si més no del Principat: Poboleda, la Figuera, el Molar, Pradell de la Tei-xeta, Gandesa, Horta de Sant Joan, Mas de Barberans, Sarroca de Belle-ra, Isona i Conca Dellà, el Pont de Suert, la Vansa i Fórnols, Montferrer i Castellbò, Artesa de Segre, Cervià de les Garrigues, Bellcaire d’Urgell, el Poal, Cabó, els Plans de Sió, Pinell del Solsonès, Forès, Vilaplana, Súria, Capolat, Oristà, Olot, etc.

123

Anàlisi semàntica dels topònims rurals actuals del terme municipal de Vinebre

El genèric ‘vall’ també ha produït topònims al terme de Vinebre: la Vall, les Valls, lo salt de la Vall, i la Valleta de Don Jaume. Tanmateix, aquests noms propis fan referència a diferent significat, ja que el substantiu vall tant pot referir-se a la conca d’un riu, com a una extensió relativament plana entre muntanyes.

La Vall és el nom de la vall de la Torre, un corrent d’aigua discontinu que prové de la Torre de l’Espanyol. Per contra, la Valleta de Don Jaume és el nom d’una peça de terra situada en una petita vall, propietat de Don Jaume al seu dia, que s’estén de la Muga de ca Don Jaume a la vall dels Gor-raptes. Però l’accepció d’aquest genèric pot ser matisada. Segons Domin-go (1997: 218), al Baix Segre, a part de la plataforma de les Garrigues ads-crita al Segrià, entre Aitona, Seròs, la Granja d’Escarp i Maials (zona ben propera a Vinebre), s’utilitza el mot ‘valleta’ per a definir una vall llarga i estreta que forma una unitat de conreu i que, sovint, pertany a un sol propietari o menador, ja que, sovint està determinada per un nom perso-nal (Domingo, 1997: 218). A més, unes línies més endavant, afegeix que aquesta accepció es deu estendre per tota la regió de l’Ebre, per bé que afegeix que Joan Tort hi veu un terme més decantat cap al sentit hidro-gràfic que no pas cap a l’orogràfic.

2 Terr enys conr eats

2.1 Referits a les característiques pròpies de les peces de terra conreades

Els topònims que fan referència a característiques pròpies de peces de terra conreades inclouen en la seua denominació noms comuns com: quadre, sort, tancat i valletà.

Lo Quadro és el nom d’una finca que té exactament aquesta forma i que està localitzat prop del cementiri. Noms d’aquest estil sempre fan refe-rència a la forma del camp en qüestió (Moreu-Rey, 1999: 96). El DCVB recull les formes ‘quadro o quadre’.

Quant al nom comú sort, ha generat els topònims: la Sort i les Sorts. La primera és una partida de terra situada més amunt de les Piscines. I la se-gona, una altra partida que toca gairebé el nucli de població per l’E, estan situades abans de les Seviques i els Pedruscalls. Alcover (1977) recull diver-

124

Sílvia Veà Vila

ses accepcions del mot i comenta que “El concepte exacte de sort de terra varia segons les comarques; les definicions que persones del país ens han donat, permeten establir aquests matisos de significat del mot sort”. Les definicions que més s’apropen geogràficament a Vinebre són les recollides a Tortosa: “Hort petit o tros de terra que no es rega sinó que únicament té aigua quan plou (Tortosa, Muro de Mall.)”, a Lleida: “Conjunt de trossets de terra d’un mateix propietari (Ll.)” i a Gandesa: “Tros de terra estret i llarguer, ficat entre dos finques d’altri, sia de regadiu o de secà (Pont de S., Gandesa)”. També n’identifica l’ètim del llatí sŏrte. I en comenta que so-vinteja en toponímia a diferents punts geogràfics. El fet és que els terrenys que duen aquest nom a Vinebre són peces de terra petites i que, en prin-cipi —algunes actualment ja gaudeixen de sistema de rec—, eren de secà.

El topònim lo Tancat dóna nom a la partida de terra situada entre la carretera de la Torre (T714) i la partida de les Mutxoles. Una de les accep-cions del nom comú és “Tros extens de terreny voltat de paret, de bar-dissa o d’un altre obstacle que n’impedeix l’entrada o la sortida, i destinat a conrar-hi arbres o a tindre-hi animals (Pallars, Tremp, Urgell, Segarra, Penedès, Baix Aragó, Maestrat, Castelló, Xàtiva, Mallorca, Eivissa)” (Al-cover, 1977). Actualment no n’hi ha cap, de tancat, però sembla evident que n’hi va haver un.

El nom comú valletà només es recollit com a “persona originària de la Vall de Tavernes” (Alcover, 1977), actualment conegut com Tavernes de la Valldigna, a la comarca de la Safor. Tanmateix, Coromines (1994) recull el “racó dels Valletans” i n’explica l’etimologia com a “restes fòssils d’un equivalent del castellà, valladar, i del gallec-portuguès valadar ‘closa’ […] i per fonètica mossàrab (i ä arabitzant: Els Valletans, racó d~, terme de Vinebre (xii 58.17)”. En aquesta investigació s’han recollit els topònims: los Valletans, com a partida de terra situada entre la partida dels Tossals i el coll d’Arrutx, i lo Valletà de l’Auberto, lo Valletà de Joan de Martí i lo Valletà de Pep de Leli com a finques que pertanyen a aquesta partida.

2.2 Referits al tipus de conreu

Els topònims recollits que aŀludeixen al tipus de conreu, inclouen els noms comuns freginal, hort, horta, jardí i mallol.

125

Anàlisi semàntica dels topònims rurals actuals del terme municipal de Vinebre

Quant al genèric ‘freginal’, s’ha recollit la partida de terra, i les peces de terra que la componen, anomenada los Freginals, que inclou les partides Pedruscalls, Aumedines, Rabadans i Mallols. Al DCVB, s’hi comenta que el mot s’ha recollit, entre altres llocs, a Gandesa, i que l’ètim cal cercar-lo al llatí farraginale, ‘camp de farratge’. Segons Ramon Amigó, és un dels noms de partides de terra que són comuns a molts termes, com, també les Sorts, les Obagues, les Planes…, per bé que en diferents formes: Far-raginal, Farraginar, Ferreginal, Freginal… (Amigó, 1999: 36).

Els genèrics ‘hort’ i ‘horta’ també han donat lloc a força topònims al terme de Vinebre. Quant a ‘hort’, es recullen lo molí de l’Hortet, lo pou de l’Hortet de Ca Don Jaume, los Hortets, los Horts, lo camí dels Horts, lo pou dels Horts i la vall dels Horts.

Los Hortets estaven situats a prop del convent i deuen el seu nom al conreu que s’hi feia a principis del segle passat i potser abans. D’altra banda, lo camí dels Horts, lo pou dels Horts i la vall dels Horts són a la par-tida dels Horts, que abraça l’Horta de Dalt i l’Horta de Baix, per tant, tam-bé responen a la definició del genèric: “Tros de terra no gaire extens, on es conren verdures, llegums i arbres fruiters. Etim.: del llatí hŏrtu, mat. sign.” (Alcover, 1977). De fet, los Horts, el topònim que es podria anome-nar “mare”, és justament això, un conjunt de trossos de terra petits —al-guns són realment diminuts, la veu popular en diu que “als Horts, quan caves, poses un peu al teu i l’altre al del veí”—, on es conreen vegetals que necessiten una bona aportació d’aigua. Finalment, lo molí de l’Hortet i lo pou de l’Hortet de ca Don Jaume són entre els Pedruscalls i les Seviques, al costat oest dels Horts.

Quant als topònims que duen el nom comú ‘horta’ en la seua deno-minació, són: l’Horta de Baix i l’Horta de Dalt. Aquests topònims estan relacionats amb los Horts, ja que, molt probablement, l’origen d’aquests dos topònims, com a dos zones diferenciades de la partida los Horts, cal buscar-lo en la necessitat de denominar les dos zones amb què s’orga-nitzava el regatge dels Horts. Consegüentment, els topònims responen només parcialment a la definició del genèric, ja que són un indret relati-vament petit de finques molt petites, com s’ha dit més amunt: “Terreny regable, generalment de gran extensió, on es conren verdures, llegums i arbres fruiters” (Alcover, 1977).

126

Sílvia Veà Vila

Los Jardins és una partida que està situada al nord-oest del nucli de po-blació, al costat de les Vuitenes, tocant d’una banda al camí de la Palma; i, de l’altra, al terme d’Ascó. Hi ha, sobretot, olivers; per tant, l’origen del topònim deu tindre a veure amb alguna de les dos accepcions següents:

a) Viver o planter d’oliverons per replantar (Alt Empordà, Garrotxa). b) Mota de terra treballada tot entorn d’una olivera quan aquesta està situada en un rost i se li ha de fer el guaret a pic d’aixa o de magall (Alt Empordà, Garrotxa). (Alcover, 1977)

Els topònims que incorporen en el seu nom el genèric ‘mallol’ són la partida los Mallols. Les referències escrites recollides van des de l’any 1624 a 1954. És una partida situada prop del Pedruscall i de les Aumedines, on actualment s’hi conrea ametllers i olivers. Potser sí que antigament s’hi conreava vinya, però no s’ha pogut documentar, per bé que sembla fàcil relacionar el nom propi amb el significat del nom comú:

1. Plançó de cep; cep jove, el primer any que és plantat (or., occ., val., bal.). 2. Vinya jove, el primer any que és plantada.[…] Plantar a ma-llol: plantar els ceps de manera que hi hagi igual distància d’una tira a l’altra que d’un cep a l’altre de la mateixa tira (Gandesa). Etim.: del llatí mallĕŏlu, ‘martellet’, ‘rebrot de sarment’. (Alcover, 1977)

3 R eferits a altr es activitats rur als

En aquest apartat s’han aplegat els topònims que inclouen un nom comú en la seua denominació, el qual es refereix a activitats rurals diverses. Així, hi trobarem noms de lloc d’indrets rurals que contenen mots com: ascla-dor, era, cànem, carrerada, malló, ganado, reng, socarrar i vedat.

Pel que fa al nom comú ‘asclador’ es recull el topònim los Ascladors, partida de terra situada cap a la serra de Caret. La informació recollida del Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana (DECat) és que una ‘ascla’ és una estella grossa, que al Segre mitjà es parla d’ascles de roca (escletxes); i, a la Vall d’Àneu, a Benavarri, a Fraga i a Tortosa es registra com tros de llenya estellat del tronc (Coromines, 1980). D’altra banda, Alcover (1977) recull diverses paraules de la mateixa família: asclar

127

Anàlisi semàntica dels topònims rurals actuals del terme municipal de Vinebre

“v. tr. Trencar a bocins una cosa sòlida, fer-ne ascles (Cat., Val.)”; ascla “f. Estella grossa de fusta o d’altra matèria sòlida (Cat., Val.)” i asclador “qui ascla llenya per elaborar-la o cremar-la (Ll., Maestr., Val.)”. A Vinebre se sol asclar la llenya, per bé que de vegades es fa servir el mot com a sinò-nim de trencar o fer malbé alguna cosa. Per tant, és possible que l’origen del topònim s’hagi de cercar al voltant de l’activitat de trencar a trossos algun sòlid, probablement, llenya. Tanmateix, existeix una altra hipòtesi recollida per Moreu-Rey i formulada per Joan Coromines, en la qual es relaciona el topònim amb el mot llatí ustulare / usclar com a “mont cremant” i en cita els topònims Montusclat, Ribalosclada, los Asclados, lo Bosc d’Usclada, etc. (Moreu-Rey, 1999: 156).

El genèric carrerada dóna nom a un carrer i al camí ramader que va des de la partida dels Rabadans a la dels Assuts. El carrer de la Carrerada, de fet, és una part del camí ramader que travessa el nucli urbà. Aquests, doncs, són topònims que deuen, de manera clara, el seu nom al genèric:

“Camí de ferradura relativament ample, pel qual passen els ramats de bes-tiar que pugen o baixen de la muntanya al pla (or., occ.)” (Alcover, 1977). De la mateixa manera que el topònim d’origen foraster Passo de Ganado, que correspon a un altre tram de la Carrerada i que explica el seu origen a partir d’un rètol que s’hi va posar en temps predemocràtics.

El topònim les Eres és molt transparent en el significat: “Era: espai de terra, generalment rodonenc, de deu a trenta metres de diàmetre, damunt el qual es posen els cereals o llegums per batre’ls i separar la palla del gra (pir-or., or., occ., val., bal., alg.)” (Alcover, 1977), ja que a la vila encara hi ha el record ben viu d’utilitzar aquelles terres com a eres per a batre el gra. Les Eres són situades en una part de terreny elevat respecte als voltants, de manera que era ideal per a aprofitar la garbinada per a ventar el cereal, per a separar el gra de la palla.

Un altre topònim de significat especialment transparent és la bassa del Cànim, la bassa on antigament s’hi feia podrir el cànem (Cannabis sativa) per, després, extreure’n la fibra. El DCVB recull, a més de la forma estàn-dard cànem, la forma cànim, que és la pròpia de la vila, per bé que la remet a l’entrada principal cànem.

Quant al substantiu ‘malló’, es recullen els topònims: lo Malló del For-neret (finca) i los Mallons (partida que és a prop del molí de Ruer). Segu-rament el topònim deu tindre a veure amb el procés de preparació del

128

Sílvia Veà Vila

cànem, ja que el malló és una “peça de les gramadores que serveix per a aixafar el cànem damunt el canal, pujant i baixant (Balaguer). Etim.: de-rivat de mall (art. 1).” (Alcover, 1977)

De topònims que duguin el nom ‘reng’ en la seua denominació se n’ha recollit los Rengs i lo camí dels Rengs. La partida de terra és situada entre les Vuitenes, el Quadro i els Jardins, prop de l’oliver de la Mare de Déu, i són travessats pel camí de la Torre. El camí és el tram del camí de la Torre que passa per davant d’aquesta partida de terra. És evident que el topònim fa referència a l’existència d’una “línia formada per diverses coses o perso-nes coŀlocades una al costat de l’altra (or., occ., val.)” (Alcover, 1977), en aquest cas, olivers. S’ha inclòs aquest terme, ‘reng’, en aquest subapar-tat per afinitat, com a activitat, a la manera de plantar el que s’hi conrea.

Lo barranc del Socarrat i lo Socarrat Vell, podrien fer referència a l’arti-gatge, activitat rural que es duia a terme antigament deforestant un bosc cremant-lo per a poder-lo utilitzar com a terreny de conreu. El DCVB defineix ‘socarrat’: “Clapa o porció de bosc que ha estat incendiada o que s’hi han cremat les mates o plantes baixes (or., occ., bal.)”. Per bé que també podrien fer referència, com apunta Moreu-Rey (1999: 106), a al-gun incendi devastador.

De fet, el topònim és molt estés per tota la geografia catalana. Al DCVB mateix s’hi recull:

Nom de diverses partides de terra (en els termes de Terrers, Maldà, etc.).—b) Socarrats: poble de la vall de Bianya (Garrotxa).—c) Sant Andreu de Socarrats: poblet agregat al municipi de Capsec.—d) Vall Secorrada: la vall d’Alaró (Mall.):—e) Cala Secorrada: nom d’una cala de la costa de Santanyí (Mall.) (Alcover, 1977).

Però només cal fer una ullada al Nomenclàtor oficial de toponímia de Ca-talunya per trobar-n’hi una bona colla d’exemples. Dels que fan referència a orografia, se’n poden destacar: la muntanya del Socarrat (cim de Cervià de les Garrigues), prat Socarrat (indret de Saldes, al Berguedà), serra del Socarrat (Vallbona de les Monges, a l’Urgell), vall de Socarrat (curs fluvi-al a la Ribera d’Ebre, cap a Móra la Nova), Socarrats (element orogràfic d’Alin, al Pallars Sobirà), Socarrats (element orogràfic de Setcases, al Ri-pollès), clot de Socarrats (curs fluvial a la Garrotxa), los Socarrats (indret

129

Anàlisi semàntica dels topònims rurals actuals del terme municipal de Vinebre

a Gratallops i a la Vilella Baixa, al Priorat) i la rasa de Socarrats (curs flu-vial al Solsonès). Per bé que també n’hi ha de lligats a edificis, i altres que duen en el nom les formes femenines: socarrada, socarrades.

Quant al topònim lo Vedat, també respon al sentit recte del significat del genèric vedat: “Lloc on està prohibit d’entrar, i sobretot de caçar-hi” (Alcover, 1977), ja que a la vila encara n’hi ha memòria, de la utilització d’aquest indret amb aquest ús.

4 R eferits a la situació geogr àfica

S’han aplegat en aquest apartat els noms de lloc que feien referència a la situació dels topònims. Així, s’hi trobarà el mot ‘muga’.

Pel que fa a la partida de la Muga o de les Mugues, s’han recollit els to-pònims següents, tots ells referits a aquesta partida de terra: les Mugues, la Muga de Biscaia, la M. de Joansant, la M. de la Capitana, la M. del Blaió, la M. del Negret, la M. de Marta, la M. de Martí, la M. de Miranda, la M. de Pelinxo, la M. de Pere del Blaió, la M. de Perelló, la M. de Pere Manel, la M. de Ruer, la M. de Sanç, lo camí de les Mugues i lo passador de les Mugues. Les referències escrites recollides van des del’any 1679 fins al 2010.

Muga és un substantiu d’origen basc que significa ‘límit’, ‘molló’. Co-romines (1994) recull l’entrada Muga com a partida de terra de Vinebre, i indica que l’ètim cal buscar-lo en el basc, amb el significat de ‘termenal’ (línia divisòria de dos termes), ‘born’, ‘límit’. És molt probable que cor-respongués a la divisòria entre els termes de Vinebre i el de l’actualment desaparegut i integrat a Vinebre: Gorrapte.4

5 R eferits a construccions

En aquest apartat s’han aplegat els topònims que inclouen un nom comú en la seua denominació que es refereix a construccions rurals. Aquest grup és el segon quant a la quantitat de topònims que aplega, bastant per darrere del grup més nombrós de tots, el referit a característiques del terreny; ja que suposa aproximadament un 11% del total de noms de lloc

4 Aquest terme també formava part de la Comanda Hospitalera d’Ascó i té carta de població l’any 1237.

130

Sílvia Veà Vila

aplegats. Així, hi trobarem noms de lloc d’indrets rurals que contenen els mots o sintagmes: albelló, assut, barca, bassa, camí, casa, ciutat (“medina”), embarcador, pantano, poblat ibèric, pontó i reg.

Amb el nom ‘albelló’ s’han recollit els topònims: los Aubellons (partida de terra) i la serra dels Aubellons, els quals indrets estan bastant allunyats l’un de l’altre i, per tant, no estan relacionats, en principi. Les fonts d’on s’ha obtingut són orals i escrites. La informació que s’ha recollit sobre aquest substantiu té diferents procedències. Al DCVB se’n recullen di-verses accepcions i comentaris:

2. Síquia que fan en els camps de conreu, revestida de pedres grosses i reblida de terra, de manera que vaja per davall de la terra, i que serveix per recollir l’aigua de pluja i evita que hi haja moll (mall.).

I una altra:

b) Forat per on desemboca un conducte subterrani; cast. desagüe. Apres de haver regat ses possessions hajan de tornar la aygua a ditas Sequias, tancant lo ull, portell o albelló, per hont la aygua discorra per al vs de ses possessions, Const. Cat. 252.

A més, se citen uns quants topònims amb aquest nom:

5. topon. a) L’Aubelló: avenc molt gros i fondo que hi ha en el districte de les Foies d’Ulldecona, i que, en haver-hi una gran embassada d’ai-gua de pluja, se la beu tota molt aviat, i, segons diuen, la duu fins a la mar.—b) L’Aubelló: partida de terra en el terme de Vila-rodona (Camp de Tarr.).—c) Els Aubellons: partida de terra en el terme de Constantí.

Pel que fa a l’ètim:

Etim.: de l’àrab al-ballóʿa, ‘síquia subterrània’ (Dozy Gloss. 65).

Joan Coromines (1980) ho defineix “com conductes d’ús agrícola i rural (Ports de Tortosa)” i en determina l’ètim en el mot aràbic bällûca. I, per a Moreu-Rey (1999), es tracta d’una bassa, una pica o un canal.

131

Anàlisi semàntica dels topònims rurals actuals del terme municipal de Vinebre

Quant al substantiu assut, s’han recollit els topònims: los Assuts (o les Suts) i lo camí dels Assuts (o camí de les Suts). Tots es refereixen a la par-tida de terra los Assuts o les Suts. Les referències escrites que s’han trobat van de l’any 1754 al 2010.

El DECat recull el substantiu assut i el defineix com una resclosa, gene-ralment gran, que es fa en un riu, i el seu ètim cal trobar-lo en l’àrab as-sudd

“l’obstacle, obstrucció, la presa”, del verb sadd (tancar) (Coromines, 1980). A Alcover (1977) es recull la definició: “mur de contenció que atura o des-via l’aigua d’un riu per aprofitar-la en l’agricultura o en la indústria”. I també s’hi recull el substantiu femení sut que ens remet a assud i el marca com a ètim: “SUT f. Assut (val.). Trencam-los les çuts e’ls molins, Jaume I, Cròn. 322. Axí per lo pontó com per la sut de Flix, Ardits, ii, 24. Etim.: V. assut.”

Amb molta seguretat, el nom d’aquesta partida de terra respon a l’exis-tència d’una antiga resclosa al barranc de la Torre o vall dels Horts. En l’actualitat, queden restes d’una construcció d’aquest tipus que, poste-riorment, al segle xx, es va anomenar Pantano. Es veu que, antigament, aquest mot va donar nom a una partida de terra, al camí que hi menava i a la mateixa vall de la Torre: lo Pantano (pantà), Pantano (partida), camí del Pantano i vall del Pantano. Tanmateix, aquestes denominacions només s’han recollit de documents escrits, i, oralment, només es té esment de la construcció; per tant, s’intueix que el topònim que va guanyar la partida al pas del temps va ser el més antic, Assut.

Quant al mot barca, s’han recollit els topònims: la Barca, la carretera de la Barca, lo coster de la Barca i lo camí del Coster de la Barca. Els dos pri-mers tenen una relació directa entre ells: la Barca fa referència a l’indret on hi havia el transbordador fluvial per creuar entre Vinebre i Ascó, que va estar actiu fins a l’any 1975. Era la sortida més ràpida per a anar cap a Móra d’Ebre, Reus o Tortosa, per carretera o per a agafar el ferrocarril, ja que fins al principi de la construcció de les centrals nuclears d’Ascó, cap a la dècada dels setanta, no hi havia pas cap pont que travessés l’Ebre.

El topònim la carretera de la Barca és el tram de camí asfaltat que con-dueix, a través de les Illes, del nucli urbà de Vinebre fins a la Barca, on hi havia el transbordador.

Pel que fa als altres dos topònims, lo coster de la Barca i lo camí del Coster de la Barca, tenen relació entre ells, però, d’entrada, sembla que no la tin-guin amb els dos anteriors, ja que estan situats lluny, a uns 2 km riu amunt.

132

Sílvia Veà Vila

Lo coster de la Barca és una zona de pendent pronunciadíssim, creua-da pel camí del Coster de la Barca, i paraŀlela a la vora de l’Ebre en la part que va des del creuament de la vall dels Gorraptes i el camí esmentat, fins prop del mas del Conde. Una de les accepcions del mot coster, que recull el DCVB és justament: “Part lateral d’una muntanya o pujol (Penedès, Urgell, Camp de Tarragona, Conca de Barberà, Ribera d’Ebre, Mallorca)”. Com es pot comprovar a la imatge, el topònim respon perfectament al significat del genèric.

El coster de la Barca i el camí del Coster de la Barca

Tanmateix resulta estrany que facin referència a una barca, ja que no hi ha record a la vila del motiu d’aquest nom, ni del fet que hi hagués cap barca. A més, sent un indret allunyat dels nuclis de població de Vinebre i Ascó, és, si més no d’entrada, estrany que hi hagués alguna mena de trans-bordador fluvial.

Però, ben mirat, no sembla gens agosarat pensar que, efectivament, el nom deu ser degut al fet que, antigament, el transbordador fluvial entre Vinebre i Ascó devia estar situat a la vora del coster. Cal tindre en comp-te que, antigament, entre les dos poblacions, en l’actual lloc de la Barca, el més proper als nuclis urbans, l’Ebre es bifurcava i per tant calia superar dos braços de riu. Aquest fet no devia pas fer operatiu instaŀlar-hi el pas de barca. I que els vilatans haguessin de caminar una mica més fins a trobar

133

Anàlisi semàntica dels topònims rurals actuals del terme municipal de Vinebre

el pas devia ser molt més pràctic i assenyat —ja que quedarien a mercè de l’erosió del riu i, en conseqüència de la contínua variació de l’orografia de les illes— que no pas instaŀlar dos transbordadors més a prop de les poblacions. Un lloc adient per a instaŀlar-lo devia ser al principi del cos-ter, cap al Vedat, ja que l’orografia del terreny és més amable que no pas la que es pot observar en la fotografia; a més, a la banda d’Ascó, el terreny també era adient; és on actualment hi ha construïdes les centrals nuclears.

A la figura següent es pot observar l’hipotètic curs de l’antic braç del riu i la situació del coster de la Barca.

Podrien abonar aquesta teoria unes dades a les quals s’ha fet referèn-cia amb anterioritat, en parlar del topònim Illa. Que l’any 1891, o poc des-prés, amb motiu de l’arribada del tren a Ascó, es pintés un mural a ca Don Joan en què es reprodueixen els dos braços de l’Ebre, la qual cosa podria indicar que la bifurcació existia en aquella data o, si més no, que hagués existit fins feia ben poc temps i encara fos ben present en el record dels vilatans —tant com per fer pintar el mural amb la reproducció del que havia estat el riu per a Vinebre. I que l’any 1886 el Govern espanyol au-toritzés la població d’Ascó a instaŀlar un pas de barca sobre l’Ebre en un

134

Sílvia Veà Vila

indret anomenat Illet, la qual cosa podria implicar que es tractava d’un nou emplaçament del pas de barca en substitució del vell. El document en qüestió és la “Real orden, autorizando el ayuntamiento de Ascó, en la provincia de Tarragona, para que establezca una barca de paso sobre el río Ebro en el sitio denominado Illet”, publicada a la Gaceta de Madrid, núm. 38, de 7 de febrer de 1886.

Pel que fa al topònim la Bassa, fa referència a una bassa de reg que hi havia al damunt del Molí de la Rata i a partir de la qual es regava la parti-da de les Seviques.

Pel que fa al substantiu ‘camí’, s’ha localitzat los Quatre Camins, que és una cruïlla, situada a la partida dels Gorraptes, on conflueixen dos ca-mins: el camí que va de la Palma d’Ebre a la Torre de l’Espanyol i el que va de Vinebre a Cabacés.

Quant al substantiu plural cases, s’ha recollit el topònim: lo toll de les Cases, que és una bassa natural formada per les aigües de la vall dels Gor-raptes, més amunt de la presa de l’Animer. Una hipòtesi podria ser que fes referència a les cases del nucli de població de Gorrapte; malauradament, no es coneixen documents que puguin donar-li solidesa.

Quant al mot ciutat, cal anar-lo a cercar als topònims les Aumedines (partida de terra) i lo camí de les Aumedines. S’han recollit les següents referències escrites des de 1807 fins a 1954. Al DCVB s’hi recull Medina com un llinatge existent a Castelló, València, Mallorca, Menorca, Eivissa, etc. i s’explica que l’ètim podria provindre de l’àrab madina ‘ciutat’. Moreu-Rey (1999: 140) explica que una aumedina és una ciutadella. I Coromines (1994) recull el topònim les Almedines: “pronunciat Aumedines, ptda. Vi-nebre (xiii, 59.10), de l’àrab mädîna ‘ciutat’.” De fet, explica la veu popu-lar que, en aquesta partida, al seu dia, s’hi van trobar força restes d’edifi-cis, qui sap si romanes. Tot i que també podria tractar-se de les restes del Vinebre originari, el que va ser destruït pels Entença el 1284. En tot cas pensem que la veu popular reforça la hipòtesi que l’origen d’aquest topò-nim estigui relacionat amb l’existència d’alguna ciutat, ciutadella o poble antics. Tot i així, aquests topònims també podrien tenir relació amb el cognom Omedes.

L’Embarcador és un topònim de nova factura, ja que naix l’any 2010, amb la construcció de l’actual i únic embarcador del terme municipal, si-tuat a la partida de les Fontjuanes. L’Ajuntament de Vinebre va condicio-

135

Anàlisi semàntica dels topònims rurals actuals del terme municipal de Vinebre

nar l’indret perquè se’n pogués fer un ús recreatiu, tant de les instaŀlacions fluvials com dels terrenys adjacents, dedicats a ser una zona de lleure, do-tats de barbacoes, taules i cadires i un espai de gronxadors infantils. Es té constància documental que, si més no l’any 1896, al mateix indret, ja n’hi va haver un, d’embarcador fluvial ( JPV ACRE 53, 1896).

Lo Poblat Ibèric és el nom que utilitzen els vinebrans per a referir-se al jaciment arqueològic de Sant Miquel, un establiment militar ibericoro-mà, situat prop de l’ermita de Sant Miquel, en un turonet proper des del qual es té una vista privilegiada del pas de l’Ase, que ha estat estudiat per la Dra. Margarida Genera i que, actualment, és visitable.

Quant al substantiu pontó, es recullen els topònims: lo Puntó i lo Puntó de Romero, que són unes finques situades a la partida dels Mallons. Tenint en compte que els Mallons són al costat del curs del Galatxo, podria ben ser que l’origen dels topònims estigués lligat a algun dels significats del nom comú que té relació amb un corrent d’aigua:

PUNTÓ m., grafia ant., per pontó. (Alcover, 1977)PONTÓ m.: cast. pontón.|| 1. Pont flotant format per dos barques o flotadors units per posts.|| 2. Nau de fons pla usada per al servei dels ports, per al passatge de rius o per a construir ponts. || 3. Nau vella amarrada en un port per a servir de magatzem, hospital o presó.|| 4. Obra de pedra, més petita que el pont i més gran que la claveguera, que es construeix en les carreteres i damunt torrents o corrents d’aigua poc abundants. Etim.: derivat de pont. (Alcover, 1977)

Segurament l’origen del topònim deu tindre força a veure amb l’exis-tència d’un pont flotant que permetés travessar l’antic braç de l’Ebre. O potser l’origen del topònim sigui més actual —la manca de dades escrites no permet saber-ho— i faci referència a una obra de pedra, que permetés superar el corrent, menys abundant, de l’actual Galatxo.

La bassa del Reg és el nom de la bassa artificial que va construir l’Asso-ciació de Regants El Progrés, de Vinebre, i que està situada davall de la roca del Cap del Pla.

136

Sílvia Veà Vila

6 R eferits a vegetals

En aquest apartat es comenten els topònims que fan referència a espè-cies vegetals o fruits: argelaga, cànem, fava, mata, pi, rovelló i timó. I tam-bé s’hi afegeix el topònim Sepiello amb motiu de la hipòtesi etimològica que es proposa.

De topònims que facin referència a l’argilaga5 s’han recollit: l’Argila-gar i lo pla d’Argilagar. L’Argilagar és una peça de terra de la partida dels Comellans, tocant al terme de Flix, i lo pla d’Argilagar està situat a la vora dreta de la vall de Gorraptes, entre els Empiltres i els Aubaguets. És de su-posar que en tots dos llocs hi devia haver una abundància especial d’arge-lagues, per bé que, actualment, no n’hi ha cap concentració especial, sinó la mateixa que hi ha en els indrets dels voltants d’aquests terrenys de secà.

Al DCVB es defineix argilagar com un lloc poblat d’argelagues (o argi-lagues: Ulex europaeus, Ulex parviflorus, Calycotome spinosa) i n’atribueix l’etimologia a l’àrab espanyol: argilaka. En realitat, l’argelaga que es troba majoritàriament al terme de Vinebre és la que recull el DIEC2 Genista scorpius “arbust de la família de les papilionàcies, molt espinós, grisenc, de fulles simples i escasses, flors grogues que s’obren a la primavera i fruit en llegum”. Coromines (1980), per la seua banda, recull que l’ètim és àrab hispànic: al-yälâqa.

La bassa del Cànim és una bassa que hi ha a la vora del camí dels Horts, on actualment hi ha el desviament cap a la Torre de l’Espanyol, i en la qual antigament es feia podrir el cànem per a poder-lo aprofitar i treballar.

Los Empiltres és el nom de la partida de terra situada entre la partida els Valletans i la vall dels Gorraptes. La punta dels Empiltres és el terreny més elevat d’aquesta partida. Les referències escrites que s’han recollit van de l’any 1852 al 1954. Aquest topònim sembla poder tindre una rela-ció directa amb el terme empiltre recollit pel DCVB: “Filaments tèxtils de l’atzavara (Baix Penedès).”

Lo pont de la Fava és un aqüeducte del rec de Vinebre que passa per la partida dels Assuts. La veu popular diu que, quan era el temps de collir faves, hi havia el costum de rentar-hi les que es collien, i que es desgrana-ven allà mateix, de manera que les tavelles se les enduia el corrent d’aigua.

5 També s’han recollit el cognom Argilaga i el nom de casa ca Argilaga.

137

Anàlisi semàntica dels topònims rurals actuals del terme municipal de Vinebre

L’obaga de la Mata és una peça de terra que hi ha als Gorraptes, més amunt del mas de l’Animer. És de suposar que hi devia haver alguna mata singular (Pistacia lentiscus). D’aquesta espècie vegetal també se’n diu, en altres contrades, llentiscle.

Quant a topònims que incorporin el pi en la seua denominació, se n’han recollit els següents: la drecera del Pi, lo Pi de Ruer, lo Pi del Guarda, lo pi de l’Obac del Fuster, lo pi de la Canella del Roig i lo pi de Perot, els quals fan referència a diverses coses. Lo pi de Perot, lo pi de l’Obac del Fuster i lo pi de la Canella del Roig donen nom a uns exemplars de pins destacables. Del pi de Perot se’n té record del nom però no de la situació. El pi de la Canella del Roig és un pi centenari de la partida de les Canelles. I el pi de l’Obac del Fuster6 és un exemplar de grandària destacable que està ubicat en aquella finca de terra. Lo Pi de Ruer és el nom d’un pi i el nom d’una finca que hi ha a la dreta de la vall dels Gorraptes, davall de la partida dels Tossals, al costat d’aquest arbre. I la drecera del Pi fa referència al caminoi que mena al Pi de Ruer i al Pi del Guarda, finques situades a la dreta de la vall de Gorraptes, avall de la partida dels Tossals. L’espècie de pi que creix al terme de Vinebre és, sobretot, Pinus halepensis, pi blanc.

Quant al Lactarius deliciosus, dóna nom a la serra del Rovelló, que és la serra que marca bona part del límit entre els termes municipals de Vine-bre i de la Torre de l’Espanyol. Amb força probabilitat deu deure el nom a aquest bolet, que potser hi creixia abundantment.

I, finalment, quant a timó, es recull el nom de la partida de terra lo Ti-monal, a l’esquerra de la carretera que va de Vinebre a la Torre de l’Espa-nyol, i en la qual hi havia, als anys setanta del segle passat, unes basses on la població anava a banyar-se a l’estiu. És de suposar que hi devia haver un bon aplec d’exemplars de Thymus vulgaris, que es pot trobar per tota la part de secà del terme municipal.

6 L’informant conta que el seu avi li explicava que en aquest arbre hi havia vist un dúbol, i que aquesta bèstia era un ocell que ell desconeixia. Coromines va desfer el mis-teri, devia ser un dúgol, un duc (el DCVB recull l’entrada duc: “Ocell de presa, de dife-rents espècies del gènere Bubo, principalment el Bubo maximus (pir-or., or., occ.); cast. alucón. Es molt semblant al mussol banyut, però molt més gros. Els pagesos diuen que després de l’àguila, el duc és l’ocell més gros.”). En parlar de mossarabismes i “casos en-ganyosos de -o”, Joan Coromines parla del dugo (duc), paraula que havia sentit a Aitona, també explica que a Capçanes i als Guiamets havia sentit dúgol. (Coromines, 1971: 201)

138

Sílvia Veà Vila

Es tanca aquest apartat amb la proposta d’una hipòtesi per a l’etimo-logia del topònim lo Sepiello. L’origen d’aquest nom de lloc podria tindre relació amb la paraula cepell.7

SEPELL m.: V. sapell. (Alcover, 1977)SAPELL m.: Planta de diverses espècies del gènere Erica, principal-ment l’Erica arborea i l’Erica multiflora (Penedès). Var. form.: ciprell, xipell. (Alcover, 1977)

Les referències escrites que s’han recollit sempre reprodueixen la for-ma escrita Sepiello, i van des de 1814 a 1904. El DIEC2 identifica aquesta planta com a bruc d’hivern (Erica multiflora). I el DCVB amb l’Erica arbo-rea i l’Erica multiflora. De fet, no és difícil trobar Erica multiflora a diversos indrets del terme; per tant, la hipòtesi podria tindre sentit.8

Joan Coromines recull aquest topònim: “lo Cepiello (cippicellum), en el terme de Vinebre” (Coromines, 1971: 201). Sembla que la —o pugui ser d’origen mossàrab, com les paraules que cita Coromines a la mateixa obra i mateixa pàgina: galatxo, tormo, flixanco (gentilici de Flix), o els to-pònims serra de Pàndo(l)s (a la Terra Alta), Caro (punt culminant dels Ports de Tortosa o Beseit), la Creu de Santos (a la serra de Cardó). Tan-mateix, sembla que el diftong [je] en posició tònica pugui coincidir amb una característica pròpia de la llengua aragonesa; el mateix Coromines (1970: 151) mostra el sufix -ello com a mossarabisme i apunta el sufix -iello com a aragonesisme atès el diftong.

7 R eferits a animals

Un petit grup dels topònims recollits en aquest treball fan referència a noms d’animals: ase, colom, gall, llop, mussol, rabosa, rata i talp.

Així es recull el topònim del terme de Garcia lo pas de l’Ase; l’antiga partida de terra lo Colomer, que avui és anomenada les Eres; la cova dels Coloms —que també és al terme de Garcia i a la qual, abans que fessin

7 El DCVB recull les formes sepell i sapell, i el DIEC2 recull la forma cepell.8 A Vinebre, actualment, aquesta espècie vegetal es coneix amb el nom de renegadors,

a causa del soroll que fa en ser cremada.

139

Anàlisi semàntica dels topònims rurals actuals del terme municipal de Vinebre

la carretera C-12, només s’hi podia accedir des del riu—; l’emblemàtica roca del Gall, situada al camí que puja a l’ermita de Sant Miquel, i que en-cara s’utilitza per fer empipar els forasters, ja que és costum que s’expli-qui que si s’hi acosta l’orella es pot sentir el cant del gall que hi ha atrapat a dins, i quan la hi apropen s’aprofita per fer-los fer un cop de cap con-tra la pedra;9 la partida de les Mutxoles —al DCVB, s’hi defineix mutxol com un mussol o com una au nocturna en general. I es localitza aquest mot en el valencià meridional—; l’indret anomenat la Plana de la Lloba, prop de les Planes de Flix; la partida de les Raboses —al DCVB es recull rabosa (i mall. raboa) com a mamífer de la família dels cànids, espècie Canis vulpes i que es localitza a diversos indrets de la geografia catalana: St. Feliu de Pallerols, Pont de Suert, Pla d’Urgell, Falset, Calaceit, Gan-desa, Tortosa, Maestrat, Morella, Xàtiva, Pego, Alcoi, Benidorm, Ma-llorca—, per bé que Coromines ho relaciona amb el mot llatí rogatio-nes (Moreu-Rey, 1999: 156) i no pas amb cap animal; lo molí de la Rata i el molí de les Rates; i la Illa del Tau, que curiosament avui dia s’anome-na Illa de Pau —al DCVB es recull la variant tau per a talp: “Mamífer insectívor de l’espècie Talpa europaea, semblant a una rata però amb la coa molt curta, pèl fi i abundant de color negrós, ulls molt petits i gai-rebé ocults sota la pell, i les potes de davant fortes i ben disposades per a gratar la terra, en la qual obre galeries d’on surt poques vegades”.

8 Analogies

S’apleguen en aquest apartat els topònims els noms dels quals represen-ten una cosa per semblança suggestiva. Els substantius en qüestió són els següents: apòstol, campana, cogulla, covarxó, coa, fum i mugró.

Los Dotze Apòstols és el nom que rebien dotze olivers (Olea europaea) centenaris, que estaven situats a l’esquerra del Passo de Ganado. Malaura-dament, avui ja no existeixen; foren arrencats a finals del segle xx. La veu popular explica que en una guerra, possiblement la del Francès, mentre

9 Cal citar la coincidència d’aquest engany amb la Pedra dels Àngels de les Borges del Camp, que explica el mateix engany, només que a la vila del Baix Camp es fa a la canalla i s’hi sent cantar els àngels (Moreu-Rey, 1999: 109). I amb un forat a la roca que hi ha a Ti-vissa (Ribera d’Ebre), prop de l’ermita de Sant Blai, anomenat justament lo Cant del Gall.

140

Sílvia Veà Vila

l’exèrcit de França era a la població, algú va matar un militar. En conse-qüència, els vilatans van ser reunits a l’actual plaça de la Constitució per a ser interrogats sobre el fet. Com que el culpable no sortia, els militars van decidir anar matant vinebrans, d’un en un, fins que el culpable apa-regués. Sortosament, l’alcalde va poder sembrar el dubte entre els ofi-cials dient que els autors de la mort del soldat també haurien pogut ser veïns de la Torre de l’Espanyol o d’Ascó. L’exèrcit francès va deixar de matar vinebrans, però els van castigar a tallar tots els olivers del terme. I només en van quedar drets tretze. Aquell nombre maleït, el tretze, es va convertir en els Dotze Apòstols i la Mare de Déu (vegeu l’oliver de la Mare de Déu). Al de la Mare de Déu l’anomenaren així perquè la forma de la soca en recordava el mantell. I al més gros dels dotze, l’anomenaren Sant Pere. Probablement, tres o quatre olivers d’aquells dotze també van rebre nom concret d’apòstol, però no es recorda quins ni per què. Tan-mateix, sembla que hi ha una mica de confusió en aquest tema, ja que, d’una banda, s’explica que els Dotze Apòstols producte del càstig francès eren escampats per diversos indrets del terme; i, en canvi, els Dotze Apòs-tols que es recorden en l’actualitat eren plantats tots junts en una mateixa finca. Si la llegenda tingués algun fonament real, els actuals Dotze Apòs-tols serien hereus del nom que havien portat uns altres olivers més antics.

La Campana és el nom que rebia una roca que estava situada al pas de l’Ase. Era una roca que va caure de la muntanya i va quedar travada, penjant, entre dos parets de roca, en un indret especialment estret del pas de l’Ase (al terme de Garcia), de manera que s’hi passava per sota en travessar l’estret. A la gent els semblava el batall d’una campana i, fins i tot, la veu popular conta que els dies de vent es movia. Actualment ja no existeix, va desaparèixer amb les obres de l’obertura de la carretera C-12, l’any 1972.

La Coa de Cent-i-u és una finca estreta i llarga, com una coa, situada al final de la partida dels Plans. Al DCVB es recull el mot coa com a forma anterior a cua i se n’atribueix l’etimologia al llatí vulgar *cōda (contrac-ció de cauda), que té el mateix significat. També explica que “la forma catalana més antiga és coa, i que la forma cua prové de coa, i que el canvi de la o tònica en u es pot explicar tal vegada per la influència del mot cul”.

La punta de la Cogulleta és un turó situat enmig d’un pla, a les Mugues, no és gaire alt, però està isolat i recorda la forma d’una cogulla, d’una

141

Anàlisi semàntica dels topònims rurals actuals del terme municipal de Vinebre

“capulla, cobricap cònic, o bé la punta o cornaló cònic de la manta, que serveix per abrigar-se el cap o per a portar-hi coses” (Alcover, 1977).

Los Covarxons és el nom que reben un conjunt de peces de terra situ-ades en un racó amagat i petit de terreny, en una valleta amb forma de colze, al costat de la partida de terra dels Valletans. Segons el DCVB, un covarxó és un enfony en forma de cova, una cavitat on hom es pot arre-cerar d’una manera rudimentària (Alcover, 1977).

Lo forat del Fum és un forat a la roca que hi ha a la serra de les Aubagues, a la banda del terme municipal de Garcia, d’on els dies de molt fred, per contrast tèrmic, en surt vapor d’aigua.

Detall dels Mugrons

Los Mugrons són uns penyals situats al Solà de Mugrons, al terme d’Ascó. En la seua forma recorden una filera de mugrons, semblants als d’alguns mamífers, d’una lloba, d’una gossa, d’una truja… Aquesta part del cos dels mamífers és recurrentment utilitzada com a topònim per tot el món, com explica Enric Moreu-Rey quan parla d’eminències massisses i fa refe-rència a topònims que denominen les parts dominants d’una muntanya:

La Mamella (Ses Mamelles, Les Mamelleres, Les Mamelludes, Mam-bla); La Popa (El Puig de la Pòpia; i possiblement El Papiol (per “po-piol”); El Mugró (Els Mugrons)… En aquest punt, com en molts d’al-tres, hom comprova com són d’universals certes tendències denomi-nadores. Així, al Gran Parc Nacional de Wyoming, als Estats Units d’Amèrica, la muntanya més important va ser batejada pels colonitza-dors francesos i segueix sent anomenada “Les Trois Tetons”: un cim acabat amb tres eminències arrodonides. Hom retroba exemples pa-

142

Sílvia Veà Vila

raŀlels a molts països: “Las Mamblas”, “La Tetas”, “Los Pezones”, “El Pecho”, “Las Ubres” (Aragó i Castella), “Mamoa” (Portugal), “Ma-melon” (genèric francès)” (Moreu-Rey, 1999: 33)

9 R eferits a altr es noms comuns

S’apleguen aquí els topònims que fan referència a altres noms comuns i que no han pogut classificar-se en cap dels apartats anteriors.

Quant al topònim la Contesa, les referències escrites que hem trobat d’aquest topònim van de 1890 a 1954 i recullen les formes Contesa, Con-desa, Codesa [sic] i Contesa Muga. I també s’ha recollit el topònim de font oral, com una altra manera d’anomenar la partida de terra de la Muga o les Mugues. I el principal informant oral d’aquesta tesi insistia que la forma és ‘la Contesa’ [ɫa kon'teza], no pas [ɫa kon'deza], títol nobiliari. Una hi-pòtesi plausible que es proposa, doncs, és la que lliga els dos noms de la partida, Muga i Contesa, i s’inclina per la possibilitat que la denominació original fos ‘la Contesa’, amb el significat de ‘contençó, disputa, baralla’. La Muga, com a termenal, límit o molló podria tractar-se de la frontera entre el terme de Vinebre i l’antic terme de Gorrapte. I d’aquest veïnatge bé en podria sorgir una contesa: disputa, baralla. O potser el litigi va ser entre els habitants de Vinebre i els de la Torre de l’Espanyol, que es dis-putaven l’aprofitament del terme despoblat de Gorrapte entre els segles xvii i xix. Els documents que recullen acusacions de la gent de la Torre de l’Espanyol contra la de Vinebre davant del comanador d’Ascó han estat localitzats a l’ACRE i són: ACRE340-7-T-470 (datat el 1637), ACRE340-7-T-471 (datat el 1843) i ACRE340-7-T-473 (datat el 1845). S’observa que les discussions van tindre lloc en un període ben llarg de temps.

Coromines (1994) recull exactament aquest argument a l’entrada ‘con-tesa’: “Noms que vénen del català clàssic contesa ‘lluita, disputa’ (DECat viii, 404 a 43–57) aplicat a territoris disputats o pledejats entre diversos municipis, o entitats pastorals o privades. Antiquat el mot en l’ús oral, apa-reix disfressat atribuint-lo a unes fantàstiques dames comtals…”

Lo molí del Ferro és el nom d’un molí recollit de font oral, però la situa-ció del qual l’informant ignorava. Seria possible que es tractés d’un molí en el qual es fes anar un mall accionat per la força hidràulica a fi de treba-llar aquest metall.

143

Anàlisi semàntica dels topònims rurals actuals del terme municipal de Vinebre

El topònim la riba de la Pena és una timba de terra d’uns 60 metres d’al-çada, situada a la partida dels Assuts. És un indret fronterer amb el terme municipal de la Torre de l’Espanyol. Allí, hi regolfen les aigües de la vall de la Torre i l’erosionen de manera que s’esbalça i agafa una forma pecu liar. D’entrada i sense conèixer el lloc, podria pensar-se a relacionar el nom amb l’accepció del mot pena com a roca espadada, o que aquest nom faci referència a la paraula penya, com a substantiu que significa “massa pè-tria”; però des d’aquest treball se’n descarta la possibilitat, ja que es trac-ta d’una riba de terra i no pas de roca. A més, la gent de la Torre de l’Es-panyol anomena aquest indret lo barranquet d’Espena-rucs. I l’entrada del DCVB espenar ens remet a espenyar, amb el significat d’“estimbar; llan-çar cap avall d’un lloc elevat. Etim.: derivat de penya amb el prefix es-, que indica separació o procedència” (Alcover, 1977). I sembla més probable que l’explicació de l’origen del nom tingui relació amb aquest fet. El que es desconeix és si respon a un cas aïllat que es va magnificar de manera llegendària, o si era una activitat usual, com ara un lloc on es pogués sa-crificar aquests animals quan ja no eren útils.

La roca del Sol és un topònim, situat al terme de Garcia, a la serra de les Aubagues, però a la cara sud. És evident que el nom de la roca és degut al fet que a migdia hi toca el sol de ple. Roques i penyes amb noms sem-blants, segons Moreu-Rey (1999: 122), podien servir per assenyalar l’ho-ra i fer de rellotge de sol.

Els topònims les Vuitenes, lo camí de les Vuitenes han estat recollits en nombroses referències escrites (des de 1670 a 1954), a més de les fonts orals. Aquest mot fa referència al numeral partitiu. Per a Ramon Ami-gó, noms com vuitena “es refereixen a terres sotmeses a impost senyorial, igual com els Quints, la Sesca, les Sisenes, la Setena, la Novena, que vol dir que el pagès havia de donar al senyor la quantitat de fruit expressada pel numeral partitiu del nom.” (Amigó, 1999: 132–133)

10 R eferits a l’Església i la r eligió

Topònims amb aquesta característica i que encara són ben vius són: la punta del Flare, la roca del Flare i la partida de la Salve. La roca del Flare està situada a l’esquerra del camí de Cabacés, més amunt de la cova Fora-dada, i té uns 2,5 metres d’alçada. La seua forma no recorda especialment

144

Sílvia Veà Vila

la d’un frare, de manera que potser el nom està lligat a algun episodi suc-ceït. Quant a la punta del Flare, que està situada a la serra del Rovelló i ja és al terme de la Torre de l’Espanyol, es pot afirmar que la seua forma re-corda el cobricap que solien portar aquests religiosos.

Pel que fa a la Salve, és una partida de terra que està situada al capda-munt de la pujada de Coll d’Arrutx. I explica l’etimologia popular que s’anomena així perquè és tan costeruda que, quan arribes dalt de tot, paga la pena resar una “Salve”. No es té constància que s’hi fes cap romeria; per tant, des d’aquestes línies no es tenen dades per proposar una possible etimologia.

Conclusions

Al llarg de l’article es pot observar que, com s’apuntava a l’inici, existeix una majoria de topònims que utilitza noms comuns per a la seua deno-minació, i que aquests noms comuns estan lligats directament amb el significat d’aquests noms comuns. O sigui, que el nom de lloc respon, en la immensa majoria de casos, al significat del nom comú. Així, els topò-nims rurals transparents actuals de Vinebre (Ribera d’Ebre) responen a les característiques del terreny (tipus de sòl o morfologia del sòl i acci-dents geogràfics), a les característiques del conreu (tipus de peça conre-ada o tipus de conreu), a activitats rurals diverses, a la situació geogràfi-ca del topònims, a construccions que hi estan relacionades, a vegetals o a animals significatius que s’hi poden trobar, a analogies amb alguna de les característiques del topònim, a personatges o episodis religiosos i, fi-nalment, a altres noms comuns que designen un episodi o una caracte-rística que no han pogut agrupar-se en cap dels conjunts esmentats adés.

Documents citats

ACRE340-7-T-470 1637: Concessió de drets sobre el lloc de Gorrapte (1630)

ACRE340-7-T-471 1843: Aŀlegació al Comanador d’Ascó (1843)ACRE340-7-T-473 1845: Trasllat d’una comunicació de l’Ajuntament de

Vinebre (1845)AMI 1852: Amillarament de 1852 de l’Ajuntament de Vinebre

145

Anàlisi semàntica dels topònims rurals actuals del terme municipal de Vinebre

CAP 1558: Capbreu de Vinebre de l’any 1558CAP 1607: Capbreu de Vinebre de l’any 1607 JPV ACRE 53, 1896: Denúncia per calúmnies de Joan Centellas Juncosa

a Rosa Tarragó, àlies Llebra. Data: 18 de desembre de 1896NOM 2010: Nomenclàtor oficial de toponímia major de CatalunyaPIGC 1929: Plànols de l’Instituto Geográfico y Catastral de l’any 1929PIGC 1931: Plànols de l’Instituto Geográfico y Catastral de l’any 1931PV 1919: Plànol del terme de Vinebre, de l’Ajuntament de VinebreRCA 1416: Rentas del Castellán de Amposta (Orden del Hospital) en las en-

comiendas de Ascó, Caspe y Miravet a principios del s. XVRPPRV 1954: Relació de propietaris de les parceŀles rústiques de VinebreRTD 1898: Registre de transmissió de domini de 1898RTD 1911: Registre de transmissió de domini de 1911

Bibliografia

Alcover, A. M., i F. de B. Moll. 1977. Diccionari català-valencià-balear. Pal-ma de Mallorca: Moll. Disponible en línia: http://dcvb.iecat.net/.

Amigó i Anglès, R. 1999. Introducció a la recerca en toponímia i antroponí-mia. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat.

—. 2011. Onomastica i llenguatge. De cap a cap del país. Barcelona: Rafael Dalmau, Editor

Coromines, J. 1965 i 1970. Estudis de toponímia catalana, 2. Barcelona: Edi-torial Barcino.

—. 1971. Lleures i converses d’un filòleg. Barcelona: Club Editor. —. 1980–1991. Diccionari etimològic i complementari de la llengua ca-

talana. Barcelona: Curial Edicions Catalanes. Coromines, J. 1989–1997. Onomasticon Cataloniae. Els noms de lloc i els de

persona de totes les terres de llengua catalana. Barcelona: Curial. Generalitat de Catalunya. 2009. Nomenclàtor oficial de toponímia major

de Catalunya. Barcelona: Generalitat de Catalunya / Institut d’Estu-dis Catalans.

Institut d’Estudis Catalans. 2007. Diccionari de la llengua catalana. Barce-lona. Disponible en línia: http://dlc.iec.cat/.

Domingo Francàs, C. 1997. Els noms de les formes del relleu. Barcelona: Ins-titut Cartogràfic de Catalunya.

146

S. Veà · Anàlisi semàntica dels topònims rurals actuals de Vinebre

Moll, F. de B. 1903–1991. Gramàtica històrica catalana. València: Servei de Publicacions de la Universitat de València.

Moreu-Rey, E. 1999. Els nostres noms de lloc. Mallorca: Moll.Ortega, P. 1996. Rentas del castellán de Amposta (orden del Hospital) en

las encomiendas de Ascó, Caspe y Miravet a principios del siglo xv. Dins Misceŀlània de textos medievals, 8. Barcelona: CSIC.

Societat d’Onomàstica. 1981. Toponímia específica de les Terres de l’Ebre. Butlletí Interior de la Societat d’Onomàstica 5: 7–10.

Veà Vila, Sílvia. 2015. L’onomàstica de Vinebre. Tesi doctoral, Univer-sitat Rovira i Virgili. Disponible en línia: http://hdl.handle.net/ 10803/380038.

Papers related with Symposion on minority toponyms in Slovenia,

adjacent bilingual areas and the German-speaking countries

(Graz, March 2016) [First section]

149

Preliminary wordsPeter Jordan

The Permanent Committee on Geographical Names [Ständiger Aus-schuss für geographische Namen, StAGN], the national place-name board of Germany with a co-ordinating function for all German-speak-ing countries and regions (including Austria, Switzerland, Belgium and South Tyrol, in addition to Germany), usually holds its bi-annual meeting at its headquarters in Frankfurt am Main, but on occasion the meeting is celebrated in other parts of the German-speaking area. Upon the invita-tion of the Austrian Board on Geographical Names [Arbeitsgemeinschaft für Kartographische Ortsnamenkunde, AKO], its 139th meeting took place in Graz, the capital of the Austrian federal province of Styria [Steiermark], at the Styrian Provincial Archive [Steiermärkisches Landesarchiv], where the toponymic commission of this province also has its home.

The location of Graz in the south-eastern fringe of the German-speak-ing area and the neighbouring Slovenian border inspired the idea to com-bine the meeting with a scientific symposium on minority toponyms in Slovenia, adjacent bilingual areas and the German-speaking countries. The topic of minority toponyms seemed most relevant not only in scien-tific terms, but also as regards the prevailing political debate, since the bor-der zone of Austria and its south-eastern and southern neighbours host a variety of non-dominant linguistic groups, some of whom have been, and are to this day, the frequent focus of political deliberations.

The existence of these groups is attributable in the main to the disso-lution of the Austro-Hungarian Monarchy at the end of World War I and the subsequent fixing and shifting of state frontiers, as a result of which ethnic groups became separated from their parent group (Hungarians in the Austrian province of Burgenland and in Slovenia; Germans in Hunga-ry, Slovenia and Italy; Slovenes in Austria and Italy; Italians in Slovenia).

Their continuing existence is also due, in part, to the fact that rural and peripheral mountain regions — which are predominant along the

150

Peter Jordan

Austrian-Slovenian and Austrian-Italian borders — constitute typical residuals for cultural groups in retreat. The small German “linguistic is-lands” in the Slovenian and Italian mountains are good examples of this, as are the Resians in the Italian Resia Valley [Val di Resia], a people that the Slovenians claim as their co-nationals, but who identify themselves as a separate group. A much larger group is the Alpine-Romance group of Friulians in the Italian Autonomous Region of Friuli –Venezia Giulia, but here too the culturally active part of the community is concentrat-ed in the mountain area. The Friulians are the eponymous people of this autonomous region and actually the reason for its autonomous status, yet they find themselves in a minority position, at least in cultural terms, even within the region.

A special case is that of the Croats settled in Austrian Burgenland and along Hungary’s western border. This group was evacuated by their Hun-garian landlords from the Croatian frontier with the Ottoman Empire in the 16th century in order to escape the war raids. They were subsequently resettled in areas that required re-colonizing and which were in need of the revenues of new tax payers.

As occurred all over Europe, the situation of these minority groups deteriorated with the movements of nationalism and national homog-enisation that prevailed in the interwar period and which culminated in World War II. The aftermath of forced assimilations, “opting for re-settlement”, expulsion and even persecution to death is evident even to-day, while the rigid border imposed between the antagonists after World War II did not make things any easier. Only slowly have minority rights in this part of Europe begun to improve, and then much later than else-where on the continent.

Yet, minority rights in many places are still a long way from being rec-ognised. While the German-speaking minority of the South Tyrolians in Italy is economically well-established, due to a generous autonomy statute, and the people enjoy a politically comfortable position in which they are able to exert their cultural and political rights with considerable self-confidence, this is not the case of all non-dominant groups. Indeed, for many their language is in decline as a family tongue and their culture has often been reduced to little more than folklore. The cultural decline at time contrasts markedly with the expansion of the symbolic representa-

151

Preliminary words

tion of place names in the public space: bilingual signposts have, in the meantime, become commonplace in all the minority situations in ques-tion, although not always without giving rise to political conflict. The place-name conflict in Carinthia [Kärnten] from the signing of the Aus-trian State Treaty in 1955 until 2011 is perhaps the most obvious exam-ple. But also in the Resia Valley, bilingual Italian-Resian naming is still a matter of dispute. In contrast, the Italian Val Canale, on the Austrian and Slovenian borders, styles itself, thanks to its linguistic landscape, a quadrilingual (Italian, Friulian, Slovenian, German) multicultural area, al-though of the Slovenian and German minority only tiny remnants are left.

The proceedings of this symposium aim to characterize these different minority situations. Following on from an examination of their respective historical backgrounds, the focus is placed on place names as indicators of the minorities’ political and cultural standing as well as on the compara-tive and interdisciplinary study of inter-ethnic relations. The geographers and cartographers Drago Kladnik and Matjaž Geršič (both Ljubljana, Slo-venia) refer to the toponymy of the two officially recognized minorities in Slovenia, the Italian in Istria [Istra] and the Hungarian in the Prekmurje. The geographer Milan Bufon (Koper/Capodistria, Slovenia) character-izes the various minority situations in Friuli –Venezia Giulia through the public representation of minority toponyms. The historian Matjaž Kle-menčič (Ljubljana/Maribor, Slovenia) investigates German-Slovene re-lations in the Slovenian lands from the mid-19th century until the pres-ent day, as the historical background for the current minority situations in Slovenia, Carinthia and Styria [Steiermark]. The linguist Heinz-Dieter Pohl (Klagenfurt am Wörthersee, Austria) describes the namescape of Austrian Carinthia, which is a mixture of Slovenian and German (Bava-rian) elements. The geographer Peter Jordan (Vienna [Wien], Austria) draws a comparison between the rather different minority situations in the Austrian provinces of Carinthia and Burgenland and their effect on official place naming. Finally, Helge Paulig (Dresden, Germany) discuss-es experiences in learning foreign languages in border regions and illus-trates his discussion with the example of the use of place names in Saxony [Sachsen] and its neighbourhood.

Thus, these proceedings should throw some light on the symbolic pow-er of place names and their importance, especially, for cultural minorities.

152

P. Jordan · Preliminary words

Although the picture these articles provide is far from complete, they give an impression of the variety of minority situations and inter-ethnic rela-tions that exist along the southern fringe of the German-speaking area.

153

O N O M À S T I C A 2 ( 2016) : 15 3 –16 8 | R E B U T 27.4. 2016 | ACC E P TAT 10. 5. 2016

Minorities and minority toponyms in multicultural areas of the border

region of Friuli Venezia Giulia in ItalyMilan Bufon

University of Primorskamilan.bufon@upr.si

Friuli Venezia Giulia is one of Europe’s most typical “contact” regions because of the mul-ticultural nature of its border areas and the political and geographical transformations it has undergone in its local, regional and even broader geographical contexts. These ele-ments have deeply influenced the colonization processes and the resulting inter-ethnic relations, as well as the formation of the internal and cross-border social links of its pop-ulation and, more specifically, the unique minority and linguistic situation that prevails today. The area of Friuli Venezia Giulia represented the historical meeting point of the three main European ethno-linguistic groups: Romance, Germanic and Slavic. Together with the neighbouring territory of Slovenia, it is the only European contact area where all three ethno-linguistic groups coexist as autochthonous populations. However, Friuli Venezia Giulia is the only region in Europe, where representatives of the Romance, Ger-manic and Slavic peoples are also represented in a minority situation, living together in a genuine, enduring multicultural environment. In fact, the situation has converted Friuli Venezia Giulia into a “region of minorities”, a contact area of the regionally predominant Friulians, the Slovene national minority, and the Germanic ethno-linguistic communi-ties. The article describes the historical background of these communities and provides a more detailed description of their current situation, with a particular emphasis on the provisions and practices related to minority toponyms and visual bi/multilingualism.Key words: Friuli Venezia Giulia; Friulian, Slovene and German minorities; minority toponyms

Friül Venècia Júlia és una de les “regions de contacte” europees més típiques, a causa de les seves característiques multiculturals i de frontera, i de les transformacions cul-turals i geopolítiques que ha registrat dins un context local i regional més ampli. Tots aquests elements han influït profundament en el desenvolupament dels seus processos de colonització i en les relacions interètniques, com també en la creació de vincles soci-als (tant interns com externs) entre la seva població i, en particular, en la conformació d’una minoria i d’una situació lingüística úniques. Aquesta regió representa, a la pràc-tica, el punt de trobada històric dels tres principals grups etnolingüístics europeus: el romànic, el germànic i l’eslau. Juntament amb el veí territori d’Eslovènia és l’única regió

154

Milan Bufon

de contacte europea en què aquests tres grups etnolingüístics conviuen en qualitat de “poblacions autòctones”. No obstant això, estem parlant també de l’única regió d’Europa on els pobles romànics, germànics i eslaus es troben representats en una situació de mi-noria, convivint plegats dins un entorn multicultural de llarga durada. Aquesta situació està convertint Friül Venència Júlia, de fet, en una mena de “regió de les minories”: una àrea de contacte entre els friülans (el grup prevalent), la minoria nacional eslovena, i els grups etnolingüístics germànics. L’article pretén oferir una informació bàsica sobre el desenvolupament recent de les comunitats esmentades i una descripció més detallada de la seva situació actual, amb una atenció particular envers les previsions adoptades i les pràctiques relacionades amb els topònims minoritaris i amb allò que podem ano-menar bilingüisme i multilingüisme “visual”.Paraules clau: Friül Venècia Júlia; minories friülana, eslovena i germànica; topònims minoritaris

1 The construction of the multilingual landscape in Friuli Venezia Giulia

This article aims to illustrate the fundamental elements that make the Ital-ian region of Friuli Venezia Giulia one of Europe’s most typical “contact” regions. In so doing, it outlines the multicultural nature of its border areas and the political and geographical transformations it has undergone in its local, regional and even broader geographical contexts. These elements have deeply influenced the colonization processes and the resulting in-ter-ethnic relations, as well as the formation of the internal and cross-bor-der social links of its population and, more specifically, the unique minor-ity and linguistic situation that prevails today.

The relatively peripheral condition of the territory of the present-day region of Friuli Venezia Giulia does not mean that it has been immune to all external influences. This is evident from the fact that the entire regional territory, at different times and to varying degrees, has been incorporated into neighbouring social and political entities. As the contact region be-tween the Alps and the Adriatic, and the Pannonian basin and the Pada-nian lowland, the area of Friuli Venezia Giulia represented the historical meeting point of the three main European ethno-linguistic groups: Ro-mance, Germanic and Slavic. Together with the neighbouring territory of Slovenia, it is the only European contact area where all three ethno-lin-guistic groups coexist as autochthonous populations. However, Friuli Ve-nezia Giulia is the only region in Europe, where representatives of the Ro-

155

Minorities and minority toponyms of Friuli Venezia Giulia

­Maps 1 and 2: The study area, in the context of the region Friuli Venezia Julia. [Basic source: Physical map of Maphill under open access license (system ODbL).]

156

Milan Bufon

mance, Germanic and Slavic peoples are also represented in a minority sit-uation, living together in a genuine, enduring multicultural environment. In fact, the situation has converted Friuli Venezia Giulia into a “region of minorities”, a contact area of the regionally predominant Friulians, the Slovene national minority, and the Germanic ethno-linguistic communi-ties. These three minority language groups also represent three different spatial types of minority settlement: the Friulians constitute a typical “re-gional” minority or a “nation without a state”, like the Catalans in Spain; the Slovenes, being a national minority, are typically located along the entire border belt with Slovenia; while the Germans, on a much smaller scale, make up various “language islands” in the Alpine part of the region.

The Friulians are descendants of a Romanized Celtic population who gave their name to the area they originally settled in, roughly correspond-ing to the present-day Italian autonomous region of Friuli Venezia Giulia. The Friulian language belongs to the Rhaeto-Romance family, sometimes called Eastern Ladin, since it shares the same roots as Ladin, but, over the centuries, it has diverged under the influence of surrounding languages. Documents in Friulian are attested from the 11th century and poetry and literature date as far back as 1300. Until 1700, Friulian was also spoken in Trieste, but was replaced by a more Venetian type of dialect. In the 20th century, there was a revival of interest in the language that has continued to this day, despite the fact that several Italian scholars consider the Fri-ulian language to be merely an Italian dialect and not a separate language.

The Slovenes in today’s Friuli Venezia Giulia are, by origin, descend-ants of the Slavic population who colonized the hilly, easternmost part of the region in the 6th and 7th centuries. North of the Carnian Alps they followed the rivers Zilja/Gail and Drava/Drau up to the Pustertal in pres-ent-day South Tyrol and into what now forms part of the Italian region of Trentino-Alto Adige, where they were Germanized by the 11th Century. In Friuli, they were stopped by the Longobards, a Germanic people that would give their name to the Italian region of Lombardy, and who thus fixed the central section of the historical Romanic-Slavic ethnic “limes”. Interestingly, these ethno-linguistic “limes” have persisted, almost un-changed, to the present day, a quite unique situation, considering the complex political, geographical and ethno-linguistic changes in this part of Europe (Bufon, 2002). As far as Slavic toponyms are concerned, some

157

Minorities and minority toponyms of Friuli Venezia Giulia

40 to 70 Slavic/Slovene settlements where created by the Aquileia Patri-archs between the 11th and 14th centuries in central Friuli, above all in the belt between Pordenone and Palmanova, and the rivers Tagliamento and Torre, the latter as the new local rulers received territory in the second half of the 10th century, on the condition that they undertook its repopu-lation. By the end of the 15th century, all the names of these Slavonic vil-lages had been Romanized (Kos, 1985), but their original names survived assimilation, as shown in Table 1.

Table 1. Examples of toponyms of Slavic origin west of the “limes” in central Friuli

Larger settlements and year of establishment:

Villa Sclaborum/Santa Maria la Longa [probably also deriving from: Loka, see below], 1031)

Midea Sclabonica/Medea, 1294)

Versa Sclabonica/Versa, 1275)

Sanctus Vitus de Sclabonicus/S. Vito al Torre, 1311)

Paseano Sclauonesco/Basiliano, 1288)

Other toponyms:

Sclavons (near Cordenons) Loka/Lonca (Codroipo)

Schiavoi (near Sacile) Ljuvidrag/Liuvidrago (Rivignano)

Koprivno/Capriva del Friuli Jezernik/Iesernicco (Rivignano)

Topoljane/Topogliano Novak/Novacco (Aiello del Friuli)

Višk/Visco Močilo/Mazzilis (Aiello del Friuli)

Gradišče/Gradisca Novak/Noax (Corno di Rosazzo)

Lastica/Lestizza Robidišče/Rividischie (Codroipo)

Jalmič/Ialmicco Smardenča/Sammardenchia (Pozzuolo del Friuli)

Kravji/Craui (S. Vito al Torre) Selo/Sella (Rivignano)

Goričica/Goricizza (Codroipo) Topolič/Topalico (Sacile)

Gorica/Guriz (Camino al Tagliamento) Sklavnič/Sclaunico (Lestizza)

158

Milan Bufon

These, and other toponyms, were presented in greater detail by Di Prampero in his “Glossario Geografico Friulano” in 1882 (re-printed in 2001) and more recently by the Friulian researcher Franco Finco (2003). An almost continuous and quite intensive, “spontaneous” Slavic/Slovene colonization outside its “classic” ethno-linguistic area developed in the area between the Slovene-inhabited Karst plateau of Doberdò/Doberdob and the river Isonzo/Soča. In addition to these permanent flows, there was a period of more organized repopulation, supported by the Republic of Venice, especially after the wars at the beginning of both the 16th and 17th centuries. In this period, most of the newcomers arrived from the Re-public and the nearby Slovene areas, providing the foundations for the development of a new variation of the Venetian dialect, known as “bisia-co”, connected also with a separate local “bisiaco” identity. According to Puntin’s reconstruction (2003), toponyms were changed considerably, as in the case of the road name Podercìa, deriving from the Slavic Podrtija (ruin) and currently known as Portanzìe. Other place names can be readily recognised, as is the case of the toponyms of Starigrado, Mlacca, Staravas, etc. Puntin provides a tentative list of 75 toponyms of Slovene origin in the present-day area of Monfalcone and a map illustrating their spatial distribution (Puntin, 2003). Table 2 shows a selection of these toponyms.

Table 2. Examples of historical Slovene toponyms in the Monfalcone area (“Bisiacheria”)

Cenosechie Gumilizze

Coschievizza Presecha

Sagrado Pojane

Moriscoviza Ruppa

Starigrado Grubia

Turriaco Nograda

Vinograd Staravas

Zapnano Cramarizze

Basovizza Mlacha

159

Minorities and minority toponyms of Friuli Venezia Giulia

Agrada Losiz

Brechi Lonca

Calicci Mucille

Clapece Selz

Dolina Clanich

Grude Grapa

Finally, the German “language islands” in Friuli Venezia Giulia are the result of different immigration flows. Between the 12th and 14th centuries, people from Carinthia and Pustertal settled in the area of Timau and Sau-ris in the western Carnian Alps, as well as nearby Sappada in Cadore (lo-cated in the present-day Italian region of Veneto). At roughly the same time, iron works in Val Canale attracted German migrants to the region of Carinthia. The case of Val Canale is particularly interesting and unique in terms of its multilingual structure, even for such a multicultural region as that of Friuli Venezia Giulia. Colonized by Slovenes in the 6th century, who arrived from Carinthia, it remained almost ethnically unchanged until the end of the Middle Ages. In this period, iron-works in Malborgh-etto and Tarvisio offered opportunities for Friulian migrants, who were soon absorbed into the increasingly dominant German community. This grew from the 15th century onwards in Tarvisio and later also in Ponteb-ba, at that time the centre of the border between the Austrian territories and the Republic of Venice. As a result, the ethnic structure of Val Canale began to change significantly: until the mid-19th century, around 52% of the population in the valley was German and 48% was Slovene. Follow-ing the Carinthian Germanization, the official Slovene population figure, according to the “usually used language”, fell markedly after 1846. Thus, it stood at 35% in 1880 but was down to 20% in 1910, whilst unofficial Slo-vene estimates suggested that the percentage of ethnic Slovene popula-tion remained almost the same (49%; see: Grafenauer, 1974).

When, after World War I, Val Canale became part of Italy, the process of ethno-linguistic transformation continued but now not only the Slo-vene population but also the German speakers became the subject of state assimilation policies. In fact, according to the Hitler-Mussolini agreement of 1939, Germans from South Tyrol (now the Italian Alto Adige) and Val

160

Milan Bufon

Canale had to be “removed” and relocated in Germany, where a similar “programme” was applied to non-German minorities, including, for ex-ample, the Slovenes in Carinthia. In practice, only a part of the “planned” migrations were ever implemented: some authors estimate that fewer than a thousand people actually moved from Val Canale before the end of World War II (Grafenauer, 1974), others (Steinicke, 1984) put the fig-ure much higher (5,700 individuals, of these only 100 were Slovenes). Official Italian statistics are notoriously unreliable: the 1921 census, the last one in Italy designed to identify the ethno-linguistic structure of the population, reported that Val Canale was made up of 51% Germans, 15% Italians and 13% Slovenes, but as many as 21% “foreigners”. According to estimates at the end of the last century, Italians and Friulians represent about 75–85%, Germans 6–13% and Slovenes 9–12% of the population (Bufon, 1992). More interestingly, it is the only part of Friuli Venezia Gi-ulia where all four recognized regional languages (official Italian plus the Friulian, Slovene and German minority languages) coexist and are used in a genuine multilingual environment. Table 3 provides an illustration of Val Canale’s multilingual structure by looking at its main toponyms.

Table 3. Val Canale: one valley, four languages

Italian Friulian Slovene German

Val Canale Val Cjanal Kanalska dolina Kanaltal

Bagni di Lusnizza Lusniz Lužnica Lusnitz

Camporosso Cjamparos Žabnice Saifnitz

Cucco Cuc Kuk Kuk

Malborghetto Malborghet Naborjet Malburghet

Valbruna Valbrune Ovčja vas Wolfsbach

Pontebba Ponteibe Tablja Pontafel

Santa Caterina Sante Caterine Šenkatrija Sankt Kathrein

San Leopoldo La Glesie Lipalja vas Leopoldskirchen

Tarvisio Tarvis Trbiž Tarvis

Ugovizza Ugovize Ukve Uggowitz

Cave del Predil Gjavis Rabelj Raibl

161

Minorities and minority toponyms of Friuli Venezia Giulia

2 The curr ent situation

According to research conducted primarily at the University of Udine (see, in particular, materials available at the webpage of ARLeF – L’Agjen-zie regjonâl pe lenghe furlane), today the largest minority group in Friuli Venezia Giulia, the Friulians, numbers around 600,000 speakers (i.e., 60% of the total population of the provinces of Udine, Pordenone and Gori-zia), of which about 420,000 are regular speakers and a further 180,000 use Friulian on a periodic basis. Some 900,000 people in Friuli Venezia Giulia understand Friulian. Friulians live in a total of 177 communes (that is, throughout almost the entire area of the provinces of Udine and Porde-none, and in 15 communes in the province of Gorizia) and they speak four major variations of the language: Udine, Pordenone, Carnian and Gorizia type. A standard Friulian language, close to the Udine type, was selected as recently as 2014, to be used in written form and in education, but in practice, local usage still prevails.

A first regional law for the Friulian language was passed in 1996, fol-lowed by a general state law for all Italian minority languages in 1999 and a more detailed regional law in 2007. The aforementioned Regional Agen-cy for the Friulian Language (ARLeF) was established in 2005. Friulian is used in teaching: in about 130 primary schools in the school year 2012/13, attended by about 30,000 pupils. Roughly 40% of toponyms and road signs in Friulian-inhabited communes have been bilingual since 2004.

The German language group in Friuli Venezia Giulia is present and rec-ognised in the commune of Sauris/Zahre (about 400 inhabitants) and Paluzza (in the village Timau/Tischlbong, about 500 inhabitants). In ad-dition to these two small “language islands”, Germans form an autochtho-nous community (as discussed above) in Val Canale, numbering some 1,500 members. Various protections measures were provided by the Italian

“umbrella-law” passed in 1999, whilst the region of Friuli Venezia Giulia adopted a special law for the German linguistic minority in 2009.

Finally, the Slovenes are an autochthonous community in 36 eastern border communes, stretching from Val Canale to the province of Trieste. During the 20th century, due to the process of de-agrarianization and ur-banization, members of the Slovene community started to move from the rural and more peripheral areas into the urban and industrial areas. In

162

Milan Bufon

the province of Gorizia, after World War I, the number of Slovenes start-ed to increase in the urbanized communes of Ronchi, Monfalcone and Staranzano within the Bisiacheria micro-region, where they now repre-sent between 3 and 6% of the population. In the province of Udine, they abandoned the mountainous areas of the so-called Benecia (The Vene-tian Slovenia), above all after the major earthquake in 1976, and settled in about 15 Friulian communes in the area between Udine and Cividale, where they represent, according to official Italian estimates, around 10% or more of the total population (Bufon, 1992). As a result of these processes, a population of Slovene ethnic origin is now present in 56 communes of the provinces of Udine (35), Gorizia (15) and Trieste (all 6), but they are only officially recognized in 32 communes.

In fact, estimating the size of the ethnic Slovene minority population in Friuli Venezia Giulia is complex. The 1910 Austrian (for the areas of Val Canale and the present-day provinces of Gorizia and Trieste) and Italian (for the so-called Venetian Slovenia) censuses for the original 36 com-munes reported a figure of almost 130,000 people (some 40,000 in the present-day province of Udine, 20,000 in the province of Gorizia and about 70,000 in the province of Trieste). The predominantly urban struc-ture of the Slovene community is particularly evident in the areas of Tri-este and Gorizia: in the town of Trieste/Trst at that time there resided roughly 40,000 Slovenes (that is, about 20% of the total population), and another 10,000 in the town of Gorizia/Gorica (about a third of the total population). This means that in these two major border towns alone, in 1910, was concentrated almost 40% of the entire Slovene population of today’s minority inhabited territory in Friuli Venezia Giulia.

As for the current situation, figures vary considerably depending on the criteria used in making the estimates. At the low end, a figure of around 40,000 is obtained based on the criterion of self-identification; while at the high end a total of around 90–100,000 is obtained based on the crite-rion of inter-generational minority language transmission. These figures represent population counts of between 3,000 and 13,000, respectively, in the province of Udine, between 10,000 and 24,000 in the province of Go-rizia, and between 29,000 and 63,000 in the province of Trieste. Self-iden-tification is high in the provinces of Trieste and Gorizia (former Austrian territories), but markedly lower in the province of Udine (former Vene-

163

Minorities and minority toponyms of Friuli Venezia Giulia

tian territories). In these first two areas, Slovene medium schools were already established in the 18th and 19th centuries, whilst in the entire prov-ince of Udine the first and only (private) bilingual primary school was established in San Pietro/Špeter as late as 1984.

After World War II, a number of protection measures for the Slovene minority in Friuli Venezia Giulia were introduced by the 1954 London memorandum, following the partition of the Free Territory of Trieste be-tween Italy and the former Yugoslavia (for a comparative presentation of the Slovene and Friulian minorities in Italy, and the Italian minority in Slo-venia, see: SLORI, 2013). These provisions (the re-opening of the Slovene medium schools abolished by the fascist regime, official recognition of the Slovene language in communes where ethnic Slovenes represent at least 25% of the population) were via facti extended to the Gorizia province too. In practice, official and visual bilingualism was, however, introduced only in those communes, where, at the local level, Slovenes represented the ma-jority of the population (three in the province of Gorizia–San Floriano del Collio/Števerjan, Savogna d’Isonzo/Sovodnje and Doberdò/Doberdob—, and four in the province of Trieste — Duino-Aurisina/Devin-Nabrežina, Sgonico/Zgonik, Monrupino/Repentabor and San Dorligo della Valle/Dolina). Outside these areas, bilingual signs were subject to changeable po-litical decisions at the local level and mostly located outside urban centres.

This situation improved only after 2001, when the central government eventually adopted a special law for the Slovene national minority. Thanks to this law, in 2007 a special commission, established specifically for its implementation, fixed the territory within which bilingualism should be adopted (comprising 32 communes, but still excluding the urban areas of Trieste and Gorizia). In reaction to this decision, several local govern-ments in the communes of Resia and Benecia claimed their communi-ties spoke a peculiar, non-Slovene local language structure, which in their opinion should be recognized alongside the standard Slovenian language. The result of this situation was — in common with certain Friulian ar-eas, where different variations of the Friulian language are used for lo-cal signs — that within the Slovenian inhabited areas of the province of Udine, visual bilingualism became quite chaotic, and, rather than using standard Slovene, follows local dialect toponyms and expressions, as il-lustrated in the photographs.

164

Milan Bufon

In 2007/08 SLORI, the Slovene Research Institute in Trieste, and the Societat Filologjiche Furlane, published a study commissioned by the re-gional government of Friuli Venezia Giulia, aiming to discover the degree of “satisfaction” with the minority protection measures as expressed by the population living in minority areas (Regione, 2010). It reported that Friulian, Slovenian and German are, in general, considered highly or suf-ficiently present in local public life by 49%, 54% and 31% of respondents, respectively, living in the corresponding minority areas. Similarly, local administrations are deemed to be highly or sufficiently committed to us-ing Friulian, Slovenian and German by 35%, 40% and 16% of the people, respectively. In the case of other public institutions, they are reported to be at least making sufficient use of Friulian, Slovenian and German by 19%, 13% and 13% of the respondents, respectively. Over the last five years, an increasing public use of the corresponding minority language was no-ticed by 19% of respondents in the Friulian areas, by 32% of respondents in the Slovene areas, and by 20% of respondents in the German areas. For the same period, an increasing use of minority languages on road signs was noticed by 44% of respondents in the Friulian areas, by 35% of respondents in the Slovene areas, and by 14% of respondents in the German areas.

In a recent study of bilingual (Italian/Friulian) public signs in Friuli, Finco (2014) reported them to be present in 60% of the Friulian inhabit-ed communes of the province of Gorizia, in 46% of the Friulian inhabited communes of the province of Pordenone and in 83% of the Friulian inhab-ited communes of the province of Udine. Interestingly, Friulian overlaps with Slovene inhabited territories (the case of 11 communes in the prov-inces of Udine and Gorizia) and with all five communes where the Ger-man-speaking population is present. As such, in most of these instances, trilingual signs could also be used; sometimes, as in the case of Val Can-ale, even four language signs can be justified, though here the situation is potentially confusing, as Italian regulations do not permit the use of more than two languages on road signs.

In a more recent research project, SLORI (Mezgec, 2015) reported that only 15% of all signs and visual inscriptions in the Slovene inhabit-ed areas are bi- or multi-lingual, and only 9% include Slovenian. This is primarily the result of the fact that only 2% of signs and visual inscrip-

165

Minorities and minority toponyms of Friuli Venezia Giulia

tions in the town of Trieste and 7% in Gorizia include Slovenian. The situation is similar in Benecia (only 5% of the signs include Slovenian) and Val Canale, where only 3% of signs and visual inscriptions include Slovenian, whilst 18% of all signs include other languages, mainly Ger-man and English. Visual bilingualism is greater only in the outskirts of both major towns (about 23% of all signs in the outskirts of Trieste and Gorizia include Slovenian). Slovenian is only more widely used in visual signs (private and public) in the predominant Slovenian communes: in the communes of Doberdob and Nabrežina, they represent about 60% of all signs. As mentioned, in Resia and Benecia local Slovene language variations prevail over standard Slovenian; both represent together about 30–40% of all signs and inscriptions in the area. Bilingual inscriptions are more frequent in local administration (44%), road names (41%), tourist signs (40%) and road signs (25%). In total, 93% of visual bilingualism is produced by public institutions, and only 7% by private actors, showing how the “bilingual landscape” is the result of a prevailing “top-down” in-stitutional process, even in areas where ethnic Slovenes prevail.

Figures 1 a 5: Some examples of bilingual signposts in the region Friuli Venezia Julia. (Photos: Author)

166

Milan Bufon

3 Conclusions

This article has outlined the ethno-linguistic structure of the Italian bor-der region of Friuli Venezia Giulia, where representatives of the three main European language groups, Romance, Germanic and Slavic, have not only coexisted for centuries, but continue to be present as minority languages. From this point of view, the area studied can be deemed as being quite unique, representing as it does a good model of multicultural coexist-ence. Moreover, the area’s multicultural and multilingual structure has not changed significantly as a result of processes of social modernization and political-geographical transformation.

The article has sought to present the historical antecedents of this sit-uation, describing how, within the current territory of this region, the Romanized Friulians became the close neighbours of the Slavic people and, subsequently, of the dispersed German communities too. Past de-velopments also contributed to the formation of three distinctive types of minority societies and spaces: (1) a “nation without a state” in the case of the Friulian regional minority; (2) a “border national minority” in the case of the Slovene community in Italy; and (3) “minority islands” in the case of the various small German groups living in the Alpine north-ern belt. The three minority groups also differ markedly in terms of their respective population figures: the largest is the Friulian minority with about 600,000 speakers, followed by the Slovenes, who number up to 100,000 speakers, whilst the German minority islands constitute fewer than 2,500 inhabitants. Nevertheless, in the post-war period, when the region of Friuli Venezia Giulia was created within the Italian state, all three communities were closely linked by a process of assimilation and demo - graphic erosion.

Only at the end of the last century and during the first decade of the new Millennium did the attitudes of the Italian national and local region-al governments towards these minority groups start to change, and the first laws and provisions for the three autochthonous minority ethno-lin-guistic groups were adopted. As a result, minority toponyms regained their official status and visual bilingualism and multilingualism became more common within communes and localities included in the officially recognized minority areas. As there is a degree of overlap between these

167

Minorities and minority toponyms of Friuli Venezia Giulia

areas — as exemplified by the case of the historical multicultural area of Val Canale — the situation can give rise to some linguistic confusion, given that in some places we can find as many as four officially recog-nized languages and toponyms for a single area or place. However, re-cent studies report that visual bi/multilingualism is primarily a top-down process, upheld by legislation, and that it should be better supported by a broader dissemination of minority languages through education, thus fulfilling the numerous bottom-up initiatives promoted at the local lev-el by the minorities. As a result of these initiatives, the region of Friuli Venezia Giulia should establish itself as a truly special “European region”, providing a model for the “unity in diversity” paradigm, which is so of-ten heralded in the EU, but so seldom manifest as a concrete social and cultural policy.

Bibliography

Bufon, M. 1992. Prostorska opredeljenost in narodna pripadnost: obmejna in etnično mešana območja v evropskih razvojnih silnicah: primer Slovencev v Furlaniji-Julijski krajini. Trst: SLORI.

—. 2002. Confini, identità ed integrazione: nuove prospettive per l’Alto Adriatico. Trieste: SLORI.

Di Prampero, A. 2001. Saggio di un glossario geografico friulano dal VI al XIII secolo. Udine: Società Filologica Friulana.

Finco, F. 2003. Toponimi di origine slovena nella pianura friulana. Slove-nia: un vicino da scoprire: 539–558. Udine: Società Filologica Friulana.

—. 2014. Toponomastica e segnaletica in Friulano: una panoramica generale della situazione presente. Nomi, luoghi, identità toponomasti-ca e politiche linguistiche: 153–197. Udine: Società Filologica Friulana.

Grafenauer, B. 1974. Kanalska dolina. Slovenci v Italiji včeraj in danes. Trst: SLORI.

Kos, M. 1985. Srednjeveška kulturna, družbena in politična zgodovina Slovencev. Ljubljana: SAZU.

Mezgec, M. 2015. Raziskava o jezikovni pokrajini na naselitvenem območju slovenske skupnosti v Italiji. Trst: SLORI.

Puntin, M. 2003. Sclavoni nell’Oltreisonzo medievale. Slovenia: un vicino da scoprire: 559–566. Udine: Società Filologica Friulana.

168

M. Bufon · Minorities and minority toponyms of Friuli Venezia Giulia

Regione Autonoma Friuli Venezia Giulia. 2010. Indagine sulle comunità linguistiche del Friuli Venezia Giulia. Udine: Direzione centrale istruz-ione, formazione e cultura.

SLORI. 2013. Neighbours… friends worth getting to know: Italians, Slovenes and Friulians introduce themselves. Trieste: SLORI.

Steinicke, E. 1984. Das Kanaltal-Val Canale: Sozialgeographie einer alpinen Minderheitenregion. Innsbruck.

169

O N O M À S T I C A 2 ( 2016) : 169 –18 1 | R E B U T 2 3. 5. 2016 | ACC E P TAT 21.6 . 2016

Carinthia – Burgenland. The different historical­cultural

backgrounds of two minority situations and their impact on

inter­ethnic relations and bilingual place naming

Peter JordanÖsterreichische Akademie der Wissenschaften

Peter.Jordan@oeaw.ac.at

This paper examines the reasons why the representation of place names in the public spa-ce acquires a special meaning for linguistic minorities, both generally and from a cultu-ral-geographical perspective. It begins by describing and explaining the rather different minority situations that prevail in the Austrian provinces of Carinthia (German: Kärn-ten) and Burgenland. In both provinces there reside autochthonous cultural/linguistic minorities, communities that have inhabited these territories for many generations: the Slovene minority in the case of Carinthia and the Croatian and Hungarian minorities in that of Burgenland. However, different attitudes towards the representation of minority toponyms in the public space prevail, attitudes that are attributable primarily to their di-verging historical backgrounds. While interethnic relations in Carinthia were from the early Middle Ages characterized by social stratification with the minority as the social ground layer and after the dissolution of the Austro-Hungarian Monarchy burdened by nationalist excesses on both sides, the Croatians in Burgenland were in the same socio-political position as the Germans from their settlement in the 16th century up to the end of the Hungarian Kingdom in 1918 and much less exposed to nationalist attitudes. The public recognition of minority place names has met therefore with much less resistan-ce in Burgenland than in Carinthia. Key words: symbolic power of place names, bilingual place naming, minority situations, inter-ethnic relations, Austria, Carinthia, Burgenland

L’article tracta d’esbrinar per què el paper dels noms de lloc en l’espai públic té un sig-nificat especial per a les minories lingüístiques, tant des d’una perspectiva general com des d’un punt de vista geograficocultural. Seguidament, aborda la descripció i explica-ció de la divergència de situacions pel que fa a les minories de les províncies austríaques

170

Peter Jordan

de Caríntia [Kärnten] i de Burgenland. L’una i l’altra són, per exceŀlència, les províncies d’Àustria amb minories −en el sentit de comunitats residents a la regió des de fa moltes generacions− lingüístiques i culturals autòctones: la minoria eslovena a Caríntia i les minories croates i hongareses a Burgenland. La divergència de situacions és una conse-qüència, també, de la diferència d’antecedents històrics: mentre que les relacions inte-rètniques a Caríntia es van caracteritzar des dels inicis de l’edat mitjana per l’estratifica-ció social, amb la minoria a l’estrat inferior (i exposada, a més, als excessos nacionalistes d’un costat i de l’altre), els croats a Burgenland es trobaven en la mateixa posició soci-opolítica que els alemanys des de la seva arribada al segle xvi i fins al final del Regne d’Hongria el 1918; i, en tot cas, molt menys exposats a les preses de posició nacionalistes. En aquest context, el reconeixement públic dels noms de llocs minoritaris va trobar per tant molta menys resistència a Burgenland que a Caríntia.Paraules clau: poder simbòlic dels noms de llocs, noms de lloc bilingües, situacions de les minories, relacions interètniques, Àustria, Caríntia, Burgenland

1 Why is the public r epr esentation of place names important

for linguistic minorities?Before entering into a comparison of the Austrian provinces of Carinthia (German: Kärnten) and Burgenland, I wish first to address the following question: Why is the public representation of place names of such im-portance to linguistic minorities?

When linguistic minorities or non-dominant identity groups seek to have their place names represented in the public space (for example, on signposts and on street signs), they wish to document their presence; that is, they seek to express their share in the identity of the place. If this is to oc-cur without conflict, then it is only possible if such claims are accepted by the majority; in other words, the majority needs to feel comfortable with a shared or common identity of place. Conflicts — as have occurred and continue to occur in many places (see Eller, Hackl & Ľupták 2008; Horn 2004) — indicate that such acceptance has not been (sufficiently) given and the dominant group is not ready to share this identity of place (Fig. 1).

It also needs to be stressed that the dispute over place names is merely a symbolic expression of deeper conflicts. Names would not be regard-ed as so important or offensive, if there were not some other underlying problem. It is usually more important for the non-dominant group than it is for its dominant counterpart to see its presence recognized by place

171

Carinthia – Burgenland. Inter-ethnic relations and bilingual place naming

names. This is because the former typically finds itself in a defensive po-sition, from where it has to defend its rights against the stronger group and so it strives to boost its levels of self-assurance. While a majority has all the means at its disposal to preserve its identity, a minority has to be highly attentive in this regard.

A characteristic of all place names, but one that is especially important for minorities, is that they underpin the emotional ties of a group to a place (see Jordan 2009a, b, 2012, 2014; Ormeling 1983; Reiterer 2003). If members of non-dominant groups are able to read place names in their own language (on signposts and street signs), this generates a sense of familiarity and a feeling of attachment to that place.

Since only those groups that have been settled in a place for genera-tions will have developed their own place names, they regard the pub-lic representation of these names as a recognition of their longstanding presence and of the fact that they have contributed to the shaping of the culture and landscape of this place.

It is wise for the dominant group to recognise these claims and to grant the non-dominant group the right to represent their place names. Not

Fig. 1: Damaged bilingual Italian/Resian signposts in the Resia Valley [Val di Re­sia], Friuli­Venezia Giulia, Italy (Photos: Peter Jordan 2008)

172

Peter Jordan

only does it boost the self-esteem of the non-dominant group, it is also a way of winning its co-operation and loyalty. Having understood this, many countries grant this right to their minorities.

2 Comparison of two quite distinct minority situations in Austria:

Carinthia – Burgenland

In what follows I compare attempts to represent public place names in two minority situations in Austria: Carinthia and Burgenland.

2.1 Bilingual Slovenian­German parts of Carinthia, Austria

The great migration of Slavs in the 6th and 7th centuries brought a Slavic population (later known as “Slovenes”) to the eastern Alps. They estab-lished their own principality, but in the middle of the 8th century they had to acknowledge Bavarian/Franconian domination and were by the end of that century fully integrated into the political system of the Fran-conian Empire. This resulted also in their Christianization in the Latin sense and in their Bavarian (German-speaking) colonization. The Bavari-an newcomers became politically and socially dominant, while the Slavic population remained the rural substratum (see Lukan & Moritsch 1988). Nevertheless, from the end of the Middle Ages up to the present day, an ethnically/linguistically mixed situation has persisted in shaping Carin-thian culture. This is also true for its namescape, which presents itself as a mixture of Slavic and German elements throughout the province (see Kranzmayer 1956, 1958; Pohl 2009a, b, 2010; see also Fig. 2).

However, linguistic assimilation towards German-speakers, the domi-nant group, proceeded. Social ascent was only possible by using the Ger-man language. By the end of the Middle Ages, a distinct language bound-ary had developed within Carinthia [Kärnten]. Later, on the Slovenian side of this boundary, Slovenian consciousness would be eroded substan-tially. According to the 2001 census (by colloquial language, the last one conducted in Austria; see Statistik Austria) ca. 12,000 people claimed to speak Slovene, i.e., 4.7% of Carinthia’s population (see also Fig. 3).

173

Carinthia – Burgenland. Inter-ethnic relations and bilingual place naming

This marked decline is due not only to the social stratification that pro-voked assimilation towards the dominant group (as mentioned above), but also to more general social changes (the conversion from rural to in-dustrial and service-oriented societies) and the peripheral location of the areas inhabited by Slovenes in Austria in socio-economic terms, which also resulted in some out-migration.

Fig. 2: Toponyms of Slavic origin in Carinthia: the darker the field the higher the share of Slavic toponmys (Source: Kranzmayer 1956)

Fig. 3: Austrian census 2001: Slovene speakers (Source: Statistik Austria 2007)

174

Peter Jordan

In addition to this, various political events have had a considerable im-pact on the relations between majority and minority: the rise of nationalism during the 19th century; national homogenization after World War I; and the fact that, after that war, Austria lost parts of Carinthia, settled predomi-nantly by Slovenes, to the first Yugoslav state, giving rise to the attitude that the parts retained were “ours”, which served as a justification for their fur-ther Germanization. There were also attempts on the part of the first and second Yugoslav states (after World War I and II) to occupy larger parts of Carinthia and, by no means least, the National-Socialist regime 1938–1945 discriminated against, fought and expelled Slovenes. All these events gen-erated severe animosity between majority and minority and aggravated a relationship that had earlier been characterised by social stratification.

Until very recent times, German-speakers considered themselves supe-rior to the Slovenes, while the Slovenes felt they were inadequately recog-nised as the old autochthonous population that had essentially shaped the culture of the region. At the same time, they felt their language was not granted the same importance as German and that being a German-speak-er conveyed greater prestige.

When efforts were made to establish and improve minority rights af-ter World War II, the Slovenian group was small and declining in num-ber (see Jordan 1988, 1992; Land Kärnten 1990; Veiter 1980). The driving forces behind these attempts were the “international community” (as we would call it today) and the Austrian federal government, but they came up against what was (at times) fierce opposition from the majority pop-ulation in Carinthia (or, at least, from their political representatives). Af-ter a number of largely unsuccessful attempts, it was not until 2011 that a compromise could be achieved. This would appear to have satisfied all parties and it has essentially eased the tensions in what was at times a highly delicate political situation (see Hren & Pandel 2012).

This compromise means that 164 villages and towns in southern parts of Carinthia now have official bilingual names, given that the Slo-vene-speaking community represents 17.5% of the population, according to the 2001 census (Fig. 4). Minor deviations from this benchmark were admitted, when accepted locally.

Why then was it so difficult to erect official bilingual place names in Carinthia? In short, inter-ethnic relations in Carinthia were handicapped

175

Carinthia – Burgenland. Inter-ethnic relations and bilingual place naming

by the insufficiently acknowledged primacy of the Slovenes in the prov-ince’s settlement history and their insufficiently acknowledged contri-butions to common culture. This was exacerbated by the social stratifi-cation that had become so marked over the centuries between dominant German- speakers and non-dominant Slovenes resulting in clearly defined images of self and the other. These images have persisted up to the present day, although their intensity has declined somewhat. Yet, they still give rise to attitudes of superiority (in the case of the majority) and inferiority (in the case of the minority) which contrasts starkly with minority situations elsewhere in Europe, e.g., Hungarians in Slovakia and Romania, who rarely hesitate to use their language; the French in French Jura even though, like the Slovenes in Carinthia, they are in an economically peripheral position; and, perhaps, also German speakers in South Tyrol [Alto Adige/Südtirol].

However, the situation is not unlike that of Slovenes in Italy, where Venetian (and later Italian) was always the language of social ascent. Fur-thermore, inter-ethnic relations in Carinthia were later poisoned by suc-cessive Yugoslav occupations after the two world wars as well as by the atrocities committed by the Nazi regime.

2.2 Burgenland with its Croatian and Hungarian minorities

The factors prevailing in Carinthia contrast significantly with those pre-vailing in Austria’s easternmost and youngest province Burgenland with

Fig. 4: New bilingual German/Slovene signposts according to the 2011 compromise in southern Carinthia. (4a: Photo: Maciej Zych 2014; 4b: Photo: Peter Jordan 2015)

176

Peter Jordan

its Croatian and Hungarian minorities — our second case study. This province was incorporated by Austria as late as 1921 after having formed part of the Hungarian Kingdom for about a millennium. In the Hungarian Kingdom, the Hungarians were the social elite, while German-speakers as well as Croats constituted non-dominant groups and — at least after the rise of national ideas in the middle of the 19th century — were discrim-inated against by law. Thus, Germans and Croats shared the same status (and problems) under Hungarian domination. In this regard, it made no difference that the German-speakers had been present for longer, while the Croats had arrived only in the 16th century, after being evacuated by their Hungarian landlords from the endangered borderlands near the Ot-toman Empire (see Breu 1970).

A further circumstance that might have contributed to the closer re-lationship between Germans and Croats was the mosaic-like dispersion of Croat settlements among the Germans: just some villages presented a clear Croatian majority, while they dominated no large compact region (Fig. 5).

Moreover, the number of Croats has fallen significantly due to assim-ilation, especially after their incorporation within Austria. Today, Croat is much less frequently used as a family language. But the Croats have — especially after World War II — become a kind of identity marker for the new federal province (see Haslinger 2001; Richnovsky 2013). Pre-viously, it had comprised several historical units and sought a common identity within the new state (Austria). It has opted to style itself as the

“Pannonian province” of Austria and exploits this identity (very success-fully) as a tourism brand (see Haslinger 2001; Richnovsky 2013). For this image of self, the Croatian as well as the Hungarian minority have proved most opportune.

When bilingual signposts were officially introduced in 2000 (Figs. 6 and 7), the move met with no objection and went — in stark contrast to events in Carinthia — very smoothly. Today, 48 villages and towns have bilingual German/Croatian signs, and four have bilingual German/Hun-garian signs.

177

Carinthia – Burgenland. Inter-ethnic relations and bilingual place naming

Fig. 5: Burgenland­Croa­tian speakers in Burgen­land according to the population census 2001 (Source: Richnovsky 2013, p. 66)

Fig. 6: Bilingual German/Croatian signpost in Burgenland (Photo: Peter Jordan 2008)

Fig. 7: Bilingual German/Croatian street­name plate in Burgenland (Photo: Peter Jordan 2008)

178

Peter Jordan

3 Conclusion

Thus, in the same country (Austria) we find two very different situations. The main reasons for this difference can be summed up as follows:

• Burgenland did not suffer the burden of historical social stratifica-tion between the present-day majority and minority.

• In Burgenland, the majority accepts the Croatian and the (very small) Hungarian, minorities as constituent parts of the province’s history and culture as well as of its image of self.

References

Breu, J. 1970. Die Kroatensiedlung im Burgenland und in den anschließenden Gebieten. Wien: Deuticke.

Eller, N., Hackl, St. and M. Ľupták, eds. 2008. Namen und ihr Konfliktpo-tential im europäischen Kontext. Regensburg: Edition vulpes.

Haslinger, P. 2001. Building a Region: Identity Politics and the Formation of Identities in the Federal Province of Burgenland 1921–1938. Austrian History Yearbook 32: 105–123.

Helleland, B. 2009. Place names as means of landscape identity. In Geogra-phical Names as a Part of the Cultural Heritage, ed. P. Jordan, H. Berg-mann, C. Cheetham and I. Hausner, 25–31. Wien: Institut für Geogra-phie und Regionalforschung der Universität Wien, Kartographie und Geoinformation.

Hren, K. and Pandel, M. eds. 2012. Ein Jahr danach. Die Ortstafelregelung 2011 und was daraus wurde. Klagenfurt/Celovec, Ljubljana/Laibach, Wien/Dunaj: Hermagoras/Mohorjeva.

Horn, J. 2004. Ortsnamenkonflikte. Lösungswege für mehrsprachige Gebiete. St. Augustin: Asgard.

Jordan, P. 1988. Möglichkeiten einer stärkeren Berücksichtigung slowenischer Ortsnamen in den heutigen amtlichen topographischen Karten Österreichs. Wien: Österreichische Akademie der Wissenschaften, Institut für Kar-tographie

—. 1992. Slowenische Ortsnamen in den amtlichen topographischen Karten Österreichs. Heutiger Zustand und Vorschläge zu seiner Ver-

179

Carinthia – Burgenland. Inter-ethnic relations and bilingual place naming

besserung. In Kärnten: Deutsche und slowenische Namen, ed. H-D. Pohl, 89–105. Klagenfurt: UBW Klagenfurt, Institut für Sprachwissenschaft.

Jordan, P. 2004. Ortsnamen als Kulturgut: Die symbolische Wirkung von Ortsnamen auf Ortstafeln und in Karten. In Ortstafelkonflikt in Kärn-ten: Krise oder Chance?, ed. M. Pandel, 216–229. Wien: Braumüller.

—. 2006a. Zur amtlichen Verwendung von Minderheitennamen. Ein Vergleich von Situationen in Mitteleuropa. In Cartography as a Com-munication Medium, ed. K. Kriz, W. Cartwright, A. Pucher and M. Kin-berger, 98–106. Wien: Institut für Geographie und Regionalforschung der Universität Wien, Kartographie und Geoinformation.

—. 2009a. Place names as ingredients of space-related identity. In Geographical Names as a Part of the Cultural Heritage, ed. P. Jordan, H. Bergmann, C. Cheetham and I. Hausner, 33–39. Wien: Institut für Geographie und Regionalforschung der Universität Wien, Kartogra-phie und Geoinformation.

—. 2009b. Use of Place Names on Road Signposts. Examples of Practice in Central Europe. In Names in Multi-Lingual, Multi-Cultural and Multi-Ethnic Contact. Proceedings of the 23rd International Congress of Onomastic Sciences, August 17–22, 2008, York University, Toronto, Ca-nada, ed. W. Ahrens, Sh. Embleton and A. Lapierre, 551–565. Toronto: York University.

—. 2012a. Geographische Namen als Ausdruck menschlicher Raum-bindung. Mitteilungen der Österreichischen Geographischen Gesellschaft 154: 67–88.

—. 2012b. Zur Bedeutung zweisprachiger geographischer Namen für die kulturelle Identität. In Ein Jahr danach. Die Ortstafelregelung 2011 und was daraus wurde, ed. K. Hren, M. Pandel, 125–146. Klagenfurt/Celovec, Ljubljana/Laibach, Wien/Dunaj: Hermagoras/Mohorjeva.

—. 2014. The meaning of bilingual naming in public space for the cultural identity of linguistic minorities. Review of Historical Geography and Toponomastics ix (17–18): 21–24.

Kranzmayer, E. 1956. Ortsnamenbuch von Kärnten. 1. Teil: Die Siedlungsge-schichte Kärntens von der Urzeit bis zur Gegenwart im Spiegel der Namen. Klagenfurt: Verlag des Geschichtsvereines für Kärnten.

180

Peter Jordan

Kranzmayer, E. 1958. Ortsnamenbuch von Kärnten. 2. Teil: Alphabetisches Kärntner Siedlungsnamenbuch. Klagenfurt: Verlag des Geschichts ver-eines für Kärnten.

Land Kärnten, ed. 1990. Die Minderheiten im Alpen-Adria-Raum. Klagen-furt: Arbeitsgemeinschaft Alpen-Adria.

Logar, T. and J. Rigler, 2001. Slovene dialects. In National Atlas of Slovenia, ed. J. Fridl et al., 119. Ljubljana: Rokus.

Lukan, W. and Moritsch, A., eds. 1988. Geschichte der Kärntner Slowenen. Klagenfurt/Celovec, Wien/Dunaj: Hermagoras/Mohorjeva.

Mitchell, D. 2000. Cultural Geography. A Critical Introduction. Malden, Oxford, Carlton: Blackwell Publishing.

Ormeling, F. 1983. Minority Toponyms on Maps. The Rendering of Linguistic Minority Toponyms on Topographic Maps of Western Europe. Utrecht: University of Utrecht.

Pan, Ch. and B.S. Pfeil. 2000. Die Volksgruppen in Europa. Ein Handbuch. Wien: Braumüller.

Pohl, H.-D. 2008. Sekundäre Umformungen von (Kärntner) Ortsnamen im deutsch-slowenischen Sprachkontaktgebiet. In Namenarten in Ös-terreich und Bayern. Vorträge der 4. Tagung des Arbeitskreises für baye-risch-österreichische Namenforschung am 28. und 29. September 2006 in Wien, ed. P. Ernst, 95–105. Wien: Praesens.

—. 2009a. Ortsnamen in einer historisch gewachsenen Kulturland-schaft unter besonderer Berücksichtigung Kärntens und Osttirols. Eu-ropäisches Journal für Minderheitenfragen 2(2): 72–88.

—. 2009b. Sprachkontakt in Kärnten. In Deutsch und seine Nachbarn, ed. M. Elmentaler, 117–132. Frankfurt a. M. et al.: Peter Lang.

—. 2010. Unsere slowenischen Ortsnamen / Naša slovenska krajevna imena. Klagenfurt: Hermagoras / Mohorjeva.

Reiterer, A.F. 2003. Sprache ist auch Heimat. Raum 51: 24–26.Richnovsky, R. 2013. Die Einbettung der burgenländischen Kroaten in

das Landesimage und die Landesidentität des Burgenlandes sowie ihr Verhältnis zu den anderen Nationalitäten. Diploma thesis, Universi-ty of Vienna.

Statistik Austria. http://www.statistik.at.Tuan, Y.-F. 1977. Space and place: The perspective of experience. Minneapo-

lis: University of Minnesota Press.

181

Carinthia – Burgenland. Inter-ethnic relations and bilingual place naming

Tuan, Y-F. 1990 [1974]. Topophilia. A study of environmental perception, at-titudes, and values. New York: Columbia University Press.

—. 1991. Language and the Making of Place: A Narrative-Descriptive Approach. Annals of the Association of American Geographers lxxxi: 684–696.

Veiter, Th. 1980. Die Kärntner Ortstafelkommission. Klagenfurt: Herma-goras/Mohorjeva.

Weichhart, P., Weiske, Ch. and B. Werlen 2006. Place Identity und Images: Das Beispiel Eisenhüttenstadt. Wien: Universität Wien, Institut für Geo-graphie und Regionalforschung.

183

O N O M À S T I C A 2 ( 2016) : 18 3 –19 3 | R E B U T 14.4. 2016 | ACC E P TAT 17.6 . 2016

Slovenian place names in CarinthiaHeinz-Dieter Pohl

Klagenfurt am Wörthersee / Celovec ob Vrbskem jezeruheinz.pohl@chello.at

This paper describes the namescape (or ‘onymic landscape’) of the Austrian state of Carinthia, which combines elements of both Slovenian and German (Bavarian) ori-gin. The article comprises three sections. The first recounts the history of the territory of Carinthia. The second analyses the linguistic characteristics of the region, focusing above all on the relationship between the different forms of Slovenian and German place names. Finally, the third, on the basis of the existence in Carinthia of a tradition for common place names, examines the main features of the bilingual place-naming system from a comparative perspective.Key words: Carinthia, Slovenian minority, German and Slovenian place names.

Es presenten a l’article els trets generals del paisatge onímic de la Caríntia austríaca, que consisteix en una barreja d’elements alemanys (Baviera) i d’eslovè. El text està organit-zat en tres parts. La primera consisteix en una aproximació als antecedents històrics del territori de la Carintia. A la segona, l’autor analitza les característiques lingüístiques de la regió, amb una atenció particular a la relació entre les diferents modalitats de eslovè i alemany. Finalment, a la tercera, i sobre la base de l’existència d’una tradició de noms de llocs comuns, es fa una revisió global de les característiques fonamentals del sistema de noms de llocs bilingües de la regió en una perspectiva comparativa.Paraules clau: Caríntia, minoria eslovena, noms de lloc alemanys i eslovens.

1 Historical background

The origins of Carinthia can be traced back to the earliest times. In ancient history, the territory of the present-day federal state of Austria formed part of the Celtic kingdom “regnum Noricum”, later becoming the Ro-man province of “Noricum”. The first capital of the province was the hill-top town of Magdalensberg/Štalenska gora, subsequently moved to Viru-num on the plain of Zollfeld/Gosposvetsko polje, and later to Teurnia in the Lurnfeld valley (near Spittal an der Drau). Following the collapse of the Western Roman Empire, Slavic tribes (and Avars) settled in the area from the 6th century onwards, thus establishing the Slavic principality

184

Heinz-Dieter Pohl

of Carantania, which gradually fell under Bavarian and Frankish control. Between 743 and 907, Frankish kings and emperors ruled over the terri-tory and Carinthia became part of the Duchy of Bavaria. Independence was won in 976, following the establishment of the Duchy of Carinthia, though this would eventually be lost when Carinthia became an imperi-al fief under the Habsburgs, administered together with Austria, Styria and Carniola.

As a consequence of all this, the Slovenes of Carinthia and the small Slovenian minority in Styria form a traditional ethnic group in Austria, concentrated mainly in the regions bordering Slovenia, but also in the Gailtal/Ziljska dolina. The position of these minority groups in the coun-try was put on a clear legal footing thanks to the so-called “Road Sign Compromise” (Ortstafelkompromiss) of 2011.1

Clearly, the Slovenes of Carinthia boast both a long tradition and histo-ry. Indeed, one of the earliest documented political entities in the region was the Alpine Slavonic principality of Carantania in the 7th and 8th centu-ry AD. Relations with the Bavarian principality were gradually strength-ened with the Christianisation of the Slovenian population, which ush-ered in a period of progressive Germanisation and assimilation, a process that continues to the present day. Interestingly, by the middle of the 19th century, 30% of people in Carinthia spoke Slovenian. Today, this number has fallen to around 3%, but in the bilingual territory it is as high as 13%. In the state’s bilingual schools, more than 40% of pupils participate in Slovenian language education programs (whereas twenty years ago this figure was somewhere between 15 and 20%).

Since the Middle Ages, the territory that forms the modern state of Slovenia, belonged to the German Kingdom, first to the Holy Roman Em-pire and then to the Habsburg Monarchy. Following the Austrian-Hungar-ian Compromise of 1867, it became part of Cisleithania, i.e., the “Austrian” part of the Dual Monarchy. When in late 1918, the Kingdom of Serbs, Croats and Slovenes — what would become Yugoslavia — was founded, this new state laid claim to the southern region of Carinthia, as did German-Aus-tria. Following a brief military conflict and the successful “defence” of the German population (the so-called “Kärntner Abwehrkampf ” [Carinthian

1 cf. Pohl 2011a and 2011b.

185

Slovenian place names in Carinthia

defensive struggle]), a plebiscite was held under the terms of the peace treaty of Saint-Germain. In October 1920, about 60% of the population

— including approximately 12,000 Slovenes (40% of them) — in South-ern Carinthia opted to remain in the Austrian republic.

The Austrian “State Treaty” of 1955, which re-established Austria as a sovereign state, granted key minority rights to Croats and Slovenes in Bur-genland, Styria and Carinthia. However, once again — as had occurred in 1918/1920 — these rights would not be recognised for many years. In 1972, the Austrian government under Federal Chancellor Bruno Kreisky took steps to improve the situation of the minorities. However, an attempt to erect bilingual road signs (“Ortstafeln”) led to bitter resistance among the patriotic groups of the Carinthian population. Road signs were torn down, without any (resolute) intervention from the police or politicians, in an episode known as the “Road Sign Storm” (Ortstafelsturm).

It was not until 2001 that the matter was eventually resolved. The Aus-trian Constitutional Court (Verfassungsgerichtshof) agreed to repeal that section of the 1976 Ethnic Groups Law that ruled that topographic names only had to be signposted bilingually in regions where more than 25% of the population belonged to an ethnic group. The Court held that it was in-compatible with Article 7 of the 1955 State Treaty, in which no such limita-tions were provided for, and it recommended erecting bilingual road signs in regions where the Slovenian population constituted more than 10% of the population. Thus, the “Road Sign Conflict” was eventually resolved by the “Road Sign Compromise” (Ortstafelkompromiss) of 2011,2 and Federal Act nº. 46/2011, entitled “Änderung des Volksgruppengesetzes”.

2 Linguistic background

Towards the end of the Migration Period, the ancestors of modern Slo-venes, the Alpine Slavs, settled in the country along with the Turkic lan-guage-speaking Avars. Avar relics include, for example, Slovenian Kazaz (< *kosez) ʻlandowner’ (and, hence, Slovenian place names such as Ka-zaze, Kajzaze etc. = German Edling) and ban, a noble title, in medieval

2 cf. https://www.parlament.gv.at/PAKT/VHG/XXIV/I/I_01312/imfname_ 224195.pdf, p. 3–7.

186

Heinz-Dieter Pohl

Latin banus (found in the village name Faning/Baniče, in the municipal-ity Moosburg/Možberk or Pfannsdorf /Banja vas, in the municipality of Sittersdorf/Žitara vas).

On its foundation as a duchy in year 976, two languages were spoken: Old High German (Bavarian) and “Carantanian”, the alpine Slavic dia-lect of Old Slovenian, which can also be found in the “Freising Monu-ments”, the oldest surviving Latin-script text in the Slavic language. Lat-er monuments have been found to be closer to modern Slovenian than Middle High German texts were to modern standard German — includ-ing, for example, “Klagenfurt Handschrift/Celovški ali Rateški rokopis”.3 The Slovenian language was known as “Windisch” in German,4 a name that is now obsolete, but which occurs in the descriptions of the duke’s establishment in the Prince’s Stone/Knežji Kamen in Karnburg/Koroški grad as well as in the 16th century name “Windisches Herzogtum”, at the time of the Reformation. Not only was the German language reformed by Martin Luther, but the Slovenian language was reformed by Primož Trubar — both of whom were pioneers of “reformed” language and the two languages became European cultural languages. Subsequently, both languages have also become Carinthian regional languages.

This common history is reflected — among other things — in a com-mon toponymic tradition. Thus, from the outset, names of both German and Slavic/Slovenian were employed. The first Carinthians, in the strict sense of the word, referred to the location of their home and settlement as (Slovenian) Gorje/(German) Göriach, that is ‘on the mountain’ and Bistrica/Feistritz located ‘by the torrent’ — these are names of Slovenian origin, but names of German origin also exist: (German) Bleiburg/(Slo-venian) Pliberk (= lead — because of the local mines — castle or from

*Blī(de)burg [because of 993–1000 Livpicdorf, which consists of Slavic ljubъ ʻdear’ + German Dorf ̒ village’] ̒ the castle of courtly love’) or Finkenstein/Bekštanj (= finch rock), which have been taken over from the Germans. As such, the place names provide insights into the settlement history, with either the Slovenes or the Germans being active in the naming process. The names were passed orally from one language to another, but often

3 cf. Pohl 2010, p. 166–122.4 cf. Pohl 2010, p. 18–32.

187

Slovenian place names in Carinthia

localities were named differently such as the German Hart ʻforest’ ~ the Slovenian Breg ʻbank, slope’, or quite simply they were translated, for ex-ample, German Aich = Slovenian Dob ʻoak’. Even today, in some solely German-speaking regions we find such name-couples: for example, in the municipalities of Großkirchheim and Bad Kleinkirchheim, we find villag-es called Zirknitz and Zirkitzen, which is the Slovenian word for c̒hurch’ (cirkev, standard Slovenian cerkev, in German Kirche as in the municipal-ity names). Some names that today are only used in German were first documented in Slovenian, e.g., Podinauuiz which dates back to the year 993 (equivalent to the modern term Spodnja vas) is equivalent to today’s Niederdorf (district of St. Veit an der Glan). Or Mösel ʻlittle moor’ was documented in 1124–38 Grazinic (from Slavic gręzъ ʻbog, moor’). Addi-tionally, some Carinthian words have the same meaning in the dialects of both languages, e.g., gora / Berg ʻmountain + wood or forest’ and peč / Ofen s̒tove + rock’.

The present-day German forms of names of Slovenian origin often re-tain old phonetic features, e.g., Lang from Slovenian loka (< lǫka ʻdamp meadow’ with a nasal vowel sound), Pöckau (dialectal Peckach, 1238–61 Pecc(h)ach, Slovenian Peče from peč ‘stove, rock’) and Radweg/ Radoviče (both have /k/ for Protoslavic *tj, according to the Freising Monuments). Equally, original Slovenian name forms have been converted phonetical-ly by German sound changes, including, for example, the Slovenian Suha, Bistrica > German Zauchen, Feistritz (diphthongization). On occasion, we find mixed forms, as in Suetschach/Sveče (1168 Zwakach with /k/ like 1258 Zwenkach, with a nasal vowel (also according to the Freising Monuments from Old Slovenian *Svęk’e from a personal name with svętъ ‘holy’).5

In short, place names constitute a common heritage; German and Slo-venian names provide evidence of an old, common heritage and form part of our history. Both German and Slovenian names, are as we have seen, closely related to each other, and their common history is indivisible. In mixed-language areas each geographical object receives two names, and they are equally common in their respective languages. For them to fall into oblivion would be a severe loss.

5 cf. Pohl 2011c.

188

Heinz-Dieter Pohl

3 Onomastic featur es

In the case of onomastics, several source materials are available: a new bi-lingual gazetteer (Kattnig, Kulnik & Zerzer 2004/2005), historical docu-mentation (Zdovc 1993 and 2010) and this author’s own work, a linguistic description (Pohl 2010). This last book focuses on the bilingual nature of the Carinthian namescape. This is, I contend, a more significant marker of Carinthian identity than the state’s Roman excavations, medieval castles and other monuments. My list of Carinthian place names does not seek to substitute the standard reference works of Kattnig, Kulnik & Zerzer and Zdovc, but should be of special interest to linguists, since it assigns place names to five categories, namely

(1) names of obvious German origin; (2) names of obvious Slavic/Slovenian origin; (3) names that might have originated in either language and have

been translated to the other; (4) features with different names in both languages; and (5) names originating from the Celtic or Romance substratum.

Some examples for each of these categories include:(6) Names of obvious German origin: Aich, Bleiburg, Feldkirchen,

Finkenstein, Hart, Ludmannsdorf, Maria Elend, Neuhaus an der Gail, Rain;

(7) Names of obvious Slovenian origin: Achomitz, Feistritz, Ferlach, Frög, Globasnitz, Goritschach, Göriach, Görtschach, Gösselsdorf, Wellersdorf;

(8) Names originating from translation: Aich ~ Dob ‘oak’, Moos ~ Blato ‘marsh’, Müllnern ~ Mlinare/Mlinče ‘miller’ | -dorf ~ vas/-vs ‘village’;

(9) Features with different names in both languages: Feldkirchen ~ Trg, Hart ~ Breg, Maria Elend ~ Podgorje, Maria Rain ~ Žihpolje, Neuhaus a.d. G. ~ Pod Turjo;

(10) Pre-Slavic/Pre-German names: Villach, Jaun-tal, Drau, Lavant.As for the linguistic context in which a name is used, two categories

can be identified:(I) Place names used in the German context: Feldkirchen, Bleiburg ,

Aich, Ferlach, Friesach, Villach, Globasnitz;

189

Slovenian place names in Carinthia

(II) Place names used in the Slovenian context: Trg, Pliberk, Dob, Borovlje, Breže, Beljak, Globasnica.

In principle, the Carinthian place-names system is bilingual (official bilingual names in bold):

I (German) II (Slovenian)

Achomitz (2) Zahomec (2) ‘behind the hill’

Aich (1/3) Dob (2/3) ‘oak’

Bleiburg (1) Pliberk (1) ‘lead castle’

Drau (5) Drava (5) ‘course of the river’

Feistritz (2) Bistrica (2) ‘raging stream’

Feldkirchen (1/4) Trg (2/4) ‘church on the fields’/‘market’

Ferlach (2) Borovlje (2) ‘at the pines’

Finkenstein (1) Bekštanj (1) ‘finch rock’

Frög (2) Breg (2) ‘slope or bank’

Globasnitz (2) Globasnica (2) ‘winding stream (similar in shape to a sausage)’

Göriach (2) Gorje (2) ‘on the mountain’

Goritschach (2) Goriče (2) ‘on the hill’

Görtschach (2) Goriče (2) ‘on the hill’

Gösselsdorf (2/3) Goselna vas (2/3) ‘Gosl’s village’

Hart (1/4) Breg (2/4) ‘slope or bank’, Ločilo (2/3) ‘damp place’Dobrava (2/3) ‘oak wood’

Jauntal (5) Podjuna (5) from Indo-European *yuwen- ‘water mixed with sand and gravel’

Lavant (5) Labotnica (5) ‘white river’

Ludmannsdorf (1/3) Bilčovs (2/3) ‘Ludmann’s/nobleman’s village’

Maria Elend (1/4) Podgorje (2/4) ‘Maria in the wilderness’/‘under the mountains’

Maria Rain (1/4) Žihpolje (1/4) ‘Maria at the slope’/‘damp hill’

Moos (1/3) Blato (2/3) ‘marsh’

Müllnern (1/3) Mlinare, Mlinče (2/3) ‘at the millers or mills’

Neuhaus (1/4) a.d.G. Pod Turjo (2/4) ‘new court’/‘under the slope’

190

Heinz-Dieter Pohl

I (German) II (Slovenian)

Rain (1/3) Breg (2/3) ‘slope or bank’

Sittersdorf (2/3) Žitara vas (2/3) ‘Žitar’s village’

Villach (5) Beljak (5) ‘estate’ (derived from Latin villa)

Wellersdorf (2/3) Velinja vas (2/3) ‘Velen’s or Velan’s village’

Many names of Slovenian origin have a long tradition and are docu-mented from a very early date, e.g.:

Bela Vellach 975 Velach ‘white river’

Ostrovica (Hoch-) Osterwitz 860 Astaruuiza ‘top of the rock’

Ribnica Reifnitz 977 Ribniza ‘fish river’

Trebinje Treffen 860 Trebina ‘new ground by forest clearing’

Zvirče Wirtschach 965 Vuirzsosah ‘Zverko’s village’

Some names that today are used only in German were first document-ed in Slovenian, e.g., Niederdorf ‘lower village’ (Hörzendorf), 993 Podin-auuiz, which today would be Podnja (or Spodnja) ves or vas. From the ex-amples of Slovenian Pliberk ʻlead castle or castle of courtly love’ or Suha ‘dry stream’ for German Bleiburg (1228 Pliburch) or Zauchen, we can see that names were borrowed from one language into another at an early date — before the German diphthongization, i.e., before the 13th century.

There continues to be some controversy concerning the Slovenian spelling of several place names, for instance, the choice that has to be made between …vas~ves (e.g., Dobrla ves and Dobrla vas ʻDobrila’s vil-lage’ for Eberndorf) and between writing Tulce or Tuce ̒ *Tъlčanъ’s village’ for Tutzach. Indeed, it is difficult to clarify the situation: the traditional spellings reflect developments in Carinthian phonology and the spellings preferred by minority leaders and scholars are either standard Sloveni-an variants (Dobrla vas) or misunderstandings (Tuce), given that Tulce (or more accurately Tułce) reflects the phonological /tuwce/ which arose from the old *Tъlčiče (cf. the old form Tuče).

Identifying the correct spelling of place names is never a straightfor-ward task — for example, in German, we find Bruck vs. Brücke (ʻbridge’),

191

Slovenian place names in Carinthia

a similar problem to ves or vas in Slovenian. The name of the Styrian town Bruck an der Mur has the dialect form, but Möllbrücke in Carinthia the standard German form, although it is pronounced [melprúkn] in the lo-cal dialect.6

The Common Slavic word vьsь ‘village’ has two forms in the Sloveni-an dialects: ves or vas. In Carinthia, only a small area to the east of Völk-ermarkt/Velikovec uses vas; the rest of the territory uses ves. The latter spelling is the general form found in old Austrian gazetteers, and today it is the officially preferred form. Yet, only vas is used in Slovenian literature. The problem, if it is a problem, is merely anecdotal as both forms are orig-inally Slovenian, as are the composed names, e.g. Bilčovs ‘Ludmannsdorf ’ (< *Bylьčǫ vьsь, the old accusative).

A similar, albeit an orthographic, problem is provided by Slovenji Plaj-berg~Plajberk: here, the inhabitants are known as Plajberžani (in Sloveni-an there only exists the morphophonemic alternation g~ž or k~č, e.g., in Pliberk : Pliberčani), therefore, Plajberg with -g is phonologically correct.7

Place names form a part of the linguistic and cultural heritage; moreo-ver, they serve to connect people in bilingual areas, as each place is named in both languages. A few miles from Villach/ Beljak there is a moun-tain called Dreiländereck ‘the corner of three countries’. Its old Slovenian name is Peč, which in German is written as Petsch or translated to Ofen. This word means ‘stove’, but also ‘rock’ — in both Slovenian and German. There are many occurrences of Ofen/Peč in Carinthia and in the Styrian area. This one example is highly indicative of the similarity of semantic conceptions in the two Carinthian languages. In 1918, the Italian border was shifted to this place — the Italian name Monte Forno was created, a translation of both Peč and Ofen. The new name Dreiländereck reveals a new way of thinking: it does not identify a frontier in the traditional sense, rather it marks the point that connects three countries.

6 Bruck ist the old dialect form, today only Bruckn.7 cf. also Pohl 2010, p. 32–39.

192

Heinz-Dieter Pohl

Carinthian place names of Slavic/Slovenian origin (%)8

Dialectogical map of Carinthia9

........... Northern border of the Slovene language area in 1900

8 Kranzmayer 1956, map 4.9 See also Pohl 2010, p. 18.

193

Slovenian place names in Carinthia

References

Kattnig, Franz, Michael Kulnik and Janko Zerzer. 2004/2005. Zweispra-chiges Kärnten / Dvojezična Koroška [Bilingual Carinthia]. Klagenfurt: Hermagoras / Mohorjeva.

Kranzmayer, Eberhard. 1956–1958. Ortsnamenbuch von Kärnten, 1–2. Kla-genfurt: Geschichtsverein für Kärnten.

Pohl, Heinz-Dieter. 2010. Unsere slowenischen Ortsnamen / Naša slovenska krajevna imena. Klagenfurt: Hermagoras / Mohorjeva.

—. 2011a. 164 Kärntner Ortschaften. Kommentiertes deutsch-slowe-nisches Ortsverzeichnis der zur Aufstellung von zweisprachigen Orts-fafeln vorgesehenen Ortschaften. Kärntner Jahrbuch für Politik 2011: 121–141.

—. 2011b. 164 Kärntner Ortschaften / 164 Carinthian Villages. Na-menkundliche Informationen (Leipzig) 99/100: 323–354. (See Internet under http://www.namenkundliche-informationen.de/ > Jahrgang 2011 > Namenkundliche Informationen #99/100 > Aufsätze.)

—. 2011c. Ortsnamen slawischer bzw. slowenischer Herkunft in Kärnten und Osttirol. Chronologische Fragen und ihr Verhältnis zur Sprache der Freisinger Denkmäler. Namenkundliche Informationen (Leipzig) 99/100 (2011 [2013]): 299–322. (See Internet under http://www.namenkundliche-informationen.de/ > Jahrgang 2011 > Namen-kundliche Informationen #99/100 > Aufsätze.)

—. Carinthian toponymic lexicon on line. http://members.chello.at/heinz.pohl/ON_Start.htm.

Zdovc, Pavel. 1993. Slovenska krajevna imena na Koroškem. Die Sloweni-schen Ortsnamen in Kärnten. Klagenfurt/Celovec: Hermagoras/Mo-horjeva.

—. 2010. Slovenska krajevna imena na Koroškem. Razširjena izdaja. Die Slowenischen Ortsnamen in Kärnten. Erweiterte Auflage. Ljubljana: SAZU.

Criteris editorialsOnomàstica. Anuari de la Societat d’Onomàstica és una publicació electrò-nica acadèmica de periodicitat anual dedicada a l’estudi dels noms, en el sentit més ampli de l’expressió, editada per la Societat d’Onomàstica.

Presentació d’originals

Els articles presentats han de ser originals i escrits en català o en qualsevol llengua romànica —també s’admeten originals en anglès o alemany— i s’han d’enviar a anuari@onomastica.cat. Si es considera necessari se’n pot enviar també una còpia impresa per correu postal a la seu de la Societat d’Onomàstica (Diputació 276, principal. 08009 Barcelona).

En tots els treballs ha de constar, després del títol, el nom de l’autor, la seva adreça electrònica i la postal, i, si és el cas, la institució a la qual per-tany. També s’ha de lliurar, en un fitxer separat, un resum en català i un altre en anglès, de no més de 500 caràcters amb espais cadascun, i una llista de cinc paraules clau com a màxim.

L’extensió no serà superior als 60.000 caràcters amb espais (inclosos resums, notes i bibliografia) o a les 30 pàgines (incloses iŀlustracions, ma-pes, gràfics i fotos). En el cas de voler presentar originals més extensos, caldrà que els autors es posin en contacte amb la redacció.

Els treballs s’han de presentar en un arxiu de format de text llegible (.doc, .rtf, .odt), amb un interlineat de 1,5 punts, amb tipografia Times New Roman i un cos de 12 punts. Les notes al peu són exclusives per a informacions al marge, no per a referències bibliogràfiques, i aniran en un cos de 9 punts.

El sistema de diferenciació dels apartats de l’article és lliure, però ha d’oferir una estructura lògica i una ordenació interna clara. En cas d’ha-ver-hi molts subapartats es recomana l’ús de la numeració (1, 1.1, etc.). Els títols dels apartats aniran en negreta i en cap cas en majúscules.

Les imatges que acompanyin el text, ja siguin fotografies, mapes o grà-fics, s’han de lliurar per separat, en format .tif o .png i han de ser de qua-litat, amb una resolució mínima de 200 dpi (punts per polzada). Al peu de cadascuna cal indicar-ne l’autoria i la data, a més de fer constar l’auto-rització per a la publicació, si convingués.

Els articles seran sotmesos a la revisió externa de dos experts anònims. A partir dels seus informes, la redacció decidirà si accepta o no els articles per a la seva publicació i en comunicarà la decisió a l’autor en un termi-ni màxim de sis mesos a partir de la data de recepció. A l’article publicat es farà esment de la dates de recepció de l’original i d’aprovació final de publicació del text.

Normes de citació

Les citacions van sempre en rodona. Quan són breus s’insereixen en el text entre cometes altes (“ ”) i quan són llargues van entre línies blanques, sagnades i en un cos de 10 punts. Les cometes simples (‘ ’) marquen cita-cions internes a altres citacions o usos metalingüístics.

Els criteris de citació bibliogràfica adoptats són els que estableix el ma-nual d’estil de la Universitat de Chicago i s’accepta, exclusivament, l’ús del sistema autor-data.

Així, la referència a l’autoria s’insereix, entre parèntesis, a continuació del text citat, indicant el cognom, en rodona, l’any d’edició, i, quan calgui, la pàgina. En els casos que hi hagi més d’una referència del mateix autor i del mateix any, s’afegirà una lletra (a, b, c…), per diferenciar-les:

(Coromines 2002a, 156) (Coromines 2002b, 123) (Dorion & Poirier 1989, 124) (Moreu-Rey et al. 1980)

I es prescindeix del nom de l’autor quan aquest acaba de ser esmentat:

Com ens recorda Ramon Amigó, en un article recent sobre aquesta qüestió, “l’interès pels estudis d’onomàstica va arribar a Catalunya l’úl-tim terç del segle xix” (2006, 25).

La bibliografia final va en un cos de 10 punts. Els cognoms es posen en rodona (no en versaletes o en majúscules). Com a pauta formal per a les referències bibliogràfiques oferim a continuació uns quants exemples:

Llibres

Moreu-Rey, E. 1982. Els nostres noms de lloc. Palma de Mallorca: Moll. Poirier, J. 1965. Toponymie. Méthode d’enquête. Québec: Presses de l’Uni-

versité Laval.Moll, J. & J. Tort. 1985. Toponímia i cartografia. Assaig de sistematització.

Barcelona: Institut Cartogràfic de CatalunyaMallorquí, E. et al. 2006. Toponímia, paisatge i cultura. Els noms de lloc des

de la lingüística, la geografia i la història. Girona: Associació d’Histò ria Rural de les Comarques Gironines/Centre de Recerca d’His tò ria Ru-ral i Documenta Universitària.

Capítols de llibre

Coromines, J. 1965. La survivance du Basque jusqu’au Bas Moyen Age. Phénomènes de bilingüisme dans les Pyrénées centrales. Estudis de to-ponímia catalana, i: 93–152. Barcelona: Barcino.

Terrado, X. 2010. La toponímia de la Ribagorça i el lèxic romànic. Dins Actes del Quinzè Coŀloqui Internacional de Llengua i Literatura Catalanes (Universitat de Lleida, 7–11 de setembre de 2009), ed. I. Creus, M. Puig & J.-R. Veny, 43–79. Barcelona: Associació Internacio nal de Llengua i Li-teratura Catalanes/Publicacions de l’Abadia de Montserrat.

Articles en revista

Darby, H.C. 1957. Place names and geography. The Geographical Journal 123: 387–92.

Gorrochategui, J. 1995. Los Pirineos entre Galia e Hispania: las lenguas. Veleia 12: 181–234.

Documents en línia

Es donarà la URL de les referències publicades exclusivament de forma electrònica. Si disposa de doi (objecte d’identificació digital) es dona al lloc que ocuparia la paginació. Entre parèntesi, si és rellevant, es posa la data de l’última consulta.

Aguiló, Cosme. 2014. Topònims mallorquins del repobladors catalans. Dins Els noms en la vida quotidiana. Actes del XXIV Congrés Interna-cional d’ICOS sobre Ciències Onomàstiques, ed. J. Tort & M. Montagut, 2732–50. doi: 10.2436/15.8040.01.264. Barcelona: Direcció General de Política Lingüística de la Generalitat de Catalunya.

Submission guidelinesOnomàstica. Anuari de la Societat d’Onomàstica is a yearly academic e-jour-nal dedicated to the study of names in the broadest sense of the term. It is published by the Societat d’Onomàstica.

Presentation of Original Submissions

Submitted articles must be original works and written in Catalan or in any Romance language—articles in English or German are also accept-ed—and they should be sent to anuari@onomastica.cat. If you feel it necessary to do so, you may also send a hard copy by post to the offices of the Societat d’Onomàstica (Diputació 276, principal. 08009 Barcelona).

After the title, all works must state the author’s name, his or her email address and mailing address and, if applicable, his or her institutional af-filiation. Authors must also send, in a separate file, an abstract in Catalan and one in English (each of which must be no more than 500 characters including spaces) and a list of up to five keywords.

Submissions should be no longer than 60,000 characters with spaces (including abstracts, notes and bibliography) or 30 pages (including illus-trations, maps, charts and photos). Authors who wish to present longer submissions should contact the editorial team.

Works must be presented in a file in a readable text format (.doc, .rtf, .odt), with a line spacing of 1.5 points and use of size 12 Times New Ro-man font. Footnotes are exclusively for additional information and not for bibliographic references; they are to be written in size 9 font.

The system of differentiation of the sections of the article is to be cho-sen by the author, though a logical structure and a clear internal order-ing must be provided. If an article contains many subsections, the use of numbering (1, 1.1, etc.) is recommended. Section titles should be set in bold but not in block capitals.

Images that accompany the text, whether photographs, maps or charts, must be delivered separately and in .tif or .png format; they must be of good quality, with a minimum resolution of 200 dpi (dots per inch). At the foot of each, the authorship and the date must be indicated, and au-thorization for the publication must be stated, if appropriate.

Articles will be subject to external review by two anonymous experts. On the basis of their reports, the editors will decide whether to accept or reject articles for publication, and they will communicate their decision to the author within a maximum period of six months from the date of receipt. The published article will state the dates of receipt of the original submission and of the final acceptance of the text for publication.

Referencing Rules

Quotations are always set in roman. Short quotations are inserted into the text between quotation marks (“ ”). Long quotations are indented, preceded and followed by empty lines, and set in size 10 font. Single quo-tation marks (‘ ’) mark out quotations within quotations or metalinguis-tic usages.

The journal exclusively uses the Chicago Manual of Style’s author-date referencing system.

Under this system, the reference to the author is inserted in parenthe-ses after the quoted text, indicating in text set in roman the author’s last name, the year of publication and, when necessary, the page number. In cases where there is more than one reference by an author for the same year, a letter (a, b, c, etc.) is added to differentiate between the works:

(Coromines 2002a, 156) (Coromines 2002b, 123) (Dorion & Poirier 1989, 124) (Moreu-Rey et al. 1980)

The name of the author is not included when it has just been men-tioned:

As Ramon Amigó reminds us in a recent article on this question, “l’in-terès pels estudis d’onomàstica va arribar a Catalunya l’últim terç del segle xix” (2006, 25).

The references list at the end of the article appears in size 10 font. Last names are set in roman (though not in small caps or block capitals). As a for-mal standard for bibliographic references, we offer a few examples below:

Books

Moreu-Rey, E. 1982. Els nostres noms de lloc. Palma de Mallorca: Moll. Poirier, J. 1965. Toponymie. Méthode d’enquête. Québec: Presses de l’Uni-

versité Laval.Moll, J. & J. Tort. 1985. Toponímia i cartografia. Assaig de sistematització.

Barcelona: Institut Cartogràfic de CatalunyaMallorquí, E. et al. 2006. Toponímia, paisatge i cultura. Els noms de lloc des

de la lingüística, la geografia i la història. Girona: Associació d’Histò ria Rural de les Comarques Gironines/Centre de Recerca d’His tò ria Ru-ral i Documenta Universitària.

Book chapters

Coromines, J. 1965. La survivance du Basque jusqu’au Bas Moyen Age. Phénomènes de bilingüisme dans les Pyrénées centrales. Estudis de to-ponímia catalana, i: 93–152. Barcelona: Barcino.

Terrado, X. 2010. La toponímia de la Ribagorça i el lèxic romànic. Dins Actes del Quinzè Coŀloqui Internacional de Llengua i Literatura Catalanes (Universitat de Lleida, 7–11 de setembre de 2009), ed. I. Creus, M. Puig & J.-R. Veny, 43–79. Barcelona: Associació Internacio nal de Llengua i Lite ratura Catalanes/Publicacions de l’Abadia de Montserrat.

Journal articles

Darby, H.C. 1957. Place names and geography. The Geographical Journal 123: 387–92.

Gorrochategui, J. 1995. Los Pirineos entre Galia e Hispania: las lenguas. Veleia 12: 181–234.

Online documents

A URL is provided for references published exclusively in electronic form. If a doi (digital identification object) is available, it is given where page numbers would usually be provided. If relevant, the date when the docu-ment was last consulted is provided in parentheses.

Aguiló, Cosme. 2014. Topònims mallorquins del repobladors catalans. Dins Els noms en la vida quotidiana. Actes del XXIV Congrés Interna-cional d’ICOS sobre Ciències Onomàstiques, ed. J. Tort & M. Montagut, 2732–50. doi: 10.2436/15.8040.01.264. Barcelona: Direcció General de Política Lingüística de la Generalitat de Catalunya.