29 MAIG - 04 JUNY 2021 Opinió

QUI S’HAURIA HAGUT DE JUTJAR ÉS EL REI DELS ESPANYOLS, AQUELL CARQUINYOLI PER AL QUAL NOSALTRES NO SOM NI SÚBDITS

–ORIOL IZQUIERDO

2vilaweb.catDivendres, 4 de juny de 2021

29 MAIG - 04 JUNY 2021

MAIL OBERTThomas Harrington. Mercè Ibarz.Andreu Barnils.Joan Ramon Resina. Oriol Izquierdo.Marta Rojals. Anna Zaera.Gemma Pasqual i Escrivà.Núria Cadenes. Pau Vidal. Tina Vallès.

OPINIÓ CONTUNDENTJulià de Jodar.Grup d’Estudi de Llengües Amenaçades (GELA).

EDITORIALVicent Partal.

LA PÍNDOLAJordi Goula.

GALEUSCAMaria Obelleiro.Martxelo Otamendi.Vicent Partal.

CLOSCADELLETRABiel Mesquida.

SUMARI

3vilaweb.catDivendres, 4 de juny de 2021

3

MAIL OBERT

4vilaweb.catDivendres, 4 de juny de 2021

THOMAS HARRINGTONENTREVISTA A UN HOME MOLT PERILLÓS

—Tomas Harrington (TM): On sou en aquest moment? —Home Molt Perillós (HMP): Per raons de seguretat operativa, no solc fer pública la meva localització. Sóc en un lloc segur des d’on puc expo-sar més variants dels atacs assagístics sobre el benestar dels ciutadans de Catalunya que m’han donat la notorietat merescuda que ara tinc, una fama segellada definitivament pels comentaris –és clar, plens de refutacions científiques i totalment exempts de qualsevol suggeriment d’autoritarisme censurador– fets per una lectora d’ultramar (i un cor de seguidors dotats d’un grau semblant de virtut moral telegràfica) el mes passat en aquestes mateixes pàgines.

—TH: Com és un dia típic en la vida d’un home molt perillós com vós? —HMP: Crec que Hollywood ens ha donat una visió massa glamurosa dels homes molt perillosos com jo. La veritat és que els meus dies són bastant ensopits. Llegeixo molt i de vegades escric. També treballo en la meva capacitat de docent per a corrompre les ments dels meus alum-nes, fent-los preguntes incisives i demanant que recolzin tots els seus arguments, no a còpia de “la gent diu”, “he sentit” i “tots saben”, sinó en estudis i fets documentats i trobats per ells mateixos.

—TH: Sempre heu aspirat a ser un home molt perillós? —HMP: Sí. Ho vaig constatar per primera vegada quan tenia dos anys i l’avi em va demanar què volia ser de gran. I sense immutar-me, li vaig dir (ho recordo com si fos ara!): “un home molt perillós”. Però amb el pas dels anys, vaig descobrir que era molt més difícil de fer-ho que no pas de dir-ho. Aquells anys generalment s’havia de fer una cosa molt grossa, com ara vendre secrets nuclears a l’enemic oficial del moment; o, com Ellsberg, robar els documents que mostraven que el govern dels EUA sabia d’ençà dels primers anys seixanta que la guerra del Vietnam era un exercici de futilitat i que, per això, les morts de milions de vietnamites, i d’uns 60.000 soldats nord-americans, eren completament innecessàries. Així eren les coses fins fa poc.

Però ara tot ha canviat.

Ara el llistó per als qui volíem i volem entrar en el cercle reduït dels HMP s’han abaixat dramàticament. Ara n’hi ha prou de fer servir un pronom

MAIL OBERT

Thomas Harrington s’entrevista a ell mateix

T H O M A S H A R R I N G T O N

5vilaweb.catDivendres, 4 de juny de 2021

incorrecte; o de constatar que –per molt que no estiguis conforme, ni de lluny, amb tot allò que fan els seus líders– països com ara Rússia, Síria o la Xina també tenen interessos nacionals i territorials legítims.

Tanmateix, la manera més ràpida i segura d’aconseguir l’ascens llarga-ment cobejat al cercle dels HMP és citar estudis científics que suggerei-xen que La Ciència® esmentada per la premsa i els científics triats pels governants per a explicar la covid –governants, metges i epidemiòlegs que, com se sap, no reben ni cedeixen mai davant les pressions dels grans centres de poder econòmic internacionals i que no cauen mai en la trampa del pensament de grup (groupthink) ni la temptació d’usar una crisi per a augmentar el seu control sobre la ciutadania– potser no ens diuen tot allò que s’ha de saber per a respondre d’una manera democràticament responsable al desafiament de la covid. L’envit funciona sempre.

—TH: Voleu dir que la ciència es basa, sobretot, en el debat i l’en-frontament rigorós i constant de teories explicatives de la realitat?... I a més a més que pot haver-hi persones i entitats, que, per interessos propis, puguin tenir un desig de restringir els paràmetres dels debats sobre la millor manera de combatre el virus? És escandalós! Perdoneu la divagació, Senyor Molt Perillós, però voldria afegir una miqueta de context als nostres lectors recelosos d’aquest fenomen totalment nou de les fake news –sabem que abans del 2016 tot allò que sortia a la premsa era verídic. Ja sabem tots que les empreses farmacèutiques són essencialment entitats caritatives que no pensen sinó a millorar la condició humana nit i dia i que no pensarien mai, per exemple, a fomentar l’addicció als opioides entre la població dels EUA durant anys, o a promoure fàrmacs d’utilitat marginal però d’ús diari i vitalici per a augmentar els ingressos propis. És una miqueta com dir, si m’ho permeteu, que un primer ministre d’Espanya canviaria la constitució espanyola una tarda d’estiu per complaure la gran banca. Això que dieu és escandalós.

—HMP: Per molt que us pertorbi, agraeixo la pregunta, que em dóna l’oportunitat d’enfortir les meves credencials de perillós davant el públic. No sols afirmo que això que suggeriu sobre la centralitat del debat en els processos científics (i –afegeixo– en els processos democràtics) és cert, sinó que la censura als països anomenats democràtics ha arribat a nivells mai vists durant aquests darrers cinquanta anys, i que els paràmetres del debat sobre les polítiques relacionades amb la covid dins l’estat espanyol sembla que són dels més estrets que hi ha dins el món anomenat occiden-

MAIL OBERT

“Voleu dir que la ciència es basa, sobretot, en el debat i l’enfrontament rigorós i constant de teories explicatives de la realitat?”

T H O M A S H A R R I N G T O N

6vilaweb.catDivendres, 4 de juny de 2021

tal. No és clar per què és així. Però crec que podem trobar-ne indicis en l’obra del gran estudiós de la propaganda, Jacques Ellul, que indicava que la classe burgesa és sempre el baluard principal dels codis de propaganda ideats per les elits per a justificar el seu control “natural” de la societat, creient-los amb una convicció que no han tingut mai aquells mateixos magnats fabuladors. Com a societat, en molts sentits, plena de nouvin-guts relatius al món burgès, potser l’ansietat de mostrar-se conformes

amb les mitologies abraçades per aquesta classe –que inclouen una fe absoluta en la medicina moderna i les seves solucions farmacèutiques– és més forta a Espanya que no pas segons on. Tampoc no podem descomptar els efectes que té a llarg termi-ni sobre una societat l’experi-ència –generalment mal païda del 1975 ençà– de viure durant gairebé quatre dècades sota una

propaganda estatal arrelada precisament en el foment de la por. Fins a quin punt una experiència d’aquesta mena té la capacitat de convertir la por i la submissió davant les autoritats en un reflex gairebé natural? És clar, suggerir això em fa perillós també perquè amenaça d’esguerrar el relat encara molt estès de la reinvenció total de les actituds socials dels catalans i espanyols després de la mort del dictador.

—TH: Què més us fa un home perillós? —HMP: Moltíssimes coses. Una de les més perilloses que faig és suggerir que una epidèmia és un problema de natura profundament interdisciplinària i que, per això, les últimes persones que han d’encap-çalar-ne el combat són metges en general, i els viròlegs en particular. A causa d’una formació sota el paradigma molt estret de “caçador de malalties” de la medicina contemporània occidental, són moltes ve-gades incapaços de veure el cost en béns socials molt importants de les seves tan volgudes “guerres” d’eradicació de malalties particulars. Han de ser òbviament una part important de les discussions sobre les polítiques a seguir. Però sols una veu entre moltes. Les decisions finals han de ser sempre a les mans dels qui tenen una visió –esperem– més àmplia dels envits socials, preferiblement els polítics elegits. I si aquests polítics s’amaguen darrere aquests “experts” d’una visió social sovint monomaníaca, hem de demanar que mostrin la cara i que convidin més veus cíviques al debat sobre la problemàtica de la salut pública, entesa en el sentit més ampli del terme.

Seguint en la mateixa línia, sóc també perillós perquè sostinc que una persona ben educada però sense una formació científica (sobretot si és un investigador professional acostumat a manejar grans quantitats d’informació) és generalment capaç de llegir literatura científica i uti-litzar allò que llegeix per forjar una visió crítica de la problemàtica covid en conjunt. Encara més. Diré que els qui tenen una formació intel·lectual d’una certa profunditat que els permetria de fer-ho i no ho fan –deixant la tasca de crear visions de la “realitat” de la problemàtica en mans de

MAIL OBERT

“Com a societat, en molts sentits, plena de nouvinguts relatius al món burgès, potser l’ansietat de mostrar-se conformes amb les mitologies abraçades per aquesta classe –que inclouen una fe absoluta en la medicina moderna i les seves solucions farmacèutiques– és més forta a Espanya que no pas segons on”

T H O M A S H A R R I N G T O N

7vilaweb.catDivendres, 4 de juny de 2021

periodistes i fact-checkers esclavitzats pel ritme frenètic de la seva feina i que sofreixen pressions corporativistes molt fortes i atacs molt freqüents de pensament de grup– són negligents.

És important de subratllar què no dic: que la lectura d’articles científics per no especialistes es pugui fer amb el mateix control de detalls amb què ho podria fer una especialista de la disciplina. Constatar una cosa semblant seria absurd. Però això no vol dir que les lectures d’aquesta gent siguin inútils o, com suggereixen alguns, una mena de profanació del culte dels científics. Si és així, per què són lícites les interpretacions de periodistes escrivint sobre els mateixos temes? Els esforços d’analit-zar elements discrets d’una malaltia sempre ha d’existir en una relació mútua, de yin-yang si voleu, amb els esforços de sintetitzar una visió del conjunt de la problemàtica. I no cal llicència de cap mena per a par-ticipar de manera profitosa en aquest important procés intel·lectual i cívic. Sols cal una ment dedicada al discerniment actiu i rigorós de la complexitat de la vida.

Sóc perillós també pel fet de dir ximpleries com ara “criticar les formes de combatre la covid no és negar ni l’existència del virus, ni els greus proble-mes que ha causat”. O que “expressar un cert malestar sobre el desig dels governs de vaccinar tots els individus amb vaccins experimentals –que no han passat per un cicle complet de proves de seguretat per a una malaltia que, segons l’últim metaestudi de John Ioannides, deixa viu en 99,85% dels infectats– no és oposar-se a tots els vaccins”.

És clar, són estupideses sense cap fonament lògic, pensades per a provo-car i prou, i per a donar volada al meu desig sols lleugerament amagat de veure morir el màxim nombre de persones i de donar suport a Vox i tots els altres feixistes i protofeixistes d’Espanya i del món.

Però allò que em fa més perillós és enfrontar els devots de la Mare de Déu de les Màscares i els Confinaments i més membres de l’església de La Ciència® amb –no us ho creureu– vertaders estudis científics (amb minúscula), o preguntes directes basades en estudis científics (amb mi-núscula) que posen en qüestió elements essencials de la fe. (*Vegeu la resposta ampliada al final de l’entrevista.)

I sóc perillós especialment per als lectors catalans perquè constato coses com aquesta: “Si penses que la pantomima del nacionalisme català ha estat enervant i depriment d’ençà de l’octubre del 2017, encara no has vist res. En el nou món postcovid hipercontrolat, una realitat feta pos-sible per la instrumentalització autoritària d’un problema perfectament controlable, com ens mostra Suècia, amb mitjans compatibles amb la preservació dels drets bàsics, l’espai per a l’expressió d’idees i accions pro-independentistes minvarà encara més, molt més”.

Ja ho veieu, bajanades sense gens d’importància, òbviament, a l’hora de mesurar amb rigor la magnitud de la problemàtica a què ens encarem i, en conseqüència, desenvolupar les maneres més acurades i ràpides de tornar a la vida normal.

Voleu que continuï?

MAIL OBERT

“Si penses que la pantomima del nacionalisme català ha estat enervant i depriment d’ençà de l’octubre del 2017, encara no has vist res”

T H O M A S H A R R I N G T O N

8vilaweb.catDivendres, 4 de juny de 2021

—TH: No. Ja he comprovat amb escreix per què sou un Home Molt Peri-llós. Em sembla que l’única cosa que cal fer ara com ara és imposar-vos una prohibició vitalícia a totes les plataformes mediàtiques del món.

  

(*) L’HMP ens amplia aquesta resposta amb un seguit d’exemples:

Si, segons la CDC, la possibilitat que una persona de menys de cinquanta anys infectada de SARS-CoV-2 (que són una minoria ínfima de la població total, per començar) mori de covid és 0,05%, quina raó hi ha perquè totes aquestes persones rebin urgentment un vaccí experimental que no s’ha sotmès al cicle complet de proves de seguretat? Això, quan la literatura derivada de les sol·licituds del permís excepcional per a l’ús dels tres vaccins als EUA –Moderna (p. 49), Pfizer (p.47 i aquí també) i Jannson (p. 57)– diu que no hi ha proves clares que els fàrmacs en qüestió limitin la transmissió del virus. Per què aquesta anàlisi sobre la necessitat i la seguretat dels vaccins d’un grup de trenta científics de tot el món no ha aparegut a la premsa catalana?

O, per exemple, quina va ser exactament la nova base empírica produïda pel CDC, l’OMS i el RKI d’Alemanya l’estiu passat perquè, simultàniament, capgiressin sengles posicions (negatives) anteriors sobre l’efectivitat de les màscares com a barreres contra la infecció a escala social?

O si hi ha hagut qüestions molt serioses sobre la gènesi científica i l’ús pràctic del protocol RT-PCR de Corman and Drosten, com a marcador fidel d’infeccions, per què no s’ha debatut obertament a la premsa? I si hi ha consens científic aparent sobre el fet que cap resultat d’una prova PCR obtinguda més enllà d’un llindar de cicle (CT) de 30 no és una mostra gens fiable d’una infecció viva, per què la FDA i alguns laboratoris europeus recomanen que els tests operin en quaranta cicles de magnificació, i que tot allò que sigui per sota d’aquests límits molt dilatats s’ha de considerar un resultat positiu? O per què el CDC va adoptar, de manera aparentment il·legal, un protocol patològic completament nou i sui generis per a comptar les “morts de covid” la primavera de 2020? I per què enmig de la fal·lera de les autoritats –com hem vist més amunt– de “caçar casos” el govern dels EUA va posar el nivell recomanat de les PCR a 40ct, el posen ara al nivell correcte de 28ct a l’hora d’investigar el nombre com més va més alt de casos d’infecció que apareixen en els ja vaccinats?

O podem informar, per exemple, que el nombre de morts per milió en aquest terrible i irresponsable país anomenat Suècia, sense confinaments generals i sense l’ús obligatori de màscares, és inferior a Espanya amb el seu règim de confinaments estricte. O el fet que als EUA molts estats sense confinaments i sense l’ús obligatori de màscares en públic (com ara Florida, Geòrgia i ara Texas) tenen resultats, de casos i morts, iguals o millors que estats amb règims molt més estrictes (Califòrnia, Nova York, Nova Jersey, Massachusetts)...

MAIL OBERT

“Als EUA molts estats sense confinaments i sense l’ús obligatori de màscares en públic tenen resultats, de casos i morts, iguals o millors que estats amb règims molt més estrictes...”

T H O M A S H A R R I N G T O N

9vilaweb.catDivendres, 4 de juny de 2021

MERCÈ IBARZDOROTHY ARZNER, PIONERA DEL CINE

És una evidència enlluernadora que les dones hi han estat sempre, en el treball, en tota mena de treball, com a creadores i com a productores. No n’hi ha prou de dir que si hi ets, et veuen. En el món de les creadores, no, no pas. Ara tenim l’ocasió de comprovar-ho en el cas d’una cineasta de gran nivell, Dorothy Arzner, de qui la Filmoteca programa a partir de la setmana que ve dotze títols, alguns dels quals no es van ni arribar a estre-nar, malgrat la reputació que l’Arzner havia assolit al primer Hollywood. Aquí la tenim, ara, al cap de més de tres dècades de la seva mort i de molts més anys que no feia cine.

Durant anys se la va considerar l’única directora del primer Hollywood. Avui sabem que n’hi havia unes quantes més, com ara les europees Alice Guy, Germaine Dulac, Lotte Reininger i Elvira Notari, les nord-americanes Lois Weber i Francis Marion i la japonesa Tazuko Sakane (hi trobareu referències de totes a la xarxa). El cas d’Arzner, però, continuava sent singular respecte de les seves col·legues. Va aconseguir dirigir quan el cine es va fer sonor! L’única d’elles. Coneixia totes les etapes de l’ofici: va ser consecutivament escenògrafa, guionista i muntadora. Va saber assumir les dificultats tècniques que comportava el sonor, i com a directora hi va fer sàvies aportacions. Així el micròfon de girafa, que es va inventar quan una de les estrelles del moment, provinent del cine mut, la famosíssima Clara Bow, es veia incapaç de dir les seves línies de diàleg, emmudida pel sonor, atabalada pel so de la seva pròpia veu. El micro de girafa de la directora va ser un bon invent, s’hi va quedar.

Aquí tenim els films i els horaris del cicle que li dedica la Filmoteca a Barcelona. L’Arzner va dirigir gairebé una vintena de films entre el 1927 i el 1943. Tenia a la seva disposició les actrius més reputades del moment, l’esmentada Clara Bow, Claudette Colbert i les emergents Joan Crawford i Katharine Hepburn. A aquesta darrera la va fer sortir en pantalons per primer cop, i en certa manera la Hepburn es pot dir que no se’ls va treure més. Són històries de dones, vistes per una cineasta dona, en efecte. Per més que havia de bregar amb les normes tan tipificades de Hollywood i del codi de censura Hays, ben estricte, Dorothy Arzner s’ho feia venir bé per parlar de noies treballadores que van cap a la capital a la recerca de feina i marit sense caure en els estereotips del cine del moment respecte dels personatges femenins. És tot molt subtil i avui, que n’hem vist tantes de coses i situacions al cine, el seu llegat pot a primera vista semblar prim i poc agosarat, però els guions, les trames i la forma de narrar de l’Arzner transmeten sororitat, la camaraderia femenina, així com una mirada

MAIL OBERT

Gran retrospectiva de la primera directora del sonor, cineasta de la sororitat

M E R C È I B A R Z

10vilaweb.catDivendres, 4 de juny de 2021

ampla a les relacions emocionals i sexuals i al matrimoni. Potser per això es va quedar sense feina a partir del 1943, i més quan es va acabar la guerra i Hollywood va tancar l’aixeta als films de dones. Tornaven els homes.

El cicle Arzner forma part de la nova edició de la Mostra Internacional de Films de Dones, n’és la gran retrospectiva a què ens té acostumats el festival des de sempre. Enguany acompanya, a més, la celebració d’un aniversari gros de la cooperativa que l’ha fet possible, Drac Màgic: cin-quanta anys! L’enhorabona i per molts anys. Podeu consultar el programa i els horaris de la mostra aquí.

Hi destaca una altra presència, tan interessant com la de Dorothy Ar-zner: Cecilia Mangini, documentalista italiana, pionera també, morta a finals d’aquest mes de gener a gairebé cent anys. Desapareguda en actiu, com qui diu. A la sessió inaugural de la Mostra es veuran els seus dos últims films, Facce (Cares, 2019) i Due scatole dimendicate (Dues sabates oblidades, 2020), realitzats amb Paolo Pisanelli, que els presentarà a Barcelona.

Per sort la Mangini va poder continuar treballant i va comptar amb el suport de gent molt més jove que la va voler seguir en el seu persistent treball de rescatar la vida dels vulnerables. Cosa que no va poder fer l’Ar-zner, per desgràcia. No les plorem, però, els seus films continuen vius i els podem veure.

MAIL OBERT

És una evidència enlluernadora que les dones hi han estat sempre, en el treball, en tota mena de treball, com a creadores i com a productores. No n’hi ha prou de dir que si hi ets, et veuen

M E R C È I B A R Z

11vilaweb.catDivendres, 4 de juny de 2021

ANDREU BARNILSCOM PITJOR, MILLOR I MÉS SORPRESES

Llegeixo amb interès les persones que veuen en els indults una via positiva per a resoldre el conflicte amb Espanya, per intentar de sortir de la meva pròpia i particular bombolla, que creu que els indults no són la solució. Per això aquests dies busco articles d’opinió (i més formats) escrits per independentistes partidaris de l’indult. I ho faig amb sorpresa, perquè jo em pensava que n’eren partidaris, dels indults, per a rebaixar la tensió. Perquè un cop tens els presos fora, tot és més transitable. Tota política és més factible. I veig que no. Ans al contrari.

Argumenten, els independentistes que he llegit, que els indults tensen Espanya, que tan sols cal veure les dretes recollir signatures contra els indults (com van recollir-ne contra l’estatut) i que això, veure la dreta i l’extrema dreta mobilitzades al carrer, farà créixer l’independentisme. Argumenten, també, que com diu Jordi Cuixart, els indults poden conce-dir-se i, al cap de poques setmanes, el Tribunal Suprem espanyol, els pot revocar i tornar-los a tancar a la presó. I que aquest sadisme és bo que es vegi, perquè la reacció de l’independentisme serà créixer (com va passar després de la sentència amb l’estatut). Veure com Espanya fracassa, i es torna autoritària, fa créixer l’independentisme.

És a dir, són partidaris d’un “com pitjor, millor” de manual. No volen els indults perquè creguin que funcionaran i tindrem els presos al carrer i tot serà més pacífic. Els volen perquè creuen que no tiraran endavant, els presos acabaran un altre cop dins la cel·la (per la reacció de la dreta al carrer i el Suprem a les sales) i que veure aquesta Espanya tan escorada cap a la dreta, i l’extrema dreta, farà créixer l’independentisme. Com va passar amb l’estatut.

Ben bé que ens barallem perquè volem, els uns i els altres. Unilaterals i pragmàtics volem el mateix, però per camins diferents. Volem el “com pitjor, millor”. I és lògic: si davant tenim un repressor, com a mínim que es vegi i quedi clar. És Gandhi en estat pur. Si tinc un agressor, que tothom el vegi i se’n pugui fer denúncia. Si et colpeja, aguanta. I que t’hagi de colpejar més. No fos cas que ningú no ho veiés i em reprimís igualment. Posats a rebre, que es vegi qui ens escalfa. Com pitjor quedi ell, millor per a nosaltres.

Hi ha camins del “com pitjor, millor” ben arriscats. Recordem que al començament per defensar la taula de negociació es feia servir el mateix argument (“Fracassarà. I això farà créixer l’independentisme”). Però al

MAIL OBERT

Les reaccions als indults, l’enquesta del CEO i Juan Carlos Monedero marquen una setmana de sorpreses

A N D R E U B A R N I L S

12vilaweb.catDivendres, 4 de juny de 2021

final alguns s’han cregut la propaganda pròpia i ara ja es creuen, també ells, la taula de negociació. Han deixat de veure-la com una eina per a de-semmascarar un rival repressor i creuen que la taula funcionarà... Perquè el rival no és repressor. De voler desemmascarar un rival, a creure-se’l. Aquest és el risc que hi veig, en segons quins camins que s’agafen per defensar la taula i els indults.

La segona dada important de la setmana és que l’independentisme po-dria ampliar la majoria si demà hi hagués eleccions, segons l’enquesta del CEO. Això passa perquè els partits independentistes ho fan molt bé, o perquè ho fan malament, però l’equip rival encara ho fa més malament. Creixem per mèrits propis o per errors del rival? Ahir mateix Juan Carlos Monedero, fundador de Podem, deia això sobre els indults: “L’indult és una invitació a fer que la via unilateral desaparegui, igual com els indults als colpistes del 23-F, era un mandat als militars que venien del franquisme per dir-los, escolteu, la via colpista no funciona.” Comparant indults, Monedero compara colpistes del 23-F amb els independentistes, o m’ho sembla a mi i prou?

Diria que Monedero és un altre exemple, un més, de “com pitjor, mi-llor”.

MAIL OBERT

Argumenten, els independentistes que he llegit, que els indults tensen Espanya, que tan sols cal veure les dretes recollir signatures contra els indults (com van recollir-ne contra l’estatut) i que això, veure la dreta i l’extrema dreta mobilitzades al carrer, farà créixer l’independentisme

A N D R E U B A R N I L S

13vilaweb.catDivendres, 4 de juny de 2021

JOAN RAMON RESINAPARANYS DEL DESIG

La setmana passada escrivia en termes generals sobre el desig com a motor de la reconstrucció històrica del passat. Dit així, és fàcil que algú en dedueixi que defenso el relativisme, la idea que el poeta i pseu-do-filòsof asturià Ramón de Campoamor vulgaritzà a benefici de la petita burgesia amb uns versos que tothom ha sentit més d’una vegada: “Res no és veritat ni mentida, tot depèn del color del vidre amb què es mira.” No, la veritat és veritat i la mentida, mentida, però ni l’una ni l’altra ningú no l’ha captada mai en estat pur de cosa-en-si. Són idees mestres que es materialitzen en comportaments, aquests sí relatius a una munió d’antecedents i determinants. Com ho són tantes altres “realitats” imaginàries, que no pas fantasioses, com la generositat, la malícia o la justícia, que suposadament “imparteix” un tribunal, com si la tingués desada en un calaix i pogués repartir-la a gratcient, per bé que en realitat allò que fan els jutges és denominar justícia les decisions que imposen performativament, en virtut de l’autoritat del càrrec. La mateixa vigència social de referents imaginaris la trobem a l’àmbit de la política en el binarisme dreta-esquerra, una invenció moderna que els partits reifiquen per tal de derivar-ne una identitat i imputar als altres la contrària. I això necessàriament, perquè el nucli de la política és la rivalitat.

Quan algú diu que negar la realitat d’aquestes entelèquies és la prova que existeixen fa com els psicoanalistes quan un pacient els diu que no reconeix el complex que li atribueixen i li responen, amb l’aplom de qui es treu un as de la màniga: “Ho veieu?” La prova que no hi ha dreta ni esquerra objectives és molt senzilla. Sols cal girar cent vuitanta graus sobre els propis talons perquè allò que abans era l’esquerra passi a ser la dreta, com féu el PSOE amb el 155 o els comuns mostrant la papereta a les càmeres a la votació del 27 d’octubre. La qüestió si la repressió és de dreta o d’esquerra no té sentit. Els principis no existeixen com a elements del paisatge; és el subjecte qui, fent bascular la realitat al seu voltant, decideix l’organització cardinal del món. Ara, el món no és pas el producte de la subjectivitat humana, com tampoc no ho és allò que passà en el temps. Jaume I entrà a la ciutat de València el 9 d’octubre de 1238; a França hi hagué un règim de terror el 1793; els Estats Units van llançar dues bom-bes atòmiques al Japó el 1945, Saddam Hussein no amagava armes de destrucció massiva i a partir del segle II de l’era cristiana les tribus ger-màniques del nord del Danubi envaïren l’imperi romà d’Occident. Però ni cap d’aquests esdeveniments queda definit o explicat, ni rep cap plus de significat, per més que li enganxem l’etiqueta de dreta o d’esquerra.

MAIL OBERT

Oficialment, si més no, s’ha obert una etapa de resignació i acatament

J O A N R A M O N R E S I N A

14vilaweb.catDivendres, 4 de juny de 2021

Per entendre què s’ha esdevingut a Catalunya d’ençà del 2012, el vidre de Campoamor no és gaire útil. De res no serveix discutir si el procés fou un moviment de dreta o d’esquerra o si aquesta divisió primitiva, i en realitat infantil, de la totalitat d’aspiracions i conductes socials permet d’atribuir-ne la liquidació a una divergència ideològica en el si d’un moviment general de les voluntats.

Allò que permet d’entendre el moviment i la frenada de l’indepen-dentisme realment existent és la quantitat d’energia social esmerçada en l’una cosa i en l’altra. El procés fou la manifestació d’un desig de llibertat que inflamà la societat i li donà un coratge insospitat, manifest el Primer d’Octubre, però que no era prou intens per a enllestir la feina sense vacil·lar ni per a afrontar la repressió que es manifestà tot seguit i que continua rabejant-se sense importar-li el color del vidre amb què cerca l’excusa.

Tanmateix, el desig d’uns i altres sí que ha acolorit la interpretació que s’ha fet del procés i ha transformat la voluntat del Primer d’Octubre en la del 14 de febrer d’enguany, amb un resultat d’implicacions indefugibles. Oficialment, si més no, s’ha obert una etapa de resignació i acatament. Per força major, diran molts, i no ho discuteixo. Simplement assenyalo que, així com la posició determina què compta com a dreta i què compta com a esquerra, el desig, que és sempre personal encara que s’encomani o es trianguli, com creia René Girard, talla el patró ideològic a mida. El pragmatisme, la gestió, l’ampliació de la base, la taula de diàleg, els vint anys de coll que es dóna ERC per tornar al punt de partida reenvien la lluita, inevitable en un país que entén la política com un perenne “du-elo a garrotazos”, a un temps en què una bona part de la generació del Primer d’Octubre haurà desaparegut i l’espanyolització –lingüística, sentimental, cultural, demogràfica– potser serà irreversible. Compte, però! Totes aquestes virtualitats estratègiques són abstraccions per a vestir el desig nu. Un desig l’absència del qual o la negativitat del qual no deixa de ser-ne un aspecte determinant.

La pregunta no és tant què ho fa que el catalans votin preferentment el partitiu “d’esquerra” o el partitiu “de dreta” com què ho fa que, des de fa segles, la reivindicació dels drets i les llibertats sigui intermitent i es dissolgui gairebé sempre en l’àcid de la voluntat espanyola. De res no serveix, o de ben poc, l’explicació del tarannà pactista dels catalans. Aquesta “explicació” no és sinó una manera de fer de la necessitat virtut, un eufemisme per la deliqüescència de la voluntat catalana, rampelluda però inconsistent.

Comentant el dietari de mossèn Joan Porcar, un eclesiàstic del segle XVII, Joan Fuster diagnosticà la progressiva dissolució de la voluntat col·lectiva a València. Fuster ho descriu amb aquesta frase tremenda: “S’havia perdut la dignitat fins a l’extrem que el poble no l’esperava ja en els seus representants. I no sols la dignitat: també havien perdut els Jurats [ço és, els representants] l’astúcia que sempre usaren en les seves relacions amb el Virrei.” És difícil de passar per alt que Fuster identifica aquella situació amb la contemporània de quan ell escriu. I ho fa no pas amb la intenció de traçar un paral·lelisme estricte, car a l’època en què redactà el seu assaig la representació política havia

MAIL OBERT

Tanmateix, el desig d’uns i altres sí que ha acolorit la interpretació que s’ha fet del procés i ha transformat la voluntat del Primer d’Octubre en la del 14 de febrer d’enguany, amb un resultat d’implicacions indefugibles

J O A N R A M O N R E S I N A

15vilaweb.catDivendres, 4 de juny de 2021

estat abolida, sinó en el sentit d’una diagnosi del present recolzada en una consideració etiològica de la història. Del seu present, és clar. Però el diagnòstic sembla prou vàlid en l’actualitat, no sols pel que fa a València –on la dignitat col·lectiva fa dècades que constitueix i legitima governs autonòmics d’obediència espanyola–, sinó també pel que fa al Principat ara mateix, si hi traslladem l’observació de Porcar sobre la desesperança del poble en els seus representants. Quan Porcar es refereix als funcionaris com a “caparres” que una vegada “aferrats [al càrrec] no hi ha remei que els ne traga”, fa pensar en les celebritats dels partits, plantades com pastanagues a la cosa pública i nodrint-se’n. No cal escriure’n els noms, car es repeteixen any rere any, legislatura rere legislatura, en qualsevol que sigui la funció que els obsequien, car són polivalents, pluriexperimentats i imprescindibles.

Fuster assenyala una aparent paradoxa. El segle XVII fou a València “el moment de màxima castellanització espontània [...] i al mateix temps, un dels períodes de major fòbia anticastellanista”. La para-doxa és sols aparent, perquè aquella fòbia era la reacció al sentiment de la pròpia feblesa, a la humiliació interior de saber-se conquerit de manera indigna, sense oferir resistència, per convicció espontània, com deia Fuster. La paradoxa es repeteix en la circumstància que el procés independentista català coincidís amb un període de màxima castellanització lingüística del Principat, no sols per imposició estatal, sinó per la convicció, fins i tot doctrinal i praxeològica, d’un sector important de l’independentisme.

“El campi qui pugui era total, i cadascú hi anava a la seva”, escriu Fuster. La frase té un to excessiu, d’abast desmesurat, amplificador de la crisi política, que es presenta arrossegant la societat a una franca descom-posició i a l’individualisme més extrem. Per això l’expressió “campi qui pugui” no serveix (encara) per a comparar aquell període valencià amb l’actual insolidaritat de l’independentisme amb si mateix ni amb les fractures d’una Catalunya que hi té la mà trencada. Tanmateix, la frase de Fuster serveix d’advertiment d’on duu l’edificant anar a la seva amb què els partits han anat desconstruint la força independentista d’ençà del 2017.

Porcar registra un fenomen que després ha esdevingut gairebé natural. D’uns representants que el Consell valencià envià a la Cort per negociar amb el rei i que tornaren dient que “portaven bon recapte per al pobre”, és a dir, un bon peix al cove, diu que sols portaren recapte per a ells mateixos. El doble llenguatge aquí i allà, la ràpida transformació dels diputats immergits en l’ambient de Madrid per la proximitat del poder i la vanitat de fer-se amb els figurants de la capital, tot això opera en els diputats catalans, valencians i balears com el miracle dels pans i dels peixos. Del no-res en fan un servei al poble, que s’atipa amb paraules, car elecció rere elecció hi envia els mateixos apòstols o uns altres d’iguals. Allà hi aprenen la dicció de la Cort i s’hi troben en la pròpia salsa, com en un santuari on s’arriba al final d’un llarg pelegrinatge. S’hi estan tant de temps com poden, aferrats a l’escó si no hi ha “remei que els ne traga”, tolerats i de vegades honorats no pas per cap actuació positiva constatable sinó perquè sostenen la ficció d’una defensa i una dignitat col·lectives que sols s’aguanten pel fil primíssim però sofert del desig.

MAIL OBERT

El doble llenguatge aquí i allà, la ràpida transformació dels diputats immergits en l’ambient de Madrid per la proximitat del poder i la vanitat de fer-se amb els figurants de la capital, tot això opera en els diputats catalans, valencians i balears com el miracle dels pans i dels peixos

J O A N R A M O N R E S I N A

16vilaweb.catDivendres, 4 de juny de 2021

ORIOL IZQUIERDONOSALTRES NO US INDULTAREM

No em direu que no n’esteu embafats. D’uns dies ençà sembla que tota l’atenció l’acapari la possibilitat que el govern espanyol es decideixi d’una vegada a concedir els indults als condemnats pels fets del 2017. Se succeeixen els passos del procés administratiu previ a l’anomenada mesura de gràcia i, ara que ja són coneguts l’informe de la fiscalia, el dels advocats d’aquell estat i, sobretot, el del seu tribunal suprem, el president espanyol i la seva corrua de ministres van deixant anar insinuacions per preparar-hi l’opinió pública. Insinuacions que són denunciades i contraatacades per totes les altres instàncies de l’estat i per una majoria de partits i de polítics, també del partit del president, liderats per un PP amb ànsies de treure la pols a aquelles meses petitòries amb què fa una dècada recollien signatures contra l’estatut de Maragall, ara per excitar novament l’anticatalanisme endèmic dels patriotes veïns.

Val més que no ens enganyem. Sempre he cregut que no hi hauria indults. O que, si finalment el govern espanyol els concedeix, el mateix Suprem els entrebancarà. O bé que seran tan parcials que en poca cosa es diferenciaran d’un tercer grau, si és que el dret penitenciari preveu una cosa així. I, en qualsevol cas, això tots ho sabem, no resoldran pràctica-ment res perquè no aturaran la causa general que tenen oberta contra, per ara, més de tres mil persones. Però potser sí que, per aquest camí, entre tots aconseguiran que sembli que el cínic Pedro Sánchez s’ho ha hagut de gruar tant, tant que serà difícil resistir l’impuls d’abraçar-lo i donar-li les gràcies pel seu esperit de sacrifici i per la seva generositat. Per la seva voluntat de concòrdia.

Té nassos en quin punt pretenen situar el debat sobre aquests hipotètics indults. La qüestió, segons els informes de les diverses instàncies judicials, és si hi ha hagut o no hi ha hagut penediment. Com si ens haguéssim de penedir d’alguna cosa, nosaltres. Com si haguéssim de demanar perdó per res. Que no fos, si de cas, no haver sabut arribar fins al final. Que no fos, doncs, esperar encara, a hores d’ara, alguna mena de magnanimitat d’un estat que s’ha construït contra nosaltres i que troba en el menyspreu, el maltractament, la persecució i la repressió especialment del fet català un dels seus principals factors de cohesió.

No, si de cas els indults arriben, no els hauríem de celebrar ni d’agrair. Perquè serien el colofó d’una perversa inversió de papers. Certament, després dels fets del 2017 hauria d’haver-hi hagut un judici. Però no contra el govern legítim de Catalunya ni contra la presidenta del parlament ni

MAIL OBERT

Sempre he cregut que no hi hauria indults. O que, si finalment el govern espanyol els concedeix, el mateix Suprem els entrebancarà

O R I O L I Z Q U I E R D O

17vilaweb.catDivendres, 4 de juny de 2021

contra els líders dels principals moviments civils, no. Qui s’hauria hagut de jutjar és el rei dels espanyols, aquell carquinyoli per al qual nosaltres no som ni súbdits. I el president Rajoy i tots els seus sicaris, per haver desistit de seure i negociar políticament les nostres reivindicacions. I el tricorni de Pérez de los Cobos i tota aquella patuleia d’uniformats que van agredir-nos bestialment el Primer d’Octubre. I els jutges Llarena i Marchena i tota la resta de togats, per haver prevaricat en no aplicar la llei per fer justícia, que no ho fan, obsedits com estan per defensar la idea delirant que tenen de la seva Espanya.

Ja sé que no els veurem seure entre els acusats com es mereixen. En-carnen aquesta Espanya atrabiliària i casposa que ens expulsa i de la qual ja hem fugit. Nosaltres ja els hem condemnat. I poden estar ben segurs que no els indultarem.

MAIL OBERT

Ja sé que no els veurem seure entre els acusats com es mereixen. Encarnen aquesta Espanya atrabiliària i casposa que ens expulsa i de la qual ja hem fugit. Nosaltres ja els hem condemnat. I poden estar ben segurs que no els indultarem

O R I O L I Z Q U I E R D O

18vilaweb.catDivendres, 4 de juny de 2021

MARTA ROJALSAL CARRER NINGÚ NO PARLA DELS INDULTS

Els indults són tendència en informatius, tertúlies i articles d’opinió, però no ho són tant entre l’extenuat independentisme ras, el que avui es troba pel carrer i ja no es pregunta què, què, això nostre, perquè ha acabat fins al capdamunt dels seus dirigents: els empresonats, els exiliats i els acabats de sortir de la inèrcia de les urnes. I què passa? Que el buit que han deixat les reivindicacions col·lectives ha estat ocupat ràpidament pel lobby de l’oblit, el perdó i la segona transició, que, des dels principals altaveus mediàtics, estableix de manera més o menys subtil què toca de pensar ara.

I ara toca de pensar en la gran jugada que fou posar Pedro Sánchez a governar per, d’aquesta manera, arrencar-li la gràcia de nou indults particulars. I aquí estem, empantanegats en les limitacions de la política espanyola, en el màxim que ha pogut donar de si l’executiu més progres-sista de bla, bla, que a sobre pretén, segons una aritmètica com a mínim agosarada, que a 3.300 represaliats n’hi restis 9 i doni zero, txic-txac, el procés s’ha acabat. Això fa recordar la famosa transició ejemplar, que per a Catalunya era un punt de partida de mínims i per a l’Espanya Eterna una màxima concessió: doncs els concordistes que avui veuen els indults com el preludi d’una segona transició es trobaran amb el mateix problema: que allò que per a Espanya és la claudicació suprema, per a Catalunya serà un simple peu de pàgina en la història del seu procés d’emancipació.

En tot cas, l’esperança dels qui ho han apostat tot al penell dels interes-sos de Sánchez, esdevé temor entre molts “moderats” que ja respiraven tranquils amb la Generalitat a mans de l’independentisme no practi-cant, altrament conegut com a independentisme pragmàtic. Perquè les mobilitzacions en massa que es preparen per tot l’estat i la firmita reloaded contra los catalanes alimenten la hipòtesi d’una nova onada de conversos a la causa indepe a l’estil del 2012. La idea és realista, però vist des d’avui té alguna fissura, com la gerra del conte de la lletera: perquè si la ignomínia del judici i les sentències no va obrir els ulls a cap catalanet més, no sé per què hauria de fer-ho mantenir intacte el compliment de les penes.

Sigui com vulgui, servidora, com a pragmàtica però a la manera dels diccionaris (“que no té en compte sinó les conseqüències pràctiques”), no tinc cap mania de fer meu qualsevol avenç dels de les meues files, sigui o no sigui de xamba, provingui de l’estratègia de qui provingui, de la que consideri més encertada o de la que no. I, de moment, en termes

MAIL OBERT

Vull els presos a casa, punt, però alhora considero que el seu sacrifici, parlo com a independentista de carrer, a mi no m’ha servit de res

M A R TA R O J A L S

19vilaweb.catDivendres, 4 de juny de 2021

de cost-benefici, el sotmetiment dels meus representants als tribunals espanyols no m’ha aportat res. Jo vull els presos a casa, punt, que és on haurien de ser des del primer dia, però alhora considero que el seu sacrifici, parlo com a independentista de carrer, a mi no m’ha servit de res, ni individualment ni col·lectiva.

En canvi, fora de la camisa de força de l’estat espanyol, sí que sento que el sacrifici dels exiliats em serveix d’alguna cosa. Fora d’aquest aire viciat de toga i tricorni, que ha enverinat partits que van néixer amb el dret d’autodeterminació sota el braç i els ha transformats en el monstre contra el qual un dia havien lluitat. Lluny d’unes vulneracions selectives de drets avalades pels aparells mediàtics, polítics i policials del règim. Lluny d’un estat judicial on defensors de totes les causes justes del món rebaixen els seus principis democràtics per la sagrada unitat de la pàtria. Doncs lluny d’aquesta democràcia podrida, d’aquest bassal d’immundícia en què xipollegem diàriament que si els indults, que si Sánchez, que si el Tribunal Suprem, hi ha una gent lliure i una judicatura lliure que sí que em fan servei.

Em fan servei quan treballen forçant la “justícia comparada” entre els tribunals polítics d’Espanya i les democràcies avançades, consolidades, amb separació de poders. Em fan servei per tots els patracols amb segells oficials que els seus equips jurídics obtenen de magistrats imparcials –escocesos, belgues, alemanys, suïssos– i que qüestionen les taules de la llei de l’estat on visc atrapada, on la meua veu i el meu vot no valen res. Em són útils en la mesura que ningú no els escriu de grat, tots aquests contra-arguments, que s’han d’extreure a pic i pala com en una mina, i si els he de menester, no sabria ni per on començar. Perquè ningú no documenta de grat res que pugui contrariar un estat tan especialet com és l’espanyol, objecte d’uns tractes de favor inexplicables al si de la Unió Europea. Per això no parlo expressament de la UE, la Unió de la Vergonya per tants motius diferents, sinó d’ens deontològicament insubornables i on la diplomàcia espanyola, valgui l’oxímoron, no ha aconseguit posar-hi la grapa. Oh, és que l’estat espanyol s’ho passa tot per l’aixella: això ja ho sabem, i el primer pas, quan aquest és el sistema, és que l’aixella li quedi en carn viva i anar fent.

Ens han dit moltes vegades que l’estratègia de lliurar-se a la justícia espanyola i la de lliurar-se a l’europea es complementen, que sense l’una no hi hauria els fruits de l’altra. Com he dit més amunt: m’és

MAIL OBERT

Perquè ningú no documenta de grat res que pugui contrariar un estat tan especialet com és l’espanyol, objecte d’uns tractes de favor inexplicables al si de la Unió Europea

M A R TA R O J A L S

20vilaweb.catDivendres, 4 de juny de 2021

igual. Potser sí, que calia deixar-se empresonar perquè els tribunals estrangers reconeguessin que els delictes imputats no tenen cabuda en el dret modern europeu. Això es pot dir ara, però si aquest hagués estat el pla (i no una xamba derivada de desacords personals) diria que se sabria d’abans. Tant se val, ara no té cap importància. No retrec res a ningú –troba-t’hi!– ni hi tinc cap dret. Ha anat així i, així tal com ha anat, la via per a sortir de la presó serà una solució individual, i la via per a tornar de l’exili serà col·lectiva.

No tinc idea de dret, però els paperots que vénen de nord enllà, com alguns que ens reconeixen com a minoria nacional amb tots els drets i uts, crec que seran més útils que inútils per als milers de represaliats pendents de processos judicials, els saquejats pel Tribunal de Cuentas o els perseguits malaltissament i reiterada per la fiscalia. I si m’equivoco i no és així, encara em quedarà una cosa clara per jugar-m’hi un sopar: que amb els indults aquests humiliants, reversibles com un anorac dels d’abans, l’estat espanyol se’n farà una col·lecció de vestits de gala per a anar anunciant pel món, tot magnànim, ell, que ja no cal amoïnar-se més pel conflicte amb els catalans, que circulin, que aquí no ha passat res, només quatre escarafalls d’uns victimistes exagerats.

MAIL OBERT

Ens han dit moltes vegades que l’estratègia de lliurar-se a la justícia espanyola i la de lliurar-se a l’europea es complementen, que sense l’una no hi hauria els fruits de l’altra

M A R TA R O J A L S

21vilaweb.catDivendres, 4 de juny de 2021

ANNA ZAERAJOTAMPOCESTICBÉ.CAT

Deixa’t d’hòsties, surt a passejar una mica i et passarà. I mira, si em cau un test al cap m’és igual, perquè no veig gaire sentit a res. L’amiga li diu que vagi al psicòleg, però ell no creu gaire en els psicòlegs, i agafa la moto perquè necessita una mica de velocitat, a veure si amb l’aire a la cara li passa aquella sensació d’ofec. I ho prova amb una mica de meditació al matí, per a tallar la cadena de pensaments obsessius, i funciona un dia, però el següent no tant. I pensa que potser seria millor alguna pastilla per a bloquejar l’espiral, o directament una bona mona amb una mica de whisky. Darrerament intenta no sortir gaire, així evita les preguntes. Però quan surt i li pregunten com estàs, contesta sempre el mateix, un ras: bé, i tu? Sap que les preguntes així ràpides, al mig del carrer, o en dilluns quan torna a l’oficina, no donen gaires opcions de resposta. I cada cop veu més sentit a allò que diuen els argentins quan responen al “com estàs”. Bien, o te cuento.

Cada època té les seves sortides socials de l’armari, i ara, ja era hora, comença el camí per  a poder dir “jo tampoc estic bé”. Bé, ja fa temps que se’n sent parlar, però s’ha disparat amb força enmig de la pandèmia, potser perquè ara sembla més lògic no estar bé i ho veiem del tot justi-ficat. Aquesta veueta individual i solitària, que ho deia fluixet i d’ama-gatotis, s’ha convertit en la poderosa plataforma gairebé institucional jotampocesticbé.cat, impulsada per l’aliança d’agents de salut mental de Catalunya. I això jo crec que ja és molt, perquè el malestar s’ha fet oficial. El #metoo d’adverbi en negatiu s’ha posat a l’agenda. Així que el “també” del feminisme, en aquest cas, s’ha canviat pel “tampoc” de la salut mental. I aquí, l’adverbi és important perquè implica que hi ha un altre que, més o menys, està com tu, o com jo, i que si tu ho dius, potser jo també ho compartiré, i l’altre també. Al febrer va començar la campanya, amb el subtítol “Dóna la cara”, i cada cop més gent s’hi ha anat sumant, explicant històries individuals, amb noms i cognoms. No només els que tenen un diagnòstic en mà, sinó també aquelles persones que viuen el seu patiment, que gestionen el dolor com poden, amb l’agreujant de no tenir cap paperet signat que dugui el nom d’un trastorn reconegut. Gent que potser té un malestar transitori, per la pandèmia o no, o gent que el carrega de per vida però no l’ha compartit mai.

Fer un “jo tampoc estic bé” no és igual de fàcil per a tothom, i per això costa tant fer-ne un moviment col·lectiu. Les malalties mentals tenen gla-mur en alguns contextos, però en altres gens. Si ets un actor o una artista d’èxit, sembla la conseqüència necessària d’una ment privilegiada o una ànima hipersensible, capaç de creuar límits impossibles. S’entén que la

MAIL OBERT

S’escampa la taca d’oli, i es recuperen totes aquelles experiències silenciades que potser no van trobar ni moment, ni interlocutor

A N N A Z A E R A

22vilaweb.catDivendres, 4 de juny de 2021

genialitat té alguns peatges i això comporta conseqüències, és clar. Mira Sylvia Plath, o Violeta Parra, o Virgina Woolf. Però la malaltia mental per a algú normalet, que té una feina rutinària de vuit a tres, i se les apanya com pot per pagar el lloguer a final de mes, no és tan captivadora. Ho deia Clara Peya: “Jo amb els meus privilegis i dedicant-me al que em dedico, tinc molt més passing de sortir de l’armari i dir que tinc un TOC. Però per a la majoria de la gent és tabú.”

Els #metoo, o els “jo tampoc”, funcionen així. Persones, normalment reconegudes, s’atreveixen a dir-ho per primera vegada, perquè des de la seva posició tenen la seguretat que ningú les posarà en dubte. I a partir d’aquí, a poc a poc, comencen a aparèixer tot de persones que van aixecant el dit tímidament: Ei, que jo tampoc estic bé. I s’escampa la taca d’oli, i es recuperen totes aquelles experiències silenciades que potser no van trobar ni moment, ni interlocutor.

Hi ha relats que ja comencen a explicar-se des d’aquest punt de vista, des del coneixement que el patiment mental existeix i ens condiciona. És el cas del documentari que s’emetrà aquesta nit al programa Sense ficció, de TV3, i que es titula La capsa vermella. La guerra infinita d’Antoni Cam-pañà. El fotògraf Antoni Campañà (1906-1989) va guardar les fotos de la guerra civil tota una vida en una capsa vermella i no les va voler mostrar mai. Van aparèixer amagades, plenes de pols, a la casa familiar de Sant Cugat del Vallès quan, després de trenta anys tancada, estava a punt de ser enderrocada. Les van trobar els familiars del fotògraf, el nét, Toni Munné i Campañà, i el fill, Antoni Campañà i Capella. El descobriment va ser del tot inesperat: més de 5.000 fotografies que no s’havien vist mai. I això per què? El relat ple de profunditat ens explica les vivències d’una família durant una època històrica difícil, però també revela detalls d’una biografia que ens ajuden a entendre per què amaguem i silenciem les coses que ens fan mal. Per què les aparquem en algun racó inaccessible de la nostra memòria. El reporter Plàcid Garcia-Planas, l’historiador Arnau Gonzàlez Vilalta i el fotògraf David Ramos, amb la producció de Films Nòmades, han articulat una història poc convencional on s’intenta explicar un fet històric tenint en compte, ara sí, el patiment íntim del protagonista. Al cap i a la fi, la capsa vermella és una metàfora perfecta. Ningú sap si Campañà hagués volgut que la capsa s’obrís, això també és veritat, però la intenció de fer-ho potser també ha estat aquesta, la de reparar el dolor individual de manera col·lectiva. La de fer un “jo tampoc estic bé”. I obrir-la, al capdavall, una resolució al conflicte, un intent de cura. Deixar constància dels dolors ca-llats en aquest documentari és tocar a la porta del tabú amb la subtilesa de qui no ho tracta ni amb la brillantor dels artistes maleïts, ni amb l’estigma habitual amb què es carrega a les persones corrents.

Les xifres oficials encara deixen molts patiments sense comptabilitzar. Hi ha dades de diagnòstics, això sí. Diu l’Organització Mundial de la Salut que prop de 1.000 milions de persones al món viuen amb un trastorn mental, tres milions de persones moren cada any pel consum nociu d’alcohol i una persona se suïcida cada quaranta segons. El “jo tampoc estic bé” a Catalunya ha saltat a l’agenda pública. I ara ho diu fins i tot el president Aragonès. Si no ens prenem seriosament el benestar emocional de les persones, malament. I calen estratègies, diuen. Doncs, som-hi. Parlem-ne. Obrim les capses vermelles.

MAIL OBERT

Si no ens prenem seriosament el benestar emocional de les persones, malament. I calen estratègies, diuen. Doncs, som-hi. Parlem-ne. Obrim les capses vermelles

A N N A Z A E R A

23vilaweb.catDivendres, 4 de juny de 2021

GEMMA PASQUAL I ESCRIVÀLES NITS SÓN PER A DESCANSAR, NO PER A POSAR RENTADORES

Aquest 1 de juny ha entrat en vigor un nou model unificat de tarifa elèctrica que aplica preus diferents en funció de l’hora del dia i, fins i tot, de si és una jornada laborable o un cap de setmana o festiu.

El tram més barat és el de les hores vall, de la mitjanit a les 8.00; també tot el dia dissabtes, diumenges i festius; mentre que el més car és el de les hores punta, de les 10.00 a les 14.00 i de les 18.00 a les 22.00. Així, posar una rentadora a les set de la tarda serà més car que posar-la a les deu de la nit. Però, per estalviar el màxim, caldria posar-la de matinada, a partir de les dotze de la nit, o ben d’hora al matí, abans de les vuit. També serà més barat deixar la bugada per al cap de setmana. Els costos fixos de la factura es mantindran.

Sembla que els que han fet les tarifes no saben com funciona una casa: el cap de setmana ja fem bugades, comprem, cuinem, planxem i passem l’aspiradora. Però en una casa fan falta moltes rentadores al llarg de la setmana: què fem amb la roba quan la xiqueta ens ve arrebossada de terra de l’escola? I si el xiquet s’ha pixat a la nit? O si ens calen els xandalls i les esportives per a l’entrenament? A més de llençols, tovalloles, estovalles, draps...

I és clar, quin horari triem? Si posem la rentadora a les deu de la nit, l’hem d’estendre, és molt important fer-ho bé per a no planxar. I quan ho hem de fer, a les dotze de la nit? I si volem estalviar més, ho hem de fer de matinada; ens posem el despertador? Una altra solució és l’assecadora, però gastarem més llum; a més, ens hem de posar l’alarma quan acabi la rentadora, posar la roba a l’assecadora i posar una altra vegada l’alarma per a quan acabi l’assecadora, perquè tots sabem que si no l’en traiem, la roba ens quedarà com un moc i encara tindrem més planxa. També podem deixar la roba de la rentadora en remull i estendre-la al matí; però llavors ens hem d’alçar una hora abans, perquè entre els desdejunis, els esmorzars, els tàpers i portar els xiquets a escola, no arribarem a l’hora a la feina.

Aquestes noves tarifes castiguen les dones i, sobretot, les dones més pobres. El treball domèstic no es reparteix de manera igualitària o equita-tiva entre homes i dones. Com ja sabem, som nosaltres les que, en la gran majoria de casos, carreguem totes soles aquesta tasca no remunerada, tot i tenir parella, fills i feina. Un 68%, a la neteja i el manteniment de la casa; un 70%, a la preparació d’aliments; i un 82%, a la cura de la roba,

MAIL OBERT

Pagarem més cara la llum, i ara posarem la rentadora amb mala consciència, com quan comprem un bric de llet a la gasolinera a preu d’or

G E M M A PA S Q U A L I E S C R I VÀ

24vilaweb.catDivendres, 4 de juny de 2021

la tasca més feminitzada en proporció. La feina invisible que fem les dones representa un 26,24% del PIB.

En definitiva, pagarem més cara la llum, i ara posarem la rentadora amb mala consciència, com quan comprem un bric de llet a la gasolinera a preu d’or. Els nostres governants no tenen cura de les persones: les nits són per a descansar, no per a posar rentadores.

MAIL OBERT

Sembla que els que han fet les tarifes no saben com funciona una casa: el cap de setmana ja fem bugades, comprem, cuinem, planxem i passem l’aspiradora

G E M M A PA S Q U A L I E S C R I VÀ

25vilaweb.catDivendres, 4 de juny de 2021

NÚRIA CADENESEL FOCUS I EL TRIPLET

No és que sigui cap obra mestra, però es deixa veure, i té moments hilarants, i d’altres que et fan dir hum, i personatges estrafolaris, i aquell concurs-reality del començament, “Aconsegueix el teu superbebè”, que sembla exagerat però que qui sap si mai ens hi acabarem trobant (cursa d’espermatozous amb victòria dels gàmetes d’un esportista de Colònia “amb l’esperma més ràpid i fiable” dels tres individus en pugna, abraçades amb la noia-concursant, plors, aplaudiments i crits entre el públic, visca la nova parella que tindrà vint-i-vuit dies per a relaxar-se en un hotel de luxe i engendrar-hi “el bebè perfecte”!).

Parlo del film Free Rainer, del director austríac Hans Weingartner, que he vist ara arran d’una conversa literària (sí, un fil en porta a un altre i pot ser que comencis per Proust i acabis qui sap on o viceversa) i que planteja l’etern problema de l’ou o la gallina de les audiències televisives, això és: es consumeix merda perquè és el que ofereix la graella o la graella s’omple de porqueria perquè la gent ho demana (demanem)?

El protagonista de la cinta en qüestió, Rainer, productor de teleporqueria d’èxit i ultraaccelerat, té una crisi sobtada, prova de fer un programa cultural que és un fracàs estrepitós d’audiència, es pregunta qui mesura les audiències realment, i com, i acaba forjant una aliança extravagant per a manipular els resultats dels audienciòmetres (aquells aparells que se suposa que hi ha o que hi havia als televisors de no se sap qui, i que determinen quanta gent ha vist què). El fet és que, a mesura que es va publicitant com baixa l’interès per la teleporqueria i com, en canvi, i per a sorpresa general (estupefacció, fins i tot), puja l’audiència dels programes que tracten els espectadors com a persones intel·ligents, a mesura que es repeteix el resultat de la manipulació audienciomètrica d’en Rainer i companyia, això que es diu, i que d’entrada és mentida, es va materialitzant. I pel simple inicial acte de seguir les petjades que practiquem tan sovint els humans (animalons socials com som per cons-titució i definició), resulta que una part importantíssima de teleespectadors descobreix que, ves per on, la cultura és interessant i estimulant i divertida. Fins que aquesta mateixa part importantíssima de la població esdevé fidel a tota una altra manera de fer i entendre la televisió.

I no només la televisió, se suposa.

Bé, el film no és cap obra d’art, i peca d’una pila de simplismes a l’hora de posar a sobre de la taula allò que dèiem de l’ou o la gallina (que l’alienació, en fi, no és sempre i tan sols fruit de l’acció maligna de forces de manipu-lació oculta, diguem-ne), però que si més no fa barrinar. I que des d’aquest nostre ara mateix ens pot fer adonar, per exemple, de l’interès que (per fi) tenim envers les competicions de futbol femení. Que és perquè les jugadores

MAIL OBERT

És l’etern problema de l’ou o la gallina de les audiències televisives: es consumeix merda perquè és el que ofereix la graella o la graella s’omple de porqueria perquè la gent ho demana (demanem)?

N Ú R I A C A D E N E S

26vilaweb.catDivendres, 4 de juny de 2021

són bones, és clar, i perquè aquest Barça és que ho guanya tot-tot-tot, però també perquè en algun lloc, en algun moment, algú va decidir (igualment per fi) que s’hi havia de parar atenció.

Atenció mediàtica.

Encara que no hi hagués cap clam social que ho demanés.

I ara, ves per on, ha resultat que funciona. I d’acord que no n’hi ha prou perquè ens espolsem de sobre aquella condescendència i etcètera (allò que fa que els jugadors siguin “homes” i les jugadores “noies”, posem per cas) però sí perquè sapiguem que “tenim” el triplet (ai, la primera persona del plural conjugada des del sofà de casa!) o que ja parlem amb familiaritat d’aquest animal futbolístic que és l’Alèxia Putellas.

I tot, perquè el focus mediàtic s’ha dirigit cap al futbol que juguen les dones. I perquè ho foten bé i guanyen i tal, sí, però, d’entrada, perquè per fi les hem enfocades.

L’altre dia, a València, hi va haver un acte dels que alimenten alhora esperit i enteniment: s’hi presentava el darrer llibre del Joan Francesc Mira (Papers de l’observador, a Afers), i el temps hi va passar volant, amb aquella sensa-ció de gaudi i d’aprofitament i d’estímul que pot, fins i tot, per una estona, retornar-te la confiança en la humanitat; una confiança així en general; escèptica però en general. En acabat, comentàvem si en Tomàs Llopis, l’altre homenot que havia conduït la conversa tan magistralment, no podria tenir un programa de llibres en alguna banda. En horari normal. I publicitat i cuidat i aquestes coses. I qui diu en Llopis diu algú altre com ell, amb cara i ulls. I qui diu llibres diu teatre, història, astronomia, jo què sé. I qui diu un programa diu espai als telenotícies. Deliberadament dirigir el focus cap a aquesta banda.

I que sí, que sé i comprenc que no és tan senzill com això. Però tot és començar, no?

MAIL OBERT

I tot, perquè el focus mediàtic s’ha dirigit cap al futbol que juguen les dones. I perquè ho foten bé i guanyen i tal, sí, però, d’entrada, perquè per fi les hem enfocades

N Ú R I A C A D E N E S

27vilaweb.catDivendres, 4 de juny de 2021

PAU VIDALRENTAR TAULA I PARAR PLATS

*Un company m’estalvia de dir la meva sobre el debat de la setmana. Re-produeixo la seva santa indignació: “Ara s’omple tot de les noves tarifes d’electricitat. Els catalanets parlen de posar rentadores. Posar rentadores? A on? A una altra habitació? Bellugar-les? Treure-les de lloc a mitjanit? Això sí que farà soroll. O és que potser en català una rentadora (eufemisme per una rentada) es fa? I el rentaplats igual. I el televisor i la ràdio? Posem la tele? La resposta lògica és ‘On?’ O és que voldries dir si l’engeguem o l’encenem? I la taula? La posem? Quin espant, no? Vols treure-la del menjador? I on la vols posar? O és que potser, el que volies, era parar-la? I així, un fotimer. De debò que cada vegada més la sensació de reducció territorial-mental és horrorosa. Jo només puc parlar normal a casa meva amb la meva mare, que mai de la vida (i té 89 anys) ha posat rentadores, rentaplats, teles, ràdios ni mandangues. I la taula es para.”

L’únic que puc afegir és que ves quina casualitat que ara l’ajuntament de Barcelona hagi decidit esbandir, i mai tan ben dit, el carrer de les Bugaderes d’Horta (de fet allà on el company diu “eufemisme per una rentada” suposo que devia voler dir bugada).

*Bé, no, dic mentida, hi puc afegir una altra cosa. De la rentaplats hi ha qui en diu rentavaixella, un terme no normatiu que ha escampat el món de la publicitat (a través dels detergents, sobretot. Si feu un cop d’ull als sa-bons i pastilles que es fan servir veureu que la denominació lavavajillas és hegemònica). Però com que tot és susceptible d’empitjorar, també circula la forma rentavaixelles, amb aquest plural tant del gust dels nostres veïns. Encara que vaixella és mot correcte i antic, rentavaixella em sembla del tot innecessari. Fixeu-vos que quan rentem a mà els atuells que hem fet servir a l’àpat diem “rentar (els) plats”, no pas “rentar la vaixella”.

*I ja que n’he afegida una, n’hi afegeixo una altra, va. La consulta al DIEC de mots començats en renta- (una funció molt útil que us recomano) m’ha permès descobrir que el rentamans que de vegades faig servir com a sinònim de pica no me l’he inventat; de fet, fins i tot és la denominació d’un gibrell per acomplir la tasca que el nom indica. I de passada m’assabento que n’existeix un altre específicament per rentar-se els peus que es diu… exacte, rentapeus.

*Hi torno amb el teatre perquè és una fal·lera que tinc. En consumeixo molt, ves què hi farem. Obra en forma de diàleg de dos amics. El text és fresc, proper, col·loquial. D’autor contemporani. La conversa llisca en un català d’avui, funcional i apte per a l’expressivitat de dos cinquantins amb problemes de parella. Admirable. De cop i volta, un “Però te la vols follar?”

MAIL OBERT

Dietari (14). Si a la pica rentem (o escurem) plats, per què a la màquina hauríem de rentar vaixelles? I a sobre ni tan sols aprenem les lliçons gratuïtes de supremacisme lingüístic

PAU V I D A L

28vilaweb.catDivendres, 4 de juny de 2021

fa ressonar un grinyol eixordador per tota la sala. Estàvem contemplant un paisatge i, inesperadament, l’ha travessat un alien. Ja sé que follar és (per desgràcia) normatiu, però i què? Aquí no hi esqueia gens. Amb “Te la vols tirar/fer?” ho solucionaves molt millor, més coherent amb el conjunt. És el perill de donar carta de naturalesa als mots-silur: que arrasen la sinonímia. Suposo que els autors deuen tenir por que si posen qualsevol altre sinònim en comptes de follar els consideraran uns pagerols.

*Una mestra em demana bibliografia per potenciar l’ús dels registres no formals a l’escola. La petició, a part del goig pel que té de reconeixement de la importància del col·loquial, m’atrapa en fora de joc. N’existeix, de material d’aquest? M’aniria (ens aniria) de primera saber-ho, o sigui que si algú en té cap idea i me la vol fer arribar li estaré molt agraït.

*Em pregunten com diria achicharrado en català; “rostit, per exemple”, contesto. “Ui, no, no és el mateix! Rostit és com soso, no? No puc posar en una vinyeta un personatge que digui ‘Joder, quina calor. Estic rostit!’” L’autoodi fa estralls. El català no és bo per insultar, el català no és prou vulgar, prou estripat, prou expressiu… I com que em ve al cap aquell que un dia em va explicar que havia adoptat gilipollas perquè aportava no sé pas quin matís, hi rumio una estona. Podria ser que el binomi achicharrado-rostit fos una bona imatge per descriure que les cultures són irremeiablement diferents? L’enunciat seria una cosa com ara “Ells diuen achicharrado perquè són així i aixà, i nosaltres fem anar rostit (o equivalent) perquè som aixà i així…” i cadascú que hi posi els adjectius que vulgui. Perquè, ben mirat, si dues llengües tinguessin equivalents directes per a tot el repertori lingüístic, tal vegada no serien ben bé dues llengües diferents, ni per tant dues cultures diferents. Ho enuncio d’una altra manera: mentre no puguem traduir ac-hicharrado ni ells rostit, anem bé.

*Enèsima mostra de supremacisme lingüístic que malbaratem: una empresa fa una pífia lingüística descomunal i no passa res. Què esperen les empreses catalanes a fer un ‘Nos en saldremos’ per comprovar que tampoc passa res? El dia que això passi haurem pujat un graó en l’escala de l’alli-berament mental.

*El món a l’inrevés. Al restaurant, germà i germana cinquantins parlen un castellà de zona alta, però s’adrecen al cambrer en un català impecable, que gairebé sembla matern. És el revers de la situació més freqüent. Qui es pot resistir a imaginar el trajecte lingüístic d’aquesta família?

*”Gràcies per la vostra presencialitat”, diu als assistents la moderadora d’una tertúlia. Fins no fa gaire ens hauria semblat un ris absurd: “Gràcies per la vostra presència”, tal com toca. Però després de la reclusió forçosa, ‘presencialitat’ té un sentit a què ‘presència’ no arriba. Ni que sigui per oposició a virtualitat. Doncs apa: gràcies per la vostra presencialitat virtual, lectors que hi sou.

MAIL OBERT

El català no és bo per insultar, el català no és prou vulgar, prou estripat, prou expressiu…

PAU V I D A L

29vilaweb.catDivendres, 4 de juny de 2021

TINA VALLÈSLA FAMÍLIA COM UNA ILLA

“Puc tenir amb ella un contacte ambiental, com si encara fos a dintre seu, puc respirar amb els seus pulmons i, de puntetes, mirar de treure una mica els ulls pels seus ulls.” És Toni Sala, aquest cop a la tercera part d’Una família, la que dedica a la seva mare, “ella”. Sóc incapaç d’adjectivar el relat-retrat que en fa, seria com enredar-me a valorar com era la mare de l’autor, però és la part del llibre que m’ha interessat més, perquè la mena de mare del retrat-relat no és una mare-mare d’aquelles de llibre escrit pel fill que es desfà en elogis i brots d’emocionalitat de vegades morbosa, sinó que és una dona, una persona amb els seus maldecaps, penes, mancances, alegries, tristeses i necessitats d’individualitat, i això, escrit pel fill, fa el doble d’efecte, perquè l’esforç que has de fer per parlar d’algú com a persona independent que té la seva pròpia vida quan per a tu ha (havia) de ser el centre del món em sembla esgotador. No em dec explicar gaire, però és que Sala ha necessitat mitja vida i 61 pàgines per fer-ho, així que no me’n puc haver sortit de cap de les maneres en tan sols un paràgraf, l’haureu de llegir, per entendre-ho.

Hi ha un moment que Sala parla d’una mena de tristesa que li ve quan pensa en la seva mare, i és un fragment que he rellegit unes quantes ve-gades perquè conté aquella mena de veritats epifàniques que de vegades s’escriuen pensant en un mateix i que un cop són en un llibre passen a ser esclats de llum per a qui les llegeixen; aquella frase que els que escrivim salivem quan ens la diuen: “Has escrit el que penso però mai no he sabut com dir.” Escriure ve a ser això, també.

“Ja no tinc la precisió de fa trenta anys però tinc la precisió més afinada. Ja no pateixo amb la intensitat perillosa d’abans però detecto millor el patiment. Els anys són distància.” Els anys són distància. En una entre-vista Sala va dir que havia pogut escriure aquest llibre, que feia anys que tenia pendent, perquè els seus “protagonistes” són morts. Qualsevol que el llegeixi ho entendrà de seguida. No et pots imaginar cap dels tres “personatges” retratats (pare, avi, mare) llegint-lo, però sí que pots imaginar que el “llegeixen” ara que no hi són, i que s’hi troben, que el seu fill, el seu nét, els ha sabut perfilar gràcies al seu ofici i també al pas dels anys, a la distància.

La distància. No fa gaire vaig llegir un elogiadíssim llibre que una autora italiana va escriure sobre la seva infantesa en família, una mena de La meva família i altres animals de Durrell però potser més passada de voltes, i em va semblar un “exercici” simpàtic, una lectura d’aquelles que distreuen

MAIL OBERT

M’interessa això, precisament: que no m’ho donin tot tan cuinat, que els lligams entre els diferents ingredients d’un text no siguin tan evidents, tan visibles

T I N A VA L L È S

30vilaweb.catDivendres, 4 de juny de 2021

i animen, que encomanen les ganes de viure menys capficats, però que no anava gaire més enllà perquè estava narrada tant des de dins que no podia. Parlo de Planimetria d’una família feliç de Lia Piano. Segurament Piano no pretenia el que jo li volia veure escrit, hi vaig entrar per una porta equivocada. Però si ara l’esmento és perquè a Una família hi he trobat el que buscava a Planimetria, el que ara busco si un escriptor es llança amb un coratge que envejo a escriure sobre els seus. El problema és aquest buscar, que no és problema, en el fons.

Sóc conscient que no estic sent gaire endreçada, que cada paràgraf va a la seva en aquest article, i que en resultarà una mena de patchwork que cadascú entendrà com li sembli o li convingui, i m’està bé. M’interessa això, precisament: que no m’ho donin tot tan cuinat, que els lligams entre els diferents ingredients d’un text no siguin tan evidents, tan visibles, que calgui aturar-se i rumiar-hi i que el que en resulti, d’aquesta pausa per pensar, sigui diferent en cada cas, en cada lectura. Això amb un article és complicat, però ho empaito una mica. Per això ara me’n vaig a El llibre de l’estiu de Tove Jansson, un clàssic escandinau del 1972 on tenim la Sophia, una nena a qui se li acaba de morir la mare, passant l’estiu amb la seva àvia, una dona força eixuta que salvant les distàncies se’m lliga amb la mare de Toni Sala.

Hi ha un moment que l’àvia de la Sophia, arran de la visita d’una nena amiga de la néta, pensa (la novel·la transcorre en una illa remota del golf de Finlàndia): “Una illa pot ser un lloc espantós per a algú que vingui de fora. Tot ja està fet, cadascú hi té el seu lloc, i la gent és tossuda, tran-quil·la, autosuficient. En aquest entorn tot funciona segons uns rituals estrictes fets a còpia de repeticions, i, paral·lelament, els habitants passen el temps d’una manera tan capritxosa i fortuïta, com si el món s’acabés a l’horitzó.” Amb la lectura d’Una família encara tan present penso que una família és una illa, i que la Sophia necessita aquella àvia eixuta per refer-se d’haver perdut un tros d’aquesta illa, per aprendre a caminar pel terreny que li queda..., i que amb això en tingui prou.

Quan ve algú de fora a la família, aquella mirada que ho abasta tot amb els ulls nets ens incomoda perquè pot veure el que fa anys que donem per bo perquè és illa, però que en realitat potser no ho és, o perquè ens pot fer pensar fins al punt de fer perdre l’equilibri sobre el qual se sosté l’estructura familiar, que sol ser fort i fràgil alhora, fort perquè la sang,

MAIL OBERT

“Una illa pot ser un lloc espantós per a algú que vingui de fora. Tot ja està fet, cadascú hi té el seu lloc, i la gent és tossuda, tranquil·la, autosuficient. En aquest entorn tot funciona segons uns rituals estrictes fets a còpia de repeticions, i, paral·lelament, els habitants passen el temps d’una manera tan capritxosa i fortuïta, com si el món s’acabés a l’horitzó.”

T I N A VA L L È S

31vilaweb.catDivendres, 4 de juny de 2021

fràgil perquè la sang. La família, sigui com sigui, és la nostra illa i l’hem de defensar dels bandits, perquè tothom qui arriba de fora d’entrada ens inspira desconfiança, i podem arribar a cometre els errors més colossals perquè la família, perquè la sang.

I llavors me’n vaig a Mare of Easttown. La sèrie de Kate Winslet a HBO que representa que explica la investigació de l’assassinat d’una mare adolescent però que vol anar més enllà i retratar-nos una dona, policia, mare i àvia, la Winslet i tota la seva òrbita familiar, la seva illa amb els seus bandits. No n’explicaré gran cosa perquè no tothom la deu haver vist amb la pressa que ho hem fet a casa, només vull dir una cosa sobre l’“ambient” de la sèrie. A Mare hi pesa l’aire, hi costa respirar, i és per això de l’illa que deia Tove Jansson fa gairebé cinquanta anys, per la cosa insular, per aquesta actitud a la defensiva que tenen les famílies esquer-dades, que ho són totes en més o menys mesura. Les esquerdes només les poden veure i comentar els que les han vistes des de sempre, perquè la seva mirada les ha amorosides i per tant es pot dir que o bé no les veuen o bé les tenen integrades al seu paisatge diari. Si arriba algú de fora, el bandit, i els ulls se li escapen cap a les esquerdes, tothom s’endú la mà a l’arma que tingui més a prop per activar l’autodefensa. Això es respira a la sèrie de la Winslet des dels primers minuts, o més aviat, es mastega, i hi ha moments que penso que hi ha tanta solemnitat que ofega i fins i tot emboira la vista de l’espectador.

Em passa, potser, com amb Sala i Piano, que li demano a Winslet el que em dóna Jansson, que m’ho deixi tot menys cuinat, que em reservi un espai per fer-hi jo alguna cosa, quan miro o quan llegeixo. I seguiria trenant aquests tres llibres i aquesta sèrie, escrits des de llocs i temps ben diferents, però que tenen fils comuns o jo els hi trobo, perquè són aquests els fils que busco, perquè és així com me’ls miro o llegeixo. És perillós llegir buscant, sempre és més recomanable posar més pes en el verb trobar, però no és una cosa que sempre es pugui triar. Tothom llegeix des d’una illa.

MAIL OBERT

La família, sigui com sigui, és la nostra illa i l’hem de defensar dels bandits, perquè tothom qui arriba de fora d’entrada ens inspira desconfiança, i podem arribar a cometre els errors més colossals perquè la família, perquè la sang

T I N A VA L L È S

32vilaweb.catDivendres, 4 de juny de 2021

32

OPINIÓ CONTUNDENT

33vilaweb.catDivendres, 4 de juny de 2021

JULIÀ DE JÒDARRAVES DE PARLAMENT (1)

Pacot-Illa, o el Rave català de marge Aquesta varietat de Rave català de marge del Vallès Oriental, prestat un temps a Ravedrit, ha esdevingut una caricatura perfecta del Rave català de soca-rel i manual. Igual d’ert i de gasiu; de fred i de poruc; d’immutable i de buit. Reflectint a la perfecció els usos i costums de l’espècie genuïna, l’amic Pacot-Illa podria passar per fadrí del Rave de la Caixa-de-tota-la-vida sense desmerèixer gota de l’original. Hi contribueixen, sens dubte, les sinuositats de fàmul jesuític, adquirides a la cort de Ravedrit, que el fan sentir capaç d’arreglar el món cada quart d’hora amb l’audàcia guanyada pels exemplars del Rave català de marge, regat amb aigües del Baix Llo-bregat, al llarg de quaranta anys de brega i rebrega ravenèria a la capital del Regne. El posat reflexiu, el laconisme i el somriure tristoi de perdonavides de secretari general a mitges de l’amic Pacot-Illa podrien fer pensar en algú que, fent-se passar per Rave comú, portés la motxilla carregada amb un macroprojecte secret per a fer feliç el Rave (i la Ravenessa, si s’escau) català (i catalana, si s’escau), però farem santament de no caure en una temptació semblant a partir de les meres aparences. Perquè, en efecte, si alguna cosa distingeix la caricatura de Rave català de soca-rel i manual que representa l’amic Pacot-Illa, aquesta seria la rutina en el créixer cap avall i l’oportunisme per a créixer cap amunt quan calgui; en l’absència de projecte per produir nous prototipus de rave ecològics, transgènics i autosostenibles; en la manca d’ambició per fer del “Rave Català” una marca de referència entre els grans restauradors; i en la mandra mental globalitzada (per no dir còsmica) per defugir l’ornamentació efectista de la fullaraca i vendre la carn de rave genuí.

Cal preguntar-se, doncs, sense cap mena d’ironia, per què un rave que només pretén d’aparentar ser un Rave comú vol fer-se l’audaç, el visio-nari, el generós o el pencaire… Si l’amic Pacot-Illa aspira a ocupar algun dia la més alta magistratura de la Generalitat del Rave, no li aconsella-ríem de cap de les maneres que es transvestís d’allò que no és. Si l’amic Pacot-Illa aspira a ser un president com cal de la Generalitat del Rave, s’hauria de comportar com fa entendre a les compareixences públiques i municipals: retort, ambigu, murri, calculador, avorrit… Vaja, com una repetició a consciència del Rave català de soca-rel i manual, que sembla que ho sap tot, i que està de tornada de tot, i que tot ho arregla. Si no és així, tanta lluita per tornar a l’original haurà estat inútil: per fer créixer raves de disseny, pensaran els escèptics, ja vam tenir, en altres temps, el duo Ravegall i adlàters del Ravepublicà d’avellaner.

OPINIÓ CONTUNDENT

Com sigui que el Comurave, igual que tot Rave rosat, és de bon conformar, quan obre la boca per agrair als seus incondicionals que li riguin les gràcies, ensenya les fulles escadusseres del penúltim disseny d’Estatut del Rave hispànic federal que li pengen dels ullals

J U L I À D E J Ò D A R

34vilaweb.catDivendres, 4 de juny de 2021

OPINIÓ CONTUNDENTJ U L I À D E J Ò D A R

L’alta missió de l’amic Pacot-Illa, ens poden ben creure, ha de ser la d’aconseguir que els exemplars mancomunats de Rave hispànic (que voldrien tots els Raves catalans pansits, de tant com els admiren) i de Rave català (que es voldria enterrar a si mateix, de tant com s’odia) puguin continuar dient de l’espècie: “Un Rave català és un Rave català és un Rave català és un Rave català… subespècie hispànica.”

Raverizosa, o el Rave català de gaspatxo Vilanova i la Geltrú ha donat noms il·lustres –només cal recordar el poeta Cabanyes; Xènius, o el Pantarca; Macià, o l’Avi; Eduard Toldrà, o el Músic; Josep Piqué, o l’Aconseguidor… Ara ens trobem davant un gran ravegarro de Ribes Roges: el nostre Raverizosa. A qui, per cert, en tant que rave, li escau una llesca de glossa del Pantarca com vestit fet a mida: “El buit, dius? Això sembla. Mes, no t’hi enganyis: la solitud està aquí habitada per grans corrents de (sic) hostilitat amorfa; doncs això és molt millor que el buit; perquè, si aquest és un mal conductor, la (sic) hostilitat n’és un d’excelent (sic), per a l’electricitat de l’ànima.”

Rave de fulles pomposes, agosarat i pinturero, Raverizosa va carregar la seva ànima d’electricitat hostil i amorfa tot refregant-se ben refregat al Rave hispànic, varietat negra. Raverizosa, però, no és prou gallet de corral al parlament del Rave ni prou gavina vilanovina per a picotejar “rábanos hispánicos de páramo”. Ni és prou víctima a Ravedrit ni prou botxí a Ravelona: els Ravegarros Voxistes, varietat negríssima del Rave hispànic, han fos el fals taronja del Rave de gaspatxo, a qui produïa tanta tírria veure raves de llaç groc.

D’un temps ençà, i des que es va quedar sol i de dol en l’explotació del Rave català provincial sublimat en la Confraria del Rave Hispànic, Raverizosa va consumint tota l’energia acumulada en experiments gasosos, com el de voler afegir rave al xató. Objectiu sincerament commovedor, aquest, perquè, tot i la certitud que no parlem d’un “colom d’escampament”, que es conforma amb una almosta de veces, tampoc no ens trobem davant un falcó hispànic, alimentat amb pelleringa d’Estatut. Un dia d’aquests, mentre dinàvem a Sitges, en vam fer la prova. Després de tastar un xató excel·lent, vam preguntar al cambrer que ens servia: “No li sembla que, si li posessin rave, el xató guanyaria en frescor i contrast?” El cambrer ens va mirar amb certa desconfiança, com per estar segur que érem gent del país, i no pas guiris desinformats, gurus deconstructors, o inspectors de la guia Michelin. “¿Pa’ qué?”, ens va replicar, no sense un bri d’acritud. Era

D’un temps ençà, i des que es va quedar sol i de dol en l’explotació del Rave català provincial sublimat en la Confraria del Rave Hispànic, Raverizosa va consumint tota l’energia acumulada en experiments gasosos, com el de voler afegir rave al xató

35vilaweb.catDivendres, 4 de juny de 2021

OPINIÓ CONTUNDENTJ U L I À D E J Ò D A R

el pretext que cercàvem per a insistir-hi: “Doncs, per a això…”, que li vam contestar, “… per donar gust al Raverizosa”. L’home va trigar uns segons a caure-hi –som prou conscients de les distàncies entre els de la Blanca Subur i els vilanovins–, però, un cop refet, va dir, talment un membre emèrit dels Altres Andalusos: “Hombre, pa’ eso que vaya donde la Feria de Abril… Pa’ mí, que ese señor podría ser allí un buen rábano de gazpacho…”

Rave de gaspatxo! Sublim aportació de la saviesa dels pobles mediterranis a la pràctica política. Rave de gaspatxo! Ni el Pantarca no hauria trobat un destí tan adient per a la seva còrpora, ell, que regalava hortalisses a dojo bo i entonant (sic) Naps y cogombres poblan l´ubaga hont sempre vaguen molts ravenets.

Rave de gaspatxo! Ben cert és que, qui de jove ha tingut ideals, mai no els ha de perdre.

Ara bé: si, pel caprici d’un caràcter voluble, Raverizosa troba que no li escau fer de rave de gaspatxo, sempre li queda la possibilitat de fundar a Ravedrit un Centro del Genuino Rábano Catalán a l’Ateneo. I si ho fa sense que es noti gaire –més que res, per “imperialisar”–, no fos que prenguéssim mal, estem segurs que molts catalans residents a la capital, partidaris d’una digna rectificació en l’erràtica trajectòria cap per avall del Rave català comú, s’hi apuntarien amb grossa voluntat que arribem al més pregon del forat que ens pertoca per la innoble ambició de voler continuar sent uns raves genuïns, geniüts i genialoides.

Comurave, o el Rave català rosat Superades les exigències –i, àdhuc, les existències– històriques del Rave leninista nu i cru, així com les reserves del Rave català amb (p)suc, heus aquí una mutació del Rave comú federal digna d’estudi. Parlem, natu-ralment, del Comurave, que no pertany, com caldria esperar pel pedigrí que tragina, a les famílies Rave Rex o Rave Princeps dels grans saures que la precediren, sinó a la subespècie Rave rosat, o sia, estirat com un Rave català de soca-rel i manual, però acolorit amb el degradat propi de l’esquerra evolucionada i evolutiva, del control de la qual el Comurave se sent dipositari inqüestionable per compromís ètic, ideal estètic i ambició

Ara bé: si, pel caprici d’un caràcter voluble, Raverizosa troba que no li escau fer de rave de gaspatxo, sempre li queda la possibilitat de fundar a Ravedrit un Centro del Genuino Rábano Catalán a l’Ateneo

36vilaweb.catDivendres, 4 de juny de 2021

OPINIÓ CONTUNDENTJ U L I À D E J Ò D A R

cosmopolita. Ens les havem, doncs, amb un rave amb principis. Dels finals, no ens en podem ocupar en aquesta humil crònica.

Com sigui que el Comurave, igual que tot Rave rosat, és de bon conformar, quan obre la boca per agrair als seus incondicionals que li riguin les gràcies, ensenya les fulles escadusseres del penúltim disseny d’Estatut del Rave hispànic federal que li pengen dels ullals. Uns ullals, d’altra banda, ben inofensius, atesa la condició verda, pacifista, autosostenible, mestissa i beata del nostre Comurave per a goig dels paleodontòlegs de l’era Finis Cataloniae –d’aquí la nostra sospita que som davant d’un error raveneri de la indòcil naturalesa catalana.

Arribats fins aquí, ensopeguem amb una altra anomalia de la naturalesa, no menys decisiva pel que fa a la subespècie que tractem bonament de descriu-re. I, mal ens està el dir-ho, però ja havíem advertit de la seva possibilitat a la crònica anterior. Perquè resulta que el Rave rosat té companya. Sí, senyors, la nostra subespècie de Rave català ha criat exemplars de Ravenesses. I, no contents, com era d’esperar, amb l’aparició d’una nova variable en la mutació del Rave comú federal, ens han colat la discriminació positiva del Rave, tan estimada (o cara) als nostres temps, per fer-nos entomar dues Ravenesses de cop: la Ravenaclau, aposentada davant la Generalitat del Rave, la qual s’agrada tant a si mateixa que vol repetir en el càrrec fins a la coragror; i la Ravenach, aposentada al parlament, on mostra la irisació pròpia de la subespècie amb un fullam que refulgeix com una torxa d’in-cendi controlat quan denuncia el forat obert entre el Rave de parlament i el Rave comú, bo i bescantant de passada els Ravecups que han obert un forat per a l’empelt entre Ravergents i Ravepúblics. Tot seguit, els Raves rosats voten sense enrojolar-se el mateix que els Raves de marge del Pacot-illa, el mateix que els Raves de gaspatxo del Raverizosa, i el mateix que els Ra-vegarros Voxistes, mentre la tofa fúlgida de Ravenach pren els tons d’una posta de sol de la fi del món entre timbales i oriflames.

Veure desfilar Raves i Ravenesses rosats és un goig, sobretot quan la Ravenaclau desplega la cua multicolor de tots els gèneres i transgèneres i la Ravenach exhibeix aquella boca mirífica, ensalivadora de paràgrafs i apartats i considerandos en benefici del Rave català comú, solidari, mul-ticultural i just. Bé… justet, ja ens sabran dispensar.

Ravepepe, o el Rave català sense forat Esgotades les existències per traspàs al Ravegarro Voxista, varietat ne-gríssima del Rave hispànic.

Veure desfilar Raves i Ravenesses rosats és un goig, sobretot quan la Ravenaclau desplega la cua multicolor de tots els gèneres i transgèneres i la Ravenach exhibeix aquella boca mirífica, ensalivadora de paràgrafs i apartats i considerandos en benefici del Rave català comú, solidari, multicultural i just

37vilaweb.catDivendres, 4 de juny de 2021

GRUP D’ESTUDI DE LLENGÜES AMENAÇADES (GELA)EL FUTUR DE LA LLENGUA DE SIGNES TAMBÉ DEPÈN DE TU

Avui, 3 de juny, és del Dia de la Llengua de Signes Catalana (LSC). Com el català i la resta de llengües de ple dret, té una riquesa lingüística i cul-tural, és objecte d’estudi de gramàtica i lexicografia, promoció, recerca lingüística i de protecció; amb un reconeixement legislatiu mitjançant la llei 17/2010 de 3 de juny de la LSC, que té el precedent en l’estatut d’autonomia (article 50.6), com a primer text legal que regula la protec-ció de la llengua de signes catalana. El preàmbul d’aquesta llei explicita clarament que és la llengua de les persones signants de Catalunya que tenen la modalitat viso-gestual com a sistema lingüístic. De mica en mica, s’han anat reconeixent els drets dels usuaris signants de tenir aquesta llengua, amb una normativització plena i un ús com a tal.

Des de l’any 2012, dos anys després de l’aprovació de la llei, es desplega l’article 9, amb la creació del Consell Social de la LSC, que és l’òrgan que dirigeix, planifica, coordina i executa la política lingüística de la LSC, dins el Departament de Cultura. El Consell Social és una comissió tècnica interdepartamental, d’organització transversal, promoguda des de la Direcció General de Política Lingüística.

Institucionalment, el govern i el Parlament de Catalunya procuren avan-çar en matèria d’ús i visibilitat de la LSC fent una tasca progressiva per a la seva normalització i normativització en tots els àmbits de la societat; sobretot, a garantir que els infants i persones amb sordesa tinguin dret a aquesta llengua.

Però ens trobem amb una societat, unes entitats i uns ciutadans amb una llarga història de visions i ideologies lingüístiques sobre la llengua de signes oposades, contràries, heterogènies. La reflexió del tractament de la diversitat lingüística depèn de factors que no tenen res a veure amb la llengua en qüestió, sinó de visions interessades, i de diferents maneres de legitimar o bé de tenir prejudicis.

Històricament, l’educació dels alumnes sords (o amb sordesa) s’ha trobat sempre condicionada per aquestes visions. En alguns casos, l’ha beneficiada, però en altres, continua havent-hi prejudicis perquè se’n faci ús com una llengua més.

Tot i que avui en dia, des de la visió del multilingüisme, les persones sordes –i no sordes– podem ser usuàries tant de la llengua de signes catalana com de llengües orals coexistents a Catalunya, encara es distingeix entre població signant i població oralista, com si no hi hagués una “i” en l’ús

OPINIÓ CONTUNDENT

Els beneficis neurolingüístics i cognitius estan més assegurats amb un bilingüisme intermodal (on convisquin la llengua signada i l’oral) que no en un context monolingüe (sigui oral o signat)

G R U P D ’ E S T U D I D E L L E N G Ü E S A M E N A Ç A D E S ( G E L A )

38vilaweb.catDivendres, 4 de juny de 2021

OPINIÓ CONTUNDENTG R U P D ’ E S T U D I D E L L E N G Ü E S A M E N A Ç A D E S ( G E L A )

d’ambdós codis, el signat i el parlat. Hi pot haver diferents graus d’ús o d’habilitat, en funció de l’entorn, la comunicació familiar, l’escolarit-zació i l’orientació que ha rebut l’individu. Som persones sordes, i res més. Això sí, caldria protegir la particularitat de la part de la comunitat que s’identifica com a signant, per la seva minorització i risc en nombre.

Arran del llibre El futur del català depèn de tu, de l’autora i lingüista experta en llengües amenaçades M. Carme Junyent i Figueras, la psicopedagoga i logopeda amb llarga trajectòria en l’àmbit educatiu i psicolingüístic dels alumnes amb sordesa Marta Vinardell-Maristany (@martavma-ristany) fa una anàlisi sobre la salut de la llengua de signes catalana tant en l’àmbit social com en l’educatiu (que també va sintetitzar en aquest fil de Twitter).

És un escrit que convida els lectors a fer una reflexió sobre la importància que entre tots s’asseguri una correcta transmissió de la LSC –i del català–, i que l’alumnat amb sordesa pugui beneficiar-se d’aquestes llengües com un recurs més.

Pèrdua d’usuaris nadius

Tant el català com la LSC han perdut usuaris nadius.

La LSC compleix les característiques d’una llengua amenaçada que ne-cessita una profunda revitalització tant en l’àmbit social com en el pro-fessional i l’educatiu. I també un bon comportament lingüístic i social, cosa que inclou evitar les influències de les llengües dominants o la seva colonització, i evitar la bilingüització i el procés de substitució. Perquè la LSC està constantment subordinada a llengües majoritàries.

Podem afirmar que tant el català com la LSC són llengües malaltes, que corren perill. La castellanització és molt present en ambdues llengües,

La LSC compleix les característiques d’una llengua amenaçada que necessita una profunda revitalització tant en l’àmbit social com en el professional i l’educatiu

39vilaweb.catDivendres, 4 de juny de 2021

OPINIÓ CONTUNDENTG R U P D ’ E S T U D I D E L L E N G Ü E S A M E N A Ç A D E S ( G E L A )

a nivell “bucal”. És cert que no es preveu que la LSC es mori, però com el català, es troba també en un punt de no retorn, per la disminució de signants nadius i de transmissió intergeneracional. Hi ha menys alum-nes usuaris de la LSC (abans hi havia diverses escoles de sords, centres que agrupaven molts més nens sords usuaris de la LSC). És una llengua amenaçada. La LSC pura, sense influències del català ni del castellà, la signen els sords d’abans, nadius fills de sords. I pocs l’adquireixen com a primera llengua, que seria fonamental dels zero als tres anys. La població signant, doncs, és vulnerable. El futur de la LSC de qui depèn?

Una curiositat sobre el gènere de la LSC: com altres llengües de signes, no en té, perquè empra el signe neutre i el sexe no està marcat. La LSC té recursos per a evitar el sexisme, i compta amb menys expressions sexistes que el català. Les que té provenen de la pròpia llengua parlada i de l’educació rebuda i del context sociocultural.

Una llengua de signes tampoc no mor si els seus signants no deixen de transmetre-la. Aquí rau la responsabilitat col·lectiva.

Persecució de la llengua de signes

Als anys setanta i vuitanta es va viure una “persecució” lingüística: es prohibia signar a les escoles. Però, per sort, en clandestinitat (al pati, als lavabos, a les associacions...) se signava i es preservava la llengua de signes. A l’aula, per evitar conflictes, no es feia servir. La llengua de signes ha estat una llengua marcada, i encara ho és. Moltes generacions de sords han crescut i creixen amb el temor o la vergonya de signar, perquè ha estat malvist. Això vulnera la identitat i el dret lingüístic a tenir una llengua que ens pertany, que ens pot sostenir. Com una llengua més. L’any 1880 hi va haver el Congrés Internacional d’Educació del Sord a Milà, un moment obscur de la nostra història. Es va aprovar eliminar la llengua de signes i els mestres sords de l’educació dels sords. Aquí va començar la tendència oralista tan forta que encara perdura en alguns sectors. “Però si parles molt bé, no cal que signis”, diuen alguns, sense veure que amb aquesta actitud barren l’ús de la llengua de signes i el dret dels seus usuaris.

Treballar en l’àmbit educatiu

Si els parlants deixen de transmetre-la, la llengua està en perill d’extin-ció. La colonització i la substitució lingüística són fets evidents. Tant el català com la LSC són llengües subordinades per altres llengües “domi-nants”. Aquesta homogeneïtzació lingüística de les llengües orals cap a les llengües signades es podria trencar en l’àmbit educatiu, que és on ara per ara podríem assegurar la transmissió de la LSC, amb docents nadius signants o bé docents amb el nivell C1 i C2 de la LSC. D’aquesta manera, n’assegurem la qualitat i la “puresa”.

En l’educació dels alumnes amb sordesa, el bilingüisme intermodal és im-portant. És a dir, que puguin adquirir o aprendre tant una llengua signada com una llengua parlada i escrita. Els beneficis neurolingüístics i cognitius estan més assegurats amb un bilingüisme intermodal que no en un context monolingüe (tant oral com signat). El contacte entre la llengua de signes i la llengua oral i escrita els permet una tasca metalingüística, de crosslingüística.

Als anys setanta i vuitanta es va viure una “persecució” lingüística: es prohibia signar a les escoles. Però, per sort, en clandestinitat (al pati, als lavabos, a les associacions...) se signava i es preservava la llengua de signes

40vilaweb.catDivendres, 4 de juny de 2021

OPINIÓ CONTUNDENTG R U P D ’ E S T U D I D E L L E N G Ü E S A M E N A Ç A D E S ( G E L A )

Per a un bon bilingüisme intermodal, caldria un domini equilibrat entre la L1 i la L2. Una competència lingüística global. Si per evitar l’extinció d’una llengua, cal parlar-la més i no subordinar-se, en el cas dels sords, caldria que l’administració assegurés que la LSC fos present als centres i amb nadius signants, des de la detecció de la sordesa. I si és cert que Educació aposta pel multilingüisme, caldria anar incorporant la LSC als centres i serveis educatius, com una llengua més, si volem una bona salut de la LSC. A més, els mestres i logopedes que treballen amb sords i han de fer ús de la LSC haurien d’arribar formats, per ser uns models correctes, i no com a aprenents.

Abans dèiem que la LSC ha perdut usuaris nadius. Amb l’expansió qua-litativa de les pròtesis auditives (audiòfons i implants coclears) i la visió medico-neooralista, el percentatge d’usuaris de la LSC ha baixat. Per això cal recordar que tot depèn del nostre comportament: si els “parlem” en la llengua dominant sempre, els posarem al grup d’aquest codi.

Els joves i el futur de la LSC

La diversitat lingüística és un valor que cal preservar, aquesta és la nostra responsabilitat perquè la nostra llengua tingui futur. Depèn de tu i de nosaltres. Si no volem que s’extingeixi.

Tenim una llei, la 17/2010, un Consell Social de la LSC, una federació, associacions (també de pares), cursos, formació, intèrprets, webs, es-plais... Però la LSC perd signants, sobretot a la franja de nens i joves. Si no volem perdre-la, s’ha d’assumir que cal actuar. Fer més immersió signada amb nadius, als centres o serveis educatius (des de la modalitat bilingüe intermodal) i en altres espais informals. Com més aviat, millor; des d’edats primerenques. És cert que “no és aplicable” a tots els tipus i graus de sordesa; però si tenim una mirada social i comunicativa i una visió de diversitat lingüística, tots en sortirem beneficiats. Hi ha alumnes amb trastorn del llenguatge o amb altres discapacitats que els beneficia l’ús dels signes o la LSC.

Marta Vinardell-Maristany, psicopedagoga i logopeda. M. Carme Junyent i Figueras, lingüista.

Si per evitar l’extinció d’una llengua, cal parlar-la més i no subordinar-se, en el cas dels sords, caldria que l’administració assegurés que la LSC fos present als centres i amb nadius signants, des de la detecció de la sordesa

41vilaweb.catDivendres, 4 de juny de 2021

41

EDITORIAL VICENT PARTAL

42vilaweb.catDivendres, 4 de juny de 2021

Hi ha algun paperot del senyor Kafka que diu, ho cite de memòria, que les revolucions s’evaporen a mesura que va apareixent una nova burocràcia que les vol domesticar. I efec-tivament aquest és un fenomen que ha passat sempre, cosa que no vol dir que haja triomfat sempre, i per tant és lògic que alguns intenten que passe també amb la nostra.

Mireu, el mes de juny del 2018 vaig coincidir a la redacció del 9 Nou, a Vic, amb José Zaragoza. I fora de càmeres el diputat socialista em va sorprendre quan em va confessar en un pas-sadís “que tot és un desastre”. Concretament, va fer una metàfora que no oblidaré mai, en la qual assegurava que “els presos són com si un volcà hagués aparegut al mig de la plaça”. Cosa que feia impossible, volia dir ell, cap mena de moviment polític a Catalunya. “Mentre el volcà no desaparegui –em va dir– no tindrem cap manera de fer res.”

La frase, repetesc, és del 2018. Els socialistes no cauen ara, de sobte, del cavall. No us enganyeu. Allò que ha canviat de sobte perquè ara tot siguen presses per a aprovar aquest perdó als presos polítics no és que el PSOE haja entès que no hi ha manera de fer res a Catalunya mentre hi haja presos, sinó que ha pujat al poder dins l’independentisme aquella “nova burocràcia” que aspira a domesticar-nos i l’oportunitat que això pot significar per a Espanya. Oportu-nitat gairebé darrera, ja, especialment perquè arriba en un moment en què la proximitat de

decisions judicials europees pot posar el règim cap per avall. I d’ací ve que el pacte sobre els indults, un pacte que hi és i en què treballen to-tes dues parts per més que vulguen negar-ho, siga un pacte d’impotències.

Per raons diferents, els uns i els altres, la Moncloa i els Lledoners, han de desmun-tar, frenar si més no, el moviment popular nascut entorn del Primer d’Octubre i ja han constatat després de tres anys llargs que no els és ni els serà fàcil, això. Amb els indults, els uns esperen aplacar el volcà i extingir-lo si és possible –que és la seua prioritat. I els altres, per bé que no tots, esperen fer realitat finalment aquella fantasia que tenien al cap quan es van lliurar voluntàriament al país del qual ells mateixos s’havien proclamat inde-pendents: que hi haja pietat, o que funcione un pacte qualsevol, i els deixen tornar a casa, com si no haguessen fet res.

Tanmateix, per als uns i per als altres, el pro-blema és el mateix: que el temps va passant i el suflé no baixa de cap manera –si em deixeu dir-ho amb aquella encantadora metàfora que alguns periodistes es van empescar com a primera campanya de propaganda contra el moviment.

I permeteu-me que tot això ho il·lustre recor-rent a un editorial pretesament molt solemne que el diari El País publicava ahir. Perquè al mig del text se li escapa un raonament que

ELS INDULTS SÓN UN PACTE ENTRE IMPOTENTS, ABANS DE LA “CATÀSTROFE IMMANEJABLE”

V I C E N T PA R TA L

EDITORIAL

Dilluns, 31 de maig de 2021La Moncloa i els Lledoners veuen en el nou govern una oportunitat d’aconseguir ara mateix allò que més els interessa a cadascú, abans no arribe allò que El País anomena “catàstrofe immanejable”

43vilaweb.catDivendres, 4 de juny de 2021 V I C E N T PA R TA L

EDITORIAL

explica de manera cristal·lina de què tenen por: “La democràcia espanyola té pendent de resoldre el conflicte a Catalunya. Hom pot intentar-ho amb el manteniment passiu de l’status quo. O mitjançant el diàleg. No hi ha cap garantia que el diàleg tinga efectes positius. Sí que hi ha proves suficients que el no a tot dels governs anteriors ha afavorit el creixe-ment independentista de la darrera dècada. La situació ja és difícil. Però esdevindria una catàstrofe immanejable si un salt qualitatiu convertís les posicions en favor de la secessió en àmpliament majoritàries.”

“Catàstrofe immanejable” i “àmpliament majoritàries” són les dues claus del text i són també les dues claus que expliquen el perquè del perdó ara. Que la decisió d’esdevenir un estat independent ja és tan majoritària i decidida a Catalunya que ells mateixos no poden evitar de constatar-ho es demostra en la necessitat que senten d’escriure, com un matís oportunament salvador, aquest “àmpliament”. I això de “catàstrofe imma-nejable” no em podeu negar que, simplement, fa venir salivera...

I tot això és el fruit de la feina feta del 2017 ençà. Ara, a diferència d’aleshores, sabem el preu de fer la independència no de qualsevol país sinó d’Espanya i hem assumit que cal defensar-la intensament al carrer. I sabem també, després de l’aeroport o Urquinaona, que no poden resistir molt de temps l’embat. I

hem après a explicar a Europa molt millor què volíem dir i no sabíem dir. A parlar de minoria nacional i de drets democràtics, a identificar Espanya com un estat il·liberal, autoritari i antieuropeu i sobretot a trobar en el litigi estratègic a l’espai jurídic europeu la clau que obri tots els panys, des de l’exili. I ens hem situat, a més, com a actors internacionals, tot causant un enorme forat de credibilitat no solament a Espanya sinó a la Unió Euro-pea mateix. I hem trinxat institucionalment Espanya, bo i trencant l’equilibri de poders, amb el rei irrompent a crits en la vida política, els tribunals governant i fent depuracions arbitràries i l’estat profund esclatant d’ira, descontrolat, fins i tot contra el seu govern. I hem situat el nacionalisme espanyol en el lloc que li correspon, en l’autoritarisme que li és consubstancial i que no pot sinó provocar rebuig entre nosaltres, com la història ens demostra.

Aquest és el marc que explica el com i el per-què del pacte d’impotència que són, seran si finalment acaben passant, els indults, el perdó als presos. La nova burocràcia domesticadora ja és al poder –i no únicament dins Esquerra Republicana– i l’Espanya acorralada que veu a venir la “catàstrofe immanejable” prova de veure si, posant-se d’acord els uns i els altres, encara pot frenar-ho a temps. I la nos-tra resposta? Si us vaga, feu el favor de llegir aquesta entrevista amb Pepa Plana, que ella ho explica molt millor que no jo.

44vilaweb.catDivendres, 4 de juny de 2021

Avui publiquem aquesta entrevista a Jo-an-Sebastià Haydn, president de la xarxa d’escoles immersives Eskolim, en què co-menta l’èxit de les manifestacions de dissabte a Perpinyà i a més ciutats de l’estat. Hi parla sobre la modificació del polèmic article segon de la constitució francesa, que diu que el fran-cès és la llengua de la República. Haydn explica que la societat ha canviat, que els jacobins ja són clarament minoria i que per tant res no impedirà el canvi de la constitució perquè s’adeqüe a la realitat social.

El debat, i la confiança, sobre la capacitat de-mocràtica de reformar la constitució, aquest debat que s’ha obert amb tota normalitat a l’estat francès després de les manifestacions de dissabte, té un paral·lelisme interessant aquests dies també a la França americana, al Quebec. La voluntat d’enfortir-hi el fran-cès com a llengua nacional ha dut el govern quebequès a proposar l’anomenada “llei 96”. La reforma és massa tímida i l’independentis-me la considera clarament insuficient, però, vista de la nostra latitud estant, té ressons interessants. Perquè palesa que per a protegir bé la llengua francesa no cal tan sols una llei, sinó canviar també l’estatut d’autonomia i la constitució del Canadà. Modificació que el Quebec es proposa, oficialment, de fer de manera unilateral. Sí: unilateral.

Vist que la constitució canadenca del 1867 es considera un document “compartit” per totes

les províncies, hom entén que cada una pot reformar aquella part de la constitució de tots que l’afecta a ella i prou. I, partint d’això, el Quebec, únic territori completament francòfon de la federació, afegirà aquest text a l’article 90: “Les quebequeses i els quebequesos formen una nació”; i “El francès és l’única llengua oficial del Quebec i també la llengua comuna de la nació quebequesa”. Veurem com acaba la cosa i si al final es fa realitat, però, ara com ara, el primer ministre del Canadà s’hi ha mostrat a favor i la sola possibilitat que un canvi com aquest es puga imaginar i proposar ja contrasta tant amb la sacralització enterca de la constitució espanyola, que paga la pena de comentar-ho.

De comentar-ho i de comparar-ho, per po-sar al lloc que li correspon el conflicte entre Catalunya i Espanya. I per posar-hi també els membres del nou govern català, que semblen disposats a oblidar-ho tot. Fins i tot com va començar tot plegat.

Ahir, per exemple, la nova consellera d’Afers Exteriors, Victòria Alsina, entrevistada a Cata-lunya Ràdio, deia que les decisions unilaterals no desperten complicitats exteriors. A més, va atribuir a aquest fet els problemes del Primer d’Octubre i la declaració d’independència i ho va fer mentre afirmava que “cal explicar a fora el problema real”.

Doncs expliqueu-lo bé. Perquè el debat, si es vol explicar bé, no ha de ser una qüestió

NO, CONSELLERA: EL PROBLEMA NO SOM ELS CATALANS NI ALLÒ QUE FEM NOSALTRES

V I C E N T PA R TA L

EDITORIAL

Dimarts, 1 de juny de 2021El problema no és la unilateralitat exercida pels catalans. El problema és la intransigència respecte de cap canvi exercida pels espanyols

45vilaweb.catDivendres, 4 de juny de 2021 V I C E N T PA R TA L

EDITORIAL

d’unilateralitat ni de què ha fet Catalunya, sinó de la culpabilitat i la responsabilitat d’Es-panya en la creació i el creixement de la crisi. És Espanya que crea un enorme problema a partir de la intransigència i de la negativa a reaccionar com ho fan els estats democràtics. Perquè la pregunta, i la comparança, és ben simple: si a l’estat francès es pot reformar la constitució perquè el francès deixe de ser la llengua única de la república, o al Canadà fins i tot el Quebec la pot reformar unilateralment, amb quina explicació es pot justificar, també internacionalment, que aquest gest a Espanya siga impossible? No la tenim pas nosaltres, la culpa d’això.

En comptes de dedicar-se, doncs, a criticar allò que ells mateixos van fer el 2017, pense que el govern català faria bé d’explicar al món que, precisament, el fet que a nosaltres no ens deixassen fer això que faran ara els francesos o els quebequesos és l’origen de la crisi que vivim. Una crisi greu que no comença per la voluntat democràtica catalana de canviar les coses, sinó per la intransigència violenta es-panyola d’impedir cap canvi. Ells són, en tot cas, els qui s’han d’explicar.

O és que ja hem oblidat fins i tot que l’estatut d’autonomia del 2006 va ser trinxat pel parla-ment espanyol i per la justícia llur, entre més coses, perquè afirmava, com fan els quebeque-sos, que Catalunya és una nació? No serví de res ni que fos un estatut impulsat pel PSC, ni el

recurs de posar-ho al preàmbul i dissimulant. Perquè la invocació tancada i sempre restric-tiva d’una constitució espanyola que, dreta i esquerra espanyoles, diuen que no es pot canviar és i ha estat la causa del conflicte, com més va més tens, entre Catalunya i Espanya. I no pas la unilateralitat exercida de manera defensiva pels catalans –i que si avui ja va molt més enllà del marc constitucional espanyol és simplement perquè ens hem cansat d’esperar cap diàleg, ens hem cansat que ens insulten, que ens roben i que a sobre ens peguen, que ens obliguen a exiliar-nos o ens fiquen a la presó.

  PS1. Sobre els indults, Marta Rojals ha fet avui l’article definitiu, absolutament brillant: Al carrer ningú no parla dels indults. Crec que no és possible d’explicar-ho millor: “Vull els presos a casa, punt, però alhora considero que el seu sacrifici, parlo com a independentista de carrer, a mi no m’ha servit de res.”

  PS2. A VilaWeb no ens agrada el pensament fluix. De manera que us recomane també que escolteu Germà Bel parlant de l’ampliació de l’aeroport de Barcelona: “Podem portar molta gent a passar gana per no ampliar l’aeroport”

46vilaweb.catDivendres, 4 de juny de 2021

El rei dels espanyols va anar ahir al país dels bascs a inaugurar un museu que es dirà Centre Memorial per a les Víctimes del Terrorisme i que obre portes avui mateix. Temps arrere, el parlament dels espanyols va decidir que aquest museu s’havia d’instal·lar al país dels bascs, tant si ells ho volien com si no. I efecti-vament així ha estat. Allà el tenen ja instal·lat, tant si ho volen com si no. I ahir, en la visita inaugural, perquè no en restàs cap ombra de dubte, ni el president dels bascs ni el batlle de la ciutat no van poder dir res –no fos cas que se’ls escapàs alguna impertinència. Els discursos i les consignes, totes dels espanyols i totes en espanyol.

El museu és una prolongació feta edifici del “tot és ETA”. Hi ha una reproducció a mida real de l’amagatall on estigué segrestat Ortega Lara, hi ha una secció dedicada al “discurs de l’odi del nacionalisme” (basc, és clar) i una llarga llista de morts, honorats i preservats per sempre, segons el rei dels espanyols, perquè “tots són el pilar ètic de la nostra democràcia”. Carrero Blanco inclòs. Que hi figura. O Meli-tón Manzanas, per parlar d’un altre notable i reconegut assassí.

A banda el rei dels espanyols i el seu president, el progressista i dialogant Pedro Sánchez, tam-bé parlà un senyor que nom Tomás Caballero, president d’una associació de víctimes del terrorisme. I per si no era tot prou humiliant, l’home no tingué gens de pudor a afirmar que

el museu és “un monument al pacte antiter-rorista del 2000”. Urkullu té, com tots sabem, la sang d’orxata, però diria que fins i tot ell s’incomodà un poc en sentir-ho. El PNB no va subscriure mai aquell pacte perquè, entre més coses, l’acusava –al PNB i a tot el naci-onalisme basc– de “voler imposar l’autode-terminació per aconseguir la independència del País Basc”. El govern basc fins i tot s’hi va mostrar oficialment en contra i va argumentar que un pacte antiterrorista que no comptava amb el principal partit basc ni amb el govern dels bascs segurament era més un pacte naci-onalista (espanyol) que no pas antiterrorista. Que era efectivament això. Jas, però: vint anys després t’endossen un museu de tres plantes a casa i tu a callar.

Però no tothom ha callat. La resposta és ben simple i té a veure amb el cinisme permanent del nacionalisme espanyol, però al País Basc molta gent s’ha preguntat en veu alta com és possible que si allò és un museu contra la violència política no s’haja museïtzat, és tan sols un exemple, també una sala de tortura de la Guàrdia Civil d’Intxaurrondo. O com és que, i mira que és ben gros això, en la Vitòria màrtir que cantà Lluís Llach es pot obrir un museu contra la violència política on figura amb honors el nom de la mà dreta del dictador Franco i en canvi no figuren enlloc els noms dels cinc morts en la matança ordenada el 3 de març de 1976 per Manuel Fraga i Rodolfo Martín Villa. Els diré jo: Pedro María Martínez

LA PICONADORA NACIONALISTA: CARRERO BLANCO SÍ, ELS CINC DE VITÒRIA NO

V I C E N T PA R TA L

EDITORIAL

Dimecres, 2 de juny de 2021El rei dels espanyols i Pedro Sánchez tenen la barra d’inaugurar un museu imposat als bascs sobre la violència política que és un “tot és ETA” de tres pisos d’alçada

47vilaweb.catDivendres, 4 de juny de 2021 V I C E N T PA R TA L

EDITORIAL

Oci, Francisco Aznar Clemente, Romualdo Barroso Chaparro, José Castillo i Bienvenido Pereda.

Vista la cosa que s’han atrevit a fer al cor del País Basc, potser que alguns dels qui entre nosaltres somnien aquests dies de dialogar amb aquesta gent s’aturen a mirar l’escena d’avui amb una certa perspectiva. A veure si tant desvergonyiment els ajuda a reflexionar un poc sobre com funciona la piconadora ideològica espanyola i sobre com veuen clar, ells, qui és del seu bàndol i qui no. No siga cas que d’ací a vint anys encara es troben que els toca assistir a la inauguració, posem per cas a la Via Laietana, d’un museu dedicat als policies ferits en la batalla d’Urquinaona i al damunt no puguen dir ni pruna.

   

PS. El debat sobre les infrastructures torna a ser central en el nostre país. Avui publiquem una entrevista amb la consellera valenciana de Transició Ecològica, Mireia Moià, on refle-xiona sobre la proposta d’ampliació del port de València que està desperta una oposició notable i és font de conflicte entre els dos socis del govern del Botànic: “L’únic que explica el model de port d’Aurelio Martínez són els interessos de les navilieres”

48vilaweb.catDivendres, 4 de juny de 2021

Ja deveu saber tots que ahir el Tribunal Ge-neral de la Unió Europea va acceptar les mesures cautelars que havien presentat el president Carles Puigdemont i els consellers i eurodiputats Toni Comín i Clara Ponsatí contra la retirada de la seua immunitat par-lamentària. Tots tres, doncs, recuperen els drets adquirits gràcies als vots dels ciutadans i podran circular lliurement per tota la Unió Europea –encara que val més que no entren, de moment, a l’estat espanyol. De moment. Ja hi entraran quan toque i amb tots els drets i proteccions.

La decisió és excepcional per la velocitat amb què s’ha pres i perquè normalment el tribunal és molt restrictiu amb la conces-sió de mesures cautelars. Però també per un fet molt insòlit: el tribunal ha retornat la immunitat als tres eurodiputats abans i tot d’escoltar les al·legacions del parla-ment, perquè considera que amb això que expliquen els membres del govern a l’exili en té prou per a entendre la gravetat de la situació i revertir la pèrdua de la immunitat, tot ordenant que tornen a posseir els seus privilegis polítics.

Aquestes al·legacions del Parlament Europeu, el tribunal les escoltarà més endavant i després encara haurà d’entrar al fons de l’afer per a prendre una resolució definitiva. Falta molt camí encara, potser sis mesos, però la primera decisió guanyada, aquesta d’ahir, era la més

difícil d’imaginar. I això engendra, per tant i novament, molta confiança en l’èxit dels passos a venir.

Tanmateix, parlant en termes polítics, crec que hi ha dues coses que cal destacar molt. La primera és que, una vegada més, es demostra que hi havia i hi ha un camí perquè l’inde-pendentisme català puga derrotar Espanya, un camí que no és de rendició sinó de lluita i que ja acumula prou victòries per a no poder ser menystingut. I en segon lloc cal remarcar, perquè això és molt important, que tenim davant un autèntic canvi de rasant en la llarga ruta que va començar amb aquella sorprenent conferència de premsa del govern legítim a Brussel·les, poques hores després de procla-mar la República Catalana.

Un canvi de rasant que és transcendental perquè ahir, per primera vegada, qui va rebre les conseqüències de la repressió antidemo-cràtica dels catalans no va ser l’estat espa-nyol, sinó les institucions europees. I això cou d’una manera ben diferent. El perjudicat i assenyalat ara ja no és l’estat espanyol sinó que són les institucions de Brussel·les, en aquest cas el parlament. I això origina automàticament una pressió diferent sobre Espanya. Estic convençut, per exemple, que si avui es repetís la votació sobre la immunitat, la derrota d’Espanya seria formidable. Perquè a Europa, i especialment entre els diputats, la justícia és respectada.

L’EXILI LLUITA, L’EXILI GUANYA

V I C E N T PA R TA L

EDITORIAL

Dijous, 3 de juny de 2021Una vegada més, es demostra que hi havia i hi ha un camí perquè l’independentisme català puga derrotar Espanya i no és un camí de rendició

49vilaweb.catDivendres, 4 de juny de 2021 V I C E N T PA R TA L

EDITORIAL

Abans del 2017 ja es parlava –n’hi ha docu-mentació accessible als llibres blancs– de la necessitat que la Unió Europea s’involucràs en la resolució del conflicte entre Catalunya i Espanya per tombar la previsible resistència de Madrid a acceptar una solució democràtica. I es feien llistes d’incentius necessaris per a aconseguir-ho. Doncs bé, aquests incentius avui comencen a ser ben visibles i no són tan sols el deute extern i la situació econòmica, sinó sobretot la incomoditat política que el comportament excèntric de l’estat espanyol causa en el conjunt de la Unió. Fins ahir ai-xò era molt visible en el terreny diplomàtic –n’hi ha prou que recordeu les polèmiques i el desprestigi que, per culpa de l’actuació es-panyola, ha d’aguantar la Unió Europea amb països com ara Rússia, la Xina, Turquia o el Marroc. Però d’ahir ençà a aquesta molèstia s’hi uneixen també els avisos judicials. I això, en una Europa democràtica, temorosa del dret de veritat i respectuosa amb les lleis de veritat, és cosa de gran cas.

   

PS1. Aquest matí els tres eurodiputats faran una conferència de premsa que podran se-guir ací a VilaWeb. Mentrestant els recomane llegir l’opinió de Gonzalo Boye, recollida per Roger Graells minuts després que esclatés la notícia: “El TGUE veu que això és un cas de persecució política”

  PS2. Avui estrenem una nova secció multi-mèdia: “Històries de VilaWeb”. Forma part de les millores que incorporem i que aniran arribant sobretot després de l’estiu, en la línia de crear més continguts i millors, també amb més qualitat de presentació, més adequats al moment i adaptats a tots els aparells on rebeu la informació. De moment, en teniu un pri-mer tast en aquest reportatge que hem titulat Polisario: Espanya paga el preu de la seva traïció. Us recomane que hi feu una miradeta i us agrairé molt els comentaris que em vulgueu fer arribar.

50vilaweb.catDivendres, 4 de juny de 2021

La denúncia jurídica internacional sobre les violacions dels drets humans per part d’Es-panya, especialment dels drets de la minoria nacional catalana, va creixent, lentament, però cada vegada de manera més sòlida. Des-prés dels informes del Grup de Treball sobre la Detenció Arbitrària de l’ONU, ahir mateix el Comitè d’Afers Legals i Drets Humans de l’Assemblea Parlamentària del Consell d’Europa va presentar les conclusions de l’informe que ha anat elaborant sobre la manera com Espanya i Turquia fan servir la justícia com a eina política contra catalans i kurds, respectivament. I és molt dur. Dur i contundent.

El document alerta: “Diversos polítics catalans d’alt nivell van ser processats i finalment con-demnats a llargues penes de presó per sedició i alguns altres delictes, entre més raons per de-claracions fetes en l’exercici dels seus mandats polítics.” I reclama a les autoritats espanyoles que reformen els delictes de rebel·lió i de sedició perquè “no puguen interpretar-se com si restàs sense efecte la despenalització de l’organitza-ció de referèndums il·legals del 2005”. També reclama que “es considere l’indult o l’excar-ceració” dels presoners polítics, “condemnats pel seu paper en l’organització del referèndum inconstitucional i les manifestacions multitu-dinàries pacífiques relacionades”, i que es deixe de perseguir els exiliats i els nombrosos ex-alts càrrecs acusats i pendents encara de judici, “relacionats amb el referèndum del 2017”.

El treball ha estat elaborat pel diputat socia-lista letó i president del Comitè d’Afers Legals i Drets Humans, Boris Cilevics, que ha fet de relator d’una missió complexa d’investigació que ha durat gairebé dos anys. Cilevics ha vi-sitat les presons, ha parlat amb els presoners polítics catalans i s’ha reunit també amb la fiscalia i el govern espanyols, per exemple. Però aquesta tasca ha estat objecte d’una intensa campanya en contra a la premsa es-panyola, amb atacs personals i tot. Durant molt de temps i d’una manera descarada, molts mitjans espanyols han negat que aquest report fos oficial i han arribat a presentar-lo com una simple extravagància personal, sense gens de valor. Una actitud que, evidentment, contrasta amb el fet que ahir, quan l’informe ja havia estat aprovat pel comitè, els mateixos mitjans, fidels a la seua obsessió de posar la unitat d’Espanya per damunt de l’ofici, van fer la viu-viu.

Ara el text s’ha de votar al plenari de l’Assem-blea Parlamentària del Consell d’Europa, el dia 21. Ja veurem com acaba, perquè, tal com va passar amb els suplicatoris al Parlament Europeu, hom pot esperar una campanya per terra, mar i aire dels nacionalistes espanyols per a impedir que l’informe siga adoptat. Però el cas és que ja ha estat aprovat oficialment pel comitè (amb 21 vots a favor i solament 6 en contra), i amb això la remor i les crítiques sobre l’actuació espanyola creix i es reforça. Ja podem comptar que la decisió del Tribunal

QUÈ FAREM, COM A NACIÓ, QUAN AIXÒ DEL SUPREM I EUROPA ESCLATE DEFINITIVAMENT?

V I C E N T PA R TA L

EDITORIAL

Divendres, 4 de juny de 2021Acceptarem que s’esborre un judici i prou, alliberant presoners i exiliats, o farem d’aquesta agressió premeditada la palanca definitiva per a la independència, alliberant-nos com a societat, tots?

51vilaweb.catDivendres, 4 de juny de 2021 V I C E N T PA R TA L

EDITORIAL

de la Unió Europea de retornar la immunitat al president Puigdemont i als consellers Comín i Ponsatí té una lectura atenta també al Consell d’Europa. Igual com l’informe del Grup de Treball de Detencions Arbitràries de l’ONU fou clau perquè Bèlgica refusàs l’euroordre contra el conseller Puig. Igual com pronun-ciaments com els d’Amnistia Internacional, Front Line Defenders, l’Organització Mundial contra la Tortura, l’Associació Internacional d’Advocats Demòcrates, International Trial Watch i el PEN Club International van bastint una barrera com més va més sòlida i densa, més impenetrable, contra el sistema judicial espanyol, contra l’estat que hem de suportar els catalans del sud.

Ahir us comentava que la decisió de Luxem-burg representa va un canvi de rasant. Perquè cada vegada es veu més a la vora que el Tribu-nal Suprem espanyol serà desacreditat, per incompetent, per a jutjar els exiliats i –això encara és més gros– per haver jutjat i con-demnat els presos polítics. La notícia d’avui fa créixer encara més aquesta sensació d’ahir. I en aquest context crec que cada dia és més ne-cessari de preguntar-nos obertament, deba-tre, què farem, com a nació, quan això esclate definitivament. Acceptarem que s’esborre un judici i prou, alliberant presoners i exiliats, o farem d’aquesta agressió premeditada la palanca definitiva per a la independència, alliberant-nos com a societat, tots? Jo ja vaig en donar la meua opinió. M’agradaria que n’hi hagués moltes més.

   

PS1. Parlant de tot això, avui entrevistem el conseller Toni Comín: “Han intentat d’ocul-tar aquesta derrota perquè és una bufetada molt forta”.

  PS2. Recordeu el moment Txornòbil? Doncs ahir el govern espanyol va emetre un comu-nicat dient: “La Comissió d’Afers Legals i Drets Humans de l’Assemblea Parlamentària del Consell d’Europa ha avalat avui l’actuació d’Espanya en relació amb els polítics inde-pendentistes catalans.” Ni jo, que vaig avisar que l’apuntalament de la mentida acabaria substituint la gestió de la realitat, no m’ho puc creure.

52vilaweb.catDivendres, 4 de juny de 2021

52

LA PÍNDOLA JORDI GOULA

53vilaweb.catDivendres, 4 de juny de 2021

Ahir, l’Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament Econòmic (OCDE) i l’Autoritat Independent de Responsa-bilitat Fiscal (AIREF) van coincidir a ex-pressar la seva preocupació per l’espiral alcista del deute públic espanyol, que el primer trimestre d’enguany ja depassa el 125% del PIB. Ambdues institucions van vincular-ho, a més de la despesa per la pandèmia, al creixement de la nòmina dels pensionistes. Dimarts passat, sense anar més lluny, ens assabentàvem que, sense fer soroll, la despesa en pensions de l’estat espanyol ha pujat un 3% al maig i marca un nou rècord, amb 10.154 milions d’euros.

En aquesta situació, tant l’AIREF, en el seu Observatori, com l’OCDE, en el seu darrer informe sobre l’economia espa-nyola, coincideixen a recomanar que s’emprengui una reforma immediata de les pensions, atès que “els desafia-ments fiscals es veuran exacerbats per la duplicació de la taxa de dependència de la gent gran d’aquí al 2050”. Segons l’OCDE, sense aquesta reforma, el deute es dispararà fins al 171% del PIB i, fins i tot fent la reforma, s’estancaria en el 116%. Per això consideren que s’han de prendre mesures adequades i socialment

acceptables per a garantir la sostenibili-tat. Val a dir que el mateix càlcul fet per l’AIREF surt una mica inferior, del 165%.

De moment, el govern espanyol sembla que dóna per tancat un acord amb els agents socials per a aprovar el primer paquet de la reforma de les pensions. El ministre d’Inclusió, Seguretat Social i Migracions, José Luis Escrivá, ha asse-gurat aquest matí a TV3 que és qüestió de dies que es formalitzi aquest pacte, que inclourà la revaloració de l’IPC perquè els pensionistes no perdin poder adquisitiu. Veurem com acaba i quines sorpreses ens ofereix el canvi en el món de les pensions, que ja s’ha allargat massa.

Ja tindrem temps de parlar-ne. Ara tor-nem al deute, que és la notícia d’avui. L’AIREF constata que, en el primer tri-mestre del 2021, el deute públic va con-tinuar creixent amb intensitat: va sumar 47.126 milions d’euros i va assolir els 1,39 bilions en total. Això ha significat un increment de la ràtio de deute de 5,2 punts respecte al tancament del 2020, fins a un nou màxim del 125,2% del PIB. No obstant això, el rebrot de l’activitat econòmica esperat els trimestres vinents indica que possiblement s’ha arribat a

LA PÍNDOLA

Divendres, 28 de maig de 2021En plena vaccinació, l’OCDE i l’AIREF insisteixen en la urgència de pensar seriosament en el risc del deute acumulat fins el primer trimestre, un 125% del PIB, i amb la reforma de les pensions

53

ELS PROBLEMES QUE ESPEREN A LA SORTIDA DEL TÚNEL

un sostre en el curt termini. És a dir, que creixerà més de pressa el denominador de la ràtio.

El problema és que, segons l’AIREF, l’augment important de l’estoc de deu-te públic llegat d’aquesta crisi, sumat a un elevat nivell de partida, situa la sostenibilitat de les finances públiques en una posició que qualifica de “gran vulnerabilitat” i, sortosament, en un entorn de finançament immillorable. I recorda que, tot i l’augment de les neces-sitats d’endeutament, el cost efectiu del finançament del deute de les adminis-tracions públiques ha seguit disminuint, un fet insòlit, que ha permès de reduir la despesa en interessos, tant en valor absolut com en percentatge sobre el PIB. Evidentment, les actuacions dels bancs centrals forçant la rebaixa dels tipus fins a nivells negatius hi té molt a veure, en aquesta situació que gosaria de qualificar de difícilment repetible.

Però, i en el futur? Doncs l’AIREF con-sidera que el rebrot esperat de l’activi-tat impulsada pel Pla de Recuperació, Transformació i Resiliència, la millora del component cíclic del saldo públic i la desaparició gradual de les mesures

J O R D I G O U L A

54vilaweb.catDivendres, 4 de juny de 2021

relacionades amb la pandèmia permeten de projectar una reducció del deute de 7,6 punts per al 2024, de manera que la ràtio se situarà en el 112,4% del PIB. És a dir, que la millora vindrà per variables alienes al gruix del deute. I què passarà amb el cost?

Molt senzill. La sostenibilitat futura va fortament lligada a les polítiques que decideixi el Banc Central Europeu (BCE). Una hipotètica retirada dels instruments no convencionals de política monetària i la reducció del deute sobirà del balanç del BCE pot representar un desafiament important no exempt de riscs, com ara un possible repunt dels tipus d’inte-rès. I la realitat ens diu que l’aplicació d’aquests instruments, per definició, és escadussera.

Per això, la gent de l’AIREF considera que l’alt nivell d’endeutament representa un elevat risc per a la hipotètica alça de la despesa pública, per la via dels interessos a pagar. Segons les simulacions que han fet, un increment de tipus de 100 punts bàsics (un 1%) significaria una despesa addicional acumulada en interessos el 2024 superior als 15.000 milions. Perquè ens fem una idea de la xifra, és més que

l’impacte estimat en el cost de l’Ingrés Mínim Vital per a aquest període.

En aquest sentit, l’AIREF tranquil·litza els ànims i afirma que l’expectativa actual d’un entorn durador de tipus d’interès baixos ofereix un marge de maniobra més gran en el disseny d’aquesta estra-tègia i, per tant, permet d’abordar la volta a l’equilibri pressupostari estructural d’una manera gradual i no lesiva per al creixement. Veurem si és així. A mi em sembla un xic optimista.

LA PÍNDOLA54J O R D I G O U L A

55vilaweb.catDivendres, 4 de juny de 2021

“Un miler de representants de la societat civil i del sector empresarial català ha assistit avui a un acte acadèmic convocat per reclamar millores a l’aeroport de Barcelona i més presència de vols in-tercontinentals. L’acte ha estat convocat per la Cambra de Comerç de Barcelona, Foment del Treball i el RACC i s’ha fet a l’escola de negocis IESE. Germà Bel, catedràtic d’economia aplicada de la UB, ha dit que amb l’acte d’avui es volia demanar el millor aeroport possible per a Barcelona. Bel ha assegurat que no es pretén que el Prat sigui un aeroport de connexió, redistribuïdor de vols, com el de Frankfurt, sinó que tingui una pla-taforma de vols intercontinentals. Ara com ara, és el vuitè aeroport d’Europa en trànsit agregat, però ocupa el lloc 25è o 30è en vols intercontinentals.”

Aquestes línies corresponen a una crò-nica d’agència del dia 2 de març de 2007, fa catorze anys. I ha plogut molt de lla-vors ençà, però demà passat es repetirà l’acte, aquesta vegada a ESADE, amb el mateix motiu de fons, l’aeroport.

Va servir de res aquell acte del 2007? Al cap de deu anys, Germà Bel declarava a La Vanguardia que, tot i que l’acte del

IESE no havia tingut efecte en el govern espanyol, “va significar el principi d’un canvi en la societat catalana, que va començar a conscienciar-se del gran potencial de l’aeroport i de la impor-tància de les infrastructures”. Per Bel, gràcies a l’acte es va posar un cost polític a una infrastructura molt important. Tanmateix, afegia: “Tot i que la gestió individualitzada era la millor manera de gestionar l’aeroport, ni es va aconseguir ni s’aconseguirà mai.”

I, efectivament, continua a les mans d’AENA. Però vet aquí que, arran de les discordances  entre els partits polítics i de la negativa a l’ampliació de l’Ajunta-ment de Barcelona, ha renascut l’esperit del IESE i ara se’n va a ESADE, però amb moltes més entitats al darrere. Entre els convocants a l’acte de dimecres, 2 de juny, hi ha les patronals Foment del Treball, PIMEC, la Cambra de Comerç de Barcelona, Barcelona Tech City, Mobile World Capital, el Cercle d’Economia, el Círculo Ecuestre, el RACC, ESADE i Barcelona Global. En total, més de dues-centes entitats. Totes demanen que es confirmi l’ampliació de les ins-tal·lacions per reforçar el Prat com a hub internacional.

LA PÍNDOLA

Dilluns, 31 de maig de 2021Han passat catorze anys entre les dues trobades organitzades per la societat civil i els empresaris, ara per a exigir l’ampliació de la instal·lació barcelonina i la consolidació com a ‘hub’ intercontinental

55

DEL IESE A ESADE, AMB L’AEROPORT DE PROTAGONISTA

Al document de convocatòria es diu que per assolir la recuperació i la consolida-ció de les connexions intercontinentals de Catalunya, és imprescindible que les institucions i els agents del territori arribin a un acord, perquè “esdevingui una realitat la inversió de 1.700 mili-ons d’euros que AENA ha compromès per al desenvolupament de l’aeroport, que inclou la construcció d’una nova terminal i actuacions vinculades per a utilitzar la capacitat aprovada al pla di-rector vigent per al camp de vol, com ara l’allargament de 500 metres a la tercera pista. Aquesta inversió, a més, generaria 20.000 llocs de treball”.

Per què és tan important i per què es fa la mobilització? Molt simple. N’hi ha prou de veure les xifres que ha fet la Cambra, en què explica que a l’aeroport de Barcelona hi hagué un augment mitjà de trànsit anual del 5,3% durant el perí-ode 2000-2019, que va fer que passés de 19,5 milions de passatgers a 52,7 en aquests vint anys, i que els deu últims anys dupliqués el trànsit internacional. El màxim estimat que pot gestionar amb les instal·lacions actuals és de 55 mili-ons. A més, el 2019 va ser el sisè aeroport de la Unió Europea en volum de trànsit.

J O R D I G O U L A

56vilaweb.catDivendres, 4 de juny de 2021

Fa poc que el Laboratori d’Economia Aplicada AQR-Lab de la Universitat de Barcelona ha fet l’estudi d’impacte econòmic de l’aeroport: amb dades del 2018, el nombre de treballadors ocupats directes és de 38.117 i de 218.181 com a efecte global. La contribució al PIB de Catalunya és d’un 6,8%. Si es fes l’am-pliació, la contribució pujaria al 9%. Re-alment, això no es pot deixar perdre per discrepàncies entre partits i municipis.

Quin problema hi ha? Per què hi ha tanta por de perdre aquest tren de 1.700 mi-lions? AENA ha dit que vol que hi hagi consens general per a fer la inversió. I, de moment, no és que hi hagi discrepàncies entre institucions, sinó que n’hi ha dins l’Ajuntament de Barcelona... I ja veurem a la Generalitat. Ja he dit que Ada Colau ha dit que no. Si la línia que segueix ERC és la mateixa que la del seu grup mu-nicipal barceloní, imperarà la negativa també a la Generalitat? No ho sé. Més ambigua –i per a mi, sorprenent– va ser la posició de Junts per Catalunya, que va optar per l’abstenció mentre demanava que tots els agents implicats s’asse-guessin per cercar un acord majoritari. Segons que es va dir, hi hauria d’haver el Ministeri de Transports espanyol, però també el de Transició Ecològica, juntament amb la Generalitat, l’Àrea Metropolitana de Barcelona (AMB) i els ajuntaments de Barcelona i del Prat. Què farà la Generalitat?

I els socialistes? En principi, estan d’acord amb l’ampliació, però no van voler entrar en l’embolic i van tirar la pilota enlaire, tot destacant la neces-sitat de tenir el vist-i-plau de la Unió Europea per a complir les compensa-cions ambientals proposades. Bé, un altre agent per a la taula del consens. En realitat, és l’última baula de la cadena, però és fonamental: la Comissió Euro-pea és l’administració que té la clau del projecte d’AENA, perquè la prolongació de la tercera pista afecta la Ricarda, un espai natural amb la màxima protecció possible. Tanta, que qualsevol modifi-

cació en aquests terrenys pertanyents a la xarxa Natura 2000 ha de tenir el vist-i-plau de Brussel·les. I la possibilitat de fer-hi modificacions és recollida en la legislació europea, però el procediment és molt rigorós i exigent.

Ves per on, la Ricarda és la clau de milers de llocs de feina i d’una part gens negli-gible del futur de Catalunya! Segons la nota que va passar ahir la Cambra –i que publicà VilaWeb–, un dels principals ar-guments contraris a allargar cinc-cents metres la pista curta és precisament la invasió de la Ricarda. Per això, les entitats signants manifesten que l’am-pliació de l’aeroport ha de ser “perfec-tament compatible amb la protecció de la biodiversitat mitjançant l’adopció de les mesures compensatòries adequades i proporcionades”. I afegeixen: “Cal un diàleg sincer entre les administracions i les associacions implicades que permeti la recerca del consens i l’adopció que millori la situació de partida econòmi-cament i ambiental.”

Al mateix temps, fan una crida a AENA perquè es comprometi amb les com-pensacions i amb la creació d’un nou espai natural del delta del Llobregat. “L’ampliació de l’aeroport s’ha de fer amb respecte ple a l’ordenament jurídic, català, espanyol i europeu en general i especialment de protecció de la biodi-versitat, amb plena seguretat jurídica”, diu el text.

Els ajuntaments de Gavà i Castelldefels s’oposen a l’ampliació, però el de Vila-decans hi està d’acord. Curiós, perquè tots tres en són afectats. Diverses en-titats ecologistes també s’oposen afer-rissadament a l’ampliació per motius diversos, tots en relació amb la Ricarda i el soroll, i s’han agrupat sota una pla-taforma, Zeroport, per a frenar aquests plans. A més, hi ha sempre al fons les queixes veïnals per l’impacte acústic dels avions. No vull entrar –perquè desconec el camp– en el món de les bestioles i plantes que puguin resultar

LA PÍNDOLA56

afectades, si bé sembla que AENA té previst de posar uns altres terrenys a la seva disposició i ajuntaments com el de Viladecans acceptarien de cedir-los. Quant al problema del soroll, que no dubto que és molt molest, sempre m’he preguntat si quan la gent s’hi va fer la casa, o la hi va comprar, no hi havia ae-roport. Crec que sí. I no ho entenc gaire, això, de comprar una casa al costat d’un polvorí i després demanar que l’eliminin perquè pot explotar.

En definitiva, som davant una cruïlla que no hauria de ser tan problemàtica. Aquesta vegada és qüestió interna, això sí, amb Brussel·les al fons. No sé quina repercussió tindrà l’acte de dimecres entre els opositors a l’ampliació. Però seria bo que els polítics se’n fessin ressò i que recordessin que el bé comú passa per damunt dels problemes particulars o dels partits. I que maximitzar-lo és la seva feina. Per això hi són i per això cobren.

J O R D I G O U L A

57vilaweb.catDivendres, 4 de juny de 2021

“El maig ha estat un altre mes molt bo per al sector manufacturer espanyol, perquè les noves comandes i la pro-ducció han augmentat a uns ritmes no observats des d’abans de la crisi finan-cera mundial del 2008. El creixement ha estat impulsat per la reobertura creixent de les economies i la contínua fortalesa de la demanda, tant a casa nostra com als països de l’entorn. L’augment de la producció probablement hauria es-tat més fort, si no hi hagués hagut les restriccions ni les contínues dificultats d’obtenir una àmplia gamma de submi-nistraments.” Aquest és el parer de Paul Smith, director econòmic de la consul-tora IHS Markit, que elabora els índexs dels directors de compres (PMI), sobre la situació de la indústria manufacturera a l’estat espanyol, en referència al mes passat, presentat aquest matí.

Molt probablement, demà les xifres de desocupació registrada i de la Segure-tat Social reflectiran d’alguna manera aquest avançament positiu de la situació a la indústria que avui ens apunten els PMI. Cal pensar que, si les dades són positives per a tot l’estat espanyol, a Catalunya ho hauran estat igual o més –fet que malauradament no podrem

comprovar estatísticament fins a pri-mers de juliol–, perquè el PIB industrial manufacturer català representava el 26,6% de l’estatal el 2019 i el 27% el 2020. Tinc una curiositat especial per a veure com hauran anat els ERTO, que, en definitiva, són els que marquen l’ano-malia més important que tenim, ara com ara, al nostre mercat de treball.

De l’informe, jo en destacaria algunes coses que em semblen molt significa-tives. La primera és que la indústria de tota la zona euro registra un creixement rècord al maig. Analitzant-ho per paï-sos, els Països Baixos van assenyalar la lectura més alta de l’índex PMI, seguit d’Àustria. Tots dos països van registrar sengles lectures rècord de l’estudi. Dels sis països restants abastats per l’estudi, Irlanda i Itàlia també van registrar les seves lectures més altes de PMI; i Grècia, França i Espanya van registrar les seves màximes d’ençà d’uns quants anys. Alemanya ha anat una mica més lenta, per a un ritme alt.

La segona, és la força de la represa a l’estat espanyol. Era normal que fos així quan comencessin a estirar la mà els importadors estrangers amb les seves

LA PÍNDOLA

Dimarts, 1 de juny de 2021Forts augments de noves comandes, la producció creix al ritme més alt en catorze anys, mentre l’estrangulament en els subministraments es manté

57

LA INDÚSTRIA PASSA L’EXAMEN DEL MAIG AMB UN EXCEL·LENT

comandes. Segons el PMI, els augments més forts, tant de la producció com de les comandes, van impulsar l’índex a l’alça. En el cas de les vendes, l’augment net va ser el més pronunciat que hagi registrat l’estudi d’ençà del desembre del 2006, amb enquestats que detecten un fort augment de la demanda, tant del país com de l’estranger.

També esmenta que les noves comandes per a exportacions van créixer al ritme més fort de tres anys i mig, gràcies a una demanda notablement més alta dels països europeus veïns, és a dir, els nostres principals clients. L’exportació pot tornar a ser, en aquests moments, l’estrella de la nostra economia, però tampoc no en tindrem coneixement estatístic amb la rapidesa que caldria.

Mentrestant, la producció augmenta al ritme més fort en més de catorze anys, a mesura que les empreses reforcen l’activitat, en resposta a la pujada de les vendes. Aquesta velocitat de desen-volupament, com és lògic, ha portat a estrangulaments en l’activitat, quan aquest fet s’ha agreujat pels estralls de la pandèmia arreu del món. Per això, en alguns informes de l’enquesta es

J O R D I G O U L A

58vilaweb.catDivendres, 4 de juny de 2021

comenta que la producció s’ha restringit en certa manera per les limitacions de l’oferta. De totes maneres, la producció ha augmentat per quart mes consecutiu. Una dada que demostra que anem ben encaminats.

Sobre això que comentava dels estran-gulaments a la producció amb què es troben moltes empreses, les últimes dades mostren que els terminis mit-jans de lliurament de molts subminis-traments es van deteriorar a un ritme només superat una vegada en la història de l’estudi (l’abril del 2020). Sobretot en alguns materials com els metalls, els plàstics i la fusta, que han estat es-pecialment difícils d’obtenir, segons els enquestats, que també han informat que el preu d’aquests productes ha augmen-tat considerablement. Atès que el cost del combustible també s’ha apujat, els subministraments, en general, s’han encarit a un ritme fort i sense precedents recents, el mes de maig.

Les empreses han respost a l’augment dels costs tot apujant els preus a una taxa rècord de la sèrie dels PMI, cosa que implica una millora en els marges, molt castigats aquests últims temps. Els

enquestats comenten que la demanda més gran del mercat ha estat una millora relativa del seu poder de fixació de preus. De fet, l’índex de preus industrials (IPRI, no el confongueu amb l’IPC) de l’abril, que fa l’INE, va marcar una pujada del 7,7% interanual, sense comptar els pro-ductes energètics, en què destacava el fort impuls dels metal·lúrgics, amb un 24% d’augment, i els de la indústria química, amb un 18%.

En definitiva, un bon mes de maig per a la indústria. Ara manca saber els serveis, que, evidentment, van amb un retard significatiu en el ritme de recuperació. El turisme té la paraula. De totes ma-neres, el ritme de vaccinació d’aquests moments fa tenir expectatives molt millors que ara fa uns quants mesos per a diversos subsectors molt danyats per la pandèmia. Però no avancem esdeve-niments...

LA PÍNDOLA58J O R D I G O U L A

59vilaweb.catDivendres, 4 de juny de 2021

Les dades del mercat laboral del mes de maig, publicades aquest matí, han estat bones per a Catalunya i per a l’es-tat espanyol. Ha baixat la desocupació i han crescut les afiliacions a la Seguretat Social. També s’ha reduït el nombre d’afectats pels ERTO i el de les empre-ses que tenien treballadors en aquesta situació. La disminució de la pressió de les restriccions en el sector serveis i, amb menys importància, la forta tirada de la indústria (vegeu la píndola d’ahir) han estat les “culpables” que la situa-ció hagi millorat en l’aspecte cabdal de l’economia, el treball.

Els Països Catalans han estat entre les quatre comunitats capdavanteres de l’estat espanyol, gairebé amb el 40% del total de les afiliacions a la Segu-retat Social. A Catalunya, els afiliats han augmentat de 37.363, a les Illes, de 25.049 i al País Valencià, de 18.747. Enmig, hi ha Andalusia, amb 33.762. És un fet important, perquè vol dir que les previsions sobre el turisme –cabdal a tot el país– que fa la gent del ram, que és qui contracta, són optimistes. I això és molt bo, en aquests moments, per a donar suport a la indústria i la construcció en el camí de la recuperació global.

Entre la munió de dades que han pre-sentat avui els ministeris de Treball i de Seguretat Social, a més de les des-tacades, n’hi ha de més d’interessants. Sobretot, quant a l’evolució dels afectats pels ERTO, que aquest mes han baixat d’un 10,4% a Catalunya respecte del mes d’abril. És cert que el ritme és menor que en la xifra global de l’estat –un 15%– però significa un esforç important, per la idiosincràsia del teixit productiu. Per exemple, les empreses que tenen tre-balladors en aquesta situació han baixat d’un 13%, enfront del 10% del total de l’estat espanyol. Encara que no té gaire importància, el fet d’anar a un ritme inferior a la mitjana estatal no m’agrada gaire. Caldria mirar-ho bé i que el nou govern de la Generalitat hi fes alguna cosa. Tot plegat ha fet que els afiliats afectats per ERTO sobre el total hagin passat del 4% al 3,5% entre l’abril i el maig a Catalunya, mentre que l’estat espanyol han passat del 3,3% al 2,8%.

Aquest és un punt cabdal. Recordem que els afectats per ERTO continuen cons-tant a les estatístiques com a afiliats a la Seguretat Social i no compten en la desocupació registrada. Per això no és tan important que al mes de maig a Ca-

LA PÍNDOLA

Dimecres, 2 de juny de 2021El mes de maig, a Catalunya, el País Valencià i les Illes s’han creat gairebé 40 nous llocs de feina de cada 100 de l’estat espanyol, i són les comunitats capdavanteres, a més d’Andalusia

59

L’AFILIACIÓ A LA SEGURETAT SOCIAL PARLA CATALÀ

talunya gairebé hàgim arribat a la xifra d’afiliats que teníem el febrer del 2020, abans de la pandèmia. La diferència és de només 5.000 persones. De totes maneres, cal dir que l’esforç que s’ha fet en aquest punt és important. De fet, és l’únic instrument realment efectiu que ha posat sobre la taula el govern espa-nyol i ha servit per a evitar el tancament de moltes empreses i l’enfonsament de-finitiu de molts autònoms. Pensem que fa un any els afectats per ERTO voltaven els 700.000 i ara han baixat d’un 83%: Déu n’hi do!

Quant a la desocupació, ha baixat de 15.000 treballadors al maig. Ara hi ha 481.000 desocupats, una xifra encara allunyada dels 395.000 d’abans de la pandèmia. Tenim 86.000 desocupats més que no llavors. Malgrat les perspec-tives positives que s’albiren, continua essent una mala xifra, perquè, a més, hi ha 120.000 treballadors a casa seva, amb un ERTO que no saben com s’acabarà. I amb aquesta angoixa al damunt és molt difícil de viure amb naturalitat.

Sectorialment, la reducció més acu-sada de la desocupació correspon a l’agricultura (-9,8%), seguida dels

J O R D I G O U L A

60vilaweb.catDivendres, 4 de juny de 2021

serveis (-3,4%), la indústria (-2,4%) i la construcció (-1,3%). El conjunt de persones sense una ocupació anterior baixa més moderadament (-0,3%). L’evolució de l’agricultura i els ser-veis em semblen normals en aquest mes, però dono molta importància a la indústria, perquè amb l’augment de producció registrat comença a crear ocupació. Benvinguda sigui! Ara, em continua preocupant la xifra dels qui cerquen la primera feina. Ha pujat molt durant els mesos de pandèmia i li costa massa de baixar. Compte!

Com era previsible, la millora de l’ocu-pació del maig –cada any ha estat igual– té molt a veure amb el turisme i feines col·laterals. Per tant, això ho reflecteix la contractació. La xifra de contractes la-borals signats a Catalunya durant el mes de maig ha estat de 219.523, dels quals 31.735 han estat indefinits (el 14,5%) i 187.788, temporals (el 85,5%). Res-pecte del mes anterior, la contractació ha crescut d’un 11% (21.725 contractes més), augment que s’ha centrat majo-ritàriament en la contractació temporal, perquè en la indefinida hi ha hagut tan sols un discret augment (+0,2%: 65 contractes més).

En definitiva, un mes de maig que ha estat positiu en l’activitat productiva i amb reflex directe en el món laboral. Esperem que la vaccinació es mantingui a bon ritme i que ara vingui gent de fora –sobretot dels que gasten–, que potser el futur pot ser una mica millor que no pensàvem fa ben poc.

LA PÍNDOLA60J O R D I G O U L A

61vilaweb.catDivendres, 4 de juny de 2021

Faltava saber què havia passat amb els serveis al maig, per acabar d’arrodonir el millor mes –econòmicament parlant– des que va començar la pandèmia. Ara fa tres dies, vèiem que la indústria anava molt forta, ahir comprovàvem els pri-mers resultats positius en les dades del mercat laboral, tant en la desocupació, com en les noves afiliacions a la Segure-tat Social, i avui hem sabut els PMI dels serveis per a l’estat espanyol. El resultat, com era previsible, també ha estat po-sitiu. Hem tancat, doncs, un mes rodó.

Segons el director econòmic de la consul-tora IHS Markit, que al matí ha presentat aquest índex dels directors de compres, l’economia del sector dels serveis de l’estat espanyol s’ha beneficiat de l’aixe-cament de les restriccions i s’ha expandit al ritme més ràpid d’ençà de l’estiu del 2015, gràcies a la millora de la demanda i les vendes. I em sembla interessant de ressaltar-ne un paràgraf: “Les dades destaquen que el sector està preparat per a un creixement ràpid els mesos vinents, perquè els clients i els consumidors estan clarament interessats a tornar a alguna mena de normalitat, després dels consi-derables desafiaments relacionats amb la pandèmia durant els darrers catorze

mesos.” M’agrada llegir que el sector –molt ampli, és clar– està preparat per a un creixement ràpid. Naturalment, con-tinuarà depenent de l’èxit de l’aplicació dels programes de vaccinació. Sobre el cas particular de l’estat espanyol, diu: “És important que els viatges i el turisme estranger tornin a la normalitat abans no arribi la temporada comercial d’estiu, que serà crucial.”

És especialment interessant de veure que la confiança en les perspectives es manté molt alta. Més del 60% de les empreses enquestades preveuen un augment de l’activitat durant els dotze mesos vinents respecte dels nivells actuals, i la confi-ança en general va ser només lleugera-ment més baixa que a l’abril, quan aquest sentiment va registrar el punt més alt en més de disset anys. Les expectatives con-tinuen avalades per projeccions positives de vendes i demanda, a mesura que s’ai-xequen les restriccions per la covid-19, en concordança amb l’èxit esperat dels programes de vaccinació.

A l’anàlisi per països de la zona euro en el sector dels serveis al maig, Irlanda va passar al capdavant de la classificació, amb el creixement més alt de vint-i-un

LA PÍNDOLA

Dijous, 3 de juny de 2021L’incipient redreçament dels sectors més afeblits, amb la rebaixa de les restriccions, i la forta empenta de l’activitat industrial, fan que encarem l’estiu amb bones expectatives

61

MILLOREN ELS SERVEIS I TANQUEN EL CERCLE POSITIU DEL MAIG

anys de compilació de dades. Espanya també va obtenir un bon resultat: el seu ritme més fort d’expansió en catorze anys i mig. El creixement de França va atènyer la seva màxima de deu mesos. Alemanya va tenir una lleugera millora del creixement i Itàlia fou el país amb un augment més feble de l’activitat total del sector privat.

Per una altra banda, l’anàlisi del consum mensual que ha fet CaixaBank –d’acord amb els seus mitjans de pagament– conclou que el seu indicador ha millorat d’un 1% al maig. Concretament, diu que les últimes dades mostren un rebot res-pecte dels mesos precedents, coincidint amb la fi de l’estat d’alarma i el conse-güent aixecament de les restriccions. En l’àmbit domèstic, segons l’indicador, el consum va registrar la segona millor dada d’ençà de l’esclat de la pandèmia (per darrere de l’agost passat), impulsat per la despesa presencial amb targeta i el comerç electrònic.

Apunta que els sectors que es van recu-perar més en comparació amb els últims mesos van ser els del lleure, la restauració i el turisme, esperonats per l’excés d’es-talvi acumulat durant aquest període.

J O R D I G O U L A

62vilaweb.catDivendres, 4 de juny de 2021

I dóna la notícia d’un canvi incipient: acompanyant el consum domèstic, la despesa amb targeta estrangera també ha mostrat signes de reactivació durant el mes de maig. Amb vista a les setmanes vinents, esperen que aquest bon com-portament del consum es mantingui, aprofitant el vent de cua de la demanda embassada i la recuperació de la despesa estrangera amb l’obertura de fronteres per als principals països emissors de turistes.

Finalment, parlo amb la directora ge-neral de Comertia, Elisabet Vilalta, que m’apunta algunes dades provisionals de l’índex que publicaran demà. Ells fan la comparació del maig sobre el mateix mes del 2019 i els surt negatiu. De totes maneres, la xifra de baixada és menor que la registrada a l’abril, i això vol dir que alguns sectors han millorat la situ-ació. Sempre amb les dades provisionals, els restaurants surten millor, “sobretot els que no van enfocats al turisme, com ara els dels centres comercials”, matisa. En canvi, els establiments d’alimentació bàsica tenen un creixement positiu, però no tant com a l’abril. “És lògic, perquè hi ha més gent que ha anat a menjar als res-taurants”, diu. Això també passa amb el

lleure, que presenta –tot i l’estat negatiu en què es troba– una millora respecte del mes anterior. “Veig la gent dels nostres establiments més animada, perquè veu que, de mica en mica, torna l’activitat. Comencen, ara sí, a veure la sortida del túnel”, em comenta.

Amb tot plegat, doncs, sembla que el maig ha consolidat el començament de la recuperació que ja es va notar al març, després d’uns dos primers mesos de l’any per a oblidar. Amb l’arribada del turisme, entrarem en una nova dimensió. I no oblidem els congressos, que lenta-ment s’aniran recuperant i que ahir van arrencar. Ara cal veure quants estrangers van arribant, a quin ritme i, sobretot, quina despesa fan. Tant de bo que el juny segueixi aquest camí!

LA PÍNDOLA62J O R D I G O U L A

63vilaweb.catDivendres, 4 de juny de 2021

GALEUSCA

L’ACTUALITAT SETMANAL DES DE GALÍCIA, EL PAÍS BASC I ELS PAÏSOS CATALANS

“Galeusca de directors” es publica cada setmana a VilaWeb, Berria i Nós Diario, en les llengües respectives de cada diari, com un diàleg entre tots tres directors

Martxelo, Vicent, us explicaré la plaga que tenim a Galícia: la dels parcs eòlics, afavorida pels canvis en el marc regulatori estatal i gallec. Novament, ens tracten com una colònia: les empreses energètiques –de capital forà, la majoria– aprofiten els nostres recursos naturals per treure’n partit. I què ens queda a nosaltres? Ens queden unes muntanyes infestades de molins de dimensions exagerades –els parcs projectats, un total de 131, són majoritàriament d’aerogeneradors tres vegades més alts que la Torre d’Hèrcules–, una biodiversitat danyada i la usurpació de les terres. En molts casos, en espais naturals protegits.

I no us penseu pas que n’obtinguem un gran profit, de la situació: a tot estirar, uns quants llocs de treball i escas-ses rendes, com demostren les dades de les zones de més

INVASIÓ EÒLICAMARIA OBELLEIRO Directora de Nós Diario.Des de Galícia.

desenvolupament eòlic de país. I, al damunt, paradoxalment, acaba de tancar la planta de Siemens Gamesa que fabricava components per als aerogeneradors. Com sabeu, Galícia és exportadora d’energia, però aquí no tenim tarifa elèctrica diferenciada. Els nacionalistes fa anys que insisteixen que cal crear una tarifa elèctrica gallega que abarateixi l’energia per al consum particular i per als sectors econòmics, però ha rebut sempre la negativa per resposta. No és estrany, tenint en compte la quantitat de polítics que ocupen cadires als con-sells d’administració de les empreses energètiques. A l’àmbit nacional, són il·lustratius els exemples d’Antonio Couceiro, conseller de l’època de Fraga, i de Beatriz Mato, consellera amb Feijoo –fins el 2018, responsable de la cartera de Me-di, àrea que va tramitar alguns dels projectes de Greenalia, l’empresa per la qual va fitxar en acabat.

La defensa d’aquesta energia renovable ha d’implicar atendre les necessitats de Galícia, els interessos de les comunitats lo-cals, la compatibilitat amb les activitats socioeconòmiques de la zona i la protecció del territori. Considerar-la un bé públic, i més en veient l’encariment de la factura elèctrica, hauria de ser irrenunciable. Renovables sí, però així no.

G A L E U S C A

64vilaweb.catDivendres, 4 de juny de 2021

Qui no vol rectificar no rectificarà mai. Aquests últims anys ens han dit i redit que, en la qüestió de l’anomenat conflicte basc, no s’han de fer discriminacions entre les víctimes. Que totes mereixen la veritat, el reconeixement i la reparació, encara que cadascú tingui les pròpies circumstàncies. I que aquests tres criteris bàsics són universals per a cadascuna de les víctimes.

Tanmateix, aquesta setmana s’ha inaugurat a Vitòria el Cen-tre per a la Memòria de les Víctimes de Terrorisme, amb la presència dels principals mandataris d’Espanya –Felipe de Borbó, el president de govern espanyol Pedro Sánchez ...– i el president basc, Iñigo Urkullu. És un projecte concebut per ser un centre de les víctimes d’ETA, tot i que finalment també hi han fet un lloc a les víctimes d’organitzacions com ara els

“La diferència en el cas de Puigdemont i els exiliats és que ells són en un espai real de justícia, on les lleis es compleixen, els reglaments es respecten, els fets compten i tot és previsible”, m’explicava dimecres a la tarda un advocat, bon amic. Conti-nua: “És ben al revés d’això que passa a Espanya, on la justícia és imprevisible perquè s’aplica a voluntat del jutge i els seus interessos o manies; aquesta és la gran diferència, i això és el que els exiliats han sabut aprofitar bé.”

La conversa girava entorn de la decisió de Tribunal General de la Unió Europea d’acceptar les cautelars presentades per Puigdemont, Comín i Ponsatí, i de tornar-los immediatament la immunitat que el parlament els havia retirat en una votació renyida.

GALEUSCA

DE MEMORIAL EN MEMORIALMARTXELO OTAMENDI Director de Berria. Des del País Basc.

EUROPAVICENT PARTALDirector de VilaWeb. Països Catalans.

GAL, essencialment per demanar el suport del govern basc, la Diputació d’Àlaba i l’Ajuntament de Vitòria, a les mans de PNB.

El govern basc, principalment el president Urkullu, fa anys que defensa que el tractament de les víctimes del conflicte ha de ser inclusiu, que cal tenir-les en compte totes, sense excloure’n cap, perquè totes han rebut violència. Un missatge que Urkullu va repetir la setmana passada a la presentació d’una iniciativa en favor de la convivència. És difícil d’estar en desacord amb aquest criteri.

I, no obstant això, una setmana després, el màxim responsable del govern basc ha deixat passar una oportunitat d’or –a la inauguració de l’esmentat centre– per recordar les víctimes de la violència perpetrada per l’estat i per demanar als man-dataris espanyols presents que fessin una lectura autocrítica del passat. Però els dirigents espanyols se’n van anar sense escoltar-ne ni mitja paraula.

On es mostraran llavors les vulneracions dels drets que no alberga aquest memorial? On es mostraran les banyeres, els elèctrodes, les mantes, els grans toms telefònics, els cartutxos de dinamita, les sales d’interrogatori, els bitllets dels fons de rèptils dirigits a periodistes, les armes ...? En algun edifici que no es construirà fins d’aquí a vint anys?

La decisió adoptada és molt remarcable, perquè el tribunal no havia concedit mai una cautelar anul·lant un suplicatori. Prossegueix el meu amic: “Això és perquè fins ara no s’havia arribat mai a una situació com aquesta: Espanya demana el su-plicatori per enviar-los directament a la presó, sense judici. I la persecució política és massa evident per a poder-la dissimular parlant de malversació.” “De fet –diu– observa que el tribunal adopta la cautelar sense ni tan sols esperar que el parlament expliqui la seva versió, i això sí que és rar i excepcional.”

De moment, doncs, els tres eurodiputats de Junts podran moure’s lliurement per tota la Unió Europea, llevat de l’estat espanyol. Però ara aquesta anomalia sembla que té un horitzó temporal. Continue amb la conversa: “Si el Tribunal finalment decidís de restaurar la immunitat dels tres eurodiputats, seria lògic que ells preguntessin si aquesta immunitat afecta Es-panya i el tribunal només podria respondre que sí. I si passa això qualsevol eurodiputat pot demanar empara al parlament perquè el protegeixi oficialment en cas de visitar un lloc peri-llós.” Cosa que, em diu, vol dir que podrien tornar a Barcelona, protegits per la UE. “Però no correm tant, que l’exili demostra que cada peça ha de caure al seu moment”, remata.

65vilaweb.catDivendres, 4 de juny de 2021

65

CLOSCADELLETRABIEL MESQUIDAFER QUE EL COS ESDEVINGUI POEMA, ESDEVINGUI PENSAMENT

Amb l’aplanament i la laminació de sentir no es pot accedir a la natura del món i de les coses

JEAN MARIE DEL MORAL

Faig feina per la paraula creadora del silenci.—Faig feina per la pedra amb dos ulls i boca que em parla tostemps.—Faig feina per aquest locus amoenus amb una font, un ventijol, un cant dels ocells, una eclosió de flors, una herba lluent, una ombra d’arbres i una olor sublim.—Faig feina per aquest punt de fugida, d’esquerda, de subversió, de desobedi-ència.—Faig feina pel cos pensador que parla en tant que recull, d’una forma o d’una altra, tots els sentits.—Faig feina per pensar.—Pensar demana llesques llargues de temps.—Avui en dia tot està pensat per no pensar.—Ens injecten el desig de la servitud vo-luntària.—Han arribat les assutzenes. M’acost a les vergues d’aquests lliris estibats de campanes blanques i escolt la vibració del perfum que em retorna al temps primer.

66vilaweb.catDivendres, 4 de juny de 2021 B I E L M E S Q U I D A

CLOSCADELLETRA

Em sent responsable del sorgiment, del bot poetiquer, de pensar els nostres sen-tits.—Faig crides a la coalescència dels cinc sentits.—No te’n tems de la unió, l’adherència, la impregnació, el contacte o la difusió d’un sentit amb un altre, en un altre, un dins l’altre?—Poques coses es poden degustar amb els cinc sentits alhora, no ho sabies?—Faig un camí llarg cap a la representació dels intervals. Cal viure en els intervals; en ells es produeixen psicogeografies de la percepció que no duren en els angles quasi morts.—Mixtura, mescladissa, brancatges, desar-relaments, cok-tail, núvols de matisos.

Suscitar els llocs, fer-los parlar, les veus dels morts volen dir-se, volen expres-sar-se.—Volen.—Fer passar missatges clars, precisos i exactes en la clandestinitat més ab-soluta.—Fer despertar flors, sembrar descloses, solcs capbaixculats poden ser una arma verbal molt fèrtil.—Lluitar pels cultius, conrear-se a si ma-teix, fer fruitar l’altre, ens salvarem ple-gats, nàufrags perduts dins les aigües procel·loses i fosques, cal saber que hi ha guerra encara que no se nomeni a les clares.

Arreu arreu sistemes dits de comunicació castradors.—John Coltrane toca el saxo als intervals i genera coneixences antigues dins la claror quasi apagada de vermells hemor-ràgics d’aquest hivernacle amb Santiago Rusiñol i John Ruskin que fan mambelle-tes a la posta de sol.—Derives per arribar a alguna cosa.—Els homoniqueus no s’adonen pràctica-ment gens ni mica de la natura. I la natura és molt bella.—El programa dictatorial tirànic que ens ataca és brut: cal que els humans pensin el menys possible, obligar-los a practicar l’esclavatge del no-pensar.—I aquí es produeix la catàstrofe perquè d’aquesta manera es perd l’atenció, i la lectura, i la llengua, i el saber, i els sabors.—I es produeix una reducció jivaritzadora del llenguatge, o sia una reducció de la percepció.—Les sensacions es fan malbé.—Amb l’aplanament i la laminació de sen-tir no es pot accedir a la natura del món i de les coses.

Cal fer-se refractari a l’esser obligat.—No deixar-se anorrear ni capgirar del teu desig.—Batallar, batallar, batallar, ho recordes?—És l’única manera de poder tenir la possibilitat de resistir i crear.

Hi ha una cosa física.—Com podem fer ressortir aquesta adhesió íntima del cos humà i els seus sentits amb la terramarcel?—Els mestres devuitescs ens donen la dre-cera: aquell que no sent profundament com alguna cosa d’interior la natura mateixa s’allunya de les comprensi-ons d’aquesta alegria, d’aquesta joia, d’aquesta encarnació del planeta.—Un planeta malalt per mor dels homoni-queus depredadors.—Ho deia amb paraules ben lleugeres el poeta Lautréamont: “La mouche ne re-sonne pas bien aujord’hui, un home bour-donne a ses oreilles.”(“La mosca no res-sona bé avui, un home brunzeix a les seves orelles.”)—Hem perdut tantes de connexions, tants de camins visuals, tantes de paraules, tantes de músiques, tants de tactes!—El cos nou de cada dia, el cos sonor, som-nia en una fonda comprensió psicològica i biològica amb el ritme mateix de la natura.—Entendre és veure.—Fer crides per a la singularització extre-ma, la individuació extrema.—Fer crides per denunciar que la velocitat és pertot menys als esperits.—Fer crides per la repulsió de la dolentia i l’extensió de la bondat.—Cridar al desert.

LA SETMANA, UNA SELECCIÓDEL BO I MILLOR DE WILAWEB

JA POTS DESCARREGAR EL QUADERN D’AQUESTA SETMANA