Originalitat imaginativa Fotografies Teresa Torres i Casals

Poesies Josep Vendrell i Torres

Originalitatimaginativa

Edita: Fundació la CalàndriaC. Dr. Agell, 5. 08320 El MasnouTel. 93 540 40 72

Disseny gràfic: Josep PuigMaquetació: Eva Ribas Correcció de textos: Aurora Mateu i Montserrat LlopProducció: Ramon Ruiz BruyImatges: Teresa Torres i Casals i fons familiar

Dipòsit Legal: B-29.269/2007

NOTA: Cap part d’aquesta publicació no pot ser reproduïda, emmagatzemada o tramesa,per cap mitjà electrònic, químic, mecànic, òptic, de gravació o fotocopiat, sense prèvia autorització dels autors i dels qui han cedit les imatges.

FotografiaTeresa Torres i Casals

i fons familiar

PoesiaJosep Vendrell i Torres

Pròleg i cloendaJoan Muray

Originalitatimaginativa

Fundació la Calàndria

Pròleg/alfa

ORIGINALITAT IMAGINATIVA, el llibre que teniu a les mans, no és un llibre corrent, és una obra sin-gular, sortida de l’amor i l’admiració de l’autor, Josep Vendrell i Torres, el nostre Jutge-poeta, vers la sevatia, la fotògrafa masnovina, Teresita Torres i Casals, que va marcar una època del seu i nostre Masnou,deixant plasmats, no sols els paisatges, sinó també tota mena d’esdeveniments, fossin públics o privats.

El primer que vull remarcar en aquest pròleg/alfa, com a fotògraf, és que les fotografies del llibre,la majoria de la Teresita, serveixen per a situar al lector a l’àmbit, no sols a l’íntim de l’artista, sinótambé al del moment històric, alhora que per demostrar el seu talent. Són fotografies on es veu lama i la ment d’una dona amb un gust i un sentit de l’estètica i de la proporció excel·lents.

La majoria d’imatges que veureu estan agrupades en diversos apartats, com: Prosàpia (algunes d’a-questes no són seves, formen part de l’album familiar). El Mar. El Poble. Les Persones. Les Cases.Les Quatre Estacions. Llum i Ombres. Contemplació. Amor. La Pàtria. Súplica. I Agraïment. A toteselles hi podreu copsar el que he dit a l’apartat anterior.

El nebot de la Teresita, autor d’aquest treball, va començar-lo en vida d’aquesta triant les fotografiesfetes per ella en la seva vida professional, i va fer un poema per a cadascuna, poemes a mida de laimatge i els hi anava ensenyant a mida que anava acabant. Ella n’estava molt cofoia, però el destí,en forma de mort sobtada de la Teresita, va estroncar la labor, el regal podria dir, però que per sorten Josep va decidir continuar. I si abans, hauria estat un regal molt personal per a ella, ara, en aca-bar el llibre i publicar-lo, ha estat un esplèndid i sentit homenatge a la persona i l’artista que fou laTeresita: un bonic record que perdurarà i passarà a formar part de la història dels masnovins.

I el segon apartat que vull remarcar, tot i no ser el meu punt fort, és el de la part poètica, de la qualsí que puc assegurar, després d’empassar-me les poesies i gaudir-ne, és que són fetes amb tot el cor,i fins i tot l’ànima. Sorgeixen espontànies de la mateixa intenció que ha dut en Josep a aplegar-neles imatges. Són un recull de poemes farcits d’una senzillesa poètica que copsa les més petites ins-tantànies, instantànies però, plenes d’una sensibilitat que ens és propera, com tot allò que estimem.

I ja que tinc el privilegi de començar el llibre per mitjà de les lletres, i cloure’l per mitjà de la imat-ge, com una alfa i una omega, vull que els meus mots finals serveixin d’agraïment a la Teresita, tantpel seu mestratge, com per la confiança dipositada en mi, però molt especialment per la seva amis-tat. I per a en Josep, un bon i entranyable amic, que m’ha honorat encarregant-me aquest pròleg.

Joan MurayFotògraf i historiador

7

Introducció

En les XERROLES MEDIEVALS, se’m va despertar la curiositat devers el cognom Vendrell, prenent-lo com a motivació per als escrits poètics. Això em va fer néixer un sentiment d’injústicia vers el cog-nom de la meva mare i de totes les altres dones, el qual passa a l’oblit.

Del llinatge dels Torres, arribant fins als vuit rebesavis de la part materna, amb els meus germans,cosins i jo mateix, desapareixeran un total de catorze cognoms: Nin, Antich, Serrallé, Xifre, Piera,Alsina, Bosons, Vila, Pi, Ballescá, Rossinyol, Ribas, Casals i, finalment, Torres.

De tots ells, els que venim d’aquesta branca, portem l’herència dels seus gens que es van fonent finsals orígens de totes les coses.

La Teresa Torres i Casals m’ha servit de clau, ella i el seu esperit creador (palès en les seves fotogra-fies), per portar a terme aquests escrits sobre l’ORIGINALITAT IMAGINATIVA, i fer, d’aquestamanera, un homenatge (jurament de fidelitat) als avantpassats, dels quals, quelcom en porto.

Voldria, també, que qui llegeixi les poesies i miri les fotografies revifi en ell un respecte més profundper als qui l’han precedit i pel propi espai mutable en què van viure, sigui el lloc que sigui.

Que aquesta clau, original i imaginativa que es diu Teresa, obri les portes de la vostra sensibilitat queespero esperonar amb la meva pobra poesia i reviscoli els orígens i les arrels dels predecessors delsquals veniu.

Josep Vendrell

9

Prosàpia

Amb fotografies provinents de l’arxiu familiar

12

FRANCISCO TORRES I ANTICH1806 (Alella) - 1/02/1874 (El Masnou)

Genealogia

JOAN ROSSINYOL I CASALS1806 (Alella) - 1/02/1874 (El Masnou)

MARIA BALLESCÁ I SERRALLÉ1813 (Vilamajor) - 14/08/1883 (El Masnou)

FRANCISCA PI I ALSINA1816 - 20/02/1893 (El Masnou)

MIQUEL CARLES MATEU JOAN ROSA JOSEP RAMONA FRANCISCO

HIPÒLIT HERMENEGILDO JOAN

CARLES TORRES I BALLESCÁ(Avi Carlets)

1844 - 28/12/1916 (El Masnou)

RAMONA ROSSINYOL I PI1849 - 9/07/1932 (El Masnou)

? JOAN ? SALVADOR

JOAN TORRES I ROSSINYOL5/08/1875 - 4/01/1960 (El Masnou)

FRANCISQUETA TORRES I CASALS(Tetagran)

28/02/1901 - 22/05/1971 (El Masnou)

RAMONA TORRES I CASALS30/03/1903 - 16/06/1996 (El Masnou)

MARIA TORRES I CASALS30/03/1903 - 16/06/1996 (El Masnou)

JOSEP VENDRELL I SAMON29/09/1900 - 3/02/1980 (El Masnou)

ROSSEND BATALLER I PARADELL(El Masnou)

JOAN VENDRELL I TORRES9/04/1925 (EL MASNOU)

MARIA BATALLER I TORRES

BARTOMEU BATALLER I TORRES

CARLES VENDRELL I TORRES8/11/1929 (EL MASNOU)

JOSEP VENDRELL I TORRES10/02/1940 (EL MASNOU)

13

JOSEP CASALS I NIN(Pepdispeser)

ANTONI RIBAS I XIFRE(Mataró)

ROSA VILA I PIERA1808 (Molins de Rei) - 16/09/1886 (E Masnou)

TERESA ANTICH I BOSONS1829 (Alella) - 22/02/1913 (El Masnou)

JOAN TORRES I CASALS(Tetagran)

04/1913 - 06/1914 (El Masnou)

TERESA TORRES I CASALS(Tia Teresita)

20/07/1916 - 20/07/2003 (El Masnou)

ROSA TORRES I CASALS3/04/1920 - 15/02/2005 (El Masnou)

JOSEP ROSA ENRIC FEDERICO ANTONI LLUÍS

ÀNGEL PICÓ I RIPOLL(El Masnou)

CARLES PICÓ I TORRES ROSSEND PICÓ I TORRES

JOAN CASALS I VILA(Avi Pep - mestre d’aixa)

1855 - 12/04/1931 (El Masnou)

FRANCISQUETA RIBAS I ANTICH1856 (Tiana) - 2/10/1933 (El Masnou)

MARIA FRANCISQUETA JOAN(Tia Mariona)

22/04/1882 - 4/01/1967 (El Masnou)(L’oncle Joanet)

TERESA CASALS I RIBAS5/05/1877 - 15/03/1965 (El Masnou)

Nissaga de mariners

FRANCISCO TORRES I ANTICH. «Mariner» 1806 Alella – 1874 El Masnou.Casat amb Maria Ballescá i Serrallé.

Fills d’en Francisco i de la Maria:

MIQUEL TORRES I BALLESCÁ. «Mariner» 1841 El Masnou – ?A l’edat de 26 anys ja estava embarcat.

CARLES TORRES I BALLESCÁ. «Mariner pilot» 1844 – 1916 El Masnou.L’Avi Carlets estava casat amb Ramona Rossinyol i Pi.

MATEU TORRES I BALLESCÁ. «Mariner» 1849 – 1917 El Masnou.A l’edat de 18 anys ja estava embarcat.

JOAN TORRES I BALLESCÁ. “Mariner” 1852 El Masnou – ?A l’edat de 15 anys ja estava embarcat.

JAUME PI I ALSINA. “Mariner” 1832 – 1909 El Masnou.Casat amb Dolors Noms i germà de la Francisqueta Pi i Alsina.

Fills d’en Joan Rossinyol i Casals i de la Francisqueta Pi i Alsina:

HIPÒLIT ROSSINYOL I PI. “Mariner” 1840 El Masnou – ?A l’edat de 27 anys ja estava embarcat.

JOSEP ROSSINYOL I PI. “Mariner” 1844 Barcelona – ?A l’edat de 23 anys ja estava embarcat.

HERMENEGILD ROSSINYOL I PI. “Mariner“ 1846 Barcelona – ?A l’edat de 21 anys ja estava embarcat.

JOAN ROSSINYOL I PI. “Mariner” 1855 Barcelona – ?A l’edat de 12 anys ja estava embarcat.

Fill d’en Josep Casals i Nin i de la Rosa Vila i Piera:

JOAN CASALS I VILA. “Mestre d’aixa” 1855 – 1931 El Masnou.Casat amb Francisqueta Ribas i Antich i pare de la Tia Mariona.

Menestral-mariner de la Companyia Transatlàntica.Anomenat “Avi Pep” per ser fill de can Pepdispeser.

14

Nissaga equatoriana

Fills d’Antoni Ribas i Xifre i de la Teresa Antich i Bosons:

ENRIC RIBAS I ANTICH. Nat al Masnou, morí a l’Equador.La seva esposa Rosa Murfhy Harker i el seu fill Alfredo Ribas i Murfhy (anglesa i equatorià) mori-

ren a Barcelona i estan enterrats al Masnou.

FEDERICO RIBAS I ANTICH. 1871 – 1932 El Masnou.Solter, visqué molt de temps amb el seu germà a l’Equador.

Fill d’en Joan Casals i Vila (avi Pep) i de la Francisqueta Ribas i Antich:

JOAN CASALS I RIBAS. Nat al Masnou, morí a l’Equador.Es casà a l’Equador i va tenir fills i filles. Li deien oncle Joanet i era germà de la tia Mariona, la

que va regalar la màquina de fer fotografies a la Teresita.

15

Família Casals i RibasFrancisqueta Ribas i Antich, Maria (Tia Mariona) i Joan Casals i Vila

(Avi Pep per ser de can Pep Dispeser, era mestre d’aixa)

16

Grandària sense mida,monotonia engronsada, constant, de nit i de dia,suau, enfurismada,enterbolint la miradaa plena llum o de fosca aclaparada.Neguit d’enyoramentenmig de blau de mar i blau de cel,malenconia... somni... anhel... Vaixell a l’intemperidessota l’estelat, lliure de nuvolada,assaborint, lànguidament, el celest hemisferi!Dient: «On ets Pàtria estimada?

Esposa meva!Dolça fillada!

Oh poble meu!Cada trosset de l’ànima és fet d’un record teu!»Veient, enmig del propi deliriamb els ulls clucs, mirant l’inaccessible empiri, carrers, cases, amics... mar i muntanyes, conreus i camps florits,dies sadolls de llum i d’alegries,de la pau casolana i de plàcides nits!Bressol genèticd’aquells avantpassats, herois anònims d’esperit ètic,que creuaren els mars!Genomes que tot just proppassats,són l’herència preuada pels seus plançons,que en avis, pares i fills són engendrats!Braus mariners!Dins de la grandiositat de l’oceà, heu covat la llavor!No es compra amb els diners el vostre viu llegat.No hi sou, però l’hàlit hi és en el futur que Déu té preparat!És vital i és activa la força del Suprem Amador!Ell la dóna, segons el pes i la mida,a l‘originalitat imaginativa de cada esperit que és creador!

Dins de la grandiosi tat de l ’oceà

17

Família Torres i CasalsFrancisqueta, Teresa Casals i Ribas, Ramona, Maria i Joan Torres i Rossinyol

18

Tot es veu gran,mirat amb ulls d’infant!Tres esglaons i el pati de l’entradaamb unes ventallesque per dintre i al seu darrere,eren tancades amb l’enorme portalada,abans i després de la jornada.Prestatges i taulellsplens de tabac, cansalada, embotits i atuellsfeien la benvingudaa dones, homes i vells,també alguna criatura,adelerada per la llaminadura!Tot es veu gran,mirat amb ulls d‘infant!El celler... el magatzemi al mig la cargolada i ampla escala,cada graó necessitava una ala,des de baix pujava el pensament…davant del cos anava!Aquella eixida on l’avi Joanetmés d’una bóta, tot sol, havia fet.El menjador, la cuina i el rebost,futura cambra obscuraper al revelat de la impresa figura,imatges vives dels recordsmovent-se entre el vermell

i el verd d’aquell lloc fosc!Ombres fugisseres que ambulanten el paper les formes anaven dant.Tot es veu gran,mirat amb ulls d’infant!A dalt els dormitoris,alcoves i sales de sostre alt,amb vidrieres separant-les tal com cal.Calaixeres, balancins, escriptoris…Allà les àvies Francisqueta i Ramona

dones de mariners, avesades a estar soles,envellint-se, anaven navegant les hores,amb sos records,amb sos passats i revifats amors!Del propi mar, esperant l’última ona!Tot es veu gran,mirat amb ulls d’infant!Expectant allò nou, instant darrere instant,Sadollant la intel·ligència de coneixement,

i així,creixent,hom arriba a adult,

experimentant i assimilant allò que era ocult,sumant la vivència de nen i adolescenta dins de l’ànima i en la memòriade tot son pensament!Si bé el futur, el gran desconegut,és un constant interrogant,per més vell que siguiset fa sentir petit, atònit... ignorant;el passat, dolorós o afortunat,com una fulla despenjadaque enyora la grandària de l’alçada,veient-la pel costat contraposat,ell, el passat,desmesurat de la vera realitat,tot recordant amb gratitudcada racó viscut,amb alegria i dolor,amb convivències de rialles i de plor,com un cantar llunyà, quasi perdut,em retorna a la memòria el seu gust!Sí… aquella CASA GRANés viva en mi quan la vaig recordanti a dintre del meu cor,servant-la com un preuat tresor,reviu i es fa més flagrant,veient-la com si encara fos infant!

La ca sa g ran

19

Ramona i Francisqueta Torres i Casals

20

Cent seixanta-tres anys de vivènciacomencen pel primer!Que faria la infantesasi no tastés l’existència(l’abundància… la carència)d’allò que amb la vida ve?Noranta-tres o setanta,les anyades que hom aguantael fan el que ha de ser.Convivint uns i altres,entre encerts, neguits i faltes,i els gens que portem també,cada u és únic en el seu fer!Però seria diferentsi en lloc de viure amb qui viu,visqués amb una altra gent!El tracte que hem de teniramb l’amor que hem de sentirvers aquells que ens han precediti als que ens han de seguir,ha de ser noble i honrat,perquè un és el que és,i d’igual no n’hi ha cap més!LA VIDA: un moment sagrat!

V ivènc i a

21

Rosa i Teresa Torres i Casals

22

Aquí tenim les menudes.De sis fills, elles, les dues,tanquen el grup familiar.Amb les àvies i la tia,la casa gran s’encongiade tanta vivència activa,de tanta història explicadai de vida compartida.Amb plors, amb cants i alegriesse sadollaven els dies,creixien inquietudsi afloraven els recordsdels vells als més tendres cors.

Ah! si pogués retornarpart d’aquella saviesaque sense tenir erudició,tenia la condiciód’una atractiva bellesaplena de participació!

La llavor porta l’amagada sabaque es manifesta en l’opulència

de l’arbre.

Les f i l les pet i tes

23

Ramona Torres i Casals Teresa Torres i Casals

24

S’omple de festa i tot no és igual,el cel sembla més clar,se sent un nou encant,de llum i d’alegria n’és ple el Camí Ral!Hom canvia el seu semblantquan passen pel passeig les NOIES DE L’ESTANC!Soles o acompanyadesatreuen les mirades.La joventut somriu!Les galtes vermellegen.L’hivern es torna estiu!I tot és primavera!La gràcia falaguerapasseja amb pas joliu!Els nois, fatxendejantels van al darrere, adés pel davanttirant-los floretes,elles, sordes... distretescaminen avant.Les dones, en veure-les, fan la xiu-xiu.El vell, callat les mira, pensa el que no diu!L’ocell refila el cant.Les flors tenen envejaguaitant-les de llunyquan es van aproximant!I avui, bo i fent molts anys,carrers i places retornenels seus perduts afanys;fan junts Festa Major!Tot l’envelat s’emplena de música i cançó!Queda parat el temps.El cel, il·luminat i blanc,celebra la boniquesade les NOIES DE L’ESTANC!

Les noies de l ’estanc

25

Francisqueta Torres i Casals(La Teta Gran)

26

Sempre et vaig veure gran,Mare estimada!

Jo era el teu fill petit,el fruit inesperatd’aquella dolça niten què va tornar el pare!La pau em va portar,mentre la maleïda guerra s’allunyava.Sempre et vaig veure gran,lluitant atrafegada,quatre homes són multituddins d’una casa,per una sola dona,

Mare estimada!Avui... potser l’atzar,o bé des del bon Déu,m’arriba l’escalfor del teu esguardi sento dins mon corla teva companyia…el teu amor!Sí! et vull veure la noia més xamosaradiant de joventut i preciosa.Aquella:que jo en ella i ella en mi,ambdós en temps de gestació,vam ser una sola cosa!

Mare estimada!De lluny, sí, de molt lluny... m’arriben tes caríciesque donen a la meva ànima,consol, tendresa i llum!La flor dóna del tot el seu perfum,fins que es desglossa,se’n va i s’allunya enllà,

amunt... amunt!Ai! si sabessis com enyoro

ton abraçada,MARE ESTIMADA!

Mare

27

Teresa Torres i Casals(primera comunió)

28

Inquieta imaginació,constant recercade la imatge ignota… secreta!Com la il·lusió de la primera comunió,pura, innocent,que estima allò que voli anhela allò que pensa,porta a la realitattot el sentiment del seu coramb plena llibertati amb plenitud d’amor!I així creixent,de blanc immaculat,la glòria del momentde la infantesava vers el cel daurat,aquell cel impensatque havien somiatels braus mariners,els seus avantpassats,anant, retornant d’indòmits mars!Ulls d’angeletque miren, contemplantallò que pel defora la va envoltant.Penetra a dintre seu.Oh, aigua soterrada d’una abundant deu!La va enriquint de dolça poesia,de llum i de foscor,fent un conjunt de plàcida harmonia!En fer-se gran, el somieg d’infantes realitza amb més bellesa,ressaltant, adés l’austeritat, adés la tendresa,ambdues en cert encant!L’obra d’artista és filla de qui la va creant.

Original i tat imaginat iva

29

Detall d’un pessebre fet per la Tere

30

Gulliver era gegant al país de Lil·liput,i en el país de Brobdingnag era menut!L’enginy agosarat del pessebristaes fa a la mida d’allò eixit de la seva ment,proporcionat al lloc que mana el pensamenti va creant com a desapercebut artista.La perspectiva li dóna la mida adequada,s’adapta a les distàncies, a les formes,seguint, segons la història i a les normesd’aquell fet fa tant de temps perpetuat!No és ni gegant, ni menut... és com l’indret on la imaginació l’ha dut!I així la tenaç Teresita,veient allò desconegut i amagat de la vista,(creadora, fidel a si mateixa i a la pròpia fita)va ser, del Masnou, la millor pessebrista.

Ombra i llum,amb nits plenes d’estels,

albada i posta,han concebut sos anhels!

La flor amb son perfumi el foc de flama roja amb brasa i fum,amatents, la porten caminant per viaranys,coneguts per ella i pels altres estranys.Passa per conreus i pobles,darrere de l’anunci dels àngels i els seus cants!I allà a Betlem,

a fora, en un raval,arriba de la cova al portal!

Hi troba el Déu fet nen…i és que el pessebrista,a més a més de ser un artista,també és pessebre i és bressolon l’Home-Déu hi heu el seu consol!Té l’ànima protegida contra el malel qui porta en el cor, tot l’any,el SANT NADAL!

La pessebrista

31

Maria Casals i Ribas(Tia Mariona)

32

Dins de son si, es diu la tia Mariona:“Aquesta noia, allò que veu allò raona.Vestits, colors, paisatges i carrers,contrallums i foscors,formes, figures que evoquen sentiments als cors,miratges i desitjos presonersque volen realitzar-se en el seu araper tenir lliure l’expressió en el després!S’ha de fer quelcomperquè aquesta inquietudpugui arribar a tothom!”Amb generositat amorosa, la Maria,(no sé on la va comprar,però era la millor que en el mercat hi havia),li regalà una màquina de retratar.Està encetat el camí de l’aventura,l’exploració excitant no veu la ruta dura!Selva o desert fan atractiu l’indret!Imprès en el clixé,el negatiu es torna viu en el paper,i tot allò amagates manifesta en pura realitat!La càmera fotogràfica va ser un bon invent,però per a la Tere, del tot ha estat adient!Dins de son si, quantes coses va dir la tia Mariona?Callada i expectant,qui com ella, a aquella noia, la va comprendre tant?De jove, atractiva i bufona,de gran i sempre, una excel·lent persona!La musa poetessa,d’incògnit i d’amagat, té la mà estesa.Qui la vol agafar?La copsa sens pensarqui treballa i s’esforçaa realitzar el que el seu cor li mostra,i veu, i sent la poesiaallà on el pensament vaperquè la inspiració li fa de guia.

La màquina de retratar

33

Ramona Torres i Casals(fent de model)

34

-“Als disset anys perdies l’estimat del teu amor,el que has servat tota la vida en el més profund del cor!

Riallera, “carinyosa”,ningú et veia el sofriment.Simpàtica i xamosaeres la fidel esposadel rei del teu pensament!Ja gran, un dia em vas dirque no et feia por el morir,que allà, en l’altra vidahi havia més gent que et voliaque no pas la que hi ha aquí!”-Una noia de l’estancés prudent com no n’hi haper això tothom se l’estimai per això tant es fa estimar!Per provar llum i ombrejat,la Ramona, amatent,estava quieta però latenta allò que li era manat!Es vestia i s’arranjavacom una model de veritat.La Tere la dirigia,bé de cara o de perfil,seriosa i ben ornada,atractiva, d’encisadora mirada.Ambdues… un jardí d’abril!Sí, entre rialla i rialla,amb finura i amb dolçor,com si tingués disset anysi jugués amb son amor,la Ramona reviviaaquell que sempre teniaguardat, un dia i un altre dia,en el més profund del cor!

La model

35

La Tere fotografiant les barques i els cabrestants de l’Ocata, davant del torrent de l’Ase

36

Les barques estant atracades,el mar s’ha quedat parat,via, pedres i travesseshan callat les seves queixeslliures de l’insolent sotrac,per no fer moure els trespeus.

Automòbils i persones,tots, han emmudit les veus!

Quiet... un moment!que res ni ningú es mogui,ara que ha parat el vent!

El clic! fa la impressió.

És la Teresita de l’estancque tot ho està retratant!

ESTÀTICA ACCIÓDE LA IMAGINACIÓ!

Quiet… un moment

37

El mar

La platja on ara hi ha el port esportiu(El Castellet, Can Teixidor i Montgat)

40

Petjada eterna que passes,véns d’allà on el sol albira,te’n vas on es pon el sol,tot esguard, captiu et mira,amb l’ànim tranquil o amb ira,segons son alegria o dol!Amb frenesí o amb moixaina,s’enfurisma o amainael neguit del teu combat!La roca, la sorra… el mar,marquen ton camí platejat.Ets la unió on es pledejael que té i el que delejael temps dins l’eternitat!Cant, murmuri o crit amarg,brogit d’incontables onesque piquen en el rocam al llargd’una perpetuïtat d’estones!

Quan el batec del cordeixa la indefensa persona,el mar en guarda el ressòen el vaivé de cada ona!

Petjada eter na

41

Des de l’espigó sense el port

42

Fantasia passatgeraque evocas el bell passatquan no hi havia cap fronteraper anar de casa al mar!

Ni via, ni carreteraeren suficient barreraper separar ambdós costats.

Oh! Desig d’enamorats!Tant de dia com de nitsi hom volia eren trobats,

mar i terrai terra i mar,

amb la precessió d’un poblesempre devers de l’esguardde l’horitzó que ajuntavael blau cel i el blaumaríamb un bes imaginarique només fa que fugir!Mai més l’escumosa onada,en aquest tros del Masnouon el port hi té l’estada,podrà la platja,per ella ser acariciadacom ho era abans de posar-li el jou!

Ara, sense glòria ni pena,fermada amb una subtil cadena,reposa quieta com l’aigua d’un poui el bell passat s’evaporaperquè li és arribada l’horade l’oblit sense consol!

Fantasia passatgera

43

Una barca i les primeres pedres de l’espigó

44

La proa s’està excitant.L’ona, que ara ve i s’entorna,la crida, esquitxant-la, provocant!

Allà lluny veu Montjuïci se li esperona el pitper llançar-se a l’aventura.Sa quilla, sense fretura,ja té ganes de solcarper deixar un camí ben ampleen la grandària del mar!La sorra es fa baixadai amb la travessa humitejadala convida a rossolar.Ella, que té l’esperitde les naus conqueridoresd’aquell rei tan gran i arditque alliberà les illes mores,tan sols pensa d’ avarar.

No hi ha res més relaxantque veure, dins l’aigua calmosael solc que la barca airosafa amb el pescador remant!

Excitació

45

Els cabrestants i les barques de la platja d’Ocata

46

Immòbils guerres de ferro colat,d’esquena a la via

i de cara al mar.Rossolant les barquessense cap esforç,buides i lleugeresper ser les primeresa entrar al combat,lliures dels cabrestantsi fugint dels caps.Ja arribarà l’horaque sortint de l’aiguatocaran la sorrai l’impassible soldatamb la cantarelladel cadell picant el dentat,les haurà, un altre cop,estirant-les fort,lligat i fixat!El mar, quan està volat,sacseja les barquesdeclarant la guerra,foll i atribolat,als immòbils guerrers

de ferro colat!

En aquesta terraqui té un bon cabrestant,el trontollaranperò, les torbonades,no se l’enduran!

Cabrestans

47

Salabret i barques d’Ocata

48

Dins del salabret tinc la miradai veig les barques de la vidaamb la vista enxarxada.Sorra, mar i cel,i una caixa buidad’inaccessible horitzó,com el de la llunyania,que mai no l’abasta la infimitat del jo!

No és la carènciade vida i de llum que té l’existència,és la plenitud de tot allòque encercla el meu pobre ego!

Minso i pidolairereclamo l’alèquan em toca de pleel salubre aire!Dins del salabretl’agonia és llargaper al peix que és sostretdel seu propi indret.

Per la llibertat…perd la flor la seva flaire?

Dins del salabret

49

Nanses i barques a la Costa Brava

50

La nansadescansa.

La seva aparençano dóna temençaa sobre el sorral,ningú s’imaginaque pugui fer mal.

És dessota l’aiguaquan canvia el seu caire…sa boca té fami és més voraçque el punxegut ham!

La nansa

51

Els Banys de Sant Pere al davant del baixador del carrer Capitans Comelles

52

Relaxamentdessota els raigs del solamb la salabror del mari de l’ombra el dolç consolque dóna l’encanyissati el més senzill para-sol!

La sorra quasi no es veu,la platja fa aixecar el peuque busca adeleratremullar-se a dins de la blanca onaper refrescar tot el cosen una llarga-curta estona!

Els banys estan preparatsper donar acollimenta tots els acalorats!

Jo he vist, quan no fa calori la forta maregassaamb un tràngol esfereïdorque tot ho trenca i arrabassa,els banys enfrontant isolatsla ventura de les onadesi a mercè del simple atzarque fa entristir les mirades,enyorades de les felicitats passades.

Els banys de Sant Pere

53

El poble

El Masnou des del terrat del col·legi de les Mares Escolàpies(els arbres del carrer Esperança i del Casino, l’Església…)

56

Masnou dels meus amors! Vila xamosa,la més blanca, joliua i esplendorosaque Déu posà somrient ran de la mar,penyora de lleialtat i d’honradesa,espill de caritat, font de noblesa,de la Costa joiell el més preclar.

Terra de braus marins i barons savisque han dut arreu del món ton nomtriomfant,i de noies d’ulls clars i rojos llavisque t’omplen tot d’encís i dolç encant.

Feliç qui, del gran món, lluny de l’escòria,de sa vida, a prop teu, arriba al fi,que és passar d’una glòria a l’altra Glòriapoder a ton redós viure i morir.

JOSEP PUJADES i TRUCH

Que calli tota bocai parli el cor!Davant de tanta estimai tan sublim amor.Tota lloança és poca!Els sentiments que aquest poeta evoca,ja ho diu clar i ben forten sos cants i llaors:MASNOU DELS MEUS AMORS!

A Masnou

57

Mirant devers Mataró des dels Laboratoris de can Cusí

58

Per la carretera de França,que va vorejant el mar,quan hom al Masnou s’atansadesprés de deixar Montgatde ca l’Antich la masiahi passarà pel costat!

Tot seguit can Teixidor!Si el primer era pagèsel segon un gran senyor!

Tothom sap, en arribar,que en aquest poble que entratreball i noblesa hi ha!

En són plenes d’al·legories(sobre aquest lloc i son història)la fermesa de la terrai l’elasticitat del marque en tot al llarg de la costamantenen un incansable tragí,manifestat en sos fills,tant a terra com en el mar,desafiant els perillsi enfrontant-se al destí!

Que en l’avui i en el demàsempre sapiguem portarallò que ens donà l’ahir:Fortalesa en el patiri la satisfacció ben nostrade saber, també, gaudir!

Car retera de França

59

Can Torres des de can Sorts(ara gasolinera de la carretera d’Alella)

60

El bres pairal,del peu de la muntanya,molt calmosamentbaixa vers la plana.Allà, els seus fills,conquerint els mars,la indústria i les arts,sense por als perills,seran menestrals i seran cabdills.El redós patern,sota el cel etern,s’anirà envellintveient com sos plaçonsamb vitalitat van sobresortint!El bres pairal,mur sòlid i alt,veu com la fillada,enmig les maresmesfan niu i son estadaamb matoll, jonc i canya,damunt de l’aigua dolça-saladai terra flonja que tot cor enganya.Devers l’aventurava la jovenalla,vaixell de vela estesaque l’oceà talla!Conqueridors de noves aventuresi perdedors de les arrels més pures!

El pas endavantdeixa la petjada,darrere l’esquena,sola i oblidadaamb l’ona del tempsque la va esborrant!Record i desig s’ho estan mirant!No hi hauria existènciasi hom no va avant!Per això el bres pairalés tan important.

El bres pairal

61

El Masnou des d’una barca i sense el port esportiu

62

La immensa mar deia:“Estan davant meu,la Casa Benèfica,la Casa de Déui el Mercat del pobleon tot té el seu preu!”

Des d’aquest indret,mirant l’horitzó,(l’adolescència és expectació)he vist els dofins,reis sense confins,fent salts alts i llargsper sobre la calmade la grandiositat!L’aigua quan era embravidaes volatilitzava sobre el Camí Ral,aquella situació humida,d’ambient hivernal,assaboria amb una suau midaels llavis de son regust de sal.Aquest és el meu pobleel que estimo tant!vist de dalt la barca,des del mar estant!El seu nom:

EL MASNOU!i del tros que us parlo,EL ROVELL DE L’OU!

El rovel l de l ’ou

63

L’Ajuntament, el Casino, el Casinet… des de l’espigó

64

Aquest Maresme nupcialés la unió d’espòs i esposaon dins de son llit hi reposal’aigua, sigui dolça o amb gust de sal!

Els fills hi han posat la midacansats d’anar amunt i avall(la carretera, la via i el rocam fent de topall)procurant de tenir la sorra recollidaen una platja com cal.

Amb la pala, pic i mall,tot tirant de carretó,salvaran la situació.És l’enginy i el dur treballels qui van fent l’espigó!També el progrés i la ciènciaporten la televisió,però el cel, netejat d’antenes.encara no sap el que és la pol·lució!Les barques estan reposant,sense pensar, les pobretes,que això d’estar tranquil·letesi seques sobre l’areny,a poc apoc se’ls va acabant.L’home vers el mar les empenyper no ser més recalades,mai més, sobre les sorres daurades.I així sempre molles… avaradesa mercè de les engronsadesdel mar lliure o captivat!

Potser hom pot perdre el senydavant la prosperitat?

L’espigó

65

De dalt dels pisos de can Patatetes, Ocata i la nostra platja

66

A cavall de mon somni il·lusionat,albiro la imatge imprecisa del passat.Enmig de joncs, canyes i terra

per aiguamolls enfangat,m’imagino el meu lloc natal tan estimat!La natura, neta i pura,fa el procés just i manaten la costa del Maresme, tan xamosa,acariciada per l’escuma blanquinosad’aquest constant anar i tornarde l’enorme immensitat!

Vorejant la sorra tova, on el sòl és compacte i endurit,

entre pinars que donen la millor fustahi passa la Via Augustaamb un trànsit ben fluid.Qui va cansat, xano-xano,descansa i es recupera

en la Vil·la d’en Taliano.Banys i menjars exquisitsfan que hom s’hi gasti els denaris,tant rústics com mandatarishi van per llepar-se els dits!Els anys, amb guerra i pirateria,destruïren tal encís,i fugint a la muntanyadeixaren isolat tal paradís!

A prop del torrent d’Hassam,(nom del sarraí enamoratque per una donzella va perdre

el cap de veritat),allà, ruïnós i sota terra,amb el mareny oblidathi resta l’antiga història d’aquest espai, pels seus nadius

tan preuat!Per la feina i el progrés baixaren els de Leucata.Sol i lluna sobre el mar obrien

camins de plata!Qui hi ha nascut, hi viu i hi creix

no necessita res més!Mireu que maca és l’Ocata!

El veïnat de Teià

67

La cruïlla d’Alella, l’estació del Masnou i la carretera de França

68

El veïnat d’Alella, fa temps, té estació,(és una de les primeres de tota la nació)també dues vies mortesi una, la pricipal, amb doble direcció.

La carretera estreta,que ahir era sorrencai ara amb els llambordinsés sòlida i ben feta,per no enfangar els veïns.

La cruïlla, on riera i calçada baixen ambdues plegades,de la muntanya endins.Una, neta i marcada amb mollons de blanc i acolorits,l’altra, mig soterradapassa quasi amagadaamb els vorals humitsi va devers la marofegant els seus crits!

Qui et veu i qui et veurà?La mar pel port lligada.Estació i carretera de neguits trasbalsades,

i la riera igual,passant sola… oblidada!

Tan sols quan plora fort el cel atrau d’hom les miradesi fa sentir ses veus!

El veïnat d’Alel la

69

El carrer Esperança des de Mestres Villà

70

Oh, petiteta esperança! aquell que et té

o se t’atansaamb delit

o amb cor contret,tant si té calor com fred,heu temperància

en la teva estança!

UN POBLEés o no és

segons la mida i el pesdel seu bon grau D’ESPERANÇA!

Aquell que no en té… no és res.

Esperança

71

El Mercat Vell i un dels últims trens de carbó

72

El fum perdut en el cel blau varia constantment la seva forma.A voltes sembla que se’n va, a voltes torna.És lliure en l’espai son moviment,

minvant, creixent.És lliure, sí, però al mateix temps esclau,

lligat al vent, perdut en el cel blau.Així, aquesta terra on he nascut, d’aigua salada i dolça a la vegada,amagada, soterrada, esclavitzada,abans marenys de fang i platja,de canyes i matolls sacsejats per l’oratge.El vent del temps l’ha canviada fins a ser el que és en el meu ara.

Ignoro com serà en el futur aquesta terra meva on he nascut.Conec, amb amor tendre, aquest espai on he estat dut i crescut.La seva història és la meva història,amb joia, amb dolor, fracàs i glòria m’han forjat com el ferro en la fornal.

Ni que volgués…podria ablidar-me del meu lloc natal!El primer pas devers la Mare Pàtria…

el sentiment pairal, tot ella és sagrat memorial.

Ai! Si la perdés, que això no passi mai!Estimo amb dolç amor aquest espai.El seu paisatge sempre és viu i nou, i jo com l’aigua del seu pou,ara melosa, ara salabrosa,mon ànima hi reposai vitalment s’hi mou.

Oh, poble del meu cor,EL MEU MASNOU!

Memorial

73

Les persones

Els torrents Bassegoda i Amigó (correus) i Roger de Flor

76

Torrents adormits que no sou rieresperò teniu quimeresquan fa el cel mugits!

Barreu tot el pas i allò que trobeufeu tomballar i flaquejar el peu!Les tamborinadesteniu per compàs, qui amb vosaltres topaha d’arrufar el nas!

Quin temperament! quan el dia és bo sou d’allò millor i quan és dolent…val més que s’allunyinels grans i el jovent.

Aquella persona que s’assembla a tu,es quedarà solaen sense ningú!

Si hom és arrauxat;ara bona cara…ara malcarat.Qui serà el valent que li fa costat?

Tor rents ador mits

77

Nevada de l’any 1962(en Comelles i la Maria Teresa Baucells)

78

Qui mano sóc joencara que riguisi portis bastó!

I tu, estimat Comelles, com que ha sortit el sol,ja et veus les orelles,

estàs satisfet!no fas com ahir que tenies fred!

És temps de Nadal, tothom està content,ara que està serèi ha parat el vent.

JO…(aquesta nevada del seixanta-dos)he estat del tot fastigósi també he fet mal!

Si és que en trobes un,pregunta al pardal!

Qui mano sóc jo

79

Els pescadors d’Ocata(Josep Batlle, Marfanet, Joan Valls de ca la Mariana i Francesc de can Quirico)

80

En el mar de Galilea,Simó amb l’Andreu, en Jaume i en Joan, trescant al peu de la barca,les xarxes anaven arranjant!

I quan va passar el Senyor els digué:“Seguiu-me, veniu amb mi! Que sóc la veritat… la vidai a més a més el camí!Qui fa allò que faig jo, d’homes n’és pescador!

És la mar Mediterrània que mulla els peus del Masnou,i els bons pescadors d’Ocatapreparant estan la xarxaabans que s’amagui el sol!

Ah!, si passés el Senyor!Són pescadors de primera, la mar tranquil·la s’esperaper donar-los el fruit millor.

Els homes d’aquesta mena fan com la fèrtil llavorque amagada a sota terra,sense soroll, sense guerra,fan germinar una nació!

Vine, si és que has de venir,però… no te’ls enduguis d’aquí, que els del Masnou i els d’Ocata,sense ells no farem camí!

En el mar de Gal i lea

81

La pujada de la plaça Jaume Bertran pel carrer Sant Francesc amb el grup de neteja en plena acció

82

Al costat de ca l’Emili del Ous, la pujada escalonadaha quedat neta i adobadaper l’esforç de quatre sous!

Les escombres van ballantentre l’ombra-llum del sol,la pala vol i no vol,sobre un punt es va inclinant,reflectint, com ballarina,sobre el sòl sa imatge finabo i sent plana per darrere i per davant…es creu tenir cert encant!

En tot, no hi veig la brossa.Serà la imaginació que hom, en sense fer res,està en frisant acció?

Potser la dic massa grossa...però no sé per quins set sous,tres escombres i una palaamb l’esforç de quatre sous,simulen una escombradaa la pujada o baixadade ca l’Emili dels Ous!

Eficiència

83

El grup que la Tere ensenyava a tallar i fer confecció, en un dia d’esbarjo i d’excursió

84

Somrís il·lusionat, rostre encisat, mirada adeleradaamb l’ànima esperançadad’allò que va veninti com la llum del solomple la carade joia i joventutmai igualada!

Atalaiant l’esdevenidor que com el rebrot d’una florfa percebre l’olortan desitjada!

Plors i somriures faran esclaus els tendres cors,ara anhelosos de ser lliures!

Ah, dolç passat! que avantatges el futur inesperatsadollant l’esperit amb ta bondat!Si bé la vida traspua, fugint del nostre si devers l’eternitat,certament s’emporta l’aurèolade cada ser humà,amb pena o glòria,que mai no es perdrà!

Somris il·lusionat, rostre encisat,mirada adelerada,la llum del SOL eternt’ omple la cara!

Atalaiant l ’esdevenidor

85

Els directius de la Calàndria el dia de la inauguració:Basomba, Gazquez, Vinyals, Arisa, Puig, Llop, Uson, Vilalta i Tabares

86

La junta amb corbata fa patxocaempolainada i amb complaent miradafa bona cara,té bon humor!Ha desnuat la troca,allò vell ara és nou,i la Calàndria cantaen tota la contradad’Ocata i del Masnou!

Els herois de tal gesta(compteu-los, en són nou)avui estan de festa,celebren que la feina ja està llesta.Satisfacció i orgull és el seu sou!

Això és el que necessita un poble!Això és el que forma una nació!El treball fet amb un esperit noble!Enginy i esforç realitzats amb dedicació!

Mireu i no oblideu!La junta està asseguda,l’admiració i l’honra els és deguda…que hom es posi dretal davant seu!El respecte és son preu,ells... hi tenen tot el dret!

Fora maldiences i menyspreus,tothom dempeus!

La junta

87

Alumnes de les Escoles Pies; filles del poble i futurs puntals de les generacions venidores

88

Donzelles, filles de Zeus i de la Nit, guardianes de les pomes d’or,posseïdores de la virtut,de la fecunditat i de l’amor,mireu bé, de fit a fit,el vostre pensament va més lluny

que l’infinit!

El lloc on habiteu és l’illa de la benaurança!El futur que porteu està ple d’esperançaper a aquest poble que esteu!

Entre mar i muntanya sou llavor del jardíque amb amor feu florir,fecundant el camíque de França va a Espanya!

El drac ensinistreu perquè vigili i servitot l’amor que coveuen la vostra innocència,que no cal ser lletratper tenir la ciènciade la simple bondat.

Sigueu el que sou i feu créixer formós aquest petit redós!Es farà realitat tot això que heu pensat en el vostre passat!

Ja... en l’adolescència es viu i s’hi mou i es fa experiència la vostra vivència, aquí… en el Masnou!

Les hespèrides

89

La plaça de l’Església el dia vint-i-set de gener

90

Tothom atent i escoltant per no oblidar aquella guerra que a tots ens va colpir tant!

La plaça de gom a gom, a la paret de l’Església,perquè ningú no tingui amnèsia,la creu i els caiguts amb el seu nom.

El discurs alt i eloqüent per membrar en la memòriaels fets tristos de la històriatan fratricida i cruent!

Al final, arengar la multitud per enaltir la victòriai atemorir el vençut!Perquè la por és així:Acoquina aquell que perd, ja que en perdre perd tot dret!Qui guanya se sent segur i fa que moltes vegadesja no respecti a ningú!Però la vida té equitati en un moment o en un altre qui venç se sent desemparat!

És justa la commemoració, cal revifar-la dins de l’ànima pels morts de cada cantó!Que no torni a succeir allò que ens va passar ahir!L’odi fa la divisió i un poble esquarteratmai no tindrà prosperitat!

CAL QUE UNITS SIGUEM NACIÓ!

Commemoració

91

El pas dels “Tres Tombs” per la N-II des del Casino, el dia de Sant Antoni Abat

92

Canten alegres cançons les ferradures lluentsi els llambordins amb ressons!

Els pagesos empolainats semblen uns valents soldats!

La gent s’ho mira amb plaer.Avui, llauradors i poble han tingut la paga doble,són els amos del carrer!

Els TRES TOMBS seran ben dats, borregos i caramelsper a tothom ben regalats!

Sant Antoni, el bon abat, amb el porquet al costat,contemplan-t’ho complaent,diu:“Un bon poble amb bona gent!Què us sembla, oh Pare Déu?Això que fan no té preu, val la pena estar content!”

Els tres tombs

93

Plaça Jaume Bertran i el garatge de les gasoses Fernández(antiga masia Millet)

94

Dos camions de dolcesa estan a punt de sortir,que la dolçor d’aquest pobled’un lloc o altre ha de venir!

Si parlem de salabror… també en tenim, Déu n’hi do!que de salats i afables no en trobareu de millors!

La salina ens ve del mar, i el nostre gustet melatd’aquests quatre agosaratsque l’escampen sense midaper tots els quatre costats!

Dos camions

95

Carrer de Sant Pere

96

Camina solitària la infantesa devers la pubertat,l’apòstol, que és Sant Pere,la porta cap al temple més sagrat.

Té dubte... té certesa.És tan fràgil el cos que li han donat!Prou no sap quin destí li espera, però camina… camina,decidida, amb plena soledat!

I creixerà i deixarà enrere aquell jardí florit d’allò que era per ser allò desconegut del que serà!

Quan miro aquest vailet des del profund del cor

sento un calfred!En ell veig mon passat i tot el que en aquest temps se m’ha donat,i si bé ell ignora el que l’espera,jo sé el que ell no sap!

Sigui bo o dolentho guarda amorós mon pensament!

Camina solitària la infantesa devers la pubertat,i camina… camina,decidida,tan decidida que ha passat de llarg!

Deixa la pubertat i arriba a la vellesa i estima i recorda el seu passat,és d’ell i és seu,AIXÍ ESTÀ MANAT!

Camina sol i tàr ia

97

Les cases

La part de dalt del carrer de Sant Pere, com si fos la continuació del carrer de la Caterra

100

Cases assolellades de plàcid hortet,on de porta a portacap paret s’ha fet.

La bugada estesa s’hi troba a plaerhi passa l’estonatranquil·la a pleret!

Ara, al decurs del temps, sense tes banderesque deien qui eresa mercè dels vents,t’has quedat ornadaperò closa i separadaamb jardins florents.

No hi ha cap mirada que sàpiga i diguiquina gent tu tens!

Aquella avior que corrents s’allunya,sense mandra i amb punyahem de recordar-la

amb cor amatent,que no hi ha històriasi no hi ha memòria,i no hi ha esperitsense pensament!

Cases assolel lades

101

El Casino i la Casa de la Vila

102

El brau guerrer, l’home afeixugat, la dona atabalada pels quefers de la casa,

el jovent… la quitxalla,volen relaxament després de la batalla!

I així, els nostres avantpassats, forjats amb dur treball,trempats a dins dels mars,cercaven de l’inassolible empiril’Elisi, demanat amb insistent captiri,per posseir l’Edèn terrenal!Amb enginy, unió i força d’esperit immortal,construïren, en la masia de can Fontanills,allò tan desitjat per a ells i per als seus fills.Bonaventura Bassegoda i Amigó en va ser el constructor!Sales de joc i de lectura, terrasses i jardí grandiós,teatre (de la costa preuat i preciós).Regalament d’esbarjo i de cultura!La simfonia de la millor partitura que aquella classe dirigentva realitzar per a ells i per a la seva gent!Orgull de tot un poble que tant pobres com ricses vanagloriegeni encara avui celebren i festegenallò fet pels antics!

La Casa de la Vila té a la seva dreta aquesta obra del poble tan ben feta,aquest casal pairal, bressol de primaveres,on les banderes airegen juganeresdavant del mar i a sota del rei sol!

La HISTÒRIA es reviscola i es commou al davant del CASINO DEL MASNOU!

Regalament

103

La torre “Xina”(Vil·la Montevideo sobre l’actual Poliesportiu)

104

Sobresortint a les altres hj ha la Torre Xinesa,damunt un turó enlairadaella guaita i és mirada,gaudint de la seva altesa!

És fruit de fer les amèriques.L’opulència l’ha envanit, omplint de festa la nitsa fortuna ha fet miques.

Esvaïda la riquesa també ha perdut l’amistat(si és que es pot dir que té amicsaquell que és acabalat).

Val més ser prudent i assenyat tant si ets pobre com adinerat,que la companyonia no la porta l’abundorsinó la vera estimació!

Aquell que té rauxa i ximplesa és com la Torre Xinesa!Va de l’emparança a l’abandó.

Dilapidació

105

La torre del Doctor Ribas, en el punt més alt del carrer Ciutat Vila Jardí

106

La cirurgia també té el seu mirador,

guaita, escruta i vigila,desnua, lliga o desfilamés enllà de l’horitzó!

Igual que fa el navegant, va, enmig de l’oceà,obrint i formant camíper salvaguardar la vidai el malalt poder guarir.

El seu afany operant ha fet de la medicinaquasi una ciència divina,d’entre totes, la més gran!

Afany operant

107

La torre de can Guarino, vista des de dalt de tot de cal Doctor Ribas

108

Mansió paradisíaca, verger fornit,bosc clausurat.

Oh, Edèn somiat!

Consol d’aquesta nit on hom atraca.

Redós tranquil que enmig del tràngolreposa nostra barca.

De cara al mar, dessota el sol daurat,a prop de Déu,mirant el casaldel vell i del malalt,i així, entre la impotència

i el patir,somiar amb allò immortal!

Qui és?(tant si és pobre com ric)el qui no té una mansió,i a dins del corun palau d’il·lusióque li esperona el pit?

Mansió paradis íaca

109

Les quatre estacions

“Carretera de les Bolas” abans de dir-se carrer Navarra(la torre de cal Marquès)

112

Té quatre estacions el cicle anual.Realitats i ficcions es van realitzant amb canvi constant.Desig immortal que vagabundeja entre el bé i el mal.Oh temps autumnal!Començo per tu!Quan la fulla cau i l’arbre més verd queda al descoberti el brancam tot nuvol heure el cel blau.Sento, en el meu si, la quietud serena que enmig de la penaem va omplint de pau!Repòs evident que va sadollant el meu pensament!Irretornable camí del passat que es fapel present mesquíque no vol fugir!

Autumnal

113

Pujada que cansa la meva mirada, d’un incert destíque em porta i m’estirai em roba la vida,la poca que hi ha en mi!Per això, oh temps autumnal!la teva tristesa té el seu atractiu i certa bellesaper al pobre mortalque copsa en tuquelcom transcendental,un procés actiuque bo i sent caduc,el fa sentir viu!

Platja del davant del carrer Josep Llimona i una base de l’antic embarcador (1912)

114

Té quatre estacions el cicle anual.Realitats i ficcions es van realitzant amb canvi constant.Desig immortal que vagabundeja entre el bé i el mal.Oh temps hiemal!Tens el dia curt i llarga la nit.El sol molt més baix penetra arrupit per dins la finestrafins al capçal del llit.Homes i natura, tot està adormit!És la immensitat del llençol del mar que juga si mulla o no mullael somni platejatde l’adolescent ardit i atrevitque hom porta amagat.La saba vital remuga soterrada en l’aparent mort que la té lligadael temps hivernal.L’humus que la terra cova és el fertilitzant que té el seu instantper fer la natura vella,radiant i nova!

És en el fred febrer quan floreix amb força el bon ametller.

Hiemal

115

Jardí amb un petit llac de l’Alberg del Masnou

116

Té quatre estacions el cicle anual.Realitats i ficcions es van realitzant amb canvi constant.Desig immortal que vagabundeja entre el bé i el mal.Oh temps vernal! En llocs impensats surt la nova vida,la soca envellidaté els dies comptats,però de la seva arrelrebrota, amb més força,son perdut anhel!Tot, molt més verd i joliu, amb la flor més tendraens fa pensar i entendreque la mort reviu!La vitalitat, pels quatre costats, ningú no la para!Pla, muntanya i prada, n’estan sadollats!El cor parla i diu:“De la fulla morta i del fred gelaten surt el presagique obre la portaon, allò esclavitzatbrolla amb l’aire sade la llibertat!

Ver nal

117

Banys Sant Cristòfol de la família Muray; davant del torrent Umbert i a prop de l’estació del Masnou

118

Té quatre estacions el cicle anual.Realitats i ficcions es van realitzant amb canvi constant.Desig immortal que vagabundeja entre el bé i el mal.Oh temps estival!Clima calorós on la suor reina sense que cap eina faci moure el cos.La canícula forta obre finestra i porta com lladre laboriós!De dia i de nit hom busca la fresca amb ànsia i neguit.Hi ha un refrany que diu que en el temps d’estiu tota cuca viu!Del mar ve la vida i ella…ens atrau i ens cridacom ho fa la fembraamb la seva cria!La platja està plena i és que l’anella d’aquesta cadenaens aporta la il·lusióde gaudir sense cap penad’una existència millor!

Estival

119

Llum i ombres

Fanal sobre una lona a la platja dels pescadors d’Ocata

122

El vell fanal està cansat de cercar tota sa vidala fosca, que cridant-lo el convidaper fer junts el seu traçat!El desert, ample camí, sense llargada ni amplada,que ni el linx té prou miradaper poder-hi veure el fi,els va embogint amb deliri!La fosca l’atrau i fuig.El fanal com més corre menys l’agafa, tot plegat sembla una estafaque els està fent el destí!Aquest inaccessible empiri els va sadollant d’enuig!No heuen allò que volen, i a més voler, més rebuig.L’espurna de llum s’ha apagat i el joc del fanal i fosca,de fil viu s’ha tornat osca,tot ha quedat deturat!El dia va clarejant i de la negror es passaa un estat radiant!La fosca dóna fondària i relleu, amb son ombra variadaenjoia aquella contrada.Engalanant el mateix lloc, amb sa cavitat sense foci abaixat del seu seti més alt,com aquell que no fa res,es transparenta el fanal!Relaxats, amb distensió,d’una manera normal, veuen que allò que volienels és regalat des de dalt!

El vel l fanal

123

Porxada d’una torre d’estiu a l’antiga carretera de Teià

124

Sobre un pilar i una jàssera hi ha posat un embigat,subjectat a la paret amb ciment molt ben collat.És perfecta la terrassa, el terra està enrajolat,tant la porta com la finestra amb la corresponent cavitat,el gruix no és poc ni és massa,el propi de la paredassa!El sòcol i un esglaó rematen el que he dit jo.Dos testos, finestrons i porticons,tancats per les més simples raons.L’estiu trigarà a tornar,la tardor és la que mana,i la quietud i el sol fan allò que els dóna la gana!Encarat vers la terrassa hi veiem la solitud amb el sol, que vol omplir-la de la seva excelsitud.Però el bigam diu tot trempat:“Mira sol, si vols entrarpassa per les badaduresque deixem els cabironsseparats per obertures!”Com un rellotge solar amb una munió de gnòmons,el sol, molt pausadament, arriba a tots els racons.

I és el quid de la qüestió:Són diferents entre si cada ombra projectadaamb la forma i la llargada, movent-se lentament van canviant constantment,però són iguals els cairatsposats del terra més alts,paral·lels i horitzontals,amb idèntiques longitudsi amb les mateixes amplitudsque tenen els espais buits,immòbils, amb permanència normals!I això m’ha fet pensar:LA DIFORMITAT D’AVUI

ES LA UNIFORMITAT D’AHIR?I EL FUTUR DE L’AHIR I L’AVUI,DEL NOSTRE DEMÀ UNIFORMITAT SERÀ?

La unifor mitat de la difor mitat

125

Pescadors de canya al davant del Mercat Vell

126

Espera pacient que l’esquer, en l’ham,també té el seu temps!

Si bé el contrallum et deixa enlluernatveient sols brillantori ombra per contrast,per l’altre costati d’esquena al mar,tot té el seu colori la variacióque la llum li ha dat!Sent allò mateix,ho veu diferent la pròpia visió,si el sol ve de cara,d’esquena o de trascantó!

L’ham espera el peix.La llinya, de l’ham el tomb, i la canya l’estrebadaperquè la torçadala vegi tothom!Però l’home expectant està a contrallum,somiant quin peix picarà l’esquer.Quan arriba l’hora, fa el que ha de feri traurà de l’aigua el seu presoner!La seva il·lusió serà joia o fum!

L’atractiu que té l’espera pacientestà ben lligada al moment present!

Espera pacient

127

El Garrofer de l’Indià, en terme de Teià, mirant l’Ocata

128

Des d’un puig més enlairat fecunda totes les fembresell que de fruit no en té cap,però el seu pol·len escampatgermina en les flors tendresde les serres fins al mar!

Moltes vegades una idea, sense cap fruit aparent,sadolla tot pensament,sent per als altres una dea.

El garrofer recargolat d’un indià retornat,ha sadollat de garrofesles vinyes, horts i sembrats!

Els ases tenen tiberi i els cavalls van atipatsper aguantar el vituperi!

Temps hi haurà que aquell que vulgui garrofesde sobres en trobarà.

Si no en troba és perquè no hi és el garrofer de l’indià!

El gar rofer de l ’ Indià

129

Un pal amb un llum i dos fanals en algun lloc de la Costa Brava

130

És pelat i alt el pal, no està arborat de banderessinó amb un llum i dos fanals!

La decisió (si és ben presa) bo i sortint d’allò normal,ha solucionat el cabal.

La situació era crítica, el terra molt anormal,més d’una relliscadahavia fet bastant mal!

El consistori reunit així ho manà decidit,per poder il·luminaraquell petit tros de nit!

De dia ja és diferent, si hom es trenca la cara en aquell tros de pendent.Tots els badocs i babaus ben merescut s’ho tindransi cauen allí, rodolant.

Qui mira el pal pelat amb un llum i dos fanals,si es vol deslliurar dels malscal que s’estigui parat!

El pal

131

El poble de Pals (amb la torre de les hores) vist des de la carretera que va a Torroella de Montgrí

132

Quan hom aixeca la mirada i allò que veu més a propté la similitudamb el sentiment del seu cor,ambdós:

interior i exterior,es fonen en una abraçada.

Mar, plana i muntanya, núvols, cel blau, tramuntana,no són esquius ni cosa estranyaquan és l’emoció la qui mana,i es fa, dins nostre, germana!

Un trosset et corprendrà aquella terra llunyana,farà més gran el teu estimar,sempre estarà en la teva ànima!

La silueta de Pals airejada com les fulles,tapada per llençols alts!

Sempre

133

Una teulada pissarrosa de la Vall d’Aran

134

Cel blau i núvol blanc fan de coixí a l’arbre encreuat, de ferro fred,encimbellaten la llitotxa pissarrosaon la mort hi reposa,la del cadàver,que viu no tenia on dormiri sense vida refloreix sa soca!

Estranya paradoxa!Antilogia d’un acabat camí, conclús i poca-solta,full en blanc que no té res a diri un cop donat la voltatrobes escrit allò que no té fi!

“Llavor soterrada i morta treus la florida immortal i forta!”

Aquell que neix i viu fosc i tancat,

no sap el que és la llumfins que s’obre la porta!

Paradoxa

135

L’home volant a la Costa Brava La Tere m’explicava que en Josep Pla la va mirar una llarga estona i no se’n va anar fins que va fer

la foto; li digué: “M’agradaria veure com ha sortit”. Platja de Calella de Palafrugell

136

Aigua, sorra i cel!L’HOME VOLA… l’home vola per assolir el seu anhel!

Un instant pot ser immortal si hom fa un salt,amunt, ben alti el moment queda parat,fent que allò caduc i breu,per l’impuls donat pel peu,sigui fet eternitat!

L’home vola, i enlairat, des de l’aire,mira a terra per no caurea dins del mar.

Aquell que estira la corda, ajupit, mig amagat.Estàtics ell i la borda, barca i sirgador contraposats,tenen amb aquell que volala mateixa força solaparada o en moviment.

A l’un, ningú no hi para esment, a l’altre,tant si es mulla o no es mulla,el mira tota la gent!

Un instant pot ser immor tal

137

Contemplació

Fresc pintat per J.Brunet i ajudat pel nostre artista masnoví Pere PujadesCapella del Santíssim de la Parròquia de Sant Pere del Masnou (costejada per la família Guarino)

140

Amunt, amunt l’encavallada,i més amunt el tauló damunt d’escales!

Cossos angèlics extasiatsamb ulls oberts i amb ulls tancats!

Cants exultants!Eterna simfonia de nit i dia!

L’obra no està acabada,la mà de l’home igual que els àngels té la mirada,

escruta endins… sotjant enfora…va contemplant el que li mostra l’istant i l’hora,

minuciositat de tot allò que és superatper un misteri que hom vol comprendre

i en el seu si hi és, però no hi cap!Continuant ben ple d’eufòria,

encimbellant son pensament a dalt la Glòria,allà on el TOT hi té fixat l’esguard!

Quan la labor estigui realitzada,sense bastida, tauló i escala,

tothom, de baix estant,bocabadats s’ho miraran.

L’artista, amb un somrís,afirmativament donarà gràcies,enmig d’adulacions i cortesies,

més ell, absent,en la intimitat de la seva ment,

posseït pel proppassat encís,estarà content d’haver tastat,

només un xic,el paradís!

Sublimitat

141

Un dels primers trens elèctrics que passaven per la costa, des del davant de l’estanc de can Torres,carrer Barcelona, 36

142

Tot està en repòs, ni el miol del gat,ni el lladruc del gos,se sent pel passeig.La gent ha callat, el cant dels ocells també està ofegat,ni la pica, ni el safareig fan el xipolleig.El mar està en calma, el bramul s’ha fos,les ones tranquil·lesestan a redós del mur rocallós!Mils de llambordins, escalfats pel sol,troben son consolsense els tremolinsque fa la circulació de la locomoció.Els cairons també, entre fitor i ombra,dormisquegen bé!Cap peu els trepitja.La jornada és mitja,buit és el carrer!De sobtana!...Com un cop de vent de la tramuntana,trencant el moment silent,trontollant-ho tot…ha passat el tren!(senyor del progrés i del moviment) Després, un altre cop, tot està en repòs,tot torna al seu lloc,ni el miol del gat,ni el lladruc del gos!Llambordins i cairons tornen als seus somnis i a ses il·lusions!

Si lenci trencat

143

Quatre vailets mirant el poble el dia del Dissabte de GlòriaCarrer Sant Miquel, cantonada amb el camí del Cementiri, ara avinguda Joan XXIII

144

S’ha fos o és diferent el cant de nostra gent?

On són les melodies que al llarg de quatre centúriesomplien la Pasqua amb cantúriesen aquells sants i inoblidables dies?

Mireu minyons del temps les llunyanies que es perden en l’oblit!Això que guaiteu ara,

des d’aquest lloc,el progrés amb el seu jocus taparà la caraamb un forfet encobrit!

Heu canviat les caramelles per complantes per allò que mor en sense remissió.Però sento un cant ancestral que em ve a l’esperit des del més alt!

Treuen rebrots arbres i plantes!Retornen amb la força vernal quan dintre del meu cor el record canta!

Sí… tota quaresma acaba en la passió i és transfigurada per la RESURRECCIÓ!

Pareu esment!En Déu no hi ha passat, tot és PRESENT!

No és fos, ni és diferent…és nou i viu per sempreel cant de nostra gent!

Caramelles

145

La barca Maria, lligada i amarrada a una estaca

146

La barca dels meus somnis la tinc ben amarrada,la corda sobre sa proala fa despentinada.Dóna, la popa, al mar que xiuxiuejant la cridaamb amoretes tendres,constants… fora de mida.L’afalaga perquè s’endinsi sola a mercè de les onesi, amb complaents estones,es fongui en l’eterna infinitudde la imaginació d’un pensament perdutmés enllà de l’horitzóon aigua i cel la volen dur!

Jo, la tinc subjugada, no vull que un cop de mar la faci malaurada!Ja arribarà el moment, que lliures de tota lligadura,solcarem l’espai superant la natura,ambdós en un sol pensament!Serem els amos i ens servirem del vent.Farem la nostra pròpia singladura

per dessota l’univers,per sobre de tota aquosa criatura,

devers camins d’argentque ens seran regalats pel sol roenti per la lluna plena i nua!

I així és quan la meva ànima, ingràvida, amb la nau de mes il·lusions,tota matèria orgànica traspuarecalant al port sublim,assolint l’inaccessible cim

on res no s’esgotai on tot allò estimat

per sempre dura!

Subjugació

147

Nevada del 1962La via del tren des del davant del Mercat Vell

148

Mai més no tornarà a passar, i si una altra volta tornavala impetuosa nevadano serà la nostra miradaqui de nou la podrà copsar!

Hi ha allò que ve i se’n va i hom no hi para esmentperquè el seu repetimentdóna el senzill coneixementque un altre cop tornarà.Però el fet que és singular, fora de tota raó,inesperat i rar,no té la seguretatde tornar a ser realitzat!

Alerta! estiguem atents i gaudim amb plenitudallò que ve de sobtanai fa allò que li ve en gana.Val la pena recordar

tots els esdevenimentsque enriqueixen nostra vida

i alegren els pensaments.

Hi ha coses que vénen i se’n van i mai més no tornaran.

SI LES RECORDEM…VIURAN!

Mai més no tor narà a passar

149

Amor

152

Capella de la Sagrada Família ornada (per la Mare Maria) per la reserva del Santíssim (Monument), dies de Setmana Santa

AMOR empresonat!Déu subjugat per la misèria humana, per l’odi i el pecat!Per què et deixes fer això, digue’m... qui et mana?Ara t’has fet menjar, pa i vi per a cada casa,aliment per nodrir,força per no morir,del foc mig apagat la nova brasa!

T ‘has quedat sol AMOR!Sol amb la Mareque amb tu plora el desamor que t’embolcalla!

Tancat en una caixa daurada i platejada, amb quatre àngels lligats,experts en molts combatsperò que els frena la teva voluntat!

Palmes i palmons, lliris i flors et canten ses cançons,flames encerades llagrimejantper tantes injustes agressions!Vidrats ben emplomats que volen ser trencats,abans de ser mirats pel que et fan ara.Creus d’innocents aplanades que esperen ser salvades!

AMOR... AMOR!seràs crucificat!

“L’AMOR...MORINT GUANYA EL COMBAT!”(el tercer dia, viurà per sempre ressuscitat)

El monument

153

Cel i sorra units pel mar(Can Teixidor i el turó de Montgat)

154

El mar i la terra s’han enamorat!

La terra s’esponja, el mar… s’hi ha traspuat

i la sorra flonja,no sap bé si és ella

o el seu estimat!

El sol , amagat, vol treure la caraper ser acaronat,i lluu ple de joiaper tanta tendresa,per tanta bondatque li manifesten

LA TERRA I EL MAR!

Amor

155

Carrer Buenos Aires des de la cantonada del Camí del Cementiri, ara Joan XXIII(des d’aquí, a can Genové, es donava per acomiadat el dol i fora dels més íntims tothom

s’anava a casa seva)

156

El dol s’ha acomiadat!Murmuri perdut,

de veus i del mar, que l’aire s’ha endut.Tot ja s’ha acabat!

Pujada de sorra on rellisqueja el cavall i la roda,

i vers l’eternitat,l’ànima em rossola!Tothom ja se’n va.El meu pobre cos,

aquells que m’enyoren, el van a enterrar.Els altres a casa o bé a treballar,

que res no s’acabaperquè un se’n va!I aquí, a mig camí,

miro el pendentmentre a poc a poc,com borrall de neu,

tot es va fonent!Adéu campanar!

(per mi… mai més no tornarà a tocar)Oh, casa bondadosa! de la vida de molts,

tu, veus l’última hora.Aspra solitud

d’aquest comiat per ningú no volgut,i em té embolcallat!

Adéu, oh món estimat!Sento la dolçor

que del cel estant(gris en l’horitzó, en el zenit blau

i per sobre dels núvols que el sol ha pintat de blanc)m’està posseint i m’està cridant!

Una gran tendresa…una força suau,

m’atrau i em sadollad’una immensa PAU!

L’hora de l ’adéu

157

La neu i el mar en la nevada de l’any 1962

158

Amb una abraçada la neu va envoltar, tota enamorada, un trosset del mar!

El bes que es donaren, mig dolç… mig salat,deixà la neu presa i encisadadins del balanceigde l’escuma blanca,de l’ona incessantque ara reculai ara s’avançaamb el mormoleigd’un infinit cant!

Dels cimals més alts, la neu blanca i pura,es fon de deliti el bon sol l’ajuda!Baixa atrafegada per vessants i riusamb desitjos vius.Sols té la mirada com d’una donzella que vol ser estimada!

Enyora la nit per endolcir una mica,del seu estimat,el majestuós llit!

Apassionament

159

La pàtr ia

Carrer Ciutat Vila Jardí en el punt d’unió amb la Carretera de Teià

162

Aquest poble enjardinat, aquesta vila xamosaque el mar li remulla els peusi la flor en son cap reposa!

Aquesta… el blau del cel i l’estelat de la nit,ambdós amb un sol anheli amb un idèntic neguit,la festegen per esposa!

El braç del treballador i la prosperitat del senyor,

l’afalaguen,fent-la més maca i formosa!

-Tranquil·la en mon cor reposa.Endormiscada en mon llit se’n fa silent el brogit,dins de ma cambra reclosatota aspror per a mi és melosa,tot sofriment m’és oblit!

Oh, trosset de pàtria mevatota mon existència és teva!Ton amor m’abrusa el pit!

Aquest poble enjardinat

163

Lluís Millet va néixer en aquest carrer, per això porta el seu nom

164

Venint del costat de Barcelona, en el balcó que fa tres,l’elf del geni ha quedat pres

en un infant,tot just nat fa poca estona.

El seu plor serà cançó, música, clam i victòria,que d’aquest petit racóarreu portarà el ressòde la Pàtria i de sa glòria!

Si el desencís l’adormia i sa veu era afoniad’un poble mut i vençut,ell, despertarà la història,retornarà la memòria,enaltint el seu escut!

Quan el blat sigui daurat, oblidarem de la sembrael feixuc treball ingrat.El dolor que té la fembra al moment que va de part,amb el fill és superat!

Quatre rius de flor vermella enmig del camp, com la rosella,ens duran la llibertat!

En mon poble del Masnou hi ha un carrer assolellaton va eixir en Lluís Millet!Per abril ja fuig el fred, la primavera floreix!Amb sa música i els seus cantsTOT CATALUNYA RENEIX!

Lluís Mil let i Pagès

165

Ocata vista des del terrat del col·legi de les Mares Escolàpies

166

Aflueix l’últim hàlit per teulades i terrats.Els carrers buits, isolats, orfes de la veu i el crit,sent de dia, són de nit!

L’esperit, l’èter traspua deixant son història ben nuaen un temps on parlar està prohibit.Els orígens són esborrats, occint les identitatsdevoren nostres memòries!

Amb la por... la fam... les cabòries, un poble han engrillonat i en quatre esquarterat!

Aflueix l’últim hàlit!L’esperit l’èter traspua però no ha caigut en l’oblit!La llavor, morint soterrada, arrela i treu nova saba,creix amb més vitalitat!

El silenci que ara mana i el moment entenebrit,sols son símbol i presagique el dia ja venç la nit!

El graner té l’abundància(pel treball i la constància)quan veus un paller fornit!

Aflueix l ’úl t im hàl i t

167

El Garrofer de l’Indià vist des del terrat dels pisos de can Patatetes

168

De dalt de can Patatetes (els pisos més enlairats del costat de la parròquia,d’on contemplo les cases i els sembrats),bo i donant l’esquena al marhe vist tres línies ja fetes,invisibles i de forma irregularsortint d’un centre indeterminat,marquen els termes concretson la història i els fetshan estat agermanats!

L’horitzó tampoc no és pla, la muntanya dóna formaal cel que la vol tapar!

Alella, Teià, el Masnou, són el meu punt de partidai que té la justa midaa on mon existència s’hi cou!

Tot, amb un canvi constant, de petit es va fent gran.La vida, que ve i se’n va, no es cansa mai de crear,i dintre aquest creixements’amplia el cor i el pensamentdevers la Pàtria estimada,que la pot haver la mentperò no cap en l’abraçadaque desitja el sentiment!

La visió em diu això:“La Pàtria que tant estimes, comença en aquesta possessió,si bé hom li posa midaella mateixa et convidaanar més enllà de l’horitzó!”

D’esquena al mar

169

La plaça d’Ocata i un trosset del mar

170

Espai privilegiat, ombra plaent,també assolellatamb un trosset de vista cap al mar.Fullam portat pel vent en temps d’hivern!Verdor preuada quan la canícula fa la seva estada.Pintors s’han inspirat assaborint la teva venustat!

Crit i rialla, jovent, vells i quitxallasón ta vitalitat!I la sardana, saltironant joiosa, t’ha fet l’esposad’un poble apassionat!

Per a mi, el meu Masnou, comença aquí!

Al teu redós vaig néixer!Aquí, amb tots els meus amors, vaig viure i créixer.Déu vulgui que també hi pugui morir!

La capacitat que tinc per estimar la Pàtria,té nom,

té lloc i data.

El nom és Catalunya.El lloc... el meu Masnou.

La data:(temps i moment que mon ànima acata)ÉS LA PLAÇA D’OCATA!

La plaça d’Ocata

171

Dos bous de la Vall d’Aran

172

Lligat a les banyes, el jou, de dos... en fa un sol bou!

Malcarats i amb mala bava,amb el morrió posat fan allò que els és manat.

Ni un mugit(que pot ser un crit), sols el buf, morro i forat!

Aquell que els ha ben junyit és perquè facin la feina.Més que animals, són una eina per treure’n màxim profit.

Qui té la vara a la mà és qui els fa treballar.

No crideu: INDEPENDÈNCIA!L’amo del jou té la ciència, és l’únic que pot pensar.Davant de tal, feu el bou, que s’ho tingui ben cregutque us fa passar per l’embuti està triplicant el sou.

Vosaltres… com un de sol, heu de tenir la certesaque amb latent destresaus podeu desfer del jou!

El Jou

173

El poblet dels bous i les oques tafaneres

174

Vell casal de pedra nua, carrer tort i rocallós.Pell resseca que traspua el forçat i etern repòs.

Arbre d’arrel revellida cansada de donar vida!Fidel i laboriós espòs, les, amb l’ànima punyidasense trobar el seu redós!

El meu poble, tan novell, no tindria l’embranzida que li ha dat tan gran floridasi no fos pel casal vell!

Quan albiro un poble antic, –perdo el seny… no sé què dic–m’agafa un insòlit rampell.La PÀTRIA que porto a dinsm’aflora a flor de pell!

Vell casal

175

Súplica

Dia de Rams; la porta de l’Església no s’obria fins després de trucar tres cops (representava l’entrada de Jesús a Jerusalem)

178

Obre’t Jerusalem! que ja hem trucat tres cops la teva porta.

Com féu el rei David dalt d’un pollí, davant de tots Jesús ens portadevers el Santuari més Diví,on Déu es troba amb l’home!

Obre’t Jerusalem!Ja som aquí!Amb palmes i palmons cantem: “Hosanna i Glòria!” a aquell que és la veritat, la vida i el camí,i salvarà el món i canviarà la història!

Les portes, al final es van obrir!Lligat pel Sanedrí,del temple va a Pilat,i de Pilat a Herodessent de nou retornat,més tard, al Gòlgota portat,on, finalment crucificat, morí!

Estranya paradoxa del sofriment i de la mort,que sigui recte allò que és torti sigui redemptor l’acte ferotge!

Però això sembla impossible de pair!L’Anyell moria i el poble revivia!LA PASQUA RESSORGIA!D’allò que mata

en surt la nova vida!Que la porta tancada

quedi del tot esbatanada!OBRE’T JERUSALEM!(diem inconscientment en tot moment)Que el món s’està morint de sofriment, i és fill de Déu l’hàlit que a dins portem!

Diumenge de rams

179

Camí del Cementiri, ara la transitada avinguda de Joan XXIII

180

Vial de solitud on la verda fulla ja grogueja,deixant filtrar la llum,temperant el fred que ja comença,i fas sentir a dins, en el més profund,la càlida sensaciód’aquella estimacióque cerca i vol la pensa!

Ara, que la florida és passada i el fruit madur

emplena el paladari em fa caure la bava

assaborint la pau tan anhelada,veig la casa dels recordson descansen aquells

que mon cor ama!

Abans de ser trencat aquest somni preuati el passat sigui futur...(dic: tot allò viscut... retrobat)vial, vull servar per sempreel que tu m’has dati on, volent-ho o no,jo seré dut!Reialme etern de dolça quietud, on s’atura el part constant

que ens dóna la vidai ens va matant,

i és bescanviatper la duradora beatitud

de ser estimati estimar, per sempre,

CONSCIENT I COMPLAGUT!

Vial de sol i tud

181

Les mans d’un desconegut: tota una tarda de feina

182

Clama la creació!La vida, incerta, busca una explicació,a l’absurditat de la seva situació,amb l’existència inerta.

Llum i color són fosca i negra nit, van del no-res,passant per un instant

de vitalitat esclatant,al més amarg oblit.

Alço les mansvers tu força suprema!(ara que el raïm dauratens diu que és temps de verema),i amb trèmula exclamaciósuplico, insistentment,un bri… tan sol un bri,que doni esperança al meu pobre patiri aclariment al meu pensament!

Enmig de la més pura negror, l’extremitat dels dits

s’emplenen de claror!Des del més alt, el vigor que ens esperona,és bellesa, cant i amor!Enalteix la persona

i dóna sentit al cor.L’existència, d’inerta, es torna bona!Hom no fa una obra d’art amb mala cara i a desgrat.

Pensa… medita… raona, que no hem nascutper viure la minuciositatd’una estona!

Súplica

183

Agraïment

L’Aurora Mateu i la Montserrat Llop(assessorament lingüístic)

186

Aigua amunt de la Canta-rana, pujant dels Aspres els muntijols,el Canigó li fa de casai del Rosselló, la plana,el rebost dels seus consols.Entre valls i rierols… allà, en una fondalada ufanaels encantaments i fadesmanen la imaginació,hi ha la ciutat de Mirmanda,bressol on neix i reneix la branda,foc i llum d’una nació!Embrió de la parla catalana, repicar d’una petita campanaque ensordeix l’opressor!Dones d’aigua i goges de les geleres que junt amb deus i fonts de les muntanyes,boires, plugims i serenins,emplenen els nostres marsmolt més enllà dels confins!Els fills de la mare Pàtria en surten vibrants de vitalitat!La musa que a mi em festeja dintre mon cor encisat,si no fos per les deessesque es cuiden del bon parlar,els númens de mon escripturaes quedarien a terrai no podrien volar!

Gràcies! bones amigues, servadores de la llenguaque la història ens ha donat!

“Una d’elles és l’Aurora,l’altra és la Montserrat”.

Llums que a la nit donen vida al nostre ben dir sagrat!MERCÈS! us dic de bon grat.

Mir manda

187

Teresa Torres i Casals amb en Joan Muray, el dia de l’inaguració, 25 de març, de les fotografies exposades a Gent del Masnou, fins al 7 d’abril del 1995

188

Teresita... en la mà d’en Joan,la veritat sigui dita,el recod d’un poblees manté invicte!

No serà vençuda la teva originalitati el geni amagatque en tu s’ha mostrat!

Ta imaginació ha estat ben rebuda.

Del perpal de l’art has estat el fulcreon les llums i ombreshan esdevingutuna imatge pulcra!

Sí… ens has deixat.

Per l’espai astral el teu esperit té la llibertatdel tot immortal!

Com la claror del Sol, des del punt més alt,has enllumenat el teu lloc natal.

DEL POBLE QUE ESTIMESETS UN BON PUNTAL!

El puntal

189

No sentiu una cançó?És l’Esperit d’aquest Poble, que amb orgull i ànim noble ens fa oir el seu dolç so!

“LA CALÀNDRIA” persisteix; la llavor que fou plantada fa complaure la mirada del fruit formós que ara neix!

L’edició d’aquest llibre ha estat patrocinada per la Fundació Privada La Calàndria; cal doncs, donarmostres d’agraïment, tant individualment per haver-ne facilitat la publicació, com col·lectivamentper haver-la feta assequible a tothom.

191

Cloenda/omega

Al final, a tall de cloenda d’aquest llibre d’homenatge a la persona i l’artista, començat per un prò-leg/alfa, ha de finir per una cloenda/omega, ja que si l’alfa és la primera lletra de l’alfabet grec, l’o-mega n’és la darrera, i des de temps immemorial, ambdues lletres han estat utilitzades com a comen-çament i com acabament de tot.

I el final més immediat que té, si és que representa quelcom, quan hom se’n va, és un In Memoriam,com el que se li va dedicar a la Teresita Torres i Casals a l’estiu del 2003, arran del seu traspàs.

Ell ens servirà, ja que quan fou fet, ens sentíem colpits per la seva sobtada partença, i per tant elsmots que li dedicarem, sorgien més naturals, fruit del sentiment més primari, i per tant, ara, seranuna bona cloenda/omega per a aquest recull que li dediquem.

Deia així:

TERESA TORRES I CASALS (El Masnou 1916 - 2003)–La Teresita de l’estanc– Fotògrafa pionera del Masnou.

“Estimo i admiro el meu poble; amb la meva càmera fotogràfica, els tres peus i, àdhuc, el flash, herecorregut els seus carrers, places, etcètera, cercant els tradicionals festeigs, les postes de sol,ombres, núvols, llum... Seria un disbarat dir que les meves fotos són bones o dolentes, simplementsón fotos fetes amb amor i en homenatge al meu Masnou”.

Amb aquests mots, la Teresita, cloïa l’entrevista que li vaig fer el 1995, amb motiu de l’esplèndidaexposició que féu als nostres locals, i que es titulava “Fotografies del Masnou. Anys 50 - 60”.

Ara, amb motiu del seu traspàs, he volgut que siguin aquells mateixos mots els que encapçalinaquest in memoriam que li dedico en nom propi i de l’entitat (Gent del Masnou).

La Teresita va ser una masnovina inquieta i amb una acusada sensibilitat, fets pels quals, al llarg de laseva vida, va fer un munt de coses, totes però, dins el que se’n podria dir, del món de la creació i del’art, que què és sinó l’art veritable, sinó una obra sorgida del no-res, una creació per al gaudi propii alhora perquè altres éssers en gaudeixin.

193

Dins aquesta línia, va fer de modista, ara en dirien dissenyadora de moda. Va fer de pessebrista, araen diuen modelista. I, finalment, on va sobresortir definitivament, i d’on els masnovins en conser-vàrem el millor record, fou en la fotografia, sobretot en l’anomenada de reportatge, la que plasmamoments privats o públics d’esdeveniments socials.

De la seva faceta de pessebrista, vull destacar que els seus pessebres eren unes veritables maquetes,a escala, on s’hi podien veure pobles, o els seus racons, d’aquells que, quan en veiem un al natural,que ens sembla bucòlic, bonic, equilibrat, encantador, en diem que és de pessebre. Els feia al llargdels dos o tres mesos que precedien el Nadal, i eren, com ja he dit, veritables obres artístiques queplasmaven pobles imaginaris, talment de postal, on no hi faltava cap detall, fos arquitectònic, de pro-porció, de llum, etcètera. Els feia amb diversos materials, però principalment amb guix, que despréspintava, per donar-li el toc d’autenticitat. Els tenia al mateix estanc, i eren molts els masnovins quepassaven a veure’ls.

Paral·lelament a l’època dels pessebres, va començar la que se’n podria dir la fase de la seva vidamés popular i coneguda, la de fotògrafa, de la qual podem dir, a ple pulmó, que en fou, com a dona,la pionera a la nostra vila, i l’única, per ara, en aquest gènere. Fou a començaments de la dècadadels cinquanta del passat segle, i en un temps, en realitat des d’acabada la guerra (1936 - 39), queel Masnou no tenia cap fotògraf que deixés la seva petja, tant em l’àmbit familiar com públic, delque passava a la nostra vila. Per tant, quan ella va començar a la societat La Calàndria a fer les pri-meres fotos, cosa que féu primer sense cap interes professional, el públic, delerós de poder recor-dar per mitjà d’imatges els seus moments de joia, va aplaudir efusivament els primers clics sorgits dela seva càmera, que aleshores eren, per ser encara una càmera de gran format, molt més sonors queels actuals. Això l’esperonà a continuar.

D’aquestes dècades com a professional de la fotografia, he d’esmentar que, a més dels reportatgessobre la societat masnovina, també féu un altre mena de reportatge, aquest però, més artístic: forenles postals del Masnou, que es venien a l’estanc familiar, les quals eren, i són, més que postals, ja queestaven fetes amb gust i sensibilitat.

I així va seguir durant tota aquella dècada i la següent, fins cap a finals dels seixanta, quan, pernecessitats de l’estanc, aquell que portava amb tanta gràcia la seva més que germana, la Ramona,va haver de deixar-ho. Aleshores però, ja hi havia altres fotògrafs, i per tant, la seva labor ja no eranecessària.

Després, ja retirada, seguia gaudint, en solitud o junt amb familiars i amics, de totes les imatges quehavia creat al llarg del temps en què va poder observar la vida masnovina rere la seva càmera, i ara

194

195

quan, persomalment ens ha deixat, no ho serà pas del tot, ja que el seu record, les seves emprem-tes, la seva petja, viuran per sempre més entre nosaltres.

I si hem emprat l’alfa i l’omega gregues a tall de començament i final d’aquest llibre, no ens cal altracosa que continuar a l’Hèl·lade, per dir que el seu art es va guanyar un lloc a l’Olimp masnoví.

Joan MurayFotògraf i historiador

Índex de fotografies

Teresa Torres i Casals als 32 anys Portada

Família Casals i Ribas: Francisqueta Ribas i Antich, Maria (Tia Mariona) i Joan Casals i Vila (Avi Pep per ser de can Pep Dispeser, era mestre d’aixa) 16

Família Torres i Casals: Francisqueta, Teresa Casals i Ribas,Ramona, Maria i Joan Torres i Rossinyol 18

Ramona i Francisqueta Torres i Casals 20

Rosa i Teresa Torres i Casals 22

Ramona Torres i Casals 24

Teresa Torres i Casals 24

Francisqueta Torres i Casals (La Teta Gran) 26

Teresa Torres i Casals (primera comunió) 28

Detall d’un pessebre fet per la Tere 30

Maria Casals i Ribas (Tia Mariona) 32

Ramona Torres i Casals fent de model 34

La Tere fotografiant les barques i els cabrestants de l’Ocata,davant del torrent de l’Ase 36

La platja on ara hi ha el port esportiu (El Castellet, Can Teixidor i Montgat) 40

Des de l’espigó sense el port 42

Una barca i les primeres pedres de l’espigó 44

197

Els cabrestants i les barques de la platja d’Ocata 46

Salabret i barques d’Ocata 48

Nanses i barques a la Costa Brava 50

Els Banys de Sant Pere al davant del baixador del carrer Capitans Comelles 52

El Masnou des del terrat del col·legi de les Mares Escolàpies(els arbres del carrer Esperança i del Casino, l’Església…) 56

Mirant devers Mataró des dels Laboratoris de can Cusí 58

Can Torres des de can Sorts (ara gasolinera de la carretera d’Alella) 60

El Masnou des d’una barca i sense el port esportiu 62

L’Ajuntament, el Casino, el Casinet… des de l’espigó 64

De dalt dels pisos de can Patatetes, Ocata i la nostra platja 66

La cruïlla d’Alella, l’estació del Masnou i la carretera de França 68

El carrer Esperança des de Mestres Villà 70

El Mercat Vell i un dels últims trens de carbó 72

Els torrents Bassegoda i Amigó (correus) i Roger de Flor 76

Nevada de l’any 1962 (en Comelles i la Maria Teresa Baucells) 78

Els pescadors d’Ocata (Josep Batlle, Marfanet, Joan Valls de ca laMariana i en Francesc de can Quirico) 80

La pujada de la plaça Jaume Bertran pel carrer Sant Francesc ambel grup de neteja en plena acció 82

El grup que la Tere ensenyava a tallar i fer confecció, en un dia d’esbarjo i d’excursió 84

198

199

Els directius de la Calàndria el dia de la inauguració: Basomba,Gázquez, Vinyals, Arisa, Puig, Llop, Uson, Vilalta i Tabares 86

Alumnes de les Escoles Pies; filles del poble i futurs puntals de les generacions venidores 88

La plaça de l’Església el dia vint-i-set de gener 90

El pas dels “Tres Tombs” per la N-II des del Casino, el dia de Sant Antoni Abat 92

Plaça Jaume Bertran i el garatge de les gasoses Fernández,(antiga masia Millet) 94

Carrer de Sant Pere 96

La part de dalt del carrer de Sant Pere, com si fos la continuaciódel carrer de la Caterra 100

El Casino i la Casa de la Vila 102

La torre “Xina” (Vil·la Montevideo sobre l’actual Poliesportiu) 104

La torre del Doctor Ribas, en el punt més alt del carrerCiutat Vila Jardí 106

La torre de can Guarino, vista des de dalt de tot de calDoctor Ribas 108

“Carretera de les Boles” abans de dir-se carrer Navarra (la torre de cal Marquès) 112

Platja del davant del carrer Josep Llimona i una basede l’antic embarcador (1912) 114

Jardí amb un petit llac de l’Alberg del Masnou 116

Banys Sant Cristòfol de la família Muray; davant del torrentUmbert i a prop de l’estació del Masnou 118

Fanal sobre una lona a la platja dels pescadors d’Ocata 122

Porxada d’una torre d’estiu a l’antigua carretera de Teià 124

Pescadors de canya al davant del Mercat Vell 126

El Garrofer de l’Indià, en terme de Teià, mirant l’Ocata 128

Un pal amb un llum i dos fanals en algun lloc de la Costa Brava 130

El poble de Pals (amb la torre de les hores) vist des de la carretera que va a Torroella de Montgrí 132

Una teulada pissarrosa de la Vall d’Aran 134

L’home volant a la Costa Brava . La Tere m’explicava queen Josep Pla la va mirar una llarga estona i no se’n va anarfins que va fer la foto; li digué: “M’agradaria veure com ha sortit”. Platja de Calella de Palafrugell 136

Fresc pintat per J.Brunet i ajudat pel nostre artista masnovíPere Pujades. Capella del Santíssim de la Parroquia de Sant Pere del Masnou (costejada per la família Guarino) 140

Un dels primers trens elèctrics que passaven per la costa, desdel davant de l’estanc de can Torres, c/Barcelona, 36 142

Quatre vailets mirant el poble el dia del Dissabte de Glòria;carrer Sant Miquel, cantonada amb el camí del Cementiri,ara avinguda Joan XXIII 144

La barca Maria, lligada i amarrada a una estaca 146

La via del tren des del davant del Mercat Vell. Nevada del 1962 148

Capella de la Sagrada Família ornada (per la Mare Maria) per la reserva del Santíssim (Monument), dies de Setmana Santa 152

Cel i sorra units pel mar, (Can Teixidor i el turó de Montgat) 154

200

201

Carrer Buenos Aires des de la cantonada del Camí del Cementiri,ara Joan XXIII, des d’aquí, a can Genové, es donava per acomiadat el dol i fora dels més íntims tothom s’anava a casa seva 156

La neu i el mar en la nevada de l’any 1962 158

Carrer Ciutat Vila Jardí en el punt d’unió amb la Carretera de Teià 162

Lluís Millet va néixer en aquest carrer per aixo porta el seu nom 164

Ocata vista des del terrat del col·legi de les Mares Escolàpies 166

El Garrofer de l’Indià vist des del terrat dels pisos de can Patatetes 168

La plaça d’Ocata i un trosset del mar 170

Dos bous de la Vall d’Aran 172

El poblet dels bous i les oques tafaneres 174

Dia de Rams; la porta de l’Església no s’obria fins després de trucartres cops (representava l’entrada de Jesús a Jerusalem) 178

Camí del Cementiri, ara la transitada avinguda de Joan XXIII 180

Les mans d’un desconegut: tota una tarda de feina 182

L’Aurora Mateu i la Montserrat Llop (assessorament lingüístic) 186

Teresa Torres i Casals amb en Joan Muray, el dia de l’inaguració,25 de març, de les fotografies exposades a Gent del Masnou, finsal 7 d’abril del 1995 188

Índex

Pròleg/alfa: Joan Muray 7

Introducció 9

Prosàpia Genealogia 12Nissaga de mariners 14Nissaga equatoriana 15Dins de la grandiositat de l’oceà 17La casa gran 19Vivència 21Les filles petites 23Les noies de l’estanc 25Mare 27Originalitat imaginativa 29La pessebrista 31La màquina de retratar 33La model 35Quiet... un moment 37

El mar Petjada eterna 41 Fantasia passatgera 43Excitació 45Cabrestants 47Dins del salabret 49La nansa 51Els banys de Sant Pere 53

El poble A Masnou 57Carretera de França 59El bres pairal 61El rovell de l’ou 63L’Espigó 65El veïnat de Teia 67El veïnat d’Alella 69

203

Esperança 71Memorial 73

Les persones Torrents adormits 77Qui mano sóc jo 79En el mar de Galilea 81Eficiència 83Atalaiant l’esdevenidor 85La junta 87Les Hespérides 89Commemoració 91Els tres tombs 93Dos camions 95Camina solitària 97

Les cases Cases assolellades 101Regalament 103Dilapidació 105Afany operant 107Mansió paradisíaca 109

Les quatre estacions Autumnal 113Hiemal 115Vernal 117Estival 119

Llum i ombres El vell fana 123La uniformitat de la diformitat 125Espera pacient 127El garrofer de l’Indià 129El pal 131Sempre 133Paradoxa 135Un instant pot ser immortal 137

204

205

Contemplació Sublimitat 141Silenci trencat 143Caramelles 145Subjugació 147Mai més no tornarà a passar 149

Amor El Monument 153Amor 155L’hora de l’adéu 157Apassionament 159

La pàtria Aquest poble enjardinat 163Lluís Millet i Pagès 165Aflueix l’últim hàlit 167D’esquena al mar 169La plaça d’Ocata 171El jou 173Vell casal 175

Súplica Diumenge de Rams 179Vial de solitud 181Súplica 183

Agraïment Mirmanda 187El puntal 189La Calàndria 191

Cloenda/omega 193

Obres poètiques del mateix autor

ORIGINALITAT IMAGINATIVAUn de tants cognoms que deixen pas al primer per perdre’s en l’oblit,però, la imaginació, l’origina-litat i la fantasia de la Teresa Torres i Casals, ha fet que, per mitjà de la fotografia, no es perdi deltot. Cada fotografia, una poesia.

EN PREPARACIÓ

XERROLES MEDIEVALSHistòria i ficció de l’inici dels cognoms i vitalitat creixent d’un d’aquests, que des de Su (poble delSolsonès), s’ha escampat pel món. El passat i el present, coincidint, han fet junts una xerrola al cos-tat del foc.

ROSELLES CARTOIXANES Experiències personals de l’autor, d’un petit espai del temps (nou mesos) de vida monàstica a la car-toixa.

OTGER KATHALONL’esperit obstinat d’una nació: origen llegendari del gentilici CATALÀ.

CORS ABRUSATSTres poemes d’amor:EL CANTIC MÉS SUBLIMLA NOVA CREACIÓJOAN

MINYONET EL CAP BEN DRET!L’escoltisme viscut en un temps que, tant si es vol, com si no es vol, ens el vam fer nostre.

MARIA LLUÏSAL’estimada de l’estimat.

207