PdT 37 octubre 2010

de trobadaViladecans

Publicació independent d’informació i opinió

punt

vila

deca

ns@

tele

foni

ca.n

etht

tp://

punt

vila

deca

ns.b

logs

pot.c

om

Punt

Equip de redaccióAnna Besora

M. Carmen CastellanoMaria Comas

Josep GinjaumeJosep Lligadas

Miguel de la RubiaMercè Solé

La distribució d’aquest butlletí es fa per correu electrònic. Si no desit-geu rebre’l només cal que ens ho comuniqueu. I si voleu que li envi-em a un amic o amiga vostres, feu-nos arribar la seva adreça. Gràcies.

Si voleu enviar articles per publicar, tingueu en compte que han d’anar signats i no sobrepassar les 40 ratlles o les 600 paraules. Els hauríem de tenir abans del dia 8 de cada mes.

El nostre correu electrònic:[email protected]

El nostre bloc:http://puntviladecans.blogspot.com

37Any 4

15 d’octubre de 2010

Sumari2 Anar a votar, per què?3 Un viatge diferent. Voluntàries de Càritas.

4 La situación de Lactalis-Nestlé. Comitè d’Empresa Lactalis-Nestlé

4 Compartir el verano. Rosa Mercader

5 El present i futur de les entitats de persones amb discapaci-tat. Mercè Ginés

6 Què diu l’informe del Departament de Medi Ambient i Habi-tatge? Jordi Mazón

7 Estampes del segle XX/ 7: El triangle de les Bermudes. José

Luis Atienza

8 Passejada pel sol. Vicenç Castelló

9 La sortida? Progrés o autocràcia? Miguel de la Rubia

10 Els que planifiquen el Viladecans del 2025. Ricard Caba

11 Toros. Xavier Ramírez

12 Sobre la mesa redonda “Anar a votar, per què?”. David Rebollo

13 La mirada aguda: La papallona de l’arboç. Eio Ramon

14 Històries viladecanenques: El Secall enllà de la mar. Andreu

Comellas

17 Conèixer Viladecans: El vell altar de l’ermita de Sales (1ª part). Jaume Lligadas

Ara que el Mamut ja ha arribatEn aquesta primera pàgina del Punt de Trobada n’hem parlat sovint de la Festa Major en general i del Mamut en particular, i potser algun lector pot pensar que en fem un gra massa. Doncs potser sí. Però com que el treball perquè la nostra Festa Major tingui personalitat pròpia, i la concreció d’aquesta voluntat en la creació d’una icona ciutadana que serveixi per agrupar-nos les entitats, per fer coses junts, i per crear un bon ambient col·lectiu a la ciutat, ha estat un dels temes que hem volgut tenir presents des del comen-çament, per això n’hem anat parlant, i per això en parlem ara novament.I és que ja tenim el Mamut! Aquesta Festa Major, el dia 7, després del pregó i desafiant valentament la pluja, el Mamut va aparèixer a la Plaça de la Vila i tots el vam poder aplaudir, i saludar, i fer-nos-hi fotos…I més encara. El diumenge dia 12, a la tarda, el Mamut va visitar els carrers de la Vila, i ens va oferir una festa inèdita, on tothom s’ho va passar la mar de bé. Sens dubte que, a partir d’ara, la Mamullada serà un moment clau i esperat de cada any.I el Mamut segur que ens continuarà oferint possibilitats noves i sorpreses noves. Les entitats que l’hem fet venir, i totes les que s’hi vulguin anar afegint, farem que el Mamut sigui el veí i la veïna de tots, que formi part de la nostra vida, que ens il·lusioni, que ens faci estar junts. I que ens empenyi a tirar endavant, com una tasca col·lectiva, aquest Viladecans del qual ens hem de poder sentir cada cop més orgullosos.

Viladecans, punt de trobada - Núm. 37 - Octubre 2010 2

El passat 5 d’octubre el Centre Cultu-ral Sant Joan va acollir la taula rodona “Anar a votar, per què?” organitzada per Viladecans Punt de Trobada amb la partici-

pació dels cinc grups municipals amb represen-tació al nostre consistori: PSC (Joan Pidelaserra), CiU (Carles Lozano), PP (María José Díaz), ICV-EUiA (David Massana) i ERC (Bàrbara Lligadas). Va ser un acte de ciutadania que va aplegar una seixantena de veïns i veïnes. Donada la proximi-tat amb els comicis al Parlament català del pro-per 28 de novembre, varem creure interessant –si no necessari– compartir amb els polítics de la nostra ciutat com pensen fomentar que la gent vagi a votar. Sobretot, tenint en compte l’apatia i el desinterès per la política que regna entre una part molt important de la població. Després de la introducció de Mercè Solé, que va exercir de moderadora, els membres de cada formació varen exposar els seus arguments i varen intentar respondre a les tres preguntes formulades:

1) Per què són importants aquestes eleccions per a la gent de Catalunya?Respostes per tots els gustos, o gairebé. N’hi ha que veuen la necessitat de reforçar la participació perquè dels propers comicis en sortirà el nou Govern de la Generalitat que, segons diuen, té importants compe-tències i connotacions a l’hora d’administrar la nos-tra vida diària. Altres parlen de la importància del “canvi” que veuen venir, que “tots els partits no són iguals” i que fa falta anar a votar per assegurar nous models que ens facin sortir del forat. Altres veuen un escenari molt magre, on l’atur i la crisi fan molt de mal, per això –diuen– no té sentit centrar-se en l’Es-tatut, sinó dedicar-se a altres prioritats més urgents. Altres veuen necessari implantar un nou sistema eco-nòmic i productiu, constaten que l’interés de molts electors no és el mateix quan es tracta d’escollir el pre-sident del govern de l’Estat o el president de la Ge-neralitat, parlen de la necessitat de trobar un encaix de Catalunya dins una Espanya plural. Altres fan una mirada al passat franquista i creuen que per coherèn-cia i responsabilitat cal anar a votar, per impedir que s’ensorri més l’Estat del benestar que tant ha costat d’aconseguir.

2) Per què són importants aquestes eleccions per a la gent de Viladecans?Per uns són importants per a garantir una bona inte-gració de la immigració, per lluitar contra l’atur, per preservar les zones naturals, per canviar de sistema productiu, per replantejar les relacions amb l’Estat

espanyol. Per altres per aconseguir més inversions al Parc Agrari del Baix Llobregat, per millorar les carreteres pendents, el transport públic, per renovar l’Hospital... També, diuen uns altres, per incremen-tar el nombre de quiròfans. Perquè l’Estat del benes-tar també es construeix des de la Generalitat, perquè calen sortides locals a la crisi global, per recuperar el projecte de metro de la Línia 12 que ha d’unir els mu-nicipis costaners del Baix Llobregat amb Barcelona. Per continuar estant a prop de les persones, per acon-seguir més llocs de treball i millorar el transport dels veïns que s’han de desplaçar cada dia a Barcelona, per desenvolupar nous sector productius que creïn llocs de treball, per aconseguir el tercer CAP, per ser un sol poble cohesionat...

3) En la teva formació política, què creus que haurí-eu de millorar perquè tothom veiés més clarament la importància de l’acció política de cara al bé comú?En aquest punt, el de l’autocrítica, costa una mica més. Les respostes van des de millorar la comunicació, per fer arribar els missatges del partit d’una forma més di-recta a la ciutadania, sense el filtre dels mitjans de co-municació, fins a la lluita contra la corrupció, renovar més sovint els candidats, reconèixer que tots hem en-trat al joc que ha derivat en la crisi actual, la necessitat de singularitzar les propostes i que estiguin enfocades a trobar solucions, fer participar més a la població en les decissions i discussions, distingir la informació de l’opinió que es barreja molt sovint als mitjans...

* * *No estem segurs, els organitzadors de l’acte, que es vagi poder transmetre en aquesta taula rodona la im-portància que l’acció política té per a tots els ciutadans en tant que d’ella en depèn la manera de gestionar moltes coses bàsiques de la nostra vida. Ni tampoc que es vagi donar resposta als molts dubtes i qüesti-onaments que actualment genera l’actuació dels polí-tics. Però en tot cas, va esdevenir un espai de trobada, de poder parlar des de diversos punts de vista i des de diverses perspectives de la realitat. I això, creiem, ja és de per si una bona aportació a la vida ciutadana.

Anar a votar, per què?


Feia temps que comentàvem entre les volun-tàries lingüístiques de Càritas, la importàn-cia que per a nosaltres i les nostres alumnes tindria que visitéssim l’entorn marroquí

d`on provenen, les seves arrels, és a dir, casa seva.Era complicat preparar un viatge pel nord d’Àfrica, no era turístic, els poblets on volíem anar no estaven ben comunicats, llogar un cotxe no era aconsellable, autobusos no sabíem si en trobaríem. Tot i així, sis voluntàries vàrem decidir anar-hi. Portàvem adreces de les nostres alumnes però no sabíem ben bé on ani-ríem. El que teníem clar era que totes ens rebrien a casa seva amb emoció i alegria.Donat que aquest agost era el mes del Ramadà hi havia una dificultat afegida, molts comerços estaven tancats i tot funcionava al voltant del seu dejuni i de les seves pregàries.La nostra il·lusió i ganes, va fer superar totes les di-ficultats que anaven sortint, allotjament, fronteres, idioma, l’acollida que rebíem, les seves expressions emocionades pel moment en veure’ns aparèixer acalorades, de vegades cansades, era extraordinari. No sabien què oferir-nos, tot els semblava poc, ens feien menjar el que preparaven per la nit, elles no po-dien tastar res fins les set de la tarda, això feia que ens sentíssim incòmodes, però havíem de tastar-ho tot que si no es molestaven, contentes ens presenta-ven tota la família, orgulloses de tenir a casa seva les seves professores de Viladecans.En una setmana vàrem connectar amb quatre famíli-es de poblets diferents, comunicats per autobusos la majoria de vegades ben tronats, l’altre mitjà de trans-port era el taxi, poc recomanable ja que els preus eren inestables i sovint teníem alguna sorpresa.La visita als poblets, els seus mercats, carrers i ro-dalies ha fet que tinguem una visió ben clara de la seva cultura, dels seus orígens, el que deixen enrere per millorar i buscar més qualitat de vida per tota la família. Paguen un preu molt alt, tornar a casa seva és lluny i car, no ho poden fer gaire sovint, deixant enrere part de la família, pares, casa, amics, les seves arrels, tot i així amb moltes ganes estan predisposa-des a aprendre català i castellà, llengües que els ser-veixen per a la seva integració a Catalunya.Ja esperem començar les classes per tornar a abraçar-les, ara a casa nostra, per agrair-los novament el seu acolliment.

Isabel, Sandi, Antonia, Araceli, Josefa i Montse, voluntàries de Càritas

Un viatge diferent


Vivimos en una época de crisis donde Go-bierno y demás estamentos políticos de-ciden sobre el futuro de los trabajadores dictando leyes y reformas con las que su-

puestamente fomentarán el trabajo y las nuevas con-trataciones.Las grandes empresas y multinacionales, como es en este caso Lactalis y Nestlé, se aprovechan de la situación actual para trasladar su producción de Viladecans a Guadalajara y con ella a todos sus tra-bajadores y aunque ofrecen las mismas condiciones laborales no tienen en cuenta hijos, hipotecas y en resumen nuestra vida familiar.La sola idea de un traslado es impensable para muchos trabajadores y las empresas son conscien-tes de ello, con lo que la indemnización que les ofre-cen a cambio de quedarse es ridícula.En definitiva, las empresas son las que ganan más a costa del que menos tiene y disfrazan un cierre en un traslado con lo cual hoy en día en nuestro país realizar estas gestiones es más barato.

Lactalis y Nestlé, dos multinacionales que predican su apoyo a “la vida familiar y la conciliación labo-ral” han demostrado con el cierre de la fábrica de Viladecans, que lo más importante son los benefi -s benefi-cios aunque sea a costa de 180 familias.

Comitè d’Empresa. Lactalis-Nestlé Viladecans

La situación de Lactalis-Nestlé

Es la experiencia de una familia que este verano acogieron una niña sa-haraui, y lo resumen de la siguiente manera:“Hola, este verano nos hemos dedicado a ser una familia acogedora para niños de los campamentos saharauis. Fue una decisión comparti-

da con nuestra hija de 9 años, para lo cual ha sido una experiencia muy buena poder comprobar que hay niños que casi no tienen nada y podemos enseñarles y compartir experiencias.Los primeros días resultaron un poco complicados, hemos compartido el vera-no con una niña de 10 años, ella era la primera vez que salía del país y no habla-ba español. Poco a poco fuimos conociéndonos, cada día era una experiencia nueva comprobar que al tocar un interruptor se encendía la luz, abrir un grifo y salía agua, al anochecer mirábamos por la ventana para ver las calles ilumina-das, coches, autobuses… Uno de los momentos más inolvidables fue la primera vez que fuimos a la playa o que vio la piscina, al principio no quería mojarse, le daba miedo, pero con ayuda de mi hija observaba que no pasaba nada y al final de las vacaciones conseguimos que se metiera en el agua incluso hasta conse-guimos que se tirara del borde de la piscina. Sólo contemplar la satisfacción de su cara y la sonrisa había valido la pena.Han sido dos meses muy especiales, hemos dedicado nuestro tiempo a una niña que vive en una situación complicada, su alimentación ha sido un poco mejor y más variada, ha pasado una revisión médica completa. Nuestro deseo sería que el próximo año nos volviera a acompañar”.

Rosa Mercader

Compartir el verano


El dijous 30 de setembre al centre cívic Frederic Mompou de Castellde-fels es va celebrar un

acte organitzat per Cordibaix (federació d’entitats de persones amb discapacitat i/o trastorn mental del Baix Llobregat) que va tenir per tema reflexionar en-torn del paper que han d’assumir les associacions per a persones amb discapacitat en l’actualitat i en un futur pròxim. L’esdeveniment va començar amb la presentació de l’acte per part del Sr. Ascanio de Cordibaix, seguit del regidor de l’àrea de Castelldefels, Sr. Santiago Barona, i de l’Alcalde de Castelldefels, Sr. Joan Sau. A continuació va venir la meva intervenció. Vaig parlar en nom de Pilar Pérez, presidenta d’ADISGA de Gavà; d’Alejandro Zacutti, president d’ASPADEC de Castelldefels i d’ASDIVI de Viladecans. Volíem destacar la tasca social que duem a terme les tres entitats de persones amb discapacitat de la zona i deixar paleses les demandes que fan els familiars d’aquestes persones a l’administració. Tot seguit Sandra Merino, tècnica de Cordibaix, va explicar el paper de l’entitat or-ganitzadora de l’acte. Van acabar aquest torn els tres ajuntaments, representats per les respectives tècniques de l’àrea, van explicar les estratègies desplegades en cadascun dels municipis per tal d’assegurar la integració i la par-ticipació plena en la vida de llurs comunitats de les persones amb discapacitat. La tercera tanda d’exposicions va ser la dels experts, els ponents convidats a l’acte. El Sr. Fernan-do Pindado, Subdirector de la Direcció General de Participació

El present i futur de les entitats de persones amb discapacitat

i Ciutadania de la Generalitat de Catalunya, va fer èmfasi en la participació en la vida po-lítica de les associacions,

que encara que no ho pre-tenguem, hem de ser conscients que som artífexs d’accions socials que reverteixen en canvis. El Sr. Pau Vidal, Coordinador de l’Ob-servatori del Tercer Sector, ens va oferir els recursos de la institució que representava. I, per últim, la Sra. Àngela Sánchez, Directo-ra del Postgrau Direcció i Ges-tió d’ONG de la Fundació Pere Tarrés i Gerent de l’Associació Espanyola Contra el Càncer de Barcelona, ens va animar a avan-çar-nos al futur, planificant en conseqüència, a ser més autò-noms, a treballar per guanyar la credibilitat i el suport social. L’acte el van cloure el Sr Ascanio, el Sr Fernando Pindado i la Sra Rosa Boladeras, Presidenta del Consell Comarcal del Baix Llo-bregat. Aquesta va donar un toc poètic a l’acte, comparant la labor de les associacions al bambú: tri-ga set anys a emergir de la terra, després de ser sembrat, i un cop creix, és fort als embats del temps, perquè és flexible. També ens va fer veure que està per venir un temps en què les persones amb discapacitat tinguin el reconei-xement ple de la societat, un cop se’ls valori i es vegi que tenen un paper, que són necessaris.Les entitats volíem deixar clar (no sé si va ser així, per uns proble-mes tècnics) que les associacions

necessitem de l’administració, però que l’administració també ens necessita a nosaltres. Qui mi-

llor que nosaltres per ges-tionar i supervisar els serveis que s’hi

donin? No tenim afany de lucre.

Tenim un nord molt clar: millorar la

qualitat de vida dels afec-tats i llurs famílies. Fem visibles

les dificultats amb què es troben i ens trobem. Creem xarxes d’ajut, construïm teixit social. Coneixem de primera mà les necessitats i neguits dels interessats. Practi-quem la democràcia directa i do-nem veu a les aspiracions d’un col·lectiu que d’altra manera no en tindria.Vam veure que les representants dels diferents consistoris en pre-nien nota i espero que serveixi per portar a terme iniciatives mancomunades. La població dels tres municipis no pot veu-re’s continguda per uns límits que semblin fronteres: hi ha per-sones que comparteixen a cada ciutat un temps, uns espais, unes feines, uns coneguts... Ciutadans que viuen a Viladecans i treba-llen a Gavà, com jo mateixa. D’al-tres que viuen a Gavà i tenen els pares i germans a Viladecans... Als tres municipis ha d’haver-hi prou seny per no ficar barre-res i aprofitar que igual que hi ha un Centre Ocupacional que ens aplega a les tres poblacions amb discapacitat, es poden crear equips per practicar qualsevol esport, també podem compartir casals, festes, balls... Cal fer que la diversitat ens uneixi!

Mercè Ginés


Ara fa poc més d’un any, l’equip de govern municipal anunciava per tot arreu el pro-jecte Barça Parc, a la zona del Remolar-Filipines de Viladecans. Fins i tot la festa

major d’estiu va anar de blaugrana... Des d’un co-mençament, la plataforma Salvem Oliveretes-SOS Delta ja va veure i denunciar que el que es pretenia era un projecte urbanístic encobert, i que l’únic que pretenia, i pretén, és afavorir interessos privats en un espai protegit. Com que el butlletí municipal dubto que reculli el contingut del document que el departament de Medi Ambient i Habitatge (gestionat per ICV), i fins i tot

que facin pública l’existència de l’informe, aprofitem aquest espai per informar els set arguments més contundents de l’informe, que d’altra banda són molt semblants a les al·legacions que la Plataforma Salvem Oliveretes-SOS Delta va entrar per registre al Departament de Medi Ambient i Habi-tatge. L’informe és molt clar assenyalant que es considera que la proposta de la present Modi-ficació puntual del Pla General Metropolità a les Filipines per fer-hi el Barça Parc, promo-guda per l’equip de govern, no és compa-tible amb la preservació dels valors d’aquest entorn…. I això s’argumenta esmentant les característiques principals de la zona i els inconvenients a la seva urbanització:

Urbanisme:1. el sector està afectat pel Pla Director de l’Aeroport, pel Pla Director del Sistema Costaner i pel Pla d’Espais d’Inte-rès Natural, entre d’altres.

Inundabilitat:2. la zona pateix un “risc d’in-undació extremadament alt” per la seva ubica-ció (cosa més que evident, és un delta!!)

Aqüífer i cicle de l’aigua:3. tot el sector que es vol urbanitzar està sobre un aqüífer protegit, el de la Vall Baixa i delta del Llo-bregat. La construcció afectaria la dinàmica hídrica i la recàrrega de l’aqüífer.

Biodiversitat i connectivitat ecològica:4. Només el 2% del Delta del Llobregat està protegit ambientalment, i la zona on es proposa fer el Barça Parc està envoltada per espais d’elevadíssim valor natural, per a la fauna, la flora i els hàbitats, d’acord amb les lleis catalanes, espanyoles i europees.

Atmosfera:5. el sector pateix nivells de contaminació atmosfèrica alts, l’entorn té fonts de contaminació acústica de primer ordre com l’autovia C-31 i l’ae-roport del Prat, i els espais protegits són zones de màxima sensibilitat pel que fa a la contaminació lu-mínica del cel nocturn.Zones agrícoles:6. no s‘han tingut en compte els sectors agrícoles d’alt valor productiu del Parc Agrari del Llobregat. Canvi climàtic:7. hi ha una contradicció entre els objec-tius de reducció de gasos d’efecte hivernacle en què treballa i rep diners públics l’ajuntament i les emis-sions que generaria un projecte com el Barça Parc.

El document, a partir de l’anàlisi dels elements descrits, defineix uns objectius ambientals molt clars que han de condicionar qualsevol altera-ció d’aquells terrenys, en relació als valors na-turals patrimonials, l’ús del sòl, l’afectació als ecosistemes, la prevenció de riscos ambientals, el cicle de l’aigua, la integració paisatgística, la prevenció de la contaminació atmosfèrica, acús-tica i lumínica, la minimització dels efectes sobre el canvi climàtic i la gestió dels residus. Es formu-la a continuació una anàlisi de la proposta urba-nística plantejada, i s’afirma contundentment que caldria haver considerat l’opció de no construir, o bé de construir el projecte en un altre indret. I finalment el document de Medi Ambient valora la proposta en conjunt identificant les múltiples defici-ències del projecte, els impactes ambientals no assu-mibles, les contradiccions i la necessitat d’analitzar totes les alternatives, per a concloure, com ja s’ha dit, que la proposta presentada no és compatible amb els valors naturals del Delta del Llobregat.El que és més sorprenent és que a Viladecans tenen responsabilitat de govern els verds (ICV), impulsors del projecte junt amb el PSC, i ha estat precisament el departament de Medi Ambient i Habitatge, gestionat per ICV, qui aturi els peus a la bestiesa insostenible del Barça Parc. En definitiva, el nostre equip de govern queda en evi-dència públicament, i demostra un cop més la falta de sensibilitat cap als nostres valors ambientals per excel·lència: la zona litoral, i la falda de Sant Ramon (Oliveretes inclosa). Des de la plataforma Salvem Oliveretes-SOS Delta restem oberts a que les nostres propostes de projectes sostenibles per a la zona si-guin escoltats.

Jordi Mazon Bueso

Què diu l’informe del Departament de Medi Ambient i Habitatge?


Al costat de l’autovia hi havia el triangle de les Bermudes d’aquells estius adolescents.

Les Panotxes, El Cocodrilo Llo-rón i La Ballena Alegre. Era com una frontera de ningú, perquè el Viladecans de l’autovia i la platja no existia. Aquella carre-tera unia dos punts principals, Castelldefels i Barcelona, creua-va el Llobregat, i passava davant de fàbrica de la Seda del Prat. La resta era només conegut pels geògrafs i pels natius de Gavà, Prat i Viladecans, que tampoc no posaven gaire esforç a exhibir el títol de propietat municipal.Els càmpings s’havien apropiat dels accessos a les platges, i tam-bé del nom. Es coneixien per la platja del Toro Bravo, la Ballena Alegre, la Tortuga Ligera, que va passar a la història de l’esquer-ra del país, per acollir al 1977 la multitudinària festa mítica dels comunistes catalans que va ce-lebrar la legalització del PSUC. Fins i tot els noms de platges que no eren de càmpings també teni-en propietat privada, els banys Capri i el Tropical.El Cocodrilo estava a l’altra ban-da de l’autovia, gairebé enfront de l’actual camí de la Murtra. Era un restaurant amb una pista de ciment per patinar, que s’omplia a l’estiu. Era agradable perquè, envoltat de pins, tenia molta om-bra. També tenia uns dels primers minigolfs, de la sostenible mida d’un parc infantil, sense gespa, i amb un curt recorregut de grava i terra arrebossat, pintat de color granat. Al primer pis, al restau-rant, de tant en tant, a l’estiu, fe-ien música en directe i es podia ballar.

Era un lloc més familiar que les Panotxes, però sovintejaven les noies estrangeres que anaven a patinar, o a pujar a cavall a una hípica, molt a prop del restaurant. Les rosses a cavall havien entrat a formar part de l’imaginari patri per un anunci del conyac Cen-tenario Terri, i era un espectacle evocador veure galopar sueques entre els pins. Les sueques dels càmpings estaven llavors en pro-cés d’extinció, substituïdes per les més proletàries alemanyes, holandeses i franceses.Les Panotxes estava darrera el Cocodrilo, al costat dels camps. Era un restaurant de carn a la brasa, amb una arquitectura més de ranxo mexicà que de masia catalana, amb una roda de car-ro penjada a la paret blanca i un petit bar discoteca, amb un pati com a terrassa a l’exterior. A les Panotxes el nombre d’espa-nyols per centímetre quadrat de noia estrangera trencava qualse-vol estadística. Les caloroses nits d’estiu de les Panotxes tenien minoritari suor estudiantil, però tenien sobretot suor obrera. Pe-ons industrials, de la construcció, aprenents de lampista, mecànics, mossos de magatzem, el nucli

dur dels que anys després seri-en vaguistes dels que fan vaga, tornaven d’aquell bar a les tres del matí i entraven a treballar a les sis del matí. La seva muscu-lació no era de gimnàs, era de pujar caixes, de tirar de pala, de carrera contra el cronòmetre de la màquina que marcava les peces per hora. Ballaven, es petoneja-ven, s’enrotllaven, amb noies que estaven de vacances, que tenien horari de vacances, però ells no. Ells no estaven de vacances. Fins i tot lligar era dur, per a la classe obrera.Però quan acabaven aquelles nits –on el millor començava en sor-tir del bar, i agafar el camí que portava als camps, malgrat saber que cada centímetre de pell nua seria massacrada brutalment pels mosquits–, quan, sols o en grup, anaven a peu pel llarg camí de tornada, amb el record dels pe-tons als llavis, i l’olor de l’altra als dits, notaven un benestar, del qual només una part era sexe. L’altra era llibertat i autoestima. El món s’havia fet més gran i més lliure.

José Luis Atienza

Estampes del segle XX/ 7

El triangle de les Bermudes

Imatge de la Festa de la legalització del PSUC a La Tortuga Ligera, el 1977


Era un diumenge a l’aire lliure. A la Torre Roja, convocats per la A.V. del Casc Antic s’hi aple-

gaven els que pujaven a Sant Ra-mon. Deu n’hi do la gent que hi havia. Al parc de Can Guardiola també n’hi havia uns quants, que de camí cap a l’ermita de Bru-guers menjaven l’entrepà i no-saltres, que havíem quedat a la bassa de laminació de la riera de Sant Llorenç, per realitzar la nos-tra passejada i que també érem uns quants. Guiats per l´Ángel del Grup Ecologista Quercus de Gavà ens vam trobar gent de Sal-vem Oliveretes, de la Unió Mun-tanyenca Eramprunyà, del Cen-tre d’Estudis de Gavà, del Grup Tres Torres, i algú més que anava pel seu compte.Vam pujar pel carrer Miguel de Cervantes, fins a tocar de les res-tes d’una construcció, on es va discutir si es tractava de les res-tes de Can Guardiola o de Can Presas. Com a “càstig” ens vam obligar a esbrinar què hi diuen els erudits al respecte i això és el que hem trobat:“Al llibre de Dolors Sanahuja Vi-ladecans, terra de pagesos i senyors, a la pàgina 222, hi ha una fotogra-fia que es correspon a les ruïnes, on el peu de foto diu: Ruïnes de l’antic Mas Llorenç, que a partir del capbreu de l’any 1460 ja ens apareix com a Mas Guardiola. D’altra banda, al llibre de Josep Eixarch Les arrels històriques de Viladecans, a la pàgina 143, hi ha una altra fotografia que diu: Res-tes actuals de Can Preses al cos-tat de la font del llorer. [Aquestes restes es corresponen a les ruïnes que encara hi deuen ser, però colgades pels matolls, a la font de Can Preses també dita del llo-rer]. A més a més, Josep Eixarch

quan parla de Can Guardiola posa entre parèntesi Granja Díaz, o sigui que la Granja Díaz seria una construcció moderna en ter-res de Can Guardiola”.L’Ángel ens va explicar que les restes que hi ha al costat de les ruïnes son tines per recollir el raïm, trepitjar-lo i extreure’n el most i més tard premsar aquest darrer per fer l’aiguardent. De camí cap a la font de Can Preses vam veure una pedra de molí de més d’un metre de diàmetre i 40 centímetres d’amplada. A prop de la font ens van explicar que el que ara es veu no és la font origi-nal, sinó que aquesta es troba uns deu metres amunt. En aquest punt en Josep Camp-many, president del Centre d’Es-tudis de Gavà, ens va fer cinc cèn-tims de qui va ser Llorenç Presas i Puig, matemàtic, meteoròleg, cartògraf, i un dels primers cien-tífics de Catalunya, que va néixer a Sant Boi l’any 1811 i que es va casar amb la viladecanenca Rosa Parellada i Bosch. En Llorenç va ser qui va fer el primer plànol cartogràfic de Viladecans. Continuant pels camins de Vila-decans que els caps de setmana s’omplen dels colors de les sa-marretes dels ciclistes, corredors, caminants i buscadors d’espàr-recs, ens dirigim cap a Can Tries, també conegut amb el nom de Can Feral pels propietaris que van posar aquest nom al restau-rant (Fermín i Alberto). A mig camí ens trobem una bassa, obra d’enginyeria dels pagesos per tal de recollir aigua de pluja. Ens as-sabentem que aquesta mena de petites represes són una construc-ció característica d’aquesta àrea de la geografia catalana per reco-llir i conduir fins als camps l’ai-gua, tot i aprofitant els baixants

Passejada pel sol

de la muntanya. Més endavant, vam veure unes coves fetes a to-car dels barrancs que fins no fa gaire encara eren habitades i que a hores d’ara són barraques dels pagesos de la zona. Una mica més endavant, abans d’arribar al nostre punt final, la mina d’aigua de Can Tries, ens trobem amb un petit mur de pedra seca que se-para els termes de Viladecans i Sant Climent, i a més a més, dues fites de VILA-DE-CANS, amb tota seguretat, germanes de les que en Jaume Lligadas ens par-lava al darrer número d’aquesta revista. Per sort aquestes no esta-ven socarrimades i, fins i tot, com podeu comprovar per la foto, es podien veure els líquens amb què el temps les ha anat vestint.A la mina ens van ensenyar per on corria l’aigua abans de fer la bassa de laminació i vam passar per sobre d’on dormia el nostre Mamut, el que vam passejar per la Festa Major.

Vicenç Castelló Solina


En aquests moments en què ja patim d’una for-ma clara els efectes de la crisi, podem començar

a pensar en com pot ser la sor-tida d’aquest període. Crec que aquesta crisi no tan sols tindrà efectes econòmics i socials, que ja anem coneixent, sobre les so-cietats actuals, sinó que en l’as-pecte polític podem sortir-ne de dues maneres ben diferenciades. Aquestes dues maneres poden derivar en solucions vers al pro-grés o per contra vers l’autocrà-cia o totalitarisme i la pèrdua de qualitat de la nostra democràcia.Semblen entreveure’s fenòmens a la nostra Europa que marquen una tendència en el segon dels supòsits. Un incipient moviment d’extrema dreta, feixista i xenòfob, cavalca de nou i aquesta vegada sembla que ho faci cada cop amb més empenta. Diversos elements apunten a un rebrot de la intole-rància i a l’assumpció, pels partits de la “dreta civilitzada”, de polí-tiques expressades per partits xe-nòfobs o d’extrema dreta. I és que a Europa el rumb està gi-rant en aquest sentit tant a França (sí, aquell país que va fer una re-volució pels drets de ciutadania, per la “liberté, egalité et fraternité”), com en altres països europeus. A França s’ha iniciat una deriva vers posicions intolerants i clara-ment racistes. Per això, el govern de Sarkozy, assumint postulats del Front Nacional de Jean-Ma-rie Le Pen, ha posat en qüestió certs drets individuals recollits a la legislació europea, com el de la lliure circulació de ciudatans europeus pels països que con-formen la Unió Europea (UE). La deportació de ciutadans romane-sos de França al seu país d’origen ha estat una decisió molt qües-tionada fins i tot pel Parlament

La sortida? Progrés o autocràcia?Europeu i les declaracions de la comissària de Justícia, Viviane Reding, no fan més que confir-mar-ho, però després fent marxa enrere, la mateixa UE ha recolzat el president francès. En aquesta ocasió, com en moltes al-tres anteriorment, las víctimes tor-nen a ser perso-nes del poble ro-maní, és a dir, per entendre-ho tots, gitanos. No és un fenomen nou, ja que des de fa se-gles i segles, s’ha estigmatitzat i perseguit, en aquest continent, a persones d’aquest poble.Però el que passa a França no és un fet aïllat i en la Itàlia del populista Berlusconi es comencen també a expulsar, per exemple a Roma, a persones d’aquest poble. Les expressions polítiques d’ex-trema dreta apareixen per Euro-pa com bolets, avui a Suècia, ahir a Holanda, on poden participar al govern, i demà qui sap on.Al nostre país encara que a ni-vell governamental no s’han fet intervencions d’aquest tipus, sí que hem pogut veure com la candidata del PP al Parlament de Catalunya rebutjava el col·lectiu romaní a Badalona acompanya-da per l’eurodiputada francesa Sanchez-Schmid. Altres polítics utilitzen un comportament més ambigu jugant per un costat a la defensa del col·lectiu immigrant, però immediatament després l’apunten com el responsable de la intolerància religiosa o la de-linqüència, i proposen a diversos ajuntaments mesures com el no empadronament o un debat so-

bre el “burka”. Un debat col·locat en primera fila, que s’hauria de solucionar amb diàleg i no amb prohibicions i que a més és un

problema que en aquest moment quasi no afecta a la societat cata-lana. A tots ells, se’ls hauria de recor-dar que som en un estat de dret i s’ha de aplicar la llei, indepen-dentment de l’origen, la religió o altres diferències que es tinguin.Davant d’aquests canvis polítics i socials que ens afecten, podem intuir que la nostra democràcia pot perdre qualitat d’una manera significativa ja que els continguts d’estat social i d’igualtat de drets de ciutadania poden veure’s ata-cats. Per aquest camí podem es-tar obrint una porta a les postu-res més intolerants.L’altra sortida pot ser la del pro-grés que hem de construir refor-çant la participació dels ciutadans en la política i protegir l’incipient estat del benestar de què dispo-sàvem abans de la crisi, modifi-cant la fiscalitat perquè paguin els que més tenen, i políticament posant barreres a tots aquells que no respecten la diversitat ni la democràcia.

Miguel de la Rubia


Somoscomo esos viejos árboles.

Hi ha q u i p r o -j e c -

t a el Viladecans del futur, i ho fa explotant al mà-

xim les potencialitats demo-gràfiques i econòmiques del

nostre territori, guiant-se pel que li dóna de marge el PGM de

1976, una llei predemocràtica, que no té cap criteri ni ecològic ni sostenible, conceptes que en l’actua-litat, a causa de la por al canvi climàtic, està en veu de tots els polítics, que fins i tot els fan servir per justificar l’injustificable. Vet aquí un exemple.Volen que Viladecans arribi a 75.000 habitants el 2025, per això han projectat la construcció de 4.884 habitatges nous dins el casc urbà, i sobretot destru-int la zona agricola-forestal d’Oliveretes, i és clar, per fer-ho sostenible cal anivellar una de les prin-cipals balances, cal crear llocs de treball, una de les causes principals per la qual la gent decideix el lloc on viure.Així pronostiquen que cal arribar a la fita de 36.048 llocs de treball, i partint que en l’actualitat Vilade-cans en té 16.471 (2009), com ens ho farem? O millor dit, com planifiquen que ho faran? Doncs es veu que ja ho tenen clar: sent molt opti-mistes planifiquen 12.000 llocs de treball nous al Parc de Negocis i al Parc Aeroespacial, i 2.554 llocs

de treball més a la zona d’Oliveretes i a les noves re-habilitacions urbanes. Si ho sumem, ens falten 5.000 llocs de treball encara.Aquest és el principal motiu de voler desenvolupar el projecte Parc del Delta de Viladecans, un projecte que vol convertir 217 hectàrees actualment espais naturals i agrícoles, al voltant del Camí de les Fili-pines, en terrenys on construir equipaments comu-nitaris (152 ha.) i en zona d’instal·lacions turístiques i de lleure (5,7 ha. dedicades al comerç, 12,7 ha. a hotels, i 13,7 ha. al sector terciari), on s’instal·laran negocis que ens donaran els 5.000 llocs de treball que ens faltaven per ser sostenibles.El que fa riure és llegir textualment en la memòria d’aquest projecte que “només d’aquesta manera Vi-ladecans podrà recórrer amb garanties el camí cap a la sostenibilitat”. No sé com veieu el panorama, però de nou se’ns planteja un projecte que només juga a favor dels poders econòmics que ens han portat a la crisi que estem patint, i que destrueix el nostre paisatge, pa-trimoni i territori d’un delta, que ja ha estat prou agredit, i que si es continua formigonant, perdrà la seva identitat i característiques.Estic segur que hi ha altres maneres de desenvo-lupar projectes, més creatius i dinamitzadors que no pas seguir apostant pel totxo i per projectes més del segle passat que de l’actual. Però que hi farem, tenim els polítics que ens mereixem...

Ricard Caba

Els que planifiquen el Viladecans del 2025

Somoscomo esos viejos árbolesbatidos por el vientoque azota desde el mar.Hemosperdido compañeros,paisajes y esperanzasen nuestro caminar.Vamoshundiendo en las palabraslas huellas de los labiospara poder besar.Tiempos,futuros y anhelados,de manos contra manosizando la igualdad.

Somoscomo la humilde adobaque cubre contra el tiempola sombra del hogar.Hemosperdido nuestra historia,canciones y caminosen duro batallar.Vamosa echar nuestras raícespor campos y veredaspara poder andar.Tiemposque traigan en su entrañaesa gran utopíaque es la fraternidad.

Somosigual que nuestra tierrasuaves como la arcilladuros del roquedal.Hemosatravesado el tiempodejando en los secanosnuestra lucha total.Vamos a hacer con el futuroun canto a la esperanzay poder encontrar.Tiempos cubiertos con las manoslos rostros y los labiosque sueñan libertad.

En homenatge i agraïment a José Antonio Labordeta


Fa un parell d’anys xer-rava sobre toros amb un amic portuguès al qual considero d’una gran

qualitat humana i honestedat professional. La passió per la fi-esta dels toros que li circula per les venes li ve de la seva infàn-cia, quan el seu tiet, cuidador de braus al camp portuguès, li va transmetre un amor incon-dicional a l’animal. Com podia jo argumentar-li la meva oposi-ció radical a la mateixa fiesta? El principi sempre l’he tingut clar: no és digne aconseguir una sa-tisfacció pròpia a través del do-lor d’un tercer. L’expressés com l’expressés, implicava alguna mena de desqualificació moral de l’amic, cosa que no estava en el meu ànim. Si als que posem en primer ter-me la qualitat de l’esser humà, sumem aquells que primen el respecte a tots els éssers vius, i els hi afegim els que senten una repulsió primària per la tortura d’un animal, no crec que arribem al 20% dels catalans. Tampoc no crec que els que estimen la fiesta arribin al 10%. La gran majoria dels ciutadans la ignoren direc-tament. Aquesta indiferència ma-joritària fa que quan es proposa la abolició de la festa en el parla-ment, el vot sigui gratis. Dit d’una altra manera, no descarten treure profit de la votació per pressio-

nar sobre temes aliens als toros. CiU va votar majoritàriament a favor i PSC majoritàriament en contra. Demà pot ser a l’inrevés.La Patum de Berga està catalo-gada com a Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat, la fiesta mai no tindrà aquest honor. El més populista dels polítics no s’atreviria a proposar-ho amb l’esperança d’aconseguir-ho. Sa-bria que pertany a uns esquemes de valors tan ancestrals com ca-ducs. S’havia d’haver prohibit la fiesta? Si la decisió hagués estat sòlidament sustentada per con-viccions personals i valors so-cials, no s’hauria fet. El principi de prohibit prohibir hauria estat la bandera d’aquells parlamenta-ris que representen a aquells que

no creuen que sigui un tema per portar al parlament. Alguns que demanem seriositat a la política representativa ens molesta aquest tacticisme que la degrada. Dintre d’aquesta sensació agre-dolça, quin profit en traiem els que hi som contraris? La respos-ta la vaig trobar al “Diario de la Rioja” al mes de juliol, mes de festes locals on el brau té un pro-tagonisme especial. Les primeres pàgines glorificaven la festa, però en la contraportada una colum-na agraïa calorosament als cata-lans i al seu parlament el suport i l’ànim que donaven a aquells que allà i arreu d’Espanya veien la fiesta com una aberració cultu-ral i humana.

Xavier Ramírez

Toros

A Asdivi li calen

monitors

Vols ser monitor d’Asdivi? Asdivi és una entitat de Viladecans que té un esplai per a infants, joves i adults que conviuen amb alguna discapacitat. La veritat és que tots plegats s’ho passen d’allò més bé... Però necessiten un cop de mà: els fan falta mo-nitors. A part que l’esplai és superdivertit, els monitors reben formació gratuïta per treure’s el títol. Però el millor de tot és el contacte amb tots aquests nois i noies fantàstics, amb tantes ganes de fer coses. Si t’animes, només cal que enviïs un missat-ge a [email protected]


Creo que fui uno de los pocos, si no el único, ciudadano totalmente desvinculado de la po-

lítica o de cualquier partido, que asistió a la reunión que Punt de Trobada organizó el pasado 5 de octubre. Creo que esto da mucho que pensar.Intervine, un tanto desacerta-damente, por desconocimiento del “medio”. Una de las cosas que dije es que si los tertulianos no eran capaces de entenderse, como podían esperar que el ciu-dadano tenga una decisión basa-da en un criterio válido.Mi intervención fue tan poco cla-ra que uno de los tertulianos tuvo la amabilidad de hacer la correc-ción de que la pluralidad es ne-cesaria. En realidad, lo que que-ría expresar, es que en un estado democrático existe la pluralidad, pero lo que se exige de quienes nos representan es que alcancen acuerdos, que sean capaces de acercar posiciones por un bien común. Pero los partidos polí-ticos no son colaborativos. Pre-tenden arreglar las cosas cuando gobiernen ellos.Los españoles pensamos que los políticos deberían pensar prio-ritariamente por su país, no en su partido. Partido es ruptura, división y esto puede interpre-tarse de muchas maneras. Tener diferentes puntos de vista no son rupturas sino nuevas ramas que nacen de un mismo árbol que lle-va la savia a todos, las diferencias deben dialogarse y demostrarse y buscar la mejor solución o la menos mala como mínimo, pero Soluciones.

Sobre la mesa redonda “Anar a votar, per què?”

Nadie habló de por qué es nece-sario ir a votar, que es a lo que fui a escuchar, lo que oí es una pro-paganda de cada uno de los par-tidos, que no decía nada, como siempre. Por supuesto se habló de lo que ha costado que el pue-blo tenga derecho a votar, dato irrevocable, a elegir, pero nadie quiso entender el desinterés de los no votantes o los abstencio-nistas.El pueblo sólo puede votar una serie de partidos, en los que no confía, solo esperan que mejo-ren las cosas, votan por intuición, por enfado, por creer que se va a cumplir con lo que se promete.Si los partidos políticos quieren hacer saber qué van a hacer por el pueblo, que se dejen de fiestas y que informen, pero con com-promiso de contrato.Todos los partidos hablan de transparencia. Me pregunto a qué se refieren cuando hablan de ella. ¿A la facilidad de obtener detalles del uso del erario públi-co? Gente buena y mala la hay en todos los partidos, pero ¿quien vigila al vigía?Es muy difícil de demostrar que la estructura política actual no puede mantenerse, que no se de-ben buscar parches, sino cambiar estructuras.A los que les gustaría cre-er en la posibilidad de una utopía, les dejo la direcci-ón de mi blog: http://noland- politicamenteincorrecto.blogspot.com/

David Rebollo

Joan Pidelaserra

Carles Lozano

María José Díaz

David Massana

Bàrbara LLigadas


la mirada agudasecció a càrrec d’Eio Ramon

De família nimfàlids, és la papallona diürna més gran

que podem trobar a Europa i també una de les més espec-

taculars. En vol, les ales ober-tes mostren l’anvers de color

castany fosc ribetejat per dues bandes taronja, molt aparents.

En repòs, amb les ales plega-des, el revers és un escaquer de polígons taronja, marró,

blanc i negre. Els adults volen en dues generacions, a primers i a finals d’estiu. Sovint es veu

la papallona de l’arboç libant el suc d’excrements, en un con-trast xocant entre la bellesa

acolorida d’aquesta papallona i la natura dels excrements.

La posta dels ous es fa d’un en un, en diferents fulles d’arboç.

L’eruga és de color verd flu-orescent solcat per una fina

línia lateral groga que va des del cap fins a les dues puntes del final de l’abdomen i amb

un cap estrambòtic amb quatre banyes dirigides enrera.

Font: Institut d’Estudis Catalans.

Viladecans, 26/09/10 en una figuera al barri de Sales

La papallona de l’arboç (Charaxes jasius)


Històries viladecanenques secció a càrrec d’Andreu Comellas

A la fi dels anys cinquan-ta tot era travat i ben travat. Políticament, poca cosa es movia.

Tots muts i a la gàbia. A Vilade-cans, però, continuava creixent l’oferta de treball i amb ella el nombre de forasters. Augmen-tava també, és clar, la demanda o necessitat, digueu-li com vul-gueu, de serveis d’ensenyament. Els nouvinguts ja passaven prou pena procurant-se alimentació i allotjament i hi havia massa marrecs omplint els carrers sen-se tenir res més a fer que no fer res. Si més no, doncs, es feia ben evident que calia millorar l’ofer-ta d’escolarització, si us estimeu més dir-ho així, o es necessitaven més mestres i escoles, si voleu dir-ho aixà. L’edifici Modolell començava a queixar-se del pes de tanta canalla i a qui manava li tocava satisfer el dret a l’edu-cació i la instrucció pública. És d’aquesta exigència que va nei-xer l’any 1958 el Col·legi Àngela Roca “Nens”. Dos anys després, i dos carrers més enllà, ho feia la bessona Àngela Roca “Nenes”. Tot sigui dit, ambdós sufragats trinco-trinco per la mestressa de Can Roca a instàncies de Mossèn Ramon.El cotarro de les Escoles Nacionals el dirigia el senyor Josep Mestres Busquets, mestre republicà de so-ca-rel. Aprofitant que els somnia-dors de la “unidad de destino en lo universal” començaven a anar de baixa i la mancança de mes-tres en alça, el senyor Mestres va cridar perquè l’ajudés a fer equip a un amic seu del temps de la Re-pública, el senyor Josep Secall

Escoda. Aquests dos homes de cognoms tant escaients a l’hora de fer de professors de qualsevol cosa, acabaven de guanyar judi-cialment el reconeixement oficial, vint i escaig anys després, d’uns cursos (post-grau) de la Genera-litat. Aquesta titulació els facul-tava per exercir en el nivell més alt de l’ensenyament. Després de tanta desventura, la il·lusió del retrobament i la necessitat mútua els va dur a emprendre una nova aventura plegats, la d’instruir galifardeus a Viladecans. Així doncs, l’any 1960, aquest Secall tarragoní va venir a viure entre nosaltres; amb muller i filla, al carrer Salvador Baroné, on ja hi vivien bona colla dels nous mes-tres.El senyor Secall havia nascut el 1906. Als setze anys havia sortit de Bellmunt del Priorat per anar a estudiar a Barcelona. Essent fill únic d’un dels fundadors de la cooperativa agrícola del po-ble, va provocar un terratrèmol

familiar dient que volia estudiar per fer de mestre, fent fàstics al conreu de les antigues feixes i terres cartoixanes. Només la li-beralitat del seu pare va atempe-rar el terrabastall. Deixades les atmetlles i avellanes, el bon oli i millor vi allà al Ciurana, com a primer destí se les tingué amb els fills dels pescadors i pagesos de Sitges. En temps de la Repú-blica, fets els cursos de post-grau abans explicitats, com a segon destí, va ensenyar en unes esco-les noves al Passeig de Sant Joan de Barcelona. A Barcelona també, es va casar amb Teresina Lluís. I a Barcelona passà llavors els mi-llors anys de la seva vida. Però, a Barcelona li sobrevingué la guer-ra, els pèls de punta, la pell de gallina i el mal rotllo. Continuà les classes amb norma-litat per raó de la importància que la Generalitat donava a l’escola i la seva funció. Per la seva filla Pe-pita en sé una de les poques ex-periències que contava de la rere-guarda. M’ho deia amb aquestes paraules: “Fent cua en un repar-timent de pa, un milicià del seu poble feia seguir la fila fusell en mà i insultant tothom. Va reco-nèixer el pare i els va convidar a ell i la mare a la casa on vivia. Hi van anar perquè era cosa de no agreujar ningú. L’home s’estava a un palauet de Pedralbes. Tenia una biblioteca de les que se te n’hi van els ulls i una xemeneia encesa. Era hivern i feia fred… però el que hi cremava eren… lli-bres! En sortir li digué a la mare: La guerra està perduda!”… Sens dubte, en va quedar colpit i més, dic jo, pel fet de ser mestre.

El Secall enllà de la mar


El mobilitzaren per al front el gener del 38. Tenia tren-ta-dos anys i no havia fet ni la mili. Apa doncs, ins-trucció a Reus de primer, i com a matemàtic que era, fou destinat a continuació a ensenyar trigonometria a l’oficialitat d’artilleria; era cosa d’afinar la pun-teria calculant els sinus i cosinus d’alfa. Després, desastre a l’Ebre, derrota i cames ajudeu-me. A Fran-ça, algú fa la pregunta de rigor: “Qui vol tornar?”. Resposta en rigor: “Jo, que no he fet res do-lent i tinc la familia allà”. Doncs vinga som-hi: camp de concen-tració a Vitòria, fins el 1941. Alliberat de la gàbia amb l’ajut d’amistats de la seva dona, a l’hora de tornar a la docència no-més li donen l’opció de poblets de menys de mil habitants. Ell tria el Catllar, a prop de Tarra-gona. Allà hi neix la seva única filla, la Pepita. Al Catllar, tot sol, fa classes a 45 alumnes de totes les edats (unitària), al soterrani de l’ajuntament, durant dinou anys. Finalment, es retroba amb el seu amic Josep Mestres, que el reclama per Viladecans després del seguit de temps de no saber-ne res l’un de l’altre.La Repùblica havia tingut espe-cial cura de l’ensenyament i els seus mestres.Destituïts tots pels facciosos, afu-sellats una bona colla d’ells en l’àmbit rural sobretot, i exiliats uns quants més, els que varen poder continuar s’hagueren de reeducar per poder ser reciclats. El bàndol guanyador, aquell que a Salamanca li havia bramat a Unamuno: “Viva la muerte”, “Mu-era la inteligencia”, de primeres, castellanitzà tot l’ensenyament a Espanya i de segones vingué a fer trista realitat allò de “passar més gana que un mestre d’escola”. El senyor Secall que després del 38 mai més va poder donar les

classes en català, pogué durant molts anys, això si, fer honor al seu cognom i ofici i es va conver-tir en un os, l’os de les matemàti-ques a l’Àngela Roca.Aquest home que de jovenet a Bellmunt ja havia deixat molt clar que s’estimava més ser bescuit per menjar xocolata que amet-lla de bessó sec, i menys encara persona massa magra, fent hores com a “pluri” va entrar de Secre-tari a la Hermandad Sindical de Labradores i Ganaderos. Al local del carrer Jaume Abril, als baixos de l’edifici Modolell. D’aquesta manera es redimia, de trascantó, d’haver deixat el seu pare amb el moc penjant als bancals ds Scala Dei i posava a disposició de l’in-dividualisme pagès de Vilade-cans tot el seu saber cooperatiu; malgrat que ja quasi bé totes les terres eren de regadiu i no pas com les del Priorat. D’en Secall me’n parlava molt bé el meu pare, pagès de vocació. Gràcies a aquest bon rotllo entre ells, va caure a les meves mans, l’any 1973, el llibre Estructura económica de España de Ramón Tamames. L’havia portat del Sin-dicat i li vaig preguntar: “Ja sap qui és l’autor d’aquest llibre? Qui l’hi ha deixat?”. Ell em contestà: “Me l’ha deixat el senyor Secall i és del Sindicat. Què més n’he de saber?”. Li vaig respondre: “En Tamames és del PCE i aquest és un dels llibres de referència dels estudiants revolucionaris d’eco-

nómiques. Ho sap en Secall?”. “M’ha dit que era el millor estudi per veure el que era econò-micament Espanya i cap on anava, per això me l’ha deixat…”. “Doncs jo també me’l llegiré”. Aquell llibre llavors es-tava en la seva quarta o cinquena edició, ara pas-sa de la vintena.Tenia cinquanta-quatre anys quan en Secall vin-gué a raure a Viladecans.

No es volgué jubilar als seixan-ta-cinc i treballà fins el 1976. En tenia setanta quan li digueren: prou! La seva vida entre nosal-tres la passà ramblejant entre marrecs i pastanagues els dies de cada dia i ramblejant a Barcelona molts diumenges fent escampar la boira, fent-se humanitat i pas-sejant-la amunt i avall.L’any 1983 amb la seva dona ja força malalta, se’n varen anar plegats enllà de la mar. A Puer-to Limón de Costa Rica a casa de la seva filla que hi era fent les Amèriques. Aquesta fou una de les decisions que més li costà de prendre a la seva vida. M’expli-cava la Pepita com mirava la seva terra, a l’aeroport el dia de la par-tida: “Com si se la volgués em-portar tota amb ell, amb ses re-tines”. Abans, des de la terrassa del camp d’aviació podies veure: Montjuïc, Montseny, Tibidabo, Sant Pere Màrtir, Vall del Llobre-gat, Montserrat, Sant Ramon, Al-barrosa, Eramprunyà, el Garraf, Castelldefels, i Sitges. Podem suposar també que mirant aquest paisatge cantava silenciosament aquella estrofa d’en Cinto Verda-guer: Hermosa vall, bressol de ma in-fantesa, / Blanc Pirineu, /mar-ges i rius, ermita al cel suspesa, / per sempre adéu! / Arpes del bosc, pinsans i caderneres, / Cantau, cantau, / Jo dic plorant a boscos i riberes: / Adéu-siau.


Deixem-los volar i deixem-los ar-ribar….A Puerto Limón ni de bon tros hi podia ramblejar perquè no n’hi havia de rambla. Però cada dia s’acostava passejant al parc tro-pical que hi ha a tocar del “ma-lecón” de Cariay, al mateix punt on Cristòfor Colom va fer peu al continent en el seu quart viatge al Carib, el de 1502. Cap al tard de cada dia, entre cocoters, palme-res, orquídies, guacamais, zopi-lots i lloros, el senyor Secall es-perava la sortida dels alumnes de l’Institut d’allà mateix. Nois i no-ies en sa majoria negres descen-dents d’esclaus jamaicans, fills de xinesos, d’indis bribrí, d’indis cabécars, d’algun crioll, que fent-li apretada rotllana al voltant del

seu banc, li preguntaven pels exercicis de matemàtiques. Amb molt de gust ell els hi acabava re-solent. Tot sigui dit també, Costa Rica no té exèrcit, és un estat consti-tucionalment neutral i la despesa d’ensenyament ha estat durant molts anys la més gran dels pres-supostos.Mai no he hagut de migrar i per tant no en sé ben bé el sentiment. Els poetes però, ens hi ajuden. Quan es parla de comiats i en aquest cas més, sempre em ve al cap el final del poema “El para-dís perdut”, de John Milton: Varen vessar, com era natural,/ unes llàgrimes, que aviat s’asse-caren; / el Mon s’estenia davant

d’ells / per escollir el seu lloc de repós, / en tant que la Providèn-cia els guiava. /Agafats de la mà i amb pas /incert i lent, a través de l’Edèn, / emprengueren el so-litari camí.El senyor Secall morí el 1990, te-nia vuitanta-quatre anys. Amb la seva estimada dona, la senyora Teresina Lluís, son enterrats allà. Enllà de la mar, al cementiri de Puerto Limón a la costa del Ca-rib, la darrera morada més verda, acolorida de flors naturals i exòti-ca que hagi vist mai. Enmig d’una humanitat diversa de carcanades sota terra i d’una humitat tropi-cal d’allò més. Fer-ne memòria és una petita part de l’agraïment que Viladecans li deu.

Andreu Comellas


conèixer viladecanssecció a càrrec del Grup Tres Torres

El gener de 1905, el rector de Viladecans mossèn Andreu Samaranch va vendre l’altar i retaule

barroc de l’ermita de Sales. Aquest fet va causar un gran impacte en la població, i es van organitzar acci-ons de protesta, boicot i fins i tot al davant de la rectoria hi va haver una manifestació en contra de Sa-maranch.Primer de tot, abans de passar a relatar els fets, donarem algunes dades sobre l’origen del retaule. Per fer-ho ens hem de remetre a la recerca realitzada per Josep Eixarch i publicada en el seu llibre Les arrels històriques de Viladecans. Eixarch ens diu que el 17 d’abril de 1686, l’escultor barceloní Joan Roig es compromet davant notari a construïr un retaule “sots invocació de nostra Senyora per la Capella de Nostra Senyora de Salas, construhida en la mateixa Parròquia de Sant Climent [en aquella època Viladecans pertanyia a la parròquia de Sant Climent], bé y degudament, de fusta de alba de bona ca-litat ab la conformitat, modo y forma que està dibuxat en un modello o pergami, que per ditas parts es estat con-certat”. L’escultor barceloní va rebre un total de 260 lliures en tres pagaments per l’obra realitzada i que presumiblement es va acabar en la data prevista, el 17 d’octubre de 1687.Consultant la Gran Enciclopèdia Catalana trobem que Joan Roig va ser un escultor aprenent de Do-mènec Rovira, juntament amb el seu fill Joan Roig i Gurri van tallar el retaule de Sant Pacià de la Cate-dral de Barcelona i també treballà per a Sant Vicenç de Rupià, Alforja i Vilanova de Prades. Tant ell com el seu fill representen un barroquisme progressiva-ment tendent al rococó.Tornant al nostre retaule de Sales, aniria bé aclarir que, si bé per tradició oral ens ha arribat fins els nostres dies que Samaranch va vendre l’altar de l’ermita, en realitat hem d’entendre que es tracta d’un retaule amb l’altar incorporat, des del qual el

capellà deia la missa d’esquena tal com marcava el ritu anterior al Concili Vaticà II. Andreu Samaranch, en els seus papers, diu que en treure el retaule va queda al descobert “el ábside gótico que ocultaba”, per tant podem concloure que el retaule ocupava tot l’absis de l’ermita, o sigui que, aproximadament, mesurava entre dos i tres metres d’ample per tres o quatre metres d’alt. Entre la documentació de Samaranch, també hem trobat una carta de Jaume Pugès Masallach, secre-tari de l’Ajuntament, escrita el 1913 i adreçada a un tal senyor Baiges, en la qual es descriuen alguns elements del retaule: “En este pueblo hay una ermita en el Santuario de Ntra Sra de Salas. En aquella capilla habia un altar antiquísimo y muy precioso pues estaban esculturados los misterios de gozo, dolor y de gloria, pero era todo una maza de oro dorado; pues de la noche a la mañana el altar desapareció (…) y ahora la virgen está de pié en un bloque de piedra y a oscuras”. Per altra ban-da, en la solicitud de remoció de mossèn Samaranch adreçada al bisbe i que s’havia endegat des del po-der municipal, es diu que: “En efecto, en el pueblo de Viladecans y distante un kilómetro aproximadamente del mismo, se levanta una Capilla o Ermita denominada de Salas en la cual existía un altar, que aparte la venera-ción que ordinariamente había y merecía de los fieles y

El vell altar de l’ermita de Sales (1ª part)

L’ermita de Sales, en l’actualitat


devotos, poseía un valor intrínseco arqueológico sumamente notable, atendida su antigüedad y los miste-rios que en relieve y con abundan-tes incrustaciones de oro en dicho altar existían”. Contrariament a aquest valor notable que li adju-dicava una part de la població de Viladecans, Andreu Samaranch opinava que “era barroco de mal gusto y de escaso valor arqueologico y artistico, de puro carcomido se des-moronaba por si solo, habian caido la mitad de los cuadros”. En un article sense signar, però perfectament atribuïble a Samaranch, publicat el 19 de desembre de 1908 a la revista La Ilustración Católica. La Hormiga de Oro, es diu que: “Del pintoresco retablo sólo queda la Ima-gen recién restaurada; pues en 1604 [en realitat va ser 1687] se adqui-rió un altar barroco de lance que fue enajenado en 1904. Actualmente hay un proyecto de 1906, diseño del difunto Don Juan Bruguera, que por falta de recursos no ha podido reali-zarse”. Aquest paràgraf ens deixa clar que la Mare de Déu forma-va part del retaule i per tant això vol dir que ens hem d’imaginar la imatge situada en un lloc cen-tral, problablement a dins d’una fornícula. Així doncs, mossèn Andreu Sa-maranch, vist el mal estat en què es trobava el retaule, es va deci-dir a vendre’l i d’aquesta manera poder cobrir les despeses de les obres de reparació de l’ermita que es trobava en molt mal estat, sobretot la teulada. Per fer-ho es va posar d’acord amb l’alcalde Firmo Cònsul i Borrull, i tots dos van firmar la sol·licitud al bisbat. Samaranch ho explica així: “Se

L’absis gòtic, en l’actualitat

havia hecho la venta del altar, pre-vio de común acuerdo con el Ayun-tamiento, al punto de que el mismo alcalde firmó con el Párroco la últi-ma súplica al prelado (…). El pue-blo sabia directamente del Párroco la venta del antiguo; y el proyecto del S. Bruguera para otro altar nuevo”. L’arquitecte municipal Joan Bru-guera, va projectar un altar nou,

però, com heu pogut llegir abans, no es va arribar a executar.Finalment l’antiquari Francesc Llorens i Riu de Barcelona, re-comanat per Paco Taxonera, va comprar el retaule per un preu de 500 pessetes que va entregar ell mateix al secretari del Bisbat. (En el proper número continua-rem la història).

Jaume Lligadas Vendrell

Fe d’erradesPer una errada atribuïble només a la parcialitat i mala fe de la compaginadora d’aquesta revista, al número anterior es va afirmar que a la Mamullada havien guanyat els grocs. No, van guanyar, i amb contundència, els negres. Que consti.

Documents

PdT 37 octubre 2010