C. TALUNYA MONUMENTAL I PINTORESCA

L'any 1701 es publicava a París aquesta estampa de Montserrat, en la qual sónvisibles — ni que això comporti una volguda deformació topogràfica — tots elscamins, oratoris i ermites de la muntannya, a més del Monestir. En la disposiciódel gravat és encara recordada la de les més antigues estampes montserratines

(Reproducció facilitada per l'Arxiu Històric de la ciutat)

LA SETMANA POLITICA* «El Socialista» va ilanear el rumor

d'un cop d'Estat. II complot, sempre se-gons l'òrgan socialista, havia d'esclatardimecres. No es va veure res enlloc. ElGovern va publicar una nota desmen-tint aquests rumors, i dient que sabiavetllar pel manteniment de l'ordre con-tra qualsevol que intentés pertorbar-lo,i que procediria contra els alarmistesNo hi va haver el cop d'Estat anunciatpels socialistes, però la policía de Ma-drid va descobrir en poder dels extre-mistes més de sis-centes pistoles i set-xanta mil cartutxos. A més, foren troba-des armes curtes i municions a casa eldiputat socialista Lozano, que ha estatempresonat, 1 que serà ara escoltat pelParlament als efectes de la conces-

sió del suplicatori per a processar -lo.* L'eplsodl més patètic de la setma-

na_ és l'assassinat del general don Fer-nando Berenguer, germà de l'ex-presi-dent del Consell don Dàmas. ¿Contra quianava l'atemptat comès prop de Bil-bao? No creiem que des de l'assassinatdel general Prim hagi caigut assassinat,per causes polítiques, cap altre general.Evidentmentt, aquest episodi no seràfàcilment oblidat,* Quan semblava que la Conferència

del Desarmament estava a punt de nau-fragar, a causa de la intransigènciafrancesa, un darrer esforç d'Anglaterrai els Estats Units ha permès d'acceptarfinalment un projecte francès de reso-lució. Aquest projecte permetrà la con-

tinuació de la tasca de la Conferència,car en ell es preveu que els Estats po-dran negociar , individualmente el retornd'Alemanya a la Conferència. L'adocíód'aquest projecte de resolució posa unpedaç a la Conferència. El cas és evi-tar la dissolució, però no hi ba res queindiquí que s'ha trobat una solució quesigui quelcom més que un guanya - temps.

* El Consell de la Lliga de les Na-cions, en la seva reunió extraordinària,ha fixat el reglament i la data per alpleblscit del Sarre. El plebiscit es cele-brarà el día 13 de gener. Ja pot supo-sar-se que la campanya entre les duesnacions Interessades en la possessió de-finitiva d'aquesta regió carbonífera éscada dia més aguda.

per la prèvia censura

lypin era, per ell, el súnbol d'aquesta classede conservadors. Tota aquesta posició politicaXimenes la coneixia admirablement, perquèhavia viscut de grop, com diputat dels ter-ratinents de Mohiloff, a 12ssamblea provin-cial, la catàstrofe de la reforma-liberal aRússia. Ell simbolitzava aquells anys deci-sius en una data: la de l'enterrament deDactoiewky. Aquest enterrament fou unaapoteosi de la vella Rússia, de la Rússia enquè tothom, pobres 1 rics, menjava, bevia ivivia a cor què vols, enmig d'una gran aburn-dància.

Jo li feia broma, sovint, sobre la seva ea-pacltat ultrareaccionària.

—Vostè, Ximenes,—ii deia— ha defensatels interessos de 1'autocràola russa, a lesfronteres de l'India...

--Si, senyor.—Vostè, a Turquia—i sobre aquest punt,

en la conferència del senyor Cambó, hi hadetalls curiosos—ha defensat el soldA Abdul-Hamid contra els Joves Turca i el Partit delprogrés.

—Exacte.—Vostè, al Ma roo...

—Al Marroc, he fet el que he pogut. Leedefensat els interessos tradicionals.

—A Espanya...—A Espanya he estat amic, durant molts

anys, de Vàzquez Mella, que era un homeextraordthari. El que feia Mella, d'assajarels discursos que havia de fer al C ngréa,davant del seu gos, és im simptoma d'in-telligència formidable. Jo he estat sempretradicionalista, 1 per això mateix, un reso-d onari pur. ¿O és que vostè em confon smbun republicà de tota la vida?

Josep PLA

9.t

1 _Tij.á.g 1 t{

Aquest suplement no potésser venut separadamentde «La Veu de Catalunya»

suplement gràfic de «La Veu de Catalunya»

Any 1

Barcelona, 10 juny 1934

Núm. 6 Preu conjunt, 20 cts.

S DURNIIMNES

Ximenes fou un cosmopolita pur. No do-nava la impressió de tenir cap pàtria, ni esconsiderava lligat s interessos de cap nu-cli nacional determinat. Es considerava lli-gat a les acadèmies i biblioteques del mónpels seus estudis i ies seves investigacions;i si per algun tipus del nostre país sentiaadmiració era pels catalans, mallorquinsi valencians escampats per tot el món, que 1fan el comerç de vi i d'importació de fr l-tes. Aquests menestrals l'havien salvat eco-nòmàcament tantes vegades, l'havien tret detantes situacions desagradables, que quanXimenes arribava a una població i no hitrobava el que ell en àeia la «colònia», esveia perdut i desorientat. Després de passaruna tarda a una bona biblioteca prenent no-tes — a Estocolm estudiava, a la BibliotecaReial, els problemes de l'orfisme — el que liagradava era anar a seure darrera el taulelld'algun marxant de vi, de taronja i de pan-ses. Si el comerç era tingut per algun co-merciant de Sóller o de Mahó, Ximenes estrobava com el peix a l'aigua. L'explicacióde les estades felices passades per Ximenesals Balcans i Asia menor, provenia en granpart de la seguretat que li donaven els mar-xants espanyols i els jueus emigrats. Li deienDon «Saturnino» i era molt estimat.

Però, acceptant el fet que Ximenes fosun sentimental, en la seva vida externa, sihi havia una nota que li donava color, erala seva russofília. De Rússia li agradavatot, i si alguna cosa el commovia, era elpaneslavisme. Totes les elocubracions deDostoiev,/sky, sobre la missió tmiversal i reli-giosa de Rússia, i de l'eslavisme, esdevenienen la boca de l'aventurer català, les cosesmés naturals i més actuals. Com que nohavia llegit mai novelles, l'activitat noveflís-tica de Dostoiewsky li semblava sense im-portància. En canvi, els articles de críticanacionalista i conservadora i les apologiesdel món eslau, considerat com un món sus-ceptible d'un nou cristianisme, fetes peraquest escriptor, l'entusiasmaven. Les sevesbesties negres eren Hertzen i Turgenieff. AHertzen el considerava el pare de la revo-lució russa. De Turgenieff, a qui havia trac-tat en el gran pis que tenia al boulevardHaussman, en la millor èpocr de la sevavida, deia que era un home d'una insupor-table frivolitat. Per significar el desprecique sentia pel novellista, em deia, amb carade fàstic:

—Imagini's quina classe d'home era, queestigué dominat, una pila d'anys, per unadona catalana!...

La vida de Rússia, abans de la guerra,hauria estat per ell la meravella de les me-ravelles. quelcom perfecte, si no hagués es-tat l'instint de reformes del liberalisme ide la «intellgentsia». El moviment dels «zems-Vos», la descentralització, les autonomiesprovincials, això fou el corc que destruí Rús-sia!—deia Ximenes, amb una agitació con-tinguda. La revolució bolxevic la veia Xi-menes «sub specie aetertinatis», i per aques-ta raó no hi donava importància. Aquestarevolució era un fenomen esporàdic, sera-blant a d'altres fenòmens del mateix tipusque s'han produït en la història de Rússia,1 que no han deixat rastre. En canvi, odia-va la posició liberal, la dels inteliectuals, ila d la noblesa i burgesia. lligada, per l'ab-surda teoria del progrés, a tot catastrofismepensable. Això el posava frenètic, perquè hi'veia un desenfocament de l'ordre del món.Com a bon meridional, Ximenes era un ho-rno lògic, i defensava un realisme racional.Acceptava que el lladre fos lladre, a condicióque el sant fos sempre sant, i que el politicconegués els valors permanents del seu país,i tingués la força de defensar-los. El que odia-va era l'aiguabarreig, el desplaçament de lespersones dels seus interessos, la frivolitatrevolucionària. Quan parlava dels conserva-dors, que no saben conservar, ho feia d'unamanera sublim, genial. El ministre rus Sto-

Josep Gausachs com a bandera de joventutper Rafael Benet

Pág. 2. — La Veu del Diumenge 10 de juny de 1934

UNA BATALLA DOMESTICAper Manuel de ]Montoliu

Al pintor Josep Gausachs no li és pas és ardent i intensa. A fer «bona pm-

fàcil d'imposar -se a la mentalitat mit- tura», amb més o menys cultura i bonajana del país. El seu art ha estat com- voluntat poden arribar-hi tots els pin-batut durament per la indiferència -- tors que s'ho proposin. Afer bona pm-

per la manc de comprensió — del pi- tura intensa, únicament hi poden arri -blic. Avui mateix, que l'artista ha asso- bar els grans artistes. Els bons pintorslit plenitud considerable per a la seva són, guardant les distàncies, una mic».obra, el colleccionisme barceloní no ha com els sants. Els sants tots són bons,respost en la mida que mereixen tant el però n'hi ha de grans i de petits. I Déutalent de Gausachs, com les obres ben ha volgut, moltes vegades, que els quifetes que han sortit de les seves mans. superaven la incredulitat i el desordre

Les obres d'ara del nostre artista són fossin una vegada convertits, els mésd'aparences comunes a la dels pintors apassionats en l'amor a Déu i, natural-que no tenen propòsits d'«épater le ment, en la bondat.bourgeois»; per tant, no hi ha cap mis- A Gausachs li ha passat una mica,ter! — cap nebulositat — que les allunyi quant a pintor, el que passà a sant Paudels ulls de la gent amb sentit comú. i a sant Agusti en el pla de la fe:Hi ha, però, malgrat totes les aparen-ces, una força verge, de primera mà,que fa exaltades les darreres pintures 'normal;•. d'aquest mestre. Cal que la K,

gent s'acostumi al xoc d'aquesta origi- ^,,,

nalitat que, àdhuc vivint ara subterrà- M

nia en les obres del nostre artista, u»-

sufla les formes 1 es fa sentir arreu.L'explicació que aquestes obres apa-

rentment irealment madures no Vi ° 3siguin acceptades a ulls clucs per tot-hom, es pot trobar únicament en la ,,quantitat real d'originalitat iagudesa `T'" 'que contenen. Josep Gausachs està na-turalment allunyat del vulgus profà, el dia que ha cregut en la pintura pie-actualment, no pas perquè cultivi les tòrica, l'ha servida amb tot el seu is-excentricitats d'antany, sinó per la for- tint, amb tot el seu talent, amb totamació realment elegant del seu esperit. la seva agudesa de sentiments i amb

Una joventut dilapidada en provatu- tota la seva gran passió d'inspirat.res de totes menes — Gausachs havia Aquest estat d'inspirat de Gausachscultivat amb sinceritat bona part dels atabala les mitjanies, que creuen endarrers «lames» — ha servit si més no una normalitat sense grandesa. Per aixòa l'artista per a formar la seva ànima l'obra actual del pintor de Sarrià, noi el seu esperit. Gausachs és avui el és gaire entesa de la gent, tot i que va,que és, precisament per haver sabut sortosament, imposant -se de mica enviure en altres temps de les inquietuds mica.i de les follies de la pintura i fins de Ja en el Saló de Montjuïc de l'anyl'antipintura. anterior exhibí el nostre pintor una

Ja és sabut que dels nostres fets «natura morta », feta de cara a les apa-passats no en podem esborrar res, rentes dels objectes: un tall de carnàdhuc suposant que siguem capaços de plasmat amb intensitat i plenitud rem -superar-los. Gausachs ha superat ac- brandtianes. Les seleccions senyala-tualment una joventut de calaverades ren aquella obra com una de les mésestètiques, el posit de les quals roman fortes del Saló. Gausachs eixamplà ales-1 vivifica el continent de les lleis nor- hores l'òrbita dels seus admiradors.mals a les quals s'ha sotmès amb amor. Però, encara l'obra de Gausachs con-

El nostre pintor fa actualment ei que tinuà essent bandera de les joventutsDiderot anomenava «bona pintura»; rebels: no fou pas oficialment consa-cosa honrada í burgesa a la fi. Però, grada, tot í la seva plenitud. Jo diria,la «bona pintura» de Gausachs és vital, amb tot, que el record d'aquella natura

Antiga és la rivalitat entre castellans1 catalans i més d'una vegada, ha regatamb sang la terra hispànica. Cal cons-tatar, però, que, en tot el seu procés his-tòric, aquesta secular rivalitat, en les to-podes, àdhuc les més violentes, entre uni altre poble no ha revestit mai el ca-ràcter d'un odi a mort, ni ha estat tam-poc impellida per aquella sed d'extermi-ni que senten dos adversaris irreconci-hables. L'antagonisme que ha dividitsempre catalans i castellans, ha produïtmoltes vegades en el curs de la històriadesavinences í baralles que, malgrat llurviolència, han d'ésser qualificades dedisputes domèstiques . í baralles fami-liars.

Un fet històric, recollit per la vellapoesia èpica, ens illustrarà sobre aquesttret familiar que caracteritza la rivali-tat de Catalunya i Castella; fet histò-ric ben significatiu per tal com és laprimera topada en els camps de batallaentre els dos pobles rivals, que registrala història. Es tracta de la batalla ouela mainada del Cid Campeador entaulàen les muntanyes de Morella amb lesforces del comte de Barcelona Beren-guer Ramon, el Fratricida, i que acabàainb la derrota dels catalans i la presódel comte. Es sabut que ei «Cantar deMio Cid» redueix a una sola les duesbatalles entre els mateixos cabdills quela història registra (1082 1 1089). E1 vellpoema castellà ens dóna una saborosanarració d'aquesta batalla memorable.En la candorosa rustiquesa dels seusversos destaca amb un relleu impres-sionant la domesticitat, millor dit, lapatriarcalitat d'aquell fet d'armes, queinaugura el cicle de les dissensions quehan dividit els dos grans pobles penin-sulars.

El Cid, un cop conquistats els poblesde Castejón i Alcocer, segueix avançantper les muntanyes de Morella i terresveïnes, que es trobaven sota la protec-ció del comte de Barcelona. El comte,diu el poeta, «ovo Brand pesar e tóvoloa gran fonta». Debades el Cid li tra-met missatges per tal d'assegurar-li quesolament vol passar per les seves terresi que no cobeja res del seu: «Digades alconde non lo tenga a mal-de lo so nonllevo nada; déxe'm ir en paz.» El com-te es mostra irreductible. Uns i altress'aparellen al combat. Aquest acaba rà-pidament a favor dels castellans. L'anò-nim poeta mostra un interès especiala fer constar que el combat no fougaire sagnant ni acarnissat. Com queels catalans cavalquen en selles «coce-ras», pròpies per a còrrer el cavall,mentre els castellans -empren selles «ga-llegues» o de camí, molt més segures,resulta que en la barreja els catalanssón fàcilment desmuntats sense ésserferits. Ja ho ha advertit el Cid als seushomes abans de la batalla: «Por unoque firgades, tres siellas iran vàzias»;i el poeta ens presenta, efectivament,els «mesnaderos» castellans, «a los unosfiriendo e a los otros derrocando», mesno matant els enemics. El comte «donRemont» cau presoner 1 la seva mag

-nífica espasa «Colada», «que màs valede mil marcos», passa a poder del cab-dill castellà. Tot aquest aire familiar dela batalla s'accentua més encara en lesdelicioses escenes, tan finament còmi-ques, a què dóna lloc la presó del comte.Aquest manifesta ei seu enuig refusanttossudament els bocins que li ofereix elseu afortunat rival:Non combré un bocado—por quanto ha

[en toda España;antes perderé el cuerpo—e dexaré el

[alma,pues que tales malealçados me vencieron

[de batalla.De bades malda el Campeador en el

seu oferiment. Sols al cap de tres diesassoleix el seu propòsit, quan ell prometal Comte la llibertat a canvi d'accep-tar les viandes que li ofereix. El pas-satge en què el poeta ens descriu elmenjar del comte és del més fresc ícandorós realisme; és una escena defamília que ens emociona per la sevapatriarcal simplicitat i ens adelita perla punta de lleu ironia amb què l'anònimpoeta la comenta:"Alegre es el conde e pidió agua a las

[manos...Con los caballeros que el Cid le avíe

[dadoscomiendo va el conde, !Dios, que de buen

[grado!Sobre él sedie el que en buen ora nasco:"Si bien non comedes, conde, don yo

;sea pagado,

aquí jeremos la morada, no nos partí-[remos amos."

Aquí dixo el conde: "de voluntad e de[grado".

Con estos dos cavalleros apriessa va[yantanlo:

pagado es mio Cid, que lo està aguar-[dando,

porque el conde don Remont, tan bien[volvie las manos."

La batalla acaba, doncs, amb unabundós àpat del Comte, presidit perl'amical somrís del Cid, que l'esguardaamb íntima satisfacció. El plat més ex-quisit i saborós del menjar del Comtesón, però, les darreries, això és, la lli-bertat que li torna ei Cid. Ja ho diu elmateix Comte:

"Del dia que fui conde non yanté tan[de buen grado;

el sabor que dend'e non serà oblidado."

Un darrer tret de subtil comicitat ésdigne d'ésser remarcat encara en aques-ta escena; un detall que acaba de do-nar a tot l'episodi el caràcter d'infan-tívola familiaritat que constitueix totel seu encís. El poeta ens conta quequan el Comte, cavalcant ja el seu cor

-ser, s'allunya del seu generós vencedor,gira tot sovint el cap enrera per porque el Cid no es repensés:

Aguijaba el conde e pensava de andar,tornando va l¢ cabeça e catandos atràs;miedo iba avien do qué mio Cid se re-

[pintrá,

cosa que—afegeix orgullosament el poe-ta—no faria el cabdill per res del món:«non farie el caboso por quanto en elmundo ha».

Tenim de desitjar i d'esperar que unarivalitat que en la història s'inauguraainb aquesta batalla domèstica, en la

més enllà dels límits d'una disputa defamília, en la qual el mot més gruixutsigui aquell plany amarat d'orguIl, delComte Berenguer Ramon, que no es potaconsolar d'haver estat vençut ell i elsseus homes, tan ben abillats, per aque-lla partida d'aventurers «malcalçadossque li corrien i li delmaven la terra.

morta Ii ha fet guanyar actualment labatalla, tant, almenys, com l'obra delSaló d'enguany, titulada «La bleda», quecom a pintura és menys totaiitària quela d'antany, però més emotiva.

Josep Gausachs ha entrat amb aques-ta natura morta d'enguany ai Museud'Art de Catalunya. Hi ha entrat perprimera vegada, però, amb tots eia ho-nors: en un any la reconeixença oficialba ben madurat. L'obra adquirida perla Junta de Museus, tot i ésser normal,és certament àudaç. Els més joves, con-sideren ei triomf del pintor Gausachscom a propi. L'obra d'aquest ai,ista, vi-vent, nerviosa, vaienta, es despiegaràaviat en les noves sales del ivïuseu d'ArtContemporani amb l'empenta d'unabandera jovenívola.

Jovenivola, tot i que Gausachs ja noés un jove de la primera volada, carja ha traspassat la quarantena Però.¿qué hi fan els anys i 1'experíència sino assoleixen fer perdre la joia, sinóque àdhuc contribueixen a augmentar-la?

Gausachs, en «La bleda», és encaraun fauve, amb totes les qualitats i de-fectes del fauvisme: l'artista ha perse-guit la intensitat amb el menor esforç.Tinc la seguretat que el nostre pintor,que ha donat ja proves del seu esperittotalitari en algunes obres intenses, nos'acontentarà sempre d'aquest menoresforç, que podria inclinar-lo altra, ve-gada a l'habilitat mentidera que tantesvegades ha escanyat d'una manera her-cúlia. Gausachs, tot i que considero queés dels destinats a pintar a cop calent,com Goya, per exemple, vindrà dia que-- per dir-ho d'una manera o altra

—amb una sola pinzellada assolirà l'es-calf de la vida, la gravetat de la formai le delícia del matís.

1 Camí, en aquest sentit totalitari,ha Estat iniciat amb una empenta sor-prenent i no es pot pas interrompre.La reconeixença d'ara no li farà capmal, car és dels pocs artistes nostresque posseeixen un sentit perfecte de laindependència. Esperit trempat en lalluita més ferrenya, no necessita lablandicia de l'afalac, que gairebé no haconegut mai. Però la seva altivesa, malinhumana, està bellament harmonitzadaen el seu esperit per un gran doll detendresa.

qual els combatents s'enderroquen i esfereixen, però no es maten, i que esclou amb la reconciliació del vençutamb el vencedor, segellada amb un grastiberi i amb el retorn de la llibertat alpresoner, no arribi mai a adquirir,—com alguns cops per dissort ha adqui-rit—caràcter de tragèdia i no passi

Toinba de Walter Scott. — Si Escòcia pogué donar un Walter Scott a Catalunya,Catalunya pot donar un Pau Casals a Escòcia

la nostra Renaixença. La nova consciència merament En Martí d'Eixalà, i després Encatalana es forjà amb Walter Scott. Xavier Llorens, que naturalitzaren a Cata-

Aquesta veneració a. Walter Scott i la lunya la filosofia escocesa del Sentit Coinú,subsegüent influència de les seves obres en que arrenca de Tomàs Raid.la intellectualitat catalana donà el sentit L influència a Catalunya de les novellesdefinitiu i l'orientació decisiva al primer de Walter Scott, igual que la dels cants deimpuls de la Renaixença literària catalana. 1'Ossian, és perfectament explicable consi-

Pau Casals, segons dibuix de Freds Schunter, de Viena

10 de juny de 1934 La Veu del Diumenge. — Pà .

Els catalans pel món

U1 SDiT.)ì 4I

Oh, diví clam incessant El teu sagrat violoncel ens cridavenint de la més llunyana llunyania! a la gran festa de la humana joia

(Carles Keim Brandt)

(J. Tharrats)

per Lluís Bertran i Pijoan

El resultat del partit Espanya-Itàlia enlluita pel Campionat del Món de futbol, enquè participaven elements catalans, produífort desengany i una irritació molt vivaentre els més afectats d'aquell esport. Du-rant molts dies, es mastegà el fel i la in-dignació per l'escombrada. injusta. Encarase'n parla i dura ei mal gust de boca. Elsqui ens sentim allunvats de la passió d'a-quests certàmens, precisament perquè l'es-port hi desapareix, degenerat en explosióde violències, encara ens n'alltuiyem més.¿Per què preocupar-nos d'uns campionatsque són el naufragi de les mateixes virtutsque haurien de representar? En canvi, comsatisfan plenament els títols de campió dela intelligència, de la cultura, de l'art!

Als qui es sentin deprimits per la derrotade Florència, els direm que no bi doninmés abast del d'un episodi dels molts. Bépoden reaccionar i sentir-se compensats llar-gament en el triomf d'un home nostre, uncatalà gloriós, un «as» indiscutible. Ací novalen travetes ni parcialitats. Aquest homeés Pau Casals; el seu triomf, el nomena

-ment de Doctor «honoris causa» de la Uni-versitat d'Edimburg.

Heus ací un veritable títol de campió delmón, i no per un any, sinó per sempre, gua-nyat amb el màxim prestigi, amb la màxi-ma correcció i amb la màxima elegància,en la més noble competició espiritual. Dis-tinció suprema. de què no trobaríeu fàcil-ment precedents, consagrant en les esfe-res més altes de la cultura universal un ar-tista de casa nostra.

Les distincions de Pau Casals són moltes,1 de gran categoria. No direm que aquestasuperi les altres; això seria una compara-ció tan imprudent corn odiosa, i que mor-tificaria l'exquisida sensibilitat del Mestre;però sí que podem afirmar que té una sig-nificació especial i àdhuc un cert simbolis-me, per a nosaltres, eatalans, singularmentapreciable.

En primer lloc, considerem el que és f elquè representa Edimburg. Es la ciutat ca-pital de la llegendària Escòcia, conjunt sor-prenent de belleses. En ella es concentrenles essències del país escocès, un dels méssuggestius i més plens de ressons. Edimburgfou anomenada l'Atenes del Nord, i aquesttítol caigué tan bé, que ningú no l'hi disputa.Atenes del Nord i Atenes moderna, del puntde vista material exterior, i del punt devista espiritual i cultural. S'ha dit que capciutat del món no presenta un aspecte tanvariat com la metròpolis del Nord, amb lesseves tintes grises. Els tipus de paisatge dediversos indrets d'Europa es troben reunitsalií. Allí, les belleses de Praga i Saltzburg,els indrets romàntics d'Orvieto i de Tívoli;s'hi veu l'admirada magnificència de lesbadies de Nàpols i de Gènova. Edimburg noés molt populosa; els seus habitants es cal-culen en uns dos cents i tants inilers. Untipus mitjà ideal; ni massa xica ni massagran, però tot en ella ben aprofitat, tot bell,tot just, no res de balder i inútil, no res dedetonant, no res de lleig o barroer.

N'hi ha que afirmen que Edimburg és laciutat znés bella i més espiritual del món;és una ciutat única. Si no és així — pletmolt difícil de resoldre—; si una afirmaciótan categòrica com aquesta, per massa ca-tegòrica i arriscada, no és compartida detothom tothom admet que entre les mésbelles és una de les més belles, 1 en algunsaspectes única.

Unica; com és, en la seva significació,únic, Pau Casals. Si ho dèiem nosaltres pot-ser no valdria; ho diu un de fora de casa:el poeta alemany Caries Ksim Brandt, undels representants més eminents de la jovepoesia alemanya, segons Manuel de Montoliu.Heus ací l'expressió del poeta alemany, enadreçar-se a Pau Casals:

Oh, diví clam incessant,venint de la més llunyana llunyania!Ritme excels!

Acosta't sempre a nosaltres!Així!Tu!Sota la tenda estrelladaúnic! Unic!

A més amés d'aquest paralielisme d'uni-cltat entre Edimburg i el màgic del violon-cel, trobem en l'honrament del nostre geni,per part de la capital d'Escòcia, el simbolis-me d'una correspondència que, com a cats-lans, no ha de passar-nos desapercebuda.En els fons dels temps les coses es lliguenen harmonies insospitades. Catalunya i Es-

còcia no són entitats indiferents l'una versl'altra. D'Escòcia sortí, i justament d'Ediin-burg, el geni que es digué Walter Scott, elveritable déu màxim del primer cenacle ca-talà, a les primeries del segle passat, enquè tingueren eclosió els inicis decisius de

La influència predominant del noveHistaescocès en la literatura catalana fou paral-lela i corcomitant amb la influència dei'esecola escocesa en el pensament filosò-fic de Catalunya. Representants genuïns delnou pensament filosòfic català foren prí-

derant que tant les unes com els altres apa-reixien com la visió :de,,litzada de l'Escò-

cia antiga, independent, de costums patriar-cals, oferta pel poeta a l'Escòcia moderna,òrfena d'independència i de pers ^nabtat.Als romàntics catalans havia de sobtar in-tensament la similitud d'aquest cas d'Escò-cia amb el de Catalunya.

Així s'expressa Manuel de Montoliu. I laterra catalana no podia, per tant, roman

-dre indiferent a 1'esguarà de la terra es-cocesa. Per això en escaure's, l'any 1932 , E1primer centenari de la mort del ran es-criptor, pare del romanticisme. nosaltres,que èrem a les vigílies del primer centenaride 'a Renaixença, honoràvem ei mestre, 1per mà del President de la Geueralitatplantàvem a Montserrat l'arbre simbòlic ala memòria del geni de l'Atenes del Nord.Escòcia-Catalunya; Edimburg - Montserrat;Walter Scott-Pau Casals

Escòcia nodrí Catalunya amb la substan-cia de la producció literària del seu eserip-ter insigne; substància que alhora fou lle-vat i ferment coadjuvant d'una manera po-derosa a la reconquista de la consciènciacatalana. Les obres de l'escotés eren llegi-des a Catalunya amb intensitat f amb unadelitament parió al de la seva pàtria; elllenguatge dels esperits es compenetrava. Alcap d'anys, ha estat Catalunya qul ha po-gut nodrir Escòcia amb la substància del'art de Pau Casals. L'harmonia del seu vio-loncel ha ressonat per aquelles regions íels ha donat el plaer incomparable de labellesa pura, quasi com rajant directamentde les mansions divines. Catalunya ha sa-but correspondre. I si Catalunya proclama-va Walter Scott mestre de la seva Renaixen-ça, avui Escòcia. per boca de la Universitatd'Edimburg, proclaina, amb el títol de Doc-tor «honoris causa». Pau Casals mestre delsen esperit.

Pau Casals, el nostre, el català, del Ven-drell, fill de l'organista d'aquella parròquia,era ja un valor internacional. Per a Françaera l'ídol; per a Alemanya, iïuiic; per alsEstats Units, 1'irncomparable; condecora-cions de tota llei exornen el seu violoncel.Ara la categoria internacional li és referma

-da amb el títol de la Universitat d'Edim-burg.

Nosaltres celebrem el triomf merescudia-sim i com a catalans gosem compartir lairmnarcescibie glòria del campió mundial.Estem satisfets d'haver coincidit amb Edim-burg, quan a l'hora que aquella UniversitatII acordava el títol de Doctor «honoris cau-sa», ací li era acordada la distinció màximada la Medalla d'Or de la Ciutat. L'obra delmestre rep la consagració definitiva deiscatalans. Ara, a l'Arxiu històric, hom prepa-ra una Exposició que té per objecte la vidai les activitats admirables de l'eminent vio-loncellista. Tothom sent admiració i grati-tud al mestre de l'Orquestra Pau Casals ifundador de l'Associació Obrera de Con-certs.

Sentim el goig de la glorificació del mes-tre, que és la glorificació de Catalunya. I,més que tot, sentim el goig de saber-lo en-tre nosaltres, regalant-nos amb el seu art.La seva música és goig únic. Aquell alt íescondit poeta nostre que és J. Tharrats,en dóna expressió justa, quan diu «El teusagrat violoncel ens crida — a la gran festade la humana joia». Sí; el violoncel de PauCasals té alguna cesa de sagrat. que ustransporta. La veu més humana que maipugueu haver sentit surt de les cordes delseu violoncel. Es per boca d'aquest que sen-tireu el mateix Bach, el Bach sencer i au-tèntic, que és la veu de la humanitat en per-sona. Pau Casals-Joan Sebastià Bach, sónels èxtasis. Per l'instrument de Pau Casals,Joan Sebastià Bach, dintre deis seus cèlicshoritzons — seguint la frase del poeta —ens deixa copsar la claredat que la nostravida enyora.

Quan l'artlsta Eugeni Carrière es sentimorir, cridà Pau Casals perquè 11 endolcísla mort amb la música del seu violoncel.Pau Casals li tocà Bach. Ens imaginem eltraspàs de l'artista vers l'eternitat, en lesondulacions d'aquella ària infinita que nos'acaba mai.

Nosaltres també, a l'hora no pas de lanostra mort. sinó de la nostra renaixença,cridem el mestre, i ell és amb nosaltres; lldiem que acompan yi 1 afavoreixi el reno-vellament dels nostres sentits amb la sevamúsica. Ara. la seva música, consagrada altemple d'Edimburg, ens durà, un altre camí,el ressò de les llegendes escoceses que ensamanyagaren al bressol del Renaixement.

L'ACTUALITAT GRÁFICA NiLdNDIAL

El futbol internacïonálEis jugadors que han representat Espanya en el, Campionat de futbol

-del Món, en el moment d'arribar a Barcelona

Una explosió .Aquesta setmana s'han tornat a registrar a Barcelona alguns actes desabotatge. En aquest gravat hom pot apreciar algunes de les destroneu El dia de l'Imperi Britànic

Entre les altres testes que tenen lloc el dia de la celebració de l'Imperi Britànic, figuraen primer lloc la visita als aeròdroms. En aquest gravat veiem un pilot explicant detalls

interessants del seu avió al públic que l'eseolta

Els banys japonesosEls japonesos, cada dia adopten nous costums occidentals. Heus-ne ací alguns divertint

-se dintre l'aigua

Darrera les reixesAquests tres homes són els que raptaren el milionari,William F. Gettle.'Aquest

fet Pau un dels més sensacionals que s'han registrat

i

`a. 4. — La Veu del Diumenge 10 ile `"ug de 1934 La Veu del Diumenge. — 'Ptx^ g ._ 1 Y g Paf. 5

Auto®mnibus per a 150 passatgersAquest és I'autoòmnibus més gran del món . Pot transportar 150 persones i ha

estat construit per a destinar-lo al transport de viatgers

Pesant la núviaA'Riest és un costum molt antic que encara es conserva en alguns pobles deBulgària. En el gravat veiem un mètode poc apropiat que empra el marit per

a pesar l,i seva muller

La política de RooseveltSón molts els conflictes socialsUue es trobenplantejats als Estats nits. També són mol-q Ptes les topades registrades entre policies i vaguistes. En aquesta fotografia dè Minneàpolis

hom veu els policies lluitant amb els vaguistes armats igualment amb bastons

La festa de Déu a BerlínBerlin ha celebrat la festa de Déu amb una gran processó, a la qualhan assistit alguns membres del Govern. En aquest gravat hom pot

veure e] vice-canceller von Papen

EI 69 Aniversari del rei d'AnglaterraI; aquest gravat veiem el rei Jordi acompanyat del príncep de Galles, del duc de'Glouces-terr• el . duc de Cmmaught i del comte de Haerwood, arribant a l'esplanada on es celebren

les famoses parades de la guàrdia reial

L'assemblea de la Creu RojaA da ~Sorbona sgha celebrat l'assembleà géneral de la Societat de socor-sós als ferits, sota la presidència de M. Gaston Doumergue:'En el gra-

vat iéiem l'aetual cap del Govern francès pronunciant un ttiscurs

Els vols a l'estratosferaEI couegut professor Piceard ha planejat una nova ascensió por aquest estiu.En el gravat el veiem junt amb la seva muller, que el vol acompanyar en in

seva nova expedició, en un vol d'entrenament

Montserrat i el CorpusLa diada del Corpus fos celebrada a Montserrat amb tota la solemnitat.Foren molts els fidels que es traslladaren a Montserrat per a presenciar

la processó. Una vista daquest gran acte religiós

últims, però, havien estat batejats màxim de llur força i energia, enamb un retorn a la cerimònina: Te- I un rabiós espasme que sempre eslesfor... Alma-Rosa... renova. Curt, ample, Lenia uns ulls

— Quan tornin els nois, anirem d'un blau estranyament ciar — co-a fer terra — havia dit el pare. sa rara al país de Québec — albo-

En efecte, van posar-shi ense ma aguts i simples en un rostretrigar gaire, amb l'ajut d'Eduvi- color d'argila coronat d'ans cabellsgis Légaré, llur «home llogat». si fa no fa del mateix color, i eter-

Al gais de Québec, l'ortografia i nament ple de talls. Car s'afaitava,l'aplicació dels noms ha esdevingut per una inexplicable coqueteria, duesuna cosa incerta. Una població es- o tres vegades a la setmana, i sem-campada en un vast país mig sal- pre de nit, davant el tros de mirallviatge, la major part sense saber penjat sobre la bomba, a la clarde lletra i no tenint altres conse- ron de la lampareta, passejant elLlers que els capellans, s'ha acos- ra.or per la seva barba dura, ambtumat a considerar en els noms grunys d'esforç i de pena. Vestitnomés llur so, sense preocupar-se amb una camisa i pantalon dede llur aspecte escrit o de llur gè- tela del país, d'un bru terrós, cal-nene. Naturalment, la pronuncia- çat amb grans botes polsoses, te-ció ha variat de boca en boca i nia ben bé color de terra, i la sevade família en família, i quan una cara només reflectia una rustici-circumstància solemne obliga a re- tat terrible.córrer a 1'escr.iptura, tothom vol El pare Chapdelaine, els seus tresdir el seu nom a la seva manera, fills i el jornaler, van començar,sense admetre ni un instant que doncs a fer terra.hi pugui haver per cadascun d'a- El bosc encara estrenyia de mésquest noms un cànon imperiós. Par a prop els edificis que havien alçat_*aules manllevades a altres líen- feia uns quants anys; la casetagües han accentuat encara més la quadrada, la granja de taulons mal

L'agafa cadascú per un extrem, creuant lies fortes mans sobre el tronc

Pàg. 6. — La Veu del Diumenge 10 de juny de 1934

^,^ los t per JOws Hémonýîi

(Continuació)

en veu alta, i les altres veus li res-ponien alhora en un murm1tri con-fús. Cinc Parenostres, tirs Avenia-riel, els Actes, després les fargueslletanies com una melopea

«Santa Maria, Mare de Dol, pre-gueu per nosaltres, ara "i a l'horade la nostra mort...»

«Cor Immaculat de Jesús, tingueupietat de nosaltres...»

La finestra havia quedat ohertai deLxava entrar el bruel ilunyà delssats d'aigua. Els primers mosquistde la primavera, atrets per la 1?um,van entrar també, i passejaren pertota la casa llur música aguda. Tit'Bé, en veure'ls, va anar a tancarla rinestra; després tornà a ageuo-llar-se al costat dels altres.

«Gran Sant Josep, pregueu pernosaltres...»

«Sant Isidor, pregueu per nosal-tres.»

Despullant-se, un cop acabats elsresos, la mare Chapdelaine sospiràamb un aire content:

— Quin goig poder rebre visites;quan veiem només Eutropi Gag-non de l'un cap de l'any a l'altre.Vet aquí el que té, estar-se tanlluny en el bosc... Quan jo erasoltera, a Saint-Gedzon, la casa eraplena de gent per passar la vet

-llada quasi tots els dissabtes al ves-pre i ola diumenges. 4delard Saint

-Onge, que em va festejar tant detemps; Wilfrid Tremblay, el mar-xant, que tenia tan bona presznciai provava de parlar sempre corn elsfrancesos, i d'altres... Sense comptarel teu pare, que ens vingué a veu-re quasi cada setmana, durant tresanys, abans que jo no em vaig de-cidir...

Tres anys... Maria 'la pensar queella només havia vist Francesc Pa-radís un parell de vegades en totala seva vida de noia i se sentiaavergonyida del trasbals del senmr.

Amb el juny, vingué bruscamentla primavera, després d'uns diesfreds. El sol, brutal, escalfà la ter-ra i els boscos, els darrers clapsde neu s'esvaïren, àdhuc a l'ombradels tous d'arbres; el riu Per<bonkava enfilar-se poquet a poc mier Icaseves altes ribes rocoses i va negarels verns espessos i les arrels delsprimers pivets; un fang prodigiósemplenà els camins. La terra ca-nadenca va desembarassar-se delsúltims vestigis de l'hivern, amb unamena de barroeria apressada, comsi temes l'altre hivern que ja s'a-costava.

E drac i Dà Bé Chapdelaine vantornar de les serraries, on gavientrehallat tot l'hivern. EsJras erael major, un gran noi :le cos mas-sís, bm de cara, de cabells negresa qui el front baix i barba Infla-da feien Etna fesomia neroniana, im-periosa, una mica brutal; però par-lava dolçament, sospesant els mots,i mostrant en tot una gran pacién-cia. Només en tenis la cara, de tirà,¢om si el fred dels llargs hiverns 1

el raonable bon humor de la seva ra-ça haguessin etrat al seu dedins perfer-li un cor senzill, dolç, que des-mentia el seu temible aspecte.

Dà Bé, també era gran, però mésrninso, viu i alegre, i s'assembla

—va al seu pare.El matrimoni Chapdelaine havia

donat als seus dos primers fills,Esdras i Maria, bells noms majes-tuosos i sonors; però després d'a-quests es veu que havien deixat tan-ta solemriitat, car els dos següentsno havien sentit pronunciar niaillur nom veritable: sempre els ha-vien anomenat Dà Bé i Tit Bé, di-minutius infantils i tendres. Fls

incertitud pel que es refereix al'ortografia o al sexe. Hom estriaDionísia, Dioníjia o Dionòsia; Con-rad o Currada; hi ha homes q ees diuen Ermenegilda, Aglaé, du-vigis...

Eduvigis Légaré trehalava perals Chapdelaine cada istiu, des defeia onze anys, en qualitat d'ho-me llogat. Es a dir, que per unsou de vint piastres mensuals, esjunyia cada día, de les quatre delmatí a les nou del vespre, a tota:nena de feines, i hi posava un ar-dor ferotge; no acabava m i; eraun d'aquests homes per natura in-capaços de fer res sense donar el

ajuntats, l'estable de troncs sensetreballar, entre els quals s'hi ha-vía encabit draps i terra.

Entra els camps artigats, nus, ila llinda de grans arbres de fullat-ge obscur, s'allargava tot un trosde terreny que amb prou feinesla destral havia encetat. Algunstroncs verds havien estat tallats iutilitzats per les bastides; altresde secs, serrats i estellats, haviennodrit tot un hivern la gran estuf de bronze; però la terra en-cara estava coberta d'un caos desoques, d'arrels entremesclades,d'arbres colgats, massa podrits percremar, d'altres arbres morra, però

sempre en peu emnig d'un bos-catge de verns.

El cinc homes es van encamina-se un matí cap aquest tros de terrai van posar-se a l'obra tot seguiti sense dir-se un mot, porque jahavia estat fixada per endavant lafeia, de cadascú.

El pare Chapdelaine i Dà Bévan pasar-se l'un davant de l'altrea cada costat d'un arbre dret, icomençaren a brandar llurs destrals de mànec de cirerer bord.Cadascú feia de bell antuvi tm tallprofund a la fusta, picant pacientment el mateix indret durant unsquants segons; després, la destrals'enlairà bruscament, atacant eitronc obliquament un para mésamunt i fent volar a cada cop unencenall gruixut com la mà i ta-llant en el mateix sentit de lafibra. Quan els dos talls estaven apunt d'ajuntar-se, un del dos s'a-turava i l'altre picava més lenta-merut, deixant cada vegada una es-tona la seva destral al tall: la fu-llola de fusta que antara aguan-tava l'arbre per una hiena de n i-

mole, cedia a la fi, el tronc s'in-chnava i els dos bosquerols recula-ven un pas i el miraven caure, llan-çant un gran crit, perquè cadascús'espavilés.

Eduvigis Légaré i Esdras, ales-hores s'avançaven, i si l'arbre noera massa pesat per llurs forces,l'agafava cadascú per un extrem,creuant les fortes nisns sota eltronc, després es redreçaven, esti-rant amb pena l'esquena i els bra-ços, que cruixien a les juntures, ise n'anaven a dur-lo a una de lespiles de prop, amb un pas curt itentinejant, saltant els altres ar-bres que encara hi havia per ter-ra. Quan trobaven el fardell mas-sa pesant, s'acostala Tit Bé, con-duint el cavall Carles-Eugeni, quearrossegava una aibarda a la qualanava lligada una torta cadena;la uadena s'enrotllava a l'entorn deltronc i el subjectava; el cavall s'a-pantalava, i amb un esforç queinflava els músculs de les sevesgropes, arrossegava per terra eltronc, que fregava les soques i aixa.-lava els yema joves.

A migdia Maria sortí al dintelde la porta i anuncià amb unllarg crit que el dinar estava apunt. Bis romes van alçar-se a poca poc entre les soques, eixugant-seamb el revés de la mà les €otesde suor çiie els lliscaven als ulls,i van agafar el camí de casa.

La sopa de pèsols la fumava alsplats. Els cinc l omes s entauirenlcntament, com si estiguessin unamica atordits pel dur treball; pe-rò a mesura que reprenien l'alèes despertava la seva gran gana,i avia començaren a menjar ambavidesa. Les dues dones els ser-vien, omplint els plats buits, por-tant la plata de cansalada i pata-tes bullides, abocant el te calenta les tasses. Quan van haver acabatla vianda, van omplir els platetsde xarop de sucre, i van sacar-higrans trossos de pa tendre; desprs,satisfets de seguida, perquè havienmenjat de pressa i sense dir-seuna pararla, van apartar llurs pla!si s'ajegueren a les cadires amb sos-pirs de satisfacció,. enfonsant lesmans a les butxaques per cercar-hiles pipes i les buf'tes de porc pe-nes de tabac.

Eduvigis Légaré a anar a as-seure's al llindar i va repetir doscops: «He menjat bé... He menjatbé...» amb l'aire d'un jutge que iliu-ra un decret imparcial; desprésd'això va adossar-se al braacalami va deixar anar el fum de la se-va pipa i . la mirada dels seus ulletspàllids va seguir en l'aire el ma-teix vagabundatge inconscient. Elpare Chapdelaine va abandonar-se;els altres fumaren i conversarensobre llur obra.

— Si alguna cosa rrr'aconsolariad'estar-me tan lluny, al bosc

—digué la mare Chapdelaine —, fó-ra veure els meus homes com fanun bell tros de terra... Un bell trosde terra que ha estat ple de fusta

Tomàs Gareès, traductor

PRAT, àibuixant

(Seguirà)

^,

jJ:

a... .

i fit /̀ '^^ //(

+ J Ill"^ ^ ,1 ^'a \^ 11 ^i R \ ^j- ^ ^ ^ ^ —

^_ (a^a:—

__ .. .

LI

En veure el seu senyor en aquellllastimós estat, el bo del professorPapanatus va procurar tranquillit-zar-lo. El féu seure sobre un troncsec que s'havia procurat per a ferfoc, i per primera vegada va ésserescoltada la seva esplèndida teoriasobre «d'adversitat, gresol de l'espe-rite, que féu un gran efecte en 1'à^nim decaigut del rei Victorià XX.

LII

E1 va fer entrar a la que ja erala seva barraca, li va proporcionarun vestit vell d'un camperol, que hiva trobar en un retó, i, després detreure's la faramalla que encaral'ornamentava, el gran Victorià que

-dà convertit en un home vulgar.Papanatus li va mirar les ferides irestà meravellat en veure que elbàlsam del doctor Mira'm i Nomto-quis era aigua que guaria per laforça del convenciment.

LIII

¿Què feia, mentrestant, la reinaPàmfila? Corrent desesperadamentboscos a través, se Ii va enganxar elllaç meravellós que la feia invisibleen una branca d'arbre. No se'n vaadonar i, com que no sabia la im-portància que tenia, tampoc n'hau-ria fet cas. Cansada de córrer, esva asseure tot pensant en els seusfillets i el seu marit,..

LIV

I es va quedar adormida recolza-da a tm marge prop del mar. Pas-sava un vaixell de pirates coste-jant, i en veure la lluïssor de la co-rona que la reina duia al cap, bai-xaren dos homes de la tripulació i,sense pensar-s'hi gaire, per a de-manar-nc un bon reseat se la va-ren emportar cap a dalt del vaixell.

LV

Presonera (amb tots els mira-ments possibles, perquè pensaventreure'n molts diners) la feren elspirates, i amb les veles desplegadesper a poder fugir el més de pressapossible, pensant que serien vistossi s'entretenien, el vaixell pl•eng'uéuna ruta desconeguda...

Mamà, mami! El bon Jesús ha . vingut aquesta nit!

JO de juny de 1934 La Veu 'del Diumenge. — Pàg. i

1íø1%w A37ÀJ1Ipa,so^ t

. gis....

(Continuació)

tes de davant una mica arr^nçades,té l'aire de voler tocar el tabalper convidar a tothom a dinar. Esel màxim de l'educació: pregar ala gent que se us mengi!

Anselm, que s'ha acostat, palpala bèstia i diu amb autoritat:

— Es un llebreti de l'any. Seràmolt tendre.

Però Pernette rondina encara:— Una llebre nó és un gall din-

di. Una llebre no és un gall dindide Nadal.

— Ei, cunyada! I que n'ets demalintencionada! No pots espe-rar una estona, diantre? El teugall dindi també arribarà. Té, aquiel tens el teu gall dindi.

I del sarró profund i llarg To-màs encara treu — ni que fos unbruixot — un gall dindi rodó comuna bola.

— L'has robat, — diu Pernette —,no em podem menjar.

— No jutgis tan de pressa, cu-nyada. ni condemnis tan aviat.Aquest gall dindi és ben meu.

— Tú no l'has comprat.— Jo ir.i compro mai res, cunya-

da.— 1 doncs, ja ho veus.— Un masover me l'ha donat no

fa gaire.— Un masover? Els masovers no

donen mai res. I per què té l'haviade donar?

— Ets més incrèdula, Pernette,que Sant Tomàs, que és el meupatró! Per una guineu que li hemort i que se li menjava totesles gallines, el masover Faveraz,de la Fontanette,m'ha donat aquestgall dindi. Pots rostir-lo ben tran-quilla; i jo mateix el trinxaré.I deixant-se endur per la hila-

ritat, Anselm esclata en grans ria-lles, rialles que cauen en cascadescom l'aigua de Sant Benet allà lavora. No s'ha neguitejat gens i eIdinar ha arribat tot sol. No obs-tant Pernette no és dóna per ven-çuda encara:

— Molt bé, molt bé, jo el plo-rnaré mentre tu escorxaràs la lle-bre. Però demà al matí els petitstrobaran els esclops buits. Pots bendir i ben fer: pel nens no serà pasgens alegre.

— No els heu posat res a dintre?— Ja t'ho explicaré, — diu An-

selm el culpable.No cal que t'expliquis. Tomàs,

el teu germà dóna als uns, dónaals altres i pels seus no queda resabsolutament res.

— Apa, doncs, noia ocupa't delgall dindi i jo m'ocuparé de rescriatures.

— El teu sarró ja és buit.— I les mans, Pernette, les me-

ves mans? Que no són bones perres? Us trobo atribolats, mústiesamoïnats, apenats, aixafats, per-dut.s i desfets. Anem al taller An-selm. Oi que tens fusta d'alzina,de roure o de castanyer?

— Un llenyataire...— I serres, ganivets, ribots, mar-

tells i tenalles?— Tinc tots els estris de fuster.

— Doncs, apa!, a treballar ger-mà!

I durant tota la nit surt del ta-ller un soroll eixordador. Annetaí Filibert es desperten iaia o duesvegades però es senten tranquills.El bon Jesús deu portar un bonacompanyament de música. Peròtanmateix caldria que l'orquestracelestial hagués assajat una micamés i els àngels i els arcàngels,els serafins i els querubins — sen-se comptat els Trons i les Domina-cions en qui es pensa massa poc

—haguessin après unes quantes lli-çons de violí o de flauta, i fins! tot d'acordió, en lloc de feraquest soroll de fusta que grinyola.

A punta de dia, Tomàs i Anselmcompareixen a la cuina amb les

mans plenes d'objectes la formadels quals és imprecisa al primercop d'ull. Pernette no ha perdutel temps: el gall dindi està plomat,l'ast apunt i, quant al llebrot,ni es reconeix ben tallat en tros

-sos quadrats espera l'hora de lacasola; la salsa ja embauma; delllindar puja als narius, una sentord'oli d'oliva i de vi.

— Què redimoni porteu?— Són les joguines dels nens.— A veure, a veure. Oh! quin

porquet més bufó amb les orellesdretes, les cames curtes i eI ventreque li arrossega per terra.

— No és cap garrí, cunyada,sinó un cavall.

— I aquest gos amb la cueta?-- Aquest gos és un xai.— I aquesta gallina amb el bec

tan llarg?— Aquesta gallina és una oca,

cunyada.— I aquestes dues boles sobre-

posades amb uns braços i unescames?

— Es una nina. La bola de sotaés el cos, i la de sobre el cap.

— El cap, això? Ja n'estàs se-gur? I on són els ulls, la boca 1el nas?

— No corris tant, dona! Portaun carbó. Ja tens el nas, vet aci laboca i aquí tens els ulls que etmiren.

— Anneta té molta picaría í maino li fareu creure que aquest mons-tre és una nina.

—Posa-li un vestit una mica Ilarg.Així no es veurà tant. I encarafarà més bonic.

— Es una bona idea: la ves-tiré.

I mentre Pernette amb les tiso-

res, el didal i l'agulla talla i confec-ciona un vestidet d'un tros de ro-ba usada„ Tomàs amb aàguacuit iflocs fa una magnífica perruca rin-xolada.

D'amagatotis i descalços, entrenen la cambra on dormen els petits.Omplen els esclops i es retirende puntetes. El bon Jesús ha pas-sat.

— Ho veus, — diu Anselm a laseva dona, — no cal turmentar-se.

— Sí, però si l'oncle Tomàs nove a substituir el bon Jesús!

Anneta i Filibert es desperten.S'han despertat gairebé alhora, iamb el mateix pensament terrible:«Ja no hi ha miracles».

El dubte els burxa d'ençà quesentiren el mestre. L'un crida al'altre en veu temorega:

— Anneta!— Filibert!I en camiseta corren a mirar els

esclops, amb el cor alterat.

— Si que hi ha coses, Filibert.— Anneta, hi ha mCs coses!— Oh! quina nina niés maca,

Filibert!—Guaita, Anneta, quin cavall.— Porta un vestit blau, com la

mare I'any passat, i té els cabellsdel mateix color que la fusta.

— Estàs gras i té les orelles cine-les.

— Encara hi ha un xai.— I una oca amb un bec molt

pu:.ixeq"tNo s'han equivocat ni una sola

vegada. g̀is ben e' :dent que Pernette.tractant-se d'auimals, ro hi enténi en nines tampoc: confon un ca-vall amb un porc, un xai amb ungos, una oca amb una gallina, iuna nina, horror!, amb un parell

de boles. Per sort els xiquets tenenmillors ulls i una imaginació mésexacta: no s'equivocarien d'una ma

-nera tan grossera.— Mama, mama, — pregunta Fi-

libert, — el bon Jesús ha passataquesta nit?

— No ho veus. Filibert.— Jo l'he sentit que trucava.— Tu l'has sentit trucar?— Pam, pam, pam, i ha entrat

rient.-- Doncs si ja ho sabies, perquè

m'ho demanes?Anneta no vol quedar enrera,.

Si l'un parla, l'altre no calla gens.— Mama, era ell que feia tant

de soroll?— Quin soroll vols dir?Filibert surt en ajut de la seva

germana:— Se sentia molta fressa al ta-

ller. Hom hem sentit molt bé.— Millor hauríeu fet dormint,

beneïts.

— Sí, però si no hem dormit totala nit.

Els infants d'avui. volen saber.ho tot. Pernett" busca una expli-cació, una bona explicació que sal-vi el miracle. Només caldria queuna dona, com un simple profes-sor, envestís contra el miracle!

— Doncs bé: — va dir — ja usho diré. Ha distribuït tantes jo-gaines pels pobles i pel camp, aModane, Villarodin, Bourget iAvrieux que en arribar al bosc jano li quedava res. Aleshores s'hafica al taller i ell mateix ha fettot el que us ha posat en els es-clops.

— Que en sap? — demana Filibert.

— Es clar. No saps que feia defuster amb Sant Josep?

— Es veritat, és veritat, que Arafuster.

I els infants aplaudeixen perquèaquesta circumstància els convene.

Es clar; com que era fuster, hafabricat les joguines. Cap dubte nopot resistir una prova tan clara.Ah! Si Jesús arriba a néixer enun món de botiguers, de burgesoso de rendistes, ja hauria estat di-ferent.

I en el fons de la cambra, elfacesiós Tomàs, que ha escoltat laconversa, diu a Anselm a can d'o-rella:

— Molt sovint he passat per undimoni, però pel bon Déu, germà,mai no hi havia passat!

III

EL SOMNI DE L'ONCLE TOMAS

El mateix vespre l'oncle Tomas,refet i reposat, vol tornar-se'n acasa seva, a Pierrelongue, allà baix,al peu del Mont Cenis. Si es pas-sa per la carretera vella d'Aussois,que puja i baixa que s'enfila ! darvalla per agafar la nova a Termig-non, cal comptar unes cinc llegües.

— Quedeu-vos, quedeu-vos, oncleTomas, encara no hem menjat tctel gall dindi.

— Quedeu-vos, quedeu-vos, oncleTomàs, encara tenim liebre.

Però ell no escolta riingú i se'nva corriol avall. D'una mica méscau. Anneta i Filibert el criden, 1el sempitern soroll de la cascadaapaga llurs veus com una campana.

Estimen l'oncle Tomàs, perquè!'oncle Tomàs sempre riu.

Després de passar els forts, elpoblet d'Aussois i fins al bosc dePlaubois tot ha anat bé. 'L'oncleTomàs ha begut força vi negre.N'ha begut molt. Això li dóna unagran seguretat per orientar-se en-mig de la fosquedat de la nit. Avan-ça de dret, i si fa tintines a dre-ta o esquerra, on hi ha ca:'5te queés contra les seves intencions.

Però heus ací que enmig del bosc— encara un bosc pobre i ronyós— perd el camí sense heure'n es-ment i després no sap orientar-se.

(Seguirà.)

Alfred GALLARD, traductor

Joan Vila, c^D'Ivori», dibuixant

Historieta ilustrada, ®ri. ina1 d'Ivori

pr,,f / •^I, 1

,t'-

0

LVI

LIX

LX

Al matí següent, en despertar-se,malgrat tenir gana, el nen Robus-tià i la nena Clara no perderen lesganes de jugar; i, tot saltant 1corrent, van trobar el noi una gor-reta 1 la noia un llaç, 1 se'ls posa-ren. Eren les dues peces màgiquesque feien invisibles, però com quecada un d'ells en tenia una, ells se-guiren veient-se.

De sobte un llop famolenc féuaparició prop d'ells. Fugiren esve-rats, creient que els atacaria, i esficaren dius d'una cova que varentrobar. El llop no els va seguir, per-què, degut a la virtut del llaç íde la gorreta, no els va pas veure.Entraren un xlc endins de la covaperquè veieren que hi havia claror.

I varen trobar-se al davant d'u-na velleta que semblava una brui-xa de rondalla, que estava fentmenjar. Quedaren parats i espan-tats, perquè el gat negre bufava,però ella, malgrat no tenir res debona dona, va tranquiHitzar-los f elsféu quedar a viure amb ella...

Passà algun temps i el petit Fruc-tus Coelis jugava en el molí amb lesoques. Era molt eixerit i proinetiaésser molt ardit. En Fidel ja li en-senyava de llegir i escriure i elsmoliners estaven molt contentad'haver tingut la sort de trobarsemblant meravella...

I encara va passar més temps...Hi havia un venerable vellet quefeia una vida retirada en una es-pècie de convent: era en Lama-sius L, director de la comunitat,molt savi i amic del Bou Bruixot.Un dia varen assabentar-lo que unmonstre s'havia apoderat de l'arbrede la salut per a menjar-ne elsfruits, i ningú no podia atansar-s'hi...Continuarà.)

Com estem lluny d'aquells temps I què es trobaren els països proveï-

que poetes i prosistes han immor- dors de servir les nostres necessi-

talitzat i que ens presenten la gra- tata i la majar classificació aran-

ciosa donzella catalana, joiosa o zelària, motivaren que els fabri-

consirosa, segons el seu estat aní- cants d'ací es llancessin al camp

mic, tot fent punta o ganxet asse- velleïtós de la moda. I cal dir que

guda al portal de casa i de cara al nària i amb una riquesa imagi-

mar blau de la Mediterrània ! nària i amb una riquesa núa-

Aquelles feines casolanes de la ran- nativa de dibuix i de color que

da o la mitja, han desaparegut en res no havien d'envejar de l'estran-

gran part per la força irresistible ger.de la màquina, que, portada per La fàcil implantació de la nova

Exportació de teixits de punt de cotó per les Duanes de Catalunya

__ _, 1929 tg3o i93l 43 ag33

y,Soo

14,0oo

3,500

3.000

Z, ço •

2 000

A, Ço

A,eoo .«° !vam

Soo..^

ç0 o

Pag. 8. — La Veu del Diumenge '10 de juny de 1934

i:šiui

*,ft41L 'fl

.^. — —

l'enginy de l'home, ha arribat asubstituir la traça de les mans fe-menines.

Sobretot en gèneres dé punt, lasub Lució de l'operació manual perla mecànica ha estat gairebé abso-luta. No obstant, l'instint femeníper la fantasia illimitada en pecesd'ús exterior ha donat lloc a unamena de rebrotament de la disposi-ció que té la dona a emprar el gan-xet o les agulles. I així veiem avuicom, estimulades per una colora-ció infinita de filats de llana, decotó i dè seda, són a milers lesdones casolanes que fan veritablescreacions en sueters, jerseis, guantsi d'altres objectes per l'estil.

Però cal convenir que aques-tes activitats manuals, fetes gene-ralment a estones perdudes, noamenacen pas el domini que haadquirit l'ús de la màquina, àdhucper a les operacions més fantasio-ses. 1 és que la maquinària del gè-nere de punt ha adquirit una elas-ticitat meravellosa.

Aquest predomini de la màquinaha tingut una altra conseqüència,que és la d'ampliar considerable-ment l'àrea de la producció de gè-neres de punt. No fa pas moltsanys que aquesta indústria estavaconcentrada, essencialment, a laCosta. L'augment de les possibili-tats de consum que portà la guerra1 els anys pròspers de la post-guer-ra, determinà que es formessin al-tres centres importants de produc-ció, entre els quals podem assenya-lar Igualada, Terrassa i Sabadell.

Aquesta ampliació geogràfica dela indústria fou la conseqüèncianatural de la creixença que expe-rimentà la fabricació d'articles,que semblaven esser patrimonid'indústries d'altres països. En elsgèneres que en podríem dir clàs-sics, la nostra indústria domina,desde fa molts anys, gràcies a unaprudent protecció aranzelària. Encanvi, en aquells gèneres que lamoda imposa i que canvia cadatemporada, érem tributaris del'estranger. La impossibilitat en

5 v.da w,r¿„^^wq,¿ .1(^jo.va ct t4' a l< ` .i a )toca

modalitat de la indústria del gè-nere de punt s'explica tenint encompte la llarga preparació tècni-ca de fabricants, obrers i elementsauxiliars, preparació que és carac-terística en totes les branques dela indústria tèxtil. En aquest as-pecte tècnic no sembla pas quehàgim de quedar enrera respectea les indústries més modernes delmón, perquè posseïm una tradi-ció valuosa i perquè disposem d'unariquesa d'imaginació que d'altrespobles, àdhuc amb millor utillatge,no poden igualar.

No hem d'oblidar tampoc quel'invent de la nova fibra, conegudaper seda artificial, ha ajudat molt1•.i creixença de la indústria delgènere de punt, perquè la baratord'aquella matèria, en relació a lesseves qualitats efectistes, ha donatlloc que es fabriquessin molts gè-neres que mesclats amb cotó o lla

-na han estat ben acollits pel pú-blic per reunir unes innegablescondicions de presentació i de líengust, permetent que fossin de con-sum per a totes les categories so-dials, mentre que abans, si haviend'ésser fabricats amb llana o seda,sols estaven a l'abast de la gentadinerada perquè tenien un costbastant elevat.

Avui, al gran públic, li ésben difícil distingir si un gè-nere és de seda natural o ar-tificial, o si és tot de llana o mes-clat amb cotó, o de llana ambseda natural o artificial. Tambéveiem com no hi ha diferènciesessencials entre els gèneres em

-prats per la persona adinerada oper la que genèricament podemanomenar clase mitja. Tot plegatfa que el consum de gèneres depunt hagi crescut d'una manerainsospitada i que cada any es pre-sentin noves ipossibilitats degut al'estímul que l'oferta de novescreacions provoca en el públic. Per-què ja és sabut que en qüestió demodes és l'oferta que domina lademanda, o sigui que canvia ehtermes de la coneguda llei econò-mica. Quants art'.cles hi ha que elpúblic no demanaria si no els veiésexposais pels aparadors, oferinttots els allicients per a satisfer elscapricis de la moda. Podria ,per-fectament prescindir-ne, perquèd'altres que fins aleshores haviaemprat eren aptes per a la mis-sió a què eren destinats.

No fem sinó amb aquestes breusconsideracions encetar el tema de

la importància que el factor mo-da té en la indústria del gènerede punt. Un anàlisi més profundens portarta a veure que si bé lamoda és un gran est'mulant de laproducció, en canvi és un fort pe-rill per a la venda, perquè les va-riacions constants d'aquella obli-guen a una ràpida liquidació deisgèneres fabricats, a manca de laq ual ve la venda forçosa feta encondicions desastroses. Per tant,podem deduir que la moda és moltfavorable al factor treball, però ésde resultats incerts per al factorcomercial.

Com ja hem dit abans, la sedaartificial és una fibra molt utilit-zada per la indústria de gèneresde punt, especialment iper a la fa-bricació de mitges. Segurament nos'ha donat fa molt de temps unaltre cas d'una indústria que, comla de la seda artificial, enmolts pocs anys hagi fet ja totesla evolucions cícliques econòmi-ques: prosperitat pròpia dels inicis,plètora de producció i davallada depreus i forta competència.

Quan aquesta indústria comença-va d'estar en l'apogeu, deu fer

cosa de set o vuit anys, a Barce-lona es constituïren dues importants empreses que muntaren duesgran fàbriques, una al Prat delLlobregat, i l'altra a Blanes. Elsprimers temps de funcionament noforen clifícils perquè la competència. estrangera no era intensa. Peròper efecte de l'augment de pro-ducció mundial començà la inva-sió del mercat, afavorida per unmajor consum. Les fàbriques cata-lanes pogueren assegurar llur fun-cionament gràcies a l'haver-se fi-xat un dret protector que als pri-mers temps no existia. No obstant,al cap de poc temps aquell dretfou rebaixat en signar-se un con-veni comercial amb França i .perefecte de la clàusula de nació mésafavorida els altres paísos se'n be-neficiaren.

Els resultats foren dolents pera la nova indústria catalana per-què hi hagué una competència fu-riosa, amb unes rebaixes de preusque feien improductiva la fabri-cació. Finalment, a mitjan anypassat, la competència cessà grà-cies a una entesa entre fabri-cants i importadors que portàcom a conseqüència la fixació d'u-na tarifa de preus única per alsfilats, la qual fou beneficiosa perals productors i no perjudicial perals consumidors, per tal com elspreus fixats foren moderats i es-tables.

Als primers temps la utilitzaciódels filats de seda artificial enels gèneres de punt no donà elsresultats que hom s'esperava. Elfracàs relatiu provenia del fet quela brillantor dels filats donavaals gèneres una nota caracterís-tica de seda artificial que mo-tivava que el públic no els donéspreferència. Però els constantsprogressos d'aquesta novella fi-bra han donat per resultat fabri-car uns tipus mate que donen lasensació d'ésser produïts amb se-da natural, i això ha donat lloca què el consum de gèneres depunt de seda artificial prenguésnou increment.

Per a tenir una idea de la im-portància del consum de seda ar-tificial, donem a continuació lesdades d'importació dels darrersanys:

Imuortació de seda artificial perles duanes de Catalunya:

Borra de seda Seda arti-artificial en ficial filada

flocaTones Tones

1929... 674 - .. 2.9591930. .. 802 ... 3.6741931. . 895 , .. 2.3321932. . . 1.288 ... 3.2331933 (") 1.020 ... 1.620

Per totes les Duanes de la Pan-ínsula entraren en 1933 un totelde 1.105 tones de borres i 1.895 de

(") Només per Barcelona.

filats. Com es veu, les xifres nosón molt superiors a les que dónasols la Duana de Barcelona, demanera que és aquesta la gr-nimportadora.

Si a les xifres d'importació s'a-fegeixen 3.000 o 4.000 tones queprodueixen les fàbriques espanyo-les, hom veurà que la utilitzacióde seda artificial és ben conside-reble. I no hi ha dubte que elprincipal conreu es fa 5 etsh e ahprincipal consum es fa en gène-res de punt.

Ainb tot, les xifres de 1933, com-parades amb les dels anys ante-

riors registren una forta baixa enles importacions de filats de sedaartificial. La baixa pot ésser de-guda, en part, a la major utilit-zació de les classes produïdes p-=rles • fàbriques espanyoles, però detotes maneres és indubtable quehi contribueix també el factor cri-si de venda.

: s aLa creixença que va tenir, anys

enrera, la indústria de gèneres depunt, féu que la seva capacitatde producció auginentés més queno pas la de consum. No té capimportància l'entrada de manu-factures estrangeres, i per tant,no cal atribuir a aquest factor lacrisi. Però és evident que aquestsúltims anys, el mercat interior noha consumit tantes manufacturescom en temps normals. I per siels factors econòmic i social no fos-sin suficients, s'hi ha afegit elfactor mida: en efecte, pel quees refereix a mitges hi ha avuila tendència a no portar-ne du

-rant els mesos de calor, i és clarque aquest costum influeix d'unamanera considerable en la marxade la indústria.

Si els mercats exteriors no s'ha.guessin anat restringint per efec-te de la crisi econòmica mundial,a ben segur que la situació des-favorable del mercat interior hari-ria pogut ésser cvontrarestada perl'exportació. Es indubtable que elsector de generes de punt és elque, dins el conjunt de les industries tèxtils, està en millos con-dicions per exportar. I això és de-gut tant a la perfecció de l'uti-llatge com a l'habilitat de la màd'obra de totes les operacions que

Importació de seda artificial

requereixen les manufactures. Calafegir-hi encara les excellents fa-cultats de creació de modes o d'a-daptació de les d'altres països.

Però, sigui per efecte de la man-ca de divises, de l'elevació delsdrets aranzelaris o de les restrio-tions a la importació, el cas és quea poc a poc s'han anat tancant elsmercats exteriors. Aquests eren mésextensos que no intensos, és a dir,

que poc o molt s'exportava a totarreu: als països europeus mésindustrialitzats, a les Repúbliquesamericanes i a les possessions pro-tectorats en lluita amb la compe-tència internacional.

Els productors japonesos són elsqui més han competit les nostresmanufactures. Però no pateixenmenys d'aquesta competència japo-

nesa els productors anglesos, ale-manys i francesos. No fa gaire

temps que el Govern francès aplicàcontingents d'importació de teixitsa les possessions de 1'Africa occi-dental i com que a Espanya no liforen assignades xifres pròpies. etsnostres fab ricants han resultat molterjudicats. També s'ha perdut enbona part el mercat d'Irlanda., perefecte dels nous drets aranzelarisfixats principalment com a conse-oiiència de la guerra econòmicaamb la Gran Bretanya. Ara mateixel Govern anglès ha decidit fixarcontingents a la importació de ma-nufactures tèxtils, a les seves colò-nies i protectorats. Aquesta mesuraobeeix al propòsit de contrarestarla competència japonesa, però si,succeeix corn amb l'Africa occiden-tal, els fabricants catalans es podenveure exclosos d'exportar. En canvi,si es gestiona la concessió d'unscontingents, la mesura podia ésserfavorable, perquè una part dels gè-neres que ara venien els japonesosserien proporcionats pels nostres fa-bricants.

L'any passat fou molt dolent pera l'exportació de gèneres de punt,com ho prova l'estadfstica següent:

Exportació de teixits de punt decotó per les Duanes de Catalunya:

1929 ..................... 502 tones1930 ..................... 917 »1931 ..................... 413 »1932 ..................... 454 »1933 (') ............... 241 »El tancament de mercats no ha

pogut ésser contrarestat per les

compensacions que el Comitè coto-ner atorga a les exportacions degèneres de punt fabricats amb cotó.Ara el Comitè seder atorga tambécompensacions per als gèneres depunt que continguin seda. No obs-tant, sols amb una política decididade convenis comercials, que assegurísortida a les nostres manufacturesa canvi de les compres cine Espa-nya faci, es podrà reanimar unamica l'exportació.

Mancava fins fa poc a la indús-tria de gèneres de punt l'ensenya-ment tècnic especialitzat que fosgarantia de la progressiva trans-formació i perfeccionament. Aques-ta necessitat ha quedat atesa ambla creació de l'Escola de Canet deMas que sosté la Generalitat de

per les Duanes de Catalunya

Catalunya. Aquesta Escola comptaamb maquinària i utillatge modern1 té dividits els ensenyaments enuna secció preparatòria i tres cur-sos superiors, en els quals es fanpràctiques dels diversos procedí-manta de fabricació. L'Escola seràampliada, perquè tal com ara estàinstalfada no hi ha lloc sufioientper a les clames nf per a installarla maquinària. A més, hi ha elpropòsit d'installar una exposiciópermanent de maquinària.

La. Direcció general de Duanesha concedit l'admissió en franquí-cia de drets de les màquines quetrametin les cases constructoresde l'estranger. Així s'obtindrà quetant els fabricants com els tècnicsi els alumnes puguin apreciar elsperfeccionaments de la indústria.

Jaume CARRERA.

(•)_ Només per Barcelona.

^___ ey29 ,i 93, 1931 +9)2 I e9"

A,000

9^0

^ '•Soo

1100

6s0

^a o

doo

300

Zoo lii.,roo_