Upload
others
View
15
Download
0
Embed Size (px)
Citation preview
PÈL-ROJOS
Clara Francesch Roher
6è C
Curs 2010-2011
Tutor: Josep Illa
IES Alexandre Satorras
1
Caminante, son tus huellas
el camino y nada más;
Caminante, no hay camino,
se hace camino al andar.
Al andar se hace el camino,
y al volver la vista atrás
se ve la senda que nunca
se ha de volver a pisar.
Caminante no hay camino
sino estelas en la mar.
Antonio Machado
2
AGRAÏMENTS
Primerament, vull donar les gràcies a l’avi. Que m’ha deixat recórrer pel seu
passat, removent històries tristes i abandonades en algun racó.
A en Pep, que ha anat darrera meu perquè hi treballés, i m’ha motivat per fer-
ho. Ha corregit els meus errors, i també m’ha elogiat quan ha fet falta.
També li vull donar les gràcies a la Neus, que sempre s’ha mostrat molt
il·lusionada, i no ha tingut cap problema per explicar-me el seu passat i el del
seu germà.
Òbviament a la Carme, l’àvia, que ha estat present en totes les entrevistes,
aportant-hi més detalls necessaris, i amb una paciència admirable.
Als meus pares, que són principalment els que han estat a sobre meu perquè
no m’adormís i tirés endavant, i m’han fet un seguiment diari del treball.
A l’Anna, la meva germana, que m’ha aconsellat alhora de presentar el treball, i
potser d’una manera diferent que els pares, m’ha animat i recolzat alhora de
fer-ho.
I a tota la meva família i els meus amics que són les primeres persones que
s’han interessat en llegir-lo, i a comentar-lo.
3
ÍNDEX
1. Introducció ................................................................................ 4
2. Inici ................................................................................ 6
3. infantesa ................................................................................ 7
4. Adolescència ................................................................................ 17
5. Vida d’adult ................................................................................ 23
6. Fi ................................................................................ 35
7. Conclusions ................................................................................ 36
8. Fonts consultades ................................................................................37
9. Annexes ................................................................................ 38
4
1.INTRODUCCIÓ
Escriure sobre algú del teu voltant és sempre una feina difícil. Et porta a buscar
als racons més amagats d’aquesta, i no saber quan has de burxar i quan no
perquè t’expliquin la seva vida, i les batzegades d’aquesta. Et fa basarda que
puguis trobar alguna aventura, alguna opinió i alguns fets que facin que et miris
aquesta persona d’una manera distinta.
He tingut la sort de que l’avi Berto per mi sigui una persona molt propera. És de
Mataró i el veig més d’un cop a la setmana, així que puc dir que ha viscut tota
la vida al meu costat. Ha estat el meu cangur i també el meu company de jocs.
He passat llargs estius a Riudaura anant amunt i avall amb ell. I en realitat és
de les persones amb qui m'entenc més.
Sempre m’han agradat els contes d’aventures que es remuntaven al passat .
Saber què va passar i perquè som on som ho he trobat fascinant des de petita.
Potser quan era una nena m’agradaven les històries fantàstiques o escoltar les
aventures del passat. I ara prefereixo saber la veritat encara que sigui tant crua.
Contínuament he demanat que m’expliquessin les històries de quan eren petits,
tant a l’àvia com a l’avi, i tant al pare com a la mare. M’han impressionat, m’han
emocionat i m’han fet experimentar sensacions ben diferents. Ara però, potser
m’he fet gran, i vull escoltar l’autèntica veritat.
Tota la vida he anat escoltant la vida de l’avi, i cada vegada amb trets més
durs. El trobo de les persones més interessants que conec i només per això
crec que ha estat molt important per mi conèixer-lo des de dins del tot i tot el
seu passat.
Per tant, l’objectiu del treball és molt clar. Conèixer el passat més llunyà del
meu avi, entendre la situació i els actes d’una família catalana de l’època.
Per a la realització del treball, em caldrà doncs buscar totes les fonts orals
d’informació possibles de manera que pugui constituir un text el més objectiu i
contextualitzat possible. La manera de procedir serà fent una sèrie de visites a
familiars propers per tal d’aconseguir la informació necessària.
5
No puc trobar informació de la seva vida enlloc més que ell mateix. No hi ha
llibres que m’expliquin la seva vida, ni una pàgina web dedicada a ell. No ha
estat personatge reconegut, el seu nom no està escrit a cap llibre d’història. És
una persona més, una persona anònima, però que amb molta altra gent com ell
han escrit i han marcat les etapes d’un país.
Intentar explicar això no és una feina fàcil les emocions sempre ens poden
sortir del lloc menys pensat per inundar qualsevol explicació, i per tal de no
remoure el dolor, deixar de banda algunes coses.
L’inici del treball és una repassada als membres de la família d’en Berto. Avis,
àvies, pare i mare. És per conèixer els fets que van portar al meu avi a viure en
aquest món. I també m’ha servit a mi, per saber quines són les meves arrels.
M’he proposat que el text prengui una forma semblant a una narració, és per
això que el treball estarà dividit en tres etapes: infantesa, adolescència i edat
adulta. Els períodes en que m’he centrat més han estat la infantesa i la
joventut, pel simple fet que la maduresa ja ha estat més propera a mi i els del
meu voltant. El fet de presentar el treball en etapes, ha fet que la divisió i la
organització formal del treball no segueixi uns guions o punts d’un treball
d’aquestes característiques.
6
2. INICI
Aquest treball és tant sols un cop d’ull accelerat dels inicis d’una vida que han
fet que un nen petit qualsevol, sigui la persona que és avui, i també el fet que jo
estigui aquí escrivint la història d’una vida. La vida d’una persona que mai no
ha trobat que la seva vida fos tant important com per ser escrita. Per mi si que
ho és d’important, i de fet el treball de recerca tant sols ha esdevingut l’excusa
per conèixer-la de debò.
La manera de parlar, el tarannà de fer les coses, de prendre’m la vida d’una
manera, d’escollir el que he escollit, de voler el que vull, de sentir el que sento,
en definitiva de ser com sóc; en part és a causa dels meus orígens. El meu avi,
ha estat sempre una persona influent al meu dia a dia. Sempre ha estat una
persona molt propera a mi.
Diuen que ens assemblem molt. Ens agrada degustar tot el menjar, som
d’humor fàcil, volem veure món però tenir sempre un lloc que en puguem dir
llar. Som sensibles, i d’emocions a flor de pell a l’hora de parlar del que ens
interessa de debò, de les persones del nostre voltant, i de tot el que ens ha
passat al llarg de la vida. Tenim la pell blanca, les mans suaus, la cara pigada,
els ulls de color d’avellana, cabells prims però abundants i... Som pèl-rojos.
7
3. INFANTESA
El dia 28 de març de 1937, en plena guerra civil espanyola, a Mataró, capital de
comarca del Maresme, una nova espurna de vida, naixia a la Clínica de
l’Aliança del carrer Lepanto. De mare socialista i pare anarquista, van decidir
que el nom més adient per aquella època on hi havia dolor i fam, però també
ganes de llibertat i lluita, era Llibert. Mentre la Lola estava a la clínica donant a
llum el seu tercer fill, el creuer “Canàries” bombardejava la foneria Can Font,
des de primera línia de mar. Potser m’ho imagino jo, però el fet de néixer en un
dia així, ha fet que la vida del meu avi, sigui una lluita constant, per sobreviure
en una societat com la que tenim, la que hem tingut, i la que espero que no
hagin de viure els meus fills. Hi ha massa desgràcies al món, i un naixement
sempre és una alegria, encara que sigui en temps difícils, el naixement d’una
persona sempre és un crit d’esperança per molt enfonsat que estigui el món.
En Llibert m’explicava...
...Durant aquells temps, la vida de casa no era tant crua com va arribar a ser. El
pare treballava de paleta després d’haver voltat per mig Catalunya i França.
Als setze anys va marxar de casa, de Salt per anar-se a buscar la vida. Primer
va treballar de manobre, però va coincidir amb la guerra d’Àfrica, i es va exiliar
a França. Allà es consagrà com a paleta. Al 1919, quan tota la tempesta ja
havia passat va tornar, i se’n anà una temporada a Terrassa, on hi trobà feina
de paleta. El meu pare sempre va ser un home d’ideals, a Terrassa es va
implicar en el moviment obrer, i es va afiliar a la CNT. Durant aquells anys va
assistir a una protesta a Barcelona, i allà acabà mal ferit. El sindicat el va fer
amagar durant uns dies a Terrassa, a casa d’un dels seus germans. Fins que li
van trobar una feina a Argentona. Allà va conèixer a la mama, es van casar el
1928. Aleshores deixà la feina d’Argentona i se’n va anar a treballar amb en
Ventura, un constructor de la ciutat veïna. A Mataró, encara estava implicat en
el sindicat, de fet va ser l’últim delegat de la construcció de la CNT mataronina.
La mare, la gran de tres fills, feia de mestressa de casa. De petita es va haver
d’exiliar a França durant la dictadura de Primo de Rivera. Se’n van anar a viure
a Pézilla-la-Rivière, un poble prop de Perpinyà, a casa d’uns familiars. Hi va
8
estar-hi durant uns cinc anys. Parlava perfectament el francès, i me’n recordo
de les cançons que ens cantava per anar a dormir. Sovint venien a veure’ns a
casa l’avi Antoni, i l’àvia Maria. L’avi militava el Partit Socialista Obrer Espanyol,
i es cartejava amb socialistes de renom, com Pablo Iglésias, fundador del partit.
També es cartejava amb un socialista suís que no en sé el nom. Abans de la
dictadura de Primo, treballava com a teixidor a la fàbrica de Can Gasol, però un
cop començada la dictadura, la seva manera de pensar, sense por d’expressar-
se a favor de la llibertat de les persones, el va portar a que la seva empresa li
fes la vida impossible. Aleshores es va exiliar ell sol a París, i després ho van
fer, com ja he dit, l’àvia i la mama. Van tornar clandestinament, gràcies a que el
partit el va infiltrar. Un cop arribat es va posar a treballar d’escombriaire, havia
aconseguit el lloc mitjançant oposicions. Era el cap de la brigada de neteja de
Mataró, i també el repartidor d’aigua de la companyia d’aigües Fradera, sempre
l’havia trobat un home molt honrat. L’àvia era una dona molt freda, no gaire
afectuosa. A mi, m’encantava acariciar-li la cara, tenia la pell molt fina, i unes
mans de seda. Treballava de mestressa de casa.
Jo sóc el tercer de tres germans, la més gran, la Neus i el mitjà en Joan.
Vivíem tots cinc al número quaranta-nou del carrer Massevà. Casa meva no
era gaire gran, però prou perquè hi poguéssim viure tots plegats. La distribució
de la casa era com moltes de les cases de Mataró: un menjador, la cuina, una
habitació a baix, on també hi havia el pati, un safareig molt bonic i gros i la
comuna. A la cuina hi havia un forn, que estava sota les escales que portaven
cap a la resta de les habitacions del segon pis on hi dormíem nosaltres i els
pares.
L’any 1939 es va acabar la guerra, i érem al bàndol dels perdedors.
Durant aquells dies, quan el pare encara era a casa, el menjar tampoc no era
abundant, i ja anàvem als menjadors socials. Un dia d’aquells, en Joan portava
un carregador de bales que ens havíem trobat. Estava parlant i fent-se el
fatxenda davant dels altres nens i va dir que a casa en teníem molts d’aquells
carregadors. Una senyora, de qui prefereixo no dir el nom, que treballava al
menjadors ho va sentir, i va anar a denunciar al pare. Al cap de poc van venir a
buscar-lo, per emportar-se’l a la presó de Mataró, (davant de l’actual copisteria
Prims). Era molt petit i no ho tinc gaire present, però els records... els records
no s’esborren mai.
9
Van irrompre al menjador de manera brutal, buscant papers, armes, qualsevol
cosa que l’inculpés. Jo estava just davant del forn, tenia molta por. De cop un
policia em va apartar d’una revolada, per a mirar a veure si hi havia alguna
cosa dintre el forn, vaig anar corrents a buscar el coll de la mare i abraçar-m’hi,
estava espantadíssim, només tenia tres anys, no entenia res del que estava
passant. Finalment, aquell dia es van emportar al pare, i al cap de pocs dies
van anar a buscar l’avi. L’àvia estava molt destrossada i va venir a viure amb
nosaltres. L’avi, igual que el pare, estava pendent de sentència, i també el van
tancar provisionalment a la presó de Mataró. La mare i l’àvia els anaven a
veure sovint, i jo sabia perfectament el camí que feien per arribar-hi. Així que
un dia qualsevol, mentre elles feinejaven per casa, vaig sortir, vaig emprendre
el camí que ja sabia cap a la presó, sol. Quan vaig entrar-hi, vaig dir-li al
carceller que volia veure el pare o l’avi, el pare o l’avi! No sé perquè, potser
perquè era un nen curiós, blanquíssim de pell, pigat i pèl roig, el carceller em va
agafar a coll, i va dir De quién es éste? L’avi i el pare no s’ho podien creure,
quan vaig arribar a la seva cel·la em van omplir de petons i abraçades.
Al cap d’una estona van arribar la mare i l’àvia, estaven mortes de por, el fill
petit se n’havia anat de cop, i em van trobar allà.
Just va ser aquell dia que se’ls van endur cap a la presó de Barcelona, la
Model. L’àvia, la mare i jo vàrem veure com els lligaven amb cadenes per
emportar-se’ls durant molt de temps. Jo no entenia res, la mare i l’àvia ploraven
i això em va fer posar molt nerviós i també vaig plorar.
A partir del 1940 va ser molt difícil tirar endavant per a nosaltres, sense cap
home a la família. La mare, es dedicava al petit estraperlo, que és el comerç
il·legal de béns. Comprava productes o el que fos que es pogués canviar a
arreu de les ciutats de Catalunya, i els intercanviava aquí per obtenir a canvi
qualsevol aliment. Això feia que es passés el dia fora de casa, i que a en Joan i
a mi ens hagués de cuidar la Neus, que era la gran dels tres germans.
Recordo que anàvem amunt i avall amb un cotxet vell i atrotinat a buscar-nos la
vida. Quan fèiem el dinar i trencàvem un plat, perquè la mare i l’àvia no se
n’adonessin l’enterràvem al pati, com si no hagués passat res.
Durant aquests tres anys va tornar l’avi, que no va acabar la condemna, perquè
estava fet pols. Va tornar del camp de concentració i es va quedar a viure a
casa amb la mama i l’àvia. Aquell mateix any però, va morir. Jo recordo que
10
orinava sang, i que patia molt. Quan ja estava molt malament, es passava el
dia al llit i jo sovint l’anava a veure, em plantava amb una cadira al costat del llit
i em quedava allà explicant-li històries i fent broma. L’avi em mirava i somreia.
Un dia qualsevol vaig pujar a veure’l i li estava explicant que m’havia passat, i
això a ell li feia molta gràcia, hem va mirar, va somriure i al cap d’un instant, va
tancar els ulls... es va quedar quiet, no es movia, i el cor no li bategava. Hem
vaig espantar molt, i vaig baixar les escales d’una revolada per cridar a l’àvia.
Quan vàrem arribar a dalt, l’avi ja era mort, va morir amb un somriure als seus
llavis. En tinc molt bon record de l’avi, de fet tots tres ens l’estimàvem molt i li
tenim una gran admiració. A partir d’aquell dia l’àvia va ser grisa. Sempre
estava trista, decaiguda. No va tornar mai a ser la mateixa persona.
Quan el pare era a la presó a mi em van dur a una mena de guarderia que
l’anomenaven “la Cuna”, estava situada a la muralla de Sant Llorenç, era de
l’Estat. Ho vaig passar malament, em tancaven a l’habitació de les galledes i
les escombres, durant estones indefinides del dia. Vaig estar-hi poc temps
aquí. Després em van dur a Ca la Trinxa, una senyora que cuidava criatures,
però aquella casa no era gaire pulcre, gaire neta... guardaven la brossa durant
dies i els nens petits corrien per allí amb tota aquella porqueria. Jo vaig agafar
sarna, d’estar tot el dia remenant per allà. La mare de seguida em va treure
d’aquell lloc brut i fastigós.
L’any 1943, va tornar el pare, després d’haver anat a la presó de Santoña,
d’aquí a fer treballs forçats al Valle de los Caídos, d’allí a Belchite (Aragó), i
finalment a Mataró per acabar la seva condemna fent treballs forçats. D’aquell
dia recordo que érem tots a casa, i que va arribar un home brut, amb la roba
esparracada, mig podrida, amb la cara masegada i trist. Jo no sabia qui era, ja
no el recordava gaire bé, se’l van emportar quan tenia tres anys. Va entrar a
casa i ens va dir que no ens hi acostéssim, va anar directe al pati, es va treure
tot el que duia a sobre i va posar-ho en una pila, i d’aquesta pila en va fer una
foguera per cremar-ho tot. Un cop fet això, la mama li va preparar el safareig.
Va posar-hi aigua bullent perquè marxés tota la brutícia i les infeccions que
pogués portar a sobre, es va fregar tot el cos per treure’s tota la merda que
tenia incrustada a la pell. Aleshores van buidar el safareig d’aquella aigua
11
marró, i la van tornar a omplir perquè es pogués rentar amb aigua clara. Un cop
net es va posar la roba vella que encara guardava la mama, estava tant prim i
xuclat que li anava grossa la roba que abans li quedava a mida. Quan va estar
vestit i net ens va abraçar, a la mama que feia tant de temps que no li feia un
petó, a nosaltres que no ens havia vist créixer, a la sogra. Va tornar molt
esquerp, amb un caràcter diferent. Sempre estava de mal humor. De fet, jo
sempre el vaig conèixer així, no recordo com era abans que marxés, ni sabia
qui era gairebé.
Quan va tornar el pare, l’àvia se’n va anar a viure amb la tia Maria, la germana
de la mare, al carrer de la Coma.
El pare mai no va tenir cap problema per trobar feina. Tant bon punt va tornar el
van agafar de paleta a Can Gual, que era un dels pocs constructors que hi
havia aleshores a Mataró.
Érem del bàndol dels perdedors, i a més el pare havia estat empresonat, així
que cada vegada que venia un personatge importat de Madrid per Barcelona o
els voltants, el venien a buscar a casa, i el portaven a la caserna de la guàrdia
civil, que estava on hi ha l’escola Anxaneta. Es quedaven a dins d’una sala, on
hi havia cadires. Els tancaven perquè segons ells eren gent perillosa, no
adeptes al règim.
Mica en mica, la situació es va anar normalitzant, els anys van passar, i
aleshores quan passava una cosa d’aquestes ja no els anaven a buscar a
casa, el pare ja sortia tot sol i anava cap a la caserna , així no havíem de
passar el mateix tràmit cada vegada.
Quan el pare havia de sortir de la ciutat, havia de portar un salconduit, que és
un document expedit per l’Estat per a poder marxar. Fins que al 1960, Franco li
va enviar el perdó, li va treure tots els seus càrrecs i el van absoldre, després
de vint anys de viure agenollat.
Cap a l’any 1942, el cap de la falange de Mataró era en Móra. Aquest home em
feia vestir amb camisa blava, pantalons caquis i una boina vermella, i em feia
desfilar per Mataró, des la central de la Falange, on ara hi ha el Casal, fèiem
una marxa per la ciutat i tornàvem a la central. M’hi feien participar per
avergonyir i humiliar al pare, i ell no podia dir que no. Acabava de tornar de la
12
presó, i havíem de mantenir-nos allunyats dels merders polítics, no ens podíem
negar a res del que ens diguessin de fer.
Era l’època de l’auge dels nazis, i jo era blanc de pell, però fort, i pèl-roig
rossenc. Semblava de raça ària, i per això em feien anar amunt i avall.
En acabar la desfilada, al tornar a la caserna de la Falange, em donaven un
tros de pa i una botifarra, i me la menjava de gust, de fet pel que jo podia
entendre, jo desfilava perquè després em donessin aquella recompensa. Tenia
gana.
El segon cap de la Falange era en Fernández Carbó. Es deia que aquest
senyor rapava al zero a tots els homes. I era força més dur que en Móra.
A cal senyor Benet, al pati, hi havia una pintada que havien escrit els nens que
posava: Sargento Fernández-Carbó sobrenombre: El pela cocos. Un dia va
anar-hi la policia acusant al senyor Benet de roig, ell ens va reunir a tots a una
sala i va demanar-nos que no ho féssim més, que el podíem posar en un bon
merder.
A part de fer això per a menjar, anàvem als menjadors socials, que eren a la
plaça de Los Caídos, l’actual plaça de les Tereses, on ara hi ha la UGT, més
d’un cop m’havien fet fora per intentar repetir volent calmar la gana.
Per treure uns quants diners, quan teníem sis anys, amb en Joan “Mamadits”,
que li dèiem, anàvem a collir pots de llauna a la platja, i en fèiem una pila per
vendre’ls i guanyar quatre duros. Per trobar-los havíem d’entrar dins les
cloaques, i remenar una mica. Una vegada que havia plogut el dia abans, ens
vàrem posar a dins d’una cloaca on hi havia molta brutícia, i ens anàrem
enfonsant dins d’aquesta. Jo em vaig recolzar a ell per cridar uns homes, que
ens vinguessin a ajudar, si no ens haguéssim mort, ofegats en porqueria. A
davant del Carrer Sant Pere hi havia una font grossa, amb moltes aixetes, ens
vàrem rentar allà de dalt a baix. A mi la brutícia em va arribar a les espatlles,
però a en Joan fins una mica més avall de la boca.
Per arreplegar quatre peixos també, ajudàvem estirant les cordes dels vaixells
d’arrossegament quan volien agafar sardines. I així com a recompensa en
trèiem un grapadet de peix.
13
A part desfilar i anar als menjadors socials, els pares al 1945, em van apuntar a
una mena de col·legi de la falange. Estava situat a Arenys de Munt. Era com
una escola, o bé unes colònies per a famílies amb problemes econòmics. Els
pares m’hi van inscriure, ja que allà no ens saltàvem cap àpat, esmorzar, dinar i
sopar estaven assegurats.
Hi havia gent de tot el país, estava ple de famílies amb moltes dificultats per
tirar endavant. En aquells temps a tot arreu hi havia fam, i molta gent no es
podia permetre alimentar a les seves criatures, i amb prou feines a un mateix.
Hi vaig estar quinze dies, menjant tres plats al dia. Però aquest reformatori no
només ens donaven menjar perquè no passéssim gana, no era una caritat. Era
una escola militar, per a formar nens, per iniciar-los en la carrera militar. Per fer
petits soldats que en un futur poguessin sevir al gran exèrcit espanyol. També
hi fèiem classe, és clar, però una gran part del dia desfilàvem per aquell
campament. No ho suportava, em passava el dia plorant i demanant per la
mare. Tenia set anys, i trobava a faltar casa meva, la meva mare, els meus
germans, el pare... Havia d’estar-hi més temps però no ho aguantava, al cap de
dues setmanes hem van venir a buscar per tornar a casa.
El papa i la mama es discutien molt sovint, no teníem mai diners a casa i això a
la mare l’empipava molt. Sempre ha estat una senyora la meva mare, amb
molta classe i viure en una situació tant catastròfica la feia saltar de nervis.
Quan el pare va tornar de les presons i de fer treballs forçats, tinc la sensació
que creia que jo no feia res bé, i sempre anava amb la mare, que em
defensava. Ella pensava que jo era un bon noi, que feia entremaliadures de
tant en tant, però que no eren entremaliadures amb mala sang. De fet, les que
feia no es podien comparar amb les que feia en Joan. Ell n’havia fet de molt
grosses, com per exemple robar tota la instal·lació elèctrica d’un circ per
després vendre-ho a un drapaire. No, jo no les feia tant grosses. Només de tant
en tant agafava algun Patufet de Can Pi (revista, el quiosquer). Tenia tots els
tebeos penjats a la porta del quiosc, passava per allà davant a veure si hi veia
en Pi, si no hi era tornava a passar corrents i estirava una revista de la pinça on
estaven agafats. Alguna vegada també, anava a la Plaça de Cuba per
arreplegar alguna cosa de fruita per menjar. Feia servir el mateix sistema, però
aquí algun cop m’havien enxampat, més d’un bolet i més d’una plantofada al
14
cul m’havia emportat. Un dia ens van enxampar a tots plegats agafant quatre
peces de fruita, i vàrem sortir tots corrents pel marge de la finestra. Aquell dia
va donar la casualitat que vaig ser l’últim de sortir. Quan estava apunt de sortir
em van donar un cop de mànec de ferro a prop del cap, em podria haver
desmaiat, o inclús fer-me una lesió cerebral. Però no vaig notar el dolor, la
meva reacció va ser sortir tant si com no. Vaig agafar-me a algun lloc que em
fes de palanca, i em va acabar d’estirar pels braços un amic. Quan vàrem ser
fora, em vaig posar a córrer cap a casa i fins que no vaig posar el primer peu a
dins, no vaig parar.
Sempre he estat l’ase dels cops, no tenia un aspecte gaire comú, de fet de pèl-
rojos a la meva època només n’hi havia tres, i jo era l’únic que era de família
roja, i el meu nom ja no es considerava normal, Llibert, ni el meu cognom
tampoc, no n’he sentit mai gaires que sonessin així, Roher. Així que ja ho veus,
era l’ovella negra. A l’hora de fer malifetes, o posar-se en problemes sempre
m’enxampaven a mi, era com en una pila de neu “una bola negra”, el pèl-roig.
Era el cap de turc.
Quan ja vaig poder anar a l’escola, em van portar a una escola barata al carrer
Beat Oriol. A la mama no li agradava aquella escola, m’hi vaig estar poc temps.
Després vaig anar a Cal senyor Badia, que estava a un edifici que feia
cantonada amb el Carrer Sant Cugat i la Plaça de Cuba.
Allà hi vaig estar-hi un any o dos, però era una escola decadent amb tots els
pupitres destrossats. Després d’aquesta vaig anar a Cal senyor Benet. En tinc
bons records d’aquells anys, teníem un professor que es deia Zorrilla. I tots els
meus amics, en Comes, en Salvador, en Cirés, en Joan Jové..., l’Albert Ibáñez
el meu gran amic. Era alt i gros, més gran que jo, però ens enteníem molt bé,
érem companys de jocs, fèiem parella quan jugàvem a guerra de cavalls, jo
pujava a collibè seu i havíem de tombar les altres parelles, sempre
guanyàvem, teníem una tècnica, passés el que passés jo no m’havia de deixar
anar. També construíem cotxets: agafàvem una caixa de xampany, de fusta,
posàvem dos pals entravessats per fer de manillar, amb un coixinet de “boles”
de les màquines davant i darrera, i pujàvem fins a la carretera de Mata, per
baixar-la a tota pastilla amb aquesta mena de patinet.
15
El senyor Benet ens explicava històries molt boniques, i de tant en tant ens
explicava alguna cosa de llengua catalana, però això no passava gairebé mai,
era una cosa molt amagada i a tothom li feia por si ens enxampaven. Per
suposat que tots els llibres eren en castellà, i només en teníem un, on sortia tot
el que treballàvem a la classe. A Cal senyor Benet tenien una coral, m’hi vaig
apuntar. Hi cantàvem caramelles i cançons del pessebre. M’agradava molt
cantar i hi passava molt bones estones i sempre estava acompanyat pels meus
amics. Però en aquests llocs així sempre hi ha moltes enveges, i això al papa
no li agradava, tenia por del que es podés dir, després de tot el que havia viscut
i de les traïcions de la gent que havia presenciat, no confiava en res ni en
ningú. Així que em van desapuntar.
No he estat mai gaire bon estudiant, perquè no m’interessava gairebé res. El
que recordo que m’agradava molt d’estudiar era Història i Geografia. També
m’agradava escoltar les històries de la Bíblia, les trobava de gran fantasia, però
això a casa no agradava gaire, no hem estat mai de missa, i tampoc no ens
han tractat mai bé. Una vegada, la mama havia anat a buscar el rector de Sant
Josep, perquè li avalés uns papers per fer que el papa no anés a la presó, ella
pensava que els hi donaria, el papa havia treballat per a l’església, era el paleta
de Sant Josep. Però el rector no li va voler donar, no li va fer cap paper, li va dir
que li demanés diners, però que es jugava la seva posició si avalava a un
anarquista, no ho podia fer. De fet, tampoc no he estat gaire missaire jo, no
m’agrada com porten l’Església, no m’ha agradat mai, no és un negoci i la
transformen en això.
16
Mica en mica la vida tira endavant, i tot es torna a posar, o almenys intentar
posar-se a lloc. Tant bon punt va tornar el pare de la presó, va tenir feina, però
cobrant una porqueria de sou. Tot i així vàrem estalviar tant com poguérem, i
cap als anys 1950 es podria dir que començàvem a tirar endavant, a viure una
mica millor. Tenint en compte que vaig néixer al 37, vaig estar tota la meva
infantesa i part de l’adolescència patint pel menjar.
17
4. ADOLESCÈNCIA
Quan vaig tenir els tretze anys, vaig deixar l’escola, a casa no hi havia prous
diners per pagar-me uns estudis així que em vaig posar a treballar.
Primer vaig fer d’ajudant d’un paleta d’allà el veral, en Remendón. Era una
feina fàcil, ja que no construíem edificis si no que només arreglàvem quatre
coses, fèiem acabats... No era una feina de paleta gaire física. I jo tenia prou
cos com per fer-me’n càrrec. Vaig estar dos anys treballant amb aquest senyor.
Vàrem fer una feina a casa de l’Estrany, un pintor d’anomenada aquí a Mataró.
Un dia mentre treballava em va dir que parés un moment i que estigués quiet. I
em va dibuixar, primer amb carbonet, després hi va posar els colors. Va dir
que en diria el Pillet. Però jo aquest quadre no l’he vist mai, només quan em
dibuixava, així que no sé si encara existeix.
Als quinze anys ja era més corpulent, tenia més força i era més dur, així que
vaig anar a treballar a una empresa constructora, Ca l’Ocerans. Per a poder
cobrar el sou complet d’aquesta feina, a les tardes em feien anar a l’Escola
d’Arts i Oficis. Estava situada on ara hi ha la plaça de darrera l’ajuntament. En
aquesta escola hi havia diferents cursos, jo vaig fer-ne els següents: aprendre
dibuix lineal, entendre’l i dibuixar. Només vaig arribar a dibuixar amb llapis, ja
que amb la tinta era un potiner. Vaig aprendre a entendre i representar un
plànol d’un edifici per construir, a llegir escales de mesura, i a entendre el
vocabulari bàsic. No tenia gaire temps lliure i entre setmana no podia sortir
gaire. Entrava a dos quarts de vuit a l’escolta, tot just quan acabava de
treballar, i en sortia a les nou. Tampoc no podia fer campana, perquè havia de
fitxar. Així que ja ho veus, no tenia gaire temps lliure per pensar en sortir.
Tenia al cap treballar i esforçar-me per portar un sou més a casa. Només era
un aprenent i el sou dels aprenents no era gaire elevat, però si no feia
d’aprenent i no m’ho prenia seriosament mai no arribaria a cobrar un sou de
paleta. Per tant no ens quedava gaire temps lliure per anar a la Riera. Era el
que havíem de fer els aprenents. Vaig estar tres anys anant a l’Escola d’Arts i
Oficis, fins als divuit. Els mestres eren en Vila i en Castellà.
Un cop vaig haver acabat, vaig decidir anar a classes de repàs al vespre també
a Cal senyor Benet.
18
Quan podia sortir, era sovint als caps de setmana que anava al ball.
Els primers cops que hi havia anat era a l’Iris, on avui hi ha el Casal, al carrer
Bonaire, però després van obrir un altre lloc a on hi havia el Velòdrom, que diria
que ara encara hi és, que en dèiem Ca la Rossa.
A l’estiu anàvem al Velòdrom i a l’ hivern al Iris.
Al cap d’un temps que comencés a anar al ball, l’Iris va mig tancar, és a dir,
obrien de tant en tant per fer balls puntuals, no estava tancat del tot, però
tampoc obrien cada setmana. Aleshores varem començar a sortir pel Tívoli,
una sala just davant d’aquesta, on ara hi ha uns habitatges.
Quan tenia disset anys hem vaig apuntar a l’agrupament d’escoltes de
Catalunya que hi havia a Sant Josep. Hi anava amb un parell d’amics, en
Ramon Güell i en Joaquim Montserrat. El cap de la nostra branca, no sé si saps
que dintre d’un agrupament d’escoltes està dividit en branques, era en Joaquim
Ansón, un noi de Premià.
Recordo que fèiem excursions molt sovint, i m’ho passava molt bé anant a
caminar per tot arreu, i si feia falta quedar-me una nit a la llum de les estrelles.
Amb aquesta gent havíem fet travesses, ens passàvem potser, deu dies
caminant, i havíem de carregar la motxilla amb el menjar i tot el que sigues
necessari. Havíem anat a Montserrat i al Montseny, que el vàrem creuar tot
sencer de punta a punta. Era entretingut i m’agradava però no del tot. No he
estat gaire afí amb l’Església i per a poder ser un escolta havies de fer el
jurament o la prometença, i això no em feia sentir còmode, no m’agradava, així
que finalment ho vaig deixar.
Vaig anar al cau durant quatre mesos. Els amics i l’Ansón ho varen entendre. I
sempre he tingut molt bona relació amb aquest home, ens hem entès molt bé.
Quan treballava amb l’Ocerans, vàrem fer una feina a Cal drapaire, a l’Havana.
Sovint per allà al davant hi passava la Carme, amb les seves germanes per
anar cap a la fàbrica i ens creuàvem. Jo m’hi havia fixat però gairebé no la
coneixia.
Quan de debò la vaig conèixer, va ser a casa del meu amic Ramon Güell, que
vivia al Camí Ral al veral de l’Havana.
19
La mare d’en Ramon, la Rita una senyora encantadora, es dedicava a
resseguir mitges, és a dir, reparava les carreres que es feien a les mitges i la
Carme les hi portava perquè les hi arreglés. Així que moltes vegades ens
trobàvem allà, però no ens dèiem ni mitja paraula. Però a mi ella ja
m’interessava.
Aleshores va ser quan ens vàrem començar a trobar al ball. Jo li demanava per
ballar, xerràvem, ens explicàvem tonteries, fèiem broma... però ella no sempre
em deia que sí. La Carme era una noia molt difícil, és a dir, es feia l’esquerpa i
no n’estava gaire pendent de mi. Potser ens trobàvem pel carrer i no hem
saludava, o només em deia Adéu... Em portava per on ella volia.
Quan ens vàrem acabar de conèixer del tot, però, va ser quan a en Serra, el
constructor amb qui jo treballava li van encarregar una feina per fer un
magatzem de cables elèctrics i tubs que duien el gas, allà on ara se’n diu la
plaça del Gas. Hi vaig treballar, i cada dia ella passava per allà i ens veiem,
potser xerràvem una estona, i ella ja no era tant esquerpa amb mi, fins hi tot
diria que li interessava una mica.
Jo en tenia divuit ja, i ella disset a punt de fer els divuit. Just des d’aleshores, la
vaig tenir al cap només a ella, i pel que tinc entès ella a mi també.
Després d’aquesta obra a la plaça del Gas amb en Serra, vaig anar a treballar
amb un altre constructor, en Solà. Era un paleta més modern, fèiem coses més
complicades i més boniques. Hem va donar més responsabilitat i així amb ell,
vaig deixar de cobrar el sou d’aprenent. Vaig cobrar el meu primer sou de
paleta. Me’n recordo que havíem fet un pati de columnes, com un claustre a
una casa del centre, i a mi em va encarregar de fer la forma de dalt de les
columnes, i fer tota la volta que feien per arribar a les altres. Va ser complicat,
però molt bonic de fer. Cada dia ho intentava perfeccionar més.
Els meus amics d’aquells temps, la meva colla es podria dir que eren en Biel
Fors, en Ramon Güell, l’Àngel Solsona, l’Albert Floriach... Dic que es podria dir
perquè mai no érem la mateixa gent, és a dir anava venint i marxant molta gent,
i al final sempre quedàvem aquests, uns quants d’aquests.
La majoria de gent pensava que érem uns entremaliats, uns nens rebels, que
feien coses no gaire adequades, que no acabàvem de ser correctes. Però
també hi havia gent que pensava que érem els més divertits, els més frescs.
20
No érem especials, tant sols érem diferents. Tot i ser tant joves ja havíem viscut
moltes coses, i tots ens espavilàvem per nosaltres mateixos, no comptàvem
amb un suport econòmic de la família. Treballàvem i teníem feines dures i amb
una certa responsabilitat. Cobràvem uns sous, però la major part d’aquest,
anava a casa per ajudar a la família.
Sovint anàvem a ballar, i sempre ens fèiem notar, és a dir, tothom advertia que
hi érem. Recordo un dia baixant d’un aplec que s’havia fet a Can Bruguera, que
ens va venir de gust anar al ball, allà a la Cooperativa, darrera la presó.
Anàvem una mica beguts. Era de nit, i portàvem fanals de petroli per veure’ns-
hi baixant de la muntanya, per no esgarrinxar-nos amb els esbarzers, era estiu i
anàvem amb pantalons curts i samarreta. Amb els fanals que dúiem a sobre,
vàrem fer un foc al mig del ball. I ens varem estar una estona allà, ballant al
voltant del foc, com si fóssim un grup d’esplai que ballen al voltant del foc de
camp, fent-la petar. Però ens van veure els vigilants del lloc, i ens van cridar
l’atenció, deien que paréssim però no fèiem res de l’altre món i ens agradava
posar-nos una mica fatxendes, fins que no els vàrem tenir als morros i discutint
i empenyent-nos cap a fora no varem parar.
A nosaltres el que ens agradava era anar una mica contra el que estava
establert, trencar un pèl amb el que era normal, fer coses que estiguessin bé,
que no fessin cap mal, però que no estiguessin ben vistes. Tampoc no podíem
passar-nos de la ratlla, ja que si ens passava pel cap potser acabaríem a la
presó. I això, amb l’historial que hi havia a casa, no m’era gaire convenient.
Es diu que els fills dels anarquistes són grans lectors, llegeixen molt. I potser és
veritat, des de sempre que m’agrada llegir, m’hi passo hores devorant llibres. I
això ens passa a tots tres germans.
Vaig viure una època on llegir amb la meva llengua no estava permès. Tampoc
no podíem tenir una opinió. Però no es pot apagar les ganes de saber coses
d’una persona, i per això mateix hi havia comerç dels llibres prohibits. Podien
ser llibres catalanistes, d’orientació marxista, en general els que estaven en
contra de la dictadura. N’havia tingut més d’un, amagats a casa perquè ningú
del meu voltant me’ls podés trobar. Sovint també els hi passava als meus
coneguts, gent de confiança. N’hi havia per tot arreu, i sovint te n’assabentaves
de qui te’n podia passar gràcies a que es corria la veu. N’havia llegit, en
21
recordo La història negra de l’església, i sobretot llibres d’autors catalans del
passat...
Ara no hem ve al cap qui me’ls deixava, ni tampoc com ho feia per donar-me’ls,
i encara que ho recordés tampoc no ho diria. Estava prohibit, i aquestes coses
val més no dir-les amb veu alta.
El dia que em vaig prometre amb la Carme era el catorze de Juliol de 1956.
Vaig dir-los-hi als meus pares que m’acompanyessin a casa seva, Cal Pilé.
L’Anna ja feia temps que sabia el que em portava entre mans, ja havia anat
algun dia a casa seva, havia estat present en alguna festa que es celebrava a
la casa de pagès de les Cinc Sènies.
Ella i la Carme ja ens estaven esperant. Ens varen convidar a vi ranci i galetes.
Jo ja en tenia dinou, i ella divuit. Feia temps que festejàvem i ens vàrem trobar
per formalitzar-ho i també perquè les dues famílies es coneguessin. Aviat
estiguérem, no ens havíem de repartir cap riquesa així que un cop van haver
intercanviat quatre paraules amb els pares, ja va quedar tot pactat.
Durant aquells temps la Carme va estar a punt de perdre un ull. Al principi tenia
una espècie d’herpes, tenia l’ull vermell i l’oculista del carrer Nou que es deia
Espasa, li va receptar unes gotes, com que no feien afecte en va receptar unes
altres més fortes, que tant bon punt se les va posar a l’ull li van fer un forat a la
còrnia. Van decidir canviar de metge i la van portar a Can Barraquer, que li va
operar, i li va fer totes les cures necessàries.
22
Durant aquest temps jo, vaig anar ingressant diner per pagar el cost de tot això.
Ens ho anàvem tornant amb l’Anna, la seva mare. Així que un mes si, un mes
no em guardava una part dels diners que cobrava i els hi donava al metge per
pagar-ho.
L’any 1959 em varen cridar per a presentar-me a les llistes per fer el servei
militar. No tenia ni els peus plans, ni cap malaltia congènita, així que em van
enviar als Pirineus. La caserna estava a Berga, però vaig voltar per tots els
Pirineus. Vaig estar a la Molina, a Lleida, a la Seu... Vaig estar-hi menys temps
del que havia d’estar-hi entre permisos i que em van retallar el temps de ser-hi.
En total, sense comptar el temps que estava de permisos, vaig fer deu mesos
de servei militar. Durant tot el temps que vaig estar fent el servei, el pare no em
va enviar diners, em vaig haver d’espavilar jo sol. Vaig tornar al juny de 1960.
23
5. VIDA D’ADULT
Ens vàrem casar el 30 de Juliol de 1960 a Santa Maria. Ens havíem de casar a
la capella de la Mare de Déu, però va morir el senyor Fité, i van fer
l’enterrament en aquesta que era la més grossa, i a nosaltres ens varen casar
la capella dels Dolors, que sempre he trobat que era molt bonica.
El viatge de noces va ser a la Vall d’Aran, podríem haver anat a Mallorca que
era el que es portava a l’època, però ens vàrem casar massa d’hora, i els meus
pares no comptaven en haver-me de pagar el casament tant aviat.
Però així va ser, la Carme estava en estat i així ho vàrem fer. Els meus pares
per això no varen aportar gaires diners. Tampoc ens varen ajudar alhora de
comprar un pis o un terreny, i a casa la Carme no hi teníem lloc així que ens
haguérem d’espavilar pel nostre compte i trobar un lloc per viure. Finalment
vàrem acabar anant a viure de rellogats a un pis del carrer Tetuan, el número
24
catorze. Hi visquérem dos anys. De fet no ens hi vàrem estar tan poc com ens
hagués agradat.
Hi anàrem al juliol i al cap de cinc mesos d’estar allà, al deu de desembre, va
néixer la criatura, que no va viure. Es va ofegar, tenia el cordó umbilical lligat al
coll... Van ser uns temps estranys. La Carme i jo estàvem molt afectats, no
érem gens feliços i ens va costar molt tirar endavant. Diuen però, que després
d’una mort neix una nova vida. Així que el vint-i-u d’abril de 1962 va néixer la
Carme petita, a la nostra habitació de matrimoni del carrer Tetuan. La portàvem
en pinces, estàvem molt espantats després del que havíem viscut, així que
miràvem que no li fes mal res, que estigues el més còmode possible, que no
plorés gaire...
Després de néixer la Carme vàrem estar un mes més al pis i prou.
Vàrem traslladar-nos a l’Avinguda Amèrica, als pisos d’en Calvet. Un cop
vàrem instal·lats aquí, començàrem a
comprar els electrodomèstics a Can
Bonany, a la cantonada de la Riera i el
carrer Argentona. Durant aquella època es
podien comprar a terminis, i cada setmana
anàvem amb la llibreta a pagar.
Des que vàrem anar a viure pel nostre
compte, la mare de la Carme, l’Anna va
venir amb nosaltres, i en realitat no sé pas
que haguéssim fet sense ella.
25
L’u de Desembre de 1964, va néixer al meu dormitori en Joan. Quan jo
acabava d’arribar la llevadora, que va fer néixer als meus tres primers fills, la
Pepita, em va fer posar en una galleda esperit de vi, i cremar-ho per tal que
quan en Joan naixés hi hagués un ambient d’escalfor ja que estàvem a ple
hivern.
Durant a aquella època treballava molt, tant els dissabtes com els diumenges
fins al migdia. Quan plegava a la tarda dels dissabtes anava a buscar a la
Carme i en Joan i anàvem al cinema a veure pel·lícules de pirates, westerns,
de guerres. Anàvem al Bosque, on ara és el Monumental. Sempre
preguntaven: i ara què passarà? Han matat al bo? I jo els anava responent fins
que no em deixaven estar per la pel·lícula i els hi deia que ja ho veurien ells
mateixos si estaven atents.
Alguns dissabtes o dies així que tenia festa, anàvem tots a fer el vermut al
Bosque, que també era un bar. La Carme petita, sempre volia escopinyes, li
agradaven molt, i sempre havíem d’anar ràpid perquè si no ella se les cruspia
totes amb mig segon. També, quan els diumenges al migdia em venien a
buscar a la feina, hi havia un senyor que ens pagava el vermut a un bar d’allà
prop. Per agrair-nos la feina que feia.
A la Carme i a en Joan els hi agradaven molt les historietes i sovint quan em
venien a buscar a la feina jo els n’hi comprava. Em demanaven tebeos, el
Cavall fort, les històries del Capitán Trueno i del Jabato, una col·lecció de
clàssics de la literatura fets en còmic que es deien Joyas Literárias i els contes
de la Galera. Els hi agradaven molt els contes, i quan la Carme tenia sis anys, li
vaig regalar un tocadiscs amb uns quans contes populars com la Caputxeta
Vermella, la Rateta que escombrava l’escaleta, en Patufet... Es passava moltes
estones escoltant-los embadalida.
Durant aquells temps, al llarg de tots els anys seixanta, treballava amb el meu
germà en Joan, que havia obert i finançat una empresa de construcció que es
deia Juan Roher Constructor. Jo portava la feina dels homes, és a dir, els
distribuïa segons la feina que havien de fer, o segons la feina que teníem. Ell
era el constructor, la persona a qui li encarregaven la feina, però el que gairebé
no trepitjava l’obra. Era l’època en que tothom volia construir a la costa i fer-hi
hotels moderns, encara que trenquessin amb el paisatge mediterrani. Teníem
26
força feina, i podríem dir que un sou prou bo. Jo però, considerava que era molt
minso per la quantitat de feina que feia i les hores que m’hi passava. Ho vàrem
parlar més d’un cop, i sempre arribàvem al mateix lloc, deia que no m’apujaria
el sou. Fins que cap a finals de 1968, i entrant ja cap al 1969, vaig decidir
marxar de la constructora del meu germà i anar a buscar feina a alguna altre
banda.
Vaig anar a petar a una empresa de decoració, que es dedicava a posar
parquets, moquetes i suros del Camí Fondo. Vaig marxar d’aquesta empresa
per anar-me’n en una de més gran a Badalona que es deia “Novallar”, que es
dedicaven al mateix, però aquesta a escala de tot Catalunya. Anava fent així i
també fent algunes altres feines per mi mateix.
Durant aquests temps de canvis tants constants la Carme es va tornar a quedar
embarassada, de la Marta, la filla petita. Per la Carme va ser un daltabaix,
pensàvem que era molt gran per ser mare, tenia trenta-tres anys. Ara quan hi
pensem ens fem un tip de riure, perquè avui en dia és l’edat normal per a donar
llum. Va néixer el cinc de setembre de 1970. A la Marta la va fer néixer la
llevadora Barberà, perquè la Pepita, la llevadora que havia portat al món als
altres tres, estava de vacances.
27
Quan la Marta ja va haver nascut, la Carme no treballava i va voler agafar el
relleu d’una botiga que tancava, ja que els propietaris es jubilaven, just aquí
davant de casa. Es deia l’Àmfora. I nosaltres vàrem mantenir el nom. Hi veníem
de tot; productes de merceria, perfumeria, tovalloles... fins i tot la Carme feia
classes de cosir i brodar. Per reis compràvem, a una botiga de joguines del
Carrer Princesa de Barcelona, quatre joguets comptats per vendre’ls a la
botiga. La Carme petita i l’Anna, l’ajudaven sempre que podien a la botiga. I
quan la Carme va ser més gran també hi va treballar més d’un estiu.
De fet, tots cinc néts la vareu veure. A tu t’encantava jugar amb els calaixets
plens de bobines de fil. Et dedicaves a agafar-los, desfer-los i tornar a enrotllar-
los, però sempre acabaven embolicats. I la teva àvia i la mare havien d’estar
vigilant a veure que feies.
Poques vegades tenia festa a la feina, ja t’he dit que treballava el dissabte i el
diumenge al matí, però les vegades que en tenia anàvem a voltar. Sovint
d’excursió a la font del Pericó, ens emportàvem el dinar en una motxilla i cap
amunt. Hi passàvem el dia, jugàvem i rèiem tots cinc. Si no anàvem aquí,
apareixíem a Cal Pilé, i ens estàvem allà, ajudant a llaurar, a péixer els
animals, anàvem a buscar aigua al pou... A part d’una sortida familiar, també
era una excusa perquè l’Anna veiés als seus germans, i la seva mare, que
encara era viva. De fet, l’Anna era una senyora de pagès i al lloc on vivíem i
vivim no hi ha lloc per plantar res, i ella ho enyorava, fins al punt que quan la
Carme era petita, que encara vivíem al carrer Tetuan, als matins l’agafava, la
pujava al cotxet, que era antic dels que costava d’arriar, la tapava amb una
manteta i se n’anava xino-
xano cap a casa seva. Allà
deixava la Carme amb els
seus germans o amb la seva
mare, i es posava a fer feina
del camp, a treballar la terra, i
ajudar a la seva família. Es
quedaven tot el dia allà, i al
vespre tornaven, l’Anna
exhausta d’anar tot el dia amunt i avall.
28
Quan va ser l'hora d'apuntar als fills a una escola no ho vàrem tenir clar fins al
final. Al principi la Carme estava apuntada a Sant Josep, però l'escola de la
fàbrica de prop de casa es va obrir al públic aliè a l'empresa, així que la vàrem
portar allà, al GEM. Al principi érem poca gent, quatre famílies dels voltants que
ens n'havíem assabentat, i més endavant ja hi van haver-hi més famílies, a qui
els hi cridava l'atenció la manera d'ensenyar que hi havia. Tenien un mètode
més modern i era una escola bastant liberal i laica.
El projecte va sortir bé, i també hi van anar-hi la Marta i en Joan.
Recordo quan van posar un explosiu a una aula de l’escola. Va explotar de nit i
es va despendre el sostre i una bona part de l'entrada de l'escola.
No podien anar a l'escola i estaven tristos perquè trobaven a faltar els seus
amics. Així que un dia vaig agafar la furgoneta, vaig carregar-la amb ciment i
guix, i cap a l'escola a arreglar-ho. També s'hi van apuntar uns quants més, i
amb un parell de dies ja ho vàrem tenir arreglat tot. I els nens i els professors ja
van poder tornar a l'escola.
Hem treballat molt durant tota la vida, però també hem tingut els nostres
privilegis. Mai no vàrem tenir problemes de diners, amb el que teníem ens
espavilàvem. Gastant sempre el que podíem gastar i punt. No ens ha faltat mai
de res, vàrem tenir la nevera elèctrica tant bon punt anàrem a viure a
l’Avinguda Amèrica, els fogons, la rentadora... De fet tots els electrodomèstics o
qualsevol altre cosa que hem necessitat, l’hem tingut quan hem volgut.
Hem anat amunt i avall, hem viatjat per tota Catalunya i Espanya.
Quan la Marta encara no havia nascut, les vacances les passàvem a Òrrius, a
una casa de pagès que es diu Can Fulló, on hi coneixíem els masovers.
L’Anna i els nens passaven l’estiu allà, i la Carme i jo hi pujàvem quan teníem
festa de la feina i els caps de setmana.
Quan la Marta va tenir dos anys, vàrem deixar d’anar a Òrrius, hi llogàrem una
masia molt antiga a Santa Maria del Corcó. La casa era del moliner de Manlleu,
ciutat veïna del poble. De fet, no estàvem al poble, sinó a un mas dels voltants,
on hi havia la casa de pagès. Nosaltres llogàvem una part de la casa, i a l’altre
banda hi vivia una família de masovers. Tenien dos fills, un de l’edat de la
Marta i l’altre de l’edat d’en Joan. L’Anna i els nens hi passaven l’estiu sencer i
nosaltres hi anàvem quan podíem.
29
La Marta, en Joan i la Carme anaven el dia amunt i avall, ajudaven tant com
podien a la família de masovers. Pasturaven les vaques, les portaven a abeurar
a una bassa que hi havia prop de la casa, collien patates i el que hi hagués
plantat, segaven blat de moro per donar als animals, fins hi tot una vegada es
van voler quedar un godall rònec, que és un cadell de truja que està mal nodrit.
Al cap de poc temps de tenir-lo es va morir, perquè estava molt feble.
Quan pujàvem als caps de setmana, sortíem ben d’hora al matí i fèiem
excursions per tots els voltants. Anàvem a la muntanya, a buscar mores,
maduixes silvestres, a banyar-nos a les basses que hi havia més amunt del
mas, i fent el camí cap a les basses ens trobàvem bestioletes i escorçons que
espantaven a la canalla. A la Carme i a en Joan els encantava caçar
papallones. Les agafaven, els hi miraven els colors de les ales i les deixaven
anar.
A vegades ajudava als masovers veïns a estacar el toro, és a dir a posar-lo en
una posició per tal de que pogués muntar a les vaques. Era difícil, dur i perillós.
Fèiem apartar als nens que podien prendre mal. El toro és un animal molt
temperamental i nerviós i no se sap mai de quina manera actuarà. Però al final
ells, sempre s’ho acabaven mirant de més a prop del que els hi havíem dit.
A vint-i-cinc metres de la casa, hi havia una mena de piscina natural. Estava
feta de pedres, que feien forma d’estanc i això feia que l’aigua no sortís d’allà.
S’omplia sola, amb les aigües residuals, o bé amb l’aigua de la pluja. No
sempre estava plena, però quan ho estava, es passaven tot el dia en remull.
A principis de juliol, que és l’època de segar el blat, quan el cel estava tapat, a
punt de tempesta d’estiu, amb les altres cases de pagès s’organitzaven per a
tirar petards al cel, per fer que la tempesta es desfés. L’Anna no suportava el
soroll del petard a l’explotar al cel i ressonar per tota la muntanya. Li recordava
al soroll de les bombes de la guerra, i l’espantava molt i la preocupaven. Era
viuda de guerra, i pensar en el seu marit, que la seva filla la Carme no va
conèixer, li removia totes les entranyes. Però a mi m’agradava molt sentir com
petaven als núvols, i feien un soroll més fort que el dels trons.
A Santa Maria del Corcó hi vàrem estar durant dos anys. L’any següent, la
Carme i en Joan es queixaven, perquè ja eren més grans, i volien veure més
coses, o si més no, tenir més nens per jugar. I allà a Santa Maria del Corcó,
només n’hi havia dos de nens, així que decidírem no llogar la masia l’any
30
següent. Aquell estiu volíem agafar el cotxe i fer una ruta pel nord d’Espanya,
amb destí final a Galícia. Hi varem estar uns deu dies, la meitat d’aquests fent
camí amb el cotxe. Quan vàrem ser allà, dormíem en fondes i pensions de
poblets petits.
Només érem en Joan, les Carmes i jo. La Marta i l’Anna es quedaren a la
pensió que hi havia a Santa Maria del Corcó, perquè la Marta era massa petita
per fer tants quilòmetres. La Carme petita i en Joan ja devien tenir dotze i deu
anys.
Hem viatjat molt, com ja t’he dit, per setmana santa també sortíem a voltar,
havíem anat a Aragó, on vàrem tenir un accident de cotxe, ens va xocar un
camió per davant que ens va fer anar fins a xocar per darrere amb un altre
camió, i ens varen mig aixafar, però no va passar res, sortírem il·lesos. També
havíem passat per Andalusia. Quan la Carme i en Joan ja van ser grans amb la
Marta també vàrem anar amunt i avall...
Al tornar de Galícia, vàrem fer números, i ens adonàrem que aquell estiu
havíem gastat molts diners, anant amunt i avall, i també s’hi havia sumat el cost
de la pensió de la Marta i l’Anna.
Va ser aleshores quan decidírem que no volíem gastar tant.
I la solució del problema va venir en forma de pentinat del cabell. Un dia, quan
la Carme era a la perruqueria, va sentir que la germana de la perruquera tenia
llogada una casa en un poble de la Garrotxa, i que també s’hi venien cases a
31
un bon preu. Nosaltres buscàvem una cosa així i quan vàrem saber-ho pujàrem
al poble a veure com era. Fent camí ens perdérem, i anàrem més amunt del
que ens tocava, fins ben al cap damunt de les muntanyes, on darrera ja hi
trobem el Ripollès. Des de dalt de la carretera veiérem el poble. Vàrem baixar i
visitar aquell racó de món. Era bonic i molt autèntic. Passejant amunt i avall del
poble, topàrem amb la fonda. Era tard, i ens hi vàrem fer-hi nit. La mestressa
de la fonda era la Pilar, una senyora molt maca, amb qui l’Anna va fer-hi molt
bona amistat. De fet l’Anna era una senyora molt agradable i molt maca i era
difícil no apreciar-la. Doncs, va ser la Pilar qui ens va donar l’adreça de la casa.
Hi deuríem pujar un parell de vegades més per acabar-nos de decidir, però tant
bon punt ho vàrem tenir clar ens plantàrem a casa dels propietaris, els del mas
de La Corda i al cap de poca estona ja teníem pactat un acord.
La casa que havíem comprat era molt antiga, fins i tot es conservava l’estable a
baix. No hi havia lavabo, hi havien goteres, espais mal repartits i no hi havia
prous habitacions. Calia fer una bona reforma a la casa, però si aquella feina la
feia jo, perdia temps i diners, ja que no cobraria la feina feta, així que vàrem
decidir de demanar-li al paleta del poble, en Josep Tries.
A la planta de dalt hi havia un assecador d’embotits i estava molt fet pols.
Varem netejar-ho tot per poder-hi dormir. La comuna que hi havia a baix es va
convertir amb un lavabo amb tot el que era necessari. Al primer pis hi vàrem
mantenir l’habitació que hi havia que va ser per l’Anna, i la resta es va convertir
en la cuina, que hi vàrem posar uns fogons i una nevera; el menjador, on hi
havia una taula llarga per tal que hi cabéssim tots; i la sala d’estar on
arreglarem la xemeneia, hi portàrem un televisor i una ràdio.
Tant bon punt ens instal·làrem al poble, ja fórem uns més d’aquest. No ens
distingien d’ells, no érem els de Barcelona. Hi vàrem fer grans amistats,
sobretot l’Anna, que era una persona que agradava a tothom, molt afable.
Ens ho passàvem molt bé a Riudaura, tot el dia amunt i avall. La Carme i en
Joan tenien molts amics del poble. Es trobaven tots a la Plaça del Gambeto,
davant de l’ajuntament, i jugaven a “cuit i amagar”, a “policies i lladres”..., es
passaven el dia voltant pel poble. Quan la Marta es va fer més gran, també va
fer-hi els seus amics, va ser potser ella qui va gaudir més de la casa. De fet hi
va celebrar la seva comunió allà, a l’església del poble, i vàrem fer el dinar a la
fonda.
32
Casa nostre, estava al centre del poble, a prop de la fonda i l’ajuntament.
Teníem a la vora camps i boscos on hi buscàvem fruites salvatges. Hi havia de
tot, pomes, cireres, maduixes, cireres d’arboç, mores, nous i avellanes...
Després amb aquesta fruita, o bé la que quedava, l’Anna en feia melmelades i
confitures amb un gust molt natural. A la tardor anàvem amb el veí a buscar
bolets, que ens ensenyava on trobar-los, ja que el paisatge no era el mateix
que el d’aquí al voltant. Sovint, també anàvem a una casa de pagès de molt a
prop del poble, Can Barretina que n’hi dèiem. Allà compràvem llet fresca de
vaca i ous, i a casa fèiem flams. També ens mataven ànecs, oques i gallines
per a nosaltres. També anàvem a buscar conills i pollastres a Ca la Victòria,
una pagesa que vivia al poble mateix. Matava els animals allà al davant. Era tot
un espectacle veure-ho. Primer els estabornia amb un cop al cap, després els
hi feia un tall al coll per dessagnar-los, i un cop morts els hi treia la pell, i les
parts que no es mengen. Ens ho empaquetava i cap a casa, a menjar-nos-ho a
la brasa.
Sempre hem estat gent de voltar, es pot dir que hem recorregut tota la
Garrotxa. Sovint fèiem excursions pel voltant del poble. Anàvem al Molinot, a la
Plana, unes cases de pagès d’allà als voltants, i fins i tot més amunt i tirant cap
a les muntanyes. Ens endúiem una mica de dinar, aigua i vi, passàvem el dia
per allà, jugant i passejant. Anàvem també a les basses properes. En recordo
tres, la Sorita, la Cuixebra i la Bassa d’en Paco. On ens hi estàvem més era a
la Sorita, era com la piscina del poble, estava a tocar d’aquest i hi havia tota la
33
quitxalla del poble. Tothom s’hi reunia els dissabtes i els diumenges. Just
abans d’arribar a aquesta bassa hi havia una casa de pagès preciosa, que surt
a la pel·lícula de La Punyalada, de Jordi Grau, allà ens hi estàvem moltes
estones, amb els dos avis i el nét que també vivia allà, que era amic d’en Joan.
Tirant pel camí d’anar a la Sorita, més amunt, hi havia un antic convent, el de
Sant Joan, on hi anàvem freqüentment amb el fuster i el llenyataire del poble a
fer costellades.
Des de Riudaura, també anàvem al festival internacional de música de
Cantonigròs i també el de les Preses, que estan molt a prop de Riudaura. Són
uns festival on hi participen cors i grups de dansa d’arreu del món. Ens
agradava molt, hi havia gent de tota mena, era
un espectacle.
L’any 1978 l’alcalde del poble que havia estat
imposat per Franco, el senyor Girona, va
recaptar fons i estalviar per a fer unes obres
bastant importants al poble. Volia arreglar la
plaça principal, la Plaça del Gambeto, i la
baixada que travessa el poble, que
col·loquialment en deien el Rompeculs. El
pressupost no era massa elevat, i l’alcalde
només hi va posar el material. Hi va haver una
crida a la gent del poble que hi volgués participar
voluntàriament per arreglar el centre de la vila.
Va coincidir que estava al poble, i vaig decidir de
participar. Trobava que era una bona iniciativa.
Les pedres que vàrem fer servir per empedrar el
carrer les trèiem de la Sorita. Amb el carro del veí de davant de casa que era
llenyataire, anàvem fins a la bassa i carregàvem el carro de còdols fins al
capdamunt i tornàvem cap a la plaça. Posàvem ciment i hi deixàvem la pedra,
tot fent un dibuix al terra de tota la plaça. I això mateix vàrem fer al rompeculs.
L’hem mantingut durant molt de temps aquesta casa, de fet fa prop de quatre
anys que la vàrem vendre. Vosaltres hi heu pujat també. Ens hi passàvem
34
l’estiu tots junts. Però els temps canvien, l’ambient del poble ja no era el mateix,
i els nens preferien quedar-se a casa. Vosaltres quan ja vareu ser més grans
us hi avorríeu tot el dia allà. Ja no hi pujàvem tant, i finalment vàrem decidir de
vendre-la.
La meva idea era deixar el pis de Mataró i anar-hi a viure quan ens jubiléssim,
però ja ho veus, som gent de ciutat, i no ens agradava la idea de passar-hi la
resta de la vida.
35
6. FI
Els meus fills han nascut en una època diferent de la meva. Han volgut fer
coses noves, tenen una manera de pensar diferent i no sempre hem estat
d'acord. La meva filla gran és la que ha hagut d'obrir camí, així que amb ella
hem tingut més d'una discussió tant que sigui perquè no li estava bé l'hora que
establíem perquè tornés de les festes, o perquè no teníem el mateix punt de
vista dels fets que s'han anat succeint al llarg d'uns anys. Nosaltres venim
d'una època on el que importava més era el que pensaria la gent, que no pas el
que nosaltres volguéssim de debò.
Venim d'una família de costums molt arrelats, i de fet la Carme i jo vàrem ser
els que ho volguérem canviar. Ens criticaven per la manera que els estàvem
educant, deixant-los més llibertats de les que eren normals. I ells mateixos,
també ens discutien la manera en que ho fèiem perquè consideraven no tenir-
ne prou.
No han estat fills problemàtics, i la seva adolescència no ha estat un trasbals.
No han passat mai de la ratlla, i mica en mica tots han anat fent la seva vida.
La Carme, va optar per no fer COU, i anar a Barcelona a estudiar a una escola
d'arts, l'Escola Massana d'arts i disseny. Va escollir joieria, i ha anat fent el seu
camí. Bé tu ho saps millor que ningú.
En Joan, va optar per seguir estudiant, i quan va acabar el BUP es va posar a
treballar. Va fer el servei militar, i quan va tornar, vàrem començar un negoci jo
i ell que avui en dia encara manté, Entarimats i Parquets Roher.
La Marta, la petita de casa, va estudiar també, i quan va acabar el COU, enlloc
de posar-se a treballar va fer la selectivitat per seguir estudiant. Va entrar a la
Universitat de Girona, i es va matricular per estudiar psicologia.
Tots tres van volar del niu quan els hi va convenir, han fet les seves vides i han
format noves famílies.
Jo i la Carme ens em quedat aquí a casa, i hem anat veient com marxava
cadascun d'ells, potser amb tristesa, però sobretot amb molta alegria de veure
com tots tiraven i tiren endavant.
36
7. CONCLUSIÓ
Un cop realitzat el treball, cal dir que l’objectiu plantejat des de l’inici d’aquest,
conèixer el passat més llunyà del meu avi, l’he pogut assolir satisfactòriament.
Aquesta tasca no ha estat fàcil, ja que durant la realització he topat amb
diferents contratemps; hi ha llocs esmentats, carrers, places, institucions... que
avui en dia no reben el mateix nom. Tot i així he decidit no canviar-ho, i deixar-
ho escrit tal i com el meu avi m’ho va explicar. També hi ha personatges de qui
no se’n diu el nom, ja que tot i que en Llibert no vulgui, encara té por de tornar
al passat i descobrir alguna cosa que li pugui fer mal.
El fet de constituir el treball a partir de testimonis orals ha fet que el text fos
objectiu i el més contextualitzat possible. Això però, també ha suposat molta
feina alhora de contrastar els fets, és per això que ha estat un treball lent i
minuciós per tractar de que el contingut fos el més veraç possible. Ja que una
persona, no pot mirar objectivament tot el que li ha passat al llarg d’una vida, i
explicar-nos els fets tal i com es van succeir.
Les fonts orals consultades han estat l’avi, en Llibert, l’àvia, la Carme, els seus
tres fills, la Carme, la Marta i en Joan, i la germana de l’avi, la Neus. Per tal de
fer-ho així, i situar-ho en el moment exacte, he anat fent visites i gravant
converses que hem tingut, al llarg de tot el curs.
La tasca que m’he proposat com a treball de recerca ha suposat que busqués
en la trama familiar. Això ha fet que pugui entendre la situació en que vivim,
tant l’avi, com jo i la resta de la meva família actualment. Realment penso que
es un bon exercici per tal de poder interpretar la societat en que ens trobem i
entendre el si de les famílies actuals.
Finalment, cal dir que el treball ha pogut ésser realitzat gràcies a que tota la
meva gent hi ha contribuït i ha estat pendent d’aquest, explicant-me encara
més coses sobre en Berto, i el seu temps. Són aquestes persones les que han
fet, que ara mateix el meu treball sigui així.
37
8. FONTS CONSULTADES
• Fonts orals:
Llibert Roher Caminada
Neus Roher Caminada
Carme Casellas Rovira
Carme Roher Casellas
Marta Roher Casellas
Joan Roher Casellas
Fonts fotogràfiques Família Ramos-Roher
Família Roher-Casellas
38
9. ANNEXES
FAMÍLIA PATERNA Avis
Fèlix Roher: Nascut a Salt. secretari del jutjat i de l’ajuntament de Salt,
pregoner i campaner. Va morir quan en Joan Roher Ferrer tenia disset
anys.
Concepció Ferrer. Nascuda a Ullestret. Treballava de mestressa de
casa. Va morir quan en Joan Roher Ferrer en tenia set.
Tiets Pepet Roher i Ferrer: Vivia a Sant Celoni. Era paleta.
Fèlix Roher i Ferrer: Vivia a Terrassa. També era paleta.
Tomàs Roher i Ferrer: Va viure un temps a Salt i després a Sant Celoni.
Era separat. Treballava de constructor.
FAMÍLIA MATERNA Avis Antonio Caminada Comes, va néixer a Mataró, no sap el dia en concret.
Militava el partit socialista obrer espanyol, es cartejava amb alguns socialistes
importants, Pablo Iglésias, fundador del partit. I altres socialistes europeus.
Abans de la dictadura de Primo de Rivera, treballava com a Teixidor a Can
Gasol. Però durant aquesta dictadura li van fer la vida impossible per ser
socialista i es van haver d’exiliar a França, ell a París, i la seva dona i els fills a
casa d’uns familiars a Pézilla-la-Rivière. Van tornar clandestinament, gràcies a
que el partit el va infiltrar. Va fer oposicions i va rebre el càrrec de cap de la
brigada de neteja de Mataró i també de Repartidor d’aigua. (Companyia
d’aigües, Fradera). Vivien al carrer Mitjagalta, i durant uns quants anys abans i
la guerra civil al carrer d’en Pujol.
L’any 1940 el van empresonar, al cap d’un any va tornar.
39
Maria Ricard. Nascuda a Mataró. Durant la guerra civil va viure amb la seva filla
a casa. Patia depressió al no estar amb el seu marit, i en comptes de ser una
ajuda, va suposar una càrrega més per a la seva filla, la mare d’en Llibert.
PARES: Joan Roher i Ferrer: nascut a Salt. Marxa als 16 anys del poble per anar a
treballar de paleta on trobi feina.
Se’n va a França per no haver d’anar a la guerra d’Àfrica. Allà fa de paleta. Al
1919, quan ja creu que pot tornar, ho fa i se’n va a fer de paleta a Terrassa.
S’afilia a la CNT, i assisteix a Barcelona a una “manifestació” on el fereixen,
s’ha d’amagar uns dies a Terrassa a casa d’un dels germans fins que el mateix
sindicat el porta cap a Argentona. On coneix a la Lola. Es casen al 1928 quan
ella ja està en estat. Deixa de treballar de paleta a Argentona i se’n va a
treballar amb en Ventura, a Mataró.
A Mataró esdevé l’últim delegat de la construcció de la CNT. (documents
perduts o cremats, durant la guerra i després de la guerra).
L’any 39 és detingut. Primer estarà a la Model, després a Santoña, d’aquí a fer
treballs forçats al Valle de los Caídos, d’aquí a Belchite (aragó), i finalment
acaba la seva condemna a Mataró. On troba feina de paleta a Can Gual.
MARE: Dolors Caminada i Ricard. Nascuda a Mataró. Socialista. De petita s’ha
d’exiliar a França, durant la dictadura de Primo de Rivera. On està uns anys
estudiant allà i on aprèn i domina la llengua francesa. Quan torna una família
de Mataró li paga tres anys d’escola a Barcelona. A una escola per senyoretes.
Coneix a Argentona a en Joan es casen i tenen tres fills: La Neus que neix el
28 d’Octubre del 1928, en Joan que neix el 29 d’Abril de 1932, i en Llibert que
neix el 28 de Març del 1937. Durant els primers anys de casada no treballa,
durant la postguerra ho ha de fer per a poder portar alguna cosa de menjar a
casa, on ha de cuidar dels tres fills, de la mare i d’una germana. Durant la
postguerra va practica l’estraperlo.
40
FOTOGRAFIES
41
42
43
44
45
46
47