www.barcelonametropolis.catNúmero 102 – 6 €Gener - Enero 2017

Ciutats (més) humanesCiudades (más) humanas

Plans per a la nit barceloninaPlanes para la noche barcelonesa

De la transparènciaa la participacióDe la transparencia a la participación

Entrevista

Isabelle Anguelovski“Inversors poderosos s’han apropiatde l’agenda ecològica”“Inversores poderosos se han apropiadode la agenda ecológica”

Editorial

1

La població mundial ja és majoritàriament urbana i cada copho serà més. En el futur les ciutats acumularan una concen-tració demogràfica mai vista fins ara, i tant la felicitat comla creativitat i l’eficiència de tots nosaltres dependran engran manera de si som prou hàbils per dotar-nos d’un hàbi-tat que no perdi l’escala humana. Encara més, el futur del’espècie passa per la ciutat, que és ara mateix un dels prin-cipals instruments de progrés de què disposem per encararl’avenir. I, amb tot, el canvi d’època que vivim ens obligaràa refundar el concepte.

El marge d’un govern municipal a l’hora de dirigir el cursfluctuant d’una ciutat té uns límits. El desordre inherent aqualsevol acció espontània no es podrà regular mai demanera completa des de l’Administració, ni tampoc seriadesitjable. Allà on no arriben les lleis ni l’ordenança muni-cipal, la vida troba escletxes per afirmar-se i sotmetre’ns atensions inèdites i a noves contradiccions. Avui més que maical rehabilitar la vida a les ciutats abans que imperi la lleidel més fort.

Quan l’esperit mercantilista i especulador sembla domi-nar-hi amb més força que mai, Barcelona necessita redoblaresforços per garantir drets fonamentals, com ara els d’ac-cés a l’habitatge i a un espai públic lliure de coaccions. Alllarg de l’any 2016 el Col·legi Oficial d’Arquitectes de Cata-lunya va organitzar el Congrés d’Arquitectura, un esdeve-niment que no se celebrava des de 1996. De totes lesjornades i debats que s’hi van mantenir en va sortir uncompromís ciutadà orientat als nous valors de participació,igualtat i sostenibilitat.

Els ciutadans vivim assetjats per múltiples violències,siguin estructurals o simbòliques, que ens forcen a veurecom a normals i quotidianes situacions intolerables, peròque ja formen part d’inèrcies molt difícils de corregir.Parlem de la gentrificació, la pobresa energètica, les defi-ciències de mobilitat, el soroll, la segregació, la turistificacióde l’espai públic, etc. En resposta a tots aquests factors

desestabilitzadors, que posen contra les cordes una partimportant de la població urbana, es formula el que s’haanomenat “dret a la ciutat”, un dret de drets que aplega unmínim imprescindible de garanties per als qui hi resideixen.

El dret a la ciutat no es refereix al dret a viure-hi, queòbviament té qualsevol persona, sinó a la capacitat d’acce-dir als serveis bàsics i a un espai públic compartit que hande tenir els qui ja formen part del teixit urbà. Allà on la lleiespontània del mercat no sigui capaç d’assegurar-lo, s’hiarribarà per força a través de la urbanitat, l’ètica de laciutat, que no és altra cosa que el conjunt d’eines col·lecti-ves de què es dota una comunitat per poder conviure en unmateix espai. Si l’urbanisme és competència de les autori-tats, la urbanitat dependrà dels ciutadans, perquè ensdemanarà un sentit de comunitat que només es pot cons-truir a partir de la generositat col·lectiva.

Aquest dret és inviable sense uns corresponents deuresde ciutadania. El sentit d’urbanitat no es pot limitar a l’exer-cici de la bona educació, ni reduir a un conjunt de normesper circular correctament pels carrers, sinó que demanaràtambé visió col·lectiva: respecte per la diferència, empatiasocial, consciència ecològica i la voluntat de participar en lagovernança col·lectiva. Ciutat lliure i oberta, sí, però amb lafinesa de la urbanitat.

El dret a la ciutatBarcelona Metròpolis

Vicente Zambrano

Editorial

22

Editor Ajuntament de BarcelonaConsell d’edicions i publicacions Gerardo Pisarello Prados,Josep M. Montaner Martorell, Laura Pérez Castallo, JordiCampillo Gámez, Joan Llinares Gómez, Marc Andreu Acebal,Àgueda Bañón Pérez, José Pérez Freijo, Pilar Roca Viola, MariaTruñó i Salvadó, Anna Giralt BrunetEdició i produccióDirecció de Comunicació. Àgueda Bañón, directora

Direcció d’Imatge i Serveis Editorials. José Pérez Freijo, directorPasseig de la Zona Franca, 66. 08038 Barcelona. Tel. 93 402 30 99Direcció Bernat PuigtobellaCoordinació editorial Marga Pont Edició de textos Jordi CasanovasCol·laboradors Xosé Aviñoa, Montse Benito, Eva Blanch,Joaquim Borràs Gómez, Xavi Casanovas, Michele Catanzaro,Maria Coll, Josep M. Cortina, Andreu Domingo, Enric Gomà,Antònia Hernández, Enric H. March, Oriol Nel·lo, Aleix Porta,Salvador Rueda, Gerardo Santos, Joan Subirats, Carme TrillaBelartMaquetació Daniel Muñoz

1 Editorial4 Entrevista

Isabelle Anguelovski: “Inversors poderosos s’hanapropiat de l’agenda ecològica”Michele Catanzaro

8 Dossier. Ciutats (més) humanesLa ciutat com a vertebradora de comunitatXavi Casanovas

Els grans reptes de la cohesió Carme Trilla Bellart

Ciutats humanes, ciutats dignes Joan Subirats

Construir identitat a través de l’educacióAntònia Hernández

La construcció de la identitat urbana: distopia i utopiaAndreu Domingo

El futur de la ciutat: innovar és la solució? Oriol Nel·lo

L’urbanisme ecosistèmic: un instrument per fer ciutatsmés sostenibles Salvador Rueda

29 BiografiaEnric Granados: el centenari d’una mort tràgicaXosé Aviñoa

32 Visions de BarcelonaLa nova cara de l’arquitectura catalana Aleix Porta

Sents la violència? Entre el caos i l’ordre Montse Benito

37 ReportatgePlans per a la nit barcelonina Redacció

45 Dossier. Transparència i participacióConstruint l’Ajuntament de parets de vidreGerardo Santos

Els arxius, agents actius de transparènciaJoaquim Borràs Gómez

53 En trànsitLoretta Napoleoni: “Vivim en un desert ètic” Maria Coll

55 LlibresSomnis fotogràfics sobre Barcelona Josep M. Cortina

El difícil camí cap a la modernitat Enric H. March

Els bons costums d’Emili Vilanova Enric Gomà

57 El relatUlls negres, llengua bífida Eva Blanch

ÍNDEX

Barcelona MetròpolisNúmero 102. Gener 2017

Editorial

3

Fotografia Bru Aguiló, Salvador Alimbau Marquès, AlbertArmengol, Rober Astorgano, Brangulí, Dani Codina, DominiqueFaget, Carmen García Navarro, Joan Tomàs, Josep Tomàs, PereVirgili, Vicente Zambrano. Arxius i agències: AFP, Arxiu Històricde la Ciutat de Barcelona, Equip d’audiovisuals d’EcologiaUrbana, Fons Granados del Museu de la Música, Fotomovimiento,Getty ImagesIl·lustracions Olga Capdevila, Patossa, Òscar TusquetsPortada i contraportada Olga CapdevilaCorrecció i traducció L’Apòstrof SCCL, Tau TraduccionsProducció Maribel BañosAdministració general Ascensión García

Distribució M. Àngels AlonsoDipòsit legal B. 37.375/85 ISSN: 0214-6223Adreces electròniques www.bcn.cat/bcnmetropolis –http://twitter.com/bcnmetropolis – bcnmetropolis@bcn.cat

Els articles de col·laboració expressen l’opinió dels seus autors,no necessàriament compartida pels responsables de la revista.Els continguts de Barcelona Metròpolis es troben disponibles allloc web de la publicació sota una llicència Creative Commons deReconeixement-No Comercial-Compartir Igual 2.5 Espanya. Mésinformació a www.bcn.cat/bcnmetropolis.

59 Editorial60 Entrevista

Isabelle Anguelovski: “Inversores poderosos se hanapropiado de la agenda ecológica” Michele Catanzaro

64 Dosier. Ciudades (más) humanasLa ciudad, vertebradora de comunidadXavi Casanovas

Los grandes retos de la cohesión Carme Trilla Bellart

Ciudades humanas, ciudades dignas Joan Subirats

Construir identidad a través de la educaciónAntònia Hernández

La construcción de la identidad urbana: distopíay utopía Andreu Domingo

El futuro urbano: ¿innovar es la solución? Oriol Nel·lo

El urbanismo ecosistémico: un instrumento para hacerciudades más sostenibles Salvador Rueda

85 BiografíaEnrique Granados: el centenario de una muerte trágicaXosé Aviñoa

88 Visiones de BarcelonaLa nueva cara de la arquitectura catalana Aleix Porta

¿Sientes la violencia? Entre el caos y el ordenMontse Benito

93 ReportajePlanes para la noche barcelonesa Redacción

101 Dosier. Transparencia y participaciónConstruyendo el Ayuntamiento de muros de cristalGerardo Santos

Los archivos, agentes activos de transparenciaJoaquim Borràs Gómez

108 En tránsitoLoretta Napoleoni: “Vivimos en un desierto ético”Maria Coll

110 LibrosSueños fotográficos sobre Barcelona Josep M. Cortina

El difícil camino hacia la modernidad Enric H. March

Las buenas costumbres de Emili Vilanova Enric Gomà

112 El relatoOjos negros, lengua bífida Eva Blanch

ÍNDICE

4

ENTR

EVISTA

Entrevista

5

Michele Catanzaro

Isabelle Anguelovski, investigadora en ecologia política

“Inversors poderosos s’han apropiatde l’agenda ecològica”

El parc del Poblenou a Barcelona és un projecte que tothomvoldria darrere de casa seva: un gran pulmó verd en un barripopular amb passat. Tanmateix, l’aparició del parc estàtenint efectes inesperats. El nombre d’habitants amb educa-ció universitària ha augmentat en un 700 % en un radi decent metres al voltant de l’equipament. S’ha reduït elnombre de residents d’edat avançada i el d’immigrants delsud del món. També hi han aparegut habitatges de luxe i elspreus de l’habitatge s’han disparat. En resum, la poblacióque s’havia de beneficiar del parc s’ha vist desplaçada afavor de nous habitants més rics, més joves i més blancs.

Aquest cas és l’exemple més esclatant a Barcelona d’unfrustrant efecte bumerang: la “gentrificació verda”. La crea-ció de parcs urbans, cinturons verds, corredors ecològics,etc., atrau nous habitants amb un major poder adquisitiu iimmobiliàries de luxe. L’augment dels preus de l’habitatgeacaba desplaçant la població original de classe baixa. Lescomunitats marginades lluiten perquè els seus barris siguinmés verds, però quan assoleixen la seva reivindicació esveuen expulsades novament a entorns menys atractius.

El fenomen s’ha donat al nou cinturó verd de Medellín(Colòmbia), al restaurat front marítim de Portland (Oregon,Estats Units) i al flamant High Line (un parc emplaçat en unantiga via de tren elevada) de Nova York, entre d’altres llocs.És com si els mecanismes més agressius de l’economia demercat haguessin posat al seu servei l’ambientalisme, lasostenibilitat i la lluita contra el canvi climàtic.

“Abans, el factor econòmic era contrari al factor ambien-tal, però ara els grans grups immobiliaris saben aprofitarl’agenda verda de les ciutats”, afirma Isabelle Anguelovski(Reims, França, 1978), investigadora en ecologia política del’Institut de Ciència i Tecnologia Ambientals de la Universi-tat Autònoma de Barcelona (ICTA-UAB). Anguelovski, quedesprés de detectar casos de “gentrificació verda” als doscostats de l'oceà s'ha convertit en l'experta de referènciadel fenomen, va treballar a la Sorbona, a Harvard i a l’Insti-tut de Tecnologia de Massachusetts (MIT), abans d’establir-se a Barcelona el 2011. El 2013 va rebre el Premi Nacionalde Recerca al Talent Jove de la Generalitat de Catalunya.Durant els pròxims cinc anys analitzarà el procés a quarantaciutats de tot el món, en el marc del projecte Greenlulus(Green Locally Unwanted Land Uses: usos verds del sòl no

desitjats localment), finançat amb 1,5 milions d’euros perla Unió Europea (Consell Europeu de Recerca, ERC). Lainvestigadora espera trobar també casos d’èxit on s’hagiaconseguit conciliar justícia i natura a les ciutats. Aquestesexperiències poden ser valuoses per gestionar els properscandidats a la gentrificació verda a Barcelona: el parc delcalaix ferroviari de Sants i les superilles. Anguelovski estàassessorant l’Ajuntament de la ciutat sobre aquest tema.

Vostè es defineix com a investigadora activista: què vol dir?Vol dir entendre en profunditat les realitats socials que estu-dio i contribuir a la resolució d’algunes de les tensions mésagudes. A Boston vaig treballar a Dudley, un barri margina-litzat que ha sofert durant dècades incendis provocats perbuidar pisos llogats, acumulació d’escombraries i desinte-rès dels inversors. Les comunitats afroamericanes, afrolla-tines i de Cap Verd es van mobilitzar per millorar la qualitatdel barri. Vaig treballar amb ells i els vaig transmetre elsresultats de la meva investigació. A Barcelona no he tingutun paper tan activista: amb dos nens petits, és complicat.Però sempre comparteixo informació amb les organitza-cions que estudio, faig tallers, escric a la premsa. I tambéestic treballant amb l’Ajuntament per evitar la gentrificacióverda a les superilles i als jardins de Sants.

Sempre ha combinat recerca i participació en primera línia?Als dinou anys vaig aprofitar el castellà que havia après al’institut per viatjar a Cuba amb l’ONG Sodepaz, de Madrid.Em va sobtar molt el tema de la desigualtat en el desenvo-lupament. Durant la carrera [en ciències polítiques a l’insti-tut Sciences Po Lille (França)] i el màster [en cooperació ala Sorbona] vaig viatjar sovint a l’Amèrica Llatina en projec-tes de cooperació. Més tard vaig treballar amb Oxfam sobrecom les dones s’enfronten als impactes de l’explotacióminera: va ser el meu primer contacte amb la injustíciaambiental. També vaig fundar una ONG que feia consultoriaa comunitats indígenes afectades per la mineria.

Des de llavors es va dedicar a estudiar la relació entre justí-cia i medi ambient?Alguns anys més tard, el 2006, vaig començar un doctorat alMIT sobre la resolució de conflictes entre malfactors

La creació als barris de parcs urbans, cinturons verds i corredors ecològics atrauimmobiliàries de luxe i nous habitants amb un poder adquisitiu més gran que elsresidents històrics. L’augment dels preus de l’habitatge acaba desplaçant lapoblació original: és el frustrant fenomen conegut com a “gentrificació verda”.

Fotos: Pere Virgili

6

Entrevista

ambientals i comunitats afectades. El resultat va ser unllibre que es va publicar el 2012 [Neighborhood as refuge:Community Reconstruction, Place Remaking, and Envi-ronmental Justice in the City (Barris com a refugis:reconstrucció de comunitats, redisseny de llocs i justíciaambiental a les ciutats)] en el qual es comparen els casosde tres barris: Dudley a Boston, Sant Pere i Santa Caterinaa Barcelona i Cayo Hueso a l’Havana.

Què comparteixen Barcelona, Boston i l’Havana?M’havia adonat que moltes poblacions marginalitzades esmobilitzen per fer feines ambientals: netegen terrenys,creen espais verds, fan tallers amb materials reciclats, treba-llen l’energia renovable. Això passa en comunitats que notenen res a veure les unes amb les altres. Volia entendre perquè i com es mobilitzen les comunitats històricament estig-matitzades i marginades, però no comparant barris de lamateixa ciutat, sinó situacions polítiques molt diferents.

Per què va triar Barcelona com a cas d’estudi?Ja l’any 2000 havia visitat la ciutat i havia voltat pels barris.Des de llavors hi vaig tornar diverses vegades per seguir eldesenvolupament urbà. L’objectiu del meu treball eracomparar els moviments en tres entorns diferents: unademocràcia establerta i amb un alt grau de desenvolupa-ment urbà –Boston–, una democràcia jove i amb un desen-volupament intermedi –Barcelona– i un règim autocràticpoc desenvolupat –l’Havana.

Què tenen en comú els moviments mediambientals delstres casos?Després de fer cent cinquanta entrevistes, puc dir que molt.Les experiències de desatenció viscudes per la gentd’aquests barris generen una connexió entre les persones iels llocs. Creen una mena de doble consciència: en primerlloc, la dels problemes que es pateixen, però paradoxalmenttambé un sentit de pertinença, un sentit de comunitat, l’or-gull de viure en aquell barri. Això genera sentit de respon-sabilitat, interès per millorar la qualitat de l’ambient urbà iun creixement personal, també en persones sense educa-ció o professió formalitzada. Els objectius dels movimentssón refer el seu entorn i reforçar la seva identitat. La curadel medi ambient és una eina per assolir altres finalitats: esbusca la recuperació ambiental, però també la generaciód’un sentit de protecció davant del racisme o de les drogues,l’establiment d’una mena de poblat urbà, la celebració d’unsentit de comunitat. Els barris es converteixen en refugis,en santuaris segurs; aquest és un aspecte molt important,especialment per als més joves.

Com es concreta aquesta idea de barri com a refugi en elcas de Barcelona?Em vaig centrar sobretot en el cas del Forat de la Vergonya.Malgrat els conflictes amb la municipalitat i entre els grupsimplicats, s’hi va assolir un espai gestionat pels ciutadans,amb diversitat social i cultural, botigues locals, etc. Ara lescoses han canviat. El Forat i els habitatges socials són unamena d’illa segregada de la resta del barri. Tot al voltant hiha un gran canvi social: no s’obren botigues de productesper als residents, sinó botigues d’art, clubs de fumadors,

lloguers de bicis elèctriques i bars amb patates braves a vuiteuros. L’aposta per la marca Barcelona, la disminució de laparticipació ciutadana durant el mandat de l’alcalde Trias ila crisi han contribuït a fer que els únics inversors al barrisiguin de fora. S’han construït nous hotels per atreureturisme, però hi ha pocs habitatges de lloguer i la majoriasón turístics. També cal dir que la gent que estava al capda-vant de les lluites del Forat ha envellit o se n’ha anat. En totcas, ja estan sorgint nous activismes.

Després de mudar-se a Barcelona, es va interessar en lesiniciatives contra el canvi climàtic impulsades des de baix.Sí. Vaig ser investigadora principal de TESS, un projecteeuropeu que pretenia mesurar a sis països l’impacte d’ini-ciatives comunitàries en mobilitat, menjar, energia i residus.A Barcelona vaig estudiar associacions, cooperatives iempreses com Can Masdeu, La Col, Can Batlló, Trèvol, L’Or-tiga, Tota Cuca Viu, Granja Aurora, Som Energia...

Com neix la idea de la “gentrificació verda”?Va aparèixer cap al final del meu treball de camp per alllibre. Molts activistes em deien: “Hem lluitat per netejar elnostre veïnat, que era contaminat i descuidat; finalmenttenim infraestructures ambientals, i ara ens adonem que elbarri atreu inversors i nous residents”. Hi havia gent queassegurava que si hi posaven un jardí comunitari méshaurien de marxar al cap de cinc anys, o que el seu barri jaera prou verd. Al Forat de la Vergonya van posar sorra alterra per evitar que s’hi instal·lessin terrasses. Molts movi-ments deixaven de banda la justícia ambiental per interes-sar-se en l’habitatge. I aleshores em vaig adonar de lacontradicció i la paradoxa a què s’enfrontaven aquellespersones. La literatura científica respecte d’això era moltincipient: hi havia alguns casos d’estudi individuals moltespecífics.

Quan comença aquest procés a Barcelona?Els primers casos documentats són de finals dels anysnoranta: per exemple, la Vila Olímpica. També estic pensanta investigar casos dels vuitanta, com els parcs de Joan Mirói de l’Espanya Industrial, però hi ha poques dades.

I quins són els punts calents en l’actualitat?En primer lloc, els jardins de la Rambla de Sants, on hi haresidents que ja tenen por perquè els seus habitatges sónmés visibles per als turistes i, a més, hi ha el precedent delHigh Line de Nova York. En segon lloc, les superilles: joformo part del grup d’estudi creat per l’Ajuntament per miti-gar-ne els possibles efectes negatius. Però també hi ha casoscom el del passeig de Sant Joan, que no ha sigut mai unentorn de baixos ingressos, però que pateix supergentrifi-cació, és a dir, el desplaçament de la classe mitjana perpersones d’ingressos encara més alts.

La gentrificació verda és el resultat d’una estratègia cons-cient dels grups immobiliaris?Les empreses són perfectament conscients del poder delverd. A Vancouver, poderosos constructors publiciten edifi-cis de luxe amb jardins comunitaris a l’interior. Les gransagències immobiliàries d’Alemanya anuncien propietats a

Entrevista

7

Barcelona posant èmfasi en el verd. En tot cas, no es tractanomés de la construcció o la reforma d’edificis de luxe, sinóque, senzillament, s’atrau persones i famílies d’ingressos altscap a llocs macos de la ciutat.

Quin paper hi fa la política?La sostenibilitat s’ha despolititzat. Hi ha una consideració dela planificació verda com a tecnocràtica, postpolítica, apolí-tica, top-down. Es crea un parc o una high line i es dóna perdescomptat que tothom en traurà benefici. No hi ha unaanàlisi crítica de la situació per esbrinar quins actors se’nbeneficiaran realment. El fet que inversors poderosos s’haginapropiat de l’agenda ecològica no forma part del debat polític.

Vostè ha afirmat que un greenlulu (espai verd no desitjat)pot ser fins i tot pitjor que un brownlulu (espai contaminato degradat). Com s’entén? Doncs sí, així és en un cert sentit: la gentrificació verda potser pitjor que una fàbrica contaminant, a causa del despla-çament forçat que imposa. La gent perd les seves xarxessocials i es veu obligada a traslladar-se lluny del centre de laciutat, on té més dificultat per aconseguir feina o despla-çar-se. A més, tothom té clar que un brownlulu és dolent,mentre que els greenlulus són percebuts com a positius,raó per la qual és més difícil posar en l’agenda l’estudi delsproblemes que plantegen.

Aquests espais verds contribueixen almenys a fer lesciutats més sostenibles?L’agenda de la verdificació no coincideix necessàriament ambla de la sostenibilitat. La darrera requereix polítiques energè-tiques, una estratègia agressiva a favor de la mobilitat soste-nible, xarxes comercials fortes de botigues a l’interior de laciutat, escoles i estructures de salut ben repartides..., que lagent tingui els serveis propers i no es desplaci tant.

Hi ha alguna manera de mantenir els beneficis del verd ales ciutats sense crear injustícies?Bàsicament, es tracta de fer polítiques molt fermes d’habi-tatge assequible. A Europa hi ha més de tres milions d’ha-bitatges buits; Espanya és un dels països amb una xifra méselevada. Cal trobar maneres de repartir l’accés a aquestsespais i recuperar els edificis que s’han quedat els bancs:per exemple, creant noves formes d’habitatge social. No calconstruir més, sinó que es poden incrementar els fons dedi-cats a reformar edificis existents. I en cas d’edificació novaes poden implementar zones d’inclusió, com han fet Berlíno Nova York, ciutats on s’ha de destinar a habitatge socialentre el 20 i el 30 % dels habitatges nous. També cal tirarendavant polítiques enèrgiques de control i ampliació delmercat del lloguer, perquè l’especulació present al mercathipotecari fa que a vegades les persones es quedin sense lacapacitat de retornar els préstecs. En aquest sentit, calcanviar la mentalitat que anteposa la compra al lloguer, peròtambé reduir el nombre de llicències d’apartaments turís-tics i controlar els lloguers il·legals que s’efectuen mitjan-çant plataformes com AirBnb.

La clau és desenvolupar una bona política d’habitatge?Hi ha més coses encara. Si hi ha alguna cosa positiva de la

gentrificació és que els barris es regeneren. Aleshores, comes pot ajudar els residents a quedar-s’hi? Bàsicament, millo-rant-ne els ingressos. Amb aquest objectiu s’hauria decanviar el cicle de la pobresa ja a partir de l’escola, finançantles escoles més desateses per donar una oportunitat alsalumnes de trobar feines ben remunerades en un futur.També és important disposar d’associacions fortes decomerciants locals que defensin les botigues tradicionals.Finalment, els centres sanitaris poden influir favorablementen els determinants socials de la salut. És un conjunt d’ac-cions que van unides: es tracta d’aplicar un enfocamentterritorialitzat de les polítiques de regeneració.

Tanmateix, els veïns de les zones que perillen actualmentnecessiten solucions ràpides...En cada lloc s’han d’estudiar les causes de la gentrificació.A Barcelona, el motor sorgeix d’una combinació del turisme,les inversions immobiliàries i els moviments d’incorporacióo de retorn a la ciutat de gent de classe alta. Cal redinamit-zar els barris en crisi, per exemple, facilitant préstecs alspetits negocis, i controlar quines botiges s’obren: potser nocal un lloc més de lloguer de bicis elèctriques per a turistesi en comptes d’això es poden prioritzar negocis que propor-cionen serveis a les comunitats locals. I també seria neces-sari arribar a acords polítics per desenvolupar un sistemade zones d’inclusió.

8

DOSSIER

9

Ciutats(més) humanes

Olga Capdevila

Es preveu que l’any 2050 gairebé el 70 % de lapoblació mundial viurà en zones urbanes. A l’estatespanyol aquest percentatge ja arriba al 80 %. Lesciutats del món ocupen només el 3 % de la superfíciede la Terra, però són responsables del 60 al 80 % delconsum d’energia i del 75 % de les emissions decarboni. El futur de la humanitat, doncs, es juga a lesciutats.

Al segle XXI Barcelona ha experimentat un boommigratori –entre el 2000 i el 2015 hi van arribar mésd’un milió de persones, procedents d’altres països itambé de la resta de Catalunya i d’Espanya. Davantd’aquesta realitat demogràfica, la ciutat ha de sabertrobar nous equilibris que facin possibles unescondicions dignes de subsistència en els àmbitseducatiu, sanitari, laboral, mediambiental id’habitatge.

El futur de la ciutat s’ha de construir sobre trespilars bàsics: la identitat, la cohesió i la sostenibilitat.En la convivència pacífica de múltiples identitats hiha la clau de la cohesió. I ser capaços de generar unacohesió que afavoreixi la igualtat serà un requisitindispensable per garantir una ciutat sostenible.

És possible construir ciutats més humanes? Perrespondre a aquesta pregunta diverses entitatssocials i grups de reflexió van fer al mes de novembreun cicle de conferències, els temes de les qualsresumim en articles dels mateixos ponents.

Dossier

10

Creix la preocupació pel futur de la vida a les ciutats. Hopodem copsar en espais de decisió global: l’enorme expec-tativa generada en cimeres com la d’Habitat III del darrermes d’octubre a Quito, en què els principals alcaldes vandebatre entorn del desenvolupament sostenible de la vidaurbana; o en la incorporació en l’agenda 2030 dels Objec-tius de Desenvolupament Sostenible (ODM) d’un objectiuespecífic relatiu a les ciutats, el número 11: “Fer per tal queles ciutats i els assentaments humans siguin inclusius,segurs, resilients i sostenibles.” I ho podem percebre en eldia a dia de la gent: en ciutats com Barcelona, l’Hospitaleto Badalona han tingut lloc de manera autoorganitzada dese-nes de xerrades sobre ciutats refugi, l’impacte del turisme,xarxes de ciutats per la sostenibilitat, la mobilitat i la salut,remunicipalització dels serveis d’aigua i un llarg etcètera.

Per quines raons el futur de les ciutats centra tantsdebats socials i polítics? En poques dades podem entendrela magnitud del que tenim entre mans: a l’inici del segle XX

de cada deu habitants només un vivia a ciutat; a mig segleno arribaven a tres de cada deu, i actualment ho fa més dela meitat de la població del món. Es preveu que l’any 2050gairebé el 70 % de la població mundial viurà en zones urba-nes. A Espanya ja és actualment el 80 %. Les ciutats delmón ocupen només el 3 % de la superfície de la Terra, peròsón responsables del 60 al 80 % del consum d’energia i del75 % de les emissions de carboni. Ens trobem davant unprocés imparable.

La massificació i el creixement de les ciutats va comen-çar amb la Revolució Industrial. Londres, a finals del segleXIX, va ser la primera a superar els cinc milions de residents.

Panorama de laconurbació

barcelonina des delCastell de Torre

Baró.

Xavi CasanovasDirector de Cristianisme i Justícia. Membre del grup coordinador de “Ciutats (+) Humanes”

La ciutat com a vertebradora de comunitatMés del 50 % de la població del món ja viu en àrees urbanes. Superat l’equadord’aquest procés global de conversió demogràfica, convé que ens aturem perreflexionar sobre els reptes que es plantegen a les ciutats com a impulsores devida i convivència. Aquest va ser l’objectiu d’un cicle de debats que es va fer elnovembre sota el lema “Ciutats (+) Humanes”.

11

Actualment les ciutats més poblades estroben a l’Àsia i a Llatinoamèrica, i lamajoria d’elles supera amb escreix elsdeu milions d’habitants. Les ciutats delmón occidental comencen a aixecar elcap després de la major crisi econòmicaviscuda els darrers tres decennis, peròho fan exhibint grans desigualtats entrela seva població i ferides no tancades.Les ciutats del Sud global han viscutcreixements mancats d’ordre i control ical repensar-les en matèria urbanística.

Estem just a l’equador del pas d’unasocietat eminentment rural a una d’ur-bana i, per tant, en aquest espai de fron-tera, toca aturar-nos i reflexionar sobreles possibilitats de la vida i la convivèn-cia a les ciutats. Aquest va ser justa-ment l’objectiu del cicle de conferènciesorganitzat el mes de novembre per Cris-tianisme i Justícia, la Fundació JoanMaragall, la Fundació Carta per la Pau,la revista Valors i el Moviment deProfessionals Catòlics de Barcelona.

Tres són al nostre parer les fronte-res de la convivència avui a les ciutats:la identitat, la sostenibilitat i la cohesió.És possible construir ciutats més huma-

nes? Com abordar els actuals reptescentrant el debat en les persones?

En aquestes pàgines recollim elstemes que van presentar a debat elsponents del cicle, resumits pels matei-xos autors. Que aquest article serveixicom a introducció general al recull.

Construcció de ciutadaniaLa civitas és el terme llatí que ensrecorda la dimensió relacional i partici-pativa de la ciutat, una dimensió garan-tida pels drets civils. No hi ha ciutatsense ciutadans; per tant, sense vidaactiva, sense implicació i creació desubjecte. Les ciutats van néixer al’època medieval justament com a refugienfront del domini i la subjugació delssenyors feudals, per trobar aquell espaid’anonimat que permetia la llibertat il’articulació d’un teixit social on la segu-retat i la creativitat fossin possibles.

Però aquesta ciutadania no es potdonar per descomptada. A la ciutatconviuen ciutadans i no-ciutadans. Perexercir-la cal un aprenentatge: dotar-nos d’habilitats de diàleg, permetre quetotes les veus siguin escoltades, fer aflo-rar les majories silencioses..., reptesclau per a les grans megalòpolis que jano tenen un únic color, un únic rostre,sinó que esdevenen multiculturals,multiètniques i multireligioses.

Un altre aspecte clau per a la cons-trucció de la comunitat recau en laconfiança: què passa a les ciutats quanarriben moltes persones de fora? Comes modifiquen els cercles de confiança iles interaccions entre els veïns? Lesconclusions no són gaire positives: no hiha interaccions entre els residents detota la vida i la gent que hi arriba denou. Molts afirmen que certs graus d’in-tegració són impossibles i que la diver-sitat cultural genera desconfiança, cosaque produeix l’efecte closca de tortuga,que fa que la gent es deixi de relacionarfins i tot amb qui es relacionava abans.

Calen, doncs, dinàmiques que siguincapaces de transformar des de les basesla realitat urbana per construir vertade-res comunitats, i no agrupacions depoblació parcel·lades en compartimentsestancs. Com afirma el sociòleg bascImanol Zubero, encara que tots dormimen un determinat lloc aquest no té perquè veure’s reduït a la condició d’hotelo “ciutat dormitori”, igual que els llocson treballem i produïm no s’han deveure transformats en mers “districtes

de negoci”, ni els espais on consumimen “grans superfícies”, ni l’oci ha dedonar-se només en “parcs temàtics”.Que la ciutat sigui espai al servei delnegoci i el consum, o per a la interacciói la convivència, depèn exclusivamentde la resposta que donem a la preguntasobre el seu significat.

Dit de nou amb paraules d’ImanolZubero, les ciutats són models decomplexitat organitzada. És la diversi-tat allò que les constitueix com a reali-tats vives i equilibrades, mentre quel’absència d’aquesta diversitat organit-zada les fereix de mort. Cal, doncs,distingir, com fa Manuel Delgado, entreespai públic i espai urbà: el primernormativitza què ha de passar, mentreque el segon és la ciutat que esdevéveritablement en la seva plenitud.

Perills d’una ciutat no cohesionadaLa ciutat com a polis ens remet a l’espaide govern i decisió que facilita. Però lademocràcia no hi és possible quan ladesigualtat no fa més que créixer. Enuna ciutat com Barcelona, l’esperançade vida al moment de néixer és deuanys més gran a Pedralbes que a CiutatMeridiana, barris separats només perdeu quilòmetres de Ronda de Dalt. Éspossible una participació democràticareal, l’exercici de drets polítics i la cohe-sió en societats tan polaritzades?

La democràcia grega, nascuda a lapolis, n’és el paradigma, però era en siuna democràcia de les elits, dels homeslliures. Avui dia, per aconseguir unavertadera democràcia caldrà garantirals ciutadans no només la llibertat polí-tica, sinó també la material.

La participació és, doncs, dret i fontde drets. Sabem, però, com n’és, de difí-cil, participar de les decisions a lesciutats. Avui hi ha multitud de fronte-res, de línies abismals –tal com diria elsociòleg i catedràtic de CoïmbraBoaventura de Sousa Santos– que sepa-ren els qui tenen drets dels qui no entenen ni hi poden aspirar; els qui parti-cipen de les dinàmiques de decisiód’aquells altres que no compten per ares. El futur de la ciutat, i per tant de lapolis, es decideix només des d’un cantóde la línia abismal.

En una ciutat realment cohesionadal’habitatge no hauria de ser motiu d’ex-clusió i expulsió. Hi ha una sèrie demantres fal·laços, com que els habitat-ges protegits són per a pobres, quan en

Ciutats (més) humanes

Vicente Zambrano

Dossier

12

realitat una gran majoria de la població pertany al segmentque necessita suport per a l’habitatge. Tots no necessitemcasa de propietat; cal canviar el règim de tinença imperantper oferir habitatges de lloguer i facilitar-ne l’ús.

Per garantir la cohesió cal considerar, juntament ambuna adequada política d’habitatge, tot un conjunt de mesu-res, com ara la instauració d’un salari mínim ciutadà adap-tat al cost de vida real o l’elaboració d’uns pressupostosparticipatius que orientin la despesa a satisfer les preocu-pacions reals dels veïns. Una ciutat que proporciona igual-tat d’oportunitats i accés a les decisions permet una bonaintegració. Tots aquests són elements que formen part deldesitjat “dret a la ciutat”, en termes de Lefebvre.

A casa nostra, les noves alcaldies de les anomenades“ciutats del canvi” com ara Madrid, Barcelona, València o ACoruña, obren noves oportunitats i reptes interessants enl’àmbit de la participació comunitària, de l’assoliment de latransparència i de la reconsideració de la cosa pública al side la ciutat, reptes que evidentment no estan exemptsd’ambigüitats i es presten a possibles errors.

En clau sostenibleSi volem una ciutat al servei de la vida i no només funcional,és fonamental que ens preguntem per la seva estructura,pel disseny dels seus espais, pel seu entramat. L’urbs soste-nible és contínua, compacta i densament poblada, a dife-rència de la que sovint s’implementa. Aquest tipus de ciutatcomporta menys consum energètic i de sol, i afavoreix larelació entre les persones. També és la que disposa d’àm-bits d’interrelació personal, com ara centres cívics de barri,escoles bressol, parcs i jardins. En definitiva, la que té espaisde contacte, uns espais que, com apunta Marina Garcés,possibiliten la vida en comú, enfront de la tendència a esta-blir una vida parcel·lada.

Molts urbanistes defensen la política d’habitatge com apunta de llança del projecte urbanístic de la ciutat. Soste-nible és sinònim també d’inclusiva. Cal un disseny de ciutatque faciliti els processos d’aprenentatge de la vida en comu-nitat. Actualment hi ha una desestructuració familiar i socialmolt forta i per combatre-la cal una pedagogia de l’hàbitat,un aprenentatge de la vida en comunitat. Els barris tenenl’escala adequada per permetre viure i interioritzar aquestprocés. Així la ciutat serà construïda per tothom i tothomutilitzarà els seus espais.

Fins i tot el papa Francesc, en la seva darrera encíclica,de caràcter clarament ecologista, afirma: “La sensació d’as-fíxia produïda per l’aglomeració en residències i espais ambalta densitat de població es contrarresta si es desenvolupenrelacions humanes properes i càlides, si es creen comuni-tats, si els límits de l’ambient es compensen en l’interior decada persona, que se sent continguda per una xarxa decomunió i de pertinença. D’aquesta manera, qualsevol llocdeixa de ser un infern i es converteix en el context d’unavida digna” (Laudato si’, núm. 148).

El paradigma barceloníEl gran creixement de Barcelona a finals del segle XIX va serprotagonitzat per dos moviments socials paral·lels: l’encar-nat en un sector il·lustrat, emprenedor, ric, modern, burgèsi de tarannà liberal, davant de la ciutat proletària, detendències anarquistes i republicanes, i també dotada d’ungran caràcter emprenedor.

Passada l’època grisa de la dictadura, podríem establirun segon tour de force per a la ciutat en el període previ alsJocs de 1992. Llavors es produeixen fenòmens com l’ober-tura de la ciutat al mar, l’eliminació dels barris de barraquesde la Barceloneta, el Somorrostro i Montjuïc, la internacio-nalització dels símbols de la ciutat i l’engegada de la famosa“marca Barcelona” i del model d’èxit que exposa avui almón. Un èxit que va voler repetir l’any 2004 amb el més queqüestionat Fòrum de les Cultures. De nou dues Barcelonescara a cara: la de la innovació tecnològica i el districte 22@,a un costat, i l’underground dels moviments socials i anti-globalització, llibertaris i independentistes, etc., a l’altre.

Joan Tomàs

Joan Tomàs

Ciutats (més) humanes

13

Dins d’una ciutat petita però realment cosmopolita, enquè conviuen multitud de cultures, amb un 17 % d’immi-gració, ens trobem en aquests moments afrontats a dosgrans reptes. El primer, superar la tensió de la desigualtatentre barris: els més rics tenen unes rendes set vegadessuperiors a les dels més pobres. És una ciutat polaritzadaque ha anat expulsant la població immigrant i amb menysrecursos i que ha creat els seus petits guetos, al seu inte-rior o a l’àrea metropolitana. El segon repte consisteix afrenar el turisme desbocat i el predomini dels interessoseconòmics. El nombre de turistes que van passar per Barce-lona l’any 2015 ascendeix a uns 7 milions, amb 17 milions depernoctacions. El sector turístic representa un 15 % del’economia i no para de créixer, cosa que comporta una altaestacionalitat de l’oferta laboral i econòmica, problemes deconvivència i un grau notable de gentrificació, el gran dramaactual i futur de les ciutats d’èxit. Podem acabar convertintles nostres ciutats en escenaris de cartó pedra sense vida.Hi ha massa interessos econòmics a explotar la marcaBarcelona.

Aquests dos reptes es repeteixen per a totes les gransciutats. Malgrat alguns intents de reforma, tots els ajunta-ments, d’un color o altre, acaben ensopegant amb la mateixapedra: la impossibilitat real de decidir sobre moltes de lesqüestions que afecten la vida dels seus ciutadans. En part,el debat sobre el tancament dels centres d’internament d’es-trangers té a veure amb la incapacitat dels ajuntaments deregular sobre un espai de privació de llibertat situat dins delseu terme. Una solució passaria per dotar els municipis demés capacitat normativa i més autonomia de recursos. Peròla incapacitat normativa en molts camps s’agreuja encaraamb mesures recentralitzadores, com la recent llei d’admi-nistració local.

Una nova agenda per al futur urbàEn aquestes noves ciutats globals que són centres de direc-ció de l’economia mundial, la barreja de cultures les farepresentatives de la pluralitat del món. Són ciutats insígniai punta de llança del canvi que veurem; alguns, com el poli-tòleg novaiorquès Benjamin Barber, s’atreveixen a avançar

que els seus alcaldes poden arribar a governar el món. Siaixò és així, caldrà que reflexionem a fons sobre com acon-seguir que l’objectiu d’una vida digna se situï al centre delseu desenvolupament.

Què ens agradaria tenir present en aquesta reflexió?Almenys això: la necessitat que la vida i la cura de la vida, ino l’èxit i el creixement econòmic, esdevinguin els factorsdeterminants de la marxa de les ciutats; de posar en valorla seva riquesa humana, comptant amb l’aportació de jovesi grans, pobres i rics, persones amb capacitats o mancadesd’elles, d’homes i de dones, dels natius del país i dels immi-grants...; d’emprar de manera justa i sostenible els béns dela naturalesa; d’unir el món rural i el món urbà, evidenciantla procedència de tot allò que fa possible la vida; de generarpossibilitats per a la participació i la decisió de tothom en elcamí de la construcció de la vida col·lectiva, sense haver dedependre només del govern i les institucions, i de crear lescondicions de seguretat per a una vida sense violència isense por, sobretot per a les dones.

De tots aquests factors, i segur que de molts més, depènque siguem capaços de construir ciutats una mica méshumanes.

Les imatgesd’aquesta pàgina il’anterior pertanyenal projecte Mi barrio,de Joan Tomàs, unainstal·lació amb 140retrats de personesdel barri de SantPere, Santa Caterinai la Ribera. Les fotoses van poder veure ala plaça de SantPere els anys 2004 i2009, i des del mesde febrer del 2015formen una mostrapermanent tituladaQui som? al passatgeque comunica elscarrers del Pou de laFiguera i de Carders.

Joan Tomàs

Joan Tomàs

Dossier

14

Viure a les ciutats és desitjat per una part molt important dela població –el 74 % de l’europea i el 77 % de l’espanyola– iho és de forma creixent. Els motius d’això són molt diversos,però sabem que entre els més significatius hi figuren lanecessitat de companyia, la facilitat en l’obtenció de serveis,la riquesa que suposa l’establiment de llaços de relacióamplis i l’obertura al coneixement d’altres; però també eldesig d’anonimat, de privacitat o de preservació de la inti-mitat. En definitiva, respon a una voluntat de fugir de lasoledat, de l’aïllament i del gueto, guanyant al mateix temps,però, llibertat de moviment i d’acció. Per tant, la cohesió dela ciutat es basa a assegurar que tots aquests desitjos sónatesos o que ho són d’una manera com més satisfactòria pera tots millor.

Com a principals obstacles per a la cohesió apareixentots aquells processos que porten una o diverses parts de lapoblació urbana a situacions no desitjades d’aïllament, de

solitud, de tancament, d’exclusió, de dificultat de relació ode presentació impúdica de les diferències. És per aquestsmotius que convé distingir clarament entre diversitat, queés la font fonamental de riquesa humana de les ciutats, idesigualtat, quan comporta incapacitat de superar les dife-rències –inevitables en el punt de sortida– i, per tant, laperpetuació o fins i tot l’agreujament de la diferenciaciód’estatus al si de la població urbana.

La constatació del creixement de la desigualtat –espe-cialment econòmica–, sobretot en l’etapa de crisi que estemvivint des del 2008, preocupa perquè fa més difícil la cohe-sió. A banda d’explicacions sociològiques, culturals i demo-gràfiques que influeixen, òbviament, en els processos degeneració de desigualtat, interessa aquí posar el focus sobrel’urbanisme, l’habitatge i el mercat immobiliari, en tant quesón artífexs o responsables destacats de la cohesió o, alcontrari, de la segregació social.

Carme Trilla BellartPresidenta de la Fundació Hàbitat3

Els grans reptes de la cohesióA banda d’explicacions sociològiques, culturals i demogràfiques, ens interessaposar el focus sobre l’urbanisme, l’habitatge i el mercat immobiliari com afactors de cohesió social a la ciutat o, al contrari, de segregació social.

Fotos: Vicente Zambrano

L’urbanisme és, en efecte, una eina de doble tall: potajudar a dibuixar ciutats ben cohesionades, integrades imixtes o, al contrari, pot alimentar processos d’exclusió endeterminar zones especials per a capes socials diverses,generant compartimentació i segregació espacial.

Tots coneixem ciutats exemplarment dissenyades quehan esdevingut referents de cohesió, ja que aquesta volun-tat era implícita en el planejament. La voluntat democràticareflectida en plans urbanístics integradors facilita la vidacohesionada i solidària. I, al contrari, coneixem tambéciutats en què s’ha volgut mantenir clarament allunyatsentre si els diversos grups de població configurats permotius econòmics, d’origen o de classe social. Són ciutatsinsolidàries que no s’adonen que la fractura, a més de rebut-jable moralment, és un dels riscos més importants de deses-tabilització, de conflicte i de lluita social.

Una variant del desenvolupament de ciutats no cohe-sionades consisteix a créixer –totalment o en part– nod’acord amb una planificació sorgida d’una reflexió prèvia,sinó seguint un curs espontani, desordenat, sense control,amb unes pèssimes condicions estructurals urbanístiques iuns requeriments de qualitat constructiva escassos o nuls.Molts dels nostres barris presenten unes situacions negati-vament diferenciades perquè arrosseguen uns vicis d’origenque han determinat tot el seu desenvolupament, malgratque sovint hagin viscut processos de regeneració urbana.

Però el mercat immobiliari –inevitablement vinculat ales característiques urbanístiques i constructives dels habi-tatges– també ha contribuït a perpetuar i exacerbar les dife-rències territorials. La mala qualitat dels parcs d’habitatge,bé sigui per la pèssima construcció originària, bé sigui perl’antiguitat i el manteniment insuficient dels edificis, és unade les ferides per on s’infiltren els virus de la desigualtat: lapoblació que viu en els barris degradats vol marxar-ne i hofa tan aviat com en té l’oportunitat, i hi dona entrada a nousresidents que, normalment, estan encara en una situaciópitjor. El fenomen, a més, es veu potenciat per altres causes,com ara que l’arribada de població nova, difícil d’integrar,esperona encara més la sortida de la població originària.Aquests barris esdevenen guetos de facto, que fàcilmentcauen en una espiral negativa que els fa empitjorar.

El preu de l’habitatge, nou factor d’exclusió socialEls darrers anys estem assistint d’una manera clara al’agreujament de les desigualtats dins de les ciutats, primera causa de la bombolla immobiliària i després per la crisi. Labretxa que es va obrir entre preus de l’habitatge i salaris deles famílies durant el creixement de la bombolla no s’hatancat durant la crisi, ja que l’efecte benèfic que hauriatingut el lleuger descens dels preus dels pisos (tant decompra com de lloguer) s’ha vist anorreat per la caigudadels ingressos. I, com que es constata una forta correlacióentre ingressos més baixos i una incidència superior del costde l’habitatge, aquest darrer s’ha convertit en un nouelement d’exclusió social i de desigualtat en la mesura ques’ha anat allunyant dels nivells assumibles econòmicamentper les llars, sobretot als barris o zones on hi ha més preca-rietat laboral i uns nivells inferiors de renda.

La manca d’una política d’habitatge que equilibri elsefectes pertorbadors del mercat immobiliari amb una oferta

d’habitatge assequible per als que no poden seguir la dinà-mica del mercat fa que alguns barris o zones concentrin unapoblació sotmesa a una doble penalització: recursos econò-mics més baixos i més atur, i, simultàniament, un cost rela-tiu de l’habitatge més alt. Porta, en definitiva, que s’hiconcentri població amb un major risc de pobresa.

La Comissió Europea defineix com a situació de riscd’exclusió social la de les famílies que suporten un sobrees-forç en habitatge, és a dir, que destinen més del 40 % delsingressos a pagar l’habitatge i els subministraments. Doncsbé, a Espanya la taxa de sobreesforç en habitatge és avuidel 10,3 %, però baixa al 0,2 % en el cas de les llars situadesen els trams més alts d’ingressos, mentre que puja al 41 %en el de les llars amb ingressos més baixos. En el cas de lesllars que ocupen habitatges de lloguer a preus de mercat (el99 % de totes les llars en règim de lloguer a les nostresciutats), el sobreesforç arriba al 50,4 % –la taxa més elevadade tots els països europeus.

No serà possible aplicar plantejaments realistes a lalluita contra la desigualtat social si no se situen al centre deldebat la precarietat de l’allotjament i les dificultats per acce-dir a l’habitatge, per motius econòmics, d’una gran part deles llars. La igualtat d’oportunitats queda absolutamentvulnerada no només segons els paràmetres més comuna-ment acceptats, com l’educació i el mercat laboral, sinótambé per la falta d’habitatge a un preu assequible.

15

Damunt d’aquesteslínies, pancarta deprotesta contra elsexcessos del turismei un anunci d’un pisde lloguer a laBarceloneta.A la pàgina anterior,construcció d’unbloc d’habitatgesprotegits a la ViaFavència, l’any2010.

Ciutats (més) humanes

Dossier

16

En la recent cimera de les Nacions Unides sobre ciutats,celebrada a Quito el mes d’octubre passat, una de les nove-tats més celebrades des d’entitats i organitzacions progres-sistes d’arreu del món va ser la incorporació de l’anomenat“dret a la ciutat”. Amb aquesta expressió es buscava situara la nova agenda urbana dels propers vint anys la necessi-tat que les ciutats assegurin als seus habitants unes condi-cions dignes de subsistència als àmbits laboral, del’habitatge, mediambiental i de l’accés als serveis conside-rats bàsics. Com podem imaginar, tot i que es parla de “dreta la ciutat”, es tracta més d’una voluntat de situar aquestaexigència de mínims vitals al cor de les polítiques que elsestats haurien de fer en relació amb les ciutats, que no pasd’un veritable dret en el sentit que ofereixi determinadesgaranties i que pugui ser reclamat davant dels tribunals.

Parlar avui, doncs, de ciutats humanes o ciutats dignes,ens situa en el terreny de les necessitats bàsiques de lespersones que qualsevol ciutat hauria de ser capaç de satis-fer. La literatura sobre aquesta qüestió es refereix a unabarreja de salut, fonaments d’autonomia personal (treball,habitatge, educació…) i capacitat de decidir de maneralliure. Si tenim en compte aquests elements, diríem que lesciutats han de poder garantir als seus habitants unes condi-cions saludables de vida. Hi ha nombrosos condicionants

socials de la salut de les persones, molts d’ells vinculats afactors com els hàbits alimentaris i de vida, l’habitatge, lamajor o menor exposició a emissions d’elements contami-nants (especialment en l’aire que es respira), els nivellseducatius i, com és obvi, la renda de què es disposa perassegurar uns bons nivells en tot el que hem esmentat.Trobem, doncs, que salut i autonomia personal estan moltrelacionats.

Un dels indicadors que es fan servir per mesurar lescondicions de salut és l’esperança de vida. A Barcelona, perexemple, segons els darrers informes de l’Agència de Salutde la ciutat, hi arriba a haver fins a onze anys de diferènciaentre els barris més ben situats i els pitjor situats en elsíndexs d’esperança de vida. Tot i que pot semblar una xifraalta, no és ni de bon tros extrema, ja que a la mateixaEuropa trobem diferències força més grans. A Barcelona il’àrea metropolitana tenim, però, elements específics queens obliguen a mantenir la tensió i a treballar per evitar ques’agreugi aquesta situació bàsica. Recordem que l’Hospita-let, Barcelona, Santa Coloma, Badalona i Cornellà són lescinc ciutats més denses d’Espanya, i si bé això té aspectespositius (menys terreny dedicat a l’habitatge de baixa densi-tat, més serveis disponibles i més accessibles, etc.), tambégenera problemes quan la mobilitat es basa de manera

Joan SubiratsCatedràtic de Ciències Polítiques de la Universitat Autònoma de Barcelona

Ciutats humanes, ciutats dignesParlar de ciutats humanes o dignes ens situa en el terreny de les necessitats bàsiquesque cal poder garantir als seus habitants. És important afavorir el protagonisme de lespersones i dels col·lectius en la tasca d’aconseguir aquest objectiu.

Vicente Zambrano Vicente Zambrano

Ciutats (més) humanes

17

destacada en un parc de vehicles privats i públics que conta-minen, i quan hi ha índexs significatius de desigualtat, quegenera conflictes i problemes de convivència.

No em vull aturar en l’habitatge, ja que en un altre arti-cle d’aquest mateix dossier es tracta el tema en profunditat,però és obvi que és essencial per al dret a la ciutat, fins alpunt de ser considerat un element predistributiu. I no tenimuna bona base de partida per garantir a tothom bones condi-cions d’accés a l’habitatge per la migrada proporció d’habi-tatge públic de què disposem a les nostres ciutats.

El lloc de residència és també important, tot i la fortadensitat ja esmentada. S’anomena “efecte zona” el fet que elpunt de la ciutat on viu una persona defineix un ventalld’oportunitats vitals diferents, que tenen a veure amb ladiversificació de l’accés a serveis i productes. L’orografiainflueix també en els graus d’autonomia i mobilitat de lespersones, de la mateixa manera que el mapa de lesinstal·lacions volgudes o no pels veïns marca diferències quealguns resumeixen amb l’expressió de justícia espacial.

Aquest conjunt de condicions s’expressen també en elsnivells de renda, que un cop més es distribueixen de formaforça variada. Al 10 districtes i 73 barris de Barcelona lesdiferències s’han mantingut i en alguns casos incrementatdurant els darrers trenta anys. Hi ha notables persistènciesi alguns petits canvis provocats per grans transformacions,com les dels Jocs Olímpics de 1992. Però continua sent veri-tat que el nivell mitjà de renda del barri més pròsper és seto vuit vegades més alt que el del barri en el lloc darrer delrànquing. Les polítiques públiques han de ser molt cons-cients d’aquestes diferències i mirar de compensar-les ambactuacions específiques, evitant també els efectes d’estig-matització que sovint es produeixen. Barcelona té unafàbrica urbana més densa, compacta i integrada que altresciutats, i això dificulta (però no impossibilita) l’efecte gueto.

A Barcelona i l’àrea metropolitana, el fenomen de laimmigració s’ha fet notar fortament des de l’inici del segle.Per tant, formant part dels paràmetres que han de guiarl’acció generadora de ciutats humanes i dignes, és impor-tant no menystenir l’element de la diversitat. Està forçaestudiat que l’edat, el gènere i l’origen de cada habitant urbàsón elements que poden intensificar el risc de patir situa-cions d’exclusió. En aquest sentit, cal evitar actuacions desde les institucions públiques o les entitats socials que notinguin en compte el factor de la diversitat en la manera degestionar els serveis. Atendre per igual a tothom no significafer-ho amb indiferència a la realitat de cadascú. L’homoge-neïtat en el tracte sovint indica manca de reconeixement.Recordem que el contrari de la igualtat és la desigualtat, nola diversitat; cal incorporar aquesta consideració i reconèi-xer que totes les persones tenen la mateixa dignitat perso-nalitzant serveis i actuacions.

Al començament dèiem que també és important afavo-rir el protagonisme de les persones i dels col·lectius en lestasques adreçades a construir unes ciutats més humanes idignes. Això vol dir evitar mirades jeràrquiques i patriarcalsa l’hora de pensar, dissenyar i portar a terme actuacionsrelacionades amb aquests objectius. Així doncs, cal afavorirdinàmiques de participació i coproducció en el desenvolu-pament de les polítiques urbanes, evitant uns protagonis-mes institucionals i tècnics que tendeixen a allunyar de laimplicació en aquests objectius els mateixos afectats i lesentitats i els espais amb què es relacionen. Així aniríemacostant-nos a aquest desideràtum del “dret a la ciutat”, queens situa en una perspectiva de clar trencament amb unaidea de ciutat que es construeix sola, o que queda sotmesaa les dinàmiques especulatives i als interessos de les granscorporacions i els fons d’inversió.

Amb l’expressió de“dret a la ciutat” esvol situar a l’agendaurbana dels propersvint anys lanecessitat que lesciutats assegurin alsseus habitants unescondicions dignesde subsistència enels àmbits laboral,de l’habitatge,mediambiental id’accés als serveisbàsics.

Vicente Zambrano Salvador Alimbau Marquès

Dossier

18

La ciutat, com recorda el preàmbul de la Carta de CiutatsEducadores aprovada al I Congrés celebrat a Barcelona el1990, disposa d’incomptables possibilitats en l’àmbit del’educació, entesa com el procés d’ensenyament i aprenen-tatge d’una persona al llarg de la vida. No podem confondreeducació amb escolarització. La ciutat és un agent educatiupermanent, plural i polièdric capaç de contrarestar elsfactors deseducatius, que malauradament també existeixen.

Al XIII Congrés Internacional de Ciutats Educadores,que es va celebrar a Barcelona el 2014, es va proposar queaquestes ciutats es construïssin sobre tres pilars bàsics: lainclusió, la participació i la innovació. Tres eixos que s’ali-menten mútuament. Les polítiques inclusives, que incidei-xen en àmbits com l’habitatge, el treball, la salut, elsrecursos, l’educació o la cultura, afavoreixen el compromísparticipatiu dels ciutadans mitjançant el diàleg intercultural,el treball en xarxa, la cooperació entre sectors i la solidari-tat. Consegüentment, l’enfortiment dels lligams comunitarisi els intercanvis culturals potencien la generació d’idees, eltalent, la creativitat, l’art i la innovació. I al final, tot aixòaporta beneficis en forma de progrés econòmic, impulsant

l’aprenentatge i l’emprenedoria i generant confiança i opor-tunitats de compartir projectes.

El repte de l’exclusióUn denominador comú de les ciutats actuals és la creixenttaxa de desigualtat i d’exclusió. Una exclusió que afectadiferents àmbits –econòmic, polític, cultural, relacional,digital, generacional i de gènere– i que es plasma en unseguit de realitats: un urbanisme segregador, una ofertaeducativa desigual, una desocupació crònica, una margina-ció cultural, un habitatge precari, una manca d’assistènciasanitària, una falta d’accés al transport, etc. No podem obli-dar, però, que on hi ha el problema també hi ha la solució.La ciutat no solament genera efectes negatius, sinó quetambé pot ser la millor proveïdora de recursos conviven-cials, socials i democràtics a favor de la inclusió.

De fet, l’acció municipal permet incidir en les causes del’exclusió i transformar la realitat social a partir d’accionsbasades en valors com l’equitat, la solidaritat, el respecteper les diferències i la promoció del desenvolupament soste-nible, per generar societats més cohesionades i democràti-

Antònia HernándezDirectora del XIII Congrés Internacional de Ciutats Educadores

Construir identitat a través de l’educacióQuan parlem d’educació no ens referim solament a l’ensenyament, sinó també aformes de viure i de conviure, a la distribució del temps, als models d’acollida oal control del soroll. Una oferta educativa de qualitat, basada en el principi de laigualtat d’oportunitats, es pot convertir en una eina clau per contrarrestar elsfenòmens d’exclusió.

Joan Tomàs

Ciutats (més) humanes

19

ques que garanteixin l’exercici dels drets bàsics de la ciutadania. Però si, a més, la ciutat és educadora –és a dir, hatriat conscientment exercir el rol d’agent educador–, encarapotencia i genera més polítiques de participació ciutadana,de treball i col·laboració entre tots els agents socials i educa-tius que les configuren, sap donar rellevància democràticaa les seves accions i pot enfortir l’acció cívica, la inclusiósocial i la riquesa econòmica del seu entorn.

No s’educa exclusivament als centres d’ensenyament,sinó també al carrer o a la família. Quan parlem d’educacióno ens referim solament a l’ensenyament, sinó també aformes de viure i de conviure, a la distribució del temps, alsmodels d’acollida, al control del soroll, etc. Però és evidentque una oferta educativa de qualitat, ja sigui en l’àmbitformal o en el no formal, basada en el principi de la igualtatd’oportunitats, es pot convertir en una eina clau per contra-restar els fenòmens d’exclusió, amb resultats reeixits a mitjài llarg termini. I en aquest marc l’escola juga un rol centralpel fet de ser una font de coneixement i de desenvolupa-ment de competències personals necessàries per a la vida iun laboratori actiu de diversitat social i cultural que permetformar una ciutadania responsable, crítica i participativa.

En definitiva, les ciutats educadores estan més benpreparades per lluitar a favor de la cohesió social. Precisa-ment les seves accions es caracteritzen per tenir una visióintegral i un enfocament transversal, per basar-se en políti-ques preventives i proactives, per afavorir la inclusió en unnivell màxim i per fer propostes socioeducatives decidides.Just quan l’estat del benestar ha entrat en crisi, les ciutatseducadores s’han esforçat per facilitar recursos i per fer-neuna distribució equitativa; per potenciar, des de les entitatssocials i des del voluntariat, unes polítiques inclusives queabracin tota la realitat comunitària, orientades pel principidemocràtic d’igualtat i no per paternalismes de cap mena, i

per promoure iniciatives i projectes urbans dirigits espe-cialment als més vulnerables, amb serveis socials suficientsi serveis de seguretat eficients i respectuosos amb els dretshumans.

Comunitat i identitatNomés quan la ciutat inclou, educa, aposta per l’equitat iexpressa solidaritat és quan construeix vincles de confiançai pertinença; en definitiva, quan crea comunitat, que és l’ob-jectiu bàsic de les ciutats educadores. Uns lligams, insis-teixo, només possibles de travar i preservar –perquè hemde ser conscients que són fràgils– aplicant els drets univer-sals i reals de la ciutadania, que assegurin el contracte socialde l’estat del benestar; compartint i preservant el patrimonicultural i lingüístic; participant activament en processoscivicoassociatius, i usant adequadament l’espai públic i eltemps.

Des dels àmbits de la filosofia i la sociologia avui s’esta-bleix que les identitats es divideixen com a mínim en dosgrups: les individuals i les col·lectives, també denominadescomunitàries. Per poder parlar d’identitats col·lectives esrequereixen dos elements: una comunitat que transcendeixiels seus integrants, en aquest cas una ciutat, i uns tretscomuns bàsics compartits per tots els membres, cadavegada més difícils de definir en nuclis urbans que es carac-teritzen per ser multiculturals, multiètnics, multireligiososi multilingüístics. De fet, igual que no totes les ciutats sóneducadores, tampoc totes les identitats col·lectives no sóninclusives. És decisió dels seus integrants aplicar mecanis-mes d’invitació o de discriminació de nous membres. Lasacralització de les diferències, però, ja hem comprovat quepot ser molt perillosa.

En aquest sentit, a les ciutats educadores tenim clar quela clau del futur és potenciar allò que uneix els membres dela comunitat i no allò que els separa. Per molt diferents quesiguin les creences, les opcions polítiques i l’origen geogrà-fic o social de les persones, com abans siguem capaços desubratllar-ne els elements comuns més aviat podremcomençar a construir un projecte junts. I això no és sinò-nim d’homogeneïtzació. Una identitat comunitària no had’asfixiar les identitats individuals, perquè en la diversitat hitrobem la riquesa. Si la identitat és la consciència que unapersona té de ser ella mateixa i d’allò que la singularitza,una ciutat també ha de ser capaç de garantir que tots elsseus membres gaudeixin amb llibertat i seguretat de la sevaidentitat individual.

En conclusió, només la identitat col·lectiva, suma delspunts d’unió de les diverses identitats individuals, farà únicauna ciutat. I així ho defensen les ciutats educadores en elpunt setè de la Carta: “La ciutat ha de saber trobar i preser-var la seva pròpia i complexa identitat. Això la farà única iserà la base per a un diàleg productiu al seu si i amb altresciutats.”

A la pàgina anterior ien aquesta, imatgesde l’exposició Enca-jados, ambfotografies de JoanTomàs sobre elshabitants del barride Sant Pere, SantaCaterina i la Ribera,en un solar delcarrer dels CanvisNous, l’any 2012. Elsolar, a la dreta, esva convertir en unespai obert a lacreació artística.

Joan Tomàs

Dossier

20

Al costat neoliberal, la ciutat apareix com el topos de lainnovació sorgida de la competitivitat, amb un especialprotagonisme d’aquells sectors que s’han anomenat “clas-ses creatives”, de les quals formarien part els immigrantscom a components essencials de la “diversitat”. Així, l’atrac-ció de talent ha passat a integrar-se en el procés de bran-dificació (i govern) de les ciutats, acompanyada amb elsegell del “cosmopolitisme” i el “mestissatge” que aporta la

banalització de la diversitat. Enfront d’això cal destacarvalors com la proximitat, la densitat de relacions i la defensadels béns comuns, assumint que l’espai intercultural perexcel·lència no pot ser cap altre que el que es construeixamb la participació dels veïns –i de les diferents comunitatsque habiten el barri– en uns processos d’innovació social.

La ciutat real i la seva imatge serien producte no tant (ono només) de la competència, doncs, com d’aquesta lluita

Andreu DomingoCentre d’Estudis Demogràfics. Universitat Autònoma de Barcelona

La construcció de la identitat urbana:distopia i utopiaDavant el desconcert causat per l’erosió de l’estat-nació en el procés deglobalització, són molts, en extrems polítics oposats, els qui tornen a dirigir lamirada cap a la ciutat com a darrera esperança, en termes de creativitat,solidaritat i construcció identitària.

Fotos: Joan Tomàs / Fundació MescladísEn aquesta pàgina iles dues següents,imatges del projectefotogràfic Diàlegs

invisibles, videssense drets, del

fotògraf Joan Tomàsi la Fundació

Mescladís, que esvan poder veure

impreses enpersianes

d’establiments deBarcelona l’any2015. Les fotosevocaven leshistòries de

persones i famíliesimmigrades.

Ciutats (més) humanes

21

per la justícia social. Amb aquestes lluites es forgen lesnoves identitats, i s’accelera el sentiment de pertinença encercles concèntrics a partir del territori més proper queconstitueix l’espai de vida, el barri; com a mínim, aquest erael model proposat per Francesc Candel per a la immigraciódels anys seixanta.

No manca tampoc qui denuncia tota l’exaltació que técom a paradigma el “ciutadanisme” com a nova ideologiaapaivagadora, captiva del fetitxisme de l’espai públic com aespai de negociació propi de les democràcies liberals.

La ciutat s’ha expressat històricament com a producte irepresentació espacial tant de la utopia com de la distopia,i implica la construcció de la identitat dels veïns com aciutadans a partir de la seva participació en els afers de lapolis. Més que amb la diferència cultural, amb la utopia dela mixofilia –com a cant al mestissatge– o amb la distopiade la mixofòbia –que es basa en el temor a la pèrdua d’iden-titat–, la tensió actual, en un context de desregularització,s’expressa en termes de la possibilitat d’arrelar.

Hipermigració, ciutat i identitatL’amenaça de fragmentació identitària i d’afebliment de lasolidaritat que comportaria la hipermigració oculta a penesel temor del desordre que ha inspirat la banlieue. La porde la violència urbana transforma un cop rere l’altre la febresocial en un enfrontament etnocultural i serveix de coar-tada per a un procés progressiu de segurització. Aquestatemença es manifesta en l’obsessió per estigmatitzar laconcentració territorial i la segregació residencial (sovintconfoses), etiquetant-les com a “guetos”, cosa que implicaun declivi en el mercat immobiliari. Amb aquesta confusiós’ignora, així mateix, que els nivells de segregació (voluntà-ria) més elevats es donen entre les classes altes.

No són aquests processos en ells mateixos els que enshaurien de preocupar, sinó la seva evolució vers l’encapsu-lament associat a la pobresa i l’exclusió social. Encapsula-ment que tendeix a definir (i recrear) les identitats deforma essencialista, segrestant ètnicament els individus dela comunitat –començant per les dones–, negant l’evidèn-cia de la pluralitat i la mutabilitat identitària que defineixenla ciutadania del segle XXI. I això val tant per als nouvingutscom per als autòctons.

Quan parlem sobre el conflicte entre nouvinguts i autòc-tons, que s’expressa en la dita popular “hostes vinguerenque de casa ens tragueren”, ens referim a allò que algunshan anomenat crisi del sistema de reproducció social (idemogràfica), causada per la tensió que provoca una acce-leració dels fluxos i la desterritorialització a escala global,però que, en canvi, es manifesta en la local.

Barcelona, posem per cas Al segle XXI Barcelona ha experimentat un boom migra-tori –entre el 2000 i el 2015 hi van arribar més d’un milió depersones oriündes de l’estranger, procedents tant d’altrespaïsos com de la resta de Catalunya i Espanya–, les conse-qüències del qual no tan sols han canviat definitivament elpaisatge humà de la ciutat –el 2015 hi residien 353.000 perso-nes nascudes a l’estranger, un 22 % del total, proporció queen barris com el Raval assolia el 56 %–, sinó que ens obliguena redefinir la identitat de la ciutat i també la dels seus habi-

Dossier

22

tants. La recerca d’un punt en comú de ciutadania s’ha assu-mit adoptant la interculturalitat com a discurs hegemònic,posant l’èmfasi en el concepte d’arrelament, d’una banda, ien el de participació, de l’altra.

La diversitat de la població és palesa: als 73 barris hi sónrepresentats més de 180 països d’origen, amb 13 que sónhegemònics en diferents barris: l’Equador (predomina a20 barris), el Perú (a 14), l’Argentina (a 14), el Pakistan (a 5),el Marroc (a 4), Itàlia (a 3), França (a 3), les Filipines (a 2),la Xina (a 2), i Bolívia, Colòmbia, els Estats Units i Rússia(procedències hegemòniques en un barri cada una d’elles).

La identitat territorial està fortament vinculada al tempsi a les expectatives de residència. Molts dels problemes deconvivència que es llegeixen en clau d’enfrontament etno-cultural tenen un component de xoc de generacions rela-cionat amb el sentiment de pertinença al barri que no s’hade menystenir adoptant prejudicis de classe. Aquestes dife-rències s’acompanyen d’un arrelament desigual que, mesu-rat en quantitat d’anys viscuts a Barcelona, es tradueix així:més de la meitat dels estrangers empadronats han arribat facinc anys o menys (en alguns barris poden arribar a ser finsal 70 %), mentre que el 60 % dels nascuts a Espanya fa mésde trenta anys que hi viuen (percentatge que en certs barrissobrepassa el 80 %).

Al costat d’això hauríem de considerar aquells nouvin-guts que continuen instal·lats en la provisionalitat perquèconsideren la seva residència com a part d’una fase migra-tòria seqüencial i, per tant, transitòria.

Els propers quinze anys, la inèrcia de l’estructura,juntament amb l’envelliment, també farà que els joves aCatalunya estiguin marcats per la diversitat de procedèn-cies. L’11 % del total de menors de divuit anys de Barcelonaciutat hauran nascut a l’estranger, però si hi afegíssimaquells nascuts a Espanya de pare o mare oriünds d’altrespaïsos, la proporció s’incrementaria fins a depassar latercera part del total d’aquest sector d’edat (l’estimació delcens del 2011 ja va arribar al 32,6 %). Independentmentdels projectes migratoris dels adults, els infants d’avui(autòctons o immigrants) i joves de demà poden tenir enl’àmbit metropolità una de les seves referències primeresd’identitat, compartida amb d’altres, nacionals, transnacio-nals o desterritorialitzades.

Blade Runner o... Les anomenades “postmetròpolis” com Barcelona s’hanidentificat amb el paisatge distòpic que ens oferia BladeRunner, compost per humans sobrers, desarrelats, i deixa-lles tecnològiques, i on el cosmopolitisme és un simulacre dela diferència.

Evitar que la ciutat es converteixi en un decorat banalper a gaudi de turistes i que el sistema econòmic redueixiels seus habitants a la condició de població excedent per ladespossessió dels béns comuns, requereix construir caminsnous, identitats complexes i múltiples, en què s’inclogui elconflicte tant com l’apropiació i la producció d’espaiscompartits pels ciutadans.

Equip d’audiovisuals d’Ecologia Urbana

Ciutats (més) humanes

23

Les noves tecnologies ambientals i energètiques, l’expansióde l’economia digital, els serveis emergents, les novesformes de fer política... En un context caracteritzat per unincrement generalitzat de la desigualtat, la innovacióapareix sovint com una esperança, com una via de solucióals problemes ingents de les nostres societats.

Així doncs, s’afirma que les innovacions econòmiques,socials, ambientals i polítiques podrien no solament contri-buir a pal·liar els efectes de les desigualtats engendradespel sistema econòmic, sinó també reduir-les: la innovacióeconòmica facilitaria l’emergència de nous tipus d’econo-mia col·laborativa que permetrien posar en valor els actiusde la població i redundarien en un augment del benestar; lainnovació social permetria prestar serveis sobre bases novesper part de les mateixes comunitats locals, tot millorant lescondicions de vida, apoderant sectors desfavorits de la

població i, fins i tot, fomentant formes d’organització econò-mica i social alternatives; la innovació ambiental comporta-ria avenços substantius per afrontar els riscos del canviclimàtic i de la sostenibilitat; els canvis tecnològics podriensuposar innovacions polítiques decisives que, a través de latransparència i la facilitat d’accés als serveis, possibilitessinmés implicació democràtica de la ciutadania.

Unes societats atribolades per la crisi econòmica i socialcerquen, doncs, en la innovació tecnològica i organitzativala solució als problemes que les afligeixen. Resulta assenyat,tanmateix, fiar la solució dels problemes urbans a la inno-vació? Poden les transformacions tècniques i la millora delsprocessos de gestió aportar, per si soles, millores substanti-ves a les condicions de vida de les nostres ciutats? La inno-vació tecnològica és suficient per avançar cap a cotes mésaltes d’eficiència, sostenibilitat, equitat i democràcia? Per

Oriol Nel·loGeògraf. Universitat Autònoma de Barcelona

El futur de la ciutat: innovar és la solució?Les innovacions tecnològiques i de gestió poden ajudar a corregir els problemesde les ciutats, però no n’hi ha prou. Cal assegurar que estiguin guiades perinnovacions en els valors i les finalitats socials: no per la cerca exclusiva delbenefici privat, sinó del benestar col·lectiu.

Pèrgola solarfotovoltaica al parcde les Rieresd’Horta.

Dossier

24

debatre aquestes qüestions resulta interessant baixar delsàmbits de l’abstracció i centrar-se en l’observació de reali-tats concretes.

Quatre exemples barceloninsUn dels exemples recents més notables de la innovacióeconòmica és el sorgiment de l’anomenada economiacol·laborativa, basada en connexions a la xarxa. A Barce-lona, la seva expressió més visible ha estat el desenvolupa-ment de l’activitat turística fomentada per l’aparició denoves plataformes que faciliten el lloguer. Això ha influït demanera destacada en l’accentuat increment del turisme a laciutat, de forma que l’oferta actual per aquests mitjansrepresenta ja prop d’un terç del total. Entre els efectes posi-tius d’aquesta dinàmica hi ha la reducció de la demanda denova edificació, l’obertura i la socialització de sectors de lapoblació i beneficis econòmics. L’evolució no es troba, però,exempta de problemes, i ha generat, fins i tot, conflictesoberts en alguns barris: l’increment del preu dels lloguers,les precàries condicions laborals dels que treballen al sector,la concentració de bona part de l’oferta en mans d’empresesi d’un nombre reduït de propietaris, la manca de regulaciódel sector a efectes fiscals i urbanístics, així com la mercan-tilització tant de les relacions socials com de l’habitatge, unbé bàsic.

Un altre àmbit que ha conegut en els darrers anys ungran desenvolupament a Barcelona és el de l’anomenadainnovació social. Arran de la situació creada per la crisi

econòmica i davant la incapacitat del mercat i les adminis-tracions de garantir l’accés a béns i serveis essencials,sectors creixents de la població semblen haver deciditproveir-se per ells mateixos d’aquests serveis. El Mapa de laInnovació Social a Catalunya ha permès detectar fins a set-centes iniciatives d’aquest tipus, la major part d’elles a laregió metropolitana. De nou, els efectes positius d’aquestesiniciatives són molt destacats, tant pel que fa a l’accés alsserveis com pel que suposen d’apoderament de les comuni-tats a l’hora de reivindicar els seus drets i d’impuls a formesalternatives d’organització social. No obstant això, les limi-tacions també resulten evidents: el risc de l’assistencialisme,les dificultats en la definició de les comunitats beneficiàriesi, fins i tot, els eventuals efectes perversos de les conques-tes assolides. D’altra banda, l’estudi de la distribució sociald’aquestes iniciatives mostra que no es concentren neces-sàriament als barris on viuen els sectors més desfavorits,sinó més aviat en aquells que, tot i haver estat colpejatstambé per la crisi, disposen d’un capital social i una capaci-tat d’organització més grans.

La nova estratègia de gestió del trànsit que s’està assa-jant a Barcelona és un exemple rellevant d’innovacióambiental que fins i tot ha atret l’atenció internacional. Estracta, com és sabut, d’una ambiciosa proposta destinada aagrupar els blocs urbanitzats en superilles a l’interior de lesquals el trànsit motoritzat es vegi fortament restringit i paci-ficat. Els avantatges del projecte consisteixen en una reduc-ció molt necessària de la contaminació atmosfèrica i

Cartellsd’advertiment contraels efectes negatiusde l’abús del lloguerde pisos turístics, en

un balcó de laBarceloneta.

Vicente Zambrano

Ciutats (més) humanes

25

acústica, la promoció de mitjans de transport no motorit-zats, la recuperació d’espais públics i l’avenç en la lluitacontra l’emissió de gasos d’efecte d’hivernacle. Els detrac-tors de la iniciativa destaquen els riscos que la milloraambiental comporti alces de preus considerables. Així, esconfirmaria la tendència, ja detectada en altres ciutats,segons la qual la millora de la qualitat ambiental pot esde-venir un vector de gentrificació i d’apropiació dels espaisurbans per a usos turístics.

Finalment, pel que fa a la innovació tecnològica en laprestació dels serveis i la participació en les qüestions públi-ques, resulta evident que els nous desenvolupaments de lestecnologies de la informació i la comunicació (TIC) perme-ten avenços substancials, ja que tenen un potencial moltdestacat a l’hora d’augmentar l’eficiència dels serveis i defacilitar el control democràtic per part de la població. Noobstant això, els estudis de què es disposa en el cas deBarcelona mostren que la propensió a utilitzar aquests nousmitjans es troba distribuïda molt desigualment entre lapoblació, de tal manera que els grups socials més desfavo-rits, les dones, la gent gran i els que habiten en els barrismés perifèrics tendeixen a fer-ne ús en una mesura moltmenor. La fractura digital es pot convertir també en unafractura democràtica.

Governar les transformacionsLa introducció d’innovacions econòmiques, socials i tecno-lògiques obre, doncs, notables oportunitats per fer front a

les desigualtats en l’accés a la renda, als serveis i a la parti-cipació en els afers públics. Tanmateix, comporta reptes decap manera negligibles, ja que aquests avenços es distribu-eixen de forma desigual i beneficien més unes parts de lapoblació que unes altres. La visió, tan estesa, que atribuiriaa la innovació la possibilitat de resoldre per si mateixa lesdesigualtats urbanes i socials sembla, doncs, parcial imancada de fonament. Les innovacions poden ser un factorcoadjuvant, fins i tot imprescindible, en la millora de lesproblemàtiques urbanes, però de cap manera sembla quepuguin ser suficients.

La clau de la qüestió rau, segurament, a assegurar queles innovacions tecnològiques i dels processos estiguinguiades per innovacions en els valors i les finalitats socials.És a dir, que el desenvolupament de les nostres capacitatsestigui enquadrat i guiat no per la cerca exclusiva del bene-fici privat, sinó del benestar col·lectiu. Cal subjectar-les aun disseny i a un designi col·lectiu per tal que la seva apli-cació no derivi en nous episodis de segregació urbana i desi-gualtat.

La innovació tecnològica i de gestió no és, doncs, la balade plata que resoldrà els nostres problemes. Per posar-la alservei de la col·lectivitat caldrà no menys, sinó més i millorgovern de les transformacions urbanes; no menys, sinó mésinnovació política.

Senyalització de lasuperilla delPoblenou,experiència pionerad’una novaestratègia de gestiódel trànsit que fins itot ha atret l’atencióinternacional.

Vicente Zambrano

Dossier

26

La ciutat és l’ecosistema més complex que ha creat l’espè-cie humana. És alhora el sistema que produeix més impacteen el conjunt d’ecosistemes naturals, perquè aplega la majorpart de la població terrestre i consumeix al voltant del 70 %de l’energia. Les ciutats competeixen amb d’altres territoris.L’escala competitiva depèn de la seva mida i les seves carac-terístiques. Barcelona, per exemple, competeix en l’àmbitinternacional per atraure inversions, activitats en el sectordel coneixement i recursos de tota mena.

El problema és que l’estratègia emprada fins ara percompetir està basada en l’increment del consum de recursos.Aquesta estratègia additiva es tradueix en més consum desòl, de materials i d’energia que, alhora, suposa un incrementdel consum de recursos naturals i un impacte negatiu mésgran sobre els ecosistemes locals i globals del planeta, per

exemple, en forma de gasos d’efecte d’hivernacle (impacteglobal) o en forma d’emissions de gasos i partícules contami-nants (impacte local), que a l’àrea metropolitana de Barce-lona (56 municipis incloent-hi la capital) suposa la mortprematura d’unes 3.000 persones a l’any.

La dinàmica competitiva de milers de ciutats a tot elmón, consumint recursos sense límit, és insostenible isupera la capacitat d’algunes variables essencials delsecosistemes per garantir la supervivència del planeta. Elfenomen més conegut fruit de l’explotació desmesurada derecursos naturals és el canvi climàtic, però n’hi ha d’altres.

Quina és la capacitat de les terres fèrtils del planeta perproveir d’aliments la creixent població mundial? Quantesdècades ens queden per exhaurir la flexibilitat d’aquestavariable? Quant falta per exhaurir recursos essencials (com

Salvador RuedaDirector de l’Agència d’Ecologia Urbana de Barcelona

L’urbanisme ecosistèmic: un instrumentper fer ciutats més sosteniblesLa dinàmica competitiva de milers de ciutats a tot el món, consumint recursossense límit, és insostenible i supera la capacitat d’algunes variables essencialsdels ecosistemes per garantir la supervivència del planeta.

Fotos: Vicente ZambranoEn aquesta pagina i les dues següents,diversos aspectes de

la superilla delPoblenou, que

abraça les illes decases limitades pelscarrers de Badajoz,Pallars, la Llacuna

i Tànger. La superillaés la primera de les

cinc quel’Ajuntament vol

implantar durant elspròxims anys.

Ciutats (més) humanes

27

certs minerals i aigua) per al manteniment dels sistemesurbans? Quanta biodiversitat més hem de perdre per gene-rar corbes exponencials de canvi? Aquestes preguntesgeneren grans incerteses per al futur. Les dinàmiques queles sustenten estan relacionades amb l’estratègia competi-tiva basada en el consum de recursos i en les tendències deproduir ciutat seguides actualment.

Després d’un diagnòstic tan esfereïdor, la pregunta obli-gada és quina estratègia cal seguir per reduir les incertesesi augmentar la nostra capacitat d’anticipació.

El futur està lligat a la desmaterialització de l’economia,a l’adopció d’una estratègia competitiva basada en la infor-mació i el coneixement. Els fluxos físics (consum de recur-sos materials) es redueixen i els d’informació creixen.Seguint el principi de Margalef,1 l’estratègia passa per incre-mentar la complexitat urbana, simplificant els sistemes desuport (sistema dissipatiu amb menor complexitat) sensedepassar la seva capacitat de càrrega i renovabilitat. Lacombinació de la reducció del consum de recursos i delsimpactes i, alhora, l’increment dels fluxos d’informació,donen com a resultat la concepció d’un model de ciutat méssostenible i, al mateix temps, un model de ciutat del conei-xement. L’un sense l’altre no tenen futur.

El model urbà que ens pot guiar per fer ciutats méssostenibles en l’era de la informació és compacte pel que faa la morfologia, complex quant a l’organització, eficient enel seu metabolisme i cohesionat socialment. La construcciód’aquest model integral se sustenta en un conjunt de modelssectorials alimentats per un sistema de producció i consumalineats amb la nova estratègia competitiva.

L’urbanisme ecosistèmic és una expressió de la integra-ció dels models urbans que tenen a veure amb la morfologia,l’organització i els fluxos de materials, energia i informació.I és l’instrument per desenvolupar un model urbà compacte,complex, eficient i cohesionat.

Principis del nou urbanismeAquest nou urbanisme cerca que la densitat de població id’activitats assoleixi una determinada massa crítica capaçde generar espai públic, fer viable el transport públic, donarsentit a l’existència dels equipaments i impulsar la diversi-tat de persones jurídiques necessària per fer ciutat.

Un altre dels seus objectius és que els ciutadans puguinexercir en l’espai públic els drets d’intercanvi, de cultura,d’oci i entreteniment, d’expressió i manifestació, a més deldret al desplaçament. Amb l’actual model de mobilitat, lesciutats dediquen la major part de l’espai públic al transportrodat. L’urbanisme ecosistèmic persegueix que els desplaça-ments majoritaris es facin a peu, en bicicleta i en transportpúblic. Els plans de mobilitat i espai públic que l’acompanyenes basen en una nova cèl·lula urbana: la super illa, un delsinstruments clau d’aquest model, ja que integra les xarxesde transport en superfície i també la xarxa verda.

A l’espai públic, l’habitabilitat ha de ser alhora confor-table (sense soroll, sense contaminació atmosfèrica i ambel màxim confort tèrmic), atractiva (amb una elevada diver-sitat d’activitats, amb la màxima biodiversitat) i ergonòmica(accessible, amb espai alliberat per exercir tots els drets iamb una bona relació d’altures edificades i amples decarrers).

Dossier

28

La diversitat de persones jurídiques (activitats econò-miques, associacions i institucions) ha de ser tan elevadacom sigui possible amb el fi d’incrementar la complexitatdel capital econòmic i social. La multiplicació d’activitats i laseva diversitat han d’atendre i donar servei als residents i,també, al model de ciutat del coneixement. S’han de crearles condicions de sòl i serveis per incrementar el nombred’activitats denses en coneixement i les seves xarxes, quesón la base de la ciutat “intel·ligent”.

L’urbanisme ecosistèmic busca trobar la proporcióadequada de sostre destinat, respectivament, a residència ia persones jurídiques (entre el 25 % i el 30 %), que ocupa-ran principalment el front de façana dels edificis. Tambépretén aconseguir una biodiversitat i una fertilitat màximesdel sòl, entenent que els beneficis ambientals i socials queproporciona són insubstituïbles.

Un altre dels seus principis és la necessitat d’assolir lamàxima autosuficiència energètica amb recursos renova-bles. La superilla es revela de nou com la cèl·lula ideal perarribar-hi. L’illa simple de cases no té aquesta facultat. Perexemple, la captació d’aigua de pluja, de l’aqüífer (quan hiés) i de les aigües grises permet articular un model hídricgairebé autosuficient. D’altra banda, la reutilització i elreciclatge de residus, inclosos els procedents de la cons-trucció, poden suposar una recuperació de materialspropera al 80 %.

Altres objectius d’aquesta nova estratègia urbanísticasón: la incorporació de tots els serveis i les infraestructuresper a la gestió del flux de dades i dels fluxos metabòlics; labarreja de rendes, cultures i ètnies fent ús dels instrumentsadequats d’accés a l’habitatge; la dotació d’equipaments quegaranteixin la millor habitabilitat, disposats a una distància

que pugui ser coberta a peu en un temps d’entre cinc i deuminuts.

El plànol urbanístic actual, de dos dimensions, és inca-paç d’incloure el conjunt de les variables que incorporen elsprincipis/objectius enunciats. L’urbanisme ecosistèmicdibuixa tres plànols: en alçada, en superfície i al subsol, perintegrar el conjunt de variables i principis que permetinsuperar els reptes enunciats.

En resum, proposo canviar les regles del joc de lacompetència econòmica entre ciutats i territoris, i desen-volupar un model urbà que integri el model de ciutat méssostenible i el de ciutat del coneixement.

La ciutat és un sistema de proporcions. Multitud devariables treballen de manera integrada en el sistema urbà.Quan les proporcions no són les adequades es produeixendisfuncions que tenen impactes a escala local i també global.Seguint amb el sistema de proporcions, la ciutat és compa-rable amb una paella: el plat pot tenir els millors ingredients,però, sense sal, serà dolç. I si ens passem de sal, no ens elpodrem menjar. Semblantment, si a la ciutat destinemla major part dels carrers a la mobilitat motoritzada, la gentes mor i emmalalteix; la contaminació provoca despeses demilers de milions d’euros; el consum d’energia es dispara i lesemissions amb efecte local i global també, etc. En un altreàmbit, si segreguem la població per la seva renda, ètnia oreligió, el conflicte està servit i la desigualtat i la por envaei-xen la vida urbana. La cerca de les proporcions i la seva inte-gració és l’objectiu de l’urbanisme ecosistèmic.

Les solucions per reduir les incerteses no poden seguirun camí gaire allunyat d’aquesta exposició. El temps queens queda a nosaltres i, sobretot, a les generacions futures,s’està escurçant de manera evident. Per a molts habitantsdel tercer i el quart món les incerteses ja han deixat de ser-ho perquè els seus territoris s’han convertit en els sistemesdissipatius del primer i el segon món i han perdut la sevacapacitat de càrrega. Són indrets sense esperança ni futuron l’única alternativa és sortir corrents i engrossir el flux demilions d’immigrants a la recerca d’una nova vida.

Nota

1. Principi de Margalef: Als sistemes, la part amb menys infor-mació, en relació amb la velocitat amb què augmenta o es produ-eix entropia, alimenta la part que ja es caracteritzava per unadensitat d’informació més gran.

La vella Europa commemora el centenari de la Gran Guerra,en el curs de la qual la humanitat va demostrar fins a quinpunt és capaç de malmetre els costosos avenços en el campde les relacions humanes. L’horror dels milions de morts aconseqüència del conflicte supera qualsevol comparació,però no impedeix considerar la circumstància puntual deltràgic final d’un compositor català que també en va servíctima, Enric Granados (1867-1916).

Al costat de Paul Wittgenstein, el pianista austríac queva perdre la mobilitat del braç dret en una acció militar ique va rebre el suport del món musical, en especial deMaurice Ravel –que li va escriure el cèlebre Concert per ala mà esquerra–, Enric Granados destaca com a damnificatd’aquest conflicte bèl·lic, ja que va morir al canal de laMànega –amb la seva esposa, Amparo Gal– a conseqüència

del torpedinament per part dels alemanys del vaixell Sussexamb què tornaven dels Estats Units. Un conflicte en què elseu país no participava.

Les notícies del moment van posar en relleu l’estima queel compositor i pianista havia despertat en els cercles musi-cals. D’aquí ve que tot seguit s’obrís una subscripció per talde recollir diners per als seus sis fills, atès que havien perdutel pare i la mare. Gent de tota condició i capacitat econò-mica s’hi va afegir, inclòs el rei d’Espanya, i van reunir unafortuna de 120.000 pessetes que van servir per pal·liar laseva situació.

Enric Granados i Campiña havia nascut a Lleida el 1867,ciutat on el seu pare –d’origen cubà– estava destinat com amilitar. Primer es va traslladar a Barcelona per estudiarmúsica amb el pare de l’escola pianística catalana, Joan B.

Destacat compositor d’obres per a piano, intèrpret aclamat i pedagog que va crearescola, Granados es va implicar intensament en els moviments que a Barcelonaestaven posant les primeres pedres d’una cultura musical molt sòlida.

29

BIOGRAFIA

Xosé AviñoaHistoriador de la música

Enric Granados: el centenarid’una mort tràgica

Fons Granados del Museu de la Música

30

Pujol, i amb el prohom de la composició i la musicologia,Felip Pedrell. El 1883, als setze anys, ja s’havia presentatamb èxit en un certamen acadèmic vinculat a l’escola dePujol. Als vint anys va anar a París per intentar ingressar alConservatoire, però, com el seu contemporani compatriotaAlbéniz, no va ser admès al centre, i va fer estudis musicalsamb Charles Wilfrid de Bériot, pianista fill del cèlebre violi-nista belga i la no menys cèlebre cantant María Malibran.

En això va consistir la seva incompleta formació musi-cal, a la qual Granados va saber treure molt de profit amb untalent que ningú no li negava, com a artista inquiet. Dosanys més tard va retornar a Barcelona i es va relacionar ambels moviments musicals que estaven posant les primerespedres d’una cultura musical molt sòlida. Això va dur, perexemple, a l’estrena del Concert en la menor del noruecEdvard Grieg, compositor nacionalista que va encaixar moltbé en l’entorn català.

Eren anys de frenètica posada en marxa de projectesconcertístics i associatius, com la Societat Catalana deConcerts, la Societat Filharmònica de Barcelona o l’OrfeóCatalà, tots impulsats amb el propòsit de normalitzar unavida musical que sempre havia estat molt incerta. Granadoses va singularitzar ben aviat. Sobretot perquè va col·laboraramb Enric Morera en el projecte del Teatre LíricCatalà –creat amb la voluntat de catalanitzar la vida lírica,massa dominada per la sarsuela castellana– amb les obresBlancaflor (drama d’Adrià Gual), Petrarca, Picarol,Follet, Gaziel i Liliana (amb llibret d’Apel·les Mestres), iamb dues òperes, María del Carmen (amb llibret de Feliui Codina) i Goyescas (amb text de Fernando Periquet).

També es va destacar perquè va veure la necessitat d’en-degar un centre d’estudis pianístics, l’Acadèmia Granados.Inaugurada el 1901, aviat es va convertir en un referent dela tècnica pianística. Quan Granados va morir va passar aser dirigida per Frank Marshall –alhora que canviava el seunom pel d’Acadèmia Marshall, o Associació Musical Grana-dos-Marshall– i, des del 1959 fins a la seva mort, per Alíciade Larrocha. En l’actualitat, sota la direcció de Marta Zaba-leta, l’acadèmia continua mantenint el prestigi del músic iconvocant estudiants d’arreu del món. El centre ha destacat

com a referent del mètode per al pedal (Método teórico-práctico para el uso de los pedales del piano), que Grana-dos havia desenvolupat a partir dels ensenyaments parisencs.Entre els nombrosos deixebles de la vella època es potesmentar la soprano Conxita Badia i els músics de diferentsespecialitats i dedicacions professionals –tots ells composi-tors, però–: Josep Cumellas, Narcisa Freixas, FredericLongàs, Robert Gerhard, Domènec Mas i Serracant, Cristò-for Taltabull o Margarida Orfila i Tudurí. De les noves gene-racions de pianistes, cal recordar els germans Corma (Carlesi Giocasta Kussrov Corma), Rosa M. Kucharsky, AlbertoGiménez Atenelle, Carlota Garriga o Rosa Sabater.

Als inicis del segle XX Granados es va atrevir a organit-zar dues orquestres de vida efímera, la Societat de ConcertsClàssics (1900) i l’Orquestra Barcelona (1905), com a veri-tables testimonis de la seva voluntat d’engegar projectesque omplissin els notables buits de la vida musical barcelo-nina. També va ser director musical de la potent Associacióde Musica da Camera, que va portar a Barcelona el mésgranat de la composició musical europea. I el 1912, gràcies

Fons Granados del Museu de la Música

Biografia

Retrat de joventutd’Enric Granados,

datat el 1905.Al centre de la

pàgina, homenatge alcompositor al Cama-rote Granados, un

espai situat als baixosde l’hotel Manila, seu

de l’Associaciód’Amics de Grana-dos, l’any 1965.

A la pàgina anterior,el músic lleidatàinstrumentant

Goyescas a la sevacasa de Vilassar deMar, en una imatge

de 1915.

Brangulí / Fons Granados del Museu de la Música

31

al suport del promotor del Tibidabo, el doctor Andreu –queuns anys més tard contribuiria amb una veritable fortuna alrecapte de cabals per als orfes del compositor–, va obrir al’avinguda del Tibidabo la Sala Granados, on realitzavaconcerts de gran qualitat. Aquest espai, sobre el qual pesaactualment l’amenaça d’enderroc, va acollir anys desprésl’empresa de doblatge La Voz de su Amo.

Malgrat les iniciatives orquestrals, Granados no vadestacar per la composició simfònica, sinó pianística. Vadeixar més de tres-centes obres per a aquest instrument,entre elles un complet repertori de danses (Oriental,Danzas españolas), valsos (Valsos sentimentals, Valsospoètics), la suite Goyescas i algunes singulars obres vocals,com les Tonadillas en estilo antiguo i les Cancionesamatorias. La seva és una estètica neoromàntica, inspiradaen Schumann i Grieg, dos autors de moda en els anys de laseva vida amb farbalans hispanistes, en un moment que elfolklore espanyol era molt exòtic i tòpic.

Precisament va ser Goyescas, obra al principi per apiano que va transformar en òpera per tal de completar un

encàrrec als Estats Units, la que el va portar a aquell país.Allà va tenir ocasió d’estrenar-la, a més de fer enregistra-ments per a rotlles de pianola en el moment àlgid de l’ins-trument –gràcies als quals podem conèixer als nostres diescom tocava– i d’oferir alguns concerts pianístics, singular-ment el que va fer a la Casa Blanca a petició del presidentWoodrow Wilson (1912-1920), viatge que el va dur al tràgicfinal suara esmentat.

Granados va tenir una descendència nombrosa. Delsseus fills, Eduard (1894-1928) va ser pianista i director d’or-questra, i Víctor es va dedicar també a la creació musical, sibé amb menys projecció. Però, atesa la qualitat musical i laderiva personal del compositor, el seu nom ha esdevingutúnic en molts aspectes de la vida musical del país, com pale-sen la denominació de l’auditori de Lleida com a AuditoriGranados o la dedicació al músic d’una sala de l’Auditori dePalma. A Barcelona, a més del carrer de l’Antiga Esquerrade l’Eixample que porta el seu nom, hi ha nombroses refe-rències ciutadanes, la més rellevant de les quals va ser elCamarote Granados, un espai situat als baixos de l’hotelManila que reunia l’Associació d’Amics de Granados. L’en-titat, constituïda el 1965 gràcies a l’empenta de la filla Natà-lia i del seu marit, Antoni Carreras, així com de PabloVila-Sanjuán, va fer possible la publicació dels Papeles ínti-mos de Enrique Granados. També sota l’advocació delcompositor es van crear diverses agrupacions musicals, comel Sextet Granados, destacat per la seva intervenció alconcert de presentació del grup de Compositors Indepen-dents de Catalunya (1931).

A sota, en aquestapàgina, assaig de dosalumnes a lesinstal·lacions actualsde l’acadèmiaGranados-Marshall,al carrer del Comtede Salvatierra.A la pàgina anterior,Enric Granados alpiano a la segona seuque va tenir elcentre, al xamfrà delscarrers de Girona id’Aragó, en unaimatge datada l’any1910.

A dalt, al centre, unaescena de l’òperaGoyescas durant laseva estrena alMetropolitan de NovaYork, el 28 de generde 1916.A la dreta, dibuixd’un figurí de l’òperafet pel mateixcompositor, que esva retratar al racó. Al’esquerra i a lapàgina anterior,programa de mà dedos recitals que vafer Granados alTeatre de la Comèdiade Barcelona els dies7 i 10 de març de1906.

Dani Codina

Biografia

””L’estrena de l’òpera‘Goyescas’ el va portar alsEstats Units. De tornada,un submarí alemany vatorpedinar el seu vaixell.

Fons Granados del Museu de la Música

32

L’urbanista italià Bernardo Secchi (1934-2014) defensava,els anys anteriors a la seva mort, que la ciutat és la fortalesaen joc en aquest temps convuls que ens ha tocat viure. Eldegà del Col·legi Oficial d’Arquitectes de Catalunya(COAC), Luis Comerón, va utilitzar l’expressió “canvi detemps” en la cloenda del Congrés d’Arquitectura 2016, alfinal del mes de novembre, davant d’un mercat de SantAntoni transformat en auditori. Girant la truita de Secchi, vaafirmar que les “ciutats són el principal instrument deprogrés de la humanitat”, del nou paradigma que se’ns obre.

La disciplina arquitectònica catalana s’ha mirat al mirall i hadebatut durant mesos els reptes que la sotraguen.

Els congressos d’arquitectura se celebren cada vint anysaproximadament des de 1888. Cada trobada té, doncs, uncert esperit de refundació, ja que les circumstàncies, elscontextos i els reptes canvien. Quelcom d’això es va respi-rar durant les jornades de síntesi. Tot i així, aquest congréss’ha volgut en minúscula, “d’arquitectura” i no “d’arquitec-tes”, i en un format molt més obert i horitzontal que elsprecedents. De fet, l’anterior, el de 1996, el coorganitzat

El Congrés d’Arquitectura 2016 ha dedicat mesos a debatre els reptes quepertoca afrontar a la professió en una època en què les ciutats han esdevingut elprincipal instrument de canvi. L’anterior edició de la trobada queda molt lluny, enel temps però sobretot en prioritats.

Aleix PortaPeriodista

La nova cara de l’arquitectura catalana

VISIONS DE BARCELO

NA

Fotos: Vicente Zambrano

Visions de Barcelona

33

amb la Unió Internacional d’Arquitectes, el dels 14.000 visi-tants, el de Maragall i Foster, el del “model Barcelona” il’star system, ha estat el model a no seguir. El gremi d’ar-quitectes ha demanat sis mesos de treva per aturar-se,pensar-se i reenfocar-se en la nova realitat.

Aquesta realitat va començar el 2008, amb l’esclat d’unabombolla molt vinculada a la construcció. L’any 2010 elflamant SArq, el primer sindicat d’arquitectes de l’estat,divulgava els resultats de la primera enquesta d’ocupació.Dels 1.800 arquitectes, 675 no col·legiats, el 32 % es trobavaa l’atur i només el 3,1 % cobrava prestació. El 2013 latercera enquesta declarava que el 71 % dels arquitectes del’estat vivien en situació de precarietat laboral, és a dir, al’atur, en contractació irregular o amb salaris per sota delsmil euros.

El COAC ha elaborat la seva primera enquesta de laprofessió aprofitant la trobada d’enguany. Hi han participat1.700 arquitectes, el 22 % no col·legiats, d’un total de 10.000que hi ha a Catalunya. Els resultats mostren que un de cadatres arquitectes ha emigrat a l’estranger i el 46 % cobramenys de vint mil euros l’any, i la gran majoria són autò-noms. Tot i que “la tempesta ja ha passat”, com glossaMiquel Puig en l’anàlisi de l’enquesta, la valoració dins delcol·lectiu continua sent força o molt negativa.

Durant aquest període també han canviat les funcions.L’obra nova, tant d’habitatges com pública, s’ha aturat finspràcticament desaparèixer. Les xifres actuals de construc-ció se situen al voltant del que és i ja era normal en païsosdel nostre entorn, sense bombolla del sector de la cons-trucció. L’adaptació i la diversificació funcional s’han hagutde fer de manera ràpida i, en molts casos, traumàtica.

L’enquesta de la professió del COAC dibuixa un noumapa funcional amb la rehabilitació com a activitat princi-pal, seguida de l’obra nova, la direcció d’obra, el seguimenti compliment de normatives, i l’interiorisme i retail. Elpròxim quinquenni emergiran activitats d’eficiència ener-gètica i gestió d’edificis, l’aplicació de tecnologia informà-tica (BIM, 3D...), la gestió de projectes i la participació i lamediació ciutadana. La rehabilitació es mantindrà com aprincipal i l’obra nova baixarà més posicions, segons lamateixa enquesta.

Canvi d’etapa i no només un parèntesiTots aquests fets, deguts a la crisi, s’interpreten com apropis d’un canvi d’etapa i en cap cas com un parèntesi. Elsector de la construcció representava el 10 % del PIB abansde l’esclat de 2008, el doble que l’actual i el doble que el delspaïsos europeus de l’entorn, que no han fluctuat tant. S’es-pera, doncs, que després d’un creixement gradual de fins al6 % aproximadament, el sector s’estabilitzi. Però els canvisno es redueixen només al marc econòmic i laboral.

L’escenari social i territorial ha canviat radicalment. Elsúltims anys s’ha construït molt, moltíssim, i encara que noes digui prou, força malament. Bona part de la situació que(mal)vivim és fruit del model urbanístic desenvolupat lesúltimes dècades. Deficiències en mobilitat i accés, inefi-ciència energètica, malbaratament del sòl i de l’aigua, segre-gació i gentrificació... Territoris i ciutats estan canviant alpas dels efectes del canvi climàtic, les desigualtats i l’en-trada de capital especulatiu. Calen intervencions i canvis.

Enric Batlle va poder explicar, en diversos moments alllarg del congrés, la seva tríada ecologia-lleure-producciósobre els espais oberts de les nostres ciutats i territoris.D’una banda, cal fer tot el possible per reduir la contamina-ció i l’ús del transport motoritzat, el seu principal causant,i d’altra banda, protegir la biosfera, fer que quedi intercon-nectada i introduir-la a la ciutat. Segons Batlle, el 50 % dela superfície de la regió metropolitana de Barcelona és espaiobert que té la possibilitat de vertebrar el territori a escalalocal i regional. No ens cal fer créixer la ciutat, però sí urba-nitzar el verd, és a dir, protegir-lo, obrir-lo, articular-lo i fer-lo productiu agràriament. Batlle també és comissari del’exposició “Metròpolis Verda”, que es pot visitar a l’espaiMercè Sala de TMB, a la rambla de Catalunya.

El congrés hadebatut els noussubjectes, contextosi instruments del’arquitectura enmés de cent actes,majoritàriamentlocalitzats a la seubarcelonina delCol·legi Oficiald’Arquitectes –a lesimatges–, peròtambé repartits perles demarcacions.

Visions de Barcelona

34

Les característiques, doncs, dels nous subjectes icontextos de l’arquitectura determinen els objectes detreball, els instruments amb els quals abordar-los i els valorsque han de guiar la pràctica. El congrés ha volgut definir-losdes d’una visió col·lectiva i ha defugit les càtedres i les veusautoritzades. En més de cent actes, majoritàriament loca-litzats a Barcelona però també repartits per les demarca-cions, professionals, associacions i institucions han explicatel que ja s’està fent i que pot servir els pròxims anys.

L’habitatge (accés, manteniment, propietat, lloguer,funcionalitat...), el dret a la ciutat (la nova Agenda Urbanade l’ONU-Hàbitat, la participació, els camps ciutat de refu-giats, el benestar dels que hi viuen, la perspectiva degènere...) i el territori (espais oberts, planificació supramu-nicipal, ordenar les perifèries, construir i potenciar elpaisatge...) són els reptes del present període, com adver-tia Secchi. Però també s’han explorat els nous àmbits d’ac-tivitat, la divulgació cultural i social o els compromisos èticsdels professionals. En aquests camps, a diferència delsprimers, ha quedat més o menys clar que hi ha molt per feri que no es trepitja sobre terreny ferm.

L’arquitectura considerada com a bé generalPer això cal un replanteig dels instruments i una revisió delscompromisos. La part més propositiva del congrés, en quèels ulls esdevenen boca, s’ha centrat en els concursos d’ar-quitectura, la Llei de territori i, en especial, la Llei d’Arqui-tectura, aquesta sí, en majúscula. Actualment en procésparlamentari, pretén crear un marc social que reconeguil’arquitectura com a patrimoni del present. L’esborrany defi-neix l’arquitectura com a bé general del país, estableix einesper assegurar-ne la qualitat i en fomenta la divulgació a laciutadania. Però també blinda el criteri dels arquitectes enel planejament urbanístic i els concursos públics, fet que hadespertat no poques inquietuds en altres col·lectius durantel procés de tramitació.

En un segle en què el sòl és limitat, els recursos s’aca-ben, la biodiversitat penja d’un fil i les ciutats són actiusocial i objecte de desig econòmic, l’arquitectura catalanaha sabut prendre consciència del canvi de temps i no nomésdel temps de canvi, com potser han fet altres col·lectius ogremis. Davant del nou context, la professió ha estat capaçde canviar el pas, repensar-se, adaptar-se i mirar la realitatamb ulls nous.

””Territoris i ciutats canvienal pas dels efectes delcanvi climàtic, les

desigualtats i l’entrada decapital especulatiu.

Darrere les estadístiques oficials i les notícies dels serveisinformatius trobem tota mena de violències directes que sónlegalment punibles. Hi ha, però, altres violències, simbòli-ques i estructurals, invisibles de tan quotidianes, que ensamaguen intimidacions, maltractaments, burles, imposi-cions, amenaces, arbitrarietats diverses i innombrablesinjustícies que tenen lloc al nostre entorn.

L’exposició “60dB / 16kHz. BCN. Sents la violència?”,que es va poder visitar al centre Arts Santa Mònica deBarcelona el darrer trimestre del 2016, convidava l’espec-tador a redefinir la violència a partir d’una nova miradasobre el fenomen. La violència s’ha abordat com un fetconsubstancial a qualsevol relació resultant d’un acte decomunicació, manifestat en diverses formes d’agressió que

L’exposició “60dB / 16kHz. BCN. Sentsla violència?”, que es va poder visitar al’Arts Santa Mònica el darrer trimestredel 2016, convidava l’espectador aredefinir la violència a partir d’unanova mirada sobre el fenomen.

Montse BenitoComissària de l’exposició “60dB / 16kHz. BCN.Sents la violència?”

Sents la violència?Entre el caosi l’ordre

Rober Astorgano / Fotomovimiento

Visions de Barcelona

35

Fotomovimiento

afloren en les friccions de qualsevol comunitat. Els comis-saris interpel·làvem els espectadors amb la pregunta deltítol de l’exposició, “sents la violència?”, en el doble sentit denotar-la i d’escoltar-la. La violència es presentava com unamembrana que ens té encapsulats permanentment dins elsoroll de fons de la ciutat. Els 60 dB de contaminació acús-tica incessant que patim a Barcelona és una realitat a què jaestem tan acostumats que en certa manera l’obviem. L’únicque podem percebre si parem l’orella en aquest murmuricaòtic són les erupcions de sorolls quotidians, que podríemdefinir com a exemples de microviolència.

Per investigar aquestes i altres formes ocultes de violèn-cia, les comissàries de la mostra vam sortir al carrer ambFrancesca Romana (OTOXO Productions) per sondejar elsciutadans. El nostre treball de camp ens va fer descobrir icartografiar un espai d’humiliació on tots ens movem. Lesdiferents vivències humiliants que la gent va voler compar-tir amb nosaltres ens va fer adonar de la subtilesa amb quèactua la violència simbòlica.

Vam assistir al malestar de noies que se senten tractadescom “un cos” mentre passegen pel carrer o quan posen elspeus en un bar. Molts ciutadans ens van parlar també de laviolència en l’àmbit laboral, on gairebé sempre tothom bregaamb arrogàncies, jerarquies morals, silencis, mirades igestos que molesten i que poden ser interpretats com aagressions. Els joves ens van parlar de la violència als insti-tuts, on sovint se senten categoritzats com a “bons” o “mals”estudiants i s’instaura una mena de judici moral sobre lesseves persones, fet que condiciona, dins un context d’esco-larització obligatòria, un tracte particular tant per part deprofessors com de companys.

Cal dir que en qualsevol àmbit ens vam trobar expres-sions d’haver sentit la violència, amb confessions tant d’ha-ver-la patit com d’haver-la impartit, a familiars, companys

de classe i de feina, pel carrer. Ens trobem, d’aquestamanera, rodejats d’innumerables microviolències simbòli-ques presents en qualsevol relació, que no solament podenser rebudes, sinó també exercides. Tant si les patim com siles imposem o beneïm, sentir-les és tot un exercici querequereix certa atenció.

Sords davant la violència estructuralLa nostra ciutat, Barcelona, roman constantment, doncs,dins d’aquest sorollós brunzit. I nosaltres, que hi vivim,restem també sords davant violències que podríem qualifi-car d’estructurals, com la neteja d’allò que no s’adequa almodel de ciutat, que es vol higienitzar; quan sovint ensdetura el pas el so intermitent d’un camió de les escombra-ries o el d’una excavadora d’obra. Els helicòpters que enssobrevolen a cada manifestació ens assenyalen que enstrobem en mans exclusives d’especialistes entrenats i auto-ritzats per exercir la força en nom de la nostra seguretat.

Fins i tot en espais de protecció, com els parcs infantils,on els nens juguen recollits dins un recinte amb una tanca,podem sentir com estem sotmesos a les normatives queregulen l’activitat a l’espai públic, ja que, sense adonar-nos-en, tenim els infants limitats a moure’s dins aquesta espèciede precinte de seguretat. Quan ens creuem amb un grup deturistes que busquen el Park Güell un diumenge al matí, nopercebem mai aquests estrangers amb diners com a immi-grants. I quan després entrem al metro, ens creuem amb elsmanters i amb tot un munt de gent a qui, sota innumerablespressions administratives, ni tan sols se’ls dona l’oportuni-tat de sobreviure a la ciutat si no obtenen un segell que elsdigui qui són i a què tenen dret.

La violència estructural sona en tot moment, per exem-ple quan ens imposen que el carrer sigui un lloc de pas i node trobada amb bancs unipersonals situats estratègicament

En aquesta pàgina ila següent, tresimatges pertanyentsa propostesgràfiques iaudiovisuals de lamostra de l’ArtsSanta Mònica, on esdenunciavendiferents formes deviolència, aparents oimperceptibles,directes oestructurals.

Visions de Barcelona

36

en direccions contraposades. La violència estructural sonai es fa palesa també quan la reforma d’un barri comportal’expulsió de la gent que hi viu.

Al llibre La ciutat horitzontal. Urbanisme i resistèn-cia en un barri de cases barates de Barcelona, StefanoPortelli recull una sèrie de litigis entre els agents munici-pals i els veïns, que no es posaven d’acord en la reforma d’unconjunt de casetes de planta baixa que ja han estat parcial-ment enderrocades.

La sensació d’haver estat expulsat de casa teva perduraentre els habitants del barri del Bon Pastor. Al llibrecol·lectiu Repensar Bon Pastor s’hi recull un conjunt depropostes presentades a un concurs d’idees per un movi-ment veïnal cridat a decidir el futur del barri, un futur sensedemolicions ni reformes dissenyades des d’un despatxmunicipal. El moviment participatiu del Bon Pastor esperaencara la resposta de l’Administració. El silenci administra-tiu és també una forma de violència.

Les violències urbanístiques del RavalEl barri del Raval destaca per haver patit múltiples violèn-cies estructurals de tipus urbanístic, que recullen tant elllibre Matar al Chino, de Miquel Fernández, com el docu-mental del mateix títol que va elaborar per a l’exposiciól’Observatori de la Vida Quotidiana. Els autors posen demanifest que en les intervencions sobre el Raval emergeixla contradicció més clara entre les pretensions urbanísti-ques oficials (transformar la morfologia urbana per millorarles condicions de vida dels seus habitants) i les conseqüèn-cies efectives sobre la població que hi resideix, com l’ex-pulsió o expropiació de casa seva. Livia Motterle dona veua diferents nuclis de resistència en quatre carrers del Raval,al seu estudi etnogràfic Cartografia carnal de la resis-tència, per mostrar exemples de la vida que batega per

combatre la invisibilització a què les violències estructuralssotmeten aquest espai.

Per tant, la nostra societat està configurada per rela-cions que no restaran mai del tot ajustades, sota les qualshem d’entendre que aquest aclaparant brunzit caòtic n’ex-pressa la idea central: la violència no és una excepció ni unaccident, sinó que apareix dissolta en la vida quotidiana detots nosaltres. Els moviments caòtics de violència presentsen la nostra normalitat quotidiana passen desapercebutsper la majoria, i per això en l’exposició els vam representaramb un to agut de 16 kHz, inaudible per a molts. I aquestanormalitat no s’hauria de veure com un problema, sinó comuna solució, si la violència és font reguladora de desigual-tats.

Tot i així, és simptomàtic que les violències directes, quesón les que acostumem a trobar als mitjans informatius,siguin més visibles que les simbòliques o estructurals. Laviolència directa és l’exercida pels agents socials, pelsaparells repressius i per les multituds fanàtiques que,davant d’una incertesa que pugui ser intrínsecament dolo-rosa i tràgica, s’aferren a la imposició d’un cert univers desentit. Així, prioritzen la seguretat en lloc d’acceptar unarealitat que podria posar en perill la seva pròpia existència.

En oposició a les estratègies de seguretat i control, de ladialèctica entre el caos i l’ordre es conclou que la màximaprobabilitat d’ordre (tal com es dona en la normalitat)requereix la presència de moviments caòtics i d’incertesa,resistències i desobediències.

Bru Aguiló / Fotomovimiento

Redacció

Plans per a la nit barceloninaBarcelona creix després de les vuit del vespre, però sense planificació i, segonsmoltes veus crítiques, a les ordres del turisme. No s’ha pensat per a la nit, adiferència del que han fet altres ciutats europees. És plena de músics i de salesansioses per programar concerts en viu, però una política de restriccionsaplicada des de fa anys han portat el sector al decandiment.

L’Ajuntament va aprovar fa uns mesos un nou marc normatiu per permetre abars, cafeteries i restaurants programar música amplificada en directe sempreque s’atinguin a uns requisits de seguretat i a un control estricte del nivellsonor. És l’avançament d’un ambiciós pla per impulsar el circuit de la música enviu de petit format, a partir del reconeixement del valor cultural i sociald’aquesta oferta de lleure. La música en directe és una manifestació cultural debase amb una gran tradició entre nosaltres; apostar-hi té a veure amb el modelde ciutat.

37

REPORTATG

E

Fotos: Dani Codina

Reportatge

Clinc-clinc: és el soroll metàl·lic de les monedes quan algúles toqueja, les compta, les reparteix. Frec-frec: també hiha bitllets de cinc, i alguns –pocs– de deu. Sobretot hi haxavalla. El grup Pol Omedes Special 4tet ha fet unconcert –jazz, estàndards i alguna composició pròpia– i aracobra. Principalment del pot, tot i que el local també hi posaalguna cosa. L’aforament no dona ni per a un jornal “ètic”.Això d’ètic ho diu Albert Pons, soci de Robadors 23, on hatocat el quartet.

Barcelona creix passades les vuit, però, segons les veuscrítiques, sense planificació i a les ordres del turisme. Nos’ha pensat per a la nit, com sí que han fet altres ciutatseuropees. És plena de músics i d’espais ansiosos per progra-mar música en viu, però les restriccions inaugurades pelgovern municipal tripartit d’esquerres, desenvolupadesdesprés durant el mandat de CiU, van portar la ciutat a ladepressió.

L’equip de govern actual alerta que l’escena “està enperill” i, per salvar-la, ha llançat un nou marc legal que modi-fica la perspectiva amb què es gestionava la nit. El canvi éssubstancial: bars, restaurants i cafeteries, que abans nopodien programar música en directe amplificada de maneralegal sense que els multessin, ara sí que podran fer-ho,sempre que no superin un volum determinat de decibels,variable segons la zona, i que compleixin uns requisits deseguretat. Aquesta mesura pretén reforçar el circuit demúsica en viu de petit format, una de les expressions emble-màtiques de la cultura barcelonina.

Barcelona va passar, d’un dia per l’altre, del frenesí crea-tiu –de perfil hippy i psicodèlic– dels anys setanta, localit-zat a espais com Zeleste, al descontrol i el soroll del finaldels vuitanta. La Barcelona preolímpica vivia la nit ambabsolut caos: punks, hippies i rumberos inundaven elsracons de la ciutat.

Aquest caos dels vuitanta i dels noranta és un mitereduït ara a literatura, però que, de manera contradictòria,forma part de la marca: tot i que no existeix, encara es ven.L’escriptor mexicà Sergio Pitol relata aquesta Barcelona endirecte des del carrer d’Escudellers. El 2016 l’autor barce-loní Miqui Otero converteix la Barcelona dels noranta enRayos. Fidel, Justo, Iu i Brais –protagonistes de Rayos– vanviure la seva hilarant joventut al principi dels noranta; vanacomiadar una ciutat i en van veure néixer una altra.

Del caos a la marca, i de la marca al decandimentEl govern socialista de Maragall va posar els fonaments dela marca Barcelona. La ciutat es va transformar a poc a poc,i va deixar de ser un pis d’estudiants, amb música a alteshores i esmorzars anàrquics, per esdevenir una casa amfi-triona per a dotze milions de turistes, que busquen la Barce-lona de postal i es concentren massivament al Port Vell i alPort Olímpic, zones convertides els últims anys en focus degresca i baralles. Malgrat les repetides queixes dels veïns dela Vila Olímpica, les respostes no van començar a arribarfins a l’estiu passat, quan l’Ajuntament va aprovar signar unprotocol amb la Generalitat per assumir la titularitat i la

38

A la pàgina anterior,l’Heliogàbal, de

Gràcia, dedicat desde fa uns mesos alsrecitals de poesiapràcticament en

exclusiva.En aquesta pàgina

i la següent,actuacions musicals

en dos conegutslocals de Ciutat

Vella, el Robadors23, al carrer del

mateix nom, i l’Absenta, al carrer

de Sant Carles.

39

gestió directa del Port Olímpic, mesura que es farà efectivaa partir del 2020, quan venci la concessió actual.

L’escena musical barcelonina es va anar convertint aixíen una realitat deprimida, marcada per un model turísticinvasor, que menyspreava i empobria les sales petites. I lanit va esdevenir part integrant d’aquest model.

Una nova normativa carregada de promesesL’equip municipal actual va assumir el govern de la ciutat almaig de 2015 amb un programa que incloïa la problemàticade les sales de música. L’Institut de Cultura de Barcelona(ICUB) es va posar a treballar per desenvolupar un Pla dela música, en coordinació amb altres departaments i elsdistrictes. El pla preveu “diverses línies d’actuació per reco-nèixer el valor cultural i social de la música en viu, alhoraque es considera la seva sostenibilitat en el marc de rela-cions veïnals que garanteixin el dret al descans” dels resi-dents vora dels locals. El paquet de mesures per promourela música en viu forma part del Pla de Cultures 2016-2026,que pretén repensar la relació amb el sector cultural de laciutat durant els propers deu anys, i va ser la proposta decultura més votada en el procés participatiu del Pla d’AccióMunicipal 2016-2019 (“Decidim Barcelona”).

Com a avançament del pla, l’11 de maig l’ICUB va publi-car una circular per regular la realització de concerts demúsica amplificada en directe als establiments d’hostaleria.A aquesta nova regulació es poden acollir locals com Roba-dors 23 o el bar Absenta, que fins que no va ser aprovada

havien ofert actuacions de forma tècnicament il·legal. D’en-trada la norma va ser ben rebuda pels músics i els propie-taris de bars i restaurants, que també es podran beneficiarde la seva línia de subvencions: un total de 400.000 eurosdestinats a adequar els locals a les noves exigències d’inso-norització.

Representa una alenada d’aire fresc per a un sector que,tot i que encara no ha perdut l’escepticisme, hi veu unaoportunitat per reconstruir l’escenari de l’oci nocturn musi-cal, entès com un espai-temps amb un gran potencial per ala integració social ciutadana. I també s’aprecia positiva-ment l’oportunitat que ofereix per cobrir el buit entre lesdues opcions extremes que fins ara tenien els músics aBarcelona: tocar en acústic en un bar o bé amb amplificacióen una sala de dimensions més grans.

Robadors 23 com a símbol i resumAmb els últims aplaudiments la gent surt a la porta de Roba-dors 23 i, amb ells, els integrants del Pol Omedes Special4tet: comenten, fumen i riuen en aquest carrer del Raval.El final de l’actuació coincideix amb el tancament de lesbotigues i amb el pas dels cinèfils que van a l’última sessióde la Filmoteca de Catalunya, la de dos quarts de deu delvespre.

El trompeta, el saxofon, el contrabaix i el bateria del PolOmedes Special 4tet es reparteixen el pot. L’entrada hacostat cinc euros i hi havia unes trenta persones de públic.Quant han obtingut, al final? “Em fa vergonya reconèixer-

Plans per a la nit barcelonina

40

ho, però compensem el fet que el sou sigui escàs amb elplaer d’interpretar una música determinada en companyiad’uns músics específics. M’està malament dir-ho, perquè aRobadors 23 li tinc molt de respecte”, declara Martin Leiton,el contrabaixista. És canari i, malgrat un context laboralprecari, ha escollit Barcelona per residir-hi, fer música iviure’n. Abans havia tocat a Màlaga, Cuba, Buenos Aires,Madrid i la seva Tenerife natal.

“En un dia normal com avui hi sol haver unes trentapersones. Podríem apujar els preus, però llavors nomésvindrien estrangers. I, evidentment, si no fem concerts, nove ningú”, es lamenta Albert Pons, un dels socis propietarisde la sala Robadors 23, la història de la qual resumeix lescontradiccions de la nit musical urbana.

Robadors 23 va obrir l’any 2004, quan el carrer no eragaire cosa més que un passadís de condons usats i xerin-gues fetes servir. Ara hi ha bars cool i, a quatre passes, l’ho-tel Barceló Raval, que ofereix habitacions de fins a300 euros la nit. Des de la seva inauguració l’han tancat tresvegades “per qüestions urbanístiques i policials” i altrestantes ha tornat a obrir. Al principi del 2016 gairebé es vaproduir el quart tancament, però la normativa actual “els vasalvar pels pèls”, segons explica Pons, assegut a la mateixabarra des de la qual assisteix a la dotzena de concerts queel bar programa setmanalment.

D’aquí a una estoneta en començarà un altre: aquestavegada, de flamenc. Robadors 23, que s’ha convertit en unlocal de culte per als músics en trànsit per la ciutat, és

també un dels bars que apareixen a les guies turístiquescom a emblemàtics de la nit barcelonina.

El saxofonista obre la cartera i va guardant els diners. Esdiu Lluc Casares i és un de tants joves barcelonins que laciutat ha acabat expulsant de fet. És així com justifica quese n’anés a Amsterdam: “Allà vaig vivint de la música, peròreconec que som una generació que no estem acostumats aguanyar diners. La nostra vida és anar a tocar a aquestsllocs, passar-nos-ho bé i sobreviure com puguem.”

El destí de Lluc Casares va ser els Països Baixos, ja facinc anys, però si li surten “cosetes” aquí, agafa un vol debaix cost i torna a Barcelona. Es va graduar a l’Escola Supe-rior de Música de Catalunya (ESMUC), i va fer un màster aAmsterdam i un intercanvi a Filadèlfia. La seva trajectòriamusical es resumeix fins avui amb aquesta tríada: beques,“molta inspiració d’altres músics” i concerts a sales petites.També toca en sales grans, però són l’excepció.

Casares creu que Barcelona és en veritat una ciutatinspiradora, però també que s’hi fa difícil mostrar els fruitsd’aquesta inspiració: hi ha molts músics en competènciaentre ells i es presenten poques oportunitats de tocar endirecte en les condicions adequades.

Cap a un canvi de modelLes condicions en què les sales ofereixen música en directeva ser tema de debat intens durant els dies que van prece-dir les últimes eleccions municipals, i ara ja s’ha introduïtde ple en l’esfera de les decisions polítiques: la qüestió no téa veure solament amb les multes o amb un enfrontamententre veïns i locals, sinó que afecta el model d’oci i el mateixmodel de ciutat. Apostar per la música en directe és una deles maneres de donar suport a les manifestacions culturalsde base, i és aquí on entren en escena les sales petites i lesbandes locals.

Carmen Zapata és un dels noms de la nit barcelonina,aquesta nit que encara es troba en el camí de definir el seurumb. És gerent de l’Associació de Sales de Concert deCatalunya (ASACC) i fundadora de l’Associació de Donesde la Indústria de la Música. L’entrevisten a ScannerFM, laprimera emissora de ràdio que va sonar exclusivament perinternet a Barcelona. Zapata comparteix sofà amb MiquelCabal, director adjunt de l’Heliogàbal, la sala de Gràcia queva haver d’abaixar la persiana abans de l’estiu passat, asset-jada per les inspeccions de la policia i víctima de constantsmultes. Havia sobreviscut durant vint anys amb una llicèn-cia que no s’adequava a la seva activitat com a sala demúsica en directe.

A una pregunta de l’entrevistador de ScannerFM,Zapata respon: “Continuem vivint una precarietat alarmantque no té pinta de solucionar-se ni fàcilment ni ràpidament.Tot i que hi ha voluntats que sempre ajuden: amb voluntatpolítica és molt més fàcil canviar les coses. En aquest cas,però, qui ha de demostrar voluntat política i sensibilitatcultural alhora és el Departament d’Interior de la Generali-tat, que és qui regula els espectacles i l’activitat de les salesde concerts. I aquí, amb la policia hem topat.”

Una trentena de sales formen part de l’ASACC. CarmenZapata ens explica que l’entitat, creada el 2001, continuareivindicant que els conflictes amb les sales es gestionin desd’una perspectiva cultural i que la responsabilitat de resol-

Reportatge

En aquesta pàgina ila següent, dos barsmusicals en hores

nocturnes: LaRouge, a la Rambla

del Raval, i elRobadors 23.

Els propietaris delocals que

programen músicaen directe insisteixen

que no sónresponsables del

soroll i la gresca quees pugui crear al

carrer.

Plans per a la nit barcelonina

41

dre els problemes del carrer no recaigui en els propietaris.“Si algú crida al carrer, el propietari no en pot ser el respon-sable. Les sales ja es bunqueritzen”, afirma.

El músic, investigador i productor cultural DanielGranados, director de programació de la trobada CulturaViva, de la plataforma d’investigació cultural ZZZINC i deProducciones Doradas, assessora l’ICUB en matèria de polí-tiques musicals. Fa anys que té ficada entre cella i cella laidea que una ciutat ha de repensar què s’entén per música,per manifestació cultural, i a partir d’aquí reconèixer iimpulsar la cultura de base: protegir a qui vulgui agafar unaguitarra en un bar perquè sí, i també a qui aspiri a guanyar-se la vida amb aquesta activitat. Granados va participar enel desenvolupament de la normativa de música amplificadai en el del Pla de Cultures 2016-2026, abans esmentat, queva presentar el govern municipal a l’inici del mandat.

El bar Absenta, a la plaça del Pes de la Palla, programaregularment música en directe al soterrani. Amb la novanormativa pot fer-ho legalment. El bar està pràcticamentdesert; només trenquen la calma un fil musical a un volumtan sols un punt per sobre del silenci i les converses d’unparell de taules ocupades. Soroll blanc, que en diu DanielGranados.

Els problemes de debò venen del carrerLa nova normativa vetlla amb un rigor extrem per la salutacústica dels veïns, especialment a Ciutat Vella, Sants,Gràcia i l’Eixample, on s’estableixen “zones d’especial satu-ració d’espais de pública concurrència” en què és obligat eltancament de l’aixeta sonora a les 11 de la nit. Si hi ha unhabitatge al costat del local, es permet un màxim de nivellsonor –mesurat al dormitori de l’habitatge– de 30 decibelsentre les 7 del vespre i les 11 de la nit, i de 25 decibels enhorari nocturn, entre les 11 de la nit i les 7 del matí.

Què són 25 dB? “El silenci. Demanem la insonoritzaciódels locals perquè als habitatges propers no els arribi elsoroll –explicava Granados al diari digital Catalunya Pluralpocs dies després de la presentació de la circular del’ICUB–. Amb tot, el 95 % de les denúncies contra locals demúsica en viu no tenen relació amb la música en si, sinó ambel soroll que es genera fora de l’establiment. Ara estemconsiderant –en grups de treball formats per representantsdels districtes, dels veïns i de la Guàrdia Urbana– les mane-res d’intervenir en cas de conflicte.”

“No és la música en viu allò que genera problemes deconvivència, sinó el que passa al carrer –insistia Granados al’entrevista esmentada–. Hi ha una quantitat brutal de barsque ofereixen retransmissions televisades de partits defutbol durant els quals la gent crida ‘gol’ o surt al carrer afumar, i no passa res”.

De nit, els decibels de Ciutat Vella sembla que s’ampli-fiquin. Al centre de Barcelona conviuen algunes petitessales que programen música en directe, com ara Sidecar oRobadors 23, amb altres locals amb horaris infinits, pensatsper als turistes, actius tots els dies de la setmana: el turistaés qui té festa cada dia, qui l’endemà no matina. Poc importasi és dimarts o divendres. Ciutat Vella és el segon districtemés pobre de la ciutat, només per darrere de Nou Barris.Té una renda per capita de 14.481 euros. Alhora és –segonsdades del CIS del 2015–, juntament amb l’Eixample, el

districte amb més allotjaments turístics de la ciutat: en lesdues àrees centrals de Barcelona s’hi concentra el 55 % deles places hoteleres. La ciutat n’ha sumat gairebé 20.000 desde l’any 2005, amb 367 hotels i 27 aparthotels. Segons l’En-questa de Serveis Municipals, la preocupació número dosdels habitants de Ciutat Vella és el turisme, només superadaen ordre d’importància per la precarietat laboral.

El districte és el banc de proves de la ciutat en moltsaspectes, com el de la convivència dels veïns amb els localsde música. La regidora que el representa, la valenciana GalaPin, ha posat en pràctica polítiques destinades a disciplinarel comerç. L’última afecta a tot allò relatiu al turisme i l’oci:s’han congelat per un any les llicències a Ciutat Vella.Durant aquest període no s’obriran més hotels, bars, disco-teques, establiments de lloguer de bicicletes ni serveis d’in-formació turística. El consistori aprofitarà l’any de moratòriaper revisar el Pla d’establiments de concurrència pública,hoteleria i altres activitats. L’objectiu? “Ordenar, prioritzari minimitzar l’impacte de la seva activitat sobre els veïns”,explica Gala Pin.

Per a la regidora, l’oci nocturn és un dels problemesprincipals del districte i influeix de manera negativa en eldescans dels residents. A l’enrenou habitual dels últimstemps s’hi han afegit els rècords de l’estiu passat, amb unsíndexs d’ocupació situats en els nivells d’abans de la crisi.

Els responsables de les sales (petites, mitjanes o grans)saben que els diners parlen en anglès i que si volen aconse-guir fer ple cada nit necessiten virar la programació o

42

programar “non stop”. I, tanmateix, no tota la culpa és seva,perquè l’oferta decisiva ja no passa per les sales, sinó pelsfestivals. De qualsevol manera, l’efecte és que la seva iden-titat se’n ressent, perquè passen a oferir una amalgama d’es-tils com més variada millor. En general, les identitats quevan marcar les nits europees de cada ciutat al final del seglepassat s’han desinflat: Berlín ja no és tan techno, París notan french house. I Barcelona ja no és tan... salvatge.

Poder i atractiu dels festivalsUna part cada cop més important d’aquests turistes –és unatendència a l’alça– venen expressament a Barcelona moti-vats pels festivals de música d’estiu. El Primavera Sound –lameitat del seu públic és foraster–, el Sónar, el Cruïlla. Lafórmula és senzilla: sessions de bandes maratonianes icentenars de barrils escopint cervesa.

Aurelio Santos deixa clar que no el veurem mai estal-viar per a un abonament de tres dies d’aquest estil. Fa mésde vint anys que està vinculat a l’escena de la música en viude Barcelona, coordinant concerts. “La gent, sobretot elsmés joves, són capaços de treballar i estalviar per aconse-guir els abonaments de 200 euros de fins a dos i tres festi-vals cada estiu, però durant la resta de l’any no es veuenamb ànims per consumir música en directe”. Ho diu molest,gairebé enfadat, aixecant el to de veu.

És el coordinador i speaker de les WTF Jam Sessionsdel Jamboree, el club de referència del jazz a Barcelona; laveu del “Thank you for respecting live music” que repeteix

cada dilluns des de fa més de quinze anys. “El model d’ocimusical que s’ha fomentat es basa en els festivals –explica–.En comptes d’apostar pel consum regular de música ensales petites, tot s’ha concentrat en l’espai i el temps. Lagent aconsegueix la seva dosi de jazz al Festival de Jazz deBarcelona, la de música indie al Primavera Sound i la d’elec-trònica al Sónar. Vol evasió, mostrar-se, construir-se unaidentitat. Si no vas al Primavera, no ets ningú.”

Aurelio Santos pertany al col·lectiu de freaks –així esqualifica a ell mateix– que escolten i presencien concertsde música en directe quatre o cinc vegades la setmana. “Jono veig que a Barcelona es tracti la cultura com el que és: undels dinamitzadors més importants de qualsevol civilització.Pel que fa a la nova normativa, és com receptar paracetamolper al dolor d’un traumatisme causat per un xoc a 200 quilò-metres per hora”, conclou.

La vida continua a l’HeliogàbalDamunt de la persiana del bar Heliogàbal, al carrer deRamón y Cajal de Gràcia, encara s’aprecia –pintada en estilde grafit– l’últim cartell del festival que organitzen a l’estiu,coincidint amb les festes del barri. De la porta fa temps quehan desaparegut veïns i no veïns aguantant una cervesa icargolant un cigarret darrere l’altre. Fa molts dies que lasala no es queda petita i supera –vet aquí un dels seusproblemes– la seva limitada capacitat de 39 persones. Ambla cancel·lació dels anglesos Crushed Beaks el mes de generd’ara fa un any, l’Heliogàbal va anunciar l’aturada temporal

Reportatge

Josep Tomàs

Divendres de poesiaa l’Heliogàbal,

l’emblemàtic localdel carrer de Ramóny Cajal que espera

encara la sevaoportunitat dereintegrar-se

plenament al mónde la música en viu.

43

de la seva activitat com a bar musical. Coincidint amb l’en-trada en vigor de la normativa sobre música amplificada, elmaig, el local tancava també l’àrea de bar.

L’establiment, erigit en protagonista d’una reclamaciócompartida per molts altres locals de Barcelona, va anun-ciar que es veia obligat a tancar almenys fins al setembre. Elmotiu del tancament era la falta d’una llicència d’activitatsadequada, cosa que feia que les inspeccions policialsacabessin sempre amb multa. Mentre s’esperava la novanormativa no hi havia cap més solució que tancar. L’Helio-gàbal –premi Ciutat de Barcelona de 2012– cancel·lavatambé tota la programació especial de celebració del seuvintè aniversari. “Els ingressos del bar no són prou gransper cobrir les despeses generades, i per això l’única sortidaés tancar”, van destacar en aquell moment els responsablesde l’Heliogàbal. La notícia arribava després que el local deGràcia organitzés un concert a la sala Razzmatazz (“Pagar lamulta”: el títol no enganyava) amb què va recaptar prop de16.000 euros, gràcies a la col·laboració de bandes amigues id’una xarxa de suport envejable. Amb aquesta quantitat vapoder cobrir una bona part dels gairebé 22.000 euros deldeute acumulat amb l’Administració.

Malgrat el tancament els propietaris de la sala van trobarla manera de trampejar la situació: van mantenir viu el CicleRonda a la Sala BeCool, que a ells els va servir com a botsalvavides durant els mesos de penúria, i als seus seguidorscom a vàlvula d’escapament. I van aconseguir que la llumtornés a brillar darrere la persiana de l’Helio. En efecte, el

local va anar obrint de manera intermitent durant algunscaps de setmana, fins a les darreries de l’any, per acollir la18a edició del seu cicle de poesia trimestral. I fins i totprogramant algun concert ocasionalment.

Cal recuperar el vessant integrador de la nitA la capital portuguesa hi viu un català que ha dedicat laseva tesi doctoral a repensar la gestió de la nit barcelonina.Jordi Nofre, sociòleg i investigador de la Universidade Novade Lisboa, va guanyar el 2009 el premi Joventut, de l’Agèn-cia Catalana de la Joventut, pel treball L’agenda culturaloculta, que aquell mateix any l’havia fet mereixedor del títolde doctor pel Departament de Geografia Humana de laUniversitat de Barcelona.

A la seva tesi, Nofre defensava que la nit barceloninahavia estat “expressament oblidada” per l’Administració.“Moltes vegades, les polítiques d’actuació fan referència ala ciutat de dia, mentre que la ciutat de nit queda segregadaen termes espaciotemporals”, assenyalava. Nofre es referiaa un panorama nocturn orquestrat: “La nit de Barcelona haestat utilitzada per les administracions públiques com unaestratègia i com un mecanisme d’higienització moral, cultu-ral, social i també de política de la ciutat. Hi ha un doble jocde l’Administració en connivència amb les elits que gover-nen la nit a Barcelona perquè, bàsicament, genera moltsdiners a través dels sistemes impositius i de recaptaciótributària.”

Jordi Nofre, que actualment participa en un procés derevitalització del port de Lisboa, ens amplia en videoconfe-rència alguns d’aquests conceptes. “Barcelona és només ocii lleure; ja no hi ha indústria. Els empresaris són els qui defi-neixen el model, no ja de turisme, sinó fins i tot de ciutat”,afirma, contundent. Però es pot fer front a aquest modelamb voluntat política, en opinió del sociòleg. “¿Per quèl’Ajuntament continua destinant diners públics a la promo-ció de la Barcelona turística i s’oblida dels circuits culturalsunderground i dels músics joves, que permetrien subsistirals locals més petits?”, es pregunta.

Si l’ús nocturn de l’espai públic és inseparable de lanostra cultura, expliquem-ho: Jordi Nofre imagina la posadaen marxa d’uns crèdits de l’ESO on s’eduqués sobre la utilit-zació de la nit i de l’espai públic, el control dels seus riscos,el respecte als veïns i al mobiliari urbà... “La manca deprojecte de nit a Barcelona fa que estigui socialment moltsegregada –continua–. La nit llatina es troba en un lloc, la

””Apostar per la música endirecte és una manera dedonar suport a les

manifestacions culturalsde base; té a veure ambel model de ciutat.

Plans per a la nit barcelonina

jazzística en un altre, la xinesa en un altre, els nois magri-bins pugen a Mataró amb tren. La nit és un espai-temps queestà totalment per descobrir com a àmbit d’integració social.La meva pregunta és: si veiem que l’oci nocturn és rendiblei alhora una oportunitat d’integració social, per què l’Ajun-tament no obre discoteques públiques amb una programa-ció diferent?”

La invenció de l’alcalde nocturnEl saxofonista del Pol Omedes Special 4tet, Lluc Casares,torna sovint a Barcelona, des d’Amsterdam, per tocar enlocals com Robadors 23 o el Jamboree. Encara que va esco-llir el seu destí com a excusa per pivotar cap als EstatsUnits –el conservatori local ofereix un programa d’inter-canvi–, sembla que la capital dels Països Baixos l’ha seduïtcom a llar. Ens explica que “a Amsterdam hi ha més locals

que ofereixen música en directe (bars, sales petites),mentre que els establiments oficials (auditoris, sales deconcerts) es beneficien d’un públic més regular. El consumcultural és més alt”.

Al contrari que Barcelona, la ciutat holandesa fa anysque pensa en la seva vessant nocturna; la nit s’ha planificati entès com l’espai de socialització i expressió cultural ciuta-dana inclusiva a què es referia Nofre.

Una de les aportacions pioneres que Amsterdam ha fetal model d’oci nocturn és el concepte del Night mayor, oalcalde de la nit, com a figura mediadora que s’encarrega degestionar i millorar les relacions entre els empresaris, elsveïns i l’Ajuntament. Una de les primeres propostes de l’ac-tual alcalde nocturn d’Amsterdam, Mirik Milan, ha estatampliar l’horari de les sales del Barri Roig, que obriran lesvint-i-quatre hores del dia i programaran exposicions, xerra-des o música en directe també de dia. El model té tant d’èxitque ja s’està reproduint en ciutats com París, Zuric o Tolosa.

Casares no és pas pessimista sobre el futur dels queviuen de les actuacions en directe a sales petites. Consideraque, si la música és bona, l’escena se salvarà i se’n podràviure. “Si tenim cura de la música, ella també ens cuidarà anosaltres”, assegura.

44

En aquesta pàgina i a l’anterior,

el saxofonista del PolOmedes Special

4tet, Lluc Casares,tocant al Jamboreede la plaça Reialamb diferentsformacions.

””A Amsterdam la nits’ha planificat i entèscom un espai de

socialització i expressiócultural inclusiva.

Reportatge

Josep Tomàs

Gerardo SantosPeriodista

Construint l’Ajuntamentde parets de vidreEl govern municipal de Barcelona treballa en un seguit de línies per donar alsciutadans més accés a la informació sobre els afers públics, com a base perimpulsar la participació col·lectiva en la seva gestió. La posada en marxa del’Oficina de Transparència i Bones Pràctiques, de la Bústia ètica i del portal webde Transparència són algunes de les actuacions engegades amb aquest objectiu.Es prepara també un codi ètic de conducta que vincularà els càrrecs electes il’alt personal municipal. Així mateix, des de l’estiu es treballa en la revisió de lesnormes reguladores de la participació ciutadana en els assumptes públics. Lanormativa que s’està desplegant va més enllà del que demana la Llei detransparència, accés a la informació pública i bon govern que va aprovar elParlament de Catalunya l’any 2014.

45

DOSSIER

Patossa

Presentació del’Oficina per la

Transparència i lesBones Pràctiques, elnovembre del 2015.D’esquerra a dreta,el seu director JoanLlinares, el tinentd’alcalde Jaume

Asens i dosmembres del consellassessor de l’oficina:Simona Levi, d’Xnet,i el periodista DavidFernàndez, exdipu-tat de la CUP, que vapresidir la comissió

parlamentàriad’investigació del

Cas Pujol.

El Parlament de Catalunya va aprovar el desembre de 2014la Llei 19/2014, de transparència, accés a la informaciópública i bon govern amb els vots a favor de CiU, ERC, PSCi PP. S’hi van abstenir Iniciativa i Ciutadans, i la CUP hi vavotar en contra. El juny de 2015, durant el seu discurs d’in-vestidura, l’alcaldessa Ada Colau parlava d’un Ajuntamenten què “la gent se senti protagonista”, i engrescava els veïnsa implicar-se en el disseny i l’avaluació de les polítiquespúbliques per fer-les més transparents: “Volem un nou Ajun-tament amb parets de vidre, perquè sense informació peral ciutadà no hi ha democràcia possible”, afegia la novabatllessa. La Llei de transparència no va entrar en vigor alsmunicipis catalans fins al gener de 2016, ara fa un any.

Però la intenció municipal de posar a l’abast de la ciuta-dania una sèrie de dades d’interès públic existeix des de2010, quan el consistori presidit per Jordi Hereu va presen-tar la proposta del que després seria el servei municipald’open data o dades obertes. D’ençà d’aleshores, el portald’internet que acull aquest servei ha reunit fins a 330 data-sets –paquets de dades–, segons informa la comissionadade Tecnologia i Innovació Digital de l’Ajuntament, Fran-cesca Bria.

Tot i que el volum de dades comença a ser considera-ble, des de l’Associació d’Arxivers de Catalunya reclamenmés coordinació a l’hora d’establir una metodologiaconjunta per classificar, integrar i estandarditzar la docu-mentació, ja que fa molt de temps que duen a terme aquestafeina i, de vegades, veuen com es doblen els recursos i la

informació disponibles al portal de l’Ajuntament i a l’arxiumunicipal.

També és necessari que el format en què es troben lesdades sigui reutilitzable, és a dir, que es tracti de fulls decàlcul –no documents PDF–, per possibilitar l’anàlisi compa-rada amb altres dades i representar-les millor, apunta laperiodista especialitzada en tecnologies de la informacióKarma Peiró: “Volem els arxius originals, no la interpretacióque en faci l’Administració”, conclou.

Oficina per la Transparència i les Bones PràctiquesEl novembre de 2015 el govern municipal va presentar l’Ofi-cina per la Transparència i les Bones Pràctiques (OTBP),que a través de la seva eina digital, el portal de la transpa-rència, ha de ser el primer garant del govern amb parets devidre que va anunciar Colau al seu discurs d’investidura.

L’oficina depèn de l’àrea de Drets de la Ciutadania,Participació i Transparència, dirigida per Jaume Asens: “Latransparència ens fa més dèbils com a govern, perquè l’opo-sició sap on som en cada moment, amb qui ens reunim, quèfem; una informació que evidentment els és molt valuosa.A la vegada, però, ens fa més forts”, resumeix Asens.

El màxim responsable de l’OTBP és Joan Llinares,gerent de recursos municipals. Bregat en temes de corrup-ció, Llinares va ser qui va ocupar la direcció del Palau de laMúsica un cop descobert el frau de Fèlix Millet a la institu-ció: “L’oficina té una funció dinamitzadora i d’elaboració,juntament amb els serveis jurídics municipals, de la norma-

46

Dossier

Albert Armengol

47

tiva que s’està desplegant per garantir els principis de trans-parència i de bones pràctiques”, assegura.

Aquesta normativa, que va més enllà del que demana lamateixa Llei 19/2014, segons diu Llinares, va preveure lacreació d’un Consell Assessor de la Transparència quedonés suport a l’oficina i n’audités la feina. El consell estàformat per dotze persones, majoritàriament provinents delmón associatiu i la societat civil, que no cobren ni un europer la seva comesa. En destaquen noms com els d’ItziarGonzález, David Fernàndez, Josep Ramoneda, FrancescTorralba, Miguel Ángel Mayo, Gestha (el Sindicat de Tècnicsdel Ministeri d’Hisenda) o Simona Levi.

Precisament el col·lectiu a què pertany l’activista digitalSimona Levi –Xnet, que van actuar com a acusació popularen el cas Bankia i són els responsables de la iniciativa15MpaRato– ha estat l’encarregat de dur a terme el serveide Bústia ètica.

La bústia és un instrument que s’ofereix a la ciutadaniaperquè pugui denunciar, a través seu, qualsevol comporta-ment il·lícit de l’Administració o d’altres agents amb garantiatotal d’anonimat i protecció gràcies al protocol d’encriptacióde programari lliure TOR: “La feina ha estat tecnològica i haconsistit a modificar els protocols tècnics en tota la infraes-tructura de l’Ajuntament, però també hem hagut de dur aterme una labor educativa sobre aquesta nova manera de fer,que comporta un autèntic canvi cultural”, assegura SimonaLevi. S’han introduït altres protocols de traçabilitat mitjan-çant els quals els denunciants podran seguir els passos que fa

la seva acusació, cosa que assegura un retorn de l’Adminis-tració al ciutadà, que també podrà denunciar si la seva queixas’està portant endavant de manera correcta: “Intentem que lagent es faci càrrec de la seva denúncia, que sen’apoderi –assegura Levi–. Hi ha d’haver maneres perquè laparticipació no sigui un martiri. La vigilància ciutadana no etpot devastar la vida.”

Des de l’Oficina per la Transparència admeten que s’hatrigat més del compte a posar en marxa els serveis i a apli-car les normatives. Es preveia inaugurar la bústia aquestmes de gener, tot i que al desembre van acabar les darreresproves tècniques, entre les quals proves de resistència aatacs de hackers i a filtracions originades des de l’exterior.Segons el director de l’OTBP, Joan Llinares, es va demanara entitats i persones que intentessin trencar les barreres deseguretat per verificar que eren infranquejables.

Un codi de conducta generalDel codi ètic de conducta només se’n coneix l’avantprojectepresentat el mes de març passat. El govern del municipi haestat buscant el màxim acord entre grups polítics i societatcivil per tirar-lo endavant: “És com una constitució –sosté elquart tinent d’alcalde, Jaume Asens–. L’haurà de complirtothom i, per tant, volem que tothom l’aprovi.” La tramita-ció definitiva va començar al desembre i culminarà alPlenari municipal de febrer. D’aquesta manera, de cara almarç l’Ajuntament haurà posat en marxa les seves duesprincipals eines de transparència i bones pràctiques.

Transparència i participació

Ajuntament de Barcelona

Reunió del consellde barri del FortPienc del 14 dedesembre passat, ones va tractar eldesenvolupament dela prova pilot de pressupostosparticipatius al’Eixample. Aquestdistricte i el deGràcia són elsprimers on s’imple-menta, amb caràcterde prova, el procésparticipatiu on laciutadania fapropostes i prendecisions sobrel’aplicació delspressupostos municipals en diver-ses àrees.

48

El codi servirà per evitar i denunciar els conflictes d’in-teressos, les incompatibilitats, els viatges injustificats o larecepció de regals que superin els cinquanta euros: “A dife-rència d’altres codis ètics que només són declaracions deprincipis i, per tant, brindis al sol, el nostre va més enllà del’ètica –manté Jaume Asens–. Es tracta d’un autèntic codide conducta que, si es compleix com es preveu, tindrà unsefectes positius molt clars.”

El codi s’adreça a tots els càrrecs electes, al personaldirectiu del Consistori, als òrgans de govern de les entitatsmunicipals vinculades i, fins i tot, al personal eventual del’Ajuntament i les entitats municipals vinculades que ocupinllocs de confiança o d’assessorament.

No sempre la mala praxi política ha estat castigada; alcontrari. Convé recordar la multa de tres mil euros que elTribunal Suprem va imposar a l’ONG Acces Info Europel’any 2012 per haver preguntat a l’Executiu espanyol quinesmesures havia adoptat per lluitar contra la corrupció.Després que el Govern del PP va engegar el portal de latransparència a escala estatal, la directora d’aquesta ONG,Helen Darbishire, en va criticar el funcionament: “Perquèun país sigui transparent, cal un canvi cultural.”

Smart city enfront de sobirania tecnològicaLa comissionada de Tecnologia i Innovació Digital, Fran-cesca Bria, sosté que l’economia digital actual es basa en lesdades. És per això que la major part estan concentrades enmans de molt poques empreses, que acostumen a ser delram tecnològic, bancs o companyies d’assegurances: “Vivima l’època del Far West de l’economia digital: les dades són elpetroli del segle XXI”, assevera.

La comissionada Bria assumeix que encara queda moltcamí per recórrer i informa que el Consistori està encontacte amb altres equips de govern de ciutats com

Londres, Nova York o Hèlsinki, per compartir experiènciesen aquest camp. “Hem d’avançar més enllà de les dadesestàtiques, referides a un temps passat, per controlar lesdades dinàmiques de la ciutat, és a dir, les que ens parlen entemps real de la mobilitat o dels nivells de contaminació,per exemple –explica–. Unes dades que són útils per algovern de la ciutat i que han d’estar a l’abast de l’Ajunta-ment perquè pugui millorar els serveis.”

El govern municipal va presentar el mes d’octubre el plaBarcelona Ciutat Digital 2017–2020. Transició cap a la Sobi-rania Tecnològica, amb un pressupost de 65,6 milions d’eu-ros. Un pla que buscarà guiar la transformació digital del’Ajuntament establint estàndards de codi obert i progra-mari lliure. “Hem establert un clàusula que obliga que totesles dades generades pel contracte amb un proveïdor externi les activitats que se’n derivin (neteja, il·luminació,bicing...) s’hauran de mantenir públiques, perquè són d’uti-litat pública”, informa Bria.

Cal, doncs, segons la comissionada, diversificar l’econo-mia digital perquè no estigui “en mans d’unes quantescompanyies, com passava amb la idea de la smart city, queposava la tecnologia al davant de tot per fer negoci”. La clau,per a Bria, rau a abocar els esforços digitals de l’Ajuntamenten la contractació de serveis a pimes catalanes. “Per aixòen el nostre pla digital destinem deu milions d’euros a lacompra pública innovadora, cosa que implica transformarles relacions de l’Ajuntament amb els proveïdors perincloure-hi les pimes”, explica.

Que les dades deixin de ser només una eina de negocisuculent per al sector privat i tinguin un retorn públic seriaun primer pas per assolir la sobirania tecnològica. Però nohi ha sobirania sense apoderament social. Molts ciutadansdesconeixen què se’n fa, de les seves dades personals.“L’economia digital viola sovint els seus drets bàsics de

Dossier

Punt d’informació almercat de la

Concepció perfomentar laparticipació

ciutadana en laprova pilot dels pressupostosparticipatius,al districte del’Eixample.

Albert Armengol

Transparència i participació

49

privacitat –sosté Bria–. Aquí hem d’intervenir, per garantirque els ciutadans siguin realment els únics amos de lesseves dades”. Més enllà d’això, Bria apel·la a la necessitatque l’Ajuntament exerceixi el seu lideratge públic per deter-minar les prioritats a l’hora de posar la tecnologia al serveidels ciutadans.

El procés participatiu Decidim BarcelonaEl primer exemple que posa Francesca Bria quan se lipregunta sobre com s’haurà de construir el lideratge públicde les polítiques municipals a través de la transparència i latecnologia és el procés participatiu que va ajudar a elaborarel Pla d’Acció Municipal (PAM) 2016-2019 i que es va iniciarl’octubre de 2015 amb el nom de Decidim Barcelona. Elresponsable de projectes de la Federació d’Associacions deVeïns i Veïnes de Barcelona (FAVB), Joan Maria Soler,valora l’esforç positivament: “Hi ha hagut una voluntat clarad’endegar processos participatius per part de l’Ajuntament,amb una intensitat que no s’havia vist fins ara.”

Més de 15.000 persones van assistir als tallers i trobadespreparatoris, però el gruix de la participació es va dur aterme a través del portal d’internet Decidim Barcelona, que

va registrar 24.000 altes: “Mai hi havia hagut un PAM ambuna participació real de la ciutadania”, assegura la comis-sionada Bria. Per la seva banda, Joan Maria Soler, des del’experiència en participació de la FAVB, relativitza les xifresi valora l’experiència com a “quantitativament poc reeixida”,ja que només un 2,4 % dels ciutadans hi van prendre part.

Es van recollir 10.860 propostes de ciutadans, entitats iassociacions per incloure al PAM, de les quals, finalment, sen’hi van incorporar 8.142. Segons Soler, el retorn d’algunespropostes incloses al pla està sent una mica limitat: “Es vancrear moltes expectatives (el procés va durar molt i va serintens) i en casos concrets s’ha creat frustració. Propostesque van recollir molts vots després han estat interpretadeso cuinades d’una manera massa suau”. Soler posa l’exem-ple del cobriment de la Ronda de Dalt, que és la propostaque més vots va recollir sobre la problemàtica i que, segonsell, l’Ajuntament ha enfocat d’una manera molt light, assig-nant uns terminis massa llargs. Interrogat en referència aaixò, Joan Llinares assumeix que si el retorn no ha estat eldesitjat és per raó de les prioritats pressupostàries i noperquè s’hagi renunciat a cobrir la via, intenció que segueixintacta, assegura.

Gràfics interactiusdel webdecidim.barcelonaque informen sobrediferents aspectesdel procésparticipatiu que esva dur a terme perelaborar el Plad’Acció Municipal2016-2019.El primer mostra elrepartiment depropostes segonsl’origen, i quines esvan incorporar alseixos del pla; elgràfic de sota, al’esquerra, informasobre les entitats iciutadans que vanparticipar de formaactiva en el procés;el de la dretarepresenta elnombre depropostes perhabitant que es vanregistrar en cadadistricte, i el nombrede suports que vanrebre.

50

No hi ha solucions màgiques per enfortir la participació,però Soler apunta a l’autogestió dels espais públics: “Japodem fer meravelles participatives, però si la gent no fadel seu barri un lloc de trobada no hi haurà manera d’acon-seguir-ho –afirma–. Equipaments, casals i centres cívicss’haurien d’autogestionar tant com fos possible; les personeshan de tenir la sensació que són les protagonistes realsd’aquests espais, i no pas uns simples usuaris o clients.”

Des de l’estiu està en marxa el procés de revisió de lesnormes reguladores de la participació ciutadana a la ciutat.Joan Maria Soler explica que la FAVB forma part de lacomissió impulsora del procés i anuncia que, malgrat queés molt aviat per treure’n conclusions, la federació portaràa debat les seves exigències històriques en participacióciutadana: “Consellers de districte escollits directament perla ciutadania, capacitat per endegar iniciatives legislativespopulars (ILP), fer consultes vinculants als veïns i descen-tralització del govern de la ciutat. Els districtes han de tenircapacitat de decisió real en molts temes que ara tenenvedats, com per exemple en l’àrea d’urbanisme”, afirmaSoler. El director de l’Oficina per la Transparència, JoanLlinares, també assumeix que tot plegat encara està moltverd, però apunta que la participació “s’haurà de basar en elcompromís dels gestors de retre comptes a la ciutadania”.

L’informe Transparència, accés a la informaciópública i bon govern, del Síndic de Greuges, de juliol de2016 –la Llei 19/2014 atribueix al Síndic la competència peravaluar-ne el compliment– situa Barcelona com la ciutatcatalana de més de 50.000 habitants més transparent enconcepte de publicitat activa, és a dir, en el dret ciutadà aaccedir a la informació pública. El Laboratori de Periodismei Comunicació per a la Ciutadania Plural de la UAB tambéavalua anualment la transparència de tots els ajuntamentscatalans. Al qüestionari de 2016, l’Ajuntament de Barcelonacompleix satisfactòriament els 52 indicadors analitzats.

Un dels exemples més clars del canvi de tarannà muni-cipal és l’apartat del portal de Transparència –desenvolupatper Civio– en què es poden consultar en format obert i ambvisualitzacions interactives els pressupostos municipals desdel 2013 fins a la proposta de pressupost de 2017, o quepermet de descarregar-se en Excel totes les factures comp-tabilitzades a l’Ajuntament durant l’any 2015.

Caldria preguntar-se quin poder real tindria el poble sitots els ajuntaments posessin a disposició de la ciutadaniaaquesta informació i si la gent s’hi interessés. Una últimadada: l’empresa privada que més diners va facturar a l’Ajun-tament l’any passat va ser Fomento de Construcciones yContratas (FCC), amb 116.155.886,43 euros. Ara, l’Oficinaper la Transparència i les Bones Pràctiques és l’encarregadad’auditar el presumpte frau de 800.000 euros d’FCC al’Ajuntament en el servei de neteja.

La societat exigeix administracionsmés democràtiques, transparents iparticipatives. Un element clau deles polítiques de transparència i bongovern és facilitar l’accés delsciutadans a la documentació quecustodien i gestionen els arxiuspúblics.

Joaquim Borràs GómezArxiver en cap. Direcció del Sistema Municipald’Arxius de Barcelona

Els arxius,agents actius detransparència

Dossier

51

D’esquerra a dreta,dependències del’Arxiu Municipaldel Districte del’Eixample i salade consulta generalde l’Arxiu Històric dela Ciutat.A la pàgina següent,treball ambdocuments a l’ArxiuMunicipalContemporani.

Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona

Transparència i participació

Al segle XXI els arxius han esdevingut, més que mai, sinò-nim i essència de la memòria i els drets de les persones i elspobles. Al llarg de la història els arxius s’havien mogut entreels límits de la recerca històrica i l’arsenal de proves docu-mentals de l’Administració, però el tombant de segle vasignificar un canvi real en les estructures socials i en lamanera de concebre la vida, un canvi al qual els arxius nohan estat aliens, amb una democratització de la memòriamés inclusiva i participativa i amb una contribució real al’accés a la informació com a element clau de les polítiquesde transparència i bon govern.

Actualment la societat exigeix administracions mésdemocràtiques, transparents i participatives, davant ladesconfiança cap als governants i els múltiples escàndolsfinancers. Això comporta disposar d’informació veraç i siste-mes de gestió documental que permetin accedir amb facili-tat a les fonts primàries, ara sense reserves ni raconsamagats.

La normativa aplana el camí Els darrers anys sembla que els vents són favorables a lespolítiques de transparència i accés a la informació a la majo-ria de països del món, com ho demostra el fet que s’haginadoptat lleis i procediments per defensar i impulsar el dretde la ciutadania a controlar les actuacions dels governs i,naturalment, a conèixer com es gasten els impostos.

Les recents lleis de transparència, accés a la informaciói bon govern, promulgades en l’àmbit català i en el marcestatal espanyol, estableixen els requisits legals mínims quecal complir per assegurar una gestió pública honesta. Totesdues lleis tenen una estructura semblant i regulen unaàmplia relació de matèries o àmbits d’incidència del dretd’accés de les persones a la informació i la documentaciópública, encara que són d’especial rellevància els aspectesrelacionats amb la publicitat activa i l’accés a la informaciósol·licitada pels ciutadans.

Concretament, la Llei 19/2014, de transparència, accésa la informació pública i bon govern de Catalunya recorda endiferents punts del seu articulat l’obligatorietat que els enspúblics estableixin sistemes integrats de gestió de docu-ments, informació i dades que permetin la interoperabilitatentre administracions, la localització de qualsevol documento informació i la vinculació automàtica de cada document oconjunt de dades al seu règim d’accés i publicitat (art. 19.3).

En l’àmbit municipal va ser significativa l’aprovació –finsi tot abans que entrés en vigor alguna de les lleis esmenta-des– del Reglament d’accés a la documentació municipal del’Ajuntament de Barcelona (2014), que garanteix el dretdels ciutadans a la consulta de la documentació pública detota l’Administració municipal. A més a més, fa compatibleel dret d’accés a la informació amb altres drets o interessosde les persones físiques que s’han de preservar. El regla-

Carme Garcia Navarro

Dossier

ment és també actual, ja que esmenta explícitament que elsciutadans tenen reconegut el dret d’accedir als documentsd’un expedient en tràmit i, d’acord amb la legislació estatali autonòmica, ja no és necessari que es personin en l’as-sumpte en condició d’interessats. A més, no s’obliga elciutadà a saber si l’expedient està en tràmit a les depen-dències municipals o custodiat en un arxiu.

Per una bona gestió documental En aquest escenari nou és essencial constatar que nomésamb un sistema de gestió de documents es poden incre-mentar la rendibilitat i l’eficàcia de la informació que sesubministra, ja que no cal reelaborar els recursos d’infor-mació com en altres plataformes. Les dades reals que esfaran accessibles es troben als expedients i documentscustodiats en repositoris segurs, amb valor d’autèntics ifiables. El sistema de gestió de documents proporcionainformació per a la transparència amb una visió integradorai pràctica.

L’objecte sobre el qual el sistema de gestió de docu-ments ha d’operar no són ja només els documents o expe-dients en un sentit tradicional. Ara les funcions de captura,registre, classificació, descripció, conservació o destrucciós’han d’aplicar també a qualsevol altre recurs d’informació,com ara bases de dades, continguts web i altres actius inclo-sos en els sistemes d’informació.

Avui en dia, com a requisit de transparència i eficàciaadministrativa, les administracions públiques han de treba-llar amb models i estàndards de sistemes de gestió per faci-litar les operacions de control dels documents des delmateix moment que es creen i durant tot el seu cicle devida. Aquestes pautes de gestió són indispensables pertransmetre la informació de manera segura i controlada, enel marc de l’administració electrònica, amb les plataformesdigitals que asseguren la disponibilitat i el control dels docu-ments i els seus continguts.

L’Arxiu Municipal de Barcelona treballa amb un modelintegrat per gestionar, recuperar i tractar de forma homo-

gènia els arxius electrònics emmagatzemats en una plata-forma digital, un sistema pensat per facilitar-ne la conser-vació i l’accés segur.

L’aportació professional dels arxivers Hi ha diverses maneres de considerar la regulació de l’accésa la documentació o informació, ja que no és una cosa exclu-siva d’un col·lectiu de l’Administració pública. En la majoriade casos estem cridats a l’entesa els juristes, els adminis-trativistes, els tecnòlegs i els arxivers.

Fonamentalment, la identificació i l’avaluació de lessèries documentals continua sent una aportació imprescin-dible de l’arxivística, disciplina que és a la base de lespropostes que es fan a les comissions encarregades d’apro-var els criteris d’accés i seguretat a les sèries documentals.Aquest aspecte està molt regulat en l’àmbit autonòmiccatalà i en el de l’Ajuntament de Barcelona, que a partir deles noves funcions de les respectives comissions d’Accés,Avaluació i Tria Documental fa un pas definitiu incorporantels principis, els supòsits i la metodologia necessaris perdeterminar el règim d’accés als documents.

Quan abans ningú no es mostrava preocupat per l’accésa la documentació o en parlava poc, sembla que els arxiverssí que començàvem a prendre consciència de la magnituddel tema i enteníem que era la nostra responsabilitat arti-cular procediments i garanties per facilitar-ne la consulta;almenys pel que fa als arxius situats sota la nostra custòdiai responsabilitat. De fet, al nostre país, la Llei de procedi-ment administratiu anterior (article 37 de la Llei 30/1992)només esmenta l’accés quan es refereix a arxius i registres,i condicionat a una sèrie de supòsits molt restrictius, comara ser part interessada en els assumptes corresponents otrobar l’expedient tancat.

El camí és llarg, però l’hem començat a ferActualment l’Ajuntament de Barcelona treballa en un seguitde línies per donar als ciutadans més accés als assumptespúblics i participació en la seva gestió. Els projectes detransparència i rendició de comptes (amb el portal deTransparència, la Bústia ètica i l’Oficina per la Transparèn-cia i les Bones Pràctiques, entre altres mesures) són algu-nes de les actuacions engegades amb aquest objectiu.

Paral·lelament, ha creat el Consell Assessor per a laTransparència per seguir i debatre les polítiques de trans-parència de la corporació. El consell està format per repre-sentants de l’acció ciutadana i dels departamentsmunicipals implicats, entre els quals s’ha inclòs com amembre el director de l’Arxiu Municipal.

L’accés lliure als arxius enriqueix el nostre coneixementde la societat, promou la democràcia, protegeix els drets dela ciutadania i millora la qualitat de vida (Declaració Univer-sal sobre els Arxius de la Unesco, 2010).

Carme Garcia Navarro

52

53

El 16 de març de 1978 Aldo Moro, ex-primer ministre d’Ità-lia i líder de la Democràcia Cristiana, va ser segrestat perles Brigades Roges, un grup terrorista d’ideologia marxistaleninista, quan es dirigia al congrés dels diputats. Uns sismesos més tard van abandonar el seu cos sense vida a la ViaCaetani, entre l’oficina del seu partit i la del Partit Comu-nista Italià. Aleshores Loretta Napoleoni (Roma, 1955) teniavint-i-cinc anys i encara no era conscient de quin impactearribaria a tenir aquest fet en la seva vida. “Una amiga mevade la infància era membre de les Brigades Roges i la vanarrestar el 1978 després del segrest. Durant els trenta-cincanys que va estar a la presó, sempre m’hi vaig mantenir encontacte”, m’explicava el mes d’octubre passat, una estonaabans de participar al cicle de conferències “D.O. Europa”,al Born Centre de Cultura i Memòria. De fet, en aquellmoment, entre els universitaris de la capital italiana erahabitual debatre sobre democràcia i lluita armada.

Napoleoni va decidir encaminar la seva vida professionalvers l’economia i després de formar-se a la Universitat La

Sapienza de Roma, a la London School of Economics i a laUniversitat Johns Hopkins de Washington va treballar per adiversos bancs d’Europa i dels Estats Units. Però, malgratque ja havia passat més d’una dècada, dues preguntes en elseu subconscient reclamaven resposta: “Per què la mevaamiga havia esdevingut una terrorista? Per què les Briga-des, que feien el reclutament entre amics i familiars, mai novan venir a buscar-me a mi?” I el 1992, quan aquesta forma-ció italiana va proclamar el final de la lluita armada, va deci-dir canviar la seva trajectòria laboral i investigar el món delterrorisme.

Convertida avui en una de les principals expertesmundials en filosofia i finançament del terrorisme, Napo-leoni afirma haver trobat resposta a aquestes dues qües-tions. D’una banda, la seva amiga estava convençuda queItàlia vivia una democràcia bloquejada; de l’altra, les Briga-des van considerar Napoleoni una persona massa indepen-dent per formar part de les seves files. Els terroristes, abansi ara, necessiten gent submisa. Però encara ha arribat a una

Loretta Napoleoni, una de les màximes expertes mundials en terrorisme,considera que l’Estat Islàmic ha vingut per quedar-se i que no hi ha cap mésremei que negociar-hi políticament. L’analista va participar el mes d’octubrepassat, al Born, al cicle de conferències “D.O. Europa”.

EN TR

ÀNSIT

Maria CollCodirectora de la revista Valors

Loretta Napoleoni

“Vivim en un desert ètic”

Dominique Faget / AFP / Getty Images

En trànsit

54

conclusió molt més profunda i tràgica: “Des dels anyssetanta fins ara la base del terrorisme no ha canviat: matargent.” I, per més que canviïn els noms dels grups armats, lahistòria i els errors a l’hora de combatre’ls es repeteixen.

En la darrera dècada Napoleoni ha aconsellat diversosgoverns en matèria de contraterrorisme i des de fa tempsadverteix que “l’Estat Islàmic ha vingut per quedar-se il’única solució és la negociació política”. Per tant, lipregunto què sent quan alguns líders mundials s’entesten acombatre aquest grup anunciant reiterats increments detropes a Síria. La resposta d’una dona tenaç, lluitadora iautora de dos llibres de referència en la matèria com Econo-mía canalla (Paidós) i El fénix islamista (Planeta deLibros), sorprèn: “Estic molt cansada d’aquesta història.Faig un treball del qual no obtinc cap resultat. Parlo,explico, faig previsions i ningú no m’escolta. Em diuen quesempre parlo de catàstrofes i mai de coses positives”.

La seva veu, que encara conserva la cantarella típicadels italians malgrat que actualment viu entre Londres iMontana (Estats Units), es fa més arrossegada. “A la dècadadels setanta els ciutadans s’enfrontaven al problema delterrorisme. Avui pensen que ja es resoldrà, encara que lasituació és més crítica. La societat té una mirada moltsimplista de la realitat i viu en un món de negació,d’il·lusions, virtual”, em diu, assenyalant el mòbil que tésobre la taula.

No es tracta d’una investigadora madura encallada enuna joventut enyorada. Napoleoni ha estat sempre críticaen cada moment i contundent en l’exposició de les sevesopinions. Una valentia que ara reclama a tothom: “L’aten-ció de la societat civil actualment és momentània, perquèestà confosa. El moviment d’ocupació de Wall Street vadurar quatre dies... Per què no hem seguit manifestant-nos?Els governs sempre han estat uns cínics; això no és capnovetat, però abans la societat els tenia controlats, mentreque avui sembla que res no ens importa.” I, de cop, m’etzibauna de les seves prediccions, una d’aquelles que els governs,per la responsabilitat que hi tenen, no volen sentir: “Lasituació encara pot ser pitjor. Avui, per la relació que hi haamb Rússia, el perill d’una guerra a Europa és més gran que

fa deu anys. Hem de vigilar.” Al llarg de tota la conversa noli puc arrencar ni un bri d’esperança.

El negoci del tràfic de personesLa visita a Barcelona de la periodista i economista formavapart d’una sèrie d’actes programats arreu per presentar elseu darrer llibre, Traficantes de personas (Paidós). Unvolum, resultat d’una investigació de més de deu anys, enquè Napoleoni denuncia com l’Estat Islàmic i altres grupsterroristes africans, després de prosperar amb el negoci dela cocaïna, ara es financen mitjançant el contraban, elssegrestos de turistes i cooperants occidentals i, ja a partirdel 2015, amb la venda de refugiats; un negoci rendible iil·limitat. Fa un decenni una persona pagava 7.000 dòlars aun traficant per portar-lo des de l’Àfrica occidental fins aItàlia, però ja el 2015 amb aquesta suma només es cobria elpetit tram Turquia-Grècia. El 90 % dels tres mil immigrantsque, de mitjana, van arribar cada dia al Vell Continentdurant l’hivern del 2016 ho van fer a través de màfies.

En aquesta obra Napoleoni denuncia de forma contras-tada com els governs ens presenten “l’absurd mite que ensmovem cap a una Europa cada vegada més integrada i igua-litària”, quan allò que de debò es manifesta és la manca derespecte que tenim per la dignitat humana. Mentre que ungovern europeu paga 10 milions d’euros per un ciutadàsegrestat, una altra persona abona 7.000 euros per arribara Europa i sobreviure. “Els actuals mercaders d’homes idones no són diferents dels comerciants d’esclaus del segleXVIII ni dels colonitzadors del XIX o els nazis del XX: tots ellsvan creure que podien disposar lliurement de la vida delsaltres.” Sembla, doncs, que no hem prosperat gaire. De fet,segons la investigadora italiana, tan sols en un aspecte: “Lahumanitat només ha evolucionat en termes materialistes,però no morals. Avui a qui guanya diners se li justifica qual-sevol acció. Vivim en un desert ètic.”

La investigadora, però, no només es basa en dades perposar sobre la taula la trama del negoci del terrorisme, sinóque també entrevista segrestats i segrestadors. Històriesdirectes i punyents a través de les quals ens presenta elspunts grisos d’un complexa xarxa mundial. La seva no ésmai una mirada simplista. Per exemple, sobre els segresta-dors, recorda que generalment es tracta de “víctimes delsistema”, persones que tenen en la il·legalitat el seu únicmodus vivendi, tot i que això no pot justificar la realitzaciód’actes inhumans.

Quan li comento com ha de ser de dur portar a termeuna investigació d’aquesta magnitud, respira fondo i, al capd’uns segons de silenci, confessa: “He tingut momentsd’abatiment. Jo no treballo per al present, sinó per deixartestimoni d’aquesta bogeria a les generacions futures. Peròsi la situació no canvia em dedicaré a una altra cosa.”

Esperem, però, que s’ho repensi. Si callen les veus inci-sives i crítiques com la de Loretta Napoleoni, la necessàriareacció de la societat civil davant de la barbàrie, aquestabarbàrie sobre la qual ella ens adverteix, estarà una micamés allunyada.

Pere Virgili

Loretta Napoleonidurant la seva

intervenció al ciclede conferències“D.O. Europa”, elmes d’octubrepassat, al Born

Centre de Cultura iMemòria.

A la pàgina anterior,obrint l’article, una

dona sahrauí caminapel desert de portesenfora del camp de

refugiats 27 deFebrer, a Tinduf, enuna imatge presa el

març de 2011.

55

LLIBRES

L’Ajuntament de Barcelona acaba depublicar un nou llibre de fotografia, onla ciutat és l’absoluta protagonista. Comel seu títol ja anticipa, es tracta d’unconjunt de 170 fotografies realitzadesamb rodets analògics sensibles a la lluminfraroja, que l’ull humà no percep deforma natural.

El seu autor és Søren Berenguer, unjove fotògraf barceloní a qui agradaexperimentar a partir de tècniquestradicionals, que ja ens havia sorprèsamb el seu llibre Barcelona vertical,editat el 2014 i compost íntegramentper fotografies panoràmiques no ensentit horitzontal, com estem habituatsa trobar, sinó verticals.

Ara, en una nova experimentació,reprèn la fotografia i les càmeres analò-giques i treballa amb rodets de pel·lículasensible a la llum infraroja. Aquestallum, de longitud d’ona superior a lavisible per l’ull humà, produeix unesimatges diferents de les que capta latradicional fotografia en blanc i negre.Els cels esdevenen més foscos i encanvi les fulles i la vegetació en generaladquireixen unes tonalitats blanquesque les apropen als paisatges nevats.

A partir d’aquests efectes generals,Søren ha imaginat –somniat– una novaBarcelona. En un treball de llarga

durada ha anat redescobrint, per a ellmateix i per a tots nosaltres, una sèriede paisatges urbans que, tot i serperfectament identificables, apareixencom a molt diferents, un fenomensemblant al que es produeix quancontemplem fotografies nocturnes, onpaisatges quotidians semblen tambérenéixer.

Les imatges són en general méscontrastades i en certa manera tenenun aspecte nocturnal o de la llum fredade la matinada, cosa que els dona uncert aire d’encanteri, una màgia benparticular, de conte de fades. Contribu-eix probablement a aquesta percepcióel fet que en tot el llibre no apareix niuna sola persona. Les estàtues són lesúniques figures que donen una referèn-cia antropomòrfica al relat. Habituatscom estem a la visió d’aquests espaisurbans absolutament saturats de turis-tes i altres passavolants, l’impacte queprodueix aquesta absència de personesresulta considerable. Això ens indicatambé els durs horaris del fotògraf i lesmoltes matinades que deu haver dedi-cat a captar aquestes imatges de silencii soledat.

D’altra banda, cal destacar queSøren té una especial habilitat –un ullfotogràfic, com se sol dir– per trobarenquadraments diferents, singulars. Perconstruir imatges que sorprenen i capti-ven alhora per la seva originalitat iforça.

Aquest és un llibre dedicat plena-ment a la imatge. Té només unespoques línies d’introducció de l’autor iun breu però incisiu epíleg firmat pelcronista de la ciutat, Lluís Permanyer,que diu: “En acabar aquest recorregut,llarg, torbador i ben personal, tan benguiats per la càmera de Søren Beren-guer, no es pot tenir cap altra sensacióque la d’haver descobert una Barcelonaque reconeixem, però que mai nohavíem vist amb aquest perfil.” Aques-tes paraules són un encertat elogi per aun treball fotogràfic que utilitza enginyi imaginació per ajudar-nos a redesco-brir la ciutat amb una gran forçapoètica.

Barcelona infraroja. La ciutatencantadaFotografies de Søren BerenguerEditen: Ajuntament de Barcelona iSøren Berenguer180 pàginesBarcelona, 2016

Josep Maria Cortina

Somnisfotogràfics sobreBarcelona

Després de La ciutat captiva (1714-1860) i La ciutat expansiva (1860-1900), Ròmul Brotons i Segarra enspresenta la història convulsa dels deuprimers anys del segle XX, que obririenel pas de Barcelona cap a la modernitat.La ciutat trasbalsada ens explica, anyper any, la crònica de la ciutat a travésdels esdeveniments que marcarienl’evolució social i política d’una metrò-poli que havia passat per les fites relle-vants de l’enderroc de les murallesmedievals (1854-1873), la planificacióde l’Eixample (1859) i l’annexió delspobles del Pla (1897), i que amb l’Ex-posició Universal de 1888 volia posar-seen el mapa de les grans urbs europees.

Brotons, amb un esforç divulgatiumolt acurat, fa un repàs de l’evolució dela ciutat i dels principals esdevenimentshistòrics que s’hi produeixen a través deplànols, gràfics, dibuixos i acudits depremsa, anuncis comercials, fotografiesi material històric. Tota aquesta docu-mentació ajuda a construir un relatentre didàctic i periodístic que esllegeix com una narració que ordena iaclareix la història dels deu primersanys del segle passat. Amb l’arribada deles noves indústries, els avenços tecno-lògics, els nous invents i l’energia elèc-trica, el canvi de segle augurava unavida millor per als barcelonins. Però lescoses no van ser així.

La ciutat trasbalsada. Barcelona1901-1910Autor: Ròmul Brotons i SegarraEditen: Ajuntament de Barcelona iAlbertí Editor208 pàginesBarcelona, 2016

Enric H. March

El difícil camí capa la modernitat

56

Llibres

La narració “Bèsties embalsamades”acaba així: “Com tampoc ningú no s’hacuidat d’averiguar de quina manera elpromès se va prendre la mort d’aquestabèstia, perquè l’objecte del presentquadret ha estat presentar alguns tipusi no d’amoïnar al llegidor contant-li tafa-neries.” L’autor, Emili Vilanova, ensadverteix de les característiques delsquadres de costums que ell conrea: unstranches de vie, més propers deldiorama literari que del conte pròpia-ment dit. No hi busquin, doncs, tafane-ries (si els en calen, comprin-se elLecturas), sinó el dia a dia modest, ruti-nari, somort, dels barcelonins del seutemps, la segona meitat del segle XIX.Per aquesta raó, Enric Cassany va triarcom a títol Escenes barcelonines per aaquesta antologia, títol també d’un llibrede 1886 del mateix Vilanova. No s’equi-voquin, que després tot són plors.

A “En lo balneari” (1891), unararesa en Vilanova, hi ha el negatiu detota la seva obra. En aquesta narraciósatiritza el món de la burgesia queenraona en castellà, afectada, melin-drosa i més cursi que una col, moltallunyada del poble menut que solretratar als quadres. Perquè Vilanova,nascut el 1840 i barceloní del carrer

Basea, defensa la petita Barcelona,menestral, senzilla, crèdula, tradicional,bonhomiosa, aliena a les modes i alsnous costums propis de la modernitat.Entre ells, la irrupció del castellà en lavida quotidiana de Barcelona, quedurant dècades ha estat només la llen-gua de la tropa, els funcionaris i elsxanxes (els municipals, una deformacióde Sánchez). A “Reflexions d’un porter”(1887), el porter es plany que a tota lacasa de l’Eixample que vigila ell és l’únicque enraona en català. A “Perladillo”(1889), escriu sobre un andalús: “Sabiad’una capital famosa i molt vividora[Barcelona] que els que hi acudienparlant castellà hi trumfaven millor queels de la terra i hi manaven més quetots.” Per a Vilanova, el castellà és “lallengua dels dominadors que imposenmultes, renyen, castiguen i cobren”.

Tot aquest món pretèrit i desapare-gut, el catedràtic Antoni Vilanova(nebot-net de l’escriptor) l’explicamagistralment i per peces menudes aEmili Vilanova i la Barcelona del seutemps (Quaderns Crema, 2001).Encara que Vilanova mor el 1905 i laprimera casa enderrocada de la ViaLaietana (dita llavors de la Reforma) ésdel 1908, Vilanova viu desolat i ambamargor l’anunci de la desaparició delscarrers que ell estima. A “En Parladé”(1891), Vilanova malparla de l’impulsorde la Reforma, deguda, segons apunta, a“petits desoris de la vida privada, amiserables desequilibris vulgars entre logastat i lo guanyat, i a vegades, també, agrans passions, a ingratituds massafortes, a desamor o felonies i traïcionsd’una dona pensamentera i antoixada?”.“Por el amor de una mujer”, com cantaJulio Iglesias, insinua Vilanova que es vaobrir la Via Laietana. Tot és possible.

En Vilanova hi retrobem els aires deRobert Robert, Juli Vallmitjana i NarcísOller. Tots quatre van retratar amb màmestra aquella Barcelona que deixavaenrere la vida plàcida de petita ciutatemmurallada, entotsolada i domèstica,i s’endinsava en les incerteses de lamodernitat.

Escenes barceloninesAutor: Emili Vilanova (tria d’EnricCassany)Edicions Proa456 pàginesBarcelona, 2016

Enric Gomà

Els bons costumsd’Emili Vilanova

Després del desastre colonial de1898, el govern de l’estat sobreviviaamb una monarquia desprestigiada i unsistema anacrònic de partits polítics quees repartien el poder periòdicament. ACatalunya, amb una economia sotmesaa una pressió fiscal abusiva que li impe-dia créixer i una cultura atacada des detots els fronts, el panorama era desola-dor. La reacció a aquest estat de cosesva produir la consolidació del catala-nisme i l’anarquisme, l’aparició delrepublicanisme modern, l’anticlerica-lisme, el feminisme i la presa de cons-ciència obrera, a l’hora que s’implantavael populisme lerrouxista i un enfronta-ment social i polític sense precedentsque exposava els ciutadans al perillconstant de les bombes, la intervenciómilitar i els estats de guerra, i quedesembocaria en la Setmana Tràgica(1909), amb la crema de convents il’execució de Ferrer i Guàrdia.

Malgrat tot, el ritme i el creixementde la ciutat no s’aturen. L’Eixamples’expandeix, s’obre la Via Laietana,Horta és annexionada (1904) i es colo-nitza la serra de Collserola amb l’avin-guda del Tibidabo. Les festes de laMercè es consoliden i les bombes noeviten que els barcelonins es divertei-xin. Mentre les classes populars es fanseu un Paral·lel cada cop més ple deteatres i de barraques de fira, la burge-sia freqüenta el Liceu, els teatres delcentre de la ciutat i l’hipòdrom de CanTunis, que en caure en desús al final dela dècada es convertirà en el lloc ons’exhibirà el primer vol amb avió(1910). D’aquells anys són també elsprimers parcs d’atraccions al Tibidabo il’American Park, i el naixement de lapassió pels esports, com el ciclisme, elmotociclisme, l’automobilisme, les rega-tes, la natació, el tenis i el futbol.

La dècada acaba sense soroll debombes i sabres, i creixent urbanística-ment i econòmicament malgrat lestraves i els escàndols de la majorialerrouxista a l’Ajuntament. En l’horitzó,les dècades següents ens portaran laBarcelona cosmopolita de la GranGuerra, l’Exposició del 1929 i la procla-mació de la República. Però tot això jaens ho explicarà Ròmul Brotons enpropers llibres.

57

El Bruno s’escapa i em desespero. Surto corrents a buscar-lo. És divendres, cap de setmana de Sant Joan. Em veigengolida per un embús monumental i una alegria col·lectivadesenfrenada. Cotxes tot terreny, vanettes, motos, RenaultTwizy summament excitats per moure’s, recollir, fer male-tes. Tocar el dos ves a saber on. Nenes amb faldilles prisa-des i mitjons fins als genolls carregades amb pesadescarpetes d’anelles. Xavals caçant els darrers pokémons ambels amics de l’escola. Mares joves, guapes, felices. Papàspletòrics d’energia. Jo sóc un personatge fora de lloc ques’obre camí a contracorrent frustrada per no poder cridar“Bruno, Bruno, vine aquí”. Esquivo els cotxes aparcats alvoltant de la Creu de Pedralbes i entro a la plaça del Mones-tir. Un parell de turistes fent fotos i més nens amb motxillesvermelles saltant els graons amb salvatge entusiasme.Escolto el repic de les campanes i em torço el turmell ambles llambordes del paviment. Arribo al parc de l’Oreneta iaquí sí que crido i ploro i no em veu ningú. Maleeixo ladesobediència del meu gos. El gen creuat que fa que el meulabrador sigui tan poc labrador. Arribo a la glorieta que enun temps passat va acollir enamorats benestants de famí-lies de renom, abandonada i grafitejada avui, on el Brunoacostuma a parar-se i ensumar fins a llepar el que mai vullesbrinar què és, a rematar el seu plaer aixecant la pota.

Surto del parc. Em pregunto què farà el Bruno si enso-pega amb una femella de porc senglar disposada a tot perdefensar els seus cadells, una d’aquestes mares que baixenamb tota la família a buscar el sopar pels contenidors.

Veig la Ronda bloquejada en els dos sentits i m’alleujasaber que jo no marxaré. Que aquí sóc una rara avis que noabandona el barri quan hi ha dos dies de festa. Creuo el pontamb aquest soroll invasiu i sense fi que envolta tots elsxalets de la zona. Passo per davant de la gasolinera, deltúnel de rentatge, del Punt Verd i del garden center buit declients. M’angoixo imaginant el Bruno creuant el carrer.Recordo la placa que mai es va intentar arrencar amb el meunúmero de mòbil gravat. Evoco la seva docilitat, les sevesgrans llepades que m’empastifen la cara en els moments enquè sento que el traeixo. Quan li netejo l’orella amb otitis, lirasco la ferida que li supura, el vacunem. Quan van néixerels meus fills i va saber que perdia un lloc.

Torno a plorar. Penso que haig d’anar a casa a dissenyarun pòster i empaperar tot el barri. Ho faig. El majestuós capdel Bruno mirant endavant i un “ES BUSCA” en InterestateBlack Condensed cos 135. Enganxo la impressió al voltantde la universitat i a no sé quants fanals. Camino sota elsemocionants pins dels jardins de William Shakespeare.Recorro el rierol artificial on està prohibit banyar-se i on elBruno el Desobedient es capfica a arrossegar-nos unavegada i una altra. Arribo a les cavallerisses dels Güell idavant la mirada impertèrrita d’una parella de japonesosenganxo el DIN A4 als maons color caldera. Els ulls negresdel Bruno al costat de la llengua bífida del drac d’en Gaudí.I és ara quan em pregunto si no deu estar prohibit això quefaig. Enganxar pòsters d’algú que estimes i has perdut. Emsento sobtadament abatuda. Torno a casa arrossegant elspeus. Veig baixar una monja amb hàbits marrons i em qües-tiono allò de la clausura. Em creuo amb un grup d’homesamb cara d’èxit en plena happy hour. Desitjo que marxintots. Que s’acabi la maleïda operació fugida. Que el barri esbuidi dels que viuen i dels que no viuen a Pedralbes. Sonael meu mòbil.

El Bruno està bé. A la carretera de les Aigües. Amb duesnoies que em demanen permís per continuar amb ell el seurunning. Els dono permís i les gràcies.

Gaudeixo cada segon del llarg pont de Sant Joan. Delbuit rere la histèria. Del dolç abandó en què queda el meubarri. Amb el Bruno a casa.

EL R

ELAT

Eva Blanch

Ulls negres,llengua bífidaDesitjo que marxin tots. Que s’acabila maleïda operació fugida. Que elbarri es buidi dels que viuen i delsque no viuen a Pedralbes.

Òscar Tusquets

58

Editorial

59

La población mundial ya es mayoritariamente urbana y cadavez lo será más. En el futuro las ciudades acumularán unaconcentración demográfica nunca vista hasta ahora, y tantola felicidad como la creatividad y la eficiencia de todosnosotros dependerán en buena medida de si somos lobastante hábiles para dotarnos de un hábitat que no pierdala escala humana. Es más, el futuro de la especie pasa porla ciudad, que es ahora mismo uno de los principales instru-mentos de progreso de que disponemos para hacer frente alfuturo. Y, con todo, el cambio de época que vivimos nos obli-gará a refundar el concepto.

El margen de un gobierno municipal a la hora de dirigirel curso fluctuante de una ciudad tiene unos límites. Eldesorden inherente a cualquier acción espontánea no sepodrá regular nunca de manera completa desde la Admi-nistración, ni tampoco sería deseable. Allí donde no lleganlas leyes ni la ordenanza municipal, la vida encuentra grie-tas para afirmarse y someternos a tensiones inéditas y anuevas contradicciones. Hoy más que nunca hay que reha-bilitar la vida en las ciudades antes de que impere la ley delmás fuerte.

Cuando el espíritu mercantilista y especulador parecedominar en Barcelona con más fuerza que nunca, la ciudadnecesita redoblar esfuerzos para garantizar derechos funda-mentales, como los de acceso a la vivienda y a un espaciopúblico libre de coacciones. A lo largo del año 2016 el Cole-gio Oficial de Arquitectos de Cataluña organizó el Congresode Arquitectura, un acontecimiento que no se celebrabadesde 1996. De todas las jornadas y debates que se mantu-vieron salió un compromiso ciudadano orientado a losnuevos valores de participación, igualdad y sostenibilidad.

Los ciudadanos vivimos asediados por múltiples violen-cias, sean estructurales o simbólicas, que nos fuerzan a vercomo normales y cotidianas situaciones intolerables, peroque ya forman parte de inercias muy difíciles de corregir.Hablamos de la gentrificación, la pobreza energética, las

deficiencias de movilidad, el ruido, la segregación, la turis-tificación del espacio público, etc. En respuesta a todosestos factores desestabilizadores, que ponen contra lascuerdas a una parte importante de la población urbana, seformula lo que se ha denominado “derecho a la ciudad”, underecho de derechos que reúne un mínimo imprescidiblede garantías para sus habitantes.

El derecho a la ciudad no se refiere al derecho a vivir enella, que obviamente posee cualquier persona, sino a lacapacidad de acceder a los servicios básicos y a un espaciopúblico compartido que deben tener quienes ya formanparte del tejido urbano. Allí donde la ley espontánea delmercado no sea capaz de asegurarlo, se alcanzará por fuerzaa través de la urbanidad, la ética de la ciudad, que no esotra cosa que el conjunto de herramientas colectivas de quese dota una comunidad para poder convivir en un mismoespacio. Si el urbanismo es competencia de las autoridades,la urbanidad dependerá de los ciudadanos, porque nospedirá un sentido de comunidad que solo puede construirsea partir de la generosidad colectiva.

Este derecho es inviable sin unos correspondientesdeberes de ciudadanía. El sentido de urbanidad no se puedelimitar al ejercicio de la buena educación, ni reducir a unconjunto de normas para circular correctamente por lascalles, sino que reclamará también visión colectiva: respetopor la diferencia, empatía social, conciencia ecológica y lavoluntad de participar en la gobernanza colectiva. Ciudadlibre y abierta, sí, pero con la finura de la urbanidad.

El derecho a la ciudadBarcelona Metròpolis

Vicente Zambrano

60

Fotos: Pere Virgili

ENTR

EVISTA

Michele Catanzaro

Isabelle Anguelovski, investigadora en ecología política

“Inversores poderosos se han apropiadode la agenda ecológica”La creación en los barrios de parques urbanos, cinturones verdes y corredoresecológicos atrae a inmobiliarias de lujo y a nuevos habitantes con un poderadquisitivo mayor que el de los residentes históricos. El aumento de los preciosde la vivienda acaba desplazando a la población original: es el frustrantefenómeno conocido como “gentrificación verde”.

Entrevista

61

El parque del Poblenou de Barcelona es un proyecto quetodo el mundo querría detrás de su casa: un gran pulmónverde en un barrio popular con pasado. Sin embargo, laaparición del parque está teniendo efectos inesperados. Elnúmero de habitantes con educación universitaria haaumentado en un 700 % en un radio de cien metros alrede-dor del equipamiento. Y se ha reducido el número de losresidentes de edad avanzada y de los inmigrantes del surdel mundo. También han aparecido viviendas de lujo y losprecios de la vivienda se han disparado. En resumen, lapoblación que tenía que beneficiarse del parque se ha vistodesplazada en favor de nuevos habitantes más ricos, másjóvenes y más blancos.

Este caso es el ejemplo más clamoroso en Barcelona deun frustrante efecto boomerang: la “gentrificación verde”.La creación de parques urbanos, cinturones verdes, corre-dores ecológicos, etc., atrae a nuevos habitantes con mayorpoder adquisitivo y a inmobiliarias de lujo. El aumento delos precios de la vivienda acaba desplazando a la poblaciónoriginal de clase baja. Las comunidades marginadas luchanpara que sus barrios sean más verdes, pero cuando alcanzanlo que reivindicaban se ven expulsadas nuevamente a entor-nos menos atractivos.

El fenómeno se ha dado en el nuevo cinturón verde deMedellín (Colombia), en el restaurado frente marítimo dePortland (Oregón, Estados Unidos) y en el flamante HighLine (un parque emplazado en un antigua vía de trenelevada) de Nueva York, entre otros lugares. Es como si losmecanismos más agresivos de la economía de mercadohubiesen puesto a su servicio el ambientalismo, la sosteni-bilidad y la lucha contra el cambio climático.

“Antes, el factor económico era contrario al factorambiental, pero ahora los grandes grupos inmobiliarios sabenaprovechar la agenda verde de las ciudades”, afirma IsabelleAnguelovski (Reims, Francia, 1978), investigadora en ecolo-gía política del Instituto de Ciencia y Tecnología Ambientalesde la Universidad Autónoma de Barcelona (ICTA-UAB).Anguelovski, que después de detectar casos de “gentrifica-ción verde” a ambos lados del océano se ha convertido en laexperta de referencia del fenómeno, trabajó en la Sorbona, enHarvard y en el Instituto de Tecnología de Massachusetts(MIT), antes de establecerse en Barcelona en 2011. En 2013recibió el Premio Nacional de Investigación al Talento Jovende la Generalitat de Cataluña. Durante los próximos cincoaños analizará el proceso en cuarenta ciudades de todo elmundo, en el marco del proyecto Greenlulus (Green LocallyUnwanted Land Uses: usos verdes del suelo no deseadoslocalmente), financiado con 1,5 millones de euros por laUnión Europea (Consejo Europeo de Investigación, ERC). Lainvestigadora espera encontrar también casos de éxito en losque se haya logrado conciliar justicia y naturaleza en lasciudades. Estas experiencias pueden ser valiosas para gestio-nar los próximos candidatos a la gentrificación verde enBarcelona: el parque del cajón ferroviario de Sants y lassupermanzanas. Anguelovski está asesorando al Ayunta-miento de la ciudad sobre este tema.

Usted se define como investigadora activista: ¿qué significa?Significa entender en profundidad las realidades socialesque estudio y contribuir a la resolución de algunas de las

tensiones más agudas. En Boston trabajé en Dudley, unbarrio marginalizado que ha sufrido durante décadas incen-dios provocados para vaciar pisos alquilados, acumulaciónde basuras y desinterés de los inversores. Las comunidadesafroamericanas, afrolatinas y de Cabo Verde se movilizaronpara mejorar la calidad del barrio. Trabajé con ellos y lestransmití los resultados de mi investigación. En Barcelonano he tenido un papel tan activista: con dos hijos pequeños,es complicado. Pero siempre comparto información con lasorganizaciones que estudio, organizo talleres, escribo en laprensa. Y también estoy trabajando con el Ayuntamientopara evitar la gentrificación verde en las supermanzanas yen los jardines de Sants.

¿Siempre ha combinado investigación y participación enprimera línea?A los dieciséis años aproveché el castellano que habíaaprendido en el instituto para viajar a Cuba con la ONGSodepaz, de Madrid. Me sorprendió mucho el tema de ladesigualdad en el desarrollo. Durante la carrera [de Cien-cias Políticas en el instituto Sciences Po Lille (Francia)] y elmáster [en Cooperación en la Sorbona] viajé a menudo aAmérica Latina en proyectos de cooperación. Más tardetrabajé con Oxfam sobre cómo las mujeres se enfrentan alos impactos de la explotación minera: fue mi primercontacto con la injusticia ambiental. También fundé unaONG que hacía consultoría a comunidades indígenas afec-tadas por la minería.

¿Desde entonces se dedicó a estudiar la relación entrejusticia y medio ambiente?Algunos años más tarde, en 2006, empecé un doctorado enel MIT sobre la resolución de conflictos entre malhechoresambientales y comunidades afectadas. El resultado fue unlibro que se publicó en 2012 [Neighborhood as refuge:Community Reconstruction, Place Remaking, and Envi-ronmental Justice in the City (Barrios como refugios:reconstrucción de comunidades, rediseño de lugares y justi-cia ambiental en las ciudades)] en el que se comparan loscasos de tres barrios: Dudley en Boston, Sant Pere i SantaCaterina en Barcelona y Cayo Hueso en La Habana.

¿Qué comparten Barcelona, Boston y La Habana?Me había dado cuenta de que muchas poblaciones margi-nalizadas se movilizan para hacer trabajos ambientales:limpian terrenos, crean espacios verdes, realizan tallerescon material reciclado, trabajan la energía renovable. Esosucede en comunidades que no tienen nada que ver unascon otras. Quería entender por qué y cómo se movilizan lascomunidades históricamente estigmatizadas y marginadas,pero no comparando barrios de la misma ciudad, sino situa-ciones políticas muy diferentes.

¿Por qué eligió Barcelona como caso de estudio?Ya en el año 2000 había visitado la ciudad y había paseadopor sus barrios. Desde entonces volví varias veces y fuisiguiendo su desarrollo urbano. El objetivo de mi trabajo eracomparar los movimientos en tres entornos distintos: unademocracia establecida y con un alto grado de desarrollourbano –Boston–, una democracia joven y con un desarro-

62

Entrevista

llo intermedio –Barcelona– y un régimen autocrático pocodesarrollado –La Habana.

¿Qué tienen en común los movimientos medioambientalesde los tres casos?Tras realizar ciento cincuenta entrevistas, puedo decir quemucho. Las experiencias de desatención vividas por la gentede estos barrios generan una conexión entre las personas ylos lugares. Crean una especie de doble conciencia: enprimer lugar la de los problemas que se sufren, pero para-dójicamente también un sentido de pertenencia y comuni-dad, el orgullo de vivir en aquel barrio. De aquí emerge unsentido de responsabilidad, un interés en mejorar la calidaddel ambiente urbano y un crecimiento personal, también enpersonas sin educación o profesión formalizada. Los objeti-vos de los movimientos son rehacer el entorno y reforzar suidentidad. El cuidado del medio ambiente es una herra-mienta para alcanzar otras finalidades: se busca la recupe-ración ambiental, pero también protección frente al racismoo las drogas, el establecimiento de una especie de pobladourbano. Los barrios se convierten en refugios, en santuariosseguros; este un aspecto muy importante, especialmentepara los más jóvenes.

¿Cómo se concreta en Barcelona esta idea del barrio comorefugio?Me centré sobre todo en el Forat de la Vergonya [el Agujerode la Vergüenza, un espacio degradado largamente reivin-dicado por los vecinos, junto al mercado de Santa Caterina,en Ciutat Vella]. Pese a los conflictos con la municipalidady entre los grupos implicados, se logró un espacio gestio-nado por los ciudadanos, con diversidad social y cultural,tiendas locales, etc. Ahora las cosas han cambiado. El Foraty las viviendas sociales son una especie de manzana segre-gada del resto del barrio. En torno a él hay un gran cambiosocial: no se abren tiendas de productos para los residentes,sino tiendas de arte, clubs de fumadores, alquileres de biciseléctricas y bares con patatas bravas a ocho euros. Laapuesta por la marca Barcelona, la disminución de la parti-cipación ciudadana durante el mandato del alcalde Trias yla crisis han contribuido a hacer que los únicos inversoresen el barrio sean foráneos. Se han construido nuevos hote-les para atraer turismo, pero hay pocas viviendas de alqui-ler y la mayoría son de ocupación turística. También hay quereconocer que la gente que estaba al frente de las luchasdel Forat ha envejecido o se ha marchado. En cualquiercaso, ya están surgiendo nuevos activismos.

Tras mudarse a Barcelona se interesó en las iniciativascontra el cambio climático impulsadas desde la base.Sí. Fui investigadora principal de TESS, un proyecto euro-peo que pretendía medir en seis países el impacto de inicia-tivas comunitarias en movilidad, comida, energía y residuos.En Barcelona estudié asociaciones, cooperativas y empresascomo Can Masdeu, La Col, Can Batlló, Trèvol, L’Ortiga, TotaCuca Viu, Granja Aurora, Som Energia...

¿Cómo nace la idea de la “gentrificación verde”?Apareció hacia el final de mi trabajo de campo para el libro.Muchos activistas me decían: “Hemos luchado por limpiar

nuestro vecindario, que estaba contaminado y descuidado;finalmente disponemos de infraestructuras ambientales, yahora nos damos cuenta de que el barrio atrae a inversoresy nuevos residentes”. Había gente que aseguraba que siponían un jardín comunitario más, tendrían que irse al cabode cinco años, o que su barrio ya era bastante verde. En elForat de la Vergonya pusieron arena en el suelo para evitarque se instalaran terrazas. Muchos movimientos dejaban delado la justicia ambiental para interesarse por la vivienda. Yentonces me di cuenta de la contradicción y la paradoja a laque se enfrentaban aquellas personas. La literatura cientí-fica al respecto era muy incipiente: había algunos casos deestudio individuales muy específicos.

¿Cuándo empieza este proceso en Barcelona?Los primeros casos documentados son de finales de los añosnoventa: por ejemplo, la Vila Olímpica. También estoypensando en investigar casos de los ochenta, como losparques de Joan Miró y de la Espanya Industrial, pero haypocos datos.

¿Y cuáles son los puntos calientes en la actualidad?En primer lugar, los jardines de la Rambla de Sants, dondealgunos residentes ya sufren porque sus viviendas son másvisibles para los turistas y, además, está el precedente delHigh Line de Nueva York. En segundo lugar, las superman-zanas: yo formo parte del grupo de estudio creado por elAyuntamiento para mitigar sus posibles efectos negativos.Pero también hay casos como el del paseo de Sant Joan, queno ha sido nunca un entorno de bajos ingresos, pero quepadece supergentrificación, es decir, el desplazamiento dela clase media por personas de ingresos aún más altos.

¿La gentrificación verde es el resultado de una estrategiaconsciente de los grupos inmobiliarios?Las empresas son perfectamente conscientes del poder delverde. En Vancouver, poderosos constructores publicitanedificios de lujo con jardines comunitarios en su interior.Las grandes agencias inmobiliarias de Alemania anuncianpropiedades en Barcelona haciendo hincapié en lo verde.En cualquier caso, no se trata solo de la construcción o lareforma de edificios de lujo, sino que, sencillamente, seatrae a personas y familias de ingresos altos hacia lugaresbonitos de la ciudad.

¿Qué papel tiene en ello la política?La sostenibilidad se ha despolitizado. Hay una considera-ción de la planificación verde como tecnocrática, pospolí-tica, apolítica, top-down. Se crea un parque o una high liney se da por descontado que todo el mundo sacará benefi-cios. No se realiza un análisis crítico de la situación paraaveriguar qué actores se beneficiarán de ello realmente. Elhecho de que inversores poderosos se hayan apropiado dela agenda ecológica no forma parte del debate político.

Usted ha afirmado que un greenlulu (espacio verde nodeseado) puede ser incluso peor que un brownlulu (espa-cio contaminado o degradado). ¿Cómo se entiende? Así es en un cierto sentido: la gentrificación verde puedeser peor que una fábrica contaminante, debido al desplaza-

Entrevista

63

miento forzado que impone. La gente pierde sus redessociales y se ve obligada a trasladarse lejos del centro.Además, todo el mundo tiene claro que un brownlulu esmalo, mientras que los greenlulus son percibidos comopositivos, por lo que es más difícil poner en la agenda elestudio de los problemas que plantean.

¿Estos espacios verdes contribuyen al menos a hacer lasciudades más sostenibles?La agenda de la verdificación no coincide siempre con la dela sostenibilidad. Esta requiere políticas energéticas, unaestrategia agresiva a favor de la movilidad sostenible, redescomerciales internas fuertes, escuelas y estructuras desalud bien repartidas..., que la gente no se desplace tanto.

¿Hay alguna manera de mantener los beneficios del verdeen las ciudades sin crear injusticias?Básicamente se trata de hacer políticas muy rigurosas devivienda asequible . En Europa hay más de tres millones deviviendas vacías; España es uno de los países con un volu-men más elevado. Hay que encontrar modos de repartir elacceso a estos espacios y recuperar los edificios que se hanquedado los bancos: por ejemplo, creando nuevas formasde vivienda social. No es necesario construir más, sino quese pueden incrementar los fondos dedicados a reformaredificios existentes. Y en el caso de edificación nueva sepueden implementar zonas de inclusión, como han hechoBerlín o Nueva York, ciudades en las que se tiene que desti-nar a vivienda social entre el 20 y el 30 % de las viviendasnuevas. También hay que poner en marcha políticas enér-gicas de control y ampliación del mercado del alquiler,porque la especulación presente en el mercado hipotecariohace que a veces las personas se vean imposibilitadas dedevolver los préstamos. En este sentido se requiere cambiar

la mentalidad que antepone la compra al alquiler, perotambién reducir el número de licencias de apartamentosturísticos y controlar los alquileres ilegales que se efectúanmediante plataformas como AirBnb.

¿La clave es desarrollar una buena política de vivienda?Hay más cosas aún. Si la gentrificación tiene algo positivo esque los barrios se regeneran. Entonces, ¿cómo se puedeayudar a los residentes a quedarse? Básicamente, mejo-rando sus ingresos. Para ello se debería cambiar el ciclo dela pobreza ya a partir de la escuela, financiando las escue-las más desatendidas para dar una oportunidad a los alum-nos de encontrar buenos trabajos en el futuro. También esimportante disponer de asociaciones fuertes de comercian-tes que defiendan las tiendas tradicionales. Por último, loscentros sanitarios pueden influir favorablemente en losdeterminantes sociales de la salud. Es un conjunto de accio-nes que van unidas: se trata de aplicar un enfoque territo-rializado de las políticas de regeneración.

Sin embargo, los vecinos de las zonas que actualmenteestán en peligro necesitan soluciones rápidas...En Barcelona, el motor de la gentrificación es la combina-ción del turismo, las inversiones inmobiliarias y la incorpo-ración o el regreso a la ciudad de gente de clase alta. Hayque redinamizar los barrios en crisis, por ejemplo, facili-tando préstamos a los pequeños negocios, y controlar quétiendas se abren: quizás no hace falta un puesto más dealquiler de bicis eléctricas para turistas, y se pueden priori-zar negocios que proporcionen servicios a los residentes. Ytambién sería necesario llegar a acuerdos políticos paraponer en marcha zonas de inclusión.

64

DOSIER

65

Ciudades(más) humanas

Olga Capdevila

Se prevé que en el año 2050 casi el 70 % de lapoblación mundial vivirá en zonas urbanas. EnEspaña este porcentaje ya llega al 80 %. Las ciudadesdel mundo ocupan solo el 3 % de la superficie de laTierra, pero son responsables del 60 al 80 % delconsumo de energía y del 75 % de las emisiones decarbono. El futuro de la humanidad, pues, se juega enlas ciudades.

En el siglo XXI Barcelona ha experimentado unboom migratorio –entre 2000 y 2015 llegaron más deun millón de personas, procedentes de otros países ytambién del resto de Cataluña y de España. Ante estanueva realidad demográfica, la ciudad ha de saberencontrar nuevos equilibrios que hagan posibles unascondiciones dignas de subsistencia en los ámbitoseducativo, sanitario, laboral, medioambiental y devivienda.

El futuro de la ciudad debe construirse sobre trespilares básicos: la identidad, la cohesión y lasostenibilidad. En la convivencia pacífica de múltiplesidentidades está la clave de la cohesión. Y ser capacesde generar una cohesión que favorezca la igualdadserá un requisito indispensable para garantizar unaciudad sostenible.

¿Es posible construir ciudades más humanas? Pararesponder a esta pregunta diferentes entidadessociales y grupos de reflexión organizaron ennoviembre un ciclo de conferencias, cuyos temasresumimos en artículos de los propios ponentes.

Dosier

66

La preocupación por el futuro de la vida en las ciudades escada vez mayor. Lo podemos percibir en espacios de decisiónglobal: la enorme expectativa generada en cumbres como lade Habitat III del último mes de octubre en Quito, en la quelos principales alcaldes debatieron en torno al desarrollosostenible de la vida urbana; o en la incorporación a laagenda 2030 de los Objetivos de Desarrollo Sostenible(ODM) de un objetivo específico relativo a las ciudades, elnúmero 11: “Hacer lo posible para que las ciudades y losasentamientos humanos sean inclusivos, seguros, resilientesy sostenibles”. Y lo podemos percibir en el día a día de laspersonas: en ciudades como Barcelona, L’Hospitalet o Bada-lona se han desarrollado de manera autoorganizada decenasde charlas sobre ciudades refugio, el impacto del turismo,redes de ciudades por la sostenibilidad, la movilidad y la

salud, remunicipalización de los servicios de agua y un largoetcétera.

¿Por qué razones el futuro de las ciudades centra tantosdebates sociales y políticos? En pocos datos podemosentender la magnitud de lo que tenemos entre manos: aprincipios del siglo XX de cada diez habitantes solo uno vivíaen ciudades; a mediados de siglo no llegaban a tres de cadadiez, y actualmente lo hace más de la mitad de la humani-dad. Se prevé que, en el año 2050, casi el 70 % de la pobla-ción mundial vivirá en zonas urbanas. En España ya esactualmente el 80 %. Las ciudades del mundo ocupan soloel 3 % de la superficie de la Tierra, pero son responsablesdel 60 al 80 % del consumo de energía y del 75 % de lasemisiones de carbono. Nos encontramos ante un procesoimparable.

Panorama de laconurbación

barcelonesa desdeel Castell de Torre

Baró.

Xavi CasanovasDirector de Cristianisme i Justícia. Miembro del grupo coordinador de “Ciudades (+) Humanas”

La ciudad, vertebradora de comunidadMás de la mitad de la población humana ya vive en ciudades. Superado elecuador de este proceso global de conversión demográfica, conviene que nosdetengamos para reflexionar sobre los retos que se les plantean comoimpulsoras de vida y convivencia. Este fue el objetivo de un ciclo de debatesque se organizó en noviembre bajo el lema “Ciudades (+) Humanas”.

Vicente Zambrano

67

La masificación y el crecimiento delas ciudades comenzaron con la Revolu-ción Industrial. Londres, a finales delsiglo XIX, fue la primera ciudad en supe-rar los cinco millones de habitantes. Enla actualidad las ciudades más pobladasse encuentran en Asia y en Latinoamé-rica, y la mayoría de ellas supera concreces los diez millones de habitantes.Las ciudades del mundo occidentalempiezan a levantar la cabeza despuésde la mayor crisis económica vivida enlos últimos treinta años, pero lo hacenexhibiendo grandes desigualdades entresu población y heridas no cerradas. Lasciudades del Sur global han vivido creci-mientos desordenados y descontroladosen los últimos años y necesitan serpensadas de nuevo en el ámbito urba-nístico.

Estamos justo en el ecuador delpaso de una sociedad eminentementerural a otra urbana y, por tanto, en esteespacio de frontera, tenemos que dete-nernos y reflexionar sobre las posibili-dades de la vida y la convivencia en lasciudades. Este fue precisamente elobjetivo del ciclo de conferencias orga-

nizado en el mes de noviembre por Cris-tianisme i Justícia, la Fundació JoanMaragall, la Fundació Carta per la Pau,la revista Valors y el Movimiento deProfesionales Católicos de Barcelona.

Tres son, a nuestro entender, lasfronteras de la convivencia hoy en losgrandes núcleos urbanos: la identidad,la cohesión y la sostenibilidad. ¿Es posi-ble construir ciudades más humanas?¿Cómo abordar los actuales retoscentrando el debate en las personas?

En este número de la revista Barce-lona Metròpolis recogemos los temasque presentaron a debate los ponentesdel ciclo, resumidos por sus propiosautores. Sirva este artículo como intro-ducción general.

Construcción de ciudadaníaCivitas es el término latino que nosrecuerda la dimensión relacional yparticipativa de la ciudad, una dimen-sión garantizada por los derechos civi-les. No hay ciudad sin ciudadanos, portanto sin vida activa, sin implicación ycreación de sujeto. Las ciudades nacie-ron en la época medieval justamentecomo refugio frente al dominio y lasubyugación de los señores feudales,para encontrar un espacio de anoni-mato que permitiera la libertad y la arti-culación de un tejido social donde laseguridad y la creatividad fueran posi-bles.

Pero esta ciudadanía no se puededar por supuesta. En la ciudad convivenciudadanos y no ciudadanos. Para ejer-cerla se requiere un aprendizaje: dotar-nos de habilidades de diálogo, permitirque se escuchen todas las voces, haceraflorar las mayorías silenciosas..., retosclave para las grandes megalópolis queya no tienen un solo color, un únicorostro, sino que se vuelven multicultu-rales, multiétnicas y multirreligiosas.

Otro aspecto clave para la construc-ción de la comunidad recae en laconfianza: ¿qué sucede en las ciudadescuando se registra una llegada abun-dante de forasteros? ¿Cómo se modifi-can los círculos de confianza y lasinteracciones entre los vecinos? Lasconclusiones no son demasiado positi-vas: no hay interacciones entre los resi-dentes de toda la vida y los reciénllegados. Muchos afirman que ciertosgrados de integración son imposibles yque la diversidad cultural generadesconfianza, lo que produce el efecto

caparazón de tortuga, que lleva a que lagente se deje de relacionar incluso conquien se relacionaba antes.

Se necesitan, pues, dinámicas capa-ces de transformar desde las bases larealidad urbana para construir verda-deras comunidades, y no simples agru-paciones de población parceladas encompartimientos estancos. Comoafirma el sociólogo vasco ImanolZubero, aunque todos dormimos en undeterminado lugar, este no tiene porqué verse reducido a la condición dehotel o “ciudad dormitorio”, igual quelos lugares en los que trabajamos yproducimos no se tienen que ver trans-formados en meros “distritos de nego-cio”, ni los espacios en los queconsumimos en “grandes superficies”,ni el ocio ha de darse solo en “parquestemáticos”. Que la ciudad sea un espa-cio al servicio del negocio y el consumo,o para la interacción y la convivencia,depende en exclusiva de la respuestaque damos a la pregunta sobre su signi-ficado.

Dicho de nuevo con palabras deImanol Zubero, las ciudades son mode-los de complejidad organizada. Es ladiversidad la que las constituye comorealidades vivas y equilibradas, mien-tras que su ausencia las hiere demuerte. Por lo tanto, hay que distinguir,como hace Manuel Delgado, entre espa-cio público y espacio urbano: el primeronormativiza qué ha de pasar, mientrasque el segundo es la ciudad que devieneen verdad en toda su plenitud.

Peligros de la falta de cohesiónLa ciudad como polis nos remite alespacio de gobierno y decisión que faci-lita. Pero en su seno la democracia noes posible cuando la desigualdad nohace más que crecer. En Barcelona, laesperanza de vida al momento de naceres diez años superior en Pedralbes queen Ciutat Meridiana, barrios separadossolo por diez kilómetros. ¿Es posibleuna participación democrática real, elejercicio de derechos políticos y lacohesión en sociedades tan polarizadas?

La democracia griega, nacida en lapolis, es su paradigma, pero era dehecho una democracia de las elites, delos hombres libres. Hoy en día, paraconseguir una verdadera democraciahay que garantizar a los ciudadanos nosolo la libertad política, sino también lamaterial.

Ciudades (más) humanas

68

La participación es, pues, derecho y fuente de derechos.No obstante, sabemos cuan difícil es participar de las deci-siones en las ciudades. Hoy hay multitud de fronteras, delíneas abismales –tal como diría el sociólogo y catedrático deCoímbra Boaventura de Sousa Santos– que separan a quie-nes tienen derechos de quienes no los tienen ni puedenaspirar a ellos; a quienes participan de las dinámicas dedecisión, de quienes no cuentan para nada. El futuro de laciudad, y por tanto de la polis, se decide solo desde uno delos lados de la línea abismal.

En una ciudad realmente cohesionada la vivienda nodebería ser motivo de exclusión y expulsión. Hay una seriede mantras falaces, como el de que las viviendas protegidasson para pobres, cuando en realidad una gran mayoría dela población pertenece al segmento que necesita apoyo parala vivienda. Todos no necesitamos casa de propiedad; hayque cambiar el régimen de tenencia imperante para ofrecerviviendas de alquiler y facilitar su uso.

Para garantizar la cohesión hay que considerar, junta-mente con una adecuada política de vivienda, todo unconjunto de medidas como la instauración de un salariomínimo ciudadano adaptado al coste de vida real o la elabo-ración de unos presupuestos participativos que orienten elgasto a satisfacer las preocupaciones reales de los vecinos.Una ciudad que proporcione igualdad de oportunidades yacceso a las decisiones permite una buena integración.Todos ellos son elementos que forman parte del deseado“derecho a la ciudad”, en términos de Lefebvre.

Entre nosotros, las nuevas alcaldías de las llamadas“ciudades del cambio” como Madrid, Barcelona, Valencia oA Coruña abren nuevas oportunidades y retos interesantesen el ámbito de la participación comunitaria, la consecuciónde la transparencia y la reconsideración de la cosa públicaen el seno de la ciudad, retos que evidentemente no estánexentos de ambigüedades y se prestan a posibles errores.

En clave sostenibleSi queremos una ciudad al servicio de la vida y no solofuncional, es fundamental que nos preguntemos por suestructura, por el diseño de sus espacios, por su entramado.

La urbe sostenible es continua, compacta y densamentepoblada, a diferencia de la que a menudo se implementa.Este tipo de ciudad comporta menos consumo energético yde suelo, y favorece la relación entre las personas.

También es la que dispone de ámbitos de interrelaciónpersonal, como centros cívicos de barrio, guarderías infan-tiles, parques y jardines. En definitiva, la que tiene espaciosde contacto, unos espacios que, como apunta MarinaGarcés, posibilitan la vida en común, frente a la tendencia aestablecer una vida parcelada.

Muchos urbanistas defienden la política de viviendacomo punta de lanza del proyecto urbanístico de la ciudad.Sostenible es sinónimo también de inclusiva. Es necesarioun diseño de ciudad que facilite los procesos de aprendizajede la vida en comunidad. Actualmente hay una desestruc-turación familiar y social muy fuerte y para combatirla seprecisa una pedagogía del hábitat, un aprendizaje de la vidaen comunidad. Los barrios tienen la escala adecuada parapermitir que este proceso se viva e interiorice. De estemodo la ciudad será construida por todos y todos utilizaránsus espacios.

Incluso el Papa Francisco, en su última encíclica, decarácter claramente ecologista, afirma: “La sensación deasfixia producida por la aglomeración en residencias y espa-cios con alta densidad de población se contrarresta si sedesarrollan relaciones humanas cercanas y cálidas, si secrean comunidades, si los límites del ambiente se compen-san en el interior de cada persona, que se siente contenidapor una red de comunión y de pertenencia. De esta manera,cualquier lugar deja de ser un infierno y se convierte en elcontexto de una vida digna” (Laudato si’, n.º 148).

El paradigma barcelonésDel gran crecimiento de la Barcelona de finales del siglo XIX

fueron protagonistas dos movimientos sociales paralelos: elencarnado en un sector ilustrado, emprendedor, rico,moderno, burgués y de talante liberal, frente a la ciudadproletaria, de tendencia anarquista y republicana, y tambiéndotada de un gran carácter emprendedor. Pasada la épocagris de la dictadura, podríamos establecer un segundo tour

Joan TomàsJoan Tomàs

Dosier

69

de force para la ciudad en el período previo a los JuegosOlímpicos de 1992. Es entonces cuando se producen fenó-menos como la abertura de la ciudad al mar, la eliminaciónde los barrios de barracas de la Barceloneta, el Somorrostroy Montjuïc, la internacionalización de los símbolos de laciudad y la puesta en marcha de la famosa “marca Barce-lona” y del modelo de éxito que expone hoy al mundo. Unéxito que quiso repetir en el año 2004 con el más que cues-tionado Fórum de las Culturas. De nuevo dos Barcelonasfrente a frente: la de la innovación tecnológica y el distrito22@, por un lado, y la underground de los movimientossociales y antiglobalización, libertarios e independentistas,etc., por el otro.

En una ciudad pequeña pero realmente cosmopolita,en que conviven multitud de culturas, con un 17 % de inmi-gración, nos encontramos en estos momentos ante dosgrandes retos. El primero, superar la tensión de la desigual-dad entre barrios: los más ricos tienen unas rentas sieteveces superiores a las de los más pobres. Es una ciudadpolarizada que ha ido expulsando a la población inmigrantey con menos recursos y que ha creado sus pequeñosguetos, en su interior o en el área metropolitana. Elsegundo reto consiste en frenar el turismo desbocado y elpredominio de los intereses económicos. El número deturistas que pasaron por Barcelona en el año 2015 asciendea unos 7 millones, con 17 millones de pernoctaciones. Elsector turístico representa un 15 % de la economía y nopara de crecer, lo que comporta una alta estacionalidad dela oferta laboral y económica, problemas de convivenciay un grado notable de gentrificación, el gran drama actual yfuturo de las ciudades de éxito. Podemos acabar convir-tiendo nuestras ciudades en escenarios de cartón piedrasin vida. Hay demasiados intereses económicos en juego enla explotación de la marca Barcelona.

Estos dos retos se repiten para todas las grandes ciuda-des. Pese a algunos intentos de reforma, todos los ayunta-mientos, de un color u otro, acaban tropezando con lamisma piedra: la imposibilidad real de decidir sobre muchasde las cuestiones que afectan a la vida de sus ciudadanos.En parte, el debate sobre el cierre de los centros de inter-

namiento de extranjeros tiene que ver con la incapacidadde los ayuntamientos de regular sobre un espacio de priva-ción de libertad situado dentro de su término. Una soluciónpasaría por dotar a los municipios de más capacidad norma-tiva y más autonomía de recursos. Pero la incapacidadnormativa en muchos campos se agrava aún más con medi-das recentralizadoras como la reciente ley de administra-ción local.

Una nueva agenda para el futuro urbanoEn estas nuevas ciudades globales que son centros de direc-ción de la economía mundial, la mezcla de culturas hace quese conviertan en representativas de la pluralidad del mundo.Son ciudades insignia y punta de lanza del cambio que vere-mos; algunos, como el politólogo neoyorquino BenjaminBarber, se atreven a profetizar que sus alcaldes puedenllegar a gobernar el mundo. Si ello es así, habrá que refle-xionar a fondo sobre cómo conseguir que el objetivo de unavida digna se sitúe en el centro de su desarrollo.

¿Qué desearíamos tener presente en esta reflexión? Almenos esto: la necesidad de que la vida y el cuidado de lavida, y no el éxito y el crecimiento económico, sean losfactores determinantes en la marcha de las ciudades; deponer en valor su riqueza humana, contando con la aporta-ción de jóvenes y mayores, pobres y ricos, personas concapacidades o carentes de ellas, de hombres y de mujeres,de los nativos del país y de los inmigrantes...; de emplear demanera justa y sostenible los bienes de la naturaleza; de unirel mundo rural y el mundo urbano, evidenciando la proce-dencia de todo lo que hace posible la vida; de generar posi-bilidades para la participación y la decisión de todos en elcamino de la construcción de la vida colectiva, sin tener quedepender solo del gobierno y las instituciones, y de crearlas condiciones de seguridad para una vida sin violencia ysin miedo, sobre todo para las mujeres.

De todos estos factores, y seguro que de muchos más,depende que seamos capaces de construir ciudades un pocomás humanas.

Las imágenes deesta página y laanterior pertenecenal proyecto Mibarrio, de JoanTomàs, unainstalación con 140 retratos depersonas del barriode Sant Pere, SantaCaterina i la Ribera.Las fotos sepudieron ver en laplaza de Sant Perelos años 2004 y2009, y desde elmes de febrero de2015 forman unamuestra permanentetitulada Qui som? enel pasaje quecomunica las callesdel Pou de laFiguera y deCarders.

Joan TomàsJoan Tomàs

Ciudades (más) humanas

Dosier

70

Vivir en las ciudades es deseado por una parte muy impor-tante de la población –el 74 % de la europea y el 77 % de laespañola– y lo es de forma creciente. Los motivos de elloson muy diversos, pero entre los más significativos figuranla necesidad de compañía, la facilidad en la obtención deservicios, la riqueza que supone el establecimiento de lazosde relación amplios y la apertura al conocimiento de otros;pero también el deseo de anonimato, de privacidad o depreservación de la intimidad. En definitiva, responde a unavoluntad de huir de la soledad, del aislamiento y del gueto,ganando al mismo tiempo libertad de movimiento y deacción. Por lo tanto, la cohesión de la ciudad se basa enasegurar que todos estos deseos son atendidos o que lo sonde una manera cuanto más satisfactoria para todos, mejor.

Como principales obstáculos para la cohesión aparecentodos aquellos procesos que llevan a una o varias partes dela población urbana a situaciones no deseadas de aisla-

miento, de soledad, de cierre, de exclusión, de dificultad derelación o de presentación impúdica de las diferencias. Espor estos motivos por lo que conviene distinguir claramenteentre diversidad, que es la fuente fundamental de riquezahumana de las ciudades, y desigualdad, cuando comportala incapacidad de superar las diferencias que son inevita-bles en el punto de salida y, por tanto, la perpetuación oincluso el agravamiento de dichas diferencias.

La constatación del crecimiento de la desigualdad– especialmente económica–, sobre todo en la etapa de crisisque estamos viviendo desde 2008, preocupa porque hacemás difícil la cohesión. Aparte de explicaciones sociológi-cas, culturales y demográficas que influyen, obviamente, enlos procesos de generación de desigualdad, interesa aquíponer el foco en el urbanismo, la vivienda y el mercadoinmobiliario, en tanto que son artífices o responsables desta-cados de la cohesión o, al contrario, de la segregación social.

Carme Trilla BellartPresidenta de la Fundación Hàbitat3

Los grandes retos de la cohesiónAparte de explicaciones sociológicas, culturales y demográficas, nos interesaponer el foco en el urbanismo, la vivienda y el mercado inmobiliario comofactores de cohesión social en la ciudad, o, al contrario, de segregación social.

Fotos: Vicente Zambrano

El urbanismo es, en efecto, una herramienta de doblefilo: puede ayudar a dibujar ciudades bien cohesionadas,integradas y mixtas, o, por el contrario, puede alimentarprocesos de exclusión al determinar zonas especiales paracapas sociales diversas, generando compartimentación ysegregación espacial.

Todos conocemos ciudades ejemplarmente diseñadasque se han convertido en referentes de cohesión, ya queesta voluntad estaba implícita en el planeamiento. La volun-tad democrática reflejada en planes urbanísticos integrado-res facilita la vida cohesionada y solidaria. Y al contrario,conocemos también ciudades en las que se ha queridomantener claramente alejados entre sí a los diversos gruposde población configurados por motivos económicos, deorigen o de clase social. Son ciudades insolidarias que notoman conciencia de que la fractura, además de moralmenterechazable, es uno de los riesgos más importantes de deses-tabilización, conflicto y lucha social.

Una variante del desarrollo de ciudades no cohesionadasconsiste en crecer –total o parcialmente– no de acuerdo conuna planificación surgida de una reflexión previa, sinosiguiendo un curso espontáneo, desordenado, sin control,con unas pésimas condiciones estructurales urbanísticas yunos requerimientos de calidad constructiva escasos onulos. Muchos de nuestros barrios presentan unas situacio-nes negativamente diferenciadas porque arrastran unosvicios de origen que han determinado todo su desarrollo,pese a haber vivido, a menudo, procesos de regeneraciónurbana.

Pero el mercado inmobiliario –inevitablemente vincu-lado a las características urbanísticas y constructivas de lasviviendas– también ha contribuido a perpetuar y exacerbarlas diferencias territoriales. La mala calidad de los parquesde vivienda, ya sea por la pésima construcción originaria,ya sea por la antigüedad y el mantenimiento insuficiente delos edificios, es una de las heridas por donde se infiltran losvirus de la desigualdad: la población que vive en los barriosdegradados quiere marcharse y lo hace tan pronto como sele presenta la oportunidad, y así da entrada a nuevos resi-dentes que, normalmente, están en una situación todavíapeor. El fenómeno se ve potenciado por otras causas, comopor ejemplo que la llegada de población nueva, difícil deintegrar, estimula aún más la salida de la población origina-ria. Estos barrios se vuelven guetos de facto, que fácilmentecaen en una espiral negativa que los lleva a empeorar.

El precio de la vivienda, nuevo factor de exclusiónEn los últimos años estamos asistiendo de una manera claraal agravamiento de las desigualdades dentro de las ciuda-des, primero a causa de la burbuja inmobiliaria y luego porla crisis. La brecha que se abrió entre precios de la vivienday salarios de las familias durante el crecimiento de laburbuja no se ha cerrado durante la crisis, ya que el efectobenéfico que habría tenido el ligero descenso de los preciosde los pisos (tanto de compra como de alquiler) se ha vistoanulado por la caída de los ingresos. Y, puesto que se cons-tata una fuerte correlación entre ingresos más bajos y supe-rior incidencia del coste de la vivienda, este último se haconvertido en un nuevo elemento de exclusión social y dedesigualdad en la medida en que se ha ido alejando de los

niveles asumibles económicamente por los hogares, sobretodo en los barrios o zonas en que hay más precariedadlaboral y unos niveles inferiores de renta.

La falta de una política de vivienda que equilibre losefectos perturbadores del mercado inmobiliario con unaoferta de vivienda asequible para los que no pueden seguirla dinámica del mercado hace que algunos barrios o zonasconcentren una población sometida a una doble penaliza-ción: menores recursos económicos y más paro, y, simultá-neamente, un coste relativo de la vivienda más alto. Lleva,en definitiva, a que se concentre población con un mayorriesgo de pobreza.

La Comisión Europea define como situación de riesgode exclusión social la de las familias que soportan un sobres-fuerzo en vivienda, es decir, que destinan más del 40 % delos ingresos a pagar la vivienda y los suministros. Pues bien,en España la tasa de sobresfuerzo en vivienda es hoy del10,3 %, pero desciende al 0,2 % en el caso de los hogaressituados en los tramos más altos de ingresos, mientras quesube al 41 % en el de los hogares con ingresos más bajos. Enel caso de los hogares que ocupan viviendas de alquiler aprecios de mercado (el 99 % de todos los hogares en régi-men de alquiler en nuestras ciudades), el sobresfuerzo llegaal 50,4 % –la tasa más elevada de todos los países europeos.

No será posible aplicar planteamientos realistas a lalucha contra la desigualdad social si no se sitúan en elcentro del debate la precariedad del alojamiento y las difi-cultades para acceder a la vivienda, por motivos económi-cos, de una gran parte de los hogares. La igualdad deoportunidades queda absolutamente vulnerada no tan solosegún los parámetros más comúnmente aceptados como laeducación y el mercado laboral, sino también por la falta devivienda a un precio asequible.

71

Abajo, anuncio deun piso de alquileren el barrio de laBarceloneta.En la páginaanterior,construcción de unbloque de viviendasprotegidas en la ViaFavència, en 2010.

Ciudades (más) humanas

Dosier

72

En la reciente cumbre de las Naciones Unidas sobre ciuda-des, celebrada en Quito el pasado mes de octubre, una delas novedades más celebradas desde entidades y organiza-ciones progresistas de todo el mundo fue la incorporacióndel llamado “derecho a la ciudad”. Con esta expresión sebuscaba situar en la nueva agenda urbana de los próximosveinte años la necesidad de que las ciudades aseguren a sushabitantes unas condiciones dignas de subsistencia desdeel punto de vista laboral, de vivienda, medioambiental y deacceso a los servicios considerados básicos. Como podemosimaginar, pese a que se habla de “derecho a la ciudad”, setrata más de una voluntad de situar esta exigencia de míni-mos vitales en el corazón de las políticas que los estadosdeberían aplicar en relación con las ciudades, que de unverdadero derecho en el sentido de que ofrezca determina-das garantías y que pueda ser reclamado ante los tribunales.

Hablar hoy, pues, de ciudades humanas o dignas, nossitúa en el terreno de las necesidades básicas de las perso-nas que cualquier ciudad tendría que ser capaz de satisfa-cer. La literatura al respecto se refiere a una combinación desalud, fundamentos de autonomía personal (trabajo,vivienda, educación…) y capacidad de decidir libremente.Si tenemos en cuenta estos elementos, diríamos que lasciudades tienen que poder garantizar a sus habitantes unas

condiciones saludables de vida. Existen numerosos condi-cionantes sociales de la salud de las personas, muchos deellos vinculados a factores como los hábitos alimentarios yde vida, la vivienda, la mayor o menor exposición a emisio-nes de elementos contaminantes (especialmente en el aireque se respira), los niveles educativos y, como es obvio, larenta de que se dispone para asegurar buenos niveles entodo lo que hemos mencionado. Vemos, pues, que salud yautonomía personal están íntimamente relacionados.

Uno de los indicadores que se emplean para medir lascondiciones de salud es la esperanza de vida. En Barcelona,por ejemplo, según los últimos informes de la Agencia deSalud de la ciudad, llega a haber hasta once años de dife-rencia entre los barrios mejor situados y los peor situados enlos índices de esperanza de vida. Pese a que puede pareceruna cifra elevada, no es ni mucho menos extrema, ya que enEuropa mismo encontramos diferencias bastante mayores.No obstante, en Barcelona y su área metropolitana tenemoselementos específicos que nos obligan a mantener la tensióny a trabajar para evitar que se agrave esta situación básica.Recordemos que L’Hospitalet, Barcelona, Santa Coloma,Badalona y Cornellà son las cinco ciudades más densas deEspaña, y si bien esto tiene aspectos positivos (menosterreno dedicado a la vivienda de baja densidad, más servi-

Joan SubiratsCatedrático de Ciencias Políticas de la Universitat Autònoma de Barcelona

Ciudades humanas, ciudades dignasHablar de ciudades humanas o dignas nos sitúa en el terreno de las necesidadesbásicas que hay que garantizar a sus habitantes. Es importante favorecer elprotagonismo de personas y de colectivos para lograr este objetivo.

Vicente Zambrano Vicente Zambrano

Con la expresión de“derecho a la

ciudad” se quieresituar en la agenda

urbana de lospróximos veinte añosla necesidad de que

las ciudadesaseguren a sushabitantes unas

condiciones dignasde subsistencia enlos ámbitos laboral,

de la vivienda,medioambiental yde acceso a los

servicios básicos..

Ciudades (más) humanas

73

cios disponibles y más accesibles, etc.), también generaproblemas cuando la movilidad se basa de modo destacadoen un parque de vehículos privados y públicos que conta-minan, y cuando existen índices significativos de desigual-dad, que genera conflictos y problemas de convivencia.

No quiero detenerme en la vivienda, ya que en otro artí-culo de este mismo dosier se trata el tema en profundidad,pero es obvio que es esencial para el derecho a la ciudad,hasta el punto de ser considerado un elemento predistribu-tivo. Y no tenemos una buena base de partida para garanti-zar a todos buenas condiciones de acceso a la vivienda porla escasa proporción de vivienda pública de que dispone-mos en nuestras ciudades.

El lugar de residencia es también importante, pese a lafuerte densidad ya mencionada. Se denomina “efecto zona”el hecho de que el punto de la ciudad en el que vive unapersona define un abanico de oportunidades vitales dife-rentes, relacionadas con la diversificación del acceso a servi-cios y productos. La orografía influye también en los gradosde autonomía y movilidad de las personas, del mismo modoque el mapa de las instalaciones deseadas o no por los veci-nos marca notables diferencias que algunos resumen con laexpresión de justicia espacial.

Este conjunto de condiciones se expresan también enlos niveles de renta disponible, que una vez más se distri-buyen de forma bastante diferente por las diferentes zonasde las ciudades. En los diez distritos y setenta y tres barriosde Barcelona las diferencias se han ido manteniendo y enalgunos casos incrementando a lo largo de los últimostreinta años. Existen notables persistencias y algunospequeños cambios provocados por grandes transformacio-nes, como las vinculadas a los Juegos Olímpicos de 1992.Pero sigue siendo verdad que el nivel medio de renta delbarrio más próspero es siete u ocho veces mayor que el del

barrio que ocupa el último puesto del ranking. Las políticaspúblicas han de ser muy conscientes de estas diferencias eintentar compensarlas con actuaciones específicas, evitandotambién los efectos de estigmatización que muchas vecesse producen. Barcelona tiene una fábrica urbana más densa,compacta e integrada que otras ciudades, lo que dificulta(pero no imposibilita) el efecto gueto.

En Barcelona y su área metropolitana el fenómeno dela inmigración se ha hecho notar fuertemente desde princi-pios de siglo. Por lo tanto, como parte de los parámetrosque han de guiar la acción generadora de ciudades humanasy dignas, es importante no menospreciar el elemento de ladiversidad. Está ampliamente estudiado que la edad, elgénero y el origen de cada habitante urbano son elementosque pueden intensificar el riesgo de sufrir situaciones deexclusión. En este sentido, hay que evitar actuacionesdesde las instituciones públicas o desde las entidades socia-les que no tengan en cuenta el factor de la diversidad en elmodo de gestionar los servicios. Atender por igual a todo elmundo no significa hacerlo con indiferencia a la realidad decada cual. La homogeneidad en el trato a menudo denotafalta de reconocimiento. Recordemos que lo contrario de laigualdad es la desigualdad, no la diversidad; hay que incor-porar esta consideración y reconocer que todas las personastienen la misma dignidad personalizando servicios y actua-ciones.

Al principio decíamos que también es importante favo-recer el protagonismo de las personas y de los colectivos enlas tareas dirigidas a construir unas ciudades más humanasy dignas. Esto significa evitar miradas jerárquicas y patriar-cales a la hora de pensar, diseñar y llevar a cabo actuacio-nes relacionadas con estos objetivos. Es importante, pues,favorecer dinámicas de participación y coproducción en eldesarrollo de las políticas urbanas, evitando unos protago-nismos institucionales y técnicos que tienden a alejar de laimplicación en estos objetivos a los propios afectados y a lasentidades y a los espacios con que se relacionan. De estamanera iríamos acercándonos a este desiderátum del “dere-cho a la ciudad”, que nos sitúa en una perspectiva de clararuptura con una idea de ciudad que se construye sola, o quequeda sometida a las dinámicas especulativas y a los inte-reses de las grandes corporaciones y los fondos de inver-sión.

””Hay que favorecer laparticipación y lacoproducción paraimplicar a los propios

afectados en el desarrollode las políticas urbanas.

Salvador Alimbau Marquès

Dosier

74

La ciudad, como recuerda el preámbulo de la Carta de Ciuda-des Educadoras aprobada en el I Congreso celebrado enBarcelona en 1990, dispone de incontables posibilidades en elámbito de la educación, entendida como el proceso de ense-ñanza y aprendizaje de una persona a lo largo de su vida. Nopodemos confundir educación con escolarización. La ciudades un agente educativo permanente, plural y poliédrico capazde contrarrestar los factores deseducativos, que desagracia-damente también existen.

En el XIII Congreso Internacional de Ciudades Educa-doras, que se celebró en Barcelona en el año 2014, sepropuso que estas ciudades se construyesen sobre tres pila-res básicos: la inclusión, la participación y la innovación.Tres ejes que se alimentan mutuamente. Las políticas inclu-sivas, que inciden en ámbitos como la vivienda, el trabajo, lasalud, los recursos, la educación o la cultura, favorecen elcompromiso participativo de los ciudadanos mediante eldiálogo intercultural, el trabajo en red, la cooperación entresectores y la solidaridad. Por consiguiente, el fortaleci-miento de los vínculos comunitarios y los intercambiosculturales potencian la generación de ideas, el talento, la

creatividad, el arte y la innovación. Y al final todo ello aportabeneficios en forma de progreso económico, impulsando elaprendizaje y el emprendimiento y generando confianza yoportunidades de compartir proyectos.

El reto de la exclusiónUn denominador común de las ciudades actuales es lacreciente tasa de desigualdad y de exclusión. Una exclusiónque afecta a diferentes ámbitos –económico, político, cultu-ral, relacional, digital, generacional y de género– y que seplasma en una serie de realidades: un urbanismo segrega-dor, una oferta educativa desigual, una desocupacióncrónica, una marginación cultural, una vivienda precaria,una falta de asistencia sanitaria, una falta de acceso al trans-porte, etc. No podemos olvidar, no obstante, que donde sehalla el problema también reside la solución. La ciudad nosolo genera efectos negativos, sino que al mismo tiempopuede ser la mejor proveedora de recursos convivenciales,sociales y democráticos a favor de la inclusión.

De hecho, la acción municipal permite incidir en lascausas de la exclusión y transformar la realidad social a

Antònia HernándezDirectora del XIII Congreso Internacional de Ciudades Educadoras

Construir identidad a través de la educaciónCuando hablamos de educación no nos referimos solo a la enseñanza, sinotambién a formas de vivir y de convivir, a la distribución del tiempo, a losmodelos de acogida o al control del ruido. Una oferta educativa de calidad,basada en el principio de la igualdad de oportunidades, se puede convertir enherramienta clave para contrarrestar los fenómenos de exclusión.

Joan Tomàs

Ciudades (más) humanas

75

partir de acciones basadas en valores como la equidad, lasolidaridad, el respeto por las diferencias y la promoción deldesarrollo sostenible, para generar sociedades más cohe-sionadas y democráticas que garanticen el ejercicio de losderechos básicos de la ciudadanía. Pero, si además la ciudades educadora –es decir, ha elegido conscientemente ejercerel rol de agente educador– todavía potencia y genera máspolíticas de participación ciudadana, de trabajo y colabora-ción entre todos los agentes sociales y educativos que lasconfiguran, sabe dar relevancia democrática a sus accionesy puede fortalecer la acción cívica, la inclusión social y lariqueza económica de su entorno.

No se educa exclusivamente en los centros de ense-ñanza, sino también en la calle o en la familia. Y cuandohablamos de educación no nos referimos solamente a laenseñanza, sino también a formas de vivir y de convivir, a ladistribución del tiempo, a los modelos de acogida, al controldel ruido, etc. Pero es evidente que una oferta educativa decalidad, ya sea en el ámbito formal o no formal, basada en elprincipio de la igualdad de oportunidades, se puede conver-tir en una herramienta clave para contrarrestar los fenó-menos de exclusión, con resultados exitosos a medio y largoplazo. Y en este marco la escuela juega un rol central encuanto a ser una fuente de conocimiento y de desarrollo decompetencias personales necesarias para la vida y un labo-ratorio activo de diversidad social y cultural que permiteformar a una ciudadanía responsable, crítica y participativa.

En definitiva, las ciudades educadoras están mejorpreparadas para luchar en pro de la cohesión social. Preci-samente sus acciones se caracterizan por tener una visiónintegral y un enfoque transversal, por basarse en políticaspreventivas y proactivas, por favorecer la inclusión en unnivel máximo y por hacer propuestas socioeducativas deci-didas. Justo cuando el estado del bienestar ha entrado en

crisis, las ciudades educadoras se han esforzado por facili-tar recursos y distribuirlos equitativamente; por potenciar,desde las entidades sociales y el voluntariado, unas políticasinclusivas que abarquen toda la realidad comunitaria, orien-tadas por el principio democrático de igualdad y no porningún tipo de paternalismo, y por promover iniciativas yproyectos urbanos dirigidos especialmente a los más vulne-rables, con servicios sociales suficientes y servicios de segu-ridad eficientes y respetuosos de los derechos humanos.

Comunidad e identidadSolo cuando la ciudad incluye, educa, apuesta por la equi-dad y expresa solidaridad es cuando construye vínculos deconfianza y pertenencia; en definitiva, cuando crea comu-nidad, que es el objetivo básico de las ciudades educadoras.Unos vínculos, insisto, solo posibles de trabar y preser-var –porque hemos de ser conscientes de que son frágiles–aplicando los derechos universales y reales de la ciudadanía,que aseguren el contrato social del estado del bienestar;compartiendo y preservando el patrimonio cultural ylingüístico; participando activamente en procesos cívico-asociativos, y usando adecuadamente el espacio público y eltiempo.

Desde los ámbitos de la filosofía y la sociología hoy seestablece que las identidades se dividen como mínimo endos grupos: las individuales y las colectivas, también deno-minadas comunitarias. Para poder hablar de identidadescolectivas se requieren dos elementos: una comunidad quetransciende a sus integrantes, en este caso una ciudad, yunos rasgos comunes básicos compartidos por todos losmiembros, cada vez más difíciles de definir en núcleos urba-nos que se caracterizan por ser multiculturales, multiétni-cos, multirreligiosos y multilingüísticos. De hecho, igual queno todas las ciudades son educadoras, tampoco todas lasidentidades colectivas son inclusivas. Es decisión de susintegrantes aplicar mecanismos de invitación o de discrimi-nación de nuevos miembros. Y ya hemos comprobado que lasacralización de las diferencias puede ser muy peligrosa.

En este sentido, en las ciudades educadoras tenemosclaro que la clave del futuro es potenciar lo que une a losmiembros de la comunidad y no lo que les separa. Por muydiferentes que sean las creencias, las opciones políticas y elorigen geográfico o social de las personas, cuanto antesseamos capaces de subrayar sus elementos comunes máspronto podremos empezar a construir un proyecto juntos. Yesto no es sinónimo de homogeneización. Una identidadcomunitaria no debe asfixiar las identidades individuales,porque en la diversidad se encuentra la riqueza. Si la iden-tidad es la conciencia que una persona tiene de ser ellamisma y de lo que la singulariza, una ciudad también tieneque ser capaz de garantizar que todos sus miembros disfru-ten con libertad y seguridad de su identidad individual.

En conclusión, solo la identidad colectiva, suma de lospuntos de unión de las diversas identidades individuales,harán única una ciudad. Y así lo defienden las ciudadeseducadoras en el punto séptimo de la Carta: “La ciudadtiene que saber encontrar y preservar su propia y complejaidentidad. Esto la hará única y será la base para un diálogoproductivo en su seno y con otras ciudades”.

En la página anteriory en esta, imágenesde la exposiciónEncajados, confotografías de JoanTomàs sobre loshabitantes del barriode Sant Pere, SantaCaterina i la Ribera,en un solar de lacalle Canvis Nous,l’any 2012. El solar,a la derecha, seconvirtió en un espacio abierto a lacreación artística.

Dosier

76

En el lado neoliberal, la ciudad aparece como el topos de lainnovación surgida de la competitividad, con un especialprotagonismo de aquellos sectores a los que se ha denomi-nado “clases creativas”, de las que formarían parte los inmi-grantes como componentes esenciales de la “diversidad”.Así, la atracción de talento ha pasado a integrarse en elproceso de brandificación (y gobierno) de las ciudades,acompañada con el sello del “cosmopolitismo” y el “mesti-zaje” que aporta la banalización de la diversidad.

Frente a ello hay que destacar valores como la proximi-dad, la densidad de relaciones y la defensa de los bienescomunes, asumiendo que el espacio intercultural por exce-lencia no puede ser otro que el que se construye sobre labase de la participación de los vecinos –y de las diferentes

comunidades que habitan el barrio– en unos procesos deinnovación social. La ciudad real y su imagen seríanproducto no tanto (o no solo) de la competencia, como deesta lucha por la justicia social. Con ella se forjan las nuevasidentidades y se acelera el sentimiento de pertenencia encírculos concéntricos desde el territorio más cercano queconstituye el espacio de vida, el barrio; cuando menos, talera el modelo propuesto por Francesc Candel para la inmi-gración de los años sesenta.

No falta tampoco quien denuncia la exaltación que tienecomo paradigma el “ciudadanismo” como nueva ideologíaconciliadora, cautiva del fetichismo del espacio público con -siderado como espacio de negociación propio de las demo-cracias liberales.

Andreu DomingoCentro de Estudios Demográficos. Universidad Autónoma de Barcelona

La construcción de la identidad urbana:distopía y utopíaAnte el desconcierto causado por la erosión del estado-nación en el proceso deglobalización, son muchos, en extremos políticos opuestos, los que vuelven adirigir la mirada hacia la ciudad como última esperanza, en términos decreatividad, solidaridad y construcción identitaria.

Fotos: Joan Tomàs / Fundació MescladísEn esta página y las

dos siguientes,imágenes del

proyecto fotográficoDiálogos invisibles,vidas sin derechos,del fotógrafo Joan

Tomàs y laFundación

Mescladís, que sepudieron verimpresas enpersianas decomercios

barceloneses en2015. Las fotosevocaban lashistorias de

personas y familiasinmigradas.

Ciudades (más) humanas

77

La ciudad se ha expresado históricamente comoproducto y representación espacial tanto de la utopía comode la distopía, e implica la construcción de la identidad de losvecinos como ciudadanos a partir de su participación enlos asuntos de la polis. Más que con la diferencia cultural,con la utopía de la mixofilia –como canto al mestizaje– o conla distopía de la mixofobia –que se basa en el temor a lapérdida de identidad–, la tensión actual, en un contexto dedesregularización, se expresa en términos de la posibilidadde enraizarse.

Hipermigración, ciudad e identidadLa amenaza de fragmentación identitaria y de debilita-miento de la solidaridad que comportaría la hipermigraciónapenas oculta el temor al desorden que ha inspirado labanlieue. El miedo a la violencia urbana transforma una veztras otra la fiebre social en un enfrentamiento etnoculturaly sirve de coartada para un proceso progresivo de seguri-zación. Este temor se manifiesta en la obsesión por estig-matizar la concentración territorial y la segregaciónresidencial (a menudo confundidas), etiquetándolas como“guetos”, lo que implica su declive en el mercado inmobi-liario. Con esta confusión se ignora, asimismo, que los nive-les de segregación (voluntaria) más elevados se dan entrelas clases altas.

No son estos procesos en sí mismos los que tendrían quepreocuparnos, sino su evolución hacia el encapsulamientoasociado a la pobreza y la exclusión social. Encapsulamientoque tiende a definir (y recrear) las identidades de formaesencialista, secuestrando étnicamente a los individuos dela comunidad –empezando por las mujeres–, negando laevidencia de la pluralidad y la mutabilidad identitaria quedefinen a la ciudadanía del siglo XXI. Y esto vale tanto paralos recién llegados como para los autóctonos.

Cuando nos referimos al conflicto entre recién llegadosy autóctonos, que se expresa en el popular “de fuera llegaráquien de casa nos echará”, estaríamos refiriéndonos a lo quealgunos han denominado crisis del sistema de reproducciónsocial (y demográfica), causada por la tensión que provocauna aceleración de los flujos y la desterritorialización aescala global, pero que, en cambio, se manifiesta en la local.

Barcelona, pongamos por caso En el siglo XXI Barcelona ha experimentado un boom migra-torio –entre 2000 y 2015 llegaron más de un millón depersonas oriundas del extranjero, procedentes tanto deotros países como del resto de Cataluña y España,– cuyasconsecuencias no solo han cambiado definitivamente elpaisaje humano de la ciudad –en 2015 residían en ella353.000 personas nacidas en el extranjero, un 22 % deltotal, proporción que en barrios como el Raval alcanzaba el56 %–, sino que nos obligan a redefinir la identidad de laciudad y también la de sus habitantes. La búsqueda de unpunto en común de ciudadanía se ha asumido adoptando lainterculturalidad como discurso hegemónico, poniendo elénfasis en el concepto de arraigamiento, por un lado, y enel de participación, por otro.

La diversidad de la población es evidente: en los734 barrios están representados más de 180 países deorigen, con 13 que son hegemónicos en diferentes barrios:

Dosier

78

Ecuador (predomina en 20 barrios), Perú (en 14), Argen-tina (también en 14), Pakistán (en 5), Marruecos (en 4),Italia (en 3), Francia (en 3), Filipinas (en 2), China (en 2),y Bolivia, Colombia, Estados Unidos y Rusia (procedenciashegemónicas en un barrio cada una de ellas).

La identidad territorial está fuertemente vinculada altiempo y a las expectativas de residencia. Muchos de losproblemas de convivencia que se leen en clave de enfren-tamiento etnocultural tienen un componente de choque degeneraciones relacionado con el sentimiento de pertenenciaal barrio que no debe menospreciarse adoptando prejuiciosde clase. Estas diferencias se acompañan de un arraigodesigual que, medido en cantidad de años vividos en Barce-lona, se traduce así: más de la mitad de los extranjerosempadronados han llegado hace cinco años o menos (enalgunos barrios pueden llegar a ser hasta el 70 %), mientrasque el 60 % de los nacidos en España hace más de treintaaños que viven aquí (porcentaje que en ciertos barriossobrepasa el 80 %). Junto a ello deberíamos considerar aaquellos recién llegados que siguen instalados en la provi-sionalidad porque consideran su residencia como parte deuna fase migratoria secuencial y, por lo tanto, transitoria.

En los próximos quince años, la inercia de la estructura,junto con el envejecimiento, también hará que los jóvenesde Cataluña estén marcados por la diversidad de proceden-cias. El 11 % del total de menores de dieciocho años deBarcelona ciudad habrán nacido en el extranjero, pero siañadiéramos a los nacidos en España de padre o madre

oriundos de otros países, la proporción se incrementaríahasta sobrepasar la tercera parte del total de este sector deedad (la estimación del censo de 2011 ya llegó al 32,6 %).Independientemente de los proyectos migratorios de losadultos, los niños de hoy (autóctonos o inmigrantes) y jóve-nes de mañana pueden encontrar en el ámbito metropoli-tano una de sus primeras referencias identitarias,compartida con otras, nacionales, trasnacionales o deste-rritorializadas.

Blade Runner o... Las llamadas “postmetrópolis” como Barcelona se han iden-tificado con el paisaje distópico que nos ofrecía BladeRunner, compuesto por humanos sobrantes, desarraigados,y desechos tecnológicos, y donde el cosmopolitismo es unsimulacro de la diferencia.

Evitar que la ciudad se convierta en un decorado banalpara disfrute de turistas, y que el sistema económicoreduzca a sus habitantes a la condición de población exce-dente por la desposesión de los bienes comunes, requiereconstruir caminos nuevos, identidades complejas y múlti-ples, en que se incluya el conflicto tanto como la apropia-ción y la producción de espacios compartidos por losciudadanos.

Equipo de audiovisuales de Ecología Urbana

Ciudades (más) humanas

79

Las nuevas tecnologías ambientales y energéticas, la expan-sión de la economía digital, los servicios emergentes, lasnuevas formas de hacer política... En un contexto caracte-rizado por un incremento generalizado de la desigualdad, lainnovación aparece a menudo como una esperanza, comouna vía de solución a los problemas ingentes de nuestrassociedades.

Así, se afirma que las innovaciones económicas, sociales,ambientales y políticas podrían no solo contribuir a paliarlos efectos de las desigualdades engendradas por el sistemaeconómico, sino que incluso acabarían reduciéndolas: lainnovación económica facilitaría la emergencia de nuevostipos de economía colaborativa que permitirían poner envalor los activos de la población y redundarían en unaumento del bienestar; la innovación social permitiría pres-tar servicios sobre bases nuevas por parte de las propias

comunidades locales, mejorando las condiciones de vida,empoderando a sectores desfavorecidos de la población e,incluso, fomentando formas de organización económica ysocial alternativas; la innovación ambiental comportaríaavances sustantivos para afrontar los riesgos del cambioclimático y de la sostenibilidad; los cambios tecnológicospodrían suponer innovaciones políticas decisivas que,mediante la transparencia y la facilidad de acceso a losservicios, posibilitasen una mayor implicación democráticade la ciudadanía.

Unas sociedades aturdidas por la crisis económica ysocial buscan, pues, en la innovación tecnológica y organi-zativa la solución a los problemas que las afligen. Pero ¿essensato confiar la solución de los problemas urbanos a lainnovación? ¿Pueden las transformaciones técnicas y lamejora de los procesos de gestión aportar, por sí solas, mejo-

Oriol Nel·loGeógrafo. Universidad Autónoma de Barcelona

El futuro urbano: ¿innovar es la solución?Las innovaciones tecnológicas y de gestión pueden ayudar a corregir losproblemas de las ciudades, pero por sí solas no bastan. Hay que asegurar queestén guiadas por innovaciones en los valores y los fines sociales: no por labúsqueda exclusiva del beneficio privado, sino del bienestar colectivo.

Pérgola solarfotovoltaica en elparque de las Rieresd’Horta.

Dosier

80

ras sustantivas a las condiciones de vida de nuestras ciuda-des? ¿La innovación tecnológica es suficiente para avanzarhacia más altas cotas de eficiencia, sostenibilidad, equidady democracia? Para debatir estas cuestiones resulta intere-sante descender de la abstracción y centrarse en la obser-vación de realidades concretas.

Cuatro ejemplos barcelonesesUno de los ejemplos recientes más notables de innovacióneconómica es el surgimiento de la llamada economía cola-borativa basada en conexiones en la red. En Barcelona, suexpresión más visible ha sido el desarrollo de la actividadturística fomentada por la aparición de nuevas plataformasque facilitan el alquiler. Esto ha influido notablemente en elacentuado incremento del turismo, de modo que la ofertaactual por estos medios representa ya cerca de un tercio deltotal. Entre los efectos positivos de la dinámica se encuen-tra la reducción de la demanda de nueva edificación, laapertura y la socialización de sectores de la población ybeneficios económicos. La evolución, sin embargo, no estáexenta de problemas y ha generado, incluso, conflictosabiertos en algunos barrios: el incremento del precio de losalquileres, las precarias condiciones laborales de los quetrabajan en el sector, la concentración de buena parte de laoferta en manos de empresas y de un número reducido depropietarios, la falta de regulación del sector a efectos fisca-les y urbanísticos, así como la mercantilización tanto de lasrelaciones sociales como de la vivienda, un bien básico.

Otro ámbito que ha conocido en los últimos años ungran desarrollo en Barcelona es el de la llamada innovaciónsocial. A raíz de la situación creada por la crisis económicay ante la incapacidad del mercado y las administraciones degarantizar el acceso a bienes y servicios esenciales, sectorescrecientes de la población parecen haber decidido prove-erse por sí mismos de dichos servicios. El Mapa de la Inno-vación Social en Cataluña ha permitido detectar hastasetecientas iniciativas de este tipo, la mayor parte en laregión metropolitana. Una vez más, los efectos positivos detales iniciativas son muy destacados, tanto en lo referente alacceso a los servicios como por lo que suponen de empo-deramiento de las comunidades para reivindicar sus dere-chos y de impulso a formas alternativas de organizaciónsocial. Pero las limitaciones también resultan evidentes: elriesgo de asistencialismo, la dificultad en definir a las comu-nidades beneficiarias e incluso eventuales efectos perver-sos de las conquistas alcanzadas. Por otro lado, el estudio dela distribución social de estas iniciativas muestra que no seconcentran necesariamente en los barrios en que viven lossectores más desfavorecidos, sino más bien en aquellosotros que, aun golpeados también por la crisis, disponen deun capital social y una capacidad de organización mayores.

La nueva estrategia de gestión del tráfico que se estáensayando en Barcelona es un ejemplo relevante de inno-vación ambiental que ha atraído incluso la atención inter-nacional. Se trata, como es sabido, de una ambiciosapropuesta destinada a agrupar los bloques urbanizados en

Cartelesde advertencia

contra los efectosnegativos del abusodel alquiler de pisos

turísticos, en unbalcón de laBarceloneta.

Vicente Zambrano

Ciudades (más) humanas

81

supermanzanas en cuyo interior el tráfico motorizado se veafuertemente restringido y pacificado. Las ventajas delproyecto consisten en una muy necesaria reducción de lacontaminación atmosférica y acústica, la promoción demedios de transporte no motorizados, la recuperación deespacios públicos y el avance en la lucha contra la emisiónde gases de efecto invernadero. Sus detractores destacanlos riesgos de que la mejora ambiental comporte alzas deprecios considerables. Así, se confirmaría la tendencia, yadetectada en otras ciudades, a que la mejora de la calidadambiental se convierta en un vector de gentrificación y deapropiación de los espacios urbanos para usos turísticos.

Finalmente, en cuanto a la innovación tecnológica en laprestación de los servicios y la participación en las cuestio-nes públicas, resulta evidente que los nuevos desarrollos delas tecnologías de la información y la comunicación (TIC)permiten avances sustanciales, pues tienen un potencialmuy destacado a la hora de aumentar la eficiencia de losservicios y facilitar el control democrático por parte de lapoblación. Sin embargo, los estudios de que se dispone enel caso de Barcelona muestran que la propensión a utilizarestos nuevos medios se encuentra muy desigualmentedistribuida entre la población, de modo que los grupossociales más desfavorecidos, las mujeres, las personasmayores y los que habitan en los barrios más periféricostienden a emplearlos en muy menor medida. La fracturadigital puede convertirse también en una fractura demo-crática.

La introducción de innovaciones económicas, sociales ytecnológicas abre, por tanto, notables oportunidades parahacer frente a las desigualdades en el acceso a la renta, a losservicios y a la participación en los asuntos públicos. Perocomporta, asimismo, retos en modo alguno desdeñables, yaque estos avances se distribuyen de forma desigual y bene-fician más a unos sectores de la población que a otros. Lavisión, tan extendida, que atribuiría a la innovación la posi-bilidad de resolver por sí misma las desigualdades urbanasy sociales parece, pues, parcial y carente de fundamento.Las innovaciones pueden ser un factor coadyuvante, inclusoimprescindible, en la mejora de las problemáticas urbanas,pero en modo alguno parece que hayan de ser suficientes.

La clave de la cuestión radica, probablemente, en asegu-rar que las innovaciones tecnológicas y de los procesosestén guiados por innovaciones en los valores y las finalida-des sociales. Es decir, que el desarrollo de nuestras capaci-dades esté enmarcado y guiado no por la búsquedaexclusiva del beneficio privado, sino por la del bienestarcolectivo. Hay que sujetarlas a un diseño y a un designiocolectivo con el fin de que su aplicación no derive en nuevosepisodios de desigualdad y segregación urbana.

La innovación tecnológica y de gestión no es, pues, labala de plata que resolverá todos nuestros problemas. Paraponerla al servicio de la colectividad se necesitará nomenos, sino más y mejor gobierno de las transformacionesurbanas; no menos, sino más innovación política.

Señalización de lasupermanzana dePoblenou,experiencia pionerade una nuevaestrategia de gestióndel tráfico queincluso ha atraídola atencióninternacional.

Vicente Zambrano

Dosier

82

La ciudad es el ecosistema más complejo que ha creado laespecie humana. Es a la vez el sistema que produce másimpacto en el conjunto de ecosistemas naturales, porquereúne a la mayor parte de la población terrestre y consumealrededor del 70 % de la energía. Las ciudades compitencon otros territorios. La escala competitiva depende de sutamaño y características. Barcelona, por ejemplo, compiteen el ámbito internacional para atraer inversiones, activi-dades en el sector del conocimiento y recursos de todo tipo.

El problema es que la estrategia empleada hasta ahorapara competir está basada en el incremento del consumode recursos. Esta estrategia aditiva se traduce en un mayorconsumo de suelo, de materiales y de energía que, a la vez,supone un incremento del consumo de recursos naturales yun mayor impacto negativo sobre los ecosistemas locales y

globales del planeta, por ejemplo, en forma de gases deefecto invernadero (impacto global) o en forma de emisio-nes de gases y partículas contaminantes (impacto local),que en el área metropolitana de Barcelona (56 municipiosincluyendo la capital), supone la muerte prematura de unas3.000 personas al año.

La dinámica competitiva de miles de ciudades en todo elmundo, consumiendo recursos sin límite, es insostenible ysupera la capacidad de algunas variables esenciales de losecosistemas para garantizar la supervivencia del planeta. Elfenómeno más conocido fruto de la explotación desmedidade recursos naturales es el cambio climático, pero existenotros.

¿Cuál es la capacidad de las tierras fértiles del planetapara proveer de alimentos a la creciente población mundial?

Salvador RuedaDirector de la Agencia de Ecología Urbana de Barcelona

El urbanismo ecosistémico: un instrumentopara hacer ciudades más sosteniblesLa dinámica competitiva de miles de ciudades en todo el mundo, consumiendorecursos sin límite, es insostenible y supera la capacidad de algunas variablesesenciales de los ecosistemas para garantizar la supervivencia del planeta.

Fotos: Vicente ZambranoEn esta página y las

dos siguientes,diferentes aspectosde la supermanzanade Poblenou, que

abarca lasmanzanas de casas

limitadas por lascalles de Badajoz,

Pallars, La Llacuna yTànger.

La supermanzana esla primera de las

cinco que elAyuntamiento quiereimplantar durantelos próximos años.

Ciudades (más) humanas

83

¿Cuántas décadas nos quedan para agotar la flexibilidad deesta variable? ¿Cuánto falta para agotar recursos esencia-les (como ciertos minerales y agua) para el mantenimientode los sistemas urbanos? ¿Cuánta biodiversidad más tene-mos que perder para generar curvas exponenciales decambio? Estas preguntas generan grandes incertidumbrespara el futuro. Las dinámicas que las sustentan están rela-cionadas con la estrategia competitiva basada en elconsumo de recursos y en las tendencias de producir ciudadseguidas actualmente .

Tras un diagnóstico tan aterrador, la pregunta obligadaes qué estrategia hay que seguir para reducir las incerti-dumbres y aumentar nuestra capacidad de anticipación.

El futuro está ligado a la desmaterialización de la econo-mía, a la adopción de una estrategia competitiva basada enla información y el conocimiento. Los flujos físicos(consumo de recursos materiales) se reducen y los de infor-mación crecen. Siguiendo el principio de Margalef,1 la estra-tegia pasa por incrementar la complejidad urbana,simplificando los sistemas de apoyo (sistema disipativo conmenor complejidad) sin exceder su capacidad de carga yrenovabilidad. La combinación de la reducción del consumode recursos y de los impactos y, a la vez, el incremento delos flujos de información, dan como resultado la concepciónde un modelo de ciudad más sostenible y, al mismo tiempo,un modelo de ciudad del conocimiento. Uno sin el otro notienen futuro.

El modelo urbano que nos puede guiar para hacer ciuda-des más sostenibles en la era de la información es compactoen su morfología, complejo en su organización, eficiente ensu metabolismo y cohesionado socialmente. La construc-ción de este modelo integral se sustenta en un conjunto demodelos sectoriales alimentados por un sistema de produc-ción y consumo alineados con la nueva estrategia competi-tiva. El urbanismo ecosistémico es una expresión de laintegración de los modelos urbanos que tienen que ver conla morfología, la organización y los flujos de materiales,energía e información. Y es el instrumento para desarrollarun modelo urbano compacto, complejo, eficiente y cohe-sionado.

Principios del nuevo urbanismoEste nuevo urbanismo busca que la densidad de poblacióny de actividades llegue a una determinada masa críticacapaz de generar espacio público, hacer viable el transportepúblico, dar sentido a la existencia de los equipamientos eimpulsar la diversidad de personas jurídicas necesaria parahacer ciudad.

También persigue como objetivo que los ciudadanospuedan ejercer en el espacio público los derechos de inter-cambio, de cultura, de ocio y entretenimiento, de expresióny manifestación, además del derecho al desplazamiento.Con el actual modelo de movilidad, las ciudades dedican lamayor parte del espacio público al transporte rodado. Elurbanismo ecosistémico pretende que los desplazamientosmayoritarios se hagan a pie, en bicicleta y en transportepúblico. Los planes de movilidad y espacio público que loacompañan se basan en una nueva célula urbana: la super-manzana, un instrumento clave del modelo, pues integra lasredes de transporte en superficie y también la red verde.

Dosier

84

En el espacio público, la habitabilidad tiene que ser a untiempo confortable (sin ruido, sin contaminación atmosfé-rica y con el mayor confort térmico), atractiva (con unaelevada diversidad de actividades, con la máxima biodiver-sidad) y ergonómica (accesible, con espacio liberado paraejercer todos los derechos y con una buena relación de altu-ras edificadas y anchuras de calles).

La diversidad de personas jurídicas (actividades econó-micas, asociaciones e instituciones) ha de ser lo más elevadaposible para incrementar la complejidad del capital econó-mico y social. La multiplicación de actividades y su diversi-dad tienen que atender y dar servicio a los residentes y,también, al modelo de ciudad del conocimiento. Debencrearse las condiciones de suelo y servicios para incremen-tar el número de actividades densas en conocimiento y susredes, que son la base de la ciudad “inteligente”.

El urbanismo ecosistémico busca definir la proporciónadecuada de techo que se destine, respectivamente, a resi-dencia y a personas jurídicas (entre el 25 % y el 30 %), queocuparán principalmente el frente de fachada de los edifi-cios. También pretende conseguir una biodiversidad y unafertilidad máximas del suelo, entendiendo que los benefi-cios ambientales y sociales que proporciona son insustitui-bles.

Otro de sus principios es la necesidad de alcanzar lamáxima autosuficiencia energética con recursos renovables.La supermanzana se revela de nuevo como la célula idealpara ello. La manzana simple no tiene esta facultad. Porejemplo, la captación de agua de lluvia, del acuífero (cuandoexiste) y de las aguas grises permite articular un modelohídrico casi autosuficiente. Por otro lado, la reutilización yel reciclaje de residuos, incluidos los procedentes de la

construcción, pueden suponer una recuperación de mate-riales cercana al 80 %.

Otros principios de esta nueva estrategia urbanísticason: la incorporación de todos los servicios y las infraes-tructuras para la gestión del flujo de datos y de los flujosmetabólicos; la mezcla de rentas, culturas y etnias haciendouso de los instrumentos adecuados de acceso a la vivienda;la dotación de equipamientos que garanticen la mejor habi-tabilidad, dispuestos a una distancia que pueda ser cubiertaa pie en un tiempo de entre cinco y diez minutos.

El plano urbanístico actual, de dos dimensiones, es inca-paz de incluir el conjunto de las variables que incorporanlos principios/objetivos enunciados. El urbanismo ecosisté-mico dibuja tres planos: en altura, en superficie y en elsubsuelo, para integrar el conjunto de variables y principiosque permitan superar los retos enunciados.

En resumen, propongo cambiar las reglas del juego de lacompetencia económica entre ciudades y territorios, ydesarrollar un modelo urbano que integre el modelo deciudad más sostenible y el de ciudad del conocimiento.

La ciudad es un sistema de proporciones. Multitud devariables trabajan de manera integrada en el sistemaurbano. Cuando las proporciones no son las adecuadas seproducen disfunciones que tienen impactos a escala local ytambién global. Siguiendo con el sistema de proporciones,la ciudad es comparable a una paella: el plato puede dispo-ner de los mejores ingredientes, pero, sin sal, será soso. Y sinos pasamos de sal no nos lo podremos comer. De manerasemejante, si en la ciudad destinamos la mayor parte de lascalles a la movilidad motorizada, las personas mueren yenferman; la contaminación origina gastos de miles de millo-nes de euros; el consumo de energía se dispara y las emisio-nes con efecto local y global también, etc. En otro ámbito,si segregamos a la población por su renta, etnia o religión,el conflicto está servido y la desigualdad y el miedo invadenla vida urbana. La búsqueda de las proporciones y su inte-gración es el objetivo del urbanismo ecosistémico.

Las soluciones para reducir las incertidumbres nopueden seguir un camino demasiado alejado de esta expo-sición. El tiempo que nos queda a nosotros y, sobre todo, alas generaciones futuras se está acortando a ojos vistas.Para muchos de los habitantes del tercer y el cuarto mundolas incertidumbres ya han dejado de serlo porque sus terri-torios se han convertido en los sistemas disipativos delprimer y segundo mundo y han perdido su capacidad decarga. Son lugares sin esperanza y sin futuro en los que laúnica alternativa es salir corriendo y engrosar el flujo demillones de inmigrantes en busca de una nueva vida.

Nota

1. Principio de Margalef: En los sistemas, la parte con menos infor-mación, en relación con la velocidad con la que aumenta o seproduce entropía, alimenta la parte que ya se caracterizaba por unadensidad de información mayor.

La vieja Europa conmemora el centenario de la GranGuerra, en el curso de la cual la humanidad demostró hastaqué punto es capaz de desperdiciar los costosos avances enel campo de las relaciones humanas. El horror de los millo-nes de muertos a consecuencia del conflicto supera cual-quier comparación, pero no impide considerar lacircunstancia puntual del trágico final de un compositorcatalán que también fue víctima de la guerra, EnriqueGranados (1867-1916).

Junto a Paul Wittgenstein, el pianista austríaco queperdió la movilidad del brazo derecho en una acción military que recibió el apoyo del mundo musical, en especial deMaurice Ravel –que le escribió el célebre Concierto para lamano izquierda–, Enrique Granados destaca como damni-ficado de este conflicto bélico, ya que murió en el canal de

la Mancha –con su esposa, Amparo Gal– a consecuencia deltorpedeamiento por parte de los alemanes del barco Sussexen que volvían de los Estados Unidos. Un conflicto en el quesu país no participaba.

Las noticias del momento pusieron de relieve la estimaque el compositor y pianista había despertado en los círcu-los musicales. Ello dio lugar a que seguidamente se abrierauna suscripción con el fin de recoger dinero para sus seishijos, dado que habían perdido padre y madre. Personas detoda condición y capacidad económica se sumaron a lacolecta, incluido el rey de España, y reunieron una fortunade 120.000 pesetas para paliar su situación.

Enrique Granados Campiña había nacido en Lérida en1867, ciudad a que su padre –de origen cubano– estabadestinado como militar. Primero se trasladó a Barcelona

Destacado compositor de obras para piano, intérprete aclamado y pedagogo quecreó escuela, Granados se implicó intensamente en los movimientos que enBarcelona estaban poniendo la primera piedra de una cultura musical muy sólida.

85

BIOGRAFÍA

Xosé AviñoaHistoriador de la música

Enrique Granados: el centenariode una muerte trágica

Audouard / Fondo Granados del Museu de la Música

86

para estudiar música con el padre de la escuela pianísticacatalana, Joan B. Pujol, y con el prohombre de la composi-ción y la musicología, Felip Pedrell. En 1883, a los dieciséisaños, ya se había presentado con éxito a un certamenacadémico vinculado a la escuela de Pujol. A los veinte añosfue a París para intentar ingresar en el Conservatoire, pero,como su contemporáneo compatriota Albéniz, no fue admi-tido en el centro, y cursó estudios musicales con CharlesWilfrid de Bériot, pianista hijo del célebre violinista belga yla no menos célebre cantante María Malibran.

En eso consistió su incompleta formación musical, a laque Granados supo sacar gran provecho con un talento quenadie le negaba, como artista inquieto. Regresó a Barcelonaal cabo de dos años y se relacionó con los movimientosmusicales que estaban poniendo las primeras piedras deuna cultura musical muy sólida. Esto llevó, por ejemplo, alestreno del Concierto en la menor del noruego EdvardGrieg, compositor nacionalista que encajó muy bien en elentorno catalán.

Eran años de frenética puesta en marcha de proyectosconcertísticos y asociativos, como la Societat Catalana deConcerts, la Societat Filharmònica de Barcelona o el OrfeóCatalà, todos ellos impulsados con el propósito de normali-zar una vida musical que siempre había sido muy incierta.Granados se singularizó muy pronto. Sobre todo porquecolaboró con Enric Morera en el proyecto del Teatre LíricCatalà –creado con la voluntad de catalanizar la vida lírica,demasiado dominada por la zarzuela castellana– con lasobras Blancaflor (drama de Adrià Gual), Petrarca, Pica-rol, Follet, Gaziel y Liliana (con libreto de Apel·lesMestres), y con dos óperas, María del Carmen (con libretode Feliu i Codina) y Goyescas (con texto de Fernando Peri-quet).

También se destacó porque vio la necesidad de poneren marcha un centro de estudios pianísticos, la AcademiaGranados. Inaugurada en 1901, pronto se convirtió en unreferente de la técnica pianística. Al morir Granados pasó aser dirigida por Frank Marshall –al tiempo que cambiaba sunombre por el de Academia Marshall, o Asociación MusicalGranados-Marshall– y, desde 1959 hasta su muerte, por

Alícia de Larrocha. En la actualidad, bajo la dirección deMarta Zabaleta, la academia sigue manteniendo el prestigiodel músico y convocando a estudiantes de todo el mundo. Elcentro ha destacado como referente del método para pedal(Método teórico-práctico para el uso de los pedales delpiano), que Granados había desarrollado a partir de lasenseñanzas aprendidas en París. Entre sus numerosos discí-pulos de la vieja época se puede citar a la soprano ConxitaBadia y a los músicos de diferentes especialidades y dedi-caciones profesionales –todos ellos compositores, sinembargo–: Josep Cumellas, Narcisa Freixas, FredericLongàs, Robert Gerhard, Domènec Mas i Serracant, Cristò-for Taltabull o Margarida Orfila i Tudurí. De las nuevas gene-raciones de pianistas hay que recordar a los hermanosCorma (Carles y Giocasta Kussrov Corma), a Rosa M.Kucharsky, a Alberto Giménez Atenelle, a Carlota Garriga oa Rosa Sabater.

A principios del siglo XX Granados se atrevió a organi-zar dos orquestas de efímera vida, la Societat de ConcertsClàssics (1900) y la Orquestra Barcelona (1905), que testi-

Retrato de juventudde Enrique

Granados, fechadoen 1905. En el centro

de la página,homenaje al

compositor en elCamarote Granados,espacio situado enlos bajos del hotelManila, sede de la

Asociación deAmigos de Granados,

en 1965.En la página anterior,el músico leridano, al

piano, en unconcierto

que protagonizó en elPalau de la MúsicaCatalana el 10 demayo de 1908.

Fondo Granados del Museu de la Música

Brangulí / Fondo Granados del Museu de la Música

Biografía

87

moniaron su voluntad de poner en marcha proyectos quellenasen los notables vacíos de la vida musical barcelonesa.También fue director musical de la potente Associació deMusica da Camera, que trajo a Barcelona lo más granado dela composición musical europea. Y en 1912, gracias al apoyodel promotor del Tibidabo, el doctor Andreu –que unos añosmás tarde contribuiría con una verdadera fortuna a lacolecta en favor de los huérfanos del compositor–, abrió enla avenida del Tibidabo la Sala Granados, donde realizabaconciertos de gran calidad. Este espacio, sobre el que pesaactualmente la amenaza de derribo, acogería años despuésa la empresa de doblaje La Voz de su Amo.

Pese a las iniciativas orquestales, Granados no destacópor la composición sinfónica, sino pianística. Dejó más detrescientas obras para este instrumento, entre ellas uncompleto repertorio de danzas (Oriental, Danzas espa-ñolas), valses (Valses sentimentales, Valses poéticos), lasuite Goyescas y algunas singulares obras vocales como lasTonadillas en estilo antiguo y las Canciones amatorias.La suya es una estética neorromántica, inspirada en Schu-

mann y Grieg, dos autores de moda en los años de su vidacon faralaes hispanistas, en un momento en que el folkloreespañol era muy exótico y tópico.

Precisamente fue Goyescas, obra en origen para pianoque transformó en ópera para completar un encargo en losEstados Unidos, la que le llevó a aquel país. Allí tuvo ocasiónde estrenarla, además de hacer grabaciones para rollos depianola en el momento álgido del instrumento –gracias a loscuales podemos conocer en nuestros días cómo tocaba– yofrecer algunos conciertos pianísticos, singularmente el querealizó en la Casa Blanca a petición del presidente WoodrowWilson (1912-1920), viaje que le llevó al trágico final antescitado.

Granados tuvo una descendencia numerosa. De sushijos, Eduard (1894-1928) fue pianista y director de orques-tra, y Víctor se dedicó también a la creación musical, si biencon menos proyección. Pero dada la calidad musical y laderiva personal del compositor, su nombre ha pasado a serinsigne en muchos aspectos de la vida musical del país,como ponen de manifiesto la denominación del auditorio deLérida como Auditori Granados o la dedicación al músicode una sala del Auditori de Palma. En Barcelona, ademásde la calle del Eixample que lleva su nombre, existen nume-rosas referencias ciudadanas, la más relevante de las cualesfue el Camarote Granados, un espacio situado en los bajosdel hotel Manila que reunía a la Asociación de Amigos deGranados. La entidad, constituida en 1965 con el impulsode su hija Natàlia y de su marido, Antoni Carreras, así comode Pablo Vila-Sanjuán, hizo posible la publicación de losPapeles íntimos de Enrique Granados. También bajo laadvocación del compositor se crearon diversas agrupacio-nes musicales, como el Sexteto Granados, destacado por suintervención en el concierto de presentación del grupo deCompositors Independents de Catalunya (1931).

Abajo, en estapágina, ensayo dedos alumnos enlas instalacionesactuales de laacademia Granados-Marshall, en la calledel Comte deSalvatierra.En la página anterior,Enrique Granados alpiano en la segundasede que tuvo elcentro, en el chaflánde las calles deGirona y Aragó, enuna imagen fechadaen 1910.

Arriba, en el centro,una escena de laópera Goyescasdurante su estrenoen el Metropolitan deNueva York, el 28 deenero de 1916.A la derecha, dibujode un figurín de laópera realizado por elpropio compositor,que se retrató a símismo en el rincón.A la izquierda y en lapágina anterior,programa de manode dos recitales queGranados dio en elTeatro de la Comediade Barcelona los días7 y 10 de marzo de1906.

Fondo Granados del Museu de la Música

Dani Codina

Biografía

88

El urbanista italiano Bernardo Secchi (1934-2014) defen-día, en los años anteriores a su muerte, que la ciudad es lafortaleza en juego en esta época convulsa que nos ha tocadovivir. El decano del Colegio Oficial de Arquitectos de Cata-luña (COAC), Luis Comerón, utilizó la expresión “cambiode época” en la clausura del Congreso de Arquitectura 2016,a finales del pasado mes de noviembre, ante un mercado deSant Antoni transformado en auditorio. Dando la vuelta a latortilla a lo dicho por Secchi, afirmó que las “ciudades son

el principal instrumento de progreso de la humanidad”, delnuevo paradigma que se nos abre. La disciplina arquitectó-nica catalana se ha mirado en el espejo y ha debatidodurante meses los retos que la sacuden.

Los congresos de arquitectura se celebran cada veinteaños aproximadamente desde 1888. Cada encuentro tiene,pues, cierto espíritu de refundación, ya que las circunstan-cias, los contextos y los retos cambian. Algo de eso serespiró durante las jornadas de síntesis. Aun así, este

El Congreso de Arquitectura 2016 ha dedicado meses a debatir los retos que lecorresponde afrontar a la profesión en una època en que las ciudades se hanconvertido en el principal instrumento de cambio. La anterior edición delencuentro queda ya muy lejos, en el tiempo pero sobre todo en cuanto aprioridades.

Aleix PortaPeriodista

La nueva cara de la arquitectura catalana

VISIONES DE BCN

Fotos: Vicente Zambrano

Visiones de Barcelona

89

congreso se ha querido en minúscula, “de arquitectura” yno “de arquitectos”, y en un formato mucho más abierto yhorizontal que los precedentes. De hecho, el anterior, el de1996, el coorganizado con la Unión Internacional de Arqui-tectos, el de los 14.000 visitantes, el de Maragall y Foster, eldel “modelo Barcelona” y el star system, ha sido el modeloa no seguir. El gremio de arquitectos ha pedido seis mesesde tregua para detenerse, pensarse y reenfocarse en lanueva realidad.

Esta realidad empezó en el año 2008, con el estallido deuna burbuja muy vinculada a la construcción. En 2010, elflamante SArq, el primer sindicato de arquitectos deEspaña, divulgaba los resultados de la primera encuesta deocupación. De los 1.800 arquitectos, 675 no colegiados, el32 % se encontraba en el paro y solo el 3,1 % cobraba pres-tación. En 2013, la tercera encuesta declaraba que el 71 %de los arquitectos de España vivían en situación de preca-riedad laboral, es decir, en el paro, en contratación irregu-lar o con salarios por debajo de los mil euros.

El COAC ha elaborado su primera encuesta de la profe-sión aprovechando el encuentro de este año. Han partici-pado 1.700 arquitectos, el 22 % no colegiados, de un total de10.000 que hay en Cataluña. Los resultados muestran queuno de cada tres arquitectos ha emigrado al extranjero y el46 % cobra menos de veinte mil euros al año, y la granmayoría son autónomos. Pese a que “la tempestad ya hapasado”, como glosa Miquel Puig en el análisis de laencuesta, la valoración en el seno del colectivo sigue siendobastante o muy negativa.

Durante este período también han cambiado las funcio-nes. La obra nueva, tanto de viviendas como pública, se hadetenido hasta prácticamente desaparecer. Las cifras actua-les de construcción se sitúan alrededor de lo que es y ya eranormal en países de nuestro entorno, sin burbuja del sectorde la construcción. La adaptación y la diversificación funcio-nal se han tenido que hacer de manera rápida y, en muchoscasos, traumática.

La encuesta de la profesión del COAC dibuja un nuevomapa funcional con la rehabilitación como actividad princi-pal, seguida de la obra nueva, la dirección de obra, el segui-miento y cumplimiento de normativas y el interiorismo yretail. El próximo quinquenio emergerán actividades deeficiencia energética y gestión de edificios, la aplicación detecnología informática (BIM, 3D...), la gestión de proyectosy la participación y la mediación ciudadana. La rehabilita-ción se mantendrá como principal y la obra nueva bajarámás posiciones, según la misma encuesta.

Cambio de etapa y no solo un paréntesisTodos estos factores, generados por la crisis, se interpretancomo propios de un cambio de etapa y en ningún caso comoun mero paréntesis. El sector de la construcción represen-taba el 10 % del PIB antes del estallido de 2008, el dobleque el actual y el doble que el de los países europeos delentorno, que no han fluctuado tanto. Así pues, se esperaque, tras un crecimiento gradual de hasta el 6 % aproxima-damente, el sector se estabilice. Pero los cambios no sereducen solo al marco económico y laboral.

El escenario social y territorial ha cambiado radical-mente. Los últimos años se ha construido mucho, muchí-

simo, y, aunque no se diga lo bastante, muy mal. Buenaparte de la situación que (mal)vivimos es fruto del modelourbanístico desarrollado en las últimas décadas. Deficien-cias en movilidad y acceso, ineficiencia energética, despil-farro de suelo y de agua, segregación y gentrificación...Territorios y ciudades están cambiando al paso de los efec-tos del cambio climático, las desigualdades y la entrada decapital especulativo. Hacen falta intervenciones y cambios.

Enric Batlle pudo explicar, en diferentes momentos delcongreso, su tríada ecología-ocio-producción sobre los espa-cios abiertos de nuestras ciudades y territorios. Por unaparte hay que hacer todo lo posible para reducir la conta-minación y el uso del transporte motorizado, su principalcausante, y por otra, proteger la biosfera, hacer que quede

El congreso hadebatido los nuevossujetos, contextos einstrumentos de laarquitectura en másde cien actos,mayoritariamentelocalizados en lasede barcelonesadel Colegio Oficial deArquitectos –en lasimágenes–, perotambién repartidospor lasdemarcaciones.

Visiones de Barcelona

90

interconectada e introducirla en la ciudad. Según Batlle, el50 % de la superficie de la región metropolitana de Barce-lona es espacio abierto que tiene la posibilidad de vertebrarel territorio a escala local y regional. No es necesario hacercrecer la ciudad, pero sí urbanizar el verde, es decir, prote-gerlo, abrirlo, articularlo y convertirlo en productivo agra-riamente. Batlle también es comisario de la exposición“Metròpolis Verda”, que puede verse en el espacio MercèSala de TMB, en Rambla de Catalunya.

Las características, pues, de los nuevos sujetos ycontextos de la arquitectura determinan los objetos detrabajo, los instrumentos con que abordarlos y los valoresque han de guiar la práctica. El congreso ha querido defi-nirlos desde una visión colectiva y ha rehuido las cátedrasy las voces autorizadas. En más de cien actos, mayoritaria-mente localizados en Barcelona pero también repartidos porlas demarcaciones, profesionales, asociaciones e institucio-nes han explicado lo que ya se está haciendo y que puedeser útil en los próximos años.

La vivienda (acceso, mantenimiento, propiedad, alqui-ler, funcionalidad...), el derecho a la ciudad (la nuevaAgenda Urbana de la ONU-Hábitat, la participación, loscampos ciudad de refugiados, el bienestar de los que vivenen ellos, la perspectiva de género...) y el territorio (espa-cios abiertos, planificación supramunicipal, ordenar las peri-ferias, construir y potenciar el paisaje...) son los retos delpresente periodo, como advertía Secchi. Pero también sehan explorado los nuevos ámbitos de actividad, la divulga-ción cultural y social o los compromisos éticos de los profe-sionales. En estos campos, a diferencia de los primeros, haquedado más o menos claro que queda mucho por hacer yque no se pisa terreno firme.

La arquitectura considerada como un bien generalPor eso es necesario un replanteamiento de los instrumen-tos y una revisión de los compromisos. La parte más propo-sitiva del congreso, en la que los ojos se vuelven boca, se hacentrado en los concursos de arquitectura, la Ley de terri-torio y, en especial, la Ley de Arquitectura, esta sí en mayús-cula. Actualmente en proceso parlamentario, pretendecrear un marco social que reconozca la arquitectura comopatrimonio del presente. El borrador define la arquitecturacomo bien general del país, establece herramientas paraasegurar su calidad y fomenta su divulgación entre la ciuda-danía. Pero también blinda el criterio de los arquitectos enel planeamiento urbanístico y los concursos públicos, lo queha despertado no pocas inquietudes en otros colectivosdurante el proceso de tramitación.

En un siglo en que el suelo está limitado, los recursosse acaban, la biodiversidad pende de un hilo y las ciudadesson activo social y objeto de deseo económico, la arquitec-tura catalana ha sabido tomar conciencia del cambio deépoca y no solo de la época de cambio, como quizás hanhecho otros colectivos o gremios. Ante el nuevo contexto, laprofesión ha sido capaz de cambiar el paso, repensarse,adaptarse y mirar la realidad con ojos nuevos.

Detrás de las estadísticas oficiales y las noticias de los servi-cios informativos encontramos todo tipo de violencias direc-tas que son legalmente punibles. Sin embargo, existen otrasviolencias, simbólicas y estructurales, invisibles por lo coti-dianas, que nos ocultan intimidaciones, maltratos, burlas,imposiciones, amenazas, arbitrariedades diversas e innu-merables injusticias que tienen lugar en nuestro entorno.

La exposición “60dB / 16kHz. BCN. ¿Sientes la violen-cia?”, que se pudo visitar en el centro Arts Santa Mònica deBarcelona, al final de la Rambla, durante el último trimestrede 2016, invitaba al espectador a redefinir la violencia apartir de una nueva mirada sobre el fenómeno. La violenciase ha abordado como un hecho consustancial a cualquierrelación resultante de un acto de comunicación, en dife-rentes formas de agresión que afloran en las fricciones decualquier comunidad.

La exposición “60dB / 16kHz. BCN.¿Sientes la violencia?”, que se pudovisitar el último trimestre de 2016,invitaba al espectador a redefinir laviolencia a partir de una nueva miradasobre el fenómeno.

Montse BenitoComisaria de la exposición “60db / 16kHz”

¿Sientes laviolencia? Entreel caos y el orden

Rober Astorgano / Fotomovimiento

Visiones de Barcelona

91

Fotomovimiento

Los comisarios interpelábamos a los espectadores conla pregunta del título de la exposición, “¿sientes la violen-cia?”, en el doble sentido de notarla y de escucharla. Laviolencia se presentaba como una membrana que nos tieneencapsulados de modo permanente en el ruido de fondo dela ciudad. Los 60 dB de contaminación acústica que sufri-mos incesantemente en Barcelona es una realidad a la queya estamos tan acostumbrados que en cierta manera laobviamos. Lo único que podemos percibir si aguzamos eloído dentro de este murmullo caótico son las erupciones deruidos cotidianos, que podríamos definir como ejemplos demicroviolencia.

Para investigar estas y otras formas ocultas de violen-cia, las comisarias de la muestra salimos a la calle con Fran-cesca Romana (OTOXO Productions) para sondear a losciudadanos. Nuestro trabajo de campo nos hizo descubrir ycartografiar un espacio de humillación en que todos nosmovemos. Las diferentes vivencias humillantes que la gentequiso compartir con nosotros nos hicieron darnos cuenta dela sutileza con que actúa la violencia simbólica.

Asistimos al malestar de chicas que se sienten tratadascomo “un cuerpo” mientras pasean por la calle o cuandoponen los pies en un bar. Muchos ciudadanos nos hablaronde la violencia en el ámbito laboral, donde casi siempre todoel mundo brega con arrogancias, jerarquías morales, silen-cios, miradas y gestos que molestan y se pueden interpre-tar como agresiones. Los jóvenes nos hablaron de laviolencia en los institutos, donde a menudo se sienten cate-gorizados como “buenos” o “malos” estudiantes y seinstaura una especie de juicio moral sobre sus personas, loque condiciona, dentro de un contexto de escolarizaciónobligatoria, un trato particular de profesores y compañeros.

En cualquier ámbito nos encontramos con expresionesde haber sentido la violencia, con confesiones tanto de

haberla sufrido como de haberla impartido, a familiares,compañeros de clase o de trabajo, por la calle. Nos encon-tramos, de este modo, rodeados de innumerables microvio-lencias simbólicas presentes en cualquier relación, que nosolo pueden ser recibidas, sino también ejercidas. Tanto silas sufrimos como si las imponemos o bendecimos, sentirlases todo un ejercicio que requiere cierta atención.

Sordos ante la violencia estructuralAsí pues, nuestra ciudad, Barcelona, permanece constante-mente envuelta en este ruidoso zumbido. Y nosotros, quevivimos en ella, también nos volvemos sordos ante violen-cias que podríamos calificar de estructurales, como lalimpieza de lo que no se adecua al modelo de ciudad, que sequiere higienizar: cuando a menudo nos interrumpe el pasoel sonido intermitente de un camión de la basura o el de unaexcavadora de obra. Los helicópteros que nos sobrevuelanen cada manifestación nos indican que nos encontramos enmanos exclusivas de especialistas entrenados y autorizadospara ejercer la fuerza en nombre de nuestra seguridad.

Incluso en espacios de protección, como los parquesinfantiles, donde los niños juegan recogidos en un recintovallado, podemos sentir como estamos sometidos a lasnormativas que regulan la actividad en el espacio público, yaque, sin darnos cuenta, tenemos a los niños limitados amoverse dentro de esta especie de precinto de seguridad.Cuando nos cruzamos con un grupo de turistas que buscanel Park Güell un domingo por la mañana, no percibimosnunca a estos extranjeros adinerados como inmigrantes. Ycuando después entramos en el metro, nos cruzamos conlos manteros y con gran número de personas a quienes, bajoincontables presiones administrativas, ni tan solo se les dala oportunidad de sobrevivir en la ciudad si no obtienen unsello que les diga quiénes son y a qué tienen derecho.

En esta página y lasiguiente, tresimágenespertenecientes apropuestas gráficaso audiovisuales de lamuestra del ArtsSanta Mònica,donde sedenunciabandistintas formas deviolencia, aparenteso imperceptibles,directas oestructurales.

Visiones de Barcelona

92

La violencia estructural suena en todo momento, porejemplo cuando nos imponen que la calle sea un lugar depaso y no de encuentro con bancos unipersonales situadosestratégicamente en direcciones contrapuestas. Suena y sehace evidente también cuando la reforma de un barriocomporta la expulsión de la gente que lo habita.

En el libro La ciutat horitzontal. Urbanisme i resis-tència en un barri de cases barates de Barcelona,Stefano Portelli recoge una serie de litigios entre los agen-tes municipales y los vecinos, que no se ponían de acuerdoen la reforma de un conjunto de casitas de planta baja queya han sido parcialmente derribadas. La sensación de habersido expulsado de tu casa perdura entre los habitantes delbarrio del Bon Pastor. En el libro colectivo Repensar BonPastor se recogen un conjunto de propuestas presentadasa un concurso de ideas por un movimiento vecinal llamadoa decidir el futuro del barrio, un futuro sin demoliciones nireformas diseñadas desde un despacho municipal. El movi-miento participativo de Bon Pastor espera aún la respuestade la Administración. El silencio administrativo es tambiénuna forma de violencia.

El barrio del Raval destaca por haber sufrido múltiplesviolencias estructurales de tipo urbanístico, que recogentanto el libro Matar al Chino, de Miquel Fernández, comoel documental del mismo título que elaboró para la exposi-ción el Observatorio de la Vida Cotidiana. Los autores ponende manifiesto que en las intervenciones sobre el Ravalemerge la contradicción más clara entre las pretensionesurbanísticas oficiales (transformar la morfología urbanapara mejorar las condiciones de vida de sus habitantes) ylas consecuencias efectivas sobre la población residente,como la expulsión o expropiación de su casa. Lívia Motterleda voz a diferentes núcleos de resistencia en cuatro callesdel Raval, en su estudio etnográfico Cartografía carnal de

la resistencia, para mostrar ejemplos de la vida que palpitapara combatir la invisibilización a que las violencias estruc-turales someten este espacio.

Ni excepción ni accidenteAsí pues, nuestra sociedad está configurada por relacionesque nunca quedarán del todo ajustadas, bajo las que esteagobiante zumbido caótico expresa la idea central: la violen-cia no es una excepción ni un accidente, sino que aparecedisuelta en la vida cotidiana de todos nosotros. Los movi-mientos caóticos de violencia presentes en nuestra norma-lidad cotidiana pasan desapercibidos para la mayoría, y poreso en la exposición los representamos con un tono agudode 16 kHz, inaudible para muchos. Y esta normalidad no sedebería ver como un problema, sino como una solución, sila violencia es fuente reguladora de desigualdades.

Pese a ello, es sintomático que las violencias directas,que son las que solemos hallar en los medios informativos,sean más visibles que las simbólicas o estructurales. Laviolencia directa es la ejercida por los agentes sociales, porlos aparatos represivos y por las multitudes fanáticas que,frente a una incertidumbre que pueda ser intrínsecamentedolorosa y trágica, se aferran a la imposición de ciertouniverso de sentido. Así, priorizan la seguridad en lugar deaceptar una realidad que podría poner en peligro su propiaexistencia.

En oposición a estas estrategias de seguridad y control,la dialéctica entre caos y orden concluye que la máximaprobabilidad de orden (tal como se da en la normalidad)requiere la presencia de movimientos caóticos y de incerti-dumbre, resistencias y desobediencias.

Bru Aguiló / Fotomovimiento

Bru Aguiló / Fotomovimiento

Redacción

Planes para la noche barcelonesaLa ciudad crece pasadas las ocho, pero sin planificación y, según muchas vocescríticas, a las órdenes del turismo. No se ha pensado para la noche, a diferenciade lo que han hecho otras urbes europeas. Rebosa de músicos y de salasansiosas de programar conciertos en vivo, pero una política de restriccionesaplicada desde hace años ha llevado el sector a la depresión.

El Ayuntamiento aprobó hace unos meses un nuevo marco normativo parapermitir a bares, cafeterías y restaurantes programar música amplificada endirecto siempre que se atengan a unos requisitos de seguridad y a un controlestricto del nivel sonoro. Es el avance de un ambicioso plan para impulsar elcircuito de la música en vivo de pequeño formato, a partir del reconocimientodel valor cultural y social de esta oferta de ocio. La música en directo es unamanifestación cultural de base con una gran tradición entre nosotros; apostarpor ella tiene que ver con el modelo de ciudad.

93

REPORTAJE

Fotos: Dani Codina

Reportaje

Cling, cling. Es el ruido metálico de las monedas cuandoalguien las toquetea, las cuenta, las reparte. Frec, frec. Haytambién billetes de cinco, y algunos, pocos, de diez. Sobretodo hay suelto. El grupo Pol Omedes Special 4tet ha dadoun concierto –jazz, estándares y alguna composiciónpropia– y ahora cobra. Principalmente del bote, aunque ellocal también aporta algo. El aforo no da ni para un jornal“ético”. Lo de ético lo dice Albert Pons, socio de Roba-dors 23, donde ha tocado el cuarteto.

Barcelona crece pasadas las ocho, pero, según las vocescríticas, sin planificación y a las órdenes del turismo. No seha pensado para la noche, como sí han hecho otras ciudadeseuropeas. Rebosa de músicos y de espacios anhelantes deprogramar música en vivo, pero las restricciones inaugura-das por el gobierno municipal tripartito de izquierdas,desarrolladas luego durante el mandato de CiU, llevaron laciudad a la depresión. El actual equipo de gobierno alerta deque la escena “está en peligro” y, para salvarla, ha lanzadoun nuevo marco legal que modifica la perspectiva con la quese gestionaba la noche. El cambio es sustancial: bares,restaurantes y cafeterías, que antes no podían programarmúsica en directo amplificada de manera legal y sin que losmultaran, ahora sí que lo podrán hacer siempre que nosuperen un volumen determinado de decibelios, variablesegún la zona, y que cumplan unos requisitos de seguridad.La medida pretende reforzar el circuito de música en vivode pequeño formato, una de las expresiones más popularesde la cultura urbana barcelonesa.

Barcelona pasó, en un abrir y cerrar de ojos, del frenesícreativo –de perfil hippie y psicodélico– de los años setenta,localizado en espacios como Zeleste, al descontrol y el ruidode finales de los ochenta. La Barcelona preolímpica vivía sunoche con absoluto caos: punkies, hippies y rumberos inun-daban todos los rincones de la ciudad.

Ese caos de los ochenta y de los noventa es un mitoreducido ahora a literatura, pero que, de manera contra-dictoria, forma parte de la marca: se vende aunque noexista. Sergio Pitol, el escritor mexicano, relata esa Barce-lona en directo desde la calle de Escudellers. En 2016, elautor barcelonés Miqui Otero convierte la Barcelona de losnoventa en Rayos. Fidel, Justo, Iu y Brais –protagonistas deRayos– vivieron su hilarante juventud a principios de losnoventa; despidieron una ciudad y vieron nacer otra.

Del caos a la marca, y de la marca a la depresiónEl gobierno socialista de Pasqual Maragall puso los cimien-tos de la marca Barcelona. La ciudad se transformó poco apoco, y pasó de ser un piso de estudiantes rebosante de coli-llas, con música a altas horas y desayunos anárquicos, a unacasa anfitriona para doce millones de turistas, que buscan laBarcelona de folleto y se concentran masivamente en elPort Vell y en el Port Olímpic, zonas que en los últimos añosse han convertido en focos de peleas y juerga. Pese a lasrepetidas quejas de los vecinos de la Vila Olímpica, lasrespuestas no empezaron a llegar hasta el pasado verano,cuando el Ayuntamiento aprobó firmar un protocolo con la

94

En la páginaanterior, el

Heliogàbal, deGràcia, dedicadodesde hace unos

meses a los recitalesde poesía casi en

exclusiva.En esta página y en

la siguiente,actuaciones

musicales en dosconocidos locales de

Ciutat Vella, elRobadors 23, en lacalle del mismonombre, y el

Absenta, en la callede Sant Carles.

95

Generalitat para asumir la titularidad y la gestión directa delPort Olímpic, medida que se hará efectiva a partir de 2020,cuando venza la concesión actual.

La escena musical barcelonesa se fue convirtiendo asíen una realidad deprimida, marcada por un modelo turís-tico invasor, que menospreciaba y empobrecía las salaspequeñas. Es más, la noche pasó a ser parte integrante deeste modelo.

Una nueva normativa cargada de promesasEl actual equipo municipal asumió el gobierno de la ciudaden mayo de 2015 con un programa que incluía la problemá-tica de las salas de música. El Instituto de Cultura de Barce-lona (ICUB) se puso a la tarea para desarrollar un Plan dela música, en coordinación con otros departamentos y losdistritos. El plan contempla “diferentes líneas de actuaciónpara reconocer el valor cultural y social de la música en vivo,a la vez que se considera su sostenibilidad en el marco derelaciones vecinales que garanticen el derecho al descanso”de los residentes de las áreas próximas a los locales. Elpaquete de medidas para promover la música en vivo formaparte del Plan de Culturas 2016-2026, que pretende repen-sar la relación con el sector cultural de la ciudad durantelos próximos diez años, y fue la propuesta de cultura másvotada en el proceso participativo del Plan de Acción Muni-cipal 2016-2019 (“Decidamos Barcelona”).

Como avanzadilla del plan, el 11 de mayo el ICUBpublicó una circular para regular la realización de música

amplificada en directo en los establecimientos de hostelería.A la nueva regulación se pueden acoger los locales comoRobadors 23 o el bar Absenta, que hasta su aprobación habíanofrecido actuaciones de forma técnicamente ilegal. La norma,de entrada, fue bien recibida por los músicos y los propieta-rios de bares y restaurantes, que también se podrán benefi-ciar de su línea de subvenciones: un total de 400.000 eurosdestinados a adecuar los locales a las nuevas exigencias deinsonorización. Representa una bocanada de aire fresco paraun sector que –sin perder aún su escepticismo– ve en ellauna oportunidad para reconstruir el escenario del ocionocturno musical, entendido como un espacio-tiempo con ungran potencial para la integración social ciudadana. Y tambiénse aprecia positivamente la oportunidad que ofrece paracubrir el vacío entre las dos opciones extremas que hastaahora se presentaba a los músicos en Barcelona: tocar enacústico en un bar o bien con amplificación en una sala demayores dimensiones.

Robadors 23 como símbolo y resumenCon los últimos aplausos la gente sale a la puerta de Roba-dors 23 y, con ellos, los integrantes del Pol Omedes Special4tet: comentan, fuman y ríen en esta calle del Raval. El finalde la actuación coincide con el cierre de las tiendas y con elpaso de los cinéfilos que acuden a la última sesión de laFilmoteca de Catalunya, la de las nueve y media de la noche.

Los Pol Omedes Special 4tet son cuatro a repartir elbote: el trompeta, el saxofón, el contrabajo y el batería. La

Planes para la noche barcelonesa

96

entrada ha costado cinco euros, y había unas treinta perso-nas de público. ¿Cuánto han obtenido, al final? “Me davergüenza reconocerlo, pero compensamos lo escaso delsueldo con el placer de interpretar una determinada músicaen compañía de unos músicos específicos. Me está maldecirlo, porque a Robadors 23 le tengo mucho respeto”,declara Martin Leiton, el contrabajista. Es canario y, pese aun contexto laboral precario, ha escogido Barcelona paraaposentarse, hacer música y vivir de ella. Antes tocó enMálaga, Cuba, Buenos Aires, Madrid y en su Tenerife natal.

“En un día normal como hoy suele haber unas treintapersonas. Podríamos subir los precios, pero entonces solovendrían extranjeros. Y, evidentemente, si no hacemosconciertos no acude nadie”, se lamenta Albert Pons, uno delos socios propietarios de la sala Robadors 23, cuya historiaresume las contradicciones de la noche musical urbana.

Robadors 23 abrió en 2004, cuando la calle no eramucho más que un pasillo de condones usados y jeringuillasde un solo uso desechadas. Ahora se encuentran allí barescool y, a dos pasos, el hotel Barceló Raval, que ofrece habi-taciones de hasta 300 euros la noche. Desde 2004 lo hancerrado en tres ocasiones por “cuestiones urbanísticas ypoliciales”, y otras tantas ha abierto de nuevo. A principiosde 2016 casi se produjo el cuarto cierre, pero la normativaactual “les salvó por los pelos”, según explica Pons, sentadoen la misma barra desde la que asiste a la docena deconciertos que el bar programa semanalmente. En unmomento empezará otro: esta vez, de flamenco. Robadors

23, que se ha convertido en un local de culto para los músi-cos en tránsito por la ciudad, es uno de los bares que apare-cen en las guías turísticas como emblemáticos de la nochebarcelonesa.

El saxofonista abre la cartera y va guardando el dinero.Se llama Lluc Casares y es uno de esos tantos jóvenes barce-loneses que la ciudad ha acabado expulsando de hecho. Esasí como justifica su marcha a Ámsterdam: “Allí voyviviendo de la música, pero reconozco que somos una gene-ración que no estamos acostumbrados a ganar dinero. Nues-tra vida es ir a tocar a estos sitios, disfrutar de ellos ysobrevivir como podamos”.

El destino de Lluc Casares fueron los Países Bajos, haceya cinco años, pero si le salen “cositas” por aquí coge unvuelo de bajo coste y vuelve a Barcelona. Se graduó en laEscola Superior de Música de Catalunya (ESMUC), y realizóun máster en Ámsterdam y un intercambio en Filadelfia. Sutrayectoria musical se resume hasta el momento con estatríada: becas, “mucha inspiración de otros músicos” yconciertos en salas pequeñas. También toca en salas gran-des, pero son la excepción.

Casares cree que Barcelona es en verdad una ciudadinspiradora, pero también que en ella se hace difícil mostrarlos frutos de esta inspiración: hay muchos músicos encompetencia entre ellos y se presentan pocas oportunida-des para tocar en directo en las condiciones adecuadas.

Cambio de modeloLas condiciones en que las salas ofrecen música en directofue tema de debate intenso en los días que precedieron alas últimas elecciones municipales, y ahora ya se ha intro-ducido de lleno en la esfera de las decisiones políticas: lacuestión no solo tiene que ver con las multas o con unenfrentamiento entre vecinos y locales, sino que afecta almodelo de ocio y al modelo de ciudad en sí. Apostar por lamúsica en directo es uno de los modos de apoyar las mani-festaciones culturales de base, y aquí es donde entran enescena las salas pequeñas y las bandas locales.

Carmen Zapata es uno de los nombres que suenan enesa noche, que aún está definiendo su rumbo, que es labarcelonesa. Es gerente de la Asociación de Salas deConcierto de Cataluña (ASACC) y fundadora de la Asocia-ción de Mujeres de la Industria de la Música. La entrevistanen Scannerfm, la primera radio que sonó exclusivamentepor internet en Barcelona. Zapata comparte sofá con MiquelCabal, director adjunto del Heliogàbal, la sala de Gràcia quetuvo que bajar la persiana antes del pasado verano, asediadapor las inspecciones de la policía y víctima de constantesmultas. Había sobrevivido durante veinte años con unalicencia que no se adecuaba a su actividad como sala demúsica en directo.

“Seguimos viviendo en una precariedad alarmante queno tiene visos de solucionarse ni con facilidad nideprisa –responde Zapata a una pregunta del entrevistadorde Scannerfm–. Aunque hay voluntades que ayudan: convoluntad política es mucho más fácil cambiar las cosas. Peroquien debe demostrar voluntad política y sensibilidad cultu-ral a un tiempo es el Departamento de Interior de la Gene-ralitat, que es quien regula los espectáculos y la actividad delas salas de conciertos. Y ahí con la policía hemos topado”.

Reportaje

En esta página y lasiguiente, dos baresmusicales en horas

nocturnas: LaRouge, en la Rambla

del Raval, y elRobadors 23.

Los propietarios delocales que

programan músicaen directo insisten

en que no sonresponsables delruido y el jolgorio

que se pueda crearen la calle.

Planes para la noche barcelonesa

97

Una treintena de salas forman parte de la ASACC.Carmen Zapata nos explica que la entidad, creada en 2001,sigue reivindicando que los conflictos con las salas se gestio-nen desde una perspectiva cultural y que la responsabilidadde resolver los problemas de la calle no recaiga en lospropietarios. “Si alguien grita en la calle, el propietario nodebería ser el responsable. Las salas ya se encargan debunquerizarse”, afirma.

El músico, investigador y productor cultural DanielGranados, director de programación del encuentro CulturaViva, de la plataforma de investigación cultural ZZZINC yde Producciones Doradas, asesora al ICUB en materia depolíticas musicales. Lleva años empeñado en la idea de queuna ciudad debe repensar qué se entiende por música, pormanifestación cultural, y a partir de aquí reconocer e impul-sar la cultura de base: proteger a quien quiera coger unaguitarra en un bar porque sí, y también a quien pretendaganarse la vida con esta actividad. Granados participó en eldesarrollo de la normativa de música amplificada y en el delya citado Plan de Culturas 2016-2026, que presentó elgobierno municipal al comienzo del mandato.

El bar Absenta, en la plaza del Pes de la Palla, programaregularmente música en directo en su sótano. Con la nuevanormativa puede hacerlo legalmente. El bar está práctica-mente desierto; solo rompen la calma un hilo musical a unvolumen tan solo un punto por encima del silencio y lasconversaciones de un par de mesas ocupadas. Ruido blanco,lo llama Daniel Granados.

Los problemas serios vienen de la calleLa nueva normativa vela con extremo rigor por la saludacústica de los vecinos, especialmente en Ciutat Vella,Sants, Gràcia y el Eixample, donde se establecen “zonas deespecial saturación de espacios de pública concurrencia” enque es obligado el cierre del grifo sonoro a las 11 de lanoche. En caso de que haya una vivienda junto al local, sepermite un nivel sonoro –medido en el dormitorio de lavivienda– que no supere los 30 decibelios entre las 7 de latarde y las 11 de la noche, y los 25 decibelios en horarionocturno, entre las 11 de la noche y las 7 de la mañana.

¿Qué son 25 dB? “El silencio. Pedimos la insonorizaciónde los locales para que a las viviendas cercanas no les llegueel ruido –recordaba Granados en el diario digital CatalunyaPlural pocos días después de la presentación de la circulardel ICUB–. Con todo, el 95 % de las denuncias contra loca-les de música en vivo no tienen relación con la música en sí,sino con el ruido que se genera fuera del establecimiento. Loque ahora estamos considerando –en grupos de trabajoformados por representantes de los distritos, de los vecinosy de la Guardia Urbana– son las maneras de intervenir encaso de conflicto”.

“No es la música en vivo lo que genera un problema deconvivencia, sino lo que ocurre en la calle –insistía Granadosen la citada entrevista–. Hay una cantidad brutal de baresque ofrecen retransmisiones de partidos durante los que lagente grita ‘gol’ o sale a la calle a fumar, y no pasa nada”.

De noche, los decibelios de Ciutat Vella parece que seamplifiquen. En el centro de Barcelona conviven algunaspequeñas salas que programan música en directo, como es

el caso de Sidecar o el de Robadors 23, con otros locales conhorarios infinitos, pensados para los turistas, activos todoslos días de la semana: el turista es quien tiene fiesta a diario,quien al día siguiente no madruga. Poco importa si esmartes o viernes.

Ciutat Vella es el segundo distrito más pobre de laciudad, solo por detrás de Nou Barris. Tiene una renta percápita de 14.481 euros. A la vez, y según datos del CIS de2015, es el distrito –junto con el Eixample– que concentrael mayor número de alojamientos turísticos: en las dos áreascentrales de Barcelona se concentra el 55 % de las plazashoteleras. La ciudad ha sumado casi 20.000 desde el año2005, con 367 hoteles y 27 apartoteles. Según la Encuestade Servicios Municipales, la preocupación número dos delos habitantes de Ciutat Vella es el turismo, solo superada enorden de importancia por la precariedad laboral.

El distrito es el banco de pruebas de la ciudad enmuchos aspectos, como el de la convivencia de los vecinoscon los garitos de música. La concejala que lo representa, lavalenciana Gala Pin, ha puesto en práctica políticas desti-nadas a disciplinar el comercio. La última afecta al turismoy el ocio: Barcelona ha congelado por un año las licencias enCiutat Vella. Durante este periodo no se abrirán más hote-les, bares, discotecas, establecimientos de alquiler de bici-cletas o servicios de información turística. El Consistorioaprovechará este año de moratoria para revisar el Plan deestablecimientos de concurrencia pública, hostelería y otras

98

actividades. ¿El objetivo? “Ordenar, priorizar y minimizar elimpacto de su actividad sobre los vecinos”, explica Gala Pin.

Para la concejala el ocio nocturno es uno de los princi-pales problemas del distrito, e influye de forma negativa enel descanso de los residentes. Al ajetreo habitual de los últi-mos tiempos se han añadido los récords del pasado verano,con unos índices de ocupación situados en los niveles deantes de la crisis.

Los responsables de las salas (pequeñas, medias o gran-des) saben que el dinero habla en inglés, y que si quierenconseguir llenos cada noche necesitan virar la programa-ción o programar “non stop”. Y, sin embargo, no toda laculpa es suya: la oferta decisiva ya no pasa por las salas, sinopor los festivales. En cualquier caso, el efecto es que seresiente la identidad de las salas, que pasan a ofrecer unaamalgama de estilos que abarque cuanto más, mejor. Engeneral, las identidades que marcaron las noches europeasde cada ciudad a finales del siglo pasado se han desinflado:Berlín ya no es tan techno, París no tan french house. YBarcelona ya no es tan... salvaje.

Poder y atractivo de los festivalesUna parte cada vez más importante de estos turistas –setrata de una tendencia en alza– vienen ex profeso a Barce-lona motivados por los festivales de música de verano. ElPrimavera Sound –la mitad de su público es extranjero–, elSónar, el Cruïlla. La fórmula es sencilla: maratonianas sesio-nes de bandas y centenares de barriles escupiendo cerveza.

Aurelio Santos deja claro que no le veremos nuncaahorrar para un bono de tres días de este estilo. Lleva másde veinte años vinculado a la escena de la música en vivode Barcelona, coordinando conciertos. “La gente, sobretodo los más jóvenes, son capaces de trabajar y ahorrar paraconseguir los abonos de 200 euros de hasta dos y tres festi-vales cada verano, pero durante el resto del año no se vencon ánimos de consumir música en directo”. Lo dicemolesto, casi enfadado, levantando el tono de voz.

Es el coordinador y speaker de las WTF Jam Sessionsdel Jamboree, el club de referencia del jazz en Barcelona; lavoz del “Thank you for respecting live music” que repitecada lunes desde hace más de quince años. “El modelo deocio musical que se ha fomentado se basa en los festiva-les –explica–. En vez de apostar por el consumo regular demúsica en salas pequeñas, todo se ha concentrado. La genteconsigue su dosis de jazz en el Festival de Jazz de Barce-lona, la de música indie en el Primavera Sound y la de elec-trónica en el Sónar. Quiere evasión, mostrarse, construirseuna identidad. Si no vas al Primavera, no eres nadie”.

Aurelio Santos pertenece al colectivo de freaks –así secalifica él mismo– que consumen música en directo cuatroo cinco veces por semana. “Yo no veo que en Barcelona setome la cultura como lo que es: uno de los dinamizadoresmás importantes de cualquier civilización. En cuanto a lanueva normativa, es como recetar paracetamol para el dolorde un traumatismo causado por un choque a 200 kilómetrospor hora”, concluye.

Reportaje

Josep Tomàs

Sobre estas líneas,viernes de poesía en

el Heliogàbal,el emblemático local

de la calle deRamón y Cajal queespera todavía suoportunidad dereintegrarse

plenamente almundo de la música

en vivo.

99

Sobre la persiana del bar Heliogàbal, en la calle deRamón y Cajal, en Gràcia, todavía se aprecia –pintada enestilo de grafiti– el último cartel del festival que organizanen verano coincidiendo con las fiestas del barrio. De supuerta hace tiempo que han desaparecido vecinos y no veci-nos aguantando una cerveza y liando un cigarrillo tras otro.Hace muchos días que la sala no se queda pequeña ysupera –he ahí uno de sus problemas– el limitado aforo de39 personas. Con la cancelación de los ingleses CrushedBeaks en enero, el Heliogàbal anunciaba el cese temporalde su actividad como bar musical. Coincidiendo con laentrada en vigor de la normativa de la música amplificada,en mayo, el local clausuraba también el área de bar.

El establecimiento, erigido en protagonista de una recla-mación compartida por muchos otros locales de Barcelona,anunciaba que se veía obligado a cerrar hasta septiembrepor lo menos. El motivo del cierre era la falta de una licen-cia de actividades adecuada, lo que llevaba a que las inspec-ciones policiales acabaran siempre en multa. Mientras seesperaba la nueva normativa no había más solución quecerrar. El Heliogàbal –premio Ciutat de Barcelona 2012–cancelaba también toda la programación especial de cele-bración de su vigésimo aniversario. “Los ingresos del bar noson suficientes para cubrir los gastos generados, por lo quela única salida es cerrar”, destacaron en aquel momento losresponsables del Heliogàbal. La noticia llegaba después deque el local de Gràcia organizara un concierto en la salaRazzmatazz (“Pagar la multa”: el título no engañaba) con el

que recaudó cerca de 16.000 euros, gracias a la colabora-ción de bandas amigas y de una red de apoyo envidiable.Con ellos pudo cubrir una buena parte de los casi 22.000 dela deuda acumulada con la Administración.

Pese al cierre los propietarios de la sala encontraron elmodo de trampear la situación: mantuvieron vivo el CicleRonda en la Sala BeCool, que para ellos fue balsa salvavidasdurante los meses de penuria, y para sus seguidores válvulade escape. Y consiguieron que la luz volviera a brillar tras lapersiana del Helio. En efecto, el local fue abriendo de formaintermitente algunos fines de semana, hasta finales de año,para acoger la 18.a edición de su ciclo de poesía trimestral.E incluso programando ocasionalmente algún concierto.

Recuperar la vertiente integradora de la nocheEn la capital portuguesa reside un catalán que ha dedicadosu tesis doctoral a repensar la gestión de la noche barcelo-nesa. Jordi Nofre, sociólogo e investigador de la Universi-dade Nova de Lisboa, ganó en 2009 el premio Joventut, dela Agència Catalana de la Joventut, por el trabajo L’agendacultural oculta, que aquel mismo año le había hecho mere-cedor del título de doctor por el Departamento de Geogra-fía Humana de la Universidad de Barcelona.

En su tesis, Nofre defendía que la noche barcelonesahabía sido “expresamente olvidada” por la Administración.“Muy a menudo las políticas de actuación se refieren a laciudad de día, mientras que la ciudad nocturna queda segre-gada en términos espaciotemporales”, señalaba. Nofrehablaba de un panorama nocturno orquestado: “La nochede Barcelona ha sido utilizada por las administracionespúblicas como una estrategia y como un mecanismo dehigienización moral, cultural, social y también política de laciudad. Hay un doble juego de la Administración en conni-vencia con las elites que gobiernan la noche en Barcelonaporque, básicamente, genera mucho dinero a través de lossistemas impositivos y de recaudación tributaria”.

Jordi Nofre, que actualmente participa en un procesode revitalización del puerto de Lisboa, nos amplía en video-conferencia algunos de estos conceptos. Le pedimos enentrevista telefónica que identifique a esas elites. “Barce-lona es solo ocio y diversión; ya no hay industria. Los empre-sarios son los que deciden el modelo, no ya de turismo, sinoincluso de ciudad”, afirma, contundente. Pero se puedehacer frente a este modelo con voluntad política, en opinióndel sociólogo. “¿Por qué el Ayuntamiento sigue destinando

””Apostar por la música endirecto significa apoyarlas manifestacionesculturales de base;tiene relación con elmodelo de ciudad.

Planes para la noche barcelonesa

dinero público a la promoción de la Barcelona turística y seolvida de los circuitos culturales underground y de los músi-cos jóvenes, que permitirían subsistir a los locales máspequeños?”, se pregunta.

Si el uso nocturno del espacio público es inseparable denuestra cultura, expliquémoslo. Jordi Nofre imagina lapuesta en marcha de unos créditos de la ESO donde seeducara sobre la utilización de la noche y del espaciopúblico, el control de sus riesgos, el respeto a los vecinos yal mobiliario urbano...

“La ausencia de proyecto de noche en Barcelona haceque esté socialmente muy segregada –continúa–. La nochelatina se encuentra en un lugar, la jazzística en otro, la chinaen otro, los muchachos magrebíes suben a Mataró en tren.La noche es un espacio-tiempo que está absolutamente pordescubrir como ámbito de integración social. Mi pregunta

es: si vemos que el ocio nocturno es rentable y a la vez unaoportunidad de integración social, ¿por qué el Ayunta-miento no abre discotecas públicas con una programacióndiferente?”

La invención del alcalde nocturnoEl saxofonista del Pol Omedes Special 4tet, Lluc Casares,regresa a menudo a Barcelona, desde Ámsterdam, paratocar en locales como Robadors 23 o el Jamboree. Aunqueescogió su destino como excusa para pivotar hacia los Esta-dos Unidos –el conservatorio local ofrece un programa deintercambio–, parece ser que la capital de los Países Bajosle ha seducido como hogar. Nos explica que “en Ámsterdamhay más locales que ofrecen música en directo (salas peque-ñas, bares), mientras que los establecimientos oficiales(auditorios, salas de conciertos) se benefician de un públicomás regular. El consumo cultural es más alto”.

Al contrario que Barcelona, la ciudad holandesa llevaaños pensando su vertiente nocturna; la noche se ha plani-ficado y entendido como el espacio de socialización y expre-sión cultural ciudadana inclusiva a que se refería Nofre.

Una de las aportaciones pioneras que Ámsterdam hahecho al modelo de ocio nocturno es el concepto del Nightmayor, o alcalde de la noche, como figura mediadora que seencarga de gestionar y mejorar las relaciones entre losempresarios, los vecinos y el Ayuntamiento. Una de lasprimeras propuestas del actual alcalde nocturno de Ámster-dam, Mirik Milan, ha sido ampliar el horario de las salas delBarrio Rojo, que pasarán a abrir las 24 horas del día y aprogramar exposiciones, charlas o música en directotambién de día. El modelo está teniendo tanto éxito que yase está replicando en ciudades como París, Zúrich oToulouse.

Casares no es en absoluto pesimista sobre el futuro delos que viven de las actuaciones en directo en salas peque-ñas. Considera que, si la música es buena, la escena sesalvará y se podrá vivir de ella. “Si cuidamos la música, ellatambién nos cuidará a nosotros”, concluye.

100

En esta página y enla anterior,

el saxofonista del PolOmedes Special

4tet, Lluc Casares,tocando en el

Jamboree de laplaza Reial con

diferentesformaciones.

Josep Tomàs

””En Ámsterdam la nochese ha planificado comoun espacio de

socialización y expresióncultural inclusiva.

Reportaje

Gerardo SantosPeriodista

Construyendo el Ayuntamientode muros de cristalEl gobierno municipal de Barcelona trabaja en diferentes líneas para dar a losciudadanos más acceso a la información sobre los asuntos públicos, como basepara impulsar la participación colectiva en su gestión. La puesta en marcha dela Oficina de Transparencia y Buenas Prácticas, del Buzón ético y del portalweb de Transparencia son algunas de las actuaciones iniciadas con esteobjetivo. Se prepara también un código ético de conducta que vinculará a loscargos electos y al alto personal municipal. Asimismo, desde verano se trabajaen la revisión de las normas reguladoras de la participación ciudadana en losasuntos públicos. La normativa que se está desplegando va más allá de lo quepide la Ley de transparencia, acceso a la información pública y buen gobiernoque aprobó el Parlamento de Cataluña en 2014.

101

DOSIER

Patossa

Presentación dela Oficina para la

Transparencia y lasBuenas Prácticas,en noviembre de

2015. De izquierda aderecha, su director

Joan Llinares, elteniente de alcaldeJaume Asens y dos

miembros delconsejo asesor de laoficina: Simona Levi,

de Xnet, y elperiodista David

Fernàndez, exdiputado de la

CUP, que presidió lacomisión

parlamentariade investigación del

Caso Pujol.

El Parlamento de Cataluña aprobó en diciembre de 2014 laLey 19/2014 de Transparencia, acceso a la informaciónpública y buen gobierno con los votos a favor de CiU, ERC,PSC y PP. Se abstuvieron Iniciativa y Ciudadanos, y la CUPvotó en contra. En junio de 2015, durante su discurso deinvestidura, la alcaldesa Ada Colau hablaba de un Ayunta-miento en que “la gente se sienta protagonista”, y animabaa los vecinos a implicarse en el diseño y la evaluación de laspolíticas públicas para hacerlas más transparentes: “Quere-mos un nuevo Ayuntamiento con muros de cristal, porquesin información para el ciudadano no hay democracia posi-ble”, añadía la nueva alcaldesa. La Ley de Transparencia noentró en vigor en los municipios catalanes hasta hace unaño, en enero de 2016.

Pero la intención municipal de poner al alcance de laciudadanía una serie de datos de interés público existedesde 2010, cuando el consistorio de Jordi Hereu presentóla propuesta de lo que después sería el servicio municipal deopen data o datos abiertos. Desde entonces, el portal deinternet que acoge este servicio ha reunido 330 data-sets –paquetes de datos–, según informa la comisionada deTecnología e Innovación Digital del Ayuntamiento, Fran-cesca Bria.

Pese a que el volumen de datos empieza a ser conside-rable, desde la Asociación de Archiveros de Cataluña recla-man más coordinación a la hora de establecer unametodología conjunta para clasificar, integrar y estandari-zar la documentación, ya que llevan mucho tiempo reali-zando este trabajo y, a veces, ven cómo se doblan losrecursos y la información disponibles en el portal del Ayun-tamiento y en el archivo municipal.

También es preciso que el formato en que se encuen-tran los datos sea reutilizable, es decir, que se trate de hojasde cálculo –no documentos PDF–, para posibilitar el análi-

sis comparado con otros datos y representarlos mejor,apunta la periodista especializada en tecnologías de la infor-mación Karma Peiró: “Queremos los archivos originales, nola interpretación que haga de ellos la Administración”,concluye.

Oficina para la Transparencia y las Buenas PrácticasEn noviembre de 2015, el gobierno municipal presentó laOficina para la Transparencia y las Buenas Prácticas(OTBP), que a través de su herramienta digital, el portal deTransparencia, debe ser el primer garante del gobierno conmuros de cristal que anunció Colau en su discurso de inves-tidura.

La oficina depende del área de Derechos de la Ciudada-nía, Participación y Transparencia, dirigida por JaumeAsens: “La transparencia nos hace más débiles comogobierno, porque la oposición sabe dónde estamos en cadamomento, con quién nos reunimos, lo que hacemos; unainformación que evidentemente es muy valiosa para ellos. Ala vez, sin embargo, nos hace más fuertes”, resume Asens.

El máximo responsable de la OTBP es Joan Llinares,gerente de recursos municipales. Bregado en temas decorrupción, Llinares fue quien ocupó la dirección del Palaude la Música una vez descubierto el fraude de Fèlix Millet ala institución: “La oficina tiene una función dinamizadora yde elaboración, junto con los servicios jurídicos municipales,de la normativa que se está desplegando para garantizar losprincipios de transparencia y de buenas prácticas”, asegura.

Esta normativa, que va más allá de lo que exige la propiaLey 19/2014, según informa Llinares, previó la creación deun Consejo Asesor de la Transparencia que diese apoyo a laoficina y auditase su labor. El consejo está formado por docepersonas, mayoritariamente procedentes del mundo asocia-tivo y la sociedad civil, que no cobran ni un euro por su

102

Dosier

Albert Armengol

103

cometido. Destacan nombres como los de Itziar González,David Fernàndez, Josep Ramoneda, Francesc Torralba,Miguel Ángel Mayo, Gestha (el Sindicato de Técnicos delMinisterio de Hacienda) o Simona Levi.

Precisamente el colectivo al que pertenece la activistadigital Simona Levi –Xnet, que actuó como acusación popu-lar en el caso Bankia y es responsable de la iniciativa15MpaRato–, ha sido el encargado de llevar a cabo el servi-cio de Buzón ético.

El buzón es un instrumento que se ofrece a la ciudada-nía para que a su través pueda denunciar cualquier compor-tamiento ilícito de la Administración o de otros agentes congarantía total de anonimato y protección gracias al proto-colo de encriptación de software libre TOR: “El trabajo hasido tecnológico y ha consistido en modificar los protocolostécnicos en toda la infraestructura del Ayuntamiento, perotambién hemos tenido que llevar a cabo una labor educa-tiva sobre esta nueva manera de hacer, que representa unauténtico cambio cultural”, asegura Simona Levi. Se hanintroducido otros protocolos de trazabilidad mediante losque los denunciantes podrán realizar un seguimiento de lospasos que sigue su acusación, lo que asegura un retorno dela Administración al ciudadano, que podrá denunciartambién si su queja se está llevando correctamente: “Inten-tamos que la gente se haga cargo de su denuncia, que seapodere de ella –asegura Levi–. Tiene que haber maneraspara que la participación no sea un martirio. La vigilanciaciudadana no te puede devastar la vida”.

Desde la Oficina por la Transparencia admiten que seha tardado más de la cuenta en poner en marcha los servi-cios y en aplicar las normativas. Se preveía inaugurar elbuzón este mes de enero, aunque en diciembre acabaronlas primeras pruebas técnicas, entre ellas pruebas de resis-tencia a ataques de hackers y a filtraciones originadas desde

el exterior. Según el director de la OTBP, Joan Llinares, sepidió a entidades y personas que intentasen romper lasbarreras de seguridad para verificar que eran infranquea-bles.

Un código de conducta generalDel código ético de conducta solo se conoce el anteproyectopresentado en marzo del año pasado. El gobierno municipalha estado buscando el máximo acuerdo entre grupos políti-cos y sociedad civil para llevarlo adelante: “Es como unaconstitución –sostiene el cuarto teniente de alcalde, JaumeAsens–. Todo el mundo lo tendrá que cumplir y, por lo tanto,queremos que lo apruebe también todo el mundo”. La trami-tación definitiva comenzó en diciembre y culminará en elPlenario municipal de febrero. De este modo, de cara al mesde marzo el Ayuntamiento ya dispondrá de sus dos princi-pales instrumentos de transparencia y buenas prácticas.

El código servirá para evitar y denunciar los conflictosde intereses, las incompatibilidades, los viajes injustificadoso la recepción de regalos que superen los cincuenta euros:“A diferencia de otros códigos éticos que solo son declara-ciones de principios y, por lo tanto, brindis al sol, el nuestrova más allá de la ética –mantiene Jaume Asens–. Se trata deun auténtico código de conducta que, si se cumple como seprevé, tendrá unos efectos positivos muy claros”.

El código se destina a todos los cargos electos, al perso-nal directivo del Consistorio, a los órganos de gobierno delas entidades municipales vinculadas e, incluso, al personaleventual del Ayuntamiento y las entidades municipalesvinculadas que ocupen puestos de confianza o de asesora-miento.

No siempre la mala praxis política ha sido castigada; alcontrario. Conviene recordar la multa de tres mil euros queel Tribunal Supremo impuso a la ONG Acces Info Europe

Transparencia y participación

Ayuntamiento de Barcelona

Reunión del consejode barrio de FortPienc del 14 dediciembre pasado,donde se trató eldesarrollo de laprueba piloto depresupuestos partici-pativos en el Eixam-ple. Este distrito y elde Gràcia son losprimeros en los quese implementa, concarácter de prueba,el procesoparticipativomediante el que laciudadanía realizapropuestas y tomadecisiones sobre laaplicación de lospresupuestosmunicipales envarias áreas.

104

en el año 2012 por haber preguntado al Ejecutivo qué medi-das había adoptado España para luchar contra la corrup-ción. Después de que el Gobierno del PP pusiera en marchael portal de la transparencia de ámbito estatal, la directorade esta ONG, Helen Darbishire, criticó su funcionamiento:“Para que un país sea transparente es necesario un cambiocultural”.

Smart city versus soberanía tecnológicaLa comisionada de Tecnología e Innovación Digital, Fran-cesca Bria, sostiene que la economía digital actual se basaen los datos. Es por esta razón que la mayoría de datos estánconcentrados en manos de muy pocas empresas, que acos-tumbran a ser del ramo tecnológico, bancos o compañías deseguros: “Vivimos en la época del Far West de la economíadigital: los datos son el petróleo del siglo XXI”, asevera.

La comisionada Bria asume que aún queda muchocamino por recorrer e informa de que el Consistorio está encontacto con otros equipos de gobierno de ciudades comoLondres, Nueva York o Helsinki, para compartir experien-cias en este campo. “Tenemos que avanzar más allá de losdatos estáticos, referidos a un tiempo pasado, para contro-lar los datos dinámicos de la ciudad, es decir, los que noshablan en tiempo real de la movilidad o de los niveles decontaminación, por ejemplo –explica–. Unos datos que sonútiles para el gobierno de la ciudad, y que han de estar alalcance del Ayuntamiento para que pueda mejorar sus servi-cios”.

El gobierno municipal presentó en el mes de octubre elplan Barcelona Ciutat Digital 2017–2020. Transició cap a laSobirania Tecnològica, con un presupuesto de 65,6 millonesde euros. Un plan que buscará guiar la transformación digi-tal del Ayuntamiento estableciendo estándares de códigoabierto y software libre. “Hemos establecido un cláusula queobliga a que todos los datos generados por el contrato conun proveedor externo y las actividades que se deriven de él(limpieza, iluminación, bicing...) deberán mantenerse públi-cos, porque son de utilidad pública”, informa Bria.

Es necesario, por lo tanto, según la comisionada, diver-sificar la economía digital para que no esté “en manos deunas pocas compañías, como pasaba con la idea de la smartcity, que ponía la tecnología por delante de todo para hacernegocio”. La clave, para Bria, radica en volcar los esfuerzosdigitales del Ayuntamiento en la contratación de servicios apymes catalanas. “Por eso en nuestro plan digital destina-mos diez millones de euros a la compra pública innovadora,lo que implica mutar las relaciones del Ayuntamiento conlos proveedores para incluir a las pymes”, explica.

Los datos masivos pertenecen a la ciudadaníaQue los datos pasen de ser solo una herramienta de nego-cio suculento para el sector privado y tengan un retornopúblico sería un primer paso para alcanzar la soberaníatecnológica. Pero no hay soberanía sin apoderamientosocial. Muchos ciudadanos desconocen qué se hace con susdatos personales. “La economía digital viola a menudo susderechos básicos de privacidad –sostiene Bria–. Aquí tene-mos que intervenir, para garantizar que los ciudadanos seanrealmente los únicos dueños de sus datos”. Más allá de esto,Bria apela a la necesidad de que el Ayuntamiento ejerza su

liderazgo público para determinar las prioridades a la horade poner la tecnología al servicio de los ciudadanos.

El primer ejemplo que pone Francesca Bria cuando se lepregunta sobre cómo se tendrá que construir el liderazgopúblico de las políticas municipales a través de la transpa-rencia y la tecnología es el proceso participativo que ayudóa elaborar el Plan de Acción Municipal (PAM) 2016-2019, yque se inició en octubre de 2015 bajo el nombre de Deci-dim Barcelona. El responsable de proyectos de la Federa-ción de Asociaciones de Vecinos y Vecinas de Barcelona(FAVB), Joan Maria Soler, valora el esfuerzo positivamente:“Ha habido una voluntad clara de poner en marcha proce-sos participativos por parte del Ayuntamiento, con unaintensidad que no se había visto hasta ahora”.

Más de 15.000 personas asistieron a los talleres yencuentros preparatorios, pero el grueso de la participaciónse llevó a cabo a través del portal de internet DecidimBarcelona, que registró 24.000 altas: “Nunca había habidoun PAM con una participación real de la ciudadanía”,asegura la comisionada Bria. Por su parte, Joan Maria Soler,desde la experiencia en participación de la FAVB, relativizalas cifras y valora la experiencia como “cuantitativamentepoco lograda”, ya que solo un 2,4 % de los ciudadanos toma-ron parte en ella.

Se recogieron 10.860 propuestas de ciudadanos, enti-dades y asociaciones para incluir en el PAM, de las que, alfinal, se incorporaron 8.142. El retorno de algunas propues-tas incluidas en el plan está resultando un poco limitado,según Soler: “Se crearon muchas expectativas (el procesoduró mucho y fue intenso) y en casos concretos se hacreado frustración. Propuestas que recogieron muchosvotos luego han sido interpretadas o cocinadas de unmodo demasiado suave”. Soler pone el ejemplo del cubri-miento de la Ronda de Dalt, que es la propuesta que másvotos recogió sobre la problemática y que, según Soler, elAyuntamiento ha enfocado de una manera muy light, asig-nando unos plazos demasiado largos. Interrogado alrespecto, Joan Llinares afirma que, si el retorno no ha sidoel deseado, la razón debe atribuirse a las prioridades presu-puestarias y no a que se haya renunciado a cubrir la vía,intención que, asegura, sigue intacta.

Promover la autogestión de los espacios públicosNo hay soluciones mágicas para fortalecer la participación,pero Soler apunta a la autogestión de los espacios públicos:“Ya podemos hacer maravillas participativas, pero si la genteno hace de su barrio un lugar de encuentro no habrá manerade conseguirlo –afirma–. Equipamientos, casals y centroscívicos deberían autogestionarse tanto como fuera posible;las personas han de tener la sensación de que son protago-nistas de estos espacios, y no meros usuarios o clientes”.

Desde verano está en marcha el proceso de revisión delas normas reguladoras de la participación ciudadana en laciudad. Joan Maria Soler explica que la FAVB forma parte dela comisión impulsora del proceso y anuncia que, aunque esmuy pronto para extraer conclusiones, la federación llevaráa debate sus exigencias históricas en participación ciuda-dana: “Consejeros de distrito elegidos directamente por laciudadanía, capacidad para poner en marcha iniciativaslegislativas populares (ILP), hacer consultas vinculantes a

Dosier

Transparencia y participación

105

los vecinos y descentralización del gobierno de la ciudad.Los distritos han de tener capacidad de decisión real enmuchos temas que ahora tienen vedados, como por ejemploen el área de urbanismo”, afirma Soler. El director de laOficina para la Transparencia, Joan Llinares, también asumeque todo está aún muy verde, pero apunta a que la partici-pación “se tendrá que basar en el compromiso de los gesto-res de rendir cuentas a la ciudadanía”.

El informe Transparència, accés a la informaciópública i bon govern, del Síndic de Greuges de Catalunya,de julio de 2016 –la Ley 19/2014 atribuye al Defensor delPueblo la competencia para evaluar su cumplimento– sitúaa Barcelona como la ciudad catalana de más de 50.000 habi-tantes más transparente en concepto de publicidad activa,es decir, en el derecho ciudadano a acceder a la informa-ción pública. El Laboratorio de Periodismo y Comunicaciónpara la Ciudadanía Plural de la UAB también evalúa anual-mente la transparencia de los ayuntamientos catalanes. Enel cuestionario de 2016, el de Barcelona cumple satisfacto-riamente los 52 indicadores analizados.

Uno de los ejemplos más claros del cambio en el modode actuar municipal es el apartado del portal de Transpa-

rencia –desarrollado por Civio– en que se pueden consultaren formato abierto y con visualizaciones interactivas lospresupuestos municipales desde 2013 hasta la propuesta depresupuesto de 2017, o que permite descargarse en Exceltodas las facturas contabilizadas en el Ayuntamientodurante el año 2015.

Habría que preguntarse qué poder real tendría el pueblosi todos los ayuntamientos pusieran a disposición de la ciuda-danía esta información y si la gente se sintiera interesada. Unúltimo dato: la empresa privada que más dinero facturó alAyuntamiento el año pasado fue Fomento de Construccionesy Contratas (FCC), con 116.155.886,43 euros. Ahora, laOficina para la Transparencia y las Buenas Prácticas es laencargada de auditar el presunto fraude de 800.000 euros deesta empresa al Ayuntamiento en el servicio de limpieza.

Gráficos interactivosdel webdecidim.barcelonaque informan sobrediferentes aspectosdel procesoparticipativo que sellevó a cabo paraelaborar el Plan deAcción Municipal2016-2019.El primero muestrael reparto depropuestas según elorigen, y cuáles seincorporaron a losejes del plan; elgráfico de debajo, ala izquierda, informasobre las entidades ylos ciudadanos queparticiparon deforma activa en elproceso; el de laderecha representael número depropuestas porhabitante que seregistraron en cadadistrito, y el volumende apoyos querecibieron.

106

Archivo Histórico de la Ciudad de Barcelona

La sociedad exige administracionesmás democráticas, transparentes yparticipativas. Un elemento clave delas políticas de transparencia ybuen gobierno es facilitar el accesode los ciudadanos a ladocumentación que custodian ygestionan los archivos públicos.

Joaquim Borràs GómezArchivero jefe. Dirección del Sistema Municipal deArchivos de Barcelona

Los archivos,agentes activos detransparencia

En el siglo XXI los archivos se han convertido, más quenunca, en sinónimo y esencia de la memoria y los derechosde las personas y los pueblos. A lo largo de la historia losarchivos se habían movido entre los límites de la investiga-ción histórica y el arsenal de pruebas documentales de laAdministración, pero el cambio de siglo trajo un cambio realen las estructuras sociales y en la manera de concebir lavida, un cambio al que los archivos no han sido ajenos, conuna democratización de la memoria más inclusiva y partici-

Dosier

pativa y con una contribución real al acceso a la informa-ción como elemento clave de las políticas de transparenciay buen gobierno.

Actualmente la sociedad exige administraciones másdemocráticas, transparentes y participativas, habida cuentade la desconfianza ante los gobernantes y los múltiplesescándalos financieros. Ello comporta disponer de informa-ción veraz y sistemas de gestión documental que permitanacceder fácilmente a las fuentes primarias, ahora sin reser-vas ni rincones ocultos.

La normativa allana el camino En los últimos años parece que los vientos son favorables alas políticas de transparencia y acceso a la información enla mayoría de los países del mundo, como lo demuestra quese hayan adoptado leyes y procedimientos para defender eimpulsar el derecho ciudadano a controlar las actuacionesde los gobiernos y, naturalmente, a conocer cómo gastan losimpuestos.

Las recientes leyes de transparencia, acceso a la infor-mación y buen gobierno, promulgadas en el ámbito catalány en el marco estatal español, establecen los requisitos lega-les mínimos a cumplir para asegurar una gestión públicahonesta. Ambas leyes tienen una estructura parecida yregulan una amplia relación de materias o ámbitos de inci-dencia del derecho de acceso de las personas a la informa-ción y la documentación pública, aunque son de especialrelevancia los aspectos relacionados con la publicidad activay el acceso a la información solicitada por los ciudadanos.

Concretamente, la Ley 19/2014 de Transparencia,acceso a la información pública y buen gobierno de Cata-luña recuerda en diferentes puntos de su articulado la obli-

Carme Garcia Navarro

De izquierda aderecha,

dependencias delArchivo Municipal

del Distrito delEixample y sala deconsulta general

del Archivo Históricode la Ciudad.

107

Transparencia y participación

gatoriedad de que los entes públicos establezcan sistemasintegrados de gestión de documentos, información y datosque permitan la interoperabilidad entre administraciones,la localización de cualquier documento o información y lavinculación automática de cada documento o conjunto dedatos a su régimen de acceso y publicidad (art. 19.3).

En el ámbito municipal fue significativa la aproba-ción –incluso antes de que entrara en vigor ninguna de lasleyes citadas– del Reglamento de acceso a la documenta-ción municipal del Ayuntamiento de Barcelona (2014), quegarantiza el derecho de los ciudadanos a la consulta de ladocumentación pública de toda la Administración munici-pal. Además, hace compatible el derecho de acceso a lainformación con otros derechos o intereses de las personasfísicas que se tienen que preservar. El reglamento estambién actual, ya que menciona explícitamente que losciudadanos tienen reconocido el derecho de acceder a losdocumentos de un expediente en trámite y, de acuerdo conla legislación estatal y autonómica, ya no es necesario quese personen en el asunto en calidad de interesados.Además, no se obliga al ciudadano a saber si el expedienteestá en trámite en las dependencias municipales o custo-diado en un archivo.

Por una buena gestión documental En este nuevo escenario es esencial constatar que solo conun sistema de gestión de documentos se pueden incremen-tar la rentabilidad y la eficacia de la información que sesuministra, ya que no resulta necesario reelaborar los recur-sos de información como en otras plataformas. Los datosreales que se harán accesibles se encuentran en los expe-dientes y documentos custodiados en repositorios seguros,con valor de auténticos y fiables. El sistema de gestión dedocumentos proporciona información para la transparenciacon una visión integradora y práctica.

El objeto sobre el que el sistema de gestión de docu-mentos tiene que operar no son ya solo los documentos oexpedientes en un sentido tradicional. Ahora las funcionesde captura, registro, clasificación, descripción, conservacióno destrucción deben aplicarse también a cualquier otrorecurso de información, como por ejemplo bases de datos,contenidos web y otros activos incluidos en los sistemas deinformación.

Hoy en día, como requisito de transparencia y eficaciaadministrativa, las administraciones públicas deben trabajarcon modelos y estándares de sistemas de gestión para faci-litar las operaciones de control de los documentos desde elmismo momento en que se crean y durante todo su ciclo devida. Estas pautas de gestión son indispensables para trans-mitir la información de modo seguro y controlado, en elmarco de la administración electrónica, con las plataformasdigitales que aseguran la disponibilidad y el control de losdocumentos y sus contenidos.

El Archivo Municipal de Barcelona trabaja con unmodelo integrado para gestionar, recuperar y tratar deforma homogénea los archivos electrónicos almacenados en

una plataforma digital, un sistema pensado para facilitar suconservación y el acceso seguro a ellos.

La aportación profesional de los archiveros Hay diversas maneras de considerar la regulación del accesoa la documentación o información, ya que no es algo exclu-sivo de un colectivo de la Administración pública. En lamayoría de los casos estamos llamados a entendernos losjuristas, los administrativistas, los tecnólogos y los archive-ros.

Fundamentalmente, la identificación y la evaluación delas series documentales sigue siendo una aportación impres-cindible de la archivística, disciplina que está en la base delas propuestas que se realizan en las comisiones encarga-das de aprobar los criterios de acceso y seguridad a lasseries documentales. Este aspecto está muy regulado en elámbito autonómico catalán y en el del Ayuntamiento deBarcelona, que a partir de las nuevas funciones de lasrespectivas comisiones de Acceso, Evaluación y SelecciónDocumental da un paso definitivo incorporando los princi-pios, los supuestos y la metodología necesarios para deter-minar el régimen de acceso a los documentos.

Cuando antes nadie se mostraba preocupado por elacceso a la documentación o hablaba poco al respecto,parece que los archiveros sí que empezábamos a tomarconciencia de la magnitud del tema y entendíamos que eranuestra responsabilidad articular procedimientos y garan-tías para facilitar su consulta; al menos en lo referente a losarchivos situados bajo nuestra custodia y responsabilidad.De hecho, en nuestro país, la Ley de procedimiento admi-nistrativo anterior (artículo 37 de la Ley 30/1992) solomenciona el acceso cuando se refiere a archivos y registros,y condicionado a una serie de supuestos muy restrictivos,como el de ser parte interesada en los asuntos correspon-dientes o encontrar cerrado el expediente.

El camino es largo pero comenzamos a andarloActualmente el Ayuntamiento de Barcelona trabaja en unaserie de líneas para dar a los ciudadanos más acceso a losasuntos públicos y participación en su gestión. Los proyec-tos de transparencia y rendición de cuentas (con el portalde Transparencia, el Buzón ético y la Oficina para la Trans-parencia y las Buenas Prácticas, entre otras medidas) sonalgunas de las actuaciones puestas en marcha con este obje-tivo.

Paralelamente ha creado el Consejo Asesor para laTransparencia para realizar el seguimiento y debate de laspolíticas de transparencia de la corporación. El consejo estáformado por representantes de la acción ciudadana y de losdepartamentos municipales implicados, entre los que se haincluido como miembro al director del Archivo Municipal.

El acceso libre a los archivos enriquece nuestro conoci-miento de la sociedad, promueve la democracia, protege losderechos de la ciudadanía y mejora la calidad de vida(Declaración Universal sobre los Archivos de la Unesco,2010).

108

EN TRÁNSITO

El 16 de marzo de 1978, Aldo Moro, ex primer ministro deItalia y líder de la Democracia Cristiana, fue secuestrado porlas Brigadas Rojas, un grupo terrorista de ideología marxistaleninista, cuando se dirigía al congreso de los diputados.Unos seis meses más tarde abandonaron su cuerpo sin vidaen la Via Caetani, entre la oficina de su partido y la delPartido Comunista Italiano. Entonces Loretta Napoleoni(Roma, 1955) contaba veinticinco años y aún no era cons-ciente del impacto que este hecho llegaría a tener en suvida. “Una amiga mía de la infancia pertenecía a las Briga-das Rojas y la arrestaron en 1978 tras el secuestro. Durantelos 35 años que estuvo en prisión siempre me mantuve encontacto con ella”, me explicaba el pasado mes de octubre,poco antes de participar en el ciclo de conferencias “D.O.Europa”, en el Born Centre de Cultura i Memòria. De hecho,entre los universitarios de la capital italiana era habitualentonces debatir sobre democracia y lucha armada.

Napoleoni decidió encaminar su vida profesional hacia laeconomía y después de formarse en la Universidad La

Sapienza de Roma, en la London School of Economics y enla Universidad Johns Hopkins de Washington, trabajó paradiversos bancos de Europa y los Estados Unidos. Pero, yapasado un decenio, dos preguntas en su subconscientereclamaban aún respuesta: “¿Por qué mi amiga se habíaconvertido en terrorista? ¿Por qué las Brigadas, que lleva-ban a cabo el reclutamiento entre amigos y familiares, nuncame buscaron a mí?” Y en 1992, cuando este grupo proclamóel final de la lucha armada, decidió cambiar su trayectorialaboral e investigar el mundo del terrorismo.

Convertida hoy en una de las principales expertasmundiales en filosofía y financiación del terrorismo, Napo-leoni afirma haber encontrado respuesta a estas dos cues-tiones. Por un lado, su amiga estaba convencida de queItalia vivía una democracia bloqueada; por el otro, las Briga-das consideraron a Napoleoni una persona demasiado inde-pendiente para formar parte de sus filas. Los terroristas,antes y ahora, necesitan gente sumisa. Pero aún ha llegadoa una conclusión mucho más profunda y trágica: “Desde los

Loretta Napoleoni, una de las máximas expertas mundiales en terrorismo,considera que el Estado Islámico ha venido para quedarse y que no hay másremedio que negociar políticamente con él. La analista participó el pasado mes deoctubre, en el Born, en el ciclo de conferencias “D.O. Europa”.

Dominique Faget / AFP / Getty Images

Maria CollCodirectora de la revista Valors

Loretta Napoleoni

“Vivimos en un desierto ético”

En tránsito

109

años setenta hasta ahora la base del terrorismo no hacambiado: matar gente”. Y, aunque cambien los nombres delos grupos armados, la historia y los errores a la hora decombatirlos se repiten.

En la última década Napoleoni ha aconsejado a diversosgobiernos en materia de contraterrorismo. Y desde hacetiempo advierte que “el Estado Islámico ha venido paraquedarse y la única solución es la negociación política”. Porlo tanto, le pregunto qué siente cuando algunos líderesmundiales se empeñan en combatir a este grupo anun-ciando reiterados incrementos de tropas en Siria. Larespuesta de una mujer tenaz, luchadora y autora de doslibros de referencia en la materia como Economía canalla(Paidós) y El fénix islamista (Planeta de Libros),sorprende: “Estoy muy cansada de esta historia. Llevo acabo un trabajo del que no obtengo ningún resultado. Hablo,explico, hago previsiones y nadie me escucha. Me dicen quesiempre hablo de catástrofes y nunca de cosas positivas”,reconoce.

Su voz, que aún conserva el deje italiano típico pese aque actualmente vive entre Londres y Montana (EstadosUnidos), se hace más arrastrada. “En la década de lossetenta los ciudadanos se enfrentaban al problema delterrorismo. Hoy piensan que ya se resolverá, aunque lasituación es más crítica. La sociedad tiene una mirada muysimplista sobre la realidad y vive en un mundo de negación,de ilusiones, virtual”, afirma, señalando el móvil que tienesobre la mesa.

No se trata de una investigadora madura encallada enuna añorada juventud. Napoleoni ha sido siempre crítica encada momento y contundente en la exposición de susopiniones. Una valentía que ahora reclama a todo el mundo.“La atención de la sociedad civil actualmente es momentá-nea, porque está confusa. El movimiento de ocupación deWall Street duró cuatro días... ¿Por qué no hemos seguidomanifestándonos? Los gobiernos siempre han sido unoscínicos; esto no es ninguna novedad, pero antes la sociedadlos tenía controlados, mientras que hoy parece que nada nosimporta”. Y, de repente, me lanza una de sus predicciones,una de aquellas que los gobiernos, por la responsabilidadque tienen en ello, no quieren oír: “La situación aún puedeser peor. Hoy, por la relación existente con Rusia, el peligrode una guerra en Europa es mayor que hace diez años. Hayque ir con cuidado”. A lo largo de toda la conversación no lepuedo arrancar ni una brizna de esperanza.

El negocio del tráfico de personasLa visita a Barcelona de la periodista y economista formabaparte de una serie de actos de presentación, en diferenteslugares, de su último libro, Traficantes de personas(Paidós). Un volumen, resultado de una investigación demás de diez años, en que Napoleoni denuncia que el EstadoIslámico y otros grupos terroristas africanos, después deprosperar con el negocio de la cocaína, ahora se financianmediante el contrabando, los secuestros de turistas y coope-rantes occidentales y, ya a partir de 2015, con la venta derefugiados; un negocio rentable e ilimitado. Hace diez añosuna persona pagaba 7.000 dólares a un traficante para quela llevase desde África occidental hasta Italia, pero, en 2015,con esta suma solo se cubría el pequeño tramo Turquía-

Grecia. El 90 % de los tres mil inmigrantes que, de prome-dio, llegaron cada día al Viejo Continente durante el inviernode 2016 lo hicieron a través de mafias.

En esta obra Napoleoni denuncia de forma contrastadacómo los gobiernos nos presentan “el absurdo mito de quenos movemos hacia una Europa cada vez más integrada eigualitaria”, cuando lo que se manifiesta en verdad es la faltade respeto que tenemos por la dignidad humana. Mientrasque un gobierno europeo paga 10 millones de euros por unciudadano secuestrado, otra persona abona 7.000 euros porllegar a Europa y sobrevivir. “Los actuales mercaderes dehombres y mujeres no son diferentes de los comerciantes deesclavos del siglo XVIII, ni de los colonizadores del XIX o losnazis del XX: todos ellos creyeron que podían disponer libre-mente de la vida de los demás”. Parece, pues, que no hemosprosperado mucho. De hecho, según la investigadoraitaliana, únicamente en un aspecto: “En términos materia-listas, pero no morales. Hoy día, a quien gana dinero se lejustifica cualquier acción. Vivimos en un desierto ético”.

La investigadora no solo se basa en datos para ponersobre la mesa la trama del negocio del terrorismo, sino quetambién entrevista a secuestrados y secuestradores. Histo-rias directas y conmovedoras con las que Napoleoni nospresenta los puntos grises de una compleja red mundial. Lasuya no es nunca una mirada simplista. Por ejemplo, sobrelos secuestradores, recuerda que generalmente se trata de“víctimas del sistema”, personas que tienen en la ilegalidadsu único modus vivendi, aunque ello no pueda justificar larealización de actos inhumanos.

Cuando le comento lo duro que ha de ser llevar a cabouna investigación de esta magnitud, respira profundamentey, tras unos segundos de silencio, confiesa: “He tenidomomentos de abatimiento. Yo no trabajo para el presente,sino para dejar testimonio de esta locura a las generacionesfuturas. Pero si la situación no cambia me dedicaré a otracosa”.

Esperemos que se lo replantee. Si callan las voces inci-sivas y críticas como la de Loretta Napoleoni, la necesariareacción de la sociedad civil frente a la barbarie, la barbariesobre la que nos advierte, se hallarà un poco más lejana.

Pere Virgili

Loretta Napoleonidurante suintervención en elciclo deconferencias “D.O.Europa”, en el mesde octubre pasado,en el Born Centre deCultura i Memòria.En la páginaanterior, abriendo elartículo, una mujersaharaui camina porel desierto más alláde las puertas delcampo de refugiados27 de Febrero, enTinduf, en unaimagen tomada enmarzo de 2011.

110

LIBROS

El Ayuntamiento de Barcelona acaba depublicar un nuevo libro de fotografía, enel que la ciudad es la absoluta protago-nista. Como su título anticipa, se tratade un conjunto de 170 fotografías reali-zadas con carretes analógicos sensiblesa la luz infrarroja, que el ojo humano nopercibe de forma natural.

Su autor es Søren Berenguer, unjoven fotógrafo barcelonés a quien legusta experimentar a partir de técnicastradicionales, que ya nos había sorpren-dido con su libro Barcelona vertical,editado en 2014 y compuesto íntegra-mente por fotografías panorámicas noen sentido horizontal, como estamoshabituados a encontrar, sino verticales.

Ahora, en una nueva experimenta-ción, retoma la fotografía y las cámarasanalógicas y trabaja con carretes depelícula sensible a la luz infrarroja. Estaluz, de longitud de onda superior a lavisible por el ojo humano, produce unasimágenes diferentes de las que capta latradicional fotografía en blanco y negro.Los cielos se vuelven más oscuros y encambio las hojas y la vegetación engeneral adquirieren unas tonalidadesblancas que las aproximan a los paisa-jes nevados.

A partir de estos efectos generales,Søren ha imaginado –soñado– una

nueva Barcelona. En un trabajo de largaduración ha ido redescubriendo, para élmismo y para todos nosotros, una seriede paisajes urbanos que pese a serperfectamente identificables aparecenmuy diferentes, un fenómeno seme-jante al que se produce cuando contem-plamos fotografías nocturnas, dondepaisajes cotidianos también parecenrenacer.

Las imágenes son en general máscontrastadas y en cierto modo tienen unaspecto nocturnal o de la luz fría de lamadrugada, lo que les da cierto aire deencantamiento, una magia muy particu-lar, de cuento de hadas. Contribuyeprobablemente a esta percepción elhecho de que en todo el libro noaparezca ni una sola persona. Las esta-tuas son las únicas figuras que dan unareferencia antropomórfica al relato.Habituados como estamos a la visión deestos espacios urbanos absolutamentesaturados de turistas y otros ocasiona-les, el impacto que produce esta ausen-cia de personas resulta considerable.Esto nos indica también los duros hora-rios del fotógrafo y las muchas madru-gadas que debe haber dedicado a captarestas imágenes de silencio y soledad.

Por otro lado, hay que destacar queSøren tiene una especial habilidad –unojo fotográfico, como se suele decir–para encontrar encuadres diferentes,singulares. Para construir imágenes quesorprenden y cautivan a la vez por suoriginalidad y fuerza.

Este es un libro dedicado plena-mente a la imagen. Tiene solo unaspocas líneas de introducción del autory un breve pero incisivo epílogo firmadopor el cronista de la ciudad, LluísPermanyer, que escribe: “Al terminareste recorrido, largo, turbador y muypersonal, tan bien guiados por la cámarade Søren Berenguer, no se puede tenerotra sensación que la de haber descu-bierto una Barcelona que reconocemos,pero que nunca habíamos visto con esteperfil”. Estas palabras son un acertadoelogio para un trabajo fotográfico queutiliza ingenio e imaginación paraayudarnos a redescubrir la ciudad conuna gran fuerza poética.

Barcelona infraroja. La ciutatencantadaFotografías de Søren BerenguerEditan: Ayuntamiento de Barcelonay Søren Berenguer180 páginasBarcelona, 2016

Josep Maria Cortina

Sueñosfotográficos sobreBarcelona

Después de La ciutat captiva (1714-1860) y La ciutat expansiva (1860-1900), Ròmul Brotons i Segarra nospresenta la historia convulsa de los diezprimeros años del siglo XX, que abriríanla transición de Barcelona a la moderni-dad. La ciutat trasbalsada nos explica,año por año, la crónica de la ciudad através de los acontecimientos quemarcarían el devenir social y político deuna metrópoli que venía del derribo delas murallas medievales (1854-1873), laplanificación del Eixample (1859) y laanexión de los pueblos del llano (1897),y que con la Exposición Universal de1888 quería colocarse en el mapa de lasgrandes ciudades europeas.

Brotons, en un muy cuidadosoesfuerzo divulgativo, repasa la evolu-ción urbana de la ciudad y los principa-les acontecimientos históricos que seproducen a través de planos, gráficos,dibujos y chistes de prensa, anuncioscomerciales, fotografías y materialhistórico. Toda esta documentaciónayuda a construir un relato entre didác-tico y periodístico que se lee como unanarración que ordena y aclara la historiade los diez primeros años del siglopasado. Con la llegada de las nuevasindustrias, los avances tecnológicos, losnuevos inventos y la energía eléctrica,

La ciutat trasbalsada. Barcelona1901 -1910Autor: Ròmul Brotons i SegarraEditan: Ayuntamiento de Barcelona yAlbertí Editor208 páginasBarcelona, 2016

Enric H. March

El difícilcamino hacia lamodernidad

111

Libros

el cambio de siglo auguraba una vidamejor para los barceloneses. Pero lascosas no fueron así.

Tras el desastre colonial de 1898, elgobierno español sobrevivía con unamonarquía desprestigiada y un sistemaanacrónico de partidos políticos que serepartían el poder periódicamente. EnCataluña, con una economía sometida auna presión fiscal abusiva que le impe-día crecer y una cultura atacada desdetodos los frentes, el panorama era deso-lador. La reacción a este estado decosas produjo la consolidación del cata-lanismo y el anarquismo, la aparicióndel republicanismo moderno, el anticle-ricalismo, el feminismo y la toma deconciencia obrera, a la vez que seimplantaba el populismo lerrouxista yun enfrentamiento social y político sinprecedentes que exponía a los ciudada-nos al peligro constante de las bombas,la intervención militar y los estados deguerra, y que desembocará en laSemana Trágica (1909), con la quemade conventos y la ejecución de Ferrer iGuàrdia.

Pese a todo, el ritmo y el creci-miento de la ciudad no se detienen. ElEixample se expande, se abre la ViaLaietana, Horta es anexionada (1904) yse coloniza la sierra de Collserola con laavenida del Tibidabo. Las fiestas de laMercè se consolidan y las bombas noevitan que los barceloneses se diviertan.Mientras las clases populares hacensuyo un Paral·lel cada vez más lleno deteatros y barracas de feria, la burguesíafrecuenta el Liceu, los teatros delcentro y el hipódromo de Can Tunis,que al caer en desuso al final de ladécada se convierte en el lugar dondese exhibirá el primer vuelo con avión(1910). De aquellos años son tambiénlos primeros parques de atracciones enel Tibidabo y el American Park, y elnacimiento de la pasión por los depor-tes, como el ciclismo, el motociclismo,el automovilismo, las regatas, la nata-ción, el tenis y el fútbol.

La década acaba sin ruido debombas y sables, y creciendo urbanís-tica y económicamente pese a las trabasy los escándalos de la mayoría lerrou-xista municipal. En el horizonte, lasdécadas siguientes nos traerán la Barce-lona cosmopolita de la Gran Guerra, laExposición de 1929 y la República.Pero todo esto ya nos lo explicaráRòmul Brotons en próximos libros.

La narración “Bèsties embalsamades”termina así: “Como nadie se ha preocu-pado tampoco de averiguar de quémodo el prometido se tomó la muertede esta bestia, porque el objeto delpresente cuadrito ha sido presentaralgunos tipos y no inquietar al lectornarrándole cotilleos”. El autor, EmiliVilanova, nos advierte de las caracterís-ticas de los cuadros de costumbres quecultiva: unos tranches de vie máscercanos al diorama literario que alcuento propiamente dicho. En conse-cuencia, no busquen cotilleos en estosrelatos (si los necesitan, cómprense elLecturas), sino el día a día modesto,rutinario, apagado, de los barcelonesesde su tiempo, la segunda mitad del sigloXIX. Por tal razón, Enric Cassany escogiópara la antología el título de Escenesbarcelonines, título que lo es tambiénde un libro de 1886 del propio Vilanova.No se equivoquen, pues luego todo sonllantos.

En “En lo balneari” (1891), unarareza en Vilanova, está el negativo detoda su obra. En esta narración satirizael mundo de la burguesía que habla encastellano, afectada, melindrosa y más

cursi que una col, muy alejada delpueblo llano que suele retratar en suscuadros. Porque Vilanova, nacido en1840 y barcelonés de la calle Basea,defiende la pequeña Barcelona, menes-tral, sencilla, crédula, tradicional, llana,ajena a los modos y a las nuevascostumbres propias de la modernidad.Entre ellas, la irrupción del castellanoen la vida cotidiana de Barcelona, quedurante décadas ha sido solo la lenguade la tropa, los funcionarios y losxanxes (los municipales, una deforma-ción de Sánchez). En “Reflexions d’unporter” (1887), el portero se lamenta deque en todo el edificio del Eixample quevigila él es el único que habla en cata-lán. En “Perladillo” (1889), escribesobre un andaluz: “Sabía de una capitalfamosa y muy vividora [Barcelona] endonde quienes acudían a ella hablandocastellano triunfaban mejor que los dela propia tierra y mandaban más quenadie”. Para Vilanova, el castellano es“la lengua de los dominadores queimponen multas, riñen, castigan ycobran”.

Todo este mundo pretérito ydesaparecido es explicado magistral-mente y por pequeñas piezas por elcatedrático Antoni Vilanova (sobrinonieto del escritor) en Emili Vilanova ila Barcelona del seu temps (QuadernsCrema, 2001). Aunque Vilanova muereen 1905 y la primera casa derribada dela Via Laietana (llamada entonces de laReforma) es de 1908, Vilanova vivedesolado y con amargura el anuncio dela desaparición de las calles que él ama.En “En Parladé” (1891), Vilanovadespotrica del impulsor de la Reforma,debida, según apunta, “a pequeñosdesórdenes de la vida privada, a mise-rables desequilibrios vulgares entre logastado y lo ganado, y a veces, también,a grandes pasiones, a ingratitudesdemasiado grandes, a desamor o felo-nías y traiciones de una mujer fanta-siosa y antojadiza”. “Por el amor de unamujer”, como canta Julio Iglesias, insi-núa Vilanova que se abrió la Via Laie-tana. Todo es posible.

En Vilanova reencontramos los airesde Robert Robert, Juli Vallmitjana yNarcís Oller. Los cuatro retrataron conmano maestra aquella Barcelona quedejaba atrás la vida plácida de pequeñaciudad amurallada, ensimismada ydoméstica, y se adentraba en las incer-tezas de la modernidad.

Escenes barceloninesAutor: Emili Vilanova (selección deEnric Cassany)Ediciones Proa456 páginasBarcelona, 2016

Enric Gomà

Las buenascostumbres deEmili Vilanova

112

EL RELATO

Bruno se escapa y me desespero. Salgo a buscarlo. Es junio,viernes, fin de semana de San Juan. Me veo engullida porun atasco monumental y una alegría colectiva desatada.Todoterrenos, autocares, motos, vanettes, Renault Twizyexcitados por moverse, recoger, hacer maletas, largarsequién sabe dónde. Niñas con falditas tableadas y calcetineshasta las rodillas cargadas con gordos carpesanos deforma-dos. Chavales cazando los últimos pokémons con sus cole-gas del cole. Madres jóvenes, guapas, felices. Papásrebosantes de energía y orgullo. Yo soy un personaje fuerade lugar que se abre paso a contracorriente frustrada porno poder gritar “Bruno, Bruno, ven aquí”. Sorteo los cochesaparcados alrededor de la Creu de Pedralbes y me meto enla plaza del Monestir. Dos turistas haciendo fotos y másniños con mochilas rojas saltando escalones con salvajeentusiasmo. Escucho el repicar de las campanas y metuerzo el tobillo con los adoquines. Llego al parque de l’Ore-neta y aquí sí me pongo a gritar y a sollozar sin ser vista.Maldigo la desobediencia de mi perro. El gen cruzado quehace que mi labrador sea tan poco labrador. Llego hasta losrestos de la glorieta que antaño acogió a enamoradospudientes, abandonada y grafiteada hoy, donde Bruno acos-tumbra a detenerse, a olfatear hasta lamer lo que nuncaquiero saber qué es, a rematar su placer levantando la pata.

Salgo del parque. Me pregunto qué hará Bruno si setropieza con una hembra jabalí dispuesta a todo por defen-

der a sus cachorros, una de esas mamás que bajan con sumanada a buscar su cena en los contenedores.

Veo la Ronda bloqueada en los dos sentidos y me aliviasaber que yo no me voy a ir. Que en este lugar soy una raraavis que no abandona el barrio cuando hay dos días defiesta. Paso por delante de la gasolinera, del tren de lavado,del macro-Punt Verd y del garden center sin clientes. Meangustio imaginando a Bruno cruzar la calle. Recuerdo laplaca con mi número de móvil grabado que nunca se intentóarrancar. Evoco su docilidad, esos lametones que me emba-durnan la cara en los momentos en que yo siento que le trai-ciono. Cuando le limpio la oreja con otitis, le rasco la heridaque le supura, lo vacunamos. Cuando nacieron mis hijos ylos husmeó y supo que perdía un lugar.

Vuelvo a llorar. Pienso que tengo que regresar a casapara diseñar un póster y empapelar todo el barrio. Lo hago.La gran cabeza de Bruno mirando al frente y un “SEBUSCA” en Interestate Black Condensed cuerpo 135. Pegolas impresiones alrededor de la universidad y en no sé cuán-tas farolas. Ando bajo los emocionantes pinos de los jardinesde William Shakespeare. Recorro el riachuelo artificial en elque Bruno el Desobediente se empeña en chapotear siem-pre que puede. Llego hasta las caballerizas de los Güell yante la mirada impertérrita de una pareja de japoneses pegomi DIN A4 en los ladrillos color caldera. Los ojos negros deBruno al lado de la lengua bífida del dragón de Gaudí. Mepregunto si no estará prohibido hacer esto. Pegar pósteresde alguien amado y perdido. Me siento repentinamenteabatida. Vuelvo a casa arrastrando los pies. Veo bajar a unamonja y me cuestiono lo de la clausura. Me cruzo con ungrupo de hombres con cara de éxito en plena happy hour.Deseo que se larguen todos. Que termine de una vez lamaldita operación huida. Que el barrio se vacíe de los queviven y de los que no viven en Pedralbes. Suena mi móvil.

Bruno está bien. En la carretera de les Aigües. Con doschicas que me piden permiso para seguir su running con él.Les doy el permiso y las gracias.

Disfruto cada segundo del largo puente de San Juan. Delvacío tras la histeria. Del dulce abandono en que queda mibarrio. Con Bruno en casa.

Eva Blanch

Ojos negros,lengua bífidaDeseo que se larguen todos. Quetermine de una vez la malditaoperación huida. Que el barrio sevacíe de los que viven y de los que noviven en Pedralbes.

Òscar Tusquets

http://lameva.barcelona.cat/bcnmetropolis http://twitter.com/bcnmetropolis

8400214

062238

00