Dissabte, 11 de juliol del 2015

Concert inauguralKo Iwasaki, violoncel

Shuku Iwasaki, piano

Concert inauguralKo Iwasaki, violoncelShuku Iwasaki, piano

IRequiebros per a violoncel i piano GASPAR CASSADÓ (1897-1966)

Bunraku per a violoncel sol TOSHIRO MAYUZUMI (1929-1997)

Sonata per a violoncel i piano op. 69 LUDWIG VAN BEETHOVEN (1712-1773)

Allegro ma non tantoScherzo: Allegro moltoAdagio cantabileAllegro vivace

IISuite núm. 2 per a violoncel sol BWV1008 JOHANN SEBASTIAN BACH (1685-1750)

PreludieAllemandeCouranteSarabandeMenuet I et IIGigue

Fantasiestücke op. 73 ROBERT SCHUMANN (1810-1856)

Zart und mitAusdruckLebhaft, leichtRasch und mitFeuer

Introducció i Polonesa brillant op. 3 FREDERIC CHOPIN (1810-1849)

dolceriasoler

El trio d’asos de la música clàssica –pel que fa als instruments solistes– està format pel piano, el violí i el violoncel. Cap

altre instrument ha merescut tanta atenció per part dels compositors –ni tantes passions per part del públic– com aquests. Els esporàdics moments de glòria d’altres instruments com la fl auta travessera, l’oboè, la trompeta o el contrabaix (per citar-ne alguns) no es poden comparar amb el constant domini aclaparador del piano, el violí i el violoncel.

I si els citem en aquest ordre és perquè, malgrat que tots tres són asos indiscutibles, el piano segueix sent el rei dels instruments, perseguit pel violí i, en tercer lloc, el violoncel. La història de cadascun d’ells és ben diferent: mentre que el violí va ser el primer a posicionar-se al capdavant de la cursa i liderar-la durant dècades, a partir del segle XVIII li va sortir un dur competidor (el piano) que a mitjans del XIX ja el va passar al davant. Mentre aquests dos lluitaven per l’hegemonia instrumental guanyant-se el favor del públic, la inspiració dels compositors i la tècnica dels virtuosos, un tercer instrument va anar traient el nas. En el cas del violoncel, podria semblar que la seva consolidació com a instrument solista hauria d’haver arribat al voltant de l’època en què Bach li va dedicar les Sis suites per a violoncel sol (cap al 1720) o en què Vivaldi (mort el 1741) va escriure diferents concerts per al seu lluïment. Però l’èxit del violoncel es va fer esperar. Aquestes obres, malgrat que són les primeres d’un repertori generós i divers, van ser escrites en un moment en el qual el violoncel no gaudia –ni de lluny– del favor general. El seu paper era d’acompanyament, els compositors, en general, no li feien massa cas i només de tant en tant, quan apareixia algun virtuós, es dignaven a dedicar-li alguna partitura.

L’explosió no va arribar fi ns a fi nals del segle XIX, i la consolidació defi nitiva fi ns al segle XX, gràcies a la feina feta d’alguns virtuosos amb Pau Casals al capdavant. El programa d’avui és una bona mostra de les obres que, a poc a poc, van anar aconseguint que el violoncel fos son és ara: des de Bach a Gaspar Cassadó, passant pels grans noms del romanticisme i amb una mostra de l’escriptura moderna per a violoncel sol del japonès Toshiro Mayuzumi, una fantasia lliure plena d’energia, amb efectes sonors ben diversos i una connexió evident amb la música popular inspirada en el bunraku, el teatre de titelles tradicional japonès.

David Puertas Esteve

Ko Iwasaki, violoncelGuanyador del primer premi del Concurs Nacional de Música de Japó el 1960, Ko

Iwasaki va estudiar violoncel amb Hideo Saito. El 1965 va fer el seu debut a Nova York en el Young Concert Artists Series. Més tard, va estudiar amb Harvey Shapiro i Pau Casals a Puerto Rico.

Ha guanyat els principals premis en nombrosos concursos de violoncel internacionals, com els de Viena, Munic, Budapest, Cassadó i les competicions Txaikovski.

El 1971, va rebre el Premi Ministre d’Arts per a Joves Artistes i el Premi Record Festival de les Arts per la seva interpretació de la música contemporània japonesa per a cello. Des de 1974, es va traslladar als Estats Units, on ha actuat com a solista i com a intèrpret de música de cambra. També ha actuat a Europa, l’an-tiga Unió Soviètica i el Japó. És un dels fundadors dels Solistes de Cambra de Tòquio. Ha estat professor a la Universitat Estatal d’Illinois, la Universitat d’Illinois i la Universitat Metodista del Sud. Ha estat convidat com a jurat en nombrosos concursos internacionals, com el Cello Competition Cassadó, el Concurs Internacional de Munic, i el Concurs Txaikovski. Residint a Dallas, Ko Iwasaki continua fent una carrera activa de concer-tista, i també ensenya a l’Escola Conservatori Toho, al Japó.

Shuku Iwasaki, pianoNascuda a Kurashiki, Shuku Iwasaki va es-tudiar amb Akiko Iguchi i Motonari Iguchi a la Toho Gakuen School de Música de Japó. El 1962 va arribar als Estats Units i va estudiar amb Jacob Lateiner, Irwin Freundlich i Sergio Lorenziat a la Universitat de Hartford, i també a la Juilliard School.Després de rebre el tercer premi amb el duo de violoncel i piano del Concurs Internacional de Música de Munic, el premi al millor pianista acompanyant

en el Concurs Pablo Casals Cello a Budapest, i el Txaikovski Competition, va prosseguir la seva carrera com a pianista acompanyant arreu del món, amb músics il·lustres com Janos Starker, Paul Tortelier, Peter-Lukas Graf, Itzhak Perlman, Ivry Gitlis, Mischa Maisky i Maurice Gendron.

Ha estat professora de música de cambra a l’Escola d’Estiu Musical Chigiana Accademia durant vint anys i és un cofunda-dora de l’Okinawa Moonbeach Music Camp & Festival.

Foto

: Ko

Iwas

aki