QUADERN - Ajuntament de Sils · CONCURS DE NARRACIÓ CURTA El passat 22 d’abril es fa fer públic el veredicte del XXVIè Con - curs de Narració Curta de Sils. En el transcurs

QUADERNde Sils REVISTA MUNICIPAL D ’ INFORMACIÓ I CULTUR A

DE SILSSUP

LEM

ENT

E

SPEC

IAL

AN

Y X

XV

II ·

AG

OST

201

5

XXVI Concurs literari de narració curtaPremi Sant Jordi 2015. Sils

2QUADERN de SilsSuplement Especial XXVI CONCURS LITERARI DE NARRACIÓ CURTA

CONCURS DE NARRACIÓ CURTAEl passat 22 d’abril es fa fer públic el veredicte del XXVIè Con-

curs de Narració Curta de Sils. En el transcurs de l’acte Anna Macías i Ramon ens va presentar la seva col·lecció de llibres de-dicats als gegants de Caldes de Malavella que, com recordareu, són convidats habituals a la festa major de Sils.

A continuació us oferim el recull dels relats distingits pel jurat i, a banda de felicitar els guanyadors, aprofitem per donar les gràcies a tots els participants i especialment als docents de les escoles de Sils pel compromís que any rere any mantenen amb el concurs. Gràcies per motivar els nens i les nenes de Sils a llegir, escriure i fer volar la seva imaginació!

RELATS GUANYADORS DE LA XXVIa EDICIÓ DEL CONCURS DE NARRACIÓ CURTA DE SILS - PREMI SANT JORDI 2015

Categoria A: 1r Premi: Arnau Fontàs Bardalet

La casa encantada 2n Premi: Marc Rial Jofré

Els caçadors i els fantasmes

Categoria B: 1r Premi: Salva Serra Galán

La superaventura d’en Pit 2n Premi: Valentina Castillo Valiño

El concurs de melmelades

Categoria C: 1r Premi: Eduard Oliva Tello

El diari de l’Adri 2n Premi: Joel Pérez de la Casa

Buscant el Tarlà

Categoria D: 1r Premi: Karla Ortega Portillo

En busca de la bona sort 2n Premi: Esther Ciurana Ramirez

Les cartes màgiques

Categoria E: 1r Premi: Estel Amargant Reyes

La meva vida depèn d’un fil 2n Premi: Xènia Ribas Coll

La fada de l’ermita de Santa Cristina

Categoria F: 1r Premi: Pau Amargant Reyes

L’assassinat del bosc 2n Premi: Iris López Trujillo

La jove de les gemmes

Categoria G: 1r Premi: Javert

Sakura 2n Premi: Francesc Duch Casanova

Altre cop brillant

3QUADERN de SilsSuplement EspecialXXVI CONCURS LITERARI DE NARRACIÓ CURTA

Fotografies: Anna Prat

LA CASA ENCANTADAPrimer premi de la categoria A

ELS CAÇADORS I ELS FANTASMESSegon premi de la categoria A

Fa molts anys hi havia una bruixa que era molt intel·ligent. Vivia en una casa abandonada on també hi havia fantasmes.

Un dia van venir uns nois que volien caçar els fantasmes, eren els caçadors de fantasmes. Van obrir la porta i no hi havia ningú, van registrar tota la casa, no van trobar cap fantasma i els caçadors van marxar.

Més tard, un fantasma va dir que era injust que els nois els volguessin caçar, si ells no havien fet res. Un dels fantasmes va proposar un pla. Van sortir de la casa abandonada i van anar a espiar als nois caçadors de fantasmes, i van veure que ells estaven preparant un pla.

Els fantasmes van tornar cap a la casa abandonada i van començar a muntar trampes.

Però els caçadors van tenir la idea de fer robots, en van fer 1000. Van anar cap a la casa abandonada.

Vet aquí una vegada una casa on es deia que hi vivien una bruixa, deu fantas-mes, tres vampirs i un bruixot. Un dia hi va anar de visita un grup de gent, en total eren quaranta-tres persones. Van entrar i els nens i nens van preguntar: -De qui és aquesta casa? Els pares i mares van con-testar que no ho sabien. Però, de sobte, va aparèixer una bruixa que els hi va dir, amb una veu que feia molta por, que era una casa encantada. Tothom es va espantar i van marxar corrents. La bruixa, els deu fantasmes, els tres vampirs i el bruixot els van perseguir, però un home del grup que era molt valent i llest, va dir: Jo tinc una llanterna! Jo els espantaré amb la llum!

Abans d’il·luminar l’escena, va poder comptar quantes persones hi havia al grup, només vint-i-vuit. De seguida es van adonar que la bruixa, els deu fantasmes, els tres vampirs i el bruixot eren les quinze persones del grup que faltaven. Tots van començar a riure, les quinze persones dis-fressades van dir rient que ho havien fet per passar-ho molt més bé.

Van riure tant, que al final totes les qua-ranta-tres persones van decidir quedar-se a viure totes juntes en aquella “casa en-cantada”.

Vet aquí un gos, vet aquí un gat, que aquest conte s’ha acabat.

ARNAU FONTÀS BARDALET

En arribar, a la primera porta hi havia una trampa, era una mini-bomba i va des-truir 50 robots.

A la segona porta, hi havia una altra trampa. Els robots van trepitjar un cordill i va caure un pot de pintura. Es van destruir 50 robots més. La tercera trampa l’havia preparat la bruixa, era una altra bomba, però aquesta era molt més forta. BOOM! Va explotar i va poder destruir a tots els robots que quedaven.

Els caçadors de fantasmes estaven molt enfadats. Més tard va arribar la poli-cia a dir que haurien d’espiar aquells fan-tasmes.

Però aquells fantasmes van decidir anar a viure a un altre planeta, van anar al planeta Mart.

I conte contat, conte acabat!

MARC RIAL JOFRÉ


En un país molt llunyà, és a dir, al cel, hi havia un àngel que es deia Pit que tre-ballava amb la seva amiga, la deessa Pa-lutena.

Un dia estaven els dos tranquils a casa, fins que es va sentir un terrabastall. Tots van sortir a veure què passava, era la de-essa de la foscor, Cruadussa. –Què fas aquí germana?! -va exclamar Palutena.

–He vingut a destruir el món –Craudas-sa va desaparèixer

–Pit hem de salvar la Terra!!!–Com? Eh?.... Uaaaaaah, estic volant!

És, és impossible!–Pit, anem cap al poble, no hi ha

temps! Amb el meu bastó volaràs cinc mi-nuts.

Allà, en Pit, es va trobar un gos gegant i molt fàcilment el va guanyar.

LA SUPERAVENTURA D’EN PITPrimer premi de la categoria B

EL CONCURS DE MELMELADES Segon premi de la categoria B

Hi havia una vegada una velleta que vivia en un petit poble. Tenia us presse-guers que donaven uns préssecs molt bons. Fins que un dia van venir uns ho-mes que li van dir:

–Haurem de treure aquests presse-guers per muntar una fàbrica, i si vola anul·lar la construcció haurà de pagar uns 16.000 €.

Així doncs la velleta va posar-se molt i molt trista perquè ella no tenia tants di-ners, però encara tenia un mes i mig.

Llavors, un dia després mirant la tele, va trobar un anunci d’un concurs de mel-melades i doncs.... Va saltar d’alegria de la sort que va tenir perquè ella era la millor fent melmelades en tots els pobles, però aquell concurs era a Costa Rica!!! Doncs que va estar molt trista un altre cop. El dia següent va trucar-la a la porta un esquirol japonès que es deia Socjó

TOC TOC TOC –Qui és? –diu la vella–Socjó –contesa l’esquirol–Sí, sí, però qui?

També va anar a un laberint en una base secreta...

Al final va anar contra la Cruadussa, però... quan en Pit estava a punt de mo-rir va aparèixer un altre Pit, en Pit fosc i aquest va guanyar.

Tothom estava tranquil, però al poc temps les coses van canviar... Hi havia una guerra entre la deessa de la natura i el Déu de la foscor, en Malves i la Virdi!!!

En Pit va anar a lluitar amb en Malves. Van començar a barallar-se i de cop va sortir de Pit fosc, van agafar un canó. Es-quivant els seus cops, un Pit va disparar i va sortir un raig mortal i per fi va acabar la guerra.

I si us ha agradat bé, i si no, també.

SALVA SERRA GALÁN

–Que Socjó!!La vella obra la porta i no veu res. –Aquí!!! –diu l’esquirol. La velleta mirà

cap a baix i es trobà en Socjó.–He vingut a ajudar-te–Sí, però com ho faràs, el concurs és a

Costa Rica –contesta la vella.–No passa res, conec una nena que té

un vaixell i sap com anar-hi.I doncs se’n van anar amb vaixell. Quan

van arribar només faltaven 3 dies i el con-curs era de dos dies!

Corrents, la vella es va inscriure al concurs i va donar la melmelada. El dia següent van tastar les melmelades i van quedar empatades la melmelada de la vella i la d’un noi, Aquell mateix dia, per desempatar, havien de fer-la molt més dolça, i quan van acabar, la van donar, i... Va guanyar la velleta!!! Estaven molt con-tents, van agafar els diners, se’n van anar, van salvar els presseguers i van ser feliços i van menjar anissos.

VALENTINA CASTILLO VALIÑO


EL DIARI DE L’ADRIPrimer premi de la categoria C20 de març

Abans d’escriure res, vull que tothom sàpiga que no vaig del rotllo “estimat diari això, estimat diari allò”. Després heu de saber que comprar aquest diari no va ser idea meva.

Avui és el meu primer dia d’”uni”, aquí a Londres. Perquè ahir al matí a les vuit en punt, vam anar a l’aeroport del Prat, per marxar des de Barcelona. L’aeroport estava ple d’avions, de botigues, de por-tes, però sobretot ple de gent. Ens hi vam passar dues hores allà, i quan per fi ens van cridar, estava comprant llaminadures. Quina ràbia!

El vol va ser llarg i pesat. Mentre es-tàvem dins l’avió, vaig pintar, vaig dormir, vaig jugar i vaig menjar. Quan vam arribar estava dormint i la meva mare que té els ulls blaus, el cabell ros i porta una samar-reta sense mànigues rosa i uns pantalons curts tallats expressament, li va dir al meu germà de tres anys, que té els ulls verds, els cabells castanys pentinats “punkis” i que portava unes bambes “DC”, que em despertés a crits. Però en el mateix mo-ment que li va dir, se’n va desdir, perquè quan l’Arnau, el meu germà, em va cridar a la cara, tots els que viatjaven en el mateix avió es van aixecar a veure què passava. Quan vam arribar a l’aeroport tots estàvem molt nerviosos. Fins i tot el meu pare, en

Jan, estava que s’enfilava per les parets de l’alegria. Després de baixar de l’avió vam agafar un taxi que ens va portar fins a la casa que havíem comprat. A continuació com que era tard vam anar a dormir.

Avui ha sigut el meu primer dia d’”uni” d’Oxford, m’ho he passat fatal començant perquè al matí em feia molt de “pal” aixe-car-me a les set. Tot seguit m’he mig dut-xat perquè quan m’estava ensabonant el cap s’ha fos la bombeta del lavabo. Com que la meva mare estava dormint m’he hagut d’espavilar tot sol. He anat a baix, he agafat set espelmes, he pujat a dalt i les he anat repartint totes set pel lavabo. Quan m’he acabat de dutxar m’he posat la roba més elegant que tinc. M’he posat: una americana lila, una camisa negra, uns texans desgastats del mateix color que l’americana i unes “Vans” liles amb brillants negres. Quan he acabat de vestir-me he esmorzat una poma, un cafè i dos bols de cereals. He acabat igual que l’Ar-nau i el meu pare. La meva mare, quan jo he marxat, encara estava dormint perquè ahir va anar a voltar per la ciutat i va tornar a la una menys cinc. He agafat el “bus” i he anat a Oxford. En arribar he entrat en aquell paradís d’estudiants i he anat directament al despatx del director. Tot seguir m’ha ensenyat la universitat de cap a peus. Fins i tot crec que m’ha ensenyat el seu despatx, però ja no me’n recordo. He arribat a les set del matí i quan hem acabat ja era hora d’esmorzar. Després he intentat fer amics i... ho he aconseguit! Els meus amics són: l’Eduard, la Laura, l’Ari-adna i vint-i-nou més. Crec que és un “Re-cord Guiness” del primer dia d’”uni”. Olé! Sóc el més popular! Com mola” Aquesta universitat és genial!

21 de marçAvui ha sigut el dia que he anat a casa

de la Laura. Desprès d’acabar les classes he quedat amb ella per anar a estudiar a casa seva. Quan he sonat el timbre, tots dos hem corregut per arribar al mateix temps que l’altre a la porta principal. Allà

és on ens hem trobat. Pel camí la Laura m’ha preguntat:

–Què has tret a l’examen?–No ho sé, encara no m’han dit la nota

–he respost jo.–A mi ja m’han dit la nota, he tret un

nou i mig –m’ha dit la Laura–Molt bé, felicitats! –li dic amb un som-

riure d’orella a orella–Gràcies! –respon ella fent un somriu-

re més gran que jo– Segur que tu també treus bona nota!

Però en el moment que l’anava a res-pondre havíem arribat a casa seva.

–Casa teva és molt gran! Sembla una mansió –he dit jo amb la boca oberta

–Sí! És que els meus avis van guanyar la loteria fa molts anys i es van comprar aquesta casassa –m’explica ella mentre puja les escaldes davant meu.

–Però si està nova –contesto jo.–Ja ho sé, perquè just quan feia dos

dies que ells l’havien comprat es van morir tots dos –diu ella amb els ulls plorosos.

–Ho sento –em disculpo jo– no t’hi vo-lia fer pensar.

–No passa res –em perdona ella.–I com van morir? –pregunto jo.–Va! Fem deures o no? –canvia ella de

tema.–Sí, sí –li dicEn aquell moment m’he recordat de

l’Eduard, que estava castigat, perquè avui a l’hora del menjador li ha tirat puré de pa-tates a la cara d’una monitora. Al principi ha fet una mica de riure però veure com el castigaven ja no tant. Així que s’ha hagut de quedar netejant tot el menjador. La profe li ha dit que també havia de netejar a la clas-se i per això encara és a l’escola. Si jo fos l’Eduard li demanaria perdó a la monitora i li diria que no ho faria més, però l’endemà ho tornaria a fer. Que sàpiga qui sóc jo!

Sabíeu que estudiar amb la Laura és genial? Et diu totes les respostes! No te’n saps ni una i treus un deu sobre deu! Mentre estàvem estudiant he pensat: això ho podria fer cada dia! Però després m’ho he pensat i més val que no.


Estudiant m’ha vingut al cap l’Adriana que crec que també estava estudiant i com que em feia pena li he enviat un hangout di-ent-li que vingués a estudiar amb nosaltres a casa de la Laura. L’Adriana ha trigat més o menys cinc minuts a venir. Ha vingut, ha pujat i hem començat altre cop a estudiar. Com que jo ja em sabia les respostes he tret un deu i l’Ariadna també. Com no! Per un moment m’he vist allà acorralat de ne-nes estudiant, però m’ha sonat el mòbil... Era l’Eduard que ja havia acabat de nete-jar i m’ha dit que per què no quedàvem a l’skatepark. Jo li he dit que o.k. i si havia de portar l’scooter. Ell m’ha dit que seria millor que portés l’skate. Tot seguit els he explicat a les noies el que m’havia dit l’Edu i elles s’hi ha apuntat. Després de cinc minuts tots quatre ens hem trobat a l’skatepark. Primer l’Edu i jo els hem fet una demostra-ció i després la Laura ha proposat crear un club d’escacs. Però si allò no hi tenia res a veure allà! L’Ariadna hi ha estat d’acord, però els nens no. Quan les nenes ja teni-en el nom pel club, l’Edu ha dit que com que ell toca la bateria, la Laura el teclat, la Ariadna el baix i jo la guitarra, perquè no formàvem un grup de música? En aquell moment se m’ha reflectit un somriure a la cara, igual que a l’Ariadna i a la Laura. Se-guidament hi ha hagut pluja d’idees:

–O.k.! –dic jo.–Val! –respon l’Ariadna.–Sí -diu la Laura- Quin nom li posem? –“Els Bojos” –proposa l’Edu.–No! –protesto jo– “Rock al poder”.–Què va! –diu l’Ariadna– Rock Stars.–O.k. –dic jo.–Val! –respon l’Eduard–Sí –diu la LauraI així és com hem creat el nostre grup

de música: Rock Stars. Ara només ens faltaven quatres coses: compondre can-çons, assajar-les, aconseguir un autobús i fer un concert.

22 de març

Avui he sentit dir a l’Ariadna, que ja ha-via compost una cançó! Com s’ho fa? Tan ràpid? Com es diu? L’ha ajudat algú? Qui l’ha ajudat? Com veieu tinc encara moltes preguntes a fer-li... Al final la cançó es diu Smoke On The Water, i no l’ha ajudat nin-gú! També he sentit que com que el pare de l’Eduard condueix autobusos ha acce-dit a pintar-ne un amb les nostres cares i el nom del grup. Així que ja podem ratllar dues coses de la llista. Compondre can-çons i aconseguir un autobús. Ara només ens queda assajar-les i fer un concert. Per això avui hem quedat a casa de l’Edu per no haver de carregar la bateria amunt i avall. La cançó fa així:We all came out to Monteux, on the Lake

Geneva shorelineTo make records with a mobile, we didn’t

have much timeFrank Zappa and the Mothers, were at the

best place aroundBut some stupid with a flare gun, burned

the place to the ground.Smoke the water, a fire in the sky.

Smoke on the waterThey burned down the gambling house; it

died with a now full sound,Funky Claude was running in and out,

pulling kids out the groundWhen it all was over, we had to find

another placeSwiss time was running out, it seemed

that we would lose the raceSmoke the water, a fire in the sky.

Smoke on the waterLa primera vegada ens ha sortit mala-

ment perquè la Laura ha tocat un fa en comptes d’un do agut, la segona vegada se m’ha desafinat la guitarra, la terce-ra l’Ariadna ha tocat més greu, la quarta l’Edu s’ha equivocat en un brake i la cin-quena ens ha sortit tot bé. Increïble! Ara ja

podem fer el concret! I això és el que hem fet. Hem pujat al nostre autobús i hem fet via cap al “Cant Rock”, un festival que se celebra cada any a Canet de Mar. A l’au-tobús jo he escotat música i tots els altres assajaven les cançons. Ens ho passarem genial!

Arribats allà hem muntat tots els instru-ments i els hem col·locat com a l’assaig. Ens ha tocat i.. Hem fet un concert perfec-te! Tot el públic ens aplaudia i ens cridava! Magnífic! No ens hem equivocat! Genial!

I així és com es va formar el grup de música més famós de la història: els Rock Stars.

EDUARD OLIVA TELLO


BUSCANT EN TARLÀ Segon premi de la categoria C

Com cada matí, el gat Negre de Girona va anar a esmorzar a cada d’en Tarlà, però quan hi va entrar li va estranyar molt el silenci que hi havia, ja que en Tarlà li agra-dava divertir-se i fer xivarri.

De seguida se’n va adonar que alguna cosa havia passat. Mentre mirava per la fi-

nestra a veure si s’havia penjat, hi va veure passar el gos Trapella, que va mirar cap a ell, va riure irònicament i desprès va sortir corrent.

El gat Negre va notar als seus bigotis que en Trapella era culpable que en Tarlà no hi fos. Però, on era en Tarlà?

Sense pensar-s’ho dues vegades va sortir corrent darrera d’en Trapella s’enfi-lava per al muralla i va decidir seguir-lo. Sabia que així trobaria al seu amic.

Va baixar de la muralla quan va arribar a la universitat, i sense que se n’adonés, en Trapella va desaparèixer. On s’havia amagat?

Fent servir el seu bon olfacte va co-mençar a ensumar l’aire fins que va trobar l’olor pudent d’en Trapella.

El gat Negre va començar a córrer pels carrers del Barri Vell de Girona, seguint l’olor fins que va arribar davant de l’entra-da de la Torre de sant Fèlix.

Quan el gat Negre va mirar cap amunt, se li van posar els bigotis de punta. En veure el seu millor amic Tarlà penjat de la fletxa de l’àngel que hi ha a dalt de la torre, no s’ho va pensar dues vegades. Va

pujar a ajudar al seu amic però li va costar deslligar les cordes que subjectaven en Tarlà (sort, perquè sinó quina patacada s’hauria donat!!!). Tots dos junts i amb molt de compte van poder baixar fins al carrer però quan estaven a la porta, van veure que en Trapella estava estirat al ter-ra pixant-se de riure.

En Tarlà i el gat Negre es van mirar i, sense dir-se res van pensar el mateix : “aquest Trapella es mereix una lliçó!”.

Com cada any, per la festa de la prima-vera, la gent esperava en Tarlà penjat a la Rambla per veure’l ballar, però quina sor-presa es van endur quan enlloc d’en Tarlà van veure en Trapella penjat, preparant-se per fer el ball mentre que, des de la ter-rassa i menjant un gelat, en Tarlà i el gat Negre reien sense parar.

Quan ja tothom va haver marxat van despenjat en Trapella que havia après una lliçó molt important: “No facis trapelleries, si no vols ser castigat”.

JOEL PÉREZ DE LA CASA

EN BUSCA DE LA BONA SORTPrimer premi de la categoria D

Hi havia una vegada 3 nens, Viviana la gran, Rafael el mitjà i Camila la menor. Quan eren petits una bruixa els va llançar un conjur i a partir d’aquell dia van tenir mala sort. El seu avi havia sigut soldat i també era molt divertit. La seva mare era molt treballadora, en canvi el seu pare era una mica gandul i una mica covard. La seva tieta era molt guapa, valenta i diverti-da, els nens l’estimaven molt.

La Camila és la que té molta més mala sort. El seu pare la va enviar a buscar pa, quan anava a creuar la carretera va trepit-jar una merda i justament la va veure el noi que li agradava i li va dir:

–Camila, què has trepitjat? Això és una merda veritat?

–Sí, és una merda.–Bé, a mi no m’importa. Adéu.

La Camila va pensar que no era un bon noi i se’n va anar cap a casa. El seu pare va veure que li faltava el pa i la va renyar molt fort, llavors la Camila se’n va anar a la seva habitació i va començar a plorar. La seva germana li va dir que ja n’estava farta d’aquella mala sort.

La Viviana els va dir:–He vist un llibre de l’avi que diu com

es pot treure la mala sort.–Ho estàs dient de veritat?- va pregun-

ta en Rafael–Sí Rafa –va respondre la Viviana–Doncs què esperem? Anem a agafar

el llibre!! –va dir la Camila–Val CamilaAixí els nens se’n van anar a la biblio-

teca. Li van preguntar a la Vivi com era el llibre i ella els va respondre:


–El libres és gran, gros, de color marró i sembla molt vell.

–És aquest Vivi? –pregunta en Rafa–Sí, Rafa!Van estar com unes 4 hores llegint el

llibre, ja que tenia molta lletra. A l’última pàgina deia que havien d’anar a la munta-nya embruixada a buscar a la fada. Llavors els nens van arribar a una conclusió.

–Però aquí no diu per on queda.–Doncs busquem el camí per Internet? –D’acord Camila.Llavors els nens van preparar una mot-

xilla petita amb menjar suficient per anar a la muntanya. Mentre preparaven les coses vana anar escrivint una nota per els pares, que deia:

Estimats pares!!Sentim anar-nos a la muntanya embrui-

xada en busca de la nostra bona sort. Es-perem que ho entengueu perquè ja estem farts d’aquesta mala sort.

Us estimem.Viviana, Rafael i Camila.I així els nens se’n van anar de camí

cap a la muntanya. Quan van arribar al peu van trobar un cartell que deia “PE-RILL NO ENTREU”. Els nens es van que-dar parats però van dir:

–Som valents i no pararem passi el que passi.

Ells no s’ho van pensar dues vegades i van pujar com ja havien dit. Sentien una olor com d’una bomba de pets, escoltaven petjades gegants i una veu com si fos el dinosaure Rex. Ells estaven molt espan-tats perquè pensaven que era una bèstia que els anava a menjar. Però no era un dinosaure sinó un drac i a continuació els nens van córrer tan ràpid com un coet. Mentre anaven corrents li anaven tirant pedres, pals, tot el que trobaven, fins que li va caure un pal a l’ull, que el va fer caure i punxar-se amb una pedra molt punxegu-da que el va matar, fent que li sortís molta sang. Després van escoltar com si algú estigués sobre els arbres saltant però van veure res. I en Rafa va dir que ell havia vist un documental de vampirs i feien el ma-teix soroll que ara estaven escoltant. De

cop els va aparèixer un vampir al davant, es van quedar de pedra, però li van dir:

–Si us plau, no ens xuclis la sang, la nostra fa fàstic.

–Tanca la boca! Jo igualment et men-jaré.

Els nens no sabien què fer i van a bus-car en les seves motxilles, que hi portaven un all, i li van tirar a la cara i es va desma-iar boca avall, fet que va provocar que se li trenqués una dent i que li caigués al terra, així que ràpidament se’n van anar abans que es despertés i els matés.

Van veure una llum, es van pensar que havien arribat, però de sobte els nens van veure una cosa molt estranya, era un gos que tenia una ungla trencada. Aquest gos els hi va dir:

–Ajudeu-me, si us plau.–Què vols que fem? –van preguntar els

nens.–Arranqueu-me l’ungla –va demanar el

gos.–N’estàs segur? No et farà mal?–van

preguntar els nens.–Sí, em farà mal, però no tant com ara

–va declarar el gos.–Està bé, ho farem.Llavors li van arrencar l’ungla i immedi-

atament van sortir corrents perquè volien arribar el més ràpid possible a la cova, per veure a la fada. Quan van arribar van veu-re una llum molt brillant, era la fada.

–Benvinguts nens –va dir la fada.–Gràcies fada. Com et dius? –pregun-

ten encuriosits els nens–Em dic Llum.–Un plaer, nosaltres ens diem Vivia-

na, Rafael i Camila –van presentar-se els nens.

La fada llavors ens va explicar que:–Si voleu tres desitjos haureu de bus-

car-me aquestes tres coses: sang de drac, una dent de vampir i una ungla d’un gos –va dir la fada.

–Però ja ho hem fet to això nosaltres, però no les portem –van confessar els nens.

–Doncs aneu a buscar-les –va animar-los la fada.

–Som-hi! –van cridar els nens.Immediatament els nens se’n van anar

a buscar-les. Primer van trobar l’ungla de gos, després la dent de vampir i finalment la sang de drac. Per sort el drac, el vampir i el gos ja no hi eren, per tant ja van pensar que la seva sort havia començat a canviar. Van agafar les tres coses i van tornar a la cova. Llavors la fada els va dir:

–Molt bé, ara teniu un desig per a cada un de vosaltres. Què vols Viviana?

–Jo vull tenir bona sort –va dir la ger-mana gran.

–Molt bé, i tu, Rafa?–Tenir bona sort –va confessar el ger-

mà mitjà.–D’acord. Camila, tu també vols el ma-

teix?–Sí!! –va respondre Camila la menor.I així van tenir bona sort i, ja que els

nens havien sigut amables amb ella, els va portar cap a casa seva. Quan van arribar els nens li van donar les gràcies. La famí-lia els esperaven nerviosos, els van renyar però tot estaven molt contents amb ells perquè havien tornar i així van deixar de costat la mala sort per donar la benvingu-da a la bona sort! I van viure feliços.

Finalment aquest conte s’ha acabat.

KARLA ORTEGA PORTILLO


LES CARTES MÀGIQUESSegon premi de la categoria D

La Laura, que té el cabell llarg i de color negre i ulls marrons, va quedar un dia per jugar amb el seu millor amic, l’Èric, que té el cabell negre i és baix. Ells viuen a Sils i van quedar a casa de l’Èric per jugar.

–Hola Èric!–Hola Laura!–Èric, què tal si anem a la casa encan-

tada a jugar a detectius? –va preguntar la Laura

–És millor que no –va contestar l’Èric–Per què? Tens por?Després d’una estona van decidir anar-

hi. Es van emportar dues lupes, dues llan-ternes, guants... També van decidir anar-hi al vespre perquè fos més emocionant.

Quan van arribar, la Laura es va posar davant de la porta de l’entrada i va fer unes quantes patades. Com que la porta era molt vella, es va obrir fàcilment i van entrar.

Cada vegada la Laura estava més emo-cionada, en canvi l’Èric cada vegada tenia més por, però van continuar.

Tot estava molt fosc, així que van obrir les llanternes, van pujar les escales i van entrar a una habitació.

Llavors la Laura i l’Èric van mirar per tot arreu i després la Laura va mirar sota del llit i va trobar una caixa molt vella. La van

agafar i la van obrir. A dins hi havia unes cartes, cartes que tenien dibuixos d’histò-ries de fantasia, com per exemple, el llop de la caputxeta vermella.

Després van deixar les cartes a terra i de sobte va sortir una ombra de les cartes. Es van espantar molt, sobretot l’Èric, que fins i tot es pixa de por. Això va fer que sortissin corrents cap a casa.

A l’endemà, quan la Laura es va aixecar va sentir crits que venien del carrer, va mi-rar per la finestra i va veure els personat-ges dolents que hi havia a les cartes que estaven perseguint a tothom!!

Ràpidament la Laura es va vestir i va anar a casa l’Èric. Quan va arribar se’ls va acudir un pla. Van agafar cubells d’aigua i els la van tirar, perquè pensaven que si van sortir de cartes de paper, amb l’aigua es desfarien.

Finalment el pla va funcionar i el poble tornava a estar en pau. I així, la Laura i l’Èric mai més es van tornar a colar a una casa abandonada.

ESTHER CIURANA RAMIREZ


LA MEVA VIDA DEPÈN D’UN FILPrimer premi de la categoria E

Els meus pares m’acaben de trucar, m’han de dir quelcom...

Surto de casa dels meus avis i vaig a casa.La veritat, no m’interessa el que m’ha-

gin de dir...No ho sé perquè, però hem tracten

com la més important de les seves vides.Sóc una nena normal, que té nom i

edat. Em dic Clàudia i tinc 13 anys, i què? Ben segur que sempre seré la més impor-tant, i no em fa gràcia.

Arribo a casa i em diuen que ens en anem a viure a Chicago, Estats Units.

M’escapo de casa, almenys estaré sola a la meva estimada platja, allà estaré en calma.

Em sento al costat de l’aigua, a la sorra que depèn on, està seca...

El temps passa volant i aleshores he de tornar a casa... Estic enfadada, però vull el meu llit.

És de matí, i no és recomanable moles-tar-me, perquè algú podria acabar mala-ment.

LA FADA DE L’ERMITA DE SANTA CRISTINASegon premi de la categoria E

Estic enfadada, certament.Com sortim per la nit, la tarda serà meva.És hora de dinar, així que dino. Tinc

gana, així que em poso un bon plat.Tinc ganes d’anar a la platja per últi-

ma vegada, però m’he d’acomiadar així que no puc. Seguidament vaig a casa de la meva millor amiga, l’Alba. I per última vegada anem juntes a la platja, i llavors, corrents, torno a casa...

La meva mare ja m’ha fet les maletes. En 20 minuts, estem a l’aeroport, perquè vivim molt a prop. Mengem un entrepà i pugem a l’avió.

A dins, noto quelcom dolent i precipi-tat. La gent crida com boja, jo vull sortir d’allà i m’agafo als meus pares, que són les coses de més valor que tinc...

I l’última bufada del meu cor, és per ells...

ESTEL AMARGANT REYES

L’ermita de Sant Cristina està situada a Lloret de Mar. Es va crear l’any 1.354. Fa 200 anys van descobrir que allà hi vivien uns éssers petits i màgics. Una de les fa-des es deia Ariadna. Era una fada jove i aventurera que tenia poders màgics.

Un dia va anar al bosc a buscar i va trobar un fruit molt estrany que no havia vist mai. Feia tan bona pinta que l’Ariadna no es va poder resistir i en va tastar un tall.

–Oh, no! Ajuda! –va cridar la fada.De cop, a l’Ariadna li van desaparèixer

els poders. Ja no podia voler ni fer màgia, era una fada sense poders. Es va posar a plorar tant fort que una humana que pas-sava per allà fins i tot la va escoltar, i s’hi va acostar:

–Hola, jo em dic Mireia. Ets una fada? –va preguntar la humana.

–Sí –va respondre la fada.–Com et dius?–Em dic Ariadna –va dir amb veu plo-

rosa la fada.–Per què plores? –va preguntar la Mi-

reia.

–És que he perdut els meus poders i no sé com recuperar-los...

–Jo sí! He llegit molts llibres sobre fa-des. Diuen que a dalt de la muntanya més alta de Catalunya, la Pica d’Estats, hi ha una pols màgica que et tornarà els poders.

–Genial! Em pots ajudar? –va preguntar la fada.

–Oi tant que sí! Vinga, anem, és cap allà! –va dir la Mireia.

I les dues es van posar en camí. Xino-xano van anar tirant, mentre a l’ermita de Santa Cristina tothom es preguntava:

–On és l’Ariadna? –murmurava la gent –Algú l’ha vista?

L’Ariadna i la Mireia ja portaven tres ho-res caminant i ni tan sols havien aconse-guit arribar a Osona. Estaven molt cansa-des, tenien molta gana i ja s’estava fent de nit, així que van parar a menjar una mica del que havia portat la Mireia i es van que-dar a dormir en una tenda de campanya.

L’endemà es van despertar i van seguir caminant, tot i que de tant en tant paraven a menjar o a dormir.


L’ASSASSINAT DEL BOSCPrimer premi de la categoria F

Fa temps, durant la meva infantesa van passar uns fets que em trastocarien la vida. Quan van passar, jo, no era més que un jove d’uns 13 o 14 anys a qui li agradava passar llargues tardes amb els seus amics. Els fets que us explicaré a continuació van passar de veritat, i per rar que sembli, van acabar bé i malament a la vegada.

Els fets van passar cap al 1982. Llavors la societat era molt diferent a l’actual. Tota Espanya estava trastocada per les desgrà-cies que estaven produint les drogues, i moltes parts de la societat encara eres partidàries del franquisme, que havia cai-gut uns 7 anys abans.

Jo era fill d’una família de pagesos i en aquella època anava cada dia a l’escola. Era molt amic de 4 nenes, que juntament amb mi, formàvem una colla anomenada “La banda”.

I així va ser com passaven els dies fins que al final van arribar al seu destí.

–Mira Mireia! Ja hem arribat! –va excla-mar la fada.

Van pujar fins a dalt de la muntanya. Allà hi havia una pols màgica i daurada, que només tirant-ne una mica per sobre l’Ariadna, va fer que recuperés els seus

Els membres d’aquesta colla d’amics, que eren en Joan, en Pere, en Pau, en Pep i jo, formàvem una verdadera família. Sempre estàvem junts i ens estàvem aju-dant i recolzant contínuament.

Teníem una casa feta en un bosc pro-per a l’escola i cada tarda hi anàvem. En aquest lloc fou on més tard passaren els fets que us explicaré a continuació.

Devia ser ja el tercer trimestre i cada dia hi havia més hores de sol, motiu que feia que anéssim molt a la casa que haví-em fet. Un dia, com de costum, ens vam reunir després de dinar a la plaça del po-ble, vam agafar les bicis i ens vam dirigir cap a al nostra casa del bosc.

El trajecte fins allà va ser plàcid, com normalment, i només alterat per un sol fet; vam veure un home caminant d’una manera nerviosa per una zona propera al bosc (però era lluny i no vam poder veure qui era).

Desprès d’això vam continuar el camí cap a la casa i en arribar-hi vam aparcar les bicicletes i vam disposar-nos a entrar. De sobte vam sentir soroll provinent de l’interior de la casa i ràpidament vam anar a veure de què es tractava aquell so.

Això que passaria a continuació ens marcaria a tots la resta de les nostres vides, però encara que jo no ho sabia, m’afectaria a mi molt per sobre dels altres membres del grup.

Malauradament vaig ser el primer en entrar a la casa i veure el panorama que hi havia. Normalment l’interior de la casa era ordenat, amb uns quants troncs com a cadires i una taula amb gots i algun plat. En canvi quan hi vaig entrar estava tot pel

terra, i allà, en un racó vaig veure-hi una cosa que va esgarrifar...

Hi havia un home ferit i agonitzant al terra! En veure’l tots vam córrer a aju-dar-lo, però no vam poder fer-hi res i va morir. Durant uns segons vam quedar paralitzats, però al cap d’un moment vaig reaccionar i vaig que anéssim a buscar a la policia. Així va ser, i al cap de no pas més d’un quart d’hora es trobaven uns 15 agents desplegats a la zona.

Recordo perfectament el nom del cap de la investigació, Jordi Ramírez. Era un policia que no feia més de 10 anys que ho era. Era alt i calb.

Després de la troballa del cadàver, el policia no va ni preguntar-nos res i abans de dues setmanes ja va decidir que ha havia sigut un ajust de comptes entre dro-goaddictes.

Els de la banda vam oblidar-nos de l’as-sumpte, fins que un altre fet va fer que el recordéssim...

Tres mesos després...Després dels fets que he explicat fa un

moment vam continuar anant a la casa del bosc, això sí, mai vam oblidar l’assassinat. Sempre hi anàvem i un dia va passar un altre esdeveniment que ens recordaria els esfereïdors fets que havien passat en aquella, aparentment, tranquil·la casa.

Els fets en qüestió van ser els següents. L’últim dia de l’escola vam anar a la casa com sempre i en arribar-hi ens hi vam tro-bar un home a dins, removent-ho tot. Ràpi-dament el vam poder retenir i mentrestant un de nosaltres va anar a cridar a la policia.

PAU AMARGANT ÀLVAREZ

poders. Ja podia fer tota la màgia que vol-gués. Amb la màgia de l’Ariadna van tor-nar volant fins a Lloret de Mar. L’Ariadna, com a recompensa a la Mireia per haver-la acompanyat en aquest llarg viatge, li va concedir un desig.

–Et concediré el desig que vulguis –va dir la fada que radiava màgia i alegria.

–Mmm... Ja sé! M’agradaria ser una fada com tu! –va exclamar la Mireia.

–Desig concedit!Vet aquí una humana, vet aquí una fada,

que aquesta llegenda, ja està acabada.

XÈNIA RIBAS COLL


LA JOVE DE LES GEMESSegon premi de la categoria F

Era un fosc dia per endinsar-se al bosc, però la meva millor amiga i jo vam tenir el valor de vèncer a la por, que bufava endavant i enrere a l’ampli bosc. Puc dir que aquell bosc no donava confiança de cap tipus. Els arbres et repel·lien amb la seva mirada i les branques es movien amb el vent, avisant-te de que t’allunyessis d’aquell lloc. Si pogués oblidar aquell dia, ho faria, encara que la meva consciència no recorda el temps en el que ens vam arribar a trobar al bosc...

El dia 19 de desembre de 2000, el cli-ma presentava densos núvols i tempestes elèctriques de poca intensitat i nosaltres vam tenir la brillant idea de endinsar-nos al bosc, del qual poca gent sortia viva. I doncs, vam començar a parlar:

–Feia temps que tenia ganes d’anar a aquest bosc –començà ella a parlar, sense importar-li cap de les conseqüències.

–Marie, mai has pensat per què tantes persones desapareixen? –vaig preguntar jjo.

–Laura no siguis tan poruga. No ens passarà res! –va dir ella tan segura.

–Val, entra tu primer –dic jo.–No fa falta que m’ho repeteixis més

de dues vegades –va tornar a dir amb se-guretat.

La Marie entrà al bosc amb una segu-retat impetuosa sense consciència, sense sentir ni la por ni el perill.

He de dir que aquell bosc tenia bas-tant encant com per passar per un dels boscos dels videojocs de terror. Colors fos-cos, crus i freds presentaven facetes d’un bosc, les quals mai havia tingut el plaer d’observar.

Per estrany que sembli escoltava el petit i mil·lèsim soroll dels ocells i animals agitats per la tempesta. Entre ells reconei-xia el cant d’un corb. La tempesta, encara sorollosa, seguia el seu pas pel cel. La Ma-rie seguia avançant, fins arribar a un lloc semblava que abans hagués estat habitat. Podia entreveure, a la llunyania, un petit monument de roca, tombat al sòl, com una llosa. Més lluny, es distingien algunes cases de fusta, abandonades, però enca-ra així conservades i rodejades de molsa i altres plantes, que havien dominat aquell entorn.

Mentre seguia pensativa, de cop i volta vaig escoltar el soroll i el grall d’un corb i el seu fort, però petit, bategar d’ales, el que cada vegada, escoltava més a prop. Un corb s’estava apropant a nosaltres, com si fos una bala directa al seu enemic, amb el pic recte.

No em va donar temps ni a espantar-me, que abans de fer-ho, ja vam quedar inconscients. Mai arribaré a saber si el corb impactà directament o simplement, si abans d’arribar ja s’havia parat.

Em vaig despertar en un lloc descone-gut, sense saber quant temps havia romàs inconscientment. No veia a la Marie per cap lloc. Van passar minuts abans de que recuperés la consciència, quan de sobte, un corb va aparèixer sobre la meva panxa, esperant a que recuperés l’enteniment.

–Què es suposa que fas aquí, jove? –em preguntà ell amb un to insultant i cu-riós.

Jo encara sense haver recuperat to-talment la consciència, vaig obrir els ulls atònita i vaig tornar en mi completament.

–No es suposa que els corbs no par-len? –responguí encara atònita– On som?

–Ens trobem a la vella casa dels Mer-rywhile.

–Merrywhile? Millor que segueixis amb el teu discurs, a veure si entenc alguna cosa...

–Com et dius joveneta? –em preguntà.–Em dic Laura. Deixi’m esbrinar, vostè

es diu... Corb! –Em vaig aixecar dient .–Prosseguim si us plau... Veig que no

saps on et trobes, no? Començaré des del principi... Bàsicament estàs en perill de mort. Si escoltes atentament el que t’ex-plicaré tens probabilitats de sobreviure.

Llavors, davant del corb va aparèixer un manuscrit. I el corb, acomodat en un dels mobles vells de la casa, començà a llegir:

–Aquí està escrita la història dels Mer-rywhile i del seu poble. Al 1874 en aquest bosc vivia una família anomenada Mer-rywhile, a una petita urbanització dispo-sada, de forma concèntrica, en un lloc desconegut del bosc. Les seves cases estaven fetes de gusta i al vell mig de la plaça es trobava un monument comme-moratiu, fet per tots els habitants.

Un dia, un habitant, el senyor Mer-rywhile, tornà d’un llarg viatge de treball, amb un estrany collar, que el va regalar a la seva filla de 15 anys. Tot era alegria i felicitat, fins que els habitants del poble es van anar tornant bojos i es van comen-çar a matar entre ells, excepte Karen Mer-rywhile, la filla, que encara conservava la raó. Karen, encara havent vigilat els perills que l’aguaitaven, no va aconseguir sor-tir viva. Els seus pares la van assassinar mentre passava per el monument com-memoratiu, durant i en l’intent d’escapar d’aquell lloc de bojos. Tots els habitants van morir, donant lloc a una trista i deso-lada urbanització en ruïnes. El cadàver de Karen va desaparèixer, a diferència dels altres. L’esperit maligne de la jove Mer-rywhile segueix solt pel bosc, assassinant gent sense importar-li ni la seva família ni els seus amics.

–Sí, però... Com em salvo? –vaig dir molt preocupada.

–Aquesta és la part més difícil. Quan Karen va morir, el collar del seu coll es va


trencar i les seves precioses i maleïdes ge-mes, van ser escampades per tot el bosc per una maledicció, la qual fa que Karen mati a la gent que entra al bosc. En re-sum, has de reunir les gemes, el collar i reparar-los. Desprès has de posar això al monument, que és el lloc on ella va morir. Llavors el seu esperit s’alliberarà. Tot i això, tingues en compte amb les ombres, ella sap ficar-se en elles i matar-te sense que la vegis, tot i que, quan s’apropa a tu, tot el teu voltant canvia lleugerament de color.

–I com trobaré les gemes? Són molt petites...

–Les gemes, al no trobar-se en contac-te amb el collar, recuperen la seva forma original i són més o menys com la teva mà. Són com éssers atrapats dins del collar. A més a més, les pots veure simple vista.

–Quantes n’hi ha? –vaig preguntar.–Existeixen 14 gemes, 13 d’elles són

bones i la 14 és mortal, per tant si l’agafes, mors. –em va afirmar.

–I com és que hi ha dos tipus de ge-mes? –vaig preguntar.

–Les malediccions són complicades, no preguntis... Només contestaré una pregunta més, no tinc més temps, ella pot aparèixer en qualsevol instant.

Aterrida per les paraules del corb, vaig reaccionar:

–I com és que encara no ens ha vist, ni notat?

El corb abaixà les celles i mostrà una cara frívola i venjativa i va dir:

–Karen és molt llesta, però encara així no sap on trobar-nos exactament. L’únic lloc segur és un lloc amb llum o.. sang –em va explicar el corb.

–Sang?És obvi que no es pugui apropar a la llum, però... Per què no es pot apropar a la sang? –vaig preguntar encuriosida.

–Té fòbia a la sang, encara sent un fan-tasma d’ombres... Ara he de marxar, ella deu estar arribant...

L’au alçà el seu vol i ràpidament es va allunyar. Jo en l’únic en què pensava en aquell moment era en Karen, només pen-sava en trobar qualsevol objecte lluminós

per la casa, ja que amb la llum del mòbil no seria suficient per protegir-me.

La casa per l’interior estava bastant cuidada, tot estava apoderat de molsa, plantes i algun que d’altre invertebrat.

Desprès de molta estona desesperada intentant trobar alguna cosa, vaig trobar una llanterna força lluminosa com per ori-entar-me al bosc i espantar a les ombres. Vaig agafar la llanterna i la meva aventura vaig començar. En sortir de la casa, tot era bosc. Arbres i més arbres es trobaven al meu pas. Vaig entreveure de nou el petit i em vaig apropar a ell. Vaig caminar cap a ell, quan de cop i volta vaig trepitjar una cosa cristallina. Era una de les gemes! Desesperada i angoixada vaig intenta ar-reglar-la, però era impossible, el vidre no es pot arreglar i que quedi com al principi. Enmig de la tristesa, el paisatge es va anar tornant borrós i grisós. Gelada de por, em vaig girar i era allà, l’esperit d’una jove de cabell llis, de bell rostre i amb ulls com-pletament blancs estava mirant-me. El seu cos no tenia color, era de colors blancs, negres i grisos.

S’apropava a mi amb la intenció d’atra-par-me, però vaig encendre i enforcar la llanterna cap a ella i va desaparèixer com una ombra rodejada de llum. Em pregun-tava a mi mateixa: com podré alliberar-me d’un esperi d’aquest calibre? El collar i les gemes seran suficient per parar-la?

El bosc en el que em trobava era ge-gantesc, a mesura que caminava, pen-sava cada vegada més en la idea que no sortiria viva.

De cop i volta, va aparèixer del no res un ocell volant amb un objecte brillant que semblava or. Vaig aixecar la vista per veure on es dirigia i el seguí. L’ocell volava tan ràpid com si li fos la vida amb això. De fet, tenia la lleu sospita de que m’havia vist. L’ocell es parà a la copa d’un gran avet. Movia el seu bec amb goig, subjectant el collar. A continuació, va deixar el collar ben posar sobre una de les branques de l’avet. L’au va fixar la vista en mi i es va llançar com un míssil amb la intenció de fer-me mal, molt mal. No tenia temps,

però vaig recordar que el flash del meu mòbil despista els animals. Potser sembla una idiotesa, però quan ràpidament vaig treure el mòbil, vaig posar la càmera i li vaig fer un parell de fotos, l’au va caure en picat al terra.

Em vaig dirigir cap on havia caigut i vaig veure que aquella au era el corb amb el que havia conversat minuts abans. Què estava fent allà? Per què portava el collar?

Vaig reaccionar i pensar en agafar el collar abans de que despertés, per saber que nassos estava passant, però no podia agafar de cap manera el collar, perquè en-cara seguia a la branca de l’avet. El corb ràpidament despertà i jo em vaig amagar entre la vegetació. Però el corb, segur d’haver complert la seva missió, va agafar el collar i va sortir volant. Vaig encendre de nou la càmera, vaig cridar de nou la seva atenció i al tirar-li la foto va tornar a cau-re inconscient al sòl. A continuació vaig agafar i examinar el collar. Un collar d’or format per una cadeneta daurada, la que, en una de les seves parts s’hi trobava una làmina d’or molt detallada. Vaig començar a contar buits, i sí, era el correcte, tenia 13 forats.

Quan els vaig acabar de comptar el co-llar s’il·luminà de molts colors diferents i vàries zones les bosc començaren a brillar també. Es podien entreveure des de lluny, un espectacle de llums meravellós, fins que de sobte el paisatge es va començar a enfosquir de nou. De sobte vaig escol-tar una veu baixeta i terrorífica que digué: Hola. Em vaig girar, i era allà, a la meva es-quena, la Karen amb el corb al seu braç i a uns pocs metres de mi. Els dos em mira-ven fixament amb ganes de venjança. Els vaig enfocar amb la llanterna, però no era suficient, així que vaig començar a córrer cap a on havia vist les llums de colors. Vaig córrer tant i tant de pressa que vaig aconseguir allunyar-me d’ells.

Una llum blava començà a brillar darre-re els arbustos; els vaig apartar i vaig tro-bar una gema. Una gema que vaig agafar amb alegria i eufòria per haver-la trobat, però tenia un problema, no sabia com po-


sar-la. Així que vaig decidir posar-la sobre del collar, fet que provocà que es reduís de mida i es situés en un dels forats tota sola. Perfecte, ja en tenia una!

Havia d’afanyar-me o sinó m’enxampa-rien.

A mesura que anava avançant anava trobant gemes de diferents colors i for-mes. Només me’n faltaven dos, quan de cop i volta vaig arribar a un pantà. Tenia vàries opcions: nedar i passar a l’altre costat, que morís a l’aigua o que morís a la riba. Així que vaig preferir donar-li una altre oportunitat al destí i em vaig llençar a l’aigua.

Afortunadament vaig arribar i l’esperit, encara estant a l’aigua, em seguia perse-guint.

Però quina alegria, vaig veure les gemes a poca distància i les vaig agafar i posar en el collar. Encara em seguien perseguint aquells dos, però encara així em vaig parar i vaig pensar: “Els esperits són fantasmes i els fantasmes no es poden tocar”... Així que vaig decidir agafar la llanterna i amb totes les meves forces vaig intentar passar a través de l’esperit. Només recordo que vaig nedar molt de pressa i vaig córrer al

màxim fins que vaig arribar a la plaça on estava en monument commemoratiu, on vaig posar el collar sobre ell i vaig quedar inconscient.

En despertar vaig veure que era al bosc, atesa per un policia de servei i de fet la zona n’estava rodejada de policies. Quan em vaig aixecar i desprès de que els metges que eren per allà comprovaren que estava bé, em vaig endinsar una mica al bosc. Un corb va venir cap on era i em va dir:

–Ho has passat malament, veritat? T’odio per haver-la alliberat i haver tren-cat la maledicció. I ara, tindràs curiositat per saber la història real, no? Comencem a l’estiu del 1874 doncs... Aquell estiu jo voltejava sovint buscant tresors i alguna perdició a la qual ser un espectador, per-què m’encanta el sofriment. Així, que un d’aquells dies un home va arribar amb un estrany tresor, un collar que em va cridar molt l’atenció. Un dia vaig intentar treure-li a la seva filla Karen, però només vaig aconseguir una de les miserables gemes. Però gràcies a la gema del collar, vaig aconseguir poders màgics que em van permetre que provoqués que la gent em-

bogís i es matés entre ella. Vaig pensar que després de la mort de tots, s’acaba-ria la diversió, així que vaig maleir a Karen Merrywhile, perquè era l’única que man-tenia la raó. Quan la vaig haver matat, vaig pensar en amagar el seu cadàver, per així tenir-la controlada d’alguna manera per seguir propagant patiment. Fins que tu la vas alliberar. I de fet, la nostra última víc-tima va ser una tal “Marie”, la coneixes?

Amb el cor encongit vaig córrer cap a la zona on es trobaven els policies i els vaig preguntar per una jove assassinada. Seriosos i tristos m’assenyalaren una roca propera on s’hi entreveia una jove amb un forat al front, plena de sang i amb els ulls blancs. Més al fons vaig veure un espe-rit, ple de colors, el qual portava el collar d’abans, que em va dir: “Gràcies”, amb els ulls plens de llàgrimes.

Finalment l’esperit de Karen Merrywhi-le va ser alliberat i d’aquesta manera no causaria més mal.

IRIS LÓPEZ TRUJILLO


Anna Macias Ramon, en un moment de la seva exposició.


guns bentos que encara resten per buidar, convertint una olor ben japonesa en quel-com molt català. La barreja aromàtica es passeja per corrents d’aire provocats pel treball de l’home sobre el turó on em tro-bo; arrenca des de la mateixa masia, s’al-ça amunt com si volgués envair la muralla de pisos que s’amaga al darrere mateix però en l’instant final, es descarrega len-tament a través dels dos corredors d’esca-les. El primer, desapareix a l’esquerra, cap al teatre, en direcció a Tossa de Mar; el segon, s’obre com les branques d’un arbre i es reparteix equitativament per tots els raconets del parc.

No em puc queixar. És el primer Ha-nami que se celebra a Lloret i puc estar orgullosa del resultat. Amb trenta-set anys a l’esquena tinc la sort de gaudir d’un ba-gatge emocional que ja es parteix en dues meitats quasi equitatives entre aquest poblet i la ingent Tokio. Un bagatge que puc compartir i celebrar amb admiració i respecte amb els meus veïns.

Sé que vaig fer molt bé de venir a Llo-ret, en comptes de quedar-me a Barcelona quan en vaig tenir l’oportunitat. Poder com-binar la meva feina com a violinista profes-sional amb la de mestra de japonès a Lloret de Mar d’ambaixadora de la cada vegada més gran colònia japonesa en aquest po-ble, m’ha permès gaudir d’una vida plena d’èxits, i el que és més important, d’una profunda estimació per tot el que m’envolta.

Prop del lloc on em trobo, a l’alçada de la plaça pavimentada de l’entrada de la masia de Can Saragossa, una parella de joves que no deuen tenir més de setze o disset anys, es fan un petó mig amagats entre les branques d’una olivera i les for-mes quadrades i altes del banc de pedra on s’asseuen.

De cop i volta penso en la Yushiko. Fa més de set anys que no hi parlo, però és normal. El darrer que vaig saber d’ella és que s’havia casat amb el Kauzo i que es-perava el primer fill. L’última vegada que la vaig veure, ara ja fa dotze anys, va ser durant la celebració del Hanami de l’any mil nou-cents noranta-vuit, i la darrera

imatge que guardo d’ella, és la d’un petó igual d’amagat entre les fulles d’una Saku-ra florida i un banc de pedra a l’avinguda principal del parc Ueno.

La Yushiko. Es normal que hi pensi, era la meva millor amiga. Però també és nor-mal que lentament comencin a desfilar, com transparents fantasmes ascendint les escales en direcció a la meva catifa, d’al-tres amigues a qui vaig deixar una part de la meva ànima a Tokio, amb aquelles amb qui vaig gaudir d’aquell darrer Hanami, el dia que vaig dir adéu a un mode de vida basat en la música i l’esport, per convertir-me en ambaixadora del meu país en un poble tan bonic com aquest.

I pel que sembla, me n’he sortit. Em sento molt japonesa, però pel damunt de tot, sóc una lloretenca japonesa.

Umeshu, 1985L’àvia Hoshi va deixar a la Fumie la seva

herència tancada hermèticament en petits pots de sapiència d’un litre de capacitat que només s’obrien d’any rere any.

Entrar a casa la Hoshi era com endins-ar-se en un misteri de passadissos estrets i corredors foscos tot buscant un tresor amagat en el més profund del soterrani d’aquella vivenda blanca envoltada de pruners i de la immensitat de llac Kasumi-gaura, al petit poble de Tsuchiura.

Les males llengües diuen que l’àvia Hoshi havia mort amb una ampolla de Umeshu a les mans. Que en deixar anar el seu darrer hàlit, havia deixat escapar l’am-polla i s’havia trencat en cent cinquanta trossos iguals. Aquelles eren les males llengües, les que ni tant sols coneixien el tarannà de l’àvia ni l’estimació que delec-tava vers aquelles ampolletes de licor. Mai, i quan dic mai, alguns pensaran de nou en les males llengües, però creieu-me, vull dir mai, hagués permès que ni el darrer segon de la seva vida, es fes malbé una d’aquelles ampolles.

Beure Umeshu no havia estat mai sinò-nim d’emborratxar-se. Qualsevol (fins i tot la Fumie) sabia quin tipus de licor es podia fer servir en festes que el més probable

Lloret de Mar, 2010

Cau el sol de la primera tarda de pri-mavera pel damunt de Can Saragossa. Les ombres de la casa s’allargassen com una estranya mà i els dits d’aquesta foscor intenten, encara en va, tocar la porta del teatre on demà interpretaré com a violinis-ta solista de l’orquestra de Barcelona, El Messies de Händel, en la inauguració ofi-cial d’aquest fantàstic espai musical.

M’estic asseguda a pocs metres d’una d’aquestes grapes. Penso que si m’hi acosto i toco amb la punta dels meus dits l’ombra, aquesta m’estranyarà com una amiga a la que fa temps que no veia. Pre-fereixo quedar-me allà on el sol encara es-clafa, a prop dels graons que accedeixen al parc infantil.

No hi ha una sola porció d’aquell ter-ra calent que no estigui ocupat per una munió de mantes, catifes, llençols de tots colors que converteixen el sòl en un gran taulell d’escacs de tots colors. Les peces fixes d’aquell joc són les mateixos llore-tencs, pares, mares, famílies senceres que observen la quitxalla que corre amunt i avall de la festa, obrint-se camí entre els petits espais que obligatòriament cada nu-cli ha hagut de deixar entre elles perquè la gent que s’aglutina al voltant de les flors pugui aixecar-se i passejar pel parc men-tre dura el festival de flors de Lloret de Mar de l’any dos mil deu.

La primavera s’ha avançat aquest any; les flors que circumden l’espai nou de Can Saragossa, per la banda de l’avinguda de Lloret a Tossa, són ja petits punts de color blanc, groc i vermell, pigues que combi-nen amb el verd de l’herba molsuda i el torrat dels trocs de les alzines i oliveres. La figuera, a tocar de la masia, està tan florida que no puc més que pensar en la quantitat de fruits que els jardiners podran recollir d’aquí a poques setmanes.

Corre una mica d’aire, suficient perquè els cabells de les noies ballin tímidament a l’esquerra, en direcció a la Roca Grossa. Es increïble l’olor del romaní i la farigola com es combina amb el des dashi d’al-

SAKURAPrimer premi de la categoria G


La Kyoko no s’havia mostrat mai atenta per la tradició i preferia estar-se estirada a la gespa, torrant-se durant dies i dies com una ametlla mentre que la Fumie, exaltada, corria amunt i avall del terreny buscant només aquelles prunes, les es-collides, que sabia que la Hoshi no re-butjaria; les més dures, les més verdes, les més senceres. Les escollides, L’àvia no feia mai dues coses alhora, ni tenia pressa per acabar. La Fumie li va costar molt de temps i paciència adonar-se que la Hoshi no ho feia perquè sí. Tot tenia un ritme i una cadència basats en el temps que les prunes passaven sota la llum de la lluna i l’escalfor del sol. Poques vegades s’equivocava; de fet, la Fumie no l’havia vist errar mai en el pes de les prunes a l’antiga bàscula Yamoto, que grinyolava i espetegava com si volgués explotar en mi cargolets petits i rovellats. L’àvia xiulava, i aquell xiulet s’escampava pels arbres fent-los gronxar, feia ballar la gespa i despenti-nava els cabells llargs i negres de les dues germanes. La Fumie sabia que en aquell precís instant, la recollida havia arribat a la fi. Amb tot el compte del món, evitant

que no s’esberlessin en dipositar-les al damunt de la manta de quadres, buidava el cistell i observava amb delit com l’àvia col·locava fruit per fruit al damunt de la bàscula. Quan la darrera pruna feina ba-lancejar l’agulla, sabia que aquesta estaria el més a prop possible del número vint-i-cinc, i que si en col·locaven un altre, es passarien del pes marcat. Però mai en sobrava ni una.

De nou, una per una, passava per l’ai-xeta i, com un gran exèrcit de fruites ver-des, tronaven a situar-se estratègicament a la manta; molt a prop, les unes de les altres, però sense arribar-se a tocar mai. Sempre era a l’hora de sopar quan acaba-ven el procés i el sol ja s’havia amagat feia estona al darrera de les muntanyes.

–No hauria de ser el sol el que asse-qués la ume?– havia preguntat, aquells primers anys que recordava la Fumie, a la Hoshi.

–Deixa que ho faci la lluna– murmura-va la Hoshi mirant el vermell que destil-laven els darrers rajos del sol al damunt de la catifa d’aigua que era el llac, i les llums de les primeres casetes que s’encenien donant la benvinguda a la vesprada.– I que els Kodama protegeixin les ume fins demà.

La Fumie va riure tímidament, a dins del cotxe, recordant aquell comentari. No estava bé riure quan anaves a visitar l’àvia abans del seu enterrament. Però no podia evitar-ho. Ella mai havia vist un sol d’aquells personatges de conte, protectors de la natura, al voltant de la casa del llac, amb els seus caparrons ballarins i aquell so tan semblant a una closca de nou ple-na de pedretes que dringaven secament quan eren sacsejades, però estava segura que, d’haver existit, no haguessin permès que aquella famosa ampolla es trenqués. Per tant, les males llengües estaven molt equivocades. No podia se una altra cosa.

Les nits d’assecat de les prunes es convertien en la festa del Umeshu. Poc importava que tot junts hagués començat el procés, que quedés encara tot un dia de feina per treure les cuetes de les pru-

era que acabessin amb més d’un comen-sal estirat per terra o cantant alguna caçó desafinada i eixordadora. Però mai amb Umeshu. I molt menys, l’àvia Hoshi.

La Fumie tenia dotze anys el dia que, des de Tokio, van desplaçar-se per visitar les despulles de l’àvia. Asseguda al cotxe, mirant per la finestra la línia de verdor en què es converteixen els arbres combinats amb la velocitat del vehicle, no es veia capaç de recuperar el primer record de l’àvia. De fet, totes les imatges que podia reunir, com un àlbum incomplet de foto-grafies, tenien com a eix comú l’elaboració d’aquell licor.

La Fumie tenia dotze anys, sí, però també en tenia dotze d’experiència en aquell univers anomenat Umeshu. Cada estiu, sense excepció, pujava amb els seus pares i la Kyoko, la germana petita, a la caseta del llac per passar-hi quinze dies. El ritual es repetia any rere any: el bany a la llera del llac, freda tot i l’escalfor del sol, els dinars amb aquell dashi suau com una brisa i els udon més aviat crui-xents al paladar, i finalment, com sempre i sense previ avís, la recollida de les prunes.


nes i encabir-les en aquells potets plens de sucre i licor d’arròs, de patates dolces o Shochu, abans de fer-les adormir al so-terrani situat entre aquell misteri de passa-dissos estrets i corredors fosos, ni que les nenes tinguessin quatre o cinc anys.

Aquella primera nit, la mare ajudava l’àvia a preparar delicats menjars que les nenes trigaven escassos segons a fer de-saparèixer a l’interior de les seves panxes: galtes de tonyina amb xiitake, amanides Shiraae amb daikon i salsa de soja i aque-lla sopar dolça de mochi amb pasta de mongetes dolces que les omplia fins a no poder més.

I finalment, en aquell moment àlgid de la festa, l’àvia obria l’ampolla de Umeshu marcada amb el número u de l’any ante-rior, i deixava provar, fins i tot a les nenes, un gotet d’aquell licor que, aquell mateix dia, complia un any exacte.

Shinichi Suzuki, 2001“L’ensenyament de la música no és

el meu propòsit principal. Desitjo formar bons ciutadans, éssers humans nobles. Si un nen petit escolta música des del dia del seu naixement, i aprèn a tocar-la ell mateix, desenvolupa la seva sensibilitat, disciplina i paciència. Adquireix un cor de pura bellesa”

L’Ume llegia la biografia del seu mes-tre, que havia mort tres anys abans que ella estigués a punt d’examinar-se de vuitè curs de violí.

Encara recordava aquell primer dia a l’escola de música. L’Ume tenia, aquella tarda d’abril del mil nou-cents noranta, cinc anys acabats de celebrar en una breu festa al parc Ueno, al costat de les seves amigues de la llar d’infants. Els pares l’ha-vien vestit amb una senzilla faldilla negra i una camisa de botons blanca. Feia fred, en aquell passadís estret, mentre espera-va asseguda a que el director de l’escola s’entrevistés amb ells. Duia el violí abraçat contra el seu pit amb tanta força que po-dia sentir les quatre cordes marcant-se a la seva pell. La Yumi, la germana besso-na de l’Ume, també s’asseia al seu cos-

tat, però no estava pas interessada en la música. La Yumi sempre havia tingut un fi gust per l’art. Pintava amb aquarel·la i olis des dels dos anys. Li havia pres amb delicadesa la mà, amb aquella connexió que només podien tenir les tres bessones, i va fer-li saber que tot aniria bé.

Curiosament aquella frase s’havia repe-tit a la reunió. El mateix Shinichi Suzuki, amb més de noranta anys, encara dirigia l’escola aquella tarda. De fet, encara do-nava classes i tocava el violí amb tal des-tresa que es deia que, mentre tocava, les arrugues de les mans li desapareixien i fins i tot, el seu rostre semblava el d’un jove quan interpretava algun concert de Haydn per violí o divertimentos de Mozart pels seus alumnes.

Va desar el llibre a la motxilla i amb compte va obrir l’estoig negre on dormia el seu violí. No tenia res a veure amb un Stradivarius ni qualsevol altra peça del museu. El mestre Suzuki hauria estat or-gullós d’ella per no gastar-se els diners amb “material que té més valor econò-mic que musical”, així que havia triat, el dia que s’havia adonat que el violí antic li quedava petit, un instrument sense mar-ca que havia provat en una fira de lutiers a Tokio. El seu so l’havia fascinat, com si aquell tros estilitzat de fusta estigués fet expressament pels seus dits.

Pensava en el lutier que li havia venut i en el quasi ridícul preu que havia pagat mentre escalfava els dits de forma auto-màtica; aquell procés s’havia convertit en un gest més del seu cos: dit a dit, articula-ció a articulació, sentint com el fred desa-pareixia de les juntes dels seus ossos i es concentrava en el pessigolleig del torrent sanguini d’una punta a l’altre dels dits.

–Ume, ja pots passar– va sentir la noia, just a temps.

La sala de la Universitat de les Arts de Tokio, estava a tocar del museu naci-onal d’art de la ciutat, on la Yumi feia les pràctiques del darrer curs de la seva car-rera universitària. Quasi podia sentir-la al costat, asseguda en una cadira igual de incòmoda que la que descansava al bell

mig de la sala, despullada de res més que no fossin els cinc caps dels mestres que emergien de la taula com bèsties sagra-des esperant a que ella fallés una nota per suspendre-la. L’Ume havia triat una roba tan semblant a la d’aquella primera tarda davant el seu mestre Suzuki, que si no fos perquè havia crescut fins el metre setanta, qualsevol diria que havia recuperat aque-lles peces d’algun bagul de roba antiga. La faldilla era un pèl més llarga, més enllà dels blancs genolls, per tal de que el ner-vi d’algun allegretto o presto no li fes una mala passada davant dels examinadors.

Va asseure’s amb calma, va oblidar-se de l’estoig que havia abandonat al passadís i com si fos el seu propi fill, va abraçar-se a l’instrument un segons abans de sentir les pessigolles que sempre li feien posar la pell del coll de gallina en combinar l’escalfor de la seva pell amb el fred de la fusta del violí.

Sense esperar cap ordre, i tal com la seva actual mestra, des de la mort del mestre Suzuki, l’havia preparat durant mesos d’assajos repetitius i cansats, va recitar de memòria:

–Escala cromàtica en Re menor.La seva veu era dolça quan parlava

amb la seva germana, quan es discutia amb algú sobre una composició o quan es xiuxiuejava paraules tendres amb l’Hi-roshi, però en aquell moment, no hi ha-via rastre d’aquella dolçor. Tampoc en la tensió dels seus dits o en la velocitat que de sobte va prendre l’arquet al damunt de les quatre cordes, L’escala va durar el que van trigar els examinadors a parpellejar. Llavors l’Ume va respirar un segon i va recitar:

–Primer moviment del concert K.216 en Sol major de Mozart per a violí i or-questra.

I mentre els seus dits premien la prime-ra de les notes, va somriure tendrament, dedicant la peça a la Naoko, que tant l’havia ajudat en el procés creatiu com a violinista fins el darrer dia, i pensant en el mestre Suzuki, que devia estar observant–la des d’algun punt llunyà d’aquella sala, agafat a un violí i fent-li la segona veu.


Hiyashi Chuka, 1997

La Yushiko fa més de tres quarts d’hora que espera, asseguda en un banc de pedra a l’entrada del parc, a que arribi el seu xi-cot. S’ha vestit per l’ocasió, el primer Hana-mi compartint festa i dinar amb la persona que s’estima. Però poc a poc comença a témer que s’ha disfressat per a no res i que la cita es converteix lentament en el ridícul de l’espera avergonyida mentre té la sensa-ció que tota la gent que passa pel se costat se la mira i comenta entre xiuxiueigs.

Obre el bento i decideix no esperar més. El sol es mou amb rapidesa entre les branques dels cireres i la Yushiko aprofita l’escalfor d’un raig de llum per prendre els bastonets entre els dits i menjar-se l’arròs amb Umeboshi i l’amanida Hiyashi Chu-ka amb fideus freds i gambes que havia preparat per l’ocasió. L’amanida preferida del Kazuo.

En Kazuo treballa a la Toyota des de fa tres anys, supervisant els processos infor-màtics que controlen la robòtica de l’em-presa. La seva dedicació s’ha vist incre-mentada els darrers mesos, alhora que el sou, i la Yushiko sap que és molt probable que encara sigui allà, embotit en una bata blanca immaculada, els dits enguantats i el posat rígid mentre tecleja deu mil ordres al mateix temps.

La Yushiko i el Kauzo són parella ara fa exactament un any. De fet, va ser durant el Hanami de l’any mil nou-cents noranta-sis, que es van creuar pel llarguíssim pas-seig del parc Ueno. Es van mirar, i ja no van ser capaços de girar el cap en una altra direcció. La mare de la Yushiko, la Gina, creia que vint-i-quatre anys era edat suficient per buscar marit, i fins aquella mateixa tarda, estava segura que el Kauzo era la parella perfecta.

Sospira.Tenien un pacte. Mai es perdrien el

Hanami, celebrarien el seu aniversari sota d’algun cirerer en flor i es darien petons mentre el sake no deixaria de córrer fins que ambdós anessin tan torrats que en prou feina arribessin al metro.

La vista des d’aquell banc és fantàsti-ca. Davant seu s’estén una avinguda in-terminable flanquejada per centenars de cirers florits. La gent, majoritàriament de Tokio, però també un munt d’estrangers que aprofita l’ocasió per celebrar la festa, ocupa gran part de la gespa i converteix el verd de l’herba en una mena de catifa de tots colors on el silenci i la solemnitat habituals són substituïts per la gatzara, els riures i les cançons tradicionals.

Tots els presents comparteixen i tots ells festegen com si formessin part d’una sola família: la família Sakura.

La imatge evocaria a tothom un som-riure als llavis, però la Yashiko, en aquell instant, mentre mastega sense ganes un tall de cogombre amb salsa de soja, plora.

Remats per quatre, 1997L’Aiko, la Chie, l’Emi i l’Ariasu surten del

vestuari del gimnàs de l’institut Shinobu-gaoka just a temps per començar a donar voltes al voltant de la pista al costat de les companyes de classe. Es col·loquen les genolleres a lloc sense deixar de moure’s per la pista, mentre els seus braços co-mencen a donar voltes per escalfar els muscles de l’espatlla i el coll.

La seva experiència i qualitat com a ju-gadores de voleibol des de primer curs els ha atorgat, aquest darrer any d’institut, la possibilitat de substituir la matèria de gim-nàs per l’especialització en aquest esport amb la resta de l’equip oficial Shinobuga-oka. Amb disset anys acabats de fer, la possibilitat d’entrar a l’equip nacional de voleibol per representar el Japó en els pro-pers jocs olímpics, és més a prop que mai.

La seva entrenadora no havia tingut molt clar, des del primer moment: l’Aiko era la perfecta col·locadora: hàbil, ràpida, amb uns dits preciosos que feien anar la pilota endavant i endarrere de la pista sen-se que el bloqueig tingués temps a reac-cionar; la Chie i l’Emi, letals en la posició d’atac dos i quate; finalment l’Ariasu, que l’entrenadora feia servir d’universal en tas-ques de defensa.

–He sentit a dir que l’entrenadora se’n va– xiuxiueja l’Aiko a les seves compa-nyes, sense deixar d’escalfar.

–Jo també he sentit alguna cosa, però no està clar quan serà– respon l’Ariasu mentre atura les companyes per posar-se a estirar posant el peu en la fusta d’una espatllera.

–No crec que sigui fins a la primavera– comenta la Chie, que s’ha penjat d’una de les espatlleres fen servir la seva llargada per estirar les cames de dalt a baix.

El gimnàs de l’institut té tres grans fi-nestrals de vidre, a través dels quals les quatre amigues veuen la neu que cau des de fa tres dies. Les línies de la pista d’at-letisme improvisada al damunt del ciment d’una pista de bàsquet i futbol han quedat esborrades pel blanc d’aquella nevada.

–Seria una llàstima– és tot el que diu l’Emi, en el mateix moment que l’entrena-dora, una noia alta, amb el cabell molt ne-gre i les cames fortes com dos barrots de ferro, els llança les pilotes per començar a fe exercicis de dits per parelles.

–Hem d’estar al cas– comenta la Chie– fa molts anys que ens entrena.

–Jo me l’estimo molt– diu l’Emi llan-çant-li una pilota a l’Aiko amb força.

–Com totes– l’Aiko ja està fent col-locacions laterals amb l’Ariasu– no estaria malament preparar-li alguna cosa.

–Remats per quatre!– crida l’entrena-dora fent anar el xiulet amb potència.

Les quatre amigues corren a les seves posicions, entre no deixen de pensar en el moment en què la decisió de l’entrenadora sigui una certesa, i en què poden fer per evitar que la Naoko les oblidi, sigui el lloc que sigui allà on se’n vagi.

Sakura, 1998La Mitsuko zigzagueja entre els catifes

multicolors i els talons de centenars de peus creuats que descansen al damunt d’aquestes. A simple vista hom diria que les seves sandàlies es mouen a l’atzar, però si un s’hi fixa, la cadència, ara a la dreta, ara a l’esquerra, dels seus delicats moviments, són una imitació fantàstica de


petit pètal de Sakura que la nena perse-gueix embadalida i que dansa mentre es despenja de l’arbre fins que lentament, es diposita al palmell de la seva petita mà.

Enmig del rebombori generalitzat pel Hanami de l’any mil nou-cents noranta-vuit, del reguitzell de gent desconeguda que es barreja entre els cireres florits, onze perso-nes s’asseuen en un cercle perfecte al da-munt de la gespa d’aquella tarda d’abril. La llum entra a través de les branques florides creant una mena d’esquitxos de sol que s’escampen per tot el parc Ueno.

L’Aiko protocol·litza el moment en que el bento s’obrirà a ulls de les amigues. El curs és a punt d’acabar i fa tot just unes hores que han confirmat les quatre juga-dores com a membres de l’equip nacional sub-18. En un altre moment, aquesta se-ria una excusa per celebrar-ho. Però són allà per celebrar quelcom més important.

La mare de l’Aiko, la Yasu, que viu a pocs carrers del Parc Ueno de Tokio, converteix l’art d’encabir els aliments en aquella petita capseta de bambú en es-pectacles de pura màgia sensorial. La Yasu regenta un petit local entre l’estació de tren de Uguisudani i l’institut Shinobu-gaoka que s’ha fet famós entre els joves de l’escola per l’excel·lència en la preparació d’aquests bentos i la relació qualitat-preu dels productes. La Chie i l’Emi conserven la seva posició, amb els preus arronsats a sota el cul i l’esquena vertical en un angle perfecte de noranta graus entre aquesta i els peus, mentre l’Aiko obre el bento amb cerimoniositat i només l’Ariasu trenca el silenci destapant una ampolla de cervesa Kirin, que sembla explotar als blancs dits de la noia en el moment en què l’escu-ma de la beguda freda rellisca pel coll de l’ampolla.

La Yasu ha establert l’ordre del bento en tres moments sensorials separats pels colors del menjar. En un primer ordre i a ulls de l’Aiko, a l’esquerra, domina el negre de l’alga nori i el blanc de l’arròs embol-callant tres classes diferents de sushi: un primer conjunt de quatre petits talls com-posats de tonyina fresa i alvocat i unes go-

tes de sala sriracha; les rodanxes centrals amb hummus i pebrot vermell i el tercer amb salmó, all tendre i unes gotes de sal-sa wasabi de rave japonès. Al bell mig del bento, la Yasu ha col·locat vuit talls de Ka-maboko. La senzillesa d’aquest pastisset de peix al vapor es converteix en quelcom diferent quan passa per les mans de la mare de l’Aiko. Els quatre primers talls, elaborats amb la forma típica d’espiral o naruto, combinen el blanc immaculat del peix amb la barreja cruixent d’una salsa de soja i llavors de sèsam. En els altres quatre, la Yasu ha combinat la tècnica del sushi introduint en el centre dels se-micercles de peix, un petit tall d’ametlla caramel·litzada en salsa wasabi. El dar-rer moment del bento és pes postres, i la Yasu ha inventat quatre petits mochi de maduixa amb perfum de xocolata marga i quatre tríades de hanami dango, petits pinxos de tres boletes de farina d’arròs de color rosa, blanc i verd, fets especialment per la festa que estan celebrant.

L’Ariasu col·loca l’ampolla de cervesa que ja ha buidat a un costat de la catifa i obre de nou la petita nevera per extreu-re una ampolleta de Sake Super Premium Shimeharitsuru. Probablement trigaran més a llegir l’etiqueta de l’ampolla verdo-sa que no pas en beure-se-la, i probable-ment, abans d’arribar a Kamaboko, les quatre amigues ja estaran borratxes.

–Meshiagare– la veu de l’Aiko se sent apagada sota la remor de les cançons i els riures de la festa.– Gaudiu del meu humil menjar.

–Itadakimasu– responen a l’uníson tots els presents. –Gràcies pel menjar.

Al costat de l’Aiko i les seves amigues flanquejades per un cirerer tan ple de flors que dóna la sensació que tota l’estructu-ra s’ha d’ensorrar d’un moment a l’altre, l’Umie i la Yumi es mouen en completa simetria.

Els moviments d’aquestes bessones són tan semblants que un s’hauria de plantejar realment si no es troba en una sala de cinema en tres dimensions sen-se haver passat per la convenient taquilla

d’entrega de les ulles polaritzades. L’Ume acaba d’aprovar el cinquè de violí a la uni-versitat de belles arts i música de Tokio. La seva germana, la Yumi, treballa com a guia turística del museu metropolità d’art, a poc més de tres-cents metres de l’Ume, tot i que encara li queden uns quants anys per acabar la carrera. L’Ume ha preparat un dashi amb katsuobushi, una mena de sopa molt suau amb tonyina seca molt fina i alga kombu acompanyada de onigi-ri, boles d’arròs que ha farcit de salmó al vapor i ceba tendre. El perfum d’aquest brou omple l’espai al voltant d’elles i s’ele-va com un fil de boira pel damunt dels teu-lats dels temples del parc.

L’Ume té el violí al damunt de les seves cames. No pot deixar que la seva mestra marxi sense ensenyar-li el que ja és capaç de fer gràcies a ella i el professor Suzuki. Està més nerviosa ara que fa unes hores, quan s’ha assegut a la cambra blanca del terror amb els cinc examinadors. Vol que la Naoko s’emporti la impressió de que ha fet les coses bé en tots aquests anys al seu costat.

Al costat de l’Ume, la Yushiko i el Kazuo formen una mena de món apart farcit de petons i carícies que fan enfarfegar al més llaminer. S’han assegut en un banc de pe-dra per no molestar massa als presents. Celebren el seu segon aniversari després de l’accidentat primer Hanami que van ce-lebrar, quan en Kazuo havia arribat tard per culpa d’un accident de trànsit al bell mig de la carretera Showa Dori que el du-ria fins el parc Ueno. En Kazuo havia estat allà aturat, a davant del camió encreuat a la carretera tapant tots els carrils de circu-lació fins que la policia i una grua especial havien mogut el tràiler l’espai suficient per restablir la circulació. En arribar la Yus-hiko encara esperava al banc, quieta, om si s’hagués convertit en una estàtua més pel parc. Ell l’havia abraçat i li havia dit que l’estimava, i com si mai hagués existit aquell moment de tristesa, ella havia plo-rat d’emoció i s’havia enganxat a ell per no deixar-lo anar fins ben passades les onze de la nit.


La Yushiko ha passat les darreres quaranta-vuit hores amb la Naoko. Han menjat plegades, han sortit de festa, s’han emborratxat cada dit i han plorat amb la ressaca del matí. La Marxa de la Naoko és un cop molt dur per la seva millor amiga a la que coneix des que compartien classe al parvulari.

Entretant, la Kyoto i la Fumie han de-cidit que la festa d’acomiadament de la seva amiga és el moment ideal per agafar una turca de la qual no en podran sortir en tres dies. Es divendres i s’obre davant seu una setmana de vacances al centre comercial on treballen. La secció d’infor-màtica tanca per reformes i els amos han decidir, per un cop a la vida, aprofitar la festa del Hanami per allargar-los els dies d’absència a la feina. S’han assegut amb l’esquena recolzada a la freda pedra de l’estàtua del Samurai Saigo Takamori i el cul de les seves faldilles curtíssimes i negres al damunt de la gespa. La carma-nyola que acompanya les dues amigues guarda quatre ampolles de sake glaçat. La cinquena ampolla, de Umeshu, dorm buida a les mans de la Fumie. És ella qui prepara aquest licor de prunes verdes des de la mort de la seva àvia, ara ja fa tretze

anys. Cada cop que buida una d’aquestes ampolletes se’n recorda de la Hoshi, quan la portava al soterrani sec i fred de la casa de Tsuchiura on la Fumie l’ajudava a ador-mir el licor als prestatges etiquetats con-venientment amb la data d’entrada. Sap que mai podrà arribar a la qualitat d’aque-lles ampolles que havia vist descansar en aquell soterrani, però també sap que el relleu generacional està més que assolit, amb el resultat d’un any de feina.

Pensa en l’àvia Hoshi sense adonar-se que la Kyoko destapa una ampolla de sake i amorra el coll de l’ampolla als seus lla-vis per deixar rajar el contingut glaçat del Hiyazake a l’interior de la seva gola. I el record d’aquells Umeshu infantils, de les prunes verdes assecant-se sota la lluna protegides pels petits Kodama, queda gla-çat en el temps en el mateix moment en que esclata a riure mentre el licor cau pel llindar dels seus llavis i s’escola a través del coll de la camisa.

La Naoko s’està molt quieta, silenciosa, a les dotze en punt d’aquell cercle perfec-te. Encara no sap ben bé què dirà, arribat el moment d’acomiadar-se de tota aquella família. Potser acabarà per no dir res més que un “fins aviat”, tot i que sap que és

molt probable que no torni a veure més a tota aquella gent que tant s’estima. El pas que està a punt de fer és massa important per la seva carrera com a violinista. La de-cisió de marxar a Barcelona per entra al Liceu és prou important com per deixar escapar aquesta oportunitat.

Es mira lentament totes els amigues que han vingut a dir-li adéu, i aprofita aquell moment per acomiadar-se d’una en una amb la mirada, abans d’agafar una ampolla de Umeshu que la Fumie li ha re-galat, destapar-la i buidar-la.

I d’esclatar a riure.Lluny d’elles, la Mitsuko corre amb el

pètal de Sakura a les mans, tancades com si guardessin un tresor d’enorme valor. No en sap res de la Naokop, de la Yushiko o de les seves amigues. Per ella és la prime-ra vegada que els pares la deixen allunyar-se de la catifa per córrer pel parc.

Aquell petit pètal, tan diminut que en prou feines pots sentir-lo al seu palmell, l’acompanyarà durant tota la seva vida, per sempre més, sigui quin sigui el lloc on acabi llançant l’àncora.

JAVERT


ALTRE COP BRILLANTSegon premi de la categoria G

Dins l’Aula Magna de la Facultat de Psicologia, damunt la tarima i asseguts a banda i banda de la taula que presideix la sala es troben, cara a cara, el Sr. Bru-nell i en Martí Mirall. Professor i alumne respectivament. Inicialment no es diuen res. El professor extreu de dins la seva carpeta un seguit de fulls que es dispo-sa a llegir en veu alta. Un text que fa dos dies va rebre l’alumne que ara mateix seu davant seu amb un tímid però inamovible somriure. –Ho llegiré en veu alta– diu el professor– perquè quedi constància que entre tu i jo no hi ha malentesos, d’acord? En Martí assenteix amb el cap sense obrir boca, gaudint del sentiment de victòria que viu interiorment. El Sr. Brunell, sense més preàmbuls, comença a llegir el text que va dirigit a ell mateix.

Benvolgut Sr. Brunell,No el sorprendrà que li escrigui avui,

30 de maig i a quarts de dotze d’una nit de diumenge, dos dies després d’haver conegut, perplex, la meva nota final del postgrau en psicologia emocional i de parella que vostè m’ha impartit. No el floretejo, però estic segur que un reconegut psicoanalista com vostè, professional com pocs podia preveure ja d’antuvi aquest correu o, fins i tot, per ventura, imaginar-se un reguitzell d’increpacions al mig del passadís de la facultat. Però indubtablement vostè ho preveia i ho esperava. Si em per-met, imagino que ho esperava amb cert neguit, potser amb certa angoixa. O també potser i arriscant-me a errar, diré que tal vegada ho esperava desit-jós. Venjatiu?

M’he decantat pel correu electrònic en detriment d’una conversa en perso-na per intentar eliminar així els possi-bles factors externs i de distorsió que hi poguessin aparèixer. Si bé és cert que a través de la paraula escrita es fa més complicada la interpretació del que hom vol dir degut a la manca de suport carnal, expressiu i real, no dubto de

que vostè, expert com n’és en la matè-ria, focalitzarà i comprendrà en la justa mesura totes les meves paraules. Amb la perfecció catedràtica que sempre l’acompanya, Precisa. Repeteixo, no el floretejo, tan sols m’obro de paraula i de sentiment. Sincer.

Resumeixo. He assistit a dos semi-naris mensuals de quatre dies cadas-cun durant quasi dos anys. Durant aquest període he presentat vuit tre-balls i tres resums de bibliografia reco-manada; he dut a terme dues pràcti-ques de recerca bibliogràfica referents a estudis sobre la psicologia emocional i de parella completant-les amb un treball de camp de caràcter totalment voluntari realitzat en cinc universitats diferents, dues d’elles fora del país per tal d’intentar obtenir uns resultats més rics i fiables. Més autèntics. Després d’aquest munt de tasques fora de l’ho-rari pròpiament del curs i principalment de les hores passades davant seu dins l’Aula Magna, podria assegurar que vostè no hauria estat capaç de distin-gir-me d’entre la resta del seu alumnat fins fa tot just dues setmanes enrere. No tan sols recordar-se del meu nom, sinó tampoc relacionar la meva cara com a pertanyent a un dels seus alum-nes. Això, valgui l’apunt, és totalment lí-cit per part seva. Ningú l’obliga, només faltaria, a conèixer els alumnes a qui ha impartit classe durant el transcurs de dos anys.

Fins abans d’aquest últim examen totes les meves qualificacions havien estat excel·lents. Màxima nota en tot. Deus. Amb comentaris escrits per vos-tè mateix en dues de les pràctiques re-alitzades on les qualificava de brillants. “Immillorables”, hi va afegir vostè.

Reconec que no m’hauria sobtat, tot i el meu brillant expedient, que després de la nostra desafortunada trobada a les escales de casa seva la meva qualificació en l’últim test hagués estat notablement més baixa. Fins i tot ridícula. Però he de reconèixer que el

zero rodó que apareix al costat del meu DNI a les llistes de notes finals que avui s’han transmès via web, m’ha descol-locat. M’ha empipat. Seguidament vos-tè ens ha enviat la correcció del nostre examen per correu electrònic. En el meu, com ja sap sobradament, només hi ha aparegut un mot: “Copiat”, acom-panyat d’un zero rodó.

No vull faltar a la seva professiona-litat, però personalment i des de l’ad-miració, n’esperava alguna cosa més de vostè. “Copiat”? Em podria haver imaginat mil i una apel·lacions a cada una de les meves respostes a les pre-guntes de l’examen, unes correcci-ons tan enginyosament perfectes que tombessin una rere l’altre les meves contestes. Vostè, amb l’enorme ba-gatge que posseeix (sense cap inten-ció de fer-li la rosca), es podria haver remuntat als orígens més antics de la psicologia dels que jo vaig, ho reconec, encara una mica coix per tirar per terra tots els meus arguments. Però no s’ha molestat ni tan sols en això. Seré franc, des del moment en que em va engan-xar sortint de casa seva a mig vestir, quasi nu, pressentia un resultat més aviat pobre en aquest últim examen de postgrau. Fins i tot un suspès impor-tant. Follar-me la seva dona és motiu suficient com per merèixer,en calent, un resultat ridícul, però crec que a vos-tè no el dignifica gens acompanyar el zero rodó del mot “copiat”, sabent com sap que la perfecció de les meves res-postes són únicament fruit de la meva dedicació total en la matèria. Sabia que enllitar-me amb ella, vint anys més jove que vostè i quinze més gran que jo em podria portar problemes, però sap sobradament que en l’edat que ara jo visc, la dels vint-i-cinc, és complicat auto aplicar-se els coneixements de psicologia emocional i de parella que vostè tan magistralment ens ha trans-mès; sempre excel·lint el discurs i que, a dia d’avui, crec conèixer abastament. Aquest suspès implicarà, imagino que


ho sap i a no ser que es retracti i canviï el resultat del meu darrer examen, a la repetició íntegra de tot el postgrau i el pagament de dos mil tres-cents euros de matrícula que implícita la realització del mateix. Jo, tot i que entenc que a vostè li importi ben poc, econòmica-ment no m’ho puc permetre. No espe-ro que es compadeixi de mi, repeteixo, m’he follat a la seva dona i entenc la frustració que això pot causar en l’auto-estima d’un mateix. Però sí que espero que s’ho repensi, separant així la vida personal de la professional tal i com sempre ens repeteix vostè mateix, clas-se rere classe. Didàcticament.

Afegiré, senyor professor, que crec conèixer prou bé vuit de les infidelitats més sonades que vostè ha cursat (s’en-tengui el caire irònic de la paraula “cur-sar”) durant els deu anys que fa que viu amb la seva dona (fins fa dues set-manes, també la meva amant). Aques-tes vuit són les úniques de les que he tingut constància gràcies a les diverses hores de conversa passades al costat de la seva esposa. A la resta d’infideli-

tats, només hi ha passat lleugerament per sobre. Li asseguro, Sr. Brunell, que un any i mig de cites furtives donen per a molt. Sí, un any i mig dels dos que ha durat el postgrau. Fixi’s fins a quin punt en resulta de curiós l’assumpte, ja que fins fa escasses dues setmanes vostè no sabia ni quina cara feia jo tot i haver-me impartit un munt d’hores de classe durant dos anys; jo, en canvi, en aquest període de temps he cursat dos postgraus, un sobre psicologia emoci-onal i l’altre sobre la seva pròpia vida privada; tant en l’un com l’altre, puc assegurar que conec perfectament les cares dels meus professors. La de vostè i la de la seva senyora. L’informo que si les meves notes de psicologia, a excepció d’aquest últim examen havien estat immaculades, els coneixements adquirits sobre la seva vida privada durant les classes dins el seu propi llit pràcticament els arriben a superar.

Segueixo. Saber que enganyava la seva dona rutinàriament em va sobtar, però no tant com descobrir les irregu-laritats sistemàtiques que apareixen en

cada un dels pagaments de les matrí-cules de tots els cursos que imparteix actualment i que ha dut a terme du-rant els últims deu anys; així com els diversos forats negres on es perden les dotacions econòmiques i beques públiques que es destinen en els seus equips d’investigació psicològica i soci-al. També em va sobtar la facilitat que ha tingut durant aquests darrers anys en realitzar compres immobiliàries molt per sota del preu de mercat per aca-bar-les revenent a un preu astronòmic. Realment una tasca digne d’un privi-legiat dominador de la psique aliena, capaç d’excel·lir en tants camps com la psicologia, la sofrologia, l’estafa i en les tècniques de corrupció i enriqui-ment furtiu. Tot a la vegada. Però, per quasi acabar, li diré que tot i l’admira-ció que sento per vostè, m’ha decebut el descobrir que durant un any i mig no hagi estat capaç de destapar l’afer emocional que vivíem ambdós. Un afer quasi tan furtiu com aquests darrers assumptes que vinc citant i dels quals m’he documentat minuciosament a cada cita que he realitzat a casa seva durant els últims divuit mesos. Fac-tures, albarans, discs durs, comptes ocults i un important etcètera que he fotocopiat i guardat per si mai, vostè o jo, ho podem necessitar. Em confesso fanàtic de la previsió.

Per tot això, no tant per les nom-broses infidelitats que ha dedicat a la seva dona, ja que és totalment lliure de fer-les, sinó més aviat per l’afortunada adquisició de coneixement que he ob-tingut de les irregularitats en el paga-ment de beques, màsters, postgraus i també per les estranyes compravendes d’immobles que ella em va pacient-ment explicar i, cregui-ho, documentar àmpliament, agrairia una revisió immi-nent del meu darrer examen de post-grau en psicologia emocional i de pa-rella que vostè tan magistralment ens ha impartit. Jo, per la meva part puc, si ho vol, entregar-li els apunts reunits


durant un any i mig de visites vàries a la seva dona. No pas els relacionats en com complaure-la sexualment, sinó els referents a totes les irregularitats que ha realitzat al llarg dels últims deu anys, quasi sempre i com es sobreen-tén tractant-se de vostè, excel·lint una perfecció gairebé divina.

Res més, agrair una vegada més la impecable tutela amb la que ens ha dirigit el postgrau i amb l’esperança d’una revisió rutinària del meu darrer examen serà efectuada amb el rigor i professionalitat que tothom espera d’una personalitat tan destacada com té vostè.

Cordialment, Martí Mirall.

El Sr. Brunell, calmat, extreu de dins la carpeta ‘examen realitzat per en Martí Mirall dues setmanes enrere. El professor, seriós, ratlla la paraula “Copiat” que apa-reix en color vermell. A sobre hi escriu : “Altre cop brillant”.

En Martí, de dins de la bandolera que porta penjada, en treu el munt de fulls re-units a casa del Sr. Brunell. Ni un, ni dos, ni vuit, sinó que n’extreu una trentena de fotocòpies que li entrega sense dir abso-lutament res. El professor els recull, se’ls guarda dins la carpeta i marxa sense dir res. En Martí s’espera un instant i, final-ment, surt de l’Aula Magna. Mira el rellot-ge i respira. Si s’espavila, encara té temps d’anar a fer un cafè abans de dirigir-se cap a l’hotel on ha quedat amb la dona del Sr. Brunell.

FRANCESC DUCH CASANOVA

Documents

QUADERN - Ajuntament de Sils · CONCURS DE NARRACIÓ CURTA El passat 22 d’abril es fa fer públic el veredicte del XXVIè Con - curs de Narració Curta de Sils. En el transcurs