Quadern Bona Praxi 29

Quadernsde la Bona Praxi

“Praxi mèdica ireclamacions judicials”

29

Edita:

CONSELL DE COL·LEGISDE METGES DE CATALUNYA

CENTRE D’ESTUDIS COL·LEGIALS

Guia per prevenir les reclamacionsper praxi mèdica,

com actuar si es produeixeni com defensar-se judicialment

Maig

2011

Coordinació gràfica, disseny i impressió:AMBIENT GRÀFIC. Roger de Llúria, 90, baixos. T. 93 459 23 98. 08009 Barcelona. Dipòsit legal: B-46.873-96

© 2011 COL·LEGI OFICIAL DE METGES DE BARCELONA. No es pot reproduir cap part d’aquesta publicació, niemmagatzemar-la en un sistema recuperable, ni transmetre-la per cap mitjà electrònic, mecànic, fotocopiat, en discos, nide qualsevol altra forma, sense la prèvia autorització per escrit del propietari del copyright.

Experts revisors i assessors d’aquest quadernMiquel Vilardell Tarrés. President del Col·legi Oficial de Metges de Barcelona.Jaume Padrós Selma. Vicepresident 1r del Col·legi Oficial de Metges de Barcelona.Pilar Arrizabalaga Clemente. Secretària del Col·legi Oficial de Metges de Barcelona.Jordi Medallo Muñiz. Director. Institut de Medicina Legal de Catalunya. Departament de Justícia.Amadeo Pujol Robinat. Cap. Servei de Clínica Medicoforense. Institut de Medicina Legal de Catalunya.Departament de Justícia.Joan Sala Pedrós. Membre de la Comissió Deontològica. Col·legi Oficial de Metges de Barcelona.

Quaderns de la Bona Praxi és una publicació periòdica del COMB, editada pel seu Centre d’EstudisCol·legials des de 1991 i caracteritzada per ser:

• Una acció de Formació Mèdica Continuada que promou el Desenvolupament Professionaldels metges en benefici dels ciutadans.

• Una Guia de Pràctica Clínica que fomenta la Bona Praxi i la prevenció de riscos professionals.

• Una eina de l’àmbit medicolegal que protegeix alhora el ciutadà i el professional de lamedicina.

Edita

Direcció editorial: Alex Ramos Torre • Coordinació editorial: Raquel Dolado Murillo

COL·LEGI OFICIAL DE METGES DE BARCELONA.Centre d'Estudis Col·legials. Passeig de la Bonanova, 47. 08017 Barcelona. e-mail: [email protected]

Comitè editorial dels Quaderns de la Bona PraxiMiquel Vilardell Tarrés. President del Col·legi Oficial de Metges de Barcelona.Ramon Pujol Farriols. Vocal vuitè de la Junta de Govern del Col·legi Oficial de Metges de Barcelona.Jordi Craven-Bartle Lamote de Grignon. Vocal sisè de la Junta de Govern del Col·legi Oficial de Metgesde Barcelona.Marius Morlans Molina. President de la Comissió Deontològica del Col·legi Oficial de Metges de Barcelona.Alex Ramos Torre. Director del Centre d'Estudis Col·legials del Col·legi Oficial de Metges de Barcelona.

reda

cció

i ed

ició

Coordinador: Miquel Bruguera Cortada. Expresident del Col·legi Oficial de Metges de Barcelona.Josep Arimany Manso. Director. Àrea de Praxi. Col·legi Oficial de Metges de Barcelona.Eneko Barberia Marcalain. Metge Forense. Assessor. Direcció General de Relacions amb l’Administració deJustícia. Ministeri de Justícia.Roger Bruguera Villagrasa. Advocat. Servei de Responsabilitat Professional. Consell de Col·legis de Metgesde Catalunya.Francesc Ferrer Ruscalleda. Membre del Comitè de Seguiment. Servei de Responsabilitat Professional.Consell de Col·legis de Metges de Catalunya.

Experts redactors d’aquest quadern

.873-96

índe

xPresentació

Introducció

La responsabilitat professional

Definicions/conceptes

Les reclamacions per mala praxi

La cobertura del risc

Conseqüències negatives de les reclamacions

Com fer prevenció de les reclamacions

Com actuar si es produeix una complicació o un error?

Què fer si es rep una reclamació judicial?

Les relacions amb l’advocat propi

Resultats dels judicis per pressumpta mala praxi

Comportament del metge durant el judici oral

Com superar la ràbia i l’angoixa causades per la reclamació?

Decàleg de recomanacions generals

Bibliografia

456791014141617171819202122

Presentació

4/ QUADERNS DE LA BONA PRAXI

El passat mes d’abril de 2010 ens vàrem incorporar al Comitè Editorial dels Quaderns de la BonaPraxi. No cal dir que estem honrats de prosseguir aquesta tasca, encomanada pel Dr. Miquel Vilardella l’inici del seu mandat com a president del Col·legi Oficial de Metges de Barcelona (COMB) i a quiagraïm sincerament la confiança dipositada. Aquest nou impuls dels Quaderns segueix l’estelaendegada pels presidents anteriors, el Dr. Ramon Trias que va impulsar la col·lecció i el Dr. MiquelBruguera que la va consolidar.

Com a comitè editorial se’ns encarrega de planificar la política editorial, noves temàtiques amb elsexperts redactors i revisors de consens. Una vegada delimitats els continguts a tractar, l’equipeditorial del Centre d’Estudis Col·legials (CEC) s’encarrega de dirigir i coordinar la redacció, l’ediciói la tramesa dels Quaderns a tots els col·legiats dels quatre col·legis de metges de Catalunya.

Aquest comitè vol prosseguir amb el mateix esperit de servei als col·legiats i seguir orientant elsQuaderns com una eina de formació mèdica continuada que fomenti les bones pràctiques mèdiquesi la prevenció de riscos professionals. Amb aquest enfocament medicolegal es vol protegir, alhora,el ciutadà i el metge.

Si valorem les dues dècades transcorregudes, podem concloure que els Quaderns de la Bona Praxihan assolit amb escreix els seus objectius, tot coincidint amb el que deixà escrit l’any 1991 el seuprincipal impulsor, el Dr. Hèlios Pardell: “amb els Quaderns el Col·legi ha de deixar sentir la sevaveu autoritzada, orientadora de l’actitud del metge i garant de l’adequació de l’acte mèdic alcorrent científic -professional imperant en cada moment”.

Al mateix temps pretenem que serveixi de difusió dels continguts del professionalisme, un delslemes de la nostra Junta.

De cara a un futur proper, el Comitè Editorial es planteja donar una nova empenta als Quaderns,amb la publicació sistemàtica on line en català, castellà i anglès, per tal de projectar la col·lecció enun context internacional i d’acord amb les tendències actuals.

Esperem i desitgem que el número que teniu a les mans us sigui útil i que la nova etapa que s’iniciadels Quaderns us sigui d’ajuda i orientació pel vostre desenvolupament professional continu.

Dr. Ramon Pujol, Dr. Jordi Craven-Bartle i Dr. Marius MorlansMembres del Comitè Editorial dels QBP del COMB

1Tots els metges estan exposats a litigis judicialsper una presumpta mala praxi. Per al metge,una reclamació judicial representa un cop mo-ral molt dur, que sovint afecta moltnegativament el seu estat anímic i la sevaautoestima, i pot tenir efectes perjudicials so-bre la seva pràctica professional ulterior.

La major part de les reclamacions són a causad’un mal resultat o d’una complicació imprevi-sible i/o inevitable de la malaltia, delprocediment diagnòstic utilitzat o deltractament, més que no pas d’una negligènciamèdica. Això no ens ha d’estranyar perquè lamedicina no és una ciència exacta i perquè laseva pràctica comporta un risc per als malalts.Per altra banda, l’exercici de la medicinaincideix sobre els béns més preuats de la per-sona, la salut i la vida, per tant, és comprensi-ble que els ciutadans presentin reclamacionsjudicials o extrajudicials quan es produeixenfets que afecten negativament la seva salut, laresponsabilitat dels quals atribueixen, amb raóo sense, al metge.

No obstant això, no tots els casos decomplicacions o de mals resultats després d’unacte mèdic són objecte de reclamació. Per tant,hi ha segurament raons que justifiquen que enuns casos els metges siguin reclamats i en unsaltres, de similars o amb pitjors conseqüènciespel malalt, no. Si les coneguéssim, podríemaplicar mesures destinades a frenar lapresentació de reclamacions contra metges,moltes de les quals són infundades.

En els darrers anys s’ha produït una tendènciaa l’augment de litigis contra metges, que espot atribuir a les següents raons:

- Expectatives desmesurades dels pacientsderivades dels avenços tècnics en el camp dela medicina que fan semblar que es puguiresoldre tot.- Més informació del pacient a través de laxarxa (internet) o pels mitjans de comunicació.

Taula 1

Introducció

- Més consciència dels drets dels ciutadans enel terreny de la salut, que exigeixen una relaciómetge-malalt més igualitària i menyspaternalista, amb tendència a concedir mésautonomia al pacient.

La junta de govern del Col·legi Oficial deMetges de Barcelona (COMB) és conscient queels metges han rebut poc ensenyament sobreels aspectes legals de la seva pràcticaprofessional, i segurament menys encara so-bre els aspectes jurídics relacionats amb unareclamació. Per aquest motiu s’ha elaborataquest Quadern de la Bona Praxi (QBP) sobreles reclamacions per presumpta mala praxi i lamanera de prevenir-les, així com de quina ma-nera superar la crisi emocional que comportapel metge una reclamació judicial.

És convenient, doncs, conèixer les disposicionslegals que regulen l’exercici de la professiómèdica, així com els drets i obligacions delmetge en la relació metge–pacient, considerantque la responsabilitat derivada del dany operjudici causat en un acte mèdic s’exigeix alsmetges i a les institucions per a les qualsaquests treballen, tant en l’àmbit de la medici-na pública com privada. El fet que la medicinasigui una activitat de risc justifica que elsmetges tinguin uns coneixements que elspermetin desenvolupar la seva activitatprofessional en les màximes condicions deseguretat jurídica.

Aquest document s’ha preparat amb unafinalitat utilitària més que no pas acadèmica.No pretén ser un text exhaustiu sobre laresponsabilitat professional dels metges, sinóun text, fàcil de consultar, sobre què cal fer ino fer per prevenir, en la mesura del possible,reclamacions de pacients i com afrontar la de-fensa en cas d’un procés judicial per unapresumpta mala praxi.

LES RECLAMACIONS JUDICIALS PER MALA PRAXI MÈDICA / 5

22.1. ConcepteEs pot definir la responsabilitat professionalcom l‘obligació del metge de reparar lesconseqüències dels seus actes professionals iles omissions que hagin causat un dany operjudici, ja sigui per no haver posat els mitjansnecessaris o la cura adequada en l’assistènciaa un pacient, ja sigui per negligència en la sevaconducta o per incompliment de la lex artis,entenent com a tal el conjunt de reglestècniques a les quals s’ha d’ajustar l’exercicid’una activitat.

Els principis sobre els quals es basa laresponsabilitat són els següents:

1. Tota persona està obligada a no fer mal a unaltre.

2. Tot dany infringit a un altre general’obligació de respondre, i reparar el danyproduït o les seves conseqüències.

3. L’obligació de respondre, normalment enforma d’una indemnització econòmica, percompensar el dany o perjudici causat.

Per determinar si hi ha hagut responsabilitatdel metge en alguna actuació mèdica, s’hauràde tenir en compte si es va actuar amb atenció,meticulositat, perícia i prudència (normo-praxiassistencial) en cada un dels següentspassos:

- L’estudi clínic del pacient.- El diagnòstic.- L’avaluació de les alternatives terapèutiques.- El procediment terapèutic escollit.- El seguiment evolutiu.- El compliment de les normes medicolegals.

I determinar en cada un d’ells si es va donaralgun d’aquests elements:

a) Si es va produir un dany.b) Si va haver-hi infracció de la lex artis per

acció o per omissió.

La responsabilitat professional

c) Si es pot establir una relació de causalitatentre un i l’altre.

d) Si es considera que hi ha culpa delprofessional.

e) Si es troba alguna causa d’exoneració od’exclusió de responsabilitat.

2.2. Tipus de responsabilitatprofessional dels metgesFonamentalment hi ha quatre tipus deresponsabilitat professional:

1. La responsabilitat penal que sorgeix quanuna acció o una omissió en la pràctica delprofessional ha causat perjudicis, lesions o lamort d’un pacient per imprudència o negli-gència, circumstàncies que estan tipificadescom a faltes o delictes al codi penal.

Alguns exemples d’aquests actes serien:- l’abandonament del servei,- l’omissió del deure de socors,- la divulgació d’un secret professional,- l’aplicació de mesures pal·liatives que hancausat la mort sense el coneixement de lafamília,- la signatura d’un certificat mèdic fals,- la pràctica d’un avortament fora dels supòsitspermesos per la llei.

La responsabilitat penal professional és exigi-ble exclusivament al metge responsable del’assistència, i no a la institució on aquest tre-balla, i es castiga amb una pena de privació dellibertat i/o inhabilitació, a més d’una sancióeconòmica. Aquest tipus de responsabilitats’exigeix mitjançant una denúncia o querellacriminal i el tribunal competent és el jutjatd’instrucció.

És important destacar que la condemna a unmetge per delicte d’imprudència professional,a més de la pena privativa de llibertat, com-porta la pena d’inhabilitació d’exercici pelprofessional.


3

2. La responsabilitat civil és una obligació queneix dels actes i omissions il·lícits, en els qualsintervé culpa o negligència. L’obligacióconsisteix a reparar els danys i indemnitzar pelsperjudicis causats durant l’activitat mèdica quanes demostra una vinculació causal del dany ambla conducta culposa del professional.

És exigible al professional, a la societatprofessional, al centre privat o a les sevescompanyies asseguradores, i es castiga ambuna sanció econòmica en formad’indemnització. Es formula a través de deman-da civil i el tribunal competent és el jutjat deprimera instància.

3. La responsabilitat contenciosa administra-tiva és exigible exclusivament a l’Administraciósanitària i, igual que la responsabilitat civil,obliga l’Administració, però no al metge, a re-parar econòmicament el dany causat. En aquestcas, es presenta reclamació patrimonial al’Administració (Departament de Salut) i siescau, demanda al jutjat contenciósadministratiu.

S’ha de tenir en compte que les empresesasseguradores de salut o la mateixaAdministració, quan són condemnades a pa-

gar indemnitzacions per mala praxi dels seusprofessionals poden repetir contra el metgeconsiderat culpable per rescabalar-se el costde la condemna.

4. La responsabilitat col·legial del metge re-sulta de l’incompliment dels deures establertsper les normes estatutàries i deontològiquesderivades de l’ordenació, representació i de-fensa de l’exercici professional mèdic. La sevaregulació ve establerta pels estatuts generalsde l’Organització Mèdica Col·legial i del Codide Deontologia Mèdica.

2.3. SancionsLes sancions que es poden imposar depenende l’àmbit jurídic en què es jutja la reclamació,penal o civil. En l’àmbit penal les sancions esdiuen penes, i es castiguen en forma de multai en els casos greus amb inhabilitacióprofessional i fins i tot privació de llibertat.Quan a més de la responsabilitat penal se’nderiva una responsabilitat civil, si s’ha produïtun dany, es sancionarà amb una indemnització.

Les infraccions civils lesionen únicament elsdrets subjectius privats i se’ls imposa com asanció la indemnització pels danys i perjudicis.

Definicions/Conceptes

Mala praxi:Etimològicament significa mala pràctica. Indi-ca que un acte mèdic no s’ha ajustat al quese’n diu lex artis, és a dir, al procediment o auna tècnica correcte. En anglès es denomina ala lex artis standard of care.

Inclou els actes professionals fets ambnegligència o imprudència, i també aquells ques’han fet sense tenir els coneixements ihabilitats necessàries.

S’ha de distingir entre mala praxi aparent, quan

s’ha efectuat una actuació mèdicament correctaperò el resultat ha estat negatiu, i una malapraxi real, quan el resultat ha estat negatiu iles actuacions mèdiques no eren correctes.

Negligència:Aquest terme s’aplica quan s’ha realitzat unacte de qualitat deficient, ja sigui per faltad’atenció o per imperícia, o s’ha deixat de feruna acció que s’havia d’haver efectuat.

Exemples de negligència seria deixar-se unagasa en el camp operatori.


Imprudència:Es manifesta quan s’actua sense atendre a laprecaució recomanable per descuit, lleugeresao precipitació. Exemples d’imprudència serienforçar la dosi terapèutica per sobre delrecomanat, o fer una intervenció de risc persolucionar un problema menor.

Delicte:Acció o omissió culposa o conducta dolosatipificada i penada pel codi penal.

Error mèdic:Pot ser la conseqüència d’una mala praxi indi-vidual per negligència o falta de coneixements,o d’una deficiència del sistema. Poden ser acausa d’omissió o per una acció inadequada.Alguns tipus d’error, no tenen conseqüènciesnegatives pel malalt perquè són detectats, icontrarestats, abans de produir els danyspossibles. Són els denominats quasi-errors.

Demanda:Petició escrita del litigant davant el jutge perla qual li sotmet la seva pretensió, en la formarequerida per la llei, de demanar una sentènciafavorable al seu interès, en formad’indemnització econòmica. És de caràcter ci-vil o també ho pot ser en jurisdicció Conten-ciosa-administrativa i Social.

Denúncia:Manifestació verbal o escrita davant lesautoritats judicials d’un fet legalment punible.Sempre és de caràcter penal.

Reclamació:Acte pel qual el perjudicat detalla el quepresumptament va fer malament elmetge i vacausar lesió. Pot anar adreçada al metge, alServei de Responsabilitat Professional (SRP) delcol·legi, a la institució o companyiaasseguradora. En comptades ocasions, atribunals d’arbitratge.

Querella:És la declaració escrita que una persona realitzaper a posar en coneixement del Jutge uns fetsque entén que poden constituir delicte. A tra-

vés d'aquesta, el querellant sol·licita l'inici d'unacausa criminal en la quals'investigarà per partdel Jutge la comissió del presumpte delicte ies personarà com a part acusadora en elprocediment.

Acord extrajudicial:Negociació prèvia al judici entre els advocatsde la part reclamant i la part demandada, en laqual es pacta una indemnització econòmica, oeventualment algun altretipus d’acord, pel qualel demandant renuncia a qualsevol reclamacióulterior.

Peritatge medicolegal:És l’acció d’un expert (pèrit), contractat per al-guna de les parts, nomenat pel jutge a propostad’aquestes o directament per ell mateix, queés habitualment un metge forense, el qualsubministra informació o opinió fundada alstribunals de justícia sobre els punts en litigi. Elseu dictamen es denomina informe pericial(vegeu Professió núm. 11 “Sobre l'activitatpericial”). Per la valoració de la praxi assistenciales requereixen una sèrie de coneixementsmedicojurídics per adaptar la perícia al criterimedicolegal.

Procés judicial:Procediment governat per un sistema denormatives que permet a cadascuna de lesparts argumentar la seva visió del cas.

Sobreseïment:Resolució judicial que posa fi al procedimentpenal. El sobreseïment pot ser també total oparcial depenent de si es refereix a tots o algundels imputats o delictes d’un procés.

Sentència:És una resolució judicial que posa fi al litigi.Per tant, reconeix la raó o el dret a una de lesparts. La sentència absolutòria és aquella quedóna la raó a l'acusat o demandat. La sentènciacondemnatòria, en canvi, acull les pretensionsdel demandant o acusador. La sentència potser ferma, quan no es pot interposar cap recurso recorrible.


44.1. FreqüènciaA l’Estat espanyol, és notori l’augment de lesreclamacions presentades en els jutjats contrametges, especialment en els darrers 15 anys.A títol d’exemple, el SRP del Consell deCol·legis de Metges de Catalunya (CCMC) vacomptabilitzar 89 reclamacions l’any 1986, enquè estaven implicats 109 metges, i a l’any2003, 323 reclamacions en què estavenimplicats 412 metges.

Segons les dades del SRP, d’un total de 3.875reclamacions entre el període de 1990 a 2003,el percentatge de reclamacions ambresponsabilitat del metge fou del 12,8%, i senseresponsabilitat, del 87,2%.

4.2. Quan es reclama?Les reclamacions judicials es produeixengeneralment quan s’han produït efectesnegatius per la salut del pacient com aconseqüència d’un acte mèdic (p.e.complicació quirúrgica o d’una exploració,error en una prescripció farmacològica) o d’unaomissió (p.e. no haver fet el diagnòstic a temps).

En alguns casos, més que pels danys físics,s’interposa la reclamació pel que es conside-ren danys morals o per pèrdues econòmiquesrelacionades amb l’actuació d’un professionalmèdic.

4.3. Per què es reclama?En la majoria de reclamacions judicials, elsmetges denunciats no han comès actes de malapraxi. La reclamació s’interposa perquè s’haproduït un dany que la persona afectada o laseva família imputen al professional, i es justifi-ca per alguna de les següents raons:

a) Falta d’informació. Una proporciómajoritària dels reclamants addueix una faltad’informació del metge o de l’equip mèdic, jasigui abans de l’actuació mèdica, o quan ja s’ha

Les reclamacions per mala praxi

produït l’efecte advers (vegeu QBP núm. 25“El consentiment informat”).

No haver informat prèviament amb suficientprecisió dels riscos i complicacions que espodien presentar, o de les dificultatsd’aconseguir l’objectiu diagnòstic o terapèutic,és interpretat pel reclamant que no va tenirl‘oportunitat de pronunciar-se sobre siacceptava o no el procediment mèdic que liva causar el dany.

Després de causat l’efecte advers, la gestió perpart del metge dels sentiments o expectativesdel ciutadans pot haver estat inadequada, avegades per sobrecàrrega assistencial, però,en altres ocasions, per la incapacitat d’afrontaramb habilitat les situacions que es deriven d’unmal resultat, demanant excuses pel perjudicirebut pel malalt o comprometent-se a oferir elmillor servei possible a fi de reparar el danycausat.

b) Insatisfacció. Moltes reclamacions es pre-senten perquè el malalt se sent insatisfet pelresultat d’un acte mèdic i interpreta que hi haresponsabilitat del metge per no haver fet béles coses.

Un factor que intervé i afavoreix el major nom-bre de reclamacions és l’augment de lespossibilitats diagnòstiques i terapèutiques, quehan conduït a la falsa creença que pràcticamenttot té solució en medicina.

c) Desproporció. Quan es produeixen danysdesproporcionats per complicacions rares omolt lesives en el curs d’un acte mèdicconsiderat com a banal o poc important, ésfàcil que es produeixi una denúncia per recla-mar el que es considera injust.

d) Voluntat d’evitar mals als altres. Quan elsdanys ocasionats són importants i es conside-ra que són conseqüència d’una mala praxi,molts reclamants justifiquen com a raó princi-


5

pal de la seva demanda el seu desig que eljutge apliqui mesures sancionadores, quetinguin una força dissuasòria per evitar que estorni a produir una situació similar i, d’aquestamanera, evitar que altres pacients experimentinen el futur els mateixos efectes adversos queells han patit.

4.4. Com i a qui reclamen elsmalalts insatisfets?Les reclamacions es poden plantejardirectament al jutjat en forma d’una demandacivil o d’una denúncia penal. En els darrersquatre anys es constata una tendència a ladisminució de les denúncies penals i unaugment de les reclamacions extrajudicials(s’intenta arribar a un acord abans de plantejarun plet judicial). S’ha constatat que en la majoria

de casos de denúncies penals hi ha unaabsolució del metge reclamat.

Altres reclamacions es presenten, a Catalunya,al SRP del CCMC o a les mateixes companyiesasseguradores, per veure si poden aconseguirun acord extrajudicial que estalviï als reclamantsun procés judicial.

Els ciutadans que volen reclamar per unaatenció mèdica que consideren inadequada,poden reclamar a l’Administració sanitària quanimputen la responsabilitat del dany rebut alcentre sanitari públic o concertat.L’Administració és la responsable de tots elsque fan assistència en el sector públic de lasanitat, i a qui atribueixen la màximaresponsabilitat en la causa del mal que hanpatit.

El més important que un metge ha de saber ésque la gran majoria de les reclamacions no elscausaran una pèrdua econòmica de cap tipus,fins i tot si fos condemnat per mala praxi, jasigui perquè posseeix una pòlissad’assegurament de responsabilitat civilprofessional o perquè la institució on presta elsseus serveis afrontarà les despeses delprocediment judicial a través de la pòlissa deresponsabilitat civil del centre.

L’assegurança només cobreix la responsabilitatcivil, és a dir, el risc que dimana d’actesimprudents, i no pas d’aquells en què l’assegurathagi de respondre per un acte dolós (mala fe).

5.1. Per què em cal unaassegurança de ResponsabilitatCivil Professional (RCP)?Una pòlissa d’assegurança de la RCP protegeixels metges assegurats de les conseqüèncieseconòmiques, professionals i personalsassociades a una reclamació judicial o

La cobertura del risc

extrajudicial per danys sanitaris. La pòlissad’assegurança és, doncs, l’instrument quepermet la salvaguarda del patrimoni personaldel metge i la defensa judicial de la sevaprofessionalitat.

El cost econòmic associat al sistema dereparació de danys que neix de lesreclamacions per mala praxi implica lesdespeses judicials i els costos de lesindemnitzacions. A títol d’exemple, en cas decondemna en un metge sense pòlissad’assegurament, el cost del procediment potsuposar-li haver de pagar:

a) l’import de la indemnització més l’interèslegal i

b) els honoraris professionals dels reclamantsi els honoraris professionals de defensajudicial del metge (inclosos advocats,notaris, pèrits i procurador).

Per tant, el metge ha de ser conscient que no


disposar d’una pòlissa d’assegurança podriacomportar, en cas de rebre una reclamació,l’obligació d’assumir unes despeseseconòmiques imprevisibles i, de ben segur,altíssimes.

5.2. En quines circumstàncies ésobligatòria?Tal com estableix l’article 46 de la Lleid’Ordenació de les Professions Sanitàries 44/2003 de 21 de novembre és obligació delsmetges en exercici privat subscriure unaassegurança de responsabilitat, obligació quees fa extensiva a les societats professionals queels metges puguin constituir, que si s’incompleixcomporta la inhabilitació professional durant untemps no superior a un any.

5.3. Què els convé fer als metgesque treballen en el sector públic?Els metges que únicament exerceixen enl’àmbit de la medicina pública gaudeixen dela cobertura de l’assegurança subscrita perl’Administració i no estan obligats legalmenta contractar-ne una de privada. Tanmateix, ésrecomanable fer-ho per tenir garantida unadefensa i protecció dels seus interessospersonals i patrimonials, de formaindividualitzada. En alguna ocasió pot existirconflicte d’interessos entre diferentsprofessionals (metges de diferentsespecialitats, infermeria, etc.). Podria passarque, en cas de condemna a l’Administració peractes propis del metge, aquesta exercís la de-nominada “acció de repetició”, és a dir, quereclamés al metge el reemborsament de laquantitat pagada en concepte d’indemnització.En el cas que no disposés d’una cobertura in-dividual i privada, el metge hauria d’assumirpersonalment el cost d’aquest procediment iles seves eventuals conseqüències.

Per altra banda, qualsevol acte mèdic, tot i quesigui altruista, fet fora de l’àmbit del centresanitari públic on treballa el metge, no estariacobert per l’assegurança de la institució. Enaquest cas, el metge que no disposi d’unaassegurança privada haurà d’afrontar les

conseqüències d’una eventual reclamació perpresumpta mala praxi.

5.4. Com és la pòlissa del CCMC?La pòlissa d’assegurança de RCP del CCMC esuna pòlissa col·lectiva que ofereix una cober-tura individual als professionals mitjançant unprocediment d’adhesió, que es gestionada pelConsell de Col·legis de Metges de Catalunya.

Cobreix les responsabilitats civils quecorresponguin a l’assegurat/da per danys i/operjudicis corporals, materials i/oconseqüencials causats per acció o omissió aterceres persones en l’exercici de l’activitatmèdica.

Es va crear el 1986, conjuntament amb el ServeiCatalà de la Salut (Catsalut), com un sistema propide responsabilitat professional, finançatconjuntament per CCMC i CatSalut, amb lessegüents característiques, actualitzades a cadarenovació de la pòlissa, que el fan un model únic:

1. Comprèn una pòlissa col·lectiva, que ofereixidèntica cobertura a tots els metges.

2. El límit de cobertura per sinistre és de750.000 euros i el màxim anual cobert permetge és de 1.500.000 euros.

3. Cobreix les reclamacions formulades durantel període de vigència de la pòlissa i finsun any amb posterioritat a la seva anul·lació,per actes ocorreguts durant la vigència dela pòlissa.

4. La subscripció de la pòlissa és voluntària.

5. Delegació de la gestió, tramitació idefensa de l’assegurança per la companyiad’assegurances al CCMC i al Catsalut.

6. Garanteix el pagament derivat de laresponsabilitat civil i també la defensajurídica.

7. Exclusió, en determinats supòsits (mancade consentiment informat, la no realització


de l’acte mèdic en una consulta mèdica o lapublicitat que garanteix resultats), de coberturade la pòlissa per actes de medicina satisfactivai/o voluntària, com les que tenen finalitatestètica, tractament de l‘esterilitat, cirurgiarefractiva ocular i implantologia (Taula 1).

5.5. Gestió de la pòlissa de RCdel CCMCL’operativitat en la gestió del model es basaen l‘existència de tres comissions, cada una deles quals té la seva pròpia composició ifuncions:

- Comissió Tècnica (CT) formada per metgesi advocats que examina, des del punt de vistamèdic i jurídic, cada una de les denúncies perpresumpta mala praxi.

- Comissió de Seguiment, que decideix enfunció de l’anàlisi feta per la CT quina actituds’ha de seguir en cada cas: buscar un acordextrajudicial amb la part demandant o anar ajudici per defensar al col·legiat, si es consideraque es tracta d’una acusació infundada.

- Comissió Tripartita, en qui recau la direccióestratègica del model i la valoració de lesactuacions dels assessors legals i els pèrits.

Els avantatges de disposar d’un model propi isingular de responsabilitat civil gestionat perla pròpia corporació mèdica són els següents:

- Contenció del preu de la pòlissa, ja que el fetd’anar a judici en els casos que es creu que nohi ha responsabilitat del metge, determina unacontenció de cost, que evita els increments

excessius del preu de la pòlissa en el momentde la renovació.

- Possibilitat de decidir quines activitatsprofessionals dels metges queden cobertes perla pòlissa i quines no.

- Obtenció d’informació de les circumstànciesrelacionades amb reclamacions per presumptamala praxi, la qual cosa permet implementaractuacions orientades a la prevenció d’errors ide conductes inadequades, i a identificarsituacions de risc pels malalts que poden sercorregides.

- Permet l’estudi del context en què esprodueixen els conflictes metges/ malalts/ cen-tres/ familiars amb la finalitat de conèixer elselements, fets o situacions que desencadenenla reclamació, i ajuda a proveir les eines perevitar-les.

- Garantia de la màxima equitat possible pelsmetges, la majoria dels quals treballen en unsistema sanitari públic que ofereix retribucionseconòmiques similars encara que el risc decomplicacions pels malalts i, per tant, dereclamacions, sigui diferent.

- Defensa jurídica de la màxima qualitat, pelfet que l’equip d’advocats té unaespecialització en la defensa dels casos dereclamacions per responsabilitat professionalmèdica.

- Accés als millors experts en cada especialitatper obtenir els peritatges més precisos iacreditats.


EXCLUSIONS DE COBERTURA DE LA PÒLISSADEL CONSELL DE COL·LEGIS DE METGES DE CATALUNYA

Taula 1

1

2

3

4

56

7

Si l’assegurat estigués suspès o inhabilitat per l’exercici professional quan va fer l’acte pel qual s’had’indemnitzar un dany causat a un tercer.

Les reclamacions produïdes per la prescripció de medicaments no reconeguts per la Llei delMedicament 25/1990 i/o altres normatives vigents en ocórrer els fets.

Els danys que siguin objecte d’una cobertura d’assegurança obligatòria específica, com els que esprodueixen durant un assaig clínic.

Els danys causats per accions doloses o mitjançant mala fe de l’assegurat, com ara danys per agressionsa un pacient, certificacions falses, propagació voluntària de malaltia infecciosa, entre altres.

Multes i altres sancions imposades pels tribunals i altres autoritats.

Els danys per explosió, incendi, calor o radiacions provinents d’una transmutació del nucli de l’àtom,tals com la fusió, desintegració, la radioactivitat així com els causats per l’acceleració artificial departícules atòmiques, en tot allò que hauria d’estar cobert per l’assegurança obligatòria del PoolAtòmic.

Els següents actes amb finalitat estètica no quedarien coberts:

a) Aquells realitzats en centres o dependències que no tinguin la consideració de centre mèdicsanitari i als quals correspondria un tractament fiscal d’institut de bellesa, centre d’estètica o desimilars característiques.

b) Aquells per als quals el metge no pugui acreditar haver complert amb el seu deure d’informar elpacient per escrit, especialment en tot allò que faci referència als possibles riscos i complicacionsi per haver obtingut el consentiment al tractament o intervenció.

c) Aquells oferts a través de publicitat o altres mitjans de comunicació que asseguren resultats o espresenten com innocus.

d) Aquells que s’incorporen a ofertes comercials o descomptes dels preus.


7

La recepció d’una notificació judicial per unapresumpta negligència mèdica o per un errorcausa habitualment un gran impacte emocio-nal al metge. Fins i tot s’ha encunyat un terme,denominat “síndrome de l’estrès per malapraxi”, que englobaria el sentiment de ràbia,l’ansietat, la preocupació, la vergonya i elssímptomes d’insomni, irritabilitat, dificultat deconcentració, pèrdua de libido i pèrduad’autoestima.

Les reclamacions judicials infundades podriencomportar en alguns metges una actitudreactiva de tipus hostil cap els malalts,especialment amb els més reivindicatius odemandants, que pot repercutir negativamenten la qualitat de l’assistència. El metge had’evitar aquestes actituds reactives i no ha deveure els seus malalts com a potencialsdemandants, sinó que ha de continuar

Conseqüències negativesde les reclamacions

7.1. Informació al pacientUn principi acceptat per tothom és que elsmetges que es comuniquen bé amb el seuspacients són els que tenen menys reclamacions.

En un nombre important de reclamacionss’atribueix al metge una falta d‘informació queno va permetre al malalt negar-se alprocediment diagnòstic o terapèutic quepresumiblement va causar el dany. La lleiempara al pacient a qui no se li ha permèsexercir el seu dret a l‘autonomia, i per aquestaraó en els litigis per presumpta mala praxi enels quals no es pot acreditar de manera docu-mental que es va donar aquesta informació,

Com fer prevencióde les reclamacions

practicant la seva activitat mèdica tan bé comsàpiga.

Un altre efecte negatiu de les reclamacions ésla inseguretat professional que poden ocasio-nar en el sentit d‘induir por de tenir un altreincident o de cometre un error.

La medicina defensiva és una reaccióprofessional dels que tenen por a una novareclamació i dels companys que han tingutl’experiència d’un col·lega injustamentdenunciat. La medicina defensiva inclou sovintla sol·licitud de més proves de les necessàriesper evitar que es pugui dir que un no s’ha miratprou a fons el malalt, sense tenir en compte elcost econòmic d’aquesta conducta i els riscosque inevitablement posa al malalt, queindirectament també podria ser objecte dereclamació.

per exemple, quan no hi ha el document deconsentiment informat, suficient, personalitzati explícit, la sentència sol ser condemnatòriapel metge.

En els documents de consentiment informathaurien de constar els factors particulars delpacient (antecedents, edat, tractaments,comorbiditat) que puguin modificar el riscestàndard de l’acte mèdic programat.

El metge ha de ser conscient que invertir eltemps que faci falta per aclarir bé al malalt quèli han de fer i els riscos que pot córrer, garantintque es prendran totes les mesures per evitar-los, va en benefici del metge, perquè, a més


6

de complir amb el deure de respectar el dret al’autonomia del malalt, redueix de forma nota-ble el risc de reclamació si alguna cosa no vabé. Seria bo que abans que el malalt abandonila consulta se li preguntés: Ho ha entès bé?Necessita algun aclariment més?

7.2. Seguiment de les guiesclíniquesLa pràctica mèdica es considera bona quancompleix la lex artis. En aquest sentit, les guiesclíniques, protocols i documents de consenssón un magnífic exemple, a vegades l’únic, delque s’ha de fer en un cas concret. Per tant, enun judici per mala praxi els advocats delreclamant tractaran de demostrar que no vahaver-hi una bona pràctica si no es van seguirels principis continguts en una guia clínica oequivalent.

7.3. Investigar si hi ha factorsde riscConvé que de manera sistemàtica el metgehagi preguntat, abans d’aplicar un tractamento de fer una exploració invasiva, per la possibleexistència d’al·lèrgies a productes que podenser utilitzats en l’exploració del pacient, comsón els contrastos iodats o els anestèsics locals,així com fer un llistat del fàrmacs que consumeixde manera regular, per evitar que se’nprescriguin altres que puguin tenir algunainteracció amb els que li hagin de donar o queafavoreixen el sagnat, com són l‘aspirina o elsanticoagulants, si s’ha de fer una exploracióinvasiva.

7.4. Documentació completa a lahistòria clínicaÉs convenient anotar a la història clínica tot elque un fa, proposa o explica a un malalt, itambé les argumentacions de perquè no ha fet

en algun cas allò que és habitual fer o no s’haseguit estrictament el que diu una guia clínica.Aquest comportament permet evitar que quans’avaluï la història clínica d’un malalt que hareclamat no s’interpreti com a negligència al-guna cosa que el metge ha fet a consciència.

7.5. Fer coses amb menys risc encomptes de les que tenen mésrisc

Abans de proposar una exploració invasiva ouna terapèutica poc habitual que tingui efectessecundaris potencials és convenient aturar-sea pensar si l’objectiu que un es proposa espodria aconseguir amb una exploració quetingui menys risc o amb un tractament ambmenys efectes secundaris.

7.6. Fer llistes de verificació percomprovar-ne el compliment deles mesures de seguretat

Avui en dia s’utilitza la paraula anglosaxonacheck list (llista de comprovació) implantat a lapràctica mèdica com a element de seguretatclínica. Abans d’iniciar un procedimentmedicoquirúrgic val la pena valorar que totsels elements estan a la nostra disposició i, pertant, és una eina que dóna seguretat a tots.

7.7. Evitar parlar malamentd’altres metges

Criticar davant el malalt actuacions odiagnòstics de metges que l’hagin assistitabans és una pràctica deontològicamentreprovable, no tan sols perquè aquestscomentaris despectius estan sovint a l’origend’una reclamació, sinó perquè no permetenescoltar els raonaments del metge criticat.


88.1. En relació amb el malalti familiarsImmediatament que s’hagi produït un accidento un efecte advers greu, el metge s’hauriad’adreçar al pacient i/o als seus familiars ambuna actitud empàtica i compassiva per donarles explicacions corresponents. Convé seguirles següents normes, tenint molt compte decom es verbalitza aquesta informació.

1. Lamentar profundament que s’hagi produïtaquella complicació.

2. Donar explicacions en un llenguatge com-prensible de les raons que expliquen la sevaaparició.

3. Evitar assumir d’entrada la responsabilitatper un possible error propi o d’algun company,ni tampoc suggerir que s’ha produït per man-ca de vigilància o per retard en l’actuació. Si elmalalt o els familiars ho demanen, s’asseguraràque es revisaran exhaustivament els fets i esdepuraran les responsabilitats pertinents perpart de les corresponents Comissions deMorbimortalitat o d’Ètica Assistencial.

4. Assegurar que s’aplicaran totes les mesuresperquè no es repeteixi la situació que s’haproduït i per eliminar els problemes mèdicsnous que han afectat el malalt.

8.2. En relació amb la institucióSi el metge té la convicció que ha comès unerror que ha tingut o pot tenir conseqüènciesgreus per la salut del seu pacient ha de comu-nicar-ho al seu superior (cap de servei o direc-tor mèdic), el qual prendrà les mesures queconsideri oportunes.

Entre aquestes mesures s’inclouen encarregara algun altre metge del servei l’atenció a aquell

Com actuar si es produeixuna complicació o un error?

pacient, -donar ell personalment la informacióal pacient que ha sofert un error mèdic i expli-car-ho als seus familiars-, notificar-ho als serveisjurídics de la institució i altres que consideripertinents.

Igualment convé fer-ho quan s’hagi produït al-guna complicació o efecte advers del qual elmetge té la seguretat que no en té capresponsabilitat, però pensa que pot ser motiud’una reclamació, especialment si el malalt ola família han expressat verbalment que esqueixaran del que ha succeït. Val més comu-nicar-ho al cap del servei corresponent i alsserveis jurídics de la institució perquè estiguinpreparats pel procés que es pugui iniciar.

8.3. En relació amb la companyiad’assegurancesSi es té consciència que s’ha comès un error, iel metge tem que li posaran una reclamació, ofins i tot quan sense haver comès cap error peròel pacient o els seus familiars estan queixososdels resultats d’un acte mèdic o de l’evoluciódel procés, i un té la percepció que es potproduir una reclamació judicial, val la pena ques’adopti la següent conducta:

1. Entrevista amb el gestor de riscos del SRPdel CCMC o de la companyia d’assegurancesen el cas de no tenir cobertura col·legial.

2. Comunicar-ho al cap del servei o al respon-sable del centre.

3. Anotar tot el que es recordi de l’incident, ésa dir, el què, el quan, amb qui, on, per què, itractar de documentar-ho.

4. Recollir tota la informació, fer fotocòpies siés possible, de les anotacions, ordres i altrescomentaris de què el metge implicat n’ésl’autor.


10

9 Si el metge té la pòlissa del CCMC, la primeramesura a prendre si es rep una reclamació, jasigui en forma de notificació del jutjat o d’unescrit de l’advocat del pacient que reclama, hade ser comunicar-ho al SRP del CCMC, on liassignaran un advocat expert a defensarmetges amb denúncies per presumpta malapraxi que li indicarà el que s’ha de fer i el queno s’ha de fer. Si té una altra companyiaasseguradora, convé fer-li la notificació de for-ma immediata.

Cal anar en compte en no cometreimprudències ni caure en possibles trampes perexcessiva ingenuïtat. A tall d’exemple faríemunes recomanacions generals:

1. S’ha d’evitar parlar amb l’advocat deldemandant, encara que sembli amable icol·laborador i pretengui evitar mals de capsal metge denunciat. Cal evitar qualsevolcontacte amb l’advocat demandant perconvèncer-lo que no hi ha hagut capnegligència, ja que seria un acte inútil perquèla decisió de posar la reclamació ja està presa.

Què fer si es repuna reclamació judicial?

Els contactes s’han de tenir exclusivament en-tre l‘advocat del metge i el del demandant.

2. Tampoc és convenient parlar amb la partdemandant, encara que sigui algú moltconegut, per retreure-li la seva conducta. Hiha el perill que es diguin coses que despréspuguin ser utilitzades en contra.

3. És convenient recollir tota la documentaciódel cas i guardar-la en un lloc segur, com eldespatx o a casa.

4. No s’ha de modificar mai la història clínicaencara que sembli fàcil i convenient. Si esdescobreix una manipulació, encara que nosigui rellevant, s’interpretarà com una prova deculpabilitat.

5. No s’ha de parlar dels detalls específics delcas amb ningú que no sigui el propi advocat,ni tampoc amb els col·legues. Eventualmentpodrien ser cridats com a testimonis o com apèrits de la part contrària.

Les relacions amb l’advocat propi han de serfranques i clares, i se li ha de facilitar tota lainformació relativa al cas, encara que semblique aquesta informació no deixi bé aldemandat. S’han d’explicar a l’advocat el quees considera són els punts forts i els punts feblesde la pròpia actuació en l’assistència delpacient que ha posat la demanda, perquèpugui preparar adequadament la defensa.

També se li ha de facilitar informació tècnica

Les relacions amb l’advocat propi

de les bases utilitzades per prendre la decisiód’actuar tal com es va fer i, en el cas d‘efectesadversos o complicacions, les dades que hi haa la bibliografia científica mèdica sobrel’aparició d’aquests efectes o complicacions ide la seva imprevisibilitat.

Encara que s’estigui molt ocupat, cal recordarque els contactes amb el propi advocat sónimprescindibles.


11La major part de les reclamacions que arribenal jutjat acaben amb una sentència exculpadoradel metge, sovint perquè el metge no teniaculpa dels efectes adversos que va patir elmalalt, o perquè la defensa jurídica va ser proubona per sembrar dubtes al jutge sobre laresponsabilitat del metge a causar aquestsefectes. En altres casos, finalment, la deman-da tenia poc fonament i, per tant, va ser retira-da després que els advocats del metgerebutgessin la reclamació.

En l’actualitat a Catalunya, en el sistema propide RCP, ubicat al COMB i depenent del CCMC,aproximadament una tercera part dereclamacions es resolen de manera extrajudicialquan la Comissió de Seguiment considera queel risc d’una sentència condemnatòria en casde judici és molt elevat, per la qual cosa s’optaper un acord extrajudicial.

Durant el judici, i fins i tot en la fase d‘apel·lació,es pot produir l’acord entre les parts, la qualcosa determinaria l’extinció del procedimentjudicial.

Resultats dels judicisper presumpta mala praxi

En un 5-10 % dels casos judicials la sentènciaés condemnatòria. En molts d’ells la sentènciajudicial fa constar l’absència de mala praxi delmetge, però atenent la gravetat dels danyssoferts, el jutge considera oportú el pagamentd’una indemnització.

Ha de quedar clar, no obstant això, que unareclamació judicial, ni tant sols en el cas queacabi en una sentència condemnatòria, indicaque el metge acusat no sigui un bon metge.En un nombre elevat de casos la reclamació esbasa més en els danys rebuts pel malalt queno pas en la imperícia o negligència del metge.

En cas de condemna es pot preparar un recursd’apel·lació quan es considera que la sentènciahauria d’haver estat absolutòria o que laindemnització que dicta el jutge és excessiva.L’apel·lació es formula davant l’Audiència Pro-vincial. Si la seva sentència continua essentcondemnatòria encara queda la possibilitatd’interposar un recurs de cassació al TribunalSuprem.


12S’han de tenir presents una sèrie derecomanacions abans de començar el judici.

a) Preparar amb l’advocat la intervenciódavant el jutge

Dóna tranquil·litat haver assajat amb l’advocatpropi com serà el judici oral. Convé comprovarque es té la capacitat de contestar satis-factòriament les preguntes que puguin fer. Nos’ha de pensar que tot està decidit abans decomençar el judici o que allò important és ladefensa que fa l’advocat. El jutge sol valoraraspectes, com l’actitud gestual i com es justifi-quen els fets esdevinguts al pacient.

b) Portar preparada la documentació mèdicanecessària

Inclou la història clínica, informes clínics japresentats, guies clíniques i bibliografiafonamental. Evitarà oblits de detalls sobre elsquals el jutge pugui preguntar.

c) Pensar abans de contestar

Cal evitar precipitar-se. Després d’una preguntas’ha de pensar en silenci la resposta. D’aquestamanera es dóna temps a l’advocat per interve-nir si considera que la pregunta és inapropiadai al demandat o testimoni a contestar amb ordrei claredat.

d) Expressar-se amb aplom i demostrantconeixements

S’ha de parlar clar i pausadament, ambconcisió, sense inseguretats. Si no es recordaalgun detall de la història es pot demanar depoder-la mirar abans de contestar. Cal demos-trar que es va actuar d’acord a les normes de

Comportament del metgedurant el judici oral

la bona pràctica mèdica i que allò que va passarera imprevisible. S’han d’explicar lescircumstàncies del moment.

e) No contestar les preguntes que no s’hanentès

Si no s’ha entès bé una pregunta, val més nointerpretar el que volia preguntar l’advocat. Ésmillor abans de contestar demanar que li tornina formular la pregunta d’una altra manera.

f) Ser honest i precís

Si no s’està segur d’una resposta o es desconeixno s’ha de tenir por en dir-ho. Les contestesvagues i poc rigoroses desacrediten al qui lesfa. Molts advocats experts en defensa demetges creuen que és més important el “comes diu” durant el judici que no pas “el contingutdel que es diu”.

g) No exhibir arrogància

Cal evitar qualsevol actitud arrogant od’hostilitat quan s’hagi de contestar les pre-guntes de l’advocat de la part contrària. Podriaindisposar el jutge en contra. Tampoc s’ha dedemostrar amb l’expressió corporal que lespreguntes que es fan són poc apropiades oirrellevants.

h) Fer visible la preocupació i el temor perquin serà el resultat

El jutge acostuma a tenir millor opinió delmetge que demostra que està amoïnat pel queli està passant, més que no pas del que adop-ta una actitud indiferent, com si tenirreclamacions fos una cosa normal i esperable.


13Fins i tot quan no hi ha risc econòmic pel metgeacusat, una demanda per mala praxi es viu comuna situació humiliant, que posa en qüestió lacapacitat professional del metge, ja siguiperquè pot fer pensar en falta de competènciao perquè suggereix que s’han incomplert elsdeures deontològics del metge, és a dir, nohaver posat tot l’esforç a evitar sofriment al seumalalt.

13.1. Tractament de la síndromed’estrès per mala praxi mèdicaEntrevista amb l’advocat. En el tractament dela síndrome de l’estrès per mala praxi l’advocatté un gran paper a jugar, en part perquè seràel primer amb qui el metge denunciat hauràde parlar, però també perquè l’ajudarà arelativitzar el seu problema, que per ell no ésgens rar.

No alcohol ni fàrmacs autoprescrits. El metgeacusat ha de saber que no té cap utilitat, peròsi molts riscos, voler solucionar l’angoixa i lafrustració amb remeis autoprescrits, comconsum d’alcohol o de psicofàrmacs. Untractament farmacològic exigeix que uncompany metge l’hagi visitat i consideri quepot ser beneficiós.

Paper de la família. Cal parlar-ne amb elsmembres més pròxims de la família, que ésd’on previsiblement es podrà obtenir méssuport i també perquè han de conèixerl‘existència d’un problema que pot afectar elcomportament i la reactivitat del metge.

L’ajuda d’un company. Consultar un companymetge, preferiblement si ja ha superat unaprova d’aquest tipus, sense entrar a discutir elsdetalls del cas, pot ser útil, ja que et pot donarpistes de com superar l’angoixa amb mesuresque ell va posar en pràctica abans, i sap quinesvan anar bé i quines no.

Com superar la ràbia i l’angoixacausades per la reclamació?

13.2. Es pot demandar qui haposat a un metge una reclamacióinjusta?L’ordenament jurídic, a través del codi penal ide la Llei orgànica 1/1982, de 5 de maig, deprotecció civil del dret a l’honor, a la intimitatpersonal i familiar i a la pròpia imatge, preveufórmules per plantejar davant els tribunals lesanomenades “contradenúncies” o “contra-demandes”.

Per tant, el metge que ha rebut una denúncia,un cop aquesta ha estat arxivada pel jutge oha recaigut sentència absolutòria, podriaformalment iniciar una acció penal contra elpacient i/o els seus familiars, per un delicted’acusació i denúncia falsa, o bé pel delicte decalúmnia o injúria. També, podria iniciar accionscivils per vulneració dels drets fonamentalsabans apuntats.

Tanmateix, la viabilitat d’aquestes “contra-denúncies” o “contrademandes” és més quedubtosa, tota vegada que es requereix que elpacient i/o familiars hagin actuat ambconeixement de la falsedat o amb unmenyspreu temerari a la veritat, és a dir, ambuna evident i notòria mala fe, circumstànciesque en la majoria d’ocasions no es donen i enaltres es fa molt difícil provar.

No es disposa de suficient casuística quepermeti categòricament desaconsellar iniciaraquest tipus d’accions judicials, però el fet queles pòlisses de responsabilitat professional nodonin cobertura a aquestes “contradenúncies”o “contrademandes” i que l’ordenament jurídicja hagi previst altres formes de sancionar a quireclama sense raó (condemna en costesprocessals), ens condueix a entendre aquestapossibilitat com a excepcional i difícilment via-ble o efectiva.


14La millor manera de prevenir reclamacions per presumpta mala praxi és actuar ambcompetència tècnica en el marc d’unes bones relacions metge-malalt. Per assolir això ésmolt recomanable, d’acord amb el nostre codi deontològic, tenir present el deureprofessional d’actualitzar els coneixements i les habilitats necessàries per afrontar els canvisincessants de la professió mèdica. Cal tenir en compte que, el desenvolupamentprofessional continu del metge, en tant que eina de prevenció de reclamacions o deman-des, no ho és tan sols per l’adquisició de coneixements clínics sinó també, entre d’altres,d’habilitats de comunicació metge-pacient, com l’empatia, l’assertivitat i l’escolta activa.

Evitar al malalt riscos innecessaris en les exploracions i els tractaments.

Donar sempre una informació real i objectiva que no generi falses expectatives, i docu-mentar tot el seguiment a la història clínica i obtenir, quan sigui necessari, el consentimentinformat signat pel malalt.

La història clínica ha de ser completa. És el document on queda registrat tot el curs clínic,les proves complementàries i els documents de consentiment informat (CI), i tambél’argumentació clínica de les decisions que pren el metge. En una reclamació serà undocument valorat pels pèrits judicials i el jutge en demanarà una còpia pel procediment.Avui en dia la història clínica s’assimila a la “caixa negra” en cas d’un accident aeri.

Davant de tractaments similars escollir el de menys risc.

Aconseguir una bona coordinació amb els equips mèdics i el personal d’infermeria.

Mantenir el secret professional tant en l’àmbit clínic com fora d’ell.

Seguir els protocols, guies de pràctica clínica i tractaments convencionals elaborats pelspropis serveis de cada hospital o de les societats científiques.

Complir la legislació vigent en matèria d’autonomia del pacient, documentació clínica,assaigs clínics i altra normativa d’aplicació directa en la pràctica diària.

Procurar en tot moment actuar amb competència tècnica, complint amb el deured’actualitzar els coneixements i habilitats que els canvis incessants de la medicina exigeixen.

Decàleg de recomanacions generals

1

7

8

9

2

3

6

5

4

10


151. Arimany J.La medicina defensiva: un peligroso boomerang. Humanidades MédicasFebrero 2007; 12.

2. Beckmann CH.The doctor in courtroom. Am J Cardiol 2001; 87: 1389-91.

3. Charles SC.Coping with a medical malpractice suit. West J Med 2001; 174: 55-8.

4. Feld AD, Moses RE.Most doctors win: what to do if sued for medical malpractice.Am J Gastroenterol 2009; 104: 1346-51.

5. Gallagher TH, Waterman AD, Ebers AG et al.Patients’ and physicians’ attitudes regarding the disclosure of medical errors.JAMA 2003; 2889: 1001-7.

6. Medallo J, Pujol Robinat A, Arimany Manso J.Aspectos médico-legales de la Responsabilidad Profesional Médica.Med Clin 2006; 126: 152-6.

7. National Patient Safety Agency, NHS.Medical error. What to do if things go wrong: a guide for junior doctors. June 2010.

8. Perea-Pérez B, Santiago-Saez A, Labajo-González E et al.Consecuencias de las reclamaciones judiciales sobre los médicos afectados.Rev Clin Esp 2011; 211: 17-21.

9. Vincent C, Phillips A, Young M.Why do people sue doctors? A study of patients and relatives taking legal action.Lancet 1994; 343 (8913): 1609-13.

Bibliografia


Els Quaderns de la Bona Praxi és una publicació que s’envia gratuïtament als metges de Catalunya a travésdels col·legis professionals. El cost de cada exemplar, per col·legiats que desitgin adquirir nous exemplarso per no col·legiats, és de 15 €.

Cal enviar una sol·licitud a [email protected].

Números publicats

Passeig de la Bonanova, 47. 08017 Barcelona.http://cec.comb.es

CENTRE D’ESTUDIS COL·LEGIALS

Quadernsde la Bona Praxi

La recerca en Seguretat Clínica de l'Àrea de Praxi del Consell de Col·legis de Metges de Catalunya i l'edició d'aquest Quadern de la Bona Praxi han rebut el suport financer del "Fondo de Investigaciones

Sanitarias del Instituto de Salud Carlos III (PI 10/00598)".

Documents

Quadern Bona Praxi 29