'Aunque el sol entre por la ventana, el fondo es negro'

Entrevista al astronauta Pedro Duque

Internacional Pág. 1

Una sociedad donde el 51% de la población eran mujeres. Lejos de tener la igualdad con el género opuesto, reivindicaban la equidad en todos los

ámbitos. El cuento sigue sin tener a la vista un final prometedor para ellas. Las dos protagonistas de esta particular historia, Meritxell Batet, diputada del PSC en las Cortes, y Carme Forcadell, diputada de ERC en el Parlament de Catalunya, siguen caminando por

encima de un fino alambre del que cuelga también la conciliación laboral con la familiar.

Sociedad Pág. 1

Érase una vez...

Damunt de les passarel·les dels concursos de bellesa

canins

Els gossos i els seus amos desfilen per les catifes sota la mirada dels jutges.

Medi Ambient Pàg. 1

L'art de crear un perfum

Entrevista al perfumista Jimmy Boyd

Ciència i Tecnologia Pàg. 1

Las carreras de sidecares, un deporte minoritario

Deportes Pág. 1

Medioambiente. Página 1

raça de gos. El Xavier ha obert una taula plegable. Damunt, unes to­valloles i uns collars de diferents mides en tons daurats i platejats. L'any passat, dos gossos del Xavier van ser campions d'Espanya però 'enguany, la majoria debutaran avui'. Per ell, 'els concursos són una oportunitat per ensenyar al públic el treball que fem no­saltres'. Abans d'obrir la gàbia on espera pacientment una gossa, treu un paquet de salsitxes crues que hàbilment amb l'ajuda d'un ganivet trosseja ràpidament. El criador comenta que alimenta als seus gossos amb pinsos secs però indica que estan experimentant amb la dieta Barf que defensa l'alimentació a base de carn crua. 'Volem millorar i que tinguin les millors condicions de vida'. Uns metres més enllà, a sobre d'una taula, hi ha una gossa de cabells llargs i llisos. El Jordi Bartrolich, és el propietari d'aquesta gossa que té 3 anys i ja té un gran palmarès. Indica que el temps que necessita per preparar­la és d'unes 4 hores. 'A casa, ha rebut el seu bany i l'hem eixugat els cabells amb l'assecador'. Mi­nuts previs al concurs, amb

el raspall pentina el pèl gris i blanc de la Lovely Blue des gardes champetre que es troba aparentment en un estat de calma. 'Està con­tenta. Ho sé per la posició de la seva cua i també perquè té la llengua cap a enfora'. Ell és partidari que els gossos s'ho passin bé en aquest tipus de concursos de bellesa. 'Fins als 8 anys, poden participar però si jo veig que ella fa algun gest que no li sembla bé, la retiraré'. Segons va passant el matí, s'acumulen dins la nau més gàbies i més taules obertes. Pels altaveus es dóna informació relativa al concurs però els lladrucs dels gossos amaguen les paraules. Els concursants s'han posat les seves millors gales i a l'hora assenyalada desfilen amb els seus gossos per dins del ring assignat. 'Hem d'estar tranquils, ja que si tenim nervis, ells també ho estan' indica Jordi Bartrolich.

Abans d'entrar però, els jutges realitzen preguntes als propietaris dels exem­plars presentats i ja van prenent nota. Sota la mirada atenta d'aquests, faran un recorregut on seran ava­luats. 'Per cada gos neces­sito entre 3 i 4 minuts' indica Laura Sánchez, una de les jutges d'aquest con­curs. Indica que a l'hora de jutjar 'tenim en compte la morfologia del gos i el movi­ment'. Una vegada que ja tots han desfilat és el mo­ment de deliberar i fer saber els guanyadors de les diferents categories. El speaker els va anunciant mentre que els propietaris s'afanyen amb els veritables protagonistes a la carpa on s'entreguen els diferents trofeus. Minuts més tard, els gossos tornaran a les gàbies i les taules es plegaran. Els seus propietaris també desaran els seus vestits i sortiran de la nau. A la nit, el polígon industrial tornarà a quedar buit.

Ivet Sánchez, Alba García i Judith Zaragoza /Barcelona

Les agulles del rellotge encara no marquen dos quarts de deu del matí i fora del pavelló on se celebrarà el concurs caní hi ha molt moviment. Molts vehicles, sobretot furgonetes àmplies i grans, s'aturen a l'entrada, descarreguen les gàbies, així com el material que necessi­taran per posar a punt als protagonistes d'aquest esde­veniment i marxen per esta­cionar. Malgrat les baixes temperatures, els propietaris dels gossos, aprofiten per passejar­los pels voltants del polígon industrial 'La Torre', situat al municipi barceloní de Martorell. La nau industrial, on se celebrarà l'exposició, està dividida en diferents sectors. Tants, com categories hi ha. Una catifa estreta de color vermell dóna la benvinguda tant als participants com al públic. Al voltant del ring on participaran, es van col·lo­cant els propietaris dels gossos. Un d'ells és el Xavier Bonete. Ha vingut des de Parafita, un poble situat a la comarca del Lluçanès. Allà, a la finca de les Roquetes, desenvolupa un somni que va néixer l'any 1994 i que s'anomena

La bellesa SÍ que importaRul·los, laca, espuma, estisores i planxa de cabell, entre d'altres estris i

materials, per aconseguir que els models, de 4 potes, estiguin a punt. Durant uns minuts, els gossos trepitjaran les catifes vermelles i rebran centenars de

mirades en el concurs de bellesa canina

'La meva gossa està contenta però si

arriba un dia en que noto que ella no ho està, ens retirarem

dels concursos'

Medioambiente. Página 2

acords. P: Amb quina finalitat?

R: Crien en captivitat els animals que ells consideren en perill d'extinció per intercanviar­los. Ells diuen que mantenen així una població genèticament sana però l'únic que fan és canviar­los. En pocs casos es tornen a reintroduir. També hem vist com a altres zoos que no formaven part de cap xarxa internacional, el rastre dels animals ens han portat inclús a la indústria pelletera, vedes de caça... P: I aleshores van construir la idea del zoo del segle XXI de la mà de la societat i de la ciència. R: Vam preguntar, entre d'altres, a professors de ciència, de biologia, d'ètica, de dret i de filosofia com havia de ser. Hem fet una proposta a l'Ajuntament de Barcelona a través de la recollida de signatures i el que proposem és una modificació de l'ordenança de protecció dels animals.

P: Paral·lelament han fet xerrades per conscienciar a la població. R: La línia mestra del projecte és parar la reproducció de tots aquells animals que no tenen projectes de reintroducció i així evitaríem tots aquests intercanvis. A més, els zoos fan una cosa horrorosa que la gent no sap i és que quan un animal cria i cap zoo el vol, el sacrifiquen. Tampoc es pot quedar dins del grup familiar perquè alteraria la dinàmica d'aquest. P: La segona directriu del projecte és protegir els hàbitats dels animals. R: Sí i pensem que això, per a un veterinari o un biòleg és molt més motivador que sacrificar animals encara que estigui dins del marc de la legalitat. P: A més, a la proposta asseguren tots els llocs de treballs dels empleats del zoo. R: Reorientaríem les seves tasques. La idea és que els projectes es facin in situ. Els animals es protegirien en el seu hàbitat i el que es mostraria en el zoo seria mitjançant la tecnologia immersiva. P: Un altre pilar és l'educació. R: És fonamental. Hi ha gent encara que pensa que com que ha pagat una entrada té

dret a colpejar els vidres per tal d'animar als animals a que facin alguna gràcia, com si fos un espectacle. Hem de respectar el silenci dels animals. Fins fa poc, al zoo se celebraven casaments i per megafonia s'anunciaven ofertes. Per a mi, la visió que dóna el zoo no és de respecte. Nosaltres propo­sem un canvi de discurs. Mostraríem els animals però no directament. Ho faríem a través d'unes càmeres sense molestar als individus. P: Abandonen doncs la idea colonialista dels orígens del zoo. R: Totalment. Entenem que el domini que ha fet l'ésser humà sobre la natura ha estat un error i el que prete­nem és buscar solucions per tal que aquests animals tinguin una vida millor. P: Si s'aprova la modificació de l'ordenan­ça, quan entrem al zoo que veurem?

R: Al principi, ens podrà semblar igual, ja que només notarem una reducció del nombre d'animals. Amb el temps, canviarem les ins­tal·lacions. S'hi haurien d'adequar per tal que s'as­semblés el màxim possible als seus hàbitats naturals. També voldríem que el zoo fos un lloc de pas per acollir els animals maltractats. Ara mateix, hi ha animals que provenen d'un tràfic il·legal

que estan patint maltrac­tament i els mossos no saben què fer­ne, ja que no hi ha cap lloc. P: Voleu que Barcelona sigui pionera en aquest nou model. R: Sí, ja que és palpable un canvi filosòfic sobre la realitat dels zoos. A més, és extrapolable a la resta. Hi ha estudis que demostren que una societat que mostra empatia pels animals fa tenir comportaments socials mil­lors entre les persones.

Rosi Carro, impulsora del projecte Zoo del Segle XXI

'És una llàstima que la gent estudiï biologia veterinària per acabar matant animals. A Europa es maten entre

3.000 i 5.000 animals i és LEGAL'

'Els zoos humans van

existir'

'Podrem veure'ls a través d'unes càmeres sense

molestar als

individus' Iria Fernández, Ainhoa Fernández i Joel Heredia /Barcelona

PREGUNTA: L'associació animalista Libera ha sigut l'embrió del projecte Zoo del Segle XXI. RESPOSTA: Sí i durant 3 anys hem anat a protestar a la porta del zoo de Barcelona els caps de setmana. Demanàvem el seu tancament. P: Parla en passat. Què no és el que volen?

R: No, perquè si es tanqués, el que passaria és que els animals serien repartits a altres zoos. Per tant, el seu captiveri, la seva vida, continuaria igual.P: Vostès defensen que els animals tenen drets i que el discurs de conservació i d'educació i investigació que dóna el zoo avui dia és absolutament fals. R: Exacte. Sabem que els zoos formen part d'unes or­ganitzacions internacionals i que entre ells existeixen uns

Sociedad. Página 1

Meritxell: 'Soy

generacionalmente distinta a vosotros. Soy muy cuidosa de mi intimidad. Este derecho,

reconocido por la Constitución, tiene para mí plena vigencia, aunque a

veces me parece derogado de facto por las generaciones

que venís'

De igual a IGUAL; de mujer a mujer

Carme: 'Para mí es

importante dedicar tiempo a hacer cosas que me gustan, pero también hacerlas con las personas que quiero. Visitar a mi madre, comer con mis hijos o estar una

tarde en casa se volvieron de pronto, extraodinarias'

bajar para que esto no siga así. Nosotras somos algo más de la mitad de la pobla­ción; por tanto, la discrimi­nación por razón de sexo afecta a muchas mujeres'. 'Nuestras remuneraciones son públicas y no cabría que una diputada cobrara menos que un diputado' señala Batet. Opina que en las em­presas privadas es todo más complicado y habla de la e­xistencia de una brecha sa­larial que 'es de un 24% menos que los hombres se­gún datos generales'. Am­bas declaran que hay que poner fin a esta situación. Carme remarca que 'la ma­yoría de catedráticos, de di­rectores de institutos, de bancos, concesionarios...son hombres'. Forcadell espera que algún día una mujer sea la presi­denta del país. 'A mí, me encantaría' dice sonriendo. 'No pienso que ser mujer te penalice en el sentido que

haga obtener votos. Tampo­co está del todo demostra­do, es decir, que esos estudios también segura­mente serían interesantes hacerlos' explica Batet. 'El problema es que tampoco hay candidatas. Sí que hay mujeres en posiciones más o menos buenas dentro de los partidos' añade. Ambas son conscientes de que las políticas de igualdad incumben igual a las muje­res que a los hombres. 'No somos un colectivo. Las que estamos siempre al frente somos nosotras y es algo que tendría que corregirse. No hace falta que yo tenga la condición de mujer para pensar que la misma mujer tiene los mismos derechos exactamente igual que yo que soy hombre' explica Me­ritxell. Carme defiende que este tema tendría que ele­varse a cuestión de estado. Añade que para calcular el índice de democracia de un

país se tiene en cuenta la igualdad y que, en los países más democráticos, son más igualitarios. 'Yo me conside­ro feminista y siempre que puedo favorezco en igualdad de condiciones a una mujer porque quiero que la socie­dad sea igualitaria. De esta manera, estoy siendo ejem­plo para los demás'. Ellas en sus propias carnes sufren la conciliación laboral con la familiar ya que en sus agendas el tiempo libre que­da rezagado a un plano casi desconocido. Las largas jor­nadas no van de la mano con las vidas de sus seres queridos que se desarrollan en paralelo a sus activida­des. 'Yo araño el tiempo de dónde puedo. A veces, debo ponerme reuniones a horas que no son las convenciona­les' dice Meritxell. Carme lo valora como el bien más preciado ya que dice que 'no se puede comprar'.

Las dos políticas concuerdan

que es prioritario trabajar en la reforma horaria para que la conciliación sea posible. Reconocen que llevamos a­ños de retraso respecto al resto de países europeos y que son muchísimas las pie­zas que hay que tocar para llevarse a cabo. Carme indi­ca que dormimos menos horas que el resto de ciuda­danos europeos y reflexiona sobre el horario de máxima audiencia de los canales televisivos. '¿Por qué tene­mos estos horarios tan ho­rrorosos?' incide. Batet dice que no se puede cambiar la sociedad de arri­ba abajo en dos días pero que urge en la legislatura pensar en ello. 'Si en el resto de Europa lo han con­seguido y todos tienen un horario más racional, creo que nosotros también sería­mos capaces. ¡Vaya, no creo que nosotros tengamos me­nos neuronas que cualquier otro europeo!'.

Ainhoa Farelo, Paula Ferreira y Ariadna Lorente /Terrassa

No es casualidad que Meritxell y Carme acabaran dentro de la política ya que la inquietud de preocuparse por la comunidad se presen­tó ante ellas en la época estudiantil. Batet fue una de las artífices del sindicato ARDE (Asocia­ción Reivindicativa de los Derechos de los Estudiantes) en su paso por la Universi­dad cuando cursaba dere­cho. 'Para mí, eso era también política'. Mientras habla, no deja de gesticular y por la expresión de sus ojos se percibe que recuerda con nostalgia aquellos días en los que gracias a un profesor pudo saber de una vacante como jefe de gabi­nete de un colega de parti­do, Narcís Serra. Quizás el hecho de estar dentro de una clase de instituto le ha propiciado los recuerdos. Carme, catedrática de ense­ñanza secundaria, también inició su andadura cuando estudiaba en la facultad. 'Yo creo que política se puede hacer siempre y no hace falta que venga de la mano de los políticos profesiona­les'. Hasta que no se convir­tió en presidenta del Parla­ment, cuyo cargo ha dejado recientemente, estuvo com­paginando su trabajo en el departamento de educación con la política social. Sus palabras para describir su activismo desde la sociedad civil van llenando una sala reuniones que se encuentra dentro del poder legislativo catalán. Está como pez en el agua en este edifico tan emblemático que sorprende a los ojos primerizos. Batet y Forcadell son muje­res y políticas. Aunque fe­menina la palabra política, sigue siendo un escenario ocupado por hombres. Me­ritxell reconoce que, aunque ha habido muchos avances legislativos quedan aún mu­chas conquistas. 'Para ser más escuchada hay que hacer, seguramente, un es­fuerzo adicional al que hacen algunos hombres'. Añade que 'en su partido las listas son cremallera y que, por tanto, hay una autoexigen­cia'. Carme, igual que Meritxell, opina que la desigualdad no solo está presente en la política, sino que existe en todos los ámbitos de nuestra sociedad.

Sociedad. Página 2

'El meu ART i jo som el mateix'Sóc l'Eduardo Arranz Bravo i em defineixo com un artista en el corrent del

Renaixement. Puc pintar des d'un dibuix molt petit a fer una escultura enorme.

Sempre porto un mocador vermell al coll; si no el portés em sentiria nu

'L'abstracte

no existeix'

A vegades, la vida és injusta en el sentit que fas un treball ben fet i no te'l reconeixen. La injustícia és sempre dolorosa i tot artista ha de ser lluitador per no ser un perdedor. P: Tot i així vostè no es va desanimar i va estu­diar Belles Arts. R: Als meus pares no els hi va fer gaire il·lusió perquè pensaven que em moriria de gana però quan van veure que començava a exposar a diferents llocs van canviar d'idea.

P: Matrícules d'honor a totes les assignatures. R: Sí i això que era una es­cola repugnant. Era molt clàssica i abundaven els pro­fessors dolents. Però resulta que aquests t'ajudaven, ja que t'indicaven el que no havies de fer. Deien blanc, doncs ho feia negre. Ens incitaven a ser més potents i més independents. P: Li va tocar viure de ple el franquisme. R: D'aquella època recordo com els estudiants es mani­festaven contra la dictadura de Franco. Hi havia molts policies, els grisos. P: Com és la vida d'un artista?

R: És glòria si la comparem amb la d'un obrer que no li agrada la seva feina. Em considero un home privile­giat. Hi ha treballs que són poc gratificants, sense ele­ments que evoquin la il·lusió. Jo penso que per aquest motiu, molta gent agafa el cotxe per fugir els caps de setmana. P: Segons han anat pas­sant els anys, la seva obra ha evolucionat?

R: I tant que sí, ja que la meva vida també ho ha fet.

He tingut alegries i tragè­dies, com tot ésser humà, i tot això m'ha influït molt. Jo sóc conscient que no puc pintar com quan tenia 19 anys. P: La musa de la inspiració es relaciona sempre que parlem dels artistes. R: En el meu cas, no és ben bé així. Em considero un obrer de la pintura i sé que haig de treballar. Aleshores les coses surten perquè les provoco per la meva passió. És quelcom innat a mi. És una força interior. Puc dir que ni un sol dia de la meva vida he patit una crisi creativa. P: Els viatges són una constant a la seva vida. R: I cada vegada m'agraden menys però m'obliguen a estar presents el dia de la inauguració. Quan tenia 17 anys, rentava plats a Lon­dres per poder­me guanyar la vida i allà vaig aprendre molt. També vaig estar una temporada a París. Si fes una llista, no acabaria mai! Aquest últim any he estat a l'institut Cervantes de Mos­cou, a la galeria Matoliu de Shanghai, a New York i a San Francisco.

P: La seva vida professio­nal està estretament lli­gada a la personal. R: La pintura i jo som el mateix. Em llevo a les 5 del matí per pintar. Això demos­tra que m'agrada molt per­què al llit s'hi està molt bé. El meu art i jo som el mateix. És una simbiosi de la mateixa persona que m'o­bliga la pintura a estar viu per donar­li gust a ella. P: Què vol expressar a cada obra?

R: La vida que m'envolta, la passió, els colors, la bondat... Jo sempre he dit que les meves obres són una realitat paral·lela a aquesta vida. P: Quan acaba una obra, ja està pensant en la següent?

R: És una conversa entre el quadre, l'escultura o el que sigui i jo. Hem d'anar par­lant i a vegades arriba un moment en què aquesta conversa es talla. Si ella no em diu res, jo tampoc. Ales­hores deixo l'obra tran­quil·la fins que un dia ens tornem a parlar. Potser hem estat així mesos i després, l'escolto i l'acabo en un mo­ment.

Alanis Lázaro, Raúl Moreno i Lorena Sánchez/ Barcelona

PREGUNTA: Quan tenia 12 anys, hi havia un professor que li suspenia els dibuixos. RESPOSTA: Era una injustí­cia! Deia que posava paper de càlcul i que els copiava i no era així. De totes mane­res, aquella amargor que em va provocar, em va ajudar. P: Com?

R: Em va ensenyar que en aquesta vida s'ha de lluitar, ja que mai no et regalen

'Parlo amb la meva obra i a vegades

la conversa es talla'

Deportes. Página 1

'Sale TODO el mundo

con el cuchillo en la boca'

Rosa Orta y Leandro Rey comparten su vida y su pasión por un deporte, las carreras de sidecares, en el que compiten

Paula Blanco, Naiara Calvet y Eli Piedra /Terrassa

A media tarde de un viernes, las puertas de la casa de Rosa y Leandro se abren de par en par. Nos reciben con los brazos abiertos, como si nos conocieran de toda la vida. No hace falta pregun­tar demasiado ya que la ilusión con la que viven la práctica de este deporte les hace compartir sus particu­lares experiencias. Muestran orgullosos sus dos sidecares. Los dos de color azul. 'Es el color favorito de Leandro' indica su pareja. 'El fabricante Louis Christen diseñó este tipo de chasis. Se hacen igual que hace 40

años' explica él. Comentan que este vehículo es 'una máquina rarísima. Tiene 3 ruedas y ninguna está ali­neada'. Antes de que poda­mos preguntar el motivo, Leandro se adelanta con la respuesta. 'Con el peso de Rosa, se acaban de corre­gir'. Y es que, para calibrar las suspensiones, ambos tienen que sentarse en sus sitios correspondientes con el equipo entero, Leandro explica que en el sidecar el cambio de marchas va en la pierna izquierda y aunque a él le falta no le ha supuesto un problema. 'Después de dar muchas vueltas, he tenido que poner esto. Llevo ya 6 pero se rompen'. En su

manillar, tiene 2 botones con los que subir y bajar las marchas. Finalmente, ha comprado un sistema electrónico que viene de Inglaterra, pero tampoco les ha dado el resultado que esperaban. 'Lo hemos vuelto a mandar al fabricante. He pedido que me corten los cables y que me pongan un conector para que sea más fácil de desmontar' aclara Leandro. Las risas de la pareja preceden las palabras de él y es que Rosa explica la anécdota de la primera vez que tuvieron que cambiar la batería ya que pasaron días sin encontrarla. Se toman con filosofía el hecho de que no encuentren mecánicos especializados. 'Si yo me presento en la puerta del taller con esto se echan a reír' comenta Rosa. 'Los mecánicos de los talleres de motos me dicen, pero esto lleva ruedas de coche, llévalo a un taller de coches. Y en el taller de coches me dicen, pero este motor es de moto ¿no?' Leandro, cómplice de la situación da su opinión. 'Es un híbrido y los mecánicos no quieren complicarse la vida'.

Otro obstáculo con que tienen que lidiar es el hecho de que a pesar que en España hay circuitos no pueden rodar 'ya que no hay sidecares' explica Leandro. Para entrenar viajan hasta Francia donde la práctica de este deporte está un poco más extendida. 'Intentamos ir una vez al mes y combinamos los entrenos con las carreras' añade. Indican que duermen en el circuito en una furgoneta que ellos mismos han acondicionado. 'Nos pusimos un radio de 600 km, pero al final se ha quedado en 750 km' dice. Rosa es asesora fiscal y gracias a que puede trabajar a distancia puede compagi­nar su vida laboral con la práctica de este deporte. Salen los jueves por la tarde ya que el viernes y el sábado es cuando realizan los entrenamientos previos a la carrera del domingo. 'En el circuito me ven con el portátil'. Coinciden al admitir que es un deporte muy caro. Expli­can que los neumáticos cuestan alrededor de 200€ cada uno y que 'tan solo con una carrera ya se desgas­tan'. Para minimizar los gas­

tos, aprovechan los más viejos para entrenar y los nuevos para competir para alargar la vida útil. También llevan unos monos de cuero que en el caso de Rosa es especial. 'Me hice hacer un mono, con el que parezco un muñeco de Michelin, para reducir mucho los golpes. Está todo reforzado'. A los 1.000€ del mono también hay que sumarle el casco, los guantes y las botas. 'Cuando vamos al circuito, tenemos que llevar la má­quina, el mono, el casco, los guantes y las botas a verificar. Si hay un agujero, no puedes salir'. Teniendo en cuenta que se han perdido 3 carreras, ocupan el lugar 11 de 31 y valoran positivamente su participación. Nos animan a bautizarnos en este deporte y nos damos cuenta de lo tarde que se ha hecho al ver que el sol ya no está en el cielo.

'Con el mono, parezco un muñeco

Michelin'

'Si yo me

presento en la puerta del taller con

esto se echan a reír'

Deportes. Página 2

P: Pesa molt el seu arc?

R: El que utilitzo ara pesa aproximadament uns 3 qui­los però hi ha de diferents pesos. Tampoc els arcs són iguals. Si una persona es volgués iniciar jo li recoma­naria el que nosaltres ano­menem arc recorbat, ja que és més fàcil d’utilitzar. P: Sabem que hi ha arcs per dretans i esquerrans. R: Sí però com que hi ha persones ambidextres doncs també hi ha arcs que ho són. P: Són molt cars els arcs?

R: Un de gamma baixa pot valdre uns 80€. Un d’una classe mitja, entre 200 i 500€ i un de gamma alta, a partir dels 1.000€ cap enda­vant. P: Però dins del seu equipament no només hi ha l’arc. R: Porto un carcaix. P: Un què?

R: És un estoig que usem els arquers per portar les fletxes. També portem un protector al pit i una braça­lera.

P: Equipats doncs caldria treure’ns una llicència. R: A banda del permís corresponent, és obligatori estar federat i pertànyer a un club. P: Es pot practicar en qualsevol lloc?

R: No, el tir amb arc s’ha de practicar a les zones habili­tades tot i que hi ha gent que a casa seva, si disposen de terreny, l’han adaptat per poder entrenar­se. P: Diu vostè que els premis més importants són les olimpíades i tam­bé el campionat de Las Vegas. Davant d’un cam­pionat com es prepara un arquer?

R: Entrenant tota la setmana i tirant 300 fletxes cada dia.

P: Les fletxes van en consonància amb les me­sures del braç de cada arquer i agafen velocitats increïbles. R: La fletxa que pot tirar una persona que estigui bé físicament amb un arc de gamma mitja pot arribar als 200km/h.

L'ESPORT de Robin Hood Es diu Juan Pedro Gala i té 52 anys. Practica el tir amb arc des de fa 8 anys i

entre els seus títols hi ha el trofeu Jaume I, campionat organitzat per la Federació Catalana de Tir amb Arc

Ainoha Ángeles, Álex Fer­nández i David Milán /Terrassa

PREGUNTA: Vostè desco­breix aquest esport olímpic per una situació familiar. RESPOSTA: Exacte. Tinc un fill al qual van diagnosticar TDA i la psicopedagoga li va recomanar el tir amb arc, ja que va constatar que aquest esport l’ajudaria a rebaixar els nivells d’estrès acumu­lats. P: Per tant, vostè s’inicià amb una certa edat. R: Sí, per la raó que he comentat abans. Normal­ment, es comença a una edat més jove. A partir dels 6 anys, més o menys, ja es pot practicar. P: I fins a quina edat podria continuar?

R: Fins que el cos aguanti. P: Desconeixem si hi ha més d’una modalitat. R: Hi ha moltes disciplines com, per exemple, tir al camp, a l’aire lliure, recor­regut de bosc, tir a animals en 3D, entre d’altres.

'La concen­ tració, la constància

i la disciplina són clau en aquest esport olímpic'

Ciencia y Tecnología. Página 1

'Les OLORS no tenen sexe' L'hotel Omm de Barcelona és el lloc escollit per realitzar l'entrevista. No està escollit a l'atzar sinó que el nostre entrevistat és el director d'orquestra dels

perfums d'aquest establiment que compta amb el restaurant Roca Moo guardonat amb una estrella Michelin. Inclús, a la carta de les postres n'hi ha

un perfumat per ell

em dóna l'impuls que necessito al matí. P: Una fragància porta oli, alcohol i aigua. Com més oli essencial porti més concentració té i el nom que rep és diferent. Vostè a més a més, li afegeix passió. R: Quan faig una creació per un client li dedico el temps que faci falta per arribar no només a complaure'l sinó que també a mi mateix. Tinc un grau d'exigència molt alt i fins que no veig a la persona convençuda no deixo de treballar. P: Normalment triga al voltant d'uns 4 mesos. R: A vegades el que em passa és que tinc al cap unes olors durant anys i penso com i de quina manera puc arribar a desenvolupar­les. Aleshores em poso a buscar, a treballar fins que arriba un moment en que, com les crispetes, fa pam i dius ara sí.

P: El seu nas no para d'olorar. Què sent quan detecta que algú porta una creació que ha realit­zat vostè?

R: Emoció i orgull alhora. P: Vincula l'emoció a les olors. R: És que el perfum extra­polat és una emoció. Quan olorem a algú, l'olor ens porta dins d'un món extraor­dinari on podem, per exem­ple, evocar algun record. P: De fet, els nostres avantpassats es reco­neixien per l'olor. R: Sí i després vam desen­volupar altres sentits deixant una mica de banda l'olfacte.

P: Hi ha diferències entre les fragàncies de dones i d'homes?

R: Cada vegada menys. Ara mateix, la dona busca les olors més seques i l'home, en canvi, olors més dolces.

P: No hi ha cap etiqueta de gènere a les seves creacions. R: No perquè li ha d'agradar a la persona que se la posa. Les olors no tenen sexe. P: Tenim entès que la inspiració la busca al Montseny. R: Sí i potser no us ho creieu però el meu pare té una anècdota en un bosc d'allà. P: Digui digui, no ens deixi així. R: Enamorat bojament d'una dona, el meu pare tenia una

Irina Carné, Pau Garcia i Jan Merino /Barcelona

PREGUNTA: Fill del reconegut perfumista James Boyd. Vostè ha agafat el relleu de la perfumeria emocional del seu pare. RESPOSTA: De fet, qui anava a ser perfumista era la meva germana, ja que tenia millor nas que jo. Des de petit, sabia que volia donar una empenta a l'empresa i això em va fer pensar que també hauria d'aprendre perfumeria. De fet, gairebé no he hagut d'estudiar, ja que per a mi ha estat innat. P: Envoltat d'olors durant la seva infantessa però ben segur que recorda alguna en especial. R: Sí, el cítric de llimona, ja que és una fragància que va fer el meu pare quan jo era petit. Aquesta va marcar una època a l'empresa. Avui dia, encara la porto. El cítric

olor al cap que no aconseguia reproduir. Just passant per un arbre, una veu el va cridar i li va dir: 'no em pots veure però sé el que has vingut a buscar. Està a sota d'una fulla. L'agafes, li dones la volta i l'olores. La gota que caurà és l'olor que crearàs'. Quan el meu pare es va girar cap a la veu no va trobar a ningú a qui poder­li donar les gràcies. P: I ho va aconseguir?

R: I tant! És l'Agua de Lluviade Jimmy Boyd. A dia d'avui, és una de les més venudes.

'Un perfum és un missatge'

'Treballem per emocionar'

Ciencia y Tecnología. Página 2

Lluís Marquina, periodista 'Les màquines tenen un PODER d’atracció molt potent'

'De

moment, encara el controlo jo al mòbil'

“La tecnologia em desperta molt interès però, ara per ara, no m’hi veig implantant­me un xip. T’ho dic ara eh? Però igual d’aquí a 10 anys mirem

això i resulta que estava equivocat perquè porto, per exemple, un que controla el nivell de glucosa en sang”

la vida de les persones és 'això que portem cada dia a les mans: el mòbil. Sens dubte, aquest invent ha su­posat un canvi en la nostra manera de fer i de viure. S’ha convertit en el centre gairebé de totes les nostres comunicacions'. Afegeix que gràcies a aquest dispositiu la informació s’ha democratit­zat però recorda que no pot accedir­hi tothom. 'Hem de ser conscients que hi ha gent que no té la possibilitat de tenir aquest dispositiu. A banda, hi ha zones del món on les comunicacions no són gaire bones'. Dit això, en Lluís torna a deixar sobre la taula el seu mòbil. Curiosos li preguntem quin to de trucada té. Ens comenta que normalment escull tons que siguin ale­gres. 'Ara mateix el que tinc és una cançó dels Arcade Fire que es diu Everything Now. És una cançó que m’encanta i aleshores cada vegada que sona, escolto un fragment i inclús, a vegades, trigo una mica a respondre perquè així la puc escoltar més estona'.

Marquina confessa que se sent sorprès de la capacitat que té la tecnologia per reinventar­se constantment. Tot i així, la sensació que té és que el creixement expo­nencial s’ha aturat una mica. 'A dia d’avui, hi ha molta gent pensant en la tecnolo­gia del futur i segurament que tot el que hem vist fins ara, d’aquí deu anys ens semblarà obsolet'. Sobre el projecte dels cyborgs humans diu que està convençut que amb el pas del temps, hi haurà moltes aplicacions que per­metran modificar el nostre cos. 'Seran clau per millorar les nostres condicions de salut. Estic convençut que estem a una passa d’aconse­guir­ho'. Davant de l'obvietat que la tecnologia forma part del nostre dia a dia, Lluís insis­teix en que és molt impor­tant que les generacions més grans no es quedin aïl­lades. 'Hem de ser capaços de fer­los entendre i d’ensenyar­los que amb ella poden millorar la seva vida'.

Ens fixem en el rellotge digital que porta el perio­dista al canell i ens comenta que precisament s’ha tret totes les notificacions. 'He decidit fer­ho, ja que vull ser jo el que busco el que m’interessa i no que aquest dispositiu em cridi l’atenció cada 5 minuts'. Afegeix que li encanta fer servir el mòbil. Les seves xarxes socials pre­ferides són Twiter i Insta­gram. En el cas de la primera, co­menta que és una font molt útil per estar informat d’un àmbit concret. M’agrada també com a oci i com a lleure seguir a gent que em fa riure o que són enginyo­ses. M’agrada veure les seves ocurrències però he anat baixant la intensitat'. I l’altra és Instagram. 'Aquí si no vigiles, estaries cada 15 minuts refrescant el Timeline i veient que està fent l’altra gent'. Afegeix que a vega­des pensa que igual podria estar fent una cosa més productiva. Posem damunt de la taula d'aquella sala en la qual ens

trobem el tema d’Internet. Ràpidament ens explica que no deixa de ser una trans­lació de la vida real. 'Pot ser una finestra d’allò descone­gut i que està molt bé que coneguem però també pot ser una finestra d’allò més fosc de la humanitat'. Abans d'acomiadar­se de nosaltres, ens pregunta si volem fer un tomb per dins dels estudis de la televisió pública. Responem alhora que sí i tot seguit comencem a caminar darrera d'ell per uns passadissos estrets. A ambdós costats, moltes por­tes de les que entra i surt gent contínuament. Tothom el saluda. Quan entrem als diferents platós, reconeixem els programes que es graven en aquests. Passada una bona estona, el nostre particular guia ens condueix a la sortida dels estudis. Entreguem les cre­dencials que ens han fet posar a l'inici i sortim. Mirem el rellotge. D'aquí unes ho­res el tornem a veure però aquesta vegada ell estarà dins del televisor.

Sergio Rodríguez, Edgar Simarro i Martí Sima­rro /Sant Joan Despí Després de creuar alguns correus electrònics, en Lluís ens convida a veure’l dins del seu hàbitat, el cor de les instal·lacions de TV3 al mu­nicipi barceloní de Sant Joan Despí. Ens ve a buscar a l’entrada on prèviament ens hem hagut d’identificar i ens saluda com si ens conegués de tota la vida. De camí a la saleta que ha reservat iniciem l’entrevista. Durant 4 anys, va ser la cara visible del programa Genera­ció Digital. Marquina reco­neix que els temes tecnolò­gics sempre l’han cridat molt l’atenció. 'Tinc la gran sort que em va passar una cosa molt maca i és el fet de que aquest interès es va traslla­dar al camp professional'. Malgrat que ara presenta amb l’Helena García Melero i el Francesc Sòria el magazín 'Tot es mou', no deixa d’interessar­se per aquests temes. Segons ell l’aparell tecnolò­gic que més ha revolucionat

'La base és que tu siguis qui domini a

la màquina i no al revés'

Internacional. Página 1

Se BUSCA astronauta

P: Describe como un mo­mento curioso la manera en la que usted es conocedor de que ha superado las pruebas. R: Unos cuantos y yo habíamos quedado finalistas de las últimas pruebas. Entre ellos había otros españoles, pero descono­cíamos quienes serían los escogidos. Nadie decía nada y entre nosotros tampoco. Al final lo que ocurrió fue que me llamaron unos periodis­tas para realizarme una entrevista. P: Hasta ese momento nadie de la agencia le había comunicado oficial­mente que usted había sido elegido. R: Sí, y decidí no responder ninguna pregunta hasta que no tuviera la certeza de que realmente me había conver­tido en astronauta. Una vez confirmado, recuerdo entrar en una especie de torbellino mediático ya que al principio te expones al público sin estar preparado para estar delante de los micrófonos. P: ¿Qué se siente al estar dentro de la nave espa­cial?

R: Cuando se enciende el cohete, se puede percibir notablemente la aceleración. Luego, en el momento en que la nave espacial entra en órbita, tienes la sensa­ción de que te estás cayendo

y no terminas de tenerla hasta que vuelves. P: La percepción del tiem­po en el espacio debe ser diferente, ¿verdad?

R: Por ejemplo, cuando se va a la estación espacial internacional y damos vuel­tas alrededor de la Tierra, es curioso porque si tienes la ventana abierta entra luz durante 50 minutos y luego, otros 40 que no y se vuelve a repetir esta secuencia. A mí la sensación que me dio fue de estar dentro de un reloj, porque la estación da vueltas a 90 minutos y en la Tierra el reloj es de 24 horas. Al principio cuesta un poco, pero hay que intentar sincronizarse. P: ¿Hay tiempo para abu­rrirse allí arriba?

R: En mi caso no, porque te dan trabajo de sobra para los días asignados a esa misión. Además, se tarda mucho más en hacer las tareas ya que cuesta mane­jar los objetos que te flotan de las manos. En las misio­nes de 6 meses quizás haya tiempo para aburrirse, pero la gente se lleva cosas que puedan hacer allí arriba y que les llene el tiempo.

P: ¿Como cuáles?

R: Pues experimentar con la microgravedad, sacar fotos o mirar por la ventana. Se buscan tareas que sean interesantes. P: Estando en el espacio, ¿qué se encuentra a faltar de la Tierra?

R: El contacto social, la higiene porque podemos lavarnos bien con las toallas mojadas, pero no tiene nada que ver con una buena ducha, y la comida ya que en el espacio está toda preparada. Tratan de que haya variedad, pero es muy monótono. Tampoco es lo mismo estar en el espacio 10 días que 6 meses. En viajes largos comes porque has prometido a los médicos que lo harías, pero no hay ningún interés por hacerlo. P: Los psicólogos reco­miendan que hagan algu­na videoconferencia bien programada con sus familiares. R: ¡Sabiendo que hay al­guien que contestará! Hay que acertar bien la hora. Además, la estación espacial tiene un convenio con los distribuidores de cine y está

Ainoa Leiva, Nacho Selva y Gabriel Guerra /Terrassa

PREGUNTA: Usted tenía 16 años cuando Neil Armstrong y Buzz Aldrin caminaron por la superfi­cie de la Luna. RESPUESTA: Me acuerdo perfectamente de estar delante del televisor viendo el alunizaje como la mayoría de la gente. Por aquel entonces era bastante impensable que un español llegara a ser astronauta. P: Su primer paso para convertirse en el primero fueron sus estudios. R: Sí, me licencié en el año 1986 en la Escuela Técnica Superior de Ingenieros Aero­náuticos de la Universidad Politécnica de Madrid. P: Después de licenciarse ¿cómo consiguió entrar en la ESA?

R: Pues empecé en una empresa cuyo marco de actuación era la Agencia Espacial Europea. Luego, mediante un anuncio publici­tario me enteré de que buscaban astronautas. P: Y ni corto ni perezoso se presentó a las pruebas de selección. R: Sí, nos presentamos personas de muchos países y tuvimos que pasar muchas pruebas físicas, de medicina, de ciertas aptitudes opera­cionales...

Un anuncio en un periódico del año 1990 fue el despegue de Pedro Duque en su carrera espacial. Ha sido el primer español astronauta abriendo así la veda

a sus sucesores. Actualmente, es el responsable de revisión de proyectos futuros de la ESA (Agencia Espacial Europea) para vuelos tripulados

permitido subir copias de los últimos estrenos. De esta manera, cuando llamas pue­des hablar de la película que también han ido a ver ellos. P: Desconocemos si des­pués de un viaje lunar, existe el fenómeno jet lag. R: Cuando estamos en la estación espacial, la longitud de los días artificiales que usamos es de 24 horas también. Tenemos las horas del meridiano 0, la hora de Portugal o Londres. Si aterrizamos por ejemplo en Kazajistan tenemos un poco de lío, pero nos llevan rápidamente a hacer rehabi­litación. Allí se valen de unos focos muy grandes para simular el día y la noche. De esta manera hacen que la sensación vaya desapare­ciendo lo antes posible. P: A día de hoy hay gente que dice que nunca se ha llegado al espacio. ¿Qué piensa usted al respecto?

R: Espero que no sea mucha porque hay que ser un poco torpe para llegar a pensar eso. Además, desde hace 40 años sacamos del espacio todos los datos meteoroló­gicos.

'En el espacio, la nave no se barre pero tienes que fregar de vez en

cuando el techo, el suelo...'

Internacional. Página 2

El futuro empieza MAÑANA

cerebro. Si esto pasa hay que buscar otra manera de percibir la realidad' explica Harbisson que está a punto de implantarse el sentido del tiempo. 'Se trata de una especie de corona interna, que estará alrededor de la cabeza y que

Naiara Álvarez, Noa Castañeda y Carla Ortiz /Terrassa

En el escenario que recrean muchas de las películas futuristas existe una humanidad que convive con robots que van más allá de las aspiradoras inteligentes. Gracias a la ciencia y la tecnología ya hay entre nosotros humanos que han adquirido nuevos sentidos gracias a sus nuevos órganos. Es el caso de Moon Ribas y Neil Harbisson, este último considerado como el primer ciborg del mundo. 'Para mí ser ciborg es un sentimiento no el titular que a las revistas les gusta usar' indica Neil. Se autodefine como transespecie. 'La definición de humano ya no me define del todo porque tengo un órgano nuevo que es una antena'. Añade que también tiene sentidos que no son humanos como sería la percepción infrarroja y ultravioleta.

Cuando tenía 21 años, Neil se instaló por primera vez en el cráneo una antena para escuchar los colores. 'Nací con acromatopsia así que solo podía distinguir el blanco y el negro'. A través de su nuevo órgano, como a él le gusta llamar a su antena, recibe las vibracio­nes del color. 'En vez de ir a la vista, van dentro del hue­so y puedo escuchar dife­rentes sonidos. Desde en­tonces percibo colores que el

ojo humano no distingue'. Explica que al principio su cerebro rechazó a su nuevo sentido y que incluso tenía dolores de cabeza que remitieron al cabo de unos meses. Añade que como la percepción de la realidad es única, 'esta misma antena implantada en otra cabeza seguro que tendría otra reacción'.

La bailarina y coreógrafa Moon Ribas decidió implan­tarse en el año 2008, dos detectores sísmicos en el brazo con los que notaba los movimientos de las placas tectónicas a tiempo real. 'Estaba estudiando danza y quería percibir el movimien­to de la manera más profun­da'. Años más tarde, decidió trasladar esas placas bajo sus pies. Afirma sentirse mucho más unida a la Tierra y manifiesta haberse acos­tumbrado 'a tener nuevos latidos, el del corazón y el de la Tierra que van a su propio ritmo dentro de mi cuerpo'. Moon comparte esos latidos a través de la danza o de la percusión. 'La obra Waiting for the Earthquake es como una invitación al público a solo esperar y escuchar cómo se mueve la Tierra. Puede durar minutos u horas. No tienen principio ni final'.

Los órganos cibernéticos ne­cesitan electricidad. 'De mo­mento, usamos la energía externa pero el objetivo es usar la energía del cuerpo.

Estamos en estado de pruebas y aún no usamos el flujo sanguíneo como carga­dor' dice Neil. Ribas y Harbisson, en el año 2010, decidieron crear la Cyborg Foundation, una organización internacional que nació para ayudar a otras personas a convertirse en ciborgs. 'Cada vez hay más gente que quiere experimentar y diseñarse a sí mismo. No hace falta esperar para evolucionar de una manera natural' explica Ribas. Añade que las nuevas generaciones quieren ir un paso más allá de lo que hacen sus padres. Según Moon, estos se limitan a usar la tecnología como una herramienta mientras que 'ellos quieren que forme parte de su cuerpo'. Tanto Ribas como Harbisson afirman que hay gente que a pesar de que no tengan ningún implante en su cuerpo se sienten ciborgs. Es por ello que, a finales del año pasado, decidieron crear la Trans­species Society. Según Ribas 'se programan talleres y eventos cultura­les'.

Ambos son conscientes de que hay personas que tienen miedo a esta unión. Existe también el rechazo al nuevo órgano. 'Si el cuerpo recha­za el material habrá que buscar otro que sea más biocompatible aunque tam­bién existe la posibilidad que el rechazo sea por parte del

me va a dar un punto de calor que va a tardar en dar la vuelta completa las 24 horas, es decir, un día. Me va a permitir hace modi­ficaciones de mi percepción del tiempo. Es llevar la teoría de Einstein a la práctica'.

'La definición de humano ya no me define del todo ya que tengo un órgano nuevo'

Créditos

PROFESORES

Montserrat Puig Bosque

Neus Ruiz Tienda

ALUMNOS

Martí Simarro Pérez

David Milan Salvador

Lidia Raquel Verdés de la Torre

Ainoha Angeles Calvo

Alex Fernández Merino

Paula Blanco Hernández

Elisabeth Piedra Belmonte

Naiara Calvet Rodriguez

Iria Fernández Salamanca

Ainhoa Fernández Martín

Jan Merino Moreno

Ainoa Leiva De la torre

Pau Garcia de dios Lorenzo

Lorena Sánchez Cerezo

Raúl Moreno Álvarez

Alanis Lázaro Egea

Ivet Sánchez Gutiérrez

Judith Zaragoza López

Paula Ferreira Orta

Alba García de dios Lorenzo

Ignasi Selva Ruiz

Ariadna Lorente Carrillo

Naiara Álvarez Carrasco

Edgar Simarro Màrquez

Joel Heredia Gijón

Sergio Rodríguez Aguilar

Daniel Fort Herasimchyk

Irina Carné Matarín

Gabriel Guerra Fernández

Noa Castañeda Ruiz

Créditos