Recital Poesia Primavera Poètica

SELECCIÓ DE POESIES

Biblioteca Pública de Tarragona I Recital de Poesia . 13 d’abril de 2011 1

I RECITAL

DE

POESIA

Abril 2011



SUMARI 1. Tàrraco de Joan Perucho____________________ ________Veu Gabriel Costoya 2. Paternal de Joan Maragall_____________________________Veu Gabriel Costoya 3. Aiguamarina de JM. de Segarra __________________________ Kenya Gimenez Ávila 4. El pi de Formentor (en braille) de M. Costa i Llobera ________________Veu Pau Vera 5. Vinyes verdes vora el mar (en braille)de Josep M. de Sagarra_____ Veu Pau Vera 6. Romanç del goig de tenir germana (en braille) de Guerau de Liost ___Veu Pau Vera 7. Marina/Cavall de Mar d’ Olga Xirinacs ________________Veu Sonia Almazan Martos 8. Dóna’m la mà de Joan Salvat-Papasseit _____________Veu Minerva Santos Suarez 9. Vora la mar de Jacint Verdaguer ___ _______________Veu Minerva Santos Suarez 10. Barca d’ Artur Bladé i Desumvila _ _______________________ Veu Estela Beazzutti 11. La casa que vull de Joan Salvat-Papasseit _______________Veu Daniel Pangano 12. No te rindas de Mario Benedetti ___________________________Veu Pepa Astillero 13. En el principio de Blas de Otero ___________________________Veu Pepa Astillero 14. Adolescencia de Juan Ramon Jimenez______________________Veu Raquel Saavedra 15.Castellers d’Olga Xirinacs _____________________________Veu Neus Pàmies 16. Cada tarda ets més bella d’Olga Xirinacs _________________Veu Neus Pàmies 17. La pàtria catalana de Sílvia Rosselló Queralt_________Veu Sílvia Rosselló Queralt 18. L’àliga de Teresa Torija Solé ________________________Veu Teresa Torija Solé 19. Parábolas de Antonio Machado _____________________Veu Teresa Torija Solé 20. Miénteme esta noche de Rosario Bersabé Montes___Veu Rosario Bersabé Montes 21. Poesia (de Dora Caparroz ) (no disponible) ____________Veu Dora Caparroz Vivian 22. Goya de Lluís Miquel Potau _________________________Veu Lluís Miquel Potau 23. De la belleza dicen… de Lluís Miquel Potau ____________Veu Lluís Miquel Potau 24. És quan dormo que hi veig clar de J. V. Foix _______________Veu Esteve Masalles 25. No era lluny ni difícil de Joan Margarit ___________ _______ Veu Esteve Masalles 26. Tàctica y estrategia de Mario Benedetti___________Veu Rosanna Martí Canyelles 27. Hagamos un trato de Mario Benedetti____________Veu Rosanna Martí Canyelles 28. La Reina;Me gusta cuando callas de Neruda (lletra ampliada) Veu Rafaela Pérez 28. Les acaballes de Catul III de Vicent Andrés Estellés ______ Veu Roser Pros Roca



SUMARI

29. No puc dir el teu nom de Vicent Andrés Estellés __________Veu Roser Pros Roca 30. Amb tot l’enyor de demà de Joan Salvat- Papasseit _______ Veu Antònia Batalla 31. Cementiri de Sinera de Salvador Espriu _________________ Veu Emília Arnavat 32. No te salves de Mario Benedetti__________________________Veu Pilar Bondia 33. 1964 de Jorge Luis Borges______________________________ Veu Pilar Bondia 34. Les fulles seques d’Àngel Guimerà (lletra ampliada) _______ Veu Antònia Saladié 35. La vaca cega de Joan Maragall________________________ Veu Eulàlia Dalmau 36. La Vaca Suïssa de Pere Quart _______________________ Veu Eulàlia Dalmau 37. Confessió de Miquel Lluís Muntané _______________________ Veu Antònia Sabater 38. Tercer acte d’Antònia Sabater Bilbeny _____________________ Veu Antònia Sabater 39. En totes les direccions de Manuel Forcano__________________Veu Rosa Casas 40. Aquestes coses de Rosa Comes Casas_____________________Veu Rosa Casas 41. Tendresa de Rosa Comes Casas__________________________Veu Rosa Casas 42. No hi ets de Montserrat Abelló___________________________Veu Rosa Casas 43. L’Elionor de Miquel Martí i Pol____ __________________Veu Rosa Maria Gabriel 44. Brida de Maria-Mercè Marçal____ __________________Veu Rosa Maria Gabriel 45. Podries de Joana Raspall_____ _________________________Veu Imma Pujol 46. Sturm und Drang de Santiago Zamora__________________Veu Santiago Zamora 47. Vietnam de Salvador Espriu ________________________________ Veu Agnès Martí 48. Corazón coraza de Mario Benedetti (braille)_____________________Veu Ana Perez 49. La filla del carmesí de Josep M. de Sagarra (no disponible)______Veu Miquel Iglesias 50. Poema dedicat a la seva muller de Miquel Iglesias _________Veu Miquel Iglesias 51. Poesies de Rosa Comes (no disponible)________________________Veu Rosa Comes 52. L’ull de la posta de Gòria Ganga i Viñes __________________ Veu Gòria Ganga



RECITAL DEL MATÍ 53. A cadascú segons les seves necessitats de Manuel de Pedrolo ___Veu Ramon Llop 54. Casa de Misericòrdia de Joan Margarit________________________Veu Ramon Llop 55. Homenatge de Pere Anguera___ ________________________Veu Ramon Llop 56. Record amarg de Xavier Amorós___ _____________________ Veu Ramon Llop 57. Crit i nit de Vicent Andrés Estellés_______________________Veu Ramon Llop 58. Elogi del diners de Fra Anselm Turmeda _________________Veu Carlos Calduch 59. Sepharad de Salvador Espriu___________________________Veu Elisabet Sirera 60. Flor Gota de Fel, Flor Cerimoniosa, Flor Gelosa de Mercè Rodoreda (no disponible) Veu Dolors Quintana 61. Meditació per quan l’estiu comença d’Olga Xirinacs(no disponible)

Veu Dolors Quintana 62. És quan dormo que hi veig clar de J. V. Foix (pàg. 26) _______Veu Esteve Masalles 63. No era lluny ni difícil de Joan Margarit(pàg. 27) ____ _______ Veu Esteve Masalles 64. Elionor de Miquel Martí i Pol (pàg. 44) ____________________Veu Núria Gondolbeu 65. Brida de Maria Mercè Marçal (pàg. 45) ___________ ________Veu Núria Gondolbeu 66. La filla del carmesí de Josep M. de Sagarra (no disponible)_ _____Veu Miquel Iglesias

SUMARI



Tàrraco de Joan Perucho (Veu Gabriel Costoya)

A través del teu Arc t’aproximes, blanca ciutat de Tarragona, i el mar et vetlla i cenyeix el teu flanc d’escumes i salobre, de coralls, de ruines intactes. Ara veuré el cel violent i el teu camp mesurat sota les oliveres. Blanca ciutat perfecta, jo et retrobo en la gràcia infantil de ta nina de vori

Paternal de Joan Maragall (Veu Gabriel Costoya) Furient va esclatant l’odi per la terra, regalen sang les colltorçades testes, i cal aná a les festes Amb pit ben esforçat, com a la guerra. A cada esclat mortal- la gent trèmula es gira: la crudeltat que avança, la por que s’enretira, se van partint el món ... Mirant el fill que mama, la mare que sospira, el pare que arruga el front. Pro l’infant innocent, Que deixa, satisfet, la buidada mamella, se mira an ell, se mira an ella, i riu barbarament



Aiguamarina de J.M. Segarra (Veu Kenya Gimenez Ávila)

Voldria, ni molt ni poc: ésser lliure com una ala, i no mudar-me del lloc platejat d’aquesta cala; i encendre el foc del pensament que vibra, i llegir només un llibre antic, sense dubte, ni enveja, ni enemic. no saber on anirem, quan la mort ens cridi al tàlem: creure en la fusta del rem, i en la fusta de l’escàlem. I fer tot el que fem, oberts de cor i de parpelles, i amb tots els cinc sentits; sense la por de jeure avergonyits quan surtin les estrelles. Comprendre indistintament rosa i espina; i estimar aquest moment, i aquesta mica de vent, i el teu amor, transparent com una aigua-marina.



El pi de Formentor (en braille) de M. Costa i Llobera (Veu: Pau Vera) Mon cor estima un arbre! Més vell que l'olivera, més poderós que el roure, més verd que el taronger, conserva de ses fulles l'eterna primavera, i lluita amb les ventades que atupen la ribera,

com un gegant guerrer. No guaita per ses fulles la flor enamorada; no va la fontanella ses ombres a besar; mes Déu ungí d'aroma sa testa consagrada i li donà per trone l'esquerpa serralada,

per font la immensa mar. Quan lluny, damunt les ones, renaix la llum divina, no canta per ses branques l'ocell que encativam; el crit sublim escolta de l'àguila marina, o del voltor qui passa sent l'ala gegantina

remoure son fullam. Del llim d'aquesta terra sa vida no sustenta; revincla per les roques sa poderosa rel, té pluges i rosades i vents i llum ardenta, i, com un vell profeta, rep vida i s'alimenta

de les amors del cel. Arbre sublim! Del geni n'és ell la viva imatge: domina les muntanyes i aguaita l'infinit; per ell la terra és dura, mes besa son ramatge el cel qui l'enamora, i té el llamp i l'oratge

per glòria i per delit. Oh! sí: que quan a lloure bramulen les ventades i sembla entre l'escuma que tombi el seu penyal, llavors ell riu i canta més fort que les onades, i vencedor espolsa damunt les nuvolades

sa cabellera reial. Arbre, mon cor t'enveja. Sobre la terra impura, com a penyora santa duré jo el teu record. Lluitar constant i vèncer, regnar sobre l'altura i alimentar-se i viure de cel i de llum pura...

oh vida! oh noble sort! Amunt, ànima forta! Traspassa la boirada i arrela dins l'altura com l'arbre dels penyals. Veuràs caure a tes plantes la mar del món irada, i tes cançons tranquil·les 'niran per la ventada com l'au dels temporals



Vinyes verdes vora el mar (en braille) de Josep M. de Sagarra (Veu: Pau Vera) Vinyes verdes vora el mar, ara que el vent no remuga, us feu més verdes i encar teniu la fulla poruga, vinyes verdes vora el mar. Vinyes verdes del coster, sou més fines que la userda. Verd vora el blau mariner vinyes amb la fruita verda, vinyes verdes del coster. Vinyes verdes, dolç repòs, vora la vela que passa; cap al mar vincleu el cos sense decantar-vos massa, vinyes verdes, dolç repòs. Vinyes verdes, soledat del verd en l'hora calenta. Raïm i cep retallat damunt la terra lluenta; vinyes verdes, soledat. Vinyes que dieu adéu al llagut i a la gavina, i al fi serrellet de neu que ara neix i que ara fina... Vinyes que dieu adéu! Vinyes verdes del meu cor... Vinyes verdes del meu cor... Dins del cep s'adorm la tarda, raïm negre, pàmpol d'or, aigua, penyal i basarda. Vinyes verdes vora el mar, verdes a punta de dia, verd suau cap al tard... Feu-nos sempre companyia, vinyes verdes vora el mar!



Romanç del goig de tenir germana (en braille) de Guerau de Liost (Veu: Pau Vera) Quina bella sort de tenir germana! Joveneta que és i entenimentada, joveneta que és, en finar la mare es vesteix de dol i regeix Ja casa. De tan bé que ho fa l'amen les criades i la hisenda creix, i somriu el pare, i somriu l'amor tot plegant les ales, i la deixa fer sense destorbar-la. De tan bé que ho fa, un estol de fades baixa al seu entorn i es parteix la tasca: l'una fa el dinar, l'altra les bugades, l'altra estén i cus, l'altra fa els dissabtes, l'una desfà llits, l'altra para taula, i entre totes fan el treball de casa. Joveneta que és, resta la germana, resta pels germans, resta pel seu pare. Nostra Dona diu: «Noia casolana: ton regent em plau i la teva traça,



i la teva amor i la teva gràcia. Cambrereta et faig de l'altar del Carme. Tingues-me'l lluent com la teva casa.»

Marina d’ Olga Xirinacs (Veu:Sonia Almazan Martos) La Marina juga al sol amb la closca d'un cargol; s'ha volgut tombar d'esquena i troba un cranc a l'arena. El cranc és petit, li puja pel dit, la passa pel nas, li baixa pel braç, el cranc s'ha espantat i ja s'ha amagat.

Marina/Cavall de Mar d’ Olga Xirinacs Un pas enrera, Un pas avant, Per l’escullera S’enfila un cranc. Va ben armat, Com un soldat. I tot el cos, El té blindat En una pinça, Hi porta un ram. Per qui deu ser, Tan elegant? Un altre cranc L’està esperant, Un pas enrere, Un pas avant:



Roques avall, Dalt d’un cargol, Ballen la samba I el rock ‘n roll. Dóna’m la mà (Veu: Minerva Santos Suarez) de Joan Salvat-Papasseit Dóna'm la mà que anirem per la riba ben a la vora del mar bategant, tindrem la mida de totes les coses només en dir-nos que ens seguim amant. Les barques llunyes i les de la sorra prendran un aire fidel i discret, no ens miraran; miraran noves rutes amb l'esguard lent del copsador distret. Dóna'm la mà i arrecera la galta sobre el meu pit, i no temis ningú. I les palmeres ens donaran ombra. I les gavines sota el sol que lluu ens portaran la salabror que amara, a l'amor, tota cosa prop del mar: i jo, aleshores, besaré ta galta; i la besada ens durà el joc d'amar. Dóna'm la mà que anirem per la riba ben a la vora del mar bategant, tindrem la mida de totes les coses només en dir-nos que ens seguim amant.



Vora la mar (Veu: Minerva Santos Suarez ) de Jacint Verdaguer Al cim d’un promontori que domina les ones de la mar, quan l’astre rei cap a ponent declina, me’n pujo a meditar. Amb la claror d’aqueixa llàntia encesa contemplo mon no-res; contemplo el mar i el cel, i llur grandesa m’aixafa com un pes. Eixes ones, mirall de les estrelles, me guarden tants records, que em plau reveure tot sovint en elles mos somnis que són morts. Aixequí tants castells, en eixes ribes, que m’ha aterrat lo vent, ab ses torres i cúpules altives de vori, d’or i argent: poemes, ai!, que foren una estona joguina d’infantons, petxines que un instant surten de l’ona per retornar al fons; vaixells que amb veles i aparell s’ensorren en un matí de maig, illetes d’or que naixen i s’esborren del sol al primer raig; idees que m’acurcen l’existència duent-se’n ma escalfor, com rufagada que s’endú amb l’essència l’emmusteïda flor. A la vida o al cor quelcom li prenen les ones que se’n van; si no tinc res, les ones que ara vénen, dieu-me: què voldran? Amb les del mar o amb les del temps un dia tinc de rodar al fons; per què, per què, enganyosa poesia, m’ensenyes de fer mons? Per què escriure més versos en l’arena? Platja del mar dels cels, quan serà que en ta pàgina serena los escriuré ab estels?



Barca (Veu: Estela Beazzutti) D’ Artur Bladé i Desumvila Barca sense rem ni timó ni vela, la ciutat em pren, la ciutat em deixa. Rutes de la mar els carrers que tenen cales de poc fons i platges serenes. Sé tots els camins, conec les dreceres, els senyals del temps, els fars que s’encenen, la calma dels ports plens de llums vermelles, tots els mariners i les marineres... Jo que ho conec tot a mi no em coneixen! Vaig per la ciutat sense gaire pressa, navego tot sol i en sento la pena; no faig cap senyal ni porto bandera, estibat només de tedi i desesma, llast de pensaments i cosa baldera. Veig altres vaixells que van a la seva, quan troben el port algú ja els espera; tots van endavant, jo vaig endarrera... (No arribaré mai a la terra meva?) Barca sense rem ni timó ni vela, la ciutat em pren, la ciutat em deix. del llibre Versos de la guerra i de l'exili



La casa que vull (Veu: Daniel Pangano ) De Joan Salvat-Papasseit La casa que vull, que la mar la vegi i uns arbres amb fruit que me la festegin. Que hi dugui un camí lluent de rosada, no molt lluny dels pins que la pluja amainen. Per si em cal repòs que la lluna hi vingui; i quan surti el sol que el bon dia em digui. Que al temps de l'estiu níui l'oreneta al blanc de calç ric del porxo amb abelles. Oint la cançó del pagès que cava; amb la salabror de la marinada. Que es guaiti ciutat des de la finestra, i es sentin els clams de guerra o de festa: per ser-hi tot prest si arriba una gesta.



No te rindas (Veu: Pepa Astillero ) de Mario Benedetti No te rindas, aún estás a tiempo De alcanzar y comenzar de nuevo, Aceptar tus sombras, Enterrar tus miedos, Liberar el lastre, Retomar el vuelo. No te rindas que la vida es eso, Continuar el viaje, Perseguir tus sueños, Destrabar el tiempo, Correr los escombros, Y destapar el cielo. No te rindas, por favor no cedas, Aunque el frío queme, Aunque el miedo muerda, Aunque el sol se esconda, Y se calle el viento, Aún hay fuego en tu alma Aún hay vida en tus sueños. Porque la vida es tuya y tuyo también el deseo Porque lo has querido y porque te quiero Porque existe el vino y el amor, es cierto. Porque no hay heridas que no cure el tiempo. Abrir las puertas, Quitar los cerrojos, Abandonar las murallas que te protegieron, Vivir la vida y aceptar el reto, Recuperar la risa, Ensayar un canto, Bajar la guardia y extender las manos Desplegar las alas E intentar de nuevo, Celebrar la vida y retomar los cielos. No te rindas, por favor no cedas, Aunque el frío queme, Aunque el miedo muerda, Aunque el sol se ponga y se calle el viento, Aún hay fuego en tu alma, Aún hay vida en tus sueños Porque cada día es un comienzo nuevo, Porque esta es la hora y el mejor momento. Porque no estás solo, porque yo te quiero.



En el principio de Blas de Otero (Veu: Pepa Astillero )

Si he perdido la vida, el tiempo, todo lo que tiré, como un anillo, al agua, si he perdido la voz en la maleza, me queda la palabra.

Si he sufrido la sed, el hambre, todo lo que era mío y resultó ser nada, si he segado las sombras en silencio, me queda la palabra.

Si abrí los labios para ver el rostro puro y terrible de mi patria, si abrí los labios hasta desgarrármelos, me queda la palabra.



Adolescencia de Juan Ramón Jiménez (Veu: Raquel Saavedra )

En el balcón, un instante nos quedamos los dos solos.

Desde la dulce mañana de aquel día, éramos novios.

—El paisaje soñoliento dormía sus vagos tonos, bajo el cielo gris y rosa

del crepúsculo de otoño.— Le dije que iba a besarla;

bajó, serena, los ojos y me ofreció sus mejillas,

como quien pierde un tesoro. —Caían las hojas muertas,

en el jardín silencioso, y en el aire erraba aún

un perfume de heliotropos.—

No se atrevía a mirarme; le dije que éramos novios, ...y las lágrimas rodaron

de sus ojos melancólicos.



Castellers (Veu: Neus Pàmies) d’Olga Xirinacs Cada alçada de braços és la catedral fugissera que aixeca tot desig d’anar tan alts com les pregàries de la carn. I la suor rellisca rostre avall de les pedres de sang, i els carreus, si bé neixen efímers, asseguren la volada més enllà de les torres, dels campanars, de les agulles gòtiques, perquè són acollits als balcons de l’etern. Del llibre Clau de blau

Cada tarda ets més bella (Veu: Neus Pàmies) Olga Xirinacs Lenta, La tarda s’agenolla al teu costat, l’arena et fa lloc com el fons d’una tomba, l’aigua s’ajeu i es plega com un vel de núvia, i tú camines a poc a poc, amb els ulls a ponent. Entre els pins veus el fum de les fulles que han mort sense saber-ho. Passen coloms en vols horitzontals i gavines que juguen amb l’aire dibuixant altres torres de ploma, sense pes, sense base, sobre rutes antigues. Cada moment et porta, però el temps t’allunya. Cada tarda ets més bella però l’arena s’enfondeix: hi ha més pes, al teu cor, més batecs, i el pas es fa més lent. Com més avança el dia més s’encén el foc breu dels incendis perduts als jardins que voregen la platja. Fins que el fum, sense pressa, pren dels teus ulls un lleu color de cendra. Suite marítima (del llibre col·lectiu Versifonies)



La pàtria catalana (Veu: Silvia Rosselló) de Sílvia Rosselló Queralt

Engalanem el nostre interior

de l’olor, del color i de la Catalana tradició !

Roselles vermelles Festegen els Prats

D’ordi i blat Els quals es senten afalagats

Pàtria estimada, Pubilla dels meus sentiments,

Tresor del meu cor Sempre en faig ressò !

Eixerida i bonica, Presumida i lluïda

Passeja amunt i avall Amb el St. Jordi a cavall !

Saquejada, maltractada Robada i violada

Ha estat la nostra estimada !!!

D’amagat parlava el català Com si d’un delicte s’hagués tractat !!!

Sempre ho recordaré I m’enyoraré

D’aquells anys que vam lluitar Per ser el que “Som i Serem “!

Patró de Catalunya Protegiu-nos amb roses vermelles

De les punxes del roser Que ens fan més mal que bé !

Acaronada d’espectaculars Muntanyes viu La Mare de Déu de Montserrat

Tota l’escolania li canta El “virolai”

de nit i de dia !



Amb la falç al puny

A ple juny Treballem la terra Per ser mestres

Dels nostres deixebles

Foc i valor, Símbols d’honor

Per ciutadans catalans Amb coratge i dolor ...

De tradicions i cançons En té bons racons...

Des de ben jovenet sóc bastoner

“pico al ball de bastons” I faig cançons !

El cant dels ocells, El Cementiri de Sinera,

Obres inèdites De genis i d’artistes De la nostra terra !

VISCA CATALUNYA !!!



L’Àliga de Teresa Torija Solé (Veu: Teresa Torija Solé

L’àliga, llunya, des del brau tossal,

Observa l’ampla estesa del seu món;

sotja cada racó de la planura

i es llança tot planant per la distància

de l’alta quietud del seu volar,

amb la bellesa interior.

Estira el seu perfil silenciós

acaronant els aires amb la ullada

del seu esguard solar y aprofundit.

S’interna pels senders de les altures

i abasta, el seu mirar,

la vida, en les dreceres més pregones.

S’arqueja en un llindar de terra i cel.

Les seves ales són la força que l’impulsa

per navegar el destí

de l’alta mar serena del seu ésser.



Parábolas de Antonio Machado (Veu: Teresa Torija Solé)

Era un niño que soñaba

un caballo de cartón.

Abrió los ojos el niño

y el caballito no vio.

Con un caballito blanco

el niño volvió a soñar;

y por la crin lo cogía…

¡Ahora no te escaparás!

Apenas lo hubo cogido,

el niño se despertó.

Tenía el puño cerrado.

¡El caballito voló!

Quedóse el niño muy serio

pensando que no es verdad

un caballito soñado.

Y ya no volvió a soñar.

Pero el niño se hizo mozo

y el mozo tuvo un amor,

y a su amada le decía:

¿Tú eres de verdad o no?

Cuando el mozo se hizo viejo

pensaba: Todo es soñar,

el caballito soñado

y el caballo de verdad.

Y cuando vino la muerte,

el viejo a su corazón

preguntaba: ¿Tú eres sueño?

¡Quién sabe si despertó!



Miénteme esta noche (Veu: Rosario Bersabé Montes) de Rosario Bersabé Montes

Soy mendiga de tus besos, amante de tu saliva, estoy de tu aliento presa y de tus labios cautiva. Cuando estás cerca, me quema el fuego de tu cintura, soy como cera en tus brazos mi mal ya no tiene cura. Pido limosna de amor y altanero me la niegas, con tu despego me hieres con tu aspereza me ciegas. Quiero enterrar lo que siento cual residuo radioactivo, porque el calor de tu cuerpo es mi veneno adictivo. Me buscaré otros placeres y esconderé mis pasiones, que ya no quiero vivir con tantas lamentaciones. ¡Pero miénteme esta noche! Miénteme y dime… ¡Te quiero! y bésame con locura que sin tus besos me muero. Miénteme, que hoy quiero ser como una amante sumisa, la que desnude tu cuerpo y lo cubra de caricias. Cuando llegue el nuevo día, tú, levantarás el vuelo, te irás a mentirle a otra y yo no tendré consuelo. Pero, miénteme esta noche, miénteme y dime… ¡Te quiero!



Goya de Lluís Miquel Potau (Veu: Lluís Miquel Potau)

Al vermell dels ulls es mostra la vida. Pintant de Goya la realitat, el gran apassionat de l'art, apassionat per la vida, mostrant als seus llenços allò real i allò...irreal?; potser no era tant lluny de la veritat. "Los sueños de la razón producen monstruos", monstres potser determinats llavors per una situació fosca que ell produïa en vermell. Als somnis apareixen la utopia i el desig, als somnis som tant aprop de la realitat, als somnis tenim revelacions, fets que succeiran a la vida, vida que serà un fet en vermell. Potser Goya també hi veia en vermell les seves revelacions. Potser no escoltar el feia fixar-se més.... ....Goya va tenir que marxar, pateix de les més grans tristors històriques, un "duelo a garrotazos" de dos mons ja vençuts, se n'adona massa de tot lo corrupte del seu món, i cercava un nou món, un somni de llibertat, potser lluny de la realitat d'uns i altres, una realitat vermella, plena de vida. També ell somiava amb utopies a més dels seus monstres, monstres i utopies plasmades genialment amb una certesa real que cremava en roig.



De la belleza dicen ..... de Lluís Miquel Potau (Veu: Lluís Miquel Potau)

...que quedan delfinas en la mar que sufren por vivir y no por sentarse y esperar. Ellas son la curva mística, la metafísica del círculo. Dicen que quedan caballos galopando por la vida, hacen crepitar los árboles caidos obviando la mirada de los ojos necios. La belleza se expresa en un instante, en un detalle, en un atardecer mediterráneo que compone en mi cielo un lienzo de Turner. Es la belleza sublime, pero lo siento. Siento que hay veces que lo más hermoso no se expresa con imágenes bellas en una realidad tan fea, sublimada de belleza clásica olvidamos nuestra trágica existencia, realidad asqueada de comedia barata y faltada de verdad arcaica, orginaria. Me gustaría ser consciente de que todos buscamos las mismas cosas sencillas, que nos movemos por las mismas causas o que vivimos por las mimas formas y maneras. Como dos halcones hacia la eternidad ganando al tiempo que ya se ha detenido, para sentir, para vivir sin tapujos el brillante instante infinito que hemos creado, la manifestación más clara del arte, directa, humana, natural, desnuda. Abracémonos mujer, ahora hace frío.



És quan dormo que hi veig clar (Veu: Esteve Masalles) de J. V. Foix A Joana Givanel És quan plou que ballo sol Vestit d'algues, or i escata, Hi ha un pany de mar al revolt I un tros de cel escarlata, Un ocell fa un giravolt I treu branques una mata, El casalot del pirata És un ample gira-sol. És quan plou que ballo sol Vestit d'algues, or i escata. És quan ric que em veig gepic Al bassal de sota l'era, Em vesteixo d'home antic I empaito la masovera, I entre pineda i garric Planto la meva bandera; Amb una agulla saquera Mato el monstre que no dic. És quan ric que em veig gepic Al bassal de sota l'era. És quan dormo que hi veig clar, Foll d'una dolça metzina, Amb perles a cada mà Visc al cor d'una petxina, Só la font del comellar I el jaç de la salvatgina, -O la lluna que s'afina En morir carena enllà. És quan dormo que hi veig clar, Foll d'una dolça metzina. Abril 1939 Obres completes Poesia I.



No era lluny ni difícil de Joan Margarit (Veu: Esteve Massalles) Ha arribat aquest temps que la vida perduda no fa mal, que la luxúria és un llum inútil i l'enveja s'oblida. És un temps de pèrdues prudents i necessàries, no és un temps d'arribar, sinó d'anar-se'n És ara quan l'amor coincideix a la fi amb la intel·ligència. No era lluny ni difícil. és un temps que només em deixa l'horitzó com a mesura de la soledat. El temps de la tristesa protectora.



Táctica y estrategia ( veu: Rosanna Martí Canyelles) de Mario Benedetti

Mi táctica es mirarte aprender como sos quererte como sos

mi táctica es hablarte y escucharte construir con palabras un puente indestructible

mi táctica es quedarme en tu recuerdo no sé cómo ni sé con qué pretexto pero quedarme en vos

mi táctica es ser franco y saber que sos franca y que no nos vendamos simulacros para que entre los dos no haya telón ni abismos

mi estrategia es en cambio más profunda y más simple

mi estrategia es que un día cualquiera no sé cómo ni sé con qué pretexto por fin me necesites

del llibre El amor, las mujeres y la vida



Hagamos un trato (veu: Rosanna Martí Canyelles) de Mario Benedetti

Compañera usted sabe puede contar conmigo no hasta dos o hasta diez sino contar conmigo si alguna vez advierte que la miro a los ojos y una veta de amor reconoce en los míos no alerte sus fusiles ni piense qué delirio a pesar de la veta o tal vez porque existe usted puede contar conmigo si otras veces me encuentra huraño sin motivo no piense qué flojera igual puede contar conmigo pero hagamos un trato yo quisiera contar con usted es tan lindo saber que usted existe uno se siente vivo y cuando digo esto quiero decir contar aunque sea hasta dos aunque sea hasta cinco no ya para que acuda presurosa en mi auxilio sino para saber a ciencia cierta que usted sabe que puede contar conmigo. del llibre El amor, las mujeres y la vida



La Reina (Veu Rafaela Pérez) de Pablo Neruda

Yo te he nombrado reina.

Hay más altas que tú, más altas.

Hay más puras que tú, más puras.

Hay más bellas que tú, hay más bellas.

Pero tú eres la reina.

Cuando vas por las calles

nadie te reconoce.

Nadie ve tu corona de cristal, nadie mira

la alfombra de oro rojo

que pisas donde pasas,

la alfombra que no existe.

Y cuando asomas

suenan todos los ríos

en mi cuerpo, sacuden

el cielo las campanas,

y un himno llena el mundo.

Sólo tú y Yo,

sólo tú y yo, amor mío,

lo escuchamos.



Me gustas cuando callas porque estás como ausente de Pablo Neruda (Veu Rafaela Pérez)

Me gustas cuando callas porque estás como ausente,

y me oyes desde lejos, y mi voz no te toca.

Parece que los ojos se te hubieran volado

y parece que un beso te cerrara la boca.

.

Como todas las cosas están llenas de mi alma

emerges de las cosas, llena del alma mía.

Mariposa de sueño, te pareces a mi alma,

y te pareces a la palabra melancolía.

.

Me gustas cuando callas y estás como distante.

Y estás como quejándote, mariposa en arrullo.

Y me oyes desde lejos, y mi voz no te alcanza:

Déjame que me calle con el silencio tuyo.

.

Déjame que te hable también con tu silencio

claro como una lámpara, simple como un anillo.

Eres como la noche, callada y constelada.

Tu silencio es de estrella, tan lejano y sencillo.

.

Me gustas cuando callas porque estás como ausente.

Distante y dolorosa como si hubieras muerto.

Una palabra entonces, una sonrisa bastan.

Y estoy alegre, alegre de que no sea cierto.



Les acaballes de Catul, III (Veu Roser Pros Roca) de Vicent Andrés Estellés Aquella olor que tenia el teu cos... No era l'olor dels cossos que es perfumen. Era una olor com d'aigua, elemental, era una olor -ni tan sols era olor- de netedat i pulcra intimitat, una tendral netedat com de brossa fonamental, primordial, primera. Abans de fer l'amor jo perseguia a cada pam, damunt la teua pell, la fascinant arrel d'aquella olor que, molt golut, secretament m'atreia fins a arribar el moment del vertigen; i com aquell qui es llença a una cisterna o com aquell que adelerat es dutxa queia damunt el teu cos amadíssim o te'm posava damunt el meu cos, car el teu cos, molt sovint, em cobria com una brossa, una pluja, propici. No era l'amor, i era més que l'amor. Era un amor de forestal origen, era un amor com quan plou a la selva, era un amor, tel·lúrica fondària, fins arribar al principi dels arbres.



No puc dir el teu nom de Vicent Andrés Estellés (Veu: Roser Pros Roca) No puc dir el teu nom. O el dic negligentment. No puc dir el teu nom. Certs dies, certes nits, em passen certes coses. Tinc el desig de tu. Esdevens, aleshores, la meua sola pàtria. No puc dir el teu nom. Esvelta, tendra, càlida. Terriblement esvelta, dempeus, com una pàtria. No puc dir el teu nom. Car, si el dic, l'he de dir amb certa negligència. No puc dir el teu nom. No és un desig tan sols sexual, conjugal. És el desig del riu, i el llençol, i la brossa. És un instint de pàtria. És el desig de l'arbre, i del cel, i del cànter, i el pitxer, i l'argila. De ser i ser del tot, plenament: tenir pàtria. I una pàtria lliure, i lluminosa, i alta.



Amb tot l’enyor de demà (Veu: Antònia Batalla) de Joan Salvat-Papasseit

Ara que estic al llit malalt, estic força content. -Demà m'aixecaré potser, i heus aquí el que m'espera: Unes places lluentes de claror, i unes tanques amb flors sota el sol, sota la lluna al vespre; i la noia que porta la llet que té un capet lleuger i duu un davantalet amb unes vores fetes de puntes de coixí, i una rialla fresca. I encara aquell vailet que cridarà el diari, i qui puja als tramvies i els baixa tot corrent. I el carter que si passa i no em deixa cap lletra m'angoixa perquè no sé el secret de les altres que porta. I també l'aeroplà que em fa aixecar el cap el mateix que em cridés una veu d'un terrat. I les dones del barri matineres qui travessen de pressa en direcció al mercat amb sengles cistells grocs, i retornen que sobreïxen les cols, i a vegades la carn, i d'un altre cireres vermelles. I després l'adroguer, que treu la torradora del cafè i comença a rodar la maneta, i qui crida les noies i els hi diu: -Ja ho té tot? I les noies somriuen amb un somriure clar, que és el baume que surt de l'esfera que ell volta. I tota la quitxalla del veïnat qui mourà tanta fressa perquè serà dijous i no anirá a l'escola.



I els cavalls assenyats i els carreters dormits sota la vela en punxa que dansa en el seguit de les roderes. I el vi que de tants dies no he begut. I el pa, posat a taula. I l'escudella rossa, fumejant. I vosaltres perquè em vindreu a veure i ens mirarem feliços. Tot això bé m'espera si m'aixeco demà. Si no em puc aixecar mai més, heus aquí el que m'espera: -Vosaltres restareu, per veure el bo que és tot: i la Vida i la Mort.



Cementiri de Sinera (Veu: Emília Arnavat) de Salvador Espriu

XXV

A la vora del mar. Tenia una casa, el meu somni, a la vora del mar.

Alta proa. Per lliures camins d’aigua, l’esvelta barca que jo manava.

Els ulls sabien tot el repòs i l’ordre d’una petita pàtria.

Com necessito contar-te la basarda que fa la pluja als vidres! Avui cau nit de fosca damunt la meva casa.

Les roques negres m’atrauen a naufragi. Captiu del càntic, el meu esforç inútil, qui pot guiar-me a l’alba?

Ran de la mar tenia una casa, un lent somni.



No te salves (Veu: Pilar Bondia) de Mario Benedetti

No te quedes inmóvil al borde del camino no congeles el júbilo no quieras con desgana no te salves ahora ni nunca no te salves no te llenes de calma no reserves del mundo sólo un rincón tranquilo no dejes caer los párpados pesados como juicios no te quedes sin labios no te duermas sin sueño no te pienses sin sangre no te juzgues sin tiempo pero si pese a todo no puedes evitarlo y congelas el júbilo y quieres con desgana y te salvas ahora y te llenas de calma y reservas del mundo sólo un rincón tranquilo y dejas caer los párpados pesados como juicios y te secas sin labios y te duermes sin sueño y te piensas sin sangre y te juzgas sin tiempo y te quedas inmóvil al borde del camino y te salvas entonces no te quedes conmigo.



1964 (Veu: Pilar Bondia) de Jorge Luis Borges

Ya no es mágico el mundo. Te han dejado. Ya no compartirás la clara luna

ni los lentos jardines. Ya no hay una luna que no sea espejo del pasado,

cristal de soledad, sol de agonías.

Adiós las mutuas manos y las sienes que acercaba el amor. Hoy sólo tienes

la fiel memoria y los desiertos días.

Nadie pierde (repites vanamente) sino lo que no tiene y no ha tenido nunca, pero no basta ser valiente

para aprender el arte del olvido.

Un símbolo, una rosa, te desgarra y te puede matar una guitarra.

II

Ya no seré feliz. Tal vez no importa. Hay tantas otras cosas en el mundo;

un instante cualquiera es más profundo y diverso que el mar. La vida es corta

y aunque las horas son tan largas, una

oscura maravilla nos acecha, la muerte, ese otro mar, esa otra flecha

que nos libra del sol y de la luna

y del amor. La dicha que me diste y me quitaste debe ser borrada;

lo que era todo tiene que ser nada.

Sólo que me queda el goce de estar triste, esa vana costumbre que me inclina

al Sur, a cierta puerta, a cierta esquina.



Les fulles seques (Veu Antònia Saladié) d’Àngel Guimerà

Les fulles seques fan sardana, d'ací d'allà saltironant, i dintre el bosc la tramuntana sembla la cobla al lluny sonant. I quin seguit de fulles roges, que enjogassades porta el vent! Les que més corren semblen boges, altres se’n vénen dolçament. I quan el sol se’n va a la posta, l'arbre, que enyora el seu fullam, poc a poquet son ombra acosta als balladors damunt del camp. I surt la lluna trista i sola, fulla d'un arbre on ha viscut, que va cercant, pel cel on vola, les companyones que ha perdut... Les fulles seques fan sardana; mes, quan l'albada surt després, se les endú la tramuntana espais enlaire per mai més. I l'arbre sec ja torna a viure, fulles i flors arreu badant; i en cada brot quins cants de riure, fent niu les aus i els becs juntant! Després la fruita, que encisera!, pengim-penjam al sol, que és foc! El préssec ros i la cirera, la pruna clàudia i l'albercoc!... Oidà, quin goig! Fem les rodones sardanejant de dia i nit, les mans unint homes i dones, els ulls clavats en l'infinit!



La vaca cega (Veu Eulàlia Dalmau) de Joan Maragall Topant de cap en una i altra soca, avançant d’esma pel camí de l’aigua, se’n ve la vaca tota sola. És cega. D’un cop de roc llançat amb massa traça, el vailet va buidar-li un ull, i en l’altre se li ha posat un tel: la vaca és cega. Ve a abeurar-se a la font com ans solia, mes no amb el ferm posat d’altres vegades ni amb ses companyes, no: ve tota sola. Ses companyes, pels cingles, per les comes, pel silenci dels prats i en la ribera, fan dringar l’esquellot, mentres pasturen l’herba fresca a l’atzar... Ella cauria. Topa de morro en l’esmolada pica i recula afrontada... Però torna, i baixa el cap a l’aigua i beu calmosa. Beu poc, sens gaire set. Després aixeca al cel, enorme, l’embanyada testa amb un gran gesto tràgic; parpelleja damunt les mortes nines, i se’n torna orfe de llum sota del sol que crema, vacil·lant pels camins inoblidables, brandant llànguidament la llarga cua.

La vaca suïssa (Veu Eulàlia Dalmau) de Pere Quart

Quan jo m'embranco en una causa justa com En Tell sóc adusta i arrogant: prou, s'ha acabat! Aneu al botavant vós i galleda i tamboret de fusta! La meva sang no peix la noia flaca ni s'amistança amb el cafè pudent. Vós no sou qui per grapejar una vaca, ni un àngel que baixés expressament.

Encara us resta la indefensa cabra, que sempre ha tingut ànima d'esclau. A mi em muny ni qui s'acosti amb sabre! Tinc banyes i escometo com un brau.

Doncs, ja ho sabeu! He pres el determini, l'he bramulat per comes i fondals, i no espereu que me'n desencamini la llepolia d'un manat d'alfals.

Que jo mateixa, si no fos tan llega, en lletra clara contaria el fet. Temps era temps hi hagué una vaca cega: jo sóc la vaca de la mala llet!

Del llibre Bestiari (1937)



Confessió (Veu: Antònia Sabater) de Miquel Lluís Muntané

De mi et diran, potser, l’accent d’un vers, l’efecte d’un esguard o d’un somriure, la seqüela imprecisa d’un secret i el taulell on s’exposen les idees -amb un vidre glaçat per entremig. Encara, amb sort, esberlaran l’escorça, exquisida i banal, d’un moviment, i més enllà no esperis cap troballa. Jo et mostraré, si vols, portals ocults que s’obren al conjur de la tendresa. Bandeja mitjancers i torsimanys: de mi et diran només el que no compta.

Tercer Acte (Veu: Antònia Sabater) de Antònia Sabater

Et debats entre el clamorós imperi de la rutina i la vanitat, ànima meva, oculta als drapejats rutilants d’un clown. Pans de cera, crisantems esbadocats, al retaule enlluernat d’un teló que els llantiols oscil·lants animen. Havies après a guiar-te amb els estels, a saltar per damunt de les fogueres i a captar el primer somriure d’un nadó. Oh! alquimista de la fosca, el guió et duu fins el límit del prosceni per llençar-hi, amargament, cada una de les flors de la memòria.



En totes les direccions (Veu: Rosa Casas) de Manuel Forcano Et vaig aprendre només del color de la teva pell al sol. Del teu nu en vaig fer una platja. Era estiu i vaig banyar-m’hi. No és només superfície la carícia. Com el vi d’una àmfora antiga que es rebenta al fons del mar. En totes les direccions. Així vaig ser teu. del llibre Cap el dard (inèdit)

Aquestes coses de Rosa Comes Casas (Veu: Rosa Casas) Em dius que el deix del vers és diferent, El que se’n diu l’estil i aquestes coses. I és que de tu no havia parlat mai, d’allò que ens resta i desordena. Ara em proposo abandonar la construcció i obtenir la veritat i aquestes coses, acarar el mirall correctament i començar l’anatomia de l’amor, de l’atracció, dels fluids que ens dirigeixen i fan la passió un instint poc transcendent, molècules lingüístiques en joc. Sóc descripció i tu també. I el cotxe gris, i aquell arròs. I la pell de dues mans i el cigarret, i la beguda d’aquell bar a l’aire lliure i la calor, i aquell balcó que s’exposava, i aquell sopa, i la trucada. Agafo el bisturí per seccionar-te i convertir-te en la certesa. del llibre Evito el Verb



Tendresa de Rosa Comes Casas (Veu: Rosa Casas) Tens el nom de la tendresa i del vermell, fas que en digui tots els sons, que el recordi pas a pas, lletra a lletra; els meus llavis són de foc. El dia ens ha instal·lat en un viatge inacabat -ignoràvem el seu rumb-, en un cotxe que s'atura veloçment en el desig, que segueix el vent del sud per fer-se etern i abraçar l'hora i el minut. I ja al meu llit, amb la inèrcia d'aquest dia vermellós, t'anomeno amb el meu dit, t'anuncio entre el ventre i el petó, amb el ritme sorollós de la humitat. I el mot s'inscriu a la paret. I el nom, el teu, s'ofega en l'ombra del plaer. del llibre Evito el verb

No hi ets de Montserrat Abelló (Veu: Rosa Casas) No hi ets. Obro els ulls i veig aquell mateix retall de cel avui d’un blau intens i transparent. Penso en tu, i et sé present en mí en cada gest, en cada paraula. I lentament, sense adonar-me’n, aquest sentir-te tan a prop fa que se’m fongui la tristesa. del llibre Memòria de tu i de mi



L'Elionor de Miquel Martí i Pol (Veu: Rosa Maria Gabriel) L'Elionor tenia catorze anys i tres hores quan va posar-se a treballar. Aquestes coses queden enregistrades a la sang per sempre. Duia trenes encara i deia: "sí, senyor" i "bones tardes". La gent se l'estimava, l’Elionor, tan tendra, i ella cantava mentre feia córrer l'escombra. Els anys, però, a dins la fàbrica es dilueixen en l'opaca grisor de les finestres, i al cap de poc l'Elionor no hauria pas sabut dir d' on li venien les ganes de plorar ni aquella irreprimible sensació de solitud. Les dones deien que el que li passava era que es feia gran i que aquells mals es curaven casant-se i tenint criatures. L'Elionor, d'acord amb la molt sàvia predicció de les dones, va créixer, es va casar i va tenir fills. El gran, que era una noia, feia tot just tres hores que havia complert els catorze anys quan va posar-se a treballar. Encara duia trenes i deia: "sí, senyor", i "bones tardes". Obra poètica /1. 1948-1971



Brida de Maria-Mercè Marçal (Veu: Rosa Maria Gabriel) A la fira dels Folls jo hi aniria. Vindria qui sap d’on -i ningú no ho sabria- amb els llavis oscats de molta vida, traginer de cançons en cavall sense brida. Quin esquer se m’arrapa a la geniva? Amor, estel amarg a la deriva, em fa senyals: jo vaig per l’altra riba, traginer de cançons en cavall sense brida. Cadenes són presons i jo en fugia pel call dels bandolers a trenc de dia. A la fira dels Folls jo hi aniria traginer de cançons en cavall sense brida. del llibre Bruixa de dol



Podries de Joana Raspalll (Veu: Imma Pujol) Si haguessis nascut en una altra terra, Podries ser blanc, podries ser negre... Un altre país Fóra casa teva, I diries <sí> en una altra llengua. T’hauries criat d’una altra manera més bona, potser; potser, més dolenta. Tindries més sort

o potser més pega... Tindries amics i jocs d’altra mena; duries vestits de sac o de seda, sabates de pell o tosca espardenya, o aniries nu perdut per la selva. Podries llegir Contes i poemes, o no tenir llibres ni saber de lletra. Podries menjar coses llamineres o només crostons

eixuts de pa negre. Podries... podries.. Per tot això, pensa que importa tenir LES MANS BEN OBERTES i ajudar qui ve fugint de la guerra, fugint del dolor i de la pobresa. Si tu fossis nat a la seva terra, la tristesa d’ell podria ser teva.



Sturm und Drang de Santiago Zamora (Veu: Santiago Zamora) Cel de nit esclatant la pluja em mulla la testa la Terra tota tremola Hamlet és a la presó lladres inquiets volten la casa el Rai de la Medussa s’enfonsa mentre un boig celebra una festa 14 Tomcat bombardegen sota el paraigua negre que em guarda de la tormenta ja no es troba un tros del paradís el temps l’ha tornat un miratge terratrèmol de tren sota el pont pluja de napalm subliminar rega plantes contra natura que els llampecs reflecteixen als tolls paisatge llunar vaporós fang de cendra de fulles Rank Xerox domina els cràters amb anuncis de neó i anodines cançons en hi-fi Sturm und Drang so ist das leben Sturm und Drang So ist das leben



Vietnam de Salvador Espriu (Veu: Agnès Martí) Jo no sóc jove i sempre he vist al meu voltant la injustícia i la por tothora ha estat així, ben de grat ho aprenia, als feixucs llibres dels bons temps passats. Malvisc en un país que no és lliure, cansadíssim, cruel, corromput, molt covard, em toca de malviure en un país indigne però la resta del món no és pas millor. I puc alçar només unes fràgils paraules contra el desdeny dels senyors del poder, tot just somriuen els llavis dels prínceps, a penes un somriure que ve des de l’oblit i dicten després ja per sempre glaçades lleis de la força i l’espant, un ferm puntal les més benignes crosses perquè camini el coix cap a la mort. Com lluitaré tan sols amb mots inútils, de què serveix el crit del somiador? Desperto a poc a poc i en silenci contemplo la gran foguera encesa al llunyà sud, vergonya i deshonor de tots els pobles arreu s’escamparà i en ella ens cremarem, ara algú ho ha comprès però aviat de seguida tothom coneixerà que som del tot perduts.



Corazón coraza de Mario Benedetti (braille) (Veu: Ana Perez)

Porque te tengo y no porque te pienso

porque la noche está de ojos abiertos porque la noche pasa y digo amor

porque has venido a recoger tu imagen y eres mejor que todas tus imágenes

porque eres linda desde el pie hasta el alma porque eres buena desde el alma a mí porque te escondes dulce en el orgullo

pequeña y dulce corazón coraza

porque eres mía

porque no eres mía porque te miro y muero

y peor que muero si no te miro amor

si no te miro

porque tú siempre existes dondequiera pero existes mejor donde te quiero

porque tu boca es sangre y tienes frío

tengo que amarte amor tengo que amarte

aunque esta herida duela como dos aunque te busque y no te encuentre

y aunque la noche pase y yo te tenga

y no.



Poesia de Miquel Iglesias (Veu: Miquel Iglesias) Tu. Declinaré aquest mot que tant em satisfà. De tu. Curull de tot el que tu ets, només de tu he rebut lliçons d’amor, ben carnal, i alhora, desproveït del llast de la matèria, doncs penso que, després de tal durada, el lligam que ens uneix ja és pura essència. (Si bé el teu cos encara m’enardeix...) A tu. Només a tu els meus ulls han vist dormida. Cap altra dona ha estat model que, a través de la meva retina, fixés la seva imatge en el record. A tu, sí. A tu puc recordar-te amb delectança des dels dies aquells, a divuit anys, en què només eres desig i fantasia, fins fa un instant només quan, al carrer, la teva mà petita dins la meva. De l’un a l’altre temps et tinc col�leccionada esdevinguda núvia, esposa, mare, companya i confident, única amant. Per tu. Ara que sóc assegut a l’eixida i és capvespre -metàfora del temps i de l’espai vital en què em complac-,



m’interrogo, obstinat, per qui, per què, tants anys he lliurat dura batalla. Encara no acabada la pregunta, la memòria, -altaveu de la raó- em recrimina que ja ho sé, que no consulti ni dins ni fora meu, doncs és sabut que la lluita tenaç de cada dia, s’ha fet, només per tu. Amb tu. No sols al teu costat i al mateix pas. Quan dic amb tu vull dir: inscrit en tu de forma inesborrable. Tatuatge fet d’una infinitud de gestos i paraules.



La llum de la posta: haikus de Gòria Ganga (Veu: Gòria Ganga) Quant de silenci deixa el crit de la bomba després que esclata! Mulla, l’angoixa, pensaments, quan es banyen en mar de dubtes. Cada pregunta se’m va omplint de misteris un jorn i un altre. A l’esperança tots els dèbits del viure passen factura. Canta la pluja, i amb sabates mullades la terra petja. Cruel rellotge, talles temps amb les xifres que ens posen data! Les hores mortes trencaran tanta pressa i em faran viure. S’ofega l’home dins el calze que vessa secors humanes. La terra eixuta va engolint-se, golafre, la gota viva. Tapa, la burka, mil cares sense rostre com un mal núvol. Les bombes graten l’ampla pell de la terra i l’esgarrinxen.



Homenatge de Pere Anguera (Veu: Ramon Llop) Deliri d’un matí d’abril. Or cobert de flama per tot. Els llavis diuen un sol mot: Teseu ha recobrat el fil! Els carrers revenen de gent i s’esfilagarsa el record. No ens hi fa falta cap mort per finir aquest llarg advent. Les paraules ens són sobreres, quan el desig és prou comú. S’enlairen de nou les banderes! El poble ja no va tot nu. Alegria i llum i festa, en l’encès goig de la conquesta.

Record amarg de Xavier Amorós (Veu: Ramon Llop) Vaig conèixer a Pradell un mestre de minyons que es va morir de gana. Això va succeir l'any trenta-vuit, quan els homes anaven i venien de la guerra, i hom deia, de cap a cap del mapa, que lluitaven en pro de la justícia. Al trenta-vuit els diners no servien per res. El mestre era diabètic i no menjava més que les llenties sobreres dels soldats i les trumfes petites, de rebuig, que rebia en obsequi.



Crit i nit de Vicent Andrés Estellés (Veu: Ramon Llop)

LES famílies de dol per tota la vida. La guerra, la postguerra...

Recorde aquella mare que no li van dir que el fill havia mort en el front de Terol: simplement li digueren “ha desaparegut”. I va passar la guerra esperant el seu fill. I va acabar la guerra i esperava el seu fill. I va parar la taula, li va posar també llençols nous en el llit, i esperava a la porta. No ha sabut res del fill. ¿Morí? No s’ha sabut. Sols, desaparegut. Es va tancar en casa amb pany i clau. Recorde els seus crits. Els veïns tocaven la porta, i no obria la porta. ¿On estava el seu fill? Si fou mort, ¿on fou mort? Oh, coses de la guerra! Qui va a saber això! Les famílies de dol per tota la vida. La guerra, la postguerra...

Casa de Misericòrdia de Joan Margarit (Veu: Ramon Llop)

El pare afusellat. O, com el jutge diu, executat. La mare, la misèria i la fam, la instància que algú li escriu a màquina: Saludo al Vencedor, Segundo Año Triunfal, Solicito a Vuecencia deixar els fills dins la Casa de Misericòrdia. El fred del seu demà és una instància. Els orfenats i hospicis eren durs, però més dura era la intempèrie. La vertadera caritat fa por. És com la poesia: un bon poema, per bell que sigui, ha de ser cruel. No hi ha res més. La poesia és ara l’última casa de misericòrdia.



Sepharad de Salvador Espriu (Veu: Elisabet Sirera)

Fes que siguin segurs els ponts del diàleg

i mira de compendre i estimar les raons i les parles diverses dels teus fills.

Que la pluja caigui a poc apoc en els sembrats I l’aire passi com una estesa mà

suau i molt benigna damunt els amples camps. Que Sheparad visqui eternament en l’ordre i en la pau, en el treball,

en la difícil i merescuda llibertat.



Elogi dels diners d’ Anselm Turmeda (Veu: Carlos Calduch) Diners de tort fan veritat, e de jutge fan advocat; savi fan tornar l'hom orat, pus que d'ells haja. Diners fan bé, diners fan mal, diners fan l'home infernal e fan-lo sant celestial, segons que els usa. Diners fan bregues e remors, e vituperis e honors, e fan cantar preïcadors: Beati quorum. Diners alegren los infants e fan cantar los capellans e los frares carmelitans a les grans festes. Diners, magres fan tornar gords, e tornen lledesmes los bords. Si diràs "jas" a hòmens sords, tantost se giren. Diners tornen los malalts sans; moros, jueus e crestians, lleixant a Déu e tots los sants, diners adoren. Diners fan vui al món lo joc, e fan honor a molt badoc; a qui diu "no" fan-li dir "hoc". Vejats miracle! Diners, doncs, vulles aplegar. Si els pots haver no els lleixs anar; si molts n'hauràs poràs tornar papa de Roma. Si vols haver bé e no dan Per advocat té sent “Jo ha’n”. Totes coses per ell se fan, en esta vida. Tant cant pots vulles esquivar de mal just diners aplegar, car tos hereus mai alegrar no se’n porien. Llibre de bons amonestaments (1398)



Biblioteca Pública de Tarragona Fortuny, 30 43001 Tarragona Telèfons Informació: 977 24 03 31 - 977 24 05 44 Informació bibliogràfica i obtenció de documents: 977 24 83 04 [email protected] Horari: Dilluns de 15h a 20h Dimarts, dimecres i dijous de 10h a 20h Divendres d’11h a 19h Dissabtes de 10h a 14h WEB http://bibliotecatarragona.gencat.cat BLOC CINEMÚSICA http://bptbloc.wordpress.com CONNECTA’T AMB LA BIBLIOTECA

Facebook Twitter Bloc Issuu

Documents

Recital Poesia Primavera Poètica