Recull de contes Contes dels nens i nenes de cinquè A i B de l’Escola Les Pinediques de Taradell

Presentació

Aquest és un recull de contes que han estat escrits pels nens i nenes de cinquè A i B de l’escola Les Pinediques de Taradell.

Els contes formen part d’una de les últimes activitats de la unitat didàctica Investiguem! que han portat a terme al llarg del

Gener-Març 2013.

Sílvia Cardona Estudiant de la Universitat de Vic

que ha realitzat aquesta UD

Els contes de 5è A

Expedició a l’Àfrica

Em dic Alba Le Riera i sóc una arqueòloga, tinc 27 anys i fa dos mesos em van enviar a l'Àfrica a fer una investigació per trobar algun descobriment molt important.

Un bon dia, el director de l'empresa “ARQUEÒLEGS S.L.” em va trucar i em va dir:

-Senyora Alba Le Riera? -Si, jo mateixa. -La setmana que ve tens una expedició a l'Àfrica. A les vuit del matí et vindrà a buscar un cotxe i et portarà l'aeroport. Bona sort! -Quin vol he d'agafar? -El vol 54 surt a tres quarts de nou, ADÉU! -Adéu!

Jo, ven contenta em van venir a buscar i també vaig pujar a l'avió, era de primera classe! En arribar a l'Àfrica vaig començar a caminar i caminar... I em vaig perdre.

Vaig caminar moltes hores, fins que vaig trobar una caseta de fusta i palla. Amb un caminet de sorra i enfilada a dalt d'un arbre.

Vaig pujar a dalt i estava ple de mobles. Era molt ben feta. Em va impressionar moltíssim. M'hi vaig estar uns dies, i entre aquests dies vaig investigar molt. Un dia vaig trobar una cosa petita i molla, més aviat de color blau cel. Més endavant, també vaig trobar deu o onze coses d'aquestes i em van conduir a un altre descobriment. Vaig desenterrar i vaig trobar una cosa de tots colors, era rectangular i amb un color brillant per a dins d'aquella mena de bol.

Ta-ta-ta-ta-ta-ta-ta-ta-ta-ta-ta-ta-ta-ta-a...

-Un helicòpter! Aquí, estic aquí... Em van recollir i vaig tornar amb el meu descobriment cap a casa.

-Molt bé Alba!- em va cridar el director- Has fet un descobriment molt i molt bo! Li posarem de nom: Paper i Bric en honor teu!! -Moltes gràcies per deixar-me triar el nom!!! I així va passar tota la història, van inventar els Brics, que ara, es fan servir moltíssim, i el paper, que també es molt utilitzat.

Alba Le Riera

Un viatge molt estrany Un dia, fa dos o tres anys, vaig participar en un concurs i vaig guanyar un viatge al desert del Sàhara. Em van donar

un mapa molt estrany, però jo vaig pensar que ja hi hauria alguna cosa per guiar-me. Tot seguit vaig fer la maleta i

me’n vaig anar corrents i molt contenta al aeroport.

Quan vaig ser allà vaig quedar de pedra de l’ho bonic i solitari que era.

Vaig estar investigant el mapa, però no l’entenia; fins que vaig veure un símbol d’una creu. Vaig anar-hi corrents

perquè pensava que es tractava d’un tresor però jo no ho sabia del tot. Quan passava per mig camí…

Em vaig perdre!

Amb aquella calor que feia no em veia amb forces per continuar cap endavant, però, de sobte, vaig veure una persona

que caminava lentament. Jo m’hi anava acostant i quan vaig estar cara a cara amb ell ens vam saludar. No entenia el

que em deia perquè parlava en un altre idioma, però de cop i volta va assenyalar el mapa i vaig començar a

entendre’l. Em va acompanyar fins el tresor l’ho que fos.

El noi em va dir alguna cosa relacionada amb els seus antecedents, el poc que vaig entendre va ser alguna cosa

d’impremtes en un full, o alguna cosa semblant. Vam arribar-hi i vaig començar a desenterrar i desenterrar ben

ràpid. Feia sol i una mica de vent. Em vaig cansar de seguida i el noi em va ajudar, de sobte, va treure una bola de

paper de la sorra seca!

El paper tenia coses escrites en un altre idioma i també hi havia dibuixos, jo crec que eren les primeres

impremtes que es van fer.

Vaig tornar a mirar el mapa i vaig descobrir que a la creu hi havia un altre tresor, potser les lletres del paper

volien dir alguna cosa relacionat em el tresor.

Vam desenterrar i desenterrar durant molta estona i l’única cosa que vam trobar va ser un tros de roba. El noi

va agafar el tros de roba i el va apretar mentre tancava els ulls.

Crec que estava relacionat amb els seus avantpassats que m’havia dit abans.

Era molt estrany allò que havia passat.

Després, va començar a fer uns símbols i vaig entendre-ho força bé, deia que era la roba del seu rebesavi que feia

anys que havia mort i tota la seva família també. Allò era l’únic que els quedava d’ells.

Ara em pregunto si el noi encara esta viu, algun dia hi hauria de tornar.

Carla Codinach

Els grans descobriments de la Zinzu Fa molts anys, exactament 2.500.000, hi havia una tribu anomenada els Unga yunga. Aquesta tribu estava governada per en Zabara. Ell té una filla que es diu la Zinzu i ella no té mare. La seva àvia sempre li explica coses sobre ella, el què li agradava, com era…. Ella volia anar a veure món i descobrir milions de coses. Un dia a la nit es va escapar de la seva cova perquè sabia que sí l’hi havia de demanar al seu pare no la deixarà. Va anar a buscar previsions, abric i se’n va anar. Ja es va fer de dia, així que va anar a mirar sí es podia fer un lloc per dormir. -Jo m’he fet gran i tinc tot el dret de poder anar a veure món, a veure si trobo alguna cabaneta per passar-hi la nit. -Va pensar ella. De sobte es va anar endinsant cap al bosc fins que al final es va perdre i es va entrebancar. Just davant del seu nas hi havia una mena de bony al terra i va pensar que potser era cosa del vent o de la temperatura, perquè feia bastant fred.

-Què deu ser això? - A veure? Ho desenterraré. - Apa! -És com una cosa brillant i petita! -Que guai! -Però què és això? Anava preguntant-se la Zinzu -Ja ho sé! L’hi diré en Rombino a veure sí ho pot descobrir. Rombino significa buscador de tresors, així que potser sap què és. La petita Zinzu va anar cap a la cabanya del seu tiet i li va explicar tot el que li havia passat, però el seu tiet no sabia pas el què era allò. Va dir que ho intentaria descobrir i la va aconsellar dient-li que tornés perquè el seu pare segur que estaria molt preocupat. Ningú sabia on era, ella li va fer cas així que se’n va anar corrents cap al seu pare i li digué: -Pare sento tot el què he fet: Perdona’m! -Oi tant que et perdono bonica, però això no ho tornis a fer mai més. A la nit tota la tribu van fer una gran festa per celebrar que la petita Zinzu havia tornat. Al cap de uns dies en Rombino li va explicar el què havia descobert i li va dir que es tractava d’un material completament desconegut en aquest temps i que potser en una altre època seria bastant útil.

Íria Casassas

La llegenda d’Hèrcules

Hi havia una vegada un rei que es deia Pol i vivia a Roma. Sobre aquest rei hi havia una llegenda, però ningú no se la creia. Només se la creien ell i alguns súbdits seus. Es deia que Hèrcules, el Déu, havia deixat un tros de roba. El tros de roba servia per si el tocava algun lloc que feia mal o quan tenies una malaltia te’l posaves al cap. D’aquesta manera se’t curava a l’instant. El paper servia per posar-te’l al cap i esbrinar què posava a qualsevol lloc de qualsevol llengua o per saber el pensament d’una altre persona. Un dia es va muntar una expedició de arqueòlegs per buscar els 2 materials del Déu. Van agafar moltes provisions, els cavalls i se’n van anar a buscar els materials. Després de cinc hores es van parar per menjar i van veure que se’ls havia foradat la caixa amb les provisions i quasi bé no tenien res. Van pensar que s’ho podrien menjar tot i així aguantarien més. D’aquesta manera podrien llençar el bagul foradat i els cavalls podrien anar més ràpid, perquè portaven molt pes. A la tarda van arribar i es van posar a buscar i a la matinada van anar a caçar per trobar alguna cosa per menjar. Quan van tornar van veure uns altres arqueòlegs de Rússia que també sabien la llegenda i també volien buscar el dos materials.

En veure’ls es van amagar i van fer un forat sota terra per dormir-hi. Al cap de vuit hores es van posar a buscar i van trobar el tros de roba. Gràcies a la humitat i al sol que feia, tot i que no feia gaire calor es van posar aquesta roba per curar-se. De sobte van veure que els altres marxaven amb el paper. Els van començar a perseguir i el de Rússia va caure del cavall. De seguida, els Romans el van recollir i se’l van emportar. Es van amagar, es van esperar que els enemics passessin i desprevingudament els hi van robar el paper, se’n van anar i quan van tornar van fer una festa per haver trobat els materials.

Pere Casulleras

El disc vell

Un dia, un arqueòleg que es deia Oriol va anar a l'illa de Sutos. L'Oriol va agafar el primer vol a Sutos i a l'avió va veure que hi havia uns nois que el vigilaven. L'Oriol sospitava d'ells i va pensar que potser volien alguna cosa d' ell. Quan van aterrar els nois el van continuar vigilant, però aquesta vegada el van seguir fins a l'hotel. A l'hora de dinar els nois el van tornar a seguir al menjador. Ells es van dirigir cap a ell sense aixecar sospites. Mentre estaven amb ell van tirar una bomba de fum al terra, quan no hi havia més que fum l'Oriol i els nois van desaparèixer molt ràpid. L'endemà l'Oriol es va despertar i es va adonar que l’havien empresonat. Més tard, van arribar els nois o sigui els dolents. Li van explicar que hi havia un volcà,i a prop, un riu subterrani i volien que ell desenterrés un disc vermell, gran i antic que valia un milió de dòlars.

Quan van marxar els dolents, per sort, l'Oriol tenia una navalla i es va poder escapar. Tot i així, això del disc el va intrigar, no pels milions sinó perquè era antic. Després va anar a l'hotel per preparar un pla i més tard a la botiga a comprar eines: pales, pics, cofres i cintes. A la botiga també hi havia un amic i li va explicar tota la historia. Amb l'amic van anar fins el volcà. Allà es van trobar amb els dolents,però,per sort,l'amic tenia una catapulta i van enviar els els dolents molt lluny.

Oriol Gonzàlez

El descobriment del disc Hi havia una vegada un arqueòleg molt aventurer... Tot va començar quan estava excavant en un bosc abandonat. Li van dir que en aquell bosc hi havien molts fantasmes, però ell el que li importava era el que hi havia sota terra. La gent deia que en aquell bosc hi havia moltes coses enterrades! El noi va anar a casa seva, va agafar el busca tresors i va sortir a fora. Va tardar una mica perquè el bosc quedava una mica lluny i va començar a fosquejar. Quan va arribar ja era de nit. El noi va agafar la llanterna, el caça fantasmes i el seu busca tresors. Va baixar del cotxe i va entrar al bosc. Quan ja estava a dins es van sentir uns crits. El noi va començar a tenir por, després va aparèixer un fantasma horrorós i el noi va començar a córrer i a córrer. Va mirar a darrera per si encara l’estava perseguint, i de cop...pum! L’arqueòleg es va entrebancar amb una pedra i el fantasma ja el va tenir atrapat. El noi no podia fer res perquè la pistola li havia caigut i no la trobava!

Des sobte es va poder alliberar del fantasma i quan va caure al terra, va fer un forat molt gran. En el forat hi va trobar un objecte molt estrany...era un disc màgic! Quan l’anava a investigar va començar a fer molt vent. El disc era brillant i de color taronja. Aquell disc brivalla tant que al final el fantasma es va espantar i se’n va anar. L’endemà el noi va portar el disc al laboratori i va descobrir que era màgic.

Maruan Dahia

El descobriment del Sr. Pi Un dia fa molt de temps, un arqueòleg que en aquells temps no li deien arqueòleg, estava buscant coses amb què fer un refugi. Trobava molt de fang per poder enganxar canyes, que aquestes si que en buscava molt més que el fang. Feia uns dies que l'havien apartat de la civilització per que mai sortia a caçar, i menjava molt més que els altres. Estava sobrevivent de plantes arrels ous animals morts... Bevia d'un rierol força enfangat, però com es llest, feia una cosa bastant rara i treia el fang d'aquella aigua. Aquell home de sobte trobava coses impressionants com ara una espina d'un animal extingit però en aquella època no tenia cap mena de valor, és mes, les espines les feia servir d'escuradents sense cap mirament. Un dia va arribar a una altra civilització que tenia unes cabanes molt mes luxoses que l'altre. Va demanar per poder entrar-hi però no li deixaven a no ser que portes alguna cosa valuosa o un descobriment.

Així que va decidir anar a buscar alguna cosa de valor. Va començar a plovisquejar al cap d'una estona, i no trobava refugi i es va posar a fer una casa subterrània. Una estona després va trobar una cosa impressionant. Era una escorça d'un pi normal i corrent, però estava enterrada en un lloc molt mullat i força dur. Aquella escorça semblava que s'hagués encongit i tenia la part de dins vermellosa. Immediatament va tornar a aquell poblat, i va presentar aquell descobriment. El van deixar entrar gràcies a que estava encongit i podia tapar petits forats de aquelles cases de aquell indret. L'hi van construir una casa a ell i no el van obligar a anar caçar i ell va viure content i tranquil en la seva casa. I des de aquell dia aquell poble van començar a dir-li senyor Pi.

Bernat Bigas

Descobriments

Hola! Em dic Genís i sóc el cap d'una tribu de cavernícoles del Paleolític. Us vull explicar dos grans descobriments. Quan jo era un nen, anava sempre a trobar coses enterrades amb el meu pare. Un dia, quan el meu pare i els seus amics buscaven alguna cosa que sigues interessant, van sentir un crit eixordador. Aleshores, el meu pare i els seus amics van anar directes al davant del bosc. El crit venia del bosc. De dintre del bosc en va sortir un ocell gegant que no volava. Jo, havia fet un forat perqué la bèstia no em veiés. Vaig treure el cap, i vaig veure morir el meu pare. Em vaig tornar a ficar tot jo dintre el forat. A dintre, vaig veure una cosa molt estranya. La vaig agafar i vaig veure què era: una escorça.Era allarguada i era molt ruguosa. Vaig pensar << Com hi ha arribat, aquesta escorça, aquí?>>. Vaig anar amb la tribu i els hi vaig anunciar la mort del meu pare.

També els hi vaig dir que habia trobat una escorça enterrada. Aquell dia feia molt de fred i tothom anava a escalfar-se dintre de les cabanes. Jo, vaig plantar l'escorça. Ja sabia que me l'havia trobat enterrada, però al cap d'uns dies en va sortir un arbre.Només jo sabia què era l'art del conreu. Quan ho vaig explicar a tothom, ningú s'ho creia. El segon descobriment és el més impressionant de tots. Quan ja era més gran, era una època molt dura. Haviem d'afrontar la glaciació. També haviem d'afrontar totes les bèsties que s'acostaven al poble. Un dia vaig anar amb el savi de la tribu. Vaig veure que tenia una pedra molt estranya. Ell, em va explicar que era una pedra d'al·lumini. Llavors, ell va ficar la pedra a dintre d'una olla. Al cap d'una estona va treure la pedra. Ja no era una pedra sinó que era la cosa més brillant que havia vist mai. Ho vaig tocar i era rugosa. Tenia un color platejat. El savi va dir que en necessitava més i també va dir que anéssim amb compte, perquè hi havia una bèstia que protegia les roques. Ens va indicar en quina direcció havíem d'anar. Vam anar en un grup on ens havia indicat el savi. Jo, no anava armat, però la resta anaven amb una llança i ganivets.

Quan vam arribar ens vam quedar al·lucinats: Tota la cova tenia un color platejat. Però d'entre les ombres va sortir una bèstia immensa. Aquella bèstia va començar a atacar tots els del grup menys a mi. Quan els va haver matat a tots, em va mirar a mi. Va veure que estava desarmat. Em va mirar fixament i va veure que jo no li volia fer mal. La bèstia va fer un gest amb el cap i va marxar. Vaig agafar tantes pedres com vaig poder i vaig marxar. Vaig arribar al poble i tothom ho celebrava. Aquell dia em van fer cap de la tribu. Amb tot el teixit d'alumini que va fer el savi, vam descobrir que si posàvem carn a dintre i la deixàvem en un lloc fred, la carn es conservava molt de temps. Aquí acaba la meva història. Però, sabeu què? El dia que vaig néixer el savi va dir que aquell era un gran dia.

Genís Casassas

La Gemma, l’arqueòloga, ha fet una troballa increïble!

A la Plana de Vic i més concretament a Taradell hi havia un castell anomenat Castell d’en Boix que hi vivia el Comte de la Plana. Com tothom, es va anar fent gran i al cap d’un temps es va morir i com que el castell no hi vivia ningú més es va quedar abandonat. Aquest és un indret que està enfilat a una roca és solitari a dalt d’una muntanya. Al cap de quinze dies hi va anar un arqueòleg que va estar durant un any excavant i excavant fins que un dia va trobar un passadís secret que portava a unes mines d’or. Ell va estar en silenci i no ho va dir a ningú fins que va treure tot l’or possible i desprès si que ho va escampar. Aquesta notícia va arribar a l’arqueòloga Gemma i com que li va cridar molt l’atenció va decidir anar-hi. Tot excavant va trobar el passadís secret i va pensar a veure si ella també podia trobar or, però no, no va trobar or. Ella va trobar dos materials estranyíssims i els va portar al seu observatori, aquí és on va fer la seva investigació. Aquesta investigació va durar mig any i finalment va saber que aquells dos materials s’anomenaven, roba i paper. El dia que la Gemma va desenterrar els materials feia sol i núvol i als dies anteriors havia plogut i nevat.

Va pensar que si descrivia els materials es faria famós i va començar a descriure: La roba, estava molt molla, groga, amb les puntes desfilades i amb mitja estrella. Molt estrany però és el que he trobat! En canvi, el paper estava arrugat, quan el vaig estirar estava ple de lletres i dibuixos que anava desxifrant a poc a poc. Ho vaig explicar a tothom, a través dels mitjans de comunicació (que en aquell temps no era gaire fiables). Gràcies a la troballa vaig conèixer molts amics arqueòlegs i moltes amigues arqueòlogues. Quan ens vam fer més grans i ja no podíem recórrer més terres buscant tresors van anar fent viatges i caminades tots junts. Ens vam fer tant amics i amigues que als 80 anys ens en vam anar a viure tots junts a casa de l’arqueòloga més famosa de tot el món mundial.

Gemma Aragay

El millor descobriment Tot va començar un dia quan jo estava excavant en una muntanya molt alta i vaig trobar un... ui, ui, ui, perdó, no me presentat. Jo em dic Pol. Seguim... trobar un bric, molt estrany, a dintre hi havia una sorra, aquell dia estava nuvolat i feia fred. La vaig treure i la vaig portar al meu laboratori.... Si i també me descuidat de dir que jo soc un arqueòleg i I també tinc un laboratori.... meu laboratori, vaig fer-li unes proves e es va transformar en un líquid. Amb això, aquesta substància vaig descobrir com fer cotxes voladors. El truc era, fer un cotxe sense rodes. Després, a més de de posar-li gasoil o algun líquid d’aquests li poses el líquid i contra eix la força de la gravetat. Però clar ara pensareu: “Si n’hi havia tant poc no es podrà fer res”. Dons si, però, també va quedar prou líquid per fer un “Raig clonador”,

Vaig clonar el líquid i després me’n vaig veure un poc. Després vaig adquirir dos superpoders: el de canviar d’univers i el de moure les coses amb la ment; la vaig anomenar “Cortexifan”. Ara moltes persones estan innovades amb el meu descobriment, gràcies a mi, ara, hi ha cotxes voladors i que condueixen sols en el món i hem aconseguit la INDEPENDÈNCIA. Jo he decidit deixar el meu treball i ara, soc científic, s’ha desenvolupat la cura contra totes les malalties i ja no cal anar a l’escola!!!

Pol Vaïllo

El gran descobriment de l’Edat Contemporània

Un dia vaig decidir anar a passejar pel bosc amb el meu gos. Feia sol, però una mica de fred. Tot passejant, el gos va començar a fer un forat i de sobte va trobar alguna cosa enterrada, un gran descobriment! Quan vaig mirar aquella cosa rodona amb un forat al mig vaig anar corrents a casa del meu amic arqueòleg. El meu amic que es deia Gerard em va dir que aquella cosa tan estranya era un disc. També em va dir que el disc contenia musica, vídeos, informació etc. En concret, allà hi havia música d’un grup que es deia els pets. Aquest grup era molt estrany parlava sobre cançons que deien bon dia, també hi havien cançons d’un grup que es deia estopa sobre “me quedare, vino tinto”, quines coses més estranyes que tenien aquestes cançons...! Els vídeos eren de perill perquè hi sortien per exemple bicicletes que feien tombarelles i es tiraven de pisos molt alts...També hi havia informació sobre animals i tecnologia. Jo i en Gerard el vam publicar al diari i ens vam fer molt famosos i vam guanyar molts diners. Ens van donar un premi dels millors arqueòlegs del món i vam guanyar molts viatges.

Aina Ferrer

Els dos descrobriments

Un dia mentre passejava pel parc em vaig parar a jugar amb la sorra i de sobre vaig trobar enterrat un tros de roba i de paper. De seguida, vaig pensar que amb el tros de roba podria fer un vestit a la meva nina, però aquella tela era diferent i no li anava bé. Així que vaig anar a casa d’un arqueòleg que coneixia per veure si aquell tros de tela era especial. Per aprofitar el viatge també vaig portar el paper per saber si era un descobriment perquè vaig veure que tenia un missatge escrit però no l’entenia, era amb un idioma molt estrany. Quan li vaig ensenyar em va preguntar quin temps feia, i jo li vaig contestar… Mira per la finestra hi ho veuràs, fa núvol! Després ell em va dir que el paper i la roba eren molt antics i el que tenia més valor em va explicar que era l’escrit del paper. Vam mirar-ho a Internet i de seguida vam desxifrar el que posava. Era d’un rei que va existir a l’Edat Moderna!!! I deia que destruiria la terra!!!

Nora Barba

Història d’una història Hola, em dic Osama. Tinc la carrera d’arqueòleg i sóc molt bo quan es tracta de buscar espècies extingides i de trobar coses enterrades de la prehistòria, però aquests anys el negoci em va molt malament. Un dia em va arribar una carta misteriosa que deia ( Osama C/Ramon Pou Nº24 2n2n 08552 Taradell Barcelona ) i hi havia un mapa molt estrany amb un idioma que no entenia. Així que vaig agafar la carta i li vaig portar a un amic arqueòleg. Un cop vaig arribar a casa seva, el vam investigar i em va dir que era un mapa del Sàhara. Li vaig preguntar si em volia acompanyar a anar al Sàhara per investigar i saber-ne més coses i ell com sempre em va dir que si. El dimarts 12 de Març de 2013 vam marxar de Barcelona fins al Sàhara, per mi les tres hores van ser molt llargues, van semblar que passessin mil anys. Vam arribar a les dotze del migdia i quan vam aterrar tota la gent va començar a aplaudir. Vam anar directes fins on ens deia al mapa, vam demanar permís per investigar i ens van deixar. Després de tres setmanes no vam trobar res. Estàvem tant cansats de buscar que ho vam deixar estar. Quan anàvem per marxar em vaig entrebancar amb alguna cosa, la vam desenterrar i era una escorça, però al mig del desert no podia ser. Així que vam tornar a Barcelona i vam investigar i vam descobrir que tenia mes de 2.000.000. Per això, de seguida la vam portar a un museu i així va ser com vaig salvar la meva carrera.

Osama Boutasgount

El segell d’Ottokar XIV Un investigador anomenat Joan va anar a un vell castell. Sota el tron del rei, en Joan va trobar un cofre antic i se’l va endur casa. A les nou de la nit es van apagar les llums i va haver d’encendre unes espelmes. En Joan va decidir obrir el cofre i va trobar-hi un paper en blanc. Quan va anar a dormir, l’espelma va caure sobre el paper, però abans que es cremés del tot ell el va poder apagar. En Joan es va fixar de nou en el paper, i va descobrir un missatge secret. Es va passar tota la nit desxifrant el paper. Hi posava: “Jo Ottokar III, rei de Sildàvia, tinc un gran tresor amagat en la meva millor fortalesa, Kropov“ En Joan es va entusiasmar i va agafar les maletes per tornar a Sildàvia. Va anar al Palau Reial, ja que era d’un amic del rei, Ottokar XIV. El rei li va dir que Kropov era una zona controlada per traïdors i que era molt perillós acostar-s’hi, però en Joan era un expert en. L’investigador va marxar cap a l’antiga fortalesa acompanyat de soldats lleials. A l’arribar, a l’entrada de Kropov van lluitar contra un grup de soldats traïdors, però no suposaven cap problema per en Joan, per ell no eren rivals. Van entrar al castell i van pujar fins a dalt d’una torre i van trencar el vidres per cridar l’atenció. Van saltar amb paracaigudes fins arribar a la sala davant de la sala del tron. Un cop a dins, van trobar el líder dels traïdors, que era molt fort però li van ensenyar les escopetes i es van rendir. Per això, van poder trobar el tresor de diamants, or, plata i platí. El van portar a Sildavia i com a recompensa es van comprar una mansió.

Joan Prat

El trosset de paper Un dia jo vaig desenterrar una cosa blava. Però jo no sabia que era perquè estava a trossets i d’un color molt pàlit. Segur que fa molts anys el devien enterrar, vaig pensar jo. Vaig investigar en llibres aquell mateix dia i vaig veure que el rei volia donar un missatge amb aquell paper. En aquest llibre deia que el paper era rugós, d’un Blau preciós, en aquella època. Volia saber tot aquest misteri del paper! Com que era a l’Edat Mitjana potser el trosset de paper Blau era d’algun vestit de la família reial! Ja ho tenia! Vaig veure que als llibres ho deia`, peerò el problema seria com entrar al castell de la Reina Esmeralda. No se m’havia ocorregut això, ostres tu!. Era segons el llibre un dels vestits de gala de la Reina. No em crec que volguessin enterrar això! Jo mai ho hauria fet. Però com si va al castell de la reina Esmeralda?. No sabia com trobar-lo i ho havia d’esbrinar perquè seria l’únic remei de donar-li. No sabia com anar al castell i li vaig preguntar a un cavaller que passava per allà si sabia com anar-hi. Al final vaig trobar, a la reina. -Majestat, tinc un trosset de vestit seu!. -Gràcies, maca ! És un dels meus vestits preferits!. Com a premi per haver-ho trobat, t’agradaria ser la nova princesa del Palau? Jo vaig dir que si, encantada, seria com un somni fet realitat. Estava molt feliç!. La meva vida havia canviat perquè sempre m’avorria i ara seria genial!. Des de llavors vaig ser la nena més feliç del món!

Andrea Iruela

Els contes de 5è B

Hola! Em dic Gemma i treballo d’arqueòloga. La meva vida és molt avorrida, ja que ara no hi ha tresors per desenterrar. L’únic que trobo per desenterrar són llaunes de Coca Cola i a vegades un cigarret. Tot i així, un dia vaig trobar un material impressionant! Jo estava passejant pel parc amb el meu gos, en Flapy, i de cop i volta ell va començar a rascar el terra i a foradar... Mentre anava foradant va treure’n un material. Era un tros de paper que hi deia “CATALÀ”. Jo me’l vaig està mirant una estona. Estava dibuixat amb diferents colors i duplicat, suposo que era perquè el paper estava doblat. Me’l vaig emportar a casa i el vaig continuar observant durant uns dies...

Quin tresor!

Vaig anar investigant i vaig veure que aquell material estava fet a l’Edat Moderna. Tenia molta intriga per saber més informació del material i també vaig demanar ajuda a la meva companya de treball, la Laura. I a més a més, al material hi havia com dues banderes catalanes, una amb retoladors i una altra amb colors. La dels retoladors com que era tinta es va desfer. Però el que pensava jo era com podien tenir retoladors a l’Edat Moderna....

Gemma Sayós

El primer descobriment

Era un dimecres al vespre i jo estava passejant pel carrer Major de Blanes, com sempre. De sobte, vaig veure una cosa que brillava i m’hi vaig apropar, però no vaig veure res de res, era molt estrany. Vaig tornar a casa, i mentrestant, anava pensant amb aquella cosa que brillava... què podia ser? Quan va arribar el matí em vaig despertar i vaig tornar a anar en aquell carrer. No hi vaig veure res, vaig pensar que deuria haver set una imaginació meva. El dia següent vaig anar al castell per veure el rei de Blanes i explicar-li el què havia vist a la nit passada. Li vaig explicar que vaig veure una cosa brillant, a veure si ell potser sabia el que era. El rei em va contestar que no ho sabia, però que enviaria els seus guàrdies per investigar-ho. Quan vaig voler sortir del castell em vaig perdre i no sabia com sortir-ne. És que si us dic la veritat, mai havia entrat al castell del rei. Vaig entrar a totes les habitacions del castell i no us penseu que n’hi ha poques. Al final vaig trobar la sortida!!!

A la nit següent vaig tornar anar al carrer misteriós i ho vaig tornar a veure. Vaig corre cap a aquella cosa brillant, era una moneda, però no una moneda normal i corrent sinó una moneda d’or. Era una moneda rodoneta, gran i tenia un signe molt estrany. El vaig intentar desxifrar i hi deia unes coses molt rares com “màgica”, “or” i “moneda”. La vaig portar al rei i em va dir que mai havia vist una moneda tan grossa i rara. Em va preguntar si se la podia quedar i jo li vaig dir que clar que si, però a canvi d’una recompensa. A canvi, em va donar tres ovelles, dos vaques i un gos de pasturar. Vaig ser la primera noia en fer un descobriment!

Wiktoria Wankiewicz

El descobriment Hi havia una vegada una arqueòloga penjada, que s'ho esperava tot sense dir ni un mot. Volia descobrir tot un món sense fi. Però només trobava el bric que ella menjava. Passava per Marroc, Austràlia i Brasil i allà va descobrir, el pèl del Mandril. Un dia va passar per la deixalleria a veure si allà tot ho descobria.

Ella no va trobar el que voldria va moure una pedra per si un portal s'obria. Va tenir mala sort i va caure cap per vall de la ferum que feia aquell terrabastall. I quan va obrir els ulls va al·lucinar, perquè no sabia on havia anat a parar. Tenia a davant un palau gegant fet de brics de llet i algun mirallet.

De camí cap allí un vell li va dir “On vas tan esverada arqueòloga penjada?” Ella no el va contestar perquè anava directe el gra i va continuar sense parar fins el museu i més enllà. Quan va arribar al museu no se la van creure i els hi va portar fins el fangà. Quan van arribar ells es van riure tant que van caure cap per vall i de l'ensurt hi van haver algun desmai.

Ho van investigar i varen acusar la deixalleria d'aquella escombraria. I així va acabar tothom content menys l'arqueòloga plorant.

Marçal Cedó Cuenca

El descobriment del paper

Hi havia una vegada un arqueòleg que volia viatjar al passat, en concret, a l’Edat Antiga . Un dia volia una màquina del temps i se la va anar a comprar al mercat de les estafes. L’arqueòleg va estafar als venedors i a continuació va entrar a la màquina del temps. Va prémer un botó que hi deia “enlairament “. I de seguida es va enlairar. Unes quantes hores més tard, l’arqueòleg va dir :- Ja hem arribat? I una veueta rara li va contestar :- No! Falten 10 minuts . L’arqueòleg es va esperar 10 minuts més i la màquina va aterrar automàticament . Es va obrir la porta i ... es va trobar tot de gent saludant-lo de cop la veueta va dir :-He enviat un missatge i els he dit que vinguin a saludar-te .

I el rei del poble t’ha dit que té una missió per a tu i cal que vagis cap a ell . L’arqueòleg li va dir adéu i va seguir la gent del poble. Va arribar i el rei va dir que l’arqueòleg tenia de trobar un tresor . L’arqueòleg no s’ho va pensar i va anar a buscar-lo. L’arqueòleg va agafar un full blanc gran amb guixades. Va anar cap al rei i va dir:-Sóc el primer humà que he descobert el paper blanc. El rei li va preguntar :-Saps com es fa? L’arqueòleg li va dir que si perquè era del futur i en va fer molts més construint màquines i tallant arbres. L’arqueòleg es va quedar en aquella època i es va convertir famós en aquell poble.

Mohamed Amen Zaghdoud

La cova de l’arqueòleg Un dia un arqueòleg volia fer-se ric i va anar a un lloc on tothom trobava esquelets de dinosaures, or i moltes altres coses valuoses. L’arqueòleg vivia en una casa molt gran perquè ell havia trobat molts esquelets de dinosaures, però anava vestit amb parracs per no semblar massa ric. Sota casa seva hi havia una mina d’or molt i molt gran, més del que tu et pugis imaginar. Ep! Prou del plantejament que vull buscar or! L’arqueòleg va sortir de casa seva en busca d’algun ajudant par portar més esquelets de dinosaure. Va anar a tots els bars del poble però no va trobar a ningú. Només hi havia un grup de delinqüents, però l’arqueòleg no sabia que ho eren. Per això, l’arqueòleg els va dir -:Veniu que trobaren molt d’or i esquelets de tota mena de dinosaures i ens farem rics! Bé, em faré ric jo! Van pujar tots a l’automòbil de l’arqueòleg i van anar cap a la cova on tothom trobava de tot. Mentrestant els lladres i l’arqueòleg anaven pel desert van veure el rei Juan Carles ll matant elefants .L’arqueòleg li va dir què feia, i el rei li va contestar que matava elefants per ser el millor rei.

Deixem estar aquest tema, l’arqueòleg i els lladres anaven a la cova i van veure el papa Benet XVI que anava amb helicòpter a una residència perquè va dir que marxaria de l’altre residència. L’arqueòleg conduïa l`automòbil i finalment van arribar a la cova. A les deu de la nit van acampar, van sopar i van anar a dormir. A la nit, els lladres van entrar a la cova i van agafar-ho tot i van marxar. Al matí l’arqueòleg es va despertar i va entrar a la cova tranquil·lament. Hi va trobar un bric de llet de color blau, verd, blanc i negre amb un tros de fusta que estava trencat en tres trossos. Ho va agafar i es va obrir un portal que hi havia moltes relíquies. L’arqueòleg va augmentar la seva riquesa i va denunciar els lladres: Van estar buscant durant dos anys i al final els van trobar, es va fer un judici. I... VA GUANYAR L’ARQUEÒLEG!!!

Adrià Bové

Edat Mitjana

Hola! Em dic Paula i sóc una arqueòloga i ara us explicaré una història que em va passar fa uns 10 anys. Estava fent una expedició per trobar el crani d'un dinosaure, feia molta calor per què estàvem a l'equador i el crani del dinosaure no el vam trobar. Però sabeu què vaig trobar? Només us diré que és petit. Comenceu a pensar si ho voleu saber, és clar! Ja sabeu què és o no? També era molt valuós durant l' Edat Mitjana. Encara no? Doncs era... ferro. En aquella edat era molt important per poder construir algun vaixell, les cases... Ara els fem servir per altres coses. Ah! I no us he explicat que el ferro era petit. Continuem que sinó no acabarem ni demà. Doncs ho vaig desenterrar com us he explicat, ningú sabia què podia ser fins que jo li vaig trobar un ús. Em va costar una mica perquè no és gens fàcil, és clar. Però al final li vaig trobar un ús: per agafar objectes com el paper. Ara que han passat 10 anys tothom en compra segur. Ara no us oblideu, que ja sabeu qui el va inventar !

Paula

La tropa dels grecs A l'època dels grecs hi havia moltes tropes. Avui us explicarem una història d'una tropa, de la tropa d'en Cap Pelat. Aquest és el seu líder. En Cap Pelat sempre s’aprofitava dels altres era un pocavergonya. Ell anava amb una túnica blanca i nosaltres amb unes túniques marrons així es veia que ell era el líder. Nosaltres el vam conèixer així: Estàvem passejant tots junts i ell es va aprofitar de la nostre amabilitat. I es va quedar el nostre llapis. Un dia ens vam aixecar amb ganes de caminar i excavar,menys ell, en Cap Pelat. I vam decidir anar a fer una caminada fins a la muntanya d’allà dalt que es deia el Pic Carboner, perquè hi havia mines de carbó. I precisament allà a les mines vàrem excavar i jo vaig trobar un tros de paper! L’Emili un de roba! I l’Aleix una roca rodona! Allò demostra que hi havia gent allà en l’època dels Ibers. Excavant més vàrem trobar més tros de casa dels Ibers. Al final en Cap Pelat, com no, es Va aprofitar de nosaltres. Per fer-ho va dir que ho havia trobat ell. Per mala sort va guanyar molts diners però com que s’atrapa abans un mentider que un coix se’n va anar a la garjola. Jo vaig ser el capità de la tropa perquè vaig ser el que va trobar més materials. A mi em deien capi no Cap Pelat.

Ferran

Els romans descobreixen el paper Hi havia una vegada un rei romà que es deia Mil-ho-mes. Volia anar més enllà de la fi del món i va manar que fessin el millor vaixell del món. Li van construir i li van posar fins a dalt de provisions i es van despedir de la família. Van començar anar mar endins en busca d’una illa, però al cap de poc temps va arribar una tempesta i el vaixell es va trencar. Van estar tota la nit nedant fins que al final van arribar a una illa. Van estar caminant i al matí van arribar a un lloc on hi van trobar piràmides. De seguida s’adonaren que estaven a Egipte i van anar al palau del faraó Totanmàmon. El faraó els va els va acollir amb molta hospitalitat i un cop van haver menjat els egipcis mes savis van entrar dient que el s hi ensenyessin el paper. Els romans van quedar parats al veure el paper. Era un rectangle blanc com la neu, feia venir mal d’ulls i tot. Van començar a parlar del paper, com es feia, amb què es feia, com l’havien descobert ...

El faraó va dir: - El paper es fa amb tiges d’una planta que es diu Papir, es talla amb làmines i s’aixafen... El rei romà va preguntar perquè servia el paper i el faraó va dir que era per escriure , però el rei afegí que si el picaven amb pedres el paper es trencaria i com hi escriurien. El faraó li va contestar que escrivien amb barres de carbó i així no cal anar traginant les roques. El romà més petit va dir: Escolti gran faraó, que ens podria donar algunes llavors de Papir? El faraó hi va estar d’acord i fins i tot els va deixar un vaixell perquè poguessin tornar a casa. Quan van arribar a casa, els romans estaven molt contents per haver arribat sans i estalvis. Els vilatans els esperaven amb una gran benvinguda . Tots estaven molt contents de les noves descobertes i no tot s’acaba aquí, perquè un dels pescadors va agafar una pluma d’ocell i la va sucar amb tinta de pop i quin gran invent per escriure sobre el paper.

Marc Serra

La investigació

Hola! Sóc una arqueòloga que està buscant amb un grup d’arqueòlegs algun objecte de l’Edat Antiga. He estat mesos buscant objectes, però no trobo res. Ahir vaig trobar un clip per aguantar als papers .He pensat que potser és d’aquesta etapa,l’Edat Contemporània. Però hi he pensat i potser no. Per això, he buscat informació i he trobat que potser es va crear a l’Edat Antiga. Si tenim sort potser fa molts anys que ha estat enterrat i que sigui de l’Edat Antiga . I si el clip es de l’Edat Antiga? El clip que hem trobat és de ferro i té una capa rosa de plàstic. Estem investigant si n’hi ha un altra però no en trobem. També volem saber si es pot utilitzar per alguna altre cosa. No hem trobat res que es pugui utilitzar .Només sabem que és pel paper. I que potser el clip és de l’Edat Antiga … I aquí va acabar la meva investigació!

Agustina Aldana Garcia

El descobriment de la Sílvia La Sílvia volia ser arqueòlega i tenia 5 anys. Sempre s’avorria i un dia els seus pares li van dir que l’acompanyarien al parc perquè desentarrés coses. No va trobar res més que un paraigües vell i foradat i una bossa d’escombraries plena. I al final li va agradar desenterrar objectes! Va arribar el dia 5 de gener, que era el dia del seu aniversari, i va fer 6 anys. Els seus pares li van regalar un equipatge per ser arqueòlega i li van encertar el color que era de color verd blau. Va passar el dia 6 de gener i ja eren 7 de gener, i la Sílvia estava morta de ganes d’anar a estrenar el seu equipatge d’arqueòlaga. Un dia el seu pare va haber d’anar a Italià i la Sílvia també hi va voler anar, però la seva mare li deia que s’havia de quedar a casa perquè era massa petita per anar de viatge. El pare va dir que tenia tres bitllets per anar i tres bitllets per tornar (li habia donat la feina, per si volia que algunes persones l’acompanyèsin). I al final hi van anar. A la Sílvia Italià li va agradar molt perquè era un lloc molt gran i va tenir sort perquè allà va ser on va estrenar el seu equipatge. Aquell dia a on van anar, la pobre Sílvia, no va trobar res. Però desprès de tres dies va trobar enterrat 1.000 euros. Des d’aquell dia es van anar fent rics. Quan van tornar a casa el primer que van fer va ser comprar-se una casa més gran i molt menjar.

I quan es van quedar amb 20 euros van anar a comprar tres bitllets per anar a Italià. I quan van ser a Italià van anar al lloc que havien trobat 1.000 euros, i la Sílvia en va trobar 1.000000 d’euros. I tota la vida van ser rics, però després de trobar 1.00000 d’euros van tornar a casa es van vendre la casa i el menjar, i es van quedar amb 1.100000 euros i se’n van anar a viure a Italià. Van fer construïr una casa al costat d’allà on havien trobat els diners. I mentrestant vivien en un hotel. Quan la casa va estar construïda van ara a viure-hi. Però el més important va ser que quan dies més tard la Sílvia va desenterrar un clip d’or que estava humit per el temps i el van vendre. Van aconseguir 1.100.000 euros, i ja tenien 2.200.000 euros. Un dia més tard, la Sílvia va anar al seu jardí (lloc on havien trobat els Diners i el clip d’or) i va desenterrar una herba metàl.lica, que també estava humida per el temps. Aquell dia a on van anar, la pobre Sílvia, no va trobar res. Però desprès de tres dies va trobar enterrat 1.000 euros. Des d’aquell dia es van anar fent rics. Quan van tornar a casa el primer que van fer va ser comprar-se una casa més gran i molt menjar. I quan es van quedar amb 20 euros van anar a comprar tres bitllets per anar a Italià. I quan van ser a Italià van anar al lloc que havien trobat 1.000 euros, i la Sílvia en va trobar 1.000000 d’euros. I tota la vida van ser rics, però després de trobar 1.00000 d’euros van tornar a casa es van vendre la casa i el menjar, i es van quedar amb 1.100000 euros i se’n van anar a viure a Italià.

Van fer construïr una casa al costat d’allà on havien trobat els diners. I mentrestant vivien en un hotel. Quan la casa va estar construïda van ara a viure-hi. Però el més important va ser que quan dies més tard la Sílvia va desenterrar un clip d’or que estava humit per el temps i el van vendre. Van aconseguir 1.100.000 euros, i ja tenien 2.200.000 euros. Un dia més tard, la Sílvia va anar al seu jardí (lloc on havien trobat els Diners i el clip d’or) i va desenterrar una herba metàl.lica, que també estava humida per el temps. Van preguntar-se què era, però no ho van saber, i la van anar a vendre a una persona que treballava de científic i, li van vendre. El científic els va donar 1.100.000 euros. Després ja tenien 3.300.000 euros. El científic també li havien vengut el clip, i ell ho va portar a un museu. Van dir que li posaríen el nom de Sílvia. Bé, al final la Sílvia i la seva família van ser rics per sempre més.

Núria Galobardes

L’herba curativa

Jo, fa temps, era una arqueòloga molt famosa. Ara he hagut de deixar aquesta feina perquè vaig patir un accident i vaig quedar paralítica. I ara us explicaré la meva última excavació. Vaig trobar una herba molt estranya, era una planta molt llarga, verda, però una mica seca i groga. Estava una mica arrugada i em vaig pensar que era una herba màgica i ho vaig encertar! Vaig aplicar l’herba trinxada a una persona que tenia la pesta; com que la vaig curar em van considerar la maga del castell. I gràcies a la meva invenció, vaig curar tota la gent del poble que estava contagiada amb la pesta. Només em faltaven unes dotze persones per curar en tot el poble. Però de sobte se’m va acabar l’herba. Em vaig començar a posar histèrica i molt nerviosa perquè tothom esperava que eliminés la pesta al poble. Vaig trobar la planta, a on hi havia la llavor i em vaig adonar que era una fulla de llorer. Tothom en va començar a plantar i vam eliminar la pesta!

Clara Espinàs

Egipte Hi havia una vegada un rei egipci molt ric que es deia Tutankamon. Quan va morir el van enterrar amb moltes joies, Déus egipcis... i també molt d’or. Després de molts anys, un arqueòleg va anar a Egipte i va intentar trobar la seva tomba. Va buscar durant deu anys, ell ja sabia que els egipcis amagaven molt ben amagats els seus reis. Era molt difícil trobar-lo, fins que un dia va arribar a la sala on estava enterrat el rei Tutankhamon. Ell no ho va saber fins que va veure uns dibuixos a la paret. L’arqueòleg amb els anys ha anat descobrint coses com els Déus egipcis d’or, les taules d’ores, les sandàlies i fins i tot la seva tomba. També va trobar un mapa d’un tresor i va decidir que el buscaria. El va anar a buscar i va trobar un bric de llet de color negre, blau, blanc i també de color verd amb unes lletres i va dir: -Que estrany! Perquè en aquella època no hi havia brics de llet... També va trobar un tros de fusta petit d’un color marró fosc, i va dir: -Que estrany! Com és que no s’ha degradat? L’arqueòleg es va quedar amb aquesta intriga...

Ayoub Abouallal

La fusta d’or Un dia estava caminant i de cop vaig trepitjar una cosa molt estranya. Va passar un noi i em va dir que un noi ho havia enterrat, però ell tampoc sabia què era. A la nit vaig anar a desenterrar i va tornar a passar el noi i em va dir: -Què fas desenterrant això? És una fusta i és meva! Torna-ho a enterrar que és meu! Vaig marxar corrents, la fusta em va caure però ell no la va veure. Un noi em va deixar entrar a casa seu per amagar-m’hi. Li vaig donar les gracies perquè m'havia ajudar per que no m'atrapes. Vaig anar a veure si veia la fusta, però no la va veure. Després vaig veure un nen que no tenia una fusta normal i corrent, sinó era la meva fusta! El nen l’havia agafat per jugar. La fusta era d’or! A la nit mentre el nen dormia vaig anar a casa seu per agafar-li, el nen es va despertar i es va posar a cridar quan li vaig treure. La seva mare em va demanar què hi feia a casa seu. Jo li vaig explicar que podríem fer un tracte, que si em donava la fusta d’or jo li donaria una altra cosa, però em va dir que no. Dies més tarda vaig anar a casa del nen per convèncer-lo. La fusta se l’havia posat a la boca i em va fer una mica de fàstic. La mare molt empipada va agafar un pal i em va pegar fent-me fora de casa. Un altre dia vam fer un tracte i me la va donar i em vaig fer ric.

Yassin El Maimouni

El descobriment de l’Edat Grega Un arqueòleg de l’Edat Romana va anar a excavar en una muntanya i en una paret de sorra, una mica en dins va trobar restes de cases de fusta: la fusta era marro clar i allargada i al costat una moneda de l‘Edat Grega. Aquesta moneda era de bronze i una mica petita. Quan l’arqueòleg va arribar al poble li va portar amb el rei Assesinspas. El rei Assesinspas li va dir a l’arqueòleg que ho portés a laboratori de l’inspector Wiliem. Quan va arribar al laboratori li va deixar a sobre la taula perquè ho investigués. En Wiliem va començar investigar i quan va haver descobert alguna cosa va anar a dir-li amb el rei Assesinspas. Li va dir que era de l’Edat Grega. Un dia no se sap com, els romans d’un altre poble li van dir en el rei Ceedspas. El rei va demanar als seus soldats que anessin a lluitar per les restes de cases i la moneda(perquè eren cases molt importants en aquell temps). Quan van arribar a l’altre poble van matar a tots els guardians de fora. El rei se’n va donar compte iva sortir pel balcó per disparar amb una fletxa a un home que estava intentant obrir la porta. El rei va tornar a entrar a dins,va anar a buscar un cofre i una clau per tancar-lo. A dins hi va ficar les restes de fusta de les cases i la moneda. De seguida ho va tancar. Tot això ho va anar a enterrar a un lloc secret que tenia darrere el Castell. Va demanar a tots els soldats que sortissin a lluitar i al cap de tres hores…

Els del rei Assesinspas va guanyar, però la meitat dels soldats dels reis Creedspas van fugir

corrents!

Nil Robles

La gran notícia

Aquest matí estava dormint quan de sobte m’ha sonat el despertador a les 9:00h , com cada dia. Perdó! No m’he presentat, sóc una arqueòloga apassionada al descobriment. Formo part d’un grup amb altres arqueòlegs més i no hi ha misteri que se’ns escapi ! M’he aixecat, m’he fet l’esmorzar i he llegit el diari. Al diari h i explicaven la intrèpida aventura d’uns arqueòlegs que havien descobert restes d’ossos dels prehistòrics. Això m’ha donat una idea i per això, he trucat als meus companys arqueòlegs, que com ja us he dit que formem part d’un grup. Aquest grup es diu CCA ( Comunitat Catalana d’Arqueòlegs) Entre tots i totes hem decidit anar al bosc a buscar objectes d’altres edats històriques. Aquesta mateixa tarda hem començat i després de molts intents hem desenterrat un objecte molt estrany: era fi i de color violeta. Ho hem agafat i hem marxat al nostre laboratori, el material ha passat per moltes màquines i proves. Gràcies a això hem aconseguit saber què era allò... Un teixit de l’edat antiga, dels grecs ! Ens va fer tanta il·lusió que vam decidir emprendre un viatge a Egipte per descobrir més coses noves sobre aquesta etapa. Quan vam arribar a Egipte vam buscar un Hotel, tot seguit vam anar a desenterrar coses.

Quan ja havien passat moltes setmanes vam dir: -Hauríem de marxar, ja fa moltes setmanes que busquem i no trobem res! Però un company , que no es rendeix mai de sobte va exclamar: -Mireu, mireu un pergamí, un pergamí ! Tots hi vam córrer i efectivament era un pergamí, però hi havia un gos, un gat, un llaç. Què deuria ser tot això? Clar, no vam pensar que els egipcis escrivien amb dibuixos! Vam marxar ràpidament cap al nostre laboratori, amb proves i màquines. Finalment vam aconseguir desxifrar el codi. El codi deia: “La humanitat està en perill, a l’any 2012 el món s’acabarà”. La veu va córrer per tot el món i ens vàrem fer famosos! Amb els diners que vam guanyar ens vàrem reformar el laboratori, i la més bona notícia és que som 2013 i encara no ha passat res. Ha ho veieu no hi ha cap misteri que se’ns escapi !

Elisa Sanz

L’Edat Antiga Un dia jo i el meu amic que es diu Namu estàvem caminant. Després d’una estona ens vam començar a cansar. En Namu volia aigua, però teníem les butxaques buides, perquè no hi teníem diners. De cop i volta vam trobar una moneda. Vam pensar que era d’alguna persona que se li havia caigut de la butxaca. Com que faltaven 1.000km o més li vaig dir que ens faltaven dies i mesos per arribar i vam córrer uns quants quilòmetres. Fins que vam trobar a una jungla i vam entrar-hi. Ens vam perdre, i vam estar-hi molts dies a dins. Vam continuar caminant i de cop i volta vam trobar un lloc preciós, estava de color blau. Hi vam anar corrents, però només era una imaginació. Vam trobar-hi un forat i en Namu va caure, igual que jo. El forat era molt gran i vam pensar que ja estàvem morts, però de sobte vam veure la terra. Tot el terra estava ple de monedes i per això no ens vam fer gaire mal quan vam caure-hi. En Namu va caure sobre un lloc que hi havia aigua fresca. Aquesta vegada era de veritat, no era una imaginació. En Namu va anar a veure aigua i mentrestant jo estava mirant els diners que hi havia allà al forat. Vam agafar tots els diners i els vam portar a la meva mare, ella em va dir: Molt bé rei! La mare d’en Namu també li va dir el mateix que la meva mare. Les monedes eren de color groc, tenien un forat al mig i eren molt precioses. Després d’uns anys vam ser reis i vam ser molt rics!

Passang Dorchi Sherpa

El descobriment

El dia 25 de Març feia sol, vent i estava a punt de ploure. Quan va ploure van créixer uns pals en un tros de terreny. Un arqueòleg quan ho va veure es va impressionar. Ell va trobar una mena de fusta, ho va rascar amb una pedra i va sortir foc. Ell va quedar molt sorprès! Li va anar a ensenyar el rei, però el rei li va explicar que ell també n’havia trobat de fusta llarga i punxeguda. L’arqueòleg es va fer una cova amb aquests troncs. Amb els pals va fer una mena de canya per pescar. Va anar el riu a pescar peixos i se’ls va menjar per sopar. L’endemà li va tornar a ensenyar al rei i el rei li va dir que estava boig! I el va matar! Un dia el rei va anar a caçar i al mig del bosc va veure una cabanya feta amb aquells pals i era de l’arqueòleg. Va veure que no era un mentider i no estava boig. Li van fer una estàtua!

Pau Rifà

Esperem que us hagin agradat!

Alumnes de cinquè A i B